Llibreters de vell | Biblioaprenent

Archive for the ‘Llibreters de vell’ Category

Frases sobre Bibliofília 891

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 21/08/2025|

Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.

No sé si tinc o dec donar-me importància.

Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.

Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.

Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.

Moments d’angúnia.

Se m’emportarà, aquest home grosser?

Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.

Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.

De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:

—Es d’amor?

—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.

Què serà de mi ?

Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.

La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.

Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.

La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.

M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.

Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.

Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.

Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.

Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.

He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.

I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…

Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!

“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

LLIBRERIA CASTELLS

Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…

La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.

BOSCH Y BASTINOS

En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 890

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Old books on 15/08/2025|

Els atzars d’una modesta i incipient bibliofília, dirigits pel record pregon que havia deixat en el meu esperit una lectura d’«El Llibre de la Mort», han ajuntat damunt la meva taula uns quants volum units pel mateix nom de Marian Aguiló i Fuster. Uns d’ells són de poesia original. Els altres formen part de la Biblioteca Catalana que dirigí i en la qual es publicaren obres tan interessants com el «Romancer Popular de la Terra Catalana» i els llibres cabdals de Ramon Llull i de Bernat Boades, així com un curiós «Recull d’Eximplis e Miracles», que podria ésser una magnífica pedrera per als nostres novel·listes i dramaturgs. L’any passat es compliren els quaranta anys de la mort de Marian Aguiló. ¿Serà aquest aniversari negligit, un pretext suficient per a parlar del qui fou Bibliotecari de la Universitat de Barcelona i un dels treballadors més actius i meritoris de la nostra Renaixença? Millor seria dir que, en tot temps, parlar de Marian Aguiló, estudiar la seva obra i presentar la seva figura als molts catalans que la des coneixen és feina bona i agraïda. Si jo, sense cap autoritat ni erudició per a fer-ho, m’hi arrisco, és més aviat per cedir a un impuls desvetllat en mi pel contacte recent am l’obra de creació i amb l’obra d’investigació del gran català insular que no per donar a conèixer suficientment a qui ho necessiti, la personalitat de Marian Aguiló.

Poeta, erudit, filòleg, impulsor de la Renaixença… Les activitats de l’autor de «Focs Follets» es podrien resumir en un mot: patriotisme. El que arborava Marian Aguiló i li dictava els versos i li posava a l’espera l’afany de perfecció i l’amor a l’idioma i al paisatge, era un patriotisme de gran qualitat. Patriotisme d’un mallorquí enamorat de «sa Roqueta» i que havia fos aquesta devoció a l’illa natal amb l’amor a la pàtria catalana. Servent del «bell catalanesc», glorificador de la història de la Catalunya Gran, recol·lector amatent dels seus tresors esparsos o desconeguts, Marian Aguiló és un dels primers escriptors de la nostra Renaixença literària que és digne de dir-se català nacional. Poeta? Per què no? Si avui, en llegir el «Llibre de la Mort» o bé «Focs Follets», trobeu una sensibilitat envellida o errades de verificació; si sentiu que moltes de les poesies de Marian Aguiló no són dignes d’antologia, teniu sempre en canvi la seguretat constant de trobar-vos davant d’un esperit selecte, d’una intel·ligència superior que malda per utilitzar una eina encara inacabada i que ha de començar per polir i esmolar. La mort i la pàtria són les dues fonts principals d’inspiració; l’amor hi és absent. Per força això ha de deixar incompleta la poesia de Marian Aguiló. Incompleta, però no fallida.

«Llibre de la Mort», és el primer volum de poesies d’Aguiló. Publicat, encara, pel seu fill l’any després del traspàs del poeta, el seu contingut pren un major caràcter i la singularitat del terna, no gaire freqüent en la literatura catalana, adquireix un relleu més gran. Una selecció rigorosa hauria alleugerit el llibre de bona part de les composicions anecdòtiques. Al costat dels «Aniversaris», commemoració de la mort de la mare o dels amics més estimats, la «Nova Dansa de la Mort» conté bons romanços populars, dignes de fer costat als que el mateix Aguiló recollia i ordenava en el seu «Romancer Popular», parió en categoria literària i riquesa al «Romancerillo Catalàn», de Milà. «Focs Follets», publicat també pel fill d’Aguiló l’any 1909, es un poema — una «obreta», declara l’autor—, en dotze glossades. Es un llibre de pla ambiciós no realitzat. Ni el Dant ni Ramon Llull, en son absents. ¿Fou el sentir-se sense forces suficients per a realitzar-lo, allò que obligà Marian Aguiló a renunciar als seus ambiciosos projectes? En un dels darrers cants del poema, i per boca del mateix Llull és dit:

LA LLENGUA

Restaurar la llengua nostra

no és obra del cant tan sols:

sos bells llibres antics mostra

primer si enaltir-la vols.

Mai es perd cap noble exemple:

si incapaç ets de construir…

porta humil pedres a eix temple

perquè altri el pugui bastir.

¿Influí un alliçonament semblant en el treball del poeta? Els versos transcrits semblen ésser un programa al qual s’atingué rigorosament Aguiló: mostrar els bells llibres antics, dur humilment pedres al temple que havia de bastir un altre… Un programa acomplert brillantment, amb escreix.

Es digne de remarcar la insòlita correcció dels textos de Marian Aguiló. La seva exigència amb la depuració de l’idioma, els seus contactes permanents amb les obres dels grans clàssics catalans, li fan trobar solucions encertades. En alguns aspectes prevén i prepara l’obra de Pompeu Fabra. Així, escriu sempre els plurals femenins en «es» i bandeja del seu lèxic tot mot que li sembli sospitós. Sovint àdhuc incorre en arcaismes per voler ressuscitar en els seus versos girs i vocables sense contacte amb l’idioma modern. Quan Fabra proposà les seves «Normes», Aguiló les acceptava instintivament. No pogué veure-les implantades oficialment ni assistir a l’endegament definitiu del nostre verb.

Una vida exemplar de treballador de la cultura, cenyida per la modèstia al sacrifici de tota vanitat pública; un patriotisme ardent, subjecte a tota prova, i un gran amor a l’idioma, en el qual veia — i amb quina raó! — el pern fonamental de la nació catalana: heus ací resumida la personalitat de Marian Aguiló.

Sense ell, i sense d’altres com ell, no haurien estat possibles, a Mallorca, poetes com Costa i Llobera i Joan Alcover. O potser, si ho haguessin estat, haurien seguit escrivint en castellà. Amb homes com Marian Aguiló que, tot i estant ben dotats per a l’obra de creació, preferiren l’obra d’investigació, la Renaixença ha pogut realitzar-se. Cercant la veu viva de l’idioma, cercaven i trobaven la consciència popular. Ell mateix ho declara entre la gran quantitat dels seus versos dedicats a cantar les excel·lències pretèrites de la nostra llengua i la necessitat de retornar-li l’antiga grandesa:

Cap nació pot dir-se pobra

si per les lletres reneix;

poble que sa llengua cobra

es recobra a si mateix.

Al cap de més de mig segle d’ésser escrites aquestes ratlles, la profecia ha estat plenament acomplerta. Només hem de voler fer-nos dignes dels bornes que, com Marian Aguiló, feren possible aquest acompliment.

“Un artesà del nostre renaixement: Marian Aguiló i Fuster“, per Rafael Tasis i Marca, Meridià, n. 10, 18 març 1938.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

LIBRERÍA FRANCESA

Sin duda alguna, la Librería Francesa posee en nuestra ciudad un antiguo y sólido prestigio. Y es lógico pensar que el público sigue hoy favoreciéndola, si se considera que la Librería tiene abiertas tres casas en Barcelona. Hablamos con su gerente, don Enrique Empaytaz Micó. —¿Cómo nace la Librería Francesa? —Dicen que la fundó un tal Piaget, dicen que se inauguró en el año 1845, dicen que yo me hice cargo de ella en 1917 —¿Empaytaz es un apellido francés? —No, suizo. Yo soy mitad suizo y mitad valenciano. Bien. Pues la Librería Francesa estuvo hasta 1932 en la Rambla. Luego se abrió la sucursal del Paseo de Gracia, y en 1953 hemos inaugurado la tercera sucursal, en Muntaner-Diagonal. Yo la llamo «la Librería del año dos mil», la del futuro. Porque Barcelona se marcha hacia Valencia. El señor Empaytaz tiene una mentalidad lúcida, una gráfica manera de expresarse y un profundo sentido de la ironía. —¿Hay alguna diferencia fundamental entre las tres librerías? —Si. En la Rambla se venden, sobre todo, libros técnicos. En el Paseo de Gracia se vende ya más literatura, y en Muntaner el libro literario es el más solicitado. Otro fenómeno: en 1917, cuando había el único establecimiento de la Rambla, sólo se vendían libros franceses. Yo empecé a explotar el mercado del libro nacional. Y debo decirle que desde 1910 se ha vendido mucho. Ahora hay aquí excelentes tratados científicos, y yo creo que en esto ha influido la dificultad de importar libros en determinadas épocas. Faltan en cambio todavía buenas novelistas. Se venden muy bien algunos premios—y me enseña los últimos «Nadal» y “Ciudad de Barcelona” — y he notado también que el libro catalán se vende sobre todo en la Rambla. El señor Empaytaz es un excelente observador, y esta es una cualidad muy útil para conducir un negocio. Explica: —Como curiosidad, quizás le interese saber que aquí se reúnen cada día numerosas señoras y señoritas que vienen a hojear las revistas de modas que llegan de París. Pasan su buen ratito examinando modelos. También, los sábados por la tarde, suelen acudir algunos muchachos y muchachas que no quieren gastarse el dinero en el cine y se dedican a dar vistazos a las revistas extranjeras. Así pasan la tarde. iAh!, y seguramente usted imagina que esto es sólo una librería. No señor. Somos además una especie de agencia de viajes, una oficina de informes. Cada día desfilan por esta «Librería Francesa» grupos de turistas extranjeros que piden información sobre calles, hoteles, determinados comercios. Incluso nos han pedido la dirección de un médico. Mire, mire, — y del cajón de su mesa saca numerosas tarjetas de restaurantes, zapaterías, camiserías, con gesto de prestidigitador. Don Enrique Empaytaz no puede estarse quieto, y en todo momento nos ha parecido no sólo activo sino inteligente e intencionado. Es un capitán de firme autoridad, en un negocio que está dispuesto, por lo que se ve a crecer con Barcelona. Le pido una fotografía, y dice, rebuscando en el cajón: —Me será difícil. Mire, tendré que darle una foto antigua, en la que aparezco más joven. Como hacen los artistas, ¿no? Y la foto no miente, porque este señor Empaytaz tiene todavía una vitalidad juvenil.

LIBRERÍA SUBIRANA

En la siempre animada Puertaferrisa hemos hablado con don José M. Subirana, gerente de la Librería del mismo nombre. —Sin duda, esta Librería es una de las más antiguas de Barcelona. Ha sido, desde el principio, una empresa que no ha escapado de la misma familia. La fundó en 1845 don Jaime Subirana Canut, quien se estableció en la Plaza de San Jaime esquina a la calle de Libretería. Mi abuelo empezó a trabajar como editor, y amolló luego sus actividades al negocio de la edición y la librería. —¿Tardó en trasladarse aquí? —No. En 1862, cuando Jaime Subirana falleció, se había inaugurado ya el establecimiento en la calle de la Puertaferrisa. Pronto hará, pues, cien años, todo un siglo, que por esta puerta salen los barceloneses con libros en la mano. —A la muerte del primer Subirana librero siguió el negocio bajo el nombre de «Viuda e hijos de Jaime Subirana» hasta 1890 y desde esta fecha hasta 1906 con el de «Subirana Hermanos», dirigido por Eugenio y Joaquín Subirana Fajol.

—Con el título, ¿cambió algo más en !a Empresa familiar? —Sí. Eugenio y Joaquin Subirana dieron un gran impulso a la casa, desarrollando extraordinariamente las diferentes secciones de imprenta, encuademación, librería y edición. La razón social se denomina luego «Eugenio Subirana» y en 1915 obtiene del Papa Pío X el nombramiento de Editor y Librero Pontificio como premio a su labor en favor del libro católico. —La Puertaferrisa es una calle de solera barcelonesa. ¿Ha habido contacto entre la vida de la ciudad y la Librería? —Yo creo que si. Recordemos simplemente un hecho: en las postrimerías del siglo pasado, y a principios del presente, la librería Subirana fué el cenáculo donde, al anochecer, se reunían en animadas tertulias algunas relevantes figuras de la época, tales como los que fueron después obispos de Barcelona, doctores Estallla y Morgades, mosén Clascar, Mane y Flaquer, Quadrado y otros muchos. Tenga en cuenta que la calle de Puertaferrisa es el paso natural y obligado entre la Catedral y las Ramblas. —¿Y no cree usted que el público ha desplazado su atención hacia los nuevos barrios de la dudad? —En absoluto. Esta calle sigue siendo hoy concurridísima, y aún diría que la clientela crece, quizá porque como decía une las Ramblas con el barrio gótico. A veces he meditado si sería conveniente seguir el ejemplo de otras librerías que han emigrado hacia el norte de la ciudad, y nunca me he decidido a ello. Al contrarío, creo que para el barcelonés es más cómodo venir a la Puertaferrisa. donde encontrará concentradas en breve espacio muchas tiendas, que pasearse inacabablemente por ciertas zonas del Ensanche. Si se va en automóvil, existe la dificultad de aparcar, y se andan a pie muchos metros inútiles, y aquí mismo, en la nueva Plaza de la Villa de Madrid caben quizá cuatrocientos vehículos. Además, tenga en cuenta que cuando una ciudad crece mucho, los antiguos núcleos vuelven a tener una gran importancia, y yo creo que vivimos ya este momento. La idea del señor Subirana nos parece muy aguda y seguramente buena. De todos modos, no nos disgustaría disponer de un hueco en esta típica calle que él denomina con un gran sentido de la propaganda «los grandes almacenes de Barcelona»

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 3a part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 888

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Old books on 01/08/2025|

Marca d’impressor d’Spindeler (segle XVI)

La regió catalana es entre les de Espanya, la que ocupa lo lloch preferent en la historia del gravat. Mes, aquesta historia es del tot desconeguda, perquè en aquest país s’ ha negat molt sovint l’ apoyo à tot lo que tendeix à la ilustració del individu y axeca son nivell moral é intelectual. Es una veritat regoneguda y practicada en altres paíssos que l’ art dignifica l’ esperit humà . Graves han sigut les faltes comeses per nostres governants d’antany y enguany : d’ells han nascut les tristes circunstancies actuals , en que Espanya atravessa un período de lamentable decadència.

Per fortuna algunes regions, entre elles les províncies Basques y Catalunya , han lograt evitar lo contagi . Elles s’ han salvat per virtut del esforç y mèrit s propis ; per son treball , per sa iniciativa y per son amor al estudi , à la ciencia y à la economia privada.

Catalunya formà nació apart ; y encara que à conseqüencia del matrimoni dels Reys Católichs , Ferràn é Isabel, sa fongué en lo regne espanyol, conservà sa vida pròpia fins al any 1714. Després… després vencé les circunstancies desfavorables de la pèrdua de sos furs , redoblant son amor al treball. Axí , mentres algunes províncies s’ enfonzavan en lo retrocés, Catalunya pogué seguir avençant pel cam i del progrés. Avuy Catalunya no es odiada ; potser siga envejada, peró val més enveja que caritat.

Catalunya perdé sa nacionalitat en lo precís moment histórich en que la Imprempta y lo Gravat se propagavan . Apesar d’ axó feu maravelles en aquest ram y los llibres del antich regne de Aragó , Valencia, Zaragoça y Barcelona, sempre podràn sostenir la comparació ab les obres, no sols d’ Espanya, sinó del extranger. Es cosa sabuda que los llibres antichs que se pagan à preu més pujat en los mercats de totes les nacions son los catalans.

Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)

No pot tractarse del gravat, sens parlar del llibre. Especialment per lo.que se refereix à sos principis. Axí es que les obres incunables ó sia les del segle xv, totes portan riquissimes portades y precioses lletres marginals y moltes van ilustrades ab hermoses vinyetes , hàbilment gravades al boix. Durant la primera meytat del segle XV i los llibres conservan encara una bellesa admirable. Al caure l’ estil gótich , y aparéxer lo Renaxement , la imprempta sofrí un eclipse massa sensible.

Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)

Los impressors alemanys Spindeler y Rossembach, lo català Mossèn Posa, y lo provençal Carles Amorós donaren à llum à Barcelona obres que son monuments bibliogràfichs. No hem de citarles per no esllarguissar massa aquestes ratlles. Lo que si farém avinent es, que en moltes d’elles poden admirarse gravats à la fusta, tan bons com los millors de la època.

Barcelona tingué lo primer gravador espanyol conegut ó sia Fra Domènech, frare dominich del convent de Santa Caterina. Firmà una estampa que representa los quinze misteris del Roser, executada en 1488. No pot demanarse major finor, habilita t més portentosa, ni gust més exquisit en l’ ús del buril. L’ artista que feu estampa tan preciosa, no duptàm ne feu moltes altres, perquè los artistes de sa vàlua no s’improvisan .

Com antigament los gravadors no acostumavan firmar ses estampes, resulta difícil sinó impossible , atribuirloshi paternitat segura. Peró sabém que son catalans, per exemple, los gravats que ilustran les obres sortides de les prempses de nostra regió.

A principis del segle XV i brillà en Barcelona Joan de Vingles , artista inimitable en lo gravat à la fusta. Apenes hi ha obra de sa època que no aparega ab frisos, orles y vinyetes seves. Apesar de que en aquella època eran difícils les comunicacions , sa fama se feu general en Espanya y rebia encàrrechs de Medina del Campo, Burgos, Pamplona, Valencia, etc , demanantli gravats pera decorar les obres que publicavan .

Vingles ilustrà la preciosa edició del «Tomich» , impresa en Barcelona en 1534, tan cobejada per tots los bibliòfils de tot lo mon , y que alcança en lo mercat de llibres un preu escepcional.

Quan lo celebèrrim Joan de Yciar escrigué sa notable obra sobre l’Art de escriure, la millor que s’ ha publicat en lo mon, cridà à Zaragoça à Vingles y éll la reproduhi al boix tan fiel y ab tal habilitat, que lo meteix Yciar li dedica calurosos elogis en la obra esmentada.

Joan de Vingles es dels gravadors que fan època en la historia del Art. Sobre ses obres podria escriures un voluminós llibre, y està al nivell artistich de le Petit Bernard que produhía en la metexa època à França. Sobre lo Petit Bernard los francesos han escrit moltes obres y folletos: sobre Vingles casi ningú ha dit res. Ara que s’ inicia la regeneració de Catalunya ressucitaràn los artistes catalans que injustament dormen lo son del oblit .

Durant lo segle XVII la imprempta sufrí una decadència general, que à haver gosat de independència haguera continuat sos gloriosos començos, vivia arrastrada à la corrent que impulsava desde lo Centre à les Províncies. Sufrirem allavors la guerra dels Segadors, y com lo resultat final nos fou advers, nostra decadència fou major. No obstant; durant la època de 1639 à 56, en la qual dominava la febre de la lluyta , aparegueren multitut de folletos, romanços y fulles soltes, algunes de elles ab portades alusives, y que demostran lo molt y bó, que hagueren pogut fer la imprempta y lo gravat à haver gosat de protecció y estimol.

Durant lo segle XVIII la decadència fou major. Començà ab la guerra de successió. Catalunya combaté coratjosament no parant la lluyta fins que socombí per haverse vist abandonada de tot lo mon. En aquell periodo aparegueren axí meteix multitut de interessants folletos, uns y altres son avuy rars, per haverlos perseguit lo govern de Madrid. A mitjants del segle XVIII l’impuls académich feu brollar artistes de vàlua en tota Espanya, y Catalunya no se quedà enrera: allavors brillaren Tramulles , Moles , Boix y Ametller. Aquest derrer alcançà fins molt entrat lo segle actual , havent sigut primer gravador de Càmara de S. M . Abans , altre gravador barceloní, en Sorelló , havia sigut gravador del Vaticà .

En lo segle actual han brillejat molts altres artistes catalans. Lo gravat al boix per causa de la fotografia, zincografía, fotogravat, etc , ha rebut un cop casi mortal. Sols resta lo gravat al ayguafort, que es personal y comporta impregnat l’esperit del artista, aquest no morirà may .Pera honra de Catalunya comptàm en aquest género un artista de fama universal , Fortuny.

Catalunya pot enorgullirse de sa historia del gravat; com avuy es desconeguda, hi ha qui la nega; lo dia que se conega, allavors se li farà justícia, concedintli honrós seti entre les nacions més avençades.

“Lo gravat a Catalunya” per Jaume Andreu, Calendari Català de J.B.Batlle, any 1899, p.112-115.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

LA HORMIGA DE ORO

Don Juan Grabulosa. jefe de librería en «La Hormiga de Oro», ha comprendido inmediatamente qué clase de información deseábamos y nos ha preparado una entrevista con el director-gerente de la Sociedad, don Luis Tuñi. El señor Tuñi posee una energía y eficacia notables, y ha estructurado en forma armónica una entrevista que forzosamente ha de ser breve -La librería «La Hormiga de Oro» fué fundada por el maestro publicista don Luis María de Llauder y de Dalmases en 1885. abriéndose la tienda en la calle de la Ciudad número 7. Un año antes había fundado la revista del mismo título y dos después creó la imprenta. «La Hormiga de Oro» es una denominación muy popular. Sí, hasta el punto que la han copiado diversas librerías en las repúblicas hispanoamericanas. y aquí algunas lo han intentado. Pero nuestro nombre está registrado conforme a la ley y les hemos invitado a que cambiaran el insecto o el metal. «La Hormiga de Oro» es un titulo de sabor ochocentista y con él se ha querido explicar que la misión de difundir buenas lecturas había de ser obra de hormiga, ejemplo de paciencia y constancia. —¿Cómo vino la Casa a parar aquí? —En 1895 se trasladó a la calle Hércules número 3 y en 1905 a la Plaza de Santa Ana, 26. Desde entonces en la Puerta del Angel. Entonces don Luis G. Tuñi llama a don Juan Grabulosa. jefe de librería de «La Hormiga de Oro», trabaja para la Casa desde 1898. ¡Cincuenta y siete años! El señor Grabulosa ya no es un muchacho, claro está, pero es un hombre muy jovial y posee un buen sentido del humor Por ello, por su larga experiencia, le pedimos que nos cuente alguna anécdota de la librería.

— No faltan. Primera: Se presenta un cliente, examina el mostrador y pide un libro. Cuando se lo estoy envolviendo, me recrimina: «¿Qué hace usted, desgraciado?» «Creo que ha elegido usted este volumen, ¿no? Pues se lo envuelvo.» «Jamás! No envuelva usted nunca un libro. — Y colocándoselo bajo el brazo, se marcha diciendo—: Los libros hay que llevarlos visibles, así, porque el libro honra a la persona y la persona al libro.» Segunda anécdota: Un cliente se interesa por el libro de Papini «Los operarios de la viña». «Siempre se aprende de estos extranjeros», dice. Pide permiso para hojearlo, y se sienta. Pasa media hora. Entonces se levanta y lo devuelve. «No, no interesa. A veces, estos extranjeros…» «Pero, ¿qué es lo que no le gusta de este libro?», le pregunto. «Mire usted. He buscado, buscado, y no encuentro ninguna explicación sobre procedimientos de cultivo, la lucha contra el «mildiu», incremento de producción . La frase evangélica no le decía nada a aquel señor. Don Juan Grabulosa goza de su oficio. —A veces me entretengo mirando el vestíbulo. Es un lugar de cita que frecuentan los sacerdotes que van y vienen del Obispado, y también algunos novios aguardan contemplando libros… En «La Hormiga de Oro» hay un jefe de administración y ficheros que es el señor Monterde. Este es un cargo delicado y muy necesario, porque se lleva un doble índice perfecto de todas las obras, clasificadas por títulos y autores. El señor Tuñi nos dice cuáles son las obras que más ha vendido en un año: «El Papa», del Principe Constantino de Baviera — un gran éxito, no sólo entre los libros religiosos, sino en el mercado general ; «El matrimonio cristiano», de Leclerq, «El valor Divino de lo Humano», de Urteaga, las obras de Kullon J. Sheen, las Biblias del P. Bover y Nacar-Colunga, el Misal Romano del P. Ribera y los libros marianos en la advocación de aquel año. —Y anote usted una de nuestras características. Contamos con un servicio de lectura de todas las novedades editoriales, y antes de poner un libro nuevo en el escaparate pedimos su informe. Asi no defraudamos la confianza del público y evitamos la difusión de libros perniciosos. La honesta hormiga lleva ya setenta años trabajando, y no parece que vaya a cansarse.

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 2ª part.

Read Full Post »

Parlant de Llibreters de Vell, agremiats o no agremiats, és aquesta la qüestió?

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Glossari, Llibreries, Llibreters de vell on 25/07/2025|

Llibreries agremiades al Gremi de llibreters de Vell de Catalunya l’any 1999 (vist a Noticias Bibliográficas, juliol 1999). 50 llibreries. Avui, 23/07/2025, en el llistat del Gremi estan agremiades 36 llibreries i no totes tenen local, algunes venen a Fires i en línia.

Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)

En el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra, hi ha més de 500 Llibreries de Vell, però estan incloses, dissortadament, moltes que han anat tancant al llarg dels anys, unes 47, algunes d’aquestes continuen anant a fires i venen en línia. I de les que hi ha en el Mapa moltes nomes venen en línia (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.)

La pàgina a internet del Gremi ha millorat molt i malgrat les poques llibreries associades estan fent una bona feina i posant al dia el seu vlok. Segur que si unes quantes llibreries més es fessin del Gremi tot seria millor.

A Madrid tenen tres ‘gremis’: Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid, amb 37 llibreries (segons el llistat que donen), 20 de Madrid i rodalia i 17 de fora (5 de barcelona, 4 de València, 2 d’Araba, 2 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca i 1 de Bilbao.

En canvi, el Gremio Madrileño de Libreros de Viejo té 22 llibreries i totes menys una estan a Madrid capital

i a l’Asociación de libreros de Lance de Madrid, tenen 20 llibreries associades, totes de Madrid i rodalia i 1 de Segovia.

Algunes llibreries estan a Libris i al Gremio, fins i tot alguna està als tres llocs.

A València tenen el Gremio de Librerias [sic] de Lance de la Comunidad Valenciana amb 17 llibreries agremiades, 15 de València i rodalia, 1 d’Alacant i 1 de Castelló de la Plana.

A Sevilla tenen una Asociación de Amigos del Libro Antiguo amb 16 llibreries, totes a Sevilla i rodalia.

Hi ha moltes Llibreries de Vell (antiquàries, d’ocasió, segona mà, etc.), en els Mapes d’aquest vlok es troben més de 90 al País Valencià+les Balears, més de 200 a Madrid i rodalia ), i més de 100 a Andalucía i Extremadura. ), moltes d’elles només treballen mitjançant internet, venen en línia. I unes quantes estan tancades, al menys físicament.

El cas és que els hi costa molt associar-se, no crec que sigui gaire car, miraré d’esbrinar-ho, i crec que les avantatges poden ser bones per a tots.

Un dels motius de tot això pot ser el que he trobat en una tesi doctoral, quant parla del llibre: Recuerdos de un librero anticuario madrileño (1897-1969) de Julián Barbazán (1970) i que he posat en el Glossari d’aquest vlok (a la lletra C), on diu: Clandestins del llibre: Persones sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n poden beneficiar, i crec que vorejant la legalitat. En principi es refereix, més que a ningú, a personatges que falsificaven llibres, fulls, documents i els venien a llibreters de vell i a bibliòfils, com a exemple d’això hi ha cartes falsificades d’Hernando Colón, de Cervantes, llibres amb fulls afegits per amagar els que poden faltar, però potser ara costa més que abans trobar fulls de l’època que volen falsificar, o tintes com les antigues. Actualment, crec que ve a dir que hi ha molts venedors de llibres que ho fan d’estranquis, sense permisos i sense res més que les ganes de vendre i de xafar la guitarra a aquells que ho fan tot com cal.

Crec que també s’hauria dir que Llibreries de Vell com les d’abans en queden poques, de llibreries dites antiquàries n’hi ha encara menys i algunes només ho són pel nom i no pel material que ofereixen; i avui dia obren llibreries de llibres a preus molt baixos, de qualitats per a tots els gustos, no són l’ideal, però ajuden a molta gent, a llegir i a viure.

Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA

Anys enrere la Bibliofília era i estava dedicada a la gent que tenia diners i es feien (i es fan) llibres només per a ells, amb tiratges curts, preus cars i moltes vegades amb enquadernacions cares. Després la cosa va anar afluixant i ara es poden aconseguir llibres considerats de bibliòfil a preus no tan cars, hi ha llibres vells i bells a preus raonables, queden pocs incunables per a la venda pública, però hi ha molts llibres que sense ser vells ni rars també es poden considerar llibres de bibliòfil, llibres força interessant per la seva enquadernació, tipografia, disseny, etc.

Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)

Voldria fer esment dels llocs on venen llibres sense ser pròpiament llibreries normals, per exemple els encants i els “rastros” que hi ha a molts llocs, i un lloc especial en aquest aspecte és el Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, amb més de 70 parades tots els diumenges de l’any, amb llibres, còmics, efímers, postals, vinils, cartells, cromos, documents, revistes, etc, etc., amb llibreters que saben de què va la cosa i molts amb llibreries repartides per Barcelona.

Un altre mercat molt interessant per a bibliòfils i col·leccionistes és el Saló del Col·leccionisme en el Casinet d’Hostafranchs, molt a prop de l’Estació de Sants, on es pot trobar tota mena de col·leccionisme: Cartells, postals antigues, cromos, revistes, còmics, cine, fotografia, joguines, naips, accions, loteria, llibres, curiositats, i molts més…, i també a Hostafranchs teniu el Mercat de la Nosa i el Col·leccionisme, amb una mica de tot.

Tenim per tot Catalunya un munts de fires i mercats dedicats al col·leccionisme de tota mena, podeu veure més informació en aquests llocs: Gremi Llibreters de Vell, El Troc: Butlletí del Col·leccionisme (Agenda, notícies, intercanvis) i a Fires del Llibre a Catalunya.

Només volia dir quatre coses sobre els gremis de Llibreters de Vell, però sempre em passa igual, començo i no hi ha manera d’acabar.

1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros

Així doncs, aquí ho deixo, desitjant que més llibreters es facin del Gremi i desitjant que la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern vagi a més, encara que sigui a poc a poc.

A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 881

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 22/06/2025|

GASETA MUNICIPAL DE BARCELONA, núm. 5, 20-II-1987

SEGONA TINÈNCIA D’ALCALDIA

Departament d’Ordenançes Fiscals i ingressos

Concedir l’exempció de les taxes per aprofitaments especials de la via pública meritades amb ocasió de la celebració de la 9a Fira del Llibre de Barcelona, donant de baixa l’expedient núm. 31351, rebut núm, 28081; i anul·lar el procediment de constrenyiment en tràmit.

…/…

TERCERA TINÈNCIA D’ALCALDIA

Negociat de Relacions Públiques

Denegar l’exempció en el pagament de taxes de la via pública, a l’empara dels articles 6.1 de l’Ordenança Fiscal núm. 1, de conformitat amb l’art. 439 de la Llei de Règim Local, sol·licitada pel Sr. Josep Pi i Caparrós en la seva qualitat de legal representant del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, per raó de la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que es va celebrar al passeig de Gràcia entre la plaça de Catalunya i el carrer de la Diputació, ambdós costats, del 18 de setembre al 4 d’octubre.

El Sr. de Nadal fa avinent la contradicció aparent entre aquest dictamen i l’assenyalat amb el núm. 13, tot considerant que caldria unificar criteris quant a les exempcions de taxes de la via pública. El Sr. Martínez Fraile estima correcta l’exempció per a la IX Fira del Llibre, en la qual es varen complir totes les condicions imposades per l’Ajuntament, mentre que no es donaren en el cas de la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern donat que no respon a les exigències de qualitat i promoció del llibre antic i s’ha convertit en una Fira especialment dedicada a la liquidació de saldos sobrants de les Editorials. S’obre un debat i s’arriba a la conclusió que en les noves edicions del certamen, caldrà prendre mesures per restituir les característiques inicials d’una Fira promotora del llibre de qualitat, a la qual l’Ajuntament pugui donar el seu suport.

Atorgar l’exempció en el pagament de taxes de la via pública, a l’empara dels articles 6.2.H de l’Ordenança Fiscal núm. 1, sol·licitada pel Sr. Joan Melchor i Deuloder en la seva qualitat de legal representant del Gremi de Restauració de Barcelona, per raó de la VII Mostra de Cuina Barcelonina que es va celebrar a la Rambla de Catalunya entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de la Diputació, del 20 al 28 de setembre…

[Acta de la sessió del 9 de gener de 1987, aprovada el 12 de febrer de 1987. Al Saló de la Reina Regent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, el nou de gener de mil nou-cents vuitanta-set, es reuneix el Consell Plenari sota la presidència de l’Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall i Mira, i hi concorren els ll·lms Srs. Tinents d’Alcalde, Jordi Parpal i Marfà, Joaquim de Nadal i Caparà, i Raimon Martínez i Fraile, … Ramon Trias i Fargas..., M. Aurèlia Capmany i Farnés, Eulàlia Vintró i Castells, Joan Clos i Matheu, … Antoni Dalmau i Ribalta, Mercè Sala i Schnorkowski, Jordi Vallverdú i Gimeno, … Xavier Valls i Serra,… Antoni Comas i Baldellou… Jordi Bonet i Agustí, etc. etc.]

( uns si i altres no).

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Galeries Syra a la Casa Batlló de Barcelona, 1940

Es muy de lamentar que entre nosotros, pasan prácticamente inadvertidos los esfuerzos de nuestros artistas que se dedican a la decoración del libro. Nuestra sensibilidad artística se detiene demasiado exclusivamente en el cuadro y, aún éste, si es pintado al óleo, porque cuando de acuarela o de dibujo se trata, el interés del público desciende, de una manera vertiginosa como si se tratara de géneros inferiores que no merecen mayor atención.

En el caso del grabador sobre madera o sobre cobre el problema se agrava porque, naturalmente, las planchas van destinadas a este tipo de edición especial poco asequible por su limitada tirada. Sin embargo, en otros países la obra de un buen aguafuertista es seguida y admirada, no sólo por los bibliófilos que poseen las pruebas de su arte, sino también por un público más extenso que las aprecia en exposiciones especiales o, sino, en la mesa de una biblioteca pública. Por todos estos motivos debe considerarse como de buen augurio la actual exposición en las Galerías Syra, cuya finalidad no es otra que ofrecer al publico unas muestras de la actividad callada pero importantísima de los artistas del libro.

Afortunadamente, contamos ya con un pequeño núcleo de artistas especialízados en la talla sobre madera o en el grabado sobre bronce. Este grupo de artistas no es aún muy numeroso, pero es indiscutible que tiene una calidad que puede competir con la de otros paises de tradición más firme y robusta en este tipo de realizaciones artísticas. Por otra parte, el hecho de que algunas de nuestras editoriales se interessen cada dia más por la edición de bibliófilo, significa que existen entre nosotros suficientes posibilidades para que llegue a un desarrollo normal el cultivo de unas técnicas que en mucho pueden influir en nuestra general disciplina artística. En esta actual exposición se exhiben bellísimas muestras del arte actual del libro. Los artistas representados son Ramón de Capmany, Edouard Chimot, Andrés Lamben, Antonio Ollé Pinell, Marta Ribas y Enrique C. Ricart . Sus obras representan el núcleo de esta Exposición, si bien hay que consignar que en vitrinas apene y como complemento documental, los organizadores de esta Exposición han tenido el acierto de exponer alguna bella edición francesa o española de otros artistas, como por ejemplo, de Daragoes, Picasso, Nogués, Grau Sala, etc., asi como algunas muestras de excelentes encuadernaciones debidas a los maestros barceloneses Brugalla y Montserrat. Ateniéndonos a las obras de los principales expositores, debemos corroborar, aunque sea en pocas líneas, la buena impresión que producen el conjunto de ellas y cada una en particular. Ramón de Capmany, con lo que exhibe, nos ilustra suficientemente sobre el desarrollo de algunos de sus admirables aguafuertes. Así vemos un dibujo original de una obra en preparación, varias series de pruebas de estado de sus aguafuertes e incluso los colores originales con la prueba final del frontispicio de su edición de San Juan de la Cruz. Ramón de Capmany, empezó a grabar en el año 1943, y es realmente extraordinario ver como en tan poco tiempo ha llegado a realizar una obra que cumpliendo todas las exigencias técnicas, tiene el enorme interés de ofrecernos íntegramente aquella fina sensibilidad artística que le proporcionó un sólido prestigio entre el grupo de nuestros mejores pintores contemporáneos. Edouard Chimot es un artista francés que reside actualmente en Barcelona. Tiene una obra copiosísima de grabador que le ha valido una situación previlegiada en París, donde residía habitualmcnte.

Su dominio de todos los recursos del aguafuerte, es realmente excepcional. Técnicamente, es un verdadero maestro y débense admirar la pulcritud y precisión de sus resultados en el tipo especial de ilustración que habítualmente cultiva. Andrés Lamben, suizo, con una obra abundantísima de grabador, acuarelista, retratista y dibujante ha realizado las ilustraciones en aguafuerte del “Celoso extremeño”, de Miguel de Cervantes. Su arte minucioso y detallista se complace en una orfebrería realmente sugestiva, siguiendo el texto con pulcritud y verismo. Ollé Pinell, dedicado desde hace muchos años al grabado al boj, posee, aparte de su técnica depurada, una verdadera sensibilidad en la manera de adaptarse a las especiales circunstancias de cada texto.

Nos aparece acentuando un matiz arcaizante en su ilustraciones de “La leyenda de Fray Garín”, solemne en las de “La Atlántida”; lleno de fantasía en sus grabados al boj a varias tintas destinados a la reciente y admirable edición del “Primer viaje de Cristóbal Colón». La jugosidad de estas últimas ilustraciones, donde el procedimiento llega a la máxima eficacia expresiva, acreditan no sólo un oficio sino también una sensibilidad. Marta Ribas es una joven artista que merece especial atención, teniendo en cuenta las relevantes posibilidades que se observan en sus actuales resultados. Empezó como ilustradora, habiéndose dedicado últimamente al cultivo del aguafuerte que domina ya con una gracia muy personal. Los aguafuertes para la edición de “El Pobrecito hablador», de Mariano José de Larra, de inminente publicación, son de una pastosidad y delicadeza que nos define exactamente la atmótfera de los tiempos del gran romántico. Enrique C. Ricart, otro de nuestros grandes bojistas. posee un sentido decorativo, verdaderamente excepcional. Sus ilustraciones tienen una rotundidad que se hermana íntimamente con la noble tipografía que debe acompañarlos Tiene ilustradas muchísimas obras, entre ellas. «Don Quijote of la Mancha» y «Antony and Cleopatra» (The limíted Edítion Club New York). Expone especialmente varios grabados en madera de los que ilustran «El diablo cojuelo». Es admirable en este artista el vivo juego ornamental, el dinamismo plástico que sabe injertar a sus personajes. Sí el propósito de los organizadores de esta exposición era, además de rendir tributo al arte de todos estos artistas, llamar la atención sobre lo que representa la edición especial ilustrada, nos parece que sin duda alguna ha sido logrado con singular decoro. Repetimos una vez más que la calidad de lo expuesto, merece muchísima más atención que la mayoría de nuestras exposiciones habituales. No nos cuesta confesar que esta declaración por ser tan obvia, es en rigor innecesaria ; se justifica, empero, en el triste reconocimiento de que todavía hay mucho que hacer para que llegue a una saturación normal el interés de nuestro público por estas especialidades anísticas.

“Los artistas del libro” per Juan Teixidor, Destino, núm. 388, 23 desembre 1944.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 879

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell on 10/06/2025|

Els llibreters que comercien amb el llibre antic i d’ocasió em van convidar aquest any a pronunciar el pregó dissabte passat.

Ho vaig fer amb molt de gust i vaig assenyalar que Barcelona ha estat una ciutat molt donada a la bibliofília encara que avui els exemplars preciosos siguin tan cars i, malgrat tot, que hi hagi més compradors que llibres rars. Pel que fa al llibre d’ocasió, va ser a finals del segle passat el gran moment d’aquest negoci, almenys pel que fa a la llibreria antiquària. Gloriós temps en què es trobaven llibres a preus que avui ens deixen estupefactes malgrat la inflació de la moneda.

L’amor al llibre ha estat una constant des de l’alta edat mitjana fins als nostres dies. Coexistint amb aquesta civilització del llibre efímer, de la lectura complementària, sempre s’hi mantindrà l’amor. Llegeixo sovint una vella traducció catalana, exquisidament impresa, del “Philobiblion”, tractat que va escriure en llatí i al segle XIV Richard D’Aungervyle, bisbe normand de Durham i gran canceller del rei d’Anglaterra. El títol del llibre està en grec amb un subtítol en llatí que diu: “Tractatus pulcherrimus d’amore librerum”. Aquest pulquèrrim tractat de l’amor als llibres té una ressonància d’actualitat a través dels segles i encara és viu avui. El bisbe bibliòfil vivia al seu palau envoltat de llibres, que omplien taules i cadires: “Libri jacebant sparsi in camara qua dormit”, exclamava admirat, un cronista. Envoltat d’aquests volums va escriure, gotós, però reconfortat, la seva lloa, aquell prelat humanista i bondadós.

Repeteixo una de les seves frases: “Són els llibres dels mestres que ens ensenyen sense fèrules ni assots, sense crits ni renyines, sense vestimentes vanes i sense moneda. Si els agafeu sobtadament no els trobareu mai adormits, si els interrogueu no dissimulen les seves idees. Si us equivoqueu no murmuren, si cometeu una neciesa no es burlaran mai de vosaltres. Oh llibres, únics posseïdors de la llibertat, únics que permeteu gaudir-la! La doneu a qui us la demana i feu sentir-se lliures als qui us són devots”. Són, imagino, unes paraules vàlides a través dels segles.

“La fira dels llibres”, article de Néstor Luján, Destino, n. 1878, p. 13, 29 set 1973.

El Philobiblion Richard de Bury (1344)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Lluís Millà

Anticuarios del libro.

Carátulas. A Luis Millà.

Comedia, drama…

Hay un telón azul

Que nunca cae.

Entre el telar y el foso.

La vida al descubierto.

Josep Pi Caparrós

Libro viejo. A los hermanos Pi Caparrós.

¡Qué timidez

Oculta el libro viejo

al prsentarse!

Al mostrar texto y fecha,´¡cómo se enorgullece!

Àngel Batlle i Tejedor

Riqueza del espíritu. Para Àngel y Juan Batlle.

Arrinconado

Estaba: roto,sucio.

Unas palabras

Intactes, ¡puras1, diéronle

La más alta riqueza.

Josep Balagué

Manuscrito, a José Balagué.

Arco y calleja.

Pluma Antigua en rasgueo.

Velón y atril.

Tinta sobre blancura

Para silencios fieles.

Estanterías, a Magí Creus.

Estanterías

Color de barrio gótico.

Sueño de cera.

¡Qué poso de mirades

Guarda el vino del libro!

Joan Balagué

De bibliófilo, a Juan Balagué Pallarés.

Aurora-madre

De la edición primera.

Número y firma.

Sobre el candor del hilo, La letra y su puntada.

Rogeli Dubà

Compañía, a Rogelio Dubá.

Libro, perdòname

Si no alcanzo a leerte.

Sé que lo pides,

Y trato de escucharte…

Tu espera me acompaña.

Plaça Sant Just

Plaza de San Justo, a Juan Marca.

Fuente. Plazuela.

Palacio. Iglesia. Torre.

Tienda de libros…

Y todo encuadernado

En piel de luz cansada.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed. autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 878

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 02/06/2025|

Malgrat les crisis i el pas del temps, nombroses llibreries de vell sobreviuen encara entre els carrers de la ciutat de València.

La llibreria de vell Russafa. JESÚS CÍSCAR

En el segon dels càntics que componen la Divina Comèdia, Dant, sota el guiatge de Virgili, recorre el Purgatori en el lent i llarg caminar que el portarà fins al Paradís. Durant l’ascens al cel, el poeta visita les ànimes que esperen la purga i l’expiació dels pecats que no volgueren, o no pogueren, evitar: set pecats humans i una salvació divina. Els llibres, per sort, no pequen tant. De fet, l’únic pecat és no ser llegits. Potser per això existeixen les llibreries de vell, per a donar-los una segona, tercera o eterna oportunitat de redempció. A la ciutat de València, contra crisis i pessimismes, en sobreviuen un bon grapat.

Els més vells encara recorden el carrer de la Nau solcat dels prestatges on el Joan Fuster impunement jove de la postguerra buscava, silenciós i capficat, algun llibre en valencià. De fet, fou allà mateix, al cor de l’antiga zona universitària de València, on floriren molts dels negocis en què altres joves i no tan joves buscarien durant dècades els llibres que la guerra havia escampat i convertit, per força, en articles de segona o quinzena mà. De tots els purgatoris del carrer de la Nau, però, només en resta un, després del tancament de la llibreria Bonaire. Es tracta de la llibreria Facultades (2025 tancada), l’últim i discret estendard d’una època.

La llibreria Rafa Solaz. JESÚS CÍSCAR

Bonaire no ha estat l’única llibreria de vell en abandonar els carrers últimament. Fa un quant temps, les llibreries de vell amb local a la capital s’acostaven a la quinzena. Ara amb prou faenes n’arriben a deu. En els últims cinc anys n’hi ha hagut unes quantes que han hagut de renunciar a la quotidianitat: Vallier, al carrer de Salamanca; la fugaç Rosa Rosae, al carrer dels Drets; o González Sabio, al carrer del Naturalista Arévalo Baca, a l’altra banda del riu. Víctimes de la crisi? En part sí. Les vendes han baixat i el manteniment del local es fa inevitablement més complicat; en certs casos, senzillament insostenible. És per això que algunes decideixen concentrar-se només en les fires i en el puixant negoci d’Internet, els seus altres dos puntals d’ingressos. Abaixar la persiana es converteix en el sinònim inevitable d’una supervivència parcial.

“La crisi es nota molt. El llibre antic tenia com a client potencial la classe mitjana, que ara pateix molt”, diu Miguel des de la porta de la llibreria El Cárabo, al carrer de l’Estamenyeria Vella, una de les primeres a obrir al llindar d’aquella dècada dels vuitanta que suposaria una nova primavera per a les llibreries de vell de la ciutat. Fou el 1979. Ara acaba de passar de pare a fill, mentre, de retop, esquiva la mort i reivindica un estil de vida.

I és que si n’hi ha que tanquen parcialment i es refugien en les fires o en la Xarxa, també n’hi ha que desapareixen per sempre. I la majoria ho fan per jubilació. La crisi, en aquest gremi, és també generacional. Treballar els prestatges comença a ser com llaurar el camp, una professió en què el futur és en família o no ho és. Al cas de Miguel s’afegeix el de Julián, que perpetua una història de paper vell a La Guarida de las Maravillas, al carrer de la Tapineria. El seu pare, Antonio, ven llibres només un parell d’illes més enllà, al carrer de Sant Ferran, a l’Asilo del Libro.

La llibreria El Cárabo. JESÚS CÍSCAR

Un altre dels hereus tossuts del gremi és Marc Sanz, d’El Rincón del Libro (2025 tancada?), una llibreria que gràcies al seu pare ha arribat a acumular vora vint anys d’història al carreró de Suay, prop de l’avinguda del Port. Ara és el fill qui obri quan les fires li ho permeten. Aquestes, diu resignat, “són l’únic que ens ha impedit tancar”. I això malgrat que, fins i tot entre les paradetes de fira a vessar de llibres d’ocasió, novel·les roses, històriques o d’esoterisme, la crisi també es fa notar. La XXXII edició de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València, que comença el pròxim dia 27 de febrer, els tornarà a posar a prova, com deixa caure Luciano, a la porta de la petita llibreria Querubín, que obri al cantó del carrer Cadis des del 1941. La seua és una de les tres llibreries de vell del barri de Russafa, juntament amb la llibreria Ex Libris (2025 tancada), al carrer del Pintor Salvador Abril i la Russafa, al carrer de Sevilla.

Hi ha problemes, però, que cap fira no pot solucionar, com la pèrdua de clients. “Les vendes han baixat una barbaritat”, diu sense eufemismes Eduardo, mentre el cigar en equilibri entre els seus dits, immòbil, ompli d’un fum diàfan l’interior de la seua llibreria del carrer de Balmes; es diu Al Tossal i descansa al cor del barri de Velluters, on va arribar ara fa vint-i-cinc anys amb vocació de persistència. Per ell han desaparegut clients: “abans venien xiquets de l’escola a comprar llibres; ara van a les biblioteques. El mateix ocorre amb les dones majors, que fa anys compraven moltes novel·les”. Ho diu sota la mirada silenciosa del fill, que l’observa assegut darrere de la taula. Eduardo li torna la mirada fugaçment. I torna a fumar. “Em substituirà quan em jubile”.

Un altre dels llibreters de vell que poblen el centre històric de la capital, Rafa Solaz, no és tan pessimista. Té una llibreria jove, com ell, i paradoxalment —o no— especialitzada en llibre antic. Arribà al carrer de Sant Ferran ara fa catorze anys. Malgrat que reconeix que el seu món “és bastant desconegut i mitificat” i sovint “incorrectament identificat amb allò vell i inaccessible”, no dubta quan diu que cada vegada hi entra més gent jove. Potser, els qui hi van ho fan motivats per presentacions de llibres i altres activitats paral·leles que hi organitza. “S’ha de ser fresc i obert al carrer”, rebla, com una màxima.

Interior d’Auca Llibres Antics. JESÚS CÍSCAR (2025 tancada)

Joves, grans? Qui entra realment a les llibreries de vell? “Hi ha gent jove que busca coses específiques; gent amb trajectòria i grans biblioteques, interessada en edicions concretes; hi ha també els col·leccionistes purs, més sibarites i, finalment, els clients excepcionals, que adquireixen els llibres més cars”. Ho diu Robert Pérez entre les prestatgeries d’Auca Llibres Antics (2025 tancada), la llibreria que obrí el 1988 al carrer de l’Hospital i que després de passar per la plaça de Lope de Vega ha aterrat a la plaça de la Mercè. Ell, tot i que la matisa, també reconeix la davallada de vendes a causa de la situació econòmica. Però va més enllà dels llibres antics i d’ocasió, i fins i tot més enllà de la crisi. El problema, diu, és estructural: “negar que la lectura en conjunt ha perdut pes és una ximpleria. I per al llibreter és un problema”. M’assenyala l’ordinador encès damunt de la taula. “Això potser complementa el llibre, però no el substituirà mai”. Qui sap si per espantar aquest pensament alça la mirada i la llança una mica més enllà, als prestatges, on uns quants llibres esperen encara, pacients i callats, una segona o tercera oportunitat per a expiar el seu únic pecat possible.

Article “El purgatori dels llibres”, de Carles Fenollosa, València, 12 febrer 2014.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 876

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 20/05/2025|

“ L’objectiu global de l’associació era el foment de l’amor al llibre en les seves manifestacions més selectes i depurades. Un dels objectius específics d’aquest era l’edició de llibres que havien de tenir en compte per igual el contingut i la forma, i un altre la difusió del coneixement dels tresors bibliogràfics existents a Espanya, tant en col·leccions privades com públiques; organitzar exposicions d’obres impreses, gravats, relligadures, ex-libris i manuscrits; facilitar a les biblioteques públiques l’adquisició d’exemplars rars mitjançant l’aportació econòmica dels seus associats o subscripcions organitzades a tal efecte: i en definitiva, per tot tipus d’activitats adreçades a incrementar l’afecció als llibres. Si comparem aquests objectius amb els de la primera societat ens adonem que el marc d’interès i d’actuació s’havia eixamplat i havia superat la intenció de reeditar la literatura clàssica catalana ja recuperada. La bibliofília responia ja a unes noves necessitats i uns nous temps.

El nombre de membres s’estipulà que no passés de cent. L’Associació havia de publicar un butlletí periòdic dedicat a tots aquests aspectes i a les seves activitats. Per bé que es fundà oficialment l’any 1944, ja l’any 1943 organitzà una Exposició de Relligadures i de llibres il·lustrats espanyols de 1750 a 1850, presentada en un opuscle imprès en els taller Oliva de Vilanova, que tingué molt bona acollida. De seguida també, l’any 1945, es publicà el seu primer llibre estrictament de bibliòfil, una obra de Pedro Antonio de Alarcón, El Capitán Veneno, amb un estudi preliminar de Manuel de Montoliu. Estava il·lustrat amb des estampes i quatre capçaleres de Josep M. Mallol Suazo i 31 caplletres a dues tintes i 25 culsdellàntia obra de Teodoro Miciano. Des d’aquell moment l’associació ha anat editant un llibre aproximadament cada any.

Actualment, l’Associació continua fidel als seus objectius i bon testimoni n’és, evidenment, l’exposició presentada conjuntament al Museu Frederic Marès. En una època de tan accelerada innovació tecnològica constant aplicada al món de la informació impresa, que durant molts segles havia tingut com a únic vehicle de difusió el llibre, la bibliofília adquireix en l’actualitat tota una altra dimensió, totalment allunyada de les necessitats de l’època de Marià Aguiló i fins i tot del període esplendorós de Miquel y Planas, i fins i tot dels anys seixanta o setanta, més proper. Avui esdevé més que mai el testimoni de tota una cultura, un coneixement i una estima per l’objecte llibre, que cal que continuï pervivint, car té un lloc important en el proper mil·leni. No cal rebutjar la innovació, al contrari. Tanmateix, cal valorar la seva història, els seus antecedents. La bibliofília hi pot jugar un paper destacat en aquesta empresa”.

“L’Associació de Bibliòfils de Barcelona”escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Yo creo que vivimos en el país donde actualmente se producen más ediciones en papel de hilo – opina un poco compungido, nuestro hombre, que ahora es el librero, como poco antes había sido el propio editor, el sagaz e inteligente distribuidor o el grabador ilustre—. Llegaremos a intoxicarnos y a desvirtuar la finalidad de esta clase de ediciones. En un mes, me parece que el de noviembre del pasado año llegué a contar la aparición de más de cincuenta y cinco títulos distintos, y los que no me fué posible controlar, porque algunos se distribuyen en privado y en ediciones limitadísimas.

Si, señores; estamos en plena fiebre del papel de hilo, como hace cuatro o cinco años padecimos la enfermedad adquisitiva del cuadro al óleo, del paisaje, dolencia que aun colea, afortunadamenle para los pintores. En ningún periodo brillante de la bibliografía francesa o inglesa llegó a editarse tanto en papel de hilo. Las grandes industrias productoras— el papel de bibliógrafo ha de ser elaborado a mano y requiere unos cuidados especiales — radicadas en las zonas papeleras de Gelida y Capellades no han cesado de trabajar para ofrecer la primera materia al ansioso mercado.

La afición, sin embargo, ya nos viene de antiguo. Uno de los primeros que restauró entre nosotros el gusto a las bellas ediciones, que tanto abundaron aqui en los siglos XVI y XVII, fué don Mariano Aguiló, el cual halló unos apasionados continuadores de su obra en los señores Pau Font de Rubinat, José Pin y Soler, y Miguel y Planas. Son éstos, en realidad, los sembradores de la fructífera cosecha que hoy llena las bibliotecas de los potentados del país.

Como impresor, “Oliva de Vilanova” ha sido quien, innegablemente, ha producido libros más perfectos y hermosos. Como editor, el que ha creado una serie más continuada de valiosos ejemplares en papel de hilo, es «Orbis». Hay que recordar, entre otras cosas. la edición de algunas de las obras más deliciosas del folklorista Joan Amades: «Les Auques» , «Els Ventalls» y «Els Soldats» , algunas en colaboración con José Colominas.

Joan Amades, que hace poco celebró la aparición de su «op.» 101, ha editado casi toda su producción en papel de hilo, agotada y buscadtsima, especialmente su colección: «Biblioteca de Tradicions Populars».

El editor que enfocó el libro de bibliógrafo de una manera regular en cuanto a su orientación y venta, fue Gustavo Gili, gran señor de los libros, al crear «La cometa», en la cual se publicó «El Alcalde de Zalamea», ilustrada por José de Togores y «El sombrero de tres picos», con grabados al aguafuerte de José Nogués. «La Semana Santa» de Gabriel Miró, vendióse, y de ello ya hace una porción de años, a 5.000 pesetas uno de sus ejemplares. Hoy, esta serie, continuada por el hijo de don Gustavo, reanuda su publicación con «Platero y yo», de Juan Ramón Jiménez , ilustrado con litografías de José Mompou.

«Editorial Lucero», «Argos» y «Aymá», y que nos sean perdonadas todas las omisiones, ya que esta breve información no pretende agotar el tema ni convertirse en un índice publicitario, se especializan en las ediciones de bibliófilo. De la primera, cabe destacar su «Antología lírica de Montserrat» , de la segunda. «Amor y Psiquis», de Apuleyo, con litografías de Pruna, artista que también ha ilustrado a Sebastián Gasch en sus obras sobre danza. «Aymá Editor», publica una colección de bibliófilo: “Guió d’Or”. Recientemente ha editado «Barcelona vista por Dionis Baixeras», con cincuenta dibujos de este autor y precedido de un estudio de A. Duran y Sanpere, obra que se agotó cuando aún estaba en los obradores de la encuademación . «Ediciones Mediterráneo » ha lanzado la serie numerada de «Retablo», de Catalina Albert, con ilustraciones de Colom.

En Barcelona funcionan entidades de bibliófilos que editan periódicamente un «papel de hilo», casi siempre un texto clásico o difícil de encontrar. El más noble exponente de este tipo de entidades, es la llamada de los «Cien» por ser éste el número de los que la integran, digna sucesora de aquella que llevó el nombre de «Los XII», que tan alto prestigio consiguió entre nosotros y que contaba, como a socio honorario, al ex rey de Portugal. A otra entidad de bibliógrafos se debe la edición de la «Crónica de Montcada» sobre la expedición de los catalanes a Oriente, ilustrada por Teodoro Miciano, la revelación de estos últimos años en el arte del grabado.

«Los Amigos del Libro», otra firma dedicada a las publicaciones bibliográficas, ha editado recientemente, entre otras obras, el «Diario de Cristóbal Colón», ilustrada por el excelente bojista Ollé Pinell, y el agudo y documentado libro de Néstor Lujan, «De toros y toreros», con diversas planchas lítográficas de Manolo, unas de las postreras obras del artista. Empresas sin precedentes editoriales, lanzan al mercado bellos libros en papel de hilo como éste de Julián Amich,”Naves de antaño” , comentado por José Pla en nuestro semanario.

E1 artista, tanto como el escritor, anima la joya del libro bibliográfico. Hemos visto trabajar paciente e infatigable para conseguir la máxima belleza técnica al editor y grabador de muchas de sus ediciones, Ramón de Capmany. A él se deben las planchas de una de las obras que obtuvieron mejor acogida en el mundo bibliográfico hispánico : las «Poesías de San Juan de la Cruz». Los aguafuertes para su «Alegría que pasa», son las obras más sutiles y evocadoras que ha producido en este aspecto.

También se da un tipo singular de libro. El ejemplar único, a mano, sin otra intervención que la del propio artista que lo concibió. Hace tres años fué vendido a un comerciante de Igualada un libro de esta clase por 35.000 pesetas. Gimeno Navarro, como hizo William Blake en Inglaterra en el siglo XVIII, ilustra él mismo sus libros, con la gracia nostálgica que ha hecho popular su pintura . Olga Sacharoff, A. Opisso, Gelabert, E. Mora, M. Ribas, Obiols, Commeleran, Mallol Suazo, Ricart Palet, A. Coll, el artista que animó «Qué diuen els ocells», de Mosén Cinto, ilustran estas hermosas ediciones de bibliógrafo.

El libro raro, bello, lujoso, va destinado al comprador de disponibilidades económicas. Eso no quiere decir que lodos los bibliófilos sean gente rica. El amor al libro, al bello libro, no es patrimonio de una clase favorecida, con o sin razón, por fortuna. A esos bibliófilos modestos no les queda otro recurso, al igual que los chicos frente a una confitería, que aplastar su nariz contra el escaparate del librero y suspirar por aquello que no poseerán jamás.

“La fiebre del papel de hilo”, Destino,n. 559, 24 abril 1948.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 875

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Old books on 13/05/2025|

“ Miquel y Planas ha estat el principal editor-bibliòfil català de la primera meitat d’aquest segle. Profundament interessat i bon coneixador del món del llibre i de tot el seu entorn – l’ex-libris, per exemple -, Miquel començà les seves edicions bibliòfiles l’any 1905, amb obres tan distintes com el primer volum de les Històries d’Altre Temps i el primer volum de la Noca Col·lecció Artística Catalana, per seguir després amb els setze volums de la Biblioteca Catalana, la revista Bibliofilía (1911-1920), la col·lecció Amor del Llibre (1924-1928) i encara molts altres volums.

En realitat, Miquel és la figura que enllaça totes les empreses bibliòfiles del nostre país al llarg de gairebé cinquanta anys. Membre de la primera societat, fallida aquesta, ell porta a terme les seves edicions d’una manera constant i sistemàtica fins als darrers anys vint. Fou aleshores precisament quan va tornar a exercir un paper destacat en l’organització d’un grup de bibliòfils que s’autodenominaren “Els XII”.

L’any 1927 un jove bibliòfil, Epifani de Fortuny – baró d’Esponellà -, decidí crear una Agrupació de Bibliòfils. Amb tal motiu va posar-se en contacte amb dos reconeguts col·leccionistes i bibliòfils: la comtessa de Vilardaga i l’editor Ramon Miquel y Planas. Ambdós s’entusiasmaren de seguida i proposaren d’altres col·leccionistes per formar part de la desitjada agrupació. Foren aquests: Angeles Perpiñà, el marqués de Sant Esteve de Castellar, Domingo-Carles Tolrà, Lluís Escobet, Gustau Gili, Salvador Roca, Leonci Soler i March i Albert Lleó, els quatre darrers bons amics de Miquel y Planas, com també Manuel Rocamora, per bé que molt més jove que els anteriors, coetanis seus i hereus com l’editor de l’esperit de la Renaixença. En total, doncs, eren dotze, “Els XII” que decidiren celebrar una reunió mensual a casa de cadascun d’ells per tal de visitar i conèixer les respectives biblioteques. D’aquests encontres, en sorgí també la idea d’organitzar una exposició amb les millors obres de cada col·lecció, que disposà el baró d’Esponellà, el membre més jove amb gran diferència de l’associació.

L’exposició s’inaugurà el 19 de gener del 1928 a les Galeries Laietanes. S’hi mostraren seixanta peces entre llibres, estampes, goigs, targetes, etc. Entre els llibres hi havia dotze incunables, sis edicions prínceps, quaranta exemplars únics, importants autògrafs i relligadures notables. Segons el seu organitzador, la visitaren més de 10.000 persones, nombre especialment notable atès el tema i la data en que tingué lloc.

Amb tot. L’acció d’”Els XII” va ser una acció important però efímera. Això no obstant, no significa que no continuessin existint acurats bibliòfils i col·leccions notabilíssimes a Catalunya que ja des dels anys vint, desapareguda feia ja uns quants anys la Societat Catalana de Bibliòfils, volien i es plantejaven la fundació d’una nova entitat. Així ho explicava el llibreter i bibliòfil reconegut, Josep Porter (1901-1999), que havia obert la seva llibreria l’any 1923, a la qual acudien tots els col·leccionistes, alguns dels quals més d’un cop li proposaren de crear una nova associació.

Novament Ramon Miquel y Planas, ara juntament amb Pau Font de Rubinat i Eduard Toda, tres noms que no necessiten presentació dins el món del llibre, i membres els dos primer de l’antiga societat, eren els que més intentaven de convèncer Porter. Tanmateix no s’hi decidí, si bé, portat pel seu amor al llibre l’any 1936 va editar una revista especialitzada en aquest camp: PAPYRUS. Revista de bibliofília, de la qual malauradament només en sortiren dos números – març i juny -, en esclatar la guerra la publicació s’estroncà. El seu objectiu era ben clar: “Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il·lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portantveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que es la vella Ibèria”. La publicació, equivalent a les seves homòlogues europees comptava no sols amb col·laboracions prestigioses, sinó també amb una àmplia secció de noticiari, un complet catàleg de novetats editorials sobre Espanya, Portugal i països de parla castellana, així com sobre arts del llibre, i una borsa del llibre. En definitiva, era un bon començament per difondre una bibliofília professional i rigorosa. Però la guerra impedí seguir endavant.

No obstant això, ja els primers anys quaranta, el sentiment bibliofílic tornà a revifar-se. Fou aleshores quan al començament de l’any 1943 una sèrie de bibliòfils amics de Porter li proposaren una altra vegada de fundar una associació: Alfons Macaya, Joan Prats Tomàs, Joan Sedó Peris-Mencheta, Gaietà Vilella, Pedro Gil Moreno de Mora, el Marquès de Mura, la Marquesa de la Mesa de Asta, i un cop més, Ramon Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Eduard Toda. Així va nèixer finalment la durant tants anys desitjada Associació de Bibliòfils de Barcelona”.

“Ramon Miquel y Planas, l’editor impulsor de la bibliofília”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ El origen de la bibliofilia es la conjunción de dos elementos el libro y el bibliófilo, ya que sin ellos no podría existir. Cada bibliófilo busca unos libros determinados y cada libro ( cualquier libro) tiene, con seguridad, un coleccionista potencial.

Pero el libro que busca el bibliófilo no debe ser forzosamente antiguo ( puede haber excelentes colecciones de primeras ediciones de autores del siglo XIX o de encuadernaciones de editor de principios del siglo XX, por ejemplo), no obstante, es el libro antiguo el que cumple muchos de los requisitos que exige el bibliófilo y suele ser éste el objeto de su deseo recopilador.

Se ha definido al bibliófilo como persona que ama los libros y, por tanto, a la bibliofilia como el arte de quien ama los libros, pero éstas no son sino definiciones de raíz etimológica ( biblion –philos). Martínes de Sousa ( 1989:619) que sigue en buena medida al diccionario de la Academia Española la define como: “Afición por el libro en función de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos”.

De estas definiciones sólo se desprende, como ya se dijo, que la bibliofilia es un arte que pone en relación un objeto, el libro, dotado de unas características especiales, con una persona, el bibliófilo. Sin embargo, ninguna de las definiciones se detienen en el hecho de que el bibliófilo, además de estudiar y amar, adquiere y reúne esos libros y que su posesión es consustancial a la condición de bibliófilo. La bibliofilia no es una manía coleccionadora más ni posee rasgos homogéneos, de hecho cada bibliófilo desea una colección de libros distinta de la de cualquier otro. Tampoco puede ser considerada como un método de inversión que permite, con el transcurso de un determinado lapso de tiempo, obtener unos beneficios con la venta de lo que se ha recopilado.

Si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia el primer aspecto que habrá de considerarse es que hace a un libro ( no necesariamente antiguo) ser un libro que despierte el deseo de posesión del bibliófilo; en segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de la persona que simplemente tiene una biblioteca ( incluso con libros antiguos); y, en tercer lugar, qué técnicas y herramientas utilizan los que practican este arte de la bibliofilia.

“La bibliofilia, los bibliófilos y la formación de colecciones”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 364. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 874

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/05/2025|

“El 27 de març de 1903 es presentaren els estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils al Govern Civil per tal de complir la Llei d’Associació. Uns quants dies després, el 20 d’abril, en la sessió corresponent de la Societat es procedí al repartiment del número que cada soci havia de tenir. Aquesta operació es va fer per sorteig i donà el resultat següent tal com consta en l’edició dels estatuts impresos als tallers de L’Avenç, el dia 25 de maig del 1903: 1. D. Isidre Bonsoms; 2. D. Alexandre Cortada: 3. D. Ramon Miquel; 4. D. Alexandre de Riquer; 5. D. Lluís Guarro; 6. D. Jaume Massó Torrents; 7. D. Pau Font de Rubinat; 8. D. Antonio Rubió i Lluch; 9. D. Agustí Casas; 10. D. Emili Cabot; 11. D. Joaquim Casas Carbó; 12. D. Joan Rossell; 13. D. Eusebi Güell i Bacigalupi; 14. D. Joseph Triadó; 15. D. Jaume Andreu; 16. D. Santiago Rusiñol; 17. D. Francesch Matheu; 18. D. Ignasi de Janer; 19. D. Josep M. Thomas; 20. D. Joseph Sala; 21. D. Alfons Bonay; 22. D. Joseph Pin i Soler; 23. D. Frederic de Gomis; 24. D. Lambert Mata; 25. D. Juli Vintró; 26. D. Ernest Moliné i Brasés; 27. D. Rafel Patxot i Jubert; 28. D. Lluís Carles Viada i Lluch; 29. D. Àngel Aguiló; 30. D. Enric Batlló i Batlló; 31. D. Salvador Vilaregut i Martí; 32. D. Manuel Henrich i Girona. Hi havia, doncs, un total de 32 membres. El primer president fou el gran bibliòfil i promotor de l’exlibrisme, Pau Font de Rubinat, de Reus, i el secretari, Ernest Moliné i Brasés, advocat, historiador i editor de textos catalans antics.

L’article primer deia: “La Societat Catalana de Bibliòfils se proposa publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de llengua catalana”. En realitat, aquest objectiu era el mateix que uns quants decennis enrere s’havia proposat Marià Aguiló i Fuster ( 1825-1897), un dels prohoms de la Renaixença. Aguiló, amb l’edició de la seva Biblioteca Catalana en dotze volums i l’edició del Cançoner de les obretes en nostre llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV o XVI ( 1873-1900), fou un dels capdavanters del naixement de la bibliofília moderna a Catalunya, un moviment lligat íntimament a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col·leccionistes d’esdevenir editors de llurs pròpies biblioteques. Fruit de l’esperit de la Renaixença i producte d’una època d’incipient industrialització, aquest tipus de llibre era conseqüència, d’una banda, de la revalorització del passat medieval i, d’una altra, de la realització força artesanal, que rebutjava la nova mecanització.

L’entitat pel fet de ser catalana podia organitzar les seves sessions arreu de Catalunya: “Cada any, en la darrera sessió, se designarà’l punt de Catalunya o altres territoris de llengua catalana ahont se celebraran les sessions de l’any següent. Si res s’acorda, se tindràn a Barcelona”. La Societat havia de publicar, si més no, una obra cada any. Entre el 1905 i el 1912 – darrer any de la seva existència – publicà vuit llibres, dins de la tendència mediavalitzant tan preuada aleshores.

Amb tal finalitat, la Societat encarregà a Eudald Canibell (1858-1928) un tipus de lletra per poder editar amb cura i gran qualitat tipogràfica els seus llibres. Canibell, tot seguint el camí iniciat per Marià Aguiló, l’any1891 ja havia projectat un tipus Tortis i una sèrie d’inicials que assoliren un èxit notable. Però el 1904 dissenyà el denominat Gòtic Incunable Canibell, per encàrrec de la Societat Catalana de Bibliòfils.

Canibell va fondre conjuntament amb el gravador Sangenís tres cossos complets de caràcters – del 8, del 12 i del 24 -, que podien combinar-se amb l’anterior Gòtic Tortis, i que eren fruit de l’estudi de diversos caràcters gòtic. A més, Canibell creà també tres sèrie d’inicials gòtiques – monacals, ornamentades i policromes -. Aquestes creacions restaren aplegades en un bell opuscle d’estètica goticista que duia per títol Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo i que fou editat el mateix 1904 a les premses del taller Oliva de Vilanova, l’artífe principal de les arts plàstiques del començ del segle.

Com ja he remarcat en altres ocasions, la veritable importància d’aquest tipus rau que és l’única creació tipogràfica veritablement autòctona que es dissenya i que es fon al començament de segle a Catalunya, car gairebé la totalitat de material tipogràfic emprat normalment era d’importació, en general de procedència alemanya o francesa. Si bé l’ús d’aquest caràcter en el camp pròpiament del llibre fou molt reduït, en canvi, fou molt difós a través de petits impressors – participacions de casament, de bateig, diplomes, estampes de primera comunió, recordatoris de difunts, etc -, un tipus de treball en què fou utilitzat fins ben entrat el segle XX. De fet, amb aquest tipus la Societat Catalana de Bibliòfils edità només tres de les seves obres – Libre de Santa María (1905), Istoria de Jacob Xalabin (1906) i Cançoner dels Comtes d’Urgell ( 1906).

Malauradament, però, la vida d’aquesta societat finí massa aviat, tot i que el seu esperit perviví en alguns editors, estudiosos i bibliòfils que continuaren editant alguns clàssics amb tota cura. El cas més rellevant i gran nom, com veurem al llarg d’aquest text, de la bibliofília catalana del segle XX fou Ramon Miquel y Planas ( 1874-1950).

“La Societat Catalana de Bibliòfils”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ El libro antiguo, además de un objeto de estudio y elemento constitutivo del fondo de las bibliotecas, es también un objeto que se puede comprar y vender, una mercancía, por lo que lógicamente está sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Pero el libro antiguo no es un articulo con precio fijo. En este objeto inciden diversas características muy destacables para la perspectiva que se presenta: es escaso, es bello, es difícil encontrarlo en perfecto estado, y, por consiguiente, suele ser también caro. Por esta causa, este mercado tiene algunas peculiaridades que lo aproximan más al mercado de la obra de arte o al de las antigüedades que al comercio del libro moderno, por ejemplo. Esta circunstancia justifica el hecho de que el mercado del libro antiguo difícilmente entra en relación con el mercado del libro nuevo, aunque siempre se pueden encontrar unas notables excepciones a esta regla. Los bibliófilos y las instituciones ( sus bibliotecas, en concreto) son quienes establecen la demanda de este mercado del libro antiguo y se preocupan de su adquisición, aunque, como se verá más adelante, los unos y las otras corresponden a características y perfiles completamente distintos. La bibliofilia como arte pretende la reunión de conjuntos armónicos de ejemplares relacionados por poseer una o más características comunes bien sea desde la perspectiva del contenido del libro, bien sea desde la perspectiva formal o, incluso, material. El fin es, por tanto, la propiedad del ejemplar que mejora sus propias cualidades al formar parte del conjunto. Las instituciones como compradoras de libros presentan perfiles y fines similares, aunque no siempre.

El libro como objeto de comercio tiene un precio y un valor en cuya estimación intervienen un número muy importante de variables. Algunas tiene que ver con la obra, otras con el ejemplar y otras son completamente ajenas al propio objeto. Las circunstancias que intervienen en el valor del libro generalmente inciden en su precio, pero es preciso hacer constatar que valor y precio no siempre son magnitudes equiparables. Establecer el equilibrio entre ambos parámetros es propio de profesionales muy especializados. No se debe olvidar que en el valor de un libro intervienen una serie de factores muy próximos a la subjetividad, mientras que en el precio se deben tener en cuenta esencialmente los factores objetivos.

La oferta profesional, más fiable, proviene esencialmente de las librerías anticuarias y casas de subastas. Este tipo de establecimientos, altamente profesionalizados, son los intermediarios entre el particular que se desprende de un libro antiguo y el particular o institución que lo adquiere. En este tránsito del libro, estos establecimientos intermediarios ofrecen, además de las garantías derivadas del análisis profesional del objeto que pone el mercado, el valor añadido de sus productos ( localización y focalización de la demanda, determinación de la importancia del ejemplar, limpieza, encuadernación y pequeña restauración si se precisa, descripción pormenorizada del mismo…). Se trata de negocios que están sujetos a las mismas exigencias que el resto de los negocios que se dedican a la intermediación. Estos profesionales se reúnen en asociaciones nacionales e internacionales que han establecido los principios morales sobre los que se guían, esto es, unos códigos deontológicos de la profesión. Entre los focos de distribución de libro antiguo son de capital importancia las ferias, ya que se concentran la oferta de la mercancía y producen, por esta causa, la atracción de aquellos que desean adquirir un libro antiguo.

“El mercado del libro antiguo”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 363. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »

	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …
	blogdefonsantic en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Guardes del llibres, “En…
	blogdefonsantic en Guardes del llibres, “En…
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	SWIFT BOOKS en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …

Vull aprendre tot el que pugui sobre llibres en general i sobre Bibliofília en particular

Archive for the ‘Llibreters de vell’ Category

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Marca d’impressor d’Spindeler (segle XVI)

Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)

Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)

Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA

Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)

1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros

A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Galeries Syra a la Casa Batlló de Barcelona, 1940

El Philobiblion Richard de Bury (1344)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Lluís Millà

Josep Pi Caparrós

Àngel Batlle i Tejedor

Josep Balagué

Joan Balagué

Rogeli Dubà

Plaça Sant Just

La llibreria de vell Russafa. JESÚS CÍSCAR

La llibreria Rafa Solaz. JESÚS CÍSCAR

La llibreria El Cárabo. JESÚS CÍSCAR

Interior d’Auca Llibres Antics. JESÚS CÍSCAR (2025 tancada)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

biblioaprenent

Categories

Mapa de Llibreries de vell de Catalunya

aaaAAA Ampliació Mapa Llibreries de Vell a Catalunya

Anar mirant

Arts del Llibre

Bibliollocs

Bibliologia

Biblioteques

Digital

Ex-libris i Efímers

Llibreries

Llocs interessants

Museus

vvvVVV Ampliació Llibreries de Vell d'Alacant, Castelló, Mallorca i València.

xxxXXX Ampliació Mapa Librerías de Viejo en Madrid

Mapa de Librerías de Viejo en Madrid y alrededores.

Mapa de Librerías de viejo en Andalucía y Extremadura

Liburutegi antiquarianen mapa Euskal Herria / Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria.

Mapa de Librerías de viejo en Aragón.

Mapa de Librerías de libros antigos en Galicia.

Mapa de Librerías de viejo en Asturias y Cantabria.

Mapa de Librerías de viejo de Castilla – La Mancha y Murcia

Librerías de viejo en Castilla – León y en La Rioja

Mapa de Librerías de viejo en Canarias.

Arxius

Traductor

Cercador

Comentaris

llibrera japonesa gravat de Torii Kiyonobu (1664-1729)

Etiquetes