El món del col·leccionisme comprèn tota mena d’objectes d’allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d’artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d’aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d’afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.
No cal dir que aquesta mena de col·leccionisme s’acosta a la mania. Molt diferent és, en canvi, el col·leccionisme de llibres antics, en què els objectes cobejats són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del XX. A més, en el món editorial hi ha un gènere conegut com a llibres sobre llibres , que, en la pràctica, és una altra manera de col·leccionar llibres: recopilant-los, comparant-los i mirant d’entendre’ls.
Al segle XIX, els principals experts en aquest gènere van ser francesos: pensem, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que, com a director d’una secció de la Biblioteca Nacional de França, va exercir una gran influència en alguns dels escriptors més notables de l’època. Des del segle XX, però, és als països anglosaxons on ha prosperat més el gènere dels llibres sobre llibres. És veritat que hi ha molts llibres que parlen d’altres llibres, com ara les històries de la literatura, però en general els llibres sobre llibres tracten de la història d’aquest objecte i de la bibliofília. Aquest gènere també inclou alguns exemples més especialitzats, com ara els estudis de les dedicatòries i pròlegs d’obres del segle XVII.
Últimament he notat a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres. Per tenir una idea de l’abast d’aquesta tendència es pot consultar el catàleg de la meritòria (i, per desgràcia, en perill) editorial Sylvestre Bonnard -que es diu així pel bibliòfil que protagonitza El crim de Sylvestre Bonnard , d’Anatole France-, fundada i dirigida per Vittorio di Giuro.
El catàleg comprèn més de 100 títols, que van des de The footnote: a curious history [La nota a peu de pàgina: una història curiosa], d’Anthony Grafton, fins als llibres de Hans Tuzzi, que no sols ha escrit una obra fonamental, Collezionare libri antichi, rari, di pregio [Col·leccionar llibres antics, rars i valuosos], sinó que també ha inventat una mena de subgènere dels llibres sobre llibres: les investigacions policials que furguen en el món dels llibreters de vell.
Aquests últims dos anys s’ha publicat Collezionismo librario e biblioteche d’autore: viaggio negli archivi culturali [Col·leccionisme de llibres i biblioteques d’autor: un viatge als arxius culturals], un recull que analitza les diferents visions de la cultura que ofereixen les biblioteques i les col·leccions particulars de llibres, així com Lo scaffale infinito: storie di uomini pazzi per i libri [La prestatgeria infinita: històries d’homes bojos pels llibres], d’Andrea Kerbaker, que retrata una sèrie de bibliòfils al llarg dels segles, des de Petrarca fins a Jorge Luis Borges, el cardenal Mazzarino i Madame de Pompadour.
Una altra obra recent, Per hobby e per passione [Per afició i per passió], de Giulietta Rovera, no es limita als col·leccionistes de llibres, sinó que, tal com promet el subtítol, abasta gran part de l’univers del col·leccionisme: “Des dels fanàtics de les Barbies fins als lladres de manuscrits, els adoradors del sexe i els col·leccionistes de papallones”.
¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d’entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s’ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents.
Però aquesta no pot ser l’única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s’augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se’ns ha desvetllat de nou l’amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.
“Llibres que parlen de llibres”, article d’Umberto Eco, trad.de Susana Subirana, ara.cat. 2013.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Enquadernació Renaixentista
Una vez superada la Edad Media nos adentramos en el apasionante mundo de las épocas renacentista y barroca (siglos XVI y XVII). Como en la etapa inmediatamente anterior, existe una encuadernación sencilla, compuesta por unas tapas de pergamino rotuladas simplemente con tinta o piel con cierre de botón, y una encuadernación en tapa dura de cartón revestida con piel y con letras en oro.
El estilo renacentista consiste en varios tipos de decoración estampada en dorado: filetes y florones (los filetes pueden formar figuras geométricas, sobre todo rectángulos, con los florones estampados en los extremos), el adorno con grecas, el dibujo de animales entre el follaje, testas coronadas, bustos de guerreros, motivos heráldicos heredados de la etapa anterior, etc.
La etapa barroca trae la complicación de los elementos decorativos renacentistas hacia formas curvas y dinámicas, no tan medidas y proporcionadas, y sobre todo hacia una decoración recargada que produce tapas cubiertas por completo de dorados en forma de abanico y de espirales punteadas. También era corriente la estampación del escudo del propietario en la tapa, a modo de un gran y externo exlibris. Pero aparte del elemento decorativo existen otros muy importantes en esta etapa de la encuadernación barroca española y que lo serán para etapas posteriores. El primero es que el cartón se va a confirmar como el soporte de las tapas, recubierto de pergamino o de piel y siendo esta, fundamentalmente, de badana (de cordero u oveja, o de cabra), en colores marrones y granates. Un aspecto de la estructura interna del libro en esta etapa resulta característico: los nervios, volúmenes horizontales que sobresalen en el lomo del libro y que pueden ser sencillos o dobles. Ya en esta época podían ser verdaderos o simulados. Los primeros marcan los cosidos, esto es, son el volumen que el hilo produce en el lomo al coser el libro. Los falsos son tiras de piel o cáñamo superpuestas al lomo para ser cubiertas por la piel y resultar decorativas. Normalmente se colocaban entre tres y cinco nervios, dependiendo del tamaño del libro
Enquadernació Renaixentista
Al igual que el cartón, también van a consolidarse en la encuadernación española las guardas (papel que se pega en el interior de las tapas y contribuye a la sujeción de estas al cuerpo del libro, al mismo tiempo que lo embellece). Son de papel verjurado y comienzan a decorarse en esta etapa con tintas al agua. También se decoran los cortes (los tres cantos del cuerpo del libro que no son el lomo) siguiendo tres técnicas: dorado, pintado y jaspeado. Estas mismas técnicas, más la del gofrado y la del teñido, se aplican asimismo a la piel o al pergamino de las tapas. La del jaspeado aplicada a la piel resultó la llamada (muy característica y empleada) piel de pasta española: una badana de color natural (zumaque) decorada con tintas que se deslizan sobre ella para conseguir un veteado. Y otro elemento interesante de esta época, aunque no propiamente de la encuadernación, son las filigranas o marcas de agua en el papel, que son transparentes y marcan el origen de su fabricación. “El arte de la encuadernación en España.(3). Renacimiento y Barroco” per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 20 setembre 2017.
Enquadernació barroca
Biblioaprenent 