“Dijous passat va tenir lloc a Barcelona una subhasta extraordinària de llibres antics i manuscrits. L’organitzava Soler y Llach, la firma referent en aquest tipus de subhastes
La major part dels lots es va vendre. Els resultats es poden consultar a internet, i ens revela dues dades força interessants: d’una banda, es consolida amb força l’alça del mercat de la bibliofília, després d’anys de lenta recuperació. Hi ha llibres i documents al mercat que són tan part de la nostra pròpia història que no podien seguir ignorats. El patrimoni cultural no és una exclusiva de les administracions públiques. Unes administracions que, d’altra banda, no van comparèixer en aquesta subhasta.
De l’altra banda, en concordança amb una sèrie de tendències culturals relacionades amb la identitat nacional, es constata un interès enorme per tot el que tingui a veure amb aspectes i episodis molt concrets de la història de Catalunya: documents i llibres relatius a la Guerra de Successió, a la Catalunya medieval i a les lleis pròpies d’aquest Principat i àdhuc del Regne d’Aragó.
A tall d’exemple, hi havia una secció dedicada a la Guerra de Successió, amb 43 lots de llibres, bans, fulletons i manuscrits. No només es va adjudicar pràcticament la totalitat del conjunt, també molts lots van duplicar i fins i tot triplicar el preu de sortida.
Tal vegada es partia d’estimacions massa baixes. El fet és que, per exemple, un conjunt de 35 cobles i fulletons poètics dedicats a Carles III, alguns dels quals en català, va assolir un remat de gairebé vint vegades el preu inicial: sortia en 120 euros i es va adjudicar en 2.200.
Un misteriós manuscrit anònim, escrit cap a 1830, amb la Història de Barcelona des del conseller en Cap Joan Fiveller fins a Felip II, que sortia per 100 euros, va assolir els 4.000.
O un preciós exemplar de bibliòfil de tema barcelonès –Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943– en tiratge de 55 exemplars numerats en paper de fil, litografies d’Antoni Clavé i una extraordinària enquadernació amb pell del mític Emili Brugalla, va passar d’uns escassos 350 euros als 3.200 del remat final.
Però el momentum de la subhasta va arribar amb la secció de llibres gòtics i incunables de la Biblioteca Ausiàs March; un nom de consens per a un propietari que volia preservar l’anonimat.
Els lots relatius a la legislació medieval de Catalunya com a Estat van assolir preus mai vistos anteriorment: uns Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya impresos el 1495 –probablement dels primers que van veure la llum en una impremta– van arribar als 10.000 euros (partien en 4.500). La Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble e ínclito Reyno de Aragón (1525) de Jacobo Soler, va passar dels 700 als 8.000 euros. Un Consolat de Mar publicat el 1518 va passar dels 1.800 als 5.500 euros. O un clàssic de la literatura catalana, la Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) va assolir els 3.000 euros (sortia en 1.200).
Les cotitzacions més altes van ser per al clàssic Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armes (1550). Aquest relat, que Cervantes cita al primer capítol del Quixot, partia en 4.000 euros i va assolir els 12.000. I el rifacimento del Blanquerna de Ramon Llull, a cura de Joan Bonllabi. Un clàssic rar, amb tipografia gòtica i gravats al boix. S’oferia per 6.000 euros i va assolir els 19.000.
En conclusió: hi ha mercat, oportunitats i molt de futur per al bon material bibliogràfic; i aquest mateix mercat ens revela les pulsions del nostre present històric.”
“Bibliofília i procés”, article de Ricard Mas, Mirador de les arts.com novembre 2018.
Ara que tenim més temps que en l’edició anterior volem fer uns comentaris més extensos sobre l’Exposició de llibres «Els XII» perquè ella bé s’ho mereix. Al local de les Galeries Laietanes, els XII, que són dotze amants del llibre i entusiastes de les edicions belles i de mèrit, han organitzat una Exposició que ha merescut l’aplaudiment de tots els entesos en l’Art del llibre. És membre d’aquesta simpàtica associació don Manuel de Bragança i d’Orleans, ex rei de Portugal, el qual va exhibir les proves del «Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books in the Library of HM King Manuel of Portugal», corregides a mà per l’il·lustre expositor.
Catalogue of a Collection of Early Portuguese Books…
Aquest bellíssim catàleg és una edició limitada a 45 exemplars, numerats i signats pel seu autor. Aquestes proves han estat exposades per primera vegada a Barcelona, sis mesos abans que es donés el llibre al mercat llibreter.
La real bibliografia és un historial, literari, biogràfic i bibliogràfic, amb notes en anglès i portuguès i amb belles reproduccions en facsímil. La lletra real en els marges d’aquestes proves, augmenta encara més el valor de les mateixes.
El conegut bibliòfil don Ramon Miquel y Planas, tan amant dels llibres, va mostrar algunes preciositats dignes de tenir-se en compte, així com el senyor José M. Carles Tolrà va mostrar una col·lecció de llibres i dos gravats referents a rellotgeria, constituint antigues i belles edicions curioses.
La senyora comtessa de Vilardaga mostrava una col·lecció de llibres i gravats de vestits, i la senyora Ángeles Perpinyà exhibia una curiosa col·lecció d’estampes religioses en pergamí, pintades a mà, gravades a l’acer, il·luminades a mà.
El senyor Domingo de Guzmán presentava una col·lecció referent a la història de Catalunya, amb edicions rares del segle XV i XVI i altres més rares encara d’aquests mateixos segles i del XVII. Del segle XVIII figurava un mapa general del principat d’Aragó i Catalunya, manuscrit.
El senyor Luis Escobet presentava llibres de molt valor, entre ells un dels primers temps de la impremta a Espanya, editat a la ciutat de València, i el senyor Epifani de Fortuny mostrava una col·lecció políglota del Kempis, dels segles XV al XX. Entre els llibres que figuraven en la col·lecció hi havia una reproducció del facsímil del primer manuscrit que es conserva a la Biblioteca Nacional de Brussel·les, editat a Paris l’any 1870. També figurava l’edició d‘Alcalá, primera llatina a Espanya. Del segle XIX hi havien rics i curiosos exemplars. Del segle XX figuraven edicions xineses i japoneses, així com també d’altres llocs d’Orient. El senyor Gustavo Gili exhibia magnífics exemplars d’edicions limitadíssimes modernes, moltes d’elles impreses sobre paper Japó i molt ben enquadernades. Els senyors Manuel Rocamora i Leoncio Soler i March van mostrar al públic interessants novetats, dignes de figurar en tota col·lecció de llibres. Les dades que acabem de donar als nostres lectors, breus per cert, ja ens indiquen per si sols la importància que ha tingut la primera Exposició de llibres que han organitzat i celebrat els dotze membres que componen la simpàtica societat «Els XII».
Notícies diverses: “Uns comentaris sobre l’Exposició« Els XII »”. La Gaceta de les Arts de el Llibre i de la Indústria del’Paper, Barcelona, març, 1928.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Palomino, enquadernador
La encuadernación nace básicamente cuando se ve la necesidad de proteger las superficies escritas del deterioro del uso y del paso del tiempo. Los griegos empleaban tablillas de madera recubiertas de cera para grabar sobre ellas anotaciones que comenzaron a agruparse formando una especie de cuadernillos. En el siglo I se preferían los rollos de papiro o de pergamino, de difícil manejo por su volumen, y se buscan nuevas soluciones cortando este último, que se empieza a coser para formar grupos de hojas de pergaminos (quaternio). Pronto estos pequeños grupos se van uniendo y crean un codex. Y estos códices van a necesitar una protección a modo de tapas: estas en origen serán de madera e, incluso, de marfil con incrustaciones de piedras preciosas en casos menos frecuentes.
Pero el camino que a nosotros más nos interesa es el que tomaron los monasterios, las casas reales o nobles y los talleres de las universidades: hojas de pergamino cosidas fuertemente a unos nervios (tiras de pergamino colocadas horizontalmente en el lomo), que se sujetan a las tapas de madera sobre las que se grababa el título de la obra. Pronto esta tapa de madera se recubrió de piel que, a comienzos de la Edad Media, se adornó con dibujos en relieve. Este relieve se conseguía aplicando unos tacos de madera dura, previamente trabajados con el dibujo pertinente, sobre la piel humedecida. Pero estos tacos se deterioraban con rapidez, así que se sustituyeron por placas de metal que, además, se podían calentar y dejar así una huella más profunda del dibujo en la piel. Estas placas se llamaron hierros (de aquí la actual denominación de los florones, palas, etc.), a las que se unieron las ruedas para crear líneas, y el empleo del oro a finales del siglo XV. Los motivos ornamentales van variando: en los siglos XII, XIII y XIV se trata de rosáceas y cruces, principalmente, que se completan, más adelante, con animales fantásticos; en el siglo XV se suman la flor de lis, la rosa, el ciervo, el león heráldico, el jabalí… De esta manera, la Edad Media sentó las bases de la decoración en toda la encuadernación posterior.
La cultura española, y por ende el arte aplicado al libro, posee entonces una riqueza añadida: la influencia árabe. Trajeron a España el conocimiento del trabajo y la decoración de las pieles. Así, nuestros cordobanes y guadamecíes, elaborados sobre todo en el sur, se convirtieron en los mejores de Europa. Así mismo los árabes nos legaron el uso del cartón en la encuadernación (que continúa en la actualidad), sustituyendo a la madera, y el de las láminas de oro aplicadas sobre la piel para grabar los adornos.
Atendiendo al arte del dorado (la estampación de dibujos diversos en la piel valiéndose de los hierros calientes sobre el oro laminado) podemos distinguir tres estilos en las encuadernaciones españolas entre los siglos XII y XV: gótico, mudéjar y la mezcla de ambos. El primero se caracteriza por una decoración de orlas concéntricas, o de filetes que forman rombos o losanges, con motivos heráldicos en el centro (águilas, castillos, leones, flores de lis, etc.). Y el estilo mudéjar se basa en el empleo de lacerías (cintas entrelazadas) de gran belleza y complejidad, que resulta más propiamente peninsular y más alejado del estilo imperante en el resto de Europa.
“El arte de la encuadernación en España (2) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 7 setembre 2017.
Per començar un gràfic amb les estadístiques de llibreries participants en la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, des de l’any 1952 fins al 2025.
Sembla que la cosa va millor, 27 llibreries, una més que l’any passat, però falten tres importants Llibreries de Vell de Barcelona, de tota la vida, que s’han estimat més anar a la 35ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid, del 25 de setembre al 12 d’octubre.
Motius: més vendes?, més públic?, parades més econòmiques?, més ajudes i suports institucionals?, més repercussió en diaris, ràdio, revistes i televisió?
No ho sé, potser una mica de cada cosa. Per exemple, als mitjans quasi no diuen res, a La Vanguardia en una pàgina dedicada a la Setmana del Llibre en Català, que també es fa aquests dies (fins al 29 de setembre), escriuen una petita columna* amb el que ocuparien uns tres tuits a Twitter. I aquestes poques línies en mig de 5 columnes dedicades a la Setmana del Llibre en Català que s’inaugura demà, i amb una foto de quasi mitja pàgina del passeig de Lluís Companys, que és on faran la Setmana, que també té, en una altra pàgina, un petit anunci de la seva celebració.
*34 línies de 25 caràcters i menys: 3 dedicades a les novetats editorials en català, 6-7 a la Fira, 14 al pregoner (Francesc Parcerisas), 7 a l’exposició (comissariada per Marçal Font) i 2 a l’autor del cartell, Xano Armenter.
I què fan i han fet en altres ciutats, doncs, en poques línies, això:
–40ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Donostia. Del 22 d’agost al 7 de setembre a la Plaza de Gipuzkoa se celebra la XL Donostiako Liburu Zahar eta Okasiozkoen Azoka. Un total de 36 expositors, la majoria d‘Euskadi, oferiran tot un ventall de publicacions interessants. Tindrà prop de 40 llocs d’Euskal Herria, Madrid, València, Osca i León.
Així doncs, aquest any, com deia, 28 llibreries, crec que són molt poques, i més tenint en compte que a Catalunya, avui, n’hi ha més de 500(cinc-centes) llibreries de vell, moltes d’elles només venen ‘on line’, a Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, Wallapop, etc.
L’any vinent, el 2026 el Gremi podrà celebrar les Noces de Brillants de la Fira, esperem tots que els llibreters de vell s’animaran una mica més i participaran de l’efemèride. I també seria interessant que els mitjans i les institucions li dediquessin una mica de temps i fessin alguna cosa més de les que fan ara. La pròxima Fira, la del 2026, i la seva celebració hauria d’escampar-se per tot arreu, per tot el món. Crec que no hi ha gaires fires que faci tant de temps que es fan, sense parar, i això s’hauria de tenir en compte. Crec que els llibreters del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunyafan tot i més del que poden, només cal una petita empenta perquè la cosa vagi una mica millor, però.
Any en què 80 llibreries van participar en la Fira, cartell dissenyat per Joan Josep Tharrats
Llegir és un mal vici, un costum que sovint s’adquireix de petit i ja rarament s’abandona. En el meu cas, com a lector m’he criat entre llibres d’ocasió. Les visites d’infantesa als dominicals encants de Sant Antoni, la descoberta adolescent de les llibreries de vell i en l’edat adulta els exemplars adquirits a la xarxa han dibuixat gran part del meu itinerari professional i sentimental. Fruit d’aquesta afició, quan arribava la tardor no podia faltar la visita preceptiva a la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern al passeig de Gràcia, un lloc on fer descobertes imprevistes i deixar-se portar com un flâneur sense presses.
Inicialment, la fira es va celebrar per primera vegada entre el 20 i el 29 de setembre del 1952, dins de la programació de les Festes de la Mercè d’aquell any. La va organitzar el Gremi de Llibreters sota l’advocació de sant Jeroni, el seu patró. Llavors es feia en una carpa situada a la Gran Via, entre la plaça Universitat i el carrer Balmes, i constava de 25 parades. Vist el gran èxit que va assolir, la cita amb el llibre vell es va tornar anual. En aquelles primeres convocatòries la queixa principal era la pluja, que sovint hi feia acte de presència. Per aquest motiu el 1957 es van habilitar dos pavellons metàl·lics, amb una coberta de plàstic translúcid. I ja els va ploure des del mateix dia de la inauguració.
Als anys seixanta es va passar de 43 a 60 expositors, es feia entre el 15 de setembre i el 10 d’octubre, arribava fins a la rambla de Catalunya i s’oferien a la venda més d’un milió de llibres. Tant era l’interès que despertava que a principis dels setanta es va pensar en desdoblar-la en fira de llibre de vell i fira de llibre d’ocasió. Això explica que el 1975 es traslladés a una nova ubicació, al passeig de Gràcia, entre la plaça Catalunya i el carrer d’Aragó. En aquest nou indret la fira va créixer i es va consolidar. I el 1994, el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya va encarregar a Joan Brossa el poema visual Homenatge al llibre, situat a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Però amb l’arribada del nou segle, els llocs virtuals de venda de llibres a internet van obligar a un canvi de paradigma. Desastre per a alguns i oportunitat per a d’altres, aquesta nova forma de comerç va modificar les antigues estructures del negoci.
Un petit món de troballes
Aquest any la fira celebra el 70è aniversari, amb un nombre d’expositors i vendes a la baixa. La fira més antiga d’Europa en el seu gènere segueix afectada per la crisi del llibre en paper (i per la crisi en general), tot i gaudir encara de molts seguidors. Vaig ser-hi el dia de la inauguració, en què el president del gremi, Marçal Font, es va queixar de certa manca de protecció municipal. Unes crítiques més que evidents, davant de la total inoportunitat d’unes obres al voltant del monument de Brossa. Hi vaig tornar diumenge passat i, malgrat la reducció d’expositors (aquest any només són 36) [ aquest any hi ha 31 llibreries], en moltes parades era difícil fer-se lloc per tafanejar les ofertes que s’hi podien trobar. A més, s’hi pot visitar l’exposició Llibres lliures, dedicada a la història de la censura en la premsa i el llibre.
“Entre llibres antics”, article de Xavier Theros, ara.cat, setembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Rinconete es una secció diaria del Centro Virtual Cervantes
Ya Aristóteles elaboró una compleja teoría para explicar la composición del ser humano en dos partes diferenciadas: el alma (y se refiere a diferentes tipos de alma) y el cuerpo. Todas estas ideas posteriormente desarrolladas por Descartes y, por supuesto, por la Iglesia católica, han llegado hasta nuestros días porque son cuestiones que responden a interrogantes existenciales del ser humano de todos los tiempos. Solo que, tal vez, la simplicidad y superficialidad del globalizado siglo veintiuno ha reducido estas ideas a la composición del hombre en apariencia y mundo interior, dicho con estas palabras, en el mejor de los casos.
Bien es cierto que en una relación social normal primero conocemos el exterior del otro, lo que entra por los ojos: los rasgos físicos, los gestos, los movimientos, la ropa con que se adorna… y, si lo pensamos, todo ello ya da indicios de sus pensamientos, sentimientos, humores, carácter… de todo. El aspecto físico envuelve lo más complejo y delicado. Pero son las palabras, y los gestos que las acompañan, las que nos revelan lo desconocido y escondido. En general, resulta apasionante este descubrimiento.
Pues algo parecido le ocurre al amante de los libros: los conoce desde fuera a través del peso, el tacto, los colores, el título, el nombre del autor, el olor, el tipo de papel y su textura, y, por supuesto, la palabra impresa, que revela el contenido que nos interesa desentrañar. La forma y el fondo. El continente y el contenido. El cuerpo y el alma.
La encuadernación no es más que la ropa que viste al libro, su cobertura, su protección, el atisbo de lo que guarda. Y así como la vestimenta humana ha cambiado a lo largo de los siglos y está considerada, con justa razón, un arte (expresión de la creatividad del ser humano que se ajusta a una época temporal), lo mismo sucede con el trabajo de millones de encuadernadores a lo largo de la historia del mundo. Siempre defensores de la conservación y embellecimiento de la palabra escrita, del conocimiento elaborado en todos los tiempos. Estos han desarrollado y desarrollan un oficio manual y artesanal que se basa en unos procesos concretos, pero a los que han sabido añadir elementos estéticos tremendamente expresivos.
Lo que me parece interesante descubrir en estos artículos no es la técnica de la encuadernación, apasionante en sí misma y que recomiendo, para lo cual ya tenemos en nuestro país multitud de escuelas, sino dar a conocer un arte que creo muy desconocido por muchos, muy bello y creativo. Además de basarme en mi propia experiencia y conocimientos, me remito a grandes estudiosos como el maestro Emilio Brugalla (del que hablaré), Julia Méndez Aparicio, Dolores Baldó, Antonio Carpallo, Checa Cremades, etc. Si puedo contribuir al interés del lector por este asunto, me daré por más que satisfecha y me sentiré feliz. Así pretendo recorrer la historia de la encuadernación en España a lo largo de unas pocas páginas hablando de las características, elementos y encuadernadores más importantes y significativos. Creo que será una lectura interesante y reveladora para los seguidores de la revista Rinconete, que pretende abarcar todas las artes humanas posibles en el ámbito de lo español.
“El arte de la encuadernación en España (1) per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 26 juliol 2017.
Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment exlibrístic actual, ja que les sèries dels exlibris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’exlibris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’exlibris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé els va haver que van enviar a gravar ferros especials per a les seves enquademacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’exlibris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars exlibrístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a exlibris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a exlibris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un exlibris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’exlibrisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als exlibris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables exlibris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules exlibris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que exlibris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques.
Creiem que la REVISTA IBÈRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar d’avui un rigorós ‘boycottage’ contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als exlibris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a exlibris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als exlibris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’exlibris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’exlibris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’exlibris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament exlibrístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests exlibris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’exlibris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom exlibris, ja que no recaient en aquesta obra ni gens ni mica la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta els pugui posseir, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys d’exlibris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
“Exlibris, Marques d’Impressor i altres galindaines” per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibèrica d’Exlibris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
JOSE PORTER, LIBRERO
En una vieja casa de la calle Archs tiene su cuartel general el librero José Porter. Porque su local tiene algo de cuartel general, de puesto de mando de la bibliofilia. Porter es también editor, pero esta importante faceta de su personalidad tendremos que silenciarla en esta brevísima noticia, y limitarnos a su condición de librero.
Subimos y bajamos escaleras, y los libros nos rodean por todas partes. Y junto a los libros los autógrafos y junto a los autógrafos los grabados. “Aquí tengo cinco mil grabados, nos dice, y sobre una mesa están dispuestas docenas y docenas de láminas francesas, de tema literario, en espera de una última selección para ser expuestas en el Instituto Francés. Aquí libros franceses, aquí alemanes, aquí éstos son, exclusivamente, libros que tratan de libros. De estos hay catorce mil». El lector tendrá ya una idea de qué ambiente se respira en el abarrotado almacén del señor Porter, hombre de actividad febril, que salva todas las dificultades con un optimismo natural y elevadisimo
Nos inunda de catálogos, de christmas, de revistas de bibliofilia que ha publicado año tras año. y de recortes de periódico. «De aquí para sacar algo», nos dice. Y uno adivina que José Porter no puede empezar a hablar de todo lo que ha hecho, porque no podría detenerse, no sabría donde acabar. Para el lector hemos extractado la siguiente y aproximada noticia:
En 1923 se instaló en Sants como librero, y ha conocido diversos domicilios hasta llegar al actual. Careciendo de antecedentes en la familia. José Porter puede vanagloriarse de haber fundado un negocio y una vocación desde su misma raíz. Aficionado a los libros, no pretende acaparar en forma egoísta, sino que aspira a dar la máxima circulación posible a cuantos libros de interés conoce. Muchos de ellos, por su mediación, han pasado y pasan a engrosar las bibliotecas públicas y privadas. Gran parte de este movimiento lo consigue gracias a la publicación de boletines y catálogos, ya de carácter general, ya especializados en ciertos temas. Desde 1936 reparte cada año su christmas, que despierta siempre una gran curiosidad. En 1912, por ejemplo, quiso confeccionar el texto en tipo «Moreau le Jeune», lo que supuso no pocas dificultades, puesto que fué preciso hacer llegar por avión los tipos de la casa central de París.
Acreditado ya como vendedor de libros antiguos, Porter se vió obligado a servir también obras modernas- en edición de lujo, que le solicitaban los clientes. Y del texto impreso pasó a coleccionar autógrafos de escritores, y de vender a fabricar, editando con extraordinaria riqueza y gusto libros curiosísimos cuya existencia apenas ha divulgado, porque Porter es un hombre que no se preocupa de su propaganda personal. Seguirle por los infinitos rincones de su casa, mientras señala estanterías y pronuncia cifras sorprendentes, produce un asombro inmenso y la cabeza nos da vueltas. Porque es natural que lo que ha hecho Josep Porter en treinta años intensamente aprovechados no pueda asimilarse en una hora.
Hay que volver muchas veces a la Librería, y leer todo lo que le cae en las manos al visitante; para tener una idea aproximada del “fenómeno Porter”. No hay otra dificultad que el tiempo, porque José Porter. vivamente acogedor, da con un abrazo todas las facilidades…
LIBRERIA ITALIANA
Esta es una Librería nueva en Barcelona, y su propietario, con Juan Senna, un hombre que formula palabras muy corteses con entonación rápida, casi violenta, se acerca a los dientes diciendo: «Distinguido señor, ¿qué desea usted?» Don Juan Senna no pierde un segundo y se mueve con nerviosa celeridad. La inauguración de su segunda y moderna librería «Sennacheribbo» lo ha puesto de actualidad.
—¿Cómo y por qué empezó usted a trabajar en Barcelona?
— Mi historial es todavía muy breve. Cuando, después de terminada la guerra española, vine a España para un asunto de revistas y periódicos, me di cuenta de la absoluta ausencia de libros italianos. Entonces empezó mi actividad de librero.
— Y tuvo éxito el ‘libro italiano?
—Mucho. Me pareció, en aquellos momentos, que después de una guerra era necesario reconstruir hogares, y asi se me ocurrió pedir a la Editorial Hoepli la obra de Aloí “L’Arredamento Moderno”. 1.ª Serie, que ofrecí y vendí en el acto al señor Empaytaz de la Librería Francesa. Y aunque se trataba de un libro de precio, recibí aquella misma tarde un pedido de tres ejemplares más. Ello me convenció de que el libro italiano podía tener en España una gran difusión.
¿ No hubo dificultades?
No. Por una parte, encontré desde el principio la simpatía de los libreros de Barcelona, y luego inicié relaciones cordiales con loa libreros de Madrid y otras capitales. Por otra, la difusión del libro italiano fué apoyada por las autoridades españolas.
—¿Es cierto que además de la importación de libros italianos, se dedica usted a la exportación del libro español?
—Si, la Librería Italiana consagra a ello gran parte de su actividad. La exportación del libro español a Italia se produce con éxito francamente satisfactorio, y actualmente en las librerías de Italia hay existencia de libros españoles, gracias sin duda, y le agradeceré que lo haga constar así a las periódicas exposiciones que yo efectúo dos veces por año, en las principales ciudades italianas.
Evidentemente, el negocio prospera para don Juan Senna porque, sin dejar la Librería Italiana de la calle Consejo de Ciento ha instalado una nueva y modernísima tienda en la Rambla de Cataluña bajo el título de «Sennacheribbo».
—En «Sennacheribbo» he buscado nuevos horizontes. Es un establecimiento dedicado a la venta de láminas, grabados y libros de arte, y en él he dispuesto también salas de exporición. La moderna y elegante decoración de mi nuevo local, ha sido recibida, creo yo, con agrado y simpatía por la Prensa y por el público.
Sí. Por fortuna está ya declinando la afición de los tenderos barceloneses al estilo suntuoso», que emplea confusamente mármoles y oros para vender calcetines, y en la campaña en pro de unos comercios más modemos, atractivos y alegre. «Sennacheribbo» se presenta como un excelente modelo.
LIBRERIA VERDAGUER
Ciento veinte años cuenta de vida esta venerable librería. No hace mucho tiempo dimos una noticia sobre ella en estas mismas páginas, al transcribir una entrevista con su actual director don Anselmo Doménech. La falta de espacio nos obliga, pues, a no repetir aquellos datos, pero no podíamos hoy dejar de citar el nombre prestigioso de esta Casa de las Ramblas que durante unos años de gran vitalidad ciudadana, fué un pequeño ateneo abierto a todas las discusiones e inquietudes. La «Librería Verdaguer», a la que díó un empuje decisivo don Alvaro Verdaguer, sigue siendo hoy no sólo un mundo de recuerdos, sino también un foco de cultura selecta. La Casa cuenta con una clientela fiel, atenta a los buenos libros y aficionada a las joyas bibliográficas. El señor Doménech nos informa de que los libros que más vende en su librería son los catalanes — no olvidemos que aquí se fraguó la edición de muchos libros básicos de la «Renaixença» — que son comentados animadamente por quienes frecuentan todavía, con cierta periodicidad, el antiguo local. Se venden también, claro está, los premios literarios, y, esto es propio de la Casa, a veces algunas piezas bibliográficas de alto precio. Nos parece justo cerrar esta información sobre los libros barceloneses dedicando estas últimas líneas a don Anselmo Doménech. que está coronando con una ancianidad rebosante de vitalidad y simpatía toda una vida consagrada al libro y a las letras. Todos los lectores sensibles de nuestra ciudad se sumarán sin duda a nuestra manifestación de admiración y respeto.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 6a part.
Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.
Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu
LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.
LIBRERIA CASULLERAS
La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.
—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.
—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.
—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.
—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena feque – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.
—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.
—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?
– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.
—¿Qué libros consiguen una venta mayor?
—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.
–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?
-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…
Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.
Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.
No sé si tinc o dec donar-me importància.
Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.
Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.
Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.
Moments d’angúnia.
Se m’emportarà, aquest home grosser?
Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.
Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.
De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:
—Es d’amor?
—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.
Què serà de mi ?
Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.
La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.
Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.
La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.
M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.
Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.
Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.
Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.
Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.
He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.
I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…
Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!
“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LLIBRERIA CASTELLS
Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…
La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.
BOSCH Y BASTINOS
En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.
Els atzars d’una modesta i incipient bibliofília, dirigits pel record pregon que havia deixat en el meu esperit una lectura d’«El Llibre de la Mort», han ajuntat damunt la meva taula uns quants volum units pel mateix nom de Marian Aguiló i Fuster. Uns d’ells són de poesia original. Els altres formen part de la Biblioteca Catalana que dirigí i en la qual es publicaren obres tan interessants com el «Romancer Popular de la Terra Catalana» i els llibres cabdals de Ramon Llull i de Bernat Boades, així com un curiós «Recull d’Eximplis e Miracles», que podria ésser una magnífica pedrera per als nostres novel·listes i dramaturgs. L’any passat es compliren els quaranta anys de la mort de Marian Aguiló. ¿Serà aquest aniversari negligit, un pretext suficient per a parlar del qui fou Bibliotecari de la Universitat de Barcelona i un dels treballadors més actius i meritoris de la nostra Renaixença? Millor seria dir que, en tot temps, parlar de Marian Aguiló, estudiar la seva obra i presentar la seva figura als molts catalans que la des coneixen és feina bona i agraïda. Si jo, sense cap autoritat ni erudició per a fer-ho, m’hi arrisco, és més aviat per cedir a un impuls desvetllat en mi pel contacte recent am l’obra de creació i amb l’obra d’investigació del gran català insular que no per donar a conèixer suficientment a qui ho necessiti, la personalitat de Marian Aguiló.
Poeta, erudit, filòleg, impulsor de la Renaixença… Les activitats de l’autor de «Focs Follets» es podrien resumir en un mot: patriotisme. El que arborava Marian Aguiló i li dictava els versos i li posava a l’espera l’afany de perfecció i l’amor a l’idioma i al paisatge, era un patriotisme de gran qualitat. Patriotisme d’un mallorquí enamorat de «sa Roqueta» i que havia fos aquesta devoció a l’illa natal amb l’amor a la pàtria catalana. Servent del «bell catalanesc», glorificador de la història de la Catalunya Gran, recol·lector amatent dels seus tresors esparsos o desconeguts, Marian Aguiló és un dels primers escriptors de la nostra Renaixença literària que és digne de dir-se català nacional. Poeta? Per què no? Si avui, en llegir el «Llibre de la Mort» o bé «Focs Follets», trobeu una sensibilitat envellida o errades de verificació; si sentiu que moltes de les poesies de Marian Aguiló no són dignes d’antologia, teniu sempre en canvi la seguretat constant de trobar-vos davant d’un esperit selecte, d’una intel·ligència superior que malda per utilitzar una eina encara inacabada i que ha de començar per polir i esmolar. La mort i la pàtria són les dues fonts principals d’inspiració; l’amor hi és absent. Per força això ha de deixar incompleta la poesia de Marian Aguiló. Incompleta, però no fallida.
«Llibre de la Mort», és el primer volum de poesies d’Aguiló. Publicat, encara, pel seu fill l’any després del traspàs del poeta, el seu contingut pren un major caràcter i la singularitat del terna, no gaire freqüent en la literatura catalana, adquireix un relleu més gran. Una selecció rigorosa hauria alleugerit el llibre de bona part de les composicions anecdòtiques. Al costat dels «Aniversaris», commemoració de la mort de la mare o dels amics més estimats, la «Nova Dansa de la Mort» conté bons romanços populars, dignes de fer costat als que el mateix Aguiló recollia i ordenava en el seu «Romancer Popular», parió en categoria literària i riquesa al «Romancerillo Catalàn», de Milà. «Focs Follets», publicat també pel fill d’Aguiló l’any 1909, es un poema — una «obreta», declara l’autor—, en dotze glossades. Es un llibre de pla ambiciós no realitzat. Ni el Dant ni Ramon Llull, en son absents. ¿Fou el sentir-se sense forces suficients per a realitzar-lo, allò que obligà Marian Aguiló a renunciar als seus ambiciosos projectes? En un dels darrers cants del poema, i per boca del mateix Llull és dit:
LA LLENGUA
Restaurar la llengua nostra
no és obra del cant tan sols:
sos bells llibres antics mostra
primer si enaltir-la vols.
Mai es perd cap noble exemple:
si incapaç ets de construir…
porta humil pedres a eix temple
perquè altri el pugui bastir.
¿Influí un alliçonament semblant en el treball del poeta? Els versos transcrits semblen ésser un programa al qual s’atingué rigorosament Aguiló: mostrar els bells llibres antics, dur humilment pedres al temple que havia de bastir un altre… Un programa acomplert brillantment, amb escreix.
Es digne de remarcar la insòlita correcció dels textos de Marian Aguiló. La seva exigència amb la depuració de l’idioma, els seus contactes permanents amb les obres dels grans clàssics catalans, li fan trobar solucions encertades. En alguns aspectes prevén i prepara l’obra de Pompeu Fabra. Així, escriu sempre els plurals femenins en «es» i bandeja del seu lèxic tot mot que li sembli sospitós. Sovint àdhuc incorre en arcaismes per voler ressuscitar en els seus versos girs i vocables sense contacte amb l’idioma modern. Quan Fabra proposà les seves «Normes», Aguiló les acceptava instintivament. No pogué veure-les implantades oficialment ni assistir a l’endegament definitiu del nostre verb.
Una vida exemplar de treballador de la cultura, cenyida per la modèstia al sacrifici de tota vanitat pública; un patriotisme ardent, subjecte a tota prova, i un gran amor a l’idioma, en el qual veia — i amb quina raó! — el pern fonamental de la nació catalana: heus ací resumida la personalitat de Marian Aguiló.
Sense ell, i sense d’altres com ell, no haurien estat possibles, a Mallorca, poetes com Costa i Llobera i Joan Alcover. O potser, si ho haguessin estat, haurien seguit escrivint en castellà. Amb homes com Marian Aguiló que, tot i estant ben dotats per a l’obra de creació, preferiren l’obra d’investigació, la Renaixença ha pogut realitzar-se. Cercant la veu viva de l’idioma, cercaven i trobaven la consciència popular. Ell mateix ho declara entre la gran quantitat dels seus versos dedicats a cantar les excel·lències pretèrites de la nostra llengua i la necessitat de retornar-li l’antiga grandesa:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.
Al cap de més de mig segle d’ésser escrites aquestes ratlles, la profecia ha estat plenament acomplerta. Només hem de voler fer-nos dignes dels bornes que, com Marian Aguiló, feren possible aquest acompliment.
“Un artesà del nostre renaixement: Marian Aguiló i Fuster“, per Rafael Tasis i Marca, Meridià, n. 10, 18 març 1938.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LIBRERÍA FRANCESA
Sin duda alguna, la Librería Francesa posee en nuestra ciudad un antiguo y sólido prestigio. Y es lógico pensar que el público sigue hoy favoreciéndola, si se considera que la Librería tiene abiertas tres casas en Barcelona. Hablamos con su gerente, don Enrique Empaytaz Micó. —¿Cómo nace la Librería Francesa? —Dicen que la fundó un tal Piaget, dicen que se inauguró en el año 1845, dicen que yo me hice cargo de ella en 1917 —¿Empaytaz es un apellido francés? —No, suizo. Yo soy mitad suizo y mitad valenciano. Bien. Pues la Librería Francesa estuvo hasta 1932 en la Rambla. Luego se abrió la sucursal del Paseo de Gracia, y en 1953 hemos inaugurado la tercera sucursal, en Muntaner-Diagonal. Yo la llamo «la Librería del año dos mil», la del futuro. Porque Barcelona se marcha hacia Valencia. El señor Empaytaz tiene una mentalidad lúcida, una gráfica manera de expresarse y un profundo sentido de la ironía. —¿Hay alguna diferencia fundamental entre las tres librerías? —Si. En la Rambla se venden, sobre todo, libros técnicos. En el Paseo de Gracia se vende ya más literatura, y en Muntaner el libro literario es el más solicitado. Otro fenómeno: en 1917, cuando había el único establecimiento de la Rambla, sólo se vendían libros franceses. Yo empecé a explotar el mercado del libro nacional. Y debo decirle que desde 1910 se ha vendido mucho. Ahora hay aquí excelentes tratados científicos, y yo creo que en esto ha influido la dificultad de importar libros en determinadas épocas. Faltan en cambio todavía buenas novelistas. Se venden muy bien algunos premios—y me enseña los últimos «Nadal» y “Ciudad de Barcelona” — y he notado también que el libro catalán se vende sobre todo en la Rambla. El señor Empaytaz es un excelente observador, y esta es una cualidad muy útil para conducir un negocio. Explica: —Como curiosidad, quizás le interese saber que aquí se reúnen cada día numerosas señoras y señoritas que vienen a hojear las revistas de modas que llegan de París. Pasan su buen ratito examinando modelos. También, los sábados por la tarde, suelen acudir algunos muchachos y muchachas que no quieren gastarse el dinero en el cine y se dedican a dar vistazos a las revistas extranjeras. Así pasan la tarde. iAh!, y seguramente usted imagina que esto es sólo una librería. No señor. Somos además una especie de agencia de viajes, una oficina de informes. Cada día desfilan por esta «Librería Francesa» grupos de turistas extranjeros que piden información sobre calles, hoteles, determinados comercios. Incluso nos han pedido la dirección de un médico. Mire, mire, — y del cajón de su mesa saca numerosas tarjetas de restaurantes, zapaterías, camiserías, con gesto de prestidigitador. Don Enrique Empaytaz no puede estarse quieto, y en todo momento nos ha parecido no sólo activo sino inteligente e intencionado. Es un capitán de firme autoridad, en un negocio que está dispuesto, por lo que se ve a crecer con Barcelona. Le pido una fotografía, y dice, rebuscando en el cajón: —Me será difícil. Mire, tendré que darle una foto antigua, en la que aparezco más joven. Como hacen los artistas, ¿no? Y la foto no miente, porque este señor Empaytaz tiene todavía una vitalidad juvenil.
LIBRERÍA SUBIRANA
En la siempre animada Puertaferrisa hemos hablado con don José M. Subirana, gerente de la Librería del mismo nombre. —Sin duda, esta Librería es una de las más antiguas de Barcelona. Ha sido, desde el principio, una empresa que no ha escapado de la misma familia. La fundó en 1845 don Jaime Subirana Canut, quien se estableció en la Plaza de San Jaime esquina a la calle de Libretería. Mi abuelo empezó a trabajar como editor, y amolló luego sus actividades al negocio de la edición y la librería. —¿Tardó en trasladarse aquí? —No. En 1862, cuando Jaime Subirana falleció, se había inaugurado ya el establecimiento en la calle de la Puertaferrisa. Pronto hará, pues, cien años, todo un siglo, que por esta puerta salen los barceloneses con libros en la mano. —A la muerte del primer Subirana librero siguió el negocio bajo el nombre de «Viuda e hijos de Jaime Subirana» hasta 1890 y desde esta fecha hasta 1906 con el de «Subirana Hermanos», dirigido por Eugenio y Joaquín Subirana Fajol.
—Con el título, ¿cambió algo más en !a Empresa familiar? —Sí. Eugenio y Joaquin Subirana dieron un gran impulso a la casa, desarrollando extraordinariamente las diferentes secciones de imprenta, encuademación, librería y edición. La razón social se denomina luego «Eugenio Subirana» y en 1915 obtiene del Papa Pío X el nombramiento de Editor y Librero Pontificio como premio a su labor en favor del libro católico. —La Puertaferrisa es una calle de solera barcelonesa. ¿Ha habido contacto entre la vida de la ciudad y la Librería? —Yo creo que si. Recordemos simplemente un hecho: en las postrimerías del siglo pasado, y a principios del presente, la librería Subirana fué el cenáculo donde, al anochecer, se reunían en animadas tertulias algunas relevantes figuras de la época, tales como los que fueron después obispos de Barcelona, doctores Estallla y Morgades, mosén Clascar, Mane y Flaquer, Quadrado y otros muchos. Tenga en cuenta que la calle de Puertaferrisa es el paso natural y obligado entre la Catedral y las Ramblas. —¿Y no cree usted que el público ha desplazado su atención hacia los nuevos barrios de la dudad? —En absoluto. Esta calle sigue siendo hoy concurridísima, y aún diría que la clientela crece, quizá porque como decía une las Ramblas con el barrio gótico. A veces he meditado si sería conveniente seguir el ejemplo de otras librerías que han emigrado hacia el norte de la ciudad, y nunca me he decidido a ello. Al contrarío, creo que para el barcelonés es más cómodo venir a la Puertaferrisa. donde encontrará concentradas en breve espacio muchas tiendas, que pasearse inacabablemente por ciertas zonas del Ensanche. Si se va en automóvil, existe la dificultad de aparcar, y se andan a pie muchos metros inútiles, y aquí mismo, en la nueva Plaza de la Villa de Madrid caben quizá cuatrocientos vehículos. Además, tenga en cuenta que cuando una ciudad crece mucho, los antiguos núcleos vuelven a tener una gran importancia, y yo creo que vivimos ya este momento. La idea del señor Subirana nos parece muy aguda y seguramente buena. De todos modos, no nos disgustaría disponer de un hueco en esta típica calle que él denomina con un gran sentido de la propaganda «los grandes almacenes de Barcelona»
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 3a part.
“Tenen personalitat pròpia la publicitat catalana i la publicitat espanyola? Tothom convindrà amb nosaltres que així com la publicitat de tots els països es caracteritza, tè una personalitat, en veure-la ja hom seguidament coneix el país d’origen, com esdevé clarament amb aquells anuncis que traduïts publica la premsa i els cartellets i altres elements de propaganda que veiem als aparadors i en els que endevinem seguidament la nacionalitat del producte, la nacionalitat de la publicitat; la nostra no té pas «això».
Podríem, naturalment, dir que l’escola espanyola quant al publigràfic, l’ha començada Ribas i quant a la forma, la disposició i el text, la començà Prat i Gaballi, els quals, primer des de GAL l’un i ara els dos des de «VERITAS» per la densitat de peces publicitàries publicades en la premsa, han pogut fixar la iniciació d’aquesta personalitat.
Perquè han pogut fer aquesta tasca? Perquè Ribas va preocupar-se d’estudiar la tècnica del dibuix, del cartell, aplicat a la publicitat. De Prat i Gaballi no hem de parlar-ne perquè tothom sap que fou el primer que ensenyà publicitat en el nostre pals i ha estat un mestre que ha «predicat amb l’exemple».
Què ha esdevingut amb els altres? Generalment el dibuixant, el pintor, l’artista que sap manejar el llapis, la tinta xina i els colors, ha cregut que amb la tècnica pictòrica n’hi havia suficient i no s’ha preocupat —es més, per dissort ho ha considerat com una cosa que no necessitava i que fins potser el rebaixava— d’estudiar publicitat, de conèixer com havien d’equilibrar-se els valors en el dibuix, en el cartell, com havia d’ésser la lletra, lloc que devia ocupar segons el cas, tècnica de la claredat, facilitat i rapidesa de la seva lectura, estil, finesa o fermesa del tret segons l’article o la missió del gràfic, anunci o cartell, per a demostrat o per a evocar una força o una gentilesa. I tantes altres!
Toquem els publicitaris.
Quants n’hi ha que siguin veritables tècnics? Ben pocs, i d’ells la majoria s’han fet més en la pràctica que no començant en una base psicotècnica. On i com han estudiat? Quasi tots autodidactes.
I dels anunciants, que en direm? Han volgut prescindir del tècnic. S’han volgut ells mateixos posar en el feixuc i difícil art de l’anunci i desconeixent-ne la tècnica i més encara la psicotècnica de la publicitat i els seus medis, han fet veritables destroces, privant llibertat a l’executor, confiant a vegades coses tan delicades com són les campanyes, a un empleat que no ha tingut altre mèrit que el d’ésser llest, espavilat i que «semblava que serviria per a aquell comès». Ha esdevingut com allò d’abans, que al més audaciós i espavilat o, millor dit, entremaliat, se’l dedicava a viatjant.
I de les empreses? Vendre espais, tocar comissions, orientar, en general, l’anunciant cap a aquelles concessions en les quals tenien més comissió o de les que n’eren concessionàries, és a dir, vetllar més pels interessos propis que pels del client que finalment era el que els donava vida.
I dels medis, què en direm? En parlarem tan sols d’un; de la premsa i, d’aquesta, naturalment que ens hem de referir a la diària.
Què ha fet el diari per a l’anunciant? Quasi res. Millor dit, res. S’ha limitat a confeccionar unes tarifes, a anar apujant-les, però ni s’ha preocupat que el lector —el client directe del diari i que ha de convertir-se en client, també, de l’anunciant que publica anuncis al diari — trobés la pàgina del text ben combinada amb l’anunci, que l’invités tant a veure l’una cosa com l’altra, que el contrast fes avalorar l’anunci, que no cansés, que no fatigués la vista, ni tampoc ha pensat que si això no feia, podria sobrevenir-ne la crisi actual de l’anunci premsa, de la qual se n’ha tret el principi del prejudici per part de l’anunciant que comença a dubtar de l’eficàcia de l’anunci dels diaris.
En una paraula: No s’ha volgut, no s’ha pensat en la forma de «servir el client».
Les botigues que tenen bona dependència, quan entra un client es desfan en atencions per tal d’atendre’l i donar-li satisfacció en tot per tal que compri. I quan compra procuren, a la vegada, que es torni un client addicte, servint-li bon gènere o fent-li advertències quan no tenen una seguretat amb la mercaderia. Això és «servir el client». Els medis han pensat que l’anunci els necessitava i per això han volgut deixar que el mateix anunciant es preocupés de portar-hi les coses fetes. No han buscat el tècnic que «compaginés les planes, situant allà on convingués els anuncis» en benefici de llur rendiment.
Del fotògraf publicitari, del fototècnic, res no podem dir-ne, perquè ha nascut amb la revolució de la tècnica fotogràfica; com començà amb l’estudi, estudia també publicitat, no ha vingui amb vicis, ni amb prejudicis. Cal, però, vigilar-lo per tal que no s’amaneri.
Què falta, doncs? Que aquest petit grup d’artistes, de tècnics, d’entre els quals els elements d’ART, de Lleida, formen un interessant nucli, que de temps venen estudiant i preocupant-se de la publicitat, inculquin als altres, als comerciants, als medis, a les agències, d’estudiar a fons aquest aspecte tan interessant de l’economia i sols d’aquesta manera arribarem a crear l’escola catalana, nosaltres, i l’escola espanyola, els altres, que donarà personalitat als nostres anuncis, als nostres cartells, a les nostres peces publicitàries i no ens trobarem en el dolorós cas que en parlar de les escoles hi hagué un estranger que s’atrevi a dir que la personalitat dels cartells a Espanya, en publicitat, s’endevinava pels cartells de les curses de braus.
Era una indirecta? No, era precisament una «directa», una ironia la qual cal que procurem tots d’evitar i, és més; esborrar per sempre més.
No podrà pas dir-se que nosaltres no haguem batut el ferro en l’enclusa de la divulgació de la tècnica publicitària; la nostra tasca desinteressada de més de deu anys n’és bona prova. No podrà, tampoc, pas dir-se que avui no pugui seguir-se estudis sobre psicoanàlisi publicitari, sobre la psicotècnia de l’anunci; l’Institut Psicotècnic amb la creació del Seminari de Publicitat tan ben orientat i dirigit pel Doctor Chleusebairgue n’és un bell exemple. Potser manca l’escola de la Tècnica amb dos anys de curs; vindrà, no obstant, no en dubtem, puig que la Generalitat ja l’ha iniciada, de moment, amb quinze hores d’estudi. Estudiem, doncs, i «creem», precisament en aquests moments de l’estructuració de Catalunya, la «personalitat de la nostra publicitat».
“Publicitat” per Rafael Bori, Art: revista de les Arts, Lleida, gener 1934.
La regió catalana es entre les de Espanya, la que ocupa lo lloch preferent en la historia del gravat. Mes, aquesta historia es del tot desconeguda, perquè en aquest país s’ ha negat molt sovint l’ apoyo à tot lo que tendeix à la ilustració del individu y axeca son nivell moral é intelectual. Es una veritat regoneguda y practicada en altres paíssos que l’ art dignifica l’ esperit humà . Graves han sigut les faltes comeses per nostres governants d’antany y enguany : d’ells han nascut les tristes circunstancies actuals , en que Espanya atravessa un período de lamentable decadència.
Per fortuna algunes regions, entre elles les províncies Basques y Catalunya , han lograt evitar lo contagi . Elles s’ han salvat per virtut del esforç y mèrit s propis ; per son treball , per sa iniciativa y per son amor al estudi , à la ciencia y à la economia privada.
Catalunya formà nació apart ; y encara que à conseqüencia del matrimoni dels Reys Católichs , Ferràn é Isabel, sa fongué en lo regne espanyol, conservà sa vida pròpia fins al any 1714. Després… després vencé les circunstancies desfavorables de la pèrdua de sos furs , redoblant son amor al treball. Axí , mentres algunes províncies s’ enfonzavan en lo retrocés, Catalunya pogué seguir avençant pel cam i del progrés. Avuy Catalunya no es odiada ; potser siga envejada, peró val més enveja que caritat.
Catalunya perdé sa nacionalitat en lo precís moment histórich en que la Imprempta y lo Gravat se propagavan . Apesar d’ axó feu maravelles en aquest ram y los llibres del antich regne de Aragó , Valencia, Zaragoça y Barcelona, sempre podràn sostenir la comparació ab les obres, no sols d’ Espanya, sinó del extranger. Es cosa sabuda que los llibres antichs que se pagan à preu més pujat en los mercats de totes les nacions son los catalans.
Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)
No pot tractarse del gravat, sens parlar del llibre. Especialment per lo.que se refereix à sos principis. Axí es que les obres incunables ó sia les del segle xv, totes portan riquissimes portades y precioses lletres marginals y moltes van ilustrades ab hermoses vinyetes , hàbilment gravades al boix. Durant la primera meytat del segle XV i los llibres conservan encara una bellesa admirable. Al caure l’ estil gótich , y aparéxer lo Renaxement , la imprempta sofrí un eclipse massa sensible.
Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)
Los impressors alemanys Spindeler y Rossembach, lo català Mossèn Posa, y lo provençal Carles Amorós donaren à llum à Barcelona obres que son monuments bibliogràfichs. No hem de citarles per no esllarguissar massa aquestes ratlles. Lo que si farém avinent es, que en moltes d’elles poden admirarse gravats à la fusta, tan bons com los millors de la època.
Barcelona tingué lo primer gravador espanyol conegut ó sia Fra Domènech, frare dominich del convent de Santa Caterina. Firmà una estampa que representa los quinze misteris del Roser, executada en 1488. No pot demanarse major finor, habilita t més portentosa, ni gust més exquisit en l’ ús del buril. L’ artista que feu estampa tan preciosa, no duptàm ne feu moltes altres, perquè los artistes de sa vàlua no s’improvisan .
Com antigament los gravadors no acostumavan firmar ses estampes, resulta difícil sinó impossible , atribuirloshi paternitat segura. Peró sabém que son catalans, per exemple, los gravats que ilustran les obres sortides de les prempses de nostra regió.
A principis del segle XV i brillà en Barcelona Joan de Vingles , artista inimitable en lo gravat à la fusta. Apenes hi ha obra de sa època que no aparega ab frisos, orles y vinyetes seves. Apesar de que en aquella època eran difícils les comunicacions , sa fama se feu general en Espanya y rebia encàrrechs de Medina del Campo, Burgos, Pamplona, Valencia, etc , demanantli gravats pera decorar les obres que publicavan .
Vingles ilustrà la preciosa edició del «Tomich» , impresa en Barcelona en 1534, tan cobejada per tots los bibliòfils de tot lo mon , y que alcança en lo mercat de llibres un preu escepcional.
Quan lo celebèrrim Joan de Yciar escrigué sa notable obra sobre l’Art de escriure, la millor que s’ ha publicat en lo mon, cridà à Zaragoça à Vingles y éll la reproduhi al boix tan fiel y ab tal habilitat, que lo meteix Yciar li dedica calurosos elogis en la obra esmentada.
Joan de Vingles es dels gravadors que fan època en la historia del Art. Sobre ses obres podria escriures un voluminós llibre, y està al nivell artistich de le Petit Bernard que produhía en la metexa època à França. Sobre lo Petit Bernard los francesos han escrit moltes obres y folletos: sobre Vingles casi ningú ha dit res. Ara que s’ inicia la regeneració de Catalunya ressucitaràn los artistes catalans que injustament dormen lo son del oblit .
Durant lo segle XVII la imprempta sufrí una decadència general, que à haver gosat de independència haguera continuat sos gloriosos començos, vivia arrastrada à la corrent que impulsava desde lo Centre à les Províncies. Sufrirem allavors la guerra dels Segadors, y com lo resultat final nos fou advers, nostra decadència fou major. No obstant; durant la època de 1639 à 56, en la qual dominava la febre de la lluyta , aparegueren multitut de folletos, romanços y fulles soltes, algunes de elles ab portades alusives, y que demostran lo molt y bó, que hagueren pogut fer la imprempta y lo gravat à haver gosat de protecció y estimol.
Durant lo segle XVIII la decadència fou major. Començà ab la guerra de successió. Catalunya combaté coratjosament no parant la lluyta fins que socombí per haverse vist abandonada de tot lo mon. En aquell periodo aparegueren axí meteix multitut de interessants folletos, uns y altres son avuy rars, per haverlos perseguit lo govern de Madrid. A mitjants del segle XVIII l’impuls académich feu brollar artistes de vàlua en tota Espanya, y Catalunya no se quedà enrera: allavors brillaren Tramulles , Moles , Boix y Ametller. Aquest derrer alcançà fins molt entrat lo segle actual , havent sigut primer gravador de Càmara de S. M . Abans , altre gravador barceloní, en Sorelló , havia sigut gravador del Vaticà .
En lo segle actual han brillejat molts altres artistes catalans. Lo gravat al boix per causa de la fotografia, zincografía, fotogravat, etc , ha rebut un cop casi mortal. Sols resta lo gravat al ayguafort, que es personal y comporta impregnat l’esperit del artista, aquest no morirà may .Pera honra de Catalunya comptàm en aquest género un artista de fama universal , Fortuny.
Catalunya pot enorgullirse de sa historia del gravat; com avuy es desconeguda, hi ha qui la nega; lo dia que se conega, allavors se li farà justícia, concedintli honrós seti entre les nacions més avençades.
“Lo gravat a Catalunya” per Jaume Andreu, Calendari Català de J.B.Batlle, any 1899, p.112-115.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LA HORMIGA DE ORO
Don Juan Grabulosa. jefe de librería en «La Hormiga de Oro», ha comprendido inmediatamente qué clase de información deseábamos y nos ha preparado una entrevista con el director-gerente de la Sociedad, don Luis Tuñi. El señor Tuñi posee una energía y eficacia notables, y ha estructurado en forma armónica una entrevista que forzosamente ha de ser breve -La librería «La Hormiga de Oro» fué fundada por el maestro publicista don Luis María de Llauder y de Dalmases en 1885. abriéndose la tienda en la calle de la Ciudad número 7. Un año antes había fundado la revista del mismo título y dos después creó la imprenta. «La Hormiga de Oro» es una denominación muy popular. Sí, hasta el punto que la han copiado diversas librerías en las repúblicas hispanoamericanas. y aquí algunas lo han intentado. Pero nuestro nombre está registrado conforme a la ley y les hemos invitado a que cambiaran el insecto o el metal. «La Hormiga de Oro» es un titulo de sabor ochocentista y con él se ha querido explicar que la misión de difundir buenas lecturas había de ser obra de hormiga, ejemplo de paciencia y constancia. —¿Cómo vino la Casa a parar aquí? —En 1895 se trasladó a la calle Hércules número 3 y en 1905 a la Plaza de Santa Ana, 26. Desde entonces en la Puerta del Angel. Entonces don Luis G. Tuñi llama a don Juan Grabulosa. jefe de librería de «La Hormiga de Oro», trabaja para la Casa desde 1898. ¡Cincuenta y siete años! El señor Grabulosa ya no es un muchacho, claro está, pero es un hombre muy jovial y posee un buen sentido del humor Por ello, por su larga experiencia, le pedimos que nos cuente alguna anécdota de la librería.
— No faltan. Primera: Se presenta un cliente, examina el mostrador y pide un libro. Cuando se lo estoy envolviendo, me recrimina: «¿Qué hace usted, desgraciado?» «Creo que ha elegido usted este volumen, ¿no? Pues se lo envuelvo.» «Jamás! No envuelva usted nunca un libro. — Y colocándoselo bajo el brazo, se marcha diciendo—: Los libros hay que llevarlos visibles, así, porque el libro honra a la persona y la persona al libro.» Segunda anécdota: Un cliente se interesa por el libro de Papini «Los operarios de la viña». «Siempre se aprende de estos extranjeros», dice. Pide permiso para hojearlo, y se sienta. Pasa media hora. Entonces se levanta y lo devuelve. «No, no interesa. A veces, estos extranjeros…» «Pero, ¿qué es lo que no le gusta de este libro?», le pregunto. «Mire usted. He buscado, buscado, y no encuentro ninguna explicación sobre procedimientos de cultivo, la lucha contra el «mildiu», incremento de producción . La frase evangélica no le decía nada a aquel señor. Don Juan Grabulosa goza de su oficio. —A veces me entretengo mirando el vestíbulo. Es un lugar de cita que frecuentan los sacerdotes que van y vienen del Obispado, y también algunos novios aguardan contemplando libros… En «La Hormiga de Oro» hay un jefe de administración y ficheros que es el señor Monterde. Este es un cargo delicado y muy necesario, porque se lleva un doble índice perfecto de todas las obras, clasificadas por títulos y autores. El señor Tuñi nos dice cuáles son las obras que más ha vendido en un año: «El Papa», del Principe Constantino de Baviera — un gran éxito, no sólo entre los libros religiosos, sino en el mercado general ; «El matrimonio cristiano», de Leclerq, «El valor Divino de lo Humano», de Urteaga, las obras de Kullon J. Sheen, las Biblias del P. Bover y Nacar-Colunga, el Misal Romano del P. Ribera y los libros marianos en la advocación de aquel año. —Y anote usted una de nuestras características. Contamos con un servicio de lectura de todas las novedades editoriales, y antes de poner un libro nuevo en el escaparate pedimos su informe. Asi no defraudamos la confianza del público y evitamos la difusión de libros perniciosos. La honesta hormiga lleva ya setenta años trabajando, y no parece que vaya a cansarse.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 2ª part.
Biblioaprenent 