Biblioaprenent

“El doctor Bohigas va néixer a Vilafranca del Penedès el 1901: l’any 1924 es doctorà en lletres; gaudi d’una beca de l’ajuntament de Barcelona i es dedicà a la preparació de l’edició —que no es dugué a terme— de les cròniques catalanes amb el mecenatge del senyor Patxot; fins el 1939 fou professor de paleografia de la Universitat de Barcelona; durant llargs anys exercí la docència a l’Escola de Bibliotecàries i des del 1931 al 1971 treballà a la Biblioteca de Catalunya com a conservador de manuscrits i reserva. És menbre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalans de la Société Internationale Arthurienne, de la Société Internationale Rencesvais, de l’Asociación Internacional de Hispanistas, de l’Acadèmia de Bones Lletres, del Comitè Internacional de Paleografia i, a més, president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1961. No esmentarem la seva bibliografia, que va ser elaborada exhaustivament l’any 1971 per J. Morató i M. Oñate. Només com a resum direm que la seva labor, rera uns treballs de joventut sobre folklore —concretats als articles publicats a la revista Penedès i al material recollit per al Cançoner Popular de Catalunya—, ha tingut tres vessants: 1) la codicologia i la bibliologia, 2) la història literària, i 3) la filologia.

 Pere Bohigas mesura cadascuna de les seves paraules que, corroborades per una gesticulació potent i convençuda, s’envigoreixen de mica en mica amb un esguard crític, observador —un xic ingenu — , ombrejat d’un cellam espès, enravenat i canut. També els seus silencis són prou eloqüents. Un bagatge atapeït de coneixements, de records, d’experiències — sensibles o intel·lectuals— l’acompanya tothora i l’empeny amb una vitalitat corprenedora, vernissada pel positivisme dels anys joves i l’avidesa del viure. Parlar amb ell és un plaer.

 Bon conversador, les figures ja fixades per la història recuperen per la parla la seva dimensió humana i, molt especialment, la d’aquells que considera els seus grans mestres: Antoni Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaquer i Menéndez Pidal. Actualment treballa en una edició crítica de la Faula de Guillem de Torroella —en col·laboració amb el professor i escriptor Jaume Vidal i Alcover—, en una edició de la poesia de Joan Basset, i en una història del llibre. El mundo del libro visto desde España.

 Pregunta. Quins han estat els fets que han configurat majorment la vostra trajectòria?      

Resposta. La meva ha estat una trajectòria força horitzontal. Ja de petit vaig manifestar una propensió cap a l’estudi. A més, he tingut la sort de tenir molt bons amics — Marçal Oliver i Josep Maria de Casacuberta, entre d’altres— que em van influir favorablement. Anys més tard vaig veure que tenia capacitat per a interessar-me per camps allunyats de la meva activitat. Tot això m’ha configurat, i també el fet d’adonar-me, quan ja era adult, d’unes mancances en la meva formació. De fa anys trobo més goig a aprendre que no pas a investigar.

 P. Us vàreu iniciar en el camp del folklore…

 R. Més que una iniciació va ser una influència pairal. Jo sóc de Vilafranca, la pàtria de Milà i Fontanals. Durant el primer curs de carrera — 1917/18— es va escaure el centenari de la seva naixença i el senyor Rubió i Lluch va voler que els seus alumnes ho commemoréssim amb un acte acadèmic. Jo vaig escollir el tema Milà com a folklorista. Aquí va començar la meva relació amb Tomàs Carreras i Artau, Batista i Roca i l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. De tota manera, més tard vaig reaccionar potser exageradament contra el folklore, per influència de Les légendes èpiques de Bédier. Vaig conèixer Bédier a París, i vaig assistir als seus cursos al Col·legi de França. Més endavant, de la mà de mossèn Anglès en vaig vincular al Cançoner Popular de Catalunya, el material del qual va reclamar el senyor Patxot.

P. I després…?

R. Vingué l’any 1939. Vaig decidir de quedar-me, i estic content d’haver-ho fet, perquè nosaltres des d’aquí vam assegurar una continuïtat. A la universitat, ja no hi vaig ser — tot i que m’hauria agradat— perquè em van incapacitar durant sis anys per a l’ensenyament… He fet una pluriocupació intel·lectual, perquè aquí som pocs… i si bé això va en perjudici de la intensitat del treball, manté un fil, tènue, fins el moment que arriba la persona adequada que es fa càrrec de la tasca, com s’ha esdevingut ara en l’estudi de la cançó i la poesia popular amb el folklorista Josep Romeu… M’agradaria tornar a començar tot el que he fet perquè la segona vegada sortiria millor que la primera.

 P. Com va ser que us dediquéssiu a la història del llibre?

 R. M’hi vaig dedicar per motius professionals, però sempre, per a mi la romanística ha estat el paradís perdut. Sí, la història del llibre queda vinculada a la Biblioteca i sobretot a l’Escola de Bibliotecàries. Jo era eminentment codicòleg i d’aquí em vaig estendre a la història de la impremta… A proposta del senyor Patxot, l’estiu del 1926, me’n vaig anar a Anglaterra. Continuava allà el Repertori de manuscrits catalans. Hi vaig treballar fins el 1931, que vaig entrar a la Biblioteca. És una obra, molt extensa, que no acabaré, que s’ha de fer en equip, i que tracten de reprendre amb mi els amics Mundó i Soberana. Els materials recollits fins ara són a la Biblioteca de Catalunya.

 P. Ha estat positiu el vostre pas per la Biblioteca de Catalunya?

 R. Sí. En part ha estat una segona llar. Vaig tenir-hi un moment dolent, quan va venir el franquisme i em van suspendre de feina i sou per la depuració. La bibliofília del país em va donar treball, i el doctor Mateu, el director, es va portar molt bé amb tot el personal que va tenir problemes de depuració… Crec que és útil que m’hagi estat a la Biblioteca tots aquests anys perquè he estat un element de continuïtat.

 P. Podríeu parlar-nos de la biblioteca de Pau Font de Rubinat i del seu futur;

 R. Conec la família i crec que la biblioteca ès en bones mans i que no sortirà del país… Fóra una llàstima que aquesta biblioteca es dispersés sense que se n’hagués publicat el catàleg, perquè representa tota la vida d’un home expertíssim en coses de llibres i que treballà amb gran desinterès.

 P. Sou president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Quina és la posició actual de l’Institut en matèria lingüística?

R. Vetllar pel manteniment de l’obra de Fabra. Aquesta és un fet adquirit, decisiu.

 P. Més concretament. Si en un moment donat es planteja un dubte —morfosintàctic, posem per cas — , cal recórrer a Joan Corominas, a les càtedres, a l’Institut…?

 R. S’hi pot recórrer i a altres persones que coneguin bé la llengua. Avui per avui. la millor guia quan es presenten problemes gramaticals són les Converses Filològiques de Pompeu Fabra, publicades per la Barcino i, com a gramàtica, jo recomanaria la gramàtica pòstuma.    

P. Com veieu el moment actual políticament i culturalment?

R. Que hi ha molta feina a fer. Cada dia m’adono més de l’estrall que ha fet el franquisme i com trigarem a refernos-en. Tinc confiança en el nostre món cultural; la recatalanització de la gent i l’assimilació de l’enorme massa d’immigrants exigirà un gran esforç.

 P. Catalunya o Països Catalans?

 R. Crec en els països de llengua catalana Faig meves les paraules de Sanchis Guarner: Catalunya ès una cultura, no ès una ètnia.

Article:”  Pere Bohigas, codicologia i romanística. Bibliòleg, erudit i expert en literatura medieval “ de Joana Escobedo, Avui, 4 març 1981.