Biblioaprenent

Centre de Lectura de Reus

“En aquest sentit -i encara que sigui molt limitadament- aquesta breu correspondència (i les correspondències que encara resten per esbrinar!) pot ser un indici del fet que la història cultural d’un país no es pot escriure -ni pensar-exclusivament des d’una capital provincial. Perquè precisament el pas de ‘província’ a ‘nació’ es dona quan es té una visió mínimament assolida de les xarxes de base de cada comarca i entre cada ciutat del país que desenvolupa una activitat econòmica, cultural i política. I precisament aquesta múltiple visió d’unes Catalunyes-Ciutats és el que remarcava la premsa d’aleshores. Així J.M. Boronat des del Diario deTarragona (1 1 -I- 1928) remarcava que “els diaris de la Ciutat Comtal no detecten pas cap monopoli de la intel·ligència”. I en una direcció semblant, Rovira i Virgili i insistia en la necessitat que cada ciutat prengués consciència del seu passat en constant relació amb la història de cada nació. També intel·lectuals com Fuster Valldeperes, entre d’altres, defensaven que calia construir Catalunyacom a feix de relacions entre territoris, tot superant la “jerarquia” des de Barcelona. Així aquest escriptor republicà denunciava que “els cabdills dels partits només posen les tendes de campanya al mig de la Plaça de Catalunya”.

I que “els homes de les comarques només tenen dret d’acabdillar un escamot i atendre fidelment les ordres de l’estat major de la capital. I a la més lleu extralimitació, al més feble batec d’autonomia, encara que sigui en profit de l’ideal, són expulsats del partit i degradats com a traïdors de la causa”. Doncs bé, aquestes lletres que presentem mostren algunes de les inquietuds culturals -la bibliofília- i intel·lectuals -la conferència de Carles Rahola al Centre de Lectura sobre Anatole France– que preocupaven aquells prohoms locals. En l’intel·lectual francès hom hi trobava, des de la cultura republicana, una tradició entre racionalista i lliurada a l’ideal, com bé concloïa Rahola quan explicitava que “hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat (…), i no hem de d’actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes (…), sinó tenint en compte que formem part d’una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre”, com bé remarcava un altre intel-lectual proper a la idealitat agnòstica de l’autor. Insisteixo, tanmateix, que dessota existia i anava cristal·lizant un projecte de catalanitat nacional omnicomprensiva del territori. Aquest projecte es realitzava des de cada cultura política. En el cas de Carles Rahola resta demostrada almenys la relació “espiritual” amb Reus quan al resum de la conferència a la Revista del Centre de Lectura (feta molt probablement per Joaquim Saníasusagna) destaca que “en uns setmanaris, d’aquesta ciutat, influïts per les doctrines de Pi i Margall i de Costa, vaig publicar els meus primers articles. Aquelles fulles, redactades per uns romàntics l’ideal, és on probablement va parlar-se, per primera vegada, de Ganivet. Això demostra que a Reus hi havia -hi deu haver hagut sempre una noble curiositat per les coses de l’esperit. I remarcava: “Tinc [Carles Rahola] com a un honor de parlar al “Centre de Lectura“, la qual entitat ha estat una senyal que Reus no ha menyspreat mai els llibres, i la qual ha estat també un avançat precursor de les nostres Biblioteques populars”.

Una dinàmica socioeconómica sense un exponent cultural i polític no té una representativitat veritablement concreta i globalitzadora. El Breviari de Ciutadania, de Carles Rahola, reflecteix una voluntat, també,de construir aquesta civilitat si més no cultural des de la tasca dels historiadors i emprenedors locals, car segons l’intel·lectual empordanès és la tasca de base de les ciutats allò que assenyala la idealitat d’un país. Era,com en el discurs republicà i catalanista contemporani a l’ús, un lloc nacionalment comú. En el cas reusenc, però la iniciativa d’un sector de la burgesia urbana republicana manifestava aquest interès pels llibres a què al·ludia l’historiador i polític Rahola. I aquest referent bibliogràfic -i bibliòbil- també es palesa en les lletres que s’inclouen a continuació. I és que a través d’alguna carta (sobretot la datada el 8 de juny de 1928) Font de Rubinat (com s’han encarregat d’establir Josep Iglésies i Pere Anguera) apareix com un autèntic mecenes de la cultura catalana. I no tan sols a nivell local, sinó internacional.

Així ho evidencien les relacions amb el director de la secció de llibres hispànics del British Museum, Henry Thomas, arran d’un viatge que Font va emprendre a Londres per a consultar exemplars de bibliòfil de l’impressor alemany Rosembach, i també quan proporciona, per a les investigacions històriques de l’autor de Vides heroiques, l’edició de la biografia de Prim feta per Gras i Elias el 1907. Aquell “frare laic”, segons Josep Iglésies, no devia tenir una concepció gaire monetarista de l’activitat econòmica. La vocació civilista de Font de Rubinat resta exposada en la seva trajectòria com a president del Centre de Lectura, fet que, com es trasllueix en la carta del 21 d’agost de 1934 a Rahola, permet la subscripció d’aquesta institució a La Publicitat i que la revista de l’entitat al llarg de la dècada dels anys vint tingués una qualitat molt pròxima quan no superior en alguns aspectes- a la de la Revista de Catalunya. Insistiria, doncs, a remarcar -entre les ratlles d’aquesta breu correspondència- que, com manté Xammar en la cita que encapsala aquesta breu introducció, la idea de col·lectivitat (territorial) pot no conflictivitzar-se i conviure per tant harmònicament amb una concepció de territorialitat local, car la història -les històries- es basteix des d’allò concret, com Carles Rahola i Font de Rubinat demostren a bastament en les cartes que es creuen.

 “Correspondencia entre Pau Font de Rubinat i Carles Rahola” article de Xavier Ferré a la Revista Centre de Lectura de Reus, març de 1999, múm, 51.