Biblioaprenent

Billet i placa de la dinastia Yuan – PHGCOM (CC BY-SA)

“L’ús generalitzat del paper i la impremta van ser característiques de la Xina antiga que la van distingir d’altres cultures antigues. Segons la tradició, el paper es va inventar a principis del segle II dC, però hi ha proves que va ser molt abans.

Com que és un material més barat i còmode que el bambú, la fusta o la seda, el paper va contribuir a la difusió de la literatura i l’alfabetització, però es va utilitzar per a molts altres fins, des de barrets fins a embalatges. El material es va anar fent més fi al llarg dels segles, es va comercialitzar per tota Àsia i es va usar al primer paper moneda de principis del segle XII.

Procès de fabricació del paper

La invenció del paper

Hi ha nombroses proves arqueològiques de tipus de paper primitius del segle II aC a la Xina, que utilitzaven principalment cànem. Es creu que la invenció d’aquesta primera forma de paper va ser accidental quan, després que la roba feta de cànem es deixés massa temps després de rentar-la, es formava un residu a l’aigua que es podia premsar en un material útil nou. La data tradicional per a la invenció d’un paper més refinat ha estat durant molt de temps l’any 105 dC. A Cai Lun, director dels tallers imperials de Luoyang, se li atribueix la creació del paper mitjançant l’ús de fibres vegetals xopes i després premsades que s’assecaven en fulles sobre marcs o pantalles de fusta. Durant segles s’havia utilitzat el molest bambú o les tires de fusta i la costosa seda com a superfície per escriure, però, després de molts esforços, finalment es va trobar una alternativa més lleugera i barata en forma de pergamins de paper.

Amb el temps es va experimentar amb diferents fibres per fabricar paper, per la qual cosa la qualitat havia augmentat molt a finals del període Han (206-220 dC). Es van utilitzar i barrejar fibres de moltes plantes diferents, tiges d’herbes, matèria vegetal, cànem, escorça d’arbre i fins i tot draps, en una recerca constant d’experimentació per trobar la barreja de materials més barata que produís la millor qualitat de paper. El ‘ratan’ va substituir el primer paper de cànem i va ser el preferit durant segles, fins que les fibres de bambú es van convertir en la matèria primera més comuna, a partir del segle VIII. Una de les raons de la substitució del ‘ratan’ va ser que la demanda de paper era tan gran que la planta, de lent creixement, gairebé havia desaparegut a certes regions de la Xina. El bambú creix molt més ràpid que el cànem, per la qual cosa era una opció molt més barata. A partir de la dinastia Song (960-1279 dC), les tècniques de producció de paper van millorar encara més i la principal matèria primera va passar a ser l’escorça bullida de la morera. El paper xinès era de qualitat tan alta que es comerciava amb els estats estrangers al llarg de la Ruta de la Seda.

Els fulls de paper es presentaven en totes les mides i en molts tons de color. Els materials, les tècniques i les preferències variaven d’una regió a una altra, però hi havia tractats útils sobre el tema, el més antic és el del seu I-chien (957-995 dC). El paper especial amb una textura, un dibuix o un atractiu colorit quedava reservat per a la cal·ligrafia i l’art. Aquests tipus de paper es fabricaven amb arròs, palla de blat, escorça de sàndal, tiges d’hibisc i fins i tot algues.

Paper moneda

Naturalment, els xinesos eren força reservats quant a les seves habilitats de fabricació de paper, igual que amb la producció de seda, però els secrets poques vegades romanen així per sempre. El món exterior, o almenys el món occidental de la Xina, va adquirir el coneixement de la fabricació de paper al segle VIII (o probablement fins i tot abans). El detonant va ser que un grup de paperers va ser fet presoner pels seus vencedors àrabs després de la batalla de Talas. Aviat Bagdad es convertiria en un important productor de paper, i l’Europa medieval també acabaria produint el seu propi paper d’alta qualitat.

Usos del paper

La invenció del paper va ajudar en gran manera a la difusió de la literatura i l’alfabetització, i va fer que els llibres fossin més còmodes de fer servir i més barats. El govern lliurava als estudiants de les acadèmies imperials milers de fulls de paper al mes. A més, la combinació de pinzell, tinta i paper establiria la pintura i la cal·ligrafia com les àrees més importants de l’art a la Xina durant els dos mil·lennis següents. Amb la invenció de la impremta en bloc, ja sigui a Corea o a la Xina, i potser al segle VIII, la demanda de paper es va disparar, especialment per part dels erudits i els temples budistes. Al segle X, quan es va produir el renaixement neoconfucià, la impressió dels clàssics confucians va experimentar un gran auge. Amb la invenció de la impremta de tipus mòbils, a partir del segle XI o XII, el paper va haver de ser més gruixut per resistir els pesats blocs metàl·lics dels tipus, però els dos invents (premsa i paper) revolucionarien la comunicació i continuarien sent indiscutibles com a mitjà per enviar i emmagatzemar informació fins a l’arribada de l’ordinador.

El paper era tan apreciat a l’antiga Xina que es feia servir per pagar tributs i impostos a l’Estat durant la dinastia Tang (618-907). Els Tang també van imposar un codi de colors per a l’ús del paper: el blanc es reservava per als documents legals, el groc per als fins governamentals i el blau per a les comunicacions amb els temples taoistes.

A més a més del seu ús per a l’escriptura i els llibres, des de la dinastia Han, el paper es va començar a utilitzar per produir mapes topogràfics i militars. Dibuixats a una escala raonablement precisa, incloïen codis de colors i símbols per a les característiques locals i incloïen àrees específiques d’escala ampliada. Altres usos del paper eren l’empaquetatge d’articles delicats, com ara els medicaments, i el paper d’embolicar, especialment per als paquets de te. El paper s’utilitzava molt per fabricar barrets, endurit s’usava per a les armadures i afinat es podia fer servir per a les finestres. Hi havia pantalles de paper, llençols, cortines, roba i, finalment, diners.

El paper moneda

Després de l’augment del comerç, el sistema de bescanvi, o l’intercanvi d’un material per un altre, va ser substituït per un sistema on una mercaderia concreta va passar a ser una forma comuna de pagament. A la Xina, els rotllos de seda o els lingots d’or es podien fer servir per pagar qualsevol altre tipus de mercaderia. Per als intercanvis més petits es feia servir la moneda metàl·lica, primer en forma d’eines i després en forma de petites monedes més còmodes. A mesura que el comerç i la quantitat de persones involucrades augmentaven, es va buscar un mètode de pagament fins i tot més còmode. Un altre problema de l’encunyació de monedes era la gran quantitat de coure que es necessitava per fabricar prou monedes per a les necessitats de l’economia.

El paper moneda va aparèixer per primera vegada durant la dinastia Tang. El desenvolupament va sorgir dels comerciants que depenien dels documents de paper. Això aplicava especialment per als comerciants de te, una de les mercaderies més venudes a la Xina. Els mercaders tenien cura de portar lingots valuosos a la tresoreria de l’Estat i preferien utilitzar rebuts. Aquests documents de paper permetien al comerciant realitzar o cobrar el pagament en qualsevol tresoreria local, per la qual cosa se’ls va conèixer com a “diners voladors”. Aquesta primera forma de paper moneda no va tenir gaire èxit i, per a les transaccions més importants, els comerciants encara preferien la seguretat més gran dels lingots de plata. No obstant això, la idea va ser bona i el paper moneda va tornar a aparèixer als segles XI i XII.

Al segle XI, a la província de Szechwan, l’ús de la pesada moneda de ferro va obligar els rics a deixar els seus diners a cases de dipòsit estatals, on estava més segur. Al voltant de l’any 1023, per indicar els diners que tenien dipositats, el govern Song va emetre un certificat en paper. Aquests certificats també es podien utilitzar en les transaccions en lloc de traslladar físicament la moneda. Al segle XII, els comerciants de la resta de la Xina van tornar a usar rebuts de paper per a les seves transaccions en lloc de pesades bosses de monedes. Això, al seu torn, va conduir al desenvolupament del paper moneda cap al 1120, quan el govern xinès va establir el monopoli de l’emissió d’aquests rebuts i va crear els primers bitllets del món. Cap a l’any 1260, el paper moneda es va convertir en el que avui anomenaríem veritables bitllets, que un podia tenir tot el temps que volgués, utilitzar-se a tot el país per fer compres o canviar-se per or o plata en qualsevol moment.

El mercader i explorador venecià Marco Polo va donar un dels primers testimonis sobre el paper moneda xinès després dels seus viatges per Àsia al segle XIII:

L’encunyació d’aquests diners en paper s’autentica amb tanta formalitat i cerimònia com si fos realment or o plata purs; ja que per a cada bitllet, diversos funcionaris especialment designats no només subscriuen els seus noms, sinó que també hi posen els seus segells, i un cop tots ho han fet regularment, el funcionari en cap… després d’haver submergit el segell reial que té confiat en vermelló, hi estampa el tros de paper de manera que la forma del segell tenyit amb vermelló hi romangui impresa. (a Ebrey, 156-7)

No obstant això, els diners en paper encara tenien els seus problemes. Malgrat les precaucions descrites per Marco Polo, els diners en paper eren tan susceptibles a la falsificació com les monedes. El cop més dur va ser l’alta inflació. La inflació va ser tan gran que els diners en paper van perdre ràpidament el seu valor i pràcticament van desaparèixer. Un breu retorn durant la dinastia Ming (1368-1644) va resultar desastrós de nou, i els bitllets fiables no van circular àmpliament fins al 1866, quan van ser emesos pel Banc de Hong Kong i Shanghai.

“El paper a l’antiga Xina”, article de Mark Cartwright, en el vlok Worldhistory, 2017.