Biblioaprenent

Enquadernació de Brugalla

Des dels seus inicis, la funció principal de les enquadernacions era la d’unificar o relligar diverses parts separades contingudes en quadernets, fascicles, capítols… i finalment protegir-ho amb unes tapes.

  Al llarg de la història les tècniques i els estils han anat variant molt. Des de les primeres cobertes amb pergamí, que salvaven el cos del llibre, fins a treballs de gran elaboració amb pell, fusta o altres materials. Tot plegat ha donat als llibres valors incalculables.

  L’evolució de l’enquadernació en la producció de llibres i els seus diversos estils artístics són un reflex dels esmentats canvis, ben diferents segons les èpoques i les zones geogràfiques.

El seu estudi esdevé un recurs inevitable per a poder contextualitzar les obres i la història bibliogràfica que duen impregnada. L’enquadernació, original o restaurada, ens oferirà pistes sobre els seus usos, valor i procedència.

 Amb aquesta exposició de La Perla encetem un mostrari sobre enquadernacions. Comencem pels aspectes fonamentals i ens anirem introduint en els estils i les característiques de cada època.

 Parts del llibre especials en l’enquadernació

 Elements que influiran en l’enquadernació d’un llibre:

– El MATERIAL del cos del llibre. En el transcurs de la història del llibre s’han utilitzat principalment tres tipus de suport: El PAPIR, el PERGAMÍ i el PAPER.

– La COSTURA. És la tècnica amb la qual s’unien els quaderns o fulls del llibre i que, un cop cosits, conformaven el LLOM, un dels elements més importants.

 -Els NERVIS. Són el suport perpendicular al llom i tenien la funció de reforçar la costura. Alhora hi afegien un element estètic. Els nervis solien ser simples o dobles i el seu nombre depenia de les dimensions de cada llibre. 

 Els TALLS. Són les parts del llibre que queden visibles. Hi ha el davanter, el superior i l’inferior. Podien ser plans o arrodonits i, segons el tipus de llibre, també es podien decorar.

Les tècniques decoratives dels talls foren diverses, tant es feien estampats policromats com daurats o, fins i tot, cisellats, que oferien un efecte de relleu. L’ús del daurat o encerat d’aquestes parts del llibre també es feia servir per tal de protegir els llibres de la pols o la brutícia.

 Igualment, també era habitual decorar el tall davanter amb la informació de l’autor i del títol, que a més servia per localitzar els llibres un cop col·locats a les prestatgeries.

 Les CAPÇADES. Són les dues parts extremes del llom del llibre. Tot i que actualment poden tenir una funció estètica, antigament servien per a reforçar el cosit dels llibres. Els materials emprats eren diversos: roba, cordill, pell…

 – El REFORÇ DEL LLOM. Era una pràctica molt habitual. Tant per a les parts extremes com a les centrals, entre els diferents nervis o envoltant tot el llom. En molts llibres s’observen retalls de pergamí, manuscrits o impresos, que fan de reforç al llom. Altrament descobrim pàgines mutilades on les zones de pergamí no escrites eren retallades per a usos de restauració.

Principals materials emprats per a fer cobertes:

 – La PELL o el CUIR. Són materials que tradicionalment ja s’usaven per als antics còdexs. La pell adobada donava flexibilitat i alhora oferia una bona protecció. Les pells més utilitzades i valorades per a les cobertes dels llibres eren les de vaca, ovella, cabra o porc.

 -El PERGAMÍ. També és pell però té un procés diferent al de l’adobat. El resultat final dóna un material més rígid i molt més resistent. Sol tenir un color groguenc.

– El TEIXIT. S’utilitzava especialment en edicions de luxe: vellut, domàs, setí, etc.

-El PAPER. Dit suport no només s’utilitzava per al cos del llibre sinó també per a les cobertes, especialment a partir de la invenció de la impremta. També es feia ús del CARTRÓ o de la FUSTA.

– MATERIAL SINTÈTIC. Utilitzat més modernament. Permet l’ús de materials més resistents i econòmics. En algunes ocasions s’utilitzen per a fer imitacions de pell o pergamí.

LES PROTECCIONS. L’ús de les proteccions metàl·liques fou habitual en els llibres antics. Tot i que tenien elements decoratius la funció principal era la protecció de la coberta i evitar els frecs de la pell. Es feien servir en llibres de gran format, com per exemple, els cantorals. Hi eren habituals les cantoneres i els bollons. 

ELS TANCAMENTS. Se solien utilitzar tancaments metàl·lics, llaçades amb roba o pergamí, botons de pergamí (replegat o enrotllat), botons d’ivori, etc.

ORNAMENTACIONS A LA COBERTA

Les cobertes dels llibres són la part on l’ornamentació ha tingut més protagonisme i visibilitat. Les tècniques emprades han estat diverses.

– GOFRAT. Tècnica utilitzada sobre la pell que consistia en la impressió d’elements decoratius mitjançant elements metàl·lics.

– ESTAMPACIÓ AMB PLANXES. Decoració amb planxes de fusta o metall sobre la pell que aconseguia un efecte en relleu. Inicialment les planxes eren en fusta, semblants a les xilogràfiques, i de format petit, que podien  utilitzar-se manualment. Posteriorment es començaren a treballar formats més grans i amb metall, cosa que precisava l’ús de premses mecàniques.

– CISELLAT. Tècnica que consistia en gravar o ratllar el revers de la pell de tal manera que sobresortís per l’anvers. Aquesta tècnica es podia combinar amb el gofrat i aconseguia composicions més vistoses.

 – PINTAT. Pell pintada o tenyida. Destaquen la pasta espanyola i la pasta valenciana. Ambdues tècniques aconseguien efectes d’estampat. L’un amb tons marrons i castanys, i l’altre amb tons més virolats (verd, blau, vermell…).

– DAURAT. Tècnica que requeria 2 passos. Primer s’imprimia el motiu i després s’incrustava l’or.

ELS FULLS DE GUARDA. Les guardes del llibre són els fulls col·locats entre el llibre i cadascuna de les cobertes. Es tracta d’un bifoli, una meitat s’adhereix a la part interior de la coberta i l’altra a la primera pàgina del llibre, unint així ambdues parts. El mateix es fa a la part final del llibre. La seva funció principal és la de tapar les parts internes de les cobertes i reforçar l’enquadernació. Per això sovint el tipus de paper dels fulls de guarda sol ser diferent, més tosc però més resistent.

Les guardes també poden donar-nos pistes del llibre: la qualitat de l’enquadernació, l’autenticitat, l’època o la procedència.

 Inicialment no s’utilitzaven fulls de guarda i les cobertes quedaven completament al descobert. És el que passava amb les enquadernacions amb pergamí. Posteriorment s’hi afegí algun full de reforç, i, sovint també, es reutilitzaven trossos de pergamí ja manuscrit o altres fulls impresos que res tenien a veure amb el llibre. Això ens constata que inicialment les guardes no tenien cap mena de valor.

 Posteriorment, i amb la introducció dels papers decorats a Europa cap a finals del segle XIV, començarà a canviar l’aspecte interior del llibre. Es començarà a valorar la part interna, cosa que condicionarà el procés d’enquadernació.

“L’enquadernació : una mirada diferent del llibre antic”, article a La Perla, que és una mostra del fons patrimonial de la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola.