Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliophily – Bibliophilie’ Category

Frases sobre Bibliofília 855

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres on 02/01/2025|

Salutació de Gutenberg a McLuhan

“Estic tornant cap a casa després d’un dia esgotador en què no he parat de respondre i respondre —sempre amb la mateixa resposta, resposta perfectament memoritzada, dita de forma molt mecànica— a preguntes dels periodistes sobre el futur del llibre imprès. Ja m’està bé per haver escrit una novel·la en què comento el pas de Gutenberg a Google. Al llarg del dia, m’he demanat diverses vegades què hauria estat de Kafka si hagués hagut de respondre en mil entrevistes per què va escriure que Gregor Samsa es va trobar un dia al llit convertit en una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat. M’imagino Kafka escoltant mil vegades la mateixa pregunta:

             —És vostè, aquella bèstia?

            —Disculpi, senyor?

            Hi ha hagut un moment terrible en què, sens dubte a causa del cansament, m’ha semblat que en lloc de demanar-me pel futur del llibre imprès s’interessaven pel futur de la bèstia. Sort que ja passava per l’última entrevista. Que potser vostè veu el llibre imprès com si ja fos una vulgar bèstia? —he demanat alarmat.

Recordo que, a partir d’aquell moment, contagiat per l’aclaparadora insistència de les preguntes al voltant del mateix tema —que si Gutenberg i que si Google, i tornem-hi tota l’estona, anant i venint de Google a Gutenberg i de Gutenberg a Google—, he començat a veure realment el llibre imprès com si aquest fos un vulgar escarabat repugnant que acabarà interessant només a acumuladors de paper vell i brut, és a dir, a gent malalta i afectada per aquella variant horrible del mal de Diògenes que és tenir llibreries.

             Ja estic tornant feliçment cap a casa. Ho faig a peu i en aquest moment camino per un carrer solitari, mal il·luminat. Si no fos perquè és al costat de casa i el conec molt bé, em pensaria que és un carrer perillós. Camino certament fatigat i pensant obsessivament en allò que he respost avui a tots els qui m’han entrevistat: “No hi ha motiu per alarmar-se amb la irrupció del món digital en la literatura perquè entre Gutenberg i Google no hi ha una ruptura sinó una continuïtat. El que seria alarmant és que desaparegués el llenguatge, el pensament, la narració”.

             Ha estat particularment fatigant la pallissa de l’últim entrevistador ja que s’ha entestat a fer-me veure que no és gens cert que no hi hagi ruptura entre Gutenberg i Google. Només cal observar, em deia, que impossible que resulta citar d’un llibre digital la pàgina en què hi ha una frase que ens ha commogut. Es pot, em deia, citar la pàgina si el llibre ja és en un PDF que reprodueix la paginació del volum en paper, però si per contra el text es pot adaptar en tipus i mida de lletra, les pàgines deixen d’existir i tot va seguit, i per tant no es pot citar tret que es digui: per a una pantalla de x polzades i tipus de lletra tal amb mida de font tal, però això seria realment absurd…

             No sé què ha passat, potser ha estat el moment en el qual s’han acumulat tots els moments del dia en què m’han preguntat per Gutenberg i Google, però el cert és que aquestes paraules m’han colpit la ment amb una certa brutalitat i ara estic arribant a casa no només fatigat sinó amb el cap clarament punyit per les paraules del darrer entrevistador, especialment per una, per la paraula —no sé si hi arriba— PDF.

PDF és una paraula? M’estic tornant boig? Aquesta altra també és una bona pregunta. Ja no sé si, quan arribi a casa, podré dormir. Tot em dóna voltes, com si les punxades provinguessin d’una baldufa que un cop fos punxó, un altre fos una bèstia monstruosa, i que aquesta bèstia fos, a més a més, el futur del llibre. Alguna cosa em diu aquí dins —al cap, reiteradament punyit i a punt d’esclatar— que, en realitat, la producció i la distribució de llibres a poc a poc migrarà cap al ciberespai i la pantalla substituirà la paraula escrita sobre el paper, i que hi haurà una ruptura per molt que jo vulgui creure i digui el contrari. Estic desfet. Estic —amb el vostre permís— molt PDF. Hi haurà ruptura, és clar que sí. Pot ser que això sigui el que passarà. Però el pitjor és que encara no he arribat a casa i ja només veig escarabats que semblen patètics actors còmics en un gran drama molt seriós. El drama és el meu. I en sóc l’escarabat principal.

            —Per què diu vostè que és una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat? —imagino que em demana un desconegut abans de girar a la cantonada que ja hi ha al costat de casa.

             Estic en perill? Ho estarà encara més el llibre imprès? Tinc por d’alguna cosa?

             —Creu que desapareixeran els llibres impresos i anem cap a un món completament digital? —imagino que em pregunta l’acompanyant del desconegut.

             És com si fossin els dos últims entrevistadors del dia. El cap em roda. Si com a mínim tingués por. Però el carreró ara fins i tot em sembla il·luminat. Hauré mort per culpa del problema entre Gutenberg i Google? Cada vegada el carreró em sembla més viu, com si hagués ingressat en un altre món. Llum del més enllà.

            —Avui ja no responc a més preguntes —dic—. Com diria Shakespeare, Gutenberg és Gutenberg i Google és Google. Entesos? I ara, amb el vostre permís, estic PDF.

             Giro a la cantonada i deixo enrere els entrevistadors i, a punt d’entrar a casa, veig que a les claus hi ha escrit el futur del llibre. És tan horrible el que llegeixo en les meves pròpies claus que no sé si silenciar-ho. A partir d’ara, si algú em torna a demanar pel futur del llibre imprès, callaré piadosament, com un mort. No és agradable saber que Google tampoc no sobreviurà i que més enllà de l’era digital ens espera el terrible Eyjafjallajökull, el centre de Difuclyatd, , on se sent el permanent i inconfusible glu-glu d’un desguàs.

Article: “ Més enllà de Gutenberg”, d’Enrique Vila-Matas. El País, Sant Jordi Extra, 22 d’abril del 2010.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ       XQ

“El mundo cambia de modo inexorable. El mundo cambia y, con él, incluso las funciones de las cosas más pequeñas. El libro, por ejemplo, ha sido durante siglos la columna vertebradora de la cultura y de su transmisión. Nosotros -dejando ahora de lado otras consideraciones socio-históricas- somos todavía hijos de una cultura literaria, de la cultura del papel, y seguramente debemos de ser la última generación que puede decirlo; llegará después -está ya aquí- la cultura de la imagen, de los medios de comunicación de masas, del diseño. El libro, a trancas y barrancas, se adapta a la nueva situación, y con él los editores.

             La edición no sólo tiene implicaciones culturales, ni se la puede considerar sólo una actividad industrial. La edición -permítaseme ser solemne- es también un arte. Y lo es, en parte, porque pese a los adelantos de la tecnología, conserva algo de actividad artesanal, casi manual, en lo que el difícil criterio del gusto tiene a menudo tanta importancia como los conocimientos profesionales más técnicos y sofisticados. Y le conviene ser un arte, también, o conservar y potenciar cada vez más lo que de artístico tiene: hoy no sólo la cocina entra por los ojos. En una sociedad que está privilegiando por encima de otros valores el del diseño, el aspecto formal del libro deja de ser un aditamento accesorio y se convierte en elemento esencial para su prestigio y buena fortuna comercial.

Entre el libro como producto de consumo con un valor artístico añadido y el libro valioso como obieto en sí mismo hay, claro, toda una panoplia de posibilidades que no se agotarán en los siguientes ejemplos. La elección, personal, discutible, busca precisamente ofrecer el abanico más amplio de libros editados en los últimos años que puedan considerarse, por una u otra razón, valiosos también como objeto. Existen, en principio, las grandes obras de referencia, obras monumentales que buscan un público amplio que pueda sentirse orgulloso de mostrarlas presidiendo la biblioteca del vestíbulo de su casa. Especialmente notable es la Historia natural del Països Catalans, de Enciclopedia Catalana, una obra especializada que no sólo es excelente por el rigor científico de su contenido; los criterios de gusto y de calidad en la maqueta y en la selección de las ilustraciones, una diagramación atractiva, moderna, sin estridencias, la convierten en una obra no circunscrita exclusivamente al interés del especialista. La Gran Enciclopèdia Catalana constituye también una obra capital que se incluiría en el apartado de libros de consumo con un gran valor artístico, y que se hace accesible a cualquier tipo de lector.

 Están también aquellos libros cuya ilustración convierte en especialmente vistosos: los ocho volúmenes de la Historia de I’Art Català, de Edicions 62, por ejemplo, que muestran diez siglos de pintura, arquitectura y escultura, a través de abundantes fotografías y reproducciones. O las colecciones de reportajes fotográficos, especialmente indicados como libros de regalo, que cubren el flanco más comercial de la edición como bella arte. Actualmente, las series Catalunya dia a dia e Història gràfica de Catalunya, de Edicions 62, verdaderos archivos de la memoria colectiva de nuestra sociedad, son sus paradigmas. Entran también en esta categoría la colección Catalunya Romànica, de Enciclopèdia Catalana y la Historia de l’Art, de Editorial Planeta.

             Hay otros reportajes fotográficos, igualmente atractivos, como Catalunya a vol d’ocell o Catalunya des del mar, y aquellas guías fotográficas o de viajes ilustradas que proporcionan el placer de descubrir el paisaie en imágenes a menudo insólitas; citemos unas de las más recientes, Veure Mallorca, Menorca i Eivissa, en Destino. Últimamente, el objeto privilegiado de este tipo de libros ha sido la capital catalana: Els barcelonins, Barcelones, y el volumen de intención conmemorativa Barcelones -con el que Empúries celebraba su quinto aniversario- y Les Barcelones del món, de la Caixa de Barcelona, contribuyen a consolidar la nueva imagen de la ciudad, que intenta entusiasmarse con el futuro sin perder sus ricas raíces.

Vemos que, a menudo, es en las ocasiones excepcionales cuando el gusto selecto brilla con generosidad: La Magrana celebró su décimo aniversario, también, con un libro singular, Postals, de Joan Salvat-Papasseit; y magníficamente excepcional es la edición de la Generalitat valenciana -ya más cercana al libro de arte- del Tirant lo Blanc, ilustrado con grabados de Manuel Boix, que se adelantaba al quinto centenario de la primera edición de la célebre novela de caballerías.

 Más allá de situaciones excepcionales como éstas, el gusto por la edición ha proporcionado en los últimos años algunas colecciones que se hacen querer ya de entrada, al margen de los títulos que puedan acoger, por su aspecto formal exterior e interior: así la serie de poesía “Capitell“, de Columna, colecciones excéntricas en el mercado como “Ragtime“, de la Fundación La Mirada en Sabadell, o las piezas de bibliófilo creadas por Palacios en Sueca, o los libros de Jaume Vallcorba, todos cuidados siempe hasta el ínfimo detalle. El sector editorial catalán, visto el relativo éxito y el prestigio conseguido por sellos como los citados, vive, aunque con vacilaciones, una fiebre del diseño que tal vez tienda a generalizarse. Quizás nos hallamos ante una fase más de la evolución de Barcelona hacia una cierta capitalidad del diseño, abanderada por los nombres de Mariscal o Barceló.

             Debe de ser por ello que distintos sellos han querido convertir la excepción en su norma haciendo del libro un objeto preferentemente hedonístico. Edicions de l’Eixample, bajo la inspiración de los diseñadores Saura y Torrente, se han especializado en la preparación de libros-objeto: Sol, solet y La nit de Els Comediants, Carmen, el libro-disco con olores Transnarcís de Pau Riba, configuran un insólito catálogo que es una invitación a vivir la edición como aventura, la principal aportación a la moderna bibliofilia del país. Por su lado, la editorial infantil y juvenil Aliorna ha convertido los libros-objeto en uno de los ejes vertebradores de su éxito comercial: el primer libro para ser leído a obscuras, o Minimals, el libro vivo, son una muestra de la osadía y el ingenio con que una nueva editorial ha querido penetrar rápidamente en el mercado.

Este fugaz repaso quedaría incompleto si olvidara otro universo de librosobjeto: la edición de arte, en la que sobresale La Polígrafa, principal editora de los estudios de Palau i Fabre sobre Picasso. Recientemente ha presentado El bosc a casa, un libro de bibliófilo con poemas de Joan Brossa y “collages”, aguafuertes y litografías de Perejaume. Cerramos nuestro artículo con esta obra excepcional. No hay mejor pretexto para justificar el elogio del libro como objeto.

Oriol Izquierdo. «Elogio del libro como objeto». Catalònia, 1990, Núm. 19.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 854

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Old books on 28/12/2024|

“Els llibres i el bar. 

            L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

            Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.

            I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.

            Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada —  aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

            I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…

            Per això també molts llibres d’aquests  només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.

            Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.

            En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.

            Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.

            L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.

XQ       XQ       XQ      XQ       XQ       XQ       XQ

“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”

            D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.

            LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 853

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2024|

“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de

considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,

la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que

tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos

humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta

l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i

d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.

La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Decía el connaisseur Paul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.

            ¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de León con ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.

Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).

Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.

Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 852

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Llibres, Old books on 18/12/2024|

“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,

en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional

importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu

Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs.  Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.

La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.

            El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”

El bibliófilo también habrá soñado alguna vez –  dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…

            La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.

            En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.

La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.

Read Full Post »

Llibreters de vell

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell on 13/12/2024|

L’altre dia vaig anar al Mercat Medieval de Vic, abarrotat, mitja Catalunya era allà, vam menjar molt bé a l’Insòlit amb un molt bon servei.

Bé, el cas és que vaig aprofitar l’ocasió per anar a veure a un llibreter de vell i vam xerrar quatre coses. Entre les coses de les quals vam parlar va sortir la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, em va dir que en alguns llocs, alguns llibreters, em coneixien, més que pel fet que he comprat uns quants llibres a llibreries i a la Fira, per algunes entrades en el vlok que sembla que a alguns no els han agradat.

Fa tres o quatre anys que no escric sobre la Fira ni escric sobre el tema llibreries i fires del llibre vell. Alguna cosa, curta, he posat, però crec que l’última cosa posada van ser unes estadístiques, no gaire bones, del nombre de llibreters presents a la Fira.

Em va dir que la culpa no era dels llibreters, la culpa és que no hi ha clients com anys enrere; potser tenia raó, jo noto que no es veu gaire moviment a les llibreries i crec que gent jove poques vegades, malgrat que quan parlava amb ell van entrar almenys 6 o 7 possibles clients, tots joves, per la qual cosa no vam parlar gaire.

El que em va dir m’ha fet pensar que tenia raó, no tota la culpa és dels llibreters.

Crec que les llibreries de vell pròpiament dites tenen molta competència, hi ha molts llocs que venen llibres de tota mena, usats, nous i relativament vells i per internet hi ha un munt de llocs per comprar llibres.

A Catalunya hi ha moltes llibreries de vell, més de 500, moltes d’elles, moltes, només venen “online”, jo he comprat algun llibre d’aquesta manera, no gaires, prefereixo veure’ls abans de comprar-los i m’agrada molt, encara que només sigui, mirar i remenar una mica, cosa que a alguns llibreters no els agrada massa.

Tantes llibreries i tan poques agremiades (36), potser és que hi ha molts venedors de llibres que no consten com a tals.

Els del Gremi de Llibreters de Vell, que darrerament ha millorat molt el seu vlok, crec que fan el que poden i més, són molt pocs i a TV3 i als diaris no se’ls hi dona la importància que tenen, els dies de la Fira del llibre de cada any tot just apareixen algun dia com de casualitat, per omplir algun dia fluix en altres notícies considerades més importants; la Setmana del Llibre en català en dates semblants, una mica abans potser i menys dies, surten als TN’s quasi cada dia de la Setmana. La (mal)dita ciutat de la Literatura els hi dona l’esquena. I aprofito l’ocasió per recordar a l’Ajuntament i a la Generalitat que, entre altres coses, és vergonyós que a Barcelona no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, com ja teníem i que ves a saber on para. El Disseny Hub Barcelona ( bonic nom) hauria de fer aquesta funció, però no la fa, ens mostren quatre cartells, papers i caixes i tan contents. Anys enrere crec que es parlava que el que quedava de l’antic museu al Poble Espanyol i al Palau de Pedralbes passaria al HUB, però allà no tenen res o no ho ensenyen a ningú. Fa anys vaig anar a una visita organitzada per veure les interioritats del HUB i de tipografia i art gràfic res de res.

 En els darrers anys han tancat unes quantes llibreries de vell i potser se n’han obert algunes de noves, no gaires. L’enyorada Canuda, per exemple, era un lloc que no es podia deixar de, almenys, mirar i rebuscar, però d’ella van sortir dues llibreries, una és la Kepos amb un llibreter jove que crec que sap molt bé el que es fa i dona un bon servei; l’altre que va sortir és més petita i només hi he anat una vegada, és molt petita, no tant com la Palau, però quasi, encara que fa uns anys n’hi havia una més petita (Duet), crec que no arribava als 4 m², al costat mateix de la Rambla amb una senyora que tenia bons llibres. I també hi ha llibreries una mica més grans, no gaire, en les que no pots moure’t i quasi no pots veure el que hi ha de tant atapeït que està tot.

Han tancat (físicament) unes quantes, jo recordo Millà, Batlle, Costa (de Barcelona), Marca, La Ploma (de Vilanova i la Geltrú), etc. etc.; les dues primeres crec que estan ara a Todocoleccion.

 I una cosa que també ha canviat és la ubicació, algunes han marxat de Barcelona ciutat per anar a llocs més tranquils, com Balagué, Gabernet, Llibreria dels Angels, etc.

 A molts clients els agrada mirar, remirar i xafardejar per tota la llibreria; a vegades busquen una cosa determinada, però la major part de les vegades surten amb més coses de les que es pensaven i sense la que realment volien, però satisfets i contents.

            També hi ha una casa de subhastes en la que els preus, almenys de sortida, són alguns molt baixos i es poden aconseguir llibres a uns preus molt més barats que en les llibreries de vell.

            Avui, totes o quasi totes les llibreries estan a internet (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.) des d’on crec que fan molta feina i més vendes que en la llibreria física, de carrer, o de pis que també n’hi ha.

            Volia escriure quatre coses, de moment en van cinc, i crec que ja n’hi ha prou. I mirant enrere he rellegit un escrit de l’any 2011: “Bibliòfils cagués” on parlo d’aquestes coses, de llibreters, de preus astronòmics i algunes coses més que en sembla que després de tretze anys estan més o menys iguals. I bé, només desitjar al llibreter de vell de Vic i als seus col·legues que venguin molts llibres, vells i bells, antics i usats, grans i petits, barats i cars, sense oblidar els efímers.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 851

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Oficis del llibre, Old books on 12/12/2024|

“Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment ex-librístic actual, ja que les sèries dels ex-libris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’ex-libris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’ex-libris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé n’hi va haver que van menar de gravar ferros especials per a les seves enquadernacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’ex-libris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria

admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars ex-librístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les seves mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a ex-libris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a ex-libris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un ex-libris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’ex-librisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent

 als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als ex-libris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables ex-libris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó ​​de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules ex libris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que ex-libris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però a cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques. Creiem que la REVISTA IBÉRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar avui un rigorós boycottage contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als ex-libris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a ex-libris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als ex-libris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’ex-libris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’ex-libris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’ex-libris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, ​​i que denoten un temperament ex-librístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests ex-libris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’ex-libris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom ex-libris, ja que no recaient en aquesta obra ni de cap manera la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta pugui posseir-los, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys ex-libris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.

Ex-libris, Marques d’Impressor i altres taronges per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibérica d’Ex-libris,núm. 1, 1903.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Biblioteca de Babel de Borges

“La compulsión puede ser tan fuerte como el hábito de fumar o de beber. Unos llevados por el exclusivo placer de la lectura, otros por el juicioso ejercicio de encontrar ediciones primigenias y otros quizá por el solo deleite estético de contemplar el infinito en los lomos densos y sugerentes de una biblioteca, según la consigna borgiana, la historia de las letras está colmada de singulares individuos que no han hecho otra cosa en vida que llenarse de libros. A diferencia de los lectores comunes, para quienes los libros sólo existen en la medida en que son leídos, los bibliómanos han sobrepasado las fronteras de la simple relación lingüística con el papel escrito, alimentando en su alma – incluso muchos de ellos sin darse cuenta – una veneración hacia los libros que los ha obligado a considerarlos objeto de culto, aun si está por descontado que muchos de ellos nunca serán leídos. El encantamiento es tan viejo como la humanidad y quizá por eso en la actualidad cualquier bibliómano que se respete no deja de sentirse culpable por la desaparición de bibliotecas tan míticas como la de Alejandría. En más de una ocasión Jorge Luis Borges, uno de los adoradores más intensos de la biblioteca, afirmó que el placer estribaba en la sensación de eternidad que se respiraba en sus recintos, una sensación de totalidad con el conocimiento absoluto y, por lo tanto, tan impenetrable como el propio sentido de la existencia. Incluso él mismo, en una de sus últimas

 

conferencias en Buenos Aires, confesó que la pasión que sentía por Las mil y una noches – uno de sus libros de cabecera – nacía de la impresión que le causaba no haberlo podido leer en su totalidad. Era más hermoso saber que el tomo estaba dispuesto en el estante a la espera de ser abierto en cualquier momento que la satisfacción de llegar a la última página experimentada por un lector juicioso. Compulsión irrefrenable o simple espíritu de coleccionista, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras. Los hay aficionados a temas específicos que buscan con desespero todas las publicaciones posibles al respecto sin que eso signifique que sean unos expertos en la materia. “Tengo clientes que sólo están interesados en los textos de viajeros del siglo XIX“, comenta Mauricio Pombo, director de la librería El Carnero, especializada en libros antiguos y ediciones raras o curiosas. “Hay otro al que sólo le interesan los libros sobre aves y otros obsesionados por las primeras ediciones. Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”. Por supuesto, el fenómeno no es una moda exclusiva del siglo XX. Según Gérard-Georges Lemaire, en su artículo ‘De la bibliomanía y sus consecuencias felices pero, sobre todo, funestas’, publicado en la revista Quimera en la edición de mayo de este año, ya en 1757 Diderot y d’Alembert habían introducido los términos bibliómano y bibliomanía en la Encyclopédie. Según los autores, el bibliómano

Impremta a l’Encyclopedie

es un hombre poseído por la pasión de los libros, pero en exceso. “Estas personas no adquieren libros para instruirse, sino que, lejos de este pensamiento, poseen por poseer, para satisfacer su propia vista”. Más tarde, en el siglo XIX, muchos escritores se dieron a la tarea de investigar sobre los motivos por los cuales muchas personas sentían un deseo desbordado por los libros más como objeto mismo que como obra literaria. Uno de esos primeros escritores que inició sus propios estudios sobre la bibliofilia fue Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. “Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona”. El placer de acumular. Todas estas disquisiciones llevaron a pensar a muchos autores e intelectuales en la crisis del culto por los libros. De la adoración por la obra y el objeto como tal se había llegado a la adoración por el metraje. Independientemente de que esta conclusión resulte exagerada y de que, en efecto, existan bibliómanos que se dediquen en forma exclusiva a exhibir con gran pompa sus bibliotecas sin otro ánimo que el de la presunción, lo cierto es que el arte de la bibliofilia o la bibliomanía, según sea el caso, es un arte que está muy lejos de desaparecer…

El arte del bibliófilo, Revista Semana ( Colombia), 12 octubre 1997.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 850

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Old books on 07/12/2024|

“Farian millor els qui no cessan d’atribuir á la falta d’instrucció de las donas els mals per que atravessa Espanya, si meditessin sobre’l propri endarreriment dels homes y lo poch que, en termes generals, podem vantarnos de superioritat intelectual. Si hi ha, donchs, qui arribi á demostrar que las nostras companyas no son en quant á instrucció lo que tindrian d’esser, no costarà gèns probarli que tampoch nosaltres som mereixedors de molta cosa més. Havem deixat expressament com á cosa no demostrada lo del

endarreriment intelectual de las donas espanyolas, perquè tampoch creyem que pugui passar desapercebuda l’existència en tot temps de fembras ilustres de la nostra terra qu’han deixat obras dignas de admiració, demostrant prou be que no hi ha pas causas especials d’insuficiència en els cervells femenils de la península ibérica, sinó únicament un ambent esquifit que no permet el desenrotllament intelectual, tant en las donas com en els homes: la incultura general.  Y el fet es que no cal sino citar el nom de Teresa de Jesús pera reconèixer en aquella sublimació del sentiment religiós un cas evident de superioritat intelectual y no es tampoch discutible la existencia del mateix fet en donas com Na Concepció Arenal, Na Fernán Caballero, Na Gertrudis Gómez de Avellaneda y N’ Emília Pardo Bazán. Y, avuy que’l renaixement de la patria ‘s manifesta en el reviscolament del

esperit regional,apareixent també figuras com la de Na Rosalia Castro de Murgula, Na Dolors Moncerdà,y com Na CaterinaAlbert que baix el pseudònim de Víctor Catalá es en l’hora present l’ identificació de l’ànima de la dona catalana ab las reivindicacions nacionalistas. Natural exteriorisació de la mentalitat femenina espanyola es l’existència d’algunas marcas de llibres adoptadas per senyoras, lo que’ns ha mogut á escriure ‘l present article pera reproduhirlas juntament ab altres exlibris moderns qu’ostentan noms fe menins y proban una vegada més que ‘ls llibres tendeixen á la exaltació de la bellesa al fer qu’aquesta se’ns presenti realsada ab el conreu del ingeni.  El primer exlibris aquí

reproduhit es el de María Agna de Neuburg, filla del Duch de Baviera y segona muller de Carles II d’ Espanya, anomenat El Hechizado. Aquesta dama nasqué al castell de Benrath (Alemanya) el 28 d’Octubre de 1667, y habent mort la reina María Lluisa d’Orlansen 1699, el viudo rey Carles, desitjós de successió, va casarse ab ella en 1690, essent la vinguda d’aquesta dama á Espanya una de las principals causas de la desastrosa guerra ab Fransa. Arribá á exercir una gran influencia en el feble esperit del rey, que ya había passat per las privansas de la reina regent Donya Mariana y del bastart Joán de Austria , acabant en mans del Pare Nitard y no valguenthi l’intervenció de la seva esposa, alashoras ya desautorisada, pera evitar qu’ aquell frare ‘l convencés de qu’estaba del tot hechizado. Mort el rey Carles en 1700, á l’edat de 39 anys, la reina María Agna s’en aná de Madrit, quin palau había d’ocupar la dinastía borbónica, y, convertintse en oblit l’antipatia general qu’havia inspirat, morí en 1740 á Guadalajara. La marca empleada en la seva biblioteca recorda la dignitat d’Elector pel Palatinat qu’havia tingut el seu pare á la Dieta, y ostenta en dos dels quarters el  blasó familiar : octona sceptra liliata in rotae formam ó escarboncle d’or sobre azur; curiós també es l’escut per erradas de dibuix com la desaparició de las áligas en las armas d’Aragó-Sicilia y els trébols sustituhint las flors de lis en las armas de Borbó . La marca insertada en segón lloch es un ferro de relligadura usat per l’Emperatriu Eugenia, esposa de Napoleón III. Filla, com es sabut, de Granada, ahont nasqué en 1826 de la familia dels comtes de Montijo, se casá ab l’emperador dels francesos en 1853.

Cal tant sols recordar la data de 1870 y la debâcle que posà terme al imperi, pera atribuhir á l’Emperatriu las més dolorosas sotragadas morals. La biblioteca, rica en verdaderas obras d’art en quant á encuadernacions, degué servir d’esplay més d’una volta á la desgraciada senyora qu’encara figura avuy en el nobiliari espanyol ab el nom de Duquesa de Teba. Ademésd’aquest superlibros ne coneixem un altre representant una cap-lletra E rodejada d’ángels que sostenen la corona imperial y l’escut napoleónich; el tenim ya catalogat dins de nostre Inventari ab el nº 417.  De la Sra. Comtesa del Campo Alange es la marca que segueix. Dit títol era portat per la familia Negrete, y’ls llibres que dugueren aquesta marca han passat en sa majoria á la Biblioteca Nacional, de Madrit. L’exemlar qu’ha servit pera la reproducció estaba adherit á un manuscrit interesantissim, traducció al castellà feta per Cándido de la clàssica crónica llatina «Quinti Curtii Rufi de Alexandro Magno rege Macedonum», avuy propietat de la Biblioteca-MuseuBalaguer, de Vilanova y Geltrú.  Els exlibris moderns que presentem á continuació son deguts á artistas espanyols

contemporanis, qu’han confirmat ab aquestas obras de genre especial llur ben merescuda anomenada. En primer lloch figura reproduhit el de la Víctor Catalá, á qui ya habem aludida. Es autora de bon nombre de poesías, esparsas en publicacions catalanas y que, malgrat llur mèrit, no s’han reunit encare en volum. Ademés, els Dramas rurals, colecció de noveletas publicada en 1902, presenta á l’ autora com á narrador de primera forsa, com á pensador y estilista meritissim. Un nou recull, Ombrivoles, publicat en la «Biblioteca Popular del Avenç» y la novela Solitut, qu’ha de veure la llum en la selecta colecció de «Joventut», han acabat de consolidar sa reputació. La marca de sa biblioteca representa una testa mantenint entre’ls llabis unaploma que goteja; el conjunt afecta l’ aspecte d’una taca de tinta. En Joseph Triadó, que l’ha dibuixada, al donar al front el plech seriós de l’inspiració y á la boca la duresa d’una gran voluntat ha sabut encertar de ple el caràcter trágich que predomina en els escrits de la distingida autora.  Angélica Prat; l’exlibris que porta aquest nom es una de las anomenadas marcas parlants y represent un paysatje assoleyat, limitat al fons per la brodada cortina d’arbres que’s dibuixan en fosch sobre’l cel

 engrandit per las blancas tacas d’uns núvols; en primer terme, un prat tatxonat de las blancas flors conegudas ab el nom poétich d’angélicas; la composició, que porta la firma d’En Riquer, está enquadrada en forma de paleta.  De la senyoreta Varela, germana del conegut artista madrileny D. Eulogi, es l’exlibris que donem després. Una elegant figura femenina, recolzada en artístich moble, apareix en actitut de llegir.  La senyora Francisca Bonnemaison de Verdaguer es la possessora del exlibris degut á En Alexandre de Riquer, que dú la lletra Paquita y consisteix senzillament en una rosella; al costat de la tija hi há ‘ls mots: ex-libris.  La marca de Na María Nolla de Triadó es obra d’aquest reputat artista; representa una figura de dona vestida d’ampla túnica, quins plechs elegantíssims s’ enrotllan á sos peus; sosté ab las mans el llibre que llegeix y apareix darrera d’un ornament que té per principals motius un cor y una estrella, en la que’s llegeix el nom; com á blasó ideal de la propietaria hi há un gerro de que surten tres rosas.  Es del mateix autor la de la Sra. Berlín de Roca; la forman tres ánforas gregas, reunidas per cintas que’s desenrotllan després en delicadas curvas, limitant la composició; la part superior d’aquésta está formada per las flors contingudas en las ánforas. Ex una plures es el lema de la senyoreta Leonor Miquel. L’explicació del pensament del artista ‘s troba en l’estany que hi figura en

primer terme: una pedra cayguda en la quieta superficie de las ayguas produheix una serie d’onas concéntricas que van á morir silenciosament besant els marges florits que las limitan….; aixís meteix l’idea que l’etzar deixa caure en nostre intel·ligència produheix una serie de pensaments que sols acaban en l’infinit. El dibuix es un dels més ben encertats del artista A. de Riquer.  Na Theresa Corominas es la propietaria de la marca reproduhida á continuació; representa á una joveneta asseguda, llegint un llibre; composició y dibuix deguts á En Domingo Corominas. De la delicada poetisa sitgetana Na Rita Benaprés es l’exlibris dibuixat per En Alexandre de Riquer y que desenrotlla el tema «flors y espinas» eternament glosat pels poetas. Un cercle, format per las punxantas brancas del roser, enclou, com dins de simbólica presó, á las esblaymadas crisantemas que forman el centre de la marca. La que reproduhim en derrer lloch té per motiu central un monograma format ab las lletras A. T. M.., inicials del nom de Na Agustina Triadó Mayol,ornamentadas d’una manera molt característica; es obra d’En Triadó.  En lámina

suplementaria donem l’exlibris de la Sra. Mercè Riera de Cornet; en ell ha volgut maridar l’artista la música, art bella per excelencia, ab las excelsas virtuts domésticas, que son el doble ornament de la dona catalana.  Finalment, esmentarem encara dos exlibris : un de N’Antonia Solá de Miquel, reproduhit en la página 4 y anotat en l’inventari ab el Nº. 430; representa una lira formada per flors, ab la qu’están combinats l’ escut català, la Venus de Milo, la montanya de Montserrat, quatre compassos de música d’En Clavé y’l lema Natura y Art. Aquesta obra, d’En Diéguez, té una variant, que porta la data 1902 (I, nº.274). L’altre exlibris es el de Na Carme S(oler) de T(homas); que representa un cap de dona artísticament voltat de crisantemas entreteixidas ab sos cabells extesos; es de forma circular, habent sigut dibuixat y gravat al aygua fort per En Alexandre de Riquer. En tots, com s’haurà pogut observar, s’hi troba quelcom qu’identifica la condició de llurs posseídoras; las distingidas damas á que pertanyen tenen en ells delicadas exteriorisacions de llurs sentiments y goigs, y val á dir que constituheixen en la REVISTA IBÉRICA DE EXLIBRIS una nota simpática y serena, que’ns plau poder contemplar al costat dels seriosos y trascendental emblemas adoptats pels bibliòfils del sexe fort. Ans d’acabar, y á fi de demostrar l’importància que’s dona en paissos extrangers á lo que podríam

anomenar feminisme exlibrista ó exlibrisme feminista, anotarem á correcuyta alguns datos sobre aquest moviment de cultura. A Inglaterra, En J. Garlton Stitt, després de molts anys d’estudis,doná á llum en 1895 una llarga y ben documentada llista d’exlibris inglesos heráldichs pera damas. La senyora Norna Labouchère, en el mateix any, publicà dins la colecció dels Srs. Bell, editors de Londres, un tractat titulat «Ladies’ Book-plates» que resulta molt més interessant, per ser més general. D’un genre molt semblant son els exlibris anomenats bessons, destinats á bibliotecas conjugals y que portan els noms dels marit y muller bibliófils; tals parellas deuen abundar molt en térras británicas, donat lo nombrosas que son aquesta classe de marcas.  Empró ‘l país clássich dels exlibris femenins es Alemanya; el comte de Leiningen-Westerburg, que desde la seva vila de Neupasing ha escorcollat mitj món en profit de sa colecció, dedicà als exlibris qu’estudiem tot un capítol del seu famós tractat sobre’ls exlibris germánichs (es á dir: alemanys, austriachs y suis-alemanys). Es de notar que moltas senyoras alemanyas no tan sols figuran com á co leccionistas y propietarias d’exlibris, sino que’n dibuixan de ben hermosos; els noms més coneguts son: Mathilde Ade, incomparable humorista del buril y de la ploma; LinaBurger,quin exlibris pera’l príncep von Bismarck es tant conegut; Amalia Engel Reimers, la grabadora en fusta; Adele von Finck; Augusta Kichler, especialista en delicats motius florals; Anna Krestchner; Helene Varges, deixeble d’En Döpler y ben notable per sa exquisida correcció; ElisabethWeinberger…. y tantas altras, quins noms no es ara ocasió de mencionar. Aixó’ns ha de permetre acabar aquest escrit repetint lo que s’ha indicat al comensament. Las donas, aqui com á totarreu, son factors de la cultura general y convé qu’en una manifestació com la del exlibris llur concurs hi sigui d’una manera decidida. Senyoras à Catalunya tenim que conreuhan ab talent las bellas arts y la literatura, que, per més que’s digui, no han d’ ésser incompatibles ab las sagradas missions d’esposa y de mare que la Naturalesa els té confiadas; ellas, y las que, en major nombre, son solsament aymadoras dels llibres, deuhen compendre l’exlibris com una exquisida manifestació d’art.

Exlibris de senyoras per Ramon Miquel y Planas , Rvta Ibérica d’ex-libris, núm. 3, p. 44-50, Barcelona, 1903. Imatges del mateix article.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 849

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 30/11/2024|

“El proper dia 15 ens vam reunir un Jurat per atorgar un premi que es titula “Elogi de la Bibliofilia” i al qual concorren treballs en català i en castellà. Aquest premi ha estat convocat pel llibreter Josep Porter amb motiu dels cinquanta anys, és a dir, les noces d’or de la llibreria. Josep Porter, llibreter, editor de vegades, estudiós sempre, investigador de temes històrics, és una personalitat rellevant al món dels llibres. Encara no fa gaire vam adquirir a Londres una guia de llibreries-antiquaris, editada a Anglaterra, i en ella el nom de Porter estava entre els quatre llibreters espanyols que es dediquen al noble ofici dels llibres. Porter ha volgut celebrar aquest cinquantenari de l’amistat més que el comerç amb els llibres amb aquest premi sobre bibliofília, tan propi d’un home que ha dedicat tota la vida al llibre.

Difícil és de definir què és un llibre. Recordo de Robert Escarpit que al seu assaig «La revolució del llibre» va escriure unes paraules lúcides i penetrants: “Com tot el que és viu, el llibre és indefinible. En tot cas, ningú no ha aconseguit mai, d’una manera completa i per sempre, definir què és un llibre. Perquè un llibre no és un objecte com els altres. A la mà, no és sinó paper; i el paper no és el llibre. I, tanmateix, també hi ha el llibre a les pàgines; el pensament sol, sense les paraules impreses, no formaria un llibre. Un llibre és una ‘màquina per llegir’, però mai no es pot utilitzar mecànicament. Un llibre es ven, es compra, es canvia, però no se l’ha de tractar com una mercaderia qualsevol, perquè és alhora múltiple i únic. Innumerable i insubstituïble”.

             Sobre aquest objecte material, tan ple de significacions espirituals, es concedirà un premi que és l’homenatge d’un llibreter que sap fer mig segle de la seva professió.

“Elogi de la bibliofília”, per Néstor Lujàn, a Destino, 10 novembre 1973.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“La novena puerta”

 

“Dean Corso, experto en libros antiguos, es contratado por un coleccionista norteamericano para que vaya a la búsqueda y captura de los volúmenes que le faltan de un libro satánico. Así empieza La novena puerta (1999), una película de Roman Polanski basada en una novela de Arturo Pérez-Reverte, El club Dumas. Es un relato inquietante que desprende misterio y traslada al espectador a un mundo sugerente, como sucede con el olor, el silencio y la quietud de las librerías de compraventa de libros antiguos. Al menos así es en la Llibreria Antiquària Balagué de la calle Enric Granados [ ara a Casp, 48, 2º] de Barcelona. Hay ese silencio, ese olor peculiar de libro 

 

Llibreria-Antiquària d’Anna Balagué

viejo. Nadie diría que bajo ese manto de quietud, casi sobrenatural en medio del bullicio de la ciudad, se esconde una actividad comercial que crece día a día. “Aunque cada vez hay menos librerías anticuarias, las ventas suben año tras año. Aumenta el número de personas que quieren coleccionar libros”. Son palabras de Anna Balagué, que desde pequeña ha vivido la pasión por los libros a través de su padre, Josep Balagué, quien regentaba la tienda de compraventa de libros antiguos en una de las calles con más

historia de Barcelona, en la calle de la Palla, una zona donde se concentran todavía esos locales que huelen a entrañable papel viejo. Josep Balagué era el librero de Salvador Dalí, como le gustaba decir el propio genio del surrealismo. Incluso Josep Carreras, el tenor, compraba las partituras en aquella vieja tienda del Barri Gòtic. Cuando Anna tomó las riendas del negocio trasladó la tienda a la calle Enric Granados, que con la calle Aribau es otra zona donde también se han concentrado algunas librerías anticuarias. Y esa distinción, entre librerías anticuarias y librerías a secas, es lo que marca la diferencia en cuanto al placer que implica el buscar, encontrar y comprar un determinado ejemplar. De todas maneras, según Anna Balagué, los motivos por el que una persona adquiere libros antiguos son varios. Por ejemplo, hay quien compra libros antiguos porque le entusiasma un tema determinado. Mientras que hay otros que adquieren libros por un interés especialmente bibliófilo. En este caso se trata de piezas únicas o prácticamente únicas y su precio varía mucho en función de si son manuscritos o libros impresos. Un ejemplar impreso puede costar más de 50.000 euros y un manuscrito, más de un millón. Lo máximo que se ha pagado por un libro impreso es 127.000 euros, y por un manuscrito casi 22 millones. Anna comenta que, por ejemplo, hace unos tres años vendió en la Feria de Madrid la Máscara Real de Tramullas por 36.000 euros. Los veinte y tantos grabados que tiene lo hacen además especialmente valioso. Hay otros coleccionistas que más que el valor del ejemplar miran si sencillamente les gusta. Puede ser un libro pequeño de poesía de finales del siglo XIX con unas sencillas ilustraciones, por ejemplo. Tampoco es extraño quien los compra para decorar. “Vienen a la tienda –explica Anna Balagué– y,

Làmina del llibre Máscara Real de Tramullas (Barcelona, 1764)

 

aunque parezca mentira, te dicen ‘Necesito tantos metros de libros para una librería de caoba’, y se los vendo, claro; sucede más a menudo de lo que la gente puede imaginar”. Los clientes ocasionales también son cada vez más habituales. Hace unas décadas prevalecía el cliente de toda la vida, y ahora el mercado se sustenta también por esos compradores ocasionales que entran, ven algún libro que les gusta y se lo quedan. Y, finalmente, hay unos pocos que compran los libros como inversión, intentan adelantarse a las tendencias del mercado . “Hace un par de años vendí un incunable del año 1480 por 16.500 euros, y ahora su propietario ya ha recibido ofertas que pasan de los 20.000 euros”, comenta Anna. También reconoce que el gusto por lo viejo se ha convertido en una moda. Y, como toda moda, tiene sus tendencias. Por ejemplo, hace unos veinte años, las primeras ediciones no se valoraban. Ahora, en cambio, fácilmente se pagan 3.000 euros por las primeras ediciones de poesía de Antonio Machado o García Lorca. Pero si uno quiere experimentar por sí mismo qué se está moviendo en el coleccionismo de libros, nada mejor que viajar hasta un pueblecito galés que no llega a 2.000 habitantes. Se llama Hay-on-Wye y es el lugar del mundo con más librerías de compraventa por

 

Hay-on-Wye

 

habitante. Y si además quiere coincidir con escritores de todas partes y premios Nobel, el mes de mayo es el indicado. Desde hace 20 años se dan cita en este singular pueblecito. Actualmente hay una decena de pueblos-librerías por todo el mundo. Y están asociados en la International Association of Booktowns. Si bien es cierto que el interés por los libros va creciendo, todavía estamos lejos del Reino Unido, Francia e Italia. “En estos países se celebran muchas ferias donde está presente el libro antiguo. Aquí en España no es tan habitual. Estos días pasados he estado en la feria de anticuarios de Milán, y allí he podido comprar unos ejemplares preciosos”, explica satisfecha Anna Balagué. “Y es que si no voy a las ferias, es difícil encontrar buenos libros que ofrecer a mis clientes –sigue diciendo–. Mi padre no iba a ninguna feria. Cada semana le llamaba como mínimo una persona que quería vender su biblioteca. Y lo habitual era que tuviera que hacer dos

visitas en siete días. Ahora eso ha cambiado totalmente. Haces una visita ¡cada tres meses! Hay menos libros en circulación. Antes muchas veces se vendía una biblioteca porque se necesitaba el dinero. Ahora solamente cuando fallece el propietario, y si los hijos no saben qué hacer con la herencia, la venden, pero sin prisas porque tampoco necesitan el dinero. Por otra parte, las instituciones también van comprando libros que dejan de circular en el mercado. Así que lo único que queda es visitar las ferias”. Aunque el gran salvador es internet. ¿Quién iba a decir que se convertiría en un gran impulsor del mercado de compraventa de libros antiguos? “Hoy mismo he enviado un paquete de libros a Rusia y otro a París. Los pedidos me los hicieron por internet. Es como si tuviera abierta la tienda las veinticuatro horas de los 365 días del año”, explica. Así que cada vez es más fácil acceder al mundo del libro antiguo. Hay más coleccionistas. Aunque también es verdad que es difícil acceder a ciertos círculos selectos. Pertenecer a una asociación de amantes de libros no resulta tan fácil. La Asociación de Bibliófilos de España,

conocida como Concentus Libri, sólo permite un númerus clausus de 500 miembros, que tienen el privilegio de adquirir ediciones exclusivas para sus miembros (son ejemplares numerados del 1 al 500) y para el Rey de España. Los socios se comprometen a comprar los volúmenes. En el caso de la Associació de Bibliòfils de Barcelona, hasta 1997 sólo aceptaba tener 100 socios, ni uno más. Cuando Jordi Estruga fue nombrado presidente de esta asociación en aquel mismo año, lo primero que hizo fue aumentar el número de miembros a 150. El resultado es que ya no hay una lista de espera tan abultada, pero sigue habiéndola. Aunque como dice el propio Estruga, no es necesario pertener a una asociación para ser considerado un bibliófilo. Porque puestos a definir, un bibliófilo es “todo aquel que ama todo libro que tiene, aunque tenga muy pocos, pero los ama”, asegura el propio Estruga. Así que si uno quiere iniciarse en el mundo del libro antiguo, Anna Balagué recomienda que se vaya a una tienda de compraventa de libros antiguos de reconocido prestigio. Mejor que ir de ferias. Las ferias son para las personas que ya están iniciadas en este mundo. Y una vez en la tienda, “que huelan los libros, que miren sus antiguas encuadernaciones, que se sumerjan en el mundo de las sensaciones atrapadas en esos libros”, termina diciendo la hija del librero de Salvador Dalí“.

Cazadores de libros, per Jordi Jarque, a La Vanguardia, 13 oct 2007.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 848

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Old books on 25/11/2024|

“Feina agradosa la de tractar i tenir cura de llibres! Les biblioteques són com les fornals on es va forjant i prenent forma l’ intel·lecte del jovent… A Barcelona en tenim un, fruit de l’esforç i de la bona voluntat d’uns homes als quals devem moltes hores d’estudi i d’agradosa tasca. És la Biblioteca de Catalunya, nascuda de l ‘Institut d’Estudis Catalans.

             Ens dirigim en cerca del seu director de sempre el Dr. Rubió; la senyoreta de torn, tot i despatxant uns llibres que té demanats passa l’encàrrec. Que diligents aquestes senyoretes de la Biblioteca de Catalunya! Silencioses, sembla gairebé que vulguin que llur presència no es noti i estan en tot. Us acosteu a cercar un llibre; deixeu la papereta damunt la taula í ja no cal que us preocupeu. Poc després una má suaument deixará el llibre, demanat en la vostra taula: i tot amb molta gentilesa, amb molt silenci.

            Poc després el Dr. Rubió.

            — ?Quan es va fundar la Biblioteca de Catalunya?

— Va ésser resultat de la creació de l’ Institut d’Estudis Catalans, que es va fundar l’any 1907, a fi de tenir un organisme que es pogués dedicar amb més llibertat a l’estudi que no pas els centres oficials i acadèmics. Comprenia tres branques: Història, Arqueologia i Filologia i es va creure necessari una biblioteca. El primer nucli de llibres fou aportat per En Josep Pijoan que ens donà els llibres del seu oncle Auléstia Pijoan.

             Després la Diputació. el mateix any. va adquirir per 100.000 pessetes, xifra fabulosa aleshores, la biblioteca de Marian Aguiló que ens va proporcionar un gran nombre d’incunables i llibres de gran vàlua filològica. L’any 1911 l’Ajuntament ens donà 100.000 pessetes per a la compra de llibres i es compraren els que hi ha a la sala de lectura.

            —Per aquí deuen haver passat moltes de les nostres primeres figures d’avui, veritat?

            —En els temps heroics de l’ Institut en varen ésser secretaris redactors En Prat de la Riba, Valls i Taberner, Ferran Soldevila, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Nicolau d’ Olwer, Ramon Alós, Agustí Calvet “Gaziel”… En Josep Pijoan i En Prat de la Riba varen treballar de ferm. Quins temps! — diu el nostre amable interlocutor en recordar-los.

 —I aquest local qui els el va donar?

            —Això era la Fiscalia del Tribunal d’aquesta Audiència, i, quan va marxar, la Diputació ens ho va cedir. No estava pas tant pulcre i arreglat com ara. La Biblioteca enllestida es va obrir al públic el 28 de maig de 1914.

             Des d’aleshores ençà el creixement de llibres í públic ha augmentat considerablement, fins a l’extrem de fer petit el local.

             —I no hi ha pensaments de reforma?

            — Reforma no, sinó que marxarem cap al lloc un hi havia l’Hospital de la Santa Creu. Per transformar-lo i arreglar-lo ja s’hi treballa per part dels arquitectes municipals. Allí podrem tenir fins milions de volums si volem.

Biblioteca Toda a Escornalbou

—¿Qui té cura de la Biblioteca?

-Hi ha un Patronat autònom format per representants de l’Ajuntament, Diputació, grans donadors com Patxot, Toda, Vda. Bonsoms, etc.

             — Abunden els donatius?

            — Sí; hem rebut importants donatius: molts impresos d’En Ferran de Sagarra, la col·lecció Cervantina d’En Bonsoms, manuscrits del Rei d’Aragó de la Sra. Sanllehí, potser vint- mil volums d’En Toda, etc. El Ministeri d’Instrucció Pública de França ens féu un present esplèndid consistent en unes obres representatives de la ciència i del pensament francesos. Eren dos-mil volums que es diuen la «Ciència francesa» escrits en catalá.

 —Quina orientació segueix la Biblioteca?

            —Dotar els estudiants d’un utillatge eficient; salvar el tresor de la cultura catalana antiga; evitar que emigrin les obres de mèrit, etc., tot allò que signifiqui actuació cultural.

            —Tenen algunes obres de mèrit històric?

             —Tenim un manuscrit català del segle XII que són les «Homilíes de Organyá» un cançoner provençal, rnanuscrit molt antic. Tenim una edició de les obres d’En Lope de Vega, imprès a Barcelona el segle XVII; aquesta edició barcelonina és desconeguda.

            —A més tenim també manuscrits de l’ Eiximenis i edicions velles; la biblioteca de Mossèn Cinto Verdaguer i la d’En Prat de la Riba. Aquí hem de retre un homenatge a la vídua d’En Prat que va voler donar-nos la seva biblioteca perquè restés aquí i si teníem en compte la utilitat que per als fills d’En Prat podia representar la magnífica biblioteca del seu pare, comprendrem el mèrit d’aquest donatiu. També tenim originals de Pedrell, l’ Albéniz…

-Quina quantitat de volums hi ha?

—Uns cent cinquanta mil. Xifra petita si la comparem amb ciutats com París i per exemple com Heidelberg, que amb una població d’uns cinquanta mil habitants, té una quantitat enorme de llibres de les seves Universitats.

—És molt visitada la biblioteca?

             —Es pot calcular en més de trenta-dos mil els visitants per any. L’any passat és clar que deuen ésser més, però corn que molts en entrar no firmen al llibre-registre ens passen per alt; els mesos de major abundor de lectors són d’octubre a novembre i es comprèn, perquè aleshores és començament de curs i tots els estudiants fan bons propòsits í encara no han tingut temps de minvar els entusiasmes.

            A més hem comprovat el fenòmen que el nombre de llegidors augrnenta amb la disminució del dia i viceversa.

             — ¿Quines obres tenen més demanda?

             — En general les de tècnica aplicada. Medicina, Enginyeria, Tècnica, etc., després la Literatura i la Història. El Dret com que fugim d’adquirir obres noves per mor de no establir competències amb el Col·legi d’Advocats no té gaire demanda. Però la Història del Dret, sí.

            —En quin idioma es llegeix més?

            — En castellà i es comprèn perquè a més d’una abundant producció en aquesta llengua hi ha les traduccions d’obres científiques i de les altres.

            — Jo estic admirat—ens diu el Dr. Rubió –  del molt coneixement que entre els llegidors hi ha dels idiomes francès, anglès i alemany.

             —La biblioteca té algunes publicacions?

            —Tenim el Butlletí de la casa. Després el catàleg de la Col·lecció Cervantina Bonsoms. A més tenim les publicacions del departament de música que hern publicat a càrrec de Mossèn Anglés que és una autoritat en el ram.

             El Dr. Rubió ens invita a visitar la biblioteca i correm amb ell els grans estatges on s’hi apilen milers i milers de volums. Realment el local ja és petit per la importància que adquireix i es fa precís un veritable esforç d’activitat i tacte per part del personal.

Un fogar de cultura. La Biblioteca de Catalunya. Ernest Schop. Imatges, juliol 1930.(Fotos Gaspar).

Sala Cervantina a la Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 847

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books on 20/11/2024|

“Provença 360, quart, primera.- Un cop de timbre, un xic d’espera, i el mateix Opisso en persona que ens obre la porta. Va en cos de camisa com acostuma sempre per anar per casa.

            En veure’ns fa un gest de sorpresa.

             -Ola!… on aneu?…

             Mireu, ventem, per si fem quelcom de vós per a IMATGES…

             L’Opisso té la condició especial, que sempre sembla que baixi de la lluna.

            – IMATGES? Ah, ja… un dibuíx potser ?

             No home… es tracta de…

             Bé entreu, pel que pugui ésser.

L’Opisso i la moda

            -Estic desesperat, creieu. Podeu fer-ho constar. Aquesta moda de les faldilles llargues em desespera… El Govern no ho hauria de permetre. Aquestes pantorrilles, tan « caies » han estat l’encís i l’atracció més formidable de les nostres dones, de la nostra Barcelona. Ni l’Exposició, ha tingut tant d’èxit ! Vegeu si no… I mostra un número de «Le Ruy Blas» parisenc, on hi ha reproduïts uns dibuixos de New-York, Londres i Barcelona, representant la faldilla curta. Ja no cal dir que l’Opisso hi bat el «rècord».

   Un xic d’història

            L’Opisso va comencar als tretze anys. Fou ajudant d’En Gaudí, i va estar-hi fins als vint i-tres. Ell en guarda molt mal record d’aquesta època. Va freqüentar la penya d’En Picasso «Els quatre gats» com en deien. La primera vegada que exposà fou en una Exposició col·lectiva del Círcol Artístic de Sant Lluc. Va tenir molt d’èxit. Miquel Utrillo, va descobrir-lo i li féu de marxant i protector alhora. « Pèl i Ploma» va reproduir un dibuix seu que va quedar-se la Diputació de Vizcaya. Les exigències econòmiques, li aturaren el pas, i comença a dibuixar en setmanaris humorístics. El «Cucut», fou el primer. Al cap de poc era conegut a França i l’anomenaven «Sociétaire» del Saló d’Humoristes de París. Cada any ho venia tot. Col·laborá a «Le Rire », «Frou Frou», «L’Indiscret », «La Vie en Rose » i altres…

            – Els principals periòdics humorístics del món, han reproduit dibuixos seus.

             Dibuixá una anys a «L’Esquella de la Torratxa », on s’acabà de fer popular. Al «Papitu» també hi col·laborava amb el nom de “Bigre”.

             Actualment, treballa per una colla de revistes i periódics, i és sol·licitat per totes les publicacions de caire humorístic.

            L’Opisso en la intimitat

            En la intimitat, l’Opisso és altra cosa del que hom es pensa.

             Ell se’ns queixava l’altre dia. «Nosaltres som com els pallassos de Circ. Molts creuen, que sempre hem d’estar de broma i no es donen compte que és una feina com una altra. Hem d’ofegar les penes, amb un humor fictici, que al cap i a la llarga és el nostre pa de cada dia».

             A ca l’Opisso és un vertader museu. Llibres, molts llibres, objectes d’art, dibuixos, pintures.

Un llevant de taula en aquesta casa és un goig de no dir. El seu fill Alfred, pintor i dibuixant també, és un gran aficionat a la guitarra. Interpreta amb una meravellosa agilitat; els grans mestres de la música. I cada dia el mateix. «La tranquil·litat de la llar és un «aperitiu» segons diu ell –  per esperonar-me en el treball quotidià».

Una anècdota?

            -En podría contar a dotzenes! Era en l’época dels Quatre Gats o dels Peluts. digueu-ho com vulgueu… Tots portàvem unes grans melenes i unes xelines colossals. Ens avorríem molt perquè fèiem una broma molt ensopida. L’únic que ens divertia un xic, era En Soto petit que de tant en tant ens ballava alguna « petenera », habilitat que li havia valgut l’honor que En Picasso el bategés amb el nom d’En « Patas» i que avui encara l’explota amb els seus famosos Arlequins. Doncs bé, com us deia, en aquella època, per no avorrir-nos tant, ens deixàvem crèixer la barba i els cabells. Al meu pare, un dia se li va presentar el propietari de la casa, amenaçant-lo, que si no em tallava el pèl de la barba i no m’escurçava els cabells, ens treuria a tots del pis. Ell al·legava,  que cridava massa l’atenció. No vaig tenir altre remei que fer-ho.

Article:”Opisso. Dibuixant de multituds” . Àngel Pons i Guitart . Imatges oct 1930.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Job soporta els improperis dels seus amics ( pàgina miniada de Les molt riquess hores del Duc de Berry, f82r, Musée Condé, Chantilly)

“Nada hay nuevo sobre la tierra,—He aquí una sentencia mil veces y en mil idiomas repetida y que no dejará de estrañar á los lectores de nuestra pequeña revista, amigos, por ende, de lo nuevo, de lo avanzado de lo modernísimo.—Y sin embargo, la sentencia es tan verdadera como antigua: lo propiamente nuevo, lo original en absoluto, lo sin precedentes ni abolengo esta todavía por descubrir. Desde los primeros chinos civilizados acá, todos los géneros literarios, todas las formas artísticas se han intentado. Como si quisiera el hombre demostrar el poder de su inteligencia soberana, ha cerrado ya el círculo de sus universales conocimientos, apoyándose en lo que sabe para adivinar lo que ignora.—Se ha dormido el hombre del pasado durante la noche, pero en sus labios se dibuja una sonrisa, anunciándonos que ha previsto la aurora del porvenir. Podreis vosotros gozarla de un modo más adecuado, podreis analizar los colores de sus nubes y sentir la frescura de sus rocíos, pero la impresión estética de aquel incendio triunfante, la íntima satisfacción del que descubre la luz, la sintieron ellos, los hombres del pasado, vuestros buenos abuelos, lo mismo que vosotros, hombres del presente, abuelos á vuestra vez de nietos sapientísimos y de hombres modernos por venir.

            Tomaos la molestia de repasar algunos libros viejos: no es una faena desagradable, os lo aseguro. El pergamino de las cubiertas que cruje y se retuerce como la piel seca de una momia; las hojas blandas, húmedas siempre; la impresión extraña y de un negro atenuado en rojo, sobre el papel amarillento, la ortografía caprichosa y pintoresca; todo el pequeño volúmen, en fin, tiene un aire tan cándido, tan sencillo, tan de abuelo desengañado y poco figurón, que convida á leerlo, que seduce y obsesiona ligeramente. —Y una vez leído, y una vez estudiado y una vez vuestra alma de hombre moderno puesta en comunicación con el alma vieja del autor del libro viejo ¿qué descubris? Hablando sinceramente ¿os sentís superiores al que escribió el libro de Job? ¿La poesía es más grande hoy que en tiempo de Hornero? ¿Somos más sutiles y refinados que Horacio? ¿Verlaine resulta más obscuro, más misterioso que Persio? ¿Es Apuleyo menos escatológico que Zola?— He aquí, pues, la gran enseñanza que trasciende de la lectura de libros viejos. Una ecuanimidad, una indiferencia tranquila y una serenidad de espíritu que confortan y regeneran.—El lector profundo de libros viejos deseará ver, aunque no logre hacerse ver; desenganado del estilo, se irá derecho al fondo y procurará como los autores que he citado dormirse en la noche del pasado, pero con la confiada sonrisa del que ha presentido y abarcado el porvenir. Un libro viejo es como un vino rancio, bebido á sorbos junto á un buen fuego: nos conforta y nos inspira suenos deliciosos.

Article: Los libros viejos per Ángel Cuervo a LUZ, nº12, Barcelona, desembre 1898.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »