“Provença 360, quart, primera.- Un cop de timbre, un xic d’espera, i el mateix Opisso en persona que ens obre la porta. Va en cos de camisa com acostuma sempre per anar per casa.

            En veure’ns fa un gest de sorpresa.

             -Ola!… on aneu?…

             Mireu, ventem, per si fem quelcom de vós per a IMATGES…

             L’Opisso té la condició especial, que sempre sembla que baixi de la lluna.

            – IMATGES? Ah, ja… un dibuíx potser ?

             No home… es tracta de…

             Bé entreu, pel que pugui ésser.

L’Opisso i la moda

            -Estic desesperat, creieu. Podeu fer-ho constar. Aquesta moda de les faldilles llargues em desespera… El Govern no ho hauria de permetre. Aquestes pantorrilles, tan « caies » han estat l’encís i l’atracció més formidable de les nostres dones, de la nostra Barcelona. Ni l’Exposició, ha tingut tant d’èxit ! Vegeu si no… I mostra un número de «Le Ruy Blas» parisenc, on hi ha reproduïts uns dibuixos de New-York, Londres i Barcelona, representant la faldilla curta. Ja no cal dir que l’Opisso hi bat el «rècord».

   Un xic d’història

            L’Opisso va comencar als tretze anys. Fou ajudant d’En Gaudí, i va estar-hi fins als vint i-tres. Ell en guarda molt mal record d’aquesta època. Va freqüentar la penya d’En Picasso «Els quatre gats» com en deien. La primera vegada que exposà fou en una Exposició col·lectiva del Círcol Artístic de Sant Lluc. Va tenir molt d’èxit. Miquel Utrillo, va descobrir-lo i li féu de marxant i protector alhora. « Pèl i Ploma» va reproduir un dibuix seu que va quedar-se la Diputació de Vizcaya. Les exigències econòmiques, li aturaren el pas, i comença a dibuixar en setmanaris humorístics. El «Cucut», fou el primer. Al cap de poc era conegut a França i l’anomenaven «Sociétaire» del Saló d’Humoristes de París. Cada any ho venia tot. Col·laborá a «Le Rire », «Frou Frou», «L’Indiscret », «La Vie en Rose » i altres…

            – Els principals periòdics humorístics del món, han reproduit dibuixos seus.

             Dibuixá una anys a «L’Esquella de la Torratxa », on s’acabà de fer popular. Al «Papitu» també hi col·laborava amb el nom de “Bigre”.

             Actualment, treballa per una colla de revistes i periódics, i és sol·licitat per totes les publicacions de caire humorístic.

            L’Opisso en la intimitat

            En la intimitat, l’Opisso és altra cosa del que hom es pensa.

             Ell se’ns queixava l’altre dia. «Nosaltres som com els pallassos de Circ. Molts creuen, que sempre hem d’estar de broma i no es donen compte que és una feina com una altra. Hem d’ofegar les penes, amb un humor fictici, que al cap i a la llarga és el nostre pa de cada dia».

             A ca l’Opisso és un vertader museu. Llibres, molts llibres, objectes d’art, dibuixos, pintures.

Un llevant de taula en aquesta casa és un goig de no dir. El seu fill Alfred, pintor i dibuixant també, és un gran aficionat a la guitarra. Interpreta amb una meravellosa agilitat; els grans mestres de la música. I cada dia el mateix. «La tranquil·litat de la llar és un «aperitiu» segons diu ell –  per esperonar-me en el treball quotidià».

Una anècdota?

            -En podría contar a dotzenes! Era en l’época dels Quatre Gats o dels Peluts. digueu-ho com vulgueu… Tots portàvem unes grans melenes i unes xelines colossals. Ens avorríem molt perquè fèiem una broma molt ensopida. L’únic que ens divertia un xic, era En Soto petit que de tant en tant ens ballava alguna « petenera », habilitat que li havia valgut l’honor que En Picasso el bategés amb el nom d’En « Patas» i que avui encara l’explota amb els seus famosos Arlequins. Doncs bé, com us deia, en aquella època, per no avorrir-nos tant, ens deixàvem crèixer la barba i els cabells. Al meu pare, un dia se li va presentar el propietari de la casa, amenaçant-lo, que si no em tallava el pèl de la barba i no m’escurçava els cabells, ens treuria a tots del pis. Ell al·legava,  que cridava massa l’atenció. No vaig tenir altre remei que fer-ho.

Article:”Opisso. Dibuixant de multituds” . Àngel Pons i Guitart . Imatges oct 1930.

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

Job soporta els improperis dels seus amics ( pàgina miniada de Les molt riquess hores del Duc de Berry, f82r, Musée Condé, Chantilly)

“Nada hay nuevo sobre la tierra,—He aquí una sentencia mil veces y en mil idiomas repetida y que no dejará de estrañar á los lectores de nuestra pequeña revista, amigos, por ende, de lo nuevo, de lo avanzado de lo modernísimo.—Y sin embargo, la sentencia es tan verdadera como antigua: lo propiamente nuevo, lo original en absoluto, lo sin precedentes ni abolengo esta todavía por descubrir. Desde los primeros chinos civilizados acá, todos los géneros literarios, todas las formas artísticas se han intentado. Como si quisiera el hombre demostrar el poder de su inteligencia soberana, ha cerrado ya el círculo de sus universales conocimientos, apoyándose en lo que sabe para adivinar lo que ignora.—Se ha dormido el hombre del pasado durante la noche, pero en sus labios se dibuja una sonrisa, anunciándonos que ha previsto la aurora del porvenir. Podreis vosotros gozarla de un modo más adecuado, podreis analizar los colores de sus nubes y sentir la frescura de sus rocíos, pero la impresión estética de aquel incendio triunfante, la íntima satisfacción del que descubre la luz, la sintieron ellos, los hombres del pasado, vuestros buenos abuelos, lo mismo que vosotros, hombres del presente, abuelos á vuestra vez de nietos sapientísimos y de hombres modernos por venir.

            Tomaos la molestia de repasar algunos libros viejos: no es una faena desagradable, os lo aseguro. El pergamino de las cubiertas que cruje y se retuerce como la piel seca de una momia; las hojas blandas, húmedas siempre; la impresión extraña y de un negro atenuado en rojo, sobre el papel amarillento, la ortografía caprichosa y pintoresca; todo el pequeño volúmen, en fin, tiene un aire tan cándido, tan sencillo, tan de abuelo desengañado y poco figurón, que convida á leerlo, que seduce y obsesiona ligeramente. —Y una vez leído, y una vez estudiado y una vez vuestra alma de hombre moderno puesta en comunicación con el alma vieja del autor del libro viejo ¿qué descubris? Hablando sinceramente ¿os sentís superiores al que escribió el libro de Job? ¿La poesía es más grande hoy que en tiempo de Hornero? ¿Somos más sutiles y refinados que Horacio? ¿Verlaine resulta más obscuro, más misterioso que Persio? ¿Es Apuleyo menos escatológico que Zola?— He aquí, pues, la gran enseñanza que trasciende de la lectura de libros viejos. Una ecuanimidad, una indiferencia tranquila y una serenidad de espíritu que confortan y regeneran.—El lector profundo de libros viejos deseará ver, aunque no logre hacerse ver; desenganado del estilo, se irá derecho al fondo y procurará como los autores que he citado dormirse en la noche del pasado, pero con la confiada sonrisa del que ha presentido y abarcado el porvenir. Un libro viejo es como un vino rancio, bebido á sorbos junto á un buen fuego: nos conforta y nos inspira suenos deliciosos.

Article: Los libros viejos per Ángel Cuervo a LUZ, nº12, Barcelona, desembre 1898.