Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliophily – Bibliophilie’ Category

Cada dia, a Twitter, recomano un article per aprendre una mica de Bibliologia. A vegades em contesten dient que els ha agradat o que l’han retuitat. He pensat que fer un llistat d’uns quants d’aquests articles pot ser interessant per a tots aquells que vulguin o busquin informació sobre el tema, la Bibliologia, en un sentit ben ampli: història del llibre, biblioteques i bibliotecaris, tipografia, disseny, llibreries i llibreters, biblioteconomia, bibliografia, arxivística i arxivers, bibliofília, documentació i documentalistes, escoles i facultats com la FIMA, cursos, suports d’escriptura, cartellisme i art gràfic en general; em deixo moltes coses, moltes matèries, però de moment crec que ja n’he esmenat prou perquè vegeu de què vol anar la cosa. He pensat que potser és més interessant posar les revistes d’on surten la majoria d’articles i que cadascú, si està interessat, pugui mirar el que vulgui o fer alguna recerca. En aquestes revistes trobareu molta informació. Hi ha altres llocs, vloks, on també podeu cercar moltes coses sobre Bibliologia i en un especial, el Blog de la Biblioteca de Catalunya, on a més a més d’articles podeu veure, mirar i llegir moltes coses sobre Exposicions que fan. És possible que de vegades RACO no vagi del tot bé i de les revistes a l’ARCA no sempre surt el que aquí poso, i s’ha d’anar a la pàgina principal per cercar. Així doncs, sense allargar-me més escric el llistat de revistes, antigues i modernes, on trobareu una mica de tot això.

1611: Revista d’història de la traducció és una publicació que s’interessa en la història de la traducció. Editada per la Univcrsitat Autòmoma de Barcelona, anualment des de l’any 2007. Digitalitzada a RACO.

AABADOM. Butlleti de l’Asociación Asturiana de Bibliotecarios, Archiveros, Documentalistas y Museólogos. Des de 1995 fins l’any 2008. L’associació es va dissoldre , però la pàgina amb la revista digitalitzada encara es pot consultar (anys 2000-2008).

álabe: Revista(digital) de la Red Internacional  de Universidades Lectoras per a l’estudi de la lectura i l’escriptura en l’àmbit de l’Educació Superior des d’una perspectiva multidisciplinar. Editada per la Universidad de Almería. Des de l’any 2010.

Algol: Revista cultural d’avantguarda. Publicació: E. Tormo, Museu de les Arts gràfiques, Barcelona, 1947. Només publiquen un núm.
Fundada per: Joan Ponç i Joan Brossa ; col·laboradors: E. Tormo, J. Mercadé i F. Boadella, etc. Edició facsímil de la de 195?.
Ed. de 100 exemplars numerats , sobre paper fil Guarro, més 10  Si esteu interessats enel tema podeu anar directade col·laborador
Inclou textos de Joan Brossa i Arnau Puig i il·lustracions de Joan Ponç, Jordi Mercadé i Francesc Boadella. Fou continuada per Dau al Set.
També es publica una 2a ed. i en facsímil.

L’Amic de les arts : Gaseta de Sitges (1926-1929),Imp. Ivern, Vilanova i la Geltrú, entre 1926 i 1929.Revista mensual il lustrada, de caràcter artístic i literari. Dirigida per: Josep Carbonell i Gener ; col·laboradors: J.V. Foix, M. A. Cassanyes, R. Planas, etc. ; il·lustradors: S. Dalí, J. Miró, E.C. Ricart, etc.
A partir del núm 3, l’impressor és: J. Soler Impr.

Anales de Documentación: Revista de biblioteconomía y documentación. Editum/Universidad de Murcia. Anualmente publica trabajos originales, traducciones y reseñas de cualquiera de los distintos sectores y especialidades de la gestión de información, biblioteconomía, documentación y archivísitca.

Aplec. Club de Divulgació Literària, Imp. Gràfiques Marina, Barcelona, 1952. Vol. 1, núm. 1 (abr. 1952). Només publiquen un núm.
Vint-i-quatre pàgines a dues i tres columnes i cobertes. Redacció: Avinguda José Antonio, 818.. L’únic número que pogué sortir conté col·laboracions de J. Mettra, Octavi Saltor , Aurora Bertrana, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Josep Gudiol, P. Prat i Ubach, Rosa Ricart i Josep Iglésies. Revista literària, profusament il·lustrada, totalment en català.

APPEC: Associació de Publicacins Periòdiques en Català. és una entitat sense ànim de lucre que agrupa els editors de revistes en català d’informació general i especialitzada que tenen una distribució i difusió dins de l’àmbit català.Fundada l’any 1983, té avui dia més de 230 revistes i mitjans digitals associats.

Arc-voltaic (1918). Imp. D’Art, Barcelona, 1918.Núm. 1 (febr. 1918). Revista apareguda a Barcelona de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. Dirigida per Joan Salvat-Papasseit, comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l’època. Coberta il·lustrada per: Joan Miró.

Ariel: Revista de les arts. Barcelona, 1946-1951. Any 1, núm. 1 (maig 1946)-núm. 23 (des. 1951)  Suspesa de jul. 1948 a juny 1950. Fundada per: Josep Palau i Fabre, [et al.] ; col·laboradors: S. Espriu, M. Manent, C. Riba, etc. ; il·lustradors: A. Clavé, M. Hugué, J. Sunyer, etc.
A partir del núm. 19 no porta títol. A partir del núm. 19 s’edita a París
Revista literària i artística, publicada a Barcelona i de la qual aparegueren, entre 1946 i 1951, 23 números i 2 suplements sobre temes d’actualitat.

Ars: ilustración artística y literaria ,Imp. Galve, Barcelona, 1911-1912. Año 1, no. 1 (dic. 1911)-año 1, no. 7 (jul. 1912). Dirigida per: Antonio Altisent ; col·laboradors: R. Garriga, J. Gaya i Cendra, M. Costa i Llovera, etc. Al núm. 7, l’impressor és: A. Artís, Impr.
Revista sobre art, literatura i cultura catalanes. Inclou textos en castellà i català.

Art: revista de les arts, A.G. Ilerda, 1932.1934, Lleida.  Altres títols: Art [Recurs electrònic] :]revista internacional de les arts. Núm. 1 ([1932]) ; 1 (1933)-0 ([1934]) Només publiquen un núm. el 1932
Dirigida per: Enric Crous ; col·laboradors: A. G. Lamolla, J. Viola Gamón, R. Amperi, etc.
A partir de 1933, l’impressor és: Impr. Coca
La numeració recomença el 1933 ; publiquen 10 números, el darrer dels quals apareix amb la designació: 0..Alguns textos en castellà.

Arte y letras: revista il·lustrada.E. Doménech, Barcelona, 1882-1883. No. 1 (1 jul. 1882)-no. 15 (dic. 1883). Era de periodicitat mensual i il·lustrada. Dirigida per: Josep Yxart ; col·laboradors literaris i artístics amb Josep Yxart, Eugeni Sellés, Leopoldo Alas “Clarín”, Pardo Bazán, J. Pahissa, A. Riquer, entre d’altres. Revista sobre art i literatura publicada a Barcelona entre juliol de 1882 i desembre de 1883.

Artes del Libro. Publicació de l’Escuela Nacional de Artes Gráficas. Editor y director: Lic. Pablo G. Macías. México, 1956-1960 ( 10 números).

Arts i Bells Oficis. Revista publicada a Barcelona pel Foment de les Arts Decoratives de periodicitat mensual de 1827 a 1932. Impresa per R. Tobella.

Arts i estudis.Imp. R. Capera, Barcelona, 1920.Any 1, núm.1 (2 març 1920)-any 1, núm. 3 (3 abr. 1920) Col·laboradors: M. de Montoliu, J.M. López-Picó, J. Farran i Mayoral, etc.
Revista cultural de freqUència quinzenal publicada a Catalunya el 1920, de la que sortiren tres números.

L’Ase: periódich agre-dols ab ribets de literari. Surtirà un cop cada semmana Llibreria d’E. Puig/ Imp. V. Castaños, Barcelona, 1867. Any 1, núm. 1 (9 juny 1867)-any 1, núm. 26 (30 nov. 1867).Canvis en l’impressor
Capçalera mixta. Al centre un gravat amb un ase ; a partir del núm. 7, il·lustrada per Josep Llovera.
Publica un almanac per a l’any 1868
Revista literària de periodicitat setmanal, es van publicar 26 números dins l’any 1867. Comptava amb il·lustracions de Josep M. Llovera, que a partir del número 8, il·lustra també la capçalera. Text en català i castellà.

L’Atlántida: revista catalana quincenal il·lustrada. Imp. Ibérica, Barcelona, 1896-1900. Dirigida, la 1a època, per: Jac. Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per: Jacint Capella ; col·laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. ; il·lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc.

Auba: revista mensual d’arts i lletres. Estampa de la Cassa [sic] P. De Caritat, Barcelona, 1901-1902. Dirigida per: Emmanuel Alfonso ; col·laboradors: P. Crehuet, A. Maseras, E. d’Ors, etc.
Capçalera tip. Núm. extraordinaris. Aquell mateix 1901, pel novembre, surt el primer número d’Auba, “revista mensual d’Arts y Lletres”, setze pàgines a dues columnes, impresa a la Casa Provincial de Caritat, i venuda a deu cèntims l’exemplarEntre molts detalls típics, hi ha uns dibuixos d’Eugeni d’Ors, signats amb el pseudònim Octavi de Romeu.

L’Avens: literari, artístich, científich : revista mensual il·lustrada. Estampa Catalana de L. Obradors, Barcelona, 1881-1893.    Dirigida per: Jaume Massó i Torrents, Ramon D. Perés, Joaquim Casas-Carbó ; col·laboradors: V. Almirall, S. Russiñol, P. Fabra, etc. ; il·lustradors: R. Casas, J. Pahissa, A. Mestres, etc. Canvis ortogràfics en el títol, a partir de 1891: L’Avenç Canvis en l’impressor. Els deu primers números velografiats (jul./des. 1881) Capçalera mixta ; a partir del núm. 7 (1882), tipogràfica.

L’Avi: setmanari satírich. Litografia de Ramón Estany, Barcelona, 1906-1908. Dirigida per: Ramon Capmany ; il·lustracions de: Robert
El 12 de setembre de 1906 surt un altre “setmanari satirich”, que duu per títol L’Avi i anuncia que “repartirà trompades cada setmana”. Era un periòdic que reproduïa grans làmines en colors, a l’estil dels setmanaris satírics antics, com La Flaca o El Loro.
En l’article de presentació del primer número -número que fou denunciat i motivà la detenció del director, la redacció deia: “Ahont anem? A la presó”. I després d’aquesta afirmació profètica, afegia: “Pot un periodista tenir més belles aspiracions?

La Bandera catalana: setmanari català il·lustrat. Estampa de la Renaixensa, Barcelona, 1875. Dirigida per: Antoni Careta i Vidal i Josep Fiter i Inglés ; col·laboradors: E. Canibell, A. Guimerà, A. Masriera, etc.
A partir del núm. 22, l’impressor és: Impr. d’Espasa Germans i Salvat. Capçalera tipogràfica, coberta il. diferent a cada núm.El 1877 es publica una revista amb el mateix títol-
De periodicitat setmanal es van publicar un total de 36 números entre gener i setembre de 1875.

Bella terra: revista mensual. A. López Llausàs, Barcelona, 1923-1927. Col·laboradors: J. Carner, M. Manent, C. Soldevila, etc. ; il·lustradors: Apa, Mezquita Almer, etc. Canvis en l’impressor. Capçalera tip. ; coberta il.
Tenia l’aspecte, la bella presentació tipogràfica, els gravats i reproduccions d’art i el text seleccionat d’un bon magazine i podem dir que aquesta publicació fou una de les més ben presentades de la llengua catalana.

Bibliofilia: Recull d’estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibres en general y sobre qüestions de… (1911-1921) -De  Miquel y Planas, R (Ramon), 1874-1950. El vol. 1 es publica de juny 1911 a juny 1915, el vol. 2 de desembre 1915 a juny 1921 ; es publica en fascicles trimestrals però la designació numèrica i cronològica a les cobertes no sempre es correspon amb les designacions a l’interior.

Bibliografía, òrgan de la Cámara Oficial del Libro de Barcelona ( 1910-1920). 10 números digitalitzats. Col·legi professional creat l’any 1918 per les principals editorials catalanes per a la representació i gestió dels interessos professionals del llibre a Catalunya. Va desenvolupar una gran activitat fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’any 1936. Durant aquest període va ser l’entitat que va instituir la Festa del Llibre i va publicar els primers catàlegs bibliogràfics catalans. L’any 1939, en acabar la Guerra Civil, va desaparèixer per ser annexada a l’Institut Nacional del Llibre Espanyol (INLE). L’any 1981 es va restaurar amb el nom de “Cambra del Llibre de Catalunya”, assumint les tasques de l’INLE, que aviat desapareixeria.

bibliographica: revista acadèmica editada per l’Instituto de Investigaciones Bibliográficas (IIB) de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), publica articles i reseñas sobre temes vinculats amb l’estudi del llibre manuscrit i impreso, l’edició i la premsa, des de les primeres manifestacions gràfiques. fins als nous suports digitals, a Mèxic i el resto del món. Des de l’any 2018.

BiD. Textos universitaris de biblioteconomia i documentació. Universitat de Barcelona/UOC, Barcelona. Bianual des de 1998. És una revista científica d’accés obert especialitzada en les ciències de la informació, documentació i la comunicació.

Boletín de l’ANABAD ( Federación Española de Asociaciones de Profesionales de los Archivos, las Bibliotecas, los Centros de Documentación, de Información y de Interpretación, los Museos y los Yacimientos Arqueológicos), Madrid. Des de 1950. A Dialnet digitalitzat des de l’any 1974 fins l’any 2019.

BRAC. Barcelona Research Art Creation. Universitat de Barcelona / Hipatia press. Facultat de  Belles Arts, des de juny de 2013. Revista on line.

Bulletin Hispanique, revista francesa editada per la Université Michel de Montaigne de Bordeaux, des de l’any 1899. Escrita  en tots els idiomes de la península ibèrica i en francès. Digitalitzada des de l’any 1899 fins el 2007 a Colección en Persée.

Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries. Es va publicar entre els anys 1975 i 1980(sic). Però a RACO només apareixen 7 números des de 1975 a 1977. Recull informacions sobre la vida de l’entitat i també notícies professionals d’interès general. S’ha editat posteriorment amb el títol Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya de l’any 1982 al 1986 i des de 1987 amb el títol Item : revista de biblioteconomia i documentació. ( i fins l’any  1977).

Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya. Es va publicar entre els anys 1982 i 1986 amb articles professionals d’interès general així com novetats bibliogràfiques i col·laboracions dels associats de l’entitat. Van publicar 9 números. A RACO. ?

Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Inst. d’Estudis Catalans/ Tip. L’Avenç, Barcelona, 1914-1986. Era el portaveu de l’esmentada Biblioteca, i contenia, demés de les notes i informacions corresponents (adquisicions, estadístiques, catàlegs de manuscrits, etc.), interessants treballs de bibliografia signats per Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer, Ramon d’Alòs Monner, Agustí Duran i Sanpere, Pere Bohigas i Balaguer, i altres.

Butlletí dels museus d’art de Barcelona (1931-1937).Junta de Museus/Imp. De la Casa de Caritat, Barcelona, 1931-1937.     Publicació mensual dirigida per: Joaquim Folch i Torres ; col·laboradors: A. Duran i Sanpere, P. Bohigas i Tarragó, J.F. Ràfols, etc. A partir de 1932, l’impressor és: I.G. Seix i Barral Germans. Capçalera tipogràfica ; coberta il·lustrada, cada núm. amb fotografia diferent.

Buxi. Revista de Bibliofilia. Ed. Buxi, México, (2010-2012). Tres números.

Caplletra. Revista internacional de Filologia. Ed. Publ. Abadia de Montserrat i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Barcelona-València des de l’any 1986.

Caràcters: És una revista quadrimestral d’informació literària que es publica a València des del 1991. Fundada a iniciativa de Vicent Alonso, durant la seva primera època (fins al 1994) n’aparegueren deu números a càrrec d’un col·lectiu integrat per aquest i per Vicent BerenguerJosep IborraVicent Raga i Francesc Pérez Moragón. El disseny va ser ideat per Enric Satué, amb una capçalera dibuixada per Joan Brossa. El seu contingut consistia en informacions de llibres, columnes d’opinió, entrevistes amb escriptors i algunes ressenyes. A l’octubre del 1997 aparegué el primer número de la segona època, ara editada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Catalana: revista setmanal. Ilustració Catalana/Tip. Thomas, Barcelona, 1918-1926. Revista literària setmanal (des del 1921, quinzenal) fundada a Barcelona el 1918 per Francesc Matheu, com a tribuna popular des d’on poder combatre la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves normes ortogràfiques i, en certa manera, com a succedani de la ‘Il·lustracióCatalana’. 

Catalònia: revista semimensual. Tip. L’Avenç, Barcelona, 1899-1900. Capçalera tipogràfica.
Revista il·lustrada, de caràcter polític,artístic i literari, publicada a Barcelona.
Col·laboradors: J. Cases-Carbó, Pere Coromines, Joan Maragall, Jaume Brossa, Eduard Fontseré , J. Aguilera, Marian Aguiló, Gabriel Alomar, J. Amorós, E. Arnau, Jordi Ballester, Emili Guanyavents, Ignasi Iglèsias, Joaquim Lluhí i Rissech, Miquel S. Oliver, Joan Puig i Ferreter, Alexandre de Riquer, Joaquim Ruyra, Alfons Talut, Jaume Terri i Jeroni Zanné.

Catalònia: revista literària setmanal. Tip. Catalana, Barcelona, 1906.       Dirigida per: Josep Aladern. Catalònia donava a cada número un fulletó, que havia de formar la Biblioteca Catalònia A Catalònia foren publicats treballs literaris de Plàcid Vidal, Joan Puig i Ferrater, Joan Oller i Rabassa, Xavier Viura, Emili Guanyavents i d’altres, sense oblidar el prolífic i dinàmic director, Josep Aladern.

Catalunya: revista literària quinzenal. Imp. I Lit. De Josep Cunill, Barcelona, 1903-1905. . Capçalera tip. Revista literària quinzenal, i després mensual, de Barcelona (1903-05). Dirigida per Josep Carner, en foren redactors molts dels seus amics (Bofill i Mates, Antoni Muntanyola, Roig i Raventós, etc).

Catalunya artística. F. Badia, Barcelona, 1900-1905. L’impressor varia: J. Collazos (núm. 7-29) ; Fidel Giró (núm. 30-81) ; A. López Robert (núm. 82-125) (1904) ; Imp. de Catalunya Artística (1905)
Revista setmanal sobre literatura i art publicada a Barcelona de 1900 a 1905.
Fou dirigida per Joaquim Ayné Rabell; comptava entre els seus col·laboradors amb P. Crehuet, E. Marquina i A. Mestres, i com a il·lustradors a J. Renart i I. Nonell.

Catalunya literària: revista catalana : portaveu de tots el jocs florals i concursos literaris de Catalunya. Tall. Gràfics F&a. Tiffon, Barcelona, 1921-1923. Dirigida per: Antoni Ollé i Bertran.
Era com una guía de Jocs Florals i altres festes literàries per a escriptos novells. Gairebé tot el primer número està dedicat als Jocs Florals de l’Associació d’Escriptors Novells.

COMeIN: revista divulgativa i d’opinió dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Comunicació: revista de recerca i d’anàlisi. Ed. per l’IEC. Publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ci.ència social. La revista té una periodicitat semestral. Digitalitzada des de l’any 2010.

Cultura (1914-915): Va ser una revista de caràcter cultural i de periodicitat mensual que tractava sobre política catalana, novel·la, poesia, música, pintura, filosofia i lletres estrangeres. Va néixer a Girona un mes després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial concretament el setembre d’aquest mateix any. Se’n van publicar sis números entre l’inici de la publicació (setembre del 1914) i la seva fi (febrer del 1915).

Cultura: Revista mensual d’àmbit local que neix l’any 1928 i continua en actiu. Durant els anys 1938 i 1945 es va aturar la publicació amb motiu de la Guerra Civil espanyola i la postguerra. La revista l’edita l’Associació d’Alumnes i Ex-alumnes de l’Escola del Treball de Valls.

Curial: Barcelona : [s.n], 1949-1950. Núm. 1 (feb. 1949)-maig/set. 1950. Revista literària de joventut. Redactors: Joan F. Cabestany, Antoni Comas, Albert Manent, Joaquim Molas i Miquel Porter. Col·laboradors: Salvador Espriu, J. V. Foix, Ferran Soldevila i Joan Triadú Text velografiat. Tenia un tiratge de cent a cent-cinquanta exemplars.

Curiositats de Catalunya (1936-1937), Imp. Altés, Barcelona, Revista Setmanal, 92 números. Director Miquel Codina i Farré.

Dau al Set. Ed. Grup Dau al Set, Barcelona, 1948-1956.  Revista literària d’avantguarda, fundada per: Joan-Josep Tharrats i dirigida per Joan Ponç.
Amb textos en català i alguns en castellà, de Joan Brossa, Arnau Puig, J. E. Cirlot, A. Cirici Pellicer, Jean Cocteau, Àngel Ferrant, J. V. Foix, Francis Picabia, Cesàreo Rodríguez Aguilera, etc., i dibuixos de Modest Cuixart. El MOMA de Nova York ha classificat Dau al Set entre les vint primeres revistes avantguardistes publicades en el segle. XX.

Desiderata. Biblioteconomía en España. Edita Auxiliar de Biblioteca SLU, Sevilla. Des de l’’any 2016. “La Revista Desiderata nace con la misión de informar de una manera cercana sobre Biblioteconomía a nivel nacional (sin dejar de lado lo internacional), mediante un discurso despejado de tecnicismos y de abordajes complicados, con la finalidad de presentar el apasionante y atractivo mundo de las bibliotecas con un lenguaje sencillo buscando la máxima difusión”.

Documentación de las Ciencias de la Información, Ediciones Complutenses de la Universidad Complutense de Madrid. Des de l’any 1976.“Documentación de las Ciencias de la Información es una revista semestral que publica artículos de investigación y trabajos técnicos que traten sobre Ciencias de la Información y Documentación aplicadas a los medios de comunicación: Periodismo, Televisión, Radio, Cine, Fotografía, Publicidad y Relaciones Públicas”. 

El funàmbul: na revista trimestral de cultura. El primer número va aparèixer al març de 2014. Es tracta d’una publicació que pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no als lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. 

El Gràfic: Surt els dissabtes.  Imp. Torms Hermanos y Vila, Barcelona, 1908. Dirigida per: Francesc Ribalta ; col·laboradors: E. d’Ors, G. Alomar, etc. ; il·lustracions: I. Smith ; fotografies: J.M. Có, A. Mas, etc. A partir del núm. 2 porta el subtítol: surt els dimarts amb 1a capçalera il·lustrada per I. Smith; 2a capçalera il·lustrada.

El Libro Español, revista mensual del Instituo Nacional del Libro Español, Madrid, 1958-1986.

Els Marges. S’ha publicat, fins al 2003 sota l’empara de Curial Edicions Catalanes i, a partir del 2004, és a dir, del número 72, apareix publicada per L’Avenç , Barcelona.  Fundada el 1974 per Joaquim Molas. És una revista catalana de llengua i literatura, d’alta cultura i al servei de la recerca universitària. Publica, doncs, estudis, notes i ressenyes, així com documents d’interès per a la història literària i cultural. Digitalitzat.

EMBLECAT. Estudis de la Imatge, Art i Societat  és una revista científica de format electrònic d’accés obert i presentació impresa, que des de la primera edició el 2012 recull estudis de diferents línies de recerca dins el camp de les humanitats.

Ensayo: Boletín de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona. La Escuela, Barcelona, 1954-1962.  Dirigida per: Federico Marés ; col·laboradors: J. Cortés, C. Martinell, J. Subías Galter, etc.
Finalitat:”La presente Revista tiene una finalidad primordial: establecer un intercambio periódico, de amplio carácter docente, entre la Escuela central de Artes y Oficios Artísticos radicada en el barcelonés edificio de la Lonja y las Secciones urbanas que dependen de ella.

EPI. El Profesional de la Información. Ediciones Profesionales de la Información S.L , Granada. Des de l’any 1992. Es una revista sobre comunicación, información, indicadores, bibliotecas y tecnologías de la información. Digitalitzada a Dialnet.

Forma: revista artística mensual , Est. Gràfic Thomas, Barcelona, 1904-1908.  . La tradició de Quatre Gats i de Pèl & Ploma no era oblidada en els primers anys del nou segle. Forma, publicació il·lustrada d’art espanyol antic i modern i d’obres estrangeres existents a Espanya, tenia com a director Miquel Utrillo, fou l’intent més seriós i important per a continuar aquella tradició.Treballs en català i en francès, de crítica artística, signats per Francesc Acebal, Josep Pijoan, Josep Gudiol, Adrià Gual, Lluís de Zulueta, Vicenç Lampèrez, J. T. Blackburn i molts altres.La seva col·lecció té un valor bibliogràfic i documental considerable. Text en català i francès.

Full de lectura: revista de reflexió i acció sobre la lectura. Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), València, 2021.

Futurisme : revista catalana. La Neotípia, Barcelona, 1907. Tres números. Molt probablement el fundador i director de la revista fou Ignasi Folch. Hi van col·laborar escriptors tals com Josep M. Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Àngel Guimerà, Apeles Mestres, Ramon Foix, Ignasi Iglesias, Ignasi Folch, etc.
Futurisme roman com un dels darrers testimonis dels modernistes.

Gaseta de les arts. Arts Graf. Successors d’Henrich i Cia., Barcelona, 1924-1930. Revista quinzenal dirigida per: Joaquim Folch i Torres i Rafael Benet ; director-propietari a la 2a èp. : Màrius Gifreda ; col·laboradors: R. Benet, S. Gasch, C. Capdevila, J. Gudiol, etc. Canvis en l’impressor. Capçalera tip.. Absorbeix el 1928: La Ciutat i la casa.

Hachetetepé: Revista científica de Educación y Comunicación (http): és una publicació d’àmbit nacional i internacional interdisciplinar de caràcter científico-acadèmic i divulgatiu i manté com a finalitat: promoure i difondre el coneixement entre els especialistes de l’educació, la comunicació, allò social i altres àrees de coneixement afines.uni de cadis, editorial uca Aquesta revista va començar l’any 2010 publicant articles en espanyol i anglès, però a partir del primer número del 2020, es va incorporar a l’OJS publicant articles també en portuguès. Té una periodicitat semestral, és a dir, es publiquen dos números a l’any (maig i novembre).

Helix. Imp. Claret, Vilafranca del Penedès, 1929-1930.   Revista mensual literària, dirigida per Joan Ramon Masoliver, una de les poques que, a Catalunya, es lliuraren totalment a l’avantguardisme. Amb treballs signats per Antoni Gantenys, Pere Viles, Josep Solanes, Joan Ramon Masoliver, Agustí Carreres, Mario Verdaguer, Antoni Permanyer, A. Gual, i d’altres. Les il·lustracions són d’artistes també d’avantguarda, com Joan Miró i Rafael. Barradas.

Hipertext.net: és una publicació acadèmica d’accés obert (Open Access) especialitzada en la intersecció entre documentació digital i comunicació interactiva, tant en el context de la web com de la comunicació social en general i amb especial atenció a l’escenari iberoamericà. Hipertext.net es publica semestralment als mesos de maig i novembre. Univ. Pompeu Fabra. Des de 2003.

ITEM. Revista de Biblioteconomia i Documentació. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, Barcelona. És la publicació professional del Col·legi i recull treballs originals que expressen experiències, bones pràctiques i treballs de recerca relacionats amb tasques, equipaments i serveis d’informació i documentació. Es publica, cada sis mesos,  des de l’any 1987.

Joventut: periòdich catalanista : art, ciencia, literatura : surt els dijous. Fidel Giró, Barcelona, 1900-1906.Director literari: Lluís Via; director artístic: Alexandre de Riquer
Capçalera il. per Alexandre de Riquer. Estèticament sobretot durant el temps que en dugué la direcció artística Alexandre de Riquer i literàriament, Joventut fou la gran revista del modernisme barceloní
L’explicació donada a l’ARCA és força interessant.

La Gaceta de las Artes Gráficas del Libro y de la Industria del Papel, revista mensual independent entre l’1 de gener de 1923 i el 31 de desembre de 1936, Barcelona. Articles diversos sobre les arts gràfiques.26 números digitalitzats a Memoria de Madrid.

La Gramalla: semmanari català : lliteratura, ciencias y arts.Ed. La Jove Catalunya/ Estampa de Lluís Fiol, Barcelona, 1870. Dirigida per: Francesc Matheu. Editada per: La Jove Catalunya
Setmanari en català que eixí a Barcelona del 14 de maig al 10 de setembre de 1870, com a òrgan de l’entitat Jove Catalunya.

La Nostra terra: revista mensual de literatura, art i ciències. Estampa d’en Francesc Soler, Ciutat de Mallorca, 1928-1936. Capçalera tip. Publicació mensual en català de literatura, d’art i de ciències, apareguda a Palma del gener del 1928 fins al juny del 1936, dirigida, els primers núms, per Francesc Vidal Burdils, després per Antoni Salvà i Ripoll ; col·laboradors: A. Perucho, A. Pons, J. Pons, etc.

La Nova revista: publicació mensual de literatura i d’art. Barcelona, 1927-1929. Dirigida per: Josep M. Junoy ; col·laboradors: P. Fabra, C. Riba, J. Puig i Ferrater, etc.
Capçalera tipogràfica Publica suplement. Revista mensual d’alta cultura, publicada a Barcelona del 1927 al 1929. 

La Revista: quaderns de publicació quinzenal.  Tip. Altés, Barcelona, 1915-1936. Dirigida i fundada per: Josep M. López-Picó ; col·laboradors: J. Folguera, A. Plana, C. Riba, etc.
Canvis en l’impressor. Subtítol post.: quaderns de mil nou cents …Capçalera tip. ; coberta il. per J. Obiols.

La Revista dels Llibres Editorial Barcino/La Neotipia/J. Sallent, Barcelona (1925-1926). 14 números digitalitzats a ARCA.

L’Espill: És una revista fundada el 1979 per Joan Fuster prenent el nom del llibre Espill de Jaume Roig, i que va deixar de publicar-se el 1991 (poc abans de la mort de l’assagista). Tot i això, el 1999, la Universitat de València la va rellançar i actualment, editada per Antoni Furió i Gustau Muñoz, és una revista dedicada a l’assaig, la filosofia, les ciències humanes i les ciències socials.

Litterae. Cuadernos sobre Cultura Escrita. Revista anual dirigida por Emilio Torné i Enrique Villalba, Universidad Carlos III, Madrid, 2001-2004. 4 números digitalitzats a Dialnet.

Lletres Valencianes. Revista del llibre valencià. Ed. Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. Des de l’any 2000.

Lligall. És la publicació científica editada per l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya , iniciada l’any 1988, que recull els principals debats i aportacions sobre la teoria i la pràctica arxivística del país. 

Lo Conceller: revista literaria y artística. Barcelona, 1898. Dirigida per: Josep M. Folch i Torres
Lo Conceller és una altra raresa bibliogràfica. Se subtitulava “revista literària y artística”, i anunciava que sortiria els dilluns. De fet, van sortir-ne dotze números, tots velografiats, sota la direcció del jove escriptor Josep Mª Folch i Torres., i que circulaven únicament entre els amics.

Lo Gay saber: periodich literari quinzenal fet per escriptors catalans, mallorquins y valencians. Estampa de El Porvenir, Barcelona, 1868-1883 .Canvis en l’impressor. Capçalera mixta amb l’escut de Catalunya i el lema: Pàtria, fides, amor.      Dirigida per: Francesc Pelagi Briz ; col·laboradors: J. Roca i Roca, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, etc. Revista fundada a Barcelona el 1868 per Francesc Pelagi Briz.

Locus Amoenus. Ed. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, revista anual (a.i.) des de 1995. Publica treballs d’història de l’art, anàlisi estilística i iconogràfica, estudis sobre fonts textuals i documentals i ressenyes crítiques de llibres i exposicions.

Manuscrits.Revista d’història moderna. Editada pel Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. Des de l’any 1985.

Medievalia. Revista anual publicada per l’Institut d’Estudis Medievals (IEM), de la Universitat Autònoma de Barcelona,, Bellaterra. Des de l’any 1980.

Mediterrània: revista d’art i lletres. La Renaixensa, Barcelona, 1915. Dirigida per Josep Maria de Riquer ; col·laboradors: Eugeni d’Ors, Felip Pedrell, Apel·les Mestres, etc. Els núm. 1 i 2 inclouen un suplement musical

MEI. Métodos de información : és la revista professional del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV). Són a la Universitat Politècnica de València. Des de 1994.

Mercurio. Cultura desorbitada. Inici a Sevilla l’any 1998, pertanyent a la Fundació José Manuel Lara. Des de l’any 2019 inicia una nova etapa, és una societat editorial independent Ana Tolia Editor i segueixen a Sevilla. Els números de la revista impresa són gratuïts.

MiBiblioteca: “es una revista de periodicidad trimestral, que propone un acercamiento divulgativo y riguroso a las múltiples vertientes del sector bibliotecario”. Ed. Fundación Alonso Quijano.

Mirador: setmanari de literatura, art i política. La Neotípia, Barcelona, 1929-1937. Fundat per Amadeu Hurtado i dirigit per Manuel Brunet i Just Cabot ; dirigit, la 2a època per Artur Perucho ; il·lustracions d’Apa La 2a època, l’empresa està col.lectivitzada, imprès per Unió Gràfica. Capçalera tipogràfica. Descripció del recurs: 25 gener 2010
El 1966 reprèn amb el mateix títol a Perpinyà.

Mirador. Impr. Coty, Paris/Perpignan, 1966-68. Recupera el mateix títol editat de 1929 a 1937
Revista trimestral sobre política internacional impresa primer a París i posteriormente a Perpinyà entre 1966 i 1968.
Segons J.M. Huertas i C. Geli al seu estudi sobre Mirador, “van posar com a director Josep Buiria, un sindicalista veterà del POUM que vivia a Perpinyà i des de la casa del qual es distribuïen els exemplars, però el director real va ser Amadeu Cuito”.

Niu artístic: revista.  Almerich Impr., Barcelona, 1918-1919. A partir del núm. 2, l’impressor és: Impr. Revista Niu Artístic ; a partir del núm. 10: Impr. Viuda de J. Riera.
Niu artístic publicà al primer número treballs literaris de J. Diví i Toldrà, N. Ricart i Baguer, Miquel Saperas i Auví, S. Socias i Fornell, Xavier Bofill (Jordi Català) i altres. La part artística és important, amb dibuixos d’Antoni Bulbena, Ramon Roqueta, P. Créixams, Eduard Serra i altres.

Obra digital (OD): és una revista internacional d’accés obert amb un sistema de revisió anònima per parells. Especialitzada en comunicació, publica investigacions en diferents àrees que inclouen, però no es limiten a: TIC, audiències, nous llenguatges, comunicació digital, comunicacions aplicades, relacions públiques, comunicació organitzacional, comunicació política, comunicació i educació, disseny, màrqueting i publicitat, xarxes socials i videojocs, audiovisuals i monogràfics especialitzats en temes de màxima actualitat. Es publica dues vegades cada any amb un format digital accessible a text complet, de forma gratuïta, per a tota la comunitat científica. Editada per la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i la Universitat de l’Azuay. Des de 2011.

OCNOS. Revista sobre Lectura, és una revista científica semestral, que té com a objectiu bàsic per conèixer investigacions i estudis sobre lectura i escriptura des de diversos enfocaments (socials, literarios, psicológicos, antropológicos e históricos), així com sobre els processos educatius, la promoció de la lectura i els hàbits lectors. Editada pel Centro de Estudios de Promoción de la Lectura y Literatura Infantil, de la Universidad de Castilla-La Mancha. Des de l’any 2005.

Ofrena: revista catalana. Impr, d’Art, Barcelona, 1916-1918.  Subtítol a la 2a època: orgue de “Nostra Parla”: agrupament de balears, catalans, rossellonesos i valencians. A partir del núm. 7, l’impressor és: Altés Impr. A la 2a època, redacció a: Barcelona, Ciutat de Mallorca, Perpinyà, València
Col·laboradors: Lluis Bertran i Pijoan, Ambrosi Carrion, J. Capdevila i Rovira, Llorenç Riber, Joan Draper, Lluis Nicolau d’Olwer, Joan M. Guasch, Prudenci Bertrana, Dolors Montserdà de Macià, …

Panteisme: literatura y art. Impr. Bartomeu Baxarias, Barcelona, 1911. Ara trobem una publicació del que podríem dir-ne el grup del Camp de Tarragona. El títol ja és prometedor i significatiu: Panteisme, amb el subtítol “Literatura y Art”, vol ésser una revista d’avantguarda.La redacció estava formada per Plàcid Vidal, Joaquim Biosca, Josep. M. de Sucre, Francesc Recasens i Ricard Ballester, amb la col·laboració assídua de Joan Puig i Ferreter.

Pedralbes. Revista d’Història Moderna, Universitat de Barcelona, Barcelona, Des de l’any 1981

Pèl & ploma. Tip. L’Avenç, Barcelona, 1899-1903. Propietari i director artístic: Ramon Casas ; director literari: Miquel Utrillo; col·laboradors: E. d’Ors, J. Maragall, A. Mestres, etc. ; il·lustradors: I. Nonell, Picasso, S. Rusiñol, etc. Impressor post.: Est. i Lit. Seix ; a partir de juny 1901: Thomas
També es publica en castellà amb el mateix títol. Capçalera tip. ; coberta il., diferent a cada núm.
Alguns núm. són dobles. L’explicació donada a l’ARCA és força interessant.

Prisma: revista mensual il·lustrada d’art i literatura. Imp. J. Soler, Vilanova i la Geltrú, 1930-1936. A partir del núm. 23 (1 abr. 1936), l’impressor és: Impr. Diari. Dirigida per: Ramon Ferrer i Parera ; el 1936 per: Manuel Amat.
Era una revista molt interessant, presentada luxosamnet, amb moltes il·lustracions (joaquim Mir, A. de Cabanyes, Enric C. Ricart, M. Torrents, J. Llaverías, S. Mestres, V. Castanys, Peseb, Moreno, J. Rebull i J. F. Ràfols, F. Casajoana, etc.

Quatre Gats: publicació artística-literària. Est. De F, Badia, Barcelona, 1899.   Dirigida per: Pere Romeu ; col·laboradors: M. Utrillo, R. Raventós, J. Pons i Massaveu, etc. ; il·lustradors: R. Casas, I. Nonell, S. Rusiñol, etc. A partir del núm. 13, l’impressor és: Impr. “La Publicitat”, de Tobella i Costa
Capçalera mixta amb el segell dels Quatre Gats Els núm. 7 i 8 són en b&n.

Recerques. Història, Economia i Cultura. Associació Recerques/Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) . Publicada des de 1970. En paper publicada per Public. De la Universitat de València. Té un conveni de coedició amb les universitats de Barcelona, Tarragona, Autònoma de Barcelona, Girona, Lleida, Pompeu Fabra, València, Alacant i Illes Balers.

Revista General de Información y Documentación, fundada en 1991, es editada por la Facultad de Ciencias de la Documentación. Tiene periodicidad semestral y en ella se publican las investigacions relacionadas con las Ciencias de la Documentación en su más amplia acepción (Archivos, Bibliotecas, Gestión de la Documentación, Patrimonio Bibliográfico, Medios de Comunicación, etc.).

Revista de Historia Moderna: Universitat d’Alacant, 1984. Va ser fundada pel professor Antonio Mestre Sanchis el 1981, amb el suport d’un jove Consell de Redacció integrat per Enrique Giménez López, en qualitat de secretari, i els vocals Armando Alberola Romá, Mario Martínez Gomis, Primitiu Pla Alberola, David Bernabé Gil, Juan Rico Giménez i Eduardo Ranch Sales. En principi, es va anomenar Anals de la Universitat d’Alacant. Història Moderna, fins que en el seu tercer número (1983) va prendre el nom pel qual és coneguda a l’àmbit del modernisme espanyol.

Revista Ibérica de Ex-libris. Eds. Impremta Oliva de Vilanova ( Vilanova i la Geltrú i Fidel Giró (Barcelona). 22 números( 1903-1906). Digitalitzada a ARCA: La Revista Ibérica de Exlibris va ser una publicació catalana dedicada a la divulgació i estudi de l’exlibrisme, corrent molt estès en l’Europa de començament del segle xx. Va aparèixer trimestralment, entre 1903 i 1906. S’emmarca dins del Modernisme català i també amb el moviment Arts & Crafts, moment en el qual es revaloritza l’artesania i les arts decoratives.

Revista nova. La Neotípia, Barcelona, 1914-1917. La 2a època, l’impressor és: Oliva de Vilanova ; i l’editor: Galeries Laietanes
El propietari era Santiago Segura i l’ànima n’eren, com en el setmanari satíric esmentat, Joan Sacs (és a dir, Feiu Elias, Apa) i Francesc Pujols. Revista Nova publica il·lustracions de Cels Lagar, Francesc Labarta, Manuel Humbert, Xavier Nogués, Ricard Canals, Francesc Vayreda, Joan Colom i altres artistes de nom.

Revista TK, “busca ser vehículo de intercambio de ideas entre profesionales, definir el papel que corresponde a las bibliotecas, el libro, la lectura…, dar a conocer lo que piensan los bibliotecarios y acercar a los políticos la importancia del sistema bibliotecario. Es una publicación de la Asociación Navarra de Bibliotecarias y Bibliotecarios (ASNABI)”. A Iruñea des de 1996. Digitalitzada. . Ja no la fan. Últim número del 2017, però es poden consultar tots els anteriors.

Rosa dels vents: revista mensual de literatura, assaigs i critica.Central Distribuïdora de Publicacions, Barcelona, 1936.  Dirigida per: Josep Janés i Olivé ; col·laboradors: A. Esclasans, V. Gassol, J.M. López-Picó. Una nova demostració del dinamisme i la voluntat d’editor de Josep Janés i Olivé.

Scire. Representación y Organización del Conocimiento. Departamento de Ciencias, de la Documentación, e Historia de la Ciencia, Facultad de Filosofía y Letras., Universidad de Zaragoza, Periodicidad: semestral

Scripta: revista internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna. Ed. Fac. de Filologia, Traducció i Comunicació – Universitat de València. Des de l’any 2013.

Serra d’Or. Ed. Abadia de Montserrat, Barcelona, des de 1959. La revista més antiga de les terres de parla catalana, al servei de la cultura en totes les seves manifestacions. Digitalitzada fins l’any 2002 a Cervantecvirtual. 

Símile: és una revista divulgativa, promoguda pel COBDCV, en format digital i de lliure accés, adreçada a totes les persones interessades en els temes vinculats als professionals de la informació, amb particular atenció a l’àmbit de la Comunitat Valenciana. A València des de l’any 2010

Temes de Disseny. Revista científica sobre recerca i disseny. Elisava Escola Universitària de Disseny i Enginyeria de Barcelona. Des de 1986. En català, castellà i anglès

Terminàlia: Revista semestral de la Societat Catalana de Terminologia, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera publicació apareix a l’any 2009.

Titivillus. Revista Internacional sobre Libro Antiguo, Editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza, Zaragoza, des de l’any 2015. ( i fins ara 9 números)-. La direcció editorial és a càrrec de Manuel José Pedraza Gracia.

Treballs de Comunicació és la revista científica que edità, semestralment, la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, des de l’any 1991 fins el 2009

Unicum: revista de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. És una publicació anual sense ànim de lucre que tracta temes relacionats amb la conservació i restauració dels béns culturals, el patrimoni i les disciplines afins. Es realitza amb les aportacions de professionals del món de la Conservació-Restauració i del Patrimoni Històric, de professors, d’alumnes i d’ex-alumnes de l’ESCRBCC. Des de l’any 2001 digitalitzada.

Vell i nou: revista d’art.  Imp. Gabañach, Barcelona, 1915-1921. Canvis en l’impressor i editor: Impr. F.Borràs, Impr. Oliva de Vilanova, Impr. A. Artís, Impr. A. López, Librería de Arte M. Bayés. Director i propietari: Santiago Segura ; col·laboradors: J. Folch i Torres, M. Utrillo, etc. Canvis en el subtítol.. Revista d’art apareguda a Barcelona el 13 de març de 1915. Fins el 10 d’abril sortí setmanalment, i a partir d’aquesta data ho féu quinzenalment. 

Vila-nova: periòdic quinzenal. Imp. Social, Vilanova i la Geltrú, 1917-1918.  Col·laboradors: A. Torrents Rossell, J. Capdevila, R. Negre, etc.
“Periòdic quinzenal”. 18 d’octubre de 1917. Una revista literària que pren l’herència de l’anterior [Themis] i que ens fa saber al primer número que “Vila-Nova surt al carrer per aplegar a Vilanova els batecs de sentit catalanesc. Vila-Nova tingué dues capçaleres diferents, tallades en fusta. Van sortir-ne 21 números, fins a setembre de 1918.

Read Full Post »

Enquadernació de Brugalla

Des dels seus inicis, la funció principal de les enquadernacions era la d’unificar o relligar diverses parts separades contingudes en quadernets, fascicles, capítols… i finalment protegir-ho amb unes tapes.

  Al llarg de la història les tècniques i els estils han anat variant molt. Des de les primeres cobertes amb pergamí, que salvaven el cos del llibre, fins a treballs de gran elaboració amb pell, fusta o altres materials. Tot plegat ha donat als llibres valors incalculables.

  L’evolució de l’enquadernació en la producció de llibres i els seus diversos estils artístics són un reflex dels esmentats canvis, ben diferents segons les èpoques i les zones geogràfiques.

El seu estudi esdevé un recurs inevitable per a poder contextualitzar les obres i la història bibliogràfica que duen impregnada. L’enquadernació, original o restaurada, ens oferirà pistes sobre els seus usos, valor i procedència.

 Amb aquesta exposició de La Perla encetem un mostrari sobre enquadernacions. Comencem pels aspectes fonamentals i ens anirem introduint en els estils i les característiques de cada època.

 Parts del llibre especials en l’enquadernació

 Elements que influiran en l’enquadernació d’un llibre:

– El MATERIAL del cos del llibre. En el transcurs de la història del llibre s’han utilitzat principalment tres tipus de suport: El PAPIR, el PERGAMÍ i el PAPER.

– La COSTURA. És la tècnica amb la qual s’unien els quaderns o fulls del llibre i que, un cop cosits, conformaven el LLOM, un dels elements més importants.

 -Els NERVIS. Són el suport perpendicular al llom i tenien la funció de reforçar la costura. Alhora hi afegien un element estètic. Els nervis solien ser simples o dobles i el seu nombre depenia de les dimensions de cada llibre. 

 Els TALLS. Són les parts del llibre que queden visibles. Hi ha el davanter, el superior i l’inferior. Podien ser plans o arrodonits i, segons el tipus de llibre, també es podien decorar.

Les tècniques decoratives dels talls foren diverses, tant es feien estampats policromats com daurats o, fins i tot, cisellats, que oferien un efecte de relleu. L’ús del daurat o encerat d’aquestes parts del llibre també es feia servir per tal de protegir els llibres de la pols o la brutícia.

 Igualment, també era habitual decorar el tall davanter amb la informació de l’autor i del títol, que a més servia per localitzar els llibres un cop col·locats a les prestatgeries.

 Les CAPÇADES. Són les dues parts extremes del llom del llibre. Tot i que actualment poden tenir una funció estètica, antigament servien per a reforçar el cosit dels llibres. Els materials emprats eren diversos: roba, cordill, pell…

 – El REFORÇ DEL LLOM. Era una pràctica molt habitual. Tant per a les parts extremes com a les centrals, entre els diferents nervis o envoltant tot el llom. En molts llibres s’observen retalls de pergamí, manuscrits o impresos, que fan de reforç al llom. Altrament descobrim pàgines mutilades on les zones de pergamí no escrites eren retallades per a usos de restauració.

Principals materials emprats per a fer cobertes:

 – La PELL o el CUIR. Són materials que tradicionalment ja s’usaven per als antics còdexs. La pell adobada donava flexibilitat i alhora oferia una bona protecció. Les pells més utilitzades i valorades per a les cobertes dels llibres eren les de vaca, ovella, cabra o porc.

 -El PERGAMÍ. També és pell però té un procés diferent al de l’adobat. El resultat final dóna un material més rígid i molt més resistent. Sol tenir un color groguenc.

– El TEIXIT. S’utilitzava especialment en edicions de luxe: vellut, domàs, setí, etc.

-El PAPER. Dit suport no només s’utilitzava per al cos del llibre sinó també per a les cobertes, especialment a partir de la invenció de la impremta. També es feia ús del CARTRÓ o de la FUSTA.

– MATERIAL SINTÈTIC. Utilitzat més modernament. Permet l’ús de materials més resistents i econòmics. En algunes ocasions s’utilitzen per a fer imitacions de pell o pergamí.

LES PROTECCIONS. L’ús de les proteccions metàl·liques fou habitual en els llibres antics. Tot i que tenien elements decoratius la funció principal era la protecció de la coberta i evitar els frecs de la pell. Es feien servir en llibres de gran format, com per exemple, els cantorals. Hi eren habituals les cantoneres i els bollons. 

ELS TANCAMENTS. Se solien utilitzar tancaments metàl·lics, llaçades amb roba o pergamí, botons de pergamí (replegat o enrotllat), botons d’ivori, etc.

ORNAMENTACIONS A LA COBERTA

Les cobertes dels llibres són la part on l’ornamentació ha tingut més protagonisme i visibilitat. Les tècniques emprades han estat diverses.

– GOFRAT. Tècnica utilitzada sobre la pell que consistia en la impressió d’elements decoratius mitjançant elements metàl·lics.

– ESTAMPACIÓ AMB PLANXES. Decoració amb planxes de fusta o metall sobre la pell que aconseguia un efecte en relleu. Inicialment les planxes eren en fusta, semblants a les xilogràfiques, i de format petit, que podien  utilitzar-se manualment. Posteriorment es començaren a treballar formats més grans i amb metall, cosa que precisava l’ús de premses mecàniques.

– CISELLAT. Tècnica que consistia en gravar o ratllar el revers de la pell de tal manera que sobresortís per l’anvers. Aquesta tècnica es podia combinar amb el gofrat i aconseguia composicions més vistoses.

 – PINTAT. Pell pintada o tenyida. Destaquen la pasta espanyola i la pasta valenciana. Ambdues tècniques aconseguien efectes d’estampat. L’un amb tons marrons i castanys, i l’altre amb tons més virolats (verd, blau, vermell…).

– DAURAT. Tècnica que requeria 2 passos. Primer s’imprimia el motiu i després s’incrustava l’or.

ELS FULLS DE GUARDA. Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.

Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.

 Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.

 Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.

L’enquadernació : una mirada diferent del llibre antic”, article a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.

Read Full Post »

EX-LIBRIS I MARQUES D’IMPRESSOR SENYALS D’IDENTITAT DELS LLIBRES

EX-LIBRIS

 L’expressió Ex-libris prové del llatí i significa “entre llibres”. És una marca que fa referència al propietari del llibre.  Els ex-libris solen ser estampes, etiquetes o segells que es col·loquen a les primeres pàgines dels llibres. 

A l’època medieval molt poques persones tenien accés als llibres i, per tant, identificar-ne la propietat era important. 

Les úniques biblioteques que hi havia eren les eclesiàstiques, dins dels monestirs o catedrals, i les privades, procedents d’alguns nobles.

 Les imatges habituals eren els escuts nobiliaris o heràldics que identificaven la procedència familiar. Posteriorment s’anaren introduint altres elements decoratius amb algunes frases o lemes.

 EX-LIBRIS

 A partir del segle XIX i arran de l’accés més generalitzat a la lectura i el món del llibre creix l’interès per l’ex-libris i la bibliofília.

  Veuen la llum marques de llibres molt més artístiques que van més enllà de la simple marca de propietat i contenen un important element personal i d’identitat.

 Inicialment, abans de les tècniques xilogràfiques i de la invenció de la impremta, se solien fer anotacions manuscrites.

 Més tard, les tècniques emprades s’anaren succeint en paral·lel a l’evolució de l’impremta i dels sistemes d’il·lustració: gravats al boix, calcogràfics en coure o argent, aiguafort, punta seca, litografia, serigrafia, i més recentment, l’ús de la fotografia o de les tècniques digitals.

LES MARQUES D’IMPRESSOR

            Les marques d’impressor són il·lustracions que normalment es troben a la portada o al colofó del llibre.

            Esdevenen un element d’identitat per a determinar la procedència, ja sigui de l’impressor, l’editor o el llibreter.

 L’estudi d’aquests elements és complex ja que sovint un impressor utilitzava diferents marques, o viceversa, una marca era utilitzada per diversos impressors.

MARQUES D’IMPRESSORS GIRONINS

Per a l’estudi dels impressors a Girona són imprescindibles els treballs del Sr. Enric Mirambell, especialment el llibre Història de la impremta a la ciutat de Girona (1988).

També, el treball de Marina Garcia i Assumpta Roig (2012) sobre la Tipografia Carreras, fundada l’any 1842. L’estudi aprofundeix sobre la catalogació de les matrius, dipositades actualment al Museu d’Art de Girona.

El 2016 i sota el títol “Primeres impressions : xilografies gironines S. XVII-XX” es va exposar el fons de matrius. Aquesta col·lecció és considerada una de les més importants d’Europa.

“EX-LIBRIS I MARQUES D’IMPRESSOR. SENYALS D’IDENTITAT DELS LLIBRES”. Vist a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.

A més a més, actualment, i en l’àmbit català, la Universitat de Barcelona ha elaborat una base de dades on es recullen marques d’impressor dels llibres del CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona.

Aquesta biblioteca conserva una important col·lecció bibliogràfica i molts dels seus llibres, com en el cas de la col·lecció antiga de la Biblioteca Carles Rahola, procedeixen de les expropiacions eclesiàstiques dutes a terme durant el període desamortitzador de Mendizábal (1835-1837).  Aquest recurs és consultable des d’internet.

Read Full Post »

Sempre que’l llibre ha estat tingut per una manifestació noble, mereixedora d’ésser tractada senyorívolament y respectuosa, l’art s’hi es acomodat com en terreny propici y la bellesa  material ha vingut a afegir-se a la excelsitut dels fruyts espirituals de què’l llibre s’era fet digne receptacle.

En aquestes condicions el llibre ofereix a l’ull expert del bibliòfil mil cayres admirables: el llibre es aleshores una obra d’art complexa, en qué la bellesa devé sensible en innombrables detalls, que s’escapen a la consideració del profà, emperò que són la subtil delectança del coneixedor. Pochs, entre’l comú de la gent, sospiten les infinites belleses que poden reunir se en un llibre ben fet!

Fixant- nos ara mateix en un detall, ¿qui diria lo difícil que es, per a un impressor enamorat del seu ofici, el triar se una marca adequada, per a imposarla a faysó d’estendart en la plana colofonal dels volums estampats en la seva oficina? Si el bibliòfil procura adoptar un ex libris que sintetisi les seves predileccions o la seva manera de compendre els llibres, l’impressor pot y deu igualment donar a la seva marca un aspecte original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfich que farà perdurar el seu nom enllà dels segles y pensar que encara hi ha impressors que semblen haverse oblidat de que els llibres hauran de sobreviure’ls y seran els eternals pregoners de la llur mala traça o deixadesa tipogràfica!

Mes avuy ens plau presentar un floret de marques catalanes modernes, que revelen com el gust dels nostres impressors va manifestant se ja, proveíntse alguns d’ells de distintius tipogràfichs susceptibles d’afegir una petita nota d’art als llibres que donen a llum.

Heus-aquí la llista de les marques reproduídes, ab els noms dels artistes a qui són degudes:

312 a; de N’Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols, dibuixada per Eudalt Canibell.

312 b; d’En Jeroni Portavella, de Vich; pel mateix Canibell.

312 c; d’En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 d; d’En Joan Oliva, de Vilanova; per Apeles Mestres.

312 e; d’En Fidel Giró, de Barcelona; per Joaquim Figuerola.

312 f; d’En Josep Thomas, de Barcelona; per Alexandre de Riquer.

312 g; de Ramon Germans y Nebot, de Vendrell; per Lluís Bracons.

312 h; de N’Oliva de Vilanova, de Barcelona; per Víctor Oliva.

312 i; d’En Nicolau Poncell, d’Igualada; per Joaquim Renart.

312 j; de “La Acadèmica”, de Barcelona, per Canibell.

312 k; d’En Francesch Sugrafíes, de Tarragona; per Canibell.

312 l; del mateix; pel mateix artista.

312 m; de La Acadèmica», de Barcelona; per Canibell.

312 n; de Viuda Vidiella y Pau Casas, de Reus; per Francesch Font de Ruhinat.

312o ; d’ En Francesch Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 p; de «L’Avenç», de Barcelona; per Joaquim Figuerola.

312 q; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canihell.

312 r; d En Fidel Giró, de Barcelona; per Josep Triadó.

312 s; d En Francesch Sugranyes. de Tarragona; per Canibell.

312 t ; de la «Imprenta Elzeviriana», de Barcelona; per Canibell.

312 u; d’En Josep Tatjé, d’Arenys de Mar; per Marian Castells.

312 v; de «La Acadèmica», de Barcelona, per Canibell.

312 x; d’En Francesch’Sugranyes, de Tarragona; per Canibell.

312 y; de N’Eduard Castells, de Valls; per Canibell.

No’ns sabríem estar de recomanar ab gran insistència a tots els impressors catalans el bon exemple de llurs colegues que figuren en la llista precedent.

Marques d’impressor” per  Ramon Miquel y Planas, Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas. Barcelona: F. Giró, 1911-1920. 2 vols. en 4º major. I. Anys 1911-1914: 2f. 692 col., 9 h.; II. Anys 1915-1920: 2 f. 645 col. Obra profusamente ilustr., amb moltes làms. Palau 171351.  Pàgs. 310-312 del  Volum II. ( en el català original de l’article).

Read Full Post »

Les arts gràfiques han estat, i encara són, un dels grans suports de la difusió dels coneixements al llarg dels segles. Tècniques i procediments diversos com la tipografia, la xilografia, els procediments fotomecànics o bé, ara, l’aplicació de la informàtica, han estat al servei de la reproducció, tant de la imatge com del text, elements clau del món imprès. Barcelona, és ben sabut, ha estat al llarg dels segles un dels centres editorials més importants de l’estat – en algunes èpoques, el principal. El propi patrimoni del [EX] Museu de les Arts Gràfiques, procedent en gran part d’empreses autòctones, ho ben demostra.

Entre els objectius prioritaris del Museu de les Arts Gràfiques destaca la conservació i la recerca a partir d’aquests materials, tal com ho proven les publicacions que s’han editat fins ara. Però un altre objectiu bàsic és la difusió de tot aquest món entre el públic més jove, atès que els programes d’ensenyament gairebé no se n’ocupen del tema. Per aquest motiu des de fa quatre anys ençà, el museu va inaugurar un taller didàctic, obert als instituts d’ensenyament mitjà i escoles d’educació bàsica de tot Catalunya.

L’oferta que aquest curs presenta el [EX]Museu, ha variat respecte dels cursos passats, diversificant i especialitzant el tipus d’activitat en què els joves poden participar, en funció de l’edat, del seu nivell de formació i de la seva experiència en el tema.

L’activitat central té per objecte apropar-los a un element cultural – i escolar – bàsic en el món occidental al llarg dels segles: el llibre. Es treballa en tres àrees diferents: el text, la imatge i l’enquadernació.

Organitzats en petits grups, els joves, després de redactar un breu text, aprenen a maquetar-lo i composar-lo amb tipus de plom, tal com ho devia fer Gutenberg. Com exemple d’il·lustració s’incorpora un gravat al linòleum, material molt dúctil, també dissenyat i realitzat pels joves. El pas final és la seva estampació sobre paper i la seva enquadernació amb format de llibre. El conjunt de la sessió de treball ens aproxima a “Com es fa un llibre”, títol d’aquesta activitat, que es complementa amb una introducció sobre el món de la impremta i el gravat.

Als grups amb interessos més específics se’ls ofereix la possibilitat d’aprofundir en les tècniques tipogràfiques, dissenyant i composant un full de diari, o treballar amb més detall el camp de l’enquadernació.

La tasca desenvolupada al llarg de les quatre hores de duració del taller didàctic té un triple objectiu:

  1. acostar els joves a les tècniques utilitzades: elaboració de tipus, composició tipogràfica, diferents tècniques de gravat i d’enquadernació, etc.
  2. avançar en el debat cultural en temes tan essencials com el paper històric de l’escriptura, l’evolució de la impremta i dels mitjans d’impressió, el llibre com a mecanisme de comunicació i intercanvi cultural, el gravat i la seva relació amb les restants arts, la tradició de les arts gràfiques a Catalunya, etc.
  3. finalment, també pretén mostrar com mestres, professors i joves poden integrar en l’activitat escolar els coneixements adquirits en el Museu, donant continuïtat a la feina iniciada en el Taller.

El resultat en aquest darrer punt és especialment destacable, ja que són nombrosos els centres d’EGB, FP i BUP que, després de passar pel museu han iniciat la seva revista escolar. D’altres, han millorat la qualitat de la seva revista preexistent. Això ho hem pogut veure perquè el museu des de fa uns anys organitza anualment el concurs “Fem la nostra revista”, on en la darrera edició – abril 1993 – hi participaren 150 escoles de BUP, FP i EGB de tot Catalunya. Des del Museu aquest concurs no s’entén tant com una prova competitiva entre escolars sinó com un estímul a la creativitat dels joves alhora en el camp del disseny gràfic i del periodisme, mentre estableix un canal de seguiment de l’experiència i uns mecanismes de relació estable entre el Museu i els centres escolars de tot Catalunya. En resum, debat cultural, aproximació a algunes tècniques de reproducció claus al llarg de la història, i continuïtat del treball en els centres escolars, són els tres punts que atorguen fonament i rigor a aquesta activitat, desenvolupada des d’un museu amb escassos mitjans, però la direcció del qual té una especial sensibilitat envers la difusió d’aquests temes des d’una perspectiva didàctica, que abasta des del públic escolar fins al públic de nivell universitari.

L’Àrea Pedagògica del Museu ha elaborat uns dossiers didàctics amb material sobre tipografia i diferents tècniques d’impressió i d’enquadernació, que s’ofereix a tots els professors per preparar prèviament la visita.

El Taller es realitza tots els matins, de dilluns a divendres. Per poder participar és necessari reservar cita, posant-se en contacte amb el Museu ( 426 19 99), de dimarts a divendres 10 a 12 hores.

[Tot això, força interessant, ja no existeix. És molt vergonyós que Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la literatura no tingui un Museu del Llibre i les Arts gràfiques com cal]

“L’oferta didàctica del Museu de les Arts Gràfiques”, article d’Antonia Alba, José Antonio Montes i Yolanda Nicolás ( Membres de l’equip directiu de la Cooperativa Ciutart), a L’Avenç, núm,. 177, desembre-gener 1993-1994.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

 

 

 

“La industria papelera catalana alcanzó su producción màxima en el curso del siglo XVIII, gracias al desarrollo de las actividades Industriales y Comerciales provocado por el comercio con América desde el Puerto de Barcelona en 1758, y sobre todo a la declaración del libre comercio colonial veinte años después, lo que volvía a dar a Cataluña un océano y unes tierras de ultramar donde poder desarrollar las cualidades comerciales y marítimas de su pueblo.

Los comienzos del siglo XIX constituyeron un verdadero período de euforia. Los papeleros catalanes consiguieron que el Gobierno dictara medidas que les eran muy favorables, como la prohibición de exportar telas del país, la franquícia para la exportación de esta primera materia y la imposición de fuertes tasas sobre el papel procedente del extranjero. Más tarde, después de las guerres Civiles que transformaron el país desde 1822 hasta 1840, en perjuicio de muchos molinos situados lejos de las poblaciones, y con la canalización de los capitales disponibles hacia la industria textil, más importante, o hacia las empreses ferroviarias, más rentables, la industria papelera no pudo realitzar una evolución industrial comparable a la de otras actividades industriales catalanas. Los Gobiernos españoles habían acordado practicar una política comercial de libre cambio y hacían oídos sordos a las reclamacions proteccionistes de los industriales catalanes, quienes no podían luchar contra la competència de la industria europea, sólida y poderosa.

El papel mecánico, primera aplicación del maquinisme en las artes gráficas, inventado por el francès Louis Robert en 1799 e introducido en Cataluña en 1845 en dos fábricas de papel, una en El Catllar y otra, llamada La Aurora, en la misma Ciudad de Gerona, no encontró inmediatamente en la industria papelera catalana las condiciones necesarias para su adopción general. El papel importado, mucho más barato, fue la causa del cierre de gran número de molinos de poca importància o situados en lugares apartados de los grandes centros de producción. Mientras en el siglo XVIII se transformaban fundiciones y molinos harineros en fábricas de papel, en el XIX estas se convierten en manufacturas textiles, y más tarde en pequeñas centrales hidroeléctricas.

Sin embargo, de los molinos más importantes se hicieron fábricas de papel mecánico o papel continuo, llamado así porque, en lugar de ser obtenido como en la fabricación a mano, hoja por hoja, la màquina permitía obtenerlo en forma de una larga cinta que se enrollaba en bobinas. Estas fábricas adoptaron como materia prima la pasta mecánica, que hizo su aparición en la segunda mitad del siglo XIX. Además del papel de pasta de madera, importado, utilizado en periódicos y ediciones económicas, estas fábricas de papel elaboraban también, a base de trapos, el papel de fumar y el papel de hilo de lino para las Ediciones de bibliófilo y el papel de escribir.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg.2.

Read Full Post »

Aquesta és la història de Hay-on-Wye, una petita localitat del país de Gal·les, al Regne Unit, que ha aconseguit en només cinc dècades passar de ser una població aïllada a convertir-se en una important atracció turística visitada cada any per mig milió de persones gràcies als llibres i la cultura. Fins als anys 60 del segle passat Hay-on-Wye era un lloc remot a l’agresta geografia galesa. La sort de la localitat va començar a canviar quan Richard Booth, un dels seus veïns, va obrir el 1961 la seva primera llibreria. Uns anys després va tenir la idea de convertir un petit poble en un autèntic ‘regne dels llibres’. 

Booth va aconseguir convèncer les autoritats locals i al conjunt de la població a participar en el projecte. A poc a poc es van anar obrint en aquesta localitat de només 1.900 habitants desenes de llibreries. Al voltant d’elles van sorgir cafès, petites galeries d’art, botigues d’antiguitats i hotels. Amb el desenvolupament de la seva primera infraestructura la localitat es va convertir en una atracció turística per a les properes.

Però va ser la inauguració del seu Festival de Literatura el que va convertir a Hay-on-Wye en una atracció turística a la qual acudeixen cada any unes 80.000 persones de tot el món. La xifra de turistes que es desplacen fins a aquest ‘regne dels llibres’ arriba al mig milió de persones l’any. Encara que Richard Booth ja no viu en el seu ‘regne’ el negoci que va convertir a un petit poble en una de les atraccions turístiques més visitades de Gal·les i segueix consolidant el seu èxit amb cada any que passa. De la mateixa manera que hi havia el cementiri dels llibres oblidats, hi ha també la ciutat delsa llibres, de tots els llibres del món…., el paradis dels lletraferits.

Veurem si aquest any ho podran celebrar, ja que tocaria del 21 a 31 del proper mes de Maig. De moment el coronaidiot ja s’ha carregat a Sant Jordi, la rosa i el drac, encara que sempre ens quedarà el Hay Festival de Segòvia que és al setembre, o aprofitar per visitar Urueña, el poble amb més llibreries que bars.

Article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, abril 2020. https://blocfpr.blogspot.com/2020/04/hay-on-wye-el-poble-dels-llibres.html   

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ En los comienzos del siglo XIX, las empreses de artes gráficas tenían un caràcter familiar, y los libreros eran a menudo a la vez impressores y editores, siguiendo una vieja tradición. Los más venerables y destacados libreros de la Barcelona de la primera mitad del siglo XIX fueron la Vda. Pla, Joan Piferrer, Josep Rubio, Tomàs Gorchs, los hermanos Oliveras, Jaume Subirana, librero y encuadernador, Joan Bastinos y, sobre todo, Antoni Bergnes de las Casas, editor, filólogo, professor de la Universidad de Barcelona, hel·lenista distinguido, que fue el introductor y el editor del Romanticismo en Cataluña, y Joaquín Verdaguer, que puede calificarse de editor de la “Renaixença” catalana.

Las transformaciones industriales hicieron desaparecer, mediado el siglo, a este tipo de librero, de tan múltiples actividades, como la de editor, impressor, encuadernador, il·lustrador y vendedor, y le dieron un caràcter completamente distinto.

Ante todo nos cumple precisar, y lo estudiaremos con más amplitud cuando nos ocupemos de las artes del libro, que paralelamente a la introducción de los procedimientos técnicos de reproducción del texto y de la imagen más modernos, respondiendo a la demanda de producción del libro barato de mediocre calidad, se crea, reaccionando contra esta vulgarización, un movimiento de reinstauración del libro de calidad, de fabricación artesana, impulsado por la Societat Catalana de Bibliòfils.

Esto explica que sigan en vigor los métodos tradicionales de fabricación del papel y de impresión, el retorno nostálgico a la tipografia gòtica, a la encuadernación artística y a los procedimientos clásicos de ilustración del libro, la xilografía y la calcografia. Podría considerarse este movimiento poco importante y condenado por la evolución del mundo moderno, sin embargo, creemos indispensable hablar de él porque tuvo gran trascendencia estéticam e il·lumina toda una época, el Modernismo, que intento desesperadamente no disociar estos dos términos, que antaño fueron equivalentes: el Arte y la Industria”.

En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, pàg. 1.

Read Full Post »

L’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni és hereva de l’Agrupació de Venedors de Llibres d’ocasió del Paral·lel que va ser fundada l’any 1931. Tres anys després, l’any 1934, es va publicar el primer número del Nostre Butlletí, una publicació que volia impulsar i consolidar la bona feina cultural que en aquell moment feien els paradistes. Aquesta publicació va ser un símbol de la motivació i l’emprenedoria que sempre han caracteritzat els membres de l’Associació.

Al llarg de 80 anys, l’Associació ha fet pel barri de Sant Antoni un triple paper: primer com a suport econòmic, segon com a impulsora de la cultura popular d’un territori i tercer fomentant el desenvolupament personal i la integració social dels associats que la integren.

Actualment, 75 paradistes treballem de forma independent, en veïnatge, formant un Mercat únic i pioner. El més gran d’Europa en el seu gènere. I ho és perquè, el Mercat Dominical de Sant Antoni és una Institució molt vinculada a la nostra cultura. Capaç de fusionar dues tradicions que formen part de la nostra essència: per una banda, la tradició mediterrània dels mercats a l’aire lliure i, d’altra, la tradició literària i editorial, tan arrelada a Barcelona, que ha fet que la nostra ciutat sigui anomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO .

Els paradistes generem vincles sòlids amb els nostres clients i visitants gràcies a un tracte proper i professional. Oferim un servei de recerca i d’orientació, i la nostra àmplia experiència ens permet proposar recomanacions a mida dels gustos personals dels clients. Els vincles entre clients i paradistes, al llarg dels anys i de molts diumenges, s’han fet tan profunds que tot sovint els paradistes arriben a anticipar els gustos i, d’altres vegades, descobrim noves passions ampliant les inquietuds de lectors i col·leccionistes.

Llegit a: https://www.bcnshoppingandshooting.cat/botigues/mercat-dominical-de-sant-antoni/

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Anticuarios del libro.

Carátulas. A Luis Millà.

Comedia, drama…

Hay un telón azul

Que nunca cae.

Entre el telar y el foso.

La vida al descubierto.

Libro viejo. A los hermanos Pi Caparrós.

¡Qué timidez

Oculta el libro viejo

al prsentarse!

Al mostrar texto y fecha,´¡cómo se enorgullece!

Riqueza del espíritu. Para Àngel y Juan Batlle.

Arrinconado

Estaba: roto,sucio.

Unas palabras

Intactas, puras, diéronle

La más alta riqueza.

Manuscrito. A José Balagué.

Arco y calleja.´

Pluma Antigua en rasgueo.

Velón y atril.

Tinta sobre blancura

Para silencios fieles.

Estanterías, A Magí Creus.

Estanterías

Color de barrio gótico.

Sueño de cera.

¡Qué poso de mirades

Guarda el vino del libro!

De bibliófilo. A Juan Balagué Pallarés.

Aurora-madre

De la edición primera.

Número y firma.

Sobre el candor del hilo,

La letra y su puntada.

Compañía. A Rogelio Dubá.

Libro, perdòname

Si no alcanzo a leerte.

Sé que lo pides,

Y trato de escucharte…

Tu espera me acompaña.

Plaza de San Justo. A Juan Marca.

Fuente. Plazuela.

Palacio. Iglesia. Torre.

Tienda de libros…

Y todo encuadernado

En piel de luz cansada.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Un periodista de «La Vanguardia», Oscar Caballero, va escriure no fa gaire que «la bibliofília és un virus benigne i cultural». No és el moment de fer la història, ni que fos sumària, de la bibliofília a Catalunya, de Ramon Miquel i Planas, Lluís Faraudo, Erasme de Janer, Gustau Gili, Ramon de Capmany o Jaume Pla. I no podria oblidar-me de les curioses edicions de bibliòfil en català a l’exili, amb llibres il·lustrats per Picasso, Rebull o Grau Sala. Qui recorda l’obra que van fer a París Ferran Canyameres (editorial Albor) i el rodamon, pintor i escriptor, Carles Fontserè?

Certament encara tenim l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, creada el 1943: Josep Porter n’és un dels gloriosos fundadors supervivents. Mentre que l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona (1945), en la qual el notari Josep Gramunt feia de mentor, es va esllanguir…

L’agost de 1989 ha fet un any que va morir a Barcelona, on havia nascut el 1906, Josep M. Vall i Perdigó, un dels espècimens característics del bibliòfil en els dos vessants: el col·leccionisme i l’edició. De petit ja era un lector impenitent. De jove va seguir el negoci tèxtil del seu pare, i el seu oncle, Manuel Perdigó, gran col·leccionista de pintura, el va influir culturalment. Però durant la guerra civil Vall fou empresonat, malgrat el seu catalanisme, com a petit burgès i perquè fugia de l’infern revolucionari. Va passar un any a la Model i es va escaure el mal fat que una bomba franquista va caure a la seva gal·leria i va matar una dotzena de presos. Pocs dies després, una altra bomba destrossà el pis de la Gran Via, davant del cinema Coliseum, on vivia amb els pares. Hi va perdre molts llibres, entre els quals algun incunable. A mitjan 1938 el van traslladar a Manresa, a l’antic convent de monges clarisses, convertit en presó. Dues vegades la setmana les monges (camuflades) duien llibres i menjar als presos. L’alliberaren a la darreria del 1938 perquè havien cridat la seva lleva, però sortosament no hi va haver temps d’anar al front…

 El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apassionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenint-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. de Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.

El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col·lecció «Els cinquanta-cinc», títol que al·ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde (en versió de Joan Cortès), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare (traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del «corneta Rilke», ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eren edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres.

El bibliòfil Josep M. Vall”, article d’Albert Manent, Serra d’Or, 360, desembre 1989, pàg.19.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Para los muchos lectores que subrayan lo que leen son algo incómodos aquellos libros demasiado buenos, pues al recorrerlos sienten, me cuento en este caso, que no es posible avanzar a un ritmo más o menos sostenido de lectura. 

Con los muy buenos libros pasa pues que todo va pareciendo importante, digno de atención, de memorización, de pausa y subrayado. 

Los lectores obsesionados por dejar marcas en sus libros deben, entonces, hacer un esfuerzo doble o triple para no ceder a la tentación de subrayar, pues un libro demasiado subrayado equivale casi a dejarlo sin señalamientos, pues subrayar equivale a destacar para, en el futuro, volver sobre aquello que sobresalió, y si todo sobresale, da lo mismo subrayar o no.

Acometo esta enredada explicación por culpa de La memoria vegetal (Lumen, México, 2022, 263 pp.), de Umberto Eco

Al leerlo, sobre todo en sus primeros capítulos, he acusado la molestia de verme retenido por cada párrafo, casi por cada línea. 

Todo lo que afirma allí el erudito piamontés aclara, define, orienta. 

A las primeras páginas recorridas tomé por ello la decisión de renunciar, o casi, a los subrayados, esto con el —de antemano— vencido fin de releer de pe a pa cuando se preste nuevamente la ocasión.

Entre los párrafos que por su encanto sí quedaron anotados con mi vacilante lápiz está uno vinculado con la bibliofilia percibida desde fuera. 

Entre paréntesis, Eco se refiere en todo el libro a esto, a los libros de papel y a su tenencia, a la bibliofilia, de ahí que desde el título los considere “memoria vegetal”. Cierro paréntesis.

Decía de un párrafo que me movió a sonrisa. Lo cito en largo con algunas omisiones: 

“Naturalmente, el bibliófilo, también y sobre todo el que colecciona libros contemporáneos, está expuesto a la insidia del imbécil que entra a tu casa, ve todas esas estanterías, y exclama: 

‘¡Cuántos libros! ¿Los has leído todos?’ (…) Ante este ultraje existen, según mi entendimiento, tres respuestas estándar. 

La primera corta al visitante e interrumpe toda relación, y es: ‘No he leído ninguno, si no ¿para qué los tendría aquí?’ 

Esta respuesta gratifica, sin embargo, al inoportuno cosquilleando su sensación de superioridad y no veo por qué hemos de hacerle ese favor. 

La segunda respuesta sume al inoportuno en un estado de inferioridad, y suena así: ‘¡Muchos más, señor, muchísimos más!’. 

La tercera es una variación de la segunda y la uso cuando quiero que el visitante caiga presa de un doloroso estupor: ‘No —le digo—, los que ya he leído los tengo en la universidad, estos son los que he de leer para la semana que viene’”.

Dado que —afirma Eco— su “biblioteca milanesa cuenta con treinta mil volúmenes”, ninguna de las tres respuestas es verdadera. Son boutades que propone Eco ante la evidente necedad de una pregunta frecuente y más o menos automática ante la superabundancia de libros almacenados en una casa, casi casi como si el exceso bibliográfico sólo fuera posible en una biblioteca pública y no en un espacio doméstico, casi casi como si no fuera legítimo que un solo ser humano atesore más libros que los que será capaz de leer, más allá de que no todos los libros se leen como novelas, pues muchos son de consulta o referencia.

Un voraz de libros quiere y a veces puede leer mucho, pero esto no es suficiente, como muy bien lo supo Eco

Para este tipo de obsesivo la cosecha trasciende el ahora: por cada libro que se obtiene y se lee, se desean dos o tres o cuatro o cinco o muchos más.

  Article: “Visita a don Umberto”, de Jaime Muñoz Vargas, a Ruta Norte, milenio.com, octubre 2022.

Read Full Post »

“De manera impensable, amb immisericorde velocitat, la malaltia ha pogut amb la vida de Jordi Estruga, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1934. Una vida traçada, a parts iguals, per la família, l’empresa i la bibliofília. Home d’acció, entusiasta, va dedicar a totes tres la major devoció, eficàcia i generositat, i va triomfar en cadascuna. Precoç apoderat del Banc de Santander, i professor Mercantil, no va passar inadvertit als responsables de Laboratoris Ferrer-Medir (després Laboratoris Ferrer Internacional), que el 1960 el van incorporar a l’empresa. Poc després ja s’havia convertit en persona de confiança de Carles Ferrer Salat, de la mà del qual va ingressar com a soci al Cercle d’Economia, una entitat de la qual posteriorment formaria part de la seva junta directiva.

La seva passió per la bibliofília emergiria en una data primerenca perquè el 1979 ja era soci de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB). El 1993 va entrar a la junta directiva, i des del 1997 va ser president fins a la seva renúncia el 2017. Posteriorment va ser president d’honor. La seva incansable curiositat el va fer progressar a la bibliofília fins a convertir-se en un referent internacional, tant en cartografia, temàtica sobre la qual va publicar diverses obres (El tresor cartogràfic de Catalunya, Editorial Base, Barcelona 2012; Vistes de Catalunya. Imatges d’una nació, Base, Barcelona 2018), com en llibres d’artista i gravat. Des del 2000 era membre de l’Association Internationale de Bibliophilie, i fou el gran promotor del XXXII Congrés Internacional de Bibliofília, celebrat el 2001 a Barcelona, ​​amb la participació de notoris llibreters i bibliòfils espanyols i estrangers.”

“Un home d’acció: Jordi Estruga” de  Pau Salvat, La Vanguardia, abril 2020.

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

Feria de Septiembre.

               A José Mª Castro y Calvo

Reloj de exámenes.

Estación del futuro.

Amanecer.

El estudio, en su tala,

Derriba asignaturas.

A Jaime Delgado

Junto al asfalto,

El sueño, en bandadas forma bandera.

Dos vagones con libros

Deja el tren del otoño.

Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.

Read Full Post »

Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.

Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.

Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona  mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.

“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.

            A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.

 Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.   

 L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.

La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.

Read Full Post »

Older Posts »