“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.
Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.
La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.
Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:
— 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.
— 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.
— 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.
Biblioteca Universitat de Barcelona
— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.
De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.
Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.
Biblioteca monastir de Santes Creus
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Christianismi Restitutio de Miquel Servet
“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…
En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie – lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.
Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.
Índice 1559
También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.
El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.
A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.
Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca– Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).
Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.
Una idea comuna i brillant per dissenyar les guardes d’un llibre d’imatges és il·lustrar el viatge de transformació dels personatges, destacant el contrast entre la guarda frontal i la posterior. Un exemple, Gustavo, fantasma tímid de Flavia Z. Drago, un llibre ple d’imatges sobre la superació de la timidesa i per a fer molts nous amics.
A la part davantera, Gustavo està retratat sol en una fotografia, però a la part posterior podem veure diverses fotografies d’ell amb els seus nous amics. (Picture Book Journey)
Fa uns dies vaig escriure quatre coses sobre si les guardes eren part exterior o interior dels llibres.
He llegit unes quantes coses més i he entrat en un món que no coneixia, els Peritexts, la qual cosa m’ha fet veure, cada dia més, que les guardes formen part de l’interior del llibre, de la història contada en el llibre.
Les guardes, fins ara, i per a molta gent, són una part del llibre a la que potser no se li fa gaire cas, però endinsant-se una mica es veuen, es troben, es descobreixen moltes coses que li donen sentit a la narració que les segueix o com a final de la mateixa narració.
Llegint sobre els peritexts i relacionats amb els llibres il·lustrats per a nens i joves, es veu la importància que els autors els hi donen.
Fins i tot els adults senten, en alguns casos, bones vibracions davant d’algunes guardes, doncs n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos. Un exemple el dona l’oferta de la Llibreria Antiquària Balagué quan posa a la venda una col·lecció de guardes de paper antigues (més de 100) a un preu raonable de 180 euros. Vull dir que per a col·leccionistes també són un bon reclam.
La història de les guardes és llarga i antiga, amb alts i baixos, amb temps millors i pitjors, però ara, actualment, són molt ben considerades per a molts autors-il·lustradors, són una part important del llibre, una part que ajuda a la comprensió, l’enteniment, a posar-se en el lloc escaient per a procedir a la lectura que hi ha darrere i davant.
M’estic avançant, torno a començar. Amb un exemple del segle XV, amb una curiosa guarda amb filigrana de l’incunable Cosmographia de Claudi Ptolomeu, interpretada per Jacobo Angelo, Vicenza, 1475.
Restauració a càrrec de Tana Andrades, Eva Rubio i Aina Marrasqué en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona (2016)
Un exemple del segle XVIII:
Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers…, de Miquel Parets, Paris, 1751. Restauració a càrrec de Montserrat Florensa i Anna Rossell+ 6 becaris en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona
I un del XIX:
Histoire de l’Imprimerie de Paul Dupont, Ches Tous les Librairies, Paris, MDCCCLIV (tom II)
Entre 1910 i 1930 es van utilitzar guardes especials amb mapes per als atles literaris i històrics. Es necessita una lupa per veure els detalls i, fins i tot, són difícils de desxifrar.
Wilderness: A Journal of Quiet Adventure in Alaska de Rockewll Kent, Ed. Putnam, New Yorw, 1920. Vist a Modern Library– Quick & Dirty Guide to End Papers
Mirant diferents vloks he trobat guardes que, com diuen, valen més que mil paraules i que es poden afegir a les paraules, poques o moltes, del text.
Així doncs, us poso aquí unes quantes guardes que crec que són interessants, artístiques, eloqüents, narratives i més coses. Guardes que només de mirar-les et fan entrar més ganes de llegir el que segueix.
En uns quants vloks he trobat la manera de com, persones preparades, expliquen les guardes com ningú s’esperava, diuen clarament que les guardes són més que uns simples fulls que moltes vegades es deixen en blanc, però que amb les il·lustracions i els mots adequats són part molt important de la història explicada en el llibre.
Curiosament, és sobretot en els llibres infantils on els autors-il·lustradors van més enllà, utilitzen els peritexts, entre els quals cal destacar les guardes on exposen els inicis i els finals de molts contes.
No soc expert en el tema, ni de lluny, però llegint els vloks dels que en saben veig clarament de què va la cosa i perquè els que estiguin com jo també ho vegin, no em puc estar de posar dos exemples de dos contes que l’Anna Juan Cantavella explica en l’article: “Entre l’anticipació i l’ampliació: de peritextos i àlbums” del seu vlok (2015), al primer diu: “A les guardes de La cançó de l’os de Benjamin Chaud (Edelvives) trobem un rusc que ocupa tota la superfície. Sobre ella, apareixen de forma rítmica, com a patró, unes abelles. En un primer moment podríem dir que es tracta de les clàssiques guardes estampades, amb funció decorativa. Però ràpidament l’ull del lector s’adona que hi ha un buit. Aparentment ha desaparegut una abella… En girar la pàgina, i sobre la pàgina de crèdits, ens trobem amb la dedicatòria i amb… l’abella que faltava a la guarda anterior, que volant plàcidament sembla dirigir-se cap a l’interior del llibre. Però abans d’endinsar-se a les seves pàgines, ha de creuar la portada on a més del títol, el nom de l’autor i de l’editorial, trobem una petita il·lustració en què veiem un osset dormint sobre la panxa d’un gran os. En introduir-nos a la història, les primeres frases ens parlen d’imatges que ja hem vist, mentre que la doble pàgina on se suposa comença la història, ens mostra ja el petit os perseguint l’abella que ha aconseguit colar-se a l’interior de la història.”
Pàgines de crèdits i portada del llibre La cançó de l’os (versió francesa)
I al segon: “A l’Alicia d’Ángel Burgas i Ignasi Blanch, les guardes s’utilitzen per obrir i tancar el relat i per localitzar-lo. Ens trobem amb un àlbum de format oblong que, en obrir-lo, configura un espai apaïsat i llarg. Les guardes anteriors ens mostren un llac i a la part de l’esquerra veiem aparèixer un bot tallat, perquè el pla només ens mostra una part d’ell, sobre el qual veiem un home. El bot té tot l’espai de la doble pàgina per recórrer i la seva posició incita el lector a acompanyar-lo en el seu viatge. Les posteriors, però, mostren el mateix llac i novament el bot. Aquest cop, aquest està situat a la part dreta de les guardes i també apareix tallat, ja que una part del bot ha sortit de pla. Ara el que veiem és una nena, mirant l’aigua completament absorta. Sembla que la història s’ha acabat. Només en acabar la història comprenem que les guardes ens mostren l’inici i el final de la història relatada a dins. Només aleshores comprenem que l’home del principi no és altre que el senyor Dodge (Carroll), a punt de narrar la història d’Alícia al país de les meravelles a les tres germanes Liddell , i que la nena del final és la mateixa Alícia, escoltant per primera vegada la història que Carroll va inventar inspirant-s’hi. La contracoberta ja ens havia advertit que la història del llibre era una recreació de com es va explicar per primer cop una de les històries infantils més importants de la literatura infantil.”
Guardes posteriors del llibre Alicia
L’article, si esteu interessats, val la pena llegir-lo sencer, pel que diu i per les guardes que l’acompanyen.
Entremig d’aquest post he anat posant guardes d’altres vloks que diuen moltes coses i crec que alguna més no fan nosa i es pot gaudir una mica més d’allò que sempre ha estat mig amagat, però que a poc a poc va veient la llum i va trencant, crec, els motlles de molts cànons.
Del vlok “Donde viven los Monstruos:LIJ” de Román Belmonte i del seu article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, he posat unes guardes, però val la pena donar-li una ullada.
Guardes inicials i finals de La carrera de Caroline Repchuk – Alison Jay (il.), Ed. Lumen, Barcelona,2003
El que volia era saber més sobre les guardes i sobre el lloc que ocupen en els llibres, em surten altres coses, moltes, i no les puc posar totes, però unes quantes em semblen força interessants i les poso seguidament.
En dos articles, Elena Consejo deixa clar què i per a què són les guardes, del primer posaré el que diu al final i del segon la descripció que dona de les guardes inicials.
Primer: Acaba l’article dient: “De esto deducimos que el editor español actualmente está apostando por unos álbumes y libros ilustrados “de lujo” con todo lo que esto supone: buenos materiales, páginas preliminares con guardas ilustradas y bien trabajadas, ilustraciones con impresiones de calidad, formatos formidables o, por lo menos, fuera de lo común. Se conciben como objetos importantes, como obras de arte que se comienzan a coleccionar, ya no tanto por los más pequeños de la casa, sino por los mediadores adultos que, cada vez más, se sienten atraídos por estos volúmenes tan sorprendentes. Estamos ante un nuevo concepto de libro, el libro como objeto.”
Segon: “Guardas delanteras: En muchos volúmenes, en lugar de guardas delanteras y traseras se insertan autoguardas (Martin, 1994:175) que abaratan los costes y están formadas por la primera y última hoja de los cuadernillos primero y último respectivamente. Como han demostrado diferentes estudios (Sipe y McGuire, 2006; Ramos, 2007; Bosch y Durán, 2011; Consejo, 2011), las guardas son zonas versátiles en las que podemos encontrar todo tipo de códigos, texturas, funciones e informaciones que ocupan un lugar especialmente privilegiado en el proceso de reconstrucción de significados. Sipe (2001:26) recordaba las palabras de Hillenbrand quien comparaba las guardas con el telón de un escenario teatral. Nosotros completaríamos la comparación añadiendo que en numerosas ocasiones los actores comienzan la función en el proscenio antes incluso de que se levante el telón. Un claro ejemplo de este caso sería Sombras (2010).” I la gràfica que segueix:
Hi ha dades d’aquest article a la webgrafia.
Un altre article que no em puc estar de posar és: “Una tipología de las guardas de los álbumes“ de Teresa Durán i Emma Bosch, quan diuen:
“El motiu original per tenir guardes als llibres era purament pràctic, un dels requisits tècnics del procés d’enquadernació. A partir de la dècada de 1960, però, els dissenyadors gràfics que treballaven en llibres il·lustrats van tenir un paper decisiu en el canvi d’aquesta funció quan van començar a utilitzar guardes amb finalitats comunicatives. Els llibres il·lustrats es conceben com el producte d’un disseny global en el qual cada part del llibre serveix a la història. Les guardes, que es troben en una posició privilegiada al principi i al final del llibre, han arribat a ser vistes per molts autors i editors com un lloc ideal per a aquests propòsits comunicatius. Aquest article presenta una tipologia de papers finals en funció de com es relacionen amb la història i la forma en què apareixen. El nostre objectiu és que els investigadors, especialistes i lectors deixin de pensar en el llibre il·lustrat simplement com un llibre il·lustrat i prestin més atenció a totes les seves parts separades, qualsevol de les quals pot contenir informació valuosa per interpretar la història.”
Per canviar una mica us poso un video sobre “Guardes a la catalana” de Miquiel 200, són 5 minutets molt il·lustratius.
Torno amb les definicions o similars sobre les guardes.
I torna a sortir en Joan Amades, que en el seu llibre El paper de les guardes està d’acord amb els que avui parlen i expliquen els peritexts quan diu: “Els repujats eren a base de motius ornamentals molt diversos; n’hi havia amb figures i escenes que s’adeien amb els temes dels llibres, que complementaven; altres, amb imatges de sants, propis per a llibres religiosos; també escenes de caient cortesà i senyorívol desenrotllades en jardins.”
En el Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gusto del día escrito en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846. Les paraules guarda i salvaguarda apareixen més de 100 vegades quan explica, a la “Sección V. VI. “Pegar las guardas de color” i a la “Sección XXIII. Pegar la guarda.” El llibre està molt bé i els apèndixs sobre Eines, Mètodes, Tintes, Màquines, etcètera, són força interessants. I està en format digital.
“Guardas: Es un pliego de papel que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primer y último pliego.”
“Salvaguarda: Es una tira de papel del largo del libro , que se dobla por medio y que se cose antes que las guardas del principio y del fina de cada volumen, que sirven para preservarlas; se quitan antes de concluir la encuademación , y en el momento en que se van á pegar las guardas sobre los cartones. Esto no está en uso, pero si cuando se hacen Catones, ó libros en cartoné.”
En el seu llibre d’imatges Lots, Marc Martin il·lustra una gran quantitat de fets sobre diversos països del món. A la part frontal, mostra un mapa del món amb tots els punts de referència i les banderes dels països esmentats al seu llibre d’imatges. ( A Picture Book Journey)
Manual de Encuadernación. Imprenta Love, Gijón, 2003, p.48-50.
“Las guardas: Como ya sabemos, las guardas son las dos hojas que se adhieren a las tapas y a la primera y última página del libro.
Estas dos hojas van unidas formando un cuadernillo; por consiguiente, para hacerlas se corta un trozo de papel de guardas cuyo tamaño equivalga a dos hojas del libro y, doblando este papel por la mitad, tendremos las dos hojas de las guardas.”
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
“Guardas: Hojas de papel al principio y al final de un libro que se pegan a la cara interna de las tapas y que sujetan el libro a sus cubiertas o encuadernaciones.”
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York, p. 226.
“End papers. The extra unprinted papers placed at the beginning and the end of a text, a sheet of which is pasted down on the inside of the front and the back book covers.”
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàg. 257-258.
Guarda: Full de paper doblegat, per la meitat, que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó. Les guardes poden ser en blanc o impreses.
“Dominotière” Fabricant de papers de colors, gravat de Martin Engelbrecht, Alemanya, segle XVIII (Imatge a Mesiterdrucke)
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
1.Peritextos. Pàg. 189-210
3.2.3 Aspectos formales (pàg310-340)
Aspector formales del libro
L7 Partes del libro p.334-340
“Guardas En las encuadernaciones en cartoné o tapa dura, son aquellas hojas de papel que se adhieren a la cubierta y a la tripa del libro. Teresa Duran (2010:20) señala que “en poques modalitats de llibre, com en l’àlbum, les guardes són tan treballades pels il·lustradors que hi troben un bon camp on poden ironitzar, resumir o exposar el contingut de l’obra.”
“Guarda: Parte del libro. Material que se coloca entre las contratapas y el primer y el último cuadernillo del cuerpo, muchas veces pegado al material de las tapas, con otra gemela al comienzo del primer cuadernillo. Son una parte importante para la unión de las tapas con el cuerpo del libro. La mayoría de las veces van a ser de papel decorado, aunque las vamos a encontrar realizadas en otros materiales como moaré o piel. Si el papel es una pieza que se adapta al cajo, se llama”guarda a la catalana”, si son dos piezas que se unen en el cajo se conoce como “falsa catalana”, si van en dos partes separadas por una tira de otro material en la zona del cajo se dividen en “guarda fija” (la pegada a la tapa) y “guarda volante”(la unida al cuerpo del libro). A veces, sobre la guarda que tiene el libro se puede poner una falsa guarda, una contraguarda, decorada, de mejor calidad que la que existía.”
En el vlok Multigraphic diuen. “En resumen, las guardas de un libro son las hojas ubicadas en la parte interior de la portada y la contratapa, utilizadas para proteger la estructura del libro y agregar un elemento estético. Estas páginas son una parte importante de la presentación y la identidad visual de un libro, brindando una experiencia más completa al lector.”
Santa Eulària del Riu en el llibre The Life and Death of a Spanish Town d’,Elliot Paul, Random House, New York, 1st Edition, 1937
Del llibre Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
“Guardes: Les unitats de dos o més fulls col·locats a la part davantera i posterior d’un llibre entre les seves cobertes i el bloc de text. En casos excepcionals, la guarda pot consistir en un sol full. El paper final de la part davantera del llibre s’anomena paper final frontal, mentre que el de la part posterior s’anomena paper final fora, o paper final posterior. El full més proper a la coberta (després que s’hagi retirat el full de rebuig, si n’hi ha, s’anomena paper de cartó, i, juntament amb el recte del full que hi té davant, pot ser acolorit, marbrejat, ornamentat; imprès amb mapes, il·lustracions, escenes del llibre, el motiu de la biblioteca, etc.; o deixat en blanc. El full o fulls que no s’enganxen a la contratapa de vegades s’anomenen fulls de mosca, fulls de mosca lliure o fulls de deixalles.”
En el vlok Encuadernacionsebastianrv, article: “El papel de las guardas en la encuadernación de libros-álbum.”
“Además de su función protectora, las guardas también pueden tener un valor estético, ya que pueden ser utilizadas para complementar el diseño y temática del libro. En algunos casos, se utilizan ilustraciones o patrones especiales en las guardas para darle un toque personalizado al libro álbum.”
En el vlok Cevagraf, article: “10 partes de un libro que tal vez no Conocías” de David Carnero.
“Las partes de un libro. 9. Las guardas: Las guardas, término propio de la encuadernación en tapa dura, son las hojas que unen el taco con las cubiertas del libro. Todo libro en tapa dura consta de 2 guardas: guarda delantera o de cubierta y guarda trasera o de contracubierta.
Hablando con propiedad, las guardas son dípticos. En el caso de la guarda delantera, el cuerpo izquierdo del díptico se encola sobre el cartón de la cubierta, y el cuerpo derecho queda libre, como una hoja más. En el caso de la guarda trasera, el cuerpo izquierdo del díptico queda libre y el cuerpo derecho se encola al cartón de la contracubierta.
El soporte más habitual para las guardas es el papel offset de 140 g., el cual ofrece una buena consistencia y calidad.
Vlok CooLibri.com (Toulouse), article: “Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?
“En els àlbums infantils, el tema preferit de Françoise Le Boular, les guardes tenen un paper insubstituïble en la imaginació dels lectors joves. De fet, les guardes estan il·lustrades i les seves il·lustracions ocupen elements del text de l’àlbum.
Aquests elements poden ser personatges o objectes que es desplacen repetitivament, com per exemple en el fons de pantalla enganxat a les parets de l’habitació d’un nen. També pot ser una il·lustració general o una panoràmica anunciant, en un cas, el text que vindrà i, en l’altre, resumint, de manera pictòrica, la moral de la història o la seva idea general. Per tant, res trivial i quelcom de naturalesa subliminar.”
Basat en l’art de la Kelmscott Press de William Morris, aquí teniu una guarda final de la tirada original de llibres a la Everyman’s Library
Article: “Joan Raurell” de Joan Sacs, en la revista Arts i Bells Oficis, novembre 1928, pàg. 217-219.
“Hi ha, d’altra banda, la guarda de llibre en forma de composició central, sovint orlada, com si es tractés d’una il-lustració de pàgina entera compaginada amb el text. Aquesta segona concepció de la guarda de llibre és més artistada que els jaspiats, però, en canvi, és menys guarda de llibre: gairebé no ho és. Hi ha, per fi, el motiu decoratiu continu, que és ja una concepció més arrodonida de l’art de les guardes, la més perfecta fins ara. Però succeeix que si bé aquest motiu decoratiu s’avé de vegades a l’esperit del llibre, altres vegades no s’hi adiu. 1 això és degut a la dificultat que hi ha de trobar un motiu decoratiu prou indeterminat perquè s’adigui a tots els textos. D’altra banda, el fet de ser continu implica la mutilació necessària d’aquest motiu. L’art del Sr. Raurell obvia tots aquests inconvenients perquè posseeix l’aspecte tapisser dels motius continus sense ser-ho, i, per tant, evita la mutilació; perquè ostenta ben evident la voluntat intel·ligent d’artistar una guarda de llibre. Posseeix la dosi de consciència i d’inconsciència que sembla exigir la guarda de llibre; no arriba a la impersonalitat absoluta ni a la inhumanitat del decorativisme de les pells dels animals o de les escorces vegetals, o dels jaspiats minerals, i tampoc no defineix ni determina amb la sovint inoportuna insistència del decorativisme premeditat. Unes guardes de llibre cenyides al format d’un llibre determinat, dibuixades dintre l’estil fantàstic que aporta el Sr. Joan Raurell, serien un luxe i el més noble forrat d’una relligadura de bibliòfil. I seria molt falaguer que, en el difícil art de les guardes de llibre, la nostra terra hagués donat la forma i el to definitius.”
Dibuixos per a guardes de Joan Raurell
En el vlok anatarambana d’Ana Garralón, article: “Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje”, de març 2017.
“Según el diccionario del libro, una guarda es la hoja en blanco que el encuadernador pone antes y al final del libro. Como son dos, nos solemos referir a estas hojas como guardas, en plural. Muchas veces funcionan como una sujeción extra para que el libro sea más resistente, pero en la historia del libro no tardaron en aparecer bellos papeles que enriquecían las ediciones. En los libros para niños ya nos hemos acostumbrado a abrir los libros y encontrar estas guardas que a veces son un guiño, a veces una decoración, a veces un principio (y final), y siempre una muestra de la creatividad.”
“Les guardes, un espai per a la creativitat” de Bernat Cormand i Cristina Correro, Revista faristol del Consell Català del llibre Infantil i Juvenil, núm. 87, 2018, pàg. 16-19.
Cap a l’inici diuen: “La imatge es fa seus els espais perifèrics tradicionals i comença a explicar coses ja des de les guardes, les quals poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir-ne una peça significativa”.
I acaben: “Fins aquí, un tast d’algunes mostres que ens ajuden a entendre el munt de solucions que hi ha en aquests espais perifèrics del llibre que són les guardes. En un moment en què el llenguatge visual pren protagonisme en relació amb la paraula en aquests tipus d’obres, il·lustradors, dissenyadors gràfics i editors s’esforcen per fer ús d’aquestes pàgines i replantejar-les fent-les partícips del conjunt, com a peces igualment significatives per al desenvolupament de la història. Podem comprovar, doncs, com l’àlbum, en evolució constant, no deixa de sorprendre’ns. I que així sigui.”
En el vlok Donde viven los Monstruos: LIJ de Román Belmonte, article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, abril 2017.
“Finalmente llegamos a las guardas, unos elementos sobre los que más atención se ha prestado en los últimos tiempos, probablemente por ser una de esas partes del libro menos visibles o llamativas (ya saben, esas hojas de papel que, escondidas tras las tapas, las adhieren a la tripa del libro). Es bien sabido que estas hojas han evolucionado notablemente a lo largo de todos estos años, han crecido en forma, estilo o función.”
Na Maria en el seu vlok Picture Book Journey (2024) ens diu. “Tot i que tenen com a finalitat funcional la protecció de les pàgines interiors, les guardes d’avui, sovint, formen part de la narració, oferint una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.”
I Cristina Correro Iglesias, en la seva Tesi Doctoral: Els llibres infantils al segle XXI, escriu: “En canvi, en les guardes de la selecció actual es manté la funció de proteccio, estètica i decorativa, i alhora aquestes amplien els objectius identificats per Duran (2010) d’ironitzar, resumir o exposar el contingut, i poden:
-Ubicar temporalment o espacialment el relat
-Iniciar o tancar la trama
-Sintetitzar la història
-Oferir informacion addicionals o introduir històries paral·leles.”
Posa uns quants exemples de guardes, en un d’ells diu: “Un exemple de síntesi del relat es pot apreciar en les guardes de Dos lobos blancos [Antonio Ventura / Teresa Novoa (il.), Baula, Barcelona, 2004] en què les guardes d’inici inclouen els dos personatges principals, i les del final resumeixen la història amb la imatge de la família complerta acompanyada dels flocs de neu que suggereixen el to bucòlic, de calma i misteri que emmarca tot el relat.”
De moment crec que ja és més que suficient, capficat com estava amb aquest tema, crec que ja ho he solucionat, he aprés una mica més sobre les guardes que en principi no semblaven gaire cosa, pero vet aquí que són molt importants, més que importants, no m’ho esperava, volia explicar-me la història de les guardes com a part externa-interna del llibre i cada dia estic més convençut de què són part interna, són part de la història, part del conte, són l’entrada al gran món de la lectura.
Però m’adono que, siguin part externa o interna, el més important és el que signifiquen, el que conten, el què il·lustren, la manera de fer-nos entrar en la història.
Mig acabo, parafrasejant una mica el que diuen en uns quants dels articles anteriors: Les guardes tenen finalitats comunicatives, poden contenir informació valuosa per interpretar la història, resumeixen, de manera pictòrica, la moral de la història, a vegades són una picada d’ullet, a vegades una decoració, a vegades un principi i un final i una mostra de creativitat, poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir una peça significativa, una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.
Si us heu animat, podeu veure unes quantes guardes, al CRAI Biblioteca de Fons Antic tenen a Pinterest 520 imatges de Marques d’impressor dubtoses (10), Papers decorats marbrejats (342), papers decorats xilogràfics (89), papers decorats gofrats i daurats (48), papers a l’engrut (26) i Papers decorats sense classificar (5).
Així doncs, Déu-vos-guard!
Aquesta és una manera brillant d’introduir i concloure una història, mostrant els seus moments abans i després. A The Storm Whale de Benji Davies, a les guardes inicials la cria de balena es queda enrere de la seva família a causa de les aigües tempestuoses i, a la final, es torna a reunir amb ella. Picture Book Journey
Bibliografia
Análisis documental de la encuadernación española. Tesi Doctoral d’Antonio Carpallo Bautista, Universidad Complutense de Madrid, 2001.
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York.
Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
Els llibres infantils al segle XXI , Tesi Doctoral de Cristina Correro Iglesias, UAB, Bellaterra, 2018.
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàgs. 257-258.
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gustodel díaescrit en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846.
Webgrafia (consultada els dies 21-25 de gener de 2025)
“11 interesting ideas to design the endpapers in your picture books” de Maria, en el seu vlok Picture Book Journey, 2024. Guardes amb explicacions que val la pena mirar-les.(correu de l’autora del vlok: I have taken permission from picture book makers in writing to post images of their art).
“Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narratives en el libro-álbum” en el vlok Donde Viven los Monstruos:LIJ de Román Belmonte.
“Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje” d’Ana Garralón en el seu vlok anatarambana. (2017).
“El libro como Umbral. Peritextos y metalepsis en dos colecciones de Rowling y Lacombe/Pérez” d’Emily Pilar Pelegrí, Anuario de investigación en literatura infantil y juvenil, ANILIJ, nº 17, 2019, pàgs. 113-130.
“Endpaperarium”, vlok amb una entrada i quatre articles dedicats a les guardes: Amb unes 70 guardes a quina millor.
“Entre la anticipación y la ampliación: de peritextos y álbumes” d’Anna Juan Cantavella, en el seu vlok: La coleccionista. Lectura de libros-álbum, (2015).
“Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?”, en el vlok CooLibri. Com (Toulouse), 2021.
“La gestió de les col·leccions de fons antic en les biblioteques universitàries espanyoles: anàlisi dels textos normatius” de José Luis Herrera Morillas, a BiD, 45, desembre 2020.
“Las guardas de un libro: ¿qué son y por qué son tan importantes?, en el vlok Multigraphic.
“Les papiers dominotés” en el vlok del Musée Médard. Centre d’intérpretation du livre et du patrimoine écrit a Lunèl (França).
“Les papiers marbrés” en el vlok BiblioMab : le monde autour des livres anciens et des bibliothèques (2008).
“Let’s talk endpapers” de Holly Dunn, en el vlok Spine Magazine publicat per Vyki Hendy.
“Montse Buxó. Alma de agua”, article de Carlos Rey en el seu vlok La historia de un sueño. Página libre. Para el fomento de la encuadernación y las Artes del Libro. Moltes imatges de papers marbrejats i decorats.
“Papel de guarda”. Selección y detalles de papeles pintados, con distintas técnicas: marmoleado, en grudo, trementina y con reserva, que son utilizados dentro o fuera de las encuadernaciones como papeles de guarda. Moltes imatges de papers de guarda. En el vlok Cala de Carolina Labbé Jeria a Santiago (Chile).
Papers decorats, a l’article faig esment dels papers decorats del CRAI que podeu trobar a Pinterest, poso aquí també, l’adreça on tenen més informació. “Galeria de papers decorats presents a les guardes o a les cobertes d’exemplars conservats al CRAI Biblioteca de Fons Antic, en constant actualització.”
“Peritextos del siglo XXI. Las guardas en el discurso literario infantil” d’Elena Consejo Pano, a OCNOS, 7 (2011); pàg. 111-122.
“Picture endpapers. Resources for literary and aesthetic interpretation” de Lawrence Sipe i Carolina McGuire, en el vlok Scholary Commons, juliol 2006.
“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….
D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.
El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.
Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.
Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.
Mammotrectus
Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.
Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…
Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.
Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.
“Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.
“El millor que he pogut fer, evidentment, és oblidar el seu nom. Recordo només els cabells blancs, rinxolats, i els ulls de rodes de cotxe que va badar, en veure dues ratlles de tinta negra que travessaven, de dreta a esquerra, el seu llibre registre, i esborraven per complet les senyes d’identitat de dos dels llibres: I què has fet, desgraciada…!
L’últim curs de carrera a l’Escola de Bibliologia tenia l’emoció de les pràctiques. Passàvem per catalogació i iniciàvem l’aventura de fer les primeres fitxes a màquina. Llavors no era com ara que les criatures, així que aixequen dos pams de terra, ja teclegen les llistes de cromos que els falten del Superman o dels mundials del futbol. A Populars, respiraves la flaire tendra de les iniciatives brillants barrejades amb la migradesa de recursos, i a la Sala de Lectura, ai! feies les primeres conquestes. De res no puc queixar-me, és cert, tot em va ser planer fins arribar a la secció de Registre. Era al soterrani —un lloc que després sempre m’ha semblat prou escaient—, amb una finestreta alta, sense barrots, des d’on veies el cel com un somni llunyà.
La senyora dels rulls blancs em presentà amb dignitat aquell volum reverend, sever i endolat, potser una mica feixuc però d’indiscutible elegància, em donà les explicacions pertinents i m’abandonà seixanta dies, exactament el temps que duren els embarassos successius de dues rates blanques, a la meva dissort: davant un fons de llibres que havia donat la família d’un reconegut científic, després de la seva mort. Al principi era distret, perquè entre la ciència, de vegades una mica endormiscadora, apareixien, de tant en tant, calendaris antics, blocs de notes, agendes de la segona guerra mundial. A l’altra banda de la sala, se sentia com parlaven animadament dels estudis del nen i de les gràcies de la nena, de la darrera estada a París, qui sap els anys que feia! i jo estava al capdamunt d’una taula enorme, tapiada d’ex-libris, empassant-me les xifres com qui canta els números d’una rifa, deixant enrere els guarismes com els arbres, a dreta i a esquerra d’una carretera, quan hi avancem amb el cotxe a 60 quilòmetres per hora, a 70, a 80, més ràpidament encara: a 100, 110 llibres per hora; velocitat de vertigen, corbes apassionants, paràboles de somni, rectes infinitessimals: 120 llibres enregistrats per minut, senyors! Rècord mundial de biblioteques! Repoker d’asos! Els mundials per a l’any 86!
Primers fulls del primer llibre de registre dels lectors – Museu Nacional d’Art de Catalunya
De l’accident, més val no parlar-ne. La catàstrofe en aquests casos sol ser irremeiable. Hi hagué una col·lisió entre una lleugera botànica de tercer grau amb un compacte diccionari de plantes medicinals: es van barrejar els títols, maridar-se els cognoms, associar-se les editorials, esquinçar-se els peus d’impremta. No es va arribar al cadàver exquisit, però el llibre registre va ser dut a la Casa de Caritat i li van amputar dues cames, dos fulls que van haver d’encomanar de nou a la impremta, per aquelles dues ratlletes, com dos rajolinets de sang, que el travessaven d’orella a orella. Tot això, naturalment, amb el consentiment del director de la Biblioteca de Catalunya —llavors Central—, i em va faltar poc perquè no em deixessin examinar de revàlida, per la meva inconsciència i inconsistència bibliogràfica, per aquesta mena d’infantilisme crònic que, encara ara —i he vist com se’l passen i traspassen, com l’inventen i arrodoneixen perquè els quadrin les factures, als claustres de la Universitat— em fa fugir esperitada, davant el llibre dels llibres, la Bíblia de les biblioteques.
Article:”El llibre de registre (records bibliològics)”, de Maria Lluïsa Esteve en el Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 2.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca Nacional d’España
.- “Para que un usuario pueda, conseguido el acceso a los libros y a las bibliotecas, “saciar la sed de sabiduría” y demostrar “aspiraciones literarias” que, tras ser “probadas”, le franqueen las puertas de los templos en los que se guarda lo que desea libremente consultar, es requisito indispensable que las bibliotecas sean claras con lo que tienen y con lo que quieren ofrecer. En este sentido, la Biblioteca Nacional de España, ese “galeón varado en el Paseo de Recoletos” como la llamó uno de sus directores, ha sido en ocasiones refugio solo para especialistas y, en otras, lugar de acogida para todo aquel que tuviera deseo de leer. Los vaivenes en el criterio no dejan de demostrar que lo moderno y lo antiguo conviven según conviene a ideas interinas. Un director provisional de nuestra neveranda Biblioteca Nacional, en una época en la que el poder tenía la tentación de secundarse con la cultura (1957), dijo que una biblioteca de nivel estatal no es sitio para la diversión:
‘Liberadas ya de una serie de tareas que no le correspondían, la verdadera función [ de las bibliotecas nacionales] es la de atender al estudio serio, a la labor investigadora, a los niveles culturales más altos del país [y es conveniente distinguirlas] de las meramente formativas, educativas o difusoras de la cultura [ Fernández-Victorio 1957: 6-7].’
Y como parece que las bibliotecas como establecimientos no tienen un valor per se, sino siempre relativo y dependiente de vaya usted a saber qué veleta, una generación antes, bajo la dirección de Miguel Artigas, el presidente del recién creado patronato de la Biblioteca Nacional manifestó en el diario ABC lo siguiente, apenas dos meses después de proclamada la Segunda República. El criterio por el que se regirà la institución será el de:
‘dar facilidades a cuantos deseen leer en Madrid, y hacer todo lo posible para que se despierte el afán de leer a los que aún no lo desean. La Biblioteca no va a ser para los eruditos y los estudiosos, sino para todo el público que circula por la calle y que encontrará en el establecimiento reposo, distracción y cultura [ Iglesias 2017:171]’.
Y en estas andamos, con el !quítate tú para ponerme yo” o con el “voy a quitar tu idea para poner la mía”, como si a los libros se les pudiera añadir el calificativo que reinaba entre los políticos de la Restauración: “cesante”, como si uno sirviera hoy para una cosa y mañana paara todo lo contrario.
Y en estas andamos y con estos vaivenes vivimos en un sinvivir, porque no sabemos si crear bibliotecas para educar a una élite lectora ( ptolemaica y alejandrina, o madrileña) es cosa buena y crear academia para educar a una élite de otro tipo es cosa mala. Vallejo afirma que la “escuela [de Platón] pretendía ser un centro para la formación de las élites gobernantes de las ciudades griegas, hoy lo consideraríamos más bien un think tank antidemocràtico –“. Y una expresión que relaciona alegremente cosas tan dispares no puede sino despertar, de nuevo, la curiosidad, porque la formación de las élites es un ejercicio habitual en sociedades que hoy llamamos democráticas, o monárquicas, o republicanas con sus flamantes “escuelas de altos estudios” y centros de educación de funcionarios afines al régimen, o de formación de la clase dirigente o como se quiera llamar. La curiosidad que despierta la frase me ha llevado a intentar entender la cuestión de la democracia griega y de la antidemocracia platónica. Dicho de otro modo, con la contradicción aparente de que Platón sea antidemocrático y Ptolomeo un benefactor de la cultura, “vino a mi mente” un artículo en el que Canfora estaudiaba el “fracaso” de Platón; es decir, analizaba el topetazo que recibió el filósofo cuando se encontró con la Realpolitik siracusana y debió hacer arrepentimiento y luego apología del arrepentimeinto para intentar cuadrar las intenciones filosóficas con la realidad siciliana antes de reconocer – como haría el más severo de nuestros demócratas – que hay que defender el “poder absoluto de las leyes sobre los hombres, incluidos los gobernantes”. En el texto de Platón, se toma como modelo para reconocer los errores el modelo de la “monarquía colegial espartana”, que nada tiene que ver con la nuestra, excepto en el nombre. La expresión fundamental en este párrafo es “ incluidos los gobernantes”, pues son los reyes del vaivén y de la interi nidad y suelen estar solo “ a su goce ruin y medro atentos”, lo que tiene consecuencias devastadoras para algo tan frágil como el libro y las ganas de profundizar en él. En resumen, ni Platón era todo lo platónico que se cree ni los neoplatónicos son tan neo como se creen; o, dicho de otro modo: antes de ponerle a alguien el uniforme conviene pensar qué partes van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la “polis”, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel “cancionero de obras de burlas provocantes a risa” que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.
“Vaivén”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
Crec que tots els manuals sobre Edició, autoedició, tipografia, etcètera, quan parlen de les Guardes del llibres es refereixen a una part externa o exterior dels llibres.
Però mirant una mica, això de part externa es dilueix, es parla de guardes, però sense dir res de si forma part de fora o de dins del llibre. I alguns les tenen com a part interna.
A podiprint diuen:”Aquí nos encontramos con una parte que no es propiamente exterior, aunque tampoco podemos considerarla como algo 100% interior.”
“Guarda: Se trata de esa hoja que se incluye en la otra cara de la portada, o de la contracubierta, así como la primera hoja de papel de la obra. A menudo suele aparecer en blanco, aunque pueden añadirse los primeros datos al lector, el título de la obra suele ser habitual aquí”.
Martínez de Sousa, a Diccionario de bibliología y ciencias afines (Trea, Gijón, 20043), dedica ( p. 475) unes 25 línies a les Guardes sense dir res de part exterior o interior. Però en el seu llibre Manual de edición y autoedición (Pirámide, Madrid, 20243), en el aprtat 2.2-2.1.6, dedicat a les guardes i dins de l’apartat 2.2-2.1 Partes externas del libro, escriu 7 línies sobre les guardes.
Guardes Millions of cats de Wanda Gag
En el vlok Els TrobaLlibres ( Web d’Educació Plàstica, Visual i Audiovisual creada per Mireia Nieto Torres i Jordi Pérez Carbonell (2020)), parlant de com fer les Guardes, diuen:“Per poder enllestir el llibre necessitem les guardes, aquelles pàgines interiors que van per la part interior de la portada i contraportada, deixant entre elles el contingut del llibre.”
En el diccionari.cat trobem: Guarda. 4. Codicologia i Arts gràfiques. Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
En el diccionari de la RAE: Guarda. 8. f. Cada una de las dos hojas de papel blanco que ponen los encuadernadores al principio y al fin de los libros.
En el Diccionari català-valencià-balear de l’IEC posa: 5. c) Guardes d’un llibre: fulls que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat dels quals s’enganxa a la cara interior del cartó.
Almanac de La Revista. Any 1918 de VVAA Ed. Henrich i cia, Barcelona, 1918
En el llibre Enciclopedia de la Encuadernación, dirigit i coordinat per José Bonifacio Bermejo Martín, dediquen unes 20 línies a parlar de guardes (blanques, encolades, de color, decorades) i comença l’article: “Hoja de papel que se pega al interior de las tapas, y entre éstas y la primera y última hoja del libro.” No dient res de part exterior o interior del llibre.
Guarda de Jean de La Fontaine, 1880
Lluís Borràs Perelló, en el seu llibre El libro y la edición.De las tablillas sumerias a la tableta electrónica (Trea, Gijón, 2015), en les pàgines 289-290, en el subapartat 02.04.01.03 de l’apartat 02.04 Partes externas del libro, i en unes 22 línies, diu: “En los libros encuadernados con cubiertas, las guardas son las hojas de papel fuerte que, dobladas por la mitad, unen la tripa con las cubiertas”. I abans, a la pàgina 288, introduint el que serà l’apartat 02.04 Partes externas del libro, escriu: “ En las partes externas de un libro vamos a considerar las que constituyen el propio libro y aquellos elementos opcionales que lo completan o complementan. Como quiera que algunas de las partes son comunes a esta descripción externa del libro y a la encuadernación, …” Vol dia això que algunes parts no són “ni de Pinto ni de Valdemoro”, ¿perquè doncs les guardes són parts externes del llibre i no internes quan com sembla que diu el senyor Borràs no són ni una cosa ni l’altra?
Si agafem un llibre tancat, considerem la part externa aquella que es veu i aquella que forma part de les cobertes, però dins del llibre, que no es veuen, i que està una mica més clar que formen part de la part externa com les capçades, el llom, el queix, els nervis, etcètera).
A la Wikipedia: Partes del Libro. Estructura externa… Estructura interna: Guardas: Hojas de papel que coloca el encuadernador dobladas por la mitad para unir el libro y la tapa.
Art popular i de la llar a Catalunya de Joaquim Pla Cargol, Dalmáu Carles, Pla, S.A., Girona, MCMXXXI.
A la Viquipedia ho broden. “Parts del Llibre. Llibre de paper. Parts. Les parts principals del llibre, anant de l’exterior a l’interior, són les següents:
a) Coberta b) Guardes anteriors … f) Cos de l’obra …h) Guardes posteriors …i) Llom. Etcètera. O sigui, què vol dir anant de l’exterior a l’interior? No queda clar quines parts són del que diuen els experts (alguns) externes i parts internes!!! Potser les parts externes i internes haurien de rebre un altre nom. És clar que les guardes no estan a fora del llibre ni volent.”Com deia en el títol d’aquest ‘post’, les guardes estan “Entre Tots Sants i Manresa”.
Mirant més llibres i vloks vaig trobant una mica de tot, però el que més abunda són els llocs on no donen gens d’ importància a si les guardes són parts exteriors o parts interiors dels llibres. La majoria expliquen què són, sense parar-se a pensar en parts externes i internes. Perquè això es vegi bé, cito uns quants exemples més del que dic.
El Trivio y el Cuadrivio, o la Nueva Enciclopedia de Joaquín Bastús, Imp. Vda. e Hijos de Gaspar, Barcelona, 1862
Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocoe, Marymar, Buenos Aires, 19762. A la pàgina 238.
“Guarda: Cualquiera de las dos hojas de papel blanco que ponen los encuadernadores al principio y al fin de los libros. Esta es la definición que registra el diccionario académico, pero conviene recordar que las guardas pueden ser también de papel de color, jaspeado, satinado, dorado, etcétera, una parte de las cuales puede hallarse pegada sobre la tapa interior y la otra sobre la superficie de las guardas blancas.”
Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981. A la pàgina 164.
“Guardas: Existen tres clases de guardas:
Las hojas blancas que se adhieren en las caras interiores de las tapas, resguardando el texto,
Las hojas blancas duplicadas, que en los libros de cierta categoría, impresos sobre papel especial, tienen al principio y al final del libro y que se llaman hojas de respeto,
Las guardas de color jaspeado, que antigüamente se colocaban en todos los libros.
En los libros de lujo las guardas adecuadas al estilo de la encuadernación pueden ser de moaré, de seda o de otra tela fina. Antigüamente solíanse forrar las cubiertas interiores de los libros con estampas, que se pegaban sobre el cartón o la pasta de las tapas y que fueron en realidad las precursoras de las guardas. Se decía que el santo u otra imagen que figuraba en la estampa guardaba y protegía el libro.”
Revista Gráfica, 1901-1902 de DDAA., Imp. Fidel Giró, B, 1902.
El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, Ed. Univ. de Barcelona/Eumo Editorial, Barcelona,2002. A la pàgina 134.
“Guarda: Foli de protecció que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
Guarda volant: Part de la guarda que no s’enganxa a la contracoberta per oposició a la contraguarda.
Contraguarda: Part de la guarda encolada a la contracoberta.”
Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas d’Agustín Millares Carlo, FCE, Madrid, 1991. A la pàgina 220.
“Guardas: Son las hojas de papel fuerte blanco, de color, con dibujos, etcétera, que se intercalan entre las tapas y el cuerpo del libro. A veces los libros no tienen contratapa forradas enteramente, sino que el material de recubrimiento solo va a lo largo del lomo y en las esquinas de la tapa y contratapa.”
Prontuario de las Artes Gráficas. Primera parte: La escritura – El libro – Materiales per Joaquín Figuerola y Fernández, Instituto Catalán de las Artes del Libro, Barcelona, 1929. A les pàgines 60-61,
“Del libro (volumen) deben de mencionarse sus divisiones en exteriores e interiores.
Exteriores:…
Interiores: En cuanto a los anteriores se dividen en gaurdas, anteportada, … y tablas.
Guardas: Son unas hojas de papel que se pegan en el interior de la tapa y en la primera y última hoja del libro, generalmente el papel es de fantasía con decorados en diversos tonos, a fin de que armonicen con la coloración de las tapas.”
Assaig de Bibliografia Barcelonina de Joan Bta. Batlle, Ed. Joan Bta. Batlle/ Impremta Altès, Barcelona, 1920.
Manual completo del encuadernador. Teórico y práctico de M. Sabrel, Hijos de Francisco Sánchez, Barcelona, 19114. Edició facsímil per Servicio de reproducciones. Librería Paris-Valencia, València, 1997. A la pàgina 251.
“Guarda: Es un pliego que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primero y último pliego.”
El Libro Antiguo de José Luis Checa Cremades, Praha, Madrid, 20112. A la pàgina 212.
“Guarda: papel blanco o de colores, pergamino, ante o piel, que se coloca al principio y al final del volumen entre sus tapas y la encuadernación.
Guarda volante: Folio de guarda no pegado a la contratapa de la encuadernación, en oposición a la contraguarda.”
Manual de Documentación de Javier Lasso de la Vega, Ed. Labor, Barcelona, 1969. A la pàgina 50.
“Guarda y portadilla: Después de alguna hoja de papel de color pegada a la cara interior de la tapa y suelta la siguiente (antigüamente jaspeadas, hoy coloreadas, impresas e ilustradas con símbolos alusivos a la misma obra unas veces, otras a la casa editorial productora, y que se llaman guardas), viene…”
Ensayo acerca del sistema militar de Bonaparte de C.H.S. F.X. Cabanes (Traductor), Impreso en la Real Isla de León-Villanueva ( Cádiz), en la Oficina de Garriga, 1813
El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Ed. labor, Barcelona, 1944. A la pagina 20.
“En el exterior del libro….
En los planos de la parte interior del libro se encuentran: la ceja…; las guardas, que son unas hojas dobladas de papel, que van pegadas entre la cara interiorr de las tapas y la primera y última hoja del libro.”
El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Ed. Síntesis,, Madrid, 2003. A la pàgina 129.
“Guarda: Es el folio de protección situado al inicio y al final del volumen que pudo haber sido dejado en blanco, o haberse añadido, bien en blanco o bien reutilizando un folio ya escrito o impreso. Esta hoja de papel que se doblaba sobre sí misma servía para unir el libro y la tapa.”
Manual de Conocimientos Técnicos y Culturales para Profesionales del Libro de Francisco Vindel, Imp. Góngora, Madrid, 1943. A la pàgina 5.
“Denominaciones de las partes interiores del libro.
Guardas: Son las hojas en blanco que se colocan antes y después de las cubiertas del libro al encuadernarse. I a la pàina 36.
Guardas: El papel, piel o tela, que recubre las contratapas y que se prolongan hasta formar como una nueva hoja del libro.”
Desarrollo de una colección digitalizada de imágenes ornamentadas impresas en libros antiguos editados en los siglos XVI y XVII, de la biblioteca de la Universidad de las Américas, Puebla. Tesi profesional de María Elvia Catalina Morales Juárez. Bibliotecas UDLAP. Colección de Tesis Digitales. Universidad de las Américas a Puebla (México), 2004.
“Antecedentes históricos.
2.5 El libro antiguo
Partes interiores:
Guardas: hojas de papel que coloca el encuadernador, dobladas por la mitad para unir el libro y la tapa. Generalmente son de papel distinto usado en el cuerpo del libro tanto en el cuerpo como en el gramaje y en el color.”
El paper de guardes de Joan Amades, (Ed. Amics de Joan Amades- Consol Mallofré editora), Barcelona, 1971, Sp. Original que forma part del seu llegat folklòric. (Inclou quatre mostres de papers de guardes moderns). 16 pàgines molt interessants sobre guardes.
Diu: “Les arts del llibre coneixen per paper de guardes el paper decorat i acolorit que en relligar un llibre es posa entre el text i les pastes davant dels fulls de respecte que precedeixen la portadella i darrere dels que segueixen al colofó i marquen el final del llibre. El paper de guardes té per objecte embelliri i enriquir el llibre”.
Per a mi no són parts externes, com les cobertes, el llom, els talls, les sobrecobertes, la capçada, etcètera.
Les guardes existeixen des de fa molt de temps i sempre s’ha explicat què són i per a què es fan servir. Que formin part de l’exterior o de l’interior del llibre crec que no és important. I en tot cas haurien de ser Parts internes, però no sé qui les va inventar, posar o dir per primera vegada que eren Part externa del llibre. Però “Doctors té la santa mare església.”
Franciscus Columna de Carlos Nodier, Altres autors: R. Miquel y Planas (Editor), Ed. Escuela del Trabajo de Barcelona, Barcelona, 1941
En el vlok de la Fundación Lafuente. Libros, lectores y bibliotecas. Article: “Librología. De Guardas decorativas a Guardas narrativas” de Javiera Barrientos G. ( 10 de juny de 2015). A Santiago de Chile. Un article força interessant, on parla ampliament de les guardes, què són, per a què serveixen, etcèteraa. Comença així: “Hay muchas partes del libro que pasamos por alto cuando leemos, ya sea porque nos interesa ir directo al contenido, ya sea porque estamos acostumbrados a considerar cantos, capiteles, lomos, cejas e incluso tapas y portadillas únicamente como elementos estructurales. Hoy recorreremos la atractiva superficie de aquel espacio de suspenso que encontramos justo después de abrir el libro y antes de comenzar la lectura: las hojas de guarda”. Segueix: “Las hojas de guarda, localizadas siempre al comienzo y al final de cada volumen, entregan un marco interno que permite a encuadernadores, diseñadores, editores e ilustradores jugar y experimentar para otorgarle nuevas cargas de sentido a un objeto cuya función estética iguala hoy su función práctica.” Parla sobre la història de les guardes, sobre la seva ornamentació, il·lustració i narrativa. I tambe surt una editorial catalana, quan explica: “ Desde mediados del siglo XIX es posible encontrarse con dos formatos que evidencian un cambio en la relación entre el diseño pictórico de la guarda y el contenido textual del libro. En primer lugar, la aparición de marcas editoriales. La editorial catalana Montaner y Simón, fundada en 1861, lleva, como lo muestra la imagen, su divisa (MS) en el centro de cada una de las hojas de guarda de sus publicaciones. Esto permite vincular al libro, desde su inicio, con una colección y casa editorial.”
Si esteu interessats en aquest tema val la pela fer-li, almenys, una ullada a l’article citat
A la Biblioteca Montserrrat Roig de Sant Feliu de Llobregat. Article “La màgia de les guardes”: “Les guardes són aquells fulls que trobem al començament i al final dels llibres, enganxats a la coberta i a la contracoberta. Ja fa temps que aquests elements han deixat de ser pàgines en blanc per formar part del contingut del llibre. Ens endinsen o donen pistes de la història que ben aviat descobrirem. Són un espai per a la creativitat, a vegades també ens expliquen històries paral·leles i introdueixen elements que indiquen que el final pot ser un altre.” (imatge superior és d’aquest vlok)
Guardes. Són fulls d’un paper de bon gramatge que, enganxats, uneixen d’una banda, la segona i la tercera tapa i, de l’altra, la primera i l’última pàgina de cortesia. Reforcen la unió d’exteriors i interiors del llibre, oferint als interiors una protecció addicional. Solen ser jaspiades, acolorides, decorades o impreses amb imatges, o amb un disseny específic.”
“Els fulls de guarda: Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.
Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.
Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.
Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.”
Guarda volant del llibre A wonder Book de Nathaniel Hawthorne i Arthur Rackham
En el Manual d’Estil: la redacció i l’edició de textos de l’Institut d’Estudis Catalans de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial/Associació de Mestres Rosa Sensat/Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona/Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 20094.
“II. 12.1 Parts exteriors del llibre.
o) Guardes. En les obres encartonades, són el primer i últim full de l’obra, doblegats per la meitat, que van enganxats a les pastes (tapes del llibre) de l’enquadernació. El paper ha de ser fort i pot estar imprès.”
La ciudad de los libros soñadores de Walter Moers, Ed. MAEVA, Madrid, 2006. Trad. Miguel Sáenz. Il.lustracions de Moers. Miguel SÁENZ (Traductor)
En el TERMCAT. Guarda: Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
A QUID EST LIBER, vlok de l’Univ. Complutense de Madrid.
“Guarda. Material de papel, piel o tela que une el cuerpo del libro con las tapas, pudiendo aparecer bellamente decorado con composiciones doradas y gofradas y/o con papeles decorados.
La guarda se compone de tres partes: la primera es la pieza que se encuentra adherida a la contratapa y se denomina guarda; la segunda es la pieza que va unida al cuerpo del libro y se denomina guarda volante o volada; y la tercera es una pieza de tela o piel muy rebajada que se encuentra en el cajo interior del libro denominada charnela y sirve para poner posteriormente la guarda y guarda volante como dos piezas independientes. Es frecuente que en las guardas aparezcan exlibris y firmas de los encuadernadores.”
“El libro y sus partes”, article de Miguel Ángel Díaz-Robledo (bibliotecari de la Biblioteca Camilo José Cela) a la revista de l’ajuntament de Cebreros (Ávila) commemorant les “Fiestas en Honor de la Virgen de Valsordo 2022”. Pàg, 38-40.
“Las tres grandes divisiones de la tripa de un libro son: Las páginas iniciales: también llamadas preliminares o principios y folios prologales. El cuerpo principal: la obra propiamente dicha. Las páginas finales: las secciones o anexos al final de la obra.
Páginas iniciales de la Tripa
1- Guardas o Páginas de cortesía y respeto. Son las hojas de papel dobladas por la mitad para unir la parte exterior del libro con la interior (tripa). Guarda anterior es la del inicio y posterior la del final del libro; a su vez, la hoja que no se pega se llama guarda volante y la otra contraguarda. En general, se trata de las dos primeras y dos últimas hojas de un libro. Son hojas en blanco usadas para no aturullar al lector con texto desde el inicio. Pueden aparecer en blanco o con imágenes impresas que suelen hacerlo más atractivo, aunque su función es meramente decorativa.”
L’art de la impremta a Catalunya de Francesc Millà, Ed. Millà, Barcelona, 1949. Subtítol: Assaig Històric amb Notes Tècniques. Guardes anteriors ↑ i posteriors ↓
“Anatomía del libro: sus partes y funciones”, article en el vlok de Vuelo Ártico (Servicios editoriales y consultoría).
“Partes del libro.
Interior. Guardas.La guarda es esa hoja que sigue a la cubierta y que generalment tiene otro color y gramaje (o grosor). Se usa para encuadernar y de cierta forma “abrazar” las páginas que contienen la historia que queremos leer, la receta que queremos seguir o el ensayo periodístico que nos interesa.”
Tratado de Encuadernación. Teórico Práctico de José López Estrada, México, 19536
Catàleg 1977 de La Llibreria El Sol i de la Lluna. Carrer Canuda, 24, Barcelona (on hi havia fins l’any passat la Llibtreria Antiquària Farré). A la pàgina 7 llegim:
“Anatomia del Llibre (Parts interiors)
Guardes. Són els fulls de pape que van enganxats a l’interior de les tapes i reproduïts (sense enganxar) com a primer i darrer full de cada volkum. El seu objecte és embellir, protegir i enriquir el llibre. En els llibres antics, generalment, els papers de guarda són decorats, a diferència dels simples “fulls de respecte” que en nombre variable solien situar-se (en blanc) davant la portadella i darrera el colofó.”
Així doncs, i com ja he dit, els ‘experts’ consideren les guardes com a part exterior del llibre, almenys els actuals. Però hi ha altres ‘experts’, actuals i no tan actuals, que pensen el contrari i a la majoria de les fonts consultades parlen de guardes sense donar gaire importància o molt poca al fet de si són parts externes o internes del llibre.
Per a mi són internes, però penso que cadascú és molt lliure de veure-les d’una manera o d’una altra i el que sí que és cert és que aquest tema de les guardes m’ha ajudat a aprendre una mica més sobre el tema que més m’agrada, la Bibliologia.
He posat en negreta les parts on diuen alguna cosa sobre guardes externes o internes.
El que no he pogut esbrinar, de moment, és qui va ser o quins van ser els primers a considerar-les part externa del llibre. Si algú ho sap i m’ho fa saber li agrairé molt.
De les lletres cursives per escriure els títols dels llibres, aquelles que fan, moltes vegades, que no quedi clar el títol en parlaré un altre dia.
Déu-vos-guard.
Paris e Viana de Diego Dumiel, Edita Angel Aguiló-Alvar Verdaguer, Barcelona, 1904.
“ A principis dels anys setanta, Marshall McLuhan va anunciar alguns canvis profunds en la nostra manera de pensar i de comunicar. Una de les seves intuïcions era que estàvem entrant en un llogaret global i, sens dubte, a l’univers d’internet s’han fet realitat moltes de les seves prediccions. Ara bé, després d’haver analitzat la influència de la premsa a l’evolució de la cultura i de la nostra mateixa sensibilitat individual amb La galàxia Gutenberg, McLuhan va anunciar, amb Comprendre els mitjans de comunicació i altres obres, l’ocàs de la linealitat alfabètica i el predomini de la imatge. Simplificant molt, els mitjans de comunicació de masses ho van traduir com “es deixarà de llegir, es mirarà la televisió (o les imatges estraboscòpiques a la discoteca)”.
McLuhan mor el 1980, precisament mentre estan entrant a la nostra quotidianitat els ordinadors personals (apareixen uns models poc més que experimentals a finals dels anys setanta, però el mercat de masses comença el 1981 amb el PC IBM, i si hagués viscut uns anys més hauria d’haver admès que en un món en aparença dominat per la imatge s’estava afirmant una nova civilització alfabètica, ja que amb un ordinador personal, o saps llegir i escriure, o no fas gaires coses. És veritat que els nens d’avui saben fer servir un iPad també en edat preescolar, però tota la informació que rebem per internet, correus electrònics i SMS es basa en coneixements alfabètics. Amb l’ordinador s’ha perfeccionat la situació que, a Nostra Senyora de París d’Hugo, preconitzava el canonge Frollo, que indicant primer un llibre i després la catedral que veia des de la finestra, rica en imatges i altres símbols visuals, deia: ‘això matarà allò’. Sens dubte, l’ordinador s’ha demostrat un instrument del llogaret global amb els seus enllaços multimèdia, i és capaç de fer reviure també l’“allò” de la catedral gòtica, però es regeix fonamentalment per principis neogutenberguians.
Un cop tornat l’alfabet, amb la invenció dels e-books s’ha perfilat la possibilitat de llegir textos alfabètics no en paper sinó en pantalla; per això una nova sèrie de profecies sobre la desaparició del llibre i dels diaris (en part suggerida per certes flexions en les seves vendes). D’aquesta manera, un dels esports preferits de tot periodista que no tingui fantasia des de fa alguns anys consisteix a preguntar a qualsevol que escrigui com veu la desaparició del suport de paper. I no és suficient sostenir que el llibre encara revesteix una importància fonamental per al transport i la conservació de la informació, que tenim la prova científica que han sobreviscut de meravella llibres impresos fa cinc-cents anys, mentre no tenim proves científiques per sostenir que els suports magnètics actualment en ús puguin sobreviure més de deu anys (ni podem verificar-ho, atès que els ordinadors d’avui ja no llegeixen els floppy disks dels anys vuitanta)”.
Article: “Qui tem els tigres de paper? (2013)”, al llibre d’Umberto Eco: De l’estupidesa a la bogeria. Cròniques per al futur que ens espera, Ed. Lumen, Barcelona, 2016. (pàg.390-391).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Una parte sustancial de la historia de la cultura asociada a los libros gira alrededor de saber si todas las gentes que “quisieran saciar su sed de sabiduría” tenían oportunidad de hacerlo. Vallejo, en el capítulo 54, afirma que “las gentes de tez curtida y manos amoratadas por la escarcha nunca han tenido oportunidad de comprar literatura”. No es el momento de definir qué es literatura. Confirmo que la “gente del sabañón” no se podía comprar un infolio con la primera edición del Tirant lo Blanc a finales del siglo XV ni un grueso manuscrito de aquellos cuyo pergamino “había sido un día el lomo de un animal después degollado”, en palabras de Vallejo. Sin embargo, como la literatura ( asimismo el conocimiento de otras disciplinas) no se transmite solo en libros de tapa dura, se sabe que en el siglo XVI había literatura que costaba apenas cuanto un litro de vino peleón o un huevo y que , además, la gente curtida al sol era la principal consumidora de la “literatura de repente”: pliegos sueltos, romances, folletones, relaciones, que “corrían manuscritas”. Las dificultades que en el pasado y en el presente han tenido los pobres por demostrar interés en esos textos y por descifrarlos ha tenido ( y tiene) que ver tanto o más con el analfabetismo inducido, con el alfabetismo hecho cuestión de Estado que con el dinero.
Gente de tez curtida eran los monjes que en el siglo XIII tenían regulado el uso y copia de pequeños manuscritos educativos y el encargo de divulgarlos como giróvagos ( Humphreys). Para aprender los rudimentos de la escolàstica, para saber de las gestas de los paladines, para aprender el “dos más dos son cuatro” no era necesario ser de alcurnia porque las “gentes de baxa e servil condición” consumían la literatura como les daba la gana, sin necesidad de cátedra o lujo, ya en tiempos del marqués de Santillana. Otra cosa es , a) el acceso a la cultura, b) la alfabetización castrada, c) que todo el monte sea orégano y deba ser cosechado sin descriminar porque, si adaptamos la idea de Tavolato sobre la poesía ( “ Si deve sapere che una banalità, anche se torna continuamente a capo, non è ancora una poesia”) a otros géneros, una reflexión no se convierte en ensayo solo por el hecho de repetirse durante un texto. Cuando un Estado se asegura que el punto a) sea de general cumplimientom el b) y el c) acaban por encontrar el sitio que mercen.
A propósito de gente sin posibles y de iglesias sin Estado que fomentan nuevas formas de lectura, viene bien recordar unas frases de Elisa Ruiz [1988:108] que llevan el asunto hasta mucho antes de que se agostara la Biblioteca de Alejandría: “La nueva forma libraria [ el códice ], en sus primeros momentos, era patrimonio de las clases populares. Servía de vehículo subalterno de comunicación literaria”.
Si el salario mínimo en España ronda hoy los mil euros, un proletario debe gastar el salario de un día para comprarse un in-4º en tapa dura, pero en el caso de que tenga voluntad lectora a prueba de analfabetismo inducido, puede encontrar libros por apenas tres euros en muchas librerías de saldo y lance y en puestos callejeros y, si rebusca, gratis en los contenedores de papel. En 1605, un vendimiador debía trabajar seis días para poder comprarse la primera edición del Quijote, es cierto, pero con media jornada se podía comprar las Obras de Garcilaso impresas en Salamanca en 1589.
“Sobre si leer cuesta mucho”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
“Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: «Ho ha fet l’Oliva», «es de l’Oliva», “se’n cuida l’Oliva”, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.
Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüència gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.
Anuari, fins ara, era inquietut de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers … tot neguit, impaciència, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.
Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Olivano formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.
Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova.
Anuari Oliva. Per Ignasi Folch. Futurisme. Revista Catalana, núm.3, juliol 1907.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Manuel Desantes
“En el museo aerospacial de Washington te dejan tocar la luna. Es un pequeño fragmento de roca selenita, al tacto no se diferencia de cualquier piedra de la calle. En la biblioteca del Colegio de Notarios de Alicante te permiten rozar con las yemas de los dedos un incunable del Quattrocento florentino, una página de la Divina Comedia. Un papel rugoso, nada más. Ni en el Smithsonian ni en esta pequeña estancia alicantina es el tacto lo que conmueve: son la imaginación y la memoria.
Manuel Desantes tiene mil historias que contar. El lector curioso hallará fácilmente su biografía, que aquí nos dejaría sin espacio para exponer su relato. Baste saber que domina el español, el inglés, el francés y el catalán, y lee y comprende el alemán, el italiano y el portugués. Ha vivido en nueve países, conoce todas las librerías de viejo del mundo (¿Todas? “Si no he estado en todas, con todas he hablado por teléfono”). Y padece un mal de difícil curación: le obsesionan los libros antiguos…
Atles imprès en temps de Felipe II
… Porque esta “biblioteca de los libros felices” -y éste es el relato que nos ha traído hasta aquí- no se ha creado para el disfrute del lector, sino para el bienestar de los libros. Cuenta Desantes que los 4.200 volúmenes -libro arriba, libro abajo- acumulados en cuarenta años de “bibliopatía” (el escalón patológico al que conduce una bibliofilia desbocada) se sentían incómodos en su casa, tristes, abandonados, “se sublevaron”.
Así que decidió buscar un lugar donde ponerlos a disposición del mundo, donde devolverlos al origen para el que fueron creados. Dice Desantes que los libros son seres vivos, compuestos de piel animal, confeccionadas sus hojas de materia vegetal. Y mientras lo dice uno piensa en que alguien que ha cambiado nueve veces de ciudad debía estar harto de tanta mudanza (en el trabajo uno tiende siempre al prosaísmo). “Sí, hacen falta trescientas cajas”, responde, “y no cualquier caja, y no en cualquier orden”. Y se imagina uno la logística, y comprende uno el estrés de los libros, con tanto ir y venir.
Ahora están aquí, en el sobrio y elegante edificio de los notarios alicantinos -quién mejor para custodiar semejante tesoro y hacerse cargo del seguro- y a disposición de quienes deseen, previa cita, visitar a Don Biblio (una estatuilla de madera que ejerce de anfitrión). Ya lo han hecho cientos de personas, y hay reservas hasta el mes de abril, porque no conviene acumular demasiada gente en tan delicado espacio…
… “Fíjate en esto, esto lo ha pintado un antecesor tuyo hace 540 años, y demuestra que Leonardo copia a Vitrubio, Vitrubio a Aristóteles…”, señala con devoción Desantes, inclinados ambos sobre una Física del filósofo. Y admira uno su entusiasmo, y piensa en el efecto contagioso que quizá tenga en algunos -tal vez pocos, seamos realistas- de los estudiantes que silencien por un rato el móvil para ver, oír y tocar estos libros que han recorrido el mundo (“la mayoría los compré en el extranjero”) hasta llegar aquí.
Puede que algún purista sufra porque una biblioteca que contiene dieciséis incunables (editados desde la invención de la imprenta en 1453 hasta el 1500 ) resulte tan accesible. Desantes: “Todos los libros antiguos han sido digitalizados, en 2018 acabó la gran digitalización. Eso está muy bien, y surgió la conciencia de que los libros había que preservarlos, para que sobrevivan al paso de los años. Eso implica que todas las grandes bibliotecas se han llevado a cámaras para preservarlos de los ácaros, la temperatura, la humedad…”
Divina Comèdia del segle XV
Pero para Manuel Desantes estos libros, como una persona de edad avanzada, “quieren que les cuiden, que les acaricien, que les traten como seres vivos”. De modo que este es el relato: “Los libros antiguos están extremadamente tristes en todo el mundo porque los tienen encerrados en cámaras. Por eso decidimos hacer la única biblioteca del mundo donde los libros son felices”.
En visitas organizadas de grupos muy pequeños, los libros “se dejan” acariciar. “Ninguno de los libros se ha deteriorado, al revés, están hiperfelices, mira”, dice incorporándose y tomando con delicadeza uno. “Este es el ejemplar único de la primera edición del primer libro editado en la provincia de Alicante: de 1625, en Orihuela, un encargo eclesiástico al tipógrafo Agustín Martínez, el primer impresor que se instala en la provincia”.
En una vitrina, descansa toda la obra, inmensa, de Cicerón. No resulta extraño que una eminencia del Derecho Internacional como Manuel Desantes admire al jurista y político (“extraordinario jurista y pésimo político”, matiza). Sería buen momento de aprender para quien no pasó de la primera catilinaria, pero no queremos abusar de la paciencia del profesor Desantes, y él no quiere dejar de mostrarnos otra cosa: el libro más maldito de la historia.
“Es el directorio de la Inquisición”, dice mientras toma un grueso volumen de oscuras tapas. “Pero no cualquier directorio”, añade, “el directorio canónico, donde figuran todas las razones para quemar a la gente o para quemar los libros; la razón tiene que estar aquí”. Y el catedrático nos explica que el proceso de la Inquisición no admitía defensa, pero la acusación tenía que estar justificada en algún motivo que figurara en el libro. Estremece comprobar lo extenso del documento, impreso en 1585, el momento álgido de la Inquisición.
La primera edición de la primera historia de España, una Biblia de Gutenberg, una obra de San Juan de La Cruz impresa cuando aún no había sido elevado a los altares, traducciones al francés y al italiano de Santa Teresa editadas apenas cuarenta años después de su muerte, un pequeño atlas a color de la época en que Felipe II gobernaba un vasto imperio, donde media América del Norte aparece en blanco porque aún era terra incógnita… da fe el reportero de que el tiempo se detiene en esta biblioteca y no puede más que invitar al lector a conocerla en cuanto tenga la primera ocasión.
Article: “La insólita biblioteca de libros antiguos que permite acariciar incunables en Alicante”, per Enrique Bolland, La Vanguardia-València, 28 novembre 2021.
“Estic tornant cap a casa després d’un dia esgotador en què no he parat de respondre i respondre —sempre amb la mateixa resposta, resposta perfectament memoritzada, dita de forma molt mecànica— a preguntes dels periodistes sobre el futur del llibre imprès. Ja m’està bé per haver escrit una novel·la en què comento el pas de Gutenberg a Google. Al llarg del dia, m’he demanat diverses vegades què hauria estat de Kafka si hagués hagut de respondre en mil entrevistes per què va escriure que Gregor Samsa es va trobar un dia al llit convertit en una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat. M’imagino Kafka escoltant mil vegades la mateixa pregunta:
—És vostè, aquella bèstia?
—Disculpi, senyor?
Hi ha hagut un moment terrible en què, sens dubte a causa del cansament, m’ha semblat que en lloc de demanar-me pel futur del llibre imprès s’interessaven pel futur de la bèstia. Sort que ja passava per l’última entrevista. Que potser vostè veu el llibre imprès com si ja fos una vulgar bèstia? —he demanat alarmat.
Recordo que, a partir d’aquell moment, contagiat per l’aclaparadora insistència de les preguntes al voltant del mateix tema —que si Gutenberg i que si Google, i tornem-hi tota l’estona, anant i venint de Google a Gutenberg i de Gutenberg a Google—, he començat a veure realment el llibre imprès com si aquest fos un vulgar escarabat repugnant que acabarà interessant només a acumuladors de paper vell i brut, és a dir, a gent malalta i afectada per aquella variant horrible del mal de Diògenes que és tenir llibreries.
Ja estic tornant feliçment cap a casa. Ho faig a peu i en aquest moment camino per un carrer solitari, mal il·luminat. Si no fos perquè és al costat de casa i el conec molt bé, em pensaria que és un carrer perillós. Camino certament fatigat i pensant obsessivament en allò que he respost avui a tots els qui m’han entrevistat: “No hi ha motiu per alarmar-se amb la irrupció del món digital en la literatura perquè entre Gutenberg i Google no hi ha una ruptura sinó una continuïtat. El que seria alarmant és que desaparegués el llenguatge, el pensament, la narració”.
Ha estat particularment fatigant la pallissa de l’últim entrevistador ja que s’ha entestat a fer-me veure que no és gens cert que no hi hagi ruptura entre Gutenberg i Google. Només cal observar, em deia, que impossible que resulta citar d’un llibre digital la pàgina en què hi ha una frase que ens ha commogut. Es pot, em deia, citar la pàgina si el llibre ja és en un PDF que reprodueix la paginació del volum en paper, però si per contra el text es pot adaptar en tipus i mida de lletra, les pàgines deixen d’existir i tot va seguit, i per tant no es pot citar tret que es digui: per a una pantalla de x polzades i tipus de lletra tal amb mida de font tal, però això seria realment absurd…
No sé què ha passat, potser ha estat el moment en el qual s’han acumulat tots els moments del dia en què m’han preguntat per Gutenberg i Google, però el cert és que aquestes paraules m’han colpit la ment amb una certa brutalitat i ara estic arribant a casa no només fatigat sinó amb el cap clarament punyit per les paraules del darrer entrevistador, especialment per una, per la paraula —no sé si hi arriba— PDF.
PDF és una paraula? M’estic tornant boig? Aquesta altra també és una bona pregunta. Ja no sé si, quan arribi a casa, podré dormir. Tot em dóna voltes, com si les punxades provinguessin d’una baldufa que un cop fos punxó, un altre fos una bèstia monstruosa, i que aquesta bèstia fos, a més a més, el futur del llibre. Alguna cosa em diu aquí dins —al cap, reiteradament punyit i a punt d’esclatar— que, en realitat, la producció i la distribució de llibres a poc a poc migrarà cap al ciberespai i la pantalla substituirà la paraula escrita sobre el paper, i que hi haurà una ruptura per molt que jo vulgui creure i digui el contrari. Estic desfet. Estic —amb el vostre permís— molt PDF. Hi haurà ruptura, és clar que sí. Pot ser que això sigui el que passarà. Però el pitjor és que encara no he arribat a casa i ja només veig escarabats que semblen patètics actors còmics en un gran drama molt seriós. El drama és el meu. I en sóc l’escarabat principal.
—Per què diu vostè que és una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat? —imagino que em demana un desconegut abans de girar a la cantonada que ja hi ha al costat de casa.
Estic en perill? Ho estarà encara més el llibre imprès? Tinc por d’alguna cosa?
—Creu que desapareixeran els llibres impresos i anem cap a un món completament digital? —imagino que em pregunta l’acompanyant del desconegut.
És com si fossin els dos últims entrevistadors del dia. El cap em roda. Si com a mínim tingués por. Però el carreró ara fins i tot em sembla il·luminat. Hauré mort per culpa del problema entre Gutenberg i Google? Cada vegada el carreró em sembla més viu, com si hagués ingressat en un altre món. Llum del més enllà.
—Avui ja no responc a més preguntes —dic—. Com diria Shakespeare, Gutenberg és Gutenberg i Google és Google. Entesos? I ara, amb el vostre permís, estic PDF.
Giro a la cantonada i deixo enrere els entrevistadors i, a punt d’entrar a casa, veig que a les claus hi ha escrit el futur del llibre. És tan horrible el que llegeixo en les meves pròpies claus que no sé si silenciar-ho. A partir d’ara, si algú em torna a demanar pel futur del llibre imprès, callaré piadosament, com un mort. No és agradable saber que Google tampoc no sobreviurà i que més enllà de l’era digital ens espera el terrible Eyjafjallajökull, el centre de Difuclyatd, , on se sent el permanent i inconfusible glu-glu d’un desguàs.
Article: “ Més enllà de Gutenberg”, d’Enrique Vila-Matas. El País, Sant Jordi Extra, 22 d’abril del 2010.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El mundo cambia de modo inexorable. El mundo cambia y, con él, incluso las funciones de las cosas más pequeñas. El libro, por ejemplo, ha sido durante siglos la columna vertebradora de la cultura y de su transmisión. Nosotros -dejando ahora de lado otras consideraciones socio-históricas- somos todavía hijos de una cultura literaria, de la cultura del papel, y seguramente debemos de ser la última generación que puede decirlo; llegará después -está ya aquí- la cultura de la imagen, de los medios de comunicación de masas, del diseño. El libro, a trancas y barrancas, se adapta a la nueva situación, y con él los editores.
La edición no sólo tiene implicaciones culturales, ni se la puede considerar sólo una actividad industrial. La edición -permítaseme ser solemne- es también un arte. Y lo es, en parte, porque pese a los adelantos de la tecnología, conserva algo de actividad artesanal, casi manual, en lo que el difícil criterio del gusto tiene a menudo tanta importancia como los conocimientos profesionales más técnicos y sofisticados. Y le conviene ser un arte, también, o conservar y potenciar cada vez más lo que de artístico tiene: hoy no sólo la cocina entra por los ojos. En una sociedad que está privilegiando por encima de otros valores el del diseño, el aspecto formal del libro deja de ser un aditamento accesorio y se convierte en elemento esencial para su prestigio y buena fortuna comercial.
Entre el libro como producto de consumo con un valor artístico añadido y el libro valioso como obieto en sí mismo hay, claro, toda una panoplia de posibilidades que no se agotarán en los siguientes ejemplos. La elección, personal, discutible, busca precisamente ofrecer el abanico más amplio de libros editados en los últimos años que puedan considerarse, por una u otra razón, valiosos también como objeto. Existen, en principio, las grandes obras de referencia, obras monumentales que buscan un público amplio que pueda sentirse orgulloso de mostrarlas presidiendo la biblioteca del vestíbulo de su casa. Especialmente notable es la Historia natural del Països Catalans, de Enciclopedia Catalana, una obra especializada que no sólo es excelente por el rigor científico de su contenido; los criterios de gusto y de calidad en la maqueta y en la selección de las ilustraciones, una diagramación atractiva, moderna, sin estridencias, la convierten en una obra no circunscrita exclusivamente al interés del especialista. La Gran Enciclopèdia Catalana constituye también una obra capital que se incluiría en el apartado de libros de consumo con un gran valor artístico, y que se hace accesible a cualquier tipo de lector.
Están también aquellos libros cuya ilustración convierte en especialmente vistosos: los ocho volúmenes de la Historia de I’Art Català, de Edicions 62, por ejemplo, que muestran diez siglos de pintura, arquitectura y escultura, a través de abundantes fotografías y reproducciones. O las colecciones de reportajes fotográficos, especialmente indicados como libros de regalo, que cubren el flanco más comercial de la edición como bella arte. Actualmente, las series Catalunya dia a dia e Història gràfica de Catalunya, de Edicions 62, verdaderos archivos de la memoria colectiva de nuestra sociedad, son sus paradigmas. Entran también en esta categoría la colección Catalunya Romànica, de Enciclopèdia Catalana y la Historia de l’Art, de Editorial Planeta.
Hay otros reportajes fotográficos, igualmente atractivos, como Catalunya a vol d’ocello Catalunya des del mar, y aquellas guías fotográficas o de viajes ilustradas que proporcionan el placer de descubrir el paisaie en imágenes a menudo insólitas; citemos unas de las más recientes, Veure Mallorca, Menorca i Eivissa, en Destino. Últimamente, el objeto privilegiado de este tipo de libros ha sido la capital catalana: Els barcelonins, Barcelones, y el volumen de intención conmemorativa Barcelones -con el que Empúries celebraba su quinto aniversario- y Les Barcelones del món, de la Caixa de Barcelona, contribuyen a consolidar la nueva imagen de la ciudad, que intenta entusiasmarse con el futuro sin perder sus ricas raíces.
Vemos que, a menudo, es en las ocasiones excepcionales cuando el gusto selecto brilla con generosidad: La Magrana celebró su décimo aniversario, también, con un libro singular, Postals, de Joan Salvat-Papasseit; y magníficamente excepcional es la edición de la Generalitat valenciana -ya más cercana al libro de arte- del Tirant lo Blanc, ilustrado con grabados de Manuel Boix, que se adelantaba al quinto centenario de la primera edición de la célebre novela de caballerías.
Más allá de situaciones excepcionales como éstas, el gusto por la edición ha proporcionado en los últimos años algunas colecciones que se hacen querer ya de entrada, al margen de los títulos que puedan acoger, por su aspecto formal exterior e interior: así la serie de poesía “Capitell“, de Columna, colecciones excéntricas en el mercado como “Ragtime“, de la Fundación La Mirada en Sabadell, o las piezas de bibliófilo creadas por Palacios en Sueca, o los libros de Jaume Vallcorba, todos cuidados siempe hasta el ínfimo detalle. El sector editorial catalán, visto el relativo éxito y el prestigio conseguido por sellos como los citados, vive, aunque con vacilaciones, una fiebre del diseño que tal vez tienda a generalizarse. Quizás nos hallamos ante una fase más de la evolución de Barcelona hacia una cierta capitalidad del diseño, abanderada por los nombres de Mariscal o Barceló.
Debe de ser por ello que distintos sellos han querido convertir la excepción en su norma haciendo del libro un objeto preferentemente hedonístico. Edicions de l’Eixample, bajo la inspiración de los diseñadores Saura y Torrente, se han especializado en la preparación de libros-objeto: Sol, solet y La nit de Els Comediants, Carmen, el libro-disco con olores Transnarcís de Pau Riba, configuran un insólito catálogo que es una invitación a vivir la edición como aventura, la principal aportación a la moderna bibliofilia del país. Por su lado, la editorial infantil y juvenil Aliorna ha convertido los libros-objeto en uno de los ejes vertebradores de su éxito comercial: el primer libro para ser leído a obscuras, o Minimals, el libro vivo, son una muestra de la osadía y el ingenio con que una nueva editorial ha querido penetrar rápidamente en el mercado.
Este fugaz repaso quedaría incompleto si olvidara otro universo de librosobjeto: la edición de arte, en la que sobresale La Polígrafa, principal editora de los estudios de Palau i Fabre sobre Picasso. Recientemente ha presentado El bosc a casa, un libro de bibliófilo con poemas de Joan Brossa y “collages”, aguafuertes y litografías de Perejaume. Cerramos nuestro artículo con esta obra excepcional. No hay mejor pretexto para justificar el elogio del libro como objeto.
Oriol Izquierdo. «Elogio del libro como objeto». Catalònia, 1990, Núm. 19.
“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de
considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,
la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que
tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos
humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta
l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i
d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.
La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Decía el connaisseurPaul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.
¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de Leóncon ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.
Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).
Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.
Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.
“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,
en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional
importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer[I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu
Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.
El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”
El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…
La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.
En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.
La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.
Biblioaprenent 