Aquestes composicions piadoses destinades al cant, que al segle XIII havien ja fet llur aparició, són originàries sens dubte, quant al fons religiós, de la himnòdia popular medieval, i pel que fa a la forma mètrica, de la poesia trobadoresca.
D’ençà de la invenció de la impremta, es publicaren en fulls solts, encapçalats per sengles imatges, gravades al boix.
Els goigs, tan genuïnament nostres que fins el mot és intraduïble, constitueixen una de les branques de la imatgeria religiosa-popular que compta amb major nombre de col·leccionistes, en detriment potser d’una altra manifestació de la dita imatgeria ; al nostre juí no menys important. Tal és l’estampa religiosa, especialment la de confraria, que va desapareixent, mancada de l’amor vigilant dels col·leccionistes.
Una bella col·lecció de goigs com és la nostra, amb tot i comptar, pel cap baix, més de cinc-mil peces, no pot dir-se que sigui molt important, si es compara amb les que reuniren alguns qualificats gogistes, com, per exemple, la d’August L. Ribas, composta de dinou mil exemplars, i la de Salvador Roca, que ultrapassa aquesta xifra.
Més sortosos els goigs que la resta de la imatgeria popular, posseeixen ja una veritable bibliografia. AI segle passat, els estudiaren Pelai Briz, Marian Aguiló i Manuel Milà i Fontanals, i en el nostre, han prosseguit aquests treballs, entre altres, Valentí Serra i Boldú, Joan B. Batlle, Josep M. Camps i alguns simpatitzants que laboren fora de la Catalunya estricta.
La tasca que nosaltres ens hem imposat és modestíssima, puix que no farem altra cosa que recopilar les dades; aparentment sense valor, contingudes en aquestes poesies devotes, eludint en absolut tota indicació que no sigui extreta directament de 1’exemplar. Aquestes dades, d’índole variada, que pugnen per sortir, diguem-ho així, del marc d’una cèdula bibliogràfica, les hem anotades curosament, durant l’obra, encara en curs, del fitxament de la nostra col·lecció.
Estrany a la nostra comesa ço que es refereix al folklore musical dels goigs, no parlarem ací de Llurs belles tonades, de tan catalanesc caient, ni comentarem com caldria l’emoció que produeix la insistència enfervoridora de la tornada, que, cantada per la multitud, ve a ésser com un clam unànime de pietat, subratllant a temps la valor narrativa de la pregària.
Abans d’entrar a l’estudi de conjunt dels nostres goigs, estimem un deure, en canvi, l’esmentar un document existent a la nostra col·lecció, que marca una veritable fita a la història dels orígens d’aquesta pràctica pietosa del nostre poble.
Es tracta d’uns goigs manuscrits del segle XVI, a honor de Nostra Dona de Montlleó, que reproduïm en lloc preferent. El pergamí que els conté havia estat muntat durant segles sobre un tauler, instal·lat en lloc adequat a l’interior de l’esglesiola on era venerada la imatge. Era el seu ofici, el de servir per a menar el cant piadós davant els fidels dels pobles de la rodalia, els quals corejaven a llur torn la lletra devota.
Els forats que hi ha als marges del manuscrit, produïts pels claus que el subjectaven i els estelliconets de fusta corcada adherits al seu revers, no deixen lloc a dubte quant a la destinació de l’exemplar.
Aquests goigs vivien encara a la tradició popular a mitjan segle XIX, segons es dedueix d’un exemplar de lletra idèntica, imprès a Cervera per Bernat Pujol, l’any 1851, que figura també a la nostra col·lecció.
Es canten els goigs en determinats dies de la setmana, especialment els dissabtes, a certes festivitats, a la Quaresma, en temps de pregàries i durant la «croada». En alguns s’anomenen les confraries i germandats cantaires, i en altres s’indica el to amb què han de cantar-se, amb referència als més divulgats. Remarqui’s que un curt nombre ofereixen la particularitat de tenir una segona tornada i l’anomenada seguida. Adjectivant-los en certs casos de molt devots, es componen a honor, a obsequi, a lloança, etc., segons diuen textualment, del Crist, la Verge, els sants i les santes. La majoria estan dedicats a una imatge miraculosa d’un determinat santuari, sobretot la de la Verge sota advocacions diverses. Quan no és així, sol fer-se, amb aquest fi, l’additament d’una o diverses estrofes.
Els més nombrosos es refereixen a imatges que són objecte de veneració en capelles bastides en el lloc on foren providencialment trobades, segons la tradició, que pretén remuntar-se a voltes fins a la invasió sarraïna. Consta invariablement en aquests que la imatge és venerada en “la sua santa capella»
Hi ha goigs referents a una mateixa imatge, on s’esmenten successivament la capella vella i la nova. No s’obliden, en aquest darrer cas, de consignar el nom del feligrès qui ha pagat les despeses de construcció i n’ha fet donació solemne.
Són dignes d’esmentar-se els goigs relatius a imatges existents a la Seu, als convents, algunes d’elles soplujades en un nínxol a la porteria, als carrers barcelonins i a les ermites dels afores. Així mateix, entre els més tardans, són esmenables els que estan dedicats a imatges venerades en mansions senyorials, balnearis i fonts d’aigües minerals.
Les denominacions geogràfiques més comunament adoptades són les de llogarret, vila, veïnat, raval i muntanya. Cal constatar que molts dels llocs citats no es troben en cap tractat de geografia de Catalunya. En designar-los, sol fer-se referència a la jurisdicció a què pertanyen. en especial tractant-se de l’eclesiàstica. En un dels goigs es qüestió del comtat de Palamós i en un altre, de l’arquebisbe de Tarragona. Primat de les Espanyes.
S’enumeren en molts les pràctiques devotes a què han de lliurar-se els romeus durant el pelegrinatge; en arribar a les envistes del santuari i a l’hora de prendre’n comiat. Es prevé en altres els actes d’adoració que han de fer-se, bo i pujant i baixant del cambril que estotja la imatge protectora.
A la majoria de goigs s’invoca, singularment en els dedicats a sants i santes, l’assistència de la imatge miraculosa contra tota mena de sofrences i malvestats; no hi manca en molts d’ells alguna al·lusió a les calamitats presents. Un del beat Amadeu, duc de Savoia, reclama la intervenció del dit beat a favor del vacil·lant poder temporal de] papa.
Ultra la censura eclesiàstica, amb el consegüent «imprimatur», es fa constar, de vegades, la propietat, vinculada quasi sempre a la parròquia i el lloc de venda, que sol ésser la sagristia. Conté un d’ells instruccions adreçades als confrares i confraresses per a una rifa benèfica.
Els Goigs, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 4, setembre 1931.(1ª part) Article d’Esteve Cladellas Bibliotecari dels Museus.
Biblioaprenent 