Els finals de capítol són anomenats vulgarment culs de llàntia, traducció literal del mot francès cul de lampe. No és de creure que el nom derivi de la forma que té en determinats cassos; més bé suggereix la idea d’una cosa en estat de suspensió, i aquest és, en efecte, el cas del cul de llàntia, mancat com està de base de sustentació aparent.
La seva difusió i persistència, tal vegada superior a la del cap de capítol, deixant de banda la valor decorativa d’un i altre, obeí a una necessitat majorment apremiant, derivada de la bella compaginació del llibre.
Són remarcables, en primer terme, els faisonats a manera d’un nucli de complicats entrellaçaments, que es troben ja en el llibre primitiu, d’on foren després llargament imitats. Al revés del cap de capítol, que assolí la major bellesa en els exemplars influenciats pel corrent renaixentista, oferí el cul de llàntia la més bella florida en el camp de l’estil barroc.
La disposició en piràmide, truncada i invertida, que presenten alguns, els comunica cert parentiu amb el capitell. Com aquest admeten figures i fins i tot veritables composicions. D’aquest tipus són de remarcar les sèries que hom destinava a la decoració d’un sol llibre.
Per a l’ornament del llibre popular, n’hi havia al boix, d’especial bellesa. Des que el gravat xilogràfic fou desbancat per la talla dolça, les petites impremtes conservaren un estoc d’aquests boixos de dimensions reduïdes, avui fora d’ús, per tal d’embellir d’alguna manera els humils fulletons que estampaven. Els que reproduïm, malgrat no pertànyer a aquest grup, imiten la disposició habitual dels seus boixos (fig. 11).
En desaparèixer, es deixà en blanc el sobrant de la pàgina on fineix el capítol, o el substituí una petita ratlla horitzontal.
Els col·leccionistes solen guardar-los damunt cartolina, alternant amb caps de capítol i lletres ornades, a causa de no poder-los ordenar isoladament, amb regularitat, per llur variada estructura.
Les lletres ornades, que es troben ja en els primers incunables, s’han sostingut a través dels segles sense interrupció. Estava reservat al nostre temps acabar amb tan antiga tradició i foragitar la bella superfluïtat decorativa de la pàgina impresa.
Molts de gravadors en especialitzar-s’hi produïren veritables meravelles. A França, durant el segle XVIII, foren de tal manera honorades, que en una sola lletra intervenien de vegades tres artistes : el dibuixant, l’aiguafortista i el burinista.
A la riquesa morfològica que ostenten, correspon la varietat imponderable de la decoració. Quan són ornamentades amb figures, es veuen representades en els respectius campers escenes del Vell i Nou Testament, faules paganes, jocs d’infants, figures grotesques, rostres d’expressió contradictòria, la fauna fantasiosament estilitzada, vistes i paisatges, utillatges diversos, etc. En altre cas, els motius decoratius són quasi sempre manllevats a la flora, i aleshores pot admirar-se la més extraordinària diversitat de contorns, sovint trencats per escotadures, destacant-se en negre sobre fons en blanc, molt rarament a l’inrevés.
“El trossejament del llibre il·lustrat” (9) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)
Biblioaprenent 
Deixa un comentari