“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona 1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.
En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:
“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.
Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:
“era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.
L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.
I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.
L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana (1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona” ( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.
Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.
Quijote
Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;
dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de Leipzig – Bugra – de 1914.
Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).
Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.
Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.
Biblioaprenent 