Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

Frases sobre Bibliofília 806

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques on 27/01/2024|

    “Encara que no som amics de les definicions més o menys retòriques, podríem dir que la biblioteca és la casa espiritual de l’escriptor.

    Un llibre – tot restringint el concepte del mot per a no acceptar com a tal cosa certes publicacions que solament tenen una forma exterior de llibre – és un fragment de vida intel·lectual. Un conjunt d’aquests fragments és el que ha de constituir, doncs, la totalitat de vida intel·lectual de l’escriptor que el posseeix.

    Ara bé; formar-se una biblioteca, millor dit, posseir una biblioteca, requereix unes possibilitats econòmiques que encara, malauradament, no són sempre assequibles al nostre escriptor.

    Per això nosaltres donarem, en la sèrie d’informacions que ens proposem portar a cap, un doble sentit al mot biblioteca. Ho entendrem com a significació d’un conjunt de llibres aplegats i també com el conjunt de lectures disperses que hom hagi pogut realitzar.

    La lectura d’un llibre en un escriptor pot marcar, originar, una tendència d’imitació; en altres pot generar, per reacció, o simplement per intuïció o derivada dels coneixements adquirits en la lectura, una personalitat pròpia. En fi, cada llibre, és una potencia de la qual el lector extreu una magnitud d’energia. Assimilarà o no aquesta energia, però sempre servirà, almenys, de comparació amb les pròpies idees o amb les concepcions literàries, artístiques i científiques que el lector posseeixi; i per tant, constituirà la valorització d’aquella energia i d’aquestes idees o excepcions.

    Finalment, creiem que no és menyspreable la importància de la bibliofília, com conèixer així mateix tots aquells additaments que formen el complement d’una biblioteca.

    No ens proposem pas fer descobriments sensacionals ni facècies per l’estil, sinó donar uns apunts breus sobre el caràcter de cada biblioteca, junt amb les relacions que l’escriptor pugui tenir-hi.

    Malgrat aquestes limitacions, però, creiem que les informacions nostres no mancaran pas d’interès puix serà permès al lector penetrar, endinsar-se en la intimitat d’aquesta casa espiritual que l’escriptor s’ha format amb les seves constants lectures.

    L’entrada a la biblioteca del nostre il·lustre poeta López-Picó, és realment impressionant. Veieu sis armaris, de quatre lleixes cada un, que sostenen dues fileres de llibres. Feu un pas endins i us trobeu voltat, empresonat, per quatre parets de llibres. Damunt aquests armaris pengen de la paret esplèndids quadros i dibuixos de Nonell, Clarà, Casanova, Torres García, Marqués Puig, Picasso, Sunyer, Galí, Apa, Benet, Carles Domingo i un cap, retrat de López-Picó, obra de l’escultor Tona.

    Aquesta valuosa galeria artística, presidida per una fotografia de la mare del nostre poeta i acompanyada de les de Prat de la Riva i de Verdaguer i Callís, us fa dubtar sobre què és el més important d’aquella sala; si els armaris amb llur contingut o si aquell formidable seguit de valors artístics que des de la paret ens fan denteta.

    El senyor López-Picó amb l’acostumat interminable “puro” a la boca ens acompanya d’armari en armari donant-nos, amablement, algunes explicacions sobre la seva biblioteca.

    Nosaltres l’interrumpem dient-li:

    -Deveu posseir un bon arxiu epistolari, vos que tanta de relació haveu tingut sempre amb els literats de pertot arreu.

    López-Picó ens acompanya davant un armari secreter, alt i estret.

    -Mireu – ens diu. I un darrera l’altre, va obrint deu calaixos plens de correspondència sostinguda amb alts personatges estrangers i de la nostra terra.

    -Espereu un moment – diguérem nosaltres en veure la rapidesa amb què obria i tancava els calaixos. I amanirem paper i estilogràfica amb la intenció de prendre nota dels noms més importants.

    -No, això no cal – va observar el senyor López-Picó, tot amablement.

    -Això no cal – repetí – perquè donar els noms de tots us fóra impossible i espigolar-ne alguns fora, o es podria interpretar, con una desconsideració envers els altres.

    Davant aquella negativa vam endreçar resignats els nostres estres periodístics. Bé és veritat que recordem, malgrat l’observació llampec que haguérem de fer, alguns noms, però la negativa de l’il·lustre poeta és per a nosaltres intangible. Creiem perfectament i altament compatibles la sana discreció i el periodisme.

    Tant aquest arxiu de lletres – ens diu – com tots els exemplars signats que posseeixo, els qual bé compten uns quants centenars, penso legar-los a l’Arxiu de la ciutat de Barcelona.

    Observem, després, els armaris i la disposició dels llibres. Podem veure que la literatura moderna està classificada per idiomes. Hi tenen la seva corresponent lleixa els alemanys, els francesos, els italians, els anglesos, llengües nòrdiques, els espanyols, etc., etc., i els catalans hi tenen un armari. Els llibres d’època clàssica, sofreixen una ordenació per literatures. Hi ha una lleixa per a cada una de les literatures clàssiques: grega, llatina, oriental, llatina cristiana, catalana i castellana.

    -I d’edicions de bibliòfil, en teniu alguns exemplars? – preguntem -. En sou amants de la bibliofília.

    -Sí, em plau; però en tinc ben pocs exemplars.

    Seguidament ens mostra una sèrie de volums de “L’année des poètes”, edició especial, paper de fil, i única amb exemplars dibuixos a mà, colorits, sobre les mateixes planes. Una veritable joia bibliogràfica. Fomenta una analogia de poetes francesos de l’any 90 al 97.

    -A mi em fa l’efecte – ens diu el senyor López-Picó – que es tracta d’un panteó de certa poesia francesa de fi del segle passat. Cap dels poetes que hi figuren no han tingut anomenada per res.

    Ens mostra, també, a continuació, uns estudis de Karl Vossler sobre la Divina Comèdia, edició de bibliòfil, i la mateixa obra del Dant, impresa en paper de fil, de filigrana especial.

    Seiem uns moments en unes ben profundes poltrones. Preguntem, al car poeta, quin fou el primer entusiasme que va experimentar com a lector.

Biblioteca Arús

    El meu primer gran entusiasme me’l féu sentir Shakespeare. Recordo que aleshores, era jo un marrec, anava a llegir a la biblioteca Arús. El bon Canivell, admirat de la nostra afició a la lectura, ens concedia, a mi i a altres companys meus, el privilegi de poder emportar-nos dues obres a casa; distinció que gairebé a ningú concedia el bon bibliotecari. En aquell temps – continua – les meves lectures eren una barrija-barreja. No hi havia cap control ni selecció. Ho llegia tot; cosa que encara en bona part em dura. Més tard, i també temporalment, els meus estudis universitaris feren que les meves lectures fossin més sistematitzades. “La història de la literatura” va incitar-me a llegir els clàssics espanyols. Després vaig tornar a la lectura dispersa. Als disset anys havia llegit, ja, Amadís de Gaula, Dickens i el Dant entre altres. Aquest darrer em va frapar d’una manera que té força de definitiva.

    En aixecar-nos tornem a mirar els armaris, i en la “lleixa italiana” ens fa remarcar una preponderància de documents futuristes. Veiem, també, a un altre cantó, una col·lecció magnífica de “Les mil i una nits” traducció del profesor Monrus; col·lecció que el nostre poeta fulleja sovint.

    I abans de que deixéssim aquella estança tan plena d’espirituals sentors, el senyor López-Picó, ens mostra encara dos sota-armaris plens de revistes i recensions de premsa.

    -Una altra bona part de llibres de literatura moderna – ens diu – no fa pas molt vaig lliurar-los a l’Ateneu i a la Biblioteca de Catalunya.

    Tornem a traspassar el llindar d’aquella noble presó, folrada de paper imprès; els magnífics quadres i dibuixos que hi pengen ens semblen finestretes per on subtilment penetra la llum joiosa de l’art.

    -Aviat els llibres em treuran de casa – ens diu l’il·lustre poeta tot estrenyent-nos la mà.

    Article:” La llar espiritual de López-Picó”, per  Modest Sabaté, a La Veu de Catalunya, 23 de maig de 1930.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 805

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Old books on 22/01/2024|

Enquadernació Grolier

“Per correspondre a la generositat que el Govern de França tingué amb el nostre venerable Institut d’Estudis Catalans al fer-li ofrena de la col·lecció de llibres que en nombre d’uns tres mil representen el fruit de la ciència francesa, aquesta nostra institució prengué l’acord de dedicar a la nació veïna alguns objectes de valor artístico-arqueològic un aplec de les publicacions que fins avui porta fetes; materials que, si bé no es podran comparar en quantia a lo graciosament ofert pel Govern francès, en quant a qualitat no desdiran segurament, posant en bon lloc el nostre país.

Els llibres de l’Institut oferiran, a més, en aquesta manifestació, una pròpia dels avanços que en les arts gràfiques duen realitzats els obradors barcelonins. Sabut és, en efecte, que les publicacions esmentades, com obra d’una col·lectivitat tan respectable, són fetes amb tota la perfecció de que l’estampa i el gravat són susceptibles; i el mateix en el cas actual podrà dir-se de les enquadernacions, ja que, en efecte, les que llueixen alguns dels exemplars destinats a França són mostres dels tipus de realitat propi del nostre país en els segles XVII i XVIII.

Enquadernació Legascon

 

 

Acte de bon seny és aquest, perquè generalment quan es tracta de decorar amb certa riquesa una enquadernació és corrent decantar-se pels tipus coneguts estrangers i que dintre d’aquest art han estat ja considerats com a clàssics. Còmoda i poc patriòtica solució.

De segur que ans de resoldre la mena d’enquadernació que millor escauria als llibres de l’Institut, aquest no deixà de recordar els grans mestres decoradors de renom mundial, els qui del llibre enquadernat n’han fet un joiell, avaluant el preu intel·lectual de l’obra que hi resta estotjada, els qui per son bon gust i impecable execució els valgué ésser cridats als palaus dels reis per a decorar els llibres de les seves particulars biblioteques.

Belles, moltíssim belles, són les tals enquadernacions, i no han pogut deixar de recordar els tipus elaborats pel gran Grolier, aquest exquisit amador dels bells llibres, en qui generalment els pocs versats en l’estudi d’aquesta noble art fixen el renaixement del decorat de tapes de llibres, ni oblidar els noms il·lustres dels Eves, Le Gascon, Du Seuil, Dérome, Padeloup, Thouvenin, etc., etc.

També els deu haver passat el record dels tipus de la Itàlia, singularment dels d’aquesta Venezia gai bressol de la decoració del llibre, dels d’Alemanya, creadora dels bells procediments, dels nostres mudèjars. Però cap d’ells, singularment, degué escaure-li tan bé com als ara reproduïts, que si bé ara no enlluernen en quant a recordar els grans mestres, tindran al menys el sentiment i manera de decorar adoptat per una raça que, tot rebent les influències estrangeres predominants en aquella època féu una decoració apropiada al seu gust, marcant una de les característiques pròpies del siscentista català.

D’estructura senzilla, quelcom rígida per efecte d’algunes de les eines que empraven  – (rodes), amb espais proporcionats, sàviament calculats – base de tota bona decoració – premeditats per a ser-hi col·locades les empremtes dels petits ferros amb que han estat convertits els temes de les antigues rodes, sense venir balderes, ni escanyoliments en els espais, franques de composició, sense rebuscaments que tan poc escauen al nostre temperament, així han estat decorades les obres “Hero i Leandre”, “El Gènesi”, “ Himnes Homèrics” i “Les obres d’Auzies Marc”.

 

Els models que serviren d’orientació són les que  serven de l’esmentada època l’Institut, nostre Arxiu General de la Corona d’Aragó, i les de qualques amics particulars que amb fervorós patriotisme retenen llurs exemplars, de gran estima en les seves biblioteques – provinents la major part d’ells de la nostra Generalitat – que fa que els que venerem les tals joies per lo artístiques i ço que tenen de record patriòtic – a poder ésser , les reclaméssim per a un Museu, on reunides i classificades amb tot desembraç [sic] poguessin ésser estudiades i fruïdes per tots els amants del bell llibre decorat a propi regal de gust bibliofílic i com a lliçó de lo fet pels nostres avant-passats.

I no és que els tals possessors les facin inassequibles per l’estudi, ans al contrari, generosament les posen a la disposició dels estudiosos i fent-ho tenen satisfacció. Però ens ha mogut el senyalar com a lloc un museu com el més adequat i a propòsit per a l’estudi sistemàtic i comparatiu de llurs decoracions, les èpoques, autors i procediments, el fet que avui no ens és factible estudiar amb la migrada – anàvem a dir raquítica – exhibició d’enquadernacions que figura en el nostre Museu del Parc. ¿ No podrien els possessors particulars de belles enquadernacions portar-les a engruixir les vitrines del nostre avui estimable Museu, encara que fos a títol de dipòsit? ¿ Els que guarden estimables materials per aquesta mena d’estudi no podrien fer quelcom de profit?

A tots ens atrevim a dirigir-nos, amb la seguretat que fóra ben rebut per la molt il·lustre Junta de Museus, els ho agrairíem tots els coneixedors i profans, uns per a poder amb més quantitat d’aquest material i llibertat – si hi cal:- estudiar-hi, altres per a satisfer el seu sentiment de bellesa, i qui sap si estudiant i recreant-s’hi podríem entre tots tornar arrelar un art tan bell, tan descuidat de les nostres generacions, que no capeixen la bellesa d’unes tapes de llibre decorades que donen la sensació de la més preuada joia.

Potser se’ns dirà que manca per a la seva resurrecció – com succeí en altres temps – una “alta orientació” devinguda pels que suara retrèiem, aquests que cridaven als seus palaus els grans artistes decoradors esmentats? ¿ Faria això despertar el bon gust en la bibliofília als que ara sols són escarnidors de tota mena d’esports exòtics? Quelcom d’això podria ajudar a fer-ho renàixer i continuar ço que tot el món ha laborat i venerat amb santa tradició peculiar; al mateix temps podríem intentar sumar-nos al moviment modern, fent renàixer, modernitzant-los, tipus i procediments característics propis, però avui, per lo nostra dissort, no va el nostre “carro” – volíem dir l’automòbil – per reials camins, sinó pel “pedregal”[sic] que cuida el nostre mai prou alabat Institut patri, el qual procura aplanar bé el camí de lo desitjat per tots.

Felicitem-nos del bell gest que han tingut els directors d’aquesta institució, com així cal felicitar la casa Miquel Rius de la nostra ciutat, elaboradora de les enquadernacions ací prop reproduïdes,- que tant es distingeix en aquesta mena de treballs de restauració moderna de tipus antics, com en les clàssiques i modernes, executant pulcrament tal mena de decorats amb reconegudes dots especials i desinterès patriòtic força remarcable, demostrat en diferents ocasions, a fi de que sigui un fet la resurrecció tan desitjada d’aquesta branca de les arts del llibre, vulgarment coneguda amb el nom genèric d’enquadernació, i que va a la davantera-

Article: “L’art en l’enquadernació”, de Joaquim Figuerola, a La Veu de Catalunya, 4 des 1916.

Enquadernació Thouvenin

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

El secular prestigio del arte de la encuadernación se enlaza sólo con el prestigio del pensamiento. En consecuencia, su popularidad brilla nada más – valga la paradoja – en las altas esferas de la inteligencia, del humanismo y del saber. Más allá todavía, según afirma hiperbólicamente una exaltada ponderación. En el libro “Cimbalum Mundi” de Bonaventure des Périers – uno de los ayudas de cámara, sutil poeta, de Margarita de Valois, reina de Navarra, impreso en París en 1537, libro citado a menudo por ensayistas franceses -, se lee en el primer diálogo que Mercurio fue enviado a la tierra por Júpiter, con el encargo expreso de hacer encuadernar el “Libro del Destino” a la moda del día, o sea, con filigranas doradas y multicolores sobre fina piel: imagen poética que resume un elevado sentir. Los destellos, pues, del nuevo y celebrado arte, alcanzaron el Olimpo… Lo cierto es que su aureola iluminó la estática plasticidad del libro esculpido con amor. Cualquier otra aplicación de cuero, con arabescos dorados, que no tenga por objeto reverenciar el cielo de las ideas puras, carece de grandiosidad.

El Arte de la Encuadernación en su más elevado sentir fue una conquista universal del Renacimiento. Arte, hoy, totalmente “cuerorificado” – dad validez al neologismo “cuerorificar”, que rechaza toda ingerencia. Arte, que expresa su integridad sin más recursos que la fusión del oro con el cuero. Pero, al igual que el arte egregio de “divina proporción”, describe su lirismo con la grácil expresión de la línea movediza y la desbordante sinfonía del color brillante de perfiles. Arte, en fin, reverencial, de extrema generosidad, sostenido a través de los siglos de la Edad Moderna y contemporánea por la noble liberalidad del “philobiblion” eterno, y merced a la entrega total del humilde artífice, preste sagrado del oficio secular, que, de generación en generación, ha renovado su entusiasmo y su fe.

Las bellezas del libro y la historia de la encuadernación y su arte, son la historia de las bellezas del libro de todos los tiempos y lugares, del libro, vertida la esencia de sus páginas al lenguaje de cada país. La historia del libro es, asimismo, la historia del pensamiento, belleza superior, y la historia del pensamiento es la historia de la humanidad.

El pasado y el presente no pueden disgregarse por capricho, por rebeldía o por indiferencias pecaminosas. Ocultas raíces los unen cuyas adherencias con los ideales humanos son tan poderosas que han resistido el soplo de los terribles vendavales que en todos los tiempos han amenazado destruir los cimientos de la civilización.

El libro antiguo fue siempre amado y temido por su poder. Hierros y cadenas fueron su seguridad. Fue el botín de guerra más estimado. El obsequio de un códice de vitela, signo de la mayor consideración entre poderosos. Se atribuyó al libro incalculable valor.

El libro impreso, nuestro libro, no es menos codiciado y defendido. Es una preciosa reliquia que nuestros antepasados nos han transmitido en abundancia suma. Aunque los libros no nos pertenezcan en propiedad, tenemos el deber de conservarlos y rendirles honores.

Los libros que milagrosamente han sobrevivido a la incuria y al furor – Pérgamo, Alejandría, Califa Omar, destrucciones, incendios, perversidad -, solicitan ser librados del polvo, de la humedad y de la asfixia para evitarles la acción vituperable de los insectos “bibliófagos”, de los hongos, de las bacterias y de cuantos peligros puedan amenazar su integridad.

Los más infortunados de ellos que han sufrido ya lastimosamente el ataque de tantos enemigos, pudiendo vivir aún, solicitan nuestro socorro para evitar su total destrucción.

Tal es la preocupación de la ciencia de nuestros días y la inquietud de los hombres que tienen bajo su custodia los grandes tesoros del saber que representan el patrimonio espiritual de la humanidad.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 8-10.

Califa Omar a Alexandria

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 804

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 16/01/2024|

    “No vaig a parlar de la magna revista catalana d’alts estudis que porta aquest nom. Vaig a parlar del plaer del bibliòfil que he sentit tenint entre les mans, removent entre les mans amb tot respecte l’exemplar meravellós d’un llibre; una rara edició del “Quixot” francesa, tirat sobre pergamí i relligat sumptuosament en pell gaufrada i tot reclòs dins capsa de seda i de llevant amb les armes de la princesa de Chartres, a qui anava destinada tan alta joia de la bibliofília.

    Tenint entre les mans, removent entre les mans aquest reliquiari de bon gust, pensava en el plaer intens, sàdic, del bibliòfil que pot ornar la seva llibrería amb centenars de joies com aquesta. La delícia de posseir el llibre rar, el llibre únic; la fretura de resseguir els mercats, els catàlegs, les col·leccions en venda que’s desmembren llastimosament i de cercar, aquí i allí, disperses, les troballes que han d’anar enriquint la col·lecció. I veure com els prestatges es van omplint i un cop posseït l’exemplar pensar en la relligació, i escollir un bell model o deixar-ho a la mà experta de l’artista que ha de vestir a la vostra joia el robatge fastuós de les pells oloroses gaufrades d’or. I després tenir entre les mans, remoure entre les mans respectuoses la joia ja tota completa, i després d’obrir la coberta on les armes de la biblioteca apareixen repujades sobre el cuiro, trobar la portada exemplar, la portada antiga, de paper brú, de simplíssima tipografía. I així llibres i més llibres. I poder anar mirant, en les hores de vetlla, sota la llum amiga del pàmpol familiar, en el recó escollit vora els prestatges que estotgen les úniques meravelles, les pàgines de pergamí miniaturades sabiament en una daurada policromía d’algun llibre d’hores reial i passar les mans nostres sobre el lloc on les augustes mans avui fetes polç s’havíen posat en les hores de recollida devoció. I veure en la mitja llum del lloc l’espectre d’aquelles mans de dòna ben vives entre els fulls divins. I després les edicions rares, les edicions úniques i acariciar les pells oloroses i les sedes de les guardes i llegir aquí i allí, a l’etzar del bell llibre, una frase, una pàgina de l’obra mestra dels nostres passats, que les premses primitives deixaven impreses sobre lletres de fusta en el paper vetuts. I així deixar passar les hores de vetlla, saborejant tranquila i reposadament aquest plaer dels deus de la bibliofilia.

    Article: “Bibliofilia” per L’Amic, a El Poble Català, 27 abril 1915.(català original)

Llibre daurat, gofrat i en mosaic

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

    “El deslumbrante fulgor decorativo, arte sublime de orfebres y lapidarios, que aureolaba la encuadernación de los textos santos de la antigua Bizancio, decrece. Su imponente riqueza detiene hoy absorto al curioso visitante de los grandes museos y templos centroeuropeos y asiáticos. De súbito, nos enfrentamos con la auténtica ligadura renacentista, con la encuadernación de profunda moción estética. Su simple y sonriente poder dio escolta al flamante libro impreso, cuya difusión, al romperse en luminosidad, desvaneció las nubes que oscurecían el cielo medieval.

    Mucho se ha escrito desde finales del siglo pasado en los papeles de la bibliofilia – y mucho queda por escribir aún – sobre el secular hechizo de una encuadernación artística, desdeñada a veces por la sensatez glacial con razonamientos agrios y mezquinos.

    Tabernáculo sagrado de la inteligencia y del saber, las tapas del libro, cinceladas y policromas, simbolizan hoy como ayer, un pedestal erigido a cada una de esas figuras poliédricas de aristas suaves y múltiples hojas que encierran la elocuencia gráfica del pensamiento, las creaciones del espíritu; que plasman la oratoria y la poesía en el aquietado reino del silencio, sobre la impoluta llanura de unas páginas saturadas de eternidad.

    Sin recurrir al empleo de ajenos primores, el exterior del libro se enriqueció con procedimientos artesanos de empírico linaje. El libro es objeto de amor. La exultación y el fervoroso anhelo de conservar lo que se ama, consagró los procedimientos. Atados y nervaduras, pergaminos y nervios de buey, son alegoría y realidad de este anhelo. La resistencia de la materia cuero, sobre la que se elabora al estilo oriental, es un acucioso estímulo que aviva el espíritu de superación de los artífices profanos de las regiones occidentales. Al conseguir, con la maceración y el adobo, el dominio de su terquedad coriácea, se dio, a la piel que ceñía el libro, formas y colores y se imprimió sobre su delicada superficie surcos dorados e incisiones, alcanzándose los primeros grados de arte y perfección. Nació un nuevo afán vibrante e inextinguible.

    Sobre esta restringida base – susceptible de perfección superior que alcanzarán reiterados empeños -, se han levantado los grandes estilos de la encuadernación y los modos y maneras artesanas de evidente espiritualidad. Arte, estilos y oficio, de cuyos méritos no se encuentra ningún capítulo en la historia general del arte, ni tampoco en los ensayos sobre el arte de raíz popular. La encuadernación, por lo regular de poca superficie, va unida a un todo superior de vastas dimensiones, las cuales se extienden por encima del arte puro y de la propia naturaleza de las cosas. Sus efluvios contienen la esencia de lo material y de lo  inmaterial. La encuadernación, ánfora eterna de estos efluvios, deja de tener entidad sin ellos. La encuadernación sin el libro, es una entelequia; sin cuadernos que ligar y religar, sus tapas producen el estremecimiento desolador del vacío.

    Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII láminas,Barcelona, maig de 1968,p.7-8. (les imatges són enquadernacions d’Emili Brugalla, la quarta és de Santiago Brugalla).

Read Full Post »

La venganza de los bibliotecarios

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibreries, Oficis del llibre on 05/01/2024|

   Del llibre La venganza de los bibliotecarios. Tiras cómicas de Tom Gauld, salamandra graphic, Barcelona, 2022, Trad. Carlos Mayor. Títol original: Revenge of the librarians.

   Crec que el títol del llibre podria ser un altre.

    Ho dic perquè en les 180 p., dedicades als Bibliotecaris n’hi ha 1 i a les Biblioteques Públiques 6.

    I dedicades o protagonitzades per altres temes n’hi ha moltes més, per exemple: sobre Escriptors: 78, sobre Llibres: 39, sobre Lectors: 20, sobre Editors/Edició: 14, sobre Llibreries / Compravenda de llibres: 10, sobre Crítica-Crítics: 8, sobre Biblioteques privades o casolanes: 4, sobre Llibreters: 4, sobre Errates: 2 i sobre Altres temes: unes poques.

    En una pàgina surten: novel·listes, editors, llibreters, crítics, poetes, bibliotecaris, publicistes i correctors.

    I en una de les pàgines surt una vinyeta que diu: “Las ‘bibliotecas’ han reabierto y los ‘libreros’ deben reemprender su severa tabla de ejercicios”. Crec que hauria de posar ‘los bibliotecarios`.

    Bé, el llibre és entretingut, però m’esperava molt més. I el seu format apaïsat és bastant incòmode per llegir.

    Podeu llegir dues interessants ressenyes en el vlok Libros y Literatura i en el vlok Zona negativa.

(imatges del llibre)

Read Full Post »

Bibliodiccionari CXXII

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Oficis del llibre, Old books, Paraules on 02/01/2024|

Biblio-barrio: una de les activitats de la Biblioteca Arrabal del Sur de Córdoba que consisteix en les visites en grup que reben dels escolar del centres que tenen a prop.

Bibliocoses: obren una nova  Biblioteca al Poble Sec que fa préstec d’objectes que tenim a casa però que quasi mai utilitzem. D’aquests llocs n’hi ha un quants en altres barris i en altres ciutats, coneguts com Bibliotecadelescoses.

Bibliodocumental(2): Els artistes visuals Rosario Lezama i Sabas Martell ens portaran a un altre nivell la visió que tenim dels recursos bibliodocumentals (llibres, documents, mapes, fotos) a través d’un interessant taller a la sala infantil La pulga y el piojo en el  Centro Cultural y Biblioteca Central-Universidad Católica Andrés Bello a Caracas.

Bibliofoguera: a La Vanguardia, article: “Cremar llibres” de Màrius Serra diu: “ … al llibre que cremen en nom de la llibertat i és probable que despertin les simpaties de molts feixistes europeus hereus d’altres bibliofogueres”.

Crema de llibres a la Plaça de l’Òpera a Berlin el 10 de maig de 1933(foto: Bundesarchiv)

BIBLIO-novedades: a la Biblioteca de Los Libertadores – Fundación Universitaria a Bogotá.

Biblioplaya: L’Ajuntament de Breña Baja, de la mà de la Biblioteca Pública Municipal Mauro Fernández Santos, posa en marxa la Biblioplatja durant tot el mes d’agost, ubicada la Platja dels Cancajos ( a La Palma- Canarias).

Bibliopolesca: paraula castellana que he vist en tres llocs, però no em queda clar el significat, ja que en els tres llocs crec que té un significat que sembla diferent. El primer lloc és una carta de Pascual Gayangos a Menéndez Pelayo, on li explica com ha anat una subhasta de llibres i li diu:” Con la noticia que V. me daba en su última de tener ya La Ingeniosa Elena y La Estafeta reforzé el precio del Caballero encargando que pujasen por él hasta treinta y cinco chelines, pero ni por esas, subió hasta £ 2. 76 es decir á 237 rs. vn. de nuestra moneda. Si á esto agrega V. el 10 % de comisión conocerá V. hasta que punto van subiendo de moda los libros de entretenimiento españoles. Tampoco logré yo quedarme con las otras dos á pesar de que encargué subieran hasta una libra ó sea 25 pesetas. Ya á estas horas estarán cruzando el Atlántico destinados á la biblioteca de un rico californiano que no se para en barras para esto de derramar oro en cambio de caprichos de bouquinista.

Hasta hoy no he podido adquirir estas noticias aunque con harto trabajo, por ser la gente bibliopolesca muy taimada  y no gustarles siempre decir para quien han comprado tal ó cual libro.”

L’altre lloc on l’he vist ha estat en un article: “De bibliografía del Siglo XIX a los facsímiles de Gredos“, d’ Enrique Rodríguez Cepeda a la revista Mester Vol III del 3 d’Abril de 1973, núm.2 (Universitat de Califòrnia, Los Angeles), on escriu:” El libro en facsímil volverá a enseñarnos, de la mejor manera, la pieza rara y poco conocida, el dato olvidado o perdido, la fina historia del libro y de la imprenta, la vieja cultura de pequeñas ciudades impresoras hoy abandonadas;pero sobre todo será ayuda fundamental en la investigación y no se perderá el sabor de la página impresa en buenas condiciones, tan dolida ahora por el homicida libro de bolsillo.

Por esto aplaudimos a los editores y Editoriales que, con acierto y esfuerzo, se han dado cuenta del valor de la posibilidad bibliopolesca del facsímil.”

I el tercer llocs surt en el capítol escrit per Octave Uzanne: Un exlibris mal colocado (Historia de ayer), en el llibre: Relatos para amantes de los libros de VVAA, seleccionats i amb pròleg i introduccions d’Antonio Iturbe i il·lustracions de Natalia Zaratiegui, Alma Ed., Barcelona, 2021. I diu així: “El bibliófilo Z., es uno de nuestros helenistas más sabios, muy apreciado por todos los que se nutren del siglo de Pericles. Es un espartano literario, un fanático de los libros que antes se dejaría matar que faltar una sola vez a la gira bibliopolesca que emprende cotidianamente”.

I arribat aquí crec que un possible significat, fent més cas al primer text, és que “Bibliopolesca“, es refereix a individus (potser llibreters) que liciten a les subhastes de llibres en nom d’altres persones.També, algú o alguna cosa que fa referència a les llibreries o als llibreters i mirant veig Bibliopola, dit del llibreter antigament, que podria ser la “mare” de Bibliopolesca, però¡¡¡ ).

Però, mirant mirant, en el Diccionario de Bibliología y ciencias afines de Martínez de Sousa (Trea, Gijón, 2004), trobo una altra vegada Bibliopola o bibliópola ( de biblio– i el gr; italià, polein, anglès, bibliopole, bibliopolist) LLIBRETER. ( i com sinònim   Bibliopolista), o sigui que després de tot em quedo sense saber certament què vol dir Bibliopolesca. Tornant a Bibliopola trobo: La paraula Bibliópola (venedor de llibres) ve del grec βιβλιοπόλες (bibliopoles), composta amb:

La paraula Βιβλίον (biblion = llibre). Deriva de Βιβλίς (biblos = rotllo de papir), que ve de Biblos, una ciutat fenícia, que avui es diu Jubayl a prop de Beirut i la paraula πωλης (poles = venedor), derivada del verb πωλειν (polein = vendre), com per ex. Monopoli i oligopoli. Es vincula a una arrel indoeuropea *pel-8- (vendre, fer negoci).

Podria ser, finalment,  que Bibliopolesco-a fos un sinònim de llibreter o venedor de llibres, doncs François Lopez de la Universitat de Bordeaux en l’article:”Gentes y oficios de la librería española a mediados del siglo XVIII” diu: “ Otro librero que, a mediados del siglo xvm, ha hecho fortuna es Pedro Joseph Alonso y Padilla, “curioso tipo bibliopolesco, hombre enfatuado y henchido de presunción, aunque de singular gusto y gran conocedor de la literatura clásica” a juicio de Antonio Rodríguez-Moñino. En efecto solía anunciar Alonso Padilla sus producciones y ponderar sus múltiples capacidades con hiperbólicas expresiones, dándoselas de hombre culto que aleccionar podía a cualquiera, y hacía a un muy selecto público el favor de proporcionarle los libros más exquisitos y raros”, a Nueva Revista de Filología Hispánica, gener de 1984.

Si algú sap el, o un  significat correcte d’aquesta paraula, li agrairé molt que m’ho faci saber.

Bibliorecapte: Torna el Bibliorecapte a la Biblioteca Joan Margarit! (Sant Just Desvern).Com cada any col·laborem, juntament amb l’Ajuntament i Càritas Sant Just Desvern, en la recaptació d’aliments per tal de recolzar a les persones del municipi que ho necessitin.

Biblio-STEAM (2): Un espai global d’aprenentatge del CEIP Nostra Senyora de la Pietat ( a Herrera de Pisuerga- Palencia).

bibliotecarium: nom a Twitter d’un bibliotecari de Cardedeu ( @hombreperplejo). També anomenat ‘el hombre perplejo’ , títol del seu vlok (potser ara tancat).

I buscant Bibliotecarium a Infinet, he trobat un vlok, Unsplash+ : font d’imatges d’internet. Amb recursos de creadors de tot el món , on es poden veure imatges sobre llibres, llibreries i biblioteques, moltes exclusives i lliures de drets.

La imatge és de Laura Kapfer .

Fins i tot he trobat un altre Bibliotecarium a Twitter ( @Bibliotecarium), de nom ThePalaceOfTheBooks.

I, mirant mirant, he vist vàries coses sobre The Palace of the Books, una d’elles és un interessant vlok: Illustration Art Gallery with The Book Palace ( The home of illustration books).

Hi ja posat, he vist també un llibre: Palace of Books de Patricia Polacco, Simon & Schuster/Paula Wiseman, New York, 2023.

Un llibre d’imatges basat en la infància de l’autora, sobre com una bibliotecària i una biblioteca municipal molt especials li van fer la vida més feliç després de traslladar-se a un nou estat a l’escola primària.

Biblio[tech]: BiblioTech és un projecte de transformació de les biblioteques escolars cap a espais contemporanis i vibrants, on el foment del gust per la lectura convergeixi amb el desenvolupament d’aprenentatges i noves alfabetitzacions digitals i mediàtiques.

BiblioTechnia: Taller de Base de dades, impartit per l’empresa BiblioTechnia. Universitat de Guadalajata (México).

BiblioTECinforma: servei d’informació de la Biblioteca José Figueres Ferrer,en el TEC (Instituto Tecnológico de Costa Rica).

Biblioxaquin: nom del vlok de la Biblioteca del C.E.I.P. Plurilingüe Quintela a Redondela  (Pontevedra). Xaquín és la seva mascota.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 802

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 28/12/2023|

“Ja és cosa ben sabuda que avui l’empirisme y la rutina van desapareixent fins dels oficis per als quals els estudis d’ordre científic semblaven del tot innecessaris. Entre nosaltres la professió de llibreter mateix havía estat practicada, encara no fa molt, per personas qui ab prou feina sabíen de llegir y escriure. Més aixó ja va canviant: avui els llibreters ja saben de moltes més coses que no abans, y fins hi ha, a hores d’ara en aquest honorable gremi, qui sap més de bibliografía que en Brunet y maneja els catàlegs ab més traça que un matemàtic les taules de logaritmes.

L’Antoni Palau, el nostre amic llibreter, és un dels qui més s’esforcen en revestir la seva activitat especulativa d’aquells novells atributs que la dignifiquen y l’aixequen per damunt de totes les professions comercials actualment conegudes. Y aixó pot veure’s en el catàleg que sots el títol Corona d’Aragó y sos antichs dominis acaba de veure la llum.

El Catàleg d’en Palau conté fins a 5.863 títols de llibres interessants a Catalunya, a Aragó y als altres països que formaren la Corona aragonesa, repartits en varies seccions: Teología; Jurisprudencia; Ciencies, Arts, Industria, Comerç; Literatura; Historia, Geografía; Guies, Excursionisme; Festes y Funerals; Bibliografía; Biografíes; Necrologíes, Vides de Sants; Revistes y periòdics; algunes de les quals apareixen destriades en subseccions d’aplicació merament utilitaria. Aquesta distribució de materies, per lo que té d’arbitraria o convencional, no sería pas recomanable per a una bibliografía en què l’ordenació estricta per noms d’autors és l’única acceptable científicament; mes no hem d’oblidar que es tracta aquí d’un catàleg de venda, y que lo pràctic era agrupar els llibres en vista de les necessitats dels estudiosos de certes especialitats. Un pròleg o introducció ha posat el senyor Palau al seu catàleg, que ofereix un particular interès, per quant recull ab evident oportunitat un cert nombre de noticies sobre llibreters barcelonins del segle passat que més endavant s’hauría ja fet molt difícil reunir.

Deixant apart tot lo relatiu a la llegenda del monjo de Poblet, Fra Vicens, que el Sr. Palau ha cregut haver d’acceptar com a cosa verídica, les noticies que dóna en el pròleg resulten força interessants, y poden ajudar un dia a la formació d’una bibliografía de catàlegs de llibres en venda a Barcelona, que permetría seguir la creixent estima dels nostres clients, fins assolir els preus elevadíssims a què avui són pagats.

Per lo demés, el Sr. Palau és prou discret en els preus que assigna als exemplars que té per vendre, fent-se càrrec de que els nostres bibliòfils no estàn, per lo general, gire disposats a disputar-se els llibres a cops de bossa. La moda aquí era, fins no fa gaire, no gastar-se sino molt pocs diners en llibres; després, tot se reduía a fer canvis y a gitanejar, segons gràfica expressió, cercant les gangues que la impericia del llibreter o del company d’aficions donaven lloc a aprofitar. Avui aixó ja va acabant-se, car és indiscutible que les grans biblioteques dels nostres excel·lents amics D. Isidre Bonsoms, D. Pau Font de Rubinat, D. Lambert Mata, D. Joaquim de Montaner y D. Ernest Moliné y Brasés, solament a força de diners pagats en bones monedes d’encuny han pogut ésser constituïdes. Y així devem a la lliberalitat d’aquests fervorosos amadors la repatriació de gran nombre de bons exemplars que la miseria dels nostres bibliòfils d’abans d’ara s’havía deixat perdre, quan ells encara dormien y els estrangers, força més avisats, s’enduien a carretades els nostres tresors bibliogràfics.

Aixó que diem ve a constituir un altre capítol de la reconstitució del patrimoni espiritual de Catalunya. Y els llibreters intel·ligents ab què avui ja podem comptar ( entre els quals l’Antoni Palau figura dignament) hi ajuden ab totes les forces, facilitant als llurs clients l’adquisició dels llibres catalans que surten venals en els mercats estrangers. D’aquesta manera han estat redimits pels nous mercedaris de la bibliofilia centenars y centenars de llibres que la passada dissort havía allunyat violentament de la Patria”.

Article: “Un nou catàleg bibliogràfic d’en Antoni Palau”, per Ramon Miquel y Planas, a Bibliofilia II, p.174-175. (article en català pre P.F.)

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

Enquadernació estil Armeni

“El resplandor del Renacimiento iluminó la estrecha senda del humano destino. El procedimiento tipográfico – manifestación de arte industrioso – difunde el pensamiento científico y espiritual. Las irrefrenables ambiciones de dominio absoluto y ciertas filosofías dormidas en los códices, o en los manuscritos de menor antigüedad, sufren un violento choque. Los caracteres de letras movibles ocasionaron una súbita explosión. Su enorme trascendencia eclipsó el maravilloso perfeccionamiento de la brújula, norte y guía de la aventura náutica y se antepuso a la temible aparición de la pólvora mortífera.

Enquadernació a La Fanfare

La faz del libro impreso adquiere singular notoriedad, cuyo valor pregonan encontradas ideologías, cismas y supersticiones. Sus tapas sujetas al lomo con retorcidos ligamentos, se interponen para defender, o preservar siquiera de posibles riesgos, la fragilidad de sus páginas de papel. Ribetes de distinción circundan el porte de tan inestimable presa y el brillo del oro, triunfante en las encuadernaciones, infunde respeto. Sus destellos rompen el hielo de la indiferencia y detienen, se ha dicho, los inconscientes impulsos de profanación y destrozo de la masa inculta.

Sí. La majestad del libro impreso recibió sobre su augusto manto de cordobán la caricia ornamental del Renacimiento. Los libros así honorados por sabios y humanistas de regio fuste, poblaron, con pompa análoga a la de la antigüedad grecorromana, que tanto se admira, los pulidos anaqueles y armarios ricos de talla al lado de insignes antiguallas y trofeos de guerra que colmarán la vanidad de príncipes y magnates.

Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2, XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968; p.6-7.

Enquadernació Grolier

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 801

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/12/2023|

    “Vos que sou un verdader diletant dels ex-libris i model col·leccionista al ensems un amant que viviu per aquest diminut art cultural vos doldreu com jo mateix, que després d’un bell renaixement a Catalunya, avui estigui casi amb absolut en oblid. Però mai és tard si el cor és jove i pel nou vingut en tot cas serveixi aquest modest treball dedicat al novell ex-librístic. Procurarem explicar la manera més simplificada, per èsser col·leccionista d’ex-libris i a la vegada la sencillesa en col·leccionar-los, inútil dir que precisa per la garantia de bons canvis, possessionar-se d’un o varis ex-libris excel·lents, a ser possible un aiguafort, un boix o un bonic dibuix a la ploma per a clixé a una o varies tintes, advertint  que nosaltres som els primers en reconèixer que tota persona hauria de tenir un sol ex-libris personal, amb la terma que tothom, científic o amateur que posseeixi un nombrós cos de biblioteca referent a diverses matèries, història, música, sport, folk-lore, art, filosofia etz., dins d’aquesta diversitat de matèries cap, molt bé el seu ex-libris especialitzat per a aplicar als seus llibres corresponents.

    Tenint en compte que l’ex-libris ha sigut creat per posar-se en la coberta interior del llibre com a resguard del mateix i acreditar llur possessor, com aixís també el «super libros” el qual es grava al ferro, per a aplicar-lo sobre la coberta del llibre glosant l’ensenya senyorial i ademés perquè el creiem necessari a tota persona culta i possessora de llibres. Ja la tradició anglesa, els quals, no se separen del ex-libris personal, però aquest ex-libris és digne,de disputar-se qualsevol altre, per la seva valor artística i alhora personal, com a únic.    

    Per això ens trobem que a pesar, de tenir nosaltres varis ex-libris, quan fent el canvi amb els anglesos, ells sols admeten generalment un i personal si té la valor que ells creuen per a llur canvi, a pesar de la seva singularitat cal reconèixe’ls també com a possessors de les millors col·leccions d’ex-libris i única al mon, la del Museum Britànic de Londres. Per altre part vingué Alemanya precursora del ex-libris i per la potencialitat productora dels seus dibuixants, obtà el criteri oposat creant a la vegada l’ex-libris com expresió viva de propagació del seu diminut i brillant art, assolint l’ al·lucinació dels principals

col·leccionistes catalans del actual i agònic ressorgiment, en detriment dels nostres excel·lents artistes. No pensarieu aixis vos quant entràreu al moviment ex-librístic, escribint-me perquè els vostres ex-libris per a canvis, els gravaren i dibuixaren A. Riquer, J. Triadó, i J. Renart els quals tingueren l’acert de crear uns ex-libris tan bells, que mercès a ells teniu vos una joiosa i preuada col·lecció d’ex-libris. L’actual particularització dels ex-libris alemanys crec que ha portat cert aislament de les demés nacions al col·leccionisme pròdig d’abans la guerra. L’imposició entre els més importants col·leccionistes del centre d’Europa sols en admetre el canvi contra un mateix ex-libris d’un artista alemany i treient tota valor als excel·lents i rars aiguaforts de Riquer, Triadó, Garcia Falgàs i Borrell, ha portat aquest estat d’atuïment que existeix entre els col·leccionistes mundials pel menyspreu dels seus ex-libris i artistes, com ha passat entre nosaltres. L’ex-librisme nasqué com  fa reconeixement de persones doctes i estímul en la evolució del art de les nacions, i com a tal serà la nostra perseveració, totes les nostres forces deuen concentrar-se al entorn dels nostres artistes i avantposar-los contra els estrangers i amb l’art nostre devent reconquerir aquella admiració d’antany pels nostres ex-libris; creats pels millors artistes de casa nostra. Digueu-me quina valor té una col·lecció d’ex-libris alemanys, sobre una col·lecció d’ex-libris personals creats pels diversos artistes que en cada país s’han especialitzat per aquest diví art?

    En bona llei que tot col·leccionista senti un estímul pels seus dibuixants i atessori en primer lloc susdits ex-libris però és més joiós encara, com avui em passa quan fullejo la meva col·lecció rica per la varietat d’artistes i nacions. Doncs si, novell amateur, no deveu defallir; ans al contrari entreu entre nosaltres i amb un formós ex-libris al dibuix ploma o al boix o al aiguafort segons les vostres aficions; vol dir, que per ésser col·leccionista s’ha de tenir varis ex-libris? de cap manera, basta sols un; però encertat, sigui al aiguafort, boix o dibuix a una o varies tintes, tenim un excel·lent estol d’artistes coneixedors i especialitzats amb els diversos procediments per crear l’ex-libris, cal només demanar al artista que vos desenrotlli la vostra afició o estament a que es pertany. Ja que tenir en compte que té més valor una col·lecció de 1000 ex-libris personals i únics que 5000 ex-libris imaginaris que relativament tindran la valor artística si es vol i de quantitat per la col·lecció però nula en valor personal, aixís ho reconegué D. Josep Monsalvatge possessor d’una col·lecció de 1700 ex-libris variats, davant l’especialitzada col·lecció del culte bibliòfil D. Pau de Rubinat, reconeixent-lo com príncep dels col·leccionistes espanyols, per la vàlua que atessora amb ex-libris antics i moderns, la seva preuada col·lecció de 8000 ex-libris, la major part originaris, innumerables heràldics ibèrics avui únics, per ser la major part introvables. Per altra part tenim el col·leccionista Frederic Miracle capdevanter dels col·leccionistes moderns, el qual posseeix pel canvi, uns 60 ex-libris personals, dels millors artistes ibèrics i estrangers, acompanyat d’una força de voluntat envejable; desde 1902 al 1925 ha adquirit uns 20000 ex-libris diferents, qual col·lecció és un bell monument del art ex-librístic modern. Tornant als nostres principis i una vegada possessionats d’un a varis excel·lents ex-libris per al canvi, farem avinent a tot neòfit col·leccionista de no deixar-se tentar per l’afany d’un ex-libris més; es dir l’aiguafort no tirar-lo en clixé per aprofitar el mateix gravat o un clixé passar-lo al aiguafort, doncs després de perjudicar-se com a col·leccionista és també en detriment del artista.

    Tenim ja l’ex-libris per a llurs canvis, aleshores cal visitar qualsevol col·leccionista i tot seguit nosaltres dariem grans facilitats, proporcionant les llistes i adresses de col·leccionistes estrangers i espanyols que ens venen adjunt amb els nostres canvis. Veus-aquí la manera fàcil d’ésser aficionat als ex-libris. Entusiasme avans que tot, no defallir ni un moment. Suscriure’s alguna revista estrangera d’Ex-libris i en les llistes de col·leccionistes avans citades, proporcionar-se un timbre de goma o paperetes impreses amb llur direcció i descripció dels ex-libris o ex-libris per el canvi; una circular anunciant diversos ex-libris de propietat i la solicitut del canvi descrit, amb diversos idiomes i quant es té la circular i paperetes de canvi, es posen adjunt l’ex-libris dins un sobre amb l’adressa al cantell impresa, del possessor; per si no es trova al destinatari, ve el retorn i correu seguit; és prudent com un imprés, posar dins del sobre, un paper dur per resguardar l’ex-libris i perquè arribi en bon estat a llur destí, no sobra mai que el sobre porti imprés (es suplica la devolució de no trobar el destinatari) és freqiient a l’extranger trovar-se algún carter, col·l eccionista d’esport. Ja confiat pot tirar-se el sobre a impresos de correus que ells com coloms missatgers faran lloc al nou destí. Uns dies de frisances, temors i després el sobresalt, quant el carter truca a la porta moment emocionant, el primer ex-libris de qui será? aquí ja l’incógnita que vos la descobriré jo si teniu la bondat de remetre’m el vostre primer envío, espontániament a correu seguit, com tot amic del ex-libris.

Article: “ Al meu amic Huc Sanner” per B. SIGALÉS, a Marinada del 17 d’abril de 1925. ( imatges d’exlibris de l’article)(text de l’article en català pre-Pompeu).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 800

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 19/12/2023|

    “Per sort meva, m’heu triat com a pregonera d’aquesta 68ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió. Un amic, propietari d’una llibreria de vell a Medellín, diu que ell ven llibres “llegits”, que és com vendre llibres que han vist món, que han conegut persones.

    Llibres viscuts. Aquesta, doncs, també podria ser la 68ena edició de la Fira del Llibre Viscut o entenimentat. Llibres que han vist mon. I d’alguna manera, aquesta experiència és la que se celebra cada any al Passeig de Gràcia de Barcelona: la vida de i en (i amb i per i gràcies a) els llibres.

    Us he de confessar que m’hi sento molt bé entre vosaltres. M’hi sento en el meu hàbitat, de fet. I també que ja fa molt que un cop l’any sempre pel setembre reservo tota una tarda per venir a la Fira que avui inaugurem, i m’hi perdo, i entro dins les parades, i m’ajupo, i aparto i potser fa molts anys que us faig posar nerviosos perquè molesto i faig nosa i pregunto i miro i remiro. I sóc molt feliç fent-ho i, per tant, ho penso continuar fent.

      Aquest amor meu pel llibre vell ve de lluny. De quan el meu pare, voltaner de llibreries, em feia acompanyar-lo en les seves rondes i jo m’avorria molt perquè no acabava mai i també passava molta vergonya perquè li regatejava el preu als llibreters.

    Jo llavors no entenia què hi fèiem allà, entre tants papers que groguejaven i feien fortor de pols, podent anar a comprar llibres nous de trinca. Vaig trigar uns quants anys a comprendre que el que oferien aquelles llibreries no es troba a les altres, i a entrar-hi pel meu compte, per costum, per amor heretat, i en passar-m’hi hores. I el primer dia que vaig demanar-li al llibreter que m’arreglés una mica el preu vaig entendre allò que García Márquez va escriure tan bé: Un home sap que es fa gran el dia que comença a assemblar-se al seu pare (amb “una dona” la frase també funciona). D’això deu fer pel capbaix 30 anys, i des de llavors confesso que tinc aquest delit dels llibres, i que no només no em passa, sinó que s’agreuja. De vegades és un delit una mica descompensat: tinc molt bon gust i no tan bona butxaca. Sóc mare de família nombrosa i sovint el seny m’impedeix gastar-me el que valen els meus capricis bibliòfils. Però he fet alguna bogeria de la que després, precisament pel que us acabo de dir, me n’he sentit molt orgullosa. I també sé que el mal no té cura (ni la vull) i que en qualsevol moment puc recaure amb alguna bogeria. Per sort, jo no tinc a casa aquella típica dona de bibliòfil que el renya per les seves adquisicions, sinó un marit que m’empeny a comprar primeres edicions i llibres amb autògrafs impossibles o simplement especials com si ens fessin una falta imperiosa. D’alguna manera, ens en fan, no? Perquè les coses aparentment inútils, com els llibres, com la Literatura, són les que més necessitem per viure. És el que no necessitem el que ens cal de debò, vaja.

    Malgrat el que us acabo de dir, jo no em considero bibliòfila. El bibliòfil, ho diu el diccionari (la bíblia dels escriptors), és la «persona acostumada als llibres preciosos o rars». Aquesta definició no m’ajusta prou bé, és com un vestit balder. Perquè clar que m’agraden els llibres preciosos i rars, o totes dues coses, però en tinc pocs, d’aquests.

      Jo crec que sóc més bibliòmana. És a dir, pateixo bibliomania, un mal que es caracteritza pel «desig intens i immoderat de posseir llibres, especialment rars». Aquí el diccionari i jo estem d’acord. I també Antoni Palau i Dulcet, aquell llibreter, bibliògraf, cervantista tarragoní, tot un clàssic, que deia que «la satisfacció de posseir llibres supera la vanitat de ser rei». Doncs això, tot i que la meva vanitat és i serà sempre republicana.

      Jo, com tots els bibliòmans, tinc manies estranyes, llistes de llibres que busco i no trobo i que potser mai trobaré, i una prestatgeria plena de tresors que ensenyo poc però que miro molt, pel sol plaer de contemplar-los. Perquè la possessió de llibres no necessita testimonis, ni raons. L’única raó per fer-ho és ella mateixa. Posseeixo o vull posseir certs llibres pel sol plaer de tenir-los, de mirar-los, de tocar-los. Ja sé que hi gent que no ho entén, però m’acompanyen. Contribueixen molt a la meva felicitat, com a la de tots els bibliòmans.

    Ningú es pensi ara que per ser feliç necessito Bíblies vulgates o Salustios d’Ibarra. No, no. Els gustos d’una bibliòmana, a diferència dels d’una bibliòfila, poden ser molt més raonables i modestos. Per començar, mai no compro un llibre que no em llegiré, o que no em llegiria. Tinc debilitats poc explicables, com tots els col·leccionistes. La més important són els llibres que parlen de llibres. Per això m’agrada tant tot el que va fer aquell bibliòfil barceloní que es deia Ramon Miquel y Planas. Els contes de bibliòfil que ja fa uns anys va vendre’m la meva amiga Anna Balaguer deu ser un dels llibres que més he mirat de la meva vida. O les Faules d’Isopque ell va editar l’any 1908, en paper de fil, enquadernat en pell vermella rematada per aquell escut daurat de Catalunya. 

    A les vostres parades hi busco de tot, però també Joyas d’Aguilar amb els talls pintats, si pot ser dels anys 40 i 50. Hi busco primeres edicions de la Rodoreda, de Terenci Moix. Llibres del Club dels Novel·listes, o d’editorial La Nave, les vuit edicions del Romancero Gitano que es van publicar en vida de Lorca… i podria seguir molt. Però sóc igualment feliç quan topo amb aquells llibrets deliciosos d’editorial Apolo, o amb els Àncora y Delfín de cartoné i tela blava amb sobrecoberta o amb dedicatòries autògrafes d’autors que m’agraden, amb preferència (amb perdó) si són morts.

      També soc feliç quan fa temps que busco un llibre i en els vostres taulells el trobo sense buscar-lo, com si ell em vingués a trobar. I a sobre el compro per un preu que fa riure. Perquè amb tants anys de llibreries i pols de llibres he descobert una cosa que potser no sabeu: que si als llibres vells els regales temps, ells t’ho tornen amb cops de sort. Hores de mirar i remenar a canvi de troballes afortunades. Molts cops m’han servit per documentacions que tenia en curs i han acabat enriquint alguna novel·la a mig escriure. Això també em passa cada any, quan vinc a veure-us d’incògnit.

      Sovint tinc la sensació que no compro llibres, sinó que els rescato. Arriben a les meves mans no sé per quines casualitats, i aquesta és la gràcia. Jo els salvo de quedar-se allà (tot i que també he conegut llibreters que no me’ls volien vendre, i no saben com els entenc!). Mai no sé què trobaré, ni on —vet aquí una altra raó per buscar—, ni quan i, per descomptat, tampoc per què. Per això no em canso de remenar llibreries i per això en gaudeixo tant. De fet, és una sort molt gran ser bibliòmana, perquè la meva vida té un sentit, que és el que tots volem, i un propòsit. Que s’allargui força perquè arribin a les meves mans molts llibres preciosos i perquè els llibreters que em coneixen els gustos (de vegades més que la butxaca) me’ls poseu a les mans. I si no, continuaré buscant. De fet, ja em deleixo per fer aquí el que he fet sempre, que no és fer pregons sinó tafanejar, remenar, preguntar i perseguir. I lamentar-me, de vegades.

    Encara recordo cinc volums de Walter Scott de la Biblioteca de las Damas que un any vaig deixar passar perquè no podia pagar-los i en els que encara penso. És la maledicció del llibre que volies però vas deixar allà, a cal llibreter, i que et perseguirà sempre. Us imagineu que encara hi fossin?

      Potser m’esperen, qui sap. Ho va dir Charles Nodier, un altre gran bibliòfil: «Els llibres tenen el seu destí», i les persones no podem oposar-nos-hi. En fi. Aquesta mena de miracles són els que tenen lloc al Passeig de Gràcia de Barcelona cada setembre i a les llibreries de vell i d’antic cada dia de l’any. I ja callo, que si em feu parlar de llibres no tinc aturador. Llarga vida a la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió.

    I llarga vida als llibres vells i antics i moderns i d’ocasió i amb tapa dura i tova i barbats i desbarbats i llarga vida a qui els estimen, els compren, els venen, els persegueixen, els troben, els apilonen, els amaguen i fins i tot —quina perversió— se’ls llegeixen.

     Gràcies per deixar-me formar part d’una cosa que m’estimo tant.

     Pregó de Care Santos en la 68ena Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, Barcelona, 2019.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 799

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibres, Llibreters de vell on 11/12/2023|

“«El men amor al llibre i a la lectura —ha dit l’amic bibliòfil— ve de molt lluny: podria dir, com el “petit Pierre“, d’Anatole France, que abans de saber llegir, ja llegia. Era un infant, i els periòdics tenien ja per a mi un interès indefinible. ¿Què deien, què volien dir aquelles lletres misterioses?… Darrera d’elles hi havia un món inconegut, un món de somni i de quimera… Vaig aprendre de llegir, i poc a poc aquell món me fou revelat amb totes les seves meravelles. I en donar un sentit als mots, jo anava fent un treball de creació i em descobria a mi mateix.

Les meves primeres lectures foren, naturalment, de llibres de contes i de revistes per a infants. Recordo que els diumenges solia anar-me’n amb el meu pare a una petita llibreria a recollir un setmanari il·lustrat. El llibreter, home d’una barba blanca que li cobria el pit i li donava un aspecte majestuós, tenia un vell taller d’enquadernador. Jo contemplava embadalit els plecs cosits o a punt de cosir i els volums ja relligats, amb lletres d’or que brillaven als lloms, i de vegades, quan veia el bon home distret, allargava la mà tímidament i acariciava aquells llibres. Me plaïa la premsa, que em semblava que era per jugar; però la guillotina, amb la seva fulla lluenta, me feia un efecte estrany —¿com ho diré?—, una certa basarda…  Mentre els grans conversaven —la darrera guerra civil era un de llurs temes predilectes—, jo fullejava velles il·lustracions o resseguia amb el dit petit les capitulars policromades d’algun in-foli. El temps passava així de pressa. De sobte, però, a la catedral —miracle gòtic de pedra—, sonaven solemnialment unes campanes. Eren les dotze, i l’home de la barba fluvial tancava la botiga. Sortíem lentament, i jo portava el petit setmanari a la mà com un trofeu, o l’ostentava orgullós com si fos un signe de noblesa.

Un cop a casa, llegia, llegia àvidament, i a través d’aquelles pàgines divulgadores, viatjava per països llunyans i inconeguts, coneixia costums exòtics i llegendes encisadores i m’entusiasmava —silenciosament— amb les vides dels grans homes. Jo també hauria volgut ésser, com ells, escriptor, inventor, explorador, constructor de pobles. La imaginació treballava, com treballa en tots els infants, i la realitat que em voltava desapareixia. Jo començava aleshores a tenir uns mestres que eren lluny de mi, però que els sentia ben a la vora, com si s’adrecessin a mi, com si m’aconsellessin, com si volguessin domar-me la mà per a orientar-me en els camins de la vida. Jo els restava infinitament agraït, amb la gratitud desinteressada de l’infant que no espera cap compensació.

Més tard —quina joia!— valg poder passar algunes hores de lleure cada dia en una altra botiga de llibreter. Recordo encara amb quina il·lusió desfeia els paquets que contenien darreres novetats literàries. Fou llavors que vaig començar a tenir tracte amb alguns dels autors més coneguts. Amb una mena de voluptuositat, obria els llibres, aquells volums nous i flamants que feien una bona olor de tinta d’impremta, i em posava a fullejar-los, bo i contemplant-ne els gravats… El llibre era com un petit ésser que tenia vida entre les meves mans… Després els posava amb tota cura a l’aparador, en els llocs més visibles, amb una faixa que deia: “Obra nova”, i acostumava a mirar, sense ésser vist, els que s’aturaven. N’hi havia que desitjaven adquirir un llibre, però, com Napoleó a Brienne, en els seus dies d’estudiant, no podien fer-ho per manca de diners, i s’allunyaven amb un gest de recança. D’altres adreçaven a l’aparador un esguard distret i indiferent: prou es veia que la lectura no els interessava gens ni mica. Per fi solia entrar un client que comprava els darrers llibres rebuts. Era un bibliòfil de bona mena. Home de treball, vaig saber que dedicava tots els seus lleures a la lectura. La seva biblioteca, tractant-se d’un particular, era magnífica. Quan va finar, jove encara, tots els seus llibres —trist destí! — foren dispersats com fulles vetnisses. Aquests llibres que han perdut per sempre el qui els estimava m’han inspirat sempre un sentiment de profunda pietat.

  Fou llavors quan vaig començar a llegir el “Quixot” immortal, “Guzmán de Alfarache” i les seves aventures, “El lazarillo de Tormes“, amb les seves facècies, tan humanes i tan còmiques alhora. Jo reia de bon grat amb les pensades de Sancho Panza i sentia una gran tendresa pel cavaller escarnit, encarnació excelsa de tots els ideals. La meva lectura d’ “Els Miserables” és també d’aquell temps, i no me’n penedeixo: aquest llibre, amb tot i el seu sentimentalisme, avui potser fora de lloc, va fer un gran bé al meu esperit i va posar-hi un llevat d’ideal. Seguiren les altres novel·les de Víctor Hugo, algunes de les quals no resistirien pas avui una segona lectura, els novel·listes espanyols del segle XIXè – entre ells el modèlic Valera, mestre de la moderna prosa castellana, tenia, i té encara, les meves preferències -, els naturalistes francesos i els nostres poetes: Verdaguer i Guimerà. La coneixença amb Maragall havia de venir molt més tard.

Cada jorn descobria noves perspectives i sentia emocions novelles. El meu “horitzó interior” s’anava poblant de belles imatges i els versos de poetes com Verlaine cantaven en la meva ànima. La Universitat que no vaig poder freqüentar la tenia prop meu, els meus mestres no eren pedants ni inoportuns i la lliçó de càtedra començava i acabava quan jo volia. Els grans escriptors de totes les èpoques arribaven fins a mi sense aquells intermediaris o exegetes que de vegades resulten enutjosos i que, de tant que ho volen explicar tot, sovint no expliquen ni aclareixen res. Totes les “salvetats”, però, siguin fetes amb gest reverent per als homes doctes de debò, de llavis dels quals flueix sense esforç la paraula que és saviesa i és guiatge.

Recordo que en aquella època acostumaven a anar cada any a la ciutat on jo vivia uns homes que posaven unes grans parades de llibres vells a les voltes de la Plaça Major. Jo n’era un dels més assidus concurrents. Mentre els nois de la meva edat jugaven a soldats pels carrers, jo em passava moltes estones contemplant aquells volums- Allí vaig fer les meves primeres adquisicions. Allí vaig conèixer també aquells éssers rars que són els col·leccionistes de llibres. He de confessar que no m’interessen gaire aquells aficionats que col·leccionen llibres com podrien col·leccionar monedes o segells de correus. No tenen res a veure amb el veritable bibliòfil i amb el bon amic del llibre. El llibre és per a ells més aviat una cosa morta. I el llibre ha de viure; nosaltres hem de vivificar-lo amb la lectura, l’estudi i la meditació; hem de donar-li un sentit; hem d’infondre-li la nostra pròpia ànima, sense esdevenir esclaus del llibre.

Jo admirava els autors dels  llibres exposats, i hauria volgut ésser com ells, però m’avergonyia quan me donava compte d’aquesta ambició desmesurada. “Que ha d’ésser bonic —pensava— de veure que algú llegeix un llibre teu!…” I aquest “algú” imprecís se m’apareixia de vegades com la figura d’una noia gentil, amb la bella testa pensarosa atentament inclinada sobre el llibre.

  Aquelles parades, que duraven vuit dies, eren una festa constant per als meus ulls i el meu esperit, i tot l’encís que havia de revelar-me un dia Anatole France en descriure les parades de llibres del “Quai Malaquais“, jo el veia aleshores en aquells llibreters ambulants, que anaven pel món amb unes enormes i feixugues caixes…

  Passaren anys —no sabria dir-te quants—, i jo també en vaig escriure de llibres. Vaig assaborir aquell gaudi únic, inefable, de trobar-nos amb un volum a les mans, que porta el nostre nom, que l’hem escrit nosaltres amb il·lusió, i que tindrà potser els seus admiradors i , també , els seus detractors. Llavors vaig sentir tota la responsabilitat d’ésser autor d’un llibre i vaig comprendre els deures que comporta amb nosaltres mateixos, amb la nostra llengua i amb la nostra pàtria el fet d’haver escollit, per una vocació indeclinable, l’ofici d’escriptor.

  Vet ací —ha acabat dient l’amic bibliòfil— alguns dels records que servo del meu amor al llibre. I ara pots ben creure que no m’he penedit ni em penediré mai d’aquest amor i que, mentre tingui un bri d’intel·ligència, el llibre continuarà essent fins als darrers moments un dels millors companys, d’aquells que no es cansen mai d’anar pel món al nostre costat, enmig de la fortuna i la dissort, dels alts i baixos de la vida.”

Article: “ Confidències d’un bibliòfil” de Carles Rahola, en El Diluvio del 2 d’abril de l’any 1936.

Read Full Post »

El plaer de mirar llibres ( i llegir-los)

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres, Old books on 07/12/2023|

Hi ha llibres que no cal llegir-los per passar una bona estona, per exemple la Bíblia de Gutenberg (ca.1454-55),

 la Hypnerotomachia Pholiphili de Francesco Colonna (Manuzio, 1499) ,

Der Edelstein d’Ulrich Boner, imprès per Albert Pfister (Bamberg, 1461), considerada la primera obra impresa amb moltes il·lustracions,

 

The Birds of America de  John James Audubon (1827-1839),

Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas (1911-1920), dos volums,segon volum a: https://archive.org/details/bibliofiliarecul02miquuoft/mode/2up ,

The Works of Geoffrey Chaucer de William M. Morris (Kelmscott Press, 1896),

i molts i molts altres llibres ( també molts exlibris).

Però avui m’agradaria fer lloança de dos llibres més o menys actuals, es tracta de Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester (Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977).

i Barcelona. Art i Aventura del Llibre. La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet(Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002).

I dic això perquè els tinc davant meu i no paro de gaudir ni un moment, pàgina rere pàgina, vaig llegint unes poques coses i mirant meravellat les moltes il·lustracions que ambdós llibres tenen, és un no parar.

Anys enrere quan els vaig llegir vaig aprendre un munt de coses sobre el món del llibre, i ara els torno a mirar i remirar perquè val la pena passar una bona estona sense gens d’esforç, només el d’anar passant pàgines.

I avui estic amb aquests dos llibres, però n’hi ha un munt d’iguals, tant o més interessants per passar llargues estones gaudint d’ells d’una manera senzilla. Podria escriure una llista, però segurament seria molt curta perquè llibres per posar n’hi ha a dojo.

I si us agrada el Modernisme literari hi podeu afegir un altre llibre: El llibre català en temps del Modernisme d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Consorci de Patrimoni de Sitges/Viena edicions, Barcelona, 2020. És el catàleg de l’exposició produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges i presentada al Museu Maricel. Són 233 pàgines que no es poden deixar de veure i de llegir i com els dos llibres anomenats més amunt és una joia amb 144 il·lustracions de l’exposició i un munt d’imatges més per passar una bona estona només mirant.

El paper, la tipografia, les fotografies, els anuncis, les cobertes d’altres llibres i moltes coses més són per passar una bona estona encara que només sigui passant pàgines i admirant el que hi ha imprès.

Fins i tot hi ha llibres en els quals els anuncis ja fan passar una bona estona, com per exemple Revista Gráfica 1900. A Gutenberg en el Quint Centenari de DD.AA., Institut Català de les Arts del Llibre-Tipografía La Académica- Enquadernació Vda. Miquel y Rius; Barcelona,1900.

I també hi ha Cobertes i Cartells dignes de fer-los una ullada.

Les revistes es poden incloure aquí, per exemple:

L’únic problema (o un dels més greus) respecte al món dels llibres és que no tenim temps suficient per mirar-los i encara menys per llegir-los, però cal que busquem més temps sigui com sigui, val molt la pena. Si cregués que hi ha cel només desitjaria que tingués una biblioteca infinita o quasi.

            Hi ha altres coses per gaudir de la vida, si, però aquesta, llegir, mirar, remenar i buscar llibres crec que és una de les millors.

Llibres amb el tall davanter pintat

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »