““ Un pregó del cantant Raimon va obrir ahir la 35a. Edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona fins al pròxim dia 4 d’octubre. En el seu pregó Raimon va recordar que havia après a llegir de la mateixa manera que es llegeixen els llavis: amb una gran curiositat i un gran desig. Va assenyalar que a casa seva hi havia pocs llibres: El judío errante, El socialismo científico de Marx i Engels, el Manifiesto del Partido Comunista, Luz y progreso i Sebatenses ilustres. Aquests llibres corresponien a preocupacions familiars, socialistes per part de mare i anarquistes per part de pare. Malgrat el poc contacte amb els llibres – les biblioteques populars no podien solucionar la seva mancança -, Raimon va reconèixer que des de molt petit havia après a estimar-los i que ja aleshores va començar a intentar procurar-se’n a base de suprimir petits gustos: llibres de la “Novelas y cuentos” o de la col·lecció “Austral”.

Raimon va assenyalar que, malgrat que ell pertany a la cultura oral, sempre ha sentit un gran interès per la lletra impresa. La cultura oral seria impensable segons ell sense la cultura escrita. En aquest sentit va recordar les seves musicacions de poemes d’Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Pere Quart i Roís de Corella. I encara va afirmar que “totes les cançons que he fet amb paraules meves o d’altri serien impensables sense l’existència dels llibres”.

Tot seguit Raimon va assenyalar que el seu amor pels llibres l’havia dut a estimar també els llibreters. Es va confessar visitant assidu de llibreries de vell, primer a València quan estudiava i posteriorment a Barcelona, on viu des de fa vint anys, i a Roma, una ciutat que visita per raons familiars amb una certa freqüència.

Durant la dictadura del general Franco a les llibreries de vell Raimon trobava aquelles obres que el règim negava o prohibia i que per diferents mitjans arribaven a mans dels llibreters. Les seves primeres lectures de literatura catalana van ser llibres aconseguits en llibreries de vell que no es podien aconseguir per mitjans normals. Actualment el llibreter de vell serveix, segons Raimon, per a trobar aquells llibres que per una o altra raó ja no circulen. El llibreter us orienta, us informa, i ho fa amb una estima profunda pels llibres, perquè en aquest ofici és ben difícil de fer-se ric.

En una època en què els fabricants i els venedors d’armes són la gent més rica i poderosa del món Raimon vol imaginar-se un temps en què la llibreria sigui una activitat emergent i la cultura una aspiració comuna. Una societat on el llibre fos un objecte de bé comú amb una implantació àmplia. Finalment el cantant va demanar als ciutadans de Barcelona, als visitants i als forasters, que compressin llibres, que triessin i remenessin en aquesta fira anual que ha esdevingut una important manifestació ciutadana.

Un cop acabat el discurs de Raimon es va procedir a la inauguració simbòlica de la fira, i es va procedir a la visita dels estands, que en aquesta edició són uns cinquanta. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ocupa les dues voreres del passeig de Gràcia fins a l’altura del carrer Diputació. S’hi poden trobar essencialment llibres de saldo i romanents editorials, obres monumentals a preus reduïts, així com una abundosa secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. Així mateix s’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antigues i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques que venen a engrandir d’alguna manera l’oferta dels llibreters de vell i que donen a la fira una vistositat remarcable”,

Article; “Raimon glossà la seva relació amb els llibres, a la Fira”, diari AVUI 19 setembre del 1986, redacció.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Este libro (como todos) tiene su historia, y creo que debo contarla, aunque solo sea porque ha nacido gracias a los libros, por ser un metalibro. Que yo sepa, nadie había echado en falta una introducción a la bibliofilia en castellano hasta que, por las Navidades de 1994, el editor e impresor Ricardo J. Vicent pidió a Julián Martín Abad que le redactara un folleto sobre la materia, para obsequiar con él a los socios de su Club Bibliófilo. Julián considera que yo era una persona más indicada que él para escribir sobre este tema y así se lo dijo ( Dios lo bendiga) a Ricardo, que se puso en contacto conmigo a finales de enero de 1995.

Desde el primer momento, el encargo me complació y me abrumó, todo junto. Me pedían que redactara 15 ó 20 folios sobre un tema para mi apasionante, pero yo no estaba seguro de poder escribir tanto sobre bibliofilia ( a lo mejor, 8 ó 10 páginas…). Después ya me solicitaban 20 ó 30, 40 ó 50 folios, y al final escribí 88, casi todos durante el mes de febrero, de modo que el mecanoscrito estaba entregado a finales de marzo, aunque después seguí haciendo correcciones ( desgraciadamente, no todas las necesarias). A finales de junio se fotografiaron en mi despacho los originales de las ilustraciones y en septiembre el librillo estaba en la imprenta.

Trabajé magnis itineribus – como decía Julio César, o sea, a marchas forzadas – , urgido por el editor, hube de realizar varios viajes a la Biblioteca Nacional para consultar obras que no tenía… En resumen, no resultó tan incómodo como fue para Cervantes escribir el Quijote, pero algo me pareció, pues incluso visité la cárcel ( durante unas horas y por motivos profesionales) más de una vez, aunque era previsible – y justo – que el librillo resultante alcanzara menos fama y no conociera tantas ediciones como la novela cervantina.

Aparecido a finales de 1995, el delgado volumen quedó primoroso, salvo por algunas erratas y un pequeño detalle, en el que reparó  mi mujer tan pronto como recibimos los primeros ejemplares: en el lomo decía bien claro, en mayúsculas, INTRODUCCCIÓN ( con tres ces) A LA BIBLIOFILIA. Quien no haya sufrido ( iba a decir en sus carnes) una errata de semejante calibre, no podrá comprender cómo pasé del gozo exultante al negro sufrimiento, igual que si me hubiera salido un hijo con un brazo de menos ( mejor dicho: con una oreja de más, en mitad de la frente). Ricardo Vicent lo solucionó de la misma forma que los impresores antiguos: volviendo a imprimir el título – ahora correctamente, con la dosis exacta de ces – en el mismo tipo de papel y pegando la tira en el lomo de todos los ejemplares, con lo que la errata se disimula bastante. Son, por tanto, muy pocos – y doblemente raros – los ejemplares pertenecientes al primer estado , con la errata del lomo sin corregir.

Se tiraron alrededor de 700 ejemplares, escasos para obsequiar con uno a cada socio del Club y con unos cuantos al autor, de modo que ninguno se puso a la venta. Hice, pues, realidad, involuntariamente, un sueño de cualquier bibliófilo: convertirse en autor de un libro raro ( aparecido con fecha tan cercana como 1995). Pronto lo observó Manuel Sánchez Mariana: “También recomendamos la reciente, y a pesar de ello difícil de conseguir, Introducción a la bibliofilia, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto ( Valencia, Vicent-García, 1995.) Y Julián Martín Abad, en el prólogo a mi Panorama, escribe con mayor generosidad aún: “ Recomiendo al lector que busque con pasión un ejemplar, que lea esa obrecilla con atención suma, y seguro estoy de que repetirá lectura y conservará concienzudamente su ejemplar”.

Han pasado varios años y el librillo no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.

“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 25-27.

* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.

 

 

 

 

 

Read Full Post »

“Com cada any, cal acostar-se a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Encara que sigui només per fer la mateixa aposta de l’any anterior amb tu mateix o amb qui sigui: es tracta de comptar quant de temps es triga a coincidir amb l’ encuriosit –i despistat– que s’ha obert pas a cops de colze fins als taulells de les parades i ha dit en veu alta al seu acompanyant: 1) “Només són llibres”, 2) “Només són llibres vells”, i/o 3) “Podríem portar-hi els llibres de ton pare, que són un niu de pols i, almenys, encara en trauríem quatre duros (euros)”. No falla mai. També hi ha la variant de qui s’hi acosta creient-se que és com al mercat de Sant Antoni i que, per tant, a) hi trobarà milers de llibres a 1 euro, b) intentarà regatejar-ne el preu i c) no en comprarà cap i s’allunyarà remugant. Són apunts humans del tracte contradictori que tenim els barcelonins amb el llibre.

Són l’excepció, és clar. Enguany, la Fira, que s’estarà al passeig de Gràcia fins al 5 d’octubre, s’ha marcat l’objectiu d’aconseguir, com a mínim, les xifres de l’any passat, que van registrar una afluència d’uns 200.000 visitants i a la vora de 50.000 vendes. No està gens malament tenint en compte el temps total de permanència i fa sospitar cada vegada amb més claredat que als barcelonins els agrada gastar-se els diners en llibres si, a més a més, hi ha un complement social, un plus que faci menys dolorós el trànsit de gratar-se la butxaca per comprar. Es tracta de sortir a passejar pel passeig de Gràcia, aprofitar el bon temps i, a més a més, remenar entre els llibres d’ocasió. I en un tant per cent gens negligible –per als llibreters sempre serà baix– comprar alguna cosa. Només s’ha de dividir el nombre de visitants oficials de l’any passat per les vendes. El resultat és que un de cada quatre visitants va comprar un llibre. I a efectes estadístics, ens importa poc si van ser només mil persones les que va provocar totes les vendes. Passa una cosa semblant amb la

Setmana del Llibre en Català que, darrerament, es fa a les Drassanes. Els clients habituals saben que, de fet, és l’única possibilitat anual de trobar llibres que durant l’any són introbables. El fons editorial surt a la llum i els que ho saben se n’aprofiten. La majoria de persones el que fan és visitar la mostra de llibres igual com, al seu moment, visiten la mostra de l’INCAVI i fan els seu tast de vins i caves. Aquí tasten llibres, és a dir, relacionen comprar un llibre amb entorn festiu i passejada. Sens dubte, a aquesta manera de fer (no la critico, finalment el que interessa és que es venguin força llibres) hi contribueix l’hàbit de Sant Jordi.

Les estadístiques diuen que el fet de comprar un llibre, a Catalunya és extraordinari. Els llibreters saben bé que molts clients que compren llibres per Sant Jordi és l’única vegada a l’any que ho fan. Però tot plegat repercuteix en un fet una mica trist: la falta d’hàbit d’entrar en una llibreria. Hi ha persones que no hi entren mai. I mai vol dir mai: zero vegades (les que ho fem per comprar el llibre de text de les criatures no compten). No vol dir que les llibreries siguin buides. Al contrari, segons l’hora i el dia, sobretot a les més noves, grans, càlides, on pots prendre un cafè, si vols, o fins i tot un menú, la cosa és diferent. Però en el fons, és el mateix: qui no té el costum d’entrar en una llibreria, continua sense entrar-hi. S’espera a tenir l’excusa de l’esdeveniment ciutadà –la Fira, la Setmana del Llibre, etc.–, més anònim, més festiu, menys compromès (remenes sense saber ben bé què vols i, a més, tothom fa igual), i acabes comprant amb tota tranquil·litat. Aquesta actitud contrasta en gran manera amb l’existent a altres llocs com ara Londres o París, on els espais dedicats al llibre, tant si són grans com petits, tenen ja dècades de tradició pel que fa al tracte relaxat i desinhibit entre el client, l’establiment i l’objecte (el llibre) i on, igual com ningú dóna importància a entrar en una botiga de discos a remenar per veure què hi ha, amb les llibreries passa igual. Aquí, per contra, continuen fent por a molts ciutadans. Per sort, cada cop menys.

  Hi han contribuït decisivament els llibreters amb els seus establiments cada cop més moderns, acollidors i multidisciplinaris. Això sí, mentre esperen que els clients s’adonin de les meravelles que són les seves llibreries, si la gent no va als llibres, el gremi ja s’espavila perquè els llibres vagin a la gent. Per molts anys.

Article:” Ferum de llibre” de Lluís-Anton Baulenas, en el diari Avui del dia 28 de setembre de l’any 2003.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

Mercat llibres ronda Sant Antoni 

“Entre los libros de lance hay, también, clases. Las librerías establecidas en tienda son la crema del oficio, cuyo estado llano integran los comerciantes domingueros guarecidos bajo la marquesina del mercado de San Antonio. Estos proceden del Paralelo, donde estuvieron por espacio de muchos años, formando una feria que, poco a poco, iba desvirtuando su carácter bibliográfico, para convertirse en unos vulgares encantes. El traslado a San Antonio supuso, en parte, la dignificación del mercado. A este fin, laboró con tesón una “Sociedad de libreros del Paralelo», que es la única entidad profesional que, hasta la fecha, ha logrado reunir a un buen número de libreros de lance. El mecanismo de ese mercado es muy simple. Puede parar en él todo el mundo, mediante el pago de cincuenta céntimos por la ocupación de un metro ochenta centímetros de vía pública. Al lado del librero profesional no es raro ver en San Antonio al señor venido a menos que liquida su colección particular. O al «peque» con instintos comerciales que compra y vende «tebeos» y cuentos. Sin contar el espontáneo mercado infantil de cromos que ha surgido en medio de la calle de Borrell, al socaire del mercado grande. Entre los vendedores más conocidos de San Antonio citemos a Mallafré, a Balagué, a la señora Lola, a Caparrós, a los hermanos Millà, etc. El más popular, quizás sea Fábregas, cuya exigua y nerviosa figura tiene abierta cátedra permanente, en su puesto y en la taberna de Pons, a la que acuden a matar el hambre los feriantes.

Encants vells

Sabido que el “busilis» del negocio de los libros de lance reside en la compra de género. Mejor que saber vender, importa saber adquirir. Pues bien, hoy encuéntranse los libreros de viejo en que nadie vende libros. Se acabaron las bibliotecas en liquidación, y en los encantes de las Glorias Catalanas, entre camas, armarios y trajes, difícilmente aparecen volúmenes. Las librerías de lance viven de vender sus existencias. Todo lo más, acércase de vez en cuando alguna muchacha ofreciendo media docena de novelas rosas. Pero, ni por azar, asoma una biografía, una novela inglesa, una obra de historia, un clásico español . Tanto, que un librero decíanos anteayer:

—Cuando cae un Blasco Ibáñez, nos volvemos locos, como en presencia de un incunable”.

Article “Libreros y libros de lance ” de Froilán a Destino, n. 405, 21 abril 1945.

Llibreter Balagué i Tarrés

Read Full Post »

“Quan el misteriós ambaixador del regne de les Dues Sicílies (del qual ignorem el nom) trobà a Londres, sortint del Covent Garden, Samuel Johnson, ens diu, en la seva relació anònima Els Emperadors d’Abissínia, que aquest l’invità a prendre una copa a casa seva. Llavors, tingué ocasió de constatar la completa figura d’un bibliòfil, orgullosament dreçat just davant de la seva famosa llibreria, exhibint (entre un núvol de pols) el seu manuscrit de Macrobi. Imaginà, així, que era un home profundament enamorat dels llibres, com molts altres n’hi ha en el món, cercant, per les parades dels llibreters de vell, la peça. Samuel Johnson, el geni de l’erudició britànica, fill de llibreter, vivia a Inner Temple Lane, a sobre mateix de les parades de llibres.

 Un altre gran amant dels llibres trobem, un segle més tard, en l’extremeny Bartolomé José Gallardo, escandalosament atret per la lletra impresa, el qual contemplava, acaronava i, àdhuc, raptava (si no furtava) els llibres, avançant-se al concepte modern de cleptomania, cosa aquesta darrera que li valgué ésser titllat (potser injustament) de “cuco, caco, ladrón, bibliopirata“, en el sonet d’Estébanez Calderón, i féu possible la seva màxima obra Ensayo de una biblioteca de libros raros y curiosos, obra que fou publicada pòstumament pel govern d’Espanya. No degué ésser aliena a la seva mort la pèrdua de la seva biblioteca, naufragada a la badia de Cadis, quan marxava a l’exili fugint de Ferran VII el Desitjat.

El darrer cas simptomàtic, entre molts altres, que se m’acut per la seva importància i grandesa, és el de Menéndez Pelayo, gran amant de Catalunya, que duia les butxaques plenes de llibres, que percaçava a les botigues dels llibreters, segons assegura Jordi Rubió. Aquesta figura esdevé, entre nosaltres, complementada pel gran Ramon Miquel y Planas i pel general, catalanista i erudit Lluís Faraudo de Saint Germain, que traduí Jonathan Swift en la curiosa Batalla entre llibres antics i moderns. Tots ells cercaven els llibres desesperadament, empesos per una passió sense mesura.

 Per a facilitar les coses s’inventaren les fires del llibre. Aquestes petites entitats espirituals són els objectes de les fires esmentades. Què és pròpiament un llibre? El primer a esbrinar-ho fou Ricard de Bury, bisbe de Durham i canceller d’Anglaterra, en el seu Philobiblión, tractat de l’amor als llibres, escrit a la segona meitat del segle XIV, quan els llibres eren encara manuscrits. Bury ens diu que “en els llibres se’m presentaven com vius els morts; preveig en els llibres les coses futures; en els llibres es proposen les empreses de guerra; en els llibres s’apunten les condicions de pau. Totes les coses es fan malbé amb el temps; Saturn no cessa de devorar els mateixos que engendra; per consegüent tota la glòria del món cauria en l’oblit, si Déu en la seva providència no hagués proporcionat el preservatiu dels llibres” . Genial. Per Bury, doncs, els llibres, aplegats en biblioteca, constitueixen la memòria del món. Aquesta idea segueix essent vàlida avui dia, car ordinadors i repertoris visuals mecànics (fotografia i cinema) deriven del llibre il·lustrat, en són seqüeles i reben la seva herència. Aquí hi cap tot, com deia Moratín:

“Botànica, blasón, cosmogonía,

Náutica, bellas artes, oratoria,

Y toda la gentil mitología;

“Sacra, profana, universal historia

Y en esto, amigo, no andaría escaso,

Fatigando al lector vista y memoria.”

 De la idea del llibre se’n treu la idea de l’amant del llibre, el qui compra el llibre (Bury deia que el llibre cal comprar-lo, “no escatimar cap sacrifici, sempre que hom tingui amb què pagar allò que per ells es demana, a menys que altra cosa no aconselli la mala fe del venedor o l’esperança que es presenti amb el temps més beneficiosa la compra”. Ho trobo, naturalment, correcte).

 En el cim de la idea i figura de l’amant del llibre s’hi troba la idea del bibliòfil, com a perfecció culminativa. El bibliòfil, tradicionalment, està format: (1) per l’amor a la lectura (raó primigènia), (2) per la raresa de la peça, que provoca així mateix la vanitat innocent d’exhibir-la, (3) per l’acumulació de llibres en biblioteques més i més vastes (acció detestada per l’eximi poeta Petrarca en el Diàleg XLIII de De remediis uriusque fortuna, libri II, (4) per la preferència pels llibres antics o pels moderns, segons Jonathan Swift (a mi —una idea totalment particular— em sembla que indistintament, però amb una lleugera preferència pels primers, els antics).

Hi ha una altra raó, que es presenta com a primordial. Tal com sabem, per les paraules exposades pel bisbe Bury, la biblioteca explica (o ha d’explicar, segons les particulars preferències de l’afeccionat al llibre) el món, la vastedat del món en què vivim. L’esperança del bibliòfil és una esperança críptica, que ell mateix no s’ha formulat mai, i és trobar, algun dia o altre, encara que sigui amagada en una nota a peu de pàgina, la il·luminada revelació del secret de l’Univers. La fulminant revelació de l’Existència, problema que no pot resoldre’s, segons diuen els savis, perquè en aquest cas hipotètic tot quedaria parat: els rellotges, els moviments, els desigs, el cant dels ocells, la poesia de les coses, la irrenunciable aventura de la vida. Aquesta és la veritable raó de la recerca i lectura de llibres. Per facilitar aquest afany, innat en l’home, s’organitzaren, doncs, les fires del llibre, com l’importantíssima Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en la qual, contra tot el previst, no podré participar ni assistir, cosa que lamento. Una iniciativa més modesta és la que l’any 1952 vint-i-dos llibreters de Barcelona acompliren amb l’organització de la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern. És una iniciativa que sempre ha anat de la mà de la Mare de Déu de la Mercè, copatrona, amb Santa Eulàlia, de la molt insigne ciutat de Barcelona. Ella dóna la mà als llibreters d’ocasió de la nostra ciutat mentre para l’orella, tot escoltant el cant inaudible de l’àurea picuda, la fidelíssima au barcelonina, enamorada i feliç.

Article:” Les fires i els llibres” de Joan Perucho en el diari Avui del dia 29 de setembre de 1991.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“SE ACABÓ LA CAZA DEL INCUNABLE.

Ni que a los actuales bibliófilos les parezca un sueño, hubo un tiempo en que los incunables, en Barcelona, iban tirados. Tirados es la palabra exacta, pues por el suelo, y en montones, vendíanlos en los Encantes de San Sebastián, que fué el primer mercado librero de que tenemos noticias, Ausias Marchs, primera edición, eran adquiridos por diez reales. Y los remilgos y las dudas resultaban desplazados, pues las vendedores de entonces — Llordachs, el «Mero», el «Gravat». —zanjaban toda discusión entregando sus libros al trapero, quien los destrozaba, a hachazos, para convertirlos en pasta de papel .

Que tipos tan extraordinarios, esos patriarcas barceloneses del libro viejo, Baldomero Gual, conocido por «Mero», tenia, en 1870, tienda abierta en el Arco de San Miguel de la Platería. Los días de encantes, paraba frente a la Lonja, en los soportales que hoy guarecen a fabricantes de baúles y maletas. Como su rival, Juan Llordachs, de la calle del Vidrio, compraba «Mero» a peso y vendía a sacos. Jamás, de los libros, leyó más allá de las cubiertas En manos de ambos libreros liquidáronse bibliotecas fabulosas Con lo que ellos despreciaron, enriqueciéronse otros. «Mero» instaló más tarde, su negocio en la calle de la Tapineria, al comprar la librería que habió pertenecido o un tal Berenguer, quien alternaba el comercio de los libros con el oficio de colchonero. Gual incrementó su establecimiento con la adquisición de las- existencias- de la Librería Piferrer de la Plaza del Angel. Por dos mil quinientas pesetas llevóse tal cantidad de libros que, al decir de un dependiente suyo, llamado Juan Bautista Batlle. hubiérame podido surtir todas las librerías de lance ciudadanas.

Al aludido señor Batlle le estaba reservado, andando el tiempo, un papel de primer orden en la bibliofilia local. En 1895 convirtióse en dueño de la tienda de la Tapinería, bautizándola «L Arxiu». De su fugaz paso por las aulas del Seminario guardó la más alta veneración por Mosén Jacinto Verdaguer, a cuyo culto llevó consagradas muchas horas. En las sucesivas tiendas que abrió en las calles de la Platería, del Paradis, de Canuda (asociado con su colega Babra), en el actual domicilio de la Diagonal, don Juan Bautista Batlle ha servido con fervor al libro, llevando publicados, hasta la fecha, cerca de dos centenares de catálogos Entre sus más famosas operaciones, cuenta la compra, en 1909, de la biblioteca de don Antonio Elias de Molins, quizá la más importante de Cataluña en la época.  Sus caudales eran tan enormes que Batlle decía a sus íntimos —Elías de Molins ha estado toda la vida trabajando para mi! Sobre los procedimientos empleados para propulsar las ventas, podríase disertar largo y tendido. El librero don Salvador Babra, o quien hemos mencionado líneas más arriba, creóse una atmósfera de misterio ejerciendo el comercio en un piso, en vez de la acostumbrada tienda. Obligados a subir docenas de escalones, creían los clientes ascender al «sancta sanctorum» de la bibliofilia. Finalmente, Babra instalóse o ras de calle. Al morir, sus sucesores encontráronse con tal cantidad de folios, especialmente manuscritos, que aun hoy, al cabo de una serie de años, no se ha podido dar cima a la tarea de catalogarlos .

Article: “Deambulando por las librerías anticuarias” de Miguel del Puerto, a Destino, Año IX, Núm. 405, 21 abril 1945.

Read Full Post »

“La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern compleix trenta-nou anys. Seixanta estands de llibreries, obertes de 9.30 a 21, omplen des d’ahir i fins al pròxim 30 de setembre el tram del passeig de Gràcia entre la plaça de Catalunya i el carrer d’Aragó. Segons Josep Pi i Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, aquesta edició serà de consolidació abans de donar pas, l’any que ve, a la fira del quarantè aniversari, que comptarà amb activitats especials i, molt probablement, amb una ampliació del nombre d’expositors. Aquest any, segons Pi i Caparrós, han quedat unes vint-i-cinc sol·licituds per participar a la fira que no han pogut ser ateses per falta d’espai i perquè els organitzadors volen mantenir estables les dimensions de la trobada. El president del Gremi remarca que “hi ha un equilibri d’oferta de llibre modern i llibre antic, cartografia i gravats”. “No volem —afegeix— que domini una tendència sobre l’altra.” La cinta inaugural va ser tallada per Josep Maria Ainaud de Lasarte, regidor del districte de l’Eixample.

Així, el visitant de la fira podrà trobar en aquesta edició des de llibres de saldo, que abracen tots els gèneres i autors, per uns preus molt raonables, a partir de cent-cinquanta o dues-centes pessetes, fins a edicions de bibliòfil o llibres antics de gran valor. Entre aquestes rareses destaca l’edició completa i il·lustrada en dotze volums del Manual del Bibliòfil de Vindel, valorada en 350.000 pessetes, a Tresserras, i un llibre de bruixeria del segle XVI valorat en 400.000 pessetes.

 Un espectacular cartell de l’Anís del Mono, de Ramon Casas, en perfecte estat de conservació, es presenta com una de les estrelles de la fira, tant per la qualitat, mides i estat de conservació com pel seu preu: 550.000 pessetes. Al seu costat, la llibreria Violan, especialitzada en cartellisme, gravats i cartografia, té un cartell d’Alexandre de Riquer —publicitat de Casa Franch— valorat en mig milió de pessetes. Igualment magnífic i per a pressupostos més mòdics, un pòster de la línia marítima del Brasil de la companyia Ybarra es pot aconseguir per tan sols noranta mil pessetes.

Un dels grans atractius de la Fira del Llibre d’Ocasió és el fet de reunir en molt poc espai materials molt diversos. Així, a més de tota l’oferta de llibres, es poden aconseguir també plànols de Barcelona datats, per exemple, el 1891, quan tot just l’Eixample no passava de ser un projecte. Els famosos Exèrcits de Paluzíe, els retallables de soldats que, amb la història dels uniformes militars, es poden trobar amb una particularitat: en els editats durant la Segona República s’havia reimprès la bandera per adaptar-la al model tricolor.

També és possible de comprar una autèntica placa esmaltada amb la inscripció Ministerio de Instrucción Pública. Escuela Nacional de Niños. 0 una altra placa publicitària de l’emulsió Scott, el prestigiós oli de fetge de bacallà. Però els grans protagonistes de la fira són els llibres i, naturalment, el llibre català hi té un paper important. Així, a part de poder-se adquirir nombroses edicions del Tirant lo Blanc — en l’any del seu cinc-cents aniversari—, es pot trobar una interessant oferta d’autors moderns. Per exemple. Arreu on valguin les paraules, els homes, el llibre de poemes del recentment desaparegut Manuel de Pedrolo, en edició dels Llibres de l’Óssa Menor, numerada i firmada per l’autor.

A la parada de la llibreria Marca, especialitzada en llibre català, es pot obtenir una primera edició d’On he deixat les claus, de Josep Vicenç Foix, que ja es cotitza a vint mil pessetes. La casa també ofereix tot el fons dels Llibres del Mall. “És l’única cosa moderna que tenim —aclareixen els responsables— perquè estem especialitzats en llibre català antic.

 La llibreria Costa, especialitzada en rareses i curiositats, ofereix, per exemple, una edició original francesa del 1797 —cinquè de la República, com puntualitza el volum— del llibre dels Cinc ordres de l’arquitectura, de Vignole, acuradament il·lustrat amb setanta-cinc gravats. Pel preu, cal informar-se directament a la parada: “Mai no diem els preus als periodistes”, es disculpen. També s’hi pot trobar l’Arquitectura hidràulica de Belidor, català de Perpinyà, tot i que escrivia en francès. La peculiaritat de l’edició, la primera, és que es mostra en un gravat un grup d’esclaus encadenats fent girar una nòria. A la segona edició, les cadenes van desaparèixer. Altres llibres rars són un sermonari del segle XVI, una Bíblia en hebreu — naturalment s’obre al revés—, un Líber Usualis: “que els capellans el busquen i ja no el troben”, i una edició de les partitures d’Ernani, de Verdi, impresa a Milà a finals del segle XIX. L’oferta es completa amb una edició de bibliòfil de la Divina Comèdia, en versió de Sagarra, i una col·lecció íntegra —incloent el número extra de Nadal de 1934— de la mítica revista D’Ací, d’allà. El preu: al voltant de 300.000 pessetes.

Article:”La 39a Era del Llibre d’Ocasió omple de títols el passeig de Gràcia”, de Carles Singla en el diari Avui 15 de setembre de l’any 1990.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo que dijo Vitrubio, que “en Arquitectura, hay que dar razón de todo lo que se hace”, se puede aplicar perfectamente al arte del libro, porque la improvisación está excluida de la tipografía, y sus innvaciones son frutos de largos ensayos de taller que no se exhiben. La tipografía rechaza los esbozos, sólo acepta las obras terminadas y desconoce ese punto intermedio de “ser” y “no ser”, al que se recurre frecuentemente en pintura y escultura; presencia de ejemplo constante de un arte que ha sido perfecto desde sus primeras obras: los incunables, cosa que bien merece ser meditada…

Porque en ellos – los incunables -, el acorde de sus caracteres con su formato, el papel y sus tintas; el encanto y la fuerza de su tipografía; sus negros y blancos, dan el mismo placer al espíritu – aunque su estilo se diferencie -, que un templo griego, con sus órdenes, ya sea dórico y desnudo, como jónico y ornamentado. Alguien dijo que la belleza de los incunables es la fatalidad que pesa sobre la historia del libro… En los libros del Renacimiento, está la indirecta pero continua presencia de los grandes arquitectos de ese tiempo. Y siguiendo los cambios de estilo y modalidades de la arquitectura, podemos ver como la tipografía sigues sus ejemplos: en el siglo de Luis XV, un libro tiene semblanzas de Trianón, es amable y claro, y sus caracteres pasean por sus páginas con ritmos galantes; en 1900, paralelamente a la antiarquitectura de fin de siglo, se imprimen libros llenos de hojarasca de bordado decorativo, con pastiches tipográficos ilegibles, produciéndose esas lamentables ediciones que todos conocemos y tratamos de olvidar…

Sin embargo, quiero hacer justicia, recordando que en ese momento de antiarquitectura, se hicieron también algunos – no pocos – libros de verdadero valor tipográfico; pero ello se debe a la conciencia de algunos maestros impresores, que al no dejarse influir por la moda del momento, perseveraron – en el silencio del anonimato casi siempre – en una consecuente conducta de bella artesanía”.

Article: “Libros y Bibliófilos” en el Boletín de la Comisión Protectora de Bibliotecas Populares, núm. 56, 1945. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Grand Trianon de Versailles

Read Full Post »

“Des d’ahir i fins al 3 d’octubre està oberta al públic, al passeig de Gràcia, la 36 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Cinquanta casetes, a banda i banda del passeig barceloní, des de la plaça Catalunya fins al carrer Diputació, permeten a un públic ampli tafanejar i, si s’escau, comprar llibre antic, restes d’edició i llibre de compra-venda, a més a més de material divers, com ara mapes i cartografies. Algunes novetats

Segons Josep Pi i Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, l’edició d’aquest any presenta algunes novetats: els stands estan millor instal·lats; les ajudes que s’han rebut —bàsicament de la Generalitat— han estat molt substancioses (el senyor Pi no ha volgut facilitar xifres); el llibre català hi té un lloc més destacat; i l’Ajuntament ha eximit els llibreters de tota mena de tributació. Com a les últimes edicions, la Fira reivindica el llibre de compra-venda, amb la intenció de fer-lo popular i d’aconseguir captar un públic que habitualment no visita les llibreries. L’aspecte més rellevant és, doncs, la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del públic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i es deixin seduir pels volums. Llibres, cartells, dibuixos, manuscrits i fotografies. A les casetes s’hi poden trobar bàsicament llibres de saldo i obres monumentals a preus reduïts, i també una àmplia secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. S’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antics i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques, que amplien l’oferta dels llibreters de vell i donen a la fira una vistositat remarcable. La Fira de Barcelona és de les primeres que es van instituir a Europa, i ha servit de precedent a les que se celebren anualment a París i a Londres.

Article sobre la 36a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 1987. Diari Avui del 18 de setembre de l’any 1987.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Pasemos a nuestros libreros de viejo. El Botánico nos espera con su larga fila de casetas llenas de volúmenes. ¡ Que agradable el ir devaneando lentamente, en estos días claros de otoño, ante uno y otro repleto anaquel! El libro viejo, usado, pasa por una crisis, tanto en Francia como en España. En Francia, la crisis se atribuye, en parte, a la guerra, que ha motivado la suspensión de las liquidaciones testamentarias, y a la crisis de los alquileres, que reduce considerablemente el número de las mudanzas. En España, tratándose del libro antiguo de precio, se ha de contar, como factor de su escasez en el mercado español, con su exportación a América. De algunos años a esta parte se mandan a los países americanos ( y ahora a Norteamérica) importantes remesas de libros. Aparte de esto, la mayor cultura, el mayor afán de leer, la mayor estimación en que se tiene el libro hacen seguramente que los particulares se desprendan de ellos más raramente.

Existen también muchos más traficantes en libros viejos que hace quince o veinte años. La cantidad de volúmenes que en 1880 se repartía entre cuatro o seis comerciantes en todo Madrid, hoy se ha de repartir entre treinta. Pero nuestros buenos y simpáticos amigos los libreros de viejo prosiguen incansables, animosos, su comercio, sus pesquisiciones en busca de volúmenes, sus tratos y contratos. Son modestos y tienen fe en lo porvenir. En Madrid existen tiendas de libros viejos y puestecillos al aire libre. Para los libreros al aire libre, que son el consuelo de los bibliófilos modestos y volanderos, debiera existir – como en Paris – un paraje determinado donde poder examinar todos los puestecillos. Ya se ha intentado alguna vez, pero no se ha pasado nunca de proyectos. ¿ Por qué no hacer una instalación cómoda y definitiva en alguna parte céntrica, fácilmente accesible de Madrid?

Y ahora, después de lo extrínseco, lo íntimo, la filosofía. La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto, del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego). ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos, seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar, la literariamente vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras obras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros, los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo, curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros)”.

De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre “El libro y el artista” [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”,  Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.

Read Full Post »

Imatge a Barcelofília

“La meva presa de contacte amb un llibreter em ve de lluny. Sortosament. Tenia catorze anys. En aquell temps era una edat en què se solia entrar a treballar Fer catorze anys era, doncs, sentir-se gran. Alliberar-se un xic de la vigilància paterna i materna . Entrar en un món d’homes.

 Vaig començar a l’Anglo South American Bank de la plaça de Catalunya , entre l’hotel Colom i la Lluna, llocs ben remarcables per la gent i les penyes literàries que s’hi reunien.

Imatge a Barcelofília 

Ben aviat em vaig fer amic, i representant dintre del banc, de l’admirable i ben recordat llibreter Extrems. Fa d’això mig segle ja. A l’Extrems, li pagàvem una pesseta i vint-i-cinc cèntims la setmana, i aquesta quantitat ens atorgava un crèdit de cinc pessetes per a la compra de llibres. Als catorze anys, jo ja havia llegit Zola i «Camins de França» a Can Colapi, d’amagat . Llegia, també , novel·les romàntiques, poesia i llibres d’aventures. Durant la setmana feia propaganda dels llibres entre el personal del banc i al director també, el senyor Carreres, gran amic d’Apel·les Mestres i del pintor Pausas. Els dissabtes, quan venia l’Extrems, sempre li tenia una o altra quota nova. Ell em gratificava amb descomptes especials.

 Va passar la nostra guerra. Quan vaig tomar a Barcelona, uns mesos després, vaig decidir que la feina del banc no m’agradava. Així que, aprofitant una circumstància molt especial i greu, vaig decidir plegar de cop. Però , què faria? En el pitjor dels casos, em bastava un duro diari per a subsistir. Vaig decidir continuar la labor apresa amb l’Extrems entre el personal d’altres bancs. Aleshores tots els bancs eren a la plaça de Catalunya, al començament de la Rambla, al carrer de Fontanella i al començament del passeig de Gràcia. Les oficines eren poques i els duros, les pessetes i els dos ralets eren de plata.

 De l’època de l’Anglo recordo una visita de Douglas Fairbanks i Mary Pickford, marit i muller, i herois de «El signo del zorro». Vingueren a canviar. Tothom s’aixecà del seu lloc per veure’ls. Jo vaig tenir l’honor de fer-los passar al despatx del senyor Carreres.

 Vaig demanar, doncs, excedència per tot un any. I juro davant de qui sigui, que vaig pensar que si no me’n sortia amb els llibres, recolliria papers, amb un sac a l’esquena, si calia. El paper i el cartró es pagaven bé en aquella època de postguerra. El banc no m’havia fet cap mal. Al contrari. Però no m’agradava treballar en un banc. No em va caldre el sac. El primer mes vaig guanyar setanta-cinc duros. Ho recordaré sempre. Per mi era molt, aleshores.

Els amics que vaig conèixer d’altres bancs sovint em demanaven llibres de la Proa, de la col·lecció de les Ales Esteses, de la Biblioteca Literària Catalana , alguns de la Bernat Metge, col·lecció que els «nacionales » havien volgut cremar en una mena d’acte de fe al mig de la plaça de Catalunya, també em demanaven d’altres llibres. Llibres prohibits. Llibres que no es trobaven enlloc. Llibres que et podia costar car si de cas algú —segons qui fos— te’ls veia a la mà pel carrer. Llibres que calia llegir d’amagat. I dur d’amagat. En aquell temps vaig haver de freqüentar les llibreries del carrer d’Aribau. La de la inefable Donya Lola. La Central, del carrer de Muntaner, home de cor i generós. I la Cervantes d’en Mallafré, el qual col·leccionà Enciclopèdies Espasa durant el temps de la guerra, comprades a bon preu, amb les quals va fer un excel·lent negoci després. El mercat de llibres vells de les Drassanes, inoblidable estampa d’una Barcelona inquieta però reposada i menys estrafolària que la d’ara , també el freqüentava. A les drassanes hi recalava sovint. De vegades cap al migdia, de vegades en caure la tarda. Hi feia llargues xerrades amb l’amic Eroles, el gran company i amic de Salvat Papasseit. També amb algun dels altres llibreters d’aquelles arrenglerades casetes d’inquietud i de cultura. Hi trobava moltes coses de les que em demanaven els meus clients, a les Drassanes. I em feien un bon preu perquè sabien que jo comprava per encàrrec. Els llibreters del Pes de la Palla, els Millà i Palau del carrer de Sant Pau, el senyor Domènec de la llibreria Verdaguer, la família Porter, en Fontana, Torrades, Gabernet i Alberca, i molts d’altres que farien aquest a llista inacabable , també els visitava i servo un gran record de tots. El mercat de Sant Antoni el vaig rondar cada diumenge durant deu anys seguits i hi trobava meravelles. Coses sorprenents. I barates.

De llavors, entre moltes coses que voldria citar, però que no citaré , per no fer aquestes ratlles massa llargues. Un altre fet d’aquell temps de postguerra va ser el següent: sovint trobava en alguna llibreria o parada de llibres exemplars amb ex-libris o tamponats amb noms prou coneguts d’intel·lectuals, de bibliòfils, de gent d’anomenada, a Barcelona, de biblioteques de barri. Tots sabem com van anar les coses i com van en temps de guerres civils. Tot va per ací per allà, en desori. La culpa , si és d’algú, és de tots. Algunes biblioteques havien estat devastades. Unes abans, altres després. Això fou un error de tots, ja que els llibres mai no fan mal a ningú. El que fa mal és l’absència de llibres. Quan trobava algun d’aquells exemplars esbrinava el domicili del propietari, si podia, i l’avisava de la troballa. Algunes biblioteques de particulars van refer-se, en part, així. Ho comunicava també al llibreter afectat. I haig de dir que, sempre, el llibreter feia tot el possible perquè aquells llibres tornessin al seu lloc d’origen, gratis, en bon nombre de casos o bé a uns preus gairebé simbòlics. No dono noms —i els podria donar— perquè  aquest gest generós, de retorn, va ésser seguit per gairebé tots els llibreters que vaig tractar durant aquells anys.

De llibres d’ocasió i antics vaig passar als llibres nous i fins en vaig editar prop d’un centenar, en un temps força difícil. Amb l’inoblidable Josep Janés i Olivé vaig col·laborar deu anys. I encara continuo amb els llibres nous. I des dels llibres nous he tingut ocasió de tractar també, i en tinc encara, amb els llibres d’ocasió i amb els seus llibreters.

 No fa pas gaires anys, amb motiu d’un congrés de llibreters que es va celebrar a Barcelona, hom presentà una ponència que atacava els llibreters de vell. Els titllava de fer competència deslleial, que protegien els pispes i les metxeres de les llibreries, que estaven d’acord amb els enquadernadors i de no sé pas quin reguitzell de coses més. També l’esmentada ponència els tractava de difusors de pornografia; de venedors de sotamà de llibres prohibits per la censura. Ara em ve a la memòria , però, que en aquell temps hi havia algunes llibreries de nou, les quals, sota taulell venien els mateixos llibres de què acusaven els llibreters de vell. Però «ho feien a petició dels seus clients grans, gent formada». Aquests tenien vènia, sembla, per  a llegir tota mena de llibres. Aquelles llibreries no s’estaven de fer negoci amb aquells papers impresos, condemnats pels censors de tom. Així que…

Llibreria Millà

 Jo, que assistia a l’esmentat congrés en representació d’una editorial de pensament —de pensament mutilat, naturalment— em vaig posar dempeus, després d’haver demanat educadament i prèvia la paraula, tot aixecant el braç per a cridar l’atenció de la mesa com se sol fer La paraula em va ser concedida. Vaig defensar apassionadament els «llibreters de vell». La seva tasca divulgadora. El fet econòmicosocial mai no prou valorat, de posar a l’abast de totes les butxaques, sense excepció de cap mena, els llibres que molta gent treballadora no podia adquirir a preu de llançament a la llibreria de nou i en el seu temps. Ni els hauria pogut adquirir mai. Que si bé podia ésser cert que tot no era literatura bona (?) el que oferien, per aquest camí i pel camí del preu a l’abast estaven fent una labor benefactora, enorme. Que sembraven en un camp verge, renunciat per la major part dels editors, els quals inflaven els preus més enllà de tota mesura. Vaig remarcar — i els editors no ho desmentiran pas— com els llibreters dc vell també alleugerien els magatzems, —a botir de llibres invenuts— dels editors. Com això resolia als editors el pagament de moltes lletres, «però de canvi», que d’altra manera haurien anat al protest sense remei. De com el preu que els llibreters de vell pagaven als editors de nou servia perquè aquests continuessin editant novetats perquè els llibreters de nou anessin fent bullir l’olla sense massa entrebancs. Com. també, els llibreters de vell feien arribar, a preu assequible, llibres nous o gairebé nous, a barris, pobles i llocs o punts de venda —com es diu ara— on mai no havien arribat els llibreters de nou. Com tota la labor dels llibreters de vell feien, fan i faran sempre, que els compradors de llibres vells o de segona mà, o de liquidació, entrin un altre dia en una llibreria de nou í comprin aquella novetat ínteressant que acaba de sortir. I amb això acabo, per ara.

Imatge a Barcelofília

Vull fer constar, però, que conec molts llibreters de nou i força editors, excel·lents amics i professionals. Però també vull que consti, com a colofó, que els llibreters de vell que vaig conèixer i que conec encara, en tant que amics, en tant que coneixedors del seu ofici i missió, i en tant que homes, són insuperables.”

Article: “ A prop dels llibres vells i bells”( Records personals de la presa de contacte amb els llibreters), de Josep Pedreira i Fernández-Segrel, en el diari Avui del dia 18 de setembre de 1981. XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

Read Full Post »