Modernament es dona la importància, que realment té, a la guarda, bé que és freqüent encara de veure ací publicacions il·lustrades fetes amb veritable riquesa, els editors de les quals no han parat esment que sense unes guardes discretament decorades, no pot haver-hi un bell llibre.
Posseeix la Biblioteca tres grans àlbums de guardes, datables del segle XVI ençà, que per llur bellesa fan oblidar la tragèdia que representa la destrucció sistemàtica dels llibres a què pertangueren. Les catalanes són les més nombroses. Hi figuren, també, exemplars escollits de Sevilla, Logroño, Alcoi i altres localitats espanyoles i, a més, un regular contingent de França, Alemanya, Àustria i Estats Units.
En oposició a les grans guardes historiades d’altres països, amb profusió de colorit i dauradures, que nosaltres, dissentint d’un criteri molt generalitzat entre els col·leccionistes, hem deixat de col·locar en lloc preferent, es distingeixen les nostres per llur escaient senzillesa, altrament concordant amb l’estat precari de les arts del llibre ací en els segles de decadència. El conjunt que, pobret i tot com es fa de bon veure, revela l’existència de tot un sistema de decoració popular catalana, dins el qual venen compreses també les sèries coetànies de papers pintats de revestiment, destinats a la decoració d’interiors humils. Són molt comptades les que presenten una composició amb figures. (fig. 2).
Les dites guardes es caracteritzen principalment pel disseny a base d’elements lineals, paral·lelament disposats, que algunes vegades s’encreuen; l’ornamentació moderada i un lleu acoloriment, bonic de taca.
Una varietat molt coneguda la formen les que són produïdes amb una pua de boix, que, en girar, va fent círcols concèntrics a la pintura que cobreix el paper; la guarda pren aleshores un valor que hom diria cubista. Formen una altra varietat les jaspiades, fetes amb una esponja xopa de diferents colors. També s’utilitzaven aquestes guardes per a cobertes del llibre popular, especialment l’emprat per a l’ensenyament d’infants.
Es l’arrencament de la guarda l’atemptat màxim contra la integritat del llibre, puix que per a aconseguir-ho cal destruir la tapa de relligatge on està adherida. Contava un d’aquests col·leccionistes, que per a practicar l’operació esmentada, submergia abans el llibre en un safareig. Alguns ex-libristes, per tal d’arrencar de soca-rel un exemplar, no vacil·len tampoc a atemptar contra la tapa de la relligadura.
A faisó de capçalera del llibre, com el seu nom indica, després de les guardes apareix el frontispici. Té aquest, a l’ensems que un valor decoratiu, un altre d’il·lustració, que no té la portada, de la qual es diferencia per la mancança del nom d’autor, títol de l’obra i adreça bibliogràfica. La religió, la mitologia, la història i la al·legoria contribueixen a accentuar aquest darrer caràcter. A les obres modernes il·lustrades, per això, se’l computa com una làmina més.
Conjuntament amb una acurada selecció de portades, està exposada a la nostra sala de decoració del llibre, una tria de frontispicis cinccentistes d’obres editades a diferents ciutats espanyoles, així com a Frankfurt, París, Lió i Venècia; altres, siscentistes, de Roma i Amberes i altres encara, setcentistes, de Londres i Amsterdam. Malgrat la gran varietat que presenten els exemplars de cada un d’aquests grups, la impressió de conjunt que produeixen és d’afadigant monotonia.
“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)
Biblioaprenent 
Deixa un comentari