Biblioaprenent

–Mà: 1. En els molins paperers, conjunt de vint-i-cinc plecs de paper, que correspon a la vintena part d’una raima.

2. Qualsevol dels fragments o parts d’un mateix còdex escrit per un copista diferent que s’aprecia en les diferències escripturals. Les diferents mans d’un mateix còdex s’indiquen amb les lletres A, B, C, etc.

–Mà costera: Conjunt de 24 fulls costers.

-Mà o densitat aparent: Terme aplicat a un paper que expressa la relació entre el seu gruix i el gramatge. El seu valor disminueix quan augmenten la compactació i la densitat del full.

–Mà de gat: Correcció d’una obra efectuada per una persona més coneixedora de la matèria que el mateix autor.

–Mà perduda: Nombre de plecs que s’afegeix als que s’han d’imprimir per suplir els que s’inutilitzin durant el tiratge.

–Mà trencada. La: Revista quinzenal de totes les arts. Barcelona : Edicions Joan Merli, 1924-1925. Dirigida per: Joan Merli ; col·laboradors: J. M. de Segarra, A. Esclasans, Millàs-Raurell, C. Soldevila, etc.

–Mabillon, Jean (Saint-Pierremont, Ardenes, 1632 – Saint-Germain-des-Prés, París, 1707): Monjo benedictí fundador dels estudis diplomàtrics a través de les seves investigacions sobre documents medievals per intentar demostrar la seva autenticitat. El 1681 va donar a conèixer la seva obra titulada De re diplomatica libri VI. A través d’aquests sis llibres exposa la procedència dels documents i la seua escriptura. Alhora reuneix una sèrie de diplomes que transcriu i comenta. Les seves teories es van estendre per Europa, cosa que va iniciar l’estudi de les disciplines de la Diplomàtica i la Paleografia.

–Maç: Bloc de fusta paral·lelepípede aguantat pel teler, de base llisa o amb uns claus segons els tipus. Les maces eren de tres classes diferents. Les primeres, que corresponien a les piles de drap, portaven uns claus amb el tall viu, amb bisell com les escarpres. Després seguien les maces de les piles de repist, amb els claus roms o plans, o en forma de merlet, i les últimes, les maces de les piles de refí, esbandidores o de rentar, eren llises i no tenien cap mena de clau.

–Maç per ajustar costures: Eina d’enquadernació, de fusta o amb punta metàl·lica, que serveix perquè la costura quedi ajustada en la seva justa mesura, i els quadernets anivellats i igualats. La punta sol ser rectangular, de dues amplades, que s’ajusta a diferents separacions entre cordills o bandes.

–Maça: Eina de percussió, generalment de fusta dura o de ferro, travessada per un mànec i afectant una forma semblant a la d’un martell.

–Macarrònic: 1. Que és emprat de manera que atempta greument contra la puresa del lèxic, les regles de la gramàtica, etc. 2. Que s’usa de manera incorrecta, amb paraules de la llengua pròpia del parlant barrejades amb d’altres de la llengua que pretén parlar, o amb paraules inventades amb sons i terminacions d’aquesta llengua. 3. Llatí molt defectuós o llenguatge vulgar i de mal gust. S’anomenaven així uns antics poemes llatins de to burlesc en què s’empraven paraules imitant el llatí.

–Maceració: Ablaniment de la consistència de les fibres per l’efecte d’embeure l’aigua durant el procés de fibril·lació.

–Machote (cast): Model imprès o fotocopiat que reprodueix la diagramació final d’una publicació. Serveix com a eina de control durant la producció editorial, ja que inclou els elements tipogràfics, marges, títols i cossos de text distribuïts com estaran a l’edició definitiva.

–Macià, Eulàlia: Impressora-llibrera setcentista de Barcelona, ​​on va morir el 1793. El 1756 va contreure matrimoni amb l’impressor Tomàs Piferrer. En morir aquest, el 1774, la seva impremta va passar a nom de la seva dona, Eulàlia Piferrer vídua. El 1785 l’administrava Joan Sellent, que, el 1815, va obrir un nou establiment tipogràfic a la mateixa plaça de l’Àngel.

–Macià, Joan: Fabricant de cartes establert a Barcelona a la segona meitat del segle XVIII. Va imprimir també cartons dels quals componien els jocs de l'”oca”, el “biribis” i la “poule”, aquest últim importat de França, que va tenir gran acceptació al món barceloní. La casa prosseguia treballant fins i tot al primer terç del segle XIX.

–Macià, Néstor:  (Barcelona, 1961-2020) fou un grafista, il·lustrador, humorista i creador de passatemps. Fou director de la revista digital El Web Negre.

–Macià i Pons, Pau: (Les Borges Blanques, 1917 – Barcelona, 1980) devia revelar ben aviat unes aptituds artístiques que el van fer mereixedor d’una beca per tal d’estudiar a la barcelonina Escola Massana, a la qual va estar vinculat tota la vida: des del 1946 hi va exercir com a professor de l’especialitat de pintura. Les dues branques principals de la seva obra (el cartellisme i el mosaic) el mostren més interessat en les formes d’art que podien arribar a grans públics que no pas en la pintura de cavallet.  L’obra de Pau Macià té una projecció ciutadana notable, tot i que l’autoria hagi estat sovint oblidada i per això no és gaire conegut pel públic. Una de les seves especialitzacions van ser els mosaics fets de rajola, amb un evident gust pel relleu i les textures, i en els quals combina unes escenes figuratives amb una fèrria estructura compositiva geomètrica, quasi independent dels personatges o dels objectes representats. Un exemple clar d’aquesta activitat són els mosaics (executats amb l’ajut de Carles Maurel, 1968-69) per tal de decorar l’estació de Liceu, al metro barceloní. Però especialment va destacar en l’àmbit de l’art religiós, en el qual s’esmenten els mosaics de la parròquia del Roser, de la qual era veí i feligrès, i de la basílica de la Mercè; o uns vitralls al convent de les Saleses i a la basílica del Pi, totes a Barcelona; altres vitralls dissenyats per ell es troben a Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1959).

També va treballar com a il·lustrador. Una de les primeres referències, de data precoç, són la portada i els gravats que valoren les edicions de Dies verges de Joan Mínguez, i de El rector de Tours de Balzac, publicades als Quaderns Literaris de la Llibreria Catalònia, potser el 1934. Però sobretot vull destacar aquí Pau Macià pels cartells que també, quasi sempre, van estar dedicats a activitats i esdeveniments religiosos. El primer treball de què tinc notícia va ser premiat al concurs de cartells anunciadors d’una assemblea d’homes d’Acció Catòlica (1950), però no sé si es va arribar a imprimir. (2) L’any 1952 apareixen dos dels seus cartells més divulgats: el que va obtenir un tercer premi al segon concurs de cartells de l’Obra dels Homenatges a la Vellesa, que convocava la Caixa de Pensions (3) i, sobretot, el que va presentar al concurs de cartells del Congrés Eucarístic Internacional. El lligam amb l’Escola Massana, de la qual va ser alumne i professor, va fer que se li encarregués el cartell de l’exposició commemorativa del trentè aniversari de l’entitat el 1959. Però segurament l’èxit més vistós va ser el tercer premi obtingut en un concurs convocat per la Unesco el 1962, tot i que no crec que el seu projecte arribés a ser imprès. La convocatòria demanava mitjans de propaganda que afavorissin la “comprensió” i la “cooperació” entre tots els pobles del món. Segons llegim a la premsa del moment, “Maciá Pons recurre al símbolo de la paloma que se posa sobre dos manos juntas y abiertas; el conjunto va rodeado de círculos de colores que evocan el arco iris.” (12) El primer premi de 500 dòlars va ser concedit “ex aequo” a l’iranià Morteza Tabrizian i el polonès Stanislaw Zagorski, mentre que el cartellista de Les Borges, que s’hi va inscriure amb el nom en català, Pau Macià Pons, va rebre un premi de 300 dòlars. 

–Macip i Gich, Mercè: (Barcelona, 1920 – Tarragona, 2017) fou una bibliotecària catalana. Exercí també com a traductora, correctora de textos, poetessa i pintora aquarel·lista. El juny de 1937, en plena Guerra Civil, es presentà a l’examen d’ingrés a l’Escola de Bibliotecàries. Hi cursa el primer curs els anys 1937-38; el segon entre els anys 1938 i 1939. Fins que l’Escola ha de tancar. Passada la Guerra Civil, la Mercè fa les pràctiques obligatòries a la Biblioteca Popular de la Diputació de Barcelona a Granollers. No és, però, fins als anys setanta del segle xx, quan comença a exercir de bibliotecària. Primer, en la biblioteca particular del metge barceloní Jeroni de Moragues. Posteriorment, desenvolupà l’ordenació i la classificació de l’arxiu fotogràfic dels diaris franquistes La Prensa i Solidaridad Nacional. Més tard, fou directora de la Biblioteca Popular del Vendrell. Finalment, del 1973 al 1983 exercí com a bibliotecària a la Universitat Rovira i Virgili, llavors encara com una divisió de la Universitat de Barcelona. Ha tingut experiència com a correctora i traductora de textos, tant per a la mateixa universitat com sobretot per a Òmnium Cultural, on exercí entre 1979 i 1991.

–Maçonar: Defecte d’impressió a causa de moure’s el full en el timpà. Remosqueig.

–Màcron: accent gràfic en forma de guió ( ˉ ) que es col·loca sobre les vocals de quantitat llarga en les transcripcions llatines i d’altres idiomes, especialment en diccionaris i llibres didàctics

–Macrocòl·lum: Full de papir de grans dimensions.

–Macroestructura: 1. Conjunt de les entrades seleccionades per formar un diccionari. 2. Ordenació i tractament de les que formen un diccionari. entrades d’un diccionari. 3. Entrada, per contraposició al cos de l’article lexicogràfic. 4. Disposició bibliològica i tipogràfica dels materials

–Macroforma: Terme genèric amb què es designa qualsevol suport, transparent o opac, que porta imatges visibles sense necessitat d’augmentar-les.

–Macrofotografia: Fotografia obtinguda per un procés mitjançant el qual s’aconsegueixen imatges fotogràfiques de mida més gran que el natural.

–Macrografia: Escriptura amb lletres de mida molt gran.

–Macrolegibilitat tipogràfica: Aptitud d’una pàgina tipogràfica per ser analitzada globalment amb facilitat de manera que permeti al lector escollir el text que voleu.

–Macroporós: Paper macroporós. Paper molt porós, sense cap tipus d’encolat.

–Macròstic: 1.Escrit en línies o línies llargs. 2. Paraula de la història eclesiàstica que significa ‘escrit de línies llargues’. En diversos fitxers antics es veuen molts escrits Macròstics,

–Macrotipografia: –Macrotipografia: La macrotipografia atén la presentació dels elements més grans de la tipografia o circumdants a la caixa tipogràfica i els relaciona en la pàgina, entre parts del llibre i entre títols d’una col·lecció. Els ajustaments de les marcacions macrotipogràfiques s’han de fer en context, mai com a unitats aïllades. En assenyalar les seves parts, el seu ordre i els seus matisos és important establir una lògica clara entre els senyals. Cada element tipogràfic representa una categoria conceptual que indica al lector com llegir l’obra; per tant, els atributs visuals que els caracteritzen s’han d’aplicar de manera constant i concisa al llarg de tot el llibre. No poden canviar si el nivell d’importància i la naturalesa del que indiquen és el mateix. A partir de l’anàlisi del contingut s’han d’identificar: Quines són les categories amb què s’estructura el text. Per exemple, les parts en què es marca l’obra (els capítols, els subtítols, els paràgrafs o seccions, etc.), els senyals de referències (com citacions, glossilles i notes) o els elements aclaridors (peus d’il·lustració, llegendes de taules, etc.). Quants nivells té cada categoria. Per exemple, la quantitat de graus dels subtítols o les jerarquies de les llistes d’il·lustracions i gràfics, o la taula de contingut. Definides les necessitats del text, s’identifiquen les funcions organitzatives que els atributs gràfics poden assenyalar.

–Màcula: Esborronament del text i les il·lustracions que es produeix en fregar-se dos plecs quan la tinta d’impressió encara no està seca.

–Macular-se: Tacar-se un plec amb la tinta d’un altre.

–Maculatura: 1. Plec tacat amb la tinta d’un altre. 2. Plec que es rebutja per tacat o mal imprès. 3. Taca, trencament, arruga, defecte, etc. d’un paper imprès. 4. Plec tacat durant la impressió, el qual s’utilitza a la premsa per eliminar l’excés de tinta de la forma o per netejar-la abans de passar els plecs. 5. Full de paper que els impressors col·loquen entre estampa i estampa per evitar que es repintin. 6. Plec sobrant o mal llençat que en enquadernació s’empra per empastar llibres. 7. Fragment d’un full manuscrit o imprès emprat per reforçar les tapes d’una enquadernació.

–Madagascar: Paper de gran qualitat que es fabrica a França i que és destinat només a les edicions de gran luxe. És blanc i resistent i els gravats queden destacats d’una manera meravellosa

–Madera: Lletres també anomenades Woodtype, tenen el seu origen en els tipus de fusta creats durant el segle XIX i que resultaven més barates i duradores que els tipus de metall, encara que la qualitat era menor. Es caracteritzen pels traços i l’ornamentació grotesca.

–Madorell i Muntané, Josep Maria: (Molins de Rei, 1923 – 2004) fou un dibuixant català. A partir de 1961 col·labora a Cavall Fort. Hi fa moltes aportacions, la més important de les quals és Jep i Fidel (aventures escrites i dibuixades per ell). Contribueix en gran manera a l’èxit de la revista. També il·lustra els concursos de la revista i, entre 1962 i 1965, apareixen els acudits de Peret Blanc. L’any 1966 es publica la novel·la juvenil La casa sota la sorra, primera novel·la de Joaquim Carbó. Madorell va convèncer el seu autor per adaptar el text. Carbó va adaptar la novel·la al còmic i li donà la regularitat necessària al nombre de pàgines i de vinyetes; l’any 1967 començà a sortir per lliuraments a Cavall Fort. La historieta va ser un èxit entre el públic juvenil i infantil, i s’arribaren a publicar vuit àlbums amb les aventures de Pere Vidal. Il·lustra les aventures d’un vell personatge de Josep Maria Folch i Torres, Massagran, al qual havia donat forma Joan Junceda. Massagran era el protagonista de dues novel·les, Les aventures extraordinàries d’en Massagran i Noves aventures d’en Massagran, publicades ambdues el 1910, dins la col·lecció “Biblioteca Patufet”. El 1949, Madorell comença una altra activitat de forta tradició a Catalunya: la il·lustració d’auques. La primera auca il·lustrada per Madorell que coneixem és la corresponent a la Festa Major de Corbera. L’any següent, el 1950, en fa una dedicada a l’Aplec de la Santa Creu i el 1951, l’auca de la Fira de la Candelera.

-Maduració: Es refereix al condicionament del cartó i del paper, per un període de temps, per evitar l’excessiva distorsió del cartó i perquè tots dos puguin equilibrar-ne el contingut d’humitat amb l’ambiental.

–Maeda, John (Seattle, 1966): Dissenyador pioner de la vinculació entre el disseny i la tecnologia digital. Les seves àrees de treball són el desenvolupament d’eines informàtiques per a disseny i disseny mateix, ja sigui al seu estudi Aesthetics & Computation Group o al laboratori de recerca a càrrec seu, al prestigiós Massachusets Institute of Technology – MIT. Per Maeda els ordinadors no són només una eina de disseny sinó un mitjà artístic amb característiques i llenguatge propi.

–Magazín: 1. Periòdic il·lustrat. 2. Gènere d’article anecdòtic propi d’aquest tipus de premsa. 3 Propi d’un magazín: lleuger i sentimental. 4. Revista amb nombroses seccioni i moltes pàgines en què apareixen, barrejats, articles, il·lustracions, anuncis, relats novel·lescos, notes de societat, còmics, etc.

–Maggs Bros.: Importantíssima librerìa antiquària de Londres. Ha publicat nombrosos catàlegs i es considera com una de les millors llibreries del món.

–Màgia: Es creu que la màgia va tenir el seu origen a Caldea i babilònia. Els mags estaven dedicats a l’estudi dels astres i cultivaven separadament les ciències astrològiques, per mitjà de les quals creien poder conèixer el futur i les coses ocultes, prevenint els mals que els amenaçaven. El primitiu nom de mags, es va donar a Orient a uns homes estudiosos i savis que observaven la Natura i tenien coneixements de totes les ciències físiques i morals.

–Magius: Segles X-XI, monjo que, juntament amb el seu alumne i continuador el germà Emeterius, va il·luminar al Monestir de Sant Miquel d’Escalada, Lleó, el Beat (Nova York, Morgan Library) més antic dels que han arribat fins a nosaltres (hi ha dubtes en la seva datació: 926 o 952), sent un dels seus icònics.

–Magnificació: Sinònim d’ ‘ampliació’ o ‘augment de mida’ que s’usa sobretot en òptica i fotografia. Una “magnificació” del 200% és augmentar la mida al doble, per exemple. Encara que es pot tenir per espanyol, el seu ús és més aviat un anglicisme.

–Magra: Pasta que en el procés de fibril·lació encara no ha absorbit prou aigua-

–Maguei: Planta americana tèxtil amb les tiges dels quals les antigues maies feien unes fulles molt semblants al papir sobre les quals escrivien o pintaven. Aquestes fulles eren col·locades les unes sobre les altres i protegides després amb tapes de fusta, igual que els còdexs medievals.

–Mahabharata: El Mahabhárata (c. segle III aC), tradicionalment atribuït a Viasa, és un extens text èpic-mitològic de l’Índia. És una de les dues principals poesies èpiques d’aquest país (l’altra és el Ramaiana).

–Mahavastu: El Mahāvastu (en sànscrit per ‘Gran Esdeveniment’ o ‘Gran Història’) és un text canònic de l’escola Mahāsāṃghika Lokottaravāda del budisme primerenc que originàriament formava part del ‘Vinaya pitaka’ de l’escola. El Mahāvastu és una hagiografia multivida composta del Buda Shakyamuni. Els estudiosos consideren que les seves nombroses capes textuals s’han compilat entre el segle II aC i el segle IV dC. El Mahāvastu es va publicar per primera vegada a Occident en una edició prínceps d’Émile Senart entre 1882 i 1897. Aquesta edició està en una llengua que s’ha anomenat sànscrit híbrid budista.

–Mahdar: Bossa on es guarden les enquadernacions coptes. De vegades tenen una tapa anomenada ‘difat’.

–Maiandra: Dissenyada per Dennis Pasternak entre els anys 1994 i 2002 per a la fosa digital Galápagos Design, situada a Massachusetts, Estats Units. Està inspirada en les lletres manuscrites creades per Oswarld Cooper per a un anunci del 1909. Al mateix temps, Cooper es va inspirar per al seu disseny en les lletres dels epígrafs grecs que estava estudiant i que tant admirava, combinant-les amb unes formes i un estil més actual . El resultat va ser una lletra molt atractiva amb subtils irregularitats gràcies als traços de pinzell que li aporten una calidesa i harmonia singulars exhibint alhora un gran ritme i un color uniforme a tot el text. Dennis va decidir ampliar la família amb tres pesos diferents acompanyats amb les respectives itàliques, tenint en compte a més les diferents resolucions
en què pot ser utilitzada, com la de la pantalla de l’ordinador o paper però sense perdre les característiques del disseny original de Cooper. El seu nom deriva de la paraula ‘maiandres’ que significa ‘meandre’, provinent del grec, que es refereix a la corba regular descrita per un riu. Va ser com es va anomenar originalment el riu Büyük Menderes, que sempre va sorprendre els grecs per la seva forma d’avançar serpentejant. Funciona bé en aplicacions formals com a textos llargs o en altres aplicacions més informals com publicitat, correspondència i titulars. Dennis va comentar que ‘un gran ús per a la Maiandra està en impresos relacionats amb el període del moviment Arts And Crafts, tant sola com amb dissenys que complementin les seves formes i color’.

–Mail bombing (bombardeig postal): Enviament indiscriminat i massiu de missatges de correu electrònic. Tb “spam”.

–Maioli, Thomas: Famós bibliòfil que va viure a París i va ser secretari de la reina Caterina de Nèdici i és recordat sobretot per les magnífiques enquadernacions que feia dels seus llibres. Gravava en aquests la famosa divisa de cara a Grolier: ‘Tho.Maioli et amicorum’. Els seus llibres es consideren avui peces de museu.

–Maixé: Paper maixé. Nom que es dona a una barreja de fibres i de guix que amb l’aigua fan una pasta, la qual es fa servir per fer motlles i fer figures.

–Majordom. Encarregat responsable d’un molí o fàbrica de paper. També qui encola el paper i vigila el comptador.

-Majorista: Una empresa que compra llibres en grans quantitats a editorials amb grans descomptes i els ven a llibreries i biblioteques amb un descompte de nivell mitjà.

–Majúscula: Als alfabets grec, llatí i ciríl·lic, cadascuna de les variants de les lletres que està pensada per iniciar frase o destacar. La forma és diferent de la lletra minúscula i tradicionalment el seu ús està restringit per les normes de la gramàtica de cada idioma (no s’ha d’usar sola a meitat o final de paraula).

–Majúscula capital: Vegeu ‘lletra capitular’.

–Majúscula romana: 1. Les utilitzades a l’alfabet romà. 2. Alfabet dissenyat per la civilització romana que ha estat la base de la majoria dels sistemes alfabètics occidentals moderns.

–Majúscula rústica: Alfabet de lletres majúscules utilitzat en època romana en què les lletres eren més allargassades i arrodonides que les majúscules quadrades romanes.

–Makulatur: Fragment manuscrit, o imprès, utilitzat per fer o reforçar les tapes d’una enquadernació.

–Makulaturforschung: Anàlisi descriptiva dels fragments utilitzats durant els segles XV i XVI per fer o reforçar les tapes de les enquadernacions.

–Mal enquadernat: Pàgines o signatures cosides juntes en un ordre incorrecte.

–Mal gust: Etiqueta amb què es defineix l’absència de criteri estètic combinada amb la creença errònia de posseir-lo; és a dir: Es té gust però aquest és dolent o defectuós. Com que les arts gràfiques són un vehicle comercial – o l’expressió directa de necessitats comercials – en elles la manca de criteri estètic es combina amb un maneig maldestre dels mitjans que mostra desconeixement de les limitacions tècniques inherents a aquests mitjans.

Ecce Homo de Borja, maltractat en una restauració plena de mal gust

Encara que, com qualsevol altra valoració estètica, etiquetar alguna cosa com ‘de mal gust’ és bàsicament una opinió individual plenament subjectiva, a cada moment històric, els diferents grups socials solen tenir un consens lax sobre el que la majoria dels seus membres consideren malament o bé gust. No és inusual que l’art d’avantguarda es consideri ‘de mal gust’ quan apareix, ja que hi sol anar contra les normes estètiques establertes. Estètica a part, en arts gràfiques, en el mal gust compte molt l’acumulació de defectes tècnics i de judici.

–Mal seient: 1. El que fa el corró sobre la forma per estrènyer-lo més d’una banda que de l’altra, i és causa que la impressió surti desigual. 2. El desnivell de qualsevol peça de les premses o màquines.

–Mala fosa: En tipografia, un tipus mòbil mal posat per pertànyer a una altra família.

–Malapropisme: És un ús incorrecte d’una paraula en el lloc d’una altra que sona d’una manera pareguda. El resultat és un sense sentit, sovint humorístic. Un exemple podria ser el “God shave the Queen” en comptes de “God Save the Queen”, referint-se a l‘himne anglès en el llibre Mister Witt en el Cantón de Ramón J. Sender.

–Malaquita: Carbonat basic de coure, utilitzat com a pigment verd.

–Maleators: En els temps d’August es deia així als enquadernadors, ja que batien els plecs amb un martell (‘malleo’) o mall per fer-los compactes.

–Males gotes: Senyals transparents que queden al full de paper en caure-hi a sobre unes gotes d’aigua en el moment de fer-lo.

–Mall:. Bloc de fusta o de ferro col·locat verticalment i manegat a una telera, mogut pel mateix sistema que les maces de les piles. Serveix per a allisar el paper. Tb Mall de setinar.

–Mall, Joan: Ingressa a la Confraria el 21 de setembre de 1557. Finança l’obra de l’abat de Montserrat Cisneros Exercitatorium vitae spiritualis, impresa per Pau Cortey i Pere Malo el 1570. Associat a l’impressor Damia Bages editaren el Libro de la preparación para la muerte del monjo de Montserrat Pedro Alfonso de Burgos l’any 1568, imprès per Pere Regnier.

–Malla: 1. Instrument pla i rectangular (sedàs) format per un entramat de fils metàl·lics on es recull la polpa dissolta del paper per fabricar-lo. Les empremtes que deixen al paper els fils s’anomenen corondell, i la firma que hagi fet el fabricant amb fils metàl·lics s’anomena filigrana. 2. Pantalla serigràfica de seda, niló, etc.

–Mallafré, Ramon 📕: Començà posant una parada de llibres al Paral·lel i d’allà passà a les barraques de Santa Madrona i d’aquestes al carrer de Tallers. Com a llibreter no tenia gaires manies, per ell tots els llibres eren bons per a vendre, però no per a comprar, sabia fer negoci i passà davant de molts. Feia compres d’importància, publicava catàlegs, anunciava lots de llibres i feia moure a molta gent. Els col·legues el van batejar amb el sobrenom de “Xiribindis” perquè era un sac de nervis, un belluguet crònic, incapaç d’estar amb els braços plegats ni un moment.Tenia una altra botiga al carrer de Ponent i un magatzem i els diumenges parada al Mercat de Sant Antoni. L’any 1948 fundà, com una extensió de la Llibreria Cervantes que tenia des de l’any 1931 (comprada al llibreter Ciganda “El Navarro”), la Llibreria Canuda, de tots coneguda, portada pel seu fill Santiago Mallafré i Gou fins a la seva desaparició fa pocs anys.

–Mallafré i Gou, Santi: Fill de Ramon Mallafré creador de les Llibreries Cervantes i Canuda. Ja de jove i amb un amic del col·legi subhastaven entre els altres estudiants exemplars de l’Enciclopedia Pulga, editats per Germán Plaza. Entre el 1969 i el 1974 participava en una tertúlia literària al Cafè del Centre, que ell mateix havia contribuït a formar. El seu pare necessitava ajuda, doncs amb dues llibreries la feina era molta, i Santi va anar a la Llibreria Cervantes, on la proximitat de la Universitat li proporcionava molts clients, tant professors com alumnes i dedicava molt espai als llibres nous. A partir de 1973 va anar a La Canuda, on va aprendre més sobre els llibres vells, quan la llibreria es va convertir en una de les més populars de Catalunya i potser d’Espanya. Feien molts catàlegs, amb llibres de tota mena i preu. L’any 1984 va prendre la direcció, sempre ajudat per Ramon Gómez Ferrerons. El 2006 va tancar la Cervantes i dissortadament a finals de l’any 2013 va tancar La Canuda. La majoria dels llibres, uns 150.000, van anar a parar a la Llibreria El Siglo regentada per Enric Farré i propietat d’Octavi Barnils, impulsor de la fira Mercantic a Sant Cugat. Un dels empleats, Xavier Ciordia, té ara la llibreria Kepos-Canuda i el mateix Santi Mallafrè va conservar uns quatre mil llibres per vendre’ls en línia des d’Arenys de Munt.

–Mallafré Guasch, Lluís: Tarragona, 1896-? Fou mestre nacional, dibuixant i aquarel·lista. Participà amb alguns dibuixos a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona el 1944. Realitzà nombrosos dibuixos per a il·lustrar obres de caràcter pedagògic-Il·lustrava cromos.

–Mal·leabilitat: Propietat d’un material de deformar-se d’una manera permanent en forma de làmines per l’acció d’un esforç extern.

–Mal·leable:  Que té mal·leabilitat. Es diu de la propietat de certs metalls que permet donar-los forma batent-los o estenent-los en planxes o làmines, tant en fred com en calent.

–Mallén, Diego: Enquadernador espanyol (València) de finals del segle XVIII i principis del XIX. Fill de Juan Antonio Mallén, es va establir de seguida pel seu compte i és a València el mentor d´una nova escola. Reputat com a excel·lent daurador i executor de mosaics, les seves obres reflecteixen l’estil francès de puntes i garlandes, així com els estils de l’època dels reis francesos Lluís XV i XVI.

–Mallet: Mall amb què es bat el paper als molins.

–Mallol Suazo, Lluís: (Barcelona, 1900 – 1968) va ésser un dibuixant que estudià perspectiva amb Josep Calvo i Verdonces i seguí les classes del dibuixant Josep Triadó i Mayol a l’escola de Llotja. Des del 1928 treballà com a litògraf a la Unió de Fotogravadors. Il·lustrà més de tres-cents contes de la col·lecció Patufet, i formà part de l’equip de dibuixants de l’editorial Baguñà. D’una gran correcció tècnica, el seu estil és molt influït per Junceda. Col·laborà durant molts anys com a dibuixant humorista al setmanari En Patufet. Dibuixà també per a la il·lustració i realitzà diversos exlibris.

-Malmès: Dit d’un llibre que s’ha deteriorat durant les operacions de manipulació, manutenció o transport, cosa que el fa inadequat per a la venda.

–Malo, Pau: Fill de l’impressor Pere Malo. El seu taller era davant de la rectoria de Nostra Senyora del Pi, actiu entre els anys 1591-1595. De les seves premses en sortiren quinze obres, nou de les quals de tematica religiosa i l’any 1595 imprimí el llibre de Lucas Gracián Dantisco Galateo español, a costa del llibreter Bernat Cusana, en la qual escriu una dedicatoria “Al muy Illustre Senor micer Francisco Bonet Diputado Real de Cataluna, y Consejero de Barcelona”; i una obra de Jeroni Merola, catedratic de la Universitat de Barcelona, titulada República original sacada del cuerpo humano, en la qual amb gran enginy considera el cos huma com a model de la república ben organitzada i al mateix temps aprofita per fer una defensa de la Facultat de Medicina.

Juntament amb Sebastiá de Cormellas imprimí dues obres de Tomás de Trujillo: Conciones quadragesimales quadruplices, el 1591, i Fructus sanctorum y quinta parte de flos sanctorum d’Alonso de Villegas, el 1594. Treballa per als llibreters Bernat Cusana, Jeroni Genovés, Miquel Manescal, Lelio Marini, Gabriel Ribas, Pere del Tell i Francesc Trinxer.

–Malo, Pere: Despré d’haver treballat llargament pels Cortey va continuar amb l’obrador tipogràfic barceloní més actiu del darrer terç del segle XVI. En els primers deu o dotze anys d’activitat, surten del seu taller dos tipus bàsics de llibres: els literaris i els d’ensenyament.

Entre els literaris sobresurten els clàssics grecs i la literatura del moment, poesies i cançoners. Els llibres d’ensenyament, tots en llatí, anaven destinats al consum universitari. morí, l’any 1590, el succeí el seu fill Pau fins l’any 1597.

Més informació a les pàgines 189-193 del llibre: L’edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanas ( amb la col·laboracióde Montse Ayats), Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2002.

–Maluc: Part de la pell de l’animal que correspon amb la zona superior de les potes posteriors.

–Malware: Qualsevol programa l’objectiu del qual sigui causar danys a ordinadors, sistemes o xarxes i, per extensió, als seus usuaris.

–Mamella: Lloc de la pica de trinxar els draps per on s’escorre l’aigua bruta a través del caixó. Tb Mamellot.

–Manada: Feix de paper que pot portar al braç la persona que el transporta.

–Manar: Es diu de la part d’un motlle que per estar més fort que les altres fa que la impressió aparegui torta, i, com a conseqüència, se’n surtin les lletres.

–Manar més el cap que el peu: Ser el cap d’un quadre o una taula lleugerament més ample que el peu. Aquest defecte podia ser desastrós si no es descobria a temps, ja que el motlle podia caure de la rama una vegada imposat.

–Manat: 1. Quantitat de planxes de zenc que es fan passar pels cilindres quan se setina el paper. 2. Conjunt de 25 planxes de zenc amb un full de paper cada una.

–Manca d’impressió: Error comès pel tipògraf componedor.

-Mancant de medi: Deteriorament caracteritzat per la pèrdua del pigment o el colorant que compon el text o la imatge d’un document sobre suport de paper.

-Mancant al suport: Deteriorament caracteritzat per la pèrdua d’àrees del paper, pot ser ocasionada per manipulació inadequada, acció d’insectes o rosegadors, corrosió de tintes ferrogàliques, entre altres causes.

–Mandíbula davantera: Peça de la linotípia que acompanya la línia de matrius durant la fosa i bloqueja la sortida del metall a la funció de línies blanques.  (cast. Quijada).

–Mandarí: Aquesta paraula, en xinès, equival a ‘Home que sap llegir i escriure’.

-Mandil, Abraham:Enquadernador de llibres jueu. El Reverend Sanç Capdevila el documenta a Tarragona el 1400.

–Màndorla: 1. Superfície en forma d’ametlla, delimitada per la intersecció de dos cercles, que conté una figura sagrada a la qual es vol donar un relleu especial. 2. Motiu ornamental originari de l’art figuratiu i religiós medieval, la forma del qual s’assembla a una ametlla. A l’edat mitjana, la figura de la Mare de Déu es col·locava al centre d’aquest ornament (per a l’estudi dels símbols, la ametlla representa tant la feminitat com la protecció contra el món de les passions).
En les arts de l’enquadernació, la ametlla, gairebé sempre representant una icona religiosa, es troba al centre de la portada.

–Mandrí: 1. Peça dels eixos on es col·loquen els cilindres i les mànigues d’una premsa d’impremta. 2. Element cilíndric de plàstic, cartó o fusta que serveix com a nucli per enrotllar paper. Les màquines que utilitzen paper en bobina tenen una tipologia de mandril determinada per a la col·locació d’aquesta. Per tant, cal tenir en compte aquest detall per a la compra de paper en rotlle on és necessari en alguns casos especificar el diàmetre interior del mandril, o si el paper està enganxat al mandrí o només enrotllat, aquest detall és important en les fotocopiadores de gran format.

–Mànec: 1. Fusta per on s’agafa un ferro de daurar. Pot venir unida al ferro, o per separat, podent ficar diferents ornaments en un únic mànec (la qual cosa ocupa menys espai). Com que els ferros poden tenir diferents gruixos, o es tenen mànecs per a cadascun, o es té un ‘mànec universal’. 2. Part que sobresurt o marca sobre el ferro del floró que serveix per saber on cal posar-lo i com està col·locat el dibuix que no estem veient en aquell moment. 3. Nom vulgar del coll dels corrons i cilindre de les màquines de fer paper.

–Manent i Cisa, Marià:  (Barcelona, 1898 – 1988) va ser un poeta, prosista, crític literari, memorialista, traductor i activista cultural, i un home clau de la cultura literària catalana del segle XX. Després de passar la Guerra Civil refugiat amb la seva família en un mas del Montseny, període reflectit a El vel de Maia— entra a l’Editorial Juventud, de la qual acabarà esdevenint director literari. Però tot al llarg d’aquest temps el trobem a diverses iniciatives literàries del país: el 1920 funda els Amics de la Poesia amb Jaume Bofill i Ferro, Josep Carner, Francesc Sitjà i Pineda, Carles Soldevila i Ramon Sunyer, anys més tard crea i dirigeix la Revista de Poesia (1925–1927), dirigeix amb J.V. Foix, Tomàs Garcés, Carles Riba i Joan Teixidor els Quaderns de Poesia (1935–1936), representa internacionalment diverses vegades als anys trenta el PEN Català i, ja en la postguerra, serà un dels protagonistes dels congressos de Segovia amb escriptors castellans (1952 i 1953) i participarà, el 1962, a la trobada del Moviment Europeu que el règim franquista batejà com el «Contubernio de Munich». Com a traductor, és el responsable de la incorporació al català de poetes com William Butler Yeats, Percy Shelley, Dylan Thomas, William Blake, Emily Dickinson, Samuel Taylor Coleridge, a més de poesia xinesa i japonesa. Manent donà a conèixer T. S. Eliot per mitjà de la versió poètica del poema «El viatge dels Reis d’Orient», que publicà el 1932 a La Publicitat. També va col·laborar com a ressenyador amb els diaris Avui, El Correo Catalán i La Vanguardia.

–Manent i Segimon, Albert: (Premià de Dalt, 1930 – 2014) fou un escriptor català, fill de l’escriptor Marià Manent i de Josefina Segimon i Cisa. A la facultat de Dret conegué personatges com Josep Maria Ainaud de Lasarte i Ramon Folch i Camarasa. Ha destacat en el camp de la poesia, la narrativa i la història (incloent-hi celebrades biografies literàries, com la de Carles Riba, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), J. V. Foix, Marià Manent i Tomàs Garcés). El 1949 participa en la publicació d’una Antologia Poètica Universitària (150 exemplars) juntament amb Josep Maria Espinàs, Joan Raventós, Josep Maria Ainaud… Volien demostrar que hi havia una nova generació amb empenta. El text que encapçala l’antologia el 1950 és d’Albert Manent. També col·laborà a la revista Curial amb Joaquim Molas, Antoni Comas, Miquel Porter i Joan Ferran Cabestany.

Va col·laborar amb diversos mitjans de la premsa escrita, especialment amb Serra d’Or, de la qual fou un dels fundadors. Va participar en el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, publicat el 1998, juntament amb Ramon Corts i Blay i Joan Galtés i Pujol.

–Manera: Paraula sinònim d’estil i usada per designar una manera de fer, una escola artítica, una tendència, etc.

–Manera llapis: El mateix que ‘mètode de traçat’.

–Manera negra: 1. Tècnica d’ ‘estampació en buit’ amb incisió directa, on es realitza el dibuix a base de punts en una tècnica coneguda com a ‘granejar’ Després de fer els punts, es treuen els mitjans tons amb l’ajuda del rascador i el brunyidor (millor si s’afegeix ‘oli de llinosa’ durant el procés), que fan menys profunds els forats i, per tant, agafen menys tinta. Com més profund el forat, més tinta agafa i més fosca sortirà aquesta zona al gravat. Es pot treballar des dels grans més intensos fins als menys, o viceversa. El més normal és començar pels més profunds i després anar rebaixant (esborrant) fins aconseguir les clarianes. El ‘glass print’ és un tipus de ‘manera negra’ que es va posar de moda a Anglaterra entre els segles XVII i XVIII, i que es tracta de realitzar aquesta tècnica sobre vidre. La ‘falsa manera negra” és la que realitza el ‘berceau’ amb una aiguatinta de mossegada profunda. Hi ha altres variants tècniques, com el ‘fotogravat a la manera negra’. 2. Tècnica pictòrica de gravat calcogràfic. La manera negra, també anomenada ‘mezzotinta’ o gravat al fum, consisteix a obtenir els blancs de l’estampa a partir d’un negre total.

Així, mentre les altres tècniques de gravat calcogràfic parteixen del blanc a partir del qual s’obtenen línies o superfícies tonals, en el gravat al fum el procés és a la inversa. Per aconseguir que la làmina proporcioni un negre absolut ha de ser granejada uniformement. En aquest procés s’utilitza un instrument aixamfranat que acaba en un revolt ple de petites dents: el granejador. El granejador ha de recórrer la superfície metàl·lica unes vint vegades en cada sentit –vertical, horitzontal i diagonal– amb moviments en balanceig. Un cop finalitzada aquesta operació es treuen els blancs rebaixant el granejat amb el rascador i el ratllador, aixafant-lo completament mitjançant el brunyidor. D’aquesta manera s’obtenen transicions de clarobscur de gran delicadesa, efectes tonals suaus i negres boirosos i intensos. Hi ha un mètode indirecte, menys convencional, per aconseguir el granejat absolut de la làmina, que consisteix a recórrer al procediment tècnic de l’aiguatinta. Empolvorant uniformement sobre la superfície resina en pols —colofònia— i sotmetent el metall a l’acció d’un àcid mordent s’aconsegueix un granejat regular que a continuació serà rebaixat mitjançant ratlladors, rascadors i brunyidors. Com la resta de les tècniques pictòriques de gravat calcogràfic, la manera negra va ser desenvolupada al segle XVIII i va aconseguir entre els pintors anglesos una notable acceptació, sobretot en la reproducció de retrats.

–Manera negra litogràfica: Tècnica de litografia basada en la mateixa idea de la seva homòloga en gravat calcogràfic, és a dir, el principi sostractiu de partir d’una superfície negra per treure’n els llums i els blancs. El procediment consisteix a cobrir la totalitat de la pedra amb llapis gras o tinta litogràfica líquida. A continuació, servint-se de raspadors, ganivetes, puntes o pedra tosca a la barra, es rasca suaument la superfície entintada recuperant els blancs i les gradacions de grisos, que provocaran a l’estampa el característic efecte de clarobscur.

–Manescal, Bernat: El seu ingrés a la Confraria de Llibreters va ser el 10 de novembre de 1563 i morí el 1572. La llibreria era a la plaça de Sant Jaume. El seu nom al peu d’impremta, però sense indicació d’impressor, figura en un plec solt de poesia del 1571 i, juntament amb els impressors Pau Cortey i Pere Malo, també en el plec Arrepentimiento y conversión del pecador de 1572.

–Manescal, Jaume: Tenia la botiga al carrer de la Llibreteria, davant de la plaça de Sant Jaume. Finança i vengué llibres de Pere Montpezat i de Carles Amorós. El seu nom figura al peu d’impremta del colofó de l’obra de Bartomeu Cucala Baculus clericalis: “A costa y despensa del muy honrrado e virtuoso varón Jayme Manescal, librero natural de la dicha ciudad de Barcelona habitante en la calle de la libretería delante de la plaça de sanct Jayme”, imprès per Pere Montpezat el 1541. Associat als llibreters Rafael Deuder, Joan Guardiola i Joan Trinxer, finança l’edició de Pere Miquel Carbonell Cròniques d’Espanya, que va imprimir Carles Amorós el 1547.

–Manescal, Joan Pau: La data d’ingrés a la Confraria fou el 16 de juliol de 1554. Morí l’any 1584. Col·labora en les edicions dels impressors Pau Cortey i Pere Malo Suma de dos sermones de 1571; el seu nom surt als impresos de Pere Malo Églogas de Virgilio traducidas de latín en español por Juan Fernández de Idiáquez del 1574; en la segona edició del Thesaurus puerilis d’Onofre Pou del 1580; a la Verdadera relación de la vida y muerte del Padre fray Luis Bertrán del 1583; a De los nombres de Cristo, de fra Luis de León, el 1587, i en l’obra de Diego Pérez de Valdivia Camino y puerta para la oración del 1588. Amb l’impressor Jaume Cendrat el veiem als peus d’impremta de la Silva de varios romances el 1582; al Terentius a M. AntonioMureto… emendatus et argumentis in singulas fabulas illustratus del 1585…

Associat al llibreter Miquel Cabrit el veiem al peu d’impremta de l’obra de Tomás de Chaves Summa sacramentorum Ecclesiae, impresa per Pere Regnier el 1566. També en companyia de Damia Bages i Jeroni Genovés, a La introducción del símbolo de la Fe de 1585, impresa per Jaume Cendrat, i en l’obra d’Andreu Capella Manual de ejercicios espirituales, impresa per Pere Malo i Lluís Leget el 1585. Associat als llibreters Damia Bages, Francesc Trinxer i Jeroni Genovés, a la Guía de pecadores de fra Luis de Granada, del 1585.

–Manescal, Joana: Vídua del llibreter Joan Pau Manescal, la trobem als peus d’impremta de llibres editats entre els anys 1588 i 1589, un d’aquests sense indicació d’impressor: la Doctrina cristiana de Pere Martir Coma, impresa el 1588. Treballa amb els impressors Jaume Cendrat en l’obra Flos sanctorum. Tercera parte, del 1588, i a la Historia pontifical y católica de Gonzalo de Illescas, del 1589; amb Pere Malo, al llibre de Bartolomé de Medina Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia del 1589; finança l’edició de l’impressor Hubert Gotard Introducción del símbolo de la fe, de fra Luis de Granada el 1589, i la del Flos sanctorum. Segunda parte, del 1589, impresa per Pere Gotard.

–Manescal, Lluís: Germa de Miquel Manescal, ingressa a la Confraria de Llibreters el 15 de juny de 1591 i mor l’any 1595. Tenia la llibreria davant l’església de Sant Jaume com veiem al peu d’impremta de la Suma de casos de conciencia de Manuel Rodrigues: “Vendense en casa de Luys Menescal Librero, delante de Sanctiago”. La botiga va continuar amb el seu nom fins al 1599.

Finança les edicions dels impressors següents: de Jaume Cendrat, l’obra de Juan de Pineda Los treinta libros de la monarquía eclesiástica el 1594; de Sebastia de Cormellas, la Suma de casos de conciencia de Manuel Rodrígues el 1596; d’Antonio de Guevara, l’edició d’Oratorio de religiosos y ejercicio de virtuosos del 1597, i la Filosofía moral de príncipes de Juan de Torres, el 1598. Per a l’impressor Joan Amelló el trobem costejant Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma d’Hernando de Santiago, el 1598; i Sermón que se hizo en la villa de Madrid en Santo Domingo el Real al último de Noviembre 1598 d’Alonso de Cabrera, el 1599.

–Manescal, Miquel: Germa de Lluís Manescal, també llibreter. Ingressa a la Confraria de Llibreters el 24 de setembre de 1590 on hi va ser fins a la seva mort el 1631. Finança a la impressora vídua d’Hubert Gotard, el Flos sanctorum, cuarta y última parte… del 1590; a Pau Malo, les dues edicions de l’obra de Manuel Rodrígues Explicación de la bula de la santa cruzada dels anys 1591 i 1592; a Jaume Cendrat, Exposició sobre del salm miserere mei Deus de David de Salvador Pons, el 1592, Los treinta libros de la monarquia eclesiástica el 1594, Historia pontifical y católica l’any 1596, Aprovechamiento espiritual deFrancisco Arias, el 1597, i Lexicon ecclesiasticum latino hispanicum també del 1597. A PauMalo, Flos sanctorum. Cuarta y última parte, del 1594, i Fructus sanctorum y quinta parte de flos sanctorum, del mateix any; a l’impressor Valentí Vilomar, l’obra de Martín AlfonsoVivaldo Candelabrum aureum Ecclesiae S. Dei el 1596; a Joan Amelló, Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma d’Hernando de Santiago, del 1598, i la Cuarta y quinta parte de la Araucana, també del 1598; a Gabriel Graells i Gerard Dotil, la Primera parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache, el 1599, i l’obra d’Antoni Oliba Commentarius ad usat. Alium namq. de iure fisci lib. 10. Constit. Cathaloniæ, del 1600.

Associat amb Francesc Trinxer i Jeroni Genovés, finança l’obra de Bernat Vila Regles breus d’Aritmètica de l’estampa de Jaume Cendrat, el 1596, i en companyia de Gabriel Lloberas, Marial de la sacratísima Virgen Nuestra Señora, impres pels hereus de Pau Malo i Sebastia de Cormellas el 1597. Del mateix any i amb el mateix soci, finança la Primera parte de la vida de Cristo de Cristóbal de Fonseca, impres a casa de Joan Amelló.

–Maneta: 1. Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament. Banda de cuir, tela o metall articulat que estava subjecta a la vora d’una de les tapes i s’enganxava a la contrària. N’hi ha de diversos tipus: amb botó i trau, de garfi, d’encís, de sivella, de passador. 2. Peça de ferro de secció rodona, en forma de Z o L, d’uns 25 cm de llarg, que serveix per a fer voltar el cilindre del torn del banc de fretar.

–Manga: 1. Publicació gràfica típicament impresa en blanc i negre, lligada a un estil d’il·lustració únic que s’aplica a historietes d’origen japonès, a múltiples gèneres i per a tota mena de públics objectiu. Si bé el seu desenvolupament està relacionat amb altres formes d’art gràfic, com l’ukiyo-e, des de la dècada de 1950 es va establir com un mitjà propi, estable i, si s’anima, avui dia conforma una indústria de proporcions gegantines. 2. Denominació dels còmics al Japó, caracteritzats en general per ser sovint en blanc i negre, amb un sentit de lectura de dreta a esquerra en cada pàgina, amb personatges de gran expressivitat i ulls molt grossos, fons poc detallats, estil cinematogràfic i l’ús abundant d’onomatopeies.

–Mangaka: Autor de manga.

–Manhua: Denominació dels còmics a la Xina.

–Manhwa: Denominació dels còmics a Corea.

–Manícula: 1. Signe traçat al marge d’un text que representa una mà, a vegades amb el dot índex estès, per cridar l’atenció sobre un fragment determinat. 2. Imatge de mà que es col·locava als marges del text, i servia per assenyalar passatges. La mà es representa tancada, amb el dit índex, o l’índex amb el cor assenyalant el passatge a ressaltar. Avui dia no se sol utilitzar, però era molt comú en manuscrits i impresos antics, des del segle XII al XVIII. La més antiga coneguda apareix a manuscrits espanyols del segle XII. Com a signe tipogràfic s’anomena maneta.

–Manícula: Taller d’edició i anotació de textos. La nostra feina editorial es concreta en un conjunt de col·leccions especialitzades que posen a l’abast dels lectors actuals un ampli repertori de textos catalans antics.

–Manifest: Document on es formulen els propòsits i els detalls d’un moviment de forta programàtica. És famós el de Marx i Engels el 1847, per exposar la doctrina comunista. També el de Marinetti sobre el futurisme i el d’André Breton sobre el surrealisme. Entre nosaltres és notable el manifest escrit pel poeta J. Salvat-Papasseit dirigit a la joventut, a la seva revista ‘Un enemic del Poble’.

–Mani-Kambum: Llibre canònic dels budistes tibetans que conté cent mil preceptes preciosos.

–Manila: 1. Paper prim, de color marró, semblant al paper de seda. Segons la seva coloració, es por denominar Manila palla o Manilla tabac. 2. Paper anomenat així perquè es fabricava d’un producte que s’obtenia a les Illes Filipines i que es deia Cànem de Manil, o abacà.

–Manipulació d’imatges: Conjunt d’operacions que es duen a terme mitjançant programes de preimpressió electrònica en color i que permeten ajustar les imatges captades a les característiques desitjades a la sortida.

–Manipulació de la il·lustració: L’il·lustrador pot, però no ha de manipular la il·lustració fent que aquesta digui el que en realitat no diu, D’aquí la importància de la redacció d’un epígraf, on es pot tergiversar el contingut de la il·lustració. En redactar el text de l’epígraf s’ha de ser fidel a la imatge representada, analitzant-la prou per no cometre l’error d’atribuir un retrat a un personatge que no correspon, obra a un autor que no ho és, etc.

–Manipulador: És responsable de les activitats relacionades amb el procés de producció (inclosos l’encolat i el cosit) una vegada els fulls s’han imprès. Els manipuladors solen disposar de màquines especialitzades per a processos com el perforat, el gravat, el guillotinat, l’estampació, l’encunyat i el plegat de fulles impreses. A més, organitzen els treballs que només es poden fer a mà: per exemple, la majoria dels llibres amb parts mòbils requereixen un treball manual, ja que el plegat i l’encolat dels elements a les pàgines impreses resulten massa complexos per a les màquines.

–Manipulat: Conjunt d’operacions que es fan amb el paper abans i després de la impressió.

–Manipulats d’estructura i enquadernació: Procés gràfic de post-impressió que uneix les accions que converteixen físicament els plecs en un llibre: tall, plegat, alçat, embotit, encolat, cosit, engrapat, fresat.

–Maniquí: S’anomenava així, antigament, un quadre enganxat a un cartró i col·locat on es guardaven les sorts sobrants de cada fosa, en què es consignava quines sorts són la que hi havia, quines la que faltaven i nombre de tortes o cucurulls de cada una.

–Manòmetre: Instrument que mesura la pressió d’aire que deixa passar la vàlvula. Serà el mesurador de la resposta de l’experiment. Tot i que la força de peeling es calcula en Newtons, es realitza la mesura en Pressió (bar) ja que al realitzar mostres de la mateixa grandària, la secció és constant i per tant seria equivalent a dividir totes les pressions entre la secció per obtenir la força.

–Manresa, Joaquim, tipògraf i socialista a Barcelona (segle XIX). Fou escollit vocal en el primer Comitè Nacional de la UGT, l’octubre de 1888. Estigué absent per malaltia en la reunió on fou nomenat i no sembla que arribés a ocupar aquest càrrec.

–Mans: Això fa referència als copistes que participen en la redacció d’un nou manuscrit. Concretament , la “primera mà” fa referència al copista principal, mentre que la “mà correctora” fa referència a l’escriba que va fer les correccions, sovint distingides per la superposició de capes de la seva intervenció ( “segona mà”, “tercera mà “, etc.).

–Mans escrites: 1. Són ​​petites mans que els lectors antics dibuixaven als marges del llibre per indicar la importància d’aquell passatge concret del text. 2. Alguns, en llegir alguna frase bonica o fet notable, ho marquen als marges amb certes mans mal dibuixades, indicant-ho tot, i les multipliquen al llarg del volum tant que molesta els amants dels bons llibres, veient-los tan maldestrament degradats per ells. Aquest curiós costum també ha passat a alguns llibres impresos, com ara el Tresor Ciceronià de Nizolio, algunes edicions dels quals, proveïdes d’una gran quantitat de mans petites, s’anomenen amb la sintaxi.

–Manta: Tela gruixuda que es col·loca sobre el material a estampar abans de passar-lo pel rodet.

–Mantellina: En el procés de litografia òfset, la mantellina es troba sobre el corró de la premsa. Aquest passa per sobre la imatge, que està invertida i la transfereix al paper de la forma correcta.   Em aquest procés, la planxa i el paper no estan mai en contacte directe, la planxa se situa al costat esquerre i el paper al dret. La planxa es processa i es subjecta a la premsa mitjançant una barra de metall del mateix costat esquerre, també pot ajuntar-se mitjançant una cinta de doble cara.

–Manteniment: Operació realitzada a una màquina per al seu bon funcionament.

–Manteniment de primer nivell: Conjunt d’operacions que es fan a peu de màquina per reparar petits desperfectes, greixar els elements mòbils o canviar elements fungibles i que no requereix coneixements tècnics profunds ni utillatge complex.

–Mantícora: Figura que representa un animal imaginari amb cos de tigre, cap d’home vell, llargues banyes en espiral i boca amb tres rengles de dents.

–Mantovani, Marco, impressor i anarquista a Tarragona (segle XX). Era italià de naixement i caixista de professió. Cap a 1920, treballava a Tarragona en la impremta on s’editava la revista Fructidor i era membre d’algun dels grups d’acció que actuaven en aquesta localitat.

–Mantra: Formes rituals contingudes als Vedes i que articulades resulten una mena de màgia oral i alliberen la potència sagrada dels bramans.

–Manual: 1. Llibre en què es resumeix o compendia allò més substancial d’una matèria..2. Fàcil de manejar. 3. Que s’executa manualment.4. Llibre litúrgic que conté els ritus amb què s’han d’administrar els sagraments. 5. Llibre en què els homes de negocis van anotant provisionalment i com a esborrany les partides de càrrec o data, per passar-les després als llibres oficials, si estan obligats a portar-los per exercir el comerç. 6. Llibre o quadern que serveix per prendre notes o apunts.

–Manual de cancelleria: Formulari, col·lecció de cartes i documents.

-Mapa de carreteres:  Mapa que representa fonamentalment les carreteres que es mostren classificades en categories segons sigui la seva importància viària.

–Manual d’estil: 1. Tractat en què s’expliquen les normes d’escriptura aplicables a les diverses disciplines o concreta, a una entitat o a una institució. 2. Escrit normatiu dins una empresa, ja sigui editorial (sobre el contingut del text) o tipogràfic (la imatge del text).

Manual d’Estil de l’IEC

–Manual d’estil bibliogràfic: Escrit normatiu que fixa la manera de fer una bibliografia i unes cites o notes bibliogràfiques. Els més coneguts són el Manual de l’APA (molt utilitzat a universitats llatinoamericanes) ia les ciències socials; estil de l’editorial de la Universitat de Chicago (un dels més prestigiosos i antics), manual de la MLA (Modern Language Association) que se sol utilitzar en estudis literaris per adaptar-se millor a la cita de fonts literàries i obres clàssiques; manual de la MHRA (Modern Humanities Research Association), de Cambridge, i molt seguit a universitats europees, sobretot a l’àrea d’humanitats; Blue book, de Harvard; i normativa ISO (la normativa UNE per a referències bibliogràfiques).

-Manual d’identitat corporativa: Un manual d’identitat corporativa o brandbook és un document, imprès o digital, que defineix i recopila tots els possibles usos d’una marca tant en l’àmbit visual com verbal. És a dir, aquells elements d’expressió i reconeixement de la companyia.

El seu objectiu principal és definir la correcta aplicació dels components que integren una marca en tota mena de suports, tan offline com en línia.

A més, estableix les bases per a la comunicació i transmissió de la filosofia de marca, així com per a la diferenciació amb la seva competència.

–Manual d’identitat de marca: Acompanya un logotip i estableix la identitat visual corporativa i la línia de comunicació de tots els elements gràfics. Ha de ser realitzat per un professional format i experimentat en branding o identitat de marca.

–Manual del librero hispanoamericano: bibliografia general española e hispanoamericana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos… 2ª ed. corr.y aum. Barcelona, etc., LibreríaAnticuaria de A. Palau, etc.,1948-1977. 28 v. Autor: Antonio Palau i Dulcet. Antonio Palau Dulcet és el creador d’un gran catàleg que ha estat considerat la bibliografia retrospectiva espanyola.

Palau recull un nombre molt important de notícies procedents d’altres catàlegs de llibreter, cita molts exemplars no vists. Recopila obres espanyoles, iberoamericanes i estrangeres que tracten tema espanyol o iberoamericà. Resulta especialment valuós per identificar pseudònims. Gairebé tots els ítems porten el preu i data en què han estat venuts pel que resulta una referència important per a la taxació de llibres antics i de llibres vells. Agustí Palau i Claveras ha dotat aquesta obra d’un índex en set volums.

–Manual de marca: El document que recull tota la informació sobre la identitat visual corporativa d’un negoci i les instruccions per utilitzar-la correctament. La longitud i complexitat del manual de marca estarà condicionat per la quantitat de versions i aplicacions físiques i digitals que aquesta tingui.

A més, és molt recomanable que els empleats i col·laboradors d’una empresa hi tinguin accés perquè es mantingui la cohesió amb què es va dissenyar.

–ManuBooks: Tots els diumenges a la parada 68 del Mercat de Sant Antoni.

–Manuel du libraire et de l’amateur de livres, 5e. ed. Paris, Firmin Didot, 1860-1880. 8 v. de Jacques Charles Brunet. Brunet va confeccionar un manual d’ajuda per a llibreters i bibliòfils a 6 volums i 2 suplements. Els 5 primers volums constitueixen un diccionari alfabètic d’autors i títols que descriu els llibres que va considerar rars i preciosos. El tom V conté tres annexos que estudien les edicions d’Hores gòtiques de París, llibreters i impressors, les seves marques i els Elzevier. El tom VI proporciona una llista d’obres citades en els 5 primers toms amb una divisió de matèries en cinc grans grups, conté un estudi sobre publicacions periòdiques. Van ser publicats a la seva cinquena edició, última corregida i ampliada per l’autor, entre 1860 i 1865. Entre 1878 i 1880 es van publicar tots dos suplements.

–Manueli: Estil artístic portuguès de finals del segle XV i començaments del XVI, desenvolupat durant el regnat de Manuel I. Es distingeix per la seva decoració exuberant inspirada en el mar, amb elements com cordes, nusos, esferes armilars i vegetació. Podeu aparèixer en enquadernacions o arquitectura relacionada amb biblioteques monàstiques.

–Manuscrit: 1. Escrit a mà. 2. Escrit que té algun valor o antiguitat o que és de mà d’un escriptor o persona cèlebre. 3. Hi ha diferents tipus de manuscrits: còdex, llibre vedell, tombes, beats, etc.

–Manuscrit acèfal: 1. Manuscrit a qui falta el principi. 2. Manuscrit que es troba separat dels antecedents.

–Manuscrit Aglabita: Manuscrit islàmic realitzat entre els anys 800 al 909, dins de la dinastia Aglabita. Es conserven una sèrie de manuscrits de l’Alcorà a la biblioteca de la Gran Mesquita de Kairuan.

–Manuscrit apògraf: 1. Manuscrit copiat de l’original de l’autor. 2. Manuscrit que és còpia d’un altre que s’ha perdut, sigui aquest, original o còpia.3.  Es pot donar el cas que es tracti d’una còpia a net`’ del mateix autor sobre el manuscrit autògraf original, que tindria ratllades i correccions.

–Manuscrit autògraf: Text escrit de la mà del seu propi autor, signat o no.

–Manuscrit de base: Exemplar d’un manuscrit seleccionat per un editor per ser reproduït íntegrament, llevat dels erros manifestos. Les lliçons dels altres exemplars del mateix manuscrits són recollides en l’apartat crític de l’edició.

–Manuscrit de Batak: Manuscrits realitzats pels Batak, un poble de l’oest d’Indonèsia, escrits a la seva escriptura indígena. Solien fer-los amb bambú o escorça d’arbre. que enquadernaven posant-los cobertes de fusta enganxades als extrems de la tira de paper, de vegades tot això traspassat per un cordill realitzat amb fibra de palmell de sucre. Aquests llibres es coneixen en la seva llengua com a ‘pustaha’ i són realitzats pel ‘datu’, el mag del poble.

–Manuscrit Còdex Leicester: El Còdex Leicester és una col·lecció d’escrits essencialment científics de Leonardo da Vinci. Pren el seu nom del primer comte de Leicester, Thomas Coke, que el va comprar el 1717. Es presenta sota la forma de 18 fulls dobles, o sigui, 72 pàgines de format 21,8 x 29,5 cm.El còdex dona una visió de l’esperit d’aquest pensador, artístic i científic del Renaixement. És una excepcional representació de la relació entre art i ciència, així com de la creativitat en el procés científic. Bill Gates va comprar el Còdex Leicester, per 30,8 milions de dòlars EUA en una subhasta el 1994.

–Manuscrit ‘deterior’: Manuscrit antic (en general, de l’època de l’humanisme [1450-1600], copiat per copistes sense preocupacions filològiques, només amb destinació a la venda al mercat.

–Manuscrit firmat: El mateix que Autògraf.

–Manuscrit fragmentat: Manuscrit en què els quaderns han estat separats.

–Manuscrit idiògraf: Manuscrit copiat sota el control del seu autor.

–Manuscrit il·luminat: Manuscrit il·lustrat en què els dibuixos estan decorats amb or i colors brillants. Era comú als manuscrits antics de valor fins a l’arribada de la impremta.

–Manuscrit historiat: Manuscrit ornat amb miniatures.

–Manuscrit miniat: El que tenia dibuixos en miniatura. Moltes vegades era, també, un manuscrit il·luminat.

–Manuscrit mutilat: Manuscrit del que han desaparegut quaderns o bifolis.

–Manuscrit ‘recentior’: Manuscrit antic que es diferencia de la tradició diplomàtica anterior perquè afegeix noves faltes.

–Manuscrit Voynich: Es tracta d’un misteriós llibre il·lustrat, d’unes 250 pàgines en pergamí, escrit fa uns cinc segles i mig per un autor desconegut en un idioma incomprensible i sense desencriptació, gran misteri, abonant la teoria que es tracta d’un engany. No obstant, certes característiques en la distribució de les ‘paraules’, la prova del carboni 14 ( realitzada el 2009 a la Universitat d’Arizona EUA, , va demostrar que el pergamí del manuscrit podia datar-se entre els anys 1404 i 1438, i que la tinta es va aplicar poc després) o les il·lustracions (que semblen cenyir-se a les construccions de l’època, i probablement al nord d’Itàlia) permeten assegurar que es tracta d’un còdex medieval. El manuscrit és conegut amb el nom de l’especialista en llibres antics Wilfrid M. Voynich, qui el va adquirir el 1912. Es conserva a la Beinecke Rare Books Library (Universitat de Yale). Sembla que especialistes de la Universitat d’Alberta (Canadà) i amb ajuda de la Intel·ligència Artificial, van ben encaminats per a poder desxifrar-ho

-manuScrits: Publicació del Departament d’Història Moderna i Contemporània que edita treballs inèdits de recerca sobre l’Edat Moderna (segles XV-XVIII). Els articles, sotmesos a una avaluació d’experts amb cegament doble, estan redactats en català, castellà o anglès. És una de les revistes més ben valorades en la seva matèria de tot Espanya, ja que, des de la seva fundació el 1985, ha estat un vehicle bàsic per introduir algunes de les tendències historiogràfiques europees més innovadores.

–Manuscrits asteques: Abans de l’arribada dels espanyols a Amèrica existien nombrosos manuscrits maies i asteques. El primer arquebisbe del virregnat de Mèxic, Juan de Zumárraga, per combatre el paganisme dels indis i creient veure en aquests manuscrits formes i símbols d’una religió diabòlica, va manar recollir-los per ser cremats a la plaça de Texcoco i els seus successors van fer el mateix, per la qual es conserven pocs manuscrits. Els manuscrits es coneixen com a Còdexs mexicans i estaven formant per llargues tires de paper compostes de diversos fragments units entre si i escrites per ambdós costats i dividides en rectangles. Es conservaven aquestes tires enrotllades o plegades alternativament a manera de paravents i arrecerades als seus extrems per unes cobertes de fusta o de pell.

–Manuscrits de l’escriptori de Santes Creus: L’escriptori de Santes Creus, juntament amb el de Poblet, rellevà els prestigiosos centres de Santa Maria de Ripoll, Vic i Sant Cugat del Vallès en la còpia i la il·lustració de manuscrits, quan llur activitat, desplegada amb esplendor al llarg dels segles X al XII, ja començava a declinar, és a dir, vers la fi d’aquest darrer segle, però sobretot durant el següent. Per bé que una bona part de les restes del fons de la biblioteca santescreuïna ha estat analitzada des del punt de vista codicològic i textual, amb breus comentaris sobre l’ornamentació més reeixida, l’aspecte artístic romania en general encara força desconegut. Si seguim la numeració emprada al catàleg confeccionat per J. Domínguez Bordona (1952), els volums que, malgrat l’absència de data, pertanyerien al període comprès entre els segles X i XIII serien un total de setanta-nou còdexs. E. Fort i Cogul (1962-1963, pàgs. 1-8) incorporà a aquesta nòmina un missal del segle XIII, adquirit al llibreter muniquès L. Rosenthal el 1911 per l’abadia trapenca de la Mare de Déu de Getsemaní de Kentucky. (l’entrada sobre aquest tema a enciclopèdia.cat és molt interessant)

De l’inventari del darrer quart del segle XII, abans esmentat, i tot seguint la confrontació realitzada per Domínguez Bordona (1952), cal pensar que actualment el monestir conserva els manuscrits núms. 153, 156, 145, 160, 97, 149, 158, 148, 72, 92, 77, 91, 69, 66, 81, 105, 165, 28.

Caplletra “D” del foli 1 del ms. 122 de la Biblioteca Pública de Tarragona, ornada amb vermiculat sobre campers negre i vermell i completada, a la part superior, per un rostre. ECSA – I. Companys

–Manuscrits literaris: Treballs literaris als diversos estats de la seva elaboració: esborranys, textos definitius, proves.

–Manuscrits uncials del Nou Testament: Els escrits amb cal·ligrafia uncial grega, és a dir, escrits entre els segles IV-IX. Són dels exemples més antics de l’Antic Testament.

–Manuzio, Aldo: Editor, impressor i enquadernador venecià (1449-1515), destacat per la seva formació, la qualitat dels seus treballs i el fet d’haver introduït innovacions tant en edició com en enquadernació. En aquest darrer aspecte el més destacat de les seves realitzacions és la creació d’un estil decoratiu propi, anomenat des d’aleshores aldí.

Hypnerotomachia Poliphili

–Manxa: Arruga produïda als extrems de les doblecs d’un plec ja doblegat. 1. Elasticitat que adquireix un motlle tipogràfic quan està format per excessives interlínies o els materials estan bruts o mancats de rigidesa.

–Manxeta: 1.Títol informatiu important, amb lletres de cos molt gran, que apareix a la primera plana d’una publicació. Dibuix o rètol que apareix a la primera plana al costat del logotip del periòdic, i que també pot aparèixer a les pàgines interiors, especialment lligat a una secció concreta de la publicació. 2. Anunci de mida petita, generalment de l’amplària d’una columna, inserit a la premsa i que destaca per la taca de tinta que implica.

–ManyPixels Galery: Aquest banc d’imatges és una web desenvolupada per la firma de disseny ManyPixels que ofereix de forma gratuïta il·lustracions lliures de drets (però amb poca varietat), sobretot enfocada a situacions de negoci. El millor d’aquesta eina és:

            Són recursos gratuïts que es poden usar en projectes comercials.

            La categorització per etiquetes.

            El selector del color principal. Només seleccionant un color, totes les imatges de la galeria tenen predominança en aquest color, cosa que li dona gran agilitat per baixar la mateixa imatge sense necessitat d’editar els colors de la il·lustració- En la part no gratuïta, i com a curiositat, s’ha de dir que aquesta web ofereix algú molt interessant i rupturista en el sector: el dissenyador 24/7.

–Many-up: Tipus d’imposició en què una pàgina se situa diverses vegades al mateix plec, per exemple, two-up.

–Mañà Terré, Teresa: (Barcelona, 1954) és una bibliotecària i professora jubilada de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona entre 1993 i 2020 (abans ho havia estat de l’Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació, predecessora de la Facultat), on ha impartit assignatures sobre biblioteques escolars i història de les biblioteques públiques a Catalunya als segles XIX i XX. Des del 1992 fins al 2022 ha estat responsable de la secció de llibre infantil de la revista Serra d’Or. Entre les seves publicacions destaca el llibre Les biblioteques populars de la Mancomunitat 1915-1925 (2007), fruit de la seva tesi doctoral, Les biblioteques populars a través dels seus Anuaris: 1922-1936 (2001) i, darrerament, Les biblioteques, un projecte d’èxit? Una mirada cent anys després (2014).

–Mapa: 1. Un mapa o pla cartogràfic és una representació gràfica i mètrica d’una porció de territori generalment sobre una superfície bidimensional però que pot ser també esfèrica com passa als globus terraqüis. El fet que el mapa tingui propietats mètriques significa que ha de ser possible prendre mesures de distàncies, angles o superfícies sobre ell i obtenir-ne un resultat aproximadament exacte.2. Full d’un llibre més gran que les restants que s’han de doblegar en enquadernar-lo. 3. Secció d’un mapa o pla de gran format, dividit per facilitar la consulta. 4. Resulta de la recopilació d’aixecaments i expressen només les característiques sortints de grans extensions. 5. Iniciats amb el propòsit de conèixer el seu món, i recolzats primerament sobre teories filosòfiques, els mapes constitueixen avui una font importantíssima d’informació, i una gran part de l’activitat humana està relacionada de manera o altra amb la cartografia.

-Mapa actual: Mapa que representa les dades topogràfics i geogràfiques més recents.

–Mapa administratiu: Mapa que representa els principals fets de l’organització administrativa d’un territori especialment les qüestions relatives a les fronteres, divisions i capitals.

–Mapa aeri: Mapa format per un o més fotògrafs que fan fotografies de la superfície de la Terra des de l’aire.

-Mapa analític: Mapa temàtic que representa els elements d’un fenomen.

–Mapa anamòrfic: Mapa en què els territoris es modifiquen a fi que les seves superfícies resultin proporcionals a les magnituds d’un fenomen que es vol representar procurant que es mantingui la contigüitat i les configuracions dels territoris.

-Mapa antiquat: Mapa que té un conjunt de detalls que ja no corresponen, en gran part, amb la realitat topogràfica i geogràfica actual.

–Mapa d’arbre: Tipus de gràfic de dades que divideix o fragmenta ortogonalment una àrea total, determinant-ne la mida d’acord amb el valor que representa. Permet visualitzar amb molta claredat quantitats numèriques com a parts d’un total, que tindran una representació com a quadrats o rectangles, els quals poden aparèixer acumulats o superposats. Aquesta opció compacta i eficient va ser desenvolupada pel nord-americà Ben Shneiderman, a principis de la dècada de 1990, originalment per a sistemes informàtics, però també va resultar útil per a inventaris o per determinar la importància percentual d’un producte a l’economia d’un país. Hi ha una variació anomenada mapa d’arbre circular, que permet establir amb facilitat l’ordre jeràrquic dels elements en contenir múltiples valors dins del cercle; no obstant això, en emprar aquesta figura geomètrica no s’aprofita eficientment l’espai, ja que queden molts buits al seu voltant.

–Mapa astronòmic: Representació en un pla d’una porció del cel estrellat, d’un objecte celeste de dimensions aparents apreciables, com ara els astres, planetes, satèl·lits, etc.

–Mapa auxiliar: Mapa de petites dimensions que es col·loca limítrof a un altre d’un de les dades del qual és explicatiu.

–Mapa auxiliar adjacent: Mapa auxiliar que representa, generalment a la mateixa escala, una zona limítrofa a la del mapa principal.

–Mapa de base (1): Mapa reproduït totalment o parcialment en un o diversos colors que serveix per sobreposar-hi dades temàtiques.

–Mapa de base(2): Mapa inicial resultant d’un aixecament topogràfic o fotogramètric. Per exemple: el mapa topogràfic estatal. Generalment es tracta d’un document oficial a gran escala del que posteriorment es formaran la resta dels mapes. És un concepte oposat a mapa derivat.

-Mapa batimètric: Mapa hidrogràfic que representa el relleu de zones submergides.

–Mapa de bits:  1. Una imatge formada per valors numèrics binaris distribuïts en forma de taula amb columnes i files, on cada valor de color o to representa un píxel, que pot tenir un valor binari (bit), octal (byte), hexadecimal (16), etc. En aquest sentit, ‘mapa de bits’ es contraposa a ‘vectorial’ i no és altra cosa que una taula de números equivalents a píxels.

Una imatge esquemàtica d’un mapa de bits

2. En sentit restrictiu, una imatge formada per píxels (com les esmentades a dalt) els píxels de la qual només tenen només té dos valors possibles: 1 o 0, és a dir, un bit. En programes com Adobe Photoshop, la referència a ‘mapa de bits’ sol tenir aquest sentit restrictiu d’ ‘imatges de mapa de bits d’1 bit per píxel’.

Una imatge esquemàtica de mapa de bits de 1 bit

En tots dos casos, la idea és que cada píxel o component bàsic de la imatge té reservada una cel·la. Com més cel·les (píxels) s’assignin a un espai concret, més resolució té la imatge. Aquesta assignació no depèn de la imatge en si, sinó de l’ús que vulgui fer l’usuari en aplicar la imatge a una superfície concreta. A més, cada cel·la (píxel) pot contenir més o menys dades. Això és el que s’anomena profunditat de color. Com més quantitat de dades, més profunditat de color. Els píxels es poden agrupar en diferents taules, cadascuna per representar-ne un color. Aquestes taules s’anomenen canals. Així, per exemple, en una imatge d’escala de grisos usual hi ha una sola taula de bytes (8 bits) per píxel. Això permet representar una diferència teòrica de 256 tons diferents de gris per a cada píxel. En una imatge de color RGB usual, hi ha tres taules de píxels, una per cada canal (vermell, verd i blau), amb un byte per a cada píxel (i la subsegüent capacitat teòrica de 256 tons diferents per a cada píxel a cada canal). Així, agrupats els seus canals, cada píxel ‘final’ té assignats 24 bits per representar diferents tons de color. A més d’aquests usos, els canals de píxels es poden fer servir per a altres usos com les màscares. Fins no fa gaire, l’usual és una profunditat de color de 8 bits per píxel i canal, però cada cop són més usuals les de 16 bits per canal. Tot i el gran inconvenient que representa la resolució —o més aviat, la manca d’ella o baixa resolució—, les imatges de mapa de bits tenen diversos avantatges sobre les vectorials. La primera és que es basen en un concepte molt senzill i fàcil de posar en pràctica. Per això, passar de les imatges analògiques a les digitals va ser transició raonablement suau pel que fa a història de la tecnologia. Una altra raó és que, comparades amb les vectorials, necessiten molt poca capacitat de procés per crear-se i reproduir-se, especialment pel que fa a reproduccions de la realitat: Són molt més naturals amb molt menor cost.

-Mapa cadastral: Mapa que representa els límits de la propietat de la terra. Sinònim complementari: pla cadastral.

–Mapa de calor: Representació gràfica que utilitza colors per mostrar la intensitat d’un fenomen, com ara clics en una pàgina web.

–Mapa de caràcters: Programa de Windows que mostra tots els caràcters d’una font que estan disponibles per utilitzar en la composició de textos.

–Mapa de carreteres: Mapa que representa els itineraris de les carreteres, segons la seva categoria.

–Mapa conceptual: Eina d’organització d’informació que ajuda a esquematitzar i sintetitzar de forma textual diferents idees, conceptes o elements d’un grup. Va ser creada el 1970 per l’educador Joseph D. Novak, que va plantejar aquest mètode similar als organigrames, amb informació representada jeràrquicament per ajudar a organitzar el pensament.

–Mapa de connexió: Tipus de gràfic que permet visualitzar fàcilment els enllaços i les relacions existents entre dues àrees o punts específics, a través de línies rectes o corbes. Porten aquest nom perquè són utilitzades amb freqüència per aerolínies comercials per representar cap a quines ciutats volen i des d’on. Aquest tipus de gràfics s’ha d’elaborar basant-se en un mapa tradicional, considerant les propietats geogràfiques reals amb prou informació per fer-ho útil; es recomana mantenir el mateix gruix i evitar línies superposades innecessàriament, ja que, en concentrar-se en un sol punt, aquests mapes poden resultar confusos, fins i tot amb l’ús de colors diferents.

-Mapa continental: Mapa que representa tot un continent, normalment a una escala compresa entre 1.20.000.000 i 1.50.000.000.

-Mapa de corbes batimètriques: Mapa batimètric que representa el relleu de les profunditats subaquàtiques mitjançant l’ús d’isobates.

–Mapa de corbes de nivell: Mapa que representa un relleu mitjançant corbes de nivell.

–Mapa corocromàtic: Mapa en què es marquen àrees qualitativament diferents mitjançant trames o colors.

-Mapa corogràfic: Mapa topogràfic elaborat a una escala prou petita per poder representar grans conjunts del territori d’una regió, un conjunt de regions o un continent.

–Mapa coroplètic: Eina emprada en estadística per representar diferents àrees d’un mapa tradicional amb variacions cromàtiques o tonals, amb la finalitat d’indicar diferències en els valors o rangs del que es vol representar. Sol ser de tipus conceptual i incloure-hi rètols. En utilitzar-lo, cal considerar que les àrees de gran extensió, encara que els seus valors estadístics no siguin tan rellevants, poden ser molt cridaneres i posseir molt de pes visual, cosa que podria portar a una interpretació errònia.

-Mapa de corrents: Mapa que representa la velocitat i la direcció dels corrents marins.

-Mapa dasimètric: Mapa de coropletes on les àrees estadístiques se subdivideixen en àrees d’homogeneïtat relativa basant-se en informacions complementàries. És un mapa utilitzat principalment per representar densitats de població.

-Mapa densimètric: Mapa temàtic que representa la distribució d’un fet o d’un fenomen amb dades quantitatives referides a una unitat de superfície.

-Mapa derivat: Mapa que s’ha obtingut a partir d’un mapa considerat com a principal, amb reducció de l’escala o sense, directament d’un o diversos mapes de base o a partir d’altres mapes derivats. És un concepte oposat al de mapa base.

–Mapa desplegable: Mapa per a la consulta del qual s’ha d’obrir desfent els plecs prèviament fets.

-Mapa diagramàtic de barres: Mapa temàtic que representa un fet o un fenomen distribuït territorialment mitjançant una o més barres d’alçada i aquestes són proporcionals al seu valor que es representarà.

-Mapa diagramàtic de quadrats: Mapa temàtic que representa la superfície de cada unitat territorial dividida en quadrats que es cobreixen de trames o colors diferents de manera que el nombre de quadrats de cada tipus sigui proporcional als valors parcials dels fenòmens representats.

-Mapa didàctic: Mapa elaborat amb finalitats instructives.

–Mapa d’empatia: És una eina que cerca entendre millor el client o públic objectiu. Cal fer ús de l’empatia per entendre millor els nostres clients, conèixer-ne la personalitat, els desitjos i l’entorn que els envolta. El mapa ens ajuda a posar-nos al seu lloc i comprendre’n les necessitats.

–Mapa d’Eratòstenes: Eratòstenes va néixer a Cirene (Líbia) l’any 276 aC. Fou un astrònom, historiador, geògraf, filòsof, poeta, crític teatral i matemàtic grec. Va deduir que la Terra és esfèrica i va determinar la circumferència amb una precisió de més del 98% respecte la mesura considerada correcta avui dia. Calculà que el meridià tenia uns 39.225 quilòmetres, mesura molt propera a la real de 40.008 kms.

Eratòstenes va perfeccionar les arts cartogràfiques proposant un sistema irregular de paral·lels i meridians per ubicar cada punt al mapa. Atenent els coneixements aportats pels topògrafs que van acompanyar Alexandre el Gran en les seves campanyes asiàtiques, va dibuixar un nou mapamundi que perfeccionava els anteriors d’Anaximandre i Hecateu, completant el continent asiàtic fins a l’Índia, i introduint terres noves, com l’illa Taprobana, que en endavant tindria presència continuada a tota la cartografia fins al renaixement.

-Mapa escolar: Mapa didàctic elaborat i preparat per ser usat a les escoles.

-Mapa estadístic: Mapa temàtic que representa dades estadístiques normalment a partir de les unitats territorials polítiques i administratives.

–Mapa estès: Mapa que, per ser massa extens, ocupa dues pàgines enfrontades, ja sigui en posició ordenada (és a dir, verticalment al peu de la pàgina), ja de través (o sigui, amb el cap al marge de tall de la pàgina parell i el peu al marge de tall de la senar).

-Mapa d´estrella: Planisferi que representa la superfície d´un globus en forma d´estrella. En aquest tipus de mapa, la projecció s’ha realitzat a partir de dues definicions matemàtiques diferents, que solen ser una per a la part central i l’altra per a les puntes de l’estrella.

-Mapa exagerat: Mapa que representa determinats fenòmens de manera que fa que adquireixin més importància de la que tenen en realitat.

–Mapa d’experiències: Conegut en anglès com a customer journey map, és una eina que permet revisar per separat les interaccions amb una marca, un servei o un entorn des de la perspectiva del client; així, s‟analitzen punts de contacte rellevants des del moment que sorgeix la necessitat o es produeix l‟interès fins que acaba la interacció individual. Serveix per crear empatia amb els usuaris, en experimentar i analitzar-ne les vivències, que difereixen de les operacions internes d’un negoci. Consisteix en avaluacions de tot el procés a què és sotmesa una persona abans, durant i després d’arribar a un lloc o experimentar alguna cosa. Per exemple, si es tracta de la visita a un restaurant, centre mèdic o taller mecànic, l’avaluació variarà significativament depenent de les activitats que cada individu vol fer. El mateix pot passar en el context digital en emprar una app per a telèfon mòbil d’alguna aerolínia o banc, la qual serà recorreguda amb delimitacions i bifurcacions diferents depenent del nivell de competència de l’usuari. Es pot interpretar com un conjunt vertical d’escales de Likert amb una escala de semàfor simplificada (positiva, neutral, negativa) o detallada numèricament, les avaluacions de les quals es presenten com una gràfica de línia sobre un eix horitzontal, que puja o baixa d’acord amb el resultat obtingut.

-Mapa fantàstic: Mapa que representa objectes i fenòmens inexistents o que no es troben localitzables en la forma i les característiques en què s’expressen.

-Mapa fenològic: Mapa temàtic que representa les manifestacions estacionals o periòdiques dels éssers vius. Exemple: un mapa de la migració de la cigonya negra.

-Mapa de ferrocarrils: Mapa itinerari que representa la xarxa ferroviària, les estacions i baixadors i les infraestructures ferroviàries o que siguin d’interès per als usuaris.

-Mapa físic: Mapa, generalment a petita escala, que representa els trets fisiogràfics principals d’un territori.

-Mapa fisiogràfic: Mapa morfogràfic que representa les característiques del relleu a grans trets d’una forma figurativa i simplificada utilitzant una perspectiva obliqua.

-Mapa de fluxos: Mapa temàtic que representa les adreces de moviment mitjançant línies d’amplada variable, proporcionals a la seva importància i esquematitzades d’acord amb el traçat. Sinònim complementari: mapa de línies de flux.

–Mapa fonètic: Mapa lingüístic on es representen les diferents pronunciacions d’un so en un territori.

-Mapa de franges: Mapa temàtic en què s’ha dividit la superfície de cada unitat territorial en franges paral·leles i de superfície proporcional als valors sectorials del fenomen representat.

-Mapa de freqüències: Mapa temàtic que representa el nombre de vegades que un fet o un fenomen es manifesta en una zona o lloc determinats.

-Mapa fora de text: Mapa solt que acompanya un text, un llibre o un article. És un terme oposat al de mapa al text.

–Mapa de fusos: Mapa que representa el seu camp mitjançant uns fusos que normalment estan units als punts de l’equador o als dels pols.

-Mapa de fusos horaris: Planisferi que representa els fusos horaris.

-Mapa general: Mapa que representa un conjunt de fenòmens geogràfics bàsics i diversos com les costes, la hidrografia, el relleu, les poblacions, les carreteres, els límits administratius, la toponímia, etc. Els mapes generals de gran escala d’àrees terrestres solen anomenar-se mapes topogràfics. Els uns i els altres es consideren habitualment complementaris i oposats als mapes temàtics.

–Mapa geològic: 1. Representació cartogràfica de la geologia d’una regió, amb indicació dels tipus de roques, de les formacions geològiques i de les relacions estructurals. 2. Conté informació descriptiva de la superfície terrestre, mostra la distribució espacial de diferents tipus de roques.

-Mapa geomorfològic: Mapa temàtic que representa les formes del relleu segons la gènesi, les dimensions, els tipus i les relacions amb l’estructura i la dinàmica. Sinònim complementari: mapa morfològic.

-Mapa geopolític: Mapa que, mitjançant una simbologia adequada, representa teories i fets de la geopolítica.

–Mapa hàptic: Tipus de mapa, rètol o maqueta que, per la seva composició tridimensional i ús de materials resistents, està fet per ser tocat. El nom prové de l’hàptica, estudi de tot allò relacionat amb el sentit del tacte i el moviment del cos (tal com l’òptica es vincula amb la vista). Aquest tipus de representacions d’espais físics inclouen escriptura en el sistema braille, així com canvis de textures i materials perquè persones cegues o febles visuals puguin conèixer fàcilment un lloc de forma prèvia. Si es generen de forma integral o basant-se en el disseny arquitectònic, resulten un complement molt útil per a l’orientació espacial en qualsevol espai públic, millorant l’experiència d’usuari de qualsevol visitant.

-Mapa hidrogràfic: Mapa que representa, fonamentalment, els cursos dels rius i les superfícies amb aigua.

–Mapa hipsomètric: Mapa que representa fonamentalment l’altitud d’un territori.

-Mapa històric: Mapa temàtic que representa els esdeveniments i fenòmens històrics.

–Mapa d’idees: Un mapa mental és un diagrama utilitzat per representar paraules, idees, tasques, lectures, dibuixos o altres conceptes lligats i disposats radicalment al voltant d’una paraula o idea.

–Mapa Illes Marshall: Un dels tipus de mapes primitius més interessants és la carta geogràfica realitzada sobre un entramat de fibres de canya pels habitants de les Illes Marshall, al sud de l’Oceà Pacífic, disposades de manera que mostren la posició de les illes , representades per petxines; l’enreixat de fibres de palmell serveix, en part, per a suport de les petxines i, en part, per indicar la curvatura predominant dels fronts de les onades.

-Mapa il·lustrat: Mapa on es fa ús dels dibuixos o fotografies en lloc de símbols cartogràfics.

-Mapa incunable: Mapa antic imprès en els primers temps de l’existència de la impremta.

-Mapa independent: Mapa que constitueix una unitat bibliogràfica amb un sol tema o títol.

–Mapa índex: 1. Mapa clau que serveix per indicar la situació de les zones representades en mapes individuals. 2. Mapa general on se situen esquemàticament els diferents mapes inclosos en una sèrie o atles i on s’indica la pàgina o referència de localització. Sinònim complementari: Mapa clau.

–Mapa inserit: Mapa inscrit en un altre major, generalment en una de les cantonades, per mostrar, engrandint convenientment, un detall. També es diu Mapa en requadre.

-Mapa d’intensitats: Mapa temàtic que representa els fenòmens d’acord amb el grau de força o activitat.

-Mapa interactiu: Mapa en format digital que permet interactuar amb els seus elements. Podeu incloure objectes multimèdia com ara animacions, sons, imatges o vídeos.

-Mapa inventari: Mapa que representa exhaustivament la distribució geogràfica d’un fenomen determinat.

-Mapa d’isopletes: Mapa que representa les variacions d’un fenomen mitjançant l’ús d’isopletes.

-Mapa itinerari: Mapa que representa la xarxa de vies de comunicació i que s’hi afegeix, normalment, les distàncies entre els diferents punts clau.

-Mapa jeroglífic: Mapa elaborat de manera que resulti enigmàtic i difícil de desxifrar.

–Mapa de la lectura pública: És un instrument que ajuda a la planificació de la política bibliotecària d’un territori identificant els serveis que hi ha, podent vore els serveis que falten per a així dirigir la inversió pública. És considerat un dels instruments bàsics per a la planificació bibliotecària.

–Mapa lèxic: Mapa lingüístic en què es representen diferents paraules emprades en un territori.

–Mapa lingüístic: 1. Representació d’un o més fets lingüístics mitjançant sistemes cartogràfics. 2. Atles lingüístic.

–Mapa lingüístic-etnogràfic: Mapa lingüístic en què es representen les indicacions lingüístiques seguides de dades etnogràfiques, amb dibuixos i esquemes.

-Mapa de línies: Mapa que té la seva representació gràfica feta amb línies.

-Mapa de línies aèries: Mapa itinerari que representa les rutes de les línies aèries regulars.

-Mapa de línies de navegació marítima: Mapa itinerari que representa les rutes marítimes regulars i, sovint, també les fluvials.

–Mapa de Llibreries de Vell d’Alacant, Castelló, Illes Balears i València: Libreries de vell, antiquàries, de segona mà, còmics, saldistes, llibres usats, etc. Algunes són a Todocoleccion i no està massa clara l’adreça.  Altres són a Uniliber i a Iberlibro i tampoc posen gaires coses. És possible que alguna tanqui o estigui de vacances, si hi heu d’anar truqueu primer. He afegit alguns Brocanters. Si sabeu d’altres llibreries m’ho feu saber i les posaré. Si-us-plau si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Andalucía i Extremadura: Segurament no hi són totes i és possible que alguna es tanqui. Si algú sap altres llibreries de vell m’agradaria m’informés per afegir-la. Si alguna vol que l’esborri si us plau m’ho fa saber i la trauré. Si hi ha errors prego me’ls indiquin per solucionar-los. Moltes gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell d’Aragó: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Asturias i Cantabria: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Canarias: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Castilla – La Mancha i Murcia: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Castilla – León i La Rioja: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies.

–Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya: Llibreries de vell, antiquàries, de segona mà, còmics, saldistes, llibres usats, etc. Algunes són a Todocoleccion i no està massa clara l’adreça. He afegit llibreries d’Andorra. Altres són a Uniliber i a Iberlibro i tampoc posen gaires coses. És possible que alguna tanqui o estigui de vacances, si hi heu d’anar truqueu primer. He afegit alguns Brocanters.

–Mapa de Llibreries de Vell a la Catalunya Nord: Segurament hi ha més llibreries, però no les he vist. Si algú em diu alguna llibreria que no està aquí, la possaré en el Mapa. Moltes gràcies. ( També és possible que alguna de les aquí posades no sigui una llibreria de vell de debò, però pel que he vist, almenys venen llibres usats).

–Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria / Liburutegi Antiquarianen Mapa Euskal Herria /: Segur que no hi són totes i alguna potser ha tancat. Si algú vol que afegeixi o tregui alguna llibreria només ha de dir-m’ho i ho faré i potser hi ha errors, digueu-m’ho i ho posaré bé, moltes gràcies. Volia posar-ho també en euskera, però el traductor que conec no va gaire bé, si alguna persona ho vol traduir, m’ho fa saber i ho posaré. I si el títol es pot millorar m’ho dieu i ho posaré bé. Eskerrik asko.

–Mapa de Llibreries de Vell a Galicia / Mapa de Librarías de Antigüidade en Galicia: No hi són totes i pot ser que alguna hagi tancat. Si alguna llibreria vol que la posi aquí només ha de dir-m’ho. Si hi ha errors m’ho dieu i ho posaré bé. Si alguna vol que la tregui, així ho faré. Gràcies. / Non están todos e pode que algúns xa pecharon. Se algunha libraría quere que o poña aquí, que mo diga. Se hai algún erro, avísame e o corrixirei. Se alguén quere que o retire, o farei. Grazas.

–Mapa de Llibreries de Vell a Madrid i rodalies: Llibreries de vell, antiquàries, de segona mà, saldistes, d’ocasió, etc. Algunes estan a Uniliber, a Iberlibro i a Todocoleccion, i no donen gaire informació sobre on són. Potser hi hagi errors, si us plau, feu-m’ho saber per corregir-los. Segur que falten moltes llibreries, si m’informeu les afegiré. Gràcies.

–Mapa de lloc Element propi del disseny web que consisteix en la representació textual de totes les seccions o pàgines individuals que conformen un lloc web. Quan aquest últim és molt complex o extens, la vostra navegabilitat es pot veure afectada, per la qual cosa aquest recurs ajuda els usuaris a trobar la informació desitjada fàcilment. En el disseny d’interfícies més recents s’ha millorat molt l’experiència d’usuari en navegar per Internet, però encara és possible utilitzar aquests mapes en esquemes d’alta complexitat i densitat d’informació, com ara bases de dades, biblioteques en línia, directoris o cercadors.

–Mapa a marge perdut: Mapa totalment parcial sense marge de manera que l’espai cartografiat arriba fins al límit del full.

–Mapa de Mercator: Gerard Kremer, conegut pel seu nom llatinitzat Gerardus Mercator (1512-1594), també, va ser un geògraf, matemàtic i cartògraf flamenc,1 famós per idear l’anomenada projecció de Mercator, un sistema de projecció cartogràfica conforme, en el que es respecten les formes dels continents però no les mides. Va ser un dels primers a utilitzar el terme «atles» per designar una col·lecció de mapes.

Ortelius World Map Typvs Orbis Terrarvm, 1570.

Va estimular Abraham Ortelius a fer el primer atles modern, Theatrum Orbis Terrarum el 1570. Posteriorment Mercator va començar a elaborar el seu propi atles, organitzat en diversos toms, el primer dels quals va ser publicat el 1578 i consistia en una versió corregida dels mapes de Ptolemeu, encara que aquesta edició també incloïa alguns errors propis de Mercator. El 1585, es van publicar mapes de França, Alemanya i Països Baixos, i el 1588 es van agregar mapes dels Balcans i Grècia.

Mapa de Mercator

Al títol de la seva obra ‘Atlas sive Cosmographicae meditations de fàbrica mvndi et fabricati figura’ (Atles, o meditacions cosmogràfiques sobre la creació de l’univers i l’univers en tant creació) és on apareix per primera vegada el terme Atles per descriure una publicació d’aquest tipus. Els dos primers toms van aparèixer el 1594 i el tercer a l’any següent completat pel seu fill Rumold i el seu net Michael.

–Mapa més antic: Mapa més antic que s’ha trobat fins ara és una placa de fang cuit procedent de Ga Sud, a Mesopotàmia; es creu que va ser realitzat cap a l’any 2500 aC. Representa la zona septentrional de Mesopotàmia, creuada pel riu Eufrates, al qual escorten fins a la seva desembocadura dues cadenes muntanyenques.

-Mapa miner: Mapa a gran escala que representa la situació i l’extensió d’una àrea d’explotació minera on es descriu tant les formes topogràfiques externes com les estructures subterrànies. Sovint una sèrie de talls o seccions verticals completen la informació cartogràfica.

-Mapa del món: Mapa que representa tota o bona part de la superfície terrestre.

–Mapa morfogràfic: Mapa temàtic que representa les formes d’un terreny d’acord amb el seu aspecte.

-Mapa morfomètric: Mapa temàtic que representa les formes d’un relleu de manera quantitativa ja sigui en valors absoluts o relatius. Molts mapes de pendents són mapes morfomètrics.

-Mapa mural: Mapa de grans dimensions que representa una informació molt útil generalitzada i que es pot llegir des d’una certa distància.

–Mapa mut: Mapa que no té rètols per als noms d’estats, autonomies, regions, províncies, ciutats, rius, muntanyes, caps, badies, etc., i serveix per a l’ensenyament de la geografia.

-Mapa nacional: Mapa que representa un territori d’una nació o d’un estat normalment a una escala compresa entre 1.500.000 i 1.200.000.

-Mapa numèric: Imatge digital d’un fenomen o d’un accident geogràfic conservada en fulls cartogràfics, cintes magnètiques, DVD-ROM o en un altre suport per al tractament informàtic.

-Mapa d’orientació: Mapa que representa elements topogràfics seleccionats per tal de poder realitzar una interpretació ràpida i senzilla de la pròpia localització i d’altres elements o llocs significatius. S’utilitza per seguir alguna ruta.

–Mapa orogràfic: Mapa que representa la configuració física d’un relleu mitjançant tintes hipsomètriques, ombrejats o qualsevol altra tècnica.

-Mapa de pendents: Mapa temàtic que, mitjançant qualsevol sistema gràfic, representa els diferents graus de pendent d’un territori.

-Mapa pictòric: Mapa que representa els accidents topogràfics, els objectes o els fenòmens mitjançant signes pictòrics en lloc de fer servir els signes convencionals habituals.

–Mapa pictòric del relleu: Mapa que representa el relleu i qualsevol altre accident topogràfic en posició planimètrica aproximada utilitzant signes pictòrics la qual cosa fa que es faci una sensació semblant a la d’una perspectiva obliqua.

–Mapa de Piri Reis: Anomenat també el mapa dels extraterrestres, datat el 1513. L’enigma que s’ha establert al voltant d’aquest mapa és que també dibuixa terres a la part sud del món i alguns han cregut veure en aquestes terres una Antàrtida unida al continent americà, dibuixada amb exactitud fins i tot en els seus detalls menors. El 1513 no s’havia explorat encara l’extrem sud del continent, i encara menys l’Antàrtida; a més, segons els experts en grans enigmes, les terres dibuixades amb tanta precisió estan milers de metres per sota del mantell de gel, cosa que significa que Piri Reis va haver d’inspirar-se en mapes de fa més de 11.000 anys, just quan l’Antàrtida no era encara un continent gelat.

Tot i això, l’explicació més raonable és també la més probable. No són pocs els mapes que conceben el Nou Món com un continent unit als altres formant un immens anell que abraça un oceà únic. La veritat és que els vells mites cosmogràfics pesaven encara molt després del descobriment d’Amèrica. La concepció de la terra seguia sent fortament medieval i hi havia moltes opinions pel que fa a la mida, a la disposició dels oceans i a la forma dels continents.

El que coneixem és l’únic fragment del que probablement va ser un gran mapamundi i és ple d’anotacions marginals suficients per interpretar-lo. És un manuscrit molt ric en detalls i en decoració, dibuixat a nou colors, que mostra l’Oceà Atlàntic vorejat a la part oriental per Àfrica i la península Ibèrica i a l’occidental per totes les terres conegudes del continent americà.

Fragment que queda del Mapa de Piri Reis

-Mapa planimètric: Mapa topogràfic en què no es representa el relleu.

-Mapa plegable: Mapa que es pot doblegar per facilitar-ne la conservació i consulta.

-Mapa pluviomètric: Mapa temàtic que representa la quantitat i distribució de les precipitacions caigudes en un territori i en un període de temps determinat.

-Mapa polític: Mapa, generalment a petita escala que representa les divisions polítiques i administratives d’un territori que es diferencien normalment usant diferents tintes.

–Mapa portolà atlàntic de Juan de la Cosa: El 1832, el Baró de Walckenaer passejant pels quioscos d’antiguitats de París, va trobar un vell mapamundi manuscrit. Estava signat: ‘Juan de la Cosa lo hizo en el Puerto de Santa María en el año de 1500’. Acabava de trobar el més antic de tots els mapes que registren al continent americà. El seu autor, també anomenat Joan el Biscaí, va participar com a cartògraf a la segona expedició de Colom i, el 1499, a la d’Alonso d’Ojeda. En tornar d’aquest viatge va dibuixar el mapamundi. La tècnica és la dels portolans tradicionals. A la part asiàtica, africana i europea, el mapa està decorat amb els elements tradicionals dels portolans; s’hi representen ciutats i monarques, personatges bíblics com els Reis Mags, figures mitològiques, el relleu i els cursos d’aigua, les rutes de navegació i els ports amb el nom escrit en espanyol antic. A la part del nou continent el perfil de la costa amb prou feines està esbossat; les illes, en canvi, estan ben detallades i crida l’atenció la dada de la insularitat de Cuba, que no seria confirmada oficialment fins a vuit anys més tard. Probablement Juan De la Cosa no tenia encara coneixement detallat de les darreres expedicions portugueses més enllà del Cap de Bona Esperança, ja que la costa oriental d’Àfrica és pura especulació i la d’Àsia és plena d’imprecisions i espais buits, potser perquè se suposava que a algun punt d’aquesta zona s’unien el vell món i les terres acabades de descobrir.

-Mapa de previsió: Mapa que representa la situació o evolució probable dels fenòmens determinats per a un període o una data futura.

–Mapa de punts: Eina de visualització de dades que permet ubicar esdeveniments en un espai geogràfic a través de punts, la posició dels quals, distribució, mida o color poden representar valors estadístics determinats. Va ser desenvolupat cap a 1854 pel metge anglès John Snow, qui en un mapa de Londres va ubicar cadascun dels casos de còlera presentats en una epidèmia, de manera que va ajudar a determinar amb exactitud (gràcies a la concentració de punts) la causa principal del contagi (un pou contaminat). El cervell humà és particularment bo per reconèixer patrons, per la qual cosa aquest tipus de mapes són ideals per apreciar-ne la ubicació, el flux i la possible concentració. Encara que també utilitza punts, no s’ha de confondre amb un diagrama de dispersió.

-Mapa de quadrícula: Mapa que té una quadrícula superposada o indicada al seu marc.

-Mapa qualitatiu: Mapa temàtic que representa la distribució de fenòmens atenent el seu caràcter nominal o conceptual.

-Mapa quantitatiu: Mapa temàtic que representa la distribució de fenòmens i fets d’acord amb la seva importància numèrica expressada de forma absoluta o relativa. Solen portar llegenda.

-Mapa amb relleu: 1. Mapa topogràfic elaborat en tres dimensions. 2. Mapa orogràfic que representa el relleu mitjançant diversos mètodes que normalment són d’efecte plàstic.

–Mapa de situació: Mapa, generalment a petita escala, que indica la situació d’una zona o un full cartogràfic dins d’un territori més gran.

-Mapa temàtic: 1. Mapa que, sobre una base topogràfica elemental de referència, destaca, mitjançant la utilització de diversos recursos de les tècniques cartogràfiques, correlacions, valoracions o estructures de distribució d’algun tema concret i específic. Convencionalment el mapa topogràfic i tota la cartografia general són considerats complementaris, fins i tot oposats al mapa temàtic. 2. Un mapa temàtic o de propòsit particular és aquell l’objectiu del qual és localitzar característiques o fenòmens particulars. El contingut pot abastar diversos aspectes: des d’informació històrica, política o econòmica fins a fenòmens naturals com el clima, la vegetació o la geologia. El mapa base utilitzat per elaborar els mapes temàtics és el topogràfic o de propòsit general simplificat. A partir del segle XVIII, els cartògrafs, que abans només s’havien centrat en l’estudi del coneixement geogràfic del món, van començar a plasmar als mapes dades socials i científiques, donant lloc al naixement de la cartografia temàtica.

–Mapa del temps: Mapa o diagrama que representa esquemàticament l’estat de l’atmosfera a hores determinades sobre una extensió relativament reduïda.

-Mapa del temps d’altitud: Mapa del temps que representa, mitjançant isohipses, les alçades en què hi ha una pressió determinada i, mitjançant isotermes, les temperatures en aquestes alçades.

–Mapa del temps de superfície: Mapa del temps que representa, bàsicament, les pressions en superfície reduïdes al nivell del mar, mitjançant isòbares, amb el seu valor i el símbol de les configuracions principals i els fronts.

-Mapa al text: Mapa imprès al cos d’un text, un article o un llibre. És un concepte oposat al de mapa de fora de text.

-Mapa de tintes batimètriques: Mapa batimètric que representa les zones submergides mitjançant diferents graduacions de color.

–Mapa topogràfic: 1. Mapa que representa la planimetria i l’altimetria de les formes i les dimensions d’elements concrets, fixos i duradors d’una zona determinada de la superfície d’un terreny. 2. Un mapa topogràfic o de propòsit general és el que representa gràficament els principals elements que conformen la superfície terrestre, com ara vies de comunicació, entitats de població, hidrografia, relleu, amb una precisió adequada a l’escala. Històricament, els mapes topogràfics o de propòsit general van ser l’objectiu de la cartografia fins a mitjan segle XVIII; ja que l’estudi de geògrafs i cartògrafs es va centrar en el coneixement geogràfic del món.

-Mapa transparent: Mapa imprès sobre un material transparent o translúcid que se superposa a un o diversos mapes que tenen el mateix camp i escala amb l’objecte, principalment, de complementar la informació.

–Mapa de través: Mapa l’amplada del qual és més gran que la de la caixa de composició, per la qual cosa es disposa del peu al capdavant de la pàgina, amb el peu al marge del llom si es tracta de la pàgina parell o al marge de tall si es tracta de la senar.

–Mapa turístic: Mapa que inclou informació útil per al turisme relativa a la localització urbana i les vies de comunicació destacant els punts d’interès històric, paisatgístic, etc.

–Mapamundi: Representació del món que pot tenir un valor cartogràfic o simbòlic-religiós. El mapamundi més antic conegut és una tauleta d’argila cuita d’origen Babilònic del segle VI aC. que conserva al Museu Britànic. Dos terços del seu anvers són ocupats pel mapa, mentre que l’altre terç i tot el revers estan ocupats per un text que explica el conjunt representat.

–Mapamundi de Ptolemeu: Claudi Ptolemeu, matemàtic, astrònom i geògraf, va néixer a Egipte (90-168 dC). Va viure a Alexandria, ja sota domini romà, i va treballar a la seva biblioteca, desenvolupant una vasta obra on va reunir i va comprendre tots els sabers científics del món clàssic aplicats a l’astronomia ia la geografia. Ptolemeu va ser el primer a utilitzar els termes de latitud i longitud per ubicar els llocs al mapa. Per això va establir un sistema reticular de paral·lels i meridians distribuïts a intervals regulars i calibrats en graus, dividits aquests al seu torn en minuts. Les línies de longitud les va definir partint d’un meridià principal de valor 0º que va situar al límit occidental de les Illes Canàries. Pel que fa als paral·lels, va establir el 0º a la línia de l’Equador i el 90º al Pol Nord; va situar l’extrem nord de la terra habitable al paral·lel 63º i va ubicar en aquella zona les illes de Scandia, Albió, Hibernia i Thule.

Mapa ptolemaic dibuixat el 1482 per Nicolaus Germanus per a l’edició d’Ulm

–Mapatge UV: Procés d’assignar una textura bidimensional a un objecte tridimensional en gràfics per ordinador.

–Mapes de gran escala: Són els que representen petites zones de la Terra. En aquests mapes el detall dels elements cartografiats és més gran. Se solen anomenar mapes de gran escala aquells d’escala més gran d’1:10.000. S’anomenen plànols a partir de 1:2.000, ja que no consideren l’esfericitat de la Terra.

–Mapes de petita escala: Són els mapes que representen àmplies zones de la superfície terrestre, per la qual cosa cal tenir en compte l’esfericitat de la Terra. En aquests mapes, el nivell de detall és petit. Se solen denominar mapes de petita escala aquells l’escala dels quals és menor d’1:100.000. Alguns exemples d’aquest tipus de mapes són els que representen països, continents, hemisferis, etc.

–Mapes de ‘T’ en ‘O’: Mapes diagramàtics que al principi eren molt senzills, s’inscrivien en les successives Etimologies d’Isidoro de Sevilla, i reproduïen gairebé sense detalls la descripció de la terra que s’hi feia. Estaven ‘orientats’, és a dir, a la part superior es troba orient. La barra transversal de la T representa una línia contínua formada pel Nil, el Helesponto, El PontoEuxino (mar Negre), el Palus Maeotis (mar d’Azov) i el riu Tanais (Don). Aquesta franja separa Àsia, a la meitat superior del mapa, dels altres dos continents. L’altre curs d’aigua, perpendicular a l’anterior, correspon al Mar Mediterrani i divideix la meitat inferior del mapa amb Europa a l’esquerra i l’Àfrica a la dreta. Des de principis del segle VIII es van incorporant elements geogràfics i cosmogràfics cada cop més historiats i complexos que donen lloc als Mapamundis dels Beats, els Mapes T-O de còdexs i salteris, i els Mapamundi circulars d’Ebstorf i Hereford, ambdós de finals del segle XIII , que significa la culminació d’una manera de concebre la terra.

-Mapes topològics: Són un tipus molt general de mapa que desatenen sovint l’escala i el detall a l’interès de la claredat de comunicar la ruta específica o la informació emparentada. El mapa del Metro n’és un exemple. No obstant això el mapa àmpliament utilitzat preserva poc de realitat. Varia l’escala constantment i precipitadament, i les adreces dels contorns casuals. Els únics trets importants del mapa són la ubicació fàcil de les estacions i travesses al llarg de pistes i si una estació o una travessia és del nord o sud del riu, per exemple. Satisfan tots els desitjos típics que un passatger vol saber, així que el mapa satisfà el propòsit.

–Mappae linteae: Denominació llatina dels llibres de fulles fetes amb lli.

–Mapping Pliegos: Ofereix una base de dades i biblioteca digital dels plecs solts publicats a Espanya entre els segles XIX i XX. El projecte és fruit de la col·laboració entre investigadors del camp de la literatura popular impresa, bibliotecaris i documentalistes, i institucions que allotgen col·leccions de plecs solts.

El seu objectiu principal és unificar en un sol catàleg els registres i reproduccions digitals d’aquests impresos, facilitant així l’accés dels investigadors i del públic general a aquests i impulsant la consulta i l’estudi d’aquest ric i divers gènere editorial. A Folio Complutense de la UCM.

–Maqueta: 1. Exemplar ( limitat a una o algunes pàgines) que ha de servir de model per a la construcció de la pàgina i sobre el qual es disposa un text amb vista a una execució acurada ( tipogràfica, particularment) .2 . Esquema inicial de la maquetació d’un llibre, amb els trets més formals: els temes, les pàgines, el format i el tipus de maquetació .3. En disseny gràfic imprès i arts gràfiques en general, un model de com serà el producte imprès. En una maqueta ha d’anar, de manera expressa o implícita, tot el necessari perquè el producte es realitzi fins al final. A les maquetes anteriors a l’existència del disseny amb ordinador i l’autoedició, el maquetista disposava tots els elements pintant-los de forma esquemàtica en un esbós usualment a mida real. Allí indicava per escrit al taller tot el necessari per a la composició tipogràfica, distribució de textos, imatges i taques de color i, si calia, adjuntava les arts finals. La precisió i concisió a les indicacions eren essencials.

Amb l’aparició del disseny digital amb ordinador, el que es proporciona és el document final, disposat i preparat per a la seva impressió final, a falta de rebre el contingut definitiu. Així, el text pot ser fals (com una llatinada ‘Lorem ipsum’…) i les imatges mancar de la resolució necessària (ser de “baixa resolució” només per maquetar), però el disseny i el document no variaran excepte pel fet que el text tindrà sentit i les imatges passaran a tenir la qualitat necessària per a la seva impressió. Una maqueta pot ser així una col·lecció de models per a producció (el que a Espanyas’anomena col·loquialment un ‘monstre’ (dummy)) o un document individual que només necessita ser editat per estar llest.

Ampliant el concepte, una maqueta també és un model tridimensional de l’objecte que serà imprès. Per exemple: La maqueta d’una caixa d’embalatge es pot presentar sense plegar o acompanyar-se d’un model ja tallat i plegat perquè el client i l’impressor vegin com s’ha de acabar. Tots dos es poden considerar ‘maquetes’, encara que la veritable maqueta és el document digital.

–Maqueta fixa: Terme aplicat al disseny de publicacions digitals el contingut de les quals es presenta de forma estàtica, similar a l’aspecte d’una publicació impresa, en què no és possible ajustar la puntuació, la font o l’interlineat, com passa als llibres electrònics. Aquesta diferència es fa més òbvia entre diferents versions del format EPUB, ja que la versió 2.0 té una maqueta ajustable i amb certa responsivitat, cosa que permet que el text líquid s’adapti a les indicacions fetes per l’usuari; mentre que la versió 3.0 s’exporta amb els criteris editorials del dissenyador respecte a la maquetació, la formació i la font, així com a la possible interacció amb galeries de fotografies i altres elements multimèdia, obtenint així resultats equivalents als del format PDF.

–Maqueta modular: Maqueta realitzada per mòduls de mesures precises, molt utilitzada per diaris.

–Maqueta prèvia: Diagrama esquemàtic de les pàgines del llibre. La fan servir redactors i dissenyadors per organitzar capítols i seccions de color.

–Maquetació: L’acció de maquetar consisteix a compondre, organitzar i estructurar els elements que formen l’interior d’una publicació (títols, text, imatges, etc.). En una maquetació es representen cadascuna de les pàgines de manera esquemàtica per a tenir una visió global del seu contingut. En una maquetació es representen cadascuna de les pàgines de manera esquemàtica per a tenir una visió global del seu contingut. 

Un dels 10 consells que donen per fer una bona maquetació: Establir seccions i capítols., el el vloj la granja

–Maquetar: Dissenyar o projectar les maquetes de llibres o revistes.

–Maquetista: 1. Es tracta d’un procediment que consisteix en compondre, organitzar i estructurar els elements que formen l’interior d’una publicació, ja sigui un llibre, un document de premsa, etc. 2. La maquetació és el procediment de produir una maqueta, normalment per a llibres o premsa, en el qual el maquetista és qui desenvolupa l’acció. Al disseny gràfic i les arts gràfiques, la maquetació s’entén com la generació d’un model que marca com serà el producte imprès. Així doncs, una maqueta ha de contenir tot allò que és necessari per al producte final. 

–Màquina: En arts gràfiques, premsa destinada a la impressió de la forma.

–Màquina alçadora: Màquina que es fa servir en enquadernació per alçar els plecs i formar els llibres.

–Màquina d’allisar lloms: Màquina que s’utilitza per allisar els lloms dels blocs de llibres a l’enquadernació en rústica.

–Màquina d’arrodonir lloms:1. La que té per missió fer l’operació de donar curvatura al llom del llibre. 2.  Màquina que es fa servir per donar la curvatura adequada als lloms articulats que tenen forma de teula.

–Màquina d’arrodonir puntes: Màquina per encunyar arrodonides les cantonades dels cartrons de les tapes.

–Màquina automàtica: Màquina en què la missió del marcador (operari) la efectua un dispositiu especial anomenat Marcador automàtic.

–Màquina automàtica de cilindre: Màquina planocilíndrica en què la platina i el cilindre tenen moviments d’ascens i descens en sentit invers un de l’altre i entinta per mitjà de rodet.

–Màquina de blanc: Màquina planocilíndrica que imprimeix només una cara del plec.

–Màquina de bobina: Màquina que imprimeix en una bobina de paper.

–Màquina calcogràfica: Màquina de gravat al buit en què s’utilitzen tintes greixoses que s’eliminen a les zones no impressores mitjançant un dispositiu d’assecatge abans de la transferència de la imatge al suport.

–Màquina de cilindre lliscant: Màquina planocilíndrica en què el cilindre de pressió gira al voltant del seu eix, movible paral·lelament al carro portaforma, que es desplaça en sentit contrari.

–Màquina cilíndrica: 1. Màquina on el sistema d’impressió és de cilindre contra cilindre, és a dir, que tant el motlle com la superfície impressora són cilindres. 2. Màquina contínua per a la fabricació de paper, poc utilitzada, en què un cilindre cobert de tela metàl·lica recull la pasta d’un recipient mentre gira.

–Màquina cilíndrica tipogràfica: Màquina rotativa utilitzada per a la impressió tipogràfica.

–Màquina de compondre: Màquina per compondre sense ajuda dels tipus solts.

–Màquina contínua: Màquina que produeix cinta de paper continu o de cartró a partir de pasta diluïda.

–Màquina de cosir amb filferro: La que té com a missió unir els plecs o fulles del llibre utilitzant filferro.

–Màquina CTP: Màquina utilitzada per produir planxes directament des de l’ordinador (Computer to Plate).

–Màquina de doblar: Màquina que es fa servir per realitzar operacions de plegat de forma simultània.

–Màquina doble: Màquina d’un o dos rodets que amb una sola forma imprimeix dos plecs.

–Màquina doble revolució: Màquina d’impressió pla cilíndrica en la qual el cilindre, després de fer una volta durant la impressió del plec, segueix girant lleugerament elevat i en dona una altra al buit fins que retorna el motlle novament entintat.

–Màquina d’empastar: Màquina per empastar papers i teles.

–Màquina encunyadora: Màquina que s’empra en enquadernació i cartonatge per a l’encunyat, fes, plegat i gofrat en paper o cartró mitjançant encunys o filets.

–Màquina de entrar o ficar en tapes:  La que té per missió ajustar i fixar les tapes al cos del llibre, tots dos preparats prèviament per separat.

–Màquina d’escriure: La màquina d’escriure era un aparell que permetia la impressió de caràcters tipogràfics en un paper. La primera màquina d’escriure va ser dissenyada per Sholes en 1867 i el seu teclat es va anomenar ‘qwerty’.

–Màquina d’escriure en Braille: Màquina d’escriure amb 6 tecles i una barra d’espai. Els caràcters es marquen amb relleu, a base de punts, i s’aconsegueixen prement diverses tecles alhora.

–Màquina d’esquinçar: Màquina de ferro que conté un cilindre o con truncat amb tres ganivetes a l’interior que, en rodar, freguen amb una de fixa

–Màquina de fendre: Màquina per a plegar automàticament papers i materials d’alt gramatge.

–Màquina de fer paper:Màquina en continu. Va ser als voltants de l’any 1800 que el francé Louis Robert inventava la primera màquina de fer paper, que es basava en la repetició mecànica dels moviments que fins llavors es feien manualment

–Maquineta de fer puntes: Eina per treure punta als llapis

–Màquina de fer queixos: La que té per missió fer queixos al llibre. Pot ser a martell o a rodet.

–Màquina de fer tapes: 1. La que té per missió confeccionar tapes de cartró folrades de roba, paper o un altre material. 2. Màquina en continu.Va ser als voltants de l’any 1800 que el francès Louis Robert inventava la primera màquina de fer paper, que es basava en la repetició mecànica dels moviments que fins llavors es feien manualment.

–Màquina de ficar en tapes: Màquina que fica el cos del llibre dins de les tapes i l’enganxa.

–Màquina flexogràfica: Màquina que utilitza formes flexibles, les tintes de les quals s’assequen per evaporació.

–Màquina Fourdrinier:  Una màquina de produir paper (o màquina per fabricar paper) és un dispositiu mecànic que s’utilitza a la indústria paperera per generar paper a alta velocitat i en grans quantitats. Les modernes màquines de fabricació de paper es basen en els principis de la màquina de Fourdrinier, que utilitza un tamís teixit en moviment per crear una làmina contínua de paper en filtrar les fibres contingudes a la pasta de paper i produir una tira que la pròpia màquina sotmet a assecat per produir una banda de paper resistent.

–Màquina de gran cilindre: Màquina de pressió planocilíndrica la característica de la qual consisteix que el cilindre és molt més gran que en les altres màquines del mateix gènere, ia més, el seu moviment és continu i independent del del carro; mentre aquest efectua el doble moviment d’anada i reculada amb gran rapidesa, el cilindre gira sobre si mateix una sola vegada.

–Màquina de gravar: 1. Màquina que es fa servir per gravar clixés tipogràfics per mitjans mecànics, electromecànics o electrònics. 2. Màquina per mitjà de la qual s’executen en talla dolça o en fusta solcs fins i regularment espaiats. En francès també es designen aquests aparells amb el nom de Machine a griser, perquè poden executar solcs fins, els quals produeixen a l’ull l’efecte d’una tinta grisa molt igual.

–Màquina de gravat al buit: Màquina que utilitza formes els elements impressors de les quals estan en buit i tinta a base de dissolvents, el sobrant de la qual és retirat de les superfícies no impressores mitjançant una rasora abans de la seva transferència al suport.

–Màquina de gravat al buit de bobina: Màquina de gravat al buit que imprimeix en bobines de paper.

–Màquina de gravat al buit de plecs: Màquina de gravat al buit que imprimeix plec a plec. –

–Màquina de gravat al buit en rotativa: El mateix que ‘rotativa de gravat al buit’.

Esquema de funcionament de la part impressora d’una tinta (cos) d’una rotativa de gravat al buit.

–Màquina d’impressió: Màquina que a les arts gràfiques es destina a la impressió, sigui directa, indirecta, de plecs, de bobina, plana, cilíndrica o planocilíndrica, simple o sistema satèl·lit.

–Màquina d’impressió directa: Màquina que transfereix la imatge de la forma directament del suport.

–Màquina d’impressió digital: Màquina que duu a terme el procés d’impressió rebent les instruccions directament de l’ordinador.

–Màquina d’impressió paral·lela: Màquina de pressió plana la característica principal de la qual és que el timpà, abans d’entrar en pressió, recorre un espai d’un centímetre si fa no fa en moviment paral·lel amb el de la forma.

–Màquina litogràfica: Màquina planogràfica en què la tinta és transferida directament de la forma al suport

–Màquina múltiple: Màquina rotativa en què sobre un únic portaforma hi ha diverses formes d’impressió que imprimeixen una després de l’altra sobre la mateixa superfície.

–Màquina òfset: Màquina planogràfica d’impressió indirecta on la tinta és transferida de la forma al suport mitjançant un cilindre intermedi de cautxú.

–Màquina de paper: Secció de la fabricació del paper on, a partir d’un flux de pasta, es forma, premsa i eixuga el full, donant lloc a una bobina mare.

–Màquina de parada del cilindre: Màquina de pressió planocilíndrica en què el cilindre, un cop imprès el plec, roman aturat mentre el carro retrocedeix per entintar la forma.

–Màquina plana: Màquina contínua per a la fabricació del paper en què es duu a terme el procés de deshidratació progressiva del full format sobre una tela de filferros fins.

–Màquina planocilíndrica tipogràfica: Màquina en què el portaforma és pla i el paper s’enrotlla (en plecs) a un cilindre o tambor, que és el que efectua la pressió sobre el motlle.

–Màquina planogràfica: Màquina on les superfícies impressores i no impressores es troben al mateix nivell, imprimint gràcies al fenomen fisicoquímic de rebuig de l’aigua a les parts greixos (superfície impressora) i acceptació d’aquesta (superfície no impressora).

–Màquina de plecs: Màquina d’impressió el suport d’impressió dels quals són els plecs.

–Màquina plegadora: Màquina per a plegar automàticament els plecs a l’enquadernació industrial. Solen fer tres tipus de plegat: d’embut, en creu i en bossa.

–Màquina de plegar: Hi ha dos mecanismes de plegat que donen nom a dues màquines: ‘plegadora de fulles’ (es doblega amb una fulla de moviment vertical que incideix sobre el material, que és mogut per dos ‘rodets plegadors’ de rotació oposada) i ‘plegadora de bossa’ (es doblega amb rodets, per mitjà d’un sistema format per una bossa i tres ‘rodets plegadors’. És un procés que es realitza de forma contínua i que permet varietat de formes de plegat). Aquests dos es fan servir amb plecs. Amb paper en bobines s’utilitza la plegadora d’embut.

–Màquina de pressió cilíndrica: Premsa que té cilíndric el portaforma i el portasuport.

–Màquina de pressió plana: Màquina que té plans el timpà i la platina.

–Màquina de pressió planocilíndrica: Màquina on el motlle és pla i el paper s’enrotlla a un cilindre (cilindre impressor), que és la que efectua la pressió sobre el carro (portador de la forma).

–Màquina de reacció: Màquina de retirada en la qual el plec imprimeix el blanc i el retiratge sobre un sol cilindre impressor, per a això, una vegada impresa la primera cara, el plec passa per un dispositiu de cilindres i cintes que li donen la tornada i el condueixen de nou al cilindre impressor per imprimir el retiratge.

–Màquina de retiratge: Màquina de doble revolució proveïda de dues formes, dos dispositius per entintar i dos cilindres impressors en què el plec, un cop imprès per una cara pel primer cilindre, passa a l’altre per ser imprès pel revers.

–Màquina rotativa: Màquina cilíndrica, per a plecs o bobines, en què els elements portasuport i portaforma són cilíndrics.

–Màquina rotativa gofradora: Màquina rotativa dotada d’un cilindre en buit i un altre en relleu per gofrar el paper.

–Màquina rotativa de gravat al buit: Màquina d’impressió en gravat al buit que fa servir paper en bobina.

–Màquina rotativa planetària: Rotativa per a colors on un sol cilindre d’impressió es troba en contacte amb tots els cilindres entintadors, cadascun dels quals imprimeix el seu color per un ordre establert.

–Màquina rotativa de premsa: Màquina rotativa composta de cert nombre d’elements que permeten llençar alhora els diferents plecs de què consta un diari.

–Màquina rotativa sistema satèl·lit: Màquina rotativa que disposa de diversos portaformes al voltant d’un únic òrgan de pressió.

–Màquina rotativa transformadora: Màquina rotativa que imprimeix sobre plàstics, metall i altres matèries diverses.

–Màquina rotoplana: Màquina tipogràfica de plecs o de bobines que imprimeix amb dues formes diferents, una plana i una altra corba, emprant alhora dos mètodes d’impressió, un directe i un altre indirecte.

–Màquina de serigrafia: La màquina de serigrafia industrial està formada per una secció d’entrada (on s’introdueix el material a imprimir), un cos impressor (on es troba la ‘pantalla’, la ‘rasqueta’ i la ‘base d’impressió’ i una secció de sortida (on arriba el material ja imprès) Hi ha màquines per treballar el tèxtil o per a suports plans.

 Les de tèxtil (conegudes com a ‘pop’) tenen diversos ‘cossos impressors’ i ‘bases d’impressió’ que giren sobre un eix central. En canvi, els de suport pla tenen els cossos impressors disposats en línia. En aquest cas, la superfície a imprimir pot ser plana o cilíndrica. La plana s’usa per imprimir sobre formats de tota mena de mides, mentre que la cilíndrica sol utilitzar-se per a la impressió de materials com ampolles, gots… En tot cas, hi ha diversos cossos impressors perquè cadascú va amb una tinta i imatge diferent.

–Màquina Sheridan: Màquina emprada per alçar, enquadernar, cosir i guillotinar llibres cosits a cavallet.

–Màquina simple: Màquina rotativa que posseeix un de cadascun dels òrgans que participen en la impressió.

–Màquina tipogràfica: Màquina d’impressió amb formes amb relleu que utilitza tintes consistents.

–Maquinabilitat: Capacitat del paper per passar per diferents tipus de màquines, tant en l’etapa de transformació com d’impressió. La maquinabilitat (resposta a l’acció mecànica) no s’ha de confondre amb imprimibilitat (resposta del paper a les diferents tecnologies d’impressió).

–Màquines: Secció d’un taller d’impremta on hi ha les màquines d’imprimir.

–Màquines per a plegar: Serveixen, en general, per plegar mides determinades: però modificant-les convenientment poden servir també per al plegat d’altres mides. Un exemple a la plegadora Black

–Màquines rotatives acoblades: Conjunt de dues màquines rotatives, una de gravat al buit i una altra tipogràfica, de les quals una imprimeix els gravats i l’altra el text.

–Màquines rotatives en línia: Grup de rotatives per imprimir en colors, on el paper travessa successivament tants elements alineats com colors s’han d’imprimir.

–Maquinista: Especialista encarregat de dirigir les màquines planes o rotatives, fer els arranjaments i vigilar la impressió.

–Maquipaper: Fira del paper que des del 1999 es celebra cada dos anys a Igualada, Va néixer per donar continuïtat a la Mostra de Papers de Catalunya que es feia a Gelida i que es va deixar de fer després de tres manifestacions. Fa uns anys es diu Maqpaper.

–Marañón, Francesc📕 : Tenia una llibreria a Muntaner, abans havia tingut barraca a Santa Madrona on feu l’aprenentatge de llibreter a la barraca de Conxita Bahí. A Muntaner, després de la guerra, venia tota mena de llibres. Era polit, amable i servicial.

–Marbratge: 1. Acolorit o vetejat com el marbre. 2. Decoració de les pells i papers utilitzats en enquadernació i dels talls dels llibres, de manera que presentin colors variats anàlegs a les aigües que sol fer el marbre.

–Marbre: 1. Pedra de superfície molt llisa que té diversos usos. Antigament s’utilitzaven per barrejar els tints i fer els colors amb què decorar els manuscrits.
2. Pedra calcària utilitzada com a suport escriptural d’epígrafs.

–Marbrejat: Vegeu ‘jaspiat’.

–Marbrejar:Pintat imitant el marbre als talls dels llibres. Es pinta també el paper per fer els plànols i les guardes dels llibres enquadernats.

–MARC: Vegeu ‘format MARC’.

 –MARC 21: La Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya va decidir l’octubre de 2001 adoptar el format MARC 21. A aquesta decisió es va sumar el Consorci de Biblioteques Universitaris de Catalunya (CBUC). Per portar a terme la migració del format CATMARC a MARC 21 es va crear un Grup de Treball específic, Grup de Treball pel Canvi de Format.

El canvi de format va coincidir amb un canvi en el sistema de gestió bibliotecària de totes les biblioteques que formen part del Consorci, es va passar de VTLS a Millennium.

MARC 21 comprèn cinc formats diferents per a registres d’autoritat, bibliogràfics, de fons, d’informació a la comunitat i de classificació. A Catalunya els formats aplicats són:

Formats MARC

Descripció

Proporciona informació sobre noms individuals, matèries, i títols uniformes. Un registre d’autoritat estableix la forma autoritzada de cada encapçalament, amb les referències apropiades d’un encapçalament a un altre.

Descriu les característiques intel·lectuals i físiques dels recursos bibliogràfics (llibres, enregistraments sonors, enregistraments de vídeo, etc.)

Proporciona informació sobre cada còpia o exemplar específics d’un recurs d’una biblioteca (signatura topogràfica, volums i exemplars conservats a la biblioteca, etc.).

–Marc: 1. Conjunt de quatre fustes, en forma de calaix sense fons i reforçat a l’interior per costelles, sobre el qual es col·loca la tela verjurada.

 2. Conjunt de filets que delimiten el camp d’un dibuix o d’una pintura.

–Marca: 1. Filet fi o puntejat que s’imprimeix al llom del plec per indicar el lloc per on les enquadernacions han de donar els doblecs. 2. Al·legoria, dibuix, escudet, monograma, vinyeta o signe convencional que l’impressor i el llibreter adoptaven com a distintiu o marca comercial. 3. Indicador, generalment abreujat, que precedeix la definició i informa de la seva descripció lingüística, com ara p. us.’.4. Grandària de paper de tina que es fabricava a Espanya i que va adoptar l’Estat per al paper segellat. 5. Filigrana.

–Marca (2): És aquell signe distintiu que es relaciona amb uns determinats productes i/o serveis la finalitat dels quals és diferenciar-se de la resta de competidors.

Però, a més, una marca pot ser l’expressió dels ideals d’una companyia i dels seus productes, o la percepció que en tenen els clients. Una marca que sàpiga expressar-se amb èxit, generarà vincles amb els seus clients i aportarà valor per a l’empresa i a la societat.

–Marca i Marca, Joan📕 : Arribar a llibreter de vell pel camí del col·leccionisme. Unes dificultats que va tenir li van fer vendre uns quants llibres, els que més estimava i de més valor econòmic, i decidint posar-se a vendre els seus llibres al Mercat Dominical de Sant Antoni, sense deixar la seva feina a la banca. Va obrir llibreria a la plaça de Sant Just, a les tardes i fins al tard, fent tertúlia amb veïns i clients. Va continuar col·leccionant diaris, revistes, cartells, auques, goigs, fotografies, programes de teatre i cinema, postals i altres papers fugissers al costat de novel·les i llibres de poesia dels autors més populars. A la botiga creà un fons de documentació de primera mà, que amb els anys anava canviant perquè trobava clients interessats en les seves indagacions i reculls, potser no de grans i importants obres literàries, però eren documents complementaris que en anys d’absoluta buidor cultural catalana serviren per a desvetllar més d’una intel·ligència juvenil i sempre deixava llibres i revistes per a treballs d’investigació.

–Marca d’aigua: Nom o dibuix que porten en transparència els fulls de paper. El mateix dibuix fet amb fil de coure o de plata sobre la verjura de la forma o sobre el bombo, a les màquines modernes.

–Marca d’autor: Vegeu ‘Número d’autor’.

–Marca d’abrasió: Esgarrapades a la pel·lícula fotogràfica.

–Marca de biblioteca: Número d’un llibre o catàleg o marca que indica la sala, prestatge, postada, caixa, etc., on es conserva el material bibliogràfic.

–Marca de classificació: Símbol que indica la matèria de què tracta una obra.

-Marca corporativa: Són tots aquells elements que ajuden a identificar els béns i els serveis d’una marca i distingir-los d’una altra. La marca corporativa comprèn, per una banda, elements no tangibles d’una marca com la seva filosofia i valors. De l’altra, elements tangibles com la identitat visual (logotip, colors, tipografia, etc.), la identitat verbal i altres elements d’expressió de marca com ara la web, els fulletons, la publicitat, etc.

–Marca de Cutter: Vegeu ‘Número d’autor’.

–Marca diacrònica: Marca que afecta la unitat lèxica d’entrada en funció de la vigència cronològica: arcaica, desusada, poc usada, etc., expressada amb l’abreviatura corresponent.

–Marca dianormativa: Marca que afecta la unitat lèxica d’entrada en funció de la correcció o incorrecció en l’ús actual: barbarisme, solecisme, estrangerisme, etc., expressada amb l’abreviatura corresponent.

–Marca diastilística: Marca que afecta la unitat lèxica d’entrada en funció del nivell d’ús: col·loquial, familiar, vulgar, tabú, etc., expressada amb la seva abreviatura.

–Marca diatòpica: Marca que afecta la unitat lèxica d’entrada en funció de l’abast geogràfic (lloc on es fa servir): Amèrica, Aragó, Salamanca, etc, expressada amb l’abreviatura corresponent.

–Marca doliar: És el signe o el conjunt de signes impresos sobre fang tou que després es posa a coure.

–Marca de l’editor: Imatge distintiva de l’editor d’un llibre, que es col·locaven a la portada des dels primers llibres impresos. Es poden dividir en: marques geomètriques, al·legòriques o simbòliques, adorns tipogràfics i cal·ligràfiques. Algunes opcions són complementàries. De vegades es pot anomenar ‘marca d’impressor’, però només es podria anomenar així si l’editor fos també l’impressor. Comunament, l’editor i l’impressor eren dues persones diferents, però la marca que anava a la portada era la de l’editor, que era qui demanava la impressió i la pagava.

–Marca editorial: dibuix, escudet, logotip, al·legoria, monograma o vinyeta que l’editor adopta com a emblema o distintiu de la seva signatura.

–Marca embotida: Marca feta en relleu en ses.

–Marca ‘escriptoria’ o escripturària: És tot aquell material sobre el qual es pot gravar, imprimir o escriure i rep el nom de suport. El seu ús ha estat d’acord amb els materials que l’home ha trobat més a mà i amb més abundància. Poden ser durs com el marbre, la pedra, el coure, el ferro i el fang. Flexibles com el papir, el pergamí i el paper. Els instruments gràfics, les substàncies colorants i les tintes també es poden considerar com a matèria escriptori.

–Marca d’esquerra a dreta: És un caràcter de control o caràcter de format invisibles, que s’utilitza en la tipografia de computat de text que conté guions mixtos d’esquerra-a-dreta (com els guions en anglès i rus) i de dreta a esquerra (com àrab, pèrsic i hebreu). S’utilitza per establir el camí de caràcters adjacents que s’agrupen respecte a la direcció del text. La marca d’esquerra a dreta és útil quan una cadena d’un sistema d’escriptura escrita d’esquerra a dreta i de caràcters no alfabètics és utilitzada en un text escrit de dreta a esquerra.

–Marca falsicada: Pràctica deshonesta i il·legal de promoció i venda de productes apòcrifs o falsificats, coneguts com a “pirates”, la intenció dels quals és associar-se amb marques ben posicionades i de prestigi reconegut. Això és comú en tecnologia, vestimenta, bosses de dona, calçat esportiu, perfumeria, entre d’altres. Aquestes còpies generalment no tenen la qualitat de producció i de materials, així com els serveis i les garanties que ofereix el suport d’una empresa legalment constituïda. La imitació, la venda i la distribució d’aquests productes conformen un mercat il·legal enorme i el seu consum s’ha convertit en un problema seriós a molts països.

–Marca de feltre: Marca deixada al paper per un o més dels feltres utilitzats en la fabricació del paper. La marca pot ser desitjable o indesitjable i es poden fer servir per aconseguir efectes especials.

–Marca de foc: Ex libris gofrat al cantell davanter del llibre. Se solia fer en biblioteques antigues, perquè el llibre pogués ser consultat sense haver d’encadenar-lo perquè no el robessin. 

–Marca genèrica: Productes innovadors el propi èxit i popularitat dels quals han provocat que els seus noms de marca es converteixin en paraules d’ús comú en molts idiomes, les quals s’empren per referir-se a objectes diversos (elevador, terme, post-it, kleenex, zipper, rimel, tupperware, speedo, hula-hoop, astroturf, tefló, plexigles) o substàncies (aspirina, botox, dinamita, freó, querosè); independentment de l’estatus legal de la marca registrada.

–Marca Hispanica, sive limes Hispanicus: Descripció històrica i geogràfica de Catalunya, escrita en llatí per Pèire de Marca els darrers anys d’exercir el càrrec de visitador general del govern francès a Barcelona i impresa a París, el 1688, per François Muguet. L’obra consta de tres llibres: el primer és una descripció geogràfica dels comtats de Rosselló i Cerdanya i de les terres limítrofes, encaminada a demostrar la tesi favorable a Lluís XIV de França (i aplicada en el tractat dels Pirineus, el 1659, i en la conferència de Ceret, el 1660), basada en la teoria dels límits geogràfics naturals, sovint emprada per la diplomàcia centralista francesa, que menystenia la unitat ètnica i lingüística dels Països Catalans. El segon llibre és una descripció geogràfica del Principat, amb abundants referències als historiadors i geògrafs grecs i romans, i una detallada descripció dels pobles que habitaven el Principat en sobrevenir la conquesta romana. El tercer llibre és una història de les relacions dels Països Catalans amb França, més important pels documents que transcriu que no pas pel text. L’obra, encara inèdita a la mort de Marca, fou editada pel seu antic secretari, Étienne Baluze, que hi afegí un quart llibre (probablement redactat amb materials aplegats per Marca), un prefaci i una dedicatòria a Jean-Baptiste Colbert. A més, inclogué en l’edició la Historia sicula de Niccolò Speciale un Cronicó Barcinonense i el Cronicó Ulianense. En l’extens Appendix reuní la documentació de l’alta edat mitjana aplegada per Marca. Modernament n’ha estat publicada una traducció catalana de Joaquim Icart (1965) i una edició facsímil (1972).

–Marca d’impressor: La marca d’impressor és l’element il·lustratiu que, generalment, es troba a la portada i al colofó dels llibres i serveix com a factor identificatiu del taller tipogràfic on es produïen, o bé de l’editor o llibreter participants que pagaven les edicions. També es coneix com a marca tipogràfica, marca d’impremta i marca editorial.  La marca ve a ser per l’impressor o llibreter el que l’exlibris és al bibliòfil: el seu distintiu o senyal d’identitat. Per un impressor ‘enamorat del seu ofici triar una marca adequada, per a imposar-la com a estendard en els colofons dels volums estampats a la seva oficina no era una cosa fàcil. Així com el bibliòfil procura adoptar un ex-libris que sintetitzi les seves predileccions o la seva manera de comprendre els llibres, l’impressor pot i ha de donar igualment, a la seva marca, un aspecte original que tradueixi algunes de les característiques de l’obrador gràfic que farà perdurar el seu nom enllà dels segles’.

Marca de Schoöeffer y Fust de 1457, la primera d’aquesta mena, en el incunable Psalmorum Codex, curiosament el que es considera que té la primera errata d’impremta quan en aquesta primera edició van posar Spalmorum Codex, corregida el la següent edició de 1459.

–Marca del llibreter: Marca adoptada pel llibreter i impresa a la portada, llom o colofó ​​del llibre.

–Marca Major. Full de paper blanc de bona qualitat per a gravats o dibuix, que mesura generalment 47 x 66 cm el fet a mà i 44 x 64 cm el fet a màquina. També se’n diu Doble foli. Les mides han variat, sempre segons el fabricant.

–Marca de matèria: Marca que afecta la unitat lèxica d’entrada per indicar la ciència, la tècnica, la professió o l’especialitat a què pertany, generalment expressada amb l’abreviatura.

–Marca monolítica: Estratègia similar a la marca paraigua, en què s’empra la mateixa imatge i el mateix nom per a tots els productes o serveis d’una companyia. Resulta pràctic i econòmic en simplificar les comunicacions d’empreses com Samsung, El Corte Inglés, Mercedes-Benz o GE. Tot i això, si es desenvolupen línies de producte molt diferents, poden afectar la imatge principal, i si no s’ajusten correctament, és possible que compliquin la integració en altres mercats meta, on es poden percebre de formes diferents (com passa amb Volkswagen a Nord i Sud-amèrica).

–Marca amb muleta: Marca que es fa a la superfície del full de paper, quan aquest encara no ha passat per la bateria d’assecadors i que queda amb un suau baix relleu.

–Marca paraigües: Estratègia comercial que utilitza un nom de marca principal, el qual correspon al nivell superior de la seva arquitectura de marca, el renom i posicionament de la qual sosté múltiples submarques i productes similars. Això permet enfocar els esforços de màrqueting en la promoció d’una sola marca, independentment de la varietat o producte particular que adquireixi el client. Això es fa evident en exemples com Axe, Knorr, Pantene, Virgin, Ferrer o Danone, que deriven una infinitat dels seus productes de distribució regional i amb segmentacions particulars (com a protector solar; gel exfoliant; crem a tonificant, aclaridor o hidratant; tovallola hidratant; gel per afaitar; desodorant a la barra; esprai; màscara; sabó, entre molts altres, tots comercialitzats sota el nom Nivea, per nomenar un cas).

–Marca Personal: La importància d’aquest terme rau en la seva definició, ja que sent ben desenvolupada i mantinguda en el temps, permet generar més èxits i èxits professionals.
La marca personal no és més que tots aquests elements que fan en essència una marca o perfil professional diferent, i per tant és escollida d’entre una gran varietat.
Saber identificar quins són els punts forts (innats o no), és el que porta realment a poder generar un èxit sostenible.

–Marca de plegat: En un treball de disseny gràfic destinat a impremta que ha de ser plegat posteriorment (un envàs, un fullet, etc.) les petites marques que s’hi dibuixen perquè l’impressor sàpiga per on s’ha de plegar l’imprès. Les marques de plegat no s’han de veure una vegada doblegada i acabada la feina, per la qual cosa se solen situar en zones o capes no imprimibles.

–Marca pluralista: Estratègia emprada per grans empreses que generen i organitzen una gran quantitat de marques i submarques per promoure una àmplia varietat de productes, totes posseïdores de noms, identitats i estratègies diferents. No obstant això, a diferència de les marques paraigües, les pluralistes no mantenen una relació òbvia i directa entre elles ni amb el nom del productor, fent esforços independents en emprar diversos pressupostos i equips de màrqueting diferents que fins i tot competeixen entre ells. Alguns exemples són els següents: Volkswagen Aktiengesellschaft, Unilever, Inditex, P&G, Koch industries o LVMH, les quals no són tan conegudes com les marques que engloben.

–Marca de propietat: Qualsevol senyal que indica a qui pertany un llibre.

–Marca del punxó: Marca rodona feta pel punxó que, a les foses tipogràfiques, expulsa el tipus del motlle.

–Marca recolzada: Estratègia de branding capaç de generar múltiples marques independents acompanyades d’una marca superior, la funció de la qual és donar suport i reforçar la confiança en aquests productes. Això és útil en nous llançaments o béns que amb prou feines s’estan enfocant en un públic objectiu. Alguns exemples d’aquestes marques poden ser Maggi, Kellog, Nestlé, HP, DuPont o Zara. Algunes no fan evident la seva relació amb una altra marca superior, encara que el públic pot arribar a reconèixer certa relació entre elles, com passa amb Acura(d’Honda), Dockers (amb Levi’s), Banana Republic (amb GAP), Buick (amb GM), Lexus (de Toyota) o Miu Miu (amb Prada), entre d’altres.

–Marca registrada: 1. Signe que assenyala que la paraula assenyala una marca comercial (®). 2. És un nom, un símbol, un color, un to de comunicació amb què es dona nom o anomena un servei, producte o empresa. Al cap i a la fi, és una barreja d’elements que ens permet diferenciar-nos de la competència. Aquesta passa a considerar-se ”marca registrada” quan es realitzen els tràmits de registre pertinents als organismes oficials, que poden ser a nivell nacional, comunitari o internacional.

–Marca de retallada: Línia que s’imprimeix en una pàgina per indicar per on s’ha de retallar el document final per enquadernar-lo.

–Marca de registre: Signe de variada figura que en la impressió de color se situa a les cantonades per assegurar que el paper es col·loca en la seva posició correcta.

–Marca regular: Grandària clàssica del paper.

–Marca regular perllongada: Grandària clàssica del paper.

–Marca de resta: Normalment, és una marca de tinta d’algun tipus que indica que el llibre ha estat designat com a resta. En la majoria dels casos, es pot trobar a les vores del bloc de text en forma d’una franja marcadora o un segell d’algun tipus.
Les marques de resta redueixen considerablement la col·leccionabilitat general d’un títol, tot i que, en alguns casos, són acceptables per a un col·leccionista. Tb Marca restant.

–Marca de signatura: Senyal que es col·loca al llom de cadascuna de les signatures en una posició tal que, una vegada alçat el conjunt, es pot verificar òpticament si en falta o en sobra alguna o si l’ordre és incorrecte.

–Marca de tall: En els treballs d’arts gràfiques destinats a impremta, unes petites marques (situades usualment com a ratlles a les cantonades) que serveixen per ajustar la guillotina i tallar les peces a la seva mida final. Les marques de tall se situen de manera que quan el paper es talla, quedin fora i no es vegin al producte acabat.

Un diagrama representant la sang i les marques de tall en impremta.

–Marca tipogràfica: Marca adoptada per l’impressor i impresa a la portada, llom o colofó.

–Marcació dels paràgrafs: Els paràgrafs s’han de distingir perquè el lector identifiqui l’estructura i accedeixi a les unitats del text. Hi ha diverses maneres de fer-ho;  les més habituals són: Paràgraf ordinari: se deixa un espai en blanc al començament de la primera línia, que s’anomena sagnat. A més de subtil, respecta la integritat del text continu. S’utilitzen quadratins o fraccions per configurar una mesura equivalent als valors de sagnat de primera línia de l’estil de paràgraf. Es recomana que no sigui menys de mig quadratí. Per a línies de fins a 65 caràcters un quadratí sol ser suficient, però si la línia augmenta, el sagnat també ho fa proporcionalment. Una altra estratègia: utilitzar el valor de la interlínia per generar una relació amb el ritme vertical. Paràgraf modern: no té sagnat, però exigeix que l’última línia sigui sempre clarament més curta. És un mètode que demanda ajustaments microtipogràfics i d’edició, per la qual cosa n’ha minvat l’ús. Actualment, es pot configurar el blanc de l’última línia en els valors de sagnat de l’última línia. Paràgraf francès (o sagnia francesa): se sagnen tots els rengles excepte el primer. És útil per a lectures fragmentades de cerca de termes, autors o altres partícules del text; per això els veiem en índexs, bibliografies, notes al peu o glossaris. Paràgrafs separats: deixen una línia en blanc que convé correspondre amb la interlínia. És un recurs molt utilitzat recentment com a herència de l’HTML, però pot resultar en un excés de fragmentació. La lectura s’entorpeix en els paràgrafs curts, els blancs de separació esdevenen molt preponderants, augmenta molt la incidència de vídues i orfes, deixa veure les línies impreses al dors i desarma la composició en pàgines de moltes columnes El bon marcat de paràgraf funciona sense la necessitat d’acumular altres senyals diferenciadors. Esdevé redundant, tanmateix, afegir línies blanques de separació a paràgrafs marcats amb sagnat, per exemple.

–Marcador: 1. L’operari o dispositiu que va col·locant l’un darrere l’altre els fulls d’imprimir.2. Tauler o taula de la màquina de pressió planocilíndrica on es col·loca el paper per marcar.

–Marcador automàtic: Aparell que, degudament combinat amb la màquina, efectua el mateix treball que l’operari marcador.

–Marcar:  1. Col·locar els plecs de paper un darrere l’altre a les ungles del cilindre impressor de les màquines d’imprimir, ajustant-los als talons d’imprimir el blanc i, a les màquines que tenen puntures, ajustant-los per al retiratge. 2. Introduir plecs a qualsevol tipus de màquina a mà o automàticament. 3. Posar marca una unitat lèxica. 4. En arts gràfiques, signes de correcció a una prova. 5. Introduir el material a la impremta. 6. Conjunt d’instruccions del dissenyador per a la composició de l’original o la compaginació de les proves.

–Marcas Tipográficas: Enllaços sobre llibre antic. Un lloc d´informació i estudi del llibre antic amb Llocs, bibliografia, biblioteques, marques, impressors, arxius, exlibris, filigranes, enquadernació, vloks i exposicions,

–March, Enric H.: (el Clot, Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1959) és llicenciat en Filologia Hispànica i Filologia Semítica per la UB (Història i Cultura del Poble Jueu, Història d’Israel, Literatura Bíblica, Història de les Societats Islàmiques), i exerceix de professor de batxillerat de llengua i literatura catalana i castellana, crític literari, documentalista, escriptor i fotògraf. Com a lexicògraf ha redactat i publicat diccionaris de llengua castellana. Fa recerca i divulgació de la història urbana de Barcelona i de l’oci popular a la ciutat des del segle XVIII fins a principis del XX. Ha dictat conferències en universitats i societats d’Història, Història de la Ciència i Arqueologia de Catalunya, Espanya i Colòmbia, i ha participat en diversos congressos i simposis. Autor del vlok Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons.

–Marco, Tomàs📕: Amic d’Antonio Palau molts anys, repartia entregues i comerciava en llibres populars. A les estones d’oci escrivia versos. Sense abandonar la seva professió de llibreter ambulant va exercir de Memorialista i Vigilant al Mercat del Ninot. Va escriure Carta d’una serventa a un soldat i als 56 anys Flores y Ortigas. Poesies.

–Mardersteig, Hans: Nom original Hans Mardersteig, (1892, Weimar, Alemanya – 1977, Verona) Va estudiar dret a les universitats de Bonn, Vienna, Kiel i finalment a Jena, on es doctorà el 1915. Fou un tipògraf d’origen alemany nacionalitzat italià, creador de caràcters tipogràfics, historiador de l’art i editor. També fou empresari, com a fundador de la gràfica privada Officina Bodoni el 1922 a Montagnola, Suïssa que posteriorment es traslladà el 1927 a Verona, Itàlia. L’Officina Bodoni fou coneguda per publicar llibres amb el més alt estàndard en l’art de la impressió.

–Mare de Déu, Fra Pau de la: Frare carmelita descalç setcentista, a qui s’atribueix, a mitjan segle XVIII, i al convent de Barcelona, ​​la invenció d’un sistema de matrius d’impremta. Aleshores, el 1746, funcionava una important impremta i, com a annex a aquesta, un taller de punxonaria i també de tipus que dirigia aquest religiós. Dues edicions d’un mostrari especialment publicades per donar a conèixer caràcters que s’hi gravaven i fonien, honoren la comunitat i particularment els seus dirigents dels tallers conventuals. El catàleg-mostrari publicat el 1777, va ser dedicat al rei Carles III, i es titulava: Muestra de los Caracteres que se encuentran en la Fábrica del Convento de San Joép de Barcelona, ​​por el Hº. P. Pablo de la Madre de Dios, Religioso Carm. Des, 1777. Bona part de les vinyetes i caràcters que figuraven en aquest catàleg són nous. Entre ells hi ha un gòtic denominat Tortis, els punxons del qual van ser gravats i obertes les matrius per Fr. Pablo de la Mare de Déu. Tipus i formes resisteixen la comparació amb els de Pradell, que va ser el principal i més distingit punxonista i gravador de caràcters que hi va haver a Espanya fins aleshores.

–Marejat: Llibre o document que té taques per descomposició del paper.

–Marelibri: És una associació sense ànim de lucre establerta oficialment a Milano, Itàlia. Va ser fundada per cinc llocs europeus: Nicolás Poyato (Uniliber.com, Espanya), Christof Schaeffer (Prolibri.de, Alemanya), Pascal Chartier (Livre-rare-book.com, França), Sergio Malavasi (Maremagnum.com, Itàlia) i Piet Wesselman (Antiqbook.com, Holanda El que tots cinc tenen en comú és que volen tots donar el millor servei a la professió de llibreter amb preus acceptables. Cadascun dels llocs participants només admet llibreters professionals i segueixen la condicions de venda i el comportament de tots dos, membres i clients.

–Marès, Pere📕 : Cap al 1898, Pere Marès, home d’aficions literàries, pare de Frederic Marès Deulovol, va venir de Port-Bou a Barcelona i va establir una llibreria a la Ronda de la Universitat, 13. Molt coneixedor dels llibres, quan fixava el preu d’una obra era inútil que li fessin contraoferta, ja que mai no rebaixava res.

Atesa la seva manera de ser tan renyida amb l’esperit comercial, no va trigar a traspassar l’establiment a Antoni Castells, que s’havia casat amb una filla del llibreter Mas, del carrer de la Palla. Marès va tenir també, durant poc temps, un pis al carrer dels Àngels, on rebia únicament els clients addictes.

–Marès i Deulovol, Frederic: (Portbou, 1893. Barcelona, 1991). Era un escultor i destacat col·leccionista que va donar a la ciutat de Barcelona el museu que porta el seu nom i que aplega un ric i extens fons d’escultura (s. I-XX), de pintura (s. XII-XIX) i un abundós conjunt d’objectes artístics (principalment, s. XVIII-XIX i XX). El seu col·leccionisme va sobrecréixer el museu barceloní, i va donar lloc a seccions i petits museus a la mateixa ciutat de Barcelona (Biblioteca de Catalunya), Madrid (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando) i diverses poblacions de Catalunya (Figueres, Montblanc, Arenys de Mar i Sabadell). Com a escultor, després d’una primera etapa en el deixant del Noucentisme (1917-1936), es va convertir en el principal proveïdor oficial d’escultura figurativa decorativa i monumental de Barcelona (1939-1975). 

–Marfil: Adorn de les cobertes en enquadernació. A l’antiguitat s’utilitzaven plaques d’ivori amb baix relleu a les tapes dels llibres de valor. També s’anomena Vori i Ivori.

–Margarit, Jeroni: “Estamper” lleidatà del segle XVI-XVII, a Barcelona, on se’l documenta ja el 1601 a l’Administració de la Sagristia de la Seu de Barcelona. Finança l’edició i firma la dedicatòria al bisbe de Solsona, el 10 de setembre de 1594, del llibre de Francisco Pena Tratado de la maravillosa vida, muerte y milagros del glorioso S. Diego, emprès per Jaume Cendrat el 1594, i el seu nom és al peu d’impremta d’una altra obra del mateix impressor i any: de Juan de Pineda, Los treinta libros de la monarquia eclesiástica. Altres obres que porten el peu d’impremta es poden citar: Crònica Universal del Principat de Cathalunya, de Jeroni Pujades (1609), El Escudero Marcos de Obregón, de Vicent Espinel (1618), El Lazarillo de Tormes, de Diego Hurtado de Mendoza (1621), (1631) i Arcàdia, prosa i versos de Lope de Vega. Tenia la impremta al carrer Petritxol. El 1620 estava associat amb Lluís Menestral.

–Margarita, Viuda de Mauricio Anglada (1626-1632) Mauricio Anglada mor l’any 1626 i la seva vídua Margarita es fa càrrec del taller, però separant-se del soci del seu marit, Pablo Canals. La ciutat de Lleida li concedeix permís per a imprimir l’any 1629.

S’uneix primer a Andrés Lorenzo amb qui imprimeix Guitarra espanyola de cinc de comèdies (1627) de Joan Carles Amat.

A la portada d’aquesta darrera obra Andrés va posar el seu cognom en català Llorens i al colofó ​​en castellà Lorenzo. El 1632, ja desaparegut per raons desconegudes Andrés Lorenzo, imprimeix amb Enrique Castany l’única obra que coneixem de tots dos Luz del desengaño a la censura del libro “Para todos” de Fulgencio Lucero (1632) i des d’aquell mateix any ja només figurarà Enrique Castany fins a la seva mort esdevinguda entre els anys 1642 a 1644.

A les impresions que feis consta “Margarita Anglada”, “Viuda Anglada” o “Viuda Margarita Anglada”.

–Marge: Espai en blanc que queda al full, al voltant de la caixa d’impressió. L’ull llegeix millor si els fulls dels llibres tenen aquests marges, per això es posen. Quan imprimim per enquadernar, cal deixar sempre més marge a la zona que quedarà a la part del llom: a la dreta a les fulles parells, i a l’esquerra a les fulles senars, per compensar l’espai que es perd en aquesta zona central quan s’enquadernen les fulles. Depenent de la zona, poden tenir un nom diferent: corondell cec o marge de cap (el que queda a dalt), marge de peu (el de baix), marge davanter (el queda a la davantera del llibre) i corondell cec o marge de llom ( el que queda cap al llom, a la zona central del llibre). Aquest espai no sol deixar-se completament buit, ja que allà és on es col·loquen petits elements com les capçaleres, folis, firmes de fotografia i similars. Els marges no solen ser iguals, especialment el marge inferior, que sol ser més gran.

–Marge ampli: El que és més ampli del que és normal.

–Marge d’autor: 1. Distància des del tall esquerre d’una fitxa bibliogràfica fins al principi de l’encapçalament (és a dir, la primera línia vertical). 2. Espai en blanc al marge de la primera línia vertical que s’aplica a un assentament bibliogràfic diferent del d’autor.

–Marge de cap: Part superior d’una pàgina, des del tall de cap fins a la línia superior de la caixa de composició.

–Marge del creuer: Blanc o imposició que es col·loca a banda i banda del creuer quan s’imposen els motlles a la rama.

–Marge d’encapçalament: L’espai que hi ha per sobre del text principal a la pàgina impresa.

–Marge d’encolat: Espai no imprès per aplicar cola. Perquè dos fulls de paper s’enganxin bé, la cola no ha d’envair una zona impresa.

–Marge d’entrada de pinces: Blanc o imposició que es col·loca a la part de la rama que entra en primer lloc sota el cilindre en fer la impressió.

–Marge d’error: El marge de diferència possible que s’estableix entre un objectiu determinat i el punt assolit. En producció d’arts gràfiques, l’objectiu sol ser el que s’anomena ‘l’original’ i el marge d’errors o desviacions admissibles sol estar fixat per quantitats quantificables numèricament d’acord amb un estàndard explícit al qual el client i el proveïdor acorden atenir-se mitjançant contracte. Qualsevol desviació de l’objectiu que estigui dins del marge d’error acordat es considera acceptable.

–Marge escolar: ‘Marge ampli’ que es deixa per fer anotacions.

–Marge fictici: La manca de marges es considera un defecte que, a mesura que les estampes són més modernes, augmenta en detriment de la peça. Per aquest motiu es poden trobar estampes amb marges falsos integrats.

–Marge amb forma: Conjunt de marges que resulten d’un text no justificat, siguin d’igual mesura o no les línies.

–Marge generós: Vegeu ‘marge ampli’.

–Marge interior: 1. El que queda cap a la zona del llom. 2. En una publicació de dos o més fulls, el marge intern entre el text o imatges i el corondell cec (el punt on es plega el paper)

–Marge intons: Se sol anomenar així el paper que conserva les ‘barbes naturals’ a tots els costats, per la qual cosa està amb la forma sense tallar.

–Marge perdut: 1. Caixa d’impressió que ocupa el full. Si és per problema d’un mal tall es queda sense marge a cap, peu i davanter, s’anomena llibre curt de marges. 2. Marge ocupat per un element gràfic. 3. A marge perdut: Situat de manera que ocupi tot el marge, dit d’un gravat o element gràfic similar que és tallat amb l’imprès en ser refilat.

–Marge de peu: Part inferior d’una pàgina, des de l’última línia de la caixa de composició fins al tall.

Els marges del llibre establerts segons la proporció 3:4 i amb el traçat i situació de la caixa de composició segons un esquema de Van der Graaf

Procés del cànon Van der Graaf

–Marge de seguretat: Àrea d’una imatge que sobrepassa les marques de tall.

–Marge de subjecció: Una banda al costat llarg del full d’impressió que s’enganxa amb una pinça per ser arrossegada dins de la màquina d’impressió; per això no es pot imprimir.

–Marge de tall: Espai en blanc comprès entre el límit longitudinal extern de la caixa de composició i el tall davanter del paper.

–Marge de títol: Distància des del marge extern fins al principi del títol (és a dir, la segona línia vertical).

–Marges, Els:  És una revista catalana de llengua i literatura, d’alta cultura i al servei de la recerca universitària. Publica, doncs, estudis, notes i ressenyes, així com documents d’interès per a la història literària i cultural.

–Marges amb formes: Es dóna aquest nom als marges que resulten d’un text no justificat, siguin de la mateixa mesura o no les línies. Poden disposar-se en bandera o bé en biaix, és a dir, quan el marge és recte però no vertical. Aquestes formes de disposició dels textos són més pròpies de les revistes i els fulletons publicitaris que dels llibres.

–Marginal: 1. Del marge o relacionat amb aquesta part de la pàgina. 2. Que està en un marge.

–Marginàlia: És el conjunt de signes, comentaris o elements decoratius col·locats al marge d’un manuscrit o d’un llibre. Una forma especial de marginàlia són les drôleries. La paraula pové del plurale tantum llatí marginalia, coses del marge. Sovint, el paper de la marginàlia en manuscrits pintats és complementari a les representacions principals. Per extensió s’utilitza per a les notes que un lector escriu al marge d’un llibre imprés o per a remarques i observacions segundàries d’un discurs. També als llibres impresos es van utilitzar marginàlies, més sovint només de text per explicar o fer una referència. En la tipografia moderna, generalment només s’utilitzen les notes a peu, tot i que pot quedar una eina tipogràfica per evidenciar una idea, una citació.

–Marginar: 1. Fer que un element gràfic s’alineï amb una de les línies de la caixa de composició. 2. Treure a marge un element gràfic. 3. Deixeu marges al paper on s’escriu o s’imprimeix. 4. Situar un element gràfic (títols, subtítols, gravats, etc.) alineat amb els marges de la pàgina o d’una de les parts. 5. Prendre l’impressor les mesures per tal que la reproducció tingui l’espai en blanc convenient als marges. 6. Postil·lar, posar anotacions marginals.

–Margó Vives, Ventura, administratiu i dirigent polític (Terrassa 1926). De molt petit es traslladà a Lleida amb la família. Inicià la seva militància clandestina ingressant al PSUC a principis dels anys seixanta. Corresponsal de Radio España Independiente («la Pirenaica») a Lleida, fou l’epicentre a partir del qual s’impulsà la reconstrucció del PSUC a la ciutat. Tingué un paper clau en l’inici de contactes amb l’HOAC que contribuïren a posar els fonaments de les CCOO el 1967. Fou un dels màxims impulsors de l’aparició de les Comissions Cíviques, auspiciades pel PSUC, i tingué una activa participació en el Club Esportiu Huracans en els anys que aquest es convertí en un centre de cultura militant (1966-1972). El 1970, a conseqüència del seu acomiadament de l’empresa Cromin, muntà la llibreria L’Àncora, que fou objecte, el 1972, de dos atemptats per part de membres de la ultradreta local. Formà part de la delegació de Lleida que assistia a la primera reunió de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 i fou un dels impulsors de la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida el febrer de 1972. Va ser un dels 67 membres de l’Assemblea de Catalunya detinguts, el setembre de 1974, al convent de les Escolàpies de Sabadell, i un dels 17 que, una vegada passaren pel jutjat, ingressaren a la presó Model de Barcelona. Va ser secretari polític del Comitè Local del PSUC fins al 1977 i membre del Comitè Central des de 1968 fins al 1980. Des de 1979 fins al 1983 fou regidor de l’Ajuntament de Lleida per la llista del PSUC. El 1985 deixà la militància i es retirà de la vida política.

–Maria Alzina, Antoni: (Capdepera, 1881 – Palma, 1935) va ser un tipògraf, sindicalista i polític mallorquí. El 1913, s’afilià a la Unió Tipogràfica Balear, de la qual, des del 1914, en fou president. De formació autodidàctica, assolí una important preparació cultural i promogué l’Escola de la Casa del Poble, de Palma. Fou director d’El Obrero Balear. Dirigent de l’Agrupació Socialista de Palma, després de la Revolució d’Octubre esdevingué el capdavanter dels terceristes mallorquins. Amic personal d’Antonio García Quejido, el 1921 abandonà el PSOE i impulsà la fundació de l’Agrupació Comunista adherida al Partit Comunista Obrer. Entre 1921 i 1922, dirigí El Comunista Balear. Durant la Dictadura de Primo de Rivera impulsà la reorganització de la Unió Tipogràfica Balear (1925-28) i retornà al PSOE (1926).

–Marial: Llibre que conté lloances a la Verge Maria.

–Mariezcurrena i Corrons, Heribert:  (Girona, 1847 – Barcelona, 1898) fou un gravador i fotògraf català amb galeria a Barcelona des de 1870, anomenada Fotografia Catalana. Impulsor de tècniques fotogràfiques, el 1876 va fundar la Societat Heliogràfica Espanyola, juntament amb Josep Thomas i Bigas, Miquel Joarizti Lasarte i Josep Serra i Pausas. En dues ocasions va viatjar a París acompanyat d’altres socis per aprendre la tècnica heliogràfica i del fotogravat al taller de Charles Guillot. Ja tornat a Barcelona, va participar en l’elaboració de l’Album pintoresch monumental de Catalunya, impulsat per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, de la qual n’era soci. El 1884, Lluís Tasso i Serra, llavors editor de La Ilustración. Revista hispano-americana, el va enviar a fotografiar els terratrèmols que havien tingut lloc a Málaga i Granada, amb la qual cosa el seu reportatge es convertí en el primer del fotoperiodisme a Espanya.

–Maril: Tècnica inventada per Philip Smith que consisteix a enganxar les restes de pells xiflades, comprimir-les, i després tallar-les molt fins a l’ample canviant l’angle de tall i lloc, traient combinacions de les làmines de colors en una mena de marbrejat. [Maril és el nom que l’inventor va donar a aquesta tècnica, crec que traducció al català no n’hi ha, si algú la sap, si us plau, me la feu arribar i la posaré, gràcies].

–Maril casual:  Les pells es barregen s’ajunten i es barregen per colors amb adhesiu i es premsen entre taulers a la premsa.

–Maril emulsionat:  Les pells es barregen amb adhesiu, s’encasten i es modelen.

–Maril estratificat: Les pells es col·loquen les unes sobre les altres.

–Marín Llovet, Ricard (Barcelona, 1874. La Habana, 19429: Dibuixant i pintor. Va col·laborar en les revistes Madrid Cómico, Blanco y Negro, Hispania, El Gato Negro, La Esfera, La Ilustración Hispano Americana, etc. Es dedicà també a la il·lustració de llibres i realitzà alguns exlibris.

–Mariné i Mariné, Maria: (Barcelona, 1910 – 1984), fou una traductora, bibliotecària i escriptora catalana. Formada a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat entre el 1926 i el 1929, estudià l’italià per influència d’Eduard Toda, que col·laborava amb l’Escola i que havia fet estada a Sardenya. Mariné traduí al català la novel·la Ànimes honrades (Anime onesti), de l’escriptora sarda i premi Nobel de Literatura Grazia Deledda (Ed. Catalònia, Biblioteca Literària, 1931). Autora d’una novel·la, La venus escabellada, dels anys trenta, que restà inèdita, el resultat de la guerra civil interrompé la seva carrera de bibliotecària i d’escriptora i traductora en català. Als anys quaranta i cinquanta, durant el franquisme, col·laborà amb l’editorial Juventud, on es publicaren textos i traduccions seves al castellà, tot i que sense constància del seu nom.

–Marinel·lo i Capdevila, Ramon: (Terrassa, Vallès Occidental, 1911 — Barcelona, 10 de maig de 2002) Escultor i dissenyador.

Es formà a Llotja amb Àngel Ferrant. Exposà als Salons de Primavera barcelonins (1934, 1937), a l’exposició de l’ADLAN a la Llibreria Catalònia (1935), a la del Grup Superrealista Breton, a la galeria Charles Ratton de París (1936) i a la d’Art Català —Pro Víctimes del Feixisme—, a Mèxic (1937). Posteriorment, es dedicà a l’interiorisme i al disseny, i obtingué el Delta d’or ADI-FAD el 1961 i el 1962. Fou membre fundador del Club Cobalt 49 i d’ADI-FAD.

–Marini, Lelio: Mercader venecià domiciliat a Barcelona amb llibreria-impremta al carrer de la Boqueria durant la darrera dècada del segle. No hi ha cap altre llibreter amb tant de protagonisme: utilitza marques pròpies o posa les inicials a les marques d’impressors amb els quals col·labora, dedica els llibres que finança i aconsegueix llicències d’impressió i de divulgació pels llibres en els quals intervé.

En el primer llibre que trobem finançat per ell no hi consta el nom de l’impressor. Es tracta de la Historia natural y moral de las Indias, de José de Acosta, del 1591. Tampoc no hi consta el nom de l’impressor en un missal del 1592 finançat –tal com es pot llegir al peu d’impremta– per Marini, malgrat que probablement sigui impres per Pau Malo. Més endavant, el 1595, el bisbe de Barcelona concedeix llicència a Marini per imprimir i divulgar el Scrutinium sacerdotale, de Fabio Incarnato, en el qual tampoc no hi trobem el nom de l’impressor: “Nos Io. Dymas Loris… concedimus licentiam Lelio Marini mercatori Veneto, Imprim —edi & diuulg —adi eum in nostra Dioecesi. Dat. Barcinone. in nostro Palatio Episcopali. Die 30 Iunij. 1595. I. Episcopus Barcinonen”. Marini utilitza la marca en vermell a la portada dels dos volums. Totes les seves obres es distingeixen per la pulcra impressió, en negre i encarnat, de les portades.

–Marinoni: Màquina d’imprimir inventada el 1847 pel mecànic i tipògraf francès Hyppolite Marinoni amb la col·laboració del seu patró, Gaveau.

Museo Taller Litográfico de Cádiz, imatge vista en El Blog de Manuel.( si us agrada el tema val la pena fer-li una ullada)

–Mariologia: Tractat sobre la Verge maria.

–Mariscal, Javier: (València, 9 de febrer de 1950) és un dissenyador i artista valencià la tasca del qual ha cobert una àmplia gamma de mitjans, que van des de la pintura i l’escultura al disseny d’interiors i paisatgisme. Des del 1970 viu i treballa a Barcelona.

Entre gener de 1972 i octubre de 1973 publica a la revista El Ciervo. Aquell mateix mes funda, junt a altres companys, El Rollo Enmascarado, primera revista de còmic underground de l’estat. El seu primer treball monogràfic el publica a la ciutat que el va veure nàixer i es diu A València, on publica historietes amb diàlegs de Josep Vicent Marquès.

El 1979 va crear el logotip Bar-Cel-Ona, amb el qual es va donar a conèixer. 

La fama internacional li arribà probablement quan el 1989, una creació seva, el Cobi va ser elegida com la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. La mascota va ser el centre de gran controvèrsia a causa de la seva imatge d’avantguarda, encara que el temps ha demostrat la seva validesa i ara es reconeix com la mascota més rendibles en la història dels jocs moderns. Més tard, va crear la sèrie de dibuixos animats La Troupe d’en Cobi, amb altres personatges similars com la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics.

El seu progressiu èxit el porta a obrir l’any 1989 el seu propi estudi de disseny, anomenat Estudio Mariscal i ubicat a Barcelona. La nova empresa es dedica a totes les disciplines del disseny audiovisual i col·labora també amb dissenyadors i arquitectes, per exemple Arata Isozaki, Alfredo Arribas, Fernando Salas, Fernando Amat o Pepe Cortés.

El 2010, Mariscal va dissenyar i co-dirigir la pel·lícula d’animació Chico i Rita juntament amb el director de cinema Fernando Trueba. La pel·lícula, impregnada de la música i cultura de Cuba, descriu una relació d’amor entre una parella cubana dels anys 1940-50, el destí dels quals els conduirà de l’Havana a Nova York, passant per Las Vegas o Hollywood, entre d’altres.

–Marker  Skinny   : Aquesta tipografia, dissenyada per Thomas Marecki el 1994, està formada per 3 variants: Marker Skinny, Marker Fat i Marker Icons. La família completa es coneix com a Tag Team 1 i va ser publicada el 1996 per FontFont. Aquest dissenyador nascut a Berlín el 1972 és conegut per publicar i dirigir ‘lodown’, un magazine de ‘Bizarre skills, Cheap thrills and Xtreme entertainment’ (habilitats estranyes, emocions barates i entreteniments extrems) que va fundar el 1995. Aquesta revista és un perfecte reflex de la cultura de l’skate, surf de neu i el grafit, i la seva tipografia recull tot això.

–Marketing: Traduït al català com a “mercadeig” o “mercadotècnia”, aquest anglicisme es refereix a la disciplina o conjunt de tècniques i estratègies que col·laboren a millorar el posicionament i la comercialització d’un producte o servei.
Estudia, per tant, el comportament de consum dels usuaris per tal d’adaptar l’oferta i la gestió comercial a les necessitats existents a la societat.
Aquest concepte és origen del requeriment mutu de consumidors i empreses per cobrir certes necessitats pràctiques i econòmiques.

–Marlet i Saret, Ricard: (Sabadell, 1896 – Matadepera, 1976) fou un xilògraf especialitzat en la tècnica del gravat al boix, dibuixant, pintor i escultor català. Autodidacte, Ricard Marlet va ser un dels principals representants del Noucentisme artístic vallesà. Va ser cofundador de L’Almanac de les Arts i de l’Associació de Música de Sabadell, per a les publicacions de les quals va fer emblemàtiques il·lustracions gravades a la fusta. És un dels més prolífics i refinats xilògrafs catalans; dignificà amb les seves composicions gran quantitat d’impresos de tota classe, des dels publicitaris a edicions de bibliofília, passant per estampes religioses, calendaris, etc. També va practicar la pintura mural i de cavallet, l’escultura i diverses altres arts plàstiques. Algunes de les seves matrius es conserven a la Biblioteca de Catalunya, al Museu d’Història de Sabadell i al Museu d’Art de Sabadell. Va ser professor de dibuix a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell i a l’Escola Sant Lluc. Durant la guerra civil va impartir classes de treballs manuals a l’Institut Escola, creat per la Generalitat per reprendre l’ensenyament en el caos generat per l’aixecament militar del 1936. El 1937 dissenyà el paper moneda de l’Ajuntament de Sabadell. Per ancàrrec d’una editorial neoyorkina il·lustrà un Quixot. També practicà el cartellisme  i va realitzar alguns exlibris.

–Marmoset és el desenvolupador de Toolbag, la suite de renderització, animació i textura en temps real líder del sector: eines essencials per a la producció d’art en 3D.

–Marques d’alçat: En impressió, especialment de llibres, les marques (usualment petits rectangles de tinta negra) que es col·loquen als lloms dels plecs o quadernets de forma successiva escalonada per facilitar-ne visualment la col·locació ordenada (alçat). Quan un plec està col·locat fora de lloc, salta a la vista perquè el seu marcatge trenca l’escala visual de les marques.

Marques d’alçat en el llom dels plecs d’un llibre

–Marques d’Antics Posseïdors: 1.177 marques de 991 antics posseïdors en 1.820 imatges des del segle XIV fins al segle XX, als llibres de la col·lecció del CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona.

-Marques de capítol. És l’alternança de colors quan s’inicia un nou capítol. També es fan servir els calderons (signe ¶ ) que indiquen l’inici dels paràgrafs.

–Marques d’enquadernador i de llibreter: Aquestes marques, especialment les d’enquadernador, abundaven menys que les d’editor. Enquadernadors com Hermenegild Miralles, no feien més que daurar el seu nom a la part baixa del llom del llibre. Tot i això, Víctor Oliva, en un article consagrat a les marques del llibre (a la Revista Ibèrica d’Exlibris, 1903), ens dona com a bon exemple de marca d’enquadernador, la de Miquel i Rius, encarregada per Ramon Miquel y Planas a Josep Triadó. Gràcies a les línies sinuoses, la policromia, els motius florals, aquesta marca és una mostra perfecta de composició modernista, alhora original i no obstant equilibrada, qualitat principal de l’art de Triadó.

Les marques de llibreter són més nombroses, però, com la major part de les vegades servien d’exlibris personals, estan relacionats amb aquest últim gènere (l’exlibrisme). Tot i això, Víctor Oliva cita com a marca de llibreter la que ell va compondre per a S. Bosch, llibreter de Vilanova i la Geltrú, bella marca circular el centre de la qual representa un esquemàtic i expressiu fragment de paisatge, amb un arbre en primer terme, a la manera japonesa.

–Marques d’impressors Universitat Barcelona: Ja fa molt temps que el CRAI Biblioteca de Reserva va començar a treballar amb especial atenció dos elements del llibre antic radicalment diferents però molt estimulants: les marques tipogràfiques, o imatges distintives dels impressors, llibreters o editors, i els testimonis de propietat, lectura i ús deixats per persones i institucions en els llibres. 2.746 marques de 1.876 impressors des del 1476 fins al 1907 als llibres de la col·lecció del CRAI Biblioteca de Fons Antic.

2.746 marques de 1.876 impressors des del 1476 fins al 1907 als llibres de la col·lecció del CRAI Biblioteca de Fons Antic.

–Marques de plegat: En feines d’impremta, les marques per on anirà el plegat l’imprès. Les marques se solen posar en zones no imprimibles perquè no es veuran després de la impressió.

–Marques de registre: Marques impreses per saber que el paper està ben col·locat. 2. En els treballs d’arts gràfiques destinats a impremta que porten més d’un color, unes marques petites (en forma de ratlles i creus fines) que serveixen per casar les passades de tinta diferents (ja sigui en fotolits, proves, planxes o impresos finals) i comprovar que el treball està perfectament registrat (és a dir: Casado) a totes les seves tintes. Qualsevol desajust en la superposició dels colors s’observa perfectament en aquestes marques (també anomenades ‘creues de registre’).

–Marques de tall: Marques impreses que indiquen per on tallar.

–Marques terrisseres a punxó: A les marques dels terrissers, gravades en sentit invers sobre les matrius, hi ha alguns el primer precedent de l’art tipogràfic.

–Marqueteria. La marqueteria és l’antic art de l’aplicació de petites peces de diferents materials, principalment fusta, en una estructura més gran amb la intenció de formar motius ornamentals. A causa de la gran varietat de tonalitats i textures de les diferents fustes, amb la marqueteria es pot realitzar qualsevol tipus de composició pictòrica. Es pot aplicar a sobre de taules, marcs, joies o mobiliari, entre altres. Actualment experimenta una renovació conservant la tècnica antiga, però adaptant-se als dissenys més moderns.

–Marqueteria (Inicial): També anomenada ‘inicial trencaclosques, és la inicial formada per dues o més seccions en colors diferents i dividits per una línia trencada o ondulada. Rep el nom de marqueteria per la semblança amb la tècnica artística homònima. Igualment, el terme puzle al·ludeix al fet que sembla que està composta per diverses peces. El més habitual és que les tintes utilitzades siguin la blava i la vermella. Tot i això, en alguns manuscrits també apareix el pa d’or i altres tonalitats. És també freqüent que aquestes inicials tinguin filigrana.

–Marquilla: Paper d’un format aproximat de 36,5 x 56 cm. Ens cal acceptat aquest nom, ja que no se n’ha trobat enlloc un d’equivalent en bon català. Podria ser el marca mitjana del segle XV, ja que les mides d’aquest paper estan entre el Marca major i el Foli. També podria ésser un dels pocs diminutius en -illa que s’admeten, com en el cas de faldilla i forquilla.

–Marrà: Cub de fusta de 50 x 50 x 50 cm força pesant, que es posa a la premsa entre el botxí i les misses. Peça genuïna catalana.

–Marraco, Alexandre📕 : Era músic i els diumenges posava parada de música a Sant Antoni, Els dies feiners tocava el piano als llocs adients i l’estiu el portava a tocar a les festes majors dels pobles. Va començar a vendre música cap al 1914 com a dependent de can Gol, al carrer de la Palla i després al carrer Sant Pau.

–Marrassà: Destral de doble tall que serveix per a trencar les cordes i soles d’espardenya, abans de posar-les a trinxar a la pila de drap.

–Marroquí: Pell de cabra tenyida, més prima que el cordovà, que conserva el granulat natural, llarg i irregular, i que és emprada en enquadernació. Nota: En sentit original, pell de cabra preparada a Orient i tenyida de vermell per mitjà de la cotxinilla.

–Marrugat, Francesc, tipògraf a Barcelona (segle XIX). És un dels membres de la primera junta directiva de la Societat Tipogràfica de Barcelona, fundada el 15 d’agost de 1879.

–Marsà, Bonaventura 📕: Era enquadernador al carrer Comtal i era editor depositari de les obres de reverend Martí i Cantó. Una de les obres es titulava Báculo de la vejez, era un devocionari estampat amb grans caràcters, sembla que com diu el nom era per a gent gran.

–Marsà i Alaman, Mont: (Balaguer, 1956), coneguda com Mont Marsà, és una dissenyadora gràfica i fotògrafa catalana. Es va formar a l’escola Elisava, on es va graduar el 1978, i posteriorment va estudiar Disseny Gràfic i fotografia a l’Instituto Europeo di Design de Milà. En tornar, va cursar la carrera d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Junt amb les dissenyadores Teresa Martínez, M. Àngels Fortea i Xeixa Rosa, va formar part del grup de treball inicial format l’any 2018, que tenia com a objectiu reflexionar sobre el paper de la dona en el disseny gràfic i la necessitat de visibilitar-ne les professionals. Una de les accions d’aquest grup, sota el paraigua del projecte Amb mirada de dissenyadora gràfica va ser l’exposició temporal Dissenyadores Gràfiques, en la qual es van poder veure treballs de Mont Marsà (2019). El disseny de Mont Marsà té una òptica femenina i de reivindicació i al llarg de la seva trajectòria ha treballat de manera molt personal per a col·lectius com Stop Sida.

–Marsal, A., tipògraf i sindicalista a Lleida (segle XIX). Va participar, com a delegat de la secció dels tipògrafs lleidatans, en el congrés de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona a mitjan octubre de 1872.

–Martell per a repujar: Martellet usat pels gravadors per repujar el metall als llocs on està enfonsat, de manera que la superfície de la planxa adquireixi perfecta horitzontalitat. Els gravadors no operen amb el cap, sinó amb la punta del martell de repujar.

–Martellejar: És molt útil que els llibres estiguin ben batuts abans d’enquadernar; ja que d’aquesta manera estan millor protegits dels corcs i la pols, i és menys probable que l’aigua mateixa penetri. Tanmateix, no tots els enquadernadors saben com batre’ls perfectament, mentre que n’hi ha que ho fan de manera molt desigual, deixant-los plens de solcs, arrugues i buits, sigui per debilitat de la mà o per manca de previsió; tot i que sovint, i sobretot avui dia, això passa perquè el paper es treballa amb poca substància i molta cola. Els amants dels llibres visiten sovint.

–Martellejat: Procediment pràcticament en desús, mitjançant el qual se li atorga un gra o arrugat al paper, per atorgar-li una terminació de característiques antigues.

–Martí, Els: El primer de la dinastia, el llibreter i estamper Joan Pau Martí, començà a treballar el 1700 comprant el taller tipogràfic dels Cormellas. La qualitat de les seves impressions li valgué el títol d’impressor oficial de la ciutat. Una bona part de la producció editorial catalana del s XVIII sortí del seu establiment, heretat per la seva viuda Maria Martí fins l’any1737, a qui va succeir els hereus de Joan Martí i Maria Martí ( Maur i Joan Pau)i després d’ells va continuar per la seva nora Mariàngela Martí.

Imatge del Diccionario de Mujeres impresoras y libreras. De España e Iberoamérica entre los siglos XV y XVIII de Sandra Establés Susán, Prensas Univ. Zaragoza, 2018

–Martí, Joan Pau: Llibreter estamper des de l’any 1700, establert a la plaça Sant Jaume, on tenia l’habitatge familiar, el magatzem i l’obrador d’impremta, comprada als Cormellas. Amb el temps ell i descendents van teixir relacions comercials molt extenses per Catalunya i la resta d’Espanya. La seva producció consta d’una seixantena de títols amb dos temes principals, el religiós i l’oficial. El 1714 ostentava el títol d’Estamper de la Ciutat i llibreter del General i Casa de la Diputació. El 1709 pactà amb la vídua Llopis i amb Jaume Surià, per treure a la llum els tres volums dels Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña. Obres per ell impreses porten el seu peu d’impremta datat des de 1701 a 1718. D’elles es poden citar: Lágrimas amantes de Barcelona (1701), El Nuevo Mundo, poema de Botella de Moraes, i Redrés i Ordinacions novament fetes pel sabi Concell de Cent de Barcelona (1703).

–Martí, Maria: Vídua d’en Joan Pau Martí, es va fer càrrec del negoci del 1723 al 1737, publicà una vuitantena de títols, la majoria religiosos. Com el marit també treballava per a diferents municipis. A partir de 1737 els peus d’impremta duien altres noms: Hereus de Joan Pau i Maria Martí, Hereus de Maria Martí, Maur Martí (fill de Joan Pau i Maria) i Joan Pau Martí (fill de Maur), i la producció era majoritàriament religiosa. Es coneixen els llibres amb el seu peu d’impremta datat des del 1723 al 1736, i dels seus hereus, des del 1737 al 1755.

–Martí, Mariàngela: Era la viuda de Maur Martí, i des de 1854 fins a l’any 1770, encarregada del negoci, el qual visqué el seu zenit, ajudada pel mestre Antoni Rovira. La producció va créixer molt, amb més de cent trenta títols coneguts, i especialitzada en sermons, hagiografies, devocionaris, oracions, novenaris, rituals i breviaris, tractats místics i teològics, el Kempis traduït al castellà (1760 i 1767), reglaments i regulacions de la vida religiosa i monàstica, etc. Un 15% dels llibres sortien de la temàtica religiosa, eren obres com: Epítom de Francisco Antonio de Artiga, un Thesaurus Hispanus-latinus, de 1757, degut a Bartolomé Bravo, dos manuals d’història i tres obres literàries: Obras, en dos volums, de Gracián, Voces llenas de amor de Francisco Mariano Nipho i una edició de las Novelas ejemplares de María de Zayas. I també va publicar alguns llibres pràctics d’aritmètica, física. Química, arquitectura, etc., i l’enèsima reedició de la traducció castellana del Libro de los secretos de la agricultura, casa de campo y pastoril, de Miquel Agustí. Aquesta llibreria i la d’en Piferrer van ser les més importants a Barcelona. L’heretà una filla, Ignàsia Martí i en casar-se amb el llibreter Francesc Oliver, l’empresa canvià de nom i passar a dir-se Oliver Martí i a partir de 1789 adiopta el nom de Sierra, Oliver i Martí, degut a l’enllaç d’una filla d’Ignàsia amb un llibreter saragossà, Valero Sierra i va durar fins al primer terç del segle XIX.

–Martí, Maure: Impressor-llibrer setcentista, de Barcelona, ​​on va morir el 1754. Del 1727 al 1729 va regentar la barcelonina impremta de Maria, vídua de Joan Pau Martí, i després va administrar altres impremtes de Barcelona, ​​i de fora. Cap a l’any 1753 va aconseguir establir-se pel seu compte, i amb el peu d’impremta datat des d’aquest any fins al de la seva mort es coneixen algunes obres, entre les quals destaca Adarga Catalana, de Francesc Xavier Garma, impresa el 1757.

–Martí, Ramon: Impressor barceloní setcentista. Se li sap formar part de la Confraria “dels llibreters” el 1788. Marià Aguiló, en el seu catàleg d’obres impreses en català, en cita diverses del referit impressor amb el peu d’impremta datat a l’última dècada del segle XVIII.

–Martí i Alsina, Ramon: (Barcelona, 1826 – 1894) fou un pintor realista català, i una de les peces claus en la renovació de la pintura catalana moderna. Considerada la figura més important del realisme artístic de Catalunya i Espanya, Martí Alsina s’emmarcà dins els corrents europeus més moderns i trencadors del moment. Estudià a París on conegué l’obra de Gustave Courbet, el major exponent internacional del realisme, i l’obra de l’escola de Barbizon. Tot i que les seves primeres obres es veien influenciades pel romanticisme, posteriorment seria l’introductor de les idees de Courbet a Catalunya.

Autorretrat

Atret pel pensament positivista i els corrents progressistes, Martí Alsina expressà el seu realisme militant en obres com el Bornet o La migdiada on es palesa el postulat realista bàsic de retratar la realitat, costumista i sense idealitzacions o embelliments innecessaris.

–Martí i Aragonès, Joan: (Barcelona, 1936 – Sant Cugat del Vallès, 2009), conegut també per la seva firma Petronius, va ser un pintor i dibuixant de còmic català. El seu estil es defineix com a figuratiu, amb preferència per la figura humana, les escenes quotidianes i els paisatges tant naturals com urbans. Dominava tant la tècnica de la pintura a l’oli com al pastel o el carbonet. Al llarg de la seva carrera artística va retratar nombrosos personatges cèlebres, com el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i la seva esposa Marta Ferrusola, Ladislau Kubala, Xavier Cugat, Frederic Mompou, Maria Aurèlia Capmany, Joan Oró o l’escriptor Josep Pla, el qual va afirmar que la seva pintura posseïa un «realisme pràctic, gairebé màgic, extremadament intel·ligent i agradable».

–Martí i Bas, Montserrat: (Barcelona, 1916- 2005) fou una bibliotecària i escriptora catalana. Cursà la carrera de bibliotecària de 1935 a 1938, i va tenir com a professors Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba i Ferran Soldevila. El 1942 Ramon Aramon i Serra la va contractar com a secretària de l’Institut d’Estudis Catalans (aleshores a la clandestinitat), presidit llavors per Josep Puig i Cadafalch.

Fou una de les fundadores de la plataforma cultural de joves Miramar, que promovia debats i formació. També va publicar la Bibliografia catalana recent a Serra d’Or (1959-1993), i va fer bibliografies de Pompeu Fabra, Josep Carner i Lluís Nicolau d’Olwer. 

–Martí Cebollero, Ramon: Va formar part del grup “MET” amb Josep Clavé i Hernán Picó, i signaven els cartells de publicitat barcelonina durant quatre dècades després de la guerra civil. Ramon apareix especialment actiu als primers mesos del conflicte, participant en diferents concursos i guanyant alguns premis. El1958 apareux com un dels impulsors del Salón de la Idea Publicitaria, al costat de J.-J. Tharrats, Francesc Català Roca o Rosa Maria Seix. També, amb el MEP van practicar el decorativisme. Al llarg de dècades els noms del MEP, ocults sota les lletres que constitueixen la firma, ocupen un lloc destacat en el cartellisme català de la postguerra.

–Martí Galí, Maria Àngela: (Barcelona, segle XVIII) fou una impressora catalana. L’època més esplendorosa de la Impremta Martí correspon a la dirigida per la vídua del seu fill Maur, Maria Àngela (1754-1770), ajudada pel mestre impressor Antoni Rovira. Tot i continuar amb l’edició de llibres religiosos, dels quals publicà 130 títols, Maria Àngela imprimí les Novelas exemplares de María de Zayas (1764) i llibres de cuina com el de Francisco Martínez Montiño, Arte de cocina, pasteleria, vizcocheria y conservaria (1763); compaginà l’edició de llibres amb les impressions tipogràfiques que venia en una llibreria, de la qual era propietària, especialitzada en gravats xilogràfics i calcogràfics i en l’estampació de material efímer divers, alhora que també els distribuïa a altres comerços de la ciutat i a venedors ambulants. La importància d’aquesta darrera activitat es constata en l’acurada descripció de les eines i dels materials que fa en el seu testament i en el gran nombre d’ells que acumulà (AHPB, notari Lorenzo Madriguera Famades (1770), fol. 237, 249 i 339-389).

La impremta passa a denominar-se Oliver Martí quan Ignàsia, filla de Maria Àngela i Maur, es casa amb el llibreter de Barcelona Francesc Oliver; i torna a canviar de nom en el moment en què una neta de Maria Àngela, filla del matrimoni Oliver Martí, es casa amb el llibreter saragossà Valerio Sierra. Amb la denominació Sierra i Martí, la impremta i llibreria roman activa fins al primer terç del segle xix.

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva casi 200 obres publicades per Maria Àngela Martí, així com dos exemples de les seves marques d’impressor, que la que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

Només a la ciutat de Barcelona, al llarg del segle xviii, trobem altres noms de dones impressores: Maria i Teresa Mas Llach, Teresa Pou i Eulàlia Massià i Teresa Mas Llach.

–Martí i Galí, Ignàsia: Filla de Maria Àngela Galí i Maur Martí, successora de sa mare. Va contreure matrimoni amb el llibreter i impressor Francisco Oliver i Vilanova. Els peus d’impremta apareixien amb el nom de Francisco Oliver Martí, però fins al 1788 també apareixen impresos a nom dels Hereus de Maria Ángela Martí.

–Martí i Pedrell, Josep: (Barcelona, ca.1796 – 1863) va ser un bibliotecari i professor d’educació secundària català. El 1836 fou nomenat bibliotecari de la biblioteca pública que esdevingué més tard la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. També fou catedràtic, i arribà a ocupar el càrrec de director, fins al 1859, de l’institut de segon ensenyament de Barcelona. A més, fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

–Martí i Ramon, Marc (Barcelona, 1960): Començà a col·locar els primers cartells culturals amb els companys d’estudi a les columnes anunciadores de la ciutat. L’any 1977, fundà, juntament amb la seva esposa, Àngels Homs, l’empresa Marc Martí, centrada a oferir serveis publicitaris. «Les primeres campanyes eren dels concerts i discs dels cantautors catalans d’aquella època, i també campanyes de cartells polítics electorals i cívics. Ben aviat, vam començar a conservar un parell de cartells de tots els que passaven per les nostres mans, una tasca que hem continuat fent i que ha permès la constitució d’un fons històric de gran valor. El 2024, el conjunt d’empreses que lidera a Madrid, Barcelona i València donen feina directament a més de vuitanta professionals. És considerat un referent en el sector de la publicitat exterior i de la impressió digital en gran format. Al marge de la seva faceta empresarial (de formació autodidàctica), Marc Martí sempre ha tingut una estreta relació amb el col·leccionisme, activitat que va començar a practicar quan només tenia deu anys, com una afició pròpia de la família. L’any 1986, va obrir amb el seu pare i el seu germà Ricard la xampanyeria Art Cava Fusina, al cor del Born, establiment on van començar a organitzar les primeres exposicions de cartells i d’il·lustradors, pintors i grafistes del país. La primera mostra es va titular «Cent anys de cartells a Barcelona». Des de llavors, han participat o organitzat més de dues-centes exposicions diferents. L’arxiu privat Marc Martí Col·lecció, de la família Martí Homs, està dedicat al món de la publicitat i les arts gràfiques, principalment catalana i espanyola. Els elements que la formen han estat impresos majoritàriament sobre paper i amb la tècnica de la cromolitografia. Disposa de milers de referències diferents, que van des del 1840 fins a l’actualitat. Són essencialment cartells de diversos formats, però també hi ha pasquins, displays, xapes esmaltades, ampolles, etiquetes, plaques de cava, miralls publicitaris, rètols anunciadors, postals, catàlegs, mostraris, llibres referencials, targetes publicitàries, mobiliari d’impressió, embalatges, elements promocionals singulars, il·lustracions originals, proves d’impressor, fotografies, clixés, tipografies, etc. 

 Cartell d’Alexandre de Riquer

–Martin, Alberto: Un cas d’infatigable treballador i de triomf en els seus propòsits va ser el d’Alberto Martín, vingut a Barcelona cap a l’any 1890; va començar en el negoci de la llibreria organitzant un centre de subscripcions d’obres per entregues. Al cap d’un temps va editar pel seu compte una obra sobre la guerra de Cuba que va tenir molt d’èxit i a la que van seguir altres publicacions de tipus popular així com una sèrie de mapes regionals. Als inicis del XX va editar, sota la direcció de Carreras Candi, la magnífica Geografia General de Catalunya, redactada per acreditats especialistes que fou un gran èxit comercial. A continuació va publicar la Geografia del Reino de Valencia, la de Galicia i la del País Basc. Els anys cinquanta encara funcionava dirigida per la filla del fundador, Dolores Martín.

–Martínez Cuenca, Marià, impressor i socialista a Barcelona (Cartagena, Múrcia, 1899- Mèxic 1984). Començà a militar en els rengles del socialisme a principis dels anys vint com a treballador de les arts gràfiques. Milità en les Joventuts Socialistes i va començar a tenir càrrecs de responsabilitat en els anys anteriors a l’adveniment de la Segona República., Quan es va constituir el primer comitè de Catalunya del Secretariat Regional de la UGT, el març de 1933, hi va ser present com a representant dels sindicats d’oficis diversos. Igualment, el juny de 1933, va ser elegit president de l’Agrupació Socialista Obrera de Barcelona, nom que prengué llavors l’antiga Federació Local Socialista de Barcelona del PSOE. A principis de 1934 fou elegit regidor al consistori barceloní i se’n va encarregar de l’àrea politicosocial. A conseqüència d’aquesta actuació no ha d’estranyar que en el decurs del II congrés del Secretariat Regional de la UGT, celebrat al cinema Walkyria de Barcelona l’abril de 1934, fos un dels homes que abandonés el sindicat i acabés creant poc després la UGSOC, de la qual seria president. Malgrat integrar-se en el PSUC, i formar part de la secretaria sindical del seu primer Comitè Central, mai no es va sentir còmode en els rengles del nou partit i es va veure marginat de les tasques de caire sindical. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, on va instal·lar la Impremta Intercontinental, en la qual imprimiria els seus opuscles el Secretariat Regional de la UGT a l’exili, que, encapçalat per Ferrer, s’oposava al secretariat controlat pels comunistes. Va ser present en la fundació del Moviment Social d’Emancipació Catalana el 1940, el qual l’any següent va esdevenir Partit Socialista Català, embrió del MSC en què va militar.

–Martínez Díaz, Rafa: (Badajoz, 1950), més conegut per Rafa Martínez, és un editor català, fundador de Norma Editorial. És considerat un dels tres artífex catalans responsables del boom del còmic dels anys 1980, vist des de la perspectiva empresarial, juntament amb Josep Toutain i Josep Maria Berenguer. Després d’haver treballat 12 anys per Josep Toutain, el 1977 va abandonar Selecciones Ilustradas i va fundar l’editorial catalana Norma. No obstant, als seus inicis Norma feia només d’agència d’il·lustradors i autors de còmic, ja que Martínez no disposava del capital propi necessari que requereix tota editorial. A partir de 1981, Norma va llançar diverses revistes de còmic al mercat, entre elles Cimoc (1981-1995) i Cairo (1981-1991), que foren revistes cabdals i emblemàtiques de l’època, ambdues coordinades per Joan Navarro en les seves etapes inicials.

El 1983 va obrir les portes la llibreria Norma, ubicada al costat de la seu de l’editorial homònima de Martínez. La seva obertura fou el tret de sortida del triangle friki, la zona comercial al voltant de l’Arc de Triomf de Barcelona, especialitzada en cultura popular com còmics i manga, jocs de taula, rol, merchandising o literatura de gènere.

–Martínez Figuerola, Teresa:  (Barcelona, 1953-2019) va ser una dissenyadora gràfica, investigadora i docent vinculada al disseny gràfic català.

Als anys 1990 es va llicenciar en Belles Arts per la UB i va començar a treballar a BAU, Centre Universitari del Disseny, quan la seva seu es trobava encara al districte de Gràcia. Un cop traslladat BAU del centre a Poblenou, Teresa Martínez va continuar-hi com a docent i el 2010 va engegar GREDITS Arxivat 2020-02-18 a Wayback Machine. (Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social), un grup de recerca multidisciplinari que el 2017 va ser reconegut com a grup de recerca consolidat per part de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya.

A partir del 2014, Teresa Martínez es va responsabilitzar de la coordinació editorial de Publicacions GREDITS, un projecte editorial que va néixer per tal de recollir i transferir, en format de codi obert, els resultats de les activitats científiques del grup de recerca GREDITS. També va organitzar els dos Fòrums d’Animació a BAU (2016-2017) amb Maria Pagès i edità la publicació de les seves conclusions. El 2019 fou una de les dissenyadores homenatjades a l’exposició “Dissenyadores Gràfiques” organitzada pel Museu del Disseny, BAU i la Universitat de Vic-UCC. Aquesta exposició va ser comissariada per la mateixa Teresa Martínez, Maria Àngels Fortea i Teresa Julio. Part de l’obra de Teresa Martínez es troba actualment dipositada al fons permanent del Museu del Disseny de Barcelona. Així mateix, va ser una de les dissenyadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-avui, organitzada per aquest museu el 2023, que recuperava les dissenyadores pioneres dels anys 1960, 1970 i 1980 a Catalunya.

–Martínez Lage, Nicolás:  (La Corunya, 1899 – Lleida, 1981) més conegut com a Niko fou un dels dibuixants i caricaturistes més populars a Lleida durant les dècades dels anys 50 i 60. En els seus treballs, que ell denominava Carigrafies, Niko retratava des de personatges de la cultura local fins a grans prohoms de l’Estat i la resta del món, filòsofs i estrelles del cinema.

–Martínez Pérez📕 : A finals del XIX tenia la llibreria en un pis del carrer Dr. Dou i es dedicava amb preferència a la venda de tota classe de llibres referents a les arts, nacionals i estrangers, Martínez mirava de fer venir de França, Alemanya i Anglaterra obres de la dita matèria, aquí desconegudes, proporcionant als cultivadors de les arts de tota classe de documentació necessària per a les seves activitats. Després, al primer terç del XX era al carrer Banys Nous. Als anys cinquanta encara existia.

–Martínez de Sousa, José: (O Rosal, Pontevedra, 1933) és un bibliòleg, tipògraf i lexicògraf espanyol, considerat una de les màximes autoritats en tipografia, en ortotipografia i en bibliologia.                                                      

 És considerat un mestre indiscutible en el seu àmbit. Com a docent ha impartit una gran quantitat de cursos i seminaris relacionats amb l’àmbit de la bibliologia, la lexicografia, el llenguatge, l’edició, les arts gràfiques, la traducció, l’ortografia, l’ortotipografia, la redacció i la història del llibre. D’aquesta temàtica és autor d’una vintena de llibres i desenes d’articles en periòdics i en revistes nacionals i estrangeres. També ha estat convidat a nombrosos congressos com a ponent.

Ha estat president d’honor del Comitè Espanyol de l’Associació Internacional de Bibliologia (1991-97), president de l’Associació Espanyola de Bibliologia (1997-2000) i president de l’Associació Internacional de Bibliologia (1998-2000).

–Martínez Surroca, Fulgenci: Nascut a la localitat murciana de Cieza el 1902, de ben jove ja es devia trobar a Barcelona. Dibuixà sèries de cromos per a la xocolata Juncosa i col·laborà a la publicació infantil Alegría, la revista de los Niños (1925). El 1925 la madrilenya La Esfera reprodueix un seu dibuix d’educació viària, que ensenyava als usuaris de tramvies com i per on havien de pujar i baixar dels vehicles: ¡Muy mal! ¡Muy bien! L’any 1929 aprova unes oposicions com a funcionari municipal de l’Ajuntament de Barcelona i sabem que, el febrer de 1931, formava part de la joventut d’Alianza Republicana. Però sobretot prengué part a diversos concursos de cartells: s’esmenta una participació al de les Festes del Pilar de Saragossa; però sobretot als de l’Exposició Internacional de Barcelona (el seu projecte “Carmen” obté una de les deu propostes d’adquisició); Caixa de Pensions (en concret per a l’Assegurança obligatòria de maternitat, el 1931, que va ser imprès); fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal (1932), on va obtenir el primer premi i un tercer accèssit, tot i que no sé si es va arribar a imprimir;  Fira de Barcelona (1933) i, especialment, Barcelonins, compreu les vostres flors a la Rambla (1934), que palesa el seu treball simplificat i geomètric.

–Martirologi: 1. Llibre o catàleg dels màrtirs. 2. Llibre o catàleg de tots els sants coneguts. 3. Llista de víctimes duna causa.

–Martirologi romà: Llibre litúrgic que conté la llista oficial i el panegíric dels sants la memòria dels quals se celebra cada dia a l’església catòlica.

–Martorell i de Luna, Francesc: (Tortosa, Baix Ebre, 1586 –1640), fou un músic, historiador i impressor tortosí. El 1633 adquireix la impremta de Jeroni Gil. Les primeres obres que surten de la seu taller són la Declaración de la syntaxis del maestro Torrella…(1633) del mestre de gramàtica de Sant Mateu Francesc Gavaldà; i El maestro contador de Pau Cerdà (1634). A partir del 1635 dona un nou impuls al taller, quan comença a imprimir obres significatives per mercat espanyol, i abandonant el caràcter local que tenia, com ara Sucesos i prodigios de amor (1635), de Juan Pérez de Montalbán, El Rómulo (1636) de Francisco de Quevedo i el Galanteo español (1637), de Lucas Grazián d’Antisco. També va imprimir alguna edició prínceps, com ara la tercera part de les comèdies de Tirso de Molina (1634). Martorell i de Luna és l’autor de l’obra Historia de la antigua Hibera (1626), sobre la història secular de la ciutat.

–Martorell Òdena, Josep:  (Reus, 1890 – 1983): Va ser un impressor, escriptor i col·leccionista català. Atret per les lletres des de molt jove, es dedicà a l’ofici d’impressor, va treballar en diverses impremtes de la ciutat fins que es va instal·lar pel seu compte obrint la Impremta Diana cap al 1929, molt coneguda a Reus i que va estar oberta fins a meitats dels anys cinquanta del segle XX. Va col·laborar a la premsa local en publicacions com ara El Rossinyol i Foc Nou, vinculades al Grup modernista de Reus, i sobretot al diari Foment.

Però es va destacar com a col·leccionista d’autògrafs i en va recollir una gran quantitat, de les personalitats mundials més destacades. La col·lecció la va iniciar en els primers anys de la dècada de 1910, en un àlbum que Martorell Òdena portava al damunt sempre que veia l’oportunitat d’aconseguir la signatura d’alguna persona representativa. Després, com que la recollida d’autògrafs anava agafant un volum important, va utilitzar unes targetes que havia fet fer a propòsit i que li van resultar més còmodes d’usar i guardar. El recull d’autògrafs, l’any 1924 ja era important, i va plantejar-se la possibilitat de publicar-lo, ja que a més de les signatures, molts dels autògrafs recollits portaven dedicatòries i comentaris.

–Martorell Portas, Albert: Pintor i dibuixant, nat a Girona l’any 1890. Dedicat a la il·lustració i a projectes de vidrieres artístiques. En setmanaris i revistes signava amb el pseudònim “Max”, i així mateix ho feu en alguns exlibris.

–Martra Ballbé, Joaquim:  (Barcelona 1898-1991) no és d’entrada un dels primers noms que ens vénen a la memòria quan es tracta de recitar la llista de cartellistes catalans, però, en la seva llarga vida, va dedicar força atenció al gènere, sobretot durant els anys vint i trenta. Participà en molts concursos de cartells, El 1930 va guanyar el concurs organitzat per la Diputació de Barcelona sobre serveis agropecuaris i el 1929  un altre primer premi anunciant el cremallera de Montserrat. A part dels concursos, el seu nom continua essent citat com a autor de cartells de cinema (per exemple a la cinta Petit café, del 1931, amb Maurice Chevalier) i també es coneixen cartells de Martra per al paper de fumar Smoking; per als serveis de la Companyia General d’Autobusos durant l’Expo del 1929 i, sobretot, per a l’empresa Gallina Blanca, que cal situar ja després de la guerra, com el famós cartell de les orenetes. En aquestes dates sembla abandonar ja la feina de cartellista i es dedica en especial a les aquarel·les, que exposa sovint a La Pinacoteca. També va ser gravador (durant els anys trenta havia exposat als certàmens de l’Institut Català de les Arts del Llibre). Galeria d’art Fernando Pinós, exposició amb 45 cartells de Martra, una ullada i segur que gaudireu.

–Martyria (paraula llatina): Relats fidedignes elaborats per testimonis oculars o contemporanis.

–Marull i Savalls, Francesc d’Assís: (Palamós, 1858 — Barcelona, 1933). Escriptor. Aprengué l’ofici patern de sabater i fou administratiu i impressor. Col·laborà a La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa i la premsa empordanesa i de Girona.

Publicà poemes en castellà (Bosquejos, 1887; Quejas y arrullos) i en català (Fulles i flors, 1884; Engrunes, 1889; Aires de l’Empordà, 1891, i Quatre flors, 1904) de tema religiós, llegendari, costumista, paisatgista i cosmopolita —A Franklin—, molts dels quals foren premiats en certàmens locals i representatius de la confluència de certa tradició popular amb models jocfloralescos i lectures de poetes com Bécquer i Verdaguer. És autor de comedietes com ara Al vol! (1877), Dos i un sastre (1878) i La mesa de los muertos. Utilitzà el pseudònim Valentí Julivert.

–Mas, Bartomeu: Impressor-llibrer del segle XVI-XVII, de Perpinyà. Se sap que, a costa del seu col·lega Luis Roure, el 1608, va imprimir en aquella ciutat una traducció castellana de Flavio Josefo.

–Mas, Enric📕 : Era negociant de fustes i col·leccionista de llibres, especialment de teatre. Casa seva semblava un museu, plena d’objectes. Anava rere les col·leccions d’obres de teatre català, corria les botigues especialitzades carregat d’índexs, comparava títols i consultava llibretes, s’hi passava hores i hores. Era possible que es vengués alguna col·lecció, però era per iniciar-ne una altra.

–Mas, Jaume (fl, Bagà, segle XVI): Alquimista català, originari «de la vila de Bagà» (nord del Berguedà). En el primer quart del segle XVI va copiar, per a ús propi, la major part (excepte breus afegits posteriors) de la miscel·lània alquímica París – BnF – Manuscrits: Esp. – 289, afegint-hi una gran quantitat de notes tècniques. Dues de les obres que conté aquest ms. tenen colofons en els quals fa saber que ell les va ‘traslladar’. Atès que aquest verb, en català antic, té el doble significat de ‘copiar’ i ‘traduir’, hi ha hagut el dubte que, a més de copiar-se el ms., fos el traductor de les obres (del llatí al català). Tanmateix, alguns aspectes (evidències de còpia, datació de la scripta descarten la tasca de traductor i confirmen que únicament les va copiar d’un manuscrit anterior. Era membre d’una família de la burgesia local de Bagà.

–Mas Balaguer, Sergi: (Barcelona, 1930) és un escultor, ceramista, pintor, gravador i escriptor d’origen català, establert al Principat d’Andorra. Es formà al Poble Espanyol de Montjuïc, on treballà la ceràmica, el gravat, l’estampat i el tornejat i on conegué a la seva esposa i col·laboradora Maria Canalís, amb la qual es casà el 1955. La seva obra no s’ha limitat a l’escultura, també ha treballat com a il·lustrador, cartellista, gravador, exlibrista i és l’autor d’una col·lecció de segells per correus francesos dedicada a les llegendes d’Andorra. El 2008 el ministeri de cultura francès li va atorgar la medalla de “Chevalier des Arts et des Lettres”. El novembre del 2017 i després d’uns seixanta anys establert a Aixovall, Sergi Mas es va mudar al centre de Sant Julià de Lòria, localitat que a més li ha facilitat instal·lar el seu taller a l’escola d’art comunal que, al mateix temps, passa a anomenar-se Espai Sergi Mas.

–Mas i Fontdevila, Arcadi: (Barcelona, 1852 – Sitges, 1934) va ser un pintor i dibuixant, fundador de l’Escola luminista de Sitges. El 1875 guanyà la primera beca Fortuny de l’Ajuntament de Barcelona, que li permeté d’ampliar estudis anant pensionat a Itàlia -Venècia, Roma, Nàpols i Capri entre 1876 i 1886, sense deixar de participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Parés. De tornada a Catalunya, el seu amic Joan Roig i Soler l’animà a visitar Sitges, i d’aquesta trobada i coneixement en nasqué l’Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric que aplegà altres artistes com Joaquim de Miró i Argenter, Antoni Almirall i Romagosa i Joan Batlle i Amell.

–Mas Llach, Teresa: (Barcelona, segle XVIII- 1790) fou una impressora catalana. Són molt poques les dades biogràfiques que ens han arribat de Teresa Mas, viuda de l’impressor Joan Nadal. Quan morí el seu marit, el 1787, els llibres sortits del seu obrador ho feren amb el peu d’impremta «por Teresa Nadal, vda.». Qui en realitat dirigia el negoci, però, era el seu gendre, Joan Serra, vidu d’Ignàsia, filla de Joan i Teresa. Teresa, però, sobrevisqué l’espòs només tres anys. Després d’alguns desacords familiars, el taller continuà de la mà d’un net dels fundadors, Joan Serra i Nadal. La temàtica del llibres publicats en aquest taller correspon a l’habitual de l’època, és a dir, hi ha un predomini gairebé absolut del llibre religiós, trencat per l’edició de la Historia de los trabajos de Persiles y Segismunda de Miguel de Cervantes Saavedra (1768) i per un llibre del jurista i doctor en Teologia, Ponç Cabanac i Malart (Barcelona, s. XVIII), Satisfacción a las preguntas del padre de familia deseoso de evitar los pleytos que suelen seguirse de algunas dudas sobre el heredamiento del testamento en favor de los hijos (1788). 

–Mas Mascaró, Joan: Gravador, aiguafortista i cal·lígraf, nat a Sant Joan de les Abadesses vers l’any 1895. S’especialitzà en la il·lustració de goigs, auques i exlibris. Exposà individualment a Barcelona, i prengué part, amb aiguaforts i puntes seques, en diverses exposicions oficials i nacionals.

–Mas i Ribó, Manuel: (Barcelona, 1946 – Andorra la Vella, 2001), fou un advocat, polític i escriptor andorrà. Fou redactor d’una revista esportiva a Barcelona i va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques catalanes, com la revista Tele/Estel. Va ocupar funcions oficials com a secretari adjunt del batlle episcopal (1973-1974), secretari general del Consell General (1975-1980) i a la secretaria general del Govern d’Andorra (1981-1983). Fou Conseller General per la Coalició Nacional Andorrana (1994-1995) i el seu vot va facilitar la investidura de Marc Forné com a cap de Govern. Fou també Ministre de Relacions Exteriors (des del desembre del 1995 al març del 1997). Va participar en diverses publicacions periòdiques com ara el Diari d’Andorra, Andorra 7, El Periòdic d’Andorra o el Poble Andorrà, que ajudà a posar en marxa l’any 1974. Com a escriptor va col·laborar en diverses publicacions i fou creador de l’editorial Serra Airosa, conjuntament amb l’Antoni Morell, Joan Rosanas, Francesc Grau, Amadeu Grau i Toni Sementé.

–Masapunk: Aquesta va ser la primera tipografia llançada per la Cooperativa de Foneria Tipogràfica (CFT) a l’octubre de 2003. La CFT pertany al Sindicat de la Imatge, una associació xilena nascuda per calmar la manca de dissenyadors amb consciència social i tenen com a meta el treball en organitzacions no governamentals, empreses no lucratives o artistes independents. Masapunk és un col·lectiu anarcopunk que en un cert moment necessitava un redisseny. Aquesta tipografia va ser creada partint de lletres transferibles Letraset aplicades sobre cartró. Aquestes estaven guardades en una caixa des de fa molt de temps per Jko que desconeix a quin tipus pertanyen, encara que dubte de la Univers 67. Les majúscules i minúscules pertanyien a sets diferents i els altres signes van ser reconstruïts. Està pensada per imprimir a mides grans ia baixa resolució on els errors i les irregularitats formen part del disseny, una de les característiques més notables de l’estil punk. Inclou els caràcters necessaris per al seu ús internacional i alguns glifs especials. Es van descartar diversos caràcters innecessaris com a certs símbols matemàtics. Altres canvis destacables són la substitució del símbol del copyright per l’A anarquista o la incorporació de tres arroves diferents: la convencional i les d’ús com a igualitari dels gèneres masculí i femení en majúscula i minúscula.

–Màscara : 1. Representació d’un rostre de persona o d’animal, generalment deformat.

2. En decoració de manuscrits, careta d’animals o persones que es posava sobre altres personatges o sola, com a motiu decoratiu. 3. En disseny gràfic i preimpressió, qualsevol element la missió del qual és amagar parcialment un altre, com les màscares tapen parcialment la cara d’una persona.

Les màscares poden ser de píxels o vectorials. En aquest segon cas poden ser màscares com a tals o traçats de retallada. Les màscares de píxels solen ser imatges de píxels a escala de grisos. En aquests casos, els elements més clars (blancs) deixen veure el que s’emmascara (que s’entén que és a sota), mentre que el més fosc oculta (emmascara) el que hi ha a sota. Els tons grisos intermedis només amaguen parcialment, depenent de la seva intensitat. Les màscares poden ser de píxels o vectorials. En aquest segon cas poden ser màscares com a tals o traçats de retallada. Les màscares de píxels solen ser imatges de píxels a escala de grisos. En aquests casos, els elements més clars (blancs) deixen veure el que s’emmascara (que s’entén que és a sota), mentre que el més fosc oculta (emmascara) el que hi ha a sota. Els tons grisos intermedis només amaguen parcialment, depenent de la seva intensitat. L’avantatge de les màscares de píxels és que poden ocultar parcialment i que la transició de l’emmascarat a allò que es veu és suau. El desavantatge és que, com que són elements de píxels, la seva nitidesa depèn de la resolució de la imatge emmascarant. Les màscares vectorials i els traçats de retallada no depenen de la resolució però només poden emmascarar de forma brusca, com una tisora ​​que retalla allò emmascarat.

Una imatge amb màscares de píxels i vectorials

L’avantatge de les màscares de píxels és que poden ocultar parcialment i que la transició de l’emmascarat a allò que es veu és suau. El desavantatge és que, com que són elements de píxels, la seva nitidesa depèn de la resolució de la imatge emmascarant. Les màscares vectorials i els traçats de retallada no depenen de la resolució però només poden emmascarar de forma brusca, com una tisora ​​que retalla allò emmascarat. Ambdós tipus de màscares (vectorials i de píxels) es poden combinar en un mateix fitxer. Una funció secundària de les màscares és permetre el retoc d’imatges precís, ja que la seva aplicació per seleccionar només parts d’una imatge permet aplicar efectes parcials. Per això, conèixer el maneig de màscares és fonamental per fer tractament d’imatges.

–Màscara fotogràfica: Una màscara fotogràfica, fotomàscara (o simplement màscara, depenent del context) és una pel·lícula amb àrees transparents i zones opaques, que deixen que la llum passi o no passi en un procés d’insolació fotogràfica.

–Màscara de retallada: Sostracció o separació del fons d’una imatge realitzada en un editor d’imatges ràster, de forma manual i amb precisió; o de manera automàtica, però no sempre cal. En anglès es coneix com a cutout i dona com a resultat una imatge en primer pla retallada de forma independent a la capa inferior, que funciona com a suport, en general blanc o transparent. És possible generar aquest efecte per fer interactuar textos i imatges i, ja que l’eina digital és temporal i no perjudicial, es pot desfer sense produir afectacions a les imatges o a la màscara en si.

–Màscara de vernís: Vernís que s’aplica a unes zones determinades. En impressió, se sol utilitzar en portades amb un acabat setinat, que es deixa zones precises brillant gràcies al vernís.

–Mascaró, Pere (fl. Barcelona, 1423.1449): Llibreter convers de jueu de Barcelona, fill del també llibreter convers Guillem Mascaró (Mahir Bovina) i germà de Francesc Mascaró, també llibreter i convers. Comprava llibres als encants.

–Mascle: Peça de la maneta, que va subjecta a la tapa contrària a la femella, i que s’hi introdueix per mantenir tancat el llibre.

–Mascort Amigó, Ramon: És un advocat i empresari espanyol, polifacètic, fundador i president de la Fundació Mascort, i mecenes en iniciatives de conservació del medi ambient. Ha estat un gran impulsor en la creació d’empreses turístiques com el Càmping Castell Montgrí i el complex Swift-Jocs a l’Estartit, el Camping Castell Mar a Castelló d’Empúries i altres empreses com Lynx Edicions, una editorial impulsada juntament amb el naturalista Jordi Sargatal i el metge Josep del Hoyo, l’any 1989, amb el propòsit de desenvolupar i publicar l’obra Handbook of the Birds of the World per classificar més de 10.000 ocells que existeixen al món, amb 17 volums, i que constitueix un referent mundial per a l’ornitologia. Actualment s’està editant l’obra. Handbook of the Mammals of the World.

El seu pare, Ramon Mascort Galibern, i el seu oncle, el pintor José M. Mascort Galibern, el van introduir en el món de l’art i el col·leccionisme. Per aquest motiu, l’any 2007, Ramon Mascort Amigó va crear la Fundació Mascort, una entitat privada sense ànim de lucre que treballa entorn a tres pilars: el coneixement i estudi de la història, la comprensió i gaudi de l’art i la defensa i protecció de la natura. Amb aquestes finalitats, la Fundació Mascort organitza exposicions, conferències i edita els catàlegs i estudis historicoartístics tant de les exposicions de la col·lecció Mascort com d’altres temes històrics.

–Mascota: Qualsevol personatge fictici o basat en algú real, associat directament amb una marca i que conforma part de la identitat corporativa d’una organització. El terme s’utilitza per referir-se a la generalitat de personatges emprats en empaquetatges (Aunt Jemima, Quaker Man, Tony the tiger, Chester Chettah), rètols tridimensionals o disfresses (Big boy, Ronald McDonald, Phillie Phanatic), representacions exclusives en publicitat (Bibendum de Michelin, Kool-a) curta durada (Pique, Cobi, Zakumi). La seva popularitat es genera a partir de la interacció amb el públic i per la manera com una marca es veu representada en un esquema casual i afable.

-Masferrer, Joan: Gravador: Va ser professor de la classe de flors, adorns i artefactes de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Va col·laborar en la il·lustració d’El Quixot, editat a Barcelona per la vídua de Gorchs el 1832, i en la de l’obra Nuevas anotaciones al inginioso hidalgo D. Quijote de la Mancha, de Joaquín Bastus (1833-34), de la mateixa editorial barcelonina.

–Masip i Triquell, Josep: (Lleida, c. 1835 – Tarragona, segle XIX) va ser un impressor català.  Membre de la societat Centre de Lectura, s’oferí d’impressor a aquella entitat, que es plantejava editar la segona època de l’Eco del Centro de Lectura. El governador de Tarragona autoritzà Josep Masip a instal·lar una impremta a Reus amb el nom d’Imprenta del Centro de Lectura, i el 5 de gener de 1862 sortia el primer número de la revista. Pere Anguera explica que la Junta de l’entitat va cedir a Josep Masip “un tros de pati i la llum i el gas que necessiti, gratuïtament…” per a col·locar-hi la maquinària d’imprimir.

A més de l’Eco del Centro de Lectura, imprimí també l’Álbum de Euterpe de la mateixa entitat. Per les festes de carnaval del 1862 i 1863, va imprimir els bans carnavalescos, i goigs i romanços, de fàcil venda, sempre amb la indicació d’Impremta del Centre de Lectura “a cargo de J. Masip”. El 1863 imprimia a Reus la Revista del Ateneo, portaveu de l’Ateneo Artístico y Literario, de la qual n’era també editor responsable, i que tenia com a director el seu amic Francesc Bartrina. 

–Masking-tape: Paper adhesiu que es fa servir en serigrafia per tapar l’angle format pel marc i la tela, no permetent el pas de la tinta.

–Masnavi: També anomenat masnawi o mathnavi, és un gènere poètic de les literatures persa, turca, urdu i àrab, compost en estrofes de dos versos o apariats, en nombre indeterminat, tot i que és generalment extens i amb el patró de rima aa/ bb/ cc, etc. Malgrat que sobretot utilitzat per a la poesia heroica, històrica i èpica romàntica, el gènere masnavi també s’empra en la de caràcter didàctic, amb temes filosòfics o religiosos. La mètrica de cada hemistiqui no excedia d’onze síl·labes.

Manuscrit persa del s. XVII del masnavi Mantiq al-Tayr, El llenguatge de les aus, de Farid-ad-Din Attar

–Masó i Pagès, Rafael: (Barcelona,  1851, Girona,  1915) fou un impressor, pintor, polític i procurador. Va exercir de procurador i polític i l’any 1889 va fundar el Diario de Gerona de Avisos y Noticias i la Impremta Masó al carrer de les Ballesteries de Girona. El 1889 va fundar el Diario de Gerona de avisos y noticias, un intent de recuperar el diari El Constitucional del seu pare i que va dirigir fins a la mort. El diari, de caràcter conservador i catòlic, s’imprimí als baixos de la casa familiar fins al 1936. El primer número va sortir al carrer el 28 de setembre de 1889, dues setmanes després que aparegués l’últim número d’El Constitucional del seu pare. Rafael Masó va dirigir el diari fins a la seva mort el 1915. Fou rellevat en el càrrec pel seu fill Santiago Masó Valentí. A diferència del seu antecessor, Rafael Masó Pagès va adquirir maquinària d’impremta i la va instal·lar als baixos de la Casa Masó, tant per imprimir el diari com per fer serveis generals d’impressió de llibres i tota mena de documents en la que seria la Impremta Masó.

–Masó i Valentí, Joan:  (Girona, 1883-1973) fou un farmacèutic, impressor, excursionista i fotògraf català. Va estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona i durant els primers anys de llicenciat va exercir la professió a la farmàcia Masó-Puig del carrer  l’Argenteria, dissenyada pel seu germà arquitecte. L’any 1915, a causa de la mort del seu pare, va abandonar la farmàcia per passar a dirigir la Impremta Masó, negoci familiar fundat pel seu pare situat en els baixos de la casa familiar.

Nascut en una família molt activa en l’àmbit cultural, de jove va participar amb els seus germans en els moviments literaris i culturals de la Girona de l’època. Ell mateix és l’autor de nombrosos textos, alguns publicats al butlletí de Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEIEG) i al Diario de Gerona de avisos y noticias, fundat pel seu pare, com també en altres publicacions periòdiques de la ciutat. Als seus arxius personals, conservats per la Fundació Rafael Masó, trobem traduccions de llibres alemanys, ressenyes d’excursions, articles sobre física i geografia i altres treballs inèdits.

–Masoreta: Cadascun dels gramàtics hebreus que es van ocupar a la ‘Masorah’ o examen crític de la Bíblia per fixar la veritable interpretació dels textos.

–Massa: Quan parlem d’un color com a tinta en impremta, que s’ha aplicat al 100%; per exemple: ‘Vermell massa’ és vermell al 100% (és a dir: 100% groc més 100% magenta).

–Massana, Agustí📕: Acudia a la llibreria de Palau a Bonsuccés, era fill d’un popular pastisser i malgrat ser milionari no ocultava el seu origen. Era instruït, dominava llengües estrangeres i va consagrar el temps d’oci a formar una biblioteca de Belles Arts, per a utilitat i solaç dels treballadors. No es va negar mai a deixar que interessats en els seus llibres per consultar-los entressin a la seva magnífica biblioteca, instal·lada al seu domicili a la Rambla del Centre. Gelòs i bon conservador dels seus exemplars no permetia que ningú es mullés els dits per passar els fulls dels llibres, ho considerava un costum barroer. Recorria tots els llibreters sense distinció i passava comandes a l’estranger. Es mirava molt les compres i els preus i algunes vegades deixava escapar bones ocasions de comprar llibres interessants, encara que alguns els comprés després en veure que eren adequats per a la biblioteca-museu, composta de llibres d’història general arquitectònica, cerimònies religioses, festes profanes, funerals, indumentària, retrats, pintura, viatges, etc.

En morir el 1921 va llegar la biblioteca a l’Arxiu de la Ciutat, donant lloc a la creació de la Sala Massana i l’Escola Massana va iniciar la tasca pedagògica el 14 de gener de 1929 fruit del llegat del filantrop barceloní Agustí Massana.

–Massana. Escola d’Art de Barcelona. Centre municipal d’Art i Disseny des de l’any 1929, amb Formació Bàsica, Superior i Permanent.

–Massegosa, Josep 📕: Començà a vendre al Paral·lel on posava una parada de llibres. D’allà passà a Sant Antoni i també obrí botiga al carrer tallers, Llibreria Goya es deia. Va ser president de la Societat de Venedors de Llibres Vells del Mercat diumenger una pila d’anys. Col·leccionava gravats on sortien vaixells.

–Massià, Eulàlia: Igual que la casa dels Martí, la impremta dels Piferrer va arribar al seu zenit amb la seva segona representant femenina, Eulàlia Massià, que el 1775 va enviudar de Tomàs Piferrer i des de llavors no només va heretar el seu taller sinó que també va passar a ostentar els seus càrrecs d’Impressor Reial i Impressor del Sant Ofici fins a la seva mort el 1793. En aquests 18 anys el negoci va créixer extraordinàriament. Burgos i Peña apunten que la seva actitud empresarial va ser la que va acabar convertint la impremta i llibreria Piferrer en una de les més pròsperes. De fet, aquesta va obrir una nova llibreria, quatre magatzems més, va arrendar un molí paperer a Sant Vicenç de l’Horts, d’on extreia paper de qualitat per als seus impresos, i va fer servir un administrador, Joan Sallent, perquè l’ajudés al taller.

La seva principal activitat va ser la impressió de documents oficials de la Casa Reial i de la Santa Inquisició tal com testifiquen les llibretes de les feines de les oficines reials que ha fet l’estampa de la Sra. Eulàlia Piferrer, -examinades per Quiney-, que recullen els serveis prestats a diferents institucions com l’Audiència Civil, la Secretària de la Ciutat, la Tresoreria principal o el Col·legi de Cirurgia. dministrador, Joan Sallent, perquè l’ajudés al taller. Imprimir per a aquests organismes atorgava un prestigi que no es traduïa en benefici econòmic, ja que solien pagar amb irregularitat.

Per això Eulàlia va diversificar la seva extensa producció amb títols de diversa índole (religiosos, literaris, obres de medicina, etc.) i va saber adaptar-se a les noves necessitats del moment imprimint edicions populars, obres pedagògiques, les primeres guies urbanes de Barcelona, ​​a més de dirigir i editar la Gazeta de Barcelona.

El 1793, amb prop de 250.000 exemplars corresponents a més de 1000 títols, Eulàlia va morir deixant com a hereu el seu fill Joan Francesc Piferrer Massià, per a qui va procurar el títol d’Impressor Reial. Amb ell la impremta Piferrer es va endinsar al segle XIX.

–Massicot: Òxid de plom, usat com a pigment per aconseguir el vermell ataronjat.

–Massó i Torrents, Jaume: (Barcelona, 1863 – 1943 fou un editor, escriptor i erudit català, fundador i director de la revista catalanista L’Avenç. Massó, juntament amb Joaquim Casas i Carbó, l’any 1891 va crear la tipografia de L’Avenç, que fou un referent ideològic i cultural pel país. Edità obres com: el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, el Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, la traducció catalana d’El Decameron segons l’únic manuscrit conegut, les edicions gòtiques del Tirant i moltes altres obres d’autors com Mañé i Flaquer, Enric Morera, Ignasi Iglésias, Cels Gomis, Eduard Fontserè, J. A. Brutails, Frederic Mistral entre d’altres. D’aquesta empresa sorgiren revistes destinades al gran públic com Catalonia (1898, 1899-1900), col·leccions com la Biblioteca Popular de l’Avenç (1903-1915) o col·leccions erudites com la Biblioteca Hispánica (1900-1910). Fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, inspector de la Biblioteca de Catalunya (1907-1914) i professor de l’Escola de Bibliotecàries (1917-1939). Fou membre fundador del Centre Excursionista de Catalunya del qual fou elegit president el 1915 i l’any 1927 de l’Ateneu Barcelonès. Col·laborà en diverses publicacions i fou autor d’un gran nombre d’estudis erudits, principalment d’història literària i bibliografia. La Biblioteca de Catalunya conserva el seu fon i la seva correspondència.

–Massuet, Francesca, Vídua de 📕: Només sabem que es va fer càrrec del negoci a partir de la mort del seu marit, Joan Manuel Massuet, del 1804 fins al 1829. Segons dades de la contribució, el seu era un negoci de cinquena categoria. Publicava obres de caràcter religiós, sovint reimpreses per ella mateixa.

–Massuet. Joan (1782-1797): Va ingressar al gremi de llibreters l’any 1769. Fins al 1787 va viure al carrer de la Galera, i des d’aleshores a la Baixada de la Presó, número 3. Va estar casat amb Francisca Roig (filla del llibreter Josep Roig), qui després de la mort del seu marit, almenys Massuet» o, també, «Francisca Massuet» com a raons socials d’aquesta.

Al Diari de Barcelona és fàcil trobar anuncis d’aquest negoci, el més antic dels quals (en què es publicita un sermó) és del 25 de juliol de 1793. Al llarg del 1797 trobem alguns anuncis més, que publiciten llibres com, per exemple, el Manual i Guia de Forasters, anunci que data del 31 gener d’aquell any.

–Màstara:1. Instrument compost d’un marc sobre el qual estan tensats uns cordills que corresponen a les línies a traçar, de manera que només cal aplicar el full sobre l’instrument i pressionar-lo al llarg dels cordills per obtenir-hi l’empremta. 2. Era un artefacte fabricat pels mateixos copistes que presentaven dues maneres diferents: o bé era un marc sobre el qual es tensaven unes cordes o bé una taula de fusta o un altre material sobre el qual es col·loquen cordes enganxades. La seva manera de fer servir era la següent: el paper es col·locava sobre la part d’instrument que tenia les cordes i es pressiona aquest amb força sobre la màstara o regleta, amb la qual cosa en el paper quedaven marcades les cordes que donaven així la forma al pautat.

–Màstara de cordills: Un dels instruments que s’utilitzava a l’època dels còdexs manuscrits. 

–Màster:  1. En vídeo, banda de vídeo barrejada. 2. CD que conté un original del qual derivaran les còpies.

–Màstic: Resina extreta del llentiscle.

–Masvidal, Margarita: (1764-1771), vídua de Pedro Morera, ia la filla de tots dos, María Morera (1794-1800). Al principi Margarita apareixia sola als peus d’impremta, fins i tot com a “estampera del Col·legi Episcopal de Vich”, però a partir del 1769 aquests reflecteixen l’administració per part del seu nebot, Joan Dorca, cosa que fa pensar que el paper de la vídua Morera va ser circumstancial. L’inventari dels seus béns realitzat el 1764, parcialment transcrit per Madurell, dóna compte del gran nombre de llibres i fulletons impresos, de la varietat de lletres tipogràfiques -cícer, atanàsia, vaticà- emprades i d’una clientela que anava més enllà de la local, ja que va comercialitzar amb llibreters i impressors de la Seu d’Urgell, Figueres, Lleida, Barcelona i Madrid. La seva filla, María Morera, casada amb el seu cosí Joan Dorca, va passar a regentar la impremta familiar des de la seva mort el 1793 i fins a la seva pròpia el 1800. Al nou inventari elaborat sobre el patrimoni dels Dorca i Morera el 1772, -també analitzat per Madurell-, s’adverteix que l’utillatge amb prou feines va variar. A més, els seus treballs van ser continuistes als del seu marit: la majoria reimpressions de Reials Cèdules, dietaris eclesiàstics o fulles oficials. Quiney observa que primer va publicar sota el nom de “vídua i fills de Dorca”, però a partir de 1799 només com a “Maria Dorca, vídua”. Aquest canvi potser indica la mort dels seus primogènits, de fet, després de l’any 1800 no es va tornar a conèixer cap impressor amb el cognom Dorca. 

–Mat: Sense brillantor.

–Matamala i Teixidor, Feliu: (Amer, 1912 – Girona,  2009) fou un llibreter i activista cultural català. Treballà de jove com a dissenyador industrial i milità a la Federació de Joves Cristians. Durant la guerra, passà al bàndol franquista i combaté al si del Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Ràpidament es decebé del franquisme.

A partir de 1943, i com a empresari, va ser fundador de les empreses Stein i Establiments Linel, així com president i administrador delegat de la llibreria Les Voltes de Girona, des d’on va impulsar activitats per a promoure la cultura com la Fira del Dibuix i la Pintura de Girona, les publicacions Serra d’Or, Cavall Fort i Tretzevents, el diari Avui i la Gran Enciclopèdia Catalana. També patrocinà campanyes en defensa del català com En català, si us plau, El català, cosa de tots, el DNI en català, i recollides de firmes per a causes com No vull la E al meu cotxe.

–Matapecats: 1. No he trobat una definició d’aquesta paraula, però Matapecats, pot servir d’exemple con en unes paraules del Llibret ‘Comedia de Comedies. Farsa en un acte’ de Martí Giol; Impremta de Salvador Bonavia, Barcelona, 1910. Col·lecció La Escena Catalana. Diuen: ‘En Tano apellissa bestialment ab el bastó que porta al senyor Ignasi. Pera que al públic li fassi l’ilusió complerta, serà precía repartir el protagonista de l’obra a un actor que tinga la suficienta abnegació artística pera rebre de debò o que’l bastó del Tano siga de paper buit de dins, un ‘matapecats’, en fí, que imiti bé als bastons usuals’.

2. En castellà: ‘Matapecados’: Bastó de pergamí que en copejar feia molt de soroll, però no feia mal. S’emprava antigament a les obres de teatre.

–Matar: Suprimir amb un cop, una lletra o un signe o una part.

–Matar el cantell: Aixafar la vora d’alguna cosa, perquè quedi més enfonsat que la resta. Se sol fer, per exemple, a les cantonades de les enquadernacions, després d’enganxar el material cobrent, colpejant la cantonada amb la plegadora en pla, perquè no sobresurti massa el material enganxat pels cantons.

–Matar una col·lecció: Tancar-la, clausurar-la, deixar de publicar-la.

–Matas, Anton 📕: Segurament soci i continuador del taller setcentista d’Ignasi Porter, que entre 1796 i 1850 treu a la llum una trentena de títols i una quinzena de goigs. Segueix a Anton Matas, Gregori Matas de Bodallés, el més prolífic dels impressors figuerencs, amb una cinquantena d’obres i divuit goigs. Va estar actiu entre 1837 i 1863, any en què traspassa el negoci de llibreria i impremta a Antoni Garbí i Matas.

–Matas i Dalmau, Toni: (Barcelona, 1968-2024) va ser un emprenedor informàtic, editor i divulgador cultural català. Llicenciat en Informàtica per la UPC i MBA per Esade, el 1994 va crear l’editorial Barcelona Multimèdia amb la voluntat que el català tingués una presència destacada en les noves tecnologies. Amb les imatges del seu amic Josep Lluís Martínez i Picañol, va publicar els CD-Rom Otijocs, basats en el personatge d’Ot el bruixot. En aquesta etapa, també va crear jocs a partir de clàssics com Ulisses, personatges com Antoni Gaudí i Salvador Dalí, i productes per divulgar la Bíblia i la cultura cristiana com La Bíblia dels Nens, del 2011, en una cinquantena de llengües i set milions de descàrregues.

El 2019 va reorientar la seva trajectòria vers la intel·ligència artificial aplicada al sector del màrqueting i la comunicació, amb la creació de les empreses Persualia, de xatbots, i Superalia, d’intel·ligència artificial per a comunicadors.

–Matchprint: Sistema per a proves ràpides de color un cop ja s’ha creat la fotomecànica.

–Matenadaran: A Erevan, Armènia. En armeni Matenadaran, significa biblioteca i scriptorium i aquesta, coneguda també com a Institut Mashóts d’Investigacions sobre els Manuscrits Antics, constitueix una de les col·leccions de manuscrits i de documents més valuoses del món. L’edifici actual, inaugurat el 1959, en guarda més de 17.000 manuscrits i uns 300.000 documents, alguns exposats a manera de museu. La història de la col·lecció es remunta al segle V, quan es va crear la ‘matenadaran’ d’Echmiadzin, que la tradició vincula amb la invenció de l’alfabet armeni per Mesrob Mashóts, l’any 405.

–Matèria: 1. Element o conjunt d’elements que calen per escriure una obra o compondre un diccionari o enciclopèdia (material de consulta), editar un llibre (material literari, material d’il·lustració) o que formen part d’una biblioteca o arxiu. 2. Original de qualsevol índole que es lliura als tallers d’impremta per confeccionar-los. 3. Conjunt d’elements tipogràfics que empra un caixista per formar un motlle.

–Matèria primera: Recurs indispensable per elaborar un producte. Pasta feta amb les fibres de cel·lulosa per fer el paper.

–Material d’arxiu: Conjunt de documents custodiats en un arxiu.

–Material audiovisual: Material que transmet la informació mitjançant el so i la imatge, com ara diagrames, mapes, dibuixos, esquemes, diapositives, enregistraments sonors, pel·lícules animades, cintes de vídeo, etc.

–Material bibliogràfic: Conjunt de dades, notícies, documents, etc. per a la formació d’una obra.

–Material de blanc:1. En tipografia, els tipus mòbils en blanc. N’hi ha de diferents mides i formes: el ‘quadratí’, el ‘mitjà quadratí’, ‘quart de quadratí’, lingot’, ‘imposició’, ‘interlínia’ i ‘regleta’ (imposició fina). 2. Els blancs, segons el seu grossor, es classifiquen enquadrats i espais, interlínies, lingots i posicions.  Els quadrats i els espais son peces de diversos grossors, foses segons el cos del tipus al que pertanyen. Serveixen per a separa les lletres i paraules i completar i justificar les línies. 3. A base del punt es fabriquen els tipus i el material de blancs tipogràfics, nom amb què es designa el material que serveix per omplir els espais de les pàgines, i no apareix a la impressió per no tenir l’alçada del tipus

–Material de càrrega: Material que un escriptor, investigador, orador, etc., pren altres fonts i aporta sense sotmetre’l a elaboració personal.

–Material CCD: Conjunt de cèl·lules CCD organitzades per controlar formes, en què cada cèl·lula CCD correspon a un píxel. Generalment s’utilitza a les càmeres digitals.

–Material que cobreix: Material amb què es cobreix les tapes del llibre. Sol utilitzar paper tela o pell, o combinacions entre ells.

–Material complementari: Conjunt d’elements complementaris d’una obra però formant unitat física a part, com ara una bossa amb un mapa, solucionari de problemes en un llibre didàctic, etc.

–Material de construcció: Material amb què es realitza l’estructura de l’enquadernació. Els més comuns són: el cartró per a l’interior de les tapes cobertes o cartolina per a les tapes toves, materials cobrents de les tapes (paper, tela i pell), paper per al cos, cartolina i tela per al reforç del llom, fil i cordes per al cosit, tela i fil per a les capçades, i una cinta de registre.

–Material de consulta: Conjunt de llibres i altres mitjans útils per subministrar informació.

–Material decoratiu: Conjunt d’elements gràfics que serveixen per decorar un imprès, com ara orles, filets, bigotis, vinyetes, etc.

–Material efímer: Són materials escrits o impresos, de curta duració, que no són produïts amb el fi de conservar-los. Alguns materials efímers col·leccionables són: marcadors de llibres, catàlegs, targetes de felicitació, cartes, fulletons, postals, certificats d’accions, entrades, butlletes, calendari de butxaca, revistes, etc. Aproximadament existeixen uns 500 tipus de materials efímers.

–Material estable: El que no té alteracions químiques. Es fan servir pensant en la conservació del llibre, ja que són duradors. Són estables la cel·lulosa de draps (amb què es fa el ‘paper de draps’), el pergamí, el paper japonès, el midó, etc.

–Material final: Material imprès que es troba a la part posterior d’un llibre després del text principal, p. ex. notes, apèndix, bibliografia, índex.

–Material fungible: 1. Material utilitzat a l’ensenyament (com a paper, fotocòpies, làmines, llibres) que es posa a disposició d’alumnes i professors. 2. Material d’ensenyament i avaluació que es rebutja una vegada utilitzat.

–Material de fusta: Material que es fa servir per al tancament de formes, També Imposicions.

–Material gràfic: Conjunt d’elements que no constitueixen el text i que s’hi combinen, com il·lustracions, dibuixos, gràfics, fotografies, filets, requadres, ombrejats, etc.

–Material lexicogràfic: 1. Conjunt d’elements del llenguatge que formen o poden formar part d’una obra lexicogràfica. 2. Matèria o assumpte de què tracta una obra lexicogràfica.

–Material no imprès: Conjunt d’elements gràfics que es reprodueixen mitjançant aparells que permeten escoltar: i veure al mateix temps

–Material no llibre: Terme que s’aplica, en sentit genèric, a tot document o material de biblioteca que no es pugui configurar com a llibre.

–Material PLV: Elements publicitaris per anunciar o exposar un producte al punt de venda.

–Material promocional de la Fira de LLeipzig de 1914: Un exemple notable per a La Casa de la Dona va ser el conjunt de bells segells publicitaris fets per diferents dissenyadores; entre elles la pintora, dissenyadora i artista Elsa Valentina Gallwitz (1879-?) que va crear una sèrie de nou segells publicitaris, cadascun dedicat als diferents enfocaments temàtics de l’exposició i que representa les dones en els seus entorns laborals, La sèrie és titular: Grup especial de dones: Comerç d’art; Enquadernació, Història, Comerç de llibres, Gràfics, Fotografia, Producció de llibres (Producció de tinta, Producció de paper, Processos d’Impressió, Foneria tipogràfica), Dissenys per a arts i oficis, i Ensenyament.

Volum imprès litogràficament de la sèrie de 9 segells publicitaris, dissenyat per Elsa Gallwitz. Foto: Pau Medrano-Bigas.

-Material que falta: Un exlibris retallat o diversos altres accidents poden haver provocat buits en el text. En els llibres antics, aquests buits sovint s’omplien amb paper en blanc. A més, poden faltar algunes parts del text (molt sovint, faltaven plecs durant l’enquadernació). Finalment, poden haver-se omès totes o part de les làmines (il·lustracions fora del text que es proporcionaven per separat). La col·locació té com a objectiu garantir que el llibre estigui complet, especialment per a llibres antics les pàgines dels quals no estan numerades.

–Material de revisió: Qualsevol nombre de diverses informacions promocionals i publicitàries possibles incloses amb els exemplars d’un llibre que s’ha distribuït a crítics i membres del sector editorial.

–Material de suport: Paper o altre material similar utilitzat per a proves o per a treballs d’impressió o fotografia.

–Material transitori: Material imprès en quantitats limitades, generalment d’interès local o temporal.

–Materials especials: Documents que entren en una biblioteca i no són pròpiament llibres, com els fulletons, diaris, música impresa, mapes, plànols, làmines, cartells, etc.

–Materials exegètics: El conjunt de glosses, escolis i notes de comentari més extenses que, situades en diversos llocs de la pàgina (per exemple, als marges del còdex com a notes marginals ), acompanyaven l’obra transcrita en molts manuscrits i tenien com a objectiu ajudar-ne la lectura i la comprensió. Recollides i transmeses juntament amb el text principal, sovint constitueixen un testimoni important de la tradició exegètica relacionada amb l’obra en qüestió.

–Matevad, Cathalina: (en alguns llocs Caterina) A partir de 1652 els llibres de la impremta Matevat van sortir signats per Cathalina Matevat (1652-1657), era filla de Paula Umbert i Sebastián Matevat.

Després de morir Paula Umbert, el Consell va creure extingida la dinastia dels Matevat, disposant a favor d’un nou postulant, però el 1653 va aparèixer la Relació veritable de la manera com Joan d’Àustria va donar l’auxili a Girona imprès sota el peu de “Caterina Matevat” qui, segons el parer de José Calvo, va a la posició i drets d’impressora municipal, que va practicar des de 1652 a 1657 imprimint textos legislatius locals com ja havien fet abans Sebastián, Jaume i Paula Matevat.

Les referències d’aquesta dona com a impressora del Consell de Cent van arribar fins al 1701, quan el llibreter Joan Pau Martí, en defensa del seu nomenament per al mateix càrrec, va assegurar que Caterina Matevat no tenia “perícia alguna de l’art d’impressor […] perquè per rahó de son sexe no podia practicar ni exercir el dit ofici”. Una afirmació que no és estranya, primer perquè els conflictes entre impressors i llibreters estaven a l’ordre del dia, i segon, perquè la presència de les dones en determinats llocs incomodava. Així i tot és probable que Cathalina contractés oficials per compondre i premsar textos, però que la resta de les gestions del negoci recaiguessin sobre les seves mans. Pel peu d’impremta s’intueix que la Caterina era soltera, condició nova que la diferenciava de la resta d’impressores d’aquest segle. Així mateix, va ser la darrera representant de nom conegut de la família Matevat.

–Matevad, Paula, viuda de Jaume Matevad: Els Matevat van regentar, juntament amb els Cormellas, unes de les impremtes catalanes més actives del segle XVII. Sebastián Matevat va ser el fundador de la saga durant els primers anys del segle, i des del 1620 va treballar conjuntament amb el seu germà Jaume. Després de la mort de Sebastià, el 1641, Jaume va quedar en solitari al capdavant del negoci, malgrat que va haver de morir tan sols tres anys després, ja que a partir de 1644 apareix als peus d’impremta la vídua Matevat o Viuda Matevata, que molt probablement va ser la dona de Jaume. La producció de la vídua Matevat es perllonga fins a 1650.

–Matheu i Fornells, Francesc: (Barcelona, 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, 1938) fou un escriptor català. Des del 1871 intervingué en l’organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Com a editor, el 1870 s’encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l’Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló i Fuster, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. I amb Isidre Reventós i Amiguet, fou l’iniciador de la publicació El llibre de l’amor, compost de poesies amoroses de tots els poetes catalans. S’oposà, però, fins l’últim moment a acceptar les normes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans, tant a la revista que dirigia, Ilustració Catalana, com als llibres d’altres autors que publicava, que seguien mostrant la grafia tradicional. La seva tossuderia per mantenir l’article “lo” va provocar que els fabrians l’anomenessin jocosament “Matheu-lo”.

–Mathoses, Pere Joan📕 : Tenia a començaments del segle XVI, a Barcelona, una biblioteca particular importantíssima, però malauradament es va perdre. Mathoses, humanista rellevant de l’època i revisor de la cèlebre Gramàtica d’en Mates, estampada l’any 1468 per Joan Gherlinc, que tantes discussions ha promogut doncs la data fou i és recusada per diversos bibliòfils i erudits i defensada per altres; probablement la data exacta hauria de ser 1488). Mathoses era prevere de l’església del pi, mestre en arts, home de lletres, erudit i molt al corrent de la producció intel·lectual del seu temps. Per a la seva biblioteca es va construir un local expressament adequat per a llur conservació; dissortadament la biblioteca es considera perduda.

–Matinee Gothic: Tipografia creada pel dissenyador nord-americà Jim Parkinson el 1996 i publicada per la fosa FontFont. Per a aquest disseny, Parkinson es va inspirar en els rètols dels edificis de la seva ciutat natal: Oakland, a Califòrnia. Aquest estil quadrat sense serif era molt utilitzat a la meitat del segle XX i encara avui es poden apreciar mostres similars en alguns d’aquests edificis. En estar destinada únicament per a titulars i rètols, no té minúscules.

–Matines: Llibre que conté el prec de matines.

–Matís: 1. Característica del color que determina si és vermell, blau, verd, etc. 2. Resultat de la barreja de molts colors.

–Matisat: Paper estucat. Paper cuixé. Amb tots aquests noms es defineix un paper amb una o les dues cares recobertes d’una emulsió de guix, talc, caolí o altres materials barrejades amb cola que el fan especialment apte per imprimir.

–Matoir (paraula francesa): Eina d’acer construïda per un mànec en un dels extrems del qual hi ha un gravat de punxes, i en l’altre extrem una base que, en ésser percudida, deixa marcades les punxes de l’altre extrem en una matèria menys dura.

–Matons, Joan: (Barcelona, segle XVII — Barcelona, segle XVIII)

Argenter i gravador. Feu la seva passantia l’any 1690. Hom li coneix gravats com el frontis de les Consuetudines ilerdenses (1691) i l’Anunciació per a la Canción Real a … María (1693). A partir de dissenys de l’escultor Joan Roig, fill, feu els famosos canelobres de set braços —que fan més de 2 m d’alçada— de la catedral de Mallorca (1703-21) i el reliquiari de Sant Bernat Calbó de la seu de Vic (1701-28), exemples destacats de l’argenteria rococó a Catalunya.

–Matons i Colomer, August: L’any 1945 era el cap de la delegació de l’INLE a Barcelona. Tenia una biblioteca de bibliografia i arts gràfiques, instal·lada a les oficines de l’INLE de Barcelona. Furgava per les llibreries i parades dels mercats cercant materials per a augmentar aquella biblioteca.

–Matricer: El gravador de punxons acostumava a ser qui estampava, o obria, les matrius, però no necessàriament les justificava. El matricer fa les dues accions: estampació i justificació de les matrius. La justificació de matrius és, en primer lloc, un condicionament superficial de la peça. El condicionament de la matriu és doble: les seves superfícies es corregeixen per tal que se subjecti al motlle de foneria. 2. És el professional que construeix eines, motlles i matrius mitjançant màquines-eina convencionals i especialitzades. Les matrius són motlles que donen una empremta per la forma o pel relleu. Aquestes eines, motlles o matrius serveixen, posteriorment, per fabricar peces.

–Matriu: 1. Objecte proveït d’un buit que representa la forma d’una lletra o un altre signe i que serveix per obtenir elements impressors. 2. Lletra, signe i espai que concorren a formar un text imprès. 3. Làmina de llautó de la linotípia en una de les cares de la qual es troba gravada la lletra en dues fileres superposades. 4. Regla d’acer plena de forats on encaixa la pinta de la perforadora. 5. Flam de l’estereotípia que ha rebut la petjada de la forma i que anirà a la fosa per a l’obtenció de la teula. 6. Paral·lelepípede (motlle) en què s’estampa el punxó per produir les lletres a les foses tipogràfiques. 7. Planxa gravada en buit utilitzada per a les impressions amb relleu. 8. Motlle de plom, cera o plàstic per obtenir galvanotips. 9. Tambor o disc de fotocomposició que porta un buit amb la representació de cada lletra o signe, en disposició de ser projectat sobre un material fotogràfic. 10. Qualsevol motlle (en relleu, pla o buit) que serveix per estampar.

11. Suport d’una filmadora que conté la imatge amb els caràcters que s’han de projectar sobre el material receptor de la composició. 12. Document original que serveix de base a la creació de còpies. 13. Escriptura o instrument que queda al protocol per, en cas de dubte, acarar l’original i els trasllats. 14. Part d’un talonari que queda enquadernada en arrencar els talons.

–Matriu en alt relleu: El que té uns desnivells molt accentuats. Amb ell es pot fer ‘estampació en sec’. Si s’utilitza sobre paper cal triar-ne un que sigui esponjós i que es pugui ajustar bé a la matriu. També cal preparar un llit adequat i, de vegades, necessitaria un encuny a la contra.

–Matriu amb baix relleu: El que té uns desnivells mínims.

–Matriu de cel·la: Paral·lelepípede que porta en buit la figura d’un signe i que es fa servir en la composició monotípica.

–Matriu combinada: La que té zones en alt i baix relleu. És la més complicada de treballar, ja que necessitarà solucions diferents, de vegades obligant a realitzar l’estampació per zones.

–Matriu de Frutiger: Es basa en dos eixos fonamentals: el pes (o gruix del traç) i la inclinació. Això permet classificar les tipografies en un espectre que va des de les més lleugeres i estretes fins a les més gruixudes i expandides, passant per les cursives i les obliqües. Aquest enfocament dimensional no només facilita la selecció tipogràfica per a projectes específics, sinó que també impulsa la creació de famílies tipogràfiques cohesives i versàtils.

L’educació en disseny gràfic i tipogràfic també s’ha beneficiat enormement de la matriu de Frutiger. Institucions acadèmiques de tot el món utilitzen aquesta eina per ensenyar els estudiants sobre l’estructura i el disseny de tipus, fomentant una entesa integral de com les variacions en el pes i la inclinació afecten la llegibilitat, l’estètica i la funcionalitat de les tipografies.

–Matriu de linotípia: Peça metàl·lica gravada amb màxim dos caràcters del mateix cos, cada un en un pes diferent.

–Matriu natural: La que està treta de la natura, sense intervenció de l’home. Aquest és el cas, per exemple, de les escates dels peixos al ‘gyotaku’.

–Matriu tipogràfica: Element que serveix de motlle en la fosa dels tipus mòbils. Es tracta d’un bloc prismàtic amb una petjada o forat a través del qual hom podrà obtenir els diferents signes gràfics.

–Matriuer: el punxonista acostumava a ser qui estampava, o obria, les matrius, però no necessàriament les justificava. El matriuer fa les dues accions: estampació i justificació de les matrius. La justificació de matrius és, en primer lloc, un condicionament superficial de la peça. El condicionament de la matriu és doble: les seves superfícies es corregeixen per tal que se subjecti al motlle de foneria. 2. És el professional que construeix eines, motlles i matrius mitjançant màquines-eina convencionals i especialitzades. Les matrius són motlles que donen una empremta per la forma o pel relleu. Aquestes eines, motlles o matrius serveixen, posteriorment, per fabricar peces.

–Matrix: Dissenyada per Zuzana Licko el 1986 per a la fosa Emigre, està basada en les proporcions de la tipografia de mapa de bits Emigre Fourteen, de catorze píxels d’alt (des de la línia base fins a les ascendents). El seu origen es remunta quan els ordinadors disposaven de poca memòria a causa del seu alt preu i eren molt més lents que els actuals. Tot i que està basada en les proporcions clàssiques, la qual cosa fa que mantingui la llegibilitat al text, les seves formes estan construïdes de manera que consumeixi el mínim possible de memòria a l’ordinador, limitant-se als punts més essencials. Per exemple, els serifs corbats consumeixen més memòria que les línies rectes, per tant, aquests es van reduir a simples línies diagonals, requerint menys punts encara que els serifs quadrats. A més, les diagonals de 45 graus, utilitzades en aquesta tipografia, proporcionen el contorn més llis que pot generar una impressora làser. D’aquesta manera tenim una tipografia que consumeix molt poca memòria a la impressora de manera que la transmissió de dades es fa d’una manera més ràpida. Amb els ordinadors i impressores actuals no tenim aquest problema de memòria encara que la seva elegància i curioses formes, juntament amb l’amplitud de la seva família fa que encara sigui usada avui dia i en va quedar de lloc 21 al rànquing de les 100 millors tipografies de la història segons FontShop.

-Matrònim: nom de família matern

–Matte Painting: És essencialment un art híbrid que combina tècniques de pintura i fotografia per crear il·lusions visuals complexes en pel·lícules i altres aplicacions visuals. Tradicionalment, es realitzava sobre panells de vidre per artistes especialitzats per simular entorns que serien massa costosos o impossibles de filmar a la realitat. Amb l’evolució tecnològica, aquesta tècnica s’ha digitalitzat, cosa que permet als artistes utilitzar programes d’edició d’imatge i animació per elaborar escenes encara més detallades i realistes.
Aquesta tècnica es caracteritza per la capacitat de crear paisatges expansius i escenaris detallats que milloren el context narratiu sense les restriccions dels escenaris físics reals. Un exemple clàssic és la creació de vastes ciutats futuristes que no existeixen a cap lloc del món, però que semblen totalment tangibles a la pantalla. L’habilitat per realitzar aquests fons fa del Matte Painting una eina indispensable a la indústria cinematogràfica actual.

–Matutí: Llibre litúrgic que conté l’ofici de matines.

–Maucci, Emanuele: (La Piana, Mulazzo, Toscana, aprox. 1850 — Barcelona?, segle XX) Editor italià. Fou venedor ambulant de llibres a Itàlia. El 1872 anà a Buenos Aires, on s’establí com a llibreter; més tard anà a França i a Mèxic. El 1892 s’establí a Barcelona com a llibreter de vell; el 1893 inicià activitats d’editor, i el 1896 adquirí impremta pròpia. El 1900 creà la Casa Editorial Maucci, al carrer de Mallorca, amb sucursals a Buenos Aires i a Mèxic, on tenia germans, i a l’Havana. Publicà grans tiratges a preus populars, principalment en castellà, de novel·les de Dostojevskij, De Amicis, D’Annunzio, Zola, C. Invernizio, etc., i també diccionaris, enciclopèdies, obres mèdiques, etc.

–Mauzan, Lucien Achille (Gap, 1883-1952): Un dels dissenyadors de cartells més importants del segle XX. Nascut a França, va començar la seva carrera a Itàlia. El 1927 es va instal·lar a Argentina, on va viure només cinc anys, però des del seu estudi Nuevos Afiches [cartells] Mauzan, va influir profundament en el disseny i la publicitat d’aquest país. La seva creació, el cap de l’analgèsic Geniol, és una icona de la publicitat argentina. El 1932 va retornar a Europa i es va instal·lar a París.

–Mayol y Cia: Vídua de Joaquim Mayol des del 1840, moment en què apareix el peu d’impremta “Viuda de Mayol”, o bé “Vda. e hijos de Mayol”. Probablement, i com era costum, només va treballar sola el primer any de viudetat i, després, amb els seus fills. Junts, a partir de 1845, van iniciar una col·lecció de clàssics espanyols i esdevenen, d’aquesta manera, editors. També van editar els primers clàssics catalans. Com a llibretra, fou la primera i per espai de molt de temps, l’única a Barcelona que rebia exemplars de les obres teatrals impreses a Madrid. El 1844 va posar a la venda a Barcelona la primera edició de “Don JuanTenorio”.

–Màxim de tinta negra: La quantitat òptima de tinta negra màxima per a una combinació de paper-tinta-màquina en imprimir, expressada com un percentatge de 0% a 100%. Tot i que el màxim teòric de tinta negra és de 100%, a la majoria dels sistemes d’impressió és menor, usualment al voltant del 80-90%. Aquest valor de màxim de tinta negra va normalment incorporat als perfils de color ICC que descriuen aquestes combinacions de paper-tinta-màquina, igual que la cobertura màxima de tinta (TAC), amb la qual aquest valor es relaciona. Antigament, aquest valor se solia especificar manualment amb opcions com la de CMYK personalitzat a Adobe Photoshop.Si no es respecta aquest límit de tinta negra, el més probable és que les zones d’ombres de les imatges s’enceguen i es perdin els detalls.

–Màxima: Sentència, apotegma o doctrina bona per a la direcció de les coses morals. Són abundants, des dels primers temps de la història literària, les col·leccions de Màximes

–Maximari: Col·lecció de màximes, sentències, apotegmes, etc., que es refereixen a una facultat o ciència o a la direcció de les accions morals.

–Mayer, Franz📕: Era alemany i d’aquells, segons diuen, que Hitler no podia veure ni en pintura, Va venir, com a corredor de llibres, a Barcelona, amb una pila de llibres sobre etnologia, alpinisme, art i ciències naturals en general.

–Mayol 📕 : Vídua de Joaquim Mayol des del 1840, moment en què apareix el peu d’impremta “Viuda de Mayol”, o bé “Vda. e hijos de Mayol”. Probablement, i com era costum, només va treballar sola el primer any de viudetat i, després, amb els seus fills. Junts, a partir de 1845, van iniciar una col·lecció de clàssics espanyols i esdevenen, d’aquesta manera, editors. També van editar els primers clàssics catalans. Com a llibretera, fou la primera i per espai de molt de temps, l’única a Barcelona que rebia exemplars de les obres teatrals impreses a Madrid. El 1844 va posar a la venda a Barcelona la primera edició de “Don JuanTenorio”. I era la representant de la “GaleríaTeatral” de Madrid. També venia música per a piano del compositor Ramon Carnicer que s’havia imprès el mateix any a Londres. Anys després participà en la distribució d’un mètode de cant de Manuel Camps, Escuela elemental del noble arte de la música y canto. I l’any 1840, establerta al carrer Ferran II, anunciava al Diario de Barcelona que venia un gran sofrtit de partitures impreses.

–Mayol Fernández, Carme: (Barcelona, 1937) és una bibliotecària i professora catalana jubilada. L’any 2003 va fundar l’Associació Lectura Fàcil i en va ser la codirectora fins al 2017. Del gener de 1960 a l’octubre de 1980 treballà a temps parcial a la biblioteca de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (Seminari de Germàniques). De 1963 a 1975 va treballar de bibliotecària als Laboratoris Uriach. L’octubre de 1976 inicià les tasques docents a l’Escola de Bibliologia com a professora de Biblioteconomia a temps parcial fins al 1980. A l’octubre de 1981 es reincorporà a l’Escola a temps complet i fins a la seva jubilació l’any 2002. Va ser directora de la ja denominada Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació entre els anys 1985 i 1991. Un any després de l’inici de la seva direcció, des de febrer de 1986, es van organitzar els cursos per a la convalidació del títol de l’antiga Escola pel de diplomat en Biblioteconomia i Documentació.

Va ser membre del primer període del Consell de Biblioteques de Catalunya (1988-1990). Presidí el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya des del 1995 fins a l’any 2000. És autora de diversos estudis i textos normatius sobre biblioteconomia, destacant les Normes per a biblioteques públiques a Catalunya, amb la col·laboració de Josefina Ballester i Elisa Camps, publicades per l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1984-1991.

–MCEM: Base de dades de Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna. És la continuació del Repertori de manuscrits catalans (1474-1714), un projecte de l’IEC que encetà la seva etapa definitiva el 1995 i ha pres forma amb la publicació de cinc volums en sis lliuraments: Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), I-IV (Barcelona: IEC; Universitat de Barcelona; Institut Joan Lluís Vives, 1998, 2000-2001, 2003 i 2008) i Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), I (Barcelona: IEC, 2006). El pas del paper al format de base de dades s’explica tant per la voluntat de facilitar la difusió del projecte com d’agilitzar-ne l’actualització i la incorporació de dades noves.
MCEM neix amb l’objectiu de proporcionar a l’investigador un catàleg en línia de manuscrits en qualsevol llengua produïts als països de parla catalana de l’antiga Corona d’Aragó durant l’Edat Moderna, que permeti establir comparacions, descobrir continuïtats i constatar trencaments amb la baixa Edat Mitjana, i intuir novetats dels moviments preromàntic i romàntic.

-Mecanes (egípcies, Slab Serif): Tipus on el contrast és inexistent o molt baix; quan n’hi ha, es dona amb eix vertical. Els serifs són quadrangulars, del gruix de les astes, i n’hi ha amb o sense enllaços. Els seus terminals són variats o desapareixen. D’ull mitjà elevat, amb altes i ascendents gairebé de la mateixa alçària i més varietat en proporcions horitzontals. La f, la i i la j són especialment estretes.

–Mecano: Fonts també conegudes com a Slab Serif o Egípcies, van aparèixer al segle XIX per a ús publicitari. La seva principal característica està en les rematades, molt gruixudes i generalment quadrades i en el poc o nul contrast entre pals. De la família de les Romanes. són un grup aïllat que no guarda cap semblança constructiva amb la resta dels tipus romans amb remat, tan sols el fet de posseir seient els seus caràcters. No tenen modulació ni contrast. Entre les fonts podem destacar Lubalin i Stymie.

–Mecenatge: Pràctica de protecció o patrocini de les arts i les lletres per part d’individus o institucions poderoses. Va ser essencial per a la florida de manuscrits il·luminats i altres formes d’art a l’Edat Mitjana i el Renaixement.

–Mecenes: Persona que patrocina artistes, escriptors o intel·lectuals, finançant el seu treball i permetent el desenvolupament d’obres culturals. En el context del llibre, molts còdexs van ser encarregats per mecenes nobles o eclesiàstics.

–Medalla: Superfície de forma circular, que vol imitar una medalla, destinada a recordar i commemorar una persona o un fet determinats. Nota: És freqüent a les orles dels manuscrits renaixentistes d’inspiració clàssica.

Medalló: Superfície de petites dimensions, circular, el·líptica o polilobulada, utilitzada com a element decoratiu o per facilitar la disposició d’una composició. Nota: A les orles renaixentistes, el medalló, sovint, esdevé joia.

–Medi: (del llatí ‘medium’): Mitjà de comunicació social. La vostra medi, forma abreujada de referir-se a qualsevol suport de missatges, és a dir, els mitjans de comunicació social, és utilitzada de diverses maneres en els idiomes anglès, francès, espanyol i català. La forma utilitzada pels anglosaxons és la llatina, ‘medium’ per al singular i ‘media’ per a plural; en francès es fan servir les formes `media per al singular i ‘medias’ per al plural; a Espanya sol usar-se més la forma ‘medio’ per al singular i ‘medios’ per al plural; i en català, s’empra ‘medi’ per al singular i ‘medis’ per al plural.

–Mediateca:  Centre que recull, guarda i difon documents en qualsevol mena de suport (paper, vídeo, enregistrament fonogràfic, etc.).

–Medievalisme: Conjunt de característiques de l’art i de la literatura medievals, adaptades a aquells temps.

–Mediterrània: Revista d’art i lletres. Barcelona : La Renaixensa, 1915. Dirigida per Josep Maria de Riquer ; col·laboradors: Eugeni d’Ors, Felip Pedrell, Apel·les Mestres, etc. Revista sobre art i literatura publicada a Barcelona l’any 1915. Aparegueren quatre números entre febrer i abril. Els dos primers números amb periodicitat mensual i els dos darres quinzenal. Els números 1 i 2 inclouen un suplement musical.

–Mèdium: Un dissolvent de la pintura a l’oli. Un mèdium clàssic que utilitzen alguns pintors és la mescla a parts iguals d’oli de llinosa i essència de trementina rectificada.

–Mediúscula: També anomenada Versaleta o Capital petita.

-Medrano-Bigas, Pau (Barcelona, ​​1965): Compagina el seu treball com a dissenyador gràfic professional amb la seva activitat acadèmica com a investigador i professor de disseny i gràfica al Grau en Disseny de la Universitat de Barcelona. Els seus interessos se centren en el període comprès entre 1880 i 1930 i inclouen els orígens del disseny gràfic, el paper dels il·lustradors i caricaturistes, i la importància de les professions a la publicitat, l’edició de llibres i revistes, i la impremta. Escriu llibres, imparteix conferències i publica articles sobre aquests temes. Col·lecciona material gràfic i publicitari antic i, per descomptat, és un apassionat dels segells publicitaris.

–Mega: Per a treballar amb sistemes d’emmagatzemant en el núvol propi i gestió de permisos a tercers, és sense dubte, una bona opció i fins a 50 gigues és gratis. També compte amb aplicació per ordinador i mòbil.

–Megabyte: Unitat de mesura d’informació binària formada per 1.024 bytes.

–Megalografia: Confecció de lletres grans per a rètols i cartells que han de ser vistos des de grans distàncies.

–Megapíxel: Paraula composta per l’arrel mega-, que vol dir “un milió”, i per píxel, representació individual d’un valor cromàtic (vegeu colors RGB) dins una matriu de punts en forma de quadrícula. Serveix com a unitat de mesura per calcular la quantitat de píxels amb què es compon una imatge (determinant-ne la resolució), així com la capacitat del sensor electrònic de les càmeres digitals per captar amb més precisió la llum d’una escena. Per exemple, una imatge digital composta horitzontalment per 1152 i per 864 píxels verticals (amb una proporció de 4:3) tindrà una resolució d’un milió de píxels o 1MP. També existeix el terme derivat gigapíxel, per fer referència a una imatge de superaltíssima resolució conformada per uns mil milions de píxels, si bé encara hi ha pocs exemples i dispositius capaços de produir-los.

–MEI: és una base de dades dissenyada específicament per registrar i cercar evidència material (o evidència específica de còpia, posterior a la producció i informació de procedència) de llibres impresos del segle XV: propietat, decoració, enquadernació, anotacions de manuscrits, segells, preus, etc. MEI està vinculat al Catàleg de Títols Curts d’Incunables (ISTC), proporcionat per la Biblioteca Britànica, del qual deriva els registres bibliogràfics, i permet a l’usuari finalment combinar cerques de registres bibliogràfics (extrets de l’ISTC) amb registres específics de còpia.

–Melic: Bastó o cilindre d’ivori sobre el qual s’enrotllava el volum de papir o de pergamí.

–Melindro: Ombra que surt als fulls de paper, en forma de melindro.

–Melior: Lletra tipogràfica de transició dissenyada per Hermann Zapf el 1952 i difosa per Lynotipe.

–Melodrama: Drama posat en música. Espècie de drama d’acció complicada que pot alternar el que és còmic amb el que és tràgic i que es pot representar amb música o sense. També es diu d’una mena de dracs terrorífics, molt en voga a principis del segle XX.

–Melografia: Tècnica per escriure música.

–Melotípia: Sistema d’impressió per a la reproducció de la música mitjançant tipus.

–Mem: Qualsevol peça individual d’informació que es transfereix amb èxit per una gran varietat de mitjans, fins i tot encara que no sigui rellevant, certa ni es dirigeixi a un públic objectiu. Deriva el nom de la ‘memètica’, que és l’estudi de la disseminació d’informació de manera anàloga a la biologia evolutiva; el terme el va encunyar el biòleg anglès Richard Dawkins, el 1976, per referir-se a una mostra d’activitat, un patró de conducta, un pensament o una creença que és capaç de disseminar-se entre una població, cosa que en termes biològics seria botar d’un hoste a un altre. Com a fenomen cultural i social es relaciona amb la mimesi, la ironia, la referència cultural i la viralització d’idees de forma exponencial, sobretot a través de xarxes socials i llocs web, que requereixen un flux constant d’hostes (vegeu receptors) nous i actius responsables de difondre qualsevol mena d’informació mimètica, que, si no es divulga.

–Membra ‘disiecta’: 1. Conjunt de fragments que en un temps van pertànyer a un mateix volum o a volums diversos i que avui es conserven separadament. 2. Són fragments d’un exemplar imprès o manuscrit. Aquests ‘membra disiecta es troben amb força freqüència, més de la que se suposa, entre els materials utilitzats per a l’enquadernació d’altres volums bé sigui a les guardes, a les cobertes o com a reforç de les tapes. L’estudi dels fragments està adquirint una gran transcendència dins el món del món del manuscrit i constitueix una disciplina nova dins la codicologia a la qual alguns especialistes denominen Fragmentologia.

–Membrana: 1. Qualsevol de les peces de cuir o de pergamí que s’uneixen per formar un rotlle. 2. Pergamí, pell animal convenientment preparada per rebre l’escriptura.

–Membranaci: De la membrana o pergamí o relacionat amb ells.

–Membranae: Quadern format per un conjunt de fulles de pergamí i utilitzat com a bloc de notes.

–Membranícola: Dit de l’organisme que viu en el cuir o el pergamí i que els ataca.

–Membret: 1. Anotació provisional. 2. Avís o nota per escrit. 3. Nom o títol d’una persona o una corporació que es col·loca al principi o al final de l’escrit que se’ls dirigeix. 4. Inscripció que es col·loca al costat superior esquerre en cartes, circulars, etc., amb el nom, el títol. adreça, correu electrònic, fax, etc.

–Membret bibliogràfic: Vegeu Línies de referència.

–Memento: Del llatí Recordar, títol genèric de tot llibret, carnet o agenda, on cal anotar apunts per ser recordats oportunament. També s’empra com a títol comú dels llibres que compendien d’una manera particular els punts principals de diverses qüestions o matèries per facilitar-ne el retenció i coneixement en un moment donat.

–Memoràndum: 1. Escrit breu que sol redactar-se dins una organització o empresa per comunicar-se entre els diferents departaments. 2. Llibre on apunta, per acordar-se, les coses que ha de fer. 3. Grandària clàssica del paper que feia 14 x 22 cm.

–Memòria: 1. Exposició de fets, dades o motius referents a un determinat tema, problema o qüestió. 2. Llista, inventari, relació. 3. Estudi o dissertació sobre les activitats duna institució o sobre alguna matèria. 4. Resum de les activitats principals d’una societat per mostrar la situació econòmica i financera durant un període o exercici determinats. 5. Dispositiu informàtic destinat a registrar, emmagatzemar (temporalment o permanentment) i reproduir informació codificada. 6. Llibre, quadern o paper on s’apunta una cosa per tenir-la present; per exemple, per escriure una història. 7. Obra autobiogràfica en què s’evoquen vivències de l’autor. 8. Llibre on es relaten fets i esdeveniments que van succeir en vida del seu autor, relatives tant a ell o al seu entorn.

–Memòria cau: 1. Freqüentment, l’accés al càlcul d’operacions és guardat a la memòria caché de l’ordinador perquè permet un accés ràpid quan cal. 2. Memòria on el navegador emmagatzema còpies de les pàgines visitades i dels seus elements incrustats (imatges, etc.), amb l’objectiu d’accelerar la navegació. Si a la següent visita el navegador no detecta canvis en la pàgina i/o en els elements incrustats, els agafarà de la memòria cau. El funcionament, espai i durada de la memòria cau poden ser configurats per l’usuari.

–Memòria Digital de Catalunya: Repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials d’institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes.

–Memòria d’exposició a la llum: Alguns materials es fan malbé si són exposats a la llum. És el cas, per exemple, del paper o dels pigments. El dany ocasionat per la llum és acumulatiu, és a dir, encara que el material es guardi, quan es torni a exposar a la llum continuarà degradant-se des del punt en què havia quedat la darrera vegada.

–Memòria interna: Memòria primària (MP), memòria principal, memòria central o memòria interna és la memòria de l’ordinador on s’emmagatzemen temporalment tant les dades com els programes que la unitat central de processament (CPU) està processant o processarà en un determinat moment.

–Memorial: 1. Llibre o quadern en què s’apunta una cosa per a un fi. 2 Escrit en què es demana una gràcia al·legant els mèrits en què es fonamenta la petició. 3. Butlletí o publicació oficial d’algunes col·lectivitats.

–Memorialista: 1. Persona que té per ofici escriure memorials i altres documents. 2. Persona que per ofici escriu cartes o altres papers que necessita la gent que no sap escriure.

–Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona: És una publicació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Formen una sèrie que es va iniciar el 1756 i es va reemprendre de manera continuada des del 1862. A partir del 1928, els volums tenen un contingut monogràfic. L’últim volum publicat és de l’any 2000.

–Memòries: Composicions històriques en què l’autor es proposa adonar-se d’uns fets en què ell ha intervingut o que només ell ha estat en situació de conèixer completament. Avui és estrany l’escriptor que no escrigui les memòries, sobretot a l’estranger.

–Memoriós:  Que té bona memòria.

–Memphis: Creada el 1930 pel Dr. Rudolf Wolf per a la fosa Stempel, la tipografia Memphis va ser una de les primeres recuperacions dels alfabets egipcis després que gaudissin de gran popularitat a la primera meitat del segle XIX. Les seves formes geomètriques i els serifs tenen el mateix pes, donant una impressió racional i objectiva. És útil per ser usada en diversos camps tècnics, packaging, publicitat i titulars.

–Menció: 1. Referència en un escrit a una persona o cosa amb el nom o l’exposició d’algun fet o succés. 2. Constància de certes dades o informacions necessàries per identificar un autor, una obra, edició, sèrie, etc.

–Menció annalística: Nota destinada a conservar el record d’un esdeveniment històric.

–Menció de censura: Als inicis del segle XVI, fins que es perfilen els preliminars, poden aparèixer mencions a la censura a la portada, encara que de forma ocasional.

–Menció composta: Menció de fons consistent en informació relativa a dos exemplars o més d’un document bibliogràfic conservat en una sola localització. Una menció composta també pot consistir en fons d’exemplars en una o més col·localitzacions, agrupats en una sola menció.

–Menció de la dedicatòria: La dedicatòria és un dels components més tradicionals i que encara es pot veure als llibres moderns. Al llibre antic, des de mitjan segle XVI fins al segle XVII, a més del text dirigit a la persona o entitat a qui es consagra l’obra i que s’inclou en les primeres pàgines, a la portada sol aparèixer una menció destacada. S’hi relaciona, després de l’expressió “Dirigida a…”, o “Dedicada a:::”, “Consagra-li a…”, “A…”, “Ad…”, el nom de la persona a qui es dedica l’obra, seguida normalment de la relació dels seus títols o mèrits, de vegades molt extensa.

–Menció detallada de fons: Conjunt d’elements necessaris als fons nivell 4 per identificar i registrar les unitats bibliogràfiques d’una publicació seriada o document multipart conservats per una institució determinada. La menció detallada de fons individualitza els fons de cada part conservada de la unitat bibliogràfica. El nivell de fons es descriu a la posició Capçalera/17 (Nivell de codificació) i es basa en la norma de fons ANSI/NIS Z39.71.

–Menció de drets d’autor: Menció que informa de l’existència d’uns drets de l’autor en una obra editada, generalment a la coberta o a la pàgina de crèdits, amb la finalitat de protegir-lo contra l’explotació il·legal.

–Menció d’edició: Paraula, frase o grup de caràcters que indiquen que una publicació pertany a una edició determinada.

–Menció de fons: El registre de la localització i de les unitats bibliogràfiques d’un document bibliogràfic específic conservat en una o més localitzacions.

–Menció de la llicència: L’expressió “Amb llicència” indica que s’ha obtingut l’autorització per imprimir, encara que si no s’inclou en el text a l’interior, no se sap si ha estat de manera encertada.

–Menció de material d’acompanyament: Breu descripció de qualsevol material que acompanya la part principal de la publicació que es descriu pensat per ser utilitzat juntament amb ella,

–Menció necrològica: Nota que recorda la defunció d’una persona.

–Menció del privilegi: A la portada, per ordre cronològic, el primer a aparèixer és la menció del privilegi amb la típica expressió, destacada tipogràficament, “Amb privilegi”, “Amb privilegi imperial”, o amb algunes dades més afegides, com la prohibició perquè ningú imprimeixi i vengui aquest llibre en els anys estipulats, i fins i tot la data d’atorgament. Quan el privilegi s’estén a més d’un regne, se sol fer constar: “Amb privilegi de Castella i Aragó”. Es manté fins al segle XVIII.

–Menció de responsabilitat: Informació relativa a la identificació de les persones o entitats responsables de la creació del contingut artístic o intel·lectual d’una obra.

–Menció resumida de fons: Conjunt d’elements necessaris als fons nivell 3 per identificar i enregistrar les unitats bibliogràfiques d’una publicació seriada o d’un document multipart conservats per una institució determinada. La menció resumida de fons utilitza generalment una menció comprimida de numeració i cronologia. El nivell dels fons es descriu a la Capçalera/17 (nivell de codificació) i es basa en les normes de fons ISO 10324 i ANSI/NIS Z39.71.

–Menció separada de fons: Una menció de fons que té el vostre propi identificador del document i que es vincula al registre del document bibliogràfic relacionat. Una menció separada de fons constitueix un registre complet, al contrari que la informació de fons embeguda, inclosa en el registre del document bibliogràfic.

–Menció de sèrie: Conjunt de dades fonamentals per identificar una sèrie i una o més subsèries, així com el número o lletra que indiquen l’ordre del document dins d’aquesta sèrie o subsèrie.

–Menció de la taxa: La taxa o preu del llibre fixat pel Consell de Castella està relacionat al principi amb el privilegi. La menció de la taxa a la portada és un tema complex, que evoluciona al llarg del segle XVI. Des de la segona dècada d’aquest segle s’inclou la quantitat a la portada quan el llibre té privilegi, i així fins al segle XVIII. Es posava a la part inferior de la portada, gairebé sempre en cos de lletra menor, i el que era habitual era indicar la quantitat fixada per plec, encara que de vegades s’estableix el preu total; en aquest darrer cas es pot indicar si el llibre està enquadernat en paper o pergamí, ja que tindrien preus diferents.

–Mendado, Josep: Venia a les barraques de Santa madrona, primer com a torronaire. Es va associar amb el Marià, i després de l’Egea era el degà de les barraques. Volia ser inventor, però la cosa no rutllava del tot i quan podia feia de llibreter, especialment de llibres de ciències més o menys exactes, aritmètiques, àlgebres, geometries, etc. Abans de tenir la barraca estava a la del Julio, on va fer d’aprenent al costat de Josep Oliva, d’en Creus, d’en Leandre Caparròs i altres.

–Menescal, Joan: Impressor cinccentista establert a Barcelona. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta del 1537 al 1585. El 1580 va imprimir Jesus, Thesaurus puerilis…, d’OnophriuPovio Gerundensi Artinum Doctor, i cinc anys després el manual d’Exercicis Espirituals, del prior de Porta Coeli, en la impressió del qual va tenir la col·laboració de Damià Bagés i de Jerònim Genovès.

–Menestral: A l’Edat Mitjana, poeta i músic que componia amb els seus versos i els cantaria pels castells. Joglar.

–Menjallibres: Amb l’objectiu de fomentar el gust per la lectura i millorar les competències lectores com a eines bàsiques per a l’èxit escolar i l’aprenentatge de l’alumnat, per vuitè curs consecutiu s’ofereix als centres educatius de la ciutat el Premi Menjallibres, un projecte organitzat per la Regidoria de Cultura, mitjançant la Xarxa de Biblioteques Municipals, i el Servei d’Educació de l’IMET. 

–Menjar: 1. Ometre involuntàriament un element gràfic on hauria de figurar. 2. Suprimir un element gràfic. 3. Suprimir lletres o paraules en allò que s’ha parlat o escrit.

–Menjar una línia: Suprimir una línia.

–Menologi: Calendari litúrgic del ritu ortodox que recull la vida dels sants i les festes religioses distribuïdes al llarg de l’any. Apareix també en manuscrits grecs i bizantins amb caràcter devocional.

–Menologium (veu llatina): 1. Menologi. 2. Calendari. 3. Martirologi dels cristians grecs ordenat per mesos. 4. Llibre litúrgic del ritu bizantí, equivalent al martirologi romà.

–Mènsula: Ornamentació.

–Mentida: Equivocació o errada en un escrit, imprès o manuscrit. Aquesta paraula, aplicada a l’errada, es va fer servir ja el 1553.

–Mentider: Que té errades.

–Mentor Blasco Martel: (Barcelona, 1919 – Solliès-Toucas, 2003) va ser un pintor català exiliat a França des del 1939. Va adoptar el nom artístic de Blasco Mentor. Molt jove ingressa en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i ja llavors, en contra de les idees del seu pare, es trasllada a la ciutat, residint en ple centre amb el seu oncle, encara que sense abandonar els seus estudis. El 1933 i el 1934, rep la medalla d’Or de Belles Arts al costat de Pablo Picasso. En finalitzar la guerra, amb França ja alliberada, es traslladen a París i s’instal·len prop del Canal Saint-Martin, al carrer de la Grange aux Belles (a l’Impasse Chausson). És allà on Mentor reprèn veritablement la seva activitat artística professional, encara que després de la pèrdua de gairebé una dècada pels avatars socials del moment. El desembre de 1946 ja el trobem exposant a la galeria Altarriba de París. Encara que Mentor va elegir França per viure i treballar, mai no va oblidar la seva Catalunya natal. Ja en els anys seixanta rep proposicions del règim franquista per tornar a Espanya, però tant ell, com altres artistes, no les van acceptar, a pesar que el seu desig de veure Espanya alliberada del franquisme. El conjunt de la seva obra fa menció contínua dels costums i tradicions del seu país d’origen. Així ho certifiquen les seves formes, el sentit de l’humor, el barroquisme i els particulars colors de la tauromàquia. La pintura de Mentor es podria definir com a monumental, suau, tràgica, rica, treballada, sempre humana. Tota ella reflecteix la seva felicitat i les seves preocupacions.

–Menú de restaurant: És un tipus de manifestació gràfica que, com a conseqüència de la seva funció efímera i per la necessitat de qualitat i reclam, esdevenen sovint Tresors Gràfics tant de la Cal·ligrafia com de l’imprès. Se’n poden distingir quatre tipus: de carrer, amb un personatge corpori (cuiner) que presenta un full amb el menú; de paret, amb pissarra i guix; de taula, com el de la imatge, amb fulls intercanviables diàriament, i commemoratiu (boda, sopar associació…).

–Mercantívol, A mode: A la manera dels llibres de comerç, que antigament eren llibretes enquadernades en pergamí a mode de cartera, amb una tira de cuir que s’enrotllava al seu voltant.

–Mercat Dominical de Sant Antoni: Instal·lat des de 1936 al Mercat de Sant Antoni, aquest mercat de segona mà és hereu de la fira que es feia al Paral·lel, i que abans uns consideren que se celebrava a les rodalies del port i, segons d’altres, a la mateixa ubicació en què l’any 1882 s’inauguraria el Mercat de Sant Antoni. Després de la inauguració d’aquest mercat d’estil modernista, la Fira de Bellcaire es traslladaria a un entorn proper: en un primer moment, a la Ronda de Sant Pau i, posteriorment, als carrers Urgell, Tamarit i la Ronda de Sant Antoni. És en aquesta Ronda on van aparèixer els primers llibreters- aleshores, una vintena- juntament amb la resta de paradistes. Avui hi ha unes 72 parades ocupades on venen; Llibres (40), Còmics (15), Revistes (4), Figures de col·lecció (4), Cartells i làmines (2), Música (2), Cromos (2), Joguines (1), Postals (1), videojocs (1) i en queden unes 8 per ocupar.

–Mercat dels Encants Barcelona – Fira de Bellcaire: El Mercat dels Encants (oficialment Mercat Encants Barcelona – Fira de Bellcaire) és un mercat brocanter del barri de Fort Pienc de Barcelona. Avui hi ha 283 negocis on venen una mica de tot i on moltes vegades passejant, es veuen, dissortadament, munt de llibres per terra sense ordre ni concert, molt estripats, arrugats i fets malbé.

–Mercat de llibres de Drassanes: Antic mercat de llibres de vell establert a Barcelona al final de les Rambles, prop de les Drassanes. Va ser fundat el 1902 per un grup de llibreters transhumants. Per aquest mercat van passar gairebé tots els bons llibreters de vell de Barcelona. Últimament ja no era ni ombra del que havia estat. Les piquetes del Gran Metropolità ho van fer desaparèixer el dia 15 de juny de 1966.

–Mercuri: Nom d’unes gasetes regulars publicades a Europa en francès, holandès i alemany. ( És sinònim de ‘Missatger’, per ser Mercuri el missatger dels déus a la mitologia grega). A Espanya, es va fundar el 1738 el Mercuri Històric i Polític, que a partir del 1784 es va anomenar Mercuri d’Espanya i va durar prop de cent anys.

–Mergenthaler, Ottmar:  (1854-1899) Va ser un rellotger i inventor d’origen alemany i l’inventor de la linotípia el 1886.

–Meridien: Tipografia dissenyada per Adrian Frutiger a mitjans dels anys cinquanta del segle XX i llançada per la fosa francesa Deberny & Peignot el 1957. Frutiger es va inspirar en els caràcters del segle XVI de Jenson per crear un alfabet sense traços completament rectes, fent sentir el lector que recorre les lletres com si caminés a través d’un bosc. Va comentar en una ocasió “quan vaig dissenyar la Meridien vaig voler evitar la rigidesa en les formes, vaig pensar que haurien de tenir una fluïdesa més natural. La meva intenció principal consistia a crear una tipografia que fos extremadament llegible i alhora que satisfés les necessitats estètiques”. La veritat és que el resultat de Frutiger va ser un èxit, considerant-la com la seva millor creació. Posseeix uns serifs aguts i triangulars, amb una gran alçada de la ‘x’ que la converteixen en una bona opció per a fullets, cartells, pàgines web o qualsevol altra aplicació publicitària, donant una aparença de distinció i dignitat.

–Mèrit literari: Judici global sobre la qualitat duna obra literària que sol basar-se en diversos factors com estil, caracterització, unitat, etc.

–Merlet: Maneta que hi ha en el volant de ferro del plat de la premsa i que serveix per a fer-lo pujar i baixar. De vegades, en lloc del volant hi ha una creu de ferro amb merlets per a fer-la rodar.

–Mesader: Operari paperer contractat per mesos que menjava i dormia a la fàbrica de paper.

–Mescla: Barreja de diferents pastes per a fer un determinat tipus de paper.

–Mesclador: Aparell que provoca un moviment de rotació de la pasta dins d’un dipòsit per aconseguir una barreja homogènia de la papil·la de fibres, aigua i additius.

–Mescladora: Màquina per barrejar tintes. Per un sistema informatitzat arriba a aconseguir el to de Pantone precís. S’utilitza en impressió òfset.

–Mesclar: Ficar paper sec entre l’humit per assecar-lo. Es pot fer servir paper assecant, que és molt més efectiu, però és convenient posar al mig ‘reemay’ perquè el paper humit no s’enganxi a l’altre. (El Reemay® està compost per fils 100% polièster adherits aleatòriament. Té un historial comprovat com a material resistent i inert, ideal per a una gran varietat d’aplicacions de conservació. Reemay® s’utilitza en paper de farciment, interfoliat, revestiment i com a material de suport d’assecat. El Reemay® és més dur i de trama oberta que Holytex®).

–Meseguer. Laura: És una tipògrafa i dissenyadora de lettering i tipografia autònoma amb seu a Barcelona. Dirigeix ​​el seu propi estudi , on desenvolupa projectes relacionats amb la identitat i el disseny editorial, però també projectes personals i personalitzats sobre lettering i disseny tipogràfic. També és professora i escriu. És autora de  TypoMag. Typography in Magazines , publicat per IndexBook, i coautora del llibre ” Cómo crear tipografías. Del boceto a la pantalla “, publicat per Tipo e. També és professora i imparteix conferències i tallers, i, des del 2019, fundadora i directora acadèmica de Tipo-g, Escola de tipografia de Barcelona. És una de les fundadores de Type-Ø-Tones.

–Mester de Clerecia: Escola de literatura cultivada a Espanya pels clergues i persones doctes de l’Edat Mitjana. Es diu especialment del gènere que van conrear Gonzalo de Berceo i els seus deixebles, que el van considerar com la poesia erudita enfront de la poesia popular joglaresca.

–Mester de Joglaria: Poesia dels joglars o cantaires populars de l’Edat Mitjana. Es diu en oposició al Mester de Clerecia.

–Mestre de les Banderoles:  (actiu entre 1450 i 1475) era un gravador anònim del segle XV que creu que treballà al nord dels Països Baixos, potser a Geldern o Overijssel. És anomenat així per l’ús que feia de “banderoles”, o filacteris a les seves il·lustracions. La seva tècnica ha estat descrita com a “crua” i “maldestre”, i la majoria dels 130 gravats que se li van atribuir són còpies d’altres artistes posteriors, com el Mestre E. S. i Rogier van der Weyden. Arthur Mayger Hind descriu l’artista d’una com “de poca originalitat, però de cert interès com a copista”.

Part de les figures del mestre de les banderoles es basa en el model català o italià. Les seves vuit cartes formarien part d’un joc d’almenys 48 cartes de la baralla espanyola encara que en el fragment no hi ha ni la figura de l’as ni les dels personatges cortesans. Els naips que hi apareixen, estan gravats en ordre, separats per una línia.

–Mestre, Josep Maria 📕: Amb Josep Parés portava la Llibreria Laietana. Eren molt coneguts dels aficionats als bons llibres que els ajudaven en les recerques i els orientaven. Feien el possible perquè els clients sortissin complaguts i amb ganes de tornar. Publicaven, periòdicament, catàlegs d’obres escollides i també cobejades dels bibliòfils.

–Mestre i Moragas, Albert (Barcelona, 1891-1977). Dibuixant humorístic i il·lustrador. Especialitzat en temes esportius, col·laborà a La Jornada Deportiva, El Mundo Deportivo, Boxeo, Sidral Deportiu, L’Esquella de la Torratxa, etc. Treballà en publicitat i l·lustrà obres didàctiques de l’editorial Seguí i col·leccions de cromos infantils.

–Mestre d’escriptura: Persona que ensenya l’art de l’escriptura.

–Mestre en Gai Saber: Mestre en Gai Saber és el títol honorífic atorgat pel consistori dels Jocs Florals de Barcelona, des de la seva restauració el 1859, i posteriorment pels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a l’exili del 1941 al 1977, als poetes guanyadors dels tres premis ordinaris: l’Englantina d’or, la Flor Natural i la Viola d’or i argent. Un total de 74 persones han rebut aquesta distinció (cinc dones i seixanta-nou homes); el primer de rebre-la va ser Víctor Balaguer (1861) i, la més recent, Eva Moreno Bosch (2017).

–Mestre impressor: Es diu del que està al capdavant d’una impremta, sigui com a propietari o com a gerent. Antigament per ser mestre impressor calia conèixer perfectament l’ofici i haver demostrat a més ser un llibreter.

–Mestre paperer: Persona que sap molt de l’elaboració de paper i que posa els seus coneixements al servei del molí. Persona encarregada de controlar el treball en els molins paperers. En alguns llocs Mestre de fer paper (segle XV).

–Mestre de sala: 1. Operari encarregat d’organitzar i controlar el treball del comptador, fins a deixar el paper empaquetat i disposat per a la seva expedició. 2. En general és el responsable de la feina de tot el molí.

–Mestre del sacre palau: Religiós que depèn de la casa papal i s’encarrega d’examinar els llibres.

–Mestre de sala: Operari encarregat de les diverses ooeracions del comptador en una fàbrica de paper. En general és el responsable de la feina de tot el molí.

–Mestres, Apeles: (1854-1936), també anomenat Apel·les Mestres segons la grafia fabriana, malgrat que ell s’ofenia profundament quan algú li corregia el nom, va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, autor de teatre, música, il·lustració gràfica, traducció, col·leccionista i amant de la jardineria. Visqué els canvis socials i urbanístics de la ciutat, tot i mantenir sempre les arrels culturals de la terra. Impulsà les arts gràfiques a Catalunya, reivindicant la categoria artística de la figura poc considerada socialment del dibuixant. L’obra gràfica de Mestres és una referència obligada per conèixer els orígens del còmic espanyol. Com a escriptor va conrear diversos gèneres: poesia, teatre, prosa… que sovint fusionava i il·lustrava amb dibuixos propis. L’any 1908 va ser investit amb el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar tres premis extraordinaris dels Jocs Florals. També dibuixà a la ploma alguns finíssims exlibris

–Mestres i Buscà, Jaume:  (Sant Boi de Llobregat, 1950) és un llibreter i escriptor de viatges català. Entre 1973 i 1995 va tenir la llibreria La Plana, a Sant Boi, que va fundar. Fou col·laborador del programa de Catalunya Ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda.

–Mestres i Iglesias, Ferran (?-Barcelona, 1945: Treballador de la impremta i industrial tipogràfic. Treballar d’aprenent de maquinista amb Eudald Canibell a La Academia. Va estar afiliat a la SIB (Sociedad de Impresores de Barclona). El 1899 s’associà amb Josep Borràs per fundar la impremta Elzeviriana, des d’aleshores es va dedicar al foment de les arts del llibre i al món empresarial, i formà part de les juntes directives de la ICAL (Instituto Catalán de las Artes del Libro) i de l’Agrupación de la Unión de Tipógrafos.

–Mestres i Jou, Felip: (Barcelona, 1903 — Sao Paulo,?) Editor, importador i llibreter. Estudià a l’Escola de Nàutica, a l’Escola Industrial de Barcelona i a l’Institut Geogràfic, on després treballà. Exiliat el 1939, residí a Marsella i a Lisboa —com a canceller del consolat de Xile. El 1945 anà al Brasil, on es dedicà a negocis d’importació i exportació. Establert a São Paulo, fundà l’Editora Mestre-Jou i obrí llibreries en aquesta ciutat i a Rio de Janeiro. Fou un dels promotors més actius de la colònia catalana, veritable mecenes i fundador de “Catalònia”, revista bilingüe en portuguès i català, apareguda el 1949. També fou fundador de la Sociedade Paulista de Cultura Catalana (1948) i del Centre Català de Sâo Paulo (1955). Donà suport econòmic a l’únic número de la “Revista Catalunya” que es publicà a Sâo Paulo (1956).

–Mesura: 1. Ample d’una composició tipogràfica, que se sol mesurar en piques. 2. Amplada, alçada o totes dues d’un element tipogràfic.

–Mesura bastarda: Text que surt de l’amplada de la columna.

–Mesura de columna: Longitud de la línia que ocupa tota la mida horitzontal de la columna.

–Mesura falsa: En composició tipogràfica, separar les columnes amb algun carrer d’amplada diferent (normalment una de sola); per exemple: quatre columnes de 12 piques d’amplada separades per dos carrers d’1 pica i una altra de 6 piques. Aquest recurs permet deixar aire, alleugerint masses de text que, altrament, serien molt pesades a l’ull. A més permet col·locar algun element com a imatges o sumaris.

En aquests casos, es diu que les columnes van amb mida falsa.

–Mesura del peu de la Verge: Estampa de la mida del peu de la imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera (Sant Feliu de Torelló). Segons explica Amades al Costumari català, els fidels creien que portar-la plana al fons del calçat guardava de tota mena de dolor de peus i de cansament. Tots els significats simbòlics marians estan condensats en aquesta estampa utilitzada com a amulet. A la planta del peu de la Verge, s’hi representa la serp (que, per tant, és trepitjada), símbol del mal. Imatge: Xilografia de 15,3 x 6,8 cm, en el Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona.

–Mesura del PH:  Hi ha diverses maneres per mesurar el PH d’un material, i cadascuna està indicada per a un material o una situació particular, per això és bo conèixer-les totes. La mesura es realitza per mitjà d’unes substàncies anomenades ‘indicadors’, que varien de color en funció del PH. Podem trobar aquests indicadors de les següents formes: indicador líquid (taronja de metil, fenolftaleïna, groc de metil, vermell de metil), papers indicadors i tires rígides indicadores de PH. En aquestes tires plàstiques hi ha camps de cel·lulosa, cadascun associat a un color (unit químicament a la fibra de la cel·lulosa) i que apareix indicant el grau d’acidesa que té el material sobre el qual es posa. La forma de fer-les servir és posar una mica d’aigua destil·lada (si pot ser) en un hisop i humitejar una mica una àrea del paper (preferiblement al revers i en un marge, perquè no es pugui malmetre res durant la humectació). Després es col·loca la tira amb els indicadors en contacte amb el paper humitejat. Es posa a sobre el Mylar uns segons. Després es comprova el color resultant i es compara amb l’escala de color per saber-ne el PH. L’escala va de 0 a 14, i 7 és el valor neutre, per sota l’acidesa, i per sobre l’alcalinitat. Per fer mesures exactes s’utilitza el ‘pH-metre’, un dispositiu electrònic que mesura el PH amb un mètode potenciomètric. Al mercat hi ha força variants d’aquest dispositiu. Cal tenir en compte que és una màquina delicada, que de tant en tant necessita calibrar-se per donar uns mesuraments correctes (es realitza amb una ‘solució tampó’. Amb el ‘pH-metre’ podem mesurar el PH que tinguin les solucions que anem a utilitzar durant la restauració.

–Mesura tipogràfica: Sistema d’unitats emprat en tipografia per mesurar els materials i els motlles. La unitat de mesura a la impremta és el punt tipogràfic, creat per Didot al segle XVIII. Té un múltiple, el cícero.

–Meta: Creada per Erik Spiekermann entre els anys 1991 fins a 1998, es tracta d’una tipografia clau a la dècada dels 90. Va obtenir gran popularitat ràpidament i fins i tot s’hi va referir com l’Helvetica dels anys 90. Dissenyada originalment per ser emprada en petites
mides, aquesta intentava satisfer la necessitat d’una tipografia per a text que fos duradora i adaptable tant en el seu ús en pantalla com en impressió.
Posseeix una extensa gamma de variants, cosa que la fa tremendament flexible i
apropiada per a qualsevol aplicació. Les seves formes neutrals però amb un cert
caràcter juntament amb la seva enorme llegibilitat producte del rigor amb què
va ser construïda fa que pugui ser emprada en aplicacions d’exhibició o en
extensos blocs de text.

–Metacomunicació: És una comunicació secundària (que inclou senyals indirectes) sobre com cal interpretar una informació. Es basa en la idea que un mateix missatge acompanyat d’una metacomunicació diferent pot significar una cosa completament diferent, fins i tot el seu oposat, com a la ironia. Gregory Bateson va destacar el terme per referir-se a la “comunicació sobre la comunicació”, que va ampliar a: “tots els senyals i proposicions intercanviats sobre (a) codificació i (b) relació entre els comunicadors”. La metacomunicació pot o no ser congruent amb aquesta comunicació verbal, recolzar-la o contradir-la.

🙂 Aquest símbol estrany és una de les diverses formes en què una persona pot mostrar el seu estat d’ànim en un mitjà ‘fred’ com és l’ordinador. Representa un rostre somrient (smiley) i és una forma de ‘metacomunicació’ dels centenars que existeixen i que van del que és obvi al críptic. Aquest símbol expressa en concret felicitat, però també broma o sarcasme.

–Metacronisme: Anacronisme que consisteix a suposar esdevingut un fet en època anterior a aquella en què va succeir.

–Metadades: Són informació addicional que s’utilitza per descriure altres dades. Es fan servir per proporcionar informació sobre la qualitat, l’origen, el context i el contingut de les dades. Les metadades també s’utilitzen per ajudar les màquines a processar i analitzar les dades de manera efectiva.

–Metaficció: Éés una forma de literatura que consisteix a posar al descobert, sovint amb ironia, la naturalesa fictícia de la mateixa obra. Així, el lector és conscient tothora que està llegint una obra de ficció per tal com els mateixos personatges o el narrador ho comenten obertament. En un sentit més feble, hom també entén per metaficció moltes novel·les sobre un escriptor que reflexiona sobre el llibre que escriu, en tant que és ficció que parla de ficció i, per tant, esdevé conscient de si mateixa com a tal. Tot i que si mirem endarrere en trobem casos antics, la metaficció es considera un concepte modern i postmodern que vol trencar amb la literatura realista.

Exemple de metaficció: un titellaire parlant aun un dels seus titelles quan és ell mateix que el mou

–Metàfora: Figura retòrica que produeix un “desplaçament” de les paraules que conformen una oració, aprofitant la proximitat entre les característiques de dos termes aliens per reemplaçar un per l’altre, això amb fins estètics o simbòlics. És un tipus d’analogia emprat des de l’antiga Grècia en literatura i poesia, i resulta interessant quan la substitució d’elements es fa a partir de conceptes més complexos o de formes enginyoses. Alguns exemples comuns poden consistir a canviar el concepte núvol per cotó, somriure per collaret de perles, llac en calma per mirall, entre altres clixés.

–Metàfrasi: 1. Interpretació d’una obra impresa. 2. Transformació de passatges foscos i d’interpretació difícil en expressions més simples i senzilles. 3. Traducció que segueix el sentit de l’escrit original per fer que es comprengui, no per destacar-ne les belleses.

–Metafrasta: Persona que interpreta ona obra o escrit.

–Metafràstic: De la metàfrasi o relacionat amb ella.

–Metagrama: Escrit estenografiat amb la signatura taquigràfica més abreujada.

–Metall d’impremta: Aliatge de plom, antimoni, estany i una petita part de coure que es fa servir per fabricar els caràcters, per a les planxes d’estereotípia i per a la formació de les línies de bloc a la linotípia i altres màquines compositores, com les foses Elrod i Ludlow i la de la monotípia.

–Metall mort: Conjunt de línies o lingots fosos en màquina, que en distribuir es tiren al calaix de la fosa.

–Metall pendent: Composició que es guarda per a una reimpressió.

–Metall tipogràfic: Aliatge de plom, estany i antimoni en les proporcions adequades.

–Metall viu: Composició preparada per imprimir.

–Metallenguatge: Llenguatge que es fa servir per descriure un altre llenguatge.

–Metallenguatge de contingut: Llenguatge que s’empra en la definició pròpia d’un article lexicogràfic.

–Metallenguatge de signe: Llenguatge que s’empra en la definició impròpia d’un article lexicogràfic.

–Metal·litzat: Complex d’un full de paper i d’una fina làmina de metall. Recobriment del paper amb un vernís amb pols de metall.

–Metalografia: Impressió litogràfica sobre metall mitjançant planxes d’òfset.

–Metameria: Procés pel qual dos colors aparentment iguals sota una font il·luminant presenten diferències de to quan són observats sota una altra de diferent.

–Metamèrics: Són aquells colors que donen la mateixa sensació de color en unes condicions donades però que tenen una diferent composició espectral.

–Metamerisme: A l’estudi del color, fenomen pel qual dues mostres de color semblen iguals en unes circumstàncies i diferents en unes altres. Aquesta diferència és deguda a raons diferents, per la qual cosa hi ha diferents tipus de metamerisme (de l’il·luminador, de l’observador, geomètric, etc…). De dues mostres de color que són iguals només en certes circumstàncies es diu que formen un parell metamèric.

El metamerisme no s’ha de confondre amb la inconstància del color. El metamerisme implica sempre almenys dues mostres de color.

–Metanal: Vegeu ‘formaldehid’.

–Metàtesi: 1. Transposició, generalment accidental, de dues lletres o síl·labes d’un mot. 2. Error que consisteix en la inversió de dues lletres o síl·labes en una paraula.

–Metavers: O metaunivers (del prefix «meta», que significa «més enllà» i l’arrel «vers», derivat del mot «univers») és un concepte utilitzat generalment per a descriure una experiència immersiva i multisensorial en l’ús aplicat de diversos desenvolupaments tecnològics immersius d’internet. El metavers, generalment està compost per múltiples espais virtuals tridimensionals, compartits i persistents, vinculats a un univers virtual percebut. En un sentit més ampli, el metavers no té per què referir-se sempre a mons virtuals, ja que també abasta les experiències multidimensionals d’ús i aplicació d’Internet en el seu conjunt, especialment l’espectre, combinant de la web 2.0, la realitat augmentada, la tecnologia de tercera dimensió i la realitat virtual. Els dissenyadors gràfics jugaran un paper crucial en la creació de mons virtuals dins del metavers, on els usuaris no només observaran, sinó que interactuaran amb els entorns que els envolten.

–Metobel: Vegeu ‘hipolemnisc’.

–Mètode: 1. Conjunt de regles, lliçons o exercicis, disposats en progressió lògica, compresos generalment en un llibre, que serveixen per ensenyar o aprendre una matèria, ciència o art. 2 Obra en què es conté aquest conjunt de regles, lliçons o exercicis.

–Mètode additiu: El mètode d estampació que es basa en pintar directament sobre la planxa.

–Mètode d’autoedició: Vegeu ‘autoedició’.

–Mètode de composició: En programes de maquetació, és la variació en els ajustaments automàtics de la manera com seran contemplades, explicades i acomodades les paraules que componen un paràgraf. Aquest pot ser de línia única (quan les línies de text s’interpreten com a unitats independents i el programa decideix com dividir-les, fent o no ús de guions) o de paràgraf (que s’interpreta com una sola unitat sense importar-ne el llarg o ample); i tots dos afectaran l’aspecte general de la taca tipogràfica obtinguda com a resultat general.

–Mètode convencional d’edició: Vegeu `’edició convencional’.

–Mètode d’estampació: Vegeu ‘mètode sostractiu’, ’mètode de traçat’ i ‘mètode additiu’.

–Mètode exegètic: Mètode de crítica històrica basat en la interpretació dels textos.

–Mètode experimental: Sèrie d’activitats o procediments que requereixen la comprovació d’un fenomen, proposta o projecte, a través de l’obtenció i la documentació de proves autèntiques i legítimes per mitjà de l’experiència directa. En dissenyar un experiment que analitzi les variables que poden o no afectar un fenomen, és important generar un esquema controlat que permeti recrear les mateixes condicions i obtenir resultats constants o demostracions vàlides.

–Mètode d’exposició breu: Presentació d’una lletra o paraula durant un temps molt breu, la qual cosa augmenta la sensibilitat del mètode.

–Mètode d’impressió a color simultánia: Vegeu ‘tècnica Hayter’.

–Mètode Hayter: Vegeu ‘tècnica Hayter’

–Mètode Picasso: Vegeu ‘gravat a planxa perduda”.

–Mètode a planxa perduda: Vegeu ‘gravat a planxa perduda’.

–Mètode Procto-Haebler: El sistema Proctor-Haebler neix entre 1898 i 1903 de les aportacions de Robert Proctor i Konrad Haebler en intentar trobar un sistema exacte i segur amb què analitzar i estudiar les lletres incunables. Per distingir lletres a primera vista idèntiques, Proctor proposa el 1898 l’alçada del tipus o cos obtingut a través de la mesura de vint línies d’impressió. Konrad Haebler al voltant de 1903, afegeix al mètode de Proctor una classificació de tots els caràcters gòtics incunables prenent en consideració la forma de la M, partint de la idea que aquesta lletra defineix el disseny de la rètol de la qual forma part. Durant més d’un segle el sistema Proctor-Haebler ha estat utilitzat per incunabulistes, bibliotecaris i bibliògrafs, no només en la datació i adscripció a un determinat taller d’impressions gòtiques sine notis, sinó també en la suposada catalogació i llistat de les lletres utilitzades a els tallers d’impremta incunables. Quan es parla de les foses utilitzades pels tallers ens hi referim amb un número i una lletra (RG). Es tracta d’un codi fruit del mètode de Proctor, que consisteix en el mesurament de 20 línies de l’incunable. El nombre de mil·límetres resultant i la lletra (G si és gòtica, R si és rodona) formen aquest codi que identifica la tipografia d’un taller. Si tenim un imprès sense dades, es mesuren, es busquen els tallers amb aquesta tipografia, es comparen els dissenys i, si coincideixen, ja tenim identificat el taller. Només quan no tenim amb què comparar no podem identificar el taller. Sistema amb algunes fallades, però molt útil.

–Mètode projectual: Sèrie lineal de passos proposada el 1983 pel dissenyador italià Bruno Munari, on se suggereix que la solució de qualsevol problema està inclosa en la seva definició, i inicia a partir de la limitació de les àrees d’interès, així com de l’establiment de jerarquies que permetin aclarir la complexitat de la situació. Implica una recopilació i una anàlisi de dades, una exploració de totes les possibilitats en una etapa de creativitat i experimentació, per aportar prototips que seran verificats i que, finalment, donaran solució a problemes de disseny.

–Mètode sostractiu: Mètode d’estampació que consisteix a entintar la matriu i després dibuixar traient zones de la tinta, deixant ‘línies leucogràfiques’. Per a l’entintat en negre vegeu ‘manera negra’.

–Mètode de traçat: Mètode d’estampació que es realitza entintant la matriu, posant un full a sobre i dibuixant el full pel revers amb alguna eina amb punta, de manera que la tinta s’adhereixi al paper en aquestes zones.

–Mètode Viena: Vegeu ‘desacidificació’.

–Mètode de la viscositat: Vegeu ‘tècnica Hayter’.

–Mètodes poliformes: Aquests mètodes dissocien les proporcions de la caixa tipogràfica de la pàgina on habita. Busquen un contrast més marcat que dinamitzi la composició, tot pertorbant la sensació de repòs dels mètodes uniformes. L’ús dels blancs té una importància especial en aquests mètodes. –Sistema de marges (2-3-4-6):  Es tracta d’un cànon proporcional de mesures relatives (no exactes) dels marges. A partir d’una quantitat arbitrària (com el requeriment tècnic mínim per al marge interior, la interlínia del text, una pica, etc.), es multiplica per assignar els valors als marges. Així, 2 és per al llom, 3 per al marge de cap, 4 per al tall i 6 per al peu. Està basat en el cànon ternari i l’escala universal.                                                                         És un sistema molt pràctic i veloç que aprofita l’espai de pàgina. Pot presentar variacions: 2-3-4-5; 2-1-1-2, 2-3-5-6; 2-3-5-8 (que és una seqüència Fibonacci), entre d’altres.                Els rectangles resultants, és clar, no són similars si els formats de pàgina varien. Paul Renner basava alguns d’aquests mètodes en el format 1:1,7. –Márges laterals no simètrics: Quan els llibres són gruixuts o la seva enquadernació fa que el llom sigui rígid, convé invertir les proporcions tradicionals dels marges interior i exterior, fent que el primer sigui almenys el doble del segon.  En algunes obres de no ficció, les caixes i els marges no mirallegen entre pàgines. Els valors de marges del llom i el tall no es repeteixen, sinó que, a la pàgina esquerra i a la dreta, els marges que van cap al mateix costat són similars. L’efecte augmenta la cinètica, però exigeix que la columna sigui prou estreta per evidenciar la diferència dels marges. No és una bona opció quan el paper és prim i translúcid perquè, en no coincidir la taca del revers, ocasiona soroll i ofereix un aspecte negligent a la composició.

Des d’un punt de vista tècnic, els marges no simètrics són una bona opció quan el paper no trasllueix el vers. Han de ser molt diferents en l’horitzontal perquè es percebi l’efecte. A la dreta, veiem com desmereix la pàgina per la seva ambigüitat. (Figura de J.A.) –Rectangles regulars: La sèrie de rectangles regulars és una bona font de proporcions per al disseny de pàgina. A partir de la combinació, assignant el valor d’un rectangle per a la pàgina i un altre per a la taca de text, s’aplica alguna de les quatre regles clàssiques de composició per lligar-les. Això no assegura un resultat sempre favorable, però obre el ventall de possibilitats expressives i utilitàries. Molts d’aquests rectangles es basen en projeccions de figures geomètriques, per tant, un apropament pot ser combinar els productes de la mateixa figura. Uns exemples poden ser: Del quadrat: 1: 1, 1: 2, 1: 3, 1: 4, etc. Del pentàgon: 1:1,17; 1:1,37 (a); 1:1,53; 1:1,7 (b); etc. (figura 77). De l’hexàgon: 1: 1,15; 1:1,18; 1:1,23, 1:1,73; 1:2,3; etc. De l’octàgon: 1: 1,2 (d); 1:1,3 (c); 1:1,84; 1:2,51; 1:2,61; 1:2,99; 1:3,41; etc. També es poden utilitzar les proporcions dels intervals de l’escala cromàtica: 1: 1; 1:1,06; 1: 1,12; 1:1,2; 1:1,25 (e); 1:1,33; 1:1,41 (f); etc. Una altra fórmula, tot i que limitada fins al format 1: 1,5, és assignar a la caixa tipogràfica les proporcions del format resultant de duplicar l’amplada de pàgina, les proporcions del llibre obert: a la pàgina 1:1,25, una columna 1:1,6; a la pàgina 1:1,33, una columna 1:1,5; a la pàgina 1:1,41, una caixa de proporcions iguals; i al format 1:1,5, una taca de proporció 1:1,33.

El caràcter i l’expressió de la pàgina es poden afavorir amb la combinació de rectangles regulars. (Figura de J.A.)

–Mètodes uniformes: Són uns mètodes basats en models clàssics, on el rectangle tipogràfic té les mateixes proporcions que la pàgina i s’ubica fora del seu centre vertical i horitzontal, complint les regles següents: La diagonal de la pàgina i de la caixa coincideixen. L’alçària de la caixa és igual a l’amplada de la pàgina. El marge exterior és el doble del marge interior. El marge superior és la meitat del marge inferior. Amb això s’aconsegueix un efecte visual uniforme, i es produeix harmonia entre els rectangles de paper i de la caixa de text. A més, els terços superiors d’ambdues figures descansen sobre la mateixa línia (línia del terç) (De Buen, 2005). Els principals mètodes uniformes mantenen totes o algunes d’aquestes regles i es descriuen a continuació:

–Cànon ternari: S’usa especialment en pàgines de proporcions 2:3 (1:1,5) i és el mètode trobat a la Bíblia de 36 línies de Gutenberg. Es tracta de dividir l’espai en novens: nou intervals en direcció horitzontal i uns altres nou de freqüència vertical. S’assigna una franja de mòduls horitzontals per al marge superior i dos per a l’inferior. El mateix per a l’interior i l’exterior. Les quatre regles clàssiques coincideixen amb aquest format.

Composició traçant la diagonal de la pàgina, mètode de la doble diagonal i el cànon ternari (Font J.A.)

–Doble diagonal: Es considera la doble pàgina desplegada i es traça una diagonal que se suma a les del mètode anterior (1). Sobre la diagonal de pàgina dreta, es marca la cantonada superior esquerra i el lí.mit del marge interior Des d’aquest punt, es traça una horitzontal cap a la dreta, fins a la diagonal de doble pàgina que determina la cantonada superior dreta de la caixa i el marge de cap (3). Des d’allà, una vertical descendent fins a la intersecció amb la diagonal de pàgina defineix el marge de tall (4). Una altra horitzontal, cap a la dreta, delimita el marge de peu en arribar a la diagonal de doble pàgina (5). Finalment, es defineixen els límits de la caixa tancant el rectangle amb una línia vertical. Per a la pàgina esquerra el procediment és el mateix, però de forma mirallejada.

–Escala universal: Similar al cànon ternari, l’escala universal de Raúl Rosarivo subdivideix l’amplada i l’alçària de la pàgina en mòduls múltiples de tres, fent-la més flexible per a la seva composició. Seguint les regles dels models uniformes, s’assigna el doble de mòduls del marge interior per a l’exterior i la meitat del peu al cap. Però també permet altres configuracions dels marges i les caixes utilitzant els mòduls com a unitat per definir-los.

El mètode van der Graaf (a) que, en variar la direcció de la diagonal que intercepta la diagonal de doble pàgina a la pàgina enfrontada, s’aconsegueixen diferents rectangles tipogràfics (b). L’escala universal de Rosarivo (dreta) readaptada per aconseguir més varietat de marges i caixes. Figura de J.A.

            –Mètode de la diagonal: Es traça la diagonal de la pàgina i se la fa coincidir amb la de la caixa tipogràfica. La seva proporció es determina d’acord amb l’amplada definida per la longitud de la línia de text. La seva ubicació a la pàgina també es realitza seguint la diagonal traçada i fent coincidir les  seves cantonades oposades.

Construcció de la caixa tipogràfica mitjançant la definició de marges (figura de J.A.)

–Van der Graaf: Es tracen diagonals per unir les quatre cantonades de cada pàgina i s’afegeixen dues diagonals que connecten les cantonades de la doble pàgina. A partir del punt 1 (figura 74) s’eleva una recta fins al tall superior (2), la qual s’uneix, després, en la intersecció (3) a la pàgina enfrontada. On es creua amb la diagonal de pàgina queda determinada la cantonada superior esquerra de la caixa. S’estenen rectes per tancar els límits del rectangle, els vèrtexs del qual són les interseccions d’altres diagonals.

–Metòdic: Fet amb mètode.

–Metodologia: Ciència del mètode.

–Metodologia lexicogràfica: Aplicació duna sèrie de normes o regles a tots i cadascun dels aspectes teòrhttps://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Meyics i pràctics que afecten la lexicografia.

–Metratge: Longitud en metres d’una cinta de paper que forma un rotllo mesurat amb el comptametres.

–Mey, Joan: o Joan de Mey Flandro (Opprech, Dendermonde, Comtat de Flandes, finals segle XV – València, desembre 1555), fou un destacat impressor flamenc actiu des de 1542 fins a 1555, principalment a la ciutat de València.

L’inici de l’activitat de Joan Mey a València suposa un canvi qualitatiu de la impremta en aquesta ciutat. En la seva primera impressió coneguda de 1543 apareix el text amb lletra redona però amb algunes línies en cursiva. És el començament de la tipografia humanística, dotada amb tipus llatins, grecs i hebreus, adequada per a imprimir les obres dels humanistes valencians, si més no, com Joan Baptista Anyés, Pere Joan Nunyes o Miquel Jeroni Lledesma, entre d’altres.

–Mey, Joan Felip: (València?, ca. 1542 – Saragossa, 1612) fou un impressor a cavall dels segles XVI i XVII, actiu a les ciutats de Tarragona i València, i catedràtic de Prosòdia i Grec a la Universitat de València. Fill de Joan Mey, d’origen flamenc, i de Jerònima Galés, impressors valencians, neix probablement a València, al voltant de 1542. Germà major del també impressor Pere Patrici.

Quan el seu pare fa testament el 12 de febrer de 1550 disposa que si Joan Felip vol ésser impressor hereti la impremta quan la seva mare mori o en vida d’aquesta, a voluntat de la pròpia mare i, per aconseguir-lo, indica la seva voluntat que la seva muller el faci estudiar i que aprengui l’ofici d’impressor. El 1577 es trasllada a Tarragona a petició de l’arquebisbe Antoni Agustí per a instal·lar una impremta a la ciutat, en el mateix palau arquebisbal, impremta que munta amb l’ajut de la família i de l’arquebisbe.^[13] La proposta d’Antoni Agustí fou acceptada de bon grat, tant per la independència que suposava una impremta pròpia com pel prestigi de treballar amb un erudit com Agustí. Aquest procura proporcionar-li feina des que arriba a Tarragona, ja fos encarregant-li obres pròpies seves, obres institucionals de l’Església o bé recomanant-lo als seus amics.

Quan marxa de Tarragona, Felip Mey s’enduu bona part del material tipogràfic que posseïa i deixa poc material a Felip Robert, que continua amb la impremta a Tarragona. Al cap de poc d’arribar a València, a principis de 1588, instal·la la impremta i el 4 de juny de 1588 obté del Consell municipal una subvenció anual de 30 lliures per a mantenir-la. Un any després, el 13 de maig de 1589, el Consell li incrementa la subvenció fins a 50 lliures. Al mateix temps que poeta, humanista i catedràtic, continua imprimint. De la seva impremta valenciana surten 26 llibres, poc més d’un llibre a l’any: Furs, capítols, provisions e actes de Cort… atorgats… en les Corts… de Monçó… [de] 1585 (1588) o Constitucions del Estudi General de la insigne ciutat de Valencia (1611), entre els institucionals; Schola iuris (1592) de Gaspar Gil Polo, Ratio breuis et expedita conscribendi genera epistolarum illustriora (1602) de Pere Joan Nunyes o Latine loquendi praecepta sive De octo partium orationis constructione cui Graeci Syntaxis nomem indiderunt (1604) de Bernat Bonanat, entre els tractats universitaris; i Subida del Monte Sion (1590) de Jeroni Alcocer, Exercitia spiritualia (1598 i 1599) de sant Ignasi de Loiola o Navegación segura para el cielo (1611) de Jerónimo de Segorbe, entre els religiosos.

–Mey i Galès, Pere Patrici:  (València, 1550/1556 – ca. 1624) fou un impressor valencià a cavall dels segles xvi i xvii, conegut per publicar les dues parts de la Dècada Primera d’Escolano, entre altres cròniques sobre València, i estampar una de les primeres edicions de El Quixot de Cervantes.

–Mezuzà: Una mezuzà és un pergamí que porta escrits dos versicles de la Torà; es troba dins d’una capsa o receptacle que es troba adherida al marc dret dels pòrtics de les cases i ciutats. La mezuzà és una de les senyes d’identitat més característiques de les llars jueves.

–Mezzotinta: 1. El mateix que ‘manera negra’. 2. Imatge que s’aconsegueix amb aquesta tècnica.

–MG-3: Vegeu ‘desacidificació’.

–Micas (cast): Làmines transparents i flexibles d’origen mineral que, per la seva brillantor i resistència, s’han utilitzat com a substitut del vidre a finestres o cobertes protectores. En bibliofília, es poden fer servir per protegir il·lustracions delicades.

–Miciano Becerra, Teodor Nicolau:  Dibuixant i gravador de mitjan segle XX, nat a Jerez de la Frontera en 1903. Cursà estudis artístics a l’Escuela Superior de Arquitectura de Madrid, pintura en la de Bellas Artes de Sevilla i el professorat en l’Academia de San Fernando de Madrid.  S’especialitzà en el gravat al boix, a l’aiguafort i litografia artística. Resident a Barcelona des de l’any 1942, on va celebrar exposicions individuals d’olis, aquarel·les, dibuixos i gravats que cridaren fortament l’atenció dels intel·ligents. Va concórrer a les exposicions nacionals dels 1943, 1945, 1949,  i 1950 en les que va obtenir el Premi Nacional, primera, segona i tercera medalla. Va ser professor, per oposició, de gravat a l’Escola Central d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Es va dedicar a la il·lustració de llibres per a bibliòfils, amb xilografies, aiguaforts i litografies, i va realitzar la il·lstració d’una edició d’alta bibliofília del Quixot, amb quatre-cents aiguaforts, d’execuxió meracllosa.  Com exlibrista és autor, entre altres, dels del Marqués de Mura, doctor Tolosa, Manuel de Foronda, Eusebo Güell, Lluís Sans Marcet, Joan P. Miciano, doctor J, Catasús, Associació de Bibliòfils de Barcelina, Joan Guarro, que va gravar al boix, a talla dolça i a l’aiguafort.

–Micó, Jaume: Ingressa a la Confraria el 26 de maig de 1590 i mor el 1595, malgrat que al peu d’impremta d’una de les obres que tenia en venda a la llibreria, regentada per la seva vídua –el Llibre dels miracles de nostra Senyora del Roser de Jeroni Taix, impresa per Sebastià de Cormellas–, hi figura el seu nom l’any 1597: “Venense en casa de Iaume Micó”.

–Micó, Montserrat: Vídua de l’impressor Jaume Micó, la trobem com a finançadora i llibretera als peus d’impremta de les obres: Discursos espirituales y predicables, sacados de las ceremonias de la misa del misal romano, impresa a casa de Sebastià de Cormellas el 1597, i Thesaurus puerilis, d’Onofre Pou, impresa per Jaume Cendrat l’any 1600.

–Micosi: Infecció per fongs en un material.

–Micró: Unitat de mesura equivalent a una mil·lèsima part de mil·límetre. El símbol és  µ.

–Microanimació: El moviment té un poder únic per captar l’atenció i comunicar emocions de manera instantània. Les ‘microanimacions’, en particular, enriquiran les interaccions digitals, fent que les experiències siguin més dinàmiques i atractives en guiar l’usuari de manera intuïtiva a través d’interfícies. Aquestes petites animacions no només afegeixen un toc de sofisticació, sinó que també milloren la funcionalitat en proporcionar retroalimentació visual i destacar elements clau. A mesura que el disseny digital evoluciona, les ‘microanimacions’ es convertiran en un recurs essencial per enfortir la usabilitat, incrementar la satisfacció de l’usuari i diferenciar les marques en un mercat cada cop més competitiu.

–Microbibliologia: Part de la bibliologia que tracta dels llibres miniatura.

–Microbibliògraf: Persona entesa en microbibliografia.

–Microbibliogràfic: De la microbibliografia o relacionat amb ella.

–Microbicides: 1. Per evitar que proliferin colònies de fongs o bacteris durant la fabricació del paper. 2. De vegades s’apliquen a la superfície quan el paper va destinat a envàs d’aliments, detergents, etc.

–Microblogging: Com a microblogging o miniblogging es coneix a una derivació del fenomen blog, amb la particularitat que s’hi envien missatges curts (habitualment de menys de 200 caràcters) a l’atenció del públic general o només de les pròpies coneixences. Mcfredies (2007) defineix el terme microblogging (també conegut com a nanoblogging) de la següent manera: “un microblog pot ser vist com un weblog que es limita a 140 caràcters per missatge, però s’ha millorat amb instal·lacions de xarxes socials”.

–Microcòpia: 1. Còpia fotogràfica de mida molt reduïda que es llegeix o examina mitjançant un aparell òptic que amplia considerablement la imatge. 2. Reproducció de textos per aquest procediment.

–Microdiapositiva: Diapositiva que només conté un fotograma de microfilm.

–Microedició: 1. Conjunt de tecnologies i procediments que utilitzen l’ordinador per crear en pantalla i imprimir amb impressores de làser pàgines de text, dissenys, imatges, grafismes, etc.

–Microentorn: test que serveix per determinar la rugositat d’un full de paper i que es basa en la retenció de tinta provocada pels solcs de la rugositat.

–Microestructura: Conjunt d’informacions ordenades que a l’article lexicogràfic segueixen a l’entrada.

–Microfilm: Rodet de pel·lícula amb la reproducció fotogràfica de documents a una escala molt reduïda que només es pot llegir amb l’ajut d’aparells òptics adequats.

–Microfilm de complement: Microfilm destinat a completar una determinat fons documental.

–Microfilm de conservació: Microfilm que es feia d’un document o llibre per preservar la informació si li passava alguna cosa a l’original.

–Microfilm de consulta: Microfilm destinat a la consulta en un fitxer o biblioteca, que s’ha tret d’un document que està massa fràgil o és massa preuat per consultar-se directament.

–Microfilm de seguretat: Microfilm que conté la còpia d’un document important.

–Microfilm de substitució:. Microfilm consultable pels lectors, que conté la còpia d’un document fràgil i molt valuós no accessible al públic en general.

–Microfitxa. 1. Full de dimensions normalitzades (105 x 148 mm, o bé 75 x 125 mm) que conté diverses microscòpies (un màxim de 64 pàgines). 2 Fotografia que reprodueix, a escala molt reduïda, un document que cal arxivar. 3. Film que serveix de suport a microimatges disposades en quadriculat regular, proveït d’un títol llegible directament.

–Microfitxa estampada: Microfitxa opaca obtinguda per procediment diferent del fotogràfic.

–Microfitxa opaca: Microfitxa de suport opac obtinguda per procediment fotogràfic.

–Microfilmació de seguretat: 1. Microfilmació efectuada per conservar, en dimensions reduïdes, còpia fotogràfica de documents importants, per prevenir en cas que l’original desaparegui. 2. Màquina amb què s’obtenen microfilms.

–Microfilmador: 1. Quina microfilma. 2. Màquina amb què s’obtenen microfilms.

–Microfilmar: Reproduir documents en forma de microfilm.

–Microfilm: Pel·lícula de petit format (36 o 16 mm) que comprèn una sèrie d’imatges fotogràfiques molt reduïdes per documents, dibuixos, pàgina de llibres o diaris, només llegibles amb ajuda d’aparells ampliadors.

–Microforma: 1. Reproducció reduïda d’un document la lectura de la qual requereix un aparell lector. Nota: El microfilm i la microfitxa són microformes. 2. Terme genèric que designa tota mena de suport fotogràfic (microfilm, microfitxa, etc.) utilitzat per reproduir microimatges, i que designa també cadascun dels exemplars realitzats.

–Microfotografia: Tècnica que permet d’obtenir fotografies de dimensions molt petites, per reducció òptica d’objectes de dimensions normals. Nota: També és la imatge obtinguda mitjançant aquesta tècnica.

–Microglossari: Lèxic que recull els termes més freqüents en un autor o el lèxic especialitzat d’una disciplina.

–Micrografia: Conjunt de procediments de reproducció de documents, subcamp de la reprografia, que donen com a resultat una microforma.

–Microimatge: Imatge de dimensions reduïdes que només es pot llegir amb auxili d’un aparell amplificador.

–Microinteraccions: Accions petites, però significatives en una interfície que milloren l’experiència de l’usuari, com ara un botó animat en fer clic.

–Microinteraccions dinàmiques: Són animacions o canvis visuals subtils que milloren l’experiència de l’usuari en aplicacions i llocs web. En oferir retroalimentació instantània sobre les accions, com ara canvis de color en botons o icones que indiquen èxit, fan que la interfície sigui més intuïtiva i atractiva. S’implementen principalment amb CSS i JavaScript, que permet d’efectes senzills fins a interaccions més complexes i personalitzades, cosa que facilita la navegació i millora la satisfacció general de l’usuari.

–Microlegibilitat tipogràfica: Aptitud d’un bloc tipogràfic per ser llegit fàcilment i sense fatiga.

–Micromecenatge: Conegut en anglès com a crowdfunding, és el tipus de finançament de projectes fet a través d’una gran quantitat d’aportacions individuals mitjançant alguna plataforma web per a aquest propòsit; permet la participació de múltiples persones, que donen suport econòmicament a un projecte, causa o obra del seu interès. Com a components fonamentals s’identifiquen la proposta o concepte (que ha de ser únic, interessant, viable i aportar cert valor); el grup d’individus que decideixen donar-li suport a canvi d’alguna cosa (encara que sigui simbòlic, com la inclusió del nom en els crèdits), determinat a partir del nivell d’involucrament o aportació; i la plataforma o lloc web que fa possible relacionar aquestes dues parts (que rep un percentatge d’aquells projectes amb èxit fondejats o per mitjà del maneig dels diners). Tanmateix, no sols significa reunir recursos per a una causa social o donar suport a un ideal, ja que constitueix una donació o acte de beneficència; tampoc no s’ha de confondre amb crowdsourcing, que fa referència a un treball realitzat per una gran quantitat de persones, com en el cas de la programació d’un lloc web gran i complex, o l’animació, edició i postproducció d’una pel·lícula animada.

–Micromedició: Mesurament per mitjà de microscopis.

–Micròmetre: 1. Instrument de gran precisió que s’utilitza per mesurar el gruix de les planxes de metall. 2. Calibre micromètric per mesurar amb precisió el gruix o gruix dels papers, films i cartrons.

–Microordinador: Ordinador elemental, de petita configuració, construït al voltant d’un o més microprocessadors als circuits de la seva unitat central, que permet treballar en condicions d’ús similars a les d’un ordinador de gran capacitat.

–Microorganisme: Hi ha més de 300 espècies perjudicials per al material gràfic. Entre ells hi ha diversos tipus de bacteris i fongs. Per reconèixer de què es tracta i poder restaurar el material adequadament se sol necessitar un microscopi. En cas de fongs ve molt bé canviar el document de lloc, a un lloc més sec i airejat. Si remourem zones amb fongs és millor treballar amb màscara i en lloc ventilat, ja que poden ser perjudicials per a l’ésser humà.

–Microporositat del paper estucat: Propietat del paper estucat, que depèn del fet que la capa d’estuc aplicada a la superfície del paper és travessada per porus molt més nombrosos, encara que també molt més petits, que els dels papers no estucats. Com que els porus d’aquests últims tenen dimensions l’ordre de magnitud dels quals no es distancia molt del de les fibres, en el cas dels papers no estucats s’anomena macroporositat. La distinció entre microporositat i macroporositat és important, perquè als dos tipus de porositat correspon un comportament diferent del paper davant de les tintes d’imprimir. La micro i la macroporositat del paper es valoren mitjançant la prova de penetració de tinta al paper.

–Microscòpia del paper: Conjunt d’anàlisis fetes mitjançant el microscopi al paper i en les matèries primeres que es fan servir per fabricar-lo. Mitjançant el microscopi estereoscòpic s’examina la superfície del paper amb una ampliació compresa entre X10 i X100. D’aquesta manera és possible identificar la naturalesa de moltes taques del paper, o també seguir les reaccions microscòpiques a què es recorre per a aquests reconeixements. Si, en canvi, es vol observar l’estructura superficial del paper, es donarà als raigs amb què s’il·lumina el pla del full un angle d’incidència molt gran, perquè la llum rasant obtinguda així doni el realç necessari a les irregularitats de la superfície.

–Microsoft Sans Serif: És una tipografia sans-serif introduïda amb les primeres versions de Microsoft Windows. És el successor de MS Sans Serif, abans Helv, un tipus de lletra de mapa de bits proporcional introduït a Windows 1.0. Els dos tipus de lletra són molt semblants en disseny a Arial i Helvetica. El tipus de lletra va ser dissenyat per coincidir amb el mapa de bits MS Sans inclòs a les primeres versions de Microsoft Windows.

–Microsonda: Aparell que permet fer una anàlisi no destructiva per determinar la composició d’una mostra, mitjançant un bombardeig d’electrons que produeix una emissió de raigs X.

–Microteca: Local on es col·leccionen i custodien microformes.

–Microtesaurus: Tesaurus per a un camp o disciplina que utilitza com a base un tesaurus general.

–Microtext: Facsímil d’un document en mida molt reduïda.

–Microtipografia: –Microtipografia: La microtipografia tracta el balanç de traços negres i espais blancs en la composició d’un text, amb la finalitat d’afavorir-ne la lectura i la valoració estètica. Aquesta variació rítmica és producte del disseny de les lletres, l’espai entre elles, la forma de la paraula que en resulta, l’espai entre les paraules, la longitud de les línies i la distància vertical entre elles. De la mateixa manera, inclou els efectes que algunes alineacions de paràgrafs produeixen en el text, així com la seva interacció amb la partició sil·làbica (Hochuli, 2001). Aquestes consideracions construeixen un sistema interdependent entre els espais, on l’alteració dels més petits implica revisar la relació entre els altres; alterar els més grans, en canvi, afecta menys el paràgraf.

–Microtiratge: Tiratge molt baix, de cinquanta exemplars o menys, que es realitza en impressió digital.

–Microxip: Petit element sobre el qual es poden fabricar circuits electrònics i que tenen moltes de les màquines electròniques que tenim avui dia, sobretot si necessiten que el producte que el porta es comuniqui amb programari informàtic. Als llibres s’enganxa ja sigui com una banda al llom o com un petit quadrat a la tapa, i amb ell es controla la venda o lloguer d’un llibre.

–Mida crítica d’impressió: La mida de lletra més petita amb què es pot llegir a màxima velocitat, s’anomena “mida d’impressió crítica”.

–Mida d’imatge: La mida d’una imatge digital és determinant. És important en una impressió de màxima qualitat (300 dpi), però menys en el cas de la transmissió a través d’internet (72 dpi). No cal indicar la resolució d’una imatge per definir-ne la mida, però sí que cal precisar-ne la dimensió. Una imatge a 300 dpi no vol dir res si no s’especifica el format (per exemple: 21 x 29,7 cm a 300 dpi).

–Mida final: En arts gràfiques, la mida que tindrà un imprès un cop tallat i plegat.

–Mida de les il·lustracions: La mida de reproducció de les il·lustracions obeeix a aspectes objectius i subjectius. Pel que fa als primers, és obvi que, en principi, un llibre de gran format pot portar il·lustració molt àmplia, de dimensions apreciables, ja que el suport ho permet i fins i tot, de vegades, ho aconsella. Tot i això, també és obvi que en un llibre de reduït format, encara que es reprodueixin a pàgina sencera, les il·lustracions sempre seran petites. Pel que fa als aspectes subjectius, la mida de les il·lustracions reproduïdes depèn en gran part de la voluntat de l’il·lustrador, però, sobretot, del tipus d’obra i també del tipus d’il·lustració.

–Mida del llibre: Hi ha diverses maneres d’anomenar la mida d’un llibre. Antigament era important el plegat que tenia el paper del que estava compost (vegeu ‘mida del paper’). Mida ‘foli’ era aquell els quadernets del qual es formaven per un foli doblegat a la meitat; ‘a quart’, quan el plegat era de quatre fulles; ‘en vuitè’, en vuit fulles…. En canviar la mida del plec, va fer que aquestes mesures per plegat deixessin de tenir sentit ja que si el plec era de grans dimensions, un ‘a quart’ podia ser més gran que un  ‘en foli’ format amb un plec més petit. Vindel proposa el següent estàndard: ‘foli’ el llibre que fa d’alt 34 cm (un plec de paper de barba utilitzat en instàncies), ‘quart’ el que fa 26 cm; ’vuitè’ el de 18 cm. A partir d’aquests es deriven altres mides com ‘foli major’, ‘foli menor’, ‘gran foli’, ‘quart major’, ‘quart menor’, ‘vuitena major’, ‘vuitena menor’, ‘petit vuitè’ i ‘vuitè minúscul’ o ‘miniatura’. Depèn de la mida del plec del que partim, ens podrem ajustar a aquest estàndard o no. A les impremtes es pot treballar amb paper en bobines, un enquadernador comprarà plecs de 50×70 o 100×70 cm, i un particular utilitzarà el sistema de mesura “DIN”, que és el que venen per a impressores particulars. Si volem aprofitar tot el paper, no aconseguirem la mateixa proporció de les mesures amb un sistema que amb un altre Alguns llibres tenen una mesura específica, com el ‘llibre de registre’, que mesura una ‘corona’: 36×47 cm o una ‘doble corona’: 47×72 cm; escut (54 x 80 cm). Altres mides són el ‘foli marquilla’ (34x45cm) o ‘foli atlàntic’, en què s’imprimien els grans atles, o el ‘gran sol’ (57x80cm) per als llibres de registre. La mida més comuna per al ‘llibre de butxaca’ a la indústria editorial actual és el ‘llibre a vuitè’, la mida del qual pot variar d’uns països als altres però sol ser entre 16-18 cm d’alt.

–Mida màxima: Mesures en amplada, llargada i gramatge que admeten les màquines d’impressió.

–Mida original: Vegeu  ‘Mida real’.

–Mida del paper: El paper es pot distribuir en diferents mides estàndard, que són diversos i canvien depenent dels llocs i les èpoques. Actualment es venen plecs de 100×70 cm o la seva meitat (50×70) i ​​de vegades ens trobarem que se segueix distribuint un ‘coquill’. Per a l’ús habitual d’impressores es venen paquets de fulles mida DINA4, que ha desbancat la mida foli, la més habitual fins fa unes dècades i que és una mica més gran que un DINA4 (anomenat en algunes zones ‘carta americana’). La paraula “foli” s’ha convertit en sinònim de ‘full’1, i acostumo a escoltar a la gent demanar un paquet de folis quan, en realitat, s’estan referint al DINA4. És una confusió molt comuna, però no deixa de ser una confusió. El format DIN és l’estandarditzat (ISO 216/DIN 476), encara que se’n segueixen usant d’altres en algunes zones. 2. Antigament a Espanya, com dic, s’usava el foli, la meitat d’un foli era una quarta o quart, i la meitat d’una quarta era una octavilla o vuitè. Aquesta forma de mesurar procedeix de l’antic ‘paper de tina’, que es fabricava a mà en motlles que feien habitualment 32×44 cm. Les vegades que plegaven el plec per formar un quadernet els donava una mida diferent de la que li posaven nom. Cada mida, a més, tenia una utilitat en concret, sent els més habituals el quart i el vuitè per ser més manejables. Les mesures del plec eren diferents a cada país, així que hi havia diferències de mida entre el que mesurava un paper denominat de la mateixa manera en diferents llocs. Amb l’arribada del paper en bobina ja es va poder realitzar plecs de qualsevol mida, cosa que va convertir en obsoleta aquesta manera de mesurar. / A Mèxic i Argentina s’usa també ‘carta’ (220x280mm), ‘doble carta’ (220x560mm), ‘ofici’ (també anomenat ‘foli’, encara que no mesura el mateix, sinó 220x340mm), ‘doble ofici’, ‘carta anglesa’ o ‘esquela’ (140x220mm), letter (216x279mm) i ‘legal’ (216x356mm). Les dues últimes procedeixen de la polzada anglosaxona. 3. El sistema anglosaxó és ‘carta’ o ‘letter’ (8 i mig x 11 polzades), ‘ofici’ o foli” (8 i mig x 13), ‘legal’ (8 i mig x 14) i tabloide ( 11×17 polzades). 4. En diaris s’usava el format llençol (35x60cm), que avui segueix utilitzant-se en el món anglosaxó en la premsa de referència. Tot i això, en aquests països a poc a poc també es va canviant pel més petit, manejable i barat ‘tabloide’ (27,5x43cm). 5. Altres mesures: ‘mà’, cinc quadernets que equivalen a la vintena part d’una resma.

–Mida real: En arts gràfiques i publicitat, s’anomena així la reproducció que es fa d’alguna cosa amb la mateixa mida que té l’original a la vida real. Per exemple, reproduir una imatge d’un llapis de 15 cm. de llarg amb una fotografia en què la seva representació és de 15 cm permet dir que és una imatge ‘a mida real’.

–Mida tipogràfica: Hi ha dues unitats de mesura que se solen utilitzar avui dia: A Espanya se segueix el sistema americà (AA), que és el que hi ha als programes de text; i el sistema Didot, en ús a diversos països europeus. Com que la denominació ‘punt’ en ambdós sistemes és igual, però no les mesures, haurem d’aclarir en quin sistema estem mesurant. Dotze punts AA són una “pica”. El punt Didot és una mica més petit que l’AA. El sistema Didot segueix la següent nomenclatura: ‘diamant’ (3 pt), ‘perla’ (4 pt), ‘parisena’ (5 pt), ‘nomparell’ o ‘nomparella’ (6 pt) (mal anomenat també com a ‘momparella’ o ‘numparell’, minyona o glosella (7 pt), gallarda (8 pt), breviari (9 pt), entredós o filosofia (10 pt), lectura noia de cicero (11 pt), cicero o lectura (12 pt) , Sant Agustí o Atanasia (13 pt), text (14 pt), text gros (16 pt), parangona (1,8 pt), gran parangó (18-20 pt), palestina (22 pt), cànon noi (26 pt), trimegista (32 pt), gran cànon (42 pt), doble cànon noi (52 pt), doble cànon (56 pt), triple cànon (72 punts), gran nomparell (115 pt), i gran diamant (138 pt). 

–Mides de les lletres: Les diferents mides de lletres es diuen Cossos; n’hi ha del 6,7,8,9,10, 12, 14, 16, 18 i 20; excepte petit error en un plec en 4t de 8 pàgines entren en la seva composició, Del tipus 6 = 55.300 lletres; del 7 = 40.000 ídem; del 8 = 32,250; del 9 = 22.600; del 10 = 19.900; del 12 = 13.850; del 14 = 10.200; del 16 = 8.050; del 18 = 6.150 i del 20 0 5.ooo lletres. Dins de cada cos de lletra hi ha cinc abecedaris; les minúscules o caixa baixa; les majúscules anomenades tambe´versals; majúscules de la mida de la caixa baixa, que s’anomenen versaletes, i la cursiva, que també té minúscules i majúscules. També s’usen les anomenades Egípcies i Normandes els tipus de les quals es diferencien de l’ordinari en què són de perfils més gruixuts i s’utilitzen generalment per a epígrafs. (V. Castañeda, La imprenta, 19279.

–Mides òptics: Aquestes variants tenen els seus dibuixos subtilment ajustats per a usos en mides específiques. És una de les característiques dels antics tipus tallats a mà, i un avantatge sobre la pràctica digital −i fotomecànica, anteriorment− d’escalar un únic disseny que redueix llegibilitat en les mides més petites i sacrifica subtileses en els cossos més grans. L’objectiu és mantenir la integritat del disseny en tota una gamma de punts.                  Els ajustaments per a les mides més grans són els següents: els signes i l’espai entre els caràcters s’estreny; les contraformes es tanquen; els serifs s’afinen i augmenta el contrast; el pes total esdevé més lleuger i l’alçària de x Per a les mides més petites, es realitzen els ajustaments oposats (Adobe Systems Incorporated, 2000).

Diferències de disseny entre les versions Caption (esquerra) i Display (dreta), de Kepler Std, igualades en grandària per a la seva comparació (Figura de J.A.).

-Mides del paper: A0 – mida de paper ISO 1189 x 841 mm, utilitzat per a cartells i altres treballs d’impressió de gran format.

A1: mida de paper ISO 841 mm x 594 mm, la més utilitzada per a cartells, pancartes i pancartes.

A2 – mida de paper ISO 594 mm x 420 mm, utilitzat per a cartells i pancartes

A3: mida de paper ISO de 420 mm x 297 mm que sol utilitzar-se per a cartells i pancartes.

A4: mida de paper ISO de 297 mm x 210 mm, utilitzat normalment per a capçaleres, menús, fullets, octavetes, blocs de notes i fullets.

A5 – Mida de paper ISO 210 mm x 148 mm utilitzat per a fulletons, prospectes, menús, prospectes, vals, cupons i postals més grans.

A6 – mida de paper ISO 148 mm x 105 mm, sovint utilitzat per volants, fulletons, cupons, vals, targetes de cites, targetes promocionals, postals i etiquetes penjants.

A7 – mida de paper ISO 105 mm x 74 mm, utilitzat per a fullets, prospectes, vals, cupons, etiquetes penjants i etiquetes.

A8: mida de paper ISO 74 mm x 52 mm, utilitzat normalment per a fullets, prospectes, etiquetes penjants, etiquetes, vals, cupons i bitllets.

A9 – Mida de paper ISO 52 mm x 37 mm utilitzat per a treballs impresos més petits, com ara invitacions i etiquetes.

A10 – Mida de paper ISO 37 mm x 26 mm que sol utilitzar-se per a etiquetes.

–Midi: És un format de so molt petit quant a mida i pes (no consumeixen gaire memòria). Són d’una qualitat inferior que d’altres com els wav o els mp3, però, per contra, la seva petita mida els fa quasi imprescindibles per als escenaris (música en background).

–Midó: 1. Hidrat de carboni d’origen vegetal (arròs, blat de moro, patata, blat), soluble en aigua calenta i, després d’escalfar, forma l’engrut. En forma d’engrut serveix com a adhesiu per enganxar o com a aprest. Són derivats semi-sintètics del midó la “dextrina”; l’èster i l’èter de midó. S’utilitza també per fer la barreja dels papers a l’engrut. 2. Substància aglutinant blanca, extreta de les llavors dels cereals, emprada en la fabricació de coles.

–Mides de paper: Dimensions a les quals es comercialitzen els papers, tant si són venuts en rama com si ho són com a manipulats. En els papers en rama, les mides més habituals en centímetres són: 34 x 47, 47 x 68, 50 x 65, 50 x 70, 65 x 90 i 70 x100. En els papers manipulats, les mides més habituals són les que es corresponen als formats de la sèrie DIN-A: el foli, l’holandès i la quartilla.

–Miedinger, Max: ( 1910-1980) Va ser un tipògraf i representant comercial suís, creador de la font tipogràfica Helvetica el 1957. La font va ser coneguda en els seus inicis com Neue Haas Grotesk (lletra de pal sec) però el 1960 va adoptar el nom actual i se’n van fer altres versions.

–Miègeville, Llorenç; Tercer impressor figuerenc, de procedència sembla que francesa. Feia d’enquadernador i treballà molts anys, de 1857 a la primera dècada del segle XX, quan J. Masdevall continua amb l’establiment.

–Mig cícero: Lingot de 6 punts.

-Mig dol: Vegeu ‘filet de mig dol’.

–Mig in folio: Vegeu ‘plegat’.  Vegeue ‘mida del llibre’.

–Mig full: Full de paper que té una meitat defectuosa però del qual pot aprofitar-se’n l’altra meitat per a fer-ne raimilles.

–Mig lligat: També conegut com a mitja enquadernació, això indica un llibre enquadernat pel llom i les cantonades amb un material i la resta amb un altre material.

–Mig marge: Part del marge que correspon a la meitat de la seva altura.

–Mig plec: Mig plec comú doblegat per la meitat a l’amplada.

–Mig quadratí: 1. Unitat de mesura tipogràfica formada per la meitat d’un quadratí. A les fonts més tradicionals solia ser l’amplada de la lletra ‘N’ (versal).

–Mig to: Imatge transformada en punts.

–Migs tons: Tons intermedis entre els ombrejats i les clarianes en els gravats i il·lustracions de mitjanes tintes.

-Migració d´acidesa: Deteriorament ocasionat pel contacte directe entre l’obra sobre paper i un suport àcid, que dona com a resultat la transferència d’acidesa d’un a l’altre.

–Migtruncat: Dit de l’escut format per l’unió, en sentit horitzontal, de la meitat de dos escuts diferents. A cada una de les dues particions així formades hi ha, fent com un sol objecte, la meitat de la peça o figura de cadascun dels dits escuts.

–Milà i Artigas, Josep A.: Caixista de la impremta Creus es fa càrrec de 1870 a 1898 de la propietat i impressió del Diario de Villanueva y Geltrú. La seva producció comprèn títols de Víctor Balaguer o la història de Vilanova de Josep Coroleu i arran de l’arribada del tren a la ciutat, el seu taller estampa tots els impresos de la companyia, bitlletada inclosa de manera que durant un temps es fa dir Imprenta del ferrocarril.

–Milà i Sagnier, Miquel: (Barcelona, 1931 – Bilbao, 2024) fou un dissenyador industrial i interiorista català. Fou un dels pocs dissenyadors de la primera generació que no era arquitecte. Malgrat això, inicià la seva carrera professional col·laborant al despatx dels arquitectes Alfons Milà i Sagnier i Federico Correa. Fundador de l’empresa Tramo juntament amb Francesc Ribas Barangé i Eduardo Pérez Ullibarri, d’on sorgiran alguns dels llums de peu més reconeguts del dissenyador, com ara el TMC o el TMM. Més endavant muntarà el seu propi estudi de disseny, des d’on treballà en multitud de projectes. Cofundador de l’ADI-FAD, juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Manuel Cases, Alexandre Cirici Pellicer i Rafael Marquina. En fou un membre actiu. Considerat com un dissenyador preindustrial, la seva òptica del disseny l’apropa més a la figura de l’artesà, per tal com té cura de la feina, controla els diferents processos i corregeix errors treballant amb maquetes i prototips.

Llum de peu TMC

–Millá, Llatzer: Llibreter oficial de la Diputació del General de Catalunya, era gendre del també llibreterBartomeu Aguilar, tal com consta al testament de la vídua d’Aguilar, del 30 d’abril de 1535, publicat el 12 de maig.

El seu nom consta al peu d’impremta de les Constitucions fetes pel sereníssim rei don Ferran rei de Castella i d’Aragó &c. en la cort celebrada en Barcelona en el monestir de Sant Francesc en l’any Mdiij, impres per Duran Saluanyach “A despeses de Latzer Milla librater del general”, el 1526; als impresos de Carles Amorós Pragmàtica sanció feta per don Ferran Rei d’Aragó i de les dues Sicílies etc. sobre la persecució dels malfactors, “En despesade Lazer Milla», del 1531… i a l’edició de Pere Montpezat de Constitucions fetes pel sereníssim rei don Ferran rei de Castella i d’Aragó… en la Cort celebrada en Barcelona en el monestir de Sant Francesc en l’any MDIIJ, “a despeses de Latzer Milla librater del general”, impresa el 1540.

–Millà i Castellnou, Melcior: (Barcelona, 1830-1906) fou un prestidigitador i llibreter barceloní, pare de Lluís Millà i Gàcio i de Francesc Millà i Gàcio.

Va fer la primera representació a Saragossa el 1856. El 1857 es va presentar al teatre de Vilafranca del Penedès i el 1859 a Badalona i a Vilanova i la Geltrú. Va compartir escenari amb grans prestidigitadors de l’època, com Fructuós Canonge i Francesch. El 1861 va actuar amb èxit a l’Eliseo Madrileño i el 1863 a les Vetllades Fantàstiques de Màgia Natural.

Sembla que cap el 1880 va deixar els escenaris i va reprendre la tasca de llibreter, que sembla que exercia quan no tenia feina venent llibres de segona mà i jocs de mans als encants de la plaça de Sant Sebastià i a la Llotja. El 1901 va fundar la Llibreria Editorial Millà juntament amb el seu fill Lluís Millà i Gàcio, i es va dedicar a la tasca de posar-la en marxa fins que es va morir el 1906.

–Millà i Gàcio, Francesc: (Madrid, 1865 – Barcelona, 1946) fou un llibreter i comediògraf català. Era fill del també llibreter i prestidigitador Melcior Millà i Castellnou i pare de l’autor de teatre Àngel Millà i Navarro.

Començà com a actor còmic i tot seguit va escriure teatre. El 1901 fundà amb el seu germà Francesc i amb ajut del seu pare la Llibreria i Arxiu-Teatral Millà, on edità nombroses obres, revistes i diversos catàlegs bibliogràfics de teatre català que després manllevava a companyies de teatre amateur. Aleshores va deixar d’actuar i continuà el negoci de llibreter amb el seu fill. Avel·lí Artís i Balaguer el considerava una institució en l’ambient teatral de Catalunya en aquells anys. Va publicar més de 200 peces de teatre.

–Millà i Salinas, Lluís (1957): l’actual baula de la nissaga, havia viscut a la llibreria les tertúlies dels dissabtes i festius. El 1973 s’incorpora a ajudar el seu pare i modernitzen l’empresa. L’any 1977, amb l’obertura del Saló Diana, la llibreria agafa una embranzida extraordinària i arriben a tenir cinquanta capçaleres de revistes teatrals d’arreu del món. Fins a l’any 2000 continuen editant la «Catalunya Teatral», que innova la portada, i mantenen el criteri de combinar obres d’autors populars dins el teatre amateur amb obres de dramaturgs de l’avantguarda. Fins al 2010, en Lluís ha estat vicepresident del gremi de llibreters i ara continua a la tradicional cita setmanal del Mercat de Sant Antoni i a diverses fires del llibre.

–Millà Tersol, Carme:  (Barcelona,1911-1999) fou una dibuixant, dissenyadora, publicista, cartellista i militant anarcosindicalista catalana. Era filla d’Isabel Tersol i del llibreter i tipògraf Francesc Millà i Gàcio. Estudià a l’Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona.

El 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d’Esports de Barcelona, però no va rebre cap premi. Entre els anys 1931 i 1934 es formà en els cursos de gravat artístic de l’Institut Català de les Arts del Llibre. Va treballar a l’agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També va estar vinculada a La Neotípia, impremta que el seu pare contribuí a fundar.

El produir-se el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va ser una de les fundadores de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), coneguda com a «Dibuixants CNT», i fou nomenada vocal de la Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. Ella i el seu company, Ramon Saladrigas i Ballbé, representaren la CNT en el comitè permanent d’Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la UGT. El maig de 1937 va ser nomenada professora d’art de la Generalitat de Catalunya. El març de 1938 va ser nomenada vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT». Se separà de Ramon Saladrigas el 1959 i viatjà a Barcelona per fer una exposició a la Sala “Selecciones Jaimes”. Després de tornar a Mèxic el 1960, va retornar definitivament a Barcelona el 1961. Va treballar en el sector de la publicitat fins a la seva mort i un cop jubilada col·laborà en les activitats culturals de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC).

Carme Millà va dissenyar aquesta marca per a la Secció de Mestres, que amb la de Dibuixants i altres formaven l’estructura del Sindicat cenetista. L’infant aplicat que mira pel microscopi il·lustra els objectius pedagògics que buscava el Consell de l’Escola Nova Unificada

–Millefiori: Ornamentació en enquadernació formada per molts petits punts multicolors, com si fos un camp de flors.

–Mil·limetrat: Paper d’uns 80 g/m² que porta impresa una plantilla de quadricules mil·limetrades.

–Mimeògraf: Multicopista manual que empra una punta tallant per a la incisió de la matriu.

–Mimografisme: Escriptura figurada que representa els objectes significats per les paraules. Els jeroglífics egipcis eren mimografismes.

–Mina: Petit cilindre, generalment de grafit, que deixa un traç obscur.

–Mina d’argent: Mina de plom.

–Mina de plom: Mina de plom argentífer.

–Minerva: Premsa de platina vertical fixa i timpà oscil·lant (sistema pla contra pla).

–Minerva d’aspes: En una Minerva clàssica se li va posar un mecanisme giratori amb dues pinces o aspes. La pinça prenedora agafa el plec de la pila dels fulls en blanc i el recolza sobre el timpà, on es tinta (els cilindres baixen i entinten el clixé o els tipus), mentre l’altra pinça deixa anar un altre plec que està ja imprès a la pila dels fulls impresos.

–Minervista: Operari que fa funcionar la Minerva, premsa de platina o cilíndrica, d’estampació vertical que serveix per a imprimir petits treballs de format reduït. 

–Minguet i Irol, Pau: (Barcelona, ca. 1715 – Madrid, 1801) va ser tractadista, editor, gravador, pedagog musical i compositor. Els seus escrits coneguts avui van començar a publicar-se l’any 1733. Minguet es definia a si mateix com a gravador. Va fer una varietat de llibres sobre temes religiosos i d’entreteniment, a més a més de tractats sobre música instrumental i danses: Reglas y advertencias que enseñan… el modo de tañer… la guitarra... (1774), que formà part d’un volum titulat Academia musical de los instrumentos… editat en fascicles. També escriví Reglas… para acompañar sobre la parte con la guitarra (1753), Arte de danzar a la francesa (1758), Quadernillo curioso de veinte contradanzas nuevas (1757). També publicà almanacs, obres històriques, manuals de prestidigitació i unes Meditaciones para el santo sacrificio de la misa (1744), que foren reeditades més de vint-i-cinc cops fins al 1892.

–Mini: Òxid de plom de color vermell que antigament s’aplicava a l’escriptura d’inicials i títols i que, a vegades, es combinava amb tinta negra o altres colors.

–Miniar: Pintar miniatures. També Miniaturar.

–Miniatura: 1. Es pot referir a les imatges que apareixien als manuscrits il·lustrats de l’Edat Mitjana. En aquest cas la paraula deriva de ‘minium’, un òxid de plom utilitzat durant la pintura d’aquestes il·lustracions. 2. Es pot referir també a un llibre en miniatura, que procedeix de l’italià ‘miniatura’, objecte artístic de petites dimensions. El llibre en miniatura, formalment, haurà de mesurar com a màxim un trenta-dosè, és a dir, uns 12 cm. La mida estàndard encara no està estipulada. Els col·leccionistes prefereixen que no sobrepassin els 10 cm. Altres accepten com a tals els ‘cazins’, llibres en divuit, en vint-i-quatrè i en trenta-dosè editats al segle XVIII per Hubert Marti Cazin. En algunes biblioteques es cataloguen com a tal tot aquell que no sobrepassi el seixanta-quatrè, és a dir, 65 x 40 mm. Una de les dificultats més grans d’aquests llibres és la impressió de la lletra, amb tipus (i no imprès digitalment). 3. Pintura que il·lustra o decora un manuscrit i que generalment és una il·lustració independent de les sanefes o caplletres il·luminades. Nota: Originalment el terme miniatura fa referència a la pintura feta amb color vermell (del llatí ‘minium’). També s’utilitza per indicar el gènere pictòric de retrats diminuts a l’oli o bé amb esmalt que es generalitza a la fi del segle XVIi al llarg de tot el XVII. 4. Terme que en art designa dues manifestacions plàstiques:
a-Pintura molt petita, especialment un retrat, desenvolupat a partir del Renaixement.
b-Il·lustració figurativa i ornamental de petites dimensions que decora els manuscrits antics i medievals. 5. En disseny gràfic les miniatures són esbossos en brut creats per explorar ràpidament el disseny. Es realitzen a les primeres etapes del procés i ajuden a plantejar opcions abans desenvolupar el treball.

Beatus d’Urgell, Assetjament i presa de Jerusalem per Nabucodonosor, pergamí il·luminat del Llibre de Jeremies, vers 975. La Seu d’Urgell, Catalunya.

–Miniatura (informàtica): (En anglès thumbnails) són versions de mida reduïda d’imatges o vídeos que s’utilitzen per ajudar a reconèixer-les i organitzar-les. Tenen el mateix paper per a les imatges que un índex de text normal per a les paraules. A l’era de les imatges digitals, els motors de cerca visuals i els programes d’organització d’imatges normalment utilitzen miniatures, igual que la majoria de sistemes operatius o entorns d’escriptori moderns, com Microsoft Windows, macOS, KDE (Linux) i GNOME (Linux). A les pàgines web, també eviten la necessitat de descarregar fitxers més grans innecessàriament.

–Miniaturista: Pintor de miniatures.

–Minificació: En programació, minificar significa reduir la mida del codi. És un procés molt utilitzat en programació web per reduir la mida d’un programa a descarregar d’un servidor i reduir així el temps de descàrrega. Pot ser considerat com una forma d’ofuscació o de compressió. Per fer-ho, eliminem tots els comentaris i espais que no contribueixen al bon funcionament de l’aplicació. També substituïm el nom de les variables internes a l’aplicació per reduir-les a un o dos caràcters. Així mateix, és possible usar certes formes específiques de cada llenguatge més compactes que la forma general (color en hexadecimal, dreceres. …)

Aquest procés és sovint descoratjat per la dificultat de manteniment que implica, però molts desenvolupadors aposten per ell per les seves millores de rendiment.

–Mínim: Traç vertical principal d’una lletra que no és ascendent ni descendent.

–Minion: Inspirada en les tipografies antigues del renaixement tardà, aquesta tipografia dissenyada per Robert Slimbach el 1990 per a Adobe conserva la bellesa, elegància i llegibilitat pròpia dels dissenys d’aquella època. Va ser creada originalment com a tipografia de text però s’adapta perfectament a la tecnologia digital. La seva àmplia família, formada de diversos pesos i amples, caràcters especials i ornaments la converteixen en un tipus tremendament flexible i funcional, molt útil per a qualsevol tipus de text per la seva gran llegibilitat, equilibri i claredat.

–Miniordinador: Ordinador de petit volum, amb capacitat de memòria mitjana, que pot funcionar independentment (‘off line’) o estar connectat a un ordinador major (on line`), que es converteix en ordinador satèl·lit.

–Ministre: Nom d’una mida de paper que correspon a 21 x 21 cm.

–Minitiratge: Tiratge molt inferior a l’habitual, però, amb tot, superior als cinquanta exemplars.

–Minnesinger: Poetes alemanys ambulants que cantaven l’amor i la cortesia, a principis del segle XIII i que eren protegits pels prelats i els prínceps. Aquests poetes equivalien als trobadors de Provença i Catalunya.

–Minúscula carolíngia:  Tipografia que procedeix de l’estil carolingi i que va ser el tipus d’escriptura estàndard a Europa entre els segles IX-XIII. Es caracteritza per la seva forma arrodonida i clara, fàcilment llegible. Aquesta escriptura va acabar derivant a la ‘minúscula gòtica’. Després d’haver desaparegut, els dissenyadors de tipografies del segle XV la van reprendre en els tipus d’impremta per considerar-la clàssica. D’aquesta manera, ha esdevingut la base de les nostres tipografies modernes.

–Minúscules: Cadascuna de les lletres d’alguns alfabets que s’utilitzen per a escriure el cos d’un text seguit i que es distingeixen de les majúscules.

–Minuta: 1. Extracte o esborrany d’un contracte o document en què s’anoten les clàusules o parts essencials per estendre’l després amb totes les formalitats necessàries a la perfecció. 2. Anotació per escrit sobre una cosa per tenir-la present. 3. Llista o catàleg. 4. Document notarial que té valor d’original. 5. En les darreres dècades, es diu minuta a l’exemplar del document original, idèntic a aquest, dotat, per tant, dels mateixos signes de validació i que queda a l’arxiu del subjecte productor. 6.  Esborrany d’un acord, d’una comunicació, etc., l’original del qual ha d’ésser conservat en l’expedient o en les actuacions.

–Minutant: Persona encarregada de redactar les minutes i altres documents en l’antiga cúria romana i, actualment, en la vaticana.

–Minutar: Fer la minuta d’un contracte o document.

–Minutari: Quadern en què el notari les minutes de les escriptures que s’atorguen davant seu.

–Minva: 1. A impremta, el paper que no és útil a l’imprès, i que es descarta, com el tall de rebaves o la ‘maculatura’. 2. En impremta, paper que no resulta en impresos útils sinó que necessàriament es malgasta en operacions com l’arrencada de màquines, el reglatge d’aquestes, els talls de rebaves, els finals d’impressió, etc… A la minva també s’inclouen els impresos mal realitzats per qualsevol motiu (l’anomenada maculatura). Encara que una mica de minva és tècnicament inevitable, una minva massa gran o incontrolada és senyal d’un procés d’impressió mal gestionat.

–Mipmapping: Tècnica en gràfics 3D per millorar l’eficiència i la qualitat en el renderitzat de textures a diferents distàncies.

–Miqueas: Llibre de l’Antic Testament que consta de set capítols i conté les profecies d’aquest profeta, considerat un dels menors.

–Miquel, Pere: Protoimpressor de Barcelona, ​​el qual estava en relacions amb Spindeler i, en marxar aquest a València, se suposa que es va fer càrrec de la impremta, ja que imprimia amb els mateixos tipus que Spindeler. Va editar nombroses obres, entre elles el ‘Llibre dels Àngels’, d’Eiximenis; els ‘Proverbis’, de Llull; els ‘Usatges’. No va arribar a acabar una edició del ‘Tirant lo Blanch’, que va acabar Diego de Gumiel el 1497. La seva marca tipogàfica és la primera coneguda de l’àmbit catala, l’any1493. Era també llibreter i editor.

–Miquel y Planas, Ramon: Bibliògraf català (1874-1950) que va dedicar la seva vida a enaltir el llibre a totes les seves manifestacions. Va editar la ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, ‘Revista Gràfica’, ‘Bibliofilia’ i diverses col·leccions de textos antics sobre bibliofília i literatura catalana. Tots els llibres publicats sota la seva adreça es van distingir sempre per la pulcritud de la seva presentació i la seva execució, tant pel que fa als papers emprats com a la tipografia i il·lustració. També va editar llibres en castellà, com la ‘Pequeña Colección del Bibliófilo’ de 14 petits, però grans volums.

–Miquel y Planas, Ramon (com a bibliòfil)) Un dels homes més paradigmàtics dins la bibliofília catalana i que, pel que fa al llibre, s’ocupà professionalment de tot dins del seu taller Miquel-Rius: editor, enquadernador i, a més a més, erudit i un dels primers a plantejar-se de manera científica i acadèmica l’estudi de les decoracions de les enquadernacions antigues. Publicà una sèrie d’assajos sobre enquadernacions dins la seva revista Bibliofilia i publicà diferents opuscles sobre enquadernacions modernes i antigues. Ramon Miquel i Planas, ajudat per Joaquim Figuerola, mestre de l’Institut Català de les Arts del Llibre, estudià les decoracions de les enquadernacions de moltes institucions catalanes i antigues, a més de les dels altres col·leccionistes amics seus, com Font de Rubinat, Isidre Bonsoms, etc. Dins de les decoracions modernes, col·laboraren amb ell artistes del moment, com Josep Triadó i el mateix Figuerola, que fou, tanmateix, un excel·lent cal·lígraf i contribuí al dibuix directe sobre enquadernacions amb pergamí. Juntament amb Hermenegild Miralles, Miquel i Planas fou l’introductor dels estils historicistes en les decoracions d’enquadernacions a partir, justament, dels estudis que havia fet. La seva biblioteca fou dispersada a la seva mort entre els descendents, per la qual cosa no és possible, de moment, l’estudi sencer de la seva col·lecció i ens queden els exemples, els quals ell mateix reproduïa a les seves publicacions. Entre els seus clients hi havia, per exemple, Enric Prat de la Riba (1870 1917), per a qui va crear una enquadernació amb disseny de Joaquim Figuerola del seu llibre La nacionalitat catalana, que és un referent en la tècnica del cisellat de pell durant el temps del modernisme, que, entre altres coses, volia recuperar també tècniques del passat perdudes, com el cisellat i el repussat de pell.

–Mir: Família d’artistes: Família d’artistes i d’impressors. Francesc Mir i Bosch (Barcelona 1847 — ?) fundà l’editorial Mir, Terrades, Comas i Companyia a Barcelona, la qual, dissolta el 1883, passà a càrrec de Jaume Seix. Fills seus foren Francesc Mir i Escudé, dibuixant de planxa litogràfica; Manuel Mir i Escudé (Barcelona 1877 — 1931), format a Barcelona, Tolosa (Llenguadoc) i París, que fou considerat el millor gravador a la pedra del país al seu temps; Andreu Mir i Escudé (Barcelona 1885 — 1966), que fou el creador de la primera publicació especialitzada en fotografia en català —Art de la Llum (1933-35)—, conreà la pintura i el gravat i, amb tècnica de semiaiguafort, presentà bones reproduccions de dibuixos de David Roberts (1947); per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona, reproduí dibuixos de Dionís Baixeras, i guanyà medalla d’honor al Segon Saló d’Aquarel·listes i Dibuixants de València; Ramon Mir i Escudé (Barcelona 1887 — 1973), pintor premiat en diversos concursos, que residí i exposà a París i Barcelona i conreà el cartellisme; i Miquel Mir i Escudé (Barcelona 1895 — 1968), il·lustrador i dibuixant a França (1921), que s’establí després com a impressor a Barcelona. Aquest, Francesc i Manuel formaren junts el taller d’arts gràfiques Germans Mir (1912). Fill d’un altre germà, Josep —que treballava a can Thomas—, fou Josep Mir i Virgili (Barcelona 1904 — 1974), format a Sant Lluc, que treballà amb Gaietà Cornet a la Unió de Fotogravadors i sobresortí després com a decorador i interiorista associat sovint amb Evarist Móra.

–Mir i Bosch, Francesc (Barcelona 1847 — ?) fundà l’editorial Mir, Terrades, Comas i Companyia a Barcelona, la qual, dissolta el 1883, passà a càrrec de Jaume Seix. Fills seus foren Francesc Mir i Escudé, dibuixant de planxa litogràfica; Manuel Mir i Escudé (Barcelona 1877 — 1931), format a Barcelona, Tolosa (Llenguadoc) i París, que fou considerat el millor gravador a la pedra del país al seu temps; Andreu Mir i Escudé (Barcelona 1885 — 1966), que fou el creador de la primera publicació especialitzada en fotografia en català —Art de la Llum (1933-35)—, conreà la pintura i el gravat i, amb tècnica de semiaiguafort, presentà bones reproduccions de dibuixos de David Roberts (1947); per encàrrec de l’ajuntament de Barcelona, reproduí dibuixos de Dionís Baixeras, i guanyà medalla d’honor al Segon Saló d’Aquarel·listes i Dibuixants de València; Ramon Mir i Escudé (Barcelona 1887 — 1973), pintor premiat en diversos concursos, que residí i exposà a París i Barcelona i conreà el cartellisme; i Miquel Mir i Escudé (Barcelona 1895 — 1968), il·lustrador i dibuixant a França (1921), que s’establí després com a impressor a Barcelona. Aquest, Francesc i Manuel formaren junts el taller d’arts gràfiques Germans Mir (1912). Fill d’un altre germà, Josep —que treballava a can Thomas—, fou Josep Mir i Virgili (Barcelona 1904 — 1974), format a Sant Lluc, que treballà amb Gaietà Cornet a la Unió de Fotogravadors i sobresortí després com a decorador i interiorista associat sovint amb Evarist Móra.

–Mir i Vernet: Llibreters i “corredors de llibres”, tenien un dipòsit per als llibres de més sortida: oracions, llibres de pregària i de gramàtica, obres populars, etc. Molts títols apareixen a la llista de Joan Alberch, nebot de Posa, que envià el 1499 al llibreter valencià Andreu Periç. En Alberch era “negotiator” de Posa i no només enviava llibres a Vich sinó també a Mallorca l’any 1501.

–Mir Virgili, Josep (Barcelona, 1904-1974): Una de les poques obres sobre cartellisme d’aquest autor és un treball per a Uralita, interessant composició que fa valdre els productes de fibrociment de la fàbrica catalana. Un altre cartell seu és per les noces d’or de l’Orfeó Gracienc, del 1929, amb una composició cubista d’instruments musicals, pentagrama i una oreneta sobre paper platejat. Era més conegut com a interiorista. Es va apartar una mica de la línia artística familiar pare, oncles, etc., més dedicats als gravats, la litografia i el cartellisme. Ramon Mir Escudé (Barcelona, 1886-1973), dibuixant prolífic, autor de cromos de la xocolata Suchard i que va participar en molts concursos de cartells i amb el seu nebot Mir Virgili van rebre una menció per a la primera ronda del concurs per al senyal de la Generalitat, l’any 1931: El 1935 va fer un cartell per al vodevil “Los Inviolables”.

De Mir Virgili es pot afegir que havia treballat a la Unió de Fotogravadors de Baguñà i Cornet. Estava molt vinculat als cercles publicitaris i al FAD, la qual cosa el portà a integrar una Secció Pro Arts Publicitàries, que pretenia recollir exemplars publicitaris dignes i de bon gust i fer-ne un arxiu de consulta i orientació. Després de la guerra civil exercir sobretot com a decorador.

Mirabent, Miquel: Escrivent, il·luminador i enquadernador quatrecentista. El 1483 va escriure, ornar i enquadernar un Missal per a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

–Mirabent Soler, Francesc: Barcelona, 1864-1941. Pintor i literat. Com a pintor i decorador cursà assignatures de Lluís Rigalt, F. Miguel Badia i altres, aconseguint una bossa de viatge per Paris i Anvers. Guanyà alguns premis i va obtenir medalla d’or en l’Exposició Universal de Paris de 1900. Es dedicà a la decoració d’edificis públics i particulars i s’especialitzà en la realització de pergamins amb miniatures. Tb il·lustrava recordatoris.

–Mirabolaner: Planta utilitzada en adob de cuirs.

–Miracle: Es van designar primerament amb aquest nom, a l’Edat Mitjana, unes petites narracions escrites en llatí o en romanç, en les quals es relataven fets meravellosos de la Verge i dels sants. Els autors d’obres teatrals contemporanis van treure freqüentment els seus temes d’aquestes narracions, dramatitzant-les i afegint-hi detalls relatius als costums de totes les classes socials de l’època. Aquestes dramatitzacions també es designaven amb el nom de Miracles.

–Mirador: Local, generalment a l’últim pis dels molins paperers, on s’estén el paper per a assecar-lo.

–Miradorada: Quantitat de paper estesa al mirador d’un molí de paper.

–Mirall: Nom aplicat a l’Edat Mitjana a certes obres de caràcter didàctic, moral, ascètic o científic.

–Mirall (Mirror): Terme utilitzat en Internet per a fer referència a un servidor FTP, pàgina web o qualsevol altre recurs el contingut del qual és una còpia exacta d’un altre. Aquests mirrors es realitzen automàticament i en una freqüència determinada de manera que pretenen tenir una còpia exacta del lloc del qual fan mirror.

–Mirall d’escriptura: Quadrilàter dins del qual es disposava el text, delimitat pel quadrat del full i puntuat per línies horitzontals destinades a guiar l’escriptura.

–Miralles, Hermenegild: (1859-1931): Fou un empresari i innovador català que treballava en el camp de l’edició, les arts gràfiques i enquadernació artística industrial. Era decorador, litògraf i enquadernador modernista (emprant també altres estils del seu temps), i fou principalment conegut per les enquadernacions artístiques del seu taller, molt buscades, i pel seu invent de les rajoles d’imitació en cartró pedra. Es va formar al taller de Pere Domènech i Saló i va arribar a ser un dels principals renovadors de la tècnica de l’enquadernació a Catalunya, així com un destacat col·leccionista d’enquadernacions modernistes. Fou el fundador i primer director de la revista Hispania. Juntament amb Ramon de Montaner, van crear una gran empresa de litografia i enquadernació industrial. Els Miralles va patentar tot un sistema innovador de rajoles d’imitació fetes de cartró-pedra, que va fer servir a llocs tan emblemàtics com el Cafè Torino i el Petit Torino, o la Casa Vicens de Gaudí.

–Miralles Gacía, Nicoláu i Viceç: Dibuixants del segon quart del segle XX, nats a l’Havana l’any 1911 i 1912. Cursaren els seus estudis artístics a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Des del 1932, a Barcelona, van prendre part en les exposicions de Primavera, i també en la Nacional que hi tingué lloc el 1944. Entre l’obra realitzada per aquests artistes hi ha notables exlibris. Signaven junts molts cartells.

En Nicolau signava obres seves posant “Lau”. Potser un dels primers cartells de Lau sigui el que anuncia els canons granífugs de la pirotècnia Espinós de Reus, que es va fer en versions catalana i castellana (Contra les pedregades); se sol datar el 1930.

Vicenç era també joier i no practicava tant el cartellisme. Tots dos germans apareixen vinculats a l’Associació de Cartellistes i en la Junta directiva del 1935; Nicolau en va ser vicepresident i Vicenç bibliotecari. (6) A més, els trobem fent alguns dibuixos el 1935 i 1936 per a la revista Crónica Molfort’s, òrgan publicitari d’aquesta fàbrica mataronina de mitjons. Lau també és autor de diversos calendaris, com un per a Seix Barral, del 1936, o un altre per a Danone, del 1945. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els trobem vinculats al Sindicat de Dibuixants Professionals, sobretot després de l’escissió provocada pels dibuixants del PSUC, quan prenen les regnes del SDP els dibuixants més “apolítics”, com Henry o Paco Ribera, que amb Vicenç Miralles redacten unes Bases de treball per als dibuixants d’arts gràfiques assalariats i normes de preus per als dibuixants lliures o independents. 

Lau firma, en solitari, el cartell que mostra la nova divisió comarcal de Catalunya ideada per Pau Vila i impulsada per la Generalitat de Catalunya: Regions i comarques, i també se li atribueix, amb Paco Ribera, el cartell Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid, que porta la marca del SDP, però l’autoria del qual s’esmenta a la premsa del moment. Després de la Guerra Civil continuaren la seva tasca a Seix Barral, però també fan treballs per a altres establiments. Des del 1942 treballen com a Taller Miralles Hermanos, o bé Gráficas Miralles, fent tota mena de treballs gràfics que es publicaven a revistes internacionals, com l’alemanya Gebrauchsgraphik o la francesa Arts et Métiers Graphiques. (9) També treballen per a l’Editorial Éxito i Vicenç fa de director artístic a la impremta d’Antoni J. Rovira, fins que el 1964, per motius de salut, ho deixa i es consagra a la pintura de paisatge, que exposa assíduament. Individualment, el 1957 Nicolau participa en el concurs de cartells per a la Fira de Mostres, en el qual va obtenir un accèssit (el cartell que es va imprimir era el d’Enric Huguet) (15) i, aquell mateix any, va formar part com a jurat al concurs per escollir el cartell de la revetlla de Montjuïc. Als cinquanta anys, Vicenç ha de deixar la feina de grafista i es consagra a la pintura: el trobem exposant a la Sala Parés els anys 1970, 1972, 1975, 1978 o 1986; a Grifé & Escoda el 1991; i fora de Barcelona, en llocs com Madrid (Salón Cano), el 1976; Salou, el 1979, 1980 o 1982; i Sitges, el 1981.

–Mirambell, Rosa: (Barcelona, 1933) és una artista plàstica que ha aprofundit molt en diverses tècniques de gravat durant els darrers trenta anys. El fons Rosa Mirambell va arribar a la Biblioteca de Catalunya (BC) el 2015 i és compost, majoritàriament, de matrius i estampes, que ens permeten de seguir el procés productiu de l’artista i veure’n el resultat obtingut en múltiples tècniques i en diferents suports; també inclou llibres de bibliòfil, especialment interessants per a la BC, ja que vinculen el món creatiu del gravat directament al llibre.

–mIRC: Client de xat més utilitzat en l’entorn Windows.

–Miret Baldé, Ramon: Mendoza (ARG) 1892 – Barcelona, 1972. Dibuixant, guionista i pintor paisatgista. Estudià Belles Arts a Barcelona. Es va dedicar tb al cartellisme i al dibuix publicitari. Amb Josep Serra Massana inicià a Espanya les pel·lícules de dibuixos animats. Va ser capdavanter en el tractament de la ciència-ficció en la historieta. Passà per l’Argentina i s’establí a New York (1929) i treballà a Los Angeles (Twenty Century Fox). En tornar a Espanya, el 1958, passà a la il·lustració i l’arquitectura. Pintà grans retrats. Va il·lustrar etiquetes de productes comercials i targetes postals.

–Miró, Cristónal, Vídua de: (1870-1877) El seu marit, Cristóbal Miró, va morir el 1870, i és a partir d’aquesta data quan comença a figurar com a “Imprenta religiosa de la Vídua Miró i Cª”. La seva producció va consistir sobretot, tal com indica el peu d’impremta i igual que el seu marit, en obres de caràcter religiós com les Obres de Santa Teresa de Jesús, encara que també va imprimir treballs per als editors Manuel Saurí i Edualdo Puig com la Teòrica del arte de notaria de Vicente Gilbert o La Caza: la perdiz con escopeta, al vuelo i con perro de muestra, així com traduccions d’obres d’autors francesos com Víctor Hugo o Jules Michelet.

–Miró, Joan: Finançador d’Officia trium dierum septimane sancte. s. Ferie, v. sene τ Sabbati sancti Completa pulcherrimo stilo τ ordine composita secundum usum sedis Barchinone ecclesie, impressió de Carles Amorós el 1512, al colofó: “Officia trium dierum septimane sancte.s.Ferie.v.sene. τ Sabbati sancti Completa pulcherrimo stilo τ ordine composita secunduʒ vsum sedis Barchinone ecclesie finiuntur : exp_ esis proprijs :Honorabilis viri Iohannis miro mercatoris.”

–Miró, Manuel, impressor i associacionista a Barcelona (segle XIX). L’any 1855 era membre de la junta de l’Associació d’Oficials Impressors de Barcelona, on ocupava el càrrec de vocal revisor. El seu domicili era: plaça de l’Oli núm. 3, 4t.

–Miró i Ferrà, Joan: (1893-1983)  Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. En la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el  mas d’estiueig de la família a Mont-roig del Camp.

El carnestoltes de l’arlequí, 1925

Els primers gravats de Miró són de 1933. Sempre hi va estar interessat en els gravats. El 1947, durant el seu viatge a Nova York, va treballar durant un temps a l’Atelier 17 dirigit per Stanley William Hayter, a través del qual va augmentar tots els seus coneixements sobre la calcografia. Durant aquests mesos a Nova York, va realitzar les planxes per a Le Désésperanto, un dels tres volums de què consta l’obra L’antitête de Tristan Tzara. Un any més tard, va col·laborar novament amb aquest autor en un nou llibre, Parler seul, fent 72 litografies a color.

A partir d’aquests treballs, va col·laborar en diverses publicacions de llibres de bibliòfil en les quals també participaven amics poetes. Breton ho feu a Anthologie de l’humour noir (1950) i La clé des champs (1953); René Cher, a Fête des arbres et du chasseur (1948) i A la santé du serpent (1954); Michel Leiris a Bagatelles végétales (1956); i Paul Éluard, A toute épreuve amb vuitanta xilografies realitzades en fusta de boix comú. L’execució d’aquests treballs es va portar a terme entre els anys 1947 i 1958. Tanmateix cinc anys més tard, a casa nostra realitzà cinc aiguaforts d’un llibre de bibliòfil cabdal pel nombre de complicitats que va suscitar: es tracta de Cop de poma, en el qual col·laborà Joan Brossa amb la idea i els textos, Antoni Tàpies amb la coberta, Josep Maria Mestres Quadreny amb una partitura, Moisès Villèlia amb una escultura-fermall, Aimé Maeght amb la impressió de les imatges, Ricard Giralt Miracle amb la dels textos, Enric Climent amb la de la música, Joan Pol amb el relligat i Joan Prats amb l’edició.

El 1967 comença a treballar amb la tècnica del gravat al carbur de silici, inventada per Henri Goetz. Miró va combinar aquesta tècnica amb d’altres més tradicionals en una mateixa planxa de gravat, aconseguint un equilibri entre tensió creativa i execució espontània.

Entre el 9 de juny i el 27 de setembre de 1969 va fer una exposició individual, «Oeuvre gravé et lithographié», a la galeria Gérald Cramer de Ginebra, i aquest mateix any s’exposà una gran retrospectiva d’obra gràfica al Pasadena Art Museum de Pasadena (Califòrnia).

–Miró i Folguera: Ramon:  (Reus, 1864 – Barcelona, 1927) va ser un dibuixant humorístic, escultor, dissenyador, cartellista i autor de nombrosos anuncis a la premsa il·lustrada catalana. Des del 1883, va treballar assíduament per a l’editor barceloní Antoni López, per a qui il·lustrà moltes publicacions, especialment els setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, on sovint signava amb el pseudònim de Tulp. A L’Esquella de la Torratxa hi va publicar gran quantitat de dibuixos, i quan els dibuixants més importants havien fet les seves aportacions, Miró Folguera completava els buits «tant si eren culs de llàntia com portades». A més a més de la seua habilitat com a retratista caricaturesc, és conegut per la seua facilitat en imitar l’estil de diversos dibuixants coetanis.

–Miró Mallorca: Tallers d’Obra Gràfica: L’equilibri entre la memòria i la innovació: Els Tallers d’Obra Gràfica de Joan Miró són el llegat de l’artista als joves creadors. Es troben situats a Son Boter, casal mallorquí del s. XVIII, on l’artista els posa en marxa a finals dels anys 60. La Fundació Miró Mallorca conserva els tallers de litografia i gravat que va usar Miró per a la realització de les seves sèries d’obra gràfica i els seus llibres d’artista, a més de mantenir l’atmosfera especial que l’inspirà Posteriorment, s’hi han incorporat instal·lacions per a serigrafia, ceràmica, fotografia i sistemes d’impressió digital. D’aquests tallers sorgí la major part del treball gràfic realitzat a la dècada dels anys 70. Sèries com la Duite Gaudí i Els gossos, o els gravats de llibres d’artista tan interessants com el Lapidari, les litografies de l’exposició de la Llotja de Palma, etc.

–Miró Solanes, Fidel, cal Picat, impressor i sindicalista (el Pla de Santa Maria 1910). Signavaels escrits periodístics amb el nom de Mirlo. Procedent de família pagesa, emigrà a Cuba, on participà en activitats subversives contra la Dictadura, motiu pel qual s’exilià a Jamaica. Tornà a Catalunya el 1933 i ingressà a la FAI, en el grup Nervio, i més tard a les Joventuts Llibertàries i a la CNT, dugué la seva activitat a Barcelona, on vivia. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i durant el Bienni Negre va ser detingut dues vegades. A l’inici de la guerra, va ser secretari regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i director de Ruta.  Exiliat a França i Suïssa, anà a raure finalment a la República Dominicana, el 1940, i a Mèxic, el 1944, on es dedicà preferentment a la tasca d’editor. A Mèxic va ser un dels que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del sindicalista líder vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès a la democràcia per una entitat cultural vallenca. El 1955 fundà l’empresa Editores Mexicanos Unidos, en la qual ha publicat part de la seva obra. Ha retornat diverses vegades a Catalunya. Els anys vuitanta era del consell de redacció de la revista Polèmica. Obres seves: Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades. Mèxic, 1967; El anarquismo, los estudiantes y la revolución. Mèxic,1969; Anarquismo y anarquistas. Mèxic, 1979; Vida intensa y revolucionaria. Mèxic, 1989.

–Mirroring: Acció de duplicar o replicar un lloc web.

–Misa: Peça de fusta plana de forma rectangular que es col·loca sobre el marrà quan es premsa el paper. Les mises poden tenir diferents gruixos i pesos. N’hi ha que quasi són tan grans com el marrà i d’altres que solament tenen 4 cm de gruix.

–Miscel·lània: 1. Enquadernació en un volum de publicacions, bibliogràficament independents. 2. Obra o escrit en què es tracten moltes matèries heterogènies, inconnexes i barrejades. 3. Obra composta per una sèrie d’articles sobre diferents temes. 4. Títol que es dona a certes col·leccions o reculls.

–Miscel·lània factícia: Recopilació heterogènia d’escrits, enquadernats conjuntament per motius de format, de conservació, etc.

–Miscel·lània heterogènia: Recopilació d’escrits de procedències i èpoques diferents.

–Miscel·lània d’homenatge: Publicació que conté diversos treballs, assaigs, discursos, contribucions, etc., editada en honor d’una persona o entitat amb motiu d’un aniversari.

–Miscel·lània homogènia: Recopilació d’escrits independents copiats en un mateix volum per una mateixa persona.

–Miscel·lània d’obertura i tancament: Dingbats que es col·loquen al principi i al final d’un text..

–Miscel·lània organitzada: Recopilació d’escrits feta amb una finalitat determinada.

–Miserachs i Ribalta, Maria Antònia:  (Barcelona, 1942), coneguda professionalment com a Toni Miserachs, és una dissenyadora gràfica catalana, una de les grans veus i pionera del disseny gràfic modern a la Catalunya i l’Estat Espanyol de després de la Guerra Civil. Va rebre el premi Laus d’Honor el 2021 per la seva contribució a la definició de la professió, a la cultura del disseny gràfic i a la docència. Al llarg de la seva trajectòria professional, els seus clients han estat tant institucions públiques –Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona o museus, col·legis professionals i institucions culturals diverses– com empreses privades –editorials, comerços, farmacèutiques, despatxos de professions liberals, hotels i fundacions. Els treballs encomanats en què Miserachs ha treballat han estat anagrames i logotips, aplicacions d’imatge gràfica corporativa, senyalització d’espais, cartells, cobertes i sobrecobertes de llibres i revistes, ex-libris, caràtules de discos, disseny gràfic aplicat al tèxtil, etc. En el camp del disseny gràfic editorial, específicament, ha treballat per a editorials com Lumen, Ketres, Edhasa, Edicions 62, Polígrafa i sobre tot per a Enciclopèdia Catalana, amb obres enciclopèdiques, com Biosfera, Història natural dels Països Catalans o l’Atles d’història de Catalunya. Toni Miserachs va ser una de les dissenyadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-avui, organitzada el 2023 pel Museu del Disseny de Barcelona, que recuperava les dissenyadores pioneres dels anys 1960, 1970 i 1980 a Catalunya.

–Mismari: La traducció d’aquesta paraula és ‘Escriptura de claus’. Escriptura cuneïforme vell persa, emprada pels sirians i caldeus i descoberta per l’alemany Lämpfer el 1712.

–Misó: Misa petita de fusta plana llisa que va col·locada sobre la misa i el marrà. Val la pena insistir en les peces de fusta que es posen sobre la posta de paper quan s’ha de ponar. A sobre la banca, la posta, que és una quantitat determinada de fulls de paper, amb els saials intercalats i la saiala que el cobreix: sobre la saiala hi va el botxí, segueix el marrà, a sonre una o diverses mises i després un o dos misons.

–Missal: 1. Llibre litúrgic que conté el text de la missa per a tots els dies de l’any i que el sacerdot fa servir a l’altar. 2. Llibre de pietat per a ús dels fidels que conté el text de totes les misses de l’any o només el de les dels diumenges i festes.

–Missal abreujat: Missal que només contenia una part dels formularis de l’usual i que era molt freqüent al final de l’Edat Mitjana.

–Missal ambrosià: Missal que utilitzen les esglésies de ritu ambrosià o milanès.

–Missal mossàrab: Missal que s’utilitza a la catedral de Toledo per al ritu del mim nom.

–Missal plenari: Missal que contenia tota la litúrgia de la missa i que va començar a proporcionar-se als sacerdots de les parròquies rurals a partir del segle XII.

–Missal romà: Missal habitual de ritu llatí.

–Missal de Silos: Manuscrit que es conserva al monestir de Silos i es considera com el més antic d’Europa realitzat sobre paper. Va ser escrit a principis del segle XI.

–Missale plenum: Missal que contenia tots els llibres litúrgics o la major part.

–Missatge: 1. Sentit profund d’una obra o escrit. 2. Conjunt de signes, senyals o símbols amb què es transmet una informació. 3. Contingut d’aquesta informació. 4. Idea concreta que emana d’un objectiu i la transmissió del qual mitjançant el llenguatge museogràfic aspira a aproximar-se a aquest objectiu. (museus)

–Mistara: Segons el vocabulari de la Biblioteca Nacional de França en el seu apartat L’art du livre àrab una mistara és un marc de fusta o de cartró sobre el qual es tiben fils en un diagrama i que té per objectiu marcar per fregament un full de paper en blanc per al seu posterior cal·ligrafiat.

Aquest utensili del cal·lígraf àrab construït en fusta o d’un cartró rígid servia com un mètode per calcular les línies i traçar-les de forma ràpida i segura per fregament del paper sobre la mistara. D’aquesta manera es pot procedir al cal·ligrafiat d’una pàgina, repetint l’operació cada vegada que sigui necessari. Segons Abd al-Rahman al-Ahdal coexistien diversos mètodes similars -entre ells l’ús del sytlo utilitzat a l’Europa medieval- no obstant això l’ús de la mistara es va prolongar fins ben entrat el segle XX en mans de ‘Abd Allâh al-Usâbî qui pertanyia a una de les famílies que posseeixen manuscrits a Zabi i que va transmetre de forma oral el procediment per a l’ús de la mistara a Abd al-Rahman al-Ahdal.

Les regles (al-mistara): Les millors s’elaboren en fusta de banús o de boix (Box sempervirens, al-baqs) (aquesta última és molt dura i s’usa també per fabricar culleres). Les regles s’utilitzen per dibuixar o per escriure línies rectes.

‘Mistares’ antigues

–Misteri: Representació teatral o pantomima reproduint escenes de la Passió o de la vida dels sants i, excepcionalment, de la Història. Durant l’Edat Mitjana eren molt freqüents les representacions de misteris. La Passió de Crist que s’escenifica a nombroses poblacions de Catalunya amb motiu de la commemoració de la Setmana Santa, sent les de Cervera (Lleida), Olesa de Montserrat i Esparreguera (Barcelona) les més populars i les que concentren a un major nom espectadors. No obstant això, El Misteri de la Passió o La Processó de Verges (Girona) compta amb unes característiques —entre les quals destaca la Dansa de la Mort— que la fan especialment singular.

–Mística: Literatura inspirada en el misticisme religiós, sigui qualsevol la religió professada pels seus autors. Els místics aspiren a la possessió de Déu per unió d’amor. Els nostres místics principals són sant Juan de la Cruz, santa Teresa de Jesús, etc.

–Mistral: Aquest abecedari cal·ligràfic va ser creat pel dissenyador francès Roger Excoffon el 1953 per a la fosa Olive. Les seves formes estan tretes directament de la seva escriptura manual, destacant per la unió dels caràcters minúsculs. El seu nom és degut als vents forts i freds de la zona meridional de França. La intenció inicial d’Excoffon era crear una tipografia amb un veritable estil manuscrit obtenint com a resultat una lletra de pinzell. Colin Brignall i Phill Grimshaw van pensar que una versió més lleugera semblant a la lletra feta amb ploma seria més cal·ligràfica que l’original, així que Grimshaw la va estudiar i va començar una nova versió reduint uniformement el pes total prop d’un 30 per cent. El resultat, encara que més lleuger, no va ser satisfactori ja que a mides petites els traços més fins desapareixien. Per solucionar aquest problema va augmentar el pes de tots els traços fins aconseguint un tipus més llegible, la Mistral Light. A més va crear una versió de majúscules i versaletes per donar èmfasi al text, ja que una tipografia cal·ligràfica no pot tenir versió cursiva. Tant l’original, més gruixuda, com la versió lleugera de Grimshaw funcionen força bé en projectes d’exhibició i en titulars.

–Mite: Del grec ‘mythos’, faula; diu així de tota narració amb sabor de llegenda, de tradició, de cosa en què la ficció es barreja amb la realitat.

–Mitges tintes: Matisos compresos entre el blanc i el més fosc que proporciona la tinta emprada en la impressió.

–Mitja canya: Forma corba que es dona al llom. Se sol prendre per la curvatura còncava (‘canal’) que es forma a la davantera després d’arrodonir el llom. 

–Mitjà de comunicació social: Sistema de transició de missatges visuals o auditius per part d’un emissor col·lectiu enquadrat en una empresa de comunicació, mitjançant un instrument (paper, receptors, etc.) i amb destinació a un destinatari nombrós i anònim.

–Mitjà d’emmagatzematge: Dispositiu o element utilitzat per guardar informació; per exemple, floppy disk o CD.

–Mitja enquadernació: 1. Tipus d’enquadernació on el material que cobreix el llom arriba fins a un terç de la tapa i la contratapa. Es posa el millor material al llom, i un altre de menor qualitat a les tapes. Depenent de amb què estigui realitzada podem trobar-la citada com a ‘enquadernació holandesa’, ‘enquadernació a mitja pell’, ‘enquadernació a mitja tela’, ‘enquadernació a mitja pasta’, ‘enquadernació a mig pergamí’. L’enquadernació holandesa descrivia només la que tenia el llom en pell, però avui dia ve a ser sinònim de mitja enquadernació. De vegades porta el material del llom també cobrint les puntes o en una banda al tall davanter, i la trobarem citada com a ‘holandesa amb puntes’ o ‘holandesa amb bandes oa la francesa’. 2. Enquadernació en què només es cobreix el llom i la part de les tapes contigua al llom.

–Mitja enquadernació a l’alemanya: Amb el llom i les puntes de badana o blanquet, i la resta en paper o tela.

–Mitja holandesa: Grandària clàssica del paper. 2, Enquadernació en mitjana holandesa.

–Mitja lluna: Vegeu ‘canal’ i ‘mitja canya’.

–Mitja r: O r rotunda (ꝛ) és una variació caligràfica i tipogràfica de la lletra R usada a la Edat Mitjana per estalviar espai quan la lletra anterior tenia forma rodona. El seu perfil prové de la meitat dreta de la lletra «R» majúscula. Com moltes abreviatures, caràcters florits, units o lligats, la rotunda va ser creada originalment per dues raons: com a forma d’estalviar temps i espai a l’hora d’escriure o imprimir, i com una cosa merament decorativa.

 Exemple d’incunable d’una pàgina impresa per Pablo Hurus el 1496 a Saragossa. Inclou els tipus per a r rotunda (en vermell), r normal (verd) i et tironià (blau).

–Mitja taronja: Capsa de fusta de forma semiesfèrica que va col·locada sobre la sínia de la màquina de fer paper.

–Mitja tinta: 1. Color d’intensitat mitjana que serveix de transició entre l’ombra i les parts totalment il·luminades d’una composició pictòrica. 2. Imatge imprimible produïda fotomecànicament o electrònicament convertint una imatge original de tons continus (per exemple una fotografia, un dibuix, etc.) en una estructura reticulada amb punts de diverses mides (depenent del nivell corresponent) els centres dels quals es troben equidistants, formant amb això una simulació dels nivells de gris quan es visualitza la imatge corresponent. Aquest mètode de reproducció es diferencia de la imatge de línia (que no porta nivells tonals) i del tramat estocàstic (on s’utilitzen punts molt petits amb emplaçament aleatori controlat i en concentracions diferents que corresponen als diversos nivells de gris).

–Mitja uncial: El mateix que ‘semiuncial’.

–Mitografia: Descripció o explicació de les faules o mites.

–Mitogràfic: Relatiu o pertanyent a la mitologia-

–Mitologia: Història de les divinitats i herois de l’antiga Gràcia i Roma que es compon de mites o al·legories de fenòmens naturals i de fets històrics.

–Mitral: Adorn geomètric en forma de línies rectes en angle de 45º, semblant a una mitra, que es fa servir en l’enquadernació d’alguns llibres.

–Mitsumata: Nom japonès d’un paper fort i resistent fabricat al Japó amb l’escorça de l’Edgeworthia papyrifera, planta que també es produeix a l’Índia Oriental i a la Xina.

–Mixkit: És una eina d’edició audiovisual totterrreny, que cobreix tot el ventall d’audio, vídeo, animacions i plantilles editables d’alta qualitat gratuits, on la seva llicència d’atribució no és requerida (però és recomanable). Pujen uns 10 vídeos nous per setmana de bona qualitat (1080p) i en MP, el format òptim per a editar.. El millor de Mixkit són les plantilles de vídeo gratuites d’Adobe Premiere CC (no vàlides per a versions anteriors del programa9 amb interessants animacions, intros, efectes…, en format .mogrt o en el propi arxiu de projecte d’Adobe Premiere .prproj, a les que aviat afegiran plantilles per a After Effects, Final Cut o inclús Da Vinci Resolve. Sembla que tot això deixarà de ser gratuit, però mente es pugui aón un recurs audiovisual magnífic.

–Mixografia: Procediment contemporani de gravat tridimensional desenvolupat per Luis Remba i Rufino Tamayo. Es basa en la reproducció de textures mitjançant motlles de resines sintètiques passades sobre el coure, en l’emmotllament del paper manufacturat i l’estampació en color. El resultat és un gravat de fortes textures i relleus anomenat Tridimensional.

–Mixtes: És el resultat de la barreja de dues o més tipografies o estils diferents, per la qual cosa no s’adapten a cap de les altres classificacions. Per exemple, barreges entre tipografies sense serif amb altres que sí que en tenen.

–MLA: Vegeu ‘manual d’estil bibliogràfic’.

–MM: Vegeu ‘format digital’.

–Mnemònica: Art d’ajudar a la memòria de manera natural. Va ser inventada per Simònides, 450 aC.

–Mnemòsine: Revista Catalana de Museologia: és una revista especialitzada en museologia i museografia, que va néixer per omplir el buit existent a Catalunya en aquest tipus de publicacions. La revista es va editar en paper (números 1 al 8) però actualment només apareix en suport digital. Si us interessa publicar, podeu enviar les vostres propostes d’articles a: revista@amc.cat . Si voleu obtenir exemplars impresos dels números 1 al 8, poseu-vos en contacte amb la secretaria de l’associació per correu electrònic: amc@amc.cat o trucant al: 619 76 91 35.

A la Universidade Federal de Campina Grande (Brasil) tenen una revista digital amb el mateix nom, dedicada a la Història.

–Mnemòsine (grec antic Μνημοσύνη), en la mitologia grega, era la deessa de la memòria. Filla d’Urà (el cel) i de Gaia o Gea (la Terra), i pertany al grup de les Titànides. De la seva unió amb Zeus, a Pièria, durant nou nits, van néixer les nou Muses, que van ser la font d’inspiració dels artistes. Cada musa tenia la seva funció dins dels gèneres artístics:

Urània (astronomia), Polímnia (cant), Clio (història), Melpòmene (tragèdia), Cal·líope (èpica), Talia (comèdia), Euterpe (música), Terpsícore (dansa), Èrato (poesia lírica).

A Lebadea, a Beòcia, hi havia una “font de la memòria” (Mnemòsine), al costat de la “font de l’oblit” (Lete) de les aigües de les quals havien de beure els qui anaven a consultar l’oracle de la ciutat.

Mnemosyne de Dante Gabriel Rossetti

–Mnemotècnia: Art de desenvolupar la memòria mitjançant exercicis apropiats. Bé que els mètodes mnemotècnics són molt diversos, en general, el millor és aquell que garanteix l’organització en un tot comprensible dels elements complexos que no es presenten estructurats.

–Moabític: Una de les més antigues formes de l’escriptura usada al Moab, territori de Palestina, forma que recorda, en l’estructura de les lletres a l’alfabet fenici.

–Moaré: Defecte que es presenta a la impressió d’imatges re-tramades o a la sobreimpressió d’imatges tramades i que consisteix en la presentació d’ondulacions a causa de la superposició i separació cíclica dels punts de trama-

–Moaxaja:: La moaxaja és una composició poètica culta pròpia de l’Espanya musulmana. Segons l’arabista espanyol Emilio García Gómez, va ser inventada pel poeta andalusí Muqaddam ibn Muafà al-Cabri al segle IX. Encara que les primeres referències escrites s’hi remunten al segle ix, es creu que existia des d’abans.

–MOBI: El format de fitxer MOBI s’utilitza per emmagatzemar llibres electrònics, els anomenats ‘eBooks’. El format es va utilitzar durant molt de temps perquè era especialment adequat per a lectors electrònics de baix ample de banda. A més, el format de fitxer MOBI conté protecció contra còpies que evita la visualització i duplicació per part de persones no autoritzades, també coneguda com a drets d’autor DRM.

A més de MOBI, també hi ha el format EPUB que s’ha convertit en el format de fitxer més comú per als lectors electrònics. Aquest format ofereix més opcions de disseny i, per tant, n’és el preferit. Com a resultat, el format MOBI per a llibres electrònics ja no es fa servir.

–Mòbil: Dispositiu telefònic sense fil. Cada cop incorpora més dispositius: càmera fotogràfica digital, càmera de vídeo digital, connexió a internet, una persona enganxada a ell.

–Mobipocket: És un format de llibre electrònic, propietat d’Amazon. El document electrònic en aquest format pot tenir una extensió .mobi o .prc, i es pot llegir en alguns lectors de llibres electrònics, en ordinadors i també en alguns dispositius mòbils.

–Moble: Qualsevol objecte heràldic que ornamenta un escut d’armes i que és un tipus intermedi entre la peça i la figura. Són mobles la losange, el fus, l’escotadura, la dentadura, la flor de lis, el besant, l’estrella, etc.

-‘Mocarro’: El convit amb què obsequiaven els aprenents a tots els operaris quan se’ls reconeixia com a útils per exercir la plaça d’oficials.

–Mock, Joan: Fonedor de tipus d’impremta del segle XV-XVI, oriünd de Suïssa. L’any 1498 treballava a Barcelona amb el mestre d’“estampar” germànic Hans Luschner. Quan aquest va anar a instal·lar una impremta al monestir de Montserrat, entre altres operaris va portar Hans Mock. Es coneix el llibre de comptes d’aquest, per als seus treballs de fosa, i el punxó dels caràcters d’impremta que es van fer servir en la impressió d’un Missal i d’un Breviari. Acostumava a signar les seves produccions “Hans Moco”. Documentalment, se’l considera el primer fonedor de tipus d’impremta d’Espanya, Segun Serra Oliveras, al seu Manual. Joan Mock va ensenyar la seva professió a diversos catalans, mossos que s’iniciaven en el nou art de la tipografia.

–Mockup: És un fitxer editable (normalment de Photoshop) que ens permet modificar una imatge on es mostra la simulació d’un producte acabat, per exemple, una samarreta amb el logotip d’una empresa.
En modificar-lo, podrem substituir el logotip de l’empresa en qüestió i el disseny del producte (en aquest cas la samarreta) pel nostre propi logotip. D’aquesta manera, obtindrem una imatge amb la simulació del producte acabat amb el nostre disseny.
És un recurs molt utilitzat entre dissenyadors gràfics i altres artistes plàstics per mostrar els seus dissenys de forma molt més professional, tant al seu portfoli de treballs, com quan mostren una feina acabada davant del client. És molt útil tant per al dissenyador com per al client per fer-se a la idea de com quedarà un logo o un disseny aplicat sobre un producte (targetes de visita, tasses, samarretes…) i així poder realitzar o proposar els canvis que es desitgin sobre aquest, abans d’enviar-lo a fabricació o impremta.

–Mode de color: La manera com es representen els colors en un disseny, com RGB o CMYK.

–Mode RGB: Una imatge en mode RGN comprendre tres imatges de píxels, a escala de grisos i separades: una representa el vermell, una altra el verd i una altra el blau. Les imatges RGB ocupen tres vegades més memòria que les imatges en escala de grisos de la mateixa mida i resolució.

–Model: 1.Exemplar el text del qual és reproduït pel copista. 2. Maqueta de llibre que se solia realitzar als segles XIX i XX per mostrar als possibles compradors abans de realitzar la venda. Solen constar d’una coberta decorada i un bloc de fulles amb només unes poques impreses. 3. En manuscrits, exemplar de text del qual se’n treuen les còpies.

–Model de color: Sistema per crear, definir o descriure colors, per exemple, RGB, CMYK o CIE.

–Model d’enquadernació: Exemplar que s’ha de reproduir exactament la seva enquadernació. També es diu del que ha de servir per continuar una sèrie d’una publicació de diversos volums o d’una col·lecció d’obres de tema semblant.

–Model museogràfic: Un dels quatre recursos del llenguatge museogràfic. Des del punt de vista museogràfic, s’anomena així un objecte real que no es representa a si mateix sinó un altre objecte o concepte.

–Modelador: Eina per modelar el cuir al repussat.

–Modelar: Tècnica decorativa que es fa servir en enquadernació

–Modelat: Útil emprat en la tècnica de regular el modelatge per a cuir.

–Modelat 3D: Tecnologia capaç de produir representacions matemàtiques d’un conjunt de superfícies que simulen un objecte real de tres dimensions, mitjançant un programari especialment dissenyat per a aquest propòsit. Aquests models es produeixen des d’un dibuix tècnic, de manera automàtica a través d’algorismes, de manera manual per mitjà de la manipulació de vèrtexs (l’equivalent tridimensional dels nodes), o bé mitjançant l’escaneig d’objectes ja existents. En general, el modelat 3D es pot iniciar a partir de cossos geomètrics bàsics (anomenats primitius), els quals seran manipulats i combinats per produir una quantitat literalment il·limitada de possibilitats per al disseny d’objectes i personatges, que podran incloure textures, colors, materials i altres elements constitutius i d’interacció (com ara la llum i el llum).

–Modelatge: Tècnica pictòrica de representació del volum mitjançant ombres, degradacions, etc.

–Modelatge sòlid:  (o modelatge de sòlids) és un conjunt coherent de principis per al modelatge matemàtic i informàtic de formes tridimensionals (sòlids). El modelatge sòlid es distingeix dins de les àrees més àmplies relacionades amb el modelatge geomètric i els gràfics per ordinador, com ara el modelatge 3D, pel seu èmfasi en la fidelitat física. En conjunt, els principis del modelatge geomètric i sòlid formen la base del disseny assistit per ordinador en 3D i, en general, donen suport a la creació, intercanvi, visualització, animació, interrogació i anotació de models digitals d’objectes físics.

–Mòdem: Equip utilitzat per a adequar els senyals digitals d’una computadora a una línia telefònica o a una xarxa digital de serveis integrats (ISDN), mitjançant uns processos denominats modulació (per a transmetre informació) i desmodulació (per a rebre informació). La velocitat màxima que pot arribar a un mòdem per a línia telefònica és de 33 kBps; no obstant això, els més comercials actualment són els de 28 kBps. Un mòdem ha de complir amb els estàndards de MNP5 i V42.bis per a considerar la seva adquisició. Els mòdems poden ser en interns (els quals es col·loquen en una ranura de la computadora) i en externs (que es connecten a un port serial de la computadora).

–Modern: En bibliografia s’anomena llibre modern tot aquell que ha estat imprès durant el segle XX, encara que pròpiament no es pot dir antic al llibre imprès al segle anterior.

–Modernes: Van aparèixer al segle XVIII gràcies als avenços tecnològics que van permetre un major refinament en la creació de tipus. Destaquen pel fort contrast en el gruix dels pals, la modulació vertical i les rematades horitzontals.

–Modernes Mecano: El mateix que ‘Romana Antiga’.

–Modernisme: El modernisme va ser un moviment cultural, literari i artístic produït a Occident a la fi del segle xix i al començament del segle XX. El modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modernisme (a Espanya i Hispanoamèrica), Modern Style (a Anglaterra), Tiffany (als Estats Units), Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Stile ‘900, Floreale o Liberty (a Itàlia). A Espanya, el modernisme va tenir diverses famílies i interpretacions: modernisme madrileny, modernisme melillenc, modernisme d’Alcoi, modernisme valencià i modernisme català

–Modernisme català: El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del xix i principi del xx, van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d’unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920. Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l’ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d’una Catalunya moderna. Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau, Modern Style o Glasgow Style, Jugendstil, Sezession, Liberty, etc. El que va començar-se a anomenar modernisme, a Catalunya, eren les arts –incloses literatura i música– més noves, més modernes, que van aparèixer al final del segle xix i van continuar els primers anys del segle xx. Era l’art més semblant a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s’acostava al simbolisme com un altre que seguia l’impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en conseqüència, modernistes.

Casa Batlló de Gaudí

El modernisme català va significar la transformació, en paraules de l’escriptor Joan Fuster, d’una cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna. Va ser molt més, doncs, que una opció estètica. Va ser una opció ideològica de fons en el sentit més ampli de la paraula. Els modernistes anhelaven trencar amb les velles nocions que havien arrelat amb la generació anterior. L’objectiu era aconseguir una cultura moderna amb formes i idees noves, superar el positivisme naturalista i, alhora, la Renaixença i invalidar els valors socials i artístics establerts. Per fer-ho, calia emmirallar-se en les cultures més avançades d’Europa, sobretot la francesa, i crear de nou un art, una literatura i uns corrents de pensament que, homologats segons els criteris de modernitat, permetessin un canvi global del model de societat.

Palau de la Música de Lluís Domènech i Montaner,1905-1908

 –Modernista: Estil artístic sorgit en les dues últimes dècades del segle XIX i que té els seus antecedents al moviment Prerafaelitisme i a l’Arts and Craft inglès de William Morris. Es tracta d’un nou estil que intenta trencar amb la tradicional concepció historicista de l’art vigent en aquests moments del segle XIX. Serà un dels seus elements característics la línia corba, llarga i sinuosa amb motiu vegetal generalment i elements fantàstics, essent un moviment eminentment decorativista. En enquadernació, un dels camps decoratius que abasta, es nodreix dels mateixos recursos ornamentals i es desenvolupa a finals del segle XIX i principis del XX, i The Studio és una de les publicacions que teoritzen sobre aquesta nova tendència i presta especial atenció al llibre .

–Mòdul: 1. Dimensió (alçària i amplària) de les lletres d’una escriptura. 2. En maquetació, cada un dels espais en que es divideix una retícula.

–Mòdul (exposicions): Terme discutiblement precís, però molt emprat, que descriu la mínima unitat comunicativa d’una exposició, que té un sentit complet i una autonomia conceptual, i que es configura com el resultat final d’una solució museogràfica.

–Modulació: 1. Angle format per les variacions de gruix dels traços que tenen algunes tipografies. Aquest angle pot ésser vertical o amb diversos graus d’inclinació. En cal·ligrafia, depèn del tipus de punta que s’utilitzi amb la ploma, el pinzell, etc., i la inclinació d’aquesta. És molt important per determinar l’estil de la tipografia.

–Modulació creuada: Vegeu ‘modulació de la trama’.

–Modulació híbrida: El mateix que ‘modulació creuada’.

–Modulació de la trama:  La trama de mitjans tons es modula l’àrea de cobertura de cada punt mantenint la distància entre si. Per la seva banda, la trama estocàstica modula la quantitat de punts mantenint l’àrea. Avui dia es realitza una “modulació híbrida”, que aprofita les altres dues anteriors.

–Modulació XM: El mateix que ‘modulació creuada’.

–Modularitat: Propietat present en alguns sistemes, el disseny dels quals permet dividir la seva estructura en conjunts menors o formes unitàries anomenades mòduls. La seva repetició o interacció determina una entitat uniforme i total en què, gràcies a una estandardització reglamentada, serà fàcil reemplaçar components danyats, defectuosos o que requereixin actualitzar-se. Sol tenir una estructura geomètrica relativament simple i es presenta en una gran varietat d’indústries i productes, com ara automòbils, trens, mobiliari, sistemes elèctrics i informàtics. En disseny gràfic es presenta com a formes simètriques que, amb la seva repetició o reflexió contínua, formen un motiu, la repetició del qual constitueix un patró. L’ús constant d’aquest últim pot produir una textura, depenent de la mida i la facilitat per distingir-ne els components.

–Modulat: Que presenta modulació, inclinació o tendència.

–Modulor de Le Corbusier: L’arquitecte suís Le Corbusier va idear una versió moderna de la secció àuria que subdividia el format en relació amb les proporcions de la figura humana. Va trucar Modulor al seu sistema de proporcions, que considerava una eina de disseny universal per determinar les proporcions d’edificis, mobles i impresos. Va utilitzar aquest sistema per dissenyar els seus llibres El Modulor (1950) i Modulor 2 (1955).

Paper moneda suís amb el Modulor de LeCorbusier

–Moià, Josep (fl. Barcelona, 1670-1693): Impressor actiu a Barcelona en els anys 1670-1693 (rang cronològic dels impresos conservats a la BFAUB i a la BC). Emprà el pseudònim Phesio Mayo, anagrama del seu nom. Publicà —sota l’anagrama Phesio Mayo— l’obra Ramallet de tintures… (Barcelona 1691), indici del progrés de la indústria llanera a Barcelona.

-‘Moiré’: Efecte no desitjable que apareix a la imatge a conseqüència d’un coincidència de dues o més estructures reticulars com les pertanyents als punts dels mig tons conseqüència del tramat. Es pot dissimular l’estructura ‘moiré’ desplaçant circularment les trames uns 30°. Normalment, s’adopta uns angles de tramat per a la reproducció en quadricromia de manera que el cian es troba a 105°, el magenta a 75°, el negre a 45° i el groc a 90°. La norma indicada de posar una diferència de 30° no es compleix en el cas del groc, que està tan sols a 15° del cian i del magenta, però això és conseqüència de no disposar de prou espai angular per a més distància. S’escull el groc perquè pugui presentar un cert grau de ‘moiré’, però, lògicament, aquest és el color que té menys efecte en l’impacte visual.

–Moixiganga: Representacions teatrals molt curtes que s’efectuaven al final dels espectacles seriosos i en les quals es ridiculitzava els personatges que més sobresortien en el seu temps.

–Mola: Qualsevol de les dues pedres circulars que antigament es feien servir per la molta dels draps en el procés artesà.

–Molas, Eduard: Dibuixant barceloní, de la primera meitat del segle XX. Autodidacte, Afeccionat a col·leccionar exlibris, en dibuixà diversos per al seu ús i per a alguns amics. Foren reproduïts en la revista Pro ex-libris Acostumava de signar amb les inicials E. M.

–Moles i Corones, Pere-Pasqual: (València, 1741 – Barcelona, 1797) fou un gravador valencià, primer director de l’Escola de la Llotja. Instal·lat a Barcelona, el 1762 esdevingué gravador de la Junta de Comerç i participà com a gravador en la magna obra Máscara Real (1764), que li val ser acadèmic supernumerari de San Fernando. Amplià estudis a París, pensionat per la Junta (1766-74). Esdevindria aleshores el fundador de l’Escola Gratuïta de Disseny, germen de l’escola oficial de Belles Arts barcelonina, patrocinada per la Junta de Comerç, i que obrí el 1775, instal·lada a l’edifici de la Casa Llotja de Mar. Col·laborà intensament en la il·lustració de les Memorias históricas d’Antoni de Capmany, des del 1779. 

–Moleskine: És un quadern de notes amb unes cobertes fetes d’un tipus de tela anomenada molesquí. Posseeix a més una goma elàstica per sostenir el quadern tancat i un llom que permet que aquest sigui obert completament. Les Moleskine més difoses són el que porten per marca, precisament, Moleskine, tot i que en un principi eren fabricats per Modo & Modo, una empresa italiana, que a més va registrar la marca Moleskine 1, però el 2006 l’empresa va ser venuda al fons d’inversió Société Générale Capital, el seu nom va canviar a Moleskine Srl i ara la producció es realitza a la Xina per a atendre la demanda.

–Molesquí: O la molesquina (de l’anglès mole skin, “pell de talp”) és una tela de cotó teixida estreta, recoberta amb una empesa o adob flexible i un vernís flexible que imita el gra del cuir amb l’aparença de vellut raspat.

–Moleta: Rodet de fusta, metall o un altre material dur amb un dibuix o lletres en relleu que pressiona el paper encara tendre per deixar-hi la marca i que està situat a les sortides de les premses.

–Moletó: Teixit de cotó suau que es fa servir per revestir els rodets mulladors de les màquines òfset.

–Molí: En disseny editorial, línies entrecreuades sense sentit.

–Molí draper: 1. Part del molí paperer on hi ha les piles i s’hi trinxa el drap. 2. Edifici on es fabrica el paper.

–Molí de moles: Màquina formada per una pila amb fons de pedra, sobre la qual roden dues moles també de pedra, cilíndriques o lleugerament còniques. Aquestes roden al voltant d’un eix horitzontal i són arrossegades en rotació per un eix vertical, al qual està unit l’eix per mitjà de manetes, i està accionat per un motor col·locat sota la màquina. A la indústria paperera aquest molí de moles s’usa com a triturador de retallada de paper i del paperot. El material fibrós s’introdueix a la pila afegint-hi d’un 20 a un 30% d’aigua i és aixafat en la rotació pels queixals, que el redueixen a poc a poc a una massa ben triturada. Actualment, aquesta màquina està caient en desús per la lentitud del seu treball i per l’elevat consum específic d’energia.

–Molí de paper: Molí d’aigua on antigament es feia el paper de draps, copejats els trossos amb els malls del batan fins a aconseguir una pasta. El ‘batan’ és la maquinària amb malls que utilitzava la força de l’aigua per moure’s. Servia per batanar el teixit, ja fos per a roba o per fer paper de draps amb ell. Estava format per la roda, l’eix, les lleves, els malls (dos) i la cisterna. Amb l’arribada de les màquines de fabricar paper, el molí va caure en desús, perquè fabricar una sola peça feia massa temps i diners.

–Molí Paperer de Capellades: Està ubicat a l’antic molí paperer “Molí de la Vila”, que conserva l’estructura pròpia dels molins paper del segle XVIII. Al costat del molí hi ha la Bassa, una surgència d’aigua, procedent de l’aqüífer Carme-Capellades, que era utilitzada per 16 molins paperers: els molins de la Costa. Al costat del Molí hi ha La bassa, una font natural d’on antigament brollaven uns de 12 milions de litres diaris, utilitzats com a energia per al funcionament dels 16 molins paperers anomenats els Molins de la Costa. Gràcies a aquesta abundància hídrica i a la situació geogràfica – propera a grans nuclis de població i amb bones comunicacions entre ells – Capellades i el seu entorn: La Pobla de Claramunt, Carme, Sant Pere de Riudebitlles…, varen constituir un dels centres paperers més importants d’Espanya durant els segles XVIII i XIX. El paper d’aquesta zona, en especial el paper de barba i el paper de fumar, es venia a gran part del mercat espanyol i a les colònies d’Amèrica. Del període de finals de segle XVIII provenen els cognoms de paperers tan coneguts com Soteras, Romeu o Guarro, destacant entre ells els Serra i els Romaní, les marques papereres dels quals adquiriren renom internacional. El museu compta amb una sala d’exposició permanent sobre el paper I els sistemes d’impressió on es ressegueixen els vincles d’una història que va en paral·lel. Entre els segles XVIII i XIX, Capellades i el seu entorn van constituir un dels centres paperers més importants de l’Estat espanyol, especialitzat en paper de barba de primera qualitat i paper de fumar, fabricants com els Romaní, Soteras, Guarro, Serra o Romeu, entre d’altres, abastien gran part del mercat espanyol, d’Amèrica del sud i Filipines. Al museu, el visitant pot veure tot el procés de fabricació des que entrava el drap fins que en sortia el paper acabat i també pot participar dels tallers fent un full de paper amb les seves pròpies mans.

–Molí paperer de la Farga d’Aram: El Molí paperer de la Farga (Banyoles), l’únic molí paperer de les comarques gironines, és un equipament del Consell Comarcal del Pla de l’Estany i està ubicat a l’antic edifici de la Farga d’Aram/Molí Paperer Escatllar, propietat de l’Ajuntament de Banyoles. Es tracta d’un petit taller dedicat a la producció artesanal de paper i a la difusió d’aquest ofici en perill d’extinció. La nostra activitat consisteix en:

1. Producció de paper artesanal de qualitat amb la marca AQUARI per a les belles arts i el disseny gràfic.

2. Difondre aquest ofici amb activitats per a les escoles i per a qualsevol col·lectiu interessat en el món del paper i la tradició industrial manufacturera de les nostres comarques.

3. Formació d’ofici de persones amb discapacitat, mitjançant la col·laboració amb el centre ocupacional i especial de treball EL PUIG i altres centres especialitzats de les comarques gironines.

Molí paperer Farga d’Aram

–Molí Serra, Doménec: (Figueres, 1933) és periodista, escriptor i impressor. L’any 1958 es va traslladar a Olot, on va exercir com a redactor en cap del setmanari ¡Arriba España!. Des d’aleshores, la seva participació en la premsa local, com a impulsor de publicacions (Puigsacalm) o com a col·laborador, ha estat intensíssima. Professionalment, ha estat vinculat a la centenària impremta Aubert d’Olot, des d’on va impulsar l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras. És autor d’una trentena de monografies, dedicades sobretot a la divulgació artística i culinària. Ha estat membre fundador de la comissió dels Premis Ciutat d’Olot i president d’Òmnium Cultural de la Garrotxa. L’any 2010 va ser reconegut amb les Ales a la Cultura, distinció que atorga l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot.

A Olot, Domenèc Moli es va vincular professionalment a la impremta Aubert, establerta a la capital garrotxina des de l’any 1912. Després de la jubilació de Joan Aubert Nadal, fill del fundador de la impremta, Pere Aubert Pont, Domènec Moli es va fer càrrec de l’empresa. Durant aquesta etapa, va continuar la publicació de la Biblioteca Olotina, impulsada per Joan Casulà (143 volums); va promoure l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras (31 volums, 1977-2002), i va imprimir bona part de les publicacions del bibliòfil olotí Miquel Plana i Corcó (1943-2012), amb qui va col·laborar regularment. A la impremta Aubert també es van estampar nombroses monografies locals relacionades amb Olot i l’Empordà i catàlegs d’exposicions d’artistes gironins. D’altra banda, durant la seva regència de l’empresa, dels tallers de la impremta van sortir bona part de les publicacions periòdiques locals més progressistes, com L’Olotí (1979-1988), Gra de Fajol (1980-1985), Doble-Set (1991-1992) i la sèrie de revistes satíriques La Comarca Carlina (1987), La Comarca Artística (1988), La Comarca Incorrupta (1989) i La Comarca Legítima (1990).

–Molinar: Trinxar els draps a les piles amb les maces per a fer-ne les pastes de paper.

–Moliné i Muns, Manuel: (Barcelona, 1833 – 1901) fou un litògraf, dibuixant humorístic, caricaturista, fotògraf, pintor, il·lustrador, il·luminador, considerat un dels principals caricaturistes polítics catalans del segle xix. Publicà la seva obra a diferents diaris i revistes de Barcelona de la seva època com Un tros de paper i L’Esquella de la Torratxa.

–Moliner, Francesca📕 : Vídua del llibreter reusenc Diego Angelón (mort amb vint-i-vuit anys) i germana de Pere Moliner, també llibreter. Va mantenir la llibreria, però li va canviar el nom que havia posat el marit, que deixà de dir-se “El libro de oro”. Arran de la mort del marit treballà amb el seu germà, el qual actuant com a gerent va permetre que pogués seguir al capdavant del negoci. No va tenir impremta, només llibreria i va actuar d’editora d’alguns impresos. La seva llibreria va vendre Los condes de Barcelona vindicados, de Pròsper de Bofarull, i el seu moment de més esplendor fou l’any 1844. També subscriurà periòdics i vendrà goigs i estampes. Sembla que va mantenir oberta la botiga entre 1831 i 1853.

–Molinet: 1. El que formava la frasqueta, a l’antiga premsa de mà, en caure el timpà i aquest sobre el motlle. 2. El molinet és un arbre gran ferrat amb anelles de ferro i els seus dos estrems; els seus dos eixos de ferro roden l’un en un sòcol fix a terra, i l’altre en una biga del sostre. Aquest arbre té dos forats a una altura de prop tres polzades en els quals es passen dues fortes barres; es fixa a aquest arbre l’extrem d’una corda, i l’altre es lliga a l’extrem de la barra de la premsa, tira aquesta amb lentitud però amb força, per mitjà de quatre homes que obren sobre les barres donant voltes al voltant del pal.

El contra molinet és un cilindre de fusta d’un peu de llarg, de vuit a deu polzades de diàmetre, muntat sobre un eix de ferro, el que està sostingut sobre dos peus del mateix metall; sòlidament clavat a la paret. Està fixat en la paret de davant de què ho està el molinet. Quan la premsa ha estat fortament atapeïda amb l’ajuda del molinet, seria difícil l’afluixada sense més ajuda que la del braç, i no es podria fer servir directament el molinet; per aconseguir-ho, s’embolica la corda d’aquest sobre el cilindre del contra molinet, la seva extremitat se subjecta a la de la barra, llavors donant voltes al molinet s’afluixa la rosca amb molta facilitat.

–Molino Mateus, Pablo de: (Sequeros, Salamanca, 1900 – Barcelona, ​ 1968) va ser un editor de llibres espanyol. Va fundar l’Editorial Molino a Barcelona el 1933 amb la visió de crear una col·lecció de novel·la accessible per al gran públic. Concepció Mateus va heretar el 1923 del seu cosí Agustín Massana Pujol, els importants llegats del qual van conduir a la fundació de l’Escola Massana. Julio Gibert Mateus, fundador, entre altres empreses, de La llar i la moda, va proposar a la seva cosina Concepción Mateus invertir part de l’herència rebuda d’Agustín Massana en accions d’una editorial que ell promovia, l’Editorial Joventut. D’aquesta manera, Concepción Mateus i el seu fill Pablo del Molino Mateus van entrar a formar part del consell d’administració de la societat, dirigida per José Zendrera. El 1930 Pablo del Molino va ser nomenat subdirector d’Editorial Joventut. El 1932 Concepción Mateus va traspassar les seves accions a Pablo del Molino. Editorial Joventut va promoure en aquesta època la col·lecció La Novel·la Rosa, dedicada a narracions de tall sentimental i costumista. El 1933, Pablo del Molino va renunciar al seu càrrec de subdirector d’Editorial Joventut per fundar Editorial Molino. Pablo del Molino afavoria publicar un tipus de novel·la d’aventures i policíaques provinents del món anglosaxó, davant de la línia editorial d’Editorial Joventut, més enfocada a autors francesos i alemanys, d’aventures orientades a un públic juvenil. Pablo va mantenir el seu lloc al consell d’administració i accions d’Editorial Joventut fins al 1939.

–Molino de Papel: És una Revista digital que tracta temes relacionats amb la Història (i la Història de l’Art), la Geografia, la Literatura (lectura i escriptura) i l’educació. Encara que se centra, en especial, a les comarques de Huéscar i de Baza, obre el seu àmbit a l’Alta Andalusia. Tenen cabuda en les seves pàgines, així mateix, els diferents llocs i temps en els que són importants els seus temes clau: Història, Lectura, Geografia i Educació. És una Revista digital que tracta temes relacionats amb la Història (i la Història de l’Art), la Geografia, la Literatura (lectura i escriptura) i l’educació. Encara que se centra, en especial, a les comarques de Huéscar i de Baza, obre el seu àmbit a l’Alta Andalusia. Tenen cabuda en les seves pàgines, així mateix, els diferents llocs i temps en els que són importants els seus temes clau: Història, Lectura, Geografia i Educació. Al final de cada any (sempre que sigui possible), els números publicats en línia es publicaran en format físic, formant un llibre que estarà a disposició dels lectors a la Biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universidad de Granada.

–Molins, Arnau: Peller d’ofici, però tambñe dedicat a la compravenda de llibres com una trentena de còdexs de 16 encants entre els anys 1403 i 1433. Es parla d’ell com “Arnau de Mulins, payer” (amb alguna variant ortogràfica i amb l’absència, a vegades, del nom o de l’ofici, o de tots dos alhoa). El 1405 va adquirir d’una subhasta de llibres de Pere Sesdeus, un Genesis, segons especifica una nota al marge esquerre: “al dit Arnau Molins”. Una compra curiosa, si més no, és una de les adquisicions que va fer de la llibreria del canonge Ponç Taüs, el 1409, en què comprà “XII coerns de Breviari…els quals no eren capletrats”. Finalment, cal anotar que en el darrer dels encants en què va participar, l’any 1433, s’indica que estava instal·lat “al fosar de Sent Miquel”.

En aquella època a més dels llibreters-enquadernadors, altres artesans practicaven també la compravenda de llibres com a font complementària d’ingressos.

–Molins, Joan📕 : Era aficionat als llibres i va entrar a treballar a la impremta Conill, després passà a fer de tenidor de llibres a ca l’Horta. Redactà i publicà, més ençà un setmanari alegre amb el nom de la famosa opereta El Pobre Valbuena. Edità i publicà setanta números de la revista Teatralia, primerament en català i posteriorment en castellà, Edità trenta-cinc obres de teatre. Va anar a Amèrica a vendre diccionaris, hi feu set viatges en set anys, portava gènere de ca, Maucci, de can Gili i de can Granada. Va recórrer el Brasil, l’Argentina, Veneçuela, Cuba i Mèxic, lloc on estava com a casa seva i va crear la llibreria César Ciceró.

–Moll i Casasnovas, Francesc de Borja: (Ciutadella, Menorca, 10 d’octubre de 1903 — Palma, Mallorca, 18 de febrer de 1991) Lingüista i editor. Estudià humanitats, filosofia i teologia alseminari de Menorca (1912-20)a. Entre el 1915 i el 1920 publicà alguns poemes al diari “El Iris” de Ciutadella. A partir del 1921 s’instal·là a Mallorca i treballà al costat d’Antoni M. Alcover en la preparació del Diccionari català-valencià-balear. S’inicià en la filologia romànica. Ajudat per Alcover mateix, per Bernhard Schädel i per Wilhelm Meyer-Lübke, feu àmplies enquestes dialectals pels Països Catalans i col·laborà al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.  Amb A.M. Alcover i Joan Riutort fundà (1930) l’Editorial Alcover SL, de la qual es feu càrrec posteriorment. Un cop dissolta l’editorial, comprà el material i reprengué la publicació del Bolletí (interrompuda el 1926).

–Moll Roqueta, Jaume: (Barcelona, 1926 – Madrid, 2011) fou un musicòleg, bibliògraf i cervantista català. Els seus primers passos van estar dedicats a la música medieval i renaixentista, amb obres molt destacades en la cultura espanyola i esdevenint un referent indispensable per entendre la cultura impresa espanyola. El 30 de setembre del 1954 va ingressar al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. Tanmateix, el seu destí com a funcionari del Cuerpo Facultativo fou la biblioteca de la Real Academia Española on es va incorporar el 1955, com a successor del conegut llatinista Bonifacio Chamarro Luis. A través de la interacció amb les col·leccions i amb els investigadors es va anar desenvolupant com a bibliotecari. Paral·lelament a partir del 1964, va impartir cursos a l’Escuela de Documentalistas sobre la Formación Técnica de Documentalista, Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. 

–Molles de pa web: Són un element de navegació important en el disseny web. Ajuden els usuaris a moure’s fàcilment dins d’un lloc, facilitant la navegació i millorant-ne la usabilitat. Mostrant el camí recorregut i permetent tornar a pàgines anteriors o nivells superiors, les molles de pa web proporcionen una experiència més intuïtiva i satisfactòria per als usuaris.

–Moló: Cilindre de fusta de la pila holandesa, de ferro o de pedra, proveït de ganivetes de bronze o d’acer disposades paral·lelament a l’arbre de rotació. Serveix per a desfibrar els draps i fer la pasta.

–Molt bo: Un “molt bon estat” pot descriure un llibre usat que mostra alguns petits signes de desgast, però sense esquinçaments, ni a l’enquadernació ni al paper. No ha de tenir marques ni ressaltats, excepte els noms a l’interior de la coberta. Cal indicar qualsevol defecte. (definició basada en AB Bookman’s Weekly)
Un llibre en molt bon estat sovint es cita com el requisit mínim de condició per a la majoria dels col·leccionistes. Els llibres amb qualificacions inferiors a molt bo, com ara bo, dolent i regular (i l’acceptable indeterminat) no s’accepten generalment com a còpies de col·lecció, excepte en els casos de llibres o manuscrits molt rars. “

–Mòlta :Procés al qual són sotmeses les fibres per provocar-ne la fibril·lació,

–Momi: Original en què es pot aprofitar part de l’encàrrec, o bé aquell que per les seves condicions de claredat i senzilles és de fàcil realització.

–Mòmia: Làmina de fusta, de cartó, etc., que es deixa en el lloc d’un llibre desplaçat per indicar-ne la raó del desplaçament, la nova ubicació, etc.

–Mompou i Dencausse, Josep: (Barcelona, 1888 – Vic, 1968) va ser un pintor català. Aficionat a la fotografia, bona part dels seus negatius, en plaques de vidre, es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Il·lustrà també alguns llibres de bibliòfil sobre textos de Tomàs Garcés, Juan Ramon Jiménez i altres, i conreà el gravat calcogràfic, especialment dins les col·leccions de la Rosa Vera. Va ser d’altra banda el primer renovador del tapís català en la postguerra. 

–Monàstica:  Són així anomenades pròpiament totes les enquadernacions realitzades durant els primers segles de la invenció de la impremta, als convents i monestirs, amb plans de pell de porc i adorns fets amb ferros en fred. Són enquadernacions monàstiques clàssiques les enquadernacions dels incunables.

–Moncunill, Laureà (Tarragona). Única llibreria de vell a Tarragona cap al 1961, fundada el 1953, sembla que aquest llibreter es va traslladar amb el seu negoci a Reus prop de la dècada dels 70 del segle XX, i estava al Raval Santa Anna fins al 1969.

–Moneda: Paper de molta qualitat, de poc gramatge, que porta incorporats uns elements que facilitaran detectar-ne una possible falsificació i que també acostumen a portar algun símbol, cara o una altra figura que poden ser observats a contrallum.

–Monegal, Carles (Tremp, 1958): Tenia un taller de litografia, l’últim de Catalunya? Tenia la Quiosc Gallery, una galeria d’art contemporani oberta l’any 2000. El taller de litografia el va obrir fa 30 anys- Dissortadament es jubila, però ha passat el relleu a Sara Cabo, alumna seva de la Seu d’Urgell amb ganes de continuar la feina litogràfica a la seva ciutat.

Monegal, al seu taller de litografia, fa uns mesos./J.B.

–Moneny, Enric: L’any 1936 Enric Moneny ja gaudia d’una justa fama, sobretot com a autor de cartells de turisme (S’Agaró, Costa Brava: South for Sunshine) i del cartell de la Fira de Barcelona del 1934, i no ens ha d’estranyar que se l’escollís com a secretari general dels artistes propers a la CNT. Moneny és autor d’una obra interessant però en part és encara un desconegut i algun dia caldrà abordar la seva figura amb més rigor. Celebrat per la seva precocitat (nascut a Barcelona el 1903, als nou anys ja hauria guanyat un segon premi en un concurs de cartells, just per darrere de Francesc Galí), format en el treball pràctic del taller de vitralls de Rigalt i Granell, pintor amb el grup dels Evolucionistes, aviat es dedica a la il·lustració a les revistes D’ací i d’allà, ja des de 1918, i Barcelona Gráfica (1930), la qual a més li dedica un article laudatori on se l’anomena “el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e inimitable.” El 1931 va prendre part al concurs per al senyal de la Generalitat, sense èxit. Més fama va obtenir la seva aportació com a cap dels serveis de propaganda de l’Oficina de Turisme de Catalunya, per als quals va dissenyar cartells i material informatiu, i en va decorar estands en diverses fires de mostres i de turisme. El cartell (1934), amb una gran oreneta, va donar lloc a la primera marca del turisme català, repetida en diverses ocasions. Els seus treballs van ser divulgats a la revista alemanya Gebrauchsgraphik. També s’encarrega de la direcció artística de la Revista de S’Agaró, activitat que reprendrà després de la guerra.

Durant el conflicte bèl·lic Moneny elabora cartells notables com l’excel·lent España-México (una enorme àguila negra, amb una bandera catalana, atrapa una serp que s’amaga en uns cactus, evocant l’escut mexicà), Fêtes catalanes (quatre parelles de balladors amb vestit tradicional català), Ciutadans, adheriu-vos a l’homenatge a l’URSS, etc. La CNT publicà un llibret amb 14 reproduccions dels seus cartells i un recull de textos sobre Moneny. Com a representant del sindicat anarquista serà membre del Consell de Belles Arts i Arts Aplicades de Catalunya, creat el 18 de setembre de 1936, les activitats del qual ens són però desconegudes.
Després de la guerra continuarà la seva activitat alternativament a Catalunya i a Mèxic, on viu entre 1949 i 1963, dedicat a la decoració mural. Quan retorna, reprèn l’activitat al servei de l’empresa de S’Agaró i continua fent cartells. Mor a Barcelona el 1973.

–Moners i Sinyol, Jordi:  (El Prat de Llobregat, 1933 – Llinars del Vallès, 2019) Fou un polític, filòleg i traductor i editor català, membre fundador del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i un dels intel·lectuals orgànics de referència de l’independentisme d’esquerres. Estudià Filologia Romànica a Alemanya, on va viure entre 1959 i 1971, i al llarg de la seva vida traduí al català Nicolau Maquiavel, Karl Marx, Bertold Brecht i Antonio Gramsci, entre d’altres.

Estudià Dret a la Universitat de Barcelona i treballà de passant. Més endavant ho deixà per fer estudis de filologia romànica a les universitats de Friburg de Brisgòvia, Marburg i Ruprecht Karl de Heidelberg, que compaginà amb feines diverses. El 1966 ingressà al Front Nacional de Catalunya.

El 1968 formà part de l’escissió que conduí a la formació del PSAN. L’any 1975 fundà Edicions de la Magrana conjuntament amb Jaume Fuster, Carles-Jordi Guardiola i Francesc Vidal, tots ells militants del PSAN. El 1977 tingué un important paper en la definició d’aquest com a partit comunista.^[3]

Juntament amb Salvador Balcells, també militant del PSAN, impulsà la Marxa del Llobregat (1978), una caminada ecologista des de Castellar de n’Hug fins a la desembocadura del riu. Fou dirigent del Moviment de Defensa de la Terra del 1984 al 1989. El 1984 fou detingut a Barcelona amb altres militants independentistes, entre els quals la seva companya Núria Codina, arran de la mort de Toni Villaescusa, militant de Terra Lliure i anteriorment del PSAN.

El novembre de 1989 un grup d’extrema dreta, intitulat Milícia Catalana, atemptà contra casa seva. Participà com a professor a l’Escola d’Estiu del País Valencià i a la Universitat Catalana d’Estiu i fou impulsor d’Edicions Lluita, que edità 12 llibres de formació marxista i independentista (1983-1993), a més de la revista Lluita (1969–2015). Va organitzar l’activitat política del PSAN al Baix Llobregat fins a l’any 2001, en què va canviar la seva residència a Llinars del Vallès, on impulsà diverses iniciatives d’alliberament nacional i social.^[7] Fou militant actiu del PSAN i membre del seu Comitè Executiu fins a la suspensió d’activitats del partit, el desembre de 2015.

–Monés i Pons, Isidre: Dedicat de ple al dibuix, el 1973 entra en el món del còmic, a través de l’agència Selecciones Ilustradas (Creepy, Eerie i Vampirella), i treballa per als EUA, Anglaterra i Alemanya, a més de continuar fent-ho per a editorials catalanes i espanyoles. A començament de la dècada de 1980 va il·lustrar un gran nombre de jocs de taula per a Cefa: Imperio Cobra, MisTeRio, Alerta Roja, etc. També ha il·lustrat jocs i puzles d’Educa. És un prolífic autor de portades de llibres per a editorials com ara Bruguera.

–Monestir de Santa Maria del Puig (València): Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques. Al llarg de l’Edat Mitjana i fins al segle XV, els monjos als monestirs es dedicaven a la còpia de manuscrits en l’ scriptorium.

 La introducció de la Impremta no sols contribuïx a la mecanització en el procés de producció de llibres, sinó que impulsa una nova forma de veure el món. La seua difusió provoca una profunda transformació en la mentalitat col·lectiva, i es crea un gran contrast entre l’actitud mental de l’estudiós i del literat de l’època anterior i la del nou públic, lector i escriptor, que sorgix quan s’imposa la impremta com a mitjà de comunicació d’idees.

 El Museu proposa un recorregut històric a través del món de la impremta, des dels seus orígens fins als nostres dies. Ací es troben màquines tan representatives com la rèplica d’una premsa de fusta, molt semblant a la que van utilitzar Gutenberg, Jacob Vizlant o Lambert Palmart en el segle XV.

 Durant diversos segles el sistema d’impressió varià molt poc, de manera que la mecanització més avançada no irrompé fins a principi del segle XIX. Ací es troben diversos exemples d’esta evolució, per mitjà de màquines del tipus boston, minerva, plana o linotípia, i elements tan singulars com motles de tipografia amb els seus caixetins; litografies procedents de pedres similars a les utilitzades pel seu inventor Aloys Senefelder, planxes de zinc, dibuixades a mà, la col·lecció de 68 facsímils, gravats a mà de relleus, velles guillotines de paper, fins a arribar a les innovacions fotomecàniques de l’òfset. Tot això ens permet conéixer els processos i mètodes de treball que al llarg de la història s’han utilitzat en el món de la impremta. Avui es conegut com Museu de la Impemta i l’Obra Gràfica , iniciativa dels Amics del Museu  de la Impremta. Amb molta informació sobre el Museu i les seves activitats.

–Monetari: Signes ISO d’equivalència monetària, com per exemple el del euro (€).

–Monfort, Benet: ( 1716-1785) Impressor valencià, contemporani de l’impressor Ibarra, al qual va emular en la perfecció dels seus treballs tipogràfics. Entre les obres editades per aquest impressor figuren: la ‘Historia de España‘, del pare Mariana; les ‘Fàbulas‘, de Samaniego, i la ‘Crónica de Don Juan II‘. Gradualment esdevingué l’impressor oficial d’un gran nombre d’institucions i corporacions de València, com l’ajuntament, la universitat, l’audiència, la Junta de Comerç i Consolat, la Societat d’Amics del País, l’Acadèmia de Belles Arts i la Companyia de Jesús, i fins i tot de fora, com el bisbat de Terol. I

–Monimoon: Llibreria Antiquària. Llibres antics i moderns. Mapes, Gravats. Antiguitats científiques. Gabinet de curiositat i Especialistes en Globus terràquis i Cartografia.

–Monitor: pantalla de visualització d’alta qualitat.

–Monitor de pantalla:  Pantalla de certa grandària o que s’ha construït com a element aïllat.

–Monje Ayala, Mariano: Enquadernador modern bilbaí, director del taller d’enquadernació de les Escoles Gràfiques de la Casa de Misericòrdia de Bilbao. Va destacar pel seu domini dels ferros, tant al daurat com al gofrat i al mosaic. El 1944 va publicar ‘L’art de l’enquadernació’, importantíssim compendi de la teoria i de la pràctica de l’enquadernació.

–Monjo pergaminer: Durant l’època dels manuscrits, el monjo pergaminer s’encarregava de les pells. Solien ser els menys cultes de la congregació. 

–Mono: 1. Estat o quadre de dimensions reduïdes i de fàcil ocupació. 2. Dibuix de línia, caricatura o acudit que es publica a una publicació periòdica. 3. Còmic. 4. Ninot que protagonitza un còmic. 5. Abreviatura de Monotípia. 6. Un diagrama, esbós o model (a escala o reduït) per mostrar a l’impressor o client com quedarà l’imprès final o com deuen ser-ne algunes de les característiques (plegats, doblecs o similars, per exemple). 7. En impressió de llibres, un llibre de papers en blanc per mostrar com quedarà la impressió final un cop enquadernada. Quan es tracta de materials complexos (caixes per a exposició o coses així) se sol considerar obligatori acompanyar el material amb un model o granota.

–Monobíblia: Còdex arcaic format per plecs que constitueixen un quadern únic.

–Monocondília: Fórmula grega, que conté sovint el nom del copista, feta amb un sol traç de ploma, combinant i enllaçant les lletres que la componen.

–Monocòpia: Véase “monoestampa”.

–Monocrom: Que només té un color.

–Monocroma: Imatge d´un sol color o to. En arts gràfiques es refereix a la imatge que es fa amb una sola tinta.

–Monocromia: 1. Procediment d’impressió a un sol color. 2. Impressió amb un sol color.

–Monocromador: Aparell òptic que selecciona i separa les longituds d’ona que componen un raig d’energia electromagnètica (usualment llum) en una sèrie determinada i graduable de grups per tal de mesurar la composició d’aquesta llum segons la distribució de longituds d’ona ( distribució espectral). El monocromador és un component essencial dels espectrofotòmetres

–Monocromàtic: Que fa la sensació que està format per un sol color. En realitat, la imatge està formada per variacions d’intensitat dins d’una gamma cromàtica.

–Monocrom: És un esquema de color construït a partir d’un sol color, incloent-hi tons més clars i més foscos del mateix color.

–Monocromia: Pintura o impressió feta a un sol color.

–Monoespaiada: En tipografia, es diu de les fonts tipogràfiques en què tots els caràcters tenen assignat la mateixa amplada de composició (usualment un quadratí). Les lletres de màquina d’escriure tradicionals i la lletra d’ordinador Courier són exemples de tipus monoespaiats.

Fonts monoespaiades

–Monoestampa: Estampa modificada amb altres mètodes gràfics, la qual cosa dóna com a resultat una estampa única. No confondre amb el ‘monotip’.

–Monografia: És un treball d’escriptura sobre tema concret. La monografia és a un document que tracta una temàtica en particular fent servir diverses fonts compilades i processades per un o diversos autors. Una monografia generalment té diversos punts de vista sobre el tema tractat, i també pot estar influenciada per les arrels culturals de l’autor, aconseguint així una riquesa més gran (i clarament diferent) que si es prengués la informació d’una enciclopèdia, per exemple. És per aquesta raó, que si bé la diversitat cultural trobada en els continguts resulta molt atractiva, també s’aconsella prendre-la com una font d’informació addicional a altres tipus de bibliografia. Hom parla de monografia científica quan tracta de temes concernents a la ciència, de monografia periodística és aquella que parla temes de filosofia i ètica generalment o monografia general quan reflecteix qualsevol tema que pugui ser d’interès, i el seu contingut pot variar.

–Monogràfic: De la monografia o relacionat amb ella-

–Monograma: Signe realitzat amb dos o més caràcters, formant el conjunt un sentit únic. Es fa servir com a identificador d’una persona o organització. 2. Lletres enllaçades o juxtaposades corresponents a les inicials del nom i cognoms de l’artista, gravades sobre el tac o la làmina. El reconeixement de l’autoria de les estampes antigues mitjançant monogrames era una pràctica molt estesa, fins al punt que, actualment, la identificació d’un nombre important només és possible a través d’aquesta fórmula abreujada del nom dels gravadors, a qui es coneix com a monogramistes.

–Monoimpressió: Vegeu ‘monoestampa’.

–Monolíneal: D’una sola línia.

–Monolínia: Màquina de compondre semblant a la linotípia, de la qual és una variant. Inventada per Wilbur Scudder el 1893. Va deixar de produir-se el 1910.

–Monolingüe: Escrit en un sol idioma.

–Monòleg: Obra teatral, generalment de curta extensió, escrita per ser recitada i representada per un sol actor.

–Monollibre: Còdex antic format per un únic quadern.

–Monolúcid: És un cilindre metàl·lic de grans dimensions escalfat a l’interior amb vapor. Està ubicat a la part de la màquina contínua que s’encarrega de l’assecatge del paper que es completarà amb l’ajut de les campanes.

–Monotip: Estampa a què es transfereix per contacte la imatge pintada o dibuixada en un suport rígid quan el pigment està encara fresc. Des del punt de vista no només de la tècnica sinó també del llenguatge, el monotip està a cavall entre la pintura, el dibuix i l’art gràfic, amb què coincideix en el fet que el producte final és una estampa, és a dir, el suport que conté la imatge definitiva és diferent d’aquell en què l’artista ha intervingut. Tot i això, es diferencia de l’art gràfic en la més específica, genuïna i peculiar de les seves característiques: la multiplicitat del producte. En efecte, en no ser fixada permanentment l’empremta en el suport i, en conseqüència, no ser entintada durant l’estampació —el pigment emprat per l’artista és el que crea la imatge transferida—, resulta impossible obtenir més d’una estampa per aquest mètode —d’aquí el nom—. El pigment usat amb més freqüència per pintar és l’oli. Encara conegut des del segle XVII, han estat els artistes del XX els qui s’han sentit veritablement atrets cap al monotip degut a l’originalitat de les seves textures.

–Monotípia: 1. Procediment de composició tipogràfica mitjançant lletres soltes. 2. Màquina de compondre que fon els tipus un per un. 3. Art de compondre amb aquesta màquina.

–Monotipista: el qui fa la composició tipogràfica amb una monotip, que compon mecànicament, amb tipus mòbils. La màquina fon i compon els caràcters ( d’un a un), com fan els caixistes a mà, per mitjà d’una cinta prèviament perforada en una altra màquina, amb un teclat similar al d’una màquina d’escriure. 

–Monotipopolicromía: Impressió en cromotipografia obtenida per mitja d’una tirada. (Tb Monotip).

–Monotype: Monotype Imaging Holdings, Inc. és una companyia de disseny de tipografies (type foundry) responsable de moltes innovacions en la tecnologia de la impressió -en particular la màquina Monotype que va ser la primera a ser completament mecànica- i en el disseny i producció de tipografies en els segles XIX i XX. El seu producte més conegut és el tipus Times New Roman.

Dissenyada per Monotype, 1994

–Monrós Julià, Alfred: (Barcelona, 1910 – Montreal, 1995). Fou un pintor i dibuixant encara poc conegut a Catalunya, perquè s’exilià a França als anys quaranta i, a inicis dels cinquanta, s’instal·là al Canadà, on visqué fins a la seva mort. Durant l’exili estigué molt vinculat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i és molt probable que ja tingués contacte amb els moviments àcrates de la Barcelona dels anys trenta. L’afinitat amb la ideologia llibertària, doncs, l’acompanyaria al llarg de la seva trajectòria vital i artística. Amb les diferències pertinents i desconeixent quin fou el possible activisme de l’artista amb l’anarquisme català, seria factible situar-lo en la línia d’altres artistes més coneguts i compromesos com Gustavo Cochet o Helios Gómez. Tot i tractar diferents registres temàtics en les seves il·lustracions, inclosos alguns de caràcter lúdic dirigits a infants i joves que curiosament signava com a Al Ros, la producció per la qual més se’l coneix és la vinculada a la denúncia política. Col·laborà en publicacions com Umbral, editat entre el 1937 i el 1939 a València i Barcelona; Cenit, aparegut a Tolosa el 1951, i Tierra y Libertad, en la seva edició mexicana. A més del dibuix, la pintura a l’oli i l’aquarel·la, Monrós treballà el gravat, l’escultura i l’esmalt. Juntament amb Bruno Valvesia, un pintor italià també emigrat, fou autor del Via Crucis de l’església de Notre-Dame-de-Pompéi de Montreal.

–Monstre: En arts gràfiques, maqueta d’un disseny, moltes vegades amb text i imatges falses, acompanyada d’un llibre d’estil. 2. En arts gràfiques a Espanya, de manera col·loquial, el model d’un disseny imprès, la majoria de vegades amb textos i imatges falses. 3. El monstre serveix com a pauta a seguir pels dissenyadors que han desenvolupat aquest disseny i ha d’oferir les solucions tipus necessàries per fer-ho. Un bon monstre final hauria d’anar acompanyat d’un llibre d’estil gràfic on s’expliquen les normes d’ús dels seus elements, allò que cal i què no s’ha de fer. Un monstre pot estar més o menys complet, ser simplement -fulls solts muntats en cartró ploma o haver estat imprès com si fos un disseny real. 

–Montagud i Díaz, Filibert:  (Barcelona, 1877 – Madrid, 1963) Va ser un artista polifacètic especialitzat principalment en la pintura, l’escultura i el dibuix humorístic. També es va dedicar a l’activisme social en què va desenvolupar activitats de periodisme, política i promoció de l’esport sent el fundador de la Societat Getafe Esportiu, antecessor inicial de l’actual Getafe Club de Futbol. Des de jove es va dedicar al dibuix per vocació. Ja als 16 anys va iniciar la publicació de les primeres il·lustracions a setmanaris catalans. Pertanyia al grup d’El Rovell de l’Ou, d’artistes joves i van fer una revista manuscrita collectiva, Il Tiberio, amb cròniques culturals i polítiques i dibuixos de tota mena, tant seriosos com satírics.

Amb 18 anys viatja a Madrid i mentre assistia a classes de dibuix a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va treballar a la publicació Nuevo Mundo. El gener de 1907 va iniciar la publicació juntament amb José María Alcoverro de la revista mensual Per l’Art que es dedicava a la informació de notícies relacionades amb l’art així com de publicar la relació de models i estudis per llogar d’utilitat per als artistes. També va escriure els llibrets de diversos sainets lírics. El novembre de 1913 inicia una nova revista quinzenal La Regió dedicada a donar notícies circumscrites als interessos de les poblacions que a l’època formaven part del partit judicial de Getafe. La línia editorial és molt crítica amb els cacics de les poblacions i les injustiques dels poders establerts, així com la corrupció que imperava a Espanya en aquella època. El 1945 també va publicar la recopilació dels seus poemes amb el títol Del amar y del dolor.

Autoretrat de Montagud, Il Tiberio, núm. XV, 15 de juny de 1897

–Montaner i Malató Joaquim (1855-1938), fill de l’editor Ramon Montaner, fundador de l’editorial Montaner & Simon, fou un erudit en l’estudi de l’art de l’enquadernació, la col·lecció del qual estava constituïda per obres dels segles XV al XX. Com a investigador amateur, a més de decidir ell mateix el tipus de decoració que volia per a cadascuna de les obres que requeria enquadernar, fou director artístic del taller d’Hermenegild Miralles en les primeres èpoques, quan la secció del daurat a mà la regentava l’alsacià Pierre Schultz (1866- 1913), sens dubte el millor daurador del moment.

La biblioteca de Joaquim Montaner, que dirigia personalment els treballs de Schultz, va començar a lluir enquadernacions amb decoracions retrospectives, triades entre els dissenys més complicats, extrets de les revistes especialitzades de l’època.

A més, com que col·leccionava obres espanyoles antigues amb les seves enquadernacions coetànies, se’n servia com a models i temes d’inspiració per al decorat de les seves enquadernacions. Aquestes portaven normalment el superlibris del seu propietari, bé a la tapa anterior, bé a la contratapa, i sempre centrat dins de la decoració. La majoria són enquadernacions d’estil Grolier, Maioli, Aldino o Le Gascon. Són enquadernacions d’una impecable execució, d’una interpretació d’estil superba, i d’un perfecte daurat. Les decoracions d’aquestes enquadernacions no atenen l’època del llibre, es limiten a interpretar els estils clàssics, tant en incunables, en llibres del XVI o en llibres del XX, llibres aquests darrers, editats la majoria entre el 1900 i el 1910. Amb la mort de Montaner, la seva biblioteca passà a mans del llibreter i bibliòfil Josep Porter i Rovira (1901-1999), el qual organitzà una exposició el 1948 a la Biblioteca de Catalunya com a reclam per vendre-la i de la qual es nodriren molts col·leccionistes coetanis i posteriors, per la qual cosa les seves enquadernacions es troben en nombroses col·leccions, tant particulars com patrimonials.

–Montaner i Serra, Carme:  (Barcelona, 1891 – 1928)  va ser una bibliotecària i professora catalana. Col·laborà amb Eugeni d’Ors en la gestió de les primeres biblioteques populars. Ocupà una plaça de professora auxiliar a l’Escola de Bibliotecàries. Però abans, ja havia fet classes substituint altres professors. Publicà alguns articles a Quaderns d’Estudis. El 1921 es casà amb Josep Maria Capdevila, amic i col·laborador de Xènius.

–Montaner i Serra, Maria: (Barcelona, 1895 – 1936) va ser una bibliotecària i professora catalana. Fou alumna de l’Escola de Bibliotecàries, graduant-se amb el número u de la seva promoció. El 1920 és nomenada professora auxiliar de l’Escola a proposta del director, Lluís Segalà. El mateix any obté una plaça de direcció adscrita a la Central de Biblioteques Populars. Fou la responsable d’elaborar l’índex de l’edició de 1920 de la Classificació decimal de Brussel·les: adaptació per a les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya.

–Montaner y Simon, Editorial: L’editorial Montaner i Simon va ser fundada a Barcelona el 1868 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simon i Font. Es dedicava especialment a publicar en castellà obres monumentals i de bibliòfil. La primera obra publicada per la casa Montaner i Simón, l’any 1868, va ser Los Ecos de las Montañas, col·lecció de poemes de Zorrilla, enriquida amb belles làmines obertes en acer.
Van popularitzar les obres d’escriptors com Serra, Campoamor i el Duc de Rivas; poemes com els de Dante, Ariosto i Milton; històries com les de Spencer, Michaut, Thiers, Duruy i Lafuente; donant a conèixer gairebé totes les composicions de Doré amb la Bíblia, Divina Comèdia, etc. En ciències, van donar a llum El Mundo Físico, de Guillemin; Las Razas Humanas, de Ratzel: una Historia Natural, en què anava compresa la Zoologia de Brehm; els estudis astronòmics d’Arcimis; una Nueva Geografía Universal, etc.
Les edicions del Quixot i de la Bíblia, la Historia de España, la Historia del Arte, la Historia Universal, escrita sota la direcció d’Oncken, i el Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano, són suficients per acreditar i donar just renom a una casa editorial.
Les seves edicions econòmiques van tenir una acollida tan excepcional, que van enquadernats molts més de cinc-cents mil toms de la Història d’Espanya. Publica la casa a més els diaris La Ilustración Artísticaica i El Salón de la Moda, juntament amb els toms de la Biblioteca Universal il·lustrada, que es regalaven als subscriptors.

El 1886 es va inaugurar la seu del carrer d’Aragó, 255, projectada pel jove arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1952, l’empresa fou adquirida per l’editor hispanoamericà José María González Porto. El 1981, l’editorial, on havien treballat escriptors com Pere Calders o Josep Soler Vidal, entre d’altres, va tancar definitivament a causa de dificultats econòmiques.

–Montaner i Vila, Ramon de: (Canet de Mar, 1832 – Barcelona, 1921) fou un empresari i editor català. Les seves primeres passes professionals varen ser a la casa editorial La Maravilla. Uns anys més tard va ser un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, juntament amb Francesc Simon i Font, empresa que esdevindria «l’editorial més important de tot l’estat espanyol» a començaments del segle xx.^[6] L’editorial, que va publicar el seu primer títol el 1868, fou responsable del Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Artes.

Ramon de Montaner era d’ideologia catalanista, que amb el pas del temps faria un tomb cap al monarquisme autonomista. L’any 1909 l’empresari va rebre el rei Alfons XIII al seu castell i aquest li va atorgar el títol de comte de la Vall de Canet. En l’àmbit personal era un arqueòleg amateur i tenia una col·lecció d’antiguitats a casa seva.

–Monteia: Part més elevada de la base de pedra dels cilindres.

–Montes, Francesc i Pere: Van tenir el darrer obrador a la Lleida vuitcentista (1867), actius fins a l’any 1892.  Treballaven sobretot per al bisbat i es dedicaren monogràficament al tema religiós. En la seva producció predominaven les constitucions, els sinodals, cartes pastorals, discursos, catecismes, goigs i fulls volants de caràcter piadós. Dins del món de la premsa van difondre La Juventud Escolar (1868), La Verdad Leridana (1876) o, a partir de 1874, el Boletín Oficial Eclesiástico de la Diócesis de Lérida. I alguns llibres profans com: Manual de Hacienda Pública (1871) i La España carlista y alfonsina (1860) de Josep Pallés.

–Montes, Maria: És una dissenyadora independent de tipografia i retolació especialitzada en recursos de marca premium per a institucions culturals i el mercat del luxe. Montes també és professora de cal·ligrafia i tipografia des del 2014. El 2011, Maria va completar un postgrau en Tipografia Avançada a Barcelona, ​​seguit d’un programa intensiu de disseny tipogràfic a The Cooper Union de Nova York. El 2018, va publicar la seva primera família tipogràfica de visualització anomenada Green Fairy.

–Montfort, Valentí: La data d’ingrés a la Confraria de Llibreters és el 3 de juliol de 1581. Veiem el seu nom imprès en una única ocasió, en el llibre sortit del taller de Pere Malo l’any 1583: De ente & essentia libellus de Sant Tomas d’Aquino. Morí l’any 1584.

–Montpart, Feliu📕 : Establert el 1898 al número 41 del carrer Sant Pau, on anys després hi havia estat Antoni Palau. Una de les seves especialitats era la venda de la revista Blanco y negro que anava molt buscada pels col·leccionistes. Guanyava diners. Però la dona els malgastava i va deixar la llibreria i la va passar a Josep Fornell, no gaire destre en l’ofici i la va traspassar a Antoni Palau.

–Montpesat, Arnau Guillem: Impressor de la primera meitat del segle XVI, de Tortosa. El 1539 va imprimir el Lliure dels costums generals escrits de la insigne Ciutat de Tortosa, volum infoli estampat en lletra gòtica a dues columnes, obra interessantíssima, tant sota l’aspecte documental legislatiu com pel seu valor tipogràfic.

-Montpezat, Eulàlia de: (1571-1576), vídua de Pere de Montpezat, un altre impressor vingut des de França fins a Barcelona el 1528. Pel que sembla Montpezat va estar compromès amb Francina, criada del seu mestre impressor Joan Rosembach, que els va regalar una premsa i divers material d’impremta.

Es desconeix si finalment es va casar amb Francina, ja que poc després va entrar a treballar al taller de Carles Amorós, fins que es va establir pel seu compte el 1531. Segons Ràfols, aquell mateix any Pere va contreure matrimoni amb Eulàlia, vídua del també impressor Juan Galvany.

El 1571 Pere Montpezat va morir i Eulàlia es va fer càrrec del taller associada amb Claudi Bornat, Samsó Arbús i Jaume Cendrat. Durant els cinc anys que va estar en actiu va imprimir obres religioses com Vida de la Sacratissima Verge (1571) i altres més literàries com Mirall del bé viure (1575) o Ventura de gitana (1576), en les quals apareixia citada com a “vídua Montpezat” o “vídua Monpezada”.

–Montpezat, Pere de: (Espaon, ? — Barcelona, 1549) va ser un impressor occità, actiu a Bercelona. Es traslladà a Barcelona almenys des de 1528 on treballà primer al taller de Joan Rosenbach, i posteriorment, al de Carles Amorós. Finalment, s’establí en el seu propi taller des de 1532. Entre les obres que s’encarregà d’imprimir hi destaca la traducció al castellà de Joan Boscà de l’obra El cortesano (1534) de Baldassare Castiglione, les Epístoles d’Antonio de Guevara (1544), els breviaris de la diòcesi de Barcelona i les diferents obres de Jaume Callís l’any 1549. Se suposa que Arnau Guillem de Montpezat va ser familiar seu el qual s’encarregà d’estampar l’any 1539 el Llibre dels costums de Tortosa. Pere de Montpezat va finar l’any 1549 possiblement a la ciutat de Barcelona.

Al CRAI Biblioteca de Reserva de la UB trobareu 5 obres publicades per Pere de Montpezat, així com una imatge de la marca d’impressor que el va identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Montseny i Carret, Joan:  (Reus, 1864 – Saló de Provença, 1942), conegut amb el pseudònim de Federico Urales, fou un anarquista català. Va ser espòs de Teresa Mañé (Soledad Gustavo) i pare de Frederica Montseny, ambdues reconegudes anarquistes també. El 1892, mentre provaven de celebrar el 1r de Maig, fou detingut per haver publicat un full a favor de Pallàs, que estava acusat d’intentar assassinar Arsenio Martínez Campos. El 1893 va impulsar i col·laborar en la publicació de La Revancha, el primer periòdic obrerista reusenc amb plena identificació amb l’anarquisme. El 1896 van haver de tancar l’escola per la repressió antianarquista, i fou detingut i implicat en el procés de Montjuïc a Barcelona. Després es va exiliar a Anglaterra i va tornar a Espanya sota el nom de Federico Urales i fixà la seva residència a Madrid, on primer va entrar de redactor a El Progreso, de Lerroux, però el 1898 va iniciar la publicació de La Revista Blanca i, primer com a suplement de La Revista Blanca i després com a periòdic, Tierra y Libertad.

Els llibres de Montseny són, actualment, introbables. Es poden consultar, però, a la Biblioteca Arús a Barcelona, a la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid, al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca i a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. L’any 2020 la Universitat de Barcelona ha reeditat Mi vida amb quatre estudis preliminars a càrrec de Teresa Abelló i Ginés Puente que fan un balanç ideològic i crític de l’autor.

–Monturiol Estarriol, Narcís: (Figueres, 1819 – Sant Martí de Provençals 1885) va ser un enginyer, intel·lectual, impressor, editor, pintor, polític i inventor català, cèlebre per la invenció del primer submarí modern autònom. En lloc d’exercir la carrera, preferí dedicar el talent a l’activisme ideològic i, més tard, a la ciència i la tècnica. Formà part del nucli més actiu d’intel·lectuals catalans del moment, juntament amb Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila o Ildefons Cerdà. Aprengué l’ofici d’impressor i el 1846, el mateix any que es casà amb la seva muller Eulària Mata, fundà una impremta amb un amic. Hi va publicar revistes i pamflets en els quals divulgava les seves idees radicals a favor del feminisme, el pacifisme i el comunisme. Simpatitzà aviat amb les idees d’Étienne Cabet, amb el qual mantingué correspondència i en fou un seguidor entusiasta.  En difongué l’ideari icarià a través de les seves publicacions, en particular la revista La Fraternidad (1847), la primera publicació periòdica comunista de l’estat espanyol. Amb el capital obtingut va constituir l’empresa La Navegación Submarina amb l’objectiu de desenvolupar l’Ictíneo II, que va atreure un cert interès de les altes instàncies militars. Aquest nou submarí, que estava dotat d’un sistema de propulsió anaeròbica, va ser avarat al port de Barcelona el 2 d’octubre de 1864. Tot i aquests èxits, el 1867 la seva companyia va fer fallida i, davant la manca de suport, Monturiol va decidir desmantellar el submarí i abandonar el projecte.

El 1858 presentà el seu projecte en un opuscle titulat El Ictíneo o barco-pez. El seu primer submarí, l’Ictíneo I, va ser avarat al port de Barcelona el 28 de juny de 1859. El primer viatge tingué lloc el 23 de setembre d’aquell any, al mateix port de Barcelona. El 1882 encara va publicar un diari, El Anunciador Financiero. Va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat, a Sant Martí de Provençals, una antiga població actualment agregada a Barcelona on els anys 1846 – 1847 un grup de cabetians catalans havien fundat una comunitat icariana. 

–Monument: Obra científica, tècnica, artística o literària que es fa memorable pel seu excepcional mèrit.

–Manuscrits de l’escriptori de Santes Creus: L’escriptori de Santes Creus, juntament amb el de Poblet, rellevà els prestigiosos centres de Santa Maria de Ripoll, Vic i Sant Cugat del Vallès en la còpia i la il·lustració de manuscrits, quan llur activitat, desplegada amb esplendor al llarg dels segles X al XII, ja començava a declinar, és a dir, vers la fi d’aquest darrer segle, però sobretot durant el següent.

Per bé que una bona part de les restes del fons de la biblioteca santescreuïna ha estat analitzada des del punt de vista codicològic i textual, amb breus comentaris sobre l’ornamentació més reeixida(*), l’aspecte artístic romania en general encara força desconegut.

Les primeres notícies al·lusives al tipus d’obres que comprenia la primitiva llibreria, les facilità l’arxiver J. Domínguez Bordona (1952, pàg. 14-17 i làm. II), el qual tingué, a més, la fortuna de trobar un inventari del darrer quart del segle XII(*) intercalat en un aplec de sermons i homilies de sant Agustí i molts altres autors, en un volum de 139 folis (ms. 139, foli 136v-137). Consta també que l’arquebisbe de Tarragona Ramon de Rocabertí (1199-1215) llegà en testament, redactat l’any anterior al seu traspàs, un saltiri d’ús privat, psalterium meum (identificable amb el ms. 116, de factura anglesa), i que l’I de juliol de 1215 l’abat Bernat Calbó, en ingressar al cenobi, feu donació de tots els seus llibres, Dimitto Deo et beatae Mariae de Sanctis Crucibus libros meos omnes, sense especificar-ne els títols.

–Monyeca: 1. Manyoc de roba o de fils envoltat d’un drap les puntes del qual es lliguen totes juntes i es fan servir de mànec en usar-lo, xopat amb tinta, que s’utilitza per entintar la planxa. 2. Eina que serveix per fer fora pintura o altres materials. Sol estar formada per una part interna una mica tova, i una altra exterior que la recobreix formant una espècia de bola ovalada. Les petites s’utilitzen en la tècnica del daurat de llibres per treure les restes de l’or. 3. Petit farcellet de drap, del mateix teixit de la tarlatana, usat per l’estampador per entintar la làmina a l’estampació en buit.

–Monzó, Quim: (Barcelona, 1952) nom de ploma de Joaquim Monzó i Gómez, és un escriptor català, autor de novel·les, contes i articles d’opinió, aquests últims en català i en castellà. La seva obra ha estat traduïda a més de 25 llengües. Va estudiar dibuix publicitari (disseny gràfic) a l’Escola Massana de Barcelona. Els seus inicis professionals van ser en les arts gràfiques, treballant en empreses com Harry Walker, una empresa d’accessoris per automòbil. Més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a introduir-se en el món del periodisme a la dècada del 1970, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista. En col·laboració amb Albert Abril, va escriure a Tele/eXpres reportatges sobre el Vietnam, Cambotja, Irlanda del Nord i l’Àfrica de l’Índic. 

L’any 2007 va rebre l’encàrrec d’escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar —i per a l’ocasió— va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.

–Moodboard: De vegades podem incloure un moodboard, això és un collage d’imatges de referència i inspiració per a la marca construïda, una síntesi de les estratègies visuals que es busquen amb la marca.

–Moore, Henry: (Castleford, Yorkshire, 1898 – Much Hadham,  1986) fou un artista i escultor britànic.  Membre de l’Associació Internacional d’Artistes, que aixoplugava intel·lectuals d’esquerres adversos al feixisme, va signar un manifest que reclamava la fi de la política de no-intervenció de la Gran Bretanya en la Guerra Civil espanyola. La litografia Spanish prisoner (1939), testimonia el compromís polític de l’autor; el propòsit, estroncat per l’esclat de la Segona Guerra Mundial, era de vendre’n exemplars per recaptar recursos en benefici dels republicans reclosos als camps de concentració. Interessat de jove per l’escultura, la trajectòria artística de Moore abasta una seixantena d’anys. Va rebre influències diverses, des de les talles dels pobles nadius de l’Àfrica i de l’Amèrica precolombina fins a moviments d’avantguarda com el cubisme i el surrealisme, que conegué a París durant els anys 1920 i 1930.

La Galeria d’Art d’Ontario conté la col·lecció pública més gran d’obres de Moore del món

–Mora Roselló, Evarist: Barcelona, 1904-? Pintor, il·lustrador i decorador del segle XX. Es va formar a l’Acadèmia Arts de Barcelona i en el Centre Artístic de Sant lluc. Fou il·lustrador de setmanaris infantils, revistes i llibres. Il·lustrà targetes de productes farmacèutics.

–Mora turca: Vegeu ‘paper de morera’.

–Mora, Evarist: És un dels creadors més destacats dels anys trenta, actiu també a la postguerra, però, de manera sorprenent, encara no té la monografia que mereix. Autor de molts cartells abans de la guerra (per exemple el dels Homenatges a la Vellesa de la Caixa de Pensions del 1926, o els que anunciaven els espectacles del ballarí Joan Magrinyà) però també després (els cartells del Salón de la Moda Española, des del 1942, o el de les festes montserratines del 1947), entre 1936 i 1939 va fer una mitja dotzena de cartells destacats, com ara Excursionistes: sigueu prudents amb el foc! o No envieu els vostres productes al mercat lliure. Veneu-los a través dels Sindicats Agrícoles. Un altre cartell important és el que anuncia les representacions de La feréstega domada de Shakespeare, al Teatre Català de la Comèdia (Poliorama). Una bona introducció al treball d’Evarist Mora es pot trobar al blog Pintors i dibuixants catalans.

–Moradell i Català, Ernest: (Palamós, 1920 – 2005) dissenyador gràfic i pintor, és considerat un dels pioners del disseny gràfic a Espanya. Va treballar per les agències publicitàries “Gabernet Publicidad” i “Alas/Interalas” realitzant campanyes per a grans firmes comercials com ara Pepsi-Cola, Bic, Cervesa Damm, La Lechera o Nescafé, entre d’altres. També és autor de campanyes i cartells de caràcter institucional com “Mantenga limpia España”, “Cajas de Ahorro”, “Promoción del libro” o “Compre productos españoles”. Així mateix va ser un dels artífex de la promoció de la Costa Brava i la creació de la seva marca. Moradell fou un dels fundadors de Grafistes FAD, entitat creada el 1961 i que més endavant passaria a anomenar-se Associació de Dissenyadors Gràfics del Foment de les Arts Decoratives (ADG-FAD).

–Moragas i Gallissà, Antoni de: (Barcelona,1913-1985) fou un arquitecte i dissenyador català. El 1954 va guanyar el primer premi del concurs Prodignificació de la Llar Popular i obté el diploma de Tècnic Urbanista. Com a arquitecte va treballar principalment a Barcelona, on destaquen entre d’altres la reforma del Cinema Fémina, l’Hotel Park o uns habitatges al carrer Brusi. Arquitecte compromès en una arquitectura social al servei de les persones. Fou membre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i membre fundador i primer president de l’ADI FAD. Fou un dels impulsors del Setè Congrés de l’International Council of Societies of Industrial Design.

La seva obra es mogué entre el racionalisme i l’organicisme. Defensor de la industrialització enfront l’artesania, considerava que “L’artesania havia mort per donar pas al Disseny” i que “L’artesà modelava guiat pel seu instint, mentre que el dissenyador planifica per la raó” (Quaderns, 1961).

Fundador també del Grup R, teòric de la reforma arquitectònica de Barcelona. L’any 1960 organitzà l’ADI FAD, com a secció del FAD, del qual en fou membre fundador i primer president.

–Moralista: Escriptor que es limita a descriure els costums de la societat, però que no penetra al camp del filòsof, a qui està reservat donar nombroses ètiques.

–Moralitat: Gènere teatral que va estar en voga a França als segles XV i XVI, Era una mena de farsa de caràcter misteriós i que al final volia donar una lliçó edificant.

–Mordant: Regla doble que usen els caixistes per subjectar l’original al divisori i assenyalar la línia que componen.

–Mordassa: Premsa de mà per treballar en horitzontal. S’utilitza sobretot per al daurat. Es pot estrènyer gràcies a una roda central (coneguda com a ‘mordassa de daurar’), o amb dues clavegueres laterals. / Peces d’una màquina d’impressió que subjecten la forma impressora, amb un mecanisme de tancament i un sistema de registre per claus i tensors.

–Mordent: Substància corrosiva utilitzada en la composició dels tints i colorants perquè quedin ben fixats al suport. NOTA: Són utilitzats com a mordents la sal amoníaca, el salnitre, el vinagre, el vi, el tàrtar, l’alum, etc. Els mordents poden tenir un efecte corrosiu sobre el suport.

–Mordent per daurar les pells: El mordent que s’empra al daurat de les pells i teles dels lloms es prepara a base de clares d’ou de gallina, en líquid. És el millor mordent que es coneix si la clara és fresca, i facilita molt l’adherència de l’or amb molta rapidesa. Hi ha diverses fórmules de mordent, però totes són a base de clara d’ou.

–Mordent d’Edimburg: Utilitzat en estampació, en matrius de coure. Està format per 4/5 de clorur fèrric saturat i 1/5 de solució d’àcid cítric (3/4 litres d’aigua i 1/4 d’àcid cítric anhídrid en pols). És més fort que el clorur fèrric sense cítric i deixa menys residus que afectin la matriu.

–Mordent holandès: Solució a base de clorhídric, clorat de potassi i aigua. Es fa servir en estampació. Cal utilitzar-la amb protecció adequada ja que deixa anar gasos verinosos. És més suau que l’àcid nítric. Segons André Béguin a la seva ‘Dictionnaire technique de l’estampe’, la fórmula, per a un litre d’aigua, són 125 cm3 d’àcid clorhídric, 25 g. de clorat potàssic i 25. de sal de taula. Hi ha altres variants més o menys concentrades (l’acció de les quals és més o menys ràpida), diverses de les quals no usen sal.

–Mordentar: Treballar amb àcid el dibuix en una linografia.

–Morell Macias, Josep: (Sant Esteve d’En Bas, 1899 – Barcelona, 1949), fou un pintor i cartellista català. Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Sevilla, i va ser deixeble de Manuel González Santos. Després d’una temporada a Madrid es va traslladar a Barcelona, on va fixar la seva residència. Fou professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. És considerat un dels millors cartellistes catalans de la seva època i un excel·lent pintor de cavallet. Una de les seves darreres obres fou la realització d’un cartell que va presentar a l’Exposició de Cartells Artístics Pro-Hospitals, organitzada pel Reial Cercle Artístic de Barcelona.

–Morell i Mora, Antoni: (Barcelona, 1941 – Andorra la Vella, 2020) va serun escriptor andorrà. Va exercir d’advocat i va treballar a l’administració pública d’Andorra. També va ser ambaixador d’Andorra al Vaticà i va col·laborar amb nombroses publicacions periòdiques, com ara Poble Andorrà, Andorra 7, Diari d’Andorra, Periòdic d’Andorra, Set Dies, Avui i La Vanguardia. Va ser cofundador de la revista Andorra 7, així com de l’editorial andorrana Serra Airosa. Va ser membre fundador de l’Associació d’Escriptors del Principat d’Andorra l’any 1995, i en va ser president durant molts anys. Va impulsar el projecte del Museu del llibre a La Massana.

–Morera, Josep Maria📕: Tenia una drogueria al carrer Hospital i un pis a la Ronda on s’havia de fer alpinisme per entrar-hi i per a bellugar-se. L’art ho envaïa tot; escultures, llibres triats, quadres i dibuixos.

–Morera, Pere: Impressor-llibrer setcentista, establert a Vich. El peu d’impremta és un dels més antics coneguts d’aquesta ciutat. El seu paper més vell imprès és un oratori als sants màrtirs Llúcia i Marcià, amb data de 1743. Innumerables són les estampacions que realitza. El 1747 va estampar La Vida de la Serventa de Déu, Sor Maria Alberta de Sant Domingo, carmelita descalça, escrita per Fra Manuel Caralp, O. P. El 1748 va imprimir Constitucions Sinodals Vigatanes, del Bisbe Manuel de Muñoz.

El 1750 va presentar una súplica de caritat al Cabildo de la Seu vigatana per haver-li incendiat casa seva, amb mobles i estris. De 1751 és el primer volum dels tres que va impressionar de l’obra Currrus philosophicus juxta mentem Angelici Doctoris, de Fra Antonio Iribarren, i el mateix any va estampar un Dictionarium seu thesaurus Catalano-Latinus, També va imprimir goigs. Es titulava com a “Impresor del obispo y de su Colegio Tridentino”. Tenia la seva marca personal: un arbre (una morera) posat dins una targeta Lluís XV. Estava establert a la plaça de les Roses.

–Morera Grau, Josep M. (Barcelona, 1898 – 1984): va ser des de molt jove un col·leccionista que va viure per acumular el que en podríem dir una gran «cambra de meravelles» a la manera dels col·leccionistes renaixentistes europeus. Els seus interessos anaven des de col·leccionar objectes rars com un cap de jívaro i unes argolles africanes fins a tota mena d’objectes de porcellana, nacre, plata, vidre, rellotges, miniatures, reliquiaris, goigs, cartells, fotografies d’artistes signades i dedicades, etc. També va formar una bona col·lecció de monedes i medalles, una nodrida biblioteca de llibres i revistes i una destacable col·lecció d’art formada per dibuixos, litografies, pintures i escultures. Morera va arribar a aplegar una biblioteca d’uns 15.000 volums. Es tracta d’una col·lecció eclèctica amb un interès especial pel llibre il·lustrat. La temàtica és molt diversa: li interessaven els llibres de costums populars de les més variades cultures. Bona part dels llibres són de literatura catalana, alemanya i francesa, especialment de poesia de la primera meitat del segle xx. Molts d’aquests llibres estan dedicats per l’autor. Josep M. Morera va formar part de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, fundada el juny de 1944; hi consta com el soci número 61, donat d’alta el juliol de 1944.

–Morera y Masvidal, Maria: Filla del llibreter-impressor Pedro Morera i de Margarita Masvidal, va heretar el negoci familiar a Vic el 1764. Va contreure matrimoni amb el seu propi germà Juan Dorca, nebot de Pedro Morera. Juan Dorca apareix com a administrador als colofons fins al 1793, any en què la seva vídua María Morera es va fer càrrec del taller.

La viuda i fills de Juan Dorca van utilitzar una mateixa marca tipogràfica en el llibre La Doctora Sabia Heroicamente Virtuosa, y de la Doctora Virtuosa perfectamente Sabia,,, de José Antonio de Manresa y de Asprer , on apareix elmonograma “Dorca”. Els anys que va continuar activa firmava com “Maria Dorca, viuda”, “Viuda e hijos de Juan Dorca” o “Maria Dorca Morera”.

–Morera del paper: Vegeu ‘paper de morera’.

–Morfema: Unitat mínima en què es pot descompondre un element lèxic o part d’un element lèxic portador de significat gramatical.

–Morillas i Verdura, Antoni: (Barcelona, 1932 – Montpeller, 1983) fou un dissenyador gràfic i il·lustrador català. L’any 1955 inicià la seva carrera professional a l’editorial Seix Barral de Barcelona. En els seus dissenys es resistia a les consideracions merament funcionals, treballant la forma i el volum. Fou defensor dels valors creatius del grafisme enfront dels plantejaments més tècnics o racionals.

Dirigí teatre i confeccionà decorats per a diverses pel·lícules. Col·laborador de diverses agències publicitàries, l’any 1961, fou membre fundador i sots president de l’Agrupació de Grafistes del Foment de les Arts Decoratices (ADGFAD).

Realitzà murals de gran format, il·lustracions per a calendaris, cobertes de llibres, cartells, fulletons, pintures i escultures de petit format i tipografies.

Fou professor de Disseny Gràfic de l’Escola Massana i membre de la Alliance Graphique Internationale.

Participà en nombroses exposicions internacionals de grafisme, entre les quals destaquen Integraphics i Tipomundus.

–Morfologia de la escriptura: Forma característica dels signes de l’escriptura, independentment de la manera de traçar-los.

–Morison, Stanley: Stanley Arthur Morison (Wanstead (Essex), 6 de maig de 1889 – Londres, 11 d’octubre de 1967) fou un tipògraf, dissenyador i historiador de la impremta anglès.

El 1922 va ser membre fundador de Fleuron society dedicada a qüestions tipogràfiques (un ‘fleuron’ és una flor o adorn tipogràfic), va editar la revista d’aquesta societat duran cinc anys de 1925-1930. La qualitat de les il·lustracions de la publicació i la impressió es considera excepcional. Del 1923 al 1925 va ser redactor/escriptor per a Personal Annual, una revista d’arts gràfiques.

Des de 1923 fins al 1967 Morison va ser consultor tipogràfic per la Monotype Corporation. En la dècada de 1920 i 1930, el seu treball dintre de Monotype inclou la investigació i adaptació dels tipus de lletra històrics, com la reactivació dels tipus de lletra Baskerville i Bembo. Va aconseguir ampliar enormement la gamma de tipus de lletra de la companyia i va influir de forma destacable en el camp de la tipografia, sobretot, degut a la reelaboració de set tipografies del passat. Es tractava d’un canvi revolucionari, aquestes noves tipografies marcaven l’inici d’una renaixença tipogràfica.

Abans de Morison les tipografies usades en la impremta anglesa van ser la Plantin i la Caslon. Morison va ser també consultor tipogràfic per al diari The Times des de 1929 fins al 1960, que en 1931 l’hi va encarregar un nou tipus, que es convertiria en el Times New Roman. Morison va ser triat dissenyador reial per a la indústria el 1960 i va ser membre del consell editorial de la Enciclopèdia Britànica de 1961 fins a la seva mort el 1967 a Londres. Altres tipus de lletra que ha dissenyat Morison per la Monotype Corporation són Blade (1923) i Bembo (1929)

Basat en els dissenys originals de Francesco Griffo, que va tallar el tipus que va utilitzar l’any 1495 Aldo Manuzio per imprimir el primer assaig en llatí del cardenal Bembo, ‘De Aetna’. Els dissenyadors Stanley Morison i Monotype Staff, 1929.

–Morphing: Transformació fluida d’una forma o imatge en una altra a través de l’animació.

–Morralla: 1. Porció de lletres que queda sobrant en distribuir una fosa. 2. Aquesta paraula s’empra també pels llibreters de vell per designar els llibres que no tenen gaire interès i són de baix preu.

–Morrinotípia: Impressió tipogràfica amb caràcters de porcellana.

–Morrió: Capsa de fusta amb la base de tela metàl·lica que es posa al fons de l’aixeta dels cilindres i que serveix per a colar l’aigua.

–Morris, William: va ser un artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador anglès, fundador del moviment Arts and Crafts. Va tenir una gran influència històrica en les arts visuals i en el disseny industrial del segle XIX. Va tenir una influència enorme en les arts gràfiques del seu país i del seu temps. Va fundar una tipografia coneguda amb el nom de Kelmscott Press, per imprimir la ‘Llegenda Aurea’; va crear i dibuixar diversos caràcters tipogràfics, sent notables les tres sèries anomenades ‘goldentype’, ‘troytype’, ‘chaucertype’, que va gravar i va fondre ell mateix. Amb aquests i altres caràcters va fer meravelloses edicions de llibres, que ell mateix dissenyava, componia, imprimia i enquadernava.

–Morris Gothic: Dissenyat per William Morris i publicat originalment per Kelmscott Press el 1892.

–Morts: Cèlebre alfabet ideat i dibuixat per Holbein, en el qual cada lletra representa una escena amb una figura de la mort fent presa d’una persona viva, realitzat per al llibre ‘La Dansa de la Mort’, 1523-1526.

–Mortalles: -Mortalles: 1. Fenedores del creuer sobre les quals cauen les puntures, la qual cosa evita que aquestes es trenquin. 2. Buits de la branca en què es fixa el creuer.

–Morter: Vas de pedra, de metall, de fusta, de porcellana, etc., de cavitat semiesfèrica, on, mitjançant un piló (mà de morter), hom tritura substàncies fragmentades per tal de polvoritzar-les o reduir-les a pasta.

–Morus papyrifera sativa: Planta monocotiledònea utilitzada pels xinesos en la fabricació del paper.

–Mosaic: 1. Tècnica d’ornamentació de la coberta d’un llibre que consisteix a enganxar trossos de pells de diferents colors per fer-ne una composició. Hi ha diferents maneres de fer-ho i cadascuna té una denominació en concret. Si tota la tapa està formada per trossos de pell, aleshores diem que està formada per encaix. 2.Conjunt de fotografies aèries verticals que se sobreposen parcialment i els marges dels quals han estat retallats perquè conformen una representació fotogràfica continua duna porció de la superfície de la Terra, minimitzant la detecció d’empalmament individuals.

–Mosaic controlat: Mosaic ajustat a un traçat de control terrestre, usant fotografies que han estat prèviament rectificades per compensar les variacions d’escala produïdes pels canvis a l’alçada de vol i de la inclinació de la càmera en el moment de la presa aèria.

–Mosaic vora a vora:  La pell de la coberta es retalla just on es posarà l’altra pell. Aquesta segona pell s’enfila en bisell les vores i es talla una mica més gran que l’espai per ubicar-la perquè les vores fines se superposin, gairebé sense notar, sobre l’altra.

–Mosaic de vora irregular:  Trossos de pell dividida que es posen sobre la pell de la coberta.

–Mosca: 1. Petit retall enganxat sobre un full de pergamí per tapar un forat de la mateixa forma. 2. Errates que presenten les proves quan sobrepassen el nombre de les que es consideren normals.

–Moscoso, Victor: (Vilaboa, La Corunya, 28 de juliol de 1936), és un artista nascut a Espanya i format als Estats Units, conegut pel disseny de cartells de rock psicodèlic, publicitat i per la producció de còmics underground a San Francisco (Califòrnia) durant les dècades dels anys 60 i 70.

El 1959 es va mudar a San Francisco, graduant-se a l’Institut d’Art de San Francisco (SFAI), on posteriorment va impartir classes durant un període de cinc anys.

L’èxit professional li arriba a través de la creació de pòsters per a concerts de rock psicodèlic promoguts a les sales i clubs de ball de San Francisco. Els cartells per a la promotora de concerts Family Dog a la sala Avallon, i els que va dissenyar en tons neó rosa cridaners per a la sala Matrix van cridar l’atenció internacional durant l’Estiu de l’Amor del 1967.

Per a Moscoso, fer aquells cartells innovadors va suposar deixar de banda la seva formació acadèmica i aprendre del que s’estava fent al carrer, barrejant noves tipografies, difícils de llegir, amb colors estridents que cridessin l’atenció.

A més del disseny de cartells, Moscoso també ha elaborat carpetes per a àlbums de músics com Jerry Garcia, Bob Weir, Herbie Hancock, Jed Davis i David Grisman.[2] o en tots els seus números des del 1968 fins al número final publicat el 2014.

El 1977, Moscoso va dissenyar el logotip de l’estació de ràdio KMEL : un camell amb auriculars. Moscoso també ha dissenyat samarretes, tanques publicitàries i animacions per a estacions de ràdio, per la qual cosa va rebre dos premis Clio. A més, va rebre un premi Inkpot el 1979. També va rebre una medalla AIGA el 2018.

Algunes de les seves obres formen part de les col·leccions permanents del Louvre a París, MOMA de Nova York, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units a Washington DC o el Victoria & Albert Museum de Londres.

-Mossàrab (miniatura): Estil pictòric dels manuscrits elaborats per cristians sota domini musulmà a la península ibèrica entre els segles X i XII. Es caracteritza pels seus colors intensos (grocs, vermells, blaus i verds), figures esquemàtiques i ornamentacions exuberants.

–Mossegada: Incisió produïda per efecte de l’acció de la gúbia sobre la fusta. També corrosió sobre una planxa o làmina de metall, per l’acció d’un àcid.

–Mossegada groga: És una mossegada molt feble que amb prou feines marca el traç i que pràcticament no té relleu al paper. L’aspecte és grisenc, pàl·lid. Sovint és un defecte.

–Mossegada plana: O única, aiguafort obtingut amb un sol bany d’àcid que produeix uns traços que tenen tots la mateixa profunditat. Mentre que l’amplada és determinada per les puntes que es fan servir.

–Mossegades successives: És quan amb diversos atacs successius d’àcid s’aconsegueixen diferents profunditats i intensitats i valors als traços, que solen estar superposats.

–Mossegar per capes: Procediment de mossegar que consisteix a cobrir amb vernís les diferents parts d’un aiguafort a mesura que es va obtenint la profunditat de les entalles.

–Mossegada amb pinzell: Mossegada en què el mordent s’aplica amb un pinzell. 

–Mossegada profunda: El material s’exposa molt de temps a l’àcid, quedant una abrasió profunda que deixarà colors foscos al gravat.

–Mossegada amb reserves: Mossegada en què es tapen les zones fosques d’una planxa demanera successiva, per aconseguir gammes de grisos diferents.

–Mossegada suau: El material s’exposa poc temps a l’àcid, quedant una abrasió superficial, que deixarà colors clars al gravat.

–Mossegada vertical:  Es diu a ‘estampació’, quan l’àcid ataca només la profunditat de la talla. Si no fos vertical, l’àcid atacaria també les parets laterals i provocaria una ‘calba’ al dibuix, per no poder retenir la tinta.

–Mossegar: Obrir talles en una làmina per mitjans químics en exposar-lo: a l’acció de l’aiguafort. El resultat d’aquesta acció sobre el metall s’anomena mossegat i, per definició, aquesta és la manera de gravar genuí en les tècniques indirectes de gravat calcogràfic.

–Mossegar en plat: Procediment de mossegar que es practica després de dibuixar sobre el coure amb punxons de diferents gruixuts, de manera que estiguin sotmesos a l’acció de l’àcid tots els plans durant el mateix temps; així s’obtenen diferents valors de tons produïts per les entalles més o menys amples i més o menys estrets.

–Mossegat: Expressió que en gravat artístic es fa servir per descriure l’efecte de desgast o erosió que un àcid fa sobre una planxa (usualment de metall). També s’anomena Atac.

–Mosso: Llistó de fusta dentat, col·locat verticalment al costat de la palanqueta de la tina, on es repenja la forma amb el full de paper perquè s’escorri lleugerament.

–Mostra: 1, Retall de paper que s’inclou en els mostraris o catàlegs dels venedors de paper amb la descripció de les seves característiques per promocionar-ne la venda. 2. En programes de disseny, qualsevol definició dels valors d’un color amb nom propi. Cada mostra defineix numèricament uns valors de color relacionant-los amb un model de color genèric, usualment RGB, CMYK, Lab, HSB o similars. En origen, el propòsit de definir i fer servir mostres és simplificar i unificar les definicions i intercanvi de colors, dins d’un mateix document, entre documents, entre programes i entre usuaris i sectors industrials. Treballar en disseny gràfic sense fer servir mostres és generalment molt mala idea.

Un mostrari de colors de finals del segle XVII.

La idea es basa en els catàlegs de pintures i tintes, existents a diferents sectors molt abans de l’aparició dels ordinadors, fins i tot en la catalogació de colors i com aconseguir-los que alguns autors van fer abans del desenvolupament de la impressió en colors.

Unes mostres de colors Pantone.

Per això les mostres utilitzades pertanyen moltes vegades a catàlegs internacionals de color com els de Pantone, RAL, Toyo o similars. Això no impedeix que qualsevol usuari pot crear la seva pròpia paleta de mostres, cosa que és molt corrent.

Tanmateix, només les mostres definides basant-se en un espai de color independent dels dispositius (com CIELAB D50, que és el model de Lab que usen per exemple els programes d’Adobe) o les que es basen en l’ús d’algun perfil de color estandarditzat conegut (com sRGB) permeten comunicar de forma inequívoca les dades de color.

Corregir és en la mesura del possible va ser, per exemple, una de les raons per les fa uns anys Pantone va canviar les definicions de molts dels seus colors directes per valors Lab (una acció correcta que va causar grans maldecaps a moltes persones).

Per això, i en absència de qualsevol manera coherent d’administració del color, la forma tradicional de finals del segle XX de definir els valors numèrics de les mostres indicant simplement que eren CMYK o RGB (o escollint-los d’una Pantonera de colors directes per imprimir en quadricromia en paper premsa!) no tenia més virtut que facilitar el treball dels usuaris a costa d’una imprecisió total en la comunicació del color.

En treballar així, les xifres i sigles no signifiquen altra cosa que quantitats específiques de colorants desconeguts el caràcter numèric dels quals aparenta una precisió descriptiva de què manquen.

Les mostres de molts programes de disseny no només inclouen colors llisos, sinó degradats o motius.

–Mostra de color: Els colors es poden mostrar de diferents formes; per exemple, mitjançant mostres de paper, cartes de color o guies.

–Mostra de venedor: volum fet per a la venda porta a porta d’un títol pròximament publicat, normalment té exemples de diversos estils d’enquadernació, la portada, unes quantes pàgines de text i algunes il·lustracions (si n’hi ha) i sovint uns quants fulls ratllats enquadernats al dors que s’utilitzen per registrar la transacció de venda, incloent-hi el nom i l’adreça dels qui van demanar el llibre.

–Mostrar a través Quan el text o les imatges són visibles a través d’una pàgina, perquè el paper és massa prim o no prou opac.

–Mostrari: 1. Llibre que conté exemples. 2. Col·lecció de mostres que fabricants i distribuïdors lliuren als clients per informar de les qualitats i l’ús dels papers.

–Mostrari de papers: Catàleg de qualitats de paper agrupats segons les diferents característiques: gramatge, nom, etc.

–Mota: Defecte d´impressió. Es produeix en quedar una partícula adherida a la matriu o les mantellines, la qual cosa deixa un petit halo blanc a la impressió. Se soluciona netejant la zona bruta i posant tinta nova abans de tornar a imprimir.

–Motejat: Defecte d’impressió que consisteix en l’aparició de taques petites o punts a causa d’una defectuosa distribució de la tinta al paper. 2. Taca tirant a terrós causada al paper per la humitat.

–Motion Design: «Motion Design» és com anomenem el concepte de creació d’animacions i gràfics amb moviment a través dels quals comunicar informació, explicar històries o millorar l’experiència de l’usuari. Es fa servir en disseny d’interfícies, publicitat i entorns digitals. Les animacions i transicions en UI, com ara desplaçaments suaus o efectes d’esvaïment, són exemples habituals de Motion Design amb què es millora la usabilitat i l’estètica de les aplicacions i llocs web.

–Motion graphics: És un terme anglès que es tradueix com a Gràfics en Moviment. Generalment, el Motion Graphics és una peça de vídeo curta que combina les tècniques de l’audiovisual amb el disseny gràfic originalment estàtic.

–Motiu: 1. Tema o assumpte que s’utilitza com a base per produir una obra plàstica. El motiu pot ser argumental o respondre a una funció decorativa en forma de figura, signe o arabesc. 2. En Arts visuals és un tema bàsic a desenvolupar. Pot ser un element d’un patró o una imatge. Pot repetir-se, com al cas dels estampats, ratlles, punts o arabescos, o ocórrer una sola vegada. Pot ser un arquetip, una al·legoria, un mite, un logotip o un element iconogràfic, per exemple. Poden buscar crear efectes emocionals, com típicament als anuncis i al cinema. Per exemple, el cinema negre sol utilitzar motius visuals per a establir estats d’ànim. Altres exemples de motius són la jove i la bèstia, i la mort i la donzella, ambdós típics del renaixement i del romanticisme. L’art ornamental o decoratiu pot descompondre’s en diferents elements, que poden ser anomenats motius. Tal com passa en l’art tèxtil, el motiu pot ser repetit diverses vegades en un estampat.

–Motiu cal·ligràfic: Motiu format de lletres o que parteix de lletres.

–Motiu a daus: Motiu geomètric format per quadres de diamants o cubs petits. Va ser molt comú a l’enquadernació de la primera meitat del segle XIX, tant sobre pell com sobre tela.

–Motiu escacat: Motiu geomètric format per ratlles creuades, semblant un tauler d’escacs.

–Motiu figuratiu:  Motiu en què apareix una figura humana. La seva representació està prohibit per l’Alcorà, i per això les enquadernacions àrabs solen tenir un altre tipus de motius.

–Motiu geomètric: Dibuix format per figures geomètriques (cercles, rombes, estrelles, asteriscs, ratllats…).

–Motiu heràldic:  Dibuix del blasó d’una casa.

–Motiu vegetal: Dibuix que imita vegetals de manera més o menys esquemàtica.

–Motlle:. 1.Tela metàl·lica de la màquina de fer paper, molt espessa i fina, posada al voltant del bombo, on van cosides les marques del paperaire i s’hi apliquen les tires de cera o de lona per a fer les separacions per tal de dividir la cinta de paper en fulls.
2. Estris de vidre amb cap rodó que serveix per moldre el bol d’Armènia que s’usa al daurat.

–Motlle d’impressió:  Tipus ja preparats per a la impressió.

 –Motlle de mà:  És un motlle simple utilitzat en feines de petita escala. S’utilitza en les indústries d’impressió i emmotllament per injecció.

A la indústria de la impressió, un motlle manual es refereix específicament a un motlle de dues parts, utilitzat per a la foneria de tipus fets manualment. La matriu és a l’interior del motlle. En particular, es refereix a un sistema de fosa de tipus mòbil, iniciat per Johannes Gutenberg, que va ser àmpliament utilitzat en els primers temps de la impremta a Europa (segles XV-XVI).

En aquest mètode, el tipus es feia tallant una cavitat amb la forma de lletra en una matriu feta de metall tou (típicament coure). Després aquesta matriu es fixava a la part inferior del motlle, la part superior es tancava sobre ella i s’abocava a la cavitat l’aliatge metàl·lic fos. Usant el motlle de mà, l’impressor podia fabricar ràpidament qualsevol tipus addicional que pogués necessitar.

–Motlle picat: Motlle al qual momentàniament se li han substituït lletres, signes o vinyetes per altres equivalents en gruix.

–Motlles parcials: motlles corresponents a cada color en un treball a dos o més colors.

–Motllura: Motiu ornamental tirat, estret, que forma entrants o sortints, i que té un perfil uniforme.

–Motor de color: Programa informàtic especialitzat en el processament de dades relacionades amb el color digital, especialment pel que fa a canvis de modes de color. Els motors de color no tenen en principi interfícies d’usuari perquè solen funcionar com a mòduls d’altres programes als quals serveixen les seves dades i són els que efectuen els canvis de color.

Els programes de tractament d’imatge solen utilitzar un motor de color que porten inclòs, però alguns poden triar-ne un de diferent instal·lat al sistema.

Alguns motors de color habituals són Adobe CMM, Little CMS, Argyll CMS, Apple ColorSync, Kodak KCMS, Heidelberg CMM o Microsoft ICM.

També s’anomena “mòdul de Gestió del Color” (Colour Management Module: CMM) i “motor d’administració del color”.

–Mots encreuats: Dibuix geomètric amb caselles blanques i negres en quantitats generalment desiguals, que serveix de passatemps consistent a omplir les caselles blanques amb lletres o síl·labes que formen paraules o frases cabals llegides en sentit vertical i horitzontal, en correspondència amb una llista de definicions que sorprèn el dibuix.

–Mots encreuats blancs: Mots encreuats que no tenen caselles negres.

–Mots encreuats literals: Mots encreuats les caselles dels quals s’omplen amb lletres.

Mots encreuats: un de fàcil i un de no tan fàcil!   (Dept. Educació. XTEC)

–Mots encreuats sil·làbics: Mots encreuats les caselles dels quals s’omplen amb síl·labes.

–Motu propio (terme llatí): Resolució dictada pel Papa sense petició aliena.

–Moura, Beatriz de: (Rio de Janeiro, 1939) és una editora espanyola d’origen brasiler, fundadora i directora literària de Tusquets Editors. En ple moviment de la Gauche Divine, el 1968 es va casar amb el germà d’Esther Tusquets, l’arquitecte Òscar Tusquets i el 1969 va fundar l’editorial Tusquets Editors. Amb una línia editorial alhora rigorosa i oberta, ha posat a l’abast del públic les obres de grans escriptors contemporanis en castellà com Ernst Jünger, Milan Kundera o Emil Cioran. Ella mateixa ha traduït al castellà (des dels originals en francès) Los testamentos traicionados, La lentitud, La identidad i La ignorancia de l’escriptor txec i francès Milan Kundera.

–Moviment:  En arts gràfiques, el mateix que la pèrdua de l’estabilitat dimensional del paper.

–Moviment Art Nouveau: Vegeu ‘encuadernació d’art moderna’.

–Moviment artístic: Corrent artístic amb un estil particular.

–Moviment Arts and Crafts: Vegeu ‘encuadernació d’art modern’.

–Moviment del disseny obert: Implica el desenvolupament de productes físics, màquines i sistemes mitjançant l’ús d’informació de disseny compartida públicament. Això inclou la creació de programari lliure i de codi obert (FOSS), així com de maquinari de codi obert. El procés és generalment facilitat per Internet i sovint es realitza sense compensació monetària. Els objectius i la filosofia del moviment són idèntics als del moviment de codi obert, però s’implementen per al desenvolupament de productes físics en lloc de programari. El disseny obert és una forma de co-creació, on el producte final el dissenyen els usuaris, en lloc d’un actor extern com una empresa privada. 

–Moviment Modern: El racionalisme, també anomenat estil internacional o moviment modern, va ser un estil arquitectònic que es va desenvolupar a tot el món entre 1925 i 1965, aproximadament. Sol ser considerat com la principal tendència arquitectònica de la primera meitat del segle XX.

–Moviment modernista: Vegeu ‘encuadernació d’art modern’ i ‘estil modernista’.

–Moya Martí, Enric: Dibuixant barceloní. Especialitzat en models per a rajoleria vidriada.  Fou un dels deixebles d’Alexandre de Riquer. De 1892 a 1918 prengué part en diverses exposicions i concursos que tingueren lloc a Barcelona, i fou premiat diverses vegades. . Dibuixà alguns exlibris.

MP3: Estàndard MPEG derivat de compressió solament d’àudio (MPEG-1, capa 3). Molt eficaç, és capaç d’oferir gran qualitat amb una relació de compressió de 12 a 1.

–MPEG: Sistema de compressió de vídeo que permet la codificació digital d’imatges en moviment.

–MPEG-4: MPEG-4 és un algorisme de compressió de videos i gràfiques, basat en la tecnologia MPEG-1, MPEG-2 i Apple Quick Estafi. Els arxius MPEG-4 basats en ‘wavelet’ són mes nois que JPEG o Quicktime, per tant, són usats per a transmetre video i imagenes amb menys amplada de banda, poden barrejar video amb text, graficas, i capes d’animació 2D i 3D. El format MPEG-4 s’estandarditzà l’octubre de 1998 en el document ISO/IEC #14496.

–Muallaqat: Composicions líriques àrabs de caràcter amorós i aventurer del període preislàmic (500-662) atribuïdes a set grans poetes diferents.

–Mucha, Alphonse (Ivančice, 1860 – Praga, 1939): Artista d’origen txecoslovac, integrant del moviment Art Nouveau, va desenvolupar gran part de la seva carrera a París, on se’l va reconèixer com un mestre en l’art del cartell. Els Art Nouveau francès està estretament vinculat amb la seva figura i és un dels artistes més imitats de tots els temps.

–Muckraker: El terme muckraker ((anglès) muck: fems, brutícia, (rake: rampí, rastell) fa referència als periodistes reformistes que van escriure predominantment a les revistes populars dels Estats Units de principis del segle XX. Es relaciona amb el periodisme d’investigació, el sensacionalisme i el periodisme vigilant ((anglès): “watchdog journalism”). El cas Watergate n’és un exemple d’aquest últim.

–Mudèjar:  Estris d’enquadernació. Floró amb decoració mudèjar. / Ornament realitzat amb aquest floró. / Vegeu ‘estil mudèjar’.

–Mudèjars de llaç: Element decoratiu en enquadernació

–Mudèjars d’orla: Element decoratiu en enquadernació.

–Mulla! :Crit de resposta a la pregunta d’on és el mestre de sala, si aquest està encolant.

–Mullada: Pila de paper encolat a punt de premsa.

–Mullador: 1. Dipòsit d’aram de costats baixos (uns 15 cm) que serveis per a posar-hi la cola calenta quan està a punt de fer-se servir. 2. En alguns llocs, obrer que encola el paper. 3. Operari de la impremta que mullava el paper quan aquest s’imprimia humit. 4. Dipòsit d’aigua neta on es mullava el paper abans de la impressió. 5. Rodet mullador. 6. Dispositiu que a les màquines d’òfset manté humides les parts de la planxa que no han de prendre tinta.

–Mullar: Posar el feix de paper, ben fluix pel centre, dins del mullador.

–Mullar el motlle: L’operació que consisteix a comunicar-li la humitat necessària per qualsevol mitjà i segons el que es vagi a practicar amb ell.

–Mullar el paper: No fa gaire temps que a les impremtes es mullava el paper que s’havia d’imprimir, per tal que la tinta prengués millor el tiratge. Aquest costum ha desaparegut gairebé totalment, encara que algunes vegades s’aplica a edicions de luxe. El progrés que han tingut les màquines tipogràfiques, així com les millores que hi ha hagut en la fabricació del paper, permeten que els tiratges ordinaris es facin en sec.

–Müllen: Graus Müllen. Índex de mesurament de la resistència al rebentament del paper. Tb Müllen tester.

–Müller, Gerd A.: (Frankfurt del Main, 1932 — 6 de desembre de 1991) va ser un dissenyador industrial alemany. Entre les seves obres destacades hi ha productes per a Braun i Lamy, com ara el producte estrella de Lamy, el Lamy 2000. El 1955, va començar a treballar a Braun, on va treballar durant cinc anys abans de deixar l’empresa el 1960. Durant el seu temps a Braun, Müller va desenvolupar diversos electrodomèstics, com màquines d’afaitar, tocadiscs i electrodomèstics de cuina. Alguns dels seus dissenys més destacats per a Braun inclouen el robot de cuina KM 3, la màquina d’afaitar SM 3 i el tocadiscos PC 3 (juntament amb Dieter Rams i Wilhelm Wagenfeld). Després de deixar Braun el 1960, Müller va començar a treballar com a dissenyador industrial i gràfic independent. Durant aquest temps, va dissenyar nombrosos instruments d’escriptura per a Lamy, inclosa la seva ploma insígnia, la Lamy 2000, dissenyada el 1966. També va desenvolupar els models CP1, Twin, ST i Unic per a Lamy.

–Müller-Brockmann, Josef (Rapperswil (San Galo), 1914 – Unterengstringen, 1996): Dissenyador d’origen suís, un dels més destacats representants de l’estil suís de disseny. Advocava per un disseny desposseït de traços informals i d’il·lustracions, compost per imatges fotogràfiques i tipografia sobre una estructura de retícula que el farien reconeixible a tot el món. En el seu moment, aquestes idees van ser una absoluta revolució tècnica i fins i tot ideològica: s’eliminava tot element decoratiu en la composició de pàgina i s’organitzaven els elements gràfics en una estructura de retícules.

Va publicar nombroses obres entre les quals cal destacar: L’artista gràfic i els problemes de disseny (1961), Història de la comunicació visual (1971), i la seva obra més popular, Sistemes de retícules en el disseny gràfic (1976).

–Mullor i Garcia, Pere: (Benilloba, 1837 – Barcelona, 1901) Xilògraf. Establert a Barcelona, col·laborà amb Marià Aguiló en la preparació de l’edició de la Bibliografia Catalana, i s’especialitzà en la traducció al boix d’originals d’altri (T. Padró, M. Teruel, E. Planas, etc.) tant en l’edició d’obres literàries com en llibres d’història. També realitzà goigs i col·laborà en revistes il·lustrades (La Ilustració Catalana).

–Multicanal: En tractament digital d’imatges, quan s’utilitza més d’un canal. S’utilitza per separar per cada canal els colors de ‘quadricromia’, ‘RGB’, ‘escala de grisos’ o ‘Lab’, i preparar així la imatge per imprimir-la amb diverses tintes directes. A Photoshop, es poden desar com ‘.psd’, ‘raw’ o ‘eps’.

–Multicolor: Que té molts colors.

–Multicopiar: Copiar amb multicopista.

–Multicopiat: Copiat per multicopista.

–Multicopista: Aparell per treure còpies d’originals escrits a mà oa màquina o per altres procediments.

–Multiculturalisme en el disseny gràfic: El multiculturalisme en el disseny gràfic fa referència a l’adopció i el respecte de diferents cultures dins de la comunicació visual. En un món interconnectat, on les marques operen en múltiples mercats i davant de diverses audiències, és essencial que el disseny prengui en consideració les particularitats culturals per evitar estereotips, malentesos i missatges inadequats.

–Multífid: Que es divideix en moltes branques.

–Multilingüe: Escrit en diversos idiomes.

–Multimedis: Utilització simultània de diversos mitjans de comunicació de diferents categories, sigui per a una campanya publicitària o amb un altre propòsit.

–Multipàgina:  En disseny gràfic, el programa permet maquetar més d’una pàgina alhora (Indesign, Quark Xpress). 2. En arts gràfiques i disseny, treball format per més duna pàgina —especialment duna pàgina física, usualment de paper—. Exemples de treballs multipàgina són els llibres, les revistes, els reportatges dins una revista, etc.

Els dissenys multipàgina poden estar en un objecte físic juntament amb altres treballs de disseny gràfic o formar un objecte únic. L’existència de més d’una pàgina imposa certs requisits conceptuals en plantejar el treball i l’ús d’eines pensades com ara, per exemple, Adobe InDesign.

En disseny gràfic enfocat a la impressió, qualsevol document o programa capaç de tenir o tractar més duna pàgina alhora.

Una de les diferències principals entre un programa de maquetació (InDesign o Quark Xpress) i un d’il·lustració (Illustrator o Photoshop) és que el primer és necessàriament multipàgina.

–Multiplataforma: En termes d’informàtica, qualsevol cosa que pot funcionar a més d’un sistema operatiu, especialment als més coneguts (Windows, Mac OSX i linux).

–Multiple Master: Adobe va presentar una nova tecnologia dins del format PostScript Type 1. El format Multiple Master permetia crear fonts pròpies, entre molt fines i supergruixudes i estretes o amples (cosa que en realitat ja era possible amb les fonts GX). Les formes bàsiques es dibuixaven com a fonts primàries i les diverses fonts es generaven llavors a partir d’aquelles amb ajuda del FontCreator inclòs al paquet.

La Myriad MM (arriba). En rojo, la Regular; en gris, la Light Regular, Semibold y Bold. En las esquinas se hallan las fuentes primarias que sirven para generar las variantes de fuentes.

–Munari, Bruno: (24 d’octubre de 1907 – 30 de setembre de 1998) va ser un artista i dissenyador italià, que va contribuir en molts fonaments de les arts visuals (pintura, escultura, cine), arts no visuals (literatura, poesia i didàctica amb la investigació del joc del subjecte, la infància i la creativitat), del disseny industrial i gràfic, va ser un artista polifacètic el qual va fer incursions amb èxit en diferents àrees del coneixement, des del disseny industrial, arquitectònic i editorial amb el disseny de llibres. Una de les seues aportacions fonamentals està en el llibre “Da cosa nasce cosa – Laterza (1981)” Traduït al castellà per “¿Cómo nacen los objetos? – GG Diseño”, on ens planteja una metodologia per al disseny, per a qualsevol tipus de disseny. 

El 1925 va tornar a Milà on va començar a treballar amb el seu oncle, que era enginyer. El 1927 va seguir a Marinetti i el moviment futurista, mostrant el seu treball en moltes exposicions. Tres anys més tard es va associar a Riccardo Castegnetti (Riques), amb qui va treballar com a gràfic fins a 1938. El 1928 va signar amb Aligi Sassu el Manifesto della pintura, que postula la representació de formes antinaturalístiques. Durant un viatge a París, el 1933, va trobar a Louis Aragon i André Breton. A partir de 1939 i fins a 1945 va treballar com a dissenyador gràfic en la premsa per a la redacció de Mondadori, i com a director d’art de la Revista Tempo. Al mateix temps escrivia llibres per a xiquets, originàriament creats pel seu fill Alberto. El 1948, Munari, Gillo Dorfles, Gianni Monnet i Atanasio Soldati, van fundar el moviment Art Concreta.

–Mundo Ibérico: Fou una revista cultural catalana en llengua castellana, publicada a Barcelona entre juny de 1927 i gener de 1928. Fou fundada per Màrius Verdaguer, per Joan Balagué, propietari de l’Editorial Lux i de la Llibrería central, i pel poeta Enrique de Leguina, tots ells asidus de les reunions del grup cultural de L’Ateneíllo de l’Hospitalet, format al voltant del pintor uruguaià Rafael Barradas. Hi publicares articles, a part dels propis Màrius Verdaguer i Enrique de Leguina, autors com Cristóbal de Castro, Juan Gutiérrez Gili, Benjamín Jarnés, Estévez Ortega, Ramón Gómez de la Serna, Rafael Cansinos Assens, Pérez de la Osa, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà. La seva qualitat, en disseny, format i continguts era molt remarcable, però, donada l’escassa circulació que va assolir i la manca de patrocinadors, no va poder assumir els costos d’edició i va haver de deixar de publicar-se.

–Munner i Valls, Vicent: (Barcelona, 1828 – 1876) fou un farmacèutic, químic, bibliotecari, conservador de museu i professor universitari català. Fou farmacèutic de la “Real Cámara”. El 1851 va ser nomenat substitut de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Granada i l’any següent catedràtic de Pràctica d’operacions Farmacèutiques d’aquesta universitat. Posteriorment, passà a exercir aquesta càtedra a la Facultat de la UB, on el 1868 també ocupà la d’anàlisi química. Es va dedicar a l’estudi de les aigües minerals, i l’any 1856 ingressà la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) amb el discurs d’entrada Verdadero origen e importancia del análisis químico, i el 1861 fou nomenat acadèmic. Entre els càrrecs que ocupà es troben, entre d’altres, el de secretari de la Secció de Ciències Físico-químiques (1859-1862), bibliotecari (1857-1864), conservador del Museu, en diverses ocasions entre 1856 i 1862, vicepresident (1860) i, finalment, president de la RACAB entre els anys 1861 i 1862.

–Muntada: Una il·lustració es pot muntar (en comptes d’imprimir-la directament) en un full en blanc d’un llibre.

–Muntadas, Carmen (Barcelona). Junt amb Gabriel Vila Muntadas duien la llibrería d’igual nom que el seu cognom i estaven al carrer Aribau, 22: des de 1937 fins almenys l’any 1964.

–Muntané i Muns, Lluís: (Mataró, 25 de juliol de 1899 – Barcelona, 5 de novembre de 1987) fou un pintor, gravador, cartellista i professor català. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on fou deixeble de Vicenç Borrás i de Josep Mongrell. La Diputació de Barcelona li va atorgar un pensionat que li va permetre viatjar el 1927 per Itàlia i ampliar els seus estudis. Es va casar amb la també pintora Teresa Condeminas. El 1943 va guanyar per oposició la Càtedra de Dibuix al Natural a l’Escola de Belles Arts de Barcelona on va exercir fins a la seva jubilació, el 1969. Com gravador va realitzar passat els cursos de gravat de l’Institut Català de les Arts del Llibre entre 1934-37. En aquest camp del gravat el seu mestratge destaca especialment en la sèrie que va executar al voltant de la Barcelona vuitcentista. També com a gravador col·laborà amb diverses editorials de Barcelona. Finalment, fou un destacat cartellista tot i que aquesta activitat ha estat sovint injustament oblidada.

–Muntanyola i Carné, Antoni: (Barcelona, 1883 – 1951) fou un dibuixant humorístic, autor teatral, il·lustrador i editor de llibres infantils. Va ser el creador de la imatge gràfica d’En Patufet l’any 1904. En els seus dibuixos firmava amb el nom de Amyc o Amic. Va realitzar il·lustracions per les revistes Cu-Cut!, En Patufet i La Mainada  L’any 1917 fundaria la innovadora Editorial Muntañola dedicada als llibres il·lustrats per a infants.

–Muntañola, Joaquim (1914-2012): Polifacètic i prolífic, va publicar la seva primera vinyeta a la revista Xut!, dirigida per Valentí Castanys, i durant els anys trenta col·laborà a En Patufet, TBO, El Be Negre, Lecturas, o Papitu. Va realitzar una vinyeta diària per a La Vanguardia durant més de dues dècades, i també va deixar milers d’acudits en un gran nombre de diaris i revistes, des de El Correo Catalán, El Mundo Deportivo, Dicen o Vida Deportiva a Tele/Estel, Atalaya, Don Balón, Ellas o Tio Vivo.

La utilització de l’humor com a tècnica publicitària fou una constant en la seva carrera. Cartells, fulletons, cromos, curtmetratges d’animació i també llibrets temàtics d’acudits, són alguns dels recursos que utilitzà per apropar diverses marques als seus consumidors. També realitzà un gran nombre d’auques.

–Muntatge d’òfset: Un cop obtinguts els fotolits, s’envien al client per a la seva revisió, i després s’envien al taller d’òfset. En ell es procedeix al muntatge o diagramat, que consisteix en la col·locació dels fotolits sobre una pel·lícula estable indeformable en condicions normals denominada Astraló, que se situa sobre el Full del traçat (o guia), full de paper en què s’ha dibuixat el casat o llançat de les pàgines dels plecs o guia de muntatge, és a dir, la distribució espacial segons la qual, quan es dobleguen els plecs a les parts establertes, cada pàgina ocupi el seu lloc, amb les separacions oportunes per als marges de cap, peu i laterals. L’operació s’efectua en una taula de muntar translúcida anomenada Taula lluminosa o electrodifusor. Acabat el muntatge, es trau una prova dels plecs, les ozàlides o ferros, que s’envien al client.

–Muñoa, Joan: (Palma, (?) primer terç del segle xix – Reus, 1873 (?)) va ser un impressor instal·lat a Reus. Joan Muñoa va aprendre l’ofici d’impressor a Tarragona, i les seves primeres actuacions a Reus són de 1856, quan es va fer càrrec de la impremta de Josep Generès, oberta al carrer de sant Vicenç Alegre. Va imprimir aquell any el periòdic El Deseo del Pueblo, de tendència liberal, “en la imprenta de José Generés a cargo de Juan Muñoa”. El 1858 es va establir pel seu compte al número 6 de la plaça del Mercadal, en un primer pis. Aquell any havia adquirit eines d’imprimir a Josep Arnavat, un impressor reusenc que havia tancat feia poc el seu negoci. El 1859 va imprimir El Eco del Centro de Lectura, la primera publicació periòdica de l’entitat, que va durar només un any. Va imprimir també El Porvenir, que volia ser una continuació d’El Eco del Centro de Lectura, i que va aparèixer el 1860. 

Joan Muñoa va imprimir diversos periòdics, però no sembla que mai tingués grans mitjans tècnics, com es desprèn de l’observació dels títols impresos per ell que es conserven. El 1868 va tornar a canviar de lloc el seu obrador, i es va traslladar a la plaça dels Quarters. Allà va imprimir El Crepúsculo, periòdic fundat per Eugeni Mata, i La Verdad, i el 1869 imprimia els periòdics satírics El Canta claro i El Enano de la Venta. El 1870 imprimí El Reusense. El mateix 1870 imprimia goigs i llibrets religiosos i des de la seva fundació el 1862, els reglaments i les Memòries del Banc de Reus. L’últim imprès conegut d’ell és del 1872, i sembla que va morir el 1873.

–Munt: Munts de papers. Pila. Amuntegament, conjunt de fulls posats l’un sobre l’altre.

–Muntador: En arts gràfiques, la persona encarregada fins no fa gaire de muntar les diferents peces filmades de textos i fotografies que formaven els fotolits per gravar les planxes. L’operació es deia ‘muntatge’ i es feia seguint les maquetes que els dissenyadors gràfics proporcionaven. En certa manera, els muntadors componien les arts finals.

–Muntant: 1. Puntal o cuixa de la premsa. 2. Cinta sense fi, feta amb diverses baietes de llana cosides pels extrems, col·locada a la màquina de paper i que serveix de coixí quan es premsa el full.

–Muntar: Formar un motlle. 2. Compondre un estat, quadre o taula. 3. Col·loqueu una làmina gravada sobre un peu o sòcol perquè arribi a l’alçada d’impressió.

–Muntatge: 1. Reunió d’elements gràfics juxtaposats per formar un motlle. 2. Treball del compaginador. 3. Distribució i col·locació dels fotolits sobre una pel·lícula indeformable per procedir a treure proves ozàlides abans de la insolació del plec així format. 4. Conjunt de negatius litogràfics disposats a l’astraló per a l’obtenció de la planxa.

–Muntatge de la caixa: Activitat on es munta la caixa. A partir del cartró troquelat es dobleguen els costats per a donar-li forma a la caixa. Es segueixen els següents passos: o Col·locar imants (si s’escau) o Encolar els costats o Enganxar 2 costats que formen un angle recte o Enganxar els altres 2 costats que formen l’angle recte.

–Muntatge de pel·lícula: En impressió òfset, s’adhereixen els ‘fotolits’ segons l’ordre de pàgines al ‘full de suport’.

–Muntura: Base sobre la qual es munta la planxa tipogràfica perquè arribi a l’alçada d’un tipus.

–Mupan: A la Xina s’anomena així l’antic procés de la impressió tabel·lària realitzada amb planxes de fusta amb enregistraments de figures i lletres.

–Muro, Gregorio, enquadernador i sindicalista Barcelona (segle XX). Juntament amb Narcís Sala, representà els enquadernadors i similars de Barcelona al primer congrés de la CNT, celebrat a Barcelona del 8 al 10 de setembre de 1911.

–Murtra, Cladi:A Barcelona a finals del XIX. Gravador establert al carrer Hospital. Associat amb el gravador Bly van crear el taller Bly&Murtra, que destacà pels seus aiguaforts i tricromies. Va il·lustrar cromos.

–Muselina: Paper ‘muselina’. Mussolina.

–Museo de la BNE: Exhibeix una gran col·lecció de peces originals que formen part de la història de l´escriptura i els seus suports així com de la pròpia història de la BNE. A més de la seva exposició permanent, el museu organitza mostres temporals i un extens conjunt d’activitats com ara tallers, conferències, concursos…

Des del 1994, any en què es va inaugurar sota el nom de Museu Interactiu del Llibre, el museu fa una aproximació entre el treball intern de la Biblioteca i els ciutadans. Aquest és un patrimoni de tots que cal comunicar i difondre”, declara Gema Hernández Carralón, cap del Servei del Museu, “d’alguna manera originalment es va concebre com un centre d’interpretació de la BNE. A dia d’avui estem assumint també una tasca menys coneguda, que és la de vetllar per la nostra cultura material: reunir, documentar i difondre aquests objectes de la història de la institució que, no sent llibres, es troben una mica orfes d’estudi i protecció en una gran biblioteca”.

–Museo da imprenta a Mondoñedo (Lugo): La impremta a Mondoñedo té una gran tradició. El primer llibre que s’imprimeix a Mondoñedo és del 1495 i es tracta de Breu Forma de Confessió d’Alonso de Madrigal, el Tostao, bisbe d’Àvila i, per tant, estem davant d’un Incunable. Avui dia d’aquesta obra en queda només un exemplar original que és a la biblioteca de Braga, a Portugal. Amb aquesta obra Mondoñedo es converteix en una de les ciutats pioneres a Galícia a adoptar la impremta per delat d’altres de gran importància com Santiago de Compostel·la o Lugo. I, des d’aquí, podem rastrejar una important tradició a Mondoñedo que arriba al seu moment àlgid entre el segle XIX i el XX amb la impremta Mancebo (posteriorment Sucessors de Mancebo) al capdavant. El museu consta d’un únic espai dividit en dues meitats. A la primera es fa un acostament als orígens de la impremta i als seus primers moments d’història dins de Mondoñedo i de Galícia. A la segona, hi ha un apropament a l’ofici d’impressor amb exemples originals de màquines d’imprimir, tipografies, guillotines, etc. Així com capçaleres d’exemplars que han sortit de les impremtes mindonienes des del segle XIX. El conjunt és una passejada per la història de la impremta des dels seus orígens fins a l’actualitat.

–Museo Taller Litográfico (Cádiz): El Museo Litográfico tiene su origen en la antigua Litografía Alemana de Cádiz, instalada en 1861 y que funcionó como imprenta hasta finales del siglo XX. Es uno de los pocos museos de este tipo en España, además de ser el más completo. Además, conviene recordar que Cádiz fue la tercera ciudad española, después de Madrid y Barcelona, ​​en contar con un laboratorio litográfico.

El museo cuenta con una importante colección formada por más de mil piedras litográficas, originarias de las canteras bávaras, de gran calidad; entre estos algunos son verdaderas obras de arte, especialmente en lo que respecta a los grabados y dibujos antiguos. Estas piedras están bien conservadas y expuestas al público. Entre las piezas más sorprendentes del Museo, se encuentra una gran piedra de más de 300 kg y una prensa manual fabricada en París en 1850, entre las pocas que aún existen en el mundo.

–Museografia: Estudi relatiu a la construcció, instal·lació i funcionament dels museus.

–Museogràfic: De la museografia o relacionat amb ella.

–Museologia: Ciència que tracta de la conservació i catalogació dels museus i del seu influx a la societat. 2. Museologia/museografia: Una forma d’entendre les diferències entre aquests dos termes és relacionar-los amb altres parells de termes concomitants, tal com Biologia/biografia o geologia/geografia.

–Muses: Qualsevol de les divinitats mitològiques que, presidides per Apol·lo, habitaven al Parnàs o a l’Helicó i protegies les ciències i les arts. Filles de Júpiter i de Mnemosina, les muses eren nou, a saber: Clio, Euterpe, Talia, Melpòmene, Terpsícore, Èrato, Polimnia, Urània i Cal·líope, les quals presidien, respectivament: la història, la música, la comèdia, la tragèdia , la dansa, la poesia lírica, l’elegia, l’eloqüència, l’astronomia, i la poesia èpica.

–Museu: Lloc on hom conserva i exposa béns o espècimens als quals reconeix un valor cultural i un interès social. El nom (μουσεῖον) designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades per elles. Hom sap que al mont Helicó existí un museu que atresorava els manuscrits d’Hesíode i les estàtues dels protectors de les arts. També hi hagué un museu a l’Acadèmia de Plató i al Liceu d’Aristòtil. Amb tot, el més famós de tota l’antiguitat fou el d’Alexandria, fundat per Ptolemeu Sòter seguint la indicació de Demetri de Falèron, deixeble de l’estagirita. Diferent de la biblioteca, el museu (la ubicació del qual no ha estat determinada) fou un fogar d’erudició científica i literària. Bé que el fet de recollir obres d’art i de dipositar-les en els temples, els santuaris i els palaus dels sobirans principals fou costum arrelat durant les èpoques hel·lenística, romana i medieval, el terme “museu” no fou emprat per a designar específicament aquestes col·leccions fins a l’època del Renaixement, sobretot a la Florència dels Mèdici.

–Museu de les Arts Decoratives: Fou un museu obert el 1932 al Palau Reial de Pedralbes, i tancat a finals del 2012 per a passar a formar part del Museu del Disseny de Barcelona, conjuntament amb el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. Constava de dues exposicions permanents, amb 739 peces en total, dedicades d’una banda a l’evolució de les arts de l’objecte -des del Romànic fins al naixement del disseny de producte- i, de l’altra, al disseny industrial a Espanya. A més, comptava amb un fons important de disseny industrial (més de 1.400 peces) i d’arts decoratives (unes 6.000 peces) que s’agrupa en les col·leccions de disseny de producte, bacines, carruatges, mobles, paper pintat, rellotges, tapissos i vidres.

–Museu de les Arts Gràfiques a Novoprint ( a Sant Andreu de la Barca): La cara més romàntica de Novoprint es mostra amb un petit museu situat a les instal·lacions de Sant Andreu de la Barca (Barcelona). Un espai històric-cultural diferent, que neix fruit de l’amor cap al sector de les arts gràfiques per part del Sr. Andrés Bellido, un dels fundadors de l’empresa. Una passió que ha aconseguit transmetre a tot l’equip de Novoprint al llarg d’aquests anys.

En aquest espai de 200 m2 s’exposa una col·lecció de màquines del sector gràfic utilitzades entre els anys 1900 i 1950, i que ens donen l’excusa perfecta per mirar enrere, i realitzar un breu recorregut per les principals fites que han marcat la història de la nostra professió. Un recorregut que poden gaudir tots els nostres visitants, clients, proveïdors i tots aquells estudiants d’arts gràfiques que gràcies als acords de col·laboració que tenim amb els diferents instituts i facultats, vulguin ampliar els seus coneixements.

En ell podrem trobar un petit recull de materials gràfics com ara calendaris, factures, anuaris i altres elements del primer terç del Segle XX, a més d’una sèrie de màquines i accessoris que mostren les primeres passes de la tipografia, la liniotipia i l’enquadernació més tradicional. Màquines com les tan famoses Linotype, Minerva, guillotina Krauze, estampadora August Formm, cosidores de filferro, màquines de tapes Smyth o elements tan curiosos com pedres litogràfiques, ferros de daurar o xibalets.

–Museu-Biblioteca Castell de Peralada: La biblioteca és un dels elements culturals de major importància i fama del castell. Construïda de nova planta en la restauració del Carme i acabada cap a 1886, passà a disposar dels llibres dels darrers membres de la nissaga Rocabertí. L’any 1923, en adquirir el castell Miquel Mateu va conservar la biblioteca i, amb els anys, va augmentar considerablement els seus fons. La seva activitat de bibliòfil fou frenètica, essent en la seva època un dels millors compradors de llibres d’Espanya. D’una banda, Miquel Mateu  va fer una biblioteca temàtica, fonamentalment històrica i literària. D’altra, les seves compres s’encarrilaren cap a la bibliofília, és a dir, llibres amb qualitat pròpia, independentment del seu tema. Així va aconseguir uns dos-cents incunables, uns set-cents exemplars únics o raríssims, vuit-centes executòries de noblesa, a part de nombrosíssims gòtics o manuscrits.  Sens dubte, la col·lecció més espectacular és la cervantina, una de les millors del món a nivell privat, amb uns 5.000 exemplars, dels quals més de mil són diferents  edicions de Don Quixote, amb traduccions a 33 llengües diferents. S’ha de dir que també és molt important l’arxiu, amb documentació a partir del segle IX. L’arxiu històric compta amb un fons documental procedent del propi convent del Carme i la resta és fruit de la compra. Es conserva també l’important arxiu personal de Miquel Mateu i bona part de l’epistolari del seu pare, Damià Mateu. A la mort del primer (1972), la biblioteca comptava amb uns 70.000 volums; actualment n’hi ha uns 100.000. Biblioteca i arxiu són accessibles als investigadors, en horari de matí.

–Museu Cartoixa de Valldemossa (Mallorca): El Museu Municipal de Valldemossa es compon de quatre seccions: els fons procedents de l’antiga impremta Guasp amb la premsa del segle XVII, i una col·lecció de 1590 matrius xilogràfiques dels segles XVI al XIX; la sala dedicada a l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria; la pinacoteca de la Serra de Tramuntana amb obres de pintors que es van inspirar en aquesta part de l´illa.

–Museu contemporani: Organització que empra l’exposició – com a producte propi del llenguatge museogràfic – per a funcions socials educatives i que col·lecciona i conserva els objectes i els fenòmens que empra en aquesta tasca.

–Museu corporatiu: També anomenat museu d’empresa, és un espai museístic promogut per una corporació privada que comunica productes, serveis o valors d’aquesta corporació, emprant recursos del llenguatge museogràfic. Un repte dels museus corporatius per als pròxims anys rau a comprendre que el seu propòsit de satisfer els diversos propòsits comunicacionals de l’empresa té el seu mitjà més eficient a provocar, simultàniament, una aportació educativa a la societat.

–Museu del Disseny de Barcelona: El Museu del Disseny de Barcelona està ubicat a l’edifici Disseny Hub Barcelona a la plaça de les Glòries Catalanes, que també allotja el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) i el Barcelona Centre de Disseny (BCD), dues institucions pioneres en la promoció i el desenvolupament del disseny a Catalunya. Depenent de l’Institut de Cultura de Barcelona, va ser inaugurat el desembre del 2014 a partir de la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.

A finals del segle XX, l’Ajuntament de Barcelona es va plantejar la creació d’un sol centre on ubicar totes les col·leccions i fons patrimonials barcelonins relacionats amb el món del disseny, que actués alhora com a museu, centre i laboratori. El projecte centrava la seva activitat en 4 disciplines: Disseny de l’espai, Disseny del producte, Disseny de la informació i Disseny de la moda. L’objectiu era estimular tant la recerca com l’activitat econòmica vinculada al món del disseny, fent servir per això tant els fons patrimonials propis, com una anàlisi contínua del present del món del disseny. Durant uns anys, el projecte museístic i l’edifici van tenir el mateix nom: Disseny Hub Barcelona (DHUB). El 2012, sota la direcció de Pilar Vélez, aquest va canviar de rumb i es van separar el concepte de l’edifici del museu . La nova línia se centrà en el discurs De les arts decoratives al disseny i les arts aplicades contemporànies.

L’edifici Disseny Hub Barcelona, situat a la plaça de les Glòries Catalanes, fou projectat per l’equip MBM arquitectes, format per Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay, Oriol Capdevila i Francesc Gual, guanyadors d’un concurs públic organitzat per l’Ajuntament de Barcelona el 2001. El juliol del 2009, els llavors conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras i l’alcalde Jordi Hereu van posar-hi la primera pedra, i el museu es va inaugurar oficialment el 14 de desembre del 2014. Comptà amb jornades de portes obertes fins al 31 de gener de 2015, i gaudeix de més de 70.000 objectes decoratius, dissenyats i artístics, fruit de la integració de les quatre col·leccions.

–Museu Gràfiques Montserrat (a Figueres): Gràfiques Montserrat exposa la seva col·lecció particular batejada amb el nom “La impremta antiga” que mostra l’evolució de l’ofici mitjançant les eines i maquinària utilitzades pels antics artesans. Està oberta al públic de forma permanent, a hores concertades. Gràfiques Montserrat acull també la exposició de dibuixos gràfics del mestre impressor Enric Montserrat Alegrí (1910-1966), on es mostra el disseny gràfic que ja es produia als anys 40.

–Museu d’Història de Catalunya: Els plaers de mirar Exposició ¡Al voltant del llibre antic’.

–Museu de la Impremta Antiga a Marçà: Iniciativa, inaugurada recentment, l’ha posat en marxa l’impressor de Marçà Josep Maria Piqué, que ens n’ha obert les portes per conèixer tot el material que ha pogut recopilar per construir aquest patrimoni. La mostra de material d‘impremta de Marçà no comença amb Gutenberg, sinó que es remunta al segle IX, quan els monjos xinesos van inventar la xilografia, el primer mètode d’impressió conegut, en què s’utilitzaven blocs de fusta entintats sobre els quals es pressionava un paper. Piqué en té un i ens ensenya com funciona.

 La impremta més moderna que podem admirar al museu de Marçà és l’anomenada Vietnamita. Aquesta impremta casolana de finals del segle XIX permetia reproduir textos de manera ràpida, silenciosa i barata en un aparell petit i fàcilment transportable. Van ser molt populars i àmpliament utilitzades per l’oposició al franquisme. Podem considerar-la el precedent del ciclostil.

Però més enllà de les impressores també hi podem descobrir com funciona una màquina de tallar paper del model Massicot del 1856, un invent que va permetre millorar la qualitat de les edicions. Aquesta guillotina, provinent de Bellestar (Alt Urgell), és una de les últimes incorporacions del museu.

–Museu del Llibre i les Arts Gràfiques de Barcelona: En teníem un, però ves a saber on para. És vergonyós que la (mal)dita Ciutat de la Literatura no tingui un museu com cal.

–Museu Secret del Poblenou: Marc Martí Col·lecció: Un espai dedicat al món de la publicitat i les arts gràfiques, principalment catalana i espanyola, i majoritàriament en suport de paper.
Disposa de més d’un milió de referències diferents, amb múltiples formats (cartells, pasquins, postals, displays, objectes publicitaris, originals, plaques esmaltades, rètols, etc.) datats des de l’any 1960 fins a l’actualitat.
Un fons documental excepcional que ha sigut exposat, de l’any 1987 fins al dia d’avui, en els museus més importants d’arreu del món, i que referma la voluntat de Marc Martí en conservar, mostrar i transmetre la història de la publicitat i de les arts gràfiques.

–Museu Valencià del Paper (a Banyeres de Mariola): Va ser inaugurat el 25 de març de 1997. És l’únic en el seu gènere existent a la Comunitat Valenciana. Oferix una àmplia visió històrica, econòmica i social sobre l’evolució de l’elaboració del paper, des dels seus orígens en Xina, any 105 d.C., passant per la seua introducció a Europa a través de Xátiva i ressaltat la seua importància posterior en tot Espanya, però especialment a la Comunitat Valenciana, primera zona paperera durant algunes dècades en l’elaboració del paper de fumar.

–Museu Virtual del Disseny: MVD-Creativity és el primer museu virtual de disseny al nostre país, obert i gestionat íntegrament amb la col·laboració de tots els professionals. La visita al MVD-Creativity és totalment gratuïta i les obres publicades tenen el permís i el consentiment dels seus respectius col·leccionistes i autors. Col·lecció particular del dissenyador Albert Isern. La col·lecció de gràfica popular és especialment interessant.

–Música tipogràfica: Peter Schoeffer, l’antic soci de Gutenberg i Fust, va imprimir la música del seu ‘Psalmorum Codex’ del 1457, per mitjà de dos tiratges: un per a les línies, l’altre per a les notes. Konrad Fyner d’Esolingen, va publicar el seu Collectorium l’any 1473, en el qual es troba la primera notació musical coneguda en tipografia. Ulric Han Imprimí el 1476, a Roma, un ‘Missale Romanum’ amb música tipogràfica, cosa que no s’havia fet mai.

–Mussol: Omissió involuntària d’una o més paraules, frases o paràgrafs que en compondre comet el compositor.

–Mussolina: Teixit de seda de fil molt fi i retort, tant per ordit com per trama, amb lligat de tafetà i d’aspecte semblant a la gasa, que s’utilitza per a netejar la tinta de la planxa un cop tintada.

–Mussons i Artigas, Montserrat:  (Barcelona, 1914—  2007) fou una bibliotecària especialitzada en revistes i escriptora barcelonina de literatura infantil i juvenil. Va treballar a diverses biblioteques d’arreu de Catalunya i a la Biblioteca de Catalunya. La seva obra més destacada fou el recull de contes infantils Tres narracions per a infants (inèdit), que va rebre el guardó de la primera edició del Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies, l’any 1964. A partir de 1960 va ingressar a la secció de revistes de la Biblioteca de Catalunya fins a la seva jubilació. Durant aquesta etapa, va presentar la comunicació Bibliotecas en los suburbios de los grandes núcleos industriales (en català, Biblioteques als grans suburbis dels grans nuclis industrials) al segon Congrés Nacional de Biblioteques —celebrat a Girona l’any 1966— i va participar en el congrés de la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA) de Brussel·les el 1977.

En paral·lel a la biblioteconomia, Mussons també es va dedicar a la literatura infantil i juvenil. L’any 1964 va ser guardonada en la primera edició del Premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies pel recull de contes Tres narracions per a infants. No obstant, aquesta obra ha romàs inèdita i només se’n va publicar un fragment, Piu Piu, l’any 1967 (Editorial La Galera).

–MUSTER MAGAZINE: És la primera revista digital i interactiva per a iPad sobre el disseny gràfic nacional i gratuïta, que va néixer com un Projecte Final de Curs de Gràfica Publicitària amb una clara intenció de continuïtat si hi ha acceptació per part del públic lector.
Muster pretén reunir els millors treballs i històries dels professionals del disseny per després exhibir-los i sobre tot, que la gent pugui saber més sobre ells.
En Muster Magazine es trobaran totes les inquietuds gràfiques del moment que estan creant tendència. Hi haurà reportatges i entrevistes als grans dissenyadors d’Espanya, sense oblidar-nos dels joves talents que demanen pas. A més de tot això, hi haurà espai per parlar de personatges històrics dins l’àmbit artístic, grans articles relacionats amb la cultura visual, concursos… i sempre d’una manera molt gràfica i amb un punt d’humor. Bàsicament està creada per Sergio Ortiz Ruiz, un jove dissenyador gràfic nascut a Barcelona (1987), juntament amb l’ajuda desinteressada dels col·laboradors que apareixen a la revista i el seu tutor Lluís Siñol, dissenyador gràfic i professor de l’Escola Massana.

–Mut: Llibre manuscrit o imprès que no conté cap menció escrita per poder saber qui n’és l’autor o el títol.

–Mutare (veu llatina): Operació de l’’enmendatio’ que consisteix a restituir les lletres alterades que en el text formen paraules sense sentit en el context en què apareixen.

–Mutgé, Guerau📕 : Tenia una llibreria a les voltes d’en Bernardino i després al carrer Consell de Cent, es dedicà al llibre escollit i a les edicions de bibliòfil, amb preferència. De jove conreà la literatura publicant escrits a Curiositats de Catalunya.

–Mútil: Llibre manuscrit o imprès a què falten alguns fulls, generalment al final p al principi.

–Mutilació: Destrucció d’alguns elements d’un volum o d’un text.

–Mutilar: Tallar, suprimir o retallar una part d’un llibre, fullet o escrit.

–Mutilat: Incomplet, dit d’un llibre, manuscrit, document, diploma, etc.

–MUVAP: Museo Virtual de Arte Publicitario. L’Instituto Cervantes, a través del Centro Virtual Cervantes, i en col·laboració amb l’Associació General d’Empreses de Publicitat (AGEP), han creat el Museu Virtual d’Art Publicitari (MUVAP) per tal de promoure un millor coneixement d’aquest art aglutinant que és la publicitat: disseny gràfic, fotografia, il·lustració, cinema, ràdio, música, narració, etcètera.

–MyFonts by Monotype: És un dels mercats de fonts més grans del món, que ofereix fonts professionals per a qualsevol projecte. Més de 300.000 disponibles a fonts, i pujant.

–MyPaint: És un programari lliure de mapa de bits pensat per a il·lustrar i dibuixar amb tauleta gràfica. Posseeix una interfície senzilla, on gairebé totes les funcions de dibuix bàsic tenen assignada una drecera del teclat. La seva prioritat és el dibuix més que la postproducció, podent amagar tota la interfície gràfica. Està escrit en C, C++ i Python sota llicència GPL v2.

–Myriad: Aquesta tipografia va ser dissenyada per Robert Slimbach i Carol Twombly juntament amb Freed Brady, Christopher Syle i el personal de disseny d’Adobe l’any 1992. Posseeix una llegibilitat, calidesa i comoditat propis de les tipografies sense serifs humanistes però combinades amb subtils formes geomètriques i un color monòton. El seu ajustament precís, extensos parells de kerning i les formes clares i netes la converteixen en una opció excel·lent per a text. A finals dels anys 90 es va ampliar la família creant la Myriad Pro. Se li van afegir caràcters grecs, ciríl·lics i centreeuropeus, figures Old Style i diversos pesos i amples que li proporcionen una àmplia gamma de colors per al disseny més exigent.

–Myriobiblion: La Biblioteca o Myriobiblion (en grec, Βιβλιοθήκη, Μυριόβιβλος, literalment, ‘Deu mil llibres’) són títols que se li van donar a partir del segle XVI a una obra de Foci (patriarca de Constantinoble del segle IX) el títol original dels quals era Inventari i estimat germà Tarasio em va demanar una anàlisi general. Es tracta d’una col·lecció de ressenyes bibliogràfiques que comprèn 280 còdexs, alguns dels quals descriuen més d’un volum manuscrit o més d’un llibre. El 43% de les obres descrites a la Biblioteca són religioses i inclouen obres jueves i herètiques mentre el 57% són obres laiques o paganes. Aquestes últimes inclouen temes molt diversos: història, oratòria, ficció en prosa, medicina, mitologia, biografies, epistolografia, paradoxografia, filosofia i ciències.[1] La importància d’aquesta obra de Foci resideix, en part, en què sovint ofereix les úniques dades que es posseeixen sobre nombroses obres literàries de molts autors antics.

–MySQL: My SQL és un dels Sistemes Gestors de Bases de dades més populars. Ho manté l’empresa sueca MySql AB sota la llicència GPL (GNU Public License); pot utilitzar-se gratuïtament i el seu codi font està disponible. La seva enginyosa arquitectura ho fa extremadament ràpid i fàcil de personalitzar. L’extensiva reutilización del codi dintre del programari i una aproximació minimalista per a produir característiques altament funcionals, ha donat lloc a un sistema d’administració de base de dades d’alta velocitat, compactació, estabilitat i facilitat de desplegament. L’exclusiva separació del core server del menejador de taules, permet funcionar a MyQSL sota control estricte de transaccions o amb accés a disc no transaccional ultraràpid.

–N. del A.: Abreviatura de nota de l’autor.

–N.B.: Abreviatura de Nota Bene.

–N. del C.: Abreviatura de Nota del compilador.

–N. del E.: Abreviatura de Nota de l’editor.

–n. l.: Abreviatura de la locució llatina ‘non liquet’, ‘no està clar’.

–N. de la R.: Abreviatura de Nota de redacció.

–n. s.: Abreviatura de Nova sèrie.

–N. del T.: Abreviatura de Nota del Traductor.

–n. v.: Abreviatura de la locució llatina ‘ne varietur’, ‘per tal que no es canviï’, es a dir, edició definitiva.

–Nabonassar:Rei de Babilònia (747 aC), el qual va fer fer fora al foc tots els llibres del seu país, especialment dels que tractaven de les històries de les dinasties que l’havien precedit, amb la innocent pretensió de figurar així com el primer rei de la Història.

–Nacionalització: Transferència a l’Estat o a una institució de la propietat d’un fons pertanyent a in particular.

–Nacrat: Paper que en la seva superfície presenta una suau iridescència a causa d’una finíssima pel·lícula de nacre.

–Nacre: Substància blanca i iridescent, de tacte dur i suau.

–Nadal, Joan: “Estamper” de la segona meitat del segle XVIII, de Barcelona. Es coneixen obres per ell impreses, amb el seu peu d’impremta datat del 1748 al 1787, així com alguns goigs. Va destacar en la presentació tipogràfica dels llibres que va imprimir pel seu compte al taller que tenia “in via de la Canuda”.

–Nadal, Pau: Impressor setcentista de Barcelona. Es coneixen obres per ell impreses, amb el seu peu d’impremta datat del 1751 al 1775. Estava establert al “carrer d’en Cuc”.

–Nadal Rodó, Antoni: Antoni Nadal Rodó (Barcelona, 1902-1983) va ser un periodista cinematogràfic i editor català.

Abans de la guerra civil espanyola havia militat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya i va treballar a les publicacions El Matí, Flama i Mirador. Admirador de Greta Garbo, el 1931 ell i Bartomeu Llongueras i Galí van crear la sala de cine Maryland a la Plaça d’Urquinaona de Barcelona, que fou estrenat el 9 de novembre de 1934.

Casat amb María Fernanda Gañán, després de la guerra, el novembre de 1946, van fundar plegats la revista cinematogràfica Fotogramas, que va esdevenir un referent de la crítica cinematogràfica espanyola i alhora una plataforma crítica contra la política cinematogràfica franquista.^[3] El 1950 va revista va concedir els premis anomenats aleshores “Placa San Juan Bosco”, que en la dècada del 1970 canviaria el nom a Fotogramas de Plata. També va fundar revistes com Garbo i Cristal.

–Nadala: 1. Felicitació de Nadal. 2. Una nadala o cançó de Nadal és una cançó la lletra de la qual fa referència al Nadal o, per extensió, a l’hivern en general. Es canten tradicionalment en el període previ i durant les festes de Nadal. Segons Joan Amades, el cançoner nadalenc és un dels més extensos del repertori de cançó popular catalana: algunes de les melodies més antigues són documentades d’ençà del segle xv. 3. Llibre que per Nadal es regala a persones pertanyents a alguna associació.

–Nadiu: Vegeu ‘arxiu nadiu’.

–Nagai, Kazumasa (Ōsaka, 1929) dissenyador gráfic i cartellista japonès. Va ser cofundador del Nippon Design Center (1960), que va presidir fins al 2001.
Tot i que les seves primeres obres van ser abstractes, als anys 1980 va optar per dibuixos d’animals i plantes fets a mà. El 1964 va participar en documenta III, a Kassel.

–Naikare: L’art del llibre. ‘Un lloc pensat per tots els que estimem els llibres de paper, la seva textura, els seus colors, les seves il·lustracions… Un lloc per aprendre el bell art de l’enquadernació artesanal… Un lloc on trobar eines i materials adequats… Un lloc on trobar llibres en blanc per a que tu escriguis la teva història’. Taller, Encàrrecs, Reparacions.

–Naip: Els xinesos van conèixer els naips al període Tang (abans de l’any 969 de la nostra era). A Europa no se sap exactament quan es van conèixer, només se sap que a Espanya van ser prohibits l’any 1331 per Alfons XI de Castella. A França també van ser prohibits al voltant de la mateixa data. Es diu que a Itàlia ja eren coneguts cap a l’any 1299 i s’atribueix als italians la seva invenció en aquesta data, encara que hi ha autors que suposen que és molt més antiga. Els cartes eren gravats sobre fusta i d’una mida una mica més gran que els actuals. Eren acolorits a mà o amb motlle. El ‘Diccionari d’Autoritats’ diu que els cartes van ser inventats per un tal Nicolás Pepín i que la paraula ‘naipe’ es va formar de les dues inicials del nom i cognom del seu inventor afegint la conjunció i, la paraula baralla és veu antiga castellana que abans era ‘baraia i barata’. o sigui baralla, contesa, disputa, desordre. Abans es deia també el ‘llibre de les quaranta fulles’, fent al·lusió a l’i estretes que les nostres. Les dels xinesos també tenen en major nombre de cartes de cada joc. La baralla japonesa consta de 52 cartes, i són més llargues i estretes que les nostres. Les dels xinesos són també en major nombre i una mica més grans. Els tiradors de cartes usen unes baralles que anomenen ‘tarots’ i que consten de 72 cartes. En un vell palau de Saxe-Altenburg, a Alemanya, hi ha un museu de cartes històriques, on figuren des dels més antics als més moderns, incloent-hi aquells més grollers que van ser fabricats pels soldats a les trinxeres durant la guerra de 1914-1918 . Als museus de Barcelona i Vic, es conserven interessants jocs de cartes antigues. Els naips estan dividits en quatre pals amb cert valor simbòlic (ors que simbolitzen el comerç; copes que simbolitzen la religió; espases que simbolitzen els militars; i bastos que simbolitzen l’agricultura.

–Naiper: El que antigament es dedicava a la fabricació de cartes o els dibuixava o imprimia.

–Naixement de la publicitat a Catalunya: El poderós instrument de la publicitat moderna va néixer a conseqüència de la revolució burgesa i dels nous aires econòmics de la industrialització vuitcentista, amb la producció i comercialització de béns de consum. La nova situació va empènyer els empresaris a prendre mesures per a assegurar-se la venda dels productes fabricats, i una d’aquestes mesures va ser la publicitat.

Més enllà de les velles formes d’anunciar “domèstiques”, com ara els reclams penjats a la porta de la botiga, d’origen medieval, o la retolació i l’ornamentació exterior dels establiments, van començar a desenvolupar-se nous sistemes publicitaris, que obrien una nova època per a la comunicació comercial.

Amb la introducció de la litografia, que permetia la impressió d’imatges i colors amb facilitat, foren una colla els fabricants, comerciants i professionals que van començar a utilitzar vistoses targetes, cartes, factures comercials i etiquetes de mercaderies. A poc a poc, molt gradualment, s’anava introduint la publicitat en aquelles empreses, marques, botigues o mercaderies que volien destacar-se de la resta.

–Naming: 1. Anglicisme amb què es diu en màrqueting la creació de noms comercials (marques, productes, línies de productes i similars). 2. És un dels pilars fonamentals en la creació d’una marca sòlida i reconeixible. Aquest concepte fa referència al procés d’idear i seleccionar el nom adequat per a una empresa, producte o servei. Un bon nom pot marcar la diferència entre l’èxit i el fracàs duna empresa en el mercat competitiu actual.

–Nanòmetre: Mesura de longitud (1 nanòmetre = 0,000001 mil·límetres). S’utilitza per indicar les longituds d’ona de la llum.

–Nansa: Part sortint d’una lletra en forma d’arc.

–Narratari: Destinatari a qui s’adreça el narrador d’un conte o d’una novel·la.

–Narració: És exclusiva dels humans. És un mètode original i molt atractiu, de transmetre coneixement de generació en generació. La narració pot ser oral, com la transmissió tradicional d’un conte, visual, com en una gràfica informativa o en una pel·lícula, o textual, que és el cas d’un poema o una novel·la. Recentment, ha aparegut la narració digital, que implica la transmissió d’una història per mitjans digitals, una projecció de diapositives digitals, un vídeo digital o programari educatiu, per exemple. Un narrador pot ser qualsevol instrument de presentació d’informació que animi un públic a experimentar una sèrie d’esdeveniments.

–Narrador: Què narra.

–Narrar: Escriure una història, explicar o referir un succés,

–Narratio (veu llatina): Part del text, entre la notificació i la disposició, que exposa les circumstàncies que han portat l’autor a complir l’acció jurídica.

–Narrativa: Forma part de la producció literària en la qual l’autor vol exposar fets històrics o reals, imaginaris o fantàstics. Es basa en un text que explica una història des d’un punt de vista determinat. La narrativa acostuma a estar escrita en prosa, és a dir, s’oposa a la poesia que usa el vers, tot i que hi ha prosa poètica i poemes en prosa.

Per altra banda, els textos narratius s’oposen als descriptius (encara que la ficció acostuma a barrejar-los), els expositius (on hi ha una explicació, com als llibres de text), als instructius i als argumentatius. La narrativa, doncs, pot trobar-se en textos de no ficció. La unitat mínima de la narració és un narrema. S’anomena “narrativisme” la teoria filosòfica i literària que analitza i destaca la importància de la narrativitat (les formes narratives) en totes les obres humanes, culturals i que construeixen sentit.

–Narratologia: Teoria i crítica de les formes narratives.

–Narro i Celorrio, Josep: (Barcelona, 1902 – Guadalajara, Mèxic, 1994) va ser un dibuixant i il·lustrador català. Es va formar en el seu ofici Barcelona i a París. Va publicar acudits a L’Esquella de la Torratxa i il·lustrà obres infantils i didàctiques, com La conquesta de València (1932), Les victòries de Roger de Llúria (1932), de Melcior Font, Rondalles populars (1933), de Valeri Serra i Boldú, i altres. Va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Va estar internat als camps de concentració d’Argelers, de les Haràs (Perpinyà), del Barcarès i d’Agde. Posteriorment visqué a França i treballà per a l’editor Janés i Olivé i per a l’Editorial Joventut. El 1949 es va cartejar amb la filla d’un ric terratinent mexicà i el 1951 va emigrar i es va casar amb l’amiga mexicana i va fundar una família. A Mèxic va col·laborar a Pont Blau i a altres revistes catalanes.

–Nartik: Estoig o cofre vertical de forma cilíndrica on es guardava el Sefer Torah (rotlle de la Torah, llibre sagrat de la religió jueva). S’obria per la meitat per extreure el rotllo amb facilitat i no fer-lo malbé. Aquests cofres s’usaven normalment a països islàmics. Estaven fets de fusta sovint revestit amb plaques de metall i ornamentats amb corones i remats.

–Nas: 1. Defecte de l’enquadernació. Fallada en el cosit del cos d’un llibre, que deixa algun quadernet sobresortint de la resta. 2. Quan el treballador en cosir un llibre no té cura de tenir el cap de tots els quaderns en una línia completament vertical, i que per contra ofereixen una línia obliqua a l’horitzó, llavors el llibre presenta una punta en un dels dos extrems. A aquesta se li dóna el nom de nas, això és un gran defecte el que no es pot corregir, ni fins i tot a la retallada, sense cometre’n un altre de més gran que és el que els marges del cap vagin disminuint d’alçada. Per evitar això es tanca el llibre una mica. Tb es diu Punta.

–Nascuts per llegir: És un programa que promou el gust per la lectura entre els infants de 0 a 3 anys, creant experiències emotives i positives vinculades al llibre i fent d’aquest una eina de comunicació entre pares i fills. Per tal d’aconseguir-ho, implica a les famílies, els bibliotecaris i els professionals de la Salut dels centres d’Atenció Primària i els facilita pautes, materials, i activitats que creïn experiències positives i emotives vinculades al món de la lectura.

–Nasjí: Estil de cal·ligrafia islàmic més bàsic, llegible i de ràpida execució que la lletra cúfica, derivat de l’antiga cursiva preislàmica. El seu ús es constata des del segle X fins avui dia. L’ús del ‘nasjí’ es relega actualment per als caràcters àrabs d’impremta o ordinador. Alguns dels poemes epigràfics de l’Alhambra estan escrits al ‘nasjí’.

–Natural: Color que té el paper al qual no s’ha afegit cap colorant ni cap blanquejant durant la preparació de las pasta.

–Navàs, Eduard: (Reus, 1857 – segle XX) va ser un impressor català. La primera manifestació pública d’aquest impressor és de l’any 1878, quan va anunciar-se al periòdic Las Circunstancias de Reus, per indicar que havia obert un taller de litografia al raval Alt de Jesús número 29. D’aquell local no en va marxar mai. El taller era també impremta, i va ser una de les més importants a Reus a l’època del canvi del segle xix al xx per la seva qualitat. Va viure l’època d’esplendor del disseny modernista a la ciutat, i les capçaleres dels diaris i revistes que imprimia, les orles i caplletres i els gravats que van sortir dels seus obradors són encara avui motiu d’admiració.

El 1920 va fer-se càrrec de la impressió de la tercera època de la Revista del Centro de Lectura que continuà imprimint fins al 1934. Més endavant d’aquesta data no es coneixen impresos de Navàs. També va ser important la seva publicació de llibres. Del seu taller van sortir gairebé totes les publicacions de l’Estació Enològica de Reus, els programes de l’Associació de Concerts, opuscles del Pantà de Riudecanyes, entitat de la qual n’era membre, ordenances municipals, reglaments d’entitats, llibres de Güell i Mercader, i moltes postals, targetes de visita, impresos comercials, anuncis, etc. Va conservar quasi sempre el nom de “Litografia” en els seus impresos, bé com a “Tipo-Litografia” (ho trobem el 1887) o com a “Impremta, Litografia y Fotogravat d’Eduart Navàs” el 1900 o “Impremta i Litografia d’Eduard Navàs” a la Revista del Centre de Lectura el 1925. Els cartells i dibuixos que imprimia van ser molt coneguts a catalunya, sobretot els d’època modernista. Alguns coneguts artistes van fer dissenys per ell, com ara Alexandre Cardunets o A. de Riquer.

–Navegabilitat: Facilitat amb què un usuari es desplaça o interactua dins d’un entorn digital sense experiències prèvies ni capacitació o suport addicional, aconseguint un objectiu concret en cert temps. És rellevant en el disseny de llocs web, programes de còmput, entorns multimèdia, apps, videojocs, caixers automàtics, sistemes operatius, etc. Com a concepte permet avaluar el grau de destresa requerida per experimentar una interfície d’usuari determinada, interacció que requereix presentar informació de la forma més clara possible i amb l’ús de guies visuals. Per exemple, la presentació jeràrquica o per etapes evita la saturació d’estímuls i el rebuig davant d’una alta densitat d’informació; l’ús d’una maqueta o una estructura modular organitza i facilita la percepció de la interfície; mentre que els reforços multimèdia i altres aspectes d’accessibilitat milloren l’experiència d’usuari. El disseny web fa servir ajudes visuals i esquemes, com el mapa de lloc i les categories, per facilitar la ubicació de la informació; de vegades, s’utilitzen breadcrumbs (motlles de pa), que són un llistat jeràrquic d’enllaços de text que permeten ubicar la posició actual (per exemple: llibres > consulta i referència > diccionaris temàtics > lexicó per al disseny gràfic > n > navegabilitat).

–Navegació a cegues (Blind surfing): Acció de navegar per la xarxa sense saber on es vol anar.

–Navegador: Aplicació per a visualitzar tota mena d’informació i navegar pel ciberespai que compten amb funcionalitats plenament multimèdia. Com a exemple de navegadors tenim Internet Explorer i Netscape. Aquests programes poden també actualitzar-se a les seves últimes versions de forma gratuïta.

–Navegador web: o explorador web és un programa informàtic que permet a l’usuari recuperar i reproduir documents d’hipertext, generalment escrits en HTML, des de servidors web situats a qualsevol lloc del món. Aquesta xarxa de documents és coneguda com a Teranyina mundial o World Wide Web (WWW). Els navegadors permeten mostrar gràfics, seqüències de vídeo, sons, animacions i programes diversos a més de text i enllaços.

–Ne varietur (veu llatina): Definitiu, invariable.

–Neakademia: Aldo Manuzio va crear una acadèmia amb el propòsit d’impulsar el coneixement de la llengua grega, escollir els autors que havien de ser impresos i solucionar les qüestions filològiques que plantejaven les edicions.

–Nebreda Abadia , Òscar: (Barcelona, 1945) és un humorista satíric català, de línia transgressora i festiva. Va fundar durant la dictadura revistes satíriques com “Barrabás” i “El Papus“, patint diversos judicis i amenaces. El 1977, en el context de la Transició, i després que un grup d’extrema-dreta atemptés amb una bomba la redacció d’El Papus, entra a dibuixar a El Jueves, de la qual és editor (juntament amb J.L. Martín) i dibuixant.

També ha treballat per a Tele/eXpres i El Periódico. Un dels seus personatges més famosos és El profesor Cojonciano, “notari de l’actualitat”. Un altre personatge seu molt estimat ha estat el Jordi Culé, qui, com el mateix autor, és un afeccionat del Barça.

–Necrologia: Biografia duna persona morta recentment.

–NEEDA: Protocol d’intercanvi electrònic de dades establert per l’Associació de Distribuïdors Exclusius de Llibres en Llengua Francesa (ADELF) que empren tots els seus membres per a l’intercanvi de documents informàtics amb llurs clients.

–Negatiu En reproduir imatges o textos en dues dimensions, la representació inversa en llum i color del representat: El que hauria de ser fosc és clar i allò clar és fosc. Si hi ha color, cada color és a més representat pel seu oposat a la roda de colors. El contrari s’anomena positiu. En fotografia i preimpressió analògica, l’ús de material negatiu (que reproduïa llum i color de forma inversa) era molt corrent. En tipografia o disseny gràfic, també és reproduir textos clars sobre fons fosc (ja que allò usual o positiu és text fosc sobre fons clar). Els textos en negatiu (usualment calats) són generalment de lectura més difícil que els positius.

–Negatiu digital: Format de fitxer digital (DNG) de caràcter genèric, sense comprimir i sense pèrdua de qualitat. El terme també es fa servir per designar una àmplia categoria de formats de fitxer emprats per a la fotografia digital d’alta qualitat (RAW, NEF, CR2) que no han estat processats ni comprimits a formats comuns (JPEG o TIFF). Encara que tècnicament no apareixen amb els colors invertits, se’ls coneix així perquè conserven intactes totes les seves característiques i detalls originals, com una pel·lícula fotogràfica analògica prèvia a la seva impressió. En general, es tracta d’arxius de grans dimensions i pes, amb una considerable quantitat de metadades, cosa que en limita l’obertura.

-Negatoscopi: Pantalla de vidre o altre material translúcid proveït de tubs de llum que es fa servir per observar els negatius de les fotografies i les radiografies. Aquesta caixa retroil·luminada s’usa en la restauració de paper i en el control de qualitat durant la fabricació.

–Negra y Criminal: Al desembre de 2002 el gènere literari de la novel.la negra va trobar a Barcelona un espai exclusiu. Paco Camarasa i Montse Clavé, conscients de l’empenta que havia adquirit aquest tipus de literatura, van inicar plegats l’aventura d’obrir una llibreria en plena Barceloneta especialitzada en llibres de crims, intriges, assassinats, detectius i policies. Li van posar el nom més explícit possible: Negra y Criminal. Camarasa, que era també comissari del premi BCNegra i un autèntic expert en el gènere, va prendre la decissió de tancar la llibreria de forma meditada i serena. El gènere negre s’havia estès però contràriament les vendes havien baixat i no era possible competir amb les grans llibreries ni les grans superfícies. Tot i això, en els ultims anys la llibreria disposava d’un fidel Club de Còmplices que aportaven una quantitat de 10 euros mensuals per intentar d’alguna manera col·laborar en la continuïtat del local.

Probablement la llunyania del local del centre de la ciutat i la mandra que a molts antics clients els feia seguir desplaçant-se fins a la Barceloneta, va contribuir també a la baixada de vendes que acabaria sent alarmant en els últims anys. Finalment, el divendres 3 d’octubre de 2015 la Negra y Criminal baixava per última vegada la persiana.
La consolidació del gènere i una bona gestió del local, van convertir la llibreria en un referent i les presentacions de llibres que s’hi organitzaven van passar a formar part de la vida social literària barcelonina. 

–Negre: 1. Superfície de la pàgina ocupada per text o il·lustració. 2. Negre: Persona que escriu un treball que després es publica com si l’hagués escrit la persona que l’ha contractat, qui s’atribueix l’autoria completa. La diferència entre un escriptor contractat i un negre és que, en el primer cas, el contractant no s’atribueix el mèrit intel·lectual o artístic de la creació. Tot i que en la majoria dels casos la contractació d’un negre no és il·legal, és una operació molt mal vista, gairebé al mateix nivell que el plagi. 3. Zona impresa, en contraposició de ‘blanc’.

–Negre i Oliveras, Josep: (Lludient, 1875 – Argelers de la Marenda, Rosselló, 1939) fou un dirigent anarcosindicalista valencià. Instal·lat a Barcelona, treballava com a tipògraf i el 1907 participà en la fundació de Solidaridad Obrera (1907). El 1908 tingué una actitud destacada juntament amb Tomás Herreros Miguel en la vaga de vuit mesos contra el periòdic El Progreso, òrgan del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux. Fou membre del comitè de vaga format durant la Setmana Tràgica del 1909. Fou redactor i director de Solidaridad Obrera el 1916 i abandonà la militància activa el 1917 dolgut perquè Salvador Seguí i Rubinat, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa Tomeo l’acusaren públicament de germanòfil i de relacionar-se amb l’ambaixada alemanya. Tot i així, quan començà la vaga de la Canadenca ja s’havia reintegrat a l’aparell de propaganda de la CNT i, per això, acabà empresonat aquell 1919 a la nau Pelayo al port de Barcelona.

–Negre de carbó: Pigment negre obtingut de carbó de fusta polvoritzat.

-Negre compost: Color que s’obté en barrejar tinta negra amb una o més tintes de quadricromia, amb la intenció d’augmentar la profunditat del negre. Aquesta pràctica requereix molta cura, ja que es poden donar resultats desiguals, obtenint negres amb efectes marrons (si es fa servir groc) o freds (en barrejar una mica de cian).

–Negre enriquit: Color produït amb cura amb alts percentatges de tintes de quadricromia per obtenir un to intens. Tot i que la seva configuració pot variar entre sistemes d’impressió, és comú utilitzar valors que corresponen a C: 50 M: 50 Y: 50 K: 100. La sumatòria d’aquests percentatges mai no ha de superar 300% i només es recomana en grans extensions, on cal obtenir un resultat ric i contrastat. Per la seva banda, els editors de gràfics vectorials també permeten ajustar l’aparença del negre a la pantalla, per semblar l’aspecte final de la proposta impresa.

–Negre de fum: 1. Pigment negre obtingut del sutge. 2. És un pigment de color negre compost per carbó i partícules d’estructura grafítica i color molt intens, que es produeix en cremar alguns gasos i olis amb poc subministrament d’aire.
Aquest s’aplica tradicionalment en litografia, a més de ser molt usat a la indústria d’automòbils i articles de cautxú.

–Negre de gamma completa: Poques definicions podem trobar a la xarxa sobre aquest concepte, per resultar força tècnic i específic del sector.
En alguns glossaris de disseny gràfic, el trobem definit com “la separació de colors per a quadricromia, una selecció negra que s’ha fet cobrint tota la gamma tonal”.

–Negre de gas: El negre de gas és el més fi dels sutges. Als grans jaciments petrolífers americans, es cremen els gasos naturals sota cilindres d’acer en rotació i refrigerats en aigua. El sutge s’adhereix a la superfície metàl·lica dels mateixos i en girar el tambor cau de l’altra banda en recipients. Hi ha també altres procediments de fabricació del negre de gas que gairebé sempre resulta tan net i uniforme que no requereix ser calcinat.

–Negre d’ivori (ivory black, noir d’ivoire): S’obté per calcinació d’ossos, banya de cérvol, etc., en atuells tancats i és el negre més pur i intens i que s’asseca relativament millor. Es dissol parcialment en els àcids i en ser escalfat crema deixant molt poques cendres. Es pot aplicar a totes les tècniques. Aplicat en estat pur sobre un fons blanc i llis, per exemple, sobre una capa de blanc de Krems, s’esquinça, però no passa així si se li afegeixen petites quantitats d’altres colors.

–Negre de llum: Sutge desgreixat, s’elabora en general per a tinta xinesa i és estable. El negre de llum és de qualitat superior. En aquesta, els olis minerals passen a cremadors molt semblants al sistema de làmpades de querosè. El sutge es diposita, segons el seu pes, en diverses càmeres, quedant així classificat. El més lleuger resulta semblant a la qualitat del sutge del negre de gas.

–Negre de registre: To de color profundament carregat que, normalment, es forma amb les quatre tintes pròpies de la impressió en quadricromia (vegeu colors CMYK) al cent per cent o amb un valor lleugerament menor. Això implica una quantitat de tinta superior a la necessària, cosa que pot provocar empastaments i un excés d’humitat que pot fer malbé el paper, requerir més temps d’assecat i incrementar els costos de producció. Cal assenyalar que, en sistemes d’impressió com la flexografia i l’òfset, on l’ús de planxes és fonamental, es recomana fer-lo servir només per a les marques de tall i marques de registre; perquè, en el moment de separar els colors i preparar la impressió, es faci automàticament. Per la seva banda, per a les possibles zones de color negre, es recomana emprar un to diferent dels que apareixen assenyalats com a registre als editors de gràfics vectorials o programes de maquetació.

–Negre sòlid o pur: 1. Impressió del color negre omplint tota la superfície i on, per intensificar, es pot afegir un percentatge de cian, normalment el 60%. 2. To de color produït en un esquema de colors CMYK només per la impressió del negre (amb valors C: 0M: 0Y: 0K:100), obtenint un resultat no sempre favorable pel que fa a la saturació. En la impressió d’imatges fotogràfiques, els tons foscos poden aparèixer cendres o marrons, encara que la seva brillantor o contrast no es vegi afectada. Per obtenir un color intens o un efecte de profunditat és recomanable fer servir el negre enriquit.

–Negre de vinya, negre de Frankfurt (vine black, noir de vigne): És un carbó vegetal, en general de sarments, que té un lleuger matís marró i pot emprar-se com a color.

–Negreta: 1. Tipus de lletra de traç més gruixut que el normal, que pot ser tant rodona com cursiva. 2. En disseny de tipografia, variant completa del conjunt de caràcters d’una font que és més gruixuda que la forma rodona, que es considera normal (és a dir: ni massa fina ni massa gruixuda). 3. El fet que no se’n recomani l’ús en text tirat ha obert les portes a la interpretació d’ús que la casa editora consideri adequada, sempre entenent que les distincions en el paràgraf es fan amb versaletes i cursives. En alguns casos les podem veure marcant les preguntes d’una entrevista, on les respostes de l’entrevistat van en rodona, tot i que en el món del llibre aquesta distinció se sol fer amb cursives. És més habitual restringir-ne l’aparició a elements de la macrotipografia, o bé per marcar les entrades d’un diccionari o els termes d’un glossari.

Un text en Times rodona i negra

L’augment de gruix o pes es fa a l’eix horitzontal, mentre que el vertical es manté igual o gairebé (és a dir: els traços s’expandeixen a l’amplada però no a dalt). No totes les fonts tenen negreta, però és usual que sí que la tinguin les fonts destinades a lectura de textos mitjans o llargs (és a dir, aquelles que no són caràcters de fantasia per a usos en textos curts).

Una lletra m en rodona, seminegra, negra i supernegra.

Quan hi ha més d’una variant de gruix en el disseny d’una font, es fan servir termes com seminegra, negra (o negreta), supernegra, extranegra i similars. Les variants cursives, estretes o condensades, i expandides poden tenir les seves variants negres, seminegres, i similars. Així podem veure una Akzidenz Extended Bold (és a dir: Akzidenz expandida negra). També s’anomena ‘negra’ o ‘negreta’, però actualment l’últim és un ús poc corrent. Com que els programes de disseny provenen majoritàriament de països de parla anglesa i que els dissenys tipogràfics estan registrats i anomenats ‘a l’anglesa’, l’ús en espanyol del terme ‘bold’ en lloc de negreta o negra és molt corrent.

–Negreta cursiva: Variant d’una font tipogràfica que combina les característiques de la negreta i la cursiva.

–Negritas y cursivas: Vlok de Josep Mengual Català, amb articles , entre altres, sobre editorials, molt interessants i dedicant especial atenció per les més desconegudes. Dedicat, com diu ell a: Llibres, llibreters, escriptors, il·lustradors, agents literaris, editors, gravadors, grafistes, dissenyadors, fotògrafs, impressors, enquadernadors, anècdotes literàries i editorials…

–Nel·lo Ventosa, Francesc: (Tarragona, 1907 – Barcelona, 1997) fou ninotaire, dibuixant, escenògraf, interiorista i restaurador. Publicà regularment vinyetes gràfiques d’actualitat en diversos diaris i revistes de la premsa republicana, fou membre i secretari del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, s’allistà com a tinent voluntari de l’Exèrcit Popular de la República i, a partir dels anys seixanta, exercí com a professor a l’Escola Massana de Barcelona. Com a dibuixant col·laborà en setmanaris infantils; il·lustrà diversos llibres i realitzà exlibris.  Com a pintor  cultivà la figura, el paisatge i algunes marines. Com a decorador va pintar al  fresc l’escena de l’Assumpció a la barcelonina parròquia de Sant Jaume. Realitzà projectes d’esgrafiats per a l’arquitecte Duran i reinals i col·laborà amb el decorador jaume Llongueras. També col·laborà amb l’escenògraf Joaquim Bartolí, va ser l’autor de notables maquetes i figurins, de tipus humorístic, per a l’escena.

–Nema: Abans de les oblies i el lacre se servien d’un altre engrut particular i també de la cera que estrenyien amb el segell respectiu, perquè no pogués obrir-se la carta sense ser conegut.
El nom Nema que també es dóna al pany de la carta, sederiva d’una paraula grega que vol dir Fil; perquè els antics solien tancar les cartes lligant-les primer amb un fil i després segellant-les sobre el mateix.
Aquesta pràctica va continuar observant-se després per molt de temps en certs tribunals, i un procediment igual es practica encara a les duanes.

–Nènia: Composició poètica fúnebre que antigament es cantava a les exèquies d’una persona en lloança seva.

–Neoclassicisme: Estil artístic i literari que es fonamenta en la imitació dels models clàssics i en l’observança de les regles poètiques. Va néixer a França a finals del segle XVII.

–Neògraf: Nom grec que significa ‘nou’ i ‘escrit’, és a dir el que escriu d’una manera nova o diferent dels altres o que introdueix paraules noves als seus escrits.

–Neografia: Estudi de l’escriptura posterior al segle XV.

–Neographik: Aquest abecedari va ser creat per l’equip de disseny de la fosa Monotype. Es tracta d’una tipografia compacta, amb proporcions quadrades i algunes vores arrodonides. Els seus traços són força gruixuts i els ascendents i descendents molt curts. És ideal per emprar en titulars, publicitat i cartells gràcies a la seva aparença potent que proporciona un gran impacte.

–Neografisme: Al·lografia que consisteix en un canvi ortogràfic que no afecta la pronunciació de la paraula.

–Neogrotesques: Semblades a les grotesques però amb un disseny més refinat. La seva construcció obeeix a una estructura estudiada. Els contrastos estan menys marcats i la lletra ‘g’ no té trau, sinó una simple cua.

Neohumanístiques: Aparegudes a la dècada de 1990, són tipografies creades amb gran rigor funcional, molt llegibles i flexibles. El disseny de la Meta, a les mans d’Erik Spiekermann va ser clau per al naixement d’aquest nou estil. Són apropiades per a projectes sofisticats com a identitats corporatives o senyalització. La seva estètica tendeix cap a la neutralitat però amb proporcions clàssiques.

–Neollengua: Llengua inventada que apareixia a la novel·la 1984 de George Orwell, on el govern suprem anava modificant el llenguatge per, així, modificar el pensament humà i poder controlar-lo. / Es diu així el llenguatge inventat pels polítics, buit i fals.

–Neologia: Procés de formació o generació de paraules, el resultat del qual s’anomena Neologisme.

–Neologia de forma: Procediment per a la formació de neologies que consisteix en la invenció de noves unitats lèxiques mitjançant els recursos propis de la llengua.

–Neologia de sentit: Procediment neològic que consisteix a emprar un terme ja existent a la llengua, però atorgant-li un significat que no tenia abans, bé perquè aquest significat sigui nou, bé perquè anteriorment s’expressés d’una altra manera.

–Neologisme: Paraula o expressió de creació recent que passa a formar part d’una llengua en un nivell determinat.

–Neotipia, La: Fundada el juliol del 1905 per quatre tipògrafs, va ser la primera cooperativa de prucció catalana en la branca de les arts gràfiques. Un dels primers llibres que va imprimir duu un títol revelador de la ideologia del gruo, ‘La democràcia educadora’, de Lluís de Zulueta. Aquesy opuscle, que recull la história del difícil naixement de l’empres, imprès el 1908 per la institució obrera, és un excel·lent exemple de la seva estètica absència total d’ornaments, ús de filets rectilinis, paral·lels o perpendiculars, i policromia de les tintes. L’any 1914, La Neotipia publicà un preciós almanac intitulat ‘Dodecaminos, Florilegio de los meses del año de MCMXIV’, de format foli, on el rigor geomètric de la fileteria i del text és animat per les fantàstiques composicions policromes de colors vius del dibuixant Saló. La Neotipia es caracteritza per la policromia i la composició decorativa del text, més important ara que la il·lustració, que va més enllà de la segona fase reflexiva del Modernisme i enceta a Barcelona un art tipogràfic plenament noucentista i precursor, ‘avant la lettre’, del funcionalisme de la dècada de 1930.

–Nero Wave Editor: Ofereix un software gratuït d’edició d’àudio d’una qualitat esbalaïdora, capaç d’editar qualsevol àudio, amb accions multipista i diversos efectes professionals com l’eliminació de sorolls, cors, filtres, etc. Té una cosa que li falta al Audacity i que és fonamental, un historial d’edicions. Això és important perquè ens permet tornar enrere o a anar endavant sobre canvis efectuats. Un altre avantatge és la seva interfície, molt més senzilla i intuïtiva.

–Nervadura: Conjunt dels nervis d’un llom.

–Nervi: 1. Qualsevol dels cordills o de les tires de cuir disposats al través en el llom d’un llibre, als quals són nuats els fils dels quaderns que es vol enquadernar. 2. Element decoratiu, al llarg de la línia de justificació del text, format per un traç de color de diferent gruix, generalment acompanyat de rissos o de floritures, de vegades executats en filigrana o amb una forma particular (flor de lis).

–Nervi aparent: Nervi que travessa la tapa des de l’exterior fins a l’interior, de manera que sobresurt en el llom del llibre, contràriament al nervi ocult.

–Nervi doble: Conjunt de dos nervis sobre els quals s’enrotlla el fil del cosit en un mateix punt del seu recorregut al llarg del llom dels quaderns.

–Nervi fals: Es col·loquen tires de cartró sobre el llom per simular que hi ha gruixuts nervis en enquadernacions modernes que ja no en porten aquest gruix.

 –Nervi fes: Nervi constituït per una tira de cuir fes en el mig, de manera que sembla que formi un nervi doble.

–Nervi ocult: Nervi que travessa la tapa des de l’interior fins a l’exterior i després en sentit invers, de manera que no sobresurt en el llom del llibre, contràriament al nervi aparent.

–Nervi senzill: Format per una sola tira de corda o cuir. Tb Simple.

–Nervis dobles: Dos nervis que van junts. El fil s’enrosca en forma de “vuit” al seu voltant, entrant i sortint pel mateix forat, o per dos forats que estiguin als laterals dels nervis. 

–Neteja:  Tècniques de restauració per treure del material la brutícia que el pot estar perjudicant. De vegades aquest fa una neteja més estètica (perquè el material llueixi el més semblant a com seria al principi). Hi ha diversos tipus de neteja: l’aquosa (l’eliminació de taques, el rentat, els productes químics) i la mecànica (com el raspallat, l’aspiració o l’esborrament del material).

–Neteja  mecànica: 1. Neteja de conservació realitzada amb un instrument elèctric. Vegeu ‘neteja de taques’. 2. Procediment en sec per eliminar la brutícia dipositada o incrustada en una obra sobre paper, la qual pot comprometre’n la conservació o la integritat original. En la neteja mecànica s’utilitzen raspalls suaus, bisturí, goma, pols de goma i aspiradora. És un procediment delicat que requereix una avaluació acurada dels materials que componen l’obra sobre paper i el domini de les tècniques que cal aplicar.

–Netejar: Durant el procés d’adob de la pell, treure-li les restes del bany de calç, amb aigua i químics. 

–Netiquette (ciberetiqueta, ciberurbanitat, etiqueta de la xarxa):  Conjunt de normes dictades pel costum, l’experiència i el sentit comú que defineix les regles d’urbanitat i bona conducta que haurien de seguir els usuaris d’Internet en les relacions amb altres usuaris.

–Neu en el paper: Defecte del paper que es manifesta quan el full és sotmès a una pressió excessiva en passar sota el corró degotador, o sota la premsa del tac o les premses humides. El mateix passa quan, en condicions normals de pressió, el full està més humit que el que és convenient. Tant en un cas com en l’altre, l’entrellaçat fibrós és sotmès a tal pressió que es descompon l’estructura de la fulla i es produeix el trasbalsament de les fibres, que s’acumulen en grans flocs de forma característica, separats entre si per zones on la fulla és relativament prima. L’inconvenient es produeix de vegades quan els feltres estan bruts o obturats. Aleshores l’aigua no pot travessar-los i es desplaça lateralment, obstaculitzant la correcta distribució de les fibres. Aquests aixafaments del paper s’aprecien clarament observant-lo al trasllum perquè donen lloc a una transparència molt irregular, d’aspecte característic.

–Neula: Paper kraft enrotllat de la mida del llom del llibre que permet que la tripa s’enganxi bé amb les tapes i que hi hagi un espai a l’interior del llom.

–Neumes: 1. Signes de notació musical occidental apareguts a la fi del segle VIII. 2.  Símbols convencionals utilitzats per a la notació musical i testimoniats en
manuscrits llatins a partir del segle IX; indiquen els punts en què, dins d’una melodia coneguda, la veu ha de pujar o baixar. El signe fonamental per indicar l’elevació de la veu era la ‘virga’, per a la baixada de la veu el ‘punctum’ ; els grups d’ascensos i descensos s’indicaven mitjançant neumes connectats en diversos dissenys.

–Neurobranding: És el procés pel qual vinculem la reacció i la percepció d’un consumidor amb els missatges i els estímuls que emet una marca mitjançant els seus productes i serveis. Aquesta vinculació busca que el consumidor senti els valors agregats que ofereix la marca per guanyar la seva confiança, complir les seves expectatives i, si pot ser, sobrepassar-les.

–Neutralitat: Condició aplicable en diversos contextos, que implica certa passivitat i interès per evitar conflictes, capaç de produir un estat de concordança entre els elements d’un conjunt. Això es pot presentar en disseny, amb l’ús de colors poc cridaners, dimensions petites en relació amb el format, fonts de baix pes i una estructura lleugera, cosa que genera una composició apreciable com a feble o tènue. Això no és un error en si mateix, però quan es tracta d’un empaquetatge, un cartell o un anunci, si es destaca pobrament, és probable que tingui un efecte negatiu. Moltes vegades s’associa amb allò apàtic, indiferent o avorrit, però de vegades es pot manejar bé, lligant-se al luxe i al minimalisme.

–Neutralització: Aplicació d’un compost alcalí que neutralitza l’acidesa present al paper mitjançant una reacció àcid-base.

–Neutre: Es diu del paper que no és ni àcid ni alcalí, aquell en què la mesura del PH es situa entre el 6 i el 7.

–Neuzeit S: Tipografia dissenyada per Wilhelm C. Pischner el 1928 per a la fosa Stempel i afegida per Linotype-Hell AG el 1966 com a tipografia per a textos llargs i precursora del disseny corporatiu de Siemens. El seu nom, traduït de l’alemany, significa ‘nous temps’. És un disseny híbrid entre tipografia grotesca i geomètrica molt poc comú. Les formes arrodonides són amples i circulars, mentre que altres caràcters apareixen lleument condensats. La lletra ‘J’ també té una forma molt singular. Molt útil per a textos curts amb una aparença forta i objectiva, llegible fins i tot en papers de baixa qualitat.

–News Gothic: Etiquetes: Publicidade, Xornais, Alternate Gothic, Intertype, Titulars, ATF, American Type Founders El 1908, Morris Fuller Benton va dissenyar les versions més lleugeres d’aquesta tipografia per a l’American Type Founders. El disseny original, amb dues modalitats condensades, és bàsicament una versió Light de la Franklin Gothic i molt semblant a altres tipografies sense serif de principis del segle XX com l’Alternate Gothic. A finals dels anys 40, després de perdre popularitat per culpa de l’auge d’altres tipus sense serif provinents d’Europa com la Gill Sans o la Futura, aquest estil va reaparèixer de nou i va ser durant aquest temps quan moltes versions de la News Gothic van ser dissenyades com la Bold, llançada per Intertype el 1955. Les majúscules tenen una amplada visual molt semblant i les minúscules són compactes i potents. Això va provocar que fos molt utilitzada per a titulars de diaris, anuncis i etiquetes.

–Nexe: Traç compartit per dues lletres contigües.

–NIC: Sigles de Network Information Center (Centre d’Informació de la Xarxa) — El NIC (Network Information Center) és l’autoritat que delega els noms de domini a qui els sol·liciten. Cada país en el món (o pròpiament dit cada Top-Level Domain o TLD) compte amb una autoritat que registra els noms sota la seva jurisdicció. Per autoritat no ens referim a una dependència d’un govern, molts NIC´s en el món són operats per universitats o companyies privades. En altres paraules, el NIC és qui s’encarrega de registrar els dominis d’un país.

–Nicholas, Robin: Va dissenyar amb Patricia Saunders l’Arial de la foneria Monotype com a resposta a la popularitat de la tipografia Helvetica de Linotype. Arial és un tipus de lletra de pal sec (Classif. Vox: Lineal B Neo-Grotesque) present en diverses aplicacions de Microsoft. Microsoft no volia incloure la popular però costosa tipografia Helvetica a Windows, per això li va comprar a Monotype els drets d’una còpia de l’Helvetica de molta menys qualitat com una mesura per abaratir costos. Com que l’Arial ve inclosa en el sistema operatiu Windows, s’ha convertit en una de les tipografies més populars del món. Tot i ser molt més coneguda que la Helvetica, l’Arial és considerada pels tipògrafs com una imitació grollera i barata d’aquesta, sense tenir les característiques que van distingir al disseny original.

–Nicolás Antonio:(1617-1684). Va ser un dels primers bibliògrafs espanyols. ‘La Biblioteca Hispana Nova’, publicada el 1672, és una de les fonts més estimades dels erudits en bibliografia hispana. Tracta dels escriptors que van viure fins a l’any 1500.

–Nicolau, Josepa 📕: Primer quart del XIX a Girona. Segons Ràfols, vídua de l’impressor Frederic Nicolau Arrosser. Es coneix una obra de 1822 amb el peu de “Josefa Nicolau Viuda, Impresor Librero”. El seu nom era Josefa Puig.

–Nicolau i Arrosser, María: (1794-1796), vídua de Josep Bro. En morir aquest el 1794 Maria va continuar regentant el taller assessorada pel seu germà Fermín Nicolau.

Aquell mateix any es va iniciar l’inventari del mobiliari de la casa i dels béns que integraven el taller d’impremta, la botiga i el magatzem de la llibreria, però es va interrompre perquè segons Mirambell la vídua estava molt enfeinada en la gestió del negoci, en un moment en què la impressió de documentació oficial era enorme a causa de la guerra lliurada entre Espanya i França. El 1796 es va fer un altre inventari amb motiu del seu matrimoni amb Lluís Dalmau, les diferències de les quals respecte al primer demostren les fructíferes activitats desenvolupades sota el La producció de Maria no distava gaire de la del seu primer marit, amb títols litúrgics, tractats científics, etc. van destacar els impresos menors, majoritàriament relacionats amb la Guerra del Rosselló. A més, en aquests dos anys Maria i Fermín van editar el Correu de Girona, la segona publicació periòdica de la ciutat. El 1796, en contraure segones núpcies, Maria Nicolau va deixar de figurar als peus d’impremta, però va continuar sent propietària del negoci fins al 1799 quan va vendre el taller al seu germà.

–Nicolau y Bartomeu, Josep: Pintor i gravador de Barcelona. Als seus inicis va alternar la pintura amb la litografia. El 1808 es va traslladar a París, on va realitzar gravats i litografies per a diverses publicacions, el 1870 va tornar a Barcelona i després va anar a Madrid. Va ser fundador i president de la societat La Acuarela. Tenia la càtedra de Gravat a la talla dolça a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Va col·laborar en la il·lustració d’Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (Barcelona, ​​Imp. del Porvenir, 1860-63) i Els carrers de Barcelona (Barcelona, ​​Manero, 1865-66), totes dues de Víctor Balaguer.

–Nick: Àlias amb què una persona és coneguda en un xat.

–Niell: Manera de decorar el metall que va ser practicat especialment entre 1450 i 1520 a Itàlia. Es considera un dels orígens del gravat de metall. Consisteix a incidir en el metall – normalment or i plata – les línies que formen les imatges, que després, per ressaltar-les, es cobreixen amb un esmalt negre, compost de plata i plom, fosos amb sofre.

–Niellar: 1. Fer buits en un metall, especialment l’argent, i omplir-lo amb incrustacions d’esmalt negre. 2. Gravar un metall preciós, omplir-lo d’esmalt negre i coure’l al forn.

–Niellat: Esmalt negre realitzat a base de plom, és utilitzat en orfebreria. Masso Finiguerra en entintar els buits en un niellat i estampar el resultat en un paper, va descobrir les possibilitats del gravat en buit.

–Niellista: Persona que fa niells.

 –Nieto-Galán, Agustí (Barcelona, 1960): Doctor en Història per la Universitat de Barcelona i enginyer químic per la Universitat Ramon Llull. Actualment, és professor d’Història de la Ciència a la UAB i dirigeix un grup de recerca sobre la història de la divulgació científica (segles XVIII-XX).

-Nigro, el genovès: Residia a Barcelona el 1473 fins a finals del 1504, era d’un llinatge de mercaders que negociava a Barcelona des de principis del segle XV. Era negociant en llibres, però s’anunciava com a mercader. Constituí dues societats, la primera el 1497 per la compravenda de llibres amb el francès Carmini ferrer i de l’altra es desconeixen dades i dates, però se sap que els socis eren Ferrer i Miquel Riera.

–Nihil obstat: Fórmula amb què es feia constar l’aprovació del text per part de l’església.

–Nikki: Gènere literari japonès que comprèn obres de caràcter popular, així com diaris, revistes, llibres de viatges i aventures, etc. Especialment els diaris del segle X són testimonis del gènere esmentat i constitueixen uns documents inapreciables per a la història de la literatura japonesa.

–Nil: Antigament es deia així al papir, per ser oriünd de les vores del riu.

–Nimbe: Cercle lluminós o de llengües de foc que els escultors i els pintors col·loquen darrere el cap dels personatges sagrats.

–Nimrod: Tipografia creada per Robin Nicholas i llançada per Monotype el 1980. Va ser dissenyada expressament per ser utilitzada en diaris, producte d’una extensa investigació de les necessitats de la indústria periodística. Tot i que conserva moltes de les característiques dels típics tipus de diari, algunes de les seves formes van ser tractades d’una manera més sòbria, amb un estil més clàssic com el de la Plantin. El resultat és una tipografia altament llegible sobretot a mides petites i en papers de mala qualitat, amb caràcters molt clars que formen blocs de text de fàcil lectura. Va ser usada per primera vegada al diari Leicester Mercury i posteriorment es va convertir en una opció molt popular en els diaris com a tipografia per a títols i text.

–Nina de seda: Espècie de mitja bola lleugerament aplatada envoltada de seda, de la qual s’estén el vernís calent sobre les plaques de coure destinades al gravat a l’aiguafort.

–Nineta: Petit farcellet de drap, del mateix teixit de la tarlatana, usat per l’estampador per entintar la làmina a l’estampació en buit.

–Ninot: Representació de la figura d’una persona o d’un animal d’aspecte grotesc o caricaturesc.

–Ninot (Fictici): Una maqueta del llibre, utilitzada pels venedors a finals del segle XIX i principis del XX per mostrar als possibles compradors quin aspecte tindria el llibre. Normalment, tenia una portada, 10 o 20 pàgines de text i pàgines en blanc per omplir la resta de l’enquadernació.

–Nínxol:. Petit compartiment arquitectònic, tancat en la part superior per un arc.

–NIPO: (Número d’identificació de publicacions oficials) És un codi utilitzat a Espanya per l’Administració General de l’Estat per a identificar les publicacions oficials, tant impreses com electròniques.El Ministeri de la Presidència d’Espanya, a través de la Junta Coordinadora de Publicacions Oficials, s’encarrega de la tramitació de l’assignació del NIPO prèvia petició de l’entitat editora. El NIPO està format per nou dígits distribuïts en quatre grups separats per guions de la següent manera: el primer, format per tres dígits, identifica a la unitat o organisme editor; el segon, format per dos dígits, l’any de programació de la publicació expressat per les seves dues últimes xifres; el tercer, format per tres dígits, constitueix el número correlatiu, o número corrents, de l’ordre d’assignació l’any natural; el quart és un únic dígit de control (encara que també pot ser una X) per a tractament informàtic.

–Niquelat: Operació electrolítica mitjançant la qual es recobreix la planxe de metall d’una capa de níquel, amb la finalitat de fer més resistent el gravat.

–Nishiki-e: Vegeu ‘estampa brocada’.

–Nitidesa: Qualitat del paper que no té cap taca, brutícia ni grumoll.

–Nitrocel·lulosa: Matèria que es fa servir per recobrir uns tipus de paper que s’utilitzaran, entre altres aplicacions, en l’enquadernació de llibres.

–Niubó i Santdiumenge, Melcior:  (la Fuliola, 1912 – l’Hospitalet de Llobregat,  1983) va ser un dibuixant, caricaturista, pintor, Il·lustrador i animador català. Era conegut popularment amb el pseudònim NIU (NIV), però també havia arribat a signar com a N, Niu-Bo, Santdiumenge i com a Oscar Daniel. Hi ha controvèrsia en l’atribució del pseudònim Niel.

El 1930 exposa al Saló d’Humoristes i participa en les successives edicions fins a l’any 1936. L’any 1933 es casa pel civil amb Maria Daniel Baró en el que segurament fou el primer casament civil de la comarca de l’Urgell durant la República. Col·labora a les revistes La Campana de Gràcia, La Humanitat, Solidaridad Obrera, L’Esquella de la Torratxa, Tierra y Libertad, Papitu i Fotogramas.

Niubó entra a formar part de l’equip de la sèrie Civilón sota les ordres del seu animador en cap, Josep Escobar. També participa en la sèrie Garabatos, una revista humorística feta d’esquetxos que pera ls animadors era un divertimento i que no tenia un equip fix. En el llargmetratge Érase una vez… (pel·lícula) Melcior Niubó hi apareix a les ordres d’Enric Ferran com a membre de la secció de fons. Un cop desmantellada la indústria de l’animació el 1950, Melcior Niubó, com tants d’altres, torna al dibuix en paper i continua dedicant-se a la il·lustració infantil per a l’editorial Mateu, Clásicos Cadete o Ediciones Toray, entre altres publicacions.

–Nivelació: Uniformitat de gruixos a diferents punts del plec o tira de paper.

–Nivell: En estampació, pujar o baixar el pla on es troba el gravat fins on hi ha el material.

–Nivell de lectura: Plànol de comprensió que es pot considerar en la codificació d’un missatge.

–Nivells d’accés: Una xarxa es pot configurar de manera que els seus diferents usuaris tinguin diferents nivells d’accés.

–Nivell d’ús: Marca que indica la forma en què una paraula o sintagma s’utilitza segons els diferents estrats socials o la modalitat expressiva derivada del nivell sociocultural del parlant.

–No: Drames lírics japonesos, curts i de tema seriós, compostos de dues escenes. Els seus temes generalment procedeixen de la història, del folklore, els mites i els contes populars. Procedeixen gairebé tots dels segles XIV i XV i conserven el llenguatge arcaic japonès.

–No citat: Frase que en bibliografia s’usa molt sovint per assenyalar un llibre que no ha estat recensionat en alguna obra bibliogràfica.

–No disponible: Dit d’un llibre que un distribuïdor no pot vendre per raons diferents d’una ruptura d’estocs.

–No disponible en fons: Dit d’un llibre del qual un distribuïdor no té els drets de venda.

–No venal: Es diu del llibre que no és a la venda, que està fora de comerç. Actualment hi ha molts clubs de llibres, les publicacions dels quals estan destinades només als subscriptors i, per tant, estan fora de venda.

–Nobiliari: Llibre que tracta de la noblesa i genealogia de les famílies.

–Nobiliària: La nobiliària és la disciplina que estudia tot allò que fa referència a la noblesa i els nobles. Noble, en l’antic règim, era l’individu que, per naixença o per gràcia del sobirà, pertanyia a l’estament noble, considerat distint dels simples ciutadans i que gaudia de preeminències hereditàries. Avui dia un noble no és res més que un membre de la noblesa, que es diferencia de la resta pel fet que, provant-la, pot ingressar en alguna de les corporacions nobiliàries existents.

–Noc: Batedor. Batà.

–Noció: Element del pensament generalment expressat per un terme o un símbol, sigui literal, gràfic o d’un altre tipus. 2. Construcció mental que serveix per classificar els objectes individuals del món exterior o interior amb l’ajuda d’una abstracció més o menys arbitrària.

–Nocturn: Llibre litúrgic que conté els oficis i lliçons de matines, que solen resar-se de nit.

–Nodier, Charles: (1780-1844): Il·lustre literat i bibliògraf francès. Va ser corrector, tipògraf i periodista, a més de bibliotecari.

–Noëll, René: Perpinyà, 1921 – Tolosa de Llenguadoc, 1998) fou un erudit nord-català. Treballà a la mediateca de Perpinyà des del 1966, i publicà diversos treballs. En especial, la bibliografia sobre Catalunya Nord, publicada a la revista Terra Nostra.

–Nogué, A., enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XIX). Va formar part del Consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Branques annexes. Aquest Consell va enviar una invitació, el 15 d’agost de 1872, per a l’organització d’un congrés constitutiu del ram convocat per al 13 d’octubre del mateix any.

–Noguera, Joseph: Pare i fill, es van dedicar preferentment al dibuix i al gravat de romanços, goigs, auques, etc., i en general, a la il·lustració popular en tots els aspectes: religiosos, costumistes, històrics, bèl·lics, etc. Són considerats com a precursors del reportatge gràfic. No queda clar l’autoria de les obres, pare o fill, com Historia del esforzado caballero Partinobles, conde de Blas (Barcelona, Torner, 1842); Calendari o pronòstic català per lo any de 1845 (Barcelona, Mayol, 1845); Obras poéticas, de Joseph Robreño (Barcelona, Oliveras, 1855), etc. També van col·laborar en algunes publicacions periòdiques, realitzant capçaleres de les revistes El Cultivador y Fray Sin Embargo,

–Noguerina: Tint de color marró fosc que s’obté de la closca de la nou. S’usa en enquadernació i restauració com a colorant per tenyir pells o papers.

–Nogués, Gabriel: Actiu només dotze anys (1634-1646), era llibreter i impressor de la Generalitat. Dins la seva producció, deixant de moment al marge les publicacions oficials, convé mencionar un feix de fulls de notícies ( amb Romeu i Jaume Matevat, és pioner en la difusió de gasetes), uns quants devocionaris, al·legacions i memorials jurídics, alguna obra literària i un tractac sobre l’ús de les armes de Luis Pacheco de Narváez, Modo fácil y nuevo para examinarse los maestros en la destreza de las armas y entender sus cien conclusiones o formas de saber (1643), una mostra de propaganda política com Justificació en consciència d’haver pres lo Principat de Catalunya les armes, per a resistir els soldats que dce present la invadeixen i als altres que amenacen invadir-la (1640), etc.

–Nogués, Rafael: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 9 de juliol de 1580 i morí el 1584. Substituí interinament, com a llibreter oficial de la ciutat, Miquel Ortiz l’any 1586, malgrat que va ocupar aquest càrrec durant vint-i-set anys.

A la seva llibreria i a la de Trinxer es vengué la República original sacada del cuerpo humano impresa per Pere Malo el 1587: “Vendense en casa Trincher y Nogues”. El trobem als peus d’impremta dels impresos d’Hubert Gotard Ignatii Loiolae vita del 1589. Als de Jaume Cendrat de les obres de Manuel Rodrígues Explicación de la bula de la santa cruzada, del 1591; de Pineda, Los treinta libros de la monarquía eclesiástica, impres el 1594, i d’Hernando de Santiago Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma del 1598. De Sebastia de Cormellas, al Llibre de consolat dels fets marítims (“Venense en casa de Raphel Nogues llibrater de Lotja”), del 1592, i Memorial de manaments i advertències del bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris, estampat per Gabriel Graells i Gerard Dotil el 1598.

–Nogués, Xavier: (1873-1941)  Fou un pintor, dibuixant, gravador, ceramista i ninotaire català. Sovint feu servir el pseudònim ‘Babel’. Membre del grup d’El Rovell de l’Ou, època en què va fer la seva Auca de l’aplec de Sant Medir, trigà tanmateix un temps a assolir una veritable popularitat entre el públic, cosa que s’esdevingué en participar com a dibuixant a la famosa revista ‘Papitu’ (1908), de la mà de l’Apa, on signava els dibuixos com a ‘Babel’, i també col·laborà a altres publicacions, com Cuca-fera, Picarol, D’Ací i d’Allà, Iberia o la Revista Nova.

Fou el creador d’uns característics i peculiars personatges entre patètics i tendres, amb un estil particularíssim. Dibuixà dues obres cabdals de l’humor gràfic català: 50 Ninots , els dibuixos originals dels quals es conserven al Museu d’Art de Sabadell i La Catalunya Pintoresca.                                                                                                                   

Figura destacada del Noucentisme, hi aportà una especial ironia que plàsticament es tradueix en un Expressionisme personal, que de vegades pot tenir alguns punts de contacte amb el d’un George Grosz. Això fa del seu estil la versió més escèptica del Noucentisme plàstic.

Es coneixen alguns exlibris seus que destaquen per llur moderna concepció i realització.

–Nom acrònim: Reducció a sigles d’un nom descriptiu i de vegades nom patronímic, que es genera com una sèrie de lletres fàcilment llegibles que funcionen com a paraules (SAP, MAPFR E, UNESCO, RENFE, TALGO) o que requereixen el lletreig (KPM G, AT&T, IBM, DHL, BB).

–Nom artificial: Tota paraula inventada sense significat concret o lògic en algun idioma, que es pot desenvolupar a partir d’un neologisme útil per identificar tecnologies, productes o serveis nous. Es presenta en noms de marca, com: Xerox, Nintendo, Kodak, Lego, Toshiba.

–Nom científic: Terme de la nomenclatura científica internacional, expressat en llatí o llatinitzat, amb què es denominen sense ambigüitat les plantes, animals i virus.

583 / 5.000

–Nom comercial: Denominació que serveix per identificar fàcilment un individu, empresa, associació o grup que té intencions d’intercanvi mercantil i poder distingir-lo daltres entitats. Difereix de les marques perquè aquestes poden ser moltes i serveixen per assenyalar els serveis o béns que es produeixen, mentre que el nom comercial funciona com el pseudònim d’una raó social, molt més formal i llarga. En anglès s’anomena trade name, precisament per al·ludir al nom amb què s’opera un negoci i que difereix d’una trademark (vegeu marca registrada).

–Nom compost: Categoria de noms de marca que es produeixen a partir d’acrònims o parts d’altres paraules, que poden tenir un significat real i simbòlic o no. Exemples d’això són els següents: Adidas, Chupa Chups, Telmex, FedEx, Kool-Aid, Nickelodeon.

–Nom descriptiu: Es refereix a un nom comercial de naturalesa clara, òbvia i altament expressiva a la seva presentació. És molt fàcil de recordar per la seva simplicitat, encara que no resulta convenient en el moment de destacar-se, en part, per la seva extensió, pel poc control que es té davant la forma com el públic l’abreujarà i el poc flexible que en pot resultar el maneig. És comú en empreses del sector serveis i en institucions, com per exemple: Universidad Nacional de La Plata, Pizza Hut, Radio i Televisió Española, Jaciments Petrolífers Fiscals, Ofice Depot.

–Nom de document: Identificació que en composició electrònica s’assigna a un document perquè el sistema el classifiqui i recuperi oportunament.

–Nom de les famílies tipogràfiques: Moltes de les famílies tipogràfiques es denominen amb el nom del creador o de la foneria que les comercialitza. Els tipus clàssics se solen anomenar amb el cognom del seu creador (Garamond, Basquerville, Bodoni) encara que també dissenyadors contemporanis han posat el seu nom a les tipografies que han creat: Frutiger, Gill Sans, Stone. Al llarg dels anys les famílies han estat recreades i lletres molt diferents entre si s’anomenen de manera semblant: Caslon 540, Caslon 224. En el cas de la Garamond el nom de la foneria determina el disseny. No són iguals l’Adobe Garamond, la Garamond ITC, la Stempel Garamond o la Garamond Simoncini. Hi ha famílies batejades amb el nom de la publicació per a la qual van ser creades: Times (pel nom del diari), Century (pel nom de la revista) o amb el nom d’una màquina de guerra medieval, com és el cas de la Trebuchet MS.

–Nom de guerra: Pseudònim. Nom que alguns autors posen a les seves obres en lloc del seu veritable.

–Nom hipocorístic: Vocable la morfologia o significació del qual ha estat alterada i es destina a denominar afectuosament o eufemísticament.

–Nom d’impressor: Des dels primers temps de la impremta tots els llibres han de portar el nom de l’impressor que els ha confeccionat, així com el lloc i la data de l’estampació. Tot llibre sense aquest requisit és considerat clandestí i, per tant, subjecte a sanció.

–Nom de marca: Component verbal i escrit d’una marca que constitueix un dels actius més importants que aquesta pot posseir, ja que serveix perquè un públic s’hi pugui referir i recomanar-la. És un dels elements fonamentals de la identitat corporativa que mai no hauria de canviar, ja que el seu reconeixement i posicionament s’enforteixen amb el temps. Aquest nom ha de considerar factors com el significat, la distinció, la memorabilitat, l’eufonia, la sostenibilitat temporal, així com l’evocació d’aspectes positius i que sigui únic i legalment protegible.

–Nom patronímic: És aquell nom de marca que fa referència històrica a una persona (Berlitz,Tesla); a un personatge fictici (Captain Morgan, Aunt Jemi a); a una personificació (San Miguel, NIKE, Mazda); el seu fundador (Carolina Herrera, Martha Stewart) o només el seu cognom (Disney, Saint Laurent, Olivetti, Jordan); o que al·ludeixin a algú d’importància per a la companyia, incloent-hi alguna deformació en les paraules escollides (Barbie, José Cuervo, Levi’s, TAGHeuer, Chevrolet, Wendy’s, Deloitte). Els noms patronímics tenen l’avantatge de resultar atractius i fàcils de recordar, però si són noms molt comuns poden ser difícils de registrar en algunes jurisdiccions.

–Nom simbòlic: Categoria de noms de marca formats a partir de vocables que posseeixen característiques positives o associacions atractives que es poden emprar de forma simbòlica. Amb això es busca al·ludir a un ampli conjunt de trets i propietats quan s’associïn amb els productes i serveis que anomenin. A aquest efecte, solen emprar-se paraules sense necessitat d’ajust o adaptació, ja que tenen una clara conceptualització. Per exemple: Greyhound, Bonafont, Orange, Nestlé, Dove, Apple.

–Nom toponímic: Nom que fa referència al lloc d’origen de la fundació de la marca. Com a exemples es poden ubicar alguns que empren textualment el nom d’un lloc per al producte (Chambourcy, Tecate, Evian) o el combinen amb una altra paraula o abreviatura per fer-ho més específic (Ban Bajío, Viande Suisse, Parmalat, Carib Cooler, Air India, Paris Saint-Germain, Finlàndia Vodka. Cal esmentar que, si no funciona bé en altres idiomes, se’n pot dificultar l’expansió.

–Nombre: 1. Signe o conjunt de signes amb què es representa una quantitat. 2. Signe format per dues ratlles verticals lleugerament inclinades cap a l’esquerra pel peu, tallades per dues ratlles horitzontals més situades a la meitat de l’alçada d’aquelles. 3. Volum, fascicle o quadern numerat dels diversos que formen una publicació seriada. 4. Full o quadern, corresponent a diferent data d’edició a la sèrie cronològica respectiva.

–Nombre d’adquisició: Número progressiu, únic i irrepetible, que s’assigna a cada volum segons l’ordre d’ingrés a la biblioteca i que serveix per identificar-lo.

–Nombre d’autor: Combinació de lletres i números amb què el sistema de classificació de Charles Ammi Cutter (1837-1903) es representen abreujadament els noms dels autors.

–Nombre classificador: Símbol o xifra que s’assigna a cada llibre segons la matèria de què tracti i d’acord amb un sistema de classificació bibliogràfica.

–Nombre de l’edició: Xifra que indica quantes vegades s’ha imprès l’obra sobre motlles diferents.

–Nombre endarrerit: Qualsevol dels números d’una publicació que precedeixen el darrer aparegut.

–Nombre especial: Fascicle d’una publicació en sèrie que es dedica extraordinàriament a un tema determinat.

–Nombre d’exemplar: Número d’identificació que s’assigna a cada exemplar d’una edició numerada.

–Nombre identificador: Combinació del número classificador i de la marca d’autor, que se situa al llom del llibre i serveix per col·locar-lo a la prestatgeria i identificar-lo amb facilitat.

–Nombre d’or:. Nombre representat per la lletra grega ϕ, que equival aproximadament a 1,618 i que correspon a una proporció considerada particularment estètica, utilitzada per establir les proporcions dels diversos elements d’una pàgina.

–Nombre de plecs a la portada: Número que apareix en alguns a la portada, habitualment abans del peu d’impremta, que indica el nombre de plecs de què consta el llibre. L’obligació per llei, a partir de 1598, de posar als llibres, a més de la taxa, el nombre de plecs de què constaven, va motivar la inclusió d’aquesta dada a la portada d’alguns llibres. De vegades apareix expressament el terme “plecs”, però en la majoria no. Un signe al costat (una línia horitzontal ia sobre una C amb l’obertura cap avall) indica que es tracta d’un altre mitjà plec. La taxa s’inclou als preliminars.

–Nomenclàtor: Catàleg o llista de noms, especialment de pobles, persones o veus tècniques d’una ciència.

–Nomenclatura: 1. Catàleg, llista. 2. Conjunt organitzat de veus tècniques duna ciència establerta segons regles preestablertes. 3. Subconjunt del lèxic que cobreix el camp semàntic d’un art, tècnica o ofici. 4. Nòmina. 5. Macroestructura, conjunt d’entrades d’un diccionari.

–Nòmina: Llista de noms de persones o de coses.

–Nomina sacra (veu llatina): Grup d’abreviatures per contracció de paraules de caràcter sagrat. Nota:En són exemples: XPS (Christus), DNS (Dominus), SCS (Sanctus), etc.

–Nomina sacra (veu llatina): Grup d’abreviatures per contracció de paraules de caràcter sagrat. NOTA: En són exemples: XPS (Christus), DNS (Dominus), SCS (Sanctus), etc.

–Nominal: Del nom o relacionat amb ell.

–Nomograma: Gràfic format per un sistema de punts o de línies acotats i distanciats entre si de determinada manera.

–Nomologia: 1. Ciència de les lleis i de la seua interpretació. 2. Estudi comparatiu de les lleis. 3. Tractat sobre ‘la manera de fundar principis en qualsevol ciència. 4. Coneixement de les lleis que regeixen l’Univers.

–Nomparell: Denominació antiga del caràcter de lletra de sis punts tipogràfics.

–Nonata: Nom d’una pell d’animals trets del ventre de la mare abans de néixer i que es fa servir per fer enquadernacions.

–Nonell i Monturiol; Isidre: (Barcelona, 1872 – 1911) fou un pintor i dibuixant català, considerat com un dels més destacats de principis del segle xx i una figura bàsica del postmodernisme català amb una obstinació per pintar temes que no estaven de moda en el seu temps. Els cursos 1893–1894 i 1894–1895, assistí amb Mir a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on conegué Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana, Adrià Gual i Joaquim Sunyer, companys d’aula i amics amb qui va compartir les mateixes inquietuds artístiques: la pintura de paisatge i la preocupació pels efectes lumínics i atmosfèrics. Plegats, organitzaven excursions pictòriques per l’extraradi barceloní i feien una pintura en un llenguatge semiimpressionista, sovint de tons càlids, per la qual cosa el grup va rebre la denominació de la colla del Safrà, o bé de Sant Martí, ja que acostumaven a pintar, amb preferència, els paisatges d’aquest municipi limítrof amb Barcelona.

L’any 1894, Nonell s’estrenà a l diari La Vanguardia com a il·lustrador, i fins a l’any 1904, iniciaria un període de col·laboracions en diverses revistes i publicacions (sobretot de caràcter artístic o satíric) com L’Esquella de la Torratxa, Barcelona Cómica, Pèl & Ploma, Forma, Quatre Gats o Papitu. L’estiu del 1896, Nonell, Canals i Vallmitjana anaren a Caldes de Boí per a treballar al balneari que la família de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el que impressionà fortament Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del Pirineu afectades de cretinisme, una malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant físic com mental. El pintor prengué apunts d’aquells personatges infradesenvolupats i grotescos i, després, a la seva tornada a Barcelona, i més tard a París, realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre aquest mateix tema.

L’estada a Boí marcà en l’obra de Nonell el final d’una etapa fonamentalment paisatgística i l’inici d’una nova etapa centrada sobretot en la figura humana i en els més desfavorits i marginats socials. Els nombrosos dibuixos que Nonell realitzaria a partir d’aleshotes, en alguns dels quals adoptà un personalíssim i molt original procediment tècnic anomenat fregit, tindrien com a principals protagonistes pobres demanant caritat, ancians desvalguts, gitanos, soldats ferits i repatriats de la Guerra de Cuba, entre d’altres.

“Esperant la sopa”, de 1899

–Nonió: Quadern compost de nou bifolis, és a dir, 18 fulls (36 pàgines).

–Noniotipòmetre: 1. Calibrador o peu de rei adaptat al sistema de mesura tipogràfic. 2. El noniotipòmetre ens proporciona:
Qualsevol mesura fins a 60 cícers, en cícers i punts. El mateix mesura un espai dun punt que un motlle de 59 cíceros i 11 punts.
La mateixa mesura apreciada en centímetres, mil·límetres i dècimes de mil·límetre.
La mateixa mesura registrada en línies dels cossos 6, 8, 9, 10 i 12.

–Noógrafo: Es va voler definir amb aquest nom treballadors del camp de les arts gràfiques com els tipògrafs i els impressors; també els periodistes.

La Unió de Noògrafs va ser una associació pre-sindical (una unió obrera) adherida a la Federació Regional Espanyola, constituïda com la secció espanyola de la Primera Internacional. Aquesta associació va celebrar el seu primer congrés l’octubre del 1872 a Capellades, Barcelona. S’hi va decidir la publicació d’un butlletí oficial de l’expressada unió. Arran de la posada fora de la llei de la Internacional va quedar desorganitzada fins a la tornada a la vida pública de la mateixa, començant immediatament els treballs de reorganització.

A l’article «Les institucions gràfiques argentines i les seves revistes» fa referència a una revista dedicada a les Arts Gràfiques, anomenada La Noografia; a més, confirma que es coneixen com a noògrafs aquells professionals que es dediquen a aquest ram professional.

La revista citada anteriorment, en el seu primer número, del 1899, explicarà el perquè del seu títol:

“El títol que hem adoptat per distingir la nostra revista Noografia, expressa bé els nostres propòsits, ja que significa descripció del pensament, noos és una paraula grega la traducció del qual significa “idea, pensament” i grafia: veu també grega, equivalent a “descripció, pintura”, és a dir: “quan serveix per a la manifestació de la idea” […]

«I conseqüentment amb aquesta declaració, imposa el neologisme fent-ho extensiu a tots aquells que es dediquin a aquesta activitat anomenant-los noògrafs».

És evident per tant, que hi ha una forta correlació entre els treballadors de la Unió de Noògrafs de la Regional Espanyola, fundats el 1872, i els professionals que així són denominats a la revista de 1899.

Norma Editorial: És una editorial de còmics catalana fundada per Rafa Martínez el 1977. Des de 1983, Norma disposa també d’una llibreria ubicada al costat de l’editorial. La seva inauguració va suposar el naixement de l’anomenat triangle friqui de Barcelona, format per tot un conjunt de comerços especialitzats en cultura popular com còmics i manga, jocs de taula, rol, marxandatge o literatura de gènere. El juny de l’any 2022, Norma Editorial va anunciar una línia exclusiva de mangues en català amb grans èxits com Tokyo Revengers, Chainsaw Man, Jujutsu Kaisen: la guerra màgica i Els Guardians de la Nit que es publicarien el mateix any. Les seves edicions serien iguals que la castellana amb els mateixos extres. També Norma va crear xarxes socials específiques per a aquesta línia a Twitter, Instagram i TikTok. Això va marcar els inicis de l’editorial amb el còmic asiàtic respecte al català, atès que abans només havia editat còmic occidental en aquesta llengua. Al Saló del Manga de Barcelona de 2022, l’editorial va anunciar que publicaria els mangues d’Evangelion (edició col·leccionista) i Sayonara Eri en català.

–Norma ISO 12647: És l’estàndard consensuat pels especialistes europeus i que les impremtes poden implantar a les seves maquinàries amb certa facilitat. Amb això obtenim molts avantatges: El color ja no és un concepte, és un número. I la seva representació al paper és mesurable, és susceptible de ser controlat. Els clients es poden acollir a l’estabilitat de color als seus productes. Poden estar segurs que si defineixen un blau en concret, aquest podrà ser repetit en successives ocasions i en diferents feines. Quan un client vol canviar d’impremta, si totes imprimeixen en ISO, rebrà sempre el mateix color vagi on vagi. Al mercat hi ha força estàndards, i diferents entre ells. Quan va arribar la ISO 12647:2 tots ells d’alguna manera es van unificar i avui dia és difícil trobar impremtes que no apliquen aquesta Norma habitualment als seus treballs. Per als qui no coneguin aquesta Norma tan a fons, només han d’aplicar en tot allò que facin a Photoshop, InDesign, Illustrator, etc…, el perfil de color FOGRA 39 (papers estucats) o el perfil FOGRA 47 (papers òfset), i amb això s’asseguren que el treball estarà preparat per imprimir-se a la Normativa 12647:2

–Norma ISO 216: Dimensions del paper. Especifica l’estàndard tècnic de mides de paper utilitzat a molts països del món. És l’estàndard que defineix la coneguda mida de paper A4. La sèrie B i C es fan servir per aplicacions específiques on és menester una mida més gran o més petita que les de la sèrie A, com ara per a sobres. Així, una fulla A4 cap en una carpeta B4 o una maleta o una bossa C4. Antany, cada país o impremta tenia els seus formats, cosa que suposava molts problemes, entre d’altres per a la cooperació tecnològica. Altres formats obsolets o menys utilitzats són per exemple l’infoli i el derivat in quarto, el neerlandès o l’american letter (279,4 x 215,9 mm).

–Norma ISO 3664: Conjunt de requisits mínims establert per la ISO per a la valoració crítica en entorns professionals d’arts gràfiques de la qualitat visual d’imatges en dues dimensions: fotografies en paper, diapositives, proves impreses, documents impresos finals… Les normes ISO 3664 proporcionen les regles bàsiques que han de complir les cabines de proves, les taules de llum i els punts de treball emprats per jutjar el color, la lluminositat i la qualitat general d’imatges en arts gràfiques. Es fa especial èmfasi que les condicions especificades permetin jutjar i comparar de manera fiable documents impresos, proves de color i materials fotogràfics originals. També es té en compte la necessitat de valorar impresos en monitors d’ordinador sense tenir davant els materials originals. La norma ISO 3664 s’adreça sobretot a fabricants de punts de revisió de proves impreses i materials fotogràfics, més que no pas a usuaris individuals.

–Norma de qualitat: Document, establert per consens i aprovat per un organisme reconegut (nacional o internacional), que proporciona per a un ús comú i repetit, una sèrie de regles, directrius o característiques per a les activitats de qualitat o els seus resultats, per tal d’aconseguir un grau òptim d’ordre en el context de la qualitat.

–Normalització: 1. Adaptació de formes morfològiques o gràfiques a una norma, com es fa en preparar un original per a la impremta o en editar un text literari. 2. Uniformitat o unificació de les dimensions, toleràncies i assaigs i especificacions tècniques dels productes o materials. Sinònim d’estandardització o racionalització. S’apliquen normes internacionals com poden ser DIN, ISO, ASA, etc.

–Normalitzar: 1. Modificar la grafia d’una paraula per adaptar-la a l’ús comú o obeint a una regla establerta. 2. Establir una norma per regular quelcom. Els papers són regulats per diverses normes, les més importants de les quals són les UNE (una Norma espanyola, pràcticament igual a la Norma DIN), les AFNOR i les DIN. La més utilitzada en papers és la Norma DIN, i dintre de les normes DIN les de la sèrie A.

–Normes de catalogació: RDA, Resource description and access, més coneguda com a RDA és la normativa de catalogació que es va donar a conèixer el juny de 2010, que proporciona instruccions i directrius sobre la formulació de les dades bibliogràfiques. Previst per a l’ús de les biblioteques i organitzacions culturals afins, com museus i arxius, RDA ha anat substituint les Regles angloamericanes de catalogació 2a edició (AACR2), l’estàndard vigent per a les biblioteques anglosaxones des de 1978.

La Biblioteca de Catalunya tradueix RDA Resource description and access com a RDA Recursos, descripció i accés, per a mantenir l’acrònim. En realitat, la traducció més correcta fora: Descripció i accés als recursos, que explica l’objectiu de la normativa, la descripció del recurs documentals per a facilitar-ne la recuperació.

–Normes de composició:  Les que es relacionen caràcters i paràgrafs de textos. Serveixen per millorar-ne la llegibilitat i l’aspecte visual. Estableixen proporcions entre el cos d’un caràcter i l’interlineat i l’amplada del paràgraf, o tracten sobre l’alineació convenient per a una amplada de línia concreta.

–Normes DIN: Normes alemanyes acceptades mundialmentper regular i definir característiques i mesures. Les referides al paper són les de les sèries A, B i C i d’aquestes, les més usuals són les de la sèrie A.

–Normes EN: EUROPEAN NORM. Normes que són estàndards europeus creats pel Comitè Europeu de Normalització (CEN).

–Normes ISO: L’Organització Internacional de Normalització (International Standards Organization) és una federació mundial d’entitats dedicada a realitzar estàndards de tota mena. És una organització amb ànim de lucre així que, normes que suposadament hauria de conèixer tothom, només estan disponibles pagant-hi i no es poden posar en llocs com aquest, perquè estan protegides amb copyright.

–Normes TAPPI: Normes que són estàndards de l’associació nord-americana de la indústria de la pasta, paper, embalatge i transformació.

–Normògraf: És un tipus especial de plantilla utilitzada per escriure caràcters uniformes. Es compon d’una làmina de plàstic o d’un altre material amb les lletres de l’alfabet tallades així com altres formes utilitzades especialment per al dibuix tècnic. Durant dècades han estat essencials per a la retolació de textos i altres formes, en els rètols de plànols i dibuix es poden generar de forma ràpida i bastant uniforme.

Es van utilitzar especialment fins a la popularització i ús massiu de l’ordinador i dels programes de CAD, i la seva relativa facilitat per a l’edició i impressió de caràcters de diferents tipus, sent una eina indispensable d’arquitectes i il·lustradors tècnics en general, per a la retolació i descripció dels plànols dels projectes, en els quals era una bona pràctica utilitzar un normògraf per aconseguir uns textos ben escrits i uniformes. 

Es van utilitzar especialment fins a la popularització i ús massiu de l’ordinador i dels programes de CAD, i la seva relativa facilitat per a l’edició i impressió de caràcters de diferents tipus, sent una eina indispensable d’arquitectes i il·lustradors tècnics en general, per a la retolació i descripció dels plànols dels projectes, en els quals era una bona pràctica utilitzar un normògraf per aconseguir uns textos ben escrits i uniformes. 

–Nostra Terra, La: Revista mensual de literatura, art i ciències. Ciutat de Mallorca : [s.n.], 1928-1936 (Palma de Mallorca : Estampa d’en Francesc Soler). Dirigida, els primers núms, per: Francesc Vidal Burdils, després per: Antoni Salvà i Ripoll ; col·laboradors: A. Perucho, A. Pons, J. Pons, etc.

–Nostradamus. Michel de (1503-1566) Cèlebre mèdic i astrònom francès. Se li atribueix la publicació (1550) del primer almanac, el qual va obtenir una gran difusió. Contenia sentències morals, preceptes d’higiene, receptes mèdiques combinades amb observacions astrològiques i també prediccions en vers i prosa.

–Not Found (404 no trobat): 404 és un codi d’estat freqüent que indica a un usuari del web que no s’ha trobat una determinada pàgina (Not found). 404 i altres codis d’estat formen part del protocol HTTP de WWW, escrit el 1992 per l’inventor del web, Tim Berners-Lee.

–Nota: 1. Signe gràfic que serveix per representar cadascun dels sons d’una composició musical. 2. Text breu de caràcter informatiu, explicatiu o crític. 3. Del segle XIII al XVIII, assentament, més o menys abreujat, dels actes i contractes autoritzats pels notaris, que aquests inserien o registraven en els llibres notarials.

–Nota d’agraïment: Quan no s’inclogui en el prefaci o el pròleg de l’autor, ha d’aparèixer en pàgina nova, si és possible senar. No portarà foliació en la primera si s’estén moltes pàgines. Es compon en la mateixa caixa i el mateix cos de l’obra.

–Nota de l’autor: Anotació de l’autor del text que, en ser traduït, ha de ser marcat amb aquesta frase per distingir-la de la nota del traductor.

–Nota Bene (locució llatina): 1. Breu menció escrita al marge per cridar l’atenció del lector sobre un passatge del text.2. Nota juxtaposada al text per aclarir-ne algun punt. 3. Signe o comentari breu, que normalment conté la paraula nota (en forma desenvolupada, abreujada o en forma de monograma) i que se situa al marge d’un escrit per cridar l’atenció del lector sobre un passatge del text.

–Nota bibliogràfica: Breu comentari o explicació d’un document o del seu contingut, o fins i tot una descripció molt breu, normalment afegida en nota després de la descripció bibliogràfica del document.

–Nota de contingut: Nota que es fa constar en un assentament de catàleg o bibliografia per especificar les matèries que l’obra conté, que s’insereix quan aquesta inclou treballs sobre diferents temes o escrits per diversos autors.

–Nota de copyright: Menció que informa de l’existència d’uns drets de l’autor en una obra editada, generalment a la coberta o a la pàgina de crèdits, amb la finalitat de protegir-lo contra l’explotació il·legal.

–Nota dorsal: 1. Nota que es col·loca al dors d’un escrit, especialment als documents en pergamí. 2. Indicació breu, com a nota, signatura o anàlisi, col·locada al dos d’un document.

–Nota editorial: És la secció on es justifiquen els canvis en el manuscrit que l’autor i l’editor han considerat oportuns fer per a la present edició. Si són canvis respecte a edicions anteriors, s’anomena de la present edició. S’hi mencionen els ajustaments fets en cada edició, motiu pel qual s’organitzen en ordre cronològic en una pàgina nova i es transcriuen de l’original.

–Nota històrica: 1. Escrit, generalment breu, que en obres com a diccionaris i enciclopèdies conté una descripció històrica de la paraula o el tema.2. A l’assentament bibliogràfic, descripció de la història bibliogràfica d’una obra: títol de l’edició original, relacions d’una edició amb una altra, separates o tirades a part. etc.

–Nota de lectura: Anotació feta per un lector en un manuscrit.

–Nota llarga: Nota que no hi cap sencera en el seu lloc per trobar-se la trucada molt propera al final de la pàgina.

–Nota de nota: També anomenades subnotes, o sigui una nota posada al text d’una altra nota. Se n’ha de distingir en la forma de la trucada, però no en el cos de la lletra amb què es compon, que ha de ser el mateix amb què es compon la nota, i se situa immediatament després de la nota a què afecta (no al final del grup de notes)

–Nota al marge: Als manuscrits antics s’anomena ‘escolio’. Vegeu també ‘marginàlia’.

–Nota marginal: Nota feta al marge d’un text que permet la identificació d’un passatge concret: subtítol, íncipit, numeració d’un discurs articulat en diferents parts, indicació de l’assumpte tractat, autoritat citada, etc.

–Nota al peu de pàgina: Anotacions al text que se solen col·locar al marge inferior del full, amb una trucada numèrica que relaciona la nota amb la zona del text a què es refereix. 2. Text breu que es col·loca a la part inferior duna pàgina per referenciar o explicar breument una part del text general situat a sobre. La nota al peu de pàgina es refereix al text general mitjançant un nombre petit o algun símbol com l’asterisc o similars. Les notes solen compondre’s en text lleument més petit que el text general i se separen d’aquest per un petit filet i una mica d’espai en blanc. En alguns textos acadèmics, quan hi ha moltes notes al peu de pàgina, aquestes poden passar a la pàgina del costat sempre que formin part d’una doble pàgina —parell-senar—, però no han d’anar a la pàgina següent si està és imparell. Quan les notes al peu de pàgina demanen molt de lloc és millor canviar-les al format de notes finals, encara que aquestes siguin més difícils de consultar. Hi ha diversos procediments per numerar i referenciar les notes al peu de pàgina, però tots estan rigorosament establerts en entorns acadèmics i no s’han d’aplicar de cap manera.

–Nota de posseïdor: Apunt aliè al copista que apareix als manuscrits.

–Nota preliminar: Breu text que de vegades substitueix el pròleg o un text similar.

–Nota de sèrie: Últim element de la col·lació o de les notes bibliogràfiques que indica la sèrie a què pertany el llibre.

–Nota de taller: Anotacions realitzades als còdexs medievals pel copista o el responsable del taller que servien d’indicacions per al ‘rubricator’, l’il·luminador o l’enquadernador. Encara que estaven dissenyades per ser dissimulades sota la il·luminació o refilades a l’enquadernació, moltes han arribat fins a nosaltres, permetent-nos conèixer les formes de treball dels ‘scriptoria’ medievals.

–Nota tipogràfica: Conjunt de dades referents al peu editorial o adreça bibliogràfica o les del peu d’impremta que figuren a la fitxa bibliogràfica després de les dades de l’edició.

–Nota Tironiana: És el tipus d’abreviatura que va inventar Tir, esclau llibert de Ciceró, cap als segles V o VI dC. Tir obligat a prendre els discursos del seu amo, va crear un mètode de tipus taquigràfic. Feia servir signes que representaven les paraules més usuals. Algunes d’aquestes notes van sobreviure fins a l’escriptura posterior i es van traslladar primer als documents espanyols i després als americans.

–Nota del traductor: Anotacions que heu de posar el traductor d’un text quan es troba amb paraules o frases difícils o impossibles de traduir. La majoria dels problemes provenen de jocs de paraules que es perden amb la traducció.

–Notació musical: Sistema d’escriptura musical que, mitjançant signes convencionals, ajuda a precisar l’altura absoluta o relativa dels sons, la durada d’aquests sons i la durada dels silencis. La notació musical pot ser: arcaica o desenvolupada, catalana, visigòtica, aquitana, diastemàtica o no, amb ratlles o sense.

–Notació alfabètica: Notació que consta de lletres i caràcters especials.

–Notació alfanumèrica: Notació que consta de lletres, dígits i caràcters especials.

–Notació bibliogràfica: Sistema de símbols formats amb lletres o números (o una barreja de tots dos) usats en un esquema de classificació.

–Notació binària: Notació numèrica que consta de dígits binaris i caràcters especials.

–Notació ‘in campo aperto’: En notació musical pneumàtica, in camp obert fa referència a la que principalment se centra a fixar els moviments melòdics relatius i les precisions rítmiques del text al qual acompanyen. En aquest tipus de notació, també coneguda com a diastemàtica, no tenim referències precises quant a la distància ni alçada dels sons. Els testimonis més primerencs que es conserven són de principis del segle X i han servit com a base del desenvolupament de l’escriptura musical europea dels propers segles. Una de les teories més acceptades entre els estudiosos és que el seu naixement hagi respost a la necessitat de disposar d’una ajuda per recordar la melodia, la transmissió de la qual era principalment per tradició oral.

–Notació decimal: Notació numèrica en què la base de notació és 10.

–Notació diastemàtica: La notació diastemàtica va néixer amb la necessitat de precisar l’alçada dels sons, en contraposició a l’existent fins ara (in camp obert). Aquest terme fa referència a l’escriptura musical amb altura determinada. A principis del segle XI Guido D’Arezzo, basat en pràctiques anteriors i utilitzant el propi sistema de pautat del pergamí, va desenvolupar un sistema propi per poder fixar la música en alçades concretes. Es constituïen per espais i línies (tal com fem servir avui), on a cada altura s’assignava un únic so. Per indicar la nota que corresponia, va crear les lletres clau. Aquest sistema va permetre l’entonació d’una melodia sense escoltar-la abans, fet que va suposar una revolució si pensem que fins aquell moment el repertori era transmès principalment per tradició oral.

–Notació ‘mensural‘: És un tipus de notació rítmicament més precisa. S’utilitzava principalment per editar música instrumental i polifonia. També la forma d’imprimir-se és diferent, ja que en un mateix tipus es fonien tant pautat com a nota musical. D’aquesta manera, es podia imprimir en un cop de premsa abaratint el cost de producció.

–Notació numèrica: Notació que utilitza només dígits i caràcters especials.

–Notació pura: Notació exclusivament alfabètica.

–Notació quadrada: Com que el seu nom ho indica, té principalment una forma quadrada. Aquesta tipografia es fa servir per imprimir cant pla (monodia) i es troba principalment en llibres litúrgics. El més normal és trobar-lo imprès en tinta negra sobre pautat vermell, emprant-se de dos a tres cops de premsa (impressió múltiple) per imprimir d’una banda les notes i de l’altra el pautat.

–Notació Tironiana: Els Signes Tironians (notae Tironianae) formen un sistema de taquigrafia que es creu va ser inventat per un escriba de Ciceró de nom Marcus Tullius Tiro. Aquest sistema consistia en aproximadament 4.000 signes, ampliats posteriorment fins a 5.000. A l’Europa Medieval, els signes Tironians s’ensenyaven als monestirs i el sistema es va estendre a 13.000 signes aproximadament. L’ús dels signes Tironians va entrar en declivi des l’any 1100 tot i que al segle xvii encara es feia servir. Els Signes Tironians poden fer lligatures tipogràfiques o ser signes individuals i resulta escurçant la paraula a la que reemplaça. Això aplica gran nombre de signes tironians de les que es té coneixement.

 Hi ha dos “i” Tironians al text (a la segona línia part superior i tercera línia de l’inferior), d’una Bíblia escrita per un escriba belga

–Notae iuris: Conjunt d’abreviatures emprades en els manuscrits antics d’obres jurídiques (especialment referides als termes tècnics), conegudes des del segle iii. Nota: Les ‘notae iuris’ es componen d’abreviatures per suspensió simple i sil·làbica, per contracció, abreviatures derivades de les notes tironianes, i abreviatures a partir de signes convencionals. Segons els signes emprats, en són exemples: ‘c’ (cum), ‘p’ (post). Segons el mecanisme abreviatiu, en són exemples: ‘bfio’ (benefici), ‘oia’ (omnia). Segons la funció gramatical de les paraules abreviades, en són exemples: ‘p’ (per), ‘p’ (pro).

–Notar: 1. Apuntar breument una cosa per ampliar-la després o recordar-se’n. 2. Posar notes als llibres o escrits.

–Notari: Funcionari encarregat de la redacció i l’autorització en forma pública dels actes, els contractes i tota mena d’instruments, i de donar fe del seu contingut.

–Notes finals: De vegades les notes al peu de pàgina es col·loquen al final de text, ja sigui un llibre o un article en una revista, amb la numeració corresponent, com les primeres. En llibres molt anotats, com una ‘edició filològica’, a notes finals es posen les notes corresponents a una temàtica ia les finals a una altra. Per exemple: en peus de pàgina va la confrontació textual de paraules i en les notes finals detalls literaris.

–Notes musicals: S’anomenen notes als signes gràfics que es fan servir per representar els set sons que constitueixen l’escala musical. Aquestes notes musicals foren inventades cap a l’any 1024 per Guido d’Arezzo, monjo benedictí del convent de Pomposa, cera de Ravena.

–Notes en pàgina a dues o més columnes: Poden situar-se al peu de cada columna les notes la trucada de les quals es trobi, com si es tractés de pàgines independents (fins i tot, de vegades, amb numeració pròpia per a cada columna, mètode no recomanable). També poden ajuntar-se totes les notes de la pàgina i col·locar-se en una de les columnes (millor, en aquest cas, la segona a les pàgines senars i la primera als parells, per exemple, o només a la primera o a la segona, segons convingui), o bé sumar les línies de totes elles i dividir-les entre les dues columnes, a parts iguals. Així mateix es pot optar per col·locar les notes al peu, però compostes a la mida de la caixa (és a dir, les dues columnes més el corondell), precedides o no (qüestió d’estil) d’un filet fi (filet de nota) a tota la mida de la caixa.

–Notícia: 1. Divulgació d’un fet. 2. Fet divulgat. 3. Coneixement d’un fet.

–Notícia bomba: En periodisme, notícia inesperada i sorprenent que un mitjà es fa pública.

–Noticiari: 1. Que dona notícies. 2. Recopilador de notícies. 3. Conjunt de notícies ordenades per seccions. 4. Persona que dona notícies com per ofici.

–Notificació: Fórmula del context d’un document mitjançant la qual l’autor afirma la seva intenció que sigui coneguda.

–Notre Dame: Dissenyada el 1993 per Karlgeorg Hoefer, Notre Dame forma part del programa de Linotype de 1990 “Tipografia abans de Gutenberg”, que va incloure el treball de dotze dissenyadors de tipus contemporanis presentant els estils que van aparèixer a través dels anys fins a l’aparició de la impremta . Aquesta tipografia va estar inspirada per l’estructura de les formes emprades en propòsits litúrgics durant els segles XIV i XV. Les tècniques digitals li van permetre afegir ornaments a les majúscules com els pics en forma de serra dels traços principals.

–Nòtula: 1. Postil·la. 2. Escriptura cursiva derivada de la gòtica que es va utilitzar durant la Baixa Edat Mitjana per a la confecció de registres d’actes, llibres administratius, cartes i obres literàries i didàctiques.

–Notulari: Cert volum que forma part del protocol notarial.

–Nou: 1. Peça de fusta col·locada a la part superior de la premsa, que serveix de femella al cargol. 2. Llibre de recent publicació. Llibre que no ha estat obert encara, que està com acabat de sortir de la impremta.

–Nou (9) Grup Editorial: Empresa editorial creada al juny del 2012 amb la fusió de Cossetània Edicions i Angle Editorial. Dirigida per Jordi Ferré, manté els segells diferenciats en les col·leccions respectives, i també  en els segells en castellà Cuadrilátero de Libros i Lectio Ediciones. Al febrer del 2015 s’hi afegí Eumo. Les tres editorials mantenen les respectives seus a Valls, Barcelona i Vic. Llevat de l’àmbit del llibre de text, és el segon grup editorial en català.

–Nou d’agalles: Excrescència tumoral produïda sobre la fulla d’alzina i altres vegetals després de la picada d’un insecte, utilitzada com a agent tànnic. L’excrescència pren la forma de nou, per això el nom. Va ser un dels materials més usats en la fabricació de la tinta utilitzada per a l’escriptura dels segles XVI al XVIII.

–Nou Testament: El llibre dels Evangelis, amb els Actes dels apòstols, les epístoles de sant Pau, les altres epístoles canòniques i l’Apocalipsi. Es compon de 27 llibres i comença amb els Evangelis. Aquests llibres van ser escrits entre els anys 50 a 100 de la nostra era.

–Noucentisme: El noucentisme va ser un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle xx. El seu programa modernitzador i catalanista el reflectien la literatura i l’art del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle. Es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior. La seva ideologia es basa en els valors de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre, la mesura, la claredat… També feia certa ostentació d’elitisme intel·lectual. Es considera ja iniciat formalment a partir del 1906 quan Eugeni d’Ors va publicar una sèrie de definicions diàries sota el títol de “Glosari” dins de La Veu de Catalunya, les quals tingueren un gran impacte social. Aquests articles dibuixaven el marc del nou pensament polític i els nous gustos estètics de les noves generacions, les pròpies del segle xx acabat d’iniciar. També un llibre seu, La Ben Plantada (1911), influiria tota la seva generació. Va viure la seva plenitud durant els anys 10 i part dels 20, quan les institucions catalanes de l’època van fomentar-lo a través de les diverses inversions i polítiques culturals que es feien des de les Diputacions, la Mancomunitat de Catalunya i els ajuntaments. El 1911 Prat de la Riba va nomenar Eugeni d’Ors secretari general de l’IEC, la principal institució de totes les que van practicar el noucentisme, des d’on va teixir una xarxa de científics, professionals i intel·lectuals. Una de les característiques del moviment era un gran afecte per l’actitud cívica vers la cultura, el catalanisme, i a més tenia la voluntat de contemporitzar amb les actituds i moviments europeus, sense oblidar que ells es trobaven en el context mediterrani. A més, el procés de conscienciació com a col·lectiu va afavorir que es deixés de pensar en Catalunya com una simple regió espanyola per passar a considerar-la com una nació per ella mateixa, idea que fou argumentada pel mateix Prat de la Riba a La nacionalitat catalana. El 1924, ja vigent la dictadura que va foragitar el catalanisme de les institucions públiques, Josep Pla va definir el noucentisme com un moviment d’idees que havia aconseguit una sèrie de realitzacions que havien donat vida i prestigi a la cultura catalana.

-Noucentista, El : Orgue de la Escola Mediterrània : arts, ciencies, filosofia, comissions, representacions. Barcelona : [s.n.], 1914 ([Barcelona] : Impr. Elzeviriana). El 28 de desembre d’aquell 1914 …, sortia el primer i únic exemplar d’una curiosa publicació, titulada El Noucentista, la responsabilitat de la qual sembla que cal atribuir a Ramon Miquel i Planas. El subtítol inicava: “Orgue de la Escola Mediterànnia. Arts. Ciències. Filosofia. Comissions. Representacions”. L capçalera estava ornamentada amb un dibuix de Vobis. Les vuit pàgines a dues columnes, format 233×149 mm, d’aquest número únic, imprès a la impremta “Elzeviriana” (Rambla de Catalunya, 12 i 14), estan dedicades a una sàtira del “noucentisme” predicat per Eugeni d’Ors, i demostra un notable enginy en el pastitx i una gran mordacitat en la crítica, que abasta les figures més destacades del moviment noucentista (Carner, Vallès, Riba, Sagarra, Bofill i Mates, etc.), així com les pintures, tan discutides aleshores, de Torres-Garcia al Palau de la Generalitat.

–Noueta: Peça de ferro rodona mitjançant la qual el cargol de la premsa prem.

–Nova Editorial Moll: Continuadora de la tasca de la històrica Editorial Moll fundada el 1934, disposa del major catàleg de títols (1.400) i autors en català publicats a Mallorca (483). Nova Editorial Moll, es va presentar públicament a finals de 2019. Manté el catàleg de la històrica Editorial Moll, amb centenars de clàssics com l’edició popular de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó  i la seva edició comentada (de Grimalt-Guiscafrè), els llibres de Joan Mascaró Fornés o Les Plantes de les Balears, d’Anthony Bonner, per posar un parell d’exemples. I les col·leccions de referència a les lletres catalanes com Les Illes d’Or, Els Treballs i els Dies, Raixa, Balenguera o els Manuals d’Introducció a la Naturalesa, entre d’altres. Les novetats continuen la numeració de les col·leccions de sempre. El mateix Francesc de B. Moll s’hi referia com a l’editorial dels tres tresors: el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll (la llengua), el Cançoner Popular de Mallorca de Rafel Ginard (la creativitat de la cultura popular) i les Rondaies Mallorquines d’Antoni M. Alcover (la tradició oral).

–Nova Biblioteca Catalana: La gran obra arqueològica de Miquel y Planas fou, sens dubte, la Nova Biblioteca Catalana, que prenia com a model la Biblioteca Catalana de Marià Aguiló, La inicià l’any 1908 i s’acabà el 1917. Se’n publicaran setze volums. La temàtica de totes aquestes és força diversa. Els llibres tenien acurats pròlegs i notes introductòries on analitza i justifica l’edició. Eren obres tan cabdals de la literatura catalana com Les obres d’en Bernat Metge, com obres de menys renom i de caire més popular, com el Cançoner Satírich Valencià dels segles XV y XVI, També va fer traduccions catalanes antigues d’obres fonamentals de la literatura europea, com La Imitació de Jesucrist de Tomàs de Kempis. Miquel y Planas dotava els llibres d’acurats pròlegs i notes introductòries per analitzar i justificar l’edició. Anaven acompanyats de reproduccions facsímils dels gravats originals. La tipografia és elzeviriana, tots els llibres tenen caplletres com a inici dels capítols i en alguns dels darrers volums apareixen caplletres dissenyades per D’Ivori. El paper és de fil verjurat i el format és un dotzau.´

Les il·lustracions són molt abundants i fan un paper molt important el regust medieval. L’enquadernació presenta cobertes vermelles on els relleus daurats destaquen moltíssim. La coberta anterior presenta al bell mig l’escut de Catalunya voltat d’uns rams i la posterior, també amb relleus daurats, exhibeix el logotip de Miquel y Planas. Els volums foren impresos en diferents tallers: La Académica, Fudel Giró, L’Avenç i la impremta Elzeviriana i es poden considerar com la primera col·lecció plenament i íntegrament de bibliòfil.

–Nova Col·lecció Artística Catalana: Als primers anys del segle XX Miquel y Planas publicà una Nova Col·lecció Artística Catalana, que a diferència de les anteriors edicions i de les que continuava fent sobre clàssics catalans, aquestes buscaven escriptors foranis de cert interès i del gust del mateix Miquel y Planas.

En el primer llibre, Amor y Psiquis, d’Apulei, ho diu molt clar a la seva portada; “Edició particular del traductor”. És una col·lecció petita, de només tres exemplars en dotzau.. El segon volum, Dafnis y Cloe (1905) el dedica al mestre i amic Eudald Canibell i el tercer, Contes de Perrault, a Rossend Serra y Pagès. Són obres bàsicament , tret dels aiguaforts que contenen, i tenen la condició de llibres de bibliòfil per la qualitat del treball realitzat en els tres volums.

–Nova recopilació: Nom que es dona a l’edició, feta el 1775.

–novaera Barcelona: És una empresa d’Arts Gràfiques fundada l’any 1992, especialitzada en Fotomecànica, Impressió Offset, Impressió Digital i Enquadernació (catàlegs, llibres, revistes, memòries…). L’any 1996 van ser pioners a Europa treballant amb Hexachrome i tramats estocàstics.

–Novarese: Aldo (1920-1995) Va ser un tipògraf italià que visqué i treballà majoritàriament en Torí. Treballà en la foneria tipogràfica Nebiolo i produí un gran nombre de dissenys únics. Un dels dissenys més famosos de Novarese és la Microgramma (dissenyada conjuntament amb Alessandro Butti), que més tard va redissenyar per a, entre altres coses, incloure les minúscules i que va canviar de nom a Eurostile. Els dissenys de Novarese van ser tant innovadors com clàssics, i aquells que estan disponibles al present mostren una gran varietat de característiques memorables. El 1959 va desenvolupar una classificació tipogràfica centrada en l’aspecte dels remats, aquesta classificació és coneguda com a Novarese.

L’any 1956 Novarese va formalitzar un sistema de classificació de fonts tipogràfiques centrada en l’aspecte dels remats, que es va publicar el 1964 al seu llibre Alfa-beta. Segons aquest sistema, les fonts es divideixen en deu categories, basades en la història i les característiques estilístiques.

–Novè art: Denominació amb què també es caracteritza el còmic (el “setè art” seria el cinema i el “vuitè” o bé la ràdio o la televisió o la fotografia).

–Novel·la: 1. Llibre la primera edició del qual acaba d’aparèixer. 2. Obra d’imaginació en prosa que desenvolupa una acció i mostra l’evolució d’uns personatges. 3. Grandària clàssica del paper que feia 61 x 88 o 61 x 92 cm.

–Novel·la d’aventures: Llibre on es relaten successos estranys, aventures i accions inversemblants.

–Novel·la de clau: Narració de fets reals en què tant els personatges com les situacions són desxifrables per lectors iniciats.

–Novel·la de costums: Obra especialment dedicada a pintar els costums de determinada època.

–Novel·la curta: 1. Novel·la de poca extensió. 2. Conte llarg. 3. També es diu de la novel·la que, encara que sigui d’extensió normal, es publica en alguna col·lecció on es limiten les pàgines a un nombre determinat, i s’han d’emprar tipus d’impremta més petits que els usuals.

–Novel·la per entregues: Tipus de literatura industrial i sensacionalista que es lliurava periòdicament al lector sota una subscripció. Una variant de molt èxit va ser el fulletó, vinculat als diaris. Les novel·les normalment s’escrivien sobre la marxa i la seva qualitat era molt baixa per la producció ràpida.

–Novel·la epistolar: novel·la que es desenvolupa a través d’una correspondència entre els personatges. Es va cultivar molt especialment al segle XVIII i a França.

–Novel·la gràfica: Un còmic editat en forma de llibre, sigui una sola història o una antologia sobre un mateix tema o personatge. També pot ser una mateixa història en còmic explicada en diferents entregues. El que subjau en aquest concepte és la dignificació del mitjà còmic com un mètode vàlid per relatar històries amb desenvolupament i contingut.

–Novel·la negra: És una mena de novel·la policíaca, però amb traços terrorífics i descripcions eròtiques molt en voga actualment [1981] a França.

–Novel·la picaresca: Tipus de novel·la espanyola que narra les aventures i tribulacions dels murris i del seu viure. La més característica és ‘El lazarillo de Tormes’, i també en ‘Guzmán de Alfarache’ de Mateo Alemán. Per extensió es diu també novel·la picaresca a la novel·la galant.

–Novel·la policíaca: Narració d’intriga en què solen intervenir misteri i fantasia.

–Novel·la psicològica: La que explica i narra conflictes psicològics, descriu els caràcters i les interioritats de l’ànima i pinta les reaccions més íntimes dels homes

–Novel·la riu: Novel·la extensa, generalment dramàtica i mal escrita.

–Novel·la rural: Novel·la de costums i de la vida del camp. Avui ha decaigut força, però a principis del segle XX tots els escriptors tenien la seva novel·la rural. A Catalunya és rar el novel·lista que no hagi escrit una o diverses obres sobre aquest tema. De totes maneres, cal destacar com a molt notable la famosa ‘Sol·litud’ de Víctor Català.

–Novel·la social: La que descriu les masses humanes i els conflictes socials derivats de la vida moderna.

–Novel·lar: 1. Acció d’escriure una novel·la. 2. També s’anomena així l’acte d’adaptar una obra teatral o una poesia donant forma de novel·la.

–Novel·lat: Que participa de les característiques de la novel·la.

–Novel·lista: Persona que escriu novel·les.

–Novena: 1. Llibre en què es contenen les oracions i pregàries d’una novena, és a dir, els nou dies dedicats a exercicis devots. 2. D’antiga tradició, es comencen a imprimir al segle XVII, encara que predominen des del XVIII fins als nostres dies. La pregària sol precedir la litúrgia i sol dirigir-la un laic. Atès que hi ha celebracions a totes les localitats ia moltes parròquies, és un imprès molt estès que s’imprimeix en impremtes de tota mena. Destinades a un públic popular, la majoria estan impreses en format 8è, seguit pel 16è. solen tenir, al començament, un gravat al·lusiu al sant, advocacions de la verge o devocions de crist. en alguns casos es narra la història del sant o de la imatge, però el que sempre s’hi inclouen són les oracions de cada dia, culminant amb les indulgències concedides. Algunes tenen un cos de lletra molt gran per poder ser llegides amb facilitat. A les portades s’inclou informació sobre les atribucions i beneficis del prec al sant o advocació.

–Novetat: 1. Llibre la primera edició del qual acaba d’aparèixer. 2. Publicació que es posa a la venda per primera vegada en la seva forma actual.

–Novillo, Cruz: (Cuenca, 1936), usualment referit com a Cruz Novillo, és un escultor, gravador, pintor i dissenyador espanyol conegut per dissenyar alguns dels logotips més reconeixibles d’Espanya.

Cruz Novillo s’ha centrat des de començaments de la dècada dels 90 en el desenvolupament del concepte “Diafragma”, denominació que engloba multitud d’obres la característica comuna de les quals és la combinació d’un nombre variable d’elements monocromàtics, sonors, fotogràfics o tridimensionals. El 2008 va acabar l’anomenat diafragma decafònic de dígits a les façanes de la seu principal de l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya, a Madrid, reformada per RLA, on de nou s’incorpora el so com un element més de l’obra, produint un efecte de sinestèsia.[5] 14″, obra cronocromofònica (segons nomenclatura de l’artista ja que està feta de temps, color i so) de 3.392.732 anys de durada en què es produeix una obra audiovisual única i irrepetible cada 12 segons.[5] Cruz Novillo ha estat l’artista de l’elenc d’El Mundo a ARCO’20.

–Novíssima Recopilació: Llibre en què apareixen reunides i ordenades, una vegada revisades i corregides, totes les disposicions de caràcter legal que no havien caigut en desús i estaven incloses a la Recopilació o corrien en plecs solts.

–Noyes, Eliot Fette: (1910 – 1977) va ser una capacitat arquitecte i dissenyador industrial nord-americà format a Harvard, que va treballar en projectes per a IBM, en particular la màquina d’escriure IBM Selectric i el Centre de Recerca Aeroespacial d’IBM a Los Angeles, Califòrnia. Noyes també va ser un pioner en el desenvolupament integral de tota l’empresa en el disseny dels programes que integren l’estratègia de disseny i estratègia de negoci. Noyes va treballar a les imatges corporatives d’IBM, Mobil Oil, Motor Cummins i Westinghouse. Noyes va ser notable entre els arquitectes del segle XX, a la història de l’arquitectura nord-americana (1910-1977). Va ser membre dels Cinc de Harvard, un grup d’arquitectes moderns que practicaven a New Canaan, Connecticut. Noyes va començar la seva carrera treballant per a Walter Gropius, i en la dècada de 1940 va tenir un paper decisiu en la promoció dels primers treballs de Charles Eames i Eero Saarinen com a responsable de disseny industrial al Museu d’Art Modern de Nova York. Un exemple va ser el concurs MoMA Organic Design in Home Furnishings, que va ser publicat en un llibre pel museu.

–Numeració: La justificació d’una tirada és la indicació explícita del nombre d’exemplars estampats amb una mateixa matriu i de l’ordre que cada exemplar concret ocupa dins l’edició. La numeració s’ha imposat a l’art gràfic contemporani en modificar-se la valoració de l’estampa i passar a ser considerada obra d’art i, en conseqüència, objecte de mercat. El nombre d’exemplars llençats depèn de la tècnica d’art gràfic emprada. La litografia, xilografia, serigrafia i gravat a burí aguanten tirades molt àmplies. Per contra, a l’extrem oposat, la punta seca, manera negra i certes tècniques pictòriques de gravat calcogràfic només permeten obtenir un nombre reduït. No és menys cert, però, que d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda, el valor venal d’un objecte depèn del nombre d’exemplars que n’existeixin, cosa que portada al camp de l’art gràfic significa que com més reduïda sigui una tirada més gran serà el preu de cada estampa. D’altra banda, pel que fa a la singularització per mitjà de la numeració, respon al desig de convertir en únic un objecte que, per principi, no ho és: un residu, en definitiva, de l’anacrònica teoria de la unicitat de la obra d’art. Hi ha dues possibles numeracions, una en xifres aràbigues, corresponent a l’edició venal, i una altra en romanes per a les proves d’artista. En ambdós casos, s’anoten a llapis dues quantitats separades per una barra: la del denominador indica el nombre global d’estampes i la del numerador, l’ordre de cadascuna dins el total. Quant al lloc reservat a la numeració, ocupa l’angle inferior esquerre sota l’empremta o la taca.

 –Numeració i cronologia comprimides: Menció de numeració i cronologia que condensa un o més elements en registrar un grup de fons segons la numeració present únicament a la primera i última part conservades, per així expressar la mateixa informació amb menys caràcters; o menció que indica els fons d’un nivell jeràrquic complet mitjançant el registre de la numeració del següent nivell superior a la jerarquia.

–Numeració i cronologia no comprimides: Menció de numeració i cronologia que individualitza de manera explícita i sense comprimir els fons de cadascuna de les parts conservades d’una unitat bibliogràfica.

–Numeració de les notes: Encara que en els textos es poden veure notes numerades amb asteriscs (un per a la primera nota, dues per a la segona, i així successivament), amb lletres volades (només útils en notes a quadres o taules) i fins i tot d’altres maneres, la millor forma de numerar-les és amb xifres aràbigues i correlativament per capítols (en el pitjor dels casos – no aconsellable – poden ser correlatives en el conjunt del llibre i ajuntar-les totes al final).

–Numerador: 1. Aparell que es munta en la forma en certes feines i va numerant els exemplars un a un a cada passada. 2. Aparell manual o de pedal que serveix per numerar.

–Numeradora: En arts gràfiques, màquina que permet afegir numeracions seqüencials a documents ja impresos. Se solen utilitzar en entrades per a espectacles o bitllets per a rifes i loteries.

N’hi ha de manuals -molt senzilles, semblants a segells o grapadores- i automatitzades, més grans i per a gran volum de documents, que poden ser màquines independents o formar part d’un aparell d’impressió. Els aparells capaços d’imprimir dades variables eliminen la necessitat de tenir maquinària a part.

–Numerar: 1. Foliar. 2. Posar un número a pàgines, fulles. llibres, etc., a mà o mitjançant un numerador o una numeradora.

–Numerar estampes: És una pràctica relativament recent que respon a motius econòmics i de control que no tenen res a veure amb la qualitat estètica. Es realitza mitjançant una fracció en què el numerador indica el número de la prova i el denominador el total de l’edició. Així, la 44/125 és l’estampa quaranta-quatrena d’una edició de 125 exemplars. Hi ha qui pensa que les fulles que porten els primers números són les més valuoses, però, encara que es pretén, aquest numerador no ha de coincidir amb l’ordre en què van ser estampades. Aquesta idea procedeix de temps antics en què es van fer edicions abusives de planxes que van continuar sent estampades, fins i tot, sense permís de l’artista i van quedar molt desgastades per les successives impressions.

La numeració s’ha de fer de la manera següent:

1a.- Suposem una edició de 125 exemplars. Es numerarà de la 1/125 a la 125/125. D’aquesta manera, a banda del control econòmic que suposa conèixer el nombre d’estampes, es pot situar que la 45/125 va ser adquirida per … o es troba a…

1b.- Hi ha la variant amb numeració romana, per exemple 25 exemplars que es realitzen en diferent paper, s’encarpeten de manera diferent… És una edició, per regla general menor i més luxosa, també anomenada suite, que procedint de la mateixa plana vol distingir-se de la resta. Aniria numerada de la I/XXV fins a la XXV/XXV. Tot això ha de quedar registrat en una fitxa on s’indiquin les característiques tècniques de l’obra i les característiques de la sèrie on aparegui el nombre d’exemplars. S’han d’incloure TOTES les proves realitzades.

2a.- La Prova d’Artista, escrita P/A correspondrà sempre al 10% de l’edició. També es pot trobar com EA o e.a (epreuve d´artiste). Són les que l’artista es queda per a si. Llegir més al vlok Técnicas de grabado (Consulta: 5/9/2025)

–Número: Edició d’una publicació periòdica. Cada vegada que apareix una nova edició d’una publicació periòdica, s’assenyala editant-la amb el número següent consecutiu. A la descripció bibliogràfica d’una publicació periòdica se solia assenyalar el nombre en números romans. D’aquesta manera es distingia d’una numeració secundària que es pot produir quan la publicació divideix el nombre en diverses edicions diferents. Aquesta segona subdivisió es marcava separant-la de la primera per un guió: ‘XII-6’, que vol dir que és la publicació sisena del número 12. També de vegades s’assenyala l’època de l’any en què ha estat impresa, que sol marcar-se entre parèntesis ‘XII-6 (tardor)’. Avui dia, les normes de catalogació han complicat aquesta senzilla manera de veure ràpidament davant què estem, i ho transcriuen tot seguit, amb números romans i separat per comes.

-Número 2: El número 2 ha adquirit un significat molt específic a Internet des del naixement del comerç electrònic en les diverses modalitats. Atès que el número 2, two en anglès, té en aquesta llengua una pronunciació molt similar a la preposició to, substitueix aquesta en nombrosos acrònims. Així, B2B és l’acrònim de Business-to-Business.

–Número estàndard internacional dels llibres: El mateix que ‘ISBN’.

–Número internacional normalitzat de publicacions seriades: Vegeu ‘ISSN’.

–Número de pàgina: Paginació o foliació que té una pàgina en concret.

–Número de premsa: Número aràbic o un altre símbol que els impressors solien col·locar al peu de qualsevol pàgina d’un plec que no portés signatura.

–Número de registre: Número que s’adjudica a una unitat bibliogràfica en incorporar-la a una biblioteca.

–Número de sèrie: Número que l’editorial assigna a cadascun dels volums que formen part d’una sèrie o col·lecció i que pot aparèixer imprès al llom, a la coberta ia la portada.

–Número topogràfic: Dada que, un cop classificat i catalogat un llibre, s’anota a la casella corresponent i serveix per localitzar-lo a les prestatgeries.

–Número zero: Primer esbós d’un projecte editorial.

-Numerònim: Un numerònim (anglès: ‘numeronym’) és una paraula (abreviació) que conté nombres. Un tipus de numerònims són els que substitueixen les lletres centrals d’una paraula o expressió llarga per un nombre que indica el nombre de lletres substituïdes. Segons Tex Texin, la primera paraula d’aquest tipus va ser “S12n”, el nom de compte de correu electrònic donat a l’empleat de Digital Equipment Corporation (DEC) Jan Scherpenhuizen per l’administrador de sistemes, ja que el seu cognom era massa llarg per ser un nom de compte. El 1985, els col·legues que trobaven el nom de Jan impronunciable, es van referir a ell verbalment com “S12n”. L’ús d’aquests numerònims es va convertir en part de la cultura corporativa de DEC. Exemples: 1-O: referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017; W3: World Wide Web.

–Números: Primer, cal distingir quan cal expressar les xifres en paraules i quan s’ha de fer amb números: S’escriuen amb lletres: els dígits solts del zero al nou; les quantitats inexactes; números fraccionats quan no apareixen en taules o quadres; en obres no científiques, les quantitats de l’un al cent, els múltiples de deu (cent, mil, milió, mil milions, etc.), les hores en punt, amb quarts i mitjos, les dècades, entre d’altres. S’escriuen amb xifres: las quantitats superiors a nou; les que tenen decimals; les quantitats associades a algun signe o símbol, les quantitats de graus de temperatura o coordenades; quan expressen preus, població, pàgines o numeració en adreces; en noms de vehicles navals, aeris i aeroespacials; les dates i dies de l’any o els mesos. Tenint en compte les variants d’alineació, proporció horitzontal i posició, les xifres s’utilitzen de la manera següent: Elzevirianes: en el cos de text continu, en el context de les minúscules. En aquest cas, cal utilitzar les variants proporcionals i no les tabulades o fixes. Modernes: en frases o al costat de paraules completament compostes en altes, on es faran servir les proporcionals, i en taules o quadres on s’indica una quantitat, que faran servir les tabulades. Superíndexs: només en les crides a notes al peu, laterals o finals, però en el text de la nota s’han de compondre en estil antic. Les crides s’inscriuen sense espai després de la paraula o la puntuació que l’acompanya. Subíndexs: s’utilitzen per expressar quantitats en les expressions i les descripcions de compostos químics, no s’empren en obres narratives. Finalment, algunes precisions sobre l’ús de xifres romanes: Romanes: els segles, els números de reis i papes, els noms de congressos, simposis i competències; en la numeració de capítols, parts, articles, seccions, escenes, etc., i en la paginació del plec de principis quan presenta un seguit d’articles previs. Com a normes de composició que cal considerar, s’hauria de tenir en compte que les xifres seguides de símbols o signes han d’estar separades per un espai o blanc fi i tractar-se com una unitat, és a dir, no separar-se mai a final de línia. Amb les xifres romanes s’aplica el criteri d’unitat en la mateixa línia, però es pot fer ús del mateix espai entre paraules.

–Números de versicle: Les bíblies utilitzen números de referència per als versicles des que Robert Estienne va imprimir per primera vegada una Bíblia francesa a Ginebra, el 1558. Els números de versicle resulten útils per identificar el començament d’una lectura pública, ja que permeten que la congregació trobi el passatge. Aquesta manera de numerar seqüencialment les parts d’un capítol també s’empra en alguns textos legals i científics. Els números de versicle en alguns passatges de la Bíblia sobresurten del text en una columna independent i resulten molt més fàcils de trobar que els que van integrats al text. A la majoria de les bíblies modernes més, els Salms (que solen ser cantats) porten números independents del text, que es distribueix en versos en lloc d’anar en prosa.

–Numerus currens: Número correlatiu que s’adjudica als llibres o lligalls per a la seva col·locació.

–Numismàtica: Ciència aplicada a l’estudi de les monedes i les medalles.

–Nuncupatori (del llatí nuncupator): Carta o escrit amb què es dedica una obra o en què es nomena o instrueix un per hereu o se li confereix una feina.

–Nundinals: 1. Les vuit primeres lletres de l’alfabet, que servien al calendari romà per indicar els dies de mercat, anomenats així mateix ‘nundinals’. 2. Còdex Nundinarius, llibre en què estaven consignats els dies en què se celebraven fires i mercats a l’antiga Roma.

–Núñez Salmerón, Patrícia: Més coneguda amb el nom de Pati Núñez (Figueres, 1959) és una dissenyadora gràfica catalana. Inicià les seves activitats en el disseny gràfic l’any 1979, obrint el seu propi estudi de disseny el 1985, fusionant-se l’any 1992 amb “AD Associate Designers“. El 1995 creà “Pati Núñez Associats”, empresa especialitzada en imatge corporativa, imatge de producte i campanyes de comunicació gràfica i els seus treballs per a Vinçon i el logotip d’Otto Zutz han estat obres seves emblemàtiques.

Al llarg de la seva carrera ha guanyat les edicions 1983, 1985, 1986, 1988, 1992, 1994, 1996 i 1999 dels Premis Laus, creats pel FAD. L’any 2006 fou guardonada amb el Premi Nacional de Cultura, concedit per la Generalitat de Catalunya, per la seva aportació innovadora en el disseny d’identitats corporatives, imatges de producte i campanyes gràfiques de comunicació al llarg de vint anys. L’any 2007 va guanyar el Premio Nacional de Diseño.

-Nuptàlia: Del llatí. Textos escrits amb ocasió de casament.

–Nuptial Script: Dissenyada prop de 1952 per l’equip de disseny d’Intertype sota la direcció d’Edwin W. Shaar, es tracta d’una tipografia cal·ligràfica amb un cert toc informal creada específicament per a invitacions de casament. Està inspirada en les tipografies cal·ligràfiques angleses combinades amb les capitulars manuscrites italianes. Ideal per a invitacions i targetes que requereixin una gran elegància i encant.

–Nus: 1. En el cosit, unió que es fa entre un fil amb si mateix o amb altres. 2. En l’art decoratiu dels manuscrits s’anomena així les decoracions on la línia s’entrellaça i podien ser de diversos tipus: ‘perseguint la seva pròpia cua’, ‘llengua lligada’, ‘Ma panache’, ‘Dragon A’, ‘nus del colom’, ‘colls entrellaçats’, ‘nus de Salomó’…3. Qualsevol dels elements que constitueixen un entrellaçat. NOTA: Pot ser emprat aïlladament com a element decoratiu.

–Nus de cadeneta: Vegeu ‘cadeneta’.

–Nus roseta: Vegeu ‘roseta’.

–Nus de Salomó: És el nom comú d’un ornament tradicional utilitzat des de l’antiguitat que va ser adoptat per nombroses cultures. Malgrat el seu nom, en realitat se’l classifica com una baula, i no és un realment un nus segons les definicions de la teoria matemàtica dels nusos.

–Nus de teixidor: Aquest nus és generalment conegut. Es pren un dels extrems dels dos fils que es volen nuar, l’un amb la mà dreta, i l’altre amb l’esquerra, es creuen sobre el dit índex de la mà esquerra, col·locant per sota el fil que es té amb la dreta, i sense deixar-lo anar s’embolcalla al polze de la mà esquerra que estarà doblegada, fent-la passar per sobre de la primera falange, es passa entre els extrems dels dos fils escampats entre el polze i l’índex, es deixa anar el llaç que estava subjecte sobre la falange del polze, s’introdueix en ell, l’extrem del fil que al principi es tenia amb la mà esquerra, es subjecta amb el polze, s’agafa l’altre al llarg del fil que al principi es tenia amb la mà dreta; s’estreny bé el nus que forma sense deixar anar cap dels extrems: i queda format el nus anomenat de teixidor.

–Nusos: En temps remotíssims, quan es tenia necessitat de comunicar-se uns pobles amb altres s’emprava un llenguatge per mitjà d’una corda plena de nusos. Els xinesos, perses, asteques i peruans utilitzaven aquest sistema, que encara coneixen alguns pastors. Al llarg d’una corda forta es nuaven com borles altres cordes més fines de colors i longituds diferents, tot això, unit a altres nusos, tenia un determinat sentit equivalent a l’escriptura.

–Núvol: 1. Al món digital, a la ‘xarxa’. Ho diem quan conservem arxius fora del nostre ordinador, dins de la ‘xarxa’. Ho podem fer per compartir la informació millor amb altres ordinadors (sense haver de pensar en què puguin pesar i com enviar-los sense pèrdues) o per guardar arxius amb molt de pes (que ens ocuparien massa al nostre ordinador). 2.  En serigrafia, passa quan per pressió deficient o bé per obturació de la pantalla, queden zones en blanc, és a dir, la tinta no passa el paper.

–Núvol de paraules: Recurs informàtic que es genera a partir de la freqüència amb què un terme particular es repeteix dins d’un document o lloc web, a través d’un canvi de mida i un acomodament gràfic agrupat en forma de conjunt o núvol. A més del seu ús en sistemes computacionals, el núvol de paraules pot utilitzar-se per visualitzar dades o per analitzar obres de literatura, on de vegades s’utilitzen colors diferents per diferenciar la categoria o el tipus de paraula que correspongui (article, adjectiu, verb, nom propi, entre d’altres).

–Nuvolós: Dit del full de paper que té una transparència imperfecta, desigual.

–Nyapa: Espècie de falsa capçada, que es realitza aprofitant la tornada de la pell del llom a cap i peu, que se superposa una mica sobre el tall.

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.