“Ja fa alguns mesos que va tenir lloc a la Sala Parés l’exposició dels vuit originals d’ex-libris per als redactors del Cu-Cut!, a causa del conegut caricaturista senyor Cornet. La crítica va estar unànime a apreciar el seu valor artístic dins del gènere caricaturesc a què pertanyen; però alguns van dubtar que fos compatible aquest gènere amb un signe de cultura com l’ex-libris. Tractarem de demostrar el poc fonament de tals reserves, aprofitant l’ocasió per presentar les reproduccions dels exemplars que ens ocupen. La caricatura no és de cap manera una perversió de l’art sinó una manera especial de

considerar-lo, i sent el concepte del mateix purament subjectiu, cal admetre totes les seves formes com altres manifestacions d’aquell concepte de l’art. La caricatura, com la tragèdia, per exemple, no són res més que fills d’un mateix tronc. L’art caricaturesc és antiquíssim i universal; en les lletres va produir la sàtira, i d’aquesta van brotar les immenses riallades de la literatura humorística, amb els mil visatges del teatre còmic; menysprear aquesta atribució de l’art seria desposseir-lo d’una de les seves branques i no certament la menys ufanosa entre totes. Si la finalitat de la bellesa produïda és el millorament moral de l’home,

la sàtira l’ha complert, si bé valent-se dels seus mitjans especials, i amb tan bons resultats que tots els pobles i totes les èpoques se n’han servit i encara se’n serveixen. . Pel que fa al llibre, des de la publicació, el 1497, quan tot just la impremta acabava de néixer, de la «Stultifera Navis» (Nau dels bojos) fins al dia , cada literatura i cada generació han augmentat el cabal de la bibliofília, marcant el seu pas amb una sèrie de fites paral·leles al camí del gran Art. Si aquest és el veritable valor de la caricatura, per què hauria de ser proscrita d’una manifestació tan artística com l’exlibris? L’ex-libris, segell personal que

tendeix a exterioritzar o la manera de ser d’un individu o el gènere de les seves aficions, ha de ser un reflex d’un caràcter i d’una biblioteca; si els llibres que la formen són d’autors festius, en recta lògica la intenció de la marca pot ser humorística; i, si, tenint llibres de tota mena, es compta amb una secció especial en què figuren obres des d’Aristòfanes fins al Rector de Vallfogona, no serà més just adoptar per a aquestes un distintiu especial, que aplicar-los l’ex-libris seriosament imaginat i compost amb destinació a les altres? ; no serà, en molts casos, la pràctica contrària, un anacronisme? D’altra banda, els dibuixos

humorístics de Cornet no són una cosa insòlita en l’exllibrisme. A l’estranger abunden els que porten les firmes de Carruthers Gould, de Mathilde Ade, de Barlosius, de Robida, de Busch, i de tants d’altres; i, dit sigui per a satisfacció nostra, els del Cu-Cut! mereixen alternar amb els més ben concebuts i executats. Podria discutir-se el valor d’aquests ex-libris com a document, per figurar-hi els noms dels seus posseïdors en forma encoberta; mes consta com certa l’existència de les persones els pseudònims o inicials de les quals presenten, i que nosaltres respectarem en la seva incògnita condició. Únicament farem una llista succinta perquè es comprenguin millor certs atributs dels respectius ex-libris. La marca primerament reproduïda en aquest article i que presenta les inicials « J. B. i M. » és la de l’editor-propietari del diari, atribució que apareix simbolitzada per l’alcancía i per l’al·legòrica conversió, en monedes, del cor de l’editor. Imatge delicada que comenta

l’existència circumstancial d’un empresari improvisat. Les inicials «M. F. i T.» del segon ex-libris dissimulen el nom d’un distingit escriptor, que actua com a Director del diari. La poesia sentimental (que segons el gravat va haver de ser especialitat seva) apareix hàbilment ridiculitzada pel gènere fonogràfic, de melopees nasals i recitats incolors per a ús de reunions cursis. Aquelles flors de lliri són el símbol just de tan innocent gènere. Una altra marca ostenta les lletres «K.O.K. » , jeroglífic del nom d’un poeta tan enginyós com espontani. La seva vena satírica no perdona ni aquella pàtria d’artifici, com tampoc a l’ombra del dimoniet burleta que personalitza càusticament el propi posseïdor de l’ex-libri teatral que ens ofereixen els nostres coliseus. És clar que, al diari satíric, les seves crítiques han de ser apropiades, i, així ratllen elles en allò grotesc, com a grotesca és l’adaptació del popular Titella al teatre grec, que ens presenta el corresponent ex-libris, reproduït en quart lloc . “XIM-XIM” és el pseudònim del crític musical (de doble personalitat també) a qui pertany el cinquè ex-libris de la sèrie. El senyor U . (inicial que forma marc al voltant del bust de Wagner) és fervent admirador del gran músic alemany, cosa que no és obstacle perquè en les seves crítiques humorística se’l tracti amb força familiaritat, com ho acredita l’ex-libris. C * Vf- », dibuixant de fecunda vena, ( i

d’inspiració sublim, segons el seu ex-libris) té a la seva marca l’humorístic a representació de la flama del geni, amb atributs de l’art d’Apel·les. La composició no pot ser més còmica dins d’una agrupació tan ben resolta. Una altra de les marques presenta les inicials «”T^. reproduïdes és la del propi artista-enginyer el monograma del qual ♥(CoR) NET » és ja conegut avantatjosament per figurar al peu de nombroses i celebrades caricatures. Cornet és l’ànima del setmanari Cu-Cut!, com a creador afortunat del tipus popular que personifica en la seva ingènita malícia els caràcters especials del poble català. No hem d’insistir més sobre l’exlibrisme humorístic, les mostres que presentem n’hi haurà prou per demostrar el gran partit que es pot obtenir d’aquest gènere, manejat amb talent i sense perdre de vista el simbolisme i les altres condicions que ha de revestir una bona marca de biblioteca.

La caricatura i els Exlibris per Ramon Miquel y Planas, Rev, Ibèrica d’ex-libris, núm. 2, 1903. (imatges de l’article)

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Decía el connaisseur Paul Lacroix: “Si me preguntasen quien es el hombre más feliz, respondería: un bibliófilo – admitiendo su condición humana -. De donde resulta que la felicidad es un libro viejo”. Qué duda cabe de que el bibliófilo es dichoso a veces, exultantemente feliz en raras ocasiones – cuando por fin consigue el ejemplar perseguido durante décadas, o al hacerse con un libro excepcional a precio de ganga -. Pero a cambio, qué dura es la soledad del bibliófilo de provincias, aislado cual Robinson, siempre pendiente de que el cartero le traiga catálogos que escudriñar febrilmente, y sin un alma gemela con la cual compartir sus alegrías y sus penas bibliofílicas.

            ¿ Y quién podría describir las palpitaciones que siente cualquier bibliófilo – sea capitalino o de provincias – cuando descubre en una librería o en un catálogo una pieza que le interesa mucho? ¿ Y la zozobra hasta conseguir comunicar por teléfono con la librería, casi siempre para comprobar – frustrado por enésima vez – que un colega más madrugador – o mejor tratado por Correos – se le ha adelantado? El bibliófilo piensa entonces que el verso de fray Luis de León con ansias vivas, con mortal cuidado se escribió pensando en él.

Pero eso no es nada comparado con otros terrores que atenazan al desventurado bibliófilo: no en vano existen libros titulados El purgatorio del bibliófilo ( de Miquel y Planas), El infierno del bibliófilo ( de Asselineau) – sería impensable *El limbo del bibliófilo -, El incendio de la biblioteca ( de Bartholino), Subasta de mi biblioteca ( de Uzanne), etc. En agunos casos no se trata de un mal sueño, pues a Tomás Bartholino, médico y escritor danés muy religioso ( 1616-1689), se le quemó de verdad la biblioteca, y para consolarse escribió un libro dirigido a sus hijos. A Oscar Wilde, arruinado, le subastaron realmente sus libros. Asselineau cayó en manos de una lagarta, y para entretenerla vendió sus libros – aunque con el tiempo los fue recuperando – , y Nodier enajenó en vida su biblioteca al menos tres veces… para poder comprar más libros ( casi como vender el coche para comprar gasolina).

Si las pesadillas de Asselineau y Uzanne eran literarias, hijas de la imaginación, por desgracia a los libros les acechan multitud de peligros bien reales y mortíferos ( responsables de que únicamente sobreviva hoy una pequeña parte de los ejemplares salidos de las prensas en cinco siglos y medio): guerras, incendios, inundaciones, terremotos, animales diversos, ladrones – no es el riesgo mayor, pues por fortuna suelen ser poco duchos en libros ., etc. No nos olvidemos de las (malas) mujeres ni del juego, que acabó con la biblioteca del marqués de Jerez, seguramente con la de Heredia y quizá también con la de Juan Manuel Sánchez. Absténganse, pues, los bibliófilos de casinos y pelanduscas, y contraten un buen seguro que cubra las eventualidades del robo, incendio, etc.: así vivirán tranquilos, aunque no podamos garantizarles que carezcan de pesadillas.

Las pesadillas del bibliófilo. Mendoza Díaz-Maroto en el llibre La Pasión por los Libros. Espasa, Madrid, 2002.