“El dia 28 de març d 1895, una multitud omple el passeig de Sant Joan. Se celebrava la cessió a la ciutat de la que seria la primera biblioteca pública de Barcelona, la Biblioteca Arús. Els balcons estaven engalanats i plens de gent i, a peu pla, encara hi havia més gent, que celebrava la donació de la biblioteca al poble de Barcelona. Si la pràctica de la lectura havia estat confinada als espais privats de les classes benestants o a les biblioteques professionals i d’organismes de govern, amb accés restringit, ara hi havia una biblioteca pública a la ciutat, d’accés lliure per a tothom que volgués anar-hi.
Per la indumentària de les persones que apareixen a la imatge reproduïda a L’Esquella de la Torratxa el dia 29 de març de 1895, la celebració va convocar homes, dones i criatures de les classes populars. Una manifestació pública per celebrar l’obertura d’una biblioteca. Una imatge insòlita a la Barcelona de l’època.
La biblioteca estava instal·lada a la casa on havia viscut Rossend Arús i, seguint les seves disposicions testamentàries, casa i llibres van passar a ser propietat de Valentí Almirall i d’Anton Farnés, pas previ per cedir-ho tot al poble de Barcelona, un cop s’haguèssin enllestit les obres per condicionar-la com a biblioteca pública. A la biblioteca pública Arús, “no’s pot negar l’entrada a ningú per rahó de sexo, edat ni classe; xichs y grans, richs y pobres, tothom que allà’s comporti dignament té’ls mateixos drets que un altre”. La cessió, seguint les disposicions testamentàries de Rossend Arús, es va fer a la ciutat, no a l’Ajuntament, “entenguis bé que cedir la casa al poble, no vol dir donarla al Ajuntament”, explicava L’Esquella de la Torratxa (1)del 22 de març de 1895 ( pàg,178-179). El benefactor va voler deixar-ho tot lligat i ben lligat i, en previsió que els temps futurs no fossin favorables, establia; “Y si un dia la reacció, prenent un d’aquells aspectes de ferocitat que li son propis […] es donaria per anul·lada i rescindida la donació”. Experiències de governs polítics anteriors el feien ser previsor. Avui dia, la biblioteca continua oberta, a pesar d’alguns avatars, avatars del tipus que ja preveia Rossend Arús. La biblioteca conserva l’entorn i el fons bibliogràfic, que es va anar ampliant a partir de la biblioteca primigènia. Actualment, està especialitzada en llibres, revistes i fulletons del segle XIX i del principi del segle XX que conformen un fons únic i excepcional pel que fa a moviments socials. A les parets de la biblioteca hi podem llegir una de les frases del fundador: “Com més il·lustració té un poble, més lluny es troba de l’absolutisme”.
Al capdamunt del passeig de Sant Joan, al barri de Gràcia, quan encara era independent, un nucli de dones va fundar, amb la confiança plena en la capacitat emancipadora de la cultura, l’associació la Sociedad Autónoma de Mujeres, un organització de dones de condició social diversa d’ideologia vinculada al lliure pensament i amb uns objectius principals: el feminisme i l’educació. El 1889, Ángeles López de Ayala va fundar la societat a la qual s’hi va afegir Amalia Domingo Soler, i quan es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina, també hi va participar Teresa Claramunt, treballadora del tèxtil. Des de la societat, van impulsar múltiples activitats culturals i van mantenir una escola laica per a criatures i una altra per adults. També van crear una biblioteca, una companyia de teatre i un orfeó.
Creadora d’opinió, el 1896 Ángeles López de Ayala va fundar el setmanari El Progreso, i anys més tard, el 1906, El Gladiador. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia; i El Libertador, Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento el 1910; tots ells es conserven a la Biblioteca Arús.”
A Barcelona, ciutat de llibres d’Isabel Segura Soriano, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2016, p. 36-38.
1.-El 7 de gener de 1910 passà de La Esquella de la Torratxa a dir-se L’Esquella de la Torratxa.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Don Antoni Brusi, verdaderamente el gran impresor catalán de principios del siglo XIX, fundó en 1819 una reconocida fundición de caracteres de imprenta. El material fue vendido más tarde a Antonio López Vidal, que creó su fundición en 1845, y rápidamente hizo de ella una de las más importantes de España. Luego pasó, en 1885, a Daniel Domènech y, bajo el nombre de Sucesores de Antonio López, fue la segunda y última fundición industrial en Cataluña durante la época del Modernismo.
La casa Gorchs, antigua librería que se especializó en la fabricación y venta de material de imprenta, fundió en 1888 un solo caràcter, la bastarda espanyola. (Se asoció después con la fundición alemana Huch, bajo el nombre de “Fundición nacional”, pero la empresa desaparició antes de fin de siglo. También importava a España el material de imprenta francès, de las màquines Alauzet.
El material de imprenta en Cataluña hacia 1900 era sin embargo, principalmente alemán. La casa Neufville representaba en España a los fabricantes alemanes de máquinas tipográficas, y para los procedimientos fotomecánicos de reproducción: Koenig & Bauer, A, Hogenforst, Brehmer, K. Krause y C. Mansfeld. Otro importador alemán establecido en Barcelona, Pundsack, representaba a los constructores de máquinas de imprenta August Fomm de Leipzig, Vereinigte Maschinen–Fabrik de Augsburg y Maschinen-Baugesellschaft de Nurenberg, además de las prensas para el fotograbado de C. L. Lasch & Cía., de Leipzig. Este mismo Pundsack era el importante representante de la importante fundición tipogràfica Genzsch & Heyse de Hamburgo. La fundición Rey, Bosch & Cía., de Madrid, importaba las máquinas Worms.
El único constructor de máquinas de imprenta establecido en España, en Barcelona, era la Sociedad Steinhausen Otto & Cía. Poseía también una modesta sección de fundición.
En 1899, construyó la primera máquina rotativa en España, para la imprenta de José Ortega, de Valencia, máquina que podia imprimir 64.000 hojas de tamaño folio por hora. En el mismo año fue construïda la primera máquina litográfica para la casa Labielle. En 1900, la casa Steinhausen fabricó máquinas rotativas para la impresión del papel de seda en hojas, que podían tirar 2.400 hojas por hora y también otra de entintado cilíndrico de grandes dimensiones. En 1901, se fabricó la primera rotativa española para la impresión de periódicos, destinada a la imprenta de Vidal Hnos.
La mecanización no podia estar ausente de la confección de libros de contabilidad, y el tiralíneas dejó paso a la máquina. En 1900, Enric Domènech i Montaner realizó una máquina de tirar líneas que tuvo mucho éxito.
Las imprentas que intentaron restablecer las artes del libro y que dieron a su producción carácter artístico y “modernista”, fueron las de Fidel Giró, de Luis Tasso, de Jepus, de Riera y Sans, de Tobella y Costa, la Sociedad Henrich & Cía., y sobre todo La Académica de los Asociados Borràs y Mestres, las dos imprentas de libros de bibliófilos, las dos artesanas, instaladas lejos de Barcelona, en poblaciones tranquilas, una, la de Octavi Viader, en Sant Feliu de Guíxols, y la otra, la de los Oliva, en Vilanova i la Geltrú”.
En el llibre: Las artes gráficas de la época modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977, p.6.
Biblioaprenent 
Deixa un comentari