L’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni és hereva de l’Agrupació de Venedors de Llibres d’ocasió del Paral·lel que va ser fundada l’any 1931. Tres anys després, l’any 1934, es va publicar el primer número del Nostre Butlletí, una publicació que volia impulsar i consolidar la bona feina cultural que en aquell moment feien els paradistes. Aquesta publicació va ser un símbol de la motivació i l’emprenedoria que sempre han caracteritzat els membres de l’Associació.
Al llarg de 80 anys, l’Associació ha fet pel barri de Sant Antoni un triple paper: primer com a suport econòmic, segon com a impulsora de la cultura popular d’un territori i tercer fomentant el desenvolupament personal i la integració social dels associats que la integren.
Actualment, 75 paradistes treballem de forma independent, en veïnatge, formant un Mercat únic i pioner. El més gran d’Europa en el seu gènere. I ho és perquè, el Mercat Dominical de Sant Antoni és una Institució molt vinculada a la nostra cultura. Capaç de fusionar dues tradicions que formen part de la nostra essència: per una banda, la tradició mediterrània dels mercats a l’aire lliure i, d’altra, la tradició literària i editorial, tan arrelada a Barcelona, que ha fet que la nostra ciutat sigui anomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO .
Els paradistes generem vincles sòlids amb els nostres clients i visitants gràcies a un tracte proper i professional. Oferim un servei de recerca i d’orientació, i la nostra àmplia experiència ens permet proposar recomanacions a mida dels gustos personals dels clients. Els vincles entre clients i paradistes, al llarg dels anys i de molts diumenges, s’han fet tan profunds que tot sovint els paradistes arriben a anticipar els gustos i, d’altres vegades, descobrim noves passions ampliant les inquietuds de lectors i col·leccionistes.
“De manera impensable, amb immisericorde velocitat, la malaltia ha pogut amb la vida de Jordi Estruga, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1934. Una vida traçada, a parts iguals, per la família, l’empresa i la bibliofília. Home d’acció, entusiasta, va dedicar a totes tres la major devoció, eficàcia i generositat, i va triomfar en cadascuna. Precoç apoderat del Banc de Santander, i professor Mercantil, no va passar inadvertit als responsables de Laboratoris Ferrer-Medir (després Laboratoris Ferrer Internacional), que el 1960 el van incorporar a l’empresa. Poc després ja s’havia convertit en persona de confiança de Carles Ferrer Salat, de la mà del qual va ingressar com a soci al Cercle d’Economia, una entitat de la qual posteriorment formaria part de la seva junta directiva.
La seva passió per la bibliofília emergiria en una data primerenca perquè el 1979 ja era soci de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB). El 1993 va entrar a la junta directiva, i des del 1997 va ser president fins a la seva renúncia el 2017. Posteriorment va ser president d’honor. La seva incansable curiositat el va fer progressar a la bibliofília fins a convertir-se en un referent internacional, tant en cartografia, temàtica sobre la qual va publicar diverses obres (El tresor cartogràfic de Catalunya, Editorial Base, Barcelona 2012; Vistes de Catalunya. Imatges d’una nació, Base, Barcelona 2018), com en llibres d’artista i gravat. Des del 2000 era membre de l’Association Internationale de Bibliophilie, i fou el gran promotor del XXXII Congrés Internacional de Bibliofília, celebrat el 2001 a Barcelona, amb la participació de notoris llibreters i bibliòfils espanyols i estrangers.”
“Un home d’acció: Jordi Estruga” de Pau Salvat, La Vanguardia, abril 2020.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Feria de Septiembre.
A José Mª Castro y Calvo
Reloj de exámenes.
Estación del futuro.
Amanecer.
El estudio, en su tala,
Derriba asignaturas.
A Jaime Delgado
Junto al asfalto,
El sueño, en bandadas forma bandera.
Dos vagones con libros
Deja el tren del otoño.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.
Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.
Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.
“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.
A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.
Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.
L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.
La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.
Dues de les pàgines de la ‘Hypnerotomachia Poliphili’, incunable imprès per Aldo Manuzio a Venècia el 1499. (Viquipèdia)
L’amor als llibres –més, fins i tot, que la lectura, per molt paradoxal que sembli– és una de les grans passions del gènere humà. Això deriva, en bona mesura, del prestigi de les escriptures sagrades de les tres grans religions monoteistes, i també del temps de les literatures clàssiques, època que ja va conèixer els col·leccionistes apassionats o les grans biblioteques, com la d’Alexandria o la de Pèrgam.
A Catalunya hi ha una tradició bibliòfila de molta importància –vegeu, per exemple, l’edició de l’Institut Català de les Arts del Llibre,Contes de bibliòfil, de 1924–, i ara sembla que reviu, perquè s’editen molts “llibres sobre llibres”, súmmum de l’amant dels còdexs. És una passió compatible amb la lectura o l’estudi d’allò que contenen els llibres, i en tenim un exemple màxim en la persona de Walter Benjamin, que va posseir una magnífica col·lecció de llibre infantil, de la qual després, per desgràcia, va haver de desfer-se per poder menjar.
Els bibliòfils coneixen el goig de la possessió de llibres rars, o molt bonics, però no queden estalvis de manies i extravagàncies, ni de grans desgràcies. El famós “llibreter assassí” de Barcelona, de qui parla Flaubert en un conte de joventut, va ser enviat a la mort per haver calat foc a la casa d’un altre llibreter i haver-li robat un llibre que suposava únic… i que al final va resultar que no ho era! Kien, el bibliòfil protagonista d’Auto de fe, d’Elias Canetti, se suïcida voltat dels seus llibres, del tot superat per la seva dèria. TheodorMommsen, autor de mil cinc-centes publicacions, també va morir cremat entre els seus llibres, però accidentalment. Pierre Berès va pagar dos milions d’euros pel manuscrit del Viatge al final de la nit, de Céline. Molts d’altres han perdut hisenda i matrimoni per dedicar-se d’una manera exclusiva a l’amor als llibres. Umberto Eco, a qui vam preguntar una vegada si tenia la primera edició d’un dels llibres més desitjats des de fa centúries, la Hypnerotomachia Poliphili(Aldo Manuzio, 1499), va respondre que li havia costat molt trobar-lo, però que ja en tenia tres! Costa un dineral.
És rar el bibliòfil que es conforma amb el que diuen els versos de Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…” Vol tenir-ne milers, i, si és possible, tots bells i tots doctes. En suma, una passió innocent, que només fa mal, quan en fa, a un amant extrem dels llibres.
“Per què estimem tant els llibres?”, article de Jordi Llovet, llegim.ara.cat, Barcelona, novembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Un capítulo aparte de la oferta de libros viejos en Barcelona lo forman las ferias. La más importante es la feria del libro de ocasión antiguo y moderno, que planta sus casetas en pleno paseo de Gràcia cada otoño. Durante dos semanas, entre finales de septiembre y principios de octubre, un número importante de libreros de la Ciudad, y otros procedentes de otras comunidades, contribuyen a crear una oferta libresca de dimensiones extraordinarias, que van desde el saldo de restos de edición hasta la bibliofília más exigente. En 2011 la feria celebrarà su sexagésimo aniversario. Desde 2008 incluye en el recorrido una caseta de libros solidarios, que vende a bajo precio donacions altruistas de los lectores y destina los beneficiós a una causa social.
El gremio de libreros de viejo ha ideado recientemente otra fórmula complementaria para la primavera. En mayo convoca en el selecto Hotel Majestic del paseo de Gràcia una feria del libro antiguo para potenciar su flanco anticuario, dado que la convocatòria de septiembre deriva cada vez más hacia el dominio de los saldistes. El 2009 se convoco la tercera edición.
Junto a estas dos grandes ferias de la Ciudad, algunos distritos municipales también organizan otras o facilitan el encuentro entre libreros y lectores. En mayo, en el Portal de l’Àngel, durante los últimos años ha abierto sus catorce casetas la feria del libro antiguo de Ciutat Vella, con exposición de libreros del casco antiguo. En la plaza de Sarrià, lugar emblemático para la poesía, la Vanguardia y la repostería barcelonesas porque en ella abrió su pastelería el poeta Josep Vicenç Foix, los viernes suelen colocarse algunos puestos con libros de segunda mano. Lo mismo ocurre los domingos en la vía Júlia, en el otro extremo de la Ciudad, en un mercadillo solidario donde los libros tienen bastante protagonismo. En uno de sus cajones, no hace mucho, este buscador de libros compró por un euro y medio la primera edición de Da nuces pueris que publico Gabriel Ferrater en 1960, en una editorial minúscula con una tirada breve, ejemplar raro que ni siquiera tienen muchas bibliotecas universitarias. El tráfico con libros ofrece también experiencias antiguas, precisamente aquellas que el comercio de la modernidad se ha esforzado por descartar.
“El tránsito de los libros viejos por Barcelona” de José Ángel Cilleruelo, en el llibre Un mundo de libros, edició de Yolanda Morató, Universidad de Sevilla, Asoc. de Amigos del Libro Antiguo de Sevilla, Sevilla 2010, p.80-81.
Seleccionades d’entre 71 sol·licituds, Rachid i Estelle es troben entre les 17 noves llibreries escollides el passat mes de març per ocupar llocs que han quedat vacants. Des que els va portar a escollir aquesta professió fins a la seva instal·lació i les primeres setmanes d’activitat als molls, expliquen aquesta nova aventura.
Rachid, 48, quai de l’Hotel de Ville
Abans, Rachid era mariner. Avui és llibreter al moll de l’Hôtel de Ville, on s’acaba de traslladar. Als 35 anys, va decidir canviar la seva vida i els seus horitzons: “Vaig treballar a Boulogne-sur-Mer. Vaig ser mariner, mecànic i vaig assistir a l’escola d’oficials de la marina mercant de Saint-Malo. I després vaig voler tornar a París, per apropar-me als meus éssers estimats. Com que sempre he estat immers en els llibres des de petit, no he tingut gaires problemes per decidir-me per aquesta feina. . Els llibres també són una bona manera d’escapar-me. I em quedo prop de l’aigua!”
La filosofia i els viatges
A les caixes de Rachid, Claude Lévi-Strauss es frega amb Yann Arthus-Bertrand, tractats filosòfics, guies de viatge. “M’agrada especialment la filosofia, tot allò que s’anomena teoria francesa nascuda als anys 60 a França i als 70 als Estats Units. Tinc tots els autors d’aquest període. A la universitat, vaig estar a filosofia, i abans sempre escoltava França Cultura assíduament. A través de la meva antiga professió, tinc una atracció pels treballs de navegació, exploracions, la història de les grans expedicions científiques”.
“Fes el teu lloc i troba noves idees”
Instal·lat durant 5 anys, renovable, Rachid es mostra serè en aquest lloc que no va triar. “Sembla que aquest moll és menys fàcil que en altres llocs, perquè és menys turístic, però vull fer-me el meu lloc. Ja he fet bons contactes amb els llibreters veïns o amb els restaurants de davant. Pel que fa als clients, no puc esperar. Conèixer-los. Per a mi, no és realment un negoci, tot i que evidentment n’he de poder viure, però l’interessant és el contacte amb la gent, trobar allò que busca, per retenir-los”.
El Rachid també vol trobar noves idees per als seus expositors, com ara mapes, esbossos, gravats, diaris antics… I fins i tot algun vinil. A primera línia s’asseu el d’Higelin, “Xampany per a tothom”…
Estelle, 13, quai Malaquais
A l’altra banda del Sena, tenim una cita amb l’Estelle, que ja coneix a Rachid. Va ser a ell qui li va comprar una capsa que havia fet, abans de trobar-ne una de segona mà, Quai de la Tournelle, posada a la venda per un llibreter a la sortida. Des de llavors, han mantingut contacte.
Literatura i arts
L’Estelle està ocupada guardant les seves quatre caixes. Dins de tres d’elles, el focus es posa en la literatura amb obres del segle XIX i principis del XX. El que crida l’atenció és la cura de la presentació, i tots els llibres s’han cobert amb cura: “És cert, soc bastant meticulosa”, somriu. Crec que és molt important presentar bé els llibres.” En una capsa hi ha exposats gravats. “Jo en dic la meva capsa de capritxos. Vull fer-ne un petit espai expositiu i presentar-hi instal·lacions temàtiques. La meva passió és la literatura, però m’encanten totes les formes d’art”.
Després d’haver estudiat a la biblioteca de la Sorbona per a la seva tesi en Lletres modernes dedicada a les novel·les llibertines del segle XIX, Estelle va treballar en una galeria d’art del districte VI. També va ser obreportes per a una llibreria durant molt de temps i va decidir presentar-s’hi quan la ciutat va llançar la convocatòria. “Va ser molt natural. Tinc moltes ganes de compartir, de parlar de llibres, de transmetre tots aquests autors meravellosos. Crec que he llegit la major part del que tinc a la venda aquí”.
Llibres i cultura a l’alça
“Crec que els llibres i la cultura poden ajudar a la gent a elevar-se socialment. Aquesta és la meva història, per cert. Vaig néixer en una família molt modesta on no hi havia llibres. És literalment l’escola i els llibres que em van salvar. Avui soc aquí gràcies a ells”.
Al costat de la Passerelle des Arts i de l’Institut de France, la ubicació és ideal. L’Estelle només lamenta una cosa, que pren amb to d’humor: “Em va decebre una mica quan vaig veure que teníem el lloc només durant cinc anys. Encara que sigui renovable, pensava que estàvem designats per a tota la vida, com els Acadèmics!”
Amb l’Estelle i la Rachid, coneix altres llibreters nous, i també grans!
Per començar un gràfic amb les estadístiques de llibreries participants en la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, des de l’any 1952 fins al 2025.
Sembla que la cosa va millor, 27 llibreries, una més que l’any passat, però falten tres importants Llibreries de Vell de Barcelona, de tota la vida, que s’han estimat més anar a la 35ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid, del 25 de setembre al 12 d’octubre.
Motius: més vendes?, més públic?, parades més econòmiques?, més ajudes i suports institucionals?, més repercussió en diaris, ràdio, revistes i televisió?
No ho sé, potser una mica de cada cosa. Per exemple, als mitjans quasi no diuen res, a La Vanguardia en una pàgina dedicada a la Setmana del Llibre en Català, que també es fa aquests dies (fins al 29 de setembre), escriuen una petita columna* amb el que ocuparien uns tres tuits a Twitter. I aquestes poques línies en mig de 5 columnes dedicades a la Setmana del Llibre en Català que s’inaugura demà, i amb una foto de quasi mitja pàgina del passeig de Lluís Companys, que és on faran la Setmana, que també té, en una altra pàgina, un petit anunci de la seva celebració.
*34 línies de 25 caràcters i menys: 3 dedicades a les novetats editorials en català, 6-7 a la Fira, 14 al pregoner (Francesc Parcerisas), 7 a l’exposició (comissariada per Marçal Font) i 2 a l’autor del cartell, Xano Armenter.
I què fan i han fet en altres ciutats, doncs, en poques línies, això:
–40ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Donostia. Del 22 d’agost al 7 de setembre a la Plaza de Gipuzkoa se celebra la XL Donostiako Liburu Zahar eta Okasiozkoen Azoka. Un total de 36 expositors, la majoria d‘Euskadi, oferiran tot un ventall de publicacions interessants. Tindrà prop de 40 llocs d’Euskal Herria, Madrid, València, Osca i León.
Així doncs, aquest any, com deia, 28 llibreries, crec que són molt poques, i més tenint en compte que a Catalunya, avui, n’hi ha més de 500(cinc-centes) llibreries de vell, moltes d’elles només venen ‘on line’, a Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, Wallapop, etc.
L’any vinent, el 2026 el Gremi podrà celebrar les Noces de Brillants de la Fira, esperem tots que els llibreters de vell s’animaran una mica més i participaran de l’efemèride. I també seria interessant que els mitjans i les institucions li dediquessin una mica de temps i fessin alguna cosa més de les que fan ara. La pròxima Fira, la del 2026, i la seva celebració hauria d’escampar-se per tot arreu, per tot el món. Crec que no hi ha gaires fires que faci tant de temps que es fan, sense parar, i això s’hauria de tenir en compte. Crec que els llibreters del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunyafan tot i més del que poden, només cal una petita empenta perquè la cosa vagi una mica millor, però.
Any en què 80 llibreries van participar en la Fira, cartell dissenyat per Joan Josep Tharrats
Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.
Inicialment, la fira es va celebrar per primera vegada entre el 20 i el 29 de setembre del 1952, dins de la programació de les Festes de la Mercè d’aquell any. La va organitzar el Gremi de Llibreters sota l’advocació de sant Jeroni, el seu patró. Llavors es feia en una carpa situada a la Gran Via, entre la plaça Universitat i el carrer Balmes, i constava de 25 parades. Vist el gran èxit que va assolir, la cita amb el llibre vell es va tornar anual. En aquelles primeres convocatòries la queixa principal era la pluja, que sovint hi feia acte de presència. Per aquest motiu el 1957 es van habilitar dos pavellons metàl·lics, amb una coberta de plàstic translúcid. I ja els va ploure des del mateix dia de la inauguració.
Als anys seixanta es va passar de 43 a 60 expositors, es feia entre el 15 de setembre i el 10 d’octubre, arribava fins a la rambla de Catalunya i s’oferien a la venda més d’un milió de llibres. Tant era l’interès que despertava que a principis dels setanta es va pensar en desdoblar-la en fira de llibre de vell i fira de llibre d’ocasió. Això explica que el 1975 es traslladés a una nova ubicació, al passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i el carrer d’Aragó. En aquest nou indret la fira va créixer i es va consolidar. I el 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya va encarregar a Joan Brossa el poema visual Homenatge al llibre, situat a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Però amb l’arribada del nou segle, els llocs virtuals de venda de llibres a internet van obligar a un canvi de paradigma. Desastre per a alguns i oportunitat per a d’altres, aquesta nova forma de comerç va modificar les antigues estructures del negoci.
Un petit món de troballes
Aquest any la fira celebra el 70è aniversari, amb un nombre d’expositors i vendes a la baixa. La fira més antiga d’Europa en el seu gènere segueix afectada per la crisi del llibre en paper (i per la crisi en general), tot i gaudir encara de molts seguidors. Vaig ser-hi el dia de la inauguració, en què el president del gremi, Marçal Font, es va queixar de certa manca de protecció municipal. Unes crítiques més que evidents, davant de la total inoportunitat d’unes obres al voltant del monument de Brossa. Hi vaig tornar diumenge passat i, malgrat la reducció d’expositors (aquest any només són 36) [ aquest any hi ha 31 llibreries], en moltes parades era difícil fer-se lloc per tafanejar les ofertes que s’hi podien trobar. A més, s’hi pot visitar l’exposició Llibres lliures, dedicada a la història de la censura en la premsa i el llibre.
“Entre llibres antics”, article de Xavier Theros, ara.cat, setembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Rinconete es una secció diaria del Centro Virtual Cervantes
Ya Aristóteles elaboró una compleja teoría para explicar la composición del ser humano en dos partes diferenciadas: el alma (y se refiere a diferentes tipos de alma) y el cuerpo. Todas estas ideas posteriormente desarrolladas por Descartes y, por supuesto, por la Iglesia católica, han llegado hasta nuestros días porque son cuestiones que responden a interrogantes existenciales del ser humano de todos los tiempos. Solo que, tal vez, la simplicidad y superficialidad del globalizado siglo veintiuno ha reducido estas ideas a la composición del hombre en apariencia y mundo interior, dicho con estas palabras, en el mejor de los casos.
Bien es cierto que en una relación social normal primero conocemos el exterior del otro, lo que entra por los ojos: los rasgos físicos, los gestos, los movimientos, la ropa con que se adorna… y, si lo pensamos, todo ello ya da indicios de sus pensamientos, sentimientos, humores, carácter… de todo. El aspecto físico envuelve lo más complejo y delicado. Pero son las palabras, y los gestos que las acompañan, las que nos revelan lo desconocido y escondido. En general, resulta apasionante este descubrimiento.
Pues algo parecido le ocurre al amante de los libros: los conoce desde fuera a través del peso, el tacto, los colores, el título, el nombre del autor, el olor, el tipo de papel y su textura, y, por supuesto, la palabra impresa, que revela el contenido que nos interesa desentrañar. La forma y el fondo. El continente y el contenido. El cuerpo y el alma.
La encuadernación no es más que la ropa que viste al libro, su cobertura, su protección, el atisbo de lo que guarda. Y así como la vestimenta humana ha cambiado a lo largo de los siglos y está considerada, con justa razón, un arte (expresión de la creatividad del ser humano que se ajusta a una época temporal), lo mismo sucede con el trabajo de millones de encuadernadores a lo largo de la historia del mundo. Siempre defensores de la conservación y embellecimiento de la palabra escrita, del conocimiento elaborado en todos los tiempos. Estos han desarrollado y desarrollan un oficio manual y artesanal que se basa en unos procesos concretos, pero a los que han sabido añadir elementos estéticos tremendamente expresivos.
Lo que me parece interesante descubrir en estos artículos no es la técnica de la encuadernación, apasionante en sí misma y que recomiendo, para lo cual ya tenemos en nuestro país multitud de escuelas, sino dar a conocer un arte que creo muy desconocido por muchos, muy bello y creativo. Además de basarme en mi propia experiencia y conocimientos, me remito a grandes estudiosos como el maestro Emilio Brugalla (del que hablaré), Julia Méndez Aparicio, Dolores Baldó, Antonio Carpallo, Checa Cremades, etc. Si puedo contribuir al interés del lector por este asunto, me daré por más que satisfecha y me sentiré feliz. Así pretendo recorrer la historia de la encuadernación en España a lo largo de unas pocas páginas hablando de las características, elementos y encuadernadores más importantes y significativos. Creo que será una lectura interesante y reveladora para los seguidores de la revista Rinconete, que pretende abarcar todas las artes humanas posibles en el ámbito de lo español.
“El arte de la encuadernación en España (1) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 26 juliol 2017.
Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.
Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
JOSE PORTER, LIBRERO
En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.
Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo
Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:
En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.
Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.
Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…
LIBRERIA ITALIANA
Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.
—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?
— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.
— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?
—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.
¿ No hubo dificultades?
No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.
—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?
—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.
Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».
—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.
Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.
LIBRERIA VERDAGUER
Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.
Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.
Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu
LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.
LIBRERIA CASULLERAS
La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.
—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.
—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.
—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.
—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena feque – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.
—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.
—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?
– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.
—¿Qué libros consiguen una venta mayor?
—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.
–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?
-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…
Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.
Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.
No sé si tinc o dec donar-me importància.
Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.
Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.
Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.
Moments d’angúnia.
Se m’emportarà, aquest home grosser?
Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.
Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.
De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:
—Es d’amor?
—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.
Què serà de mi ?
Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.
La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.
Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.
La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.
M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.
Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.
Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.
Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.
Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.
He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.
I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…
Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!
“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LLIBRERIA CASTELLS
Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…
La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.
BOSCH Y BASTINOS
En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.
Biblioaprenent 