Archive for the ‘Ex libris’ Category

Frases sobre Bibliofília 893

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 07/09/2025|

Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.

Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.

“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

JOSE PORTER, LIBRERO

En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.

Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo

Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:

En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.

Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.

Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…

LIBRERIA ITALIANA

Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.

—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?

— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.

— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?

—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.

¿ No hubo dificultades?

No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.

—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?

—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.

Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».

—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.

Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.

LIBRERIA VERDAGUER

Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 853

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2024|

“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de

considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,

la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que

tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos

humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta

l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i

d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.

La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Decía el connaisseur Paul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.

¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de León con ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.

Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).

Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.

Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 852

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Llibres, Old books on 18/12/2024|

“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,

en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional

importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu

Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.

La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.

El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”

El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…

La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.

En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.

La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 851

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Oficis del llibre, Old books on 12/12/2024|

“Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment ex-librístic actual, ja que les sèries dels ex-libris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’ex-libris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’ex-libris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé n’hi va haver que van menar de gravar ferros especials per a les seves enquadernacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’ex-libris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria

admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars ex-librístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les seves mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a ex-libris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a ex-libris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un ex-libris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’ex-librisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent

als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als ex-libris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables ex-libris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules ex libris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que ex-libris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però a cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques. Creiem que la REVISTA IBÉRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar avui un rigorós boycottage contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als ex-libris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a ex-libris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als ex-libris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’ex-libris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’ex-libris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’ex-libris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament ex-librístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests ex-libris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’ex-libris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom ex-libris, ja que no recaient en aquesta obra ni de cap manera la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta pugui posseir-los, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys ex-libris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.

Ex-libris, Marques d’Impressor i altres taronges per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibérica d’Ex-libris,núm. 1, 1903.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Biblioteca de Babel de Borges

“La compulsión puede ser tan fuerte como el hábito de fumar o de beber. Unos llevados por el exclusivo placer de la lectura, otros por el juicioso ejercicio de encontrar ediciones primigenias y otros quizá por el solo deleite estético de contemplar el infinito en los lomos densos y sugerentes de una biblioteca, según la consigna borgiana, la historia de las letras está colmada de singulares individuos que no han hecho otra cosa en vida que llenarse de libros. A diferencia de los lectores comunes, para quienes los libros sólo existen en la medida en que son leídos, los bibliómanos han sobrepasado las fronteras de la simple relación lingüística con el papel escrito, alimentando en su alma – incluso muchos de ellos sin darse cuenta – una veneración hacia los libros que los ha obligado a considerarlos objeto de culto, aun si está por descontado que muchos de ellos nunca serán leídos. El encantamiento es tan viejo como la humanidad y quizá por eso en la actualidad cualquier bibliómano que se respete no deja de sentirse culpable por la desaparición de bibliotecas tan míticas como la de Alejandría. En más de una ocasión Jorge Luis Borges, uno de los adoradores más intensos de la biblioteca, afirmó que el placer estribaba en la sensación de eternidad que se respiraba en sus recintos, una sensación de totalidad con el conocimiento absoluto y, por lo tanto, tan impenetrable como el propio sentido de la existencia. Incluso él mismo, en una de sus últimas

conferencias en Buenos Aires, confesó que la pasión que sentía por Las mil y una noches – uno de sus libros de cabecera – nacía de la impresión que le causaba no haberlo podido leer en su totalidad. Era más hermoso saber que el tomo estaba dispuesto en el estante a la espera de ser abierto en cualquier momento que la satisfacción de llegar a la última página experimentada por un lector juicioso. Compulsión irrefrenable o simple espíritu de coleccionista, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras. Los hay aficionados a temas específicos que buscan con desespero todas las publicaciones posibles al respecto sin que eso signifique que sean unos expertos en la materia. “Tengo clientes que sólo están interesados en los textos de viajeros del siglo XIX“, comenta Mauricio Pombo, director de la librería El Carnero, especializada en libros antiguos y ediciones raras o curiosas. “Hay otro al que sólo le interesan los libros sobre aves y otros obsesionados por las primeras ediciones. Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”. Por supuesto, el fenómeno no es una moda exclusiva del siglo XX. Según Gérard-Georges Lemaire, en su artículo ‘De la bibliomanía y sus consecuencias felices pero, sobre todo, funestas’, publicado en la revista Quimera en la edición de mayo de este año, ya en 1757 Diderot y d’Alembert habían introducido los términos bibliómano y bibliomanía en la Encyclopédie. Según los autores, el bibliómano

Impremta a l’Encyclopedie

es un hombre poseído por la pasión de los libros, pero en exceso. “Estas personas no adquieren libros para instruirse, sino que, lejos de este pensamiento, poseen por poseer, para satisfacer su propia vista”. Más tarde, en el siglo XIX, muchos escritores se dieron a la tarea de investigar sobre los motivos por los cuales muchas personas sentían un deseo desbordado por los libros más como objeto mismo que como obra literaria. Uno de esos primeros escritores que inició sus propios estudios sobre la bibliofilia fue Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. “Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona”. El placer de acumular. Todas estas disquisiciones llevaron a pensar a muchos autores e intelectuales en la crisis del culto por los libros. De la adoración por la obra y el objeto como tal se había llegado a la adoración por el metraje. Independientemente de que esta conclusión resulte exagerada y de que, en efecto, existan bibliómanos que se dediquen en forma exclusiva a exhibir con gran pompa sus bibliotecas sin otro ánimo que el de la presunción, lo cierto es que el arte de la bibliofilia o la bibliomanía, según sea el caso, es un arte que está muy lejos de desaparecer…

El arte del bibliófilo, Revista Semana ( Colombia), 12 octubre 1997.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 850

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Old books on 07/12/2024|

“Farian millor els qui no cessan d’atribuir á la falta d’instrucció de las donas els mals per que atravessa Espanya, si meditessin sobre’l propri endarreriment dels homes y lo poch que, en termes generals, podem vantarnos de superioritat intelectual. Si hi ha, donchs, qui arribi á demostrar que las nostras companyas no son en quant á instrucció lo que tindrian d’esser, no costarà gèns probarli que tampoch nosaltres som mereixedors de molta cosa més. Havem deixat expressament com á cosa no demostrada lo del

endarreriment intelectual de las donas espanyolas, perquè tampoch creyem que pugui passar desapercebuda l’existència en tot temps de fembras ilustres de la nostra terra qu’han deixat obras dignas de admiració, demostrant prou be que no hi ha pas causas especials d’insuficiència en els cervells femenils de la península ibérica, sinó únicament un ambent esquifit que no permet el desenrotllament intelectual, tant en las donas com en els homes: la incultura general. Y el fet es que no cal sino citar el nom de Teresa de Jesús pera reconèixer en aquella sublimació del sentiment religiós un cas evident de superioritat intelectual y no es tampoch discutible la existencia del mateix fet en donas com Na Concepció Arenal, Na Fernán Caballero, Na Gertrudis Gómez de Avellaneda y N’ Emília Pardo Bazán. Y, avuy que’l renaixement de la patria ‘s manifesta en el reviscolament del

esperit regional,apareixent també figuras com la de Na Rosalia Castro de Murgula, Na Dolors Moncerdà,y com Na CaterinaAlbert que baix el pseudònim de Víctor Catalá es en l’hora present l’ identificació de l’ànima de la dona catalana ab las reivindicacions nacionalistas. Natural exteriorisació de la mentalitat femenina espanyola es l’existència d’algunas marcas de llibres adoptadas per senyoras, lo que’ns ha mogut á escriure ‘l present article pera reproduhirlas juntament ab altres exlibris moderns qu’ostentan noms fe menins y proban una vegada més que ‘ls llibres tendeixen á la exaltació de la bellesa al fer qu’aquesta se’ns presenti realsada ab el conreu del ingeni. El primer exlibris aquí

reproduhit es el de María Agna de Neuburg, filla del Duch de Baviera y segona muller de Carles II d’ Espanya, anomenat El Hechizado. Aquesta dama nasqué al castell de Benrath (Alemanya) el 28 d’Octubre de 1667, y habent mort la reina María Lluisa d’Orlansen 1699, el viudo rey Carles, desitjós de successió, va casarse ab ella en 1690, essent la vinguda d’aquesta dama á Espanya una de las principals causas de la desastrosa guerra ab Fransa. Arribá á exercir una gran influencia en el feble esperit del rey, que ya había passat per las privansas de la reina regent Donya Mariana y del bastart Joán de Austria , acabant en mans del Pare Nitard y no valguenthi l’intervenció de la seva esposa, alashoras ya desautorisada, pera evitar qu’ aquell frare ‘l convencés de qu’estaba del tot hechizado. Mort el rey Carles en 1700, á l’edat de 39 anys, la reina María Agna s’en aná de Madrit, quin palau había d’ocupar la dinastía borbónica, y, convertintse en oblit l’antipatia general qu’havia inspirat, morí en 1740 á Guadalajara. La marca empleada en la seva biblioteca recorda la dignitat d’Elector pel Palatinat qu’havia tingut el seu pare á la Dieta, y ostenta en dos dels quarters el blasó familiar : octona sceptra liliata in rotae formam ó escarboncle d’or sobre azur; curiós també es l’escut per erradas de dibuix com la desaparició de las áligas en las armas d’Aragó-Sicilia y els trébols sustituhint las flors de lis en las armas de Borbó . La marca insertada en segón lloch es un ferro de relligadura usat per l’Emperatriu Eugenia, esposa de Napoleón III. Filla, com es sabut, de Granada, ahont nasqué en 1826 de la familia dels comtes de Montijo, se casá ab l’emperador dels francesos en 1853.

Cal tant sols recordar la data de 1870 y la debâcle que posà terme al imperi, pera atribuhir á l’Emperatriu las més dolorosas sotragadas morals. La biblioteca, rica en verdaderas obras d’art en quant á encuadernacions, degué servir d’esplay més d’una volta á la desgraciada senyora qu’encara figura avuy en el nobiliari espanyol ab el nom de Duquesa de Teba. Ademésd’aquest superlibros ne coneixem un altre representant una cap-lletra E rodejada d’ángels que sostenen la corona imperial y l’escut napoleónich; el tenim ya catalogat dins de nostre Inventari ab el nº 417. De la Sra. Comtesa del Campo Alange es la marca que segueix. Dit títol era portat per la familia Negrete, y’ls llibres que dugueren aquesta marca han passat en sa majoria á la Biblioteca Nacional, de Madrit. L’exemlar qu’ha servit pera la reproducció estaba adherit á un manuscrit interesantissim, traducció al castellà feta per Cándido de la clàssica crónica llatina «Quinti Curtii Rufi de Alexandro Magno rege Macedonum», avuy propietat de la Biblioteca-MuseuBalaguer, de Vilanova y Geltrú. Els exlibris moderns que presentem á continuació son deguts á artistas espanyols

contemporanis, qu’han confirmat ab aquestas obras de genre especial llur ben merescuda anomenada. En primer lloch figura reproduhit el de la Víctor Catalá, á qui ya habem aludida. Es autora de bon nombre de poesías, esparsas en publicacions catalanas y que, malgrat llur mèrit, no s’han reunit encare en volum. Ademés, els Dramas rurals, colecció de noveletas publicada en 1902, presenta á l’ autora com á narrador de primera forsa, com á pensador y estilista meritissim. Un nou recull, Ombrivoles, publicat en la «Biblioteca Popular del Avenç» y la novela Solitut, qu’ha de veure la llum en la selecta colecció de «Joventut», han acabat de consolidar sa reputació. La marca de sa biblioteca representa una testa mantenint entre’ls llabis unaploma que goteja; el conjunt afecta l’ aspecte d’una taca de tinta. En Joseph Triadó, que l’ha dibuixada, al donar al front el plech seriós de l’inspiració y á la boca la duresa d’una gran voluntat ha sabut encertar de ple el caràcter trágich que predomina en els escrits de la distingida autora. Angélica Prat; l’exlibris que porta aquest nom es una de las anomenadas marcas parlants y represent un paysatje assoleyat, limitat al fons per la brodada cortina d’arbres que’s dibuixan en fosch sobre’l cel

engrandit per las blancas tacas d’uns núvols; en primer terme, un prat tatxonat de las blancas flors conegudas ab el nom poétich d’angélicas; la composició, que porta la firma d’En Riquer, está enquadrada en forma de paleta. De la senyoreta Varela, germana del conegut artista madrileny D. Eulogi, es l’exlibris que donem després. Una elegant figura femenina, recolzada en artístich moble, apareix en actitut de llegir. La senyora Francisca Bonnemaison de Verdaguer es la possessora del exlibris degut á En Alexandre de Riquer, que dú la lletra Paquita y consisteix senzillament en una rosella; al costat de la tija hi há ‘ls mots: ex-libris. La marca de Na María Nolla de Triadó es obra d’aquest reputat artista; representa una figura de dona vestida d’ampla túnica, quins plechs elegantíssims s’ enrotllan á sos peus; sosté ab las mans el llibre que llegeix y apareix darrera d’un ornament que té per principals motius un cor y una estrella, en la que’s llegeix el nom; com á blasó ideal de la propietaria hi há un gerro de que surten tres rosas. Es del mateix autor la de la Sra. Berlín de Roca; la forman tres ánforas gregas, reunidas per cintas que’s desenrotllan després en delicadas curvas, limitant la composició; la part superior d’aquésta está formada per las flors contingudas en las ánforas. Ex una plures es el lema de la senyoreta Leonor Miquel. L’explicació del pensament del artista ‘s troba en l’estany que hi figura en

primer terme: una pedra cayguda en la quieta superficie de las ayguas produheix una serie d’onas concéntricas que van á morir silenciosament besant els marges florits que las limitan….; aixís meteix l’idea que l’etzar deixa caure en nostre intel·ligència produheix una serie de pensaments que sols acaban en l’infinit. El dibuix es un dels més ben encertats del artista A. de Riquer. Na Theresa Corominas es la propietaria de la marca reproduhida á continuació; representa á una joveneta asseguda, llegint un llibre; composició y dibuix deguts á En Domingo Corominas. De la delicada poetisa sitgetana Na Rita Benaprés es l’exlibris dibuixat per En Alexandre de Riquer y que desenrotlla el tema «flors y espinas» eternament glosat pels poetas. Un cercle, format per las punxantas brancas del roser, enclou, com dins de simbólica presó, á las esblaymadas crisantemas que forman el centre de la marca. La que reproduhim en derrer lloch té per motiu central un monograma format ab las lletras A. T. M.., inicials del nom de Na Agustina Triadó Mayol,ornamentadas d’una manera molt característica; es obra d’En Triadó. En lámina

suplementaria donem l’exlibris de la Sra. Mercè Riera de Cornet; en ell ha volgut maridar l’artista la música, art bella per excelencia, ab las excelsas virtuts domésticas, que son el doble ornament de la dona catalana. Finalment, esmentarem encara dos exlibris : un de N’Antonia Solá de Miquel, reproduhit en la página 4 y anotat en l’inventari ab el Nº. 430; representa una lira formada per flors, ab la qu’están combinats l’ escut català, la Venus de Milo, la montanya de Montserrat, quatre compassos de música d’En Clavé y’l lema Natura y Art. Aquesta obra, d’En Diéguez, té una variant, que porta la data 1902 (I, nº.274). L’altre exlibris es el de Na Carme S(oler) de T(homas); que representa un cap de dona artísticament voltat de crisantemas entreteixidas ab sos cabells extesos; es de forma circular, habent sigut dibuixat y gravat al aygua fort per En Alexandre de Riquer. En tots, com s’haurà pogut observar, s’hi troba quelcom qu’identifica la condició de llurs posseídoras; las distingidas damas á que pertanyen tenen en ells delicadas exteriorisacions de llurs sentiments y goigs, y val á dir que constituheixen en la REVISTA IBÉRICA DE EXLIBRIS una nota simpática y serena, que’ns plau poder contemplar al costat dels seriosos y trascendental emblemas adoptats pels bibliòfils del sexe fort. Ans d’acabar, y á fi de demostrar l’importància que’s dona en paissos extrangers á lo que podríam

anomenar feminisme exlibrista ó exlibrisme feminista, anotarem á correcuyta alguns datos sobre aquest moviment de cultura. A Inglaterra, En J. Garlton Stitt, després de molts anys d’estudis,doná á llum en 1895 una llarga y ben documentada llista d’exlibris inglesos heráldichs pera damas. La senyora Norna Labouchère, en el mateix any, publicà dins la colecció dels Srs. Bell, editors de Londres, un tractat titulat «Ladies’ Book-plates» que resulta molt més interessant, per ser més general. D’un genre molt semblant son els exlibris anomenats bessons, destinats á bibliotecas conjugals y que portan els noms dels marit y muller bibliófils; tals parellas deuen abundar molt en térras británicas, donat lo nombrosas que son aquesta classe de marcas. Empró ‘l país clássich dels exlibris femenins es Alemanya; el comte de Leiningen-Westerburg, que desde la seva vila de Neupasing ha escorcollat mitj món en profit de sa colecció, dedicà als exlibris qu’estudiem tot un capítol del seu famós tractat sobre’ls exlibris germánichs (es á dir: alemanys, austriachs y suis-alemanys). Es de notar que moltas senyoras alemanyas no tan sols figuran com á co leccionistas y propietarias d’exlibris, sino que’n dibuixan de ben hermosos; els noms més coneguts son: Mathilde Ade, incomparable humorista del buril y de la ploma; LinaBurger,quin exlibris pera’l príncep von Bismarck es tant conegut; Amalia Engel Reimers, la grabadora en fusta; Adele von Finck; Augusta Kichler, especialista en delicats motius florals; Anna Krestchner; Helene Varges, deixeble d’En Döpler y ben notable per sa exquisida correcció; ElisabethWeinberger…. y tantas altras, quins noms no es ara ocasió de mencionar. Aixó’ns ha de permetre acabar aquest escrit repetint lo que s’ha indicat al comensament. Las donas, aqui com á totarreu, son factors de la cultura general y convé qu’en una manifestació com la del exlibris llur concurs hi sigui d’una manera decidida. Senyoras à Catalunya tenim que conreuhan ab talent las bellas arts y la literatura, que, per més que’s digui, no han d’ ésser incompatibles ab las sagradas missions d’esposa y de mare que la Naturalesa els té confiadas; ellas, y las que, en major nombre, son solsament aymadoras dels llibres, deuhen compendre l’exlibris com una exquisida manifestació d’art.

Exlibris de senyoras per Ramon Miquel y Planas , Rvta Ibérica d’ex-libris, núm. 3, p. 44-50, Barcelona, 1903. Imatges del mateix article.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 837

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibres, Oficis del llibre on 12/09/2024|

“La recuperació i publicació dels poemes complets de l’autor de la Decadència Pere Serafí i la celebració del seu cinquantè aniversari són algunes de les pròximes activitats de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. Aquesta entitat, fundada a finals del 1943, ha publicat fins ara 25 volums de luxe i en edició molt limitada dels més variats temes i estils, entre els quals hi ha, per exemple, L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, una antologia poètica sobre el tema dels ocells de Salvador Espriu, una versió castellana de Tirant lo Blanc, o la Vida de Ramon Lull, entre molts altres. L’amor per la bellesa dels llibres com a objecte, la preocupació per la qualitat del paper i de la impressió, la

recerca d’il·lustracions adequades i artístiques o la recuperació d’obres que es consideren perdudes o que fa molt temps que no s’editen són algunes de les raons que mouen aquest grup d’aficionats a la bibliofília. L’Associació, de caràcter limitat amb un numerus clausus de 150 socis —que ha estat ampliat recentment—, publica un volum anualment en la mesura en què és possible. No només els aficionats a la bibliofília poden formar part d’aquesta associació sinó també col·lectius i institucions com la Biblioteca de Catalunya o la Biblioteca del Congrés de Washington. Amor pels llibres. El membre de la junta de l’Associació Joan Matabosch vol deixar molt clar que l’Associació no té res a veure amb “una empresa editorial” ni la seva existència suposa una competència. “Els nostres objectius són molt diferents —explica—. Ens mou simplement l’amor pels llibres i la satisfacció que dona recuperar manuscrits oblidats o que un artista reconegut il·lustri el llibre. De fet, una de les coses que més estimula el bibliòfil és la recerca d’exemplars rars a les llibreries de vell. És una cosa fascinant.” A finals d’any l’Associació celebrarà el seu cinquantè aniversari amb diversos actes. Un dels projectes seria fer una exposició dels llibres publicats per l’entitat però de moment això encara està per concretar. A part de

l’aniversari, l’entitat té ja en marxa l’edició en facsímil dels poemes complets de l’autor del segle XVI Pere Serafí, que sempre ha estat més conegut com a pintor que com a poeta. El primer llibre que va publicar aquesta entitat el 1945 va ser El Capitàn Veneno, de Pedró Antonio de Alarcón. Entre d’altres llibres publicats per l’Associació hi ha la Crònica de cavallers catalans, de Francesc Tarafa, un dels exemplars més buscats sobretot pels heraldistes per la qualitat dels seus escuts; o la Màscara real, un conjunt d’onze gravats fets per festejar l’arribada de Carles III i la seva esposa a Barcelona, recuperats de nou a partir de les planxes originals del segle XVIII, entre d’altres. Verdaguer i 1992 L’Atlàntida, el poema de Jacint Verdaguer, es va editar l’any passat per commemorar el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica i està il·lustrat amb dotze aiguaforts i una xilografia a cada pàgina de l’artista Miquel Plana. Antoni Tàpies també va col·laborar el 1987 amb un aiguafort per a cadascun dels volums de XV Sonets de J.V. Foix, i Josep M. Subirachs, el 1991, amb una litografia per a una antologia poètica de Salvador Espriu sobre ocells.

Article:”Cinquanta anys de bibliofília” de Montse Frisach, Avui, 5 agost 1993.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“La Bibliografía, vastísimo ramo de la actividad humana, se cultivó siempre en los países de más alta civilización por hombres doctos. Nuestros antepasados, cuando aún no existía la imprenta, se cuidaban ya de registrar los manuscritos puestos en circulación. Los bibliotecarios de Alejandría hacían repertorios metódicos, y las noticias bibliográficas de los gramáticos del Imperio romano nos demuestran que esta ciencia no es nada nueva, precisamente por ser de absoluta necesidad para todos; pero aquellas tablas y catálogos eran imperfectos, entre otras razones, por faltar a la mayoría de los manuscritos las fechas y sus títulos fijos. El verdadero cultivo de la Bibliografía empieza, por consiguiente, con la invención del nobilísimo arte de la imprenta, base suprema de la conservación del pensamiento humano y a la cual se debe que la obra de los grandes hombres no haya quedado en las tinieblas.

Las biografías de los grandes escritores, que en todas partes y en todas épocas dejaron manuscritas sus ideas, y especialmente los Repertorios bibliográficos donde se registra su producción, son ayudas preciosas e indispensables para los hombres de estudio, los investigadores, los de práctica profesional, etc., etc., porque todos tienen necesidad de estar al corriente de los trabajos de sus predecesores y contemporáneos, tanto para encontrar un fundamento a las ideas que se sustentan, cuando las hay, como para demostrar la novedad, cuando no hay noticias de otras. Estas colecciones ahorran así el tiempo para el trabajo; por ellas sabemos, ya por deleite en la investigación o para adquirir la justa verdad, de cuántas maneras se ha vertido el pensamiento humano y si se ha expresado completamente o no; las variantes, los errores, las mutilaciones y condenas que sufrieron los textos. Al librero y al bibliotecario les son indispensables para resolver las consultas. En todas las Bibliotecas son necesarias porque nos muestran todas las direcciones del pensamiento y de sus actividades, permitiendo su consulta, sin tiranía ajena ni imposición extraña, seguir libremente el camino que estimamos mejor para el trabajo o la adquisición de la cultura. La Bibliografía, expresión fiel de la cultura, sazonado fruto de la investigación, aprecia por fechas y grados el movimiento intelectual de la humanidad y lo salva del olvido; con razón se la ha llamado el genio tutelar de los tesoros literarios amontonados desde el origen de la ciencia y llave del que escribe. Por carecer de nociones bibliográficas—dijo un maestro—es por lo que tantos hombres escriben sobre asuntos ya estudiados y mejor tratados por otros; por carencia de fuentes bibliográficas se repiten viejos errores. Las Bibliografías donde se registran los libros que contienen todas ideas que en el mundo han surgido son, por consecuencia, los libros más útiles, siendo además los más difíciles de hallar. Por esto son cada día tan buscadas y bien acogidas en todas partes las publicaciones bibliográficas, porque además de ser de verdadera utilidad, ofreciendo ancho camino para el estudio, son indicio evidente de la cultura y civilización de cada época y del país que las produce.

Del llibre de Francisco Beltrán: Biblioteca Bio-bibliográfica. Catálogo de una importante colección de libros y folletos españoles y extranjeros referentes a bibliografía, biografía , bibliología , bibliofilia , la imprenta y sus artes auxiliares, formada , catalogada y puesta en venta por Francisco Beltrán, librero –editor,… Ed. Librería Española y Extranjera, Madrid, 1927.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 813

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibres, Old books on 16/03/2024|

““En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquesta part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossen Jeroni Sebastià, Mossèn Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Mossèn Cinto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, el Marquès de Dou, el Marquès d’Alòs, i altres, sobressortint per la importància numèrica i qualitat de son aplec la del Dr. D. Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró qui pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuina de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les Cobles de la Verge de Montlleó“, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política, aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Deu guarde)) Rey de las Espanyas, etc.” (Es efereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió, contra Felip d’Anjou: Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un día interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sor tit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nostra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”.

La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions deis goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana.

Es hora de dir que En Batlle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran amb escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble.

En la secció “Els llibres nous”, escrita per R.: Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter.- Altés. Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

Catalunya Social, núm. 166, 4 de juliol de 1924.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“El amor por los libros se conoce como bibliofilia. Tomando la descripción de alguien que no nos cabe la duda de que sentía por ellos un amor sincero, María Moliner, nos fijamos en que esa afición puede estar motivada por cualquiera de sus méritos: de contenido, de forma o por su rareza.

Entre los bibliófilos hay coleccionistas en busca de incunables, ediciones príncipe, libros marcados por escudos de armas, por exlibris o por firmas; puede que también suspiren por un pergamino y rastreen en anticuarios y casas de subastas… Algunos se interesan por quiénes fueron los anteriores propietarios del ejemplar que ansían y muchos se especializan en un tema, una época o una geografía y convierten su pasión bibliófila en una tarea con mucho jugo para el saber histórico.

Fundación Lázaro Galdiano

Con lo que tienen de fetichistas y de grandes lectores van creando las bibliotecas con las que perfilan también sus biografías. Uno de los deseos de cualquier bibliófilo es que su biblioteca permanezca unida, así lo cuenta la página de la Fundación Lázaro Galdiano cuando describe la faceta de bibliófilo de José Lázaro Galdiano (Beire, Navarra, 1862–Madrid, 1947), empresario, editor y coleccionista de arte. La suya lo está, se encuentra junto a su museo, en Madrid, y guarda joyas como la Biblia Políglota o un manuscrito apógrafo de El Buscónde Quevedo.

En un artículo publicado en XLSemanal, Arturo Pérez-Reverte se describe como un viejo cazador de libros y cuenta algo que tiene mucho que ver con esta bibliofilia de la que hablamos: “[…] Sigo cazando [libros] rápido, apasionado, gozoso. Luego, en casa, vaciaré la bolsa del botín para situar cada uno en el lugar y la compañía que le corresponde. Como esos cuatro de Graham Greene que acabo de comprar por diez euros aunque ya los tengo en otras ediciones, sólo porque el ex libris que llevan pegado hace pensar que su propietaria –una mujer tal vez ya muerta– fuese quien fuera, sonreiría consolada si me viese rescatarlos.

Article:” Bibliofilia, bibliopatía, bibliofobia… ¿ Qué son?”.

Filias, fobias, pasiones y dolencias en torno al libro… y a través del libro.

27 de abril de 2021

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 801

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2023|

“Vos que sou un verdader diletant dels ex-libris i model col·leccionista al ensems un amant que viviu per aquest diminut art cultural vos doldreu com jo mateix, que després d’un bell renaixement a Catalunya, avui estigui casi amb absolut en oblid. Però mai és tard si el cor és jove i pel nou vingut en tot cas serveixi aquest modest treball dedicat al novell ex-librístic. Procurarem explicar la manera més simplificada, per èsser col·leccionista d’ex-libris i a la vegada la sencillesa en col·leccionar-los, inútil dir que precisa per la garantia de bons canvis, possessionar-se d’un o varis ex-libris excel·lents, a ser possible un aiguafort, un boix o un bonic dibuix a la ploma per a clixé a una o varies tintes, advertint que nosaltres som els primers en reconèixer que tota persona hauria de tenir un sol ex-libris personal, amb la terma que tothom, científic o amateur que posseeixi un nombrós cos de biblioteca referent a diverses matèries, història, música, sport, folk-lore, art, filosofia etz., dins d’aquesta diversitat de matèries cap, molt bé el seu ex-libris especialitzat per a aplicar als seus llibres corresponents.

Tenint en compte que l’ex-libris ha sigut creat per posar-se en la coberta interior del llibre com a resguard del mateix i acreditar llur possessor, com aixís també el «super libros” el qual es grava al ferro, per a aplicar-lo sobre la coberta del llibre glosant l’ensenya senyorial i ademés perquè el creiem necessari a tota persona culta i possessora de llibres. Ja la tradició anglesa, els quals, no se separen del ex-libris personal, però aquest ex-libris és digne,de disputar-se qualsevol altre, per la seva valor artística i alhora personal, com a únic.

Per això ens trobem que a pesar, de tenir nosaltres varis ex-libris, quan fent el canvi amb els anglesos, ells sols admeten generalment un i personal si té la valor que ells creuen per a llur canvi, a pesar de la seva singularitat cal reconèixe’ls també com a possessors de les millors col·leccions d’ex-libris i única al mon, la del Museum Britànic de Londres. Per altre part vingué Alemanya precursora del ex-libris i per la potencialitat productora dels seus dibuixants, obtà el criteri oposat creant a la vegada l’ex-libris com expresió viva de propagació del seu diminut i brillant art, assolint l’ al·lucinació dels principals

col·leccionistes catalans del actual i agònic ressorgiment, en detriment dels nostres excel·lents artistes. No pensarieu aixis vos quant entràreu al moviment ex-librístic, escribint-me perquè els vostres ex-libris per a canvis, els gravaren i dibuixaren A. Riquer, J. Triadó, i J. Renart els quals tingueren l’acert de crear uns ex-libris tan bells, que mercès a ells teniu vos una joiosa i preuada col·lecció d’ex-libris. L’actual particularització dels ex-libris alemanys crec que ha portat cert aislament de les demés nacions al col·leccionisme pròdig d’abans la guerra. L’imposició entre els més importants col·leccionistes del centre d’Europa sols en admetre el canvi contra un mateix ex-libris d’un artista alemany i treient tota valor als excel·lents i rars aiguaforts de Riquer, Triadó, Garcia Falgàs i Borrell, ha portat aquest estat d’atuïment que existeix entre els col·leccionistes mundials pel menyspreu dels seus ex-libris i artistes, com ha passat entre nosaltres. L’ex-librisme nasqué com fa reconeixement de persones doctes i estímul en la evolució del art de les nacions, i com a tal serà la nostra perseveració, totes les nostres forces deuen concentrar-se al entorn dels nostres artistes i avantposar-los contra els estrangers i amb l’art nostre devent reconquerir aquella admiració d’antany pels nostres ex-libris; creats pels millors artistes de casa nostra. Digueu-me quina valor té una col·lecció d’ex-libris alemanys, sobre una col·lecció d’ex-libris personals creats pels diversos artistes que en cada país s’han especialitzat per aquest diví art?

En bona llei que tot col·leccionista senti un estímul pels seus dibuixants i atessori en primer lloc susdits ex-libris però és més joiós encara, com avui em passa quan fullejo la meva col·lecció rica per la varietat d’artistes i nacions. Doncs si, novell amateur, no deveu defallir; ans al contrari entreu entre nosaltres i amb un formós ex-libris al dibuix ploma o al boix o al aiguafort segons les vostres aficions; vol dir, que per ésser col·leccionista s’ha de tenir varis ex-libris? de cap manera, basta sols un; però encertat, sigui al aiguafort, boix o dibuix a una o varies tintes, tenim un excel·lent estol d’artistes coneixedors i especialitzats amb els diversos procediments per crear l’ex-libris, cal només demanar al artista que vos desenrotlli la vostra afició o estament a que es pertany. Ja que tenir en compte que té més valor una col·lecció de 1000 ex-libris personals i únics que 5000 ex-libris imaginaris que relativament tindran la valor artística si es vol i de quantitat per la col·lecció però nula en valor personal, aixís ho reconegué D. Josep Monsalvatge possessor d’una col·lecció de 1700 ex-libris variats, davant l’especialitzada col·lecció del culte bibliòfil D. Pau de Rubinat, reconeixent-lo com príncep dels col·leccionistes espanyols, per la vàlua que atessora amb ex-libris antics i moderns, la seva preuada col·lecció de 8000 ex-libris, la major part originaris, innumerables heràldics ibèrics avui únics, per ser la major part introvables. Per altra part tenim el col·leccionista Frederic Miracle capdevanter dels col·leccionistes moderns, el qual posseeix pel canvi, uns 60 ex-libris personals, dels millors artistes ibèrics i estrangers, acompanyat d’una força de voluntat envejable; desde 1902 al 1925 ha adquirit uns 20000 ex-libris diferents, qual col·lecció és un bell monument del art ex-librístic modern. Tornant als nostres principis i una vegada possessionats d’un a varis excel·lents ex-libris per al canvi, farem avinent a tot neòfit col·leccionista de no deixar-se tentar per l’afany d’un ex-libris més; es dir l’aiguafort no tirar-lo en clixé per aprofitar el mateix gravat o un clixé passar-lo al aiguafort, doncs després de perjudicar-se com a col·leccionista és també en detriment del artista.

Tenim ja l’ex-libris per a llurs canvis, aleshores cal visitar qualsevol col·leccionista i tot seguit nosaltres dariem grans facilitats, proporcionant les llistes i adresses de col·leccionistes estrangers i espanyols que ens venen adjunt amb els nostres canvis. Veus-aquí la manera fàcil d’ésser aficionat als ex-libris. Entusiasme avans que tot, no defallir ni un moment. Suscriure’s alguna revista estrangera d’Ex-libris i en les llistes de col·leccionistes avans citades, proporcionar-se un timbre de goma o paperetes impreses amb llur direcció i descripció dels ex-libris o ex-libris per el canvi; una circular anunciant diversos ex-libris de propietat i la solicitut del canvi descrit, amb diversos idiomes i quant es té la circular i paperetes de canvi, es posen adjunt l’ex-libris dins un sobre amb l’adressa al cantell impresa, del possessor; per si no es trova al destinatari, ve el retorn i correu seguit; és prudent com un imprés, posar dins del sobre, un paper dur per resguardar l’ex-libris i perquè arribi en bon estat a llur destí, no sobra mai que el sobre porti imprés (es suplica la devolució de no trobar el destinatari) és freqiient a l’extranger trovar-se algún carter, col·l eccionista d’esport. Ja confiat pot tirar-se el sobre a impresos de correus que ells com coloms missatgers faran lloc al nou destí. Uns dies de frisances, temors i després el sobresalt, quant el carter truca a la porta moment emocionant, el primer ex-libris de qui será? aquí ja l’incógnita que vos la descobriré jo si teniu la bondat de remetre’m el vostre primer envío, espontániament a correu seguit, com tot amic del ex-libris.

Article: “ Al meu amic Huc Sanner” per B. SIGALÉS, a Marinada del 17 d’abril de 1925. ( imatges d’exlibris de l’article)(text de l’article en català pre-Pompeu).

Read Full Post »

El plaer de mirar llibres ( i llegir-los)

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres, Old books on 07/12/2023|

Hi ha llibres que no cal llegir-los per passar una bona estona, per exemple la Bíblia de Gutenberg (ca.1454-55),

la Hypnerotomachia Pholiphili de Francesco Colonna (Manuzio, 1499) ,

Der Edelstein d’Ulrich Boner, imprès per Albert Pfister (Bamberg, 1461), considerada la primera obra impresa amb moltes il·lustracions,

The Birds of America de John James Audubon (1827-1839),

Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas (1911-1920), dos volums,segon volum a: https://archive.org/details/bibliofiliarecul02miquuoft/mode/2up ,

The Works of Geoffrey Chaucer de William M. Morris (Kelmscott Press, 1896),

i molts i molts altres llibres ( també molts exlibris).

Però avui m’agradaria fer lloança de dos llibres més o menys actuals, es tracta de Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester (Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977).

i Barcelona. Art i Aventura del Llibre. La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet(Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002).

I dic això perquè els tinc davant meu i no paro de gaudir ni un moment, pàgina rere pàgina, vaig llegint unes poques coses i mirant meravellat les moltes il·lustracions que ambdós llibres tenen, és un no parar.

Anys enrere quan els vaig llegir vaig aprendre un munt de coses sobre el món del llibre, i ara els torno a mirar i remirar perquè val la pena passar una bona estona sense gens d’esforç, només el d’anar passant pàgines.

I avui estic amb aquests dos llibres, però n’hi ha un munt d’iguals, tant o més interessants per passar llargues estones gaudint d’ells d’una manera senzilla. Podria escriure una llista, però segurament seria molt curta perquè llibres per posar n’hi ha a dojo.

I si us agrada el Modernisme literari hi podeu afegir un altre llibre: El llibre català en temps del Modernisme d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Consorci de Patrimoni de Sitges/Viena edicions, Barcelona, 2020. És el catàleg de l’exposició produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges i presentada al Museu Maricel. Són 233 pàgines que no es poden deixar de veure i de llegir i com els dos llibres anomenats més amunt és una joia amb 144 il·lustracions de l’exposició i un munt d’imatges més per passar una bona estona només mirant.

El paper, la tipografia, les fotografies, els anuncis, les cobertes d’altres llibres i moltes coses més són per passar una bona estona encara que només sigui passant pàgines i admirant el que hi ha imprès.

Fins i tot hi ha llibres en els quals els anuncis ja fan passar una bona estona, com per exemple Revista Gráfica 1900. A Gutenberg en el Quint Centenari de DD.AA., Institut Català de les Arts del Llibre-Tipografía La Académica- Enquadernació Vda. Miquel y Rius; Barcelona,1900.

I també hi ha Cobertes i Cartells dignes de fer-los una ullada.

Les revistes es poden incloure aquí, per exemple:

L’únic problema (o un dels més greus) respecte al món dels llibres és que no tenim temps suficient per mirar-los i encara menys per llegir-los, però cal que busquem més temps sigui com sigui, val molt la pena. Si cregués que hi ha cel només desitjaria que tingués una biblioteca infinita o quasi.

Hi ha altres coses per gaudir de la vida, si, però aquesta, llegir, mirar, remenar i buscar llibres crec que és una de les millors.

Llibres amb el tall davanter pintat

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 791

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 24/10/2023|

“ La 40 Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern obre avui les portes al passeig de Gràcia de Barcelona, per oferir, com cada any, la més variada oferta des de llibres de bibliòfil i col·leccionista, restes d’edicions i oportunitats. En aquesta edició s’apleguen un total de 47 llibreters de vell, procedents de Catalunya, el PaísValencià, Madrid, Bilbao i Granada. El Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, organitzador de la mostra, es mostra satisfet per la continuïtat del certamen, segons explica el seu president, Josep Maria Pi i Caparrós.

Llibreria García Prieto de Madrid

El 40 aniversari de la Fira, que se celebra ininterrompudament a Barcelona des de 1952, se celebrarà mitjançant l’edició d’un llibre commemoratiu, que reflectirà l’ambient històric i social de les diferents fires, sempre emmarcades en les dates de les Festes de la Mercè. Un dels factors que va marcar la presència ciutadana de la fira al llarg dels anys, també explicat al llibre, és el pregó, del qual es va encarregar Salvador Espriu l’any 1977 per celebrar el 25 aniversari de la mostra. El llibre, redactat pel periodista Josep Maria Cadena, porta per títol Quaranta anys de la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió, i se’n farà una edició limitada en format de luxe.

El volum inclourà també la reproducció de tots els cartells de les diferents edicions de les fires, que han anat a càrrec d’artistes de tant de renom com Tàpies, Tharrats, Cuixart, Hernández Pijoan, Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Pruna, Curós, Clavé, Todó, Bussom, Mundó i Ortuño, entre altres. A més, al llibre també hi haurà una sèrie de dibuixos a la ploma de Simó Bussom, que retraten els llibreters i personatges de les edicions més recents.

Però si el llibre és un dels projectes que el Gremi de Llibreters de Vell ha pogut materialitzar aquest any per celebrar els 40 anys de Fira, hi ha un altre projecte, que el gremi acarona fa temps, que no s’ha pogut fer realitat a causa, en gran part, dels nombrosos canvis urbanístics que està experimentant la ciutat de cara als pròxims Jocs Olímpics: la instal·lació d’un monument dedicat al llibre, la ubicació del qual està prevista a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. El monument representa tres joves aixecant una sèrie de llibres amb les mans, i el gremi confia a poder-ho instal·lar abans del pròxim any.

El cartell anunciador d’aquesta edició ha estat dissenyat per Xavier Mariscal, que ha creat un dibuix senzill, basat únicament en les lletres que formen el lema de la fira, en els típics traços de Mariscal.

Quaranta anys després de la primera edició de la mostra, en la qual van participar 20 llibreters, al passeig de Gràcia s’apleguen 47 expositors, sis dels quals hi han participat des de la primera vegada: Millà, Balaguer, Torradas, Vila-Muntades, Massagosa —que presidia llavors el Gremi i va fundar la Fira—, i el mateix Pi i Caparrós.

Lluís Millà

Com a les edicions anteriors, el Gremi ha intentat que a la mostra hi hagi un equilibri entre els llibres de vell —edicions de bibliòfil i de col·leccionista, llibres exhaurits i antics— i els llibres d’oferta, com restes d’edicions o llibres de segona mà. Actualment, el Gremi, que té uns 100 associats, té en la Fira un dels moments més propicis per al contacte entre el sector.

De tota manera, l’esperit de la Fira ha variat substancialment des del seu naixement. Com explica Josep Maria Pi i Caparrós, abans hi pesava més el client especialitzat, que buscava aquella raresa bibliogràfica en concret i que era visitant assidu del seu llibreter. Ara, hi ha menys clients aficionats a una temàtica concreta, però hi ha més clients en general que busquen l’atractiu de les passejades per la fira a la recerca de la curiositat o l’oportunitat. Segons el president del gremi, “el misteri d’aquest tipus de fira és que no pots saber amb exactitud amb què et trobaras. Pots anar per comprar-hi un llibre en concret i sortir amb qualsevol cosa que no hi tingui cap relació”.

Article: “La Fira del Llibre d’Ocasió celebra el seu 40 aniversari amb un volum commemoratiu”de Carme Giró, en el diari Avui del dia 20 de setembre de l’any 1991.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“El verdadero bibliófilo es un ser pacífico y amable, de expresión dulce y ademán gentil. El trato con los libros preciosos ha hecho su mano suave y delicada – suavidad mariposeante, delicadeza de caricia fugaz – y ha dado a toda su persona una reposada apariencia de atención afectuosa. pero en las entrañas del buen bibliófilo dormita siempre un genio irritable, que despierta ferozmente cuando los mercaderes entran en su templo. Toda herejía con los instrumentos de su culto lo saca de quicio, y es justo que así sea. Sólo que a veces motiva su acrimonia un sentimiento menos definido y disculpable.

Un bibliófilo de verdad visitóme anoche. Llegó irritadísimo, y antes de saludarme tendióme un papelillo rectangular. Era un ex libris, ingeniosamente concebido, ágilmente ejecutado, esmeradamente impreso. Mientras yo lo observaba, mi visitante estalló como un petardo.

– ¿ Sabe usted de quién es eso? ¡Ira de Dios ! Si ya no hay vergüenza. Y pensar que el código penal no tiene un articulillo que lo prohiba… Pues, señor mío, es un ex libris, firmado por uno de los más famosos dibujantes de la hora presente, pertenece a un ganadero multimillonario y analfabeto. ¿ No es para tirarse a un pozo de cabeza? El buen señor posee uno de los mejores palacios de la ciudad; posee una soberbia galería de cuadros, que no ha elegido él, naturalmente… ¡ si no sabría diferenciar un garabato mío de un Rembrandt !… Posee una biblioteca con incunables y misales antiguos, y Elzevires y todo lo que usted piense, comprados en sumas fantásticas por sus comisionistas en Europa… Alguien le sopló la necesidad de un ex libris. Y ahí lo ve usted. Un ex libris digno de un sabio entre los sabios.

Sonreí con disimulo, y como estaba de buen humor, argüí lo siguiente:

– Su indignación no es nueva, amigo mío. Si no recuerdo mal, leí alguna vez, no sé dónde, probablemente en Luciano, una diatriba contra los ignorantes ricos que poseen grandes bibliotecas. Pero seamos lógicos. Si los millonarios legos no protegiesen a los artistas, el arte decaería. los que comprenden y aman un cuadro son, generalmente, pobres, y no pueden adquirirlo para llevárselo a su casa y adorarlo a solas. Por lo demás, siempre queda la esperanza de que, al morir, el propietario de una pinacoteca notable la ceda al municipio para enriquecer los museos comunales. lo mismo pasa con los libros. Cuando se realiza una subasta de manuscritos iluminados, de ejemplares rarísimos o espléndidos, aquí y en todo el mundo, el bibliófilo, si no es hombre de fortuna, suele quedar vencido y humillado por el dinero de un opulento ignorante y vanidoso. Pero no me dirá usted que nos saca el pan de la boca… Felizmente, los libros destinados a leerse, los libros de ciencia, de arte, de literatura, de todos los autores, están al alcance de todos los bolsillos. Son las piezas de museo las que cuestan un disparate… Pues conformémonos con admirarlas en los museos. ¿ No entran, en altas dosis, en ese deseo de poserlas, la vanidad, el amor propio, el egoísmo? Y aprobamos la protección que el acaudalado, sea quien fuere, dispensa a los anticuarios, a los artistas, a los impresores, e, indirectamente, al pensamiento creador.

– Convenido – aceptó mi visitante, demasiado ofuscado para discutir aquello. E insistió – : Pero ese ex libris…

– Este ex-libris – le interrumpí, sin dejarlo respirar – es el sello que el propietario pondrà a sus libros, con el mismo derecho que le asiste para poner su marca a los animales de su estancia y su monograma en la portezuela de sus carruajes, en su vajilla y en sus pañuelos. ¿ Vanidad de vanidades? Pues a todos, bibliófilos o no, les sienta bien esa divisa.”

I.- “De los ex libris y la vanidad”, pàgines extretes del llibre “El encantamiento de las sombras”, de Rafael Alberto Arrieta, publicat per Emecé Editores, Buenos Aires, 1946. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Older Posts »

	biblioaprenent en Guardes del llibres, “En…
	blogdefonsantic en Guardes del llibres, “En…
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	SWIFT BOOKS en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …
	Javier Swift en Frases sobre Bibliofília …
	Portal de notícies en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	biblioaprenent en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …
	javiswift en Frases sobre Bibliofília …

Vull aprendre tot el que pugui sobre llibres en general i sobre Bibliofília en particular

Archive for the ‘Ex libris’ Category

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Biblioteca de Babel de Borges

Impremta a l’Encyclopedie

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Fundación Lázaro Galdiano

Llibres amb el tall davanter pintat

biblioaprenent

Categories

Mapa de Llibreries de vell de Catalunya

aaaAAA Ampliació Mapa Llibreries de Vell a Catalunya

Anar mirant

Arts del Llibre

Bibliollocs

Bibliologia

Biblioteques

Digital

Ex-libris i Efímers

Llibreries

Llocs interessants

Museus

vvvVVV Ampliació Llibreries de Vell d'Alacant, Castelló, Mallorca i València.

xxxXXX Ampliació Mapa Librerías de Viejo en Madrid

Mapa de Librerías de Viejo en Madrid y alrededores.

Mapa de Librerías de viejo en Andalucía y Extremadura

Liburutegi antiquarianen mapa Euskal Herria / Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria.

Mapa de Librerías de viejo en Aragón.

Mapa de Librerías de libros antigos en Galicia.

Mapa de Librerías de viejo en Asturias y Cantabria.

Mapa de Librerías de viejo de Castilla – La Mancha y Murcia

Librerías de viejo en Castilla – León y en La Rioja

Mapa de Librerías de viejo en Canarias.

Arxius

Traductor

Cercador

Comentaris

llibrera japonesa gravat de Torii Kiyonobu (1664-1729)

Etiquetes