Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliophily – Bibliophilie’ Category

Parlant de Llibreters de Vell, agremiats o no agremiats, és aquesta la qüestió?

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Glossari, Llibreries, Llibreters de vell on 25/07/2025|

Llibreries agremiades al Gremi de llibreters de Vell de Catalunya l’any 1999 (vist a Noticias Bibliográficas, juliol 1999). 50 llibreries. Avui, 23/07/2025, en el llistat del Gremi estan agremiades 36 llibreries i no totes tenen local, algunes venen a Fires i en línia.

Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)

En el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra, hi ha més de 500 Llibreries de Vell, però estan incloses, dissortadament, moltes que han anat tancant al llarg dels anys, unes 47, algunes d’aquestes continuen anant a fires i venen en línia. I de les que hi ha en el Mapa moltes nomes venen en línia (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.)

La pàgina a internet del Gremi ha millorat molt i malgrat les poques llibreries associades estan fent una bona feina i posant al dia el seu vlok. Segur que si unes quantes llibreries més es fessin del Gremi tot seria millor.

A Madrid tenen tres ‘gremis’: Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid, amb 37 llibreries (segons el llistat que donen), 20 de Madrid i rodalia i 17 de fora (5 de barcelona, 4 de València, 2 d’Araba, 2 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca i 1 de Bilbao.

En canvi, el Gremio Madrileño de Libreros de Viejo té 22 llibreries i totes menys una estan a Madrid capital

i a l’Asociación de libreros de Lance de Madrid, tenen 20 llibreries associades, totes de Madrid i rodalia i 1 de Segovia.

Algunes llibreries estan a Libris i al Gremio, fins i tot alguna està als tres llocs.

A València tenen el Gremio de Librerias [sic] de Lance de la Comunidad Valenciana amb 17 llibreries agremiades, 15 de València i rodalia, 1 d’Alacant i 1 de Castelló de la Plana.

A Sevilla tenen una Asociación de Amigos del Libro Antiguo amb 16 llibreries, totes a Sevilla i rodalia.

Hi ha moltes Llibreries de Vell (antiquàries, d’ocasió, segona mà, etc.), en els Mapes d’aquest vlok es troben més de 90 al País Valencià+les Balears, més de 200 a Madrid i rodalia ), i més de 100 a Andalucía i Extremadura. ), moltes d’elles només treballen mitjançant internet, venen en línia. I unes quantes estan tancades, al menys físicament.

El cas és que els hi costa molt associar-se, no crec que sigui gaire car, miraré d’esbrinar-ho, i crec que les avantatges poden ser bones per a tots.

Un dels motius de tot això pot ser el que he trobat en una tesi doctoral, quant parla del llibre: Recuerdos de un librero anticuario madrileño (1897-1969) de Julián Barbazán (1970) i que he posat en el Glossari d’aquest vlok (a la lletra C), on diu: Clandestins del llibre: Persones sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n poden beneficiar, i crec que vorejant la legalitat. En principi es refereix, més que a ningú, a personatges que falsificaven llibres, fulls, documents i els venien a llibreters de vell i a bibliòfils, com a exemple d’això hi ha cartes falsificades d’Hernando Colón, de Cervantes, llibres amb fulls afegits per amagar els que poden faltar, però potser ara costa més que abans trobar fulls de l’època que volen falsificar, o tintes com les antigues. Actualment, crec que ve a dir que hi ha molts venedors de llibres que ho fan d’estranquis, sense permisos i sense res més que les ganes de vendre i de xafar la guitarra a aquells que ho fan tot com cal.

Crec que també s’hauria dir que Llibreries de Vell com les d’abans en queden poques, de llibreries dites antiquàries n’hi ha encara menys i algunes només ho són pel nom i no pel material que ofereixen; i avui dia obren llibreries de llibres a preus molt baixos, de qualitats per a tots els gustos, no són l’ideal, però ajuden a molta gent, a llegir i a viure.

Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA

Anys enrere la Bibliofília era i estava dedicada a la gent que tenia diners i es feien (i es fan) llibres només per a ells, amb tiratges curts, preus cars i moltes vegades amb enquadernacions cares. Després la cosa va anar afluixant i ara es poden aconseguir llibres considerats de bibliòfil a preus no tan cars, hi ha llibres vells i bells a preus raonables, queden pocs incunables per a la venda pública, però hi ha molts llibres que sense ser vells ni rars també es poden considerar llibres de bibliòfil, llibres força interessant per la seva enquadernació, tipografia, disseny, etc.

Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)

Voldria fer esment dels llocs on venen llibres sense ser pròpiament llibreries normals, per exemple els encants i els “rastros” que hi ha a molts llocs, i un lloc especial en aquest aspecte és el Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, amb més de 70 parades tots els diumenges de l’any, amb llibres, còmics, efímers, postals, vinils, cartells, cromos, documents, revistes, etc, etc., amb llibreters que saben de què va la cosa i molts amb llibreries repartides per Barcelona.

Un altre mercat molt interessant per a bibliòfils i col·leccionistes és el Saló del Col·leccionisme en el Casinet d’Hostafranchs, molt a prop de l’Estació de Sants, on es pot trobar tota mena de col·leccionisme: Cartells, postals antigues, cromos, revistes, còmics, cine, fotografia, joguines, naips, accions, loteria, llibres, curiositats, i molts més…, i també a Hostafranchs teniu el Mercat de la Nosa i el Col·leccionisme, amb una mica de tot.

Tenim per tot Catalunya un munts de fires i mercats dedicats al col·leccionisme de tota mena, podeu veure més informació en aquests llocs: Gremi Llibreters de Vell, El Troc: Butlletí del Col·leccionisme (Agenda, notícies, intercanvis) i a Fires del Llibre a Catalunya.

Només volia dir quatre coses sobre els gremis de Llibreters de Vell, però sempre em passa igual, començo i no hi ha manera d’acabar.

1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros

Així doncs, aquí ho deixo, desitjant que més llibreters es facin del Gremi i desitjant que la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern vagi a més, encara que sigui a poc a poc.

A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 887

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Tipografia on 24/07/2025|

Molta gent considera la impremta com un vulgar aconteixement.

  Aquest fet ens obliga a preguntar-los: els impressors tenen elements de dibuix geomètric? Saben ortografia? Ja no ens atrevim a exigir-los davant d’una injustificada possible indignació, coneixements generals dels idiomes més usats. A propòsit ens venen uns exemples frapants. En català un poeta de Lleida va editar a London un recull de bestieses, i en ésser-li lliurades les proves, va comprovar sorprès que no hi havia cap falta d’ortografia ni cap badada de composició. Com a revers, lliurem a judicació, el spècimen d’ART realitzat en una bona… impremta.

   Continuant l’interrogatori: tenen possessió de les mides a emprar amb les lletres per a la receptibilitat eficaç de les visuals? De la visualitat i predomini de tintes en un conjunt, i separadament? Saben distingir les paraules legibililatl i visualitat?

   Entre altres avantatges, cal conèixer, l’encaixament de peces i vinyetes amb oportunitat. L’airejament, (blancs, espais) fonament de la elegància d’un imprès.

   Orientació dels materials, que varia segons el caire inicial de la composició. Llei de suspensió; ritme harmònic , per contra, vacil·lacions, també decisions.

   La delicadesa al servei d’alguns productes: perfumeria, joieria, etc. La contundència, com a puntals en altres: carbons, ferros , etc., factures compositives a executar ben diferentes. Domini de les proporcions (Secció d’Or) etc., etc.

   Per damunt de tot això, avui amb l’aparició de les figures-geomètriques, filetatges, «topos» i ornamentacions modernes…, aquestes han fet canviar la trajectòria dels impressors, i les exigències del públic, a canvi d’un confusionisme i desorientació per ambdós sectors. En manipular aquestes innovacions, els caixistes, queda manifesta llur incapacitat, de la qual en són propietaris la majoria. Aquests per a suplir llurs impotències creatives, fullegen els catàlegs, que com a mostres de resultats obtinguts, facilita la casa creadora; després d’ésser passejada llur ineptitud com a recurs pòstum, afusellen una mostra que és més o menys adaptable a l’encàrrec pendent, i així queda arranjat un problema, que després té succesió crònica.

Caixistes

 

Simplement, l’impressor avui, no més sap fer el que la pràctica, rutina i paciència li han ensenyat, ço és, ajustar bé… Fa els motllos com si escrivís a la família, i surten de la impremta com els bolets, molts d’ells, plens de verí. Atribuïm les vistes cansades, al pesat enfarfec que les galerades contenen.

   El percentatge que predomina en tots ells; desconeixença de la Tècnica, (la Impremta per més valors que li vulguin adjudicar, té també la seva tècnica, i dilatada.) Mancats dels precedents anteriors, i d’una intuïció que podrien amalgamar-los, solament aquests caixistes aconsegueixen plagiar, o fer virulent ús dels catàlegs que anteriorment al·ludíem. Ara bé, als conreadors del plagi, estan exposats a ésser víctimes del cas que segueix. Havent-hi dues impremtes, hi pot haver coincidència en l’elecció de material, degut a les escasses creacions que apareixen i que s’imposen. Si el caixista no té la responsabilitat de l’ofici, al tenir en mans la solució d’un motllo per a determinada professió, qualsevol altre, pot tenir pendent un cas semblant, i els dos, en possessió de materials de la mateixa matriu, i per tant, de catàlegs iguals. Imagineu-vos el resultat llastimós a què condueix el plagi sí, els clients estan en competència. Sempre és condemnable. Apart, que comercialment, podria esdevenir en transcendència i trontoll econòmic, a resultes d’un desorientació de públic. A més, l’impressor, cal que sàpiga a quina mena de públic adreça el seu treball.

   En fer les adquisicions per les caixes, cal comprar el material estrictament necessari, i així poder seguir les novetats (acceptables). La renovació, ha d’ésser la màxima de l’impressor.

“Impremta” per Oriol de Martí, Rvta. Art: revista de les arts (Lleida), núm. 2, gener 1933.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Con motivo de la festividad del Día del Libro hemos efectuado una breve visita a algunos de los más importantes libreros barceloneses Hemos creído que era de interés público conocer, aun sumariamente, detalles y características de estos establecimientos que por su arraigo, por su volumen o su personalidad tanto contribuyen a dar un sentido a la vida ciudadana

CASA DEL LIBRO

Dijo en una ocasión cierto librero que en realidad, la Fiesta del Libro debería titularse «Fiesta de la Casa del Libro», dando a entender que allí se produce el mayor volumen de animación cada día 23 de abril. Este fenómeno es muy curioso sí se tiene en cuenta que la «Casa del Libro» no posee un historial muy extenso y que la tradición y la estirpe favorecen otras librerías, por lo general bastante más humildes, de Barcelona. Habrá que acudir a otros factores para explicar la predilección del público, entre los cuales destacan, a nuestro juicio, dos; el magnífico emplazamiento del local y la especialidad en libros catalanes. La Empresa se fundó, con su antigua denominación de «Llibreria Catalònia», el 8 de mayo de 1924. por los señores Antonio López Llausás. Manuel Borras de Quadras y José María Cruzet, iniciando sus actividades en la Plaza de Cataluña número 17. En 1931 se trasladó, para ampliación, a los actuales locales de la Ronda de San Pedro, 3. Don Manuel Borrás, que nos proporciona estos datos, nos precisa que a los treinta años de su creación de la Sociedad, «están al frente de la misma los señores Cruzet y Borrás. y el señor López, residente en Buenos Aires, continúa vinculado a la Empresa» —¿Cree usted que «Casa del Libro» destaca por algo más que por el giro comercial’ —Desde luego. Sí bien es cierto que. por una parte, «Casa del Libro» es el establecimiento que seguramente vende más obras literarias, tanto castellanas como catalanas, debe señalarse también que mantiene, como ninguna otra librería, un especial contacto entre el público y los autores a través de sus sesiones literarias, firmas y tertulias en su ya famoso «altillo». Escritores, catedráticos y relevantes personalidades del mundo intelectual español y extranjero nos visitan con frecuencia, y las consideramos como un premio a nuestra labor difusora del libro. —¿Qué piensan ustedes, pues, cuando desde la barandilla del «altillo» advierten el mar de público que entra en esta casa el Día del Libro” —Que esta fiesta, que es de todos, lo es, en cierta manera y justamente, algo nuestro, ya que es grato recordar que la Dirección de nuestra Casa fué una de las promotoras de su institución. Si, «Casa del Libro» es algo más que una gran librería Es también, y así debe reconocerse, una institución que forma parte de la vida activa de la ciudad. Como este vestíbulo, ante cuyos escaparates emplean útilmente sus minutos inútiles tantos barceloneses, en espera del autobús, de la cita de negocios o del amor juvenil.

 HEREDEROS DE LA VDA. Pla

 Cuando hemos entrado en la librería «Herederos de la Vda. Pla», en la calle de Fontanella, hemos creído oportuno prescindir de todas las preguntas que se refirieran a la actualidad. Esta imprenta y librería, conocida por la abreviación «Vda. Pla», es tenida como la más antigua de Barcelona. Nos ha recibido don Miguel Tubella y de la documentación que nos ha ofrecido tomamos algunos datos Esta Casa fué fundada por Juan Jolís en el siglo XVII, en la calle de Cotoners. Se conocen libros que fueron impresos por Jolís en 1660, por lo que están próximos a cumplirse los tres siglos de existència. Los Jolís mueren sin descendencia, y Bernardo Pla, que administraba la Casa, la titula en 1770 «Herederos de Juan Jolís». Muere también sin dejar sucesor, y de su viuda, Tecla Boix, arranca el nombre de «Vda. Pla» con que es hoy conocida la imprenta-librería. Los Verdaguer, Bocabelia y Dalmases han ido sosteniéndola en el tiempo «Herederos de la Vda. Pla» posee hoy una maravillosa colección de libros antiguos y de bojes. Con  este píe de imprenta son conocidos en toda España innumerables textos de ascética y mística, y Pío X les concedió en 1908 el titulo de Editores y Libreros Pontificios. Junto a estos libros se imprimió también una nutrida serie de hojas volantes, obras varias y romances, que proporcionan una idea muy colorista de los siglos pasados. Las “Faules d’lsop», edición catalana, cuyos grabados se conservan en su totalidad, fueron divulgadas infinitas veces por las prensas de «Vda. Pla». Un hecho curioso, en 1808 se creó en Lérida la Junta Superior de Defensa de Cataluña pero luego se consideró más conveniente que no estuviera en un sitio fijo, sino que recorriera el Principado para que fuera más fácil disponer y dar las órdenes. Entonces se creó una imprenta volante, de la que se encargó Francisca Verdaguer, vinculada a la Casa. Debe señalarse también que «Herederos de Vda. Pla» está estrechamente relacionada con el templo de la Sagrada Familia. Hace ya casi un siglo que empezó a publicar la revista periódica titulada “ El propagador de la devoción a San José», que se convirtió en el órgano oficial del Templo Expiatorio concebido por Gaudí. Esta publicación quincenal ha sido a la vez el colector de óbolos para la construcción de aquella basílica.

“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 1ª part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 886

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Museus on 19/07/2025|

Després de la Llegenda llatina, de la qual reben els goigs llur valor litúrgic, s’indica el nombre d’indulgències concedides als devots de les imatges. La concessió es fa extensiva a tots els que «llegiran o faran llegir, cantaran o faran cantar els goigs en qualsevol part que sigui». Unes vegades la concessió el fa per cada una de les estrofes cantades; altres, pels que diguin una salve davant l’estampa. En alguns goigs s’imposa la condició, per tal d’assolir-la, de pregar a intenció de les necessitats de l’Església i de l’Estat.

 Aquestes velles pràctiques foren literalment seguides en els fulls publicats, a mitjan segle passat, per una associació de gogistes, que actuà ací sense encert i amb manca d’espiritualitat, i en bona part ho són encara en els goigs més moderns.

Els goigs usuals són de format in- quart; sols hi ha un petit nombre de grandària foli. Ordinàriament estan disposades les estrofes en dues columnes; l’excepció més coneguda és la dels goigs de la Verge del Roser i llurs imitacions, en els quals formen tres columnes, corresponents als tres ordres de misteris. En general són anònims; sol apareixen signats, gairebé sempre amb, les inicials, els que contenen dedicatòria. En alguns figuren com a autors de la lletra els pseudònims «un seminarista» i «un estudiant de teologia», corresponent un d’ells a un fautor d’aquest llinatge de composicions, de facúndia lamentable. A voltes consta que l’original es conserva a l’arxiu de la parròquia. La publicació es fa sovint a expenses d’un «devot» o d’una «donzella piadosa».

 La lletra, exempta de tot artifici literari, està amarada, però, de la dolcesa que acompanya sempre les manifestacions del sentiment religiós del poble. Cal no oblidar que en els goigs han cercat llur “inspiració els nostres dos poetes cabdals, mossèn Jacint Verdaguer, del qual reproduïm els Goigs de Nostra Dona de la Mercè, i un Maragall, el gloriós cantaire de la Verge de Núria.

Pel que es refereix a llur impressió, són els goigs un veritable mostrari dels vells caràcters d’estampa que utilitzaren les nostres impremtes al temps de la decadència. D’aquestes impremtes, pobres i velletes, que el curs del temps ha engolit ja, n’hi havia a Alcoi, Barcelona, Berga, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palma de Mallorca, Perpinyà, Puigcerdà, Reus, Ripoll, Sabadell, Sant Salvador de la Vedella, Seu d’Urgell, Tarragona, València, Valls, Vic, Vilafranca, Vilanova i moltes d’altres localitats. Per tal de no allargar excessivament aquestes notes, deixem de fer esment especial del crescut nombre d’impremtes barcelonines que es dedicaren a estampar goigs.

Quant a la part iconogràfica; és de remarcar que la reproducció de la imatge a la capçalera de l’exemplar, ostenta sovint ornaments a banda i banda, quasi sempre gerrets renaixentistes o cistelletes barroques. Sols excepcionalment són acolorides les imatges.

 El procediment de reproducció sol ésser el gravat al boix, millor diríem al perer. Creiem avinent indicar ací que la nostra col·lecció d’imatgeria popular és completada per una altra de boixos d’il·lustració, gairebé exclusivament de tema religiós.

 Molt rarament s’usà la talla dolça en els goigs antics. Avui, després d’una llarga decadència de la xilografia, és advinguda sortosament una reacció contra els procediments fotomecànics que. durant molt temps, tendiren a desbancar la tècnica esmentada, de tanta força expressiva.

 Molts de clixés al boix han estat objecte de «repeticions », sigui per haver-se deteriorat amb l’excessiu tiratge, o per la deformació sobrevinguda, a conseqüència d’haver-los guardat posant-los de pla.

 Són molt nombroses les proves modernes dels antics boixos; en aquest cas, no és rar de trobar-se la llegenda catalana en el camper d’un boix aprofitat per a un goig de lletra castellana.

 Sovinteja també el cas d’atribuir-se un mateixa efígie a dos sants o santes diferents, sobretot entre els que porten per únic atri martiri o a dues o més verges la palma del verges d’advocació distinta, especialment entre les pomposament emmantellades.

 L’orla que sol enquadrar l’exemplar, així com les franges amb què alguns estan decorats, sortien del fons tipogràfic de l’establiment, i estan, per tant, mancades de valor especial en la il·lustració dels goigs.

 No són molt nombrosos els gravadors que es coneixen com a il·lustradors d’aquest gènere de composicions. Del reduït nombre de signatures que, amb llargs intervals, apareixen entre la multitud d’exemplars anònims, són d’esmentar les d’Amills, Cabanach, Clavel, Deberny, Guasp, Laborda, Pauner, Teresa Pauner, Noguera, Ribas, Hipòlit Ricarte, Saviron, Talamantes, Tarragó, Tauló, Torner i Vilanova.

 En l’obra d’aquests artífexs obscurs ; es topa a voltes, malgrat la imperfecció de la tècnica, amb veritables troballes d’interpretació ingènua del canviant món interior.

 Els goigs que reproduïm han estat triats tenint en compte llurs elements iconogràfics, els més importants des del nostre punt d’albir.

 Per tal d’evidenciar el procés iconològic dels goigs al través del temps, deixant de banda de moment les sèries en relació a la cristografia i l’hagiografia. hem escollit el grup dels que fan referència a la Verge, per la importància preponderant que tingueren ja des dels inicis, sens dubte rosarians, d’aquest benaurat costum i per l’extensió del culte a Maria. per mitjà dels goigs; en tota la vastitud de les terres catalanes, les quals; per dir-ho així ; n’han esdevingut embaumades, com de la flaire suau de les flors camperoles.

Per això, sols en atenció al valor iconogràfico-marià de llurs capçaleres, no perquè siguin més dignes d’ésser reportats que els altres, vénen reproduïts els goigs de les verges de Besora, l’Ajuda, Montserrat i Mercè, editats entre els segles del XVII al XX.

La subsistència dels nostres goigs, en la plenitud de llurs trets característics, fou seriosament amenaçada per influències idiomàtiques adverses.

La llengua vernacla era substituïda en molts d’ells per un castellà de munició, versió barroera de la bella parla del nostre poble. Tan ufanós fou en algun temps aquest tany parasitari que sorgí de la rel profunda dels nostres goigs i tan abundós de fruits alhora, que sols la puixança d’una tradició moltes vegades secular pogué evitar llur total desaparició.

 Hom diria que la veneració cordial que batega al fons dels goigs, comparable, per tal de fer-la tangible, a la humil ofrena d’un fragant vas d’adoració, vingué a ésser suplantada, mitjançant els «gozos», per una altra forma de veneració d’ordre inferior, equivalent, seguint el símil, a la presentalla d’un producte de baixa cameloteria forastera, desplaent, diguem-ho amb mots manllevats a l’oració dominical, així a la terra com en el cel.                                      

A les terres de parla catalana de més enllà dels Pireneus, es produí el mateix fenomen. El cant joiós (chant joyeux), que reproduïm. a honor de la Verge, estampat l’any 1817 a Perpinyà, on tants de goigs catalans s’editaren, és una prova palesa que la influència dels idiomes parlats pels pobles dominadors veïns, es filtrà fins a la deu més profunda del nostre verb pairal. Avui dia el renaixement deis goigs, essencialment catalans de fons i forma, és un espectacle encoratjador.

S’assimilen als goigs altres composicions poètiques d’igual forma mètrica i idèntica composició tipogràfica, encapçalades també amb boixos d’il·lustració.

 Quan en aquestes composicions hi ha tornada, les denominacions que usualment ostenten són les d’aclamacions, lloances, cançons, càntics, cants, cobles, deprecacions, comiats, lletres, lletretes, planys, rellotge d’hores mentals, salves, sentiments, sospirs, via crucis i virolais. A les composicions equivalents, assimilades als «gozos», ultra les esmentades denominacions, es troben encara les de “afectos, apariciones, exhortaciones, glosas, himnos, jaculatorias, lamentos, loores, oraciones, plegarias, recuerdos i voces.”

 Quan no hi ha tornada, s’anomenen aquestes composicions, en gran part, com les del grup anterior, i, a més, balades, convits, desenganys, fletxes, invocacions, llegendes i visites. En les assimilades als «gozos», cal afegir-hi les denominacions de 2avisos, coplillas, diálogos, glorias, laberintos, misterios, navegación para el cielo, saetas, salutaciones i tributos.”

 Com sigui que la majoria de les composicions esmentades revelen certa cultura literària; cal situar-les al marge de la poesia popular religiosa pròpiament dita, i són, per tant, comparades amb els goigs, de mínim valor folklòric, bé que servin íntegrament l’iconogràfic.

“Els Goigs”, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931 (2a part).) Article d’Esteve Cladellas  Bibliotecari dels Museus. Imatges extretes de la col·lecció dels Museus.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 885

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie on 13/07/2025|

Aquestes composicions piadoses destinades al cant, que al segle XIII havien ja fet llur aparició, són originàries sens dubte, quant al fons religiós, de la himnòdia popular medieval, i pel que fa a la forma mètrica, de la poesia trobadoresca.

  D’ençà de la invenció de la impremta, es publicaren en fulls solts, encapçalats per sengles imatges, gravades al boix.

  Els goigs, tan genuïnament nostres que fins el mot és intraduïble, constitueixen una de les branques de la imatgeria religiosa-popular que compta amb major nombre de col·leccionistes, en detriment potser d’una altra manifestació de la dita imatgeria ; al nostre juí no menys important. Tal és l’estampa religiosa, especialment la de confraria, que va desapareixent, mancada de l’amor vigilant dels col·leccionistes.

 Una bella col·lecció de goigs com és la nostra, amb tot i comptar, pel cap baix, més de cinc-mil peces, no pot dir-se que sigui molt important, si es compara amb les que reuniren alguns qualificats gogistes, com, per exemple, la d’August L. Ribas, composta de dinou mil exemplars, i la de Salvador Roca, que ultrapassa aquesta xifra.

  Més sortosos els goigs que la resta de la imatgeria popular, posseeixen ja una veritable bibliografia. AI segle passat, els estudiaren Pelai Briz, Marian Aguiló i Manuel Milà i Fontanals, i en el nostre, han prosseguit aquests treballs, entre altres, Valentí Serra i Boldú, Joan B. Batlle, Josep M. Camps i alguns simpatitzants que laboren fora de la Catalunya estricta.

La tasca que nosaltres ens hem imposat és modestíssima, puix que no farem altra cosa que recopilar les dades; aparentment sense valor, contingudes en aquestes poesies devotes, eludint en absolut tota indicació que no sigui extreta directament de 1’exemplar. Aquestes dades, d’índole variada, que pugnen per sortir, diguem-ho així, del marc d’una cèdula bibliogràfica, les hem anotades curosament, durant l’obra, encara en curs, del fitxament de la nostra col·lecció.

Estrany a la nostra comesa ço que es refereix al folklore musical dels goigs, no parlarem ací de Llurs belles tonades, de tan catalanesc caient, ni comentarem com caldria l’emoció que produeix la insistència enfervoridora de la tornada, que, cantada per la multitud, ve a ésser com un clam unànime de pietat, subratllant a temps la valor narrativa de la pregària.

Abans d’entrar a l’estudi de conjunt dels nostres goigs, estimem un deure, en canvi, l’esmentar un document existent a la nostra col·lecció, que marca una veritable fita a la història dels orígens d’aquesta pràctica pietosa del nostre poble.

Es tracta d’uns goigs manuscrits del segle XVI, a honor de Nostra Dona de Montlleó, que reproduïm en lloc preferent. El pergamí que els conté havia estat muntat durant segles sobre un tauler, instal·lat en lloc adequat a l’interior de l’esglesiola on era venerada la imatge. Era el seu ofici, el de servir per a menar el cant piadós davant els fidels dels pobles de la rodalia, els quals corejaven a llur torn la lletra devota.

Els forats que hi ha als marges del manuscrit, produïts pels claus que el subjectaven i els estelliconets de fusta corcada adherits al seu revers, no deixen lloc a dubte quant a la destinació de l’exemplar.

Aquests goigs vivien encara a la tradició popular a mitjan segle XIX, segons es dedueix d’un exemplar de lletra idèntica, imprès a Cervera per Bernat Pujol, l’any 1851, que figura també a la nostra col·lecció.

Es canten els goigs en determinats dies de la setmana, especialment els dissabtes, a certes festivitats, a la Quaresma, en temps de pregàries i durant la «croada». En alguns s’anomenen les confraries i germandats cantaires, i en altres s’indica el to amb què han de cantar-se, amb referència als més divulgats. Remarqui’s que un curt nombre ofereixen la particularitat de tenir una segona tornada i l’anomenada seguida. Adjectivant-los en certs casos de molt devots, es componen a honor, a obsequi, a lloança, etc., segons diuen textualment, del Crist, la Verge, els sants i les santes. La majoria estan dedicats a una imatge miraculosa d’un determinat santuari, sobretot la de la Verge sota advocacions diverses. Quan no és així, sol fer-se, amb aquest fi, l’additament d’una o diverses estrofes.

 Els més nombrosos es refereixen a imatges que són objecte de veneració en capelles bastides en el lloc on foren providencialment trobades, segons la tradició, que pretén remuntar-se a voltes fins a la invasió sarraïna. Consta invariablement en aquests que la imatge és venerada en “la sua santa capella»

Hi ha goigs referents a una mateixa imatge, on s’esmenten successivament la capella vella i la nova. No s’obliden, en aquest darrer cas, de consignar el nom del feligrès qui ha pagat les despeses de construcció i n’ha fet donació solemne.

Són dignes d’esmentar-se els goigs relatius a imatges existents a la Seu, als convents, algunes d’elles soplujades en un nínxol a la porteria, als carrers barcelonins i a les ermites dels afores. Així mateix, entre els més tardans, són esmenables els que estan dedicats a imatges venerades en mansions senyorials, balnearis i fonts d’aigües minerals.

Les denominacions geogràfiques més comunament adoptades són les de llogarret, vila, veïnat, raval i muntanya. Cal constatar que molts dels llocs citats no es troben en cap tractat de geografia de Catalunya. En designar-los, sol fer-se referència a la jurisdicció a què pertanyen. en especial tractant-se de l’eclesiàstica. En un dels goigs es qüestió del comtat de Palamós i en un altre, de l’arquebisbe de Tarragona. Primat de les Espanyes.

S’enumeren en molts les pràctiques devotes a què han de lliurar-se els romeus durant el pelegrinatge; en arribar a les envistes del santuari i a l’hora de prendre’n comiat. Es prevé en altres els actes d’adoració que han de fer-se, bo i pujant i baixant del cambril que estotja la imatge protectora.

A la majoria de goigs s’invoca, singularment en els dedicats a sants i santes, l’assistència de la imatge miraculosa contra tota mena de sofrences i malvestats; no hi manca en molts d’ells alguna al·lusió a les calamitats presents. Un del beat Amadeu, duc de Savoia, reclama la intervenció del dit beat a favor del vacil·lant poder temporal de] papa.

Ultra la censura eclesiàstica, amb el consegüent «imprimatur», es fa constar, de vegades, la propietat, vinculada quasi sempre a la parròquia i el lloc de venda, que sol ésser la sagristia. Conté un d’ells instruccions adreçades als confrares i confraresses per a una rifa benèfica.

Els Goigs, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931.(1ª part) Article d’Esteve Cladellas  Bibliotecari dels Museus.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 884

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 08/07/2025|

Enquadernació Imperi

El relligat artístic i de bibliòfil.

Com totes les arts, l’enquadernació ha tingut diverses manifestacions i alternatives, decadències i exaltacions. Al tombant del segle XVIII al XIX, tant a Barcelona com a la resta de la península, ens trobem amb un canvi important. Després d’una època brillant en què els artistes havien creat i desenvolupat dos estils de decoració clarament autòctons – l’enquadernació realitzada amb pells tenyides ( pasta valenciana i pasta espanyola) i l’enquadernació d’estil cortina, als quals havia seguit l’estil romàntic, ens trobem en un moment en què el principal i gairebé únic estil de decoració que hi ha és l’anomenat “retrospectiu”, basat en la inspiració i/o en la imitació dels principals estils clàssics d’enquadernació, al costat de decoracions absolutament rutinàries i insignificants. Els dos primers havien aconseguit dominar el món de l’enquadernació espanyola i hispanoamericana, relegant a un segon pla la fins ara més emprada enquadernació en pergamí.

L’enquadernació en pasta espanyola, per tants conceptes bella, fou la “mare” de l’enquadernació industrial. Gràcies al seu aprenentatge per part dels enquadernadors que hem vist fins ara, tant l’enquadernació industrial com l’artística assoliren a la fi de segle a Barcelona un nivell de perfecció abans mai somniat.

Després del parèntesi de la Guerra del Francès, que no va reflectir-se de cap manera en la decoració exterior dels llibres, els elements de l’estil imperi del segle anterior es reforçaren i completaren l’estil neoclàssic. En dos grans blocs es poden agrupar les enquadernacions de l’època de Ferran VII: la de tipus ”imperi” amb una variant original de la península que va arrelar fortament a Barcelona, l’estil “cortina”, i la de tipus romàntic.

La decoració d’estil “cortina” es pot dir que va ser creada per l’enquadernador Antonio Suárez, el qual aprofità la riquesa decorativa de la pasta valenciana juntament amb el motiu realitzat amb ferros daurats que va donar nom a aquest estil decoratiu. La decoració de tipus “imperi” és semblant a la neoclàssica: un carrer ample format per rodes i filets, on destaquen els quadrats formats als anglets, fets normalment amb pells de diferents colors. Aportacions noves són les de gust pomperià ( cariàtides, ballarines, sirenes, etc.) i les de gust egipci ( esfinx, flors de lotus, etc.). Però l’element decoratiu que marcà la diferencia a Barcelona i Madrid va ser la “cortina”, realitzada només en daurat o daurat i mosaic de pells, sobre pasta valenciana de diversos jaspiats molt fins. Les cortines es feien farcides de petits ferros que donen l’aspecte d’estar recamades. Antonio Suárez, nat a Madrid l’any 1769 o 1770, marxa als 16 anys a Barcelona, on s’estableix fins a la invasió napoleònica. Així, la seva formació i el seu aprenentatge duren més de 22 anys a Barcelona. Durant aquest període, Antonio Suárez adquireix un domini total en la pasta valenciana i en el daurat a petits ferros sobre tafilets. L’any 1803 se li concedeix el títol de “Librero Encuadernador de Cámara” i, aquell mateix any, exposa a l’Escuela Gratuita de la Nobles Artes, instal·lada a la Llotja, una enquadernació de pasta “ de gusto exquisito”. Entra a treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Audiència del Principat de Catalunya, fins a la invasió napoleònica, que el va obligar a marxar cap a València.

Un altre gran enquadernador que conreà aquest mateix estil va ser Antoni Tubella. Cap a l’any 1830 es dóna a conèixer, amb taller al carrer Montsió, 11. Vers l’any 1844 canvià la ubicació i es traslladà al carrer de Santa Madrona. Tubella regentà alternativament dos tallers, el seu i un altre, a la llibreria espanyola de M. De Rialp, al núm. 30 del carrer Ample. Aquest taller anuncia enquadernacions “A la Roschild”, para libros de comercio. A la Universidad, para libros de estudio. A la Inglesa, para los que deseen tener encuadernaciones con presteza, uniformidad y lujo en su biblioteca. A la elegancia, para el bello sexo… Y, por fin , encuadernaciones finas, entrefinas, comunes y medias encuadernaciones”. Matilde López Serrano ens diu que: “Antonio Tubella fue un dorador excelente, pero tradicional, siguiendo el gusto por las decoraciones de tipo imperio más que por las románticas, novedad de la época”. Castañeda el descriu de manera diferent al seu diccionari i, fins i tot, li canvia el nom d’Antonio pel de Francisco: “es un destacado artista de la época de Fernando VII, siendo su obrador uno de los más acreditados de Barcelna, por las bellas encuadernaciones que con sus actividades consagra, realizadas con pieles finas y la típica dedoración de ruedas y hierros en oro, con señalada influencia francesa, e iniciaciones románticas”.

Quant als preus de les enquadernacions artístiques d’aquesta primera època, hem pogut trobar algunes dades força interessants: de finals del segle XVIII, concretament l’any 1771, tenim que una enquadernació en tafilet d’Antonio Sancha val 20 rals; de l’any 1801, extret de “Noticias de las obras que se hallan de venta en Despacho y Almacén de la Imprenta Real”. Els tipus d’enquadernacions són en paper, pasta regular, pasta fina, tafilet i pergamí: “Obras de D. Antonio Rafael Mengs, en 4º marquilla: en papel 22 reales, a 32 para regular y 38 en fina. La Música, poema de D. Tomás de Iriarte, en 8º marquilla: 30 reales en papel y 40 en pasta. Compendio Histórico de la Religión, por D. José Pintón, en 8º: a 12 reales en papel, 14 en pergamino, 20 en pasta y 48 en tafilete”.

El moviment romàntic constitueix un dels elements en la decoració exterior dels llibres de mitjan segle XIX. L’enquadernador francès Thouvenin fou el creador del tipus “ a la catedral”, decoracions gòtiques que convivien amb els requadres i les orles neoclàssiques, com poden ser façanes, finestrals, rosetons, vidrieres, totes elles gravades en planxa i que s’apliquen amb escalfor, amb or o gofrat, mitjançant una premsa, que, com hem vist abans, encara era de fusta. Les enquadernacions romàntiques van ser les darreres obres en què es pot parlar de contingut original en la decoració exterior a Barcelona, fins la primera dècada del segle XX”.

“El relligat artístic i de bibliòfil” de l’article: ”Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez ( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.

Enquadernació de Thouvelin

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

– Pronto se cumplirá el primer aniversario de la muerte de don Ramón Miquel y Planas. Un grupo de amigos procedentes en su mayoría de la Sociedad de Bibliófilos va a llevar a cabo dentro de unos días, muy pocos, un homenaje, un recuerdo emocionado a la obra y a la figura de este gran caballero de la letra impresa. Don Ramón fué un amador del libro como aquel rey lo fuera de la gentileza. Este amor, en él desbordada pasión, le llevó a enaltecer  las  ediciones, a consolidar la bibliofilia de tal modo, forma y manera, que tras sus huellas y su ejemplo ha ido naciendo una verdadera legión de bibliófilos. De los bibliófilos barceloneses ha partido, como hemos dicho, la idea de homenajear a don Ramón Miquel y Planas, y un bibliófilo ilustre, el diputado provincial de Cultura, don J. Sedó Peris-Mencheta, patrocina y alienta este homenaje. Tengo ante mi una extensa lista de las obras publicadas por don Ramón . Cuento los títulos: noventa y ocho, la mayoría de ellos textos antiguos catalanes o traducciones de obras clásicas debidos casi siempre al propio don Ramón , editor de los libros. Miquel y Planas había nacido en nuestra ciudad en el año 1874. Cursó lo carrera de perito mercantil. A los diecisiete años concurrió al «Gimnasio Europeo» , establecido en la calle de Rull, que regentaba el profesor de cultura física Rovira Bretones. Allí se reunía con un puñado de muchachos de su misma edad, seis o siete, y hablaban no de gimnasia, sino de libros. Entre escalas horizontales, barras fijas, pértigas, anillas, pesas y aparatos gimnásticos, nació en Ramón Miquel y Planas aquel amor entrañable por la letra impresa. Entonces ya llevaba publicadas —a los diecisiete años — innumerables charadas y jeroglíficos y empezaba a escribir una serie de versos humorísticos, valiéndose de seudónimos para todo ello. En 1894 —ya perito mercantil —le vemos aficionado al remo, al tiro, al ajedrez y a la fotografía, y por encima de otra cosa cualquiera, a la literatura, a la crítica literaria, que hacía aparecer en las columnas de una revista suburbial y acogedora: “El Vigía de la Barceloneta”.

 Mozo aún , vemos a Ramón Miquel y Planas formar en las páginas de «Juventut», rico venero de noticias para los actuales historiadores del modernismo. Allí ofrece , a su público una muestra de lo mucho que más tarde hará en favor de las traducciones de los clásicos. En “Juventut”  aparecen sus pulcras adaptaciones de las pastorales de Longus, “Dafnis y Cloe” y del «Amor y Psiquis», de Apuley. A partir de estas, sus primeras obras, el vuelo de su pluma y de su espíritu adquieren una extraordinario amplitud. Al alborear nuestro siglo, la actividad de aquel don Ramón de veinticinco años, es ingente. Interviene en un organismo de nuevo y ya dorado cuño ; el Institut Català de les Arts del Llibres y sugiere la idea, siendo él el primero en trabajar en ella, de publicar la «Revista Ibérica de Ex-libris». Más tarde crea don R,amón “Bibliofilia” de la cual puede decirse que era su editor y  su único redactor. Hoy, hojear esta rarísima serie de cuadernos es un placer para los ojos y una lección para aquellos que dicen gustar de las nobles y hermosas ediciones.

 En 1914 don Ramón ingresó en la Real Academia de Buenas Letras. Tiene cuarenta años. No han encanecido aún sus cabellos, pero sus ojos, gastados ya, se parapetan tras unos gruesos cristales. En cada letra, en cada texto impreso sobre papeles japón, hilo, vítela etc., Miquel y Planas dejaba un poco de la luz de sus ojos y mucho de aquella vida laboriosa y edificante.

A un reconocimiento de méritos le sucede otro, y a un honor, un nuevo honor. En lo plenitud de su vida cultivadísima , don Ramón ostenta la presidencia de la Comisión de Monumentos y la vicepresidencia de la Asociación de Bibliófilos. Es académico de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, académico correspondiente de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia.

Pero ni sus cargos ni su amor al libro le hace olvidar la tarea de cada hora, aquella que nos trae el bienestar y nuestro pan de cada día, siempre fijos sus ojos en el deber. De las horas robadas al sueño y al descanso nació sn gran labor de bibliofilia, ese templo catedralicio que son sus obras y sus ediciones. Esas obras y esas ediciones serán expuestas a la pública admiración en la Biblioteca Central. En el transcurso de la Exposición, que se abrirá dentro de pocos días, se pronunciarán algunas conferencias en la Biblioteca Central y en el Ateneo Barcelonés, de cuya entidad fué secretario don Ramón . Este, más o menos, será el homenaje, el recuerdo emocionado a Miquel y Planas. Hay, no obstante, algo que encontramos a faltar, algo más eterno y efectivo. Una semana bibliográfica dedicada a don Ramón es edificante. Pero, ¿y después ? ¿De nuevo lo losa del olvido? ¿El silencio? No; habría de hacerse algo más positivo aún . Sabemos que una calle de Sarrià va a rotularse con el nombre de don Ramón , mas acaso tampoco esto es bastante. Debe irse a la creación de un premio oficial al libro — al libro puramente de bibliófilo, por ejemplo — o relacionado con las Artes del Libro , que ostentarà el nombre glorioso de don R. Miquel y Planas, acaso el hombre que lo amó más entre nosotros, que fué más fiel y abnegado a este amor al libro, a este mundo maravilloso de la letra impresa.

 “Recuerdo a Ramon Miquel y Planas”, article d’Arturo Llopis,  Destino, n. 720, 26 maig 1951.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 883

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Oficis del llibre, Old books on 03/07/2025|

Exposició Internacional de 1849 a Paris

L’enquadernació editorial, la indústria aplicada a l’art.

L’enquadernació catalana de començaments de segle no es pot entendre sense contextualitzar-la amb l’enquadernació francesa. El mateix passa si parlem de l’enquadernació editorial o industrial, anomenada en francès de cartonnage. Hem vist com a l’Exposició de París del 1849, l’editor i impressor Didot va fer una defensa dels nous corrents que calia tenir en compte gràcies, principalment, als avenços tècnics i mecànics. Didot ressaltà les qualitats extraordinàries dels cartrons de la Casa Lenègre, els quals afavorien l’exportació del llibre francès. Lenègre fou el primer que amb procediments molt simples va saber aplicar l’ornamentació en color sobre la roba, imitant les enquadernacions que van pertànyer a Francesc I, Enric II i Diana de Poitiers. Papers de colors brillants enganxats sobre la roba feien de mosaics i els seus daurats, de vegades amb or fals, s’obtenien mitjançant una planxa sencera pressionada amb premses de volant i escalfades al vapor. Les enquadernacions que es van presentar en aquesta exposició no valien més de cinc francs i presentaven el mateix atractiu a la vista que les enquadernacions en pell, el cost de les quals hauria anat de 50 a 100 francs.

A mitjan segle aquestes enquadernacions de tipus industrial eren confeccionades, encara, amb màquines molt rudimentàries. L’armadura de l’enquadernació continua sent la mateixa: el plegat dels plecs i el cosit es confeccionen a mà ( la màquina de cosir no apareix fins a l’any 1889). Un mecànic anomenat Massicot idea la primera màquina de tallar els llibres amb rapidesa, i és perfeccionada, anys després, i comercialitzada amb el nom de massicot, tot i que en alguns països, incloent-hi el nostre, l’anomenem guillotina, invent que suposa una multiplicació en la capacitat de tallar els llibres respecte a la màquina que substitueix, l’ingeni. Per aquestes dates apareixen la cisalla per tallar cartró i la premsa per treure caixos, a pedal. Totes elles tenen el mateix efecte: un enorme augment de la productivitat.

Les premses de daurar encara són de fusta i el seu objecte no és altre que prémer la planxa escalfada a part en un fogonet de carbó. A la qual s’enganxava al darrere un cartró per tal que l’aprenent no es cremés els dits. Més tard es va comercialitzar la premsa “Thonnelier”, construïda per Cail et Cie., feta servir a França per a l’encuny de monedes. A Anglaterra es va construir una premsa de daurar amb el nom d`”Imperial Arming Press”, una aplicació de la premsa anterior, tot i que permetia ser escalfada mitjançant tubs de ferro incandescents. Pocs anys més tard, s’arribà a la premsa calenta, escalfada per gas i aire, que perfeccionà el daurat i l’entitat de les planxes fixes a la platina superior.

Hom ha pogut observar que l’enquadernació industrial no fou una manifestació de trencament, sinó un derivat de la necessitat de produir amb més facilitat, a causa de la creixent vulgarització del llibre, sense que aquest perdi l’aspecte d’una obra d’art”.

“L’enquadernació editorial: la indústria aplicada a l’art”, de l’article: “Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

—Recuerdo — le dije — que la primera vez que le vi a usted fue en la librería de ocasión de García Rico Me dijeron que iba usted con mucha frecuencia.

—Si, iba mucho. García Rico fué el librero más importante de mi época.

—Y, ¿recuerda usted a muchos «pequeños libreros» de ocasión?

—Si. A principios de siglo era muy distinta a como es ahora la geografía de las librerías de viejo en Madrid. En la iglesia de San Luis, en la del Carmen y en la de San Sebastián, había una especie de huecos o covachuelas donde se instalaban unas estanterías con libros de lance. En el Teatro Real, en una pequeña cornisa de mármol, tenía Julio Gómez — ese que está ahora en la Feria del Libro — un tenderete con una cuerda. Luego, me acuerdo también de Pepin, un asturiano que se dedicó a la compraventa de libros, a pesar de que — me parece — no ¡sabía leer”.  Ah ¡ , en la calle Preciados había unos escalones por los que bajaba uno a una tiendecilla de libros. Melchor García, que hoy tiene ya en el gremio una bien ganada personalidad, tenía una cervecería en el mismo sitio donde ahora está su librería. Se asoció con uno del Rastro a quien llamaban el Chanela, pero tuvo muchos disgustos con él. También recuerdo a un tal Flias, medio tuerto, que se metía en un cajón, envolviéndose en una manta, los días de Navidad en que apretaba el frío y desde su refugio atendía a la venta de sus libros. Pedro Vindel, el de la calle del Prado, dicen que había sido mozo de cuerda; le tocó dos veces el premio «gordo». Un día, estaba Vindel en el café de San Marcial, entró una chica vendiendo lotería, y pasaba sin pararse, en cada vuelta, ante la mesa

 donde estaba él. Entonces Vindel se enfadó: «Tú crees que no tengo un cuarto y que no merece la pena ofrecerme un décimo. Bueno, pues te voy a comprar un billete, entero». Así lo hizo, y le tócó el «gordo». Y luego, otra vez. En cuanto a Marianito Ortiz, amigo de Azorín, tenia un puesto en los derribos de la Gran Vía.No entendía de libros: si había pagado por uno tres pesetas, pedía cuatro, y en paz. Otro que recuerdo es Bataller, un valenciano vendedor de cacahuetes, rubio, con facha de sabio. Era el marido de doña Pepita, la famosa dueña de la librería de lance por donde han pasado casi todos los estudiantes madrileños. Este Bataller era naturista, llevaba siempre una blusa blanca e inventó el «intercambismo», o sea, como decía él, «la teoría de la supresión de la moneda». «Yo doy un libro, y a mi me dan una berza», ese era su sistema. Como en tiempos de la Guerra Europea anterior se pagaba a elevados precios el papel, Bataller cortaba con una guillotina los márgenes, de los libros, y vendía estos restos a una peseta el kilo. Yo me enfadé con él por el estropicio que causaba en los libros:  Es usted — le dije — el Atila de la librería! » «Se equívoca, señor Baroja — me contestó — yo siento un profundo respeto por la cultura » Fiel a su credo naturista, acabó no comiendo más que cacahuetes. Bataller era socio de Carretero, que tenia una taberna en la calle de Peralta. Este Carretero también era «intercambista». Merece la pena citar a otro librero de viejo, un tal Viñas, establecido en la calle de la Luna, que había sido, sargento en Cuba , vino a Madrid y se desesperaba de haber venido a la «madre patria», como él decía, porque se le ocurrió asistir a un baile de Capellanes (de la calle de éste nombre) y había creído que por ser «de Capellanes» no habría máscaras y sería una cosa seria. Pero si había máscaras, y una de ellas fué una viuda con la que acabó casándose.

—Y, ¿cuándo se sistematizó la profesión ?

—»Lo que más contribuyó a ello fué la publicación, en 1912 ó 1913  del catálogo de García Rico, un grueso volumen preparado por el yerno de este, Ontañón. Era un buen índice para saber el valor de cada libro Había unos 10.000 ó 12.000 títulos. Esto «despejó» a todos los libreros

 — ¿Ha podido usted encontrar muchas «gangas» en las librerías de lance, libros de valor desconocido para el librero?

 —No, no — me contesta Baroja, riéndose —, en absoluto. Mire usted, en París andaba yo buscando el «Tablean de l’ inconstance des mauvais anges et démons», un libro de Pierre Delancre sobre la brujería en el país vasco. Le dije a un librero: «Mil francos le doy por él». Pero el libro parecía que se lo había tragado la tierra. Al cabo de dos años, vi que estaba esa obra en un catálogo por 200 francos. Entonces escribí a París, sin darle mucha importancia a la compra, y me mandaron el libro. El caso es no demostrar un interés demasiado vivo, como hice en una ocasión anterior mandando un telegrama para que me enviasen una primera edición del «Examen de Ingenios», de Huarte. Se dijeron : « ¿ Un telegrama ? Que pague el doble.»

—¿Recuerda usted algo de los libreros de lance en Barcelona? ,—Allí conocí a un librero anarquista Me regaló unos tangos que editaba él. Una vez fui, con Junoy al Centro anarquista de la calle de San Pablo, y allí estaba el librero, estuvimos oyendo los discursos. y yo me puse en contra de ellos, diciéndoles algunas cosas que se me ocurrieron contra sus teorías. Pues bien, al cabo de 25 años, estando yo en Barcelona, almorcé un día con Junoy en la Barceloneta, después fuimos a Atarazanas, y Junoy me indicó un puesto de libros viejos «Mire Baroja, ese no quiere vender libros sobre la guerra porque es anarquista» . Entonces vi con sorpresa que el hombre me recordaba. Era el librero de veinticinco años antes. Habría que repetir el tópico de que el mundo es un pañuelo algunas veces. Si, pero otras veces es  una sábana inacabable

Entrevista a Pío Baroja per R.V.Z., a la revista Destino, n. 405 del 21 d’abril de 1945.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 882

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 27/06/2025|

(Futura Biblioteca Pública de Barcelona?)

No es veu gaire clar que aturar el 2002 les obres de la Biblioteca Pública de Barcelona al Born, per erigir al seu lloc un centre consagrat a algunes ruïnes prèvies al 1714, fos la millor idea del món. Potser, s’ha dit, podien haver-se conservat i alhora edificar sobre elles, com es va fer amb les romanes del Museu de Badalona. No va passar així i avui comptem amb un Centre de Cultura i Memòria del Born desaprofitat i ideològicament esbiaixat, i encara no amb l’espai llibreter impulsat per tres administracions.

Però no hem de plorar per la llet que s’ha vessat. Després del gir de l’any 2002 es van buscar emplaçaments alternatius. Jo recordo haver sentit comentaris il·lusionants al respecte de figures municipals com Ferran Mascarell, Jordi Martí, Jaume Collboni o Xavier Marcé; de responsables bibliotecaris com Assumpta Bailac o Carme Fenoll; de ministres o secretaris d’estat com César Antonio Molina, José María Lassalle o José Guirao; de nou de Mascarell quan va ser conseller i de successius alts càrrecs de la Generalitat. Des del 2011 hi ha un projecte en ferm adjudicat a l’estudi Nitidus. Però la crisi econòmica – i també el procés – van congelar la seva posada en marxa.

En àmbits culturals i gremials s’ha postulat al llarg d’aquests anys que la nova Biblioteca de l’Estat a Barcelona hauria de complir una funció emblemàtica. No ser una més de les diverses desenes, majoritàriament excel·lents tant en l’arquitectònic com en el funcional, que integren el Consorci de Biblioteques. Convindria que el nou espai aportés un valor afegit visibilitzant a Barcelona com la capital editorial i ciutat literària de la Unesco que és. S’ha apuntat que podria desenvolupar ambiciosos programes culturals com la New York Public Library; albergar els arxius editorials de la ciutat, avui dispersos; brindar un museu del llibre com el de la Biblioteca Nacional de Madrid; constituir una referència per al turisme cultural. El projecte de Nitidus, segons el que es va fer públic, no contemplava aquestes funcions complementàries, de manera que potser convingui revisar-lo.

Recentment s’ha parlat de noves ubicacions, com el Banc d’Espanya a plaça Catalunya. Després de vint anys d’espera no són pocs els que pensen: que s’aixequi on sigui, mentre sigui amb rapidesa i aprofitant un compromís definitiu. Però si no se li imprimeix el valor simbòlic i irradiador que la Barcelona del llibre i els temps requereixen, no serà la Gran Biblioteca de la ciutat.

“Un símbol per a la Barcelona del llibre” de Sergio Vila-Sanjuán , La Vanguardia 30 de maig de 2021, p. 53.

(Futura Biblioteca Pública de Barcelona?)

 

 

 

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Dos tipos hay de libros que no suelen asomar a la crítica literaria de nuestras publicaciones periódicas: los llamados libros técnicos y las ediciones de bibliófilo; los unos en razón de su acusada especialización (¡qué decir cuando por radio hemos oído reseñar un tratado de terapéutica urológica!): los segundos, porque ni llegan a las mesas de las Redacciones ni, en razón de su elevado precio, acostumbran a estar al alcance del bolsillo del crítico. No es común, por otra parte, que esos libros —especialmente los de lujo— aparezcan en los escaparates, pues se colocan a domicilio; con lo que el público de mediana cultura: el público que compra libros, generalmente ignora lo que se produce en esas dos ramas.

Sin embargo, se da el contrasentido de que precisamente en esos dos capítulos es en los que nuestra industria editorial ocupa un lugar destacado. Que en las ediciones de bibliófilo y en las grandes obras técnicas se cifra la mayor ganancia de las editoriales y que precisamente este tipo de libros —singularmente los segundos— constituyen el capítulo principal, si no el único, de nuestra exportación editorial.

No tocaremos aquí la cuestión de los títulos técnicos, que requiere conocimientos especializados; pero si queremos tratar de algunos de los libros de lujo aparecidos últimamente, de los pocos que han podido llegar a nuestras manos. En un pasado reciente, muy reciente, las ediciones de «La Cometa», preparadas por el patriarca de nuestros editores, se cotizaban en el mercado de París entre las más cuidadas producciones de Francia. La colección «Armiño», salida de las mismas manos, si no está a la altura de aquellas, sigue dejando bien plantado el pabellón de España. Las dificultades actuales en materia de papeles de lujo; la carencia de buenas matrices: el nivel intelectual subsiguiente a nuestra guerra, no permiten sacar mayor partido. Otras ediciones de altura dirige Ramón de Capmany, con especial preferencia por los clásicos españoles: aunque no siempre las ilustraciones correspondan a lo que el respectivo texto requiriría. Ediciones de bibliófilo nos han venido, también, en los últimos tiempos de Valencia y tampoco hay que echar en olvido las que van dando la Junta de Relaciones Culturales de nuestro Ministerio de Estado y las diversas sociedades provinciales de bibliófilos, aunque por lo común más se trate de ediciones numeradas que de verdaderas ediciones de lujo. Pudiéramos añadir a la lista, un Colón a doce tintas que salió recientemente de las Prensas barcelonesas, y algún intento más. Mas por hoy vamos a limitamos a tres libros aparecidos en nuestra ciudad y que tenemos a la vista. Es el primero, la edición de «El Diablo Cojuelo», ilustrada con bojes de Ricart e impresa por Oliva de Vilanova, buen impresor del país, si los hay . Cada uno de los diez “trancos” de que se compone la novelita, lleva hasta media docena de grabados del maestro vilanovense. entonados, perfectos en la ejecución, amén de los que decoran portadas, portadillas e índiees. La impresión, nitidísima y cuidada; acaso cupiera discutir la escasez de márgenes que se ha dado a las ilustraciones, cuando iban en el cuerpo del texto, y el tonillo verdoso del frontispicio: pero son minucias que nada desvirtúan los plácemes que merece la impresión. Fernando Gutiérrez ha puesto un atinado prólogo a la obra maestra de Vélez de Guevara; y con cuarenta páginas de glosario y notas, no sólo ha disipado las sombras de lectura, sino que encuentra modo de traer para nuestra delicia cancioncillas, refranes y costumbres de aquella época.

 En este mismo tipo de libros basados fundamentalmente en la riqueza de las ilustraciones, cabe citar «La historia del muy valiente y esforzado cavallero Clamades y de la linda Clarmonda», novela caballeresca del XVI que, ilustrada por Joan d’Ivorí. publica la nueva editorial Mons Floris. El libro lleva un sucinto proemio de don Juan Givanel y Mas. a quien se debe también la revisión del texto. La impresión, con ser cuidada no alcanza la bondad de la de «El Diablo Cojudo» ; las ilustraciones, en vez de ser tiradas a prensa se han hecho por el procedimiento del grabado de línea, ulteriormente coloreado a mano por el ilustrador. Precisamente en estas ilustraciones estriba el mayor mérito de la obra. Joan d’Ivori ha hecho algo magnífico dentro de su estilo peculiar. Sobre todo, los ejemplares pintados a mano a todo color y con oro fino constituyen algo de lo más hermoso que hayamos visto en libros recientes.

A otro tipo de obras, es decir al de las inéditas —y no reediciones de clásicos— que se presentan decorosamente y en edición limitada, cabe asignar el poema «Via Aurea» de César González-Ruano, con que inicia sus tareas editoriales el grupo de «Entregas de Poesía» . El libro, bien impreso, en buenas calidades de papel, va avalado por una serie de dibujos de Miró, Sisquella, Pruna, Grau Sala, Jean Cocteau y el escultor García Condoy. Pero, aparte el interés intrínseco de esas colaboraciones, ofrece el del texto: un largo poema en que el brillante escritor reverdece un aspecto — el de su poesía — que teníamos demasiado olvidado. Su reciente «Balada de Cherche-Midi», nos daba la medida de sus preocupaciones de hoy; «Via Aurea» , en cambio, es un poema estructurado, con su argumento, su variedad de metros y las incidencias que obligan al autor a tocar todos los registros de su mundo poético. El poema, especie de sinfonía, coge a un muchacho marinero en quien se despierta la sed del oro; le lleva a la tentación de la ciudad, al robo y asesinato, a esconder su tesoro, a poner término violento a sus días. Toda la última parte — la de la transfiguración y salvación del héroe — está tratada con un aliento del mejor corte elegíaco, muy próximo al amplio respiro de la referida Balada. Un libro, en suma, que marca una etapa en la carrera ascendente de Ruano.

“La vida de los libros” per Andrónico. Destino, n.359, 3 juny 1944.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 881

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 22/06/2025|

GASETA MUNICIPAL DE BARCELONA, núm. 5, 20-II-1987

SEGONA TINÈNCIA D’ALCALDIA

Departament d’Ordenançes Fiscals i ingressos

Concedir l’exempció de les taxes per aprofitaments especials de la via pública meritades amb ocasió de la celebració de la 9a Fira del Llibre de Barcelona, donant de baixa l’expedient núm. 31351, rebut núm, 28081; i anul·lar el procediment de constrenyiment en tràmit.

…/…

TERCERA TINÈNCIA D’ALCALDIA

Negociat de Relacions Públiques

Denegar l’exempció en el pagament de taxes de la via pública, a l’empara dels articles 6.1 de l’Ordenança Fiscal núm. 1, de conformitat amb l’art. 439 de la Llei de Règim Local, sol·licitada pel Sr. Josep Pi i Caparrós en la seva qualitat de legal representant del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, per raó de la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que es va celebrar al passeig de Gràcia entre la plaça de Catalunya i el carrer de la Diputació, ambdós costats, del 18 de setembre al 4 d’octubre.

El Sr. de Nadal fa avinent la contradicció aparent entre aquest dictamen i l’assenyalat amb el núm. 13, tot considerant que caldria unificar criteris quant a les exempcions de taxes de la via pública. El Sr. Martínez Fraile estima correcta l’exempció per a la IX Fira del Llibre, en la qual es varen complir totes les condicions imposades per l’Ajuntament, mentre que no es donaren en el cas de la XXXV Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern donat que no respon a les exigències de qualitat i promoció del llibre antic i s’ha convertit en una Fira especialment dedicada a la liquidació de saldos sobrants de les Editorials. S’obre un debat i s’arriba a la conclusió que en les noves edicions del certamen, caldrà prendre mesures per restituir les característiques inicials d’una Fira promotora del llibre de qualitat, a la qual l’Ajuntament pugui donar el seu suport.

Atorgar l’exempció en el pagament de taxes de la via pública, a l’empara dels articles 6.2.H de l’Ordenança Fiscal núm. 1, sol·licitada pel Sr. Joan Melchor i Deuloder en la seva qualitat de legal representant del Gremi de Restauració de Barcelona, per raó de la VII Mostra de Cuina Barcelonina que es va celebrar a la Rambla de Catalunya entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de la Diputació, del 20 al 28 de setembre…

[Acta de la sessió del 9 de gener de 1987, aprovada el 12 de febrer de 1987. Al Saló de la Reina Regent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, el nou de gener de mil nou-cents vuitanta-set, es reuneix el Consell Plenari sota la presidència de l’Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall i Mira, i hi concorren els ll·lms  Srs. Tinents d’Alcalde, Jordi Parpal  i Marfà, Joaquim de Nadal i Caparà, i Raimon Martínez i Fraile, … Ramon Trias i Fargas..., M. Aurèlia Capmany i Farnés, Eulàlia Vintró i Castells, Joan Clos i Matheu, … Antoni Dalmau i Ribalta, Mercè Sala i Schnorkowski, Jordi Vallverdú i Gimeno, … Xavier Valls i Serra,… Antoni Comas i Baldellou… Jordi Bonet i Agustí, etc. etc.]

( uns si i altres no).

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Galeries Syra a la Casa Batlló de Barcelona, 1940

Es muy de lamentar que entre  nosotros, pasan prácticamente inadvertidos los esfuerzos de nuestros artistas que se dedican a la decoración del libro. Nuestra sensibilidad artística se detiene demasiado exclusivamente en el cuadro y, aún éste, si es pintado al óleo, porque cuando de acuarela o de dibujo se trata, el interés del público desciende, de una manera vertiginosa como si se tratara de géneros inferiores que no merecen mayor atención.

En el caso del grabador sobre madera o sobre cobre el problema se agrava porque, naturalmente, las planchas van destinadas a este tipo de edición especial poco asequible por su limitada tirada. Sin embargo, en otros países la obra de un buen aguafuertista es seguida y admirada, no sólo por los bibliófilos que poseen las pruebas de su arte, sino también por un público más extenso que las aprecia en exposiciones especiales o, sino, en la mesa de una biblioteca pública. Por todos estos motivos debe considerarse como de buen augurio la actual exposición en las Galerías Syra, cuya finalidad no es otra que ofrecer al publico unas muestras de la actividad callada pero importantísima de los artistas del libro.

Afortunadamente, contamos ya con un pequeño núcleo de artistas especialízados en la talla sobre madera o en el grabado sobre bronce. Este grupo de artistas no es aún muy numeroso, pero es indiscutible que tiene una calidad que puede competir con la de otros paises de tradición más firme y robusta en este tipo de realizaciones artísticas. Por otra parte, el hecho de que algunas de nuestras editoriales se interessen cada dia más por la edición de bibliófilo, significa que existen entre nosotros suficientes posibilidades para que llegue a un desarrollo normal el cultivo de unas técnicas que en mucho pueden influir en nuestra general disciplina artística. En esta actual exposición se exhiben bellísimas muestras del arte actual del libro. Los artistas representados son Ramón de Capmany, Edouard Chimot, Andrés Lamben, Antonio Ollé Pinell, Marta Ribas y Enrique C. Ricart . Sus obras representan el núcleo de esta Exposición, si bien hay que consignar que en vitrinas apene y como complemento documental, los organizadores de esta Exposición han tenido el acierto de exponer alguna bella edición francesa o española de otros artistas, como por ejemplo, de Daragoes, Picasso, Nogués, Grau Sala, etc., asi como algunas muestras de excelentes encuadernaciones debidas a los maestros barceloneses Brugalla y Montserrat. Ateniéndonos a las obras de los principales expositores, debemos corroborar, aunque sea en pocas líneas, la buena impresión que producen el conjunto de ellas y cada una en particular. Ramón de Capmany, con lo que exhibe, nos ilustra suficientemente sobre el desarrollo de algunos de sus admirables aguafuertes. Así vemos un dibujo original de una obra en preparación, varias series de pruebas de estado de sus aguafuertes e incluso los colores originales con la prueba final del frontispicio de su edición de San Juan de la Cruz. Ramón de Capmany, empezó a grabar en el año 1943, y es realmente extraordinario ver como en tan poco tiempo ha llegado a realizar una obra que cumpliendo todas las exigencias técnicas, tiene el enorme interés de ofrecernos íntegramente aquella fina sensibilidad artística que le proporcionó un sólido prestigio entre el grupo de nuestros mejores pintores contemporáneos. Edouard Chimot es un artista francés que reside actualmente en Barcelona. Tiene una obra copiosísima de grabador que le ha valido una situación previlegiada en París, donde residía habitualmcnte.

Su dominio de todos los recursos del aguafuerte, es realmente excepcional. Técnicamente, es un verdadero maestro y débense admirar la pulcritud y precisión de sus resultados en el tipo especial de ilustración que habítualmente cultiva. Andrés Lamben, suizo, con una obra abundantísima de grabador, acuarelista, retratista y dibujante ha realizado las ilustraciones en aguafuerte del “Celoso extremeño”, de Miguel de Cervantes. Su arte minucioso y detallista se complace en una orfebrería realmente sugestiva, siguiendo el texto con pulcritud y verismo. Ollé Pinell, dedicado desde hace muchos años al grabado al boj, posee, aparte de su técnica depurada, una verdadera sensibilidad en la manera de adaptarse a las especiales circunstancias de cada texto.

Nos aparece acentuando un matiz arcaizante en su ilustraciones de “La leyenda de Fray Garín”, solemne en las de “La Atlántida”; lleno de fantasía en sus grabados al boj a varias tintas destinados a la reciente y admirable edición del “Primer viaje de Cristóbal Colón». La jugosidad de estas últimas ilustraciones, donde el procedimiento llega a la máxima eficacia expresiva, acreditan no sólo un oficio sino también una sensibilidad. Marta Ribas es una joven artista que merece especial atención, teniendo en cuenta las relevantes posibilidades que se observan en sus actuales resultados. Empezó como ilustradora, habiéndose dedicado últimamente al cultivo del aguafuerte que domina ya con una gracia muy personal. Los aguafuertes para la edición de “El Pobrecito hablador», de Mariano José de Larra, de inminente publicación, son de una pastosidad y delicadeza que nos define exactamente la atmótfera de los tiempos del gran romántico. Enrique C. Ricart, otro de nuestros grandes bojistas. posee un sentido decorativo, verdaderamente excepcional. Sus ilustraciones tienen una rotundidad que se hermana íntimamente con la noble tipografía que debe acompañarlos Tiene ilustradas muchísimas obras, entre ellas. «Don Quijote of la Mancha» y «Antony and Cleopatra» (The limíted Edítion Club New York). Expone especialmente varios grabados en madera de los que ilustran «El diablo cojuelo». Es admirable en este artista el vivo juego ornamental, el dinamismo plástico que sabe injertar a sus personajes. Sí el propósito de los organizadores de esta exposición era, además de rendir tributo al arte de todos estos artistas, llamar la atención sobre lo que representa la edición especial ilustrada, nos parece que sin duda alguna ha sido logrado con singular decoro. Repetimos una vez más que la calidad de lo expuesto, merece muchísima más atención que la mayoría de nuestras exposiciones habituales. No nos cuesta confesar que esta declaración por ser tan obvia, es en rigor innecesaria ; se justifica, empero, en el triste reconocimiento de que todavía hay mucho que hacer para que llegue a una saturación normal el interés de nuestro público por estas especialidades anísticas.

“Los artistas del libro” per Juan Teixidor, Destino, núm. 388, 23 desembre 1944.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 880

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques on 16/06/2025|

Dotze màximes per a col·leccionistes de llibres a la pàgina 74 del llibre:

I.- Abans de començar a col·leccionar qualsevol classe de llibres, assegureu-vos que estigui al vostre abast. Res és més insatisfactori que una col·lecció restringida a exemplars pobres de llibres de tercera categoria. Si no podeu comprar bons llibres de primera categoria, trieu-ne una de més barata i compreu el millor.

II.- Un discret origen és un bé valuós. En el moment en què es van pagar 2.250 £ per la primera edició del Decameró de Boccaccio, 100 £ es consideraven un preu elevat per al First Folio de Shakespeare. Hi ha una gran quantitat de passos per a col·leccionar llibres que encara no s’han fet, i un col·leccionista que sigui feliç amb la seva elecció d’algun d’aquests podrà triar el mercat i ho farà bé pels seus hereus.

III.- Comenceu amb un tema especial i amplieu el vostre abast a mesura que el vostre interès creixi. Hi invertireu el doble si comenceu a comprar per un camp ampli i, per tant, us restringireu i cometreu dues vegades més errors.

IV.- No compreu cap llibre tret que realment el desitgeu. Estalvieu els diners per a la possibilitat de donar distinció a la vostra col·lecció.

V.- No intenteu obtenir gangues abans no conegueu bé el joc. La idea d’aconseguir un llibre irracionalment barat molesta el judici i comprar llibres sobre els quals no saps gaires coses o només tens una idea vaga de perquè han obtingut preus elevats, és llençar els diners. La millor actitud és en tot moment estar preparat per pagar un preu just per a un bon llibre.

VI.- No regategeu mai amb un llibreter. Està segur que té una raó per fixar un preu i, fins i tot, crec que  encara que sigui una mala raó no voldrà abandonar-la. A més, en cas que cedeixi, una vegada i una altra, per tal de fer una venda, el Col·leccionista que sempre el derrota serà, sens dubte, l’última persona a qui oferirà un bon llibre. N.B.- Si voleu regatejar, no telefoneu primer per un llibre i disputeu el preu després, tret que pugueu demostrar una mala informació sobre el llibre..

VII.- No accepteu pressupostos o preus de subhasta com a prova irrefrenable del valor d’un llibre. Potser sabreu qui va comprar el llibre, però no sabeu qui el va posar la venda i, a vegades, els distribuïdors estan disposats a pagar el 15% per una cotització. Un preu de venda, encara que sigui genuí, no demostra res.

VIII.- No compreu exemplars retallats ni imperfectes, tret dels llibres més rars. No et donaran plaer mentre els mantinguis, i per poc que costin es podran vendre segur per molt menys.

IX.- Obteniu informació sobre com podeu col·locar un llibre per vosaltres mateixos i col·loqueu les compres tan bon punt torneu a casa. Si és possible, assegureu-vos en un llibre de referència sobre què ha de contenir una còpia perfecta.

X.- Si un llibre us arriba sense brutícia, gràcies per la fortuna, però no lluiteu massa per una mica de brutícia. Hi ha molts mals pitjors. Un llibre netejat amb calç o àcids està gairebé sempre greument danyat, tot i que els danys poden trigar uns anys a mostrar-se. Fins i tot un rentat excessiu, sense cap ingredient perjudicial, donarà un aspecte difuminat a la impressió, i els ‘fils’ seran trets del paper. Estigueu contents amb el que es pot fer amb un rentat moderat i una mica de mesura.

XI.- No componguis una còpia d’un llibre d’un altre. La confecció d’aquest tipus destrueix la història del llibre, fins i tot quan es fa amb molta cura i sovint condueix a errors exasperants. És també un avantatge molt dubtós arreglar-los mitjançant facsímils. Les Bíblies que han passat per les mans del difunt Francis Fry són excel·lents exemples de com no s’han de tractar els llibres.

XII.- Penseu dues vegades o tres abans de llençar una enquadernació antiga, per molt dolent que sigui el seu estat. Si t’has cansat de protegir el llibre, repara’l honestament, és a dir, sense cap intent d’ocultar allà on s’acaba el cuir vell i comença el nou. El cuir usat per a pedaç ha de ser força clar. Quan sigui absolutament necessari tenir un rebot de llibres antics, recordeu que l’orientació moderna i elaborada s’ha de reservar per a llibres moderns. Està força fora de lloc amb les antigues.

A The Bibliophile a Magazine and Review for the Collector, Student and General Reader. Volume One. The Bibliophile Office Thanet House Strand LONDON W.C.. London, 1908. A la pàgina 74. (tres imatges del llibre, en té moltes)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Imatge de la Col·lecció Bonsoms

 

Barcelona tenia un hospital que fué magnífico en la Edad Media, pero modernamente inadecuado. Aparte su insuficiencia y su vetustez, la circunstancia de estar enclavado en el centro de la ciudad antigua resultaba suficiente para que se pensara en evacuarlo.

 Así se hizo, y el venerable local quedó sin utilización. Y acertadamente se pensó instalar en él la Biblioteca Central.

 Situado el conjunto de edificios entre las calles del Hospital y del Carmen, ofrece un ambiente apacible y silencioso, indicadísimo para el estudio.

 Las amplias naves góticas que antaño albergaran el sufrimiento, ahora son ya marco de una riquísima colección de libros selectos que han de influir mucho en lo cultura de Barcelona. En Inglaterra se ha dado caso de construirse exprofeso para Bibliotecas edificios de astiles antiguos, especialmente góticos, para mover el ánimo y recordar aquellos tiempos en que el ardor cultural vencía las dificultades que oponían al trabajo la carencia o escasez de libros. Recordemos, por ejemplo, la gran biblioteca fundada en Manchester por John Reynols y su viuda, para la cual el arquitecto Chamneys construyó una especie de monasterio imitando los de la época Tudor.

 

Entrada de la Biblioteca de Catalunya, abans Biblioteca Central

Pero Barcelona no ha tenido que construir un edificio nuevo, sin alma tradicional o con dudosa fisonomía histórica. La casualidad y el deber de conservar una Joya de arte medieval nos ha ofrecido los salones que pudiera soñar un bibliófilo.

Anejo al Hospital de la Santa Cruz habia un edificio llamado “Casa de Convalecencia“, donde posaban unos días los enfermos dados de alta. Ahora este edificio también está anejo a la Biblioteca Central. Fue comenzado el año 1629 y activado después de 1649, en que murió el ciudadano barcelonés don Pablo Ferrán, principal mecenas de lo obra. El gótico puro del siglo XV, que domina en los salones del Hospital, enlaza sus severidades con la frialdad del estilo semiherreriano que presidió la construcción de la “Casa de Convalescencia“. Pero pronto lo animó todo, con sus turgencias y floraciones exquisitas, el barroco barcelonés, tan delicado y tan rico al mismo tiempo.

 Un gran patio rodeado de pórticos claustrales se presenta revestido de magnificos azulejos que acogen al visitante con el júbilo de su policromía y ya no le abandonan.

En el piso principal, además de todas las dependencias propias del primitivo destino de albergue de convalecientes, abre sus puertas y ofrece sus hechizos un jardín al cual dan otras dependencias, que reciben la luz embalsamada con esta sugestión única de los ambientes claustrales florecidos en el centro de las ciudades viejas.

 Después de atravesar este claustro y recibir un baño de vetustez y de silencio, se pasa al edificio del antiguo Hospital y se queda maravillado con la severidad y la magnificencia de la Sala de Lectura de la Biblioteca.

 

 

Antiga Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu

 

Bonsoms, llamada así en homenaje al ilustre patricio que pudo y supo reunir la espléndida y numerosa colección de ediciones de las obras del Príncipe de los Ingenios y de los libros a él referentes.

 Igualmente es notable la sección de libros que testifican lo hermandad de España e Italia. Comprende gran número de obras que tratan en español de las bellezas y méritos de la Península italiana, están impresas en ella en español. Esta colección fué formada pacientemente por el venerable patricio Eduardo Toda y también legado para utilización de todos los estudiosos.

 Son notabilísimas las secciones de Incunables, Manuscritos, Mapas, Grabados. Como también diversos tesoros bibliográficos, como los libros y papeles de Jacinto Verdaguer. El fondo de obras musicales es tan rico y tan variado que ha dado pie a la edición de diversas obras que hasta hace poco permanecían inéditas. Todas estas secciones de estudio nos demostrarían que Barcelona posee una Biblioteca valiosa. Pero lo que hace a la nuestra más simpática es la facilidad que en ella encuentra el público para el uso de los libros.

 

Sala Cervantina de la Biblioteca de Catalunya

Una tarjeta de admisión, que se facilita a todo postulante provista de una cédula de presentación firmada por un catedrático, por un miembro de alguna Academia o Instituto de Investigación Científica, o por un Cónsul cuando se trate de extranjeros, permite la entrada al Salón de Lectura, donde está la Biblioteca General, cuyos libros pueden consultarse sin necesidad de pedirlos.

 Sólo cuando se trate de un libro especial que se encuentra fuera de la Biblioteca General debe pedirlo mediante papeleta.

 Otra de las actividades de la Biblioteca Central será la organización de Exposiciones Monográficas, naturalmente a base de sus riquísimos fondos, pero admitiendo lo colaboración de entidades y de particulares. La primera de estas exposiciones es la de Libros de Ajedrez, para la cual se ha utilizado el donativo de doña Mercedes Borrell, viuda de D. José Paluzie, autor de diversos libros de Texto y Ajedrez.

 Seguirá a ésta una Exposición “Cervantes”, durante la cual podrán contemplarse los libros capitales de la Colección Bonsoms.

 Inmediatamente, vendrá una Exposición “Luis Vives”, con ocasión del Centenario del ilustre polígrafo, que ocurre en mayo próximo.

 Con todas estas referencias, apuntadas ligeramente, es posible imaginar la importancia del acontecimiento que ha significado para Barcelona la apertura de la Biblioteca Central, que ha puesto a disposición de todos los estudiosos las magníficas colecciones que en ella se han reunido.

“La Biblioteca Central de Barcelona”, article de M. Capdevila, Destino, n.143 –  13 abril 1940.

Sala Milà o Sala Daurada, on es guardava la Col·lecció Aguiló i la Biblioteca Verdaguer. Palau de la Generalitat, dècada de 1910. Que es va traslladar a la Biblioteca Central-Biblioteca de Catalunya.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 879

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell on 10/06/2025|

Els llibreters que comercien amb el llibre antic i d’ocasió em van convidar aquest any a pronunciar el pregó dissabte passat.

Ho vaig fer amb molt de gust i vaig assenyalar que Barcelona ha estat una ciutat molt donada a la bibliofília encara que avui els exemplars preciosos siguin tan cars i, malgrat tot, que hi hagi més compradors que llibres rars. Pel que fa al llibre d’ocasió, va ser a finals del segle passat el gran moment d’aquest negoci, almenys pel que fa a la llibreria antiquària. Gloriós temps en què es trobaven llibres a preus que avui ens deixen estupefactes malgrat la inflació de la moneda.

L’amor al llibre ha estat una constant des de l’alta edat mitjana fins als nostres dies. Coexistint amb aquesta civilització del llibre efímer, de la lectura complementària, sempre s’hi mantindrà l’amor. Llegeixo sovint una vella traducció catalana, exquisidament impresa, del “Philobiblion”, tractat que va escriure en llatí i al segle XIV Richard D’Aungervyle, bisbe normand de Durham i gran canceller del rei d’Anglaterra. El títol del llibre està en grec amb un subtítol en llatí que diu: “Tractatus pulcherrimus d’amore librerum”. Aquest pulquèrrim tractat de l’amor als llibres té una ressonància d’actualitat a través dels segles i encara és viu avui. El bisbe bibliòfil vivia al seu palau envoltat de llibres, que omplien taules i cadires: “Libri jacebant sparsi in camara qua dormit”, exclamava admirat, un cronista. Envoltat d’aquests volums va escriure, gotós, però reconfortat, la seva lloa, aquell prelat humanista i bondadós.

Repeteixo una de les seves frases: “Són els llibres dels mestres que ens ensenyen sense fèrules ni assots, sense crits ni renyines, sense vestimentes vanes i sense moneda. Si els agafeu sobtadament no els trobareu mai adormits, si els interrogueu no dissimulen les seves idees. Si us equivoqueu no murmuren, si cometeu una neciesa no es burlaran mai de vosaltres. Oh llibres, únics posseïdors de la llibertat, únics que permeteu gaudir-la! La doneu a qui us la demana i feu sentir-se lliures als qui us són devots”. Són, imagino, unes paraules vàlides a través dels segles.

“La fira dels llibres”, article de Néstor Luján, Destino, n. 1878, p. 13, 29 set 1973.

El Philobiblion Richard de Bury (1344)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Lluís Millà

      Anticuarios del libro.

Carátulas. A Luis Millà.

Comedia, drama…

Hay un telón azul

Que nunca cae.

Entre el telar y el foso.

La vida al descubierto.

Josep Pi Caparrós

Libro viejo. A los hermanos Pi Caparrós.

¡Qué timidez

Oculta el libro viejo

al prsentarse!

Al mostrar texto y fecha,´¡cómo se enorgullece!

 

Àngel Batlle i Tejedor

 

 

 

Riqueza del espíritu. Para Àngel y Juan Batlle.

Arrinconado

Estaba: roto,sucio.

Unas palabras

Intactes, ¡puras1, diéronle

La más alta riqueza.

 
 
                                          
Josep Balagué

Manuscrito, a José Balagué.

Arco y calleja.

Pluma Antigua en rasgueo.

Velón y atril.

Tinta sobre blancura

Para silencios fieles.

 

Estanterías, a Magí Creus.

Estanterías

Color de barrio gótico.

Sueño de cera.

¡Qué poso de mirades

Guarda el vino del libro!

 

 

 
Joan Balagué

De bibliófilo, a Juan Balagué Pallarés.

Aurora-madre

De la edición primera.

Número y firma.

Sobre el candor del hilo, La letra y su puntada.

Rogeli Dubà

Compañía, a Rogelio Dubá.

Libro, perdòname

Si no alcanzo a leerte.

Sé que lo pides,

Y trato de escucharte…

Tu espera me acompaña.

Plaça Sant Just

 

Plaza de San Justo, a Juan Marca.

 

Fuente. Plazuela.

Palacio. Iglesia. Torre.

Tienda de libros…

Y todo encuadernado

En piel de luz cansada.

 

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed. autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »