Després de la Llegenda llatina, de la qual reben els goigs llur valor litúrgic, s’indica el nombre d’indulgències concedides als devots de les imatges. La concessió es fa extensiva a tots els que «llegiran o faran llegir, cantaran o faran cantar els goigs en qualsevol part que sigui». Unes vegades la concessió el fa per cada una de les estrofes cantades; altres, pels que diguin una salve davant l’estampa. En alguns goigs s’imposa la condició, per tal d’assolir-la, de pregar a intenció de les necessitats de l’Església i de l’Estat.
Aquestes velles pràctiques foren literalment seguides en els fulls publicats, a mitjan segle passat, per una associació de gogistes, que actuà ací sense encert i amb manca d’espiritualitat, i en bona part ho són encara en els goigs més moderns.
Els goigs usuals són de format in- quart; sols hi ha un petit nombre de grandària foli. Ordinàriament estan disposades les estrofes en dues columnes; l’excepció més coneguda és la dels goigs de la Verge del Roser i llurs imitacions, en els quals formen tres columnes, corresponents als tres ordres de misteris. En general són anònims; sol apareixen signats, gairebé sempre amb, les inicials, els que contenen dedicatòria. En alguns figuren com a autors de la lletra els pseudònims «un seminarista» i «un estudiant de teologia», corresponent un d’ells a un fautor d’aquest llinatge de composicions, de facúndia lamentable. A voltes consta que l’original es conserva a l’arxiu de la parròquia. La publicació es fa sovint a expenses d’un «devot» o d’una «donzella piadosa».
La lletra, exempta de tot artifici literari, està amarada, però, de la dolcesa que acompanya sempre les manifestacions del sentiment religiós del poble. Cal no oblidar que en els goigs han cercat llur “inspiració els nostres dos poetes cabdals, mossèn Jacint Verdaguer, del qual reproduïm els Goigs de Nostra Dona de la Mercè, i un Maragall, el gloriós cantaire de la Verge de Núria.
Pel que es refereix a llur impressió, són els goigs un veritable mostrari dels vells caràcters d’estampa que utilitzaren les nostres impremtes al temps de la decadència. D’aquestes impremtes, pobres i velletes, que el curs del temps ha engolit ja, n’hi havia a Alcoi, Barcelona, Berga, Cervera, Figueres, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Olot, Palma de Mallorca, Perpinyà, Puigcerdà, Reus, Ripoll, Sabadell, Sant Salvador de la Vedella, Seu d’Urgell, Tarragona, València, Valls, Vic, Vilafranca, Vilanova i moltes d’altres localitats. Per tal de no allargar excessivament aquestes notes, deixem de fer esment especial del crescut nombre d’impremtes barcelonines que es dedicaren a estampar goigs.
Quant a la part iconogràfica; és de remarcar que la reproducció de la imatge a la capçalera de l’exemplar, ostenta sovint ornaments a banda i banda, quasi sempre gerrets renaixentistes o cistelletes barroques. Sols excepcionalment són acolorides les imatges.
El procediment de reproducció sol ésser el gravat al boix, millor diríem al perer. Creiem avinent indicar ací que la nostra col·lecció d’imatgeria popular és completada per una altra de boixos d’il·lustració, gairebé exclusivament de tema religiós.
Molt rarament s’usà la talla dolça en els goigs antics. Avui, després d’una llarga decadència de la xilografia, és advinguda sortosament una reacció contra els procediments fotomecànics que. durant molt temps, tendiren a desbancar la tècnica esmentada, de tanta força expressiva.
Molts de clixés al boix han estat objecte de «repeticions », sigui per haver-se deteriorat amb l’excessiu tiratge, o per la deformació sobrevinguda, a conseqüència d’haver-los guardat posant-los de pla.
Són molt nombroses les proves modernes dels antics boixos; en aquest cas, no és rar de trobar-se la llegenda catalana en el camper d’un boix aprofitat per a un goig de lletra castellana.
Sovinteja també el cas d’atribuir-se un mateixa efígie a dos sants o santes diferents, sobretot entre els que porten per únic atri martiri o a dues o més verges la palma del verges d’advocació distinta, especialment entre les pomposament emmantellades.
L’orla que sol enquadrar l’exemplar, així com les franges amb què alguns estan decorats, sortien del fons tipogràfic de l’establiment, i estan, per tant, mancades de valor especial en la il·lustració dels goigs.
No són molt nombrosos els gravadors que es coneixen com a il·lustradors d’aquest gènere de composicions. Del reduït nombre de signatures que, amb llargs intervals, apareixen entre la multitud d’exemplars anònims, són d’esmentar les d’Amills, Cabanach, Clavel, Deberny, Guasp, Laborda, Pauner, Teresa Pauner, Noguera, Ribas, Hipòlit Ricarte, Saviron, Talamantes, Tarragó, Tauló, Torner i Vilanova.
En l’obra d’aquests artífexs obscurs ; es topa a voltes, malgrat la imperfecció de la tècnica, amb veritables troballes d’interpretació ingènua del canviant món interior.
Els goigs que reproduïm han estat triats tenint en compte llurs elements iconogràfics, els més importants des del nostre punt d’albir.
Per tal d’evidenciar el procés iconològic dels goigs al través del temps, deixant de banda de moment les sèries en relació a la cristografia i l’hagiografia. hem escollit el grup dels que fan referència a la Verge, per la importància preponderant que tingueren ja des dels inicis, sens dubte rosarians, d’aquest benaurat costum i per l’extensió del culte a Maria. per mitjà dels goigs; en tota la vastitud de les terres catalanes, les quals; per dir-ho així ; n’han esdevingut embaumades, com de la flaire suau de les flors camperoles.
Per això, sols en atenció al valor iconogràfico-marià de llurs capçaleres, no perquè siguin més dignes d’ésser reportats que els altres, vénen reproduïts els goigs de les verges de Besora, l’Ajuda, Montserrat i Mercè, editats entre els segles del XVII al XX.
La subsistència dels nostres goigs, en la plenitud de llurs trets característics, fou seriosament amenaçada per influències idiomàtiques adverses.
La llengua vernacla era substituïda en molts d’ells per un castellà de munició, versió barroera de la bella parla del nostre poble. Tan ufanós fou en algun temps aquest tany parasitari que sorgí de la rel profunda dels nostres goigs i tan abundós de fruits alhora, que sols la puixança d’una tradició moltes vegades secular pogué evitar llur total desaparició.
Hom diria que la veneració cordial que batega al fons dels goigs, comparable, per tal de fer-la tangible, a la humil ofrena d’un fragant vas d’adoració, vingué a ésser suplantada, mitjançant els «gozos», per una altra forma de veneració d’ordre inferior, equivalent, seguint el símil, a la presentalla d’un producte de baixa cameloteria forastera, desplaent, diguem-ho amb mots manllevats a l’oració dominical, així a la terra com en el cel.
A les terres de parla catalana de més enllà dels Pireneus, es produí el mateix fenomen. El cant joiós (chant joyeux), que reproduïm. a honor de la Verge, estampat l’any 1817 a Perpinyà, on tants de goigs catalans s’editaren, és una prova palesa que la influència dels idiomes parlats pels pobles dominadors veïns, es filtrà fins a la deu més profunda del nostre verb pairal. Avui dia el renaixement deis goigs, essencialment catalans de fons i forma, és un espectacle encoratjador.
S’assimilen als goigs altres composicions poètiques d’igual forma mètrica i idèntica composició tipogràfica, encapçalades també amb boixos d’il·lustració.
Quan en aquestes composicions hi ha tornada, les denominacions que usualment ostenten són les d’aclamacions, lloances, cançons, càntics, cants, cobles, deprecacions, comiats, lletres, lletretes, planys, rellotge d’hores mentals, salves, sentiments, sospirs, via crucis i virolais. A les composicions equivalents, assimilades als «gozos», ultra les esmentades denominacions, es troben encara les de “afectos, apariciones, exhortaciones, glosas, himnos, jaculatorias, lamentos, loores, oraciones, plegarias, recuerdos i voces.”
Quan no hi ha tornada, s’anomenen aquestes composicions, en gran part, com les del grup anterior, i, a més, balades, convits, desenganys, fletxes, invocacions, llegendes i visites. En les assimilades als «gozos», cal afegir-hi les denominacions de 2avisos, coplillas, diálogos, glorias, laberintos, misterios, navegación para el cielo, saetas, salutaciones i tributos.”
Com sigui que la majoria de les composicions esmentades revelen certa cultura literària; cal situar-les al marge de la poesia popular religiosa pròpiament dita, i són, per tant, comparades amb els goigs, de mínim valor folklòric, bé que servin íntegrament l’iconogràfic.
“Els Goigs”, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931 (2a part).) Article d’Esteve Cladellas Bibliotecari dels Museus. Imatges extretes de la col·lecció dels Museus.
Biblioaprenent 