Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Fires i Mercats’ Category

Frases sobre Bibliofília 787

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 30/09/2023|

“Des d’ahir i fins al 3 d’octubre està oberta al públic, al passeig de Gràcia, la 36 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Cinquanta casetes, a banda i banda del passeig barceloní, des de la plaça Catalunya fins al carrer Diputació, permeten a un públic ampli tafanejar i, si s’escau, comprar llibre antic, restes d’edició i llibre de compra-venda, a més a més de material divers, com ara mapes i cartografies. Algunes novetats

Segons Josep Pi i Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, l’edició d’aquest any presenta algunes novetats: els stands estan millor instal·lats; les ajudes que s’han rebut —bàsicament de la Generalitat— han estat molt substancioses (el senyor Pi no ha volgut facilitar xifres); el llibre català hi té un lloc més destacat; i l’Ajuntament ha eximit els llibreters de tota mena de tributació. Com a les últimes edicions, la Fira reivindica el llibre de compra-venda, amb la intenció de fer-lo popular i d’aconseguir captar un públic que habitualment no visita les llibreries. L’aspecte més rellevant és, doncs, la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del públic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i es deixin seduir pels volums. Llibres, cartells, dibuixos, manuscrits i fotografies. A les casetes s’hi poden trobar bàsicament llibres de saldo i obres monumentals a preus reduïts, i també una àmplia secció de llibre antic, amb algunes botigues especialitzades en llibre català d’abans de la guerra i de la immediata postguerra. S’hi exposen també cartells, dibuixos, manuscrits, fotografies, col·leccions de diaris i revistes antics i tota mena de productes relacionats amb les arts gràfiques, que amplien l’oferta dels llibreters de vell i donen a la fira una vistositat remarcable. La Fira de Barcelona és de les primeres que es van instituir a Europa, i ha servit de precedent a les que se celebren anualment a París i a Londres.

Article sobre la 36a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 1987. Diari Avui del 18 de setembre de l’any 1987.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Pasemos a nuestros libreros de viejo. El Botánico nos espera con su larga fila de casetas llenas de volúmenes. ¡ Que agradable el ir devaneando lentamente, en estos días claros de otoño, ante uno y otro repleto anaquel! El libro viejo, usado, pasa por una crisis, tanto en Francia como en España. En Francia, la crisis se atribuye, en parte, a la guerra, que ha motivado la suspensión de las liquidaciones testamentarias, y a la crisis de los alquileres, que reduce considerablemente el número de las mudanzas. En España, tratándose del libro antiguo de precio, se ha de contar, como factor de su escasez en el mercado español, con su exportación a América. De algunos años a esta parte se mandan a los países americanos ( y ahora a Norteamérica) importantes remesas de libros. Aparte de esto, la mayor cultura, el mayor afán de leer, la mayor estimación en que se tiene el libro hacen seguramente que los particulares se desprendan de ellos más raramente.

Existen también muchos más traficantes en libros viejos que hace quince o veinte años. La cantidad de volúmenes que en 1880 se repartía entre cuatro o seis comerciantes en todo Madrid, hoy se ha de repartir entre treinta. Pero nuestros buenos y simpáticos amigos los libreros de viejo prosiguen incansables, animosos, su comercio, sus pesquisiciones en busca de volúmenes, sus tratos y contratos. Son modestos y tienen fe en lo porvenir. En Madrid existen tiendas de libros viejos y puestecillos al aire libre. Para los libreros al aire libre, que son el consuelo de los bibliófilos modestos y volanderos, debiera existir – como en Paris – un paraje determinado donde poder examinar todos los puestecillos. Ya se ha intentado alguna vez, pero no se ha pasado nunca de proyectos. ¿ Por qué no hacer una instalación cómoda y definitiva en alguna parte céntrica, fácilmente accesible de Madrid?

Y ahora, después de lo extrínseco, lo íntimo, la filosofía. La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto, del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego). ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos, seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar, la literariamente vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras obras.

Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros, los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo, curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros)”.

De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre “El libro y el artista” [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”,  Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 786

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 24/09/2023|

“ Una crida del cantant Raimon obrirà avui la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebrarà al passeig de Gràcia de Barcelona fins al quatre d’octubre. Bàsicament la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern s’articula en tres fronts: el llibre antic, els fons saldats d’editorials desaparegudes i el llibre modern que ha estat objecte de transacció de compra i venda. Aquesta pluralitat constitueix un dels atractius principals del món del llibre vell: una estranya conjunció entre objectes nobles, entre edicions i relligats sublims, i impressions purament funcionals. Entre l’obra que perdura en el temps i l’offset ràpid condemnat a una degradació ràpida. Josep Pi Caparrós, president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, defensa aferrissadament aquesta barreja, des d’un punt de vista comercial, però també intrínsecament, com a professional del llibre. Sosté que tothom pot estimar els llibres i que la compensació espiritual que produeixen és independent de la qualitat de l’edició i del seu preu.

Aquesta reivindicació del llibre de compra-venda esdevé una conseqüència de la voluntat de la fira del llibre vell d’esdevenir popular i d’aconseguir captar, amb la seva presència als carrers de Barcelona, un públic que habitualment no coneix i no visita les llibreries. L’aspecte més important de la fira és així la difusió del llibre, per sobre de l’exhibició museística d’obres de qualitat, inassequibles per a la major part del púbic. Es tracta d’introduir la gent al món dels llibres, aconseguir que entrin a les llibreries i que es deixin seduir pels volums. Que la compra de llibres es converteixi en una activitat comuna, quotidiana.

 A la fira, el llibre de bibliòfil ocupa tanmateix un lloc destacat, si bé cal remarcar que una bona part de les transaccions amb aquest tipus de llibres es duen a terme a les llibreries i no als estands. El llibre d’alta qualitat no apareix físicament a la vista del públic, sinó que es presenta als catàlegs o amb anuncis. El seu mercat és estable, els preus —de difícil determinació— es convenen en raó de l’autor i l’editor, de l’enquadernació i les il·lustracions, de l’època, del preu conegut en una altra venda o en una subhasta. La relació entre el client i el llibreter és complexa, una mena d’intercanvi de coneixements de bibliofília, i generalment és el mateix client qui fixa un primer preu. Aquesta relació depassa el pur tracte comercial i esdevé més íntima, perquè el llibreter de vell és, per sobre de tot, un home que estima els llibres i que posseeix col·leccions importants, generalment especialitzades en matèries concretes, com poden ser la cuina, la bibliografia, el llibre d’art o les primeres edicions. Com en molt pocs altres sectors la relació de client i venedor — afirma Pi Caparrós— acaba convertint-se en aquest cas en amistat.

Pel que fa al llibre de compra-venda cal remarcar que aquest sector ha aconseguit en català un desenvolupament important. Respecte a d’altres edicions de la Fira en què el llibre català apareixia molt escadusserament s’ha constatat que actualment el llibre català d’ocasió ocupa un lloc important en les vendes de llibre vell, que es pot fixar a l’entorn del 50 per cent. La mancança de llibres catalans d’ocasió en les anteriors edicions de la fira s’interpreta com una conseqüència de la manca de llibres que feia que només circulessin en el mercat edicions d’abans de la guerra. Un altre aspecte interessant en relació amb el llibre català és la profusió d’edicions de bibliòfil aparegudes als anys cinquanta. Aquestes edicions vehiculaven la literatura que no es publicava per mitjans normals. De fet, la major part dels llibres que es presenten a la fira de Barcelona són de producció local, i no existeix un mercat consolidat de llibres d’altres ciutats d’Espanya o de l’estranger.  El Gremi de Llibreters de Vell constata en els darrers anys una regressió evident en el domini de la llibreria. Pi Caparrós assenyala que el gremi té ara un 40 per cent menys d’afiliats que fa vuit anys, i que des de fa temps no s’instal·len noves llibreries de vell. En aquest mateix sentit remarca la desaparició progressiva als carrers més populars de Barcelona de llibreries amb una llarga trajectòria, establiments de llibre vell o llibreries dedicades a les novetats editorials. La Rambla, per exemple, ha passat de tenir més de quinze llibreries a només tenir-ne una en una porteria. El mateix es pot dir del passeig de Gràcia, on només resten Jaimes i la Llibreria Francesa, o de la Diagonal, on pel que fa a llibreries només es poden mencionar els noms de Cinc d’Oros i Àncora y Delfín. Un altre dels carrers tradicionals de llibreries de Barcelona, el carrer de Pelai, no té actualment cap establiment d’aquest a mena. Segons Pi Caparrós, el moment del comerç de llibres a Barcelona és conflictiu i caldria una actuació intensa de les autoritats locals en relació amb els llibreters per tal d’estimular la creació de noves llibreries. La gran profusió d’establiments dels anys seixanta i setanta, que era afavorida per un rellançament del mercat editorial espanyol i per la progressiva obertura de la censura ha deixat lloc a un buit enorme, a causa de la no consolidació d’aquelles iniciatives. La major part d’aquelles llibreries han desaparegut i el sector es troba en aquests moments — continuant amb aquesta tendència— en un moment difícil. L’entrada en el Mercat Comú tampoc no ha afavorit fins ara la creació de nous establiments i només la llibreria (Look) es pot comptar com una aportació important a la manca de centre de venda de llibres en els darrers anys. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell, el sector del llibre desitja competència per tal d’estimular les vendes i aconseguir que les edicions tinguin més ressò. La protecció que s’exigeix als organismes públics no és, doncs, només per a les llibreries que existeixen sinó també per a les noves que es puguin establir en els pròxims anys. La desaparició de llibreries i la manca de noves iniciatives contrasten amb l’augment de vendes i amb el creixement del mercat editorial. La venda a fora de les llibreries té tanmateix un paper determinant i deixa els llibreters en una posició difícil.

Llibreria Áncora y Delfín

 La fira de Barcelona és un dels primers» actes d’aquesta mena que es va instituir i ha servit de precedent als que es duen a terme anualment a París i a Londres. La primera edició es va celebrar a la plaça Universitat, amb parades a l’aire lliure que s’havien de cobrir amb lones quan plovia. Més endavant va passar a la Gran Via i a la Rambla Catalunya. El seu emplaçament actual, al passeig de Gràcia, és de fa més de quinze anys, i es pot dir que ha estat en aquesta avinguda on la fira ha obtingut la seva màxima esplendor, que els responsables de la mostra situen en les edicions de fa set o vuit anys, quan el nombre d’expositors va arribar a ser de vuitanta.

Posteriorment la magnitud de la fira s’ha reduït, i aquest any hi ha cinquanta estands. Aquesta reducció ha estat deguda a l’encariment de les despeses i a una certa selecció de l’oferta. La participació de llibreters de fora de Barcelona és important, amb presència de llibreries de Madrid, i també el públic procedeix en molts casos de fora de la ciutat, de les comarques catalanes i de la resta de l’Estat. La implantació de la fira queda reflectida en les vendes de les darreres edicions, que han estat molt elevades, i en la seva popularitat, que fa que molta gent que no acostuma a entrar a llibreries normalment compri llibres a la fira i que fins i tot esperin la seva inauguració

 La crida de la fira i el cartell han esdevingut dos distintius representatius de la mostra. Salvador Espriu, Núria Espert, Josep Tarradellas, Miquel Coll i Alentorn, Maria Aurèlia Capmany o Ventura Gassol han estat algunes de les personalitats del món de les lletres i de la política que han parlat de llibres i de bibliofília a la fira. I Albert Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Antoni Tàpies, Antoni Clavé o Cuixart han realitzat —entre  d’altres— el cartell anunciador de la fira, les litografies del qual s’han convertit en peces buscades pels col·leccionistes. El cantant Raimon i el pintor Simón Busom han estat les persones escollides en aquesta edició per llegir el pregó i dur a terme l’obra gràfica.

Article: “La 35a. fira del llibre vell cerca nou públic davant la crisi que pateix el sector”, de J. Guillamon en el diari Avui del 18 de setembre de l’any 1986.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En otoño se celebran en Madrid las ferias de los libros. Otoño es el tiempo madrileño por excelencia. El aire es templado, vivo, penetrante, inervador; esplendor radiante el cielo azul. Comienzan a amarillear – con tintes de oro – las frondas. La feria de los libros se celebra a lo largo del Botánico; a espaldas de las casetas llenas de volúmenes se extiende el viejo y bello jardín: cerca, en la plazoleta, de las anchas tazas de las fuentes van cayendo hilos de agua… El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.

¿ Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas, que puede decir que en Madrid existe una buena librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico.

Museu del Llibre a la Biblioteca Nacional

Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. Hay en Paris muchas de este género. Y si se puede decir – es lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. ¿ Existe en Madrid – y en toda España , puesto que una casa de comercio de Madrid puede tener tratos con toda España – ; existe en Madrid y en el resto de España público bastante para una librería literaria? Indudablemente, sí; resueltamente, sí.

Una librería del género de referencia se limitarà a lo exclusivamente literario; podría abarcar todo lo nacional y algo de lo extrangero, especialmente de la francés. Se encontrarían en ella todos los grandes autores españoles, antiguos y modernos. El bibliófilo tendría la seguridad de hallar en esa tienda todo lo referente a un autor determinado y de poder hablar y discutir el valor de una edición con una persona inteligente. ( Se supone que los dependientes, o por lo menos el dueño de tal tienda, habrían de ser entendidos en bibliografía española y tener noticias de nuestra historia literaria). Hoy determinados escritores clásicos, no de los menores, es imposible encontrarlos, con facilidad y desde el primer momento en las librerías madrileñas; es más difícil todavía – o imposible – reunir todo lo más notable ( libros, monografías) de lo que acerca de dicho autor se haya escrito. Para hacer un trabajo, no profundo, de erudición, sino crítico, de apreciación de valores, ¿será preciso ir a la Biblioteca Nacional? Y ¿ acaso existe en la Biblioteca Nacional el libro moderno de crítica o de comentario, el libro reciente sobre un autor o una época? pues todo esto, lisa y llanamente, podría encontrarse en la librería de que hablamos. ¿ llegarà a crearse un tal centro bibliográfico? Por descontado damos que su creación sería lucrativa”.

De l’article “Filosofía del libro viejo” extret del llibre El libro y el artista [sic] de José Martínez Ruiz “Azorín”,  Ed. Aguilar, Madrid, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955. On posa “El libro y el artista” crec que hi hauria d’anar: El artista y el estilo, Ed. Aguilar, 1946, Col. Crisol 191.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 785

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 19/09/2023|

“— Miquel Coll i Alentorn, president del Parlament va acabar la seva crida convidant els ciutadans a venir a la XXXIII Fira del Llibre d’ocasió antic i modern, instal·lada des d’ahir al passeig de Gràcia. «Veniu, doncs, ciutadans de Barcelona, de Catalunya i de totes les terres on arriba el vent de la nostra cultura! Trieu i remeneu, com diu la frase popularment consagrada per a aquests casos, en les piles de llibres que us són oferts! I torneu a les vostres llars amb el vostre botí i enriquiu amb ell les vostres biblioteques! En gaudireu vosaltres i en continuaran gaudint els vostres hereus i les promocions esdevenidores! Uns i altres haureu fet un magnífic negoci!». Amb aquestes cinc frases exclamatives va cloure la crida i es va acabar l’acte protocol·lari d’inauguració, celebrat al xamfrà del cinema Comèdia, amb gairebé mitja hora de retard, que féu esperar l’autoritat municipal, en aquest cas el tinent d’alcalde Raimon Martínez Fraile, en representació de l’alcalde Pasqual Maragall. Durant aquests minuts que els assistents aguantaren a peu dret, el pregoner, Coll i Alentorn, va signar algun exemplar de la seva crida ja de bell antuvi, acuradament impresa pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.

Gutenberg a MacLuhan

La crida que, escrita per ell mateix, va llegir el president del Parlament, és un text optimista sobre la producció llibrera, contra el que «fa algun temps McLuhan pronosticava» i un elogi del llibre «que ha anat passant de mà en mà», perquè alguna d’aquestes mans potser hi ha deixat alguns rastres: «una nota marginal, uns subratllats, un ex-libris, un senyal de propietat, un full manuscrit o imprès entre les seves pàgines, o una flor dissecada» i aleshores «l’objecte cobra un interès o un escalf humà a afegir al que tenia el llibre pel seu contingut i per la seva presentació». Coll i Alentorn es referia únicament al llibre usat, que en aquesta fira es barreja i sovint queda colgat pel llibre nou saldat a baix preu, amb la desesperació dels llibreters de vell i, suposem, dels editors que van haver de saldar-los i dels autors saldats.

 Anteriorment, el regidor Martínez Fraile va pronunciar unes breus paraules destinades a recordar una notícia que, va dir, no s’ha destacat prou i és que a Barcelona actualment no hi ha places hoteleres a causa de les manifestacions obertes, entre elles la de la Fira del Llibre d’ocasió, i va dir, a tall d’exemple significatiu, que aquell mateix matí havia assistit, amb l’alcalde, a altres dues inauguracions. L’acte fou obert pel president del gremi, Josep Pi i Caparrós i hi fou present el cap del servei del llibre de la Generalitat, Josep M. Puigjaner.

Josep Pi i Caparrós

La Fira d’enguany aplega la mateixa quantitat de llibreries, seixanta-vuit, però repartides en un espai més reduït, car les parades acaben al carrer de la Diputació. Com ja és tradicional, els primers clients són els mateixos llibreters de vell, tant si participen en la fira com si no, que el diumenge al vespre assalten moltes parades mentre el llibreter buida les caixes i omple el mostrador i els prestatges. Però el primer que ahir al matí es va presentar a la parada del secretari del gremi, Costa, fou un particular de Manresa, segons es va desprendre de la seva demanda: «Té alguna cosa de Manresa?». I sí, ens explica en Costa, en tenia una, la col·lecció completa i relligada de la revista «Ciutat», amb col·laboracions de destacats escriptors catalans —Carner n’és un— «que li he venut per quaranta mil pessetes», ens diu el llibreter. El paisatge que formen els lloms i les portades dels llibres vells o nous és enguany molt semblant a la fira de l’any passat i, com ja és tradicional, només en el detall es poden apreciar les diferències. La llibreria Muntaner continua oferint volums sense estrenar de les Obres Completes de Pla, a un preu sensiblement inferior al de les llibreries, i els fons saldats de l’Aymà, a la Millà, semblen ja immortals. I ens sorprenem de nou que els dos volums del Pickwick de Charles Dickens, traduïts per Josep Carner, saldats a un preu realment ofensiu —enguany a tres-centes pessetes— encara no s’hagin exhaurit. Entre les llibreries especialitzades en el llibre català de vell, destaquen, un any més, per la renovació dels títols, la Marca i la Rodés. Pel que fa a col·leccions antigues, aquest any han sortit, en diferents parades i força completes, les de Josep Janés i Olivé, els «Quaderns Literaris» i la Biblioteca de la Rosa dels Vents,

que abans de la guerra feia traduir, sense pagar Ernest Hemingway, Virgínia Woolf, Georges Duhamel, André Gide, Aldous Huxley i Eugène O’Neill, entre altres. Carles-Jordi Guardiola, editor de llibres de vell que exerceix aquesta tasca a la col·lecció de butxaca «Llibres a mà», incorporant-hi textos traduïts abans de la guerra, completava en una llibreria els títols que li mancaven.

 Pel que fa a la premsa, destaquen els cartells de publicacions antigues que el llibreter Marca ha enquadrat i exposat a la seva parada, i que ha valorat a un preu alt amb l’objecte de no vendre’ls i així poder-se’ls quedar.

Article:” El llibre usat lluita, un cop més, amb el llibre nou saldat”, de Lluís Bonada, en el diari Avui del dia 18 de setembre de l’any 1984, amb motiu de la XXXIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ ¿ Qué es un ex libris? una parodia en papel de los blasones cincelados… Es cierto que tiene su linaje: ¿ no dibujó Durero el más antiguo que se conoce? Pero también es cierto que son tan asequibles… porque, amigo mío, ni abundan ya los blasones ni quien los tiene encarga estamparlos en oro, sobre el tafilete de sus libros, al grabador heráldico. Eso era fastuosidad arcaica de monarcas, de un Carlos V, de un Luis XIII, de los Enrique… o de los grandes senyores que apenas sabían firmar… o de esas Mme. du Barry o Mme. de Pompadour, y cuyos libros deslumbrantes hacen palidecer a los bibliófilos… El ex libris cuesta poco y permite al modesto émulo de los potentados ostentar títulos que probablemente no tiene… Estampilla personal, se la decora con los atributos del talento, de la sabiduría, de la gloria… Usted y yo conocemos centenares de ellos, pertenecientes a

necios, con símbolos y leyendas sublimes allí profanados. Nadie se queda corto; el ex libris es considerado como una síntesis espiritual de su dueño, y éste se complace en seleccionar los elementos que combinarà el dibujante. Si aun de eso es incapaz, encarga directamente a la imaginación ajena algo que deslumbre y encante a los bobos… ¿ No basta, para llenar su necesidad, un ex libris pequeñito como un sello postal, con el nombre del poseedor? Así lo entienden los grandes y finos espíritus de nuestra época. Pero lo común es encontrarlos enormes, casi del tamaño de los libros, y bien aprovechados, con emblemas, guardas, divisas… No condene usted, pues, en términos absolutos, a nuestro convecino millonario. Con este ex libris nos da una conmovedora prueba de humildad, descendiendo al nivel de cualquier bibliófilo pobre. El pudo adquirir títulos nobiliarios a precios módicos, ahora que se liquidan en el viejo continente, y hacer grabar, nielar, damasquinar, esculpir sus armas, sobre encuadernaciones maravillosas. Los bibliófilos del porvenir se disputarían esos ejemplares, como los actuales dispútanse los que pertenecieron a ilustres ignorantes del pasado. En cambio…

Mi visitante no quiso oírme una palabra más. Salió furiosamnte de la habitación y dió un portazo que hizo estremecer tods los cristales de la casa.

II.- “De los ex libris y la vanidad”, pàgines extretes del llibre “El encantamiento de las sombras”, de Rafael Alberto Arrieta, publicat per Emecé Editores, Buenos Aires, 1946. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Supra-libris de Mme. de Pompadour

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 784

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 13/09/2023|

Imatge a Barcelofília

“La meva presa de contacte amb un llibreter em ve de lluny. Sortosament. Tenia catorze anys. En aquell temps era una edat en què se solia entrar a treballar Fer catorze anys era, doncs, sentir-se gran. Alliberar-se un xic de la vigilància paterna i materna . Entrar en un món d’homes.

 Vaig començar a l’Anglo South American Bank de la plaça de Catalunya , entre l’hotel Colom i la Lluna, llocs ben remarcables per la gent i les penyes literàries que s’hi reunien.

Imatge a Barcelofília 

Ben aviat em vaig fer amic, i representant dintre del banc, de l’admirable i ben recordat llibreter Extrems. Fa d’això mig segle ja. A l’Extrems, li pagàvem una pesseta i vint-i-cinc cèntims la setmana, i aquesta quantitat ens atorgava un crèdit de cinc pessetes per a la compra de llibres. Als catorze anys, jo ja havia llegit Zola i «Camins de França» a Can Colapi, d’amagat . Llegia, també , novel·les romàntiques, poesia i llibres d’aventures. Durant la setmana feia propaganda dels llibres entre el personal del banc i al director també, el senyor Carreres, gran amic d’Apel·les Mestres i del pintor Pausas. Els dissabtes, quan venia l’Extrems, sempre li tenia una o altra quota nova. Ell em gratificava amb descomptes especials.

 Va passar la nostra guerra. Quan vaig tomar a Barcelona, uns mesos després, vaig decidir que la feina del banc no m’agradava. Així que, aprofitant una circumstància molt especial i greu, vaig decidir plegar de cop. Però , què faria? En el pitjor dels casos, em bastava un duro diari per a subsistir. Vaig decidir continuar la labor apresa amb l’Extrems entre el personal d’altres bancs. Aleshores tots els bancs eren a la plaça de Catalunya, al començament de la Rambla, al carrer de Fontanella i al començament del passeig de Gràcia. Les oficines eren poques i els duros, les pessetes i els dos ralets eren de plata.

 De l’època de l’Anglo recordo una visita de Douglas Fairbanks i Mary Pickford, marit i muller, i herois de «El signo del zorro». Vingueren a canviar. Tothom s’aixecà del seu lloc per veure’ls. Jo vaig tenir l’honor de fer-los passar al despatx del senyor Carreres.

 Vaig demanar, doncs, excedència per tot un any. I juro davant de qui sigui, que vaig pensar que si no me’n sortia amb els llibres, recolliria papers, amb un sac a l’esquena, si calia. El paper i el cartró es pagaven bé en aquella època de postguerra. El banc no m’havia fet cap mal. Al contrari. Però no m’agradava treballar en un banc. No em va caldre el sac. El primer mes vaig guanyar setanta-cinc duros. Ho recordaré sempre. Per mi era molt, aleshores.

Els amics que vaig conèixer d’altres bancs sovint em demanaven llibres de la Proa, de la col·lecció de les Ales Esteses, de la Biblioteca Literària Catalana , alguns de la Bernat Metge, col·lecció que els «nacionales » havien volgut cremar en una mena d’acte de fe al mig de la plaça de Catalunya, també em demanaven d’altres llibres. Llibres prohibits. Llibres que no es trobaven enlloc. Llibres que et podia costar car si de cas algú —segons qui fos— te’ls veia a la mà pel carrer. Llibres que calia llegir d’amagat. I dur d’amagat. En aquell temps vaig haver de freqüentar les llibreries del carrer d’Aribau. La de la inefable Donya Lola. La Central, del carrer de Muntaner, home de cor i generós. I la Cervantes d’en Mallafré, el qual col·leccionà Enciclopèdies Espasa durant el temps de la guerra, comprades a bon preu, amb les quals va fer un excel·lent negoci després. El mercat de llibres vells de les Drassanes, inoblidable estampa d’una Barcelona inquieta però reposada i menys estrafolària que la d’ara , també el freqüentava. A les drassanes hi recalava sovint. De vegades cap al migdia, de vegades en caure la tarda. Hi feia llargues xerrades amb l’amic Eroles, el gran company i amic de Salvat Papasseit. També amb algun dels altres llibreters d’aquelles arrenglerades casetes d’inquietud i de cultura. Hi trobava moltes coses de les que em demanaven els meus clients, a les Drassanes. I em feien un bon preu perquè sabien que jo comprava per encàrrec. Els llibreters del Pes de la Palla, els Millà i Palau del carrer de Sant Pau, el senyor Domènec de la llibreria Verdaguer, la família Porter, en Fontana, Torrades, Gabernet i Alberca, i molts d’altres que farien aquest a llista inacabable , també els visitava i servo un gran record de tots. El mercat de Sant Antoni el vaig rondar cada diumenge durant deu anys seguits i hi trobava meravelles. Coses sorprenents. I barates.

De llavors, entre moltes coses que voldria citar, però que no citaré , per no fer aquestes ratlles massa llargues. Un altre fet d’aquell temps de postguerra va ser el següent: sovint trobava en alguna llibreria o parada de llibres exemplars amb ex-libris o tamponats amb noms prou coneguts d’intel·lectuals, de bibliòfils, de gent d’anomenada, a Barcelona, de biblioteques de barri. Tots sabem com van anar les coses i com van en temps de guerres civils. Tot va per ací per allà, en desori. La culpa , si és d’algú, és de tots. Algunes biblioteques havien estat devastades. Unes abans, altres després. Això fou un error de tots, ja que els llibres mai no fan mal a ningú. El que fa mal és l’absència de llibres. Quan trobava algun d’aquells exemplars esbrinava el domicili del propietari, si podia, i l’avisava de la troballa. Algunes biblioteques de particulars van refer-se, en part, així. Ho comunicava també al llibreter afectat. I haig de dir que, sempre, el llibreter feia tot el possible perquè aquells llibres tornessin al seu lloc d’origen, gratis, en bon nombre de casos o bé a uns preus gairebé simbòlics. No dono noms —i els podria donar— perquè  aquest gest generós, de retorn, va ésser seguit per gairebé tots els llibreters que vaig tractar durant aquells anys.

De llibres d’ocasió i antics vaig passar als llibres nous i fins en vaig editar prop d’un centenar, en un temps força difícil. Amb l’inoblidable Josep Janés i Olivé vaig col·laborar deu anys. I encara continuo amb els llibres nous. I des dels llibres nous he tingut ocasió de tractar també, i en tinc encara, amb els llibres d’ocasió i amb els seus llibreters.

 No fa pas gaires anys, amb motiu d’un congrés de llibreters que es va celebrar a Barcelona, hom presentà una ponència que atacava els llibreters de vell. Els titllava de fer competència deslleial, que protegien els pispes i les metxeres de les llibreries, que estaven d’acord amb els enquadernadors i de no sé pas quin reguitzell de coses més. També l’esmentada ponència els tractava de difusors de pornografia; de venedors de sotamà de llibres prohibits per la censura. Ara em ve a la memòria , però, que en aquell temps hi havia algunes llibreries de nou, les quals, sota taulell venien els mateixos llibres de què acusaven els llibreters de vell. Però «ho feien a petició dels seus clients grans, gent formada». Aquests tenien vènia, sembla, per  a llegir tota mena de llibres. Aquelles llibreries no s’estaven de fer negoci amb aquells papers impresos, condemnats pels censors de tom. Així que…

Llibreria Millà

 Jo, que assistia a l’esmentat congrés en representació d’una editorial de pensament —de pensament mutilat, naturalment— em vaig posar dempeus, després d’haver demanat educadament i prèvia la paraula, tot aixecant el braç per a cridar l’atenció de la mesa com se sol fer La paraula em va ser concedida. Vaig defensar apassionadament els «llibreters de vell». La seva tasca divulgadora. El fet econòmicosocial mai no prou valorat, de posar a l’abast de totes les butxaques, sense excepció de cap mena, els llibres que molta gent treballadora no podia adquirir a preu de llançament a la llibreria de nou i en el seu temps. Ni els hauria pogut adquirir mai. Que si bé podia ésser cert que tot no era literatura bona (?) el que oferien, per aquest camí i pel camí del preu a l’abast estaven fent una labor benefactora, enorme. Que sembraven en un camp verge, renunciat per la major part dels editors, els quals inflaven els preus més enllà de tota mesura. Vaig remarcar — i els editors no ho desmentiran pas— com els llibreters dc vell també alleugerien els magatzems, —a botir de llibres invenuts— dels editors. Com això resolia als editors el pagament de moltes lletres, «però de canvi», que d’altra manera haurien anat al protest sense remei. De com el preu que els llibreters de vell pagaven als editors de nou servia perquè aquests continuessin editant novetats perquè els llibreters de nou anessin fent bullir l’olla sense massa entrebancs. Com. també, els llibreters de vell feien arribar, a preu assequible, llibres nous o gairebé nous, a barris, pobles i llocs o punts de venda —com es diu ara— on mai no havien arribat els llibreters de nou. Com tota la labor dels llibreters de vell feien, fan i faran sempre, que els compradors de llibres vells o de segona mà, o de liquidació, entrin un altre dia en una llibreria de nou í comprin aquella novetat ínteressant que acaba de sortir. I amb això acabo, per ara.

Imatge a Barcelofília

Vull fer constar, però, que conec molts llibreters de nou i força editors, excel·lents amics i professionals. Però també vull que consti, com a colofó, que els llibreters de vell que vaig conèixer i que conec encara, en tant que amics, en tant que coneixedors del seu ofici i missió, i en tant que homes, són insuperables.”

Article: “ A prop dels llibres vells i bells”( Records personals de la presa de contacte amb els llibreters), de Josep Pedreira i Fernández-Segrel, en el diari Avui del dia 18 de setembre de 1981. XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 783

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/09/2023|

“Es  un ritual que m’omple de contradiccions; cada any, per la fira del llibre vell, em faig la reflexió que ja tinc tot el que puc llegir, que només em puc permetre d’anar triant molt escrupolosament entre la infinitat de materials nous que van sortint, em vull infondre la consciència que amuntegar el passat, en matèria llibresca, ja no em té cap sentit perquè no donaria l’ abast. Em prometo, doncs, de donar només un compliment romàntic a la fira, una volta de protocol i prou, sense desprendre-hi ni cinc.

 Reforço encara aquesta valoració pragmàtica amb una crítica formal: la funció de la fira s’extingeix ella mateixa, perquè any rere any va posant a mans d’un nombre d’interessats cada vegada més extens una selecció de volums finita i ja sense possibilitats biològiques de multiplicar-se; per tant, la troballa ha esdevingut pràcticament impossible.

 Tant se val, cap d’aquests, i molts d’altres, arguments no em parapeten prou contra la temptació del llibre venturer. I és que el llibre vell té un magnetisme legítimament humà i deu ser impossible escapar-se de la seva seducció. Sé de casos que ha estat el llibre qui ha anat a l’encalç del bibliòfil, quan el bibliòfil no podia ni sospitar la seva proximitat: un catalanòfil amic meu praguès, que professa un a idolatria apassionada per la lletra, va anar a trobar per atzar un diccionari Pal·las català en una llibreria de vell de l’Havana . Gràcies a aquest instrument, va poder traduir, pocs anys després, «La plaça del Diamant » al txec.

 Enguany jo he complert el precepte de visita des del primer dia i ja hi he deixat una bona part de les meves costelles pecuniàries, però no crec pas que això m’escarmenti; hi tornaré segurament cada dia, i si jo em poso ferreny a no voler descobrir cap llibre, ja hi haurà algun llibre que em descobrirà a mi i no em deixarà marxar de buit.

La fira de Barcelona ofereix un panorama absolutament divers, com un jardí de planters, en el qual podeu trobar la gardènia insinuant i altiva, l’orquídia noble, delicada i caríssima, la rosa negra inexistent, el cactus polinesi i el clavell roig sense cap perfum, el pètal dissecat, la flor de ruda (pudent i antireumàtica), la bleda i el card de rostoll. Entre pilots enormes de paper que trobaria destí més noble en ser mastegat i convertit en caps de gegant de festa major o en decorats nous per al Liceu, hi localitzareu restes d’edició de llibres que encara tenen una vigència apreciable i a bon preu, exemplars d’edicions exhaurides recents, que el miracle us fa avinents perquè sap que els heu de menester (el cor us batega llavors amb una pressa furtiva), volums decandits amb olors de vi ranci, que contenen obres fonamentals de la literatura universal traduïdes al català per Carles Riba abans de la guerra. Finalment hi descobrireu allò que heu somiat potser sense saber-ho: un tom robust, relligat amb pell encerada de color de xicranda; passareu el dit suaument pel seu llom, com si li féssiu una carícia amatòria ; l’obrireu amb actitud de voler-lo bressar i hi llegireu una data llunyana i un títol gairebé impossible, que desitjàveu feia anys com una dama casada : és el vostre tresor; demaneu-ne el preu amb discreció, no aixequeu la llebre.

Article:” Un tresor a la fira del llibre” per Doctor Scòpius, en el diari Avui del 15 de setembre de l’any 1981. XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A la letra de forma de los incunables, sigue la letra de summa con que la inquietud renacentista corrige los desbordamientos plásticos del tipo gótico. Regístrase, entonces, una sobriedad elegante, una tendencia a la sencillez de rasgos, un despojo de vírgulass, finales y retorcimientos. La letra de summa – llamada así porque con ella se compuso la Summa Theologica, de Santo Tomás de Aquino – prepara, con sus balbuceos de tipo inangular y su aspiración a la redondez, el advenimiento de la letra romana, que había de ser, desde las postrimerías del siglo XV, la feliz inspiradora de los punzones de tantos ilustres grabadores.

La letra romana de Jenson hace prosélitos. Prospera hasta en la misma Alemania, a despecho de los caracteres góticos poderosamente incrustados en la idiosincrasia de aquella nación. Su dibujo y, sobre todo, su caràcter, son inolvidables. Hay en ella una gracia enérgica y a la vez tranquila en su diseño. Negra, bien sustentada y a veces con inesperados rasgos que rebasan el talud o límite del encaje o quijada, nos da la impresión inequívoca de algo sustancial, seguro y permanente. Sus mayores o mayússculas – lo que ahora llamamos versales – son de una tan aventajada elegancia que aún persiste, con toda su nobleza ornamental, en las inscripciones lapidarias. Por lo demás, todo el Renacimiento está cuajado del auxilio decorativo de esta letra magistral.

Muestra de texto del Quintilianus de Jenson, Venecia 1471. Cortesía de la Biblioteca Civica Verona.

El amor al libro es ya, desde 1500, una pasión. Se le rodea de esmeros, se le introducen novedades de ornamentación, se le ciñe de cautelas para no envilecerlo, se le proyectan en fin, nuevos diseños de tipo. A la estela de belleza contemplativa que deja la letra jenson, viene a sumarse el advenimiento de los preclaros caracteres aldinos; que Aldo Manucio lanza, con éxito clamoroso en su Virgilio. Esta revelación es como el espaldarazo para la letra cursiva, que se titula, durante mucho tiempo, cancilleresca o veneciana. Pronto se extiende el uso del soberbio tipo y los editores forman con él los más preciados libros. Un Horacio, un Juvenal, un Petrarca, un Marcial, aparecen vestidos con el leve y delicado ropaje de la plàstica aldina.

Pero no era sólo el exquisito corte del tipo ni su graciosa originalidad lo que ennoblecía el valor del libro como obra de arte. Eran también – considerados de fuera hacia dentro – , su formato, su encuadernación, sus guardas, la disposición armoniosa de sus páginas, su papel hecho a mano o a la forma, la interlínea oportuna y las sangrías – ¡ tan elegantes !- de los principios de capítulo.

Sigue cultivándose, con amor, el señorío del libro. Y aparece Tory con sus extraordinarios punzones. Sus tipos son modelos de maestría, de segura belleza, de original audacia. Llenan una época e influyen en la aparición de la letra que había de ser memorable en los anales tipográficos: la de Garamond. los tipos garamond ( ya minusculizados por la celebridad) se adoptan, con leves variantes, por los hermanos Elzevir. Y los elzevires se enriquecen con la esbelta gracia del diseño francés. La letra garamond, en sus derivados románico e itàlica, es todavía, en estos tiempos, uno de los mejores exponentes de la tipografía refinada.

Alphabeth de Pierre Moreau

Vienen después a variar la riqueza del libro los tipos de Granjon, los llamados Bastarda moderna de 1640, de Moreau, la Romana del Rey, de Granjean; la romana de Luce, larga y condensada; la preciosa romana de Fournier, en sus variedades holandesa y poética y la admirable de Baskerville, que asume, aun comparada con los más perfectos modelos, una encumbradísima elegancia. Viene también el nítido diseño de la cursiva de Bodoni, que origina páginas de suprema distinción, Al fin se presentan los grandes maestros Didot y Marcelino Legrand, con sus románicas delicadísimas. Los libros, entonces, aparecen abundantemente nutridos de esos caracteres y aun hoy, las conocidas ediciones de Lemerre y de “ElMercurio de Francia” son exponentes tipográficos que oscilan entre los modelos introducidos por los nombrados Luce y Didot.

Después de estos célebres punzonistas, la edad moderna crea numerosos elementos para el arte de imprimir, algunos admirables. Con todo, hay que confesar el decidido mal gusto que se apodera de ciertos períodos ochocentistas, en las que la jactancia del fin de siglo comete en tantos órdenes – y en el de la tipografía, por descontado – los abusos más soeces, ya no sólo contra una depurada belleza, sino contra la más prudente discreción”,

Extret del pròleg escrit per Enrique Fernández Ledesma del  llibre Historia crítica de la tipografía en la ciudad de México. Impresos del siglo XIX. Ediciones del Palacio de Bellas Artes, México, 1934-1935. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

72a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou), Barcelona, setembre 2023

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 04/09/2023|

Amb moltes ganes de que arribi el dia 8.

Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar  a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.

El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).

No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:

Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya i Andorra

Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.

En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès.
          Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.

En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.

També hi haurà una exposició:  Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.

I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig)  llibreries de tota España.

A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.

De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.

Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.

Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any  2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.

Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català,  entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.

Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).

 Us desitjo a tots una bona Fira.

(Si voleu més informació mireu la pàgina del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, organitzadors de la Fira)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 782

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 31/08/2023|

“Fa algunes setmanes vaig fer al·lusió a la Fira del Llibre d’Ocasió, tot confiant, dedican-li més espai quan arribés l’hora, i l’hora és arribada. La Fira del Llibre d’Ocasió ha tornat a obrir les seves parades i ja som a la trentena edició. Encara la recordó davant la Universitat, quan hom podía firar-s’hi las Obres poètiques, de J.V. Foix o l’edició il.lustrada del Bestiari carnerià per cent cinquanta pessetes – i potser encara exagero -. No es tracta, però, de glossar el valor comercial de la Fira, sens dubte considerable i sucós per als venedors, fet pel qual els afeccionats al llibre usat ens apressem a congratular-nos. No, no és pas això, tot i que suposo que aquesta empenteta económica, després dels mesos desvagats i buits de l’estiu, ha de servir per a revifar el negoci i enfrontar-se a la tardor i a l’hivern amb nous ànims. El que jo volia fer, en aquestes ratlles, és més aviat comentar l’emoció que experimenta aquesta espècie innòcua dels afeccionats als llibres vells – els llibretaires – cada cop que la Fira obre les seves parades.

  Fixeu-vos-hi bé; si coneixeu algún amant dels llibres de debò, un d’aquests que gairebé tracten amb menyspreu els lectors de les novetats recents i que només entren a les llibreries a les hores més desavinents del dia, quan ja vespreja i la llum s’ha fet gairebé tèrbola i misteriosa, fonedisa, i l’home sembla disposat a ignorar tots els taulells més cridaners i seductors per anar a entaforar-se en un racó allunyat on regirar l’última prestatgeria polsosa i oblidada, si en coneixeu algún – i el fet de continuar llegint aquestes línies gairebé constitueix una prova pericial que algún cop hi heu tingut tractes – comprendreu de seguida que una fira com aquesta del Llibre d’Ocasió, en ple Passeig de Gràcia, ve a ser una mena d’exhibicionisme públic de les seves cabòries més ocultes, dels seus desigs més amagats, dels seus vicis més secrets. No us esvereu pas ¡  M’explicaré.

  És notori que el lector i l’amant dels llibres no sempre coincideixen. Als aeroports i estacions americans hom compra un llibre – de butxaca, evidenment – com qui compra un entrepà: en llegiu uns fulls, salteu unes pàgines, enceteu un capítol i, després d’unes horetes de trajecte distret i anodí, havent gairebé oblidat que viatjàveu a no sé quants peus sobre les muntanyes encalçats per la tempesta més aterridora de l’hivern, us podeu desprendre sense cap esforç d’aquell volumet doblegat i masegat i abandonar-lo amb absoluta displicencia al seient. Amb un xic de sort el pròxim viatger que ocupi el lloc será un bon afeccionat als llibres i s’apressarà a recollir, amorosit, el que heu deixat, l’alliserà les pàgines més rebregades, i se l’entafonarà a l’infern de l’americana. Heus aquí la diferencia entre el mer lector i el veritable afeccionat als llibres. És evident que molts cops l’afeccionat és també un lector de pro, sovint aciençat, savi i erudit, però la diferencia fonamental rau no pas en els coneixements i sabers adquirits amb la lectura, sinó en la passió per l’objecte, en el culte vehement, febrós, i alguna vegada malaltís – recordeu el llibreter assassí – , pel llibre.

  Si voleu saber com és i de quin peu calça aquesta curiosa espècie dels llibretaires aneu a fer, si us plau, un tomb per la Fira del Llibre Vell; els descobririeu de seguida. Els llibreferits a qui em refereixo rares vegades són homes decidits, d’aquells que s’acosten a la parada, demanen un títol, se’l fan embolicar, el paguen i escampen la boira. Ah, no ¡ De cap de les maneres ¡ L’amant dels llibres és cómplice del llibreter i actua una mica a la manera del pescador de canya; si li vaga canvia d’esquer, recull el fil, comprova l’ham i la plomada, llançà dues o tres vegades, es carrega de paciencia, encén el cigarret i, tot plegat, per res. I és que, per a l’afeccionat als llibres, com per al pescador de bo de veres, allò que compta no són pas els exemplars adquirits o la peixada que tindrà a taula, el que compta és l’estona pasada furgant ací i allà, comparant preus, comprovant que aquell llibre que li plau i encara no té se li ofereix, insolent i procaç, gairebé com un miratge obscè.

  Passegeu-vos una estoneta per la Fira del Llibre d’Ocasió i no us costarà gaire d’advertir que aquesta mena de comprador sol emprar sempre les mateixes tàctiques per a prendre contacte amb l’enemic. La més habitual és la de la distracció del llibreter: el nostre llibreferit remena i fulleja una pila de llibres que no vol, mentre dirigeix constants mirades furtives al volum del seu interés; així creu que quan arriba el torn de preguntar el preu de l’objecte de la seva cobdícia, el llibreter s’haurà instal.lat en un estat d’ànim entre avorrit i desconcertat i no el collarà tot el que podría. És una táctica bona si es duu a terme amb la perfecció i la serenitat d’un clàssic de l’ofici, però, si la voleu emprar a la babalà, tot se us n’anirà en orris; les mirades vers el llibre que voleu han de ser casuals, distretes, però han de servir per a cerciorar-vos que es tracta de l’edició que voleu, d’aquell rar exemplar que manca en la vostra col.lecció, del volum tercer d’aquella novel·la que mai no heu pogut saber com acaba, etc. I – molt important ¡ – si afectueu aquesta maniobra no podeu regatejar perquè aixecarieu la llebre, o pagueu trinco-trinco o ho deixeu estar i que no se’n parli més.

Una segona táctica del bon afeccionat als llibres de vell, que veureu practicar en la nostra Fira, és la del vol rasant; sol ser una de les més perilloses i requereix nervis d’hacer. En aquest cas l’acostament al llibre que voleu comprar no és especial sinó temporal. Cal fe, perseverança, un punt dolç de masoquisme i una bona dosi de fair-play. Agafeu el llibre de les vostres delícies, comproveu-ne les característiques exquisides, la data de la primera edició, la dedicatòria autógrafa de l’autor a l’interior, el relligat impecable i després … torneu-lo a dipositar a la pila. Si, feu com dic, torneu-lo a deixar, i espereu a l’endemà. A la segona pasada potser caldrà desenterrar-lo d’entre una pila de novel.les poca-soltes i tractats jesuítics i arcaritzans; no importa. Repetiu altre cop l’operació. Si al tercer o quart dia el llibre encara hi és – i heu d’anar amb molt de compte de no dir res als vostres col.legues llibretaires o veureu com es fan escàpols i tornen al cap de cinc minuts amb un somriure que els arriba d’orella a orella -, si al tercer o quart dia del llibre que voleu encara hi és, podeu comprar-lo. El llibre us estaba destinat i, a més, tindreu la garantía d’haver sabut trovar, amb paciencia i sofriment exemplars, una exquisitesa que la majoria dels mortals ignora. Aquesta táctica, a la nostra Fira del Passeig de Gràcia, l’he vista practicar amb dues variants ben catalanes: la del seny i la de la rauxa. La varietat assenyada fa que el comprador deixi en primer terme, confiant, potser que, de tan evident i atractiu, passarà desapercebut. Ja podeu imaginar que la segona variant comporta molts més perills, però que també té l’al.licient i la crémor inenarrable de qui juga amb foc.

  Una tercera tàctica força emprada pels afeccionats al llibre vell és la que, per manca de millor denominació, jo anomanaria del ‘Kamikaze japonès’. És una tàctica dinàmica i agressiva, molt dels nostres dies, i només aconsellable per a llibretaires experimentats. En aquests casos veureu com el comprador es llança en picat sobre l’exemplar desitjat, tot ignorant olímpicament l’embalum descomunal de paper que li pot caure al damunt, paga amb una celeritat quasi invisible i, amb una rielleta de set-ciències, en un tres i no res ja és fora amb el seu botí. És una manera com qualsevol altra de jugar-se la vida – pel preu pagat, o adquirint un exemplar defectuós, o un llibre que ja tenim repetit tres vegades…

  Resumint. Si voleu saber de què va l’atractiu veritable, pecaminós, de la Fira del Llibre d’Ocasió, i us vaga de passejar-hi una estoneta, dediqueu el cinquanta per cent de la vostra atenció a observar aquests tastaolletes empedreits que són els llibretaires d’atenció , l’altre cinquanta per cent d’atenció l’heu de dedicar – ni cal dir-ho – als mateixos llibres; ja veureu com mai no marxeu de buit.

  Ah ¡, m’oblidava, i si encara us cal un altre senyal d’identificació d’aquests intoxicats mortals per la febre del llibre vell, recordeu que els llibretaires de debò sempre van proveïts d’una llibreteta que consulten d’amagat i on apunten, amb lletra minúscula, els exemplars que els manquen per a completar la Biblioteca ideal, la Sèrie dels llibres inexistents o, i això ja és el súmmum, la Col.lecció de Coleccions. Jo sempre duc la meva a la butxaca.

Francesc Parcerisas: “ La Fira del Llibre Vell”. La Vanguardia, 24 setembre 1981, pp.19.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ahora nosotros, frente a esta Feria del Libro, del libro en masa, del libro indiscriminado, podemos pensar que, en efecto, las palabras del maestro Farinelli tenían su significación: que podían servir para invitarnos a frecuentar el contacto y la amistad del libro. Porque, ¿ cabe pensar que haya hombre en nuestra época que no se sienta atraído por esos silenciosos amigos nuestros? El libro ha venido a ser cada vez más un insstrumento de trabajo y de guía para el hombre. Su lectura consuela y alimenta, solaza y nos invita a meditar, nos da fuerzas sobre nosotros mismo y prestigio ante los demás. ¿ Cómo puede explicarse que no sintamos el mandato del libro, que no tratemos de fortalecer nuestros poderes naturales con los poderes espirituales que él nos transsmite?

Vivimos, y lo repetimos continuamente, inmersos en un mundo de realidades demasiado descarnadas. Pero hablamos con los hombres y casi siempre nos dan la misma impresión: debíamos vivir mejor, en un mundo mejor. Debíamos purificarnos con ideas de deber, de pureza, de superación. Y el libro es un aliado insuperable del hombre, porque le abre ventanas, le alumbra caminos, lo lleva a la ascensión de su propio ser.

En tiempos remotos, el libro era privilegio de unos pocos. En nuestros días, está al alcance de todos, se nos adelanta invitándonos a adquirirlo por unos pocos dineros. Podemos llevarlo, leerlo, meditarlo, y buscarle poco a poco la compañía de otros libros, hasta crear esa pequeña biblioteca que todo hombre debe formar por sí mismo, inspirándose de una lectora en otra. Pero es evidente que tenemós aún desgano del libro. En nuestras casas apenas encuentra sitio la pequeña biblioteca que denuncia el gusto por la lectura. Y a esto hay que ponerle remedio, porque una casa sin libros, es un puro vacío en que se condensa la soledad. Yo sé bien que muchos se paran frente a los escaparates de las tienda, o toman en sus manos el libro que más le llama la atencin, y aún sienten el impulso de adquirirlo. lo harían. Pero no saben a ciencia cierta si el libro que desearían leer, el libro que llenaría cierto vacío de saber que sienten dentro. Eso también hace falta: orientación. Pero nosotros podemos ir orientándonos poco a poco, los periódicos y revistas nos ayudaran. Los amigos, los conferenciantes, los catálogos. Y también las bibliotecas públicas nos ayudarán mucho en esos primeros pasos. los libros están catalogados por autores y por materias. lo que queremos leer está a nuestro alcance. Y día a día, veremos cómo estamos más seguros de nuestras predilecciones.

Tenemos, en fin, una ddeuda con el libro. Hay que rendirle homenaje, hay que hacerlo propicio a nuestro ser, hay que ponerlo cerca de nosotros, a la mano, para las horas en que ninguna otra compañía puede sernos más amada”.

Article: “ El Mundo de los Libros”, de Félix Lizaso, en el Boletín de la Asociación Cubana de Bibliotecarios, vol.2, núm. 3, setembre de 1950, p. 75-76. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 781

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 24/08/2023|

““Com cada any s’està celebrant a Barcelona la «Fira del Llibre d’Ocasió, antic i modern» o, més popularment la «Fira del Llibre Vell». Una cinquantena de parades omplen el Passeig de Gràcia , des de la Plaça de Catalunya, fins a més amunt de la Gran Via de les Corts Catalanes.

 Pels remenaires de llibres, la Fira és com una mena de bogeria col·lectiva: es poden mirar els llibres, tocar-los, remenar-los, preguntar-ne el preu —i si convé regatejar— i endur-se’ls, pagant religiosament la quantitat estipulada, o deixar-los.

 Un llibre vell porta tot ell un bagatge d’experiència: quan és un llibre usat, arrossega tota una història que se’ns mig desvela a través d’una sèrie de senyals que li ha deixat la mà humana. A voltes serà un full de calendari que l’antic propietari del llibre havia posat per fer de punt; o bé un bitllet de metro o de tramvia. O potser la dedicatòria de l’encapçalament ens fornirà noms més concrets o bé els motius de l’obsequi: sant, aniversari, un Sant Jordi… També és interessant fixar-se en el preu original, que oscil·la —entre els 1920-1930— sobre els 0’80 ctms. i les 2 ptes.

 Dintre dels llibres vells hi he trobat tota mena de papers: postals, factures, programes de concerts i fins i tot notes personals; algun poemet esporàdic, una fulla d’afaitar, un tros de bandera catalana, estampetes religioses, d’altres «estampes» molt més profanes i fins i tot algun bitllet de banc d’aquells que editaven els ajuntaments en temps de la República. Targes perfumades, d’aquelles que anuncien etern perfum, que només feien olor de resclosit; targetes, algun Full Diocesà, cromos o algun article de diari retallat.

Bé. Tampoc no vull exagerar: en una majoria de llibres vells que compreu no hi trobareu res. Però us haig de dir que porto ja cap a 10 anys seguits que dedico un dia de l’any a remenar llibres vells. I n’he adquirits passat d’un miler, i, d’aquests, sí que us puc ben dir que passat un centenar de llibres duien algun d’aquests regals inesperats.

Allò que impressiona més, però, són els llibrets verges. Allò eren llibres de debò! s’imprimien 16 pàgines a dues cares —32—, i un cop doblegades en quaderns s’anaven cosint l’un al costat de l’altre. I l’acurada feina del lector, abans de posar-se a llegir, era d’anar obrint-les amb un talla-paper, una fulla d’afaitar, un ganivet o unes tisores. Quan em trobo amb un llibre d’aquests, que ha romàs cinquanta o seixanta anys com una capseta tancada, a la satisfacció de la compra realitzada s’hi afegeix el plaer d’haver adquirit un llibre vell, nou de trinca.

Article:” El llibre vell” de Joan Carreres i Péra, amb motiu de la XXX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, en el PuntDiari del 24 de setembre de 1981.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ser bibliómana a finales del siglo XX es en cierto modo correr una aventura. Admitamos, primero, que el vicio o la debilidad libresca está pasada de moda. Por demás, bibliómano, de permanecer estrictos a la definición del diccionario, es el término que designa a las personas que sufren la pasión de tener muchos libros raros. Y yo no los tengo. Cuando menos no en el sentido riguroso al que la voz hace referencia: libros valiosos de bibliófilo, ejemplares únicos o extraños. Si a fuerza de insistir he conseguido algunos de esta categoría ha sido casualmente. Hoy no basta con andar con lupa por los libreros de viejo ( cada vez más exiguos en calidad y menos aventajados de decorado y contenido); se necesita tener dinero y ambición bibliófila.

Porque los libros resultan caros ( aunque esta opinión es discutible), porque la compra hhabitual y desmedida de éstos no es un placer popular como lo puedan ser el tabaco, la droga o la videomanía y, por otras razones que oprtunamente desvelaré, coleccionar libros, en el umbral del año 2000, comporta una serie de peripecias y lances extraños típicos de aventura intelectual y, en ocasiones, también física.”

“El ladrón de libros y otras bibliomanías”, Nuria Amat, Muchnik Editores, Barcelona, 1988, p. 15.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 780

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 14/08/2023|

“Els temps moderns acostumen a reunir els consells en uns mateixos indrets, i anar amb els ulls tapats resulta moneda falsa.

 La llengua i la cultura han estat el gran forn i sempre han dut la cara neta. Són els cementiris els que s’han fet vells. Les muralles arriben fins a les ones i tenim moltes coses per a anunciar. La nit no ens ha fet perdre mai el camí de la voluntat, i això que el nostre caràcter, sempre que pot, més aviat convida a festa. La pròpia cultura, rosegada per l’acció de l’aigua, ens ha ajudat a sobreviure i a destruir les disfresses. Els llibres han estat els punts brillants de la nostra nit i, de bon matí, han fet que no ens haguéssim de presentar al món com a senzills presoners. El nostre poble, que no sol caçar sinó recollir i que s’ha passat tant de temps disfressat, ha hagut de pagar l’entrada fins i tot per a entrar a la gàbia. Certament, la vida real ha estat la desfiguració de la vida plausible. Però la llibertat ens ha servit de calendari, perquè els països tenen un cos i una memòria. I l’esperit no ha estat tan fàcil de disfressar en donar la relació dels tocs de campanes. Ara que tornem a recuperar la nostra identitat nacional i a desfer cadenes de nusos, redueix els obstacles el fet que disposem d’una cultura rarament sencera a través dels segles. I jo espero que, malgrat els hiverns malignes i els equívocs, la podrem fer servir per a festivar encara moltes primaveres si sap tocar bé les hores en lloc de simular ninots i repicar fora de temps. Foc i llum! Que la rutina no arreli. Maldem perquè hi hagi un bon esplet d’ordis, i força poetes oficials, i molta gent de lletres que tiri! No cal pas fundar nous càrrecs per comprovar que els finestrals encara duren i que, sense haver d’anomenar cap misteri, a la nostra tradició, sempre hi fa vent. L’argolla del portal no necessita ornamentacions. Poc ens aturem mai darrera ningú si al paisatge hi ha ginesta. A posta de sol pugem al terrat, i una palada de targetes ens fa convergir en la feina de redreçar-nos. Pares, avis, besavis, tresavis, rebesavis van saber treure les fustes i fer el fons més ample. El mar no s’ha de venjar de res si som conscients de trobar-nos al començament d’un tram de carretera i ens posem a treballar de ferm. D’altra banda, la cultura fa la nostra imatge tan al viu, que molta gent ni s’atura per orientar-se i va per feina; vull dir que s’imposen el fet de lloar les obres com un deure de pairalisme.

Amb tot, els llibres són fulles de l’arbre del món. Si filem prim, a cada cantonada ens posem un barret que ens obliga a mantenir el cap alt, i no hi ha carrer amb bandera vella. Els qui avui s’omplen de llaços encara ahir es desafiaven a mig camí quan les pedres recolzaven damunt la febre. Corre el perill de prendre’ns la roba, però així ens anem recuperant lluny de la utopia. Tanmateix, del carbó, no en pot sortir verdura, però entre els enderrocs ha estat trobat un llum. Es així com un turó encara pot servir de tambor i el mar arriba fins a les parets mateixes del casal. No dubto que en el futur els Països Catalans seran els arquitectes de la tempesta, perquè en el passat hauran sabut resistir millor el fred. Això vigoritza el caràcter. Ara com ara la societat no va en camí de transformar la força en consciència, i el progrés representa la integritat humana davant l’especialització embrutidora. Si celebrem algun ball, cal que sigui a profit nostre. Ens en sortirem? La cultura, com la sang, esdevé el gran secret que conserva tota la significació. Els gats dins el sac no disposen d’altre cascavell, ni els polítics, d’altra força tan decisiva.  

Pregó de Joan Brossa: “A manera de crida”, XXIX Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 1980. En el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1980.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Mas volvamos, tras este largo preámbulo, a la bibliofilia, y entremos de lleno en el tema del ex-libris erótico. Es evidente que, dada su intimidad, para este tipo de ex-libris no han podido existir los habituales tropiezos, pues jamás hubo de someterse a las normas o leyes de las estampas o de la “Prensa e imprenta”. Se trata en todos los casos de tiradas privativas de un individuo cualquiera, que él no va a comercializar sino que, por el contrario, destinarà a un uso muy restringido y localizado. Solamente la limitación que el propio titular señale al ilustrador – pues es preceptivo que el cliente dé las ideas del ex-libris – podría frenar la libre fantasía de este último. pero es natural que no se llegue al ex-libris erótico si no se ha formado previamente una biblioteca temática de libros de la especialidad, por lo que parece quee ésta ha de ser una condición “sine qua non”.

Pues bien, si en otros tiempos era ésta una dificultad casi insalvable, lo que incitaba aún más al bibliófilo a elegir precisamente el tema, hoy es sencillísimo formar esta clase de bibliotecas de erotismo, dada la frecuencia de ediciones de este género, no solo en cualquier país foráneo, sino incluso en España misma.

Del ex-libris erótico dice Camilo J. Cela que “ es de aparición reciente – no anterior al siglo XIX – y en el tratamiento que se da a sus motivos ilustradores, no suele estar ausente un saludable y jocundo humor cachondo”. ( Por cierto que a Cela, como pude recordarle en un artículo dedicado al tema, se le escapó una curiosa papeleta para su Enciclopedia: la del reloj erótico).

Relojes o libros, alguna razón hay para el paralelismo, ya que lo que se plantea en este asunto es la alternativa entre la intimidad o la divulgación, debido no solo al pudor general sino, en el caso de los relojes a ciertas disposiciones de la clerecía evangélica suiza, asunto bien estudiado por A. Carrera en su libro Les heures de l’amour. En ocasiones, sus propietarios se muestran hasta vergonzosos, y más de uno impidió que a su reloj se le hiciesen fotografías, ni siquiera bajo promesa de no citar al poseedor. Tanto Carrera como yo mismo hubimos de valernos, pues, de fotografías de fondos museísticos y de algunas aparecidas en catálogos de subastas, en los que figuran cada vez con más frecuencia, dado el valor alcanzado por estas piezas en la actualidad.

En la misma papeleta acerca del ex-libris añade Cela: “Son numerosas las coleccciones y, según Lo Duca, figuran entre las más importantes las de K.J. Obratil, de Praga ( que editó, añadimos nosotros, en tirada de 150 ejemplares, un album con 280 reproducciones de ella), la del Dr. Viallet, de Brest, la del Dr. L.A. Rato Opizzioni di Torre, de Roma, la de Hans Heeren, de Hamburgo, y la de H. Buriot-Darsiles, de París, sin duda entre otras muchas”.

No ha querido Cela ser prolijo en esta ocasión, porque solo en París sabemos que están las colecciones de Mathieu-Varille, E. Olivier y J. Rousset, R. Keller, Fritz Erler, Rolf Erikson. El comentario se ilustra con dos ejemplares de la propia colección de C.J.C.,  los cuales ho hacen ningún desairado papel entre las divertidas ilustraciones que adornan la Enciclopedia del erotismo, y en los cuales creemos reconocer la mano de Franz von Bayros, que en 1909 hizo una edición privada con veintiún dibujos de ex-libris ficticios, de admirable realización.

Article: “ El ex-libris erótico” de Luis Montañés a Cuadernos de Bibliofilia, número 8, 1981-82, p. 10-13.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 779

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 08/08/2023|

Tirant lo Blanc

“Addictes de la galàxia Gutemberg

«He viscut sempre entre llibres, voltada de llibres, quasi assetjada pels llibres. Més ben dit, per la lletra impresa. Llibres i diaris i revistes han estat, des de la infància, el meu pa de cada dia. Algú, quan em veu usar els llibres, m’acusa de manca de reverència envers els llibres. Escric al marge, subratllo frases, tanco paràgrafs sencers amb claus i signes d’interrogació i d’alerta. Potser, i ho dic amb un cert penediment, actuo amb la mateixa manca de respecte que solien usar els sagristans amb les imatges dels altars d’ermites i santuaris. Però el fet és que podria defensar l’actitud del sagristà, com podria defensar la meva, vull dir, que la familiaritat només és una aparent manca de respecte. M’agraden els llibres i m’agraden tant que n’uso i abuso.

Això vol dir, amb altres paraules, que no he estat ni probablement seré bibliòfila a l’antiga manera. I a més crec que, a poc a poc i a l’embat d’un creixent abaratiment del material imprès, anirem perdent el sentit de propietat del llibre, com ningú no té el sentit de propietat del diari que compra al matí.

Hispanic Society

Però el llibre pot ser, i de fet és en molts casos, una joia. El llibre té un preu, de vegades un preu fabulós, i quan entrem en l’àrea dels preus, els objectes preuats adquireixen unes sorprenents connotacions, i en posaré un exemple. I un exemple que pertany a la nostra literatura, tan poc poderosa en el concert econòmic del món. Em refereixo a un exemplar de l’edició prínceps de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Martí de Riquer ens explica que en el món hi ha tres exemplars de la primera edició de la nostra gran novel·la heroica. L’un és a la biblioteca de la Universitat de València, l’altre al British Museum de Londres i el tercer a la Hispànic Society de Nova York. Tres exemplars de la primera edició, feta a València, per l’impressor Nicolau Spindeler, amb la data del 20 de novembre del 1490. Si a algú se li acudís confeccionar una xifra amb el propòsit d’adquirir –  suposant que fos venal – qualsevol d’aquests exemplars, el cap ens rodaria, com el cap ens rodaria quan es parla de la subhasta d’un Rubbens o d’un Boticelli. Es evident que aquí l’objecte no és la novel·la de Joanot Martorell, sinó una joia, una joia que té valor en si mateixa, que existeix perquè la mirem, la toquem, ens cerciorem de la seva existència, com ens cercioraríem de l’existència del diamant Koh-i-nor, que mai no portarà ningú penjat al coll.

Marca de Nicolau Spindeler

El Tirant lo Blanc que va imprimir Nicolau Spindeler, a la ciutat de València, no és simplement un llibre, és una joia. Una joia que és per damunt de la butxaca de milionaris vells i nous. Perquè és la primera edició, evidentment i del segle XV, quan tot just s’iniciava la primera claror de la galàxia Gutemberg. Perquè només en queden tres i ni tan sols podem saber quants en va imprimir l’home del bell ofici, d’aquell ofici que canviaria el valor dels llibres. Però no sols perquè n’hi ha tan pocs de llibres, perquè són exemplars rars per la seva escassetat, val el que val, sinó perquè és aquest llibre. Una gran quantitat de bellesa ha quedat inclosa en les pàgines impreses dels tres llibres.

 Després hem après a llegir en llibres de poc preu i a descobrir la bellesa més enllà de la grafia de les lletres. M’agrada pensar que l’immens plaer de submergir els ulls en un llibre, d’oblidar-te de tu, de qui ets tu, de les parets del voltant, de la mateixa llum que et permet engolir les paraules que un altre ha escrit per tal que tu les puguis entendre, ja no val una fortuna sencera. Ja no cal que siguis un dels pocs senyors de la Terra. Ja no cal que et disfressis de clergue per a tenir dret al plaer de la lectura. Qualsevol, per modesta que tingui la bossa, pot ingressar a la galàxia Gutemberg. Què val un llibre? Un dinar? Una entrada al cinema? Tres paquets de tabac? Un bitllet de tren? Cent quilòmetres de benzina? Pots baixar al carrer a qualsevol instant i comprar un llibre. Es cert que són uns llibres una mica malgirbats i no s’assemblen gens a aquells meravellosos objectes il·luminats de coloraines, amb estampes de jardins i dames i cavallers vermells i blaus i alicorns i tendres guerrers amb armadures daurades. I és que els luxes canvien de rostre i el nostre luxe s’ha fet avui multitudinari.

 Amb tot no manca qui diu que la galàxia Gutemberg ens amenaça. Lletra i més lletra ens assetja de tal manera que llencem a la paperera, sense llegir, muntanyes de lletra impresa. Els missatges que ens trameten pàgines i pàgines de paper mal imprès s’anul·len ells mateixos, car la quantitat d’estímuls ens anul·la la capacitat de reacció.»

I l’excés destrueix no sols la qualitat, sinó que, ens diuen, destrueix l’entitat del mateix vehicle de comunicació. No llegim ja, passem els ulls per damunt el grafisme de les lletres, captem només una paraula esparsa, o reunim, paraula més paraula menys, uns grups de mots que diuen allò que hem decidit que volem llegir. La galàxia Gutemberg ens distreu en lloc de comunicar-nos el contingut d’una lectura. No guardem res, només acumulem impressions, el plaer de tornar a llegir ha esdevingut rar, quasi un anacronisme.

 Per això, o potser malgrat això, el llibre vell ens torna al clima de la pacient i pausada lectura. Trobarem aquell llibre que havíem perdut, o aquell que no havíem trobat encara, o aquell altre amb l’aura de les il·lustracions que ens acompanyaven en la lectura. Imatge i paraula s’unien en els temps dels grans il·lustradors com en les primeres novel·les miniades, síntesi que pressuposa una lectura lenta, amb la parada complaent de les imatges que reprodueixen els instants de la narració: un rostre, un paisatge, un racó de cambra. Potser hauríem de pensar de nou en aquest lligam que quasi havíem perdut: paraula i imatge. Avui les imatges han canviat de textura. Ja no són aquells dibuixos a la ploma que feien les delícies dels nostres avis i que nosaltres encara vam aconseguir en les novel·les més sentimentals en el gest inimitable d’en Junceda; o en les novel·les de lladres i «serenos», amb els dibuixos d’en Bosch, amb senyores de cames llarguíssimes i senyors de rostre ben tallat i frac negríssim. Les imatges avui malden per assolir la primera fila, amb els còmics, amb la pantalla petita, amb la pantalla envoltant de la gran maquinària cinematogràfica. Però això sí, darrera de cada conjunt de seqüències hi ha un llibre. I si volem penetrar en el gran concert de les imatges, ens adonarem que no hi ha imatges mudes, que les imatges reclamen paraules i que les paraules salten de la cinta magnètica i s’instal·len a pler en les pàgines dels llibres

Pregó XXVIII Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern per Maria Aurèlia Capmany, en el diari Avui del dia 19 de setembre de l’any 1979.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“En el magnífico y pintoresco Barrio Gótico de Barcelona – testimonio de dos milenios de historia – , detrás del ábside de la Catedral, está situada “ Gráficas El Tinell” (calle Freneria, nº 1), que es el único taller existente actualmente en toda España dedicado a la estampación de xilografías.

En las xilografías que representan los antiguos oficios barceloneses, pertenecientes al siglo XVIII, se puede admirar la simple ingenuidad con que fueron buriladas en el pasado, resaltando su violenta coloración que nos recuerda a las célebres y deliciosas imágenes de Estrasburgo.

Para su obtención, se utilizan las planchas de madera antiguas ( originales) de boj, de su propia Colección, y después, iluminadas a mano, una a una, siguiendo la laboriosidad y técnicas de la época.

  La finalidad de las xilografías consistía en divulgar y dar a conocer los oficios muy corrientes en aquella época y, entre ellos, podemos admirar a un delicioso matacandelas, a un leñador, a un tejedor, al que vacía y moldea los zuecos, a un ceramista o a un tonelero, además de barcos y otros motivos de creación artística y simbólica de aquellos tiempos, que forman el extenso y variado surtido de ese taller xilográfico.

  De todos los procedimientos de grabar, sobresale, por su belleza, destreza y artesanía, el que se realiza en madera, y del uso de ésta, procede el nombre de XILOGRAFÍA ( del griego Xilón, mader, y graphe, esculpir, grabar).

“Xilografías Catalanas de oficios del siglo XVIII”, article a Cuadernos de Bibliofilia, númeo 4, abril 1980, p.63.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »