“Però no s’han fixat vostès quin guirigall s’ha armat amb això del dia del llibre? Com si hagués entrat un gat en un galliner!

 Durant uns dies tot és parlar de si el llibre això; de si Cervantes allò; que els llibres són el menjar espiritual per excel·lència i discursos per aquí, conferències per allà, etc., etc.

 Als impressors això ens ha de alegrar, ja que com més llibres es venguin més probabilitats hi ha que no falti treball a les impremtes: a les impremtes, per descomptat, que es dediquen a imprimir llibres, que no totes estan muntades per a això, i tot i d’aquestes, les que haurien de tocar els resultats de tal propaganda, haurien de ser les que imprimeixen bons llibres i posen en això tot el seu saber i bona voluntat per tal que els lectors s’adonin que els serveix un llibre ben corregit i no un enfilall tal de pífies que no hi hagi estómac sa que els pugui digerir.

 Perquè, senyors, jo estic d’acord amb el que va dir que no hi ha llibre tan dolent que no porti alguna cosa bona i també estic convençut que és difícil que no hi hagi llibre, per ben cuidat que estigui que no tingui algun lunar o en què no s’hagi escapat alguna errada, ja que l’absoluta perfecció, tant en els llibres com en tot el que depèn de la humana naturalesa, és impossible aconseguir-la; no obstant això, quan repasso un llibre i començo a ensopegar amb un continuat descuit de les més elementals regles que em van ensenyar al començar l’ofici de caixista, i això està més estès del que a primera vista sembla, em convenço que hi ha molt a ensenyar i que cada dia endarrerim en comptes d’avançar en el camí de la perfecció tipogràfica.

 Perquè jo, com els cridaners de la festa o dia del llibre, estic d’acord amb la propaganda que es fa i que poc o molt contribueix al fet que es comprin més llibres i a què es llegeixi més, i també crec que el llibre ha d’estar ben escrit, que sigui instructiu, moral, etc., però a més de tot això que pertoca a l’autor i de la presentació (paper, gravats, etc.) que va a càrrec de l’editor, deu també pensar-se en que l’impressor ha de lluir les seves habilitats tenint cura que els blancs estiguin ben proporcionats, la tinta amb el mateix to en tot el tiratge i sobretot que es cuidi bé l’espaiat, que no vagin seguits més de tres guions, que no surtin barrejades lletres d’altres caràcters, que l’ interlineat sigui uniforme i en obres il·lustrades, que els gravats no estiguin torts, que el marge d’aquests no sigui desigual, que no s’escapin lletres en els finals de línia i altres petiteses per l’estil.

 Quan arriba a les meves mans un d’aquests llibres que, sota el pretext que són barats, no hi ha per on agafar-los; llibres que comencen per ser traduccions (mal traduïdes en general), mal impresos i pitjor corregits, els quals, per portar una coberta cridanera, són el reclam de gairebé totes les llibreries, i per ser barats (o semblar-ho, perquè el dolent sempre és car), són els que per honrar el dia del llibre tenen més sortida, pregunto jo: ¿no hi hauria manera de què el dia del llibre servís per donar sortida només a llibres bons per tots els conceptes? Això redundaria en benefici (honra i profit) d’autors, editors, llibreters i impressors.

 Del públic que compra no vull ocupar-me per que crec que no té ell la culpa que se li serveixi gat per llebre.

 Què entén el pobre comprador (referint-me a la part tipogràfica), de les mil i una faltes que se li poden passar a un caixista?

Què sap ell (excepte explicades excepcions) d’ interlínies, d’espaiats, de línies tortes, de tipus barrejats, de la importància de cada titular, de lletres tapades, de marges i, en molts casos, d’ortografia.

 Nosaltres, els impressors, som els cridats a honrar el llibre esporgant-lo, llimant-lo i deixant-lo net i agradable, sense distreure el lector amb detalls de mal gust, que està en la nostra mà apartar de la vista del públic.

A  l’establir el legislador, amb molt bon acord per cert, el dia del llibre, segurament que ho va fer amb el sa propòsit de ‘desasnar’ a la major quantitat possible de ciutadans, ja que el públic intel·ligent no necessita, afortunadament, que li assenyalin dia un cop a l’any per comprar els llibres que li proporcionin gaudi espiritual i coneixements generals; però alguna cosa i encara molt podem fer de la nostra part si ajudem tan bones intencions esforçant-nos nosaltres en adquirir els estudis necessaris perquè de les nostres mans surti l’obra tan perfecta possible.

¡Caixistes, impressors, enquadernadors, tots els que integrem les Arts del llibre, a treballar amb fe i entusiasme en aquesta magna empresa, que és de tots i per a tots!

 Que el gran Gutenberg es mostri, en el seu somni etern, orgullós dels seus deixebles! He dit.

Article: “Demano la paraula” de Miguel Pujolar, a La Gaceta de las Artes del Libro y de la Industria del Papel, Barcelona, desembre de 1927.

XQ       XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“La afición al libro viejo incluye una diversidad tan numerosa de matices y categorías, que pudiera muy bien ser objeto de una clasificación científica fundada en la psicología. La peculiar al coleccionista acaso fuera demasiado elemental para aplicarla al bibliófilo, al bibliómano y al bibliomaníaco, aunque nos ofrecería desde luego algunas generalidades más ó menos utilizables para el caso.

 Por de pronto, el verdadero aficionado á libros viejos suele ser el más apasionado de entre todos los coleccionistas. Frecuentísimo es el caso en que para él no haya otra cosa bajo la bóveda celeste en esta baja tierra que impresione en papel de diversos matices, hojas volantes, folletos, libros en caracteres diminutos, encuademaciones en tafilete, pergaminos, pastas jaspeadas, lisas ó con filetes, cortos rojos, amarillos ó azules., El volumen constituye para aquéllos una obsesión que nada es capaz de desarraigar; una idea fija, en derredor de la cual todas las demás se aminoran y desvanecen, Descuret, en La Medicina de las pasiones, nos hahla de un bibliómano que en los instantes mismos de la muerte ordenó que abrieran la ventana de su alcoba á fin de contemplar por vez postrera un tenderete de libros que había frente á su casa. A este hombre le importaba mucho más dejar los libros en el mundo que á la familia angustiada que le perdía. Es un caso patológico que pudiera designarse con el nombre de “locura voluminosa», por ser el volumen su causa eficiente; hay que advertir que en el fondo de todo bibliófilo se descubre muchas veces un loco pacífico.

Como todas las ideas que germinan en el alma de los grandes hombres, la bibliomanía se inicia en la edad juvenil; á veces en la infancia; llega hasta la extrema vejez y hasta la muerte, como acabamos de ver en el bibliómano Descuret.

Un bibliófilo que empieza á formar su biblioteca en la edad madura carece de las condiciones esenciales de la clase; éste es un hombre apagado, sin impulsos, naturalmente reflexivo, que adquiere libros como compra cuadros y muebles para alhajar su vivienda. Cuéntase de un diestro famoso que al instalar su hogar le advirtió un amigo que allí no veía ningún libro. El maestro, confrme con la necesidad de remediar la falta, encargó dos mil pesetas de libros – sin fijarse en cuáles ni cuántos – á un librero de la Puerta del Sol.

Un aficionado auténtico hubiera sido incapaz de cometer semejante herejía.

Los libreros que se instalan anualmente en la Feria en los primeros días del mes de Septiembre conocen perfectamcnte á la clientela que los favorece con sus adquisiciones.  Los hay tan expertos, que á las primeras palabras de su interlocutor echan de ver que de la transacción iniciada no va á resultar nada práctico, y, en consecuencia, se muestran económicos en obras y palabras. Otros descubren á las primeras de cambio la inclinación del comprador, la índole de sus aficiones; á casi todos los libreros de la Feria les son familiares los buscadores de gangas, que están en mayoría entre los visitantes del mercado, desgraciadamente para la profesión.

 A decir verdad, las gangas escasean notablemonte en el mercado bibliográfico madrileño, habiendo llegado casi al total enrarecimiento.

Sobreabundan allí la Medicina y el Derecho no vigentes; la Teología arcaica y los libros militares anteriores á los gases asfixiantes; las publicaciones oficiales, faltas de mejor empleo, y las novelas y obras históricas que se leyeron con mucho interés en los primeros años de la Restauración alfonsina. También se descubren Diccionarios y enciclopedias extranjeras, escritas éstas en idiomas poco asequibles á las masas (alemán ó inglés). Entre aquellos provechosos repertorios menudean los Calepinos, los Miñanos y, sobre todo,los Madozes — 10 volúmenes en folio, con encuademación de la época y en buen estado de conservación—. El Diccionario de don  Pascual Madoz se asemeja á las obras capitales que la Humanidad  nos ha legado: á la Biblia, La Ilíada, La Divina Comedia y el Quijote, en que es una obra inagotada é inagotable. Quedan Madozes para innumerables generaciones.

 Pero aun cuando en la Feria no se encuentren “libros preciosos” y de singular rareza, como dicen en las cubiertas de sus catálogos los libreros que encomian excesivamente su mercancía, una mano exporta y adiestrada puede descubrir todavía en estos tiempos de escasez universal algunas curiosidades en prosa y verso y hasta manuscritos inéditos que ofrezcan algún invento. Los libros que allí se ven colocados en toscos estantes ó en tarimas donde antaño reposaron ciudadanos ignorados, permanecieron muchos años en lugares poco frecuentados: en desvanes, guardillas, sótanos, bodegas y pajares. El olor denuncia la naturaleza del yacimiento, que va á exponerse con brusca transición al sol, al aire y á la lluvia.

La ignorancia amontonó muchas voces entre la balumba, alguna joya caída en profanas manos, destinada fatalmente á orearse en las saludables brisas del Botánico.

 En tiempos más lejanos, era la Feria frecuentada por insignes personajes: Castelar, Pi y Margall, Cánovas, Carvajal y Menéndez Pelayo, nunca se desdeñaron en revolver infolios polvorientos ni pergaminos ennegrecidos por los años. Verdad es que entonces ofrecía mayor interés la mercancía.

Article:” Bibliófilos y bibliómanos” per C.R. Salamero, a La Esfera, n 457, 7 octubre 1922.