–r.: Abreviatura de recto.

–r ; rr.: Rarus, rarissimus. Rar, raríssim.

–Rabassa Barbenys, Artur: (Reus, 1881 – 1940) va ser un impressor català.  Va fer l’aprenentatge i es va formar professionalment a la Impremta de Fills de Sanjuan, que van dedicar-se sobretot a la impressió de premsa, com ara Reus: semanario independiente i La Derecha, en el període en què Artur Rabassa hi treballà. L’any 1910, oficial d’impremta, va fundar amb un company la tipografia “Rabassa y Estivill” al raval de santa Anna, on va imprimir fullets i premsa (La Democracia Cristiana 1910-1913, Reus Comercial 1911, La Bandera Roja 1912-1913) i que el 1915 va transformar en «Rabassa y Compañía» amb l’entrada d’altres socis. El 1920 va comprar la part de la impremta dels seus socis i es transformà en Impremta Rabassa, que va modernitzar i ampliar el 1924, traslladant-se al carrer del Vent. Com a impressor va tenir un gran prestigi a la ciutat, i va imprimir gran quantitat de cartells de les fires, la festa major i els carnavals reusencs, revistes i publicacions com El Heraldo de Reus i El Heraldo de Cataluña, Reus, el Boletín de la Cámara Oficial de la Propiedad Urbana, Mai Badem!, Vida económica de la província de Tarragona, una publicació de les Cambres de Comerç, i d’altres. A partir del 1930 el seu fill, Artur Rabassa Pujol, l’ajudava de manera molt propera, i es va fer càrrec de l’empresa el 1940, a la seva mort. Va seguir publicant premsa reusenca, com ara el Semanario Reus, i la majoria de publicacions, cartells, programes i papers de la ciutat, donada la seva excel·lent qualitat. En l’actualitat, la quarta generació segueix l’empresa amb el nom d’Arts Gràfiques Rabassa.

–Rabinad, Sergio: Els més de trenta anys d’experiència i plena dedicació del Sergio Rabinad al món del llibre antic i el seu col·leccionisme, fan que des de l’any 2003 podeu gaudir de la seva afició en la parada núm. 12 del Mercat Dominical de Sant Antoni. 

A Rabinad, des dels col·leccionistes més entesos als lletraferits més apassionats, trobareu una gran selecció de publicacions curioses i llibres antics sobre art, narrativa i pensament a bon preu. 

–Rabíniques: Són les lletres que formen l’alfabet hebraic o rabínic.

–RACO: (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un repositori cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes amb la principal finalitat d’augmentar-ne la visibilitat. Per a més informació, podeu consultar els criteris d’inclusió de les revistes al repositori i les modalitats de participació existents.

–Racó del Col•leccionista: De primer, el 1981, al Mercat de Sant Antoni el diumenges, després des del 1985 també als pavellons Palau i Dulcet, on tenia dos pavellons junts fins al 1995, (volia posar-los en valor, com els bouquinistes de Paris, però la resta de pavellons no li van fer costat), i finalment al carrer dels Àngels. A aquesta llibreria especialitzada en tebeos i revistes, li podeu demanar números antics per completar la vostra col·lecció inacabada. D’aquí el nom de Col·lecionista. Però a més d’aquest tipus de fons en té també de bibliogràfic abundant, especialment novel·la descatalogada i poesia.
La web ordena els llibres per autors, per títols i per algunes temàtiques, Tebeos, còmics, però també per marques: Vértice, Bruguera.

–Radiació lluminosa: Blanquejador utilitzat com a ‘neteja de taques’ en restauració.

–Radiació ultraviolada: Radiacions més enllà de la part violeta de l’espectre visible i més llarga que els raigs X; pel fet que la radiació ultraviolada, tant l’artificial com la natural, inicia reaccions fotoquímiques pot danyar matèria orgànica com, paper, pell, tèxtils, pigments, tints, etc. Per això és freqüent trobar sistemes de laminatges, envernissats, encapsulats aplicats al paper amb protecció U V.

–Radiofreqüència: Freqüències de radiació electromagnètica, des de la més baixa (la que tenen els microones), visible (la que és captada per l’ull humà, raigs ultraviolats o UV (els que afecten certes tintes i les fan desaparèixer), raigs X (que serveixen per veure zones del text que romanen fora de la vista humana, com per exemple un text titllat amb una altra tinta), etc. (qui ho té en préstec, si el treuen sense permís…).

–Radiolinotípia: Procediment de composició linotípica a distància per mitjà de les ones hertzianes.

–Reencolat: Tractament per restituir l’encolat del paper perdut durant el rentatge, consisteix en l’aplicació d’un adhesiu molt diluït per mitjà d’aspersió, brotxa o immersió.
De vegades els termes encolats i reencolat s’usen com a sinònims, no obstant això, encolat es refereix a una etapa del procés de fabricació del paper en què s’afegeix una substància, generalment un adhesiu, a la polpa del paper (encolat intern), o a l’aplicació d’aquesta substància a la superfície del full ja format (encolat extern o superficial). L’encolat dona al paper algunes propietats físiques com, per exemple, resistència als líquids, que és important per als papers d’escriptura o d’impressió. En la restauració d’obres sobre paper, en canvi, es busca reposar l’encolat perdut, cosa que justifica utilitzar el terme reencolat.

–Rafael Dalmau Editor: És una empresa editorial fundada a Barcelona el 1959 per Rafael Dalmau i Ferreres amb la seva filla Maria del Carme Dalmau i Dalmau com a empresa familiar. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. El 1985 li fou concedida la Creu de Sant Jordi. El 2020 l’editorial va traslladar les seves oficines a Terrassa.

–Rafígraf: Teclat amb agulles que serveix per traçar amb relleu les lletres de l’alfabet braille.

–Reflectologia infraroja (IR): Tècnica d’examen dels objectes basada en la radiació reflectida per l’objecte davant d’una làmpada incandescent, detectada per un sistema sensible a la radiació IR de longitud d’ona al voltant de 2000 nm, anomenada ‘vídeca’. Es pot aplicar a l’examen exhaustiu dels objectes permetent la detecció de signatures i inscripcions maquillades o cobertes per vernissos envellits o enfosquits.

–Ràfols i Muntané, Rossend (Vilanova i la Geltrú, 1883- ¿,1954) 📕: S’instal·la a Barcelona al menus des de 1917 amb un taller tipogràfic a Gràcia i una llibreria al passeig de Gràcia. Fins a la guerra civil es va dedicar a una colla d’iniciatives editorials, assessorat per Miquel Poal Aregall. Van ser tres revistes, tres almanacs, entre les quals, de 1925 a 1936, el Bloc Guimerà. I vuit col·leccions de volums breus i de caràcter popular: La Novel·la Catalana, La Novel·la Nova, La Novel·la Teatral Catalana, La Novel·la Històrica, la Col·lecció Groga, la Biblioteca Nova, la Col·lecció Quatre Rals i els Contes Infantils.

La més important, amb diferència, fou La Novel·la Nova amb uns 264 números entre 1917 i 1923, quantitativament el segon lloc l’ocupa La Novel·la Teatral Catalana amb 72 números entre 1918 i 1926, en tercera posició queda La Novel·la Històrica amb 19 titols, tots de Manuel Gelabert i en quart lloc espot citar la Biblioteca Nova (1925-1926), que reuneix 12 títols, com ara Les cent millors poesies de la llengua catalana antigues i modernes, alguns dels quals sembla que amb tiratges de 3.000 exemplars.

–Ràfols i Parés, Enric: (Vilanova i la Geltrú, 1851 – Treinta y Tres (Uruguai), 1921) fou un tipògraf català. L’any 1876 emigrà a l’Uruguai, on es dedicà a treballar com a viatjant de la companyia d’assegurances Standard Life Insurance. Posteriorment, s’establí pel seu compte, convertint-se en propietari d’una tipografia. L’any 1885, juntament amb altres catalans, fundà a Montevideo la revista La Gralla, un periòdic setmanal i literari en català que es publicà entre els anys 1885 i 1888, del qual també fou el seu director fins al 1886. Ràfols hi col·laborà assíduament amb articles signats amb el pseudònim de «Slofar».

El mateix any 1886 fou elegit vocal bibliotecari de la comissió directiva de la Societat Catalanista Rat Penat, encarregada de redactar el reglament del seu funcionament, de la qual eren membres, entre d’altres, Josep Baitx i Balil, també director de La Gralla, Sebastià Noguera, Francesc Matarrodona, Salvador Teix, Josep Majó i Joan Hernando.^[1] També fou redactor de la publicació La Voz de España (continuació de Cuba Española) que es publicà a Montevideo entre el 6 d’octubre del 1896 i el 29 de juny del 1899, sota la direcció de Ramon Isaura i Andreu

–Rahmenscneider: Així eren anomenats a Alemanya els antics xilògrafs que particularment es dedicaven a l’enregistrament de vinyetes i frisos que formaven les orles i contorns amb què s’ornamentava els llibres.

–Rahola i d’Espona, Frederic: (Barcelona, 1914 – 1992) fou un advocat, editor i polític català. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona i el 1936-1938 treballà al departament de finances de la Generalitat de Catalunya. Acabada la guerra civil espanyola s’exilià a França, on estudià economia política i participà en les tasques de la Junta d’Auxili dels Republicans Espanyols. El 1942 va tornar a Catalunya i amb el seu cunyat Jaume Vicens i Vives creà i dirigí l’Editorial Teide i continuà amb la militància a ERC. 

–Raig: Doll.

–Raig tallapaper: Raig fi d’aigua que s’utilitza en la fabricació de paper, a banda i banda de la taula plana per retallar la banda contínua, separant-la dels dos refilets laterals.

–Raig d’aire: Dolls d’aire comprimit que es fan servir en restauració de documents.

–Raigs ultraviolads: Vegeu ‘radiofreqüència’.

–Raigs X: Vegeu ‘ultrafreqüència’.

–Raima: Conjunt de vint mans de paper. Conjunt de 500 fulls de paper, o vint mans. Generalment, el paper en plecs s’expedeix en conjunts de 500 unitats o raima (antigament 480 plecs). Aquesta té dos múltiples anomenats Bala, que equival a 10 raimes, i Pilota de paper, que equival a 24 raimes, i diversos submúltiples, com la Mà, que és la vintena part de la raima i té cinc plecs. Per a alguns tipus de paper, la raima té 400 o 480 plecs. Als països anglosaxons les raimes tenen diverses quantitats de plecs: 472, 504 i 516.

–Raima bruta: Raima de paper de fil.

–Raima neta: Raima que té 20 mans útils.

–Raimera: Obrera eventual que estenia el paper al mirador en èpoques de molta feina i que cobrava un tant per raima. Anava sempre d’un molí a l’altre.

–Raimeres: Components del personal femení que comptava els fulls de paper i feia les raimes.

–Raimilla: Conjunt de 500 fulls de paper partits per la meitat, és a dir, mitja raima de fulls sencers plegats i tallats per la meitat. Aquest mot, que sembla un barbarisme, és completament admès dins de la lexicografia paperera catalana.

–Rainbow: Mètode de proves de color digital per sublimació tèrmica.

–Raisin: Mida paperera, avui en desús, que corresponia a 33,5 x 49 cm.

–Ral i Bolet, Joan (Barcelona, 1922 – 2010): La seva gran afició, que va esdevenir en la seva gran passió, van ser els cromos antics. El procés tècnic del cromo antic va ser la cromolitografia, que als primers anys del segle xx s’actualitzà amb la tècnica del fotogravat. Es tracta de cromos de format rectangular, impresos en cartolina per l’anvers i el revers, numerats i que corresponen a una marca publicitària. Podem definir  Joan Ral com el més important i el millor col·leccionista de cromos antics de Catalunya. A més, la seva col·lecció privada es va convertir en una de les més extenses de l’estat espanyol. En el seu cercle formaven part altres col·leccionistes units per l’afició que compartien. Intercanviaven, parlaven, debatien, discutien, ensenyaven i aprenien. Entre aquest grup cal fer esment i destacar a dos personatges. Un era Joan Camps i Guàrdia, considerat com a pioner en el comerç de cromos, va ser venedor en el mercat de Sant Antoni durant trenta anys. L’altre fou Vicente Llorente Chafer, un gran amic de Ral i també gran col·leccionista i coneixedor de cromos antics.

Joan Ral va publicar dos llibres que mostren una gran part de la seva col·lecció, publicacions que van ser finançades per ell mateix: Catálogo del cromo antiguo en España (1986) (Figura 2) i Cromos para recordar (2007) (Figura 3). Del primer es van esgotar els exemplars i a conseqüència de la demanda, va fer un segon volum, traient el terme «catàleg» per tal de no generar confusions. El col·leccionista Joan Ral va contribuir activament a la magnificència del cromo, del valor de l’estampa impresa popular, del paper com a suport d’històries i el reflex d’una època passada. La Col·lecció Ral que, per la informació disposada, sembla que es conserva a l’àmbit familiar, dignifica el cromo antic com a manifestació artística de les arts gràfiques. 

–RAM: RAM és l’acrònim anglès de Random Access Memory (memòria d’accés aleatori).
Es tracta d’una memòria de semiconductor en la qual es pot tant llegir com escriure. És una memòria volàtil, és a dir, perd el seu contingut en desconnectar l’energia elèctrica. S’utilitza normalment com memòria temporal per a emmagatzemar resultats intermedis i dades similars no permanents.

–Rama: 1. Componedor per al volant de daurar, on es poden encaixar tipus o gravats al buit .2. En impremta és un marc de ferro que serveix per imposar-hi la forma.

–Rama ajustable: Branca especial que s’utilitza als diaris; el seu ajustament es realitza per mitjà d’uns cargols adequats als costats, no amb falques.

–Rama numeradora: Branca dotada d’una sèrie de numeradors per a la impressió de treballs amb numeracions diverses i simultànies a cada full.

–Rama sense creuer: Rama petita per a una sola pàgina.

–Ramayana: Cèlebre poema sànscrit, èpic i religiós, atribuït a l’escriptor indi Valmiki. Té 24.000 estrofes en què es canten les gestes de Rama. setena encarnació de Vixnu.

–Ramejat: Dibuix en forma de branques que es forma a la ‘pasta espanyola’ en interactuar l’àcid que s’acaba de fer fora amb el líquid que s’ha posat primer sobre la pell.

–Rami: Planta de la família de les urticàries de fibres mol resistents i fines que s’utilitzen en determinats tipus de paper.

–Ramírez, Narcís (Impremta de)): Era un edifici situat al passatge dels Escudellers, 2-4 de Barcelona, actualment desaparegut. A partir del 1835, Narcís Ramírez i Rialp es va formar a la impremta de Francesc Oliva, i cap al 1846 es va establir pel seu compte al primer pis del carrer dels Escudellers, 40, on el 1857 va fer instal·lar una màquina de vapor segons el projecte de l’arquitecte Joan Nolla i Cortès. El 1860, presentà una mostra dels seus treballs a l’Exposició de Barcelona, on hi havia accions de societats mercantils i l’escut espanyol i el de Catalunya en tretze colors.

El 1865, Ramírez va constituir la societat Narcís Ramírez i Cia, els socis de la qual eren el metge Román de Lacunza y Lauzica, el comerciant Josep Maristany i Triay i Pau Henrich i Prat, amb un capital de 2.940.000 rals.

L’empresa es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona del 1871, on el comentarista Urgellès li dedicà unes paraules d’elogi pels productes exhibits, entre els quals hi havia els naips. També assistí a l’exposició de Viena del 1873.

El 1877, Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs, introductors de la màquina de Gramme (moguda per una màquina de vapor) per a produir corrent elèctric, feren unes proves d’enllumenat a la impremta de Ramírez amb el mateix sistema implantat al nou edifici que es construïa a Londres per al diari The Times. Segons la ressenya publicada pel Diario de Barcelona, la llum era produïda per dues làmpades Serrin instal·lades al departament dels caixistes, que treballaven al vespre i de nit. Ramírez es va retirar del negoci el 1878, quedant com a únic propietari de les instal·lacions però mantenint una participació en la nova societat Successors de N. Ramírez i Cia, dirigida per Manuel Henrich i on també hi eren Ignasi Girona i Agrafel, Francesca Bofill i Martorell i Casilda Ortiz de Lacunza.

–Ramon Bosch, Josep M. Barcelona, 1913-? Dibuixant i pintor format a l’Academia Baixas de Barcelona. Treballà com a il·lustrador per les editorials Bruguera, Juventud, Nuevo Mundo i col·laborà en la premsa diària i en diverses publicacions. Realitzà dibuixos animats i il·lustrava felicitacions d’oficis.

–Ramoneda i Molins, Josep:  (Cervera, Segarra, 1949) és un periodista, filòsof i escriptor en català i castellà. Col·laborador d’El País, El Diari Ara i de la Cadena Ser. Ha estat director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) entre els anys 1989 i 2011. President de l’Institut de la Recherche et de l’Innovation (IRI) de París des de 2009. Ha publicat nombrosos llibres, entre els quals destaquen Apologia del present. Assaigs de fi de segle (Edicions 62, 1989), Después de la pasión política (Taurus, 1999), Contra la indiferencia. Apología de la Ilustración (Galaxia Gutenberg, 2010) i La izquierda necesaria (RBA Libros, 2012). És l’actual President del Grup 62 i dirigeix la revista de pensament La Maleta de Portbou, i l’Escola Europea d’Humanitats.

–Rampant: Dit del quadrúpede, especialment el lleó i el griu, representat dreçat i amb les dues potes esquerres més baixes que les dretes i amb el cap de perfil.

–Rand, Paul: Nascut amb nom originari Peretz Rosenbaum; Brooklyn, Nova York, 1914 − Norwalk, Connecticut, 1996) va ser un dissenyador gràfic estatunidenc molt reconegut, en gran part pels dissenys de marques institucionals. Reconegut per la creació de logotips d’algunes identitats corporatives més importants dels Estats Units: IBM, Westinghouse Electric, United Parcel Service, ABC i molts més que l’han convertit en un geni de l’època. Va ser un dels creadors de l’estil tipogràfic internacional Suís.

IBM, Paul Rand, 1981 Eye, Bee, M

–Random House Mondadori: És un segell editorial i grup editorial de Penguin Random House. Fundat el 1927 pels empresaris Bennett Cerf i Donald Klopfer com a segell editorial de Modern Library, no trigà a superar Modern Library com a segell principal. Un seguit de compres al llarg de les dècades següents el convertiren en una de les principals editorials dels Estats Units. El 2013 es fusionà amb el Penguin Group per formar Penguin Random House, propietat de Bertelsmann, un conglomerat de mitjans radicat a Alemanya. Penguin Random House fa servir la seva marca per a Random House Publishing Group i Random House Children’s Books, així com diversos segells editorials.

–Rang Dinàmic Software: Valor que es fa servir per mesurar la quantitat de colors que un cert dispositiu és capaç de digitalitzar o reproduir. S’utilitza fonamentalment per indicar la capacitat en aquest sentit dels escàners. El valor 4.0 es fa servir per designar la totalitat de l’espectre visible

–Rang de tons: En arts gràfiques, nombre de grisos que es poden aconseguir per cada canal en una determinada ‘lineatura’ i ‘resolució de sortida’. S’ha d’escollir una resolució i lineatura que permeti imprimir tots els tons del canal perquè si la resolució de sortida és massa baixa pot aparèixer ‘banding’.

–Ranura: Tall serrat al llom del cos del llibre, on s’introdueix el nervi.

–Ranures: Abans de cosir cal tallar unes ranures, a la part posterior del llibre que permeten el pas del fil per unir els plecs. El llibre es col·loca entre cartons i es pressiona amb fermesa en una premsa amb blocs de fusta que semblen un torn. Amb un cartabó es marca la posició dels talls, i amb una serra d’espiga es fa un tall molt superficial (menys d’1 mm) a cadascuna de les posicions marcades.

–Ranuradora: Màquina que serveix per fendir els cartons en un perfecte escairat.

-Raó: També anomenada ràtio, relació d’aspecte de relació proporcional, és la concordança del seu costat més llarg respecte al seu costat més curt o, dit d’una altra manera, la relació entre la seva alçària i la seva amplada. La raó s’expressa amb dos nombres separats per dos punts (x:y).

–Rapsoda: Recitador de l’antiga Grècia que anava de poble a poble recitant poesies. algunes vegades seves i generalment alienes, acompanyant-se d’una cítara. Actualment s’anomenen rapsodes els recitadors de poesies.

 –Rapsòdia: 1. Tros d’un poema, especialment dels d’Homer. 2. Centó, obra literària composta de sentències i expressions alienes.

–Raqueta de recitació: Tinta sobre fusta lacada de Dunhuang (Xina), mitjan segle IX. Començament del Sutra del cor de la gnosis, traduït pel monjo Facheng, cal·ligrafiat amb grans caràcters, en columnes. La lectura es fa d’esquerra a dreta, segons l’ús tibetà, no pas el xinès.

–Rar: Llibre que amb el temps ha adquirit aquesta condició, ja sigui per l’escassetat d’exemplars o pels nombrosos bibliòfils que ho desitgen. La qualitat de rar no vol dir que sigui bo, sinó moltes vegades tot al contrari, ja que, com va dir Voltaire, els llibres rars són escassos pel fet que no es reimprimeixen, pel seu poc interès, i els bons són objecte de nombroses edicions . Bibliogràficament hi ha una altra qualitat de raresa d’una obra i és aquella en què una edició, per les seves característiques de perfecció i de bellesa, ha desaparegut del mercat per la seva demanda constant. També són rars els llibres les primeres edicions dels quals han quedat completament esgotades i amb objecte d’especulació entre els bibliòfils.

–Rare Book School: La Rare Book School (RBS) és un institut independent, sense ànim de lucre i exempt d’impostos que dona suport a l’estudi de la història del llibre, la impressió i temes relacionats, governat pel seu propi consell d’administració. Fundat el 1983, es va traslladar a la seva seu actual, a la Universitat de Virgínia, el 1992. Ofereix oportunitats de formació contínua per a estudiants de totes les disciplines i nivells d’habilitat per estudiar la història dels materials escrits, impresos i digitals amb acadèmics i professionals destacats del camp.

–Raresa absoluta: Això fa referència a llibres que s’han imprès en un nombre molt limitat d’exemplars, que anomenem edicions limitades.

–Raresa bibliogràfica: Llibre preciós del qual es coneix l’existència de poquíssims exemplars, constituint així una raresa bibliogràfica.

–Raresa dels llibres: Segons Salvá:

1. Són de primera raresa, llibres que se sap de fix o se sospita que han estat impresos, i no obstant no es té notícia que existeixi exemplar algun d’ells…

2. Entren, en segon lloc, aquells altres que no se sap existeixi més d’un o pocs exemplars…

3. Venen en tercer grau els llibres que només molt de tarda en tarda apareix algun exemplar en venda, o que són molt pocs els aficionats que els posseeixen…

4. En quart grau de raresa s’han de comptar [aquelles] que no es troba amb facilitat ocasió per adquirir-les…

5. Es reputen com escassos els llibres les edicions dels quals… o s’han tirat a curt nombre o es troben del tot esgotades i, per tant, solen trobar-se per casualitat…

–Raresa local: Obres en llengües vernacles que esdevenen rares en altres llocs.

–Raresa relativa: Això es basa en el petit nombre d’exemplars que sobreviuen d’una tirada normal.

–Raresa temporal: Aquest és el cas d’obres que, per diverses raons, es tornen molt buscades després d’haver passat desapercebudes durant molt temps.

–Ras: Tela que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació. Són de ras el brocat, carmesí, el ras raig, el setí, el tabi i el tafetà.

–Ras llistat: Tela de ras que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació.

–Rasadora: Eina d’acer utilitzada juntament amb el rascador per rebaixar el granejat de la làmina a la tècnica de la manera negra.

–Rascador: 1. Eina utilitzada en la tècnica de gravat de la manera negra. Pot venir al costat d’un brunyidor en un brunyidor-rascador. 2. Diverses operacions relacionades amb la preparació o el gravat d’una làmina consisteixen a arrencar metall, cosa que s’aconsegueix raspant la superfície amb un instrument dur i tallant. Posem-ne alguns exemples: per a la correcció d’una talla indesitjable cal rascar el metall que en delimita les vores, de manera que no quedi retinguda tinta durant l’estampació; els blancs i els llums en una planxa granejada per ser gravada al fum es treuen eliminant el metall que defineix el puntejat; en el bisellat dels perfils de la làmina i arrodonit dels seus cantons cal treure el metall de les arestes; la ferritja metàl·lica arrencada pel burí ha de ser llesca. El rascador, un instrument d’acer de secció piramidal amb els seus tres vèrtexs molt tallants, és l’eina de què se serveix el gravador en cadascuna d’aquestes operacions, rematant la intervenció amb l’ús del brunyidor. 3. D’acord amb el procediment de la serigrafia, el tamís de la pantalla es deixa permeable a la tinta d’impressió a les zones corresponents a la imatge i impermeable a la resta. Aquestes zones no impressores es tapen amb líquid de rebliment a l’operació d’entelat. Doncs bé, per repartir el líquid de farciment sobre el tamís de la pantalla serigràfica es fa servir un útil rectangular de material rígid, metàl·lic o plàstic: la rasora.

–Raser: El mateix que ‘rasqueta’”.

–Rascle: Pal llarg amb unes pues de ferro en forma de pinta que serveix per recollir restes de fibrositats.

–Rasora: Eina que s’utilitza per distribuir regularment els tapaporus o l’emulsió fotoquímica sobre la pantalla de serigrafia.

–Rasorium: Vegeu Rascador.

–Raspa: Llima gran que serveix per a passar-la pels caires dels fulls de la banca de fretar quan han quedat massa tallats.

–Raspador: 1. Al daurat de talls, eina amb una fulla afilada i corba per raspar els talls de davant abans de daurar, i fulla recta per cap i peu. 2. Ganivet de metall amb què s’aclareix, mitjançant raspat, tinta de la pedra o planxa d’alumini o zinc en la tècnica de la manera negra litogràfica. Les zones intervingudes amb raspador corresponen a l’estampa a blancs lluminosos.  2. Instrument constituït per una petita fulla d’acer afilada col·locada a l’extrem d’un mànec, emprat especialment per esborrar textos escrits o dibuixos. Formes llatines: Culter, Navacula, Rasorium.

–Raspall: 1. Instrument de consistència forta, fet amb el pèl de porc o de cavall, que serveix per a netejar les formes. 2. Tela metàl·lica del bombo.

–Raspall: 1. Utensili que s’utilitza per netejar els motlles de pols o després d’haver tret una prova i per eliminar la ferritja de la composició linotípica o dels cartrons de l’estereotipia. 2. Barra proveïda de truges suaus que es fa servir en certes màquines d’imprimir, disposada paral·lelament al cilindre, a fi d’aplicar-la contra el paper i així evitar que formi bosses o arrugues. 2. Instrument de consistència forta, fet amb el pèl de porc o de cavall, que serveix per a netejar les formes. 2. Tela metàl·lica del bombo.

–Raspall de fuster: Hi ha uns pocs raspalls el disseny dels quals els converteix en unes bones xifles. És una de les màquines que solem vendre de segona mà, ja que els bons es fabricaven als anys 50-60.

–Raspall de jaspiar : Raspall utilitzat per realitzar el jaspiat, ja sigui esquitxant el tint o l’àcid sobre pell, paper, o els talls del llibre.

–Raspall i Juanola, Joana: (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat,  2013) fou una escriptora, lexicòloga i bibliotecària catalana. Tot i que és coneguda per l’obra poètica infantil, escrigué també per a adults i dins la seva obra hi ha teatre, contes i novel·les. En plena dictadura de Primo de Rivera, amb catorze anys, va iniciar el seu activisme cultural, sempre en català. Participava en les revistes locals periòdicament des de la dècada de 1920 i anava escrivint poemes, prosa i teatre, que guardava en un calaix. Entre 1935 i 1938 estudià a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on obtingué el títol de bibliotecària. Des d’aleshores i fins a la fi de la Guerra Civil espanyola va treballar de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on va contribuir a salvar de la destrucció molts exemplars de llibres catalans amb Roser Lleó. Anava fent fitxes de sinònims, que anava guardant en capses de sabates i que serien l’origen dels seus treballs com a lexicògrafa. Aquesta tasca de dedicació al lèxic culminà amb la publicació de tres diccionaris, obres en les quals resta ben reflectit el seu domini de la llengua. Pel diccionari de frases fetes rebé el Premi Marià Aguiló de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1984. A partir de la dècada de 1920 començà a publicar poesia i narrativa infantil i juvenil i fins al la dècada de 1990 no tornà a publicar res per al públic adult. Col·laborà habitualment en revistes locals i fou promotora del Premi Martí Dot de poesia per a joves de Sant Feliu de Llobregat i de la tertúlia literària del mateix nom.

Com a escriptora, fou una pionera a Catalunya de la poesia per a infants i joves. Conreà aquest gènere amb la voluntat d’apropar la mainada i el jovent a la poesia i fer que l’estimessin. Defensà la poesia com a vehicle eficaç en l’educació dels sentiments, tot avançant-se així a les noves tendències de l’educació emocional.

–Raspar: Raure lleugerament una superfície, generalment per suprimir alguna cosa escrita o imprès.

–Raspar cordills: Operació consistent a debilitar la punta dels cordills de la costura per enganxar-los sobre els cartrons de les tapes.

–Raspar talls: Operació preparatòria al daurat de talls que consisteix a eliminar, mitjançant raspadors, la capa superficial del tall.

–Rasqueta: Eina per barrejar i estendre tintes (directament sobre el material a entintar, o sobre una superfície amb obertures, col·locat sobre el material a tintar, com a l’estergit o a la serigrafia), que té una punta plana molt allargada. En serigrafia, les cornamuses tenen una goma que s’arrossega sobre la malla. El cantell de les rasquetes poden ser diferents, més o menys arrodonits o esmolats. Com més esmolat sigui el cantell, menys quantitat de tinta queda dipositada sobre el material a tintar. Els cantells esmolats van millor en impressions gràfiques sobre paper o plàstic, mentre que les arrodonides són preferibles per a serigrafia en tèxtil. També les gomes dels cantells poden tenir diferents dureses, sent les toves millors per a superfícies irregulars. De la mateixa manera, canvia el tipus de goma usat: la goma de poliuretà per a tintes solvents o viníliques, i les espàtules de cautxú per a impressions sobre tela. La podem trobar anomenada de múltiples formes: raser, espàtula, rasqueta, cornamusa…

–Rasqueta de cilindre de gravat al buit: A les ‘rotatives de gravat al buit’ les rasquetes formen part del cos d’impressió i s’usen per treure l’excés de tinta de la forma després d’entintar-se i abans d’imprimir-la. 

–Rasqueta de serigrafia:  La rasqueta que es fa servir en les tècniques de serigrafia. És diferent, depenent de les tintes utilitzades i el material sobre el qual s’ha de serigrafiar.

–Rastell: Rascle.

–Raster: En informàtica gràfica, punts que es formen en una imatge com ara un mapa de bits que corresponen a una graella ortogonal de línies escanejades.

–Raster Software: En anglès. Terme utilitzat per parlar de gràfics no vectorials o mapes de bits.

–Rasterització: Procés de conversió d’un dibuix vectorial a una imatge ràster; és a dir, l’adaptació d’un conjunt representat per corbes Bézier a una imatge formada per píxels. Aquesta adaptació determinarà una mida i una resolució fixa que limitarà la reproducció o escala de la imatge esmentada.

–Rasteritzar: Transformar qualsevol element digital vectorial en un altre format per píxels, trames de semitons o punts d’impressió. Només els elements vectorials es poden rasteritzar. Els elements que ja estan formats per píxels només es poden mostrar. En un sentit més extens del concepte, gairebé tots els dispositius d’impressió acaben per rasteritzar el que imprimiran, ja que ho han de convertir en punts d’impressió —l’excepció són els ‘plotters’ de tall—. En el cas de les impressores PostScript, el component encarregat és l’intèrpret PostScript o RIP (Raster Image Processor). És un anglicisme consolidat. En origen es traduïa per ‘interpretar’.

–Rastral: El mateix que ‘rastrum’.

–Rastre: Màcula, Taca.

–Rastreig: Veu amb què s’ha traduït, de vegades, l’anglesa ‘tracing’.

–Rastrologia: Ciència que estudia l’ús del rastrum, que ajuda a ubicar el manuscrit musical en el temps i en l’espai, a més de poder discernir qui va ser l’autor del pautat.

–Rastrum: Ploma amb cinc puntes per fer les cinc línies dels pentagrames alhora. Pot ser que el seu nom procedeixi de la seva semblança amb un rastell. El 1911 Stravinsky va inventar el ‘stravigor’, que és una màquina amb deu o cinc rodets que es van entintant automàticament i que realitzen un o dos pentagrames passant-ho rodant per sobre del paper. Avui dia es ven amb el nom de ‘fidolí’, i pot ser un ‘fidolí simple’ si només fa un pentagrama, o un ‘fidolí doble’ si forma dos pentagrames alhora.

–Rata de biblioteca: Es diu així familiarment a tothom que es passa les hores i els dies, buscant i llegint llibres a les biblioteques. Per extensió es diu també de l’aficionat als llibres que diàriament recorre les llibreries a la recerca de llibres rars i curiosos.

–Ratdolt, Erhard: Famós impressor alemany, nascut a Augsburg el 1447, traslladant-se a Venècia a l’edat de quinze anys. El 1474 es va establir d’impressor i, uns anys més tard, va imprimir el ‘Calendarium’ de Regiomontanus, el famós astrònom de Nuremberg. etc. De tornada a Augsburg fundó una editorial de llibres religiosos, Ratdolt va ser qui va introduir per primera vegada la impremta en diversos colors. El seu catàleg de caràcters del 1486, amb catorze tipus diferents, és el més antic que es coneix.

Calendarium de Regiomontanus, imprès per Ratdolt  l’any 1482

–Ratlla: Signe ortogràfic auxiliar de la puntuació que consisteix en una ratlla fina tan llarga com el quadratí del cos corresponent.

–Ratlladora Domènech: Per regla general les màquines es distingeixen amb el nom de l’autor, i encara que en el cas present la modèstia del mateix no ho consentís, anomenarem a la nova màquina La Ratlladora Domènech, per distingir-la entre els seus similars. A l’abril últim, i en ocasió de passar alguns dies entre nosaltres el senyor Enric Domènech i Montaner, va estar atrafegat en la construcció d’una màquina de ratllar, que té la bona condició de rebre el paper perfectament distanciat i en línia recta, encara que la persona que el col·loqui a la màquina el deixi amb negligència. Com a pràctic i coneixedor de tots els avantatges i inconvenients de les màquines de ratllar paper, se li va ocórrer al senyor Domènech construir una màquina senzilla, de poc cost, que pogués ratllar el vertical del «Major» amb la mateixa facilitat que el «Diari», fent de manera que la preparació o arranjament de la màquina per canviar de ratllat o mesura, acabar la primera «Ratlladora Domènech», va veure el nostre consoci el senyor Manuel Soler, qui adonant-se de l’abast de la innovació, pregà que se li vengués una màquina com més aviat millor.

El va complaure el senyor Domènech i la màquina funciona a satisfacció de l’interessat des de primers de juny últim en la manufactura de ratllats que el senyor Soler té establerta a Sant Martí de Provençals.

–Ratlladura: 1. Raja o esborrall amb què se suprimeix una lletra, paraula, frase, paràgraf, etc. 2. Part d’un text que es titlla.

–Ratllar: 1 Anul·lar una o diverses lletres o una part del text traçant-hi una línia al damunt. 2. Esborrar o suprimir l’escrit fent ratlles i esborralls. 3. Assenyalar el corrector part de l’imprès perquè se substitueixi o suprimeixi.

–Ratllat: 1. Conjunt de línies traçades sobre una pàgina per tal de delimitar-ne la superfície destinada a escriure i de guiar l’execució de l’escriptura. 2. Llibre destinat al comerç, ratllat de diferents maneres i que s’utilitza per a diferents menesters, tots relacionats amb la comptabilitat d’una empresa.

–Ratllat aberrant: Sistema de ratllat que no s’ajusta a les pautes conegudes i classificades actualment.

–Ratllat directe: Ratllat primari.

–Ratllat en color: Ratllat fet amb un instrument que deixa una empremta de color.

–Ratllat indirecte: Ratllat secundari.

–Ratllat amb mina: Ratllat fet amb un instrument de punta flonja o semiflonja i que deixa una empremta de color segons la composició de la punta.

–Ratllat mixt: Ratllat fet amb diferents procediments.

–Ratllat per plegat: Ratllat fet mitjançant el plegat del suport, i no pas mitjançant el traçat. Generalment consta d’un simple requadre o de dues línies de marge.

–Ratllat primari: Ratllat fet sobre un foli per contacte directe amb l’instrument.

–Ratllat a punta seca: Ratllat fet amb un instrument punxegut que deixa una empremta sense color.

–Ratllat secundari: 1. Ratllat indirecte.2. Ratllat fet sobre un foli a través d’un o més folis, sense que hi hagi contacte directe amb l’instrument.

–Ratllat amb tinta: Ratllat fet amb tinta que deixa una empremta de color (sípia, violeta, verda, etc.).

–Ratlles: Defecte d’impressió on apareixen unes ratlles per culpa de l’acció de la rasqueta. 

–Ratlles oposades: Els gravats a burí s’executen per mitjà de ratlles o solcs, que serveixen per modelar els objectes. Es dona el nom de Ratlles oposades als solcs que tallen les ratlles primitives, sigui perpendicular sigui obliquament. En els gravats en fusta, l’efecte de les ratlles oposades és molt difícil d’aconseguir, doncs cal creuar amb el burí, no només els solcs del gravat en talla dolça, sinó més aviat l’espai blanc comprès entre aquests solcs.

–Ratolí: És un perifèric, inventat el 1963 (i adoptat massivament pels ordinadors personals a la dècada de 1980) pel professor de Stanford Doug Engelbart; deu el seu nom a l’aspecte d’un ratolí, que no és sinó una forma adaptada a la mà humana. Aquest dispositiu permet desplaçar el punter sobre la pantalla, ja sigui per situar el punt de treball, una tecla o ordre virtual d’ordres. Hi ha bàsicament tres tipus: mecànic (una bola de plàstic o goma que sobresurt de la part inferior transmet el seu moviment a unes rodetes que envien impulsos a l’ordinador), òptic (detecten el moviment segons la posició on es desplacen) i làser (semblant a l’òptic , substitueix la llum per un rayi làser, més precís i sensible; és el més adequat per als dissenyadors gràfics). Segons el model, el ratolí pot tenir dos o tres botons (amb funcions específiques) i una rodeta. Els models sense fil resulten molt pràctics.

–Rauret, Josep: Llibreter actiu a Lleida entre 1851 i 1872. Tenia forta competència amb els Corominas i els Sol, per a la qual coda decidí especialitzar-se en la producció de dos tipus de publicacions: les pedagògiques i les periòdiques. Entre les primeres, falcades amb la revista El Eco de la Instrucción Primaria (1857-1867), que oferia gratuïtament als mestres que li fessin compres, hi havia mètodes de lectura, tractats d’urbanitat, aritmètiques, l’inevitable Catecismo histórico de Fleury. Publicacions periòdiques en publicà set, entre les quals: Aquí estoy (1859), El Fénix del Segre (1866), El Catalán Occidental (1867) i La Libertad (1870).

–RAW: Vegeu ‘format digital’.

–Rayograma: Fotografia. Procediment fotomecànic desenvolupat per Man Ray, que consisteix a alterar una placa sensible a la llum mitjançant l’aplicació directa de diversos objectes.

–RCUB: Revistes científiques de la Universitat de Barcelona: És el portal que recull les revistes científiques, especialitzades en diversos àmbits temàtics, editades o coeditades per la Universitat de Barcelona. Hi trobem revistes científiques en curs de publicació i altres d’històriques que ja no es publiquen, però de les quals es disposa de la col·lecció en format digital.

–rda., rdo.: Abreviatures de (lletra) rodona, (tipus) rodó.

–RDA: Resource description and access, més coneguda com a RDA és la normativa de catalogació que es va donar a conèixer el juny de 2010, que proporciona instruccions i directrius sobre la formulació de les dades bibliogràfiques. Previst per a l’ús de les biblioteques i organitzacions culturals afins, com museus i arxius, RDA ha anat substituint les Regles angloamericanes de catalogació 2a edició (AACR2), l’estàndard vigent per a les biblioteques anglosaxones des de 1978. La Biblioteca de Catalunya tradueix RDA Resource description and access com a RDA Recursos, descripció i accés, per a mantenir l’acrònim. En realitat, la traducció més correcta fora: Descripció i accés als recursos, que explica l’objectiu de la normativa, la descripció del recurs documentals per a facilitar-ne la recuperació.

–Reacció: Resposta d’un cos o element a l’acció d’un altre cos o element. Resposta dels fulls de paper a les condicions d’humitat, de temperatura, etc.

–Reactiu: Paper reactiu. Paper impregnat d’una solució que reacciona i experimenta un canvi de coloració en contacte amb alguna substància que l’activa.

–Reactiu de Herzberg: Reactiu al clor iodur de zinc. Empleat per determinar la composició fibrosa del paper per via microscòpica. Està constituït per una barreja de iodur potàssic i clorur de zinc, que té la propietat de pintar la pasta mecànica de groc i la química de blau-vinós.

–Reactiu Weisner: Serveix per detectar la presència de lignina. Poseu 5 ml d’alcohol etílic, 2,5 ml d’àcid clorhídric i 0,1 g de fluoroglucina sobre una micromostra.

–Readership: Terme en anglès per referir-se al nombre de consumidors d’una publicació impresa o digital, el qual pot ser més gran al públic objectiu originalment concebut. Al·ludeix a l’abast total que un diari o revista pot arribar a tenir quant a nombre de lectors, que els poden compartir o regalar un cop llegits, referint-se a l’audiència total hipotètica i no només el nombre de compres o descàrregues directes.

–Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: Es va inaugurar oficialment en 1752 durant el regnat de Fernando VI. L’establiment de les acadèmies a Europa va deixar un paper fonamental en la normalització del gust estètic durant el Segle de les Llums. Des de 1773 la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando té la seva seu al palau de Goyeneche a Madrid, dissenyat per José de Churriguera i adaptat al gust neoclàssic per Diego de Villanueva. Actualment es compon de cinquanta-sis acadèmics de nombre, personalitats de prestigi reconegut en els camps de l’arquitectura, pintura, escultura, música, cinema, art gràfic, fotografia, disseny i història i teoria de l’art.

–Real Biblioteca de Palacio: La plataforma web Real Biblioteca Digital (RBD) oferirà progressivament accés digital a les col·leccions patrimonials de la Real Biblioteca del Palacio Real de Madrid. Els exemplars singulars de la col·lecció -manuscrits i dibuixos-, junts amb la col·lecció d’incunables, seran les peces beneficiades per aquest accés en una primera fase del projecte. També es pot consultar la Base de datos del patrimonio bibliográfico de Patrimonio Nacional (IBIS).

–Realç: Constitueix una tècnica eficaç per cridar l’atenció sobre els elements d’un disseny. Tot i això, si s’aplica de forma incorrecta pot resultar ineficaç i reduir el rendiment en aquestes zones. El realç pot ser general, per negretes, cursives i subratllat, per tipus de lletra, pel color, per la inversió i per la intermitència.

–Realçada: Lletra secundària que ha estat emplenada amb un petit toc de color, generalment groc. S’anomenen també inicials destacades, ressaltades o fins i tot safranades. A la documentació catalana rep el nom “safranada” per l’ús d’aquest pigment o perquè el groc utilitzat recorda aquesta substància. Es feien servir per destacar un nom, un terme o una secció rellevant del text. Així ho reflecteix Enrique de Villena en la traducció de l’Eneida.

–Realçar: Destacar un element d’un dibuix o d’una pintura afegint-li colors, tocs, etc.

–Realçat: Prominència d’un element tipogràfic en relació amb la resta.

–Realgar: Sulfur d’arsènic natural, utilitzat com a pigment vermell.

–Reàlies: Les reàlies (del llatí medieval, les ‘coses reals’) són paraules que denoten objectes, conceptes i fenòmens típics exclusivament d’una determinada cultura. Per aquest motiu, no tenen correspondències precises en altres cultures. En una llengua hi ha paraules que no tenen una traducció precisa en una altra/es cultura/es i requereixen de qui tradueix actituds diverses segons el context i la situació en què es troben.

–Realista: Estil decoratiu on s’intenta imitar exactament la realitat.

–Realitat: Concepte que serveix per expressar tot allò que té existència objectiva tangible, de manera que és present o bé succeeix efectivament.

–Realitat ampliada: És en un hiperònim que recull una sèrie de tecnologies immersives. La realitat ampliada és aquella que engloba la realitat virtual, la realitat augmentada, la realitat mixta i conceptes suspesos entre totes elles.

–Realitat augmentada (RA): És una tecnologia que permet tenir una imatge d’un entorn físic en el món real combinada amb elements virtuals afegits per a la creació d’una realitat mixta a temps real. Consisteix en un conjunt de dispositius que afegeixen informació virtual a la informació real existent. Aquesta és la principal diferència amb la realitat virtual, ja que no substitueix la realitat física, sinó que afegeix un entorn fictici (per exemple, dades informàtiques) al món real. Amb l’ajuda de la tecnologia (per exemple, afegint la visió per ordinador i el reconeixement d’objectes) la informació del món real que envolta l’usuari esdevenir interactiva i manipulable. La informació digital sobre l’entorn i els objectes poden ser superposats al món real. A tall d’exemple, podem entrar dins d’un llibre i formar part de la història que ens explica; també podem visualitzar imatges que prenen vida o entorns canviants.

–Realitat mixta: Combina elements d’entorns reals i entorns virtuals. Fa que els objectes del món virtual entenguin l’entorn en el que estan i siguin capaços d’interactuar a temps real amb aquest entorn.

–Realitat virtual: (RV) és la representació de les coses a través de mitjans electrònics. “El terme virtual prové del llatí virtus que significa força, energia o impuls inicial. Així, la virtus no és una il·lusió ni una fantasia. Més aviat és real i activa. És la causa inicial en virtut de la qual l’efecte existeix i allò per què la causa encara està present virtualment en l’efecte. Es duu a terme mitjançant una simulació per ordinador que aconsegueix fer la sensació que el que es representa és real i en la que sovint es pot interaccionar amb elements que envolten l’usuari.

–Realitat Virtual Software: Simulació en gràfics en tres dimensions que permet creure l’espectador que es troba en una altra localització. Utilitzats a la xarxa, entre altres coses, per a visites virtuals a vaixells, museus o llocs de l’antiguitat.

–Realle: Paper fabricat a Bolonya al segle XIV, feia 61,5 x 44,5 cm.

–Rebaix: 1. Defecte del pergamí que es produeix quan el ganivet talla parcialment el derma de l’animal durant l’escorxament i que es fa palpable durant l’assecatge de la pell. 2. Defecte en la pell que queda massa fina al adobar i que pot provocar els anomenats ‘Ulls’ al trencar.

–Rebaixadora de pell: Hi ha diverses màquines que serveixen per rebaixar la pell com la ‘xifla’, la ‘pala rebaixadora’, la ‘fulla rebaixadora’, la ‘”Schärf-Fix’.

–Rebaixaments d’espais: Correcció d’aquell defecte d’impressió que es produeix quan l’espai en blanc que hauria d’aparèixer entre una paraula i una altra apareix tapat o brut.

–Rebaixar: Minorar la intensitat del color. Reduir la quantitat d’aigua de la pasta de paper per espessir-la.

–Rebava: 1. Espai entre la línia de l’ull d’un tipus i el peu del cos. 2. Es diu en les tècniques d’estampació, quan s’enregistra directament sobre la planxa i queden unes sobres del material sobresortint a les vores de la incisió. 3. Excés de barbes d’un full de paper a causa d’algun defecte del caixo de la forma.

–Rebaves:  1. Metall aixecat en incidir sobre la làmina al procediment de la punta seca. A causa de la secció cònica de la punta, aquesta no talla el coure, formant voluminosos a les vores de les talles. Aquests volums o crestes, les rebaves, queden impregnades de tinta en estampar la làmina donant lloc a traços d’efecte vaporós. Però és tan gran la seva fragilitat que es desgasten amb rapidesa en ser sotmeses als consecutius fregaments d’entintat i neteja ia la pressió del tòrcul. 2. Excés de barbes del full de paper a causa d’algun defecte del caixo.

–REBECA: És una base de dades que conté registres bibliogràfics en format Ibermarc. Està concebuda com una font de recursos per a la catalogació automatitzada principalment dirigida a les biblioteques públiques i en general a totes les biblioteques espanyoles.

–Rebentament: Esbotzada.

–Rebentat: A impremta, aplicar rebentats (‘trapping’) és una forma d’ajustar com imprimeixen els colors de les diferents planxes per corregir els defectes visuals que produiran les inevitables petites fallades al registre de les planxes en imprimir.

L’usual és ampliar una mica les vores dels colors més clars perquè sobreimprimeixin una mica sobre els colors més foscos. hi ha dues classes de rebentat.

Diagrama de un rebentat positiu o de fons

Quan un element fosc està sobre un fons clar, s’amplia el color del fons clar, que ‘entra’ a l’objecte fosc. Aquest és un rebentat positiu (choke trapping). De vegades s’anomena ‘rebentat de fons’.

Diagrama d’un rebentat negatiu o d’objecte.

Quan un element clar està sobre un fons fosc, s’amplia el color de l’objecte clar, que ‘desborda’ cap al fons fosc. Aquest és un rebentat positiu (spread trapping). de vegades s’anomena ‘rebentat d’objecte’. 2. Accident que resulta dels solcs traçats molt propers els uns dels altres sobre el vernís, que sota la influència de l’ebullició de l’àcid, no resisteixen la mossegada. En separar-se el vernís, tot l’espai comprès entre els solcs extrems rebenta, i l’àcid mossega una superfície més o menys ampla, en comptes de mossegar només els traços separats que va fer l’artista. Pot encara treure’s algun partit de la part rebentada a les aigües fortes tractades d’una manera pintoresca; però, en les planxes de treball regular, si rebenten, no es pot remeiar més que reemplaçant el coure i començant novament el treball.

–REBIUN: La Red de Bibliotecas Universitarias y Científicas Españolas (REBIUN) és una xarxa associada a la Sectorial CRUE R+D+i des de l’any 2020. Ajuda les seves biblioteques a liderar a les seves institucions l’accés a la informació i prestació de serveis a l’era digital per contribuir a la creació del coneixement a les seves comunitats i a la societat en general.

–Rebladora: Màquina per posar reblons i, canviant d’encuny, també ullets.

–Reblaniment: Alteració del suport escriptural, que perd la consistència a causa de la humitat o de l’acció d’un líquid.

–Reble: Mot, frase inútil, supèrflua que s’empra amb el sol efecte d’allargar un vers.

–Rebló: Adorn de les cobertes en enquadernació. Cercle metàl·lic que adorna un cercle tallat a les tapes. Els que es veuen més comunament són els que són a les carpetes que es tanquen amb gomes.

–Reblar i col·locar anelles: Activitat que consisteix en col·locar uns reblons a la coberta amb una rebladora que funciona amb un pedal el qual activa el descens del capçal i es col·loquen els reblons a pressió. Normalment va acompanyat de la col·locació d’anelles on els reblons faran que les anelles quedin fixes a la coberta. 

–Reblonar i col·locar anelles: Activitat que consisteix en col·locar uns reblons a la coberta amb una reblonadora que funciona amb un pedal el qual activa el descens del capçal i es col·loquen els reblons a pressió. Normalment va acompanyat de la col·locació d’anelles on els reblons faran que les anelles quedin fixes a la coberta. 

–Rebobinadora: És la màquina per acoblar les capes de les bobines i fer el tall en formats aptes per a la transformació del paper.

–Rebobinar: Tornar a bobinar els rotlles de paper per variar-ne alguna característica.

–Rebombori: 1. Soroll mogut per una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, jugant, etc. 2. Avalot de gent insubordinada. 3. Acció de parlar molta gent d’una mateixa cosa insistentment i amb excitació. 

–Rebot: 1. Operació a què és sotmesa la làmina gravada quan es procedeix a corregir una talla per eliminació de la mateixa. Consisteix a colpejar el dors de la planxa amb un martell de percussor fi a la zona corresponent a la incisió. Per conèixer el lloc on s’ha de colpejar s’utilitza un compàs de braços llargs un dels quals es col·loca a la talla defectuosa per davant de la làmina i l’altre, a igual distància, pel dors. Com a resultat de la percussió, el metall de la base del solc surt cap a fora, on serà anivellat amb el rascador i allisat amb el brunyidor. 2. Un llibre en què les pàgines han estat enquadernades amb una coberta que substitueix la coberta original publicada per l’editor. 3. Situació en la qual un missatge de correu electrònic és retornat a causa d’un error en el lliurament al destinatari. Generalment, es presenta quan l’adreça del destinatari és inexistent, està mal escrita; o el servidor que rep els missatges del destinatari no està connectat a l’Internet.

–Rebranding: És una estratègia de màrqueting per la qual es modifica la identitat corporativa d’una marca o producte. Aquest canvi pot suposar la renovació d’elements com ara el logotip, el ‘naming’, la identitat visual, la identitat verbal, el ‘tagline’, etc. L’objectiu és modificar el posicionament de marca creant una nova i diferenciada identitat a la ment dels consumidors, inversors, competidors, etc.

–Rebuig: Nombre de plecs que es desaprofiten en la impressió.

–Rebuig polper: Juntament amb el fang paperer, és una de les dues principals deixalles del procés de reciclatge de paper. Està compost pels materials no fibrosos presents al paper reciclat (grapes, plàstics, peces de fusta, etc.).

–Rebuig de producció: És el conjunt de residus de processament del paper que es produeixen durant el procés d’elaboració i de transformació.

–Rebut de l’editor: Un full de paper de l’editor inclòs en una còpia de revisió anticipada o una còpia de prova sense corregir d’un llibre. Un rebut de l’editor normalment proporciona informació com ara la data de publicació prevista, el nombre de pàgines i possiblement conté informació de màrqueting anticipada, com ara gires publicitàries o signatures de llibres.

–rec.: Abreviatura de recopilació i recopilador.

–Recamada: Lletres ornades de dibuixos de brodats usades al segle VI, anomenades en francès ‘Lettres brodées’.

–Recapitulació: Acció de recapitular.

–Recapitular: Resumir breument i ordenadament allò que per escrit o de paraula s’ha manifestat anteriorment amb més extensió.

-Recaptació Gamma de mètodes per evitar errors d’impressió evidents causats per un registre imperfecte entre els colors del processament. Si volguéssiu imprimir un cercle blau clar dins d’un quadre rosa, i el cercle cian fos exactament de la mateixa mida que el “forat” eliminat al magenta, qualsevol registre erroni entre el cian i el magenta es mostraria com una línia blanca al voltant de la meitat del cercle. Com que un halo blau fosc estret al voltant del cercle on el magenta i el cian se superposen és menys intrusiu visualment que una línia blanca, el “forat” circular del magenta s’ofega (es fa lleugerament més petit, normalment reduint-lo en menys de 0,25 punts) per crear una superposició deliberada (sobreimpressió), de manera que qualsevol registre erroni entre el cian i el groc no creï una línia blanca. Alternativament, la mida del cercle cian es podria estendre. El fet d’ofegar o estendre’s depèn de la força visual dels colors; generalment, el color més feble s’augmenta en àrea.

–Recarregar: Vegeu ‘cartutx recarregable’.

–Recasat: Significa que el llibre estava solt o fora de les seves cobertes i que s’ha tornat a cosir o enganxar, generalment amb guardes noves.

–Recensió: 1. Qualsevol de les formes d’un mateix text presentades per manuscrits diferents. 2. Recollida i classificació en famílies dels textos manuscrits o impresos que cal editar. 3. Ressenya. 4. Revisió, correcció. 5. Conjunt d’operacions que es realitzen en l’edició crítica d’un text. El conjunt de les operacions farà la recopilació i la descripció de tots els testimonis de la tradició (Fontes criticae), l’examen de tots ells mitjançant la comparació analítica que presenten les lliçons d’aquests testimonis (collatio codicum), i la filiació dels testimonis en la constitució de l’estemma (constitutio estemmatis codicum).

–Recensió oberta: Conjunt de textos impresos o manuscrits que procedeixen de la mateixa família.

–Recensió tancada: Conjunt de textos, impresos o manuscrits que es remunten a dues o més famílies.

–Recensor: Persona que fa una recensió.

–Recentior: 1.Text manuscrit que afegeix nous errors a la tradició manuscrita anterior. 2. Còpies privades d’estudiosos, utilitzades com a textos de treball i menys acurades en la presentació.

–Recepció d’originals: En una editorial. Es rep l’escrit i es comprova que seguiu les especificacions de lliurament. Si és així, s’assigna un ordre de treball per preparar-lo.

–Recepta: Llibre on es portava la raó de les multes imposades pel Consell d’Índies.

–Receptari: 1. Sinònim de formulari. 2. Títol que es dona als llibres que contenen col·leccions de receptes i fórmules diverses. 3. Quadern que als hospitals serveix per anotar tot allò que el metge ordena que se subministri al malalt.

–Receptor: Persona que rep un missatge enviat per l’emissor per un canal seguint les normes d’un codi comú.

–RecerCAT: Dipòsit de la Recerca de Catalunya. És un repositori cooperatiu on es pot consultar la literatura de recerca de les universitats i centres de recerca de Catalunya, com ara articles, treballs de recerca/fi de màster, treballs/projectes fi de carrera, ponències de congressos, informes, documents de treball, etc. Els documents es poden introduir directament a RECERCAT o bé a través dels repositoris de les institucions. En aquest darrer cas, RECERCAT actua de recol·lector integrant i organitzant els documents en un espai comú independentment del repositori en què han estat inclosos. Està impulsat per les universitats de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya, gestionat i coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), patrocinat per la Generalitat de Catalunya i compta amb la participació d’altres institucions catalanes. Amb Butlletí electrònic a RACO.

–Reciclar: Reutilitzar un producte ja fer servir per donar-li una nova utilitat.

–Reciclat: Paper fet amb pasta procedent de la trituració de papers vells degudament desinfectats i decolorats amb un tractament de clor, i generalment amb l’addició de fibres verges per garantir-li uns mínims de qualitat i resistència.

–Recitat: Composició musical que es fa servir en les poesies narratives i en els diàlegs i en un mitjà entre la declamació i el cant.

-Recitar: Referir, cantar o dir en veu alta.

–Recitatio: Modalitat grecollatina de difondre una obra consistent en la lectura en veu alta davant un públic generalment escollit.

–Reclam: 1. Síl·laba o paraula que es col·locava a la part inferior d’un full manuscrit, Als còdexs se solia posar a l’últim foli de cada quadernet, la qual cosa servia per marcar la correcta col·locació dels quadernets (com si fos una signatura). Es poden trobar ubicats als còdexs en diferents llocs: al marge inferior, de vegades centrats, altres al marge interior. Perquè no es perdés en tallar els plecs per a enquadernar-los de nou, es van començar a col·locar en vertical al marge intern. Sembla que aquest va ser un costum espanyol que va començar al segle XIII. També servia per facilitar la lectura en veu alta. Al segle XVI va passar a usar-se també als llibres impresos, però des del segle XIX ja no es fa servir. anava al marge inferior de la pàgina senar, com la signatura. 2. Primera o primeres paraules d’una pàgina, anotades al final de la pàgina, del foli, del bifoli o del quadern anteriors per tal de controlar-ne la successió correcta. 3. Els reclams són el darrer element de les instruccions per al correcte relligat dels fulls, encara que la seva finalitat primera era la d’ajudar als caixistes a ordenar les pàgines per a la impressió.

Com els elements anteriors, també s’hereten de la tradició dels còdexs manuscrits, però no s’incorporen al llibre imprès fins a mitjans del segle XVI.

Reclams. Muntaner, Ramon. Chronica, o Descripcio dels fets e hazanyes del inclyt rey don Iaume Primer … Barcelona : Jaume Cortey , 1562. Biblioteca de Catalunya.

4. A la indústria gràfica, l’element enquadrat que va a la capçalera de la publicació. Solen posar-se als diaris, i anuncien un tema de l’interior. Si van amb text se’ls anomena ‘skyline’, i si van amb imatge ‘skybox’.

–Reclau: Angle entrant, Sèrie de línies de text, entrades pe a incloure-hi una llegenda, capítol, gravat, títol, etc, Sagnat. Entrada, Arracada.

–Recobriment: Acabat que es pot donar a alguns papers a fi de millorar o modificar algunes de les seves característiques superficials o propietats d’ús.

–Recobriment galvànic o electrolític: Operació consistent a recobrir una làmina de coure mitjançant una prima capa de metall – acer o crom– emprant un procediment electrolític. L’operació es basa en el principi de deposició del metall sobre la làmina de coure en submergir tots dos en un dipòsit de sals. L’acer o el crom es connecta al pol positiu d’una font de corrent continu, mentre que la làmina sobre la qual serà dipositada és connectada al pol negatiu del mateix corrent. El metall —ànode— s’atomitza passant a la solució de sals i es desplaça a través d’ella dipositant-se, finalment, sobre la làmina de coure —càtode—. La quantitat de metall que es diposita és proporcional a la intensitat del corrent. El recobriment galvànic de làmines es va convertir en una pràctica usual a finals del segle XIX i encara actualment molts gravadors* recobreixen els seus cobraments amb la intenció de reduir la intensitat de desgast a què està sotmesa la làmina durant el procés d’estampació, possibilitant així l’obtenció de tirades més àmplies. És cert que el coure es desgasta amb extraordinària rapidesa en estar sotmès a diferents operacions de fregament —entintat, neteja de la tinta sobrant— i premsat —estampació—, però no és menys cert que el recobriment redueix la subtilesa dels efectes tonals, sobre tot en el cas de les tècniques pictòriques de gravat calcogràfic.

–Recobriment segellador: Recobriment extremadament fi que s’aplica a la superfície d’alguns papers.

–Recobrir: Col·locar un ‘material per cobrir’ sobre las tapes.

–Recoder Borràs, Josep M(?): Mataró, 1885 – Barcelona, 1946. Pintor i dibuixant, participà amb les seves obres en la VI Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1911. El 1915 va exposar retrats a la Sala Parés i el 1944 celebrà una exposició a les Galerías Augusta de Barcelona. Il·Lustrà calendaris murals.

-‘Recollectae’: Notes preses pels estudiants, a l’era humanística, durant les presentacions orals dels professors.

–Recollidora: Dona quer recull draps per al molí paperer.

–Recollir: Treure el paper de les cordes.

–Recolzar-se: Escriure al respatller o dors d’un escrit.

–Recolzat: El llom o la tira posterior s’ha substituït per material nou, en alguns casos la tira posterior original desgastada es conserva i s’enganxa sobre el material nou.

–Recompaginació: Nova compaginació d’una obra o part que ja s’havia compaginat.

–Recompaginar: Tornar a compaginar una obra o part que ja s’havia compaginat.

–Recompondre: Compondre novament alguna cosa que ja s’havia compost.

–Recomposició: Nova composició d’una obra o una part que ja s’havia compost.

–Recompra: Quan un article no arriba al preu de reserva fixat pel venedor d’acord amb el subhastador, la transacció no es duu a terme i l’article es retorna al seu propietari. 

–Recompte: Comprovació, amb l’ajuda del catàleg topogràfic, de la presència dels llibres a la biblioteca, procediment utilitzat també per a la realització d’expurgacions i les tasques de conservació dels fons.

–Recompte de caràcters: Nombre total de caràcters i espais inclosos en un fragment de text o original.

–Reconeixement de caràcters de tinta magnètica: Conegut en forma abreujada com a codi MICR (per les sigles en anglès), és una tecnologia de reconeixement de caràcters (OCR) utilitzada principalment per la indústria bancària per agilitzar el processament i la liquidació de xecs i altres documents. La codificació MICR, anomenada línia MICR, es troba a la part inferior dels xecs i altres comprovants i generalment inclou l’indicador de tipus de document, codi bancari, número de compte bancari, número de xec, suma del xec (generalment s’afegeix després que es presenta un xec per al pagament), i un indicador de control. El format del codi bancari i el número de compte bancari és específic del país.

La tecnologia permet als lectors MICR escanejar i llegir la informació directament en un dispositiu de recopilació de dades. A diferència dels codis de barres i tecnologies similars, els humans poden llegir fàcilment els caràcters MICR. Els documents codificats amb MICR es poden processar de manera molt més ràpida i precisa que els documents codificats amb OCR convencionals.

–Reconeixement òptic de caràcters (OCR): És una aplicació de la intel·ligència artificial que consisteix a identificar automàticament símbols o caràcters, que pertanyen a un determinat alfabet, a partir d’una imatge per emmagatzemar-ho en forma de dades amb les quals podrem interaccionar amb un programa d’edició de text o similars. Hi ha dos tipus d’OCR: l’OCR-A, dirigit a textos, i l’OCR-B, dirigit a codis de barres.

En els últims anys la digitalització de la informació (textos, imatges, so, etc.) s’ha convertit en un punt d’interès per la societat. En el cas concret dels textos, existeixen i es generen contínuament grans quantitats d’informació escrita, tipogràfica o manuscrita en tota mena de suport. Amb aquest context, poder automatitzar la introducció de caràcters evitant l’entrada per teclat, implica un important estalvi de recursos humans i un augment de la productivitat al mateix temps que es manté o fins i tot es millora la qualitat de molts serveis. El Reconeixement Òptic de Caràcters (OCR), així com el reconeixement de text, en general són aplicacions dirigides a la digitalització de textos.

–Recopiar: Tornar a copiar una cosa que ja s’havia copiat.

–Recopilació: 1. Compendi, resum o breu reducció d’una obra o d’un discurs. 2. Col·lecció de diverses coses. 3. Col·lecció oficial de les lleis espanyoles publicades per manament de Felip II el 1567

–Recopilador: Persona que recopila.

–Recopilar: Ajuntar en compendi, recollir o unir diverses coses (especialment textos literaris) donant unitat al conjunt.

–Records: relat de fets o successos de què ha estat testimoni principal l’autor.

–Recorregir: Corregir de nou.

–Recorregut: En tipografia i disseny gràfic, acomodar la disposició de les línies d’un text (escurçant-les i desplaçant-ne els inicis o finals) perquè permetin la presència d’un altre objecte (usualment una imatge).

Esquema d’un recorregut de text.

Els recorreguts (també anomenats arracades o, de manera una mica inapropiada, sagnies) són el procediment habitual per col·locar siluetes d’objectes pel mig dels textos per animar-los una mica. Fer un recorregut excessiu (on l’espai de text tret és més gran que l’espai que se li ha deixat) és una composició tipogràfica molt pobra.

–Recórrer: Passar paraules d’una línia a la següent (o durant diverses línies successives) després d’introduir una paraula nova o efectuar qualsevol tipus de correcció. Terme tipogràfic amb què es designa l’acció d’acomodar les línies d’un text (escurçant-les o desplaçant-ne el principi o el final) per poder ajustar un altre element, usualment una imatge.

–Recórrer l’ajust: Passar línies, paràgrafs o altres elements gràfics d’una pàgina a una altra per un recorregut.

–Recórrer línies: Passar línies d’una pàgina a una altra, sigui l’anterior o la següent.

–Recórrer el text: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Recosir: Tornar a cosir les filigranes( marques, lletres) sobre la forma o a la tela del bombo quan s’han trencat o s’han tret per a posar-n’hi unes altres.

–Recremat: Dit d’un full de paper que, per excés de setinat, queda massa llustrós i no accepta la tinta.

–Recta: Porció dreta, no corbada, d’una lletra.

–Rectangle arrel: Mètode per dividir la pàgina que consisteix a utilitzar rectangles arrel (rectangles que es poden subdividir en altres de menors, però conservant les proporcions d’alçada i amplada de l’original). Per exemple, un rectangle arrel de dos es pot dividir en dos i un rectangle arrel de tres es pot subdividir en tres, però cada rectangle nou tindrà les mateixes proporcions que l’original. L’amplada dels marges i la posició de la caixa de text es poden obtenir a partir de la intersecció de les diagonals i els cercles els diàmetres dels quals es determinen mitjançant l’amplada dels rectangles.

–Rectangle auri: 1. Rectangle en què la relació proporcional del costat petit respecte del gran és igual al nombre d’or i que, per les seves propietats geomètriques, pot donar un rectangle de la mateixa proporció quan se suprimeix un quadrat construït sobre el costat petit.

2. Un rectangle auri és un rectangle els costats del qual es regeixen partint de la proporció àuria. Pot ser una eina molt pràctica de proporció i composició, juntament amb l’espiral d’or.

Estem parlant d’art i disseny gràfic, com s’aplica aleshores aquesta successió de números o proporció a la nostra disciplina? Per entendre millor la proporció àuria i com va passar a aplicar-se a l’art, cal explicar la creació del rectangle auri i de l’espiral d’or. Ho veurem en 3 ràpides passes, perquè pugueu conèixer bé aquestes dues eines.

1. Si traslladéssim dos valors de la seqüència numèrica anterior, obtindríem un quadre amb la proporció següent.

2. Si mantenim la mateixa divisió que la que podem trobar a la Successió de Fibonacci (explicada  a la lletra S) el resultat seria el següent.

3. Per obtenir la famosa ‘espiral d’or’, només caldria unir els diferents vèrtexs o dibuixar semicercles dins de tots els quadrats perfectes.

4. Tant el rectangle auri com l’espiral d’or, es poden utilitzar avui dia, com una forma de composició més a l’hora de desenvolupar les nostres creativitats en disseny gràfic. Consultat a HeyJaime.

–Rectangle d’or: Rectangle auri.

–Rectangle del paper: Sinònim de ‘Format del paper’.

–Rectangle de Pitàgores:. Rectangle en què la relació proporcional entre el costat petit respecte del gran és igual a 3/4 i les relacions de cada costat amb la diagonal són, respectivament, iguals a 3/5 i 4/5.

–Rectangles racionals i irracionals: Els rectangles poden ser racionals o irracionals. Els racionals són aquells que es poden subdividir en quadrats i tenen una base aritmètica; els irracionals només es poden subdividir en unitats rectangulars i deriven d’una base geomètrica. Els formats 1:2, 2:3 i 3:4 constitueixen rectangles racionals, ja que són divisibles per una unitat quadrada, mentre que la secció que la secció àuria és un rectangle irracional. Les idees sobre la proporció clàssica deriven de relacions més geomètriques que aritmètiques. Els matemàtics grecs, romans i renaixentistes van recórrer amb gust de la geometria com una manera de determinar-ne la proporció. Mitjançant la construcció de polígons regulars de tres, quatre, cinc, sis, vuit i deu costats a partir d’un cercle s’obtenen les proporcions de rectangles irracionals.

–Rectificació: Correcció feta en un escrit pel mateix copista que ha comès l’error.

–Rectificar: Corregir o esmenar les imperfeccions, els errors o els defectes d’una cosa.

–Recto: 1. Part del tall del cos d’un llibre que es troba davant del llom. 2. Llibre amb llom recte. 3. Pàgina dreta i imparell d’un llibre. 4. Cara del papir que presenta les fibres paral·leles al sentit de l’escriptura. S’indica amb el símbol →.

2. Cara anterior d’un foli, que apareix a la dreta de qui llegeix. S’utilitza ‘r’ com a símbol.

–Recull de textos catalans antics: Col·lecció inspirada en un sentiment de bibliofília, abans que en un propòsit d’utilitat general i ja iniciada per anys abans per erudits bibliòfils, com Ernest Moliné (Barcelona, 1868-1940), col·laborador de La Veu de Catalunya i de La Renaixença i director amb Janer i Faraudo. El Recull.  Fou començat a publicar a cura i a càrrec d’Ernest Moliné i Brases, de Lluís Faraudo i de Saint-Germain i d’Ignasi de Janer i Milà de la Roca, el tercer Recull s’encarregà a Faraudo i Miquel y Planas i anys després, el 1917. Miquel hi afegí un Quart Aplech de Receptaris que va completar la col·lecció. Els Reculls editats eren de característiques temàtiques diferents i van reunir en Aplecs les obres desitjades, sis en cada Aplec, cercant sempre obres selestes i erudites, molt elitistes i minoritàries. Un quart Aplec produït per Miquel y Planas que havia d’aplegar quatre volums, però l’últim, Thesaurus Puperum no es va imprimir.

Les obres van combinar elscaràcters gòtics amb els clàssics elzevirians, amb abundància d’inicials i caplletres decorades de grans dimensions. El caràcter gòtic inicial és el Gótic Incunable de Canibell, respecte a les Il·lustracions, compaginen els gravats facsímils d’edicions originals amb dissenys nous inspirats en el món medieval renaixentista.

Les portades dels tres primers Aplecs. Dissenyades per Joaquim Figuerola, són idèntiques; una orla floral i vegetal emmarca el requadre central, on en tinta vermella apareix el títol de la col·lecció i dels volums que la integren i al bell mig de la part inferior hi ha l’escut de Catalunya també en vermell. I les portades de cada un dels volums individuals són diferents les unes de les altres, però sempre apareix la combinació de tintes negra i vermella i el caràcter goticista. Els diferents Aplecs es van imprimir per dues cases; La Académica i L’Aven. La primera fou la impremta més neogòtica del modernisme català i en el Recull queda demostrat, en canvi, L’Avenç presenta treballs més sobris, amb poca decoració, únicament a les portades.

–Recuperació: Paper que es recicla per fer-ne pasta i per fer-ne un nou paper.

–Recuperació assistida per ordinador: Conjunt de procediments que permeten recuperar de manera eficaç la informació continguda en una base de dades informatitzada (dades, referències, patents, etc.) amb l’ajuda de la tècnica informàtica.

–Recuperació de documents: Acció de recuperar, mitjançant mètodes i procediments precisos, documents emmagatzemats.

–Recuperació de la informació: Conjunt de procediments, generalment automàtics, gràcies als quals les dades contingudes en els documents concernents a una matèria donada poden ser indexades, reservades i extretes per l’usuari.

–Recuperació de referències: Acció de recuperar, mitjançant mètodes i procediments precisos, referències emmagatzemades,

–Recuperador: Persona que recupera. A les fàbriques de paper. Dipòsit de grans dimensions on es dur a terme el desinfectat i decolorat dels papers vells per fer-ne pasta.

–Recuperador de fibres: En la producció industrial del paper, aparell que recupera fibres petites que l’aigua – que s’escorre a la malla de la taula formadora del full – porta en suspensió.

–Recuperar: 1. Buscar i obtenir una part d’informació que pertany a un cos d’informació més ampli. 2. Després d’haver substituït el material que cobria el llom . La pràctica de refer el llom és relativament comuna, ja que el llom d’un llibre sovint està exposat a més danys i desgast, tant pel fet que el llom sol ser la part del llibre més exposada als danys causats per la llum solar i la pols mentre es troba en una prestatgeria, com per efecte natural de les tensions sobre el llom d’un llibre en obrir-lo i tancar-lo durant l’ús normal. A més, la banda del capçal i el capçal del llom es poden esquinçar quan el llibre es treu de la prestatgeria com a resultat de pràctiques descuidades (mai s’ha d’estirar un llibre pel llom). El refer el llom conserva la major part de l’enquadernació original d’un llibre, ajudant a preservar el valor de col·lecció. Per ajudar a garantir la preservació de la major part possible de l’originalitat del llibre, l’etiqueta original del llom es pot reutilitzar en el procés de refer el llom.

–Recurs continu: És el recurs bibliogràfic que es publica al llarg del temps sense que tingui una conclusió determinada. Inclouen les publicacions en sèrie i els recursos integrants continus. La publicació en sèrie és un recurs continu editat en una successió de parts discretes que normalment van numerades, mentre que el recurs integrant és un resum bibliogràfic al qual s’afegeix o es canvia contingut per mitjà d’actualitzacions que no romanen discretes, sinó que s’integren en el tot. El recurs integrant pot ser finit o continu-Finalment, la publicació periòdica és una publicació en sèrie que apareix en dates fixes, però sovint aquests dos termes es fan servir com a sinònims.

–Recursivitat: Qualitat d’un camp d’admetre repeticions al si d’un article.

–Recursos auxiliars (museus): Es tracta de productes propis d’altres llenguatges que no són el llenguatge museogràfic, però que es fan servir a l’exposició com a mecanismes per aportar un sentit d’explicitació convenient en alguns aspectes i moments molt concrets. La participació dels recursos auxiliars es produeix sobre la base d’ostentar aquests recursos un protagonisme mínim, actuant com a mitjans i no com a fins, i amb la intenció determinada de catalitzar els actius del llenguatge museogràfic. Típicament, els recursos auxiliars en el context del llenguatge museogràfic són tres: el text escrit i els grafismes, els sistemes audiovisuals tecnològics i digitals i la narració parlada.

–Recursos del llenguatge museogràfic: Peça, model, demostració i analogia. Sorgeixen en relacionar l’objecte i el fenomen tangibles i reals amb les seves dues funcions comunicatives a l’exposició siguin presentant (literalitat) o representant (metàfora).

–Recursos tipogràfics: Són caràcters tipogràfics de caràcter decoratiu (orla, filet, dol, cantonera vinyeta, requadre), però també composicions especials del text, com ara el paràgraf sagnat o els capitulars.

–Recursos web per a manuscrits i arxius: El portal del CERL va tancar la primavera del 2020. Tot i això, el CERL continua treballant amb el seu Grup de Treball de Bibliotecaris de Manuscrits i la comunitat en general per explorar com podem donar suport millor als bibliotecaris de manuscrits i als usuaris de biblioteques que treballen amb manuscrits i arxius privats.

Hi ha nombrosos recursos en línia per a estudiants de manuscrits i materials darxiu. Junts estem creant una llista d’aquests recursos:

Llista de recursos web del CERL per a manuscrits i arxius

La llista es divideix en quatre seccions:

1. Col·leccions institucionals – Bases de dades i repositoris ordenats per país.

2. Més enllà de les col·leccions institucionals: bases de dades i repositoris dabast nacional o regional (ordenats per país) i aquells dabast transnacional (ordenats per títol).

3. Eines de recerca – Categories: general, AZ, catalogació, cronologia, codicologia, música, paleografia, procedència, referència, textos.

4. Recursos educatius i altres tipus – Categories: blocs, educatius, exposicions, projectes, temes (inclosos llocs web dedicats a manuscrits i persones individuals).  

–Reçute: Paper fabricat a Bolonya al segle XV, feia 45 x 31,5 cm.

–red.: Abreviatura de Redacció i Redactor.

–Red del Libro Medieval Hispánico: Del manuscrit a l’era digital Un espai col·laboratiu per a la discussió i la investigació a l’àmbit del llibre medieval hispànic.

–Redacció: 1. Acció i efecte de redactar. 2. Lloc o oficina on es redacta. 3. Conjunt de redactors d’un diari. 4. És la composició de texts escrits. Un redactor és qui desenvolupa un contingut escrit producte d’un raciocini, un escriptor, un professional de l’escriptura, que té en compte tots els requisits de l’escriptura i de la composició correcta. En contexts periodístics és una categoria professional dins dels mitjans de comunicació i de difusió. La paraula redacció prové del llatí redactio. Fa referència a l’acció i l’efecte de redactar un tema. Etimològicament, redactar (del llatí redactum, supí de redigĕre), significa compilar o posar en ordre. En un sentit més precís consisteix a expressar per escrit els pensaments sobre coneixements ordenats amb anterioritat.

–Redaccional: De la redacció o relacionat amb ella.

–Redactar: 1. Escriure un llibre o un article. 2. Posar per escrit i en ordre notícies, informes, telegrames, etc.

–Redactor: 1. Que redacta. 2. Persona que redacta. 3. Persona que forma part de l’equip de redacció d’una obra lexicogràfica, enciclopèdica, tècnica o científica.

–Redactor en cap: persona que dirigeix ​​les tasques de redacció d’una obra lexicogràfica, enciclopèdica, tècnica o científica.

–Redisseny: Activitat pràctica que cerca actualitzar, refrescar, corregir o optimitzar resultats prèviament obtinguts en matèria del disseny de productes, de programes d’identitat corporativa, publicacions, apps, etc. S’entén com una oportunitat per tornar a plantejar solucions i propostes concretes mitjançant un nou enfocament o reinterpretant els objectius originals d’un projecte. En el context del branding, i només en cas de requerir fer modificacions, és recomanable fer-les de manera parcial o gradual, per conservar alguns elements que permetin continuar amb la seva identificació. Així, no s’interpretarà com un plantejament completament nou que afecti el posicionament aconseguit per una marca.

–Redoblat: Imprès dues vegades al mateix suport.

–Redreçar: 1. Treure tot tort que resulta al motlle, bé en fer-lo fora en premsa, bé en encunyar-lo, etc. 2. Posar dretes les línies que en compondre han pres algun vici.

–Reducció:  Còpia d’una imatge més petita que l’original. El contrari d’ampliació. Es mesura amb un índex de reducció.

–Reducció màxima: Límit de la representació més petita d’un element gràfic perquè sigui possible apreciar correctament els elements que conformen un símbol marcari o un logotip. També conegut com a reproducció mínima, ha d’establir clarament les dimensions aconsellades per a la seva reproducció tant en píxels com en mil·límetres, depenent del medi. Per tal d’ampliar el nombre de punts de contacte possible, s’aconsella reduir la quantitat de detalls en un disseny per permetre’n la identificació clara en qualsevol mida i des de qualsevol distància.

–Reduir: 1. Disminuir una fotografia, dibuix, plànol, etc., en format més petit que el de l’original. 2.  Reduir les dimensions d’un negatiu o positiu.

Escala de reducció

–Reduir l’acostament: Disseny editorial Retallar l’espatlla (la part d’un gravat o un tipus que no imprimeix) de les peces rectangulars circumdants, per aconseguir espai per al text compost i, així, reduir la distància entre la imatge d’un gravat o dibuix i escriptura de la composició.

–Redundant: Es diu de l’estil i del llenguatge ampul·losos i poc concisos.

–reed.: Abreviatura de reedició.

–Reedició: 1. Edició que incorpora una o més modificacions importants respecte d’una edició precedent de la mateixa publicació. 2. Nova edició d’una obra. Acció de reeditar. 3. Un llibre reeditat / reimprès amb un nou disseny de coberta, però sense altres canvis substancials (és a dir, la mida i l’enquadernació es mantenen iguals i el contingut del llibre no canvia), sovint com a part del reempaquetat de la llista de llibres d’un autor. No necessita un nou ISBN, ja que no hi ha cap canvi en el contingut del llibre.

–Reeditar: Tornar a editar.

–Reemay: Teixit no teixit. Material de fibra de polièster que ve en fulles i que serveix per posar entre materials perquè no s’enganxin, ja que és antiadherent i antihumitat.

–Reenquadernació: Acció i efecte de tornar a enquadernar.

–Reenquadernar: Acció de tornar a enquadernar un llibre. Pot realitzar-se només enquadernant, quan el llibre ens arriba sense tapes (perquè mai no les va tenir o perquè les va perdre), o per mitjà d’un desmuntatge i enquadernació quan cal treure-li les tapes amb què ve.

–Reenquadernat: Quan les tapes d’un llibre han estat reemplaçades. Això pot passar com a resultat de dany o perquè el propietari simplement li agradaven més les noves tapes.

-‘Reenvernissat‘: Hi ha classes, d’envernissat: amb suro i en calent, i amb vernís addicionat de negre de fum, que s’estén amb pinzell. Aquests dos procediments tenen per objecte permetre al gravador retocar una planxa ja mossegada afegint treballs que necessiten nova mossegada.

–Referència: 1. Donar un nom o un número que es dona a cada paper per distingir-lo d’un altre. 2. La referència d’un document és el conjunt de dades que permeten identificar-lo inequívocament.

–Referència bibliogràfica: És el conjunt d’elements que descriuen un document. Els elements d’una referència bibliogràfica defineixen un document: alguns són necessaris i imprescindibles per identificar-lo; altres són opcionals i sovint el completen. Com més elements s’incloguin més exhaustiva serà la referència. Tot text d’investigació conté citacions inserides al llarg del text que exposa la recerca d’altres i les referències bibliogràfiques, és a dir, les obres consultades per al treball de recerca. 

–Referència cega: Referència errònia perquè no es reflecteix al lloc indicat.

–Referència invertida: Referència a un sintagma encapçalada per la paraula significativa d’aquest i enviant a la seva forma directa; per exemple, Francesa, República :v. República Francesa.

–Referenciar: Donar un nom o un número a una família o tipus de paper.

–Referències a làmines i figures: Els llibres antics en què les imatges apareixen impreses com a làmines independents del text no utilitzen llegendes. La imatge s’acompanya d’un número o lletra a què fa referència el text. Els números de làmina són cada cop menys freqüents, encara que algunes publicacions acadèmiques, llibres d’art i catàlegs d’exposicions que contenen fotografies impreses com a signatures independents usen aquest sistema. Si s’usen números de làmina, és millor situar la imatge després de la referència al text.

–Referències en nota: Poden ser a peu de pàgina o al final del text. En general, és preferible que les notes apareguin en la mateixa pàgina on hi ha el text que l’ha motivada: les notes al final són de mal consultar.

–Refí: Grau de refí. Paràmetre que mesura el grau higroscòpic necessari que han de tenir les fibres vegetals amb que es fa la pasta per fer paper en ser sotmeses al procés de fibril·lació. De l’operació per aconseguir aquest grau hogroscòpic s’en diu refinatge.

–Refí cònic: Consta d’un rotor cònic que gira dins una carcassa també cònica.

–Refí de discos: Aparell per al tractament del material fibrós en aigua, equipat de refinació.

–Refilada: Tall o desbastat de les rebaves del paper durant les operacions de terminació.

–Refilar: En arts gràfiques, és el tall final de les signatures per deixar-les a la seva mida, amb el qual s’eliminen els sobrants (doblecs del plec, marques de registre, vores del plec, etc.).

–Refilat: Tall final que es dona al paper en una peça gràfica impresa final. Últim tall que es fa al paper o substrat en la producció duna peça gràfica, d’acord amb les seves guies de tall.

–Refilat del paper: Operació consistent a passar el paper per la guillotina per eliminar-ne el possible excés i deixar-lo a la mida.

–Refinació: 1. És l’aparell clau per aconseguir el paper amb les característiques desitjades pel fabricant. 2. Tots els refinaments consten d’un element fix (estator) o un altre de rotatiu (rotor) fent passar la pasta entre tots dos. 3. Hi ha un tipus de refinació per a cada tipus de paper, ja que cada paper requereix una refinació adequada. 4. Un cop refinada la pasta, es trasllada a unes tines d’agitació contínua i d’aquí bomba a la tina de barreges on s’acaba la formulació del paper afegint-hi el que li falta.

–Refinador: Aparell per refinar la pasta i provocar-li una major fibril·lació.

–Refinar: 1. Fer més fina la pasta de paper. Aquesta operació segueix la de retrenc, tant si és a les piles d’esbaldir o de refí com als cilindres de refinar. 2. Operació que consisteix a igualar i polir els talls d’un llibre.

–Refinar el cartó: Col·locar una tira de paper en el cartó de la tapa que dona  al llom.

–Refinat del paper: 1. Després de ‘desfibrar’ i ‘purificar’ el paper, es refina segons la qualitat que es vulgui, barrejant les fibres amb aigua fins aconseguir fulles més o menys fines. 2. És la darrera fase del procés de preparació de la pasta que utilitza com a matèria primera el paper reciclat. Aquest pas permet eliminar les impureses pesades i lleugeres (com agulles, sorra, plàstics, esmalts, etc.) utilitzant els principis físics de diferent pes i mida.

-‘Refinòmetre’: Aparell usat a la indústria del paper per mesurar l’escorriment d’una matèria fibrosa. Es basa en el mesurament indirecte de la rapidesa amb què l’aigua d’una suspensió diluïda de la matèria fibrosa passa a través d’una tela metàl·lica que l’aparell està proveït.

–Reflux Ocurrència no desitjada en què els salts de línia en el text tipogràfic canvien a causa d’alteracions en el disseny, les fonts utilitzades o algun altre factor.

–Refondre: Donar nova forma o disposició a una obra científica o literària per tal de millorar-la o modernitzar-la.

–Reforç: Tira de paper que serveix per reforçar la unió del budell amb les tapes als volums de llom articulat.

–Reforç de las guardes: 1. Material que es posa sota les guardes enganxades per donar-los més consistència, sobretot a la zona del queix en enquadernacions que puguin tenir molta tensió en aquesta zona. 2 . Traç curt amb què acaben certs traços llargs de les lletres, afegit com a element estètic. 3 . Conjunt de tires de paper fort que se superposen al llom en tota la longitud i l’amplada a aquest i acaben en escaleta.

–Reforç del llom: Era una pràctica molt habitual. Tant per a les parts extremes com a les centrals, entre els diferents nervis o envoltant tot el llom. En molts llibres s’observen retalls de pergamí, manuscrits o impresos, que fan de reforç al llom. Altrament descobrim pàgines mutilades on les zones de pergamí no escrites eren retallades per a usos de restauració.

–Reforç de pergamí: Tros de pergamí que es col·loca al llom dels quadernets, cobrint tot el llom o a les zones entre els nervis. A sobre va col·locat el llom de la coberta, per la qual cosa es realitza un llom molt més fort del normal. Pot ser d’una peça, o de dos fragments que se superposen al llom, o de diverses franges situades entre cada nervi.

–Reforç de quadern: Tira de pergamí, de paper, etc., doblegada longitudinalment i cosida sobre el plec d’un quadern, a la part interior o a la part exterior, per tal de reforçar-lo.

–Reforçat: Llibre el llom del qual ha estat reparat i reforçat, sovint a través de cosits.

–Refornir. 1. Afegir pasta a la tina després d’haver fet mitja posta per tal d’evitar que el paper surti massa prim. 2. Posar draps a les piles.

–Refosa: Reelaboració d’una obra, de manera que rep una forma i una disposició noves.

–Refrany: Dit breu, anònim, popular i conegut o admès comunament. El refrany és la manifestació més senzilla de l’art popular i de la saviesa del poble; existeix a tots els idiomes ia tots els països.

–Refranyer: Col·lecció de refranys. A tots els països hi ha recopilacions de refranys d’un interès marcadíssim com a expressió de la saviesa popular.

–Refregit: A l’argot periodístic es diu de tot escrit ja publicat o refós.

–RefWorks: És una aplicació multilingüe via web que gestiona bibliografia i permet entre altres coses: importar referències des de múltiples fonts d’informació; incloure cites a l’hora de redactar un document; crear una bibliografia en una àmplia gamma de formats, etc.

–Regalies: Pagament que cal fer al titular dels drets d’autor (que no és necessàriament el mateix que el creador) de qualsevol obra degudament registrada per poder-ne fer ús. Per exemple, es fa en adquirir il·lustracions o fotografies a serveis a la web, però no directament al dissenyador o artista que les va fer. Aquesta retribució pot ser en diners, en espècie o de caràcter simbòlic, però s’ha de fer previ a l’ocupació, l’adquisició o la descàrrega del recurs. En anys recents aquesta pràctica s’ha tornat un model de negoci força comú, i fins i tot es pot acordar un pagament mínim per freqüència d’ús a posteritat, en comptes de rebre un pagament únic en lliurar la sol·licitud.

–Regalim: Degoteig d’aigua o d’un líquid.

–Regàs i Pagès, Rosa: (Barcelona, 1933 – Llofriu, 2024) fou una escriptora catalana principalment en castellà. Fou traductora de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) entre 1984 i 1994 i directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya entre 2004 i 2007. Germana de Xavier, decorador; de Georgina, cuinera i escriptora, i d’Oriol, promotor cultural. Va passar la Guerra civil espanyola a la casa de la seva àvia materna, a França, amb el seu germà Oriol, educada a l’escola del pedagog Célestin Freinet, pare de l’Escola Nova. Es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona, on va conèixer poetes com José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma o Gabriel Ferrater, i va formar part del moviment d’intel·lectuals i artistes d’esquerra conegut com Gauche Divine. La seva formació literària es va consolidar entre 1964 i 1970, època en què va treballar en l’editorial Seix Barral amb Carlos Barral. El 1970 va fundar l’editorial La Gaya Ciencia i es va dedicar a publicar obres d’autors poc coneguts aleshores, com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, entre d’altres.

A la mort de Franco, va llançar la primera col·lecció política anomenada Biblioteca de Divulgación Política, els autors de la qual encara es trobaven majoritàriament en la clandestinitat. També va fundar i va dirigir una revista de pensament, Cuadernos de la Gaya Ciencia, i una d’arquitectura, Arquitecturas Bis, en la qual van col·laborar professionals de la talla d’Oriol Bohigas, Òscar Tusquets o Rafael Moneo.

–Regàs i Pagès, Xavier: (Barcelona, 1931 – 1999) va ser un decorador, interiorista i pintor català, autor de la decoració de la discoteca Bocaccio, escenari predilecte del moviment “Gauche Divine“, i de més de 150 projectes. Va ser el primer fill del matrimoni format pel comediògraf Xavier Regàs i Castells i Mariona Pagès Elias, i fou germà gran de Rosa Regàs, escriptora, Georgina Regàs, cuinera i escriptora, i Oriol Regàs, promotor cultural. Tos ells nebots de Víctor Alba (Pere Pagès i Elias). Fou autor de l’interiorisme d’establiments barcelonins com el restaurant Via Veneto, la tenda Groc per a Toni Miró (1969-1970), el Drugstore de Passeig de Gràcia, el restaurant Tropical a Gavà, discoteques a la Costa Brava i Torremolinos, el teatre Balear i les discoteques Barbarella i Babels a Palma, la discoteca Sunset a Madrid i la macrodiscoteca Florida de Fraga. També va tenir una intensa activitat com a pintor, especialment en els últims anys de la seva vida, amb exposicions a Barcelona, Madrid, Palma, Caracas i Goa (Índia).

–Regent: En arts gràfiques, l’encarregat de les operacions d’un taller de preimpressió (especialment tipogràfic). És una expressió que probablement és en vies de desaparició (com els tallers a l’estil antic, de fet).

D’esquerra a dreta caixista, regent, tirador i entintador. Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers  de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

–Regent d’impremta: Encarregat general d’una impremta. Normalment, es tractava d’antics oficials, coneixedors, per tant, de l’ofici. Les seves funcions eren molt variades, depenent del lloc. A més de vetllar per l’ordre dins del taller, repartien el treball entre els oficials i de vegades actuaven com a correctors d’originals i de proves.

–Regest: Resum, més o menys breu, anteposat a la transcripció d’un document.

–Regesto: Del llatí ‘regesta’, registre, nom donat a l’edat mitjana al registre manuscrit o repertori cronològic dels actes o documents públics i privats.

–Regi: Segons Catulo s’anomenava així la millor classe de paper papiraci fabricada a l’antiguitat, anomenada primerament ‘Ieràtica’ i després ‘augustal’.

–Rigidesa d’un paper o cartó: Resistència que ofereix una proveta de paper o cartó quan -es flexiona segons un angle determinat.

–Rigidòmetre Bekk: Aparell que es fa servir per determinar la rigidesa del paper.

–Règim de punts: Sèrie de punts alineats d’un ratllat. Normalment hi ha una sola sèrie de punts, però també hi ha exemples de doble règim de punts, en què les dues sèries fan la mateixa funció.

–Regirar: Superposar i intercalar els fulls que componen el manat quan, posats sobre la platina, es piquen amb el mall de setinar.

–Registrar: 1. Posar registres a un llibre. 2. Reviseu les signatures d’un llibre en branca per comprovar que estan en ordre. 3. Poseu un senyal entre els fulls d’un llibre. 4. Comproveu que la caixa de les dues cares d’un full imprès coincideixen. 5. Copiar, en els llibres del registre oficial, determinades disposicions de l’autoritat administrativa o judicial, o determinats actes i contractes de particulars.

–Registrat: Signe que assenyala que alguna cosa té un registre comercial [®]. És un caràcter ‘superscript’ multilingüístic.

–Registre:  1. Nota al final del llibre on es posen les signatures que teniu, les pàgines que conté i que serveix per saber l’ordre dels quadernets. El seu ús més antic és en un imprès de 1469. 2. Mètode per ajustar els colors al lloc exacte que els correspon dins de l’estampa quan s’imprimeixen diverses matrius, una per color. Si el registre no és correcte, les imatges semblen desdoblades, corregudes, desplaçades dels seus contorns, provocant una vibració òptica. El sistema més estès és establir referències o guies mitjançant punts incisos a idèntica distància en totes les matrius. Durant l’estampació, s’aixeca el paper després de cada impressió només per un dels costats i per evitar-ne el desplaçament es trepitja el costat oposat amb un pes. Finalment, després de col·locar la nova matriu entintada, es traspassa l’estampa amb una agulla i es busquen els punts, garantint així la perfecta correspondència dels colors. El paper queda així disposat per ser sotmès a l’acció de la premsa. 3. Conjunt d’elements decoratius, situats en una mateixa línia horitzontal (materialitzada o no), dins d’una composició que reuneix altres escenes o decorats sobreposats.

–Registre d’alçat: En arts gràfiques, conjunt de filets impresos al llom dels plecs, de manera escalada, i que serveix a l’enquadernador per ordenar els plecs durant l’alçat tenint en compte l’ordre d’aquests impresos.

–Registre auxiliar: Cadascun dels llibres comptables que estan obligades a portar les societats i en què han de fer constar les compres, vendes, cobraments i pagaments i altres despeses.

–Registre bibliogràfic: 1. Assentament bibliogràfic informatitzat o llegible per ordinador que es compon de la paraula ordinador, la descripció bibliogràfica, la identificació del material (ISBN, ISSN), la matèria de què tracta l’obra o document i la transliteració si està escrita en caràcters no llatins. 2. Conjunt d’elements informatius, organitzats d’acord amb unes normes, que permeten identificar un document de manera unívoca per a la seva localització i posterior recuperació.

–Registre bibliogràfic relacionat: Registre bibliogràfic que representa la descripció de la unitat bibliogràfica per a la qual es crea la menció de fons.

–Registre biogràfic: Resultat escrit de la descripció d’un document. S’anomena també seient bibliogràfic i fitxa bibliogràfica, encara que aquests termes se solen usar més per a referir-se als catàlegs manuals.

–Registre civil: Registre establert i conservat per una autoritat pública per consignar cronològicament els naixements, matrimonis i defuncions, i de vegades altres dades (legitimacions, divorcis, etc.) de l’estat civil de les persones.

–Registre d’entrada: 1. Número assignat a un document en assentar-lo en un llibre registre. 2. Llibre en què es fa aquesta operació. 3. Registre amb la inscripció, generalment per ordre cronològic, dels fons, dipòsits i adquisicions, que serveix de prova legal de la seva entrada a un servei d’arxiu.

–Registre d’enquadernació: Cinta per marcar la lectura, comunament de roba o de pell fina. Poden estar propers al tall davanter, adherits sobre els fulls per sobresortir a manera de pestanya, ser cintes ancorades a manera d’extensió, o bé estar fixes al punt central del cap de la llomera per facilitar la consulta del llibre, indicant una secció en concret. Alguns dels exemples més antics que s’han documentat a manuscrits, grecs, armenis i etíops, datats a principis del segle IV.

–Registre general d’entrada de fons i/o documents: Instrument de control que conté els assentaments dels ingressos de fons que serveixen de prova legal de la seva entrada a un arxiu.

–Registre general de sortida de fons i/o documents: Instrument de control que conté els assentaments de les baixes temporals o definitives de fons que serveix de prova legal de sortir d’un arxiu. Hi ha un registre de sortides temporals per a préstecs i exposicions.

–Registre gràfic de dipòsits: Instrument de control que indica l’emplaçament als dipòsits de les prestatgeries, planers, fitxers, etc., i el seu nivell d’ocupació, cosa que permet obtenir informació sobre la utilització actual o futura de l’espai disponible. La informació continguda en aquest instrument s’haurà de posar sempre en relació amb la del registre topogràfic.

–Registre informàtic: Camps. Generalment, és el contingut d’un formulari complet del format triat per a la recollida de dades.

–Registre de línies: Concordança, tant vertical com horitzontal, de les línies d’una pàgina amb les de la pàgina anterior o posterior del mateix full.

–Registre parroquial: Registre establert i mantingut al dia pel sacerdot o el seu representant, en què es registren en ordre cronològic les partides de baptisme, de matrimoni i de sepultura esdevinguts a la parròquia i de vegades altres informacions.

–Registre de plecs: És un dels elements que servien a l’impressor, enquadernador i posseïdor, per garantir la integritat i la correcta ordenació dels llibres. El registre és una nota que s’inclou al final dels llibres, propera al colofó, en què es copien les primeres paraules de la primera meitat dels fulls de cada quadern, o es referien les signatures de tota l’obra, advertint la composició dels quaderns (ternis, quaterns, etc.).

Al segle XV, fins a la meitat dels anys vuitanta es va acostumar a caracteritzar els quaderns donant el nombre de fulles, ometent els reclams. Les signatures van substituir els reclams i, en lloc del número, es posava la indicació quaternus, ternus, duernus. Són característics dels incunables i d’alguns llibres del segle XVI, disminuint-ne la freqüència segons avança el segle.

–Registre de la propietat: Registre en què s’inscriuen els béns arrels d’un partit judicial, amb expressió dels amos.

–Registre de la propietat industrial: Registre on s’inscriuen les patents d’invenció o introducció, marques de fàbrica, noms comercials, etc.

–Registre de la propietat intel·lectual: Almenys a Espanya, serveix per registrar tota obra intel·lectual, es publiquin o no. Sempre és bo registrar qualsevol obra per si hi sorgeix algun problema legal. El registre, a més, comprova que és una obra original. Es pot registrar mitjançant un certificat digital mitjançant una pàgina del Ministeri de Cultura, o fer-ho en persona. El registre és força barat i triguen un parell de mesos a constatar que és una obra original.

–Registre topogràfic: Instrument de control que relaciona correlativament el contingut de cadascuna de les unitats de conservació d’un dipòsit d’arxiu.

–Registre de vores: Registre de les vores d’un plec.

–Regla: 1. Allò que serveix per a dirigir la conducta en l’estudi, en la creença, en la moral, en l’execució d’una cosa. 2. Precepte, principi o màxima que expressen una regla. Una regla de conducta. Les regles d’urbanitat. Les regles de la lògica. Les regles de joc, del joc, d’un joc. 3. Ordre o concert invariable que guarden les coses. No hi ha regla sense excepció. L’excepció confirma la regla. 4. En gramàtica tradicional i normativa, precepte referent al bon ús de la llengua. 5.  En general, formulació d’un procediment fonètic, morfològic, sintàctic, ortogràfic i de formació de mots d’una llengua. 6. Usat a vegades com a sinònim de llei, qualsevol hipòtesi o constatació empírica d’una realitat lingüística, diacrònica o sincrònica, o bé qualsevol hipòtesi en el si d’una teoria lingüística general.

–Regla(2): Instrument, generalment de metall o de fusta, llarg i dret, de secció rectangular, generalment de poc gruix, emprat per traçar línies rectes.

–Regla de Gregory: Regla o llei de l’alemany Gaspar René Gregory, segons la qual les pàgines encarades d’un quadern de pergamí han de ser de la mateixa cara de la pell, és a dir, de la cara de la carn o de la cara del pèl alternativament.

–Regla de Terços: La Regla de Terços és una teoria que diu que si divideixes la teva imatge amb dues línies verticals i dues línies horitzontals, les àrees on s’intersequen les línies seran els punts focals del teu disseny.

–Reglar: Llençar o fer línies o ratlles dretes, fent servir una regla o per qualsevol altre mitjà. Era més que una tasca rutinària. Abans del seu traçat calia tenir en compte tota una sèrie de circumstàncies: l’estructura del text a línia tirada o en dues o més columnes (quan un llibre estava destinat a ús públic per ser llegit en veu alta, el text tendia a estar distribuït en dues o tres columnes, per facilitar-ne la lectura); els espais a ocupar per les inicials miniades; els elements decoratius -com orles o miniatures-, a incloure; els diferents mòduls i tipus d’escriptura, etc., tot tendent a proporcionar un equilibri entre escriptura i blancs o marges.

Per descomptat en la configuració de la pàgina exercien un paper fonamental les decisions o hàbits del copista ja que era ell qui seleccionava, dins de les opcions que estaven a l’ús, quin tipus d’escriptura utilitzar segons la naturalesa del llibre i del text o paràgraf; com disposar el text; l’intercolumni, si l’opció escollida eren les columnes, el nombre de línies; els marges; la justificació; la seqüència de paràgrafs; etc. Les línies que formaven el pautat al principi van ser traçades a punta seca per la part de la carn, amb una punta de metall

(punctorium o circinus) unint les picades de les vores. Això feia que les línies apareguessin en relleu per la part dels cabells. A partir del segle XII es va generalitzar l’ús de la punta de plom (plumbum) que deixava un rastre gris gairebé imperceptible, i des del segle XV ja va ser freqüent el traçat de les línies del pautat amb una tinta més clara que la del text. No hi falten casos en què només es marcava la caixa d’escriptura, per la qual cosa les línies apareixen lleugerament tortes. Per regla general això s’aprecia en còdexs considerats de menor entitat, en què la importància del text prima sobre la de la seva imatge. Les diferents classes de línies traçades al foli d’un manuscrit es designen amb una variada nomenclatura4. Les destinades a ser suport del text pròpiament dit són les línies rectrius; són línies de justificació les que limiten el text verticalment, i poden estar acompanyades per una o diverses paral·leles anomenades línies marginals verticals i/o per les línies marginals horitzontals que el tanquen pels extrems superior i inferior. La combinació d’aquests quatre tipus bàsics dona lloc a múltiples composicions. També s’anomena Pautat.

(Imatges de La memòria de l’escriptura. Llibres i documents en la història, de Mònica Baró i Anna Rubió)

-Reglat: 1. Una pràctica manuscrita de dibuixar línies per facilitar que un escriba mantingui les línies del seu text anivellades. De vegades, el reglat es feia amb un plom; de vegades es feia simplement dibuixant una línia al paper o pergamí amb una eina de metall dur per deixar un solc. 2. Els fulls destinats a formar els quaderns d’un còdex es quadriculaven amb línies marginals perpendiculars per emmarcar el full i delimitar l’àrea d’escriptura, i es reglaven amb línies horitzontals paral·leles destinades a acomodar l’escriptura. No poques vegades, les línies verticals dobles servien de guia per traçar les lletres inicials. Els fulls es quadriculaven i es regilaven amb puntes de metall seques, de diverses maneres; més tard (segles XI-XII) es van començar a utilitzar reglats de plom i tinta.

El treball de reglat es duia a terme abans de formar el quadern, de vegades full per full, de vegades agrupant diversos fulls alhora, de vegades sobre tot el quadern. El reglat s’ajudava amb forats guia fets al centre del full (a l’Antiguitat Tardana) o al marge exterior dels fulls o de tot el quadern (a l’Edat Mitjana); altres forats es feien als marges superior i inferior com a guies per traçar les línies de la disposició del text. L’ús de diversos sistemes de reglat pot ser un element útil per datar i localitzar el manuscrit.

–Regles d’accentuació: Normes ortogràfiques imprescindibles durant una correcció textual.

–Regles d’enllomar: Fustes que es fan servir per subjectar el cos de quadernets durant l’enllomat.

–Regles angloamericanes de catalogació (AACR2): Les Regles angloamericanes de catalogació (AACR) són unes normes catalogràfiques per a tota mena de materials de biblioteca que serveixen per a la creació de descripcions bibliogràfiques de documents de qualsevol tipus i format, i per a la tria de la forma dels encapçalaments (els punts d’accés) en els catàlegs de les biblioteques. Al llarg dels anys han estat actualitzades en profunditat per incorporar els canvis en els formats de les publicacions i així proporcionar millores en la catalogació. Van ser publicades conjuntament per l’ALA, la Library Association, i la Canadian Library Association el 1967, com a continuació d’altres normes catalogràfiques ja existents en l’àmbit anglosaxó. El 1978 es publicà la segona edició (AACR2), el 1988 la segona edició revisada (AACR2R), i la darrera versió (AACR2 2002) es publicà el 2002.

Les Regles angloamericanes de catalogació (Anglo-American Cataloguing Rules) foren traduïdes per la bibliotecària i professora catalana Assumpció Estivill i Rius, i publicades per primera vegada per la Biblioteca de Catalunya l’any 1996. La comunitat bibliotecària catalana va adoptar aquesta normativa als anys vuitanta quan l’Institut Català de Bibliografia inicià la seva tasca de normalització en l’àmbit catalogràfic aplicant normatives d’abast internacional com l’ISBD o les AACR. L’any 2008 es va traduir i publicar la segona edició de les AACR2. Durant anys ha estat l’eina de construcció dels encapçalaments de noms i títols usada a Catalunya. Les AACR2 s’utilitzen a CANTIC, el Catàleg d’autoritats de noms i títols de Catalunya, que coordina la Biblioteca de Catalunya. La publicació del nou codi RDA, que presenta un canvi conceptual en les normes, que segueixen el model FRBR, implicarà properament també a Catalunya l’abandó d’AACR a favor d’RDA.

–Regles Mexicanes: Curioses regles inventades pels editors mexicans per indicar com s’han de tractar els llibres. Diuen així: No tinguis el llibre per esclau, ja que és lliure. Per tant, no ho senyalis amb cap marca. No el fereixis ni de tall ni de punta. No és un enemic. Abstén-te de traçar ratlles en qualsevol direcció. Ni per dins ni per fora. No plegueu ni doblegueu les fulles. Ni deixis que s’arronsin. Guarda’t de gargotejar als marges. Retireu la tinta a més d’una milla. S’estima més morir a tacar-se. No hi intercalis sinó fulls de net paper. No els ho prestis a un altre, ni amaga ni manifestament. Allunya d’ell els ratolins, l’arna, les mosques i els lladregots. Aparta’l de l’aigua, de l’oli, del foc, de la floridura i de tota brutícia. Usa, no n’abusis. T’és lícit llegir-lo i fer els extractes que vulguis. Un cop llegit no el retinguis indefinidament. Torna-ho com ho vas rebre, sense cap maltractament ni menyscabament. Qui obrarà així, encara que sigui desconegut, serà a l’àlbum dels amics. Qui obrarà altrament serà esborrat.

–Regleta: 1. Laterals que en les màquines de paper en continu estan col·locats al costat de la malla formadora per delimitar l’amplada del flux de pasta. 2. (disseny gràfic) Les interlínies o regletes, són unes làmines més baixes que el tipus, que serveixen per separar les línies les unes de les altres.
El gruix de les mateixes és de punt, punt i mig, dos punts i tres punts.
La seva longitud va de 12 a 12 punts, sent les mides més corrents de 8 a 30 cíceros.

–Regleta d’espasa: Llistó prim de fusta, com si fos un pal d’imposició.

–Regleta Sor: És un aparell consistent en una regleta i un punxó, dissenyat i patentat el 5 de juliol de 1909 per Maria del Carmen Ortiz Arce (? – 1932), també coneguda com a Sor Perboire, monja i mestra de la Casa de la Caritat de Barcelona, el qual permetia escriure en el sistema Braille en traç de caràcters visuals amb relleu, visibles a la vista i detectables al tacte, la qual cosa permetia la comunicació entre persones vidents i cegues.

–Regnícola: Escriptor de temes característics i costums del seu país.

–Regnier (Rayner), Pere: Va ser un dels tipògrafs que treballava a Barcelona els anys seixanta del segle XVI que va participar en una societat comercial amb els llibreters Pedro Italiano de Strata, Joan Pau Manescal i Miquel Cabrit per a la publicació d’impresos durant tres anys. Es va desplaçar a Lió per a proveir-se de material tipogràfic. És possible que entre les compres d’utillatge tipogràfic també adquirís les tres marques que va fer servir en els seus treballs. La més antiga figura en una edició de Summa sacramentorum Ecclesiae, de 1566.

–Regressió de color: Coagulació que pot tenir un colorant al entrar en contacte amb algun additiu que conté la pasta de paper contrari a la seva configuració química.

–Regruix: Ressalt. Part que sobresurt de la superfície d’un paper.

–Regular: Dit del paper de mida foli (aproximadament de 32 cm x 44 cm).

–Regularitat: Característica d’una superfície de paper que no presenta que no presenta cap grumoll, taca ni cap altre defecte.

–Reial: Tipus de paper occidental de 615×445 mm aproximadament (bifoli italià).

–Reial Acadèmia de Bones Lletres: Per dur a terme els seus elevats fins, l’Acadèmia ha de procurar, per tots els mitjans que estiguin al seu abast, alimentar la seva biblioteca amb obres, tractats i escrits que facin referència a la llengua i literatura en general, especialment a la llengua i literatures catalanes i llur història, i a les ciències que amb ella més íntimament es relacionen.

–Reig i Bernet, Lluís: (Barcelona, 1 de gener de 1881 — Barcelona,? juliol del 1968) Moblista, decorador, llibreter i assagista. Exercí professionalment com a moblista i decorador, i prosseguí els tallers d’ebenisteria del seu pare Pere Reig i Fiol. Obrí botigues en llocs cèntrics on, al costat dels mobles, habilità espais per al teatre de titelles i, successivament, com a galeria d’art (Galeries Reig) i per a la subhasta de llibres. Fou vicepresident del FAD (1907) i de la comissió organitzadora de l’Exposició Internacional del Moble (1923). Entusiasta de l’escena, escriví l’assaig dramàtic Contrast, i fou promotor de la temporada de Teatre Líric Català (1922).

–Reimposar: Imposar de nou, sigui perquè les pàgines del full o de la forma estaven mal col·locades, sigui per canviar els lingots i les regletes per tal d’obtenir uns marges més grans o més regulars, sigui per restablir les formes d’una composició les pàgines de les quals havien estat conservades i col·locades en vista d’un tiratge ulterior.

–Reimpressió: 1. Tiratge que pot incorporar alguna modificació menor respecte d’un tiratge precedent de la mateixa publicació. 2. Nova publicació d’un text feta a partir de la imatge de la planxa original. Pel que fa a la tirada anterior, no s’introdueixen canvis.

–Reimprimir: Tornar a imprimir un escrit, text o obra, tal com va ser imprès anteriorment, sense variacions.

–Reïna: Resina.

–Reina Margot: Nom bibliogràfic d’una enquadernació executada sota la direcció de De Thou per a Marguerite de Valois (1553-1615), creant uns admirables dibuixos i presentant unes delicades garlandes ovalades, amb petits tests de flors i una petita garlanda central travessada per una faixa de l’escut de la reina portant les tres lises de França.

–Reincorporació: Reposició al seu lloc de documents desplaçats o extraviats.

–Reintegració: 1.Tornar a col·locar un fragment al lloc on es va desprendre. 2.Acció per reconstituir els faltants de suport en una obra de paper. En la conservació i restauració d’obres de paper es realitzen reintegracions mecàniques com la reintegració mecànica amb polpa, o manuals, com la col·locació d’empelts de paper sobre els faltants.

–Reintegració cromàtica: Pinteu el fragment reintegrat perquè sigui del mateix color que la resta de l’original.

–Reintegració mecànica amb polpa: Procediment de reconstitució de manques de suport que es realitza amb una màquina reintegradora de paper que diposita polpa en suspensió a les àrees amb pèrdues. La reintegració mecànica és útil en àrees grans de pèrdua o en documents danyats per insectes, impossibles de ser compensades amb les tècniques manuals de reintegració. Encara que el funcionament de la màquina reintegradora de paper és simple, el procediment de reintegració mecànica amb polpa és complex i depèn per exemple, de càlculs exactes de les àrees de pèrdua de suport i de la quantitat de fibres a ser usada perquè no es generi una sobreposició o faltant a les àrees amb pèrdua.

–Reintegradora: Màquina de restauració, que torna a posar paper on falta en un document, tant en forats com a vores, i li dona un afany final determinat.

–Reixeta: Utensili amb una malla metàl·lica contra la qual es frega el raspall amb el tint o àcids al jaspiat.

–Reixeta base: En disseny gràfic, la reixeta base (baseline grid) és el conjunt de línies horitzontals imaginàries que controlen la col·locació dels textos a les pàgines perquè es recolzin sobre ella per les seves línies base (baseline) i tinguin així una aparença ordenada i còmoda per la vista La reixeta base és una pauta que també es fa servir per recolzar altres elements gràfics com imatges, requadres, ratlles, etc…

L’ús de les reixetes base imposa una ordenació visual d’eixos horitzontals que facilita als dissenyadors la creació de treballs amb un acabat professional i als lectors l’accés a la informació continguda en aquests dissenys. En aquest sentit, compleix una missió similar a les ratlles d’un quadern pautat, que ajuden a escriure sense torçar-se. Encara relativament moderna, l’ús de reixetes base és anterior a l’autoedició i l’ús de l’ordinador en el disseny gràfic. Els programes professionals de disseny gràfic per a documents multipàgina (com InDesign o Quark Xpress) incorporen reixetes base. La reixeta base és una eina del dissenyador invisible per als lectors, que mai no la veuen encara que percebin la seva presència en el resultat final en forma d’ordre. Per això, en fotocomposició, les reixetes base anteriors a l’ús d’ordinador tenien la forma de fines ratlles blaves dibuixades a les fulles de muntatge (ja que els tons clars de blau no es reproduïa als aparells de fotomecànica de l’època). Als programes informàtics de disseny gràfic, la reixeta base tampoc s’imprimeix i es pot mostrar/ocultar i modificar en aparença, mesures, etc…

–Reixeta simètrica: Per crear-la cal una pàgina amb unes proporcions 2:3. A continuació, partint de les cantonades de la pàgina, es tracen unes línies diagonals que la creuen del tot.

–Reixetes asimètriques: No tenen l’efecte de reflex. En lloc d’això, el foli recte i el vers presenten la mateixa estructura.

–Rejoveniment d’una edició: Conjunt d’operacions per donar un nou aspecte extern a un nombre determinat d’exemplars que es venen amb dificultat.

–Relació: 1.Acció de referir o referir-se. 2. Tros llarg que un personatge recita o canta a l’obra escènica.

–Relació d’aspecte: relació d’aspecte és una relació proporcional entre l’amplada i l’alçada d’una imatge. Essencialment, descriu la forma d’una imatge. Les relacions d’aspecte s’escriuen com una fórmula d’amplada a alçada, com aquesta: 3:2. Per exemple, una imatge quadrada té una relació d’aspecte d’1:1, ja que l’alçada i l’amplada són les mateixes. (‘Aspect ratio’ en alguns llocs)

–Relació de cec: 1. Narració frívola i impertinent. 2. Redacció que es recita o llegeix amb monotonia. 3. Romanç de cec.

–Relació de contingut: Nota bibliogràfica que explica les parts o volums duna publicació.

–Relacions: Als segles XV i XVI es publiquen a Espanya uns fulls volants anomenats Relacions, que eren diaris sense periodicitat, moltes vegades escrits pels mateixos que havien donat cim a les empreses que s’hi narraven i que, impreses acceleradament a Barcelona, ​​a Sevilla , a Màlaga, a Toledo o a Valladolid, eren bolcades sobre Europa pels mateixos navilis que exercien el comerç especier amb els ports de Flandes, Alemanya, Itàlia i Països Baixos.

–Relacions de comèdia: Són papers que acullen l’extracte de la “relació” d’una comèdia generalment d’autors consagrats del Segle d’Or. Pel que fa al seu aspecte material i formal cal dir que són impresos molt tipificats i senzills: sempre editats en 4 pàgines, sense portada, amb colofó ​​alguna vegada i compostos a dues columnes. A la primera plana es disposa el títol, de vegades acompanyat per algun tac xilogràfic o, simplement per alguna composició decorativa tipogràfica i el número de sèrie a la cantonada superior dreta o al centre en el cas que pertanyi a una sèrie numerada. El paper és d’escassa qualitat així com la composició, que mostra la distracció del caixista, en què moltes vegades es barregen els tipus de diferents sorts, majúscules i minúscules i, fins i tot, es col·loquen al revés.

–Relacions de mèrits: Impresos que contenen la relació d’activitats i mèrits d’una persona que pretén obtenir cert càrrec. Trucats de vegades Memorials.

–Relacions públiques: 1. Conjunt d’activitats per mitjà de les quals es tracta d’influir en l’opinió pública per millorar la imatge pública d’una empresa, augmentar-ne el prestigi i justificar-ne la trajectòria. 2. Activitat de la informació que té la finalitat social de donar a conèixer una entitat, empresa o persona, especialment a través de la premsa, amb vista a suggerir una imatge favorable entre el públic i, eventualment, un clima de comprensió i participació. 3. Tècniques emprades per a la posada en pràctica d’aquests objectius.

–Relacions de successos: Són impresos de poques pàgines on es narren fets històrics rellevants de qualsevol part del món, per la qual cosa la seva missió és plenament informativa. Els esdeveniments narrats són de divers caràcter, entre els quals es troben: esdeveniments socials, casaments, naixements, bombolles fúnebres, naixements de monstres i fenòmens diversos. Són característiques del segle XVI i XVII i la primera de la qual es té constància és la Carta de Cristòfor Colom a Lluís de Santàngel de l’any 1493. La informació de les relacions pot ser usada de vegades com a control i propaganda, amb fins polítics, i la seva autoria sol ser anònima.

Relación de sucesos sobre el nacimiento de un monstruo en la ciudad de Tortosa en el año 1634, conservat a la Biblioteca de Catalunya

–Relat: –Relat: El relat —o la relació— és una narració, amb la ficció o fets reals com tema. És elaborat en prosa, i la seva extensió es descriu de vegades com inferior a una novel·la. El terme relat és en general poc precís, i la major part dels analistes i escriptors no fan cap diferència entre el conte i el relat. Alguns autors utilitzen el terme relat per a descriure aquells textos breus on no hi ha una línia argumental precisa o no porta necessàriament a un punt de tensió argumental com en el conte. Altres autors ho refereixen quan parlen de textos breus (és a dir menors a una novel·la) però que inclouen capítols. També l’utilitzen alguns com un gènere intermediari entre el conte i la novel·la. En aquest sentit podria bescanviar-se amb el terme de novel·la curta encara que es pot preferir utilitzar aquest darrer per a textos d’una llargada intermediària però amb diverses línies argumentals, personatges, etc.

–Relatar: Narrar, referir, escriure sobre un assumpte determinat. Explicar un argument, una acció.

–Religator: Així anomenaven antigament a l’Enquadernador, anomenat també ‘Legator Librorum’.

–Reliquiari: Lloc d’una biblioteca on es guarden les peces i documents considerats veritables joies pel seu valor.

–Rellançament: 1. Segon llançament d’una obra al mercat. 2. Com una reedició de coberta nova, però al llibre se li assigna a més un ISBN nou (contràriament a les millors pràctiques). Això es fa per fomentar la creença que és un producte nou i per estimular la venda, quan en realitat és simplement una reedició de coberta nova d’un producte existent o antic. Els rellançaments causen problemes amb les llistes d’estoc principals del detallista i dificulten l’anàlisi longitudinal de vendes.

–Relleu: 1. Empremta sortint deixada pel solc en el verso de las pàgina. 2. Rugositat en el  paper. Paper que presenta una superfície amb alts i baixos, regulars o no, provocats o accidentals.

–Relleu i Debossing: què volen dir per al diccionari de disseny gràfic?: El gravat amb relleu i el gravat amb relleu enfonsat són els processos de creació d’imatges i dissenys amb relleu. Per exemple, un disseny en relleu aixeca el paper o està enfonsat a la superfície.

–Relleu en sec: Marca en sec. Embotit o relleu produït en el paper al situar-lo entre un element mascle i un altre de femella i sotmetent-lo a una forta pressió.

–Relligadura: Enquadernació.

–Rellegir: Tornar a llegir. Rellegir unes proves.

–Relleu: 1. Ornaments, lletres, etc., que sobresurten del pla que forma el fons. Lletres de relleu. 2. Planxa gravada en buit per a impressions en relleu ( Talla dolça). 3. Gravat amb relleu que consisteix a treure el metall o fusta al voltant de les lletres i traços a gravar que queden sortints. Aquest gravat és oposat al gravat en buit, en el qual el metall o fusta s’han de treure del mateix lloc que ha d’ocupar la lletra o el traçat a gravar-

–Relligador: antigament llibreter que enquadernava ell mateix els llibres. “El nom de llibreter, tradicionalment, anava lligat a la venda de papers i llibres relligats de fulls en blanc. Enquadernador.

–Relligador de llautó: O enquadernador de llautó, és un article de papereria que s’utilitza per a poder fixar diversos fulls de paper junts. Un relligador de llautó és similar en disseny i funció a un passador partit en el món de la mecànica. 

–Relligar: 1.Lligar la raima, un cop empaquetada, i enganxar-hi la marca o caràtula. 2. – Reunir papers formant lligalls. 3. Enquadernació.

–Relligats Olivé: Taller de tradició familiar fundat el 1975. Ofereix el servei d’enquadernació i restauració de tota mena de llibres amb l’objectiu de conservar el seu valor material i emocional, preservar la qualitat original i fer-los perdurables en el temps.

–Remarque : Galicisme amb què es designa les imatges marginals de certes làmines obertes a l’aiguafort. La pràctica és antiga. Durant el segle XVII es dibuixava sobre el vernís de les vores del coure un motiu de mida petita que servia al gravador com a prova de la capacitat de mossegada de l’àcid. Un cop gravada la làmina, els’ remarcaments’ es grataven i brunyien fins a fer-los desaparèixer. Per aquest motiu, per la seva raresa, les proves amb ‘remarcaments’ són exemplars molt cotitzats pels col·leccionistes. Des del segle XIX també és possible que aquestes imatges no siguin obertes amb una finalitat pràctica sinó amb el desig de deixar un testimoni significatiu per a l’artista —el seu retrat, per exemple—. En aquests casos, el ‘remarcament’ no només no és eliminat de la làmina sinó que forma part del gravat definitiu, apareixent al marge de totes les estampes de la tirada.

–Remat: 1. Il·lustració o ornamentació col·locada als impresos tipogràfics al final d’un capítol. 2. Traç terminal de la lletra. El seu origen pertany a l’antiguitat, quan les lletres es tallaven a la pedra, servint perquè les rematades dels traços fossin rectes. Avui dia tenen una funció més ornamental, encara que també pot influir en la llegibilitat d’un text.

3.  El mateix que ‘serif’. 4. Traç afegit al començament o al final de les banyes d’una lletra. A l’alfabet romà poden acabar de forma unilateral o bilateral. Són unilaterals si es projecten només cap a un costat de l’asta, com els de l’asta transversal de la T o el peu de la L, i bilaterals es projecten en les dues direccions com al peu de la T. Pel que fa als tipus romans també poden ser llargs o curts, fins o gruixuts, verticals o oblics, en forma de diamant, etc.

–Remat de rengló:  Il·lustració o ornamentació col·locada als impresos tipogràfics al final d’un capítol. Una de les il·lustracions més freqüents en les rematades dels llibres antics va ser el ‘Marmoset’, entre les ornamentacions eren habituals les vinyetes.

–Remarcar: 1. Marcar de nou. 2. Remarcar en una nova prova una errada no corregida.

–Rematada: Final de línia.

–Remboîtage: 1. Terme francès aplicat al procés de transferència d’un llibre, és a dir, bloc de text i papers finals, de la seva enquadernació original a una altra. La nova enquadernació pot ser més luxosa, més gairebé contemporània o simplement més adequada que l’original. El terme també es refereix al procés de transferir un text superior d’una obra a una enquadernació millor que la feta originalment per a aquesta. No hi ha cap paraula catalana comparable per a aquesta expressió, reencaixar podria ser el més proper; tanmateix, en l’enquadernació artesanal, ‘reencaixar’ connota un llibre que s’ha retirat de les cobertes, reparat i/o recosit, i després tornat a les cobertes originals, mentre que a l’enquadernació de biblioteca, indica un estoig nou, però normalment normal.

Una vegada, a Jaca, ens van explicar una cosa més senzilla d’entendre i que potser no està gaire ben vista per alguns llibreters, impressors i bibliòfils i es que, el ‘Remboîtage’ consisteix a buscar fulls que li falten a un llibre, normalment un incunable o un llibre valuós o rar, en altres llibres iguals o semblants per aprofitar els fulls que fan falta per completar el llibre que tenim sense que es noti gaire la diferència del original. En el millor dels casos es pot trobar un incunable en mal estat o que no té sortida per la falta de fulls, errors, incomplet. trencadisses, etc., i que sigui del mateix enquadernador, any, lloc de fabricació, etc. En aquest cas, si hi ha sort, trobem el full o fulls que li falten al nostre exemplar i podem posar-los en el lloc en que falten del nostre llibre sense que es noti la diferència i podem vendre’l com si fos un llibre sense defectes ni tares.

–Remenador: 1. Pala de fusta amb la qual es remena la pasta dins la tina o les piles. 2. Eix de ferro amb dues o quatre aletes a la part inferior, que gira mecànicament i que remena la pasta de la tina o la del piló de la màquina rodona.

-‘Remenderia‘: La professió del tipògraf , millor encara, la del caixista, no queda pas solament reduïda a la composició automàtica d’articles i d’obres, i formar amb ells volums més o menys extensos, sinó que l’operari té a la seva disposició, una innombrable varietat d’elements, consistent, com ja se sap, en peces d’exornament i filets, que junt amb els tipus pot combinar sistemàticament i intel·ligent, per a obtenir el que s’anomena treballs de remenderia, essent convenient per a això conèixer el valor intrínsec de cada una de les peces i llur disposició en cada cas.

En el llibre Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa, Trea, Gijón, 2005, diu a la pàgina 32: “Había también algunos verdaderos viejos oficiales, viejos tipógrafos, personas curtidas en el oficio que montaban un molde complejo (eso que después supe que se llamaba remendería), i afegeix una nota on diu: “Palabra que, por extraño que parezca, aún no figura en el Diccionario de la Academia. Naturalemente, tampoco figura remendista, que es el cajista que se ocupa en esos trabajos complejos, ni remiendo, que es cada uno de esos trabajos.

Treball de remenderia, en el llibre Manual del Cajista

–Remendista: Oficial caixista que confecciona tota mena de feines d’impremta: programes, anuncis, targetes, factures, catàlegs, etc. Caixista remendista. Feina de composició tipogràfica menuda. Treballs de “remendería”: En l’art d’imprimir es diuen o deien  “treballs de remenderia” aquells de petit format que es feien en certes premses anomenades “minerves”. També: Composició especial o complexa és la que es fa utilitzant diversitat de tipus, orles, filets, gravats, etc., en treballs subjectes a càlcul exacte. Comprèn tots els impresos que no són de composició corrent, com ara targetes, factures, programes, invitacions, anuncis, quadres estadístics, col·locació de gravats al cos d’una obra, portades i qualsevol treball de fantasia. Al lèxic tipogràfic la composició complexa es coneix més comunament pel nom poc simpàtic, i per descomptat inapropiat, de remenderia o composició de pedaços. Llegit a Unos tipos duros.

En el Larousse francès (bilboquet) : Impressió petita i sense importància (cartells, factures, targetes de visita, anuncis).

Antigament la “remendería” es dedicava sobretot a anuncis, programes, fulls solts, etc., era una mena d’impressió més dedicada a coses petites i de menys importància que els llibres, de vegades feta amb retalls de paper sobrant d’altres impressions.

Però el llibre Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941, dins de la seva Biblioteca Profesional Salesiana, dedica més de 100 pàgines amb 58 figures a la “Remendería” i comença així: “Dase el nombre de remendería a aquella parte de la Tipografía dedicada a la composición de trabajos que no tienen relación directa con la composición y compaginación de libros, formando en conjunto, la parte más atrayente y difícil del Arte gráfico”.

En un altre lloc diuen. Remiendos: (cast.)Totes les impressions que ni són obres ni diaris.

Finalment he trobat en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: Remendista: El caixista remendista té a la seva disposició una caixa de blancs en la qual hi ha espais i quadrats de tots els punts i cossos, perquè les caixes de tipus destinats a remenderia no han de contenir altres espais que els naturals, verificant-se en dita caixa la justificació de les línies, puix d’aquesta manera es simplifica més el treball.

–Remès: Article o notícia la publicació de les quals interessa a un particular o que, a petició d’aquest, s’insereix en un diari, mitjançant pagament.

–Remetre: Indicar en un escrit el lloc del mateix o d’un altre on consta allò que interessa saber,

–Reminiscència: Igual o semblant al que s’ha compost anteriorment per un altre escriptor.

–Remissió: Indicació, en un escrit, d’un lloc corresponent al mateix escrit o a un altre distint, al que es remet al lector per a una extensió del text o per a una consulta ampliadora.

–Remissió sinonímica: Remissió d’una unitat lèxica d’entrada a una altra que és sinònima seva.

–Remix: Traduïble al català com a “remescla”, es refereix a la combinació relativament coherent de fragments de diferent procedència mediàtica, amb la intenció que es resignifiquin entre ells, generant un nou discurs o missatge. Tot i que el terme és usual en música, també es pot utilitzar al videoart o al disseny audiovisual, a partir de la combinació d’imatges i seqüències de vídeo amb característiques diferents.

–Remoció: Acció de remoure o de remoure’s.

–Remoció d’adhesiu: Procediment per eliminar materials que estan adherits als documents i que comprometen el seu estat, com ara cintes adhesives, etiquetes i adhesius envellits.

–Remoció de taca: Procediment per treure taques mitjançant l’aplicació de substàncies com aigua, alcohol o altres dissolvents, o mitjançant un tractament de blanqueig. Aquest tractament, com el rentatge, s’ha d’avaluar amb cura, ja que les substàncies aplicades poden provocar efectes secundaris no desitjats. El terme eliminació de taques és el més comú entre els professionals; tanmateix, convé avaluar-ho millor, perquè els tractaments aplicats difícilment eliminen les taques del tot. El terme reducció o atenuació de taques és més adequat als objectius i resultats dels tractaments de conservació i restauració d’obres sobre paper.

–Remoció del suport adherit: Procediment per a la separació o remoció d’un suport secundari adjunt al suport principal, que provoca deteriorament a l’obra.

–Remordit: Operació que té per objecte mossegar de nou. Accentuar els traços ja assenyalats i també els assenyalats novament.

–Remosqueig: 1. Igual que ‘error de registre’. 2. En arts gràfiques, defecte d’impressió consistent en la deformació en un únic sentit de la forma del punt de trama (els punts rodons es tornen ovalats, per exemple). Pot donar-se en la direcció de la impressió (remosqueig circumferencial), en sentit lateral (remosqueig lateral) o en tots dos alhora (remosqueig diagonal).

Un exemple simulat del defecte d’impremta anomenat ‘remosqueig’.

A diferència del corriment i el repint, el remosqueig es produeix en el mateix moment de la impressió. Se sol deure a pressions, tensions o velocitats incorrectes en algun component de la premsa d’impressió i se sol corregir reajustant la màquina. També pot ser degut a un entintat excessiu.

–Remosquejar: Aparèixer la lletra no netament estampada per haver-se corregut la tinta a causa d’arrugar-se els plecs. Oscil·lació de la màquina d’imprimir, o por defecte del timpà. 2 Impressió defectuosa a causa d’escórrer-se la tinta una vegada imprès el plec,-

–Remosquejar-se: Esborronar-se la tinta d’un full acabat d’imprimir.

–Remosquejat: Es diu d’un text imprès que surt doble per haver corregut el plec o per altres causes.

–Remostreig: Canvi de resolució d’una imatge de mapa de bits augmentant o disminuint el nombre de píxels que la formen.

–Remostrejar: No és simplement canviar l’assignació de mida als píxels (és a dir: que els píxels per polzada passin de ser 72 a 300 ppp, per exemple), sinó que impliquen la desaparició o creació de píxels. En el cas de la creació de nous píxels, això es fa fent servir algun mètode d’interpolació.

–Renaixement Català: S’aplica al període modern de la Història de Catalunya, que comença a mitjans del segle XIX, en què van renàixer les lletres, les arts i la política nacional dels catalans. La primera manifestació d’aquest renaixement va ser la famosa ‘Oda a la Pàtria’ d’Aribau, publicada al diari ‘El Vapor’. Des de llavors la literatura catalana ha tingut un auge esplendorós.

–Renaixença: Fou un moviment cultural i literari del català del segle xix (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència).

En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana compta amb manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d’escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s’escriu en castellà. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l’obligatorietat de l’ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.

–Renart i Garcia, Joaquim (Barcelona, 1879 – 1961) va ésser un dibuixant, pintor i decorador català. Sobresurt així mateix com a escriptor d S’especialitzà en treballs decoratius de daurat, policromat, restauració de retaules i la còpia d’obres d’art i antiguitats. Excel·lí també en l’art de l’exlibrisme i el 1907 l’editorial Oliva de Vilanova edità el llibre ‘Els exlibris de Renart, exponent magnífic de les arts gràfiques del Modernisme’ un extens diari. Fou un dels fundadors del Foment de les Arts Decoratives, president del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l’Orfeó Català. El 1945 es va incorporar a la junta directiva dels Amics dels Museus i hi va seguir vinculat fins a la seva mort.

–Renau i Berenguer, Josep:  (València, 1907 – Berlín, 1982), va ser un pintor, cartellista polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià. És considerat el cartellista més important de la Guerra Civil espanyola. Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Va guanyar el seu primer concurs de cartells amb 18 anys. Va treballar també com a fotògraf i muralista i els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món. Militant del Partit Comunista d’Espanya des de 1931 i fundador de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (1932), la seua celebritat es consolida amb els cartells editats per a donar suport a la República durant la Guerra Civil espanyola.  En acabar la guerra, passa a França i és internat com a refugiat al Camp d’Argelers. Aconsegueix un visat per a Mèxic al maig de 1939, on treballarà per a revistes espanyoles en l’exili i on col·laborarà amb David Alfaro Siqueiros. L’any 1958 deixà Mèxic per a instal·lar-se a Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya). Ací va realitzar murals i fotomuntatges (Fata Morgana USA 1967, L’ús pacífic de l’energia atòmica (1970) i The american Way of life 1977). 

L’ús pacífic de l’energia atòmica

–Renderització: Es diu renderitzat (o render) al procés final de generar la imatge 2D o animació a partir de l’escena creada. Això pot ser comparat a prendre una foto o en el cas de l’animació, a filmar una escena de la vida real. Generalment es busquen imatges de qualitat fotorrealista, i per a aquest fi s’han desenvolupat molts mètodes especials. Les tècniques van des de les més senzilles, com el render de la malla (wireframe rendering), passant pel render basat en polígons, fins a les tècniques més modernes com el Scanline Rendering, el Raytracing, la radiositat o el Mapeig de fotons.

–Rengló: 1. Sèrie de paraules escrites o impreses en una mateixa línia. El conjunt de línies que té un full s’anomena ‘caixa tipogràfica’, i les seves mides a l’ample i dalt configuren la ‘caixa tipogràfica’. 2. Línia virtual que segueix la base de les lletres d’escriptura.

–Renner, Paul: (Wernigerode, 1878 – Hödingen, 1956) va ser un tipògraf alemany. Se’l pot considerar un dels més importants mestres de la tipografia del període d’entreguerres. Encara que no estava directament relacionat amb el moviment de la Bauhaus dels anys 20, va ser un defensor de les seves postures i va desenvolupar un intens treball basant-se en la Nova Tipografia i el modernisme alemany. Va treballar com a dissenyador gràfic, tipògraf, pintor, autor i professor. Dues de les seves obres més importants són: Typografie als Kunst (“La tipografia com un art”) i Die Kunst der Typographie (“L’art de la tipografia”). Va crear una sèrie de guies base pel disseny de llibres de qualitat i inventà el popular estil de lletra “Futura”, una font geomètrica de pal sec utilitzada per molts tipògrafs durant tot el segle XX fins als nostres dies. Va dissenyar la Futura entre els anys 1924 i 1926. Aquesta font està basada en formes geomètriques: cercle, quadrat i triangle i aviat la van considerar com un tipus de la Nova Tipografia.

Actualment els dibuixos, catàlegs i tipus de plom originals de la Futura els podem trobar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (Departament de Disseny i Imatge), els quals van ser cedits per la Foneria Tipogràfica Neufville de la ciutat de Barcelona.

–Renovatio: (Veu llatina): Document reescrit.

–Rentat: 1. Pas que cal seguir en la preparació de la fabricació del paper o de la cartolina. És necessari fer una neteja a fons de la màquina i de tots els elements que s’utilitzen durant el procés productiu (baietes, taula formadora, corrons, etc.), ja que podrien provocar taques, clapejats o altres defectes en el nou paper que es fabriqués. 2. Tractament de neteja en què se submergeix o satura amb aigua un tros de paper o els fulls d’un document, amb l’objectiu de dissoldre i eliminar la brutícia i els productes solubles de la degradació del paper.

Hi ha diverses tècniques de rentat i la decisió del mètode a aplicar depèn de les característiques i de l’estat de conservació de les obres sobre paper. Com que es tracta d’un tractament irreversible i arriscat, l’execució del rentat ha de ser acuradament avaluada i precedida per proves per identificar la capacitat d’absorció i resistència dels papers i les tintes. Els aspectes positius del rentat són l’augment de la brillantor i estabilitat del paper, ja que l’aigua amb pH neutre o lleugerament alcalí, contribueix a reducció parcial de l’acidesa. Els aspectes negatius són la possibilitat de solubilitzar substàncies presents al paper, com les sals de calci i magnesi, així com l’impacte a la microestructura del paper, el risc d’esquinçada i la solubilització de tintes i el canvi dimensional i textura del paper. El consens entre conservadors-restauradors és que el rentat millora la flexibilitat i la resistència dels papers envellits, però estudis recents suggereixen que en molts casos pot passar el contrari.

–Renté, Miquel, tipògraf, sindicalista i socialista a Barcelona (segle XIX). Va pertànyer a la directiva sindical i apolítica de la Societat Tipogràfica de Barcelona, fundada l’agost de 1879, des d’on va mantenir diverses polèmiques organitzades per l’Ateneu Obrer de Barcelona. El 10 de maig de 1881 va ser un dels firmants del manifest-programa del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol, publicat a El Obrero, òrgan de Les Tres Classes de Vapor de Barcelona, el 8 de juliol del mateix any. Fou membre del primer comitè central del Partit Socialista Oportunista, que varen constituir a Barcelona a les darreries de 1890 homes vinculats al sindicat tèxtil Les Tres Classes de Vapor.

–Reologia: Ciència de la deformació i del flux, que enllaça la mecànica de fluids amb l’elasticitat i estableix la correlació entre les variables esforços, deformacions, temperatura i temps de la matèria considerada com un medi continu.

–Reològic: Relatiu o pertanyent a la reologia.

–Reoyo Barbadillo, Toribio: (segle xix – Barcelona, 1918) fou un obrer tipògraf, sindicalista de la UGT i militant del PSOE. El 1872 era membre de l’Asociación del Arte de Imprimir de Madrid i el 1876 es va establir a Barcelona, on va intervenir en la fundació de la Societat Tipogràfica de Barcelona l’agost de 1879, de la qual fou elegit president el 1882-1883. El 1887 també va dirigir breument el periòdic El Obrero i com a dirigent de l’Ateneu Obrer de Barcelona va ser president amb Antonio García Quejido de la comissió organitzadora del congrés fundacional de la UGT celebrat a Barcelona l’agost de 1888, al qual assistí representant la Federació Tipogràfica Espanyola i formant part de la ponència que redactà els estatuts. 

–Reparar: Compondre o arreglar un llibre trencat o espatllat, substituint-ne la coberta o reforçant les xarneres.

–Repartició: Mena de divisió del camper de l’escut que resulta de dividir-lo amb més d’una línia.

–Repartir lletra: Donar a cada caixista la quantitat de lletra que li correspon per fer una feina.

–Repartir original: Distribuir el original entre els operaris encarregats de compondre’l.

–Repartir la tinta: Operació que consisteix a estendre bé per la taula del tinter perquè tota la forma la prengui per igual.

–Repartit: Distribució del contingut d’un títol per donar a cadascuna de les parts la importància que li correspon.

–Repassar: 1. En enquadernació repassar els llibres consisteix a examinar detingudament, després de l’alçat, cadascun dels exemplars per assegurar-se del bon ordre i plegat dels plecs, a fi que no es pugui lliscar cap error. 2. Examinar i corregir una obra ja acabada ia punt de ser editada,

–Repautat: Tornat a pautar. En els antics còdex, es tornava a pautar de vegades amb colors més marcats per veure millor les línies (les primeres podien només estar rascades amb punta seca).

–Repelar: Defecte que es produeix, en certes impressions, especialment sobre paper setinat, cuixé i similars, en títols de tipus molt negres, fotogravat amb massa negres, fons, etc. A causa del mordent de la tinta que pela l’estucat.

–Repelat:  Despreniment o escrostonat de la tinta o vernís del paper imprès a causa de problemes en l’assecatge que fan que els fluids tinguin mala adherència. També es diu picat. És un problema freqüent en serigrafia o amb les tintes plastisol. Acostuma a tenir a veure amb el curat d’aquestes.

–Repelada: Brutícia en estampacions i impresos.

–Repertori: Inventari o catàleg de documents conservats en llocs diversos i que responen a característiques comunes.

–Repertori bibliogràfic: Relació sistemàtica de referències bibliogràfiques, redactades segons determinades normes, sobre els materials bibliogràfics (manuscrits i impresos –monografies, publicacions periòdiques, articles, capítols de llibres, fullets, impresos menors i fulls solts-). El repertori està format per registres bibliogràfics ordenats per un criteri específic i coherent: alfabètic per autors i/o títols; cronològic per data de publicació i/o producció; o sistemàtic –del més general al més particular–. O mitjançant una combinació de tots tres. Totes les referències tenen una relació entre si: la matèria de què tracten les obres, el seu lloc de publicació, l’època en què es van imprimir i/o copiar, la llengua en què estan escrites, etc. Aquests registres són la descripció del document -bé un manuscrit, bé un llibre imprès, un fullet, una publicació periòdica, un full sol- i s’hi aporten les dades bàsiques per a la seva identificació: l’autor, el títol, el peu d’impremta i/o la datació i el lloc de producció, la mida i l’extensió. S’hi pot afegir una relació del contingut o un judici de valor.

–Repertori de Col·leccionisres i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC): La història del col·leccionisme ja fa un parell de dècades que ha pres, en la bibliografia internacional de la història de l’art, un creixement molt significatiu. Entre nosaltres, aquesta mena de recerques han augmentat molt i ara ja són ben presents en la vida acadèmica universitària i també en forma de treballs de fi de màster i de tesi de doctorat. El projecte que presentem vol utilitzar, mitjançant un encàrrec específic, l’expertesa en aquest tema dels estudiosos de la universitat i dels museus i d’altres centres patrimonials. Des dels museus sempre s’ha considerat el tema de la procedència de les peces preservades per establir-ne l’origen, però sovint hom no anava més enllà en la valoració i l’estudi del perfil del col·leccionista. El Repertori vol justament rescabalar d’aquest oblit i fer evident com l’activitat col·leccionista respon a uns criteris de gust i de mercat, que són històricament canviants i que permeten una nova lectura crítica sobre el fet artístic i sobre el procés de la seva gradual valoració i patrimonialització. Catalunya ha estat i és un país amb una gran afició al col·leccionisme d’art i arqueologia, que ha valorat el seu patrimoni i s’ha esforçat en la seva defensa i preservació; la nostra intenció és la de fer visible aquesta poderosa tradició encara poc coneguda d’una manera precisa i individualitzada.

–Repertori decoratiu: Conjunt de motius i de procediments decoratius usats per un artista, un taller, una escola, etc.

–Repertori ornamental: Repertori  decoratiu.

–Repertori de sèries: Instrument de control que pot servir com a instrument de referència, i permet conèixer la distribució al dipòsit de cadascuna de les fraccions cronològiques d’una sèrie documental, el volum, la data d’ingrés, la data de sortida, etc.

–Repetició: Text escrit o compost dues o més vegades.

–Repeticions d’elements: Al món del llibre les repeticions solen ser indesitjables, llevat de les que es busquen per a l’obtenció d’un efecte determinat. Per exemple, en el fet literari (que afecta el llibre tant com tipogràfic o bibliològic), les repeticions i redundàncies s’eviten quan és possible. 

–Repetit: Lletra, paraula o text escrits o compostos dues o més vegades.

–Repicar: Al marcat amb puntures, apuntar novament els plecs que ja ho havien estat, fent nous forats. Es marcava a pintures a les màquines del segle XIX ia principis del XX. Després només es marcava amb talons.

–Repint: En impremta, el defecte d’impressió que es produeix quan la tinta (fins i tot humida) d’un full es transfereix en part a les fulles que té en contacte (a sobre oa sota), cosa que crea una mena d’imatge ‘fantasma’.

–Repintar: Tornar a pintar sobre una superfície ja pintada per reemplaçar una capa de pintura deteriorada o per transformar una representació.

–Repintar-se: Assenyalar-se la impressió duna pàgina en una altra per no estar asseca la tinta.

–Repintat: Tacat d’una pàgina amb la tinta duna altra per no estar aquesta seca.

–Repist: Acció i efecte de repistar.

–Repistar: Afinar la pasta amb la pila o els cilindres de repist, abans de passar a les de refí o esbaldidores. Aquesta operació completa, sobre la fibra de la pasta, el treball ja fet per les piles de drap o els cilindres de l’holandesa.

–Replec: Certa volta que tenen les barres d’algunes premses a prop de la seva unió amb l’arbret, per graduar més o menys la força del tir.

–Rèplica: 1. Escrit amb què es respon a un altre, rebutjant-ho. 2.  Cas particular del recurs del model quan pretén representar amb fidelitat una peça.

–Report: Operació de transport d’un dibuix previ a suport d’estampació. L’ús d’aquest vocable és vàlid en qualsevol procediment d’art gràfic, però hi ha sistemes específics de report per a gravat i litografia. Així, el trasllat d’un dibuix per gravar una làmina o un tac rep el nom de calc, mentre que l’autografia, salvant distàncies relatives al procés, es podria considerar com el seu equivalent a la tècnica litogràfica.

–Reportador: Operari litògraf especialitzat en l’autografia d’imatges dibuixades sobre paper, pedres litogràfiques o planxes de metall.

–Reportar: Passar una prova litogràfica a la pedra per multiplicar els tiratges d’un mateix dibuix.

–Reportar: Passar una impressió litogràfica d’una pedra a l’altra mitjançant una prova, a fi d’augmentar les tirades.

–Reportatge: Servei dels repòrters d’un diari; notícia, crònica, fornida per un repòrter.

–Reportatio: Transcripció feta per un oïdor d’un text pronunciat oralment en públic (sermó, lliçó magistral, etc.). Aquestes notes solien difondre’s sense que hi hagués una autorització explícita de l’autor del text oral.

–Reporter: En periodisme, el periodista que s’encarrega de recollir i captar notícies allà on succeeixen, parlant en directe amb els protagonistes del fet i contemplant-lo en persona. És ‘la persona que és on passa l’acció’. En aquest sentit, els reporters per antonomàsia són els de successos i els de guerra. El seu alter ego és el periodista de taula o editor. Tots dos són figures complementàries. En el cas de fotògrafs, es parla de ’reporter gràfic’.

–Reportista: Operari litògraf especialitzat en l’autografia d’imatges dibuixades sobre paper reporti pedres litogràfiques o planxes de metall.

–Repòs: Espai de temps que necessiten alguns papers per tenir les condicions òptimes per a la seva utilització.

–Reposició: Acció de reposar els llibres pels editors a les llibreries que han acabat les existències d’un títol determinat.

–Repositori: Lloc on es guarda una cosa.

–Repositori digital: Documents o llibres digitalitzats per un depòsit documental.

–Repositori documental: Arxiu, conjunt ordenat de documents.

–Repositori institucional: És un sistema automatitzat que permet gestionar la producció intel·lectual d’una comunitat (sistema de gestió de continguts). És l’arxiu electrònic de la producció científica d’una institució, emmagatzemada en format digital, on es permet la cerca i la recuperació per al seu ús (distribució) nacional i internacional posterior. Conté mecanismes per importar, identificar, emmagatzemar, preservar, recuperar i exportar un conjunt dobjectes digitals.

–Representació espectral: També coneguda en anglès com ghosting o phantom view, és un tipus de visualització emprada en programes de modelatge 3D, que permet ajustar diferents nivells de transparència i un ús variat de colors a la renderització, facilitant la selecció i manipulació d’estructures internes. Aquest tipus de representació és particularment apreciada en la il·lustració tècnica, ja que permet apreciar els components i les peces internes d’objectes, aparells o mobles que requereixen algun tipus d’acoblament o accés al seu interior i, recentment, ha estat valorada en llibres i recursos digitals d’anatomia.

–Representació icònica: La representació icònica és fer servir imatges per tal que les accions, els objectes i els conceptes siguin més fàcils de trobar, reconèixer, aprendre i recordar. Les representacions icòniques s’utilitzen en senyals, ordinadors i panells de control. Serveixen per identificar (el logotip d’una empresa), com a alternativa al text per estalviar espai (els senyals de trànsit) o ​​per cridar l’atenció sobre un element dins d’un panell informatiu (les icones d’error al costat dels elements d’una llista).

Les representacions icòniques poden ser de quatre tipus: Similar, Exemplar, Simbòlica i Arbitrària.

–Representant comercial: Les grans editorials solen disposar d’equips de representants perquè contactin amb proveïdors i altres editorials. Les empreses més modestes contracten aquests comercials de vegades puntuals. Un comercial entusiasta estableix una relació fructífera amb els clients detallistes i arriba a conèixer els seus hàbits de compra i els seus gustos. Molts cobren comissions, és a dir, el seu salari augmenta en proporció directa al nombre de llibres que venen.

–Reproducció: 1. Còpia realitzada pitjor mitjà d’alguna tècnica  . 2. Acció i efecte de reproduir. 3. En arts gràfiques aquesta paraula significa tot exemplar d’un dibuix, una figura, un paisatge obtingut d’una manera comuna. Aquests exemplars reben adjectivament el nom tècnic del procés emprat per crear-los i es diu així d’un gravat en fusta, reproducció xilogràfica, o xilografia, d’un gravat en coure, es dirà reproducció calcogràfica o calcografia; una fotocòpia constituirà una reproducció fotogràfica o fotografia, etc.

–Reproducció dels colors: Per a la reproducció dels colors s’empren dues tècniques: amb clixés plans o amb clixés tramats.

–Reproducció fotomecànica: Imatge suportada en paper, obtinguda a partir de la còpia fotogràfica d’un original i impresa mitjançant òfset o qualsevol altre mètode de fotoreproducció. La major part de les il·lustracions de les publicacions que avui s’editen, amb tiratges de milers d’exemplars, són reproduccions fotomecàniques. Evidentment, qualsevol imatge original, per descomptat també una estampa* o un dibuix, es pot reproduir per mitjans fotomecànics i el seu valor de mercat és molt menor, com a molt menor és, en línies generals, el seu interès museístic. És diferent el recurs als sistemes fotomecànics com a mitjans de creació al servei de l’artista. L’aportació més gran de la Declaració de Venècia de 1992 respecte a anteriors congressos internacionals d’artistes gràfics és l’acceptació explícita de l’evolució històrica de les tècniques i la llibertat de l’artista per apropiar-se amb finalitats creatives de cada nou descobriment, procediment o suport material o immaterial . Els punts b i c de les seves conclusions reconeixen que qualsevol procediment tècnic (inclosos els procediments fotomecànics) i qualsevol material de suport són lícits quan són necessaris per a les finalitats de l’artista. Des d’aquesta perspectiva, s’admet qualsevol contribució tècnica a l’hora de l’elaboració de la matriu.

–Reproduïble: Que se’n poden fer còpies. Per exemple, un gravat és reproduïble ja que té una matriu amb què podem realitzar el mateix gravat.

–Reproduir: Treure’n còpia, en un o molts exemplars, d’una obra d’art o literària, objecte arqueològic, etc., per procediments calcogràfics, electrolítics, fotolitogràfics o mecànics i també mitjançant el buidatge.

–Reprografia: Conjunt de procediments, com ara la fotografia, el microfilm, la fotocòpia, etc., per a la reproducció d’originals, amb l’exclusió expressa de les tècniques d’impressió.

–Reprografia il·legal: Reproducció reprogràfica sense autorització de textos i imatges protegits per la llei de propietat intel·lectual del país de què es tracti.

–Reprogràfic: Paper adequat per a la reprografia.

–Pepujar: Repussar.

–Repujat:  Tècnica de treball sobre pell que uneix diverses maneres de realitzar un relleu sobre ella. S’utilitza per fer un relleu sobre la coberta o els talls. Hi ha diverses tècniques associades per aconseguir-ho: ’aplanar’, ‘cisellar”, ‘embotir’, ‘gravar en buit’, ‘fendre’ o ‘modelar’. Encara que es pot utilitza r una planxa per fer-ho, el més comú és treballar-ho a mà amb burins i modeladors. Vegeu Gofrar.

–Repussar: Fer sortir, a cops de martell, un dibuix en relleu en una placa metàl·lica, en un cuir, etc.

–Requadre: Línia tancada, poligonal o arrodonida, a vegades decorada, que encercla una o més paraules o un text breu per destacar-los.

–Requadre de text: Contenidor que serveix per escriure o buidar-hi text, cosa que ho fa un element fonamental en programes de maquetació. Se’n diu així fins i tot quan no posseeix forma de quadrilàter, sempre que se li pugui incorporar text.

–Re-recolzat: Descriu un llibre al qual s’ha substituït el material que recobreix el llom o s’han reparat les articulacions.

–Rerefons: Fons ocupat per una decoració figurada, en perspectiva o no, que representa objectes o personatges situats a la llunyania.

-‘Resane’: Tècnica de reintegració manual que consisteix en l’aplicació de polpa seca de paper als faltants del suport.

–Rescripte: 1. Contestació per escrit a una comunicació. 2. Decisió del papa o d’un sobirà temporal per resoldre una consulta o petició- Quan el mitjà mereix confiança, sol adjuntar o enviar per missatger un volum de l’obra. D’aquesta manera, és possible que, en comptes de la ressenya, el mitjà faci una crítica més extensa; això sí, positiva o negativa segons li sembli al redactor i a la línia crítica de la secció o mitjà corresponent.

–Reserva: 1. Qualsevol material que es posa sobre un altre perquè aquesta zona no s’acolori durant l’entintat. Podem fer una reserva, per exemple, posant retallades d’acetat, vernís de reserva, o fent dibuixos amb cua calenta sobre el material, que després de l’entintat traurem. Al gravat es posa una reserva de resina perquè el mordent no afecti les zones tapades. 2. En arts gràfiques, el sistema d’impressió en el qual es tinta amb diversos colors sense superposar-los, deixant un espai per a cadascun en el material. El contrari és la ‘sobreimpressió’. 3. Part d’un fons documental que, pel seu valor o raresa, té un règim d’exhibició o de consulta especials.

–Reserva alcalina: 1. Afegit de sals de calci o magnesi en un material per frenar l’acidificació. 2. Substància alcalina dipositada entre les fibres de paper durant el tractament de desacidificació i alcalinització, esmorteeix l’acidesa i protegeix el paper de la hidròlisi àcida de la cel·lulosa.

–Residu d’adhesiu: Deteriorament produït per la degradació d’adhesius. Les cintes adhesives, molt comunes en obres en suport de paper, ocasionen danys freqüents com a resultat de l’envelliment de l’adhesiu de la pel·lícula plàstica, que penetra a les fibres del paper i deixa una àrea enganxosa que es transfereix a altres superfícies i produeix taques de difícil remoció.

–Residus de cinta /Taca de cinta: Complicacions de la cinta adhesiva que roman a les pàgines o cobertes d’un llibre, provocant taques o restes d’adhesiu o cinta adherides a la superfície.

–Resiliència: La capacitat d’un paper de recuperar el gruix, la superfície i les dimensions originals després de la deformació.

–Resina: 1.Substància orgànica amorfa transparent i translúcida que s’obté practicant una incisió en l’escorça de cert arbres. Barrejada amb aigua calenta i dissolta té una elevada capacitat encolant i es fa servir per encolar alguns papers. També es pot anomenar Cola vegetal. Entre les resines sintètiques, les més comunes són les fenòliques, les amíniques, les epoxi i les acríliques. 2. N’hi ha de diversos tipus: natural (d’arbres vius), d’origen fòssil (ambre) o animal (com la goma laca de peix…). És insoluble en aigua, però es pot dissoldre en dissolvents orgànics com els hidrocarburs, alcohols, cetones o èsters. Amb ella es fabrica el vernís.

–Resina acrílica: Adhesiu. Al mercat es ven com a ‘archibond’.

–Resina animal: La més coneguda és la ‘goma laca’, procedent de l’arbre Antea frondosa, de la secreció de la cotxinilla que hi viu. El producte que ens venen líquid com a ‘goma laca’” és, en realitat, ‘vernís de goma laca’.

–Resina benzoica: Goma de Benzol.

–Resina Dammar: Vegeu ‘resina natural’”.

–Resina de colofonia: Es fa servir en tècniques d’estampació.

–Resina diterpènica: La que procedeix de diversos orígens. Per exemple la ‘copal de Manila’, amb què es realitzen vernissos durs, i que es cou amb oli i trementina. El seu aspecte final és semblant a l’ambre.

–Resina epoxi: Vegeu ‘cola epoxi’.

–Resina natural: La que s’aconsegueix de les secrecions endurides de la saba d’arbres vius. Amb la resina es fabrica el vernís. La resina més estable i menys àcida és la Dammar, que és la que menys esgrogueeix de les resines naturals, per la qual cosa se sol utilitzar en pintura i restauració. Avui dia és escassa i cara. La ‘resina Sandàraca’ va ser la més utilitzada als vernissos dels segles XVI i XVII, és fàcilment soluble en acetona i alcohol, i es barreja amb oli de llinosa.

–Resina triterpèntica: La més flexible és la màstic, que és translúcida i de color groguenc. És soluble en hidrocarburs, essència de trementina, ‘white spiri’t i alcohol. S’utilitza per preparar aglutinants (mesclada amb cera o oli) i vernissos (amb essència de trementina o ‘white spirit’). És una bona alternativa a la Dammar.

–Resinadora: Dispositiu senzill que serveix per dipositar resina polvoritzada a les planxes que volen gravar-se a l’aiguatinta. Consisteix en un “armari” tancat on es posa en moviment per mitjà d’aire una quantitat de pols de resina de manera que en caure es dipositi en forma de capa uniforme sobre la planxa col·locada a l’interior de l’aparell. La pols es posa en moviment per mitjà d’una manxa, un motor o un ventador.

–Resinar: Abocar resina a la planxa de gravat.

–Resines de resistència a la humitat: Aumenten la resistència del paper quan aquest es mulla.

–Resistència: Capacitat que té un paper de no ser alterat per agents ambientals (aire, humitat, calor, pols, etc.) ni físics (doblecs, arrugues, cops,…). Segons la resistència que tingui el paper, serà és o menys apte per a unes o altres aplicacions. Durant el procés productiu, els papers estan sotmesos a proves i controls de la seva resistència.

-Resistència a l’alcohol: Comprèn la invariabilitat de les tintes en ser envernissades, ja que l’alcohol es troba als vernissos en qualitat de solvent volàtil, directe de les resines. Tot i que es coneixen els pigments envernissables, sempre és preferible consultar el fabricant.

–Resistència a la flama: Els papers resistents a la flama contenen químics que retarden l’expansió de la flama si el paper s’arriba a incendiar. El paper que s’empra per a cartelleria penjant, estovalles, productes d’entreteniment, poden estar subjectes a reglamentacions governamentals que exigeixen que siguin ignífugs o resistents a la flama. La resistència a la flama es pot mesurar en funció dels segons que el paper continua incandescent i la longitud de la seva porció cremada després de treure’l de la flama d’un cremador i haver-se apagat la flama.

–Resistència a la llum: No només es refereix a l’acció dels raigs solars, sinó també de l’aire, la calor i la humitat. A més, cal considerar les emanacions sulfhídriques de clor o d’àcids. Moltes tintes es destenyeixen sota l’acció dels raigs solars. La laca rossa, considerada resistent a la llum, es decolora en un ambient que conté vestigis de clor. Les fàbriques de tintes han establert quatre graus de resistència a la llum, sent el primer el més gran i el quart, el més petit.

–Resmilla: 1. Denominació d’ús popular derivada de la raima amb la qual s’indica el conjunt dels 500 fulls dels papers de les mides foli, holandès i DIN A4. 2. Conjunt de 20 quadernets de paper de cartes; generalment consta de 100 plecs. Resmilla de 100.

–Resmilleria: Nom que es dona a tot el conjunt de la línia de comercialització dels formats de paper a les mides foli, holandès, DIN A4 i semblants.

–Resoldre: Resumir, epilogar, recapitular.

–Resolució: 1. Qualitat d’una imatge que es mesura per punts per polzada. 2. Nivell de detall que té una imatge formada per elements repetitius. La resolució es mesura en la quantitat d’aquests elements que hi ha per unitat lineal de distància; per exemple: píxels per polzada o línies per centímetre.

Quan parlem d’imatges digitals, la resolució es mesura en píxels per polzada o centímetre. Imatges de línia de mapa de bits (1 bit de profunditat): de 800 a 1.200 píxels per polzada; escala de grisos o color per a diaris: De 100 a 150 ppp; el mateix per a revista o impresos en paper estucat de bona qualitat: de 200 a 300 ppp.

En parlar d’impressió, la resolució de les trames de semitons es mesura en línies per polzada (abreujat lpp, en anglès: lpi, de ‘lines per inch’) o centímetre i s’anomena ‘lineatura’. Algunes lineatures usuals: Periòdic, entre 80 i 130 lpp; revista (offset o gravat al buit), entre 250 i 300 lpp.

Quan parleu d’un dispositiu d’impressió, la capacitat de detall es mesura en punts d’impressió per polzada o centímetre. Una filmadora o gravadora de planxes és de 2.400 punts per polzada.

En parlar d’imatges vectorials o textos i elements no ‘rasteritzats’, aquest concepte de resolució no s’aplica, ja que sempre es representen o imprimeixen amb el detall més gran disponible a l’aparell de torn.

En arts gràfiques, una de les claus perquè no es produeixi ‘pixelització’ o errors similars en un treball imprès és saber establir les relacions entre les resolucions dels diferents components d’un sistema.

En sistemes impresos, la base és la resolució d’un dispositiu d’impressió, a partir d’aquí podem saber la lineatura necessària i només aleshores podem deduir la resolució necessària en píxels per a les imatges.

Per això una imatge que tingui el doble de resolució que una altra, en realitat té el quàdruple de superfície, no el doble.

La resolució sempre depèn d’una mesura física i sempre és lineal; és a dir: l’expressió 300 píxels per polzada (abreujat ppp, en anglès: ppi, de “píxels per inch’”) vol dir que hi ha o hi ha d’haver 300 píxels en una línia que mesuri una polzada, no un quadrat que contingui 300 píxels.

Quan parlem d’imatges per a pantalles, la relació és de píxel (de la imatge) a píxel (del dispositiu), per la qual cosa no cal fer conversions directes i la quantitat de píxels pura i dura importa més que la relació de si són de 72 ppp o 96 ppp —encara que el valor establert tradicional sigui de 72 píxels per polzada—.

En parlar de resolució hi ha tres errors comuns:

Si es tracta de disseny imprès, considereu només la quantitat de píxels (unitats d’informació) que hi pugui haver sense posar-la en relació amb la quantitat de superfície sobre la qual s’ha aplicat, independentment de com s’expressi aquesta resolució dins l’arxiu; és a dir: Si posem una imatge de 10 cm. de costat i 300 ppp en una caixa que faci 20 cm. de banda, els píxels efectius de la imatge seran 150 ppp i no 300.

Per això és completament erroni (i desgraciadament comú) parlar d’imatges d’alta resolució a 300 ppp sense esmentar quant mesuren.

Si es tracta de disseny digital, destinat a reproduir-se en una pantalla, fer just el contrari: Pensar en píxels per polzada, ja que una pantalla té de resolució els píxels que té ajustats a la targeta gràfica, ni més ni menys i els programes no poden posar més o menys píxels; és a dir, que si tenim una imatge de 510 píxels de costat, això és el que mesurarà, 510 píxels. Ni més ni menys.

Definir ‘resolució’ com la quantitat de detall que es pot destriar, no com la quantitat de detall existent (es percebi o no). En aquest cas, s’està confonent una resolució amb agudesa visual (visual acuity), que és el llindar de percepció de detall de la visió humana.

–Resolució d’escaneig: Quan s’escaneja una imatge s’ha de seleccionar la resolució. Es determina per la lineatura, el factor de canvi de mida i el factor de mostra. S’obté el nombre de punts per polzada o ppp.

–Resolució d’imatge: Informació d’una imatge digital, basada en píxels, mesurada en ppp.

–Resolució de sortida: Resolució que té un determinat dispositiu de sortida. Per exemple, la impressora.

–Respatller: 1.Revers d’un escrit, on s’anota alguna cosa. 2. Anotació feta al dors d’un escrit.

–Respecte: Vegeu ‘full de respecte’.

–Responsabilitat compartida: És la col·laboració entre dues o més persones o entitats que realitzen el mateix tipus d’activitat en la creació del contingut d’un document. La contribució d cada una pot ser una part separada i distinta del document, o bé pot no estar separada de la dels altres.

–Responsabilitat del document: La responsabilitat o autoria del document correspon a les persones o les entitats que són considerades autores, d’acord amb la disposició de la font principal d’informació ( en aquest cas, especialment la portada)

–Responsabilitat mixta. L’obra de responsabilitat é aquella en la qual diferents persones o entitats han contribuït al seu contingut intel·lectual o artístic realitzant diferents tipus d’activitats, p. ex., adaptant o il·lustrant una obra escrita per una altra persona, arranjant-la, traduint-la, etc.

–Responsable de drets: Perquè una editorial pugui utilitzar un fragment de text o una imatge, heu d’obtenir el permís per escrit del propietari dels drets abans de la publicació. El propietari dels drets pot cobrar a l’editorial una tarifa en concepte d’ús en mercats específics, o bé oferir-li els “drets universals” i permetre que usi una imatge en un llibre que es traduirà. Algunes qüestions que poden influir en el preu són les imatges d’ús promocional o editorial, la mida de la reproducció (especificada com a pàgina sencera, mitja pàgina o quart de pàgina) i el nombre d’exemplars que s’imprimiran. El responsable dels drets també controla l’ús de text i imatges propietat de l’editorial; si una altra editorial, agència de publicitat o grup de disseny vol utilitzar material d’un llibre s’han d’adreçar a ell.

–Responsive Design: El disseny d’un producte digital perquè s’adapti a diferents mides de pantalla i dispositius.

–Responsive web: Es refereix a un enfocament de disseny i desenvolupament de pàgines web que s’adapta automàticament a diferents mides de pantalla, com a ordinadors d’escriptori, tauletes i telèfons mòbils. Aquesta tècnica permet que el contingut i el disseny d’un lloc web s’ajustin de manera òptima al dispositiu on s’està veient, brindant una experiència d’usuari coherent i fàcil d’utilitzar.

–Responsivitat: Capacitat de resposta i ajustament de l’aparença d’elements digitals que conformen una pàgina web, d’acord amb la manipulació de la mida de la finestra del navegador o del canvi d’orientació d’un dispositiu digital. Això afectarà la disposició dels elements, el text líquid, així com la quantitat dinformació que es presenta automàticament a la plataforma o sistema. El disseny web i la programació de publicacions digitals promouen aquests ajustaments per fer més flexible la presentació d’informació i generar experiències d’usuari satisfactòries, tenint en compte que dispositius, nivells de domini, idiomes i capacitats físiques varien molt entre els usuaris.

–Responsori: 1. Signe que consisteix en una R (majúscula) barrada al seu tram vertical ( R/). 2 . Signe d’ús als llibres de prec i de numismàtica.

–Responser: Llibre litúrgic que conté els responsos que es canten a l’ofici diví.

–Ressalt: Part en angle recte que sobresurt i interromp bruscament una línia horitzontal o vertical.

–Ressaltar: 1. Destacar amb un tipus més gran un títol. 2. Imprimir amb una tinta de color diferent al text, les caplletres d’un llibre, el títol, unes vinyetes, etc., per tal de produir un efecte visual.

‘Ressanar’: 1. Cobrir amb or les parts d’un daurat que han quedat defectuosos. 2. Reparar els  desperfectes que en la seva superfície presenta una paret, un moble, un paper, etc. 3. Eliminar la part danyada d’una taula.

–Resseguir: Passar novament la ploma o el pinzell sobre un escrit o una pintura per fer-los més visibles.

–Ressenya: També coneguda com a recensió, és la nota bibliogràfica que les editorials solen remetre als mitjans de comunicació més o menys especialitzats de cadascuna de les seves novetats editorials. Pot ser una fitxa o un DIN A4, que es fa arribar per correu o correu electrònic a la redacció d’una revista especialitzada, al redactor encarregat d’una secció especialitzada d’un diari, ràdio o programa televisiu o llibreria.

A part del títol i l’autor, el nom de l’editorial, l’any de publicació i el nombre de pàgines, ha de presentar un resum del contingut, mantenint certa objectivitat, credibilitat i distància de l’argot publicitari…

–Ressenyar: Examinar un llibre i donar-ne notícia.

–Ressonant: Es diu de l’estil sonor i campanut.

–Rest: Corda unida per un extrem al torn de la premsa i per l’altre a l’anella que s’ha introduït a l’esclop. En girar el torn, ajuda a fer les últimes premsades a la premsa.

–Resta: Llibre(s) que es venen amb un descompte molt gran per alleujar l’excés d’estoc de l’editorial. Sovint, tot i que no sempre, tenen una marca de resta.

–Restablir: Tornar un text al vostre lloc o restituir-li la forma que tenia abans d’un retoc.

–Restauració:  Acció enfocada a la conservació del llibre o document però que, a diferència de la conservació, hi fa canvis. Avui dia preval la idea de fer els canvis mínims sobre el llibre necessaris perquè aquest segueixi tenint la seva funció. No és el mateix restaurar un llibre d’una biblioteca que serà consultat amb assiduïtat, que un document que romandrà dins d’una càmera cuirassada. També es procura que els canvis tinguin ‘reversibilitat’, per si en un futur hagin de ser trets, encara que aquest punt és difícil d’aconseguir del tot. Antigues pràctiques molt utilitzades antigament, com el rentat i blanquejat dels fulls, avui no estan gaire ben vistes per la informació que s’hi pot perdre (taques d’ús, restes a l’interior del llibre que expliquen la seva història…). Tot i que sóc de l’opinió que no cal ser massa purista, i que hi ha tipus diferents de llibres que requereixen diferents graus de restauració (no és el mateix un manuscrit únic d’una biblioteca que un llibre de butxaca del qual hi ha milers d’exemplars i amo vol tenir en una bella enquadernació a la seva biblioteca particular). Saber el valor del que tenim entre mans em sembla la part més important de qualsevol treball de restauració.

–Restauració d’imatges: Reconstrucció dels marges desapareguts o deteriorats d’un volum, amb tires de paper o de pergamí.

–Restauració de llibres: Tècnica que consisteix a recuperar les formes i els materials esquinçats o desapareguts dels llibres mitjançant procediments adequats.

–Restauració de marges: Reconstrucció dels marges desapareguts o deteriorats d’un volum, amb tires de paper o de pergamí.

–Restauració d’obra gràfica: És la restauració que es dedica al món del document gràfic, des del suport de paper o pell, i objectes com llibres, enquadernacions, lligalls, gravats… A més dels materials que els acompanyen com les fustes de les taules o els tancaments metàl·lics . Quan es restaura un document gràfic, en el nostre cas un llibre, cal seguir una sèrie de passos: fer una fitxa tècnica on es vagi apuntant tot el procés. Descripció dels materials, el seu estat, tipus de tinta, tipus d’enquadernació… Descripció de les patologies que tenen (talls, esquinços, taques…). Tractament específic per a cadascuna d’aquestes patologies. Si desmuntarem el llibre, caldrà apuntar com és la seva estructura (el tipus de cosit, on es troben els aplics…) per després poder tornar a muntar-los al seu lloc en acabar la restauració dels materials. Es realitza la neteja dels materials (al nivell que necessiti) Per als passos a seguir vegeu “etapes de la restauració documental”.

Taller de restauració de l’Arxiu Nacional de Catalunya

–Restaurador: –Restaurador: persona que té per ofici restaurar llibres i documents. Restaurar: reparar llibres o documents del deteriorament que han patit. Conservació i restauració. Imatge  d’aquí baix Conservació i restauració d’un manuscrit a l’Arxiu Nacional de Catalunya (vídeo)

–Restaurar: Reparar un llibre o document del deteriorament que han patit.

–Restaurar paper: Unes de les tasques més repetides tant en restauració de llibres com en documents. Hi ha diverses accions bàsiques. L’esquinçat s’arregla amb un tissú enganxat amb thilosi (vegeu Thilosi), amb les fibres en direcció contrària del trencament i les vores amb barbes. Hi ha diverses maneres de tallar el paper per deixar les barbes: fent el contorn foradant amb una agulla, trencant esquinçant-lo amb els dits, o passant un pinzell d’aigua per la zona a tallar. La qüestió és que el tissú no tingui les vores rectes d’un tall amb tisora. El mateix si l’utilitzarem per restituir paper on falti, o per completar zones de cartró rebaixades. Al cartró es van posant capes de tissú, fent una forma diferent, segons la zona a completar a cada capa que es posi. Així fins a completar el gruix del cartó. Les zones de cosit es poden reforçar amb una escativana de paper japonès, i els petits forats es poden completar raspant una mica de paper japonès per treure borrissol amb què fer una petita pasta per cobrir el forat. De vegades haurem d’embotxar el paper, col·locant tissú a cadascuna de les cares. L’operació es pot fer de forma gairebé automàtica amb la ‘reintegradora’.

–Restes d’edició: 1. Excés d’existències a l’edició d’un llibre. L’editor pot optar per destruir-los o per vendre’ls com a “saldo”, que és un preu menor o igual al cost de producció. 2. O saldos (depend de la quantitat) Un editor es pot desfer del seu excés d’existències mitjançant la venda “en saldo”.

–Restitucions: Són anomenades així les paraules o lletres que s’afegeixen en cursiva o en minúscula a les paraules incompletes dels epígrafs deteriorats reproduïts en composicions tipogràfiques.

–Restituir: Afegir a un text un element accidentalment absent o reemplaçat per un altre.

–Restory Books: Una altra llibreria de segona mà, molt ben posada, ben pensats els detalls, al barri de Sant Antoni, ben a prop del Mercat dels diumenges. Es tracta bàsicament de narrativa, biografia, també infantil, i en diversos idiomes. Una aposta creixent a Barcelona. Estan entestats a donar més d’una vida al llibre, fet del tot lògic, que s’ha revifat com ho han fet altres postures estalviadores. Molta gent jove que va a buscar clàssics a bon preu i millor cuidats. Ja ho diuen ells Better than New.

–Restrictiu: Que restringeix, redueix o limita.

–Resumen: Hi ha diverses maneres de resumir una obra, i pot arribar a tenir denominacions precises per distingir-los. Un ‘compendi’ és una compilació detallada i breu d’una àrea temàtica determinada del coneixement. De vegades es denomina una recopilació d’aquest coneixement com a ‘compendi’ encara que no es tracti d’un resum. Un ‘vademècum’ és una obra de referència que conté les nocions fonamentals d’una matèria, així que es pot prendre com un ‘compendi’. Se sol citar així quan està relacionat amb el món farmacèutic, i també es coneixen amb aquest nom els llibres que els contenien i que podien portar-los penjant (per consultar-los fàcilment). Un ‘epítom’ és un resum d’una obra extensa. Se sol fer servir aquesta denominació per referir-se als resums realitzats a l’antiguitat, i que moltes vegades van ser les fonts principals per conèixer textos clàssics com els de l’antic Egipte (quan encara no s’havien desxifrat els jeroglífics). Una ‘síntesi’ sol referir-se a un resum literari realitzat pel mateix autor el text i es pot fer només com un resum del contingut o com una anàlisi el punt de vista de l’autor sobre la seva obra. Un sumari és un resum dels continguts d’una obra, separats per seccions, que es donen llistats i amb número de pàgina. Un ‘extracte’ és un escrit que conté l’essencial d’un altre de més extens. Un ‘abstracte’ és un resum curt, que sol utilitzar-se a les revistes acadèmiques per facilitar tota la informació acadèmica que conté en unes quantes línies. Un ‘argument’ sol ser un curt resum de la temàtica d’una obra literària (i no científica).

–Resum analític: Síntesi del contingut d’un document realitzada per persones diferents de l’autor, exposada objectivament de manera que reflecteixi amb finalitat l’enfocament i el contingut d’aquell en una extensió de 150 a 300 paraules.

–Resum automàtic: Resum, realitzat amb ordinador, format amb paraules clau d’un text.

–Resum d’autor: Resumeixen que, a diferència de l’analític, redacta el mateix autor del document.

–Resum crític: Resum d’una obra a la qual s’hi afegeix una valoració crítica a càrrec de la mateixa persona que fa aquell.

–Resum documental: Representació condensada, d’extensió variable, que reflecteix o tradueix el contingut d’un document.

–Resum indicatiu: Resum que ofereix, en una extensió de 50 a 60 paraules, els encapçalaments dels capítols més importants.

–Resum informatiu: Resum que ofereix, en una extensió de 100 a 200 paraules, el contingut del document mitjançant una relació lògica i lineal dels assumptes i enfocaments al contingut.

–Resumir: Explicar o descriure alguna cosa de forma succinta, expressant només els seus trets més representatius, importants o necessaris.

–Retall: 1. Part sobrera d’un paper, cartó… que ha estat separada de la resta per l’acció d’un ganivet, tisores, guillotina o altres elements tallants. També es diu de les restes de paper que produeixen durant el procés de fabricació en continu, per l’acció de la pressió d’una ganiveta a les vores del paper, per deixar-lo al ample adequat o del paper sobrer que es produeix a les guillotines en tallar els fulls de paper a una certa mida. 2. Plec o trossos de plec en què són suprimits les parts fortes de la impressió i es fixen bé al llit, bé a la part de darrere del motlle per igualar l’empremta d’impressió.

–Retallable: 1. Full deixa anar amb dibuixos o fotografies per retallar. 2. Figura dibuixada en un paper o una cartolina que els infants retallen per fer-ne joguines. Els gèneres bàsics dels retallables des que van aparèixer a finals del segle XVIII, són soldats, nines, construccions i teatrins. A principus del segle XX, les editorials Seix Barral i Paluzie destacaven per la perfecció de les impressions. A finals dels anys setanta es recuperen les edicions de retallables. Destaca la tasca feta per Néstor Pellicer, que va reproduir en retallable les edificacions de Menorca derruïdes per l’especulació urbanística. Als darrers anys del XX les institucions públiques, especialment la Diputació de Barcelona, van utilitzart el retallable com a mitjà de divulgació del patrimoni arquitectònic.

Imatge a Drapaire il·lustrat

–Retallable d’ombres: (per a representacions) Amb una sola làmina queden definits tots els elements de l’escena, protagonistes, vaixell, , animals i escenografies vàries. Les lletres indiquen els personatges i els objectes (figures i accesoris), que desprès s’especifiquen en el fullet programa que servia de guia i argument a la representació. Alguns personatges sín articulats.

Imatge a La Carpa

–Retallar: 1. Aquesta intervenció és executada per un operari diferent de l’autor del gravat quan la làmina està cansada, per tal de prolongar la seva capacitat d’estampació mitjançant el reforçament de les línies gravades. No obstant això, per molt destre que sigui el retallador, les re-incisions difícilment es poden dissimular i la qualitat de la imatge no és comparable a l’original. 2. Fer talls al material.

–Retallat: 1. Paper que s’ha tallat fent la forma d’una figura o dibuix. Els xinesos han estat uns grans artistes i impulsors en la utilització del paper retallat per construir elements decoratius, combinant textures, gruixos i colors. 2. Eliminació d’una o més parts d’una il·lustració, especialment si és de to continu, per destacar-ne el substantiu o ajustar-la a l’espai disponible.

–Retallat abans de cosir: Un llibre al qual s’han tallat les vores abans de cosir-lo. El retall abans de cosir-lo és una tècnica que s’utilitza quan s’ha de daurar el llibre en brut. El retall se sol fer secció per secció amb un tallador de paper, per tal de proporcionar un cert grau de rugositat si només s’ha de daurar el cap.

–Retallat de preu: Quan una sobrecoberta es descriu com a retallada de preu, indica que la part de la solapa de la sobrecoberta amb el preu de l’editor s’ha tallat, sovint es fa en llibres que s’han regalat.

–Retalls: 1. Es diu de les proves de clixés en relleu o de gravats en fusta retallats que es col·loquen amb el clixé o la fusta, en els llocs en què es vol obtenir vigor en els negres en fer el tiratge, de manera que el full de paper d’imprimir recolzi amb més precisió en els llocs realçats per mitjà de retallades que no en els retalls que no en tenyiments. 2. Operació que té per objecte separar molts clixés amb relleu obtinguts per una mateixa reducció (procediment Guillot) i que s’han de buidar per rebre línies de text o muntar-se separadament sobre blocs de fusta de la mateixa altura que els caràcters d’impremta.

–Retard: 1. Un retard inesperat en la publicació d’un títol, a causa d’un lliurament tardà per part de l’autor, per exemple; 2. El cost d’aquest retard en el flux de caixa ajornat en lloc de qualsevol pèrdua de vendes.

–Retaule: Conjunt de pintures desenvolupades normalment en marcs de fusta de formats i mides menys restrictius que els llenços, per narrar una sèrie de successos a mode d’escena o presentar diverses parts al voltant d’un mateix tema (com el Políptic de Gante, de Jan van Eyck, o El jardí de les delícies, del Bosco). Aquesta pràctica està relacionada amb les icones tant en les temàtiques com en el desenvolupament per a llocs de culte religiós. Depenent del nombre d’unitats que el conformin o de les parts en què es doblegui, es tractarà d’un díptic, tríptic o políptic.

El jardín de las delicias, Bosco

–Retenció: Conseqüència que es produeix en les fibres derivada del procés de fibril·lació i gràcies a l’imbició provocada per la seva absorbència.

–Retentius i floculats: Milloren la retenció de càrregues a la taula de formació de la màquina de paper.

–Retícula:. Conjunt de línies paral·leles que es tallen perpendicularment o obliquament i divideixen una superfície en quadrats o quadrilàters, tots de la mateixa mida, i que pot servir de motiu decoratiu o per facilitar la disposició d’una composició.

–Retícula constructiva: En disseny tipogràfic, és l’espai on es disposen els elements gràfics amb què es fa la tipografia. Parteix de l’ ‘espai ema’ com a subdivisió.

–Retícula editorial: En edició, la subdivisió amb línies imaginàries de la caixa en espais més reduïts amb forma de reixeta. L’alçada del camp és el nombre de línies que el conformen i l’amplada depèn del cos de la tipografia. Els camps tenen un espai entre ells perquè les imatges no arribin a tocar-se i perquè es conservi la llegibilitat entre columnes.

–Retícula del Moviment Modern: Enfocament dels sistemes reticulars que divideix la zona de text en una sèrie de camps d’imatge iguals. Aquests se subdivideixen exactament mitjançant línies base. En general, l’amplada dels intervals de columnes coincideix amb l’espai entre les unitats d’imatge.

–Reticular: Traçar línies perpendiculars que s’entrecreuen perpendicularment amb altres verticals, a una mateixa distància les unes de les altres, formant un espai amb quadrícules regulars que serveix com a fons d’una composició per ubicar on estem component. Serveix tant per copiar un model preexistent com per fer-ne un de nou.

–Reticulat: Ornamentació, fons daurat amb línies que s’entrecreuen. Es poden emplenar la retícula amb altres ferros com el punt.

–Retiració: La segona forma del plec que es fa a la premsa, i conté la plana primera del plec; si es tracta de pedaços, la segona que es fa a la premsa, sigui quina sigui.

–Retirar: 1. Forma o motlle per a imprimir la segona cara del plec imprès que ja ho està per l’altra. 2. Una pràctica d’impressió on els compositors estimaven quantes paraules cabrien en una pàgina determinada. Això era important perquè pocs llibres eren col·locats per ordre de pàgina o fins i tot pel mateix compositor. Els errors en el fet de retirar de vegades feien que els compositors haguessin de modificar l’espai entre línies, recórrer a una lletra més petita o, de vegades, fins i tot ‘canibalitzar’ els marges.

–Retirar de la circulació: Recollir l’autoritat competent una publicació perquè no sigui llegida.

–Retiratge:1.  Cara del plec impresa a continuació de l’oposada, que es diu blanc. 2. Forma utilitzada per imprimir la segona cara del plec, una vegada impresa la primera o blanc. 3. Impressió o tiratge del plec per segona vegada.

–Retiratge normal: Donar la volta al plec després de la impressió d’una cara procedent d’esquerra a dreta.

–Retiratge a la tombarella; Donar la volta al plec després de la impressió d’una cara procedint de dalt a baix.

–Retitular: Canviar el títol d’un llibre per un altre.

–Retoc: 1. Modificació lleu feta en una obra pictòrica. 2. Retocar un negatiu fotogràfic. 3. Conjunt d’operacions realitzades als negatius, positius o originals de to continu per eliminar defectes, corregir els tons, equilibrar els colors i perfeccionar els detalls. 4. Mètode per modificar els originals fotogràfics abans de la reproducció, per eliminar taques, accentuar contrastos i aprofundir els tons foscos o per corregir separacions de color durant la reproducció.

–Retocador: 1. Operari que té la missió d’igualar o corregir els defectes de les plaques, en positius i negatius, per a la reproducció gràfica en diversos colors superposats o reticulats. 2. Operari que efectua els muntatges al taller d’òfset.

–Retocar: Eliminar els defectes de les pel·lícules mitjançant el retoc.

–Rètol: Títol d’un escrit o d’una de les seves parts. S’aplica generalment a un text curt, una crida en una figura a un gravat, etc.

–Retolació: En sentit estricte, és l’ofici encarregat del traç, dibuix i pintat a mà de textos en superfícies planes, com rètols o parets, per mitjà de pinzells i brotxes, amb fins comercials, principalment. Es pot fer a mà alçada o amb ajuda d’una retícula, però la seva llegibilitat i repetició sistemàtica solen respondre a una tècnica o estil determinats regionalment. Aquestes cal·ligrafies poden tenir noms particulars, com oldschool grafiti, filetejat porteño, gòtica mexicana novohispana, cal·ligrafiti, entre altres, però reben la classificació de rètol en estar traçades i pintades. De manera incorrecta, el terme s’empra per referir-se al disseny, fabricació i instal·lació de rètols comercials, ja siguin impresos o de fabricació tridimensional, amb propietats lluminoses, rotatives o qualsevol combinació possible. No es tracta de rètols en no estar produïts a mà, per la qual cosa es recomana, al seu lloc, utilitzar els termes rètol o anunci.

 –Retolació (còmics): Escriptura dels texts d’un còmic efectuats generalment a mà pel mateix dibuixant o per un retolista professional. També es poden escriure mecànicament, aleshores s’anomena mecanografia, mentre que si s’escriu a mà es parla de cal·ligrafia. Si les lletres no estan escrites sinó dibuixades parlem de lettering.

–Retolador: Eina amb forma allargada i punta de material porós impregnada de tinta que serveix per retolar. Hi ha retoladors de molts tipus, colors i mides: fins, gruixuts, indelebles o permanents, fluorescents, etc. La majoria dels actuals usen tintes de base alcohòlica.

–Retolador indeleble: El que té una tinta que no s’esborra i que permet escriure sobre superfícies complicades com el plàstic o el vidre.

–Retolar: Col·loqueu el nom de l’autor i el títol en una coberta. De vegades el material cobrent influeix sobre la forma de retolar. Per exemple: a les enquadernacions en pergamí, els títols anaven tintats al llom. No obstant això, a les enquadernacions amb fermalls, que se solien col·locar amb els talls mirant cap a fora de la prestatgeria (ja que, de la forma contrària, els fermalls molestarien), el retolat es feia sobre el tall del llibre i podia anar tintat o gofrat. Encara avui dia no se segueix un ordre concret a l’hora de retolar en una mateixa direcció el llom d’un llibre el títol del qual s’escriu al llarg del llom, encara que seria la correcta que, col·locat a la prestatgeria i amb la portada mirant cap a nosaltres, el títol hauria de poder-se llegir d’esquerra a dreta. Al retolat amb pel·lícula de calor o gofrat, que s’utilitza en enquadernacions a mà, el títol i l’autor se sol posar en petit i horitzontal. Si es realitza sobre tela es posa un ‘teixell’ per poder daurar-hi. També podem fer un ‘retolat a la xinesa’.

–Retolista: Persona encarregada de retolar textos, usualment a mà o amb ajuda de ferramentes manuals.

–Retorçar: És l’operació que fa l’enquadernador quan voleu reunir o cosir els cartrons al llibre. Després d’haver fet puntes als caramells, els mulla amb cola, de seguida els enrotlla sobre un mandil o entre mans.

–Retòric: Versat en retòrica. Fecund en metàfores brillants i altres figures de la retòrica.

–Retòrica: Art de dir bé, d’embellir l’expressió dels conceptes. El filòsof Pheresidas de Sciros i l’historiador Cadmo de Milet van ser els que van establir les primeres lleis de la retòrica. Entre els antics hi havia el nom de Retor a aquells que es dedicaven a l’eloqüència i que escrivien i donaven preceptes sobre aquest art.

–Retòrica visual: Éés una forma de comunicació visual que utilitza les figures retòriques originàries de la literatura per transmetre missatges a través de les imatges, normalment amb una finalitat persuasiva.

Consisteix a comunicar una informació de manera no literal, és a dir, mostrar una cosa per a representar-ne una altra. Per aconseguir-ho s’afegeixen o eliminen elements d’una imatge per tal d’establir una sèrie de relacions entre ells, de manera que es crea una interacció psicològica entre la imatge i l’espectador. Així, aquest últim necessita fer un petit esforç mental per tal de desxifrar el missatge ocult que el dissenyador ha introduït prèviament de forma intencionada, i això és el que permet generar cert interès en el receptor. Aquestes tècniques retòriques aplicades a la imatge són molt emprades sobretot en publicitat per captar l’atenció dels consumidors.

–Retoromànic: Rètic. Conjunt de dialectes romànics parlats a Suïssa, a la regió dels Alps centrals i occidentals.

–Retràctil: Film de plàstic retràctil i adherent gràcies a l’electricitat estàtica que serveix per empaquetar el paper, les bobines, etc.

–Retractilar: Activitat que consisteix en recobrir les caixes amb paper film per a protegir-les de cops durant el transport. 

–Retractilat: Quan parlem de productes fabricats en massa, un objecte que s’ha embolicat en una pel·lícula plàstica segellada. La pel·lícula sol ser molt fina. No cal que vagi al buit (de fet no ho sol estar). Es fa servir molt en producció d’impresos per protegir revistes o llibres. També per facilitar el lliurament de paquets amb diversos objectes (una revista, un encartament, una promoció publicitària…). Hi ha dues formes principals de retractilat: simple (polywrapping o polybagging) i per calor (shrink wrapping).

–Retramar: Usar com a original per a impressió un material gràfic que ja ha estat imprès amb una trama de semitons. És a dir, que un material que ja s’ha tramat torna a ser tramat, gairebé sempre es produeix un problema de moaré.

–Retramat: Que s’ha tornat a tramar. Usualment es tracta de materials gràfics (fotografies o dibuixos) que ja van ser publicats i que es tornen a sotmetre al procés de semitons per a la seva republicació. El resultat, llevat que s’observin unes precaucions mínimes, sol ser una gran pèrdua de qualitat i l’aparició de l’anomenat moaré. Hi ha algunes tècniques, com el destramat, per evitar-ho.

–Retrat: 1.Representació d’una persona que intenta assemblar-se a l’original. Si no hi ha aquesta intencionalitat, es prendria només com a ‘figura’.  2. Representació d’un personatge.

–Retratista: Es diu de l’escriptor que es distingeix pel seu art a retratar les persones de les seves obres.

–Retro: Estil i pràctica d’imitació, apropiació i emulació de tendències, formes, artefactes, actituds o propostes del passat recent. La paraula prové del francès rétrospectif i s’usa en disseny de modes i cultura popular amb certes connotacions nostàlgiques, iròniques i de culte. Actualment, el terme fa referència a tot allò desenvolupat entre 1950 i fins abans de 1980, incloent publicitat, cartells, roba, mobiliari i interiorisme, o al que té característiques associades amb aquestes èpoques i els estils presents durant elles, tals com l’ús primordial d’estampats múltiples o colors pastissos i ocres amb accents contrastants.

–Retroconversió: Conversió d’un catàleg manual en un catàleg automatitzat.

–Retroprojector: Projector de documents per transferència o reflexió.

–Retrospectiva: Tendència decorativa en enquadernació que va tenir el seu major apogeu entre els anys 1840 a 1880, si bé posteriorment es va seguir practicant aquest tipus de decoració. Consisteix a imitar les ornamentacions de les enquadernacions antigues, fonamentalment les dels segles XVII i XVIII. La reproducció dels models originals no és total sinó que hi ha una interpretació de l’autor sobre ells, aplicant-los també una tècnica més evolucionada tant en la construcció del llibre, que es pot anomenar ara com en l’execució del daurat, tècnica fonamental amb què es realitzen els diversos motius. Amb aquest refinament tècnic es dona també l’elecció de pells de gran qualitat.

–Reunió: Un terme utilitzat en enquadernació de llibres, on un conjunt de fulls es plega pel mig i després s’enquaderna junts a l’enquadernació. El plec es pot veure des de la part superior o inferior del llibre.
Els llibres més antics es pleguen i es cusen, mentre que els llibres més nous s’enganxen al plec anomenat “enquadernació perfecta”.

–Reus, Paris, Londres: Llibreria a Iberlibro. A Uniliber i a diferents fires de llibres vells. Av. Baixador, 45  –  Valldoreix.    629394111 jferrepamiesgmail.com

–rev.: Abreviatura de revisat, revisor i revista.

–Revelador: Substància química que provoca una reacció en les tintes o en les substàncies pigmentàries i que fa reaparèixer les inscripcions esborrades.

–Revelar: Fer visible la imatge obtinguda en la planxa fotogràfica, litogràfica, etc.

–Revelat de planxa: Després de la insolació, la planxa és revelada utilitzant líquid revelador, compost de determinats productes químics.

–Revers: 1.La cara contrària a la principal d’un material. Podeu aparèixer amb diferents noms, depenent del material: ‘vers’ o ‘dors’ per als fulls d’un llibre, ‘contratapa’ o ‘contraplà’ als cartrons de la coberta, ‘revers’ o ‘dors’, en un cartró. ‘carnassa’ a la pell, ‘caràtula interior’ en una tapa de cartró.. 2. Cara oposada al dret d’un element decoratiu torçat o plegat sobre ell mateix, que es distingeix de la cara del dret perquè s’ha pintat amb un color o un to diferent. 3. En ornamentació, la zona posterior d’ornamentació pintada que s’acoloreix d’un altre color diferent de la frontal.

–Reversibilitat: Capacitat que té una restauració de ser treta en un futur. Tot i que es tendeix a demanar l’ús de tractaments reversibles durant una restauració, n’hi ha alguns que, per naturalesa, no poden ser reversibles, com passa amb una “neteja”. Se sol treballar amb aprestos, reintegracions, adhesius o reintegracions reversibles, però ha de prevaler la innocuïtat del tractament.

–Reversió: Els drets d’un editor per publicar una obra reverteixen a l’autor en finalitzar el contracte. El contracte pot rescindir-se al final d’un període de temps determinat o pot caducar quan un llibre es deixa d’imprimir.

–Revestiment: Material que s’aplica sobre el material que cobreix per protegir-lo.

–Revestir: 1. Donar un revestiment a la coberta. 2. Es refereix a la composició d’un text que segueix la forma d’un gravat.

–Revisar:1.  Tornar a reexaminar una obra per a corregir-ne els errors si n’hi ha. Examinar el plec abans d’efectuar el tiratge. 2. Examinar o repassar l’alçat d’un llibre per tal de comprovar si està complet, abans de relligar-lo.

–Revisió: Acció de revisar. La revisió d’un text.

–Revisió d’arxius per a impressió:  La revisió de fitxers i proves permeten detectar i corregir els errors en una etapa determinada, abans de passar a la següent, estalviant temps i recursos. Moltes vegades s’està massa ocupat per dedicar temps a les proves, però si la feina surt malament, caldrà trobar el temps necessari per repetir el procés Durant el procés de producció gràfica cal assegurar, en cada etapa i abans de passar a la següent, que el resultat fins ara ha estat el desitjat. Per això es poden utilitzar diversos sistemes de revisió de fitxers i proves. Per exemple, el document es pot previsualitzar a la pantalla de l’ordinador, imprimir-se a impressora, utilitzar aplicacions de ‘preflight’, es poden fer proves analògiques o digitals, i fins i tot proves de premsa en una màquina d’impressió Durant el transcurs del projecte cal revisar el text, les imatges i la composició dels originals. Les proves làser s’usen principalment per revisar el text, el disseny i la maquetació de les pàgines abans de produir les pel·lícules o planxes per a la impressió.

Com més tard es descobreix una fallada en el procés de producció, més temps necessita la seva correcció i més cara resulta.

 Els programes de ‘preflight’ permeten controlar que el document està completament llest per entrar a màquines. Sol recórrer a les proves analògiques i digitals bàsicament abans de començar el tiratge a la màquina d’impressió. En produccions especialment importants es pot fer també una prova d’impressió a la premsa, com a darrera prova prèvia a la tirada. És un procediment car, però justificat en certs casos. També es poden fer les proves a la premsa quan es necessita un nombre elevat de proves de cada pàgina. Tots aquests procediments de revisió de fitxers i proves tenen el mateix objectiu: assegurar que cada etapa es realitza com s’ha planificat.

–Revisió bibliogràfica: és un document que recopila i fa una revisió dels treballs publicats anteriorment sobre un tema específic, serveix per situar l’estudi actual dins del cos de la literatura pertinent i per proporcionar context al lector. És de caràcter retrospectiu que aporta informació acotada a un període determinat. El terme pot referir-se a un document acadèmic complet o a una secció d’una obra acadèmica, com ara un llibre o un article. La revisió bibliogràfica proporciona a l’investigador/autor i al públic una imatge general del coneixement existent sobre el tema en qüestió. El resultat d’una bona revisió de la literatura assegura que s’hagi fet una pregunta de recerca adequada i s’hagi escollit un marc teòric i/o una metodologia de recerca adequats.

–Revisions editorials: El procés que un autor i un editor duen a terme junts per revisar i actualitzar un manuscrit per tal de destacar-ne les millors característiques. Pot ser simplement canviar una o dues paraules o increïblement complex, com ara alterar tota una trama, i es considera integral per al procés d’escriptura i publicació.

–Revisor: 1. Persona que llegia i corregia la feina dels copistes. També Anagnosta, censor, corrector. 2. Persona que fa la revisió d’un llibre. 3. Corrector d’estil o de concepte.

 –Revisor de la traducció: Persona especialitzada que fa la revisió del contingut d’un llibre traduït per tal de comprovar si la versió és correcta en funció dels termes de l’obra original.

–Revista: Publicació periòdica amb escrits sobre diferents matèries o sobre una especialitat; poden ésser setmanals, quinzenals, mensuals. Els formats normalitzats de les revistes comprenen de l’A3 a l’A6, ambdós inclosos.

–Revista de bibliografia catalana. Barcelona : Imprempta i Llibreria “L’Avenç”, 1901. Dirigida per: Jaume Massó i Torrents ; col·laboradors: J. Miret i Sans, L. Nicolau d’Olwer, A. Rubió i Lluch, etc.1912.

–Revista Catalana de Musicologia: És una revista publicada per la Societat Catalana de Musicologia (SCM), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). La Revista Catalana de Musicologia. que va néixer l’any 2001, i que actualment te una periodicitat anual, és la revista oficial de la Societat Catalana de Musicologia, i prengué el relleu del Butlletí de la Societat Catalana de Musicologia, que, fins aquell moment, havia estat la publicació oficial de la Societat. La Revista Catalana de Musicologia està indexada en alguns dels principals índexs de citació científica del seu àmbit i en les bases de dades bibliogràfiques nacionals i internacionals més rellevants, com RILM Abstracts of Music Literature o Dialnet, a més d’estar avaluada a CARHUS Plus+, a MIAR, a DULCINEA i a SHERPA/RoMEO.

–Revista de Catalunya: És una revista d’assaig editada en català que, des de la seva fundació el juliol de 1924 fins als nostres dies, ha passat per diverses vicissituds. A més dels assaigs, publica cròniques, comentaris crítics, ressenyes bibliogràfiques i altres textos. Fou fundada a Barcelona el 1924 per Antoni Rovira i Virgili durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera com una tribuna d’expansió i de defensa de l’alta cultura catalana. El primer número es publicà al juliol de 1924, tenia una periodicitat mensual, més de 100 pàgines i hi aparegueren estudis i assaigs de Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Melcior Font, Josep Pla, Domènec Guansé, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Joan Crexells i Vallhonrat, Tomàs Garcés, Carles Pi i Sunyer i altres. Fou suspesa per raons econòmiques el 1929, però tornà a editar-se el setembre del 1930 fins al desembre del 1939, sota la direcció de Ferran Soldevila. Els fets del 6 d’octubre de 1934 en privaren la sortida i no retornà fins al 1938, sota el patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes, amb tres directors (Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Serra i Húnter) i com a redactor en cap Armand Obiols. Després fou publicada a l’exili de París (1939-40) patrocinada per la Fundació Ramon Llull i on el comitè de redacció estava format per Armand Obiols (redactor en cap), Just Cabot, Pompeu Fabra, Josep Carner i Joaquim Torrens-Ibern, on hom manté el to d’alta cultura i hi ha algunes col·laboracions més de ciències. La Gestapo la va clausurar el 1940. A Mèxic, aparegué un número triple (gener-febrer-març, 1943), publicat per Antoni Maria Sbert, amb col·laboracions de Josep Carner, Pere Bosch i Gimpera, Artur Bladé i Desumvila, Ferran Soldevila, Ventura Gassol, Jaume Serra i Húnter, Antoni Xirau i Palau, Manuel Reventós i Bordoy i altres. Fou represa a París, però tingué només tres sortides (1947), amb Obiols com a coordinador. Encara aparegué el número 105 a São Paulo (1956), gràcies al col·leccionista de pintura Salvador Riera, tot i que el contingut original fou enviat des de Catalunya, preparat sobretot per Joan Triadú, Max Cahner i Albert Manent, amb col·laboracions de Carles Riba, Josep Trueta i Raspall, Ferran Soldevila, Jordi Rubió i escrita per Rafael Tasis. El número 106 es publicà a Mèxic (1967), però també fou preparat a Barcelona. A l’octubre del 1986 s’inicià una segona etapa de la revista, sota la direcció de Max Cahner, havent-se constituït la Fundació Revista de Catalunya, entitat editora, el 24 de gener de 1986. Entre el gener de 2012 i el maig de 2015, sota el lema ‘continuïtat i canvi’, Josep Maria Roig i Rosich en fou el director. La publicació passà d’editar-se mensualment a trimestralment els números ordinaris, però n’afegí dos anuals d’extraordinaris sobre temes monogràfics. La seva periodicitat és de 6 números l’any. El 12 d’abril de 2016 li fou concedida la Creu de Sant Jordi. El maig de 2015 el Patronat de la Fundació nomenà Quim Torra com a director,fins al mes de maig de 2018, quan va dimitir per accedir al càrrec de president de la Generalitat. El dia 23 de maig del 2018, el Patronat nomenà Agustí Pons i Mir com a nou director. El 2022 assumeix la direcció de la revista, la doctora Lluïsa Julià i Capdevila, crítica literària i investigadora. L’any 2024 se celebra el centenari de la creació de la revista en una commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya comissariada per l’escriptora Lluïsa Julià, l’historiador Francesc Marco-Palau i la crítica literària Pilar Garcia Sedas.

–Revista Cobalto: Cobalto neix com una revista d’alta divulgació especialitzada en art, tingué un paper molt important per a la recuperació de l’art modern de la postguerra a Catalunya. Va esdevenir l’origen de les associacions Cobalto 49 i Club 49, associacions militants de l’art modern, que donen com a resultat plataformes de dinamització de l’art modern. Gaudeix d’una gran reputació i agraïment per fets tan importants com la recuperació del Surrealisme després de la Guerra Civil espanyola, la publicació de les primeres monografies sobre Dalí, Miró i Goeritz, l’edició dels primers poemaris de Joan Brossa i de Juan Eduardo Cirlot i l’organització de la primera exposició de Miró després de la Guerra Civil.

Anava adreçada a un públic aristòcrata i burgès, que buscava i aprovava l’estètica col·leccionista. El nom Cobalto (de “clau cobalt”) és expressat per Josep M. Junoy a causa de la seva arrelada inclinació a l’assaboriment imaginatiu dels colors. El format era: 315 x 230 mm. El nombre de pàgines de cada publicació va oscil·lar entre 64 i 90. Trenca amb l’estètica de revistes catalanes de l’època, amb una dimensió i una voluntat cosmopolita. Està escrita en tres llengües, espanyol, francès i anglès. Hi col·laboren especialistes estrangers, com Kenth Clark, Paul Guinard, Bernard Champigneulle, J.V.L. Brans, Thierry Norbert, Otto Poppel i Oliver Millar.

–Revista crítica: Ressenya que fa referència a diversos problemes oa tota una matèria.

–Revista Gráfica 1900, Institut Català de las Arts del Llibre, Imprès a la Tipografía La Académica i enquadernat a la casa de la Viuda de J. Miquel y Rius, Barcelona, 1900. Dirigida per: Eudald Canivell ; col·laboradors: J.Ll. Pellicer, R. Miquel y Planas, etc.
A partir de 1905, porta el subtítol: publicación mensual del Instituto Catalán de las Artes del Libro ; a la 2a època: órgano del Instituto Catalán de las Artes del Libro y de la Unión Sindical de las Industrias del Libro ; subtítol a la coberta: publicación oficial del Instituto Catalán de las Artes del Libro y de la Unión Sindical de las Industrias del Libro. A partir de 1905, la numeració recomença cada any ; alguns núm. són dobles ; tot i ser mensual, a partir de 1908 fins 1923 publiquen 3 o 4 núm. l’any.
Alguns textos en català.

El primer volum de l’any 1900 té 86 pàgines i el segon, corresponent als anys 1901 i 1902 en té 480. Els números posteriors són més curts. I ja posat no em puc estar de dir que el primer té 38 pàgines dedicades a anuncis al final del llibre i el segon en té 68, també al final del llibre; ho dic perquè crec que només mirant-los ja val la pena una ullada a la Revista, consultable a ARCA. I per descomptat hi ha articles, figures (personatges, màquines, llocs, quadres, fotografies, etc.) i làmines de tota mena que no es veuen o llegeixen a gaires llocs.

–Revista Ibérica de Exlibris (1903-1906): La Revista Ibérica de Exlibris va ser una publicació catalana dedicada a la divulgació i estudi de l’exlibrisme, corrent molt estès en l’Europa de començament del segle xx. Va aparèixer trimestralment, entre 1903 i 1906. S’emmarca dins del Modernisme català i també amb el moviment Arts & Crafts, moment en el qual es revalora l’artesania i les arts decoratives. Era una publicació fundada a Barcelona per Víctor Oliva i Sala. Va ser editada en la prestigiosa impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú, i els principals creadors van ser Alexandre de Riquer i Josep Triadó, però també comptava amb destacables col·laboradors com Víctor Oliva, els germans Miquel i Planas, Pau Font de Rubinat, entre d’altres. El primer volum l’imprimí Joan Oliva i Milà i els tres següents, Fidel Giró de Barcelona.

–Revista de l’IFLA: És una revista internacional que publica articles revisats per parells sobre serveis bibliotecaris i d’informació, així com sobre els problemes socials, polítics i econòmics que afecten l’accés a la informació a través de les biblioteques. La revista publica investigacions, estudis de cas i assaigs que reflecteixen l’ampli espectre de la professió internacional. Primer número el 1975. Cada número de la Revista de l’IFLA es posa a disposició en accés obert des de la publicació al lloc web de l’IFLA.

–Revista de libros y papeles viejos: Madrid, 1949-1950. 20 números en rústica. Amb il·lustracions entre text. Revista quinzenal fundada pel bibliòfil i bibliògraf Roque Pidal, definida per ell mateix com ‘un diari al servei exclusiu dels llibres i papers d’abans’, encara que el més important no era l’antiguitat bibliogràfica, sinó el seu interès, curiositat, bellesa o ensenyaments. Així, a les seves pàgines va recollir tant rares obrites dels segles XVI i XVII com el catàleg de la magnífica biblioteca del marquès de Jerez dels Cavallers o el diari del pretendent carlí, el senyor Carlos de Borbó, duc de Madrid, que quedaria incomplet en suspendre’s la publicació amb el número 24, de 15 de juny de 1950.

–Revista de Llibreria Antiquària: Els anys 1975-1979 la Llibreria del Sol i de la Lluna va fer quatre catàlegs com pocs, en els que a més a més dels llistats de llibres hi havia interessants informacions, notícies, i petits articles relacionats amb el món del llibre i les llibreries. Malauradament, l’any 1979 van fer l’últim catàleg. Però el seu esperit continuava traginant idees i més idees per poder oferir als clients un catàleg ben fet i és així que l’octubre de 1980, amb uns quants llibreters es van posar d’acord i van treure el Catàleg Número Zero de la Revista de Llibreria Antiquària, amb llistats de diferents llibreries i amb petits articles, notícies i informacions relacionades amb el món del llibre, les llibreries i les biblioteques. A tall d’exemple cal mencionar els articles d’Emili Brugalla sobre l’art de l’enquadernació.

Van treure, fins a l’any 1986, dotze catàlegs més. En el número zero (48p. + XVI) hi ha un poema de Carner i articles de Pere Bohigas, Frederic Marès, Lluís Bonet i Punsoda, Miquel Palau i Claveras, Joan García Font i altres. I els catàlegs pròpiament dits eren de les llibreries: Llibreria del Sol i de la Lluna (100 llibres), Diego Gómez Flores (100), Llibreria de Ramon Gabernet (167), Orbiblio (50), Santiago Valls (39) i tres llibreries més: Mestre (5), Millà (6) i Puvill (5). Per ajudar a la publicació hi ha anuncis de llibreries, enquadernadors, editorials, etc., de Barcelona, Catalunya, Espanya i altres països. En els números següents des del número 1 al 12 es van afegir llistats de més llibreries. Els anunciants eren quasi sempre els mateixos, però alguns van deixar de sortir, possiblement perquè no van continuar en el negoci.

Després he vist molts catàlegs, millors com a tals, però sense articles, notícies, informacions i actes i fets relacionats amb el món del llibre. Unes quantes llibreries fan i feien catàlegs dignes de col·leccionar, per exemple la llibreria Els Llibres del Tirant feia uns catàlegs (ara fa temps que no en veig de nous) per gaudir una estona i per aprendre moltes coses sobre llibres i com explicar-los als clients, però s’hauria de tenir en compte que en un dels catàlegs, el número 12 de l’any 2005, que van fer, explicaven en 3 pàgines (amb dues imatges), com era, de qui havia estat, com estava enquadernat i molta informació útil per saber de què anava la cosa i no n’hi havia per menys en aquest cas, doncs el llibre era la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, editat en els tallers d’Aldo Manuzio a Venècia l’any 1499 i pel qual demanaven 310.000 euros sense IVA, sí, 310.000 euros.

–Revista dels llibres, La: Barcelona : Barcino, 1925-1926. Publicació bibliogràfica, publicada per Editorial Barcino entre el 1925 i el 1926. N’aparegueren divuit números, en gran part redactats, anònimament, per Jordi Rubió. Continuava el “Butlletí Bibliogràfic Català”. Recensionava llibres i donava informacions de biblioteques de Catalunya, alhora que inventariava les publicacions fetes als Països Catalans i les impreses en català en d’altres llocs.

–Revista de Occidente: Dirigida per José Ortega i Gasset. 1923-1936: Primera época. Fundada el 1923 per José Ortega i Gasset per tal que existís una publicació oberta als corrents més innovadors de la cultura espanyola i europea del moment, per difondre-les internacionalment, sobretot, al món hispànic. Els seus articles i estudis se centren, preferentment, en les humanitats i les ciències socials en sentit ampli. Segona època: 1963-1975. Director José Ortega Spottorno. Tercera època: 1975-1977. Mateix director. Quarta època. 1980-1986. Directora Soledad Ortega Spottorno.

 –Revista de publicitat: La primera fou editada a Barcelona, fundada per P. Prat Gaballí, tenia una qualitat i un sentit de modernitat precedents de la publicitat actual. Descriu campanyes completes de l’època, per exemple de l’Anís del Mono, de Junceda. El director era J. Miró Mauri, i la redacció estava situada al carrer de Pelai, 9, entresol, de Barcelona. Els primers números eren editats per la Tipografía Altés i estava associada a les empreses Publicitas i Helios de Madrid. Una altra revista de publicitat de l’època, també poc coneguda, era Éxito. Revista técnica de los negocios, també fundada el 1919; el director era José  Zendra.

–Revista de resums: Revista que conté extractes de documents editats actualment.

–Revistes de bibliofília: Les revistes de bibliofília són un fenomen que procedeix directament de les associacions de bibliòfils o d’esforços individuals de bibliòfils o llibreters. En certa manera, algunes d’elles, es poden considerar edicions de bibliòfil. Generalment, es tracta de publicacions centrades en les mateixes investigacions de bibliòfils sobre els llibres que ells mateixos posseeixen o que incorporen investigacions científiques d’investigadors procedents de l’acadèmia. Dissortadament aquestes revistes no han continuat i crec que han deixat un gran buit en el món bibliofólic. Algunes eren:

Bibliofilia: 10 números. 1949-1957. Castalia, València.

Bibliofilia: Butlletí del Club del Llibre, 3 números, 1937, Barcelona.

Buxi: 3 números, ca 2014-2015, Ed. Buxi, Monterrey (México).

El Bibliófilo. Revista mensual, nacional y extranjera de Bibliografía y Artes é industrias afines. Librería de M. Sainz, Madrid, 1889. (11 números).

El Bibliófilo: (Segunda época) Ed. Biblis. Director Federico Velilla, Madrid, inici 1945- el 1949, núm. 17. No he vist més números.

Cuadernos de Bibliofilia. Revista cuatrimestral del libro antiguo. 15 números (0-14), 1978-1987. Vicente Soler Editor, Albatros Ediciones, València.

Esopo. Revista trimestral de bibliofilia: 5 números, 1990-1992, Editor Julio Ollero, Madrid.

Hibris. Revista de Bibliofilia: 68 números, Misèria&cia,2001-2012. Alcoi.

Noticias Bibliográficas. Revista bibliográfica anticuaria internacional: 113 números, Ed. Pablo Torres.1988-2006, Madrid.

Papyrus. Revista de bibliofilia: 2 números, Porter, 1936. Barcelona.

Pliegos de Bibliofilia: 25 números 1998-2004. Madrid.

Revista de Llibreria Antiquària: 13 números, Ed. Roser López Reynals,1981-1986, Barcelona.

I no puc deixar de posar, Bibliofilia: Recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular de Ramon Miquel y Planas, són dos volums dels quaderns que va anar editant entre 1911 i 1920. Una obra molt ben feta i per aprendre moltes coses sobre Bibliologia.

Segur que hi ha o hi ha hagut més revistes sobre bibliofília, si algú les coneix i m’ho diu les afegiré a aquestes d’ara.

–Revistes digitals: Són la contra part electrònica duna revista impresa tradicional, tenen temàtiques molt especialitzades. Estan disponibles a la xarxa oberta o per subscripció via correu electrònic, poden tenir versió web o una aplicació per ser llegides en dispositius mòbils.

–Revistes Hidalgo: Des de 1989, la parada familiar Revistes Hidalgo, en el núm. 06 del Mercat Dominical de Sant Antoni, conviu amb la cultura que es respira al mercat. 

Van començar amb la venda de fotografies modernes i d’època; però a poc a poc, l’interès creixent del consumidor per les publicacions i revistes antigues va ser definitiu per definir la seva especialitat.  Si visiteu la parada, la Carme Maria i el Plácido Serra, us atendran amb molt de gust; i ben segur que us guiaran en la vostra recerca, gràcies al seu ampli coneixement en revistes dels anys seixanta i en publicacions específiques sobre cinema, moda i novel·la en general.

–Revistes Pulp: Les revistes publicades principalment al segle XX rebien el nom del paper de polpa de fusta produït de manera barata en què s’imprimien. La qualitat dels materials utilitzats en la producció era coherent amb les històries impreses a les revistes. Barates i accessibles, però no pensades per durar gaire. Aquestes revistes es van convertir en una diversió popular per als lectors, oferint als escriptors treballadors uns ingressos estables i, per tant, presentant al món molts escriptors importants, especialment en els gèneres de misteri i ciència-ficció.

–Rey Vila, José Luis, actiu abans de la guerra com a cartellista de l’elegància per a l’establiment de moda Santa Eulàlia, es va convertir a partir del 19 de juliol del 1936 en Sim, el cronista de la revolució, que va plasmar en diversos cartells i en les conegudes Estampas de la guerra y la revolución. Entre els cartells més destacats, que es poden reconèixer fàcilment pel seu traç viu i directe, hi ha Infants, el feixisme us llença bombes, Catalunya us ofrena joguines, i Alivia la ausencia del padre… con tus donativos, per a la Setmana de l’infant del 1937; i altres per a la Setmana d’activitats femenines (La dona i la revolució), el febrer d’aquell any. Després de la guerra s’estableix a París, on continua treballant en la que és la seva etapa més llarga i desconeguda. L’han estudiat en profunditat Joan Prados i Jaume Rodon, en el volum Sim, dibuixant de la revolució, Ajuntament de Barcelona / Viena edicions, Barcelona 2018.

–Reyes i Camps, Lourdes: (Barcelona, 1961) és filòloga i bibliotecària catalana. Filla, neboda i germana de bibliotecàries, ha estat antiga professora titular de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona i funcionària de la Generalitat. Fou cap del Servei del Sistema de Lectura Pública de Catalunya, al Departament de Cultura de la Generalitat, des d’on participà, entre el 2008 i el 2009, en l’impuls d’un projecte participatiu de configuració del que podrien ser les biblioteques públiques del país: Imagina la biblioteca pública del segle XXI. Ha escrit nombroses publicacions sobre la realitat del sector, especialitzant-se en la funció de la biblioteca pública, així com sobre els serveis bibliotecaris i al voltant de la lectura, en general.

–RGB: (Red, Green, Blue) Mètode d’aconseguir el color per la barreja de tres: vermell, verd i blau. És el que es fa servir a les pantalles de l’ordinador, diferent de la quadricromia per a impressió. És el model usat per gairebé tots els bitmaps per definir els colors usats.

Rhodoid : Anomenat així per un material plàstic creat per Rhône-Poulenc el 1936 (a base -d’acetat de cel·lulosa, una contracció de Rhône-Poulenc i cel·luloide), es refereix habitualment a una pel·lícula protectora extraïble proporcionada per l’editor per protegir l’enquadernació o la coberta. Sovint absent, tot i que fàcilment reemplaçable, la seva presència generalment indica que el llibre s’ha conservat bé.

–Ribalta i Escoda, Montserrat:  (Barcelona, 1909- 1983) fou una bibliotecària, mestra i escriptora catalana. Ingressà a l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya esdevenint bibliotecària el 1930 amb Premi Extraordinari. El mateix any obtingué el títol de mestra a l’Escola Normal de Barcelona. Fruit de la seva relació d’amistat amb Rosa Leveroni, col·laborà en diverses iniciatives del món cultural de postguerra i mantingué una certa activitat literària, en bona part inèdita, basada en la redacció de contes (amb col·laboracions a “Cavall Fort”) i articles d’actualitat. El seu fill, Xavier Miserachs i Ribalta, fou un conegut fotògraf. La seva filla, Toni Miserachs, és una coneguda dissenyadora gràfica.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El fons aplega, fonamentalment, certificats i documents identificatius; documentació acadèmica dels estudis de mestra, bibliotecària i infermera; dietari personal, notes per a diverses novel·les i articles publicats a la revista “Cavall Fort”. El fons inclou, així mateix, diversos testimonis de la seva relació amb la poetessa Rosa Leveroni.

–Ribas Bertran, Marià: (Mataró, 1902 – 1996) fou un arqueòleg, historiador i dibuixant català. Cursà estudis artístics a l’Escola d’Arts i Oficis de la seva ciutat nadiua.  Concorregué a diverses exposicions col·lectives i a la Nacional de Belles Arts efectuada a Barcelona l’any 1944. Exposà tb individualment a Mataró.  Ultra els seus treballs com a pintor de cavallet, il·lustrà algunes obres amb dibuixos a la ploma i a la “gouache”, i realitzà tb exlibris.

–Ribé, Lluís, tipògraf i sindicalista a Reus (segle XX). Va representar els tipògrafs de Reus al I congrés de Solidaritat Obrera, celebrat a Barcelona del 6 al 8 de setembre de 1908.

–Ribera Gómez, Francisco: (Madrid, 1907 – Barcelona, 1996) fou un pintor espanyol professor de Belles Arts a l’escola de Sant Jordi de Barcelona. Amb els seus cartells va guanyar el concurs de cartells del ball de màscares del Círculo de Bellas Artes a Madrid a 1931. Després de la Guerra Civil Espanyola van continuar els seus èxits a les Exposicions Nacionals de Belles Arts (1941, 1948 y 1950), i va començar la seva carrera docent, exercint des de 1945 la càtedra de “Dibuix al Natural en Repós” de Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona, de la que va ser director, de 1964 a 1972.

–RIBES: És una publicació anual (de moment ha sortit aquest any el número 1) de caràcter continu que aborda la dimensió social i educativa de les biblioteques públiques i de les biblioteques educatives, tant escolars com universitàries. Davant la creixent complexitat de la societat actual marcada per la crisi, el desenvolupament de la tecnologia i els nous mitjans socials de comunicació, la revista ofereix vies de discussió sobre aquesta temàtica a partir d’articles destinats a la comunicació de resultats d’investigacions originals, experiències innovadores i assajos amb vocació interdisciplinar.

Editada per l’Universidad Complutense de Madrid: Departamento de Biblioteconomía y Documentación .

–Ribes Daura, Joan (Ascó, 1899. Barcelona, 1982): Una personalitat emprenedora i creativa, reflectida en la seva inversió en art i una afició per la fotografia, especialment de paisatge. També va adquirir algunes artesanies orientals i una col·lecció de literatura artística japonesa, amb gravats de qualitat, a conseqüència de la moda del japonisme i dels seus contactes en el mercat de l’art. Podem afirmar que la fotografia no es tractava només d’un negoci, sinó que aquesta afició el va acompanyar tota la vida; d’entre el material destaca una càmera de fotos de la marca Linhof en el seu estoig, amb accessoris i instruccions originals, i material per a revelar o ja revelat: negatius, diapositives, marcs per a diapositives, plaques de vidre i pel·lícules. Segons l’artista José Porta Missé (Barcelona, 1927), Ribes comptava amb les estampacions i dissenys del seu pare, Josep Porta i Galobart (Berga, 1888 – Barcelona, 1958), dibuixant reconegut, col·leccionista i antiquari, i, fruit d’aquesta amistat, va començar a aconsellar Ribes en temes d’adquisició d’art. Un exemple és la valuosa col·lecció de llibres i revistes japoneses que probablement va vendre a Ribes, però que prèviament va pertànyer a la col·lecció de Porta, un dels pocs coneixedors de l’art oriental a Barcelona a principis del segle xx, i que representa un exemple de literatura artística de qualitat en el context del japonisme a Catalunya.

Alguns llibres i revistes japoneses de Shimbi Shoin (1897-1938) i The Kokka Publishing Company (1889-1991), de la col·lecció del Centre de Lectura de Reus

–Ribó, Josep Joaquim: (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, a mitjan segle XIX — Madrid, ?)

Publicista i escriptor. De molt jove es traslladà a Barcelona, on obrí una llibreria i hi fundà els periòdics El Examen (1868) i El Siglo XX. El 1871 es traslladà a Madrid, on fundà i dirigí El Eco de la Patria. Conservador primer i liberal de Sagasta després, el 1872 anà com a voluntari a la guerra de Cuba. Publicà, entre altres moltes obres, La farsa social (Cartas a Emilio) (segona edició del 1865), Retrato histórico de Francisco II (1867), Colección de tratados celebrados entre España y las demás naciones desde 1801 hasta Amadeo I (1871), la novel·la de costums A bordo del vapor Guipúzcoa (1872), Historia de los voluntarios cubanos (1876) i un estudi biogràfic, Víctor Balaguer (1876).

–Ribot i Calpe, Josep: (Barcelona, 1888 – 1974), va ser un dibuixant i il·lustrador que va exercir durant el primer terç del segle xx, malgrat no ser especialment conegut ni divulgat. Contemporani de Joan Junceda, Lola Anglada, Josep Obiols o Joan Vila d’Ivori, la seva importància rau a pertànyer a una generació d’artistes que, lluny de les avantguardes artístiques, cercaren una identitat entre il·lustració i país que sucumbí arran del conflicte bèl·lic del 1936. La postguerra va representar una etapa d’introspecció on l’artista va aïllar-se tot conreant la pintura de paisatges. Així, el mateix any 1939 va iniciar una sèrie de pintures de Vallvidrera; i l’any següent, el 1940, va començar una peculiar sèrie de pintures al barri d’Horta de Barcelona, que el va mantenir enfeinat durant gairebé quatre anys. Van ser més de 170 pintures centrades exclusivament en les masies i els horts, les valls i els suaus turons d’aquest indret. Més endavant va realitzar altres sèries de pintures de les contrades de Ripoll i Montgrony. A les acaballes de l’any 1949, va exposar les seves obres al Casino de Ripoll, l’única mostra individual de pintures que va fer.

–Ricart i Ribera, Rosa: (Barcelona, 1911 – 2005) va ser una bibliotecària catalana. A partir de 1939 va exercir de bibliotecària a la mateixa Escola de Bibliotecàries i posteriorment a la Biblioteca de Catalunya, però el que marcà la seva vida professional va ser l’oportunitat oferta pel Consell Britànic per esdevenir la fundadora de la biblioteca de l’Institut Britànic de Barcelona, l’any 1945, i on treballà fins a la seva jubilació l’any 1981. La Biblioteca del Britànic, a part d’oferir un punt de trobada d’anglòfils i d’intel·lectuals, o per a qui volgués llegir la premsa anglesa, introbable a la ciutat de la postguerra, representava un model a l’avantguarda del sistema bibliotecari del país. Rosa s’interessà per la formació dels bibliotecaris, el seu reconeixement laboral, per la innovació i els nous esdeveniments professionals, i participà amb articles, conferències i ponències en seminaris i congressos internacionals. El 1974, i a petició d’un grup de bibliotecàries, va convertir-se en la primera presidenta de l’Associació d’Antigues Alumnes de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, i des de 1975-1977 presidenta de l’Associació de Bibliotecàries, bressol del futur Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.

–Ricard i Sala, André: (Barcelona, 1929). Membre d’ADI-FAD des de la seva fundació (1960), en fou president del 1972 al 1974. Col·labora, així mateix, amb altres entitats del món del disseny, com ara l’ICSID, del qual fou vicepresident.  El 1978 fou president fundador de l’ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) i el 1990 vicepresident del BCD (Barcelona Centre de Disseny). Treballa sobretot per al camp industrial. Entre els seus dissenys destaquen la vaixella Compact (1962), la pinça Arce (1964), el llum Tatú (1972), les creacions per a la perfumeria Puig, el cendrer Copenhaguen, la batedora Moulinex, la torxa olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona, el peveter del Museu Olímpic de Lausana (1993), el trofeu del Premi Internacional Joan Miró (2007) i el testimoni de relleu de seu olímpica Londres 2012-Rio de Janeiro 2016 (2012). El 1959 fundà el seu propi estudi a Barcelona, i amb Yves Zimmermann fundà l’estudi Disseny Integral (1975-88), dedicat al disseny industrial i al disseny gràfic.

Ha impartit cursos a l’escola suïssa de disseny Art Center Europe (1988-94) i a l’Escola Eina (1993-99), on dirigí el departament de disseny del producte. És un dels representants més qualificats d’entre els dissenyadors catalans de la seva generació. Ha publicat: Diseño ¿Por què? (1982), Diseño y calidad de vida (1985), Hablando de diseño (1987), André Ricard: diseñador (1994), Le design au quotidien (1995), La aventura creativa (2000), Arte¿?Diseño (2002), En resumen… (2003), Conversando con estudiantes de diseño (2008), Hitos del diseño (2009) i Casos de diseño (2012).

Làmpada Tatú, 1972

–Rich snippets: També coneguts com a fragments enriquits, són elements visuals que es mostren als resultats de cerca de Google per brindar informació ràpida i rellevant sobre el contingut d’una pàgina web. Aquests fragments solen incloure dades com ara qualificacions, ressenyes, preus, dates, imatges, entre d’altres, per ajudar els usuaris a prendre decisions abans de fer clic en un resultat de cerca en particular.

–Richard de Bury: (1287 –1345), també conegut com a Richard Aungerville va ser un escriptor, bibliòfil, científic, bisbe i monjo benedictí anglès. Va ser nomenat bisbe de Durham el 13334 pel rei, passant per sobre de l’opinió dels monjos els qui havien ja triat Robert de Graynes. Al mes de febrer de 1334 d, De Bury va ser designat tresorer del regne,5 nomenament que més tard va canviar pel de canceller. En aquesta posició va servir en diverses missions diplomàtiques delicades com la disputa que es va donar entre el rei Eduard III i el rei de França. També va atendre missions de pau en què va alternar amb personatges com el rei Lluís IV de França. Va deixar l’activitat pública cap al 1342 per dedicar-se a la seva diòcesi i acumular un important cabal bibliogràfic, molt notable per a l’època. La seva veritable passió es va manifestar en l’amor als llibres. Aquesta bibliofília va quedar de manifest en la seva obra més important que es va titular Filobiblió (en grec: amor pels llibres), un tractat escrit en llatí ponderant la virtut dels llibres. El llibre va ser publicat per primera vegada el 1473 encara que havia estat escrit des del 1344. Richard de Bury ofereix a la seva Filobiblió un recompte dels seus esforços per col·leccionar llibres i per establir la biblioteca d’Oxford de la qual els seus propis llibres van integrar el nucli. Estableix les regles d’operació de la biblioteca incloent detalls sobre com prestar i tenir cura dels llibres.

–Rico y Sinobas, Manuel: 1. Pseudobibliòfil del segle XIX recopilador d’una ‘impressionant’ col·lecció de tapes d’enquadernació separades del llibre. 2. Col·lecció d’enquadernacions separades dels seus llibres corresponents i recopilades per Manuel Rico i Sinobas. A la seva mort la col·lecció va passar a la Biblioteca Nacional de Madrid (1901), on es conserva. Conté més de 1000 exemplars que abasten un període que va des del segle XIV al XIX, i cobreix els principals estils d’enquadernació.

–Riera, Manuel: Actiu des del 1817. Llibreter i impressor del número 5 de el carrer Escudellers. Tal com s’adverteix en el Diario de Barcelona, ​​la major part de les partitures que comercialitzava Riera eren impreses (encara que no es descarta que vengués partitures manuscrites, d’això no hi ha constància) bé importades  de París  per algun agent  comercial. De fet, reimprimia partitures d’autors coetanis coneguts, com Fernando Sor, que comprava a París i després venia a la seva botiga. A partir de gener de 1819, va ser l’encarregat de gestionar la subscripció de la segona sèrie d’un dels primers diaris musicals espanyols, La Lira de Apolo, que havia començat a publicar-se a Madrid l’octubre de 1817. L’última notícia que es té de l’activitat comercial de Riera és un anunci.

–Riera, Miquel: Finança, juntament amb Carmini Ferrer, la impressió de Joan Luschner de les Introductiones latinae de Nebrija el 1505. El maig de 1508 vengué material d’impremta a CarlesAmorós.

–Riera Montesinos, Miquel:  (Barcelona, 1943) és un químic, investigador, editor i activista cultural català. Bolcat en l’edició de textos durant el final de la Dictadura franquista, es va fundar a Barcelona al costat de Josep Sarret l’editorial Madrágora en 1974. Aquest mateix any va editar amb el conegudo periodista Ángel Casas una revista de rock anomenada Vibraciones, en espanyol.

En 1975 va fundar la revista El Viejo Topo, de tall radical i alternatiu, magazine que va dirigir al costat de Josep Sarret i Claudi Montañá fins a 1980. Desapareguda en 1982, Riera va recuperar la capçalera del Vell Talp en 1993, sent des de llavors el seu director. A més, va fundar el segell El Viejo Topo, que també dirigeix. En 1980 va fundar a Barcelona l’editorial Montesinos i la revista literària Quimera, que va dirigir fins a 1998. Va ser també fundador i director de la revista literària Lletra de Canvi en 1987. En 2007 fundà amb Josep Sarret la Biblioteca Buridán, editorial de divulgació científica i filosòfica, que Sarret dirigeix des de la seva fundació. En 2012 funda i dirigeix el segell literari Piel de Zapa.

–Riera Rojas, Roc: (Barcelona, 1913 – Castelldefels, 1992) fou un pintor i destacat il·lustrador, actiu durant 50 anys, va ser reconegut internacionalment pel seu treball en empreses del sector editorial. Dibuixant autodidacta, als anys 30 va començar a treballar per a revistes infantils i juvenils (Pocholo, Mickey) i també fent cobertes de llibres per a l’Editorial Molino. Després de la Guerra Civil espanyola va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (fins al 1945) i va continuar la seva activitat com a il·lustrador, col·laborant amb diverses editorials: Betis (col·lecció «Rocío»), Subirana (còmics femenins «Mis chicas») i Molino (col·leccions «Historia y leyenda» i «Cuentos de hadas»). En la mateixa dècada de 1940 va realitzar més de 50 il·lustracions per a les portades de la revista Lecturas, editada per HYMSA (Hogar y Moda). A la dècada de 70 convé destacar les seves il·lustracions per l’editorial austríaca Carl Ueberreuter (Die Zauberflöte, 1970), el llibre Hans Christian Andersen per a Credsa o L’home dels gats, de Francesc Vallverdú, per a Editorial La Galera (1972). Va ser professor de pintura i disseny a l’Escola Massana de Barcelona entre 1970 i 1977.

Durant tota la seva trajectòria va compaginar sempre la seva faceta d’il·lustrador amb el desenvolupament de la seva activitat pictòrica, en la qual destaquen les seves exposicions a la Sala Gaspar (1951, 1952, 1958, 1976, 1980, 1982) i la seva participació amb vuit pintures, el setembre del 1959, a l’exposició «11 Spanische Maler» al Kunstkabinett de Frankfurt. La seva obra està representada al Museu del Disseny de Barcelona, on també es conserva el seu fons documental.

–Riera i Sala, Pau: (1908-1985) era un empresari català al sector del tèxtil i un mecenes. Després de la Guerra Civil espanyola va exiliar-se a l’Argentina i en tornà el 1952. Va finançar l’Institut d’Estudis Catalans. Amb els empresaris Lluís Carulla i Canals, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany i Joan Vallvé i Creus va fundar Òmnium Cultural el 1961; en fou president de 1968 a 1978. El 1970 va participar en la constitució de la societat Catalana de Publicacions S.A., amb la intenció de crear un diari en català, la qual cosa no s’aconseguiria fins al 1976 i després de tres intents infructuosos: el diari Avui. Participà econòmicament en la creació del Premi Sant Jordi de novel·la.

–Riera i Soler, Pau: (Manresa, 1795 – Barcelona, 1863) va ser un impressor català. Pel que sembla, es va formar coma impressor a Barcelona. Durant la Guerra del Francès va instal·lar-se a Mallorca segons es desprèn del registre de passaports despatxats per retornar a Catalunya des del setembre del 1813. Va fer cap a Tarragona, i el 1816 es traslladà a Reus, on el seu germà Joan ja hi vivia des del 1812. Va obrir una impremta i llibreria al carrer Major de la capital del Baix Camp, a la vora de les de Francesc Roca i dels germans Berdeguer. Oferia productes de papereria i sobretot llibres d’ensenyament i religiosos. Va ser un impressor important a la ciutat, on va publicar una Gramática de la lengua francesa, de Chantreau, i la primera edició del Diccionario manual castellano-catalán, de Magí Ferrer, que després va tenir moltes reimpressions. 

El 1839 es traslladà a Barcelona, acompanyat del seu fill Eusebi, i més tard va fer-hi cap Ventura.

A la ciutat comtal, Riera va dedicar-se a publicar llibres sobretot religiosos i va fundar una llibreria on divulgava les seves edicions i venia llibres en llatí i en castellà d’aquesta temàtica. El 1848, el canonge de la Seu de Tarragona i després bisbe d’Urgell, Josep Caixal, va fundar, juntament amb Antoni Maria Claret, al carrer d’Avinyó de Barcelona, i utilitzant la infraestructura de Pau Riera, un centre de producció i difusió de gran projecció ideològica, per da defensar l’església catòlica dels atacs que sofria en aquella època. En un primer moment, es va anomenar Hermandad espiritual de los Libros Buenos. Quan Caixal i Claret van veure la necessitat d’una impremta fidel, van contractar per les seves edicions a Pau Riera i van adoptar el nom de Librería Religiosa per a les seves publicacions.

Pau Riera va morir el 1863 i la Impremta i Llibreria Religiosa va continuar sota el nom d’Hereus de Pau Riera, perquè Eusebi Riera s’ajuntà amb el seu germà Ventura al front del negoci. Els seus successors van mantenir la impremta i l’editorial fins al 1969.

–Rifà, Fina: Josefina Rifà i Llimona (Palma, 1939), coneguda com a Fina Rifà, és una il·lustradora i mestra catalana. Centrada artísticament en el públic infantil, la seva trajectòria professional ha estat lligada de manera permanent a la il·lustració de llibres i a la revista juvenil Cavall Fort. Pel que fa a l’àmbit acadèmic, ha publicat articles sobre expressió plàstica i teoria de la il·lustració en revistes especialitzades. Ha participat com a professora a les Escoles d’Estiu, ha impartit cursos de formació de mestres a l’ICE de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha impartit cursos d’il·lustració a l’Escola Professional de la Diputació de Barcelona. En paral·lel, ha estat membre de la junta de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), de la qual va ser presidenta durant els anys 1986 i 1987.

–Rigalt i Blanch, Antoni: (Barcelona, 1850 – Barcelona, 1914) fou un pintor, vitraller i dibuixant modernista. Com a dibuixant va col·laborar a diverses publicacions de l’època, com La Ilustración Española y Americana. Aprofitant el gran apogeu que va tenir l’aplicació dels vitralls al nou corrent artístic del modernisme, va fundar juntament amb l’arquitecte Jeroni Ferran Granell un taller de vitralls artístics, dedicat tant a la restauració d’antics vitralls gòtics, com a les noves realitzacions en col·laboració amb arquitectes. Un dels arquitectes amb els quals més va treballar va ser Lluís Domènech i Montaner, amb el qui va realitzar el gran vitrall del sostre del Palau de la Música Catalana i els de la Casa Lleó-Morera. Fou professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va ingressar com membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el dia 21 de maig de 1884.

Vitrall del sostre del Palau de la Música Catalana fet per Antoni Rigalt

–Rigalt i Farriols, Lluís: (Barcelona, 1814 – 1894 ) fou un pintor, dibuixant, gravador escenògraf i teòric de les arts aplicades català. Fou l’autèntic patriarca del paisatgisme romàntic català, juntament amb Josep Planella, en olis minuciosos i elegants que reelaborava idealitzant el paisatges originals. La seva obra com a dibuixant és ingent (només a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que ell fou membre, ja n’hi ha vora set-cents) i és fruit dels seus viatges, sobretot estivals, per Catalunya i pel sud de França; el resultat fou un retrat fidelíssim del país i d’una gran qualitat. Publicà obres didàctiques i un eclèctic Album enciclopédico-pintoresco de Industriales (1857). És també representat al MNAC de Barcelona, al Museu d’Història de Barcelona, al Museo del Prado de Madrid, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, i a altres museus de Martorell, Mataró, a la Fundación Santander, la Biblioteca de Catalunya -on a més de dibuixos s’hi conserven matrius seves d’aiguafort-, etc. Com a decorador, decorà les habitacions de la reina Isabel amb motiu de la seva visita a Barcelona el 1845 i el teatre de la Vila de Gràcia el 1850. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional (MNAC) i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

–Rigidesa: És la capacitat d’un paper per evitar una deformació quan se’l sotmet a esforços. Hi ha dues formes per anomenar la Rigidesa:

1. Rigidesa a la Flexió: Resistència que oposa el paper a ser flexionat per una força que se li aplica per una de les cares.

2. Rigidesa al Maneig: Capacitat del paper a mantenir-se rígid quan és sostingut de forma horitzontal per un dels seus extrems.

En els papers utilitzats per a impressió en fulls, es requereix un cert grau de rigidesa per aconseguir una bona alimentació.

–Rigidòmetre: Aparell que es fa servir per determinar la rigidesa del paper. Entre els molts models hi ha els de Taber, Gurley, Clark i el de Bekk.

–Rigol, Ramon (Barcelona, 1892-1977): Dibuixant, decorador, i també cartellista ocasional, Ramon Rigol és un altre dels artistes catalans que, malgrat ser molt actius en el seu temps (entre 1910 i la Guerra Civil, especialment), i fer una obra notable, a cavall entre el Modernisme tardà, el Noucentisme, l’Art Déco i certs flirtejos “moderns”, avui és quasi totalment ignorat. Per fortuna, un fons important dels seus projectes de decoració, arribat de mans d’un deixeble, s’ha incorporat al Museu del Disseny de Barcelona, on està a disposició dels estudiosos. Rigol va ser l’autor del dibuix a la portada del fullet d’informació general de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 (editat segurament un o dos anys abans): una vista frontal del recinte, des de la plaça d’Espanya, amb un desplegament de banderes de benvinguda, un disseny descartat de les torres d’entrada, els diferents palaus a banda i banda de la font i les cascades (n’hi ha dues versions, amb o sense les quatre columnes de Puig i Cadafalch) i, al final, el Palau Nacional.

–Rigol Fornaguera, Josep: Pintor, dibuixant i gravador, nat a Terrassa l’any 1897. Cursà a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de la seva ciutat nadiua, amb el pintor Tomàs Viver. Pensionat, amplià estudis a Roma. Exposà a Terrassa, Sabadell, Barcelona, Igualada i Madrid. Guanyà el primer accèssit del concurs d’exlibris convocat l’any 1918 pel Reial Cercle Artístic de Barcelona.

–Rig-Veda: El més antic i més important dels Vedes. Està format per 1.028 himnes que abasten 10.417 versos lloant els elements naturals personificats. Com els poemes homèrics van ser transmesos oralment de generació en generació. La data de composició d’aquests himnes és incerta. encara que alguns opinen que ja eren cantats o recitats pels assiris, a l’època en què habitaven l’Àsia Central, o sigui 1500 anys abans de J.C.

–Rigidesa: Carteig del paper. Duresa d’un paper amb un fort encolat, ja sigui amb cola animal o amb un altre tipus. Es nota fent dringar el full de paper tot sacsejant-lo.

–Rima: 1. Conjunt de raimes de paper, de plecs ja plegats, col·locats uns damunt els altres. Estiba. Pila.2. Composició en versos rimats.

–Rimari: Vocabulari de la rima, és a dir, vocabulari de paraules amb la mateixa terminació, disposades alfabèticament i , formant la mateixa rima.

–Rimer: Conjunt de plecs ja plegats posats els uns sobre els altres.

–RIP: Sigles de l’expressió anglesa Raster Image Processor: Processador Intèrpret d’Imatges. És l’element encarregat de processar les dades PostScript i convertir-les en punts d’impressió a aparells d’alt nivell.

–Ripejar: 1. En arts gràfiques, neologisme i anglicisme per referir-se a l’acte d’imprimir o processar materials amb RIP; per exemple: ‘Aquest fitxer no ripeja’, és a dir: ‘Aquest fitxer no passa pel RIP’. Millor seria fer servir l’expressió ‘processar pel RIP’, ‘interpretar pel RIP’ o qualsevol de similar. 2.És el procés de copiar o convertir la informació d’un suport multimèdia (com ara un CD, DVD, HD DVD o Blu-ray) a un altre suport de dades digital com un disc dur. Encara que al dispositiu original se’l consideri típicament digital, també es pot anomenar “ripejar” l’extracció de mitjans analògics, com un vídeo VHS, o un vinil. Per estalviar espai d’emmagatzematge, la informació copiada sol codificar-se en un format comprimit, com MP3, AIFF, AAC, WMA, FLAC o Ogg vorbis per a àudio, MPEG-2, MPEG-4, MOV, DivX, Xvid o Ogg Theora per a vídeo.
El terme ha estat adoptat per referir-se a extracció/duplicació dàudio, encara que aquest ús del terme és menys comú. Així mateix, encara que hagi caigut en desús actualment, ripear pot fer referència a extreure fitxers d’àudio, vídeo, text, etc. d’un fitxer de dades usat per un programa per emmagatzemar-los, per exemple, es pot ripejar/extreure les imatges que utilitza un fitxer executable.

–Ripoll, Asbert (de vegades anotat “Sbert”): Llibreter i relligador. El 1441 comprà un còdex de la biblioteca del causídic Bernat Costeges, el 1449 adquirí tres còdexs més del beneficiat de Sta. Maria del Mar, Francesc de Vinyamata i el 1461 un altre del balancer Guillem Garriga. Sembla que més que llibreter era corredor/intermediari de llibres. Va enquadernar els Comentaris als Usatges de Barcelona que l’autor, Marquilles, va oferir el 1448 als “Consellers” de la ciutat.

–Ripoll, Berenguer: Mallorca?, s. XV, cartògraf del qual es conserva una sola carta portolana, signada, juntament amb Jaume Bertran, a Barcelona el 1456, al Museu Marítim de Greenwich. Segueix les convencions cartogràfiques i decoratives de la cartografia mallorquina. La seva carta és l’única carta medieval conservada realitzada a Barcelona.

–Ripoll y Fortuño, Francisco Antonio: Editor, empresari i promotor. Va compatibilitzar la seva activitat professional amb diverses iniciatives socials i polítiques, col·laborant de vegades amb Francisco Cambó i impulsant, especialment, el cooperativisme a Catalunya. Als anys vint va ser membre de la Junta de Govern de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya. Després de la Guerra Civil es va implicar en diverses activitats culturals i editorials. Va ocupar la presidència de l’Editorial Alcides, promovent la publicació d’importants obres com ara el llibre col·lectiu Un segle de vida catalana (1830-1939).

–Riquer, Alexandre de:   (Calaf, 1856 – Palma 1920), comte de Casa Dávalos, fou un intel·lectual i polifacètic artista català: dissenyador, dibuixant, pintor, gravador, bibliòfil, exlibrista, escriptor i poeta, essent una de les figures més importants del modernisme a Catalunya. A causa de la situació econòmica desesperada de la seva família, Riquer es va veure obligat a treballar per guanyar-se la vida. Arran de la seva amistat amb l’escriptor i il·lustrador Apel·les Mestres va interessar-se pel món de la publicitat. També de la mà d’Apel·les Mestres va entrar en contacte amb el grup d’intel·lectuals format per Pompeu Gener i Babot, Joaquim Bartrina, Simó Gómez, Enric Obiols i els germans Josep Maria i Fernando Arteaga.

El 1879 va viatjar per tot Itàlia, recorrent ciutats com Roma, Pisa, Florència, Gènova i Venècia. Admirava especialment els pintors del quatrocento. El viatge de tornada el va fer via París i possiblement a través de Londres també, segons han assenyalat alguns biògrafs, tot i que no se’n tenen evidències. De nou a Barcelona, començà a treballar il·lustrant revistes com La Ilustració Catalana i Arte y Letras. El 1881 va tornar a Itàlia, on freqüentava el grup d’artistes espanyols, entre els quals hi havia el català Enric Serra, amb qui Riquer tindrà un estret contacte.

El 1890 feu la seva primera exposició individual a la Sala Parés. Durant aquesta època va participar en la fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc, on va ser el primer vocal conservador i va dissenyar la bandera, i tingué una gran vinculació amb la ciutat de Terrassa, on va decorar l’Institut Industrial i on va contribuir a la difusió del modernisme amb el seu amic Joaquim Vancells. Fou durant el seu viatge a Londres el 1894 quan va conèixer el moviment dels prerafaelites anglesos i l’art japonès, que exercirien una gran influència en les seves creacions. També va conèixer el pintor i dissenyador William Morris (1834-1896) i, especialment a Edward Burne-Jones qui el va influir per dedicar-se amb especial interès a les arts gràfiques i decoratives, introduint a Catalunya el modernisme d’inspiració britànica. El 1895, va acusar un canvi radical introduint aspectes neogòtics i japonesistes especialment visibles en el format de cartells, pintures i llibres, allargassat com els ‘kakemono’.

–Riquer Morera, Martín de: (Barcelona, 1914 – 2013). Va ser un escriptor i filòleg català. Estudiós de la literatura en llengua romanç tant en occità com en castellà i català, fou una de les autoritats més reconegudes en l’àmbit filològic, tant als Països Catalans, com a Espanya i Europa. Durant el franquisme Martí de Riquer va defensar des de dins del règim un reconeixement i tolerància per a la llengua i cultura catalanes especialment a partir de 1946. Prova d’això és el seu informe secret encarregat pel Consejo Nacional del Movimiento sobre la situació del franquisme a Catalunya i on aconsellava l’oficialització i reconeixement del català. L’any 1960 és nomenat professor del príncep Joan Carles. Martí de Riquer s’anirà desvinculant del règim franquista i acaba formant part del Consell Privat de Joan de Borbó i Battenberg fins a la seva dissolució l’any 1969. El juny de 1977 és nomenat senador a les Corts espanyoles per designació reial en la legislatura constituent (1977-1979); l’agost de 1978 s’integrarà al grup del Senat de l’Entesa dels Catalans, encapçalat pel senador Josep Benet i Morell, no tornant a l’activitat política després de la fi de la legislatura. El 1965 fou vicerector de la Universitat de Barcelona, i exercí el càrrec durant la Caputxinada, càrrec del qual en dimitirà poc després.

–Riquer Palau, Josep M.: Dibuixant i escriptor, nat a Barcelona l’any 1897. Fill i deixeble d’Alexandre de Riquer. Assistí alguns cursos a l’Escola Llotja, a la classe del professor Antoni Labaria, i amb preferència al Cercle Artístic de Sant lluc, on hi hagué els “Quatre Gats”, junt amb Darius Vilàs. Als divuit anys ja dirigia la revista d’art i lletres Mediterrània. Va publicar diversos llibres, escrits i il·lustrats per ell, el primer titulat L’home qui pensa i riu, l’any 1916, quan tenia dinou anys, Col·laborà amb la premsa barcelonina i fou crític d’art del diari La Provincia, de Las Palmas de Gran Canaria. Donà moltes conferències sobre art i exlibris. Tb estrenà algunes obres de teatre, És autor d’un centenar d’exlibris. Artísticament, es dedicà exclusivament al dibuix d’exlibris, realizant-ne alguns a l’aiguafort. Se li encomanà el primer exlibris de la Biblioteca Central de la Diputació de Barcelona.

–Ris: Element ornamental constituït per un filet espiral o ondulat que es desprèn d’una vareta, d’un fullatge, d’un element d’una lletra, etc.

–Ris estructural: Enroscat del paper o cartó a causa de diferències estructurals entre les dues cares o alguna característica de l’estructura del paper.

–Ris de rotlle: Enroscat del paper pel fet que va romandre massa temps enrotllat, ocasionant que s’enrosqui en tallar-lo en plecs. També passa si al paper se li dona un arriscat insuficient abans de tallar-lo. Aquest fenomen s’accentua en àrees de paper més properes al nucli de la bobina. Per al seu tractament es recomana aplicar les tècniques utilitzades per solucionar l’enguerximent.

–Risclar: 1. Risclar és treure el gruix de la vora d’una corda o cordill, raspant-ho amb un utensili esmolat. Es risclen els cordills sobre els quals s’ha cosit perquè, quan els empastem, no ocupin gaire i es notin a la portada. 2. Eliminar la part llenyosa (lignina) que acompanya les fibres durant el procés previ a fer pasta.  

–Riscle: Drap blanc de qualitat forta que costa de trinxar.

–Risclós: Dit del drap blanc que, en esquinçar-lo, resulta d’una qualitat molt forta i resistent.

–Rishi: A l’Índia, títol donat a un poeta o savi divinament inspirat. Els himnes dels Vedas van ser revelats als ‘rishis”. Set ‘rishis’ van ser els fills nascuts de l’esperit de Brahma.

–Rissat: Ondulació que es pot produir a les vores del paper a causa d’un canvi en la humitat ambient.

–Ritme: 1. Repetició periòdica dels elements gràfics que formen un imprès, la qual ha de ser regular per mantenir-ne l’harmonia. 2. Pot definir-se generalment com un moviment marcat per la successió regular d’elements dèbils i forts, o bé de condicions oposades o diferents. És a dir, un flux de moviment, controlat o mig controlat, sonor o visual, generalment produït per una ordenació d’elements diferents del medi en qüestió.

En disseny, es refereix a la repetició d’un o més elements en la composició d’un disseny. Això, amb el fi d’obtenir certa seqüència que pot arribar a ser predita. Una qualitat del ritme és que permet espais entre cada element que el compon, anomenats intervals.

–Ritme compost: Ritme que resulta quan diversos ritmes simples es combinen. En un imprès – i, per tant, en un llibre. el ritme consisteix en una repetició harmoniosa i repetitiva dels elements gràfics i espais en blanc, de manera que es mantingui una certa regularitat i periodicitat al llarg de l’obra. El ritme es pot trencar quan un dels elements que contribueixen a la seva existència s’aparta de la regla establerta i mantinguda al llarg del llibre.

–Ritme simple: Ritme que resulta quan un element es repeteix monòtonament.

–Ritual: 1. Conjunt de ritus d’una religió o d’una església. Designeu també amb aquest nom el llibre que conté les normes per executar els ritus religiosos. Entre les etrusques era un llibre que tractava de l’estat del món, de la geometria dels temples, de les divisions de la propietat. 2. El llibre pontificial és el llibre ritual dels papes i dels bisbes.

–Ritualista: Escriptor que tracta dels ritus; compilador de ritus.

–Riu: Espais en blanc seguits, tant verticalment com diagonalment, que es formen entre les línies de text. Són una fallada visual en la composició d’un text, ja que distreuen la mirada de l’autor. Per arreglar-ho cal modificar el ‘tracking’ o la partició de paraules.

–Riu i Serra, Julià:  (Molins de Rei, 1921 – Barcelona, 2006) fou un escultor, dibuixant i gravador català. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona, on posteriorment va ser professor, entre 1963 i 1985. A més d’escultor, es va dedicar al gravat, la xilografia i la il·lustració. Va col·laborar en publicacions de tipus infantil i juvenil com Cavall Fort i Tretzevents, i va il·lustrar diversos contes de la seva dona, l’escriptora Maria Rosa Barrera i Giralt.

–Rius i Camps, Roser: (Barcelona, 1947) és una a il·lustradora i escriptora de literatura infantil. A la Universitat Autònoma de Barcelona va estudiar magisteri i es va especialitzar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona en dibuix i pintura i en disseny gràfic a l’escola de Disseny EINA. Els seus llibres són característics per incloure activitats d’art plàstica per als infants. A més de ser il·lustradora, també fa classes de plàstica i ha publicat alguns articles relacionats amb la relació entre la il·lustració i pedagogia. Ha fet alguns seminaris a l’Escola Professional de la Diputació de Barcelona. L’any 1984, va fundar l’Associació Professional d’il·lustradors de Madrid.

–Rius i Vila, Joan: (Igualada, 1912 – Vilanova i la Geltrú, 1986) va ser mestre, llibreter i erudit local. El 1941 anà a Vilanova i treballà com a mestre –en una semiclandestinitat a causa de la repressió política els primers anys– a l’acadèmia que dirigia Pelegrí Escarrà. El 1945 obrí una petita llibreria de vell, que més tard amplià amb llibres nous, a la rambla de la Pau, núm. 2, en la qual no solament venia llibres, o ho intentava, sinó que en feia un veritable proselitisme. La llibreria fou el centre d’una tertúlia regular de lletraferits, d’artistes i de persones amb inquietud cultural que ell contribuí a fomentar i a aplegar al seu entorn. També participà activament a la tertúlia cultural del Foment Vilanoví.

Promogué l’activitat editorial local. El 1949 va editar el primer llibre d’Albert Virella, Vilanova i la Geltrú. Imatges de la ciutat i de la comarca, que, alhora, és el primer llibre publicat en català a Vilanova després de 1939. Publicà, entre d’altres, la segona edició de la història de Vilanova del pare Garí, realitzada de forma gairebé artesana per Ricard Vives i Sabaté. El 1951 fou un dels fundadors del Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Balaguer, on desenvolupà una tasca molt personal a la secció de bibliografia.

Fou un estudiós de la família Cabanyes, tema sobre el qual publicà nombrosos articles. Part d’aquest treball de recerca és el llibre La vida i l’obra de Manuel de Cabanyes a través de la seva bibliografia, publicat parcialement al Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i publicat com llibre pòstumament per l’esmentat Centre d’Estudis (1986).

–Rivadeneyra, Manuel: Cèlebre impressor nascut a Barcelona el 1805, on va aprendre l’ofici de caixista. Ja gran va sentir desitjos de córrer món i va marxar a Cadis i Sevilla i d’allà a Madrid, sempre viatjant a peu. Va entrar de caixista a la Impremta Reial, on se li van conferir els treballs més importants. Després se’n va anar a París, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Anglaterra i Alemanya, tornant novament a Barcelona, ​​associant-se amb Antoni Bergnes de las Casas. Des de llavors només va pensar a editar una ‘Biblioteca d’Autores Españoles’, per la qual cosa va marxar a Amèrica del Sud per poder dur a terme el seu pla, acabant per tornar a Espanya i crear una impremta a Argamasilla, on va imprimir el famós ‘Quijote d’Argamasilla’.

–Rivet metàl·lic: Adorn de les cobertes en enquadernació.

–Rivetat: 1. Decorat per la vora de manera diferent a la resta. En enquadernació es col·loca una vora ribetejada en pell, per exemple, a les vores d’algunes caixes, decorant la resta amb paper: o a l’enquadernació Rubow, que porta una tira de pell a peu i cap de la coberta. També es pot prendre com un ribetejat la decoració del contracant. La decoració de les vores de la tapa és una ‘orla’.o bordura. 2. En ornamentació de manuscrits il·luminats, poseu-hi un fil de color al voltant d’una figura. 3. Dit de la superfície o de la figura que té al llarg del seu perfil una línia de color.

–Rivetat. Dit de la superfície o de la figura que té al llarg del seu perfil una fina línia de color.

–Roba: Conjunt de plecs i mantellines que es col·loquen al cilindre i el timpà de les màquines d’imprimir.

–Roba pàgina, trenca pàgina: Format publicitari al mitjà premsa de mida inferior a una pàgina, que apareix envoltat de text per un dels seus laterals i per la part superior.

–Robavellaire: Comerciants especialitzats que es dedicaven a recol·lectar matèria primera per a la creació del paper, generalment draps usats de cànem, lli i cotó. Pere el Venerable, Abat de Cluny, pelegrina a Espanya al segle XII i descriu despectivament el paper com a “fet amb trossos de draps vells i altres coses encara més vils”. També robaveller.

–Robert, Càndid 📕: Semblava que no feia cas dels llibres i papers que li oferien, a menys que tractessin de o sobre Cervantes, que mai deixava escapar. Tenia 665 edicions del Quixot, 21 de La Galatea, 103 de les Novelas Ejemplares. 14 del Teatre de Cervantes. 13 del Viaje del Parnaso, 16 del Persiles, etc., etc.

–Roberto, Felipe: Mestre impressor del segle XVI-XVII, de Tarragona, a la ciutat del qual va morir el 1618. S’hi va establir cridat per l’arquebisbe Terés perquè s’ocupés la vacant del docte impressor Joan Felip Mey, produïda pel seu trasllat a València. El 1588 va imprimir el llibre Partinobles en lletra gòtica. Aquest llibre va ser l’últim que es va estampar a Catalunya en caràcters gòtics alemanys. Va ser imprès a costes de Lázaro Salom, llibreter lleidatà. Es coneixen diverses obres seves amb el seu peu d’impremta des del 1590 fins al 1598, entre elles la Celestina, de Ferran de Rojas, i la Vida dels dotze Cèsars, de Cayo Suetonio. Continuava imprimint encara, tot i que de manera irregular, durant el primer quart del segle XVII. La primera edició de la Segunda Parte del Ingenioso Hidalgo D. Quijote de la Mancha, atribuït al batxiller Alonso Fernández d’Avellaneda, datada el 1614, porta també el seu nom com a impressor.

–Robles, Antoni: Impressor de Lleida de finals de la sitja XVI. El 1598 va imprimir el llibre de Jerónimo Mondragón titulat Censura de la bogeria humana i excel·lències d’ella. No es coneix d’aquest impressor més obra que aquesta.

–Robles, Llorenç: “Estamper” cinccentista de Lleida. Se’l considera fill de Pere Robles. Es coneix una obra: Tractat de mostres fe Christiana, de Juan Zapata, que porta el seu peu d’impremta datat el 1576. Anys després, el 1582, se’l troba establert a Saragossa, treballant conjuntament amb el seu germà Diego.

–Robles, Pere: Impressor cinccentista de Lleida. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat del 1566 al 1569. Va publicar, entre altres obres, un Ex consilis multorum (1566), el Ritual ilerdense (1567) i un Libro aureo, de Marc Aureli (1569).

–Robot: Paraula creada el 1920 per l’escriptor txec Karel Capek. Capek es va basar en el txec robota, que significa servent, treballador forçat, per referir-se a qualsevol màquina, de manera humana o no, que pogués dur a terme tasques intel·ligents. A la web es coneix com a robot un programa que recorre la xarxa duent a terme tasques concretes, sobretot creant índexs dels continguts dels llocs, per alimentar els cercadors.

–ROC: És el procés de reconeixement òptic de caràcters que permet identificar automàticament símbols o caràcters d’un determinat alfabet a partir d’una imatge, per emmagatzemar-los en forma de dades i poder editar-los amb un processador de textos. En general, són aplicacions per digitalitzar textos.

–Roca, Agustí: (1771- ca.1819). Impressor. Fill d’Antoni Roca. Les seves publicacions estaven decorades amb estampes de les mées riques i artístiques de l’etapa 1814-1820. El 1814 va publicar, allunyada del context polític, Prontuario de la mayor parte de caminoa y veredas del Principado de Cataluña, con los pueblos y posadas en sus carreteras… de Pere Serra i Bosch, de format apaïsat amb una estampa al frontispici ambl blasó del Duque del Infantado (1873-1841), gravat per Josep Coromina. També va publicar el Kalendario Manual, y Guia de forasteros en Barcelona para el año 1815, decorat el frontispici amb una vista panoràmica de Barcelona. Gravada per Agustí Sellent. L’obra més el·laborada i rica, Plan de los canales proyectados de riego y navegación de Urgel…, de Joan Soler i editada a expenses de la Junta de Comerç. L’any 1819 la impremta passà a tenir el nom de Viuda de D. Agustín Roca.

–Roca, Gerard📕: Per les seves mans van passar obres de primera categoria. Gravats antics, llibres bons i rars. Es dedicava a les subhastes i tenia clients de categoria, d’aquells als quals no els podia donar gat per llebre i que si no els oferia peces de certa categoria no hi havia res a fer. Com a corredor treballava pel seu compte, comprava abans de vendre, s’arriscava i tenia visió pròpia del valor comercial del llibre.

–Roca, Jaume📕: Era col·leccionista de llibres sobre educació física. De passada en venia i en comprava. Tenia col·lecció de tot el referent a Narcís Monturiol i de tota mena de coses sobre Figueres, d’on era. Tenia parada a Sant Antoni. Li agradava més comprar que vendre, per la qual cosa abans d’obrir sempre voltava pel mercat buscant els seus llibres preferits.

–Roca, Miquel (1804-1848)📕 : Fill i continuador del Ramon Roca setcentista a la capital de la Garrotxa va estampar un seguit de goigs i, sobretot, la Relación de la heroica defensa de la villa de Olot contra los enemigos del trono legítimo y libertades patrias (18359, obra apareguda en plena carlinada.

–Roca, Narcís: (Vic, 1808 – Reus, 1875) va ser un impressor i llibreter català. Fill del també impressor Francesc Roca, va néixer a Vic el 1808, i l’any següent era a Reus amb el seu pare, fugint de la guerra del francès. Als 17 anys, el 1825, ja treballa d’impressor al taller familiar. El 1846 apareixen impresos signats per Francesc i Narcís Roca. El fill portava la direcció de la impremta davant de la malaltia del seu pare, que morí el 1847.

A més dels catecismes i llibrets de novenes que imprimia el seu pare, imprimia també llibres de primeres lletres, algunes novel·les i els reglaments de les societats reusenques, que a més li encarregaven impresos publicitaris i comercials.

 El 1848 tenia als seus locals un taller de confecció de llibres ratllats i maquinària per elaborar paper de fumar, i venia a l’engròs material de papereria. Dels cinc impressors que hi havia a Reus el 1850, el més important era Narcís Roca. La seva impremta era la més antiga de les instal·lades a la ciutat, i la més coneguda.

Narcís Roca va seguir al front del seu negoci, al qual s’hi havia incorporat el seu fill Francesc Roca i Ferrer, fins al 1875, oferint obres de molta qualitat. Després el fill va seguir amb la impremta. Observant els impresos sortits de l’obrador de Narcís Roca, es veu que reutilitzà gravats d’altres impressors reusencs que ja havien desaparegut. El 1871 usà gravats de l’impressor Joan Muñoa, i abans n’havia utilitzat alguns de Josep Arnavat.

–Roca, Pere📕: Era gravador i molt conegut dels llibreters. Passejava els diumenges pels encants de llibres. Col·leccionava coses de Barcelona. Tenia molts gravats i molts llibres d’aquesta mena. També tenia milers de postals de Barcelona, totes les Guies de la ciutat publicades, velles litografies i vells gravats. Qualsevol paper imprès de tema barceloní despertava el seu interès i el col·leccionava.

–Roca, Ramon: Impressor setcentista, d’Olot. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat el 1760. D’entre les impreses s’ha d’esmentar el fullet Lo sacrifici del Toro a l’altar del Tura..., de fra Valentí d’Olot.

–Roca, Vídua 📕: Agustí Roca va morir el 1819, o començament del 1820, i és la vídua qui es fa càrrec de la impremta. A partir d’aleshores el nom social canviarà pel de “Viuda de Agustin Roca”. El seu catàleg és ple d’obres teatrals i musicals en italià per a “rappresentarsi nel teatro della eccma. citta di Barcellona”. Som als anys del Trienni Liberal durant el qual el nom de la impremta porta incorporat el de “Imprenta Nacional”. Va imprimir el peiòdic titulat ‘El amigo de la Religión’, des de l’any 1822, un setmanari en format de llibre que pretenia propagar les idees religioses.

–Roca i Alemany, Josep: (Ripollet, 1865-Barcelona, 1937). A ell se li deu la introducció de l’art del repussat i cisellat del cuir, art que estava en voga a París i Berlín, ciutats on va acudir durant temporades, per aprendre l’ofici. Abans havia estudiat a la Llotja i s’havia establert com a aprenent de l’ofici de gravador al taller de Rossend Gelabert. A París va treballar durant tres anys per a la casa Souze. En tornar a Barcelona es converteix, com hem dit, en l’introductor de la tècnica del repujat de cuir, a més de gravador de planxes per a enquadernacions, treballant principalment per a Domènech, Miralles i Montaner i Simon.

A la Revista Gràfica de 1900 apareix un anunci de la seva societat Roca & Falgar, on reprodueixen el facsímil d’un repujat de pell, i una mena de manifest on expliquen la seva actitud davant l’enquadernació artística del moment, i el fet de dignificar l’enquadernació amb la seva nova tècnica del repujat. L’any 1904 marca un punt d’inflexió a l’obra de Roca i Alemany: l’Institut Català de les Arts del Llibre, organitza al novembre, una exposició de enquadernacions artístiques entre les quals hi havia diverses obres en cuir repussat de Roca, que van ser elogiades per la crítica. Aquest mateix any apareix un article a Hojas Selectas, titulat “Repujado del cuero y sus aplicaciones artístico-industriales”, on es ressalta justament el fet que dona aquesta tècnica a la llibertat creadora de l’artista. Roca va interpretar amb aquesta nova tècnica els dissenys dels més cotitzats dibuixants i il·lustradors de l’època, com J. Triadó, J. Pascó, Manuel Durán, etc., però sobresortirien sempre les seves composicions, normalment en un estil decoratiu “Art Nouveau” que “obeeixen al gust per les formes ondulades i florals, per les composicions asimètriques i pels colors esvaïts, tan representatius del nou corrent”.

Aquesta tècnica l’engloba Pilar Vélez dins el “revival” d’esperit vuitcentista, de recuperació d’estils antics, però en aquest cas, de recuperació “una tècnica i uns materials tradicionals –el repussat i les pells”. Al número de juliol a desembre de 1907, la Revista Gráfica, reprodueix l’enquadernació per a La Sagesse et la Destinée de Maeterlinck, obra insuperable de Josep Roca remarcant, que aquest treball “és l’ultimàtum fins a la data de l’enquadernació moderna, per ser l’únic que restava per posar-nos al nivell dels artífexs més prestigiosos de lluny de les fronteres”.

–Roca i Ferrer, Francesc: (Reus, 1843 – 1910) va ser un impressor català. Fill de Narcís Roca i net de Francesc Roca i Vila, tots dos impressors, va seguir l’empresa familiar a Reus durant un temps. A partir de 1860 es va incorporar a la impremta i llibreria de la mà del seu pare, un establiment amb gran prestigi a Reus, i el més antic dedicat a aquest negoci, ja que l’havia fundat el seu avi el 1809. Més interessat en la llibreria que en la impremta, va reorganitzar els fons de la botiga el 1866, incorporant gran quantitat de libres que li arribaven de Barcelona i de Madrid. Quan va morir el seu pare el 1875 es va fer càrrec del negoci, però només el va mantenir durant dos anys.

–Roca i Junyent, Montserrat: (Barcelona, 1927 – 2012) fou una bibliotecària catalana. Acabà els estudis a l’Escola de Bibliotecàries el 1949, amb la tesina titulada “Bibliografía de las publicaciones periódicas de Barcelona: 1939-1948”, presentada conjuntament amb M. Rosa Noves. Un cop acabats els seus estudis, va començar a treballar a la biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va desenvolupar la seva tasca professional durant més de quaranta anys fins a la seva jubilació el 1992. Dins d’aquesta tasca, cal destacar la introducció d’avenços que no eren pràctica habitual en el moment (als anys cinquanta) com l’accés lliure als documents per part dels usuaris i el buidat sistemàtic dels articles de les revistes que es rebien a la biblioteca, tasca que endegà el 1950 i que es portà a terme continuadament fins a finals dels noranta. Aquest va ser un servei molt utilitzat i molt ben valorat pels usuaris de la biblioteca. També va ser la precursora d’un dels serveis més bàsics: l’ampliació de l’horari d’obertura de la biblioteca sense interrupcions de 9 a 21 h des del 1981. El desembre de 1974 fou escollida tresorera de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya (successora de l’Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona), que presidia Rosa Ricart i Ribera i, al bienni 1977-1978, en va assumir la presidència.

–Roca i Maristany, Antoni: (Barcelona, 1895-1977) fou un dibuixant i humorista, notable representant de la gran tradició ninotaire catalana que sobretot excel·lí durant el segle XX. Sovint participà en els Salons d’Humoristes de Barcelona i exposà dibuixos, pintures i composicions artístiques a les Galeries Dalmau i a la Sala Gaspar, de Barcelona. S’incorporà al grup Nou Ambient l’any 1935 i va col·laborar en la creació del Grup N.I.P.U. (Ninotaires Independents Preus Únics), en el qual hi participaren els dibuixants més importants de l’època com Joan Junceda, Ricard Opisso, Jaume Juez Castellà (“Xirinius”), entre d’altres.

Els fons gràfics d’Antoni Roca i Maristany van ingressar a la Biblioteca de Catalunya l’any 2016.

–Roca i Munté, Marià: (Reus, 1886 – 1976) fou un polític català i impressor. Ben aviat la seva família es va traslladar a Sabadell. Tornats al Camp de Tarragona, amb nou anys va fer d’aprenent a una impremta, primer a Tarragona i després a Reus. Va arribar a presidir la Societat Tipogràfica, el sindicat d’impressors. Es va afiliar al Foment Nacionalista Republicà, i va ser director de Foment, el portaveu del partit, del 1916 al 1923. El 1922 va ser un dels fundadors de l’Associació de la Premsa de Reus. El 1910 EL FNR es va adherir a la Unió Federal Nacionalista Republicana. El 1912 assistí a Tarragona a l’Assemblea de la Unió Catalanista. 

Va imprimir la Revista del Centre de Lectura de Reus i la majoria dels llibres que es van publicar a la ciutat entre 1927 i 1934. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat durant cinc setmanes al Castell del Rei, acusat de repartir fulls volants de contingut catalanista contra el director militar. Per explicar aquests fets va publicar Cinc setmanes al Castell de Pilats (1925). Va vendre bons de l’Emprèstit Pau Claris promoguts per Estat Català per finançar els Fets de Prats de Molló. Va tornar a ser empresonat al vaixell Manuel Arnús pels fets del 6 d’octubre. Després de la Guerra es va exiliar a França, on va evitar els camps de concentració. Es va instal·lar a Montpeller, i va treballar a una impremta de Seta. El 14 d’abril de 1942 va marxar cap a Casablanca i d’allà, embarcat en el vaixell portuguès Nyassa, cap a Mèxic. Allà va treballar en la impremta propietat d’Avel·lí Artís. Es va fer soci de l’Orfeó Català, militant també a la secció local d’ERC. Va ser un dels organitzadors de la Conferència Nacional Catalana celebrada a la Ciutat de Mèxic el setembre de 1953.

–Roca i Pujol, Pau 📕: Fundador de la impremta Roca a Manresa l’any 1824. Impremta i llibreria orientada de forma gairebé exclusiva a la producció religiosa, línia en la qual perseveren els familiars continuadors: Lluís Roca i Pia ( mort el 1904), Viuda de Lluís Roca, Josep Roca i Fàbregas ( a partir de 1909) i Carme Roca i Costa fina a 1954. Al llarg del vuit-cents era la impremta habitual de les publicacions de l’abadia de Montserrat.

–Roca Rosell, Francesc: Barcelona, 1945. Ha estat director tècnic de l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny (1967-1977) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, creat per Oriol Bohigas amb Ignasi Solà-Morales.
  Ha estat codirector (amb Lluís Monreal, secretari del Consell Internacional de Museus —ICOM—) del Llibre blanc dels museus de Barcelona (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1979). Hi ha la proposta de creació del Museu Nacional Català (basat en el Museu d’Art de Catalunya), del Museu de les Cultures del Món (basat en la col·lecció «Folch») i del Museu de la Ciència i de la Tècnica.

És coautor del llibre d’art Les estrelles d’Europa (Olot, Miquel Plana, 2002), amb el text «El miracle europeu i l’europeisme català». Ha estat copresentador de l’edició facsímil de la revista A. C.. És autor dels pròlegs als facsímils de Pere Estasen, Cataluña 1900 (Barcelona, Base, 2000), i de Josep M. Tallada, Demografia de Catalunya (Barcelona, Institut d’Estadística de Catalunya, 2009). Ha estat presentador de l’edició facsímil de la darrera època del magazín D’Ací i d’Allà (Barcelona, Àmbit, 1996).
  En el cas de l’Atlas de Barcelona. Siglos XVI-XX (Barcelona, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, 1973; 2a ed., 1982), en col·laboració amb Montserrat Galera i Salvador Tarragó, els mapes reproduïts procedents d’arxius molt diversos tenen, sovint, a més d’informació cartogràfica, un notable interès artístic.

–Roca i Sallent, Antoni: (Llívia, 1813 o 1814 – Barcelona, 1864) fou un gravador català. Antoni Roca fou professor de gravat a burí de l’Escola de les Belles Arts de la ciutat, a més de membre de l’Acadèmia de les Belles Arts. A la seva mort es trobava acabant una gran làmina representant el Descens de la Santíssima Verge a Barcelona. Fou autor d’un Retrat d’Isabel II que va figurar en l’Exposició Nacional de 1860, i d’un gran nombre de làmines per a les obres Els frares i els seus convents, Història universal de Cesare Cantù, Història de Catalunya de Víctor Balaguer, una edició del Quixot de 1862, la col·lecció de viatges L’Univers, una edició del Gil Blas de Santillana, Les ruïnes del meu convent, El robí del cristià, Biografia eclesiàstica i Espanya, obra pintoresca, entre unes altres.

–Roca i Vila, Francesc: Francesc Roca i Vila va néixer a Barcelona cap el 1776 o 1777, i cap al 1809 es va instal·lar a Reus com a impressor i llibreter. Aquests oficis els havia exercit anteriorment a Barcelona i a Vic. 

Roca va obrir una llibreria al carrer Major número 11, a Reus, en una casa que feia (i fa) cantonada amb el carrer de la Concepció. Al carrer Major ja hi havia instal·lat l’impressor Francesc de Paula Compte. Del 1809 fins al 1812 va actuar sobretot de llibreter, segons ens diuen els anuncis de l’època. El 1816 tenia a la vora de la seva llibreria l’impressor Pau Riera i l’impressor i llibreter Antoni Berdeguer. El 1817 va agafar un aprenent d’impressor, Francesc Freixes, i un altre, Diego Angelón, que treballava principalment a la llibreria. El 1822 els anuncis de Francesc Roca a la premsa de Reus, en concret els de la Diana constitucional política y mercantil, expliquen que el seu negoci és la llibreria i la papereria, i que també es fan petits impresos. Cap al 1825 la impremta va ser la seva activitat principal. Un germà seu, que signava Roca i Vila, va obrir una llibreria a la plaça del Mercadal el 1827. A més de la impremta, Francesc Roca formalitzava subscripcions a diferents periòdics.

Roca imprimia llibrets religiosos, goigs, romanços i ventalls. Cap al 1830 va tenir d’aprenent Joan Baptista Vidal, que després va ser un conegut impressor reusenc. El 1829 es va instal·lar molt a prop de la seva impremta l’impressor i llibreter Francesc Sánchez. El 1846 la impremta Roca la va continuar el seu fill Narcís.

–Rocalla: Element decoratiu en enquadernació. Ornamentació barroca basada en l’’acant’ (‘rocaille’ en francès).

–Rocamora i Vidal, Manuel📕: (Barcelona, 1892 – 1976), va un ser pintor, escriptor, mecenes i sobretot un destacat col·leccionista català. Com a pintor, es va formar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, essent deixeble de Fèlix Mestres. La seva producció està centrada en paisatges i bodegons, amb els que va participar en una trentena d’exposicions entre els anys 1926 i 1974. Els seus primers anys de vida a la casa familiar els va passar envoltat d’obres d’art. Manuel Rocamora, que dominava diversos idiomes (francès, italià, anglès, alemany), va viatjar al llarg de la seva vida per Espanya i d’altres països d’Europa i Amèrica, comprant peces i objectes per a les seves col·leccions. Les seves àrees d’interès eren variades: Aerostàtica, autògrafs, ceràmica, dibuixos, enquadernacions, mascarons de proa, medallística, numismàtica, pintura, porcellana, targetes de visita, vidre, etc. A la Fundació Rocamora es poden veure moltes d’aquestes coses.

–Rockwell: Anònim (S. XX): La versió original d’aquesta tipografia va ser creada per la fosa Inland el 1910 sota el nom de Litho Antique. L’American Type Founders la va recuperar als anys 20 quan Morris Fuller Benton li va afegir nous pesos. Més tard, el 1934, la Monotype Corporation va presentar la seva versió de Rockwell en tornar a popularitzar-se les tipografies egípcies. Hi ha textos que erròniament s’hi refereixen com Stymie Bold creant una confusió que encara existeix avui. La seva aparença forta i harmoniosa la converteixen en un alfabet particularment flexible, vàlid per a títols i cartells i fins i tot en blocs de text curts.

–Rococó: -Estil artístic que evoluciona des del barroc i que té com a característica principal l’exageració de les formes d’aquest darrer. Resulta així un estil recarregat decorativament en què les corbes barroques es fan encara més recurrents i complicades, omplint espais de motius molt abundants, afinats i amb gran exuberància. La seva influència a l’enquadernació serà important durant el segle XVIII desenvolupant-se models diferenciats dins de les característiques generals. Entre els més destacats figuren els denominats d’Encaix i els de Mosaic, així com els definits com a Napolitans o Italians. Aquests últims tenen com a característica diferenciadora un major predomini de la superfície daurada, amb la utilització profusa de la rocalla, superfícies cobertes amb motius més recarregats, sembrats i puntejats.

–Roda: 1. Ferro que és circular, col·locat sobre un eix, i que es marca mentre gira. Pot estar per una o diverses línies, de diferents gruixos, o per un motiu que es repeteix al llarg de tota la circumferència. Té una forma convexa i una altra de plana. La plana cal deixar-la mirant cap a un per saber on anem trepitjant. 2. Conjunt de plecs d’una obra col·locats junts abans de l’alçat.

3. Instrument metàl·lic semblant a una rodeta, amb un motiu gravat a la circumferència que es repeteix quan es fa rodar sobre una superfície. 2. Signe de forma circular utilitzat en certes cancelleries europees, particularment en les dels regnes hispans occidentals, per validar i donar solemnitat als documents més importants (com ara els anomenats privilegis rodats).

4. Ferro per daurar o gofrar de manera circular que gira sobre un eix i reprodueix repetidament el motiu que porta gravat.

Els elements decoratius que apareixen a les rodes van des de simples fils o filets fins a formes decoratives molt més complexes amb elements ornamentals com animals, cares i perfils de persones i escuts heràldics.

Aquest utensili de decoració es comença a observar a partir del darrer terç del segle XV.

–Roda d’aigua:. Roda amb calaixos que, quan rep l’aigua que salta d’un canal o rec, fa rodar un eix que dona moviment al molí draper.

–Roda catalina: 1. Roda d’engranatge excèntrica que a la linotípia posa en moviment l’eix i les altres excèntriques. 2. Corona dentada que dona moviment al carro de la màquina planocilíndrica tipogràfica.

–Roda de colors: Diagrama en forma de roda on els colors perceptibles per l’ull humà es distribueixen seguint la pauta que els tres colors primaris additius (vermell, verd i blau) se situen a les cantonades d’un triangle equilàter i els tres primaris subtractius (cian, magenta i groc) se situen formant un altre triangle entre els espais deixats per l’anterior (amb la qual cosa formen una mena d’estrella de sis puntes).

Una roda de color de les moltes possibles

 Els tons intermedis (taronja, turquesa, etc…) es formen mitjançant transicions entre els colors primaris. En representar els colors sense tenir en compte la saturació ni la brillantor, sinó només el component ‘cromàtic’ (to o croma) en realitat, una roda de colors és una representació circular de només un dels tres eixos d’un veritable espai de color.

En aquest sentit, la posició dels colors es pot especificar en graus d’angle (el cercle complet és 360º): Cada color primari estaria situat a 120º dels altres dos i estaria a 180º del seu color complementari (oponent exacte a la roda). Els colors anàlegs són aquells situats a 60º els uns dels altres.

Les rodes de color de Newton (1718) i Goethe (1810)

Malgrat les limitacions i la inexactitud bàsica, la senzillesa i la claredat fa que el concepte de la roda de colors sigui molt útil en l’aprenentatge del tractament del color per pintors, fotògrafs i dissenyadors. Hi ha nombrosos models de rodes de color des de la seva invenció per Isaac Newton al segle XVII. Molts artistes han desenvolupat les seves pròpies rodes assignant a cada color un valor psicològic o emotiu. També s’anomena de vegades “cercle de colors”.

–Roda d’enquadernador: Roda, rodeta de metall.

–Roda escocesa: Estil decoratiu de daurat de la coberta característica d’Escòcia, al segle XVIII. Al costat de l’ ‘estil en espiga’, van ser els dos models de decoració pròpia d’aquest país, que ja estava en desús el 1775. La roda es realitzava per mitjà de la col·locació repetitiva d’un model triangular de ferro a l’eix central, i solia tenir dos rectangles a sobre i sota, a més de tota una sèrie de petits ferros a la resta de la portada. Els enquadernadors més representatius d’aquest corrent van ser James Scott i el seu fill William.

–Roda d’estrella: Control del braç, per a l’accionament manual dels cilindres, actuant sobre la planxa d’impressió de la premsa.

–Roda de llibres: Al segle XVI, Agostino Ramelli, un enginyer italià va idear un aparell per poder llegir i consultar varis llibres a la vegada de forma còmoda i senzilla. Aquest aparell era conegut com ‘leggio rotante’, ‘book wheel’, o roda de llibres. (Jaume Mas a Des de la Mediterrània, 20/09/2012). Però altres autors diuen que les rodes per llegir ja les feien servir el xinesos, molts anys abans.

–Roda de motlle. Disc, roda dentada.

–Roda de les piles: Roda que acciona l’eix que fa moure les maces que trinxen els draps per fer el paper.

–Roda de pregària: O roda mani (en tibetà: འཁོར་ལོ།, wylie: mani-chos-‘khor) és una roda cilíndrica de metall, fusta, pedra, cuir o cotó gruixut, sobre un eix. Tradicionalment, està escrit a la superfície exterior de la roda el mantra om mani padme hum (en nepal bhasa, ༀམཎིཔདྨེཧཱུྃ།). També de vegades hi ha dibuixos de dakinis, protectors, i molt sovint els vuit símbols auspicis (ashtamangala). Al nucli del cilindre es troba un «Arbre de la vida», sovint fet de fusta o metall amb certs mantres escrits o embolicats al seu voltant. Molts milers (o, en el cas de grans rodes de pregària, milions) de mantres són embolcallats al voltant d’aquest arbre de vida. El mantra om mani padme hum és el més utilitzat, però també se’n poden fer servir d’altres. Segons la tradició budista tibetana basada en els textos de llinatge relatius a les rodes de pregària, fer girar aquestes rodes té el mateix efecte meritori que recitar oralment les oracions. També n’hi ha de manuals, té un cos cilíndric, generalment de xapa de metall (sovint bellament repujat) muntat sobre un eix metàl·lic o una agulla fixat en un mànec de fusta o metàl·lic que gira sobre un coixinet circular fet comunament de conquilla de Turbinella. En el cilindre en si s’adjunta un cordó o cadena amb un pes metàl·lic al final que li permet fer girar amb una lleu rotació del canell. La cadena ponderada, coneguda com a «governador» a la tecnologia occidental, estabilitza la roda i la fa girar amb menys esforç.

–Roda d’unitats: Roda dentada pertanyent al grup de justificació del teclat de la monotípia que, en ser premuda una tecla d’una lletra o espai, gira el nombre d’unitats que corresponen a l’espessor del teclejat.

–Rodella: Superfície circular destinada a contenir una efígie. Nota: La rodella, amb la seva finalitat heroica, venia a ser un equivalent pagà de l’aurèola cristiana. Aquest terme no s’ha de confondre amb el medalló, que només fa referència a la forma.

–Rodergas, Josep📕 : Bibliòfil de tota la vida. Tenia uns vint-i-set mil llibres. L’afició als llibres li venia de lluny, de petit els diners que s’estalviava anant a peu en compte d’agafar el tramvia, els invertia en llibres. De gran anava a cavall, però continuava comprant llibres. La seva biblioteca era diversa, però escollida, amb una secció molt completa d’obres de la renaixença catalana, altra d’escriptors clàssics espanyols i de moderns, de literatura francesa de la bona, un gran recull d’obres sobre la Revolució Francesa i Napoleó. La biblioteca tenia un fitxer.

–Rodes: Tipus d’enquadernació desenvolupat a partir del segle XV i el XVI la característica principal del qual és l’aplicació de la decoració mitjançant l’ús de rodes gravades, en gofrat. Aquesta tècnica s’imposa en aquestes dates com a solució per poder afrontar l’augment del nombre de llibres produïts arran del sorgiment de la impremta i que calia enquadernar, oferint un sistema ràpid per a aquest fi. L’estructura decorativa que desenvolupen sol recolzar-se en esquemes rectangulars concèntrics amb alternança de rodes amb motius gravats i altres que reprodueixen només fils de diversos gruixos unint-se els diferents rectangles amb altres filets disposats en diagonal des de les cantonades de les tapes, deixant l’espai central amb una o diverses rodes verticals enquadrades. Cronològicament està associat al Renaixement, per la qual cosa els motius que reprodueixen les rodes són els propis d’aquest moment artístic: vegetals, bustos, elements arquitectònics com ara columnes o balustres, animals, personatges i, de vegades, esquemes geomètrics.

–Rodés, Llibreria: Pertany a David Rodés Bach (fill de Josep Rodés Ballester), que abans havia estat amb la seva mare Dolors Bach Barberan , als Pavellons d’Antoni Palau, però aquests no van anar bé del tot i van canviar la llibreria al carrer Banys Nous, 8 de Barcelona, on segueix avui, especialitzada en llibre antic, a més de comptar amb un important fons de mapes, gravats, documents i postals. En David pertany a l’AILA i també el podeu trobar a Iberlibro. Tel 93 318 13 89.

–Rodés Arbiol, Adolf📕: Li deien “El Vidrier” perquè fins a l’any 1919 era tallador de vidres. Aleshores va començar a vendre llibres als Encants del Paral·lel. En Dubà el va ensinistrar en els secrets de l’ofici i li proporcionà carretonades de llibres. L’any 1932 s’establí a les drassanes, al Mercat de Santa Madrona. L’any 1933 va decidir anar a Paris i tornar amb una maleta plena de llibres.

–Rodés Ballester, Josep📕 : Fill de l’Adolf i seguint les seves passes. De jove era el Síndic de l’Associació de Llibreters de Vell i comptador de l’Associació de Santa Madrona. Col·leccionava autògrafs de cantants famosos doncs era molt aficionat a la música, un apassionat de Beethoven. Les seves aficions literàries el decantaven cap als humoristes estrangers, traduïts al català. L’any 1966 van suprimir el Mercat de Santa Madrona i ell i altres llibreters de vell aconseguiren que l’any 1967 es fes la instal·lació dels Pavellons, anomenats d’Antoni Palau, al carrer Diputació darrere de la Universitat de Barcelona.

  Dolors Bach Barberan i Josep Rodés i Ballesté

–Rodet degotador: En màquines òfset, els rodets on s’entinta.

–Rodet de distribució del sistema de mullat: Rodet que distribueix la solució de mullat i assegura la formació d’una fina pel·lícula.

–Rodet ‘donador‘: Rodet del sistema de mullat que pren aigua del conducte i la transfereix a altres cilindres.

–Rodet entintador: Rodet de la piràmide d’impressió que rep la tinta del tinter i la transfereix a altres rodets.

–Rodet d’envernissar: Cilindre de fusta, proveït de mànecs, folrat de cuir, sobre el qual s’estén un vernís especial. Passant hàbilment aquest corró per la superfície del coure ja gravat, el vernís no penetra a les entalles i només cobreix les superfícies planes, i així es pot mossegar de nou el coure.

–Rodet ‘filigranador‘: En el procés de fabricació del paper, és el cilindre que imprimeix verjures, dibuixos en vitel·la i marques d’aigua.

–Rodet mataescumes: Situat al final de la taula de formació, ajuda a desgotar i compactar el full per aconseguir millor formació i lisura.Es pot utilitzar per fer la marca a l’aigua i verjurar.
En sortir de la caixa de cap, la suspensió fibrosa és de 1% aproximadament, i al final de la tela arriba a un 20%, cosa que proporciona al paper la consistència necessària per seguir suportat per un feltre i continuar eliminant aigua progressivament per mètodes calorífics.

–Rodet oscil·lant: Rodet de la piràmide d’impressió, situat al costat del rodet de distribució, que absorbeix i subministra tinta, segons quina sigui la seva posició.

–Rodet de transferència: 1.Rodet del sistema de mullat que transfereix la solució de mullat des del tinter als rodets de distribució. 2. Rodet del sistema de mullat que transfereix la solució de mullat des del darrer cilindre de distribució a la planxa.

–Rodeta: 1. Instrument format per una roda de punxes que gira al voltant d’un eix i que està fixada a un mànec, de manera que, quan es fa rodar sobre el pergamí, s’obtenen puntures. 2. Gravat circular de vinyeta, col·locat en forma de roda a un mànec llarg, amb què l’enquadernador ornamenta d’or les tapes, contratapes i lloms dels llibres.

–Rodophas ‘B’: Vernís en vidres que es dissol amb alcohol o acetona. S’utilitza en la tècnica de gravat anomenada ‘carborund’.

–Rodó: Nom genèric que es dona a tota mena de tipus de lletra dreta de forma circular que solen ésser els que s’utilitzen en la composició de text. També se’n diu Romana perquè aquest caràcter es creà a Itàlia i, també per la semblança amb l’antiga escriptura romana. A Estrasburg, el 1465; més tard, el 1470, foren perfeccionats per l’impressor Nicolau Jenson que els amplià al seu obrador de Venècia, i més tard per Garamond. Així mateix, diem romana als caràcters d’Elzevir, Baskerville, Didot, Bodoni, etc.

–Rodon i Amigó, Pau (Badalona, 1870-1950): Perfil biogràfic i intel·lectual de Pau Rodon i Amigó (Badalona, 1870-1950), tècnic tèxtil, editor i autor d’un gran nombre de llibres i d’articles sobre la seva especialitat. S’interessà per la investigació tècnica, però també per l’ensenyament i la divulgació, pel teatre i la poesia, i per la bibliofília. Reuní una de les més importants biblioteques de temàtica tèxtil de l’època, amb un notable fons antic (edicions del segle XVI ençà). L’arxiu personal i la biblioteca foren mantinguts pels seus fills Camil Rodon i Font, que n’heretà la passió per la recerca, l’ensenyament, els llibres i la divulgació, i Àngela, que fou la primera dona que completà els estudis de la matèria a Catalunya i també en compartí els designis. A la mort d’aquesta darrera, la biblioteca, que a la mort de Pau Rodon tenia més de 6000 títols, ingressà al Museu de Badalona (1991), encara que sensiblement reduïda (gairebé 3800 títols).

–Rodona: 1. Tipus de lletra normal, que no és ni negreta ni cursiva. 2. En tipografia, la variant bàsica d’una font –que es defineix per no ser negreta, cursiva, condensada, expandida, versaleta, etc…–. La majoria de les fonts tipogràfiques tenen una variant rodona, de la qual es deriven les restants, però les fonts decoratives o de fantasia en poden mancar. També es diu regular, tot i que és un anglicisme. 2. Anomenades Rundgotish a Alemanya, van aparèixer al segle XIII i van ser molt utilitzades a Itàlia ia la Península Ibèrica. Es caracteritzen per les formes corbes i arrodonides, derivades de les carolíngies, encara que més anguloses i condensades.

–Rodríguez Romero, José, tipògraf i sindicalista a Barcelona (segle XX). L’any 1903 es va afegir a l’excursió organitzada pel periòdic Tierra y Libertacl, amb objectius propagandístics, al seu pas per Múrcia. Era membre de Solidaritat Obrera, de tendència anarcosindicalista. En representació de la Societat de l’Art d’imprimir de Barcelona, va participar en el congrés de Solidaritat Obrera, celebrat a Barcelona del 6 al 8 de setembre de 1908, on va fer una dura crítica contra els socialistes, i va advocar pel sindicalisme revolucionari a l’estil de la CGT francesa. Amb aquest esperit revolucionari va autoproclamar-se, el 24 de juliol de 1909, a Barcelona, com a nucli del comitè central per a preparar la vaga general, junt amb Miguel Villalobos, mestre i company de Francesc Ferrer.

–Ródtxenko, Alexandr (Sant Petersburg, 1891 – Moscou, 1956): Un dels màxims exponents de l’avantguarda soviètica de la dècada del 1930 i del constructivisme. Va experimentar diferents tècniques d’expressió artística: pintura, gravat, cinema, fotomuntatge i fotografia. Es va relacionar amb els principals artistes russos de les primeres dècades del segle XX, com ara el poeta Maiakovsky o el director de cinema Dziga Vertov.

–Roel: En ornamentació, peça circular, com un punt gran. La denominació ve de la ‘heràldica’, i també la seva divisió: si està feta amb or o plata s’anomena ‘bezante’, i si és de color ‘truit’.

–Rogers, Bruce:  (1870, Linwood, Indiana –1957, New Fairfield, Connecticut) fou un tipògraf, dissenyador de fonts i és considerat com un dels millors dissenyadors de llibres del segle xx. Rogers fou conegut per la seva tipografia “al·lusiva”, rebutjant el modernisme, utilitzant de manera excepcional arranjaments asimètrics o fonts sans serif, emprant assíduament fonts com la Bell (en aquell moment coneguda com a Brimmer), la Caslon o les dues dissenyades per ell la Montaigne i la Centaur. Els llibres que va dissenyar Rogers acostumen aconseguir importants sumes de diners en les subhastes.

Centaur. Originalment dissenyat el 1914 per Bruce Rogers per al Metropolitan Museum de Nova York, va ser llançat per Monotype el 1929

–Roig: Fou un popular llibreter barceloní que inicià el seu negoci al carrer Dagueria amb el seu germà, però abans d’acabar el segle XX va morir, quan era dependent de Llordachs.

–Roig, Eulàlia 📕: Fou impressora en la Barcelona del segle XVIII. Era filla de Jaume Roig i Ana Terresánchez, una de les hereves de la llibreria d’Eudal Terresánchez. Segons la relació d’agremiats a la Confraria de llibreters de la ciutat, va ingressà i estar a la Confraria fins a l’any 1744.

–Roig i Cisa, Pau: (Premià de Mar 1879 – Barcelona 1955) era un pintor i gravador català. Molt jove guanyà un concurs de portades de la revista L’Esquella de la Torratxa (1898) i va fer tres murals a l’oli modernistes, de gran qualitat, amb temes musicals, per a la botiga de música barcelonina Cassadó & Moreu (1900, ara al Departament de Cultura de la Generalitat). Poc després marxà a París, on també col·laborà a premsa i il·lustrà llibres, com La femme et le pantin de Pierre Louys (1903), els originals del qual, a l’oli, són a la Biblioteca de Catalunya. Allà, entre altres coses, va fer una sèrie de litografies en color de temes de circ, sota la influència de Toulouse-Lautrec (1906-07, una col·lecció completa de les quals també és a la Biblioteca de Catalunya). Bé que va ser un pintor considerable, destacà encara més pels seus gravats calcogràfics, molt personals, que acusen el mestratge de l’obra de Rembrandt, sobre temes francesos i després del Maresme, on acabaria retornant.

–Roig de Sola, Dolors: Tenia a la ciutat comtal un establiment de llibres de vell que compartia amb el negoci de paperería en el Passeig General Mola, 14, des de 1946; el seu negoci el dedicà a la lectura per a joves, almenys fins al 1964.

–Roig Valentín, Alfred: A Barcelona entre el XIX i el XX. Pintor costumista i cartellista. Participà en diversos certàmens. El 1911 presentà una sèrie d’estudis d’animals en la VI Exposició Internacional de Barcelona. Il·lustrà targetes postals.

–Rojo, Vicente: (Barcelona, 1932 – Ciutat de Mèxic, 2021), nom abreujat de Vicente Rojo Almazán, fou un pintor, escultor i dissenyador gràfic mexicà d’origen català, exiliat del franquisme. Va fer a Barcelona els seus primers estudis de dibuix, ceràmica i escultura en 1946 a l’Escola Elemental del Treball. Arriba a Mèxic el 1949, reclamat pel seu pare, qui hi residia com a refugiat polític des de la fi de la Guerra Civil Espanyola. Es va nacionalitzar mexicà i va estudiar dibuix i pintura a La Esmeralda, i més tard amb Arturo Souto. Col·laborà amb Miguel Prieto Anguita a Novedades i en 1960 fou cofundador d’Ediciones Era amb Neus Espresate i Xirau, de la qual formà part en el consell editorial i com a director d’art. Membre de la Generació de la Ruptura. A partir de 1953 va col·laborar en el disseny de la revista Artes de México. Va treballar en el suplement México en la Cultura de l’oficina d’edicions de l’Instituto Nacional de Bellas Artes; així mateix, col·laborà amb la Revista de la Universidad de México, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i la revista La cultura en México (1962-1974) de la Revista Siempre! Durant més de quaranta anys va executar una àmplia obra en pintura, disseny gràfic i posteriorment escultura.

–Rolando, Carlos: (Rosario, Argentina, 27 de maig de 1933 – Barcelona, 3 de febrer de 2016) va ser un dissenyador gràfic i publicista, especialitzat en disseny corporatiu i creació de marca. Instal·lat a Barcelona des de 1967, Rolando va formar part d’aquella generació de dissenyadors argentins que van contribuir a la renovació del disseny a Catalunya. Rolando és el responsable de la imatge de marca d’un gran nombre d’empreses i institucions: Ram, Roca, ARCO, Fagor, Camper, Ifema, Círculo de Lectores, entre d’altres, i va ser considerat un dels publicistes de més prestigi dins i fora de Catalunya. L’any 2005 va ser guardonat amb el Premio Nacional de Diseño que reconeix aquelles trajectòries professionals que han excel·lit en el camp del disseny o de la innovació a l’estat espanyol. L’any 2011, el “Club de Creativos” homenatjà Rolando amb el premi c de c d’Honor i el 2012, el FAD li va concedir el primer Laus honorífic en reconeixement d’una carrera plena d’èxits. A banda de la seva faceta com a dissenyador gràfic, Rolando també és escultor.

Pàgines del seu llibre The Book

–Roldós Viñolas, Rafael: (Barcelona, 1846 – 1918) va ser un publicista català. És considerat el pioner de la publicitat a Catalunya, a més de ser el fundador de l’agència de publicitat en actiu més antiga del món, Roldós, S.A.. A banda de la seva tasca com a publicista, va ser el fundador del desaparegut diari Las Noticias, editat a la ciutat de Barcelona. A finals de 2011, la Generalitat de Catalunya i la Factultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull van organitzar a Barcelona una exposició denominada “Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners” on repassava els inicis de la publicitat a Catalunya, centrant-se especialment a la figura de Rafael Roldós com a personatge clau d’aquests primers anys de publicitat. 

–Roleu: Element decoratiu en enquadernació. Adorn vegetal amb forma d’espiral. Es poden unir entre ells.

–Roleu:  1. A la tècnica del gravat serveix per estendre la tinta i després posar-la / Instrument per posar segells de cautxú de forma continuada gràcies a la seva forma circular. Hi ha rodets que tenen un cartutx de tinta en un dels costats per anar impregnant el segell segons es fa rodar sobre el material a decorar. 2.  Cilindre o corró que en gravat s’utilitza per aplicar la tinta o el vernís sobre la planxa, i poden ser de cautxú, cuir, gelatina o poliuretà. 3.Element decoratiu en enquadernació. Adorn vegetal amb forma d’espiral. Es poden unir entre ells.

Roleus d’una premsa rotativa.

–Roleu ‘anilox‘: S’utilitza en impressió flexogràfica per tintar de forma homogènia les planxes. Per això es fan amb materials que atrapen i distribueixen la tinta.

–Roleu ‘dandy‘: Utilitzat per primera vegada en 1825. Era un roleu poc pesat que es movia sobre el tamís, però que estava revestit amb una tela metàl·lica que imposava la seva pròpia filigrana uniformement sobre la textura entreteixida que fabricava el tamís.

–Roleu d’entintat:  Cilindre per a l’entintat de matrius gravades amb relleu —tac de fusta, linòleum— i suports litogràfics —pedra, planxa de zinc o alumini—. Consta d’una ànima de fusta revestida de pell, franel·la, goma o cautxú i proveïda de dues empunyadures laterals enfundades en cuir. Després del seu ús convé netejar la tinta enganxada, rentant el corró amb trementina. En litografia el corró no només es fa servir per entintar la pedra durant l’estampació. També es fa servir, de vegades, per a la creació del propi dibuix. Per això prèviament es reserven amb goma aràbiga les zones que no seran dibuixades i a continuació es passa el corró entintat que definirà la imatge. Les superfícies de color aconseguides a l’estampa* mitjançant aquest mètode d’imprimació per rodets són homogènies, cobrents i planes.

El sistema de roleus d’entintat d’una premsa de fulla plana.

–Roleu d’estampació: És un dels estris més comuns en ‘estampació’. S’utilitzen, sobretot, en “estampació amb relleu” per entintar les matrius. Estan compostos d’un mànec i un corró, que té un eix central (que sol ser metàl·lic), un farciment i una cobertura. Pot ser més o menys ample, necessitant fins a dos mànecs els més amples (és preferible que el corró sigui més gran que la matriu). Les cobertures solen ser de cautxú, pell, poliuretà, gelatina o goma natural. Aquest recobriment és el que li dona les qualitats. En gravat necessita que sigui resistent a la calor i als químics (molt comuns en aquestes tècniques), que reparteixi homogèniament les tintes i que sigui resilient, emmotllant-se a possibles volums sobre els quals entintar. És molt important la duresa de cadascun dels rodets, ja que cada tècnica necessitarà certes dureses, i cadascuna donarà resultats diferents, per exemple, la ‘tècnica Hayter’ es basa en l’ús de diferents d’aquestes dureses. Vegeu Tècnica Hayter.

–Roleu de filigrana:  Rodet amb acabat de filferro que, aplicat amb força pressió sobre el paper verjurat al final del seu procés de fabricació deixa en aquest les seves típiques marques i textura longitudinals. Roleu similar a l’anterior però que porta un dibuix peculiar per deixar una marca d’aigua (watermark) al paper.

Un roleu de filigrana de la firma Johnston Dandy Roll Company.

–Roleu de gelatina: Utilitzat en estampació, sobretot en tècniques molt precises, com la tècnica Hayter. La gelatina és un material tou i delicat, molt resilient, que s’introdueix als petits buits de la matriu. En contra tenen que són poc resistents a la calor ia la llum directa.

–Roleu de gravat: Vegeu ‘roleu d’estampació’.

–Roleu de pell: Utilitzat en estampació, sobretot a la “litografia’. N’hi ha de pell tornada o no. Els de pell tornada són més absorbents i es poden utilitzar com a secants.

–Roleu de poliurenatoç: Utilitzat en estampació, molt semblant al de gelatina però més resistent. Tenen més qualitat que els de cautxú però es fan malbé abans.

–Rollerball: Els ‘rollerball’ s’introdueixen en els anys vuitanta del segle XX; fa servir la punta amb esfera del bolígraf de base d’aigua com la de l’estilogràfica ( el bolígraf fa servir tinters de base greixosa, de més viscositat). Això fa que l’aspecte de l’escriptura sigui més similar al de la ploma, però l’ús de l’instrument és com el del bolígraf.

–Roll-up: Mètode d’impressió calcogràfica en color en què se superposen els colors en tintes de diferents densitats mitjançant rodets de diferents dureses.

–Rollover effect: És una tècnica utilitzada en el disseny web per ressaltar elements interactius en passar el cursor sobre ells. S’implementa a través de CSS, definint diferents estils per a l’estat normal i “hover” d’un element. Aquesta tècnica és important perquè millora l’experiència de l’usuari en guiar la seva atenció cap a elements rellevants i pot transmetre informació addicional sobre el contingut.

–Rom: Truncat (aplicat a la punta). P-ex. Un llibre amb les puntes romes.

–ROM: Read Only Memory (memòria de sol lectura). En la qual s’emmagatzema certs programes i informació que necessita la computadora les quals estan gravades permanentment i no poden ser canviades pel programador (pot ser llegit però no modificat). Les instruccions bàsiques per a arrencar una computadora estan gravades aquí i en algunes notebooks han gravat fulles de càlcul, basic, etc.

–Romà: Originat pel grec aquest estil aviat es va revelar com una bella grandiositat. Va néixer i es va desenvolupar durant l’època de l’Imperi romà. Més tard va crear l’estil anomenat compost. Nombrosos frisos presos prestats a aquest estil s’utilitzen encara en belles enquadernacions i en ornamentacions tipogràfiques.

–Romain du Roi: Es caracteritza per sabatilles horitzontals, contrast accentuat entre traços gruixuts i prims, i totes les lletres considerades com a part d’un conjunt únic. La primera font neoclàssica coneguda com a Romain du Roi es va dissenyar a França en 1692 per una comissió del govern creat per Louis XIV i constituït pel punxonista Philippe Grandjean. La comissió la lideraven dos sacerdots, un matemàtic, un enginyer i el mateix Philippe Grandjean. Estava destinada a l’estudi d’una tipografia romana projectada segons principis científics, encara que finalment sols va ser per a ús exclusiu per a l’Imprimerie Royale. El Comitè va examinar proporcions com la carta d’altura i la seva amplària, els contorns, les formes i els espais negatius. La forma de les lletres van ser col·locades per primera vegada en una quadrícula de 64 caselles principals subdividides a 2.034 mm. En una tipografia del neoclàssic i entre altres coses predominen l’eix vertical tant en la romana com en la itàlica, la inclinació de la itàlica generalment uniforme, entre 14 i 16 graus i els serifs generalment cartellats però més fins i camusos. Aquests tipus es coneixen com de transició, ja que posseeixen característiques tant de l’estil antic com de l’estil modern. Per les seves característiques formals, ens trobem davant el primer tipus arxivable com de transició en l’avantguardisme.

–Roman: A l’Edat Mitjana, els francesos van designar amb aquest nom els poemes cavallerescos, en què predominava l’element imaginatiu, per oposició a les Gestes, representatives de la poesia èpica feudal. Avui la paraula Roman, a França, indica simplement una novel·la.

–Roman, Josep: (Barcelona, principi segle xx) fou un obrer tipògraf i dirigent anarcosindicalista. En representació de la Societat d’Estampació Tipogràfica va formar part de la Comissió de Propaganda del Consell Directiu de la Federació Local de Societats de Resistència o Solidaridad Obrera celebrada a Barcelona el 3 d’agost de 1907. Va participar també en el primer Congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència de Solidaridad Obrera el 8 de setembre de 1908. El 29 de desembre de 1908 va substituir Jaume Bisbe en la secretaria general de la Confederació Regional. Després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica el 1909, fou desterrat de Barcelona fins al mes de novembre.

–Romana: Balança per a pesar el paper o el drap.

–Romana antiga: Pertany a la classificació de famílies tipogràfiques de Thibaudeau. També anomenada ‘elzeveriana’ s’inspira en l’escriptura dels manuscrits humanístics. La família més antiga és la de Nicolaus Jenson (1420-1480). El gruix de l’asta de les lletres és irregular i els terminals són triangulars i còncaus. Exemples: Sabon, Times, Garamond.

Garamond

–Romana moderna: Pertany a la classificació de famílies tipogràfiques de Thibaudeau. Es coneix també com ‘Didot’. Correspon a un estil clàssic i rigorós. El primer a gravar un tipus amb aquest estil va ser Philippe Grandjean (1666-1714). L’asta de la lletres és de gruixos molt contrastats i els terminals filiformes. Exemples: Fenice, Bodoni, Walbaum.

Fenice

–Romanç: 1. Apliqueu-vos a cadascuna de les llengües modernes derivades del llatí, com ara l’espanyol, el francès, l’italià, el català i el portuguès. 2. Novel·la o llibre de cavalleries en prosa o en vers. 3. Composició mètrica, d’origen espanyol, d’indeterminat nombre de versos octosíl·labs, dels quals només els parells rimen en assonància.

–Romanç de cec: El romanç o romanço de cec, denominat així perquè tradicionalment eren els cecs els qui el venien i recitaven, fou una de les mostres de literatura de “canya i cordill” que més temps subsistí, de fet fins ben entrat el segle XX. Els arguments giraven entorn dels temes que més podien atreure l’atenció del públic analfabet o sense cultura: aspectes trivialitzats de l’antiga novel·lística cavalleresca o hagiogràfica, històries truculentes de bandolers (crims, robatoris, violacions), com més passionals i plenes de sang i fetge millor, amors desventurats, calamitats públiques (sequeres, epidèmies, terratrèmols), prodigis, fets bèl·lics, miracles i presagis, oracions miraculoses, sàtires de costums, entre una gamma temàtica molt més àmplia. El text era imprès en plecs o fulls solts, il·lustrats amb boixos, que es venien a baix preu. L’obra era generalment anònima, feta per versificadors afeccionats, tot i que la gran difusió obtinguda per aquesta mena de literatura impulsà els propagandistes de les diferents opcions polítiques a valer-se’n, tot estrafent l’estil plebeu, per aconseguir la propagació de les seves doctrines. Els textos de més èxit podien conèixer il·limitades reimpressions, refoses o modificades segons els canvis de gust. Escrits al principi del segle XIX majoritàriament en català, la relativa escolarització i el creixent complex de diglòssia forçaren una certa castellanització, tot i subsistir una part notable en català, llengua que a les dècades finals del segle recuperà protagonisme.

–Romanç de gesta: Antic romanç popular en què es referien fets de personatges històrics, llegendaris o tradicionals.

–Romancer: Col·lecció de romanços. Els primers romanços inclosos als cançoners del segle XVI i publicats més tard en plecs solts van ser tan ben acollits que es van publicar llibres dedicats exclusivament a ells. Martín Nucio va ser el primer que els va editar, en volum que va titular ‘Cançons de romanços’, del qual es coneixen dues edicions, una sense data i una altra de 1550, ambdues publicades a Anvers. Se succeïren les edicions fins que, a principis del segle XVII, es publicà el ‘Romancero general’, que comprenia romanços artístics dels poetes millors del segle anterior. Hi ha diversos Romancers.

–Romancer popular de la terra catalana: Cançons feudals cavalleresques, és un recull de texts fet per Marià Aguiló, l’any 1893, i dedicat a la reina regent Maríua Cristina. Era una edició sense il·lustracions i volia ser l’inici d’una Biblioteca Catalana Popular, però no va anar bé i no es va editar cap més volum.

–Romanços: 1. Paraula catalana molt corrent per designar uns fulls volants que solien vendre’s a fires i mercats, en què es narraven en versos apariats la història d’algun crim, les aventures dels bandits generosos o bé les desventures d’uns amors desgraciats. 2. Des del segle XV consta l’existència de cantaires de romanços, però sobretot des dels segles XVII-XVIII fins a la guerra civil de 1936-39, com precisa Joaquim Molas a Història de la literatura catalana, parlant de la tradició i la modernitat de la nova literatura popular als segles XIX-XX. Amb l’era industrial, la menestralia deixa pas a la nova classe obrera, la població rural emigra a les noves concentracions urbanes, l’alfabetització s’estén a les capes populars –en castellà, tanmateix–, les arts gràfiques adquireixen una funció social cada cop més important i porten a una lenta desaparició de la literatura tradicional d’origen rural i de transmissió oral, que és substituïda per una altra d’urbana, de transmissió escrita en fulls volanders. Com diu Josep Romeu i Figueras:

“Amb la impremta fou posada a l’abast d’un gran públic la producció literària oral i tradicional existent, alhora que es creà una concreta cadena comercial: el text era encomanat per l’editor a un autor especialitzat i, després d’imprimir-lo en fulls o plecs solts de mòdic cost, el venia a llibreters i aquests als cantaires i recitadors populars, que directament el propagaven i el venien.”

Aquesta literatura de canya i cordill, impresa en fulls volanders o en plecs solts, anà agafant una popularitat creixent fins a mitjan segle XIX. Els seus autors solien ser, segons indica Joaquim Molas, notaris, mercaders, mestres de cases, impressors, llibreters, empresaris, i també seminaristes i exseminaristes que feien versos per guanyar-se la vida.

–Romanent: Quan un llibre deixa de vendre’s, una editorial es pot desfer del seu excedent revenent el títol a llibreters especialitzats en aquest tipus de llibres. Els romanents s’indiquen, sovint amb un punt negre o una marca similar, a la vora superior o inferior del llibre. A més de la marca, un romanent pot estar en estat “com a nou” i tenir una bona relació qualitat-preu.

–Romanes (fonts): La seva característica general és que presenten serifs. Són les més utilitzades per a text de lectura contínua. Se subdivideixen segons el contrast entre els seus traços gruixuts i fins, la inclinació pel que fa a l’eix vertical on es produeix la part més fina d’aquest contrast, la forma dels seus serifs i terminals, la seva alçària de x i altres detalls  significatius d’alguns caràcters.

–Romanes clàssiques: Es diuen així els alfabets basats en els tipus clàssics romans tallats per a impremta que van aparèixer al segle XV, derivats de les lletres manuscrites italianes, i que van anar evolucionant fins al segle XX.

–Romanes modernes: Comprèn aquelles romanes que tenen tal barreja de característiques que no encaixen a les Romanes Clàssiques. Són robustes i compactes i, generalment, creades al segle XIX per solucionar problemes d’impressió.

–Romanent: Restant. Fulls impresos de més. Resta, residu.

–Romaní, Jaume (Impremta): D’aquest negoci, que es trobava al carrer de la Fusteria, número 21, s’ha localitzat poca informació. Segons Elías, va estar actiu entre els anys 1833 i 1838 publicant bones edicions de llibres il·lustrats amb làmines gravades sobre metall. El seu propietari, Jaume Romaní, va demanar el 13 de març de 1833 «col·locar-ne una

senyal damunt de l’escaleta de casa… fons negre, guarnició ataronjada i lletres grogues…».

–Romaní i Puigdengolas, Ramon: (Capellades, 1846 – 1898) va ser un empresari català, introductor de noves tecnologies en el sector de la fabricació de paper, i un dels protagonistes de la Revolució Industrial de Catalunya.

Fou membre de la nissaga Romaní, una família procedent de terres gironines que s’establí a Capellades en la dècada de 1620. Els Romaní van ser pioners en la creació de molins paperers, i en el segle xviii van afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.

La seva empresa Hijos de Romaní y Tarrés fou una de les primeres 4 a introduir la màquina Picardo, italiana, que suposava una tecnologia intermèdia entre la fabricació manual i la fabricació continua de paper. La màquina va ser importada gràcies a un privilegi emès el 24 d’agost de 1877. Aquesta màquina elaborava mecànicament les fulles una a una i eliminava la mà d’obra especialitzada.

Tant ell com el seu pare també van fer inversions en la producció de cotó. Ramon Romaní va fabricar cartró per a la indústria tèxtil que fins aleshores es comprava a l’estranger. Va ser un dels defensors del traçat ferroviari de via estreta entre Igualada i Martorell, que finalment s’imposà al traçat entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia, posant-se en funcionament el 1893.

A finals del segle xix va ocupar la presidència del Foment del Treball Nacional i de la Liga Nacional de Productores.

En el sostre d’una sala de la seva fàbrica hi va fer pintar 4 personalitats catalanes que representaven la Música, la Pintura, el Teatre i la Literatura. Aquesta darrera era representada per una efígie del seu amic Jacint Verdaguer. Ell i Verdaguer van formar part de la Junta de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. L’escultor Eusebi Arnau fou autor de retrats de tots dos.

–Romania: Conjunt de terres on s’han parlat els llenguatges derivats del llatí.

–Romànic: Es diu de l’estil derivat de l’art romà directament, que va florir als segles XI i XII. Per a l’ornamentació tipogràfica es presenta amb motius geomètrics entrellaçats que recorden l’estil bizantí. També es va aplicar per a adorns en enquadernacions, sobretot en metalls cisellats.

–Romàniques: 1. S’anomenen ‘literatures romàniques’ a les escrites en llengües neollatines formades per desintegració del llatí vulgar parlat a les diferents províncies de l’imperi romà. 2. Es compten set llengües derivades del llatí, que comprenen un gran nombre de dialectes. Són: el francès, sortit de la llengua d’oil; el provençal, sortit, com el català de la llengua d’oc; l’italià; l’espanyol; el romanès, el portuguès, amb el gallec, i el romanx.

–Romanista: Aplica’t a qui està versat en les llengües romàniques i en la seva literatura.

–Romanística: Ciència que tracta de les llengües romàniques i en la seva literatura.

–Romanticisme: Escola literària de la primera meitat del segle XIX, extremadament individualista i que prescindia de les regles o preceptes tinguts per clàssics. Propensió a allò sentimental. generós i fantàstic. S’inicià a mitjans del segle XVIII a Alemanya i arribà fins a la meitat del segle XIX, després d’estendre’s i propagar-se, formant escala, a la resta d’Europa. Van ser romàntics, Schiller, Chateaubriand, Hugo Musset, Dumas, Espronceda, Zorrilla, etc.

–Rombe: Signe geomètric que representa un paral·lelogram els angles del qual no són rectes i els quatre costats del qual són iguals.

–Romeu, Francesc: El veiem associat als llibreters Francesc Trinxer i Rafael Deuder per a la impressió de Carles Amorós del Vocabularium de Nebrija del 1522.

–Rondalla: Conte, mentida o consell.

–Rondalla meravellosa: És una rondalla que es caracteritza pel fet que hi apareixen elements sobrenaturals. En el gènere de rondalles, són les més complexes. Són totes fruit de la literatura oral, que amb l’avinguda de la impressió es van adulterar o edulcorar. Es transmetien de generació a generació.

–Rondalles de paper: Rondalles per a explicar i rondalles per a llegir. Les rondalles, durant temps i temps transmeses de forma oral, van arribar al paper amb la difusió de la impremta i la feina dels recopiladors. Els canvis ocorreguts amb l’inici de la societat industrial van fer possible que la cultura que es transmetia oralment de generació en generació es recollís en forma escrita. Aquest fet va suposar grans canvis en la comunicació que afectaren també la rondallística, i així, a mesura que s’anaven deixant d’explicar rondalles i es començava a accedir a altres formes d’oci, alguns folkloristes i estudiosos les recolliren per escrit, moltes vegades amb la clara intenció que poguessin arribar a les generacions futures.

Els primers llibres de rondalles que es feren a Europa no eren destinats especialment als infants. Quan l’any 1697 Charles Perrault publicà Histoires ou contes du temps passé, les onze narracions que formen aquest conjunt eren llegides per les persones de la cort de Lluís XIV i en general per un públic adult i lletrat, àvid d’entreteniment. De manera deliberada contenien una moral adreçada especialment a les jovenetes i els cortesans. No va ser fins al final del segle XIX que aquests contes, juntament amb les rondalles recollides pels germans Jacob i Wilhelm Grimm i els relats de base folklòrica escrits per Hans Christian Andersen, van passar a formar part de les lectures favorites dels infants europeus.

Els primers llibres de rondalles que s’editaren a Catalunya tampoc no anaven destinats especialment al públic infantil. Però els mestres i els pedagogs que cercaven textos de qualitat per posar a l’abast dels infants trobaren en les rondalles una font inestimable de recursos. Els més grans, amb un cert domini de la lectura, podien accedir directament a les recopilacions de rondalles. Els petits no lectors o amb un domini escàs continuaven accedint a les rondalles a través de l’oralitat. Però els adults que contaven rondalles a aquests infants molt sovint ja les aprenien dels llibres. Això va ser més real a mesura que l’alfabetització arribà a capes més extenses de la societat.

–Roque, Antoni📕: Venia tota mena de llibres, especialment els catalans, a la seva parada a Sant Antoni i en servia a domicili. Sobre els llibres tenia opinions pròpies i sabia valorar-los intrínsicament.

–Roquer-Jardinets, Llibreria: A la dècada dels 2010’s Barcelona ha viscut una profunda renovació del mapa de llibreries de la ciutat, que dissortadament ha comportat la desaparició de molts establiments històrics del ram. Un d’aquests casos ha estat el de la Llibreria Roquer situada a la zona coneguda com els Jardinets de Gràcia.

La llibreria va ser oberta el 1981 per part dels mateixos propietaris de la llibreria-papereria Viuda de Roquer del carrer Gran de Gràcia, que fou la botiga original de la família l’any 1909. Els amplis aparadors amb exhibició exhaustiva de llibres convidaven al vianant sensible al món literari a aturar-se sobre la vorera i passar revista a les últimes novetats editorials. A dins el tracte que les dependentes dispensaven al client era sempre exquisit. La seva desaparició no va obeir a causes relacionades amb la caiguda de la venda de llibres ni tant sols al venciment dels lloguers antics segons la Llei Boyer, sino a un litigi particular entre el propietari i l’arrendador per causa del contracte. El 13 de novembre de 2013 la llibreria Roquer dels Jardinets va tancar portes definitivament.

–Roqueta Garcia, Ramon: (Barcelona, 1888-1936) Dibuixant poc conegut, que va participar en dos concursos de cartells, en un dels quals va resultar vencedor (però el seu projecte mai no es va arribar a imprimir en format de cartell); que va tenir una carrera llarga i prolífica com a il·lustrador a la premsa de Barcelona i de París, on va viure alguns anys. El gener del 1910 debuta a L’Esquella de la Torratxa. Actiu a diverses revistes barcelonines, com Bohemia, el 1915, Papitu (1917) i altres. Entorn de 1915 també apareix vinculat a dues produccions de la impremta Oliva de Vilanova: una de les vinyetes editades en Socors per a la Vaga Forçosa del 1914 (al costat d’altres dibuixants papitescos, com Aragay, Nogués, Smith, Junceda o Apa) i una il·lustració, titulada “Coqueteria”, per al Keepsake o recordatori amb motiu del trasllat dels tallers d’impressió des de Vilanova i la Geltrú cap a Barcelona, el 1915.  En algun moment indeterminat, després de l’acabament de la Guerra Mundial, Roqueta es va traslladar a viure a París, des d’on devia continuar enviant treballs per a les publicacions barcelonines on col·laborava. Tot sembla indicar que Roqueta torna a viure de manera estable a Barcelona cap a 1928, si no abans: no sé si és ell “el experto joven escenógrafo” que el 1926 fa el decorat d’una comèdia lírica en un acte, amb lletra de Joan B. Gras Soler i música de “Donavilla” (José Donato Vidal), que es representa a la Unión Ultramarina.

–Ros, P.: “Lligador de lliures” trescentista, de Tortosa. El 1379 li van ser pagats trenta sous barcelonins perquè “ha lligat II volums de paper apellats Flors sanctorum”, encàrrec de la reina, esposa de Pere IV, que els va regalar a les monges menors de Terol.

–Ros i Bofarull, Joaquim: (Barcelona, 1906 – 1991) fou un escultor i xilògraf català. Format en l’Escola Superior de Bells Oficis, de la Mancomunitat de Catalunya, amb Francesc d’Assís Galí, i a París amb Pau Gargallo, que ja havia estat també mestre seu a Barcelona. Participà en les Exposiciones de Primavera de Barcelona dels anys 1930. Les seves obres, d’estil noucentista, tendeixen a l’estilització. Col·laborà en l’obra del tron de la Mare de Déu (1947) per al Monestir de Montserrat, i realitzà el Monument a Miquel Biada i Bunyol (1948) a Mataró, ciutat on va fer nombroses obres per a l’església parroquial de Santa Maria. Una part representativa de la seva obra es recull al Museu de Montserrat i els seus dibuixos, estampes, documents i fotografies foren donats per la seva família a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona.

–Rosa de Nightingale: Tipus de gràfic radial també conegut com a diagrama d’àrea solar o gràfica de rosa, on el total de categories es reparteix de forma equitativa entre els 360° d’una circumferència i el valor de cadascuna es representa a partir de què tant s’estén des del centre. Aquests sectors delimitats entre ràdios (i no amb espais en blanc) poden estar dividits internament o ser de naturalesa acumulativa, per la qual cosa poden mostrar múltiples valors alhora. No obstant això, igual que altres esquemes radials, les dades que apareixen més allunyades del centre es presenten més esteses i és possible que s’interpretin com a més importants del que realment són. L’histograma rep aquest nom per haver estat desenvolupat per l’estadista, escriptora i infermera britànica Florence Nightingale, que el va emprar per primera vegada per ajudar a visualitzar les causes reals de les morts de soldats a la Guerra de Crimea; gràcies al seu gràfic va ser possible determinar que la majoria es devia a malalties prevenibles i no a la mateixa guerra.

–Rosal Camprodon, Santiago: Dibuixant, autodidacta, nat a Barcelona l’any 1876. Empès per les seves aficions exlibristes, gran col·leccionista, realitzà alguns exlibris destinats als seus familiars. Fou administrador de la revista modernista Luz, publicada a Barcelona l’any 1898-99, on es reproduïren exlibris d’autors estrangers i dibuixos de Rusiñol, Casas, Nonell, Canals, Riquer, Regoyos, etc.

–Rosals, Francesc📕 : Al carrer Hospital, 135 tenia la impremta i llibreria, la qual era molt petita i quasi tot estava el fons del local, un munt d’obres en rama amb la impremta que era bastant important. La base editorial de la casa eren les obres del cèlebre jesuïta Pare Mach, sent les principals Tesoro del sacerdote, Tesoro del catequista i sobretot, la popular Áncora de salvación, devocionari de què es van publicar cent edicions, iva seguir més temps; al principi el llibre valia, als inicis, una pesseta amb cinquanta cèntims i els últims els venia a divuit pessetes.

-Rosari: És un error de composició tipogràfica, on la freqüència de guions de la separació sil·làbica produeix una seqüència molt seguida del costat esquerre. També es considera rosari l’apilament de síl·labes de dues lletres en aquesta posició i del costat dret.

–Rosassa: Superfície polilobulada inserible en un cercle. A vegades recorda la forma dels vitralls circulars.

–Rosegador: Instrument d’acer que serveix per raspar la superfície granejada d’una làmina de coure en la tècnica del gravat al fum.

–Roselló, Miquel, tipògraf i sindicalista a Barcelona (segle XX). Juntament amb Josep Roman, va representar els obrers de l’estampació tipogràfica de Barcelona al I congrés de Solidaritat Obrera, celebrat a Barcelona del 6 al 8 de setembre de 1908. També, juntament amb Antoni  Sarnper, representà la mateixa col·lectivitat obrera al I congrés de la CNT, celebrat a Barcelona del 8 al 10 de setembre de 1911.

–Rosembach, Joan: (segle XV, Heidelberg, Sacre Imperi Romanogermànic – novembre de 1530, Barcelona) fou un prevere i tipògraf alemany, establert a Catalunya, considerat l’impressor o tipògraf probablement més important del seu temps a Catalunya.

De jove es desplaçà a Catalunya, com un més dels alemanys que hi introduïren la tipografia. Cap al 1492 consta que ja estava establert a Barcelona, si bé en anys anteriors havia treballat a València. Va establir-se temporalment a Tarragona, segurament de forma discontínua, entre el 1498 i el 1500. Igualment, entre el 1500 i el 1503 alterna la seva residència entre Barcelona i Perpinyà, on hi imprimeix el Vocabolari molt profitos per apendre Lo Catalan Alamany y lo Alamany Catalan. Es coneix també que el 1512 fa una nova estada a Perpinyà i que a final del mateix any resideix temporalment a Alemanya. En els períodes 1518-1521 i 1523-1524 treballa en un taller instal·lat a Montserrat, on el monestir li cedí una casa a Olesa de Montserrat, d’on en surt una sèrie de llibres litúrgics.

 –Rosenhayer, Vendelin (?)( o Rosenhajer, Wendel): Impressor germànic dels segles XV-XVI, resident a Barcelona. Amb els també alemanys Luschner i Preuss, el 1495, va imprimir alguns missals per a la Seu de Vich. Havia treballat al taller de Joan Rosenbach: signaren, amb els llibreters i finançadors Trinxer, Deuder i Romeu, el contracte per a la impressió d’Introductiones in latinam grammaticen, d’Antonio de Nebrija. Barcinone: Joannis Rosembachi, 1523, 3 d’octubre.

–Rosés, Antoni 📕: Llibreter als encants de Sant Antoni i d’allà va anar al carrer Pelai, prop de la Universitat. Va tenis temporades dolentes amb inversions no gaire satisfactòries. Però guanyava diners i no se’ls guardava, gastava tant o més del que guanyava i era molt generós i donava facilitats als estudiants per comprar llibres. A més a més de la tenda també encara anava a les fires on no parava i ho venia quasi tot i si li quedava alguna cosa la deixava als col·legues a preus baixos. Després es va quedar la Llibreria Cervantes del carrer de la Palla, va ser una bona compra i una altra de molt bona va ser la compra d’una biblioteca que havia deixat la família Cerveró, que la tenien guardada a la plaça Tetuán i per la que van passar uns quants, Royo, Llordachs i altres, però no hi havia manera de vendre-la, però Rosés s’assabentà del fet hi va oferir 500 pessetes, per la qual cosa va demanar un petit préstec al llibreter Babra, però aquest es va quedar uns quants llibres que ja havia escollit per 300 pessetes i la resta per 200 va quedar per en Rosés, en Palau li va comprar un lot de llibres enquadernats en pergamí per 100 pessetes.

Va traspassar la llibreria i va marxar de viatge, en tornà ho va fer amb un munt de llibres sobre bibliografia, va fer diners i va comprar a Llordachs la seva llibreria que li va durar poc i va anar venent des de diferents locals i finalment acabar en una barraca del mercat de santa Madrona, però no content del tot va marxar per vendre des d’un pis del carrer Hospital, era l’any 1910 i encara va fer bons negocis amb llibres procedents de la desamortització, conta Palau que encara va trobar llibres de Manuzio, Elzevirs i altres que després van ser venuts per molt bons preus.

–Rosés, Pau📕 : Per la seva manera de practicar el negoci de la compravenda, va ser un dels llibreters més singulars del XIX i començament del XX. Emprenedor i dinàmic, va obrir i traspassar moltes botigues de llibreria; va concórrer a les fires i va fer grans compres que liquidava ràpidament, ja que era home donat a la bona vida i li interessava girar. En morir el llibreter Mas, propietari de la Llibreria Cervantes, del carrer de la Palla, la vídua li va traspassar el negoci, que Rosés va acabar per cedir al bibliòfil Fontdevila qui, al seu torn, al cap de cert temps ho va passar a Àngel Batlle. Rosés també va tenir un portal al carrer de Pelai, on va fer molt bons negocis. Finalment, es va refugiar a una de les barraques del Mercat de Llibres de Santa Madrona.

–Rosés, Rafael: Tipògraf i internacionalista de primera hora. Va ser secretari i tresorer de la Sociedad Solidaria de Obreros Impresores. El 1872 va participar en la primera vaga general de l’ofici. El 1873 era membre de la Junta Directiva de l’Ateneo Catalán de la Clase Obrera. A partir de la creació de la ST Sociedad Tipográfica de Barcelona) (1879) va estar adscrit a totes les societats on s’afiliaven els tipògrafs anarcosocietaris; la SSOI (Sociedad Solidaria de Obreros Impresores de Barcelona) (1882-1889), la SOT (Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona) (1883-1889) i la SIB (1890-1893). I en totes elles va ocupar càrrecs de responsabilitat.

–Roset i Sala, Manuel, tipògraf, socialista i comunista a Girona (Girona 1907-?). Militant de la USC durant la Segona República, a les darreries de la Dictadura de Primo de Rivera col·laborà al setmanari L’Opinió. El 18 de juliol de 1931, en el moment de la constitució, va passar a ser president de la junta directiva de la USC a Girona i el dia 10 de novembre de 1931 intervenia en el míting celebrat al Teatre Principal de Girona amb els dirigents més importants de la USC, com Serra i Moret i Campalans. El juny de 1933 figurava com un dels adherents del Sindicat Agrícola de Santa Coloma de Farners, que s’havia constituït a instàncies del Casal Socialista. Secretari polític del comitè local del PSUC format l’agost de 1936, va dirigir el diari Front, portaveu del PSUC i de la UGT a la II Vegueria, que es publicà de 1936 a 1938.

–Roseta: 1. Tipus de nus dels plecs, que es caracteritza perquè el fil es nua sobre si mateix. Serveix per refermar el cosit als forats de cap i peu, i pot anar a tots els quadernets o només cada dos o tres. 2. Motiu ornamental en forma de rosa oberta, format per un botó i les fulles i els pètals al voltant.

–Roseta oberta: Roseta de trama per a impresos en què el motiu geomètric no té els punts de la trama negra com a centre.

És el tipus més usual de roseta. Té l’avantatge que, en deixar més espais oberts, tolera millor que la roseta tancada les petites errades de registre i té menys guany de punt (hi ha menys zones de contacte entre els punts quan són grans). El seu desavantatge és que és més evident a l’ull. Pap. Qualsevol de les dues peces rodons de ferro que serveixen per collar l’arbre a la roda hidràulica.

–Roseta tancada: És menys corrent que la roseta oberta. Aquí, el motiu geomètric sí que té els punts de la trama negra com a centre de la roseta. Pel que fa a la roseta oberta, té el desavantatge que és més difícil de controlar i té més guany de punt. El seu avantatge és que podeu proporcionar més detalls en imatges amb moltes zones fosques i és menys evident a l’ull.

–Rosetta: La pedra de Rosetta és una pedra de granodiorita (sovint identificada erròniament com a basalt) de 112 cm d’alçada, 76 cm d’amplada i uns 28 cm de gruix mentre que el seu pes és d’aproximadament 760 kg. Presenta tres inscripcions: la superior en jeroglífics de l’antic Egipte, la central en escriptura demòtica egípcia i la inferior en grec antic d’un mateix decret de Ptolemeu V del 196 aC. La superfície frontal està polida i les inscripcions lleugerament incises, els laterals estan suavitzats i la part posterior està toscament treballada, segurament perquè no estava a la vista en la seva ubicació originària. Com que el grec era ben conegut, la pedra va ser la clau per al desxiframent dels jeroglífics egipcis, el 1822, per Jean-François Champollion, i el 1823, Thomas Young la va estudiar. La descoberta va facilitar la traducció d’altres texts jeroglífics. La pedra es troba actualment al Museu Britànic de Londres.

–Rosich Salvó, Mireia: (Tarragona, 1972) és una historiadora de l’art, bibliotecària i museòloga catalana. Llicenciada en història de l’art, màster en gestió cultural per la Universitat de Barcelona i postgraduada en disseny i producció de projectes expositius per l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria ELISAVA, adscrita a la Universitat Pompeu Fabra, des de l’any 2003 és la directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i també del Museu Romàntic Can Papiol, tots dos museus de Vilanova i la Geltrú. En el camp de la recerca ha publicat diversos articles relacionats amb els fons dels museus, tant en catàlegs com en publicacions periòdiques. Ha participat en cursos, jornades, seminaris i taules rodones. És membre de l’Associació de Museòlegs de Catalunya i de l’Associació de Gestors Culturals de Catalunya. És membre del consell editorial dels Quaderns de Patrimoni del Garraf.

–Ross i Bosch, Pacià: (Sarrià, ca. 1851 – Barcelona, 1916) va ser un dibuixant, pintor i il·lustrador carlista català. Va ser director artístic de la revista de temàtica carlista militar El Estandarte Real (1889-1892), fundada per Francesc de Paula Oller, i de la revista catòlica il·lustrada La Hormiga de Oro (1884-1936), fundada per Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, dirigent de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, de qui era gran amic. També va col·laborar amb els seus dibuixos en La Ilustración Española y Americana, La Ilustració Catalana i el Calendari de l’Ermità, entre d’altres.

–Rossa: Pigment realitzat amb la planta ‘rossa’, que tenyeix en un color ‘carmí alitzarina’.

–Rossell, Pere:  Mallorca, s. XV, cartògraf actiu, com a mínim, des de 1446 fins a 1489 és el cartògraf medieval mallorquí del qual es conserven més cartes, totes elles signades a Mallorca, així mateix se n’hi atribueixen algunes d’anònimes i el mapamundi Estense, el segon mapamundi en importància de l’escola mallorquina, després de l’Atles Català i l’únic conservat en forma circular.

A la seva primera carta de 1447, informa que està feta en l’art del genovès Batista Becario, del qual també havia incorporat diversos aspectes Gabriel Vallseca, això va fer dubtar d’un possible origen italià, actualment descartat. Així mateix fou el mestre d’Arnau Domènech. Segueix les convencions cartogràfiques i decoratives de la cartografia mallorquina i la llengua dels seus mapes és el català.

Carta nautica anònima del taller de Pere Rossell, a la Beinecke Rare Book and Manuscript Library de la Universitat Yale

–Rossell Rosal, Ramon: Gravador aiguafortist, nat a Barcelona l’any 1924, va exposar per primera vegdsa el 1945, a la sala de l’Ateneu Barceloní, S’especialitzà en exlibris i pulblicà una carpeta molt apreciable de deu exlibris a l’aiguafort.

–Rotativa: Màquina impressora que utilitza el sistema d’estampació en buit. Consta principalment de: portabobines, cos d’impressió (on hi ha el cilindre gravat, la cubeta de tinta, el cilindre d’impressió i la rasqueta) i plegadora. Es classifica depenent del tipus de ‘forma’ que utilitza: convencional, autotípica i semiautotípica. Aquestes rotatives tenen un “cos” per cada color del sistema amb el treballin (si és quadricromia, doncs tenen quatre cossos). També tenen, al final, una zona d’assecatge, plegat i tall. S’utilitza per a grans tiratges perquè el cost de fer el gravat surt car quan se’n fan poques còpies.. 

Rotativa flexogràfica

–Rotativa Marinoni: Va ser Marinoni, inventor de la rotativa, un gran impulsor de la impremta. En la seva joventut va demostrar gran afició a la mecànica i als vint-i-dos anys va inventar una màquina per estirar el cotó, i poc després una altra per doblegar diaris. Als vint-i-cinc anys, el 1848, va construir, en unió del seu patró, una màquina d’imprimir trucada de reacció que anava proveïda de quatre cilindres. El 1872 sorprenia amb la seva màquina rotativa, la que va produir una gran revolució a la impremta. Pocs anys després ocupava el càrrec de director propietari de Le Petit Journal, un dels diaris de més circulació a França aquells dies, i això dona una idea de l’intel·lecte múltiple de Marinoni. Havia nascut a Livry-Courtry, petit poble del nord-est de França, l’any 1823, i va cursar l’aprenentatge de mecànic a un modest taller del seu poble natal. Va morir a París el 7 de gener de 1904.

1849

1866

–Rotis Semi Serif: Tipografia creada per Otl Aicher el 1989 formant part de la macro família Rotis, dividida en quatre subfamílies: Rotis Sans, Rotis Semi Sans, Rotis Serif i Rotis Semi Serif. Encara que existeixen moltes altres macro famílies amb versions amb i sense serif i fins i tot amb una versió intermèdia, la Rotis va ser la primera que va incloure dos passos intermedis (Semi Sans i Semi Serif), fent que el canvi entre l’un i l’altre sigui més suau. La Semi Serif està més a prop de la Serif que de la Sans i la seva característica més notable rau en l’absència de remats a la part inferior de la lletra, mantenint únicament les superiors. Combina perfectament amb altres famílies de la Rotis en tenir la mateixa estructura i proporcions, podent crear així dissenys tipogràfics molt sofisticats, útils per a identitat corporativa, llibres, cartells, publicitat, etc.

–Rotis Serif: Tipografia pertanyent a la macro família Rotis, que també conté la Rotis Sans, Rotis Semi Sans i Rotis Semi Serif. Va ser dissenyada per Otl Aicher el 1989 amb la intenció que s’adaptés a gairebé qualsevol propòsit. Les quatre famílies ajunten un total de 17 variants diferents, cosa que la fa molt flexible i funcional. La Rotis Serif és una família amb serifs que comparteix l’amplada, el pes i les proporcions amb les altres famílies per la qual cosa es poden combinar entre si sense cap problema d’incompatibilitat. Es tracta d’una tipografia fàcilment reconeixible gràcies a la seva aparença lleugerament condensada i sobretot per la forma tan singular de la ‘C’, la ‘c’ i la ‘e’. Aicher va ser professor de disseny i va tenir molts anys d’experiència com a dissenyador gràfic. El nom de Rotis ve de la petita vila del sud d’Alemanya on va viure.

–Rotlle: Conjunt de peces rectangulars de papir o de pergamí unides les unes a continuació de les altres i enrotllades al voltant d’un eix.

–Rotlle: Papir o un altre material enroscat sobre si mateix, que era la manera com es realitzaven els llibres a l’antiguitat. El llibre sobre papir es realitzava en rotllo (volum), que contenia un nombre variable de fulles de papir (plagulae). S’hi podia escriure a dues columnes (paginae), per una sola cara on les fibres quedaven disposades horitzontalment i s’anomenava “recte”. (en molt poques ocasions hi ha exemples per les dues cares: opistògraf). La primera columna del rotlle s’anomenava ‘protocoll’ i l’última ‘extacoll’ o ‘estacòleg’. Les línies es deia ‘stichol’ i solien tenir entre 34 i 38 lletres. Per pagar al copista es comptava el nombre total de línies (stichometria) del volum. El rotllo podia tenir una vareta central (umbilicus) amb borles (cornua) als extrems d’on penjava una etiqueta identificativa del que contenia el volum (títols o índex). El rotllo es mantenia tancat gràcies a unes corretges (lora) i es guardava a bosses de cuir (toga) o a caixes de fusta (scrinia) o d’argila (capsae). Es feien amb papirs de diferents qualitats: “august”, el principal i més gran, anomenat així per Octavio Augusto; ‘lleuià’, en honor de Livia; ‘hieràtic’ perquè s’escollia per a llibres sagrats i és una mica més vermella que l’augusta; “teneòtic”, anomenada així pel lloc on es fabricava; ‘saític’, de la ciutat de Sai; ‘cornellià’ per Corneli Gal·lo; ‘emporètic’, que servia per embolicar mercaderies i no per escriure. Encara que va ser molt utilitzat a l’antic Egipte i la Grècia i Roma clàssica, ho podrem trobar també durant l’Edat Mitjana, fabricat ja amb pergamí i en textos molt concrets com les genealogies (ja siguin religioses com a nobiliàries).

Format antic del llibre, originari d’Egipte, on l’ús del papir com a suport afavorirà aquest format, ja que el papir tendeix de manera natural a enrotllar-se. Es tracta d’una sèrie de fulles de papir, pergamí, tela o bambú unides entre si, i que s’enrotllen sobre elles mateixes. Va ser adoptat per les cultures grega, hel·lenística i romana, perdent a partir dels segles II i V dC. la seva primacia a favor del còdex.

A egipci rebran el nom de ‘bybles’, en grec de ‘kykindros’, i a Roma de ‘volumina’. En el primer cas, pel seu suport (el papir), al segon per la seva forma geomètrica, i al tercer, per la manera com s’havien de llegir, desenrotllant-los, en llatí tornaré.

Durant l’Edat Mitjana el format rotllo es continuarà utilitzant, tant per a documents solemnes (diplomes pontificis i imperials), com per a altres usos, des de partitures musicals portàtils a rotlles de caràcter judicial o fiscal, com els empleats a Anglaterra entre els segles XIII i XIX (Close Rolls, Patent Rolls, Fine Rolls, liberate rolls, scutage rolls, exchequer rolls, memoranda rolls, etc).

El rotllo es va emprar també a l’Extrem Orient (Xina, Corea i Japó), sense que hi hagués cap relació amb les cultures mediterrànies antigues. Com en el cas del papir, l’ús de determinats suports per als llibres (tela, bambú i paper) va determinar la pervivència d’aquest format fins al segle X de la nostra era.

–Rotlle d’exultet: Rotlle manuscrit que comença amb la paraula ex(s)ultet ‘alegri’s’ i conté el text litúrgic per a la benedicció solemne del ciri pasqual durant la nit de Pasqua.

–Rotlle opistògraf: Rotllo escrit per ambdues cares del suport.

–Rotlle de paper: Bobina de paper. En la producció industrial del paper en continu, paper enrotllat damunt d’un eix que li fa d’ànima i que es va formant a la sortida de la màquina.

–Rotllo pergaminaci: Rotllo el suport del qual és el pergamí.

–Rotografía – Impresión en rotografía: Un procés d’impressió directa que utilitza una planxa d’impressió calcogràfica. Es caracteritza per premses rotatives ràpides i de gran format. És especialment adequat per imprimir revistes i catàlegs i, en general, per a treballs impresos de gran tirada amb nombroses il·lustracions.

–Rotogravat:  El rotogravat és una tècnica d’impressió en la qual les imatges i el text són transferits al paper a partir d’una superfície les depressions de la qual contenen tinta, a diferència del gravat tipogràfic, en el qual la impressió es realitza a partir d’una superfície plana les línies entintades de la qual estan en relleu. La forma impressora típica del rotogravat és el cilindre d’impressió, que consta bàsicament d’un cilindre de ferro amb coure, sobre el qual es gravarà el motiu a ser imprès, i una capa de crom que permet una major resistència o duresa durant el procés d’impressió (la capa de coure és molt fràgil i es trencaria amb gran facilitat durant el procés).

–Roto-òfset: Màquines d’impressió offset de bobina. A la sortida de la màquina, normalment hi ha una plegadora. L”òfset de bobina és adequat per a grans tirades i s’utilitza per imprimir treballs editorials, revistes, catàlegs i diaris. Per a publicacions que no són diaris, la màquina està equipada amb un forn per a l’assecat ràpid de la tinta d’impressió.

–Rotoscopi: Tècnica d’animació i de producció d’efectes visuals emprada principalment al cinema i per a la producció de dibuixos animats, que consisteix en el calcat o delineat de certs objectes prèviament filmats, els quals es poden editar per separat o aplicar-se sobre fons animats diferents. Als seus inicis, amb el rotoscopi s’assegurava una reproducció fidel dels quadres originals d’una filmació real feta en cel·luloide, dibuixant la projecció d’una seqüència d’imatges en un vidre, sobre el qual es disposava algun paper o material translúcid que funcionava com a suport de dibuix. Aquesta tècnica va ser desenvolupada originalment pels germans nord-americans Max i David Fleischer, el 1914, encara que hi ha múltiples variacions, entre elles, el traçat vectorial realitzat per sobre de cadascun dels fotogrames digitals d’un enregistrament.

–Rotuli mortuorum: Rotlles de caràcter obituari que es confeccionaven en alguns monestirs.

–Rotura: Alteració del material que es produeix quan les fibres se separen les unes de les altres o es trenquen seguint la trajectòria menys resistent. Si és irregular i es noten les fibres que han trencat per tensió es coneix com a ‘esquinçament’. Si el trencament es produeix per un tall que secciona les fibres es tracta d’un tall.

–Roure, Alfons📕: Era humorista i havia estat esportista, de pensament i obra, perquè havia dirigit l’Eco de Sports i perquè havia jugat a futbol i havia fet boxa. Conreà un temps la literatura, en forma de novel·la històrica… o història pelada. Començà d’escriure per al teatre amb el Castanys. Estrenà obres al Paral·lel i al teatre Romea. Després es va convertir en antiquari, amb botiga al carrer de la Palla i dintre d’aquest ram era un especialista en ceràmica catalana i de bracet amb l’antiquari sorgí el col·leccionista.

–Roure i Bofill, Conrat: (Barcelona, 1841 – 1928) va ser un dramaturg, periodista, publicista i advocat català. Els seus articles de records i vivències publicats al diari El Diluvio van ser recollits en tres volums amb el títol de “Recuerdos de mi larga vida“. Fou director i únic redactor de la publicació El noy de la mare. Sota el pseudònim de Pau Bunyegas va participar en nombroses publicacions de l’època: “Un Tros de Paper”, “Lo Gay Saber“, “La Renaixensa“, “La Ilustració Catalana“, “La Campana de Gràcia“, “L’Avenç“, “L’Esquella de la Torratxa“, entre d’altres. A ell es deu la primera traducció completa al català de la Ilíada, si bé amb caràcter indirecte, a partir de la versió francesa de Pierre Giguet.

–Roure Gili, Andrés (1911-1996) 📕: Encarregà enquadernacions a Emili Brugalla, Manuel Bueno i Jordi de la Rica. La seva biblioteca, en la qual predominava la literatura catalana, fou venuda per la seva dona i, per tant, la seva col·lecció d’enquadernacions es troba en diferents col·leccions actuals, com la de Joan Matabosch o Jordi Carulla.

–Rousselot, Ricardo: (El Chaco, Argentina, 10 de novembre de 1936) és un cal·lígraf i dissenyador gràfic. Forma part d’una generació de dissenyadors argentins que es van instal·lar a Barcelona entre 1967 i 1977 i van contribuir decisivament a la renovació del disseny a Catalunya i a l’estat espanyol.

Rousselot és considerat un dels grans mestres de la cal·ligrafia de finals del segle XX i és un dissenyador gràfic de reconegut prestigi internacional. Ha estat convidat per nombroses escoles a impartir classes, tallers i conferències, i és autor d’articles sobre disseny, tipografia i cal·ligrafia. En els anys 2001 i 2003 va ser nominat als Premios Nacionales de Diseño  que reconeixen aquelles trajectòries professionals que han excel·lit en el camp del disseny o de la innovació a l’estat espanyol.

Ha estat membre de Design for the World, és membre de BCD (Barcelona Centre de Disseny), de l’ADG/FAD i soci d’honor del Col·legi de Dissenyadors Gràfics de Catalunya.

Ricardo Rousselot és el creador de la identitat visual de marques com El Corte Inglés, La Casera, Smoking, Alfaguara, Borges, Casa Tarradellas, Panrico, Spanair i és l’autor del disseny de la capçalera del diari La Vanguardia, entre d’altres.

–Router: Un dispositiu que connecta dues xarxes; opera com un bridge, però també pot seleccionar rutes a través d’una xarxa. El router pren decisions lògiques pel que fa a la millor ruta per a l’enviament de dades a través d’una xarxa interconnectada i després dirigeix els paquets cap al segment i el port de sortida adequats.

–Rovell: Coloració entre vermellosa i marronosa que apareix en fulls de papers antics com a conseqüència d’una mala conservació. Generalment és produït per algun tipus de fong, per la degeneració d’alguna partícula fibrosa o per algun insecte.

–Rovira, Josep, álies Bapichs: (? – 1771) fou un músic, llibreter i impressor, originari de Girona. El 1731, tenia el veïnatge a Olot, any en què es casà amb Teresa Carandell, nascuda a Sarrià de Ter. Consta en els llibres de cadastre entre 1732 a 1744 i el 1757. Fou un dels músics que el 1745 crearen la Confraria de Sant Albert, de la que al 1747 en fou prepòsit. Al 1740, sense deixar l’ofici de músic, es posà a fer de llibreter i, a partir del 1750 o 1751, inaugurà la impremta a Olot.

 -Rovira, Josep Maria, socialista cabetià a Barcelona. Correligionari de Narcís

Monturiol. Junt amb altres utòpics del grup icarià, va ser soci de la Librería Oriental, a la

Rambla de Barcelona. Aquesta llibreria era la responsable de l’edició de la revista La Madre

de Família.

–Rovira y Adán, Jaume: (Barcelona, 1854-1908) Destacat enquadernador, que tindrà un paper més destacat a l’ensenyament de l’enquadernació a Catalunya, que com a artista. Rovira es va dedicar, després d’anys perfeccionant el seu ofici, a l’ensenyament de l’enquadernació a l’escola pràctica professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre, aleshores institució fonamental en el desenvolupament i el foment de les Arts Gràfiques, que tindrà un paper bàsic en el primer quart de segle XX.

–Rovira i Comas, Teresa: (Barcelona, 1918 – 2014) fou una bibliotecària catalana.  Amb 17 anys, el juny de 1936, va ingressar a l’Escola de Bibliotecàries, però hagué d’interrompre els estudis per l’inici de la guerra, el juliol del 1936. L’any 1944 es va llicenciar en Lletres (Història i Geografia) a la Universitat de Montpeller. A Montpeller conegué l’amic i col·laborador del president Josep Irla Felip Calvet, amb qui l’any 1946 es casà a Andorra, l’únic lloc on aleshores es podia celebrar la cerimònia en català. El matrimoni retornarà finalment de l’exili el 1958, moment en què Rovira passà a la Biblioteca de Catalunya (anomenada aleshores Biblioteca Central), després d’haver aprovat les oposicions a la Diputació de Barcelona. Allí va començar a treballar amb el fons de llibres infantils que Jordi Rubió —que en va ser director fins al gener de 1939— havia recollit per a la Biblioteca de Catalunya i que es guardava al fons històric de la Biblioteca Infantil de la Santa Creu. És en aquest moment que comença a establir la bibliografia del llibre infantil en català i, a partir d’aleshores, es dedicà a la investigació de la literatura infantil i juvenil catalana. Amb la bibliotecària Carme Ribé van proposar la creació d’una biblioteca pilot al costat de l’Escola de Bibliotecàries, idea que acabaria materialitzant-se amb el naixement de les biblioteques de Sant Pau i de la Santa Creu. El 1973 es llicencià en Lletres per la Universitat de Barcelona. Del 1971 al 1981 dirigí la Biblioteca Popular de Santa Pau i, del 1981 al 1983, fou cap de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.^[7]

El 1986, juntament amb Max Cahner i Albert Manent, va reprendre la publicació de la Revista de Catalunya per a donar continuïtat a la publicació fundada per Antoni Rovira i Virgili el 1948.

Dos llibres seus han esdevingut veritables referents en el camp bibliotecari: un és Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (Madrid: ANABA, 1972), en col·laboració amb Carme Ribé; l’altre, Organització d’una biblioteca: escolar, popular o infantil (Barcelona: Ed. 62, 1981), en col·laboració amb Concepció Carreras i Concepció Martínez.

–Roviralta Alemany, Josep Maria: (Barcelona, 1880-Biarritz, 1960) Va ser un poeta, pintor, il·lustrador, crític d’art i enginyer industrial espanyol, englobat en el modernisme català. De jove es va endinsar als cercles modernistes de Barcelona, ​​especialment les tertúlies del cafè Els Quatre Gats, on va entrar en contacte amb nombrosos artistes i va fer amistat amb el compositor Enrique Granados. Va ser el fundador de la revista Luz (publicada entre 1897 i 1898), on va publicar tant textos com il·lustracions, amb una certa influència de Félix Vallotton, com es denota en els seus forts contrastos de blanc i negre.
Va treballar també com a il·lustrador per a la Revista Gràfica. Com a poeta, la seva única obra va ser Boires baixes (1902), un poema narratiu d’estil simbolista i cert to decadentista, que va ser musicalitzada per Enrique Granados i il·lustrada per Lluís Bonnín. Va col·laborar al diari El Poble Català com a crític d’art. Va ser un dels fundadors de l’Associació Wagneriana de Barcelona.

–Royal: Sèrie de mides pertanyent al Sistema Imperial Britànic de Mesures (British Imperial System). La relació completa de mides és la següent:

Double Royal	1.016×635 mm	40×25 polzades
Super Royal	686×482 mm	27×19 polzades
Royal	609×482 mm	24×19 polzades
Royal foli	508×317 mm	20×12,5 polzades
Royal quart	317×254 mm	12,5×10 polzades
Super Royal octau	260×175 mm	10,25×6,9 polzades
Royal octau	254×158 mm	10×6,25 polzades

–Royo, Clara📕 : La senyora Elvira, viuda de Royo, tenia la llibreria al carrer Tapineria i avui [1949] el regeix Clara Royo, filla del conegut llibreter de les darreries del segle XIX i inicis del XX. La professió li venia de mena, però tenia altres aficions més importants per ella, com la música de la qual era professora. Malgrat que els llibres no eren la nina dels seus ulls, com que els coneixia a fons, posats a les seves mans eren considerats com una matèria delicada, fina i fràgil, la qual calia tractar amb molts miraments, i així ho feia.

–Royo, Rafael 📕: Cap al 1898 va començar a comerciar amb els llibres vells. Concorria a les fires, però aviat es va instal·lar en botiga fixa, li recordem establert al carrer Avinyó, Placeta de Milans, Ronda de Sant Antoni, carrer de la Palla, Rambla de Santa Mònica i, a la vegada, en un dels pavellons del Mercat de llibres del carrer Pelai, que finalment va passar a ser propietat del fill gran del vell llibreter Palau, Antonio Palau i Claveras. En Royo no llegia gaire, però aprenia ràpidament les millors maneres per comprar i vendre llibres i amb una anècdota explicada per Antoni Palau ens podem fer una idea de per on anaven les coses. Explica Palau:” al preguntar-li si tenia obres de Kant, va contestar, en tinc fins i tot de cant i piano.” Així i tot, va realitzar molt bones compres i va tractar amb els més qualificats bibliòfils del seu temps, i espavilat com era, va anar imposant-se progressivament del valor intrínsec dels llibres i amb el seu maneig va saber elevar la seva condició moral i material.

La llibreria Royo, regentada per la vídua del titular, va passar al carrer de la Tapineria, on va ser dirigida per Clara Royo, sens dubte una de les més intel·ligents llibreteres que hem tingut.

-RTF: Format de text enriquit. Mètode per codificar el format del text i l’estructura d’un document mitjançant el joc de caràcters ASCII. Els arxius elaborats amb aquest sistema tenen l’extensió .rtf.

–RTP: (Real Estafi Protocol) Protocol de Temps Real. Protocol utilitzat per a la transmissió d’informació en temps real, en aplicacions que una font genera un flux de dades a velocitat constant, i un o més dispositius de destinació lliuren aquestes dades a una aplicació, a la mateixa velocitat constant, com en el cas de videoconferència i vídeo distribució en viu.

-Rubaì: Composició poètica usada a la lírica persa, equivalent al nostre quartet. Es va usar principalment en els epigrames i va tenir Omar Kayyam pel seu millor cultivador al seu famós ‘Rubayat’.

–Rubió, Josep: Impressor, editor i llibreter de vell, pare de l’il·lustre literat Joaquim Rubió i Ors, es va establir el 1780 al carrer de Llibreteria. Més tard es va establir a Vilanova i la Geltrú, on va editar diversos llibres, passant després a Reus, on va continuar imprimint els seus llibres. Fou el darrer president de l’antic Gremi de Llibreters de Barcelona i era molt entès en bibliografia.

El 1814 es va absentar de Reus quan Ferran VII va abolir la constitució de 1812. Es va instal·lar a Barcelona, al carrer de la Llibreteria, on tenia la impremta i una llibreria, primer de nou i després de vell. El seu besnet Jordi Rubió va dir d’ell que era un impressor i llibreter de vell pobríssim. En aquesta llibreria l’ajudava el seu fill Josep, que després continuà l’ofici, i on va aprendre també a fer d’impressor un altre fill seu, Joaquim Rubió i Ors, que després va ser conegut com un dels iniciadors de la Renaixença.

–Rubio, Vicens📕 : Àlias “el Matalasser”, era molt popular entre els llibreters de vell barcelonins. Havia tingut parada a la Ronda, al Paral·lel i a Sant Antoni. Després una barraca a Santa Madrona i una botiga a la Rambla de Santa Mònica. Va ser el llibreter que va vendre més llibres d’en Sopena. Posteriorment va passar a empleat a can Vilella i distribuïa llibres als seus companys del gremi. Era col·leccionista d’obres de teatre castellà, se sabia de memòria els títols, els noms dels autors i la data de les edicions.

–Rubió, Vídua de 📕: Arran de la mort de l’impressor, el 1849, el va succeir la vídua i el seu fill, els quals varen continuar al carrer Llibreteria amb el nom de “Vda. i fills de Josep Rubió”. Els dos fills Josep i Joaquim, varen seguir l’ofici.

–Rubió i Balaguer, Jordi: (Barcelona, 1887 – Barcelona, 1982) fou un eminent bibliotecari, professor, filòleg i historiador de la literatura catalana, remarcable pel paper fonamental que va tenir en la definició, organització i gestió de les biblioteques catalanes. Va ser el primer director de la Biblioteca de Catalunya des de l’any de la seva fundació per la Mancomunitat, el 1914, fins al gener de 1939. Assumint el projecte de sistema bibliotecari català proposat per Eugeni d’Ors, Rubió va organitzar la Xarxa de Biblioteques Populars a partir de 1920 i la va dirigir fins al 1939. Les quatre primeres biblioteques (Valls, Sallent, Olot i les Borges Blanques), inaugurades el 1918, encara ho foren per Eugeni d’Ors. Entre 1930 i 1939 va ser director de l’Escola de Bibliotecàries, nascuda el 1915 com a part del sistema de biblioteques i on venia essent professor de literatura catalana, bibliologia i biblioteconomia des de la fundació.

–Rubió i Lluch, Josep:  (Tàrrega, 1779 – Barcelona, 1849) va ser un impressor i llibreter català, fill de Miquel Rubió, llibreter, i d’Antònia Lluch. Cap a l’any 1802 es va establir com a llibreter a Barcelona, al carrer de la Baixada de la Presó. El 1810 era impressor a Vilanova i la Geltrú, ciutat a la qual fa cap després de l’inici de la guerra del francès. Fins al 1813 va imprimir a Vilafranca, i aquell mateix any va desplaçar-se a Reus, tal com van fer els impressors i llibreters Francesc Roca i la Viuda Sastres. Aquell any ja imprimia a la capital del Baix Camp la publicació liberal Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus, el primer periòdic que s’edità a la ciutat, impulsat pel doctor Jaume Ardèvol. El 1814 es va absentar de Reus quan Ferran VII va abolir la constitució de 1812. Es va instal·lar a Barcelona, al carrer de la Llibreteria, on tenia la impremta i una llibreria, primer de nou i després de vell. El seu besnet Jordi Rubió va dir d’ell que era un impressor i llibreter de vell pobríssim. En aquesta llibreria l’ajudava el seu fill Josep, que després continuà l’ofici, i on va aprendre també a fer d’impressor un altre fill seu, Joaquim Rubió i Ors, que després va ser conegut com un dels iniciadors de la Renaixença.

–Rubió i Lois, Jordi:  (Barcelona, 1926 – 1988) va ser un historiador, professor i estudiós en el camp de la biblioteconomia, que treballà en el món editorial. Del pas per la Facultat de Filosofia i Lletres en destacà el mestratge de Jaume Vicens i Vives, d’Albert del Castillo i de Lluís Pericot. Vicens i Vives li dirigí la tesi de llicenciatura (L’Ateneu Barcelonès a l’època de la Restauració) i feu els cursos de doctorat amb Antoni Badia i Margarit i Martín Almagro Basch. Posteriorment col·laborà en el recull bibliogràfico-crític Índice Histórico Español, per al qual redactà centenars^[1] de pàgines. A banda del camp històric, també cultivà la geografia, i intervingué en la Geografia de Catalunya de Lluís Solé i Sabarís.

Treballà en el sector editorial a les editorials Teide, Noguer i Caralt. El procés de revisió editorial en la preparació de la tercera edició de l’adaptació catalana de la Classificació Decimal Universal, que el 1976 dugué a terme com a director tècnic de l’editorial Teide, li permeté de conèixer de primera mà el camp de la classificació bibliotecària. Poc després, ja al curs 1976-1977, s’incorporà com a professor a l’Escola de Bibliologia de Barcelona, una institució educativa veterana en fase de discreta renovació. El 1982, quan es feu una nova edició de la Classificació Decimal en català, Jordi Rubió ja hi portà a terme una profunda preparació i revisió, basada en anàlisis de les solucions i modificacions que havien fet la Decimal Classification i la Classification Decimale Universelle en els darrers anys. Posteriorment, quan aparegué la Bibliografia Nacional de Catalunya, aportà un gran nombre d’observacions i suggeriments al personal de l’Institut Català de Bibliografia que foren molt ben apreciats.

–Rubió i Ors, Joaquim: (Barcelona,  1818 –  1899), també conegut pel seu pseudònim lo Gayter del Llobregat (o, actualment, lo Gaiter del Llobregat), fou un escriptor català, president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i rector de la Universitat de Barcelona.

Escriptor vinculat al Romanticisme, després de la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau el 1833, es pot dir que la Renaixença catalana no va començar veritablement fins que Joaquim Rubió va escriure el seu manifest el 1841 i es van celebrar els Jocs Florals el 1859. Aquest manifest consisteix en el pròleg a una recopilació de poemes seus publicats sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat en el Diario de Barcelona. 

–Rubiralta i Garriga, Lluís: (Manresa, 1902 – Barcelona, 1980) va ser un impressor molt vinculat al moviment cultural manresà. Va ser militant d’Acció Catalana, i presidí el Centre Excursionista Montserrat i la delegació a Manresa de l’entitat Amics de l’Art Vell. Apassionat de l’art, fou un dels membres més actius en el salvament del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. És també autor de les fotografies, de gran valor històric, que mostren tant el procés de destrucció de les esglésies manresanes com la catalogació de les obres d’art que es pogueren salvar de la rauxa revolucionària i anticlerical d’aquells moments.

La Diputació de Barcelona ha fet una exposició sobre gravats de la família Abadal que eren propietat de Lluís Rubiralta. Fins al 19 de novembre de 2017, aquesta exposició estarà al Museu Comarcal de Manresa.

–Rúbrica: 1. Títol d’un text o d’una de les seves parts que destaca per l’ús d’una tinta de color, generalment vermella, o bé per les lletres d’un tipus o d’un mòdul especial.

 2. Traç o conjunt de traços d’una signatura, que acompanyen el nom i que tenen l’objectiu d’impedir-ne imitacions o falsificacions.

–Rubricador: Copista o il·luminador que escrivia els títols i les inicials dels manuscrits amb una tinta de color, generalment vermella. Forma llatina: rubricator.

–Rubricar: 1. Escriure en vermell els títols o les rúbriques de les obres manuscrites o impreses. 2. Posar la rúbrica pròpia en la signatura d’un document o escrit.

–Rubricator: Rubricador.

–Rubricators: Eren els iniciadors, els copistes, els miniaturistes, els il·luminadors que escrivien, pintaven, miniaven amb tinta vermella i d’altres colors les inicials i els títols dels manuscrits antics i dels incunables, en els quals el lloc de les inicials era deixat a blanc perquè els llibres impresos fossin semblants als manuscrits. Els rubricators van durar fins al segle XVI, en l’època dels quals la fosa tipogràfica va començar a crear les lletres adornades amb frisos, figures, etc., amb la qual cosa més còmodament es va substituir el seu treball.

–Rueda Ramírez, Pedro: Professor de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona. Doctor en Història per la Universitat de Sevilla. És coordinador del màster universitari en Biblioteques i Col·leccions Patrimonials i investigador principal, amb Mònica Baró, del projecte finançat d’R+D “Història de la publicitat del llibre a Espanya: (segles XV-XX)” (HAR2013-46336-P). Premi d’investigació humanística Cultura i Noblesa 2013 de la Real Maestranza de Caballería de Sevilla i la Real Academia Sevillana de Buenas Letras. Les seves línies de treball són la història de la circulació de l’imprès i les xarxes de distribució del llibre, amb especial atenció a l’intercanvi cultural amb Amèrica. Entre els seus últims treballs està “Las redes comerciales del libro en la colonia: «peruleros» y libreros en la Carrera de Indias (1590-1620)”, Anuario de estudios americanos, vol. 71, n.º 2 (2014), p. 447-478. Una altra línia d’investigació està centrada en el patrimoni bibliogràfic, estudiant els impresos, les marques de propietat i l’ús dels llibres al llarg de la història, en aquest sentit destaca l’estudi “El catálogo de venta de libros de Manuel Espinosa de los Monteros (Cádiz, 1760)”, Hispania: revista española de historia, vol. 74, n.º 246 (2014), p. 95-122. Línia de recerca: Biblioteques i serveis d’informació (biblioteques patrimonials i història del llibre i la lectura).

–Rufes, Francesc: (Tàrrega, 1946) és un gravador i pintor català. Rufes va especialitzar-se en la tècnica del gravat al burí sobre acer i altres tipus de metalls, que esdevingué el seu camp d’experimentació, per a més endavant combinar-la amb la pintura, el gravat calcogràfic i la impressió. Les seues pintures a l’oli plasmen els paisatges de l’Urgell i la Segarra. Hi reproduieix els colors dels secans sota una mirada d’inspiració impressionista en què les boires típiques d’aquestes contrades també esdevenen protagonistes.

–Rúfol: Dit del full de paper defectuós pel fet d’haver quedat mal repartida la pasta.

–Rugositat: Relleu més o menys marcat que presenta el full de paper en tota la seva superfície. Pot ser provocada per un determinat entramat de la baieta en el moment de formar-se el full o per algun mitjà mecànic una vegada sec el paper.

–Rugositat del paper: Extensió a què la superfície d’un paper es desvia d’una superfície plana absolutament llisa. S’expressa com el volum lliure, per unitat de superfície, entre dos fulls d’un paper posats en contacte per la mateixa cara, mesurat en condicions normalitzades.

Ruiz, Josep (1844-1899)📕 : Va ser aprenent de Vermell i després de Domènech. El 1864, marxa a Valls treballant allà fins que torna a Barcelona el 1881, on inaugura un taller de enquadernació al carrer Còdols. S’especialitzà en Enquadernacions d’Estil o de bibliòfil, Enquadernacions de Biblioteca i Enquadernacions de Fantasia. Els bibliòfils barcelonins, Marià Aguiló, Isidre Bonsoms, Arús i Arderiu, Batlló, Massó i Torrents, etc., el van consagrar llavors com a màxim enquadernador, juntament amb Montserrat, i l’honraven amb la seva amistat i visites constants al seu taller, que es convertiria aviat en tertúlia bibliòfila.

–Ruíz de Castañeda, Pere📕: Tenia una petita-gran llibreria de vell a la plaça de l’Assumpció, 4 de Vilanova i la Geltrú. Anys enrera havia estat en algunes Fires del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona. Malauradament va haver de plegar, crec que a inicis del XXI.

–Ruixador: Tub amb petits forats que, col·locat transversalment sobre la màquina de fer paper, serveix per a conservar neta la tela metàl·lica del bombo.

–‘Rul’: Nom que donen alguns a la regleta amb un bec a cada costat per la seva part superior, que s’usa per als componedores anomenats de cassola quan la composició no va regletejada.

–Ruleta: Útil emprat pel gravador calcogràfic per crear zones de punts sobre la làmina de coure. Es tracta, en essència, d’una rodeta amb dents que gira al voltant d’un eix unit a un mànec. La rotació de la roda provoca al metall petites incisions distribuïdes a intervals regulars. Mitjançant l’ús d’aquest instrument es creen superfícies de grisos que suggereixen els matisos del dibuix a llapis.

–Ruletes: Tècnica d’estampació que consisteix a dibuixar sobre la superfície de la planxa amb una roda dentada que dona l’aspecte d’un traç a llapis. Es poden utilitzar sobre la planxa metàl·lica amb vernís o sense.

–Rulina: Eina per gravat que consisteix en un cilindre dentat muntat sobre un mànec, usat per fer punts o ratlles damunt la planxa, ja sigui directament o bé sobre el vernís.

–Ruminatio: La ruminati va ser una tècnica de lectura durant l’Edat Mitjana, concebuda en l’àmbit monàstic que consistia que el lector xiuxiuejava o murmurava en veu baixa els textos, per tal de pair la lectura i allò après durant el dia. El murmuri, combinat amb la meditació i la memorització dels continguts, pretenia que la lectura s’incorporés a la interioritat de qui practicava la ruminati. Alguns autors defensen que el terme ruminati va sorgir com una metàfora que descrivia el moviment de la boca durant el xiuxiueig. Al costat de la ruminati, coexistien en l’àmbit monacal dos tipus de lectura més: la lectura in silentio (en veu molt baixa) i la pronunciada (vinculada a la lectura en comunitat).

–Runa: Cadascun dels caràcters escrits dels alfabets usats a l’antiga Europa del Nord per les poblacions germàniques i veïnes entre començaments de l’era cristiana i l’Edat Mitjana. S’aplica especialment als textos en llengües escandinaves enregistrats en pedra en aquesta època. Als textos rúnics se’ls solia atribuir un caràcter màgic i les mateixes lletres eren tingudes per màgiques.

–Ruptura: En la impressió o en l’estereotípia es pot produir la ruptura de diverses parts del tipus; per això es parla de tipus resistents a l’estereotipia ( premsa d’impressió en relleu per a l’elaboració del motlle ‹matriu› que s’utilitza per fondre la planxa d’impressió ‘estereo’). Són especialment delicades les cues, és a dir, les parts sobresortints de les lletres.

–Ruptura d’estocs: Situació que es dona quan no es pot satisfer la demanda d’un producte perquè se n’ha exhaurit l’estoc.

–Ruptura sense falta: Interrupció en una numeració consecutiva, com és el cas d’una irregularitat a la publicació.

–Rush: Material gravat, sense editar.

–Rusiñol i Prats, Santiago: (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d’un extens nombre d’articles, el situa com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

–Russell i Anglarill, Joan (Cardona, 1862 – Barcelona, 1923): treballador de la impremta i industrial tipogràfic. En tancar La Academia es va unir als germans Serra i Furnells i vanposar en marxa La Académica, empresa prestigiosa i considerada hereva del bon gust de La Academia, als seus tallers es van imprimir algunes de les obres gotitzants d’Eudald Canibell. El 1897 formà part del grup impulsor i de la comissió d’organització de la ICAL (Instituto Catalán de las Artes del Libro). Quan aquesta institució obrí, en 1906, era la primera escola pràctica professional de l’ofici que es fundà a Espanya i Russell va ser profesor de la secció de caixes. Va publicar diferents articles  professionals a la Revista Gráfica, órgan d’expressió del Instituto, del qual fou president entre 1914 i 1918. Participá al primer Congreso Nacional de las Artes del libro, celebrat a Barcelona l’any 1911 i el 1914 assistí a l’Exposició Internacional de les Arts Gràfiques i de la Indústria del llibre de Leipzig, on fou membre del jurat de la secció tipogràfica.

–Rústica: Enquadernació en rústica, llibre en rústica. Tipus d’enquadernació que cobreix el cos del llibre amb una cartolina enganxada pel llom. L’enquadernació en rústica és el model més senzill d’enquadernació i consisteix a subjectar els plecs amb una costura no gaire consistent cobrint-los posteriorment amb unes tapes o cobertes fetes amb cartolina sense cap altre material de reforç afegit. Des del punt de vista econòmic és la més barata de realitzar i per tant s’utilitza en gran mesura al sector editorial i més escassament a l’enquadernació que podríem anomenar de biblioteques o de particulars.

–Rústica comercial: S’utilitza per indicar qualsevol llibre de butxaca que sigui més gran que un llibre de butxaca de mercat massiu i que sovint tingui una mida més similar a una edició de tapa dura.
El terme “llibre de butxaca comercial” deriva de la pràctica habitual dins del comerç editorial de publicar una versió d’un llibre de tapa dura en un format menys costós. Els llibres de butxaca comercials es publiquen en la mateixa mida i format que una edició de tapa dura del mateix llibre. A diferència dels llibres de butxaca de mercat massiu més petits i menys costosos , els llibres de butxaca comercials sovint són idèntics a un llibre de tapa dura, fins i tot tenen els mateixos números de pàgina. La qualitat del paper també és millor, ja que la major part de les vegades s’imprimeixen en paper sense àcid com un llibre de tapa dura.
Les editorials publiquen còpies anticipades de les noves edicions de tapa dura en una edició en paper comercial. Els crítics de llibres reben aquest tipus de còpia abans de la publicació general, i les còpies anticipades dels llibres de butxaca comercials s’utilitzen per promocionar i comercialitzar llibres nous. Aquest tipus d’edició sovint es coneix com a ARC o Advance Reviewing Copy.

–Rústica de mercat massiu: Els llibres de butxaca de mercat massiu, o MMPB, s’imprimeixen per a un públic ampli a baix cost. Això vol dir que són més petits, normalment de 4 polzades d’ample per 7 polzades d’alt, i el text està en una font més petita. Aquests llibres de mida més petita sovint s’anomenen llibres de butxaca, i caben fàcilment en una bossa o una butxaca posterior. Malgrat els inconvenients de qualitat, els preus més baixos fan que aquest tipus de llibre es distribueixi més àmpliament i sigui més fàcil de trobar. Els llibres de butxaca de mercat massiu s’imprimeixen en paper de menor qualitat, no en paper sense àcid com la majoria dels llibres de tapa dura i els llibres de butxaca comercials . Quan una llibreria no pot vendre la majoria dels llibres, l’editorial els retorna. Els MMPB més barats es destrueixen, o almenys se suposa que ho han de ser, després que es tregui la coberta i es retorni. Això fa que alguns llibres sense coberta siguin “il·legals” segons les editorials. La venda d’aquests llibres “despullats” per part d’una llibreria és un incompliment del contracte amb l’editorial.
Familiar per a la majoria dels consumidors, aquest és el tipus de llibre en què pensa la majoria de la gent quan sent el terme rústica. Molta gent prefereix aquest estil de llibre malgrat la baixa qualitat dels materials, pel preu, però també per la mida convenient. Es creu que l’estandardització d’aquesta mida prové de la mida en duodecim dels llibres impresos en els primers temps de la impressió. Molts llibres s’imprimeixen inicialment només com a llibres de butxaca per al mercat de masses. En aquest cas, esdevenen altament col·leccionables com a primera edició/primera impressió.

–Rústica de qualitat: “Rústica de qualitat” és simplement un altre terme per a una rústica comercial, que descriu una rústica generalment de la mida aproximada d’un llibre de tapa dura.

–Ruta dels emblemàtics: És la guia dels establiments emblemàtics. Un portal on gaudir de les icones comercials i turístiques creades al llarg dels segles i que avui constitueixen un valuós patrimoni alhora que un actiu cultural i turístic de primer nivell que cal preservar i difondre.
La Ruta dels Emblemàtics és un projecte del FICC. Fons d’Imatges del Comerç de Catalunya que compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres administracions que contribueixen a la difusió dels seus comerços històrics.
La guia més completa feta fins al moment sobre les Botigues Emblemàtiques per conèixer de la seva història, la seva oferta comercial, les imatges d’ahir i d’avui i passejar per l’interior amb sorprenents ‘tours’ virtuals.

‘s’: Se sol fer servir per referir-se a un capítol: [§].

–S llarga: És una variant arcaica de la lletra essa en minúscula. La forma actual (s) s’anomenava també s final o s curta perquè originalment s’emprava només a final de mot. Actualment els lectors poc acostumats poden confondre la ſ amb la f. La essa llarga s’usava en moltes lligadures. Tres exemples clàssics eren les lligadures ſi (si), ſt (st) i ſſ (ss). El caràcter ß o eszett, originalment una lligadura ſ+s o ſ+z, es va establir en l’ortografia de l’alemany amb unes regles específiques que encara existeixen.

La s llarga de diverses tipografies

–s.a.: Abreviatura als catàlegs bibliogràfics, de l’expressió Sense any.

–s.d.: Abreviatura molt corrent que significa Sense data i que es troba a molts catàlegs per indicar que no es coneix la data en què es va publicar el llibre. Sine die.

També ‘sine data’ en llatí.

–s.e.: Abreviatura de ‘sense editor’.

–s.l. et a.: (Sine loco et anno): Sigles bibliogràfiques que assenyalen que un llibre no té lloc d’impressió i any.

–s.l.n.a.:  (Sense lloc ni any): Abreviatura que sol posar-se als catàlegs de llibres per indicar que una obra no té cap dada que assenyali on va ser impresa ni tampoc l’any de la seva aparició.

–s.latis.: Sensu latissimo. En el sentit més ampli.

–s.n.: Sine numero. Sense número.

–s.s. ; s.sgtr.: Sensu stricto. En un sentit estricte, de forma específica.

–Saba: Resina.

–Sàbat, Oriol: És un artista complet, ha desenvolupat un gran nombre de tècniques de pintura, dibuix i gravat, i també s’ocupa d’altres disciplines com l’escultura i la ceràmica. En el seu vessant d’escriptor cultiva la poesia i el conte. Recentment, ha fet una incursió en la historieta i la il·lustració amb el relat L’escletxa d’un somni. En totes aquestes obres s’hi copsa una energia, passió i entusiasme que fan reconèixer l’artista immediatament, sigui quina sigui la disciplina emprada.

–Sabata: Peça rectangular de ferro, collada a l’extrem de la telera de les maces i del mall de setinar, que, folrada amb un cuiro, evita que es gastin les lleves de l’arbre de la roda quan hi piquen per a aixecar la telera.

–Sabaté Jaumà, Pau:  (Reus, 1872 – Barcelona, 1954) va ser un pintor català. . Durant molts anys fou president de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, de la qual va acabar essent nomenat presidents honorari a perpetuitat. Com a dibuixnt es va especialitzar en models per a forja i en figurins per a sastre, que realitzà per la societat “La Confianza”, de Barcelona. És autor de diversos exlibris.

–Sabater, Gaietà: (conegut com a “Caietano” Sabater) (Reus primer terç del segle xix – Barcelona 1895) va ser un impressor i editor català, fill del també impressor Pere Sabater.

Amb el nom d’Impremta de la Viuda i Fill de Sabater, va treballar amb la seva mare Teresa Pellicer des del 1856 al carrer de Monterols número 23, on hi tenia les màquines d’imprimir i una llibreria-papereria que Teresa Pellicer havia regentat. L’empresa era també un centre de subscripcions a la premsa barcelonina, madrilenya i estrangera, de París, Roma i Londres, majoritàriament. D’ençà que va tornar a reaparèixer el 1859, imprimien el Diario de Reus, per la qual cosa, la seva impremta s’anomenava també “Imprenta del Diario“. El 1864 era secretari de la societat cultural i recreativa “La Filarmónica“. El 1866 Gaietà Sabaterera l’editor responsable del Diario, i el 1868 en va ser director, defensant postures moderades i conservadores davant la revolució d’aquell any, tot i que la Junta Revolucionària el nomenà impressor oficial del municipi. El 1870 Gaietà Sabater era el propietari de l’empresa, i la seva mare, que li va fer cessió de la titularitat, es va quedar a la llibreria.

 Imprimia La Torre de Babel (1870) publicació satírica conservadora, de la qual n’era també editor i propietari, l’Eco del Centro de Lectura durant la seva tercera època (1870-1873) portaveu de l’entitat Centre de Lectura, Lo Campanar de Reus (1879), de lleugera tendència anticlerical segons l’historiador de la premsa satírica reusenca Marc Ferran, El Fomento Reusense, (1881) d’ideologia conservadora, La Veu del Camp, de l’Associació Catalanista de Reus (1885), La Correspondencia de Reus (1886) pretesament apolític, La Defensa en la seva segona època (1886), La Medicina contemporánea, el primer periòdic professional que s’edità a Reus (1887), La Chicharra (1887) una revista satírica antireligiosa, i d’altres.

–Sabater, Josep M. : Germà de Gaietà, es va fer càrrec de la impremta el 1887, i seguí amb la publicació de la major part de la premsa reusenca de l’època: a més del Diario de Reus i els que imprimia el seu germà, sortien dels seus obradors La Correspondencia de Reus el 1886, de la qual n’era també director, La Veu del Camp en la seva segona època, el 1888, La Pipa, una publicació satírica de caràcter eròtic el 1890, El Coalicionista, el 1890-1891, Reus Alegre, un setmanari humorístic, el 1891, La República Federal portaveu dels federalistes el 1892, L’Escut de Reus, un setmanari literari el 1893, El Anunciador, que publicava només anuncis, el 1894, i d’altres capçaleres, i va iniciar la impressió del periòdic conservador Crónica Reusense el 1896. Però Josep Maria Sabater el mateix 1896 va tancar la impremta, fundada pel seu pare Pere Sabater i que havia estat en funcionament durant 55 anys.

–Sabater, Pere: (Reus, 1815 – 1856) va ser un impressor, editor i periodista català. L’any 1841, Salvador Bages i Pere Sabater van obrir una impremta a Reus, amb el nom de «Imprenta de S. Báges y Pedro Sabater, frente a la Fuente del Rey».

Salvador Bages era fill d’impressor, i Pere Sabater va aprendre l’ofici a la impremta del pare de Bages. Van imprimir un periòdic que el llibreter Mariano Sastres va treure a principis de 1843, el Boletín de Notícias, suspès als pocs números i continuat amb el nom de Boletín Reusense. Van dissoldre la societat el mateix 1843 quan Salvador Bages es va casar i deixà d”imprimir.

Pere Sabater va seguir amb la impremta i s’instal·là ell sol al carrer de Monterols, on anteriorment els socis havien tingut un magatzem amb maquinària d’imprimir, i que ja havien utilitzat per fer petits treballs d’impremta. Aquest local era també una llibreria, que regentava la seva dona, Teresa Pellicer. Pere Sabater tenia un aprenent, després oficial d’impremta, Josep Benaiges, que més endavant s’instal·laria d’impressor pel seu compte. Sabater es va dedicar a la impressió de llibres, com ara els Anales históricos de Reus, d’Andreu de Bofarull, però sobretot va destacar com a editor i impressor de diaris. El 1847 dirigia i imprimia El Cronicón, i el 1854 era l’editor responsable i l’impressor d’El Liberal reusense. La impremta la va continuar la seva viuda Josepa Pellicer junt amb el seu fill Gaietà Sabater, amb el nom de Viuda i Fill de Sabater, que van ser també impressors de premsa periòdica.

–Sabatés Massanell, Ramon: (Llinars del Vallès, 1915 – Sant Just Desvern, 2003) va ser un dibuixant d’historietes d’humor català, famós pels Invents del professor Franz de Copenhaguen, dels quals en va arribar a fer més de mil. Quan encara no tenia tretze anys i ja va publicar els seus primers dibuixos a la secció pàgina dels infants del diari El Matí, cobrant quinze pessetes al mes. Més endavant va començar a escriure acudits per a la revista Ràdio Barcelona. Quan encara anava al col·legi, ja va començar a publicar a la revista TBO, on continuaria durant més de cinquanta anys. En paral·lel amb les col·laboracions al TBO, a mitjans dels anys 1930 va entrar a treballar a l’editorial Gato Negro –futura editorial Bruguera– contractat pel mateix Bruguera qui havia estat company seu de col·legi. Va fer dibuixos per quasi totes les revistes de l’editorial: Ja ja, Shirley Temple, Calderilla i Pulgarcito. Va col·laborar en altres publicacions com el Saturday Evening Post, on va fer una campanya publicitària els anys 1970, i durant els anys 1960 va publicar un dibuix diari a La Vanguardia. De forma més esporàdica va publicar dibuixos a Patufet, Jaimito, Lecturas, Moda y Labores i El Periódico de Catalunya. Es va fer càrrec de la sèrie dels invents del TBO entre els anys 1960 i mitjans dels anys 1980, si bé la idea original era de Joaquim Buigas, director del TBO, i desenvolupat per col·laboradors del TBO com Tur, Tínez, Muntañola o Benejam. Va començar dibuixant invents amb guió d’aquests altres col·laboradors, però quan varen veure el seu enginy, va passar a portar directament la secció.

–Sabiduria )(El llibre de): Un dels llibres de l’Antic Testament, Els grecs en deien ‘La saviesa de Salomó’, per creure que el seu autor va prendre la doctrina dels llibres que va escriure aquell rei. Als exemplars grecs, sirians i àrabs aquest llibre porta sempre el nom de Salomó. El llibre de la Saviesa comprèn els cinc llibres sagrats: ‘Els proverbis’, ‘L’Eclesiastès’, ‘L’Eclesiàstic’, ‘La Saviesa’ i ‘El Cantar dels Cantars’.

–Sabó: Detergent que es posa a la cola per a blanquejar-la i també per a fer de mordent.

–Sabon: Va ser dissenyada per Jan Tschichold el 1964 i produïda simultàniament per tres foneries: D. Stempel AG, Linotype i Monotype en resposta a la demanda existent per les principals impremtes alemanyes d’un disseny vàlid per a totes les tecnologies existents en aquell moment i que requerien l’ús de metalls diferents. El seu nom està tret de Jacques Sabon, estudiant del tipògraf francès Claude Garamond, que va seguir treballant en els projectes del seu mestre després de la seva mort el 1561. Quan va morir el 1580, la seva vídua es va casar amb Konrad Berner que va assumir el control de la seva fosa . Tschichold va basar el seu disseny en el tipus del full 1592 publicat per la fosa Egenolff-Berner i atribuït a Garamond. La itàlica va ser treta dels tipus de Robert Granjon. La Sabon és una de les més belles variacions de la Garamond. Tipografia molt elegant i llegible, excel·lent per a llibres i aplicacions sofisticades.

–Sac: Sac de paper. Bossa de paper d’una mida gran. La producció industrial dels sacs de paper modernament segueix un procés en una màquina que amb més o menys bobines de paper (segons les capes que hagi de tenir el sac en funció de la resistència que es vulgui obtenir) du a terme l’elaboració mecànica del sac.

–Sac d’esborrar: Vegeu ‘neteja de taques’.

–Sacharoff, Olga: (Tbilisi, 1881 – Barcelona, 1967) nom artístic d’Olga Nikolàievna Saharova fou una pintora russa avantguardista establerta primer a Mallorca (1915) i després a Catalunya (a partir del 1916). Sacharoff va ser una figura destacada de les avantguardes del segle passat i va establir forts lligams amb l’art català dels anys 40 i 50, i amb els cercles artístics i intel·lectuals de la postguerra. Als anys trenta exposà regularment a Barcelona. Participà en mostres col·lectives com Bodas de Plata. Retratos de gente famosa por artistas de fama (Galeries Syra, 1931) o les edicions de 1935 i 1936 de l’Exposició de Primavera organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona. A partir del any 1940, s’instal·la definitivament a Barcelona, al barri del Putxet, on continua la seva trajectòria artística i participa de manera activa en la vida cultural de la ciutat. La seva producció en aquest període es torna més decorativa i repetitiva, en resposta a la demanda. El gènere del retrat guanya protagonisme. Artísticament, utilitza tota mena de tècniques (oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort), i diversos gèneres i temàtiques com natura morta, paisatge, quadres de flors, escenes quotidianes i retrats. Igual que Pere Pruna, Olga Sacharoff pertany a una tradició figurativa més aviat conservadora o no conflictiva, que es desenvolupa a la Catalunya de postguerra paral·lelament a la florida de les avantguardes a l’estranger. Relegada, com Pruna, a un relatiu silenci de la crítica durant els anys 1970 i 1980, Sacharoff ha recuperat presència en el circuit d’exposicions i galeries gràcies al col·leccionisme.

–Sacoma, Guillem (Ça Coma): És un dels llibreters més coneguts de l’època (segle XVI). La seva llarga trajectòria professional fa queel trobem com a comprador, ja el 1413, d’una obra de Johannes Monachus (autor que acostumava a ser recollit en els inventaris en substitució del títol de la seva obra: “un Joan Monko” en comptes de l’Apparatus in Sextum) que havia pertangut al batxiller en decrets Martí Moliner. Més de mig segle després, el 1464, encara és ben viu: a l’encant dels llibres relictes per Francesc Blanch, Doctor en drets, es va anotar el següent: “Vent jo, Johan Çacoma, venedor de libres, de vos madona Sibília, muller del senyer en Blanch, quondam, dos libres en lo mes de novembre 1464, ço és…”. Va practicar molt la corredoria de llibres, fent d’intermediari i finalment trobem que el 1444 actuà com a intermediari en la venda de part de la llibreria d’en francesc Bertran, canonge de la Seu. Un fill seu, Johan Saconma, va continuar el negoci.

–Sacra: Cadascun dels tres fulls, impreses o manuscrites, que contenen el text de les parts invariables de la missa, fulles que solen col·locar-se a l’altar per facilitar-ne la recitació pel sacerdot.

–Sacramentari: Llibre que contenia les cerimònies i les oracions que havia de dir l’oficiant en la celebració de la missa i en l’administració dels sagraments i sagramentals. Juntament amb el ‘leccionari’, ‘antifonari’ i els ‘ordines’ forma part dels anomenats llibres litúrgics purs, és a dir, aquells utilitzats per a elements específics de la celebració. Han arribat fins als nostres dies fonamentalment tres classes: el Leonià o Veronense, datat entre finals del VI i principis del VII; el Gelasià, del segle VIII i el Gregorià, probablement compilat el 592 o 595. Si bé als XIII i XIV continuaven produint-se, l’arribada dels missals complets al voltant del X-XII va sumir el sacramentari en un estat de decadència.

Sacramentari i Evangeliari per a ús de canonges regulars, entre 1250 y 1350?, BNE

–Sacramentari de sant Gregori Magne: Llibre que descriu les cerimònies del ritu gregorià.

–Sacras: També anomenades’ tabellae secretarum’, són tauletes amb oracions litúrgiques que es col·locaven sobre la taula de l’altar per ajudar el sacerdot en els moments en què no podia manejar el missal per tenir les mans alçades. El seu origen és medieval encara que van cobrar especial importància després del Concili de Trento i fins al Concili Vaticà II, després del qual pràcticament desapareixen de la litúrgia. És freqüent que incorporin un gravat amb la crucifixió i, de vegades, notació musical, per adaptar-la a les diferents festivitats. Es coneixen fins ara molt pocs exemplars pre-tridentins a Espanya, un de manuscrit a Villafranca del Cid, un altre imprès a la Biblioteca Nacional d’Espanya i un fragment reciclat com a enquadernació a l’Arxiu Històric Nacional.

–Sadurní i Deop, Celestí: (Barcelona, 1830 – 1896) fou un gravador que es va distingir per les incrustacions sobre metall. En un principi fou armer, però un desagradable incident del qual fou víctima, ocasionat per la guerra civil, li suggerí la idea de canviar la seva primera professió per la del gravat amb boix, en què posà vocació i constància, dedicant algunes hores diàries a assajos gravant al·leluies, romanços de cec i altres il·lustracions de literatura de carrer per la casa Bosch, dedicada singularment a aquest ram a Barcelona, el dibuix dels quals alguna vegada fou obra del notable i popular artista Tomàs Padró i Pedret, el qual va veure en Sadurní i Deop reveladores aptituds d’una futura notabilitat en el manegament del burell i posà interès a estimular-lo confiant al damasquinat vinyetes per altra classe d’impressions, no tardant donar-li a gravar làmines soltes per a novel·les editorials, retrats, etc. Va realitzar il·lustracions pel Calendari de l’Ermità, editat anualment a partir de 1875. 

–Sáez, Francesc📕: Era un home seriós, tractava els clients amb molta correcció i els llibres curosament. S’inicià com a llibreter a les barraques de Santa Madrona, especialitzant-se en llibres tècnics i edicions modernes de literatura, que sempre tenia nets i ben endegats. Després de quinze anys va anar al carrer Tallers, prop de la Rambla.

–Sáenz de Fuentes, Joan: Impressor cinccentista. Es coneix amb el peu d’impremta a Barcelona el 1557 un Lunari o Repertori dels temps, de Joan Alemany, imprès en lletra gòtica, a dues tintes i diversos gravats en fusta.

–Safareig: Lloc on es rentaven els saials i les formes una vegada usats per deixar-los en condicions per ser reutilitzats.

–Sàfics: Versos emprats en la poesia grega i llatina, inventats per Safo, anomenada la desena musa.

–Safrà: Substància treta dels estigmes d’una flor i que s’usa com a pigment per aconseguir color groc.

–Safrà mineral : Òxid Sulfur d’antimoni, utilitzat com a pigment per tenyir de groc. És poc resistent a la llum.

–Safranó: Pigment ataronjat extret de les flors del safranó.

–Saga: Nom donat als relats en prosa, nascuts a Islàndia, recitador pels bards de la cort dels reis escandinaus, retransmesos per la tradició oral i escrits a partir dels segles XII i XIII. Generalment es refereixen a la vida dels herois i dels reis d’Escandinàvia.

–Sagnar: En tipografia, fer que una línia comenci més endins que la resta del paràgraf (to indent). Als alfabets llatins és usual que la primera línia de cada paràgraf comenci amb una petita sagnia. A l’acció contrària, en què la primera línia sobresurt una mica més que la resta del paràgraf se’n diu ‘sangria francesa’ o ‘sangria negativa’. En arts gràfiques, portar un element o il·lustració fins una mica més enllà la vora de la pàgina (a sang), cosa que farà que quedi tallat (‘sagnant) quan la guillotina talli el full (to bleed)

–Sagnat:. 1. Gravat col·locat en un angle,  al cap o al peu d’una pàgina sense deixar el marge en blanc.2.Espai o espais en blanc amb què s’inicia una línia, generalment la primera d’un paràgraf.

–Sagnat (2):Deteriorament caracteritzat per la difusió de la tinta o altre element sustentat, que s’estén des del traç original cap a altres zones adjacents del suport i dona com a resultat un aspecte borrós. La tinta sagnada es deu a la presència de compostos solubles a la tinta que en presència d’aigua estenen la seva ubicació a altres zones del traç o la imatge.

–Sagnia: Començaments de paràgraf que comencen en blanc. Es calcula la seva amplada segons la longitud de la línia i del cos de la lletra, i es compta per quadratins i mitjos quadratins, sent el més corrent que per cada 10 o 18 cíceros de longitud de línia es posi un quadratí (del cos de lletra en què estigui escrit el paràgraf) de sagnia; de 18 a 22 cíceros s’hi afegeix quadratí i mig de sagnia, i a partir de 22 cíceros s’hi afegeixen dos quadratins. A l’estil espanyol, el paràgraf s’ha de marcar amb una sagnia ordinària, que és que el text comença més ficat que la resta de la columna. Per contra, la sagnia francesa es fa al revés, ja que en aquest cas la primera línia és la que sobresurt de la resta de la columna.

–Sagnia contínua: Composició el marge del qual augmenta línia rere línia acostant-se al centre de la mesura i de vegades superant-lo.

–Sagnia francesa: Estil de sagnia de paràgraf en què la primera línia sobresurt per l’esquerra una mica més que la resta, que van una mica més sagnades. Al paràgraf format amb la sagnia francesa se l’anomena ‘paràgraf francès’. Aquest tipus de composició és molt útil per la seva claredat a llistats llargs com els noms de les guies telefòniques, diccionaris i similars. Hi ha qui l’anomena també ‘sagnia negativa’, però és poc usual.

–Sagnia negativa: El mateix que ‘sagnia francesa’.

–Sagnia ordinària: Vegeu ‘sagnia’.

–Sagrada: Tinta color vermell porpra, emprada pels antics emperadors d’Orient per signar els seus decrets.

–Sagrats: Llibres que Numa Pompilio diu que van ser dictats per la nimfa Egèria, relatius a pràctiques sagrades. Eren catorze; set en grec i set en llatí. Van ser cremats per ordre del Senat romà el 573.

–Sagrera Argemí, Genis, tipògraf i comunista a Barcelona (segle XX). Militant de la Federació Comunista Catalanobalear i, posteriorment, del BOC, tingué un important paper en el Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT durant el primer any de la República. L’abril de 1931 fou elegit, amb el càrrec de vicepresident, membre de la junta administrativa del sindicat. President de la comissió tècnica de la Secció d’Impremta, el novembre de 1931 fou ratificat en el càrrec, però una nova assemblea celebrada el mateix mes, que va disposar de majoria anarquista, el cessava; això provocà una polèmica que va transcendir a la premsa.

–Saial: Baieta de llana sobre la qual el ponedor traspassa o calca el full de paper fet amb la forma, N’hi ha d’haver tants com fulls de paper es facin, més un anomenat saiala que es posa sobre la posta de paper.

–Saiala: Saial gran que es col·loca fent quatre plecs sobre la posta en el oment de premsar-la.

–Sainet: Peça jocosa en un acte, de caràcter popular, que solia representar-se al final de les funcions teatrals. Durant els segles XVII i XVIII van ser peces dramàtiques iguals als entremesos.

–Sáinz, Carme📕: Filla del Juanitu, barraquer de llibres dels d’abans. Ella el va succeir en el lloc. El marit l’ajudava de tant en tant, furetejant els diumenges per Sant Antoni mentre ella tenia cura de la barraca de les Drassanes, on venia els llibres que el seu marit cercava per les editorials i distribuïdores barcelonines.

–Sainz de Morales, Gumersindo (Gumsay): Va néixer el 12 de maig de 1900 a Madrid i mort el 3 d’octubre de 1976 a Barcelona, ​​ciutat on residia des dels anys 20 – 30 del segle XX. Va ser dibuixant i pintor anarquista. Entre 1936 i 1939 treballa sobretot per a les Joventuts Llibertàries (a les revistes «Esfuerzo», «Ruta») a més de realitzar fotomuntatges per a Estudios, Tiempos Nuevos… Signa amb el seu veritable nom una portada de «Mi revista» o del sindicat CNT SIE: «La guerra» i un fullet «Estampas de España».  Va estar breument exiliat a França i va tornar en acabar la Guerra Civil espanyola a Barcelona. Durant els anys 40 i 50 va il·lustrar diverses portades per a diferents editorials i va exposar en diverses galeries tant col·lectivament com individualment, Galeria Augusta, Grifé & Escoda i altres. La ssevaobra també s’exposava a París, Illa de França, i en algunes galeries dels Estats Units, en els darrers anys de la seva vida exposava regularment a les galeries Sant Vicenç de València.

–Sajolé: Envà que hi ha al mig de la pila. També Sajola.

–Sakuga: Literalment “dibuix” o “pintura” en japonès, és el nom que se li ha donat en occident a quan, en l’animació japonesa (anime), una seqüència és animada amb una qualitat notablement major, normalment amb la intenció de ressaltar una escena particularment important.

–Sala, Narcís, enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XX). Militant de la CNT, fou

delegat dels obrers enquadernadors i similars de Barcelona al primer Congrés Obrer de la CNT, celebrat a Barcelona el setembre de 1911.

–Sala i Badal, Josep📕 : Gran excursionista, caminador infatigable. Era gran aficionat als llibres, tenia una gran biblioteca particular d’obres d’història, referents a Catalunya, sobre temes folklòrics, etc. Abans de ser llibreter professional coedità un llibre sobre Girona. En Fontana li traspassà [1947] la seva llibreria del carrer de Boters i s’inicià en el món llibreter acompanyat de la seva filla.La seva llibreria era el cau d’una tertúlia a la qual acudien Pau Vila, mossén Sanabre, Albert manent, el P. Taxonerea, bibliotecari de la biblioteca de Montserrat, Martí Mas, Duran i Sanpere, Santiago Olives, Josep Gramunt, Joann B. Solervicens, Pere Pujol, Emili Brugalla, etc. Els contertulians de tant en tant organitzaven sopars, eren la penya Solervicens.

–Sala de catàlegs. Lloc de la biblioteca o arxiu on es conserven els catàlegs dels llibres o documents destinats al públic.

–Sala de consulta: Dependència d’una biblioteca o fitxer on l’usuari pot accedir als materials, ja sigui consultant el que està disponible allà, o demanant que us portin el material que està en dipòsit.

–Sala Gabriel, Tomàs: (Guissona, 1857 – Barcelona, 1952) fou un pintor i dibuixant català. Era germà del també pintor Joan Sala i Gabriel. Els dos, a la dècada del 1880 van establir-se a París. Des d’allà, no deixà de col·laborar amb revistes catalanes com L’Esquella de la Torratxa, on van publicar els seus dibuixos durant divuit anys. Tant als dibuixos com a les pintures signava com T. Sala. Va ser un il·lustrador de cobertes de llibres molt demandat. S’inicià el 1884 en fer la coberta del llibre de poemes del seu cunyat Ramon Coll i Gorina, Un grapat de donas. Aquell mateix any també va il·lustrar amb una sèrie de gravats els llibres de bibliòfil de l’editorial Salvatella, com per exemple Fígaro, de Mariano José de Larra; el recull d’articles Colección de obras escogidas de Jovellanos i, el 1885, les Obras clásicas de Don Francisco de Quevedo i alguns llibres de l’escriptora Emilia Pardo Bazán. També és l’autor del conegut plafó-anunci del Cafè del Teatre Espanyol l’any 1918.

–Sala de lectura: Departament de la biblioteca condicionat i moblat convenientment per a la lectura.

–Sala de reserva: Vegeu ‘Sala del tresor’.

–Sala i Tarragó, Josep:  (Barcelona, 1896 – 1962) va ésser un fotògraf i grafista català. Estudià a Llotja i va ser professor de ball. Membre del FAD i de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, va ser també col·laborador habitual de D’Ací i d’Allà on s’encarregà de la direcció artística de la tercera època d’aquesta revista i en la qual publicaria alguns dels seus treballs més interessants com a publicista. Col·laborà també a Las 4 estaciones, Mirador, Revista Ford i La Publicitat. Durant la Guerra Civil espanyola treballà, juntament amb Pere Català i Pic, per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

–Sala Temàtica d’Arts Gràfiques (Lleida): La Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida s’incorpora a la Nit dels Museus que tindrà lloc el dia 18 de maig. En aquest sentit, es faran diverses visites guiades a l’espai expositiu en què es podran conèixer les diverses tècniques d’impressió utilitzades des de la invenció de la impremta fins als nostres dies, des de la tipografia i les premses fins al sistema d’impressió actual. Aquest espai museïtzat explica, de forma didàctica, l’evolució de les tècniques d’impressió des dels seus orígens fins a l’aparició de les formes modernes de produir material de difusió imprès.

–Sala de triar: Secció de la fàbrica destinat a fer el triatge i la classificació del paper.

–Sala del tresor: Lloc d’una biblioteca on es guarden les joies bibliogràfiques.

–Saladrigas, Ramon: Pel que fa a Ramon Saladrigas Balbé (aquesta és la grafia que la família prefereix per tal d’anomenar-lo, tot i que a la documentació trobem més sovint Bellbé) sabem que va néixer a Barcelona el 1913, però per ara ignorem quasi tot el referent a la seva formació artística. El 1934 pren part a la mostra de cartells Contra la guerra organitzada per l’Associació de Cartellistes, de la qual consta com a membre entre 1932 i 1935. Ja hem vist que durant la guerra va tenir una activitat abundant en les tasques del Sindicat de Professions Liberals, com ara una conferència, l’abril del 1937, titulada «L’artista davant la revolució» que va ser retransmesa per Ràdio Associació de Catalunya (La Vanguardia, 24 abril 1937, p. 2). Els seus cartells durant aquest període comprenen dues versions diferents de Ajudeu els hospitals de sang i un altre que promociona Sentir. Revista de cultura integral (promoguda pel SUEPL, tot i que no sembla que s’arribés a editar). A gairebé totes les notícies de premsa dels anys de la guerra trobem esmentats conjuntament els noms de Carme Millà i de Ramon Saladrigas, que van estar casats entre 1938 i 1959. Exiliat també en acabar la guerra, el trobem al camp de Barcarés com a secretari d’una Comissió d’Artistes Professionals presidida per Lleonard Guardiola, amb Esteban Abril Peláez, Marcel·lí Porta i Albert Sanmartí “Artel” com a vocals. Arriba també al país asteca amb Carme Millà, a bord del Mexique: desembarquen tots dosa Veracruz el 27 de juliol del 1939.
A Mèxic el trobem el 1944 prenent part en un acte commemoratiu del 14 d’abril en representació de les Joventuts Llibertàries (La Humanitat, Mèxic, maig 1944, p. 1) i el 1946 presenta al Premio Nacional de Artes y Ciencias un oli titulat Soir sur la tête du mort. Aquí se li perd la pista.

–Saladrigues i Oller, Ramon: (Bellpuig, 1883 – 1953) fou un impressor, músic, literat i periodista català. D’origen pagès, als 23 anys va decidir dedicar-se a la tipografia com a impressor, fundant, l’any 1908 la imprempta Majós – Saladrigues juntament amb Brauli Majós i Fet. L’empresa editava la revista Lo Pla d’Urgell (Bellpuig, 1908) i La veu d’Urgell (Mollerussa, 1922). L’any 1921, van començar a editar Lo Pregoner (Bellpuig), encara publicat actualment. Amb la impressió del setmanari Lo Pla d’Urgell va descobrir la seva afecció per escriure, publicant articles com a periodista i historiador però també obres com a narrador, poeta i dramaturg. 

–Salamandra: Tipus d’enquadernació que va florir en temps de Francesc I de França, per estar adornada amb salamandres, que era l’emblema adoptat per aquest sobirà. Els llibres que tenen aquesta classe d’enquadernació són preciosament conservats a les biblioteques més importants de França.

–Salas, Josep📕: La Llibreria Salas estava situada a la sortida de l’escenari del Gran Teatre de Liceu, a la Rambla, dedicada al llibre vell. N’era una característica l’alçada de les prestatgeries. L’espai hi obligava. Després de l’incendi del Liceu l’any 1994 es varen veure obligats a abandonar el local i buscar-ne un de nou. Els Sala es varen traslladar al carrer de la Unió, és a dir allà mateix, amb tan poc èxit que acabaren tancant el nou establiment. Entretant, però, varen obrir-ne un de nou al carrer de Jaume I, amb un canvi d’orientació en el negoci que, ara ja se centra en el llibre vell. Havien arribat a tenir 6 magatzems plens de llibres, procedents dels de les editorials, ara ja només en tenen un, i van portant tota classe de llibre. Cal destacar-hi una de les millors ofertes de guies de Barcelona, la localització ho aconsella.

–Sales Vallès, Joan: (Barcelona, 1912 – 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català.Com a editor, va fundar amb Xavier Benguerel el Club Editor, que va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga, entre altres obres emblemàtiques. Fou promotor de la revista Quaderns de l’exili. El 1955 va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel·listes, amb el qual volien ampliar el públic lector català, desenvolupant un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible.

Des del seu segell editorial, el Club Editor, va oferir al públic la seva obra Incerta glòria, que no aparegué en edició definitiva fins al 1969, i el seu epistolari de guerra i d’exili, Cartes a Màrius Torres (1976). Altres obres seves són el llibre de poemes Viatge d’un moribund (1952), les seves traduccions de Kazantzakis i Dostoievski o l’esbós d’una òpera bufa musicada per Joan Altisent, En Tirant lo Blanc a Grècia. Sales va ser documentalista i anotador de la Historia de España i de la Història dels Catalans de Ferran Soldevila, i va escriure pròlegs de nombroses obres de Joan Coromines, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. Va dirigir l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona fins que es jubilà el 1982. Poc després Incerta glòria va ser publicada dins de la col·lecció de la MOLC.

–Saldista: 1. Nom que es dona al llibre que l’editor no ha pogut vendre correntment i que per liquidar-lo es veu obligat a vendre’l a preu baix. 2. Per extensió s’anomena així tot llibre de venda difícil que roman anys i anys a les prestatgeries de les llibreries.

–Saldo d’edició: Resta d’una edició que l’editor ven a baix preu per desprendre’s.

–Saldos:  Són els exemplars d’una edició que es venen a baix preu bé perquè no han tingut èxit, perquè es prepara una edició més gran amb un format o una presentació diferents, perquè l’editor desitja recuperar espai al seu magatzem.

–Saldos de llibres :Podria entendre’s que, de manera semblant a altres productes, el llibre té un període de vigència i novetat. Això s’aplica en casos com ara la investigació periodística sobre un tema de moda o la novel·la policial d’un narrador actual. Després de cert temps i d’haver-se publicat una o diverses tirades, alguns títols són descatalogats per les editorials mateixes, que els ofereixen a un 30% o 40% menys que el seu preu de mercat. Per a les editorials, mantenir en dipòsit milers d’exemplars no venuts moltes vegades és més costós que rematar-los a un preu irrisori o destruir-los. En canvi, per a les editorials independents el concepte de llibres de saldo no existeix en el sentit estricte, perquè els considera una mena de banc bibliogràfic que acompanya el catàleg mentre queden exemplars disponibles. La lògica econòmica de les editorials independents entén una manera de viure el mercat més respectuós del medi cultural, la producció local i els beneficis econòmics sostenibles, a mitjà i llarg termini. D’acord amb el projecte ECOEDIT de la Universitat de Granada (Espanya), aquestes també es denominen “pràctiques editorials ecològiques pel fet que no descarten les seves produccions, sinó que per aquest respecte del medi cultural el seu treball es manté a través del temps i garanteix la vida dels objectes culturals que són els llibres, sense arribar a descartar-los com a simples béns de consum”.

–Sales i Amill, Gemma: (Barcelona, 1945) és una escriptora, guionista de còmic i il·lustradora catalana. Es va introduir al món del còmic i de les arts gràfiques de la mà del dibuixant Edmond, de qui va aprendre la tècnica del còmic. Als 16 anys va començar a publicar professionalment a l’Estudi Bruguera, on va dibuixar Celia i As de cors (1963). El 1965, va començar una llarga col·laboració amb l’Editorial Toray, on va treballar activament amb els guions de Victòria Sau. Sales ha publicat llibres infantils com M’agraden els monstres (1994), Explica’m una història (2002), Adéu, adéu (2004), Dorms molt, Joana (2004), Els bons amics (2011) o Gnoms de jardí (2013). Com a il·lustradora, ha treballat especialment amb l’editorial francesa MSM i en la japonesa Gakken. Imparteix tallers d’escriptura creativa i il·lustració a nens i adults. Combina escriure i il·lustrar amb el treball de fer classes de dibuix i pintura a l’escola d’adults Freire.

–Sallarés i Castells, Joan: (Sabadell, 1893 – 1971) fou un llibreter, escriptor i editor català. Joan Sallarès començà a treballar als nou anys amb el seu pare, el pintor decorador Miquel Sallarès i Mas, però la mort prematura del seu progenitor l’inclinà cap al món de la impremta. Així, als 12 anys entrà d’aprenent al taller de Magí Ribera i més endavant passà per la Tipografia Vives del carrer de Sant Joan, 24 i per la impremta de Joan Comas, la més important del Sabadell de l’època.

 En els anys de la primera postguerra europea, Sallarès va obrir una llibreria que va ser punt de trobada de tota la intel·lectualitat sabadellenca, centre de tertúlia i de debat cultural. Va estar oberta fins al 1957, quan la va traspassar al jove barceloní Miquel Fàbregues i Morlà. Els primers anys la llibreria es digué “Hogar del libro, sucesor de Sallarès” i més endavant quan els temps ho permeteren es convertí en “La Llar del Llibre”, nom que es manté fins a dia d´avui.

Va ser un prolífic escriptor, que s’inicià el 1918 amb Flames d’amor i pietat. Va traduir dos llibres de Tolstoi: Abecedari de Tolstoi. Primer llibre de lectura per a ús de les famílies i de les escoles (1931) i el Segon llibre de lectura. Abecedari per a ús de les famílies i de les escoles (1938). Col·laborà amb Joan Costa i Deu en la Biblioteca Sabadellenca, va fer crítica d’art al Diari de Sabadell i publicà articles diversos a la Revista de Sabadell, Sabadell Federal, L’Avenir, Garba i el Butlletí del Centre Excursionista de Sabadell, en què firmava els editorials amb el pseudònim d’Oriflama. De 1934 a 1936 va ser delegat de la Comissaria de Cultura de la Generalitat i com a tal va protegir el Museu de la Ciutat dels embats de la guerra i la revolució. 

–Sallent i Prat, Joan:  (Sabadell, 1879 – 1936) fou un impressor català. Començà d’aprenent a la Impremta Comas de Sabadell i cap a l’any 1910 s’establí per compte propi i fundà la Impremta Sallent, una de les més destacades impremtes de Catalunya durant la primera meitat del segle XX.

Començà d’aprenent a la impremta de Joan Comas, aleshores la més important de Sabadell i una de les més grans del país. Comptava amb una setantena d’operaris i exportava a tota la península i a ultramar. Fou en aquest prestigiós obrador on Joan Sallent es formà professionalment com a impressor.

Abans d’establir-se per compte propi, Sallent fou el director de litografia de Joan Comas, la qual tingué molta fama a principis de segle. Del seu obrador van sortir obres per a diversos editors barcelonins, com la Llibreria Catalònia, la Llibreria Verdaguer, les Edicions Proa o l’editorial Barcino, amb una trentena de títols de l’Enciclopèdia Catalunya, i s’hi van estampar els volums més interessants de l’edició sabadellenca d’entreguerres: Almanac de les Arts de 1924 i 1925, Elements d’història de Sabadell de Miquel Carreras, Sabadell del meu record de Marian Burguès, El rodal de Sabadell de Josep Rosell, l’Almanac del Diari de Sabadell de 1928, Les decapitacions i el Bestiari de Pere Quart, els volums de les Edicions La Fona i de La Mà Trencada, la Biblioteca Sabadellenca, que dirigia Joan Costa i Deu, i, sobretot, des de 1925 els llibres de les Edicions La Mirada, dissenyats per Ricard Marlet, que afegien un toc d’elegància noucentista al bon gust i a la pulcritud artesanal que acreditava l’obrador de Joan Sallent. També imprimí edicions de bibliòfil, com la traducció catalana de la Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra (1947).

Després d’una intensa vida de treball, Joan Sallent morí l’any 1936 als 57 anys. A la seva mort, la Impremta Sallent fou continuada de forma igualment exitosa pel seu fill Eugeni Sallent i Cañellas i, des d’aleshores, passà a dir-se Joan Sallent, Successors.

–Salm: Composició o càntic que conté lloances a Déu. Per antonomàsia, s’entenen sempre els de David.

–Salmografia: 1. Col·leccions de salms. 2 Comentaris sobre salms.

–Salms: Col·lecció d’himnes i cançons sagrades escrits pel rei David. Aquest llibre forma part de l’Antic Testament.

–Saló Internacional del Còmic de Barcelona: Mostra de còmic i de diverses manifestacions culturals, celebrada anualment des del 1981 a Barcelona per promoure el coneixement del còmic i com a fòrum per a debatre la situació en què es troba.

Sorgí com una necessitat del sector d’aprofitar la gran expansió del mitjà durant la segona meitat de la dècada dels setanta. N’és l’entitat organitzadora FICÒMIC, federació d’entitats i professionals del sector, creada el 1983, després que la primera edició del Saló fracassés i el 1982 es deixés de celebrar.

Les primeres edicions tingueren lloc als palaus de la Fira de Barcelona amb el nom de Saló del Còmic i la Il·lustració, atès que s’ocupaven també d’aquesta disciplina. El 1989 es traslladà a les Drassanes amb el nom actual de Saló Internacional del Còmic de Barcelona, centrat en el còmic, i a partir del 1991 es realitzà a l’antic mercat del Born. Entre el 1994 i el 2004 tingué lloc al recinte de l’antiga Estació de França, però el seu gran creixement, que l’ha convertit en un dels referents mundials de l’especialitat, en requerí de nou el trasllat a la Fira de Barcelona.

–Saló i Marco, Antoni: Madrid, 1885 – Barcelona, 1950.  Francesc Fontbona a l’enciclopèdia Summa artis (2000) i del d’Aitor Quiney (2012), el situen dins de l’òrbita del grup refinat i decadentista que formaven Ismael Smith, Mariano Andreu, Laura Albéniz i Néstor cap al 1911. Absent de totes les exposicions col·lectives se’l coneix únicament com a il·lustrador de llibres i d’exlibris i, de manera puntual, alguns historiadors l’esmenten com a dissenyador de rajoles industrials i de puntes. Una de les facetes que conreà Antoni Saló, que fou la més important, va ser la d’historiador de les arts decoratives. Saló va escriure manuals tècnics d’art aplicada a la indústria en general i va aprofundir en tres temes principals: les arts tèxtils, les arts del moble i les arts del llibre. En els seus inicis (des del 1907), va ser col·laborador esporàdic a la premsa diària: va publicar alguns articles, cròniques o crítiques en diversos mitjans, com ara La Publicidad o La Veu de Catalunya, i en revistes tècniques especialitzades. Al llarg del temps, pel fet de ser artista decorador i historiador i tècnic de les arts decoratives, Saló participà com a director artístic i literari en algunes col·leccions de manuals tècnics i enciclopèdies, com ara l’Enciclopedia de los estilos decorativos, publicada als anys vint, però de la qual es feren nombroses edicions posteriors; l’Enciclopedia del pintor decorador. Biblioteca de artes y oficios, o la Biblioteca técnica de preparación profesional. Una de les més reeixides, l’Enciclopedia de los estilos decorativos, editada per la casa editorial Feliu y Susanna de Barcelona, publicà els cinc volums en gran format d’El estilo del Renacimiento español, que contenia textos, decoracions i dibuixos de Saló i que es dividia en cinc grups: «Techos artesonados», «Orfebrería y platería», «Bordados y tejidos, cueros repujados», «Interiores» i «Mobiliario». Com a il·lustrador i dibuixant, Antoni Saló s’especialitzà bàsicament en dues vessants artístiques: la il·lustració de llibres i la creació d’exlibris. Sabem per l’historiador Santi Barjau que l’any 1908 participà com a membre de l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) en l’Exposició de Projectes de Tarjetes de Visita y’ls seus Similars, en la qual va ser l’artista que més projectes va aportar.

–Saló literari: Els salons literaris van néixer a França al segle XVII, contribuint d’una manera ostensible a aristocratitzar la literatura, d’aquells temps. El primer saló va ser el de la marquesa de Rambouillet. Després, a principis del segle XIX, van ser famosos els salons de madame Stael i de madame Recamier, on sobresortia la famosa figura de Chateaubriand. En acabar el segle va ser famós el dels germans Goncourt i ja en ple segle XX, era cèlebre el de madame Armand de Caillavet, amiga d’Anatole France.

–Salomó, Mayr: El més citat en el segle XIV. Era “jueu ligador de libres de comptes” des de 1367 fins a 1389.

–Salomó, Samuel:  Jueu corredor de llibres, el 1374 vengué un breviari a la reina.

–Salsburg, Joan de: Impressor germànic del segle XV. L’any 1475, conjuntament amb Pau de Constança (Pau Hurus), va estampar Rudimenta Grammaticae, de Perottus, el primer llibre incunable de data incontrovertida que se sap impresa a Barcelona. Pel colofó d’aquesta obra sabem que tots dos van desembarcar junts al port de Barcelona, on van imprimir conjuntament a més del Perottus; Salustio, Obres; Floro, Epítom; Ciceró, Invectivae; Cases papals et episcopals i Caoursin, Orsidionis chidioe urbis descripto. Els tipus emprats en la impressió del Perottus i del Salustio són semblants als dos primers impresos a València, per la qual cosa Haebler suposa que Salsburg i Pau Hurus formarien part de la companyia de Jacobo Vitzlan i que es van absentar de València en declarar-s’hi la pesta. Alguns tractadistes ho han volgut identificar amb Hans Sherlinc.

–Salt de color: Canvi d’un color a un altre en una imatge que distingeix l’ull humà entre cadascun dels colors. Passa en els degradats on el canvi d’un color a un altre no passa per transició, com en el bandejat. 

–Salt de columna: 1. En composició tipogràfica, el pas del flux de text d’una columna a una altra. 2. En programes dedició de text o maquetació, caràcter invisible que obliga el text a passar a la següent columna.

–Salt d’igual a igual: Error que es produeix en la lectura d’un text quan hi ha paraules o grups de síl·labes idèntics situats en línies diferents, però pròximes, i que pot provocar un error de còpia.

–Salt de lectura: Salt d’igual aigual.

–Salt per Homeotelèuton: Salt d’igual a igual.

–Salt de pàgina: Text que continua a una altra pàgina diferent de la contínua.

–Salteri: 1. Títol del llibre que recull els salms. 2. Antigament es deia Salteri a un petit llibre que es feia servir per aprendre a llegir i que portava també alguns salms. 3. És famós el ‘Salteri’ anomenat de Magùncia, imprès per Fust i Schoeffer el 1457, i també l’estampat a Colònia el 1518 en quatre versions: hebreu, grec, caldeu i llatí, amb els seus respectius caràcters.  4. Llibre religiós que recull els 150 salms del Rei David. S’empra durant la litúrgia i també en la pregària privada. Els salms són textos sagrats que solen cantar-se juntament amb un acompanyament musical.

–Salutació: Fórmula protocol·lària de salutació que apareix al començament o final dels documents.

–Salvà i Mallén, Pere (València, 1811-1870): Llibreter i bibliògraf actiu a Londres i a València, fill del llibreter i editor Vicent Salvà i Pérez (València, 1796-París, 1849). Els Salvà es quedaren els millors llibres que passaven per les seves mans i reuniren una biblioteca de més de 4.000 volums, que amb els menys importants arribaria als 6.000. Vicent Salvà, fill de llibreter, fou catedràtic de grec a la Universitat d’Alcalà fins que s’hagué d’exiliar durant el govern de Ferran VII, a Londres i després a París, on obrí llibreria i formà la seva important biblioteca, i no retornà a València fins 1847. El seu fill, Pere Salvà i Mallén, continuà el negoci de la llibreria i l’edició, i hom li deu el catàleg darrer de la biblioteca familiar, publicat pòstumament (1872). A la seva mort, la biblioteca fou subhastada a Londres i adquirida en bona part per Ricardo Heredia y Livermoore (1831 – 1896).

–Salvá Pérez, Vicent: Insigne filòleg i llibreter nascut a València el 1786. Es va establir primer com a llibreter a València, però va haver de sortir d’Espanya bandejat per causes polítiques, establint-se a Londres, el 1827 va tornar a València amb una magnífica biblioteca adquirida durant molts anys i va començar els primers treballs de redacció del famós ‘Catálogo’ de la mateixa. Va acabar la seva obra el seu fill Pere Salvá Mallén.

–Salvacaixos: Maculatura doblegada, aproximadament de 2 mm. de gruix, que es col·loca entre el llibre i els cartrons de les cobertes abans de finalitzar el procés d’enquadernació.

–Salvador Puignau, Josep: (Palafrugell, 1908 – Tolosa, 1974) és un dels exiliats palafrugellencs amb motiu de la Guerra Civil que varen refer la seva vida a Tolosa. Linotipista de professió, com a director de la llibreria-editorial Librairie des Editions Espagnoles va ser l’impulsor d’edicions en llengua catalana i castellana.

 El 1944, va ser contractat com a linotipista al diari La Republique du Sud-Ouest, que, a partir de 1947, es passarà a dir La Dépêche du Midi. Fins a la seva jubilació, el 1970, Josep Salvador combinarà les dues feines: al diari La Dépêche du Midi de nit i durant el dia a la llibreria. L’any següent, el 1971, les publicacions de la L.E.E. s’acabaren i el 1973 es vengué la llibreria.

–Salvador i de Solà, Felip de📕 : Es dedicava a la recerca de llibres i documents sobre genealogia i heràldica, els quals col·leccionava per tal d’estudiar-los, ja que feia treballs d’investigació relacionats, tots ells d’una manera directa, amb la sang blava. Va arribar a ser un especialista i la seva col·lecció era molt important.

–Salvaguarda: Tira de paper del llarg del llibre que van doblegades al mig i cosides a totes dues cares del cos del llibre. Serveixen per protegir les guardes durant el manipulat del bloc a l’hora de tallar-lo, treure-li la mitja canya o el caixo, i fins al moment de l’enllomat, en què es trauran. A Espanya és una acció que no se sol fer. / Paper que es col·loca igual que la tira cosida, només que en aquest cas és de la mida de la resta de les fulles i va enganxat (amb una cola fàcil de treure). Els cordills van subjectes sobre ell amb zel, i no només protegeixen el cos del llibre durant el manipulat sinó que també reprodueix el gruix que tindrà la guarda volant quan estigui col·locada en aquest mateix lloc després d’haver-se tret la salvaguarda.

–Salvanyac, Duran: Impressor d’origen francès que treballà a Barcelona. La seva producció és curta i només se li coneixen sis obres impreses entre 1525 i 1931. Utilitzava la seva marca en dos impresos: el Parthenice Mariana de Baptista Muntuanus, i el Llibre compost per frare Encelm Turmeda abla horacio del angel custodi, publicats el 1525 i el 1527, respectivament.

–Salvaplecs: Palanca de les minerves que serveix per impedir que s’efectuï la impressió quan el paper no s’ha col·locat o s’ha col·locat malament.

–Salvat, Astruc: Enquadernador jueu trecentista. Segons el Reverend José mas, del 1389 al 1391 treballava de la seva professió per a la Seu de Barcelona.

–Salvat Dalmau, Manuel (1925-2012) encarregà també moltes enquadernacions a Emili Brugalla, a banda de conservar les que li venien de família —una nissaga d’editors força important i reconeguda—, amb molts exemplars de l’antiga col·lecció de Joaquim Montaner i, per tant, relligats als tallers d’Hermenegild Miralles i Miquel-Rius. Una de les seves peces més emblemàtiques, juntament amb les que tenen decoracions d’avantguarda en els llibres editats per Gustau Gili per a les edicions de La Cometa, fou un Missale romanun (1946), enquadernat el 1949. Actualment, el seu fill, Pau Salvat Vilà, president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, és qui conserva el seu llegat i, a més a més, és client de l’enquadernador Josep Cambras.

–Salvat i Espasa, Pau: (Barcelona, 1872 – 1923) va ser un arquitecte modernista i editor. Va ser president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, de l’Institut Català de les Arts del Llibre i del Centre de la Propietat Intel·lectual. A més de l’activitat com a arquitecte, va dedicar la majoria dels seus esforços al creixement de Salvat Editors, la casa editorial que heretà del seu pare, ubicada el 1916 en un edifici projectat per ell mateix. L’any 1898 el seu pare va separar-se del seu soci Josep Espasa i va crear l’editorial Salvat e Hijo, en què participava Pau Salvat. Quan el seu pare morí el 1901, Pau, que tenia 9 germans, va succeir-lo com a director de l’empresa Salvat Editors. Entre 1902 i 1906, Pau Salvat va ocupar la presidència de l’Institut Català de les Arts del Llibre, on fou l’iniciador de l’escola professional. El 1917 fou president de la secció espanyola a l’Exposició Internacional de les Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre de Leipzig, i el mateix any va presidir el Congrés Internacional d’Editors de Barcelona.

–Salvat i Espasa, Santiago:  (Barcelona, 1891 – 1971) va ser un editor barceloní. Continuador de les tasques iniciades pel seu pare, Manuel Salvat i Xivixell i pel seu germà gran, Pau Salvat i Espasa al capdavant de l’Editorial Salvat. El 1920 va ser cridat a presidir l’Institut Català de les Arts del Llibre i quan va morir el seu germà gran, Pau Salvat i Espasa, el 1923 el va deixar en herència tant a ell com al seu germà Ferran l’Editorial Salvat. Entre el 1930 i el 1935 va dirigir la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. El 1939 es va fer càrrec del recent creat Gremi d’Editors. El 1961 va ser l’organitzador del XIV Congrés Internacional d’Editors, celebrat a Barcelona el 1962. La seva tasca editorial es va centrar en obres de divulgació i tècniques mèdiques i científiques.

–Salvat de rengló o línia: El salvat de línia “també anomenat remat de línia o final de línia (bout de ligne; line-filler)” és una barra o traç decoratiu que es realitza amb la ploma. Manca de significat i s’utilitza per emplenar un espai que ha quedat sense completar al final d’una línia. Pot ser simple o estar decorat amb llaceries, motius geomètrics, vegetals o diferents motius i dissenys. En general apareix en còdexs de luxe o molt cuidats.

–Salvat Xivixell, Manuel: (Barcelona, 1842 – 1901) va ser un editor i tipògraf català. Va ser el fundador de l’Editorial Salvat. Va entrar d’aprenent en la impremta Magriñá y Subirana i una vegada après l’ofici va regentar la impremta de Jaume Jepús, d’on va passar a la dels germans Espasa.

Es va casar el 22 de març de 1872 amb Magdalena Espasa i Anguera, germana de Josep i Pau, amb els quals va crear la societat editorial Espasa y Cía. en 1881. En 1897 es va separar dels seus socis i cunyats i va fundar el seu propi establiment editorial, associant-se amb el seu fill Pau Salvat i Espasa, anomenat Salvat e Hijo, que va ser l’empresa antecessora de Salvat Editores S.A. En 1898 cofundà l’Institut Català de les Arts del Llibre. En morir en 1901, el seu fill Pau Salvat i Espasa va assumir la direcció de l’editorial.

–Salvatge Color de la pell sense tenyir, sigui quin sigui el to.

–Samaritans: Es deien així uns antics caràcters hebreus amb els quals els samaritans escrivien en un altre temps el ‘Pentateuc’. Aquests caràcters eren les lletres dels fenicis, de les quals van prendre les seves els grecs. Molts dels profetes van escriure les seves obres en aquests caràcters, els quals no van ser reemplaçats pels més moderns que van prendre dels caldeus fins després de la captivitat de babilònia. Alfabet que consta de vint-i-dues lletres, les quals tenen la mateixa denominació i valor que les del caràcter hebreu. L’escriptura samaritana no té accents ni majúscules, però té molts i variats signes de puntuació. Hi havia un altre alfabet samarità anomenat Idumeo, usat en diversos pobles d’Aràbia.

–Samper, Antoni, tipògraf i sindicalista a Barcelona (segle xx). Fou delegat de la societat

Estampació Tipogràfica de Barcelona al primer congrés de la CNT, celebrat a Barcelona el setembre de 1911. Un sindicalista amb el mateix nom figura a la llista de sindicalistes de la CNT assassinats per pistolers de la patronal durant el període de vigència del pistolerisme entre 1919 i 1923.

–Samsó, Samuel: “Faedor de libres” el 1343.

–Samut Khoi: Els manuscrits il·lustrats tailandesos, anomenats samut khoi, sovint es produeixen amb fulls plegats en acordió, utilitzant paper blanc fet de Streblus asper, un arbre de la família de les moreres (khoi en tailandès). Els exemples més antics que es conserven daten dels segles XVI i XVII, però la majoria daten de mitjan segle XVIII a finals del XIX. Els llibres escrits sobretot amb tinta negra en un paper elaborat amb l’escorça d’un arbre siamès, amb exemplars de categoria superior amb la tinta daurada i cobertes banyades en or i envernissades. Són objectes veritablement extraordinaris quan es despleguen del tot. Un exemplar típic pot fer 69 cm d’amplada i 14 cm de llarg, però si s’estén per complet, pot assolir els 13,41 m de longitud.

–San Marco: Tipografia gòtica dissenyada el 1991 pel cal·lígraf i professor Karlgeorg Hoefer, i que va formar part de la sèrie “Type Before Gutenberg” (tipografia abans de Gutenberg) de Linotype. Aquest projecte incloïa el treball de dotze dissenyadors representant els estils apareguts a les èpoques anteriors a la del famós impressor. Està inspirada en les gòtiques rodones italianes i espanyoles de finals del segle XV, sobretot en les dissenyades per Nicolas Jenson, que va arribar a crear més tipus gòtics que romans o grecs, emprant-los als llibres de medicina i història que va imprimir a Venècia. De fet, el nom d’aquesta tipografia ve de la Catedral de Sant Marc situada al centre de Venècia. Les seves formes són més vives i menys formals que altres tipografies gòtiques, amb unes proporcions més arrodonides i més espai en blanc fent-les més llegibles que les seves competidores. És molt apropiada per a titulars, publicitat o qualsevol altre ús d’exhibició.

–Sancha, Antonio: Notable impressor establert a Madrid cap a l’any 1772, destacant-se per la presentació acurada que donava a les obres que sortien dels seus tallers. Actualment són molt apreciades les impressions signades per ell.

–Sanchez, America: (Buenos Aires, 29 de maig de 1939) és un dissenyador gràfic, fotògraf i dibuixant argentí, instal·lat a Barcelona, nascut amb el nom de Juan Carlos Pérez Sánchez. Utilitza el nom d’America Sanchez (sense accents) en homenatge a la seva mare.

Començà la seva carrera de grafista a l’Argentina a principis dels anys seixanta, amb una formació autodidacta, dins d’un estil modern, amb influències del pop-art va aprendre de l’anomenada Escola de Suïssa. Després del seu pas per l’agència de publicitat Agens es trasllada a Barcelona on ha estat des del 1965 i ha desenvolupat la seva llarga tasca professional.

Des de 1967 es dedica també a la docència a l’Escola de Disseny i Arts Eina de Barcelona. Ha sigut responsable de la identitat corporativa de reconegudes institucions i empreses, com el Museu Picasso o el Teatre Nacional de Catalunya, Vieta, Vinçon, la Caixa, Torraspapel, Cerveses Moritz, el Col·legi d’Arquitectes, la Generalitat de Catalunya, la Candidatura Olímpica de Barcelona, el Futbol Club Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, el Festival Grec, l’Ajuntament de Barcelona, la Mercè, el Tricicle, el Casal Lambda, entre moltes altres. El 2010 va ser el responsable del redisseny de VilaWeb. És autor del llibre (bàsicament fotogràfic), Barcelona gràfica, de l’editorial Gustavo Gili (2001).

–Sánchez, Francesc: (Madrid circa 1800- Barcelona, 1886). Va obrir una impremta i llibreria al carrer Major de Reus l’any 1829.  Dels seus treballs com a impressor a Reus en queden poques mostres. Imprès per ell hi ha el llibre Luisa ó La cabaña en el valle de Stanmore: novela inglesa d’Elizabeth Helme el 1831 o El Castillo de Saniverto i la cabaña hospitalaria: novela original española de Miguel Forner el 1832, novel·la de la qual diu l’historiador Pere Anguera que és una mostra del desvetllament cultural de la ciutat de Reus, ja que inscrita en el moviment romàntic, va ser la primera novel·la de caràcter històric que es va publicar a la ciutat.

Segurament va marxar a Tarragona el 1834, i a partir d’aquell any imprimeix en aquella ciutat tres revistes: Semanario instructivo, crítico y literario, El Tarraconense i El Recuerdo. Va publicar també novel·les, on destaca Gerardo de Nevers y la bella Euriana, el 1838, per seguir amb les novel·les romàntiques, i obres religioses i de divulgació.

–Sánchez, Llibreria: Llibreria de més de 60 anys d’antiguitat, especialitzats en la compravenda de llibres, còmics, còmics, postals, cartells…. Tots els diumenges estan al Mercat de Sant Antoni. C/Còrcega, 485 – Barcelona- 934584980-618090363

–Sanchis Bonet, Blas: (Amposta, 1919 – Deltebre, 1995) va ser un dibuixant de còmics i editor català. Blas Sanchis va entrar a treballar en l’Editorial Bruguera el 1957. Va crear una extensa llista de sèries pròpies com Sansón García Boniato, tiene cuerda para rato (1959), Don Ernesto y Doña Pura, un matrimonio de altura (1959), Bautista, Enriquito y Don Benito (1962), Perry Tostón (1963), Don Tacañete (1967) o Don Agapito (1968), però cap va ser un gran èxit. Un dels seus molts treballs per a Bruguera va ser dibuixar una sèrie de cromos i d’historietes de la popular Familia Telerín, obra originària dels germans Santiago y José Luis Moro.

Va ser l’encarregat de dirigir i coordinar les sèries d’altres artistes de la casa, especialment les de Manuel Vázquez i les de Francisco Ibáñez, que es produïen en l’anomenat “Estudi Sanchis” de l’editora. També va dibuixar algunes historietes dels personatges d’aquests autors, incloent Mortadel·lo i Filemó. Amb el temps l’estudi va acabar elaborant-se al marge dels creadors dels personatges. Aquest equip acabaria derivant en el Bruguera Equip, que va utilitzar aquest nom després que Ibáñez abandonés l’editorial, anys després de la marxa de Sanchis.

Sanchis va ser l’encarregat de fitxar els argentins Santiago Scalabroni i Daniel Branca, fugits de la dictadura militar argentina i que després passarien a treballar per la Disney.

El 1978 va abandonar Bruguera per a crear l’agència de dibuixos infantils Estudis Bonnet, que va fer-se un lloc en el mercat internacional, destacant una estreta relació amb el grup Egmont de Dinamarca. Sanchis va dibuixar durant més d’una dècada les sèries de Winnie-the-Pooh, la qual cosa li va suposar un reconeixement final a la seva carrera artística.

–Sanefa: 1. Decoració lineal i repetitiva que es col·loca sobre les tapes dels llibres, gairebé sempre gràcies a una “roda”. 2. Banda decorativa que acompanya el text en un o més dels costats. Si va als quatre costats s’anomena “orla”. 3. En publicitat, faixa ornamental que es fa servir amb fullets.

–Sang: 1. En arts gràfiques, la mesura que s’ha d’estendre la impressió d’un document que vagi imprès fins a la mateixa vora perquè en tallar-se al final a la guillotina no quedin vorells blancs o buits que l’enlletgeixi .

Un esquema de què són la sang, el tall i les marques de tall.

La mesura d’aquesta sang varia segons cada procés; en litografia òfset estàndard sol caminar pels 3 mm. Determinar quin és el màxim necessari de sang ajuda a estalviar costos de paper (ja que la rebava tallada es llença). 2.Tallar a sang. Tallar amb guillotina.

–Sanguina: Barra de color sèpia vermellós semblant al pastel, però més compacte i dura. És un procediment de dibuix per fregament i amb tècniques semblants al pastel i al carbó.
També se li diu sanguina al dibuix fet amb aquest mitjà.

–Sanmartí i Busquet, Primitiu: (Barcelona, 1840 — Barcelona, 1933) Gramàtic i pedagog.

Estudià a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid. Fou professor de llatí i creador dels opuscles de propaganda catòlica de la “Biblioteca Popular” (1870), per als quals fundà una impremta. El 1871 fundà a Barcelona la Revista Católica i, més tard, també a Barcelona, la Revista Popular, dirigida per Fèlix Sardà i Salvany. S’establí al Perú, a Lima, on visqué molts anys. Hi publicà la Revista Católica, i el 1892 obrí una impremta i una llibreria.

Especialitzat en estudis gramaticals, publicà Catálogo de las principales voces sinónimas para facilitar el análisis analógico (1883) i Compendio de analogía i sintaxi, a banda de Los pueblos del Perú (1908), i en tornar a Catalunya col·laborà al volum de Memòries i records (1927) dedicat a Sardà i Salvany, i altres llibres de text. És autor de nombrosos articles i fou col·laborador a l’Encilopedia universal ilustrada europeo-americana, d’Espasa-Calpe SA.

–Sanpere i Miquel, Salvador: Barcelona, 1840 – 1915. Escriptor fecund, publicà nombrosos treballs en els àmbits del pensament politicosocial, la història, l’arqueologia i l’art. 

Partidari del catalanisme en la seva vessant cultural, va escriure unes quantes monografies històriques en la seva llengua materna, però va tenir, en canvi, una actitud distant davant el catalanisme polític i les seves expressions ideològiques més nacionalistes.

 L’any 1870 fou nomenat representant del govern espanyol a l’Exposició Internacional d’obrers que se celebrà a Londres, i la Diputació Provincial de Barcelona li encarregà la redacció d’una memòria sobre l’ensenyament de les arts aplicades a la indústria a França, Anglaterra i Württemberg, on viatjà per estudiar-hi directament les corresponents institucions pedagògiques i els seus programes d’estudis. Enmig de l’aparent dispersió dels seus interessos no costa, tanmateix, de percebre les constants de fons, com ara la seva atenció combinada a la història, la societat, l’urbanisme i les condicions topogràfiques de Barcelona. També en fascicles es publicà la seva ambiciosa Historia de Barcelona, la publicació de la qual es va interrompre a finals del 1890.

–Sanpons, Antoni, enquadernador i cooperativista a Barcelona (segle XIX). Va tenir el càrrec de vocal de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, el febrer de 1869. A finals del mateix any i principis del següent, s’encarregà de convocar les juntes ordinàries de la Societat Cooperativa d’Enquadernadors i Radiadors, de Barcelona.

–Sanromà i Serradell, Ramon (?- 1901). RTipògraf. Va formar part de totes les societats en les quals van estar associats els tipògrafs anarcosocietaris de La Academia. Va ser caixista a La Academia i a La Académica i el primer tipògraf català que va treballar en la màquina de compondre “La Linotype”.

–Sans: Dissenyada el 1990 per Erik Spiekermann com a tipografia ideal per a una comunicació eficient als impresos d’oficines i empreses, aviat es va fer molt popular en moltes més àrees. La família Officina compta amb dues subfamílies que augmenten la seva flexibilitat: l’Officina Sans, sense serifs i l’Officina Serif amb ella. L’estil està basat en les tipografies de les màquines d’escriure tradicionals però amb una aparença molt més moderna i tecnològica. Al principi comptava únicament amb dos pesos, suficients per al seu ús en oficines, encara que segons va anar abastant més àrees com a publicitat o revistes, va ser necessari fer més pesos entre els originals Book i Bold. Per crear aquests nous pesos a més d’altres variants com a capitulars, Spiekermann va comptar amb la col·laboració d’Ole Schaefer, director tipogràfic i dissenyador a MetaDesign. L’Officina Sans és tremendament llegible a causa de la seva cura espaiada, la gran alçada de la “x” i les seves formes optimitzades perquè es puguin imprimir perfectament en sistemes de baixa resolució com ara fax i pantalles d’ordinador.

–Sansà, J., enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle xix). Figurava entre els obrers

barcelonins que van constituir el Consell Interí de la Unió dels Obrers Noògrafs i Rams Annexos, el 15 d’agost de 1872, amb el propòsit d’organitzar el congrés constitutiu de la federació d’ofici, convocat per al 13 d’octubre del mateix any a la ciutat comtal.

–Sànscrit o Brahmà: Alfabet usat en la llengua docta dels bramans, religiosos indis, que tenen el dipòsit de les lleis. de les quals només indiquen el secret als familiars.

–Sans-Serif: Tipografia que no conté ornaments o terminacions, generalment anomenada de pal sec.

–Sanserif: Tipus de lletra que no té serif.

–Sant Agustí: Vegeu ‘mida tipogràfica’.

–Sant Domènec: Patró dels paperers. La seva diada, el 4 d’agost, era molt celebrada a poblacions papereres com Gelida.

–Sant Joan Ante portam latina: Als santorals de diversos calendaris s’observa [1862] que en nom d’aquest Sant ve estampat el 6 de maig en lletres majúscules, i la raó o l’origen d’aquesta novetat és perquè Sant Joan és l’advocat o protector dels impressors , i aquests han cregut tributar-li un obsequi, posant molt en relleu el seu nom, i que campi sobre tots els altres sants del Martirologi.

El perquè els impressors van triar ‘San Juan davant portam llatina’ per advocat, és una cosa original. És sabut que un altre dels martiris que va patir l’apòstol i evangelista Sant Joan, abans que fos bandejat per l’emperador Domicià a l’illa de Patmos al mar Egeu, va ser com refereix Sant Gerònim, ficar-lo en una gran caldera o gerra d’oli bullint , col·locada en una plaça de davant de la porta llatina a Roma. ‘anteportam latinam’,-anomenada així, perquè se sortia per ella als pobles del ‘Laci’ o país llatí, avui Campanya de Roma; i com per confeccionar la tinta d’impremta calia bullir els ingredients en oli, d’aquí -ara veneu el protectorat- van prendre pretext els impressors per triar aquest Sant pel seu patró.

Va patir aquest martiri ja molt gran, vuitanta-tants anys, el 91 del Senyor, i que per tant és un despropòsit figurar-lo jove, com diverses vegades ha succeït per artistes poc aprensius.

–Sant Josep, Fra Jaume de: Frare carmelita descalç de la segona meitat del segle XVIII, a Barcelona. Deixeble del fonedor de matrius d’impremta fra Pau de la Mare de Déu, a qui va succeir en la direcció de la “Real Fonería de Letras” establerta al convent. A més de diferents bons tipus de lletra, va crear un tipus de notes musicals per a la impressió de grans llibres de cor.

–Santoral: 1. Llibre de cor en què es troben els introits i antífones dels oficis sants. 2 Llibre de les vides dels sants.

–Santos Torroella, Rafael (Portbou, 1914 – Barcelona, 2002): Fou un crític d’art, traductor, poeta i dibuixant català. Com a crític, va ser considerat una autoritat en l’univers artístic. Com a crític, va ser considerat una autoritat en l’univers artístic. És reconegut especialment pels seus escrits i llibres sobre Joan Miró, Pablo Picasso i Salvador Dalí. L’any 1947, María Teresa Bermejo i ell van traslladar-se a Barcelona i, per iniciativa de Josep Maria Junoy, van fundar l’Editorial Cobalto. Junoy n’era el director, Rafael Santos Torroella el subdirector i María Teresa Bermejo, la secretària. L’any 1948 Junoy va abandonar l’editorial, aparentment per una polèmica lingüística i Rafael Santos Torroella i María Teresa Bermejo van convertir-se en els responsables del projecte. A recer de l’editorial germina el Club Cobalto 49, amb la voluntat de promocionar l’art nou. La feina a Cobalto l’aproxima al grup Dau al set i l’enllaçarà a Antoni Tàpies amb una fecunda i perdurable amistat. Els seus estudis, especialment els dedicats a Miró i a Dalí, es poden consultar en biblioteques arreu del món.

En el camp literari, Santos Torroella publicà diversos volums de poesia en castellà i publicà en premsa, residualment, algunes poesies en català. També va realitzar traduccions de l’anglès i el francès, especialment de llibres infantils i estudis d’art. Va traduir poesies de Fernando Pessoa i Carles Riba i fou un dels descobridors del talent de Joan Brossa. Sobre Joan Brossa, l’any 1951 va publicar la primera traducció d’una obra seva en castellà.

–Sanxo i Ferrerons, Joan: (1887-1957) va ser un escriptor i editor català. Sobresurt com a sardanista, promotor del nudisme i com a autor i editor de literatura eròtica. Ideològicament, s’inclinà vers l’anarquisme. Va utilitzar diversos pseudònims, com ara Laura Brunet, Víctor Ripalda o Johannus.

L’any 1907 va ser un dels promotors del primer Aplec de la Sardana, celebrat a Vil·la Joana (Vallvidrera). Amb aquest motiu va escriure un poema que va ser musicat pel mestre Eusebi Guiteras.

El 1912 va intervenir juntament amb Francesc Curet i altres, en la creació del setmanari El Teatre Català.

Durant la dècada de 1920 s’establí com a editor a Barcelona (editorial J. Sanxo, Impremta Laietana). Va publicar nombroses col·leccions de literatura eròtica en castellà, com ara Biblioteca Fauno, La novela selecta, Aventuras galantes de la Pompadour, La novela del día, etc. També va ser l’autor d’alguns títols d’aquestes col·leccions, signant amb els pseudònims Laura Brunet i Victor Ripalda (aquest darrer reservat exclusivament a les obres de caràcter obertament pornogràfic).

Així mateix, va ser l’editor de les anomenades “revistes sicalíptiques”, és a dir, llicenciones i/o obscenes, El Nandu de Llofriu (1922-23), que va néixer com una escissió de Papitu, i La Tuies (1923-1927), continuadora de l’anterior, totes en català.

Per la seva activitat en l’àmbit de la pornografia va ser perseguit per la censura i detingut diverses vegades. També va ser capdavanter en l’edició de còmics (Boliche). L’any 1931 va publicar, sota el pseudònim Laura Brunet, la seva obra més coneguda, Desnudismo integral, que suposava una fita molt important per a la difusió del nudisme. També va ser l’editor de la revista Biofilia, sobre el mateix tema.

Durant els anys trenta del segle xx va actuar com a promotor de combats de boxa mitjançant una empresa denominada “Espectacles Barcino Star”. Va ser mànager del boxejador Lluís Logan i va tenir tractes amb el púgil Kid Tunero. Durant la Segona República i especialment durant els anys de la Guerra Civil, Joan Sanxo i Farrerons es va apropar a l’anarquisme editant cartells i col·leccions de llibres com Estampas de la Revolución i Rojo y Negro, on també va signar textos amb el pseudònim Laura Brunet.

Es perd la seva pista després de la victòria feixista a la Guerra Civil espanyola. Alguns indicis apunten que podria haver-se exiliat a Mèxic.

–Sapera (o Saperas), Carles: “Estamper” del tercer quart del segle XVIII, de Barcelona. El 1754 se’l troba establert al carrer de la Llibreteria, associat amb Jaume Osset. El 1768 es coneix un Tractat de l’origen i Art d’Escriure Bé, de fra Lluís d’Olot, compendi cal·ligràfic i paleogràfic imprès amb lletra bastarda espanyola, d’excel·lent presentació tipogràfica, el peu d’impremta de la qual està sol al seu nom, trobant-se igual fins al 1744.

–Saperas Auví, Miquel: Aplegà una biblioteca de més de cinc mil volums i una petita col·lecció de pintura, petita en volum però de grans noms catalans i espanyols, com ara Joaquim Mir, Francesc Gimeno, Hermenegild Anglada i Camarasa, Santiago Rusiñol, Marià Fortuny, Enric Serra, Joaquim Sorolla i Valentín de Zubiaurre, i d’escultura, amb noms com ara Manolo Hugué, Josep Viladomat, Pau Gargallo, Víctor Moré, Josep M. Camps i Arnau, etc. Saperas va editar un petit llibre on explica la seva col·lecció i parla d’alguns dels títols i il·lustradors dels seus llibres. A més a més, hi parla de la seva col·lecció de llibres escrits per ell i enquadernats pel mestre Brugalla: El que m’estimo més entranyablement de tot, però, i ho trobareu just perquè es tracta dels meus fills, bon o dolents, és l’exemplar de cadascuna de les edicions de tot el que porto escrit, o m’han traduït, relligat per Brugalla com ell sap fer-ho. Quaranta volums, exactament. Els filets i els gofrats i els mosaics hi són una pura meravella, on lluentegen l’or o l’argent impecables en la magnificència de la pell brunyida.

–Sarcasme: És una burla mordaç, corrosiva i sovint ofensiva. És una trufa crítica, malintencionada i descaradament disfressada, cruel, amb la qual s’ofèn o es maltracta algú o alguna cosa. A més, el contingut sarcàstic d’un missatge depèn del context. La funció del sarcasme és fer mal amb paraules amargues. Es pot fer de manera directa, o amb ambivalència o combinat amb ironia Mesclat amb ironia, pot prendre la forma d’adulació o de compliment exagerat, que per la seva exageració, de fet esdevé un insult. Pot ser difícil de plasmar aquestes subtilitats en la forma escrita. Per evitar aquest problema, és bastant popular l’ús de les cometes, per denotar certa ambivalència intencional en el significat de determinat element de l’oració. El sarcasme també pot ser delimitat en la llengua escrita per l’ús de la cursiva, especialment per denotar un èmfasi que hauria estat posat en una conversa parlada.

–Sardà, Josep 📕: Va estar uns quants anys tractant amb llibres, més de vint-i-cinc. Havia tingut parada als Encants de Sant Antoni i al Mercat del Paral·lel. També era enquadernador. Tenia coneixements profunds de literatura que li permetien poder fer filigranes oratòries a l’hora de la propaganda. Coneixia força els llibres i tenia virtuts que feien que els editors li fessin descomptes i podia vendre més barat. Era un revolucionari del negoci i sempre en contra de rellotge. Obria la barraca a les vuit del vespre i la tancava a mitjanit, però potser l’endemà obria a les onze del matí i tancava al migdia, li era igual, tant un dia com un altre es guanyava bé la vida. De vegades feia vacances, de vuit o deu dies sense que els negocis no se’n ressentissin.

–Sargatal i Vicens, Jordi: És un ornitòleg i naturalista nascut al 27 de juliol de 1957 a Figueres que des del 1972 es dedica a l’estudi de la naturalesa, concretament a les aus, i a les zones humides com a sistema natural. Jordi Sargatal ha escrit molts articles sobre la conservació dels Aiguamolls de l’Empordà, com també sobre els ocells de l’Empordà i de Catalunya en general. És autor o coautor dels següents llibres: Els ocells de l’Empordà (1978), Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra (1983), Els Aiguamolls de l’Empordà. Aspectes ecològics, històrics i socials (1989), On observar ocells a Catalunya (1989),Els ocells del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (1989), Where to watch birds in Catalonia (1990), Espacios naturales protegidos de España (1992), Terra de Gantes (1996). També va coordinar la traducció al català les obres Ocells d’Europa, amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà de Jonsson, L. (1993), i Guia dels ocells dels Països Catalans i d’Europa de Peterson, R.T., Mountfort, G. i Hollom, P.A.D. (1995).

Amb Ramon Mascort Amigó i Josep del Hoyo el 1989 funden l’editorial Lynx Edicions, que coordina les edicions juntament amb Josep del Hoyo i Andrew Elliott el Handbook of the Birds of the World, un manual que recopila els més de 10.000 ocells que existeixen al món.

–Sargit: Conjunt de punts que uneixen dues parts d’un full de pergamí estripat.

–Sarnecki. Thomas: (nascut el 15 de febrer de 1966 a Varsòvia, mort el 2 de gener de 2018 allà) és un artista gràfic polonès, autor del famós cartell ” Solidaritat ” publicat al migdia del 4 de juny de 1989.

Es va graduar a la Facultat d’Arts Gràfiques de l’Acadèmia de Belles Arts de Varsòvia, on va dirigir el Club de Debat Cinematogràfic. El 1989 va dissenyar el cartell High Noon per al Comitè Ciutadà Solidari . El cartell va ser penjat a Varsòvia el 4 de juny de 1989, durant les eleccions parlamentàries (les anomenades eleccions de juny). El tiratge va ser de 10 mil. còpies  . El cartell mostrava a l’actor nord-americà Gary Cooper com el xèrif de la pel·lícula High Noon, amb la paraula “Solidaritat” en el fons i una insígnia de “Solidaritat” presa a la seva solapa, damunt de l’estrella del xèrif . Posteriorment, el cartell va ser presentat, entre d’altres, al Victoria and Albert Museum de Londres a l’exposició dels cent cartells més importants del segle XX ia l’exposició a l’Autry Museum of Western Heritage de Los Angeles.

–Sarró, Dr. Ramon📕 : Era un bon psiquiatre i també es dedicava, com si es tractés de malfactors i ell fos el detectiu encarregat de pescar-los, tots els llibres sobre psiquiatria. També buscava i posseïa molts llibres d’història i literatura. Va dirigir una de les col·leccions de llibres publicades per l’editor Miracle i va fundar una editorial pròpia.

–Sarró, Sebastià📕 : Buscava i trobava bons llibres, sobretot francesos. Passava moltes estones a les llibreries i al Mercat de Sant Antoni, remenant paperassa i conversant amb els venedors, i tot amb la intenció de pescar algun llibre per afegir a la bona col·lecció que tenia.

–Sason, Sixten: Pseudònim professional de Sixten Andersson (1912 – 1967) va ser un dissenyador industrial suec, conegut pel seu treball en el disseny de diverses generacions d’automòbils Saab. Va començar a treballar per a Saab, dissenyant avions al llarg de la Segona Guerra Mundial. El 1946, se li va demanar que contribuís al Projecte 92, el resultat del qual seria el primer automòbil Saab, el Saab 92 que va començar a produir-se el 1949. Va romandre a l’empresa dissenyant els models Saab 93, Saab 95, Saab 96 i Saab 99, així com el primer Saab Sonet. Molts dels elements de disseny que Sason va introduir al model 99 es van mantenir com a trets essencials fins a la dècada de 1990.

A més de Saab, Sason va dissenyar productes de consum per a Electrolux (més notablement l’aspiradora Z 70 el 1957), Hasselblad, empresa per a la qual va dissenyar el seu primer model de càmera el 1949, i Husqvarna, dissenyant motocicletes com la Silverpilen, una màquina de pes lleuger5 i alt rendiment 1965.

–Sastre, Bartomeu: Membre i il·lustre iniciador d’una família de llibreters-editors, però del que hi ha poca documentació sobre ell. S’ha vist la seva presència a l’encant dels llibres relictes pel mercader Pere Marquet (júnior), el 1465, en el qual va adquirir un exemplar d’Etimologia nominum (potser l’obra d’Isidor de Sevilla) i un text del jurista Johannes Monachus, i un any després, el 1466, en què comprà un lot de quatre llibres de contingut jurídic de la llibreria que havia pertangut al Doctor en lleis Francesc Pujades. El 1466 van ser pagats cent quaranta sous per “relligar i guarnir ab ”bolees’ escudets i gafets daurats ab correig de sedes” diversos volums per a la biblioteca reial. Entre els anys 1465 i 1468, li van ser pagats diferents treballs d’enquadernació per a la Seu de Barcelona. És possible que Bartomeu Sastre, com Corró, fos acusat de judaïtzant i cremat en estàtua l’any 1504; abans també havia estat ajusticiada la seva muller Isabel.

–Sastre, Benet, impressor i societari a Barcelona. Amb domicili al carrer Tallers núm. 11, 4t pis, de Barcelona, el juny de 1855 era membre de la Societat d’Oficials Impressors.

–Sastre, Guerau: Com a propietari de l’oficina de relligadura es reservava els guanys dels llibres que li eren oferts en venda a la mateixa botiga. Es dedicava també amb Francesc Senant a ‘sisternar’ (que consistia a plegar en ‘sisterns’ o plecs de sis fulls) i a relligar. Senant era més aviat aprenent.

–Sastres, Mariano: (Barcelona finals del segle XVIII- segle XIX) va ser un impressor i llibreter català. Fill d’Antoni Sastres, impressor barceloní, va començar d’impressor amb la seva mare, la Viuda Sastres, també impressora i llibretera, quan aquesta l’associà, el 1817, a la seva botiga a Barcelona situada al carrer d’Escudellers. L’any 1834, la impremta i llibreria de la “Viuda Sastres e hijos” es va passar a dir “Imprenta de Mariano Sastres”, i se situà a la Baixada de Sant Miquel. Sembla que cap al 1841 va plegar la botiga de Barcelona, i a inicis de 1843 es troba instal·lat a Reus, on la seva mare ja havia tingut una llibreria a finals de la Guerra del francès.

Relacionat amb les autoritats liberals del moment, com ara l’alcalde Josep Simó, va treure a la llum el mes de març un periòdic titulat Boletín de Notícias que sortia tres cops a la setmana i l’imprimia el taller de Bages i Sabater. Mariano Sastres en tenia l’exclusiva de la subscripció i venda a la seva llibreria, i n’era l’editor responsable, el que ara en diríem director, de la publicació. 

Amb el fracàs de la sublevació a Reus de Prim i Milans del Bosch contra Espartero, van arribar moments difícils per als progressistes locals i va desaparèixer el periòdic. Mariano Sastres el 1844 ja havia tancat la llibreria i havia tornat a Barcelona.

–Sastres i Alberich, Antoni: (Barcelona segle xviii – Reus, 1810) va ser un impressor i llibreter català.  Es va iniciar com a impressor a l’últim terç del segle xviii a la impremta de Carles Gibert i Tutó, de la qual va ser regent. Més tard va muntar la seva pròpia impremta i llibreria al carrer de Regomir, cap al 1796, ja que al Diario de Barcelona el trobem aquell any anunciant els llibres que venia. L’any 1802, juntament amb els impressors Francesc Garriga, Joan Serra Centené, Tomàs Gorchs i Antoni Brusi es va adreçar al Col·legi de Llibreters i Impressors per demanar que les filles d’individus impressors o mestres poguessin cobrar les 75 lliures de dot tant si es casaven amb un individu com si ho feien amb un oficial. El Col·legi va acollir la demanda favorablement. 

L’any 1807 va publicar una col·lecció d’obres d’entreteniment popular, com ara el d’acudits i penyores Lícito recreo casero, ó Coleccion de varios juegos, conocidos comunmente con el nombre de prendas, entretenimiento para pasar divertidas las noches de invierno y aumentar la diversión en las casas de campo, que va sortir en diversos volums, o Floresta española: colección de cuntos, chistes, agudezas y dichos graciosos de hombres célebres, en tres volums. Durant la Guerra del francès va marxar de Barcelona se suposa que en direcció a Vilanova on va imprimir un Tratado de ortografia para uso de los niños, i a Reus, però en aquesta última ciutat només trobem notícia de la seva viuda la Viuda Sastres.

–Sastres, Vda, de: (Barcelona, segle XVIII- XIX) a ser una llibretera catalana viuda de l’impressor i llibreter Antoni Sastres. La Viuda Sastres, de la que sabem que es deia Socors o Maria dels Socors Gibert, va continuar amb la impremta, adoptant el cognom del marit. Amb la Guerra del francès, tal com van fer els impressors Josep Rubió i Francesc Roca, va marxar de Barcelona amb el seu marit per instal·lar-se a Reus.

 Era una fervent partidària de la Constitució de Cadis, o això es desprèn d diversos anuncis publicats al Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus del dia 30 d’octubre de 1813: “En la librería de la viuda Sastres se hallará la Constitución política de la monarquia española, el catecismo político arreglado a la Constitución” i d’altres. Era un punt de subscripció a diverses publicacions com ara el Redactor general de Cataluña publicat a Vic, i, potser fruit del seu eclecticisme, El Centinela de la Patria en Reus, un periòdic ultra-conservador que es publicava a Tarragona.

Va marxar de Reus el 1814, amb l’arribada de l’absolutisme, tal com van fer els impressors Joaquim Artigas i Josep Rubió i es va instal·lar a Barcelona, on comencem a trobar impresos d’ella el 1815. Recuperà algunes de les publicacions populars d’acudits i juguesques que havia publicat a principis de segle el seu marit. El 1817 va canviar el nom de la impremta, “Viuda Sastres”, pel de “Oficina de la Viuda Sastres e hijos”, i es va traslladar al carrer d’Escudellers. A l’inici del Trienni liberal, el 1820, va dir-se “Imprenta Nacional de la viuda Sastres e hijos” i estava situada al carrer de Petritxol. L’any 1834, la impremta i llibreria la va portar el seu fill Mariano Sastres, potser per invalidesa o mort de la seva mare.

–Sastres paperers: En la seva pàgina diuen: “Som una empresa dedicada a l’elaboració artesanal de paper i a la difusió tant del nostre ofici com de l’edifici que acull el nostre molí, la Farga d’Aram de Banyoles, amb una oferta d’activitats plural. També participem en la formació en l’ofici de persones amb capacitats diverses, mitjançant la col·laboració amb diversos centres especialitzats de les comarques gironines.”

–Sàtir: Faune.

–Sàtira: Composició poètica o en prosa. l’objecte del qual és censurar acrement o posar en ridícul persones o coses. Aquest agut, picant i mordaç. Són famoses les sàtires d’Erasme de Rotterdam, les de Quevedo, etc. A Catalunya tenim les de Guerau de liost i les de Carner.

–Satué, Enric: (Barcelona, 1938) és un dissenyador català. Estudia a l’Escola de la Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i s’especialitza en disseny editorial. Treballa principalment en el disseny gràfic de revistes i llibres (posseeix treballs en les principals editorials espanyoles). El seu treball es realitza mitjançant la representació de Can Pufarré S.A. Va ser Premi Nacional de Disseny el 1988. Ha publicat diversos llibres relacionats amb el disseny gràfic, arribant a publicar en alguns casos històries de grafisme gràfic a Espanya. També destaca la seva tasca en el disseny de logotips, com el de la Universitat Pompeu Fabra. Així mateix, el 1991 el seu disseny de logotip és elegit per representar l’Institut Cervantes (figurant des de 2002 en la coronació de l’Edifici de les Cariàtides al carrer d’Alcalá).

–Satura: Sàtira llatina alhora literària i dramàtica. La Satura és una improvisació lliure, en la qual de vegades es retreu improperis als veïns, parents o amics. Pastors i camperols mimen una querella i canviem paraules tradicionals moltes vegades grolleres i violentes.

–Saturació: 1. Grau de puresa d’un color, que va de la intensitat màxima a l’absència de color, segons la proporció en què s’ha diluït o s’ha mesclat amb el blanc. 2. Estat d’una fibra totalment plena d’aigua. Efecte que es produeix per l’absorbència de les fibres, cosa que provoca una total imbició de l’aigua.

–Saturnisme: Es la intoxicación por plomo, y suele afectar a los obreros que trabajan en industrias que se basan en este material, entre los que se cuentan los cajistas y, en menor medida, los linotipistas, en este caso debido a las emanaciones de crisol.

–Saura, Salvador:  (Molins de Rei, 1950) és un dissenyador gràfic i editor català. Juntament amb Ramon Torrente va crear l’any 1976 un estudi de disseny gràfic amb la intenció d’elaborar propostes per oferir a les editorials. L’any 1983 funden Edicions de l’Eixample que combina el treball de disseny gràfic i comunicació visual amb produccions editorials pròpies. Han realitzat treballs de creació per al món de les arts plàstiques i el teatre i, especialment, llibres objecte com Sol-Solet, i La nit de Comediants, Carmen i Transnarcís de Pau Riba, pels quals han rebut diversos premis. Edicions de l’Eixample està molt vinculada a la Fundació Tapies. Salvador Saura i Ramon Torrente són els autors del logotip i del disseny de gran part dels catàlegs i del material gràfic de la Fundació.

–Saurí i Crespí, Manuel: (Barcelona, 1803 – Barcelona, 1854) va ser un destacat impressor, editor, llibreter i escriptor català. Era fill de Francesca Crespí natural d’Hostalric i del també llibreter Magí Saurí, va començar a exercir l’any 1826 com a regent de la impremta i llibreria de Narcisa Dorca i Ramon Indar de Barcelona, situada al carrer Escudellers. Cap a 1833 es va establir pel seu compte, instal·lant el seu negoci d’impremta i llibreria, la “Llibreria Nacional” al carrer Ample de Barcelona, on romandria fins a la seva mort. Va ser una de les llibreries més populars de la seva època. El 1845, conjuntament amb Antoni Berdeguer, fundà i fou l’editor del periòdic liberal El Barcelonés.

Saurí fou un editor prolífic, de tota mena d’obres per a tota classe de públic. Les seves publicacions més conegudes són les guies urbanes de Barcelona, que va editar entre 1841 i 1854 (Guía de forasteros de Barcelona. Manual de agentes y de curiosos: dase a luz conforme al estado de esta ciudad en 1841; Guía de forasteros en Barcelona, judicial, gubernativa, administrativa, comercial, artística y fabril arreglada y coordinada i el Manual Histórico-topográfico, estadístico y administrativo, o sea Guía general de Barcelona) en què, a més de la descripció de la ciutat i els seus monuments, va incorporar un directori d’empreses de Barcelona.

També fou responsable d’un considerable nombre de manuals, com el Manual del encuadernador en todas sus partes, obra indispensable a los Sres. maestros libreros, mancebos, aprendices y necesaria a los amantes de las bellas artes, de L. Sebastian Li Normand (1839), Arte de hacer vinos, de Nicolás de Bustamente (1840), Arte de hablar bien el francés o gramática completa, de Pierre-Nicolas Chantreau (amb diverses reedicons des del 1836). 

Va editar nombrosos catàlegs, el més destacat d’ells va ser el titulat Bibliografía nacional: catálogo general de la librería de D. Manuel Saurí (1845), on es recullen més de 2.600 obres. Es conserven molts catàlegs de llibres d’en Saurí, però la part dedicada a la música és més aviat escassa, malgrat que en anuncis al Diario de Barcelona apareix un catàleg de música. I també es dedicà a les col·leccions musicals com per exemple quan amb les llibreries dels germans Gaspar va distribuir la col·lecció Álbum filarmónico o canciones españolas, impresa a Madrid i editada pel compositor Sebastián Iradier amb litografies de Bachiller. El negoci de la música anava bé i va participar amb la distribució d’altres col·leccions.Després de la seva mort, el 1854, el negoci que havia fundat va ser dirigit per la seva vídua, Francisca Marsal, fins que el 1860 el seu fill, Manuel Saurí i Marsal (1837-1924), conegut com a autor de diverses obres cinegètiques, va aconseguir la majoria d’edat i va poder fer-se’n càrrec ell mateix.

–Savall, Maties: Fabricant de naips a Barcelona, ​​a finals del segle XVIII.

–SB Cómics: Des de l’any 1984, la parada núm. 31 del Mercat Dominical de Sant Antoni és punt de trobada pels amants i col·leccionistes dels còmics d’autor, superherois, Manga i revistes especialitzades de diferents temàtiques i èpoques. Gràcies a la passió i dedicació del Sergi Batllori i de l’Eva Batllori pel món del còmic, podreu trobar a SB Còmics edicions descatalogades i publicacions curioses de tota mena per un públic especialitzat molt ampli.

–sc.: Scilicet. Respectivament.

–SC: Abreviació anglesa de ‘small capitals’ Versaleta per designar un subconjunt de caràcters d’una font d’autoedició que proporciona les versaletes.

–Scala: El 1998, Majoor comença a treballar com a dissenyador gràfic per a la Vredenburg Music Center situada a Utrecht, als Països Baixos. La Scala va ser desenvolupada específicament per ser utilitzada en el seu material imprès i posteriorment va passar a ser la primera tipografia seriosa que va llançar la fosa FontShop Internacional sota el segell FontFont. Igual que moltes altres tipografies comercialitzades en aquesta època, la Scala de Majoor té una estètica que tendeix cap a la neutralitat però comptant amb un toc especial. Es tracta d’una tipografia amb serifs molt seriosa, adequada per a un gran nombre d’aplicacions com ara identitats corporatives o impresos comercials.

–Scale Board (Segle XVII-XIX): Conegut de diverses formes com scabboard, sca’board, scaberd, scabbard, scabard, scaleboard, and scale-board. Fusta molt fina, com una teula. Petites enquadernacions detallistes. S’utilitzava sovint als Estats Units del segle XVII i principis del XIX (especialment a Nova Anglaterra), on el paper era escàs i car. El scaleboard era un material produït en massa per artesans coneguts com a «talladors de scaleboard», que partien el tauler prim usant un raspall de motor. El scaleboard es va produir principalment per a la indústria de fabricació de caixes, però també es va utilitzar per fabricar fundes, safates per enfornar, regletes tipogràfiques, etc.

Tauler d’escala exposat a The American Reader (1817)

–Scalpellum: Tallaplomes.

–Scalpelum Librarium: Espècie de ganivet usat pels antics per esmolar les puntes dels càlams i partir aquestes puntes en dos pa…

–Scalprum: Tallaplomes.

–Scanner: Aparell, el qual ha de ser connectat en un port específic, que fa possible la conversió a format digital de qualsevol document imprès o escrit.

–Scapus. Nom donat pels romans als rotllos de papir abans que fossin escrits; després d’escrits es deien Volums. En temps de Plini, l’Scapus constava de vint folis. Al segle IV els rotllos només constaven de deu folis.

–SCGHSVN: La Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària (SCGHSVN) fou fundada el 30 de juny de 1983 amb el desig d’omplir un buit que hi havia al nostre país, on aquestes disciplines han estat generalment menystingudes per culpa, en part, dels mateixos genealogistes i heraldistes, més dedicats a afalagar la vanitat humana que a estudiar-les i practicar-les d’una manera científica i rigorosa.

–Schneider, Pau: 📕 L’any 1906 obrí botiga a la Rambla de Catalunya i després a la Rambla, parlava diversos idiomes, coneixia molt bé la llibreteria estrangera i mantenia relacions amb llibreters de tot el món.

–Schneidler: Friedrich Hermann Ernst Schneidler, professor i dissenyador de tipus, va crear aquesta tipografia el 1936 per a la foneria Bauer. Està basada en les tipografies venecianes o humanístiques del període del renaixement, heretant-ne la bellesa i les proporcions clàssiques. És una tipografia fina, llegible i elegant. Els signes d’interrogació són una de les característiques més originals.

–Schoeffer, Peter: L’any 1452 va estar associat amb Gutenberg i Fust a Magúncia; després va continuar amb Fust, en produir-se la ruptura amb Gutenberg, i es va casar amb una filla seva. Es considera generalment P. Schoeffer. Schoeffer com el primer a haver realitzat el gravat dels punxons en acer i les matrius en coure en les quals es fonien les lletres en plom i estany. Schoeffer va imprimir, estant amb Fust, la famosa ‘Bíblia’ anomenada de 36 línies, la regularitat d’impressió de les quals és molt notable i els caràcters ben alineats. Es creu que és de l’any 1456, és a dir un any abans del ‘Salteri de Magúncia’, que és de 1457, primer llibre imprès amb la data.

–Sciencia.cat: La ciència en la cultura catalana a l’Edat Mitjana i el Renaixement. Centre de Documentació Ramon Llull Universitat de Barcelona.

–Sci-Hub: és un lloc web i motor de cerca amb uns 80 milions d’articles acadèmics i documents científics de lliure accés per via il·legal. Opera des de servidors situats a Rússia, cosa que evita que hi arribe el sistema legal dels Estats Units.

Permet cercar pel títol o pel DOI. Quan aconsegueix un article que no havia trobat i piratejat abans, guarda una còpia per a cerques posteriors. Va ser creat el 2011 per la kazakh Alexandra Elbakyan com a reacció a l’elevat cost dels articles científics darrere els paywalls.

–SCIRE: Representació i Organització del Coneixements: una publicació semestral de caràcter interdisciplinar sobre la representació, normalització, tractament, recuperació i comunicació de la informació i el coneixement. Es publica en accés obert. Scire publica articles de recerca que suposin una aportació a l’estat del coneixement; així com estats de la qüestió, revisions i opinions informades, sempre que es basen en una revisió exhaustiva de l’estat de la qüestió.

–SCOPUS: Una de les bases de dades de caràcter multidisciplinari de més prestigi en l’àmbit internacional. A més d’arreplegar els articles publicats en revistes de difusió internacional, proporciona informació de les cites rebudes per aquests.

–SCOsF: Abreviació anglesa de ‘Small Capitals & Oldstyle Figures’, versaletes i xifres elzevirianes per designar un conjunt de caràcters d’una font d’automedició que compta amb versaletes i xifres elzevirianes, però no amb minúscules ni amb xifres capitals.

–Scott, Douglas: (1913–1990) va ser un dissenyador industrial britànic, conegut sobretot pel seu treball en l’autobús AEC Routemaster i la cuina AGA.
També va dissenyar l’equip GPO Pay On Answer STD, que va començar a substituir els antics equips Button A i Button B a les cabines telefòniques del Regne Unit quan es va llançar STD el 1959.
Va ser membre de la Chartered Society of Designers i guanyador de la prestigiosa Medalla Minerva en reconeixement d’aquesta destacada contribució a la indústria del disseny.

RM8, primera producció de l’AEC Routemaster, en un ral·li d’autobusos a Ocean Village, Southampton. Número de matrícula VLT 8, primera matriculació el juliol de 1962

–Screen Matrix: Dissenyada per Stephan Müller i Cornel Windlin el 1993, aquesta tipografia va ser creada originalment per a l’exhibició “Visualize The Future” (Visualitza el futur) a la Parco Gallery de Tòquio. Hi havia una sèrie de cartells imitant les pantalles dels caixers automàtics que cridaven l’atenció dels espectadors amb una sèrie de frases i preguntes sobre la seva manera de vida. La tipografia està inspirada en les pantalles de cristall líquid (LCD) existents i va ser redissenyada i ampliada per Stephan Müller.

–Screenshot: És una foto de la pantalla en un moment determinat (una captura de la mateixa aplicació en format gràfic).

–Scribus: Programa de codi obert per a la maquetació de textos multipàgina destinats a la impressió en paper. la seva primera versió va aparèixer el 2003. Encara que no assoleix el nivell de rivals comercials com Adobe InDesign, és raonablement estable, el seu desenvolupament és continu amb versions en nombrosos idiomes i té versions per a les principals plataformes informàtiques –especialment Linux, de les quals els seus rivals comercials estan absents–. Es pot descarregar gratuïtament al vostre lloc web.-

–Scrinia stataria: Nom que donaven els romans als arxius estatals, on eren guardats els documents que podien ser útils. Aquests arxius eren regularment alimentats per les aportacions de l’administració central.

–Scrinia Viatoria: Arxiu amb documents d’utilitat corrent que els emperadors romans sempre tenien a mà, fins i tot quan viatjaven.

–Scriniarius: Empleat de la cort pontifícia que a partir del segle XII tenia a càrrec seu la conservació dels registres antics.

–Scrinium: Paraula llatina que significa caixa i en la qual es guardaven antigament els rotllos o volums.

–Script (Manuscrita): És un tipus de lletra basada en l’escriptura a mà. La majoria de les tipografies script estan basades en les formes de les lletres dels escrits dels segles XVII i XVIII.

–Script (2): Seqüència de comandos que se li donen a un mòdem amb el propòsit de configurar-lo (velocitat, compressió de dades, etc.) o per a realitzar tasques específiques (cridar al proveïdor, penjar, etc.). De vegades és necessari modificar un script o cadena d’inici la qual estableix les condicions inicials del mòdem (per exemple canviar ATDT que estableix una línia telefònica per tons a ATDP que indica una línia telefònica per polsos, etc.).

–Scriptio antiquior: 1. Escriptura original d’un manuscrit.

–Scriptio recentior:Text al damunt del qual s’ha escrit una nova paraula, un nou fragment, etc.

–Scriptio inferior: Scripto antiquior.

–Scriptio recentior: Text traçat sobre un suport l’escriptura original del qual (scriptio antiquior o scriptio inferior) ha estat cancel·lada precedentment.

–Scriptio superior: Scriptio recensior.

–Scriptionalia: A l’edat mitjana es deia així una mena de faristol sobre el qual es col·locava el pergamí per escriure.

–Scripto continua: (terme llatí) 1, Mode d’escriptura en què totes les lletres se segueixen a intervals regulars, sense espais ni signes que separin les veus entre si. 2. Disposició del text a la pàgina que no inclou cap forma de divisió de paraules; la pràctica era comuna a l’antiguitat tardana i a l’alta edat mitjana; es va abandonar al voltant dels segles VII-VIII.

–Scriptor: Copista.

–Scriptoria: Vegeu ‘còpia manuscrita’ i ‘escriptori’.

–Scriptorium: Als monestirs medievals, sala propera a la biblioteca destinada a l’elaboració dels còdexs. Sovint es trobava a les torres, tant per la bona il·luminació com per la protecció davant del foc que li brindava la pedra. Sota la supervisió de l’ ‘armaris’, el ‘pergamenarius’ preparava el pergamí, el ‘scriptor’ copiava el text, el ‘rubricator’ retolava amb tinta vermella, l’ ‘iluminator’ feia les il·lustracions, i el ‘lligator’ enquadernava el llibre.

–Scriptura capitalis monumentalis: Escriptura capital epigràfica.

–Scrittori: Superior de l’scriptorium medieval, o copista erudit que tenia la responsabilitat total de la producció editorial i gràfica dels manuscrits.

– Scroll: Desplaçament vertical o horitzontal mitjançant una pàgina o pantalla.

–s/cub.: Abreviatura de sobrecoberta.

–sculp.: El mateix que ‘sculpsit’.

–Sculpit: Paraula llatina que significa gravat per, que alguns gravadors antics posaven al peu de les seves obres.

–Sebastià, Isabel Anna: Viuda de José Gasch i viuda de Lucas Ferrer; activa a València entre 1647 i 1650. Filla d’Antonio Sebastià i Isabel Monserrada, està documentada des de 1613 fins a 1622 com criada a la casa que ocupaven els impressors Pedro Patricio Mey y Juan Mangal, del qual era neboda. El 1623 es casar amb l’impressor Jose Gasch que va ser el successor de la impremta Mey, però va morir el 1647 i Isabel Anna quedà com ahereva, va gestionar el taller i va posar a Jerónimo Villagrasa al capdavant. Així fins al 1650, incloent-hi sempre en el peu d’impremta una menció del tipus “En casa de/Por la viuda de José Gasch”. El 1650 es tornà a casar amb Lucas Ferrer que va passar a administrador de la impremta.

–Sebayt: És un gènere literari desenvolupat a l’antic Egipte. La paraula significa literalment ensenyaments o instruccions i es refereix als ensenyaments ètics i cívics que se centraven en la «forma de viure la veritat». Es representava amb un signe d’estrella, per la il·luminació metafòrica que rebria el lector. Aquests textos no mantenen una forma literària fixa, els uneix la seva finalitat: la instrucció. Es consideren els primers exemples de la literatura de gènere didàctic.

–Sebka: Motiu decoratiu d’origen andalusí o marroquí, format per xarxes de rombes o entrellaçats geomètrics. És característic de l’arquitectura islàmica i també pot aparèixer en decoració de manuscrits.

–Sec: 1. Senyal que resta en un paper, cartolina, etc. Que, estant plegat, ha estat sotmès a una pressió. 2. Fer un sec, a pressió mecànica, es una coberta per a facilitar la bona adhesió al llom del llibre. Doblec.

–Sec: Àrid, inexpressiu, mancat d’amenitat, dit d’un escrit.

–sec.: Secundum. D’acord a, seguint a.

–Secador: 1. Prestatgeria on es col·loquen els taulers per assecar els impresos. 2. Fitxer que en una màquina de paper rep el full de paper humit i el condueix entre dos cilindres assecadors.

–Secall, Jordi: (Tarragona, 1932 – 2010) fou un dels primers artistes abstractes de les comarques de Tarragona. Dibuixant, pintor, gravador i dissenyador, va formar-se a l’Escola Massana i a l’Escola-Taller d’Art de Tarragona, on va tenir professors com Lluís Saumells o Garcianguera. A més, es graduà en les especialitats de Disseny d’Interiors i en Arts del Llibre (gravat) a la Llotja de Barcelona. 

–Secant: Ingredient que entra a la fabricació de les tintes d’impremta.

–Secció: Signe auxiliar que se sol denominar ‘paràgraf i que està format per una doble

–Secció d’Arxiu: Cadascuna de les divisions primàries del quadre de classificació d’un fitxer i que pot correspondre a una part d’un fons, fons o conjunt de fons.

–Secció àuria: Regla que estableix la proporció dels costats d’un rectangle fent que el costat més llarg sigui la suma del costat més llarg i el més curt. Aquesta regla estableix que l’augment o la disminució de qualsevol altre rectangle s’estableixi mantenint aquesta proporció cap amunt o cap avall: El costat curt del següent rectangle cap amunt mesurarà el que mesurava el llarg de l’anterior, mentre que el nou costat llarg serà la suma de els costats curt i llarg del rectangle anterior.

Així, per exemple, com que un quadrat té costats 1×1, el següent quadrat en la proporció haurà de tenir 1×2, mentre que el següent tindrà 2×5, el rectangle següent haurà de tenir la proporció 5×8 i així fins a l’infinit . El seu avantatge ve que permet crear mòduls proporcionals de forma molt senzilla i sense necessitat de càlculs, ja que es pot fer amb un simple cordill per crear un quadrat bàsic que vagi augmentant en traçar un quart de cercle des de la cantonada de cada costat més llarg per obtenir un nou costat més llarg. La relació entre tots dos costats s’estableix a través d’un nombre irracional anomenat Phi, que (molt arrodonit) és 1,61. Aquesta xifra es considera el nombre auri. A aquesta proporció també se l’anomena ‘secció àuria, Regla daurada, Regla àuria o Número auri’.

–Secció de la fàbrica: Cada una de les sales o departaments en que es divideixen les fàbriques amb l’objectiu de racionalitzar-ne i optimitzar-ne el funcionament.

–Secció factícia: Agrupació artificial de documents que respon a necessitats de conservació, instal·lació i difusió.

–Secció i Fons: La subdivisió orgànic/funcional del fons que fa referència a una o diverses sèries que corresponen a subdivisions administratives a les oficines o organismes que els van originar. Quan l’organisme productor posseeix una estructura jeràrquica complexa, cada subgrup pot tenir tants subgrups subordinats com siguin necessaris, per reflectir els nivells de l’estructura orgànica fins a la unitat administrativa subordinada més petita.

–Secció de làmina Conjunt de pàgines enquadernades en un llibre que conté il·lustracions de mig ton. Normalment imprès com una signatura separada en paper estucat de millor qualitat.

–Secció de manuscrits: Institució especialitzada, de vegades secció d’una biblioteca o d’un museu, encarregada de la conservació dels manuscrits.

–Secció de màquina: Divisió d’una màquina de fer paper. Pot ser la secció de formació. La secció humida, la secció de premses, la secció d’assecat o la secció de sortida o bobinat.

–Secció de refí: Secció de la fàbrica on es procedeix al refinat de la pasta.

–Seccions transversals: Els dibuixos de seccions transversals (en essència, es tracta d‟un dibuix d‟un tall realitzat en un objecte sòlid o un edifici) solen associar-se amb l‟arquitectura, l‟enginyeria i la geologia, disciplines en què formen part del disseny o del procés de documentació. Més enllà d’aquests usos professionals, aquesta forma de presentació es pot fer servir àmpliament en llibres per a mostrar detalls ocults d’algun objecte.

–Secret: Enquadernacions usades antigament que tenien a la part interna de la coberta o tapa un petit amagatall, no visible, on es guardaven gelosament hòsties consagrades i relíquies de sants, Enquadernacions reservades per a llibres d’oracions, evangeliaris, etc.

–Secretari: Persona encarregada d’estendre les actes, donar fe dels acords, redactar les memòries, custodiar els documents, escriure la correspondència d’una corporació, d’una oficina, etc.

–Secretari (El): Títol que se sol donar a diverses classes de llibres que contenen models de documents, de cartes, de peticions, etc. Per exemple: ‘El Secretario Galante’ és un llibre de cartes amoroses; ‘El Secretari Universal’, recull cartes per a tota mena de persones i per a tots els menesters, etc.

–Secretari de redacció: A les editorials ben organitzades i amb cert fust, persona que al departament d’edicions té la responsabilitat de posar en pràctica les decisions del director del departament (el director literari), seguir la marxa de cada llibre, assessorar els correctors d’estil i tipogràfics, distribuir el treball i les funcions, resoldre els problemes que la producció de les obres presenta, coordinar els treballs.

–Secs: Impressió bàsica feta sobre el suport (tela o paper) amb què es recobreix el llom als plànols del llibre per tal de tapar els porus perquè imprimeixi millor el nom de l’autor, títol. dibuix, adornament o lletres que es vulguin destacar.

–Seda: 1. Tela utilitzada com a guarda o material de recobriment en enquadernacions de luxe. 2. Paper de seda. Paper molt fi, transparent, flexible i de tacte suau semblant a la seda que té algunes variants com el paper seda canari i el paper seda còpies.

–Sedàs:  Cèrcol generalment de fusta proveït d’un fons de teixit més o menys clar de cerres, de fil de seda, de fil metàl·lic, etc., o de xapa perforada, de forats més o menys grans, que serveix per a separar a mà les partícules de diferent grandària de farina, guix o altres matèries pulverulentes o granulars que hom hi passa.

–SEDIC: Sociedad Española de Documentación e Información Científica. Fundada el 1975, la Societat Espanyola de Documentació i Informació Científica (SEDIC) és un referent en el foment de l’intercanvi d’experiències i la formació de bibliotecaris, documentalistes i arxivers.

–Sedó, tipògraf i sindicalista a Barcelona. En representació de la Societat Estampació Tipogràfica de Barcelona, va formar part de la comissió organitzadora de la Solidaritat Obrera, designada a la reunió sindical que va tenir lloc el 13 de juny de 1907 a Barcelona.

–Sedó i Guixard, Artur📕 :  (1881-1965) per enquadernar els llibres de la seva col·lecció, encarregà obra a Alf Ballmüller i a d’altres, com a alguns francesos, però sobretot a Emili Brugalla. El seu fons està dipositat al Museu de les Arts Escèniques i recull no només la col·lecció que ell va anar reunint, sinó també biblioteques senceres que va anar comprant. L’Institut del Teatre comprà la part d’àmbit teatral el 1968 als seus fills i la Diputació de Barcelona en comprà una última part documental que es conserva des de 1969 a la Biblioteca de Catalunya. Per als llibres de la seva col·lecció teatral, encarregà un exlibris a l’artista Francesc Febrer i Prades, que a vegades també el servia com a superlibris amb pells de diferents colors.

–Sedó i Peris-Mencheta, Joan: (Barcelona, 1908 — 1966) fou un col·leccionista i cervantista català, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Llicenciat en dret el 1928, va treballar dirigint empreses familiars a la Colònia Sedó i durant la dictadura franquista fou diputat de la Diputació de Barcelona, president del Club Marítim de Barcelona i vicepresident de la Junta de Museus de Barcelona.

Influït pel col·leccionisme cervantí d’Isidre Bonsoms i Sicart, des de 1926 va reunir la col·lecció de llibres de tema cervantí considerada com a més important del món. Entre els objectes col·leccionats hi destaquen edicions del Quixot, de les que el 1959 havia aplegat 2.047 edicions en 3,873 volums, d’elles 53 del segle xvii i 124 del segle xviii. Va formar part des dels seus inicis de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i el 1948 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. A la seva mort va disposar que dos anys després de la seva defunció (1968) la seva col·lecció passés a Patrimoni Nacional Durant molts anys va estar a la Biblioteca Nacional d’Espanya. Actualment la col·lecció està integrada en la Biblioteca de Catalunya.

–Sefer: Terme hebreu que significa «llibre». Pot referir-se a qualsevol obra escrita, encara que en contextos religiosos fa referència a llibres sagrats.

–Sefer Torah: Rotllo o rotllos de pergamí que contenen els cinc primers llibres de l’Antic Testament escrits en hebreu per un escriba especialitzat, el ‘sofer’. Al món antic estava compost per cinc rotllos, un per llibre, anomenats ḥomasim (sing. ḥomesh) i, a la fi del període rabínic clàssic (S. I–X), apareix com un gran rotllo únic incloent tot el Pentateuc.

La Torah conté els elements identitaris del poble jueu; es diu que va ser dictada per Déu paraula per paraula a Moisès a la Muntanya Sinaí just abans de morir, naixent així el primer Sefer Torah de la història. És a partir d’aquesta de la qual es fan totes les còpies posteriors. Tant la manipulació com l’elaboració impliquen un ritual, per considerar-lo un objecte sagrat. D’acord amb la llei rabínica (halakhak), el Sefer Torah ha d’estar escrit en lletra quadrada assíria amb una tinta especial i sobre un cert tipus de pergamí, cosit amb un determinat tipus de fil, amb un nombre específic de línies per columna i determinats espais entre les seccions, i disposant certs passatges de manera especial. En el format únic els pergamins estan cosits entre si subjectes als extrems a dues vares rematades de vegades amb ‘rimonim’ o ‘tapuhim’.

És l’objecte més sagrat de la religió jueva. Normalment les sinagogues en tenen més d’un, ja que la seva lectura almenys quatre cops per setmana forma part del culte. Se sol adornar cobrint-ho amb mantells brodats i amb corones. Cal destacar el Sefer Torah que es conserva a l’Arxiu Catedralici de Calahorra com una de les poques restes del passat jueu de la ciutat.

–Segell: Empremta obtinguda sobre un suport per l’aposició d’una matriu amb els signes distintius d’una persona física o jurídica per testimoniar la voluntat d’intervenció directa o delegada del propietari. És un element essencial de validació del document escrit en pergamí o paper i amb valor jurídic.

–Segell de biblioteca: Marca que la biblioteca hi posa per mostrar que el llibre li pertany.

–Segell d’enquadernador: Vegeu ‘cuny d’ enquadernador’.

–Segell d’expurgació: Marca que s’hauria de segellar en un llibre expurgat.

–Segell exlibris: Vegeu ‘exlibris’.

–Segell pendent: Segell de cera o metall que testimonia la voluntat d’intervenció del propietari i que es caracteritza per la forma d’aposició; a Espanya a partir del segle XII sol estar penjat de la plica del document de pergamí mitjançant enllaços de diferents materials (cordons de cànem o fils de seda per als segells de plom i tires de pergamí, trenes de lli o cintes de seda per als segells de cera). Aquests enllaços es passaven per uns orificis o òculs, triangulars o romboidals. El segell pendent pot ser monofaç o bifaç, i tenir com a element extra d’autenticitat contrasegell o subsegell.

–Segell de placa: Segell realitzat sobre una capa prima de cera coberta de paper que es caracteritza per la seva forma d’aposició, i s’origina pel canvi del suport del document, de pergamí a paper a partir del segle XIV. La fragilitat més gran d’aquest suport imposarà el segell adherit, en lloc de pendent, per evitar el trencament que podia ocasionar el pes del segell. Es col·loquen al peu de l’escrit, al dors o entre dos plecs. A partir del segle XVII se substitueix per hòstia, pasta de farina premsada amb llevat cuit i ‘gomalaca’. El color de la cera sempre serà natural, excepte quan es tracta del segell secret o de la poritat, que anirà tintat de vermell, amb pigments de mini, cinabri o vermelló.

–Segell de plom: És un segell que els pontífexs feien servir per a les butlles. Està escrit en llatí amb llegendes al·lusives al pontífex que les emet. Es fabricaven amb plom i mesuren aproximadament vuit centímetres de diàmetre. El segell penja de la plica o duplicitat de la butlla per mitjà d’un cordill.

–Segell de propietat: Segell que una biblioteca o una altra institució estampa en un llibre per declarar-ne la propietat.

–Segell sec: Un segell cec és una impressió estampada, generalment una imatge, logotip, paraules o disseny a la coberta o al llom d’un llibre, sense color ni cap altra decoració. De vegades també s’indica amb la frase “estampat a cec”, “cec” fa referència a la manca de tinta, paper d’alumini o altres colors distintius. Els llibres antics sovint tenen dissenys força decoratius gravats a les cobertes d’aquesta manera.

Els segells cecs també s’utilitzen a les pàgines, sovint a les guardes, pels propietaris de llibres. La pràctica del segell cec és útil per als llibreters perquè identifiquen editorials o edicions específiques.

–Segell secret del rei: És un segell petit amb una llegenda al·lusiva. Es va usar sovint en cèdules reals, reals ordres i altres documents emesos pel sobirà. Anomenat també de la “poridat”. En realitat no era secret, però sí que era el segell personal del monarca, que el guardava a la càmera.

–Segell tipogràfic: Equival a Marca tipogràfica.

–Segellar: Imprimir o estampar el segell.

–Segellat: Acció de posar el segell de la biblioteca a la portada i en determinades pàgines del llibre per acreditar-ne la propietat.

–Segon estat: S’utilitza en el col·leccionisme de llibres per referir-se a una primera edició, però després d’algun canvi en la impressió, com ara una correcció o un canvi en el color de l’enquadernació.

–Segon suport: Material sobre el qual s’ha col·locat el document, la majoria de vegades enganxat. Són molt comuns el cartró i el paper, la tela i la fusta.

–Segona mà: 1. Com el seu nom indica, són volums usats i la venda dels quals té un canal diferent dels altres. Se solen posar a la venda a llibreries especialitzades (d’ocasió), fires específiques, mercats ambulants, etc. Alguns llibres de segona mà poden adquirir un valor notable (per la seva antiguitat, raresa, moda sobtada, etc.) i solen acabar en llibreries de vell o de llibre antic. 2. Esmena que un copista fa a un manuscrit d’un altre copista.

–Segones: 1. Draps blancs molt bruts, de lli, de cotó o de cànem, que tenen un aspecte morè i que el drapaire comprava a baix preu. 2, Papers que no tenen prou qualitat a que tenen algun defecte. Dintre de les segones cal esmentar el paper coster, aquell paper que es separava en el triatge manual dels fulls perquè presentava algun defecte, però que encara es podia fer servir.

–Segrest:1. Embargament, per ordre de l’autoritat, de publicacions periòdiques o unitàries, així com dels seus motlles, a causa d’incompliment de la llei. 2. Fons de propietat incerta o dubtosa que es diposita sota l’autoritat pública.

–Seguí i Riera, Miquel: (Barcelona, 1858-1923).  
Editor i gravador. Es donà a conèixer com a autor de reproduccions de dibuixos de Fortuny i de la sèrie de Los caprichos, de Goya, i participà amb una sèrie d’aiguaforts en l’exposició d’art celebrada amb motiu de l’exposició universal del 1888. Fou considerat un dels millors gravadors sobre metall del seu temps. La seva vinculació al món de les arts gràfiques el dugué a crear l’Editorial Seguí, que publicà obres enciclopèdiques, novel·les populars, etc. Fou continuada pels seus successors i desaparegué el 1947.

–Seguidilla:  Forma lírica de la poesia espanyola de set versos de set i cinc síl·labes, dividits en dues estrofes i rimant en sons.

–Seguiment d’ulls: És un procés per mesurar la posició dels ulls i els moviments oculars quan s’està realitzant una acció determinada. S’utilitzen en la investigació sobre el sistema visual, en la psicologia, la lingüística cognitiva i en disseny de productes. Hi ha una sèrie de mètodes per mesurar el moviment de l’ull. La variant més popular utilitza imatges de vídeo del qual s’extreu la posició de l’ull. Altres mètodes utilitzen bobines de cerca o es basen en el electrooculograma.

La varietat de disciplines que pot tractar el seguiment d’ulls i les aplicacions que li poden donar ús són moltes i en molts àmbits. Les aplicacions més conegudes serien tals com:

Publicitat per empreses: Permet fer estudis quantitatius de com la comunicació és percebuda.

Publicitat en TV i cinema: Avaluar l’impacte d’un anunci en un context neutral.

Publicitat online: Distribució de la publicitat en la web amb la jerarquia i el benefici correcte.

Dissenys d’empaquetament: Saber on es fixa realment l’usuari en l’empaquetat.

Visual Merchandising: Com situar els productes.

Diagramació de material imprès: Mostrar si el disseny acompanya a la jerarquia en la lectura que es pretén.

Disseny web: Saber on situar la informació i la publicitat en el lloc adient.

Disseny de software: Poder avaluar la interfície de l’usuari és fonamental pel bon desenvolupament del programa.

–Seinen: Subgènere de manga en què l’argument presenta força complexitat, els temes abordats són molt diversos i el contingut eròtic pot ser elevat, dirigit a un públic adult jove, especialment masculí.

–Seix Barral, Editorial: Editorial Seix i Barral és una editorial pertanyent al Grup Planeta i fundada a Barcelona el 1911 com a impremta. Industrias Gráficas Seix y Barral Hnos va ser fundada a Barcelona el 1911 com a empresa d’arts gràfiques, a partir de la fusió de dos tallers: Litografia Seix i Barral Hermanos. Les seves primeres obres van ser sobre Història i literatura juvenil. Comptà amb la col·laboració de pedagogs i intel·lectuals de gran prestigi com Pau Vila o Artur Martorell. El 1915, l’editorial va treure al mercat teatrins de cartró el Teatro de los Niños. Seria el teatre de joguet més popular i amb una important vessant educativa. Va obtenir el premi d’honor concedit pel Foment de les Arts Decoratives a la III Exposició de Joguets celebrada a Barcelona el 1917.

L’empresa experimentà un fort creixement en esdevenir impremta oficial de la publicitat de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929. També és reconeguda per ser la impremta que dissenya molts dels cartells de la Guerra Civil, el cartell de la distribució comarcal de Pau Vila, i per haver tingut alguns dels millors dissenyadors del país, com per exemple Ricard Giralt Miracle. El 1955, Víctor Seix i Carlos Barral, van refundar l’empresa i van inaugurar una de les seves col·leccions més conegudes i exitoses: «La Biblioteca Breve».

L’any 1975 I.G. Seix & Barral Herms., ja dirigida pel després conseller, Antoni Comas i Balldellou absorbeix Ediciones Ariel, una empresa amb un bon fons editorial, però amb un taller molt desfasat tecnològicament. L’editorial Seix-Barral es beneficia d’aquest fons, i les seves màquines anaren a la ferralla, i la impremta I.G. Seix y Barral Herms. assumí una plantilla sense maquinària, cosa que la va portar, anys més tard, a la ruïna. Finalment l’any 1982, arrossegada per la fallida de Banca Catalana que la deixa sense finançament, la impremta tanca i les dues editorials es venen a Planeta. La resta d’empreses del grup (Difusora i Metodos Vivientes) s’integren en “EDP”, fusió de les empreses que indiquen les sigles: Ebrisa (Enciclopedia Britannica S.A.), “Difusora Internacional” i Plaza&Janes (que havia estat comprada pel grup Planeta). Amb l’arribada del segle xxi el grup EDP (Ebrisa, Difusora Internacional i Plaza&Janes), va passar a formar part del Grup Planeta.

Publica sobretot narrativa, on destaca el seu Premi Biblioteca Breve per a novel·les inèdites i el Premi Cròniques Seix Barral per a cròniques periodístiques. Els autors de l’editorial són majoritàriament estrangers i es caracteritzen pel seu prestigi. Entre els primers destaquen noms com Antonio Muñoz Molina, Eduardo Mendoza, o Jaime Gil de Biedma.

–Seix i Perarnau, Víctor: (Barcelona, 1923 – Frankfurt del Main, 1967) va ser un editor i empresari català, vinculat a l’editorial Seix Barral. L’any 1944 (o 1945) entrà a Seix Barral, on modernitzà tota la maquinària de la impremta. El 22 de febrer de 1949 es va casar amb Montserrat Salvat i Pons. L’any 1950, en entrar a l’empresa Carlos Barral, l’editorial prengué un nou gir. Poc després, amb Jacobo Muchnik i Joana Mercé Varela, fundaren l’editorial Difusora Internacional (DISA). Foren els primers a editar els Anuaris, any rere any, i comercialitzar-los a través de la xarxa de venda directa. Formà part del Sindicato del Papel y Artes Gráficas espanyol. A partir dels anys cinquanta, amb un grup de joves universitaris, promogué el moviment internacional de la pau “Pax Christi”.

–Seix i Salamó, Jaume: Funda l’editorial Seix al darrer terç del segle XIX i el succeeix el seu fill Jaume Seix i Faya, mort prematurament. La tasca la continua, entrat el segle XX, un altre fill, Francesc. Les publicacions més abundants ( un 65%) pertanyien a l’anomenada secció recreativa. Sovint amb il·lustracions d’artistes com Gustave Doré o Eusebi Planas. L’oferta de Seix Editors la completa encara amb una secció d’arts i oficis.

–Seixanta-quatrè: 1. Part de les seixanta-quatre iguals en què es divideix un plec de paper ( sis doblecs). 2. Mida i format que deriven d’aquesta divisió en setze parts. 3. Casat de 128 pàgines, 64 de blanc i 64b de retirada. 4. Grandària dels llibres que no supera els 6 cm d’alçada.

–sel.: Abreviatura de selecció i seleccionat.

–Selecció: En preimpressió, cadascun dels canals o planxes preparats per a una tinta d’impressió; per exemple: La selecció del negre, del magenta, etc… Per extensió també s’anomena de vegades selecció la separació de colors; és a dir: Fer la selecció de colors és fer la separació de colors. En programes de dibuix i tractament d’imatge, el resultat de seleccionar tots els elements d’un tipus: els píxels d’un mateix to, els textos d’una zona, els traçats d’un mateix gruix, etc. Aquesta selecció serveix sempre com a pas previ a una modificació posterior. En programes com Photoshop, aprendre a fer bones seleccions és el 50% del treball de retoc.

–Selecció de color: Procés fotomecànic electrònic per a la creació d’una reproducció fotogràfica en color mitjançant la qual s’obtenen quatre pel·lícules que representen el contingut dels tres colors primaris i el negre.

–Selecció documental: Acció d’escollir, entre la ingent quantitat de documents produïts al món, els que cobreix el camp definit pel centre o sistema documental i que mereixen engrandir el fons o transmetre’s als usuaris.

–Selecció tipogràfica: La selecció tipogràfica no és una tasca basada en subjectivitats del dissenyador o l’editor, sinó que atén diferents requeriments del contingut, el lector model, els mitjans de reproducció, i la capacitat perceptiva i expressiva de la pròpia lletra.

Tot projecte tipogràfic, doncs, ha de realitzar definicions prèvies per prendre decisions sobre l’ús que donarà a les lletres.

–Seleccionador: Persona que realitza la cerca de textos dispersos en publicacions antigues o modernes per formar-hi una obra a la qual afegeix una introducció o notes.

–Seleccionar: Escollir, entre diversos textos o escrits, aquells que interessen per a una determinada intenció.

–Selecciones Jaimes: El 12 d’abril de 1941 l’impressor Jaume Arnau i Pericàs va obrir una llibreria al número 337 de la Diagonal -entre Girona i Bailèn- en un petit immoble de planta baixa. La botiga, coneguda com a Selecciones Jaimes, era molt a prop del Lycée Français de Barcelona, aleshores situat a la cantonada dels carrers Provença i Bailèn.

La llibreria va tancar a començaments dels anys 1970’s. Mentrestant el negoci de Jaimes ja havia crescut amb l’obertura el 1951 d’una altra llibreria al passeig de Gràcia, que incorporava també una sala d’exposicions d’art.

–Sella: Vorell que queda als fulls de paper per defecte del ponedor.

 –Sellent, Joan (1758-1831): Va ser un llibreter conegut sobretot per haver estat administrador de la Casa Piferrer (1702-1868),58 instal·lada a la plaça de l’Àngel i considerada la impremta-llibreria més gran de Barcelona en aquell moment, des de, almenys l’any 178360 i, possiblement, fins al 1815. Durant el període en què la vídua Eulàlia Piferrer va estar al capdavant del negoci, és a dir, entre els anys 1775-1793, la família va obrir una altra botiga al carrer Baixada de la Presó, que va ser administrada per Joan Sellent. Aquest, casat amb Teresa Gibert, filla de l’impressor barceloní Carles Gibert Tutó, va ser nomenat mestre llibreter sense passar examen, però pagant una tarifa més elevada del que és habitual en aquests casos. Al voltant dels anys 1825-1826, Sellent va traslladar la seva llibreria al carrer de la Boria i, poc abans que aquesta desaparegués (això és, el 1831), la va instal·lar sota les arcades dels encants vells (coneguts llavors com a encants nous), a la plaça de Sant Agustí. Després de la seva mort, el 1831, va ser la seva vídua l’encarregada de regir el negoci.

–Sellent i Gibert, Joseph: Llibreria al carrer Espaseria, on a més a més de llibres tenien a la venda quaderns de música, com grans sonates, variacion, contradanses, tot per a piano-forte i alguns duets per a flauta i violins, tot imprès a Paris.

–Sema: És la unitat mínima del significat, un tret semàntic que ajuda a caracteritzar el sentit de les paraules. Creat per analogia amb altres conceptes com el de morfema o fonema, va néixer amb l’estructuralisme per tal d’explicar com es formava el significat d’un mot, afegint trets que el destriaven d’altres del mateix camp semàntic.                  

–Semàntica: Ciència que tracta de la significació de les paraules. Ciència que tracta de la relació que hi ha entre els símbols i el que representen i té per finalitat la sistematització del llenguatge científic i la unificació del coneixement.

–Semasiologia: Per oposició a «onomasiologia», estudi semàntic que a partir d’una paraula estableix les diverses accepcions.

–Semblança: 1. Esbós biogràfic d’alguna persona. 2. Biografia de poca extensió.

–Sembrat: Ornament d’enquadernació que consisteix a cobrir la totalitat o la major part de la coberta amb motius repetits.

–Semestral: Publicació que s’imprimeix i es posa a la venda cada sis mesos.

–Semiautotípic: Sistema d’impressió en gravat al buit que utilitza formes amb elements impressors variables en profunditat i extensió.

–Semiencolats: Papers als quals se’ls ha afegit relativament poca cua.

–Semigòtic: Forma alterada del tipus grec. S’atribueix a Ulfila (311-383), bisbe visigot, que el va utilitzar cap a finals del segle IV, per traduir la Bíblia a la llengua dels gots. Aquest alfabet està format per 24 lletres i s’escriu d’esquerra a dreta.

–Semiografia: 1. Escriptura formada amb signes. Així es va anomenar abans de l’Estenografia. 2. A les antigues inscripcions lapidàries, sigles o inicials de paraules incompletes.

–Semiologia: La paraula semiologia prové del grec ‘seméion’, que significa signe, segell, prova, i ‘logos’, paraula, tractat. La semiologia és una proposta proposada per Ferdinand Saussure per estudiar els signes d’una comunitat. També se la coneix amb el nom de semiòtica.

–Semiometria: Tècnica de la investigació sociològica que s’utilitza per al mesurament de la càrrega afectiva de les paraules utilitzades als mitjans de comunicació social i la seva influència en els destinataris.

–Semiosi: Terme emprat en semiòtica per referir-se a les activitats de disseny, anàlisi, ocupació i interpretació dels components que produeixen significat en un intercanvi comunicatiu. Això es presenta tant en sistemes naturals (el lladruc d’un gos o el desplegament de les plomes en una au) com en codis artificials (condecoracions militars, senyals de trànsit). Bàsicament consisteix en el procés cognitiu desenvolupat per l’observador, que inicia amb la percepció d’un signe i es consolida amb la generació d’una imatge mental de l’objecte a què fa referència aquesta codificació; la qual sempre estarà vinculada a un grup social de referència (encara que es tracti d’una paraula, icona o senyal).

–Semiòtica: Disciplina que estudia la producció i intercanvi de missatges en forma de signe, símbol o senyal; així com la seva organització en sistemes, com són els llenguatges i els codis establerts pel que fa a comunitats socials específiques. Ha estat tradicionalment estudiada dins d’altres disciplines (com filosofia, lingüística o comunicació) i va ser fins a principis del segle XX que es va desenvolupar de manera independent. El seu nom deriva de la paraula grega semeiotikos, que significa “observació de signes”, la qual cosa ha estat realitzada amb perspectives que distingeixen i enumeren els seus components de formes variades. Es distingeixen dues escoles principals, la del filòsof nord-americà Charles Sanders Peirce i la del lingüista suís Ferdinand de Saussure (qui nomena semiologia la seva teoria). En el primer cas, la teoria amb fonamentació lògica implica la cooperació de tres instàncies: representant (el signe pròpiament dit), l’objecte (allò a què al·ludeix el signe) i un interpretant (entitat que vincula els primers dos a partir de la interpretació contextual). En el segon cas, De Saussure presenta una proposta de caràcter binari que utilitza els termes significant i significat com a elements que componen un signe. Aquesta ciència permet estudiar de manera precisa múltiples aspectes que poden posseir una naturalesa lingüística (vegeu alfabets), gràfica (vegeu senyalística, grafit), visual (vegeu cinema, fotografia), simbòlica (vegeu pintura, heràldica) o artificial (vegeu llenguatge de programació, intel·ligència artificial).

–Semítica: Les llengües semítiques formen una gran família eixida d’una llengua primitiva ja desapareguda i que es va estendre per l’Aràbia fins al Pròxim Orient i l’Àfrica Septentrional.

–Semitò: En arts gràfiques, imatge o zona de color composta per trames de punts o línies de diverses dimensions i formes per simular l’existència de matisos i variacions de to. Els punts d’aquestes trames s’anomenen ‘punts de semitò’ i les funcions de programació per formar-les (usualment en llenguatge PostScript) s’anomenen ¡funcions de punt de semitò’”.

–Semiuncial: Escriptura de petites dimensions apareguda al segle IV, en la qual es veien lletres uncials amb lletres minúscules o cursives. Les semiuncials que són una formalització posterior de l’escriptura cursiva, marquen el començament formal de les lletres de caixa baixa, plenes de traços ascendents i descendents, després de dos mil anys després de l’origen de l’alfabet fenici.

El llibre de Kells, segle VIII

–Sembrat: Dit de la superfície decorada amb nombroses figures idèntiques escampades com si fossin llavors.

–Semiosi: Terme emprat en semiòtica per referir-se a les activitats de disseny, anàlisi, ocupació i interpretació dels components que produeixen significat en un intercanvi comunicatiu. Això es presenta tant en sistemes naturals (el lladruc d’un gos o el desplegament de les plomes en una au) com en codis artificials (condecoracions militars, senyals de trànsit). Bàsicament, consisteix en el procés cognitiu desenvolupat per l’observador, que inicia amb la percepció d’un signe i es consolida amb la generació d’una imatge mental de l’objecte a què fa referència aquesta codificació; la qual sempre estarà vinculada a un grup social de referència (encara que es tracti d’una paraula, icona o senyal).

–Semiòtica: Semiòtica i semiologia és l’estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials en les quals les qüestions d’interpretació són de gran importància. És tot el conjunt de llenguatge no verbal. Les teories que s’apliquen al disseny gràfic i a la comunicació visual procedeixen de l’estudi d’aquesta ciència, coneguda com a semiologia a Europa i semiòtica als Estats Units.

–Sempere i Masià, Francesc: (València, 1859 — València, 1922) Editor. Començà la seva carrera com a llibreter de vell. Republicà, tingué una gran amistat amb Blasco i Ibáñez. El 1900 creà l’editorial Sempere i Companyia, de la qual fou copropietari Blasco i que el 1914, fusionada amb l’Editorial Iberoamericana de Madrid, també de Blasco, prengué el nom d’Editorial Prometeo, que tingué una gran importància en la difusió de l’ideari d’esquerra europeu a l’Estat espanyol. Sempere fou regidor de València (1909) i pertangué a la Cambra de Comerç, a la junta d’Obres del Port i a la Defensa de l’Obrer i a la Societat Patronal de les Arts del Llibre.

–Senant, Tomàs: Impressor de la primera meitat del segle XVIII. De 1729 a 1734, succeint a Josep Faig, va treballar a la Reial Impremta de la Universitat de Cervera, que va haver de deixar a causa del seu caràcter díscol. Se’l sap imprimint després a Lleida, des del 1744 al 1754.

–Senefelder, Aloys: Tipògraf alemany, inventor de la litografia. Va concebre el projecte de substituir la tipografia pel gravat i, després de nombrosos assajos, va aconseguir el que buscava. Va anar perfeccionant el seu descobriment i va viure prou per veure l’art litogràfic en vies de ple desenvolupament.

–Senió: Quadern compost de sis bifolis, és a dir, dotze folis (24 pàgines). Extern. Sexternió. S’utilitza 6ó com a abreviatura

–Sense desbarbar: Llibre o document del qual no s’han tret les barbes del paper.

–Sense any: Edició en què no consta l’any en què va ser publicada. En descripció bibliogràfica s’anota ‘s.a.’.

–Sense data de publicació: Llibre en què no es fa esment a la data de publicació.

–Sense desbarbar: Les pàgines del llibre complet no han estat reduïdes a una superfície uniforme. Llibre intons.

–Sense editor: Edició on no consta l’editor o l’editorial que l’ha feta. En descripció bibliogràfica s’anota ‘s.e.’ o ‘s.n.’.

–Sense enquadernar: Indica que l’element no ha estat mai enquadernat, és a dir, fulls sense enquadernar; no és el mateix que desenquadernat, que indica que s’ha eliminat l’enquadernació.

–Sense lligar: Un llibre o fullet que no té enquadernació de coberta, de vegades per disseny original, de vegades utilitzat per descriure un llibre al qual se li ha tret la coberta.

–Sense lloc de publicació: Edició on no consta el lloc on s’ha publicat. En descripció bibliogràfica es marca com a ‘s.l.’.

–Sense paginar: Les pàgines no estan numerades.

–Sense quadrats: La composició que té pocs o gairebé cap paràgraf o blanc.

–Sense serif: També anomenades de pal sec, aquestes tipografies es caracteritzen per l’absència de remats als extrems. Van aparèixer a Anglaterra durant la primera meitat del segle XIX per al seu ús en impresos comercials com a cartells o etiquetes.

–Sense text, versos en blanc: “Hors texte” significa en francès “fora del text” i el terme sol referir-se a làmines sense impressió al revers. Les làmines poden estar inserides en paper de diferent gramatge que el del text.

–Sensitometria: Tècnica que s’ocupa dels procediments per a la determinació dels efectes químics i físics de la llum sobre les emulsions sensibles de pel·lícules i plaques fotogràfiques.

–sensu: Sensu. En el sentit de.

–Sensuals: Obres que tracten només de les qüestions sexuals. Es diuen així els llibres que tracten de les relacions dels sexes des del punt de vista normal i científic, i també els llirs galants que solien vendre’s clandestinament.

–Sentència: Dit greu i succint que amaga doctrina o moralitat. Dictamen o semblar que un té o segueix.

–Sentència SQL: Consulta realitzada en el llenguatge de programació SQL (Structured Query Language), que és un llenguatge de consulta estructurat per a l’accés a bases de dades relacionals.

–Sentenciari: Llibre de sentències o màximes.

–Sentit: 1. Definició o paràfrasi donades com a sinònims d’una paraula, frase o sintagma en un context determinat. 2. Interpretació que pot admetre un escrit o discurs. 3. Direcció.

–Sentit per analogia: Sentit que adquireix una paraula per semblança formal amb el sentit recte o el primer sentit.

–Sentit per antonomàsia: Sentit que adquireix una paraula o frase per ser la més important, característica o coneguda entre les de la seva classe.

–Sentit contrafibra: Vegeu ‘sentit de la fibra’.

–Sentit per excel·lència: Aplicació especial del sentit per antonomàsia.

–Sentit per extensió: Sentit que té una paraula o frase per ampliació del seu significat recte o originari a un altre concepte relacionat amb ell.

–Sentit familiar: Sentit natural i senzill de les paraules i frases, corrent, propi de la conversa o de la comuna manera d’expressar-se en la vida privada.

–Sentit de la fibra: Sentit que s’alineen les fibres de cel·lulosa en ser fet el paper donant voltes en un tambor en un sentit. Sentit de la fibra: Pot ser ‘adreça de fibra’ (‘a fibra’ o ‘adreça de màquina’) i en ‘contrafibra’ (o ‘adreça transversal’). Si dobleguem un paper ‘a fibra’ ho farem de forma paral·lela a aquesta alineació. A contrafibra els papers i cartolines doblen pitjor i, si els enganxem així, ens donaran problemes de corbament. Per això és bo comprovar la fibra del paper que posarem. Hi ha diverses maneres de comprovar el sentit de la fibra. Una és doblegar una mica el material en cada sentit i comprovar amb les mans quin és el que menys s’ha resistit a ser doblegat. Una altra tècnica és tallar un trosset del paper en cada sentit i veure quin ha estat el que més fàcilment s’ha tallat (que serà el sentit de la fibra. Si hem tallat a contrafibra el tall quedarà oblic i no recte). En papers verjurats es pot mirar a contrallum cap a quin sentit hi ha la verjura (que marca la direcció de fibra). Es pot realitzar la ‘prova d’aigua’, que es realitza tallant dues tires de paper, fent-los aigua i veient de quina manera es dobleguen (si s’enrotlla al llarg és que està ‘a fibra’, i si només s’enrotlla de forma moderada als extrems, és que està a contrafibra). També es pot mirar pel pes: es tallen dues tires de paper en els dos sentits, s’enganxen per un dels extrems al final d’una taula, i es deixa que les tires es dobleguin i caiguin cap a terra. La que es doblegui més és la que estigui ‘a fibra’. Controlar el sentit de la fibra dels materials que en tenen és un dels grans pilars d’una feina ben feta.

–Sentit figurat: Sent en què es prenen les paraules o frases quan denoten idea diferent de la que correspon al sentit recte.

–Sentit irònic: Sentit en què es pren una paraula o expressió burlesca incloses en un enunciat formal seriós per donar a entendre el contrari del que es diu,

–Sentit de la pell: Direcció de l’eix entorn del qual la pell de l’animal té tendència natural a encorbar-se, i que correspon a l’orientació de l’espinada de l’animal.

–Sentit primitiu: Sentit que tenen les paraules abans d’experimentar les alteracions semàntiques i encreuaments a què les sotmet la llengua al llarg de la història.

–Sentit recte: 1. Significat que posseeix una paraula segons el primer sentit. 2. Significat que adquireix una frase, locució, gir, etc., segons la suma dels significats dels seus components, el qual mai pot resultar absurd. S’oposa al sentit figurat.

–Senyal: 1.Llistonet de fusta que es posa sobre la pila de paper quan ja s’ha llevat i que n’assenyala una quantitat determinada. 2. El senyal que hom posa després d’un mot o d’una frase i que remet a una nota de peu de plana o de la fi del capítol, del llibre, etc. 3. Paraula emprada per designar les cintes de diferents colors que es col·loquen als llibres i que serveixen per indicar el punt on s’ha deixat la lectura.

–Senyalística: 1. Són tipografies especials creades per facilitar la llegibilitat fins i tot en les situacions més desfavorables. Les seves formes solen ser força neutrals, amb traços oberts i senzills. El disseny respon a necessitats molt específiques com la senyalització de carreteres, aeroports o altres llocs on la informació ha de ser molt accessible.

–Senyalització tipogràfica: Indicació, en un original, dels paràmetres del llibre i la forma de compondre cadascuna de les parts.

–Senyalitzador: 1. Registre, cordó, cinta o senyal semblant. 2. Persona que senyalitza tipogràficament un original destinat a la impremta.

–Senyals de les proves: Els senyaladors a les proves són utilitzats pels dissenyadors per comunicar a l’impressor les correccions necessàries. Aquest joc de símbols comuns va acompanyat d’instruccions escrites. Els senyals i les instruccions es poden anotar directament a les proves o en un full de paper translúcid superposat a la prova.

–SEO: Són les tècniques orientades a millorar el posicionament orgànic (no pagat) a cercadors com Google.
És un terme molt comú en el disseny web que serveix per referir-se a la feina feta per millorar el posicionament de la nostra web o el nostre article en cercadors com Google, Bing, etc. És a dir, que el nostre article surti dels primers quan busquem a internet, ja que com bé sabem ningú avança més enllà de la segona o tercera pàgina de Google. Per això, encara que tinguem un contingut molt bo a la nostra web, si no millorem el seu posicionament o SEO, serem pràcticament invisibles. Les persones només podran trobar el nostre article si ja ens coneixen o posem el nostre enllaç en un altre lloc per donar-li visibilitat, com a través de xarxes socials.

–sep.: Abreviatura de Separat.

–Separació de colors: 1. En la preparació del material a imprimir, la separació de colors és la fragmentació d’aquests en diferents tintes on s’imprimirà el treball.
Aquesta separació es calcula mitjançant complexos algorismes. Els més utilitzats en quadricromia són UCR i CGR. 2. La separació del color es va aconseguir per primera vegada el 1860 mitjançant l’ús de filtres acolorits. Es van emprar els primaris additius de la llum (vermell, verd i blau/violeta) per produir el negatiu de separació. El filtre vermell permet el pas de la llum blava i verda i produeix la separació Cyan; el filtre verd deixa passar la llum vermella i blava i se n’obté el magenta, i el filtre blau/violeta permet el pas de la llum vermella i verda per donar lloc al groc. El negre s’afegeix com un semitò independent per proporcionar a les imatges més grans gammes tonals i per garantir un veritable negre sòlid quan es necessiti. Abans de l’aparició de les separacions digitals, els impressors i les empreses de fotogravat utilitzaven una càmera de processat per fabricar pel·lícula de to continu (que després es convertien en trama de semitons).

–Separació entre línies:  Forma abreujada de ‘Separació de colors’. La forma més antiga de descriure els colors directes en el format de fitxer PDF (des del nivell 1.2). Un espai de color separació defineix un únic colorant que ha de generar la pròpia separació de color.

En aquests espais el colorant s’aplica amb una intensitat o proporció anomenada ‘matís’ (tint), amb la qual se’n controla l’aplicació: Els valors possibles van de matís ‘0,0’ (absència total de colorant) a ‘1,0’ (aplicació al 100%). Els elements d’un PDF amb un espai de color separació només poden fer servir aquest únic colorant (no es barregen).

En un espai de color separació, el paràmetre ‘Nom’ (name) serveix per definir el colorant usat i pot ser qualsevol excepte dos: ‘All’ (en català color ‘Registre’), que està reservat a un color especial per tacar al 100% a totes les planxes o canals del document, i ‘None’ (en català color ‘Cap’), que està reservat a un color que no produeix sortida impresa. El comportament de tots dos colors és especial.

–Separació sil·làbica: Recurs emprat en la formació de textos que implica l’ús d’un guió curt al final d’una línia per separar paraules que no és possible incloure completes; aquestes són dividides en síl·labes per ajustar-se correctament a l’amplada de columna o a la justificació emprada, en general completa. Els processadors de text i els programes de maquetació poden fer-ho de forma automàtica, però cal considerar que el sil·labeig difereix segons els idiomes. També és important revisar el mètode de composició actiu que pot reconèixer els dígrafs i atzucacs de maneres diferents.

–Separador: Vegeu ‘corondell’. / Vegeu ‘quadratí’.

–Separar: 1. Dividir una paraula, un títol, etc. 2. Col·locar un espai entre dues lletres o paraules o entre línies.

–Separar las línies: Vegeu ‘correcció tipogràfica’.

–Separar llegendes i imatges: El sistema d’una imatge, una llegenda, es pot fer servir quan apareixen separats. Si una imatge en una pàgina dreta va a sang, la vostra llegenda a la pàgina esquerra pot començar amb el tradicional “pàgina següent”. Una doble pàgina a sang pot portar la indicació “pàgina següent” o “pàgina anterior”,

–Separata: 1. Imprès que s’edita amb un altre però amb unes característiques especials que us permet tenir una descripció bibliogràfica per separat. 2. Impressió separada d’una secció d’una publicació més gran, generalment d’autoria composta, en publicacions periòdiques o llibres. Les separates es fan amb la mateixa composició tipogràfica i ocasionalment tenen la seva pròpia paginació. Normalment, tenen una portada de paper separada i de vegades una portada especial. Són interessants perquè representen la primera aparició separada de l’obra, tot i que no són realment una primera edició separada. 3. Tiratge a part.

–Sephiroth: Noms metafísics o numeracions dels aspectes divins de la Torah. Són deu en total i equivalen als Deu Manaments o Decàleg de la Llei, però en la seva essència estrictament divina.

–Sèpia: Pigment negre preparat amb la tinta de la sípia. També utilitzat com a tinta.

–Septenió: Quadern compost de set bifolis, és a dir, catorze folis (28 pàgines), S’utilitza 7ò com a abreviatura.

–Seqüela: Obra completa en si mateixa, però que continua el contingut d’un llibre anterior.

–Seqüència: Prosa o vers, espècie de poema musical religiós, molt semblant a l’himne, que es canta en certes misses després del gradual i l’al·leluia.

–Seqüència cromàtica: L’ordre en què s’imprimeixen les planxes de color s’anomena seqüència cromàtica. L’ordre de la seqüència pot canviar, encara que molts impressors preparen les planxes per a imprimir en cian, groc, magenta i negre. Si un llibre té molt de color negre a les imatges, aquest es pot situar al final de la seqüència. L’ordre estàndard d’impressió està determinat, en part, per les qualitats de la tinta, i permet a l’impressor fer ajustaments menors. La tinta negra, per exemple, és lleugerament més enganxosa (s’adhereix millor al paper) que la dels altres colors del procés, que s’ordenen per la seva adherència relativa.

–Seqüència de tintes: La seqüència de tintes és un terme utilitzat en impressió d’arts gràfiques per referir-se a l’ordre amb què s’imprimeixen les diferents tintes.

–Seqüencial: Llibre litúrgic que conté les seqüències, poemes que es canten o reciten després del gradual

–Sequeria: Part de la màquina de fer paper en que hi ha situats els bombos assecadors.

–Serap: Estampes per a àlbum impreses a l’època victoriana, per als col·leccionistes de novetats impreses.

–Serf literari: A l’antiga Roma eren els esclaus copistes, els que escrivien els llibres.

–Serial: Pertanyent o relatiu a una sèrie; que apareix en parts u números successius.

–Sèrie: Normalment la família tipogràfica inclou diverses sèries. Pel que fa a la seva figura, poden ser minúsculs (o de caixa baixa), majúscules (o de caixa alta) i versaletes. Les majúscules o minúscules poden ser, atenent a l’aplom de l’ull, rodons (és a dir verticals) o cursives. Atenent el gruix del traç o pes, les lletres, tant si són redones com cursives, poden ser normals o negretes. En algunes famílies hi ha diverses gradacions del gruix. Un cas extrem d’aquesta varietat al gruix del traç és l’Helvetica Neue LT std, que presenta fins a 8 sèries o estils que van des de l’Helvetica Neue LT std 25 Ultra Light (molt prima) fins a l’Helvetica Neue LT std 97 Black (amb el traç molt gruixut).

Observant l’amplada dels caràcters, les lletres es poden presentar estrets o eixamplades. Les sèries habitualment necessàries per compondre un text que ha de ser publicat són la rodona, la cursiva, la negreta i la negreta cursiva. En els sistemes de fotocomposició i en tipografia digital cada una d’aquestes sèries també s’anomenen col·loquialment amb l’anglicisme font. Així doncs una família tipogràfica està formada per una o més fonts.

–Sèrie d’arxiu: Conjunt de peces d´una mateixa naturalesa a l’interior d´un fons d´arxiu.

–Sèrie editorial: Conjunt de llibres publicats per un mateix editor, el qual respon a uns criteris comuns i es reuneix amb la finalitat d’organitzar un fons editorial.

–Sèrie documental: Sèrie, documents classificats junts.

–Sèrie monogràfica: Conjunt de publicacions monogràfiques unides per un títol comú, la seqüència i la matèria.

–Serif: Part decorativa d’una lletra, un traç petit que està rematant una banya. Pot ser ‘nilateral’ (en un costat de l’asta) o ‘bilateral’ (simètricament als dos costats de l’asta). També es diuen Serifa.

–Sèrif cap: Gràcia o traç breu que remata el traç principal d’una lletra en la part superior.

–Serif Gothic: Dissenyada per Herb Lubalin i Antonio DiSpigna el 1972 per a la International Typeface Corporation. Al principi només es va dissenyar la versió Regular i Bold, i el 1974, DiSpigna va ampliar la família amb les versions Light, Extrabold, Heavy i Black. La seva característica principal rau en les serifs úniques, que combinen sàviament la simplicitat d’un tipus sense serifs amb l’elegància romana tradicional. Una tipografia molt flexible per a publicitat, packaging i titulars.

–Sèrif peu: Gràcia o traç breu que remata el traç principal d’una lletra en la part inferior.

–Serifa: El mateix que serif. 2. En algunes fonts tipogràfiques, cadascun dels petits remats punxeguts que adornen els finals dels trets principals dels caràcters. També s’anomena ‘rema’, ‘gràcia’, ‘serif’ i (a Hispanoamèrica) ‘patí’.

La presència de serifs és una de les principals divisions de les tipografies: Amb serifs i sense serifs (també anomenades de pal sec). Exemples de fonts molt conegudes amb serifs són Times, Bodoni o Garamond.

–Serifa: Dissenyada el 1967 per Adrian Frutiger per a la Foneria Bauer, aquesta tipografia està basada en la Univers, creada pel mateix Frutiger el 1954. Per aquesta raó la Serifa és una de les tipografies egípcies més llegibles en tenir traços humanístics i una qualitat òptica fora de tot dubte que permet fins i tot fer-lo servir en text de longitud mitjana. El seu caràcter harmoniós i robust la fa molt apropiada per a títols, subtítols o logotips. La tipografia Glypha, dissenyada uns anys més tard, n’és una versió condensada.

–Serigrafia: Tècnica d estampació plantigràfica. Es col·loca el material a imprimir ben subjecte sobre una superfície i es posa a sobre una malla amb un producte sobre el qual s’ha insolat una imatge (vegeu ‘pantalla de serigrafia’), que deixarà passar la tinta només a les zones que hi ha lliure de la ‘màscara’. Les tintes es col·loquen de forma uniforme gràcies a una ‘rasqueta’. Són tintes molt cobrents, i se sol utilitzar per estampar sobre materials com a teles. També es té en compte el nombre de fils de la pantalla, ja que, com més fils, més trama i qualitat té la imatge. Hi ha ‘màquines de serigrafia’ o podem treballar amb una sola pantalla a mà. / Imatge que s’aconsegueix amb aquesta tècnica. 2. Procediment d’art gràfic basat en un mètode permeogràfic d estampació. L’artista intervé sobre una pantalla de seda, teixit sintètic o malla metàl·lica obturant certes zones de la trama.

Diagrama de la serigrafia manual.

Aquesta operació es pot fer de forma manual, aplicant un líquid de farciment o adherint una pel·lícula o plantilla retallada, però també hi ha sistemes d’obturació fotomecànics prèvia sensibilització de la pantalla. Aquesta preparació de la matriu d’impressió constitueix la fase més delicada del treball de l’artista impressor de serigrafia i el seu resultat es tradueix en l’existència de superfícies tapades, corresponents als blancs de l’estampa, juntament amb altres obertes, o zones d’imatge. Per estampar s’escampa tinta líquida sobre el tamís de la pantalla mitjançant una rasqueta, tinta que passarà al paper només per les parts no obturades. Com es pot observar per aquesta descripció, la diferència fonamental de la serigrafia respecte a altres tècniques d’art gràfic és que la imatge s’hi transfereix des de la matriu d’estampació a l’estampa per pressió, mentre que aquí es genera a través d’una pantalla per filtració. Aquesta diferència explica la diferent quantitat de tinta dipositada sobre el paper en un i altres procediments i permet entendre perquè les superfícies de color són tan compactes, sòlides i homogènies a les estampes serigràfiques.

Aplicant tinta a mà en una serigrafia.

L’extraordinària ductilitat d’aquest sistema d’impressió ha possibilitat el desenvolupament industrial completament mecanitzat, amb produccions considerables d’imatges múltiples suportades en objectes de naturalesa variable. El mètode essencial dels sistemes d’impressió permeogràfics es coneix des d’antic a les cultures orientals; no obstant això, l’antecedent més directe de la serigrafia es troba a l’estergit amb plantilles de començaments del XX. La seva incorporació definitiva a l’esfera de l’estampa artística és, en efecte, molt recent. A la dècada dels anys seixanta els artistes més representatius del Pop americà van reivindicar aquest procediment, capaç d’adaptar-se a la seva imatgeria de consum arrencada a la cultura popular a través dels mitjans de masses. Aquesta tècnica va ser molt utilitzada per l’artista pop Andy Warhol.

Diagrama de una prensa de serigrafía rotativa.

–Serigràfic: Paper serigràfic. Paper que ha estat preparat per donar bones prestacions i rendiments quan s’hi aplica el sistema d’impressió per serigrafia.

–Seriñà i Sayol, Ramos: (Barcelona , 1921) Projeccionista i llibreter. Exercí d’operador de cabina al Cinema Unió d’Horta de Barcelona; després inaugurà el Dante; més tard treballà al Cinema Teatro Nuevo, on es projectà el sistema Cinerama; i acabà a l’Astor de Sant Andreu de Palomar. D’altra banda, el 1970 obrí la primera botiga llibreria especialitzada en cinema de l’Estat espanyol i una de les pioneres d’Europa. Posteriorment, l’ajudà en el negoci el seu fill Ramon Seriñà i Merino, que s’inicià en el cinema el 1965 en la distribuïdora Filmax-Bengala. La botiga fou guardonada el 1976 per la Diputació de Barcelona en reconeixement a la difusió del cinema amb una Medalla d’Or al mèrit cultural; el 1984 també rebé un premi del Círculo de Escritores Cinematográficos (Madrid) per ser la primera llibreria espanyola de cinema i el 1991 un altre de la Germandat del Cinema al mèrit a la constància. El 2001, però, tancà després de trenta anys d’atendre els col·leccionistes i d’oferir documents cinematogràfics en tots els suports (llibres, catàlegs, fotografies, anuaris, guies, cartells, caràtules, programes de mà, etc.), del començament del cinema en l’actualitat.

–Sermó: 1. Discurs evangèlic que es predica per a l’ensenyament de la religió catòlica. Considerat en aquest sentit el sermó és una de les formes més importants de la vida oratòria religiosa i ha tingut excel·lents cultivadors. 2. El terme s’usa també com a sinònim de parla, llenguatge o idioma.

–Sermo Vulgaris: A Espanya, llenguatge popular derivat del baix llatí i que era emprat pel baix poble i pels soldats.

–Sermonari: Llibre que conté una selecció de sermons.

–Serp d’estiu: Informació exagerada o increïble que sol publicar-se a l’estiu, quan baixa el nombre de notícies amb veritable interès, per mantenir l’atenció dels lectors.

–Serpentina: Traç vertical, a vegades amb floritures, fet al marge per tal de cridar l’atenció sobre diverses línies de text. S’utilitza per cridar l’atenció sobre un passatge determinat del text. Apareix tant a manuscrits com a impresos. Especialment utilitzat pels humanistes en les anotacions marginals.

–Serpeta: Ferro amb dibuixos ondulants.

–Serra d’afinar: Màquina per tallar línies o lingots a una mida determinada.

–Serra, Bernat: En un inventari del segle XIV (1338) apareix la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II i contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. Era una biblioteca amb majoria d’obres dedicades a la medicina i cirurgia, com Quendus librus i papiro de operatis Raumundi Lulli cum cohoptesa vermilla, que fou una de les primeres obres de Llull, Era una biblioteca important que mostrava on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.

–Serra i Abella, Josep: Escola d’Art de l’Hospitalet de Llobregat. Escola pública que ofereix grau en disseny gràfic i Cicles Formatius de Grau Superior.

–Serra i Baldó, Alfons: (Barcelona, 1909 – 1993) fou un filòleg, poeta i bibliotecari català. Va rebre la seva formació a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans. Ben aviat destacà amb la seva vinculació primerenca a revistes com L’Estudiant, publicada durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, o Ginesta. Fou lector a la Universitat de Tübingen, on entrà en contacte amb Gerhard Rohlfs, un dels lingüistes i dialectòlegs més importants de la filologia romànica de la primera meitat del segle xx. De tornada a Catalunya, exercí com a professor a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya republicana a Barcelona i pronuncià diverses conferències. La Guerra Civil va estroncar la seva productiva trajectòria impedint que llegís la seva tesi doctoral. Acabat el conflicte bèl·lic, va anar a parar al camp de concentració de Bram i l’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on impartí cursos de català i castellà i ocupà un lloc a la Biblioteca Universitària. Col·laborà als Estudis Universitaris Catalans, a Quaderns de Poesia i a la Revista de Catalunya. L’any 1947, va aconseguir el diploma de bibliotecari i va ser, a més, secretari dels Jocs Florals a l’Exili de 1952 a Tolosa. 

–Serra i Buixó, Eudald:  (Vilassar de Dalt, 1882 – Barcelona, 1967) fou un eclesiàstic i escriptor català. Va fer la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i el 1903 va entrar al Seminari. Fou ordenat sacerdot el 1906, i el 1909 fundà la revista mensual per a nens La Veu de l’Àngel de la Guarda. El 1913 fou el responsable de Lo Missatger del Sagrat Cor de Jesús, fundat per Sardà i Salvany el 1893, i creà la Biblioteca Foment de Pietat Catalana, nucli del que en 1916 es convertí en Foment de Pietat Catalana. Amb la col·laboració d’Ignasi Casanovas i d’altres va divulgar llibres religiosos en català i acollí diverses revistes científiques o bé d’alta vulgarització. Escriví obres piadoses, algunes de les quals aconseguiren múltiples edicions i traduccions.

–Serra i Furnells, Antoni: Treballador de la impremta i internacionalista, industrial tipògraf i catalanista republicà. Va treballar a La Academia fins al seu tancament i després va muntar establiment propi.

Va formar part de la Sociedad Fraternal de oficiales Impresores (fundada el 1868). En 1879 va ingressar a la ST (Sociedad Tipográfica de Barcelona). Més tard va ser un dels fundadors de la SOT (Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona) el 1883, i després va ser de la SIB (Sociedad Tipográfica de Barcelona).

Quan , l’any 1892, La Academia va tancar les seves portes, conjuntament amb el seu germà Marcel·lí i Joan Russell Anglarill fundaren un nou establiment tipogràfic, anomenat La Académica en homenatge a l’anterior. Van imprimir algunes de les obres gotitzants d’Eudald Canibell. En 1897 formà part del grup impulsor de la ICAL (Instituto Catalán de las Artes del Libro). Participà en el primer Congreso nacional de las Artes del libro, celebrat a Barcelona, l’any 1911. El 1912 es constituí la Unión Patronal de las Artes del Libro i formar part de la Junta Directiva. Va publicar articles professionals a Crónica Poligráfica (1920.1925) – “revista para las artes gráficas” – que dirigia Eudald Canibell.

Va entrar en política i va ser vocal de la Junta Directiva del Centre Nacional Republicà i regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1911 i en les files de la Unión Federal Nacionalista Republicana ocupà el càrrec de síndic fins al 1914.

–Serra i Kiel, Dolors: «La Negra» (Barcelona, 1953) és una activista cultural resident a Bao des de 1984, bibliotecària del Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana i de la Mediateca de Perpinyà, i militant històrica de l’independentisme català. Crescuda al barri barceloní de la Verneda, va estudiar a l’Escola de Bibliotecàries. El 1973 va començar a militar en la causa independentista quan era estudiant a l’institut, després al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i més tard al PSAN-P. Per la seua implicació es va haver de refugiar el 1975 a la Catalunya del Nord amb el seu company Josep de Calassanç Serra. El 1978, va ser detinguda i empresonada per la seva oposició a la redacció i referèndum de la Constitució espanyola, i «sobretot, per causes pendents», que va purgar durant un mes a la presó.^[1] L’any 1979, va participar al gran acte a Sant Miquel de Cuixà que va donar lloc a la creació d’Independentistes dels Països Catalans.

Més endavant, va participar de la creació de l’associació Arrels amb l’escola i la ràdio (1981), de les campanyes nocturnes de recatalanització dels noms dels vilatges els anys 1977, 1978 i 1983, de la creació de l’associació Aire nou de Bao (1995) amb la primera colla castellera de Catalunya Nord, els Castellers del Riberal (1997), i del Casal Jaume I de Perpinyà (2006). L’any 2013, va ser l’encarregada d’enllaçar el ramal nord-català de la Via Catalana amb la Catalunya del Sud.

–Serra i Massana, Josep:  (Igualada, 1896 – Barcelona, 1980) va ésser un dibuixant format a l’Acadèmia Baixas de Barcelona. El seu estil denota una influència clara de Junceda, en detriment, tal vegada, de la seua pròpia personalitat artística. Juntament amb Ramon Miret, fou un dels pioners dels dibuixos animats en el cinema d’animació publicitari. Col·laborà a Joventut catalana, Lecturas, En Patufet, Virolet, La Mainada i TBO.^[3] Il·lustrà, també, nombrosos llibres infantils per a les editorials Muntañola i Seix Barral. Durant la darrera Guerra Civil espanyola col·laborà a Flechas y Pelayos, i creà amb Baldrich la revista Mujer. És autor de l’assaig Análisis de la comicidad.

–Serra Nadal, Joan: “Mestre estamper” setcentista. Se’l troba agremiat a la Confraria “dels llibreters” de Barcelona des del 1788.

–Serra i Pausas, Joan: Gravador i dibuixant barceloní, seguidor, tècnicament, d’Eusebi Planas. L’any 1875 col·laborà com a dibuixant en la creació de la Sociedad Heliográsfica Española, que va introdduïr a España l’heliografia, sistema de gravat que permetia la impresió tipográfica de la fotografia. Col·labora en algunes publicacions periòdiques, com La Ilustración Católica, La Ilustración Ibérica. Álbum Salón y La Ilustración Catalana. Va publicar una ressenya històrica de les arts gràfiques a la Revista Histórica Latina.

–Serra i Puig, Josep de Calassanç: (Barcelona, 1951 – Montpeller, 2011), més conegut com a «Cala», fou un impressor català establert a Baó. Fill de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols i germà d’Eva i Blanca Serra.

Ja de jove fou militant de l’independentisme radical, participant en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional el 1969. Arran de la seva militància, el 1975 es va exiliar a la Catalunya del Nord. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure, amb Jaume Fernàndez i Calvet i Pere Bascompte.

Després de la mort de Fèlix Goñi el 1979 tornà a exiliar-se al Rosselló, aquest cop definitivament. El novembre de 1983 fou expulsat de Terra Lliure i des del 1984 es dedicà a treballar com a impressor de llibres en català, a col·laborar a Ràdio Arrels i com a ànima del Centre Cultural Català de Perpinyà i del Casal Jaume I de Perpinyà. Fou coordinador del llibre Qui sem els catalans del nord (1992).

–Serra i Serra, Joana: (Perpinyà, 1985) és una filòloga, activista cultural i llibretera nord-catalana, amb una forta vinculació amb Baó.

Formada en el si d’una família d’exiliats barcelonins, va cursar la carrera d’Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà i un màster de Sociolingüística. Filla de l’històric dirigent independentista Josep de Calassanç Serra i Puig, conegut com a «Cala», exiliat a Catalunya Nord els anys 1970, Serra reivindica el paper del nord per al conjunt del país. Com a activista, ha estat molt activa en els cercles catalanistes nord-catalans i està vinculada a diverses associacions culturals com ara l’associació catalanista Aire Nou de Bao, de la qual ha estat vicepresidenta, els Castellers del Riberal o el Casal Jaume I, entre d’altres. Entre els seus objectius personals oi professionals es troba el de potenciar la lectura en català entre els joves nord-catalans.

Des del 2012, en què li fou traspassada, regenta la Llibreria Catalana de Perpinyà fundada el 1986, l’única de la Catalunya del Nord especialitzada la cultura catalana, que fou impulsada pel també activista cultural Joan Miquel Touron (Vinçà, 1959) a la plaça de Joan Payrà de la capital del Rosselló, i que el febrer del 2020 va rebre el Premi Martí Gasull.

–Serradura: Obertures al llom del cos del llibre realitzades serrant. Hi ha diverses maneres de serrar el llom. Se sol realitzar en perpendicular al llom, però també pot ser un tall inclinat com per al ‘cosit a l’americana’, o en ‘v’ com a la ‘greca’, Abans de serrar el llom es marca amb llapis on aniran els forats.

–Serrahima, Claret: (Barcelona, 1950). Dissenyador gràfic. Professionalment, inicià la seva trajectòria en els anys setanta. Ha investigat sobre la capacitat comunicativa i expressiva de la creació gràfica, i ha dut a terme en nombrosos projectes gràfics, a la vegada que ha participat en la creació d’espais i de projectes culturals. Dedicat també a la docència, ha estat professor del Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona EINA (1979-2007). Ha fundat diverses empreses de disseny i comunicació, com Summa Comunicació (1989), Cortijo Y Asociados (Sevilla, 1996), Clase Bcn (1989), del qual és director general, i Clase Mad (2013). Ha realitzat projectes d’identitats culturals i corporatives per a institucions i empreses públiques i privades. Considerat una de les figures més rellevants del disseny gràfic i la comunicació cultural, la seva obra ha estat exposada i publicada internacionalment, i entre d’altres, s’han fet exposicions de la seva trajectòria al Museu d’Art Modern de Ceret (2010) i a l’Arts Santa Mònica de Barcelona (2011). L’any 2008 rebé la Medalla del FAD i el 2010 li fou concedit el premi Nacional de Disseny del CONCA. També ha estat guardonat amb el Gran Laus de Disseny (2013) i el premi Laus d’honor (2014), en reconeixement a la trajectòria professional.

–Serrallonga, P.: Litógraf i editor literari que va treballar a Barcelona el segle XIX. Il·lustrador de targetes de productes comercials.

–Serrar: Part de la construcció del llibre. Talleu amb una serra el llom dels quadernets, seguint l’esquema que hàgim preparat amb anterioritat. Als forats que es formin aniran els fils i cordills del cosit, així que cal fer el forat a la mesura adequada perquè entri el fil ajustat, ni molt ni poc. Cadascuna d’aquestes línies serrades forma una “estació de costura”. 2. Treure part de la flor d’una pell per allisar-la.

–Serrar el llom: Operació consistent a fer solcs transversals al llom per encaixar-hi els cordills del cosit.

–Serred i Mestre, Josep: (?, ? — València, 1933) Llibreter, editor i escriptor.

La seva llibreria fou centre de reunió dels joves escriptors valencians al principi del s. XX. Treballà com a actor i fou autor de la revista còmica Tomar el pelo al diablo (1903), estrenada el 1902. Especial fama tingueren els seus Romances baturros (1899 i 1906) i, sobretot, el seu sermó satíric i bilingüe Sobre la patria celestial (1902), que tingué diverses edicions i fou enregistrat, per ell mateix, en disc. En els seus darrers anys fou locutor de Ràdio València.

–Sert Badia, Josep Maria: (Barcelona, 1874 – 1945) fou un pintor i decorador català de projecció universal. Destacà principalment com a muralista especialitzat en la tècnica de la grisalla i va rebre nombrosos encàrrecs de decoració tant d’edificis públics com privats, amb un notable èxit internacional. Universalment conegut per la decoració mural que realitzà en grans capitals. Són dignesd’esment les de la Seu de Vic i la Sala de les Cròniques de l’ajuntament barceloní.La seva obra, en general, està molt considerada. En la seva joventut dibuixà diversos exlibris i tb gravà a l’aiguafort. No podia ésser menys, tractant-se d’un deixeble predilecte d’Alexandre de Riquer. Àdhuc la seva obra decorativa no deixa de tenir un cert regust d’aiguafort, dins la tècnica originalíssima d’aquest gran artista.

Catedral de Vich

–Servei de Preimpressió: Sinònim de Fotomecànica: Una empresa d’arts gràfiques dedicada a les tasques de preimpressió. Sol disposar de filmadores, escàners d’alt nivell, insoladores i altres materials especialitzats i del personal qualificat per manejar-los.

Els dissenyadors gràfics solen lliurar el seu treball a la fotomecànica, que acaba de preparar els materials per a la reproducció impresa. Moltes impremtes grans disposen de serveis de fotomecànica propis.

–Serveis editorials: Són les empreses que projecten i realitzen productes editorials (llibres, fascicles, enciclopèdies) que no publiquen directament, sinó que ofereixen les seves realitzacions a altres editorials. En molts dels projectes que se’ls encarreguen fan totes les fases, fins a l’obtenció del document per a impressió, i fins i tot en alguns casos fan el seguiment de les fases de producció. L’objectiu d’aquestes empreses és oferir la seva estructura i recursos per donar suport a la producció de les empreses editorials, així com crear i produir projectes per a institucions, organismes, empreses de publicitat i empreses en general (catàlegs, anuaris, etc.).

–Servidor: 1. Sistema informàtic que proporciona informació als usuaris d’una xarxa (en anglès ‘server’). 2. També conegut com a ‘host’, és un dels components principals a la infraestructura física que compon l’Internet; es tracta d’un dispositiu o màquina que emmagatzema informació digital en grans quantitats i en facilita la ràpida transmissió, en permetre la connexió de múltiples clients.

D’aquest es deriva ‘hosting’, espai d’emmagatzematge dins d’un servidor, la funció més comuna del qual és donar allotjament a un lloc web, aplicació, base de dades o sistema de correu electrònic, que permet proveir una gran quantitat de serveis web (vegeu núvol). Dit d’una altra manera, tota la world wide web està emmagatzemada en servidors físics, on s’allotja la informació digital, a la qual s’accedeix de manera remota des d’un dispositiu electrònic.

–Seshat: Deessa arcaica egípcia relacionada amb les biblioteques i l’art de l’escriptura. Els seus trets característics a l’hora de representar-la són un plançó sobre el cap acabat en una estrella de set puntes, un full de palmera i un utensili d’escriptura a les mans. Portava l’epítet de ‘Deessa de l’escriptura’ o ‘Senyora dels llibres’, cosa que li atorgava una proximitat amb el déu Thot pel fet que les funcions d’aquest són molt similars. De vegades se la vincula afectivament a Thot.

–Set: Mesura horitzontal d’una lletra. També s’utilitza per definir l’amplada mitjana d’una tipografia.

–Set Partides (Les): Cèlebre col·lecció de lleis compilades per Alfonso X el Sabio, que la va dividir en set parts.

–Set vides: A tocar del Romea, l’Escola Massana i la Boqueria ha obert una llibreria, com tantes n’hi ha a les riberes del Sena a Paris, i encara a llocs com Boston. 24 m² a peu de carrer gestionat per una parella que té parada al Mercat de Sant Antoni, que els agraden els llibres, especialment els d’art, i on cada llibre té el preu que es mereix. Ofereix llibres des d’1 euro fins als 15, 20 o més atenent la importància que tinguin, i com ells diuen més barats que a Internet.

–Setí: Tela de seda, lluent, obtinguda en separar els punts de l’entrecreuament dels fils i emprada en el revestiment de les cobertes dels llibres.

–Setial del mall: Pedra buidada i encastada a terra on seia l’obrer que setinava el paper amb el mall.

–Setinador: 1. Que dona llustre i finor per mitjà de la pressió d’una calàndria. 2. Operari que dona llustre i finor al paper per mitjà de la pressió en una calàndria.

–Setinador: 1. Obrer o obrera que feia anar els setinadors. 2. Cadascun dels cilindres entre els quals es fa passar el full per setinar-lo. 3. Pantògraf en un extrem del qual hi va una pedra d’ònix o d’àgata amb la qual se setinava o es brunyia el paper.

–Setinadora: Premsa de setinar.

–Setinar: 1. Sotmetre la pell a una pressió per tal d’allisar-la i donar-hi brillantor. 2. Donar brillantor o lluentor al paper per mitjà del mall de setinar o dels cilindres una vegada ha estat encolat o estucat.

–Setinat: 1. Operació amb què es fa desaparèixer el relleu produït per la pressió de les màquines a les pàgines impreses tipogràficament. 2. Llustrat i estirat, dit generalment del paper.

–Setinat de fricció: Operació per setinar que consisteix a fer passar el paper per una calàndria on un o més cilindres giren més ràpidament que els altres.

–Setinatge: En parlar de paper, cartolina o materials similars, que té una superfície molt llis i suau que reflecteix la llum però no de manera especular (que seria ‘brillant”) sinó més aviat difusa (setinada). Al tacte té un acabat sedós i suau, no aspre ni gomós.

–Setmana del llibre en Català: És un esdeveniment cultural que s’organitza a Catalunya des de l’any 1983. En un inici la idea va sorgir com un “estand-botiga” i amb els anys ha anat guanyant força fins a més de 300 expositors. Consisteix principalment en l’exposició i venda de llibres editats en llengua catalana, tot i que va acompanyat d’una agenda d’activitats diverses com recitals, concerts, itineraris, presentacions, signatures de llibres… Se celebra a Barcelona, una setmana de setembre, en un espai firal condicionat especialment per a l’ocasió, l’última edició es va dur a terme al Passeig Lluís Companys de Barcelona. La Setmana originalment, va ser organitzada per la Cambra del Llibre de Catalunya i actualment és organitzada per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Al llarg dels seus 40 anys, la Setmana del Llibre en català s’ha ubicat a diversos emplaçaments. Va celebrar la seva primera edició a l’Estació de Sants, posteriorment ha passat per l’Estació de França, les Drassanes, la Plaça Catalunya, l’Avinguda de la Catredal i el Moll de la Fusta. Fins i tot un any es va celebrar a Sant Cugat del Vallès, en no trobar ubicació a Barcelona.

–Setmanal: Revista que es publica un cop per setmana. També es diu ‘setmanari’.

–Setmanari: Periòdic setmanal. Hebdomadari.

–Setzè: 1. Part de les setze en què es divideix un plec de paper. 2 Mida i forma que es deriven d’aquesta divisió en setze parts. 3. Grandària dels llibres que no supera els 12 cm d’alçada. 4. Casat de 32 pàgines, 16 de blanc i 15 de retirada. En setzè: mode de plegat en què cada plec és doblegat quatre vegades per les mites per formar 16 fulls (32 pàgines). 5. Es descriu abreujadament com a «16è». Als llibres en setzè:

Els corondells queden disposats de manera horitzontal. La filigrana està en posició tombada i es troben a la cantonada superior exterior. Els pontillons de les puntures es troben situats al tall.

–Setzè marquilla: Grandària dels llibres que mesuren entre 13 i 15 cm d’alçada.

–Sextern: Senió.

–Sexterna: Quadern format per sis plecs.

–Sexternió: Senió.

–SGDAP Avui: Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions. Ajuntament de Girona. L’Arxiu Municipal de Girona és el servei especialitzat de l’Ajuntament en la gestió, el tractament i la preservació de la documentació, amb independència de la seva data, tipologia i suport. Per aquesta finalitat s’estructura en tres unitats d’informació: Arxiu Administratiu, Arxiu Històric i Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI).

–Sgraffio: Tècnica decorativa que consisteix a aplicar diverses capes de color sobre una superfície i després raspar o ratllar les superiors per revelar les inferiors. S’utilitza en ceràmica, mural i ocasionalment en enquadernacions decorades.

–Shagreen: Pell de tauró o de rajada utilitzada en l0’enquadernació de llibres durant la dècada del 190 juntament amb altres cuirs “rars”m com ara la pell de serp o de cocodril.:

–Shannon: Dissenyada el 1982 per Kris Holmes i Janice Prescott per a la Compugraphic, aquesta tipografia és una sense serif humanista, amb uns traços lleugerament més amples en les rematades que recorden l’Optima. La seva característica més destacable és la forma tan singular de la cua de la ‘Q’. La versió Book resulta apropiada per a textos de longitud curta o mitjana, mentre que les versions més pesades proporcionen un bon contrast en titulars i textos destacats.

–Shareware: Programes que poden ser obtinguts per Internet en computadores amb arxius de domini públic. La regla del seu ús és que sol·licitar el seu pagament després d’un període d’avaluació (regularment 30 dies).

–Shastra: Nom donat als manuals sagrats dels indis.

–Sheaff: Ephemera: Un lloc per mostrar i explicar, preguntar en veu alta i recórrer els senders de la curiositat. . . Seran benvinguts comentaris, correccions, informació addicional, idees noves, altres interpretacions, més imatges o observacions relacionades! Amb molta informació sobre Efímers.

–Shelley Script: Dissenyada per Matthew Carter l’any 1972 per a la foneria Linotype, estava pensada per ser utilitzada en màquines tipogràfiques fotogràfiques. Basada en l’escriptura anglesa dels segles XVIII i XIX, el seu objectiu era realitzar una tipografia elegant amb diferents variants. Per això va crear tres versions diferents, Allegro, Andante i Volante, que es distingeixen únicament a les majúscules. Aquests termes musicals van ser escollits per Carter per a descriure l’aparença de cada versió. La Shelley Script Andante és més reservada i amb menys ornamentació. La versió Allegro té un traç més sol i artístic, a l’estil de la Kuenstler Schreibschrift. La Shelley Script Volante posseeix uns traços corbs com a remolins que li atorguen la màxima expressivitat i la ‘z’   minúscula té una forma més afrancesada. Aquestes tres versions es poden barrejar entre si proporcionant al text un caràcter cal·ligràfic més individual i exclusiu. Es tracta d’una tipografia molt apropiada per a dissenys elegants com a invitacions, diplomes, targetes de visita i fins i tot publicitat o empaquetament.

–Shingling o desmentiment: Fa referència al marge interior d’un llibre o revista. Depenent del tipus d’enquadernació utilitzada, el marge intern ha de ser més gran per evitar que parts importants del contingut desapareguin.

–Shodo: Literalment vol dir ‘el camí de l’escriptura’. Shodo és una paraula que anomena la cal·ligrafia japonesa, art pràcticament desaparegut a la nostra cultura on només queden petits grups que cultiven el seu estudi; al Japó, però, se segueix practicant com a part de les seves tradicions ancestrals.

–Shojo: Subgènere de manga en què s’aborden temes amorosos amb un estil romàntic, dirigit bàsicament a un públic femení adolescent.

–Shojo-ai: Subgènere de manga en què s’aborda l’amor lèsbic amb un estil romàntic, dirigit bàsicament a un públic femení adolescent.

–Shonen: Subgènere de manga en què destaquen la importància de l’acció i l’estil humorístic, dirigit bàsicament a un públic masculí adolescent.

–Shonen-ai: Subgènere de manga en què s’aborda l’amor gai amb un estil romàntic, dirigit bàsicament a un públic adolescent femení.

–Shoper: Sistema regular per graus per determinar i analitzar la refinació de la pasta de paper.

–Shunga: Àlbums d’estampes japoneses de tema eròtic. En sentit literal significa “figures de primavera”.

–Sibil·lins: Llibres que la sibil·la de Cumas va vendre a Tarquino el Soberbi i que contenien prediccions sobre la sort de Roma. Segons la llegenda, aquesta sibil·la va proposar a Tarquino vendre-li nou llibres de profecies que ella havia escrit. No volent el rei donar-li el preu que volia, va cremar tres d’aquells llibres i va demanar pels sis que quedaven la mateixa suma. No acceptant l’oferta el rei, la sibil·la en va cremar tres més i va exigir la mateixa suma pels tres que quedaven que la que havia demanat pels nou. Admirat Tarquino de la tenacitat de la vella sibil·la , se’ls va comprar. Aquests llibres van ser anomenats després llibres sibil·lins. la custòdia del qual era encarregada a uns sacerdots, els quals no podien ensenyar-los a ningú, sota pena de la vida. Aquests llibres van ser cremats quan l’incendi del Capitoli durant el regnat de Scila. Segons diu Ciceró, aquests llibres estaven molt ben escrits i eren acròstics.

–Sic: Veu llatina que significa ‘així’ i que s’empra als llibres a continuació d’alguna cita, per indicar que està feta al peu de la lletra, és a dir, tal com es va escriure.

–Sidebar: També coneguda com a barra lateral, és una secció vertical en una pàgina web que s’utilitza per mostrar contingut addicional relacionat amb el contingut principal. Es fa servir per proporcionar informació addicional i facilitar la navegació de l’usuari. S’implementa mitjançant codi HTML i CSS, i pot contenir elements com ara menús de navegació, enllaços relacionats, ginys de xarxes socials i formularis de subscripció, entre d’altres.

–Siderografia: Art de gravar en ferro o acer. Procediment usat al segle XV i al XVI i posat en voga el 1816 per artistes americans.

–Sierra, Oliver i Martí: Impressors-editors de finals del segle XVIII, a Barcelona. Una de les cases que millor van treballar en la impressió el 1789 i anys successius. Es van especialitzar en els llibres de devoció i hagiografies havent-se acreditat per la seva pulcra presentació. Alguns dels llibres els il·lustraven amb gravats al boix o al coure. El peu d’impremta d’aquesta raó social va ser del 1789 al 1792, el dels Consorts Sierra, Oliver i Martí, que del 1793 al 1829 es va modificar a “Estampa dels consorts Serra i Martí”.

–Sierra y Martí, Antonio: Fill de Valero Sierra, llibreter saragossà casat amb la filla de la nissaga dels impressors barcelonins martí. Tenia la impremta a la plaça Sant Jaume. El 1817 publicà la novel·la Aventuras de Gil Blas de Santillana, amb tres estampes calcogràfiques i il·lustracions firmades pel gravador Vicente Peleguer. Altres títols decorats de manera més senzilla eren obres del segle XVIII, com De la imitación de Cristo y menosprecio del mundo de Kempis del 1819. Va publicar novel·les i llibres religiosos.

–Sierra i Martí, Valero: Impressor i llibreter que també afegí al seu negoci la música impresa. Tenia la llibreria a la Plaça Sant Jaume. Feia servir les xarxes comercials peninsulars del llibre, relacionant-se amb impressors, llibreters i magatzemers de música de Madrid, des d’on distribuïa la primera sèrie de música impresa de La Lira de Apolo, gravada per Bartolomé Wirmbs i alytres obres religioses. Gràcies als seus contactes a Madrid tenia l’exclusiva per la distribució a Barcelona d’un mètode de solfeig, Principios fundamentales de la música o explicación de sus caracteres para uso de los principiantes, imprés per Julián Viana i Bartolomé Wirmbs el 1828.

–SIGGRAPH: Fundat al 1974, SIGGRAPH és el grup d’interès en infografia o computació gràfica de l’Association for Computing Machinery, i és també el nom de la conferència sobre l’àrea organitzada pel grup d’interès SIGGRAPH. La conferència reuneix en 2004, 25.000 participants, 230 distribuïdors de productes i molts estudiants de tot el món que generalment participen sota el programa d’estudiants voluntaris. A España.

–Sigil·lografia: Ciència que té per objecte l’estudi, la descripció i la reproducció dels segells antics. Una de les obres més importants que s’han publicat sobre aquest tema, és la famosa ‘Sigil·lografia catalana’ (original  Sigillografia Catalana), de Ferran de Sagarra, editada per la casa Henrich i Cía, el 1916 i patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona.

–Sigla: 1. Abreviatura per suspensió consistent en la lletra inicial d’un mot, seguida a vegades d’un punt. Per exemple: A.A.C. (Anno Ante Christum); DD.NN. (Domini Nostri); S.P.R. (Senatus Populusque Romanus). 2. Lletra que representa l’exemplar d’un text en l’stemma o en una edició crítica.

–Siglari: Diccionari de sigles en què aquestes apareixen en l’ordre alfabètic dels seus components.

–Signar: Posar algú la seva signatura o firma.

–Signatura: 1. Al principi s’escrivia un número al vers de l’últim foli de cada quadernet als còdexs. El sistema va passar del còdex al llibre imprès (el primer impressor a usar-la va ser J. Hoedof, a Johannis Nyder praceptorium divine legis, el 1472), arribant fins a l’últim quart del segle XX. En textos impresos, cada quadernet anava marcat per una lletra (que, per ordre alfabètic, assenyalava l’ordre del quadernet dins del llibre) i un número (que assenyalava el número del foli dins aquest quadernet). Quan s’acabaven les lletres de l’abecedari, el que es feia era posar dues lletres (majúscula i minúscula) i tornar a ordenar (Aa, Ab, Ac…). Aquestes marques ajudaven l’enquadernador a saber l’ordre del llibre mentre el cosia. Anaven col·locades al marge inferior de l’imprès, sempre al full de la dreta. En quadernet formats per més de 4 folis, potser ens trobem que els últims no tenen marcada la signatura (ja que no era necessari per ordenar el quadernet el posar-ho en tot). Tot i això, quan es realitza una descripció bibliogràfica, o se cita un text anotant pel nombre de signatura, aquestes signatures no escrites es desenvolupen i es col·loquen entre claudàtors per marcar que és informació que no ve al text. Avui dia l’ordre dels quadernets es marquen amb uns enquadrats al llom, situat cadascun en un lloc depenent de l’ordre: el més alt és el primer quadernet, el de sota el segon, etc. (‘signatura a registre’). / Classificació alfanumèrica que la dona a un llibre en una biblioteca per catalogar-lo. Una signatura antiga és un ‘olim’.

4. Nom que una persona posa de la mà sobre un document per indicar que és l’autora o que n’avala el contingut. 5. Conjunt de cartes i documents que se signen.

–Signatura de l’anterior propietari: Firma del que ha comprat un llibre, que serveix com a ‘exlibris’.

–Signatura d’arxiu: Referència (numèrica, alfanumèrica, etc.) assignada a un article oa una peça d’arxiu o fins i tot a una unitat de conservació per identificar-lo i permetre’n així la localització i la citació.

–Signatura bibliogràfica: Codi assignat a un document tenint en compte el contingut i d’acord amb unes regles.

–Signatura per bifolis: Sistema de numeració en què cadascun dels rectos de la meitat anterior del quadern porta una lletra que indica el quadern i una xifra que indica el bifoli.

–Signatura digital:  Mètode criptogràfic que assegura la identitat d’un document digital.

–Signatura electrònica: Vegeu ‘firma digital’.

–Signatura d’encaix: Signatura que es col·loca en un plec d’encaix.

–Signatura explicativa: Signatura tipogràfica numèrica que porta dades.

–Signatura in extenso: La signatura amb tot el nom desenvolupat, com ara apareix en algunes estampes (i no amb inicials, com es feia al principi).

–Signatura per folis: Sistema de numeració que s’utilitza en certs quaderns compostos de diversos fulls plegats separadament, en què el primer recto de cada full porta una lletra que indica el quadern i una xifra que indica el foli.

–Signatura per fulls: Signatura que s’utilitza en certs quaderns compostos de diverses fulls plegats separadament en què el primer recte de cada full porta una signatura que es compon d’una lletra, que indica el quadern, i una xifra, que indica el full.

–Signatura instantània: Un llibre signat amb signatura plana està signat, i no inscrit , directament en una pàgina del llibre, en lloc de fer-ho en un ex libris o amb una inscripció que l’acompanyi. “
 Signat amb signatura plana significa el mateix que signat, per tant, la majoria de llibres que tenen una signatura independent simplement es descriuran com a signats. Qualsevol personalització addicional farà que el llibre estigui inscrit.

–Signatura literal: Signatura tipogràfica que s’expressa amb lletres en lloc de números.

–Signatura de llibres: Vegeu ‘llibre firmat’.

–Signatura manual: Les primeres signatures es van escriure a mà, molt a prop de la cantonada inferior dreta del full, de manera que la majoria eren tallades en enquadernar-se el llibre. Van competir amb les signatures impreses i van ser més freqüents a Itàlia que a Alemanya.

–Signatura numèrica: Signatura tipogràfica que s’expressa amb números.

–Signatura de l’obra: Signatura tipogràfica que es col·loca en un plec de l’obra que no sigui de pròleg ni d’encaix.

–Signatura del pròleg. Signatura tipogràfica que es col·loca al plec en què va el pròleg.

–Signatura tipogràfica: Signatura que es col·loca al peu dels plecs, en oposició a la signatura topogràfica.

–Signatura topogràfica:  1. Codi alfanumèric que serveix per localitzar el llibre dins una biblioteca. Se sol col·locar en una zona ben visible, com pot ser el llom (al teixell). Si esteu en una biblioteca normalitzada, heu de seguir la Classificació Decimal Universal. Amb aquest número (el CDU) i les primeres lletres del cognom de l’autor es constitueix la signatura. 2. Signatura que indica la localització d’un volum en una biblioteca.

–Signatura topogràfica anterior: Codi numèric o alfanumèric que indica la localització prèvia d’un document.

–Signatura vertical: Les signatures de plecs van tenir variacions, una d’elles era la signatura vertical, usada en un període primerenc dels incunables.

–Signaturar: Posar la signatura als llibres i documents d’una biblioteca o un arxiu.

–Signe:1. Element d’un sistema de comunicació visual que té un significat. 2. Qualsevol cosa que transmet un significat. És l’element bàsic de la transmissió d’informació, pot ser simple o complex (si està format per més signes més simple). Pot ser unívoc (amb un sol significat) o ambigu o equívoc (tenir més d’un significat que pot no ser fix)

Els signes solen formar sistemes tancats i unívocs (com els senyals de trànsit), raonablement coherents (com les llengües humanes) o més o menys canviants, inconnexos o relaxats (com les manifestacions artístiques). La disciplina que estudia els signes és la semiòtica. 3. Marca personal que s’insereix o permet posar per parts o testimonis d’un acte. Normalment és una creu autògrafa (signum crucis) que precedeix o acompanya la subscripció; traçada per les persones analfabetes era el substitut de la subscripció.

Més endavant el notari o escrivà escrivia ‘signum’” o les seves abreviatures ‘seg.’ o ‘s.’ més el nom de les parts i/o dels testimonis. Tots dos traçaven una barra i un punt al costat de la creu o simplement tocaven el document amb la mà. Altres vegades el signe manual pot ser un monograma o una figura composta de lletres disposades seguint un dibuix geomètric.

–Signe d’abreviació: Signe convencional que indica la supressió d’un o diversos elements en un mot abreujat, ja sigui amb significat propi com a signe especial, ja sigui amb significat relatiu o bé amb un altre valor segons l’ús concret. Entre els signes d’abreviació més destacats hi ha el punt, la ratlla, generalment plana o bé obliqua o ondulada, la ratlla i un punt (en escriptura visigòtica), l’apòstrof, els dos punts, el punt i coma, etc, etc.

–Signe d’admiració: El mateix que ‘signe d’exclamació’. 2. Signe tipogràfic que indica que una o vàries paraules són admiratives o exclamatives. En la majoria dels idiomes només hi ha la marca de tancament, que indica que la frase precedent té aquest sentit. Altres, com l’espanyol, compta amb un signe d’inici i un altre de tancament per especificar on comença i acaba l’exclamació – encara que sembla que el símbol d’inici està caient en desús-

En la majoria dels idiomes només hi ha la marca de tancament, que indica que la frase precedent té aquest sentit. Altres, com l’espanyol, compta amb un signe d’inici i un altre de tancament per especificar on comença i acaba l’exclamació –tot i que el símbol d’inici sembla que està caient en desús–.

Au vinga!!

Doble exclamació per a enfatitzar.

En alguns idiomes es poden escriure dues, tres o quatre vegades per emfatitzar l’exclamació. També s’anomena ‘signe d’exclamació o simplement `’exclamació’.

–Signe lexicogràfic: Signe que s’empra en lexicografia per complir una funció repetitiva al llarg del treball, com els de remissió (fletxes, asterisc), els empleats per separar accepcions (pleca, doble pleca) o per evitar la repetició de la veu d’entrada a les frases de sintagmes (vírgula), etc.

–Signe notarial: Senyal particular i registrat que cada notari dibuixa a mà abans de la signatura que autoritza un document públic.

–Signe d’omissió: Signe de remissió en forma de lambda que indica el lloc exacte on s’ha de fer l’addició d’una lletra, d’un mot o d’una frase, afegits en els espais interlineals o al marge.

–Signe ortogràfic. Signe de què es val l’escriptura per indicar la pronunciació d’una paraula o per conferir a una paraula, sintagma o frase, un valor diferent del que tindria sense.

–Signe de paràgraf: Vegeu ‘Calderó’.

–Signe de postil·la: Signe que es fa servir per indicar, generalment als marges, els comentaris a un text.

–Signe de puntuació: Signe ortogràfic que serveix per indicar les pauses i el sentit del text.

–Signe de remissió: Signe convencional que apareix simultàniament en una part del text i al començament d’una glossa, d’una addició o d’un altre passatge per indicar al lector que ha de passar d’un element a un altre.

–Signe tipogràfic de paràgraf: S’escriu un calderó [¶] per assenyalar que hi ha un canvi de paràgraf al text. A ‘Word’ apareix a la barra d’eines i, si el cliques, veuràs els signes tipogràfics del text que estiguis escrivint (vegeu ‘calderó’.) En canvi, es coneix com a ‘paràgraf’ al ‘signe tipogràfic de secció’.

–Signe tipogràfic de secció: Se’l coneix com a ‘paràgraf’, i s’escriu ‘§’. Procedeix de la unió de dos esses, abreviatura del llatí ‘signum sectionis’. Serveix per assenyalar una secció o seccions d’un text.

–Signe de validació: Connotació per la qual es manifesta públicament l’adhesió dels intervinents al document (atorgants, acceptants, confirmants, testimonis i escrivans) a l’ ‘acti’ o a la ‘conscripti’ d’aquest.

–Signes de l’alfabet fonètic: Els utilitzats en una ‘transcripció fonètica’ per representar l’ ‘alfabet fonètic’. S’utilitzen signes diacrítics que ja no tenen ús en el castellà, signes de puntuació o auxiliars amb un altre significat o col·locació: l’oclusió [^] la nasalització [~], la virgula de la ñ, la ceba [¸], la cueta [ ˛], la coma [,], el doble accent agut [˝], el doble accent greu [“] , el caró [ˇ], el breu [˘], el macró [ˉ], l’anell [˚], el punt [.], l’accent circumflex [^], el garfi [ ̉], signe d’interrogació final [?], l’asterisc [*]. el diple [>] i diple avisa [<].

–Signes auxiliars: Són signes ortogràfics que no tenen unes funcions concretes sinó que, per exclusió, són allò que no es poden prendre com a ‘signes diacrítics’ o ‘signes de puntuació’. Són: apòstrof[‘], asterisc [*], barra diagonal [/], barra doble [//], barra inversa [\], pleca [|], pleca doble [||], fletxa [→], guió [ -], guió sota [_], igual [=], clau [{ }], paràgraf [§], diple [< >], doble diple [<<>>], calderó [¶], maneta [☛], lemnisc, hipolemnisc, gamma capitular. Ja a les biblioteques dels rotlles egipcis, els bibliotecaris anotaven signes per informar els lectors d’algunes dades que cal tenir en compte: l’atèstesi (manca d’un vers), l’atèstesi diplé (un vers digne de consideració); asterisc (indica un vers repetit de forma incorrecta), l’estigmé (versos dubtosos); òbels (traç horitzontal per a versos espuris), l’antisigma (un canvi en l’ordre dels versos).

–Signes bessons: Dos dissenys d’una mateixa filigrana que es troben en un mateix manuscrit.

–Signes de correcció: Aquests signes van ser iniciats pels primers correctors de manuscrits fets pels antics copistes i van prendre semblança de les lletres gregues. Encara avui en conserven la forma inicial. encara que una mica modificada. Sobre la lletra o paraula que cal esmenar es posa una trucada que es repeteix al marge juntament amb l’esmena. Això guia el caixista per al seu treball de correcció. Els afegits que no caben als marges de la prova es posen a la part superior o inferior amb les corresponents trucades indicatives. Als cànons de la tipografia està estatuït que no s’han d’admetre les proves que porten les correccions marcades amb llapis: en primer lloc, perquè són susceptibles de desaparèixer del tot o en part i també perquè resulten de difícil interpretació.

–Signes diacrítics: Són signes ortogràfics que incideixen sobre signes escrits (no necessàriament lletres) i els donen un valor diferent del seu ús comú. En castellà només són vigents la titlla d’accent agut [´] i la dièresi[¨], que s’escriuen sobre la vocal (majúscula o minúscula) segons les normes de la RAE. En altres llengües en són molts més. Per exemple, a ‘Unicode’, dins de caràcters, s’inclouen una extensió del llatí addicional amb: l’anell inferior, el punt per sobre, el punt inferior, la línia per sota, la línia inferior, la línia per sota, la ceba , l’accent circumflex inferior, l’accent llarg, l’accent greu, la titlla per sota, la titlla, la titlla inferior, l’accent breu, l’accent breu per sota i l’accent breu inferior. Alguns es conserven a l’ ‘alfabet fonètic’: l’oclusió [^] la nasalització [~], la vírgula de la ñ, la ce trencada [¸], la cueta [˛], la coma [,], el doble accent agut [ ˝], el doble accent greu [“] , el caró [ˇ], el breu [˘], el macró [ˉ], l’anell [˚], el punt [.], l’accent circumflex [^] i el garfi [ ̉].

–Signes d’entonació: Signes sintagmàtics que expressen estats emocionals o donen èmfasi a la frase. Serien el signe d’interrogació [?], admiració [¡!], parèntesi [()], claudàtor [], ratlla [—] i cometes [“”].

–Signes d’exclamació: Signe d’entonació que s’utilitza col·locant-lo al principi i per fi d’exclamació. Està format per un signe d’exclamació d’obertura [¡] i un altre de tancament [!]. En castellà es fan servir els dos junts

–Signes d’interrogació: Signe d’entonació que es fa servir col·locant-lo al principi i per fi d’una pregunta. Està format per un signe d’interrogació d’obertura [] i un altre de tancament [?]. En castellà es fan servir tots dos junts, per més que la gent s’entesti en només utilitzar el de tancament com si fóssim anglesos. En castellà es poden treure tots dos en títols i en interrogacions retòriques. / A ’transcripció fonològica’ s’utilitza el signe de tancament al començament d’una paraula per a senyal que es tracta d’una possibilitat dubtosa.

–Signes d’ortografia: Els signes que ajuden a la comprensió lectora d’un text sense ser lletres ni números. Es divideixen, segons la funció que exerceixen, en: ‘signes diacrítics’, ‘signes sintagmàtics’, ‘signes de puntuació’. ‘signes d’entonació’ i ‘signes auxiliars’ Alguns són dobles (es col·loquen al principi o per fi de la paraula o frase) i d’altres són senzills (es col·loquen darrere de les paraules).

–Signes de puntuació: Són els signes ortogràfics que assenyalen pauses que donen sentit a les frases. A cada llengua poden ser diferents i tenir unes funcions diferents. Per exemple, en altres idiomes (com al semita o el llatí) poden existir punts separant paraules (interponction, interpunzione). En català són: coma [,], punts suspensius […], punt i coma [;], dos punts [:] i punt [.].

–Signes ortogràfics: En escriptura, tots els símbols que no són lletres o xifres o símbols matemàtics, sinó que són signes que serveixen per indicar la prosòdia del discurs (les pauses, l’entonació, la intenció, etc.). Alguns dels principals símbols ortogràfics són: Coma, punt, punt i coma, dos punts, interrogacions, exclamacions, els parèntesis, claudàtors, guions, etc.

Els principales signes ortogràfics

Els alfabets o sistemes d’escriptura desenvolupats tenen un ampli repertori de signes ortogràfics. Els sistemes menys desenvolupats no en tenen.

–Signes sintagmàtics: ‘Signes ortogràfics’ que afecten el sintagma, la pregària o la frase. Poden ser signes de puntuació o signes d’entonació.

–Signes tipogràfics: Qualsevol signe utilitzat en la transcripció escrita d’una llengua, tant per a la lectura(com els caràcters de lletres o números) com per ajudar a la compressió lectora (vegeu ‘signes d’ortografia’). 

–Significant: Terme de semiòtica encunyat per Ferdinand de Saussure, el 1916, com a part de la diada emprada per conformar un signe. Bàsicament, és l’element comunicatiu que designa alguna cosa i es pot conformar per un so, un conjunt de fonemes, un grup de lletres, un element gràfic, un símbol, o una altra varietat d’estímuls que serveixen per fer referència a una altra cosa, sintetitzant un concepte i facilitant la comunicació.

–Signo: Revista d’història de la cultura escrita. Editada pel Departament d’Història i Filosofia de la Universitat d’Alcalá. Van sortir 15 números des de 1994 fins a l’any 2005.

–Signum: Entre els romans la signatura era anomenada Signum, perquè tant els emperadors com els guerrers o els curials se servien de signes simbòlics d’inicials o jeroglífics per subscriure actes, lleis o missatges.

–Silabari: Llibre elemental per a l’ensenyament estricte de la llengua materna o d’un idioma estranger mitjançant síl·labes o paraules dividides en síl·labes.

–Silbo Gomero: Estranya forma de llenguatge per mitjà de xiulets que empren els nadius de l’illa de la Gomera, a les Canàries. Es creu que és una manifestació fonètica del castellà, però modulada per xiulets en comptes de paraules. Aquests xiulets van néixer de la necessitat de comunicar-se entre si a llarga distància, on el so de les paraules no podia arribar.

–Silenci documental: Fa referència a la manca de resultats. Es pot donar el cas que en realitzar una cerca documental no es troben resultats o no es troben documents pertinents, sent conscients que n’hi ha. L’estratègia de cerca pot no ser l’adequada o les fonts consultades poden no ser les correctes.

–Silicat: Oxoanió que conté silici. Pot ser d’alúmina, calci, magnesi, potassi o sodi. Alguns d’aquests silicats  poden ser útils per reforçar l’encolat en la fabricació de determinats papers.

–Síl·laba: Lletra entre les quals no és donat d’establir una separació en trencar el mot, per exemple, quan el mot que va al final d’una línia no hi cap sencer.

–Sil·labari: Llibre que ensenya a confegir presentant els mots dividits en llurs síl·labes.

–Sil·labus: -1.Index, llista, catàleg. Nom genèric dels catàlegs dels antics Bibliopoles. Es diu també proposicions relatives a la religió, a la filosofia ia la política, condemnades pel summe pontífex. 2. També es deia així el rètol de papir o de pergamí que portaven els antics rotllos dels grecs i romans, indicant el nom de l’autor i el títol de l’obra.

Sillybos: Al segle III a. C., Ptolemeu I Sòter va fundar a la ciutat d’Alexandria, Egipte, una de les institucions més prestigioses de l’Antiguitat, el Museion, conegut així perquè era un temple dedicat a les muses. Aquest veritable centre d’estudis i recerca que es va erigir a la zona dels palaus reials era un complex que incloïa una biblioteca, un observatori, un jardí zoològic i un altre botànic i sales de reunions. La biblioteca, amb les deu sales de recerca, era l’entorn més apropiat per acollir les ments més brillants de la seva època que es dedicaven a l’estudi sistemàtic de la matemàtica, la física, la biologia, l’astronomia, la literatura, la geografia i la medicina. Ptolemeu III Evergetes va afegir un annex a la biblioteca que es va localitzar al Serapeum, temple aixecat en honor del déu Serapis. La col·lecció del llegendari repositori estava conformada per rotllos de papir que es conservaven en nínxols de fusta o de vímet ordenats per gènere; dins de cada gènere els autors es presentaven de manera alfabètica. Els manuscrits tenien el sillybos, etiqueta on s’escrivien les primeres paraules de l’obra per facilitar la tasca de localització.

Una etiqueta de pergamí enganxada a una còpia dels Mims sobre les dones de Sophron (470-400 aC)

–Silueta:  Imatge que ha estat aïllada totalment o parcialment del seu entorn eliminant-lo per destacar-la.

–Siluetar: És una tècnica molt comuna en disseny gràfic i es fa mitjançant màscares o traçats de retallada. En arts gràfiques, contornejar alguna cosa eliminant el fons i altres elements que l’envolten, deixant-lo aïllat sobre un fons transparent o d’un mateix color.

En disseny digital, l’eliminació del que no es vol es fa amb una màscara (canal o capa de màscara) o amb un traçat vectorial (traçat de retallada).

–Silva: 1. Combinació mètrica en què alternen versos de diferents mesures. 2. Col·lecció escrita sense ordre ni mètode en les seves matèries.

–Silverpoint: Tècnica de dibuix que fa servir una punta de plata sobre un suport tractat amb una base abrasiva. Produeix línies fines i permanents, de tonalitat grisenca que s’oxida amb el temps. Va ser molt utilitzada en l’art del Renaixement.

–Símbol: Imatge, sons o gràfics amb què es representa i condensa un concepte. És usual que hi hagi alguna similitud o relació aparent entre allò representat i el símbol (el foc representa el Diable perquè la seva llar és l’Infern, per exemple).

–Símbol classificador: Lletra o número que indica la secció. classe o divisió a què pertany una obra dins del sistema de classificació adoptat per una biblioteca.

–Símbol gràfic: Símbol que consisteix en una figura.

–Símbol literal: Símbol que consisteix en una o més lletres i designa una noció científica fonamental: cm (centímetres).

–Símbol marcari: En el context de la identitat corporativa, fa referència a la representació purament visual d’una marca, sense incloure-hi text. Es presenta en dues modalitats: de caràcter figuratiu (com Apple, Shell, WWF, Twitter, Lacoste) o completament abstracte (com Nike, Audi, Chase, Pepsi, Mitsubishi). A diferència d’un imagotip, on apareix acompanyat d’un nom de marca, en aquest tipus de solucions s’ha obviat qualsevol referència textual pròpia dels logosímbols i monogrames, ja que, gràcies a un esforç consistent i reeixit de posicionament, el producte o servei és fàcilment reconeixible únicament per la seva imatge. Així mateix, constitueix un nivell ideal d’eficiència comunicativa, perquè redueix l’expressió organitzacional el més possible.

–Símbol parlant: En iconografia, s’anomena així l’atribut que porten els personatges de les mitologies antigues, així com els sants del món cristià, i que permet identificar-los. A la iconografia cristiana són especialment freqüents des de finals del s. XII. Solen estar relacionats amb aquells camps sobre els quals exerceixen el seu patronatge i, en el cas dels sants, molt sovint amb els miracles o la forma de martiri.

–Símbol de reciclatge: Les tres fletxes del símbol del reciclatge representen les tres fases de qualsevol programa de reciclatge: la recol·lecció, el processament i la manufactura de nous productes amb el material recuperat. El símbol té dues versions; en un les fitxes són buides i a l’altre aquestes fitxes apareixen sobre un cercle negre sòlid. El símbol buit representa que el producte és reciclable; el símbol del cercle negre indica que el producte ja és reciclat. Com que els dos símbols són només recomanacions de l’American Forest and Paper Association, és convenient que el fabricant inclogui una o dues frases que expliquin al consumidor l’origen del producte i el fet que sigui reciclat o només reciclable.

–Simbolisme: Sistema de símbols amb què es representen creences, conceptes o successos. Escola poètica nascuda a França com a reacció contra els Parnasians i que va tenir per figures més destacades a Verlaine, Rimbaud i Mallarmé, exercint una gran influència sobre la lírica europea posterior.

–Símbols: Tipografies creades no a base de lletres sinó amb gràfics. No serveixen per tant per escriure textos sinó que els seus caràcters contenen il·lustracions, signes o qualsevol altre motiu gràfic.

–Simetria: Disposició dels elements al voltant d’un eix (real o imaginari), de manera que cada element d’un costat es correspongui amb un altre que està situat a l’altre costat de l’eix.

–Símil pergamí: Paper semblant al paper pergamí, fet amb fibres d’inferior qualitat que en el paper pergamí, però amb unes prestacions semblants.

–Símil vegetal: Paper semblant al paper vegetal, però de menys transparència.

–Similigravat: Gravat que s’obté per procediments fotogràfics i químics en què el relleu no s’aprecia al tacte.

–Simili-Japó: Paper que té tota l’aparença del famós paper Japó, sense tenir ss característica qualitat. Fabricat mecànicament, és molt més barat que el fabricat a mà.

–Simó: Paraula que es feia servir a principis del segle XIX per designar un llibre amb un autògraf falsificat. S’originà arran que un hàbil home de ploma anomenat Simó estampava autògrafs d’homes cèlebres als llibres, per tal de valorar-los millor a l’hora de vendre’ls.

-Simó Badia, Ramon, impressor i dirigent societari a Barcelona i Madrid (segle XIX). Va ser fundador de l’Associació Obrera de Tipògrafs de Barcelona i, com a tal, va intervenir en les negociacions amb les autoritats per la vaga a Barcelona de març-abril de 1854. Posteriorment, es traslladà a Madrid, on publicà la Memoria sobre el desacuerdo entre dueños de taller y jornaleros, en què intentava desenvolupar la idea que la denominada «qüestió catalana» no era res més que el problema obrer industrial, i que calia que els obrers participessin en els organismes oficials que estudiaven el problema obrer, tot i els recels que això provocava. A Madrid, va ser fundador i director del setmanari obrer El Eco de la Clase Obrera, que va aparèixer entre el 5 d’agost de 1855 i el 3 de febrer de 1856, i a través d’ell va impulsar una petició legal al dret d’associació obrera dirigida a les Corts.

–Simón, Domingo: “Estamper” del segle XVII-XVIII, de Lleida. D’entre les obres que porten el seu peu d’impremta destaquen Llibre d’Oferiments del Sant Rosari (1700), Exequias Reals que va celebrar la ciutat de Lérida a la muerte de Carlos d’Àustria, de José Martínez (1701), Caxeta de Ntra. Sra. del Pilar, de fra Diego de Jesus María (17). Es coneixen també nadales per ell impreses des de 1695 a 1697.

–Simón, Francisco: Finança els impressors Hubert Gotard, per a l’edició de la segona part del Flos sanctorum, el 1587, i Sebastià de Cormellas, per a la primera part de la Historia pontifical y católica, el 1595.

–Simon, Joan: Ingressa a la Confraria de Llibreters el dia 26 d’agost de 1595. Finança i es vengueren a la seva llibreria els impresos de Sebastià de Cormellas Libro de la vida y excelencias maravillosas del glorioso San Juan Bautista, de Juan de Pineda, el 1596, i Tratado del amor de Dios, de Cristóbal de Fonseca, del 1599. També les dues edicions que sortiren de la impremta de Jaume Cendrat del Aprovechamiento espiritual de Francisco Arias els anys 1597 i 1598, i la Vida de Cristo Señor nuestro de Cristóbal de Fonseca, del 1598.

–Simón Díaz, José: (Madrid, 1920- 2012) fue un bibliógrafo y filólogo español. En 1984, recibió de la Universidad de Siracusa (EE. UU.) el Premio Internacional de Bibliografía Nicolás Antonio, y en 1995, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

–Simón i Font, Francesc: (Barcelona, 1843 -1923) fou un empresari i editor català. De molt jove, segurament als 14 anys, va entrar com a aprenent a la casa editorial de J. Aleu i Fugarull, i aquest fou el seu primer contacte amb el món del llibre.

Juntament amb Ramon de Montaner i Vila, va ser un dels fundadors el 1861 de l’editorial Montaner i Simon, empresa que esdevindria «l’editorial més important de tot l’estat espanyol» a començaments del segle XX. L’editorial (que va publicar el seu primer títol el 1868) fou responsable del Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Artes, i a fixar la seu al carrer d’Aragó, 255 de Barcelona, en un edifici emblemàtic obra d’Lluís Domènech i Montaner, i que actualment és la seu de la Fundació Antoni Tàpies.

De nou en el camp de l’editorial, a partir de 1905 Francesc Simon seria el president de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de la seva publicació, la Revista Gràfica, amb què s’obre una nova etapa. En aquells moments comptava amb Adolf Alegret com a director literari i el dibuixant Josep Triadó com a director artístic. El 26 de gener de 1906 Simon va inaugurar l’Escola d’Arts Gràfiques (la primera d’Espanya), de la qual va ser el seu màxim impulsor des de l’Institut.

–Simple: Aquella inicial el cos de la qual s’ha traçat o acolorit sense incloure cap altre tret decoratiu. La tinta més utilitzada és la vermella, encara que també la negra, la blava i en menor mesurada la verda. Manca de filigrana, vora o qualsevol altre element ornamental. En manuscrits menys luxosos poden constituir-ne un dels pocs elements decoratius.

–Simposi: Conferència o reunió celebrada per especialistes per tal de tractar matèries de la seva competència.

–Simulació: Accions per assegurar-se que el producte imprès complirà les expectatives. Per exemple. Proves de color.

–Simultània: Edició que es posa a la venda en dos o diversos països alhora, traduïda en la seva llengua. Aquestes edicions solen ser molt corrents en obres d’art.

–Sinaxari: Compilació de la vida dels sants en què estan classificades per dies, seguint l’ordre de l’any eclesiàstic, els elogis abreujats que es llegeixen a l’ofici.

–Síncope: Abreviatura per contracció.

–Sincronia: Principi pel qual es descriu una llengua en un estadi determinat, sense tenir en compte els canvis patits en la seva evolució.

–Sincrònic: Mètode que estudia tot gènere de composicions literàries, dins un període determinat.

–Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya: L’any 1936 es crea el Sindicat de Dibuixants Professionals per tal d’aconseguir certes millores laborals entre els membres d’aquesta professió. La principal reivindicació era la de poder cobrar drets d’autor per la publicació repetida dels seus dibuixos, un fet, el de la repetició, que era molt freqüent a la premsa de l’època. Es tractava d’una entitat sense vinculació a cap partit polític, i tot i així no va sobreviure al franquisme. El sindicat comptava amb 1800 afiliats i va tenir una activitat fonamental durant la Guerra Civil, quan produí cartells de propaganda i coordinà la publicació de periòdics i revistes que, d’altra manera, haurien desaparegut. Durant la Guerra Civil, la UGT encarregà al Sindicat de Dibuixants la realització de la revista l’Esquella de la Torratxa fins a l’any 1939, una publicació satírica que defensava les idees progressistes i atacava el feixisme, on treballaran dibuixants i escriptors del nivell de Pere Calders, Tísner o Josep Escobar. Aquest sindicat va desaparèixer amb l’adveniment del Règim franquista l’any 1939. Altres membres del sindicat van ser Josep Altimira i Miramon (Oxymel), Helios Gómez, Jacint Bofarull i Foraster (Gripau), Francesc Nel·lo i Ventosa i Josep Bartolí i Guiu.

–Sindicat de Professions Liberals (Dibuixants CNT): La rivalitat entre les dues grans centrals sindicals, UGT i CNT, es va traduir, durant la Guerra Civil, en una competència entre les respectives sectorials en el camp del dibuix: el molt celebrat Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la UGT, que va aplegar la major part dels autors i ha estat profusament historiat; i la més obscura Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors de l’anarquista Sindicat Únic de Professions Liberals, anomenada a vegades simplement “Dibuixants CNT”.

En consonància a la importància relativa d’un grup i l’altre, la història del cartellisme guerracivilista català i espanyol ha dedicat més atenció al grup social-comunista, ja des del llibre fundacional de Josep Termes, amb el text seminal de Carles Fontserè, ampliat més tard a les seves memòries. És cert que Fontserè, per les seves conviccions llibertàries, no s’oblida mai d’esmentar els membres del grup cenetista, però això queda amagat pel fet que ell mateix hagués estat afiliat al SDP i per la fecunditat del sindicat en tant que editor, explicitada als marges inferiors de tots els cartells impresos en els primers temps (últims mesos del 1936 i inici del 1937). Els Dibuixants CNT per tant són més poc coneguts. Entre els seus membres hi trobem una de les poques dones cartellistes de la Guerra Civil, Carme Millà, i els presidia el gran Enric Moneny, però també hi trobem altres noms notables com Ramon Saladrigas, Joaquim Cadena, Josep Company i Eduard Badia Vilató…

Sense ànim d’exhaustivitat, aquests són alguns dels noms que segons les fonts van pertànyer al Sindicat de Professions Liberals en la seva secció de dibuixants, però dels quals no consta que haguessin dibuixat cartells durant la Guerra Civil: Joan Abelló (probablement es tracta del pintor de Mollet), Ramon Arqués (potser és Ramon Arqués Mestanza, professor de l’Escola del Treball que mor el 1948), Antoni Ayné (el podríem identificar amb Antoni Ayné Esbert, autor de nines retallables, mort a Mataró el 1980), Emili Freixas (ben conegut per la seva trajectòria en el món del còmic i pels seus llibres de didàctica del dibuix), Josep Grau (no sabem si es tracta del conegut artista del tapís Josep Grau Garriga), Gaietà Marí (l’hem trobat esmentat com a decorador), “Vicentet” Martínez Graus (fill de Martínez Altés, director de l’homònima escola d’art i, com ell, professor de dibuix), Tomàs Vera, que firmava “Esbelt” (Alacant 1911 – mort al front d’Extremadura el gener del 1939), Pere J. Bonet, Felip Prado Morales, Eduard Senabre Palahí i Ramon Esclasans Batlle.

Un dels primers cartells del grup anarquista és aquest, signat amb la fòrmula “Cartelistas CNT”. A les fotografies del funeral de Durruti, el 23 de novembre del 1936 el veiem enganxat a les parets de Barcelona.

–Sine die: (del llatí) Sense dia. Sense data.

–Sine ira et studio: ‘Sense odi ni favor’. Paraules de tàcit als seus ‘Anals’, per demostrar que els seus escrits estaven fets amb la més estricta imparcialitat.

–Sinècdoque: Figura retòrica que designa la totalitat d’alguna cosa anomenant només una part (per exemple, l’Acadèmia per referir-se a tots els investigadors universitaris) o, de forma contrària, usant un component per referir-se a alguna cosa més gran (arpes per referir-se a totes les aus de presa; corona en comptes de govern monàrquic; el lusità).

–Sinestèsia en art: És un recurs expressiu que combina impressions de dos o més senys corporals.

–Sinestèsia en la literatura: És una figura retòrica que, a més de la mescla de sensacions auditives, visuals, gustatives, olfactòries i tàctils, associa elements procedents dels sentits físics amb sensacions internes (sentiments). Es vincula amb la metàfora, per la qual cosa a vegades rep el nom de metàfora sinestèsica.

–Sinestèsia en la música: Resulta particular el cas del compositor rus Aleksandr Skriabin, l’habilitat sinestèsica del qual va influir decisivament en la seva obra. La seva principal virtut va ser associar tonalitats amb colors determinats. El seu sistema de colors, a diferència de la majoria de les experiències sinestèsiques, s’ordena segons el cercle de cinquenes, basat en el sistema que Sir Isaac Newton descriu en el seu llibre Opticks. Noti’s que Skriabin, segons els seus estudis teòrics, no reconeixia diferències entre una tonalitat major i una altra menor amb el mateix nom (per exemple: Do Major i Do Menor). Molts dels treballs de Skriabin en aquesta matèria estan influenciats per doctrines teosófiques.

–Single-pass: Tècnica per escanejar els tres colors (RGB) d’un original en una escombrada.

–Singula littera: Sigla.

–Singulió: Quadern format per un sol bifoli, és a dir, dos folis (4 pàgines). S’utilitza 1ó com a abreviatura.

–Sinistrogira: Escriptura inclinada cap a l’esquerra.

–Sinodal: Llibre que conté les actes d’un sínode, generalment convocat per l’arquebisbe o el bisbe d’una diòcesi. Es convoquen per establir les normes que regiran la vida d’una diòcesi, per la qual cosa són documents legals. Les més conegudes són les que formen el Sinodal d’Aguilafuente (Segòvia, Juan Parix, ca. 1472), primer llibre (sense data)  imprès a Espanya. Des de llavors són moltes les que s’han anat imprimint al llarg del període de la impremta manual i més enllà. Les constitucions sinodals s’imprimeixen en format 4t i foli, segons la seva extensió. Poden comptar amb preliminars, sobretot llicències d’impressió, també cartes dels prelats com a preàmbul. Tot seguit, la relació de constitucions, que pot estar precedida per l’índex de capítols. Se sol establir la seva publicació i impressió per al coneixement dels membres de la diòcesi.

–Sinograma: Des d’una mirada occidental, un dels elements més fascinants i misteriosos de la llengua xinesa és el seu sistema d’escriptura, compost pels anomenats sinogrames. Tot i això, aquests són simplement signes lingüístics, l’expressió escrita de la llengua xinesa.

–Sinologia: Estudi de la llengua, la literatura i les tradicions de Xina.

–Sinònim: Dit dels mots d’una llengua que tenen la mateixa o gairebé la mateixa significació.

–Sinonímia: De la sinonímia o els sinònims o relacionat amb ells.

–Sinopita: Espècie d’argila vermella, anomenada també cinabri, amb la qual es feia una tinta que s’utilitzava per rubricar i marcar, als antics manuscrits i als primers incunables frases o paraules que suplien la de puntuació.

–Sinople: Color verd. S’indica en gravat per línies inclinades d’esquerra a dreta.

–Sinopsi: Compendi, exposició sintètica i esquemàtica d’una ciència, d’un període històric o literari, etc., fet de manera que les dades hi poden ser fàcilment trobades o confrontades.

–Sinopsi evangèlica: Disposició dels evangelis en columnes paral·leles a fi que es puguin observar clarament els textos que es refereixen als mateixos fets.

–Sinòptic: 1. Es diu del que a primera vista presenta clarament i diferent les parts principals d’un tot. Designeu-vos també amb aquest nom els Evangelis de sant Marc, sant Mateu i sant Lluc. 2 Quadre sinòptic.

–Sintàctic: De la sintaxi o relacionat amb ella.

–Sintaxi: Parteix de la gramàtica que ensenya a coordinar les paraules per formar les oracions i expressar conceptes correctament.

–Síntesi: 1. Composició d’un tot per la reunió de les parts. 2. Suma i compendi d’una matèria o doctrina.

–Síntesi additiva: Barreja de les llums primàries (vermell, verd, violeta) una sobre una altra, la qual dona com a resultat llum blanca.

–Síntesi additiva de colors: Una barreja de colors clars, obtinguts superposant feixos de llum, definits segons la seva longitud d’ona. En la síntesi additiva, els colors primaris són el blau, el vermell i el verd, la suma dels quals genera el blanc. La fotografia i la televisió es basen en tècniques basades en la manipulació dels colors clars segons els principis de la síntesi additiva.

–Síntesi sostractiva: Barreja dels tres colors vermell, blau, verd a través d’un filtre per a cadascun, la filtració dels quals dóna com a resultat un gris neutre.

–Sintografia: És el procés de generació d’imatges digitals utilitzant aprenentatge automàtic i programes d’Intel·ligència artificial generativa. Aquesta tècnica es distingeix d’altres mètodes de creació i edició de gràfics, ja que fa ús de models d’intel·ligència artificial de text a imatge per a generar gràfics sintètics. En general, s’aconsegueix proporcionant descripcions de text a un programa d’intel·ligència artificial generativa, que interpretarà aquestes instruccions d’entrada per a crear o editar la imatge desitjada.

–Sinusoide: Onda.

–Sió i Guardiola, Enric:  (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998) fou un dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista català.  Juntament amb altres autors de la seva mateixa generació, com Josep Maria Beà (1942), Luis García (1946), Felipe Hernández Cava (1953), Carlos Giménez (1941), Fernando Fernández (1940) o Adolfo Usero (1941) va participar en la renovació del còmic espanyol, sent adscrit habitualment al grup d’estil “pictòric” i la Fleetway Agency. Treballà a les publicacions Valentina, Dràcula, Linus, Rambla, La oca i el diari Avui, entre d’altres. Col·laborà amb Romà Gubern en el llibre El llenguatge dels còmics. Als anys 80 va deixar el camp del còmic per tornar a la il·lustració. La seva obra és pionera dins d’ Espanya prenent com un dels seus eixos temàtics la societat contemporània.En 1985 i aprofitant l’èxit de les revistes de còmic adult, llança com a editor la revista L’Oca, de format similar a la italiana Linus i en la qual publica a alguns dels seus autors favorits com Crepax, Battaglia o Sergio Toppi a més d’obres pròpies i articles culturals. Va ser concebuda com una alternativa culta i de qualitat a les revistes de l’època que Sió menyspreava, no obstant això no va tenir èxit i va haver de deixar de publicar-se després de només quatre números, deixant inacabades algunes sèries. La historieta Mara es considera generalment la seva obra mestra. És una col·lecció de 16 contes surrealistes escenificats en una mansió barcelonina barroca i decadent.

-Sirena: Figura que representa un animal fabulós amb cos de dona i cua de peix.

–Sirventès: Composició poètica trobadoresca de tema satíric semblant a les cançons amatòries d’assumpte moral o polític dels poetes provençals.

–Sisa: Mordent d’ocre o de vermelló cuit amb oli de llinosa que els dauradors usen per fixar els pans d’or. En la composició de la sisa s’utilitza el bol d’Armènia.

–Siscar i de Montoliu, Ramon de: (Reus, Baix Camp, 1830 — Barcelona, 1889) Historiador, advocat, escriptor i llatinista.

Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Publicà traduccions de Virgili en castellà, i d’Horaci en català. Com a historiador se centrà en la història d’Agramunt (Urgell), on degué tenir interessos patrimonials. Els seus treballs foren més erudits que interpretatius. Viatjà per tot Europa adquirint material arqueològic. Reuní un bon monetari i una gran biblioteca, que en part passà al seu parent Ferran de Segarra i de Siscar, que el 1919 donà alguns manuscrits a la Biblioteca de Catalunya. Tingué fama de bibliògraf erudit. Els seus papers anaren a parar a una llibreria de vell cap al 1995. En un article en l’Hormiga de oro (1887), donà a conèixer el primer incunable tarragoní: “El primer libro impreso en Tarragona en 1484”.

Entre la seva bibliografia també destaquen La iglesia parroquial de Agramunt (1882), versió catalana a J. Pleyan, Album pintoresch (1882), i “La Carta Puebla de Agramunt y los privilegios concedidos a la misma villa por los condes de Urgel hasta la extinción de la casa de Cabrera (1163-1314)”, en MRABLB, 1884, en què utilitzà el pseudònim de Celtibero.

–Sistema: 1. Conjunt d’elements interrelacionats que es pot considerar un tot. 2. Conjunt de regles o principis sobre una matèria interrelacionats.

–Sistema aquós: Sistema de neteja de materials que s’utilitza en restauració, on la base és l’aigua. Hi ha diversos sistemes, més o menys humits, que s’adapten a les diferents necessitats de cada material.

–Sistema arxivístic: Conjunt de normes i institucions que participen en la direcció, seguiment, coordinació i inspecció dels programes per a la conservació, tractament i difusió del Patrimoni Documental. Componen el sistema arxivístic els fitxers, els serveis arxivístics, l’Administració d’arxius, la legislació arxivística i el personal.

–Sistema bibliogràfic: Ordre que se segueix en la classificació dels llibres que componen un catàleg o en la formació i la coordinació d’una biblioteca.

–Sistema bibliotecari: Biblioteca o conjunt de biblioteques interconnectades que cooperen per servir una zona, un camp del saber o un grup determinat d’usuaris.

–Sistema de classificació: Mètode que una biblioteca adopta per a la disposició del seu material bibliogràfic, com ara la classificació decimal universal, sigui abreujada, mitjana o completa.

–Sistema de cogeneració: És una instal·lació de gas metà que produeix energia elèctrica. Aquesta energia autoproduïda s’utilitza per alimentar la maquinària, mentre que la calor de la combustió de metà es fa servir per assecar el paper a les màquines contínues o el fang paperer.

–Sistema de comunicació: Sistema per a la gestió de processos de comunicació.

–Sistema de depuració: Tractaments per treure restes de fusta sense coure a la pasta del paper.

–Sistema dièdric: És un mètode de representació geomètrica dels elements de l’espai tridimensional sobre un pla, és a dir, la reducció de les tres dimensions de l’espai a les dues dimensions del pla, utilitzant una projecció ortogonal sobre dos plans que es tallen perpendicularment.

–Sistema DIN/ISO: Totes les mesures de paper de l’estàndard DIN, també anomenat ISO després de ser acollit com a estàndard internacional. DIN: Estàndard per definir mides de paper creat el 1922 per la Deutsches Institut für Normung (Institut Alemany de Normalització). Va ser desenvolupat per un enginyer berlinès anomenat Walter Forstmann i es va convertir en un estàndard internacional gràcies a ser acollit per la ISO 216 (Organització Internacional per a l’Estandardització). Les mesures DIN estan dividides en 5 sèries: A, B, C, D i E i cada sèrie conté diverses mides numerades: 0, 1, 2, 3… La sèrie A, en concret el DIN A0 és el format referent i els altres formats i sèries estan calculats segons aquest.

–Sistema DIN A: La sèrie DIN A és la principal de tot l’estàndard DIN i totes les altres sèries n’estan tretes. El DIN A0 és el format referent. Les seves dimensions són de 841×1189 mm i la seva superfície mesura 1 metre quadrat. Les proporcions són de 1:1,1412, és a dir, 1:√2. D’aquesta manera, per calcular la següent grandària de la sèrie, només cal dividir entre 2 el costat més llarg resultat un format la meitat més petit però amb la mateixa proporció (594×841 mm). El format més comú és el DIN A4, que és la mida que tenen els folis que es poden comprar a qualsevol papereria, documents, algunes revistes, etc. La relació de mides completa de la sèrie DIN és la següent:

DIN A0	841×1189 mm
DIN A1	594×841 mm
DIN A2	420×594 mm
DIN A3	297×420 mm
DIN A4	210×297 mm
DIN A5	148×210 mm
DIN A6	105×148 mm
DIN A7	74×105 mm
DIN A8	52×74 mm
DIN A9	37×52 mm
DIN A10	26×37 mm

A més hi ha dues grandàries més grans que l’A0 que són el DIN 2A0 i el DIN 4A0, anomenats així per mesurar respectivament dues i quatre vegades més que l’A0 (1189×1682 mm i 1682×2378 mm).

–Sistema DIN B: La sèrie B de les mides DIN està calculada a partir de la sèrie A i es va crear per tal de cobrir una gamma més àmplia de mides de paper on el DIN A no proporciona un format adequat. El procediment és el següent: s’agafa el valor corresponent i immediatament superior de la sèrie A i es calcula la mitjana geomètrica. Si per exemple, volem calcular la mida B1, agafem el valor de l’A1 (594×841 mm) i el de l’A0 (841×1189 mm) i calculem la mitjana geomètrica de tots dos (seria multiplicar les arrels quadrades dels dos valors, √(841×1189) × √(594×841), donant-nos com a resultat 700×1000 mm). Així, els valors de la sèrie B sempre són més grans que els de la sèrie A. La relació completa de mides és la següent:

DIN B0	1000×1414 mm
DIN B1	700×1000 mm
DIN B2	500×700 mm
DIN B3	350×500 mm
DIN B4	250×350 mm
DIN B5	175×250 mm
DIN B6	125×175 mm
DIN B7	88×125 mm
DIN B8	62×88 mm
DIN B9	44×62 mm
DIN B10	31×44 mm

–Sistema DIN C: La sèrie C es va establir principalment per a formats de sobres i carpetes. Les seves dimensions estan tretes de la mitjana geomètrica dels formats del mateix número de la sèrie A i B. Per exemple, les dimensions DIN C4 es poden treure calculant la mitjana geomètrica del DIN A4 i DIN B4: C4 = √(250×350) × √(210×297) = 229×324 mm. La relació completa de mides és la següent:

DIN C0	917×1297 mm
DIN C1	648×917 mm
DIN C2	458×648 mm
DIN C3	324×458 mm
DIN C4	229×324 mm
DIN C5	162×229 mm
DIN C6	114×162 mm
DIN C7	81×114 mm
DIN C8	57×81 mm
DIN C9	40×57 mm

–Sistema d’emmagatzematge a llargs terminis: Sistema d’exhibició de llibres i documents on prima més la conservació estable durant molt de temps que la disponibilitat immediata per a ús.

–Sistema d’escriptura: Conjunt de lletres, dígrafs, síl·labes o logogrames emprats per escriure qualsevol idioma o llenguatge. Depenent del seu origen històric i naturalesa consolidada o artificial, poden tractar-se d’alfabets amb caràcters vocàlics i consonàntics (com ara el llatí, el ciríl·lic, el greg o l’hangul, que és emprat a Corea, i altres que utilitzen caràcters no llatins); sistemes sil·làbics coneguts com a alfasi·llabaris o abúgides, que es combinen emprant consonants i almenys una vocal (com ara el kana japonès, el cherokee, l’etíop, el devanagari i una altra gran quantitat de llenguatges brahmànics del sud-est asiàtic); alfabets consonàntics o abyads, que únicament utilitzen consonants per a la seva expressió, eliminant la necessitat de les vocals, però incloent ocasionalment signes diacrítics per modificar lleugerament la seva funció dins de la paraula (com l’àrab, l’hebreu i altres en desús com el fenici o l’arameu); i, finalment, els complexos sistemes logogràfics, on cada unitat descriu paraules completes, conceptes o morfemes (com els jeroglífics egipcis, les escriptures més americanes o els milers de sinogrames d’origen xinès i tibetà). Hi ha altres exemples amb característiques híbrides i particularitats que fan difícil la seva integració a aquestes quatre classificacions, però abasten pràcticament la totalitat de les escriptures emprades actualment.

–Sistema Hipòcrates: És (o era?) un mètode per fixar preus que encara algun llibreter utilitza. La llei obliga a marcar el que costa cada llibre, però potser algun comprador troba exemplars que, en lloc de portar el preu fixat, té una referència amb lletres. Es numera cada lletra de la paraula Hipòcrates de l’u al deu (cap lletra es repeteix, per la qual cosa no hi ha confusió amb els números); així la H és l’un, la I el dos, la E el nou i la S el zero. Si un llibreter considera que el preu d’un llibre és de 650 euros, en comptes de marcar aquesta xifra, hi posarà RCS. Si el comprador és experimentat, sabrà de què va la cosa i no tindrà problemes per saber el preu del llibre; si, per contra, no ho és, el llibreter pot variar el preu depenent del client o de les ganes que tingui de vendre el llibre. Sembla que el Gremi de Llibreters de Vell lluita contra aquestes irregularitats.´i alguns autors (Pedraza, 2024: 337) consideren que aquest sistema està avui completament en desús.

–Sistema Imperial Britànic de Mesures: Sistema britànic de pesos i mesures que va ser emprat per les colònies i a partir del qual es va derivar el sistema nord-americà. Actualment, el Sistema Imperial Britànic inclou el sistema mètric.

–Sistema d’impressió: Desenvolupament tecnològic complex que permet un cert grau d’automatització en la reproducció d’un document imprès, independentment de les característiques del resultat obtenible, el tiratge o la combinació de mètodes emprats, permetent la seva ràpida massificació. En ell pot ser que es presentin components purament mecànics, que es requereixi el flux elèctric, o que s’hi incloguin elements electrònics o digitals per aconseguir propòsits diversos. En aquesta categoria s’ubiquen la tipografia (com a sistema), la litografia, l’òfset, la tampografia, la flexografia, el gravat al buit, la impressió digital (com la injecció de tinta, la impressió làser o la impressió 3D).

–Sistema d’impressió directa: Vol dir que la planxa un cop entintada, transfereix directament la tinta al suport, per això quan veiem aquesta planxa observem que els textos de la imatge es llegeixen al revés perquè al suport imprès es llegeixin correctament. Exemples: impressió flexo, letter press, buit-gravat.

–Sistema d’mpressió indirecta: Vol dir que la planxa un cop entintada, transfereix la tinta a la mantellina i aquesta directament al suport, per això quan veiem aquesta planxa observem que els textos de la imatge es llegeixen al dret i a la mantellina es llegeixen al revés perquè al suport imprès es llegeixin correctament.

Exemples: impressió òfset, òfset digital.

–Sistema d’informació: Sistema de comunicació que permet comunicar i tractar informació en un procés de comunicació.

–Sistema internacional de dades sobre publicacions seriades: Vegeu ‘ISDS’.

–Sistema operatiu: Suport lògic bàsic de l’ordinador, necessari perquè pugui acceptar instruccions, entrades i sortides d’informació i carregar programes d’aplicació en memòria i executar-los.

–Sistema Perfector: Tipus d’unitat d’impressió òfset que només té un cilindre d’impressió. Ambdues cares de la fulla s’imprimeixen simultàniament a través de dos cilindres de mantellina, utilitzant l’altre com a cilindre d’impressió.

–Sistema de ratllat: Procediment seguit per traçar el mateix tipus de ratllat en tots els folis d’un quadern. Els sistemes de ratllat poden ser primaris o secundaris i sobre la cara de la carn o sobre la cara del pèl.

–Sistema de ratllat antic: Sistema de ratllat en què els solcs tenen la mateixa orientació en cadascuna de les dues meitats del quadern, segons qualsevol dels diagrames del ratllat següents: >>>>|>>>> o <<<<|<<<<.

–Sistema de ratllat nou: Sistema de ratllat en què els solcs tenen una orientació oposada sobre folis consecutius, segons qualsevol dels diagrames del ratllat següents: ><><|><>< o <><>|<><>.

–Sistema de retícules: Les retícules postulen l’organització de l’espai sobre la base de mòduls, i són molt útils per a material complex i fragmentat. La raó d’un sistema d’aquesta mena es troba en els elements que l’integren (Catopodis, 2014). S’han de pensar des de la tipografia i no com una estructura aliena a les seves proporcions. Han de sustentar els diferents elements macrotipogràfics (títols, subtítol, notes, citacions, etc.), així com imatges i gràfics.

–Sistema de Tancament: Qualsevol sistema que serveixi per tancar un llibre, ja sigui un colofó, una llaçada, unes tires de cuir…

–Sistema Warren: Vegeu ‘estucadora d’alta brillantor’.

–Sistemàtics: Catàlegs anomenats també Metòdics o Ideològics, disposats per matèries i per ordre alfabètic, i també per noms d’autors. Són molt pràctics, ja que faciliten les consultes de tots els llibres que es volen conèixer sobre una determinada qüestió al voltant de la qual han escrit diversos autors, en diversos temps, els noms dels quals no és fàcil retenir. Els catàlegs sistemàtics permeten moltes subdivisions que converteixen en més fàcil la cerca.

–Sistemes de composició en calent: Aquesta classificació comprèn els sistemes de composició mecànica que utilitzen el plom líquid, com la composició linotípica (que produeix línies bloc), la monotípica (que produeix lletres soltes) i la teletípica (aquesta, en la mesura que utilitzava una linotípia).

–Sistemes de composició en fred: Aquesta classificació comprèn aquells sistemes que usen els procediments de composició en què no intervé el plom líquid, és a dir, la composició manual i, de la mecànica, la composició fotogràfica (fotocomposició). Per descomptat, la composició informatitzada és també un sistema de composició en fred.

–Sistemes d’exhibició: Formes d’emmagatzemar documents i llibres dins d’uns estàndards de conservació ia l’abast per al possible ús. Entrarien els ‘estants’, ‘arxivadors’, ‘armaris’, ‘classificadors’ o ‘sistemes d’emmagatzematge a llarg termini’.

–Sistemes d’ exposició: Formes d’emmagatzemar documents solts per utilitzar-los dins d’uns estàndards de conservació. Serien, per exemple, el paspartú o un bastidor buit per a un ‘gran format’.

–Sistema de perforació: Ordre de la col·locació dels folis en el decurs d’aquesta operació.

–Sistema de ratllat: Ordre de successió, a l’interior d’un fascicle, dels solcs fets per marcar la pauta d’escriptura.

–Sisternat: 1. Llibre de sis fulls. 2. Plegar en sisterns o plecs de sis fulls.

–Site: Espai que ocupa un conjunt de pàgines web que publica una persona, empresa o organització i que es difon a Internet.

–Sitemap: El sitemap és, com ja pots endevinar, el mapa del teu lloc web . Es tradueix en un document XTML amb el qual podeu comunicar als motors de cerca l’arquitectura de la vostra pàgina amb les diferents URL. D’aquesta manera, indexaran totes sense risc que deixin fora alguna per no trobar-se indexada.

–Sittibe: Paraula llatina que significa ‘vestit de pell’ o estoig que els grecs feien servir per guardar de danys els rotllos de papir.

–Sivelles: Que comunament s’anomenen taps, agulles, etc., aparentment útils, però en realitat són perjudicials, tant per l’òxid a què estan subjectes, com perquè s’estenen fàcilment als volums propers, i perquè marquen i abrasen les cobertes dels mateixos quan es treuen i es tornen a col·locar a les prestatgeries. El seu ús útil només es conserva en els llibres litúrgics.

–Size Press: En el procés de fabricació del paper, sistema de recobriment que es fa servir en determinades qualitats a fi de donar major consistència a les fibres superficials i protegir el paper de l’impacte de la humitat que rebrà durant el procés d’impressió òfset, cosa que provocaria moviment en el paper amb la conseqüent pèrdua del registre en la impressió. Aquest recobriment es fa gairebé al final del procés d’assecat i els ingredients de l’emulsió soler ser coles, caienes o midons.

–Sketch: 1. Un programa de disseny gràfic utilitzat per crear maquetes i dissenys. 2.En teoria és un dibuix ràpid esbós de guia general que no té perquè tenir molts detalls i que reprodueix un concepte, idea, o generalitat d’un projecte d’una manera molt senzilla.

–Skytale: Curiós procediment utilitzat especialment a Esparta en els temps antics, el qual consistia a escriure sobre una tira de cuir enrotllada a un tros de bastó o cilindre. Quan la tira es desenrotllava el text era completament inintel·ligible, però el destinatari no havia de fer altra cosa que enrotllar-lo de nou a un altre bastió per poder-lo llegir.

–Slab Serif: És un tipus amb serifa caracteritzada per remats gruixuts i pesats. Van ser especialment populars durant el segle XIX. I la seva presència més gran és en identitats corporatives i material publicitari.

–Slany, Hans Erich: (1926-2013) va ser un dissenyador alemany que és considerat per molts com el primer dissenyador industrial per dissenyar carcasses de plàstic per a eines elèctriques. També és considerat com una de les icones del disseny a Alemanya. Va fundar TEAMS Design GmbH, va ser professor de Disseny Industrial (ID) durant més de 20 anys i va ajudar a fundar la Verband Deutscher Industrie Designer e. V. el 1959 (VDID – versió alemanya de la Societat de Dissenyadors Industrials d’Amèrica (IDSA). Després va ajudar a la VDID amb la seva entrada al Consell Internacional de Societats de Disseny Industrial (ICSID).

–Sleeper: (veu anglesa: dorment, adormit): Llibre rar el veritable valor del qual no és reconegut pel llibreter que el té a la venda.

–Slide: Diapositiva en què la placa de vidre ha estat substituïda per un tros de pel·lícula inserit en un marc de cartró o un altre material.

–Slider: És un element d’una pàgina web que mostra múltiples imatges i text que s’alternen entre elles.

Normalment, se situa a la part superior d’una pàgina web amb l’objectiu de destacar i donar més visibilitat a una sèrie d’elements.

–SLIP (Serial Line Internet Protocol): protocol que permet a un microordinador (tipus PC o Mac) establir una connexió estàtica TCP/IP amb un servidor mitjançant la línia telef6nica. Aquest protocol és bastant senzill i no disposa de rutines de negociació dels paràmetres d’enlIaç ni de rutines de correcció d’errors.

–Slogan/eslògan: Frase de fàcil record associada a una organització, producte o marca, que conté l’eix central de campanya durant un temps determinat.

–Slur: En arts gràfiques, distorsió en sentit transversal del punt, que es deforma i dona un aspecte que s’ha ‘lliscat’ la tinta. Pot passar per diversos motius: remosqueig, cautxús solts, pinces mal subjectes… Es valora amb un ‘densitòmetre’.

–Smile Books: Actualment, Smile Books és el nom d’una de les llibreries En línia especialitzades en llibres, còmics d’ocasió, descatalogats i segona mà. Amb l’opció de compra en línia, però amb oficina i lloc de recollida situada a Badalona. I en el Mercat de Sant Antoni estan a la parada 10.

–Smith, Ana Maria: (Barcelona, circa 1880- 1954) va ser una il·lustradora i dibuixant catalana. Un dels seus germans fou el reconegut artista Ismael Smith, amb qui va compartir vocació i un estil proper al decadentisme i a la caricatura refinada.  Durant la primera dècada del segle xx, Ana Maria va il·lustrar publicacions periòdiques de Barcelona, caracteritzant-se per un estil de dibuix lineal, irònic, i decoratiu. A la revista Foyer, on va treballar juntament amb el seu germà i el seu amic Mariano Andreu, es conserven diversos dibuixos d’ella, que retraten escenes de la vida social i burgesa de la Barcelona del moment.

–Smith Marí, Ismael: (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972) fou un escultor, dibuixant i gravador català, si bé Eugeni d’Ors, el 4 de juliol de 1906 des del seu Glosari de La Veu de Catalunya el nomenà escultor noucentista, era un artista molt personal i les seves produccions oscil·laven des del decadentisme fins a una esquematització expressionista. És el principal representant del corrent expressionista en escultura que es va donar a Catalunya en la primera dècada del segle XX, estroncat per la consolidació del vessant classicista del noucentisme. Va estudiar primer a l’Acadèmia Baixas de Barcelona 1898-1899 on s’inicia amb el dibuix i a partir de 1899 a Escola de Llotja fins a 1904, completant la seva formació als tallers dels escultors Rafael Atché, Pere Carbonell, Agapit Vallmitjana i Josep Llimona. També fou deixeble d’Alexandre de Riquer de qui va aprendre a fer ex-libris i la tècnica del gravat. Ismael Smith va ser un artista multidisciplinari que es dedicà a la pintura, l’escultura, el dibuix, la il·lustració, el disseny d’interiors, el cartellisme, el disseny gràfic, la joieria, la ceràmica i que ha estat llegit per la historiografia d’una manera massa tancada. I això és perquè Smith no va col·locar-se sota cap estil ni cap moviment, sinó que va provar i provar. Tb va realitzar nombrosos exlibris.

Estan a Nova York es dedicà exclusivament al gravat i a l’ex-libris, participant en diverses exposicions dedicades a aquests tema. La primera fou la del “Print Club” de l’any 1919, van seguir d’altres com l’organitzada per The Brooklyn Society of Etchers del qual era soci, en el Brooklyn Museum l’any 1922. La Pennsylvania Academy of Fine Arts, el compta entre els seus expositors de gravats habituals entre els anys 1921 i 1926. També i concorre al Club Samalgundi de Nova York i hi presenta gravats els anys 1924, 1925 i 1926. Arribà a assolir fama internacional amb els seus gravats i ex-libris amb una iconografia molt personal. La seva activitat com a dissenyador d’ex-libris a Nova York serà molt fecunda i crearà més d’una cinquantena de peces per a personalitats de la societat de l’època. Les matrius dels seus gravats es conserven entre la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya i la Calcografía Nacional de Madrid. L’any 1955 fa una donació d’escultures, pintures, dibuixos i gravats al llavors Museu d’Art Modern de Barcelona. El Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès va rebre una donació de 250 dibuixos de Smith mesos abans de la seva inauguració.

–Snagging (llista de problemes) El terme anglès ‘snagging’ defineix un procés de col·laboració entre el director del projecte, el dissenyador i els contractistes per garantir que la qualitat d’una exposició és acceptable abans d’entregar-la al client. Les llistes de ‘snagging’ (també anomenades en alguns països “llistes de punts pendents”) són repertoris de problemes o defectes de la construcció o del funcionament d’una exposició que sorgeixen al final d’un projecte. L’’snagging’ pot incloure fotografies explicatives i englobarà tots els aspectes d’una exposició. Un cop resolts tots els problemes, el client pot signar el projecte i fer el pagament final. Algunes vegades els museus obren exposicions no oficials” durant un període de prova per ajudar a identificar els problemes i corregir-los.

–Snake_case:  És una convenció tipogràfica informàtica que consisteix a escriure conjunts de paraules, generalment en minúscules, separades per guionets baixos. Aquesta convenció s’oposa a d’altres com la CamelCase, que consisteix a posar en majúscules les primeres lletres de cada paraula sense cap separador entre elles.

–Snell Roundhand: Creada per Matthew Carter el 1965, el seu disseny es basa en l’escriptura de Charles Snell, mestre de la cal·ligrafia anglesa del segle XVIII que va escriure el Pen-man’s Treasury Open’d el 1694. Clara i fàcil de llegir, aquesta tipografia té a més un aspecte elegant i festiu que permet combinar les majúscules amb altres alfabets. El seu ús inclou textos de longitud mitjana i titulars, que la fan apropiada per a invitacions, publicitat, etc.

–Sniffer: Programa que busca una cadena numèrica o de caràcters en els paquets que travessen un node amb l’objectiu d’aconseguir alguna informació i normalment s’usa amb fins il·legals.

–Snipped: Rep el nom de snippet aquest fragment de text que pots llegir de cadascun dels resultatsque ofereixen els motors de cerca. Es presenta a tall de resum del contingut de la pàgina web que et suggereix el seu rànquing. Així pots fer-te una idea de quina informació conté sense necessitat de fer-hi clic.

El snippet és la suma del títol i la descripció. Són claus per atraure trànsit des d’un cercador. Per això, cal redactar-los convenientment perquè resultin atractius de cara a l’usuari.

–Soberanas i Lleó, Amadeu-Jesús: (el Catllar, 1938 – Mataró, 2014) va ser un filòleg i bibliògraf català. A mitjan anys seixanta, s’incorporà a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, dirigida aleshores per Rosalia Guilleumas alternant la docència universitària i els estudis codicològics.

El 1969 ingressà com a conservador a la Biblioteca de Catalunya, on s’encarregà en primer lloc de la Secció d’Arxiu i des del 1972 de la Secció de Manuscrits i Reserva Impresa, i exclusivament del Departament de Manuscrits des del 1975. Va ser un dels primers membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics. L’any 1986 va esdevenir director literari de l’Editorial Barcino; des d’allí dirigí «Els Nostres Clàssics» i «Biblioteca Verdagueriana», i va impulsar l’edició de nombroses edicions crítiques. El 1994 inicià la col·lecció «Baró de Maldà», dedicada a l’edició de textos d’època moderna d’interès històric.

En la seva obra destaca l’edició crítica de textos clàssics catalans i europeus, com l’edició crítica de les Homilies d’Organyà (2001), en col·laboració amb Armand Puig i Andreu Rossinyol, o els Quaderns d’exorcismes de Jacint Verdaguer (2002), amb Joan Bada i Joan Santanach, així com en la lexicografia, la història del llibre i la bibliografia

–Sobrant: Excés d’exemplars al nombre total de la tirada.

–Sobrant d’alçada: Conjunt de plecs que sobren després d’alçar tots els d’una edició i que generalment s’emmagatzemen per aprofitar-los en una edició posterior.

–Sobre:  Contenidor fet de paper doblegat que s’utilitza per protegir documents al seu interior. Hi ha molts tipus i formats de sobres, però la majoria estan estandarditzats (com és el cas de les sèries ISO C).

–Sobrecàrrega: 1. Conjunt de notes, quadres i qualsevol altre tipus de composicions que compliquen i encareixen la composició d’un text ordinari. 2. Impressió que se sobreposa a la d’un segell de correus, generalment per indicar un canvi del seu valor, modificar-ne l’ús, commemorar un esdeveniment, etc.

–Sobrecel: Tapa o coberta de la tina.

–Sobrecoberta: 1. Material cobrent que protegeix les tapes, però està solt. Es pot fer en paper, tela o pell. Sol nomenar-se com a ‘sobrecoberta’ o ‘camisa’ a la coberta feta amb paper cuixé que s’usa actualment a l’edició, mentre que els de tela o pell que s’usaven amb antiguitat es coneixen millor com a ‘camisa ‘. La funda pot ser de conservació. 2. Full de paper o cartolina impresa per la cara exterior que protegeix la coberta d’un llibre.

–Sobrecoberta anterior: Part de la sobrecoberta que correspon al pla de davant oa la coberta anterior.

–Sobrecoberta de paper: En un llibre o imprès similar, Full plegat deixa anar de paper plastificat o simplement de bona presència que cobreix les tapes del llibre per protegir-lo i donar-li més presència. En llibres de pasta dura La sobrecoberta està il·lustrada amb colors i tipografia més atractiva i cridanera del que permet l’enquadernació. La sobrecoberta se subjecta al llibre pel simple mètode de plegar dues aletes laterals cap a dins de les tapes, que la subjecten, per la qual cosa es pot retirar o tornar a col·locar amb facilitat. En aquestes ales o pales se sol afegir informació editorial publicitària com una breu presentació de l’autor i altres obres del mateix, de la col·lecció en què s’edita el llibre o de la casa editorial. La sobrecoberta francesa agrega dues solapes a la part superior i inferior que li donen més cos, i s’utilitzen perquè tota la camisa funcioni com una peça independent −com un pòster− que dona valor extra a l’edició.

–Sobrecoberta posterior: Part de la sobrecoberta que correspon al pla de darrere oa la coberta posterior.

–Sobracota: Una coberta addicional tova i solta, feta de papers, que es va popularitzar al món angloparlant a principis del segle XX. Normalment té solapes (la part que es troba entre les cobertes interiors i el bloc de text) i està il·lustrada (la seva funció és decorativa). –

–Sobredaurar: Tècnica de daurat, consistent a aplicar sobre l’objecte una amalgama d’or i mercuri, escalfant-ho fins a aconseguir l’evaporació del mercuri.

–Sobredaurat: Daurar sòlidament, revestir amb una capa doble d’or.

–Sobreescrit: 1. El que s’escriu en sobre oa la coberta d’un paquet oa la part exterior d’un plec tancat. 2. Fórmula que se situa al principi d’un text i serveix per introduir-lo.

–Sobreescriure: Tornar a escriure sobre una lletra o un mot que es vol modificar.

–Sobreexposició: En fotografia o vídeo, l’exposició a la llum d’un material fotosensible en una quantitat o temps superior al necessari per reproduir un original de la forma més fidel possible.

–Sobreimprès: Imprès sobre un text o una imatge gràfica.

–Sobreimpressió: 1. Sistema d’impressió on s’imprimeix un element sobre un altre, superposats, com un text sobre una imatge. Quan imprimiu un color sobre un altre, apareix un nou color. Es pot optar per la sobreimpressió per crear efectes de mescla entre capes o per evitar buits per manca de ‘registre’. 2. Què és la sobreimpressió i la reserva d’objectes? Quan s’ha de superposar un objecte a un altre (com quan volem imprimir un objecte en primer pla sobre un fons), es pot triar entre: Sobreimpressió: imprimir l’objecte directament sobre el fons, o bé Reserva: reservar un forat amb la mateixa manera que aquest objecte i imprimir-lo sobre el paper en blanc a l’àrea buida resultant de la reserva.

En el primer supòsit, que s’anomena sobreimpressió, la tinta de l’objecte de primer pla s’imprimeix sobre la tinta de l’objecte de fons generant un nou color (resultat de la barreja de les tintes dels dos objectes superposats). La sobreimpressió deixa els objectes de fons intactes, de manera que s’imprimeixi una tinta a una altra. L

La reserva al segon, que s’anomena ‘reserva’, l’objecte tindrà el color que s’ha seleccionat a l’aplicació d’autoedició, ja que tot allò que estigui per sota de l’objecte quedarà “forat” en termes col·loquials, o “reservat” en termes més tècnics. Si no s’especifica, a les aplicacions d’autoedició se sol seleccionar per defecte la reserva.

En general, les reserves són convenients perquè si els colors se superposen generen colors no desitjats. No obstant això, la sobreimpressió es pot utilitzar com un recurs per crear efectes especials de barreja o per evitar l’aparició de buits entre colors o objectes deguts a la manca de registre.

–Sobreimpressió i reserva d’objectes: Quan s’ha de superposar un objecte a un altre (com quan volem imprimir un objecte en primer pla sobre un fons), es pot triar entre:

Sobreimpressió: Imprimiu l’objecte directament sobre el fons, o bé, reserveu un buit amb la mateixa manera que aquest objecte i imprimiu-lo sobre el paper en blanc a l’àrea buida resultant de la reserva. En el primer supòsit, Sobreimpressió, la tinta de l’objecte de primer pla s’imprimeix sobre la tinta de l’objecte de fons generant un color nou (resultat de la barreja de les tintes dels dos objectes superposats). La sobreimpressió deixa els objectes de fons intactes, de manera que s’imprimeixi una tinta a una altra. En el segon, Reserva, l’objecte tindrà el color que s’ha seleccionat a l’aplicació d’autoedició, ja que tot allò que estigui per sota de l’objecte quedarà “foradat” en termes col·loquials, o “reservat” en termes més tècnics. Si no s’especifica, a les aplicacions d’autoedició se sol seleccionar

per defecte la reserva.

–Sobreimprimir: Imprimir una tinta sobre una altra. És a dir, imprimir els colors de tots els elements sense tenir en compte els colors que puguin tenir elements que hi hagi a sota, sumant així els valors de tots ells on coincideixin. Un dels errors freqüents és creure que els valors d’objectes amb la mateixa tintes sumen els seus percentatges en imprimir-ne un a sobre de l’altre (com si fos la manera ‘multiplicar’ de programes com Photoshop o InDesign). No és així: Un objecte d’un color (per exemple: 30% negre) sobreimprimint sobre un altre del mateix color (20% de negre, per exemple) no resulta en la suma de percentatges d’aquest color (50% de negre en aquest cas), sinó només el percentatge de l’objecte superior (en aquest cas, 30% de negre, encara que algunes condicions del codi PostScript poden afectar aquest comportament). De fet, si el percentatge de l’objecte superior és menor, el que està fent és calar sobre l’objecte amb la mateixa tinta situat a sota.

Un diagrama de què es sobreimprimir en impremta.

Per això, és important recordar que la sobreimpressió només afecta la relació entre tintes que van situades entre diferents planxes, mai a objectes o percentatges d’una mateixa tinta, que van a la mateixa planxa, per tant, en aquests casos, la seva relació és sempre que les parts d’una mateixa tinta de l’objecte superior calen damunt de la mateixa tinta que compon l’inferior.

–Sobrelicitació: Pot passar que una persona imprudent sigui persuadida de fer una oferta que no pot complir. Això s’anomena “oferta temerària”. L’objecte es tornarà a subhastar, però si no arriba al preu de remate anterior, el licitador descuidat haurà de pagar la diferència! 

–Sobrelinear:. 1. Traçar una línia horitzontal al damunt d’una paraula. 2. Traçar una línia horitzontal de color sobre una paraula per destacar-la.

–Sobrellom: 1. Material interior del llom realitzat amb cartolina gairebé sempre, encara que també pot ser de cuir, pergamí o tela. Si es realitza en cartolina, cal mirar el sentit de la fibra perquè, si es doble en contra, es notarà al material exterior les deformacions que es produiran a la cartolina. Pot anar unida al llom del quadernet o anar només unida al material cobrent, formant un ‘fals llom’. 2. Material cobrent que va a la zona del llom a la ‘Mitja enquadernació’.

–Sobreposat: Col·locat al damunt d’un objecte o d’una figura sense que hi hagi contacte.

–Sobrequadre: La gran planxa de ferro que forma a la part interior l’estómac d’algunes premses, a la qual està subjecte el quadre per mitjà de caragols.

–Sobresegell: Segon segell que es posa en un document per a més garantia.

–Sobretirada: Nombre d’exemplars que l’editor imprimeix de més sobre el de l’edició per atendre les necessitats de publicitat, recensions i lliuraments gratuïts a l’autor de l’obra.

–Sobretítol: Títol que es col·loca a tota l’amplada de la primera pàgina d’una publicació periòdica, normalment sobre la capçalera, destinat a completar el títol a tota plana que hi ha a sota.

–Soc. Peça de ferro que serveix per a ajudar a passar la pasta pel depurador.

–Sociedad de los 100 bibliófilos: L’objectiu de crear la Sociedad dels 100 Bibliófilos és donar valor al llibre com un objecte estètic i cultural i situar la Societat entre les associacions més actives d’Europa i participar en esdeveniments a altres països europeus.

–Sociedad Española de Ciencias y Técnicas Historiográficas: És una Associació sense ànim de lucre, que agrupa els professors universitaris espanyols que pertanyen a aquesta Àrea de coneixement i als professionals relacionats directament amb la conservació i custòdia de les fonts històriques a Espanya.

Els seus objectius fonamentals són la promoció de les disciplines científiques compreses a l’àmbit de les Ciències i Tècniques Historiogràfiques, la intensificació del debat, la circulació d’idees i informacions concernents a aquest àmbit i l’aprofundiment en els estudis metodològics d’aquestes disciplines.

–Sociedad Federal de las Sociedades Obreras de Barcelona (CFSO): Fundada el 1868. A finals de 1869, essent-ne president Carles Barceló, va canviar el seu nom pel de Sociedad Cooperativa Solidaria de Obreros Impresores i a partir de juny de 1870 van assunir les idees col·lectivistes que es van acordar al Congrés Obrer de Barcelona i es van integrar a la Sección de Impresores de la Federación Local barcelonesa de la Internacional amb la denominació de Sociedad Solidaria de Obreros Impresores.

Després del Congrés Obrer de Barcelona, la societat dels tipògrafs barcelonins va experimentar una crescuda molt important. La xifra de setanta associats de maig de 1870 es va anar incrementant de forma sostinguda fins a arribar a un màxim de 293 (224 oficials i 69 aprenents) de l’abril de 1872.

Amb el segon congrés de la FRE ( Federación Regional Española) es van presentar dos corrents, unes favorables a les idees de Marx i altres a les de Bakunin. Això va portar conflictes i la Sección de Oficio de Barcelona va prendre la iniciativa per constituir la Unión de Noógrafos de la Región Española amb Josep Llunas com a secretari, que amb el seu amic i company Antoni Pellicer van treballar per convocar el congrés constituent de la Unión de Noógrafos.

Les principals reivindicacions dels tipògrafs foren tres: increment salarial del 35%, reducció de la jornada laboral i compromís dels empresaris de contractar només els obrers que estiguessin associats. Van anar a la vaga i els propietaris, no conformes, van organitzar la Sociedad de Patronos de Imprenta. Els tipògrafs van aconseguir algunes coses, com un increment del 25% del salari,

El 1874 es produí el pronunciament militar del general Pavía i es retallaren moltes llibertats tot preparant l’adveniment de la monarquia alfonsina.

–Sociedad General de Publicaciones: Fundada l’any 1909 per l’associació entre Juli Gibert Mateus, el seu germà Salvador, Joan Pijoan Claramunt, impressor Josep Maria Birràs de Quadras i destinada en els orígens a publicar en exclusiva la revista El Hogar y la Moda, que als anys trenta tenia una tirada de 100.000 exemplars i que l’any 1921 incorporà un suplement literari i artístic. A partir de 1924 inicià l’edició de llibres i fins al 1926 que l’empresa d’impressió se separa i neix Ediciones HYMSA.

–Sociedad de Impresores de Barcelona (SIB): La SOT, Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona, malgrat estar sota la direcció dels anarcosocietaris, mai havia format part de la FTRE ( Federación de Trabajadores de la Región Española). Una proposta de Pere Esteve i Àngel Saver perquè la societat s’integrés a la federació anarcosocietària i, al mateix temps, a la Unión de Noógrafos, va ser rebutjada en assemblea general el 1887. Van tenir canvis i finalment l’any 1890, la SOT i la ST (Sociedad Tipográfica de Barcelona) van decidir unir-se formant la Societat d’impressors de Barcelona (SIB). Editaven un Boletín de la Sociedad de Impresores de Barcelona que tenia una tirada d’entre 1000 i 3000 exemplars i una periodicitat mensual que va durar des de 1890 fins a 1894.

La societat tenia 576 socis, que podien assistir a classes nocturnes gratuïtes i s’organitzaven vetllades literàries i musicals. El maig de 1891 van patir una suspensió governativa de dos anys, que va truncar un cop més la vida associativa dels tipògrafs. Però l’any 1892 van constituir una nova societat Las Artes Gráficas, que va ser suspesa novament el febrer de 1893.

Els tipògrafs barcelonins afectats per diversos processos i repressions no van tornar a publicar un òrgan propi fins a l’any 1899, quan van crear una nova societat unitària: la Sociedad del Arte de Imprimir de Barcelona (SAI), van arribar als 500 socis.

–Societat Catalana d’Edicions: Activa entre 1910 i 1926, fundada per Antoni Rovira i Virgili, que, amb sis llibres, esdevé l’autor més ben representat en el catàleg d’uns 46 títols en 63 volums. L’any 1915 Rovira i Virgili ven l’editorial a Ramon Tobella i Castelltort que la continuà enmig de tota mena d’entrebancs econòmics.

L’editorial va publicar, sobretot, literatura original, migpartida entre narrativa i assaig i amb autors de cronologies i estètiques ben divergents. Supervivents vuitcentistes, conspicus modernistes i paladins del Noucentisme.

–Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH): És una societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans creada el 1946 en la clandestinitat. En foren promotors Ramon Aramon, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn. En foren presidents honoraris Pompeu Fabra i Josep Puig i Cadafalch. Des dels inicis ja va publicar el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, revista científica anual; entre 1969 i 1972 va publicar també la revista Estudis d’Història Medieval, en homenatge a Ferran Soldevila. També, entre 1986 i 1993 va editar, en col·laboració amb l’Avenç, la col·lecció Còrsia, dedicada preferentment a la publicació dels textos de seminaris organitzats per la Societat.

–Societat catalana de Llengua i Literatura: La Societat Catalana de Llengua i Literatura és una filial de l’Institut d’Estudis Catalans fundada per Josep Massot i Muntaner, Max Cahner i Garcia  i d’altres com a secció el 1985 des de l’antiga Secció de Llengua i Literatura de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i convertida en societat independent el 1986. Es dedica a l’estudi de la llengua i de la literatura i a la divulgació dels resultats entre d’altres per publicacions periòdiques i l’organització de conferències, homenatges, cursos i jornades.

–Societat Catalana de Bibliòfils:La Societat Catalana de Bibliòfils, creada a Barcelona per un grup de catalans que estimaven els llibres i trobaven a faltar una associació que tirés endavant la idea de dur a terme la publicació d’obres catalanes introbables o inèdites, d’interès per als bibliòfils i erudits de Catalunya i realitzades amb certa sumptuositat. però que per diverses causes no va durar gaires anys. En fou el fundador i primer president, el 1903, Pau Font de Rubinat, esperonat, sobretot, per Alexandre de Riquer el qual li recriminava per carta que en altres llocs d’España, com Sevilla, Zaragoza “y fins a Madrid” hi havia societats de bibliòfils i a Barcelona encara esperaven un reglament. Així doncs, un important grup de bibliòfils catalans decidiren fundar la Societat Catalana de Bibliòfils, que com a primer objectiu i segons els seus Estatuts, publicats en un petit llibre per L’Avenç el 25 de maig de 1903 era, publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares, d’interès per Catalunya i els altres reialmes i territoris de parla catalana. La Societat es va instal·lar al carrer Jonqueres, núm. 14 de Barcelona, estava integrada per trenta-dos membres i volien que els exemplars editats fossin tants com socis i numerats per sorteig, a part d’uns quants exemplars més (de vegades 100, altres 200) per vendre. En els seus Estatuts establien les quotes, de vuitanta pessetes l’any, les reunions en junta general cada Sant Jordi, l’obligació d’editar almenys una obra cada any, la qual hauria de portar impresos un número d’ordre i el nom del destinatari. Més endavant, el 1911, quan van publicar el llibre La visió delectable, la llista de socis va sortir lleugerament modificada i amb quaranta-nou socis més, amb particulars com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Gudiol i Cunill i Lluís Plandiura i Pou, impressors com Joan Oliva i Milà o l’Àlvar Verdaguer, i institucions com la Biblioteca Pública Arús, l’Orfeó Català o l’Ateneu Barcelonès.

–Societat cooperativa de llibre: Organització que compra llibres a fi de posar-los a disposició d’un conjunt de persones.

–Societat d’Estudis Catalans: Més coneguda per Société d’Études Catalanes fou una societat cultural nord-catalana dedicada a la promoció d’iniciatives literàries, artístiques i científiques de Catalunya del Nord, en vigor des del 1906 fins al 1921. Els elements més dinàmics de la societat foren Lluís Pastre, qui faria una campanya a favor del català a l’escola, i Joan Amade, catedràtic de Montpeller autor de L’idée régionaliste. Les activitats de la societat foren el desenvolupament del conreu del català, la introducció del català a l’escola, ja que els infants sabien parlar-lo, però no llegir-lo ni escriure’l. També la participació i organització de les festes populars per a donar-les un caràcter de catalanitat.

–Societat Heliogràfica Espanyola: Un dels episodis més destacats de la vida de Miquel Joarizti és la fundació, juntament amb tres socis més, de la Societat Heliogràfica Espanyola l’any 1876. Aquests foren Josep Thomas i Bigas, estudiant d’arquitectura per aquella època, Heribert Mariezcurrena, fotògraf propietari de l’estudi “Fotografía Catalana” al passatge Madoz, i Joan Serra i Pausas, dibuixant. La Societat Heliogràfica implantà a Espanya les tècniques de reproducció fotomecànica de l’heliografia, després coneguda com a fototípia (basada en l’ús de substàncies col·loides com la gelatina o l’albúmina) així com el desenvolupament del fotogravat.

–Societat Obrera Tipògrafs (SOT): Va ser fundada, entre altres, per Eudald Canibell, el 1883, per discrepàncies amb la Societat Tipográfica de Barcelona (ST). Es basava en un ideal de fraternitat, descentralització i llibertat dels socis. No tenia president ni junta directiva, sinó comissions que es tornaven en el servei a l’organització.

–Societat Tipogràfica de Barcelona: Fou una organització obrera fundada el 15 d’agost de 1879 a Barcelona i que pretenia organitzar sindicalment els obrers tipògrafs, a més de complir amb fins assistencials.

A finals de 1879 tenia 136 afiliats, i 520 el febrer de 1882 sobre un total de 800 obrers del ram. El 1882 patí una escissió de tendència anarquista que fundà La Solidaria. Després participà en la fundació de la Federació Tipogràfica Espanyola, dirigida per socialistes. El primer president fou Tomàs Gallego. Altres dirigents foren Josep Llunas i Pujals (que fou dels escindits), Toribio Reoyo i Manuel Fernández, que seria el primer president de la Federació Tipogràfica. Aquesta federació participà en la fundació de la UGT a Barcelona el 1888, i fou la delegació que hi aportà més afiliats.

La Societat va publicar el Butlletí Oficial de la Societat Tipogràfica de Barcelona, entre el febrer del 1880 i el novembre del 1882.

–Sociologia de la literatura: Parteix de la sociologia que estudia les relacions entre l’autor i l’aparell editorial (abans que el llibre estigui acabat) i entre l’obra i el mercat (després de publicat el llibre).

–Sòcol: 1. Basament de la lletra tipogràfica. 2. Línia imaginària on descansen els caràcters d’un bloc de text.

–Sòcol de gravat: Tros de fusta que es col·loca sota les planxes dels gravats per tal que tinguin l’alçada necessària per imprimir-la.

–Sofer: És un escriba jueu especialitzat en la còpia i ornamentació dels textos sagrats. Existeix una associació, la Vaad Mishmereth STaM, que qualifica els sofers professionals de manera que puguin respectar totes les lleis que envolten el tracte amb els llibres a part d’un bon domini de la cal·ligrafia.

–Soferim: Nom donat als copistes de les Esciptures hebrees, abans de J.C.

–Sofisma: Raó aparent o argument fals amb què es vol persuadir o defensar el que és fal·laç.

–Sofre : Element no metàl·lic que el podem trobar com a mineral (sulfats i sulfits) o de forma nativa. Ha tingut diversos usos al llarg del temps: com a colorant per al groc, en la tècnica del ‘niell’ en orfebreria, com a fungicida o en la vulcanització del cautxú.

–Software de disseny: Amb la paraula anglesa ‘software’ entenem el conjunt de programes o aplicacions, instruccions i elements no físics que constitueixen un equip informàtic.

També en uns quants anys el dissenyador gràfic ha vist com es posaven a la seva disposició una sèrie de programes potents i versàtils per desenvolupar la seva feina amb possibilitats gairebé il·limitades, i aquesta evolució està lluny d’acabar ja que contínuament van apareixent noves i millorades versions.

Segons Albert Carles ( Desenvolupament d’un projecte gràfic, 2011), el dissenyador gràfic disposa de cinc tipologies de programari segons sigui la tasca que calgui fer: 1. Disseny de gràfics vectorials (programes Adobe Illustrator i Coreldraw); 2. Tractament de mapes de bits ( rpograma Adobe Photoshop); 3. Autoedició i maquetació (programes QuarkXpress i Adobe InDesign); 4, Tipografia (programa FontLab Studio); 5. Multimèdia i web (programes Creamweaver i Flash). Mentre que tots aquests programes són de compra (i no barats), hi ha també els de lliure disposició, com InkScape per a disseny vectorial. GIMP com a editor de mapes de bits o Scribus per a autoedició i maquetació.

–Software d’imposició digital: El mateix que ‘programa d’imposició digital’.

–Sol i Bertran, Josep (1815-1889) 📕: Va fundar el 1840 l’establiment tipogràfic de més volada i volum de producció de la Lleida vuitcentista. Inaugurà l’activitat impressora el 1841 amb el Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, seguit, en el ram de les publicacions periòdiques, per sis títols més, entre els quals El Pasatiempo (18469, El Eco del Segre (1850), Diario de Lérida (1860) i El Segre (1865). També van especialitzar-se en reglaments i estatuts de societats i associacions lleidatanes i en una colla de textos pedagògics, sense deixar de banda textos d’interessos locals, literaris, històrics, geogràfics i urbanístics d’autors locals.

Van dedicar una part important  a manuals i assaigs polítics, sense deixar de banda la literatura.

–Sol i Torrens, Josep (1843-1921)📕 : Treballava amb el seu pare i es va fer càrrec del negoci en solitari a partir de 1875. Igual que el pare, presenta una notòria trajectòria política, per la qual cosa va despatxar una colla de publicacions, tan aviat literàries com històriques, vinculades a la vida lleidatana. També es va dedicar als manuals i textos escolars. I les publicacions periòdiques constituïen un altre front d’actuació, des de la Revista de Lérida (18759 al rotatiu El Pallaresa (18959 passant per Lo Garbell (18839 i un diari de llarga vida, El País (1879-1934). L’any 1893 s’associa amb Jaume Benet i Gené i formen la societat Sol & Benet que durà fins inicis del segle XX, quan els hereus van dissoldre l’empresa, que passà a altres mans, però que encara conserva el nom.

–Solà, Marià📕: Va ser el primer corredor de llibres a Barcelona. Anava amunt i avall per la ciutat, a peu o amb tramvia, pujava i baixava escales, visitava clients i els oferia llibres. Es dedicà als opuscles i a les coses catalanes.

–Solà, Joan:  (Bell-lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010) fou un lingüista i filòleg català. El 1965 es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i el 1970 s’hi doctorà en filologia catalana amb la tesi “Problemes actuals de la gramàtica catalana“. El 1977 obtingué el títol de màster en lingüística a la Universitat de Reading (Anglaterra). Va ser professor en diversos centres docents (com la Universitat Autònoma de Barcelona) des del 1965 i des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. Era membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Va ser codirector, amb Jordi Mir, de les Obres completes de Pompeu Fabra i director de la Gramàtica del català contemporani. L’1 de juliol de 2009 pronuncià un discurs al Parlament de Catalunya, en aplicació per primera vegada de l’article 178 del reglament, segons el qual una “personalitat rellevant per la seva significació institucional, política, social, científica o cultural” pot ser invitada a intervenir en el ple. Amb el seu discurs ‘La paraula’, Solà va exposar davant dels parlamentaris la seva anàlisi sobre la mala salut -política, social i filològica- de la llengua i instava els diputats a fer-ne una defensa decidida. El seu darrer article, que va sortir publicat pocs dies abans de la seva mort, al suplement de cultura del diari Avui, era un comiat adreçat als lectors: “Adéu-siau i gràcies!”.

–Solà i Dachs, Lluís: Barcelona, 1932. De jove concorregué a les classes de català semiclandestines que impartia el crític literari i pedagog Joan Triadú i Font al Centre Interpretatiu Femení, qui li proporcionà l’encàrrec de traduir una novel·la de l’espanyol al català.

Aquesta feina li permeté entrar en contacte amb l’escriptor Joan Agut i Rico, el qual des de l’editorial Bruguera li oferí primer dur a terme unes traduccions, i després fer-se càrrec, dins la col·lecció «Quaderns de Cultura», d’un volum dedicat a l’atletisme. L’obra agradà i donà lloc a d’altres, sobre l’àmbit en què l’autor és especialista: El Be Negre (1931-1936) (Barcelona, Bruguera, 1967) publicat la diada de Sant Jordi, fou un èxit de vendes i se’n feu immediatament una segona edició; ¡Cu-Cut! (1902-1912) (Barcelona, Bruguera, 1967); En Patufet (1904-1938) (Barcelona, Bruguera, 1968); Papitu (1908-1937) (Barcelona, Bruguera, 1968); L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) (Barcelona, Bruguera, 1970); Xut! (1922-1936) (Barcelona, Bruguera, 1971); Un segle d’humor català (Barcelona, Bruguera, 1972), i L’humor català (Barcelona, Bruguera, 1972).

El gran mèrit indubtable de Lluís Solà i Dachs ha estat recuperar la memòria de la important tradició periodística catalana estroncada per la dictadura franquista mitjançant uns llibres que, per la combinació de rigor, claredat expositiva i amenitat, han arribat al gran públic.

–Solano, Enric, litògraf i associacionista a Barcelona. En representació de la societat de litògrafs La Solidaria, de Barcelona, envià la seva adhesió al primer congrés de

Solidaritat Obrera, celebrat a Barcelona del 6 al 8 de setembre de 1908.

–Solapa: 1.  S’anomena així la peça que cobreix, en algunes enquadernacions, alguna de les zones del tall, essent una prolongació del material cobrent. La solapa pot estar unida a les tapes (com a les enquadernacions de cartereta àrabs), o procedir del llom (com les solapes de cuir de l’enquadernació armènia). En el cas de la solapa de cartereta, la peça arriba a cobrir la tapa contrària, no només el tall del llibre. Quan està feta amb un material rígid recobert necessiten tenir franquícies que serveixin com a frontisses. 2. Doblecs del cartró de la sobrecoberta en les enquadernacions en cartoné de la indústria editorial. 3. Part que queda a la vista d’aquests doblecs a l’interior del llibre i que és on sol anar informació de l’autor, de l’obra, o altres edicions dins de la col·lecció en què s’edita el llibre.

–Solapament: Conegut en anglès com a aliasing, és l’efecte que provoca la degradació i poca distinció de la informació digital continguda en una imatge, producte d’un mostreig incorrecte (és a dir, la mala distribució de píxels) en exportar-la o ajustar-la. Això es provoca per una manca d’informació digital per ocupar tots els nous píxels creats en cas d’un mostratge possitiu (és a dir, quan s’engrandeix la imatge) o per un ajustament a la rotació de la imatge, que ja no coincideix amb l’ortogonalitat de la disposició dels elements que componen la malla d’una imatge ràster; la qual cosa derivarà en diversos efectes no desitjats, com el pixelat o moiré.

–Solapat: Aquesta funció que s’aplica a la imatge a nivell de preimpressió, es coneix també com a encongiment per variació de registre en el moment de la impressió i que s’exterioritza mitjançant unes vores blances entre imatges de diferent color en existir aquest desplaçament. Per evitar-ho, s’eixampla un color o se n’encongeix un altre de manera que hi hagi un cert solapament o sobreimpressió en els perfils de contacte que evitin l’aparició d’aquestes franges blanques. El color del solapament s’escull de manera adequada perquè la sensació no sigui desagradable.

–Solatge: Peça de fusta ovalada, ajustada al fons de les piles de drap, de repist i de refí, sobre la qual descansa el planxó de ferro on piquen les maces.

–Solc: 1. Senyal superficial produït per la punta seca sobre el suport. 2. Baix relleu. Aspecte invers de l’alt relleu.

3. Canal que es practica als plecs del llibre en l’operació de serrada, previ a la costura, per albergar cordills i cadenetes.

–Soldevila, Marian: Impressor del segle XVII-XVIII, mort a Barcelona l’any 1709. Documentat el 1706 amb motiu de la mort de la seva esposa Esperanza, que va ser enterrada al “fossar” de la Seu de Barcelona. Se’l coneix imprès, una edició dels Cuatracents aforismes catalans, de Juan Carlos Amat, sense paginació, ni any, però de finals del segle XVII.

–Solecisme: Error gramatical contra les regles sintàctiques d’una llengua.

–Solé i Vendrell, Carme: (Barcelona, 1944) és una dibuixant i il·lustradora catalana. Va estudiar a l’Escola Massana. Va editar el seu primer llibre el 1968, i des d’aleshores ha il·lustrat més de 700 títols entre àlbums i llibres de text. El 1981 va publicar The boy with the Umbrella (El nen del paraigua), el seu primer llibre com a autora del text i de les il·lustracions. És sòcia fundadora de l’Associació professional d’Il·lustradors de Catalunya. Col·labora regularment amb diferents revistes per a infants, com Pomme d’Api, Cavall Fort, Tretzevents i Cricket and Ladybug. També fa treballs de cartellisme, animació, escenografia, dramatúrgia i direcció de teatre. Ha impartit cursos d’il·lustració a Barcelona, Mèxic DF, Venècia, Rio de Janeiro, Taiwan i Nova York. Entre el 2012 i el 2015 es va dipositar el seu fons a la Biblioteca de Catalunya, format per uns 400 dibuixos.

–Soler, Guillem: (Mallorca, segles XIV i XV) fou un bruixoler i mestre de cartes de navegar documentat entre 1368 i 1402, data en què ja era difunt, coetani per tant de Cresques Abraham i del seu fill Jafuda Cresques. La seva obra reprodueix els models cartogràfics, toponímics i decoratius portats, o desenvolupats, a Mallorca per Angelí Dolcet. 

Carta portolana de Guillem Soler de la Biblioteca Nacional de París, ca. 1380

Gabriel Soler és el fundador d’una saga de cartògrafs que perllongaren la seva activitat fins al darrer terç del segle xv i que conformaren els tallers cristians de la denominada Escola cartogràfica mallorquina, la filiació d’aquests cartògrafs, a més d’estar fonamentada en la documentació de l’època, es pot resseguir per algunes característiques peculiars de la seva producció.

Genealogia dels cartògrafs Soler-Lloret:

–Soler, Jaume: Ingressa a la Confraria l’11 d’agost de 1594 i mor l’any 1595. Es venen a casa seva i a les seves expenses: el llibre impres pels hereus de Pau Malo Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia de Bartolomé de Medina, del 1596; l’obra de Martín Alfonso Vivaldo Candelabrum aureum Ecclesiae S. Dei, del 1696, impresa per Valentí Vilomar. Finança els impresos següents de Jaume Cendrat: les dues edicions d’Aprovechamiento espiritual de Francisco Arias, el 1597 i el 1598; l’obra de Cristóbal de Fonseca Vida de Cristo Señor nuestro, del 1598, i Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma d’Hernando de Santiago, del 1598.

–Soler, Joan📕: Tenia llibreria al carrer Aribau i es dedicava als llibres de text, especialment els de Dret. Però venia llibres de tota mena i proporcionava tot el que li demanaven. Solia visitar clients sortint de viatge, cosa que feien pocs llibreters de vell.

–Soler, Manuel📕: El coneixien com el Manyà, segurament pel seu ofici manual, tan era lampista, carpinter, pulidor, cerrajero, etc. No tenia gaires lletres, però le sobraba intuición y pupila. Siempre iba con un traje azul de mecánico. Hacia 1892 tenía puesto en la feria de Bellcaire, junto al mercado de San Antonio, cruce Tamarit y Viladomat. Comerciaba principalmente con libros, morteros, estufas, objetos decobre, cerrajería y antigüedades a granel.  Tenia almacenes donde recibía a nmultitud de extranjeros rebuscadores de sus especialidades.  Tuvo locales en las calles Viladomat, Floridablanca y hacia 1902 además de su puesto en los encantes de San Antonio conservaba el local de Floridablanca. En las ferias a las que asistía daba muestras de su destreza para montar paradas con agrupaciones, carteles, precios marcados. En medio de sus actividades pasaron pasaron por sus manos libros y antigüedades de precio. No sabía idiomas +, pero tenía contactos con gentes de todos los países.

–Soler, Rafael: (Mallorca, primera meitat del segle xv), cartògraf del qual es conserven dues cartes portolanes, una signada i l’altra anònima, però feta amb la mateixa cal·ligrafia que la signada, reprodueix alguns dels elements del patró solerià desenvolupat pel seu avi Guillem Soler.

–Soler i Arques, Josep, Joan i Carles 📕: Van imprimir les edicions vuitcentistes vigatanes de més personalitat. Van començar el 1853 publicant unes cançons de Nadal i una biografia de sant Francesc d’Assís. A més a més dels títols narratius editen manuals escolars d’història, de filosofia o de música, dues gramàtiques franceses i dues edicions de tres volums d’un Rituale ecclesiae et diocesis vicensis (1849-1858).

Dins d’una de les publicacions periòdiques que difonen, El Eco de la Montaña (1863-1868), el 1865 apareix el primer llibre de Jacint Verdaguer sota la forma de fulletó col·leccionable, Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià. Tanquen en diferents etapes i l’any 1889 ho fan definitivament.

–Soler Àvila, Xavier: Barcelona,1967. Treballa a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya des del 1990, on s’ha especialitzat en diversos materials gràfics com ara estampes, gravat popular (romanços, auques i goigs), dibuixos i en Ephemera, així com catàlegs d’editors i d’exposicions i subhastes d’art. Ha participat, entre altres projectes, en l’elaboració del Catàleg del Museu del Llibre Frederic Marès (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1994).

 –Soler Luque, Àngels, obrera d’arts gràfiques, bibliotecària i comunista (Cadis 1944). De família burgesa, el seu pare va ser enginyer industrial i funcionari de la Generalitat, represaliat pel règim de Franco per la seva militància a ERC. Tornà a Barcelona el 1945. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona entre 1961 i 1966, Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid i el 1992 es diplomà en Biblioteconomia i Documentació. El 1966 ingressà al FOC. Durant la seva militància al FOC (1966-1970) entrà a treballar com a redactora a T Editorial Salvat, on es va dedicar a l’organització de CCOO a l’empresa i al ram. Durant 1968-1969 va formar part de la CO local de CCOO de Barcelona, com a representant del Ram d’Arts Gràfiques, i també integrà el comitè obrer del FOC. El 1969 fou acomiadada de l’Editorial Salvat per activitats sindicals. El 1970, després de la crisi del FOC, va ser una de les impulsores del partit Lucha de Clases, organització comunista en la qual va formar part de l’òrgan de direcció (1970-1976) i en va ser la principal responsable entre 1975 i 1976. Paral·lelament, tractant d’unir la teoria amb la pràctica, es va proletaritzar i inicià el treball de correctora tipogràfica a l’empresa Printer Industria Gràfica (1971-1989), i a partir d’aquesta empresa, va participar en l’organització de les Plataformes de CCOO al Baix Llobregat, coordinadores pertanyents a LC. Membre del Partido Comunista de Unificación, constituït per diferents partits polítics entre els quals hi havia LC, va formar part de l’òrgan de direcció (1976-1977) i, oposada a la unificació amb el PTE, es dedicà a l’activitat sindical, on s’inclinà pel sindicalisme unitari. Va participar a l’organització de la CSUT i fou elegida membre del comitè de fàbrica (1977-1980). A partir de 1980 abandonà la militància política de primera línia, encara que continuà participant en moviments reivindicatius.

–Soler i Rovirosa, Francesc: (Barcelona, 1836 – 1900) fou un pintor i escenògraf català. Se’l considera el màxim representant de l’escenografia realista a Catalunya. Va dedicar la seva vida als teatres més importants de la ciutat i també va fer incursions a França, Amèrica Llatina i Estats Units. Va estudiar dibuix a l’Escola de la Llotja i va aprendre l’ofici amb Josep Planella al Teatre Principal de Barcelona, amb Fèlix Cagé al Liceu, de Lluís Rigalt al Principal de Gràcia i de Marià Carreras al Teatre Odeon. L’any 1875 la Junta d’Obres de la Basílica de Santa Maria del Mar li encarregà que diessenyès uns nous gegants, ell va presentar els dibuixos el mateix any, els va presentar com el Rei Salomó i la Reina de Saba, i van ser una realitat l’any 1877, on participaràren a la processó de Corpus d’aquell mateix any. Eren els més alts i “richs” segons es deia, i eren gairebé igual o més importants que els gegants de la Ciutat, que van haver de fer un canvi d’imatge anys després perquè quedàren més delluïts que els Gegants de Santa Maria del Mar. Va conèixer al coreògraf Ricard Moragas i va sorgir la col·laboració entre ambdós. Van fer diverses obres en òperes i balls, per a teatres d’Espanya, Puerto Rico i Cuba. Amb preferència es va dedicar al decorat per a obres wagnerianes. El 1881 va esdevenir l’escenògraf titular del Teatre Líric del Passeig de Gràcia, i quatre anys més tard crearia el seu propi taller, esdevenint assessor per a l’Exposició Universal de 1888 de Barcelona. Va renovar l’escenografia espanyola fins llavors italianitzant, cap al realisme. Va introduir la innovació d’apagar les llums de la sala durant les actuacions. Va escriure el tractat Artes escenográficas. Tb il·lustrà invitacions.

–Solera: Fusta col·locada a l’interior de la roda d’aigua, que fa de base als calaixos.

–Solidus. Signe derivat d’una ‘s’ allargada que s’utilitza com a signe del xíling (shilling) anglès i que de vegades se substitueix per una barra (/).

–Soliloqui: 1. Discurs d’una persona que parla estant sola, o sense dirigir la paraula a una altra. 2. El que parla així el personatge de l’obra escènica.

–Solresol: Llengua musical universal elaborada per Jean François Sudre des de 1817. Les set notes del pentagrama donen, en les seves combinacions, milers de paraules :7 d’una síl·laba, 49 de dues, 336 de tres, 2.268 de quatre, 9.072 de cinc. ‘Domisol’ significa Déu, ‘Solmido’ significa Satan. Té l’avantatge que si un es cansa de parlar el Sobresol, també es pot cantar ja que està enterament construït sobre el pentagrama musical.

Notació en Solresol

–Solt: 1. Volum o tom separat i que no integra una obra ni forma seriosa amb altres. 2. Fàcil, corrent, dit de l’estil. 3. Glosa o comentari breu sobre un fet, notícia succés, que no té la importància d’un article però tampoc no és una mera gasetilla.

–Solubilitat: 1. Moment que una tinta es dissol en aigua. En restauració es comprova per saber si una tinta resistirà el rentat. 2. Condició que han de tenir tots els elements que intervenen com a matèries influents sobre les fibres, per donar a la pasta de fer paper les característiques necessàries.

–Solució d’emmagatzematge: En restauració. solució que serveix per a l’emmagatzematge de materials, per descontaminar-los i tenir-los preparats per a l’ús següent

–Solució de mullat: En litografia òfset, líquid que es fa servir per humitejar la zona de les planxes que no han d’imprimir. Encara que l’aigua corrent raonablement neta serveix per a aquest propòsit, és comú emprar solucions aquoses amb altres elements perquè l’efecte humidificador sigui més homogeni i durador i el seu efecte sigui òptim per a les tintes i mode d’assecat.

–Solució museogràfica: Resultat de treballar sobre un, alguns o tots els recursos del llenguatge museogràfic (peça, objecte, demostració i analogia) i, si escau, afegint-hi també una limitada aportació dels recursos auxiliars, per tal de comunicar un concepte clau en particular. Cal tenir en compte que tota solució museogràfica ha de venir aparellada al sistema d’avaluació, el qual permetrà comprovar a la sala fins a quin punt comunica eficaçment el concepte clau del qual emana. L’exposició es pot considerar com el conjunt de totes les solucions museogràfiques, oportunament trenades en una narrativa continguda al guió.

–SOM: Empresa de comunicació fundada el 2003 amb el nom de Grup Cultura 03. Fou creada en règim de cooperativa a partir de la unió de Gramagraf (serveis integrals d’arts gràfiques), l’editorial Ara Llibres, Sàpiens Publicacions (edició de productes culturals per a quiosc; amb les capçaleres Sàpiens, Descobrir Catalunya, NAT (2006-08), Cuina, Súpers!, Time Out Barcelona i Altaïr), la productora audiovisual Batabat, Contrapunt (edició de premsa gratuïta) i Nova 2003 (serveis de gestió). Inicialment, també comptà amb Critèria per a la creació de continguts per al sector editorial. L’any 2010 fou un dels impulsors del diari Ara. El 2016 canvià el nom per l’actual. L’any 2017 comprà a l’Institut Cambó la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, dins la qual el 2018 impulsà el projecte La Casa dels Clàssics. Des del 2019 edita conjuntament amb la productora Minoria Absoluta la revista El Món d’Ahir. Forma part del grup empresarial cooperatiu Clade des del 2008. El 30 de juny de 2021 aprovà en assemblea la fusió amb Abacus, i la cooperativa resultant rebé el nom de Som Abacus.

–Som aquí. Les dones en el disseny 1900-Avui: L’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-Avui és una mostra que es va presentar al Museu del Disseny de Barcelona entre el 5 d’octubre de 2023 i el 7 de gener de 2024. L’exposició va aglutinar peces de 56 dissenyadores que van treballar a Catalunya i alguns indrets de l’estat espanyol entre 1960 i 1990, per bé que la majoria eren barcelonines. El procés d’investigació per recuperar aquests noms i les seves creacions va pemetre aglutinar prop d’una setantena d’objectes. A la pàgina de la Vviquipèdia hi ha un llistat amb 56 dissenyadores,

–Somera: Peça de fusta de les dues en què es recolzava tot el joc de la primitiva premsa d’imprimir.

–Sonet: Composició poètica que consta de catorze versos hendecasíl·labs en dos quartets i dos tercets. De vegades es fan amb tres quartets i dos aparellats, El sonet és d’origen italià.

–Sonimag: Saló internacional de la imatge, el so i l’electrònica celebrat anualment a la Fira de Barcelona. El primer tingué lloc el 1963, dedicat exclusivament a la fotografia; l’any 1964 fou ampliat afegint-hi el so, i a partir del 1966, comprenia també electrònica. El 1976 fou homologat com a saló internacional. Durant molts anys constituí una de les exposicions anuals monogràfiques més importants dels mitjans audiovisuals i electrònics. El 1989 passà a ser de periodicitat bianual. Entrà en dificultats a partir de la irrupció de la tecnologia digital i de la proliferació d’exposicions en el sector. El 2015 no se celebrà, i fou absorbit per Graphispag, exposició dedicada a les arts gràfiques.

–Sopena López, Ramón: (Perarrua, 1869 – Caldes de Boí,  1932) va ser un editor espanyol que va fundar el 1894 a la ciutat de Barcelona l’editorial que porta el seu nom, l’Editorial Ramon Sopena, una de les principals editorials de la ciutat, especialment cèlebre per les seves enciclopèdies i diccionaris, editats a la majoria dels països d’Hispanoamèrica.

En els darrers anys del segle xix, Ramón Sopena López, inicià la seva trajectòria professional. Després de casar-se, el 1889 es traslladà a Vilanova i la Geltrú, i començà a treballar com a enquadernador. Ben aviat, però, el 1893 ja treballava pel seu compte en un petit taller tipogràfic a la capital del Garraf, des d’on començà la publicació de novel·les i fulletons que trametia a les llibreries de Barcelona. 

Al 1894 amb l’assessorament del mateix Eduardo Zamacoi, Sopena fundà la seva pròpia editorial, l’Editorial Ramon Sopena.

Al 1898 es traslladà a Barcelona per treballar a un taller més important. A la capital, es donà a conèixer en el món periodístic. Amb associació amb Zamacois, publicaren la revista setmanal il·lustrada Vida Galante (1898-1905), i posteriorment publicaren el diari il·lustrat Fígaro (1905). El poc èxit trobat en aquestes empreses periodístiques el va portar a dedicar-se exclusivament a l’edició a través de la seva Editorial Sopena.

Ramón Sopena va exercir les seves activitats en el favorable context de la reordenació del sector editorial a Barcelona, participant a la Primera Assemblea d’Editors i Llibreters (1909), al Primer Congrés d’Arts del Llibre (1911) i també quan es va crear la Cambra del Llibre de Barcelona (1918).

Com a editor, Ramón Sopena va demostrar una gran intuïció estratègica, traient profit de l’oportunitat que va representar l’abandonament del mercat llatinoamericà per editors estrangers.

–Sordmuts: Alfabet dactilològic imaginat per l’abat De l’Epée, a paris, el 1788. Totes les lletres de l’alfabet són representades per una particular posició dels dits de la mà, és a dir, són representades amb diverses figures formades pels dits.

–Sorelló, Miquel: (Barcelona, aprox. 1700 — Roma, 1756). Gravador. Després d’una etapa en què treballà a Barcelona, el 1724 era a Roma, on fou deixeble de J. Trey. El 1739 tornà temporalment a Barcelona, essent ja prestigiós. Els anys 1750-56 tornava a ésser a Itàlia, i poc abans de morir fou nomenat gravador del Vaticà. Feu retrats i figures religioses. Reproduí les pintures trobades feia poc a Herculà en làmines, publicades en tres volums (1757-61).

–Soroll: Gra que apareix a la fotografia digital.

–Soroll documental: Fa referència a l’excés de documents que es recuperen en una cerca documental, a través d’una consulta, en una base de dades i que no són pertinents amb els resultats que s’esperen, i en conseqüència amb les necessitats de l’usuari.

-Soroll Perlin: Tècnica de generació de soroll en gràfics per ordinador per crear textures i efectes més naturals.

–Sorrera: Recipient on es tenia la sorra per assecar un escrit encara moll de tinta.

–Sort: Conjunt de tipus fosos en una mateixa matriu.

–Sortida: Suau traç final d’una lletra.

–Sortir-se’n: 1. Moure’s les lletres o guions de final de línia de manera que se surtin del seu lloc a la composició manual. 2. Escampar-se la tinta pel paper, deixant els traços borrosos.

–Sosa: Hidròxid de sodi que es pot utilitzar en determinats papers.

–Sosa càustica: 1.  S’utilitza per mossegar una superfície en tècniques com el gravat.

2.  Hidròxid de sodi que serveix per a fer el lleixiu per a blanquejar els draps dins la lleixivadora.

–Sosias: Cèlebres llibreters de la Roma augustal, els quals disposaven de dos mil esclaus, que, amb la pràctica, es van convertir en habilíssims copistes. preparaven en poques hores i venien a mòdic preu una gran quantitat de llibres. El llibre XIII de Marcial, per exemple, va ser venut cada exemplar a un preu equivalent a la nostra moneda a cinc pessetes. Els versos d’Horaci van immortalitzar els Sòsies, els quals tenyien la seva botiga al fòrum de Cèsar, entre els temples de Venus i de Jano.

–Sosies, Rafael: ”Scriptor” de llibres i llibreter, copià un Responsori per a la Catedral de Barcelona (ca. 1623).

–Sostenidor: Qualsevol de les figures humanes, animals o d’altra mena que aguanten o acompanyen un escut. Els sostenidors consistents en figures humanes s’anomenen tinents; els que són figures animals s’anomenen suports, i els que són d’altres menes s’anomenen aguantadors.

–Sostenidor papallona : Vegeu ‘clip’.

–Sotie: Representació teatral francesa de l’Edat Mitjana en què se satiritzava la societat i gent d’aquell temps, Estava inspirada en la creença que tothom estava boig, segons després va poder demostrar el famós Erasme al seu ‘Elogi de la bogeria’. Per extensió, a França es dona aquest nom a llibres sense cap il·lació al seu text.

–Sounddogs: Per a aconseguir efectes de so, és una pàgina ideal. Té un panell de visualització d’àudio molt interessant, un bon cercador i bons títols i descripcions de cada arxiu d’àudio.

–Soundtrap: A diferència d’Audacity o Nero Wave Editor, és un programa d’edició i creació, o sigui, et permet treballar fora de l’escriptori, ja sigui des de l’ordinador a través de navegador (Chrome, Safari, Mozilla o Edge) o a través d’aplicació mòbil (Android i IOS). Però només podem parlar de Sounstrap com a software gratuit en la seva versió Freemium. També permet crear de zero música, afegint bases, MIDI, efectes i inclús invitant a editar a tercers perquè una de les grans avantatges de Soundtrap és que pots treballar de forma col·laborativa en el pla gratuït amb altres creadors audiovisuals. Ofereix també la possibilitat de crear i gravar podcast. En la versió de pagament, l’eina es torna netament interessant multiplicant capacitat, accés, efectes i opcions, a més a més d’un suport de qualitat.

–Souvenir: Lletra tipogràfica dissenyada per Ed Benguiat i Morris Fuller Bentos el 1914  i comercialitzada per ITC (International Typeface Corporation).

–Spam: Enviament massiu, indiscriminat i no sol·licitat de publicitat a través de correu electrònic.

–Specimen: (terme anglès) Tipus d’impresos, llibres o fulls solts que contenen exemples dels caràcters que un gravador o fonedor, o un impressor, disposen i anuncien amb vista a una transacció comercial determinada.

Index sive Specimen Characterum, Christopher Plantin, Anvers, 1567

–Spectrum: La Spectrum està basada en la tipografia creada pel gran tipògraf holandès Jan van Krimpen durant els anys 1941 a 1943 per fer servir en la impressió d’una Bíblia de l’editorial Spectrum, situada a Utrecht. Posteriorment el projecte de la Bíblia va ser cancel·lat però la bellesa i universalitat de l’obra de van Krimpen va fer que la fosa Monotype es decidís a acabar-la i publicar-la el 1952. La versió rodona d’estil aldí venecià es caracteritza pels seus revolts recolzats a la ploma cal·ligràfica i els seus serifs oblics. Les itàliques estan basades en la cal·ligrafia de Ludovico degli Arrighi i la forma de la ‘g’ minúscula és molt evocadora de les itàliques de Jan van Krimpen com la Lutetia i la Romanée. Es tracta d’una tipografia extremadament llegible, amb unes proporcions estretes degut al seu origen bíblic i que malgrat estar basada en formes clàssiques, la seva aparença no és antiga. Això fa que estigui dotada duna gran elegància, molt apropiada per a llibres i revistes de qualitat. Pot ser emprada amb èxit tant en mides molt petites com en titulars.

–Spindeler, Nicolau: (Zwickau, Saxònia, segle XV — Barcelona, 1507) va ser un tipògraf alemany establert a Barcelona.

D’origen alemany, nascut a Zwickau, començà a exercir com a impressor a Saragossa, al taller de Mateo Flandro, on també treballava el ginebrí Pedro Brun, amb qui Spindeler es va associar. Amb Brun s’instal·len a Tortosa el 1477, on publica la Gramàtica de Perotti, i l’any següent, després de traslladar-se a Barcelona, els comentaris de Tomàs d’Aquino a l’Ètica i a la Política d’Aristòtil. Vers el 1483 degué començar a Barcelona la impressió del Consolat de mar, que acabà Pere Posa l’any següent. S’establí a València, on el 1490 imprimí la primera edició del Tirant lo Blanc. També va passar per Tarragona i València i cap al 1500 o 1501 tornà a Barcelona, on va treballar fins a la seva mort, el 1507.

–Splash: Tacar. Esquitxar.

-Spline: Corba matemàtica utilitzada per crear formes complexes en gràfics per ordinador.

–Spoofing (engany): El procediment que canvia la font d’origen d’un conjunt de dades en una xarxa, per exemple adoptant una altra identitat de remitent per enganyar un tallafoc.

–Spot: Tipus de color usat per a treball amb tres o menys colors o per completar els colors PROCESS quan es necessita un color específic.

–Spray: Vegeu ‘polvoritzador’.

–Spray de pintura: Vegeu  ‘polvoritzador’.

–Spray deacidificador: El sistema de deacidificació es basa en una substància tampó (òxid de magnesi), aplicada mitjançant esprai sobre el paper a protegir. Aquest tampó no només neutralitza l’acidesa preexistent, sinó que deixa una reserva alcalina que podrà neutralitzar si sorgeix una acidesa nova. El pH afegit dels materials tractats és aprox. 8,0-9,5. Les proves d’envelliment accelerat demostren que és possible prolongar de 3 a 5 vegades la durada dels materials de paper tractats.

–Springback: Vegeu ‘enquadernació springback’.

–Sprite: Sèrie d’imatges usualment consecutives que es presenten en una animació.

–Sprite sheet: Un sprite sheet (o strip) és una imatge no animada de gran mida a la qual apareixen moltes imatges d’un personatge (o varis) mostrant tots els frames de les seves animacions.

–Spyware: Els Spywares o arxius espies són unes diminutes aplicacions l’objectiu de les quals és l’enviament de dades del sistema on estan instal·lats, mitjançant la utilització subreptícia de la connexió a la xarxa, a un lloc exterior, el qual en general resulta ser una empresa de publicitat d’Internet. Aquestes accions són portades a terme sense el coneixement de l’usuari.

–ss.: Abreviatura de següents, que s’utilitza en correlació amb ‘s.’, com abreviatura del singular Següent.

–st.; stat.: Status. Estat, rang.

–Stacking: Tècnica de fotografia que es genera per la superposició de múltiples imatges gairebé iguals, on el punt d’enfocament canvia lleugerament i, en combinar-se en un editor d’imatges ràster, permet obtenir un resultat perfectament nítid. És a dir, consisteix en una mena de forquilla en què s’apilen imatges amb el mateix enquadrament, però amb variació en la distància focal, ampliant el rang que una sola imatge podria produir. S’utilitza en fotografia de paisatge, però és molt més comú a la fotografia científica de caràcter microscòpic, on la barreja d’enfocaments permet una apreciació correcta dels objectes.

–Stakeholders: Concepte en anglès que es pot entendre com a arts interessades o involucrats claus en una organització o projecte. Aquest interès pot ser directe, com el present en inversors, empleats i membres administratius (que conformen el grup intern de prenedors de decisions); o parcial, per part de fanàtics, influenciadors, una comunitat, una associació, un govern o un conjunt de clients i competidors que es poden veure afectats per les accions d’una empresa. Un dels principals reptes per al desenvolupament de qualsevol negoci és identificar totes aquelles parts que poden posseir interessos no-alineats o en conflicte amb els objectius de la directiva, de manera que s’hi pugui treballar i atendre’n les necessitats específiques. Aquest terme no s’ha de confondre amb ‘shareholders’, que fa referència als accionistes o propietaris d’una empresa.

–Stall, Jerònima: Activa a Lleida només dos anys, 1644 i 1645, quan va imprimir sota la firma “Viuda de Enrique Castañ”: Obsequios reales, sermón y oración fúnebre de la reina de España Dª Isabel de Borbón (1644), i dos textos més. També va fer butlletins impresos.

–Stamping: Mètode de retolat amb pel·lícula per calor i pressió d’un material calent a sobre. Molta gent es refereix a ella com a ‘daura’, però no s’utilitza or.

–Stand: Paraula d’origen anglès que es pot entendre com el lloc físic o estructura que és utilitzada amb una temporalitat específica, dins o associat amb un esdeveniment, convenció o fira, i que es pot presentar en forma de taula, sostre, zona, paravent, plataforma, lloc, caseta, entre altres opcions. Es tracta d’un punt de contacte de gran notorietat i atractiu, ja que permet exhibir productes reals, conèixer detalls sobre l’oferta de serveis, generar alguna experiència d’usuari única a través de la interacció o d’una dinàmica recreativa o promocional. Les seves característiques físiques i gràfiques solen estar alineades amb una identitat visual i incorporar elements, com ara cartells, tanques, estendards i altres de més elaborats de caràcter audiovisual o tecnològic. Pot tenir únicament intencions promocionals o propagandístiques per generar clients o adeptes (obsequiant articles promocionals, amb la venda directa de marxandatge, oferint aperitius o begudes, i recolzant-se en demostradors i edecans per a concursos o rifes), però també és un bon lloc per oferir atenció al client, conduir entrevistes o sondejos.

–Stankowski, Anton: (Gelsenkirchen, 1906 – Esslingen am Neckar, 1998) va ser un pintor, fotògraf i dissenyador gràfic alemany. Conegut per les seves innovacions en art gràfic d’inspiració constructivista, així com per haver desenvolupat una teoria del disseny pròpia. Stankowski treballar en la creació d’un llenguatge gràfic visual capaç de representar processos naturals i tecnològics i nocions abstractes d’una manera estètica i comprensible.^[1] Moltes de les obres de Stankowski demostren característiques semblants a l’ús d’estructures fractals molt abans de la seva popularització per Benoît Mandelbrot l’any 1975.

–Stationarius: Estacionari.

–Steady-seller: (terme anglès): Best-seller que manté indefinidament la seva situació de llibre de fons, és a dir, que es ven sempre amb regularitat, succeint ininterrompudament les reedicions des de la primera fins als nostres dies. La Bíblia és potser l’exemple més clar.

–Steinweiss, Alex: El 2011 moria Alex Steinweiss (1917 – 2011), l’inventor de les cobertes de discos il·lustrades. Aquest novaiorquès, fill d’emigrants jueus de l’Europa de l’Est (el pare era sabater a Varsòvia i la mare, cosidora a Riga, Letònia) estava cridat a revolucionar el disseny gràfic de les companyies discogràfiques. Corria l’any 1939 quan Steinweiss va entrar a treballar com a publicista a la companyia Columbia, després d’haver-se format com a grafista amb un dels grans dissenyador de l’època: Joseph Binder, el mestre austríac del disseny gràfic aplicat a la publicitat, un artista que, el que són les coses, acabaria sent conegut pels anuncis de sabó Persil. L’any següent se li acudí una idea per promocionar el disc que tenia entre mans, Smash Song Hits, de Richard Rodgers y Lorenz Hart: es va presentar amb un fotògraf en el Imperial Theatre de Nova York i va demanar que posessin durant una estona els noms dels músics a la marquesina. Després de treballar en el seu estudi el disseny gràfic de la fotografia, naixia la primera coberta il·lustrada de disc.

Primera coberta (1940)

Com a responsable del disseny i la publicitat, Steinweiss no es va dedicar només a il·lustrar cobertes de discos, sinó que va estar relacionat amb tot el procés de creació dels nous materials específics (unes noves fundes que no malmetessin els microsurcs) que havien de permetre la conservació dels vinils que ell va veure néixer l’any 1948, i va ser, a més, qui va donar el nom d’LP als nous discos de 33 rpm.

–Stemma: Figuració esquemàtica en forma d’arbre genealògic de les relacions de dependència entre els diferents exemplars d’un text.

–Stemma codicum: Un model desenvolupat (o elaborable) per representar les relacions de dependència entre els testimonis d’una tradició. En l’stemma, que és de naturalesa genealògica, els diversos testimonis s’ordenen en relacions filials en diversos nivells respecte a un arquetip. La crítica ‘estemmàtica’ es basa en la suposició essencial d’una recensió tancada i una transmissió vertical dels textos.

–Stenberg, Georgii i Vladimir: Vladimir Stenberg (4 d’abril [ 23 de març OS ] 1899 – 1 de maig de 1982) i Georgii Stenberg (7 d’octubre [ 20 d’octubre OS ] 1900 – 15 d’octubre de 1933) van ser artistes i dissenyadors soviètics d’avantguarda rus, els documentals de Dziga Vertov i nombroses pel·lícules importades. La parella va treballar en estils constructivistes i, més tard, productivistes, en una varietat de mitjans, inicialment escultura, posteriorment disseny teatral, arquitectura i dibuix.

–Stencil: Dissenyada per Gerry Powell el 1937 per a l’American Type Founders, aquesta tipografia emula els caràcters impresos per mitjà de plantilles en caixes i calaixos. Les vores arrodonides i el gran contrast entre pals fins i gruixuts li proporcionen una aparença forta i pesada. Posseeix una gran connotació militar a causa de la dècada de guerra en què van néixer que van fer que fos utilitzada freqüentment en la retolació de l’equip militar. Mancat de majúscules, el seu ús abasta tota mena de dissenys on es vulgui impactar l’espectador com a titulars, cartells o retolació. El 1997 Alexei Chekulaev va desenvolupar una versió ciríl·lica.

–Sticker: Calcomania petita, pretroquelada i impresa en paper adhesiu, es pot fer servir amb imatges o textos molt curts. Aquestes làmines van en un paper siliconat per tal de conservar la seva capacitat d’adhesió fins al moment que es decideixi fixar sobre una superfície definitiva.

–Sticker art: Modalitat pròpia de l’art de carrer que consisteix a replicar un missatge o difondre una imatge a través de l’ús de calcomanies. Aquestes poden presentar-se virtualment en qualsevol mida o format, amb continguts i qualitats diferents, i estar fetes de forma artesanal o amb algun sistema d’impressió sobre suports diversos (el paper i el vinyl és autoadherible els més comuns). Solen ser anònimes o incloure algun pseudònim o tag de part del creador o del grup al qual pertanyen (conegut com a crew). El seu reduït cost de producció i la seva aplicació pràctica i discreta han convertit aquesta modalitat en una opció més freqüent que el grafit, encara que el seu estatus legal sol ser similar, en interpretar-se moltes vegades com a vandalisme, malgrat que també arribi a presentar-se com una modalitat de col·leccionisme.

–Stick-Messages: (veu anglesa) Bastons coberts de talls i signes que feien servir els missatgers australians per comunicar-se els informes d’una tribu a una altra i transmetre les ordres dels seus caps.

–Stitching: És la combinació de múltiples imatges fotogràfiques digitals per produir una imatge de grans dimensions o vista panoràmica, utilitzant un editor d’imatges ràster. A diferència d’un fotomuntatge, on se superposen parcialment o s’usen parts d’una fotografia, en aquest cas s’empra la totalitat de l’enquadrament amb una juxtaposició a les arestes. Per assegurar que no es presenti cap deformació molt evident, se suggereix desplaçar la càmera com si es fes un tràveling per mantenir sempre la mateixa distància física cap al que es vol retratar, en comptes de només girar la càmera des del mateix eix. Aquestes peces de mosaic permeten presentar una imatge de millor qualitat i una presentació més realista. El nom deriva de l’anglès ‘stitch’, per a “puntada”, ja que les imatges s’uneixen com si fossin cosides amb fil i agulla a la vora.

–StockBCN: La vida del Ferran Raventós està lligada, sense cap dubte, a la seva parada nº 42 del Mercat Dominical de Sant Antoni. Botiguer des de 1979, amb dinou anys, i llibreter des de 1986 a StockBcn quan converteix la seva afició en ofici.

Ferran és col·leccionista de còmics des dels catorze anys; cinèfil des dels setze, quan comença el seu interès per la filmoteca, els cinemes de repertori, d’art i assaig; sense oblidar la seva atracció pel teatre. La seva passió dona pas al seu ofici com a llibreter de còmics, cinema, ciència-ficció i novel·la negra, música i cultura popular i col·leccionisme en general.

A StockBcn trobareu còmics, cinema, música, cultura i col·leccionisme popular, en suports diversos, des del paper al digital, l’analògic o merchandising.  El seu producte estrella, “les peces”, són aquelles troballes que els seus clients i amics, tant en l’àmbit nacional com internacional, descobreixen en la seva parada o botiga en línia, on sempre està obert a les últimes novetats.  També el trobareu al Mercat del Llibre de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat.

–Stoikhedon: S’anomena stoikhedon (nom grec, στοιχηδόν, que significa ‘en filera, en fila’, derivat del verb στοιχέω, stoikheo, ‘anar en filera, estar en fila’) el traçat d’un sistema d’escriptura que alinea les lletres de manera alhora horitzontal i vertical. Els textos tenen l’aparença d’estar compostos en una reixeta rectangular, amb el mateix nombre de lletres per línia i cada espai ocupat per un sol grafema. Com que cada fila té un nombre constant de signes, una paraula es pot trobar a cavall entre dues línies. L’stoikhedon va ser emprat sovint per l’epigrafia grega, especialment l’àtica. Les primeres inscripcions en aquest sistema daten del final del segle VI aC: el primer cas conegut és un decret atenès referent a Salamina. Va ser l’estil dominant a Atenes durant els segles V i IV aC, i el sistema preferit als textos oficials. L’últim stoikhedon de què es té constància és una inscripció genealògica a l’heròon d’Enoanda, a Lícia, del segle III aC.

–Stone Informal: Tipografia dissenyada el 1988 per Sumner Stone en col·laboració amb Bob Ishi (d’Adobe), i que forma part de la macro família Stone. Aquesta es tracta d’un conjunt de tres subfamílies: la Stone Sans (sense serifs), la Stone Serif (amb elles) i la Stone Informal, amb una aparença més inusual, creades per solucionar el problema de la barreja de diverses tipografies diferents. pàgina que pot portar a incompatibilitats en la proporció, gruix de traços, alçada de les majúscules, etc. Aquestes tres famílies poden combinar-se sense problemes ja que totes tenen la mateixa altura de la ‘x’, ascendents, pesos i proporcions. La Stone Informal va ser creada després que Sumner Stone rebés un gran nombre de faxos i cartes impreses en impressores làser. En aquell moment es va adonar de la necessitat una tipografia apropiada per a aquest tipus de comunicació personal i de negocis. El resultat va ser aquesta lletra amb serifs molt llegible, moderna i amigable, amb certa aparença cal·ligràfica proporcionada per detalls com la forma de la ‘a’ minúscula o la de la ‘g’ que no tenen res a veure amb les típiques lletres romanes. La versió itàlica encara resulta més informal en suprimir-li algun dels serifs com el de la ‘f’ o un dels de la ‘h’ i inclinar els altres serifs inferiors en al·lusió a la típica rematada amb ploma cal·ligràfica.

–Stone Sans: Tipografia dissenyada per Sumner Stone en col·laboració amb Bob Ishi d’Adobe el 1987. Tant el cognom Stone en anglès com Ishi en japonès signifiquen ‘pedra’ pel que no hi va haver cap mena de discussió sobre quin nom portaria la lletra. La família Stone està dissenyada per solucionar els problemes de barrejar diversos estils diferents en una mateixa pàgina. Aquests tipus combinats en no estar dissenyats per estar junts, tenen característiques radicalment diferents com l’alçada de les majúscules, pesos i proporcions. La família Stone consta de tres estils diferents (Sans, Serif i Informal) adequats per ser combinats entre si. El 1992, John Renner va dissenyar els caràcters fonètics per a les versions Sans i Serif. Més de 300 noves lletres, marques diacrítiques, històriques i oficials abastant les usades per l’Associació Fonètica Internacional van ser afegides. Aquesta tipografia és molt apropiada per a diccionaris, textos lingüístics i qualsevol altre imprès on els fonemes necessitin ser representats. La Stone Sans és una tipografia moderna, dinàmica i llegible, útil per a tot tipus d’impresos com ara llibres, butlletins o packaging.

–Stone Serif: La Stone Serif va ser dissenyada per Sumner Stone en col·laboració amb Bob Ishi d’Adobe. Aquesta família pertany a una gran família superior anomenada Stone, que consta de les subfamílies Sans, Informal i Serif. Amb la Stone es pretenia solucionar el problema de barrejar en una mateixa pàgina diferents estils de lletra amb característiques radicalment diverses com l’alçada de les majúscules, pesos, proporcions, etc. El procés de disseny d’aquesta gran família va començar esbossant amb llapis tot i que aviat van canviar per fer la majoria del treball a l’ordinador. De fet, només 100 de 4.000 dibuixos van ser fets a llapis. La Stone Serif és una versió modernitzada dels dissenys de les romanes transicionals. Es tracta d’una tipografia molt llegible, ideal per a infinitat d’aplicacions com ara llibres, butlletins, guies, diccionaris, etc. El 1992 John Renner va afegir caràcters fonètics a la Stone Sans i la Stone Serif abastant més de 300 lletres, marques diacrítiques, històriques i oficials.

–Stop Motion: (Muntatge fotografia per fotografia) Utilitza aquesta tècnica que és la més antiga de vídeo, gràcies a ella es va donar pas a la invenció del cinema.

–Story board: Guió d´un anunci televisiu o presentació audiovisual que mostra la seqüència d´imatges que figurarien. Sota les vinyetes dibuixades apareixen els diàlegs i amb peculiaritats, efectes especials, etc. Expressió gràfica o esbós de la idea d’un comercial, dibuixada quadre a quadre en plans simulant una pantalla de televisió. La quantitat de dibuixos ha de ser mitjana amb l’argument o idea i el text perquè sigui clara i completa. A l’story board s’han de detallar les característiques d’àudio i vídeo, preses de càmera, efectes, crèdits, títols i altres elements rellevants en la fase de producció.

–Streaming: Tecnologia digital d’emissió de contingut audiovisual de forma contínua a través de la web, per ser rebuda i reproduïda a l’instant en algun dispositiu capacitat per a aquest propòsit. La seva qualitat i reproducció ininterrompuda dependrà de la velocitat de connexió dels clients i de la memòria intermèdia de dades emprada, però amb la diferència fonamental de no requerir descarregar i arxivar prèviament el material per al seu ús, ja que s’accedeix al contingut de forma personalitzada i sota demanda (sense importar si es tracta de recursos en viu o diferits, és a dir, gravats prèviament). Aquesta tecnologia es fa possible, en primer lloc, pel progrés en els algorismes de compressió (sense pèrdua o de molt bona qualitat) que permeten compartir-los a través d’Internet, per la millora a l’amplada de banda de transmissió digital, així com per l’increment exponencial en la velocitat de descàrrega de dades i la producció massiva de dispositius digitals mòbils habilitats per captar aquestes transmissions. Inicialment, consistien en narracions de ràdio molt bàsiques; després es va millorar la qualitat, permetent-se la música a través de la ràdio satel·litària; més tard va arribar el seguiment de webams i, cap al 2005, amb el sorgiment de YouTube, la transmissió de vídeos curts; avui dia hi ha una gran quantitat de serveis per a l’emissió de música, televisió en viu i opcions per accedir a pel·lícules d’alta qualitat (com Netflix, Apple TV+, Hulu, PrimeVideo).

–Streamline: Estil de representació i disseny present a múltiples objectes i vehicles, que compleix o suggereix una funció d’aerodinàmica, a través de primes i llargues línies horitzontals, contorns suaus i fluids, i una reducció en el nombre d’elements compositius. Aquesta tendència de disseny està molt associada a l’art déco i s’expressa en arquitectura, disseny industrial, arts decoratives i disseny de vehicles, particularment trens i automòbils de les dècades del 1930 al 1950. S’associa comunament amb elements propis del funcionalisme, però es caracteritza per emprar formes orgàniques i elegants, així com superfícies metàl·liques cromades o raspallades en combinació amb altres materials, com la pell o la fusta, i per mantenir sempre una aparença robusta però dinàmica.

–Stripping: Pel·lícula de suport gruixut i emulsió prima, la qual, després d’insolada i revelada, pot ser fàcilment separada del suport, la qual cosa permet de fer petites correccions, com enganxar lletres soltes, petits trossos de trama, etc. Molt emprat en cartografia, el stripping ho és també en arts gràfiques.

–Struç. Lluís: “Lligador de libres” de principis del segle XV, de Perpinyà, El 1405, per ordre real, li van ser pagats dinou sous i sis diners per l’enquadernació d’un breviari que havia estat del monestir d’Eula, de Perpinyà, que va ser adquirit pel rei d’Aragó.

–Structurae: És una base de dades en línia sobre obres d’enginyeria de tota classe, des de ponts fins a gratacels passant per torres de telecomunicacions. L’octubre de 2009 tenia 47.000 fitxes, més de 100.000 pàgines i el nombre d’imatges era de 140.000.

També hi ha entrades sobre empreses, ens públics i organitzacions, així com persones (enginyers, arquitectes o constructors). Structurae es nodreix de la informació i fotografies que aporten centenars de voluntaris, idealment, i en la majoria dels casos, acompanyats de referències bibliogràfiques per satisfer els estàndards acadèmics.

–Styling: Traduïble com a “estilitzat”, fa referència al procés d’adaptació o ajustament de certs elements d’un disseny o una composició per coincidir amb les característiques d’un estil artístic o decoratiu. Aquesta etapa pot arribar a interpretar-se com a innecessària o supèrflua en certs aspectes del disseny arquitectònic, del disseny de modes i de les arts visuals, on el terme s’empra de forma despectiva o amb una càrrega pejorativa en convertir-se en un simple exercici d’ornamentació, sense essència o funció.

–Suar la premsa: Imprimir molt, o contínuament. (També es diu Suar el tòrcul).

–Suavitat: 1. Característica que tenen les cares dels papers que han estat setinats o calandrats. 2. Indica el grau d’acabat o la perfecció de la superfície del paper i la seva desviació respecte a una superfície totalment llisa. Una superfície rugosa presenta pics i valls.

–Suavitzat de vores: Eina pròpia d’un editor d’imatges ràster emprada per evitar que un element o imatge retallada aparegui massa contrastant amb un fons, no tant pels valors cromàtics, sinó per la marcada diferència a la vora d’elements retallats. Aquesta eina dilueix subtilment els píxels que es troben als extrems d’un objecte sense fons perquè s’integri visualment de manera natural.

–Subaccepció: Accepció que depèn d’una altra.

–Subapartat: Divisió de text inferior a l’apartat.

–Subarquetip: Exemplar del qual deriva una família de còpies. També Subarquetipus.

–Subarroca, Francesc: (1932-2922) Era un artista, professor català. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts (La Llotja) de Barcelona, on va obtenir diversos premis. Més tard, va marxar durant alguns anys als Estats Units i Colòmbia, deixant allà mostra del seu treball i creativitat. De nou al seu país d’origen, ha realitzat un prolífer treball, entre el qual cal destacar una sèrie de murals en alguns edificis emblemàtics. Ha estat professor a l’Escola Massana, president del Cercle Artístic de Sant Lluc i en l’actualitat segueix treballant incansablement al seu taller. La major part de la seua obra està exposada en la fundació que duu el seu nom.

–Subcapítol: Divisió d’un capítol. la més àmplia dins seu.

–Subclasse: Cadascuna de les matèries derivades de la classificació decimal universal.

–Subdescriptor: Persona, entitat, associació, etc., relacionada directament amb un descriptor principal.

–Subdivisió: Derivació dels deu grups subordinats als de les classes principals de la classificació decimal universal.

–Subdivisió de forma: Subdivisió d’una matèria d’acord amb la seva forma bibliogràfica.

–Subdivisió geogràfica: En un sistema de classificació, la subdivisió duna divisió per país, regió o localitat.

–Subdivisió de temps: Subdivisió d’una matèria d’acord amb un criteri cronològic.

–Subdivisió lingüística: Subdivisió duna matèria d’acord amb la llengua en què està escrita.

–Subencapçalament: 1. Paraula o paraules que segueixen la primera part d’un encapçalament important. 2. Paraula o paraules que al catàleg alfanumèric de matèries segueixen un encapçalament per formar un encapçalament compost.

–Subentrada: Entrada refosa en una altra principal de la qual depèn.

–Subexposició: En fotografia o vídeo, l’exposició a la llum d’un material fotosensible en una quantitat o temps menor del necessari per reproduir un original de la forma més fidel possible. L’exposició pot ser total (afectar tota la imatge), o parcial (algunes zones de la imatge estan correctament il·luminades mentre que d’altres queden subexposades). Això últim pot ser degut a l’escena fotografiada (amb zones molt il·luminades i d’altres molt fosques), ser un efecte buscat pel fotògraf o ser un error tècnic.

–Subexposar: Enfosquir l’àrea d’una imatge

–Subfamília: Conjunt de lletres que a la classificació de Thibaudeau són deutores dels trets d’una família, de la qual són una variant i amb la qual guarden gran similitud.

–Subguia. Guia de menor pestanya i diferent color que serveix per establir subdivisions dins del concepte enunciat per les guies.

–Subhasta: 1.Sistema de venda pública consistent a atorgar un fons al millor postor, és a dir, a la persona que n’ofereix un preu més elevat. 2. Modalitat de venda del llibre antic i rar. La primera que es coneix es va efectuar a Holanda al segle XVII, fent-se popular molt aviat. D’Holanda va passar a Anglaterra, on es va subhastar, l’any 1676, la biblioteca de Seaman, capellà del duc de Northumberland. Després les subhastes de llibres es van establir a París, al segle XIX, al famós Hotel Drouot, on encara perduren. A Barcelona queda Soler&llach, casa de subhastes, amb llibres a preus relativament barats

–Subhastador: 1. Una persona que manipula i transporta objectes. Els subhastadors preparen objectes per a exposicions, els presenten durant la venda i poden organitzar el lliurament a domicili si es sol·licita. 2.  Circula entre el públic durant la venda i, com el seu nom indica, anuncia les ofertes i distribueix les paperetes. 

–Subíndex: 1. Índex que es posa sota un símbol. 2. Lletra, signe o nombre que en matemàtiques s’usa posat al peu d’unes expressions, uns nombres o signes determinats. 3. Ratlleta que a manera d’accent es col·loca dessota en expressions matemàtiques.

–Subirana, Llibreria i Editorial 📕: Jaume Subirana (1817-1862) s’estableix el 1842 a la plaça Sant Jaume de Barcelona, i molt aviat adquireix renom com a llibreter i, sobretot, com a enquadernador. L’editorial l’arrenca el 1862 la viuda i els fills i s’especialitza des de l’inici en estampes, gravats i llibres religiosos. I tenen com a peu d’impremta: “Vda. e hijos de Jaime Subirana, editores”. El 1876 anuncien la creació d’una col·lecció, la Biblioteca Escogida de la Juventud sota la direcció de Joaquim Rubió i Ors.

El 1890 la rebategen com a Joaquín y Eugenio Subirana Hermanos, rep la distinció d’Editors i llibreters Pontificis i es traslladen a portaferrissa. Publiquen obres de text dels seminaris católics, un Diccionario de ciencias eclesiásticas i la Biblia traduïda per Fèlix Torres Amat. A la seu de l’editorial hi tenia lloc una tertúlia que congregava tonsurats i seglars de reconeguda militància católica. A partir de 1906, la casa es desdobla en dues raons socials: Librería Subirana S.A. i Eugenio Subirana S.A.

–Subirana, Eugeni📕 : (Barcelona, 1855-1934) Va ser un altre dels grans empresaris del món editorial i de l’enquadernació. Pel seu taller van passar personatges de la talla de Guérin o de Brugalla, enriquint amb els seus treballs la qualitat del seu taller. Al catàleg d’enquadernacions que va publicar, assenyala “Nosaltres ens proposem acceptar el bo que ens han llegat els artistes de tots els segles i adaptar-ho a l’època actual amb els mateixos procediments artístics per al llibre d’art i amb els avenços de la indústria per al llibre mercantil”. Al seu catàleg reprodueix enquadernacions editorials, enquadernacions litúrgiques, de bibliòfil, de luxe amb esmalts i corrents.

Subirana era fill de l’enquadernador Jaume Subirana, i va començar a regentar la Casa Subirana, juntament amb el seu germà Joaquim, el 1906. Del seu taller van sortir moltes enquadernacions belles, com és el cas de la de Josep Roca i Alemany Déu i el Cèsar, com Les dues germanes, de Guerín o anys més tard de Brugalla medalla d’or de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. El taller de Subirana va estar sota la direcció de Guérin el 1921. Si bé Guérin era un destre daurador capaç de les enquadernacions més perfectes mai sortides d’un taller català, no va ser capaç de dirigir un taller de les característiques del de Subirana, fracassant a la seva empresa anys després. Quan va sortir Guérin, va ser substituït per Gonzalo Masó, que va publicar llavors el bell catàleg de la Casa Subirana.

–Subirats i Lemos, Joan: (la Ràpita, 1955 – Arenys de Mar, 1997) fou un artista multidisciplinar, pintor, dibuixant, dissenyador gràfic i dissenyador de webs català. A l’estudi del dissenyador italià Mario Resmini el van rebre amb els braços ben oberts. Aviat va dominar la tècnica dels estampats tèxtils d’alta qualitat, feina que no va abandonar mai del tot. El seu domini del dibuix, en una època en què no hi havia ni escànners, ni Photoshop, li permeté d’excel·lir, sobretot, com a il·lustrador. Bon coneixedor de la tècnica de l’aerògraf, va treballar per al sector publicitari i editorial. Poc abans de morir era un dels principals pioners del disseny gràfic per internet, exercint com a director d’art a VilaWeb.

–Subirats i Samora, Josep: (Barcelona, 1914- 1997) fou un dibuixant català nascut al barri de Gràcia de Barcelona. A partir de 1932 és membre de l’Associació de Cartellistes i el 1936 treballa al Sindicat de Dibuixants i passa a formar part del grup de dibuixants del PSUC del qual comparteix la direcció amb Martí Bas. D’aquesta època són coneguts alguns dels seus cartells, com el que du per títol Camperol. Col·labora amb Tísner, Antoni Clavé i altres cartellistes de l’època. Mobilitzat el 1937 al Front d’Aragó, passa a França a començaments de 1939 i és internat als Camps de concentració francesos d’El Barcarès, Argelers i Camp de Mart de Perpinyà.

Retorna a Barcelona als inicis de la dècada de 1940 on treballà sobre la Barcelona marginal dels barris del Somorrostro i del Bogatell, però el seu treball no fou ben acollit i es dedicà a treballar com a dibuixant publicitari.

–Subjacent: Text o imatge que no està a la vista sinó que roman oculta, per haver estat titllada o repintada, o esborrada (vegeu palimpsest).

–Subjectepapers amb volandera: És el mateix que ‘colofó ​​de dues puntes’, només que té una volandera que va a part, sobre la qual es dobleguen les potes sense fer malbé el paper.  

–Sublimació: Tècnica d’estampació tèrmica que permet transferir imatges des d’un paper especial cap a un objecte llis que funcionarà com a suport de la impressió. Aquest procés requereix dos elements principals: pressió, que fixa el paper amb la imatge en mirall al lloc correcte; i calor intensa o, que evapora la tinta sòlida cap a un estat gasós directament.

Es requereixen màquines, materials i tintes especials per a aquest propòsit, però resulta ser una opció econòmica i convenient per a la producció d’articles promocionals en quantitats reduïdes o amb detalls personalitzats a cada objecte.

–Submàcron: Màcron que es col·loca sota certes lletres, com a ‘d’, per alterar la seva pronunciació.

–Subpunt. Punt que es col·loca sota un signe per distingir-lo d’un altre, indicar que sobra o que conté error o amb una altra finalitat.

–Subratllar: Col·locar una línia sota una paraula o text per destacar-ho. Avui dia, té el sentit que hi ha un hiperenllaç.

–Subratllat:  1. En tipografia, una ratlla que es col·loca sota un text per destacar-ho. Per extensió, el text que porta aquest subratllat.

El subratllat és una característica independent de si el text està en rodona, cursiva, majúscules, minúscules, etc… En bona llei, el subratllat, quan està molt enganxat, hauria de salvar els descendents (com es veu a la il·lustració). A les màquines d’escriure, abans de l’aparició de l’autoedició, el text subratllat substituïa l’ús de les cursives o negreta. 2. Traç horitzontal per sota d’una lletra, d’una paraula, etc.

–Subratllat automàtic: Subratllat introduït en un text mitjançant una identificació o una programació prèvia.

–Subreptici: És el document que és autèntic com a tal; però fals en el contingut. Aquesta falsedat pot ser per error o malícia. En el primer cas, la seva falsedat es pot considerar diplomàticament sincera; en el segon cas, són plenament falsos, encara que diplomàticament siguin autèntics per estar redactats amb les formalitats de rigor.

–Subscripció: 1. Fórmula mitjançant la qual s’indica el nom del copista.

2. Signatura autògrafa al peu d’un document jurídic de tots els qui l’avalen (autors, confirmants, testimonis, notaris, etc.).

3. En un document diplomàtic, fórmules per les quals l’autor, els testimonis i/o l’escrigui marquen la participació que han tingut a l’acte que es recull al document i manifesten la seva voluntat personal, consentiment o presència. Al principi eren autògrafes; més tard les escrivia l’escriba i, després del nom personal, normalment porten la paraula ‘Subscripsi’ o la seva abreviatura: subs. o ‘ss’. Com a exemple: ‘Jo, N. que vaig fer aquesta venda, la vaig pregar escriure, i vaig subscriure’. És part essencial de la validació del document, juntament amb signes, llista de testimonis, trencada, carta partida o marques de Cancelleria.

Subscripcions del privilegi rodat de Fernando IV per el que dona fur al consell d ‘Ávila i confirma els seus privilegis, any 1295

–Subscriure’s: Abonar-se per rebre alguna publicació periòdica o alguns llibres que s’hagin de publicar en sèrie o en fascicles.

–Subscriure’s a una edició: Abonar per endavant la totalitat o només part del preu d’un llibre abans que aparegui publicat.

–Subsecció: Divisió de la secció, ja sigui del llibre o del capítol.

–Subsèrie: 1. Subdivisió de la sèrie. 2. Conjunt d’arxius que pertanyen a un fons, generalment constituït per conjunts de documents duna unitat administrativa subordinada. 3. Conjunt de peces pertanyents a un fons agrupat, segons una o més característiques comunes. 4. Sèrie, subdivisió duna col·lecció editorial.

–Subtítol: 1. Línia de text col·locada sota el titular i formada eor informació complementària. 2. Títol d’una de les subdivisions d’un text.

–Substitució: Acció de posar una cosa en lloc de l’altra.

–Substitut de la portada: Pàgina, part de pàgina o qualsevol altre lloc d’una publicació que inclou la informació que normalment es troba a la portada.

–Substrat: Denominació genèrica de qualsevol superfície sobre la qual s’imprimeix. També es diu ‘mitjà’.

–Subscriptor: El que paga per llegir una publicació periòdica durant un temps precís (durant un trimestre, un any…).

–Subtítol: Títol secundari, subordinat al títol principal. Es compon amb caràcters de cos inferior al del títol principal.

–Successió de Fibonacci: 1. La successió de Fibonacci és una successió matemàtica de nombres naturals tal que cada un dels seus termes és igual a la suma dels dos anteriors. Aquesta successió fou descrita per primera vegada per Leonardo de Pisa ‘Fibonacci’ i cadascun dels seus termes rep el nom de nombre de Fibonacci.

En tipografia, podem aplicar la Seqüència de Fibonacci per determinar l’alçada de línies, amplada de columnes i altres elements, creant així una harmonia visual que resulta atractiva i fàcil de digerir. 2. És una successió numèrica infinita:

 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, etc.

En la successió de Fibonacci la suma de dos números consecutius sempre dona com a resultat el següent número. A més, la relació que hi ha entre cada parella de números, es va aproximant cada cop més a un nombre en concret: el nombre auri. És a dir, si dividim cada número de la seqüència amb el seu número anterior, el resultat obtingut es va aproximant cada cop més al valor del nombre auri i la diferència és cada vegada menor a mesura que prenem valors més grans en la successió.

El nombre auri s’ha representat fins ara per la lletra grega φ o Φ (phi), en honor a l’escultor grec Fidias. No va ser descobert com un valor unitari, sinó com una relació o proporció. El valor del nombre auri equival a 1,618034 i coneixerem per què se li atorguen a aquest nombre aquestes interessants propietats.

Representació gràfica de la successió de Fibonacci

–Succint: Breu, compendiós. Resumit.

–Succió: Acció que fan els feltres a la pasta de paper en el moment en que entren en contacte, tant sigui en el procés manual con en l’industrial. Les fibres tenen capacitat absorbent durant el procés de preparació de la pasta.

–Sucesores de Llorens📕: Al carrer Xuclà es dedicaven a manufacturar devocionaris en enquadernacions de luxe. Tenien un notable mostrari de llibres enquadernats amb pells d’Austràlia, Rússia, xagrins, nacre, etc., que els seus viatjants disseminaven per tots els racons d’Espanya. Als inicis del segle XX es van traslladar al carrer València a un edifici propi, però els propietaris van morir i tot passà a mans de la raó social Vallés Limitada, que va continuar la bona feina.

–Sucunza, Isabel: Isabel Sucunza (Pamplona, 1972) és una llibretera i escriptora en llengua castellana. Es llicencià en periodisme a la Universitat de Navarra. Instal·lada a Barcelona, va col·laborar al programa Saló de lectura, de Barcelona TV, i posteriorment al programa literari L’hora del lector, de Televisió de Catalunya i al programa radiofònic Els Experts d’iCat.cat. El 2012 publica La tienda y la vida (Blackie Books). Actualment és copropietària i fundadora de la Llibreria Calders, oberta l’abril de 2014, treballa a l’editorial Navona. El 2017 va publicar Informe de lectura, amb Abel Cutillas.

–Sui generis: 1, (Expressió llatina; significa «de la mateixa classe»). Escriptura d’uns 100 caràcters, que són signes pictogràfics sense significat gràfic; data de l’any 2000 aC a l’antiga Fenícia. 2. Terme emprat per referir-se a aquells elements, ítems o objectes únics que per la seva particularitat difícilment es poden englobar sota categories específiques, per la qual cosa constitueixen en si mateixos la seva pròpia categoria (significat en llatí). S’utilitza, per exemple, en filosofia per indicar que un concepte no es pot relacionar amb altres; en biologia, per referir-se a una espècie que no hi cap dins d’un altre gènere; o en arts plàstiques, per referir-se a obres que desafien els límits establerts sota un estil donat i, per tant, han de ser observades i estudiades de manera independent.

–Suitcase: Programa per a la gestió de fonts. Permet activar fonts durant l’execució d’un treball sense reiniciar el programa i sense tenir-les a la carpeta del sistema. Amb Suitcase es poden crear grups de fonts en relació amb un projecte o amb un client, de manera que puguin activar-se i desactivar-se alhora.

–Suite: 1. Paraula francesa amb què s’indica, als gravats, una sèrie de planxes tirades a part i destinades a la il·lustració d’una obra. De vegades una Doble Suite de gravats, tirats en paper Xina o Japó i proves ‘avant la lettre’, acompanya els exemplars especials.  2. A la terminologia d’algunes empreses d’informàtica, conjunt de programes relacionats: Adobe Suite, per exemple, és el conjunt de programes d’Adobe relacionats amb el disseny gràfic.

–Sulfat d’alum: Sulfat d’un metall trivalent i un altre de monovalent que generalment són d’alúmina i potassa. Es fa servir com a complement de la cola per aconseguir un bon encolat.

–Sulfat de calç: Sulfat que es fa servir com a càrrega en la fabricació de paper, , al qual li confereix propietats d’un major pes i una major blancor i li augmenta tant l’opacitat com l’estabilitat dimensional.

–Sulfat de ferro: Compost químic que s’usa al jaspiat de pells. Vegeu l’entrada sobre ‘tècniques de pintura sobre pell’.

–Sulfuritzat: Paper transparent, precursor del paper vegetal. S’aconsegueix impregnant amb una solució d’àcid sulfúric un paper de poc gramatge.

–Sulfurs: Compostos binaris formats per sofre i un metall que permeten aconseguir diferents intensitats en alguns en alguns colors dels que són utilitzats en diversos tipus de paper.

–sum.: Abreviatura de Sumari.

–Suma: Recull de les parts d’una ciència o facultat. El que és més substancial d’una ciència.

–Suma (Lletres de la): Nom d’un caràcter gòtic de forma una mica quadrada, amb puntes menys accentuades i amb angles menys vius dels de les lletres de forma. Van ser anomenades així per haver-les emprat els antics tipògrafs per a la impressió de llibres d’escolàstica i, sobretot, per a la impressió de la ‘Suma Teològica’ de sant Tomàs.

–Suma Teològica: Tractat de teologia de sant Tomàs d’Aquino, que constitueix una síntesi del pensament medieval, que va exercir una influència considerable en la literatura d’aquells temps i fins i tot en la dels segles posteriors, ja que va inspirar bona part de les doctrines de la filosofia escolàstica.

–Sumac: Vegeu ‘badana blanquet’. /Planta utilitzada en adob de cuirs.

–Sumar: Recopilar, resumir una obra o una matèria.

–Sumari: Els sumaris (pull-quotes) són frases curtes que s’extreuen literalment (o gairebé literalment) del contingut d’un article en una publicació periòdica o similar (una revista, un diari, un anuari…) i que es compon tipogràficament de manera ressaltada ( en un cos més gran, en una lletra diferent, a doble columna…) per cridar l’atenció del lector i captar-ne l’atenció. Hi ha qui prefereix anomenar això ‘destacat’.

Exemples de sumaris serien ‘No he considerat mai que la pena de mort fos una pena civilitzada’, en una entrevista amb un jutge destacat, ‘Sis-cents soldats van morir només en els tres primers minuts de l’assalt a l’illa’, en un reportatge sobre una guerra , ‘Els beneficis nets de les filials meridionals van pujar un 350% el primer trimestre’, en el cas de l’anuari d’una empresa petroliera.

A les publicacions periòdiques tipus revista, la pàgina (index page, content page) en què es descriu, usualment de forma cridanera, el contingut del número en qüestió.

–Sumari d’indulgències: Són impresos que inclouen un llistat de les gràcies i perdons concedits per papes o bisbes en un moment determinat. La seva conformació formal i material compta, per regla general, amb les característiques que segueixen: format foli o 4t imprès per una cara i escassa decoració: generalment orles que tanquen el text. Solen tenir peu d’impremta i estan signats pel responsable eclesiàstic pertinent. Apareixen amb aquest nom esmentats a la documentació contemporània; tanmateix, cal tenir en compte que en algunes ocasions l’imprès apareix encapçalat com a “compendi d’indulgències” en comptes de “sumari d’indulgències”.

De totes maneres, no suposa cap dificultat per a la seva identificació. D’altra banda, en el cas dels pronòstics, els almanacs i els calendaris manuals passa semblant als papers d’oci: és preferible veure primer les característiques editorials dels tres per després parlar en conjunt de la seva denominació i identificació, ja que aquests també poden plantejar algun problema.

–SUMMA: Revista de Cultures Medievals: Té la vocació de posar en valor, i a l’abast del públic interessat, l’important cabdal de treballs que es produeixen regularment sobre els diversos aspectes de la cultura medieval europea. El conjunt de radis multidisciplinaris que convergeixen en aquest centre complex i dens que anomenem Edat Mitjana és virtualment infinit. Ens proposem contribuir a difondre el coneixement de tots aquells que la capacitat dels nostres redactors i col·laboradors ens permeti d’investigar. És una revista dirigida a especialistes que estiguin interessats en l’Edat Mitjana, especialment en els següents camps d’estudi del món medieval: l’arqueologia, la paleografia, l’arxivística, la filologia, la filosofia, la historia, la història de l’art, la diplomàtica i la literatura.

–Summa: És un gènere literari didàctic medieval escrit en llatí que nasqué a finals del segle xii i es desenvolupà durant el segle XIII i posteriors. Es tracta d’un tipus d’enciclopèdia que desenvolupava una matèria o disciplina (dret, teologia i filosofia sobretot) d’una forma quelcom més particular que el tractatus (tractat), ja que se dividien en quaestiones (qüestions) i aquestes en articles. 

–Súmules: Sumari o compendi que conté els principis fonamentals de la lògica.

–Suñé, Francesc: Impressor setcentista. Se’l sap imprimint a Barcelona a mitjan segle XVIII. Se’l coneix un imprès en català de les Ordenances i Constitucions de la Confraria de Sant Francesc de Paula, sense any.

–Super calandra: Calandra de grans dimensions de molts corrons. Generalment entren en aquesta consideració les calandres de més de set corrons.

–Super calandrat: Paper que ha estat molt calandrat o calandrat a molta pressió.

–Super Grotesk: Creat per Svend Smital el 1999 per a la foneria FontFont, es basa en el disseny que Arno Drescher va desenvolupar a la dècada de 1930. Aquest últim va ser molt popular a Alemanya de l’Est com a tipografia sans serif per substituir la Futura, molt més inaccessible. Actualment només es pot trobar en alguns llibres antics que van servir de model per al disseny del Super Grotesk. En aquesta nova tipografia, el joc de personatges s’ha incrementat amb nous símbols, personatges alternatius i figures clàssiques. A més, per facilitar-ne l’ús, s’han creat tres variants (A, B i C), cadascuna amb els seus propis pesos. La diferència entre les dues primeres està en les lletres ‘a’ i ‘g’, on en el grup A tenen formes més comunes i en B les formes originals. El grup C té una versió alternativa de majúscules accentuades (molt més integrades) i un gran nombre de lligadures fetes a mà. El resultat és un tipus de lletra ben acabat i molt complet, ideal per a llibres escolars infantils, publicitat i fulletons.

–Supercomodí: Moble combinat que reuneix dos o més comodins, dipòsits per a blancs, caixa per a filets, etc., la qual cosa facilita el treball del caixista en disposar a mà de gairebé tot el material que necessita per a la seva feina.

–Superexlibris: Indica el mateix que els superlibris, és a dir, és la marca de propietat que s’imprimeix sobre les tapes dels llibres.

–Superfamílies: Que són sistemes tipogràfics extensos que transcendeixen els atributs visuals d’un gènere i que, sempre mantenint el mateix esquelet estructural, ofereixen fonts de diferents estils com sans serif, romanes, mecanes o fins i tot cal·ligràfiques.

–Superficial: Coloració que es pot donar al paper després de ser fabricat.

–Superfície: Part exterior que delimita el full de paper. Les dues cares del paper no necessàriament han de ser totalment coincidents quan a la seva aspror o llisor, ja que, per acció de la gravetat, durant el procés de formació del full a una cara hi haurà una major quantitat de fibres lleugerament més llargues (i per tant de més pes) que a l’altra,

–Superfície de tall: Tapet de plàstic dissenyat perquè es pugui tallar a sobre seu sense que es faci malbé. Ho podem posar sobre una taula o ‘xivalet’, formant una ‘taula de tall’. 

–Superimposició: Recurs emprat en comunicació per a la producció televisiva i el disseny audiovisual que consisteix en la combinació de gràfics i text sobre una font de vídeo, tant en viu com enregistrada. Així mateix, se’ls coneix simplement com a súpers a tots els elements, inclosos el logotip o ‘símbol marcari’ d’un canal de televisió (també anomenat mosca), que apareixen per sobre en una transmissió. En general, la superposició s’utilitza per oferir dades addicionals que complementen la imatge actual, com ara el nom o lloc de la persona entrevistada, o detalls dels successos que apareixen en pantalla.

–Superíndex: Caràcter reduït en mida que apareix com un volat en emprar la línia mitjana com a base (vegeu límits tipogràfics). Aquesta característica és present de forma natural en un indicador ordinal i en alguns signes, com el de marca registrada (™) i centaus (10 ¢ ). El seu ús és comú en matemàtiques (10 x , a 2 + b 2 ), en física ( 131 I, 23U) i per expressar certes magnituds (km² ).

–Superlibris: Exlibris estampat al plànol anterior de l’enquadernació.

–Superposició: Principi físic que implica posar alguna cosa sobre una altra cosa, cosa que passa en tots els aspectes de la naturalesa dels objectes. Com a concepte de disseny gràfic, s’interpreta com l’acció deliberada de combinar diferents figures, de manera que ocupin parcialment o totalment el mateix eix de profunditat per produir una diferència en l’ordre jeràrquic. Perquè aquesta relació sigui fàcilment distingible, l’opacitat de les superfícies és un factor rellevant, ja que a les figures delineades pot resultar confús, igual que a les capes d’una composició d’imatges si presenten el mateix nivell de transparència.

–Superposició de tintes: 1. Impressió d’un color sobre un altre ja imprès. 2. Col·locació d’un element gràfic sobre un altre, sovint amb certa transparència per a mostrar-los tots dos. 3. Procediment usat en el gravat en color que permet crear nous colors a partir dels que es disposa. Es treballa amb tintes transparents i amb una planxa per a cada color.

-Supersampling: Tècnica d’antialiàsing que renderitza una imatge a una resolució més alta i després la redueix per millorar-ne la qualitat.

–Supersigne Conjunt normalitzat de signes elementals diversos que són acceptats a la memòria perceptiva com un tot. Un supersigne és susceptible de ser designat per un signe memoritzant. En la identitat visual, l’identificador (conjunt de logotip, símbol i color) és un supersigne d’identitat.

–Supertipus Veloç: Tipus de combinació amb què és possible efectuar tota mena de treballs de fantasia i ‘remenderia’.

–Supervisor de comptes: Professional d’una agència de publicitat que té com a missió mantenir òptima la relació amb els clients de l’empresa.

–supl.:Abreviatura de Suplement.

–Suplement: 1. Conjunt de veus que s’afegeix al final d’un diccionari per completar-lo o actualitzar-lo. 2. Volum, quadern o fascicle que s’afegeixen als diccionaris, anuaris o repertoris per mantenir-los al dia pel que fa a esdeveniments o avenços. 3. Apèndix, volum, 4. Edició suplementària que s’afegeix a l’edició normal d’una publicació periòdica, en què troben cabuda les informacions que no siguin estricta notícia.

Suplements i material addicional: Part d’una obra, físicament separada de la unitat bibliogràfica bàsica, i sovint en suport físic diferent. En són exemples els mapes inclosos en un sobre a la coberta d’un llibre, un llibre de respostes que acompanya un llibre de text, o el fullet que acompanya un disc d’àudio.

–Suplementar: Afegir un gruix en una zona per igualar el gruix que hi haurà en una altra. Es realitza, per exemple, en afegir una escativana al llom.

–Suplementari: Que serveix per suplir o completar una cosa.

–Suplicatori. 1. Instància que un jutge o tribunal dirigeix ​​les Corts o el Parlament en sol·licitud d’autorització per procedir contra un dels seus membres.2. Escrit que dirigeix ​​un jutge o un tribunal inferior a un altre de jeràrquicament superior perquè, en virtut del deure d’auxili judicial, faci certes diligències que aquell no pot dur a terme per caure fora de la seva competència territorial.

–Suplir: 1. Assortir. Substituir. 2. Es diu de tota addició, ja sigui un accent, titlla, etc., que cal posar en algunes lletres, així com de tota línia o paraula que cal justificar en relació amb altres de major o menor cos.

–Suport: 1. Material utilitzat per acollir elements esculpits, traçats, escrits, impresos, sonors, electromagnètics o visuals, com el papir, el metall, el pergamí, el teixit, la fusta, la pedra, el film, la cinta magnètica, el disc, la memòria d’ordinador, etc. 2. Òrgan de premsa considerat pels publicitaris des del punt de vista de les seves característiques materials (format, columnata, procediment d’impressió), del seu difusió i de la composició del públic. 3. Instrument de difusió capaç de portar al públic un missatge: premsa, ràdio, televisió, cartell, cinema, etc. 4. Material que serveix per al muntatge a òfset. 5. En arts gràfiques, el material que s’imprimeix. 6. A biblioteconomia, el material o format en què es guarda l’obra. 7. Material sobre el qual s’imprimeix. Sol ser paper, cartolina o cartró, però la veritat és que s’imprimeix sobre qualsevol cosa capaç de ‘suportar’ una impressió (tela, metall, llaunes, vidre, plàstic… el que sigui perquè ho aguanti el temps suficient). 8. Qualsevol de les figures animals que aguanten un escut o l’acompanyen.

–Suport àcid: Deteriorament causat per la presència de components àcids en el paper. L’acidesa és un dels principals factors en la degradació dels papers, especialment els productes naturals industrials, produïts entre mitjans del segle XIX i finals del XX. Hi ha diverses fonts d’àcid en el paper, sent el principal l’àcid fred utilitzat per a aquest període; altres fonts són la contaminació atmosfèrica, els productes àcids de la degradació de la cel·lulosa i la lignina i la migració àcida dels papers adjacents. L’exposició a la llum, la calor i la humitat tendeixen a accelerar procés d’acidificació dels papers.

–Suport analògic: El que no es digital.

–Suport bibliogràfic: Suport format per matèries toves, com el papir, el pergamí, el paper, etc.

–Suport cal·ligràfic: Material sobre el que s’escriu a mà, i que ha canviat amb el temps: cera, pergamí, vitel·la o paper. Avui dia caldria afegir la pantalla tàctil.

–Suport de dades: Suport d’informació.

–Suport epigràfic: Suport format per materials durs.

–Suport d’escriptura: Material sobre el qual es traça l’escriptura, que pot ser bibliogràfic o epigràfic.

–Suport documental: Usos dels suports documentals en la història.

Gràfic a La memòria de l’escriptura. Llibres i documents en la història de Mònica Baró i Anna Rubió.(Universitat de l’Experiència. Facultat de Biblioteconomia i Documentació, ara FIMA)

–Suport escriptori: Substància física que funciona com a base o plataforma dels signes gràfics traçats per la persona que escriu.

La procedència és molt variada, ja que podem trobar suports vegetals com el papir, d’origen animal com el pergamí, o fins i tot d’origen mineral com les tauletes d’argila. De tota manera, el suport més utilitzat actualment i que va suplantar la resta és el paper.

–Suport de l’escriptura: Material utilitzat per acollir informació, ja sigui escrita, traçada, dibuixada o esculpida. Els suports poden ser minerals (argila, maons, terrissa, fragments de vidre, marbre, metall, pedra, pissarra, etc.) o orgànics (agàl·loc, cera, paper, papir, pell, cuir, pergamí, teixits de lli o de seda, etc.).

–Suport escriptural: Suport de l’escriptura.

–Suport físic: Conjunt de dispositius físics que es compon un ordinador.

–Suport d’impressió: La paraula suport s’utilitza en bibliologia i tipografia per anomenar genèricament l’element que rep l’escriptura o la impressió. El suport d’impressió pot ser qualsevol matèria, dura (cartó, fusta, vidre, etc.) o flexible (paper, plàstic, teixit, etc.). Però bibliològicament i hemerològicament el suport habitual és flexible i, majoritàriament, paper.

–Suport de llibres: Suport publicitari que aïlla o envolta una pila de llibres o li serveix de suport a fi de promoure’n la venda.

–Suport del pistó: Base cilíndrica que subjecta el pistó i garanteix que la força s’apliqui sempre en la mateixa direcció.

–Suport d’ impressió: Avui dia hi ha molts materials que estan preparats per ser impresos i, amb certes ‘impressores sobre materials rígids’ es pot imprimir sobre gairebé qualsevol material rígid. El material més comú continua sent el paper, preparat de diferents maneres per als diferents sistemes d’impressió. Però també es pot imprimir sobre tela, fusta, pell…

–Suport d’informació: Suport en què es poden emmagatzemar, representar o comunicar dades.

–Suport lògic: Conjunt de programes constituït pel sistema operatiu, compilador o intèrpret, paquet de programes, etc.

–Suport de muntatge: Sobre el que es fa el muntatge en edició. Abans era un suport analògic (com el ’full base’) però avui dia parlaríem de suport digital.

–Suport trencadís: Deteriorament caracteritzat per la deshidratació i fragilitat del paper. Està associat amb el procés d’acidificació i l’exposició continuada a la llum, variacions de temperatura i humitat.

–Suports: 1. Ressalts de les premses que tenen l’alçada dels tipus i serveixen per assegurar que els rodets girin. 2. Tires de metall que tenen l’alçada dels tipus i que es col·loquen al voltant de les formes, cobrint els espais en blanc, quan se’n treu un electrotip. 3. Tires de fusta que es col·loquen als extrems de les branques per a minerves.

–Supplere: (veu llatina) Operació de l’ ‘emendatio’ que consisteix a completar per conjectura llacunes o passatges defectuosos del text.

–Supra cit.: Supra citato. Citat anteriorment, mencionat a dalt.

–Supralibros o Superlibris: El supralibros o superlibris és una indicació de propietat d’un llibre que es realitza en l’enquadernació i sol tenir motius heràldics o monogrames que identifiquen el propietari. Segons el Termcat els dos termes són correctes: el més habitual es supralibros, però la influència del terme exlibris ha fet, per similitud, que també s’hagi encunyat, modernament, el segon terme, superlibris.

La data del superlibris sempre serà posterior a la data d’edició del llibre. Així, s’obté alguna pista de quina època era el propietari del llibre. Els superlibris poden ser textuals o figuratius. Els primers solen estar formats per frases curtes a les cobertes o les inicials del propietari a la part inferior del llom. Els figuratius, principalment en el centre, solen ser motius simbòlics o heràldics. Es realitzen, principalment, amb pa d’or i en relleu a la coberta superior d’un llibre o a la coberta inferior. De la mateixa manera que els exlibris, els superlibris són, principalment, una expressió d’orgull de l’amo del llibre, la marca del propietari i, molt sovint, un motiu ornamental. A més, també poden tenir la funció d’evitar el robatori i pèrdua del llibre.

S’usaren per primera vegada durant el Renaixement, quan es formaren les primeres grans biblioteques privades. Des de llavors hi ha hagut bibliòfils famosos que utilitzaren els superlibris per augmentar el valor d’un llibre, com el cas d’en Jean Grolier de Servières, vescomte d’Aguisy

–Supressió: Part d’un text que s’imprimeix.

–Suprimir: Fer desaparèixer Correcció tipogràfica que consisteix a suprimir una lletra, paraula, frase, etc.

–Sura: Qualsevol de les lliçons o capítols de l’Alcorà.

–Sureda, Isidre 📕: Va establir-se a la que abans era la Librería Metropolitana del carrer Canuda, fundada per en Porter, que va traspassar a Niubó i aquest a Sureda, que es dedicava a la corredoria de llibres i era empleat de la Banca Arnús. La llibreria estava molt ben instal·lada, d’una manera moderna i amb molt de to. També publicava catàlegs importants.

–Sureda i Puigarnau, Fermí: Heretà a Girona, l’obrador tipogràfic De Josepa Puigarnau, viuda de Fermi Nicolau. Es coneixen set obres d’en Fermí, de les quals quatre mereixen ser distingides: un Compendio histórico de la Religión desde la creación del mundo hasta el estado presente de la iglesia (1865), de José Pitón, un Compendio de la historia de España, sense data i aparenment traduït, una Lógica. Arte directivo del entendimiento en sus operaciones (1854), deguda a Josep Pelegrí i Lladó, i un Curso completo de geografía universal antigua y moderna (1854), obre de Letronne, traduïda del francès. De 1857 a 1869 la tasca d’aquest taller la continua un nou propietari, Pere Corominas.

–Surià i Burgada, Francesc: (Barcelona, 1749 – 1805) fou un impressor català. Fill del també impressor Francesc Surià i Ginestar (1716-1783), fou membre de la societat Comunicació Literària, activa a Barcelona a finals del segle XVIII, i exercí com a impressor de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Conferència Fisicomatemàtica Experimental (1765) i més tard de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, així com de la Junta de Comerç de Barcelona. El 1783 substituí com a impressor oficial de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona al seu pare, que havia realitzat aquesta tasca des del 1755 fins que fou substituït pel seu propi fill.

 –Surià i Esteve, Vicensç (Terrassola, 1652- Barcelona, 1697). Impressor. Premsista a la imprenta de Rafael Figueró (1670), premsista a la impremta de Jacint Andreu del 1672-1673 i premsista a la imprenta dels Cormellas, que administra entre 1675 i 1680. Abandona la imprenta dels Cormellas, s’estableix a una casa del carrer de la palla i pren una sèrie de mesures per aconseguir finançament i establir-se a una casa pròpia per exercir, aquesta vegada pel seu compte, com a impressor. I va ser admès com a llibreter a la Confraria i segons la crònica familiar «fou lo primer estamper que fou admès en confrare llibreter per poder vendre llibres en públich ab certes limitacions, lo que conseguí per sa bondat i ab 20 doblas que donà a dita confraria en lo any 1692». El 1686 forma companyia amb els impressors Rafael Figueró, Josep Llopis i Maria Andreu, vídua de Jacint Andreu, per a vendre llibres que, des de Sitges, fan arribar a Amèrica.

–Surià i Ferrer, Jaume (1675-1743): Fill de l’impressor i llibreter siscentista Vicenç Surià, que va comprar el taller dels Cormellas i s’instal·là al carrer de la Palla. Actiu entre 1700 i 1742 dona a llum una producció bibliogràfica tan anodina com despersonalitzada com la del seu pare. Va imprimir una vuitantena de títols, la majoria religiosos. Alguns títols van ser millors, com ara la primera edició d’un clàssic de la nostra història eclesiàstica, el de Pere Serra i Pontius. Prodigios i finezas de los santos ángeles hechas en el principado de Cataluña, de 1726. Les publicacions no religioses incloïen disposicions salarials, visites, festivitats i ordinacions notarials.

–Surià i Ginestar, Francesc (1722-1783): Fill de Jaume Surià. Esdevé mestre llibreter al cap de vint-i-dos anys. Figura com a propietari de la botiga i l’obrador i la seva producció l’any 1750. La bibliogràfica se situa entre 1743 i 1771. Va ser Cònsol de la Confraria dels Llibreters el 1757 i impressor reial de Barcelona. Diversificà molt més la producció i la millorà qualitativament, la qual cosa i treballant amb els millors gravadors va realitzar prestigioses edicions selectes de luxe. Va dedicar molta feina a la línia religiosa: oratoris, drames sacres, sermons, oracions, etc.

 –Surimono: Gravat japonès de diverses formes i mides, estampat sobre paper de luxe i fet amb motiu d’una celebració.

–Suru: Llibres impresos sobre fulles de suro. Són molt notables els realitzats per l’impressor Octavi Viader, de Sant Feliu de Guíxols, els quals són molt apreciats pels bibliòfils de tot el món. Es coneixen les edicions del Don Quixot de la Manxa, de Cervantes; les ‘Novel·les Exemplars’, del mateix; el ‘Hamlet’ de Skahespeare.

–Susdit: Dit abans.

–Suscriptio: Fórmula final en què el copista fa referència a la seva feina, consigna el nom, l’ofici, el nom del mandant o la persona que n’encarrega la còpia, lloc, data de còpia i altres fórmules de caràcter divers. També rep el nom de colofó. Algunes de les fórmules finals expressen el seu estat d’ànim, satisfacció per la feina, sol·licitud de recompenses, o benvolença del lector davant de possibles errors.

–Suspensió: Fibres que per algun defecte o una mala fibril·lació no han absorbit prou aigua. No s’entrellacen amb les altres fibres i queden surant a la superfície.

–Sutge: El mateix que ‘negre de fum’.

–Sutra: (veu sànscrita): Tractat sànscrit, ordinàriament versificat, que en forma d’aforismes exposa el ritual, la moral, la filosofia i les prescripcions relatives a la vida quotidiana.

–Sutra del Diamant: Turkestan, segle VI. En sànscrit, escriptura Karoshi sobre escorça de bedoll. Del Monestir budista de Mahasanghika. Se’n conserven uns 69 rotlles.

–Sutra de la perfecció de la saviesa, Prajnaparamita , Kamukura (Japó), segles X-XI- En paper tenyit de blau amb tinta daurada. En xinès. El full es va trobar enrotllat dins d’una figura d’un deixeble de Buda al temple de Dai Butsu, a Kamakura. És part d’un luxós manuscrit desaparegut.

–Suzuri: Recipient rectangular fabricat en pedra porosa la superfície del qual està inclinada a causa d’una excavació central que s’emprava tant per desfer la pastilla de tinta a la part superior i així provocar-ne el posterior descens, com per retirar l’excés de tinta. És considerat un dels quatre “Tresors de l’Erudit” juntament amb el ‘kami’ (paper), ‘fude’ (pinzell) i ‘sumi’ (tinta). Conservem testimonis del seu perill a les escoles, ja que els nens els llançaven. Han estat usats a l’escriptura fins a l’actualitat.

 –SVG sprites: És una tècnica de disseny web que consisteix a combinar diversos fitxers SVG en un sol fitxer. Això permet estalviar temps de càrrega, millorar el rendiment i reduir l’amplada de banda utilitzada. S’utilitza creant el fitxer sprite i després reemplaçant les referències als fitxers SVG individuals pel fitxer sprite al lloc web.

–Swash: Una extensió decorativa o un traç sobre una forma de lletra.

-Swatch: Mostra de color o patró guardada per a ús ràpid en un projecte de disseny.

–Swiss 721: Creada el 1982 per la fosa Bitstream, es tracta d’una versió de l’Helvètica de Max Miedinger, una de les tipografies més famoses i utilitzades del món. Posseeix un gran nombre de variants entre les quals es troben versions condensades, esteses, arrodonides i contornejades. Es tracta d’una tipografia molt versàtil, que s’adapta perfectament a qualsevol ús, igual que l’helvètica.

–SWOP: Specifiactions for Web Offset Publications, estándar americano para definir las características de las tintas de impresión, homólogo del European Color Scale.

–Swung: Guió usat en matemàtiques com a signe d’igualtat (~) i en lexicografia com a signe de repetició. El mateix signe es fa servir en lògica simbòlica per indicar negació, però per evitar confusions és preferible la negació angular (¬). No ha de ser confós amb la titlla.

–Symbol: Aquesta tipografia creada per Monotype el 1989 conté caràcters grecs, signes matemàtics i de puntuació a més d’altres figures especials dissenyades en el mateix estil que la Times New Roman. Es tracta d’una de les tipografies estàndard que vénen a la majoria de les impressores PostScript i està inclosa en format TrueType al paquet tipogràfic de totes les versions de Microsoft Windows des de la versió 3.1 i en format OpenType a partir del Windows Vista. A Macintosh va venir de sèrie des de la versió MacOS 9 ia la versió MacOSX 10.1 s’introdueix una tipografia també anomenada Symbol però amb els caràcters compatibles amb Unicode. Encara que es va utilitzar sovint per a la composició de textos en idioma grec a causa de la manca de tipografies que incloguessin aquest alfabet, el seu principal propòsit va ser sempre el de compondre expressions matemàtiques. De fet, la manca de signes diacrítics, el seu conjunt de caràcters no compatible amb els estàndards i un disseny no gaire apropiat per al text continu, fa difícil la seva utilització en textos grecs. Per això es considera una tipografia més de símbols que no pas de text.

–syn.: Synonymon, synonymia. Sinònim, sinomímia.

–Syntax: Dissenyada pel tipògraf suís Hans Eduard Meier, Syntax està basada en l’escriptura minúscula del renaixement i les capitulars lapidàries romanes amb un tractament racionalista inusual. Aquesta tipografia sense serif conserva formes de l’estil humanista o Old Style donant com a resultat un tipus altament llegible amb una àmplia gamma d’aplicacions com a senyalització, publicitat o packaging. Els dibuixos originals van ser realitzats el 1954, primer escrivint les lletres amb un pinzell, després redibuixant les línies essencials de les lletres i finalment afegint-li pes a aquestes línies. La intenció de Meier era expressar subtilment el dinamisme rítmic de les lletres escrites i alhora produir una tipografia sense serifs llegible. Consta d’unes ascendents altes, majúscules amb proporcions clàssiques i estil humanista a les lletres ‘a’ i ‘g’. Aquesta tipografia va ser digitalitzada el 1989 i Meier hi tornaria a treballar, augmentant i millorant la família el 2000.

–SYSOP: (System Operator): Persona responsable de realitzar les tasques de manteniment d’un sistema informàtic.

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.