“Dijous passat va tenir lloc a Barcelona una subhasta extraordinària de llibres antics i manuscrits. L’organitzava Soler y Llach, la firma referent en aquest tipus de subhastes
La major part dels lots es va vendre. Els resultats es poden consultar a internet, i ens revela dues dades força interessants: d’una banda, es consolida amb força l’alça del mercat de la bibliofília, després d’anys de lenta recuperació. Hi ha llibres i documents al mercat que són tan part de la nostra pròpia història que no podien seguir ignorats. El patrimoni cultural no és una exclusiva de les administracions públiques. Unes administracions que, d’altra banda, no van comparèixer en aquesta subhasta.
De l’altra banda, en concordança amb una sèrie de tendències culturals relacionades amb la identitat nacional, es constata un interès enorme per tot el que tingui a veure amb aspectes i episodis molt concrets de la història de Catalunya: documents i llibres relatius a la Guerra de Successió, a la Catalunya medieval i a les lleis pròpies d’aquest Principat i àdhuc del Regne d’Aragó.
A tall d’exemple, hi havia una secció dedicada a la Guerra de Successió, amb 43 lots de llibres, bans, fulletons i manuscrits. No només es va adjudicar pràcticament la totalitat del conjunt, també molts lots van duplicar i fins i tot triplicar el preu de sortida.
Tal vegada es partia d’estimacions massa baixes. El fet és que, per exemple, un conjunt de 35 cobles i fulletons poètics dedicats a Carles III, alguns dels quals en català, va assolir un remat de gairebé vint vegades el preu inicial: sortia en 120 euros i es va adjudicar en 2.200.
Un misteriós manuscrit anònim, escrit cap a 1830, amb la Història de Barcelona des del conseller en Cap Joan Fiveller fins a Felip II, que sortia per 100 euros, va assolir els 4.000.
O un preciós exemplar de bibliòfil de tema barcelonès –Rafael Tasis: Tot l’any. Dotze estampes barcelonines i un pròleg, 1943– en tiratge de 55 exemplars numerats en paper de fil, litografies d’Antoni Clavé i una extraordinària enquadernació amb pell del mític Emili Brugalla, va passar d’uns escassos 350 euros als 3.200 del remat final.
Però el momentum de la subhasta va arribar amb la secció de llibres gòtics i incunables de la Biblioteca Ausiàs March; un nom de consens per a un propietari que volia preservar l’anonimat.
Els lots relatius a la legislació medieval de Catalunya com a Estat van assolir preus mai vistos anteriorment: uns Usatges de Barcelona e Constitucions de Cathalunya impresos el 1495 –probablement dels primers que van veure la llum en una impremta– van arribar als 10.000 euros (partien en 4.500). La Suma de los Fueros de Aragón y observancias del noble e ínclito Reyno de Aragón (1525) de Jacobo Soler, va passar dels 700 als 8.000 euros. Un Consolat de Mar publicat el 1518 va passar dels 1.800 als 5.500 euros. O un clàssic de la literatura catalana, la Crònica dels fets… del Inclyt Rey Don Jaume Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia: Compte de Barcelona e de Muntpesller (1562) va assolir els 3.000 euros (sortia en 1.200).
Les cotitzacions més altes van ser per al clàssic Libro primero de Morgante y Roldán y Reynaldos donde se cuentan sus maravillosos hechos en armes (1550). Aquest relat, que Cervantes cita al primer capítol del Quixot, partia en 4.000 euros i va assolir els 12.000. I el rifacimento del Blanquerna de Ramon Llull, a cura de Joan Bonllabi. Un clàssic rar, amb tipografia gòtica i gravats al boix. S’oferia per 6.000 euros i va assolir els 19.000.
En conclusió: hi ha mercat, oportunitats i molt de futur per al bon material bibliogràfic; i aquest mateix mercat ens revela les pulsions del nostre present històric.”
“Bibliofília i procés”, article de Ricard Mas, Mirador de les arts.com novembre 2018.
Per començar un gràfic amb les estadístiques de llibreries participants en la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona, des de l’any 1952 fins al 2025.
Sembla que la cosa va millor, 27 llibreries, una més que l’any passat, però falten tres importants Llibreries de Vell de Barcelona, de tota la vida, que s’han estimat més anar a la 35ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid, del 25 de setembre al 12 d’octubre.
Motius: més vendes?, més públic?, parades més econòmiques?, més ajudes i suports institucionals?, més repercussió en diaris, ràdio, revistes i televisió?
No ho sé, potser una mica de cada cosa. Per exemple, als mitjans quasi no diuen res, a La Vanguardia en una pàgina dedicada a la Setmana del Llibre en Català, que també es fa aquests dies (fins al 29 de setembre), escriuen una petita columna* amb el que ocuparien uns tres tuits a Twitter. I aquestes poques línies en mig de 5 columnes dedicades a la Setmana del Llibre en Català que s’inaugura demà, i amb una foto de quasi mitja pàgina del passeig de Lluís Companys, que és on faran la Setmana, que també té, en una altra pàgina, un petit anunci de la seva celebració.
*34 línies de 25 caràcters i menys: 3 dedicades a les novetats editorials en català, 6-7 a la Fira, 14 al pregoner (Francesc Parcerisas), 7 a l’exposició (comissariada per Marçal Font) i 2 a l’autor del cartell, Xano Armenter.
I què fan i han fet en altres ciutats, doncs, en poques línies, això:
–40ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Donostia. Del 22 d’agost al 7 de setembre a la Plaza de Gipuzkoa se celebra la XL Donostiako Liburu Zahar eta Okasiozkoen Azoka. Un total de 36 expositors, la majoria d‘Euskadi, oferiran tot un ventall de publicacions interessants. Tindrà prop de 40 llocs d’Euskal Herria, Madrid, València, Osca i León.
Així doncs, aquest any, com deia, 28 llibreries, crec que són molt poques, i més tenint en compte que a Catalunya, avui, n’hi ha més de 500(cinc-centes) llibreries de vell, moltes d’elles només venen ‘on line’, a Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, Wallapop, etc.
L’any vinent, el 2026 el Gremi podrà celebrar les Noces de Brillants de la Fira, esperem tots que els llibreters de vell s’animaran una mica més i participaran de l’efemèride. I també seria interessant que els mitjans i les institucions li dediquessin una mica de temps i fessin alguna cosa més de les que fan ara. La pròxima Fira, la del 2026, i la seva celebració hauria d’escampar-se per tot arreu, per tot el món. Crec que no hi ha gaires fires que faci tant de temps que es fan, sense parar, i això s’hauria de tenir en compte. Crec que els llibreters del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunyafan tot i més del que poden, només cal una petita empenta perquè la cosa vagi una mica millor, però.
Any en què 80 llibreries van participar en la Fira, cartell dissenyat per Joan Josep Tharrats
Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884, en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional importancia á n’aquesta secció.
Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer [I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca {I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J .de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Antoni Vancells, Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) y Josep M. Boixareu
LIBRERIA TASIS Pequeña y acogedora, en las Ramblas, no muy lejos del mar, la Librería Tasis es una de las primeras avanzadas culturales que la ciudad ofrece al turista marinero. La imprenta-librería Tasis es moderna: cuenta unos treinta años de vida. Ahora bien, en este mismo local estuvo instalada la Imprenta Jepús, más que centenaria, que posee el interés de haber impreso los primeros libros de la «Renaixenca». Todavía hoy, en la puerta vidriera de la trastienda, se puede descubrir el antiguo nombre y la curiosa cifra de los primeros teléfonos que funcionaron en Barcelona, Rafael Tasis. Librero, es también el conocido autor de novelas y ensayos, y por ello no es de extrañar que en este año. y por primera vez, se haya organizado en su librería, con motivo de la Fiesta del Libro, una sesión de firma que reunirá al atardecer a los novelistas que tienen obras publicadas en la popular «Nova Col·lecció Lletres». La plácida librería de Tasis conocerá, pues, una inquietud que se había perdido desde los lejanos tiempos de la Imprenta Jepús, —¿Qué libros son los que más se venden en este rincón de las Ramblas? — preguntamos, —Los que interesan al turismo. La situación de la tienda así lo impone. Las ediciones americanas de bolsillo, que pese a las estrepitosas sobrecubiertas encierran a veces excelentes textos, desaparecen rápidamente en los bolsillos de los marineros. Rafael Tasis asiste al espectáculo de la vida con una cierta indiferencia, muy europea.
LIBRERIA CASULLERAS
La «Librería Casulleras» tiene su nido en la Vía Layetana. y más que su nido su madriguera, porque es preciso descender unos escalones para alcanzar este conocido reducto del libro católico. Prácticamente. “Casulleras“. «La Hormiga de Oro» y «Subírana» son los tres grandes del libro moral en Barcelona.
—La tradición librera de la familia — nos dice don Juan Casulleras, envuelto como buen librero en un guardapolvo amarillo — viene de lejos. Mi padre fundó, en 1917 la Editorial Litúrgica Española, pero ya con anterioridad mis abuelos habían inaugurado la Librería de Inmaculada Concepción, en Buensuceso.
—Mucho han cambiado las cosas desde entonces.
—He aquí una muestra. El primer libro que vendimos aquí fue un «Kempis». Estaba encuadernado en piel, y su precio era de cincuenta céntimos. Constituyó, sin duda, un lujoso regalo.
—¿Tiene la Librería clientes Fijos? —Nos dedicamos también a formar bibliotecas para determinados centros o particulares que desean evitar los libros inconvenientes. A menudo, y después de visitas de inspección que los prelados han efectuado a aquellas instituciones hemos recibido su felicitación por una labor que han estimado acertada y creo, sinceramente — y don Juan Casulleras baja un poco la voz, porque no es amigo de lo aparatoso, sino hombre humilde y de buena feque – que debemos amar la librería como si ejerciéramos un apostolado este modo de negocio tiene un sentido y produce una profunda satisfacción.
—¿Responde el público a esta labor selectíva de «Casulleras» Es nuestra razón de ser. Frecuentemente, personalmente y por teléfono, los clientes nos consultan acerca de si una determinada obra es recomendable para tal o cual clase de lector. Tengo ocho hijos. I espero que esta misión no se interrumpa.
—¿Cómo ve usted, librero de textos católicos, el mercado de América?
– España está ya bastante saturada. América está todavía por explotar debidamente, y es un excelente terreno para nosotros. Hay que hacer todo lo posible por UeIpr fácilmente a América.
—¿Qué libros consiguen una venta mayor?
—Los que, con el tiempo, se venden siempre. Los libros, por ejemplo de San Buenaventura, de San Bernardo y San Agustín llevan, ya doscientos años de venta ininterrumpida. A estos textos de aceptación segura hay que añadir determinados tipos de Biblias y Misales que se van perfeccionando y especializando y se suceden por tanto en el éxito.
–El Día del Libro, ¿es realmente un día excepcional para usted?
-Sí, mucho. De unos años, a esta parte, el Día del Libro ha adquirido una extraordinaria importancia, debido sin duda a los esfuerzos que conjuntamente han realizado el gremio de libreros y los editores». Por cierto, para el día 23 tenemos organizada una emisión radiofónica…
Y de pronto se advierte que en una pequeña librería de aspecto modesto hay un hombre de una gran fe en su oficio, y que gracias a esta fe su “Librería Casulleras” posee la verdadera trascendencia y peso forma casi callada en la vida la ciudad.
Sóc nou. Acabo de néixer. Tinc tres-centes planes i he estat valorat en cinc pessetes. Per tal de poder comerciar amb mi, m’han exposat en un aparador on hi ha un reguitzell de germans que així que em veuen, em mireu amb una certa enveja, amb un cert menyspreu.
No sé si tinc o dec donar-me importància.
Un rètol petit, breu, que acaben deposar-me al damunt, crida l’atenció d’alguns curiosos. El rètol diu així: “Acaba de sortir. Compreu-lo”.
Passen unes hores, uns dies, unes setmanes, i ningú no s’interessa per mi. El sol ha destenyit lleument el color del meu vestit. Això em fa creure que no puc donar-me’n massa, d’importància.
Ara sóc tret del meu lloc i portat al taulell. Un diàleg entre venedor i comprador. Uns elogis per part del primer, un atrevit examen per part del segon, qui, poc escrupolós, m’ha obert de qualsevol manera.
Moments d’angúnia.
Se m’emportarà, aquest home grosser?
Tant m’ha elogiat el dependent, que, en efecte, l’home acaba d’ordenar que m’emboliquin. Ho fan en un paper fi que duu el nom d’aquella casa on he experimentat les meves primeres sensacions.
Ja he perdut tota orientació. No sé per on he passat ni on em duen.
De cop i volta em sento abandonat damunt d’un moble des del qual escolto aquest diàleg:
—Es d’amor?
—No ho sé. Es la darrera novetat literària. Si no et plau, el pots llençar.
Què serà de mi ?
Em sento pres entre les mans fines, setinades, d’una dona jove, que m’examina molt superficialment. Sembla que no es decideix. No sap si llegir-me o no llegir-me. Mira l’acabament i no li dec plaure, per quant, amb un gest d ’indiferència i menyspreu, ordena a la serventa que se m’emporti’.
La noia obeeix, i jo tinc encara temps de donar una ullada de rancúnia a la dona aquella, a la qual veig deixar se caure d’una manera indolent a la “chaise-longue” i prodigar carícies a un gos petit, lleig i estrany, que juga inconscient amb aquella dona, més bèstia i més inconscient que el gos.
Aquí comença veritablement el meu calvari. No sé per quantes mans he passat ni quants ulls han intentat llegir-me.
La fi que preveia des de fa algun temps, avui s’ha dut a efecte.
M’he trobat, no sé com, i passant per dins de sacs i caixes de fusta, en una parada dels encants.
Entre mig d’uns llibres tant o més dissortats que jo, sóc llençat damunt d’unes fustes amb pretensions de taulell que sostenen uns capitells foradats pels corcs i apedaçats qui ho sap les vegades.
Observo el lloc: un carrer ample, ple de sol, amb un aire de dia de festa.
Sóc col·locat amb més o menys mirament. Comprenc que els veïns que tinc ho són uns d’un comportament dubtós: dones impúdiques que mostren descaradament llurs nueses; homes invertits, amb paiames virolats que, asseguts en balancins, fumen “murattis” i ‘kedives”, tot adoptant un gest indolent, una “pose” de “cocotte”. Aquests llibres tenen uns noms estranys, i els compradors s’interessen per ells.
Quan, per allà les dotze, l’esperança de viure, per sempre més així, havia pres en mi increment, un home, un obrer, s’interessa per 1 existència meva. S’ha cotitzat tan baix el meu cos —crec que n’han demanat tres rals–, que l’home se m’emporta. He passat el diumenge entre les se ves mans. Se m’ha endut a passeig, al cafè, al teatre… Està content de mi. i jo d’ell.
He fet un balanç del meu atzarós pas pel món de les lletres, de la cultura i de la civilització; he recordat l’opulència en què he viscut unes hores; de com m’han tractat els homes i dones que vesteixen de senyor i duen les mans “treballades” per exigències de la moda, i m’he trobat molt bé entre les de l’home aquell, que són rasposes i lluen, honrosament, l’estigma del treball.
I a la nit, quan m’adono que soc deixat acuradament en una prestatgeria de llibres, espero el moment del silenci absolut i observo. Prop meu, uns volums: Schiller, Voltaire, Amiel, Diderot, Dickens… M’apropo ben bé a ells i em sento feliç. Entre mig d’aquests homes, ja no tinc perquè témer res. Em trobo en una casa de gent de bé. Una casa humil, de persones més humils encara, que no tenen altra riquesa ni més tresor que les flors, ell ocells, els llibres…
Tant-de-bo tots els meus germans d’aparador — no els d’encant — poguessin acabar d’aquesta manera!
“Memòries d’un llibre” per Agustí Collado, Almanach 1932 de L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LLIBRERIA CASTELLS
Encontrar a don José María Castells es fácil, porque está siempre al pie del negocio. Pero si es fácil abordarle, hacerle hablar es ya algo más difícil. No es de los que dan una gran importancia a cada uno de los momentos de la historia de la Casa. Parece tener una cierta aprensión a las palabras. Prefiere sin duda trabajar calladamente. Nos ha contado poco, y nos lo ha contado sin figuras retóricas, con precisión y objetividad. —Esta Librería fué fundada hada el año 1900 por don Pedro Marés, padre del gran escultor Federico Marés. La adquirió más tarde mi padre, don Antonio Castells. en colaboración con don Francisco Pujols —¿El escritor de Martorell? —El mismo, y a quien ya conocen los lectores de DESTINO porque en esta revista se ha hablado varias veces de él. En 1910 mi padre falleció, dejando dos hijos, José María y Teresa. La Librería se salvó gracias al esfuerzo y capacidad de mi madre, que no se arredró por los apuros económicos y siguió adelante con el negocio. —Y entonces llega usted…
La ayudé en cuanto pude y me decidí a orientar la Librería hacía la especialidad de libros de texto, aun sin abandonar los demás géneros. —Una excelente idea. —Sí, los libros de texto dan el mayor volumen de ventas. Por ello debemos dar las gracias a todos los estudiantes de varias generaciones, que tanto nos han ayudado y contribuido a nuestro éxito. — Éste ha sido el único comentario personal que se ha permitido don José María Castells, que vuelve a la austera información de ficha: —En la actualidad viene colaborando en la Librería mi sobrino, el nieto de don Antonio Castells, que será en el futuro su continuador. Y esto es todo. El actual propietario sonríe, pero calla. Saludamos entonces a la señora viuda de don Antonio Castells, que parece más propicia a la anécdota y el recuerdo. Nos dice que cuando su marido se hizo cargo de la Librería, Marés dormía en un rincón, tras un biombo, y que «si yo le explicara todo lo que…» Pero esta excelente señora no tiene tiempo que perder, porque sigue consagrada activamente a un negocio que lleva en la sangre, porque también ella, si no recordamos mal, desciende de libreros. En esta casa se habla poco y se trabaja mucho.
BOSCH Y BASTINOS
En el «Diario de Barcelona» de 27 de enero de 1852 se lee el siguiente anuncio: «La Librería de Ignacio Estivill ha pasado a poder de su hijo político Juan Bastinos y se ha trasladado a la calle de la Boqueria. núm. 47 nuevo, tienda.» Así empezaba, hace más de cien años, a popularizarse un nombre en el negocio de librería que aun hoy se halla en primera línea. En 1886 la Librería Bastinos pasó de la calle de la Boqueria a la nueva zona de la ciudad, la flamante calle de Pelayo. que se abría más allá de las murallas. Dícese que este cambio asombró a la gente, y compadecieron a aquel librero por la evidente locura de ir tan lejos del centro de la ciudad. Aquí, en la calle de Pelayo, los Bastinos conocieron sus mejores días y también su ocaso. Porque llega un momento, tras la muerte del más joven de loa hermanos, que el negocio se traspasa. Lo regenta durante bastante tiempo don Juan Ruiz Romero, y en 1927 aparece el nombre de don José Bosch Olivero, como adquirente de la Librería. José Bosch es hijo del propietario de la Librería Bosch y si por una parte es admirable el incremento que da a la librería, por otra lo es menos el respeto con que considera la obra de sus antecesores, conservando siempre el título «Librería Bastinos de José Bosch”. En la primera Fiesta del Libro, 1927. el escaparate de la Librería Bastinos fué premiado por el Ayuntamiento. Con don José Bosch hemos estado comentando estos datos históricos, que ha recogido en un interesante volumen, y ha insistido luego en algunos puntos de su actividad. —¿Se ha fijado usted — nos dice — en la manía de los viajes? Los libreros suelen viajar. Antonio Brusi, por ejemplo, dió la vuelta a Europa y llegó hasta Rusia, donde vivió, y esto en aquella época, hace ya más de un siglo. Yo mismo he viajado mucho, y pienso ahora volver a Suiza. También mi hijo sigue este camino. —Dígame, señor Bosch: ¿tiene usted algunos clientes especiales, cree que su negocio presenta alguna característica curiosa? —Sí. Soy, por ejemplo, agente de publicaciones exclusivo de las Naciones Unidas en España — Me lo prueba ofreciéndome unos folletos. — Sirvo también pedidos a la Biblioteca del Congreso de Wáshington. No sé si sabe usted — sonríe — que en Washington están construyendo una especie de archivo de Europa, por si Europa quedara destruida. Han registrado en microfilm, últimamente, todo lo existente en el Vaticano. Me piden también libros las Universidades de Italia y, en general, de todas partes. Puedo afirmar, pues, que quizá vendo más a instituciones que a librerías. Buscamos ahora viejas láminas, y escogemos para reproducirlas una de la antigua fachada. Entonces el señor Bosch nos acompaña a visitar el local y nos muestra los objetos y las instalaciones más antiguas. —Mire, todo esto es madera de Filipinas, que ya en su época costó un dineral. Siempre que he podido he respetado la estructura de la librería, incluso el letrero de la calle es prácticamente igual al original. Esta librería se construyó en un estilo que sorprende por su modernidad. Al marchar pensamos que si Bastinos saltó las murallas de la ciudad, Bosch ha saltado las fronteras del país.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses“, article de J. M. Espinàs, Destino, 23, abril 1955, 4a part.
Els atzars d’una modesta i incipient bibliofília, dirigits pel record pregon que havia deixat en el meu esperit una lectura d’«El Llibre de la Mort», han ajuntat damunt la meva taula uns quants volum units pel mateix nom de Marian Aguiló i Fuster. Uns d’ells són de poesia original. Els altres formen part de la Biblioteca Catalana que dirigí i en la qual es publicaren obres tan interessants com el «Romancer Popular de la Terra Catalana» i els llibres cabdals de Ramon Llull i de Bernat Boades, així com un curiós «Recull d’Eximplis e Miracles», que podria ésser una magnífica pedrera per als nostres novel·listes i dramaturgs. L’any passat es compliren els quaranta anys de la mort de Marian Aguiló. ¿Serà aquest aniversari negligit, un pretext suficient per a parlar del qui fou Bibliotecari de la Universitat de Barcelona i un dels treballadors més actius i meritoris de la nostra Renaixença? Millor seria dir que, en tot temps, parlar de Marian Aguiló, estudiar la seva obra i presentar la seva figura als molts catalans que la des coneixen és feina bona i agraïda. Si jo, sense cap autoritat ni erudició per a fer-ho, m’hi arrisco, és més aviat per cedir a un impuls desvetllat en mi pel contacte recent am l’obra de creació i amb l’obra d’investigació del gran català insular que no per donar a conèixer suficientment a qui ho necessiti, la personalitat de Marian Aguiló.
Poeta, erudit, filòleg, impulsor de la Renaixença… Les activitats de l’autor de «Focs Follets» es podrien resumir en un mot: patriotisme. El que arborava Marian Aguiló i li dictava els versos i li posava a l’espera l’afany de perfecció i l’amor a l’idioma i al paisatge, era un patriotisme de gran qualitat. Patriotisme d’un mallorquí enamorat de «sa Roqueta» i que havia fos aquesta devoció a l’illa natal amb l’amor a la pàtria catalana. Servent del «bell catalanesc», glorificador de la història de la Catalunya Gran, recol·lector amatent dels seus tresors esparsos o desconeguts, Marian Aguiló és un dels primers escriptors de la nostra Renaixença literària que és digne de dir-se català nacional. Poeta? Per què no? Si avui, en llegir el «Llibre de la Mort» o bé «Focs Follets», trobeu una sensibilitat envellida o errades de verificació; si sentiu que moltes de les poesies de Marian Aguiló no són dignes d’antologia, teniu sempre en canvi la seguretat constant de trobar-vos davant d’un esperit selecte, d’una intel·ligència superior que malda per utilitzar una eina encara inacabada i que ha de començar per polir i esmolar. La mort i la pàtria són les dues fonts principals d’inspiració; l’amor hi és absent. Per força això ha de deixar incompleta la poesia de Marian Aguiló. Incompleta, però no fallida.
«Llibre de la Mort», és el primer volum de poesies d’Aguiló. Publicat, encara, pel seu fill l’any després del traspàs del poeta, el seu contingut pren un major caràcter i la singularitat del terna, no gaire freqüent en la literatura catalana, adquireix un relleu més gran. Una selecció rigorosa hauria alleugerit el llibre de bona part de les composicions anecdòtiques. Al costat dels «Aniversaris», commemoració de la mort de la mare o dels amics més estimats, la «Nova Dansa de la Mort» conté bons romanços populars, dignes de fer costat als que el mateix Aguiló recollia i ordenava en el seu «Romancer Popular», parió en categoria literària i riquesa al «Romancerillo Catalàn», de Milà. «Focs Follets», publicat també pel fill d’Aguiló l’any 1909, es un poema — una «obreta», declara l’autor—, en dotze glossades. Es un llibre de pla ambiciós no realitzat. Ni el Dant ni Ramon Llull, en son absents. ¿Fou el sentir-se sense forces suficients per a realitzar-lo, allò que obligà Marian Aguiló a renunciar als seus ambiciosos projectes? En un dels darrers cants del poema, i per boca del mateix Llull és dit:
LA LLENGUA
Restaurar la llengua nostra
no és obra del cant tan sols:
sos bells llibres antics mostra
primer si enaltir-la vols.
Mai es perd cap noble exemple:
si incapaç ets de construir…
porta humil pedres a eix temple
perquè altri el pugui bastir.
¿Influí un alliçonament semblant en el treball del poeta? Els versos transcrits semblen ésser un programa al qual s’atingué rigorosament Aguiló: mostrar els bells llibres antics, dur humilment pedres al temple que havia de bastir un altre… Un programa acomplert brillantment, amb escreix.
Es digne de remarcar la insòlita correcció dels textos de Marian Aguiló. La seva exigència amb la depuració de l’idioma, els seus contactes permanents amb les obres dels grans clàssics catalans, li fan trobar solucions encertades. En alguns aspectes prevén i prepara l’obra de Pompeu Fabra. Així, escriu sempre els plurals femenins en «es» i bandeja del seu lèxic tot mot que li sembli sospitós. Sovint àdhuc incorre en arcaismes per voler ressuscitar en els seus versos girs i vocables sense contacte amb l’idioma modern. Quan Fabra proposà les seves «Normes», Aguiló les acceptava instintivament. No pogué veure-les implantades oficialment ni assistir a l’endegament definitiu del nostre verb.
Una vida exemplar de treballador de la cultura, cenyida per la modèstia al sacrifici de tota vanitat pública; un patriotisme ardent, subjecte a tota prova, i un gran amor a l’idioma, en el qual veia — i amb quina raó! — el pern fonamental de la nació catalana: heus ací resumida la personalitat de Marian Aguiló.
Sense ell, i sense d’altres com ell, no haurien estat possibles, a Mallorca, poetes com Costa i Llobera i Joan Alcover. O potser, si ho haguessin estat, haurien seguit escrivint en castellà. Amb homes com Marian Aguiló que, tot i estant ben dotats per a l’obra de creació, preferiren l’obra d’investigació, la Renaixença ha pogut realitzar-se. Cercant la veu viva de l’idioma, cercaven i trobaven la consciència popular. Ell mateix ho declara entre la gran quantitat dels seus versos dedicats a cantar les excel·lències pretèrites de la nostra llengua i la necessitat de retornar-li l’antiga grandesa:
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.
Al cap de més de mig segle d’ésser escrites aquestes ratlles, la profecia ha estat plenament acomplerta. Només hem de voler fer-nos dignes dels bornes que, com Marian Aguiló, feren possible aquest acompliment.
“Un artesà del nostre renaixement: Marian Aguiló i Fuster“, per Rafael Tasis i Marca, Meridià, n. 10, 18 març 1938.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LIBRERÍA FRANCESA
Sin duda alguna, la Librería Francesa posee en nuestra ciudad un antiguo y sólido prestigio. Y es lógico pensar que el público sigue hoy favoreciéndola, si se considera que la Librería tiene abiertas tres casas en Barcelona. Hablamos con su gerente, don Enrique Empaytaz Micó. —¿Cómo nace la Librería Francesa? —Dicen que la fundó un tal Piaget, dicen que se inauguró en el año 1845, dicen que yo me hice cargo de ella en 1917 —¿Empaytaz es un apellido francés? —No, suizo. Yo soy mitad suizo y mitad valenciano. Bien. Pues la Librería Francesa estuvo hasta 1932 en la Rambla. Luego se abrió la sucursal del Paseo de Gracia, y en 1953 hemos inaugurado la tercera sucursal, en Muntaner-Diagonal. Yo la llamo «la Librería del año dos mil», la del futuro. Porque Barcelona se marcha hacia Valencia. El señor Empaytaz tiene una mentalidad lúcida, una gráfica manera de expresarse y un profundo sentido de la ironía. —¿Hay alguna diferencia fundamental entre las tres librerías? —Si. En la Rambla se venden, sobre todo, libros técnicos. En el Paseo de Gracia se vende ya más literatura, y en Muntaner el libro literario es el más solicitado. Otro fenómeno: en 1917, cuando había el único establecimiento de la Rambla, sólo se vendían libros franceses. Yo empecé a explotar el mercado del libro nacional. Y debo decirle que desde 1910 se ha vendido mucho. Ahora hay aquí excelentes tratados científicos, y yo creo que en esto ha influido la dificultad de importar libros en determinadas épocas. Faltan en cambio todavía buenas novelistas. Se venden muy bien algunos premios—y me enseña los últimos «Nadal» y “Ciudad de Barcelona” — y he notado también que el libro catalán se vende sobre todo en la Rambla. El señor Empaytaz es un excelente observador, y esta es una cualidad muy útil para conducir un negocio. Explica: —Como curiosidad, quizás le interese saber que aquí se reúnen cada día numerosas señoras y señoritas que vienen a hojear las revistas de modas que llegan de París. Pasan su buen ratito examinando modelos. También, los sábados por la tarde, suelen acudir algunos muchachos y muchachas que no quieren gastarse el dinero en el cine y se dedican a dar vistazos a las revistas extranjeras. Así pasan la tarde. iAh!, y seguramente usted imagina que esto es sólo una librería. No señor. Somos además una especie de agencia de viajes, una oficina de informes. Cada día desfilan por esta «Librería Francesa» grupos de turistas extranjeros que piden información sobre calles, hoteles, determinados comercios. Incluso nos han pedido la dirección de un médico. Mire, mire, — y del cajón de su mesa saca numerosas tarjetas de restaurantes, zapaterías, camiserías, con gesto de prestidigitador. Don Enrique Empaytaz no puede estarse quieto, y en todo momento nos ha parecido no sólo activo sino inteligente e intencionado. Es un capitán de firme autoridad, en un negocio que está dispuesto, por lo que se ve a crecer con Barcelona. Le pido una fotografía, y dice, rebuscando en el cajón: —Me será difícil. Mire, tendré que darle una foto antigua, en la que aparezco más joven. Como hacen los artistas, ¿no? Y la foto no miente, porque este señor Empaytaz tiene todavía una vitalidad juvenil.
LIBRERÍA SUBIRANA
En la siempre animada Puertaferrisa hemos hablado con don José M. Subirana, gerente de la Librería del mismo nombre. —Sin duda, esta Librería es una de las más antiguas de Barcelona. Ha sido, desde el principio, una empresa que no ha escapado de la misma familia. La fundó en 1845 don Jaime Subirana Canut, quien se estableció en la Plaza de San Jaime esquina a la calle de Libretería. Mi abuelo empezó a trabajar como editor, y amolló luego sus actividades al negocio de la edición y la librería. —¿Tardó en trasladarse aquí? —No. En 1862, cuando Jaime Subirana falleció, se había inaugurado ya el establecimiento en la calle de la Puertaferrisa. Pronto hará, pues, cien años, todo un siglo, que por esta puerta salen los barceloneses con libros en la mano. —A la muerte del primer Subirana librero siguió el negocio bajo el nombre de «Viuda e hijos de Jaime Subirana» hasta 1890 y desde esta fecha hasta 1906 con el de «Subirana Hermanos», dirigido por Eugenio y Joaquín Subirana Fajol.
—Con el título, ¿cambió algo más en !a Empresa familiar? —Sí. Eugenio y Joaquin Subirana dieron un gran impulso a la casa, desarrollando extraordinariamente las diferentes secciones de imprenta, encuademación, librería y edición. La razón social se denomina luego «Eugenio Subirana» y en 1915 obtiene del Papa Pío X el nombramiento de Editor y Librero Pontificio como premio a su labor en favor del libro católico. —La Puertaferrisa es una calle de solera barcelonesa. ¿Ha habido contacto entre la vida de la ciudad y la Librería? —Yo creo que si. Recordemos simplemente un hecho: en las postrimerías del siglo pasado, y a principios del presente, la librería Subirana fué el cenáculo donde, al anochecer, se reunían en animadas tertulias algunas relevantes figuras de la época, tales como los que fueron después obispos de Barcelona, doctores Estallla y Morgades, mosén Clascar, Mane y Flaquer, Quadrado y otros muchos. Tenga en cuenta que la calle de Puertaferrisa es el paso natural y obligado entre la Catedral y las Ramblas. —¿Y no cree usted que el público ha desplazado su atención hacia los nuevos barrios de la dudad? —En absoluto. Esta calle sigue siendo hoy concurridísima, y aún diría que la clientela crece, quizá porque como decía une las Ramblas con el barrio gótico. A veces he meditado si sería conveniente seguir el ejemplo de otras librerías que han emigrado hacia el norte de la ciudad, y nunca me he decidido a ello. Al contrarío, creo que para el barcelonés es más cómodo venir a la Puertaferrisa. donde encontrará concentradas en breve espacio muchas tiendas, que pasearse inacabablemente por ciertas zonas del Ensanche. Si se va en automóvil, existe la dificultad de aparcar, y se andan a pie muchos metros inútiles, y aquí mismo, en la nueva Plaza de la Villa de Madrid caben quizá cuatrocientos vehículos. Además, tenga en cuenta que cuando una ciudad crece mucho, los antiguos núcleos vuelven a tener una gran importancia, y yo creo que vivimos ya este momento. La idea del señor Subirana nos parece muy aguda y seguramente buena. De todos modos, no nos disgustaría disponer de un hueco en esta típica calle que él denomina con un gran sentido de la propaganda «los grandes almacenes de Barcelona»
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 3a part.
La regió catalana es entre les de Espanya, la que ocupa lo lloch preferent en la historia del gravat. Mes, aquesta historia es del tot desconeguda, perquè en aquest país s’ ha negat molt sovint l’ apoyo à tot lo que tendeix à la ilustració del individu y axeca son nivell moral é intelectual. Es una veritat regoneguda y practicada en altres paíssos que l’ art dignifica l’ esperit humà . Graves han sigut les faltes comeses per nostres governants d’antany y enguany : d’ells han nascut les tristes circunstancies actuals , en que Espanya atravessa un período de lamentable decadència.
Per fortuna algunes regions, entre elles les províncies Basques y Catalunya , han lograt evitar lo contagi . Elles s’ han salvat per virtut del esforç y mèrit s propis ; per son treball , per sa iniciativa y per son amor al estudi , à la ciencia y à la economia privada.
Catalunya formà nació apart ; y encara que à conseqüencia del matrimoni dels Reys Católichs , Ferràn é Isabel, sa fongué en lo regne espanyol, conservà sa vida pròpia fins al any 1714. Després… després vencé les circunstancies desfavorables de la pèrdua de sos furs , redoblant son amor al treball. Axí , mentres algunes províncies s’ enfonzavan en lo retrocés, Catalunya pogué seguir avençant pel cam i del progrés. Avuy Catalunya no es odiada ; potser siga envejada, peró val més enveja que caritat.
Catalunya perdé sa nacionalitat en lo precís moment histórich en que la Imprempta y lo Gravat se propagavan . Apesar d’ axó feu maravelles en aquest ram y los llibres del antich regne de Aragó , Valencia, Zaragoça y Barcelona, sempre podràn sostenir la comparació ab les obres, no sols d’ Espanya, sinó del extranger. Es cosa sabuda que los llibres antichs que se pagan à preu més pujat en los mercats de totes les nacions son los catalans.
Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)
No pot tractarse del gravat, sens parlar del llibre. Especialment per lo.que se refereix à sos principis. Axí es que les obres incunables ó sia les del segle xv, totes portan riquissimes portades y precioses lletres marginals y moltes van ilustrades ab hermoses vinyetes , hàbilment gravades al boix. Durant la primera meytat del segle XV i los llibres conservan encara una bellesa admirable. Al caure l’ estil gótich , y aparéxer lo Renaxement , la imprempta sofrí un eclipse massa sensible.
Marca d’impressor de Rosembach (segle XVI)
Los impressors alemanys Spindeler y Rossembach, lo català Mossèn Posa, y lo provençal Carles Amorós donaren à llum à Barcelona obres que son monuments bibliogràfichs. No hem de citarles per no esllarguissar massa aquestes ratlles. Lo que si farém avinent es, que en moltes d’elles poden admirarse gravats à la fusta, tan bons com los millors de la època.
Barcelona tingué lo primer gravador espanyol conegut ó sia Fra Domènech, frare dominich del convent de Santa Caterina. Firmà una estampa que representa los quinze misteris del Roser, executada en 1488. No pot demanarse major finor, habilita t més portentosa, ni gust més exquisit en l’ ús del buril. L’ artista que feu estampa tan preciosa, no duptàm ne feu moltes altres, perquè los artistes de sa vàlua no s’improvisan .
Com antigament los gravadors no acostumavan firmar ses estampes, resulta difícil sinó impossible , atribuirloshi paternitat segura. Peró sabém que son catalans, per exemple, los gravats que ilustran les obres sortides de les prempses de nostra regió.
A principis del segle XV i brillà en Barcelona Joan de Vingles , artista inimitable en lo gravat à la fusta. Apenes hi ha obra de sa època que no aparega ab frisos, orles y vinyetes seves. Apesar de que en aquella època eran difícils les comunicacions , sa fama se feu general en Espanya y rebia encàrrechs de Medina del Campo, Burgos, Pamplona, Valencia, etc , demanantli gravats pera decorar les obres que publicavan .
Vingles ilustrà la preciosa edició del «Tomich» , impresa en Barcelona en 1534, tan cobejada per tots los bibliòfils de tot lo mon , y que alcança en lo mercat de llibres un preu escepcional.
Quan lo celebèrrim Joan de Yciar escrigué sa notable obra sobre l’Art de escriure, la millor que s’ ha publicat en lo mon, cridà à Zaragoça à Vingles y éll la reproduhi al boix tan fiel y ab tal habilitat, que lo meteix Yciar li dedica calurosos elogis en la obra esmentada.
Joan de Vingles es dels gravadors que fan època en la historia del Art. Sobre ses obres podria escriures un voluminós llibre, y està al nivell artistich de le Petit Bernard que produhía en la metexa època à França. Sobre lo Petit Bernard los francesos han escrit moltes obres y folletos: sobre Vingles casi ningú ha dit res. Ara que s’ inicia la regeneració de Catalunya ressucitaràn los artistes catalans que injustament dormen lo son del oblit .
Durant lo segle XVII la imprempta sufrí una decadència general, que à haver gosat de independència haguera continuat sos gloriosos començos, vivia arrastrada à la corrent que impulsava desde lo Centre à les Províncies. Sufrirem allavors la guerra dels Segadors, y com lo resultat final nos fou advers, nostra decadència fou major. No obstant; durant la època de 1639 à 56, en la qual dominava la febre de la lluyta , aparegueren multitut de folletos, romanços y fulles soltes, algunes de elles ab portades alusives, y que demostran lo molt y bó, que hagueren pogut fer la imprempta y lo gravat à haver gosat de protecció y estimol.
Durant lo segle XVIII la decadència fou major. Començà ab la guerra de successió. Catalunya combaté coratjosament no parant la lluyta fins que socombí per haverse vist abandonada de tot lo mon. En aquell periodo aparegueren axí meteix multitut de interessants folletos, uns y altres son avuy rars, per haverlos perseguit lo govern de Madrid. A mitjants del segle XVIII l’impuls académich feu brollar artistes de vàlua en tota Espanya, y Catalunya no se quedà enrera: allavors brillaren Tramulles , Moles , Boix y Ametller. Aquest derrer alcançà fins molt entrat lo segle actual , havent sigut primer gravador de Càmara de S. M . Abans , altre gravador barceloní, en Sorelló , havia sigut gravador del Vaticà .
En lo segle actual han brillejat molts altres artistes catalans. Lo gravat al boix per causa de la fotografia, zincografía, fotogravat, etc , ha rebut un cop casi mortal. Sols resta lo gravat al ayguafort, que es personal y comporta impregnat l’esperit del artista, aquest no morirà may .Pera honra de Catalunya comptàm en aquest género un artista de fama universal , Fortuny.
Catalunya pot enorgullirse de sa historia del gravat; com avuy es desconeguda, hi ha qui la nega; lo dia que se conega, allavors se li farà justícia, concedintli honrós seti entre les nacions més avençades.
“Lo gravat a Catalunya” per Jaume Andreu, Calendari Català de J.B.Batlle, any 1899, p.112-115.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
LA HORMIGA DE ORO
Don Juan Grabulosa. jefe de librería en «La Hormiga de Oro», ha comprendido inmediatamente qué clase de información deseábamos y nos ha preparado una entrevista con el director-gerente de la Sociedad, don Luis Tuñi. El señor Tuñi posee una energía y eficacia notables, y ha estructurado en forma armónica una entrevista que forzosamente ha de ser breve -La librería «La Hormiga de Oro» fué fundada por el maestro publicista don Luis María de Llauder y de Dalmases en 1885. abriéndose la tienda en la calle de la Ciudad número 7. Un año antes había fundado la revista del mismo título y dos después creó la imprenta. «La Hormiga de Oro» es una denominación muy popular. Sí, hasta el punto que la han copiado diversas librerías en las repúblicas hispanoamericanas. y aquí algunas lo han intentado. Pero nuestro nombre está registrado conforme a la ley y les hemos invitado a que cambiaran el insecto o el metal. «La Hormiga de Oro» es un titulo de sabor ochocentista y con él se ha querido explicar que la misión de difundir buenas lecturas había de ser obra de hormiga, ejemplo de paciencia y constancia. —¿Cómo vino la Casa a parar aquí? —En 1895 se trasladó a la calle Hércules número 3 y en 1905 a la Plaza de Santa Ana, 26. Desde entonces en la Puerta del Angel. Entonces don Luis G. Tuñi llama a don Juan Grabulosa. jefe de librería de «La Hormiga de Oro», trabaja para la Casa desde 1898. ¡Cincuenta y siete años! El señor Grabulosa ya no es un muchacho, claro está, pero es un hombre muy jovial y posee un buen sentido del humor Por ello, por su larga experiencia, le pedimos que nos cuente alguna anécdota de la librería.
— No faltan. Primera: Se presenta un cliente, examina el mostrador y pide un libro. Cuando se lo estoy envolviendo, me recrimina: «¿Qué hace usted, desgraciado?» «Creo que ha elegido usted este volumen, ¿no? Pues se lo envuelvo.» «Jamás! No envuelva usted nunca un libro. — Y colocándoselo bajo el brazo, se marcha diciendo—: Los libros hay que llevarlos visibles, así, porque el libro honra a la persona y la persona al libro.» Segunda anécdota: Un cliente se interesa por el libro de Papini «Los operarios de la viña». «Siempre se aprende de estos extranjeros», dice. Pide permiso para hojearlo, y se sienta. Pasa media hora. Entonces se levanta y lo devuelve. «No, no interesa. A veces, estos extranjeros…» «Pero, ¿qué es lo que no le gusta de este libro?», le pregunto. «Mire usted. He buscado, buscado, y no encuentro ninguna explicación sobre procedimientos de cultivo, la lucha contra el «mildiu», incremento de producción . La frase evangélica no le decía nada a aquel señor. Don Juan Grabulosa goza de su oficio. —A veces me entretengo mirando el vestíbulo. Es un lugar de cita que frecuentan los sacerdotes que van y vienen del Obispado, y también algunos novios aguardan contemplando libros… En «La Hormiga de Oro» hay un jefe de administración y ficheros que es el señor Monterde. Este es un cargo delicado y muy necesario, porque se lleva un doble índice perfecto de todas las obras, clasificadas por títulos y autores. El señor Tuñi nos dice cuáles son las obras que más ha vendido en un año: «El Papa», del Principe Constantino de Baviera — un gran éxito, no sólo entre los libros religiosos, sino en el mercado general ; «El matrimonio cristiano», de Leclerq, «El valor Divino de lo Humano», de Urteaga, las obras de Kullon J. Sheen, las Biblias del P. Bover y Nacar-Colunga, el Misal Romano del P. Ribera y los libros marianos en la advocación de aquel año. —Y anote usted una de nuestras características. Contamos con un servicio de lectura de todas las novedades editoriales, y antes de poner un libro nuevo en el escaparate pedimos su informe. Asi no defraudamos la confianza del público y evitamos la difusión de libros perniciosos. La honesta hormiga lleva ya setenta años trabajando, y no parece que vaya a cansarse.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 2ª part.
Llibreries agremiades al Gremi de llibreters de Vell de Catalunya l’any 1999 (vist a Noticias Bibliográficas, juliol 1999). 50 llibreries. Avui, 23/07/2025, en el llistat del Gremi estan agremiades 36 llibreries i no totes tenen local, algunes venen a Fires i en línia.
Llibreries agremiades l’any 1999 (anunci a Noticias Bibliográficas, 1999)
En el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra, hi ha més de 500 Llibreries de Vell, però estan incloses, dissortadament, moltes que han anat tancant al llarg dels anys, unes 47, algunes d’aquestes continuen anant a fires i venen en línia. I de les que hi ha en el Mapa moltes nomes venen en línia (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.)
La pàgina a internet del Gremi ha millorat molt i malgrat les poques llibreries associades estan fent una bona feina i posant al dia el seu vlok. Segur que si unes quantes llibreries més es fessin del Gremi tot seria millor.
A Madrid tenen tres ‘gremis’: Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid, amb 37 llibreries (segons el llistat que donen), 20 de Madrid i rodalia i 17 de fora (5 de barcelona, 4 de València, 2 d’Araba, 2 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca i 1 de Bilbao.
Hi ha moltes Llibreries de Vell (antiquàries, d’ocasió, segona mà, etc.), en els Mapes d’aquest vlok es troben més de 90 al País Valencià+les Balears, més de 200 a Madrid i rodalia ), i més de 100 a Andalucía i Extremadura. ), moltes d’elles només treballen mitjançant internet, venen en línia. I unes quantes estan tancades, al menys físicament.
El cas és que els hi costa molt associar-se, no crec que sigui gaire car, miraré d’esbrinar-ho, i crec que les avantatges poden ser bones per a tots.
Un dels motius de tot això pot ser el que he trobat en una tesi doctoral, quant parla del llibre: Recuerdos de un librero anticuario madrileño (1897-1969) de Julián Barbazán (1970) i que he posat en el Glossari d’aquest vlok (a la lletra C), on diu: Clandestins del llibre: Persones sense autoritat dins del comerç del llibre de vell encara que se’n poden beneficiar, i crec que vorejant la legalitat. En principi es refereix, més que a ningú, a personatges que falsificaven llibres, fulls, documents i els venien a llibreters de vell i a bibliòfils, com a exemple d’això hi ha cartes falsificades d’Hernando Colón, de Cervantes, llibres amb fulls afegits per amagar els que poden faltar, però potser ara costa més que abans trobar fulls de l’època que volen falsificar, o tintes com les antigues. Actualment, crec que ve a dir que hi ha molts venedors de llibres que ho fan d’estranquis, sense permisos i sense res més que les ganes de vendre i de xafar la guitarra a aquells que ho fan tot com cal.
Crec que també s’hauria dir que Llibreries de Vell com les d’abans en queden poques, de llibreries dites antiquàries n’hi ha encara menys i algunes només ho són pel nom i no pel material que ofereixen; i avui dia obren llibreries de llibres a preus molt baixos, de qualitats per a tots els gustos, no són l’ideal, però ajuden a molta gent, a llegir i a viure.
Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, Venècia, 1499. En el Cat. 12 de l’any 2005 de la llibreria Els Llibres del Tirant, preu: 310.000 euros sense IVA
Anys enrere la Bibliofília era i estava dedicada a la gent que tenia diners i es feien (i es fan) llibres només per a ells, amb tiratges curts, preus cars i moltes vegades amb enquadernacions cares. Després la cosa va anar afluixant i ara es poden aconseguir llibres considerats de bibliòfil a preus no tan cars, hi ha llibres vells i bells a preus raonables, queden pocs incunables per a la venda pública, però hi ha molts llibres que sense ser vells ni rars també es poden considerar llibres de bibliòfil, llibres força interessant per la seva enquadernació, tipografia, disseny, etc.
Contes de Bibliòfil, Institut Català de les Arts del Llibre de d.a., Editor Ramon Miquel y Planas, Barcelona, 1924. A diferents llibreries des de 350 a 450 euros (+-)
Voldria fer esment dels llocs on venen llibres sense ser pròpiament llibreries normals, per exemple els encants i els “rastros” que hi ha a molts llocs, i un lloc especial en aquest aspecte és el Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, amb més de 70 parades tots els diumenges de l’any, amb llibres, còmics, efímers, postals, vinils, cartells, cromos, documents, revistes, etc, etc., amb llibreters que saben de què va la cosa i molts amb llibreries repartides per Barcelona.
Un altre mercat molt interessant per a bibliòfils i col·leccionistes és el Saló del Col·leccionisme en el Casinet d’Hostafranchs, molt a prop de l’Estació de Sants, on es pot trobar tota mena de col·leccionisme: Cartells, postals antigues, cromos, revistes, còmics, cine, fotografia, joguines, naips, accions, loteria, llibres, curiositats, i molts més…, i també a Hostafranchs teniu el Mercat de la Nosa i el Col·leccionisme, amb una mica de tot.
Tenim per tot Catalunya un munts de fires i mercats dedicats al col·leccionisme de tota mena, podeu veure més informació en aquests llocs: Gremi Llibreters de Vell, El Troc: Butlletí del Col·leccionisme (Agenda, notícies, intercanvis) i a Fires del Llibre a Catalunya.
Només volia dir quatre coses sobre els gremis de Llibreters de Vell, però sempre em passa igual, començo i no hi ha manera d’acabar.
1a edició en català i amb dedicatòria de l’autor, a la Llibreria Fictícia del Mercat Dominical de Sant Antoni el venen per 5000 euros
Així doncs, aquí ho deixo, desitjant que més llibreters es facin del Gremi i desitjant que la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern vagi a més, encara que sigui a poc a poc.
A la botiga del Gremi de llibreters l’ofereixen al preu de 29 euros. És un bon i bell llibre, encara que no sigui vell, ni rar, ni enquadernat per Brugalla
Molta gent considera la impremta com un vulgar aconteixement.
Aquest fet ens obliga a preguntar-los: els impressors tenen elements de dibuix geomètric? Saben ortografia? Ja no ens atrevim a exigir-los davant d’una injustificada possible indignació, coneixements generals dels idiomes més usats. A propòsit ens venen uns exemples frapants. En català un poeta de Lleida va editar a London un recull de bestieses, i en ésser-li lliurades les proves, va comprovar sorprès que no hi havia cap falta d’ortografia ni cap badada de composició. Com a revers, lliurem a judicació, el spècimen d’ART realitzat en una bona… impremta.
Continuant l’interrogatori: tenen possessió de les mides a emprar amb les lletres per a la receptibilitat eficaç de les visuals? De la visualitat i predomini de tintes en un conjunt, i separadament? Saben distingir les paraules legibililatl i visualitat?
Entre altres avantatges, cal conèixer, l’encaixament de peces i vinyetes amb oportunitat. L’airejament, (blancs, espais) fonament de la elegància d’un imprès.
Orientació dels materials, que varia segons el caire inicial de la composició. Llei de suspensió; ritme harmònic , per contra, vacil·lacions, també decisions.
La delicadesa al servei d’alguns productes: perfumeria, joieria, etc. La contundència, com a puntals en altres: carbons, ferros , etc., factures compositives a executar ben diferentes. Domini de les proporcions (Secció d’Or) etc., etc.
Per damunt de tot això, avui amb l’aparició de les figures-geomètriques, filetatges, «topos» i ornamentacions modernes…, aquestes han fet canviar la trajectòria dels impressors, i les exigències del públic, a canvi d’un confusionisme i desorientació per ambdós sectors. En manipular aquestes innovacions, els caixistes, queda manifesta llur incapacitat, de la qual en són propietaris la majoria. Aquests per a suplir llurs impotències creatives, fullegen els catàlegs, que com a mostres de resultats obtinguts, facilita la casa creadora; després d’ésser passejada llur ineptitud com a recurs pòstum, afusellen una mostra que és més o menys adaptable a l’encàrrec pendent, i així queda arranjat un problema, que després té succesió crònica.
Simplement, l’impressor avui, no més sap fer el que la pràctica, rutina i paciència li han ensenyat, ço és, ajustar bé… Fa els motllos com si escrivís a la família, i surten de la impremta com els bolets, molts d’ells, plens de verí. Atribuïm les vistes cansades, al pesat enfarfec que les galerades contenen.
El percentatge que predomina en tots ells; desconeixença de la Tècnica, (la Impremta per més valors que li vulguin adjudicar, té també la seva tècnica, i dilatada.) Mancats dels precedents anteriors, i d’una intuïció que podrien amalgamar-los, solament aquests caixistes aconsegueixen plagiar, o fer virulent ús dels catàlegs que anteriorment al·ludíem. Ara bé, als conreadors del plagi, estan exposats a ésser víctimes del cas que segueix. Havent-hi dues impremtes, hi pot haver coincidència en l’elecció de material, degut a les escasses creacions que apareixen i que s’imposen. Si el caixista no té la responsabilitat de l’ofici, al tenir en mans la solució d’un motllo per a determinada professió, qualsevol altre, pot tenir pendent un cas semblant, i els dos, en possessió de materials de la mateixa matriu, i per tant, de catàlegs iguals. Imagineu-vos el resultat llastimós a què condueix el plagi sí, els clients estan en competència. Sempre és condemnable. Apart, que comercialment, podria esdevenir en transcendència i trontoll econòmic, a resultes d’un desorientació de públic. A més, l’impressor, cal que sàpiga a quina mena de públic adreça el seu treball.
En fer les adquisicions per les caixes, cal comprar el material estrictament necessari, i així poder seguir les novetats (acceptables). La renovació, ha d’ésser la màxima de l’impressor.
“Impremta” per Oriol de Martí, Rvta. Art: revista de les arts (Lleida), núm. 2, gener 1933.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Con motivo de la festividad del Día del Libro hemos efectuado una breve visita a algunos de los más importantes libreros barceloneses Hemos creído que era de interés público conocer, aun sumariamente, detalles y características de estos establecimientos que por su arraigo, por su volumen o su personalidad tanto contribuyen a dar un sentido a la vida ciudadana
CASA DEL LIBRO
Dijo en una ocasión cierto librero que en realidad, la Fiesta del Libro debería titularse «Fiesta de la Casa del Libro», dando a entender que allí se produce el mayor volumen de animación cada día 23 de abril. Este fenómeno es muy curioso sí se tiene en cuenta que la «Casa del Libro» no posee un historial muy extenso y que la tradición y la estirpe favorecen otras librerías, por lo general bastante más humildes, de Barcelona. Habrá que acudir a otros factores para explicar la predilección del público, entre los cuales destacan, a nuestro juicio, dos; el magnífico emplazamiento del local y la especialidad en libros catalanes. La Empresa se fundó, con su antigua denominación de «Llibreria Catalònia», el 8 de mayo de 1924. por los señores Antonio López Llausás. Manuel Borras de Quadras y José María Cruzet, iniciando sus actividades en la Plaza de Cataluña número 17. En 1931 se trasladó, para ampliación, a los actuales locales de la Ronda de San Pedro, 3. Don Manuel Borrás, que nos proporciona estos datos, nos precisa que a los treinta años de su creación de la Sociedad, «están al frente de la misma los señores Cruzet y Borrás. y el señor López, residente en Buenos Aires, continúa vinculado a la Empresa» —¿Cree usted que «Casa del Libro» destaca por algo más que por el giro comercial’ —Desde luego. Sí bien es cierto que. por una parte, «Casa del Libro» es el establecimiento que seguramente vende más obras literarias, tanto castellanas como catalanas, debe señalarse también que mantiene, como ninguna otra librería, un especial contacto entre el público y los autores a través de sus sesiones literarias, firmas y tertulias en su ya famoso «altillo». Escritores, catedráticos y relevantes personalidades del mundo intelectual español y extranjero nos visitan con frecuencia, y las consideramos como un premio a nuestra labor difusora del libro. —¿Qué piensan ustedes, pues, cuando desde la barandilla del «altillo» advierten el mar de público que entra en esta casa el Día del Libro” —Que esta fiesta, que es de todos, lo es, en cierta manera y justamente, algo nuestro, ya que es grato recordar que la Dirección de nuestra Casa fué una de las promotoras de su institución. Si, «Casa del Libro» es algo más que una gran librería Es también, y así debe reconocerse, una institución que forma parte de la vida activa de la ciudad. Como este vestíbulo, ante cuyos escaparates emplean útilmente sus minutos inútiles tantos barceloneses, en espera del autobús, de la cita de negocios o del amor juvenil.
HEREDEROS DE LA VDA. Pla
Cuando hemos entrado en la librería «Herederos de la Vda. Pla», en la calle de Fontanella, hemos creído oportuno prescindir de todas las preguntas que se refirieran a la actualidad. Esta imprenta y librería, conocida por la abreviación «Vda. Pla», es tenida como la más antigua de Barcelona. Nos ha recibido don Miguel Tubella y de la documentación que nos ha ofrecido tomamos algunos datos Esta Casa fué fundada por Juan Jolís en el siglo XVII, en la calle de Cotoners. Se conocen libros que fueron impresos por Jolís en 1660, por lo que están próximos a cumplirse los tres siglos de existència. Los Jolís mueren sin descendencia, y Bernardo Pla, que administraba la Casa, la titula en 1770 «Herederos de Juan Jolís». Muere también sin dejar sucesor, y de su viuda, Tecla Boix, arranca el nombre de «Vda. Pla» con que es hoy conocida la imprenta-librería. Los Verdaguer, Bocabelia y Dalmases han ido sosteniéndola en el tiempo «Herederos de la Vda. Pla» posee hoy una maravillosa colección de libros antiguos y de bojes. Con este píe de imprenta son conocidos en toda España innumerables textos de ascética y mística, y Pío X les concedió en 1908 el titulo de Editores y Libreros Pontificios. Junto a estos libros se imprimió también una nutrida serie de hojas volantes, obras varias y romances, que proporcionan una idea muy colorista de los siglos pasados. Las “Faules d’lsop», edición catalana, cuyos grabados se conservan en su totalidad, fueron divulgadas infinitas veces por las prensas de «Vda. Pla». Un hecho curioso, en 1808 se creó en Lérida la Junta Superior de Defensa de Cataluña pero luego se consideró más conveniente que no estuviera en un sitio fijo, sino que recorriera el Principado para que fuera más fácil disponer y dar las órdenes. Entonces se creó una imprenta volante, de la que se encargó Francisca Verdaguer, vinculada a la Casa. Debe señalarse también que «Herederos de Vda. Pla» está estrechamente relacionada con el templo de la Sagrada Familia. Hace ya casi un siglo que empezó a publicar la revista periódica titulada “ El propagador de la devoción a San José», que se convirtió en el órgano oficial del Templo Expiatorio concebido por Gaudí. Esta publicación quincenal ha sido a la vez el colector de óbolos para la construcción de aquella basílica.
“Quienes son y que hacen los libreros barceloneses”, article de J. M. Espinàs, Destino, 23 abril 1955. 1ª part.
Després de la Llegenda llatina, de la qual reben els goigs llur valor litúrgic, s’indica el nombre d’indulgències concedides als devots de les imatges. La concessió es fa extensiva a tots els que «llegiran o faran llegir, cantaran o faran cantar els goigs en qualsevol part que sigui». Unes vegades la concessió el fa per cada una de les estrofes cantades; altres, pels que diguin una salve davant l’estampa. En alguns goigs s’imposa la condició, per tal d’assolir-la, de pregar a intenció de les necessitats de l’Església i de l’Estat.
Aquestes velles pràctiques foren literalment seguides en els fulls publicats, a mitjan segle passat, per una associació de gogistes, que actuà ací sense encert i amb manca d’espiritualitat, i en bona part ho són encara en els goigs més moderns.
Els goigs usuals són de format in- quart; sols hi ha un petit nombre de grandària foli. Ordinàriament estan disposades les estrofes en dues columnes; l’excepció més coneguda és la dels goigs de la Verge del Roser i llurs imitacions, en els quals formen tres columnes, corresponents als tres ordres de misteris. En general són anònims; sol apareixen signats, gairebé sempre amb, les inicials, els que contenen dedicatòria. En alguns figuren com a autors de la lletra els pseudònims «un seminarista» i «un estudiant de teologia», corresponent un d’ells a un fautor d’aquest llinatge de composicions, de facúndia lamentable. A voltes consta que l’original es conserva a l’arxiu de la parròquia. La publicació es fa sovint a expenses d’un «devot» o d’una «donzella piadosa».
La lletra, exempta de tot artifici literari, està amarada, però, de la dolcesa que acompanya sempre les manifestacions del sentiment religiós del poble. Cal no oblidar que en els goigs han cercat llur “inspiració els nostres dos poetes cabdals, mossèn Jacint Verdaguer, del qual reproduïm els Goigs de Nostra Dona de la Mercè, i un Maragall, el gloriós cantaire de la Verge de Núria.
Pel que es refereix a llur impressió, són els goigs un veritable mostrari dels vells caràcters d’estampa que utilitzaren les nostres impremtes al temps de la decadència. D’aquestes impremtes, pobres i velletes, que el curs del temps ha engolit ja, n’hi havia a Alcoi, Barcelona, Berga, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palma de Mallorca, Perpinyà, Puigcerdà, Reus, Ripoll, Sabadell, Sant Salvador de la Vedella, Seu d’Urgell, Tarragona, València, Valls, Vic, Vilafranca, Vilanova i moltes d’altres localitats. Per tal de no allargar excessivament aquestes notes, deixem de fer esment especial del crescut nombre d’impremtes barcelonines que es dedicaren a estampar goigs.
Quant a la part iconogràfica; és de remarcar que la reproducció de la imatge a la capçalera de l’exemplar, ostenta sovint ornaments a banda i banda, quasi sempre gerrets renaixentistes o cistelletes barroques. Sols excepcionalment són acolorides les imatges.
El procediment de reproducció sol ésser el gravat al boix, millor diríem al perer. Creiem avinent indicar ací que la nostra col·lecció d’imatgeria popular és completada per una altra de boixos d’il·lustració, gairebé exclusivament de tema religiós.
Molt rarament s’usà la talla dolça en els goigs antics. Avui, després d’una llarga decadència de la xilografia, és advinguda sortosament una reacció contra els procediments fotomecànics que. durant molt temps, tendiren a desbancar la tècnica esmentada, de tanta força expressiva.
Molts de clixés al boix han estat objecte de «repeticions », sigui per haver-se deteriorat amb l’excessiu tiratge, o per la deformació sobrevinguda, a conseqüència d’haver-los guardat posant-los de pla.
Són molt nombroses les proves modernes dels antics boixos; en aquest cas, no és rar de trobar-se la llegenda catalana en el camper d’un boix aprofitat per a un goig de lletra castellana.
Sovinteja també el cas d’atribuir-se un mateixa efígie a dos sants o santes diferents, sobretot entre els que porten per únic atri martiri o a dues o més verges la palma del verges d’advocació distinta, especialment entre les pomposament emmantellades.
L’orla que sol enquadrar l’exemplar, així com les franges amb què alguns estan decorats, sortien del fons tipogràfic de l’establiment, i estan, per tant, mancades de valor especial en la il·lustració dels goigs.
No són molt nombrosos els gravadors que es coneixen com a il·lustradors d’aquest gènere de composicions. Del reduït nombre de signatures que, amb llargs intervals, apareixen entre la multitud d’exemplars anònims, són d’esmentar les d’Amills, Cabanach, Clavel, Deberny, Guasp, Laborda, Pauner, Teresa Pauner, Noguera, Ribas, Hipòlit Ricarte, Saviron, Talamantes, Tarragó, Tauló, Torner i Vilanova.
En l’obra d’aquests artífexs obscurs ; es topa a voltes, malgrat la imperfecció de la tècnica, amb veritables troballes d’interpretació ingènua del canviant món interior.
Els goigs que reproduïm han estat triats tenint en compte llurs elements iconogràfics, els més importants des del nostre punt d’albir.
Per tal d’evidenciar el procés iconològic dels goigs al través del temps, deixant de banda de moment les sèries en relació a la cristografia i l’hagiografia. hem escollit el grup dels que fan referència a la Verge, per la importància preponderant que tingueren ja des dels inicis, sens dubte rosarians, d’aquest benaurat costum i per l’extensió del culte a Maria. per mitjà dels goigs; en tota la vastitud de les terres catalanes, les quals; per dir-ho així ; n’han esdevingut embaumades, com de la flaire suau de les flors camperoles.
Per això, sols en atenció al valor iconogràfico-marià de llurs capçaleres, no perquè siguin més dignes d’ésser reportats que els altres, vénen reproduïts els goigs de les verges de Besora, l’Ajuda, Montserrat i Mercè, editats entre els segles del XVII al XX.
La subsistència dels nostres goigs, en la plenitud de llurs trets característics, fou seriosament amenaçada per influències idiomàtiques adverses.
La llengua vernacla era substituïda en molts d’ells per un castellà de munició, versió barroera de la bella parla del nostre poble. Tan ufanós fou en algun temps aquest tany parasitari que sorgí de la rel profunda dels nostres goigs i tan abundós de fruits alhora, que sols la puixança d’una tradició moltes vegades secular pogué evitar llur total desaparició.
Hom diria que la veneració cordial que batega al fons dels goigs, comparable, per tal de fer-la tangible, a la humil ofrena d’un fragant vas d’adoració, vingué a ésser suplantada, mitjançant els «gozos», per una altra forma de veneració d’ordre inferior, equivalent, seguint el símil, a la presentalla d’un producte de baixa cameloteria forastera, desplaent, diguem-ho amb mots manllevats a l’oració dominical, així a la terra com en el cel.
A les terres de parla catalana de més enllà dels Pireneus, es produí el mateix fenomen. El cant joiós (chant joyeux), que reproduïm. a honor de la Verge, estampat l’any 1817 a Perpinyà, on tants de goigs catalans s’editaren, és una prova palesa que la influència dels idiomes parlats pels pobles dominadors veïns, es filtrà fins a la deu més profunda del nostre verb pairal. Avui dia el renaixement deis goigs, essencialment catalans de fons i forma, és un espectacle encoratjador.
S’assimilen als goigs altres composicions poètiques d’igual forma mètrica i idèntica composició tipogràfica, encapçalades també amb boixos d’il·lustració.
Quan en aquestes composicions hi ha tornada, les denominacions que usualment ostenten són les d’aclamacions, lloances, cançons, càntics, cants, cobles, deprecacions, comiats, lletres, lletretes, planys, rellotge d’hores mentals, salves, sentiments, sospirs, via crucis i virolais. A les composicions equivalents, assimilades als «gozos», ultra les esmentades denominacions, es troben encara les de “afectos, apariciones, exhortaciones, glosas, himnos, jaculatorias, lamentos, loores, oraciones, plegarias, recuerdos i voces.”
Quan no hi ha tornada, s’anomenen aquestes composicions, en gran part, com les del grup anterior, i, a més, balades, convits, desenganys, fletxes, invocacions, llegendes i visites. En les assimilades als «gozos», cal afegir-hi les denominacions de 2avisos, coplillas, diálogos, glorias, laberintos, misterios, navegación para el cielo, saetas, salutaciones i tributos.”
Com sigui que la majoria de les composicions esmentades revelen certa cultura literària; cal situar-les al marge de la poesia popular religiosa pròpiament dita, i són, per tant, comparades amb els goigs, de mínim valor folklòric, bé que servin íntegrament l’iconogràfic.
“Els Goigs”, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931 (2a part).) Article d’Esteve Cladellas Bibliotecari dels Museus. Imatges extretes de la col·lecció dels Museus.
Aquestes composicions piadoses destinades al cant, que al segle XIII havien ja fet llur aparició, són originàries sens dubte, quant al fons religiós, de la himnòdia popular medieval, i pel que fa a la forma mètrica, de la poesia trobadoresca.
D’ençà de la invenció de la impremta, es publicaren en fulls solts, encapçalats per sengles imatges, gravades al boix.
Els goigs, tan genuïnament nostres que fins el mot és intraduïble, constitueixen una de les branques de la imatgeria religiosa-popular que compta amb major nombre de col·leccionistes, en detriment potser d’una altra manifestació de la dita imatgeria ; al nostre juí no menys important. Tal és l’estampa religiosa, especialment la de confraria, que va desapareixent, mancada de l’amor vigilant dels col·leccionistes.
Una bella col·lecció de goigs com és la nostra, amb tot i comptar, pel cap baix, més de cinc-mil peces, no pot dir-se que sigui molt important, si es compara amb les que reuniren alguns qualificats gogistes, com, per exemple, la d’August L. Ribas, composta de dinou mil exemplars, i la de Salvador Roca, que ultrapassa aquesta xifra.
Més sortosos els goigs que la resta de la imatgeria popular, posseeixen ja una veritable bibliografia. AI segle passat, els estudiaren Pelai Briz, Marian Aguiló i Manuel Milà i Fontanals, i en el nostre, han prosseguit aquests treballs, entre altres, Valentí Serra i Boldú, Joan B. Batlle, Josep M. Camps i alguns simpatitzants que laboren fora de la Catalunya estricta.
La tasca que nosaltres ens hem imposat és modestíssima, puix que no farem altra cosa que recopilar les dades; aparentment sense valor, contingudes en aquestes poesies devotes, eludint en absolut tota indicació que no sigui extreta directament de 1’exemplar. Aquestes dades, d’índole variada, que pugnen per sortir, diguem-ho així, del marc d’una cèdula bibliogràfica, les hem anotades curosament, durant l’obra, encara en curs, del fitxament de la nostra col·lecció.
Estrany a la nostra comesa ço que es refereix al folklore musical dels goigs, no parlarem ací de Llurs belles tonades, de tan catalanesc caient, ni comentarem com caldria l’emoció que produeix la insistència enfervoridora de la tornada, que, cantada per la multitud, ve a ésser com un clam unànime de pietat, subratllant a temps la valor narrativa de la pregària.
Abans d’entrar a l’estudi de conjunt dels nostres goigs, estimem un deure, en canvi, l’esmentar un document existent a la nostra col·lecció, que marca una veritable fita a la història dels orígens d’aquesta pràctica pietosa del nostre poble.
Es tracta d’uns goigs manuscrits del segle XVI, a honor de Nostra Dona de Montlleó, que reproduïm en lloc preferent. El pergamí que els conté havia estat muntat durant segles sobre un tauler, instal·lat en lloc adequat a l’interior de l’esglesiola on era venerada la imatge. Era el seu ofici, el de servir per a menar el cant piadós davant els fidels dels pobles de la rodalia, els quals corejaven a llur torn la lletra devota.
Els forats que hi ha als marges del manuscrit, produïts pels claus que el subjectaven i els estelliconets de fusta corcada adherits al seu revers, no deixen lloc a dubte quant a la destinació de l’exemplar.
Aquests goigs vivien encara a la tradició popular a mitjan segle XIX, segons es dedueix d’un exemplar de lletra idèntica, imprès a Cervera per Bernat Pujol, l’any 1851, que figura també a la nostra col·lecció.
Es canten els goigs en determinats dies de la setmana, especialment els dissabtes, a certes festivitats, a la Quaresma, en temps de pregàries i durant la «croada». En alguns s’anomenen les confraries i germandats cantaires, i en altres s’indica el to amb què han de cantar-se, amb referència als més divulgats. Remarqui’s que un curt nombre ofereixen la particularitat de tenir una segona tornada i l’anomenada seguida. Adjectivant-los en certs casos de molt devots, es componen a honor, a obsequi, a lloança, etc., segons diuen textualment, del Crist, la Verge, els sants i les santes. La majoria estan dedicats a una imatge miraculosa d’un determinat santuari, sobretot la de la Verge sota advocacions diverses. Quan no és així, sol fer-se, amb aquest fi, l’additament d’una o diverses estrofes.
Els més nombrosos es refereixen a imatges que són objecte de veneració en capelles bastides en el lloc on foren providencialment trobades, segons la tradició, que pretén remuntar-se a voltes fins a la invasió sarraïna. Consta invariablement en aquests que la imatge és venerada en “la sua santa capella»
Hi ha goigs referents a una mateixa imatge, on s’esmenten successivament la capella vella i la nova. No s’obliden, en aquest darrer cas, de consignar el nom del feligrès qui ha pagat les despeses de construcció i n’ha fet donació solemne.
Són dignes d’esmentar-se els goigs relatius a imatges existents a la Seu, als convents, algunes d’elles soplujades en un nínxol a la porteria, als carrers barcelonins i a les ermites dels afores. Així mateix, entre els més tardans, són esmenables els que estan dedicats a imatges venerades en mansions senyorials, balnearis i fonts d’aigües minerals.
Les denominacions geogràfiques més comunament adoptades són les de llogarret, vila, veïnat, raval i muntanya. Cal constatar que molts dels llocs citats no es troben en cap tractat de geografia de Catalunya. En designar-los, sol fer-se referència a la jurisdicció a què pertanyen. en especial tractant-se de l’eclesiàstica. En un dels goigs es qüestió del comtat de Palamós i en un altre, de l’arquebisbe de Tarragona. Primat de les Espanyes.
S’enumeren en molts les pràctiques devotes a què han de lliurar-se els romeus durant el pelegrinatge; en arribar a les envistes del santuari i a l’hora de prendre’n comiat. Es prevé en altres els actes d’adoració que han de fer-se, bo i pujant i baixant del cambril que estotja la imatge protectora.
A la majoria de goigs s’invoca, singularment en els dedicats a sants i santes, l’assistència de la imatge miraculosa contra tota mena de sofrences i malvestats; no hi manca en molts d’ells alguna al·lusió a les calamitats presents. Un del beat Amadeu, duc de Savoia, reclama la intervenció del dit beat a favor del vacil·lant poder temporal de] papa.
Ultra la censura eclesiàstica, amb el consegüent «imprimatur», es fa constar, de vegades, la propietat, vinculada quasi sempre a la parròquia i el lloc de venda, que sol ésser la sagristia. Conté un d’ells instruccions adreçades als confrares i confraresses per a una rifa benèfica.
Els Goigs, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931.(1ª part) Article d’Esteve Cladellas Bibliotecari dels Museus.
Biblioaprenent 