El llibre és l’herència del saber, que’s tramet de generació en generació. No cal pas remarcar l’enorme i decisiva importància que té, en el desenvolupament de la vida cultural dels pobles i com per ell, podem formar-nos una idea clara i precisa del nivell i graus de civilització que aquests havien aconseguit.
L’home busca en el llibre el perfeccionament dels seus coneixements. Si li llevessim tot el barniç de l’educació i la cultura quedaria convertit en un primitiu, i al món tornaria a imperar la llei del més fort.
El llibre dona la pauta de l’enlairament o del descens de totes les altres activitats. Quan aquest baròmetre de l’intel·lecte baixa de pressió, no cal pas dubtar que la indústria, el comerç, l’agricultura i totes les activitats que formen el conjunt de la vida nacional, es ressenten també, d’aquesta baixa.
Si repassem la història, veurem que ni una sola vegada a fallat aquesta regla. Grècia quan perdé el nivell cultural perdé el seu imperi damunt de la humanitat. Roma igualment. Espanya després del seu siglo de oro, ha anat d’ensopegada a ensopegada, descendint del lloc preeminent on havia arribat, mentre uns quants reietons, vàlids i inquisidors despòtics decretaven autos de fe de llibres i perseguien als homes que els havien escrit.
Es per aquestes raons, que veiem amb estupefacció com Alemanya feia una crema de llibres en una plaça pública. Aquesta persecució del pensament i de la cultura veurem com no tarda gaire a repercutir en la vida d’aquest poble. S’han cremat uns milers de llibres que havien d’ésser el seu més legítim orgull. I mentre Tomàs Mann, Emil Luwic, Einstein i altres homes il·lustres han estat empresonats, exiliats o perseguits, Hitler ha publicat un llibre, El meu combat. ¡Pobre home! No podem parlar del llibre que encara no coneixem, però sí que podem parlar dels fruïts de la seva doctrina virulent. Tots aquells que creuen que les democràcies han fracassat i que els esclats de violència poden substituir el dret i la intel·ligència, si és que no es mouen per baixes passions egoistes hauran de confessar el seu fracàs. Després d’aquesta persecució el baròmetre d’una manera infal·lible ha marcat el descens. Assassinats, incautacions de bens, relaxament moral (cal recordar la confessió d’Hitler, dient que era necessària una depuració de les legions N.S., perquè les mares puguin entregar-nos els seus fills amb tota confiança), el problema dels sense feina insoluble (també segons pròpia confessió), el comerç i la indústria que cada dia topen amb les més grans dificultats.
Per contra si mirem a Rússia (i no es cregui que siguem uns panegiristes del règim soviètic), veurem que a mesura que abandona la violència produïda per la implantació del règim, mesura que va extingint l’analfabetisme i engrandeix l’àrea de la seva cultura el baròmetre marca una puja innegable.
Quin és doncs, capaç de negar davant d’uns fets tan evidents que els llibres de Tolstoi, Turgenef, Kropotkine, Dostoiewki de Xecov de Gorki i molts altres del període pre-revolucionari no foren el llevat d’aquesta formidable apopeia del poble rus.
Molts altres exemples trobaríem per asseverar tot el que deixem exposat i que ens confirmarien, sempre, que el llibre és l’exponent més clara del nivell cultural i la potència creadora d’un poble.
“Elogi del llibre” d’Ismael Schmid [sic], “El Nostre butlletí”: Portantveu de l’Agrupació de venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel. Any I. Setembre 1934. Núm. 1.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Barcaza del río. A los libreros de viejo de Santa Madrona
Colón y el Puerto.
Rambla de Santa Mónica.
¡Primeros años…!
Los libros acumulan
El morir de los días
Barcaza en tierra.
Desván del libro. Polvo.
Rescoldo en sombras.
Jirones de un velamen
Arrumbado en olvidos.
Flores de moho
sobre un ocre enfermizo.
¡Pátima triste
De mirades y tactos!
Letra y alma se obserben.
Ambiente en rústica.
Circo Barcelonès.
Marinería.
Aquí tienen los libros
Un sensual abandono.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Els atzars d’una modesta i incipient bibliofília, dirigits pel record pregon que havia deixat en el meu esperit una lectura d’«El Llibre de la Mort», han ajuntat damunt la meva taula uns quants volum units pel mateix nom de Marian Aguiló i Fuster. Uns d’ells són de poesia original. Els altres formen part de la Biblioteca Catalana que dirigí i en la qual es publicaren obres tan interessants com el «Romancer Popular de la Terra Catalana» i els llibres cabdals de Ramon Llull i de Bernat Boades, així com un curiós «Recull d’Eximplis e Miracles», que podria ésser una magnífica pedrera per als nostres novel·listes i dramaturgs. L’any passat es compliren els quaranta anys de la mort de Marian Aguiló. ¿Serà aquest aniversari negligit, un pretext suficient per a parlar del qui fou Bibliotecari de la Universitat de Barcelona i un dels treballadors més actius i meritoris de la nostra Renaixença? Millor seria dir que, en tot temps, parlar de Marian Aguiló, estudiar la seva obra i presentar la seva figura als molts catalans que la des coneixen és feina bona i agraïda. Si jo, sense cap autoritat ni erudició per a fer-ho, m’hi arrisco, és més aviat per cedir a un impuls desvetllat en mi pel contacte recent am l’obra de creació i amb l’obra d’investigació del gran català insular que no per donar a conèixer suficientment a qui ho necessiti, la personalitat de Marian Aguiló.
Poeta, erudit, filòleg, impulsor de la Renaixença… Les activitats de l’autor de «Focs Follets» es podrien resumir en un mot: patriotisme. El que arborava Marian Aguiló i li dictava els versos i li posava a l’espera l’afany de perfecció i l’amor a l’idioma i al paisatge, era un patriotisme de gran qualitat. Patriotisme d’un mallorquí enamorat de «sa Roqueta» i que havia fos aquesta devoció a l’illa natal amb l’amor a la pàtria catalana. Servent del «bell catalanesc», glorificador de la història de la Catalunya Gran, recol·lector amatent dels seus tresors esparsos o desconeguts, Marian Aguiló és un dels primers escriptors de la nostra Renaixença literària que és digne de dir-se català nacional. Poeta? Per què no? Si avui, en llegir el «Llibre de la Mort» o bé «Focs Follets», trobeu una sensibilitat envellida o errades de verificació; si sentiu que moltes de les poesies de Marian Aguiló no són dignes d’antologia, teniu sempre en canvi la seguretat constant de trobar-vos davant d’un esperit selecte, d’una intel·ligència superior que malda per utilitzar una eina encara inacabada i que ha de començar per polir i esmolar. La mort i la pàtria són les dues fonts principals d’inspiració; l’amor hi és absent. Per força això ha de deixar incompleta la poesia de Marian Aguiló. Incompleta, però no fallida.
«Llibre de la Mort», és el primer volum de poesies d’Aguiló. Publicat, encara, pel seu fill l’any després del traspàs del poeta, el seu contingut pren un major caràcter i la singularitat del terna, no gaire freqüent en la literatura catalana, adquireix un relleu més gran. Una selecció rigorosa hauria alleugerit el llibre de bona part de les composicions anecdòtiques. Al costat dels «Aniversaris», commemoració de la mort de la mare o dels amics més estimats, la «Nova Dansa de la Mort» conté bons romanços populars, dignes de fer costat als que el mateix Aguiló recollia i ordenava en el seu «Romancer Popular», parió en categoria literària i riquesa al «Romancerillo Catalàn», de Milà. «Focs Follets», publicat també pel fill d’Aguiló l’any 1909, es un poema — una «obreta», declara l’autor—, en dotze glossades. Es un llibre de pla ambiciós no realitzat. Ni el Dant ni Ramon Llull, en son absents. ¿Fou el sentir-se sense forces suficients per a realitzar-lo, allò que obligà Marian Aguiló a renunciar als seus ambiciosos projectes? En un dels darrers cants del poema, i per boca del mateix Llull és dit:
LA LLENGUA
Restaurar la llengua nostra
no és obra del cant tan sols:
sos bells llibres antics mostra
primer si enaltir-la vols.
Mai es perd cap noble exemple:
si incapaç ets de construir…
porta humil pedres a eix temple
perquè altri el pugui bastir.
¿Influí un alliçonament semblant en el treball del poeta? Els versos transcrits semblen ésser un programa al qual s’atingué rigorosament Aguiló: mostrar els bells llibres antics, dur humilment pedres al temple que havia de bastir un altre… Un programa acomplert brillantment, amb escreix.
Es digne de remarcar la insòlita correcció dels textos de Marian Aguiló. La seva exigència amb la depuració de l’idioma, els seus contactes permanents amb les obres dels grans clàssics catalans, li fan trobar solucions encertades. En alguns aspectes prevén i prepara l’obra de Pompeu Fabra. Així, escriu sempre els plurals femenins en «es» i bandeja del seu lèxic tot mot que li sembli sospitós. Sovint àdhuc incorre en arcaismes per voler ressuscitar en els seus versos girs i vocables sense contacte amb l’idioma modern. Quan Fabra proposà les seves «Normes», Aguiló les acceptava instintivament. No pogué veure-les implantades oficialment ni assistir a l’endegament definitiu del nostre verb.
Una vida exemplar de treballador de la cultura, cenyida per la modèstia al sacrifici de tota vanitat pública; un patriotisme ardent, subjecte a tota prova, i un gran amor a l’idioma, en el qual veia — i amb quina raó! — el pern fonamental de la nació catalana: heus ací resumida la personalitat de Marian Aguiló.
Sense ell, i sense d’altres com ell, no haurien estat possibles, a Mallorca, poetes com Costa i Llobera i Joan Alcover. O potser, si ho haguessin estat, haurien seguit escrivint en castellà. Amb homes com Marian Aguiló que, tot i estant ben dotats per a l’obra de creació, preferiren l’obra d’investigació, la Renaixença ha pogut realitzar-se. Cercant la veu viva de l’idioma, cercaven i trobaven la consciència popular. Ell mateix ho declara entre la gran quantitat dels seus versos dedicats a cantar les excel·lències pretèrites de la nostra llengua i la necessitat de retornar-li l’antiga grandesa:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.
Al cap de més de mig segle d’ésser escrites aquestes ratlles, la profecia ha estat plenament acomplerta. Només hem de voler fer-nos dignes dels bornes que, com Marian Aguiló, feren possible aquest acompliment.
“Un artesà del nostre renaixement: Marian Aguiló i Fuster“, per Rafael Tasis i Marca, Meridià, n. 10, 18 març 1938.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LIBRERÍA FRANCESA
Sin duda alguna, la Librería Francesa posee en nuestra ciudad un antiguo y sólido prestigio. Y es lógico pensar que el público sigue hoy favoreciéndola, si se considera que la Librería tiene abiertas tres casas en Barcelona. Hablamos con su gerente, don Enrique Empaytaz Micó. —¿Cómo nace la Librería Francesa? —Dicen que la fundó un tal Piaget, dicen que se inauguró en el año 1845, dicen que yo me hice cargo de ella en 1917 —¿Empaytaz es un apellido francés? —No, suizo. Yo soy mitad suizo y mitad valenciano. Bien. Pues la Librería Francesa estuvo hasta 1932 en la Rambla. Luego se abrió la sucursal del Paseo de Gracia, y en 1953 hemos inaugurado la tercera sucursal, en Muntaner-Diagonal. Yo la llamo «la Librería del año dos mil», la del futuro. Porque Barcelona se marcha hacia Valencia. El señor Empaytaz tiene una mentalidad lúcida, una gráfica manera de expresarse y un profundo sentido de la ironía. —¿Hay alguna diferencia fundamental entre las tres librerías? —Si. En la Rambla se venden, sobre todo, libros técnicos. En el Paseo de Gracia se vende ya más literatura, y en Muntaner el libro literario es el más solicitado. Otro fenómeno: en 1917, cuando había el único establecimiento de la Rambla, sólo se vendían libros franceses. Yo empecé a explotar el mercado del libro nacional. Y debo decirle que desde 1910 se ha vendido mucho. Ahora hay aquí excelentes tratados científicos, y yo creo que en esto ha influido la dificultad de importar libros en determinadas épocas. Faltan en cambio todavía buenas novelistas. Se venden muy bien algunos premios—y me enseña los últimos «Nadal» y “Ciudad de Barcelona” — y he notado también que el libro catalán se vende sobre todo en la Rambla. El señor Empaytaz es un excelente observador, y esta es una cualidad muy útil para conducir un negocio. Explica: —Como curiosidad, quizás le interese saber que aquí se reúnen cada día numerosas señoras y señoritas que vienen a hojear las revistas de modas que llegan de París. Pasan su buen ratito examinando modelos. También, los sábados por la tarde, suelen acudir algunos muchachos y muchachas que no quieren gastarse el dinero en el cine y se dedican a dar vistazos a las revistas extranjeras. Así pasan la tarde. iAh!, y seguramente usted imagina que esto es sólo una librería. No señor. Somos además una especie de agencia de viajes, una oficina de informes. Cada día desfilan por esta «Librería Francesa» grupos de turistas extranjeros que piden información sobre calles, hoteles, determinados comercios. Incluso nos han pedido la dirección de un médico. Mire, mire, — y del cajón de su mesa saca numerosas tarjetas de restaurantes, zapaterías, camiserías, con gesto de prestidigitador. Don Enrique Empaytaz no puede estarse quieto, y en todo momento nos ha parecido no sólo activo sino inteligente e intencionado. Es un capitán de firme autoridad, en un negocio que está dispuesto, por lo que se ve a crecer con Barcelona. Le pido una fotografía, y dice, rebuscando en el cajón: —Me será difícil. Mire, tendré que darle una foto antigua, en la que aparezco más joven. Como hacen los artistas, ¿no? Y la foto no miente, porque este señor Empaytaz tiene todavía una vitalidad juvenil.
LIBRERÍA SUBIRANA
En la siempre animada Puertaferrisa hemos hablado con don José M. Subirana, gerente de la Librería del mismo nombre. —Sin duda, esta Librería es una de las más antiguas de Barcelona. Ha sido, desde el principio, una empresa que no ha escapado de la misma familia. La fundó en 1845 don Jaime Subirana Canut, quien se estableció en la Plaza de San Jaime esquina a la calle de Libretería. Mi abuelo empezó a trabajar como editor, y amolló luego sus actividades al negocio de la edición y la librería. —¿Tardó en trasladarse aquí? —No. En 1862, cuando Jaime Subirana falleció, se había inaugurado ya el establecimiento en la calle de la Puertaferrisa. Pronto hará, pues, cien años, todo un siglo, que por esta puerta salen los barceloneses con libros en la mano. —A la muerte del primer Subirana librero siguió el negocio bajo el nombre de «Viuda e hijos de Jaime Subirana» hasta 1890 y desde esta fecha hasta 1906 con el de «Subirana Hermanos», dirigido por Eugenio y Joaquín Subirana Fajol.
—Con el título, ¿cambió algo más en !a Empresa familiar? —Sí. Eugenio y Joaquin Subirana dieron un gran impulso a la casa, desarrollando extraordinariamente las diferentes secciones de imprenta, encuademación, librería y edición. La razón social se denomina luego «Eugenio Subirana» y en 1915 obtiene del Papa Pío X el nombramiento de Editor y Librero Pontificio como premio a su labor en favor del libro católico. —La Puertaferrisa es una calle de solera barcelonesa. ¿Ha habido contacto entre la vida de la ciudad y la Librería? —Yo creo que si. Recordemos simplemente un hecho: en las postrimerías del siglo pasado, y a principios del presente, la librería Subirana fué el cenáculo donde, al anochecer, se reunían en animadas tertulias algunas relevantes figuras de la época, tales como los que fueron después obispos de Barcelona, doctores Estallla y Morgades, mosén Clascar, Mane y Flaquer, Quadrado y otros muchos. Tenga en cuenta que la calle de Puertaferrisa es el paso natural y obligado entre la Catedral y las Ramblas. —¿Y no cree usted que el público ha desplazado su atención hacia los nuevos barrios de la dudad? —En absoluto. Esta calle sigue siendo hoy concurridísima, y aún diría que la clientela crece, quizá porque como decía une las Ramblas con el barrio gótico. A veces he meditado si sería conveniente seguir el ejemplo de otras librerías que han emigrado hacia el norte de la ciudad, y nunca me he decidido a ello. Al contrarío, creo que para el barcelonés es más cómodo venir a la Puertaferrisa. donde encontrará concentradas en breve espacio muchas tiendas, que pasearse inacabablemente por ciertas zonas del Ensanche. Si se va en automóvil, existe la dificultad de aparcar, y se andan a pie muchos metros inútiles, y aquí mismo, en la nueva Plaza de la Villa de Madrid caben quizá cuatrocientos vehículos. Además, tenga en cuenta que cuando una ciudad crece mucho, los antiguos núcleos vuelven a tener una gran importancia, y yo creo que vivimos ya este momento. La idea del señor Subirana nos parece muy aguda y seguramente buena. De todos modos, no nos disgustaría disponer de un hueco en esta típica calle que él denomina con un gran sentido de la propaganda «los grandes almacenes de Barcelona»
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 3a part.
Altres creadors o “faedors” de llibres de bibliofília.
Paral·lelament als llibres de bibliofília sorgits sota la influència dels moviments culturals i les associacions de bibliòfils esmentats, cal tenir en compte una sèrie de destacats “faedors” que promouen els llibres de bibliofília. Em plau presentar a continuació una petita selecció de llibres en què es troben les dues tendències bibliòfiles esmentades de Catalunya d’aquells moments:
–Mariano Aguiló (1825-1897). Romancer popular de la terra catalana.Barcelona: estampa d’Espasa y Cia, 1893. Elecció i ordenació de Mariano Aguiló.
–Angel Aguiló (fill de Mariano Aguiló, 1874-?) Publicat l’any 1904, Paris e Viana, dins la col·lecció anomenada: “Bibliotheca d’apretes singulars del bon temps & nostra lengua materna estampades en letra lemosina“.
-Joan Oliva (1858-1911). Història de Catalunya. Vilanova i Geltrú: Joan Oliva, 1901.
–Ramon de Capmany (1899-1992). Ramon Llull. Pujada i caiguda de l’intel·lecte. Sabadell: Joan Sallent Sucr., 1953.
–Tomàs Garcés. La nit de Sant Joan. Barcelona: Horta d’impressions i edicions, 1952. Puntes seques de Josep Obiols, Joan Rebull i Joaquim Sunyer. Joaquim Horta (1878-1956).
– Estampats taurinas. Barcelona: Instituto Gráfico Oliva de Vilanova S.A., 1963. Aguaforts de Mª Josefa de Colom, impresos per Jaume Pla. Editat per Luis de Caralt Borrell (1916-?).
–Idilis i epigrames de Teòcrit. Barcelona: Montaner y Simón, 1943. Aguaforts i xilografies d’Edouard Chimot. Segon treball de la col·lecció HORA.
Cal fer una menció especial a Ramon Miquel y Planas (1874-1950), que va voler recuperar de l’oblit aquells manuscrits i obres impreses d’autors que havien estat “un orgull per a la nostra terra”. Va donar a llum una sèrie de gravats de tipografia acurada, paper de fil, ben ornamentats i alguns il·lustrats:
–Longus. Daphnis i Chloe. Barcelona: F. Giró, 1906. Il·lustracions de Josep Triadó. Ramon Miquel y Planas.
–Recull de textos antics catalans. Barcelona. Tipografia “La Acadèmica” i impremta “L ‘Avenç“, 1906-1912. 18 números.
-Diversos autors. Contes de bibliófil. Barcelona: Tallers de les Cases Associades, 1924. Il·lustracions i ornaments de diversos artistes. Ramon Miquel y Planas.
–R. Miquel i Planas. Las confidencias de Juan Buenhombre seguidas de sus pensamientos. Barcelona: Imprenta Casa Miquel-Rius, 1924. Xilografia d’Antonio Ollé Pinell. Edició en castellà per a la Librería de los Bibliófiloes Españoles de Madrid. Ramon Miquel y Planas.
També m’agradaria esmentar en aquest apartat algunes empreses que han destacat en la producció de llibres i col·leccions d’alt perfil bibliòfil:
–Calderón de la Barca.La Vida es Sueño. Barcelona: Talleres de Guinart y Pujolar, 1933. Gustavo Gili, editor, col·lecció La Cometa amb xilografia de Ricart.
–Cancionero del amor antiguo. Barcelona: Grafos, SA, 1942. Il·lustracions d’A. Vila Arrufat. Editorial Gustavo Gili SA. Col·lecció Armiño.
–Manuel de Montoliu. Don Jaime I El Conqueridor. Sabadell: Tallers de Juan SallentSuc., 1947. Il·lustracions de Julian Nadal. Editorial Orbis.
–Joan Abelló Prat. L’hora del te. Barcelona: Salvador Salvadó Cots, 1961. Aguaforts i xilografia de Joan Abelló. Els aiguaforts impresos al taller de Joan Barbará. Il·lustracions de Maurici de Vassal.
–Josep Janés i Olivé. Combat del somni. Barcelona: Horta I.E., 1952. Aiguaforts de Joan Palet.
–Ferran Soldevila. Don Juan. Sabadell: Joan Sallent Suc., 1960. Puntes seques de Grau Sala, impresa per Francesc Melic.
–Àngel Guimerà. Terra baixa. Barcelona: Tallers Gràfics Altés, 1930.
Com a curiositat esmentaré que el fundador de l’Editorial Mons Floris, l’artista Joan d’Ivori, va venir a fer dos llibres de bibliofília d’un sol exemplar; 25 poemes orientals(1946) i Un torneig al born (1946).
A més de comptar amb un nombre considerable de “faedors” promotors del llibre de bibliofília de Catalunya, Catalunya també ha comptat amb un cartell excepcional d’artistes de renom internacional: Miró, Subirachs, Tàpies, Guinovart, Rafols Casamada, Clavé, Grau Sala. Aquesta circumstància va facilitar que la il·lustració de les obres de bibliofília catalana pogués comptar amb aportacions artístiques de reconegut nivell.
Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.
( cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
El librero lo sabe todo.
El cálculo de estructuras, el derecho mercantil, los balances, los mercados de futuros, el Adobe Photoshop, la psicolingüística, la quiropráctica, el chi kunh, la hermenéutica, la museología, la ciencia política, la lógica formal, la conflictología, la dieta antioxidante, la astrofísica, el número de oro, la biología molecular, la cocina al vacío… y así podríamos continuar hasta el infierno.
Efectivamente, algunos de estos temas o apartados pueden encontrarse en una librería, pero recuerde que el profesional del sector sólo los gestiona, porque si, además, tuviese que poseer conocimiento integral de cada uno de ellos, debería cobrar un sueldo astronómico com asesor ( vale, es una idea). A menudo el librero se ve abocado a asesorar sobre fondos de los que apenas goza de un conocimiennto básico. Recuerden que normalmente él les podrá informar de los títulos clásicos en cada materia y conocer sus pormenores no entra en sus obligaciones.
Si el cliente solicitante se muestra comprensivo, el librero intentarà satisfacerlo con lo máximo que su nivel de solvencia sea capaz de cubrir o apelará a instancias más cualificadas; el problema surge cuando el cliente no entiende que el vendedor no sea un experto en la materia. Evidentemente se le permite ser un absoluto desconocedor de todas las demás ramas del saber, pero nunca en la que interesa al cliente. Si el vendedor no puede dar satisfacción a su demanda, el cliente puede acabar solventando su frustración despotricando sobre el establecimiento y sus profesionales. Y esto nos lleva a…
En las librerías hay de todo
Otra de las circunstancias más recurrentes en el establecimiento. Gente de toda clase y condición acude a buscar el libro perdido, aquel libro que dejó a un amigo y no recuperó ( con lo que perdió libro y amigo), o aquel libro que un amigo le dejó y que él extravió. A lo mejor lo del libro no le preocupa tanto, pero sí la pérdida del amigo, lo que nos da la medida del poderío simbólico de tan aparentemente inocuo extravío. Aquel libro que leyó hace años y que le gustaría volver a recuperar, aquel que desapareció en la mudanza…
Por desgracia no siempre podemos atender todas las peticiones de los clientes como desearíamos. En la actualidad con la evolución sufrida en las pautas de la edición y el consumo esto se ha acentuado. Los libros ya no duran tanto tiempo como antes en el mercado. En tres o cuatro años, o incluso menos, si el libro no ha tenido buena fortuna comercial, será pasto del olvido o del saldo. Pero no hay que alarmarse porque ahora más que nunca hay alternativas. La irrupción de las nuevas tecnologías y el creciente mercado on-line ofrecen caminos para acceder a ese libro codiciado pese a que no siempre el milagro se produce.
Dicho lo cual no deja de conmover, sin embargo, contemplar cómo muchos clientes otorgan a algumos libros un valor emocional importante, que de alguna manera recoge no solo su aspecto material, sino que conforma el mapa de sus recuerdos y su experiencia personal.
“Algunas leyendas urbanas en torno al librero” en el llibreSoldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 48-50.
“Els moviments culturals produïts a Catalunya a partir de la quarta dècada del segle XIX, emmarcats en l’anomenat “redreçament”, van fer que determinats aspectes lingüístics i literaris rebessin un tractament significatiu. Van ser alguns dels personatges que van participar d’aquell desenvolupament cultural els que van facilitar l’aproximació a la bibliofília moderna i, per tant, a la formació de les primeres associacions de bibliòfils.
Tres grans aspectes van ser significatius en l’evolució de la bibliofília catalana contemporània:
a) L’aparició dels moviments anomenats: “Modernisme” i “Noucentisme“.
b) La presència d’associacions de bibliòfils.
c) La disponibilitat d’especialistes creadors o “faedors” del llibre de bibliofília.
1. “Modernisme“
A finals del segle XIX i principis del XX van aparèixer profunds impulsos creatius, entre destacats desigs de renovació, perquè l’art participés globalment en la vida social catalana. El llibre va passar a ser considerat un objecte d’art total a Catalunya. Els seus autors van crear creacions combinant literatura i imatge que van donar lloc a una àmplia aportació editorial dins d’aquell moviment tan representatiu com el “Modernisme“.
Filles de la ruptura i la innovació propugnades en el seu moment, van ser les següents obres:
–Rusiñol (Santiago)Oracions, Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1897. Il·lustracions de Miquel Utrillo
-Riquer (Alexandre de) Anyorances, Barcelona: J. Thomas, 1902, petita joia bibliogràfica amb il·lustracions i decoració de Riquer, d’estètica japonesa.
-Diversos autors. Prosa Catalana, Barcelona: Fidel Giró, 1903.
–Ribera (Ignasi). Poesia & prosa. Vilanova i Geltrú: Oliva, impressor, 1905. Decorat per Víctor Oliva.
El primer terç del segle XX és un període rellevant en la història política, literària i artística de Catalunya. El conegut moviment anomenat “Noucentisme” va ser molt important -les idees de civisme, classicisme, mediterranisme, ritme, norma, proporció, ordre, feina ben feta, etc., formen part de la ideologia d’aquest corrent formulada per Eugeni d ‘Ors en el seu:
Glossari MCMVI. Xenius (Eugni d’Ors), Barcelona: Fidel Giró, impressor, 1907. Il·lustració de l’APA (pseudònim de Feliu Elias Bracons), xilografia d’Helena Maragall.
Dins d’aquest pensament o corrent ideològic, es van publicar, escriure, imprimir i il·lustrar una sèrie d’obres sota una norma estètica que ara es coneix com a “noucentista”. Les següents publicacions són una mostra:
-Autors diversos. L’Almanac dels Noucentistes. Barcelona: Joaquim Horta, 1911. Il·lustrat per diversos artistes.
–Eugeni d’Ors. La Ben Plantada. Barcelona: Tallers N.A.G.S.A., 1936. Tot i que la primera edició va ser de 1913, en mostro la de 1936 perquè conté il·lustracions d’un artista “noucentista”, Enric Cristòfor Ricart, un artista excepcional i gran mestre de la xilografia.
–Josep Carner. Auques i Ventalls. Igualada: Nicolau Poncell, impressor, 1935. També aquí us mostro l’edició de 1935 (la primera edició ers de 1914) ja que conté una petita xilografia d’un altre artista “noucentista” acreditat, Josep Obiols.
-Francesc Pujols. La Catalunya pintoresca. Barcelona: Altés, impressor, 1919. Il·lustració de Xavier Nogués, un dels millors gravadors de l’època.
–J. Torres García. Apunts d’Art. Girona: Tallers de Rafel Masó, 1913. Les xilografies que il·lustren aquesta obra són del mateix Torres García excepte la portada, signada per MP, feta per la dona de l’artista, Manolita Piña.
-Josep M. de Sagarra. Amics ocells. Barcelona; Casa de la Caritat, 1923 amb Ii·lustracions de Josep Obiols. Edició de la Comissió d’Ensenyament General de la Mancomunitat de Catalunya.
–Ventura Gassol. Àmfora. Barcelona: Obrador de Francesc Altés, 1917. Il·lustracions de Josep Obiols.
.Joan Llongueras. L’estiu al cor. Barcelona: Tipografia Emporium, 1928, amb unes xilografies de Ricart, molt característiques de l’època.
-Autors diversos. Almanac de les Arts, Sabadell. Sabadell: Impremta de Joan Sallent, 1924, il·lustrada per diversos artistes, entre els quals voldria destacar Ricard Marlet, un altre artista genuí del noucentisme que va destacar com a xilografia.
I, finalment, una de les mostres del nivell internacional assolit per la bibliofília catalana d’aquells moments, a través d’una de les obres de la capital hispànica:
–Miguel de Cervantes. Don Quixot de la Manxa. Barcelona: Oliva de Vilanova, 1933. Amb il·lustracions en xilografia d’Enric Cristòfor Ricart. Va ser encarregat per una important associació de bibliòfils: The Limited Editions Club.
Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.( cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Nos enfrentamos al reto crucial de todo esto: el clásico “ni contigo ni sin ti”: “el quisiera que vinieses con la lección aprendida, pero no hay manera”. Y sin embargo, toda esa serie de contradicciones y pequeños desastres cotidianos son los que otorgan carta de naturaleza y sentido al trabajo que hacen los moradores de una librería. Por lo demás, otra de las fascinantes contradicciones de las relaciones entre humanos.
En este aspecto las relaciones librero-cliente tienen no poco en común con las relaciones que habitualmente tenemos con nuestros seres queridos. Los amamos o los odiamos, pero los necesitamos para que nuestro cometido tenga sentido. Lo peor de todo y, especialmente, la porción más ingrata del pastel se la lleva el personaje que habita tras el mostrador. Habitualmente el cliente es ajeno a toda su agenda de personales complicaciones y problemas que tampoco tiene por qué comocer. El cliente es lo más parecido al niño pequeño que perpetra todo tipo de trastadas sin ser reprendido. Esto es un negocio y ya sabemos que el cliente siempre tiene razón, pero, como en tantas ocasiones de la vida en las que nos vemos imposibilitados a decir lo que pensamos, so pena de vernos abocados a remar en galeras, qué sucedería si pudiésemos manifestar al cliente toda la serie de pequeños calvarios y contratiempos que ocasionalmente debemos afrontar.
Tampoco hay que alarmarse ya que siendo la librería una versión reducida del mundo, donde se concitan toda serie de contactos y relaciones, también se produce el efecto contrario y puede ser un foro donde se establezcan vínculos de afecto y amistad con personas interesantes. Es el equilibrio de la vida; su peculiar yin y yang.
Por todo ello le brindaremos a continuación a usted, amable cliente-lector, unas sencillas instrucciones para tratar con su librero de cabecera.
Cuáles son las mejore horas ( y las peores) para visitar al librero.
Ninguna; en general, ninguna hora es buena. Siempre hay tareas pendientes. En cualquier caso, el librero tiene dos momento especialmente funestos para ser abordado: la hora de apertura y la de cierre. Apenas hora y media tras haber abandonado la cama, el librero y la amabilidad son difícilmente compatibles. Así que, estimado cliente, nuestro consejo es que sea discreto y poco ruidoso porque es más que probable que nuestro profesional aún esté desperezándose. Y no digamos si ha tenido una mala noche.
NUNCA entre en una librería cinco minutos antes del cierre, y menos con una lista. El resultado de dicha expedición puede ser catastrófico. Nuestro querido compañero puede estar al límite del burn out y en esos instantes sólo piensa en huir del establecimiento en busca de su madriguera ( ¡¡ por favor, una cerveza y mi sofá, por misericordia !!).
Estos son algunos de los bonitos mapas mentales que registra el cerebro del librero ante los casos expuestos:
Pero qué hacen a esta hora aquí. ¿Es qué no tienen casa o qué?
Ya está este/a aquí tra vez. ¿Es qué nadie le quiere?
¿Qué hacen todos estos en la puerta? ¿Los han echado de la cama o qué?
Vamos a ver… ¿Estos no cenan o qué pasa?
Para qué vuelve si ayer ya le dije que no…
…
“Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.30-32.
“Hi ha qui considera la bibliofília com una mania o fins i tot una activitat especulativa. Us puc assegurar que no és així. Tot i que Theodore Beardsley (president de la Hispanic Society de Nova York) va assenyalar que la bibliofília podria ser molt bé una malaltia cerebral, també va afirmar que era una malaltia cardíaca. La meva pertinença a dos grans grups de bibliòfils, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i l’Association Internationale de Bibliophilie- m’ha permès comprovar que aquest sentiment o disposició tan especial és el resultat, la majoria de vegades, de llegir, estudiar i investigar a través del llibre. Per a la majoria dels professionals, és una manera de mantenir experiències intel·lectuals i espirituals sòlides. Ahir vaig llegir que la cultura és una manera de veure la vida, diria que la bibliofília és una manera de practicar la cultura.
Molts de nosaltres pensem que la bibliofília ens permet arribar, a través del llibre, a les selectes destinacions de pensament, coneixement, informació i creació artística.
Si antigament, l’amor pel llibre descansava sobretot en la curiositat i l’atracció de la història en l’esperit humà, com a “testimoni d’un passat gloriós”, a l’alba del segle XX es produí un canvi molt notable. La valoració del llibre es va dirigir a altres aspectes en què la participació de l’art era un requisit quasi imprescindible. Apareixen suggerents aportacions qualitatives: materials escollits, expressions i formes artístiques o decoratives desconegudes fins aleshores, una tipografia més acurada i, també, enquadernacions rellevants, edicions limitades, numerades o, de vegades, nominals, tot presidit per criteris selectes de rigor i harmonia. Eren les publicacions que avui coneixem com: llibre de bibliòfil, bibliofília o noms semblants. En tot cas, com bé ha assenyalat Francesc Fontbona, no oblidem que la veritable importància del llibre rau en el seu contingut: “informació, reflexió i plaer. Idees i gust”.
Qui és un bibliòfil? Hi ha diversitat d’opinions sobre això. Començaré per algunes d’ordre pejoratiu: un “maníac” que només col·lecciona llibres de difícil lectura; un “criptòfil”, és a dir, algú que té molts llibres però que els amaga als altres; un “fetitxista”, sotmès a un objecte greu d’addicció; un “bulímic”, un esclau de les compres compulsives, etc. Potser un col·leccionista es mereix alguna d’aquestes qualificacions, però en aquest cas, ho situaria dins la bibliomania. En la majoria dels casos, el veritable bibliòfil sovint té característiques molt diferents. A més de la seva contribució al rescat de llibres de l’oblit i la destrucció, no és estrany veure’l immers en iniciatives d’estudi i recerca amb contribucions culturals lloables.
Sovint l’aplicació del terme bibliòfil es limita als diletants del llibre antic, rar o valuós, o com deia Pere Bohigas: “… als que recullen obres qualificades de bibliòfils, més apreciades com a monument tipogràfic que pel seu contingut. “. Bé, crec que també s’han d’incloure en aquest grup els amants del llibre comú que genera als seus lectors i posseïdors: delícia, plaer, satisfacció i, en conseqüència, estima. En aquest sentit, són innombrables els amants del llibre que, sense saber-ho, són autèntics bibliòfils. Per a mi, tot amant del llibre en el qual conflueixen els dos coneguts elements lulians; scientia et amantia (coneixement i amor), és un autèntic bibliòfil.
Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de les Puel·les el 7 de març de 2015. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Casa del Llibre
“Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y del saber, la Librería. Imaginemos, triste y sorprendentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que su extraordinario contenido alberga.
Es entonces cuando nos asaltan las dudas más inquietantes, y en medio de situaciones que bordean lo grotesco nos hacemos la pregunta: ¿ puede el disparate asaltar el templo del saber? ¿ Pueden personas inteligentes y exquisitas convertir un emporio de cultura en un callejón poblado de riñas tribales?
Bueno, la respuesta más sencilla sería; pues, ¿ por qué no? No es la primera ni la última vez que asistimos atónitos, en grandes foros y recintos, al espectáculo de gente cortés y educada dirimiendo sus diferencias con gestos que nada tienen que ver con las buenas maneras. La librería no debería ser la excepción, aunque tampoco la norma.
Al adentrarnos en esa peculiar galaxia que esconde nombres, hechos o hazañas perpetrados por seres extraordinarios que conectan con nuestros deseos y necesidades, también observamos que, a veces, los personajes reales que la pueblan no siempre sintonizan con las enseñanzas que predicaban los maestros. Pero seguramente esa humanidad llena de defectos y contradicciones es la que, en cierta manera, desmitifica la aureola de santidad del recinto.
Las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, y por eso precisamente nos inclinamos a pensar que lo que antes eran templos sagrados hoy son lugares cotidianos donde la normalidad impera y se mezcla silencio, conversación, trato exquisito y amor a la cultura con ciertas situaciones a menudo grotescas y actitudes, pese a que parezca increíble, más propias de la burricie y el despropósito.
Este no es un texto científico y riguroso. Tampoco lo pretende. Tan solo es un paseo amable y divertido por una galaxia, un universo, por el que aún vale la pena transitar ( al margen de sus cacareadas presuntas crisis) y en donde, modestamente, se intenta reflejar el mosaico humano que lo puebla. Las situaciones, los protagonistas, así como las anécdotas que cruzan el texto, solo pretenden acercar a los interesados a un mundo peculiar de aventuras prosaicas y pequeños dramas cotidianos. En modo alguno se ha intentado crear polémicas o agitar debates, pero seguramente acercará un entorno, a menudo santificado, al firme terreno de la humanidad y de sus miserias.
No quisiéramos que nadie se sintiera ofendido por el texto y pedimos disculpas de antemano por ello. Pero de alguna manera, y eso resulta comprensible, a veces nos incomoda enfrentarnos a nuestros propios defectos. Forma parte de los contrastes de la vida. Este tampoco es un combate entre vencedores y vencidos: no los hay. Tan solo es el reflejo de esos pequeños dislates que todos cometemos alguna vez en la vida bajo las más variadas circunstancias. Ya se sabe, nuestras debilidades no nos gustan y nos son incómodas, pero al mismo tiempo nos hacen más humanos, empezando por las de quien esto escribe.
No quisiera cerrar la introducción sin rendir un pequeño homenaje al colega de profesión y motor de esta obra: el librero. Después de muchos años de idas y venidas, de crisis y transiciones todos estamos de acuerdo. Sí, no se cobran nóminas astronómicas. Los que trabajamos en ello no sabemos si somos vocacionales o gilipollas ( ¿ por qué no me habré hecho ingeniero industrial?), pero por alguna extraña razón ( y supongo que mis colegas me entenderán mejor que nadie) posee un oscuro componente adictivo difícil de desentrañar y, lo que es peor, se acrecienta con los años. Sobre el destino del sector y el de los que generosamente le dedicamos tantas horas poco sabemos, pero sin duda conocemos el valor y el cariño que ponemos en el oficio, aun sabiendo que muchas veces los dividendos obtenidos no se corresponden con el amor entregado.
Pero, como aquí no hemos venido a lamentarnos, ya solemos hacerlo con demasiada frecuencia, tan solo nos queda celebrar, por fortuna, la existencia y el futuro de un negocio que escondido tras el papel dice mucho de nosotros mismos y de nuestros actos”.
Introducció en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.15-18.
Establir el “just preu” d’un llibre antic, o simplement d’edició singular, especial o exhaurida, comporta la consideració d’un conjunt de factors a tenir en compte.
En llibreria antiquària, si bé juguen, en termes generals, les lleis econòmiques de l’oferta i la demanda, cal partir del fet que es treballa amb una mercaderia subjecta a unes condicions especials, que en la majoria dels casos, no són correctius, sinó determinatius dels preus de venda.
En efecte, El preu d’un producte industrial o manufacturat qualsevol es forma partint d’uns costos de fabricació, mà d’obra, transport, propaganda, etc… i tenint en compte una gamma de factors, tals com mercat, comissions, llançaments comercials, etc… El menor o major preu deriva d’aquests factors determinants i determinables, previsibles per endavant amb marges mínims d’error en el seu càlcul.
Res d’això no passa en la llibreria antiquària, on es parteix, generalment, d’obres o exemplars singulars, moltes vegades d’adquisició irrepetible, o molt difícilment trobables.
Un llibre antic – o merament rar – sol venir afectat, entre d’altres de caràcter menor, i amb independència del preu concret de compra que el llibreter hagi pagat, pels següents condicionaments:
a) Valor intrínsec o substantiu del llibre. Des del punt de vista intel·lectual, el contingut de l’obra incideix en el preu, donat que ( per regla general), el llibre substantivament bo ( de grans o bons autors) és previsible que sigui més apreciat que no pas el llibre dolent, vulgar o anodí.
b) Valor inicial de factura. Ens referim al representat per la qualitat material dels elements que constitueixen el llibre al moment de sortir de premsa. Un bon paper, la impressió a grans marges, l’ús de tipus de lletra selecta, la bona il·lustració, la limitació de la tirada, la numeració dels exemplars, etc… són circumstàncies que cal tenir en compte, especialment en els llibres antics, en els quals la paternitat tipogràfica és un aval de primer ordre.
c) Valor addicional. El determinen fets diversos, concurrents o posteriors a la pròpia impressió. Pensem, per exemple, en el factor concorrent de l’edició local, o en el posterior del relligat de luxe.
d) Valor provocat per la raresa. No cal dir com incideix en el valor del llibre el fet que es tracti d’exemplar únic, o que es registri l’existència d’escassos exemplars. Els supòsits d’exemplars únics solen donar-se rarament. La raresa ja pot derivar d’edicions inicialment curtes, ja d’edicions destruïdes per circumstàncies externes, que en ocasions afecten només a part de l’obra ( determinat Volum).
e) Valor afegit per la incorporació d’elements sumptuaris. Es dóna en aquells casos en que, una vegada facturat el llibre, se li incorporen elements d’art específics, com per exemple relligadura de luxe, capitals miniades, il·luminació manual de làmines, encast de pedres o aplicació de metalls preciosos als relligats, etcètera…
f) Valor per motius de pertinença o procedència. El fet que un llibre resulti determinadament que hagi pertangut o hagi estat utilitzat per un personatge històric ( ex. Els llibres d’hores de persones investides de reialesa), o que procedeixi d’un conjunt o biblioteca ( ex. Els llibres de la Biblioteca de Poblet, amb super-libris de Pere d’Aragó), o que contingui anotacions manuscrites en marges o fulls, d’homes públics o preeminents, són determinants que augmenten el valor en venda de l’exemplar.
g) Valor per l’estat de conservació. És de gran importància, als efectes de valor, l’estat de conservació en que es manté un determinat llibre, sobretot si es tracta de llibres antics. El llibre no maculat per les humitats, o les oxidacions de les tintes, o no menjat pels insectes bibliòfags, ni faltat de portades, índex, etcètera…, manté una estimació molt superior als afectats per aquelles tares.En ocasions, llibres que foren censurats pel Sant Ofici, empastifats amb tintes que els segles han esvaït ( retornant a la llum els antics pensaments reprimits endebades ! ), guanyen valor per aquesta circumstància, inicialment devaluadora.
Les variacions sobre aquest tema del “valor” del llibre en el comerç de la llibreria antiquària són infinites i – per tant – d’impossible sistematització.
Els fets extrems –hàbits, gustos, modes – i els esdeveniments històrics en general – guerres, destruccions, censures, genocidis culturals – ) els hem sofert en temps pròxims, amb incineració d’obres considerades políticament herètiques…! ) alteren i modifiquen les condicions econòmiques del mercat de llibreria antiquària. Fa més de cinquanta anys que Roman Salamero apuntava el fet que en les grans vendes de biblioteques i conjunts de llibres realitzades fins a 1825 ( a França, Itàlia i Anglaterra) l’estimació major s’atribuïa als incunables d’obres clàssiques gregues i llatines. Posteriorment, en època immediata, per raó de la influència dels estudis sobre l’Edat Mitjana, les preferències es decantaren als llibres gòtics. El segle XVII marca una preferència per les obres de bella factura tipogràfica, elzevirs, aldins i bodonis. Les edicions originals dels clàssics francesos començaren a ser buscades pels bibliòfils en els darrers anys del regnat de Lluis-Felip. La guerra del 70 a França, va imposar un compàs d’espera en les transaccions bibliofíliques i els col·leccionistes començaren a disputar-se les obres il·lustrades del XVIII. Cinquanta anys abans . apuntava el propi Salamero l’any 1919 – el bibliòfil Zacot donava per definitivament extingits els llibres antics de vertader valor; l’enrariment del llibre de vàlua – acabava dient Salamero – “ha tocat al seu extralímit, cosa que explica l’enorme preu que els llibres han arribat a tenir…”
Tot, però, és relatiu en aquest món. Pures qüestions d’ òptica. Segurament que ara gaudiríem d’aquells “plaersprovisionals renovables” del comprador apassionat dels llibres, de que ens parla el propi comentarista, si ens fos possible comprar els llibres al preu que es tenia per “extralímit” l’any 1919.
Article: “Formació del preu a la Llibreria Antiquària”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p. 10-11.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El universo de la librería pese a transformaciones y nuevos retos sigue manteniendo, sea en una tienda modesta o en un gran centro comercial, esas pequeñas peculiaridades arrastradas desde hace mucho tiempo y que continúan siendo la marca de la casa entre los profesionales del gremio. A menudo, pequeños contratiempos administrativos o de otra índole pueden acabar convirtiéndose en un drama. Y es que hay tradiciones que parecen condenadas a no cambiar nunca,,,
Llevar a buen puerto el negocio de la librería no es fácil. Las variables a las que se enfrenta el profesional apenas levantada la persiana son múltiples y la respuesta a cómo va a acabar la jornada, el mes o el año suele ser todo un interrogante. Seguramente, las nuevas tecnologías y, en algunos casos, las herramientas de gestión han mejorado considerablemente la infinidad de obstáculos y meteoritos que se deben sortear. Sus propios canales a la hora de optimizar sus recursos ya no son los mismos. Se han diversificado y gracias a ello se han abierto nuevas ventanas al negocio.
Pese a todo, sea grande o pequeño, el profesional conserva todavía esos pequeños tics del librero clásico que le permiten afrontar aquellas pequeñas catàstrofes con las que no resulta fácil lidiar.
Normalmente, si el establecimiento es grande, las desgracias y los apretones se reparten entre muchos, con lo que más de uno puede salir bien librado cuando el camino se empina. Pero si el librero es modesto, deberá hacer frente a una montaña rusa de vicisitudes en solitario. Y si tiene suerte, en pareja ( los tríos también se admiten).
No es un trabajo fácil para nuestro aguerrido Gary Cooper de la cultura y, en ocasiones, el entusiasmo y la vocación no son suficientes para equilibrar toda una serie de circunstancias frente a las que se verá abocado a efectuar auténticas filigranas.
Por eso, estimados lectores y potenciales clientes, el librero en el fondo no deja ser como usted y como yo, una persona con necesidad de cariño y comprensión, y, por qué no decirlo, en secreto se siente deudor de un reconocimiento que no siempre le es justamente manifestado.
Con frecuencia la imagen del librero suele distorsionarse a la hora de juzgar sus buenas maneras y amabilidad. Y aunque seguramente él no deja de pensar en su clientela y se esfueza en dar el mejor de los servicios hasta acabar ofreciendo el mejor de los libros, tiene que compaginar tareas donde no resulta fácil dar en la diana: recibir mercancía, colocarla, llevar la contabilidad, atender a los comerciales, envolver regalos, chequear fondos, hacer devoluciones, vigilar a los cacos, efectuar envíos, mantener en orden y limpio el establecimiento, hacer frente a los pagos… y si encima hay un quiosco, ni te cuento. Además de todo esto, dar la mejor de las atenciones. Francamente, es tarea para un titán. Por eso esperamos que al leer estas líneas puedan entender parte de su peculiar personalidad sin juzgarlos, porque al final ellos siempre piensan en ustedes.
“¡ Qué dura es la vida del librero!”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.19-21.
Una idea comuna i brillant per dissenyar les guardes d’un llibre d’imatges és il·lustrar el viatge de transformació dels personatges, destacant el contrast entre la guarda frontal i la posterior. Un exemple, Gustavo, fantasma tímid de Flavia Z. Drago, un llibre ple d’imatges sobre la superació de la timidesa i per a fer molts nous amics.
A la part davantera, Gustavo està retratat sol en una fotografia, però a la part posterior podem veure diverses fotografies d’ell amb els seus nous amics. (Picture Book Journey)
Fa uns dies vaig escriure quatre coses sobre si les guardes eren part exterior o interior dels llibres.
He llegit unes quantes coses més i he entrat en un món que no coneixia, els Peritexts, la qual cosa m’ha fet veure, cada dia més, que les guardes formen part de l’interior del llibre, de la història contada en el llibre.
Les guardes, fins ara, i per a molta gent, són una part del llibre a la que potser no se li fa gaire cas, però endinsant-se una mica es veuen, es troben, es descobreixen moltes coses que li donen sentit a la narració que les segueix o com a final de la mateixa narració.
Llegint sobre els peritexts i relacionats amb els llibres il·lustrats per a nens i joves, es veu la importància que els autors els hi donen.
Fins i tot els adults senten, en alguns casos, bones vibracions davant d’algunes guardes, doncs n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos. Un exemple el dona l’oferta de la Llibreria Antiquària Balagué quan posa a la venda una col·lecció de guardes de paper antigues (més de 100) a un preu raonable de 180 euros. Vull dir que per a col·leccionistes també són un bon reclam.
La història de les guardes és llarga i antiga, amb alts i baixos, amb temps millors i pitjors, però ara, actualment, són molt ben considerades per a molts autors-il·lustradors, són una part important del llibre, una part que ajuda a la comprensió, l’enteniment, a posar-se en el lloc escaient per a procedir a la lectura que hi ha darrere i davant.
M’estic avançant, torno a començar. Amb un exemple del segle XV, amb una curiosa guarda amb filigrana de l’incunable Cosmographia de Claudi Ptolomeu, interpretada per Jacobo Angelo, Vicenza, 1475.
Restauració a càrrec de Tana Andrades, Eva Rubio i Aina Marrasqué en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona (2016)
Un exemple del segle XVIII:
Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers…, de Miquel Parets, Paris, 1751. Restauració a càrrec de Montserrat Florensa i Anna Rossell+ 6 becaris en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona
I un del XIX:
Histoire de l’Imprimerie de Paul Dupont, Ches Tous les Librairies, Paris, MDCCCLIV (tom II)
Entre 1910 i 1930 es van utilitzar guardes especials amb mapes per als atles literaris i històrics. Es necessita una lupa per veure els detalls i, fins i tot, són difícils de desxifrar.
Wilderness: A Journal of Quiet Adventure in Alaska de Rockewll Kent, Ed. Putnam, New Yorw, 1920. Vist a Modern Library– Quick & Dirty Guide to End Papers
Mirant diferents vloks he trobat guardes que, com diuen, valen més que mil paraules i que es poden afegir a les paraules, poques o moltes, del text.
Així doncs, us poso aquí unes quantes guardes que crec que són interessants, artístiques, eloqüents, narratives i més coses. Guardes que només de mirar-les et fan entrar més ganes de llegir el que segueix.
En uns quants vloks he trobat la manera de com, persones preparades, expliquen les guardes com ningú s’esperava, diuen clarament que les guardes són més que uns simples fulls que moltes vegades es deixen en blanc, però que amb les il·lustracions i els mots adequats són part molt important de la història explicada en el llibre.
Curiosament, és sobretot en els llibres infantils on els autors-il·lustradors van més enllà, utilitzen els peritexts, entre els quals cal destacar les guardes on exposen els inicis i els finals de molts contes.
No soc expert en el tema, ni de lluny, però llegint els vloks dels que en saben veig clarament de què va la cosa i perquè els que estiguin com jo també ho vegin, no em puc estar de posar dos exemples de dos contes que l’Anna Juan Cantavella explica en l’article: “Entre l’anticipació i l’ampliació: de peritextos i àlbums” del seu vlok (2015), al primer diu: “A les guardes de La cançó de l’os de Benjamin Chaud (Edelvives) trobem un rusc que ocupa tota la superfície. Sobre ella, apareixen de forma rítmica, com a patró, unes abelles. En un primer moment podríem dir que es tracta de les clàssiques guardes estampades, amb funció decorativa. Però ràpidament l’ull del lector s’adona que hi ha un buit. Aparentment ha desaparegut una abella… En girar la pàgina, i sobre la pàgina de crèdits, ens trobem amb la dedicatòria i amb… l’abella que faltava a la guarda anterior, que volant plàcidament sembla dirigir-se cap a l’interior del llibre. Però abans d’endinsar-se a les seves pàgines, ha de creuar la portada on a més del títol, el nom de l’autor i de l’editorial, trobem una petita il·lustració en què veiem un osset dormint sobre la panxa d’un gran os. En introduir-nos a la història, les primeres frases ens parlen d’imatges que ja hem vist, mentre que la doble pàgina on se suposa comença la història, ens mostra ja el petit os perseguint l’abella que ha aconseguit colar-se a l’interior de la història.”
Pàgines de crèdits i portada del llibre La cançó de l’os (versió francesa)
I al segon: “A l’Alicia d’Ángel Burgas i Ignasi Blanch, les guardes s’utilitzen per obrir i tancar el relat i per localitzar-lo. Ens trobem amb un àlbum de format oblong que, en obrir-lo, configura un espai apaïsat i llarg. Les guardes anteriors ens mostren un llac i a la part de l’esquerra veiem aparèixer un bot tallat, perquè el pla només ens mostra una part d’ell, sobre el qual veiem un home. El bot té tot l’espai de la doble pàgina per recórrer i la seva posició incita el lector a acompanyar-lo en el seu viatge. Les posteriors, però, mostren el mateix llac i novament el bot. Aquest cop, aquest està situat a la part dreta de les guardes i també apareix tallat, ja que una part del bot ha sortit de pla. Ara el que veiem és una nena, mirant l’aigua completament absorta. Sembla que la història s’ha acabat. Només en acabar la història comprenem que les guardes ens mostren l’inici i el final de la història relatada a dins. Només aleshores comprenem que l’home del principi no és altre que el senyor Dodge (Carroll), a punt de narrar la història d’Alícia al país de les meravelles a les tres germanes Liddell , i que la nena del final és la mateixa Alícia, escoltant per primera vegada la història que Carroll va inventar inspirant-s’hi. La contracoberta ja ens havia advertit que la història del llibre era una recreació de com es va explicar per primer cop una de les històries infantils més importants de la literatura infantil.”
Guardes posteriors del llibre Alicia
L’article, si esteu interessats, val la pena llegir-lo sencer, pel que diu i per les guardes que l’acompanyen.
Entremig d’aquest post he anat posant guardes d’altres vloks que diuen moltes coses i crec que alguna més no fan nosa i es pot gaudir una mica més d’allò que sempre ha estat mig amagat, però que a poc a poc va veient la llum i va trencant, crec, els motlles de molts cànons.
Del vlok “Donde viven los Monstruos:LIJ” de Román Belmonte i del seu article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, he posat unes guardes, però val la pena donar-li una ullada.
Guardes inicials i finals de La carrera de Caroline Repchuk – Alison Jay (il.), Ed. Lumen, Barcelona,2003
El que volia era saber més sobre les guardes i sobre el lloc que ocupen en els llibres, em surten altres coses, moltes, i no les puc posar totes, però unes quantes em semblen força interessants i les poso seguidament.
En dos articles, Elena Consejo deixa clar què i per a què són les guardes, del primer posaré el que diu al final i del segon la descripció que dona de les guardes inicials.
Primer: Acaba l’article dient: “De esto deducimos que el editor español actualmente está apostando por unos álbumes y libros ilustrados “de lujo” con todo lo que esto supone: buenos materiales, páginas preliminares con guardas ilustradas y bien trabajadas, ilustraciones con impresiones de calidad, formatos formidables o, por lo menos, fuera de lo común. Se conciben como objetos importantes, como obras de arte que se comienzan a coleccionar, ya no tanto por los más pequeños de la casa, sino por los mediadores adultos que, cada vez más, se sienten atraídos por estos volúmenes tan sorprendentes. Estamos ante un nuevo concepto de libro, el libro como objeto.”
Segon: “Guardas delanteras: En muchos volúmenes, en lugar de guardas delanteras y traseras se insertan autoguardas (Martin, 1994:175) que abaratan los costes y están formadas por la primera y última hoja de los cuadernillos primero y último respectivamente. Como han demostrado diferentes estudios (Sipe y McGuire, 2006; Ramos, 2007; Bosch y Durán, 2011; Consejo, 2011), las guardas son zonas versátiles en las que podemos encontrar todo tipo de códigos, texturas, funciones e informaciones que ocupan un lugar especialmente privilegiado en el proceso de reconstrucción de significados. Sipe (2001:26) recordaba las palabras de Hillenbrand quien comparaba las guardas con el telón de un escenario teatral. Nosotros completaríamos la comparación añadiendo que en numerosas ocasiones los actores comienzan la función en el proscenio antes incluso de que se levante el telón. Un claro ejemplo de este caso sería Sombras (2010).” I la gràfica que segueix:
Hi ha dades d’aquest article a la webgrafia.
Un altre article que no em puc estar de posar és: “Una tipología de las guardas de los álbumes“ de Teresa Durán i Emma Bosch, quan diuen:
“El motiu original per tenir guardes als llibres era purament pràctic, un dels requisits tècnics del procés d’enquadernació. A partir de la dècada de 1960, però, els dissenyadors gràfics que treballaven en llibres il·lustrats van tenir un paper decisiu en el canvi d’aquesta funció quan van començar a utilitzar guardes amb finalitats comunicatives. Els llibres il·lustrats es conceben com el producte d’un disseny global en el qual cada part del llibre serveix a la història. Les guardes, que es troben en una posició privilegiada al principi i al final del llibre, han arribat a ser vistes per molts autors i editors com un lloc ideal per a aquests propòsits comunicatius. Aquest article presenta una tipologia de papers finals en funció de com es relacionen amb la història i la forma en què apareixen. El nostre objectiu és que els investigadors, especialistes i lectors deixin de pensar en el llibre il·lustrat simplement com un llibre il·lustrat i prestin més atenció a totes les seves parts separades, qualsevol de les quals pot contenir informació valuosa per interpretar la història.”
Per canviar una mica us poso un video sobre “Guardes a la catalana” de Miquiel 200, són 5 minutets molt il·lustratius.
Torno amb les definicions o similars sobre les guardes.
I torna a sortir en Joan Amades, que en el seu llibre El paper de les guardes està d’acord amb els que avui parlen i expliquen els peritexts quan diu: “Els repujats eren a base de motius ornamentals molt diversos; n’hi havia amb figures i escenes que s’adeien amb els temes dels llibres, que complementaven; altres, amb imatges de sants, propis per a llibres religiosos; també escenes de caient cortesà i senyorívol desenrotllades en jardins.”
En el Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gusto del día escrito en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846. Les paraules guarda i salvaguarda apareixen més de 100 vegades quan explica, a la “Sección V. VI. “Pegar las guardas de color” i a la “Sección XXIII. Pegar la guarda.” El llibre està molt bé i els apèndixs sobre Eines, Mètodes, Tintes, Màquines, etcètera, són força interessants. I està en format digital.
“Guardas: Es un pliego de papel que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primer y último pliego.”
“Salvaguarda: Es una tira de papel del largo del libro , que se dobla por medio y que se cose antes que las guardas del principio y del fina de cada volumen, que sirven para preservarlas; se quitan antes de concluir la encuademación , y en el momento en que se van á pegar las guardas sobre los cartones. Esto no está en uso, pero si cuando se hacen Catones, ó libros en cartoné.”
En el seu llibre d’imatges Lots, Marc Martin il·lustra una gran quantitat de fets sobre diversos països del món. A la part frontal, mostra un mapa del món amb tots els punts de referència i les banderes dels països esmentats al seu llibre d’imatges. ( A Picture Book Journey)
Manual de Encuadernación. Imprenta Love, Gijón, 2003, p.48-50.
“Las guardas: Como ya sabemos, las guardas son las dos hojas que se adhieren a las tapas y a la primera y última página del libro.
Estas dos hojas van unidas formando un cuadernillo; por consiguiente, para hacerlas se corta un trozo de papel de guardas cuyo tamaño equivalga a dos hojas del libro y, doblando este papel por la mitad, tendremos las dos hojas de las guardas.”
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
“Guardas: Hojas de papel al principio y al final de un libro que se pegan a la cara interna de las tapas y que sujetan el libro a sus cubiertas o encuadernaciones.”
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York, p. 226.
“End papers. The extra unprinted papers placed at the beginning and the end of a text, a sheet of which is pasted down on the inside of the front and the back book covers.”
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàg. 257-258.
Guarda: Full de paper doblegat, per la meitat, que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó. Les guardes poden ser en blanc o impreses.
“Dominotière” Fabricant de papers de colors, gravat de Martin Engelbrecht, Alemanya, segle XVIII (Imatge a Mesiterdrucke)
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
1.Peritextos. Pàg. 189-210
3.2.3 Aspectos formales (pàg310-340)
Aspector formales del libro
L7 Partes del libro p.334-340
“Guardas En las encuadernaciones en cartoné o tapa dura, son aquellas hojas de papel que se adhieren a la cubierta y a la tripa del libro. Teresa Duran (2010:20) señala que “en poques modalitats de llibre, com en l’àlbum, les guardes són tan treballades pels il·lustradors que hi troben un bon camp on poden ironitzar, resumir o exposar el contingut de l’obra.”
“Guarda: Parte del libro. Material que se coloca entre las contratapas y el primer y el último cuadernillo del cuerpo, muchas veces pegado al material de las tapas, con otra gemela al comienzo del primer cuadernillo. Son una parte importante para la unión de las tapas con el cuerpo del libro. La mayoría de las veces van a ser de papel decorado, aunque las vamos a encontrar realizadas en otros materiales como moaré o piel. Si el papel es una pieza que se adapta al cajo, se llama”guarda a la catalana”, si son dos piezas que se unen en el cajo se conoce como “falsa catalana”, si van en dos partes separadas por una tira de otro material en la zona del cajo se dividen en “guarda fija” (la pegada a la tapa) y “guarda volante”(la unida al cuerpo del libro). A veces, sobre la guarda que tiene el libro se puede poner una falsa guarda, una contraguarda, decorada, de mejor calidad que la que existía.”
En el vlok Multigraphic diuen. “En resumen, las guardas de un libro son las hojas ubicadas en la parte interior de la portada y la contratapa, utilizadas para proteger la estructura del libro y agregar un elemento estético. Estas páginas son una parte importante de la presentación y la identidad visual de un libro, brindando una experiencia más completa al lector.”
Santa Eulària del Riu en el llibre The Life and Death of a Spanish Town d’,Elliot Paul, Random House, New York, 1st Edition, 1937
Del llibre Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
“Guardes: Les unitats de dos o més fulls col·locats a la part davantera i posterior d’un llibre entre les seves cobertes i el bloc de text. En casos excepcionals, la guarda pot consistir en un sol full. El paper final de la part davantera del llibre s’anomena paper final frontal, mentre que el de la part posterior s’anomena paper final fora, o paper final posterior. El full més proper a la coberta (després que s’hagi retirat el full de rebuig, si n’hi ha, s’anomena paper de cartó, i, juntament amb el recte del full que hi té davant, pot ser acolorit, marbrejat, ornamentat; imprès amb mapes, il·lustracions, escenes del llibre, el motiu de la biblioteca, etc.; o deixat en blanc. El full o fulls que no s’enganxen a la contratapa de vegades s’anomenen fulls de mosca, fulls de mosca lliure o fulls de deixalles.”
En el vlok Encuadernacionsebastianrv, article: “El papel de las guardas en la encuadernación de libros-álbum.”
“Además de su función protectora, las guardas también pueden tener un valor estético, ya que pueden ser utilizadas para complementar el diseño y temática del libro. En algunos casos, se utilizan ilustraciones o patrones especiales en las guardas para darle un toque personalizado al libro álbum.”
En el vlok Cevagraf, article: “10 partes de un libro que tal vez no Conocías” de David Carnero.
“Las partes de un libro. 9. Las guardas: Las guardas, término propio de la encuadernación en tapa dura, son las hojas que unen el taco con las cubiertas del libro. Todo libro en tapa dura consta de 2 guardas: guarda delantera o de cubierta y guarda trasera o de contracubierta.
Hablando con propiedad, las guardas son dípticos. En el caso de la guarda delantera, el cuerpo izquierdo del díptico se encola sobre el cartón de la cubierta, y el cuerpo derecho queda libre, como una hoja más. En el caso de la guarda trasera, el cuerpo izquierdo del díptico queda libre y el cuerpo derecho se encola al cartón de la contracubierta.
El soporte más habitual para las guardas es el papel offset de 140 g., el cual ofrece una buena consistencia y calidad.
Vlok CooLibri.com (Toulouse), article: “Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?
“En els àlbums infantils, el tema preferit de Françoise Le Boular, les guardes tenen un paper insubstituïble en la imaginació dels lectors joves. De fet, les guardes estan il·lustrades i les seves il·lustracions ocupen elements del text de l’àlbum.
Aquests elements poden ser personatges o objectes que es desplacen repetitivament, com per exemple en el fons de pantalla enganxat a les parets de l’habitació d’un nen. També pot ser una il·lustració general o una panoràmica anunciant, en un cas, el text que vindrà i, en l’altre, resumint, de manera pictòrica, la moral de la història o la seva idea general. Per tant, res trivial i quelcom de naturalesa subliminar.”
Basat en l’art de la Kelmscott Press de William Morris, aquí teniu una guarda final de la tirada original de llibres a la Everyman’s Library
Article: “Joan Raurell” de Joan Sacs, en la revista Arts i Bells Oficis, novembre 1928, pàg. 217-219.
“Hi ha, d’altra banda, la guarda de llibre en forma de composició central, sovint orlada, com si es tractés d’una il-lustració de pàgina entera compaginada amb el text. Aquesta segona concepció de la guarda de llibre és més artistada que els jaspiats, però, en canvi, és menys guarda de llibre: gairebé no ho és. Hi ha, per fi, el motiu decoratiu continu, que és ja una concepció més arrodonida de l’art de les guardes, la més perfecta fins ara. Però succeeix que si bé aquest motiu decoratiu s’avé de vegades a l’esperit del llibre, altres vegades no s’hi adiu. 1 això és degut a la dificultat que hi ha de trobar un motiu decoratiu prou indeterminat perquè s’adigui a tots els textos. D’altra banda, el fet de ser continu implica la mutilació necessària d’aquest motiu. L’art del Sr. Raurell obvia tots aquests inconvenients perquè posseeix l’aspecte tapisser dels motius continus sense ser-ho, i, per tant, evita la mutilació; perquè ostenta ben evident la voluntat intel·ligent d’artistar una guarda de llibre. Posseeix la dosi de consciència i d’inconsciència que sembla exigir la guarda de llibre; no arriba a la impersonalitat absoluta ni a la inhumanitat del decorativisme de les pells dels animals o de les escorces vegetals, o dels jaspiats minerals, i tampoc no defineix ni determina amb la sovint inoportuna insistència del decorativisme premeditat. Unes guardes de llibre cenyides al format d’un llibre determinat, dibuixades dintre l’estil fantàstic que aporta el Sr. Joan Raurell, serien un luxe i el més noble forrat d’una relligadura de bibliòfil. I seria molt falaguer que, en el difícil art de les guardes de llibre, la nostra terra hagués donat la forma i el to definitius.”
Dibuixos per a guardes de Joan Raurell
En el vlok anatarambana d’Ana Garralón, article: “Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje”, de març 2017.
“Según el diccionario del libro, una guarda es la hoja en blanco que el encuadernador pone antes y al final del libro. Como son dos, nos solemos referir a estas hojas como guardas, en plural. Muchas veces funcionan como una sujeción extra para que el libro sea más resistente, pero en la historia del libro no tardaron en aparecer bellos papeles que enriquecían las ediciones. En los libros para niños ya nos hemos acostumbrado a abrir los libros y encontrar estas guardas que a veces son un guiño, a veces una decoración, a veces un principio (y final), y siempre una muestra de la creatividad.”
“Les guardes, un espai per a la creativitat” de Bernat Cormand i Cristina Correro, Revista faristol del Consell Català del llibre Infantil i Juvenil, núm. 87, 2018, pàg. 16-19.
Cap a l’inici diuen: “La imatge es fa seus els espais perifèrics tradicionals i comença a explicar coses ja des de les guardes, les quals poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir-ne una peça significativa”.
I acaben: “Fins aquí, un tast d’algunes mostres que ens ajuden a entendre el munt de solucions que hi ha en aquests espais perifèrics del llibre que són les guardes. En un moment en què el llenguatge visual pren protagonisme en relació amb la paraula en aquests tipus d’obres, il·lustradors, dissenyadors gràfics i editors s’esforcen per fer ús d’aquestes pàgines i replantejar-les fent-les partícips del conjunt, com a peces igualment significatives per al desenvolupament de la història. Podem comprovar, doncs, com l’àlbum, en evolució constant, no deixa de sorprendre’ns. I que així sigui.”
En el vlok Donde viven los Monstruos: LIJ de Román Belmonte, article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, abril 2017.
“Finalmente llegamos a las guardas, unos elementos sobre los que más atención se ha prestado en los últimos tiempos, probablemente por ser una de esas partes del libro menos visibles o llamativas (ya saben, esas hojas de papel que, escondidas tras las tapas, las adhieren a la tripa del libro). Es bien sabido que estas hojas han evolucionado notablemente a lo largo de todos estos años, han crecido en forma, estilo o función.”
Na Maria en el seu vlok Picture Book Journey (2024) ens diu. “Tot i que tenen com a finalitat funcional la protecció de les pàgines interiors, les guardes d’avui, sovint, formen part de la narració, oferint una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.”
I Cristina Correro Iglesias, en la seva Tesi Doctoral: Els llibres infantils al segle XXI, escriu: “En canvi, en les guardes de la selecció actual es manté la funció de proteccio, estètica i decorativa, i alhora aquestes amplien els objectius identificats per Duran (2010) d’ironitzar, resumir o exposar el contingut, i poden:
-Ubicar temporalment o espacialment el relat
-Iniciar o tancar la trama
-Sintetitzar la història
-Oferir informacion addicionals o introduir històries paral·leles.”
Posa uns quants exemples de guardes, en un d’ells diu: “Un exemple de síntesi del relat es pot apreciar en les guardes de Dos lobos blancos [Antonio Ventura / Teresa Novoa (il.), Baula, Barcelona, 2004] en què les guardes d’inici inclouen els dos personatges principals, i les del final resumeixen la història amb la imatge de la família complerta acompanyada dels flocs de neu que suggereixen el to bucòlic, de calma i misteri que emmarca tot el relat.”
De moment crec que ja és més que suficient, capficat com estava amb aquest tema, crec que ja ho he solucionat, he aprés una mica més sobre les guardes que en principi no semblaven gaire cosa, pero vet aquí que són molt importants, més que importants, no m’ho esperava, volia explicar-me la història de les guardes com a part externa-interna del llibre i cada dia estic més convençut de què són part interna, són part de la història, part del conte, són l’entrada al gran món de la lectura.
Però m’adono que, siguin part externa o interna, el més important és el que signifiquen, el que conten, el què il·lustren, la manera de fer-nos entrar en la història.
Mig acabo, parafrasejant una mica el que diuen en uns quants dels articles anteriors: Les guardes tenen finalitats comunicatives, poden contenir informació valuosa per interpretar la història, resumeixen, de manera pictòrica, la moral de la història, a vegades són una picada d’ullet, a vegades una decoració, a vegades un principi i un final i una mostra de creativitat, poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir una peça significativa, una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.
Si us heu animat, podeu veure unes quantes guardes, al CRAI Biblioteca de Fons Antic tenen a Pinterest 520 imatges de Marques d’impressor dubtoses (10), Papers decorats marbrejats (342), papers decorats xilogràfics (89), papers decorats gofrats i daurats (48), papers a l’engrut (26) i Papers decorats sense classificar (5).
Així doncs, Déu-vos-guard!
Aquesta és una manera brillant d’introduir i concloure una història, mostrant els seus moments abans i després. A The Storm Whale de Benji Davies, a les guardes inicials la cria de balena es queda enrere de la seva família a causa de les aigües tempestuoses i, a la final, es torna a reunir amb ella. Picture Book Journey
Bibliografia
Análisis documental de la encuadernación española. Tesi Doctoral d’Antonio Carpallo Bautista, Universidad Complutense de Madrid, 2001.
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York.
Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
Els llibres infantils al segle XXI , Tesi Doctoral de Cristina Correro Iglesias, UAB, Bellaterra, 2018.
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàgs. 257-258.
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gustodel díaescrit en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846.
Webgrafia (consultada els dies 21-25 de gener de 2025)
“11 interesting ideas to design the endpapers in your picture books” de Maria, en el seu vlok Picture Book Journey, 2024. Guardes amb explicacions que val la pena mirar-les.(correu de l’autora del vlok: I have taken permission from picture book makers in writing to post images of their art).
“Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narratives en el libro-álbum” en el vlok Donde Viven los Monstruos:LIJ de Román Belmonte.
“Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje” d’Ana Garralón en el seu vlok anatarambana. (2017).
“El libro como Umbral. Peritextos y metalepsis en dos colecciones de Rowling y Lacombe/Pérez” d’Emily Pilar Pelegrí, Anuario de investigación en literatura infantil y juvenil, ANILIJ, nº 17, 2019, pàgs. 113-130.
“Endpaperarium”, vlok amb una entrada i quatre articles dedicats a les guardes: Amb unes 70 guardes a quina millor.
“Entre la anticipación y la ampliación: de peritextos y álbumes” d’Anna Juan Cantavella, en el seu vlok: La coleccionista. Lectura de libros-álbum, (2015).
“Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?”, en el vlok CooLibri. Com (Toulouse), 2021.
“La gestió de les col·leccions de fons antic en les biblioteques universitàries espanyoles: anàlisi dels textos normatius” de José Luis Herrera Morillas, a BiD, 45, desembre 2020.
“Las guardas de un libro: ¿qué son y por qué son tan importantes?, en el vlok Multigraphic.
“Les papiers dominotés” en el vlok del Musée Médard. Centre d’intérpretation du livre et du patrimoine écrit a Lunèl (França).
“Les papiers marbrés” en el vlok BiblioMab : le monde autour des livres anciens et des bibliothèques (2008).
“Let’s talk endpapers” de Holly Dunn, en el vlok Spine Magazine publicat per Vyki Hendy.
“Montse Buxó. Alma de agua”, article de Carlos Rey en el seu vlok La historia de un sueño. Página libre. Para el fomento de la encuadernación y las Artes del Libro. Moltes imatges de papers marbrejats i decorats.
“Papel de guarda”. Selección y detalles de papeles pintados, con distintas técnicas: marmoleado, en grudo, trementina y con reserva, que son utilizados dentro o fuera de las encuadernaciones como papeles de guarda. Moltes imatges de papers de guarda. En el vlok Cala de Carolina Labbé Jeria a Santiago (Chile).
Papers decorats, a l’article faig esment dels papers decorats del CRAI que podeu trobar a Pinterest, poso aquí també, l’adreça on tenen més informació. “Galeria de papers decorats presents a les guardes o a les cobertes d’exemplars conservats al CRAI Biblioteca de Fons Antic, en constant actualització.”
“Peritextos del siglo XXI. Las guardas en el discurso literario infantil” d’Elena Consejo Pano, a OCNOS, 7 (2011); pàg. 111-122.
“Picture endpapers. Resources for literary and aesthetic interpretation” de Lawrence Sipe i Carolina McGuire, en el vlok Scholary Commons, juliol 2006.
“Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: «Ho ha fet l’Oliva», «es de l’Oliva», “se’n cuida l’Oliva”, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.
Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüència gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.
Anuari, fins ara, era inquietut de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers … tot neguit, impaciència, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.
Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Olivano formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.
Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova.
Anuari Oliva. Per Ignasi Folch. Futurisme. Revista Catalana, núm.3, juliol 1907.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Manuel Desantes
“En el museo aerospacial de Washington te dejan tocar la luna. Es un pequeño fragmento de roca selenita, al tacto no se diferencia de cualquier piedra de la calle. En la biblioteca del Colegio de Notarios de Alicante te permiten rozar con las yemas de los dedos un incunable del Quattrocento florentino, una página de la Divina Comedia. Un papel rugoso, nada más. Ni en el Smithsonian ni en esta pequeña estancia alicantina es el tacto lo que conmueve: son la imaginación y la memoria.
Manuel Desantes tiene mil historias que contar. El lector curioso hallará fácilmente su biografía, que aquí nos dejaría sin espacio para exponer su relato. Baste saber que domina el español, el inglés, el francés y el catalán, y lee y comprende el alemán, el italiano y el portugués. Ha vivido en nueve países, conoce todas las librerías de viejo del mundo (¿Todas? “Si no he estado en todas, con todas he hablado por teléfono”). Y padece un mal de difícil curación: le obsesionan los libros antiguos…
Atles imprès en temps de Felipe II
… Porque esta “biblioteca de los libros felices” -y éste es el relato que nos ha traído hasta aquí- no se ha creado para el disfrute del lector, sino para el bienestar de los libros. Cuenta Desantes que los 4.200 volúmenes -libro arriba, libro abajo- acumulados en cuarenta años de “bibliopatía” (el escalón patológico al que conduce una bibliofilia desbocada) se sentían incómodos en su casa, tristes, abandonados, “se sublevaron”.
Así que decidió buscar un lugar donde ponerlos a disposición del mundo, donde devolverlos al origen para el que fueron creados. Dice Desantes que los libros son seres vivos, compuestos de piel animal, confeccionadas sus hojas de materia vegetal. Y mientras lo dice uno piensa en que alguien que ha cambiado nueve veces de ciudad debía estar harto de tanta mudanza (en el trabajo uno tiende siempre al prosaísmo). “Sí, hacen falta trescientas cajas”, responde, “y no cualquier caja, y no en cualquier orden”. Y se imagina uno la logística, y comprende uno el estrés de los libros, con tanto ir y venir.
Ahora están aquí, en el sobrio y elegante edificio de los notarios alicantinos -quién mejor para custodiar semejante tesoro y hacerse cargo del seguro- y a disposición de quienes deseen, previa cita, visitar a Don Biblio (una estatuilla de madera que ejerce de anfitrión). Ya lo han hecho cientos de personas, y hay reservas hasta el mes de abril, porque no conviene acumular demasiada gente en tan delicado espacio…
… “Fíjate en esto, esto lo ha pintado un antecesor tuyo hace 540 años, y demuestra que Leonardo copia a Vitrubio, Vitrubio a Aristóteles…”, señala con devoción Desantes, inclinados ambos sobre una Física del filósofo. Y admira uno su entusiasmo, y piensa en el efecto contagioso que quizá tenga en algunos -tal vez pocos, seamos realistas- de los estudiantes que silencien por un rato el móvil para ver, oír y tocar estos libros que han recorrido el mundo (“la mayoría los compré en el extranjero”) hasta llegar aquí.
Puede que algún purista sufra porque una biblioteca que contiene dieciséis incunables (editados desde la invención de la imprenta en 1453 hasta el 1500 ) resulte tan accesible. Desantes: “Todos los libros antiguos han sido digitalizados, en 2018 acabó la gran digitalización. Eso está muy bien, y surgió la conciencia de que los libros había que preservarlos, para que sobrevivan al paso de los años. Eso implica que todas las grandes bibliotecas se han llevado a cámaras para preservarlos de los ácaros, la temperatura, la humedad…”
Divina Comèdia del segle XV
Pero para Manuel Desantes estos libros, como una persona de edad avanzada, “quieren que les cuiden, que les acaricien, que les traten como seres vivos”. De modo que este es el relato: “Los libros antiguos están extremadamente tristes en todo el mundo porque los tienen encerrados en cámaras. Por eso decidimos hacer la única biblioteca del mundo donde los libros son felices”.
En visitas organizadas de grupos muy pequeños, los libros “se dejan” acariciar. “Ninguno de los libros se ha deteriorado, al revés, están hiperfelices, mira”, dice incorporándose y tomando con delicadeza uno. “Este es el ejemplar único de la primera edición del primer libro editado en la provincia de Alicante: de 1625, en Orihuela, un encargo eclesiástico al tipógrafo Agustín Martínez, el primer impresor que se instala en la provincia”.
En una vitrina, descansa toda la obra, inmensa, de Cicerón. No resulta extraño que una eminencia del Derecho Internacional como Manuel Desantes admire al jurista y político (“extraordinario jurista y pésimo político”, matiza). Sería buen momento de aprender para quien no pasó de la primera catilinaria, pero no queremos abusar de la paciencia del profesor Desantes, y él no quiere dejar de mostrarnos otra cosa: el libro más maldito de la historia.
“Es el directorio de la Inquisición”, dice mientras toma un grueso volumen de oscuras tapas. “Pero no cualquier directorio”, añade, “el directorio canónico, donde figuran todas las razones para quemar a la gente o para quemar los libros; la razón tiene que estar aquí”. Y el catedrático nos explica que el proceso de la Inquisición no admitía defensa, pero la acusación tenía que estar justificada en algún motivo que figurara en el libro. Estremece comprobar lo extenso del documento, impreso en 1585, el momento álgido de la Inquisición.
La primera edición de la primera historia de España, una Biblia de Gutenberg, una obra de San Juan de La Cruz impresa cuando aún no había sido elevado a los altares, traducciones al francés y al italiano de Santa Teresa editadas apenas cuarenta años después de su muerte, un pequeño atlas a color de la época en que Felipe II gobernaba un vasto imperio, donde media América del Norte aparece en blanco porque aún era terra incógnita… da fe el reportero de que el tiempo se detiene en esta biblioteca y no puede más que invitar al lector a conocerla en cuanto tenga la primera ocasión.
Article: “La insólita biblioteca de libros antiguos que permite acariciar incunables en Alicante”, per Enrique Bolland, La Vanguardia-València, 28 novembre 2021.
“Estic tornant cap a casa després d’un dia esgotador en què no he parat de respondre i respondre —sempre amb la mateixa resposta, resposta perfectament memoritzada, dita de forma molt mecànica— a preguntes dels periodistes sobre el futur del llibre imprès. Ja m’està bé per haver escrit una novel·la en què comento el pas de Gutenberg a Google. Al llarg del dia, m’he demanat diverses vegades què hauria estat de Kafka si hagués hagut de respondre en mil entrevistes per què va escriure que Gregor Samsa es va trobar un dia al llit convertit en una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat. M’imagino Kafka escoltant mil vegades la mateixa pregunta:
—És vostè, aquella bèstia?
—Disculpi, senyor?
Hi ha hagut un moment terrible en què, sens dubte a causa del cansament, m’ha semblat que en lloc de demanar-me pel futur del llibre imprès s’interessaven pel futur de la bèstia. Sort que ja passava per l’última entrevista. Que potser vostè veu el llibre imprès com si ja fos una vulgar bèstia? —he demanat alarmat.
Recordo que, a partir d’aquell moment, contagiat per l’aclaparadora insistència de les preguntes al voltant del mateix tema —que si Gutenberg i que si Google, i tornem-hi tota l’estona, anant i venint de Google a Gutenberg i de Gutenberg a Google—, he començat a veure realment el llibre imprès com si aquest fos un vulgar escarabat repugnant que acabarà interessant només a acumuladors de paper vell i brut, és a dir, a gent malalta i afectada per aquella variant horrible del mal de Diògenes que és tenir llibreries.
Ja estic tornant feliçment cap a casa. Ho faig a peu i en aquest moment camino per un carrer solitari, mal il·luminat. Si no fos perquè és al costat de casa i el conec molt bé, em pensaria que és un carrer perillós. Camino certament fatigat i pensant obsessivament en allò que he respost avui a tots els qui m’han entrevistat: “No hi ha motiu per alarmar-se amb la irrupció del món digital en la literatura perquè entre Gutenberg i Google no hi ha una ruptura sinó una continuïtat. El que seria alarmant és que desaparegués el llenguatge, el pensament, la narració”.
Ha estat particularment fatigant la pallissa de l’últim entrevistador ja que s’ha entestat a fer-me veure que no és gens cert que no hi hagi ruptura entre Gutenberg i Google. Només cal observar, em deia, que impossible que resulta citar d’un llibre digital la pàgina en què hi ha una frase que ens ha commogut. Es pot, em deia, citar la pàgina si el llibre ja és en un PDF que reprodueix la paginació del volum en paper, però si per contra el text es pot adaptar en tipus i mida de lletra, les pàgines deixen d’existir i tot va seguit, i per tant no es pot citar tret que es digui: per a una pantalla de x polzades i tipus de lletra tal amb mida de font tal, però això seria realment absurd…
No sé què ha passat, potser ha estat el moment en el qual s’han acumulat tots els moments del dia en què m’han preguntat per Gutenberg i Google, però el cert és que aquestes paraules m’han colpit la ment amb una certa brutalitat i ara estic arribant a casa no només fatigat sinó amb el cap clarament punyit per les paraules del darrer entrevistador, especialment per una, per la paraula —no sé si hi arriba— PDF.
PDF és una paraula? M’estic tornant boig? Aquesta altra també és una bona pregunta. Ja no sé si, quan arribi a casa, podré dormir. Tot em dóna voltes, com si les punxades provinguessin d’una baldufa que un cop fos punxó, un altre fos una bèstia monstruosa, i que aquesta bèstia fos, a més a més, el futur del llibre. Alguna cosa em diu aquí dins —al cap, reiteradament punyit i a punt d’esclatar— que, en realitat, la producció i la distribució de llibres a poc a poc migrarà cap al ciberespai i la pantalla substituirà la paraula escrita sobre el paper, i que hi haurà una ruptura per molt que jo vulgui creure i digui el contrari. Estic desfet. Estic —amb el vostre permís— molt PDF. Hi haurà ruptura, és clar que sí. Pot ser que això sigui el que passarà. Però el pitjor és que encara no he arribat a casa i ja només veig escarabats que semblen patètics actors còmics en un gran drama molt seriós. El drama és el meu. I en sóc l’escarabat principal.
—Per què diu vostè que és una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat? —imagino que em demana un desconegut abans de girar a la cantonada que ja hi ha al costat de casa.
Estic en perill? Ho estarà encara més el llibre imprès? Tinc por d’alguna cosa?
—Creu que desapareixeran els llibres impresos i anem cap a un món completament digital? —imagino que em pregunta l’acompanyant del desconegut.
És com si fossin els dos últims entrevistadors del dia. El cap em roda. Si com a mínim tingués por. Però el carreró ara fins i tot em sembla il·luminat. Hauré mort per culpa del problema entre Gutenberg i Google? Cada vegada el carreró em sembla més viu, com si hagués ingressat en un altre món. Llum del més enllà.
—Avui ja no responc a més preguntes —dic—. Com diria Shakespeare, Gutenberg és Gutenberg i Google és Google. Entesos? I ara, amb el vostre permís, estic PDF.
Giro a la cantonada i deixo enrere els entrevistadors i, a punt d’entrar a casa, veig que a les claus hi ha escrit el futur del llibre. És tan horrible el que llegeixo en les meves pròpies claus que no sé si silenciar-ho. A partir d’ara, si algú em torna a demanar pel futur del llibre imprès, callaré piadosament, com un mort. No és agradable saber que Google tampoc no sobreviurà i que més enllà de l’era digital ens espera el terrible Eyjafjallajökull, el centre de Difuclyatd, , on se sent el permanent i inconfusible glu-glu d’un desguàs.
Article: “ Més enllà de Gutenberg”, d’Enrique Vila-Matas. El País, Sant Jordi Extra, 22 d’abril del 2010.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El mundo cambia de modo inexorable. El mundo cambia y, con él, incluso las funciones de las cosas más pequeñas. El libro, por ejemplo, ha sido durante siglos la columna vertebradora de la cultura y de su transmisión. Nosotros -dejando ahora de lado otras consideraciones socio-históricas- somos todavía hijos de una cultura literaria, de la cultura del papel, y seguramente debemos de ser la última generación que puede decirlo; llegará después -está ya aquí- la cultura de la imagen, de los medios de comunicación de masas, del diseño. El libro, a trancas y barrancas, se adapta a la nueva situación, y con él los editores.
La edición no sólo tiene implicaciones culturales, ni se la puede considerar sólo una actividad industrial. La edición -permítaseme ser solemne- es también un arte. Y lo es, en parte, porque pese a los adelantos de la tecnología, conserva algo de actividad artesanal, casi manual, en lo que el difícil criterio del gusto tiene a menudo tanta importancia como los conocimientos profesionales más técnicos y sofisticados. Y le conviene ser un arte, también, o conservar y potenciar cada vez más lo que de artístico tiene: hoy no sólo la cocina entra por los ojos. En una sociedad que está privilegiando por encima de otros valores el del diseño, el aspecto formal del libro deja de ser un aditamento accesorio y se convierte en elemento esencial para su prestigio y buena fortuna comercial.
Entre el libro como producto de consumo con un valor artístico añadido y el libro valioso como obieto en sí mismo hay, claro, toda una panoplia de posibilidades que no se agotarán en los siguientes ejemplos. La elección, personal, discutible, busca precisamente ofrecer el abanico más amplio de libros editados en los últimos años que puedan considerarse, por una u otra razón, valiosos también como objeto. Existen, en principio, las grandes obras de referencia, obras monumentales que buscan un público amplio que pueda sentirse orgulloso de mostrarlas presidiendo la biblioteca del vestíbulo de su casa. Especialmente notable es la Historia natural del Països Catalans, de Enciclopedia Catalana, una obra especializada que no sólo es excelente por el rigor científico de su contenido; los criterios de gusto y de calidad en la maqueta y en la selección de las ilustraciones, una diagramación atractiva, moderna, sin estridencias, la convierten en una obra no circunscrita exclusivamente al interés del especialista. La Gran Enciclopèdia Catalana constituye también una obra capital que se incluiría en el apartado de libros de consumo con un gran valor artístico, y que se hace accesible a cualquier tipo de lector.
Están también aquellos libros cuya ilustración convierte en especialmente vistosos: los ocho volúmenes de la Historia de I’Art Català, de Edicions 62, por ejemplo, que muestran diez siglos de pintura, arquitectura y escultura, a través de abundantes fotografías y reproducciones. O las colecciones de reportajes fotográficos, especialmente indicados como libros de regalo, que cubren el flanco más comercial de la edición como bella arte. Actualmente, las series Catalunya dia a dia e Història gràfica de Catalunya, de Edicions 62, verdaderos archivos de la memoria colectiva de nuestra sociedad, son sus paradigmas. Entran también en esta categoría la colección Catalunya Romànica, de Enciclopèdia Catalana y la Historia de l’Art, de Editorial Planeta.
Hay otros reportajes fotográficos, igualmente atractivos, como Catalunya a vol d’ocello Catalunya des del mar, y aquellas guías fotográficas o de viajes ilustradas que proporcionan el placer de descubrir el paisaie en imágenes a menudo insólitas; citemos unas de las más recientes, Veure Mallorca, Menorca i Eivissa, en Destino. Últimamente, el objeto privilegiado de este tipo de libros ha sido la capital catalana: Els barcelonins, Barcelones, y el volumen de intención conmemorativa Barcelones -con el que Empúries celebraba su quinto aniversario- y Les Barcelones del món, de la Caixa de Barcelona, contribuyen a consolidar la nueva imagen de la ciudad, que intenta entusiasmarse con el futuro sin perder sus ricas raíces.
Vemos que, a menudo, es en las ocasiones excepcionales cuando el gusto selecto brilla con generosidad: La Magrana celebró su décimo aniversario, también, con un libro singular, Postals, de Joan Salvat-Papasseit; y magníficamente excepcional es la edición de la Generalitat valenciana -ya más cercana al libro de arte- del Tirant lo Blanc, ilustrado con grabados de Manuel Boix, que se adelantaba al quinto centenario de la primera edición de la célebre novela de caballerías.
Más allá de situaciones excepcionales como éstas, el gusto por la edición ha proporcionado en los últimos años algunas colecciones que se hacen querer ya de entrada, al margen de los títulos que puedan acoger, por su aspecto formal exterior e interior: así la serie de poesía “Capitell“, de Columna, colecciones excéntricas en el mercado como “Ragtime“, de la Fundación La Mirada en Sabadell, o las piezas de bibliófilo creadas por Palacios en Sueca, o los libros de Jaume Vallcorba, todos cuidados siempe hasta el ínfimo detalle. El sector editorial catalán, visto el relativo éxito y el prestigio conseguido por sellos como los citados, vive, aunque con vacilaciones, una fiebre del diseño que tal vez tienda a generalizarse. Quizás nos hallamos ante una fase más de la evolución de Barcelona hacia una cierta capitalidad del diseño, abanderada por los nombres de Mariscal o Barceló.
Debe de ser por ello que distintos sellos han querido convertir la excepción en su norma haciendo del libro un objeto preferentemente hedonístico. Edicions de l’Eixample, bajo la inspiración de los diseñadores Saura y Torrente, se han especializado en la preparación de libros-objeto: Sol, solet y La nit de Els Comediants, Carmen, el libro-disco con olores Transnarcís de Pau Riba, configuran un insólito catálogo que es una invitación a vivir la edición como aventura, la principal aportación a la moderna bibliofilia del país. Por su lado, la editorial infantil y juvenil Aliorna ha convertido los libros-objeto en uno de los ejes vertebradores de su éxito comercial: el primer libro para ser leído a obscuras, o Minimals, el libro vivo, son una muestra de la osadía y el ingenio con que una nueva editorial ha querido penetrar rápidamente en el mercado.
Este fugaz repaso quedaría incompleto si olvidara otro universo de librosobjeto: la edición de arte, en la que sobresale La Polígrafa, principal editora de los estudios de Palau i Fabre sobre Picasso. Recientemente ha presentado El bosc a casa, un libro de bibliófilo con poemas de Joan Brossa y “collages”, aguafuertes y litografías de Perejaume. Cerramos nuestro artículo con esta obra excepcional. No hay mejor pretexto para justificar el elogio del libro como objeto.
Oriol Izquierdo. «Elogio del libro como objeto». Catalònia, 1990, Núm. 19.
L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.
Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.
I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.
Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada — aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.
I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…
Per això també molts llibres d’aquests només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.
Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.
En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.
Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.
L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”
D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.
LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.
Biblioaprenent 