Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Correcció i correctors, o com ficar-se en bucs

Posted in Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 27/04/2018| 1 Comment »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

Lloms de llibres a la francesa i a l’anglesa

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, tagged , , , , , on 24/01/2018|

Les editorials , pel que fa als lloms dels llibres, són de tendència francesa o anglesa. Les primeres posen els títols i autors per ser llegits de baix cap amunt i les segones els posen just a l’inrevés, o sigui per ser llegits de dalt cap avall.

 

                                         

Això fa, entre altres coses, que quan mirem llibres en una prestatgeria hem d’anar girant el cap, cap a l’esquerra o cap a la dreta segons estigui escrit el llom i és bastant incòmode.
La majoria de països europeus escriuen els lloms a la francesa,i a Gran Bretanya i en els  Estats Units d’Amèrica ho fan al contrari.
Alguns diuen que és més fàcil de llegir els llibres, posats a les prestatgeries, a l’anglesa que a la francesa, jo ho he provat i més o menys ho llegeixo igual.
L’única avantatja, si es pot dir així, de la forma anglesa, és que si poses un llibre en horitzontal la part de davant del llibre queda cap amunt i el títol es veu del dret.

A l’anglesa es veuen del dret,  la coberta i el títol/autor del llom.

 

A la francesa, la coberta i el títol/autor del llom estan en sentit oposat.

 

Però per mi, el principal problema dels lloms dels llibres els tenen les biblioteques públiques. Per tenir-los ordenats fan servir les signatures, les quals no ocupen massa lloc si són per classificar novel·les per exemple: N QUE, però de vegades hi ha llibres que tenen unes signatures una mica més llargues, per exemple un llibre sobre Berlin ( 6è a l’esquerra en la imatge de sota), la signatura és: 91 (026) (43) Ber, i si busquem, encara hi ha signatures més llargues.
I en aquest cas no hi ha gaire problema perquè l’editor ho ha fet bé i ha deixat un bon espai, però en el tercer llibre a l’esquerra del citat, un altre sobre ‘Alemania’ només veiem ‘LEMANIA’, no és que sigui una cosa molt greu, però crec que es podria fer millor per a tothom, per a lectors i per a bibliotecaris.

Moltes vegades la signatura tapa el títol o l’autor i queda malament, lleig i incòmode pels que estan buscant. Hi ha editorials que ho fan deixant un bon tros de llom i en posar la signatura no hi ha cap problema, però això passa en pocs llibres.

 

 

I a sobre, hi ha biblioteques que a més a més de la signatura hi posen un petit adhesiu, com un revòlver, per indicar que el llibre és del gènere policíac o d’un altre. Encara tapen més el llom i algun títol o autor , quedant com a la imatge d’aquí dalt, bastant “patxanguer”.

Crec que els del  Gremi d’Editors podrien posar-se d’acord i fer-ho tots igual i amb espai suficient per facilitar les coses a tothom, però això, com la vergonyosa edició amb un munt d’errates, sembla que no interessi gaire a qui hauria d’interessar.

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 513

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, Tipografia, tagged , , , on 16/12/2017|

“ Miquel y Planas, durant els anys del periple de Vila, inicia i elabora la seva revista intitulada BIBLIOFILIA. Diem ‘seva’ amb una doble intenció, car no només n’es l’editor, sinó també l’autor de tots i cadascun dels articles. És una mena de petita enciclopèdia sobre el llibre en general i, en particular, sobre qüestions de llengua i literatura catalanes, en què l’autor manifesta el seu coneixement del tema.

Iniciada al juny del 1911, el primer volum abraça tota la producció des del 1911 fins al 1914. Tot i que la il·lustració no hi és important, s´hi reprodueixen alguns gravats facsímils d’edicions antigues. Però allò per la qual cosa se la reconeix sobretot és la portada. L’autor n’és Joan Vila.

Una orla d’amorets enjogassats amb una colla de llibres i entortolligats amb cintes i amb garlandes de flors, presidia al capdamunt per un llibre i un llantió, símbols del saber, i a la part inferior per l’escut de Catalunya, emmarcat el títol i el logotip de l’editor, amb la seva cèlebre màxima ‘A bon seny no hi val engany’ Els amorets de Vila acabaran sent un element clarament identificador seu als llibres de bibliòfil de Miquel y Planas. Perquè no sols en dissenya l’obra, sinó que hi crea un alfabet de caplletres decorades on l’element ornamental és un amoret. Al primer volum de BIBLIOFILIA, la intervenció de Vila es limita a la portada esmentada, a la caplletra A del frontispici, impresa en vermell, i a la taula de noms final, on apareixen totes les caplletres dels amorets.

En canvi, el segon volum, del període 1915-1920, presenta una portada idèntica i una caplletra C al frontispici, però, a més, tots i cadascun dels articles s’enceten ja amb una caplletra. La decoració, doncs, en aquest cas és molt abundant. I no sols això, sinó que també sorgeix un nou element decoratiu que forma part de la mateixa sèrie: quatre capçaleres i tres vinyetes d’amorets jugant amb llibres, pintant-los, tirant-se’ls pel cap, etc., tot emmarcat per les mateixes cintes i garlandes esmentades abans, que es poden veure a les taules d’articles, d’il·lustracions i de noms. D’una gran agilitat i un moviment subtil, aquestes figures atorguen un caire molt peculiar a la revista de Miquel y Planas.

Ara bé, no sols és Vila qui contribueix a fer possible aquesta publicació. Les guardes són a càrrec del seu mestre, Josep Triadó, i les cobertes en relleu de color roig, són obra de Joaquim Figuerola. Quatre noms que, com comprovarem al llarg d’aquestes ratlles, mantindran sempre una relació”.

 

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’ Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2),p.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

 

“ La bibliofilia, desde luego, es un hecho de todos los tiempos. Los testimonios encarecen a los bibliófilos de Alejandría, las bibliotecas inestimables de los humanistas de los siglos XV y XVI – recuérdese, por ejemplo, la del Marqués de Santillana, catalogada por Schiff -. Los mecenas arruinados en su afán por acumular libros, los modernos coleccionistas que luchan tanto con el precio de los libros como con el espacio para guardarlos, nos hablan de esta pasión y de sus variantes. Y en los días actuales este amor, desgraciadamente, pareciera haber entrado en una faz de posible explotación comercial, con lo que ello tiene de anulador, porque ya no sólo se prefabrican ediciones para bibliófilos, sino además también se especula con la rareza. Por eso Valéry, en el ensayo Livres, confesaba que para él la pasión libresca no

 

residía en lo raro de los libros. ‘La rareza – escribía – no me afecta excesivamente. No es sino una noción abstracta e imaginaria, si por otra parte no está sólo en casa del rematador. Los ojos no saben que tal ejemplar es único. Tocarlo no alegra, no hace gozar de modo especial. Yo, en caqmbio, quiero los libros sólidos i ‘confortables’ como se los hacía en el siglo XVIII’ “.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp.123.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 511

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , , on 01/12/2017|

“ A la Catalunya vuitcentista el màxim representant d’aquesta tendència ( bibliofília moderna) és el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). Interessat des de ben jove en la cultura i la llengua catalanes, ell fou el divulgador de la màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, la qual orientà tota la seva vida. Bon coneixedor de les principals biblioteques de l’Estat, arribà a ser director de la Biblioteca Universitària de Barcelona i publicà nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Ja en plena maduresa Aguiló s’ocupà de l’edició de l’anomenada ‘Biblioteca Catalana’.

Aquesta col·lecció, que consta de dotze volums, alguns dels quals editats pòstumament pel seu fill, és un recull d’obres cabdals de la literatura catalana medieval, tret del Llibre de Consolació de philosophia lo qual feu en llatí lo gloriós Doctor Boeci, obra fonamental durant l’edat mitjana arreu d’Europa i, també per tant, a Catalunya. És una col·lecció impresa en paper de fil, de format dotzé, molt severa pel que fa a la decoració i la il·lustració, excepte bàsicament la coberta, presidida per una orla rectangular amb elements de regust medieval i renaixentista, vegetal i grotescs, i al bell mig de cada costat hi ha els escuts de Barcelona, Mallorca i València, i la creu de Sant Jordi a la part superior.

Tot i l’austeritat decorativa d’aquests llibres, simbolitzen l’inici d’una via tipològica bibliòfila que serà vigent i millorada encara fins a l’etapa de Joan Vila.

Sens dubte, l’obra de més qualitat editada per Aguiló és el Cançoner de les obretes en nostra llengua materna més divulgada durant los segles XIV, XV e XVI, que imprimí, com la ‘Biblioteca Catalana’, l’impressor A.Verdaguer de Barcelona. Concebut el 1873 i publicat mitjançant fascicles, no sortí definitivament a la llum fins el 1900, mort ja Marià Aguiló. Per a aquesta obra, Aguiló emprà caràcters gòtics i féu copiar gravats xilogràfics antics, que féu estampar en paper de fil, a dues tintes, per tal d’aproximar-lo al màxim possible a les primeres edicions impreses”.

“D’Ivori. Bibliofília i exlibrisme”, de Pilar Vélez en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàg. 151.

 

ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ          ℵ

 

“… la valoración del libro de bibliófilo, es decir, el que miramos desde el punto de vista histórico cultural, estético y rareza. 1º.- El contenido: de qué obra se trata. Para mi, esto es fundamental. Al alma del libro, ( que es su texto, su contenido) el valor se le supone, el alma es el único motivo del nacimiento del libro. Otro axioma: El bibliófilo debe tener claro que es el texto, la obra, el alma, el contenido, lo que da valor al libro; y el continente lo acrecienta. 2º.- La antigüedad, época del ejemplar: incunable, gótico, siglo… 3º.- El estado del ejemplar, más próximo a su estado inicial de fabricación ( primera edición, reimpresiones, ediciones aumentadas…). 4º.- Si está completo, falto o mutilo. 5º.- La limpieza y calidad del papel: superior, normal o vitela. 6º.- La procedencia del ejemplar, la presencia de autógrafos, comentarios manuscritos y otras señas de identidad, como el exlibris de su anterior propietario. 7º.- Taller tipográfico, lugar en el que fue impreso, origen. 8º.- Calidad de las Artes gráficas y tipografía, diseño, materiales utilizados, márgenes, etc. 9º.- Ilustraciones, dibujos y grabados. 10º.- La encuadernación: original de la obra ( de época) o reencuadernada, y la calidad de la encuadernación”.

Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.Http://www.tasaciondelibros.com/index.php?id=60.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 507

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 30/10/2017|

Ramon Miquel y Planas

 

“ Els llibres poden generar afecte, estima i col·leccionisme. De qui té aquesta mena d’afecció, més aviat orientada cap al continent que cap al contingut del llibre, se’n diu bibliòfil. Aquesta activitat consisteix  a publicar o a adquirir edicions especials, dites de bibliòfil, més curoses que les corrents, amb tipografies especials, o un nombre limitat i numerat d’exemplars, que es valoren per la raresa, l’antiguitat, la procedència, la il·lustració, la relligadura i en què el que menys importa és el text…

Ha hem trobat, des dels seus inicis professionals, Joan Vila treballant per a un editor íntimament lligat a la bibliofília, un dels artífexs de la seva recuperació a Catalunya: Ramon Miquel y Planas. També, més tard, participà a la revista Bibliofília i continuà enfeinat en altres activitats com a decorador del llibre.

Com a il·lustrador de llibres de bibliòfil, Joan Vila té una participació important, sobretot a partir del 1921, en què, per a l’editor esmentat, il·lustra i decora La librería de Tomás de Iriarte.

 

Les imatges recreen l’ambient romàntic a l’interior d’una llibreria, amb escenes que remeten a representacions teatrals. Hi són fidelment reproduïts tant els detalls propers com els llunyans, com per exemple a la il·llustració 57, en què veiem amb precisió el carrer a través dels vidres.

D’Ivori continuà il·lustrant llibres de bibliòfil durant tota la dècada.

Una participació important, pel que fa a la il·lustració, i original, pel que fa a la tècnica, és la del llibre editat el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre de Barcelona, un volum commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva fundació. Es titula Contes de bibliòfil, i acull un conjunt de narracions breus a l’entorn de la bibliofília, recopilades i traduïdes per Ramon Miquel y Planas…

 

El nostre dibuixant il·lustrà dues històries: ‘El darrer llibre’ i ‘En Quicu dels llibres’. Per a aquesta féu tres il·lustracions, que situà en exteriors que li permeteren de representar espais de la Barcelona del segle anterior, on les imatges arquitectòniques i l’entorn en general adquireixen més importància que l’acció dels personatges. Les il·lustracions són impreses a quatre tintes i molt reeixides. Les dues composicions que va fer a l’altre conte tenen un desusat insòlit. Aquest efecte es deu a la talla xilogràfica, a càrrec  de l’artista, que no hi tenia experiència. Aquest aspecte rudimentari i dur no desdiu del conjunt del llibre, d’ambientació romantico-barroca, però d’estils molt variats, incloent-hi il·lustracions d’expressa rusticitat, executades en xilografia, com les realitzades per Apa i Ollé”.

“Joan Vila, ‘D’Ivori’, il·lustrador”, de Montserrat Castillo en el llibre: D’Ivori. La màgia de la il·lustració, de Josep M. Cadena, M. Castillo i Pilar Vélez. Editat per l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció El traç que alliçona (nº 2), pàgines 123-124.

 

ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

Sociedad de Bibliófilos Españoles
ne majorum scripta pereant

 

“ Nosotros los bibliófilos no tenemos registro, asociación, club o como queramos llamarlo donde poder inscribirnos. Nadie nos da el marchamo de bibliófilos. La bibliofilia es un sentimiento, y se la diagnostica uno a sí mismo. Los síntomas son: estar a gusto entre libros, o en bibliotecas y librerías. Charlar con los amigos de nuestro mundo libresco. Acudir a congresos y cursos y conferencias sobre estos asuntos… ¡ y no aburrirse¡. Perfeccionismo con la bibliografía y conlas citas. ¡ Preferir este mundillo a otros, más populares¡. Orientar tu tiempo hacia los libros. Esto, créanlo o no, llena una vida. El bibliófilo suele encontrarse solo: nadie sabe tanto de su especialidad como él. Para paliar la soledad del bibliófilo, a partir del siglo XIX existieron en España sociedades corporativas, a imitación de las francesas. Destacamos la Sociedad de Bibliófilos Españoles, fundamentalmente dedicada a imprimir libros valiosos para la literatura y la historia española, en tiradas muy limitadas.

 

También existieron sociedades de tipo regional o local, como la de bibliófilos andaluces, con objetivos parecidos. Guardo en mi colección algunos folletos de estas sociedades, casi a modo de anuncios publicitarios en los que se trata de conseguir clientes/compradores. Existen hoy algunas sociedades de bibliófilos cuyo único fin es la venta de facsímiles entre sus socios. No son, desde luego, nuestro modelo. También podemos encontrarnos con los que yo llamo ‘bibliófilos a la violeta’, que tienen una colección ostentosa, de lucimiento, llena de estas caras ediciones facsímiles de adorno que fabrican algunas editoriales. Con más interés, existen asociaciones temáticas, como la de bibliófilos taurinos, o regionales, como la de bibliófilos catalanes, o la UBEx, creada en 1992”.

 Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.

 

 

 

 

Read Full Post »

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern I

Posted in Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, tagged on 05/10/2017|

 

66a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern I.

 

 

(SENSE COMENTARIS)

 

 

 

Read Full Post »

Cartells de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged on 26/09/2017|

Cartells de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, des de 1952 fins avui, en falta 1, de l’any 1998, de la fira 47a*. Si algú el té i me’l pot facilitar li estaré molt agraït.

Els quaranta primers es veuen millor perquè són del llibre: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, CADENA, Josep Ma. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991. La resta no estan tant bé, però no he trobat res millor.

46ena. 1997. Cartell de Nazario

*De la Fira 47ena de l’any 1998 no he trobat el cartell, però aquí sota poso els punts de llibre d’aquella fira, crec que basats en el cartell, fet pels germans Sanhilari.

Read Full Post »

Bibliotuitades I

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 30/08/2017| 1 Comment »

Bibliotuitades

Per quan un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques a Barcelona?

Em sembla molt vergonyós que Barcelona no tingui un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques com cal.

Porto més d’un any, via ‘tuiter’, preguntant a l’ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, com és que Barcelona ( Ciutat de la Literatura segons la UNESCO) no té un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques. I com a bon torracollons continuaré un temps més, i potser ampliaré la ‘torracollonada’.

Museu del Llibre i les Arts Gràfiques (†)

 

La ciutat ja en va tenir un de Museu, al Poble Espanyol , però per causes desconegudes ningú sap on para, o potser sí. Moltes de les coses que Barcelona tenia en el Museu del Poble Espanyol1 estan deixades a altres museus.

A la Biblioteca de Catalunya, Frederic Marès, va deixar una col·lecció de llibres impressionant, i va demanar unes condicions que crec que no les han complert. Tenen part la col·lecció en una sala per poder visitar-la, però com si no hi fos. Sala que té per nom, ves per on, Via Crucis 2.

Sala Via Crucis a la BC

 

En el Museu del Disseny, també li diuen Hub, no sé per què, queda alguna cosa i és possible que en els seus soterranis tinguin peces, o haurien de tenir, que abans eren a Pedralbes3, però allò ho van clausurar i ho van portar, tot?, cap al Hub Zara-Mango. Ara ensenyen quatre cartells i gràcies.

 En el Hub, una de les coses que ensenyen és un llit molt gran, en el que dormia el rei quan venia a Barcelona i parava per Pedralbes, allà el tenien posat en el seu lloc natural, el dormitori sencer del rei amb tots els mobles i que quedava bé, ara en el Hub Zara-Mango només hi ha el llit palplantat allà el mig.

Llit Alfonso XIII, ara, en el Hub del Dissseny.

         Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes,  en el Museu del Disseny només hi ha el llit.

 

La que diuen potència mundial de la literatura, que ja no ho és, no sembla gaire interessada en el tema.

En el ‘tuiter’ escric sobre tot això, i cada dia poso un Museu relacionat amb el llibre i les arts gràfiques a manera d’exemple, però ningú en fa cas; bé, de tant en tant algun ‘tuitaire’ em dóna la raó, però no gaires.
En el meu vlok he escrit alguns articles parlant del tema i també he posat imatges i adreces de museus de tot el món, perquè algú vegi de què va la cosa, perquè sembla que les administracions no en tenen cap interès.

Si algú està interessat en el tema, pot consultar el vlok, on hi ha articles des de l’any 2010, sobre el No museu a Barcelona i sobre Museus per tot el món.

Vlok 2010: https://biblioaprenent.wordpress.com/2010/11/07/museu-del-llibre-i-de-les-arts-grafiques/

Vlok, 2014: https://biblioaprenent.wordpress.com/2014/12/26/barcelona-segueix-sense-museu-del-llibre/

Vlok 2015 (juliol): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/07/12/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona/

Vlok 2015 ( 10 agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/10/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-ii/

Vlok 2015 (27  agost): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/08/27/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iii/

Vlok 2015 (octubre): https://biblioaprenent.wordpress.com/2015/10/01/uns-quants-museus-del-llibre-i-de-la-impremta-per-tot-el-mon-pero-no-a-barcelona-iv/

I de moment podeu visitar alguns petits grans museus que tenim per les rodalies (potser  me’n deixo algun):

Museu Alzamora Group a Sant Joan les Fonts (Girona).

 

 

Museu Gràfiques Montserrat a Figueres.

 

 

Museu Molí Paperer de Capellades.

 

 

Museu Novoprint a Sant Andreu de la Barca.

          1.En aquella època (1942) Enric Tormo va intentar reunir la tradició de la impremta Aquell Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars va constituir una secció de gravat popular amb les matrius xilogràfiques que la Junta de Museus  havia reunit abans de la guerra. Instal·lat al Poble Espanyol de Montjuïc, aquest embrió de museu va ampliar el seu radi d’acció i el 1968 va adoptar el nom de Secció de Gravat i Arts Gràfiques, amb una creixent aportació de materials diversos (màquines, matrius i impresos). A partir de 1974 se li va donar el nom de Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, tot i que l’acte efectiu d’obertura no es va produir fins a 1981. Comptava amb un taller d’impremta en actiu. Algunes de les màquines tipogràfiques de la col·lecció es van cedir i actualment s’exhibeixen i es conserven a la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida ( tancada fa uns mesos).
          2.En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una (petita) selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.  
        3. El Gabinet de les Arts Gràfiques  a Pedralbes, fou un museu dedicat al disseny de la comunicació visual. Es trobava al magatzem del Palau de Pedralbes de Barcelona La seva col·lecció incloïa mostres significatives de gravat popular, il·lustració de llibres, enquadernació,embolcalls de productes i cartells. Els primers objectes de la col·lecció foren les matrius xilogràfiques provinents de la Junta de museus, que es van instal·lar com a secció pròpia el 1942 al llavors Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, a Montjuïc.. Empreses importants del sector, com les impremtes Elzeviriana, Bobes, Seix Barral o Tobella, els fabricants dels Naips Comas, els tallers Roca de relligadura industrial o la foneria tipogràfica Neufville van contribuir a l’ increment dels fons del Museu. També alguns artistes o els seus familiars han fet donació de treballs gràfics o matrius de gravat: és el cas de Miquel Plana o bé els familiars de Josep Obiols i Miquel Llovet.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 498

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, tagged , , on 21/08/2017|

 

“ Aquest Mercat ( el de llibres vells del Paral·lel) tenia caire popular. S’hi venien publicacions modernes de tota mena i de poc preu, i hi anaven a parar tots els saldos de les editorials. Les obres de Blasco Ibáñez, d’ Emili Zola i els volums de la col·lecció popular, a una pesseta, de can Sempere de València s’hi feien dir sí senyor.

El moment, aleshores, era exaltat, i s’hi havia de conèixer. Per tant, s’hi venia molta literatura d’aquella que té com a objecte únic encarrilar els homes vers un món, nou de trinca, on regni fraternalment la veritat i la justícia. Si no era així, no hi havia res a fer. Perquè del vell estava demostrat i redemostrat que només servia, si de cas servia per a alguna cosa, per a complicar fins a l’absurd la vida dels homes. Aquesta mena de literatura s’hi venia com pa beneit. També s’hi venia molta sicalipsi.

Venien després els Siete Niños de Écija, el Nick Carter, Simbad el Marino o el Pirata – tant li fa – , Dick Navarro, el terror de las praderas, i alguna altra cosa més, totes elles exacerbadores de les imaginacions a mig raspallar. Els deliris socials i els exaltaments aventurers són com tap i carbassa; sempre van de bracet.

S’hi venien molt les novelles grosses de can Sopena. De les quals hi havia parades plenes a vessar.

 

Hi abundaven les anacròniques novel·les anomenades per entregues, avui desconegudes de la gent i oblidades injustament pels aficionats a la lectura. És una llàstima, perquè resultaven molt divertides. Si ara tornessin a circular, hi hauria qui s’en lleparia els bigotis. Enquadernades, i de dos, tres i fins quatre volums, car eren allargades o escurçades a gust del consumidor, o sigui del públic. Si aquest picava, hom les estirava, com si fossin de goma, fins a l’infinit. Si no, l’editor les matava de seguida. Eren escrites a raig fet per don Luis de Val i un no menys don Rafael del Castillo, entre altres; veritables genis, aquells, en la manipulació d’aquest gènere literari truculent.

Al seu temps acompliren una tasca social: la de fer plorar a cor complet les porteres, les noies per merèixer i, sobretot, les donzelles que ja havien perdut les esperances de maridar-se; tres estaments considerables de la societat. Les llàgrimes solen treure els mals humors dels dintres de les persones i les amanseixen una mica. A les darreres, especialment, els estovava la cotna, que ja se’ls havia tornat dura com la de la cansalada viada, dels sentiments, i els feia sortir al defora, ben amarat de llàgrimes, i per tant aigualit, el verí que sempre porten al cos. Aquesta literatura, aleshores, ja començava d’anar de baix.

Si venia,  també,  molta morralla, que vol dir literatura del pilot.

Hi havia abundància d’especialistes acreditats en la venda de gènere apte per a tots els gustos i anivellat amb totes les butxaques. Segons què volien, els compradors ja sabien on havien d’anar a raure, i àdhuc del mal que havien de morir.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 62.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ ‘ En lo que a mi respecta, insensiblemente, he aprendido a no desdeñar el aspecto físico de los libros. Admiro y acaricio con regusto uno de esos volúmenes de gran precio, que se colocan en hermosos muebles y los igualan. Pero no los amo concupiscentemente, porque hacerlo así sería motivo de sufrimiento 1 ’.

La concupiscencia en el amor por el libro tiene dos alternativas: bibliofilia y bibliomanía, ambas  amalgamantes de amor y sensualidad en el culto libresco. La primera, aunque movida por delectación que puede rayar en el morbo, es auténtica pasión de conocedor de libros y ediciones. La segunda, en ciertos casos, no pasa de obsesión de coleccionista de volúmenes cuyo objetivo apunta más a continentes que a contenidos. Se trata, simplemente, de bibliólatas”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 121.

( 1.- Paraules de P. Valery a Livres ).

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 497

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, tagged , , on 15/08/2017|

 

“  Mai no he comprès el bibliòfil sense biblioteca, ni el bibliòfil que té la mania de la virginitat en els llibres; això és: guardar-los gelosament sense tallar-ne els fulls. En el primer dels casos deu ésser com el de l’home disposat a fer tombarelles perquè dels dits del linotipista d’un diari el seu nom passi a les “Notes de societat”. En el segon, com el del col·leccionista de cap-i-cues o de canyes de pescar balenes.

 

No en tots els llibres hi ha un contingut que valgui la pena d’exhaurir ni de tastar només. Cal escollir els llibres, naturalment segons les afeccions i el paladar de cadascú. Però llegir-los ¡ Bibliòfil és tota persona amant dels llibres preciosos o rars. Entesos. Bibliòfil, però, que no llegeix, no és digne de posar domassos al sol per l’exemplar que li ha costat una fortuna. Prefereixo aquell qui, no essent-ho, sap gustar les abundoses gemmes de “Claror”, del poeta Sebastià Sánchez Juan ( per citar-ne un dels nostres), en edició gairebé de bibliòfil. O l’exquisitat d’estil d’un Gabriel Miró i la profunditat teològica d’un auto sacramental de Calderón en qualsevulla de les edicions més populars.”

Del llibre: La Petita Història de la meva Biblioteca, de Miquel Saperas, Ed. Altés, B, 1961; p.33-34. Conferència llegida a l’ Hotel Colom el 16 de maig de 1958, després de celebrada la Junta General de l’ Associació de Bibliòfils de Barcelona.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

 

“ Vestido hermoso para el pensamiento, para la obra del espíritu, es el libro bien impreso. Pero hay vestidos hermosos y vestidos de lujo, para complacer gustos exquisitos, de quienes a veces pueden preocuparse más por continentes que por contenidos. En la estimación del libro como cosa, como objeto, radica uno de los aspectos de la bibliofilia, por supuesto el menos espiritual. En 1936, la Unión latina de Editores publicó el Código de la Bibliofilia moderna, compuesto por Maurice Robert. En uno de los considerandos se apunta que ‘ el bibliófilo ama los libros y tiene el placer constante de mirarlos y palparlos’, indicándose así cómo junto con la valoración espiritual del libro entra en juego un sentido de coleccionista, una estimación de su ser físico; el libro para mirar y tocar tanto como para leer y vibrar con él”.

CASTAGNINO, Raúl H.: Biografía del Libro. Editorial Nova, Buenos Aires, 1961. Colección Compendios Nova de iniciación cultural, nº 42, pp. 120.

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »