Biblioteca de Catalunya

“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….

 D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.

             El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.

             Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971 Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.

            Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

 “ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.

Mammotrectus

Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.

            Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…

            Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.

            Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.

            “Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.