
Jaume Dubà
“Es una de les llibreries de vell més tronades de Barcelona, però durant els anys trenta i quaranta era plena cada dia d’estudiants, que hi anaven a vendre i a comprar els llibres de text. La va fundar Jaume Dubà. La seva vídua l’ha mantinguda oberta uns quants anys més i ara liquida el negoci. Aquesta setmana serà l’última.
Cap altre llibreter de vell no s’ha interessat pel local. Diuen que hi posaran un bar. Es troba situat al carrer dels Tallers número 80, al cantó acostat a la plaça de la Universitat. En aquest tram del carrer dels Tallers hi havia hagut tres llibreries de vell. La Conte va desaparèixer fa pocs anys. Quan la llibreria Vídua J. Dubà tanqui, només en quedarà una, la Cervantes, una llibreria molt activa fundada i portada per Ramon Mallafrè, que als seus 85 anys encara es posa cada dia darrere al taulell. El senyor Mallafrè, que fins fa dos anys muntava parada els diumenges al mercat de Sant Antoni, també es va dedicar, aquells anys trenta, quaranta i cinquanta, al llibre de text. “Abans, els catedràtics donaven els mateixos llibres de text any rere any, però ara no. Cada curs els canvien. Fa uns vint anys, pel cap baix, que hem deixat de comprar llibre de text”. Després de la guerra, va fundar una altra llibreria. Però la va obrir lluny de la Universitat, al casc antic. És la Canuda, situada al costat de l’Ateneu Barcelonès i la porten els seus fills.

Ramon i Santi Mallafré
Els voltants de la plaça de la Universitat, en especial el carrer Aribau, van ser, durant una època, la zona reina de les llibreries de vell. Un germà del senyor Dubà, Rogeli, era un dels més prestigiosos llibreters de vell del carrer Aribau. Quan en època de l’alcalde Porcioles els llibreters dels barracots de Santa Madrona, van haver de tocar el dos, a causa de les obres del Metro de l’estació de les Drassanes, van triar aquesta zona universitària. Es van instal·lar just al darrere de la Universitat, al carrer de la Diputació. Un d’aquests llibreters és Josep Rodés. La parada de Santa Madrona l’havia oberta el seu pare el 1902, any de la creació del mercat estable de llibre vell.

Llibreries carrer Diputació, ja no hi són.
El senyor Rodés va trobar feina de corrector al Diario de Barcelona i va deixar la seva dona al capdavant de la parada del carrer de la Diputació. Acabada la feina al diari, va veure que amb la parada no en tenia prou i va obrir una botiga. S’esdevenia això l’any 1979. La botiga ja no la va obrir al voltant de la Universitat, sinó al casc antic, on ara hi ha una part considerable de les millores llibreries de vell de Barcelona. La va obrir al carrer dels Banys Nous.

Josep Rodés i Dolors Bach
Al casc antic, entre la llibreria Canuda i la llibreria Marca de la plaça de Sant Just, hi ha la Puvill, Gabemet, Batlle, Creus, Balaguer, Costa, Delstre’s, Novecientos, Selvaggio, Violan i la de les germanes Sala, entre altres. Darrerament s’hi han instal·lat dues més, la Rangel del carrer d’en Bot i la que han obert Joan Ignasi Sandoval i M. Àngels Serra, de Santes Creus, al carrer dels Banys Nous. El senyor Sandoval, que va començar a vendre a Barcelona a la fira dels dijous de la Catedral, la va obrir el febrer de l’any passat.

Josep M. Marca
La llibreria Vídua J. Dubà liquida aquests dies el negoci. La botiga és plena de novel·les rosa, novel·les de l’oest i d’exemplars de la revista Selecciones del Reader’s Digest, llibres i revistes molt envellits, que s’han venut i s’han llogat a baix preu.
Abans, el petit establiment del carrer dels Tallers era ple d’estudiants i no ho era només a principis de curs. L’estudiant acostumava a anar curt d’armilla, en especial l’estudiant que combinava les obligacions de la carrera universitària amb les obligacions de la vida bohèmia, i quan es trobava amb una necessitat urgent i ja s’havia gastat la paga que li donava el seu pare, es venia els llibres de text un divendres i els recuperava un dilluns. En aquells temps, quan els llibres de text eren llibres de text, els volums tenien una utilitat triple. Servien per aprovar el curs, per exercir la bohèmia amb puntualitat i per donar vida a les llibreries de vell.
“Mort d’una llibreria de vell”, Lluís Bonada, Avui, 1 de març 1989.

Fernando Selvaggio
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Una vez al año no hace daño; eso dice el refrán que, como la mayor parte de los refranes, tiene dos vertientes: la verdadera y la falsa. Visitar una vez al año – desplazándose del lugar provinciano en que uno reside – las librerías de viejo, de lance, de ocasión, de libro usado… que hay en Madrid puede motivar una indigestión a causa del apresuramiento y, por descontado, cierto agobio originado por la coincidencia, en breves días, del hallazgo de “piezas” perseguidas y que, de intentar adquirirlas, nos ocasionarían un congestivo e indefectible impacto económico. Mas el poseído del vicio de realizar tales visitas no puede eludirlas, tanto por propiciar el oportuno “descubrimiento” como por dialogar con libreros estimados por cuanto pueden informar de datos curiosos relacionados con el libro. Así, por ejemplo, nos aclara uno de ellos la razón del porqué los libros del siglo XVII suelen estar vulgarmente impresos- Obedece ello a que tales libros estaban sujetos a “tasa”, la cual era impuesta por ciertos “tasadores” – meros burócrtas de entonces, no peritos en determinadas calidades estimativas y valorativas del libro -. Dicha tasa imponía a los libros un freno, y ello redundaba en su deficiente confección. De ahí lo ordinario de su impresión, con carencia de gusto editorial, sin exigencias materiales o artísticas.
Me produce amargo regocijo escuchar a un librero cuando manifiesta que se molesta si no vende, pero que también se molesta cuando vende, como si le doliera desprenderse de determinadas obras que posee entre sus fondos. Hasta tal punto es así, que a veces llega una persona preguntando por un concreto libro, y se le dice que no lo hay, cuando la verdad es que sí se tiene. La realidad es que existen obras que podríamos considerar “clave”, y no hay apresuramiento para venderlas, ya que su mercado está asegurado al ser permanente su demanda.
Se hallan libreros que van al negocio con un acentuado interés mercantil; no son censurables; ejercen su profesión y son muy libres de marcar los precis a su albedrío, puesto que la clase de libros que ofrecen nadie está obligado a adquirirlos, y respecto a los mismos suele pagarse más el capricho que la necesidad profesional. Pero si recordamos esto es para traer a colación las añoranzas de algún librero ya maduro de edad; rememora sus años iniciales, cuando ponía libros en el suelo, en espera de que algún transeúnte se dignara pararse, mirar aquellos y luego… regatear. Uno de tales libreros recuerda cuando siendo muchacho de una tienda le encargaron los dueños que fuera a una casa de la cual les habían ofrecido libros. Al llegar quedó asombrado, pues se trataba de un gran salón ostentoso, con las paredes repletas de volúmenes, más otros que había por el piso. Preguntó temeroso por el importe de la tasación y le dijo ( se trataba del administrador de un título nobiliario) que cuatro mil pesetas; el muchacho, aunque apenas entendía de libros dijo – incitado por el sentido común – que sí, que aceptaba el precio. Pero luego fue cohibido a comunicárselo a sus patronos, pues temía que estos le rechazaran la oferta. También aceptaron la adquisición – aunque tuvieron que pedir prestadas las cuatro mil pesetas.
Este mismo librero fue en otra ocasión llamado para ver unos libros que le ofrecían. Tras breve discusión con la anciana, llegó a un acuerdo en el precio a satisfacer por los libros que se veían. Mas, repentinamente, la mujer dijo:
- Bueno, se los dejo en lo que me ofrece. Pero con una condición: que se lleve usted un montón de libros que tengo en el desván, y que me están estorbando mucho.
Ni que decir tiene que los libros buenos estaban en el “montón” que la mujer no vendía, sino que regalaba con tal de que se los quitaran de casa.
Cajón de sastre
Pregunto si destaca alguna preferencia en las demandas, en las peticiones de los clientes. Me dicen que no. Las solicitudes suelen ser variadísimas temáticamente: Madrid, País Vasco, Galicia, Asturias, toros, heràldica, Cervantes, relojes, sexología, cocina… Durante una mañana oí como una persona reiteraba la misma pregunta en varios puestos; deseaba obras “sobre” Santa Teresa, y puntualizaba que “sobre” Santa Teresa, no “de” Santa Teresa.
Es curioso el confuso ambiente dialéctico que se crea en ocasiones. Entra un cliente en una librería y comienza a hablar con el dueño sin que quienes están allí puedan enterarse de nada a pesar del tono alto y el empleo de términos habituales. Su diálogo resulta incomprensible para el profano en la materia cuando citan autores, ediciones o títulos que son para ellos como símbolos. Los escuchantes ignoramos tales referencias, y resulta sumamente extraño que no hablando los otros de nada esotérico, sino de libros, de autores, de ediciones, de catálogos…, su conversación resulte ininteligible para el oyente.
Me cuentan cómo un muy buen coleccionista de Quijotes los vendió cuando se sintió viejo, por el dolor que le producía sospechar que su familia, al fallecer él, desbarataría su colección. También el placer de don Roque Pidal cuando mostraba el ejemplar de “El Cid” que tenía en una habitación de su casa, metido en una urna de cristal colocada sobre una especie de catafalco,,,
“Librerías de viejo. Visita de un provinciano” per Luciano Castañón, El Libro Español, INLE 1974.

Foli 74 recte del Cantar de mio Cid, on es pot llegir el explicit «Qui escrivió aquest llibre de Déu paradís, estimin / Per Abbat li escrivió al mes de maig a era de mil e. CC XLV anys »
