“Els nostres primers bibliòfils podrien ésser aparellats per llur bona fe als nostres llibreters de vell. Començant per Rius i Marià Aguiló, que no van aconseguir el segle XX, els comptadíssims enamorats del llibre de la primeria de segle van fer una tasca que hauria estat més fecunda si hagués sabut ultrapassar la vanitat o la dèria del col·leccionista. Per això un d’ells, Miquel i Planas, pogué acusar 1a Diputació de distreure els diners de beneficència i carreteres per a comprar manuscrits i tots s’entretenien sovint a reeditar rareses o a publicar en edicions de luxe desfogaments personals. Fou l’any 1903 que, a iniciativa de Pau Font de Rubinat, van aplegar-se no més enllà d’una dotzena en la Societat Catalana de Bibliòfils per a editar, diu Miquel i Planas, llibres al seu gust. Qui eren aquells pioners de la nostra bibliofília que els bibliofílics d’avui obliden massa? Hem donat ja els noms de Font de Rubinat i Miquel i Planas. Els devien fer companyia A. Bu1bena i TuselI, Eduard Toda, Lluis Faraudo, Isidre Bonsoms, Pin i Soler, E. Moliné i Brases, i si no els en feien mereixen ésser recordats entre els bibliòfils de primer

 rengle. Lluis Faraudo i Font de Rubinat encara vivien quan vam traçar el primer esborrall d’aquest volum l’any 1947. Quan el posem en net l’any 1949 el segon ja es mort desprès d’haver aconseguit els noranta anys i ha deixat una biblioteca de 30.000 volums amb la millor col·lecció d’incunables de Catalunya. Font de Rubinat, bibliòfil prototípic, havia après pel seu compte l’art difícil de restaurar llibres vells, art que ell va ensenyar al seu íntim amic Eduard Toda i que aquest després va professar a l’Escola de Bibliotecàries on deixà algunes deixebles distingides. D’Eduard Toda hem vist i anirem veient com es va anar desprenent del tresor dels seus llibres traient-los amb generoses donacions del fons dipòsit al castell d’Escornalbou restaurat per ell. Els trets de generositat del senyor Toda son tan excepcionals que freguen amb el llegendari. El senyor Duran i Sanpere ens digué que havent-lo anat a veure per a demanar-li els volums que parlessin de Barcelona dels quals el senyor Toda anant pel mon havia fet una bona col·lecció, aquest es va limitar a dir-li: vosté mateix va seguint la secció aquesta (una vasta llibreria amb una enormitat de volums) i els llibres que li interessin els posa de costat. Al cap d’un moment de regirar, el senyor Duran s’adreça al senyor Toda i li diu «renuncio a la tria perquè no li vull fer malbé aquest

Escola de Bibliotecàries

magnífic conjunt». «Esta bé, feu el senyor Toda. Aleshores serà millor que el conjunt vagi tot sencer a l’Arxiu.» I així va ésser fet. En la mateixa entrevista, havent vist el senyor Duran la magnífica col·lecció d’elzevirs holandesos dels quals el senyor Toda havia aplegat uns tres-cents, li va dir que la Biblioteca de Catalunya escassament en tenia una dotzena. «Ja se’ls pot endur tots i els pot donar.» EI senyor Duran se’n va carregar la motxilla, puix havia fet la visita en pla d’excursió i els va dur amb el goig que es pot concebre al seu amic Jordi Rubió. Aquests primers benemèrits van tardar, però, a tenir una vasta successió i per això, com veurem aviat, el llibre de gran luxe va costar d’arrancar. R. Miquel i Planas i els successors de l’Oliva de Vilanova, Demetri i Victor Oliva, traslladats a Barcelona al carrer de Casanova, van ésser els qui més hi van maldar, no sempre amb prou èxit. L’editor que els va seguir de prop en aquella noble tasca (en castellà, però), fou Gustau Gili, ell mateix bon col·leccionista de llibres i posseidor d’una magnífica biblioteca. Rafael Patxot amb les seves fundacions fou també un gran estimulador del llibre ben presentat i de bibliòfil. De mica en mica, doncs, sense crèixer massa de pressa, els bibliòfils van anar augmentant.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.93-95.

XQ      XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Seamus Heaney, Nobel Literatura 1995

“ Un buen libro es un azar, una fortuna. Y toda librería, una suerte de mina abandonada que esconde en algún rincón una pepita. Pero no siempre se comprende esta pasión exploradora. En cierta ocasión pregunté por una de estas pepitas. Y la senyora que me atendía me espetó con sonrisa aviesa. “¡ Ah ! Usted debe ser uno de esos raritos….”.

Otra vez el bibliófilo, más que minero o cazador, es un arqueólogo. Su afición es el libro viejo, el cual busca con el mismo celo que si se tratara de la tumba de un faraón. Mi bibliofilia, en cambio, es más utilitaria. Me cuesta adquirir libros por su aspecto o por su título. Y no sabría leer sin “contestar” al autor. De ahí que no tenga libros lujosos y que la mayoría estén muy sobados, subrayados, cansados, diría yo, de tanto uso. Pero comprendo a quien le atrae el libro como objeto y ama el título del mismo, su diseño o su aspecto exterior. Lo cual abunda en la idea de que, a diferencia de otros tiempos más venerables, la posesión del libro es hoy más importante que su lectura. O como dice Humberto [sic]Eco, el mundo está lleno de libros preciosos que nadie lee.

Puede ser, el Marketing tiene un gran peso específico en la industria cultural. Y quizá por eso también hay pocos libros que duran. El deseo de publicar es una pasión que comparten por igual el escritor y el editor. Y el resultado es, me atrevería a decir, la demasía. Cada año se publican en nuestra lengua alrededor de 60 mil títulos, pero sólo unos pocos cientos sobreviven. Los sobrantes se destruyen o reciclan. De modo que, muy al contrario de lo que el escritor sueña, un libro suele ser un producto efímero. Basta leer una lista de best-séllers de hace un año. La mayoría de sus títulos ya no están en las librerías. ¿ Y qué decit de los premios¿ ¿ Recuerda el lector, por ejemplo, el nombre del Nobel de literatura del 95? Yo tampoco. Sólo los clásicos son actuales, sólo ellos no envejecen.

Con todo y eso, uno no deja de comprar libros, leerlos y amontonarlos en la biblioteca. Tal vez la culpa sea de nuestra curiosidad, la cual, lejos de calmarse con los años, se acentúa. Uno quisiera leerlo todo, tener una pampa de libros. Es una meta y… un mito. Y es la utopía del conocimiento, ese viejo camaleón, siempre cambiante y vivaz. De ahí que, aun sabiendo que el saber es más largo que la vida, uno vuelva a esa patria, a ese cobijo, a esa tertulia con sabor a café recién hecho que es toda librería para, una vez allí, volver a sentir el placer casi carnal de tomar un libro nuevo, acariciarlo, abrirlo, enamorarse de él y leerlo hasta su último suspiro”. Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ( Artemis Edinter, Guatemala, 2000).