Biblioaprenent

“L’exlibris és una cèdula que es pega al revers de la tapa dels llibres, en la qual consta el nom de l’amo o la biblioteca a què pertany el llibre-

Història: El costum d’escrit a la guarda del llibre o al revés de la tapa, la frase llatina exlibris (dintre els llibres), seguida del nom del propietari del llibre, és tan Antiga com el mateix llibre.

Els primers exlibris coneguts tenen forma d’escut (per exemple, els que Hildebrand Brandenburg, cap al 1480, va cedir al Monestir de Buxheim, Alemanya) i la forma heràldica prevalgué fins que l’exlibris, d’objecte d’interès personal, va passar a ser obra d’art, primerament com a simple dibuix i després gravat en fusta propietari del llibre).

 A l’últim terç del segle XIX es va desenvolupar el gust per la col·lecció d’exlibris. En la seva nova forma artística van lluir el seu enginy dibuixants tan eminents com A. Barcía, E. Canibell, J. Diéguez, A. Riquer, J. Serra, Gibert, J. Triadó, N. Vázquez, Renart, Palència, Cornet, Bon, etc., a Espanya, i fora d’ella, Shorbona, Winy.

Citarem els propietaris dels exlibris més famosos dels quals van deixar constància a les seves nombroses biblioteques privades: Carles III i el seu fill Carles IV; la família Miró d’Albertí; l’infant d’Espanya Luis Antonio; N. Nacon, d’Anglaterra; el Duc de Fillar; el comte de Peralada; don Francico de Bofarull; NGA Librat el Príncep Alladro Kastrioti; el Comte Budá, d’Itàlia; O. Vesely, de Bohèmia; el doctor Nicolás León, de Mèxic; Harols Chandler, dels Estats Units; el marquès de Tamarit, d’Espanya; Otto Wang, Dinamarca, doctor Sitjar, F. Beltran Masses, Andrés Boyer Mas, Manuel Bassa i Armengol, Xavier Montsalvatge, Marquès de Montesacro, Nicolau Cassina, Leal d’Olivares, etc.

Un dels col·leccionistes i historiadors més representatius d’Espanya va ser Ramon Miquel i Planas, col·laborant en revistes, excusivament amb els temes d’exlibris. Actualment és molt difícil aconseguir aquests exemplars pel seu nombre escàs, i entre ells cal citar la Revisra Ibèrica d’ex-libris, seguida de l’inventari d’exlibris ibèrics.

Volum primer, 1903 – Barcelona. Aquest volum va ser finalitzat el 1904, De la mateixa revista, el segon volum va ser imprès el 1904 i acabat el 1905. Els toms tercer i quart es van publicar sota la direcció de don Luis Folch i Torras.

Per als col·leccionistes, l’època que més esplendor van tenir els exlibris va ser la del modernisme, a principis de segle, per la seva qualitat d’impressió i delicadesa tant per la seva part temàtica tan variada com per la destresa i fantasia dels seus dibuixants, tenint un lapsus posterior fins als anys 70, que va ser per a dels seus propietaris per tornar a imprimir els exlibris, per tal de catalogar i classificar les seves biblioteques.

            “Los exlibris, una bonica afició relacionada estretament amb la bibliofília” de Xavier Romero, Los Sitios de Girona, juliol de 1984. (4)