“ A principis dels anys setanta, Marshall McLuhan va anunciar alguns canvis profunds en la nostra manera de pensar i de comunicar. Una de les seves intuïcions era que estàvem entrant en un llogaret global i, sens dubte, a l’univers d’internet s’han fet realitat moltes de les seves prediccions. Ara bé, després d’haver analitzat la influència de la premsa a l’evolució de la cultura i de la nostra mateixa sensibilitat individual amb La galàxia Gutenberg, McLuhan va anunciar, amb Comprendre els mitjans de comunicació i altres obres, l’ocàs de la linealitat alfabètica i el predomini de la imatge. Simplificant molt, els mitjans de comunicació de masses ho van traduir com “es deixarà de llegir, es mirarà la televisió (o les imatges estraboscòpiques a la discoteca)”.
McLuhan mor el 1980, precisament mentre estan entrant a la nostra quotidianitat els ordinadors personals (apareixen uns models poc més que experimentals a finals dels anys setanta, però el mercat de masses comença el 1981 amb el PC IBM, i si hagués viscut uns anys més hauria d’haver admès que en un món en aparença dominat per la imatge s’estava afirmant una nova civilització alfabètica, ja que amb un ordinador personal, o saps llegir i escriure, o no fas gaires coses. És veritat que els nens d’avui saben fer servir un iPad també en edat preescolar, però tota la informació que rebem per internet, correus electrònics i SMS es basa en coneixements alfabètics. Amb l’ordinador s’ha perfeccionat la situació que, a Nostra Senyora de París d’Hugo, preconitzava el canonge Frollo, que indicant primer un llibre i després la catedral que veia des de la finestra, rica en imatges i altres símbols visuals, deia: ‘això matarà allò’. Sens dubte, l’ordinador s’ha demostrat un instrument del llogaret global amb els seus enllaços multimèdia, i és capaç de fer reviure també l’“allò” de la catedral gòtica, però es regeix fonamentalment per principis neogutenberguians.
Un cop tornat l’alfabet, amb la invenció dels e-books s’ha perfilat la possibilitat de llegir textos alfabètics no en paper sinó en pantalla; per això una nova sèrie de profecies sobre la desaparició del llibre i dels diaris (en part suggerida per certes flexions en les seves vendes). D’aquesta manera, un dels esports preferits de tot periodista que no tingui fantasia des de fa alguns anys consisteix a preguntar a qualsevol que escrigui com veu la desaparició del suport de paper. I no és suficient sostenir que el llibre encara revesteix una importància fonamental per al transport i la conservació de la informació, que tenim la prova científica que han sobreviscut de meravella llibres impresos fa cinc-cents anys, mentre no tenim proves científiques per sostenir que els suports magnètics actualment en ús puguin sobreviure més de deu anys (ni podem verificar-ho, atès que els ordinadors d’avui ja no llegeixen els floppy disks dels anys vuitanta)”.
Article: “Qui tem els tigres de paper? (2013)”, al llibre d’Umberto Eco: De l’estupidesa a la bogeria. Cròniques per al futur que ens espera, Ed. Lumen, Barcelona, 2016. (pàg.390-391).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Una parte sustancial de la historia de la cultura asociada a los libros gira alrededor de saber si todas las gentes que “quisieran saciar su sed de sabiduría” tenían oportunidad de hacerlo. Vallejo, en el capítulo 54, afirma que “las gentes de tez curtida y manos amoratadas por la escarcha nunca han tenido oportunidad de comprar literatura”. No es el momento de definir qué es literatura. Confirmo que la “gente del sabañón” no se podía comprar un infolio con la primera edición del Tirant lo Blanc a finales del siglo XV ni un grueso manuscrito de aquellos cuyo pergamino “había sido un día el lomo de un animal después degollado”, en palabras de Vallejo. Sin embargo, como la literatura ( asimismo el conocimiento de otras disciplinas) no se transmite solo en libros de tapa dura, se sabe que en el siglo XVI había literatura que costaba apenas cuanto un litro de vino peleón o un huevo y que , además, la gente curtida al sol era la principal consumidora de la “literatura de repente”: pliegos sueltos, romances, folletones, relaciones, que “corrían manuscritas”. Las dificultades que en el pasado y en el presente han tenido los pobres por demostrar interés en esos textos y por descifrarlos ha tenido ( y tiene) que ver tanto o más con el analfabetismo inducido, con el alfabetismo hecho cuestión de Estado que con el dinero.
Gente de tez curtida eran los monjes que en el siglo XIII tenían regulado el uso y copia de pequeños manuscritos educativos y el encargo de divulgarlos como giróvagos ( Humphreys). Para aprender los rudimentos de la escolàstica, para saber de las gestas de los paladines, para aprender el “dos más dos son cuatro” no era necesario ser de alcurnia porque las “gentes de baxa e servil condición” consumían la literatura como les daba la gana, sin necesidad de cátedra o lujo, ya en tiempos del marqués de Santillana. Otra cosa es , a) el acceso a la cultura, b) la alfabetización castrada, c) que todo el monte sea orégano y deba ser cosechado sin descriminar porque, si adaptamos la idea de Tavolato sobre la poesía ( “ Si deve sapere che una banalità, anche se torna continuamente a capo, non è ancora una poesia”) a otros géneros, una reflexión no se convierte en ensayo solo por el hecho de repetirse durante un texto. Cuando un Estado se asegura que el punto a) sea de general cumplimientom el b) y el c) acaban por encontrar el sitio que mercen.
A propósito de gente sin posibles y de iglesias sin Estado que fomentan nuevas formas de lectura, viene bien recordar unas frases de Elisa Ruiz [1988:108] que llevan el asunto hasta mucho antes de que se agostara la Biblioteca de Alejandría: “La nueva forma libraria [ el códice ], en sus primeros momentos, era patrimonio de las clases populares. Servía de vehículo subalterno de comunicación literaria”.
Si el salario mínimo en España ronda hoy los mil euros, un proletario debe gastar el salario de un día para comprarse un in-4º en tapa dura, pero en el caso de que tenga voluntad lectora a prueba de analfabetismo inducido, puede encontrar libros por apenas tres euros en muchas librerías de saldo y lance y en puestos callejeros y, si rebusca, gratis en los contenedores de papel. En 1605, un vendimiador debía trabajar seis días para poder comprarse la primera edición del Quijote, es cierto, pero con media jornada se podía comprar las Obras de Garcilaso impresas en Salamanca en 1589.
“Sobre si leer cuesta mucho”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
Biblioaprenent 