“A mesura que l’Art Gràfic va arribant al cim de la seva perfecció, amb els seus admirables elements mecànics, la seva depuració estilista, la conscienciosa i inspirada tasca de tants i tants obrers  -artistes- que, amb afany d’enamorats, revesteixen el seu treball d’atractius i de belleses tan especialíssimes com subjugadores, més es fa notar i es deixa sentir l’exigu i limitat valor que, generalment – salvant molt comptades excepcions-, es dóna en els tallers a una de les parts més primordials del nostre noble art: la de la correcció. Molt s’ha escrit i propugnat contra aquesta notòria deixadesa, i és poc quant en això s’insisteixi, fins a aconseguir que arribi el convenciment que un taller sense correctors – veritables correctors – és nau sense brúixola que navega indecisa, temorosa de l’escull gramatical, del baix de l’errata, del canvi de ruta del sentit, quan no de la catàstrofe ortogràfica i de l’hecatombe estètica, ja que el corrector, pròpiament dit, no és només el segon signant, sense signatura, d’un escrit, i el “desfacedor “de les distraccions del caixista, i el censor de la meravella fèrria de la linotípia, sinó també l’autoritat superior del remendista, ja que l’obra d’aquest ha de passar el vistiplau d’aquell, no de manera exclusiva pel que fa al text , sinó igualment pel que fa al conjunt, a l’harmonia i a l’exacta reproducció de l’original. El càrrec de corrector es simplifica avui – i seguim parlant en termes generals – al mer repàs de les proves de composició; per això veiem com correctors – on els tenen – a persones versades en Lletres, i molt cultes, a no dubtar, però desconeixedores en absolut dels secrets de l’art d’imprimir, i sense la pràctica i familiaritat amb tipus, cossos i altres elements que són imprescindibles per dur a terme una correcció veritable i eficaç. Particularment en els diaris – sense exceptuar els “grans” diaris de llengua castellana – veiem diàriament, no en quantitat prolixa, certament, però sí un percentatge d’errors de tota qualitat superior al que exigeix ​​el puixant i esplendorós estat de la indústria gràfica en el seu aspecte tècnic; i és llastimós, veritablement sensible, (van ser grans empreses com les de certs rotatius, que van fer agosarats esforços aventurant fabuloses quantitats per aconseguir la insuperable presentació, i la divulgació i consolidació de les seves publicacions, que són, efectivament, models entre les de la seva classe , apareguin dies i dies difonent galimaties gramaticals monstruosos, lletges i risibles errades, lapsus inconcebibles, i encara a vegades sent objecte de sorpreses de mal gust i pitjor intenció, que si no una altra finalitat, aconsegueixen el descrèdit de l’organització interior de l’entitat que en tals vituperables argúcies caigués. Enorme és la responsabilitat del corrector d’impremta, tan gran com la seva necessitat en els tallers, i especialment en els dels periòdics; tant, que el càrrec de corrector hauria de ser oficialment obligatori en tots els tallers dedicats a edicions de caràcter públic, ja que a aquestes va unit atapeïdament l’esplendor de la parla, esquitxada moltes vegades amb els esborranys absurds de les més absurdes equivocacions. No se’m amaga que llavors els fracassats, els estudiants eterns i els oficinistes amb poques hores de treball, tractarien d’abolir coneixements de correcció amb només aprendre els signes característics que marquen els defectes, però això podria obviar-se exigint als pretendents al títol de correctors , haver romàs un determinat nombre d’anys en un taller d’impremta, a més de l’obligat examen pràctic dels seus coneixements i aptituds. Però tot això seria innecessari si els diaris i editors en general, adonant-se de la imprescindible necessitat de salvaguardar els seus interessos i el seu nom industrial, es preocupessin d’obtenir correctors de veritable aptitud; i res més fàcil, ni més pràctic, ni més fefaent: premiar amb el càrrec al seu propi taller als que en un període determinat de temps assenyalen un cert nombre d’errades publicades en els seus diaris, en les seves revistes o en les seves obres.

Amb aquest senzill procediment s’obtindrien diversos portentosos beneficis; el primer i fonamental, el d’incrementar i difondre l’afany a l’estudi, amb vistes a millorament de classe, entre la bigarrada i nodrida família de l’art gràfic; en segon lloc, aconseguir que el que surt al públic en lletres de motlle estigués en totes les parts d’acord i a igual nivell que la manual; s’aconseguiria, igualment, proscriure la ingerència en aquests càrrecs als que no van pertànyer mai al nucli del nostre art; es dignificaria, per tant, dins de l’escalafó imaginari de les nostres categories, el títol de corrector guanyat per propis mereixements i aptituds provades. I sobre i abans de res, amb aquest sistema no es donaria el cas sensible de que sortissin al carrer, i arribessin a totes les mans, obres gràfiques meritíssimes i diaris meravellosament confeccionats, però amb tal nombre de disbarats ortogràfics i disbarats de defectuosa correcció, que fan pensar en els famosos “nous rics” molt posats de vint-i-u botons, polits i pulcres, però dient “haiga” i escrivint “onrra”.

Article:” Més sobre un tema vell” de Mariano Herráiz, a La Gazeta de las Artes Gráficas y de la Industria del Papel, Barcelona, juliol de 1929.

Erasme de Rotterdam, escriptor, humanista i contumaç corrector

XQ      XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

“Tan familiarizado con las fechas del pasado, manejando infolios y libros antiguos con otros recién impresos, ordenando en sus anaqueles ediciones de un autor que separan centurias, el bibliófilo pierde la noción del tiempo y su existencia se desarrolla de una dimensión “sui generis” situada más en la mente y en el imponderable producto de ella que en la faz perecedera de la Historia. Como puede alterar la secuencia a su antojo en el ordenamiento de una larga colección de tomos de obras periódicas, se siente amo del tiempo; y si no lo desprecia, lo relega por lo menos a un plano insignificante. ¿ Acaso en su biblioteca no ubicó por razones de estética a Unamuno entre Herodoto y Sócrates? ¡ Qué importan los años a lo imperecedero!

Nunca desespera el bibliófilo – en base a esa estimación del tiempo – en volver a reunir en sus anaqueles dos tomos pertenecientes a una obra impresa hace siglos, y de seguro lo logra. He visto cómo después de muchos años, llega un tomo a completar rarísima colección: para todos asombro, para ellos un hecho corriente.

Es tal la falta de visión cronométrica que se sienten eternos y acumulan libros para leer por generaciones. La pregunta inocente del neófito al enfrentarse con esas colecciones siempre es:

¿ Usted leyó todo esto?

Y la contestación invariable del bibliófilo será:

Bueno…, casi todo – expresado con aire de suficiencia.

El bibliófilo justifica su afición enumerando las cualidades superiores de la bibliofilia: la acumulación del saber humano, la necesidad de orientar tal o cual parte de su colección hacia fines determinados por sus tareas intelectuales o por los medios entre los que desarrolla su vida.

¿ Le interesa leer? Sí. Yo diría que algo más
que al común de los hombres; pero no tanto que justifique sus dispendios y las
horas quemadas en consultar bibliografías, en revolver libros de lance. A veces
lee mucho movido por el afán demostrativo, justificativo de que su obra de
requisa tiene un porqué. Cuando culmina un campo de su búsqueda pasa a otro
tema y lucha hasta agotarlo. Así perfecciona su biblioteca y su cultura. Lo
vemos en sus primeros años completando series de aventuras; luego, ciencias;
después, letras; más tarde, historia. Y cuando las materias no dan para más
búsquedas se decide por libros únicos, primeras ediciones, obras raras,
lujosas, encuadernaciones especiales… ¿ y por qué no por toda la producción
de una zona o período?De esta chifladura no escapan ni siquiera los
que explotan a estos coleccionistas: me refiero a los libreros de viejo. Ellos
también se aficionan y toman cariño al libro… Se desprenden de los
ejemplares, sí, pero en base a necesidad o deseo de lucro, como la meretriz
vende su amor. Algunos lo hacen odiando: es enemigo del que le roba su tesoro
por unos pocos pesos. Otras veces gozan negando la venta de un libro valioso
haciendo sufrir a los aficionados. ¡ Qué va!: un poco de venganza no está de
más.En su hogar el libro avanza, sale de los
estantes, sube por ellos, se extiende en grupos por los pisos, sobre mesas y
sillas. Se construyen anexos, que también capitulan frente a los paralepípedos
de papel en láminas.Los familiares generalmente odian estas
extralimitaciones del saber que en forma material avasallan con el confort, con
las economías, con la higiene. Cuando el bibliófilo, a pesar de toda la
sabiduría ancestral que acumula, muere, el primer acto de sus herederos es
“deslibrarse” y entonces aquellas cédulas potenciales en cerebro, ineptas
físicamente, dominan con su mente poderosa a otros incautos que les sirven de
lazarillos y bestias de locomoción. Se trasladan y, como seres organizados que
son, se agrupan con otros congéneres para parasitar otro hogar, otros hombres y
esclavizar otras vidas.Pero el bibliófilo es útil a la socedad; con
su manía forma difíciles colecciones, reúne material disperso y, muchas veces,
cuando los Gobiernos son inteligentes, sus esfuerzos se trasladan a la
biblioteca pública, al centro de investigación, dando nacimiento a nuevas
bibliotecas y aumentando la capacidad documental del medio.“

El bibliófilo es útil a la sociedad”, per Luis Alberto Musso, El Libro Español,
INLE, 1973.