Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Bibliodiccionari CXXVIII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Paraules on 22/05/2025|

–Biblio-Cibergrafia: En el vlok El Rincón de la Poesía tenen una categoria dita BIBLIO-CIBERGRAFÍA, on posen enllaços a pàgines sobre educació. A l’Escuela Normal Suprior Ibagué (Colombia).

–Biblio-Portal. png: A la Wikipedia.Aquesta és la pàgina d’informació tècnica sobre l’entrada no enciclopèdica en espanyol.

–Biblio–Wxis: diuen: “En el nostre equip, contem amb una àmplia experiència en la gestió de centres d’informació, biblioteques, centres de documentació i arxius.”

Creia que això de cercar i trobar paraules que comencin per BIBLIO anava acabant, cada dia em costa més trobar-ne de noves, però de sobte, he llegit un llibre que té com a títol original Dizionario del bibliomano d’Antonio Castronuovo, aquí l’han traduït (Natalia Zarco) per Bibliopatías, bibliomanías y otros males librescos, (Ed. Trama, Madrid, 2024). El cas és que en aquest llibre he trobat unes quantes noves paraules. Algunes amb fàcil definició, inclosa en el llibre, altres, no tan senzilles, per la qual cosa les he posat amb part del text on són i que els dona sentit. També és molt interessant un article-“Breve léxico de enfermedades librescas” del mateix Castronuovo a la revista Textos&Texturas, núm. 52 de 2023, pàg. 97-104.

–Biblioaforísmia: Propensió a la lectura fragmentada. La pateixen tots aquells que no són capaços de llegir una novel·la sencera i prefereixen les proses breus i els diaris.

–Biblioassassí en sèrie: Parlant de la biblioclàstia i de la destrucció de llibres apareixen diverses formes i una d’elles és la del Biblioasassí en sèrie. És a dir, aquell que vol la destrucció minuciosa i obsessiva dels llibres antipàtics o desagradables, un rere l’altra.

–Bibliobogeria: Empra la paraula com a sinònim de bibliòfil.

–Biblioclàstia antipoètica: Destrucció sistemàtica de totes les ‘plaquettes’ poètiques regalades que sigui possible.

 –Biblioclàstia hereditària: Liquidació de la col·lecció amb esforç reunida per un pare o un avi. Raríssims són els casos d’hereus curosos que respectin la col·lecció i, en comptes de dispersar-la per motius venals, estudiïn com salvar-la, buscant el lloc apropiat on es respecti la seva integritat.

–Bibliocomptentio: Una mena de Bibliofòbia, que porta a un rebuig dels llibres com a objecte físic, però si es rebutja de forma immediata en veure’l i sembla una mica repugnant, es pot dir que el que ho pateix té una Bibliocomptentio (prenent Comptentio com allò que al món medieval tenia a veure amb el menyspreu pel temporal, oposat al que és espiritual).

–Bibliocoproimia i Bibliopisia: Actes de defecar o orinar al llibre quan s’ha acabat de llegir, o en l’intent de llegir-lo. Són trastorns dels quals és còmplice la qualitat que abunda al mercat editorial; com que cada vegada són més freqüents els llibres que estimules la defecació, és obvi que aquests hàbits estiguin cada dia més estesos.

–Bibliocòpula: Forma rara de frenesí sexual que es manifesta quan un text és particularment libidinós: alguns lectors especialment sensibles —a qui els manca l’element amb què calmar el desig— consumeixin una bibliocòpula acoblant-se amb el mateix llibre.

–Bibliocopúlia: Sobre la Bibliocopúlia, forma força rara de frenesí sexual, la comunitat científica es reserva l’opinió. No se sap gaire, sobretot perquè els manuals guarden silenci en aquest tema en què haurien de tractar els llibres eròtics.

–Bibliocosa: Terme que apareix al final d’un sonet de Verlaine per definir una sortde metempsicosis de paper per la que el poeta es transforma en un llibre, o millor en un objecte lliure. Estant malalt, decaigut i sentint-se infeliç el seu únic consol és sentir-se com un llibre.

EDHASA, 2024 (en venda a Argentina)

–Bibliodispepsia: Ocorre quan els bibliòfags i bibliòpotes no digereixen bé i donen un quadre de Bibliodispepsia, que sense ser greu es necessita un digestiu després del menjar.

–Bibliofabulator gloriosus: Els llibreters antiquaris els defineixen, amb una imatge força eficaç, com a Bibliotocapilotes. És una criatura que pertany a la pitjor nissaga de mitòmans, de geni prolífic i per desgràcia també nociu. Sempre és antipàtic, arrogant i pedant. Encara que no és benvingut, freqüenta assíduament les llibreries i exposicions bibliòfiles, on, quan pot, parla dels llibres que té i de com són d’importants, els tingui o no els tingui la major part de les vegades.

Conta Castronuovo la història d’un llibreter milanès que volia desemmascarar un Bibliofabulator Gloriosus, el qual presumia de tenir la Divina Comèdia en totes les edicions llistades als Annali dantesche de Mambelli, de manera que un dia, el llibreter va posar en escena una elegantíssima broma utilitzant el coneixement que se li va posar raríssim exemplar de Dante en foli de 1649.

El Bibliotocapilotes li va dir que ho comprovaria a casa seva i a la nit va trucar al llibreter per telèfon dient-li que disposava d’un exemplar i com tots els fanfarrons, era un ignorant i no sabia que al segle XVII la Divina Comèdia es va imprimir el 1613 a Vicenza i el 1629 a Pàdua i Venècia, i en tots els casos en format petit, mai en mida foli. Com tots els que volen presumir de tenir uns llibres que no tenen ni de lluny va caure en la trampa del llibreter.

Podria ser un sinònim de Biblioarrogància: Presumptuosa arrogància de qui freqüenta assíduament les llibreries antiquàries i s’obstina a molestar els altres amb sensacionals narracions bibliòfiles. Com diu que té en el seu poder els millors llibres que un pugui somiar, el biblioarrogant no en compra mai cap.

–Bibliofàrnia: Compulsiva inclinació a abandonar el llibre després d’haver llegit a penes unes poques pàgines, o només una de sola.

–Bibliofilosofía: Es pot definir com a ciència de la felicitat íntima, una ciència que s’adquireix en soledat i s’aprèn a poc a poc i deliciosament amb la freqüència constant de bones obres.

–Biblioindiferència: Condició per la qual a l’individu afectat no li importa l’existència del llibre. Que aquest objecte estigui o no estigui no suposa cap diferència en la seva vida.

–Bibliolestofant: Lladre de llibres que treu volums de les prestatgeries amb mà delicada, els observa amb devoció i coneixement, mentre conversa amb el llibreter, la seva víctima, a qui esmenta l’interès per un llibre de l’aparador. Revisa la seva presa, espera el moment propici i ho rapinya aprofitant la distracció del llibreter en ocupar-se del llibre sol·licitat. Continua calmat i tranquil, parla amb el llibreter i se n’acomiada cordialment, amb el llibre que realment desitjava a la butxaca.

–Bibliòsmia: Costum d’olorar els llibres.

–Biblio-patòleg: Aquell que es dedica a estudiar els diferents síntomes relacionats amb l’obsessió oels llibres.

–Bibliopíxide: Amor pels llibres tancats per un mestre cristaller dins d’ampolles, que després es col·loquen alineades a les prestatgeries. També en diu Bibliopixidisme. I dono l’exemple, sembla que únic, d’un senyor que en comptes d’enquadernar els llibres que comprava feia que un mestre del vidre els tanqués en ampolles.

–Bibliopolae (2): Persona que ven llibres.

–Bibliopornia: Semblant a la Bibliocopúlia és la Bibliopornia, condició de qui troba pornogràfics els llibres i, per tant, els llegeix d’amagat i a diferència de la Bibliocopúlia, en què es busca la relació carnal, és més habitual la pràctica de l’onanisme.

–Bibliopotia: Cosina de la bibliofàgia. Acte patològic de beure llibres, prèviament macerats a llargs banys i després elaborats amb potents batedores, sense oblidar afegir els correctors de sabor o allargant la barreja amb llet per fer una mena de ‘frappè’.

–Biblioprestocleptomania: Popularment anomenada «cleptomania del llibre prestat»: acte pel qual no es torna mai el llibre que s’ha manllevat, més encara, se li presta a altres. Les persones que manlleven són —respecte als babaus que deixen prestat— infinitament superiors. Són subjectes indiferents i impertorbables, dotats d’un sublim morro. No es preocupen gens ni mica i, sobretot, no donen cap valor a què hagin manllevat, ja que es tracta d’una cosa que no és seva. La gravetat del fet es mesura pel seu efecte: mutila col·leccions, deixa toms solitaris. Només hi ha una teràpia: en el moment de la petició, contestar «No».

–Biblioprestopocavergonya: Retornar el llibre prestat després d’haver-lo omplert de subratllats i marques de lectura fetes, en els casos més pèrfids, no amb llapis sinó amb bolígraf indeleble. En alguns casos els pocavergonyes no dubten a escriure als marges del teu llibre les seves impressions sobre la lectura.

–Bibliorreic. Aquell que pateix Bibliorrea. Inflamat d’infinit amor pels llibres, el bibliorreic s’enamora fins al punt de considerar-los cornucòpies que prodiguen tots els béns, tota la felicitat del món i arriba a magnificar-los.

–Bibliotàfic: Parlant de Bibliotàfia, dels bibliòtafs, escriu com a exemples les institucions que antigament amagaven els llibres (bibliotàfiques) i no deixaven veure’ls, com en biblioteques de Roma, Venècia i altres llocs, Afortunadament, ja no existeixen aquestes limitacions de llocs bibliotàfics, encara que sí que existeixen encara avui els Bibliòtafs.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 876

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 20/05/2025|

“ L’objectiu global de l’associació era el foment de l’amor al llibre en les seves manifestacions més selectes i depurades. Un dels objectius específics d’aquest era l’edició de llibres que havien de tenir en compte per igual el contingut i la forma, i un altre la difusió del coneixement dels tresors bibliogràfics existents a Espanya, tant en col·leccions privades com públiques; organitzar exposicions d’obres impreses, gravats, relligadures, ex-libris i manuscrits; facilitar a les biblioteques públiques l’adquisició d’exemplars rars mitjançant l’aportació econòmica dels seus associats o subscripcions organitzades a tal efecte: i en definitiva, per tot tipus d’activitats adreçades a incrementar l’afecció als llibres. Si comparem aquests objectius amb els de la primera societat ens adonem que el marc d’interès i d’actuació s’havia eixamplat i havia superat la intenció de reeditar la literatura clàssica catalana ja recuperada. La bibliofília responia ja a unes noves necessitats i uns nous temps.

El nombre de membres s’estipulà que no passés de cent. L’Associació havia de publicar un butlletí periòdic dedicat a tots aquests aspectes i a les seves activitats. Per bé que es fundà oficialment l’any 1944, ja l’any 1943 organitzà una Exposició de Relligadures i de llibres il·lustrats espanyols de 1750 a 1850, presentada en un opuscle imprès en els taller Oliva de Vilanova, que tingué molt bona acollida. De seguida també, l’any 1945, es publicà el seu primer llibre estrictament de bibliòfil, una obra de Pedro Antonio de Alarcón, El Capitán Veneno, amb un estudi preliminar de Manuel de Montoliu. Estava il·lustrat amb des estampes i quatre capçaleres de Josep M. Mallol Suazo i 31 caplletres a dues tintes i 25 culsdellàntia obra de Teodoro Miciano. Des d’aquell moment l’associació ha anat editant un llibre aproximadament cada any.

Actualment, l’Associació continua fidel als seus objectius i bon testimoni n’és, evidenment, l’exposició presentada conjuntament al Museu Frederic Marès. En una època de tan accelerada innovació tecnològica constant aplicada al món de la informació impresa, que durant molts segles havia tingut com a únic vehicle de difusió el llibre, la bibliofília adquireix en l’actualitat tota una altra dimensió, totalment allunyada de les necessitats de l’època de Marià Aguiló i fins i tot del període esplendorós de Miquel y Planas, i fins i tot dels anys seixanta o setanta, més proper. Avui esdevé més que mai el testimoni de tota una cultura, un coneixement i una estima per l’objecte llibre, que cal que continuï pervivint, car té un lloc important en el proper mil·leni. No cal rebutjar la innovació, al contrari. Tanmateix, cal valorar la seva història, els seus antecedents. La bibliofília hi pot jugar un paper destacat en aquesta empresa”.

“L’Associació de Bibliòfils de Barcelona”escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Yo creo que vivimos en el país donde actualmente se producen más ediciones en papel de hilo – opina un poco compungido, nuestro hombre, que ahora es el librero, como poco antes había sido el propio editor, el sagaz e inteligente distribuidor o el  grabador ilustre—. Llegaremos a intoxicarnos y a desvirtuar la finalidad de esta clase de ediciones. En un mes, me parece que el de noviembre del pasado año llegué a contar la aparición de más de cincuenta y cinco títulos distintos, y los que no me fué posible controlar, porque algunos se distribuyen en privado y en ediciones limitadísimas.

 Si, señores; estamos en plena fiebre del papel de hilo, como hace cuatro o cinco años padecimos la enfermedad adquisitiva del cuadro al óleo, del paisaje, dolencia que aun colea, afortunadamenle para los pintores. En ningún periodo brillante de la bibliografía francesa o inglesa llegó a editarse tanto en papel de hilo. Las grandes industrias productoras— el papel de bibliógrafo ha de ser elaborado a mano y requiere unos cuidados especiales — radicadas en las zonas papeleras de Gelida y Capellades no han cesado de trabajar para ofrecer la primera materia al ansioso mercado.

 La afición, sin embargo, ya nos viene de antiguo. Uno de los primeros que restauró entre nosotros el gusto a las bellas ediciones, que tanto abundaron aqui en los siglos XVI y XVII, fué don Mariano Aguiló, el cual halló unos apasionados continuadores de su obra en los señores Pau Font de Rubinat, José Pin y Soler, y Miguel y Planas. Son éstos, en realidad, los sembradores de la fructífera cosecha que hoy llena las bibliotecas de los potentados del país.

 Como impresor, “Oliva de Vilanova” ha sido quien, innegablemente, ha producido libros más perfectos y hermosos. Como editor, el que ha creado una serie más continuada de valiosos ejemplares en papel de hilo, es «Orbis». Hay que recordar, entre otras cosas. la edición de algunas de las obras más deliciosas del folklorista Joan Amades: «Les Auques» , «Els Ventalls» y «Els Soldats» , algunas en colaboración con José Colominas.

 Joan Amades, que hace poco celebró la aparición de su «op.» 101, ha editado casi toda su producción en papel de hilo, agotada y buscadtsima, especialmente su colección: «Biblioteca de Tradicions Populars».

El editor que enfocó el libro de bibliógrafo de una manera regular en cuanto a su orientación y venta, fue Gustavo Gili, gran señor de los libros, al crear «La cometa», en la cual se publicó «El Alcalde de Zalamea», ilustrada por José de Togores y «El sombrero de tres picos», con grabados al aguafuerte de José Nogués. «La Semana Santa» de Gabriel Miró, vendióse, y de ello ya hace una porción de años, a 5.000 pesetas uno de sus ejemplares. Hoy, esta serie, continuada por el hijo de don Gustavo, reanuda su publicación con «Platero y yo», de Juan Ramón Jiménez , ilustrado con litografías de José Mompou.

 «Editorial Lucero», «Argos» y «Aymá», y que nos sean perdonadas todas las omisiones, ya que esta breve información no pretende agotar el tema ni convertirse en un índice publicitario, se especializan en las ediciones de bibliófilo. De la primera, cabe destacar su «Antología lírica de Montserrat» , de la segunda. «Amor y Psiquis», de Apuleyo, con litografías de Pruna, artista que también ha ilustrado a Sebastián Gasch en sus obras sobre danza. «Aymá  Editor», publica una colección de bibliófilo: “Guió d’Or”. Recientemente ha editado «Barcelona vista por Dionis Baixeras», con cincuenta dibujos de este autor y precedido de un estudio de A. Duran y Sanpere, obra que se agotó cuando aún estaba en los obradores de la encuademación . «Ediciones Mediterráneo » ha lanzado la serie numerada de «Retablo», de Catalina Albert, con ilustraciones de Colom.

 En Barcelona funcionan entidades de bibliófilos que editan periódicamente un «papel de hilo», casi siempre un texto clásico o difícil de encontrar. El más noble  exponente de este tipo de entidades, es la llamada de los «Cien» por ser éste el número de los que la integran, digna sucesora de aquella que llevó el nombre de «Los XII», que tan alto prestigio consiguió entre nosotros y que contaba, como a socio honorario, al ex rey de Portugal. A otra entidad de bibliógrafos se debe la edición de la «Crónica de Montcada» sobre la expedición de los catalanes a Oriente, ilustrada por Teodoro Miciano, la revelación de estos últimos años en el arte del grabado.

 «Los Amigos del Libro», otra firma dedicada a las publicaciones bibliográficas, ha editado recientemente, entre otras obras, el «Diario de Cristóbal Colón», ilustrada por el excelente bojista Ollé Pinell, y el agudo y documentado libro de Néstor Lujan, «De toros y toreros», con diversas planchas lítográficas de Manolo, unas de las postreras obras del artista. Empresas sin precedentes editoriales, lanzan al mercado bellos libros en papel de hilo como éste de Julián Amich,”Naves de antaño” , comentado por José Pla en nuestro semanario.

E1 artista, tanto como el escritor, anima la joya del libro bibliográfico. Hemos visto trabajar paciente e infatigable para conseguir la máxima belleza técnica al editor y grabador de muchas de sus ediciones, Ramón de Capmany. A él se deben las planchas de una de las obras que obtuvieron mejor acogida en el mundo bibliográfico hispánico : las «Poesías de San Juan de la Cruz». Los aguafuertes para su «Alegría que pasa», son las obras más sutiles y evocadoras que ha producido en este aspecto.

También se da un tipo singular de libro. El ejemplar único, a mano, sin otra intervención que la del propio artista que lo concibió. Hace tres años fué vendido a un comerciante de Igualada un libro de esta clase por 35.000 pesetas. Gimeno Navarro, como hizo William Blake en Inglaterra en el siglo XVIII, ilustra él mismo sus libros, con la gracia nostálgica que ha hecho popular su pintura . Olga Sacharoff, A. Opisso, Gelabert, E. Mora, M. Ribas, Obiols, Commeleran, Mallol Suazo, Ricart Palet, A. Coll, el artista que animó «Qué diuen els ocells», de Mosén Cinto, ilustran estas hermosas ediciones de bibliógrafo.

 El libro raro, bello, lujoso, va destinado al comprador de disponibilidades económicas. Eso no quiere decir que lodos los bibliófilos sean gente rica. El amor al libro, al bello libro, no es patrimonio de una clase favorecida, con o sin razón, por fortuna. A esos bibliófilos modestos no les queda otro recurso, al igual que los chicos frente a una confitería, que aplastar su nariz contra el escaparate del librero y suspirar por aquello que no poseerán jamás.

“La fiebre del papel de hilo”,  Destino,n. 559, 24 abril 1948.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 875

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Old books on 13/05/2025|

“ Miquel y Planas ha estat el principal editor-bibliòfil català de la primera meitat d’aquest segle. Profundament interessat i bon coneixador del món del llibre i de tot el seu entorn – l’ex-libris, per exemple -, Miquel començà les seves edicions bibliòfiles l’any 1905, amb obres tan distintes com el primer volum de les Històries d’Altre Temps i el primer volum de la Noca Col·lecció Artística Catalana, per seguir després amb els setze volums de la Biblioteca Catalana, la revista Bibliofilía (1911-1920), la col·lecció Amor del Llibre (1924-1928) i encara molts altres volums.

En realitat, Miquel és la figura que enllaça totes les empreses bibliòfiles del nostre país al llarg de gairebé cinquanta anys. Membre de la primera societat, fallida aquesta, ell porta a terme les seves edicions d’una manera constant i sistemàtica fins als darrers anys vint. Fou aleshores precisament quan va tornar a exercir un paper destacat en l’organització d’un grup de bibliòfils que s’autodenominaren “Els XII”.

L’any 1927 un jove bibliòfil, Epifani de Fortuny – baró d’Esponellà -, decidí crear una Agrupació de Bibliòfils. Amb tal motiu va posar-se en contacte amb dos reconeguts col·leccionistes i bibliòfils: la comtessa de Vilardaga i l’editor Ramon Miquel y Planas. Ambdós s’entusiasmaren de seguida i proposaren d’altres col·leccionistes per formar part de la desitjada agrupació. Foren aquests: Angeles Perpiñà, el marqués de Sant Esteve de Castellar, Domingo-Carles Tolrà, Lluís Escobet, Gustau Gili, Salvador Roca, Leonci Soler i March i Albert Lleó, els quatre darrers bons amics de Miquel y Planas, com també Manuel Rocamora, per bé que molt més jove que els anteriors, coetanis seus i hereus com l’editor de l’esperit de la Renaixença. En total, doncs, eren dotze, “Els XII” que decidiren celebrar una reunió mensual a casa de cadascun d’ells per tal de visitar i conèixer les respectives biblioteques. D’aquests encontres, en sorgí també la idea d’organitzar una exposició amb les millors obres de cada col·lecció, que disposà el baró d’Esponellà, el membre més jove amb gran diferència de l’associació.

L’exposició s’inaugurà el 19 de gener del 1928 a les Galeries Laietanes. S’hi mostraren seixanta peces entre llibres, estampes, goigs, targetes, etc. Entre els llibres hi havia dotze incunables, sis edicions prínceps, quaranta exemplars únics, importants autògrafs i relligadures notables. Segons el seu organitzador, la visitaren més de 10.000 persones, nombre especialment notable atès el tema i la data en que tingué lloc.

Amb tot. L’acció d’”Els XII” va ser una acció important però efímera. Això no obstant, no significa que no continuessin existint acurats bibliòfils i col·leccions notabilíssimes a Catalunya que ja des dels anys vint, desapareguda feia ja uns quants anys la Societat Catalana de Bibliòfils, volien i es plantejaven la fundació d’una nova entitat. Així ho explicava el llibreter i bibliòfil reconegut, Josep Porter (1901-1999), que havia obert la seva llibreria l’any 1923, a la qual acudien tots els col·leccionistes, alguns dels quals més d’un cop li proposaren de crear una nova associació.

Novament Ramon Miquel y Planas, ara juntament amb Pau Font de Rubinat i Eduard Toda, tres noms que no necessiten presentació dins el món del llibre, i membres els dos primer de l’antiga societat, eren els que més intentaven de convèncer Porter. Tanmateix no s’hi decidí, si bé, portat pel seu amor al llibre l’any 1936 va editar una revista especialitzada en aquest camp: PAPYRUS. Revista de bibliofília, de la qual malauradament només en sortiren dos números – març i juny -, en esclatar la guerra la publicació s’estroncà. El seu objectiu era ben clar: “Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il·lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portantveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que es la vella Ibèria”. La publicació, equivalent a les seves homòlogues europees comptava no sols amb col·laboracions prestigioses, sinó també amb una àmplia secció de noticiari, un complet catàleg de novetats editorials sobre Espanya, Portugal i països de parla castellana, així com sobre arts del llibre, i una borsa del llibre. En definitiva, era un bon començament per difondre una bibliofília professional i rigorosa. Però la guerra impedí seguir endavant.

No obstant això, ja els primers anys quaranta, el sentiment bibliofílic tornà a revifar-se. Fou aleshores quan al començament de l’any 1943 una sèrie de bibliòfils amics de Porter li proposaren una altra vegada de fundar una associació: Alfons Macaya, Joan Prats Tomàs, Joan Sedó Peris-Mencheta, Gaietà Vilella, Pedro Gil Moreno de Mora, el Marquès de Mura, la Marquesa de la Mesa de Asta, i un cop més, Ramon Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Eduard Toda. Així va nèixer finalment la durant tants anys desitjada Associació de Bibliòfils de Barcelona”.

“Ramon Miquel y Planas, l’editor impulsor de la bibliofília”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ             XQ            XQ            XQ             XQ           XQ             XQ

“ El origen de la bibliofilia es la conjunción de dos elementos el libro y el bibliófilo, ya que sin ellos no podría existir. Cada bibliófilo busca unos libros determinados y cada libro ( cualquier libro) tiene, con seguridad, un coleccionista potencial.

Pero el libro que busca el bibliófilo no debe ser forzosamente antiguo ( puede haber excelentes colecciones de primeras ediciones de autores del siglo XIX o de encuadernaciones de editor de principios del siglo XX, por ejemplo), no obstante, es el libro antiguo el que cumple muchos de los requisitos que exige el bibliófilo y suele ser éste el objeto de su deseo recopilador.

Se ha definido al bibliófilo como persona que ama los libros y, por tanto, a la bibliofilia como el arte de quien ama los libros, pero éstas no son sino definiciones de raíz etimológica ( biblion –philos). Martínes de Sousa ( 1989:619) que sigue en buena medida al diccionario de la Academia Española la define como: “Afición por el libro en función de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos”.

De estas definiciones sólo se desprende, como ya se dijo, que la bibliofilia es un arte que pone en relación un objeto, el libro, dotado de unas características especiales, con una persona, el bibliófilo. Sin embargo, ninguna de las definiciones se detienen en el hecho de que el bibliófilo, además de estudiar y amar, adquiere y reúne esos libros y que su posesión es consustancial a la condición de bibliófilo. La bibliofilia no es una manía coleccionadora más ni posee rasgos homogéneos, de hecho cada bibliófilo desea una colección de libros distinta de la de cualquier otro. Tampoco puede ser considerada como un método de inversión que permite, con el transcurso de un determinado lapso de tiempo, obtener unos beneficios con la venta de lo que se ha recopilado.

Si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia el primer aspecto que habrá de considerarse es que hace a un libro ( no necesariamente antiguo) ser un libro que despierte el deseo de posesión del bibliófilo; en segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de la persona que simplemente tiene una biblioteca ( incluso con libros antiguos); y, en tercer lugar, qué técnicas y herramientas utilizan los que practican este arte de la bibliofilia.

“La bibliofilia, los bibliófilos y la formación de colecciones”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 364. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 874

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 08/05/2025|

“El 27 de març de 1903 es presentaren els estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils al Govern Civil per tal de complir la Llei d’Associació. Uns quants dies després, el 20 d’abril, en la sessió corresponent de la Societat es procedí al repartiment del número que cada soci havia de tenir. Aquesta operació es va fer per sorteig i donà el resultat següent tal com consta en l’edició dels estatuts impresos als tallers de L’Avenç, el dia 25 de maig del 1903: 1. D. Isidre Bonsoms; 2. D. Alexandre Cortada: 3. D. Ramon Miquel; 4. D. Alexandre de Riquer; 5. D. Lluís Guarro; 6. D. Jaume Massó Torrents; 7. D. Pau Font de Rubinat; 8. D. Antonio Rubió i Lluch; 9. D. Agustí Casas; 10. D. Emili Cabot; 11. D. Joaquim Casas Carbó; 12. D. Joan Rossell; 13. D. Eusebi Güell i Bacigalupi; 14. D. Joseph Triadó; 15. D. Jaume Andreu; 16. D. Santiago Rusiñol; 17. D. Francesch Matheu; 18. D. Ignasi de Janer; 19. D. Josep M. Thomas; 20. D. Joseph Sala; 21. D. Alfons Bonay; 22. D. Joseph Pin i Soler; 23. D. Frederic de Gomis; 24. D. Lambert Mata; 25. D. Juli Vintró; 26. D. Ernest Moliné i Brasés; 27. D. Rafel Patxot i Jubert; 28. D. Lluís Carles Viada i Lluch; 29. D. Àngel Aguiló; 30. D. Enric Batlló i Batlló; 31. D. Salvador Vilaregut i Martí; 32. D. Manuel Henrich i Girona. Hi havia, doncs, un total de 32 membres. El primer president fou el gran bibliòfil i promotor de l’exlibrisme, Pau Font de Rubinat, de Reus, i el secretari, Ernest Moliné i Brasés, advocat, historiador i editor de textos catalans antics.

L’article primer deia: “La Societat Catalana de Bibliòfils se proposa publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de llengua catalana”. En realitat, aquest objectiu era el mateix que uns quants decennis enrere s’havia proposat Marià Aguiló i Fuster ( 1825-1897), un dels prohoms de la Renaixença. Aguiló, amb l’edició de la seva Biblioteca Catalana en dotze volums i l’edició del Cançoner de les obretes en nostre llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV o XVI ( 1873-1900), fou un dels capdavanters del naixement de la bibliofília moderna a Catalunya, un moviment lligat íntimament a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col·leccionistes d’esdevenir editors de llurs pròpies biblioteques. Fruit de l’esperit de la Renaixença i producte d’una època d’incipient industrialització, aquest tipus de llibre era conseqüència, d’una banda, de la revalorització del passat medieval i, d’una altra, de la realització força artesanal, que rebutjava la nova mecanització.

L’entitat pel fet de ser catalana podia organitzar les seves sessions arreu de Catalunya: “Cada any, en la darrera sessió, se designarà’l punt de Catalunya o altres territoris  de llengua catalana ahont se celebraran les sessions de l’any següent. Si res s’acorda, se tindràn a Barcelona”. La Societat havia de publicar, si més no, una obra cada any. Entre el 1905 i el 1912 – darrer any de la seva existència – publicà vuit llibres, dins de la tendència mediavalitzant tan preuada aleshores.

Amb tal finalitat, la Societat encarregà a Eudald Canibell (1858-1928) un tipus de lletra per poder editar amb cura i gran qualitat tipogràfica els seus llibres. Canibell, tot seguint el camí iniciat per Marià Aguiló, l’any1891 ja havia projectat un tipus Tortis i una sèrie d’inicials que assoliren un èxit notable. Però el 1904 dissenyà el denominat Gòtic Incunable Canibell, per encàrrec de la Societat Catalana de Bibliòfils.

Canibell va fondre conjuntament amb el gravador Sangenís tres cossos complets de caràcters – del 8, del 12 i del 24 -, que podien combinar-se amb l’anterior Gòtic Tortis, i que eren fruit de l’estudi de diversos caràcters gòtic. A més, Canibell creà també tres sèrie d’inicials gòtiques – monacals, ornamentades i policromes -. Aquestes creacions restaren aplegades en un bell opuscle d’estètica goticista que duia per títol Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo i que fou editat el mateix 1904 a les premses del taller Oliva de Vilanova, l’artífe principal de les arts plàstiques del començ del segle.

Com ja he remarcat en altres ocasions, la veritable importància d’aquest tipus rau que és l’única creació tipogràfica veritablement autòctona que es dissenya i que es fon al començament de segle a Catalunya, car gairebé la totalitat de material tipogràfic emprat normalment era d’importació, en general de procedència alemanya o francesa. Si bé l’ús d’aquest caràcter en el camp pròpiament del llibre fou molt reduït, en canvi, fou molt difós a través de petits impressors – participacions de casament, de bateig, diplomes, estampes de primera comunió, recordatoris de difunts, etc -, un tipus de treball en què fou utilitzat fins ben entrat el segle XX. De fet, amb aquest tipus la Societat Catalana de Bibliòfils edità només tres de les seves obres – Libre de Santa María (1905), Istoria de Jacob Xalabin (1906) i Cançoner dels Comtes d’Urgell ( 1906).

Malauradament, però, la vida d’aquesta societat finí massa aviat, tot i que el seu esperit perviví en alguns editors, estudiosos i bibliòfils que continuaren editant alguns clàssics amb tota cura. El cas més rellevant i gran nom, com veurem al llarg d’aquest text, de la bibliofília catalana del segle XX fou Ramon Miquel y Planas ( 1874-1950).

“La Societat Catalana de Bibliòfils”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ          XQ           XQ          XQ           XQ          XQ           XQ

“ El libro antiguo, además de un objeto de estudio y elemento constitutivo del fondo de las bibliotecas, es también un objeto que se puede comprar y vender, una mercancía, por lo que lógicamente está sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Pero el libro antiguo no es un articulo con precio fijo. En este objeto inciden diversas características muy destacables para la perspectiva que se presenta: es escaso, es bello, es difícil encontrarlo en perfecto estado, y, por consiguiente, suele ser también caro. Por esta causa, este mercado tiene algunas peculiaridades que lo aproximan más al mercado de la obra de arte o al de las antigüedades que al comercio del libro moderno, por ejemplo. Esta circunstancia justifica el hecho de que el mercado del libro antiguo difícilmente entra en relación con el mercado del libro nuevo, aunque siempre se pueden encontrar unas notables excepciones a esta regla. Los bibliófilos y las instituciones ( sus bibliotecas, en concreto) son quienes establecen la demanda de este mercado del libro antiguo y se preocupan de su adquisición, aunque, como se verá más adelante, los unos y las otras corresponden a características y perfiles completamente distintos. La bibliofilia como arte pretende la reunión de conjuntos armónicos de ejemplares relacionados por poseer una o más características comunes bien sea desde la perspectiva del contenido del libro, bien sea desde la perspectiva formal o, incluso, material. El fin es, por tanto, la propiedad del ejemplar que mejora sus propias cualidades al formar parte del conjunto. Las instituciones como compradoras de libros presentan perfiles y fines similares, aunque no siempre.

El libro como objeto de comercio tiene un precio y un valor en cuya estimación intervienen un número muy importante de variables. Algunas tiene que ver con la obra, otras con el ejemplar y otras son completamente ajenas al propio objeto. Las circunstancias que intervienen en el valor del libro generalmente inciden en su precio, pero es preciso hacer constatar que valor y precio no siempre son magnitudes equiparables. Establecer el equilibrio entre ambos parámetros es propio de profesionales muy especializados. No se debe olvidar que en el valor de un libro intervienen una serie de factores muy próximos a la subjetividad, mientras que en el precio se deben tener en cuenta esencialmente los factores objetivos.

La oferta profesional, más fiable, proviene esencialmente de las librerías anticuarias y casas de subastas. Este tipo de establecimientos, altamente profesionalizados, son los intermediarios entre el particular que se desprende de un libro antiguo y el particular o institución que lo adquiere. En este tránsito del libro, estos establecimientos intermediarios ofrecen, además de las garantías derivadas del análisis profesional del objeto que pone el mercado, el valor añadido de sus productos ( localización y focalización de la demanda, determinación de la importancia del ejemplar, limpieza, encuadernación y pequeña restauración si se precisa, descripción pormenorizada del mismo…). Se trata de negocios que están sujetos a las mismas exigencias que el resto de los negocios que se dedican a la intermediación. Estos profesionales se reúnen en asociaciones nacionales e internacionales que han establecido los principios morales sobre los que se guían, esto es, unos códigos deontológicos de la profesión. Entre los focos de distribución de libro antiguo son de capital importancia las ferias, ya que se concentran la oferta de la mercancía y producen, por esta causa, la atracción de aquellos que desean adquirir un libro antiguo.

“El mercado del libro antiguo”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 363. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 873

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 02/05/2025|

La estampa barcelonina dels Cormellas ( 1592-1700)

            Barcelona, que à mitjans del segle XVI sols tenia dues oficines d’estampar llibres (1), la de Joan Rosembach y la de Jaume Cortey, respectivament establertes en 1530 y 1554, comptava al començament del segle XVII les cinch següents: una en lo carrer de Sant Domingo, altra en lo de la Frenería davant del Palau del Rey, altra en lo carrer d’ Arlet cantonada à la Llibreteria, altra en lo de Petritxol davant de la Rectoria del Pi, y altra, de la que anàm à parlar, en lo Call, propietat d’ En Sebastià de Cormellas.

            La adquirí aquest en 1591 de la viuda d’Hubert Gotard, que l’havia administrada per espay de un any ençà de la mort del seu marit; y si be fora assegurar massa lo dir que havia empleades en sos aparells vinticinch mil lliures (66.25o pessetes), com en la que posteriorment establiren los germans Vilella en lo carrer de Flassaders (via Lo dicariorum ) pera llibres de chor, missals, breviaris y tota sort de llibres, sabém per un antich document, obrant en poder nostre, que era de les més copioses, axi de fundicions de lletres de uns y altres caràcters, “com de prempses y demés recaptes é instruments pera treballaren ella molts oficials.»

 Fou la primera obra que estampà En Cormellas Lo Llibre del Consolat dels fels marítims, ar a novament corregit y emendat ab algunes declaracions de paraules als margens. y de nou afegits al fi alguns capítols, y crides, y un privilegis , etc. (Estampat en Barcelona, any MDLXXXXII): digna inauguració pera una estampa que per espay de més de un segle atapahi de llibres llatins, catalans y castellans, tan esquisidament escullits com estampats, sobre tot en ses primeries, puix en ses darreries l ‘aventatjaren los Figueró, los prestatges de les moltíssimes llibreteries barcelonines. Cal mencionar de entre les obres llatines: Constitutiones synodales gerundenses (1593), Ordinarium Vicense (1596), Epistolae familiares Marcí Tullii Ciceronis (1620) , Ordinarium seu Rituale Ecclesiae Barchinonensis (1620 ) y Apparatus súper Constitutionibus curiarum generalium Cathalonia , d’ En Mieres (1621); de entre les catalanes: Algun s tractats en català sobre les festes colents en lo Bisbat de Barcelona , y tatxes del salari dels Notaris, que acompanyan à la obra Stylus capibreviandi (1594); lo Sermó vulgarment anomenat del Sereníssim Senyor Don Jaume II (1602); La historia del cavaller Pierres de Provença, y de la gentil Magalona, traduhida per Honorat Comalda (165o); les Ordinacions fetes y ordenades per los moll illuslres senyors Concellers y savi Concell de Cent… sobre la administració dels fornents (1678), y varis discursos y al·legacions jurídiques; y de entre les edicions en castellà les que feu de les obres de Fra Lluís de Granada (1604), que començà Hubert Gotard en 1589; Alonso de Ledesma (16o5), Lluís Blosi (1614), Alonso de Castillo Solorzano (1631-33); la continuació de la Historia pontifical y catholica, del Dr. Gonzalo de Illescas (1592- 95); la Chronica de los Santos de Sardeña, de Fra Dimas Serpi (1600); la Centúria, ó Historia de los famosos hechos del gran Conde de Barcelona Don Bernardo Barcino, de Fra Esteva Barellas (1600), y la Historia de los antignos Condes de Barcelona, de Fra Francesch Diago (1603).

 En Sebastià de Cormellas no era estamper, com no ho foren sos fills Francisco y lo Doctor Joseph , ni “Is demunt dits Vilella, botiguers de teles; ni N ‘Antoni Lacavalleria, llibreter; ni En Joseph Forcada, notari real col·legiat; ni En Rafel Figueró, que estava insaculat com à perayre en les Bosses de la Casa del General. En lo any 1638 pretengueren los magnífichs Cònsol s y Consell de vint del Magistrat de la Llotja de la Mar, que En Sebastià de Cormellas, mercader, devia abstenirse de exercir la art de estamper com à art mecànica y servil; peró donant dit Cormellas son memorial firmat de nou advocats dels més clàssichs de aquella era, y entre altres lo doctissim Fontanella en que mostrà la noblesa de dita art, cessaren dits Cònsols y Consell de tal pretensió y prosseguí En Cormellas son exercici. Tal volta à axó es degut que en unes Cobles del gloriós Sant Segimon y en El Político del Cielo, de Fra Diego Niseno, estampats unes y altre en lo demunt dit any, y que en la reestampació (molt dolenta per cert) que feu del Llibre del Consolat en 1645, essent Defenedor de la Llotja de Mar, se llegesca, contra la costum: «En la estampa administrada per Sebastià de Cormellas, mercader. »

             Mori En Sebastià de Cormellas en 1654. Estamper de la ciutat, renuncià à dita gràcia en mà y poder dels Escellentissims Consellers. No ‘n fou son fill Francisco; mes à la mort de Catarina Mathevat, viuda, que l’ havia succehit en dita gràcia en 1625, passà à esserne la viuda Teresa Cormellas, mare del Dr. Joseph, y à sa mon aquest, y per renuncia de aquest En Joan Pau Marti, estamper y llibreter, qui ne fou inhabilitat per lo Consell de trentasís à instàncies dels estampers-llibreters Figueró, Gelabert, Jolis, Guasch y Llopis, à pesar de que dit Martí tenia en sa casa de la plaça de Sant Jaume, entre los carrers del Paradís y de la Diputació (avuy del Bisbe), la metexa estampa dels Cormellas, que havia adquirida, y ‘l meteix nombre de oficials (onze), «y estos de major nota y perícia dels que s troban en la present ciutat.»

La estampa dels Cormellas fou regentada ó administrada: de 1668 à 1670, per Jacinto Andreu, que s’ establí en 1671 en lo carrer de Sant Domingo; de 1675 à 1680, per Vicens Surià, que s’ establí en lo carrer de la Palla en 1681; de aquest any à 1683, per Jaume Cays, que passà à regentar la estampa dels Mathevats, davant de la Rectoria del Pi, pera retornar à ca ‘n Cormellas en 1686 fins à 1691; en 1684 y i685 per En Joseph Soler, y de 1696 à 1700 per Thomàs Loriente.

             En 1710, es à dir, després de deu anys en que ‘l nom Cormellas havia desaparegut de les prempses barcelonines, torna à aparéxer en un llibre: Explicación y construcciòn de las Reglas de género s y pretéritos. Conforme se ensenan en los Estudiós de la Compañía de Jesús... Por el Maestro Thomàs Garcia de Olarle . Mes creyém que’s tracta de una edició apócrifa, per quant lo peu de estampa diu: «Año 1710. Con privilegio. En Barcelona: Por la Viuda de Sebasliàn Cormelias, vive al molino de la Robella», y aquest Molí lo conexém à Valencia, hon estampá en 1602 En Joan Chrisóstom Garriz La Arcadia , de Lope de Vega (junto al Molino de la Rovella), ademés de que de la Viuda d’ En Sebastià de Cormellas feya ja anys que no se ‘n cantava ni gall ni gallina.

             Mes de la estampa dels Cormellas nos resta encara un recort: la casa avuy senyalada ab lo número 14 en lo carrer del Call, en qual faixada esgrafiada s’ hi veuen; ademés de molts altres atributs, los tres dibuxos que reproduhim en aquestes pàgines.

            Lo segell distintiu dels Cormellas fou sempre, desde que començaren à estampar, un cor, ja sencer y rodejat en forma de triangle de les inicials S. D. C , ja més ó menys nafrat, rodejat de la llegenda Cormellas. Lo segell que li atribueix En Salvà: In Jovis usque sinum no fou tal segell, sinó un floró usat indistintament per molts estampers barcelonins.

(1) Tingas en compte que al fer aquesta afirmació no’ns referim pas als estampers ambulants, ni menys als metexos Rosembach y Cortey quan ho eran, puix no ignoràm que vingueren respectivament à Barcelona en 1492 y 1531.

            Lluís Carles Viada yLluch. Calendari Català 1901. P.148-153.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 872

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/04/2025|

Enquadernacions pintades- Memòria de l’estudi sobre les enquadernacions pintades per Louis Jou, conservades a la Fundació Jou, realitzat l’any 2012.

Arquitectes de llibres.

Finalment, em referiré a la feina feta pels “faedors” especials promotors de llibres de bibliofília. Només uns pocs han assumit l’única responsabilitat de projectar, dirigir i produir els seus llibres. Per això, alguns autors els han donat el títol d’“arquitectes de llibres”.

Si acomodem el concepte d’arquitecte a la feina feta per aquests peculiars creadors del llibre, podríem definir-los com: “aquelles persones que practiquen o professen l’art de fer llibres, i que dirigeixen la seva elaboració a través de plànols concebuts prèviament per ells. ” És sabut que algunes activitats han utilitzat el terme arquitecte per elevar, de manera perceptiva, la qualitat de les seves aportacions. Ja l’any 1893, William Morris es referia a la “ordenació arquitectònica del llibre” i Charles P. Kindlerberger va ser distingit com a “arquitecte” del Pla Marshall, o Alfred Bosch, guanyador del Premi de les Lletres Catalanes de 2004, va afirmar que l’esforç literari del llibre guanyador aquell any rau en la seva “arquitectura”.

Tenim André Suarès, que, l’any 1925, va distingir el català resident a França, Lluis Jou, com a “arquitecte del llibre”; la revista Selecciones Editoriales, considerava als anys 50 un altre català, Jaume Pla, com a arquitecte del llibre i, l’any 2001, Francesc Puig Rovira va concebre Miquel Plana, a la publicació Bibliofilia a Catalunya, d'”autèntic arquitecte del llibre”.

Cal destacar la rellevant tasca dels catalans Lluis Jou, Jaume Pla i Miquel Plana en la confecció de llibres bibliòfils. Eren fidels seguidors dels principis de Charles Edouard Jeanneret (Le Corbusier), que admirava l’ordre que provenia de les idees utilitàries: “on hi ha ordre hi ha harmonia”; també des del pensament de l’arquitecte Pere Benavent que es referia a la necessitat del contacte material de l’arquitecte amb l’obra, “hi ha edificis que revelen clarament la presència o absència de l’arquitecte” i també tenia present el professor de la Universitat de Glasgow Mike Hansell qui , en una entrevista a Barcelona fa un temps, volia dir que entre els humans es podien trobar arquitectes i constructors. El primer, va dir, va crear bellesa, va innovar.

L’ordre, l’harmonia, el plaer per la feina ben feta, l’atenció personal continuada, la innovació, la creació de bellesa són, entre altres coses, el que trobem a la majoria de llibres d’aquests promotors de llibres “faedors”. A continuació es mostren algunes d’aquestes publicacions.

Lluís Jou

–Anatole France. Les opinions del Sr. Jérôme Coignard. París: Les cent Bibliophiles, 1914. Xilografia de Jou. Primer missatge de Jou.

–Pierre de Ronsard. Sonets per a Hélène. París: Les Livres de Louis Jou, 1927. Xilografía de Jou. Enquadernació.

–Oscar Wilde. Salomé. París: Les Mèdecins Bibliophiles, 1932. Xilografías de Jou. Enquadernació.

–Anatole France. Illa dels pingüins. París: Lapina, 1926. Puntes seques i xilografia de Jou.

–André Suarès. Músics. París: Les Livres de Louis Jou, 1931. Xilografías de Jou.

Jaume Pla

–Rafael Benet. Arcàdia sense mite. Barcelona: S. Salvadó i Cots, 1934 (però, 1944). Aguaforts de Jaume Pla. Segurament el primer llibre de Jaume Pla.

–Joaquim Ruyra. Les Coses Benignes. Barcelona: S. Salvadó i Cots, 1935 (però, 1945). Aguaforts de Jaume Pla. Enquadernació.

–Ramon Llull. El llibre de les bèsties. Barcelona: S.A.D.A.G., 1947. Aguaforts de Josep Granyer. Portada. ROSA VERA.

Ramon Llull. El llibre de les bèsties. Barcelona: S.A.D.A.G., 1947. Aguaforts de Josep Granyer

–Jaume Pla. No. Poema de Joan Teixidor. Títol. ROSA VERITAT. Punta seca i burí.

-Autors diversos. Dotze temes de circ. Barcelona: S.A.D.A.G., 1959.1984 Gravats de diferents artistes i diferents tècniques. Títol. ROSA VERA.

–Francesc X. Puig Rovira. 12 gravats i un autoretrat de Jaume Pla. Barcelona: Gràfiques Laietana, 1982. Gravats de Jaume Pla de diferents tècniques. Portada- ROSA VERA.

Miquel Plana

-Isidor Mari. Eivissa. Olot: Miquel Plana, 1976. Linòleum de Miquel Plana.

–Joan Perucho. Un silenci oblidat. Olot: Miquel Plana. 1993. Els gravats en sucre de Miquel Plana.

–José Hierro. Fe de la vida, vint-i-dos poemes de José Hierro. Olot: Impremta Aubert, 2003.

-Autors diversos. Mostres. Olot: Miquel Plana, 2002. 33 mostres tipogràfiques.

Tot i que hem observat que, en general, es van produir dos tipus de llibres durant els primers temps de la bibliofília catalana contemporània. d’una banda el consuderat erudit i, de l’altra, el que va presentar aportacions més globals -va haver-hi posteriorment, sobretot després de la nostra guerra civil, una disminució de la presència d’obres de la primera tendència i es van anar imposant a les de la segona. Més tard, arran dels canvis tecnològics experimentats en els tallers d’arts gràfiques, es van començar a editar llibres pertanyents al que s’ha arribat a denominar; noves tecnologies.

Desapareixerà la bibliofília a causa de les noves tecnologies? En ocasions anteriors una crisi ha produït un renaixement. Cultura oral, cultura escrita, cultura cibernètica. El nostre soci. Miguel Herrero de Miñón, va afirmar en una conferència celebrada a la nostra seu fa un temps, que la permanència del llibre de bibliòfil per a ell estava assegurada perquè és el “… principal testimoni de la història humana i l’instrument privilegiat del diàleg intergeneracional i la intercultural”. Crec que l’important d’un llibre de bibliofília no és la tècnica amb què es produeix, l’essencial és aconseguir obres de qualitat global. Si en l’edició del llibre, a més d’exigir la plenitud del text, s’adopten els procediments més qualificats per preservar-ne les característiques de qualitat, podem seguir parlant de llibres de bibliofília, de bibliòfils i, per tant, de bibliofília.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 871

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 17/04/2025|

Altres creadors o “faedors” de llibres de bibliofília.

            Paral·lelament als llibres de bibliofília sorgits sota la influència dels moviments culturals i les associacions de bibliòfils esmentats, cal tenir en compte una sèrie de destacats “faedors” que promouen els llibres de bibliofília. Em plau presentar a continuació una petita selecció de llibres en què es troben les dues tendències bibliòfiles esmentades de Catalunya d’aquells moments:

            –Mariano Aguiló (1825-1897). Romancer popular de la terra catalana. Barcelona: estampa d’Espasa y Cia, 1893. Elecció i ordenació de Mariano Aguiló.

            –Angel Aguiló (fill de Mariano Aguiló, 1874-?) Publicat l’any 1904, Paris e Viana, dins la col·lecció anomenada: “Bibliotheca d’apretes singulars del bon temps & nostra lengua materna estampades en letra lemosina“.

-Joan Oliva (1858-1911). Història de Catalunya. Vilanova i Geltrú: Joan Oliva, 1901.

            –Ramon de Capmany (1899-1992). Ramon Llull. Pujada i caiguda de l’intel·lecte. Sabadell: Joan Sallent Sucr., 1953.

            –Tomàs Garcés. La nit de Sant Joan. Barcelona: Horta d’impressions i edicions, 1952. Puntes seques de Josep Obiols, Joan Rebull i Joaquim Sunyer. Joaquim Horta (1878-1956).

            – Estampats taurinas. Barcelona: Instituto Gráfico Oliva de Vilanova S.A., 1963. Aguaforts de Mª Josefa de Colom, impresos per Jaume Pla. Editat per Luis de Caralt Borrell (1916-?).

–Idilis i epigrames de Teòcrit. Barcelona: Montaner y Simón, 1943. Aguaforts i xilografies d’Edouard Chimot. Segon treball de la col·lecció HORA.

            Cal fer una menció especial a Ramon Miquel y Planas (1874-1950), que va voler recuperar de l’oblit aquells manuscrits i obres impreses d’autors que havien estat “un orgull per a la nostra terra”. Va donar a llum una sèrie de gravats de tipografia acurada, paper de fil, ben ornamentats i alguns il·lustrats:

            –Longus. Daphnis i Chloe. Barcelona: F. Giró, 1906. Il·lustracions de Josep Triadó. Ramon Miquel y Planas.

            –Recull de textos antics catalans. Barcelona. Tipografia “La Acadèmica” i impremta “L ‘Avenç“, 1906-1912. 18 números.

            -Diversos autors. Contes de bibliófil. Barcelona: Tallers de les Cases Associades, 1924. Il·lustracions i ornaments de diversos artistes. Ramon Miquel y Planas.

            –R. Miquel i Planas. Las confidencias de Juan Buenhombre seguidas de sus pensamientos. Barcelona: Imprenta Casa Miquel-Rius, 1924. Xilografia d’Antonio Ollé Pinell. Edició en castellà per a la Librería de los Bibliófiloes Españoles de Madrid. Ramon Miquel y Planas.

            També m’agradaria esmentar en aquest apartat algunes empreses que han destacat en la producció de llibres i col·leccions d’alt perfil bibliòfil:

            –Calderón de la Barca. La Vida es Sueño. Barcelona: Talleres de Guinart y Pujolar, 1933. Gustavo Gili, editor, col·lecció La Cometa amb xilografia de Ricart.

            –Cancionero del amor antiguo. Barcelona: Grafos, SA, 1942. Il·lustracions d’A. Vila Arrufat. Editorial Gustavo Gili SA. Col·lecció Armiño.

            –Manuel de Montoliu. Don Jaime I El Conqueridor. Sabadell: Tallers de Juan Sallent Suc., 1947. Il·lustracions de Julian Nadal. Editorial Orbis.

            –Joan Abelló Prat. L’hora del te. Barcelona: Salvador Salvadó Cots, 1961. Aguaforts i xilografia de Joan Abelló. Els aiguaforts impresos al taller de Joan Barbará. Il·lustracions de Maurici de Vassal.

            –Josep Janés i Olivé. Combat del somni. Barcelona: Horta I.E., 1952. Aiguaforts de Joan Palet.

            –Ferran Soldevila. Don Juan. Sabadell: Joan Sallent Suc., 1960. Puntes seques de Grau Sala, impresa per Francesc Melic.

            –Àngel Guimerà. Terra baixa. Barcelona: Tallers Gràfics Altés, 1930.

            Com a curiositat esmentaré que el fundador de l’Editorial Mons Floris, l’artista Joan d’Ivori, va venir a fer dos llibres de bibliofília d’un sol exemplar; 25 poemes orientals (1946) i Un torneig al born (1946).

            A més de comptar amb un nombre considerable de “faedors” promotors del llibre de bibliofília de Catalunya, Catalunya també ha comptat amb un cartell excepcional d’artistes de renom internacional: Miró, Subirachs, Tàpies, Guinovart, Rafols Casamada, Clavé, Grau Sala. Aquesta circumstància va facilitar que la il·lustració de les obres de bibliofília catalana pogués comptar amb aportacions artístiques de reconegut nivell.

            Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

( cont.)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

El librero lo sabe todo.

            El cálculo de estructuras, el derecho mercantil, los balances, los mercados de futuros, el Adobe Photoshop, la psicolingüística, la quiropráctica, el chi kunh, la hermenéutica, la museología, la ciencia política, la lógica formal, la conflictología, la dieta antioxidante, la astrofísica, el número de oro, la biología molecular, la cocina al vacío… y así podríamos continuar hasta el infierno.

            Efectivamente, algunos de estos temas o apartados pueden encontrarse en una librería, pero recuerde que el profesional del sector sólo los gestiona, porque si, además, tuviese que poseer conocimiento integral de cada uno de ellos, debería cobrar un sueldo astronómico com asesor ( vale, es una idea). A menudo el librero se ve abocado a asesorar sobre fondos de los que apenas goza de un conocimiennto básico. Recuerden que normalmente él les podrá informar de los títulos clásicos en cada materia y conocer sus pormenores no entra en sus obligaciones.

            Si el cliente solicitante se muestra comprensivo, el librero intentarà satisfacerlo con lo máximo que su nivel de solvencia sea capaz de cubrir o apelará a instancias más cualificadas; el problema surge cuando el cliente no entiende que el vendedor no sea un experto en la materia. Evidentemente se le permite ser un absoluto desconocedor de todas las demás ramas del saber, pero nunca en la que interesa al cliente. Si el vendedor no puede dar satisfacción a su demanda, el cliente puede acabar solventando su frustración despotricando sobre el establecimiento y sus profesionales. Y esto nos lleva a…

En las librerías hay de todo

            Otra de las circunstancias más recurrentes en el establecimiento. Gente de toda clase y condición acude a buscar el libro perdido, aquel libro que dejó a un amigo y no recuperó ( con lo que perdió libro y amigo), o aquel libro que un amigo le dejó y que él extravió. A lo mejor lo del libro no le preocupa tanto, pero sí la pérdida del amigo, lo que nos da la medida del poderío simbólico de tan aparentemente inocuo extravío. Aquel libro que leyó hace años y que le gustaría volver a recuperar, aquel que desapareció en la mudanza…

            Por desgracia no siempre podemos atender todas las peticiones de los clientes como desearíamos. En la actualidad con la evolución sufrida en las pautas de la edición y el consumo esto se ha acentuado. Los libros ya no duran tanto tiempo como antes en el mercado. En tres o cuatro años, o incluso menos, si el libro no ha tenido buena fortuna comercial, será pasto del olvido o del saldo. Pero no hay que alarmarse porque ahora más que nunca hay alternativas. La irrupción de las nuevas tecnologías y el creciente mercado on-line ofrecen caminos para acceder a ese libro codiciado pese a que no siempre el milagro se produce.

            Dicho lo cual no deja de conmover, sin embargo, contemplar cómo muchos clientes otorgan a algumos libros un valor emocional importante, que de alguna manera recoge no solo su aspecto material, sino que conforma el mapa de sus recuerdos y su experiencia personal.

            “Algunas leyendas urbanas en torno al librero” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 48-50.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 870

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 11/04/2025|

Crec que la qualitat i el nombre d’activitats realitzades per una entitat són una escala vàlida per apreciar-ne l’eficàcia. En aquest sentit, segons la informació continguda en l’assaig titulat Folleto publicat l’any passat per CILENGUA i l’autoria del qual es deu als organitzadors d’aquest curs, Pedro María Cátedra i María Luisa López Vidriero, que incloïa la bibliografia de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona dels seus primers 65 anys d’existència -actualment, any 2015, hem superat els 70 anys-, aquesta entitat ha participat, d’una manera o altra, en l’edició d’unes nou-centes publicacions: 32 bàsiques, 161 complementàries, 60 tesis, 615 felicitacions de Nadal i 27 publicacions més.

            A la seva activitat editorial cal afegir les visites institucionals realitzades a un gran nombre de biblioteques, arxius, museus i exposicions, tant nacionals com internacionals; la promoció i organització d’exposicions relacionades amb la bibliofília; l’assistència i organització de congressos, conferències, taules rodones, presentacions de llibres i moltes altres activitats, sempre relacionades amb el llibre.

            L’Associació de Bibliòfils de Barcelona, ​​en el marc de la seva tasca de difusió de les diferents disciplines del llibre, es considera actualment un referent qualificat en temes relacionats amb la bibliofília.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

( cont.)

Sant Pere de les Puel·les, un referent en la restauració de llibres

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ          XQ

 

 

 “La Feria del Libro por antonomasia es la de Madrid. Dicha feria consiste en llenar el bonito parque del Retiro de un sinfín de casetas, llenas a su vez de libros y de personas que intentarán venderle a usted alguno de esos libros. El diseño, contenido y paisanaje de dichas casetas puede constituir por sí solo un espectáculo.

El primer objetivo de la Feria consiste básicamente en intentar convencer a los madrileños de lo fundamental que es para sus vidas ir a aguantar varias horas de empujones y un sol de justicia con el fin de comprar unos libros que, en el noventa por ciento de los casos, pueden encontrar todo el año en la librería de debajo de su casa. También pueden hacerse firmar dicho libro, tras la preceptiva cola, por el autor del mismo ( o de otro, que se dan casos). Seguramente si a la mañana siguiente coinciden con el mismo autor objeto de sus deseos en el metro, cojo y con muletas, lo que imposibilitaría su huida ante tan gran fan, lo máximo que harán será correr para intentar quitarle el asiento. Pero, qué diablos, ¡ es sábado, son las cinco de la tarde y es la feria !

Al final del evento las diferentes editoriales entrarán en el rifirrafe habitual sobre cuál ha contado con la obra más vendida y cuál con el mayor firmante de libros. Polémica que todo el mundo sabe falsa pues, en realidad, otro año, el libro más vendido ha sido Mortadelo y Filemón y quien más ejemplares ha dedicado, sin posible parangín, el gran Francisco Ibáñez.

En el resto de España, los libreros suspiran, simplemente, por poderse quejar del exceso de trabajo del que reniegan sus compañeros de Madrid y Barcelona, y sueñan con algún acontecimiento que les haga acercarse, remotamente, a esas cifras de venta,

“La Feria del Libro” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 45-46.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 869

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 04/04/2025|

 3. Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB) ( 1944)

Segons el conegut llibreter i bibliòfil Josep Porter, durant la dècada dels vint va rebre la visita en diverses ocasions de diversos bibliòfils catalans per tal d’organitzar una associació. Porter estava disposat a participar en la seva constitució, però sempre va posar com a condició que es donés a la forma del llibre que es pretenia editar tanta importància com al seu text. Pensava que: el text, la tipografia, la decoració i la il·lustració havien de donar, com a resultat final, una obra d’art perquè per a ell: “això és , de veritablement, bibliofília”.

            Van passar els anys -la guerra civil va marcar un parèntesi- i no va ser fins al 1943 que alguns bibliòfils barcelonins van restablir contactes en aquest sentit. El marquès de Mura va rebre la visita de l’industrial Cayetano Vilella Puig per parlar de la possibilitat de crear una entitat que aglutini una selecció de bibliòfils a la capital catalana. El projecte va ser compartit per un bon nombre d’amants del llibre, entre els quals s’imposaven dos criteris diferents: un d’idees tradicionals, com Ramón Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Ramón Montaner, que es van inclinar per publicar obres rares o inèdites. un altre que mostrava una visió més moderna de la bibliofília tot valorant, especialment, la perfecció intrínseca de les edicions. Aquests últims desitjaven que les publicacions de la nova associació no fossin com en aquell moment en altres societats espanyoles: “meres exhumacions de llibres rars”, van insistir a donar la mateixa importància ambdues: “al contingut i al continent”.

            Porter, aquell mateix any (1943), va rebre la visita d’Alfonso Macaya, Joan Prats i Joan Sedó Peris-Mencheta per tractar el mateix tema. Unes setmanes més tard, va rebre la visita del marquès de Mura, Cayetano Vilella i Pedro Gil de Mora. Finalment, Joan Prats va citar Josep Porter al restaurant El Parador del Hidalgo, situat al passeig de Gràcia de Barcelona (després conegut com Kansas i New Kansas). Va ser allà on els marquesos d’Asta i Ramón Miquel y Planas es van unir als bibliòfils que acabo d’esmentar per fer una reunió que va concloure amb la decisió final de fundar la desitjada societat de bibliòfils.

Imatge a Barcelofilia

L’Associació de Bibliòfils de Barcelona, ​​entitat que encara avui es troba plenament activa, va iniciar el seu funcionament de facto el 18 de maig de 1943, encara que no va ser fins al 21 de març de 1944 que, “autoritzat gràcies a la bondat del governador civil i Cap Provincial del Moviment”, va poder celebrar la seva reunió fundacional. L’acte va estat presidit per Alfonso Macaya, al Palau de la Virreina situat a la Rambla de Barcelona.

            En aquella ocasió es va informar sobre els objectius de la societat inspirats en idees d’una certa “elasticitat i modernitat”, separades dels principis “metòdics i inalterables” d’altres societats bibliòfiles. També es va assenyalat que els estatuts: “encara segueixen els tràmits legals per a l’aprovació”. Cal destacar que en aquella època, en els primers anys de la postguerra, no era fàcil obtenir l’autorització oficial per a la celebració de reunions, i menys encara per constituir una associació. Finalment, els estatuts es van aprovar el 17 de juny de 1944. L’autorització es va obtenir amb més rapidesa de l’habitual -tres mesos- probablement per l’alt estatus social de la majoria dels membres de l’associació. Un parell d’exemples van ser l’alcalde de Barcelona, ​​​​Miguel Plana i Mateu, i l’aristòcrata i ambaixador, duc de Berwick i Alba.

            La idea inicial era constituir una associació limitada a 50 socis, però es va haver de desestimar perquè el nombre de sol·licituds rebudes superava amb escreix aquesta xifra. El límit es va ampliar a 100 socis, més 25 places per als col·lectius. Fa uns anys aquest límit s’havia d’elevar a 150 socis individuals i 25 col·lectius.

            Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

( cont.)

Sant Pere de les Puel·les, un referent en la restauració de llibres

XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ

Foto Sant Jordi del diari ARA

Qué decir de Sant Jordi, la fiesta nacional del librero… o su calvario. Trabajar en una librería ese día hermana al profesional del asunto con sus colegas de los grandes almacenes en la inauguración de las rebajas. El resultado es el mismo; parece que va a caer un gran meteorito y hay que hacer acopio de víveres porque el mundo se acaba. Volvemos a la imagen del niño perpetrador de trastadas y al padre paciente soportando toda clase de atropellos. Es una lucha titánica y feroz: unos por encontrar el libro del día que ya está agotado ( con su consiguiente cabreo) y otros haciendo esfuerzos indecibles por no perder los estribos. Al mismo tiempo, en las casetas de los escritores se dan un baño de multitudes, ejercitando el juego de muñeca, esgrimiendo sonrisas y ajenos a estas pequeñas tragedias domésticas.

Pese a que durante muchos años en Catalunya, donde el impacto es mayor, el gremio ha intentado infructuosamente ubicar la celebración de tan festivo acto en un calendario más flexible, ofreciendo incluso descuentos en días precedentes, el cliente no está por la labor de perderse la fiesta. Las cifras de facturación suelen ser elocuentes y el balance final es el mismo: hay que darse marcha en un solo día.

Por eso el profesional que lleva años no deja de sorprenderse al contemplar, un año sí y otro también, idénticas situaciones repetidas de forma automàtica. Colas, apretujones, masas de gente para arriba y para abajo, lipotimias y lo que haga falta. Hasta algún librero en un acto de autoengaño jura y perjura que no volverá a pasar por semejante calvario, pero al año siguiente sigue ahí porque, en secreto, a él también le va la marcha, y como sus amados clientes no quiere perderse todo ese carrusel de emociones donde se une la festa, el estrés y, para qué negarlo, cierto grado de masoquismo no reconocido.

Durante ese día el librero apenas puede dar un paso más allá del mostrador, so pena de ser abordado o aplastado como si fuese una estrella del rock. Aunque para el pobre profesional la sensación más cercana a la del protagonista de una película de zombis que trata desesperadamente de sacarse de encima decenas de brazos y manos que lo sujetan mientras intenta huir de aquellos que vocifran sobre títulos que ya ni reconoce.

Es un buen día para sanear el fonfo de la librería sin tener que recurrir a las devoluciones y suelen suscitar situaciones insólitas. Los clientes acaban por llevarse ejemplares que estaban destinados al olvido y, por el contrario, muchas propuestas del día, predestinadas al éxito por los editores, vuelven a sus cajas tal y como entraron.

También aparecen aquellos, despistados o haciéndose  el despistado, portantes de una lista interminable de textos universitarios para sacar una mísera tajada aprovechando el descuento de la jornada. Y todo ello pese al peligro que conlleva desatar la furia de los impacientes y la ira de los libreros sabedores de los peligrosos resultados que pueden acarrear reacciones imprevistas, motivadas por la histeria y el caos.

Pero si existe un colectivo que trabaja en esta jornada y merece una medalla a la paciencia, es el de cajeras/os. Si tienen la suerte de guarecerse tras un sólido recinto, digamos lo más parecido a un fortín, podrán soportar con bravura el asedio constante de clientes durante prácticamente doce horas interminables. Allá tendrán que echar mano de toda una gama de recursos para no verse atropelladas. Y a fe que lo consiguen.

Las situaciones recorren todo el espectro de las emociones humanas. La desesperación, la violencia esporádica ( solo verbal, eso sí), el llanto; ese niño que se ha perdido, esos que se pelean en la cola, aquellos que, paciente o impacientemente, esperan para pagar. Aquel con un libro para su ser querido, aquel con quince ( o quiere mucho a su familia o tiene un batallón de amantes). Pero es una gran fiesta… Diversión y cansancio se reparten por igual y el pobre librero recoge algunos merecidos beneficios en un negocio donde los resultados económicos suelen ser menores de lo deseable.

“Sant Jordi o día del libro” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.42-45.

Diada de Sant Jordi a Sant Cugat. FOTO: Bernat Millet

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 868

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreters de vell, Old books on 27/03/2025|

L’art de be morir

 

“Associacions de bibliòfils.

  1. Societat Catalana de Bibliòfils (1903-1912)

            Per iniciativa d’alguns amants del llibre, i molt en línia amb la nostra tendència a organitzar-nos de manera corporativa, va sorgir a Catalunya el que va ser el nostre primer grup de bibliòfils a principis del segle XX: la Societat Catalana de Bibliòfils.

Els estatuts d’aquesta societat, que comptava amb 32 socis, estan datats el 23 de març de 1903. El gran bibliòfil, Pau Font de Rubinat, terratinent, intel·lectual i polític resident a Reus, en fou el primer president i Ernest Moliné i Brases, advocat i historiador, el seu secretària. L’objectiu principal d’aquesta associació era publicar obres inèdites o rares d’interès per als territoris de parla catalana. Durant la seva no molt llarga existència – nou anys – va publicar nou obres de gran valor, tant pel seu contingut com per la seva acurada qualitat material. Em plau mostrar sis d’aquestes publicacions, tres de les quals estaven impreses amb tipus de lletra dissenyats expressament per un dels grans protagonistes de les arts gràfiques catalanes de l’època, Eudald Canibell i Masbernat (1858-1929).

 

 

– L’art de be morir. Barcelona: Fidel Giró, 1905. Biblioteca de València.

            –Libre de Santa Maria. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1900 (Personatges tipogràfics Canibell). Arranjament de Ramón Llull. Biblioteca Nacional de París.

            –Història de Jacob Xalabin: fill estimat Senyor de Turquia. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Bibliotèque Nationale de Paris pertinent de la Biblioteca Colombina.

            –Cancon dels comtes d’Urgell. Vilanova i Geltrú: Johan OLiva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Biblioteca Nacional, de la Biblioteca de los barones de Estrich de Terol.

            –Llibre dels set savis de Roma. Barcelona: Impremta “L’Avenç”, 1907. Bibliothèque Municipal de Carpentras.

            –Cançoner sagrat de la vida dels sants. Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1912. Institut d’Estudis Catalans, pertinent de Quauritch, Biblioteca Salvá y, anteriorment, de la de Mayans.

2. Els XII (1927-1932)

            Amb el nom d’Els XII, l’any 1927 s’organitza a Barcelona un nou grup de bibliòfils. Epifani Fortuny, baró d’Esponellà, i onze amics amants dels llibres es van reunir per fer reunions rotatives a les seves biblioteques privades. La durada d’aquesta associació tampoc va ser molt llarga, uns cinc anys. A més de les seves trobades de bibliòfils, l’any 1928 van organitzar una exposició pública de llibres de bibliòfils a Barcelona, ​​​​que va atreure més de 10.000 visitants.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015. ( cont.)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

1734.- “ Cosas que jamás se deben hacer y decir a un librero.

NO SE AVENTURE A COMENTAR AL LIBRERO QUE TIENE PRISA. Es el peor argumento que puede esgrimir para que le atienda antes. No sólo esperarà todavía más, sino que probablemente el librero disminuirà su grado de entusiasmo a la hora de atenderle.

NO GRITE A DISTANCIA. NO EMITA SEÑALES ACÚSTICAS para llamar su atención. Al margen de que no sean animales, es el arma favorita del librero para esgrimir todo su poderío de indiferencia y desprecio. Con toda probabilidad tardarà en ser atendido.

NO INTERRUMPA al librero cuando esté atendiendo a otro cliente. Le exaspera profundamente. Lo más probable es que le haga sufrir y su espera sea interminable. Si el tren que está a punto de coger tiene que partir, seguro que lo perderá, y si ha dejado la olla al fuego, el cocido se quemará. En una situación como la presente, y más que nunca, las prisas son malas consejeras.

SI NO ESTÁ EL LIBRO que usted busca, es mejor no enfadarse y menos aún cuestionar la solvencia del establecimiento. No es inteligente, y puede usted provocar que un buen profesional, que seguramente le proporcionaría información solvente sobre donde encontrar ese libro le prive de ella cansado de su actitud.

Por favor, ni se le pase por la cabeza TOCAR AL LIBRERO o agarrarle de un brazo. En especial si está acarreando una pila de libros. Su integridad corre un severo peligro.

Y la lista puede dilatarse con otra retahíla de situaciones. Pero no saquen conclusiones equivocadas; tras su apariencia furibunda y esquiva se ocultan excelentes profesionales y personas, aunque, como todos nosotros, profundamente humanos. Y puestos a reflexionar: no seamos hipócritas. ¿Quién no se ha visto sorprendido más de una vez al ser abordado por pensamientos políticamente incorrectos acerca de sus semejantes? Si quisiéramos que nuestros libreros, y todos aquellos que nos atienden en comercios, fuesen el colmo de la amabilidad y la atención, tendríamos que ir a buscarlos al Tíbet y contratar a los monjes de un monasterio budista en pleno, y eso se antoja ciertamente imposible..

“Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 32-34.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »