“Els moviments culturals produïts a Catalunya a partir de la quarta dècada del segle XIX, emmarcats en l’anomenat “redreçament”, van fer que determinats aspectes lingüístics i literaris rebessin un tractament significatiu. Van ser alguns dels personatges que van participar d’aquell desenvolupament cultural els que van facilitar l’aproximació a la bibliofília moderna i, per tant, a la formació de les primeres associacions de bibliòfils.
Tres grans aspectes van ser significatius en l’evolució de la bibliofília catalana contemporània:
a) L’aparició dels moviments anomenats: “Modernisme” i “Noucentisme“.
b) La presència d’associacions de bibliòfils.
c) La disponibilitat d’especialistes creadors o “faedors” del llibre de bibliofília.
1. “Modernisme“
A finals del segle XIX i principis del XX van aparèixer profunds impulsos creatius, entre destacats desigs de renovació, perquè l’art participés globalment en la vida social catalana. El llibre va passar a ser considerat un objecte d’art total a Catalunya. Els seus autors van crear creacions combinant literatura i imatge que van donar lloc a una àmplia aportació editorial dins d’aquell moviment tan representatiu com el “Modernisme“.
Filles de la ruptura i la innovació propugnades en el seu moment, van ser les següents obres:
–Rusiñol (Santiago)Oracions, Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1897. Il·lustracions de Miquel Utrillo
-Riquer (Alexandre de) Anyorances, Barcelona: J. Thomas, 1902, petita joia bibliogràfica amb il·lustracions i decoració de Riquer, d’estètica japonesa.
-Diversos autors. Prosa Catalana, Barcelona: Fidel Giró, 1903.
–Ribera (Ignasi). Poesia & prosa. Vilanova i Geltrú: Oliva, impressor, 1905. Decorat per Víctor Oliva.
El primer terç del segle XX és un període rellevant en la història política, literària i artística de Catalunya. El conegut moviment anomenat “Noucentisme” va ser molt important -les idees de civisme, classicisme, mediterranisme, ritme, norma, proporció, ordre, feina ben feta, etc., formen part de la ideologia d’aquest corrent formulada per Eugeni d ‘Ors en el seu:
Glossari MCMVI. Xenius (Eugni d’Ors), Barcelona: Fidel Giró, impressor, 1907. Il·lustració de l’APA (pseudònim de Feliu Elias Bracons), xilografia d’Helena Maragall.
Dins d’aquest pensament o corrent ideològic, es van publicar, escriure, imprimir i il·lustrar una sèrie d’obres sota una norma estètica que ara es coneix com a “noucentista”. Les següents publicacions són una mostra:
-Autors diversos. L’Almanac dels Noucentistes. Barcelona: Joaquim Horta, 1911. Il·lustrat per diversos artistes.
–Eugeni d’Ors. La Ben Plantada. Barcelona: Tallers N.A.G.S.A., 1936. Tot i que la primera edició va ser de 1913, en mostro la de 1936 perquè conté il·lustracions d’un artista “noucentista”, Enric Cristòfor Ricart, un artista excepcional i gran mestre de la xilografia.
–Josep Carner. Auques i Ventalls. Igualada: Nicolau Poncell, impressor, 1935. També aquí us mostro l’edició de 1935 (la primera edició ers de 1914) ja que conté una petita xilografia d’un altre artista “noucentista” acreditat, Josep Obiols.
-Francesc Pujols. La Catalunya pintoresca. Barcelona: Altés, impressor, 1919. Il·lustració de Xavier Nogués, un dels millors gravadors de l’època.
–J. Torres García. Apunts d’Art. Girona: Tallers de Rafel Masó, 1913. Les xilografies que il·lustren aquesta obra són del mateix Torres García excepte la portada, signada per MP, feta per la dona de l’artista, Manolita Piña.
-Josep M. de Sagarra. Amics ocells. Barcelona; Casa de la Caritat, 1923 amb Ii·lustracions de Josep Obiols. Edició de la Comissió d’Ensenyament General de la Mancomunitat de Catalunya.
–Ventura Gassol. Àmfora. Barcelona: Obrador de Francesc Altés, 1917. Il·lustracions de Josep Obiols.
.Joan Llongueras. L’estiu al cor. Barcelona: Tipografia Emporium, 1928, amb unes xilografies de Ricart, molt característiques de l’època.
-Autors diversos. Almanac de les Arts, Sabadell. Sabadell: Impremta de Joan Sallent, 1924, il·lustrada per diversos artistes, entre els quals voldria destacar Ricard Marlet, un altre artista genuí del noucentisme que va destacar com a xilografia.
I, finalment, una de les mostres del nivell internacional assolit per la bibliofília catalana d’aquells moments, a través d’una de les obres de la capital hispànica:
–Miguel de Cervantes. Don Quixot de la Manxa. Barcelona: Oliva de Vilanova, 1933. Amb il·lustracions en xilografia d’Enric Cristòfor Ricart. Va ser encarregat per una important associació de bibliòfils: The Limited Editions Club.
Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.( cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Nos enfrentamos al reto crucial de todo esto: el clásico “ni contigo ni sin ti”: “el quisiera que vinieses con la lección aprendida, pero no hay manera”. Y sin embargo, toda esa serie de contradicciones y pequeños desastres cotidianos son los que otorgan carta de naturaleza y sentido al trabajo que hacen los moradores de una librería. Por lo demás, otra de las fascinantes contradicciones de las relaciones entre humanos.
En este aspecto las relaciones librero-cliente tienen no poco en común con las relaciones que habitualmente tenemos con nuestros seres queridos. Los amamos o los odiamos, pero los necesitamos para que nuestro cometido tenga sentido. Lo peor de todo y, especialmente, la porción más ingrata del pastel se la lleva el personaje que habita tras el mostrador. Habitualmente el cliente es ajeno a toda su agenda de personales complicaciones y problemas que tampoco tiene por qué comocer. El cliente es lo más parecido al niño pequeño que perpetra todo tipo de trastadas sin ser reprendido. Esto es un negocio y ya sabemos que el cliente siempre tiene razón, pero, como en tantas ocasiones de la vida en las que nos vemos imposibilitados a decir lo que pensamos, so pena de vernos abocados a remar en galeras, qué sucedería si pudiésemos manifestar al cliente toda la serie de pequeños calvarios y contratiempos que ocasionalmente debemos afrontar.
Tampoco hay que alarmarse ya que siendo la librería una versión reducida del mundo, donde se concitan toda serie de contactos y relaciones, también se produce el efecto contrario y puede ser un foro donde se establezcan vínculos de afecto y amistad con personas interesantes. Es el equilibrio de la vida; su peculiar yin y yang.
Por todo ello le brindaremos a continuación a usted, amable cliente-lector, unas sencillas instrucciones para tratar con su librero de cabecera.
Cuáles son las mejore horas ( y las peores) para visitar al librero.
Ninguna; en general, ninguna hora es buena. Siempre hay tareas pendientes. En cualquier caso, el librero tiene dos momento especialmente funestos para ser abordado: la hora de apertura y la de cierre. Apenas hora y media tras haber abandonado la cama, el librero y la amabilidad son difícilmente compatibles. Así que, estimado cliente, nuestro consejo es que sea discreto y poco ruidoso porque es más que probable que nuestro profesional aún esté desperezándose. Y no digamos si ha tenido una mala noche.
NUNCA entre en una librería cinco minutos antes del cierre, y menos con una lista. El resultado de dicha expedición puede ser catastrófico. Nuestro querido compañero puede estar al límite del burn out y en esos instantes sólo piensa en huir del establecimiento en busca de su madriguera ( ¡¡ por favor, una cerveza y mi sofá, por misericordia !!).
Estos son algunos de los bonitos mapas mentales que registra el cerebro del librero ante los casos expuestos:
Pero qué hacen a esta hora aquí. ¿Es qué no tienen casa o qué?
Ya está este/a aquí tra vez. ¿Es qué nadie le quiere?
¿Qué hacen todos estos en la puerta? ¿Los han echado de la cama o qué?
Vamos a ver… ¿Estos no cenan o qué pasa?
Para qué vuelve si ayer ya le dije que no…
…
“Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.30-32.
“ Recull d’usos i costums de la professió de Llibreter Antiquari”.
Art.1.- Aquest recull dels usos i costums de la professió de llibreter antiquari defineix els usatges habitualment i universal reconeguts en totes les transaccions comercials relatives a la professió de llibreter antiquari, sigui entre professionals, sigui entre professionals i particulars.
Art.2.- Així, doncs, tots els membres d’un sindicat ( associació) afiliat a la “L.I.L.A.” ( Lliga Internacional de Llibreria Antiquària) han de tractar tota transacció comercial segons els usos ací constatats, ço que significa que tot membre de l’esmentat sindicat ( associació) ofereix, tant als seus col·legues, com als seus clients, una garantia moral ben definida.
Art.3.- Tota compra feta per un llibreter a un altre llibreter, ha de pagar-se ( salvat el cas d’estipulació contrària), al comptat, a seguit de la recepció. Tota mercaderia comandada no pot ésser retornada, excepte en el cas que no es correspongui a la descripció donada pel venedor; aquesta descripció ha d’ésser exacta i en ella s’han d’esmentar totes les faltes o defectes de qualsevol gènere.
Art.4.- El proveïdor ha de rebre integrament el montant de la seva factura: en conseqüència, en els casos de regulació per vis de “clearing”, conducte bancari o qualsevol altre que provoqui despeses, aquestes seran, en la seva totalitat, a càrrec del comprador.
Art.5.- Tots els llibres comprats queden subjectes a verificació, que haurà de dur-se a terme immediatament a la recepció de la comanda. Les reclamacions han de formular-se dins els vuit dies següents posteriors a la recepció. En qualsevol cas, aquest termini podrà ésser prorrogat de comú acord entre el venedor i el comprador en determinades circumstàncies.
Art.6.- Tota oferta serà reputada “ salvant venda entre temps”, a menys que s’indiqui el contrari. En qualsevol cas, la cortesia aconsella especificar aquesta menció, o indicar un breu termini d’opció.
Art.7.- Quan un llibreter hagi fet una oferta per la compra de llibres, el preu ofert només es vàlid si la transacció és immediata, a menys que existeixi conveni contrari.
Art.8.- Tot llibreter deu – dins un bon esperit de confraternitat, i en tant no es tracti d’un cas excepcional -, concedir als seus col·legues membres de la “L.I.L.A.”, el descompte d’almenys un 10% sobre el preu marcat.
Art.9.- Una vegada feta la tramesa dels llibres, qualsevol risc de transport corre a compte de l’expedidor i és del seu càrrec cobrir-lo per una assegurança, si ho estima oportú; les despeses de l’assegurança deuran ésser carregades al destinatari.
Art.10.- Fora del supòsit de conveni especial, les trameses “a l’examen” han d’ésser retornades dins de les 48 hores següents a la recepció. Passat aquest termini, la venda ha de considerar-se conclosa. Les despeses dels ports d’anada i tornada son a càrrec del peticionari.
Art.11.- El fet que un o diversos llibres encomanats sobre un catàleg ja estiguin venuts a la recepció de la comanda no podrà constituir motiu de refús de la resta, a menys d’existir estipulació en contrari a la pròpia comanda, encara que aquesta clàusula no resulti impresa en catàleg.
Art.12.- Tot llibreter és responsable de les seves descripcions bibliogràfiques. Però si comet un error o una omissió, no està obligat sinó a readmetre el llibre.
Art.13.- Tota valoració feta per un llibreter que no vagi seguida de compra, ha d’ésser retribuïda. Les despeses de desplaçament – en cas d’haver-n-hi -, han de facturar-se. Cas de valoració feta per un llibreter estranger, aquest ha d’aplicar la taxa de valoració en ús en el país on s’hagi dut a terme.
Art.14.- En les valoracions cal que les estimacions es facin en forma escrupolosa, ja que comporten una responsabilitat moral de l’expert respecte del propietari dels llibres que ell ha de taxar.
Art. 15.- Si un llibreter demana llibres en comunicació, o en comissió, n’és responsable des de la seva expedició fins el seu retorn o ajust. En qualsevol cas, la seva responsabilitat no s’estén als danys de guerra, ni a aquells riscs que no puguin cobrir-se amb una assegurança.
Art.16.- Tot llibreter que rebi d’un client ordres de compra en una venda o subhasta ha de demanar la comissió acostumada.
Art.17.- Tot llibreter que es faci representar en una venda a subhasta per un col·lega, salvat el cas de convenció especialment estipulada, ha de pagar-li al comptat el montant de les seves compres.
Art.18.- Tota venda pot facturar-se, bé en moneda del país d’origen, o bé en moneda estrangera, sempre, però, en aquest cas, amb base a les taxes de canvi en vigor a la data de la venda.
Art.19.- Aquest recull d’usos i costums s’ha establert en francès i en anglès. Cas d’haver-hi alguna discrepància en la interpretació d’un paràgraf en relació d’una altra llengua, el Comitè de la “L.I.L.A.” decidirà quina és la interpretació correcta.
Recomanacions.
Llibres robats.- Si un llibreter compra de bona fe un llibre robat a un altre llibreter, poden presentar-se dues possibilitats:
1.- Les parts interessades desitgen arranjar l’assumpte amigablement. En aquest cas, el llibre haurà d’ésser lliurat al propietari legítim, però aquest haurà d’abonar al comprador la meitat del preu pagat. Això constitueix pels dos llibreters una “fórmula entre cavallers”.
2.- El robatori pot donar naixement a una acció legal. La llei en aquest cas, essent distinta segons els països, no deixa possibilitat per donar recomanacions que tal vegada puguin resultar contràries a les lleis nacionals. Mentrestant és de desitjar que el principi enunciat en el paràgraf 1 sigui aplicat entre els dos llibreters, el comprador i el llibreter víctima del robatori.
Recull d’usos i costums de la professió de Llibreter Antiquari”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p.12-14.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado.
Seguramente el sueño virtual del librero es poder llevar la sección a su gusto sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. Pero los hábitos le han hecho conectar con la mayoría de los mortales y ha descubierto que las relaciones humanas también existen y conviene fomentarlas para vivir de este negocio.
El librero puede SER MANIÁTICO. Cuida de su zona de trabajo como una madre que guarda con celo la entrada de la madriguera, atenta al acecho de depredadores que quieran violentar a sus crías: los libros. Mantiene en orden escrupuloso todo lo que alcanza su ángulo de visión y tolera mal cualquier alteración y desorden que algún pobre incauto provoque despistadamente. Si el incidente ocurre, se lo hará saber. Eso sí, con suma habilidad.
Algunos libreros, no todos por supuesto, NO SON ESTRICTAMENTE AMABLES, por lo menos genéricamente, aunque ya hemos visto que las circunstancias aprietan mucho. En esto guardan un gran parentesco con las múltiples razas que pueblan los comercios de cualquier sector. Una deformación que se acentúa con los años. Los viejos genes del bibliotecario que fue acuden en manada, hurgando de vez en cuando en la vertiente más taciturna del personaje cada vez que se ven abocados a ejercitar por obligación el buen trato; aunque en medio de tamaño esfuerzo de sobrehumana cordialidad, pueden aprender a ejercitar las relaciones humanas y a veces reconocer que brindan gratificantes resultados.
El librero PUEDE SER VIOLENTO. No se le ocurra maltratar un libro o, peor, desprecintarlo en su presencia. Sus reacciones pueden ser furibundas e imprevisibles. Si el cliente es sorprendido en plena fechoría, es mejor no alterar al librero y lo más recomendable es darse a la fuga. Si este entra en cólera, muestre hábil sumisión e inténtelo en mejor ocasión, a no ser que sea usted un temerario dispuesto a arriesgar su integridad física.
Algunos libreros con brotes de intolerancia pueden ser INSOPORTABLEMENTE ARROGANTES; en especial, los más exquisitos. Aunque abocados al pánico que provoca el despido, si es que son empleados, es una prueba para su paciencia escuchar de boca de un cliente pronunciar mal un título o un autor, o marearle la perdiz sin llegar a ninguna parte. Aquí las reacciones son múltiples y derivan hacia el sarcasmo, la indiferencia y raramente a la tolerancia. No les juzguen con dureza. El trabajo continuado en un recinto cerrado y la habitual repetición de lugares comunes pueden llegar a conformar un caràcter difícil.
Sin embargo, si el combate se produce con su alter ego disfrazado de cliente exquisito, los resultados pueden ser de una crudeza extrema y no tendrán nada que envidiar al choque de dos dinosaurios en pleno Jurásico.
Al final tampoco tampoco hay por qué alarmarse puesto que una vez echado el cerrojo y bajada la persiana, en definitiva, el librero es como la mayoría de nosotros. Ve partidos de fútbol, bebe cervezas, paga sus impuestos y quiere a sus semejantes… o no.
”El librero ( anatomía de un personaje)”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.27-29.
L’avatar1 que faig servir quan demanen que el posi en algun lloc és un “colporteur”, i també el faig servir en el meu vlok.
El motiu no el tinc clar, sembla que em vaig sentir identificat quan va aparèixer a la meva vida, potser és l’ofici que m’agradaria tenir en una altra vida, si es pot dir ofici a fer el que a un li agrada, llegir i facilitar llegir a altres i ja posat, escriure una mica.
I escric “colporteur”2 (d’ara endavant sense cometes) perquè altres noms per aquest ofici no m’acaben d’agradar, com per exemple: venedor ambulant, que és la traducció oficial, o firaire, com a personatge assidu a les fires per vendre qualsevol cosa, entre les quals els llibres, llibrets, auques, goigs i tota mena d’escrits i pamflets per informar i donar notícies a tothom.
També podria ser baladrer, que potser s’usava despectivament amb aquells que cridaven massa, però que també s’aplica als venedors de tota mena d’andròmines, menjars i begudes, i mercaderies vàries, i potser més aplicat a gent que practicava oficis , anant de poble en poble, de ciutat en ciutat, on aplicaven les seves “arts” i es posaven a disposició dels ciutadans per fer una mica de tot (adobacadires, serrallers, afiladors, aiguaders, perruquers, venedores de maduixes, afiladors, i un llarg i variat etcètera).
O robavellaires i drapaires que eren les persones que compraven i venien roba, requincalla i altres estris ja usats. Hereus del firandant medieval.
William Shakespeare – The Winter’s Tale Lyrics and Tracklist
A la Viquipèdia no hi ha gaire cosa, una mica d’història dels venedors ambulants, quan diu: “Els seus orígens es perden a la boira del temps, ja que antigament no hi havia botigues permanents als pobles agrícoles i, per tant, per al subministrament, calia anar a les fires que es realitzaven periòdicament. Per fer front a les necessitats de la població rural, hi havia les figures dels venedors ambulants, els orígens dels quals poden estar relacionats amb la relativa seguretat dels viatges després de l’any 1000, sense excloure la seva existència en temps més antics. Moltes vegades a la part posterior d’un ase, potser amb un carro, passaven per tots els carrers, portant tota mena de productes que podrien servir.”
El venedor ambulant de llibres d’Anibal Carracci, Grigniani, Roma, 1646.
A França i altres països se’ls hi ha donat molta més importància. Per exemple a la Wikipédia francesa explicant moltes més coses començant per explicar l’etimologia del mot colporteur: “prové del llatí “comportare”, en francès “transportar”, que és semblant al verb “coltiner”: portar una càrrega pesada al coll, les espatlles, amb el cap protegit per un “coltin” que és un tocat allargat per una peça de cuir que protegeix el coll i les espatlles”, en referència als senyors que s’hi dedicaven en el segle XIV, quant a l’Anglaterra del segle XIII, aquest tipus de venedor s’anomenava “peddle”: el terme prové de la paraula francesa “pied” (llatí: pes, pedis). D’altra banda, durant el regnat d’Enric VIII, la paraula “colporteur” estava en ús a través de diversos edictes i reglaments.
A França un reial edicte de 1723 exigia que els venedors ambulants sabessin llegir i escriure, que estiguessin inscrits en un registre de la generalitat del lloc i que portessin una placa distintiva; però la majoria dels venedors ambulants, tant analfabets com reticents a pagar els impostos associats a la seva professió, estan inscrits com a “traficants” en documents notarials i parroquials.
Però a mi m’agraden els llibres i tot el que els envolta, per la qual cosa voldria dedicar aquestes línies als colporteurs dedicats a vendre papers, plecs, diaris, llibres i tota mena de productes relacionats amb el llibre i l’escriptura, com els “baladrers de tinta fina”.
Le Colporteur (De Marskramer, avant 1516), per Jèrôme Bosch ( Museu Boijmans Van Beuningen)
He mirat i rebuscat informació sobre la història, els costums, els llocs i qualsevol cosa que estigui relacionada amb els colporteurs, però és una mica difícil trobar coses específiques dedicades a ells, més a Catalunya, doncs a altres llocs hi ha bastants coses escrites sobre el tema.
Voldria aclarir que el que escric aquí té a veure amb els coporteurs que hi havia ja fa anys, els venedors ambulants d’avui dia mereixen uns altres escrits, i quan dic avui dia em refereixo per exemple als venedors anomenats Top manta, els dedicats a la venda de mà a mà, als venedors de fires i mercats setmanals i des de la perspectiva literària als personatges que fan la funció que feien els colporteurs d’abans, com els anomenats biblioburros, bibliolanxes, bibliocamells, bibliocavalls, bibliocicletes, etc. Deixant de banda també els bibliobusos, que podriem dir que són “colporteurs gegants”, però que només deixen el que porten sense cobrar.
Torno a la Wikipédia francesa, doncs expliquen molt bé la relació dels colporteurs amb el món llibreter i parla del que venien, de les lleis que els governaven, de les prohibicions i dels permisos que se n’anaven produint al llarg del temps quan l’activitat del “colportage” estava molt organitzada i feia falta, perquè les desavinences entre els colporteurs i els venedors sedentaris, els que tenien tendes, sovintejaven. Fins i tot ens diu que cap a l’any 1611 hi havia 46 colporteurs autoritzats i molts més sense cap autorització, i això portava a fer més lleis, moltes de prohibició, com una de 1669 que prohibia vendre cap llençol o pancarta sense el permís del lloctinent de policia local, i el 1680 es reiteraven les mateixes prohibicions pel que fa a cartells.
Gilhofer und Ranschburg Antiquariatskatalog 1925
I en el regnat de Lluís XIV els colporteurs tenien prohibit vendre per la ciutat obres i mercaderies reservades als mestres dels oficis establerts i agremiats, sota pena de desamortització i multa.
A França, la Biblioteca Blava , una forma primitiva de literatura de venda ambulant que va aparèixer a principis del segle XVII i el Chapbook a Anglaterra, confiaven en els colporteurs que asseguraven la distribució per tot el territori. L’any 1727, els colporteurs de diaris havien de saber llegir i escriure. L’any 1757, un edicte els castigava amb la pena de mort si distribuïen clandestinament llibres que no havien rebut cap privilegi o que estaven subjectes a prohibicions. L’any 1840 va marcar progressivament la fi dels colporteurs de llibres. Les lleis de 1849 i 1852 imposaven tres condicions per a la venda ambulant de publicacions; l’examen previ de l’obra per una comissió, la col·locació d’un segell a cada exemplar ofert a la venda i portar un passaport especial per part de tots els venedors, que corresponia a una “patent”.
The American Chap-Book, color zincograph on paper de William H. Bradley (1868-1962)
De Catalunya he llegit unes poques coses, alguns articles, pocs, i sense aprofundir gaire.
En Joan Amades va escriure molt acuradament sobre els baladrers i els oficis dels quals parlava més amunt en el llibre dedicat a les rajoles dels oficis3, però el tema llibre, impremta, escriptura, enquadernació no surt gaire. En altres llibres4 d’Amades en parla molt sobre el llibre, però els colporteurs no hi apareixen gaire.
Algunes coses surten aquí i allà, com un article al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona5: “Notes sobre iconografia popular”, on diuen: “De la venda forana tenien cura el marxant transhumant d’imatgeria que amb canyes i cordills improvisava les seves parades, i el “colporteur” o venedor ambulant, qui, a més de les estampes, portava petites manufactures útils a les actives menageres o adients a l’agençament de les fadrines i els jocs dels infants.”
Colporteur, huile sur toile, XVII s. Anonyme (école française), conservé au musée du Louvre à Paris.
A L’Esquella de la Torratxa surten uns quants acudits i en algun article citen els venedors ambulants, per exemple, en un article de Lluís Capdevila6: “Un concepte de la honradesa”, diu: “De tant en tant, arriba un venedor ambulant, blanc de pols de la carretera, suat i estripat que fa llàstima. Aquest venedor es deixa caure defallit en el primer clap d’ombra que troba. Immediatament, presentint el nòmada, el volten les mosques, les formigues, els porcs, les oques, les criatures i altres bèsties molestes. Aquest venedor – de paper i sobres, d’espanta-mosques, de qui sap quina altra baratura – llança el seu pregó, agut, lent, trist, pels carrers solitaris del poble. Per què sempre tenen aquesta tristesa els pregons dels venedors ambulants?”
I en El Baix Penedès: setmanari autonomista, signat per N., diu: “Passo distret per una de les vies més cèntriques de la ciutat y una veu estrident, penetrant, qu’em fereix els tímpans, me tréu bruscament de la meva abstracció: “La cogida de Vicente Pastor”, “la lista de la lotería”, crida, esgargamellantse, el venedor ambulant de periòdics, y la gent s’hi aboca amb avidesa, arrebassántloshi atropelladament…”
A Young Woman Book-Peddler. Artist Torii Kiyonobu I (Japanese, 1664–1729) .1720s
Tres cites que ja diuen alguna cosa de qui eren els colporteurs, però eren molt més i miro d’esbrinar més coses.
En un article-entrevista7 de 1993, Roger Chartier8 ens diu: “La ciutat de l’Antic Règim és un univers en el qual els textos són presents, visibles. Hi ha una gran diferència amb el món rural on el text no és present més que sota la forma del manuscrit, controlat pel clergat o pel notari. El colportage de llibres és fonamentalment un fet urbà. La diferència entre llibreter i “colporteur” està lligada a la naturalesa dels objectes escrits i impresos difosos. Els colporteurs difonen objectes definits estrictament per reglamentacions (han de correspondre a tal o tal altre gènere, no han de sobrepassar tantes pàgines…) No és més que progressivament, almenys a França (primer el N., després el NE. I continuació el Midi) que el “colportage” va difondre el llibre imprès.”
The broadsheet vendor, ascribed to Jost Amman, 1589 (NYPL)
Sortosament, he trobat un article9 de Ricard Expósito i Amagat que també ajuda a saber una mica més sobre els colporteurs, diu: “Certament, Roch Soler10 estava informat tant de les notícies de la terra com de l’“actualitat internacional”. Però com era possible des de les remotes valls de Llémena i d’Hostoles? La resposta ofereix-la “premsa” de l’època. El que convertia en especial aquest pagès era que consumia les noves impreses. El 20 de juliol de 1616 – segons consta en anotació manuscrita – havia adquirit un fulletó versificat sobre bandolerisme, mentre que el 1627 indubtablement feu el mateix amb una “relació tipus gaseta” sobre els successos ocorreguts a l’estranger durant l’any anterior. El plec noticiós més antic fou comprat a Barcelona, mentre que la procedència del segon és desconeguda: potser l’obtingué a la mateixa ciutat o, tal vegada, en algun lloc concorregut (una plaça, un mercat) o de mans d’algun venedor ambulant que recorria la diòcesi gironina. En tot cas, els horitzons del seu món no s’acabaven a l’era del seu mas, als camps o al campanar parroquial sinó que, en certa manera, abraçaven la major part de l’Europa moderna i, marginalment, les Índies Occidentals; és a dir, que un pagès de la Garrotxa també tenia experiència de la diversitat. I tot això gràcies als papers públics estampats als tallers barcelonins i perpinyanesos; uns fullets en català i en castellà, en vers i en prosa, que expandiren notablement la coneixença i fins i tot la percepció dels esdeveniments extra-locals.
Le marchand d’images italien entre le maréchal de La Feuillade et un homme qui se bouche les oreilles
En el mateix article ens parla de la importància, no pas petita, dels fulletons, cartes, avisos, etc. , que corrien amunt i avall, moltes vegades en mans dels colporteurs. En paraules d’ell: “Ara bé, no s’hauria d’oblidar que, malgrat la progressiva consolidació de les publicacions periòdiques, els papers públics irregulars perduraren dins dels horitzons informatius del Principat fins més enllà de la Guerra del Francès, interaccionant amb les gasetes, els periòdics literaris i els diaris. No debades, els fulletons subordinats als esdeveniments foren hegemònics en el decurs del període alt modern: a més de les relacions, es publicaren una munió de cartes i còpies epistolars i, en menys mesura, avisos i noves. Tots aquests humils i fràgils fulletons, majoritàriament en 4t i en llengua castellana, cobriren temes prou heterogenis com foren encontres militars, festes monàrquiques i d’altres dignitats, assumptes religiosos, fets extraordinaris – de tipus natural, sobrenatural i inusual –, entre “otras cosas dignas de ser sabidas”. Consumits dins i fora de Catalunya, contribuïren al sosteniment quotidià de les impremtes catalanes o, més exactament, de les perpinyaneses i, sobretot, barcelonines, com els tallers de Gabriel Graells i Giraldo Dotil, el dels Mathevat o el d’Esteve Liberòs: entre 1500 i 1630 s’estamparen 334 fulletons noticiosos al Principat, una petita part d’un total desconegut que, lamentablement, no ha sobreviscut als estralls del temps.”
Però el millor lloc, fins ara, per trobar informació és la Tesi Doctoral11 del mateix Ricard Expósito, que dedica unes 7 pàgines al tema, i on citant l’anàlisi de la francesa Michèle Fogell2 sobre l’Antic Règim on explica la importància dels “Juré-criers”13, els “Juré-trompettes”14 i els Te Deum per a les monarquies europees que els utilitzaven per a fer saber als súbdits dels espais urbans –i al camp–, els edictes (i textos de naturalesa semblant) així com tota mena d’informacions, no es descuida de la importància dels colporteurs, doncs eren peces fonamentals per aconseguir el ressò informatiu desitjat, malgrat que moltes vegades les notícies i esdeveniments podien ser canviats o alterats.
Couverture d’un almanach de 1831, intitulé Messager boiteux de la Moselle.
Així doncs, Ricard Expósito dedica uns quants fulls a les vies de transmissió considerades menors, però que, com diu, han atret l’interès dels estudiosos.
De la tesi podria posar moltes coses, totes interessants, però crec que si a algú li ha entrat el desig de saber més, una bona ullada a la Tesi li valdrà la pena. Sí que vull posar, però, unes línies de les pàgines 41-42 on parla o defineix què o qui és el colporteur: “A França el fenomen de la venda ambulant, que es coneix amb el nom de “colportage”, compta amb una tradició historiogràfica sòlida, especialment des de la publicació de l’inventari i estudi de la “Bibliothèque bleue de Troyes” per part de Robert Mandrou15 l’any 1964.
Si bé és cert que els aspectes “literaris” dels segles XVI al XIX són els que han atret més atenció, el vessant comercial també és prou ben coneguda; i, a més a més, els venedors que es dedicaren a aquesta mena de comerç constitueixen una imatge familiar en la història de l’art. Els “colporteurs” (també “marchands” o “mercerots”) recorrien els camins del regne i transportaven –dins de cistells, farcells o armariets–, desenes o centenars de peces de literatura i d’actualitat que venien al(s) públic(s) de les ciutats i del camp: llibres i llibrets de devoció catòlica, històries heroiques o llegendàries, almanacs, beceroles (“livrets d’Abécé”), cançons, etc. I, també, premsa (“occasionnels”, alguns “canards”, i gasetes –incloent la de Renaudot–) i altres textos afins com ara pamflets polítics i edictes. A París, l’any 1616, hi treballaven una dotzena de “colporteurs” reconeguts per la Universitat i pels professionals de l’imprès (llibreters, estampers i enquadernadors) i un nombre indeterminat, molt més gran, sense llicència… Resumint, els “colporteurs” foren uns dels principals agents transmissors dels productes d’estampa informatius (i literaris o piadosos) que eixien dels obradors tipogràfics i de les llibreries de dins i fora del regne francès i s’escampaven arreu del territori. Com també ho foren, de distribuïdors d’informació i de literatura, els seus homòlegs europeus, que es dedicaren a aquest comerç de l’imprès amb o sense l’aprovació explícita o tàcita de les autoritats.”
Les 7 pàgines citades donen molta informació sobre aquest món i ens fa saber de la importància que van tenir els colporteurs, podria posar més coses extretes de la tesi, però crec que amb l’aquí exposat n’hi ha prou per tenir idea, per saber una mica més sobre aquests senyors, a vegades estrafolaris, a vegades mal vestits, de vegades tot el contrari i moltes vegades mal vistos per la gent corrent.
Potser m’he allargat una mica, però semblava que el tema no donaria per gaire i ha resultat tot el contrari, malgrat que tenim, en l’àmbit local, no massa informació, poca bibliografia, m’ha servit per treure una mica l’aigua clara d’un ofici crec que molt desconegut i fins i tot deixat de la mà de Déu.
Venedors de canya i cordill, Barcelona, 1850
Però tinc ara a les mans un llibre de Joan Amades, Apunts d’imatgeria popular16, que també aclareix una mica aquest món dels colporteurs. I no em puc estar d’afegir unes quantes coses de les quals relata Amades, quan parla dels imatgers que des del segle XIV han tret a la llum tota mena de literatura, anomenada menor, però de gran importància en segles passats. Van començar amb els naips, consta en un escrit d’Eudald Canibell, l’any 1303 a Barcelona, i van seguir anys després les estampes, com la més vella coneguda, en talla dolça que representa el Príncep de Viana de 1461-62, i venen seguidament els romanços, els goigs, les auques, els ventalls i moltes coses més (cobertes de paper de fumar, felicitacions i dècimes nadalenques, cartes de soldat, jocs, etc., etc.)
Ens diu Amades que els imatgers catalans trametien llurs productes a les principals poblacions espanyoles i arribaven al públic d’aquí venen des dels seus establiments i molta part els venien als que podem anomenar colporteurs, que posaven les seves parades a l’aire lliure, dedicades exclusivament a la venda d’imatgeria i literatura populars, situant-se prop dels mercats, de les esglésies i dels llocs per on transitava la gent; crec que per acabar unes línies d’Amades no estan de més, diuen: “Solien estar arrambades [les parades] a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret formant algunes línies paral·leles i dels quals penjaven els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudeses i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil i canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.”
De fet, encara avui existeix el que es diu canya i cordill. Ens explica també que els venedors eren, uns quants, sedentaris, doncs s’establien cada dia o uns quants a la setmana al mateix lloc i altres, els colporteurs, que seguien les fires i mercats i els aplecs d’ermites importants amb un farcell al coll o una caixa dins la qual portaven la mercaderia i n’hi havia que fins i tot, tocaven algun instrument, com el violí, quan explicaven els romanços que duien.
D’un tema que no esperava gaire bibliografia, al final van apareixent més i més coses. Un exemple d’això és el llibre de Francisco Mendoza Díaz-Maroto: Panorama de la Literatura de Cordel Española17, on parla de les “Aleluyas” (auques), romanços, plecs, calendaris, almanacs, etc., i on hi ha molta bibliografia (uns 90 autors+Catàlegs+Plecs) amb uns quants autors catalans: Amades, Batlle, Bohigas, Busquets Molas, Miquel y Planas, Palau y Dulcet, però és una bibliografia molt encaminada a parlar de “literatura menor” espanyola, i dels plecs solts, molts dels quals eren venuts per la Hermandad (Cofradía) de Pobres Ciegos de Madrid18 des de finals del segle XVI fins a l’inici del XIX.
Una cosa que m’ha semblat, almenys, curiosa, és el fet que Joan Amades quasi no apareix a la Viquipèdia on parla d’Auques, goigs, romanços, naips, literatura de canya i cordill, estampes, etc. Només he trobat dues cites i un exemple d’això que dic el trobem a Literatura de canya i cordill, on diuen que Julio Caro Baroja va parlar dels plecs de cordill l’any 1947 i de Joan Amades que ja en parlava deu anys abans no diuen res. Només en l’apartat sobre Rondalles surt una mica més. Crec que un senyor que ha escrit més de 150 llibres i tants o més articles i col·laboracions sobre aquests temes i molts altres hauria de ser tingut més en compte quan es parla de “literatura menor”.
Acabo, dient que un bon llibre que hauria de llegir complet, és el de Laurence Fontaine: Histoire du colportage en Europe (XVe-XIXe siècle)19, Paris, Albi Michel, 1993. De fet a França llibres editats sobre colporteurs i “colportage” n’hi ha un munt.
Em faltava alguna cosa, que no és res més que un vídeo de la Bibliotheque Bleue de Troyes, en el que expliquen el necessari per entrar i saber una mica més d’aquest món i unes quantes coses sobre impremta.
Hauré de llegir una mica més i si s’escau faré un altre article.
Parada brasilenya de canya i cordill, anys 8020
Personatge virtual definit amb els trets individuals escollits per un usuari perquè el representi en un entorn digital. O en un altre.
Diccionario de Bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 (3ª ed.). Colporteur: (voz francesa de uso internacional); vendedor ambulante; i. Colporteur, book hawker). Vendedor ambulante de libros. Colportage: (voz francesa de uso internacional): venta ambulante; i, colportage, book peddling) Comercio ambulante de libros.
Les rajoles dels oficis de Joan Amades, La Neotípia, Barcelona, 1937. També l’edició facsímil, editada per José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1987. Col. Arxiu de Tradicions populars, 45.
El llibre segons el poblede Joan Amades, Neotípia, Barcelona, 1938.
Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm., 73, juny , 1937, a la pàg. 166. (Article molt interessant).
“Un concepte de la honradesa” de Lluís Capdevila a La Esquella de la Torratxa, núm. 2506, juliol 1927.
“Representacions i pràctiques culturals en l’Europa moderna. Conversació amb Roger Chartier, Manuscrits, núm. 11, gener 1993, pàg. 29-40.
Roger Chartier: És un historiador i historiògraf francès que forma part de l’escola dels Annales. Treballa en la història del llibre, l’edició i la lectura.
““Successos d’Europa” a la Catalunya rural de l’època moderna” de Ricard Expósito i Amagat, Pedralbes, 28 (2008), pp. 611-621.
Roch Soler: un pagès natural de les Encies, població del terme municipal de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa.
Informació i persuasió: en els orígens de la premsa catalana (c. 1500-1720), Tesi Doctoral de Ricard Expósito i Amagat, Dpt. Història i Història de l’Art-Universitat de Girona, Girona, 2014. Molta informació i molta bibliografia.
Michèle Fogel, Les cérémonies de l’information dans la France du XVIe au milieu du XVIIIe siècle, [Paris], 1989.
Jurer-crier, o simplement Crier, es deia antigament de certs funcionaris encarregats de passar per la ciutat per fer anuncis en nom de particulars, convidar a la gent als funerals i proporcionar les penjades per a les cerimònies fúnebres, etc.
Jurat-pregoner, també dit de certs oficials que publicaven edictes, etc., al so de les trompetes.
R. Mandrou, De la culture populaire aux XVIIe et XVIIIe siècles.La Bibliothèque bleue de Troyes. Paris, Stock, 1964. Amb una interessant ressenya d’aquest llibre de Serge Thion a Communications, 6, 1965.
Apunts d’imatgeria popularde Joan Amades, Ed. José J. De Olañeta, Palma de Mallorca, 1983. Col. Arxiu de Tradicions populars, 44.
Panorama de la Literatura de Cordel Españolade Fco. Mendoza Díaz-Maroto , Ollero & Ramos, Madrid, 2001.
“Les aveugles colporteurs d’imprimés en Espagne” de Jean-François Botrel, Mélanges de la Casa de Velázquez, 9 (1973), pàg. 417-482. Hermandad (Cofradía de Madrid fundada l’any 1581. A València hi havia la Confraria de cecs des de l’any 1329 i a Barcelona des de l’any 1339.
— Guardem-nos de confondre amb els bibliòmans a aquests homes de gust i de talent que tenen llibres només per instruir-se, per distreure’s, i que han estat decorats amb el nom de de bibliòfils. «Del sublim al ridícul, diu un agut aficionat als llibres, no hi ha més que un pas: del bibliòfil al bibliòman no hi ha més que una crisi. » El bibliòfil es torna freqüentment bibliòman quan el seu esperit decreix, o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals estan exposades les persones més honrades; però el primer és molt més comú que el segon. « El bibliòfil , afegeix Mr. Charles Nodier, sap escollir els llibres ; el bibliòman els amuntega: el bibliòfil posa un llibre al costat de l’altre, després d’haver-ho sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman amuntega els llibres els uns sobre els altres, sense mirar-los. El bibliòfil valora el llibre, el bibliòman el pesa o el mesura; no escull , sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, al bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri. Arribat a aquest grau fatal, res té ja d’intel·ligent, i es confon amb les manies. » Si em fos permès afegir una darrera pinzellada per resumir aquest juiciós paral·lel, diria que el bibliòfil posseeix llibres, i el bibliòman en té posseït.
Entre totes les manies col·leccionistes, la dels llibres m’ha semblat sempre a la vegada la més estesa, la més seductora, i la més lentament ruïnosa. Em limitaré a citar-ne un exemple. Es tracta d’un col·leccionista de raça pura, i cabal home de bé ; home estrany en la seva espècie, incapaç de sostreure un Elzeviro de deu i vuit línies de marge; que extremava la delicadesa fins al punt de tornar fidelment el llibre més insignificant que se li prestés, i que mai va donar cabuda en la seva ment a la idea de descavalcar una obra bona, amb l’esperança d’adquirir-la després a baix preu.
Mr. Boulard, home de gust i literat instruït, havia adquirit una gran fortuna al notariat, que va exercir a París per molts anys d’una manera la més honrosa. Molt diferent dels notaris del dia, Mr. Boulard no era un home de món; era l’home del seu despatx, el guia, l’amic dels seus clients; i no es va decidir a deixar la seva notaria fins que va poder transmetre-la a un fill hereu de la seva intel·ligència, del seu zel i de les seves virtuts.
Fins llavors Mr. Boulard va creure haver de fer el sacrifici d’una afició molt marcada que tenia als llibres: però des que es va veure amo de la seva persona i del seu temps, no va pensar més que a formar-se una col·lecció d’obres rares i curioses.
Així que mans a l’obra, passant una part del dia a casa dels grans llibreters, i una altra part a casa dels firaires, fullejant, olorant, mesurant i comprant sempre les edicions rares, les bones edicions, les úniques en què es troba la falta , la beneïda falta , estrella polar dels veritables aficionats. Els antics aficionats a la llibreria asseguren no tenir memòria d’haver-li vist entrar a casa sense portar sota el braç diversos volums. D’altra banda, les seves nombroses compres eren sempre pagades al comptat, i al cap d’alguns anys era mirat per tot París com la segona providència dels llibreters de vell. A tal pas aviat van quedar plens els prestatges que cobrien totes les parets de la seva estança, i de tota necessitat va caldre preparar lloc per a les adquisicions futures. La virtuosa senyora, prudent i econòmica, Madame Boulard havia aconsellat repetides vegades al seu marit que es posés a llegir abans de continuar comprant; però aquest consell, bo per a un bibliòfil, no era de cap manera del gust del nostre bibliòman. Els nous volums, que d’algun temps arribaven per masses, per toeses quadrades, van ser col·locats per munts davant de la biblioteca, ja inaccessible, i fins a la cambra de dormir, convertida un dia en quatre grans carrers, tots guarnits de prestatges.
A tot això Mr. Boulard s’anava fent menys amable i més misteriós. Pel matí començava les seves excursions molt més aviat que de costum, a l’hora en què ni els llibreters havien obert les seves botigues, ni els firaires posat les seves parades: sovint no dinava a casa seva; anava a dinar molt tard; i un dia va passar que no va anar a dinar ni a dormir. En va Madame Boulard, alarmada, pregunta al seu marit sobre tan escandalosa conducta; el bibliòman s’obstina a guardar silenci, o dona respostes evasives. Des d’aquell moment se li segueixen tots els passos, se li espien totes les accions a aquell marit relaxat, i no es triga a esbrinar que fa algun temps passa dies sencers en una de les seves cases, de la qual havia acomiadat successivament a tots els llogaters , i que acabava de transformar en una vasta biblioteca. La nit que l’espòs havia oblidat passar sota el sostre conjugal era precisament aquella durant la qual va arreglar tres carretades de llibres, la compra accidental dels quals no s’havia atrevit a confessar. Entren llavors les aplicacions , hi ha plors per una banda i l’altra, i finalment se signen les paus : però sota quines condicions ? El nostre bibliòman ha donat paraula d’honor, ha empenyorat la seva fe d’antic notari, que començarà immediatament el seu catàleg, i no comprarà en endavant ni un volum sense expressa autorització de Madame.
Fidel a les seves promeses, l’honrat, el venerable Mr. Boulard, dona principi a la seva obra: encara surt sovint, és veritat, però només per visitar les seves antigues galeries, més mai per comprar. Alguns mesos després de tan animada resolució, va començar a declinar la seva salut: particularment va perdre la gana i les forces, va començar a amagrir-se: el seu caràcter, abans amable i plaent, es va tornar de sobte ombrívol i malenconiós: sordament minat en fi per una febre nerviosa , va arribar a no poder-se moure del llit. Aleshores va ser quan el metge que el visitava va sospitar que aquella febre consumptiva podia molt bé procedir d’una mena de nostàlgia, del sentiment que tenia el malalt de no poder comprar més llibres; i, de concert amb Madame Boulard, va posar en pràctica la següent estratagema: un firaire va estendre al carrer alguns centenars de volums enfront de les finestres del bibliòman; i després a una senyal convinguda es posa a vendre els seus llibres al pregó, atraient als transeünts amb els seus crits inerts i sonors. «Què és això?» pregunta Mr. Boulard a la seva esposa.— «Res, amic meu: és un revenedor que vol desfer-se d’alguns llibres vells.» En sentir aquestes paraules, un profund sospir s’escapa del pit del malalt: «Si almenys pogués anar a veure’ls! em sembla que l’aire lliure em seria bo. —Si vols vestir-te i agafar-me el braç, provarem a baixar; i vaja, per avui et permeto comprar els volums que vulguis!» Tot just pronunciades aquestes paraules, ja el malalt ha saltat del llit; es vesteix en un tres i no res, i no obstant la seva feblesa, baixa amb força facilitat l’escala. S’apropen al firaire, deixa Mr. Boulard el braç de la seva dona, i l’obliga a tornar-se a casa. Aleshores, amb els ulls humitejats d’alegria, i amb un genoll a terra, recorre ràpidament totes les obres, les obre, les tanca, i les torna a obrir per poder-les palpar més temps. La majoria són bones, n’hi ha algunes que fins i tot són rares: quines comprarà? A l’embaràs de l’elecció, les compra totes. Al dia següent pel matí, el nostre bibliòman es troba sensiblement millor; havia passat una nit excel·lent; en cadascuna de les seves faccions brillava cert aire de serenitat; i molt després va entrar en convalescència.
Gràcies a aquests permisos, que fou necessari renovar amb força freqüència, Mr. Boulard va viure llargs anys. Als 75 se’l veia pels carrerons, embolicat en un immens capot blau , amb les seves amples butxaques de darrere carregades de dos volums en 4°. i els de davant d’uns deu a 18°. o en 12°.: llavors era Mr. Boulard una veritable torre ambulant; però trobava la seva càrrega agradable, i per tot l’or del món no hauria consentit que l’allunyessin d’ella.
Però: ai! tot té un terme en aquest món, Mr. Boulard va tenir el sentiment de deixar aquesta vida sense poder-se emportar els seus sis-cents mil volums (I). Dos mesos després eren venuts a baix preu. Amb pocs anys més, malgrat la seva immensa fortuna, probablement hauria mort gairebé miserable.
Aquesta observació, que m’ha semblat interessant sota l’aspecte mèdic, no ho és menys sota el punt de vista religiós. A l’acte de la venda de Mr. Boulard, amb dificultat es va penetrar en una habitació la porta de la qual estava barricada, i que es va trobar tota plena d’obres, les més immorals i obscenes. L’home religiós no les havia comprat sinó per lliurar-les a les flames: la seva passió dominant el va fer retardar indefinidament aquell fart penós acte de fe.
(I)Després de la venda de la biblioteca de Mr. Boulard, els llibreters de vell de París van estar tan proveïts, com que per espai de molts anys els llibres de vell no es venien més que per la meitat del seu valor corrent.
La Medicina de les Passions o Les Passions considerades respecta á las enfermetats, les Lleis i la Religió; per J.-B. F. DESCURET.
Barcelona, trad. per D. Juan Oliveres, Impressor de S.M., 1849. P. 415-418.
“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.
En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:
“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.
Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:
“era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.
L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.
I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.
L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana(1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona” ( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.
Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.
Quijote
Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;
dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de Leipzig – Bugra – de 1914.
Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).
Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.
Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.
Establir el “just preu” d’un llibre antic, o simplement d’edició singular, especial o exhaurida, comporta la consideració d’un conjunt de factors a tenir en compte.
En llibreria antiquària, si bé juguen, en termes generals, les lleis econòmiques de l’oferta i la demanda, cal partir del fet que es treballa amb una mercaderia subjecta a unes condicions especials, que en la majoria dels casos, no són correctius, sinó determinatius dels preus de venda.
En efecte, El preu d’un producte industrial o manufacturat qualsevol es forma partint d’uns costos de fabricació, mà d’obra, transport, propaganda, etc… i tenint en compte una gamma de factors, tals com mercat, comissions, llançaments comercials, etc… El menor o major preu deriva d’aquests factors determinants i determinables, previsibles per endavant amb marges mínims d’error en el seu càlcul.
Res d’això no passa en la llibreria antiquària, on es parteix, generalment, d’obres o exemplars singulars, moltes vegades d’adquisició irrepetible, o molt difícilment trobables.
Un llibre antic – o merament rar – sol venir afectat, entre d’altres de caràcter menor, i amb independència del preu concret de compra que el llibreter hagi pagat, pels següents condicionaments:
a) Valor intrínsec o substantiu del llibre. Des del punt de vista intel·lectual, el contingut de l’obra incideix en el preu, donat que ( per regla general), el llibre substantivament bo ( de grans o bons autors) és previsible que sigui més apreciat que no pas el llibre dolent, vulgar o anodí.
b) Valor inicial de factura. Ens referim al representat per la qualitat material dels elements que constitueixen el llibre al moment de sortir de premsa. Un bon paper, la impressió a grans marges, l’ús de tipus de lletra selecta, la bona il·lustració, la limitació de la tirada, la numeració dels exemplars, etc… són circumstàncies que cal tenir en compte, especialment en els llibres antics, en els quals la paternitat tipogràfica és un aval de primer ordre.
c) Valor addicional. El determinen fets diversos, concurrents o posteriors a la pròpia impressió. Pensem, per exemple, en el factor concorrent de l’edició local, o en el posterior del relligat de luxe.
d) Valor provocat per la raresa. No cal dir com incideix en el valor del llibre el fet que es tracti d’exemplar únic, o que es registri l’existència d’escassos exemplars. Els supòsits d’exemplars únics solen donar-se rarament. La raresa ja pot derivar d’edicions inicialment curtes, ja d’edicions destruïdes per circumstàncies externes, que en ocasions afecten només a part de l’obra ( determinat Volum).
e) Valor afegit per la incorporació d’elements sumptuaris. Es dóna en aquells casos en que, una vegada facturat el llibre, se li incorporen elements d’art específics, com per exemple relligadura de luxe, capitals miniades, il·luminació manual de làmines, encast de pedres o aplicació de metalls preciosos als relligats, etcètera…
f) Valor per motius de pertinença o procedència. El fet que un llibre resulti determinadament que hagi pertangut o hagi estat utilitzat per un personatge històric ( ex. Els llibres d’hores de persones investides de reialesa), o que procedeixi d’un conjunt o biblioteca ( ex. Els llibres de la Biblioteca de Poblet, amb super-libris de Pere d’Aragó), o que contingui anotacions manuscrites en marges o fulls, d’homes públics o preeminents, són determinants que augmenten el valor en venda de l’exemplar.
g) Valor per l’estat de conservació. És de gran importància, als efectes de valor, l’estat de conservació en que es manté un determinat llibre, sobretot si es tracta de llibres antics. El llibre no maculat per les humitats, o les oxidacions de les tintes, o no menjat pels insectes bibliòfags, ni faltat de portades, índex, etcètera…, manté una estimació molt superior als afectats per aquelles tares.En ocasions, llibres que foren censurats pel Sant Ofici, empastifats amb tintes que els segles han esvaït ( retornant a la llum els antics pensaments reprimits endebades ! ), guanyen valor per aquesta circumstància, inicialment devaluadora.
Les variacions sobre aquest tema del “valor” del llibre en el comerç de la llibreria antiquària són infinites i – per tant – d’impossible sistematització.
Els fets extrems –hàbits, gustos, modes – i els esdeveniments històrics en general – guerres, destruccions, censures, genocidis culturals – ) els hem sofert en temps pròxims, amb incineració d’obres considerades políticament herètiques…! ) alteren i modifiquen les condicions econòmiques del mercat de llibreria antiquària. Fa més de cinquanta anys que Roman Salamero apuntava el fet que en les grans vendes de biblioteques i conjunts de llibres realitzades fins a 1825 ( a França, Itàlia i Anglaterra) l’estimació major s’atribuïa als incunables d’obres clàssiques gregues i llatines. Posteriorment, en època immediata, per raó de la influència dels estudis sobre l’Edat Mitjana, les preferències es decantaren als llibres gòtics. El segle XVII marca una preferència per les obres de bella factura tipogràfica, elzevirs, aldins i bodonis. Les edicions originals dels clàssics francesos començaren a ser buscades pels bibliòfils en els darrers anys del regnat de Lluis-Felip. La guerra del 70 a França, va imposar un compàs d’espera en les transaccions bibliofíliques i els col·leccionistes començaren a disputar-se les obres il·lustrades del XVIII. Cinquanta anys abans . apuntava el propi Salamero l’any 1919 – el bibliòfil Zacot donava per definitivament extingits els llibres antics de vertader valor; l’enrariment del llibre de vàlua – acabava dient Salamero – “ha tocat al seu extralímit, cosa que explica l’enorme preu que els llibres han arribat a tenir…”
Tot, però, és relatiu en aquest món. Pures qüestions d’ òptica. Segurament que ara gaudiríem d’aquells “plaersprovisionals renovables” del comprador apassionat dels llibres, de que ens parla el propi comentarista, si ens fos possible comprar els llibres al preu que es tenia per “extralímit” l’any 1919.
Article: “Formació del preu a la Llibreria Antiquària”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p. 10-11.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El universo de la librería pese a transformaciones y nuevos retos sigue manteniendo, sea en una tienda modesta o en un gran centro comercial, esas pequeñas peculiaridades arrastradas desde hace mucho tiempo y que continúan siendo la marca de la casa entre los profesionales del gremio. A menudo, pequeños contratiempos administrativos o de otra índole pueden acabar convirtiéndose en un drama. Y es que hay tradiciones que parecen condenadas a no cambiar nunca,,,
Llevar a buen puerto el negocio de la librería no es fácil. Las variables a las que se enfrenta el profesional apenas levantada la persiana son múltiples y la respuesta a cómo va a acabar la jornada, el mes o el año suele ser todo un interrogante. Seguramente, las nuevas tecnologías y, en algunos casos, las herramientas de gestión han mejorado considerablemente la infinidad de obstáculos y meteoritos que se deben sortear. Sus propios canales a la hora de optimizar sus recursos ya no son los mismos. Se han diversificado y gracias a ello se han abierto nuevas ventanas al negocio.
Pese a todo, sea grande o pequeño, el profesional conserva todavía esos pequeños tics del librero clásico que le permiten afrontar aquellas pequeñas catàstrofes con las que no resulta fácil lidiar.
Normalmente, si el establecimiento es grande, las desgracias y los apretones se reparten entre muchos, con lo que más de uno puede salir bien librado cuando el camino se empina. Pero si el librero es modesto, deberá hacer frente a una montaña rusa de vicisitudes en solitario. Y si tiene suerte, en pareja ( los tríos también se admiten).
No es un trabajo fácil para nuestro aguerrido Gary Cooper de la cultura y, en ocasiones, el entusiasmo y la vocación no son suficientes para equilibrar toda una serie de circunstancias frente a las que se verá abocado a efectuar auténticas filigranas.
Por eso, estimados lectores y potenciales clientes, el librero en el fondo no deja ser como usted y como yo, una persona con necesidad de cariño y comprensión, y, por qué no decirlo, en secreto se siente deudor de un reconocimiento que no siempre le es justamente manifestado.
Con frecuencia la imagen del librero suele distorsionarse a la hora de juzgar sus buenas maneras y amabilidad. Y aunque seguramente él no deja de pensar en su clientela y se esfueza en dar el mejor de los servicios hasta acabar ofreciendo el mejor de los libros, tiene que compaginar tareas donde no resulta fácil dar en la diana: recibir mercancía, colocarla, llevar la contabilidad, atender a los comerciales, envolver regalos, chequear fondos, hacer devoluciones, vigilar a los cacos, efectuar envíos, mantener en orden y limpio el establecimiento, hacer frente a los pagos… y si encima hay un quiosco, ni te cuento. Además de todo esto, dar la mejor de las atenciones. Francamente, es tarea para un titán. Por eso esperamos que al leer estas líneas puedan entender parte de su peculiar personalidad sin juzgarlos, porque al final ellos siempre piensan en ustedes.
“¡ Qué dura es la vida del librero!”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.19-21.
“De la litografia se’n coneix tant la data d’invenció com el nom del seu inventor. El bavarès Alois Senefelder l’any 1796 comencà treure’n l’entrellat fins que el 1798 sembla que ja havia perfeccionat tot el sistema. ‘No és ara el moment de fer la història d’aquest procés ni de traçar el panorama de la seva difusió, molt ràpida, a tot Europa i els Estats Units al llarg del primer quart del segle XIX, però el que sí és cert és que Barcelona en fou receptiva ben aviat i les primeres provatures litogràfiques al nostre país són ben conegudes.
A diferència del gravat en fusta o metall, la litografia empra un nou material, la pedra calissa, i es basa en les seves propietats químiques, fet que l’allunya del gravat mecànic que obliga l’artífex a buidar amb una gúbia o un burí la superfície de la fusta o el metall per obtenir la diferenciació entre la part a estampar i la blanca en la mateixa matriu. És aquest el fet revolucionari que comporta la litografia, el seu fonament químic.
Pedra litogràfica
La repulsió entre l’aigua i les matèries grasses sobre una superfície calcària – una pedra de 8 a 10 cm de gruix – és la clau de la litografia i el “secret” de la revolució que arribà a comportar ( tot i que al segle XIX tindran lloc, com veurem, altres revolucions gràfiques, sobretot la fotomecànica, que superarà la litografia, a l’adaptar-se plenament a la gran producció editorial del darrer quart del segle). De manera immediata, doncs, la litografia comportà tres avantatges: 1. Gran facilitat i rapidesa d’execució, car es basava en el dibuix al llapis gras o a la ploma sobre la pedra, directament, sense necessitat d’intermediaris. 2 . Fidelitat a l’original, car donava com a resultat una obra directa de l’autor sense “traduccions” d’un gravador més o menys hàbil. 3. Més economia. Cost molt més reduït, al ser més ràpid i senzill al procés. Tot plegat, per tant, ens permet parlar de la democratització de la imatge i del seu triomf.
Tornem, doncs, a Barcelona i la difusió de la litografia a la ciutat. El 1814Marcel de Serres, que havia estat comissionat de Napoleó, el qual de seguida s’interessà pel nou invent, escriví un article sobre la litografia que esdevingué el text clau de difusió del procediment a Barcelona, on la Junta de Comerç, el publicà dins de lesMemorias de Agricultura y Artes (1815), que s’editaren a l’acabar la Guerra del Francès per tal de difondre les novetats tècniques dels diversos rams de la indústria i el comerç, endarrerits a causa de la inestabilitat sociopolítica i econòmica. Si tenim en compte quina era la situació del nostre país des de la invenció de la litografia, hem de recordar que va estar sotmés a la Gran Guerra i a la Guerra del Francès, de les quals intentava recuperar-se a partir del 1814 quan tornà al tron el rei Ferran VII. De fet, des d’aleshores fins al final dels anys trenta, la situació no millorà gaire, ja que la inestabilitat seguí present amb el continu enfrontament entre monàrquics i liberals, conservadors i progressistes, i finalment, arran de la mort del monarca, entre isabelins i carlins. Si a això hi afegim les lluites socials, l’enderrocament de l’Antic Règim, l’emergència de la burgesia i el proletariat, l’alfabetització escassa, etc., podem fer-nos càrrec de la poca idoneïtat de l’ambient per fer grans obres editorials i/o artístiques, car no hi havia autors – molts a l’exili -, i sobretot no comptaven amb receptors. Els pocs testimonis que ens resten ho ben demostren.
Per contra, era molt més senzill muntar un petit taller de litografia. De fet, Barcelona s’omplí de seguida de litògrafs, tant de dibuixants litògrafs, com d’estampadors litògrafs o tot alhora que, directament o mitjançant el sistema de “transport”, s’hi dedicaren. Només cal resseguir les guies de la ciutat del segon terç del segle per comprovar-ho: De la guia estadística de 1841, la primera que dona referència específica de diversos professionals de les arts gràfiques, entre altres especialitats industrials, hi recull 7 “litografies” – Brusi i Montfort entre elles -, 4 foneries i 5 fàbriques de paper. El 1842, només un any després, les litografies ja són 10, i a més, hi consten 5 dibuixants litògrafs . entre ells F. X. Parcerisa -, 3 escrivents litògrafs i 3 impressors litògrafs. El 1849 hi ha 14 establiments de litografia i el 1854 hi consten els mateixos.
Impremta tipogràfica Minerva Boston
Finalment, el 1864, la guia aplega un total de 20 impremtes litografies – tal com són denominades, i entre les quals hi ha les de Labielle i Vázquez -, al costat de 27 impremtes tipogràfiques. Això pel que fa a les que s’anunciaven, perquè el seu nombre devia ser, sens dubte, més gran.
Fins i tot impremtes d’un cert renom, ja establertes al segle XVIII, als anys trenta muntaren els seus tallers litogràfics, com un annex a la impremta, com ara la casa Estivill que ho féu l’any 1836. Un cas especial fou el de la casa Paluzie que esdevingué capdavantera en ‘edició litogràfica, si bé més en materials complementaris del llibre instructiu o infantil que en el llibre mateix – mapes, retallables de tot tipus, etc. De fet, la gran aportació de Esteve Paluzie fou la denominada autografia, com ell batejà el sistema de reproduir textos litografiats per ell mateix: llibres de lectura manuscrita i sil·labaris il·lustrats per als infants– per llegir i mirar – constituïren la seva producció més característica”.
“El triomf de la imatge. La revolució litogràfica”, per Pilar Vélez, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.
“Cuánto tiempo ha pasado desde aquellas primeras cintas de seda tan sutiles de los misales y breviarios de manzoniana memoria, hasta los modernos marcapáginas virtuales, asépticos e impalpables. Pero por suerte hoy conviven ambos sobre un mismo escritorio, uno junto al otro, dueño y señor cada uno de su propio espacio físico y simbólico, del mismo modo que conviven en armonía el libro y el ordenador; los marcapáginas de papel y cartulina o de otros materiales conviven con los marcapáginas electrónicos, como los que se encuentran en el Kindle, que ofrece además la posibilidad de compartirlo con otros lesctores. Utilizarlo es sencillo: durante la lectura del libro se presiona la tecla de Menú y se seleccion “ Agregar marcapáginas”. Para recuperarlo después basta con presionar la tecla de Menú y la opción “Ver notas y marcapáginas”, y seleccionar cada uno el que le interesa. ¿ Y si resulta que hay dos personas leyendo el mismo libro en el mismo lector electrónico? ¿Cómo se puede distinguir el marcapáginas de una de la otra? Cuando se está en la última página leída, o en la que queremos dejar marca, colocaremos antes de la nota que queremos insertar una letra que lo distinga: por ejemplo, la inicial de nuestro nombre, de modo que sea fácilmente reconocible y no se repita. El Kindle asignará después un número a la nota cuando la guardemos. De esta manera nuestro marcapáginas digital estarà localizable cuando encendamos el dispositivo. Y, sobre todo, cada uno podrá tener a su disposición sus propios marcapáginas.
Como recordaba Umberto Eco en 1998:
‘Hay una utilidad llamada “Índice” que permite encontrar al instante el artículo deseado en la pàgina indicada. Se puede adquirir un complemento llamado “Marcapáginas” que permite regresar al lugar donde uno se detuvo la vez anterior, aunque el libro haya estado cerrado’.
Aunque nos parezca que marcar una pàgina en el ámbito informático es una completa novedad, lo que hace el erudito es pura y simplemente hablar con ironía del libro en papel, un objeto que alcanzó la perfección absoluta hace ya muchos siglos”.
Del llibre: Breve historia del Marcapáginas, de Massimo Gatta, Fórcola, Madrid, 2020.
“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.
Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.
La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.
Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:
— 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.
— 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.
— 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.
Biblioteca Universitat de Barcelona
— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.
De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.
Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.
Biblioteca monastir de Santes Creus
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Christianismi Restitutio de Miquel Servet
“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…
En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie – lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.
Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.
Índice 1559
También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.
El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.
A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.
Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca– Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).
Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.
Una idea comuna i brillant per dissenyar les guardes d’un llibre d’imatges és il·lustrar el viatge de transformació dels personatges, destacant el contrast entre la guarda frontal i la posterior. Un exemple, Gustavo, fantasma tímid de Flavia Z. Drago, un llibre ple d’imatges sobre la superació de la timidesa i per a fer molts nous amics.
A la part davantera, Gustavo està retratat sol en una fotografia, però a la part posterior podem veure diverses fotografies d’ell amb els seus nous amics. (Picture Book Journey)
Fa uns dies vaig escriure quatre coses sobre si les guardes eren part exterior o interior dels llibres.
He llegit unes quantes coses més i he entrat en un món que no coneixia, els Peritexts, la qual cosa m’ha fet veure, cada dia més, que les guardes formen part de l’interior del llibre, de la història contada en el llibre.
Les guardes, fins ara, i per a molta gent, són una part del llibre a la que potser no se li fa gaire cas, però endinsant-se una mica es veuen, es troben, es descobreixen moltes coses que li donen sentit a la narració que les segueix o com a final de la mateixa narració.
Llegint sobre els peritexts i relacionats amb els llibres il·lustrats per a nens i joves, es veu la importància que els autors els hi donen.
Fins i tot els adults senten, en alguns casos, bones vibracions davant d’algunes guardes, doncs n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos. Un exemple el dona l’oferta de la Llibreria Antiquària Balagué quan posa a la venda una col·lecció de guardes de paper antigues (més de 100) a un preu raonable de 180 euros. Vull dir que per a col·leccionistes també són un bon reclam.
La història de les guardes és llarga i antiga, amb alts i baixos, amb temps millors i pitjors, però ara, actualment, són molt ben considerades per a molts autors-il·lustradors, són una part important del llibre, una part que ajuda a la comprensió, l’enteniment, a posar-se en el lloc escaient per a procedir a la lectura que hi ha darrere i davant.
M’estic avançant, torno a començar. Amb un exemple del segle XV, amb una curiosa guarda amb filigrana de l’incunable Cosmographia de Claudi Ptolomeu, interpretada per Jacobo Angelo, Vicenza, 1475.
Restauració a càrrec de Tana Andrades, Eva Rubio i Aina Marrasqué en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona (2016)
Un exemple del segle XVIII:
Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers…, de Miquel Parets, Paris, 1751. Restauració a càrrec de Montserrat Florensa i Anna Rossell+ 6 becaris en el Taller de Restauració del CRAI de la Universitat de Barcelona
I un del XIX:
Histoire de l’Imprimerie de Paul Dupont, Ches Tous les Librairies, Paris, MDCCCLIV (tom II)
Entre 1910 i 1930 es van utilitzar guardes especials amb mapes per als atles literaris i històrics. Es necessita una lupa per veure els detalls i, fins i tot, són difícils de desxifrar.
Wilderness: A Journal of Quiet Adventure in Alaska de Rockewll Kent, Ed. Putnam, New Yorw, 1920. Vist a Modern Library– Quick & Dirty Guide to End Papers
Mirant diferents vloks he trobat guardes que, com diuen, valen més que mil paraules i que es poden afegir a les paraules, poques o moltes, del text.
Així doncs, us poso aquí unes quantes guardes que crec que són interessants, artístiques, eloqüents, narratives i més coses. Guardes que només de mirar-les et fan entrar més ganes de llegir el que segueix.
En uns quants vloks he trobat la manera de com, persones preparades, expliquen les guardes com ningú s’esperava, diuen clarament que les guardes són més que uns simples fulls que moltes vegades es deixen en blanc, però que amb les il·lustracions i els mots adequats són part molt important de la història explicada en el llibre.
Curiosament, és sobretot en els llibres infantils on els autors-il·lustradors van més enllà, utilitzen els peritexts, entre els quals cal destacar les guardes on exposen els inicis i els finals de molts contes.
No soc expert en el tema, ni de lluny, però llegint els vloks dels que en saben veig clarament de què va la cosa i perquè els que estiguin com jo també ho vegin, no em puc estar de posar dos exemples de dos contes que l’Anna Juan Cantavella explica en l’article: “Entre l’anticipació i l’ampliació: de peritextos i àlbums” del seu vlok (2015), al primer diu: “A les guardes de La cançó de l’os de Benjamin Chaud (Edelvives) trobem un rusc que ocupa tota la superfície. Sobre ella, apareixen de forma rítmica, com a patró, unes abelles. En un primer moment podríem dir que es tracta de les clàssiques guardes estampades, amb funció decorativa. Però ràpidament l’ull del lector s’adona que hi ha un buit. Aparentment ha desaparegut una abella… En girar la pàgina, i sobre la pàgina de crèdits, ens trobem amb la dedicatòria i amb… l’abella que faltava a la guarda anterior, que volant plàcidament sembla dirigir-se cap a l’interior del llibre. Però abans d’endinsar-se a les seves pàgines, ha de creuar la portada on a més del títol, el nom de l’autor i de l’editorial, trobem una petita il·lustració en què veiem un osset dormint sobre la panxa d’un gran os. En introduir-nos a la història, les primeres frases ens parlen d’imatges que ja hem vist, mentre que la doble pàgina on se suposa comença la història, ens mostra ja el petit os perseguint l’abella que ha aconseguit colar-se a l’interior de la història.”
Pàgines de crèdits i portada del llibre La cançó de l’os (versió francesa)
I al segon: “A l’Alicia d’Ángel Burgas i Ignasi Blanch, les guardes s’utilitzen per obrir i tancar el relat i per localitzar-lo. Ens trobem amb un àlbum de format oblong que, en obrir-lo, configura un espai apaïsat i llarg. Les guardes anteriors ens mostren un llac i a la part de l’esquerra veiem aparèixer un bot tallat, perquè el pla només ens mostra una part d’ell, sobre el qual veiem un home. El bot té tot l’espai de la doble pàgina per recórrer i la seva posició incita el lector a acompanyar-lo en el seu viatge. Les posteriors, però, mostren el mateix llac i novament el bot. Aquest cop, aquest està situat a la part dreta de les guardes i també apareix tallat, ja que una part del bot ha sortit de pla. Ara el que veiem és una nena, mirant l’aigua completament absorta. Sembla que la història s’ha acabat. Només en acabar la història comprenem que les guardes ens mostren l’inici i el final de la història relatada a dins. Només aleshores comprenem que l’home del principi no és altre que el senyor Dodge (Carroll), a punt de narrar la història d’Alícia al país de les meravelles a les tres germanes Liddell , i que la nena del final és la mateixa Alícia, escoltant per primera vegada la història que Carroll va inventar inspirant-s’hi. La contracoberta ja ens havia advertit que la història del llibre era una recreació de com es va explicar per primer cop una de les històries infantils més importants de la literatura infantil.”
Guardes posteriors del llibre Alicia
L’article, si esteu interessats, val la pena llegir-lo sencer, pel que diu i per les guardes que l’acompanyen.
Entremig d’aquest post he anat posant guardes d’altres vloks que diuen moltes coses i crec que alguna més no fan nosa i es pot gaudir una mica més d’allò que sempre ha estat mig amagat, però que a poc a poc va veient la llum i va trencant, crec, els motlles de molts cànons.
Del vlok “Donde viven los Monstruos:LIJ” de Román Belmonte i del seu article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, he posat unes guardes, però val la pena donar-li una ullada.
Guardes inicials i finals de La carrera de Caroline Repchuk – Alison Jay (il.), Ed. Lumen, Barcelona,2003
El que volia era saber més sobre les guardes i sobre el lloc que ocupen en els llibres, em surten altres coses, moltes, i no les puc posar totes, però unes quantes em semblen força interessants i les poso seguidament.
En dos articles, Elena Consejo deixa clar què i per a què són les guardes, del primer posaré el que diu al final i del segon la descripció que dona de les guardes inicials.
Primer: Acaba l’article dient: “De esto deducimos que el editor español actualmente está apostando por unos álbumes y libros ilustrados “de lujo” con todo lo que esto supone: buenos materiales, páginas preliminares con guardas ilustradas y bien trabajadas, ilustraciones con impresiones de calidad, formatos formidables o, por lo menos, fuera de lo común. Se conciben como objetos importantes, como obras de arte que se comienzan a coleccionar, ya no tanto por los más pequeños de la casa, sino por los mediadores adultos que, cada vez más, se sienten atraídos por estos volúmenes tan sorprendentes. Estamos ante un nuevo concepto de libro, el libro como objeto.”
Segon: “Guardas delanteras: En muchos volúmenes, en lugar de guardas delanteras y traseras se insertan autoguardas (Martin, 1994:175) que abaratan los costes y están formadas por la primera y última hoja de los cuadernillos primero y último respectivamente. Como han demostrado diferentes estudios (Sipe y McGuire, 2006; Ramos, 2007; Bosch y Durán, 2011; Consejo, 2011), las guardas son zonas versátiles en las que podemos encontrar todo tipo de códigos, texturas, funciones e informaciones que ocupan un lugar especialmente privilegiado en el proceso de reconstrucción de significados. Sipe (2001:26) recordaba las palabras de Hillenbrand quien comparaba las guardas con el telón de un escenario teatral. Nosotros completaríamos la comparación añadiendo que en numerosas ocasiones los actores comienzan la función en el proscenio antes incluso de que se levante el telón. Un claro ejemplo de este caso sería Sombras (2010).” I la gràfica que segueix:
Hi ha dades d’aquest article a la webgrafia.
Un altre article que no em puc estar de posar és: “Una tipología de las guardas de los álbumes“ de Teresa Durán i Emma Bosch, quan diuen:
“El motiu original per tenir guardes als llibres era purament pràctic, un dels requisits tècnics del procés d’enquadernació. A partir de la dècada de 1960, però, els dissenyadors gràfics que treballaven en llibres il·lustrats van tenir un paper decisiu en el canvi d’aquesta funció quan van començar a utilitzar guardes amb finalitats comunicatives. Els llibres il·lustrats es conceben com el producte d’un disseny global en el qual cada part del llibre serveix a la història. Les guardes, que es troben en una posició privilegiada al principi i al final del llibre, han arribat a ser vistes per molts autors i editors com un lloc ideal per a aquests propòsits comunicatius. Aquest article presenta una tipologia de papers finals en funció de com es relacionen amb la història i la forma en què apareixen. El nostre objectiu és que els investigadors, especialistes i lectors deixin de pensar en el llibre il·lustrat simplement com un llibre il·lustrat i prestin més atenció a totes les seves parts separades, qualsevol de les quals pot contenir informació valuosa per interpretar la història.”
Per canviar una mica us poso un video sobre “Guardes a la catalana” de Miquiel 200, són 5 minutets molt il·lustratius.
Torno amb les definicions o similars sobre les guardes.
I torna a sortir en Joan Amades, que en el seu llibre El paper de les guardes està d’acord amb els que avui parlen i expliquen els peritexts quan diu: “Els repujats eren a base de motius ornamentals molt diversos; n’hi havia amb figures i escenes que s’adeien amb els temes dels llibres, que complementaven; altres, amb imatges de sants, propis per a llibres religiosos; també escenes de caient cortesà i senyorívol desenrotllades en jardins.”
En el Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gusto del día escrito en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846. Les paraules guarda i salvaguarda apareixen més de 100 vegades quan explica, a la “Sección V. VI. “Pegar las guardas de color” i a la “Sección XXIII. Pegar la guarda.” El llibre està molt bé i els apèndixs sobre Eines, Mètodes, Tintes, Màquines, etcètera, són força interessants. I està en format digital.
“Guardas: Es un pliego de papel que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primer y último pliego.”
“Salvaguarda: Es una tira de papel del largo del libro , que se dobla por medio y que se cose antes que las guardas del principio y del fina de cada volumen, que sirven para preservarlas; se quitan antes de concluir la encuademación , y en el momento en que se van á pegar las guardas sobre los cartones. Esto no está en uso, pero si cuando se hacen Catones, ó libros en cartoné.”
En el seu llibre d’imatges Lots, Marc Martin il·lustra una gran quantitat de fets sobre diversos països del món. A la part frontal, mostra un mapa del món amb tots els punts de referència i les banderes dels països esmentats al seu llibre d’imatges. ( A Picture Book Journey)
Manual de Encuadernación. Imprenta Love, Gijón, 2003, p.48-50.
“Las guardas: Como ya sabemos, las guardas son las dos hojas que se adhieren a las tapas y a la primera y última página del libro.
Estas dos hojas van unidas formando un cuadernillo; por consiguiente, para hacerlas se corta un trozo de papel de guardas cuyo tamaño equivalga a dos hojas del libro y, doblando este papel por la mitad, tendremos las dos hojas de las guardas.”
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
“Guardas: Hojas de papel al principio y al final de un libro que se pegan a la cara interna de las tapas y que sujetan el libro a sus cubiertas o encuadernaciones.”
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York, p. 226.
“End papers. The extra unprinted papers placed at the beginning and the end of a text, a sheet of which is pasted down on the inside of the front and the back book covers.”
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàg. 257-258.
Guarda: Full de paper doblegat, per la meitat, que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó. Les guardes poden ser en blanc o impreses.
“Dominotière” Fabricant de papers de colors, gravat de Martin Engelbrecht, Alemanya, segle XVIII (Imatge a Mesiterdrucke)
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
1.Peritextos. Pàg. 189-210
3.2.3 Aspectos formales (pàg310-340)
Aspector formales del libro
L7 Partes del libro p.334-340
“Guardas En las encuadernaciones en cartoné o tapa dura, son aquellas hojas de papel que se adhieren a la cubierta y a la tripa del libro. Teresa Duran (2010:20) señala que “en poques modalitats de llibre, com en l’àlbum, les guardes són tan treballades pels il·lustradors que hi troben un bon camp on poden ironitzar, resumir o exposar el contingut de l’obra.”
“Guarda: Parte del libro. Material que se coloca entre las contratapas y el primer y el último cuadernillo del cuerpo, muchas veces pegado al material de las tapas, con otra gemela al comienzo del primer cuadernillo. Son una parte importante para la unión de las tapas con el cuerpo del libro. La mayoría de las veces van a ser de papel decorado, aunque las vamos a encontrar realizadas en otros materiales como moaré o piel. Si el papel es una pieza que se adapta al cajo, se llama”guarda a la catalana”, si son dos piezas que se unen en el cajo se conoce como “falsa catalana”, si van en dos partes separadas por una tira de otro material en la zona del cajo se dividen en “guarda fija” (la pegada a la tapa) y “guarda volante”(la unida al cuerpo del libro). A veces, sobre la guarda que tiene el libro se puede poner una falsa guarda, una contraguarda, decorada, de mejor calidad que la que existía.”
En el vlok Multigraphic diuen. “En resumen, las guardas de un libro son las hojas ubicadas en la parte interior de la portada y la contratapa, utilizadas para proteger la estructura del libro y agregar un elemento estético. Estas páginas son una parte importante de la presentación y la identidad visual de un libro, brindando una experiencia más completa al lector.”
Santa Eulària del Riu en el llibre The Life and Death of a Spanish Town d’,Elliot Paul, Random House, New York, 1st Edition, 1937
Del llibre Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
“Guardes: Les unitats de dos o més fulls col·locats a la part davantera i posterior d’un llibre entre les seves cobertes i el bloc de text. En casos excepcionals, la guarda pot consistir en un sol full. El paper final de la part davantera del llibre s’anomena paper final frontal, mentre que el de la part posterior s’anomena paper final fora, o paper final posterior. El full més proper a la coberta (després que s’hagi retirat el full de rebuig, si n’hi ha, s’anomena paper de cartó, i, juntament amb el recte del full que hi té davant, pot ser acolorit, marbrejat, ornamentat; imprès amb mapes, il·lustracions, escenes del llibre, el motiu de la biblioteca, etc.; o deixat en blanc. El full o fulls que no s’enganxen a la contratapa de vegades s’anomenen fulls de mosca, fulls de mosca lliure o fulls de deixalles.”
En el vlok Encuadernacionsebastianrv, article: “El papel de las guardas en la encuadernación de libros-álbum.”
“Además de su función protectora, las guardas también pueden tener un valor estético, ya que pueden ser utilizadas para complementar el diseño y temática del libro. En algunos casos, se utilizan ilustraciones o patrones especiales en las guardas para darle un toque personalizado al libro álbum.”
En el vlok Cevagraf, article: “10 partes de un libro que tal vez no Conocías” de David Carnero.
“Las partes de un libro. 9. Las guardas: Las guardas, término propio de la encuadernación en tapa dura, son las hojas que unen el taco con las cubiertas del libro. Todo libro en tapa dura consta de 2 guardas: guarda delantera o de cubierta y guarda trasera o de contracubierta.
Hablando con propiedad, las guardas son dípticos. En el caso de la guarda delantera, el cuerpo izquierdo del díptico se encola sobre el cartón de la cubierta, y el cuerpo derecho queda libre, como una hoja más. En el caso de la guarda trasera, el cuerpo izquierdo del díptico queda libre y el cuerpo derecho se encola al cartón de la contracubierta.
El soporte más habitual para las guardas es el papel offset de 140 g., el cual ofrece una buena consistencia y calidad.
Vlok CooLibri.com (Toulouse), article: “Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?
“En els àlbums infantils, el tema preferit de Françoise Le Boular, les guardes tenen un paper insubstituïble en la imaginació dels lectors joves. De fet, les guardes estan il·lustrades i les seves il·lustracions ocupen elements del text de l’àlbum.
Aquests elements poden ser personatges o objectes que es desplacen repetitivament, com per exemple en el fons de pantalla enganxat a les parets de l’habitació d’un nen. També pot ser una il·lustració general o una panoràmica anunciant, en un cas, el text que vindrà i, en l’altre, resumint, de manera pictòrica, la moral de la història o la seva idea general. Per tant, res trivial i quelcom de naturalesa subliminar.”
Basat en l’art de la Kelmscott Press de William Morris, aquí teniu una guarda final de la tirada original de llibres a la Everyman’s Library
Article: “Joan Raurell” de Joan Sacs, en la revista Arts i Bells Oficis, novembre 1928, pàg. 217-219.
“Hi ha, d’altra banda, la guarda de llibre en forma de composició central, sovint orlada, com si es tractés d’una il-lustració de pàgina entera compaginada amb el text. Aquesta segona concepció de la guarda de llibre és més artistada que els jaspiats, però, en canvi, és menys guarda de llibre: gairebé no ho és. Hi ha, per fi, el motiu decoratiu continu, que és ja una concepció més arrodonida de l’art de les guardes, la més perfecta fins ara. Però succeeix que si bé aquest motiu decoratiu s’avé de vegades a l’esperit del llibre, altres vegades no s’hi adiu. 1 això és degut a la dificultat que hi ha de trobar un motiu decoratiu prou indeterminat perquè s’adigui a tots els textos. D’altra banda, el fet de ser continu implica la mutilació necessària d’aquest motiu. L’art del Sr. Raurell obvia tots aquests inconvenients perquè posseeix l’aspecte tapisser dels motius continus sense ser-ho, i, per tant, evita la mutilació; perquè ostenta ben evident la voluntat intel·ligent d’artistar una guarda de llibre. Posseeix la dosi de consciència i d’inconsciència que sembla exigir la guarda de llibre; no arriba a la impersonalitat absoluta ni a la inhumanitat del decorativisme de les pells dels animals o de les escorces vegetals, o dels jaspiats minerals, i tampoc no defineix ni determina amb la sovint inoportuna insistència del decorativisme premeditat. Unes guardes de llibre cenyides al format d’un llibre determinat, dibuixades dintre l’estil fantàstic que aporta el Sr. Joan Raurell, serien un luxe i el més noble forrat d’una relligadura de bibliòfil. I seria molt falaguer que, en el difícil art de les guardes de llibre, la nostra terra hagués donat la forma i el to definitius.”
Dibuixos per a guardes de Joan Raurell
En el vlok anatarambana d’Ana Garralón, article: “Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje”, de març 2017.
“Según el diccionario del libro, una guarda es la hoja en blanco que el encuadernador pone antes y al final del libro. Como son dos, nos solemos referir a estas hojas como guardas, en plural. Muchas veces funcionan como una sujeción extra para que el libro sea más resistente, pero en la historia del libro no tardaron en aparecer bellos papeles que enriquecían las ediciones. En los libros para niños ya nos hemos acostumbrado a abrir los libros y encontrar estas guardas que a veces son un guiño, a veces una decoración, a veces un principio (y final), y siempre una muestra de la creatividad.”
“Les guardes, un espai per a la creativitat” de Bernat Cormand i Cristina Correro, Revista faristol del Consell Català del llibre Infantil i Juvenil, núm. 87, 2018, pàg. 16-19.
Cap a l’inici diuen: “La imatge es fa seus els espais perifèrics tradicionals i comença a explicar coses ja des de les guardes, les quals poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir-ne una peça significativa”.
I acaben: “Fins aquí, un tast d’algunes mostres que ens ajuden a entendre el munt de solucions que hi ha en aquests espais perifèrics del llibre que són les guardes. En un moment en què el llenguatge visual pren protagonisme en relació amb la paraula en aquests tipus d’obres, il·lustradors, dissenyadors gràfics i editors s’esforcen per fer ús d’aquestes pàgines i replantejar-les fent-les partícips del conjunt, com a peces igualment significatives per al desenvolupament de la història. Podem comprovar, doncs, com l’àlbum, en evolució constant, no deixa de sorprendre’ns. I que així sigui.”
En el vlok Donde viven los Monstruos: LIJ de Román Belmonte, article: “Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narrativos en el libro-álbum”, abril 2017.
“Finalmente llegamos a las guardas, unos elementos sobre los que más atención se ha prestado en los últimos tiempos, probablemente por ser una de esas partes del libro menos visibles o llamativas (ya saben, esas hojas de papel que, escondidas tras las tapas, las adhieren a la tripa del libro). Es bien sabido que estas hojas han evolucionado notablemente a lo largo de todos estos años, han crecido en forma, estilo o función.”
Na Maria en el seu vlok Picture Book Journey (2024) ens diu. “Tot i que tenen com a finalitat funcional la protecció de les pàgines interiors, les guardes d’avui, sovint, formen part de la narració, oferint una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.”
I Cristina Correro Iglesias, en la seva Tesi Doctoral: Els llibres infantils al segle XXI, escriu: “En canvi, en les guardes de la selecció actual es manté la funció de proteccio, estètica i decorativa, i alhora aquestes amplien els objectius identificats per Duran (2010) d’ironitzar, resumir o exposar el contingut, i poden:
-Ubicar temporalment o espacialment el relat
-Iniciar o tancar la trama
-Sintetitzar la història
-Oferir informacion addicionals o introduir històries paral·leles.”
Posa uns quants exemples de guardes, en un d’ells diu: “Un exemple de síntesi del relat es pot apreciar en les guardes de Dos lobos blancos [Antonio Ventura / Teresa Novoa (il.), Baula, Barcelona, 2004] en què les guardes d’inici inclouen els dos personatges principals, i les del final resumeixen la història amb la imatge de la família complerta acompanyada dels flocs de neu que suggereixen el to bucòlic, de calma i misteri que emmarca tot el relat.”
De moment crec que ja és més que suficient, capficat com estava amb aquest tema, crec que ja ho he solucionat, he aprés una mica més sobre les guardes que en principi no semblaven gaire cosa, pero vet aquí que són molt importants, més que importants, no m’ho esperava, volia explicar-me la història de les guardes com a part externa-interna del llibre i cada dia estic més convençut de què són part interna, són part de la història, part del conte, són l’entrada al gran món de la lectura.
Però m’adono que, siguin part externa o interna, el més important és el que signifiquen, el que conten, el què il·lustren, la manera de fer-nos entrar en la història.
Mig acabo, parafrasejant una mica el que diuen en uns quants dels articles anteriors: Les guardes tenen finalitats comunicatives, poden contenir informació valuosa per interpretar la història, resumeixen, de manera pictòrica, la moral de la història, a vegades són una picada d’ullet, a vegades una decoració, a vegades un principi i un final i una mostra de creativitat, poden assumir un paper rellevant en el desenvolupament de la narració i esdevenir una peça significativa, una oportunitat única d’atraure els lectors des del principi i deixar una impressió duradora al final.
Si us heu animat, podeu veure unes quantes guardes, al CRAI Biblioteca de Fons Antic tenen a Pinterest 520 imatges de Marques d’impressor dubtoses (10), Papers decorats marbrejats (342), papers decorats xilogràfics (89), papers decorats gofrats i daurats (48), papers a l’engrut (26) i Papers decorats sense classificar (5).
Així doncs, Déu-vos-guard!
Aquesta és una manera brillant d’introduir i concloure una història, mostrant els seus moments abans i després. A The Storm Whale de Benji Davies, a les guardes inicials la cria de balena es queda enrere de la seva família a causa de les aigües tempestuoses i, a la final, es torna a reunir amb ella. Picture Book Journey
Bibliografia
Análisis documental de la encuadernación española. Tesi Doctoral d’Antonio Carpallo Bautista, Universidad Complutense de Madrid, 2001.
Bookbinding. Its background and technique d’Edith Diehl, vol.I, Kennikat Press, Inc. /Port Washington, New York.
Bookbinding and the conservation of books. A dictionary of descriptive terminology de Matt T. Roberts i Don Etherington, Drawings by Margaret R. Brown, Library of Congress, Washington, 1982.
Els llibres infantils al segle XXI , Tesi Doctoral de Cristina Correro Iglesias, UAB, Bellaterra, 2018.
Estudio del álbum sin palabras d’Emma Bosch Andreu, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Dpt. de Didàctica de l’Educació Visual, 2015.
Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1979, pàgs. 257-258.
Guía completa de Ilustración y Diseño. Técnicas y materiales de Terence Dalley (coord.), Tursen Hermann Blume Ediciones, Madrid, 1981; p. 210.
Manual del Encuadernador, teórico y práctico al gustodel díaescrit en francés por L. Sebastian-Le-Normand, nuevamente aumentado por un profesor de dicho Arte. Segunda edición, Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846.
Webgrafia (consultada els dies 21-25 de gener de 2025)
“11 interesting ideas to design the endpapers in your picture books” de Maria, en el seu vlok Picture Book Journey, 2024. Guardes amb explicacions que val la pena mirar-les.(correu de l’autora del vlok: I have taken permission from picture book makers in writing to post images of their art).
“Camisas, cubiertas y guardas: otros espacios narratives en el libro-álbum” en el vlok Donde Viven los Monstruos:LIJ de Román Belmonte.
“Cómo se guardan los libros: un pequeño homenaje” d’Ana Garralón en el seu vlok anatarambana. (2017).
“El libro como Umbral. Peritextos y metalepsis en dos colecciones de Rowling y Lacombe/Pérez” d’Emily Pilar Pelegrí, Anuario de investigación en literatura infantil y juvenil, ANILIJ, nº 17, 2019, pàgs. 113-130.
“Endpaperarium”, vlok amb una entrada i quatre articles dedicats a les guardes: Amb unes 70 guardes a quina millor.
“Entre la anticipación y la ampliación: de peritextos y álbumes” d’Anna Juan Cantavella, en el seu vlok: La coleccionista. Lectura de libros-álbum, (2015).
“Faut-il se soucier des pages de garde quand on pense à l’habillage de la couverture d’un livre ?”, en el vlok CooLibri. Com (Toulouse), 2021.
“La gestió de les col·leccions de fons antic en les biblioteques universitàries espanyoles: anàlisi dels textos normatius” de José Luis Herrera Morillas, a BiD, 45, desembre 2020.
“Las guardas de un libro: ¿qué son y por qué son tan importantes?, en el vlok Multigraphic.
“Les papiers dominotés” en el vlok del Musée Médard. Centre d’intérpretation du livre et du patrimoine écrit a Lunèl (França).
“Les papiers marbrés” en el vlok BiblioMab : le monde autour des livres anciens et des bibliothèques (2008).
“Let’s talk endpapers” de Holly Dunn, en el vlok Spine Magazine publicat per Vyki Hendy.
“Montse Buxó. Alma de agua”, article de Carlos Rey en el seu vlok La historia de un sueño. Página libre. Para el fomento de la encuadernación y las Artes del Libro. Moltes imatges de papers marbrejats i decorats.
“Papel de guarda”. Selección y detalles de papeles pintados, con distintas técnicas: marmoleado, en grudo, trementina y con reserva, que son utilizados dentro o fuera de las encuadernaciones como papeles de guarda. Moltes imatges de papers de guarda. En el vlok Cala de Carolina Labbé Jeria a Santiago (Chile).
Papers decorats, a l’article faig esment dels papers decorats del CRAI que podeu trobar a Pinterest, poso aquí també, l’adreça on tenen més informació. “Galeria de papers decorats presents a les guardes o a les cobertes d’exemplars conservats al CRAI Biblioteca de Fons Antic, en constant actualització.”
“Peritextos del siglo XXI. Las guardas en el discurso literario infantil” d’Elena Consejo Pano, a OCNOS, 7 (2011); pàg. 111-122.
“Picture endpapers. Resources for literary and aesthetic interpretation” de Lawrence Sipe i Carolina McGuire, en el vlok Scholary Commons, juliol 2006.
“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….
D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.
El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.
Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.
Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.
Mammotrectus
Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.
Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…
Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.
Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.
“Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.
Biblioaprenent 