“El millor que he pogut fer, evidentment, és oblidar el seu nom. Recordo només els cabells blancs, rinxolats, i els ulls de rodes de cotxe que va badar, en veure dues ratlles de tinta negra que travessaven, de dreta a esquerra, el seu llibre registre, i esborraven per complet les senyes d’identitat de dos dels llibres: I què has fet, desgraciada…!
L’últim curs de carrera a l’Escola de Bibliologia tenia l’emoció de les pràctiques. Passàvem per catalogació i iniciàvem l’aventura de fer les primeres fitxes a màquina. Llavors no era com ara que les criatures, així que aixequen dos pams de terra, ja teclegen les llistes de cromos que els falten del Superman o dels mundials del futbol. A Populars, respiraves la flaire tendra de les iniciatives brillants barrejades amb la migradesa de recursos, i a la Sala de Lectura, ai! feies les primeres conquestes. De res no puc queixar-me, és cert, tot em va ser planer fins arribar a la secció de Registre. Era al soterrani —un lloc que després sempre m’ha semblat prou escaient—, amb una finestreta alta, sense barrots, des d’on veies el cel com un somni llunyà.
La senyora dels rulls blancs em presentà amb dignitat aquell volum reverend, sever i endolat, potser una mica feixuc però d’indiscutible elegància, em donà les explicacions pertinents i m’abandonà seixanta dies, exactament el temps que duren els embarassos successius de dues rates blanques, a la meva dissort: davant un fons de llibres que havia donat la família d’un reconegut científic, després de la seva mort. Al principi era distret, perquè entre la ciència, de vegades una mica endormiscadora, apareixien, de tant en tant, calendaris antics, blocs de notes, agendes de la segona guerra mundial. A l’altra banda de la sala, se sentia com parlaven animadament dels estudis del nen i de les gràcies de la nena, de la darrera estada a París, qui sap els anys que feia! i jo estava al capdamunt d’una taula enorme, tapiada d’ex-libris, empassant-me les xifres com qui canta els números d’una rifa, deixant enrere els guarismes com els arbres, a dreta i a esquerra d’una carretera, quan hi avancem amb el cotxe a 60 quilòmetres per hora, a 70, a 80, més ràpidament encara: a 100, 110 llibres per hora; velocitat de vertigen, corbes apassionants, paràboles de somni, rectes infinitessimals: 120 llibres enregistrats per minut, senyors! Rècord mundial de biblioteques! Repoker d’asos! Els mundials per a l’any 86!
Primers fulls del primer llibre de registre dels lectors – Museu Nacional d’Art de Catalunya
De l’accident, més val no parlar-ne. La catàstrofe en aquests casos sol ser irremeiable. Hi hagué una col·lisió entre una lleugera botànica de tercer grau amb un compacte diccionari de plantes medicinals: es van barrejar els títols, maridar-se els cognoms, associar-se les editorials, esquinçar-se els peus d’impremta. No es va arribar al cadàver exquisit, però el llibre registre va ser dut a la Casa de Caritat i li van amputar dues cames, dos fulls que van haver d’encomanar de nou a la impremta, per aquelles dues ratlletes, com dos rajolinets de sang, que el travessaven d’orella a orella. Tot això, naturalment, amb el consentiment del director de la Biblioteca de Catalunya —llavors Central—, i em va faltar poc perquè no em deixessin examinar de revàlida, per la meva inconsciència i inconsistència bibliogràfica, per aquesta mena d’infantilisme crònic que, encara ara —i he vist com se’l passen i traspassen, com l’inventen i arrodoneixen perquè els quadrin les factures, als claustres de la Universitat— em fa fugir esperitada, davant el llibre dels llibres, la Bíblia de les biblioteques.
Article:”El llibre de registre (records bibliològics)”, de Maria Lluïsa Esteve en el Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 2.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca Nacional d’España
.- “Para que un usuario pueda, conseguido el acceso a los libros y a las bibliotecas, “saciar la sed de sabiduría” y demostrar “aspiraciones literarias” que, tras ser “probadas”, le franqueen las puertas de los templos en los que se guarda lo que desea libremente consultar, es requisito indispensable que las bibliotecas sean claras con lo que tienen y con lo que quieren ofrecer. En este sentido, la Biblioteca Nacional de España, ese “galeón varado en el Paseo de Recoletos” como la llamó uno de sus directores, ha sido en ocasiones refugio solo para especialistas y, en otras, lugar de acogida para todo aquel que tuviera deseo de leer. Los vaivenes en el criterio no dejan de demostrar que lo moderno y lo antiguo conviven según conviene a ideas interinas. Un director provisional de nuestra neveranda Biblioteca Nacional, en una época en la que el poder tenía la tentación de secundarse con la cultura (1957), dijo que una biblioteca de nivel estatal no es sitio para la diversión:
‘Liberadas ya de una serie de tareas que no le correspondían, la verdadera función [ de las bibliotecas nacionales] es la de atender al estudio serio, a la labor investigadora, a los niveles culturales más altos del país [y es conveniente distinguirlas] de las meramente formativas, educativas o difusoras de la cultura [ Fernández-Victorio 1957: 6-7].’
Y como parece que las bibliotecas como establecimientos no tienen un valor per se, sino siempre relativo y dependiente de vaya usted a saber qué veleta, una generación antes, bajo la dirección de Miguel Artigas, el presidente del recién creado patronato de la Biblioteca Nacional manifestó en el diario ABC lo siguiente, apenas dos meses después de proclamada la Segunda República. El criterio por el que se regirà la institución será el de:
‘dar facilidades a cuantos deseen leer en Madrid, y hacer todo lo posible para que se despierte el afán de leer a los que aún no lo desean. La Biblioteca no va a ser para los eruditos y los estudiosos, sino para todo el público que circula por la calle y que encontrará en el establecimiento reposo, distracción y cultura [ Iglesias 2017:171]’.
Y en estas andamos, con el !quítate tú para ponerme yo” o con el “voy a quitar tu idea para poner la mía”, como si a los libros se les pudiera añadir el calificativo que reinaba entre los políticos de la Restauración: “cesante”, como si uno sirviera hoy para una cosa y mañana paara todo lo contrario.
Y en estas andamos y con estos vaivenes vivimos en un sinvivir, porque no sabemos si crear bibliotecas para educar a una élite lectora ( ptolemaica y alejandrina, o madrileña) es cosa buena y crear academia para educar a una élite de otro tipo es cosa mala. Vallejo afirma que la “escuela [de Platón] pretendía ser un centro para la formación de las élites gobernantes de las ciudades griegas, hoy lo consideraríamos más bien un think tank antidemocràtico –“. Y una expresión que relaciona alegremente cosas tan dispares no puede sino despertar, de nuevo, la curiosidad, porque la formación de las élites es un ejercicio habitual en sociedades que hoy llamamos democráticas, o monárquicas, o republicanas con sus flamantes “escuelas de altos estudios” y centros de educación de funcionarios afines al régimen, o de formación de la clase dirigente o como se quiera llamar. La curiosidad que despierta la frase me ha llevado a intentar entender la cuestión de la democracia griega y de la antidemocracia platónica. Dicho de otro modo, con la contradicción aparente de que Platón sea antidemocrático y Ptolomeo un benefactor de la cultura, “vino a mi mente” un artículo en el que Canfora estaudiaba el “fracaso” de Platón; es decir, analizaba el topetazo que recibió el filósofo cuando se encontró con la Realpolitik siracusana y debió hacer arrepentimiento y luego apología del arrepentimeinto para intentar cuadrar las intenciones filosóficas con la realidad siciliana antes de reconocer – como haría el más severo de nuestros demócratas – que hay que defender el “poder absoluto de las leyes sobre los hombres, incluidos los gobernantes”. En el texto de Platón, se toma como modelo para reconocer los errores el modelo de la “monarquía colegial espartana”, que nada tiene que ver con la nuestra, excepto en el nombre. La expresión fundamental en este párrafo es “ incluidos los gobernantes”, pues son los reyes del vaivén y de la interi nidad y suelen estar solo “ a su goce ruin y medro atentos”, lo que tiene consecuencias devastadoras para algo tan frágil como el libro y las ganas de profundizar en él. En resumen, ni Platón era todo lo platónico que se cree ni los neoplatónicos son tan neo como se creen; o, dicho de otro modo: antes de ponerle a alguien el uniforme conviene pensar qué partes van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la “polis”, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel “cancionero de obras de burlas provocantes a risa” que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.
“Vaivén”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
Crec que tots els manuals sobre Edició, autoedició, tipografia, etcètera, quan parlen de les Guardes del llibres es refereixen a una part externa o exterior dels llibres.
Però mirant una mica, això de part externa es dilueix, es parla de guardes, però sense dir res de si forma part de fora o de dins del llibre. I alguns les tenen com a part interna.
A podiprint diuen:”Aquí nos encontramos con una parte que no es propiamente exterior, aunque tampoco podemos considerarla como algo 100% interior.”
“Guarda: Se trata de esa hoja que se incluye en la otra cara de la portada, o de la contracubierta, así como la primera hoja de papel de la obra. A menudo suele aparecer en blanco, aunque pueden añadirse los primeros datos al lector, el título de la obra suele ser habitual aquí”.
Martínez de Sousa, a Diccionario de bibliología y ciencias afines (Trea, Gijón, 20043), dedica ( p. 475) unes 25 línies a les Guardes sense dir res de part exterior o interior. Però en el seu llibre Manual de edición y autoedición (Pirámide, Madrid, 20243), en el aprtat 2.2-2.1.6, dedicat a les guardes i dins de l’apartat 2.2-2.1 Partes externas del libro, escriu 7 línies sobre les guardes.
Guardes Millions of cats de Wanda Gag
En el vlok Els TrobaLlibres ( Web d’Educació Plàstica, Visual i Audiovisual creada per Mireia Nieto Torres i Jordi Pérez Carbonell (2020)), parlant de com fer les Guardes, diuen:“Per poder enllestir el llibre necessitem les guardes, aquelles pàgines interiors que van per la part interior de la portada i contraportada, deixant entre elles el contingut del llibre.”
En el diccionari.cat trobem: Guarda. 4. Codicologia i Arts gràfiques. Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
En el diccionari de la RAE: Guarda. 8. f. Cada una de las dos hojas de papel blanco que ponen los encuadernadores al principio y al fin de los libros.
En el Diccionari català-valencià-balear de l’IEC posa: 5. c) Guardes d’un llibre: fulls que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat dels quals s’enganxa a la cara interior del cartó.
Almanac de La Revista. Any 1918 de VVAA Ed. Henrich i cia, Barcelona, 1918
En el llibre Enciclopedia de la Encuadernación, dirigit i coordinat per José Bonifacio Bermejo Martín, dediquen unes 20 línies a parlar de guardes (blanques, encolades, de color, decorades) i comença l’article: “Hoja de papel que se pega al interior de las tapas, y entre éstas y la primera y última hoja del libro.” No dient res de part exterior o interior del llibre.
Guarda de Jean de La Fontaine, 1880
Lluís Borràs Perelló, en el seu llibre El libro y la edición.De las tablillas sumerias a la tableta electrónica (Trea, Gijón, 2015), en les pàgines 289-290, en el subapartat 02.04.01.03 de l’apartat 02.04 Partes externas del libro, i en unes 22 línies, diu: “En los libros encuadernados con cubiertas, las guardas son las hojas de papel fuerte que, dobladas por la mitad, unen la tripa con las cubiertas”. I abans, a la pàgina 288, introduint el que serà l’apartat 02.04 Partes externas del libro, escriu: “ En las partes externas de un libro vamos a considerar las que constituyen el propio libro y aquellos elementos opcionales que lo completan o complementan. Como quiera que algunas de las partes son comunes a esta descripción externa del libro y a la encuadernación, …” Vol dia això que algunes parts no són “ni de Pinto ni de Valdemoro”, ¿perquè doncs les guardes són parts externes del llibre i no internes quan com sembla que diu el senyor Borràs no són ni una cosa ni l’altra?
Si agafem un llibre tancat, considerem la part externa aquella que es veu i aquella que forma part de les cobertes, però dins del llibre, que no es veuen, i que està una mica més clar que formen part de la part externa com les capçades, el llom, el queix, els nervis, etcètera).
A la Wikipedia: Partes del Libro. Estructura externa… Estructura interna: Guardas: Hojas de papel que coloca el encuadernador dobladas por la mitad para unir el libro y la tapa.
Art popular i de la llar a Catalunya de Joaquim Pla Cargol, Dalmáu Carles, Pla, S.A., Girona, MCMXXXI.
A la Viquipedia ho broden. “Parts del Llibre. Llibre de paper. Parts. Les parts principals del llibre, anant de l’exterior a l’interior, són les següents:
a) Coberta b) Guardes anteriors … f) Cos de l’obra …h) Guardes posteriors …i) Llom. Etcètera. O sigui, què vol dir anant de l’exterior a l’interior? No queda clar quines parts són del que diuen els experts (alguns) externes i parts internes!!! Potser les parts externes i internes haurien de rebre un altre nom. És clar que les guardes no estan a fora del llibre ni volent.”Com deia en el títol d’aquest ‘post’, les guardes estan “Entre Tots Sants i Manresa”.
Mirant més llibres i vloks vaig trobant una mica de tot, però el que més abunda són els llocs on no donen gens d’ importància a si les guardes són parts exteriors o parts interiors dels llibres. La majoria expliquen què són, sense parar-se a pensar en parts externes i internes. Perquè això es vegi bé, cito uns quants exemples més del que dic.
El Trivio y el Cuadrivio, o la Nueva Enciclopedia de Joaquín Bastús, Imp. Vda. e Hijos de Gaspar, Barcelona, 1862
Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocoe, Marymar, Buenos Aires, 19762. A la pàgina 238.
“Guarda: Cualquiera de las dos hojas de papel blanco que ponen los encuadernadores al principio y al fin de los libros. Esta es la definición que registra el diccionario académico, pero conviene recordar que las guardas pueden ser también de papel de color, jaspeado, satinado, dorado, etcétera, una parte de las cuales puede hallarse pegada sobre la tapa interior y la otra sobre la superficie de las guardas blancas.”
Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981. A la pàgina 164.
“Guardas: Existen tres clases de guardas:
Las hojas blancas que se adhieren en las caras interiores de las tapas, resguardando el texto,
Las hojas blancas duplicadas, que en los libros de cierta categoría, impresos sobre papel especial, tienen al principio y al final del libro y que se llaman hojas de respeto,
Las guardas de color jaspeado, que antigüamente se colocaban en todos los libros.
En los libros de lujo las guardas adecuadas al estilo de la encuadernación pueden ser de moaré, de seda o de otra tela fina. Antigüamente solíanse forrar las cubiertas interiores de los libros con estampas, que se pegaban sobre el cartón o la pasta de las tapas y que fueron en realidad las precursoras de las guardas. Se decía que el santo u otra imagen que figuraba en la estampa guardaba y protegía el libro.”
Revista Gráfica, 1901-1902 de DDAA., Imp. Fidel Giró, B, 1902.
El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, Ed. Univ. de Barcelona/Eumo Editorial, Barcelona,2002. A la pàgina 134.
“Guarda: Foli de protecció que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
Guarda volant: Part de la guarda que no s’enganxa a la contracoberta per oposició a la contraguarda.
Contraguarda: Part de la guarda encolada a la contracoberta.”
Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas d’Agustín Millares Carlo, FCE, Madrid, 1991. A la pàgina 220.
“Guardas: Son las hojas de papel fuerte blanco, de color, con dibujos, etcétera, que se intercalan entre las tapas y el cuerpo del libro. A veces los libros no tienen contratapa forradas enteramente, sino que el material de recubrimiento solo va a lo largo del lomo y en las esquinas de la tapa y contratapa.”
Prontuario de las Artes Gráficas. Primera parte: La escritura – El libro – Materiales per Joaquín Figuerola y Fernández, Instituto Catalán de las Artes del Libro, Barcelona, 1929. A les pàgines 60-61,
“Del libro (volumen) deben de mencionarse sus divisiones en exteriores e interiores.
Exteriores:…
Interiores: En cuanto a los anteriores se dividen en gaurdas, anteportada, … y tablas.
Guardas: Son unas hojas de papel que se pegan en el interior de la tapa y en la primera y última hoja del libro, generalmente el papel es de fantasía con decorados en diversos tonos, a fin de que armonicen con la coloración de las tapas.”
Assaig de Bibliografia Barcelonina de Joan Bta. Batlle, Ed. Joan Bta. Batlle/ Impremta Altès, Barcelona, 1920.
Manual completo del encuadernador. Teórico y práctico de M. Sabrel, Hijos de Francisco Sánchez, Barcelona, 19114. Edició facsímil per Servicio de reproducciones. Librería Paris-Valencia, València, 1997. A la pàgina 251.
“Guarda: Es un pliego que se coloca al principio y al final del libro para que no se estropee el primero y último pliego.”
El Libro Antiguo de José Luis Checa Cremades, Praha, Madrid, 20112. A la pàgina 212.
“Guarda: papel blanco o de colores, pergamino, ante o piel, que se coloca al principio y al final del volumen entre sus tapas y la encuadernación.
Guarda volante: Folio de guarda no pegado a la contratapa de la encuadernación, en oposición a la contraguarda.”
Manual de Documentación de Javier Lasso de la Vega, Ed. Labor, Barcelona, 1969. A la pàgina 50.
“Guarda y portadilla: Después de alguna hoja de papel de color pegada a la cara interior de la tapa y suelta la siguiente (antigüamente jaspeadas, hoy coloreadas, impresas e ilustradas con símbolos alusivos a la misma obra unas veces, otras a la casa editorial productora, y que se llaman guardas), viene…”
Ensayo acerca del sistema militar de Bonaparte de C.H.S. F.X. Cabanes (Traductor), Impreso en la Real Isla de León-Villanueva ( Cádiz), en la Oficina de Garriga, 1813
El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Ed. labor, Barcelona, 1944. A la pagina 20.
“En el exterior del libro….
En los planos de la parte interior del libro se encuentran: la ceja…; las guardas, que son unas hojas dobladas de papel, que van pegadas entre la cara interiorr de las tapas y la primera y última hoja del libro.”
El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Ed. Síntesis,, Madrid, 2003. A la pàgina 129.
“Guarda: Es el folio de protección situado al inicio y al final del volumen que pudo haber sido dejado en blanco, o haberse añadido, bien en blanco o bien reutilizando un folio ya escrito o impreso. Esta hoja de papel que se doblaba sobre sí misma servía para unir el libro y la tapa.”
Manual de Conocimientos Técnicos y Culturales para Profesionales del Libro de Francisco Vindel, Imp. Góngora, Madrid, 1943. A la pàgina 5.
“Denominaciones de las partes interiores del libro.
Guardas: Son las hojas en blanco que se colocan antes y después de las cubiertas del libro al encuadernarse. I a la pàina 36.
Guardas: El papel, piel o tela, que recubre las contratapas y que se prolongan hasta formar como una nueva hoja del libro.”
Desarrollo de una colección digitalizada de imágenes ornamentadas impresas en libros antiguos editados en los siglos XVI y XVII, de la biblioteca de la Universidad de las Américas, Puebla. Tesi profesional de María Elvia Catalina Morales Juárez. Bibliotecas UDLAP. Colección de Tesis Digitales. Universidad de las Américas a Puebla (México), 2004.
“Antecedentes históricos.
2.5 El libro antiguo
Partes interiores:
Guardas: hojas de papel que coloca el encuadernador, dobladas por la mitad para unir el libro y la tapa. Generalmente son de papel distinto usado en el cuerpo del libro tanto en el cuerpo como en el gramaje y en el color.”
El paper de guardes de Joan Amades, (Ed. Amics de Joan Amades- Consol Mallofré editora), Barcelona, 1971, Sp. Original que forma part del seu llegat folklòric. (Inclou quatre mostres de papers de guardes moderns). 16 pàgines molt interessants sobre guardes.
Diu: “Les arts del llibre coneixen per paper de guardes el paper decorat i acolorit que en relligar un llibre es posa entre el text i les pastes davant dels fulls de respecte que precedeixen la portadella i darrere dels que segueixen al colofó i marquen el final del llibre. El paper de guardes té per objecte embelliri i enriquir el llibre”.
Per a mi no són parts externes, com les cobertes, el llom, els talls, les sobrecobertes, la capçada, etcètera.
Les guardes existeixen des de fa molt de temps i sempre s’ha explicat què són i per a què es fan servir. Que formin part de l’exterior o de l’interior del llibre crec que no és important. I en tot cas haurien de ser Parts internes, però no sé qui les va inventar, posar o dir per primera vegada que eren Part externa del llibre. Però “Doctors té la santa mare església.”
Franciscus Columna de Carlos Nodier, Altres autors: R. Miquel y Planas (Editor), Ed. Escuela del Trabajo de Barcelona, Barcelona, 1941
En el vlok de la Fundación Lafuente. Libros, lectores y bibliotecas. Article: “Librología. De Guardas decorativas a Guardas narrativas” de Javiera Barrientos G. ( 10 de juny de 2015). A Santiago de Chile. Un article força interessant, on parla ampliament de les guardes, què són, per a què serveixen, etcèteraa. Comença així: “Hay muchas partes del libro que pasamos por alto cuando leemos, ya sea porque nos interesa ir directo al contenido, ya sea porque estamos acostumbrados a considerar cantos, capiteles, lomos, cejas e incluso tapas y portadillas únicamente como elementos estructurales. Hoy recorreremos la atractiva superficie de aquel espacio de suspenso que encontramos justo después de abrir el libro y antes de comenzar la lectura: las hojas de guarda”. Segueix: “Las hojas de guarda, localizadas siempre al comienzo y al final de cada volumen, entregan un marco interno que permite a encuadernadores, diseñadores, editores e ilustradores jugar y experimentar para otorgarle nuevas cargas de sentido a un objeto cuya función estética iguala hoy su función práctica.” Parla sobre la història de les guardes, sobre la seva ornamentació, il·lustració i narrativa. I tambe surt una editorial catalana, quan explica: “ Desde mediados del siglo XIX es posible encontrarse con dos formatos que evidencian un cambio en la relación entre el diseño pictórico de la guarda y el contenido textual del libro. En primer lugar, la aparición de marcas editoriales. La editorial catalana Montaner y Simón, fundada en 1861, lleva, como lo muestra la imagen, su divisa (MS) en el centro de cada una de las hojas de guarda de sus publicaciones. Esto permite vincular al libro, desde su inicio, con una colección y casa editorial.”
Si esteu interessats en aquest tema val la pela fer-li, almenys, una ullada a l’article citat
A la Biblioteca Montserrrat Roig de Sant Feliu de Llobregat. Article “La màgia de les guardes”: “Les guardes són aquells fulls que trobem al començament i al final dels llibres, enganxats a la coberta i a la contracoberta. Ja fa temps que aquests elements han deixat de ser pàgines en blanc per formar part del contingut del llibre. Ens endinsen o donen pistes de la història que ben aviat descobrirem. Són un espai per a la creativitat, a vegades també ens expliquen històries paral·leles i introdueixen elements que indiquen que el final pot ser un altre.” (imatge superior és d’aquest vlok)
Guardes. Són fulls d’un paper de bon gramatge que, enganxats, uneixen d’una banda, la segona i la tercera tapa i, de l’altra, la primera i l’última pàgina de cortesia. Reforcen la unió d’exteriors i interiors del llibre, oferint als interiors una protecció addicional. Solen ser jaspiades, acolorides, decorades o impreses amb imatges, o amb un disseny específic.”
“Els fulls de guarda: Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.
Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.
Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.
Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.”
Guarda volant del llibre A wonder Book de Nathaniel Hawthorne i Arthur Rackham
En el Manual d’Estil: la redacció i l’edició de textos de l’Institut d’Estudis Catalans de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial/Associació de Mestres Rosa Sensat/Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona/Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 20094.
“II. 12.1 Parts exteriors del llibre.
o) Guardes. En les obres encartonades, són el primer i últim full de l’obra, doblegats per la meitat, que van enganxats a les pastes (tapes del llibre) de l’enquadernació. El paper ha de ser fort i pot estar imprès.”
La ciudad de los libros soñadores de Walter Moers, Ed. MAEVA, Madrid, 2006. Trad. Miguel Sáenz. Il.lustracions de Moers. Miguel SÁENZ (Traductor)
En el TERMCAT. Guarda: Full que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara interior del cartó.
A QUID EST LIBER, vlok de l’Univ. Complutense de Madrid.
“Guarda. Material de papel, piel o tela que une el cuerpo del libro con las tapas, pudiendo aparecer bellamente decorado con composiciones doradas y gofradas y/o con papeles decorados.
La guarda se compone de tres partes: la primera es la pieza que se encuentra adherida a la contratapa y se denomina guarda; la segunda es la pieza que va unida al cuerpo del libro y se denomina guarda volante o volada; y la tercera es una pieza de tela o piel muy rebajada que se encuentra en el cajo interior del libro denominada charnela y sirve para poner posteriormente la guarda y guarda volante como dos piezas independientes. Es frecuente que en las guardas aparezcan exlibris y firmas de los encuadernadores.”
“El libro y sus partes”, article de Miguel Ángel Díaz-Robledo (bibliotecari de la Biblioteca Camilo José Cela) a la revista de l’ajuntament de Cebreros (Ávila) commemorant les “Fiestas en Honor de la Virgen de Valsordo 2022”. Pàg, 38-40.
“Las tres grandes divisiones de la tripa de un libro son: Las páginas iniciales: también llamadas preliminares o principios y folios prologales. El cuerpo principal: la obra propiamente dicha. Las páginas finales: las secciones o anexos al final de la obra.
Páginas iniciales de la Tripa
1- Guardas o Páginas de cortesía y respeto. Son las hojas de papel dobladas por la mitad para unir la parte exterior del libro con la interior (tripa). Guarda anterior es la del inicio y posterior la del final del libro; a su vez, la hoja que no se pega se llama guarda volante y la otra contraguarda. En general, se trata de las dos primeras y dos últimas hojas de un libro. Son hojas en blanco usadas para no aturullar al lector con texto desde el inicio. Pueden aparecer en blanco o con imágenes impresas que suelen hacerlo más atractivo, aunque su función es meramente decorativa.”
L’art de la impremta a Catalunya de Francesc Millà, Ed. Millà, Barcelona, 1949. Subtítol: Assaig Històric amb Notes Tècniques. Guardes anteriors ↑ i posteriors ↓
“Anatomía del libro: sus partes y funciones”, article en el vlok de Vuelo Ártico (Servicios editoriales y consultoría).
“Partes del libro.
Interior. Guardas.La guarda es esa hoja que sigue a la cubierta y que generalment tiene otro color y gramaje (o grosor). Se usa para encuadernar y de cierta forma “abrazar” las páginas que contienen la historia que queremos leer, la receta que queremos seguir o el ensayo periodístico que nos interesa.”
Tratado de Encuadernación. Teórico Práctico de José López Estrada, México, 19536
Catàleg 1977 de La Llibreria El Sol i de la Lluna. Carrer Canuda, 24, Barcelona (on hi havia fins l’any passat la Llibtreria Antiquària Farré). A la pàgina 7 llegim:
“Anatomia del Llibre (Parts interiors)
Guardes. Són els fulls de pape que van enganxats a l’interior de les tapes i reproduïts (sense enganxar) com a primer i darrer full de cada volkum. El seu objecte és embellir, protegir i enriquir el llibre. En els llibres antics, generalment, els papers de guarda són decorats, a diferència dels simples “fulls de respecte” que en nombre variable solien situar-se (en blanc) davant la portadella i darrera el colofó.”
Així doncs, i com ja he dit, els ‘experts’ consideren les guardes com a part exterior del llibre, almenys els actuals. Però hi ha altres ‘experts’, actuals i no tan actuals, que pensen el contrari i a la majoria de les fonts consultades parlen de guardes sense donar gaire importància o molt poca al fet de si són parts externes o internes del llibre.
Per a mi són internes, però penso que cadascú és molt lliure de veure-les d’una manera o d’una altra i el que sí que és cert és que aquest tema de les guardes m’ha ajudat a aprendre una mica més sobre el tema que més m’agrada, la Bibliologia.
He posat en negreta les parts on diuen alguna cosa sobre guardes externes o internes.
El que no he pogut esbrinar, de moment, és qui va ser o quins van ser els primers a considerar-les part externa del llibre. Si algú ho sap i m’ho fa saber li agrairé molt.
De les lletres cursives per escriure els títols dels llibres, aquelles que fan, moltes vegades, que no quedi clar el títol en parlaré un altre dia.
Déu-vos-guard.
Paris e Viana de Diego Dumiel, Edita Angel Aguiló-Alvar Verdaguer, Barcelona, 1904.
“ A principis dels anys setanta, Marshall McLuhan va anunciar alguns canvis profunds en la nostra manera de pensar i de comunicar. Una de les seves intuïcions era que estàvem entrant en un llogaret global i, sens dubte, a l’univers d’internet s’han fet realitat moltes de les seves prediccions. Ara bé, després d’haver analitzat la influència de la premsa a l’evolució de la cultura i de la nostra mateixa sensibilitat individual amb La galàxia Gutenberg, McLuhan va anunciar, amb Comprendre els mitjans de comunicació i altres obres, l’ocàs de la linealitat alfabètica i el predomini de la imatge. Simplificant molt, els mitjans de comunicació de masses ho van traduir com “es deixarà de llegir, es mirarà la televisió (o les imatges estraboscòpiques a la discoteca)”.
McLuhan mor el 1980, precisament mentre estan entrant a la nostra quotidianitat els ordinadors personals (apareixen uns models poc més que experimentals a finals dels anys setanta, però el mercat de masses comença el 1981 amb el PC IBM, i si hagués viscut uns anys més hauria d’haver admès que en un món en aparença dominat per la imatge s’estava afirmant una nova civilització alfabètica, ja que amb un ordinador personal, o saps llegir i escriure, o no fas gaires coses. És veritat que els nens d’avui saben fer servir un iPad també en edat preescolar, però tota la informació que rebem per internet, correus electrònics i SMS es basa en coneixements alfabètics. Amb l’ordinador s’ha perfeccionat la situació que, a Nostra Senyora de París d’Hugo, preconitzava el canonge Frollo, que indicant primer un llibre i després la catedral que veia des de la finestra, rica en imatges i altres símbols visuals, deia: ‘això matarà allò’. Sens dubte, l’ordinador s’ha demostrat un instrument del llogaret global amb els seus enllaços multimèdia, i és capaç de fer reviure també l’“allò” de la catedral gòtica, però es regeix fonamentalment per principis neogutenberguians.
Un cop tornat l’alfabet, amb la invenció dels e-books s’ha perfilat la possibilitat de llegir textos alfabètics no en paper sinó en pantalla; per això una nova sèrie de profecies sobre la desaparició del llibre i dels diaris (en part suggerida per certes flexions en les seves vendes). D’aquesta manera, un dels esports preferits de tot periodista que no tingui fantasia des de fa alguns anys consisteix a preguntar a qualsevol que escrigui com veu la desaparició del suport de paper. I no és suficient sostenir que el llibre encara revesteix una importància fonamental per al transport i la conservació de la informació, que tenim la prova científica que han sobreviscut de meravella llibres impresos fa cinc-cents anys, mentre no tenim proves científiques per sostenir que els suports magnètics actualment en ús puguin sobreviure més de deu anys (ni podem verificar-ho, atès que els ordinadors d’avui ja no llegeixen els floppy disks dels anys vuitanta)”.
Article: “Qui tem els tigres de paper? (2013)”, al llibre d’Umberto Eco: De l’estupidesa a la bogeria. Cròniques per al futur que ens espera, Ed. Lumen, Barcelona, 2016. (pàg.390-391).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Una parte sustancial de la historia de la cultura asociada a los libros gira alrededor de saber si todas las gentes que “quisieran saciar su sed de sabiduría” tenían oportunidad de hacerlo. Vallejo, en el capítulo 54, afirma que “las gentes de tez curtida y manos amoratadas por la escarcha nunca han tenido oportunidad de comprar literatura”. No es el momento de definir qué es literatura. Confirmo que la “gente del sabañón” no se podía comprar un infolio con la primera edición del Tirant lo Blanc a finales del siglo XV ni un grueso manuscrito de aquellos cuyo pergamino “había sido un día el lomo de un animal después degollado”, en palabras de Vallejo. Sin embargo, como la literatura ( asimismo el conocimiento de otras disciplinas) no se transmite solo en libros de tapa dura, se sabe que en el siglo XVI había literatura que costaba apenas cuanto un litro de vino peleón o un huevo y que , además, la gente curtida al sol era la principal consumidora de la “literatura de repente”: pliegos sueltos, romances, folletones, relaciones, que “corrían manuscritas”. Las dificultades que en el pasado y en el presente han tenido los pobres por demostrar interés en esos textos y por descifrarlos ha tenido ( y tiene) que ver tanto o más con el analfabetismo inducido, con el alfabetismo hecho cuestión de Estado que con el dinero.
Gente de tez curtida eran los monjes que en el siglo XIII tenían regulado el uso y copia de pequeños manuscritos educativos y el encargo de divulgarlos como giróvagos ( Humphreys). Para aprender los rudimentos de la escolàstica, para saber de las gestas de los paladines, para aprender el “dos más dos son cuatro” no era necesario ser de alcurnia porque las “gentes de baxa e servil condición” consumían la literatura como les daba la gana, sin necesidad de cátedra o lujo, ya en tiempos del marqués de Santillana. Otra cosa es , a) el acceso a la cultura, b) la alfabetización castrada, c) que todo el monte sea orégano y deba ser cosechado sin descriminar porque, si adaptamos la idea de Tavolato sobre la poesía ( “ Si deve sapere che una banalità, anche se torna continuamente a capo, non è ancora una poesia”) a otros géneros, una reflexión no se convierte en ensayo solo por el hecho de repetirse durante un texto. Cuando un Estado se asegura que el punto a) sea de general cumplimientom el b) y el c) acaban por encontrar el sitio que mercen.
A propósito de gente sin posibles y de iglesias sin Estado que fomentan nuevas formas de lectura, viene bien recordar unas frases de Elisa Ruiz [1988:108] que llevan el asunto hasta mucho antes de que se agostara la Biblioteca de Alejandría: “La nueva forma libraria [ el códice ], en sus primeros momentos, era patrimonio de las clases populares. Servía de vehículo subalterno de comunicación literaria”.
Si el salario mínimo en España ronda hoy los mil euros, un proletario debe gastar el salario de un día para comprarse un in-4º en tapa dura, pero en el caso de que tenga voluntad lectora a prueba de analfabetismo inducido, puede encontrar libros por apenas tres euros en muchas librerías de saldo y lance y en puestos callejeros y, si rebusca, gratis en los contenedores de papel. En 1605, un vendimiador debía trabajar seis días para poder comprarse la primera edición del Quijote, es cierto, pero con media jornada se podía comprar las Obras de Garcilaso impresas en Salamanca en 1589.
“Sobre si leer cuesta mucho”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
“Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: «Ho ha fet l’Oliva», «es de l’Oliva», “se’n cuida l’Oliva”, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.
Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüència gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.
Anuari, fins ara, era inquietut de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers … tot neguit, impaciència, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.
Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Olivano formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.
Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova.
Anuari Oliva. Per Ignasi Folch. Futurisme. Revista Catalana, núm.3, juliol 1907.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Manuel Desantes
“En el museo aerospacial de Washington te dejan tocar la luna. Es un pequeño fragmento de roca selenita, al tacto no se diferencia de cualquier piedra de la calle. En la biblioteca del Colegio de Notarios de Alicante te permiten rozar con las yemas de los dedos un incunable del Quattrocento florentino, una página de la Divina Comedia. Un papel rugoso, nada más. Ni en el Smithsonian ni en esta pequeña estancia alicantina es el tacto lo que conmueve: son la imaginación y la memoria.
Manuel Desantes tiene mil historias que contar. El lector curioso hallará fácilmente su biografía, que aquí nos dejaría sin espacio para exponer su relato. Baste saber que domina el español, el inglés, el francés y el catalán, y lee y comprende el alemán, el italiano y el portugués. Ha vivido en nueve países, conoce todas las librerías de viejo del mundo (¿Todas? “Si no he estado en todas, con todas he hablado por teléfono”). Y padece un mal de difícil curación: le obsesionan los libros antiguos…
Atles imprès en temps de Felipe II
… Porque esta “biblioteca de los libros felices” -y éste es el relato que nos ha traído hasta aquí- no se ha creado para el disfrute del lector, sino para el bienestar de los libros. Cuenta Desantes que los 4.200 volúmenes -libro arriba, libro abajo- acumulados en cuarenta años de “bibliopatía” (el escalón patológico al que conduce una bibliofilia desbocada) se sentían incómodos en su casa, tristes, abandonados, “se sublevaron”.
Así que decidió buscar un lugar donde ponerlos a disposición del mundo, donde devolverlos al origen para el que fueron creados. Dice Desantes que los libros son seres vivos, compuestos de piel animal, confeccionadas sus hojas de materia vegetal. Y mientras lo dice uno piensa en que alguien que ha cambiado nueve veces de ciudad debía estar harto de tanta mudanza (en el trabajo uno tiende siempre al prosaísmo). “Sí, hacen falta trescientas cajas”, responde, “y no cualquier caja, y no en cualquier orden”. Y se imagina uno la logística, y comprende uno el estrés de los libros, con tanto ir y venir.
Ahora están aquí, en el sobrio y elegante edificio de los notarios alicantinos -quién mejor para custodiar semejante tesoro y hacerse cargo del seguro- y a disposición de quienes deseen, previa cita, visitar a Don Biblio (una estatuilla de madera que ejerce de anfitrión). Ya lo han hecho cientos de personas, y hay reservas hasta el mes de abril, porque no conviene acumular demasiada gente en tan delicado espacio…
… “Fíjate en esto, esto lo ha pintado un antecesor tuyo hace 540 años, y demuestra que Leonardo copia a Vitrubio, Vitrubio a Aristóteles…”, señala con devoción Desantes, inclinados ambos sobre una Física del filósofo. Y admira uno su entusiasmo, y piensa en el efecto contagioso que quizá tenga en algunos -tal vez pocos, seamos realistas- de los estudiantes que silencien por un rato el móvil para ver, oír y tocar estos libros que han recorrido el mundo (“la mayoría los compré en el extranjero”) hasta llegar aquí.
Puede que algún purista sufra porque una biblioteca que contiene dieciséis incunables (editados desde la invención de la imprenta en 1453 hasta el 1500 ) resulte tan accesible. Desantes: “Todos los libros antiguos han sido digitalizados, en 2018 acabó la gran digitalización. Eso está muy bien, y surgió la conciencia de que los libros había que preservarlos, para que sobrevivan al paso de los años. Eso implica que todas las grandes bibliotecas se han llevado a cámaras para preservarlos de los ácaros, la temperatura, la humedad…”
Divina Comèdia del segle XV
Pero para Manuel Desantes estos libros, como una persona de edad avanzada, “quieren que les cuiden, que les acaricien, que les traten como seres vivos”. De modo que este es el relato: “Los libros antiguos están extremadamente tristes en todo el mundo porque los tienen encerrados en cámaras. Por eso decidimos hacer la única biblioteca del mundo donde los libros son felices”.
En visitas organizadas de grupos muy pequeños, los libros “se dejan” acariciar. “Ninguno de los libros se ha deteriorado, al revés, están hiperfelices, mira”, dice incorporándose y tomando con delicadeza uno. “Este es el ejemplar único de la primera edición del primer libro editado en la provincia de Alicante: de 1625, en Orihuela, un encargo eclesiástico al tipógrafo Agustín Martínez, el primer impresor que se instala en la provincia”.
En una vitrina, descansa toda la obra, inmensa, de Cicerón. No resulta extraño que una eminencia del Derecho Internacional como Manuel Desantes admire al jurista y político (“extraordinario jurista y pésimo político”, matiza). Sería buen momento de aprender para quien no pasó de la primera catilinaria, pero no queremos abusar de la paciencia del profesor Desantes, y él no quiere dejar de mostrarnos otra cosa: el libro más maldito de la historia.
“Es el directorio de la Inquisición”, dice mientras toma un grueso volumen de oscuras tapas. “Pero no cualquier directorio”, añade, “el directorio canónico, donde figuran todas las razones para quemar a la gente o para quemar los libros; la razón tiene que estar aquí”. Y el catedrático nos explica que el proceso de la Inquisición no admitía defensa, pero la acusación tenía que estar justificada en algún motivo que figurara en el libro. Estremece comprobar lo extenso del documento, impreso en 1585, el momento álgido de la Inquisición.
La primera edición de la primera historia de España, una Biblia de Gutenberg, una obra de San Juan de La Cruz impresa cuando aún no había sido elevado a los altares, traducciones al francés y al italiano de Santa Teresa editadas apenas cuarenta años después de su muerte, un pequeño atlas a color de la época en que Felipe II gobernaba un vasto imperio, donde media América del Norte aparece en blanco porque aún era terra incógnita… da fe el reportero de que el tiempo se detiene en esta biblioteca y no puede más que invitar al lector a conocerla en cuanto tenga la primera ocasión.
Article: “La insólita biblioteca de libros antiguos que permite acariciar incunables en Alicante”, per Enrique Bolland, La Vanguardia-València, 28 novembre 2021.
“Estic tornant cap a casa després d’un dia esgotador en què no he parat de respondre i respondre —sempre amb la mateixa resposta, resposta perfectament memoritzada, dita de forma molt mecànica— a preguntes dels periodistes sobre el futur del llibre imprès. Ja m’està bé per haver escrit una novel·la en què comento el pas de Gutenberg a Google. Al llarg del dia, m’he demanat diverses vegades què hauria estat de Kafka si hagués hagut de respondre en mil entrevistes per què va escriure que Gregor Samsa es va trobar un dia al llit convertit en una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat. M’imagino Kafka escoltant mil vegades la mateixa pregunta:
—És vostè, aquella bèstia?
—Disculpi, senyor?
Hi ha hagut un moment terrible en què, sens dubte a causa del cansament, m’ha semblat que en lloc de demanar-me pel futur del llibre imprès s’interessaven pel futur de la bèstia. Sort que ja passava per l’última entrevista. Que potser vostè veu el llibre imprès com si ja fos una vulgar bèstia? —he demanat alarmat.
Recordo que, a partir d’aquell moment, contagiat per l’aclaparadora insistència de les preguntes al voltant del mateix tema —que si Gutenberg i que si Google, i tornem-hi tota l’estona, anant i venint de Google a Gutenberg i de Gutenberg a Google—, he començat a veure realment el llibre imprès com si aquest fos un vulgar escarabat repugnant que acabarà interessant només a acumuladors de paper vell i brut, és a dir, a gent malalta i afectada per aquella variant horrible del mal de Diògenes que és tenir llibreries.
Ja estic tornant feliçment cap a casa. Ho faig a peu i en aquest moment camino per un carrer solitari, mal il·luminat. Si no fos perquè és al costat de casa i el conec molt bé, em pensaria que és un carrer perillós. Camino certament fatigat i pensant obsessivament en allò que he respost avui a tots els qui m’han entrevistat: “No hi ha motiu per alarmar-se amb la irrupció del món digital en la literatura perquè entre Gutenberg i Google no hi ha una ruptura sinó una continuïtat. El que seria alarmant és que desaparegués el llenguatge, el pensament, la narració”.
Ha estat particularment fatigant la pallissa de l’últim entrevistador ja que s’ha entestat a fer-me veure que no és gens cert que no hi hagi ruptura entre Gutenberg i Google. Només cal observar, em deia, que impossible que resulta citar d’un llibre digital la pàgina en què hi ha una frase que ens ha commogut. Es pot, em deia, citar la pàgina si el llibre ja és en un PDF que reprodueix la paginació del volum en paper, però si per contra el text es pot adaptar en tipus i mida de lletra, les pàgines deixen d’existir i tot va seguit, i per tant no es pot citar tret que es digui: per a una pantalla de x polzades i tipus de lletra tal amb mida de font tal, però això seria realment absurd…
No sé què ha passat, potser ha estat el moment en el qual s’han acumulat tots els moments del dia en què m’han preguntat per Gutenberg i Google, però el cert és que aquestes paraules m’han colpit la ment amb una certa brutalitat i ara estic arribant a casa no només fatigat sinó amb el cap clarament punyit per les paraules del darrer entrevistador, especialment per una, per la paraula —no sé si hi arriba— PDF.
PDF és una paraula? M’estic tornant boig? Aquesta altra també és una bona pregunta. Ja no sé si, quan arribi a casa, podré dormir. Tot em dóna voltes, com si les punxades provinguessin d’una baldufa que un cop fos punxó, un altre fos una bèstia monstruosa, i que aquesta bèstia fos, a més a més, el futur del llibre. Alguna cosa em diu aquí dins —al cap, reiteradament punyit i a punt d’esclatar— que, en realitat, la producció i la distribució de llibres a poc a poc migrarà cap al ciberespai i la pantalla substituirà la paraula escrita sobre el paper, i que hi haurà una ruptura per molt que jo vulgui creure i digui el contrari. Estic desfet. Estic —amb el vostre permís— molt PDF. Hi haurà ruptura, és clar que sí. Pot ser que això sigui el que passarà. Però el pitjor és que encara no he arribat a casa i ja només veig escarabats que semblen patètics actors còmics en un gran drama molt seriós. El drama és el meu. I en sóc l’escarabat principal.
—Per què diu vostè que és una bèstia monstruosa, amb una esquena dura com una closca i un ventre bombat? —imagino que em demana un desconegut abans de girar a la cantonada que ja hi ha al costat de casa.
Estic en perill? Ho estarà encara més el llibre imprès? Tinc por d’alguna cosa?
—Creu que desapareixeran els llibres impresos i anem cap a un món completament digital? —imagino que em pregunta l’acompanyant del desconegut.
És com si fossin els dos últims entrevistadors del dia. El cap em roda. Si com a mínim tingués por. Però el carreró ara fins i tot em sembla il·luminat. Hauré mort per culpa del problema entre Gutenberg i Google? Cada vegada el carreró em sembla més viu, com si hagués ingressat en un altre món. Llum del més enllà.
—Avui ja no responc a més preguntes —dic—. Com diria Shakespeare, Gutenberg és Gutenberg i Google és Google. Entesos? I ara, amb el vostre permís, estic PDF.
Giro a la cantonada i deixo enrere els entrevistadors i, a punt d’entrar a casa, veig que a les claus hi ha escrit el futur del llibre. És tan horrible el que llegeixo en les meves pròpies claus que no sé si silenciar-ho. A partir d’ara, si algú em torna a demanar pel futur del llibre imprès, callaré piadosament, com un mort. No és agradable saber que Google tampoc no sobreviurà i que més enllà de l’era digital ens espera el terrible Eyjafjallajökull, el centre de Difuclyatd, , on se sent el permanent i inconfusible glu-glu d’un desguàs.
Article: “ Més enllà de Gutenberg”, d’Enrique Vila-Matas. El País, Sant Jordi Extra, 22 d’abril del 2010.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El mundo cambia de modo inexorable. El mundo cambia y, con él, incluso las funciones de las cosas más pequeñas. El libro, por ejemplo, ha sido durante siglos la columna vertebradora de la cultura y de su transmisión. Nosotros -dejando ahora de lado otras consideraciones socio-históricas- somos todavía hijos de una cultura literaria, de la cultura del papel, y seguramente debemos de ser la última generación que puede decirlo; llegará después -está ya aquí- la cultura de la imagen, de los medios de comunicación de masas, del diseño. El libro, a trancas y barrancas, se adapta a la nueva situación, y con él los editores.
La edición no sólo tiene implicaciones culturales, ni se la puede considerar sólo una actividad industrial. La edición -permítaseme ser solemne- es también un arte. Y lo es, en parte, porque pese a los adelantos de la tecnología, conserva algo de actividad artesanal, casi manual, en lo que el difícil criterio del gusto tiene a menudo tanta importancia como los conocimientos profesionales más técnicos y sofisticados. Y le conviene ser un arte, también, o conservar y potenciar cada vez más lo que de artístico tiene: hoy no sólo la cocina entra por los ojos. En una sociedad que está privilegiando por encima de otros valores el del diseño, el aspecto formal del libro deja de ser un aditamento accesorio y se convierte en elemento esencial para su prestigio y buena fortuna comercial.
Entre el libro como producto de consumo con un valor artístico añadido y el libro valioso como obieto en sí mismo hay, claro, toda una panoplia de posibilidades que no se agotarán en los siguientes ejemplos. La elección, personal, discutible, busca precisamente ofrecer el abanico más amplio de libros editados en los últimos años que puedan considerarse, por una u otra razón, valiosos también como objeto. Existen, en principio, las grandes obras de referencia, obras monumentales que buscan un público amplio que pueda sentirse orgulloso de mostrarlas presidiendo la biblioteca del vestíbulo de su casa. Especialmente notable es la Historia natural del Països Catalans, de Enciclopedia Catalana, una obra especializada que no sólo es excelente por el rigor científico de su contenido; los criterios de gusto y de calidad en la maqueta y en la selección de las ilustraciones, una diagramación atractiva, moderna, sin estridencias, la convierten en una obra no circunscrita exclusivamente al interés del especialista. La Gran Enciclopèdia Catalana constituye también una obra capital que se incluiría en el apartado de libros de consumo con un gran valor artístico, y que se hace accesible a cualquier tipo de lector.
Están también aquellos libros cuya ilustración convierte en especialmente vistosos: los ocho volúmenes de la Historia de I’Art Català, de Edicions 62, por ejemplo, que muestran diez siglos de pintura, arquitectura y escultura, a través de abundantes fotografías y reproducciones. O las colecciones de reportajes fotográficos, especialmente indicados como libros de regalo, que cubren el flanco más comercial de la edición como bella arte. Actualmente, las series Catalunya dia a dia e Història gràfica de Catalunya, de Edicions 62, verdaderos archivos de la memoria colectiva de nuestra sociedad, son sus paradigmas. Entran también en esta categoría la colección Catalunya Romànica, de Enciclopèdia Catalana y la Historia de l’Art, de Editorial Planeta.
Hay otros reportajes fotográficos, igualmente atractivos, como Catalunya a vol d’ocello Catalunya des del mar, y aquellas guías fotográficas o de viajes ilustradas que proporcionan el placer de descubrir el paisaie en imágenes a menudo insólitas; citemos unas de las más recientes, Veure Mallorca, Menorca i Eivissa, en Destino. Últimamente, el objeto privilegiado de este tipo de libros ha sido la capital catalana: Els barcelonins, Barcelones, y el volumen de intención conmemorativa Barcelones -con el que Empúries celebraba su quinto aniversario- y Les Barcelones del món, de la Caixa de Barcelona, contribuyen a consolidar la nueva imagen de la ciudad, que intenta entusiasmarse con el futuro sin perder sus ricas raíces.
Vemos que, a menudo, es en las ocasiones excepcionales cuando el gusto selecto brilla con generosidad: La Magrana celebró su décimo aniversario, también, con un libro singular, Postals, de Joan Salvat-Papasseit; y magníficamente excepcional es la edición de la Generalitat valenciana -ya más cercana al libro de arte- del Tirant lo Blanc, ilustrado con grabados de Manuel Boix, que se adelantaba al quinto centenario de la primera edición de la célebre novela de caballerías.
Más allá de situaciones excepcionales como éstas, el gusto por la edición ha proporcionado en los últimos años algunas colecciones que se hacen querer ya de entrada, al margen de los títulos que puedan acoger, por su aspecto formal exterior e interior: así la serie de poesía “Capitell“, de Columna, colecciones excéntricas en el mercado como “Ragtime“, de la Fundación La Mirada en Sabadell, o las piezas de bibliófilo creadas por Palacios en Sueca, o los libros de Jaume Vallcorba, todos cuidados siempe hasta el ínfimo detalle. El sector editorial catalán, visto el relativo éxito y el prestigio conseguido por sellos como los citados, vive, aunque con vacilaciones, una fiebre del diseño que tal vez tienda a generalizarse. Quizás nos hallamos ante una fase más de la evolución de Barcelona hacia una cierta capitalidad del diseño, abanderada por los nombres de Mariscal o Barceló.
Debe de ser por ello que distintos sellos han querido convertir la excepción en su norma haciendo del libro un objeto preferentemente hedonístico. Edicions de l’Eixample, bajo la inspiración de los diseñadores Saura y Torrente, se han especializado en la preparación de libros-objeto: Sol, solet y La nit de Els Comediants, Carmen, el libro-disco con olores Transnarcís de Pau Riba, configuran un insólito catálogo que es una invitación a vivir la edición como aventura, la principal aportación a la moderna bibliofilia del país. Por su lado, la editorial infantil y juvenil Aliorna ha convertido los libros-objeto en uno de los ejes vertebradores de su éxito comercial: el primer libro para ser leído a obscuras, o Minimals, el libro vivo, son una muestra de la osadía y el ingenio con que una nueva editorial ha querido penetrar rápidamente en el mercado.
Este fugaz repaso quedaría incompleto si olvidara otro universo de librosobjeto: la edición de arte, en la que sobresale La Polígrafa, principal editora de los estudios de Palau i Fabre sobre Picasso. Recientemente ha presentado El bosc a casa, un libro de bibliófilo con poemas de Joan Brossa y “collages”, aguafuertes y litografías de Perejaume. Cerramos nuestro artículo con esta obra excepcional. No hay mejor pretexto para justificar el elogio del libro como objeto.
Oriol Izquierdo. «Elogio del libro como objeto». Catalònia, 1990, Núm. 19.
L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.
Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.
I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.
Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada — aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.
I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…
Per això també molts llibres d’aquests només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.
Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.
En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.
Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.
L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”
D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.
LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.
“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de
considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,
la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que
tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos
humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta
l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i
d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.
La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Decía el connaisseurPaul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.
¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de Leóncon ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.
Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).
Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.
Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.
“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,
en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional
importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer[I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu
Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.
El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”
El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…
La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.
En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.
La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.
L’altre dia vaig anar al Mercat Medieval de Vic, abarrotat, mitja Catalunya era allà, vam menjar molt bé a l’Insòlit amb un molt bon servei.
Bé, el cas és que vaig aprofitar l’ocasió per anar a veure a un llibreter de vell i vam xerrar quatre coses. Entre les coses de les quals vam parlar va sortir la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, em va dir que en alguns llocs, alguns llibreters, em coneixien, més que pel fet que he comprat uns quants llibres a llibreries i a la Fira, per algunes entrades en el vlok que sembla que a alguns no els han agradat.
Fa tres o quatre anys que no escric sobre la Fira ni escric sobre el tema llibreries i fires del llibre vell. Alguna cosa, curta, he posat, però crec que l’última cosa posada van ser unes estadístiques, no gaire bones, del nombre de llibreters presents a la Fira.
Em va dir que la culpa no era dels llibreters, la culpa és que no hi ha clients com anys enrere; potser tenia raó, jo noto que no es veu gaire moviment a les llibreries i crec que gent jove poques vegades, malgrat que quan parlava amb ell van entrar almenys 6 o 7 possibles clients, tots joves, per la qual cosa no vam parlar gaire.
El que em va dir m’ha fet pensar que tenia raó, no tota la culpa és dels llibreters.
Crec que les llibreries de vell pròpiament dites tenen molta competència, hi ha molts llocs que venen llibres de tota mena, usats, nous i relativament vells i per internet hi ha un munt de llocs per comprar llibres.
A Catalunya hi ha moltes llibreries de vell, més de 500, moltes d’elles, moltes, només venen “online”, jo he comprat algun llibre d’aquesta manera, no gaires, prefereixo veure’ls abans de comprar-los i m’agrada molt, encara que només sigui, mirar i remenar una mica, cosa que a alguns llibreters no els agrada massa.
Tantes llibreries i tan poques agremiades (36), potser és que hi ha molts venedors de llibres que no consten com a tals.
Els del Gremi de Llibreters de Vell, que darrerament ha millorat molt el seu vlok, crec que fan el que poden i més, són molt pocs i a TV3 i als diaris no se’ls hi dona la importància que tenen, els dies de la Fira del llibre de cada any tot just apareixen algun dia com de casualitat, per omplir algun dia fluix en altres notícies considerades més importants; la Setmana del Llibre en català en dates semblants, una mica abans potser i menys dies, surten als TN’s quasi cada dia de la Setmana. La (mal)dita ciutat de la Literatura els hi dona l’esquena. I aprofito l’ocasió per recordar a l’Ajuntament i a la Generalitat que, entre altres coses, és vergonyós que a Barcelona no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, com ja teníem i que ves a saber on para. El Disseny Hub Barcelona ( bonic nom) hauria de fer aquesta funció, però no la fa, ens mostren quatre cartells, papers i caixes i tan contents. Anys enrere crec que es parlava que el que quedava de l’antic museu al Poble Espanyol i al Palau de Pedralbes passaria al HUB, però allà no tenen res o no ho ensenyen a ningú. Fa anys vaig anar a una visita organitzada per veure les interioritats del HUB i de tipografia i art gràfic res de res.
En els darrers anys han tancat unes quantes llibreries de vell i potser se n’han obert algunes de noves, no gaires. L’enyorada Canuda, per exemple, era un lloc que no es podia deixar de, almenys, mirar i rebuscar, però d’ella van sortir dues llibreries, una és la Kepos amb un llibreter jove que crec que sap molt bé el que es fa i dona un bon servei; l’altre que va sortir és més petita i només hi he anat una vegada, és molt petita, no tant com la Palau, però quasi, encara que fa uns anys n’hi havia una més petita (Duet), crec que no arribava als 4 m², al costat mateix de la Rambla amb una senyora que tenia bons llibres. I també hi ha llibreries una mica més grans, no gaire, en les que no pots moure’t i quasi no pots veure el que hi ha de tant atapeït que està tot.
Han tancat (físicament) unes quantes, jo recordo Millà, Batlle, Costa (de Barcelona), Marca, La Ploma (de Vilanova i la Geltrú), etc. etc.; les dues primeres crec que estan ara a Todocoleccion.
I una cosa que també ha canviat és la ubicació, algunes han marxat de Barcelona ciutat per anar a llocs més tranquils, com Balagué, Gabernet, Llibreria dels Angels, etc.
A molts clients els agrada mirar, remirar i xafardejar per tota la llibreria; a vegades busquen una cosa determinada, però la major part de les vegades surten amb més coses de les que es pensaven i sense la que realment volien, però satisfets i contents.
També hi ha una casa de subhastes en la que els preus, almenys de sortida, són alguns molt baixos i es poden aconseguir llibres a uns preus molt més barats que en les llibreries de vell.
Avui, totes o quasi totes les llibreries estan a internet (Iberlibro, Uniliber, Todocoleccion, etc.) des d’on crec que fan molta feina i més vendes que en la llibreria física, de carrer, o de pis que també n’hi ha.
Volia escriure quatre coses, de moment en van cinc, i crec que ja n’hi ha prou. I mirant enrere he rellegit un escrit de l’any 2011: “Bibliòfils cagués” on parlo d’aquestes coses, de llibreters, de preus astronòmics i algunes coses més que en sembla que després de tretze anys estan més o menys iguals. I bé, només desitjar al llibreter de vell de Vic i als seus col·legues que venguin molts llibres, vells i bells, antics i usats, grans i petits, barats i cars, sense oblidar els efímers.
“Amb el segle XX es pot dir que s’obre per a nosaltres el moviment ex-librístic actual, ja que les sèries dels ex-libris dibuixats pels excel·lents artistes catalans Alexandre de Riquer i Josep Triadó daten d’aquella data; la literatura d’ex-libris s’inicia i apareixen després els primers col·leccionistes que, amb un entusiasme fervent, aviat aconsegueixen estendre l’ús de les marques de biblioteca a Espanya i la formació de col·leccions, posant-se en relació amb els ja innombrables aficionats estrangers. Més de l’ús a l’abús, sobretot a països meridionals, hi ha poca distància, que se salva després. Així, avui, ens veiem en la necessitat d’establir alguns principis, als quals els exlibristes conscients haurien de donar suport incondicional. Vegem de plantejar l’assumpte amb la màxima claredat possible, segons el nostre criteri personal. Les causes de la creació d’ex-libris difereixen molt als nostres temps comparats amb els passats. Així resulta que les marques de possessió de llibres la majoria van ser antany obra inconscient dels bibliòfils, ja que si bé n’hi va haver que van menar de gravar ferros especials per a les seves enquadernacions o estampar etiquetes per adherir a les guardes dels seus llibres, molts van ser els que del seu puny i lletra van acreditar la possessió i els que van utilitzar targetes de visita i altres distintius, que van adquirir així el caràcter d’ex-libris i que ara han de ser acceptats com a tals, a condició que sigui palesa aquella ulterior aplicació. Tot i això, avui no seria
admissible en absolut tan ampli criteri. El col·leccionisme apassionat i fins i tot la mala fe podrien multiplicar a l’infinit els exemplars ex-librístics, atribuint aquest caràcter a qualsevol distintiu, escut, blasó, lema, gravat, etcètera, que caigués a les seves mans, desvirtuant un moviment de gran interès, susceptible d’un estudi seriós i de transcendental utilitat per a la història del procés intel·lectual dels països hispànics. Creiem que els bons col·leccionistes no han d’acceptar com a ex-libris antics sinó els documents que un conscienciós estudi acrediti per tals, i, com a ex-libris moderns, només aquelles estampes o gravats que es reconeguin creats especialment per a aquesta ocupació. És, en efecte, vici d’origen i palès de nul·litat per a un ex-libris contemporani el que el seu creador, incapaç d’ignorar les tendències actuals de l’ex-librisme, recorri per marcar els seus llibres a adaptacions ridícules; i, amb més motiu, si es considera que per a un fi especulatiu disposaria de mitjans facilíssims per envair el camp amb engendres de pacotilla, recorrent
als mitjans de reproducció sense escrúpols ni traves. Des d’un altre punt de vista, haurem de censurar alguns que, mal assabentats de l’assumpte, donen aplicacions vicioses als ex-libris. En efecte; hem tingut ocasió de veure recentment veritables ex-libris utilitzats en revistes i llibres a guisa de marca d’autor, o on hauria de campejar el colofó de l’impressor. Fins i tot hem vist un d’aquells industrials respectables utilitzar una marca del seu establiment que ostenta despreocupadament les paraules ex libris! Convé, doncs, advertir els uns i els altres que ex-libris només cal dir-ho en les marques de possessió del llibre; que per a altres usos hi ha les marques d’autor, les d’editor i les d’impressor, però a cap d’aquestes no són aplicables aquelles dues paraules característiques. Creiem que la REVISTA IBÉRICA D’EXLIBRIS i tots els col·leccionistes han d’adoptar avui un rigorós boycottage contra semblants disbarats. Un cas especial haurà de ser tingut en consideració, i no ens referim als ex-libris humorístics, que a l’estranger circulen repetidament, ja que, quan siguin personals, necessita acceptar-los també com a ex-libris amb ple dret, ja que finalment poden revelar una idiosincràsia dels seus posseïdors. Ens referim com a cas especial als ex-libris que un artista seriós o jocós pot compondre atribuint-los a personatges cèlebres, històrics o contemporanis de nota; tal és l’ex-libris atribuït a Napoleó I i tota la sèrie que l’artista francès L. Joly va reunir sota el títol d’ex-libris imaginaires et suposés. A aquesta categoria d’ex-libris imaginaris pertanyen els que el dibuixant català L. Brunet va atribuir a persones i entitats polítiques de Barcelona, i que denoten un temperament ex-librístic susceptible de ser emprat de debò. No és que tinguin un valor com a document aquests ex-libris imaginaris, però sí que poden ser acceptats a títol de simple curiositat. El que de cap manera no és acceptable és el gènere a què pertany una altra mostra que ha estat creada recentment amb el nom d’ex-libris de la calor. Ja es tracta aquí d’una aplicació viciosa del malnom ex-libris, ja que no recaient en aquesta obra ni de cap manera la idea d’ús o possessió dels llibres, ni sent admissible que una personificació abstracta pugui posseir-los, és forçós rebutjar aquesta intrusió, recomanant als artistes que qualifiquin d’al·legories, o del que vulguin, menys ex-libris, les seves concepcions purament imaginatives i alienes al nostre tema. Aquesta és en síntesi la nostra manera d’opinar, que exposem a la consideració dels nostres col·legues.
Ex-libris, Marques d’Impressor i altres taronges per Ramon Miquel y Planas, Rvta. Ibérica d’Ex-libris,núm. 1, 1903.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca de Babel de Borges
“La compulsión puede ser tan fuerte como el hábito de fumar o de beber. Unos llevados por el exclusivo placer de la lectura, otros por el juicioso ejercicio de encontrar ediciones primigenias y otros quizá por el solo deleite estético de contemplar el infinito en los lomos densos y sugerentes de una biblioteca, según la consigna borgiana, la historia de las letras está colmada de singulares individuos que no han hecho otra cosa en vida que llenarse de libros. A diferencia de los lectores comunes, para quienes los libros sólo existen en la medida en que son leídos, los bibliómanos han sobrepasado las fronteras de la simple relación lingüística con el papel escrito, alimentando en su alma – incluso muchos de ellos sin darse cuenta – una veneración hacia los libros que los ha obligado a considerarlos objeto de culto, aun si está por descontado que muchos de ellos nunca serán leídos. El encantamiento es tan viejo como la humanidad y quizá por eso en la actualidad cualquier bibliómano que se respete no deja de sentirse culpable por la desaparición de bibliotecas tan míticas como la de Alejandría. En más de una ocasión Jorge Luis Borges, uno de los adoradores más intensos de la biblioteca, afirmó que el placer estribaba en la sensación de eternidad que se respiraba en sus recintos, una sensación de totalidad con el conocimiento absoluto y, por lo tanto, tan impenetrable como el propio sentido de la existencia. Incluso él mismo, en una de sus últimas
conferencias en Buenos Aires, confesó que la pasión que sentía por Las mil y una noches – uno de sus libros de cabecera – nacía de la impresión que le causaba no haberlo podido leer en su totalidad. Era más hermoso saber que el tomo estaba dispuesto en el estante a la espera de ser abierto en cualquier momento que la satisfacción de llegar a la última página experimentada por un lector juicioso. Compulsión irrefrenable o simple espíritu de coleccionista, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras. Los hay aficionados a temas específicos que buscan con desespero todas las publicaciones posibles al respecto sin que eso signifique que sean unos expertos en la materia. “Tengo clientes que sólo están interesados en los textos de viajeros del siglo XIX“, comenta Mauricio Pombo, director de la librería El Carnero, especializada en libros antiguos y ediciones raras o curiosas. “Hay otro al que sólo le interesan los libros sobre aves y otros obsesionados por las primeras ediciones. Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”. Por supuesto, el fenómeno no es una moda exclusiva del siglo XX. Según Gérard-Georges Lemaire, en su artículo ‘De la bibliomanía y sus consecuencias felices pero, sobre todo, funestas’, publicado en la revista Quimera en la edición de mayo de este año, ya en 1757Diderot y d’Alembert habían introducido los términos bibliómano y bibliomanía en la Encyclopédie. Según los autores, el bibliómano
Impremta a l’Encyclopedie
es un hombre poseído por la pasión de los libros, pero en exceso. “Estas personas no adquieren libros para instruirse, sino que, lejos de este pensamiento, poseen por poseer, para satisfacer su propia vista”. Más tarde, en el siglo XIX, muchos escritores se dieron a la tarea de investigar sobre los motivos por los cuales muchas personas sentían un deseo desbordado por los libros más como objeto mismo que como obra literaria. Uno de esos primeros escritores que inició sus propios estudios sobre la bibliofilia fue Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. “Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona”. El placer de acumular. Todas estas disquisiciones llevaron a pensar a muchos autores e intelectuales en la crisis del culto por los libros. De la adoración por la obra y el objeto como tal se había llegado a la adoración por el metraje. Independientemente de que esta conclusión resulte exagerada y de que, en efecto, existan bibliómanos que se dediquen en forma exclusiva a exhibir con gran pompa sus bibliotecas sin otro ánimo que el de la presunción, lo cierto es que el arte de la bibliofilia o la bibliomanía, según sea el caso, es un arte que está muy lejos de desaparecer…
El arte del bibliófilo, Revista Semana ( Colombia), 12 octubre 1997.
Biblioaprenent 