El frontispici que publiquem de l’obra Regiment de la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.
Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.
Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).
A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.
Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.
Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.
Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.
La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.
Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.
Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.
Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.
De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.
És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.
Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.
“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).
Biblioaprenent 
Deixa un comentari