“Continuant una tradició associativa nascuda fa dos-cents anys a Anglaterra i a França, la bibliofília catalana ha tingut noms destacats com Marià Aguiló, Miquel i Planas, els no oblidables Joan Oliva, Eduard Toda i Pau Font de Rubinat, o Josep Porter, entre d’altres. Han presidit l’ABB: A. Macaya (1944-50), R. de Dalmases (1950-74), A. d’Oriola-Cortada (1974-80), F. Travé (1980-82), Martí de Riquer (1982-89), J.I. Montobbio (1988-1993), E. de Balle (1993-97), Jordi Estruga (1997-2017) i Pau Salvat.
El llibre de bibliòfil, numerat i signat, és un llibre de preu. Però per al bibliòfil –en el sentit més exclusiu de la paraula– el que té més valor en un llibre són la qualitat tipogràfica i del paper, la maquetació i el relligat, l’harmonia de disseny i impressió, la bona interrelació entre el text i les il·lustracions.
La bibliofília confirma que el llibre es manté en el centre de l’evolució de la humanitat cap a cada vegada més alts nivells de civilització. Que la cultura encara té com a epicentre el Llibre és una realitat que posa de manifest la mateixa existència de la bibliofília. I també, naturalment, la biblioclàstia, el seu revers destructor.
En aquesta època transicional –posthumanista?– que George Steiner ha anomenat “l’Epíleg”, quin paper té o pot tenir encara l’amor al llibre? Al llibre no només com a mitjà de comunicació d’experiències i coneixements sinó també com a objecte de culte en què l’atribució de bellesa a la veritat continuï tenint un sentit.
En aquest temps en què les noves tecnologies reductores de mà d’obra i del fet artesà tendeixen a desmaterialitzar també l’edició, la bibliofília –l’estima pel llibre com a obra d’art– encara realça la consistència del suport d’un text que ha passat del pensament, de la parla o de l’escrit, a l’imprès.
La bibliofília –com la bibliomania– té un llarg passat. I, encara que sigui cosa de pocs, també un bon futur. El llibre de qualitat –mentre duri l’amor a l’obra ben feta– no morirà.
“Bibliòfils Club 2019”, article d’Oriol Pi de Cabanyes, La Vanguardia , setembre 2019.
“El dia 28 de març d 1895, una multitud omple el passeig de Sant Joan. Se celebrava la cessió a la ciutat de la que seria la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús. Els balcons estaven engalanats i plens de gent i, a peu pla, encara hi havia més gent, que celebrava la donació de la biblioteca al poble de Barcelona. Si la pràctica de la lectura havia estat confinada als espais privats de les classes benestants o a les biblioteques professionals i d’organismes de govern, amb accés restringit, ara hi havia una biblioteca pública a la ciutat, d’accés lliure per a tothom que volgués anar-hi.
Per la indumentària de les persones que apareixen a la imatge reproduïda a L’Esquella de la Torratxa el dia 29 de març de 1895, la celebració va convocar homes, dones i criatures de les classes populars. Una manifestació pública per celebrar l’obertura d’una biblioteca. Una imatge insòlita a la Barcelona de l’època.
La biblioteca estava instal·lada a la casa on havia viscutRossend Arús i, seguint les seves disposicions testamentàries, casa i llibres van passar a ser propietat de Valentí Almirall i d’Anton Farnés, pas previ per cedir-ho tot al poble de Barcelona, un cop s’haguèssin enllestit les obres per condicionar-la com a biblioteca pública. A la biblioteca pública Arús, “no’s pot negar l’entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni classe; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allà’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”. La cessió, seguint les disposicions testamentàries de Rossend Arús, es va fer a la ciutat, no a l’Ajuntament, “entenguis bé que cedir la casa al poble, no vol dir donarla al Ajuntament”, explicava L’Esquella de la Torratxa (1)del 22 de març de 1895 ( pàg,178-179). El benefactor va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat i, en previsió que els temps futurs no fossin favorables, establia; “Y si un dia la reacció, prenent un d’aquells aspectes de ferocitat que li son propis […] es donaria per anul·lada i rescindida la donació”. Experiències de governs polítics anteriors el feien ser previsor. Avui dia, la biblioteca continua oberta, a pesar d’alguns avatars, avatars del tipus que ja preveia Rossend Arús. La biblioteca conserva l’entorn i el fons bibliogràfic, que es va anar ampliant a partir de la biblioteca primigènia. Actualment, està especialitzada en llibres, revistes i fulletons del segle XIX i del principi del segle XX que conformen un fons únic i excepcional pel que fa a moviments socials. A les parets de la biblioteca hi podem llegir una de les frases del fundador: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.
Al capdamunt del passeig de Sant Joan, al barri de Gràcia, quan encara era independent, un nucli de dones va fundar, amb la confiança plena en la capacitat emancipadora de la cultura, l’associació la Sociedad Autónoma de Mujeres, un organització de dones de condició social diversa d’ideologia vinculada al lliure pensament i amb uns objectius principals: el feminisme i l’educació. El 1889, Ángeles López de Ayala va fundar la societat a la qual s’hi va afegir Amalia Domingo Soler, i quan es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina, també hi va participar Teresa Claramunt, treballadora del tèxtil. Des de la societat, van impulsar múltiples activitats culturals i van mantenir una escola laica per a criatures i una altra per adults. També van crear una biblioteca, una companyia de teatre i un orfeó.
Creadora d’opinió, el 1896Ángeles López de Ayala va fundar el setmanari El Progreso, i anys més tard, el 1906, El Gladiador. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia; i El Libertador, Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento el 1910; tots ells es conserven a la Biblioteca Arús.”
A Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 36-38.
1.-El 7 de gener de 1910 passà de La Esquella de la Torratxa a dir-se L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“DonAntoni Brusi, verdaderamente el gran impresor catalán de principios del siglo XIX, fundó en 1819 una reconocida fundición de caracteres de imprenta. El material fue vendido más tarde a Antonio López Vidal, que creó su fundición en 1845, y rápidamente hizo de ella una de las más importantes de España. Luego pasó, en 1885, a Daniel Domènech y, bajo el nombre de Sucesores de Antonio López, fue la segunda y última fundición industrial en Cataluña durante la época del Modernismo.
La casa Gorchs, antigua librería que se especializó en la fabricación y venta de material de imprenta, fundió en 1888 un solo caràcter, la bastarda espanyola. (Se asoció después con la fundición alemana Huch, bajo el nombre de “Fundición nacional”, pero la empresa desaparició antes de fin de siglo. También importava a España el material de imprenta francès, de las màquines Alauzet.
El material de imprenta en Cataluña hacia 1900 era sin embargo, principalmente alemán. La casa Neufville representaba en España a los fabricantes alemanes de máquinas tipográficas, y para los procedimientos fotomecánicos de reproducción: Koenig & Bauer, A, Hogenforst, Brehmer, K. Krause y C. Mansfeld. Otro importador alemán establecido en Barcelona, Pundsack, representaba a los constructores de máquinas de imprenta August Fomm de Leipzig, Vereinigte Maschinen–Fabrik de Augsburg y Maschinen-Baugesellschaft de Nurenberg, además de las prensas para el fotograbado de C. L. Lasch & Cía., de Leipzig. Este mismo Pundsack era el importante representante de la importante fundición tipogràfica Genzsch & Heyse de Hamburgo. La fundición Rey, Bosch & Cía., de Madrid, importaba las máquinas Worms.
El único constructor de máquinas de imprenta establecido en España, en Barcelona, era la Sociedad Steinhausen Otto & Cía. Poseía también una modesta sección de fundición.
En 1899, construyó la primera máquina rotativa en España, para la imprenta de José Ortega, de Valencia, máquina que podia imprimir 64.000 hojas de tamaño folio por hora. En el mismo año fue construïda la primera máquina litográfica para la casa Labielle. En 1900, la casa Steinhausen fabricó máquinas rotativas para la impresión del papel de seda en hojas, que podían tirar 2.400 hojas por hora y también otra de entintado cilíndrico de grandes dimensiones. En 1901, se fabricó la primera rotativa española para la impresión de periódicos, destinada a la imprenta de Vidal Hnos.
La mecanización no podia estar ausente de la confección de libros de contabilidad, y el tiralíneas dejó paso a la máquina. En 1900, Enric Domènech i Montaner realizó una máquina de tirar líneas que tuvo mucho éxito.
Las imprentas que intentaron restablecer las artes del libro y que dieron a su producción carácter artístico y “modernista”, fueron las de Fidel Giró, de Luis Tasso, de Jepus, de Riera y Sans, de Tobella y Costa, la Sociedad Henrich & Cía., y sobre todo La Académica de los Asociados Borràs y Mestres, las dos imprentas de libros de bibliófilos, las dos artesanas, instaladas lejos de Barcelona, en poblaciones tranquilas, una, la de Octavi Viader, en Sant Feliu de Guíxols, y la otra, la de los Oliva, en Vilanova i la Geltrú”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelonad’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.6.
“Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886, va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol. Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía. La companyia, situada entre els carrers de Còrsega, Llúria i la Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.
Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era a Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats; una, s’expandiria pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel al mar fins arribar a Gràcia.
Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.
A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via gràfica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de lÀngel i troba continuïtat al carrer d’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).
En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien el llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, em canvi, la de l’impressor i la del llibreter.
Com a pas previ a dibuixar el pla de l’Exixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre. Per mitjà de la seva Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat – entre 84 i 64 rals a la setmana – que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupaven de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, mones n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.
Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé, n’hi havia que dirigien impremtes, ja fos a títol personal o en la seva condició de vídues.
Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona ex novo , el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna”.
Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p.16-19.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El grupo papelero más importante de Cataluña era el de la Cuenca de l’Anoia. Ya en el siglo XVII se contaban 42 molinos. Las condiciones geográficas eran incomparables. La presencia del relieve calcáreo en las cordilleras del Norte del Penedès ofrecía, gracias a fenómenos cársticos, emergències vauclusianes importantes de agua pura, como la del estanque de la Font de la Reina de Capellades o les Deus de Sant Quintí de Mediona. Además, este centro productor no estaba muy lejos de Barcelona, y se hallaba en elm camino real que, desde la Ciudad condal, iba a Lérida y al centro.
Los principales centros de este grupo son Gelida y Capellades, y también podemos citar Sant Pere de Riudebitlles y Terrassola i Lavit. En Gelida estaban los Guarro, establecidos allí desde 1777, y una fàbrica más moderna, que cuidava la calidad, “La Gelidense”.
Casa Guarro a Gelida
La casa Guarro es de las más antigues de Cataluña. Carlos III otorgó privilegios en 1773 a los hermanos Francisco y Pedro Guarro, de Pobla de Claramunt, lo que hace suponer que sus manufactures de papel de hilo eran ya acreditades y renombradas. Los Guarro continuaban fabricando el hermoso papel de hilo de lino “català” però también habían modernizado su fàbrica de Gelida, donde producían 2.000 kg diarios de papel mecánico. Sus máquinas de vapor, junto con las turbinas hidráulicas, desarrollaban 150 caballos de fuerza, necesarios para el funcionamiento de las tres tinas.
En Capellades, los molinos más antigues eran los de los Romaní. Joan Romaní fundó la primera fàbrica de papel en Capellades en 1620. Su descendiente y sucesor, Don R. Romaní, introdujo las màquines de hierro para la fabricación semimecánica del papel de lino. Los otros principales productores de papel de calidad de Capellades, donde hos se halla un interesante museu del papel, eran los Munné y Vilaseca, S.A.
Este grupo producía principalment papel de hilo, de fabricación semimecánica., o a veces hecho a mano en las casas más antiguas, algunes de las cuales, como la de los Guarro, continuaron la producción de papel a mano hasta el año 1936.
A pesar de su decadència con relación a los comienzos del siglo XIX, la industria papelera catalana, una de las más antiguas fuentes de riqueza del país, habían sabido, gracias a una concentración industrial debida a su modernización, adaptarse a las exigencias del mercado internacional. Seguía siendo el principal proveïdor no solo de toda la península Ibérica, Portugal incluido, sinó también del enorme mercado constituido por la América latina. Todavía hoy, en la Argentina, es conocido con el nombre de Romaní un papel especial – papel de barba – para los documentos oficiales”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.2-4. (imatges del Museu-Molí Paperer de Capellades. la imatge de la casa Guarro a Gelida està a enciclopèdia.cat)
Des dels seus inicis, la funció principal de les enquadernacions era la d’unificar o relligar diverses parts separades contingudes en quadernets, fascicles, capítols… i finalment protegir-ho amb unes tapes.
Al llarg de la història les tècniques i els estils han anat variant molt. Des de les primeres cobertes amb pergamí, que salvaven el cos del llibre, fins a treballs de gran elaboració amb pell, fusta o altres materials. Tot plegat ha donat als llibres valors incalculables.
L’evolució de l’enquadernació en la producció de llibres i els seus diversos estils artístics són un reflex dels esmentats canvis, ben diferents segons les èpoques i les zones geogràfiques.
El seu estudi esdevé un recurs inevitable per a poder contextualitzar les obres i la història bibliogràfica que duen impregnada. L’enquadernació, original o restaurada, ens oferirà pistes sobre els seus usos, valor i procedència.
Amb aquesta exposició de La Perla encetem un mostrari sobre enquadernacions. Comencem pels aspectes fonamentals i ens anirem introduint en els estils i les característiques de cada època.
Parts del llibre especials en l’enquadernació
Elements que influiran en l’enquadernació d’un llibre:
– El MATERIAL del cos del llibre. En el transcurs de la història del llibre s’han utilitzat principalment tres tipus de suport: El PAPIR, el PERGAMÍ i el PAPER.
– La COSTURA. És la tècnica amb la qual s’unien els quaderns o fulls del llibre i que, un cop cosits, conformaven el LLOM, un dels elements més importants.
-Els NERVIS. Són el suport perpendicular al llom i tenien la funció de reforçar la costura. Alhora hi afegien un element estètic. Els nervis solien ser simples o dobles i el seu nombre depenia de les dimensions de cada llibre.
Els TALLS. Són les parts del llibre que queden visibles. Hi ha el davanter, el superior i l’inferior. Podien ser plans o arrodonits i, segons el tipus de llibre, també es podien decorar.
Les tècniques decoratives dels talls foren diverses, tant es feien estampats policromats com daurats o, fins i tot, cisellats, que oferien un efecte de relleu. L’ús del daurat o encerat d’aquestes parts del llibre també es feia servir per tal de protegir els llibres de la pols o la brutícia.
Igualment, també era habitual decorar el tall davanter amb la informació de l’autor i del títol, que a més servia per localitzar els llibres un cop col·locats a les prestatgeries.
Les CAPÇADES. Són les dues parts extremes del llom del llibre. Tot i que actualment poden tenir una funció estètica, antigament servien per a reforçar el cosit dels llibres. Els materials emprats eren diversos: roba, cordill, pell…
– El REFORÇ DEL LLOM. Era una pràctica molt habitual. Tant per a les parts extremes com a les centrals, entre els diferents nervis o envoltant tot el llom. En molts llibres s’observen retalls de pergamí, manuscrits o impresos, que fan de reforç al llom. Altrament descobrim pàgines mutilades on les zones de pergamí no escrites eren retallades per a usos de restauració.
Principals materials emprats per a fer cobertes:
– La PELL o el CUIR. Són materials que tradicionalment ja s’usaven per als antics còdexs. La pell adobada donava flexibilitat i alhora oferia una bona protecció. Les pells més utilitzades i valorades per a les cobertes dels llibres eren les de vaca, ovella, cabra o porc.
-El PERGAMÍ. També és pell però té un procés diferent al de l’adobat. El resultat final dóna un material més rígid i molt més resistent. Sol tenir un color groguenc.
– El TEIXIT. S’utilitzava especialment en edicions de luxe: vellut, domàs, setí, etc.
-El PAPER. Dit suport no només s’utilitzava per al cos del llibre sinó també per a les cobertes, especialment a partir de la invenció de la impremta. També es feia ús del CARTRÓ o de la FUSTA.
– MATERIAL SINTÈTIC. Utilitzat més modernament. Permet l’ús de materials més resistents i econòmics. En algunes ocasions s’utilitzen per a fer imitacions de pell o pergamí.
LES PROTECCIONS. L’ús de les proteccions metàl·liques fou habitual en els llibres antics. Tot i que tenien elements decoratius la funció principal era la protecció de la coberta i evitar els frecs de la pell. Es feien servir en llibres de gran format, com per exemple, els cantorals. Hi eren habituals les cantoneres i els bollons.
ELS TANCAMENTS. Se solien utilitzar tancaments metàl·lics, llaçades amb roba o pergamí, botons de pergamí (replegat o enrotllat), botons d’ivori, etc.
ORNAMENTACIONS A LA COBERTA
Les cobertes dels llibres són la part on l’ornamentació ha tingut més protagonisme i visibilitat. Les tècniques emprades han estat diverses.
– GOFRAT. Tècnica utilitzada sobre la pell que consistia en la impressió d’elements decoratius mitjançant elements metàl·lics.
– ESTAMPACIÓ AMB PLANXES. Decoració amb planxes de fusta o metall sobre la pell que aconseguia un efecte en relleu. Inicialment les planxes eren en fusta, semblants a les xilogràfiques, i de format petit, que podien utilitzar-se manualment. Posteriorment es començaren a treballar formats més grans i amb metall, cosa que precisava l’ús de premses mecàniques.
– CISELLAT. Tècnica que consistia en gravar o ratllar el revers de la pell de tal manera que sobresortís per l’anvers. Aquesta tècnica es podia combinar amb el gofrat i aconseguia composicions més vistoses.
– PINTAT. Pell pintada o tenyida. Destaquen la pasta espanyola i la pasta valenciana. Ambdues tècniques aconseguien efectes d’estampat. L’un amb tons marrons i castanys, i l’altre amb tons més virolats (verd, blau, vermell…).
– DAURAT. Tècnica que requeria 2 passos. Primer s’imprimia el motiu i després s’incrustava l’or.
ELS FULLS DE GUARDA. Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.
Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.
Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.
Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.
“L’enquadernació : una mirada diferent del llibre antic”, article a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.
Les arts gràfiques han estat, i encara són, un dels grans suports de la difusió dels coneixements al llarg dels segles. Tècniques i procediments diversos com la tipografia, la xilografia, els procediments fotomecànics o bé, ara, l’aplicació de la informàtica, han estat al servei de la reproducció, tant de la imatge com del text, elements clau del món imprès. Barcelona, és ben sabut, ha estat al llarg dels segles un dels centres editorials més importants de l’estat – en algunes èpoques, el principal. El propi patrimoni del [EX] Museu de les Arts Gràfiques, procedent en gran part d’empreses autòctones, ho ben demostra.
Entre els objectius prioritaris del Museu de les Arts Gràfiques destaca la conservació i la recerca a partir d’aquests materials, tal com ho proven les publicacions que s’han editat fins ara. Però un altre objectiu bàsic és la difusió de tot aquest món entre el públic més jove, atès que els programes d’ensenyament gairebé no se n’ocupen del tema. Per aquest motiu des de fa quatre anys ençà, el museu va inaugurar un taller didàctic, obert als instituts d’ensenyament mitjà i escoles d’educació bàsica de tot Catalunya.
L’oferta que aquest curs presenta el [EX]Museu, ha variat respecte dels cursos passats, diversificant i especialitzant el tipus d’activitat en què els joves poden participar, en funció de l’edat, del seu nivell de formació i de la seva experiència en el tema.
L’activitat central té per objecte apropar-los a un element cultural – i escolar – bàsic en el món occidental al llarg dels segles: el llibre. Es treballa en tres àrees diferents: el text, la imatge i l’enquadernació.
Organitzats en petits grups, els joves, després de redactar un breu text, aprenen a maquetar-lo i composar-lo amb tipus de plom, tal com ho devia fer Gutenberg. Com exemple d’il·lustració s’incorpora un gravat al linòleum, material molt dúctil, també dissenyat i realitzat pels joves. El pas final és la seva estampació sobre paper i la seva enquadernació amb format de llibre. El conjunt de la sessió de treball ens aproxima a “Com es fa un llibre”, títol d’aquesta activitat, que es complementa amb una introducció sobre el món de la impremta i el gravat.
Als grups amb interessos més específics se’ls ofereix la possibilitat d’aprofundir en les tècniques tipogràfiques, dissenyant i composant un full de diari, o treballar amb més detall el camp de l’enquadernació.
La tasca desenvolupada al llarg de les quatre hores de duració del taller didàctic té un triple objectiu:
acostar els joves a les tècniques utilitzades: elaboració de tipus, composició tipogràfica, diferents tècniques de gravat i d’enquadernació, etc.
avançar en el debat cultural en temes tan essencials com el paper històric de l’escriptura, l’evolució de la impremta i dels mitjans d’impressió, el llibre com a mecanisme de comunicació i intercanvi cultural, el gravat i la seva relació amb les restants arts, la tradició de les arts gràfiques a Catalunya, etc.
finalment, també pretén mostrar com mestres, professors i joves poden integrar en l’activitat escolar els coneixements adquirits en el Museu, donant continuïtat a la feina iniciada en el Taller.
El resultat en aquest darrer punt és especialment destacable, ja que són nombrosos els centres d’EGB, FP i BUP que, després de passar pel museu han iniciat la seva revista escolar. D’altres, han millorat la qualitat de la seva revista preexistent. Això ho hem pogut veure perquè el museu des de fa uns anys organitza anualment el concurs “Fem la nostra revista”, on en la darrera edició – abril 1993 – hi participaren 150 escoles de BUP, FP i EGB de tot Catalunya. Des del Museu aquest concurs no s’entén tant com una prova competitiva entre escolars sinó com un estímul a la creativitat dels joves alhora en el camp del disseny gràfic i del periodisme, mentre estableix un canal de seguiment de l’experiència i uns mecanismes de relació estable entre el Museu i els centres escolars de tot Catalunya. En resum, debat cultural, aproximació a algunes tècniques de reproducció claus al llarg de la història, i continuïtat del treball en els centres escolars, són els tres punts que atorguen fonament i rigor a aquesta activitat, desenvolupada des d’un museu amb escassos mitjans, però la direcció del qual té una especial sensibilitat envers la difusió d’aquests temes des d’una perspectiva didàctica, que abasta des del públic escolar fins al públic de nivell universitari.
L’Àrea Pedagògica del Museu ha elaborat uns dossiers didàctics amb material sobre tipografia i diferents tècniques d’impressió i d’enquadernació, que s’ofereix a tots els professors per preparar prèviament la visita.
El Taller es realitza tots els matins, de dilluns a divendres. Per poder participar és necessari reservar cita, posant-se en contacte amb el Museu ( 426 19 99), de dimarts a divendres 10 a 12 hores.
[Tot això, força interessant, ja no existeix. És molt vergonyós que Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la literatura no tingui un Museu del Llibre i les Arts gràfiques com cal]
“L’oferta didàctica del Museu de les Arts Gràfiques”, article d’Antonia Alba, José Antonio Montes i Yolanda Nicolás ( Membres de l’equip directiu de la Cooperativa Ciutart), a L’Avenç, núm,. 177, desembre-gener 1993-1994.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“La industria papelera catalana alcanzó su producción màxima en el curso del siglo XVIII, gracias al desarrollo de las actividades Industriales y Comerciales provocado por el comercio con América desde el Puerto de Barcelona en 1758, y sobre todo a la declaración del libre comercio colonial veinte años después, lo que volvía a dar a Cataluña un océano y unes tierras de ultramar donde poder desarrollar las cualidades comerciales y marítimas de su pueblo.
Los comienzos del siglo XIX constituyeron un verdadero período de euforia. Los papeleros catalanes consiguieron que el Gobierno dictara medidas que les eran muy favorables, como la prohibición de exportar telas del país, la franquícia para la exportación de esta primera materia y la imposición de fuertes tasas sobre el papel procedente del extranjero. Más tarde, después de las guerres Civiles que transformaron el país desde 1822 hasta 1840, en perjuicio de muchos molinos situados lejos de las poblaciones, y con la canalización de los capitales disponibles hacia la industria textil, más importante, o hacia las empreses ferroviarias, más rentables, la industria papelera no pudo realitzar una evolución industrial comparable a la de otras actividades industriales catalanas. Los Gobiernos españoles habían acordado practicar una política comercial de libre cambio y hacían oídos sordos a las reclamacions proteccionistes de los industriales catalanes, quienes no podían luchar contra la competència de la industria europea, sólida y poderosa.
El papel mecánico, primera aplicación del maquinisme en las artes gráficas, inventado por el francès Louis Robert en 1799 e introducido en Cataluña en 1845 en dos fábricas de papel, una en El Catllar y otra, llamada La Aurora, en la misma Ciudad de Gerona, no encontró inmediatamente en la industria papelera catalana las condiciones necesarias para su adopción general. El papel importado, mucho más barato, fue la causa del cierre de gran número de molinos de poca importància o situados en lugares apartados de los grandes centros de producción. Mientras en el siglo XVIII se transformaban fundiciones y molinos harineros en fábricas de papel, en el XIX estas se convierten en manufacturas textiles, y más tarde en pequeñas centrales hidroeléctricas.
Sin embargo, de los molinos más importantes se hicieron fábricas de papel mecánico o papel continuo, llamado así porque, en lugar de ser obtenido como en la fabricación a mano, hoja por hoja, la màquina permitía obtenerlo en forma de una larga cinta que se enrollaba en bobinas. Estas fábricas adoptaron como materia prima la pasta mecánica, que hizo su aparición en la segunda mitad del siglo XIX. Además del papel de pasta de madera, importado, utilizado en periódicos y ediciones económicas, estas fábricas de papel elaboraban también, a base de trapos, el papel de fumar y el papel de hilo de lino para las Ediciones de bibliófilo y el papel de escribir.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg.2.
Dues de les pàgines de la ‘Hypnerotomachia Poliphili’, incunable imprès per Aldo Manuzio a Venècia el 1499. (Viquipèdia)
L’amor als llibres –més, fins i tot, que la lectura, per molt paradoxal que sembli– és una de les grans passions del gènere humà. Això deriva, en bona mesura, del prestigi de les escriptures sagrades de les tres grans religions monoteistes, i també del temps de les literatures clàssiques, època que ja va conèixer els col·leccionistes apassionats o les grans biblioteques, com la d’Alexandria o la de Pèrgam.
A Catalunya hi ha una tradició bibliòfila de molta importància –vegeu, per exemple, l’edició de l’Institut Català de les Arts del Llibre,Contes de bibliòfil, de 1924–, i ara sembla que reviu, perquè s’editen molts “llibres sobre llibres”, súmmum de l’amant dels còdexs. És una passió compatible amb la lectura o l’estudi d’allò que contenen els llibres, i en tenim un exemple màxim en la persona de Walter Benjamin, que va posseir una magnífica col·lecció de llibre infantil, de la qual després, per desgràcia, va haver de desfer-se per poder menjar.
Els bibliòfils coneixen el goig de la possessió de llibres rars, o molt bonics, però no queden estalvis de manies i extravagàncies, ni de grans desgràcies. El famós “llibreter assassí” de Barcelona, de qui parla Flaubert en un conte de joventut, va ser enviat a la mort per haver calat foc a la casa d’un altre llibreter i haver-li robat un llibre que suposava únic… i que al final va resultar que no ho era! Kien, el bibliòfil protagonista d’Auto de fe, d’Elias Canetti, se suïcida voltat dels seus llibres, del tot superat per la seva dèria. TheodorMommsen, autor de mil cinc-centes publicacions, també va morir cremat entre els seus llibres, però accidentalment. Pierre Berès va pagar dos milions d’euros pel manuscrit del Viatge al final de la nit, de Céline. Molts d’altres han perdut hisenda i matrimoni per dedicar-se d’una manera exclusiva a l’amor als llibres. Umberto Eco, a qui vam preguntar una vegada si tenia la primera edició d’un dels llibres més desitjats des de fa centúries, la Hypnerotomachia Poliphili(Aldo Manuzio, 1499), va respondre que li havia costat molt trobar-lo, però que ja en tenia tres! Costa un dineral.
És rar el bibliòfil que es conforma amb el que diuen els versos de Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…” Vol tenir-ne milers, i, si és possible, tots bells i tots doctes. En suma, una passió innocent, que només fa mal, quan en fa, a un amant extrem dels llibres.
“Per què estimem tant els llibres?”, article de Jordi Llovet, llegim.ara.cat, Barcelona, novembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Un capítulo aparte de la oferta de libros viejos en Barcelona lo forman las ferias. La más importante es la feria del libro de ocasión antiguo y moderno, que planta sus casetas en pleno paseo de Gràcia cada otoño. Durante dos semanas, entre finales de septiembre y principios de octubre, un número importante de libreros de la Ciudad, y otros procedentes de otras comunidades, contribuyen a crear una oferta libresca de dimensiones extraordinarias, que van desde el saldo de restos de edición hasta la bibliofília más exigente. En 2011 la feria celebrarà su sexagésimo aniversario. Desde 2008 incluye en el recorrido una caseta de libros solidarios, que vende a bajo precio donacions altruistas de los lectores y destina los beneficiós a una causa social.
El gremio de libreros de viejo ha ideado recientemente otra fórmula complementaria para la primavera. En mayo convoca en el selecto Hotel Majestic del paseo de Gràcia una feria del libro antiguo para potenciar su flanco anticuario, dado que la convocatòria de septiembre deriva cada vez más hacia el dominio de los saldistes. El 2009 se convoco la tercera edición.
Junto a estas dos grandes ferias de la Ciudad, algunos distritos municipales también organizan otras o facilitan el encuentro entre libreros y lectores. En mayo, en el Portal de l’Àngel, durante los últimos años ha abierto sus catorce casetas la feria del libro antiguo de Ciutat Vella, con exposición de libreros del casco antiguo. En la plaza de Sarrià, lugar emblemático para la poesía, la Vanguardia y la repostería barcelonesas porque en ella abrió su pastelería el poeta Josep Vicenç Foix, los viernes suelen colocarse algunos puestos con libros de segunda mano. Lo mismo ocurre los domingos en la vía Júlia, en el otro extremo de la Ciudad, en un mercadillo solidario donde los libros tienen bastante protagonismo. En uno de sus cajones, no hace mucho, este buscador de libros compró por un euro y medio la primera edición de Da nuces pueris que publico Gabriel Ferrater en 1960, en una editorial minúscula con una tirada breve, ejemplar raro que ni siquiera tienen muchas bibliotecas universitarias. El tráfico con libros ofrece también experiencias antiguas, precisamente aquellas que el comercio de la modernidad se ha esforzado por descartar.
“El tránsito de los libros viejos por Barcelona” de José Ángel Cilleruelo, en el llibre Un mundo de libros, edició de Yolanda Morató, Universidad de Sevilla, Asoc. de Amigos del Libro Antiguo de Sevilla, Sevilla 2010, p.80-81.
El món del col·leccionisme comprèn tota mena d’objectes d’allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d’artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d’aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d’afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.
No cal dir que aquesta mena de col·leccionisme s’acosta a la mania. Molt diferent és, en canvi, el col·leccionisme de llibres antics, en què els objectes cobejats són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del XX. A més, en el món editorial hi ha un gènere conegut com a llibres sobre llibres , que, en la pràctica, és una altra manera de col·leccionar llibres: recopilant-los, comparant-los i mirant d’entendre’ls.
Al segle XIX, els principals experts en aquest gènere van ser francesos: pensem, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que, com a director d’una secció de la Biblioteca Nacional de França, va exercir una gran influència en alguns dels escriptors més notables de l’època. Des del segle XX, però, és als països anglosaxons on ha prosperat més el gènere dels llibres sobre llibres. És veritat que hi ha molts llibres que parlen d’altres llibres, com ara les històries de la literatura, però en general els llibres sobre llibres tracten de la història d’aquest objecte i de la bibliofília. Aquest gènere també inclou alguns exemples més especialitzats, com ara els estudis de les dedicatòries i pròlegs d’obres del segle XVII.
Últimament he notat a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres. Per tenir una idea de l’abast d’aquesta tendència es pot consultar el catàleg de la meritòria (i, per desgràcia, en perill) editorial Sylvestre Bonnard -que es diu així pel bibliòfil que protagonitza El crim de Sylvestre Bonnard , d’Anatole France-, fundada i dirigida per Vittorio di Giuro.
El catàleg comprèn més de 100 títols, que van des de The footnote: a curious history [La nota a peu de pàgina: una història curiosa], d’Anthony Grafton, fins als llibres de Hans Tuzzi, que no sols ha escrit una obra fonamental, Collezionare libri antichi, rari, di pregio[Col·leccionar llibres antics, rars i valuosos], sinó que també ha inventat una mena de subgènere dels llibres sobre llibres: les investigacions policials que furguen en el món dels llibreters de vell.
Aquests últims dos anys s’ha publicat Collezionismo librario e biblioteche d’autore: viaggio negli archivi culturali [Col·leccionisme de llibres i biblioteques d’autor: un viatge als arxius culturals], un recull que analitza les diferents visions de la cultura que ofereixen les biblioteques i les col·leccions particulars de llibres, així com Lo scaffale infinito: storie di uomini pazzi per i libri [La prestatgeria infinita: històries d’homes bojos pels llibres], d’Andrea Kerbaker, que retrata una sèrie de bibliòfils al llarg dels segles, des de Petrarca fins a Jorge Luis Borges, el cardenal Mazzarino i Madame de Pompadour.
Una altra obra recent, Per hobby e per passione [Per afició i per passió], de Giulietta Rovera, no es limita als col·leccionistes de llibres, sinó que, tal com promet el subtítol, abasta gran part de l’univers del col·leccionisme: “Des dels fanàtics de les Barbies fins als lladres de manuscrits, els adoradors del sexe i els col·leccionistes de papallones”.
¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d’entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s’ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents.
Però aquesta no pot ser l’única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s’augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se’ns ha desvetllat de nou l’amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.
Una vez superada la Edad Media nos adentramos en el apasionante mundo de las épocas renacentista y barroca (siglos XVI y XVII). Como en la etapa inmediatamente anterior, existe una encuadernación sencilla, compuesta por unas tapas de pergamino rotuladas simplemente con tinta o piel con cierre de botón, y una encuadernación en tapa dura de cartón revestida con piel y con letras en oro.
El estilo renacentista consiste en varios tipos de decoración estampada en dorado: filetes y florones (los filetes pueden formar figuras geométricas, sobre todo rectángulos, con los florones estampados en los extremos), el adorno con grecas, el dibujo de animales entre el follaje, testas coronadas, bustos de guerreros, motivos heráldicos heredados de la etapa anterior, etc.
La etapa barroca trae la complicación de los elementos decorativos renacentistas hacia formas curvas y dinámicas, no tan medidas y proporcionadas, y sobre todo hacia una decoración recargada que produce tapas cubiertas por completo de dorados en forma de abanico y de espirales punteadas. También era corriente la estampación del escudo del propietario en la tapa, a modo de un gran y externo exlibris. Pero aparte del elemento decorativo existen otros muy importantes en esta etapa de la encuadernación barroca española y que lo serán para etapas posteriores. El primero es que el cartón se va a confirmar como el soporte de las tapas, recubierto de pergamino o de piel y siendo esta, fundamentalmente, de badana (de cordero u oveja, o de cabra), en colores marrones y granates. Un aspecto de la estructura interna del libro en esta etapa resulta característico: los nervios, volúmenes horizontales que sobresalen en el lomo del libro y que pueden ser sencillos o dobles. Ya en esta época podían ser verdaderos o simulados. Los primeros marcan los cosidos, esto es, son el volumen que el hilo produce en el lomo al coser el libro. Los falsos son tiras de piel o cáñamo superpuestas al lomo para ser cubiertas por la piel y resultar decorativas. Normalmente se colocaban entre tres y cinco nervios, dependiendo del tamaño del libro
Enquadernació Renaixentista
Al igual que el cartón, también van a consolidarse en la encuadernación española las guardas (papel que se pega en el interior de las tapas y contribuye a la sujeción de estas al cuerpo del libro, al mismo tiempo que lo embellece). Son de papel verjurado y comienzan a decorarse en esta etapa con tintas al agua. También se decoran los cortes (los tres cantos del cuerpo del libro que no son el lomo) siguiendo tres técnicas: dorado, pintado y jaspeado. Estas mismas técnicas, más la del gofrado y la del teñido, se aplican asimismo a la piel o al pergamino de las tapas. La del jaspeado aplicada a la piel resultó la llamada (muy característica y empleada) piel de pasta española: una badana de color natural (zumaque) decorada con tintas que se deslizan sobre ella para conseguir un veteado. Y otro elemento interesante de esta época, aunque no propiamente de la encuadernación, son las filigranas o marcas de agua en el papel, que son transparentes y marcan el origen de su fabricación. “El arte de la encuadernación en España.(3). Renacimiento y Barroco” per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 20 setembre 2017.
Ara que tenim més temps que en l’edició anterior volem fer uns comentaris més extensos sobre l’Exposició de llibres «Els XII» perquè ella bé s’ho mereix. Al local de les Galeries Laietanes, els XII, que són dotze amants del llibre i entusiastes de les edicions belles i de mèrit, han organitzat una Exposició que ha merescut l’aplaudiment de tots els entesos en l’Art del llibre. És membre d’aquesta simpàtica associació don Manuel de Bragança i d’Orleans, ex rei de Portugal, el qual va exhibir les proves del «Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books in the Library of HM King Manuel of Portugal», corregides a mà per l’il·lustre expositor.
Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books…
Aquest bellíssim catàleg és una edició limitada a 45 exemplars, numerats i signats pel seu autor. Aquestes proves han estat exposades per primera vegada a Barcelona, sis mesos abans que es donés el llibre al mercat llibreter.
La real bibliografia és un historial, literari, biogràfic i bibliogràfic, amb notes en anglès i portuguès i amb belles reproduccions en facsímil. La lletra real en els marges d’aquestes proves, augmenta encara més el valor de les mateixes.
El conegut bibliòfil don Ramon Miquel y Planas, tan amant dels llibres, va mostrar algunes preciositats dignes de tenir-se en compte, així com el senyor José M. Carles Tolrà va mostrar una col·lecció de llibres i dos gravats referents a rellotgeria, constituint antigues i belles edicions curioses.
La senyora comtessa de Vilardaga mostrava una col·lecció de llibres i gravats de vestits, i la senyora Ángeles Perpinyà exhibia una curiosa col·lecció d’estampes religioses en pergamí, pintades a mà, gravades a l’acer, il·luminades a mà.
El senyor Domingo de Guzmán presentava una col·lecció referent a la història de Catalunya, amb edicions rares del segle XV i XVI i altres més rares encara d’aquests mateixos segles i del XVII. Del segle XVIII figurava un mapa general del principat d’Aragó i Catalunya, manuscrit.
El senyor Luis Escobet presentava llibres de molt valor, entre ells un dels primers temps de la impremta a Espanya, editat a la ciutat de València, i el senyor Epifani de Fortuny mostrava una col·lecció políglota del Kempis, dels segles XV al XX. Entre els llibres que figuraven en la col·lecció hi havia una reproducció del facsímil del primer manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Brussel·les, editat a Paris l’any 1870. També figurava l’edició d‘Alcalá, primera llatina a Espanya. Del segle XIX hi havien rics i curiosos exemplars. Del segle XX figuraven edicions xineses i japoneses, així com també d’altres llocs d’Orient. El senyor Gustavo Gili exhibia magnífics exemplars d’edicions limitadíssimes modernes, moltes d’elles impreses sobre paper Japó i molt ben enquadernades. Els senyors Manuel Rocamora i Leoncio Soler i March van mostrar al públic interessants novetats, dignes de figurar en tota col·lecció de llibres. Les dades que acabem de donar als nostres lectors, breus per cert, ja ens indiquen per si sols la importància que ha tingut la primera Exposició de llibres que han organitzat i celebrat els dotze membres que componen la simpàtica societat «Els XII».
Notícies diverses: “Uns comentaris sobre l’Exposició« Els XII »”. La Gaceta de les Arts de el Llibre i de la Indústria del’Paper, Barcelona, març, 1928.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Palomino, enquadernador
La encuadernación nace básicamente cuando se ve la necesidad de proteger las superficies escritas del deterioro del uso y del paso del tiempo. Los griegos empleaban tablillas de madera recubiertas de cera para grabar sobre ellas anotaciones que comenzaron a agruparse formando una especie de cuadernillos. En el siglo I se preferían los rollos de papiro o de pergamino, de difícil manejo por su volumen, y se buscan nuevas soluciones cortando este último, que se empieza a coser para formar grupos de hojas de pergaminos (quaternio). Pronto estos pequeños grupos se van uniendo y crean un codex. Y estos códices van a necesitar una protección a modo de tapas: estas en origen serán de madera e, incluso, de marfil con incrustaciones de piedras preciosas en casos menos frecuentes.
Pero el camino que a nosotros más nos interesa es el que tomaron los monasterios, las casas reales o nobles y los talleres de las universidades: hojas de pergamino cosidas fuertemente a unos nervios (tiras de pergamino colocadas horizontalmente en el lomo), que se sujetan a las tapas de madera sobre las que se grababa el título de la obra. Pronto esta tapa de madera se recubrió de piel que, a comienzos de la Edad Media, se adornó con dibujos en relieve. Este relieve se conseguía aplicando unos tacos de madera dura, previamente trabajados con el dibujo pertinente, sobre la piel humedecida. Pero estos tacos se deterioraban con rapidez, así que se sustituyeron por placas de metal que, además, se podían calentar y dejar así una huella más profunda del dibujo en la piel. Estas placas se llamaron hierros (de aquí la actual denominación de los florones, palas, etc.), a las que se unieron las ruedas para crear líneas, y el empleo del oro a finales del siglo XV. Los motivos ornamentales van variando: en los siglos XII, XIII y XIV se trata de rosáceas y cruces, principalmente, que se completan, más adelante, con animales fantásticos; en el siglo XV se suman la flor de lis, la rosa, el ciervo, el león heráldico, el jabalí… De esta manera, la Edad Media sentó las bases de la decoración en toda la encuadernación posterior.
La cultura española, y por ende el arte aplicado al libro, posee entonces una riqueza añadida: la influencia árabe. Trajeron a España el conocimiento del trabajo y la decoración de las pieles. Así, nuestros cordobanes y guadamecíes, elaborados sobre todo en el sur, se convirtieron en los mejores de Europa. Así mismo los árabes nos legaron el uso del cartón en la encuadernación (que continúa en la actualidad), sustituyendo a la madera, y el de las láminas de oro aplicadas sobre la piel para grabar los adornos.
Atendiendo al arte del dorado (la estampación de dibujos diversos en la piel valiéndose de los hierros calientes sobre el oro laminado) podemos distinguir tres estilos en las encuadernaciones españolas entre los siglos XII y XV: gótico, mudéjar y la mezcla de ambos. El primero se caracteriza por una decoración de orlas concéntricas, o de filetes que forman rombos o losanges, con motivos heráldicos en el centro (águilas, castillos, leones, flores de lis, etc.). Y el estilo mudéjar se basa en el empleo de lacerías (cintas entrelazadas) de gran belleza y complejidad, que resulta más propiamente peninsular y más alejado del estilo imperante en el resto de Europa.
“El arte de la encuadernación en España (2) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 7 setembre 2017.
Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.
Inicialment, la fira es va celebrar per primera vegada entre el 20 i el 29 de setembre del 1952, dins de la programació de les Festes de la Mercè d’aquell any. La va organitzar el Gremi de Llibreters sota l’advocació de sant Jeroni, el seu patró. Llavors es feia en una carpa situada a la Gran Via, entre la plaça Universitat i el carrer Balmes, i constava de 25 parades. Vist el gran èxit que va assolir, la cita amb el llibre vell es va tornar anual. En aquelles primeres convocatòries la queixa principal era la pluja, que sovint hi feia acte de presència. Per aquest motiu el 1957 es van habilitar dos pavellons metàl·lics, amb una coberta de plàstic translúcid. I ja els va ploure des del mateix dia de la inauguració.
Als anys seixanta es va passar de 43 a 60 expositors, es feia entre el 15 de setembre i el 10 d’octubre, arribava fins a la rambla de Catalunya i s’oferien a la venda més d’un milió de llibres. Tant era l’interès que despertava que a principis dels setanta es va pensar en desdoblar-la en fira de llibre de vell i fira de llibre d’ocasió. Això explica que el 1975 es traslladés a una nova ubicació, al passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i el carrer d’Aragó. En aquest nou indret la fira va créixer i es va consolidar. I el 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya va encarregar a Joan Brossa el poema visual Homenatge al llibre, situat a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Però amb l’arribada del nou segle, els llocs virtuals de venda de llibres a internet van obligar a un canvi de paradigma. Desastre per a alguns i oportunitat per a d’altres, aquesta nova forma de comerç va modificar les antigues estructures del negoci.
Un petit món de troballes
Aquest any la fira celebra el 70è aniversari, amb un nombre d’expositors i vendes a la baixa. La fira més antiga d’Europa en el seu gènere segueix afectada per la crisi del llibre en paper (i per la crisi en general), tot i gaudir encara de molts seguidors. Vaig ser-hi el dia de la inauguració, en què el president del gremi, Marçal Font, es va queixar de certa manca de protecció municipal. Unes crítiques més que evidents, davant de la total inoportunitat d’unes obres al voltant del monument de Brossa. Hi vaig tornar diumenge passat i, malgrat la reducció d’expositors (aquest any només són 36) [ aquest any hi ha 31 llibreries], en moltes parades era difícil fer-se lloc per tafanejar les ofertes que s’hi podien trobar. A més, s’hi pot visitar l’exposició Llibres lliures, dedicada a la història de la censura en la premsa i el llibre.
“Entre llibres antics”, article de Xavier Theros, ara.cat, setembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Rinconete es una secció diaria del Centro Virtual Cervantes
Ya Aristóteles elaboró una compleja teoría para explicar la composición del ser humano en dos partes diferenciadas: el alma (y se refiere a diferentes tipos de alma) y el cuerpo. Todas estas ideas posteriormente desarrolladas por Descartes y, por supuesto, por la Iglesia católica, han llegado hasta nuestros días porque son cuestiones que responden a interrogantes existenciales del ser humano de todos los tiempos. Solo que, tal vez, la simplicidad y superficialidad del globalizado siglo veintiuno ha reducido estas ideas a la composición del hombre en apariencia y mundo interior, dicho con estas palabras, en el mejor de los casos.
Bien es cierto que en una relación social normal primero conocemos el exterior del otro, lo que entra por los ojos: los rasgos físicos, los gestos, los movimientos, la ropa con que se adorna… y, si lo pensamos, todo ello ya da indicios de sus pensamientos, sentimientos, humores, carácter… de todo. El aspecto físico envuelve lo más complejo y delicado. Pero son las palabras, y los gestos que las acompañan, las que nos revelan lo desconocido y escondido. En general, resulta apasionante este descubrimiento.
Pues algo parecido le ocurre al amante de los libros: los conoce desde fuera a través del peso, el tacto, los colores, el título, el nombre del autor, el olor, el tipo de papel y su textura, y, por supuesto, la palabra impresa, que revela el contenido que nos interesa desentrañar. La forma y el fondo. El continente y el contenido. El cuerpo y el alma.
La encuadernación no es más que la ropa que viste al libro, su cobertura, su protección, el atisbo de lo que guarda. Y así como la vestimenta humana ha cambiado a lo largo de los siglos y está considerada, con justa razón, un arte (expresión de la creatividad del ser humano que se ajusta a una época temporal), lo mismo sucede con el trabajo de millones de encuadernadores a lo largo de la historia del mundo. Siempre defensores de la conservación y embellecimiento de la palabra escrita, del conocimiento elaborado en todos los tiempos. Estos han desarrollado y desarrollan un oficio manual y artesanal que se basa en unos procesos concretos, pero a los que han sabido añadir elementos estéticos tremendamente expresivos.
Lo que me parece interesante descubrir en estos artículos no es la técnica de la encuadernación, apasionante en sí misma y que recomiendo, para lo cual ya tenemos en nuestro país multitud de escuelas, sino dar a conocer un arte que creo muy desconocido por muchos, muy bello y creativo. Además de basarme en mi propia experiencia y conocimientos, me remito a grandes estudiosos como el maestro Emilio Brugalla (del que hablaré), Julia Méndez Aparicio, Dolores Baldó, Antonio Carpallo, Checa Cremades, etc. Si puedo contribuir al interés del lector por este asunto, me daré por más que satisfecha y me sentiré feliz. Así pretendo recorrer la historia de la encuadernación en España a lo largo de unas pocas páginas hablando de las características, elementos y encuadernadores más importantes y significativos. Creo que será una lectura interesante y reveladora para los seguidores de la revista Rinconete, que pretende abarcar todas las artes humanas posibles en el ámbito de lo español.
“El arte de la encuadernación en España (1) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 26 juliol 2017.
Com totes les arts, l’enquadernació ha tingut diverses manifestacions i alternatives, decadències i exaltacions. Al tombant del segle XVIII al XIX, tant a Barcelona com a la resta de la península, ens trobem amb un canvi important. Després d’una època brillant en què els artistes havien creat i desenvolupat dos estils de decoració clarament autòctons – l’enquadernació realitzada amb pells tenyides ( pasta valenciana i pasta espanyola) i l’enquadernació d’estil cortina, als quals havia seguit l’estil romàntic, ens trobem en un moment en què el principal i gairebé únic estil de decoració que hi ha és l’anomenat “retrospectiu”, basat en la inspiració i/o en la imitació dels principals estils clàssics d’enquadernació, al costat de decoracions absolutament rutinàries i insignificants. Els dos primers havien aconseguit dominar el món de l’enquadernació espanyola i hispanoamericana, relegant a un segon pla la fins ara més emprada enquadernació en pergamí.
L’enquadernació en pasta espanyola, per tants conceptes bella, fou la “mare” de l’enquadernació industrial. Gràcies al seu aprenentatge per part dels enquadernadors que hem vist fins ara, tant l’enquadernació industrial com l’artística assoliren a la fi de segle a Barcelona un nivell de perfecció abans mai somniat.
Després del parèntesi de la Guerra del Francès, que no va reflectir-se de cap manera en la decoració exterior dels llibres, els elements de l’estil imperi del segle anterior es reforçaren i completaren l’estil neoclàssic. En dos grans blocs es poden agrupar les enquadernacions de l’època de Ferran VII: la de tipus ”imperi” amb una variant original de la península que va arrelar fortament a Barcelona, l’estil “cortina”, i la de tipus romàntic.
La decoració d’estil “cortina” es pot dir que va ser creada per l’enquadernador Antonio Suárez, el qual aprofità la riquesa decorativa de la pasta valenciana juntament amb el motiu realitzat amb ferros daurats que va donar nom a aquest estil decoratiu. La decoració de tipus “imperi” és semblant a la neoclàssica: un carrer ample format per rodes i filets, on destaquen els quadrats formats als anglets, fets normalment amb pells de diferents colors. Aportacions noves són les de gust pomperià ( cariàtides, ballarines, sirenes, etc.) i les de gust egipci ( esfinx, flors de lotus, etc.). Però l’element decoratiu que marcà la diferencia a Barcelona i Madrid va ser la “cortina”, realitzada només en daurat o daurat i mosaic de pells, sobre pasta valenciana de diversos jaspiats molt fins. Les cortines es feien farcides de petits ferros que donen l’aspecte d’estar recamades. Antonio Suárez, nat a Madrid l’any 1769 o 1770, marxa als 16 anys a Barcelona, on s’estableix fins a la invasió napoleònica. Així, la seva formació i el seu aprenentatge duren més de 22 anys a Barcelona. Durant aquest període, Antonio Suárez adquireix un domini total en la pasta valenciana i en el daurat a petits ferros sobre tafilets. L’any 1803 se li concedeix el títol de “Librero Encuadernador de Cámara” i, aquell mateix any, exposa a l’Escuela Gratuita de la Nobles Artes, instal·lada a la Llotja, una enquadernació de pasta “ de gusto exquisito”. Entra a treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Audiència del Principat de Catalunya, fins a la invasió napoleònica, que el va obligar a marxar cap a València.
Un altre gran enquadernador que conreà aquest mateix estil va ser Antoni Tubella. Cap a l’any 1830 es dóna a conèixer, amb taller al carrer Montsió, 11. Vers l’any 1844 canvià la ubicació i es traslladà al carrer de Santa Madrona. Tubella regentà alternativament dos tallers, el seu i un altre, a la llibreria espanyola de M. De Rialp, al núm. 30 del carrer Ample. Aquest taller anuncia enquadernacions “A la Roschild”, para libros de comercio. A la Universidad, para libros de estudio. A la Inglesa, para los que deseen tener encuadernaciones con presteza, uniformidad y lujo en su biblioteca. A la elegancia, para el bello sexo… Y, por fin , encuadernaciones finas, entrefinas, comunes y medias encuadernaciones”. Matilde López Serrano ens diu que: “Antonio Tubella fue un dorador excelente, pero tradicional, siguiendo el gusto por las decoraciones de tipo imperio más que por las románticas, novedad de la época”. Castañeda el descriu de manera diferent al seu diccionari i, fins i tot, li canvia el nom d’Antonio pel de Francisco: “es un destacado artista de la época de Fernando VII, siendo su obrador uno de los más acreditados de Barcelna, por las bellas encuadernaciones que con sus actividades consagra, realizadas con pieles finas y la típica dedoración de ruedas y hierros en oro, con señalada influencia francesa, e iniciaciones románticas”.
Quant als preus de les enquadernacions artístiques d’aquesta primera època, hem pogut trobar algunes dades força interessants: de finals del segle XVIII, concretament l’any 1771, tenim que una enquadernació en tafilet d’Antonio Sancha val 20 rals; de l’any 1801, extret de “Noticias de las obras que se hallan de venta en Despacho y Almacén de la Imprenta Real”. Els tipus d’enquadernacions són en paper, pasta regular, pasta fina, tafilet i pergamí: “Obras de D. Antonio Rafael Mengs, en 4º marquilla: en papel 22 reales, a 32 para regular y 38 en fina. La Música, poema de D. Tomás de Iriarte, en 8º marquilla: 30 reales en papel y 40 en pasta. Compendio Histórico de la Religión, por D. José Pintón, en 8º: a 12 reales en papel, 14 en pergamino, 20 en pasta y 48 en tafilete”.
El moviment romàntic constitueix un dels elements en la decoració exterior dels llibres de mitjan segle XIX. L’enquadernador francès Thouvenin fou el creador del tipus “ a la catedral”, decoracions gòtiques que convivien amb els requadres i les orles neoclàssiques, com poden ser façanes, finestrals, rosetons, vidrieres, totes elles gravades en planxa i que s’apliquen amb escalfor, amb or o gofrat, mitjançant una premsa, que, com hem vist abans, encara era de fusta. Les enquadernacions romàntiques van ser les darreres obres en què es pot parlar de contingut original en la decoració exterior a Barcelona, fins la primera dècada del segle XX”.
“El relligat artístic i de bibliòfil” de l’article: ”Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez ( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.
Enquadernació de Thouvelin
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
– Pronto se cumplirá el primer aniversario de la muerte de don Ramón Miquel y Planas. Un grupo de amigos procedentes en su mayoría de la Sociedad de Bibliófilos va a llevar a cabo dentro de unos días, muy pocos, un homenaje, un recuerdo emocionado a la obra y a la figura de este gran caballero de la letra impresa. Don Ramón fué un amador del libro como aquel rey lo fuera de la gentileza. Este amor, en él desbordada pasión, le llevó a enaltecer las ediciones, a consolidar la bibliofilia de tal modo, forma y manera, que tras sus huellas y su ejemplo ha ido naciendo una verdadera legión de bibliófilos. De los bibliófilos barceloneses ha partido, como hemos dicho, la idea de homenajear a don Ramón Miquel y Planas, y un bibliófilo ilustre, el diputado provincial de Cultura, don J. Sedó Peris-Mencheta, patrocina y alienta este homenaje. Tengo ante mi una extensa lista de las obras publicadas por don Ramón . Cuento los títulos: noventa y ocho, la mayoría de ellos textos antiguos catalanes o traducciones de obras clásicas debidos casi siempre al propio don Ramón , editor de los libros. Miquel y Planas había nacido en nuestra ciudad en el año 1874. Cursó lo carrera de perito mercantil. A los diecisiete años concurrió al «Gimnasio Europeo» , establecido en la calle de Rull, que regentaba el profesor de cultura física Rovira Bretones. Allí se reunía con un puñado de muchachos de su misma edad, seis o siete, y hablaban no de gimnasia, sino de libros. Entre escalas horizontales, barras fijas, pértigas, anillas, pesas y aparatos gimnásticos, nació en Ramón Miquel y Planas aquel amor entrañable por la letra impresa. Entonces ya llevaba publicadas —a los diecisiete años — innumerables charadas y jeroglíficos y empezaba a escribir una serie de versos humorísticos, valiéndose de seudónimos para todo ello. En 1894 —ya perito mercantil —le vemos aficionado al remo, al tiro, al ajedrez y a la fotografía, y por encima de otra cosa cualquiera, a la literatura, a la crítica literaria, que hacía aparecer en las columnas de una revista suburbial y acogedora: “El Vigía de la Barceloneta”.
Mozo aún , vemos a Ramón Miquel y Planas formar en las páginas de «Juventut», rico venero de noticias para los actuales historiadores del modernismo. Allí ofrece , a su público una muestra de lo mucho que más tarde hará en favor de las traducciones de los clásicos. En “Juventut” aparecen sus pulcras adaptaciones de las pastorales de Longus, “Dafnis y Cloe” y del «Amor y Psiquis», de Apuley. A partir de estas, sus primeras obras, el vuelo de su pluma y de su espíritu adquieren una extraordinario amplitud. Al alborear nuestro siglo, la actividad de aquel don Ramón de veinticinco años, es ingente. Interviene en un organismo de nuevo y ya dorado cuño ; el Institut Català de les Arts del Llibres y sugiere la idea, siendo él el primero en trabajar en ella, de publicar la «Revista Ibérica de Ex-libris». Más tarde crea don R,amón “Bibliofilia” de la cual puede decirse que era su editor y su único redactor. Hoy, hojear esta rarísima serie de cuadernos es un placer para los ojos y una lección para aquellos que dicen gustar de las nobles y hermosas ediciones.
En 1914don Ramón ingresó en la Real Academia de Buenas Letras. Tiene cuarenta años. No han encanecido aún sus cabellos, pero sus ojos, gastados ya, se parapetan tras unos gruesos cristales. En cada letra, en cada texto impreso sobre papeles japón, hilo, vítela etc., Miquel y Planas dejaba un poco de la luz de sus ojos y mucho de aquella vida laboriosa y edificante.
A un reconocimiento de méritos le sucede otro, y a un honor, un nuevo honor. En lo plenitud de su vida cultivadísima , don Ramón ostenta la presidencia de la Comisión de Monumentos y la vicepresidencia de la Asociación de Bibliófilos. Es académico de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, académico correspondiente de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia.
Pero ni sus cargos ni su amor al libro le hace olvidar la tarea de cada hora, aquella que nos trae el bienestar y nuestro pan de cada día, siempre fijos sus ojos en el deber. De las horas robadas al sueño y al descanso nació sn gran labor de bibliofilia, ese templo catedralicio que son sus obras y sus ediciones. Esas obras y esas ediciones serán expuestas a la pública admiración en la Biblioteca Central. En el transcurso de la Exposición, que se abrirá dentro de pocos días, se pronunciarán algunas conferencias en la Biblioteca Central y en el Ateneo Barcelonés, de cuya entidad fué secretario don Ramón . Este, más o menos, será el homenaje, el recuerdo emocionado a Miquel y Planas. Hay, no obstante, algo que encontramos a faltar, algo más eterno y efectivo. Una semana bibliográfica dedicada a don Ramón es edificante. Pero, ¿y después ? ¿De nuevo lo losa del olvido? ¿El silencio? No; habría de hacerse algo más positivo aún . Sabemos que una calle de Sarrià va a rotularse con el nombre de don Ramón , mas acaso tampoco esto es bastante. Debe irse a la creación de un premio oficial al libro — al libro puramente de bibliófilo, por ejemplo — o relacionado con las Artes del Libro , que ostentarà el nombre glorioso de don R. Miquel y Planas, acaso el hombre que lo amó más entre nosotros, que fué más fiel y abnegado a este amor al libro, a este mundo maravilloso de la letra impresa.
“Recuerdo a Ramon Miquel y Planas”, article d’Arturo Llopis, Destino, n. 720, 26 maig 1951.
Biblioaprenent 