–Habilitació: Consisteix a atribuir funcions noves a un mot sense canviar-ne en principi la forma.

–Habilitat de mà: Capacitat del daurat per trepitjar el ferro al lloc adequat. Es nota una bona execució sobretot en decoracions amb una gran quantitat de ferros solts que s’entrellacen.

–Habitat: Dit del dibuix, de la lletra, etc., constituïts per elements inanimats al mig dels quals apareixen representats éssers vius.

–Hacker: Persona amb coneixements informàtics sòlids capaç d’introduir-se sense autorització en sistemes aliens.

–Hadith: Massa enorme d’escrits tradicionals consagrats a la vida ia la doctrina de Mahoma. És la Sunna, que forma. amb l’Alcorà, la base de la religió i del dret musulmans.

–Hadriano: Dissenyada per Frederic Goudy el 1918, al principi estava pensada com a tipografia majúscula per a títols. Goudy era un dels més prolífics dissenyadors de tipus dels Estats Units i va començar a dissenyar aquesta tipografia quan tenia més de 45 anys. Per a aquest disseny es va inspirar en les lletres clàssiques tallades que va veure a Louvre, prenent les lletres ‘E’, ‘P’ i ‘R’ i creant la resta de lletres d’acord amb elles. El 1930 va dissenyar les lletres minúscules a petició de la Monotype Corporation encara que va continuar pensant que era una tipografia de majúscules. Entre els anys 1977 i 1981, Compugraphic va ampliar la família amb nous pesos. És una bona opció per a títols i llibres.

–Haebler, Konrad: Va ser un bibliotecari, bibliòleg, historiador i expert en incunables alemany.  Va estudiar filologia a Leipzig i va treballar a la biblioteca pública reial a Dresden a partir de 1879. Es va especialitzar en la història i literatura de l’Espanya dels Àustries. L’estudi de la història econòmica d’Espanya el va conduir a interessar-se pels els inicis de la impremta. Des de 1898, va estar al càrrec de la catalogació dels incunables de la Biblioteca de Dresden. Per a aquest propòsit va començar a compilar una comparació sistemàtica de tipus de lletra. Aquest treball el va culminar amb la publicació de Typenrepetorium el 1905. Des del 1904 fins al 1920, va presidir la comissió editora del Gesamtkatalog der Wiegendrucke (catàleg general dels incunables). El 1907, va passar a treballar a la Biblioteca Reial de Berlín i des de 1914 en va ser conservador de la secció de manuscrits. Obres seves són: ‘Bibliografía Ibérica del siglo XV’, ‘Tipografía Ibérica del siglo XV’, ‘Introducción al estudio de los incunables’, etc.

–Haettenschweiler: Creada per l’equip de disseny de la fosa Monotype el 1995, està basada en una tipografia més condensada encara anomenada Schmalfette Grotesk, dissenyada per Walter Haettenschweiler i que va ser molt popular a la dècada de 1960. Aquesta va ser vista per primera vegada a un esplèndid llibre anomenat ‘Lettera’”’ de Walter Haettenschweiler i Armin Haab. La Schmalfette Grotesk (‘schmalfette’ significa “negreta condensada” en alemany i ‘grotesk’ indica l’absència de serifs) era un alfabet molt condensat amb totes les lletres majúscules i que va ser immediatament adoptat pels dissenyadors de la revista “Paris Match” per utilitzar en titulars. A causa de la popularitat d’aquest estil, aviat van començar a aparèixer altres tipografies extracondensades i amb gran pes com l’helvètica imitant la Schmalfette original. Photoscript va fer una versió amb minúscules i més tard van treure una altra versió menys condensada anomenada Haettenschweiler Extended en tribut al dissenyador original. A causa del seu pes i els fins espais interns, s’ha d’utilitzar en mides grans com a titulars o cartells.

–Haftara: Passatge del llibre bíblic dels profetes que, a les festes hebraiques, es llegeix després del Pentateuc.

–Hagadá: Narracions llegides durant la Pasqua hebrea (Pésaj), presos tant de la Torà com del ‘midrash’ i freqüentment relacionades amb l’esclavitud dels hebreus a Egipte i el seu alliberament. És un dels pocs gèneres àmpliament il·lustrats dins de la tradició llibretera jueva.

Hagadá Rylands, c. 1350, Manchester, Biblioteca de la Universidad John Rylands

–Hagiògraf: 1. Escriptor de vides de sants. 2. Autor de qualsevol dels llibres de la Sagrada Escriptura. També es diu Hagiòleg.

–Hagiografia: 1. Branca de la història eclesiàstica que es dedica a l’estudi de la vida dels sants. 2. Obra que conté vides de sants o que tracta de temes sants. També Hagiologia.

–Hagiogràfic: De l’hagiografia o relacionat amb ella.

-Hagiònim: nom de sant.

-Hagiotopònim: topònim que consta del nom d’un sant.

–Haibun: És una composició literària que barreja prosa i haiku. Oku no Hosomichi de Bashō és un dels exemples més famosos del gènere.

–Haikai: Petita composició poètica japonesa de disset síl·labes, en què el poeta canta gairebé exclusivament veritables croquis de poesia. La gran època dels Hai-kai es va iniciar a partir del segle XVI. L’art de suggerir les coses sense veritablement expressar-les arriba a la seva perfecció més gran. Al nostre país, el primer introductor dels Hai-kai japonesos va ser l’escriptor barceloní Josep Mª de Junoy.

Il·lustracions de Yosa Buson en un llibre d’Haikai, 1799

–Haiku: És una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses. Es tracta d’una composició breu de 3 versos de 5, 7 i 5 mores. La seva poètica es basa en la sorpresa i l’embadaliment que produeix al poeta la contemplació de la natura. Els autors de ‘haiku’ s’anomenen ‘haijin’.

–Hain, Ludwig: (Stargard, 1781 – Munic, 1836): Va ser un editor i bibliògraf alemany . Va estudiar filologia clàssica i llengües orientals a la Universitat de Halle , i des del 1802 va viure i treballar a Weimar . Durant diversos anys va ser editor de les Conversations-Lexikon de Brockhaus a Altenburg (des del 1812) i Leipzig . Més tard, va treballar com a acadèmic privat a Munic. És conegut sobretot com el compilador de Repertorium bibliographicum (1822), un catàleg pioner de títols curts d’incunables. Els “números Hain” encara s’utilitzen com a referències bibliogràfiques habituals. La seva obra ha estat substituïda des de llavors pel Catàleg de Títols Abreujats Incunabula (ISTC) de la Biblioteca Britànica i pel Gesamtkatalog der Wiegendrucke (GW) de la Staatsbibliothek zu Berlin.

-Hairline: El traç més fi d’una lletra.

–Halftone: El mateix que ‘semitò’.

–Halo: Defecte que s’observa en plaques fotogràfiques produït per refracció o deflexió de la llum per causa del qual es ressenten les impressions obtingudes amb gravats que presenten aquests defectes.

–Hamasa: Títol (que vol dir Valor) d’una col·lecció antiquíssima de cants heroics àrabs, reunida pel poeta Abu-Teman, on es narra la història dels fills del desert.

–Hamburger menu: És un terme utilitzat en disseny web per referir-se a un tipus de menú desplegable que es representa amb tres línies horitzontals que s’assemblen a una hamburguesa. Aquest tipus de menú és molt utilitzat en pàgines web i aplicacions mòbils per mostrar opcions de navegació de manera compacta i minimalista.

–Hammurabi (Codi de). L’arqueòleg J. de Morgan va descobrir a Susa, l’any 1902, una gran estela de pedra en la qual, en baix relleu i en escriptura cuneïforme, es consignava el famós Codi d’Hammurabi, contenint les lleis promulgades per aquest rei de Babilònia. les quals, segons sembla, van exercir una gran influència a tots els sistemes legislatius d’Orient.

–Handbrake: Programa per comprimir vídeos sense perdre quasi qualitat i que va bé amb tots els dispositius.

–Handoff: El handoff refereix a l’acció o procés de lliurar un disseny als desenvolupadors. S’hi ha d’incloure la documentació i tots els recursos necessaris per poder implementar i dur a terme el desenvolupament final del disseny definit.

–Hankiri: Nom d’una mena de paper Japó usat per escriure.

-Hansetushi: Paper japonès per a cal·ligrafia i dibuix.

–Hàpax Paraula o expressió que està documentada una sola vegada en un text, un autor o una llengua.

–Haplografia: Error consistent en l’omissió d’una lletra, síl·laba o paraula, provocat per la presència de la mateixa lletra, síl·laba o paraula a poca distància.

–Haplologia: Supressió d’una síl·laba que ocorre a vegades quan se segueixen dues síl·labes iguals o que tenen almenys el mateix so inicial.

–Happy Bokks: El primer Happy Books que va obrir portes fou el del carrer Pelai, aleshores prop de la redacció de La Vanguardia. Es va inaugurar a l’estiu de 1987 i disposava de planta baixa i soterrani. L’accés a la botiga no tenia porta i l’aprofitament  de l’espai interior era excel.lent gràcies a la reforma  i decoració del local executada per Pepe Cortés que donava preferència màxima a l’exposició horitzontal i vertical dels llibres.

El desembre de 1988 s’obria el segon Happy Books en un local més petit al Passeig de Gràcia tocant al carrer Mallorca. Disposava d’un semientresol, un petit espai d’entrada a nivell de carrer i soterrani. 

L’octubre de 1991 Happy Books va obrir la seva tercera botiga al costat del cinema Montecarlo. Aquest local va acabar esdevenint el buc insígnia de la cadena. Era un espai molt noble amb un semientresol que incorporava al fons del local la novetat d’una cafeteria amb un agradable palauet interior que disposava d’una elegant terrassa-jardí. Era un espai idoni per acollir rodes de premsa sobre el món editorial i presentacions de llibres, que hi van sovintejar al llarg dels anys 1990.

Allunyades del centre de la ciutat, Happy Books va disposar també de dues altres sucursals al carrer de Sants número 21 i a Gran de Sant Andreu número 183.

 De la cadena Happy Books només queda avui la botiga de l’antiga llibreria de La Formiga d’Or al número 5 del Portal de l’Àngel, al bell mig de la zona més comercial i turística de la ciutat. Va ser oberta el desembre de 2003 per Bernat Fàbregues i Ingrid Pi, filla del fundador de l’empresa Jordi Pi Caparrós: i van tancar el 2015.

–Harapana: Escriptura de la civilització de la Vall de l’Indus o civilització harappa. Consisteix en breus inscripcions gravades en petites pedres anomenades segells o pintades en ceràmica.
És, juntament amb la mesopotàmica, l’egípcia, i la protoelamita, la quarta escriptura més antiga del món i es tracta de l’escriptura més antiga trobada al subcontinent indi.
Encara no s’ha aconseguit desxifrar i molts investigadors ho creuen impossible a causa de la dificultat, ja que es tracta, a més, d’una llengua també desconeguda.

–Hard Return / Soft Return: Tant Hard Return com Soft Return descriuen l’acte de canviar a la línia de text següent. Un retorn dur crea un nou paràgraf, mentre que un retorn suau deixa caure el text, mentre roman al paràgraf existent.

–Hardie, George: (nascut el 1944) és un dissenyador gràfic, il·lustrador i professor, conegut pels seus treballs de portades d’àlbums per a bandes i músics de rock juntament amb el grup de dissenyadors britànic Hipgnosis.

Després d’estudiar a St Martin i la Royal College of Art de Londres, Hardie es va associar amb Nicholas Thirkell Associates (NTA Studios) col·laborant amb Bob Lawrie, Bush Hollyhead i Malcolm Harrison,[1] a més de amb Storm Thorgerson i Aubrey Powell (designer) d’Hipgnosis. El seu treball inclou el disseny de portades com l’àlbum debut de Led Zeppelin, Led Zeppelin (1968), a més dels àlbums de Pink Floid The Dark Side of the Moon (1973) i Wish You Were Here (1975). Com a dissenyador/il·lustrador, Hardie té una gran experiència internacional.[2]

Des de 1990, Hardie ha ensenyat a estudiants de disseny gràfic a la Universitat de Brighton. El 1994, Hardie es va convertir en membre de l’Alliance Graphique Internationale, treballant actualment de Secretari internacional.

-Hardware: Es denomina hardware, maquinari o suport físic al conjunt d’elements materials que componen un ordinador. En el conjunt s’inclouen els dispositius electrònics i electromecànics, circuits, cables, targetes, armaris o caixes, perifèrics de tota mena i altres elements físics.

–Harmonia: 1. En disseny gràfic i art, la combinació d’elements de forma equilibrada sense que cap predomini de manera que sembli inapropiada. Una composició o disseny harmoniós provoquen sensació d’unitat, que tot flueix apropiadament i que tot és al lloc adequat. El contrari d’harmonia és descompensació, desequilibri o dissonància. No tots els dissenys o obres artístiques necessiten harmonia per assolir el seu objectiu. Moltes vegades és al contrari. 2. Proporció que guarden entre si les diverses parts duna pàgina o un conjunt de pàgines tipogràfiques.

–Harmonia de contrast: Consisteix en la juxtaposició de colors allunyats al cercle cromàtic, però que siguin complementaris; tanmateix, tots dos s’han d’utilitzar en la seva forma pura, sense rebaixar-los amb negre o amb porcions del seu complementari.

–Harmonia de to o d’anàlegs: És la que produeixen a la vista dos colors veïns al cercle cromàtic. Per exemple, el cian es pot combinar amb qualsevol dels tons blavosos en forma juxtaposada.

–Harmonia dels colors: Es diu que dos colors són harmònics quan, vistos simultàniament, produeixen un efecte agradable. Hi ha dos tipus dharmonies: de to i de contrast.

–Harmonitzar: Estar en harmonia, adaptar-se perfectament el conjunt de tipus emprats en una composició gràfica; en la combinació de colors utilitzats en un imprès.

–Harpedonaptes: Nom amb què antigament es designava els savis o filòsofs d’Egipte, perquè prenien la mesura de les coses per mitjà de cordes.

–Harpia: Figura que representa una au fabulosa mescla de donzella i d’àguila.

–Hashtag: Paraula en anglès composta per hash, “numeral”, i tag, “etiqueta”, utilitzada en tecnologia com un recurs de metadades per identificar temes o continguts digitals específics antecedint el signe a una paraula o frase. Encara que la pràctica sorgeix als xats IRC de mitjan dècada de 1990 per establir el tema de cada sala, des del 2009 el seu ús es va tornar més comú, a partir de la seva adopció a xarxes socials com Twitter, Telegram i Instagram, on és possible utilitzar-lo com a hipervincle i relacionar continguts desenvolupats de forma independent pels usuaris. Avui dia és un component de gran rellevància per al màrqueting digital i és emprat per influenciadors per promoure la seva popularitat, així com per associar alguna imatge, missatge o element multimèdia amb moviments socials (com en el cas de #metoo), campanyes de tall polític (#arabspring), continguts relacionats amb una temàtica específica (#coronavirus)

o esdeveniments temporals (# FIFAworldcup )

–Havatnaal: Equival a discurs sublim. Poema de gairebé cent vint estades atribuït al mateix Odin i en el qual aquesta divinitat donava consells als homes.

–Havinden, Ashley (1903-1973): Pintor i un dels dissenyadors publicitaris britànics més reeixits del segle XX. Va ser director d’art durant quaranta anys de la important agència de publicitat W. S. Crawford Ltd., on va realitzar campanyes per a Chrysler Motors, Martini i altres empreses importants.

–Hawaià: Alfabet de la llengua hawaiana que només compta amb set consonants (H, K, L, M, N, P i W), cadascuna de les quals ha d’anar forçosament seguida de vocal.

–Hayiki: Llibre sagrat dels japonesos.

–Hayter: Vegeu ‘tècnica Hayter’.

–HC: Vegeu ‘Fora de comerç’.

–HD-DVD: Suport digital de documents, dins dels ‘discos òptics’.

–Header: És la secció superior d’un lloc web que conté elements de navegació importants i ofereix una identitat visual. Un “header” ben dissenyat millora l’experiència de l’usuari i enforteix la marca.

–Hebdomadari: Publicació setmanal.

–Hectògraf: 1. Aparell per reproduir en moltes còpies un escrit o dibuix. 2. Aparell, tipus multicopista, que actua per pressió i que permet treure un determinat número de còpies de textos o dibuixos fets en un original amb un tipus de tinta especial hectogràfica.

–Hectografia: 1. Tècnica per a la reproducció d’un text mecanografiat o manuscrit o d’un dibuix, que es traslladen a un clixé gelatinós mitjançant una tinta especial. Tb es diu Policòpia. 2. Mètode d’impressió per fer còpies basades en una planxa de gelatina. Antigament es feia servir per fer còpies però avui té un ús artístic. També se’l coneix com a copiador de gelatina, o Gelli (una marca que es comercialitza avui dia).

–Hectogràfic: De l’hectografia o relacionat amb ella.

–Heidelberg: Premsa automàtica fabricada per la Schnellpressenfabrik A. G. de Heildelberg. la primera d’aquestes màquines es va construir el 1914. Utilitzada per imprimir i realçar amb un acabat el cartó o el paper.

–Heinsius (Diccionari): Gran bibliografia recapitulada alfabèticament de tots els llibres des del 1700 al 1892. Consta de dinou volums in 4t, editats a Leipzig.

–Heldenbuch: El Llibre dels herois. Antiga i famosa col·lecció de poemes heroics alemanys. Impresa per primera vegada a Estrasburg, sense indicació de data ni lloc.

–Heliocromia: Es diu del procediment de fotografia en color, avui encara imperfecte. L’ideal seria, en treure el clixé de la càmera obscura, obtenir una prova que reproduís exactament la imatge formada sobre el vidre raspat. Per desgràcia, encara que alguns savis han pogut obtenir certs colors, aquests són talment fugaços, que cal mirar les proves així obtingudes en el lloc al qual no arribin els raigs lluminosos. Les proves d’heliocromia, com avui es veuen, consisteixen simplement en proves fotogràfiques ordinàries, acolorides per procediments més o menys enginyosos.

–Heliografia: 1. Procediment de duplicació de dibuixos que s’usa principalment en la reproducció de plànols. 2. Art d’obtenir per mitjà de la llum proves fotogràfiques ordinàries, i principalment proves de planxes gravades com les planxes en talla dolça.

–Heliogràfic: De l’heliografia o relacionat amb aquest procediment.

–Heliogravador: Que fa heliogravats.

–Heliogravat: Tècnica de transferència d’imatges fotogràfiques a una planxa de coure. La planxa es recobreix amb una capa de gelatina sensible a la llum, s’insola amb un negatiu a sobre i després se submergeix en diverses concentracions de clorur de ferro. El resultat és semblant a una estampació calcogràfica. 2. Tot i incloure’s dins del grup genèric dels procediments de fotogravat, per servir-se de mitjans fotogràfics per obtenir una matriu d’estampació, l’heliogravat es diferencia del fotogravat pròpiament dit en què per mitjà d’aquell s’aconsegueix una imatge en relleu mentre que aquest proporciona imatges gravades en buit. La superfície de la làmina s’empolvora uniformement amb betum de Judea, el fixat de la qual sobre el metall es porta a terme per acció de la calor, seguint el mètode de l’aiguatinta. A continuació s’aboca una capa de gelatina cromada, substància fotosensible la qualitat específica de la qual és la insolubilitat en aigua després de quedar exposada a la llum. La imatge que es transferirà, realitzada en paper transparent, es projecta sobre la capa de gelatina, de manera que les parts que no reben la llum, és a dir, les parts corresponents al dibuix, queden desprotegides quan es passa un cotó xopat a aigua tèbia per sobre de la làmina. En ser eliminada d’aquestes zones la gelatina aflora el gra de betum de mongeta, per la qual cosa després de submergir la làmina en un bany de perclorur de ferro, la imatge resulta constituïda per superfícies de mitjans tons similars als aconseguits a l’aiguatinta. De fet, l’heliogravat és a mig camí entre l’aiguatinta convencional i el fotogravat. Al pintor txec Karel Klíc s’atribueix la invenció de l’heliogravat a l’últim quart del segle XIX. Les seves primeres estampes obtingudes mitjançant aquest procediment daten del 1878 i disset anys més tard feia el pas definitiu cap a l’heliogravat industrial en substituir la base granejada mitjançant la pols de betum de Judea per un entramat de reixeta col·locat entre la imatge que es projecta i la capa de gelatina que cobreix la làmina.

Heliografia obtinguda d’una pintura feta per Niepce el 1825

-Heliotípia: És un procés d’impressió en què la impressió es pren amb tinta, d’una superfície de gelatina que s’ha exposat en un negatiu i ha estat preparada per a la impressió- També conegut com a Heliotip.

–Helix. Vilafranca del Penedés : [s.n.], 1929-1930 (Vilafranca : Impr. Claret). De vuit pàgines a quatre columnes, de format 300×270 mm, impreses per Claret. Revista mensual literària, dirigida per Joan Ramon Masoliver, una de les poques que, a Catalunya, es lliuraren totalment a l’avantguardisme. Hi trobem treballs signats per Antoni Gantenys, Pere Viles, Josep Solanes, Joan Ramon Masoliver, Agustí Carreres, Mario Verdaguer, Antoni Permanyer, A. Gual, J. palau, Rodolf llorens i d’altres. Les il·lustracions són d’artistes també d’avantguarda, com Joan Miró i Rafael Barradas. Van sortir-ne cinc números, de febrer a juny de 1929. Passat l’estiu, va reaparèixer, i va acabar amb el número 10, extraordinari, sense data.

–Heller, Steven: Dissenyador i docent nord-americà. Va ser director d’art d’importants publicacions i editorials (New York Times Book Review, Interview, New York Free Press, Rock Mgazine, entre d’altres). Autor d’importants llibres de disseny i tipografia.

–Hel·lenista: 1. Nom que donaven els antics als qui parlaven la llengua grega i observaven els usos dels grecs, i als grecs que abraçaven el judaisme. 2. El Renaixement va contribuir a formar bon nombre d’hel·lenistes a tot l’Occident europeu, iniciant una resurrecció dels estudis grecs, molt descurats, si no inexistents a la pràctica, durant l’Edat Mitjana.

–Helvètica: Lletra tipogràfica d’estil pal sec dissenya per Max Miedinger el 1957 per a la foneria Haas. Entre les lletres de l’estil pal sec potser és aquesta la que dona millor resultat no ja en impresos solts, com els publicitaris, per als quals sens dubte és molt adequada, sinó fins i tot en llirs, especialment en els de lectura interrompuda, com els diccionaris.

–Hematites: Mineral d’aspecte ferrós, emprat com a llapis vermell.

–Hemerografia: 1. Coneixement i descripció de les publicacions periòdiques. 2. Llista o catàleg descriptiu de diaris i revistes.

–Hemerologi: Tractat de les concordances dels calendaris. ‘Hemerologi de Florència’, manuscrit antic que conté la concordança del calendari romà amb altres de dotze pobles diferents. Genèricament significa Calendari.

–Hemerologia: 1. Estudi i descripció de les publicacions periòdiques. 2. Art de compondre calendaris. 3. Art de col·leccionar els calendaris; ciència que consisteix a establir les concordances de la mesura del temps i també la correspondència amb els calendaris de diferents èpoques i de diferents països.

–Hemerològic: De l’hemerologia o relacionat amb ella.

–Hemeroteca: 1. Guarda, custòdia i conservació de les publicacions periòdiques. 2. Edifici, local o sala on es guarden publicacions periòdiques. 3. Conjunt o col·lecció de publicacions periòdoques destinades a servir el públic. 4. Departament duna biblioteca on es conserven i serveixen al públic publicacions periòdiques. 5. Col·lecció de publicacions periòdiques duna biblioteca.

–Hemeroteca digital: És un espai virtual on s’emmagatzemen diaris i publicacions periòdiques. Converteix la informació momentània en permanent. L’aparició d’Internet va permetre la digitalització de molts processos i documents, fent així més accessible la informació. Es guarden tan revistes i diaris d’ara com d’anys enrere i que ja no es publiquen.

Hemeroteca Casa Ardiaca AHCB

–Hemeroteca digital de la Ciutat de Barcelona: Les col·leccions de premsa històrica barcelonina de l’AHCB són de gran valor com a font per a la recerca històrica, testimoni de l’activitat periodística a la ciutat i una de les mostres més completes que es conserva del periodisme barceloní. L’Hemeroteca digital de l’AHCB és el nostre portal de premsa històrica digitalitzada. L’Hemeroteca digital de l’AHCB posa a l’abast dels investigadors i de tota la ciutadania interessada la consulta dels títols digitalitzats de premsa històrica de la nostra Hemeroteca que, en alguns casos, fins ara només es podien consultar presencialment a la Casa de l’Ardiaca. La web s’anirà enriquint periòdicament amb noves digitalitzacions.

–Hemistiqui: Meitat o part d’un vers. Es diu de cadascuna de les dues parts d’un vers separades per una cesura.

–Hendychium coronarium: Planta fibrosa originària de l’Índia i que creix perfectament a totes les regions tropicals d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica, la fibra de les quals és utilíssima per a la fabricació de pasta de paper.

–Henrich i Girona, Manuel:  (Barcelona, 14 d’octubre de 1851 – Caldes de Montbui, 13 de juny de 1925) fou un industrial i polític català, alcalde de Barcelona i diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica,

Fill de Pau Henrich i Prat, de Barcelona, i d’Esperança Girona i Agrafel, també de Barcelona i filla d’Ignasi Girona i Targa. Va estudiar enginyeria a Madrid i tornà a Barcelona, on va treballar com a impressor a la societat Narcís Ramírez i Cía, de la que el 1878 en fou director amb el nom de Sucesores de N. Ramírez y Cía. El 1881 va adquirir La Crónica de Cataluña. El 1889 s’encarregà de la impressió de La Publicidad, de la que en va posar en marxa la primera rotativa i hi afegirà un fotogravat i heliografia. Va participar en el Congrés Internacional Literari de 1893 i el 1912 també fou un dels fundadors de la Federación Nacional de las Artes del Libro.

–Hentai: Subgènere de manga de contingut eròtic o pornogràfic en què l’estil de dibuix destaca les característiques sexuals dels personatges, dirigit a un públic adult, especialment masculí.

–Heptameró: 1. Obra que narra els esdeveniments compresos a l’espai de set dies o que està compost de set llibres. 2. Títol del llibre que conté els relats novel·lescos de la reina de Navarra, Margarida d’Angulema, imitant el Decameró de Boccaccio, i que també estava destinat a repartir-se en deu jornades, com aquell, però l’autora no va poder acabar la feina , per la mort del seu germà el rei Francesc I. Només es van completar set jornades i en aquest cas l’editor, Claude Guyet, ho va titular ‘Heptameró’. Va ser publicada la segona edició el 1559.

–Heptateuc: Conjunt dels set primers llibres de l’Antic Testament, és a dir, el Pentateuco i els llibres de Josuè i dels Jutges.

–Heràldica: L’estudi dels escuts nobiliaris… Els seus components tenen una terminologia molt especial: ‘esmalt’ és el color, ‘atzur’ és ‘blau’, ‘sinople’ és verd, ‘púrpura’ és morat, ‘sable’ és negre, ‘gules’ el color vermell. Quan la impressió era en blanc i negre, els colors havien de ser representats d’alguna manera, ja que tenien sentit simbòlic: or (punts negres sobre fons tou), plata (fons blanc); atzur (línies horitzontals), sinople (línies diagonals d’esquerra a dreta), porpra (línies diagonals de…), sabre (quadriculat), gules (línies verticals). Els escuts podien col·locar-se a la portada o contraportada del llibre, a la seva zona central (superlibris), a la portada impresa del bloc de fulls (al costat de la dedicatòria, en molts casos per ser dit noble el que pagava la impressió), o dins del text (quan el text ja tractava sobre aquest tema). (Sinople: ve del francès i antigament era el color vermell, en el segle XIV va canviar a verd).

–Herba pastís: Planta de la qual es treu un pigment blau.

–Herbari: 1. Obra que explica les propietats de les plantes, especialment les curatives. 2. Un herbari és una col·lecció de plantes seques, generalment aplanades entre les pàgines d’un llibre. Està destinat a l’estudi de les plantes i pot adoptar formes molt diverses. Aquesta col·lecció, en general, representa la flora, o patrimoni vegetal, d’un territori concret. També es coneix com a herbari l’espai on es troba aquesta col·lecció.

Fulles d’herbari amb plantes dessecades corresponent a Alchimila. Paper verjurat. [Segle XVIII].

–Herculene: Material opac, utilitzat a la separació manual de color d’un art.

–Herdeg, Walter (1908-1995): Fundador el 1948 amb Walter Amstutz, de la revista Graphis, la prestigiosa revista suïssa de disseny. Fins als anys vuitanta (quaranta-dos anys i 246 lliuraments) aquesta revista va formar desenes de milers de dissenyadors de tot el món. Pels més importants dissenyadors, il·lustradors i autors sobre temes de disseny de tots els països era un honor ser convocat a col·laborar en aquesta revista. Herdeg, anomenat “la consciència gràfica de la seva època!”, va ser un dissenyador de gran sentit estètic i un ampli coneixement dels corrents estilístics de la seva època.

–Herder Editorial: Empresa fundada a Barcelona el 1943 per Anton Valtl (es convertí en societat anònima el 1961). És d’orientació catòlica, semblant a Herder Verlag de Friburg de Brisgòvia (fundada el 1801), però amb plans editorials autònoms. Llevat del Catecisme holandès i d’algun altre llibre en català, la producció és en castellà. Publica una mitjana anual de cent títols, sobretot especialitzats: teologia, bíblia, filosofia, psicologia, sociologia, lingüística, història i enciclopèdies.

–Hereford (Biblioteca de): Cèlebre biblioteca fundada el 1394, instal·lada al Capítol de la catedral d’Hereford, ciutat anglesa del districte de Wyl. En aquesta biblioteca tots els llibres estaven encadenats.

–Herència: Dependència duna definició en relació amb la marca d’un camp immediatament anterior.

–Heresiarca: Autor de doctrines herètiques, contràries a les ortodoxes.

–Heretar: Dependre una accepció d’un camp anterior degudament assenyalat per una marca.

–Hereu, Joan: Documentat entre 1866 i 1893 i productor de set publicacions periòdiques com: El Hogar i El Posibilista, opuscles republicans i obres literàries de Teodor Baró.

–Hermeneuta: 1. Persona que professa l’hermenèutica. 2. Ministre que en els primers temps de l´Església estava encarregat de traduir i explicar al poble les Escriptures.

–Hermenèutic: De l’hermenèutica o relacionat amb ella.

–Hermenèutica: 1. Art d’interpretar textos per fixar el veritable sentit. 2. Exposició de les regles que cal seguir en la recerca del sentit exacte de les Escriptures.

–Hermenèutica paleogràfica: Conjunt de regles per a la interpretació de l’autenticitat o falsedat, parcial o total, d’un còdex.

–Hermes 📕: Joan Badia i Jordi Grifoll van fundar Editorial Jonc, però va desaparèixer el 1994 i sorgí Hermes Editorial General, dedicada als materials educatius i amb quatre segells. Castellnou Edicions, Castellnou Editora Valenciana, Almadraba Editorial i Biblioteca Hermes. Col·labora amb Intermón Oxfam per temes vinculats a la ciutadania i els drets humans. En el llibre de text cobreix tots els cicles escolars. I publica per a adults cursos i exercicis de llengua catalana. Avui és un grup on hi ha Edicions Castellnou, Almadraba Editorial i Didacta.

–Hermètics: D’Hermes Trimegisto, nom que donaven els grecs al déu egipci Tot, al qual se li van atribuir nombrosos llibres, entre ells obres secretes de màgia, d’astronomia i d’alquímia. Per extensió, als llibres que tenen fórmules secretes se’ls anomena així, igual que als de ciències ocultes.

-Hernándes Suñer, Ignasi: Granollers, 1924-? Dibuixant i guionista. Va col·laborar en nombroses revistes i llibres com il·lustrador d’obres d’humor i ironia picant representada per senyoretes “mones” i provocatives. Les seves obres les distribuia Bruguera. Tb va il·lustrar cromos de contes infantils.

–Herralde i Grau, Jordi: (Barcelona, 1936) és un escriptor i editor català, germà del director de cinema Gonzalo Herralde. Casat amb la llibretera i traductora Eulàlia Lali Gubern. Com a editor és fundador i director d’Editorial Anagrama, els primers títols del qual van aparèixer el 1969. El 2016 la seva empresa va ser adquirida pel grup Feltrinelli.

–Herreros, Enrique:(Madrid, 1903-Áliva,  1977) va ser un humorista i dibuixant, que també va exercir com cartellista, representant artístic i cineasta, i va practicar el muntanyisme, la fotografia i el gravat. Herreros, que cap a 1924 s’havia iniciat en el món de l’humorisme de la mà de Tono, Mihura i Edgar Neville, va culminar aquesta faceta d’humorista gràfic amb el naixement de La Codorniz el 1941.^[8] Durant la seva permanència en l’equip productor d’aquesta revista d’humor va compondre 807 portades, 45 contraportades i 2.303 peces. També va ser autor de tres edicions molt particulars de El Quixot.

–Herreros, Tomàs📕: Tipògraf, anarquista i sindicalista (Logronyo 1866-Barcelona 1937). Destacat dirigent de la Societat de l’Art d’Imprimir de Barcelona, posseïa també una llibreria a les Drassanes, que s’havia convertit en lloc de contacte i reunió d’anarquistes. El 1898, mentre feia el servei militar, fou sergent a Cuba. Va pertànyer al grup 4 de Mayo i dirigí Tierra y Libertad. Els primers anys del segle XX fou membre de la junta de la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, en representació dels tipògrafs. El setembre de 1906, quan treballava com a tipògraf-corrector a El Progreso, va participar en un míting celebrat al Teatre Comtal de Barcelona, en què es manifestà en contra de les Fraternidades Republicanas lerrouxistes. L’octubre de 1907, en l’aparició del periòdic Solidaridad Obrera, figurava com a redactor. Participà en el Congrés Obrer del setembre de 1908 que va constituir la Confederació Regional de Societats de Resistència «Solidaritat Obrera», del consell directiu de la qual va formar part en constituir-se aquest organisme el desembre de 1908, i continuava essent-ne membre el juliol de 1909. Va participar activament, en representació de la Societat de l’Art d’Imprimir, en el Congrés Obrer celebrat a Barcelona els dies 30 d’octubre a 1 de novembre de 1910, on es va constituir la CNT. Va participar, en representació de Catalunya, en el Congrés Nacional Anarquista, que se celebrà a Barcelona el darrer semestre de 1918 i que tenia per objectiu discutir sobre la implicació anarquista en els sindicats. Patí presó en diverses ocasions durant el període àlgid de les lluites sindicals, el 1919. Era propietari d’una impremta a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, que utilitzava per a imprimir fullets, diaris i fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers dels sindicats lliures. El 1931 tenia una barraca a Santa Madrona, venia obres de caràcter social, Reclus, Kropotkine, Zola, Dostoiewsky, Gorki, Tolstoi, Nietzsche, Shopenhauer, etc. Va ser fervorós propagandista de les seves idees socials en mítings i papers públics, motiu pel qual va ser empresonat diverses vegades.

–Heterògraf: 1. Document que procedeix intel·lectualment però no materialment de l’autor. 2. Document, text o carta escrit materialment per una persona distinta de l’actor o de l’autor.

–Heterònim: S’entén per heterònim l’autor fictici o pseudoautor que és també personatge i del qual es valen certs autors reals, anomenats ortònims, per a crear una obra literària paral·lela o diferent de la seva.

–Heura:  Ornament tipogràfic amb forma de fulla d’heura que ja existia a les antigues inscripcions gregues. Es coneix també com a floró, i d’aquí ve el nom d’altres ornaments utilitzats en decoració amb ferros en enquadernació.

–Heurístic: És una directriu que serveix per avaluar un disseny (ja sigui web, d’un videojoc…) sense els usuaris, només aplicant algunes regles. L’ús dels heurístics és un mètode analític eficient i de baix cost que s’aplica repetidament durant el procés de creació o un cop acabat per detectar problemes d’usabilitat i poder-los prevenir o solucionar. Permeten una avaluació del disseny des d’una etapa molt inicial del projecte.

Aquestes directrius són descrites per professionals en l’àmbit de l’experiència d’usuari i la usabilitat. És per això que podem trobar una gran quantitat de llistes d’heurístics diferents, ja que són heurístics proposats per diferents experts.

–Heurística: Part del mètode històric que consisteix en la recerca de les fonts documentals i, en particular, dels exemplars manuscrits d’una obra.

–Hexacrome: Versió HI-FI de separació de color per a sis tintes d’impressió.

–Hexacromia: Impressió a sis colors, que solen ser una quadricromia més el taronja i el verd.

–Hexadecimal: És el codi de color utilitzat per a web, indicat pel sistema de numeració hexadecimal i que es representa amb un coixinet seguit de 6 números.

–Hexameró: Obra que comprèn els successos de set dies. Sinònim d’Heptameró.

–Hèxapla: ( Del grec Hexaplos) Nom que sol donar-se a l’edició del text grec de l’Antic Testament feta per Orígens en sis columnes de text amb la finalitat de depurar la traducció dels Setanta.

–Hexateuc: Nom donat per alguns exegetes als sis primers llibres de la Bíblia, és a dir el Pentateuc i el Llibre de Josué.

–Hialògraf: instrument què en el camp artístic actualitza la Finestra portàtil Dürer i que reproducció la utilització d’un cristall per realitzar dibuixos del natural. El terme es deriva de la paraula grega ‘byalos’, que significa vidre. Amb aquest instrument cal utilitzar tècniques especials, com l’ús de vernissos i tintes que es puguin utilitzar en superfícies polides. Alberto Commelerán (1853-1909), al seu llibre Tècnica del Dibuix, il·lustra el hialògraf com a màquina de dibuixar.

–Hialografia: Procediment de gravat sobre una matriu de vidre. L’operació es pot fer mecànicament, mitjançant l’ús del hialògraf, o químicament, servint-se de l’acció d’àcids corrosius rebaixats en aigua, en particular l’àcid fluorhídric. Tot i que la matriu de vidre gravada és susceptible de ser estampada, el nombre d’impressions que es pot aconseguir és petit degut, lògicament, a la naturalesa fràgil del suport i a la necessària pressió que ha de rebre durant el procés d’estampació.

–Hibernian Books: La Secondhand English Bookshop del barri de Gràcia està al carrer Montseny des de febrer del 2006. El fons, molt ampli, de més de 40.000 títols, és variat: literatura, història, ciència, llibre infantil, viatge, llibres clàssics. El fons havia vingut d’una llibreria de Dublín, ara procedeix de les compres per lots o de restes i de donatius de clients, als quals se’ls hi accepten com un intercanvi: el valor dels llibres serà perquè ells en puguin comprar d’altres a la llibreria.

També té llibre en francès, alemany i italià, però mai novetat. La web no permet la compra en línia, però sí accedir a les llistes i crear un compte.

–Hibris. Revista de Bibliofilia de VVAA. Amb la publicació, el gener del 2001, del primer número d’HIBRIS Revista de Bibliofilia, complíem un somni llarg i intensament acariciat. Les experiències acumulades, en catorze anys com a llibreters antiquaris i editors i alguns més com a bibliòfils, ens havien fet arribar a la conclusió que calia omplir, de la manera més digna possible, un espai que havia quedat desoladorament buit. Guardàvem a la memòria (i als prestatges) superbes revistes, totes elles de vida molt breu, com Bibliofília de l’editorial Castalia, que va publicar deu números difícilment superables, del 1949 fins al 1957. Quaderns de Bibliofília que des del 1978 fins al 1987 va donar a llum catorze números o Esopo que, des del 1990 fins al 1992, va publicar cinc números que són cinc obres d’art. La nostra experiència i els antecedents ressenyats ens van fer decidir-nos intentar, com Napoleó o les nostres amigues, allò on els altres havien fracassat. El nostre coneixement en infortunis ens va portar a anomenar-la HIBRIS (en grec antic, supèrbia). Des del primer número ens vam comprometre a fer la revista que, com a llibreters antiquaris i com a bibliòfils, ens hagués agradat rebre. Aviat, els nostres subscriptors, amb les seves magnífiques col·laboracions, ens van recordar que tots som alhora mestres i aprenents en aquest món en què encara queda tant per dir. Misèria&cia, Alcoi, 2001-2011. Van fer fins a 65 números, ara, ja no es publica. Interessant revista sobre bibliofília. El nº 1 tenia per subtítol: el papel, el libro y la Palabra; la resta de números: Revista de Bibliofilia.

–Hidra: Figura que representa una serp amb set caps.

-Hidrocicló: Màquina emprada a la indústria paperera per a la depuració de la pasta.

–Higroexpansivitat: és l’elongació o encongiment d’un paper ocasionat per canvis en el contingut d’humitat; s’expressa en percentatge.

–Hidròfil: Material que reté l’aigua. A l’estampació planogràfica, per exemple, la zona hidròfila és on es traurà la tinta i no apareixerà a la imatge.

–Hidròfob: Que repel·leix l’aigua. És una qualitat que és útil en materials que cobriran el llibre, i en tècniques d’estampació amb tints greixos com la litografia. Vegeu la diferència amb els materials “impermeables”.

–Hidromel: Vegeu ‘aiguamel’.

-‘Hidrometaloplàstia’: Es diu dels procediments de daurat, d’argentat, etc., obtinguts per simples immersions en banys on es produeix el dipòsit metàl·lic per afinitat química. Per obtenir múltiples clixés d’un sol dibuix, amb què s’aconsegueix, per als efectes de la impressió de molts exemplars, economia de temps i de diners. En efecte, els clixés reproduïts per mitjà de l’electròlisi són els preferits per la seva solidesa contra els obtinguts per altres procediments, a més, pels avantatges que ofereix per a l’obtenció de motlles, de qualsevol classe que siguin, obtinguts en poques hores. Aquest procediment ha adquirit a l’estranger un desenvolupament tan extens que és indispensable en qualsevol tipografia de primer ordre, posseint les cases que es dediquen a una producció tant important màquines especials, material esplèndid i personal idoni, que recull constantment les novetats que ofereixen els variadíssims models apropiats per decorar artísticament les composicions tipogràfiques. Amb el procediment de la Hidrometaloplàstia per la multiplicitat de clixés, estalvia l’impressor moltes hores de màquina, supera en qualitat els treballs litogràfics, i el que és molt essencial, defensa el preu de cost amb el rendiment que li proporcionen els clixés elaborats, no obstant això, amb una notable economia, tant pel que fa als treballs. doncs es treuen totes les còpies que es necessiten per omplir el plec, reduint-se el cost a la mínima expressió. Tb Hidroplàstia.

–Hidrònim: Topònim d’un curs d’aigua o d’un estany o llac.

–Hidronimicó: 1. Diccionari d’hidrònims o noms de corrents d’aigua, com ara rius, rierols, llacs, mars, oceans, etc. 2. Conjunt o llista d’hidrònims d’un territori en un període determinat.

-Hidrorepel·lència del paper: Propietat que té el paper per rebutjar l’aigua quan s’hi posa en contacte. És la propietat contrària a l’humitejat.

–Hidròxid càlcic: S’utilitza en restauració en processos de ‘desacidificació’. Amb aigua forma ‘òxid de calci’. Amb el diòxid de carboni de l’aire forma ‘carbonat de calci’.

–Hidroxipropilcel·lulosa: Derivat semicel·lulòsic utilitzat com adhesiu.

–Hieràtic: De les coses sagrades o relacionat amb elles.

–Hièràtica: Escriptura cursiva que és una simplificació dels jeroglífics.

–Hierografia: 1. Història de les religions. 2. Descripció de les coses sagrades.

–Hierogràmata: Nom que donaven els grecs als escribes egipcis emprats al servei d’algun temple.

–Hierolèxic: Diccionari explicatiu de les figuracions dels símbols sagrats de l’escriptura jeroglífica i particularment de la hieràtica.

–Higròmetre: Aparell per mesurar la humitat relativa de l’atmosfera. Nota: L’excés, el defecte o l’alteració de la humitat ambiental pot provocar el deteriorament dels llibres i documents

–Higròmetre digital:  Els que es fan servir avui dia, que usen mesures digitalitzades.

–Higrometria: Grau d’humitat ambiental.

–Higroscòpic: Propietat d’una substància o mescla de substàncies capaç d’absorbir aigua tant en estat líquid com gasós.

-Higroscopicitat: 1.Propietat d’una substància o mescla de substàncies capaç d’absorbir aigua tant en estat líquid com gasós. 2. Propietat d’una substància o mescla de substàncies capaç d’absorbir aigua tant en estat líquid com gasós.

–Higrosensibilitat: Capacitat que té el paper de variar la seva planor en funció de la humitat ambiental.

–Hijas de Salvatella📕: En el carrer Zurbano, al costat de la plaça Reial tenien la llibreria, la qual era visitada per moltes dones, sobretot modistes perquè es dedicaven, amb preferència, a la venda de revistes de modes publicades a Paris i eren la part bàsica del seu negoci.

–Hikifuda: Impresos litogràfics japonesos que s’usaven per a publicitat a color.

–Hilarodes: Es va donar aquest nom entre els grecs als poetes que cantaven versos modestos i alegres. Solien anar vestits de blanc i coronats amb una garlanda d’or. Les peces que cantaven es deien ‘Hilarodias’. Després es van anomenar ‘Simodes’, del nom del poeta Simus, que va sobresortir en aquest gènere de poesia. Més endavant es van introduir els Hilarodes als cors de la tragèdia.

–Himeneu:Cant que s’interpretava a Grècia en ser conduïda la dona a casa de l’espòs.

–Himnari: Recull d’himnes i càntics religiosos, especialment utilitzats en el marc litúrgic de les esglésies orientals o del cristianisme en general.

–Himne: Aquest nom deriva d’una paraula grega que vol dir Alabar; així és que l’himne és una lloança. Els antics tenien diverses classes d’himnes, que eren: Himnes teúrgics o religiosos, Himnes poètics o populars i Himnes filosòfics. Als primers van pertànyer els himnes òrfics o compostos per Orfeu. Els segons referien en vers les tradicions populars sobre la història i les gestes dels déus, tals com els himnes d’Homer. Últimament els himnes filosòfics es cantaven en certes cerimònies en què els filòsofs tributaven homenatges secrets a la divinitat. Entre els hebreus es cantaven així mateix himnes als triomfs, Els Salms de David és la col·lecció més completa que hi ha d’himnes. Els compositors d’himnes es deien Himnògrafs.

–Himnes reials sumeris: Van constituir un gènere literari sumeri. A l’origen narraven les gestes bèl·liques de major importància dels reis d’Ur en època del renaixement sumeri, a la fi del III mil·lenni aC., arribant a ser el gènere per excel·lència de l’Estat. Exaltaven també els papers religiós i cerimonial de la reialesa i els alts càrrecs sacerdotals, i reforçaven la idea que el rei era l’intermediari directe entre els déus i el poble. Els himnes reials van ser especialment populars durant el regnat de Xulgi.

Argila que conserva un himne dedicat a Iddin-Dagan, ensi de Larsa, datat cap al 1950 aC. (Museu del Louvre)

–Hint: 1. Paraula anglesa per referir-se a les instruccions que té una font tipogràfica perquè, quan s’imprimeix en cossos petits amb sortida de baixa resolució, la lletra surti tan bé com sigui possible. 2. És una instrucció matemàtica que s’afegeix a una font per tal de modificar el dibuix dels caràcters en determinats cossos.

–Hinting: La solució per a una visualització correcta d’una font en qualsevol tipus de navegador o element digital és el ‘hinting’. Aquesta tècnica és indispensable per a qualsevol font que intenti funcionar en cossos petits i dispositius de baixa resolució. És un mètode per definir exactament quins píxels s’activen o es desactiven per crear el millor dibuix possible d’un caràcter.

D’esquerra a dreta: representació de glifs vectorials, rasterització de glifs en una graella de píxels de 18 punts de 144 DPI, rasterització de glifs en una graella de píxels de 18 punts de 96 DPI

–Hip Hop: Les tipografies d’estil Hip Hop emulen tant els grafits en parets fets amb esprai o pinzell com l’escriptura manual aplicada en paper amb retoladors o bolígrafs. Presenten formes molt ornamentades i en general són difícils de llegir.

–Hip Hop:(tipus) Creada el 1993 per la dissenyadora Hill Picota per a la foneria Font Bureau, aquesta tipografia transmet el ritme i les formes del Hip Hop. Està formada per dues variants: Demi i Inline, aquesta última amb una gran diversitat en els gruixos de les línies proporcionant-li més dinamisme i volum que amb una vora homogènia. És una original tipografia d’exhibició, molt apropiada per a dissenys alegres i desenfadats.

–Hipèrbole: Figura que consisteix a augmentar, disminuir o desfigurar la veritat d’aquella de què es parla.

–Hipercorrecció : intervenció que restaura una forma morfològica «correcta» on no és necessària.

–Hipermedia: Pàgines web que integren informació en distints tipus de formats text, gràfics, sons i vídeo; principalment. És actualment un recurs àmpliament explotat en el WWW.

–Hipermedis: Informació de gestió de la informació de manera que en una mateixa aplicació integra informació textual, gràfica, sonora i visual.

-Hipermodern: Un llibre publicat molt recentment on el preu de mercat ha augmentat ràpidament a causa de l’especulació dels col·leccionistes sobre el valor futur.

–Hiperonímia: Relació d’un element lèxic amb altres elements el camp semàntic dels quals està inclòs en el de l’anterior: recipient en relació amb gerra, got, plat; fruita en relació amb poma, cirera, pruna.

–Hiperònim: Paraula el camp semàntic del qual inclou altres de menor extensió, que amb els seus hipònims: recipient en relació amb gerro, got, plat; fruita en relació amb poma, cirera, pruna.

–Hipertext: El text realitzat per ser llegit per mitjans digitals. El nou format digital aporta una forma de lectura multimèdia, on entren des d’imatges a sons, vídeos, enllaços a altres pàgines. El text es pot dividir en categories i etiquetes, i llegir-se de forma transversal, saltant d’uns llocs als altres, d’uns temes a altres relacionats entre ells. També es distingeix dels textos tradicionals en la facilitat per renovar-lo (sense necessitat de fer noves edicions o tirades impreses).

–Hipertext.net: Revista académica sobre documentación digital y comunicación interactiva. És una publicació acadèmica d’accés obert (Open Access) especialitzada en la intersecció entre documentació digital i comunicació interactiva, tant en el context de la web com de la comunicació social en general i amb una atenció especial a l’escenari iberoamericà.

–Hipervincle: Vincle existent en un document hipertexte que apunta o enllaça a altre document que pot ser o no altre document hipertexte.

–Hipoclorit de calci: Blanquejador oxidant utilitzat en restauració semblant al hipoclorit de sodi, però més recomanat per al seu ús en papers lignificats.

–Hipoclorit de sodi: Blanquejador oxidant utilitzat en restauració. És de fàcil aplicació i baix cost. Té bons resultats amb fongs i ‘foxing’, però és molt degradant i accelera l’envelliment.

–Hipodermis: La zona de la pell en contacte amb el greix.

–Hipogrif: Figura que representa un animal imaginari la meitat superior del qual és àguila i la inferior cavall.

–Hipolemnisc: Signe auxiliar format per una línia recta amb un punt a sota que van fer servir en l’anotació crítics alexandrins d’Homer, que significava la invalidació del paràgraf. Està en contacte amb el ‘lemnisc’ que és una línia amb dos punts, un a sobre i un altre a sota.

–Hipònim: La semàntica denomina hipònim (del grec: υπονύμιον, que literalment vol dir ‘pocs noms’) als mots que tenen tots els trets semàntics, o semes, d’un altre més general, el seu hiperònim, però que afegeix a la seva definició altres trets semàntics que el diferencien del segon.

–Hiponímia: El mateix que Hiperonímia.

–Hiporquema: Poesia grega d’origen cretenc que es cantava al so de la lira i que de vegades es convertia en pantomima en honor d’Apol·lo, executada per ballarins dels dos sexes.

–Hipotaxi: Es refereix a l’ordenació d’una frase en què la clàusula principal es basa en frases o oracions subordinades. La construcció de frases hipotàctiques utilitza conjuncions subordinades i pronoms relatius per connectar la clàusula principal d’una frase als seus elements dependents. En definir explícitament una connexió i un ordre clars entre les clàusules mitjançant la subordinació sintàctica, les frases hipotàctiques estableixen una jerarquia d’importància, essencialment classificant cada clàusula a la frase. L’etimologia de la paraula hipotaxi es remunta al prefix grec hipo , que significa ‘a sota’, combinat amb taxis, que significa disposició. ‘

–Hipotiposis: Descripció viva i concreta per mitjà del llenguatge.

–Hircogall: Figura que representa un gall amb cap de boc.

–Histèresi: Fenomen segons el qual no es respon amb el mateix resultat quan un paper ha passat a un ambient de més humitat o de més sequedat d’aquell en què es trobava.

–Histograma: Diagrama de barres que representen valors. Es fa servir en fotografia digital, ens mostra, per exemple, la major o menys presència de píxels segons el seu valor lluminós. Una imatge molt lluminosa tindrà més píxels clars i viceversa.

 –Histograma d’imatge: És un tipus de representació gràfica que il·lustra la freqüència relativa dels valors d’intensitat dels píxels d’una imatge respecte als propis valors. Més col·loquialment, és un gràfic que indica la proporció de píxels de cada tonalitat que hi ha en una imatge.

–Histoire de la Bibliophilie: vlok de Jean-Paul Fontaine, anomenat Le Bibliophile Rhemus. Docteur en médecine, historien du livre et de la bibliophilie.

–Histoire du Livre: Aquest vlok està destinat a fer circular la informació relativa a les recerques en la història del llibre: conferències, noves publicacions, treballs en curs, etc.

–Història: 1. Obra històrica composta per un o més escriptors. 2. Obra històrica en què fan referència els esdeveniments d’un poble. 3. Faula. 4. Il·lustració que representa una escena, un personatge o un objecte significatiu.

–Història del disseny gràfic: té la seva gènesi en l’art parietal prehistòric si bé la disciplina no es funda com a tal en la revolució industrial. Es tracta d’una disciplina molt vinculada a la comunicació, la publicitat, el packaging, la història de l’art, entre d’altres. És per això que el disseny gràfic beu de les disciplines culturals del seu context. Quentin Newark ens diu que el disseny gràfic és “la més universal de totes les arts” fent referència a l’abast que té en el nostre dia a dia. De fet, el disseny gràfic té presència en pràcticament tots els àmbits, des de senyals de trànsit en carrers, falques publicitàries, publicitat en revistes, entre d’altres. Els seus usos estan tan lligats a la nostra societat actual que Marshall McLuhan ens parla del terme “home tipogràfic” qualificant l’ésser humà d’íntimament vinculat al disseny gràfic.

–Hisòria de l’edició a Catalunya: Explica l’evolució de la producció editorial al principat, des que el 1473 va sortir el primer llibre imprès en una impremta catalana. Amb els segles, Barcelona es convertiria en la capital mundial de l’edició en castellà i les editorials tendirien cada vegada més a l’especialització.

Una traducció llatina d’Ethica. Politica. Oceonomica d’Aristòtil estampada per una societat de tres impressors alemanys. Aquesta obra va ser el primer incunable que va sortir d’una impremta catalana el 1473, segons han consensuat els experts. Un any després, el 1474, a València, va aparèixer el primer llibre imprès en llengua catalana, Obres o troves en llaors de la Verge Maria. L’invent de Gutenberg es va estendre, a poc a poc, per tot el territori català. El 1477 va arribar a Tortosa, el 1479 a Lleida, a Girona ho va fer el 1483, a Tarragona, el 1483, a Valldemossa un any després, a Montserrat el 1499 i, finalment, a Perpinyà el 1500.

–Història de l’escriptura: Estudia el desenvolupament de llenguatges d’expressió per mitjà de lletres o altres marques. La història de com han anat evolucionant els sistemes de representació gràfica de llengües en diferents civilitzacions, o sistemes d’escriptura, pot incloure també els de protoescriptura, sistemes que usen símbols antics o ideogrames. Una de les formes d’escriptura més antiga és la cuneïforme.

L’escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l’agricultura i el desenvolupament urbà: a Mesopotàmia cap a 3300 aC, a Egipte cap al 3200 aC, a Xipre cap al 2200 aC, a Creta cap al 1900 aC, a la Xina cap al 1400 aC i a l’Amèrica central cap al 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts. El primer idioma escrit del que es té notícia és el sumeri. Els estudis històrics relacionats amb l’escriptura són la paleografia i l’epigrafia.

La història de l’alfabet, és a dir, la història dels sistemes estandarditzats de grafemes escrits bàsics (anomenats lletres) que representen fonemes (unitats de sons que distingeixen paraules), comença a l’antic Egipte, més d’un mil·lenni després d’haver començat la història de l’escriptura.

Taules d’or amb escriptures etrusca i fenícia, del segle ix aC

–Historia Hispánica: Pàgina de consulta sobre personatges de totes les èpoques i de tot el món relacionats d’alguna manera amb la Història, la Literatura, les Arts, etc. Real Academia Española de la Historia.

–Història del Llibre: És una disciplina acadèmica que estudia sota diverses perspectives d’altres disciplines el llibre.

La disciplina aparegué als segles xvii i XVIII per l’activitat de bibliòfils i col·leccionistes que confeccionaven catàlegs i escrivien estudis monogràfics. La causa fou l’abundant venda de llibres al públic. Després al segle xviii va ocórrer una etapa d’erudició, on es pretenia documentar escrits d’arxiu i esbrinar la trajectòria dels tipògrafs inicials. Aquesta investigació, la realitzaven sobretot els llibrers. Més tard la història del llibre se centrà en el llibre com a objecte: la fabricació, la forma material, la difusió i la conservació. L’últim canvi important de perspectiva en va ocórrer amb els treballs de Lucien Febvre i Henri-Jean Martin que dirigiren la disciplina com una història social i, per tant, una història econòmica, cultural i política. Aleshores, la història del llibre és una història d’un mitjà de difusió.

Els aspectes que estudia aquesta disciplina són: la pràctica de la lectura i els seus problemes; les formes materials; i la història comparada del llibre.

Un llibre de bambú xinès

–Història del Llibre del CERL: llocs, associacions, arxius, museus, universitats, etc.

–Història paral·lela: Text independent i separat que se situa en una columna lateral i aprofundeix en algun detall identificat al text principal.

-Historiar: Adornar amb figures.

–Historiat: 1. Dit del llibre ornamentat amb una escena o una figura relativa o no al tex. 2. Manuscrit historiat, és a dir, ornat de miniatures. 3. Llibre d’imatges, compost de xilografies o on el text imprès va acompanyat de gravats. 43. Lletra historiada és la lletra guarnida o envoltada amb ornaments diversos.

–Historiador: Autor que escriu obres d´història.

–Historiar: 1. Escriure històries. 2. Narrar una mica de manera ordenada i minuciosa. 3. Il·lustrar un manuscrit.

–Històries d’altre temps: Seguint el sistema d’incloure fulletons ‘per entregues’ de textos clàssics, la revista Joventut encarregà a Miquel y Planas que s’ocupés d’aplegar el material necessari per a una tasca semblant. Així sorgí el projecte d’una col·lecció de textos antics, la majoria novel·les, que serien les Històries d’Altre temps. Miquel y Planas com a editor, emprengué la publicació d’una petita col·lecció de textos antics que constava de vuit volums. Eren vells textos o bé traduccions catalanes medievals d’obres d’un cert renom, la majoria, però, de caràcter novel·lesc. Totes duien una introducció o nota preliminar on resta justificada l’edició de cada una de les obres. D’aquestes obres Miquel y Planas volgué fer una edició estrictament de bibliòfil, de vint-i-cinc exemplars, en paper Japó, amb la indicació al peu d’“Edició dels Vinticinch”, però només va fer les tres primeres obres: Valter e Griselda…, Lo somni d’en Bernat Metge i Lo Carcer d’Amor. Les portades van ser dissenyades per Eudald Canibell i tenien un cert aire medievalitzant.

-Històries cavalleresques: Són papers d’extensió breu que contenen, de manera condensada i en prosa, les extenses aventures inserides en el gènere literari de la novel·la cavalleresca que arribaven al lector als llibres de cavalleries. Són edicions poc cuidades, tant materialment com tècnicament, a causa de la necessitat d’abaratir costos i també d’unes vendes ràpides que proporcionaven a editors i impressors un benefici immediat. L’origen d’aquest producte es pot donar des de les darreres dècades del segle XV, sostingut i engendrat per la celebritat dels llibres de cavalleries.

–Historieta: Acudit, conte o relació breu d’aventura o succés divertit o graciós.

–Historieta gràfica: Relat gràfic mitjançant tires de vinyetes, generalment de caràcter còmic o destinat a lectors infantils. També es diu Vinyeta.

–Historietista: S’anomena així a l’autor d’historietes il·lustrades o còmics. L’historietista pot ser dibuixant i/o guionista.

–Historiografía: 1. Estudi bibliogràfic i crític dels escrits sobre història i les seues fonts, i dels autors que han tractat aquestes matèries. 2. Conjunt d’obres i de recerca històriques.

–Historiogràfic: De la historiografia o relacionada amb ella.

–Historiògraf: 1. Cronista, persona que era nomenada oficialment per escriure la història del seu temps o del seu sobirà.

–Hitopadesa: Cèlebre col·lecció de faules índies, escrites en sànscrit.

–HLS: Mètode de descripció de colors basat en els canals: matís, lluminositat i saturació.

–HML: Sigla de Hypertext Markup Language, “llenguatge de marcatge d’hipertext”. És un llenguatge emprat com a estàndard de referència per compondre el contingut d’una pàgina web i, en ser considerat un dels primers i més importants llenguatges d’aquest tipus, ha estat fonamental per al desenvolupament de la web. Aquest codi és interpretat per un navegador, el qual presenta el contingut visual i textual de manera atractiva per als usuaris.

–Hoax: Terme utilitzat per a definir els falsos rumors, especialment sobre virus inexistents difosos per la xarxa. De vegades tenen molt èxit i causen gairebé tant dany com si es tractés d’un virus real.

-Hogogami: Terme arcaic japonès per referir-se al reciclatge.

–Holandesa:  1. Màquina que s’empra a la indústria del paper per al tractament de les suspensions fibroses. 2. Full de paper comercial que fa 22 x 28 cm. 3. Full de qualsevol mida en què està escrit un original. 4. Grandària clàssica del paper que feia 26 x 41 cm. El Mitja holandesa o Mitja marca holandesa mesurava 21 x 26 cm.

–Holandesa amb bandes: El mateix que ‘enquadernació holandesa amb bandes’.

–Holandesa amb cantons: El mateix que ‘enquadernació holandesa amb cantons’.

–Hollytex:  Paper no es desfila, té una forta resistència a la tensió, és lliure d’àcid, 100% polièster i no té trama. Excel·lent material com a suport en restauració, per folrar i per a reintegrar paper, ja que permet un drenatge instantani.

–Holografia: Tècnica de reproducció en tres dimensions de la imatge d’un objecte per mitjà de les interferències produïdes en la superposició de feixos de raigs làser, que permet aplicar diversos tractaments a la imatge d’aquest objecte per millorar-la, analitzar-la o comparar-la.

–Holografia tàctil: Un holograma tàctil empra una tècnica encara més complexa que l’holografia per làser per simular que l’objecte d’un holograma es pot tocar i ser manipulat. L’holografia és una tècnica mitjançant la qual es creen imatges d’un objecte en dues o tres dimensions. Per aconseguir-les, es fa ús d’un raig làser que les projecta de tal manera que aquestes simulin existir com un objecte físic tangible, encara que en realitat són intangibles. En l’actualitat es realitzen estudis i proves en laboratoris de diferents parts del món per aconseguir hologrames tàctils, no obstant això, aquesta tecnologia encara no es troba totalment desenvolupada i no té un ús comercial massiu.

–Hològraf: Escrit a mà per l’autor.

–Holograma: Fotografia tridimensional realitzada amb holografia.

–Homenatge: Paraula que s’imprimeix i de vegades només es marca amb un segell o s’escriu a mà, sobre la coberta o el frontispici d’un llibre que s’envia com a regal de l’autor o de l’editor.

–Homeotelèuton: En un manuscrit, terminació idèntica de diferents línies o mots, la qual cosa pot provocar errors de lectura.

–Homèrides: Nom que es va donar als descendents d’Homer i també als rapsodes que recitaven els versos d’aquest poeta. Els Homèrides componien una mena d’himnes amb els quals preludiaven els assumptes èpics d’aquell temps. Se’n posseeixen uns trenta-tres d’aquests himnes que s’atribueixen a Homer, alguns dels quals formats amb la reunió de diversos fragments.

–Homilètica: Escrit referent a les homilies.

–Homilia: 1. Lliçó del breviari, treta de les homilies dels Pares de l’Església i que es llegeix al tercer nocturn dels matins. 2. Prèdica que es fa per explicar al poble un fragment bíblic llegit dins la celebració litúrgica catòlica.

Homilies d’Organyà, segle XII

–Homiliari: Llibre litúrgic que conté homilies o sermons segons l’ordre de les festes de l’any.

-’Homoeoteleuton’: Error consistent en el salt d’igual a igual produïts quan en un text són a poca distància entre si dues paraules o grups de paraules iguals.

–Homofonia: 1. Fenomen pel qual dos o més homònims tenen el mateix so i diferent significat.

–Homòfon: 1. De l’homofonia o relacionat amb ella. 2. Homònim que es pronuncia exactament igual que un altre o altres.

–Homoglif: En ortografia i tipografia, un homòglif és un dels dos o més grafemes, caràcters, o glifs amb formes que aparenten ser idèntiques o no poden distingir-se mitjançant una inspecció visual ràpida. Aquesta denominació també s’aplica a les seqüències de caràcters que comparteixen aquestes propietats.

0 i O; 1, l i I

L’antònim és el neologisme sinòglif, el qual es refereix als glifs que difereixen en aparença però representen la mateixa cosa. Els sinòglifs també es coneixen com a variants de visualització. El terme homògraf s’utilitza de vegades com a sinònim de homòglif, no obstant això, en el sentit lingüístic habitual els homògrafs són paraules que s’escriuen igual però tenen significats diferents: una propietat de les paraules, no dels caràcters.

–Homografia: Fenomen pel qual dos o més homònims tenen igual grafia i diferent significat.

–Homògraf: Homònim que s’escriu igual que un altre de diferent significat.

–Homologòmens: Els llibres sagrats considerats autèntics, en contraposició als llibres apòcrifs.

–Homonímia: Fenomen pel qual dues o més paraules tenen igual grafia o pronunciació i diferent significat.

–Homònim: Parònim que s’escriu o pronuncia igual que un altre o altres de diferent significat.

–Honey nets: Dos o més esquers en una xarxa formen una honey net (xarxa trampa). En general, una xarxa trampa s’usa per monitorar una xarxa més gran i/o més diversa on un esquer pot no ser suficient. Les Honey Nets i els Honeypots s’implementen generalment com a part de sistemes de detecció d’intrusos de xarxa més grans. Una granja de mel és una col·lecció centralitzada de esquers i eines d’anàlisi.

–Honorable: Hi ha llibres desitjats pels bibliòfils, però no hi ha prou exemplars per a tots per molts diners que puguin tenir. De la Bíblia de 42 línies de Gutenberg, de la qual es van imprimir 150 exemplars en paper i 35 en vitel·la han arribat fins a nosaltres 35 en paper (17 complets) i 12 en pergamí (4 complets), davant la qual cosa i a causa de la demanda, va sorgir la idea d’uns llibreters nord-americans, entre 1921 i 1954, d’especejar sengles exemplars incomplets de la Bíblia de 42 línies de Gutenberg i vendre’ls per fulls solts, d’aquesta manera dotzenes de biblioteques i bibliòfils van poder comprar un Honorable, que així se’ls anomena a aquests fulls. El 1983 un llibreter parisenc n’oferia dues per 3.000 euros. Potser és un mal costum, però s’ha fet amb més llibres.

–Hook: Serif a la part superior del pal.

–Horley : Tipografia que forma part de la Take Type Library de Linotype. Aquesta col·lecció conté les tipografies guanyadores del Linotype’s International Digital Type Design Contest (Concurs Internacional de Dissenys de Tipus de Linotype) que es va celebrar durant els anys 1994 a 1997. Va ser dissenyada per Thomas Hoffman el 1994 i originalment estava pensada com a alfabet per a un projecte en el centre de la vella Berlín de l’Est. Els seus caràcters estables, angulars i constants la fan no obstant una tipografia molt llegible, podent utilitzar-la en textos més llargs.

–Horley Old Style: Va ser llançada per Monotype el 1925 com a resposta a la Kennerley de Frederic W. Goudy, tipografia publicada el 1911 i que el 1918 traurien la versió itàlica. Molt apropiada per ser usada en text encara que també funciona perfectament en mides grans com a treballs de publicitat o titulars. Va ser actualitzada el 1977 per Robert Norton.

–Hornbook: Una mena de cartilla escolar, que en realitat, encara que estiguessin adreçats als nens, no tenien res de literatura infantil, sinó que més aviat eren rudimentaris llibres pedagògics.

–Horologi: Llibre d’oficis dels cristians orientals, que conté les oracions que cal recitar cada dia.

–Horòscops: Llibres dedicats a conèixer per mitjà de les estrelles el destí dels homes. Els horòscops formen part de l’Astrologia, ciència que té molts adeptes a tot arreu, especialment a Anglaterra, on s’han publicat nombroses obres relatives a l’Astrologia.

-Horrea chartaria: Dipòsits de papir.

–Horror vacui: 1. Tendència a omplir amb tot tipus de motius plàstics l’espai lliure de la pàgina. 2. Pràctica decorativa present en moltes disciplines i cultures en què s’empra la totalitat de l’espai o l’àrea disponible. En llatí vol dir “por al buit”, precisament perquè no es deixen buits o parts sense intervenció i se’n fa un ús excessiu d’ornament. Es presenta sobretot en la decoració arquitectònica musulmana, en la llaceria celta i els objectes víkings, en l’art bizantí en general, de manera molt pronunciada al barroc, en les gràfiques pròpies de la psicodèlia i del disseny postmodern, i en alguns exemples de gràfica popular llatinoamericana i del sud-est asiàtic.

–Horta i Boadella, Joaquim: Tipògraf i impressor. Feu l’aprenentatge a l’obrador de Marià Alegret, de Figueres, i passà el 1891 a la impremta barcelonina de Josep Cunill. El 1898 anà a París a perfeccionar l’ofici a les cases Creté de L’Arbre, Levallois-Perret i Paul Dupont. Tornà a Barcelona el 1901 i treballà de nou amb Cunill, el qual més tard fou el seu sogre. Mort aquest, s’instal·là pel seu compte: inicià així la seva carrera d’impressor i creador artístic. Estampà el volum corresponent a les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i altres treballs importants. La seva empenta el portà a patrocinar el setmanari satíric Papitu, que estampà fins al 1916. Però, amb tot, la seva obra més decisiva fou l’Almanac dels Noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914), peça clau del moviment noucentista i de l’oposició al Modernisme. Pels volts del 1934 s’especialitzà en l’edició d’obres de bibliòfil d’autors catalans. En l’Almanac i en la resta de les obres posteriors inicià un camí de depuració i simplificació tipogràfica de gran valor estètic que obre les portes a posteriors corrents de paginació i composició gràfica. Retornà als caràcters clàssics, a la sobrietat i a les composicions en caixa, eludint les fantasies modernistes. Contribuí a un important renovament de les arts gràfiques catalanes.

–Horta i Massanés, Joaquim: (Barcelona, 20 de novembre de 1930 — Barcelona, 16 de setembre de 2013) Poeta, editor i traductor.

Net de Joaquim Horta i Boadella. Professional de les arts gràfiques, edità els Quaderns de Teatre de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, on publicà obres traduïdes per primer cop al català d’autors com Bertolt Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Jean-Paul Sartre, Anton Txékhov, Tennessee Williams i altres, i entre els catalans, Manuel de Pedrolo, Joan Oliver i Joan Brossa, i també Fe de Vida (1950-65), de poesia. Fundà la col·lecció “Signe” (d’assaig i poesia).

Fou cap de publicacions del Col·legi d’Arquitectes (1971-83) i del departament de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona (1983-95). Principal capdavanter a Catalunya de la poesia social i compromesa, publicà Poemes de la nit (1955), Home que espera (1957), Paraules per a no dormir (1960), Balanç d’última hora (1974), La finestra de la vuitena planta (1980) i l’antologia Home que espera: selecció de textos (1955-92). Traduí Mao Zedong i Vladimir Majakovskij.

Militant del PSUC des del 1954, al final dels anys seixanta en fou expulsat per les seves crítiques a la direcció, però el 1978 s’incorporà al comitè de redacció de la revista Nous Horitzons, l’òrgan del PSUC, i també fou col·laborador de Tribuna, la publicació del PSUC a Barcelona.

–Hostalrich Fa, Dolors: (Barcelona, 1891 – 1979) fou una bibliotecària, traductora i editora catalana. Va ser alumna de la primera promoció de l’Escola Superior de Bibliotecàries (1915–1918). Durant la seva formació va estar molt propera a Eugeni d’Ors, llavors director interí i professor a l’Escola Superior de Bibliotecàries. L’any 1919, l’acompanyà a Portugal, on havia d’impartir algunes conferències. Com la resta d’estudiants de les primeres promocions, va col·laborar amb els ‘Quaderns d’Estudi i Minerva dirigits per Ors.

–Hosting: Servidor en línia que permet a un usuari allotjar i emmagatzemar els elements que componen una pàgina web, fer transferències de fitxers via FTP / administrador de fitxers i crear comptes de correu a partir d’un domini propi. És imprescindible contractar un hosting i un domini si vols publicar una pàgina web.

–Hot-Meil: Tipus de cola calenta. També es diu del paper preparat per aplicar-hi aquesta cola.

–Hot-melt: Adhesiu constituït per una barreja complexa de polímers, plastificants, ceres, etc., exempt de dissolvents, sòlid a la temperatura ambient, que s’empra en estat fos en els processos d’acoblament i untat a les fàbriques de paper i enquadernació.

–Hotel Drouot: Famosa sala de vendes de Paris per on han passat les millors col·leccions de llibres, estampes, porcellanes, mobles, pintures, etc., recollides pels aficionats de tots els temps. Està situada al carrer Drouot i s’hi reuneixen tots els antiquaris i col·leccionistes del món. Va ser fundada el 1870. Sobre aquesta sala i les operacions que s’hi fan hi ha una obra molt interessant de P. Eudel titulada ‘L’Hotel Drouot et la Curiositée’, 1881.

–Høverstad, Tone: (Oslo, 1944 – Barcelona, 14 d’abril de 1999) va ser una dissenyadora gràfica noruega afincada a Barcelona. Estudià Ciències Econòmiques a la Universitat d’Oslo. L’any 1965 es traslladà a Barcelona, on va estudiar Disseny Gràfic a l’escola Eina, entre 1967 i 1970. L’any 1971, juntament amb Loni Geest, va obrir a Sarrià Estudio gráfico Loni Geest & Tone Høverstad, dedicat a treballar en diversos àmbits el disseny. Així, per exemple, l’empresa col·laborà en les revistes Barcelona Metròpolis Mediterrània, Nous Horitzons, Cuadernos de Arquitectura (del Col·legi d’Arquitectes), Quaderns. Revista de traducció (per a la Universitat de Bellaterra) i les Guies del ciutadà de l’Ajuntament de Barcelona. Treballà també per a les editorials Edicions 62 –en el disseny de la col·lecció Els Llibres de l’Escorpí (del número 37 al 68), Península –per a les seves col·leccions Textos Cardinales, Ideas i Narrativas-, Enciclopèdia Catalana, editorial Martínez Roca, Plaza & Janés o Flor del Viento. El seu estudi també és autor de les identitats corporatives d’empreses com ara Barcelonina de Vins, la Mercantil Peixatera o Caves de Mas Romaní, i treballà per a institucions com la Generalitat, ajuntaments i universitats.

Amb el seu estil elegant i depurat, funcional, i alhora viu i dinàmic, ha rebut diversos premis, entre els quals el Premi Selecció Laus ADG-FAD de 1997. La seva obra ha estat present en l’exposició antològica 25 anys de Disseny Gràfic a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, que se celebrà al 1993.

Entre 1972 i 1981 Tone Høverstad ha estat també professora de l’escola Eina, a càrrec del curs de Disseny Gràfic.

Va ser una de les dissenyadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-avui, organitzada el 2023 pel Museu del Disseny de Barcelona, que recuperava les dissenyadores pioneres dels anys 1960, 1970 i 1980 a Catalunya.

–Hoyo i Calduch, Josep del: (Barcelona, 1954) és un metge, comunicador, ornitòleg i editor català. El 1984 inicià i conduí el multiguardonat programa Curar-se en salut en la primera etapa de TV3, i posteriorment col·laborà en els magazines Mag magazine, Com a casa i L’hora de Mari Pau Huguet. L’any 1989 fundà l’editorial Lynx Editions, en la qual edità, entre molts altres llibres, Handbook of the birds of the world, enciclopèdia que recull totes les espècies d’ocells del món.

–HPB del CERL: La Base de Dades del Patrimoni del Llibre Imprès conté actualment més de sis milions de registres de llibres des de l’inici de la impremta fins a mitjans del segle XIX. Les cerques es fan als fitxers proporcionats per 22 institucions.

Cada any s’hi afegeixen nous fitxers, mentre que altres s’actualitzen. La majoria dels fitxers consisteixen en registres bibliogràfics d’alt nivell, creats mitjançant catalogació de llibre en mà. Alguns fitxers es creen en projectes de retroconversió i se substitueixen gradualment per seccions amb registres millorats.

Anteriorment anomenada Base de Dades de Llibres de Premsa Manual conté registres bibliogràfics d’alt nivell d’exemplars de la impressió europea del període de premsa manual (c. 1455-c. 1830) conservats a les principals biblioteques de recerca europees i nord-americanes. La base de dades compta amb múltiples índexs de cerca adequats per a la investigació bibliogràfica. Les biblioteques membres del CERL poden descarregar registres MARC per a la catalogació derivada.

–HPGL: Llenguatge de descripció de gràfics realitzats amb AutoCad i per imprimir a ‘plotter’. Els fitxers tenen el format ‘.plt’.

–HSV: Sigla en anglès per a Hue, Saturation, Value, “matís, saturació, lluminositat”. És un espai de color de les gràfiques d’ordinadors per representar les característiques de colors RGB, simulant els atributs dels colors espectrals per assemblar-se més a la forma com els percep l’ull humà. De vegades, l’últim terme apareix com a bright o lightness (traduïts com a brillantor o claredat), cosa que genera esquemes iguals, però que són nomenats HSB o HSL, respectivament.

–HTML: Sigla d’Hypertext Markup Language, “llenguatge de marcatge d’hipertext”. És un llenguatge emprat com a estàndard de referència per compondre el contingut d’una pàgina web i, en ser considerat un dels primers i més importants llenguatges d’aquest tipus, ha estat fonamental per al desenvolupament de la web. Aquest codi és interpretat per un navegador, el qual presenta el contingut visual i textual de manera atractiva per als usuaris.

–HTTP: Siglat en anglès d’HypeText Transfer Protocol, el qual és un estàndard de comunicació emprat a la web que permet la transferència d’informació seguint un esquema de peticions i respostes entre clients i servidors. Aquest “protocol de transferència d’hipertext” va ser creat a principis de la dècada de 1990 per Tim Berners Lee i es considera un treball indispensable per al desenvolupament de l’Internet com es coneix actualment (vegeu FTP).

–HTTPS: Creat per Netscape Communications Corporation per a designar documents que arriben des d’un servidor WWW segur. Aquesta seguretat és donada pel protocol SSL (Secure Sockets Layer) basat en la tecnologia de encryptación i autenticació desenvolupada per la RSA Data Security Inc.

–Hub: Unitat de xarxa que permet la comunicació entre diferents parts de la mateixa.

–Huber, Max (1919-1992) és un dels dissenyadors gràfics més importants del segle XX. D’origen suís, va treballar molt a Itàlia, especialment a la ciutat de Milà. Als anys 50 va començar a col·laborar amb importants empreses i editorials, establint-se en el sector gràfic. En aquest període va conèixer els arquitectes-dissenyadors Achille i Pier Giacomo Castiglioni i va compartir, amb el seu projecte archogràfic, el disseny de nombroses instal·lacions.
Nascut a Baar, va estudiar disseny gràfic a l’Escola d’Arts i Oficis de Zuric, i durant aquesta etapa va conèixer molts dissenyadors i artistes suïssos. El 1940 es va traslladar a Milà per treballar a l’estudi de disseny gràfic d’Antonio Boggeri, on va conèixer Bruno Munari, Luigi Veronesi i Albe Steiner. Va treballar com a professor de cal·ligrafia i disseny gràfic a l’escola “La Rinascita” ia altres escoles de Milà i, del 1978 al 1984, també va ensenyar a Suïssa.

–Huercio González, Pilar (Barcelona): Era al Pavelló 18 de Santa Madrona, 1961-1964.

–Hueso Rolland: Denominació per la qual, prenent el nom del seu autor, Francisco Hueso Rolland, es coneix usualment el Catálogo de la Exposición de Encuadernadores Españoles organitzada el 1934 per la Sociedad Española de Amigos del Arte. Recull la reproducció de les obres exposades, la seva descripció i un text d’estudi interessant de la història de l’enquadernació espanyola des dels seus orígens medievals fins al segle XIX. Compte a més amb un valuós capítol de documents històrics relacionats amb l’activitat lligatòria. És una de les obres de referència més importants per estudiar aquest art a Espanya.

–Hugas i Roig, Emili (Torroella de Montgrí, 1837 – Barcelona, 1901): Sastre i tipògraf de professió, va treballar algun temps a La Academia malgrat el seu enfrontament ideològic amb la resta de caixistes d’aquella impremta. El 1869 era secretari interí de l’Ateneo Catalán de la Clase Obrera. Entra al Partit Federal. Estava associat a la Societat Fraternal d’Oficials Impressors, la qual va canviar de nom el 1869, passant a Sociedad Cooperativa Solidaria de Obreros Impresores.(SSOI).

El maig de 1870 assistí al primer Congès Obrer de La Internacional espanyola. L’any 1872 publicar El Ariete Socialista Internacional, petit volum que l’AIT de Barcelona el va fer text oficial per a l’educació dels nens obrers. Amb Martí Borràs i Jover va editar a Gràcia el primer òrgan d’expressió de l’anarcocomunisme espanyol, La Justicia Humana (1886).

Va ser un dels líders destacats de la vaga del Primer de Maig de 1890. Detingut a Montjuïc va escriure Diálogos del calabozo; el socialismo colectivista y el comunismo anárquico.

–Huguet i Muixí, Enric: (Barcelona, 1928- ?,2024) fou un cartellista i dissenyador català. Fou responsable d’alguns dels cartells més interessants de la dècada dels cinquanta al seixanta. Va ser llavors quan a Catalunya es començaven a seguir les línies gràfiques de països com França o Suïssa, que s’adequaven a les noves formes de comunicació amb la il·lustració i el cartellisme.

Forma part de la generació de pioners del disseny gràfic català junt amb Domenech, Pedragosa, Pla-Narbona, Vellvé, Baqués, Moradell o Ricard Giralt-Miracle, entre d’altres.

La seva obra mostra una gran simplicitat i claredat conceptual, dedicada sobretot a la publicitat d’esdeveniments culturals, com la Fira del Llibre o el Saló Nàutic; i on també destaca, com diu Daniel Giralt-Miracle, “el (seu) domini de l’aquarel·la i la racionalització geomètrica”.

El seu grafisme, és implificat i ben construït, eaquest, ludeix complexitats visuals per tal d’assolir en les formes planes i el contrast cromàtic una força comunicativa especial.^[5]

El 2011 l’artista va fer una donació de 33 peces al Gabinet de les Arts Gràfiques, que depèn del Disseny Hub Barcelona.

Dins de la seva producció cartellista, destaca la comunicació farmacèutica que va realitzar per a diferents laboratoris com ara la seva sèrie d’il·lustracions per a «Calcium Sandoz Forte» de Laboratoris Uriach, pel qual va rebre el premi Laus el 1973.

–Humanisme: 1. Coneixement dels textos clàssics amb vista al seu gaudi estètic o moral. 2. Valoració del Cosmos des del punt de vista exclusivament humà, és a dir, l’home és la mesura de tot. L’humanisme, que fins al segle XV no va transcendir de l’esfera artístic-erudita, al segle següent, amb Erasme, Moro, Vives i els altres grans humanistes d’aquell temps, es va preocupar dels grans problemes espirituals i socials de l’època i va aspirar a solucionar-los, convertint-se en humanisme militant.

–Humanist 521: Publicada per la fosa Bitstream, es tracta d’una versió de la Gill Sans creada per Eric Gill el 1931. Aquesta tipografia sense serif d’estil humanista té unes proporcions clàssiques que li donen una aparença molt singular. És molt versàtil gràcies a la gran quantitat de variants que té.

–Humanist 777: Versió creada per la fosa Bitstream de la tipografia Frutiger, dissenyada per Adrian Frutiger el 1976. Aquest pal sec, d’estil humanista, funciona perfectament tant a mides petites com grans degut a les seves formes obertes ia una gran alçada de la ‘ x’.

–Humanist 970: Aquesta tipografia, creada per la fosa Bitstream, està basada en l’Adsans, dissenyada per Walter Tracy el 1959 per a Linotype. La seva gran altura de la ‘x’ i la bona separació existent entre els caràcters la fa apropiada per utilitzar en suports de baixa qualitat com a paper de diari o fins i tot pantalla, sense perdre res de la seva gran llegibilitat. Només disposa de dues variants: Regular i Bold per la qual cosa no resulta gaire útil en textos amb massa exigències tipogràfiques com a cursives o caràcters poc comuns. Tot i així funciona força bé en titulars o entrades.

–Humanista: 1. Tipus de lletra que procedeix de les capitals romanes i la minúscula carolíngia. 2. Les majúscules corresponen a les proporcions de les romanes monumentals i les minúscules a les renaixentistes. Presenten un contrast en els seus traços i una alçària de x més reduïda que les grotesques. D’obertures generoses i signes molt distintius (com la g de dos lòbuls), les seves contraformes són asimètriques en la vertical i suggereixen una construcció cal·ligràfica. Tenen cursives, versaletes i un repertori de glifs més adequats per a la composició editorial.

–Humanístiques: Estan basades en les proporcions de les inscripcions romanes majúscules i en l’escriptura manual de caixa baixa dels humanistes renaixentistes. Els gruixos dels traços no són uniformes i presenten una certa modulació.

–Humbert i Esteve, Manuel:  (Barcelona, 1890 – Cubelles, 1975) va ésser un pintor i dibuixant català. Durant gran part de la seva vida visqué entre les ciutats de Barcelona i París, on fou molt apreciat pels seus contemporanis i realitzà un gran nombre d’exposicions. Degut al temps viscut en aquestes dues ciutats, Humbert va relacionar-se amb multitud d’artistes contemporanis a ell, tant nacionals com internacionals, d’entre els quals destaca Modigliani, amb qui va mantenir una forta amistat. Manuel Humbert s’introdueix en l’ambient artístic i cultural de la Barcelona del primer quart del segle xx gràcies a la seva col·laboració amb el setmanari Papitu, que inicià el 1908. Altres dibuixants que participaren de la revista contemporàniament a Humbert van ser Nonell, amb qui va tenir una estreta relació, o Ramon Casas, a més del fundador de la mateixa Feliu Elias. En aquest cas, més que influències individuals, Humbert rep una influència col·lectiva derivada de l’estil tan marcat d’aquest tipus de publicacions: dibuixos senzills però molt efectius, sense profunditat ni detalls, on només es mostra allò essencial. A través de la col·laboració amb la revista Picarol, Humbert entra en contacte amb Santiago Segura, qui després promourà algunes de les seves exposicions. Va realitzar també alguns exlibris molt rars i cercats.

–Humectació: Tractament en què s’aplica humitat sobre el paper de forma controlada, pot ser per aspersió per contacte amb un material humit o per mitjà d’una càmera d’humectació. El propòsit és restituir la flexibilitat d’un paper que està enrotllat, ressec o friable.

–Humectador: Aparell que al final de les bateries d’assecament de les màquines de paper injecta humitat per regular i distribuir uniformement, si cal, la humitat a tota la superfície del paper.

–Humidificador:  Dispositiu que serveix per humidificar un lloc. S’usa, per exemple, a les zones d’impressió de les impremtes.

–Humitat: Vapor d’aigua que pot estar a l’ambient o als materials. Causa de deteriorament de materials. Una humitat massa alta causa alteracions als materials és causa de deformacions i degradacions. En materials com el paper, la humitat s’introdueix per capil·laritat i es desplaça pel seu interior, dissolent i arrossegant els productes de la degradació de la cel·lulosa, que es van agrupant en un “front d’arrossegament”.

–Humitat absoluta de l’aire: És el quocient que es mesura en nombre de grams de vapor d’aigua en un metre cúbic d’aire (g/m2).

–Humitat relativa de l’aire: És el quocient entre la quantitat de vapor d’aigua a l’aire i la quantitat que satura l’aire a una temperatura i una pressió determinada. Es calcula per tants per cent. Una alta humitat relativa (més del 68%) afecta el paper, deformant-lo i accelerant-ne el deteriorament. Una baixa humitat (inferior al 40%) fa que el paper s’assequi i quedi fràgil. Per això, la humitat relativa de l’aire és una de les variables que cal tenir estables en ambients on es conservi paper. Aquesta humitat ideal s’anomena “humitat relativa d’equilibri del paper”.

–Humitat relativa d’equilibri del paper: La humitat relativa de l’aire que té el contingut adequat d’aigua per mantenir el paper equilibrat.

–Humitejar: En impremta, s’humitegen alguns tipus de papers (com els fets a mà) per poder imprimir-los.

–Humitejat del paper: En gravat es pot humitejar el paper perquè s’adapti millor a la matriu, sobretot si són papers fets a mà o massa rígids. També és convenient humitejar el paper abans de pintar l’engrut. Es pot realitzar per Immersió, per polvorització, amb esponja o posant-los en una pila, amb fulles humides intercalades.

–Humorisme: Escrits on hi predomina l’humorisme. L’humorisme, com a forma literària, va néixer a Anglaterra, adaptant-lo després tots els països d’acord amb la idiosincràsia de cadascú.

–Hunter Lab: Vegeu ‘espai de color Lab’.

–Huntington, Archer A. : Bibliòfil i escriptor nord-americà, notable hispanista, fundador de la Hispanic Society de Nova York.

–Huopan: Nom d’un mètode xinès per imprimir, en el qual es feien servir caràcters mòbils en coure i en fusta.

–Hurus, Hans (Joan): “Estamper” helvètic de l’última cambra del segle XV, de Constança. Establert a Saragossa el 1487. Allí va estampar, el 1488, el Missale Oscense i el Sumari d’Astrologia, de Granollachs, i el 1489 l’Art de bé morir. En aquest darrer any va ser contractat pels monjos benedictins del monestir de Sant Cugat del Vallès, on es va traslladar amb els seus útils professionals per imprimir el llibre De Religione, de Sant Isaac, traduït del llatí “a l’aragonès, o castellà tal com es parla a Aragó” per Fr. Bernardo Boyl. Acabada la tasca encomanada va tornar-se a Saragossa, on continuava imprimint fins i tot el 1499.

–Hurus, Pau: (nat a Constanza) fou un impressor alemán del siglo XV radicat a Zaragoza. Fundà i dirigí, junt amb el seu germà Joan (Hans), una de les primeres i més importants impremtes d’Espanya del seu temps.

El 1484 imprimeix a Saragossa els Evangelis i epístoles “siquier licionis” dels diumenges i festes solemnes de tot l’any, de l’humanista saragossà Gonzalo García de Santamaría. És un incunable que conté la primera traducció impresa de la Bíblia al castellà. No es conserva cap edició d’aquesta obra, ja que va ser una obra prohibida i ordenada destruir per la Inquisició després del veto imposat a les traduccions de la Bíblia a les llengües vulgars de 1559. L’obra, però, va tenir una gran popularitat a partir de la versió que va donar a la llum Ambrosio Montesino amb el títol instàncies del rei Ferran el Catòlic.

Cal fer esment, per la qualitat de la impressió i la bellesa dels seus gravats, del Missale caesaraugustano de 1485, de l’Ejemplari contra els enganys i perills del món de Juan de Capua (imprès el 1493) i de Dones il·lustres de Boccaccio, publicat el 1494. able imprès el 1498.

Primer testimoniatge de l’escut d’Aragó. Fabricio Vagad, Crònica d’Aragó. Incunable imprès a Saragossa el 1499 per Pau Hurus

–Husson de Lapazaran, Pere Pau: (Nàpols?, 1755 – ? – 1815?) fou un impressor d’origen napolità, establert a Catalunya, fundador del Diario de Barcelona el 1792.

El 1791 era oficial major del Diario de Madrid, i va sol·licitar al rei dirigir-ne un de semblant a Barcelona. Carles IV d’Espanya va acceptar la seva sol·licitud i li atorgà el privilegi el 6 d’abril de 1792. El Diario de Barcelona es publicà per primer cop el primer d’octubre d’aquell any.^[1] L’any 1799 va ingressar al Col·legi de Llibreters i Impressors. Va ser al capdavant del Diario fins al setembre de 1810.

–Hyakumanto Daran:  Literalment Un milió de pagodes i oracions Dharani, és un famós gravat imprès al Japó l’any 764, considerat el primer text conegut imprès per mitjans mecànics en aquest país. Al Japó, ja des del segle VIII s’hi trobaven llibres impresos per gravar en fusta provinents dels temples budistes xinesos. El 764, l’emperadriu Shōtoku (718-770) va encarregar la creació d’un milió de petites pagodes de fusta, cadascuna de les quals amb un petit pergamí a dins (normalment de 6 x 45 cm.) imprès amb un text budista, Hyakumanto darani. Aquests es distribuïren pels temples de tot el país, en acció de gràcies per la sufocació de la rebel·lió Emi de 764. Aquests són els primers exemples de gravats japonesos (ukiyo-e) coneguts i documentats. Encara n’hi ha múltiples còpies. La impressió fou completada el 770, i va costar una suma tan enorme de diners que la tècnica d’impressió no va progressar i la producció i distribució de llibres van continuar essent altament dependents de les còpies manuscrites.

–Hyphenation (vegeu separació sil·làbica).

–IArxiu: És una eina per a la gestió i preservació de documents electrònics a les administracions públiques catalanes. Va ser desenvolupat pel Consorci Administració Oberta de Catalunya. És un repositori digital destinat per custodiar i conservar documents o expedients electrònics, de manera fiable, on la seva tramitació ha finalitzat (documentació semiactiva) i restarà pendent la seva eliminació o conservació permanent.

-Ibáñez Avellano, J.: A Barcelona a mitjan segle XX. Nat a Perpignà el 1929 i resident a Barcelona des de 1939. Participà en la VII Exposición de Artistas Gracienses de 1948. Tb il·lustrava cromos.

–Ibarra, Joaquín: Un dels més il·lustres impressors espanyols del segle XVIII va ser el mestre Ibarra. Va néixer a Saragossa el 1725 i va morir sent tipògraf de la Casa Reial de Madrid, el 1875, deixant nombroses obres mestres de l’art de la impremta, descollant entre elles el magnífic ‘Salustio’, diverses edicions de la Bíblia i un ‘Don Quixot’, molt apreciat pels col·leccionistes. Ibarra va ser el primer impressor que va fer servir el sistema de posar sota la premsa els folis impresos per tal d’atenuar o anul·lar l’empremta que deixaven els caràcters. Va aprendre el seu ofici a la impremta de la Universitat de Cervera.

–Ibarra. Col·lecció d’opuscles per a bibliòfils. Castalia, València, 1948-1951- 10 vols, en rústica. Edició limitada de 150 exemplars. Col·lecció dirigida per Antonio Rodríguez-Moñino. Obres de curta extensió de Nodier, Uzanne, Jorge Campos, Pablo Lacroix i F. Almela i Vives, entre d’altres.

–Ibarra i Cous, Antònia: (Cervera, 1739-1805) Impressora setcentista nascuda a Cervera el 1739 i morta a la mateixa vila el 1805. Filla de l’impressor Manuel Ibarra Marín i de la seva dona Maria Cous. El 1770 va ser designada per regentar la Impremta Pontifícia de la Universitat cerverina, en substitució de la seva difunta mare. Coneixia totes les mecàniques i tecnicismes de la tipografia, i es va distingir en la impressió i la composició d’alguns llibres grecs i llatins. El 1768, pel seu precari estat de salut i edat avançada, va sol·licitar la jubilació, que li va ser concedida pel Claustre universitari.

La filla de Manuel Ibarra Marín (que encapçalà el taller des de 1735-1759), regí el taller al morir la seua mare, Maria Antonia Cous, que ja des de 1759 i fins a 1776, dirigia el taller tipogràfic. Antonia participà abans de la mort dels seus pares dels treballs tipogràfics del taller familiar, i els continuà fins a la seua mort. Es pot pensar que el treball que poguera definir a les dones en el taller Ibarra, a la mare i a la filla, es confon amb el treball del marit o amb la intel·lectualitat de la universitat. Això no obstant, examinant la planificació, l’organització i altres manifestacions del treball d’una impressora —com Antonia Ibarra— en el taller tipogràfic, ens acostem a la història d’una impressora, valorada en la seva època.

Antonia Ibarra no és un “afegit” en la història de la impremta familiar. No és només la persona que manté la impremta sense defallir durant dècades, sinó que és la impressora sense la qual la impremta s’haguera afeblit i després s’hauria ensorrat.

–Ibarra y Marín, Manuel: (Saragossa, 1709 — Cervera, Segarra, 1757) Impressor. Aprengué l’ofici a Madrid, a la impremta del seu oncle Marín. Cridat per la Universitat de Cervera, es feu càrrec de la impremta, ajudat pel seu germà Joaquín Ibarra y Marín, com a aprenent, del 1735 fins a la mort, llevat de 1749-54, que estigué a Madrid. Arrendà la impremta de Cervera a Josep Barber. A Madrid el substituí el seu germà Joaquín, el qual hi establí una de les impremtes més importants del moment. A la mort de Manuel, la impremta de Cervera fou continuada per la seva vídua, María Antonia Cous y Benedicto —que signava María Antonia Ibarra—, i, a la mort d’aquesta (1770), per la seva filla Antònia Ibarra i Cous (1739-1805), fins al 1788. Les obres impreses per la família Ibarra són d’una notable dignitat. El primer llibre imprès per Manuel fou l’Heroica vida de D.Francisco de Queralt (1736), de Miquel Conill. El 1768 la vídua imprimí les faules d’Isop, en versió grega i llatina; els caràcters grecs —cap altra universitat hispànica no en disposava— foren fets construir personalment per Josep Iglésies.

–Ibarra Real (tipus): Joaquín Ibarra, reconegut a nivell nacional i internacional, ha estat l’impressor de cambra de Carles III. La seva tipografia més famosa va ser la utilitzada per imprimir una de les seves obres més belles i reconegudes: “El Salustio”. La tipografia, dissenyada i tallada en realitat per Antonio Espinosa dels Monteros, va viure la seva màxima esplendor cap a l’any 1770 i es va deixar d’utilitzar prop de 1965. A principis de la dècada de 1990, la impremta saragossana Gráficas San Francisco va tenir l’accés a aquesta obra en imprimir-ne un fascimil. Pablo Murillo, un dels treballadors de la impremta, i José Luis Acín van obtenir imatges microfotogràfiques dels caràcters originals per recuperar i digitalitzar la tipografia i poder-la utilitzar als ordinadors. Es van treure cinc mostres diferents de cada lletra per reconstruir-la tan exacta com sigui possible. Mitjançant l’ús de l’ordinador es va intentar dibuixar els contorns de totes les lletres i es va utilitzar la tipografia Times New Roman per completar-la amb els caràcters que no es feien servir en aquella època, com el símbol del dòlar o l’arrova. La part informàtica del projecte va ser duta a terme gràcies a la Universitat de Saragossa per mitjà del Grup d’Informàtica gràfica del professor Francisco José Serón Arbeloa i els seus alumnes Juan Ignacio Pulido i Sandra Baldasarri. Gràcies al finançament del Govern d’Aragó i Ibercaja, l’Institut Tecnològic d’Aragó (ITA) i la impremta San Francisco van ultimar el procés el 1993, editant un llibre que recollia la història i incloïa un disquet amb la tipografia per a PC i Mac en formats TrueType i Postscript, recomanant la còpia i màxima distribució dels fitxers. També es va arribar a un acord amb la multinacional AGFA – Gevaert per a la incorporació de la Ibarra a la seva col·lecció de tipografies amb caràcter mundial, com es recull al mateix llibre. El resultat és una lletra amb una aparença antiga i uns contorns no gaire definits. Posseeix algunes desproporcions, problemes de ‘kerning’ propis de la impressió amb tipus mòbils i no hi ha una unitat en els gruixos dels traços, cosa que denota que més que una reconstrucció, es tracta d’una reproducció digitalitzada de la lletra treta de l’original. Per això la seva aparença reflecteix aquestes irregularitats pròpies de la tecnologia i tècniques de l’època que poden resultar apropiades per a dissenys on es vulgui transmetre aquesta sensació. La tipografia és totalment gratuïta i de lliure descàrrega.

–Iberlibro: IberLibro forma part de la comunitat AbeBooks, una plataforma en línia per a la compra i venda de llibres, art i articles de col·lecció. Comptem amb la confiança de venedors independents de tot el món per oferir milions de llibres nous, de segona mà i de col·lecció; així com articles d’art i col·leccionisme.

–IBERMARC: Espanya va adoptar el format MARC, que s’estava difonent en l’àmbit internacional en la dècada de 1970, para la producció de la Bibliografia nacional i com mitjà de portar a terme el Control bibliogràfic nacional segons les recomanacions del programa internacional (CBU). Es va desenvolupar com en altres països, un MARC nacional, anomenat IBERMARC, adaptat a les característiques i a les normes normals espanyoles.

 
–Ibídem: En índexs, notes o cites de manuscrits o impresos indica ‘allà mateix’, ‘al mateix lloc’. Tb ib.

–IBM Plex Sans + Serif + Mono: BM Plex™ és una família tipogràfica internacional dissenyada per Mike Abbink, IBM BX&D, en col·laboració amb Bold Monday, una fosa tipogràfica holandesa independent. Plex va ser dissenyat per capturar l’esperit i la història d’IBM i per il·lustrar la relació única entre la humanitat i la màquina, un tema principal per a IBM des del canvi de segle. El resultat és un tipus de lletra d’estil grotesc, neutral però amigable, que inclou ‘sans’, ‘sans condensed’, mono, serif i diversos altres estils per a diversos idiomes, i té una excel·lent llegibilitat a les interfícies impreses, web i mòbils. Els tres dissenys de Plex funcionen bé de forma independent i fins i tot millor junts. Utilitzem el sans com un compare contemporani, el serif per a la narració editorial o el mico per mostrar fragments de codi. La naturalesa inesperadament expressiva de les cursives ens ofereix encara més opcions per als dissenys.

–ICANN: Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) és una organització sense fins de lucre que opera a nivell internacional, responsable d’assignar espai d’adreces numèriques de protocol d’Internet (IP), identificadors de protocol i de les funcions de gestió % [o administració] del sistema de noms de domini de primer nivell genèrics (gTLD) i de codis de països (ccTLD), així com de l’administració del sistema de servidors arrel. Encara que al principi aquests serveis els ocupava Internet Assigned Numbers Authority (IANA) i altres entitats sota contracte amb el govern d’EUA, actualment són responsabilitat de ICANN.

–Icària Editorial: És una editorial independent de pensament crític, especialitzada en l’àmbit de les ciències socials i l’assaig sobre temàtiques com: conflictologia, economia crítica, política internacional, relacions Nord-Sud, feminisme, ecologia, sobirania alimentària, participació democràtica i decreixement, entre d’altres.

–ICC: International Color Consortium. Grup de fabricants de programari i maquinari, associats per establir un estàndard comú per a la gestió del color.

–ICM: Vegeu ‘perfil de color ICC’.

–ICOM Internacional-España: Consell Internacional de Museus. Els objectius del Comitè Espanyol de l’ICOM són: .Plantejar formes de major integració dels Museus a la societat que aquesta demani, i en què s’impliqui i es faci partícip.

.Organitzar cursos de formació i reciclatge. Defensar la utilització de l’idioma espanyol als fòrums internacionals de l’ICOM.

.Proposar a les administracions algun sistema d’homologació de temaris d’oposicions i facilitar tots els informes i els estats de la qüestió per donar suport a la recerca, en un futur, d’aquesta homologació i de la possible revisió dels nivells d’ingrés.

.Fer un programa de visites de socis d’ICOM-CE a museus i a exposicions temporals a Espanya.

–Icona : 1. Imatge religiosa pintada a l’estil bizantí. 2. Imatge religiosa pintada sobre taula, a l’Església Ortodoxa grega. 3. Imatge, en sentit general. 4. Signe en què es dona una relació d’analogia amb la realitat que representa. 5. Signe informatiu que apareix a la pantalla per representar una ordre o un objecte l’explicació textual del qual seria extensa. 6. A la indústria gràfica, un símbol que assenyala un tipus de secció o article. S’anomena ‘bug’ si va al començament del text.

–Icònic: El mateix que ‘figuratiu’.

–Iconicitat:  És el grau de similitud que hi ha entre una imatge i l’objecte que aquesta imatge representa, també, com el grau de realisme d’un dibuix; o grau d’abstracció, si aquest fos més o menys icònic.

–Iconicitat dels objectes gràfics: Es refereix al grau de «similitud» d’una imatge amb l’objecte que representa. Una foto realista és l’expressió màxima d’iconicitat i, de l’altre extrem, en el punt més abstracte, tenim una expressió tipogràfica on no podem veure característiques físiques de l’objecte representat. Si la iconicitat d’una imatge és alta, pot condicionar els altres elements: han de conviure amb aquest grau de realisme i donar-li el protagonisme buscat. Si, en canvi, fos més abstracta, pot exigir mida o contrast per poder ser descodificada.

–Iconoclàsia: Pràctica de destruir imatges i representacions visuals d’elements o personatges d’importància divina, independentment del ritu a què corresponguin o la importància simbòlica que tinguin. Com a moviment polític va sorgir a l’Imperi bizantí aproximadament al segle VIII, ja que estava prohibida la possessió d’imatges religioses i es perseguia els qui rendien culte a qualsevol tipus de representació visual. Aquesta censura va afectar l’art musulmà, per la qual cosa van sorgir altres formes elaborades d’expressió abstracta, com ara la cal·ligrafia i els mosaics, caracteritzades per l’absència d’aquests personatges i altres éssers vius, pràcticament coneguda com a aniconisme. D’aquest concepte se’n deriva l’actual iconoclasta, que fa referència a un individu que no segueix una tradició establerta i les accions del qual no corresponen a la norma establerta de models i ideals, sense que això tingui repercussions negatives.

–Iconoclasta: Persona que destrueix sistemàticament representacions figuratives per motius d’ordre ideològic (religiós, filosòfic, polític, etc.).

–Iconòfil: Apassionat amador de les imatges; es diu millor de l’artista, del col·leccionista de figures, d’estampes, de gravats.

–Iconografia: 1. Conjunt de representacions d’un objecte, d’un personatge o d’un tema. 2. Disciplina que estudia les representacions per desxifrar la temàtica d’una obra. 3. Tractat descriptiu d’imatges o retrats. 4. Col·lecció d’imatges o retrats. 5. Conjunt de representacions d’un objecte, persona, assumpte, etc. 6. Estudi relatiu a aquestes representacions. 7. Conjunt d’il·lustracions duna publicació.

–Iconografia lexicogràfica: Conjunt d’il·lustracions que es fan servir en una obra lexicogràfica.

–Iconogràfic: De la iconografia o relacionat amb ella.

–Iconògraf: Persona experta en iconografia.

–Iconòlatra: Adorador de les imatges.

–Iconolingüística: Amb el terme iconolingüística, o icono-lingüística, es designa principalment l’estudi del llenguatge visual (també anomenat llenguatge de la imatge o llenguatge icònic), des de diverses perspectives científiques cognitivistes, fonamentalment a partir dels criteris i conceptes contemporanis de l’antropologia cultural i de la teoria de la imatge. Aquesta especialitat s’inscriu en el marc general de les ciències socials. La primera referència específica a la iconolingüística pròpiament dita va aparèixer per primera vegada en El llibre de la imatge, de Juan Carlos Sanz, publicat en 1996, però aquest autor havia desenvolupat ja el concepte de iconolingüística en les primeres edicions del llenguatge del color, publicada en 1985, i del llibre del color, publicada en 1993.

–Iconologia: 1. Interpretació dels símbols, atributs, al·legories i emblemes utilitzats pels artistes per representar idees abstractes, personatges mitològics, religiosos o artístics. 2. Repertori d’aquests símbols. 3. Ciència que té per objecte estudiar les imatges.

El gran masturbador de Salvador Dalí

–Iconològic: De la iconologia o relacionat amb aquesta.

–Iconòmac: 1.  Contrari al culte de les imatges.

–Iconòman: El que té la mania de col·leccionar imatges, estampes, quadres, figures, retrats, etc. Té per analogia el bibliòman.

–Iconòstrof: Instrument òptic que dona una imatge invertida dels objectes i que utilitzen els gravadors per a la reproducció dels originals. S’assegura que aquest instrument va ser inventat el 1793 per M. Bachelier.

-‘Iconoteca’:  1. Lloc per recollir i guardar material gràfic de totes les tècniques i èpoques. 2. És la biblioteca de les imatges, el lloc on es col·leccionen i disposen per al seu ús adequat.

–Ictioform: Lletra amb forma de peix.

–Ictiomorf: Que té forma de peix.

–IDAP (Improved Damage Assessment of Parchment): Programa de recerca sobre diagnòstic i tractament de pergamins.

–Idea L’: Revista d’arts:  Barcelona : Llibreria Políglota, 1920-[1921] (Vilanova i Geltrú : Impr. Social). Dirigida per: Miquel Sapera ; col·laboradors: J.M. López-Picó, N. Oller, P. Vidal, etc.
Capçalera tip. ; coberta il. per: Urda.

–IDEAL Centre d’Arts Digitals de Barcelona: És un centre d’arts digitals ubicat a Barcelona, al barri de Poblenou. Va obrir les portes el 25 d’octubre de 2019. Durant el 2019 les empreses Layers of Reality, Minoria Absoluta i Magma Cultura van transformar l’espai i convertir-lo en IDEAL, un centre dedicat a la producció i exhibició d’arts digitals, en la línia dels Ateliers des lumièrs a París o el Mori Building Digital Art Museum del Japó. Va obrir les portes l’octubre del 2019, i des de llavors realitza projeccions audiovisuals immersives, mitjançant realitat augmentada, realitat virtual i l’holografia.

–Ideari: Conjunt o repertori de les idees principals d’un autor, d’una escola o d’una col·lectivitat. Selecció de pensaments d’un autor o diversos.

–Ídem: 1. Amb la significació ‘del mateix’, ‘el mateix’, s’empra en els manuscrits o impresos per substituir el nom de l’autor.2. Paraula amb què s’indica, en una nota, que l’autor i el lloc són els mateixos de la cita anterior. Tb id.

–Identificació: 1. Reconèixer, per certes característiques bibliogràfiques, l’autenticitat d’un llibre antic, per la qualitat del paper, el dibuix dels tipus, l’estat, etc. Es tracta especialment dels incunables que no porten cap indicació de lloc, de data ni nom de l’impressor, que s’han de confrontar amb altres similars autèntics. 2. Fase del tractament arxivístic que consisteix en la investigació i sistematització de les categories administratives i arxivístiques en què se sustenta l’estructura d’un fons.

–Identificació bibliogràfica: Conjunt de dades bibliogràfiques per identificar els articles de les publicacions en sèrie i dels llibres que contenen contribucions de més d’un autor.

–Identificació del llibre antic davant la seva valoració i taxació. Identificació formal i material: tècniques:

A. Descripció tipobibliogràfica o analítica.

B. Anàlisi tipogràfica: mètode de Proctor-Haebler.

C. Anàlisi d’elements ornamentals i il·lustratius de l’imprès.

D. Anàlisi, amb precaucions si els té, dels preliminars.

E. Anàlisi del paper: filigrana. Principi de Ridolfi.

F. Anàlisi interna, textual.

–Identificador: Paraula o expressió que es pot utilitzar en recuperació d’informació, però que no es troba en un tesaurus.

–Identificador del document: Element de la menció de fons que identifica unívocament el document bibliogràfic del qual es reflecteixen els fons. Exemples d’això poden ser el Número Internacional Normalitzat per a Llibres o per a Publicacions Seriades, o un número de control del registre.

–Identificador gràfic: Hi ha una sèrie d’elements que serveixen per a construir la identitat gràfica. Els podem anomenar identificadors gràfics. Conjuntament fan que la marca s’identifiqui visualment, que la puguem reconèixer i diferenciar de la resta. Els elements que intervenen en la identificació gràfica s’han anat assentant, definint i consolidant en la pràctica del disseny, sobretot al llarg del darrer segle.

–Identificador independent: Amb capacitat identificadora autònoma (símbol gràfic, logotip).

–Identificador tipogràfic: Conjunt de quatre grups de dos parells de caràcters presos de les dues darreres línies de quatre pàgines determinades d’una publicació antiga, conjunt que serveix per identificar tots els exemplars d’una mateixa edició.

–Identificadors complementaris: Només tenen capacitat identificadora quan es presenten conjuntament amb els identificadors independents o en una combinació determinada entre ells (tipografia, color, imatgeria, pautes de maquetació).

–Identifont: Es va crear el novembre del 2000 per proporcionar als dissenyadors una eina que els ajudés a identificar fonts o seleccionar les millors fonts per als seus projectes. Des de llavors, ha crescut fins a convertir-se en el directori independent més gran de fonts digitals a Internet, amb diverses eines úniques per localitzar fonts per a aplicacions particulars.

–Identitat Corporativa: És la combinació del nom de marca (naming o identitat verbal) i els codis de conducta de la mateixa (o identitat visual).
Dit en altres paraules, aquest concepte es representa al manual d’identitat corporativa mitjançant el logotip de la marca (el nom), amb els seus corresponents colors i tipografia, i l’estil de comunicació que va darrere d’aquesta “façana”.

-Identitat gràfica: Designa una sèrie d’atributs d’un determinat subjecte (producte, empresa, institució, etc.). Aquests, assenyalen visualment els valors associats a una organització o producte, permet distingir productes o serveis i facilita la diferenciació de les parts d’un sistema d’elements. Una identitat gràfica ha de desenvolupar i implementar els següents codis d’identitat:

• Codi gràfic → elements gràfics i imatges.
• Codi tipogràfic → famílies tipogràfiques/ jerarquies/ marges.
• Codi cromàtic → paleta de colors.

–Identitat de marca: Normalment s’utilitza la paraula Branding, que és un terme complex i ampli amb què ens referim a les tècniques i estratègies que tenim en compte a l’hora de construir la identitat corporativa d’una marca. No només és el logotip; sinó tot el que envolta la marca i que gira al voltant del mateix: naming, logotip, colors corporatius, tipografies corporatives, elements gràfics de comunicació externa i interna, manual de marca, etc etc.

–Identitat verbal: És la manera com s’expressa una marca. Recull tots els elements escrits que defineixen i caracteritzen una marca, i la representen. Es tracta d’un aspecte clau de la identitat de marca, ja que, a través de la identitat verbal, la marca pren vida i adquireix una personalitat més autèntica, sòlida i definida.

–Identitat visual: També coneguda com a imatge corporativa, imatge global, imatge de marca o marca corporativa, és el conjunt de totes les peces i representacions visuals associades amb una marca, producte, servei, organització, lloc o personalitat, incloent el seu nom de marca, logotip (o bé, imagotip, logosímbol o símbol marcari, segons el cas), gamma cromàtica i font. Es pot estendre a altres aplicacions i involucrar-hi un tractament d’il·lustració particular, un estil fotogràfic o una mascota, però altres aspectes relatius a la identitat corporativa (com els punts de contacte, l’eslògan, el tagline) queden fora d’aquest subconjunt.

–Ideografia: Forma primitiva del llenguatge escrit en què les idees es representaven mitjançant imatges o símbols que les suggerien directament o metafòricament.

–Ideogràfic: De la ideografia o dels ideogrames o relacionat amb ells.

–Ideogràfica: Escriptura basada en la representació d’una idea mitjançant l’ús de símbols.
Els signes es poden repartir en tres grans categories: primer els nusos; després, els signes geomètrics; i, finalment, els signes pictogràfics, és a dir, els dibuixos, que tenen valor de signes d’escriptura.’La història de l’escriptura va evolucionar notablement quan es va passar d’aquesta manera de representar una idea mitjançant símbols a fer-ho en forma de signes. Però el gran salt endavant apareix sobretot quan l’home va descobrir l’escriptura fonètica, és a dir, aquella que representa gràficament el llenguatge oral.

–Ideografisme: Sistema d’escriptura en què s’empren únicament ideogrames.

–Ideograma: 1. Signe o element de l’escriptura ideogràfica. 2. Símbol o imatge que representa una idea. 3. Símbol gràfic que representa una sola paraula. 3. Símbol gràfic que no representa un valor fonètic, sinó una imatge o una idea.. Nota: En algunes cultures, l’ideograma és un component essencial del sistema de l’escriptura.

-I+D+I museístic: Es denomina així tota tasca que tingui per objecte fer progressar les possibilitats comunicatives del llenguatge museogràfic, tant pel que fa a productes com a serveis.

–Idili: Composició poètica, tendra i delicada, relativa a les coses del camp i als amors dels pastors. El més característic que es coneix és el poema ‘Dafne i Cloe’, de Longus, en prosa, i els ‘Idilis i cants místics’, de Verdaguer, en vers.

–Idiògraf: Escrit a mà.

–IDPF: De l’anglès International Digital Publishing Forum, és una associació internacional d’editors que es dedica a desenvolupar i promocionar l’edició electrònica. La IDPF ha desenvolupat l’estàndard de publicació ePUB i s’encarrega de promoure’n l’ús.

–IEC Obert: És un dels projectes més rellevants de l’IEC que es duu a terme amb la col·laboració de la Fundació La Caixa.
Vol oferir a la societat l’accés digital als fons i recursos de l’IEC a través d’una interfície única: arxiu històric i documental, publicacions, revistes científiques, àudios i vídeos de conferències i actes acadèmics, recursos lingüístics, hemeroteca, fotografies, discursos i resultats dels projectes de recerca.

–IED   Grau de Títol Superior en Disseny Gràfic

–Ifern, Vídua 📕: Domènec Ifern, de Vic, degué morir entorn l’any 1830 perquè es conserva un llibre amb data de 1832 amb el peu de la seva vídua: “Imprenta de la Viuda de Ifern”. Normalment, els seus llibres es venien a la llibreria de Solà o a la de Lluch.

–IFLA: International Federation of Library Associations and Institutions. Un camp bibliotecari global fort i unit que impulsa societats alfabetitzades, informades i participatives. La nostra visió defineix el món que estem treballant per crear en el futur. Proporciona un punt de referència a les nostres activitats, tant per a l’IFLA com per al camp de les biblioteques en conjunt, proporcionant orientació i inspiració per a tot el que fem.

–Iglesias Fort, Josep: (Reus, 1902 — Barcelona, 1986) fou un geògraf, historiador i escriptor català. Però també era dibuixant i il·lustrador. Va il·lustrar amb dibuixos a la ploma algunes de les seves obres, sense signar-los. A Les ciutats del món els va signar amb el pseudònim de “Joan Dolçafel”.  Militant catalanista des de la joventut, publicà en periòdics reusencs: La Veu del Camp, Foment, Revista del Centre de Lectura, Ciutat: diari de la tarda, i d’altres. Després de la Guerra Civil espanyola organitzà a casa seva tertúlies on es presentaven llibres i escriptors novells o es feien comunicacions científiques i lectures poètiques clandestines entre 1946 i 1952, amb la participació de la intel·lectualitat barcelonina catalanista. 

–Ignacia: El 1795, mort Isidre Aguasvivas (o Ayguasvivas) van aparèixer els primers colofons a nom de la seva vídua (“Vídua Aguasvivas”, “Ignacia Aguasvivas, vídua”), i des de 1796 a més d’Ignacia consta també el fill del matrimoni.
Es va dedicar. predominantment, a la impressió d’obres de caràcter religiós.

–Ignífug: Paper al qual s’ha aplicat un bany d’una substància que el fa resistent al foc. Paper que conté fibres d’amiant.

–Ignorar per a OPI: Vegeu OPI.

–IGT: La gamma de comprovadors IGT Global Standard són comprovadors d’impressió utilitzats per dur a terme un ampli nombre de proves en paper, cartró, làmines i altres substrats, així com en tintes offset, enregistrades i tintes flexogràfiques. Els camps d’aplicació són principalment el control de qualitat i investigació.

–Igual: Signe format per dues ratlles horitzontals generalment situades a mitja alçada de l’ull mitjà de les lletres.

-Igualador: “En principi, els tipus movibles que surten del motlle de foneria només necessitarien d’una operació per a poder ser usats en la composició: trencar-ne el Git. En realitat no n’hi prou, i cal una operació posterior que iguali tots els tipus a altura tipogràfica. Els tipus movibles es rebaixen, es rectifiquen, es corregeixen, s’igualen. Es redrecen, o es drecen – el vocable corresponent en anglès, ‘dress’, remet alhora a la idea de vestir i de guarnir: a partir d’aquí, i en darrera instància, remet a una certa idea de compleció, d’estar llest per a usar-se. Aquí interessen dues consideracions: la primera, que el motlle de foneria no pot determinar amb precisió l’altura tipogràfica; la segona, que, des de la manipulació posterior, no hi ha una relació directa o unívoca entre altura tipogràfica i profunditat d’ull. Només indicar el sabut: que diferents àrees geogràfiques tenen diferents altures tipogràfiques. En l’igualador desapareix la consideració individualitzada dels caràcters: Per l’igualador, els tipus movibles són simples peces arrenglerades que cal tallar. Més que cap altre operari, l’igualador és desconsiderat amb els caràcters en general, amb els gruixos, amb els cossos, amb les formes gràfiques. Són simples peces a redreçar”.(Extret de la Tesi Doctoral: “El Mitjà tipogràfic”, d’Oriol Moret Viñals, Universitat de Barcelona, 2006, p. 88-89.)

Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

–Igualadora: Màquina vibradora que serveix per igualar el paper. Com que la igualació es realitza amb vibració, també es coneix com a ‘vibradora’.

–Igualar:  Operació de preparació del llibre per ser enquadernat consistent a col·locar els plecs perfectament alineats pel llom i el cap. S’iguala agafant els plecs, ja plegats, i es colpegen sobre el taulell, dues o tres vegades per cap i llom corbant-los una mica perquè, copejant-los, vagin col·locant-se.

–Igualar puntures: Col·locar-les a la mateixa distància dels extrems del plec per a diferents tirades.

–Ikkanbari: Tècnica japonesa similar a l’empleada en la fabricació del paper maixé que s’utilitza per fabricar utensilis per a taula i caixes.

 –Il Tiberio: És una revista manuscrita catalana, i lògicament d’exemplars únics, que sortí entre 1896 i 1898.  Concebuda com una manera de mantenir informat el pintor Pere Ysern i Alié mentre estava ampliant estudis a Roma, hi col·laboraren diversos companys seus, alumnes de l’acadèmia Borrell i assidus de la taverna barcelonina d’El Rovell de l’Ou. La revista fou gresol d’alguns postmodernistes com Ramon Riera Moliné — ànima de la revista —, Marià Pidelaserra — que hi feia la crítica d’art — i Emili Fontbona  Tots ells, a més d’escriure-hi, hi dibuixaven. A part dels esmentats hi participaren Gaietà Cornet, Juli i Ramon Borrell, Filibert Montagud i Díaz i Joan Comellas. És un document extraordinari perquè aparegué amb gran constància, quinzenalment, durant gairebé dos anys. Ysern, temps després del seu retorn de Roma, la regalà a Ramon Riera; passà després per les col·leccions de Joan Audet i de Ramon Borràs, fins que la Biblioteca de Catalunya l’adquirí als hereus d’aquest darrer.

–ILAB: International League of Antiquarian Booksellers. L’any 1947 representants de cinc països, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Holanda i Suècia, es van reunir a Amsterdam per discutir la formació d’una Lliga Internacional de Llibreters Antiquaris (ILAB), amb l’objectiu d’establir una nova esperança per a la pau internacional a través de l’obertura
dels mercats, per fomentar l’amistat i l’entesa, i per contrarestar l’animadversió i la sospita engendrada per la Segona Guerra Mundial. L’ILAB es va constituir formalment a Copenhaguen el setembre de 1948, amb associacions de deu països. A la seva pàgina web manté una base de dades de llibres robats a biblioteques i institucions. I una base de dades que renuncia a incloure llibres de “baixa qualitat”, constituïda per milions d’exemplars que els associats ofereixen enventa i que permet fer una cerca per autor, títol, paraula clau, editorial, preu, data de publicació o moneda. En altres coses, també inclou un glossari d’abreviatures i termes definits i acceptats.

–Ilario, Josep: Sabadell, 1936) es un editor català. Va estudiar periodisme a l’Escola de Barcelona, per seguidament entrar a treballar a editorial Bruguera on hi va estar des de 1959 fins a 1968. A partir de llavors com a editor endegaria tot un plegat de revistes. Va fer el disseny editorial de publicacions com Bocaccio, Barrabás, Por Favor, Interviú o El Jueves.

–Ilíric: Curiós alfabet eslau, anomenat també ‘dalmàtic’, atribuït a sant Jeroni, doctor de l’Església, nascut a Estridòn, a Dalmàcia, l’any 331 dC i mort l’any 420. Moltes de les seves obres estan escrites en aquest alfabet , així com diverses traduccions de l’Antic i del Nou Testament.

–Illa. Escola d’Art de Sabadell. Centre municipal amb oferta d’arts visuals, disseny gràfic, disseny de moda i il·lustració.

–Illa Munné, M. Carme: Llançà (Alt Empordà), 18 d’agost de 1930. Maria Carme Illa Munné fou bibliotecària i historiadora de l’exlibris. Es titulà a l’antiga Escola de Bibliotecàries de Barcelona i convalidà aquest títol a l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació. 

Des del 1992, és conservadora de la col·lecció d’exlibris «Pepita Pallé», de la Reial Acadèmia de Bones Lletres; això la portà a emprendre el Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2007; en dos volums), on hi ha 7.395 ex-libris descrits. A part de les publicacions estrictament professionals i d’alguns estudis històrics, ha escrit diversos articles sobre l’exlibrisme a les revistes Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes (Barcelona), Extampa (Asociación Andaluza de Exlibristas, Sevilla), Revista de Catalunya (Barcelona), Serra d’Or (Barcelona) o Revista d’Igualada.

–Il·legal: Es diu de les obres publicades sense autorització de l’autor o de l’editor propietari.

–Il·legibilitat: Qualitat d’il·legible.

–Il·legible: Que no pot tenir capacitat de ser llegit.

–Il·lícita: Es diu de les obres publicades o reproduïdes que violen les lleis sobre la propietat literària o artística i també les que vulneren la moral

–Il·limitat: Signe format per tres punts centrats (…) que s’usa en matemàtiques per indicar ‘i així successivament’.

–Il·luminació: 1. Decoració de manuscrits amb inicials i il·lustracions que es desenvolupen a Europa a partir del segle VII. 2. Conjunt d’elements decoratius i de representacions d’imatges fets en un manuscrit per embellir-lo. 3. Conjunt d’elements decoratius o figuratius executats normalment amb colors, or i plata, que acompanyen, complementen i embelleixen un text.

–Il·luminació/escriptura insular: Estil decoratiu i cal·ligràfic propi dels manuscrits realitzats a Irlanda i les illes britàniques entre els segles VII i IX, caracteritzat per l’ús de formes geomètriques, entrellaçats i motius zoomorfs.

–Il·luminació dels marges: Ornamentació dels marges d’una pàgina manuscrita, que pot incloure motius vegetals, animals fantàstics, escenes narratives o decoracions satíriques.

–Il·luminació marginal: Il·luminació que ocupa els marges dels còdexs.

-Il·luminador: 1. Persona que adorna amb dibuixos i pintures les pàgines dels còdexs, en especial les inicials historiades i florides. 2. Persona que adorna llibres, estampes, etc., amb colors.

–Il·luminar: 1. Donar color a les figures o lletres d’una estampa, llibre o qualsevol altre imprès. 2. Decorar amb il·luminacions. 3. Pintar una estampa o dibuix. 4. Pintar a mà els dibuixos acolorits i daurats dels antics manuscrits. 5. Acció d’aplicar manualment el color a una estampa. La il·luminació és independent de l’estampació, és a dir, les tintes de color no es donen sobre la matriu d’estampació sinó directament al paper, amb posterioritat a la impressió. Abans del descobriment i desenvolupament de l’estampació en color amb diverses matrius, aquest va ser la manera habitual de pintar estampes. Per il·luminar s’apliquen amb pinzell pigments diluïts amb aigua o anilines. 6. En gravat es refereix a aplicar color directament a una estampa amb aquarel·la, tremp, etc.

–Il·luminat: Decorat a mà amb lletres inicials, dibuixos o il·lustracions.

–Il·lustració: 1. Imatge impresa o pintada. Avui es realitza alhora que la resta de la impressió, però antigament es realitzava amb tècniques d’estampació per separat de la impressió tipogràfica. 2. Estampa o reproducció fotomecànica que complementa el text imprès. La seva funció és fonamentalment informativa en complir un objectiu didàctic important facilitant la comprensió del missatge escrit. No cal insistir en la importància transcendental de la impremta en el progrés de les ciències, les idees i, en general, la cultura. Això no obstant, convé recordar que un percentatge molt alt de la població europea, abans del segle XIX, no sabia llegir, de manera que la seva única possibilitat per comprendre el contingut del llibre era acompanyar-lo amb imatges. D’altra banda, també per als lectors de tractats de ciències pràctiques era d’extraordinària dificultat l’entesa d’idees escrites, abstractes, si no anaven il·lustrades amb imatges. Fins al segle XIX les úniques il·lustracions dels llibres impresos van ser les estampes. A partir d’aquest moment, el desenvolupament de les tècniques fotomecàniques derivades de la fotografia i l’aparició de l’òfset van inundar les pàgines de reproduccions fotomecàniques. En catalogació bibliogràfica és preferible l’ús del terme il·lustració a altres com a làmina, l’ús de la qual, en aquest sentit, és equívoc. No obstant això, quan la publicació aparegui il·lustrada amb estampes, cosa que succeeix no només en els impresos anteriors al segle XIX, sinó també en algunes edicions de luxe o bibliofília del XX, és convenient referir-se a aquestes il·lustracions amb el terme estampa. 3. Segons l’espai que ocupa en una pàgina, la il·lustració pot ser ajustificació completa, columnar, intercalada, marginal, a peu de pàgina, etc. 4. La il·lustració, o il·lustració gràfica, és un mitjà de comunicació que amb una o vàries imatges ajuda a entendre un missatge, una notícia, un esdeveniment, etc.
Pot anar acompanyat de text, o no. És una eina de comunicació que transmet idees i reflecteix l’estètica del moment. La il·lustració pot ser ornamental, científica, tècnica, humorística, satírica, narrativa, publicitària, didàctica, documental, etc.

–Il·lustració apaïsada: Il·lustració més ampla que alta.

–Il·lustració a caixa: Il·lustració marginada en què un o més dels seus quatre costats són comuns amb els de la caixa de composició.

–Il·lustració del cànon: Representació de la crucifixió al ‘canon missae’, és a dir, en l’oració central essencialment invariable de la missa.

–Il·lustració de cap, capçalera o oral de cap: És la sanefa o orla que ocupa el marge superior de la pàgina.

–Il·lustració centrada: Il·lustració que té igual quantitat de blanc a dreta i esquerra o bé a dalt i a baix.

–Il·lustració en color: Il·lustració reproduïda mitjançant planxes diferents per a cadascun dels colors bàsics.

–Il·lustració columnar: És la que ocupa l’espai corresponent a una columna completa de text.

–Il·lustració conceptual: És aquella que no té obligació de cenyir-se a les dades que es donen en un text sinó que el que es proposa és desenvolupar una idea personal que neix de les consideracions que fa el mateix il·lustrador sobre el tema que s’està proposant.

–Il·lustració decorativa: És la que acompanya un text per poder embellir la pàgina. Normalment són il·lustracions que solen enriquir el disseny gràfic de les publicacions amb diferents estils. Actualment la il·lustració es construeix per mitjà de dues tècniques: digital i tradicional. La tècnica digital, que ha impulsat el desenvolupament de noves i millorades versions de diversos programes gràfics que són capaços d’emular els instruments més comuns de dibuix, així com l’ús de dispositius electrònics que faciliten el dibuix com els taulers gràfics (llapis òptic). La il·lustració vectorial es troba dins aquest camp i és ideal per aplicar sobre grans formats i també quan hi ha poc temps per elaborar-lo. La tècnica tradicional afavoreix el valor de la il·lustració amb l’ús extraordinari de qualsevol instrument de dibuix, des del grafit, llapis de color, ploma i tinta, aquarel·les, crayons, carbonet, oli pastissos, marcadors, aerògrafs, etc. En utilitzar-se per a grans formats requereix més temps i dedicació que la il·lustració vectorial.

–Il·lustració directa: També anomenada De trama o Tramada, consisteix en fotografies, que es reprodueixen mitjançant la interposició d’una trama entre l’original i l’element fotogràfic de la càmera reproductora.

–Il·lustració a doble pàgina: Il·lustració unitària que ocupa dues pàgines enfrontades, la parell i la imparell, en aquest ordre.

–Il·lustració enganxada: Il·lustració que s’afegeix a una pàgina mitjançant un filet de cola.

–Il·lustració estesa: Il·lustració que per la seva extensió ocupa les dues pàgines (parell i imparell, respectivament).

–Il·lustració fora de text: Il·lustració que pel seu format o naturalesa és necessari imprimir a part del text de l’obra i intercalar-la entre les seves pàgines.

–Il·lustració intercalada: És la que s’insereix al text, ocupi o no tota la justificació.

–Il·lustració intercolumnar: És la il·luminació que ocupa l’espai de l’intercolumni.

–Il·lustració a justificació completa: És la il·lustració que s’estén horitzontalment d’un extrem a l’altre de les línies de justificació.

–Il·lustració de línia: També anomenada Ploma, consisteix en dibuixos que generalment es reprodueixen sense trama.

–Il·lustració marginada: Il·lustració més estreta que la caixa de composició i que se situa a un costat d’aquesta.

–Il·lustració marginal: És la sanefa o orla que ocupa tots o alguns dels espais marginals de la pàgina.

–Il·lustració a mitja sang: Il·lustració marginada que ocupa la meitat del blanc del marge. També dita a mig marge.

–Il·lustració narrativa: Ens mostra una seqüència de successos segons un guió literari. En aquest cas, cal ajustar-se als continguts i detalls del text il·lustrat, procurant mantenir l’equilibri entre la pròpia interpretació personal de l’il·lustrador i la de l’autor del text.

–Il·lustració en plena pàgina: Il·lustració que ocupa tota la caixa de composició.

–Il·lustració a peu de pàgina: És la sanefa o orla que ocupa el marge inferior de la pàgina.

–Il·lustració perllongada: Il·lustració més alta que ampla.

–Il·lustració publicitària: La qual té com a comesa acompanyar i donar forma a l’anunci d’una marca o producte, amb això es pot augmentar l’impacte provocat i l’eficàcia visual.

–Il·lustració quadrada: Il·lustració les dimensions de la qual són totes iguals.

–Il·lustració rodona, ovalada: Rep un nom o un altre si té figura rodona o ovalada.

–Il·lustració sagnada: Il·lustració que ocupa la totalitat d’un o més marges i es refila o talla amb el llibre o publicació. 2. Il·lustració que ocupa tota la pàgina, inclosos els marges. També es diu a marge perdut i a tall mort.

–Il·lustració en text: Il·lustració d’alçada inferior a la de la caixa que se situa al peu, al cap o al mig.

–Il·lustració de través: Il·lustració apaïsada que no cap en posició ordinària, per la qual cosa es col·loca amb el cap cap al marge de tall a les pàgines parells i cap al llom a les imparells.

–Il·lustració vectorial: Un tipus de gràfic digital que utilitza matemàtiques per representar imatges, que permet una escalabilitat il·limitada sense pèrdua de qualitat.

–Il·lustracions a caixa: Aquelles en què un o més dels seus costats coincideixen amb els de la caixa de composició.

–Il·lustracions de línia: Solen ser dibuixos, esquemes, gràfics, etc., de traços continus més o menys fins, fets amb línies molt ben definides i amb tinta negra molt opaca. Es reprodueixen de la mateixa manera que el text; és a dir, són fotografiades per fer-ne un negatiu o un positiu que servirà per fabricar les planxes.

–Il·lustracions de trama: Solen ser fotografies. Si són en blanc i negre, és a dir, si són reproduccions a un sol color, els originals han d’estar ben contrastats perquè en la reproducció tramada es destaquin convenientment els diferents valors dels grisos. Els  originals que han de ser reproduïts amb trama podes ser de tres tipus bàsics: a) El mig to o semitò, b) El bitò i c) La quadricromia.

–Il·lustrable: Que es pot il·lustrar.

–Il·lustració vectorial: 1. Vegeu ‘imatge vectorial’. 2. Aquest és un concepte vinculat a la imatge digital (composta per mapa de bits), però que, si escau, es compon d’elements geomètrics independents que es combinen per crear dibuixos i figures geomètriques més complexes.
Les il·lustracions o imatges vectorials ofereixen moltes més possibilitats a l’hora de redimensionar-les o moure’n els elements, ja que en compondre’s d’objectes independents, la imatge no es distorsiona ni perd qualitat visual.

–Il·lustrada (edició): Generalment, als catàlegs de llibreria, l’edició d’un llibre amb figures o decorat amb gravats de diversos procediments d’estampació és classificada com a Edició il·lustrada. 2. L’adjectiu d’Il·lustrat aplicat a un manuscrit és sinònim d’Historiat o Miniat, si es refereix a la decoració.

–Il·lustrador: 1. Persona que es dedica a dibuixar o pintar imatges que acompanyin l’edició de textos. 2. Professional del dibuix o la pintura que treballa per encàrrec creant imatges amb tècniques manuals (dibuix, aquarel·la, pintura, fotomuntatges, retallables de paper, etc.) per acompanyar publicacions com llibres, revistes o premsa de manera que aclareixin o amenitzin el contingut .

–Il·lustrat: Es diu del que té il·lustracions. Als inicis de l’edició impresa, les il·lustracions es van seguir realitzant a mà, per la qual cosa es deixava un espai per a elles.

–Il·lustrar: 1. Adornar un còdex amb dibuixos al·lusius al text. 2. Adornar un imprès amb làmines, gravats, fotografies, dibuixos, etc., al·lusius al text o amb ell relacionats.

–Illustrator: Aplicació de disseny gràfic basada en vectors. Se sol utilitzar per fer dibuixos que es vol que segueixin conservant la seva resolució encara que es canviïn de mida. Semblant a CorelDraw.

–Ilustració Catalana, La. Barcelona : [s.n], 1880-1917 (Barcelona : Thomas). Director i propietari: Francesc Matheu ; col·laboradors: J. Carner, J. Maragall, N. Oller, etc. ; il·lustradors: J. Pahissa, J.L. Pellicer, A. de Riquer, etc. Durant la 1a època el títol és precedit per un article, i porta el subtítol: periódich desenal, artístich, literari i científich. Subtítol posterior: revista setmanal ilustrada
La 1a època els impressors són: La Academia i La Ilustració.

–Illustrator: Programa de dibuix vectorial de l’empresa nord-americana Adobe.

–Image blending:  Barrejat d’imatges. Si dues imatges queden sobreposades (per exemple, en xocar dos sprites) el programa ha de decidir què és el que dibuixarà. Si la instància d’un dels sprites mostra una menor profunditat que l’altre es dibuixarà aquest per sobre. Però si disposa d’un depth superior ho farà per sota. Si un dels sprites és parcialment transparent, es veurà part de l’altre i si el mode de barreja està en suma se sumaran els colors dels dos sprites dins de la mateixa zona de xoc; per contra, si està en mode resta es restaran -com podeu suposar els conceptes són prou importants i s’aconsegueixen, si els tenim presents, uns resultats visuals espectaculars.

–Imaginació (Llibre de): Llibre que narra esdeveniments que mai no han succeït, però que han estat imaginats o pensats per la fantasia o l’enginy d’un autor. Qualsevol novel·la és un llibre dimaginació.

–Imagotip: Aquest concepte fa referència a la combinació de l’isotip (part icònica) i logotip (part textual) a l’hora de plasmar la identitat d’una marca.
La seva peculiaritat és que, encara que units, ambdós conceptes (isotip i logotip), brinden una significació diferenciada. És a dir, cada element té un significat propi i independent.

–IMAP: Protocol d’Accés a Missatges d’Internet. IMAP és un acrònim anglès d’Internet Message Access Protocol. Dissenyat amb la finalitat de permetre la manipulació de bústies remotes com si fossin locals. IMAP requereix d’un servidor que faci les funcions d’oficina de correus, però en lloc de llegir tota la bústia i esborrar-lo, sol·licita només els encapçalats de cada missatge. Es poden marcar missatges com esborrats sense suprimir-los completament, doncs aquests romanen en la bústia fins que l’usuari confirma la seva eliminació. Mitjançant IMAP es pot tenir accés al correu electrònic des de qualsevol equip que tingui una connexió a Internet. Una vegada configurada el compte IMAP, pot especificar les carpetes que desitja mostrar i les quals desitja ocultar, aquesta característica ho fa diferent del protocol POP.

–Imatge: 1. Qualsevol il·lustració que pot acompanyar el text o aparèixer per separat. Avui dia la denominació ‘il·lustració’ queda més aviat unida a imatges no fotogràfiques. 2. La representació de quelcom real o imaginari basant-se en la llum i el seu efecte sobre la visió humana. Per extensió, s’entén que una imatge també pot ser la representació que el cervell humà es forma per altres mitjans que no siguin la llum i el seu efecte sobre la visió. Així, el soroll de vidres trencats pot formar al nostre cervell el que és una imatge sonora. En aquest sentit, la imatge no és el fet real, sinó la representació que del fet es fa el cervell usant la visió (o altres sentits complementaris). Si els nostres receptors reben els estímuls necessaris, es pot formar una visió quelcom que no sigui un fet real (és a dir, que no existeix). Això és el que permet, per exemple, l’existència de la fotografia, el cinema o la televisió.

–Imatge en alta resolució: Imatge amb suficient resolució per imprimir. Ocupa una memora considerable.

–Imatge en baixa resolució: Imatge amb una resolució inferior a 72 ppi. Requereix poca capacitat de memòria. Sovint s’utilitza en muntatge i maquetació del document, i posteriorment se substitueix manualment o automàticament per la imatge en alta resolució corresponent.

–Imatge en blanc i negre: Representació d’una imatge utilitzant només un color, blanc o negre, sobre un fons negre o blanc, respectivament.

–Imatge de capçalera o ‘header image’: 1. És la imatge principal que es mostra a la part superior de perfils de xarxes socials o llocs web, representant la identitat o temàtica principal. 2. Imatge de baixa resolució que s’inclou en alguns fitxers gràfics per reconèixer la imatge real que té el fitxer a més resolució.

–Imatge en color indexat: Imatge que conté fins a 256 colors diferents, definits en una paleta on cada cel·la conté un color i un codi.

–Imatge Corporativa: A l’altra banda de la identitat corporativa, tenim la imatge corporativa, que fa referència a la representació o imatge conceptual que el públic té sobre una determinada marca (si és bona, si ofereix un mal servei, etc.).
En aquest cas, la combinació necessària per construir aquest terme de disseny gràfic rau en haver d’incloure el concepte d’”actitud”. És a dir, la imatge corporativa és una combinació entre l’actitud de l’empresa i la identitat visual.
Quan una marca combina incorrectament ambdues peces, està oferint una imatge corporativa incoherent, ja que o bé transmet una imatge superior a la realitat (a la seva actitud empresarial) o comunica ser menys del que és en realitat.

–Imatge digital: Arxius digitals que recopilen informació binària i generen una visualització en ordinadors i dispositius amb pantalles de vídeo, els quals requereixen ser distribuïts per qualsevol mitjà electrònic, descodificats i reproduïts correctament, i es produeixen a través d’una càmera fotogràfica, un escàner o altres dispositius tecnològics (drons, radars, sismògrafs) dades o funcions matemàtiques. En general, aquest terme es fa servir com a sinònim d’imatge ràster, encara que un gràfic vectorial també correspon a aquesta categoria.

–Imatge fantasma: Imatges no desitjades que es produeixen durant la producció del full imprès; poden ser deguts a l’estat de la planxa, a l’escassetat de tinta, a un error a la maquetació, o també poden ser causades per la mateixa mantellina.

–Imatge d’impressió: Imatge creada per la tinta. En òfset és transferida des de la planxa a la mantellina i des d’aquesta al paper.

–Imatge infogràfica: Creació icònica produïda mitjançant l’ús de tecnologies que permeten variar a voluntat el fons i la forma de la imatge representada.

–Imatge latent: La imatge no visible que es forma per l’acció en emulsions fotogràfiques i que es pot revelar per convertir en imatge visible.

–Imatge de línia: Imatge que no té tons mitjans i només té valors absoluts de blanc o negre (o de la tinta amb què s’imprimeixi o representi). En impremta i preimpressió analògiques, abans de les imatges digitals, per formar aquestes imatges es feia servir l’anomenada pel·lícula litogràfica o d’alt contrast. Els fotolits són en realitat imatges de línia en què les imatges de to continu s’han transformat en trames de punts, línies o el·lipses. Quan parlem d’imatges digitals, una imatge de píxels —no vectorial— la profunditat de píxels del qual és d’un sol bit, per la qual cosa només pot tenir dos valors: 0 (blanc) o 1 (negre), sense tons intermedis. La terminologia digital és una mica confusa, ja que s’anomenen ‘mapes de bits’ (bitmaps), cosa que en bona llei són totes les imatges formades per píxels. Quan parlem d’aquestes imatges no té sentit aplicar el concepte de trama de semitons o lineatura, per la qual cosa no s’aplica el concepte de resolució de la mateixa manera que a les imatges d’escala de grisos o color (sigui RGB o CMYK). Per això, la resolució habitual per a impremta d’aquestes imatges va entre 800 ppp 1.200 (més no és necessari i menys condueix a la pixelització). També es deien ‘imatges de ploma’.

–Imatge de mapa de bits: A la imatge de mapa de bits se’l coneix també com a imatge rasteritzada o bitmap, i està composta per una quadrícula de píxels, organitzats en una reixeta. Cadascun dels píxels que conforma el mapa de bits té un color definit que presenta un valor. Si fem zoom sobre la imatge, podem veure clarament cadascú d’aquests píxels. Com més gran sigui el nom de píxels per imatge, més gran serà la seva qualitat.

–Imatge de marca: És la manera com el públic percep una marca. No són aspectes tangibles com el color o la forma. Ni tampoc de per on ens arriba: a través de la televisió o escoltant una falca radiofònica al cotxe. Es tracta de què sentim sobre una marca, què en pensem. Tenir una bona imatge de la marca és un factor decisiu en lʼesdevenir dʼuna empresa, ja que té un grau dʼinfluència molt gran sobre el comportament final de compra.

–Imatge de píxels: Imatge creada digitalment que està formada per píxels o quadrats. És amb la que se sol treballar, ja que és sobre la qual es basa Phothoshop, però no és la més convenient si es vol poder ampliar la imatge sense distorsionar-la (com sí que podem fer amb la ‘imatge vectorial’).

Art amb píxels,  Designer: BIZU Design 

–Imatge de previsualització: Una imatge EPS conté una imatge en el format de fitxer PICT. Aquesta imatge prèvia pot ser en blanc i negre o en color, amb una resolució de 72 ppp, que correspon a una resolució estàndard del monitor. S’utilitza per col·locar imatges EPS a documents.

–Imatge quatriton: Imatge de mitjans tons creada mitjançant la superposició de quatre reproduccions tramades de la mateixa imatge, utilitzant valors tonals diferents.

–Imatge ràster: Arxiu digital compost per una malla regular (en general en forma de quadrícula) d’elements individuals difícils de distingir de forma independent, els quals són anomenats píxels i poden presentar il·luminació i colors diferents. D’acord amb el nombre de píxels que conté, es determinen tant les dimensions com la definició d’aquest conjunt, capaç de formar una imatge digital. És essencialment el mateix que un mapa de bits (que utilitza formats de fitxer BMP i GIF), per la qual cosa els termes moltes vegades s’usen indistintament, però les imatges ràster tenen algorismes més avançats que produeixen més qualitat i emmagatzemen informació cromàtica més complexa (vegeu profunditat de color), com els JPEG, PNG i TIFF.

–Imatge sencera: Imatge sense quadricular.

–Imatge vectorial: Imatge creada digitalment que està formada per vectors, o línies fragmentades amb punts d’ancoratge. Es treballa amb ella, per exemple, quan es vol poder ampliar la imatge sense que se’n perdi la qualitat, com passa amb la “imatge de píxels”. Les imatges vectorials es basen en una sèrie de coordenades matemàtiques que defineixen la posició, la forma, el color i altres atributs. Aquestes imatges es componen de vectors, que són unes figures geomètriques que poden ser punts, línies, polígons o segments. Per exemple, un rectangle està definit per dos punts, el cercle per un centre i un radi, mentre que una corba per diversos punts i una equació. Això sí, una imatge vectorial permet representar únicament formes simples, cosa que vol dir que no totes les imatges es poden descriure totes les imatges amb vectors.

–Imatge virtual: És la representació mitjançant un sistema òptic, com podria ser: un mirall, una lent, etc., que sembla plasmada en el moment on es localitza l’allargament dels raigs lúcids cap a la part successiva d’aquest sistema, on posteriorment varia llur recorregut en incidir en un conjunt òptic o en traspassar-lo.

–Imatger: Es deia a l’edat mitjana dels artistes que esculpien o il·luminaven imatges. Al segle XIII, els pintors i els escultors estaven també designats amb la veu imatgers. En aquesta època, i fins al segle XVI, els imatgers van treballar en general seguint la seva pròpia inspiració. No cal establir cap comparació en aquest sentit entre ells i els escultors ornamentistes de la nostra època, per exemple, els quals treballaven sobre un dibuix donat, imposat per l’arquitecte, pel cap dels treballs. Això explica l’originalitat i l’audàcia de certs motius decoratius d’aquella època. Al segle XVI i al XVII hi va haver molts escultors, però no imatgers; després, l’expressió no s’ha aplicat més que als fabricants d’imatges o figures per als nens, el dibuix dels quals no té valor. La veu que designava a l’edat mitjana un veritable artista, les obres del qual, per ser innocents no eren menys admirables, s’empra avui en mal sentit.

–Imatgeria: Art dels imatgers de l’edat mitjana que fins més tard no es van anomenar artistes. Es va donar particularment en aquesta època el nom d’imatges a les estatuetes pintades i daurades col·locades sobre petits suports i coronades de petits dossers. Hi havia imatges que estaven dins de díptics o tríptic; representaven ordinàriament Crist, la Verge i els sants. Al segle XIV i al XV, n’hi havia algunes que s’obrien i servien de reliquiaris.

–Imatgeria científica: Part de la infografia que es dedica a la visualització del món cel·lular, l’univers o altres realitats naturals representades com a imatges inventades.

Imatgeria populat: precisar l’origen de la imatgeria, i establir-ne d’una manera gradual el procés d’evolució i el desenrotllament, és avui una feina del tot impossible. Ens trobem mancats de documents antics damunt els quals hom pugui basar un estudi, no obstant, podem fer algunes deduccions que ens portin a un resultat molt aproximat. Es creu que les primeres imatges estaven dedicades als naips que es feien gravats al boix i que foren introduïts a Europa vers l’any 1330. Pero alguns estudiosos creuen que, atesa la gran religiositat de l’època primer fou aplicada la xilografia a les estampes soltes de caire religiós abans que als naips profans. Els naips pintats a la trepa són la primera manifestació, fins avui coneguda, de la representació d’imatges damunt paper, molt abans del descobriment de la impremta. Trepa: Cartó, planxa, etc., que té el dibuix que hom vol estergir retallat o picat. El pintat no era exercit pels impressors. Hi havia, des del segle XVI, una indústria accessòria que constituïa una faceta dels pintors i que es dedicava especialment a la pintura de papers impressos. Aquesta indústria va durar fins a principis del segle XX, i era qualificada de pinta-sants.

La imatgeria arribava a mans del públic de variades maneres. Els mateixos imatgers tenien establiments oberts a tot comprador, com a reclam tenien les portes de l’establiment cobertes amb auques i fulls de soldats, penjats a la llinda de la porta: estels, fanalest i globus de paper. També hi havia diverses parades a l’aire lliure, dedicades exclussivament a la venda d’imatgeria i literatura populars. Solien estar arrambades a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret, els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudències, i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil y canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.

Dins de la Imatgeria popular es poden incluir Romanços. Goigs, Estampes, Auques, Jocs i Papers de rengle, Ventalls, Cobertes i Papers de guardes, Felicitacions i dècimes nadalenques, Cartes de soldat i molts altres papers menuts i poc importants.

–Imatges (Llibre de): Es diu del llibre il·lustrat, sobretot de l’anomenat llibre infantil. Són d’una gran fama les anomenades ‘Imatges d’Epinal’ (França), veritable especialitat internacional, compost de gravats en fusta, colorits a la grimpada oa mà i amb llegendes adaptades al grau d’instrucció dels petits. En bibliografia i en el comerç llibreter-editorial, la paraula Imatges s’ha substituït per la paraula Figura o Il·lustració. Així es diu: llibre amb figures o llibre amb il·lustracions.

–Imatges basades en píxels: La imatge basada en píxels és l’oposada a la imatge basada en objectes geomètrics i corbes matemàtiques. Una imatge basada en píxels no s’ha d’ampliar més d’un 15-20% per mantenir una resolució òptima.

–Imatges hologràfiques: Semblen tridimensionals. Quan el lector recorre la pàgina amb la vista, sembla que la imatge gira, com si el que la mira estigués caminant al voltant d’un objecte tridimensional. Les imatges hologràfiques resulten difícils de crear i són cares. Es fan servir en impressions de seguretat, encara que també s’han utilitzat amb èxit en tapes de llibres i revistes. La imatge no pot ser un objecte mòbil (o un ésser viu), ja que qualsevol moviment durant el procés amb làser destruiria el potencial hologràfic. Un full diminut amb protuberàncies i esquerdes pot albergar més de 300 imatges amb làser. L’objecte ha de ser de la mateixa mida que sembla tenir a l’holograma acabat. No es pot fer servir color dins de l’objecte, però el lector percep un espectre de colors que semblen sorgir de l’holograma quan l’ull el recorre.

–Imatges lenticulars: Creen una impressió de moviment quan els ulls recorren la pàgina. S’utilitzen sovint en postals “Kitsch”. En primer lloc, es dibuixa o es fotografia un objecte des de diferents posicions. Les imatges seqüencials es divideixen en franges que s’alternen per formar una imatge. La lent lenticular està formada per una sèrie de prismes realitzats amb fines tires de plàstic que s’uneixen a la part superior de la imatge. Quan la vista recorre la il·lustració, sembla que la imatge canvia.

–Imatges reflectives: Imatges fotogràfiques sobre paper.

–Imatgeteca Agència fotogràfica que recopila imatges i llicencia fotografies per al seu ús en llibres, diaris i revistes. Hulton-Getty i Corbis són les dues més grans.

–Imbició: Reacció de succió que es produeix a les fibres cel·lulòsiques durant el contacte amb l’aigua a causa de la seva capacitat d’absorbència i que implica omplir-se d’aigua fins a la saturació.

–Imbricat: Estil d’enquadernació que consisteix en la superposició dels motius d’ornament.

–Imitació: Acció d´imitar.

–Imitar: Realitzar una cosa a semblança de l’altra.

–Immersió: En la producció manual de paper, acció de posar els fulls de paper dins el recipient que conté la cola  per encolar-los. També en el paper per fer gravats es procedeix a situar els fulls dins un bany d’aigua durant un cert temps per aconseguir una major ductilitat a la recepció de la tinta continguda en el solc de la planxa de gravar.

–Immoral: Es diu del llibre pornogràfic, de simplement galant o del que porta il·lustracions una mica procaçes.

–iMovie: Els usuaris d’Apple compten amb un software d’edició de vídeo molt potent per a ser gratuït. És una aplicació que compta amb més de set anys i amb funcionalitats que permeten realitzar bastants de les coses que se solen demanar en els projectes audiovisuals tals com:

            Múltiples capes d’edició.

            Ajust de so i de color,

            Transicions i múltiples efectes.

            Exportació i nivells de compressió.

            Incrustació de croma. Probablement la seva més gran avantatge és el cloud, característica dels programes d’Apple, que permet a un usuari començar una edició en iPad, i acabaria en un mac Book Pro accedint als seus arxius en el núvol. L’únic negatiu és que s’ha de tenir dispositius Apple per a esprémer el seu potencial.

–Imp.: El mateix que ‘impressit’.

–Impact: Tipografia pesada i condensada, dissenyada el 1965 per Geoffrey Lee i publicada per primera vegada per la fosa Stephenson Blake. Aquest disseny compacte, en forma de bloc i amb uns traços molt gruixuts, aconsegueix atraure i fixar l’ull del lector. A mitjan els anys 60, les lletres negres i condensades es van posar de moda, probablement quan Paris Match va treure la Schmalfette Grotesk, dibuixada per Walter Haettenschweiler. La Impact era menys condensada que la Schmalfette de manera que els dissenyadors solien combinar totes dues. Com el seu nom indica, està pensada com a tipus d’impacte per la qual cosa resulta molt apropiat en titulars, publicitat, etc.

–Impaginació: Disposició sobre la pàgina d’un llibre del rectangle que conté qualsevol signe gràfic. Als manuscrits medievals, la disposició d’aquest rectangle s’aconsegueix per mitjà d’unes línies traçades amb procediments diversos que delimiten els marges i el quadre d’escriptura. A la pràctica, es tracta de dividir el text en pàgines i aquestes en línies. Algunes de les superfícies harmòniques més comunes als còdexs medievals són el rectangle auri, el rectangle pitagòric, el rectangle de proporció creixent. Tots s’obtenen amb càlculs matemàtics.

Model d’impaginació d’un text amb glossa enquadrant.

–Imparell: En disseny gràfic, qualsevol pàgina d’una publicació dividida en dues (llibres, revistes, diaris…) que cau a la dreta del corondell sec segons la mira el lector. La portada és sempre imparell (sent com és la pàgina número 1).

–Impensis: Paraula llatina que significa ‘a expenses de’ i que s’utilitzava al colofó ​​d’alguns llibres antics per indicar l’editor, llibreter o mecenes que havia pagat l’obra.

–Imperfecció: Aspecte que ofereix un full de paper com a conseqüència d’una mala formació, així com qualsevol defecte del paper.

–Imperi (Estil): Denominació de l’estil creat a França després de la Revolució, molt en voga en temps de Napoleó I. Aquest estil es va aplicar molt per a l’ornamentació tipogràfica i també a l’art de l’enquadernació, sent la seva principal característica les fulles de llorer a garlandes i les corones amb emblemes de lImperi francès.

–Imperial: 1. Va ser anomenat específicament ‘alfabet imperial’ el quart alfabet atribuït a Carlemany. 2. Tipus de paper occidental de format més gran: 740×500 mm aproximadament

–Imperial (Paper Japó):Nom donat a una classe superior de paper japó, amb el qual es fan edicions de gran luxe i de tiratge curtíssim. És d’una gran suavitat i consistència i els gravats queden impresos meravellosament.

–Imperial (Papir):Nom donat a la millor classe de papir, reservada antigament per a ús del rei d’Egipte i dels emperadors romans.

–Impermeable: Material que no deixa passar l’aigua. El material té a la part exterior una membrana totalment impermeable que no deixa passar l’aigua i la humitat, ni tan sols el vapor d’aigua. No és el mateix que un material ‘hidròfug’, ja que aquest repel·leix l’aigua per les característiques de la tensió superficial, però no té tapats els porus, per la qual cosa els gasos poden passar, igual que el vapor.

–Impetra: Butlla en què es concedeix un benefici dubtós.

–Impiadós: Es diu del llibre que va contra la religió catòlica o que es burla del seu dogma.

–Implantació de pèl: Manera en què l’arrel del pèl s’insereix en la pell de l’animal, fet que varia segons les espècies i segons les parts de la pell i que determina la qualitat del pergamí obtingut.

–Implicació: Signe que en la teoria de conjunts té aquesta figura: → .

–Imposar: 1. Col·locar adequadament un motlle a la ‘rama’. 2. Distribuir els motlles que componen un plec, de manera que cada pàgina ocupi, un cop imprès aquest, el lloc que li correspon pel seu foli.

–Imposar la forma: Col·locar la forma a la platina amb les seves imposicions i tancar-la.

–Imposició: 1.Composició a la ‘rama’ o al bastidor que es fixa a la màquina, premsa de mà o volant de daurar. 2. Els blancs entre les caixes imposades es coneixen com a ‘imposicions acanalades’.  3. En arts gràfiques, disposar les pàgines a la planxa en l’ordre i la posició de manera que un cop imprès i doblegat el paper del plec, es formin els quadernets amb les pàgines en l’ordre i la posició adequats.

Anvers /  Revers

Esquema d’imposició d’un fulletó de 16 pàgines

Hi ha diversos tipus d’imposició, el seu ús depèn de la mida del paper del plec, del tipus de màquina on s’imprimirà i d’altres aspectes tècnics menors. A les rotatives el plegat i tallat per al qual es prepara la imposició es realitza després que el paper passi pels cossos d’impressió.

–Imposició acanalada: En disseny editorial, tipus de blanc entre 4 i 24 cíceros, amb cossos entre 2 i 4 cíceros. Les ‘imposicions acanalades’ solen realitzar-se en plom buit, i per això també es coneixen com a ‘imposicions de plom’.

–Imposició central: Quan la composició es col·loca al centre de la forma.

–Imposició de capçalera: Quan la imposició es col·loca a la vora superior de la caixa de text.

–Imposició de cantell: Imposició de plom o ferro que s’usen per fixar les planxes de metall a imprimir.

–Imposició de creu: La imposició que es col·loca perpendicularment a la zona central de la forma.

–Imposició digital: Col·locació de les pàgines d’un plec directament a la pel·lícula indeformable que ha de servir de base a la insolació de la planxa d’impressió a partir de la informació emmagatzemada a l’ordinador.

–Imposició de la forma: Disposar les pàgines a l’ordre convenient ia la posició relativa.

–Imposició de format: Les imposicions de plom o ferro que separen la caixa tipogràfica.

–Imposició de llom: La imposició que forma els dos marges centrals duna doble pàgina.

–Imposició dels motlles o formes: Imposar és col·locar les pàgines d’una forma determinada, seguint un model de casat, perquè, un cop imprès el plec per totes dues, cada pàgina ocupi el lloc que li correspon segons el seu foli.

–Imprecació: En els còdexs, fórmula mitjançant la qual s’amenaça amb els efectes de la còlera divina qui contravingui un text, l’alteri, el deteriori o en robi la còpia.

–Impregnació: Tractament superficial que consisteix a aplicar uniformement sobre el paper o cartó una o diverses capes de material en estat fluid per tal de fer absorbir al suport paperer productes apropiats per proporcionar propietats específiques.

–Impregnar: Sotmetre un paper absorbent al bany d’un líquid el qual incorporarà les seves propietats en funció d’aquesta absorbència, modificant les propietats inicials del paper.

–Impregnat: Paper que ha variat les seves característiques inicials per haver estat sotmès a un procés d’impregnació d’alguna substància líquida.

–Impremta: 1. Art d’imprimir amb caràcters movibles. 2. Art de reproduir, mitjançant pressió, els caràcters, signes o imatges gravats en una planxa. 3. Allò que es publica imprès. 4. Taller on es desenvolupen la feina els impressors. 6. Màquina que serveix per imprimir. És coneguda la fabricada per Gutemberg, amb tipus mòbils, però abans de l’arribada dels tipus mòbils ja existien llibres impresos amb blocs xilogràfics (coneguts com a llibre bloc). Avui dia, s’anomena ‘impremta’ les grans màquines d’impressió, davant de les impressores (màquina d’ús particular) i el gravat (impressió amb mètodes manuals). Les impremtes comparteixen tècniques impressores tant amb les estampacions amb les impressores. Es poden dividir de diverses maneres. Si tenim en compte el procediment d’impressió: forma en buit (‘rotativa de gravat al buit’), forma permeogràfica (‘serigrafia’), forma de relleu (‘tipografia’, ‘flexografia’), forma electrogràfica, forma planogràfica (‘litografia’ ). També pel tipus de suport que poden imprimir (en bobines (anomenades ‘rotatives’), en fulles (anomenades de vegades ‘premsa’) o sobre qualsevol objecte), les classes de dispositiu d’entintat (per a tintes de base greix, per a tintes a base de dissolvents o per a tintes especials), el sistema de transferència de tinta (directa o indirecta), els principis de funcionament (plànol/plànol, pla/cilíndric, cilíndric/plànol, premsa de cargol, o cilindre/cilindre). 7. Últimament apareixen impressores amb moltes més funcions, com les impressores en 3D.

Impremta de Montserrat

–Impremta d’Agustí Gaspar: Davant de la Llotja el 1842, a la plaça Palau. Publica obres de literatura i llibres d’història, caracteritzats per tractar fets contemporanis. Una de les obres literàries, l’any 1845, és El Judío errante d’Eugene Sué. Amb magnífiques estampes que la decoren, realitzades per un autor estranger, I. Clavel y Chamberon.

–Imprenta Artesanal del Ayuntamiento de Madrid: Institució creada el 1985 i integrada als Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Madrid. Té com a objectiu mantenir les tècniques artesanes i artístiques d´impressió i enquadernació de llibres, així com prestar servei en aquest àmbit a les dependències municipals, especialment les culturals amb fons bibliogràfics i documentals com són l´Hemeroteca, Biblioteca Històrica, Musical, Arxiu de la Vila, Sistema de Biblioteques Públiques Municipals i Museu del llibre. Té tallers dedicats a l’enquadernació artesanal, artística, restauració documental i impressió artesanal, així com una exposició permanent d’enquadernació artística, organitzant o participant periòdicament en activitats al voltant del llibre i l’enquadernació com ara exposicions, demostracions…
Compte així mateix amb el taller que va ser del mestre Antolín Palomino en què destaca especialment la col·lecció de ferros, planxes i rodes de daurar.

–Impremta clandestina: Impremta que no té registre legal i produeix ocultament impresos subversius, immorals, obscens o de qualsevol altre tipus sense peu d’impremta.

–Impremta Codorniu: Francisco Codorniu i Bernades[45] un cop separat de la societat Codorniu-Miranda, obre una botiga d’objectes d’escriptori, l’any 1932, a la rambla del General Vives, 25[46]. El 1934 està donat d’alta com impressor[47].

Tant la Impremta Codorniu Miranda com les impremtes sorgides de la dissolució de la societat, utilitzaran els caràcters modernistes, a conseqüència dels anys de fundació, amb un cert retard, tant pel que fa al corrent general, com pels anys analitzats a Igualada. D’aquesta impremta són les publicacions periòdiques com La Xaranga i L’Igualadí en la seva tercera època.

–Impremta Codorniu i Miranda – La Moderna: Els propietaris Francesc Codorniu i Bernadas – Josep Miranda i Vives, s’instal·len a la rambla de Sant Pere Màrtir, 19 (Avui rambla del General Vives) amb una maquinària Minerva[38]. El 1923-1924  la societat se separa. La impremta Miranda i es queda el nom de la Moderna, marca que s’utilitzava esporàdicament tant en l’etapa de la societat Codorniu-Miranda com quan es dissol la societat.

–Impremta Cormellas: és un edifici situat al carrer del Call, 14 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d’interès local.

El 1589, Sebastià de Cormellas, fadrí de l’impressor Humbert Gotard, es casà amb la seva vídua i el 1591 adquirí la impremta en propietat per 25.000 lliures barcelonines. El negoci fou continuat pel seu fill Francesc Sebastià de Cormellas fins al 1664, quan l’heretà el seu net Francesc de Cormellas i Ginebreda. El 1700, la impremta fou adquirida per Joan Pau Martí. Alguns autors situen en aquest edifici el taller d’impremta que Cervantes visità l’estiu del 1610 i descriu en el capítol LXII de la segona part d’El Quixot.

–Impremta “Cosmos”:Aquesta impremta: la tipografia “cosmos” – fundada per Martí Barrera i Juan García, combinació del diari, va tenir una importància considerable en els mitjans de comunicació anarquistes. Tant com la que havia arribat a tenir la tipografia “l’Acadèmia” d’Evarist Ullastres en el segle XX.
Sembla que va ser un dels pocs impremtes que encara va conservar la tradició de ser, a més del taller, un petit casino i una petita acadèmia o Ateneu. A més de la clientela comercial treballava molt per als sindicats, els Ateneus i alguna cosa per al Consell de la ciutat […] També imprimien periòdics sindicalistes i anarquistes que es fundaven sovint, publicaven pocs números i desapareixien, deixant invariablement deutes a pagar a la impremta. A principis de 1931, la impremta va ser traslladada a un lloc molt més ampli al carrer Urgell (anteriorment era al carrer de Sant Pau).

–Impremta Elzeviriana: La Impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres fou fundada l’any 1900, a la Rambla de Catalunya. Josep Borràs i Malibern havia après l’ofici a La Acadèmica. Amb Ferran Mestres crearen la Impremta Elzeviriana. Ambdós tenien amistat amb Eudald Canibell, que col·laborà amb ells en més d’una ocasió. Un altre vessant d’aquesta raó social fou l’editorialisme. Lluís Reynaud, successor de Blai Camí, editor de llibres escolars, s’associà amb ells dos creant la raó social Impremta Elzeviriana i Llibreria Blai Camí.

L’Elzeviriana va ser en el seu temps una de les millors impremtes de Catalunya. La formació dels seus creadors en els tallers de més renom de l’època hi influí. La influència i la presència d’Eudald Canibell no poden ignorar-se. L’Ezeviriana fou, per exemple, l’encarregada d’imprimir els suplements artístics de la Revista Ibérica de Ex-libris. No cal dir que la seva producció destinada al món escolar fou molt àmplia i diversa. Dins del món de bibliòfil aquesta casa s’ocupà de les ‘Històries d’Altre Temps’ amb portades neogòtiques a l’estil ‘canibellenc’ i d’alguns volums de la ‘Biblioteca Catalana’, ambdues col·leccions a cura de Miquel y Planas, decorades per Figuerola. Com a peça mésexcepcional no pot oblidar-se la impressió que feren del ja comentat ‘Primer llibre d’ex-libris d’en Triadó’.

–Impremta Esteva:  A Vilafranca del Penedès des de l’any 1891. Iniciada pel besavi de l’actual propietari, Francesc Sans, el popular “Pepitu Esteva”. Va començar la seva trajectòria amb procediments com la tipografia, la linotípia i els gravats, i avui destinen al voltant del 70% de la seva producció a processos d’impressió digital. Segons Francesc Sans, propietari de l’establiment, la impremta manté els valors familiars i de proximitat i el principal repte dels darrers anys ha estat adaptar-se a l’entorn digital i cada vegada més automatitzat:  “La fita ha estat aprendre noves tecnologies mitjançant assaig i error”” assenyala. Va ser la primera a Vilafranca a vendre plomes estilogràfiques i a tenir una fotocopiadora, fax i vendre palmes de Pasqua o joguines. Amb el temps s’ha anat adaptant a les necessitats dels clients de cada moment i ara, per exemple, el 70% de la producció com a impremta és digital i la resta és amb maquinària ofset.

–Impremta fantasma: La que no existeix, però que se n’ha utilitzat el nom en edicions apògrafs.

–Impremta Fidel Giró: Fidel Giró fou una de les impremtes que més treballà per a la bibliofília erudita. Fidel Giró i Brouil (1849-1926) començà a treballar a la impremta de Narcís Ramírez, on de seguida sobresortí pel domini que adquirí de les màquines. El 1872 entrà a l’Editorial Montaner y Simón on realitzà esplèndids treballs amb màquina plana. . Gran coneixedor del ram, s’establí amb l’impressor Basseda i feu petits invents per a la millora de la impremta en general. Cap al 1885 fundà la Tipografía La Ilustración. La casa Giró és coneguda sobretot per les seves edicions de luxe, de llibres profusament il·lustrats, que començà a fer al voltant de 1885. Aquesta destacada faceta de la nova producció fa oblidar de vegades la seva intervenció – també força notable- en el món bibliofílic.

Giró treballà per a la ‘Biblioteca Catalana’ de Marià Aguiñó ja en els anys setanta del segle XIX i ho feu també per a diverses col·leccions de Miquel y Planas – ‘Històries d’Altre Temps’, ‘Biblioteca Catalana’, ‘Biblioteca Folklòrica Catalana’, ‘Noca Col·lecció Artística Catalana’. És a dir, que en un marge aproximat de quaranta anys no va oblidar mai del tot aquest vessant bibliogràfic, treballà sempre amb gran cura, dintre d’una línia sòbria, ben allunyada de les decoracions goticistes de la Acadèmica, per exemple, Fifel Giró va ser un dels impressors que col·laborà més sovint amb Miquel y Planas.

–Impremta de Fills de Sanjuan: La Impremta de Fills de Sanjuan va ser una impremta reusenca. Continuava la que Andreu Sanjuan havia obert, un local amb el nom d’Imprenta Sanjuan l’any 1890 al raval de santa Anna de Reus. Andreu Sanjuan va morir l’any 1894, i el seus fills la van continuar amb aquest nom.

 No s’han localitzat impresos importants d’Andreu Sanjuan, però els seus fills van emprendre la seva activitat amb la publicació de llibres de contingut pedagògic que s’usaven a les escoles de la ciutat. Pel març de 1896, quan va plegar l’impressor Josep Maria Sabater, van continuar la publicació del periòdic Crónica Reusense, de tendència liberal conservadora, que s’imprimia als obradors de Sabater, i van usar les mateixes premses que aquest impressor tenia a la plaça del Rei número 10, un local que van llogar.

Per l’abril de 1896 els fills de Sanjuan van imprimir el nou quinzenari El Lío, un periòdic de literatura que tractava també els temes esportius, i que més endavant s’editava mensualment. L’any 1898 van imprimir Lo Ventall, un periòdic humorístic i literari que editava el Grup modernista de Reus i que dirigia Pere Cavallé. Quan aquesta publicació va canviar el nom per Lo Lliri, a instàncies d’Hortensi Güell, van continuar imprimint la nova capçalera. Durant un breu període de l’any 1900, de l’abril a l’agost, van imprimir el diari Reus, d’ideologia dretana, que va fundar i dirigir Gregorio Fernan, un americà que vivia a la ciutat. Aquest personatge va fundar poc després un altre diari a Reus que es deia La Derecha.

Van imprimir també llibres, sobretot d’autors locals, que van tenir bona venda: Del cuartel y la manigua: impresións d’un soldat, de Josep Carbonell Alsina, Qui de casa fuig, etc. de Francesc Bertran Blanch, Sospirs del cor, de Ròmul Salleres, i altres obres. La publicació més important que va sortir dels seus tallers va ser el Semanario Católico de Reus, que estava editat amb molta cura i una excel·lent tipografia, un setmanari integrista molt llegit pel sector catòlic conservador de finals del segle XIX i principis del XX.

–Impremta Franquet (1830-1983): Va ser una impremta i llibreria de Girona regentada per la família Franquet. El negoci d’impremta i llibreria va ser fundat el 1830 (Enric Mirambell subratlla que no hi ha cap prova documental fins a l’any 1838) per Antoni Franquet Fortuny (1808-1878) al carrer Calderers de Girona. Al llarg dels anys que va estar obert, el negoci va estar regit sempre pels membres de la nissaga familiar. A Antoni Franquet Fortuny el va succeir la seva vídua, Madrona Serra, i després el seu fill, Josep Franquet Serra (1851-1907), poeta i escriptor, destacat membre de l’Associació Literària de Girona i guanyador de nombrosos concursos i jocs florals. Aquest va traslladar la impremta del carrer Ballesteries 42 al carrer de la Força 14, i la llibreria, que també estava al carrer Ballesteries, al carrer Argenteria 26.

Després de Josep Franquet el negoci va passar al seu fill Antoni Franquet i Gusiñé (1879-1957), el qual, a més, era fotògraf aficionat i escrivia com a col·laborador del diari L’Autonomista on també hi publicà algunes fotografies. A la seva mort el va succeir la seva vídua, Maria Bosch. El darrer propietari va ser Josep Franquet Alemany (1905 – 1997), fill d’Antoni i la seva primera dona, que va continuar el negoci familiar (en la darrera etapa ajudat pels seus fills) fins al 1983, quan va cessar l’activitat a la impremta. La llibreria del carrer Ballesteries seguiria funcionant sota la direcció dels Franquet fins al 1993.

La impremta Franquet és l’empresa gironina més rellevant en l’edició de postals il·lustrades. Eren principalment editors, però, possiblement, també foren autors d’algunes de les imatges. D’altres eren encarregades a fotògrafs professionals com Joan Llinàs Badosa, un fotògraf originari de Sant Daniel que el 1910 va obrir la galeria “Arte Moderno” a la Gran Via de Jaume I.

El fons fotogràfic de la Impremta Franquet es conserva al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) i està format per 1.305 fotografies i postals, entre negatius de vidre i plàstic i còpies positives, normalment muntades sobre un suport secundari de cartró.

–Impremta Guasp: Aquesta impremta, establerta a Mallorca, és o era fins fa poc la més antiga d’Europa. Es va fundar l’any 1579, no deixant mai de funcionar des de llavors. El seu creador va ser Gabriel Guasp, que poc podia pensar que instaurava una dinastia d’impressors que honrarien el seu ofici i el seu país.

Impremta Guasp, xilografia del segle XVI

–Impremta Laietana: La primera impremta de Mataró es va establir el 1948 al carrer de Sant Pere, 13, i la titular n’era Maria Luisa de Palau, esposa de l’advocat Francisco Cruzate. Va ser ella que va iniciar aquesta activitat com un suport més a l’economia familiar. L’impressor Antonio Manent va ensenyar l’ofici a Cruzate, que va ampliar la maquinària de la impremta amb la compra de dues Minerves i caixetins per guardar els motlles.

Els Cruzate de Palau van tenir dotze fills i el 1963 es van traslladar a viure al casal de Cals Notaris, al carrer d’en Palau 31, a l’antic edifici barroc reformat i ampliat l’any 1905 segons un projecte dels arquitectes Emili Cabañes i Melcior de Palau.

La impremta va quedar instal·lada a la planta baixa de l’edifici, en uns locals que s’havien destinat a la fabricació i venda de peces de cistelleria, i tenia sortida als dos carrers: al d’en Palau i al Carreró. Poc després l’establiment es va ampliar amb quatre màquines més. Especialitzada en treballs de tipografia, realitzaven etiquetes per les peces de roba que es fabricaven a les indústries mataronines. La Impremta Laietana va estar en funcionament fins al 2004.

–Impremta Lecomte: Fou un establiment d’impressió i llibreria que funcionà a Perpinyà entre els anys 1744 i 1786. Al segle xviii, el sector de la impremta era, a França, un sector regulat per llicències reials que es concedien per quotes geogràfiques. Guillaume-Simon Lecomte (Verdun, 1697 – ?), s’assabentà que una disposició del 7 de maig del 1742 fixava que Perpinyà podia tenir una segona impremta, que seria concurrent amb la Reynier que ja hi operava; i el 26 de novembre del mateix any presentà una sol·licitud per la concessió.

Abans que la Cort reial hagués respost, ja es registraven uns “Lecomte i Le Roux ^{[nt 2]} associés marchands-librairies” a Perpinyà, que el 1743 apareixien en un catàleg de llibreter (aquest gremi si, sense regulació), però sense cap obra impresa a la capital del Rosselló. El 4 de març del mateix any el Consell Reial autoritzà Lecomte a exercir d’impressor-llibreter a Perpinyà, i en diverses de les seves impressions futures Guillem Lecomte feu constar “imprimeur du Roy”, remarcant la llicència obtinguda, però en una impressió del 1751 també destacà “& du Collège royal”, fent referència al Col·legi superior que els jesuïtes tenien a la capital del Rosselló. L’establiment compatibilitzà les tasques d’impressió amb el comerç de llibres, encara que la majoria d’aquests no haguessin eixit de les premses pròpies.

Al llarg de la seva història, el cognom “Lecomte” dels propietaris aparegué transcrit tant junt com separat (“Le Comte”); i el peu d’impremta -població, nom de l’editorial- es traduí segons l’edició fos en francès o en llatí; l’oncle Guillaume aparegué com a “Guillem” (“en casa de Guillem-Simon Lecomte” ) al peu d’impremta de les edicions que feu en català. L’adreça de l’establiment va ser la Llotja, pel cap baix en el període 1749-1773.

–Impremta i Litografía de Josep Soler: Ubicada a la rambla, al costat del convent dels caputxins. Totes les obres publicades van decorades amb litografies, novel·les d’autors francesos i algunes de catalans. Les litografies, però eren de poca qualitat artista i tècnica i copiant l’estil i els formats de les estampes calcogràfiques. La primera publicació va ser el 1839, Un reo en capilla de Victor Hugo.

–Impremta i Llibreria de J. Cherta i Companyia: Aquest negoci, de curta existència, va estar ubicat a la Plaça del Teatre. Cherta i Companyia va publicar, entre altres obres, peces de música, partitures de dansa, comèdies com Lechuguinos i xerraires, o Los majaderos al garlito, de Flexible (1828) i El diccionari de Flamantes, de J. Bastús (1829). El 17 de març de 1827, José Cherta Rodellés va sol·licitar posar el següent rètol amb «el fons de verd d’olivera i les lletres grogues».

Al rètol destaca l’ús de la lletra calada ornamental, que havia d’anar en puntada de groc, i el fons del rètol en verd oliva. AHCB. Urbanisme i Obres, Llicències d’Obreria 1.CXIV-C98/1827

–Impremta de Manuel Henrich i Cia.: La casa Manuel Henrich i Cia. fou la continuadora de la raó social successors de Narcís Ramírez, on el seu cap era Manuel Henrich que l’adquirí i l’any 1886. construí un gran edifici per albergar el seu negoci, era el més gran en el seu gènere de tot l’Estat espanyol. Ocupava gairebé tota una illa de l’Eixample i tenis quatre o cinc pisos i alguns soterranis. Hi havia tallers de tota mena: litografia, fotogravat, gravat a l’acer, fototípia, enquadernació i impressió en relleu. No tot va anar bé i l’any 1910 i esdevingué Gráficas S.A., Sucesores de Henrich y Cía. Com correspon a una gran empresa d’aquest tipus, la casa Henrich edità nombrosos llibres il·lustrats de luxe, sobretot en torn de 1890. Dins del camp del llibre de bibliòfil, només edità dos volums per a la Societat Catalana de Bibliòfils.

–Impremta Miranda: L’any 1923, un cop separada la societat Codorniu-Miranda, la Impremta Miranda, que era propietat José Miranda Vives, es queda a la rambla de Sant Pere Màrtir, 19 fins al 1934 que es trasllada a la rambla de Sant Isidre, 18. L’any 1924-1925 declara a les matrícules Industrials una Máquina Minerva i el 1925-1926  “una máquina imprimir 1000 hojas – una máquina Minerva.”

–Impremta de Narcís Ramírez: La impremta de Narcís Ramírez era un edifici situat al passatge dels Escudellers, 2-4 de Barcelona, actualment desaparegut. A partir del 1835, Narcís Ramírez i Rialp es va formar a la impremta de Francesc Oliva, i cap al 1846 es va establir pel seu compte al primer pis del carrer dels Escudellers, 40 (vegeu casa Borràs), on el 1857 va fer instal·lar una màquina de vapor segons el projecte de l’arquitecte Joan Nolla i Cortès. El 1860, presentà una mostra dels seus treballs a l’Exposició de Barcelona, on hi havia accions de societats mercantils i l’escut espanyol i el de Catalunya en tretze colors.

L’empresa es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona del 1871, on el comentarista Urgellès li dedicà unes paraules d’elogi pels productes exhibits, entre els quals hi havia els naips. També assistí a l’exposició de Viena del 1873, i el 1874 va promoure una ampliació a la finca veïna dels passatges dels Banys (actualment plaça de Joaquim Xirau) i de la Pau, adquirida en emfiteusi a Josepa Alegre i Víctor Hugo Vidal,^[ segons el projecte del projecte del mestre d’obres Domènec Balet. El 1875, la societat es va renovar amb Ramírez, Maristany, els germans Manuel i Ignasi Henrich i Girona, i Casilda Ortiz de Lacunza (representada per Teodor Baró i Sureda), i un capital de 870.000 pessetes, i disposaven a més d’una fàbrica de paper a Ribes de Freser.

El 1877, Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs, introductors de la màquina de Gramme (moguda per una màquina de vapor) per a produir corrent elèctric, feren unes proves d’enllumenat a la impremta de Ramírez amb el mateix sistema implantat al nou edifici que es construïa a Londres per al diari The Times. Segons la ressenya publicada pel Diario de Barcelona, la llum era produïda per dues làmpades Serrin instal·lades al departament dels caixistes, que treballaven al vespre i de nit.

–Impremta oficial: Impremta que pertany a un organisme oficial.

–Impremta privada: Petita impremta propietat d’una persona, que sol dedicar-se a edicions de pocs exemplars.

–Impremta de qualitat: Un terme per a editorials que imprimeixen llibres amb un estàndard particularment alt, normalment en lots petits. Les impremtes de qualitat sovint no són tant negocis com una activitat secundària (potencialment rendible) d’artesans amb talent. Tot i que sempre hi ha hagut alguns impressors que estan més interessats en treballs d’alta qualitat que en obtenir beneficis, la impremta de qualitat tal com la coneixem avui es va desenvolupar a finals del segle XIX com a part del moviment Arts and Crafts, que es va resistir a la industrialització i va valoritzar l’artesania tradicional. Podria dir-se que la impremta de qualitat més famosa és la Kelmscott Press (1891-1898) de William Morris, però existeixen moltes altres impremtes de qualitat. Les impremtes de qualitat de vegades s’anomenen “premses privades”.

–Impremta Ribas: Va ser fundada per Pere Ribas, impressor de la Bisbal d’Empordà, que l’any 1898 es traslladà a Palafrugell al carrer de Sant Martí. La impremta va dur el nom de Successors de Pujol fins a l’any 1904. El 1905 la raó social Successors de Pujol esdevé Juanola i Ribas: Pere Ribas era l’impressor i Paulí Juanola exercia de viatjant i representant. La societat va durar fins al 1914, quan ja consta només com a propietat de Pere Ribas Cané, amb seu al carrer de Sant Sebastià. La documentació va ser conservada a la mateixa impremta (posteriorment, Impremta Sala) fins al seu ingrés a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. El fons documental conté bàsicament programes d’actes de diferents entitats i negocis de Palafrugell però també d’actes de diverses poblacions veïnes entre els anys 40 i 60 del segle XX. Entre les obres impreses, destaca la novel·la de Prudenci Bertrana Josafat (1906) i la revista Emporium.

–Impremta Sallent: Coneguda també com a Impremta Joan Sallent i a partir de 1936 com a Impremta Joan Sallent Successors, fou una impremta de la ciutat de Sabadell fundada per Joan Sallent i Prat, que imprimí i edità obres artístiques i literàries, esdevenint una de les impremtes catalanes de referència de la primera meitat del segle XX.

L’origen de la Impremta Sallent es remunta al moment en què Joan Sallent i Prat (1879-1936) deixà la Impremta de Joan Comas per establir-se pel seu compte, al voltant de l’any 1910, en un cobert del carrer de l’Horta Novella de Sabadell. Joan Sallent s’associà amb Josep Custòdio i Serra, qui asumí el rol de director comercial i corrector.^[2] Un cop establert pel seu compte, Sallent aviat assolí fama per la qualitat de la seva producció.

En la dècada de 1940 la impremta va excel·lir en la impressió d’edicions de bibliòfil. Una de les més celebrades fou l’edició de La Divina Comèdia amb la cèlebre traducció i els comentaris de Josep Maria de Sagarra que fou encarregada per Francesc Cambó. L’edició estigué formada per tres volums: Infern (1948), Purgatori (1949) i Cel (1950), amb reproduccions policromades originals del segle xvi i inicials de capítol gravades al boix per Ricard Marlet.^[10] La Divina Comèdia impresa als obradors d’Eugeni Sallent rebé el premi de l’exposició de Bibliòfils de París el 1948. 

En morir Eugeni Sallent l’any 1961, l’empresa encara continuà alguns anys, tot i que ja mancada del seu principal impulsor. El fill d’Eugeni, Xavier Sallent i Custòdio (1933-2001) continuà la saga familiar d’impressors: començà d’aprenent a la impremta Sallent, però ben aviat el seu pare l’esperonà per establir-se pel seu compte. Ell fou un dels renovadors del disseny gràfic a Sabadell en la dècada de 1950. L’any 1963 creà, juntament amb el seu germà Joan: Sallent Germans. Des d’on, al cap de quatre anys, fundà Educa Sallent, la famosa empresa catalana de jocs i puzles per a nens i adults.

–Impremta Sant Josep📕 : Llargament centenària, la funden el 1882 Domingo Vives i la viuda de Josep Torrella, que des de 1878 explotaven l’obrador tipogràfic. Van estampar títols d’abast local, algun tractat agrícola o treballs distingits en premis literaris. En una publicació de 1895, Caracteres, la casa dona a conèixer el variat assortiment propi de tipografia, sanefes, orles i motius decoratius. L’any 1918 passà a mans de Ramon Torra i Pujol, convertint-se en Torres i ferrer, S. En C. (1920), Ramon Torra (1926) i Impremta Sant Josep, S.A. des de 1958. El 1982 va fer els cent anys. Dels seus tallers van sortir més de 270 llibres, obres de Jaume Nonell, de Serret i Arbós, el monumental Chorale Psalterium (editat pels Captxins), etc., i revistes com, Ciutat, Cavanillessia i altres.

–Impremta del segle XV: Una impremta o premsa d’impremta és un dispositiu mecànic que permet, per mitjà de la pressió a una superfície entintada, la reproducció de textos escrits i imatges per un mitjà d’impressió com pot ser el paper, tela, pergamí o altres materials.

–Impremta Surià: La impremta Surià era un edifici situat al carrer de la Palla, 13-15 de Barcelona, inclòs al Catàleg de Patrimoni del 1979 i actualment desaparegut.

El 1680, l’impressor Vicenç Surià i Esteve (1652-1697) va adquirir en emfiteusi una casa al carrer de la Palla al tutor de Teresa Montargull, filla de l’espardenyer Ramon Montargull. Segons la crònica familiar, «fou lo primer estamper que fou admès en confrare llibreter per poder vendre llibres en públich ab certes limitacions, lo que aconseguí per sa bondat i ab 20 doblas que donà a dita confraria en lo any 1692». L’ofici d’impressor i llibreter va ser continuat pel seu fill Jaume Surià i Ferrer (1675-1743), que el 1728, i a mitges amb el paleta Francesc Artigas, va adquirir una casa contigua per execució de la Cúria Eclesiàstica a Francesc Antoni de Solà, comte de Rocamartí i canonge de Toledo, i el 1736 comprà a Artigas la seva part. Fou succeït pel seu fill Francesc Surià i Ginestar (1716-1783), que el 1782 va demanar permís per a reedificar la finca, tot aprofitant les parets de càrrega de la construcció anterior.[ El 1797, el seu fill Francesc Surià i Burgada (1749-1805) va engrandir la propietat amb l’adquisició dels pisos de la casa veïna (núm. 13) al fuster Salvador Poll.

–Impremta xilogràfica: Època compresa aproximadament entre 1430 i 1450 en què es van donar les primeres edicions dels llibres xilogràfics.

–Impremter: Impressor.

–Imprenta Municipal- Artes del Libro (Madrid): La Imprenta Municipal-Artes del Libro pertany a la xarxa de Museus Municipals de Madrid i ofereix continguts culturals lligats a la història de la impremta, el llibre i les arts associades a ells. El seu objectiu és la conservació i la divulgació de les tècniques tradicionals d’impressió i enquadernació del llibre mitjançant dues activitats principals. Obertura al públic de la sala d’exposició permanent, on el visitant pot contemplar i rebre informació sobre les peces i les tècniques històriques de la fabricació del llibre i les arts gràfiques, mitjançant visites lliures o guiades. Manteniment dels tallers professionals d´impressió tipogràfica, enquadernació artesanal, enquadernació artística i restauració, que cobreixen la demanda que generen els serveis culturals i institucionals de l´Ajuntament de Madrid.

–Imprès: 1. Treball tirat a una màquina d’imprimir. 2. Reproducció gràfica destinada a ser difosa. 3. Full o publicació impreses. 4. Formulari imprès amb espais en blanc per ser emplenats. 5, Llibre, fullet o full que han estat impresos. 6, Que ha rebut la petjada d’un motlle o forma per un dels sistemes d’impressió. 7. Paper que conté un text o dibuix que ha passat per la màquina d’imprimir. Per analogia, qualsevol paper que dugui una impressió.

–Imprès atromarginat: 1. Imprès els marges del qual apareixen orlats en negre. 2. Imprès els marges de la qual apareixen orlats en qualsevol color.

–Imprès clandestí: 1. Imprès en què, havent de portar-lo, no hi figura el peu d’impremta o el que porta és fals. 2. Imprès publicat sense que s’hagin complert els requisits legals.

–Imprès editorial: Obra o treball que normalment realitza una editorial, especialment el llibre en totes les seves formes,

–Imprès estranger: Imprès produït fora dels límits d’un país determinat.

–Imprès de forma privada: Aquest terme es refereix a un llibre o fullet la impressió del qual va ser pagada per un individu o un grup, i que està destinat a la circulació privada, no a la venda pública.

–Imprès inèdit: Imprès que no s’ha distribuït ni publicat.

–Imprès no editorial: Treball imprès no relacionat amb el llibre o les publicacions periòdiques.

–Imprès paraeditorial: Imprès que, sense ser llibre, té amb ell moltes similituds, ja sigui per la seva figura o per la manera de confeccionar-ho.

–Imprès privadament: Fa referència a un llibre que no es publica per a la venda i es distribueix per canals diferents dels habituals.

–Imprès a una tinta: Es diu del llibre que només ha estat imprès amb una sola tinta. Quan s’imprimeix amb dues tintes diferents, llavors es diu Imprès dues tintes.

–Impressió: 1.Tècnica per reproduir, en un nombre indefinit de còpies (depenent de la resistència de la forma o motlle), textos i il·lustracions mitjançant pressió d’una forma en relleu, plana o en buit, sobre un tipus de suport que pot ser paper ( en fulles o en bobines), plàstic, vidre, metall o un objecte qualsevol, amb intervenció d’un vehicle, la tinta, que permet apreciar el resultat d’aquestes operacions, o, sense (impressió en sec), amb la pressió suficient per a que es pugui advertir el resultat. 2. L’acció o el resultat de reproduir imatges o signes bidimensionals aplicant fluids o pols sobre superfícies més o menys planes amb ajudes mecàniques per aconseguir el mateix resultat més d’una vegada. Els procediments d’impressió són molt nombrosos: Tipografia, litografia, litografia òfset, serigrafia, gravat al buit, flexografia, etc. Cada cop hi ha més sistemes d’impressió digital. Els materials sobre els quals s’imprimeixen s’anomenen suport, mitjà o substrat i són de moltes classes, encara que els més comuns són paper, cartolina, cartó o teixits. Els fluids o pólvores són també de moltes classes i qualitats. Si són líquids amb pigments es consideren ‘tinta’, si són pólvores les qualitats de les quals es modifiquen per fixar-los al suport es consideren ‘tòner’. Els tipus de tinta emprats depenen del sistema d’impressió i del suport emprats a més de les necessitats del treball concret. 3. Nombre d’exemplars alhora impresos. 4. Forma de lletra amb què està imprès un llibre. 5. Edició, conjunt d’exemplars impresos d’una vegada sobre el mateix motlle. 6 Obra impresa.

–Impressió en 3D: Impressió que aconsegueix realitzar productes en tres dimensions amb la forma de treballar d’una impressora, només que, en comptes de tinta, es fa servir plàstic fos o altres materials. En llibres, dona la possibilitat de fer llibres, fins i tot, amb il·lustracions dimensionades que poden ser sentides per persones amb ceguesa (sobretot, nens). Aquesta investigació la duen a terme sota el nom següent: ‘CU-Boulder’s Tactile Picture Books Project’.

–Impressió ‘achevé’: Un terme francès per al colofó ​​[vegeu l’entrada] o qualsevol text que contingui tots els elements tipogràfics al final d’un volum.

–Impressió per aigua: Sistema de reproducció d’imatges en dues dimensions similar a les calcomanies que permet decorar objectes tridimensionals amb superfícies molt complexes com a llantes d’automòbils, cossos de guitarres, bidons, etc. De manera molt simplificada consisteix a disposar sobre un tanc d’aigua una pel·lícula ultrafina i soluble. L’objecte a imprimir se submergeix lentament a l’aigua i, com ha estat tractat per fer-ho, la pel·lícula s’hi transfereix, adaptant-se a les seves formes tridimensionals, per complexes que siguin —sempre dins d’uns límits, òbviament—. El procés, que es remata aclarint els sobrants i aplicant un protector, és força resistent i durador. Els resultats més espectaculars s’aconsegueixen transferint patrons i textures repetitives complexes. També s’anomena Hidrografia o Hidroimpressió.

Hidrografia d’un component plàstic tridimensional

–Impressió anaglíptica: Impressió en relleu per a ús dels cecs.

–Impressió anastàtica: Procediment d’impressió litogràfica i tipogràfica que permet reproduir, mitjançant transport químic, textos i gravats ja impresos. 2. Reimpressió feta amb qualsevol procediment de preparació de formes d’impressió per reproduir idènticament edicions antigues.

–Impressió de l’anvers: Impressió de la primera cara del plec.

–Impressió artística: Impressió d’un gravat artístic amb una planxa enregistrada per l’artista.

–Impressió del blanc: Quan el revers d’un full s’imprimeix amb una forma diferent de la de l’anvers. El contrari és el Retiratge.

–Impressió en bobina: Impressió que es realitza en bobines de paper continu, en lloc de fer-ho en plecs. Les impremtes que més habitualment utilitzen aquest mètode són les flexogràfiques i les de gravat al buit, encara que també és molt freqüent en òfset, amb o sense forn d’assecat, per a la impressió de diaris i revistes.

–Impressió al buit: Els sistemes d’impressió en baix relleu (o en buit) són aquells que la forma impressora té la zona a imprimir a un nivell inferior (buit) en relació a la zona no impresa. Els sistemes d’impressió que tenen aquesta forma impressora són: el gravat al buit i la calcografia (de la qual deriva el propi gravat en relleu).

–Impressió calcogràfica: Sistema d’impressió que utilitza formes els motius reproductors de les quals estan en buit, com els de la calcografia, l’heliogravat i el gravat al buit.

–Impressió cega: Es pot llegir en zones en blanc de moltes fulles d’incunables, per haver utilitzat, per completar la forma, blocs – sense editar – de composició acabada d’imprimir, els tipus de les quals encara no s’han tornat a distribuir a la caixa, o també de tacs xilogràfics. Serà el procediment habitual per aconseguir el birlí – nom que rep la part inferior que queda en blanc a les pàgines d’un imprès.

–Impressió a color: La que no es realitza en negre, que en impremta no es pren com a color.

–Impressió en colors: Tècnica d’impressió que utilitza formes adequades per a la reproducció d’un original policrom.

–Impressió del blanc: Impressió de la primera cara del plec, abans d’imprimir la segona o retiratge.

–Impressió daurada: Les primeres impressions daurades amb pols d’or sembla que van ser executades el 1495 per Aldo Manuzio per al seu ‘Psalterium graecum’.

–Impressió digital: sistema d’impressió que permet passar directament la informació composta en pàgines a l’ordinador a un suport sense necessitat d’utilitzar formes impressores intermèdies.

–Impressió directa: Sistema d’impressió en què la tinta es transfereix directament de la forma al suport, com succeeix a la tipografia, la calcografia i la litografia clàssica.

–Impressió a doble cara: Quan s’imprimeixen ambdues cares d’un full, primer el ‘blanc’ i després el retiratge, o totes dues alhora (blanc i retiratge).

–Impressió ecològica: Criteris de producció neta aplicats en el món de la impressió gràfica. Representa una més gran eficiència, una optimització de l’ús de l’aigua, una reducció en la utilització de productes químics i en l’emissió components orgànics volàtils, així com una optimització de l’ús del paper.

–Impressió electrostàtica: Tècnica d’impressió electrogràfica en què la tinta s’utilitza en forma d’aerosol.

–Impressió d’època: Impressió on es tracta d’imitar l’estil de l’època en què l’obra va ser escrita o publicada per primera vegada.

–Impressió a escala de grisos: Expressió mitjançant la qual es descriu la característica d’un sistema d’impressió electrònica en el sentit de poder imprimir nivells de gris (monocolor) a diferència dels que només poden imprimir imatges amb elements en massa o dels que poden imprimir a tot color.

–Impressió estereotipada: Forma d’impressió que es caracteritza per fer-ho amb planxes fermes en lloc de per tipus solts. Per formar la planxa d’imprimir, primer s’ordenaven i copejaven els caràcters fins a quedar de forma uniforme, es banyaven en oli i cobrien amb una mena de cartró prim i humit, formant un motlle sobre el qual es buidava el metall fos. El prototip d’impressió estereotipada es va fer sobre guix el 1729 per Eding Ged William. Va ser perfeccionada el 1797 pels Germans Didot.

–Impressió feble: Impressió sense vigor per haver estat realitzada amb una quantitat insuficient de tinta.

–Impressió flexogràfica: Tècnica d’impressió tipogràfica que es realitza amb motlles de plàstic o de cautxú amb relleu.

–Impressió HP Indi: Sistema d’impressió digital de tinta que permet obtenir un resultat comparable al de la impressió òfset, utilitzant el principi de la càrrega electroestàtica, a més de les tintes cmyk, també permet l’ús de blanc i colors especials, les màquines hp indi s’alimenten de fulls (fins a 72 × 52 cm) o de rotlles (amplada màxima de 76 cm). Per a un resultat òptim, requereixen l’ús de papers especialment tractats a la superfície per la fàbrica de paper.

–Impressió en humit sobre humit: Impressió on els diferents colors s’imprimeixen sense esperar que assequi l’altre color. Se sol realitzar en òfset o tipografia. En gravat al buit, flexografia o serigrafia cal esperar que assequi la tinta anterior.

–Impressió en idèntic: Impressió per calc, emprada en valors fiduciaris, títols, etc., per evitar falsificacions.

–Impressió amb imatges tramades: Segons la forma de realitzar-la, rep diferents denominacions: bitò, bicromia, tricromia i quadricromia.

–Impressió indirecta: Sistema d’impressió en què la tinta no es transfereix al suport de forma directa, sinó mitjançant un element intermedi, generalment una mantellina de cautxú que rep la tinta de la planxa i la diposita al suport.

–Impressió d’injecció o bombolla: Impressió amb tinta negra o de color distribuït per un cartutx a través d’impulsos electrònics.

–Impressió en linòleum: Impressió efectuada amb una planxa de linòleum amb relleu, de forma similar a la xilografia.

–Impressió a mida: Impressió adaptada a les necessitats específiques del client.

–Impressió per mitjans plecs: Impressió en què el plec s’imprimeix per les dues cares per separat, cadascuna en una màquina o, si s’efectua en la mateixa, una cara després d’una altra.

–Impressió monocolor: Representació, ja sigui en pantalla o sobre suport, de qualsevol imatge, sigui text o il·lustració, utilitzant un sol color en tot cas diferent del fons per disposar del contrast necessari.

–Impressió mullada sobre mullat: Mètode d’impressió on les tintes s’apliquen una sobre una altra directament, sense esperar l’assecament.

–Impressió òfset: La impressió realitzada amb una màquina òfset , que entinta les imatges posant tinta sobre uns rodets de cautxú que imprimiran el paper. Com que són grans màquines que necessiten grans quantitats de tinta per començar a funcionar, no són rendibles fins que editen un nombre considerable d’exemplars. A partir de cert nombre, surt més barat imprimir amb òfset que digitalment, per consum de tinta, electricitat i rapidesa. Aquesta característica de la manera d’imprimir ha marcat la manera d’entendre l’edició, on tot gira al voltant del nombre d’exemplars que s’imprimeixen de cada edició, com s’emmagatzemen, es distribueixen i s’acaben destruint per no haver-se venut.

–Impressió al petó: Quan la tinta es diposita al paper amb el mínim contacte possible sense exercir pressió. Aquesta tècnica és necessària per imprimir en papers setinats.

–Impressió planogràfica: Sistema d’impressió que utilitza formes els motius reproductors de les quals no presenten buits ni relleus, com la litografia tradicional o l’òfset.

–Impressió en plecs: Impressió que es realitza en plecs solts, en lloc de en bobines de paper continu.

–Impressió privada: Impressió realitzada per la distribució privada de l’imprès, fora dels canals comercials de distribució.

–Impressió de proves: Acte mitjançant el qual es passa a la creació directa del contingut de la imatge sobre el suport receptor en qualsevol dels sistemes, sigui amb premsa o sense.

–Impressió en quadricromia: Impressió utilitzant les tintes groga, magenta, cian i negra que es combinen en quantitats adequades a cada punt de la imatge a través de la utilització de mediotons.

–Impressió redoblada: Impressió que surt amb una petita repetició pel fet que el plec s’arruga o la màquina pateix una oscil·lació.

–Impressió en relleu: Qualsevol procés d’impressió o copiat d’imatge que transfereix una imatge a un suport mitjançant una superfície portaimatge en relleu. S’usa habitualment com a sinònim d’impressió tipogràfica o flexogràfica.

–Impressió de la retirada: Impressió de la segona cara del plec.

–Impressió rotativa: Impressió que es realitza en una màquina rotativa.

–Impressió en sec: És aquella impressió en la qual els signes, dibuixos o text queden marcats al paper i hi provoquen un alt o baix relleu.

–Impressió secundària: Traçat de les línies del ratllat amb punta seca prenent dos o més bifolis alhora i seguint el model de la pauta que es col·loca a sobre.

–Impressió sense aigua: Terme promogut per The Waterless Printing Association, associació americana creada el 1993 amb seu a Woodstock, Illinois. Aquesta associació independent i no lucrativa actua d’agent en l’àmbit internacional per promoure la impressió sense aigua. Aquest procés, aplicat a litografia òfset, no requereix ni aigua ni solucions humectants. Es tracta d’un procés mecànic basat en la temperatura i que no fa servir alcohol isopropílic ni altres substàncies químiques similars. Entre els seus avantatges figuren: l’estalvi d’aigua, la reducció en emissió de contaminants orgànics volàtils (COV), la reducció de les minves de paper i un augment de la productivitat.

–Impressió sense impacte: La realitzada amb electrografia, com a les fotocopiadores o les impressores làser.

–Impressió serigràfica: Tècnica d’impressió que utilitza formes serigràfiques, les quals permeten el pas de la tinta a través de zones que constitueixen el motiu que cal reproduir.

–Impressió sota demanda: Impressió i enquadernació del nombre d’exemplars adequats per a la comanda. El llibre digitalitzat i la impressió làser han permès que es puguin vendre els exemplars d’un llibre físic sense que estigui realitzat prèviament. Lamentablement, la legislatura no s’ha adaptat a aquesta nova situació i, almenys a Espanya, obliga a fer una primera impressió amb un nombre determinat d’exemplars.

–Impressió tabel·lària: Impressió anterior a la invenció de la impremta que consistia a imprimir amb blocs de fusta gravats.

–Impressió tacada: Impressió que presenta un aspecte brut en zones de to continu uniforme.

–Impressió tèrmica: Sistemes d’impressió sense planxa basats en l’escalfament del colorant per transferir-lo al que voleu imprimir. Es divideix en dos tipus: Transferència tèrmica directa i transferència tèrmica per transferència. Encara que s’apliquen principalment en l’àmbit de les etiquetes, les aplicacions de totes dues són força diferents.

La impressió tèrmica directa (thermal direct printing) es basa en l’ús d’un paper especial termosensible, que s’enfosqueix a les zones on rep calor. És un material molt barat però la qualitat és molt baixa i els impresos s’esborren al cap de pocs mesos. Per això es fa servir en documents petits, molt efímers com expenedores de torns, tiquets de compra i similars.

La impressió tèrmica per transferència (thermal transfer printing) fa servir unes cintes termo-sensibles que porten el colorant i que se situen damunt del paper. El capçal d’impressió escalfa la cinta només a les zones a imprimir. A diferència de l’altre tipus d’impressió tèrmica, el paper i els colorants poden ser de diversos tipus (tot i que les possibilitats són més limitades que en altres tipus d’impressió). Els documents, que són barats, poden ser molt resistents al desgast, la humitat i la il·luminació intensa. Per això es fan servir molt per a etiquetes de productes, instruccions d’envasos i embalatges.

Com que són sistemes sense planxa, tots dos tipus s’utilitzen molt per a la impressió amb dades variables d’ús immediat. No s’han de confondre amb la termografia (hot stamping), que sí que és un sistema d’impressió amb planxa.

–Impressió termogràfica: Procés en què els fulls acabats d’impresos s’empolvoren amb resina que forma una superfície elevada en fondre-la amb calor.

–Impressió amb tintes planes: Impressió en colors amb clixés llisos de tons uniformes o continus.

–Impressió tipogràfica: Conjunt de tècniques d’impressió amb formes en relleu (lletra d’impremta o línia linotípica, motlle estereotípic, gravat amb relleu).

–Impressió vora a vora: Imprimir fora del sagnat, fins al límit del fula. És complicat que la impressió cobreixi completament els límits d’un full, per la qual cosa se sol fer un ‘bleed’ (sagnat).

–Impressió xilogràfica: Impressió que es realitza amb taules gravades.

–Impressió per juxtaposició: Impressió a dos o més colors en tirades successives, a registre però sense superposar-se.

–Impressit: apareix al costat del nom de qui va fer la impressió d’un gravat.

–Impressor: 1. Persona que imprimeix. 2. Propietari duna impremta. 3. Obrer que treballa en una impremta, particularment, el premsista o la persona que imprimeix per mitjà d’una màquina.

–Impressora: 1. Se sol anomenar així les màquines que s’encarreguen d’imprimir poc volum, en comparació de les impremtes, que són per a grans volums. 2. Element perifèric d’un ordinador que proporciona la sortida de resultats impresos.

–Impressora d’agulles: Impressora que imprimeix per mitjà d’un conjunt de petites agulles que percudeixen una cinta entintada, de manera que els caràcters i les imatges es configuren a base de punts.

–Impressora d’alt volum: La utilitzada en tiratges mitjans, sense arribar als mil exemplars d’un llibre (ideal per fer servir l’òfset). Solen estar disponibles a empreses i centres d’ensenyament.

–Impressora Boston: Aquest tipus de premses de platina van ser inventades per Stephen P. Ruggles a Boston (d’aquí el seu sobrenom) el 1851, segons ell, després que se li aparegués Benjamin Franklin i li digués com fer-la, el cert és que ràpidament es van fer molt populars i van ser àmpliament copiades per tots els constructors de màquines per a impremta americans i europeus.

–Impressora digital: 1. Dispositiu de sortida, impressora o filmadora, que crea imatges de caràcters compostos per una distribució de punts. 2. Basada en tecnologia làser per tòner sec o líquid. Surt rendible per a impressions curtes o mitjanes. Dona més llibertat que un altre tipus d’impressores, ja que no necessita planxes ni matrius de cap mena, cosa que fa que cada impressió es pugui fer diferent sense que repercuteixi en el temps necessari per fer-ho (quan ja tenim les maquetes digitals de cada imprès) . Aquesta maquetació digital es pot repetir en qualsevol moment, sense necessitat de tornar a crear la matriu.

–Impressora d’injecció de tinta: Les que solen estar a les cases. Funcionen amb tinta, que es divideixen en diversos colors que es barregen sobre el paper pel llançament de petites gotes de color.

–Impressora làser: Impressora que funciona creant imatges sobre paper fixant una pols molt fina (tòner) ionitzant les seves partícules mitjançant un raig làser. Pot ser de blanc i negre o de color –usualment només CMYK–. Les seves principals característiques positives són un cost per pàgina impresa força reduït, gran velocitat d’impressió i molt bon nivell de detall. Les negatives són poca constància de color a totes les zones de la pàgina, gamut reduït i mal control de color en tons suaus, neutres i pastissos —totes aquestes característiques es consideren en comparació amb altres tipus d’impressora com les de raig de tinta—.

–Impressora làser en blanc i negre: La impressora làser que no utilitza color i que se sol utilitzar per fer proves de composició.

–Impressora de línies: És un tipus d’impressora que imprimeix línia per línia, en oposició a les impressores que imprimeixen caràcter per caràcter, com és el cas de les impressores matricials estàndard, o bé pàgina per pàgina, com passa amb les impressores làser. Són dispositius d’alta velocitat que sovint s’usen amb grans sistemes informàtics, minicomputadors sobre equips connectats en xarxa, però no amb sistemes utilitzats per un únic usuari.

Entre els diferents tipus d’impressores de línies es troben les impressores de cadena i les de banda. L’abreviatura LPT significava originalment line printer o impressora de línies. En microordinadors s’usa sovint la mateixa abreviatura per a referir-se al port o ports paral·lels de l’ordinador.

–Impressora magnetogràfica: Impressora de no impacte proveïda d’un llenguatge de descripció de pàgina que permet crear una imatge virtual de la pàgina impresa mitjançant l’actuació d’un cap magnètic sobre un tambor metàl·lic. La tinta sòlida (tòner) s’adhereix al tambor, i en entrar aquest en contacte amb el paper, forma la imatge impresa.

–Impressora matricial: O impressora de matriu de puntsés un tipus d’impressora amb un cap d’impressió que es desplaça d’esquerra a dreta sobre la pàgina, imprimint per impacte, prement una cinta de tinta contra el paper, de forma similar al funcionament d’una màquina d’escriure. Al contrari que en una màquina d’escriure o en una impressora de margarida, les lletres són obtingudes per selecció de punts d’una matriu i, per tant, és possible produir diferents tipus de lletra, i gràfics en general. Com que la impressió requereix pressió mecànica, aquestes impressores poden crear còpies carbó.

–Impressora Minerva: La minerva és una màquina tipogràfica de petites dimensions emprada des de finals del segle XIX. La minerva va ser la màquina més emprada en la tipografia fins que van aparèixer les primeres premses cilíndriques a mitjans del segle xx, en què el paper es col·loca sobre un cilindre que exerceix la pressió sobre el motlle, i permet una major rapidesa i mida.

–Impressora portàtil: És una impressora de mida reduïda que segons el seu model pot utilitzar tinta o no per imprimir arxius com documents i imatges en color, doble cara i/o escanejar. Aquests arxius els reben a través d’ordinadors, smartphones o tauletes digitals via Wi-Fi o Bluetooth majoritàriament, excepte alguns dissenys que també accepten la connexió per cablejat (USB) o a partir d’una targeta de memòria. Algunes de les impressores portàtils més innovadores són, al mateix temps, càmeres compactes instantànies i es coneixen com a impressores instantànies.

–Impressora de sobretaula: Dispositiu utilitzat per a la sortida d’un sistema dedició electrònica, que reprodueix la imatge sobre un suport mitjançant una matriu de punts, una margarida, un raig làser, un raig de tinta, etc.

–Impressora de sublimació: S’usen per fer proves, i utilitzen pigment barrejat amb parafines. Es treballa amb papers poc rugosos.

–Impressora de transferència tèrmica: Impressió basada en la sublimació per transmissió tèrmica. Les capes d’un color determinat es transfereixen al paper mitjançant l’aplicació de calor mitjançant una cinta o un alimentador.

–Impressors ordinaris del rei: A França van ser creats pel rei Lluís XIII el 1620, amb atribucions i prerrogatives especials; eren comensals de tall i gaudien d’uns honoraris de 300 lliures anuals.

–Imprimació: Capa superficial d’algun tipus d’emulsió amb determinades propietats que es dona al paper, i en què el paper solament fa de suport.

–Imprimatur: 1. Paraula en llatí que s’escrivia a la tapa de l’obra per indicar que havia passat la censura. 2. En llibres antics, indica que s’havia obtingut el permís per publicar-los per part de l’autoritat competent.

–Imprimi potest: és una aprovació oficial pel superior major d’un orde religiós o congregació catòlica del contingut d’una obra escrita per un dels membres, necessària abans d’autoritzar la seva publicació. Indica que l’obra d’un membre de l’ordre ha estat aprovada pels seus superiors i pot ser objecte, davant el bisbe de la diòcesi, de la sol·licitud de permís per imprimir. D’aquesta manera passarà a les mans del censor eclesiàstic nomenat pel bisbe, que ha d’atorgar el nihil obstat abans que aquest al seu torn ferm el imprimatur. De vegades s’acompanya de la frase Cum permissu superiorum (‘amb permís dels superiors’).

–Imprimibilitat: 1.Capacitat d’un material per ser imprès. Hi ha aparells de mesura per mesurar aquesta capacitat als papers (IGT, Pruff-Bau). 2. Aptitud d’un disseny per ser correctament reproduït en format imprès, tenint en compte aspectes com ara resolució i gamut.

–Imprimible: Material que es pot imprimir.

–Imprimir:1. Transferir les imatges de forma a un suport mitjançant la pressió adequada obtinguda dels elements de pressió d’una premsa. 2. Confeccionar una obra impresa.

–Imprimir el blanc: Imprimir la primera cara del plec.

–Imprimir la retirada: Imprimir la segona cara del plec.

–Imprimeixi’s: Ordre per poder imprimir les proves de les pàgines d’un llibre acceptades com a bones per l’autor o l’editor. Quan les correccions marcades no són gaires i són de fàcil interpretació les anotacions incloses, s’ha de donar l’ordre per escrit a la primera oa l’última pàgina del grup corregit, amb qualsevol d’aquestes dues expressions. ‘imprimeixi’s’ o ‘pot imprimir-se’, signant o posant un segell.

–Impromtu: Producció literària improvisada o composta sense premeditació. Sol ser un pensament agradable, fi i agut, sortit espontàniament del cervell, sense ser rebuscat ni estudiat.

–Improvisador: Es diu així al que diu o compon versos de sobte, improvisant.

–Impublicable: Que no es pot o no s’ha de publicar.

–Impuresa: Element estrany, generalment de matèria orgànica, que accidentalment s’ha barrejat amb la pasta i que si no és eliminat produirà defectes en el full.

–In albis:  Denominació del llibre en ‘rama’, sense cosir ni enganxar.

–In aversa charta: Expressió que significa: ‘Escrit o imprès sobre el recte o sobre el verso’. També es deia, entre els antics, dels llibres que, insòlitament, estaven escrits per les dues parts (opistògrafs).

–In foli: El mateix que ‘en foli’. 

–In memoriam: Frase que significa “en record de”, emprada en tributs que se li fan a una persona morta, la vida o obra de la qual van ser notables. És comú que es realitzin concursos, edicions o esdeveniments que, amb aquest pretext, busquen desenvolupar noves obres o referències a la feina d’algú més, particularment en música, literatura, disseny de cartells o timbres postals.

–In octau: El mateix que ‘en octau’.

–In odium auctoris: Expressió llatina usada en bibliografia per assenyalar que un llibre ha estat prohibit o posat a l’Ìndex, per odi cap a qui l’ha escrit.

–In originale: Expressió usada, especialment en documents forenses, per indicar que es reprodueix una frase, un nom, una signatura, tal com està a l’original.

–In-plano: Dit del mode de composició d’un volum format amb fulls no plegats, muntats sobre escativanes.

–In quart: El mateix que ‘en quart’.

–In situ: Expressió que literalment significa “al lloc”, la qual s’utilitza per referir-se a un succés que ocorre o a una activitat que s’exerceix en un entorn específic. Depenent del context o de la disciplina (com ciències, enginyeria o art), es pot referir al conjunt de condicions reunides en un lloc particular o al tipus d’observació de fenòmens o pràctiques de camp que no és possible replicar en un laboratori i, per tant, només es fan en locació.

–Inadequat per a la venda: Dit d’un llibre que no es pot posar o tornar a posar a la venda perquè s’ha deteriorat.

–Inc.: El mateix que ‘incisit’.

–Incidebat: El mateix que ‘incisit’.

–Incidit: : (o incisit): Terme llatí que acompanya el nom del que grava la planxa. Sinònim de “Sculpsit”.

–Íncipit: 1. En els còdexs i alguns incunables, primeres paraules d’un text, sense tenir en compte les peces preliminars (intitulació, lema, etc.). 2. En els còdexs i alguns incunables, fórmula que indica el començament d’un text. Nota: Normalment està introduïda per la paraula llatina ‘incipit’ i sovint conté el nom de l’autor, el títol o una designació qualsevol del text.

–Íncipit de referència: Primeres paraules d’un full establert arbitràriament (en general el segon, sense comptar el full de guarda) que permeten d’identificar un exemplar determinat d’un text.

–Íncipit  emmarcant: Primers mots d’un text disposats de manera que envolten la inicial en un cercle o en un quadrat per tal de constituir un conjunt decoratiu.

–Íncipit enquadrant: El que apareix formant un ‘enquadrament’ al voltant d’una imatge o ‘inicial’.

Incipitari: Catàleg d’obres classificades segons l’ordre alfabètic dels primers mots o íncipit de cada una.

–Íncipit-referència: Primeres paraules d’un full escollit arbitràriament (generalment el segon, sense comptar les guardes) que permet identificar un exemplar determinat d’un text.

–Incisió: Petites obertures practicades sobre la pell de l’animal amb motiu decoratiu, ja sigui per deixar veure el material que hi ha a sota (obrint completament la pell), com per treballar el repussat (sense arribar a travessar la pell).

–Incisit: Apareix al costat del nom de qui va incidir un gravat.

–Inclinació: En tipografia, grau de l’angle format per les banyes de les lletres. La lletra cursiva és inclinada cap a la dreta.

–Inclinat: Condició de les cobertes dels llibres de tapa dura. Les tapes de llibres modernes són sensibles a la pressió, a diferència de les tapes de llibres antics que es feien amb adhesiu sensible a l’aigua.

–Incloure un llibre a l’índex: Prohibir, l’autoritat religiosa o la civil, la circulació d’un llibre mitjançant la seva inclusió a l’Índex de llibres prohibits.

–Inclusió: Signe que en la teoria de conjunts té aquesta figura: ⊂.

–Inclusió estricta: Signe que en la teoria de conjunts té aquesta figura: ⊄ .

–Incògnita: Lletra ‘x’ que s’empra en matemàtiques per indicar una magnitud que es proposa trobar-

–Incolor: que no té color o que no altera el color (lluminositat i saturació incloses) d’altres objectes o substàncies. Encara que pot semblar sinònim de transparent no necessàriament ho és, ja que una cosa translúcida també pot ser incolora.

–Incomplet: Es diu del llibre que es troba mutilat o que li falta algun full del text o alguna de les seves il·lustracions.

–Inconscient (Literatura del): Conjunt de fenòmens psicològics dels quals no en tenim consciència. Maeterlinck va ser el creador del tetre de l’inconscient o incosnogcible, formant a les seves obres una atmosfera de misteri i d’atracció del més enllà.

–Inconstància del color: Fenomen pel qual el color es veu diferent sota diferents llums.

–InCopy: Programa d’edició de documents ideat per treballar de manera concurrent amb fitxers d’Adobe InDesign. El seu format nadiu és una variant de XML. El seu sistema de treball permet l’edició remota, encara que no sobre la marxa sinó mitjançant l’ús de paquets anomenats assignacions que s’envien a l’editor perquè els remati. En tornar les assignacions, aquestes s’actualitzen al document d’InDesign de manera similar a com es fa amb les imatges vinculades. En ser enllaços individuals, cada cadena de blocs de textos enllaçat amb InCopy pot estar en mans d’un editor diferent alhora, mentre el dissenyador treballa en alguna altra part del document d’InDesign. Això agilitza molt la feina amb temps de tancament crítics. El fet que els editors no puguin alterar l’estructura del document d’InDesign també és un valor afegit en moltes circumstàncies. Tot i la seva aparença, InCopy no és una versió jibaritzada d’InDesign, ja que inclou capacitats de correcció de textos i control de versions que InDesign no té.

–Incorporat: 1. Pàgina, placa o signatura introduïda.. El terme “enquadernat” es refereix principalment a pàgines, planxes o fins i tot signatures enquadernades. Tot i que sovint forma part del procés de fabricació de llibres, és una tecnologia utilitzada en lloc d’una pàgina enquadernada que és integral a l’enquadernació del llibre. Una planxa enquadernada es pot enganxar a una pàgina normal i enquadernar-se juntament amb les altres pàgines. Sovint s’imprimeix en un tipus de paper diferent, utilitzant un procés d’impressió diferent i d’un format diferent del d’una pàgina normal. En la producció d’edicions signades, sovint es dona a un autor una pila de pàgines individuals per signar que després, durant o després del procés d’enquadernació, s’enganxen a una pàgina normal com a signatura enquadernada o autògraf. 2. “Inserit” indica que hi ha alguna cosa que s’inclou amb el llibre, però no hi està enganxat, com ara un full de paper.
L’element en paper pot ser una carta, una imatge, un comunicat de premsa, un mapa o una postal que està solt dins del llibre. En el col·leccionisme de llibres rars, de vegades es pot inscriure un autògraf de l’autor, cosa que augmenta el valor del llibre.

–Incorrecte: 1. Que no s’ajusta al que es considera correcte. 2 (Edició). Edició defectuosa per diversos conceptes, sobretot pel que fa a la seva impressió i presentació.

–Incriminar una publicació: Denunciar un llibre perquè no és conforme a les lleis morals ni a les lleis escrites.

–Incrustació: Peça afegida a la tapa del llibre, que sol estar col·locada sobre una zona en baix relleu per subjectar-se millor. Quan la incrustació es realitza sobre fusta, la tècnica s’anomena ‘marqueteria’.

–Incrustants: Elements de protecció resistents (els quals cal eliminar per obtenir la cel·lulosa) que poden portar les fibres segons el vegetal -pi, eucaliptus, lli…- del qual s’han extret.

–Incrustar: Adornar alguna cosa amb pedres, metalls, etc., encastats en entalladures practicades a la superfície.

–Inculcació: Aproximació excessiva de lletres o paraules entre si.

–Inculcar: Ajuntar massa les lletres o paraules.

–Incunable: Llibre imprès abans de 1501. Al principi, van seguir l’estructura dels manuscrits, amb un íncipit opus, el text i el colofó. Solen estar escrits amb caràcters gòtics fins a l’aparició del romaní. Podien tractar-se de llibres xilogràfics o tipogràfics. També podia existir xilografia utilitzada a les decoracions, juntament amb lletres amb tipus mòbils. Al principi les xilografies decoratives van aparèixer a la portada com a frontispici, després es van fer vinyetes decoratives (que es podien utilitzar d’unes obres a altres) i, finalment, gravats relacionats amb l’obra. Les lletres capitals solien anar il·luminades després a mà, per la qual cosa durant la impressió es deixava el buit per a elles, potser amb la lletra corresponent impresa com a indicació. Solen tenir fulles groguenques i irregulars, poques vegades amb portada, imprès en format ‘in foli’ i ‘quart’, i en darrer lloc a ‘vuitè’. Comunament s’imprimia sobre paper i, en casos de clients importants, en pergamí o vitel·la. És habitual que tinguin signatures, reclams, foliació i paginació (al principi escrita, i posteriorment impresa). A ‘Llibre incunable’ més informació.

–Incunables (Enquadernació dels):Molts eren enquadernats amb pells de pergamí flexibles. Hi havia llavors també una enquadernació anomenada vulgarment Monàstica, que es feia amb taules de roure recobertes de pell de vitel·la natural o amb pell de porc amb cinc dobles nervis al llom. Els plans i el llom, formant rombes o ‘losange’, i els tancaments eren gravats en metall i portaven tiretes de cuir.

-Incunables dubtosos: Són aquells en què es consigna la data, però que no se sap del tot certa. Per exemple: [d.1500 (?)].

–Incunables incerts: Són aquells impresos en què part del període cronològic en què presumiblement van veure la llum coincideix dins del període incunable, per exemple en el cas de dates com [c.1499-1502].

–Incunabula del CERL: Base de dades sobre incunables.

–Incunabula Short Title Catalogue (ISTC): Catàleg Abreviat de Títols d’Incunables.És el projecte de creació d’un catàleg internacional d’incunables, supervisat per la Biblioteca Britànica. El treball a l’ISTC va començar el 1980 i des del principi es va orientar cap a l’entrada de dades electròniques del catàleg i cap a la integració de dades de diversos catàlegs nacionals d’incunables existents. L’ISTC reuneix avui les entrades dels catàlegs d’incunables més importants d’Europa i Amèrica del Nord, i es veu essencialment com un meta-catàleg. Les entrades de l’ISTC són notablement més curtes que les del Gesamtkatalog der Wiegendrucke (GW) iniciat el 1925; no obstant això, pel seu enfocament diferent, l’ISTC té més cobertura.

–Incunabulista: 1. Persona experta en incunables. 2. Persona que col·lecciona incunables.

-Incunabulístic: De l’incunable o relacionat amb ell.

–Incunabulística: Ciència que estudia i descriu els llibres incunables.

–INDD (Adobe InDesign): Dissenyat específicament per dissenyar pàgina i maquetació, manté la qualitat d’impressió i permet la gestió eficient de pàgines múltiples.

–Indeleble: Que no es pot esborrar.

–Independent dels dispositius: Color o espai del color que està definit de manera que no depèn d’un aparell concret per imprimir-lo o visualitzar-lo correctament.

–Indesign: Programa de maquetació (disseny de documents amb textos complexos i usualment multipàgina). Va ser creat per Adobe per irrompre en un mercat d’autoedició que fins a la seva aparició dominava Quark XPress després de la caiguda en desús d’altres programes com PageMaker, FrameMaker (tots dos adquirits per la mateixa Adobe) o Ventura Publisher (comprat per Corel). Actualment, InDesign és el programa de referència al seu sector. Adobe té un programa anomenat InCopy pensat especialment per treballar amb els textos d’InDesign.

–Índex: 1. Llista o taula ordenada del contingut d’una obra, acompanyada de la correspondència amb la capitulació o foliació del llibre, i situada al començament o al final. 2. Llistat amb els capítols d’un llibre, que sol col·locar-se al principi o al final, moltes vegades amb l’anotació del número de pàgina per poder anar a llegir el capítol concret que ens interessi. 3. Als llibres de registre, la zona destinada als registres que té escaleta per ordre alfabètic a la davantera. 4. Signe en forma de titlla ( ‘ ). 5. Volums o volums que contenen aquest tipus d’informació així disposada, generalment com a apèndixs de la publicació principal. 6. Llista ordenada d’assentaments bibliogràfics.7. Catàleg d’autors o matèries de les obres d’una biblioteca. 8. Llista de referències nominals, ordenades alfabèticament, del contingut d’un llibre, manuscrit o conjunt de documents.

–Índex abreviat: Índex en què estan representats només els títols més destacats d’una obra.

–Índex acumulat: Índex que es publica periòdicament i que a intervals regulars combina noves dades amb les ja existents a fi de mantenir actualitzada la matèria de què es tracti.

–Índex acumulatiu: Butlletí que acumula els índexs mensuals dels butlletins de resums d’un període determinat de mesos o anys per facilitar les cerques retrospectives.

–Índex alfabètic: Índex de matèries que ordena els seus continguts alfabèticament, amb indicació de la pàgina o paràgraf en què s’esmenten.

–Índex d’ampliació: Relació entre les dimensions d’un objecte i les de la seva reproducció ampliada.

–Índex antroponímic: Índex onomàstic que presenta una llista dels noms de persones que apareixen esmentats en una obra o feina.

–Índex anual: Índex periòdic que té aparició anual.

–Índex asindètic: Índex sense referències.

–Index aureliensis: catalogus librorum sedecimo saeculo impressorum, Ed.altera, AureliaeAquensis [Baden-Baden], Heitz, 1962- . 13 v. Respecte al segle XVI al panorama internacional (Europa) destaca l’Index aureliensis. Com el Gesamtkatalog der Wiegendrucke es troba inconclús. De la primera part se n’han publicat 13 vols. Inclou en la part tercera un diccionari d’impressors, editors, una llista de noms de lloc en llatí, i un índex de tipògrafs i llibreters. És més un catàleg col·lectiu que una bibliografia. Les descripcions solen ser molt succintes però localitza exemplars.

–Índex automàtic: Funció dels programes avançats de composició i compaginació de documents mitjançant la qual es guarden i tracten automàticament les entrades prèviament seleccionades al text informatitzat.

–Índex d’autors: Índex antroponímic que registra els noms dels autors esmentats en una obra o publicació, disposats alfabèticament o sistemàticament, amb indicació de la pàgina o paràgraf en què apareixen esmentats.

–Índex bibliogràfic: 1. El qui ordena alfabèticament les referències bibliogràfiques d’una obra. Solen ordenar-se pel cognom de l’autor i, si aquest manca (o hi ha diversos coautors), pel nom de l’obra. Sol anar al final. 2, Catàleg que registra, alfabèticament o cronològicament, els noms dels autors, els llibres, o tots dos, de les obres que es conserven en una biblioteca.

–Index Book: Fundada el 1993 i dirigida per Joan Antoni Canal, és una editorial especialitzada en comunicació visual i disseny. Feia coedicions amb segells estrangers i el catàleg, en castellà i anglès, tocant temes com els logotips, les estampacions, il·lustracions, tipografia, senyalística, retolació, etc. Crec que està tancada.

–Index Books: Llibres, projectes i divulgació literària. Des d’inicis dels 90 i especialitzats en el subministrament i manipulació de llibres de text, material escolar i dossiers per a col·legis.

–Índex de cites: Butlletí que esmenta, després de cada títol, tots els treballs que en la seva referència han citat l’autor o el títol de la seva contribució o obra.

–Índex conceptual: Índex de matèries, llista de paraules.

–Índex de contingut: Índex, llista ordenada dels títols i subtítols duna obra.

–Índex Cobb: Mesura la capacitat d’absorció d’aigua d’un paper o cartó i és la quantitat d’aigua, expressada en grams, absorbida per 1 m² de paper o cartó, en les condicions especificades a la norma respectiva.

–Índex cronològic: Llista de dates seguides de text que explica una efemèrides històrica per ordre cronològic.

–Index dactilar: S’anomena així cadascuna de les ranures o osques arrodonides que al tall d’un llibre compleixen la funció d’indicar on comencen seccions o punts importants de consulta. També es pot anomenar Índex estriat o Ungla.

-Índex de degoteig-grau de refinació: Relació entre el volum d’aigua recollida per degoteig d’una mostra de pasta de paper, i el volum inicial de la mostra, determinada i expressat segons el mètode normalitzat.

–Índex digital: Conjunt de senyals en forma d’osques arrodonides que es disposen escalonadament al tall davanter d’un llibre i que mostren una lletra o una paraula relativa al tema que hi comença.

–Índex d’esclat: Quocient entre la resistència a l’esclat i el gramatge del paper o cartó determinats en condicions normalitzades.

–Índex expurgatori: Llista o catàleg de passatges que han de ser suprimits en certs llibres, sense el requisit dels quals no poden ser llegits.

–Índex de fonts: Bibliografia que només recull autors i obres consultades.

–Índex general o taula de continguts: Quan ens referim a aquesta secció com a índex, hem d’incloure l’expressió de continguts o general, ja que podem confondre-la amb l’índex alfabètic o el temàtic. És pot presentar amb el títol de sumari, tot i que aquesta denominació implica que cada entrada ofereix un brevíssim resum del que tracta. Imperiosament senar i sense foliació, almenys la primera pàgina, llista els títols de les parts, els capítols i els subtítols del llibre, i els ubica amb la seva paginació. El més habitual és disposar-la en el plec de principis, però en les obres de narrativa s’ubica al plec final. Quan el text no té subdivisions de parts o capítols, o els nomena únicament amb un número, no s’utilitza. Quan el conjunt de notes, pròlegs i altres textos previs és abundant, s’ubica immediatament després de la pàgina legal. Si no, es pot situar després de les notes prèvies i abans del cos de l’obra. Els altres llistats, com el d’il·lustracions o abreviacions, es mouran en conseqüència. Ha d’incloure tot el material preliminar que ve a continuació i excloure’n el que la precedeix. Si el llibre es divideix tant en parts com en capítols, els títols de parts apareixen en els continguts, però se n’ometen els números de pàgina, llevat que les parts incloguin introduccions separades. Normalment, es compon en cos més petit que el text continu, però amb el mateix interlineat. En la seva forma més clàssica, es presenta amb les entrades a l’esquerra i la numeració de pàgina a la dreta, unides per una línia de punts separats entre ells pel mig o un quadratí. Aquesta manera és útil quan els títols són molt breus i, fins i tot, és vàlid fer la caixa més estreta.

–Índex d’il·lustraciones: El que relaciona les il·lustracions que apareixen en una obra. Acostuma a anar al final, com un apèndix, i seguir un ordre d’aparició.

–Índex invers: Signe en forma de titlla inversa.

–Índex Kappa: Nombre de centímetres cúbics de dissolució 0,1 N de permanganat -potàssic consumit per un gram de pasta al sec absolut, en les condicions especificades a la norma corresponent. L’índex Kappa es fa servir principalment per expressar la quantia de l’eliminació de lignina durant una cocció per obtenir pasta química.

–Índex KWAC: Índex de títols de documents permutats de manera que les paraules significatives, situades per ordre alfabètic, vagin seguides de la resta del títol.

–Índex KWIC: Catalogació, obtinguda per un ordinador, de títols de documents i impresa amb les paraules clau alineades verticalment en posició fixa respecte dels títols, o per ordre alfabètic.

–Índex KWIT: Índex realitzat amb els títols dels documents, redactat en llenguatge lliure i sense relació amb el contingut informatiu del títol.

–Índex de llibres de comerç: Els índexs en els llibres de comerç i llibretes tenen per objecte conservar ordenades totes les anotacions que s’hi puguin fer de manera que es puguin trobar ràpidament per mitjà de l’abecedari corresponent. Aquests índexs es col·loquen en pestanyes sortints al llibre, que queden invisibles mentre no s’obri el llibre.

–Index librorum prohibitorum: El mateix que Índex de llibres prohibits.

–Índex de llibres prohibits: Catàleg de llibres prohibits per l’Església o per una altra institució.

–Índex de matèries: Índex alfabètic que presenta els noms de matèries, temes o conceptes que s’esmenten en un text o un treball.

–Índex de noms:  El que relaciona alfabèticament els noms que apareixen en una obra. Solen anar al final, com un apèndix.

–Índex onomàstic: Índex alfabètic que presenta una llista de noms propis esmentats en una obra o treball.

–Índex patronímic: Deixeu-vos de l’índex que es col·loca al final dels llibres i en què es consignen els noms esmentats en el text per ordre alfabètic.

–Índex periòdic: Índex dels continguts d’un o més volums d’una publicació periòdica, inclòs a la pròpia publicació o editat separadament.2. Índex d’un grup de publicacions periòdiques diferents que s’edita a intervals regulars i sol ser acumulatiu.

–Índex postcoordinat: Conjunt de termes simples que l’usuari o el bibliotecari combina entre si en cercar informació sobre un tema.

–Índex precoordinat: En la catalogació per matèries, índex en què la combinació dels termes que formen un encapçalament de matèria es fa a l’hora d’assignar el signe al document.

–Índex de reducció: Relació entre les dimensions d’un objecte i les de la seva reproducció reduïda.

–Índex de rugositat Bendtsen: volum d’aire, per unitat de temps, que passa, segons determinades condicions de pressió, entre la superfície d’un paper i un anell de metall pla, pressionat contra la superfície del paper.

–Índex sindètic: Índex que mostra les relacions entre encapçalaments mitjançant recursos auxiliars, com les referències, a més de l’ordre en què es presenta l’índex.

–Índex sistemàtic: Índex de matèries que ordena els seus continguts conceptualment, partint d’un terme matriu, del qual se’n proporcionen d’altres relacionats, amb indicació de la pàgina o paràgraf en què s’esmenten.

–Índex sumari: Índex, llista ordenada dels títols i subtítols duna obra.

–Índex temàtic: Índex de matèries, llista de paraules.

–Índex de termes permutats: Llista alfabètica de totes les paraules significatives que es troben al títol de tots els articles indexats; cadascuna d’aquestes paraules forma parella amb una altra paraula significativa del mateix títol per tal de formar sèries amb dos nivells diferents d’indexació.

–Índex de títols: Llista dels títols que apareixen en una obra o publicació disposats alfabèticament o sistemàticament, amb indicació de la pàgina en què apareixen.

–Índex topogràfic: 1. Catàleg topogràfic. 2. Índex toponímic. 3. Instrument de consulta que indica, amb fins de control o de localització, el lloc que ocupa cada unitat documental als arxius, indicada per la referència al dipòsit, la lleixa i prestatgeria.

–Índex toponímic: Índex onomàstic que presenta una llista dels noms de llocs o topònims que apareixen esmentats en una obra o treball.

–Índex de tracció: És la resistència a la tracció dividida pel gramatge.

–Índex U55: Els catàlegs de tipus incloïen una taula de factors tipogràfics, xifres que s’obtenien calculant el nombre de caràcters de cada tipus que cabien en certa unitat de mesura (un cícero o una pica). Aquest factor tipogràfic, multiplicat pel llarg de la línia, ens dona una bona aproximació de quants caràcters hi caben, incloent-hi els espais. Amb l’índex U55, prenen com a model la Univers55 i fer iguals i unitàries totes les seves  proporcions i després, mitjançant taules comparatives, podrem saber si les proporcions calculades per a altres lletres són majors o menors a les de la Univers55, com es pot veure a continuació:

Kp            x         H/k        k/p       Cpo/kp         Contrast       

Univers55                     1,000        1,000    1,000     1,000       1,000                   1,000

BasiliaRomanA             1,102        0,938    0,985      1,080        1,080                    3,979

BodoniBookBT             1,021        0,796    0,975      0,988       1,028                   3,579

CenturyGothic              1,072        1,107     1,000      0,968       0,990                   0,794

Ggaramond(Monotype) 1,049       0,802     0,904      1,076       0,928                   2,916

Georgia                         1,120        1,003     0,929     1,023       1,001                    2,011

Humanist777BT           1,101         1,046     0,915      1,041       1,018                    0,986

Minion                          1,083        0,904    1,000       ,017       1,102                    2,368

Unna                             1,003        0,870    0,906      1,013      1,099                   2,708

Verdana                         1,107        1,136     0,957      0,991      0,996                  0,884

Les proporcions d’amplada són una de les aplicacions més útils i evidents de l’índex U55. Per exemple: Si fem servir la Univers55 per provar l’extensió d’un llibre, valent-nos d’un senzill nombre podríem esbrinar immediatament quina seria l’extensió d’aquest llibre en una altra font. A continuació podeu veure l’amplada mitjana de tots els caràcters d’algunes fonts.

                                     Amplada  mitjana

Univers55                               1,000

 Palatino                                  0,982

Humanist777                           0,973

 ElegantGaramond                0,846

 Basilia                                     0,915

TimesNewRoman                  0,885

Podem compondre el llibre a Univers55, prendre nota del nombre de pàgines i multiplicar aquesta xifra pel factor corresponent. Amb això sabrem el nombre de pàgines que el llibre tindria a la font seleccionada. De manera que un llibre de 160 pàgines a Univers55 tindria unes158 si es compongués amb Palatino, o 142 si la font fos Times New Roman.

–Indexaxió: 1) Confecció d’índexs. 2) Traducció a un llenguatge documental (sistema de classificació, descriptors, encapçalaments de matèries) del contingut d’un document. Indicació dels llocs que apareixen en un document.

–Indexació audiovisual: Consisteix en la generació d’etiquetes descriptives de material audiovisual que es basen en uns continguts creats prèviament. Emprant l’etiquetatge d’informació (metadades), aquesta indexació permet fer cerques de material de forma ràpida i eficaç. El desenvolupament tecnològic ha propiciat la creació de grans quantitats de bases de dades de tipologia diversa. Les dades audiovisuals s’han de poder indexar a les noves biblioteques digitals.

 –Índexs amb unglera: Es troben, en general, en obres de referència molt consultades: diccionaris, enciclopèdies i bíblies, per exemple. La unglera és un semicercle lleugerament més gran que un polze mig tallat al canal d’un llibre. El tall es realitza a totes les pàgines fins a la pàgina indexada, cosa que permet al lector un accés molt ràpid. El tall es prolonga fins a la pàgina exacta i s’ha de fer un cop cosits els plecs. És possible enganxar petites pestanyes de cartó més gruixut, o fins i tot cuir, al punt d’índex per reforçar la pàgina. Actualment, hi ha una altra opció per dividir seccions que consisteix a utilitzar pestanyes encunyades amb epígrafs que sobresalten del canal.

–Indexació: 1. Acció d’indexar. 2. Confecció d’índexs. 3. Extracció de conceptes del text d’un document per expressar-los amb l’ajuda d’un llenguatge, com ara paraules clau, descriptors o índexs d’una classificació. 4. La indexació d’un llibre no es pot completar fins que no s’hagin compost totes les pàgines. La pàgina de sumari al principi d’un llibre aporta al lector una visió global de l’estructura, mentre que l’índex permet buscar dades específiques i referències a imatges. L’indexador rep instruccions de l’editor sobre el nivell de detall que es requereix per al títol, i després revisa les maquetes per identificar les paraules clau i els números de foli; d’aquesta manera, el lector pot trobar ràpidament les il·lustracions.

–Indexació assignada: Mètode dindexació que consisteix a indexar el contingut d’una obra mitjançant els descriptors d’una llista controlada.

–Indexació automàtica: Indexació en què l’ordinador selecciona, en un text o un índex de paraules, els termes que es podran utilitzar com a punt d’accés per a la recuperació del document en resposta a consultes posteriors.

–Indexació automàtica assignada: Indexació automàtica on un ordinador, a partir d’un índex de paraules, assigna descripcions a una obra.

–Indexació automàtica derivada: Indexació automàtica en què un ordinador, emprant normes definides prèviament, assigna descriptors a un treball mitjançant selecció de paraules del propi text.

–Indexador: Persona que fa un índex.

–Indexar: 1. Fer índexs. 2 Registrar ordenadament dades i informacions per elaborar un índex d’acord amb unes regles. 3. Assignar una matèria a un document d’acord amb una llista d’encapçalament.

–Indi: 1. Pigment blau extret de les fulles de l’indi o anyil. 2. Sistema d’impressió òfset digital que és per injecció de tinta i no necessita fotolits. 3. Un dels set colors de l’espectre solar, entre el blau i el violeta

–Indicador: Títol genèric que es dona al llibre oa qualsevol altra publicació que conté indicacions. Moltes guies porten aquest nom i s’anomenen així els llibres que contenen els horaris dels ferrocarrils.

–Indicador de llum normalitzada GATF/RHEM: En arts gràfiques, adhesiu que es col·loca en un document i que indica que la llum compleix amb els estàndards d’una ‘llum normalitzada’. Hi ha diversos tipus al mercat: amb colors magenta (PIA/GATF) i verd (UGRA).

–Indicador de PH: Aparell que serveix per mesurar el grau d’alcalinitat o d’acidesa del paper.

–Indicatiu del sistema: Signe semblant al signe matemàtic més gran que ( > ) que al sistema DOS (Disc Operating System) apareix a la pantalla, sol·licitant l’escriptura d’un o més caràcters per realitzar una funció.

–Indigitamentum: Llibre que tenien els romans i en el qual escrivien els noms dels déus ‘Indigetas’, déus de segon ordre i també les cerimònies que s’havien de celebrar al seu honor. Aquest llibre era una cosa semblant als nostres rituals o missals.

–Inducció: Acció d’induir, d’emmenar algú a alguna cosa.

–Inductiu: Que procedeix per inducció.

–Induir: Emmenar algú a alguna cosa.

–Indústria editorial: Indústria del llibre dedicada a la realització intel·lectual d’un imprès editorial.

–Indústries gràfiques: Conjunt d’especialitats industrials i procediments tècnics que intervenen en la realització gràfica d’un imprès.

–Indústries del llibre: Es comprenen amb aquesta denominació totes les indústries que concorren a la fabricació i al comerç del llibre.

–Indústries del paper: Es diu del conjunt d’establiment, tant comercials com de fabricació, que es dediquen a la venda i manufactures del paper en totes les seves classes i mides.

–Indústries gràfiques: Conjunt d’establiments dedicats a les arts gràfiques i als seus derivats.

–Inedició: Dret de l’autor, reconegut per les lleis, a no publicar-ne l’obra.

–Inèdit, ta: Obra escrita que no ha estat publicada. 2. En parlar de textos escrits que impliquen creació (novel·les, contes, assajos), aquell que encara no ha estat publicat (ni en paper ni a Internet).

–Inefabilitat: Condició d’allò que és difícil d’explicar amb paraules. Això es pot donar pel seu alt nivell de complexitat, el caràcter excels o sublim, la condició abstracta o perquè constitueix una sensació específica només perceptible pels sentits. Tot i ser un terme emprat en filosofia, es relaciona amb la relativa facilitat amb què s’expressen conceptes de forma gràfica o com a imatges mentals, en comptes de construccions verbals o textuals més complexes. Per exemple, moltes vegades és més senzill dibuixar un croquis que generar la descripció detallada de com arribar a un lloc.

–Inepígraf:  Llibre sense portada.

–Inetllibre: Com ells mateixos anuncien la major part de les vendes les fan a distància, i això s’articula a partir d’una web molt ben dissenyada que facilita la consulta des de diferents possibles cerques. Compren biblioteques senceres, fet pel qual obtenen llibres vells, descatalogats i algun antic, que s’afanyen a destacar. Una forma pràctica de posar les noves tecnologies al servei dels encara compradors de paper. Comparteix botiga amb Els Llibres del Tirant.

–Inextens: Expressió llatina usada amb freqüència per indicar que un article, una comunicació, etc., ha estat publicat sense cap omissió al text.

–Infante, Francesc: (Balaguer, 1956). Nom amb què és conegut l’il·lustrador Francesc Martínez i Infante. Format a l’Escola Massana, on estudià cursos de disseny gràfic, s’ha especialitzat en la il·lustració i el còmic. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona i il·lustrador professional des de l’any 1982, col·labora habitualment en diverses editorials, diaris i revistes. Des del 2008 alterna la il·lustració amb tasques d’edició a l’Editorial Casals, on és director artístic i coordinador de les àrees de plàstica, dibuix tècnic i història de l’art. El 1982 rebé el premi Pinotxo de la Generalitat de Catalunya, el 1996 el Premio Nacional d’il·lustració pels dibuixos al llibre El vestit nou de l’emperador (1995) i el 1999 fou guardonat amb el Premi de Conte Infantil de l’Hospital de Sant Joan de Déu per les il·lustracions del llibre El segrest de la primavera, de Joan de Déu Prats, llibre pel qual fou inclòs en l’IBBY Honour List (Basilea, 2002).

–Inferior/Superior En tipografia i disseny, noms arcaics (però potser més correctes) per a subíndex i superíndex.

–Infern: 1. En algunes biblioteques, lloc on es dipositen els llibres immorals, obscens o pornogràfics, que només excepcionalment, i després de complir certs requisits, es faciliten al públic. 2. En tipografia es dona aquest nom al caixetí del diable.

–Infestació: Dany que un insecte pot provocar en el paper.

–Infinit: Signe en forma de vuit horitzontal (∞) que s’usa en matemàtiques. Un signe semblant, però obert a l’anell de la dreta (∝) es diu Infinit periòdic i es llegeix ‘proporcional a’.

–Inflació bibliogràfica: Exagerada quantitat de llibres i fulletons que sobre les més nímies matèries, fins i tot aquelles ja prou aclarides, surten al mercat contínuament, inundant-ho de mer paper imprès.

–Influenciador: Persona que produeix contingut audiovisual destinat a presentar-se i distribuir-se a través de xarxes socials i que, en posseir certa credibilitat, atractiu i popularitat, pot influir en el comportament i la presa de decisions respecte a una idea, producte, servei o lloc. És una pràctica cada vegada més comuna al màrqueting digital i consisteix a produir petits documentals o ressenyes pagades sobre les experiències obtingudes o generar testimonis, opinions i exemples amb diferències en el format del contingut, depenent del medi en qüestió. La definició de temes, objectius clars, continguts originals i de qualitat, i una cosa que causi aferrament amb l’audiència són aspectes fonamentals per a l’èxit del perfil, sense importar que tracti d’assumptes polítics i socials, nutrició, menjar, videojocs, passatemps, salut, exercici, viatges i turisme, tecnologia, economia, moda i estil o entreteniment en general. Moltes marques han incorporat aquestes accions i han aprofitat les iniciatives de nombrosos consumidors per ampliar les eines de promoció. (Influencer).

–Infoartista: Persona que crea imatges amb ordinador.

–Infoètica: O l’ètica de la informació és el camp que investiga assumptes ètics que sorgeixen del desenvolupament i l’aplicació de les tecnologies informàtiques. Aquest camp dona un marc crític per considerar els assumptes morals sobre la privadesa informacional, l’agència moral (per exemple, si els agents artificials poden ser morals), nous assumptes mediambientals (com els agents haurien de comportar-se respecte la infoesfera) i problemes que sorgeixen del cicle vital de la informació (especialment la propietat i del copyright, la bretxa digital). La infoètica es relaciona amb els camps de l’ètica informàtica i la filosofia de la informació.

–Infografia: 1. Conjunt de sistemes i programes que, mitjançant el teclat, el ratolí, la paleta gràfica, etc., s’utilitzen per a la creació i manipulació en ordinador d’elements no textuals d’un document, com ara fotografies, il·lustracions, imatges, gràfics, etc., obtinguts per síntesi de models infogràfics (matemàtics i informàtics) en tres dimensions, generalment de manera interactiva. 2. Amb el terme infografia ens podem referir tant a la representació gràfica de la informació com a la creació de gràfics amb mitjans informàtics.

–Infogràfic: De la infografia o relacionat amb aquest conjunt de sistemes i programes.

–Infòli: Volum de gran format en què els fulls han estat plegats una sola vegada per la meitat.

–Informetria: És l’estudi d’aspectes quantitatius de la informació. Això inclou la producció, la disseminació i l’ús de totes les formes d’informació, independentment de la seva forma o origen. La informetria engloba els camps següents:

• Cienciometria, l’estudi dels aspectes quantitatius de ciència
• Webmetria, l’estudi dels aspectes quantitatius de la World Wide Web
• Cibermetria, la qual és similar a la webmetria, però que amplia la seva definició per incloure tots els recursos electrònics en línia
• Bibliometria, l’estudi dels aspectes quantitatius de la informació enregistrada

–Informació: 1. Acció d’informar o informar-se’n. 2. Adquisició o comunicació de coneixements que permeten ampliar o precisar els que es posseeixen sobre una matèria determinada. 3. Missatge utilitzat per representar un esdeveniment o concepte en un procés de comunicació, destinat a augmentar els coneixements. 4. Conjunt de coneixements que sobre alguna cosa té una persona. 5. Funció arxivística fonamental destinada a fer accessible i a promoure una utilització més àmplia dels documents per a la preparació i la publicació d’instruments de consulta, per a l’organització d’un servei d’informació, d’un servei educatiu, exposicions, per a la publicació de textos, conferències i altres activitats educatives i culturals.

–Informació bibliogràfica: Informació científica continguda en un document que es pot memoritzar i llegir mitjançant un ordinador i considerada com a entitat lògica, única, completa i independent.

–Informació complementària: Informació de divers tipus que es col·loca després de la definició.

–Informació complementària sobre el títol: Paraula, frase o grup de caràcters que apareixen relacionats amb el títol principal del document o subordinats a ell, de manera que ho aclareixen, justifiquen o completen.

–Informació i Documentació: És un ensenyament universitari, adaptat a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, a través del qual s’obté la titulació de graduat en Informació i Documentació.^[1] Aquest ensenyament, que s’imparteix des del curs 2009-2010 als Països Catalans, substitueix els ensenyaments de diplomatura de Biblioteconomia i Documentació i llicenciatura de Documentació.^[2] D’entre les 5 branques temàtiques definides a l’Estat espanyol per a les titulacions universitàries, aquest grau forma part de la branca de Ciències Socials i Jurídiques. Avui a Barcelona rep el nom de Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals (FIMA).

–Informació documental: Informació continguda en documents, ja siguin aquests escrits (arxius, biblioteques, hemeroteques), icònics (museus, ‘iconoteques’) o sonors (discoteques, fonoteques).

–Informació de fons embeguda: Conjunt d’elements referits als fons inclosos en el registre corresponent a la descripció del document bibliogràfic. La informació de fons embeguda no disposa del vostre propi identificador del document.

–Informació gràfica: Fotografia, dibuix o esquema que acompanya un text per il·lustrar-lo o embellir-lo.

–Informació gramatical: Informació proporcionada per l’article lexicogràfic relacionada amb l’ús gramatical de la unitat lèxica.

–Informació lèxica: Informació proporcionada per l’article lexicogràfic relacionada amb el significat de la unitat lingüística.

–Informació no bibliogràfica: Informació utilitzada directament, ja que no cal recórrer al document especificat per completar-la.

–Informació registrada: Informació emmagatzemada en un suport d’informació.

–Informació textual: Informació redactada. Es contraposa a la informació gràfica.

–Informals: Es caracteritzen per tenir una aparença irregular i desenfadada. No estan dissenyades sobre quadrícules ni hi ha trets comuns entre diferents caràcters sinó que emulen l’escriptura a mà alçada.

–Informar: 1. Donar notícia d’alguna cosa. 2. Proporcionar informes sobre determinades qüestions o fets.

–Informàtic: 1. De la informàtica o relacionat amb ella. 2. Programa informàtic.

–Informàtica: Ciència del tractament racional i automàtic de la informació, que consisteix en l’aplicació dels ordinadors a la creació, recopilació, organització, emmagatzematge, recuperació i distribució de la informació.

–Informàtiques: Són tipografies aparegudes al segle XX gràcies al gran avenç industrial i responen a la necessitat de l’home d’adaptar les lletres per comunicar-se amb les màquines o ser mostrades en pantalles pixelades.

–Informatització: Sotmetiment de dades al tractament d’un ordinador.

–Informatitzar: 1. Sotmetre dades al tractament d’un ordinador mitjançant el programa informàtic adequat. 2. Aplicar tècniques d’informàtica a un procés industrial, administratiu, etc.

–Informatiu: Que informa o serveix per donar notícies d’alguna cosa.

–Informatologia: Part de la comunicació que estudia el contingut semàntic de la informació, la seva naturalesa i les condicions en què aquesta es produeix, transmet, rep, conserva i transforma.

–Informe: 1. Document que conté l’exposició de fets, projectes, enquestes i actes. 2. Comunicació, generalment per escrit, sobre les qualitats d’una obra per ser editada.

–Informe anual: Informe que es publica una vegada a l’any.

–Informe de posada al dia: Informe sobre diversos estudis publicats en relació amb una matèria durant un període de temps, que sol incloure bibliografia.

–Informe de recerca: Informe on s’exposen els resultats d’un treball de recerca o desenvolupament.

–Informe tècnic: Informe que exposa els resultats d’una investigació científica o tècnica.

–Infoxicació: És l’excés d’informació que provoca en el receptor una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una decisió o per romandre ben informat sobre un tema concret. Es tracta d’una sobrecàrrega d’informació difícil de processar o de fer-ne una anàlisi conscient i crítica. Aquest excés aboca a un estat d’angoixa, de desconcert i inoperància personal en l’àmbit laboral, formatiu o cultural. Sovint se’l relaciona amb formes de comunicació que ens arriben a través de l’ordinador com ara el correu electrònic, el web o blogs.

–Infra: Paraula llatina que s’utilitza en bibliologia en un text per remetre a un punt situat més endavant.

–Infraescrit: Tipogràficament es designa així el text imprès al final d’un capítol o d’un llibre i que en forma una mena de complement.

–Infrarojos: Radiació electromagnètica de longitud d’ona superior a 760 nanòmetres. 2. Energia electromagnètica la longituds d’ona de la qual se situen per sobre dels 700 nanòmetres (el límit superior que l’ull humà pot percebre com a ‘llum’) i per sota de les longituds d’ona que serveixen com a senyals de ràdio (a partir de 1 mm, és a dir, uns 1.000.000 nm). Com que aquest marge és molt ampli, l’infraroig se sol dividir en baix mitjà i alt, encara que hi ha altres divisions. Els éssers vius solen emetre (més aviat ‘rebotar) energia infraroja a les zones intermèdies de l’infraroig i molts objectes del món són perceptibles amb sensors d’infraroig perquè emeten (o reflecteixen) diferents quantitats d’energia amb aquestes longituds d’ona. Això ha permès el desenvolupament de sistemes de ‘visió nocturna’, per exemple, pels quals és possible veure de nit sense necessitat d’emetre llum normal, a més d’altres usos (bàsicament militars i científics). L’ús de la pel·lícula infraroja per a fins artístics és interessant però més aviat limitat

–Ingeni: Premsa manual horitzontal que usen els enquadernadors per tallar el paper dels llibres. La seva utilització és molt antiga, i era l’únic mitjà per fer aquesta operació abans de la invenció de la guillotina al segle XIX. Consisteix en una premsa horitzontal amb què se subjecta el llibre mitjançant dues clavegueres i sobre la qual se situa una peça movible per un carril que conté una fulla graduable, que s’encarrega d’anar progressivament tallant fulles del llibre a mesura que es donen passades sobre ell introduint en cadascuna una mica més la fulla.

–Ingerir: 1.Introduir en un escrit una paraula, nota, text, etc. 2. Inserir. Publicar.

–Ingramatical: Que és contrari a les regles de la gramàtica. Es diu del llibre que està ple de faltes gramaticals.

–Ingres: Paper de superfície lleugerament aspra que serveix per dibuixar i imprimir. Té la particularitat que presenta unes ratlles horitzontals i verticals ( anomenades Cadeneta i Corondell) i que en el seu conjunt s’anomenen Verjures. Aquest tipus de paper rep el nom d’un dibuixant i pintor francès de nom Ingres (1780-1867), el qual va promoure’n la creació per distingir la seva obra pictòrica de la dels deus contemporanis, en base al paper utilitzat.

–Inhibidor: En estampació calcogràfica, on s’usa un bany amb substàncies químiques, s’utilitzen catalitzadors per augmentar la velocitat de reacció i inhibidors per alentir-la.

–Inicial: Lletra amb què s’inicia una obra, una part d’un text, un paràgraf, etc., de dimensions notablement destacades, i sovint acompanyada d’ornamentació.

–Inicial afacetada: Inicial composta d’una sèrie d’arestes que assenyalen els diferents plans de l’esmentada lletra, de manera que sembla una inicial en relleu.

–Inicial afiligranada: Inicial decorada amb filigranes executades amb ploma, amb tinta o amb color, sobre un fons sense pintar.

–Inicial animada: Inicial ornamental que conté animals o figures humanes.

–Inicial antropomòrfica:. Inicial composta totalment o parcialment de figures humanes o de parts del cos humà.

–Inicial bipartida: Inicial ornamental que té els traços de la lletra es divideixen en dos, en color blau o vermell i acompanyada per un fons filigranat. Entre elles hi ha la ‘lletra amb regal’.

–Inicial buida: Inicial realitzada per un traç buit per dins.

–Inicial contornejada: Inicial petita, de color o daurada, que destaca sobre un fons monocrom, generalment emplenada amb una decoració de filets o fullatges en forma d’arabesc, on l’emmarcament segueix el contorn de la lletra per mitjà d’un joc d’entrants i sortints.

–Inicial de cintes: Inicial decorada amb traços de ploma que formen certes parts de la lletra o que en perllonguen l’asta.

–Inicial decorada: Aquelles en què la decoració està realitzada a pinzell. Poden ser: inicial figurada, inicial historiada.

–Inicial embotida: Inicial que té les parts plenes dividides en dues seccions pintades de color diferent i separades mitjançant una línia ondulada, trencada o dentada.

–Inicial emmarcada: El mateix que ‘inicial enquadrada’.

–Inicial enclavada: Combinació de lletres, on els traços d’unes entren a l’altra, amb una finalitat decorativa.

–Inicial enquadrada: Inicial decorada amb un marc decorat que es pot adaptar al contorn de la lletra.

–Inicial escacada: La que té un fons ‘escacat’.

–Inicial factotum: Adorn amb un espai al centre per inserir-hi una lletra majúscula.

–Inicial figurada: Inicial composta de personatges, animals o objectes, que amb la seva forma, postura o disposició reprodueixen el traç de la lletra, els contorns de la qual no estan perfilats.

–Inicial florida: Inicial decorada amb motius vegetals (florons, fullatges, etc.).

–Inicial folrada: Lletres majúscules els ulls de les quals estan tintats de colors.

–Inicial habitada: Inicial decorada a l’interior de la qual hi ha dibuixades figures d’éssers vius que no constitueixen una escena narrativa identificable.

Misal de Stammheim, c. 1170 Hildesheim, Paul Getty Foundation

–Inicial historiada:. Inicial a l’interior de la qual hi ha representades persones o escenes sovint relacionades amb el text.

–Inicial nua: Inicial decorada que no té enquadrament ni decoració, diferenciant-se de la resta del text per la seva gran mida i color diferent.

–Inicial a ploma: El mateix que ‘lletra amb regal’.

–Inicial ressaltada: Lletra, generalment majúscula no inicial, que destaca per un canvi de color al seu interior.

–Inicial secundària:. Inicial emprada per començar les parts menys importants d’un text, amb menor decoració i de mòdul més petit. Nota: A vegades, les inicials secundàries s’insereixen en el cos del text sense cap apart.

–Inicial simple: Inicial sense cap motiu decoratiu (com ara filigranes, fullatges, etc.) ni emmarcament, que només destaca per la mida, forma i coloració.

–Inicial zoomòrfica: Inicial composta totalment o parcialment de figures d’animals reals o imaginaris.

–Iniciativa editorial: La iniciativa editorial obeeix a persones o grups que, sense estar inscrits formalment com a empreses, fan tasques d’edició, disseny, impressió, divulgació i fins i tot comercialització de contingut imprès i digital sota una marca o nom que els identifica. La seva producció consisteix en obres individuals (plaquetes) o col·lectives (revistes, fanzins, antologies), que no compten amb un nombre de dipòsits legal, ISBN o ISSN, cosa que els impedeix formar part de biblioteques, ser venudes en llibreries i ser objecte de compres estatals. Els objectius que animen aquestes iniciatives són variats i es poden incloure la difusió, el rescat literari i el lliure accés a la informació. En molts casos, es tracta d’emprenedories autogestionades conformades per equips multitasques d’una o diverses persones, que utilitzen tan tècniques artesanals (fotocòpia làser, serigrafia) com a industrials (offset, POD) per a la reproducció, en tiratges no majors dels cent exemplars per tanda d’impressió o mitjançant plataformes virtuals com a pàgines web, blocs. Encara que no puguem afirmar que el seu estatus no formal obeeixi a una raó particular, respon principalment al temor d’adquirir les obligacions tributàries que comporta la formalització i un rebuig al sistema. El que sí que estem en condicions de dir és que les iniciatives editorials no només representen el pas previ al naixement de les micro i petites empreses editorials, sinó que també garanteixen la bibliodiversitat de continguts que tot ecosistema del llibre saludable hauria de sostenir.

–Inicis de la fotografia: La primera càmera de fotografiar va arribar a Barcelona provinent de França, de la mà del gravador Ramon Alabem i Casas, que havia après els secrets de la tècnica de la daguerreotípia directament del seu creador Louis-Jacques Mandé Daguerre, a París.

El 10 d’octubre de 1839 va tenir lloc l’obtenció de la primera imatge fotogràfica a la Península Ibèrica, al Pla de Palau de Barcelona, gràcies al suport de la Reial Acadèmia de Ciències d’aquesta ciutat, que aleshores s’anomenava Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. Alguns mesos més tard, el dentista Joan Josep Vilar es va convertir en el pioner de la fotografia a la ciutat de València.

En els seus començaments la fotografia va ser considerada un producte de la ciència, que despertava l’interès d’intel·lectuals, científics i estudiants, pertanyents a una classe social acomodada, els quals es mostraven receptius a tot allò que, procedent de l’estranger, palesés un determinat progrés. Fou així com alguns pintors, metges, farmacèutics o excursionistes van començar a apassionar-se davant dels resultats que obtenien a través del nou i revolucionari invent.

-Inintel·ligible: Es diu de l’original o manuscrit que no es pot llegir ni comprendre, per la mala escriptura o per la multiplicitat de trucades, notes, etc.

-Initium: Vegeu  ‘Lletra capitular’.

–Ink traps: Les noves tecnologies fotogràfiques i digitals exigien diverses adaptacions tipogràfiques. Tot i això, malgrat el predomini de la tecnologia, també es van introduir innovacions tècniques en el disseny de lletra tipogràfica. El 1975, Matthew Carter va dissenyar, per encàrrec d’AT&T als EUA, la Bell Centennial. Els caràcters estan dotats de les anomenades ink traps, que asseguren que no es perdin els detalls en imprimir-les sobre el paper fi i absorbent de les guies telefòniques.

La Bell Centennial de Matthew Carter con sus característicos ink traps

–Inkscape: Per imatges vectorials i com a alternativa a Corel Draw o Illustrator pot ser d’utilitat. Amb una interfície relativament intuitiva, aquest programa té moltes característiques avançades d’edició vectorial d’imatges (marcar, clonar, nivell d’opacitat, etc.). Permet també editar nodes, efectuar operacions de path complexes, traçar bitmaps i més coses de manera senzilla. Interfície senzilla.

–I.N.L.E.: L’Institut Nacional del Llibre Espanyol (en castellà Instituto Nacional del Libro Español, i abreujat com INLE) és un organisme autònom vinculat al Ministeri de Cultura. Va ser creat per l’Ordre de 23 de maig de 1939 sota la dependència de la Sotssecretària de Premsa i Propaganda del Ministeri de la Governació, com a “únic organisme central de consulta i direcció de tots els problemes relatius a la producció i difusió del llibre espanyol”. Aquesta institució va existir des de 1939 fins a l’any 1986, que va perdre el seu caràcter autònom, segons el que es va establir en la llei de Pressupostos Generals de l’Estat. Tal decisió acaba amb la política proteccionista que des d’aquest organisme s’exercia sobre la indústria editorial, en opinió del director general del Llibre, Jaime Salines, explica que, més que una desaparició, es tracta d’una transformació, per la qual determinades funcions que fins ara s’exercien des del INLE passaran a ser realitzades pels mateixos editors en col·laboració amb el Ministeri de Cultura.

–Insaculador: Persona encarregada d’insacular els noms d’aquells que poden ser escollits per a algún càrrec. Per exemple: “Acte seguit s’acordá, per majoría de vots, que’ls meteixos Joan Bages y Joan Trinxer fossen los encarregats d’insacular en les al·ludides dues bosses los noms dels confrares antichs y moderns capacitats per a exercir los oficis de Consol en cap y de Consol segon.”

-Insacular: Posar en un sac, una urna, etc., cèdules amb noms de persones o coses per treure-les després a la sort.

–Inscribir: Gravar alguna cosa perquè en quedi constància duradora.

–Inscripció: Escrit, en record de persones o d’esdeveniments, incís en pedra, en marbre, en metall, fos en bronze o esculpit en un monument, com a dedicatòria o intitulació. Nota: Les inscripcions també es poden trobar en epígrafs, en epitafis i en les llegendes de les monedes, i cal destacar-ne l’interès documental i històric o sociolingüístic.

2. Escrit succint fet en un registre. 3. Conjunt de caràcters escrits horitzontalment al centre de les monedes o medalles. 4. Anotació o assentament del gran llibre del Deute públic en què l’Estat reconeix l’obligació de satisfer una renda perpètua corresponent a un capital rebut.

–Inscripcions: Són les indicacions, textos o números, referents a l’estampa que han estat gravades a la mateixa planxa. Generalment, contenen una informació molt valuosa i exhaustiva sobre la intencionalitat, execució i condicions especials de l’ítem. Apareixen amb més profusió a les estampes antigues, especialment als segles XVI i XVII, gairebé sempre en llatí i, sovint, abreujades.

Diferents informacions:

.Firma de l’artista: Fins a l’últim terç del segle XIX, l’artista enregistrava la firma dins la planxa. Hi ha firmes que apareixen al revés atesa la inversió esquerra/dreta que es produeix al gravat. Es poden veure diferents tipus de signatures:

In-extensa: quan el nom s’ha escrit complet.

Abreujada: quan es redueixen les lletres.

Inicials: només es llegeixen les inicials del nom.

Monograma: dues lletres enllaçades formant un sol signe. També podeu incloure la data d’execució.

Anagrama: una figura simbòlica distintiva de l’artista.

Signatura i nacionalitat: quan la nacionalitat de l’artista segueix la signatura.

Signatura i professió: quan s’afegeix a la signatura l’ofici de l’autor: gravador, pintor, arquitecte…

Signatura falsa: en estampes contemporànies apareix fotogravada la signatura de l’artista al marge de l’estampa.

.Nom del creador de la composició: S’indica precedit de l’expressió: Inventi/Inven./Inv/in, que equival a: ha inventat, creat o dibuixat.

.Referència a l’autor de la composició original: El nom del creador de la imatge original en un gravat de reproducció va precedit, en diferents idiomes, de: Da, D’après, Segon, Tratto da, Afetr.

.Indicació del pintor: Quan es reprodueix una pintura original s’indica el nom del pintor precedit d’una de les expressions següents: Pnxit/Pinx./Pingebat/Ping/Píctor/Pictis ab…

.Nom del dibuixant: S’indica el nom del dibuixant de la composició per al gravat amb una d’aquestes paraules davant: Delineavit/Del./Delt./delin., Disegno/Dis./Disegnatore/Designed, Drew/Dessiné en francès; Gezeichnet/gez., en alemany. És més estrany: Descripsit. I a Venècia, al segle XVIII, Ex Monochromate.

També a les estampes antigues, tant en calcografia com en litografia, es pot trobar: Composuit/comp, Compuso o Lusit. Així com Auctore.

Excepcionalment Composuit és usat en les estampes manieristes per assenyalar l’autor dels versos.

A les xilografies japoneses, el dibuixant i/o autor s’indica amb el sufix Ga.

.Autor del gravat: Als gravats antics, segueix i indica el nom de l’autor de l’obra total, la paraula: Fecit/Fec./F./Faciebat.

.Nom del gravador: Normalment limitat al gravat al burí, el nom segueix la paraula Sculpsit/Sculpebat/Sculp,/Sc.; Exculpsit; Incidit/Incisit/Incid,/Incidebat/Inc./I, que indica: ha gravat, grava. I també es troba, encara que en menor mesura, Caelavit/Cael./Cae, i Chalcographus.

.Gravador de l’escriptura: El seu nom apareix gairebé exclusivament a les estampes del segle XVIII, seguit de la paraula Scripsit/Scrip.

.Indicació de l’aiguafortista: Entre els segles XVII i XVIII, era normal en el gravat de reproducció fer les primeres talles a l’aiguafort per continuar la composició al burí. Així que a les inscripcions també apareix el nom de l’aiguafortista – quan no és l’únic autor de l’obra final – precedit de la indicació Aquaforti o Aqquaf./Aq./Aqua fecit/A./ i, a França; entre 1700 i 1900, Eau forte par.

.Nom de l’autor de l’aiguatinta: Va acompanyat de l’expressió Aquatinta/aq:tinta.

.Nom del gravador que acaba l’obra: Al gravat de reproducció a diverses mans, s’indica l’autor del retoc i millora final, és a dir, la figura del principal del taller, a continuació de la paraula Perfecit.

.Nom de qui retoca el gravat: Amb l’expressió Reddidit o Restituit, s’assenyala qui ha retocat o reincidit la planxa.

–Inscrit: 1. Un llibre, o altra peça impresa, amb una declaració manuscrita i signada, generalment escrita per a una o més persones específiques i que sovint es troba a la guarda o a la portada; quan s’utilitza “inscrit” per descriure un llibre, tret que s’indiqui el contrari, s’implica que l’autor ha escrit la inscripció. Quan s’usa per designar els destinataris d’un llibre com a regal de l’autor (o editor), s’anomena “inscripció de presentació”. 2. Quan es descriu un llibre com a inscrit, indica que s’hi ha escrit una nota breu escrita per l’autor o un propietari anterior (normalment a la tapa o a la tapa enganxada frontal) i generalment va acompanyada d’una signatura.

Un llibre inscrit es pot classificar de tres maneres.
Un llibre que té una inscripció que no és ni de l’autor ni de l’autor (o d’una persona d’interès històric) no té cap valor de col·lecció addicional. De fet, això generalment restarà valor de col·lecció a un llibre. Un exemple podria ser una inscripció que digui: “A la meva estimada neboda Mabelline pel seu 16è aniversari. Amb amor, la tia Isabelle”. Per descomptat, per a la Mabelline o la tia Isabelle o la família posterior, això pot no tenir preu, però al mercat del llibre de col·lecció, tendeix a disminuir el valor.
Un llibre que té una inscripció de l’autor (o d’una persona d’interès històric) a algú que no ho és encara conserva una col·lecció millorada. Per exemple, si Cormac McCarthy fes una dedicatòria d’un llibre a “Benvolgut Dan, molta sort, Cormac McCarthy”, probablement tindria menys interès col·leccionable que un llibre que simplement tingués la signatura de McCarthy. (A menys que, és clar, siguis en Dan). Dit això, encara té un valor addicional respecte a un llibre sense signar (sobretot en el cas de McCarthy; a causa del seu caràcter solitari, la seva signatura es considera molt col·leccionable).
Un llibre que té una inscripció de l’autor (o, de nou, d’una persona d’interès històric) a algú altre que sigui d’alguna importància o rellevància s’anomena còpia d’associació i normalment es valora molt.

–Inscultura. Gravat rupestre d’època prehistòrica, especialment sobre roques granítiques de la regió nord-oest ibèrica (Galícia), representant, generalment, esquemes antropomòrfics i zoomòrfics, així com cercles, punts i espirals, en forma de laberint o de serp.

–Insecte de foc: Vegeu ’plaga’.

–Insectes nocius al llibre: Entre els nombrosos enemics del llibre i que atempten constantment contra la conservació del mateix i de les biblioteques, s’han de col·locar a primera línia una plèiade d’insectes bibliòfags que, lentament però assíduament, en l’alt silenci de les biblioteques, realitzen amb temps i amb el temps un treball dolorosament exterminador, del qual ningú no pot tenir idea. Els insectes han destruït milers de llibres preciosos, el valor dels quals resultaria incalculable, només comparable a les pèrdues sofertes gràcies a la desídia dels homes. Entre aquests insectes nocius es troben de l’espècie dels coleòpters, ortòpters, tisanúrids, pseudoneuròptres, himenòpters, lepidòpters i alguns aràcnids.

–Insectes útils als llibres: Juntament amb els insectes nocius als llibres n’hi ha d’altres que es poden anomenar útils i beneficioses, ja que persegueixen i destrueixen els primers nodrint-se’n. Són el ‘cheyletus eruditus’, l”obisium’, el ‘chelifer cancroides’, o escorpí dels llibres, que es nodreix dels altres àcars que pul·lulen entre la pols de les biblioteques; el ‘tyroglyphus ciro’, el ‘Glyciphagus domesticus’, etc.

–Insecticida: El que acaba amb els insectes.

–Inserció: Afegir mots a un paràgraf, a un text. Intercalar un nou text. Incloure uns mots o paràgrafs en el text d’un original.

–Inserir: 1. Incloure un escrit o imprès en un altre. 2. Intercalar lletres, paraules o passatges en un original o una prova. 3. Incloure un plec, secció o suplement a cada exemplar d’una publicació periòdica. 4. Incloure una il·lustració o mapa dins un altre de més gran per engrandir un detall. 5. Publicar un escrit en un diari. 6. Posar un anunci en una publicació periòdica.

–Insígnia: És la marca amb què els antics tipògrafs i llibreters (i també alguns moderns) distingien les edicions que sortien dels seus tallers o de la seva llibreria. La insígnia constituïa una figura al·legòrica amb una divisa adoptada per a totes les seves impressions i portant de vegades el nom i els cognoms de l’editor i de vegades només les inicials. Vegeu ’ Marques d’impressor’.

–Insignia:(tipus) Realitzada pel famós dissenyador gràfic britànic Neville Brody, va ser creada originalment per a la capçalera de la revista Arena el 1986 i publicada per Linotype el 1989. Les seves formes geomètriques denoten una certa influència de la Nova Tipografia de la Bauhaus dels anys 30 . Es tracta d’una lletra fàcilment reconeixible gràcies a l’alternança de formes arrodonides amb altres rectes i agudes, posseint uns remats creuats a la ‘E’, ‘B’, ‘P’, ‘R’, ‘H’ o ‘K’ i un serif horitzontal a la part superior de la ‘A’. La seva aparença suggereix tecnologia i progrés amb un cert aire retro. Té una versió alternativa amb modificacions d’algunes lletres com la ‘E’, ‘F’, ‘J’, ‘P’, ‘R’, etc. Molt útil per a aplicacions d’exhibició com a titulars i publicitat.

–Insípid: Es diu del llibre el text el qual és fat, de difícil lectura o d’estil pedestre.

–Insolació: Sotmetre un material fotosensible a una llum per transferir-li una imatge. Es realitza, per exemple, a les planxes d’òfset per passar el fotolit a la planxa i realitzar així la matriu amb què s’imprimirà.

–Insolació de la planxa i impressió: Un cop resoltes les indicacions fetes a les oçalides, el muntatge d’òfset (astraló) s’insola, plec a plec, sobre planxes polimetàl·liques que han de servir per efectuar la tirada (impressió),

–Insolador: Aparell emprat en arts gràfiques per exposar les planxes fotosensibles a l’acció de la llum (moltes vegades ultraviolada). Actualment el seu ús està gairebé desaparegut tret de la creació de malles per a serigrafia i la creació de circuits impresos mitjançant litografia.

Un insolador Lumitorn per a serigrafia 

–Insoladora: Conjunt d’aparells que s’empra al fototransport o passat de planxes als sistemes d’impressió que l’utilitzen.

–Insolar: Exposar a la llum del sol o a una llum rica en raigs ultraviolats, a través d’un clixé, una planxa o pel·lícula per tal de gravar-hi una il·lustració o un text determinat.

–Insolubles: Són les tintes tipogràfiques i litogràfiques que després de la impressió ofereixen la deguda resistència a l’aigua. La mateixa propietat han de tenir els pigments que han de servir per a les tintes per a òfset, litografia, heliogravat, i llauna.

–Inspecció: Llibre en què el capità d’un vaixell anota tots els efectes o les mercaderies
que constitueixen el carregament.

–Inspirar: 1. Suggerir idees per a la composició d’un text literari. 2. Donar instruccions als qui dirigeixen o redacten una publicació periòdica.

–Institucions: 1. Col·lecció metòdica dels principis o elements duna ciència, art, etc. 2. Col·lecció o reunió sistemàtica dels principis i regles jurídics.

–Institut Català de les Arts del Llibre: L’Institut Català de les Arts del Llibre va ser una corporació activa a Barcelona des de 1898 fins a 1939. Fundada per Josep Lluís Pellicer, Eudald Canibell i Josep Cunill, hi col·laboraren també Joaquim Casas i Carbó, Joan Russell i Anglarill, Àlvar Verdaguer, Joseph Thomas o Fidel Giró, entre d’altres. L’entitat, recollint alhora els interessos obrers, aleshores d’orientació anarquista, i els dels industrials que n’eren els patrons, aplegà els diferents sectors de les arts gràfiques amb una doble finalitat, gremial i també formativa, en un moment en què no hi havia  cap ensenyament oficial d’aquestes arts.

A més de monografies, memòries, edicions de bibliòfil i almanacs, l’entitat publicà la Revista Gráfica (1900-28), el seu òrgan de comunicació, per donar a conèixer les activitats de la institució i ser un difusor cultural que recollís els progressos tipolitogràfics. S’edità el primer número -dedicat a Gutenberg– el 1900. Eudald Canivell n’era el director artístic i literari i la periodicitat era anual. A partir del quart any, la revista es feu trimestral i després de 1905 passà a ser mensual, sota la direcció literària d’Adolf Alegret i la direcció artística de Josep Triadó. El número de juliol de 1906 ja va ser imprès pels alumnes de l’Escola Pràctica Professional. A partir de 1927 obrirà una segona etapa i apareixerà amb el nom de Publicación Oficial del Instituto Catalán de las Artes del Libro y de la Unión Sindical de las Artes del Libro, editada per la Unión Sindical de las Industrias del Libro.

–Institut Català de Bibliografia: Fou un organisme oficial depenent del servei de Biblioteques i del Patrimoni Bibliogràfic que al seu torn depenia de la llavors anomenada direcció general del Patrimoni Escrit i Documental, una divisió del Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. Tenia funcionalitats normatives, catalogant la producció bibliogràfica existent a Catalunya, així com les catalogacions periòdiques. El seu primer director fou en Lluís Anglada.^[1][2] Es va crear el 1981 i va ser substituït el 1995 pel Servei de Normalització Bibliogràfica (SNB), depenent ja de la Biblioteca Nacional de Catalunya.

–Institut Cartogràfic i Geolòcic de Catalunya: La Cartoteca de Catalunya aplega documentació cartogràfica antiga i moderna de tot el món. Creada l’any 1985 i integrada dins l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC),  posa a disposició de tothom mapes, llibres, fotografies i fons documentals relacionats amb el territori. 

L’any 2007 s’obrí aquest catàleg digital al públic que permet la visualització en línia i la descàrrega en alta resolució de la documentació cartogràfica de la nostra cartoteca a mesura que es va digitalitzant. El nombre de mapes i imatges no ha parat de créixer i es va incrementant amb el temps.

Aquesta pàgina recull una mostra del patrimoni cartogràfic i documental de la nostra institució que abasta Catalunya i tot el món, de totes les èpoques i en tots els formats. Així doncs, hi podeu trobar mapes solts, atles, globus o mapes en relleu que van des del segle XV fins al segle XXI i de totes les temàtiques: topogràfics, geològics, turístics, hidrogràfics o de guerra, per citar-ne alguns exemples.

–Institut d’Estudis Catalans: L’Institut d’Estudis Catalans és l’ens de referència normativa per a la llengua catalana en el seu conjunt. Treballa amb la visió de ser el referent acadèmic de la llengua i la cultura catalanes, assessorar els poders públics i tenir capacitat d’influència social des de la reflexió, el rigor i la independència de criteri. Exerceix d’acadèmia de la llengua catalana i de centre d’estudis de recerca en totes les matèries del saber.

–Institut Gallach: Llibreria i editorial fundada a Barcelona el 1924 per Josep Gallach i Torras. Publica obres monumentals, en diversos volums, sovint il·lustrades, i en llengua castellana, sobre història, art, geografia, història natural, etc.

–Instituta: Compendi metòdic de dret civil romà.

–Instituto Nacional del Libro Español: (INLE) Organisme creat per promoure i regular l’edició i la difusió del llibre a Espanya. Aquesta institució va existir des de 1939 fins a l’any 1986.

–Instrucció: Reglament en què predominen les disposicions explicatives o de caràcter tècnic referents al compliment d’un servei administratiu, etc.

–Instrucció d’Amenemope: Composició literària d’època faraònica conservada, totalment o en part, en cinc documents, dels quals el més important és un papir del British Museum.

–Instrument: 1. Document autèntic que estableix un dret privat o públic. 2. Document escrit en què es fa constar algun fet o acte que hagi de tenir efectes jurídics.

–Instrument arxivístic: Vegeu ‘Instrument de consulta’.

–Instrument bibliogràfic: 1. Referència utilitzada pels bibliotecaris per preparar una descripció bibliogràfica. 2. Catàleg que informa dels materials continguts a una biblioteca.

–Instrument de consulta: Document, imprès o no, que enumera i descriu un conjunt de peces d’arxiu amb objecte de donar-les a conèixer als investigadors científics i administratius. En funció de la fase de tractament arxivístic dels documents de què derivin els instruments, es poden distingir: instruments de control (fases d’identificació i valoració) i instruments de referència (fases de descripció i difusió).

Instrument de control: És aquell que s’elabora a les fases d’identificació i valoració. Per tant, són instruments de control els següents: fitxers d’organismes, fitxers de tipus documentals, repertoris de sèries, quadres de classificació, registres topogràfics, registre gràfic de dipòsits; i a la fase de valoració: relacions, calendaris de conservació, registres generals d’entrada i sortida, relacions d’eliminació, informes/propostes d’eliminació, relacions de testimonis resultants de mostreig, etc.

–Instrument d’escriptura: Els que s’utilitzen, comunament, per escriure: estil, càlam, ploma, ploma, pinzell o ploma metàl·lica, retolador, bolígraf, llapis, pinzell…

–Instrument de mesura de tipus: Per mesurar la mida dels caràcters. N’hi ha diversos: el ‘tipòmetre’ i el ‘linòmetre’.

–Instrument Perspectiu de Bernardo Buontalenti: És una eina de dibuix que va ser dissenyada per l’arquitecte italià Bernardo Buontalenti (1531-1608). Aquesta màquina tenia com a objectiu facilitar la representació de la perspectiva als dibuixos arquitectònics i artístics. El dibuix aparegut al llibre “Strumenti e macchine” publicat el 1590, mostra com funcionava aquest instrument. La comoditat de la màquina era mantenir vertical un rectangle o llistó a través del qual es mirava, mentre que el paper estava recolzat horitzontalment sobre una taula dibuix. Això permetia que el dibuixant pogués traçar els elements perspectius amb més comoditat, ja que el paper estava en una posició estable. Amb aquesta configuració, l’artista o arquitecte podia observar l’objecte o l’escena que volia dibuixar a través del llistó vertical, mentre dibuixava sobre el paper horitzontalment col·locat a la taula de dibuix. Això facilitava la representació precisa de la perspectiva al dibuix, ja que es mantenia una alineació constant entre la vista de l’objecte i el pla de dibuix.

Instrument perspectiu de Bernardo Buontalenti, 1590.

–Instrumentum: 1. Document. 2. Objecte de naturalesa diversa que conté inscripcions i proporciona informació valuosa sobre la vida quotidiana, social, econòmica i religiosa.

-Instrumentum domesticum: Terme col·lectiu utilitzat per designar els objectes diversos sobre els quals es troba alguna inscripció.

–Insulari: 1. Descripció de les illes d’un mar, nació o continent. 2. Mapa on estan representades.

–Intaglio: 1. Gravat en buit. Procediment d’impressió on la imatge està més baixa que la superfície de la planxa. 2. Paraula italiana que indica genèricament el gravat en metall o talla dolça.

–Integral: Descriviu un full que és part original del llibre, no afegit o alterat posteriorment.

–Integrat Un llibre integrat té text i il·lustracions impreses juntes a les mateixes pàgines, de manera semblant a la maquetació de pàgina d’una revista, en lloc de tenir il·lustracions en seccions de làmines separades.

–Íntegre: Allò a què no li falta cap de les seves parts.

–Integritat d’un fons: Norma fonamental derivada del principi de procedència segons el qual els documents, perquè mantinguin el seu valor de prova i d’informació, s’han de conservar en el seu ordre original i no patir divisió, eliminació no autoritzada ni addició d’elements estranys.

–Integrar: Formar les parts (un tot).

–Intel·ligència artificial (IA): Sistema informàtic que permet manejar la informació de forma semblant a com es faria usant les diferents parts de la intel·ligència humana, gràcies a la petita part que s’ha pogut automatitzar. La intel·ligència artificial s’inicia el 1956 després d’una reunió científica destinada a estudiar les possibilitats de simular la intel·ligència humana per mitjà d’una màquina (robot). La seva aplicació a la bibliologia es refereix al reconeixement de formes, com ara els caràcters (impresos o manuscrits) i la paraula; a la programació automàtica, que consisteix en obtenir automàticament un programa a partir de les seves especificacions; a comprensió de llenguatges naturals, des dels primers intents de traducció automàtica fins als estudis de llenguatges d’accés a bases de dades o els llenguatges d’interacció amb l’home.

–Inteligibilitat: Condició que presenta un missatge per ser entès fàcilment gràcies al fet que està dotat de coherència i racionalitat. És emprat en fonètica, en l’aprenentatge d’idiomes, en audiometria i en sistemes de comunicació, on es mesura el grau de nitidesa i claredat amb què es presenta; i en disseny, en relació amb els diferents nivells entre el que és figuratiu i el que és abstracte. Resulta un element indispensable en la formulació creativa pròpia del copywriting publicitari, en el disseny d’icones informàtiques, en senyals de sistemes d’orientació espacial i en l’avaluació objectiva de la seva comprensibilitat; i també pot ser útil a la pintura i a la poesia.

–Intensitat: Magnitud d’una qualitat. També e diu de la qualitat, força. Profunditat de la coloració que pot tenir un paper, cartolina, etc.

–Interacció sense pantalles: Amb l’avenç dels hologrames i dispositius d’AR, el disseny gràfic s’alliberarà de les pantalles i permetrà una interacció més directa amb el món real. Les marques podran oferir experiències completament adaptades als usuaris en temps real, ajustant cada element visual a les preferències i els comportaments de cada individu.

–Interbibliotecari: Vegeu ‘préstec interbibliotecari’.

–Intercalació: 1. Introducció d’una o més fulles, lletres, etc., entre d’altres. 2. Signe enforma d’accent circumflex en posició inferior (  ̭  ) que s’empra en la correcció d’estil per indicar on s’ha de col·locar una lletra, una paraula o una frase que cal afegir. És també corrent representar-ho i utilitzar-ho al revés ( ˬ ). 3. Cita que un autor fa de paraules o paràgrafs d’un altre autor. 3. Element que s’intercala, com ara versos, quadres, etc.

–Intercalar: 1.Encartar. Posar un full de paper entre altres fulls. 2.  Ficar un full solt al seu lloc abans d’enquadernar el llibre.

–Intercalat: 1. Text que es compon i disposa de forma diferent que el text general duna obra, ja sigui com a ull o cos menors, ja a mida més petita, d’un altre tipus, etc. 2. Introduït entre dues o més coses.

–Intercolumni: Traçat de les línies del ratllat amb punta seca prenent dos o més bifolis alhora i seguint el model de la pauta que es col·loca a sobre.2. Espai entre dues columnes successives d’un rotlle.

–Intercolumni descentrat: Intercolumni que divideix la caixa de justificació en dues parts d’amplària desigual.

–Intercolumni mòbil: Intercolumni que varia de posició d’un foli a un altre, segons les necessitats del text.

–Intercolumni volant: Intercolumni petit que no ocupa tota l’alçària de la pàgina i que s’afegeix esporàdicament al ratllat segons les necessitats del text.

–Interdefinició: Xarxa de remissions internes que permet explicar els conceptes d’un domini determinat.

–Interespai: Nom genèric de tot espai o blanc tipogràfic que es col·loca entre línia i línia.

–Interferència: Intervenció de sorolls en el procés de la comunicació.

–Interfície: Punt pel qual un ordinador presenta les seves dades a l’exterior i en rep de noves. Pot ser un simple endoll, com és el cas d’una interfície USB o una pantalla combinada, un teclat, un micròfon, un altaveu o tot plegat. Quan els punts de connexió estan pensats per presentar i prendre dades dels usuaris (no d’altres màquines), es parla d’interfície d’usuari i la usabilitat és un dels conceptes clau en el disseny d’aquest tipus d’interfícies.

–Interfície oberta de preimpressió OPI: També anomenada APR o AIR (Automatic Picture or Image Replacement – Substitució automàtica d’imatges). Un sistema pel qual els dissenyadors poden utilitzar imatges FPO mentre dissenyen la maquetació, que després se substitueixen automàticament per les versions d’alta resolució quan es fan pel·lícules o planxes.

–Interfície d’usuari: és el medi amb què l’usuari pot comunicar-se amb una màquina, un equip o una computadora, i comprèn tots els punts de contacte entre l’usuari i l’equip. Una bona interfície té una bona ergonomia que la fa fàcil d’entendre i d’utilitzar. Es fa servir també l’argot anglès, Human Machine Interface (HMI) o el més antiquat man-machine interface (MMI).

–Interfoliació: 1. Col·locació d’un full en blanc entre dues impreses per evitar que es repintin. 2. Col·locar un full en blanc entre dues impreses per protegir les il·lustracions.

–Interfoliar: 1. Relligar un llibre inserint, entre dues pàgines encarades, un full en blanc per escriure-hi notes. 2. Col·locar fulls de paper en blanc entre les pàgines d’un volum, entre els gravats d’un àlbum abans d’enquadernar-los.

–Interior: Part del bloc de fulls que dona al llom.

–Interior de contraportada: Cara de la contraportada.

–Interior de portada: Cara interior de la portada o de la contraportada d’un llibre.

–Interiorisme: Disciplina directament relacionada amb l’arquitectura, dedicada a l’anàlisi i el disseny d’espais coberts, de transició, semitancats i interiors, que busca produir una sensació i una experiència particular a través de l’ús d’elements i recursos específics. També es relaciona amb l’aprofitament de la llum natural o el disseny d’una experiència lumínica artificial, la gamma cromàtica escollida per a cada lloc i la distribució deliberada de mobiliari. Encara que popularment es vincula amb la decoració sota una conceptualització estilística determinada, també estudia i adapta funcions per a accés, trasllat, vincle, il·luminació, ventilació i acústica a llocs tan dispars com a quiròfans, recepcions, fàbriques, auditoris, capelles, habitacions d’hotel, entre d’altres.

Cafeteria de la Casa Milà, foto de Benjamin Núñez González

–Interlínia: La interlínia de l’obra marca la base de la retícula. En ser la de més importància i freqüència, els altres espais de la retícula s’adaptaran als seus valors resultants. Es divideix la pàgina verticalment, des de l’extrem superior fins al tall inferior, mitjançant l’espai entre línies. Generalment no hi ha una coincidència exacta, per la qual cosa es modifica la interlínia perquè ocupi l’alçària en intervals sencers. S’ha de buscar el valor que s’allunyi el mínim possible de la interlínia original.

–Interlineació: 1. Interlineat, espai. 2. Utilització d’interlínies per separar una línia de la següent.

–Interlineada: Traducció impresa o escrita entre una línia i una altra d’un text. Es diu, per exemple, llibre amb traducció interlineada a aquell que té entre una línia i una altra de l’original la traducció en una altra llengua, i les paraules s’han de correspondre exactament al mateix espai.

–Interlineal: Contingut entre línies; inserit entre línies ja escrites o ja impreses-

–Interlinear: 1. Escriure alguna cosa entre dues línies manuscrites o impreses. 2. Espaiar les línies d’un text augmentant el cos de composició en relació amb l’ull de la lletra.

–Interlineat: 1. Espai horitzontal entre dues línies de text. 2 Escriptura entre dues línies. 3. Separar amb interlínies les línies d’una composició tipogràfica per tal que el text ocupi més espai.

En tipografía la interlínea es mesura de línia base a línia base.

La interlínia adequada és una de les claus d’una composició tipogràfica amb bona llegibilitat. No ha de ser gaire gran, es perdria la coherència, ni gaire estret, les línies es confondrien i l’ull saltaria entre elles. 2. Correcció d’estil que s’introdueix entre dues línies de l’original.

–Interlineat 0: Interlineat que es produeix quan el cos de la línia i l’ull de la lletra coincideixen en grandària.

–Interlineat automàtic: Adopció automàtica d’un espai entre línies predeterminat en funció del cos, del tipus de document, etc.

–Interlineat negatiu: Interlineat que es produeix quan el cos de les línies és menor que el que correspon a l’ull de la lletra.

–Interlínia: 1. Espai en blanc comprès entre dues línies d’escriptura. 2. Làmina prima de metall que serveix per a augmentar l’espai que separa dues línies en la composició tipogràfica.

–Interllengua: Llengua lògic-simbòlica en què és convertida la lletra natural que es traduirà abans de ser transformada en llengua resultant.

–Interlletratge: Espai entre les lletres de paraula. Pot ser equilibrat o descompensat. Tot i això, l’interlletratge òptim és subjectiu, així que, encara que hi ha certs costums d’ús, no hi ha unes normes estrictes. 2. En tipografia, l’espai general entre les lletres de les paraules (‘tracking’).nEn tipografia, ajustar l’espai entre parells de caràcters concrets perquè la seva llegibilitat i l’equilibri visual sigui òptim (‘kerning’). Parells de ‘kerning’ habituals són “AV”, “va” i “kv”, per exemple. Un bon ‘kerning’ és essencial en una font tipogràfica ben dissenyada.

Un text amb mal interlletratge i un  altre adequat

En ambdós casos, l’interlletratge òptim depèn força de la situació en què s’apliqui (cos, color, tipus de font…) i del criteri tipogràfic del dissenyador: N’hi ha que prefereixen els textos més estrets, els que prefereixen que ‘respirin’ una mica més…

–Interlock: A l’estil interlock no importen tant les característiques formals com la manera com cada lletra es relaciona amb les altres. Generalment, s’usen lletres condensades sense rematada, amb poca o nul·la modulació o amb rematada en bloc. L’interlock es caracteritza per obrir blancs de les lletres per encaixar al seu interior parts de les lletres adjacents, generant colors tipogràfics molt compactes i potents.

Diseny de ‘lettering’ estil interlock, realitzat per Iván Castro.

–Interlocutòria: Conjunt de peces que formen una causa o plet legal.

–Intermedi: Petita obra dramàtica de caràcter lleuger o còmic, intercalada entre els actes duna altra obra més important. És semblant als ‘entremeses’ que al teatre espanyol del Segle d’or s’intercalaven entre les jornades de la peça principal.

–Intermitències: Petites ruptures que es poden produir en el traç d’una ratlla feta d’amunt d’un paper rugós o gofrat.

–International Organisation of BookTowns: Una ciutat del llibre és un petit poble o poble rural on es concentren llibreries de segona mà i antiquaris. La majoria de les ciutats del llibre s’han desenvolupat en pobles d’interès històric o de bellesa paisatgística. El concepte va ser iniciat per Richard Booth de Hay–on–Wye a Gal·les.

–Internet: La informació que conté la xarxa de xarxes és interminable, de tota mena, de qualsevol procedència i de qualitat molt variable. Ofereix serveis molt diversos, entre d’altres, el correu electrònic i la World Wide Web, en què s’inclou el conjunt de documents d’hipertext amb enllaços entre ells que resideixen en servidors de tot el món. Els arxius poden contenir textos, imatges, arxius de pel·lícules i sons, miniaplicacions i programaris que pot executar l’usuari, etc, Per bé que no és un llibre, en pot contenir molts i és un fons obert i amplíssim d’informació. (Manual d’Estil IEC, II, p.76).

–Internet Archive: Ofereix més de 20.000.000 de llibres i textos que es poden descarregar gratuïtament. També hi ha una col·lecció de 2,3 milions de llibres electrònics moderns que pot ser manllevat per qualsevol que tingui un compte gratuït d’archive.org.

–Internet archive Book Images: Aquí es poden trobar imatges antigues, del 1500 al 1922. Té més de 3,5 milions d’imatges històriques lliures de drets. No requereix codi.

–Internet Explorer: Navegador Web gratuït creat per Microsoft en l’any 1995 inicialment per al sistema operatiu Windows i posteriorment per a Apple Macintosh.

–Interner Society (ISOC): La Internet Society és una organització professional sense ànim de lucre que facilita i dóna suport a l’evolució tècnica d’Internet, estimula l’interès i dóna formació a les comunitats científica i docent, a les empreses i a l’opinió pública, sobre la tecnologia, els usos i les aplicacions d’Internet, i promou el desenvolupament de noves aplicacions per al sistema. Aquesta societat ofereix un fòrum per al debat i la col·laboració en el funcionament i l’ús de la infraestructura global. Té diversos grups de treball (task forces) de gran importància per al desenvolupament tècnic de la xarxa, com ara IAB, IETF i IRTF. La Internet Society publica un butlletí trimestral (On The Net) i convoca una conferència anual (INET). Té també una estructura territorial formada per diversos Capítols a nivell nacional i regional.

–InterNIC: Nom donat al conjunt de proveïdors de serveis de registre. El InterNIC defineix els noms de domini a nivell mundial.

–Interparaula: Distància entre paraules duna composició tipogràfica.

–Interpoliació: 1. Introducció d’un element nou (fragment, mot, etc.) en un text per fer-lo més entenedor. 2. En fotografia (i escàners), millorar la resolució de la imatge afegint-hi píxels no existents gràcies a algoritmes.

–Interpolació: Alteració del text original (generalment mitjançant una addició)
per part del copista ( interpolador ), que actua conscientment o semiconscientment amb l’objectiu de corregir errors reals o presumptes, o de millorar o «embellir» el text.

–Interpolació per aproximació: La que es basa a trobar la mitjana dels 2 píxels veïns.

–Interpolació bicúbica: La que es basa a trobar la mitjana dels 16 píxels veïns.

–Interpolació bilineal: La que es basa a trobar la mitjana dels 4 píxels veïns.

–Interpolació per veïnatge: El mateix que ‘interpolació per aproximació’.

–Interpolador:1.Qui posa interpolacions als llibres. 2. Antigament eren anomenats interpoladors els gramàtics grecs correctors d’Homer.

–Interpolar: 1. Inserir en un text d’altri, paraules, frases, etc., que no eren en el text original. 2. Inserir en un text elements no originals, com ara gloses, variants, escolis, notes marginals, etc.

–Interpolat: Font adulterada mitjançant l’addició, supressió o canvi de paraules de la primitiva expressió.

–Intèrpret: Persona que explica el sentit i l’abast d’un text poc clar.

–Interpretació: 1. Acció d’interpretar. 2. Traducció duna llengua a una altra.

–Interpretar: Explicar el sentit de textos el significat dels quals és poc clar. 2. Traduir d’una llengua a una altra.

–Interpungere (veu llatina): Operació de l’’emendatio’ que consisteix a puntuar l’edició crítica d’un text d’acord amb un criteri determinat, que generalment respon als costums moderns.

–Interrobang:  També conegut com a interabang ‽ (sovint representat per qualsevol de ?!, !?, ?!?, ?!!, !? ? o !?!), és un signe de puntuació no convencional destinat a combinar les funcions del signe d’interrogació, o punt interrogatiu, i el signe d’exclamació, o signe d’exclamació, conegut en l’argot d’impressores i programadors com a “bang”. El glif és una lligadura d’aquestes dues marques i va ser proposat per primera vegada l’any 1962 per Martin K. Speckter.

–Interrogació: Acció d’interrogar; l’efecte. Signe d’interrogació, interrogant.

–Interrogant: Signe ortogràfic que es posa a la fi ( ? ) i el que es posa, a vegades, al començament (  ¿ ) d’una proposició interrogativa.

–Interruptor automàtic: Una persona que trenca llibres per vendre les làmines per separat, o el llibre mateix quan les tapes estan tan malament que cal tornar a enquadernar-lo o trencar-lo.

–Interstate: Dissenyada per Tobias Frere-Jones els anys 1993 i 1994 per a la fosa Font
Bureau, aquesta tipografia posseeix una gran quantitat de variants de pes i ample. Està inspirada en l’alfabet utilitzat per la Federal Highway Administration (Administració Federal d’Autopistes) dels Estats Units per a la senyalització de les carreteres i autopistes que s’estenen pels diferents estats (d’aquí el nom). Posseeix unes formes clares i unes vores definides que la fan molt llegible en un impacte ràpid. La seva polivalència i flexibilitat
per adaptar-se a qualsevol espai també la converteix en una opció encertada a revistes, diaris i fins i tot web.

–Intertextualitat: Relació entre un text literari i els altres textos del mateix període o del mateix autor, que contribueix a orientar les interpretacions de cadascun.

–Intertípia: (d’Intertype, marca registrada per International Typesetting Machine Company el 1911) Màquina de composició mecànica de funcionament similar al de la linotípia.

–Intertítol: Títol d’una subdivisió duna obra.

–Interval: nom genèric amb què es designen els espais o blancs d’una pàgina, entre línia i línia o entre paraula i paraula.

–Intervencions arcaïtzants: Tenen com a objectiu restaurar formes lingüístiques arcaiques en el text, de manera correcta o incorrecta .

–Interversió: Canvi d’ordre, accidental o voluntari, de dos elements d’un text (lletres, mots, paràgrafs, etc.) de manera que cadascun ocupa el lloc de l’altre. Tb Transposició.

–Intimista: Escriptor, especialment el poeta, que intenta expressar emocions i sentiments molt íntims i delicats.

–Intitulació: 1. Fórmula textual amb les dades sobre el text (autor, títol) que està col·locada al principi o al final del text. 2. Acció d’intitular. 3. Títol o inscripció. 4. Expressió del nom i títols de l’atorgant que figuren al protocol inicial dels documents i cartes medievals.

–Intitular: Donar, posar, un títol ( especialment un llibre).

–Intitulatio (veu llatina medieval): Intitulació.

–Intons: Dit d´un exemplar d´una edició o d´un llibre: Que s´enquaderna sense tallar els plecs de què es compon, i queden els marges complets i amb les barbes.

–Intraduïble: Que no es pot traduir d’un idioma a un altre.

–Intranet: Xarxa privada dintre d’una companyia o organització que utilitza el mateix programari que es troba en Internet, però amb la diferència que és sol per a ús intern.

–Intransparent: Paper complex format per tres capes de paper o cartolina en què la capa interior és de color negre. Cartolina amb què es fan els jocs de cartes.

–Introd.: Abreviatura d’introducció.

–Introducció: 1. Exordi d’un discurs o preàmbul duna obra literària, tècnica o científica. 2. Primera secció o part d’un capítol o treball, on l’autor aborda els principis de la matèria que després desenvoluparà per extens. 3. Treball introductori d’una obra, diferent del pròleg o text que en faci, a manera de capítol general en què es presenta un ampli resum del contingut, l’abast i l’enfocament, la definició del lector, etc. 4. Principis, conjunt de textos que precedeixen el cos de l’obra. 5. Obra elemental, inferior a un manual, que generalment s’intitula ‘Introducció a…’ i proporciona informació a un lector sense preparació per abordar un tractament profund de la matèria. 6. Text que precedeix el cos del diccionari on s’expliquen al lector aspectes de la macroestructura per al maneig de l’obra.

–Introducció: Text col·locat a l’inici d’una obra, de la qual es pot considerar part integrant, en què l’autor presenta de manera sintètica el contingut de l’obra, n’exposa el mètode, l’estructura i la finalitat.

–Introit: Pròleg que es posava antigament a les comèdies, en què s’explicava l’argument i es demanava la indulgència del públic.

–Intrús: Persona que té un coneixement profund sobre funcionament de xarxes de manera que pot advertir els errors i falles de seguretat d’aquest. Igual que un cracker busca accedir per diverses vies als sistemes informàtics però amb fins de protagonisme.

–Inv.: El mateix que ‘invenit’.

–Invenit: Vegeu ‘Inventor’. 

–Inventari: 1. Índex de documents pel seu ordre topogràfic. 2. Assentament cronològic, en un registre especial, de totes les peces bibliogràfiques que ingressin a una biblioteca. 3. Enumeració de conjunts de documents al nivell de fons, de sèries, d’unitats documentals o de peces, així com d’assentaments i d’instruments de consulta, establert per a control i informació. 4 .Instrument de consulta que porta una enumeració descriptiva més o menys detallada dels expedients o peces que componen un o més fons d’arxiu o sèries. 5. Document que conté una enumeració de vegades descriptiva d’objectes, establerta per necessitats diverses, com, per exemple, després de la mort, després d’un embargament o amb vista a un repartiment. 6. Enumeració de peces o d’unitats documentals establerta en ocasió d’una transferència, una operació d’eliminació o per descriure les peces contingudes en un expedient. 7. Conjunt d’unitats lèxiques que conformen un diccionari.

–Inventari d’arxiu: Descripció més o menys detallada del contingut de les sèries, fons i documents, amb referència a la unitat d’instal·lació, per facilitar-ne la localització.

–Inventariació: Acció d’inventariar.

–Inventariar: Fer inventari.

–Inventarium: Repertori de llibres. S’anomenaven així les primeres bibliografies o relacions de llibres pertanyents a una biblioteca.

–Inventor: A l’estampa de reproducció en talla dolça dels segles XVII i XVIII el gravador trasllada al coure el dibuix d’una pintura o programa iconogràfic establert prèviament en forma gràfica o textual. Doncs bé, qui concep la idea, el creador del programa iconogràfic, n’és l’inventor. L’esment d’inventor ocupa a l’estampa el mateix lloc assignat a la menció de pintor, és a dir, l’angle inferior esquerre, i s’indica precedint el nom al terme ‘invenit’ —‘inv’. en abreviatura—; en català, ho va inventar.

–Invenut: A la terminologia del comerç del llibre s’anomena així el lot de llibres o diaris no venuts, que es retornen a l’editor després d’un determinat període de temps.

–Inversió de color: Determinació del color complementari i l’ajust inversament proporcional de la brillantor en una imatge, fent que les parts clares d’aquesta apareguin fosques en la forma negativa, tal com passava en un negatiu fotogràfic analògic. En fer-ho en un editor d’imatges ràster es presenten resultats diferents depenent de l’espai de color seleccionat, ja que es pot fer tant en una fotografia composta de colors RGB com en una imatge en escala de grisos.

–Invertit: 1. Posar en direcció oposada en ordre oposat; posar, cap per avall, una línia, una lletra, un gravat, una pàgina, etc. 2. Substituir per l’oposat ( disposició, direcció). 3. Invertir l’ordre d’uns versos.

–Investigació bibliogràfica: Cerca sistemàtica i exhaustiva de material editat sobre una matèria determinada.

–Investigador: Persona que dedica la seva vida a ensumar dades per biblioteques i arxius, com si alguna vegada li haguessin de pagar per això o la societat els ho anés a agrair. Algunes males llengües diuen que són pobres malalts, enganxats al coneixement.

–Invocació: Inscripció inicial o final, a vegades reduïda a una abreviatura (IHS, MA) o a un simple signe (crismó, creu), mitjançant la qual l’autor o el copista posa el text sota el patrocini de la divinitat o dels sants.

–Invocació monogramàtica: El mateix que ‘crismó’.

–Invocatio: En diplomàtica, fórmula de devoció per la qual el copista encomana el treball a la protecció divina. Tot i que ajudava a garantir la veracitat del document, l’absència d’aquest protocol no el privava de validesa. Podeu aparèixer al protocol inicial de l’estructura documental tripartida, generalment a la cantonada superior esquerra del document, o bé al final del document. La ‘invocatio’ es pot expressar de dues maneres principals: mitjançant expressió verbal o explícita, o monogramàtica o simbòlica. La verbal es basa en una abreviatura (IHS) o una frase que al·ludeix a Déu, a Crist o als sants; mentrestant que la segona s’expressa mitjançant un símbol evocatiu a la divinitat, principalment un crismó. Aquest darrer mètode apareix des del període paleocristià fins a la documentació notarial del segle XIX.

–Involucrar: Incloure o barrejar en els discursos o escrits qüestions o assumptes estranys a fi d’aquells.

–IOBA: Associació de Llibreters Independentsen en línia (International Online Booksellers Association). Fundada el 1999. IOBA està compromesa amb la catalogació i exhibició inclusiva i precisa, i encoratja els seus membres a capacitar-se sobre les millors pràctiques per manejar material culturalment sensible.

–Iotacisme: Error d’escriptura dels manuscrits grecs produït per la substitució, amb una iota, de les vocals o diftongs d’igual so.

–IP: 1. Internet Protocol, Protocol d’Internet. Conjunt de regles que regulen la transmissió de paquets de dades a través d’Internet. S’han desenvolupat diferents famílies de protocols per a comunicació per xarxa de dades per als sistemes UNIX. El més àmpliament utilitzat és l’Internet Protocol Suite, comunament conegut com a TCP / IP. És un protocol DARPA que proporciona transmissió fiable de paquets de dades sobre xarxes. El nom TCP / IP prové de dos protocols importants de la família, el Transmission Control Protocol (TCP) i l’Internet Protocol (IP). Tots junts arriben a ser més de 100 protocols diferents. 2. IP és l’adreça numèrica d’una computadora en Internet de manera que cada adreça electrònica s’assigna a una computadora connectada a Internet i, per tant, és única. L’adreça IP aquesta composta de quatre octaus com per exemple, 132.248.53.10

–I.P.H.: Abreviatura que significa Impressions per Hora.

–IRC: Sigles d’Internet Relay Chat. Protocol d’Internet (com HTTP o FTP) que permet la comunicació entre els clients i els servidors de xat. Un client de xat és un programa que permet connectar-se a servidors IRC i conversar per escrit en temps real amb altres usuaris pels diferents canals.

–Irènics: Nom donat a uns escrits que s’utilitzaven per apaivagar les disputes que tenien entre si els primitius cristians.

–Iridescència: Capacitat d’alguns materials de produir sensacions de color diferents depenent de l’angle on es miri. Se solen veure unes bandes de color com un arc iris.

–Irisació: Fer iris, d’irisar, colorar amb els colors de l’iris. Imprimir en diverses tintes, en una sola tirada, de manera que els colors en interferir-se produeixin una refracció similar als de l’arc de sant Martí o arc iris. Iridescència. Tb es diu ‘Impressió irisada’.

–Irisat: Estampació en color d’aspecte semblant a la gamma difuminada dels colors de l’arc de Sant Martí o l’efecte de brillantors i reflexes.

–Ironia: Figura retòrica que consisteix a donar a entendre el contrari del que es diu. Burla, sarcasme.

–Ironwood: Tipografia dissenyada per Joy Redick el 1990 per a la foneria digital d’Adobe. Durant la revolució industrial del segle XIX, el disseny tipogràfic nord-americà s’inclinava més cap a formes grans i pesades que la majoria de vegades van ser tallades en fusta en comptes de metall. Formada només amb caràcters majúsculs, la Ironwood es tracta d’un homenatge a aquestesvelles tipografies de fusta que van ser molt utilitzades sobretot en els
cartells de pel·lícules del salvatge oest com els mítics “Wanted” (es busca).
Per això aquesta tipografia és tan evocadora dels westerns i les seves formes robustes i atractives són més efectives en una grandària gran.

–Irregular: Paper irregular, que presenta diferències de gruix, de textura, de mides, de color o altres.

–Isagoge: Introducció o exordi; paraules amb què es prepara el discurs per a entrar en matèria.

–Isografia: Art de facsimilar, reproduir exactament escriptures, manuscrits, autògrafs, etc.

–Isatide: El mateix que ‘herba pastís’.

–ISBD: 1. Sigla de International Standar Bibliographic Description (descripció normalitzada internacional): Conjunt de normes acceptat internacionalment per a la presentació de les dades bibliogràfiques als assentaments. 2. Hi ha vàries ISBDs publicadas, que cubreixen les publicacions seriades (ISBD(S), materials no lliuraris (ISBD(NBM)), materials cartogràfics (ISBD(CM), publicacions monogràfiques (ISBD(M), música impresa (ISBD(PM), i arxius d’ordinador (ISBD(CF) ).

–ISBD(A): Descripció Bibliogràfica Internacional Normalitzada per a Publicacions Monogràfiques Antigues: Especifica els elements necessaris per a la descripció i la identificació d’aquestes publicacions assigna un ordre als elements de la descripció i especifica un sistema de puntuació per a la descripció. Les seves disposicions es dirigeixen, en primer lloc, als registres bibliogràfics produïts per les agències bibliogràfiques nacionals (a les publicacions de qualsevol bibliografia nacional retrospectiva, a altres registres impresos i als fitxers automatitzats), i, en segon lloc, a registres bibliogràfics d’altres agències catalogràfiques, tant llegibles per màquina com impresos.

Les publicacions monogràfiques antigues són sobretot les produïdes abans de la introducció de la mecanització de la Impremta al segle XIX i inclouen les publicades per a una circulació limitada o per a venda per encàrrec. La ISBD(A) també es pot utilitzar per a descripcions de publicacions produïdes a mà o per mètodes que segueixen la tradició artesanal dels llibres.

Imatge: Curs Anàlisi i catalogació del llibre antic, FIMA, 2011.

–ISBN: Sigla de International Standar Book Number (número internacional normalitzat de llibres): És un número d’identificació internacional, obligatori, que tenen els llibres a molts països. A Espanya és així des del 1972. Des del 2007 consta de 13 dígits, i s’imprimeix a la part inferior de la contraportada, al costat del codi de barres i al ‘full de registre’. El número l’ha d’aconseguir una editorial, però avui dia hi ha empreses que ho demanen per un (com quan puja un llibre a Amazon i Amazon funciona com a editorial, demanant l’ISBN) codi d’autoedició’.

–Ise-katagami: Plantilla per a estergits, típic del Japó. La plantilla es realitza sobre un paper japonès tractat (tres capes enganxades amb una cola extreta del caqui anomenat ‘kakishibu’) i es tallen amb uns llevabocins amb formes (anomenats ‘dogu-bori’). Després serveix per pintar sobre altres papers o teixits (típic als patrons dels quimonos). 

–Isern i Castro, Albert:  (Badalona, 1940) és un dissenyador gràfic, pedagog, editor i col·leccionista d’imatges i objectes de disseny. La seva activitat professional s’ha centrat sobretot en el camp de la imatge institucional, la identitat corporativa i el packaging. Ha estat fundador, editor i director de Creativity News (1990-1996) i de la Guia Creativity, un anuari de referència que aplega la producció més destacada en matèria de disseny i comunicació a Catalunya des de 1997. A més de la seva estreta i llarga vinculació amb el FAD, també ha assessorat i ha estat membre dels òrgans rectors d’entitats com l’Associació de Dissenyadors Professionals (ADP), Barcelona Centre de Disseny (BCD), la Fundació Comunicació Gràfica, la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i de fires com Hispack i Graphispag. Ha estat fundador del primer Museu Virtual de Disseny i la seva tasca ha estat reconeguda amb la medalla del FAD (1978), vuit Premis LAUS de disseny gràfic, el Premi especial ANUARIA 2000 a la trajectòria professional, el premi Daniel Gil de disseny editorial i el de “Mestre. Cadena FAD” (2012), entre d’altres.

–Ishiguri: Nom donat pels xinesos a una pedra gravada, per imprimir a canell fulls de pergamí o de paper. Sobre aquestes darreres vegades es produïen siluetes blanques sobre fons negre. Altres vegades es realçaven amb tons de color vermell viu aplicats a mà i de vegades també a la trepa.

–ISMN Número Internacional de Música Estàndard: sistema similar a l’ISBN per numerar partitures publicades.

–ISO 9660: La norma ISO 9660 fa referència a un sistema d’estructura de fitxers que s’utilitza als discs CD-ROM. Aquest sistema es pot fer servir en molts sistemes operatius (Macintosh OSX, Windows, Linux…) per la qual cosa és especialment recomanable quan la compatibilitat entre plataformes és el principal objectiu. La seva limitació és que en el nivell més restrictiu només permet nom de 8 caràcters amb una extensió de 3.

–Isografia: Facsímil d’una mostra d’escriptura d’un personatge, establerta amb finalitat d’identificació.

–Isòleg: Composició del logotip i l’isotip. A diferència de l’imagotip, la unió conforma un tot indivisible.
Dit amb altres paraules, un isòleg està compost per una icona i un element textual que es fonen en un element indivisible que no té significació si se’n separen les parts.

Isomètric: Un estil de disseny que utilitza una perspectiva distorsionada per crear una il·lusió de profunditat en una imatge plana.

–Isonandra: Planta que creix a l’Índia oriental i que s’utilitza per fabricar pasta de paper.

–Isopropilé: Dissolvent que es fa servir per a un determinat tipus de tintes que s’utilitzen per fer proves als laboratoris de les fàbriques de paper.

–Isopsefia Escriptura: Criptogràfica d’origen grec basada en el valor numèric de les lletres.

–Isotip: És un recurs d’identitat de marca que es representa mitjançant un símbol. Per tant, no té text o nom.
Les marques que representen la seva marca a través d’un isotip tenen una forta identitat simbòlica que s’associa i reconeix d’una simple ullada.

–Issigonis, Alec: (1906 – 1988) va ser un Dissenyador d’automòbils britànic-grec. Va dissenyar el Mini, llançat per la British Motor Corporation en 1959, i votat com el segon cotxe més influent del segle XX en 1999.

El 1936, Issigonis va tenir l’oportunitat de treballar per a un important fabricant de motors com a dissenyador de suspensions. A finals de 1956, després del racionament de combustible provocat per la Crisi de Suez, Lord va ordenar a Issigonis que portés a producció l’automòbil més petit, XC/9003, el més ràpid possible. A principis de 1957, els prototips estaven en marxa i, a mitjan 1957, el projecte va rebre un número de projecte d’oficina de dibuix oficial (ADO15) perquè es poguessin produir els milers de dibuixos necessaris per a la producció. L’agost de 1959, l’automòbil es va llançar com a Morris Mini Minor i Austin Seven, que aviat es coneixeria com a Austin Mini. Anys després, l’automòbil es coneixeria simplement com a Mini.

El primer Morris Mini-Minor (ADO15)

–ISSN: (International Standard Serial Number – Número Internacional Normalitzat de Publicacions Seriades) : Identifica totes publicacions periòdiques i recursos continus, de qualsevol suport, ja siguin impresos en paper o en format digital: Diaris, -publicacions anuals (informes, anuaris, repertoris, etc.).

–ISTC Codi Internacional Estàndard per a Obres Textuals. L’esquema d’identificació estàndard proposat per a les obres entrarà en ús durant el 2008. Els ISTC tenen 16 dígits hexadecimals (els dígits poden incloure del 0 al 9 i de la A a la F). Totes les versions d’una obra en particular (en tapa dura, en rústica, versions de diferents editorials, etc.) comparteixen un ISTC, mentre que els seus ISBN varien. Els abreviaments, les traduccions i les revisions (noves edicions) adquireixen nous ISTC, però també conserven l’ISTC de la seva obra “pare”.

–Italian Old Style: El moviment Arts and Crafts que va promoure el dissenyador i tipògraf William Morris el 1890 pretenia introduir el treball artesà a la industrialitzada Bretanya. Per al disseny dels seus Tipus Daurats, Morris es va basar a l’època renaixentista del segle XV, especialment a la impremta veneciana de Nicolas Jenson. El 1911, la Monotype Corporation va basar el seu Italian Old Style en els Tipus Daurats de Morris. El resultat és una tipografia fina i elegant que pot ser usada a grans mides.

–Italianes: Tenen el seu origen en les tipografies tallades en fusta. Aquesta subclasse de les egípcies es diferencia de les altres per posseir els serifs més gruixuts que els traços principals. Són molt característiques als cartells dels westerns americans.

–Itàlica: En tipografia, sinònim de cursiva. Una de les dues branques en què derivarà la carolina minúscula és la itàlica, o humanística, que suposa l’escriptura característica del Renaixement. Amb trets més oberts, proporcions més condensades i caràcters lleugerament més estructurats, la lletra itàlica recupera de manera natural les majúscules romanes i fa evolucionar la minúscula cap a formes que es poden executar més ràpidament. La itàlica, coneguda històricament com a cancelleresca, és l’origen de la tipografia cursiva (del llatí ‘cursus’, córrer), que no hauria de ser confosa amb la versió inclinada d’una tipografia.

–Ítem: 1. Adverbi llatí que es fa servir per distingir articles o capítols en una escriptura o un altre instrument. 2. Unitat d’anàlisi en què es descompon un text per sotmetre’l a anàlisi del contingut. 3. Article, unitat de conservació. 

–ITEM: És un mitjà d’expressió, d’informació i de formació permanent per a tots els col·legiats i subscriptors. El seu àmbit temàtic és la teoria i la pràctica de les disciplines vinculades als treballs d’obtenció, anàlisi i de difusió de la informació enregistrada en documents en qualsevol suport, i en qualsevol àmbit del coneixement. La Biblioteconomia, la Documentació i l’Arxivística són les disciplines més afins.
Item publica treballs originals que recullen anàlisis, recerques i experiències sobre qualsevol aspecte relacionat amb les tasques, els serveis, els centres i els equipaments documentals, a més de contribucions descriptives i informatives sobre centres i recursos.

–iTIC OpenCourseWare: El dipòsit de material docent de l’Enginyeria de Sistemes TIC – EPSEM – UPC. Un OpenCourseWare (OCW) és un site web en que es diposita de forma pública el material docent de les assignatures d’una titulació. Els OCW:

Complementen els campus virtuals com Moodle.

Faciliten la coordinació entre assignatures.

Donen un millor servei a l’estudiantat.

Fomenten la col·laboració entre titulacions, escoles i universitats.

Milloren la visibilitat de la tasca docent.

–Itinerari: 1. Llibre o mapa sobre calçades i vies de comunicació. 2. Descripció o guia de viatges, expedició, etc., realitzats o per realitzar, amb una sèrie de dades geogràfiques o turístiques referents a ells.

–Iturzaeta: Lletra bastarda. Escriptura espanyola declarada de text, pel Reial decret de 1855, deguda al notable cal·lígraf Francisco José d’Iturzaeta. Amb aquesta escriptura, Ceferí Gorchs, editor i impressor barceloní, va crear el tipus de la bella Bastarda espanyola, que tant èxit va obtenir en el seu temps.

–Itzá: Els itzá o itzás (en el seu idioma bruixot de l’aigua) és el nom d’un poble maia que emigrà a Yucatán aproximadament en el segle iv, provinent possiblement d’El Petén. Actualment viuen al voltant de la ciutat de Flores (el Petén), a Guatemala. Vegeu ‘Kukulkan’.

–Ive, Jonathan: Jonathan Paul Ive,  (nascut el 27 de febrer de 1967 a Chingford, Londres ) és un dissenyador industrial, va ser el director de disseny en cap d’Apple i canceller de la Universitat Reial d’Art a Londres. Mentre treballava a una empresa de disseny a Londres va ser contactat per Apple, llavors una empresa amb problemes, per crear el disseny d’un nou portàtil. Va presentar el disseny a Apple i va ser contractat immediatament.^[4] Ive supervisa el grup de Disseny Industrial d’Apple i també lidera i dirigeix els equips de programari d’interfície d’usuari de l’empresa. Ive és el dissenyador de molts dels productes de maquinari i programari d’Apple.

Ive va néixer a Chingford, Londes

-Iuncus maritimus: Tija de jonc utilitzada com a pinzell a Egipte.

–Izquierdo, Ausiàs: (València,? — València, després del 1596) Historiador i poeta, llibreter d’ofici. Publicà Reloj de enamorados. Primera parte (1566), cançoner on figuren diverses poesies d’ell en català, Historia y fundación de Nuestra Señora del Puig de Valencia (1575), Cuaderno espiritual (1577), vuit romanços pietosos i Representación o Acto sacramental de un milagro de la Virgen del Rosario (1589), miracle del qual ell i el seu germà havien estat protagonistes i exemple de degeneració dels actes sacramentals a fets concrets i locals.

-Jabba, David: Enquadernador de llibres, jueu tarragoní trescentista. El 1333 el patriarca-arquebisbe Joan d’Aragó li va concedir el monopoli de les carnisseries del Call de la ciutat, en mereixement dels seus acurats serveis com a enquadernador.

–Jabba, Jafuda: “Ligador de libres· el 1349. (En alguns llocs els Jabba apareixen com Jaba).

–Jamendo: Per poder accedir a més de 240.000 pistes musicals amb llicència CC per a poder usar-se en la pròpia producció audiovisual.

–Jane Austen: Creada per Pia Frauss el 2005, es tracta d’un homenatge a la gran novel·lista britànica Jane Austen. Encara que està basada en la seva escriptura manual, no és exactament igual a causa de les nombroses variacions en la cal·ligrafia original de Jane Austen com ara la progressiva disminució de les lletres en escriure, la diferent unió dels caràcters segons la seva posició, els signes de puntuació , molt allunyats de la corresponent lletra o els diferents traços dependents de la quantitat de tinta a la ploma. El que va fer Pia Frauss va ser crear una tipografia intermèdia de totes aquestes variacions. La cal·ligrafia de Jane Austen era força peculiar amb algunes lletres com la “x” totalment il·legibles i de tant en tant ennegria lletres com la ‘o’ o la ‘e’, cosa que alguns interpretaven com un secret amagat i missatges ocultes encara que altres diuen que només eren accidents i que no estaven fets intencionadament. En aquesta tipografia, Pia Frauss va introduir algunes peculiaritats com la paraula ‘the’ en el caràcter numeral ‘#’, un ‘Z’ alternatiu al símbol del dòlar, una ‘C’ alternativa en el caràcter de secció ‘§’, la terminació ‘ing’ en el caràcter ‘+’, o ‘ds’ en lloc del signe ‘=’ i altres sorpreses més. Es pot descarregar gratuïtament sempre que sigui per a ús privat. Per a aplicacions comercials cal demanar permís abans.

–Janer, Pere, enquadernador i internacionalista (segle XIX). Va ser representant de les Societats d’Enquadernadors i Radiadors de Barcelona al Primer Congrés Obrer Espanyol, celebrat al Teatre del Circ de Barcelona el juny de 1870. Va formar part de la comissió que elaborà el dictamen sobre l’actitud de la Internacional en relació amb la política, i en donà suport a la proposta en la seva intervenció davant els congressistes. En les votacions dels dictàmens sobre la resistència, la cooperació i l’organització social, va votar afirmativament a les propostes de la resta de comissions; s’alineava així amb el grup dels bakuninistes encapçalat per Farga Pellicer, triomfador en el congrés.

–Janés i Olivé, Josep:  (l’Hospitalet de Llobregat, 1913 – els Monjos, Alt Penedès, 1959) fou un poeta i editor català. La Biblioteca Josep Janés i Olivé del barri de Collblanc i l’Escola Josep Janés de l’Hospitalet porten el seu nom.

De formació autodidacta, abans de la Guerra Civil va col·laborar en diversos diaris catalans de Barcelona. Fundà la revista Bandera (1930), a Collblanc. Després dirigí El Diari Mercantil (1932-1933) i fundà el diari Avui – Diari de Catalunya (1933). El 1934 inicià la col·lecció Quaderns literaris i durant la guerra La Rosa dels vents.

Durant la guerra treballà per als Serveis de cultura al front i va dirigir la revista quinzenal Amic. S’exilià a França i fou empresonat el 1939 i fou condemnat a mort. Posteriorment, va ser alliberat per l’aval de diversos escriptors falangistes (en especial Eugeni d’Ors) que ell havia defensat públicament durant la guerra.

El 1940 fundà l’empresa editora en llengua castellana Josep Janés, que tingué un fort èxit econòmic i que publicà la segona novel·la de Francesc Candel Donde la ciudad cambia su nombre (1957), per exemple. A partir de 1946 publicà alguns títols en català, reiniciant la col·lecció Rosa dels vents.

–Janson: La tipografia Janson va ser erròniament atribuïda a Anton Janson, un tallador de tipus holandès que va treballar a Leipzig al segle XVII, d’aquí el seu nom. En realitat, està basada en les matrius i punxons que la fosa alemanya Stempel custòdia des del 1919 i que pertanyen a Nicholas Kis, un tallador de tipus d’origen hongarès que els va crear prop del 1690. Es tracta d’una tipografia molt elegant i versàtil, que compta amb un fort contrast i un alt grau de llegibilitat. Per això resulta molt apropiada per a tot tipus de textos llargs i fins i tot a la dècada de 1930 va ser molt utilitzada com a substituta de la Caslon. Hi ha diverses versions fetes per diferents foses a partir de les matrius originals de Kis. La Janson Text va ser desenvolupada per Linotype el 1985, supervisada pel professor Horst Heiderhoff i amb Adrian Frutiger com a consultor. Stempel Janson va ser creada en 1937 per la fosa alemanya Stempel i Monotype posseeix la seva pròpia Monotype Janson a mans de Robin Nicholas.

–Jaqueta: 1. Sobrecoberta que cobreix el llibre. Folre. 2. La coberta, impresa o sense imprimir, generalment de paper, que envolta el llibre  . De vegades s’anomena sobrecoberta, sobrecoberta, coberta protectora o sobrecoberta.

–Jardí, Enric: (Barcelona, 1964) és un dissenyador gràfic català. Fill d’Enric Jardí i Casany. El seu treball se centra principalment en la tipografia i el disseny de revistes, imatge corporativa, i cobertes de llibres.

                                                         

Va estudiar disseny gràfic a l’escola Elisava, i el 1991 va formar el grup tipogràfic Type-Ø-Tones juntament amb altres dissenyadors, desenvolupant fonts distribuïdes per FontShop. L’any següent va fundar l’estudi Propaganda, però el 1998 va decidir establir-se pel seu compte.

–Jaspi: Pedra molt dura de superfície fina i opaca que pot tenir diversos colors. Varietat de pedra d’àgata que es fa servir en les friccions de paper.

–Jaspiar: 1. Esquitxar el tall d’un llibre amb gotetes de colors que imiten les formes del jaspi. 2. Donar coloració imitant les vetes i els tons del jaspi.

–Jaspiat: 1. Forma de decorar amb pintura, realitzant vetats o esquitxades semblants al jaspi, al marbre (per la qual cosa també se’l coneix com ‘marbrejat’), a les vetes de la fusta (‘ramejat’) o amb petits punts esquitxats ( ‘granejar’). Es pot realitzar amb ‘tècniques de pintura esquitxada’ (com a la ‘pasta espanyola’) o amb la tècnica de la ‘pintura al bany’.    2. Tipus de paper que presenta unes clapes o filets en la seva coloració. Aquesta característica s’aconsegueix barrejant a la pasta fils de cotó o lli tenyits i tallats a trossets molt petits.

–Jaspiat amb l’arròs: Se li dona aquest nom perquè els grans d’arròs serveixen per a aquest jaspiat, podent reemplaçar-se l’arròs amb la llavor de llinosa o la molla de pa feta pols.                              

–Jaspiat de fantasia: En un morter de coure es redueix a pols fina carmí i verd de bufeta, amb un altre de color vegetal. Es barregen aquests colors separadament amb esperit de vi mitjançant una espàtula. Es pren una font de pisa de les llargues i estretes, i se li posa dos o tres dits d’aigua clara que no sigui de pou; de seguida amb la mateixa espàtula es llencen gotes de tots els colors a les diferents direccions que hagin d’ocupar els talls dels llibres, els colors dels quals suren a la superfície de l’aigua, i l’alcohol els fa formar diversos capricis. Aleshores s’apliquen els talls dels llibres sobre els colors i queden jaspiats. Fórmula de 1911.

–Jaspiat dels talls: Ornamentació dels talls dels llibres mitjançant l’aplicació de diferents tints de manera que formin aigües o pintes sobre un color de fons.

–Jaspiat d’aigües: Vegeu ‘pintura al bany’.

–Jataca: Títol d’una col·lecció de llegendes índies relatives al naixement de Buda. Són del segle III aC.

-Java: Llenguatge de programació que funciona independentment de la plataforma i del sistema operatiu on es trobi instal·lat. Molts llocs web incorporen programes compilats realitzats amb aquest llenguatge (applets).

–Javascript: JavaScript és un llenguatge de programació o de seqüències d’ordres que et permet implementar funcions complexes en llocs web, cada cop que una pàgina web fa alguna cosa més que mostrar informació estàtica perquè la vegis, actualitzacions de contingut, mapes interactius, animació de Gràfics, desplaçament de reproductor és de vídeo /àudio, etc., el més probable és que darrere d’això JavaScript o PHP està involucrat. És la tercera capa del desenvolupament de les tecnologies web estàndard, encapçalades per HTML i CSS.

–JDF: Job Definition Format (Format per a la Definició de Treballs) és un estàndard per a intercanvi d’informació entre sistemes administratius i diferents sistemes de producció a les arts gràfiques.

–Jener i Casellas, Eduard: (Barcelona, 1882 – 1967) Fill de Juli Jener i Vicenta Casellas Lunas va ésser un dibuixant, decorador, ilustrador publicitari i pintor que es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (València). Pels volts de 1916 Jener va començar a treballar com a il·lustrador publicitari per l’empresa que havia creat Ramon Monegal Nogués, a partir d’un magatzem de drogueria ubicat al núm. 23 del carrer Ribera de Barcelona. Amb el nom de Sociedad Anónima Monegal agrupava també botigues i altres locals. Com a pintor, la seua obra es caracteritza pels paisatges mallorquins, temes andalusos i setcentistes, i conjunts multitudinaris amb fons de paisatges escenogràfics. Com a decorador i il·lustrador publicitari, treballà assíduament per a l’empresa de perfumeria Myrurgia.

–Jener i González, Eduard:  (1905-1934) fou un dissenyador gràfic. Fill del també dissenyador gràfic d’origen valencià Eduard Jener Casellas. El 1922 s’incorpora a l’empresa Myrurgia d’Esteve Monegal on col·labora amb el seu pare en la creació d’imatge gràfica, publicitat i presentacions dels diferents productes. El 1929 dissenya la nova etiqueta per a la línia Maderas de Oriente que es presentarà a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.

–Jenson, Nicolas: Originari de la Champagne, nascut a prop de Troyes, Nicolas Jenson era gravador de medalles a la Casa de la Moneda de Tours quan Carles III de França, el 1458, ho va enviar a Magúncia per tal que procurés fer-se amb els secrets de l’art de la impremta, cosa que va aconseguir fàcilment. Havent mort Carles III, Jenson sabia que Lluís XI no seguia les iniciatives del seu predecessor, per la qual cosa, tement al nou monarca es va dirigir a Venècia, on es va establir, encara que no va poder exercir el nou ofici fins a la mort de Jean de Spire, que tenia el privilegi del Senat, atorgat el 1468, per a la impressió de llibres. Jenson va publicar el famós Decor Puellarum amb la data d’edició errònia. 1461 en comptes de 1471.

–Jenson:(tipus) Tipografia basada en la romana de Nicholaus Jenson, tipògraf francès nascut el 1420 a Sommevoire. El 1461 va emigrar a Itàlia, establint-se a Venècia, el centre del desenvolupament tipogràfic i humanístic. Allí utilitza la seva romana per primera vegada per imprimir Evangelica Praeparatione d’Eusebius. El 1472 utilitza la mateixa romana per imprimir Història Natural de Plini. Les seves clàssiques proporcions i meticulosa precisió així com l’harmonia dels seus caràcters fan que la romana de Jenson sigui una de les més grans tipografies mai dissenyades. Els esplèndids treballs de Jenson van servir de base per a molts altres dissenyadors, fins i tot del segle XX, com William Morris i els seus seguidors, que van redescobrir la importància decisiva del francès a la història de la tipografia.

–Jensonià: De Nicolaus Jenson, tipògraf d’origen francès (1420-1480), o relacionat amb la lletra romana o ‘antiqua’ creada per ell.

–Jepús i Roviralta, Jaume: (Barcelona, ​​1831-1899). Va iniciar el seu aprenentatge als tallers tipogràfics de la Casa Brusi on va ascendir i va passar a oficial caixista i després i últimament va ocupar el lloc de regent de la secció del Diari. Va deixar el Brusi i es va associar amb el seu germanastre Ramon Villegas, establint-se al carrer d’Egipcíaques l’any 1855, constituint aquella fundació la pedra angular de l’acreditat edifici tipogràfic que va llegar als seus fills i successors. El negoci es va incrementar en poc temps i va canviar a un altre local al carrer Petritxol un any després de la fundació. Uns dos anys després Ramon Villegas va deixar la Societat i Jepús es va fer càrrec de l’empresa que va escollir el nom de Jaume Jepús. Anys després, el 1878, al carrer del Notariat va instal·lar els seus tallers. Establiments editorials tan acreditats com els que porten el nom de Bastinos, Llorens germans, Espasa, Elies de Molins, Oliveres, Font i Torrents, Aleu, etc., acudien a les caixes i a les premses de Jepús, i per això el seu nom figura al peu d’impremta de la Historia General de las Misiones, Costumbres del Universo, Las Mujeres Célebres, La Historia de la Virgen María, Diccionario Catalán-Castellano de Labernia, Diccionario Industrial, Historia de la Pintura, etc. Il·lustradíssims centres i corporacions científiques i literàries de Barcelona i Bancs i Societats de Crèdit feien servir des de llargs anys els Serveis de la casa Jepús. També la nombrosa clientela particular, que honrava amb la confiança l’establiment.

Prospecte de presentació del periòdic El Ensanche Ilustrado, imprès a la Imprenta de Jaime Jepús

–Jerarquia: Ordre en què van els elements d’una pàgina: avanttítol, títol, subtítol, entradeta, cos de text…

–Jerarquia de titulars: Pràcticament tots els llibres fan servir algun tipus de titular. Les obres de referència i no-ficció solen incloure una jerarquia de titulars. Com a part del procés de selecció dels caràcters, el dissenyador ha de considerar el contingut del material i la forma. Descompondre un text en seccions marcades amb titulats ajuda els lectors a navegar pel llibre. Com a convenció, els titulars s’assenyalen amb una nova línia, una mida més gran dels tipus o un canvi de tipus o de gruix.

–Jerarquia Visual: Fa referència a la diferència visual generada entre els elements que componen un disseny, generant un ordre i harmonia visual.

–Jerarquitzar: Ordenar tots els elements de més gran a més petit, amb més o menys importància. En el cas del disseny, aquests paràmetres són visuals (grandàries, colors, etc.).

–Jerez, Íñigo: És més aviat un il·lustrador i dissenyador talentós que troba el seu Shangri-La personal en el disseny d’alfabets complets. La seva producció prolífica i sorprenent es pot veure a la seva foneria personal, Textaxis.

–Jeroglífic d’Anatòlia: Ès una escriptura logogràfica (ISO 15924 =Hluw) nativa de l’Anatòlia Central, constituïda per 500 símbols. Han estat també anomenats jeroglífics hitites, tot i que la llengua que els emprava ha estat identificada com la llengua luvi, no l’hitita. No es coneixen connexions entre aquesta escriptura i els jeroglífics egipcis, ni amb l’escriptura cuneïforme.

–Jeroglífic cusiu: (a vegades anomenat jeroglífic lineal) és una varietat simplificada dels jeroglífics egipcis, escrits amb tinta sobre papir o pintat sobre fusta o estuc. Fou d’ús comú en documents religiosos escrits sobre papir, com ara el Llibre dels morts. Durant l’Imperi Nou, s’emprà en molts documents famosos, com ara el Papir d’Ani; i també s’emprà sobre fusta per a la literatura religiosa com els Textos dels sarcòfags o en parets estucades d’algunes tombes, com ara la de Tutmosis III (KV34).

Aquest estil d’escriptura jeroglífica cursiva es va crear per a resoldre els dos principals problemes de l’escriptura jeroglífica sagrada: el temps necessari, molt prolongat, per a traçar cada caràcter i la dificultat d’adaptar aquesta escriptura a les superfícies que no són propícies per a l’enregistrament. És per això que s’usaven jeroglífics cursius en textos, perquè l’estètica no hi tenia tanta importància.

–Jeroglífic luvi: El jeroglífic luvi és una variant de l’idioma luvi, que s’utilitzava gravat en segells oficials i reials i que s’ha trobat també en un petit nombre d’inscripcions monumentals. Està escrit en una forma jeroglífica dins dels jeroglífics d’Anatòlia.

–Jeroglífics egipcis: Significa escriptura sagrada. S’empraven en monuments de pedra i en els papirs. Els jeroglífics egipcis consisteixen en signes bells de factura laboriosa, per la qual cosa es va intentar substituir-los per l’escriptura hieràtica, però aquesta no va aconseguir reemplaçar-los. Posteriorment, va sorgir l’escriptura anomenada demòtica o escriptura popular, destinada a llocs de treball administratius i necessitats quotidianes; tanmateix, igual que la hieràtica, l’escriptura demòtica es va utilitzar per a totes les finalitats i va coexistir amb les anteriors; fins i tot va sobreviure a elles i es va fer servir fins a l’any 473 dC.

–Jesús: 1. Paper on s’imprimien obres de grans dimensions o amb il·lustracions a tota pàgina i que tenia com a filigrana les sigles IHS. 2. Crit que acostumen a fer els paperaires per a demanar el porró de vi.

–Jetzira: Títol d’un llibre hebreu, escrit entre els segles VII i VIII, que tracta de la creació del món en forma cabalística. Es va atribuir a un rabí anomenat Akiba.

–Jiffy: Inclosa a la col·lecció TakeType 4 de Linotype, aquesta tipografia cal·ligràfica creada per l’equip de disseny de la fosa posseeix un traç d’ample uniforme i dinàmic. Les majúscules que dominen per la grandària enorme i les formes més obertes, contrasten on les minúscules, molt més petites i compactes. Les seves figures no tenen una uniformitat definida, són molt més lliures, fins i tot a l’hora d’ajustar-se a la línia base, donant a aquest alfabet una aparença infantil. Amb aquesta atmosfera personal i espontània, la Jiffy és una bona opció per a textos curts o de longitud mitjana.

–Jiménez, Marià📕: Va estar, de jove, com a dependent en una merceria i després d’uns anys viatjant, ancorà a Santa Madrona per vendre llibres.

–Jitter: Variabilitat aleatòria en un senyal o moviment, com en efectes d’animació o gràfics.

–J.J. Cómics y Libros📕: En el 1996, J.J. Còmics y Libros obra la seva parada núm.11 en el Mercat Dominical de Sant Antoni de la mà del Juan José Moncada La seva passió pels còmics es veu reflectida a la llibreria, on podreu trobar una gran diversitat de publicacions a un preu just, i una atenció amable i personalitzada.

Són especialistes en els còmics antics, però també descobrireu edicions actuals, àlbums i cromos; en general, tot el que estigui relacionat amb el món del còmic. Del que contínuament aprenen, renoven el seu material i compra-venen publicacions tant per a col·leccionistes com per als consumidors més joves. 

–Joan Vila, Daniel: 📕 Treballava a can Sopena com a maquinista. Ho va deixar i es va dedicar a corredor de llibres. Venia de tot el que podia i tenia instint de bon llibreter. Entre setmana voltava per les llibreries a la recerca de llibres interessants i els diumenges posava parada a Sant Antoni.

–Joaritzi Lasarte, Miquel: (Girona, 1843 – Barcelona, 1910) fou un enginyer que va aportar noves tècniques per la reproducció de fotografies a la premsa espanyola. Un dels episodis més destacats de la vida de Miquel Joarizti és la fundació, juntament amb tres socis més, de la Societat Heliogràfica Espanyola l’any 1876. Aquests foren Josep Thomas i Bigas, estudiant d’arquitectura per aquella època, Heribert Mariezcurrena, fotògraf propietari de l’estudi “Fotografía Catalana” al passatge Madoz,^[15] i Joan Serra i Pausas, dibuixant.

La Societat Heliogràfica implantà a Espanya les tècniques de reproducció fotomecànica de l’heliografia, després coneguda com a fototípia (basada en l’ús de substàncies col·loides com la gelatina o l’albúmina) així com el desenvolupament del fotogravat.

–Joc: 1.Espai que es deixa al material que cobreix, entre les tapes i el llom, perquè les tapes es poden obrir i tancar sense problemes. Una bona feina d’enquadernació té la franquícia adequada perquè les tapes s’obrin del tot i es mantinguin així, sense que es tanquin per culpa de la tensió del material que cobreix. 2.  Conjunt de vinyetes, filets, orles, titulars, proves, corrons, etc., que formen sèrie.

–Joc de baletes: Conjunt de baletes de llana, muntant i ponedora, d’una màquina de fer paper.

–Joc de caràcters: 1. Conjunt de caràcters que un teclat pot representar segons una combinació de lletres o mitjançant la utilització del teclat de números. 2. Conjunt de caràcters disponibles a qualsevol dispositiu impressor, com ara una impressora de làser o una filmadora. 3.Taula relacionant un codi numèric amb un caràcter d’una font. El més conegut és l’ASCII.

–Joc de cartes: O cartes per jugar. Són uns cartrons rectangulars amb diverses figures que es fan servir per a infinitat de jocs. El seu origen és molt antic i s’ignora quina part del món van néixer, fins al punt que la seva invenció es pot dir que va ser igual a la de la impremta, que és disputada per diversos països. L’opinió més acreditada és que van ser inventades pels sarraïns, sent introduïdes per ells a Europa cap a l’any 1379. Els àrabs les anomenaven ‘naibs’ o ‘naib’. La seva difusió es va deure en gran manera a la intervenció del gravat en fusta, sent llavors Alemanya la més gran productora de cartes. Avui [1981]les cartes per jugar s’imprimeixen amb gravats sobre coure i acer amb el còmode mitjà de la litografia.

–Joc d’estrella: Roda que, a les màquines de fer el paper, serveix per a donar el trateig al depurador.

–Joc de matrius: Conjunt de matrius que formen part d’una màquina componedora que les utilitza, com ara la linotípia i la monotípia.

-Joc de l’oca: És un joc de tauler per a entre dues i quatre persones, per bé que hi pot jugar més gent. L’objectiu del joc és avançar per 63 caselles amb dibuixos d’oques, en un recorregut en forma d’espiral, arribant al centre del tauler. Hi ha caselles especials, que poden fer retrocedir, avançar, entre altres coses. Des del segle xviii apareixen versions pedagògiques o polítiques, i des del segle xix de propaganda comercial. Sovint s’hi troba un altre joc com ara el parxís o els escacs a l’altra cara del tauler. Continua inspirant artistes, pedagogs, empresaris i polítics a desenvolupar-ne versions noves.

–Joc de proves: Conjunt de proves que es treuen duna obra o treball en galerades o en compaginades.

–Joc de rodets: Col·lecció de rodets de diàmetres diferents d’una màquina que serveixen per distribuir uniformement la tinta.

–Joc de transferibles: Full, o conjunt de fulls, que conté transferibles.

–Jocs Florals: A Tolosa va ser on primerament es van fundar els Jocs Florals, l’any 1323. Van tenir un període de decadència, però el 1485 van ser reinstaurats gràcies a la generositat de Clemència d’Isaura, dama tolosina, fervent admiradora de la poesia. A Barcelona van ser instaurats el 1363, amb el nom de Consistori del Gai Saber. A causa de les lluites promogudes durant el segle XV van ser suspesos i fins a l’any 1859 no van ser instaurats novament, celebrant-se des de llavors ininterrompudament, excepte alguns anys, en què, per causes polítiques, han estat suspesos.

–Joglar: A l’Edat Mitjana es donava aquest nom a una mena de trobadors que cantaven i recitaven poesies pels pobles i pels castells medievals.

–Johson, Williams: És a aquest americà a qui s’ha de fer l’honor de la invenció de la primera màquina de fondre caràcters el 1818, data en què va produir la seva màquina, que no era en aquell moment més que la mecanització dels motlles a mà emprats fins aleshores

–Johnston Underground: Aquesta llegendària tipografia sense serif va ser dissenyada per Edward Johnston el 1916 per al sistema de senyalització de la London Underground Railways (companyia de metro de Londres) sota l’encàrrec de Frank Pick. Es caracteritza per la combinació d’una gran tècnica cal·ligràfica i una nova sensibilitat tipogràfica que va trencar amb els precedents sense rematada victoriana. Va aplicar rigorosament el classicisme formal a les lletres anticipant-se en diversos anys a la simplicitat geomètrica dels anys 20. Avui dia se segueix emprant amb èxit al metro de Londres i la seva identitat visual va passar a formar part de la història del disseny. Encara que mai no va ser publicada de forma oberta fins que la fosa P22 la va digitalitzar el 1997, va ser potser la tipografia més important del segle XX, amb una evident influència sobre altres tipus com la Futura o la Gill Sans i en grans tipògrafs com Jan Tschichold.

–Joieria: Art de treballar les gemmes i els metalls preciosos.

–Joliet: Extensió que Microsoft va fer del sistema de fitxers ISO-9660, usat als discs CD-ROM. El sistema Joliet té el gran avantatge sobre ISO-9660 de permetre noms “llargs” (de fins a 64 caràcters) i l’ús de caràcters Unicode (és a dir, veritablement internacionals). El seu gran desavantatge és que moltes altres plataformes (versions antigues de Windows incloses) no poden treballar-hi.

–Jolis Oliver, Isabel: (Barcelona, 1682- 15 de gener de 1770) fou una impressora i gravadora catalana. Última hereva d’una nissaga d’impressors, a l’edat de 77 anys i fins als 88, la Isabel va fer-se càrrec del taller tipogràfic que la família Jolis tenia al carrer dels Cotoners de Barcelona. A més de dirigir el taller, molt probablement es va dedicar també a l’art de la xilografia, un ofici que va aprendre del seu pare. Un exemple d’energia i perseverança, de força emprenedora que, malgrat la inestable situació política imperant a la segona meitat del segle xviii, va saber esquivar els esculls de la severa administració borbònica, sempre amb la voluntat de fer perdurar el negoci familiar.

L’important fons d’aquesta impremta es conserva, pràcticament íntegre, a la secció de gravats de la Biblioteca de Catalunya (BC). Un primer conjunt procedent de la casa Jolis – viuda Pla, va entrar a la Biblioteca de Catalunya el 1918. L’any 1987 els hereus de la impremta (família Martínez Dalmases) van vendre a la BC un important lot de gravats i matrius xilogràfiques que conservaven.

Genealogia dels Jolis-Pla-Verdaguer. Del llibre Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII d’Immaculada Socías Batet  (Curial, Barcelona, 2001)

–Jolís Oliver,Joan: De1733-1759 fou continuador de la impremta de la seva mare, fill de Maria Oliver, usant el mateix nom comercial d’Impremta de Joan Jolis. Va produir un 115 títols, la majoria religiosos i va estampar també nombroses sentències, memòries i al·legacions jurídiques. Arran de la seva mort, una germana, Isabel, es fa càrrec del negoci que passa a denominar-se Hereus de Joan Solís. Des dels inicis compta amb la col·laboració, com a mestre impressor, de Bernat Pla, casat amb Tecla Boix el 1759 i al qual Isabel el fa hereu del negoci. I de 1770 a 1801 (any en qué mor), Bernat es mostra molt actiu, imprimeix gran quantitat d’estampes, goigs i romanços. La seva producció coneguda s’aproxima als vuitanta títols. Mort Bernat Pla, sense descendència, la seva viuda continua la tradició.

–Jolis Santjaume, Joan:  (Sant Feliu de Torelló, 1650 – Barcelona, 1705) “Mestre estamper” del segle XVI-XVIII, de Barcelona, ​​oriünd de Torelló. El 1676 va contreure matrimoni amb Maria, i va aprendre i practicar la seva professió a la impremta del seu cunyat Rafael Figueró a Barcelona, on edità diversos llibres almenys entre 1679 i 1704. Després va adquirir una impremta al carrer de Cotoners, que des del 1659 regentava Martín Gelabert. Tant es dedicà a les impressions cultes (Atheneu de Grandesa (1681) de Josep  Novíssims, (1683), Desenganys de l’Apocalipsi (1694) de Magí Cases, com a literatura popular (Faules d’Isop, 1683), goigs, romanços, estampes religioses, etc. La seva impremta fou continuada per la seva filla Isabel Jolis (1682-1770), l’antic aprenent Bernat Pla, Tecla Boix la Vídua Pla i, a partir de 1809, els hereus de la vídua Pla, que aparegueren amb aquest nom als peus d’imprempta. En etapes posteriors al fundador la impremta publicà el primer Quixot il·lustrat a Catalunya (1755), romanços, i altres papers. La casa subsistí oberta, a Barcelona, fins als anys 1980, quan els seus importants fons de matrius xilogràfiques foren adquirits per la Biblioteca de Catalunya.

–Jonc: planta de tija recta i flexible que creix en llocs humits i amb la qual s’obté una classe de paper una mica suficient, per a embalatge, i que s’empra per a la fabricació de cartró.

–Jónçara: Vegeu ‘cúrcuma’.

–Joomla: És un sistema de gestió de contingut (CMS) de codi obert, que permet crear i administrar llocs web de manera flexible i senzilla. És una eina ideal per al disseny web, ja que ofereix una àmplia varietat d’opcions de personalització i una interfície fàcil d’utilitzar. Si busques crear un lloc web efectiu i professional, Joomla pot ser una excel·lent opció.

–Jordi, Juan Ignacio: Impressor, va reeditar l’obra de François Fenelon, la novel·la Aventuras de Telémaco l’any 1817, decorada amb xilografies sense signar.

–Jorba, Francesc: (Barcelona,1850- ) va aprendre el gravat al taller de Rossend Gelabert, especialitzant-se en planxes per a enquadernació i segells artístics. La seva obra va ser premiada amb medalla de bronze a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, a la d’indústries Artístiques de 1892 i al Concurs d’Arts Decoratives de Terrassa de 1894. Va ser el que major nombre de planxes va gravar per a la col·lecció “Arte y Letras”, destacant-se a la juxtaposició de colors i relleus. A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va guanyar la medalla de bronze pels seus gravats per a enquadernació.

–Jornada: 1. Tiratge d’un dia, que antigament constava d’uns mil cinc-cents plecs. 2. Paper que s’imprimeix amb una forma.

–Jöruri: A la literatura japonesa el ‘Jöruri’ és una de les formes originals del drama popular. Consisteix en una narració popular llegendària o històrica, acompanyada de vegades amb la guitarra.

–Josa, Salvador: 📕 Un dels directors de la Llibreria Poliglota, l’altre era Soler. A la llibreria, al carrer Petritxol, s’hi podien trobar tota mena de llibres, fins i tot, furgant els interiors, llibres rars i de bibliòfil. En Josa també era col·leccionista. La llibreria la van fundar en Portilla, en Virgili i en Duran.

–Josei: Subgènere de manga en què l’argument se centra en experiències femenines de la vida quotidiana i en què els temes amorosos es tracten de manera realista, dirigit a un públic femení adult.

–Joseph i Mayol, Miquel: (Granollers, Vallès Oriental, 7 de setembre de 1903 — Ciutat de Panamà, 3 de gener de 1983) Director de cinema, impressor i escriptor. Fill de l’impressor Jaume Joseph i Vilardebó, que creà l’empresa Gràfiques Joseph, treballà com a impressor. A vint-i-tres anys publicà el seu primer llibre, L’adolescent fet home, i començà a col·laborar en la premsa catalana: La Veu de Catalunya; D’Ací i d’Allà (1930-31); Imatges. Setmanari gràfic d’actualitat (1930); Butlletí dels Mestres (1935), aquí sobre cinema educatiu; i Revista Ràdio Barcelona (1934-36). Fundà el primer Diari de Granollers i després la Revista de la Llar a Barcelona.

–Joso: Josep Solana i Zapater, més conegut com a Joso (Santa Coloma de Gramenet, 1939), és un dibuixant de còmics i empresari català. És el fundador del centre de còmic i arts visuals Escola Joso.

–Jota: Fins a mitjan segle XVI es confonia la feina de la J amb la I; però llavors un tal Pere Ramus va començar a distingir la J consonant de la I vocal, havent-la assajat en una gramàtica que va publicar l’any 1557, generalitzant-se després el seu ús. Van ser els holandesos els que van introduir la J a la impremta, per la qual cosa alguns tipògrafs l’anomenen encara J holandesa. Com que aquesta lletra era la més petita de l’alfabet hebreu, del grec i d’altres idiomes, d’aquí, va néixer l’expressió ‘sense faltar una jota’, per indicar que no hi falta res. Aquesta expressió és molt antiga, doncs, segons Sant Mateu , ja la va pronunciar Jesucrist al sermó de la muntanya.

–Jou, Teresa: Impressora setcentista de Barcelona. Va contreure matrimoni amb l’impressor Joan Piferrer. A la mort del seu marit el 1754 va passar al seu nom la impremta d’aquest, coneixent-se obres que porten el peu d’impremta, “Teresa Piferrer Viuda”. Datada del 1754 al 1757.

–Jou i Senabre, Lluís: (Barcelona, 1881 – Baus, França, 1968) fou un gravador, tipògraf i dibuixant català. El van col·locar, amb només vuit anys, com a aprenent a la impremta barcelonesa Torquato Tasso. Gràcies a aquesta feina, va conèixer el tipògraf Eudald Canivell, el bibliotecari de la Biblioteca Arús. Més tard, va cursar estudis a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona i amb setze anys es va convertir en retolista. El 1905 passa un any a Sant Sebastià. Però el 1906, any clau en la seva vida, marxa a París per trobar-se amb el seu amic, el compositor Josep Civil i Castellví. Junts crearen, el 1910, una òpera inèdita titulada Canigó, amb text de Jacint Verdaguer, música de Civil i escenografia de Jou. El 1914, s’inspira en el llibre d’Anatole France, Les opinions de Jerôme Coignard, per realitzar uns gravats que va presentar a l’escriptor francès. France, es va meravellar de la seva feina i, el desembre d’aquell mateix any, publiquen una edició de bibliòfil del llibre per l’editorial Les Cent Bibliophiles. Entre 1918 i 1921, Jou fa viatges a Barcelona per gravar, a la Foneria Tipogràfica Neufville, les seves pròpies fonts tipogràfiques amb l’ajuda del seu amic Francesc Jorba. A conseqüència de la mobilització general a l’inici de la Segona Guerra Mundial, es va quedar sense treballadors. Es va traslladar, el març d’aquell any, al poble provençal de Baus. Allà hi passaria la resta de la seva vida, gairebé aïllat i produint més aviat poc, a excepció del seu Quixot en quatre volums (1948-1950), i els tres volums de les obres de Rabelais (1951-1952) encarregat pel galerista Gerald Cramer.

Influí poderosament en el ressorgiment del gravat al boix català, que romania oblidat després del descobriment de les tècniques modernes d’impressió. André Suarès va dir d’ell a Plaisir de Bibliophile (1925) que era un dels millors «arquitectes de llibres» i va alabar, a Les Nouvelles littéraires, el seu estil arran de la publicació de Sonnets pour Hélène de Pierre Ronsard, llibre totalment publicat per Jou.

Va exposar a les Galeries Dalmau de Barcelona del 26 de desembre de 1915 fins a mitjans de gener de 1916, compartint galeria amb el pintor Kees van Dongen. Jou exposà seixanta-dues obres entre gravats de fusta i aiguaforts. A la Biblioteca de Catalunya es conserva un targetó imprès a les dues cares, l’únic exemplar existent ara per ara en una institució pública (la BC ha adquirit mes obres seves). Abans de tenir taller propi, va confeccionar Turmell i el boc en flames, de Joan Pérez Jorba, crític literari que havia marxat a París a conseqüència de la seva vinculació a l’anarquisme. El llibre va ser imprès a la Impremta J. Horta de Barcelona el 1921. Entre les seves obres més notables cal citar les edicions de Rabelais, Le Prince de Maquiavel (1916), Sonnets pour Hélène de Pierre de Ronsard, L’Evangile selon Saint Mathieu (1928), i, sobretot, el monumental Don Quichotte de la Mancha. Aquesta darrera constitueix la cimera del seu art, realitzat, el 1950, en paper chiffon de Marais i nou-centes xilografies. A França existeix la Foudation Louis Jou dedicada a ell.

–Joventut: Va ser una revista setmanal d’art, ciència iliteratura de tendència modernista dedicada a la literatura, les arts i les ciències, publicada a Barcelona entre els anys 1900 i 1906; sortia cada dijous i era la portaveu política de la Unió Catalanista. Editada per Fidel Giró- Director literari: Lluís Via; director artístic: Alexandre de Riquer. Capçalera il. per Alexandre de Riquer.  La seva importància rau en la divulgació dels grans mestres del món gràfic i literari, tant a nivell local com europeu. Beneficiada per les idees de la Renaixença, vol donar importància a la llengua catalana i a les seves arts. La publicació afirmava: «Quan més català, més europeu i com més barceloní, més universal». La importància de les revistes en la difusió del moviment modernista fou cabdal, perquè eren una plataforma de difusió cultural i política a l’abast dels ciutadans.

El conjunt de revistes de Joventut està pensat per ser enquadernat formant una col·lecció de set volums. La portada i la contraportada per a l’enquadernació editorial, de tela groga estampada, es donaven amb el primer número de l’any. Les cobertes són grogues i negres ornamentades amb motius florals característics de l’època i de William Morris. Aquest disseny estava inspirat en el Yellow Book d’Aubrey Beardsley. Els lloms estaven decorats amb motius florals. Els artistes que van il·lustrar les portades de 1900 a 1906, en ordre cronològic van ser: Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Sebastià Junyent, Amfòs Monetal i Modest Urgell. El primer número de l’any era més elaborat i reproduïa gravats d’artistes. Per exemple, el número 204 que va sortir el 4 de gener de 1904, dedicava una pàgina a reproduir un fragment del quadre La primavera de Sandro Botticelli, un quadre que representa el Montseny per Marià Pidelaserra, així com dibuixos de Picasso, Isidre Nonell i del mateix Sebastià Junyent.

Després d’un any de la creació de la revista s’inicia l’edició de la Biblioteca Joventut, que va durar fins al 1914. Fins al 1905, Joventut oferia una sèrie d’obres en fulletons o plechs; quan es publicava l’últim plech també es podien adquirir les cobertes del llibre, normalment fetes per algun artista de la revista. A partir del 1906 es va decidir modificar el sistema de Biblioteca, ja que presentava alguns inconvenients: els subscriptors de fora rebien els fulls rebregats i esgarriats i la revista no podia atendre les reclamacions perquè a causa de l’oscil·lació de la venta de números solts, certs quaderns quedaven esgotats, mentre que en sobraven molts d’altres. És a partir del del 1906 quan es comencen a repartir els volums fets amb enquadernació en rústica. En la segona etapa de la Biblioteca (1906-1914) el Modernisme ja quasi s’ha extingit, fet pel qual el món editorial de la revista va servir per resistir contra les idees del Noucentisme. La llista d’obres de la col·lecció va anar adquirint importància gràcies a la col·laboració de literaris destacats i l’aportació de traduccions d’obres estrangeres produint un total de 49 volums.

–Jover, Joaquim: Impremta activa a Igualada des d’abans de 1843 fins a 1858 any que la continua Modest Corrons. La producció no era tan alta com la dels Abadal, però hi van sortir un centenar , com per exemple: La sagrada imagen del Santo Cristo de Igualada (1852), de Joan Padró i Instrucció popular para precaverse del cólera (1854) d’Antoni Gomis.

–Jover i Armengol, Lluïsa: l (Barcelona, 1942) és una il·lustradora, gravadora i docent catalana. És coneguda per les seves il·lustracions tant per al públic infantil i juvenil com per a l’adult, i per les seves col·laboracions amb escriptors i editorials de renom. Durant la seva carrera com a dibuixant, també ha treballat per a diversos diaris i ha realitzat exposicions a nivell estatal i internacional. El seu estil és considerat com a gràfic, de traç dinàmic i desimbolt sobre fons abstractes. Es caracteritza sobretot per l’ús de la tinta per a definir contorns. Des de 1992 va començar a experimentar amb altres materials: vidre, porcellana, roba i planxes metàl·liques, elements amb els que ha presentat diverses col·leccions d’ampolles, gerres i gots de vidre esmaltat, o sèries de safates de porcellana amb clares reminiscències homèriques. Amb ceràmica, va col·laborar en l’elaboració d’escultures amb la ceramista catalana Madola.

–JoyPixels (abans Emoji One): Les emoticones no deixen de ser fonts, però a vegades, sobretot treballant en Social Media o en àmbits d’internet, es perd massa temps cercant en altres webs un llistat d’emoticones per a no posar el clàssic comando. Aquest programa això ho fa més fàcil.

Joystick: Es tracta d´un potenciòmetre doble situat en un suport, giratori en dues direccions perpendiculars entre si. Una palanca controla el mecanisme de rotació i permet accionar simultàniament els dos potenciòmetres, en proporcions variables segons la inclinació de la pròpia palanca. El joystick produeix a la sortida dues tensions, que es poden enviar a les entrades corresponents de l’ordinador i que són, una proporcional a! desplaçament de la palanca a la direcció “x”, i l’altra proporcional al desplaçament a la direcció “y”. El joystick és idoni per ajustar la posició d’un cursor en un pla x-y, com ara la pantalla de gràfics d’un terminal d’alta resolució.

–JPEG: Joint Photographic Experts Group. Mètode per a la compressió d imatges. També opera com a format d’imatges. És compatible amb la majoria de plataformes informàtiques.

–Juana [Cortey, Juana; Corteya, Juana; Cortey, viuda]: Vídua de Jaume Cortey. Des del 1569 va ser llibrera i editora. El taller d’impremta el portava durant alguns anys Pedro Malo, que havia estat soci de Jaume Cortey. Però Joana va seguir relacionada amb la impremta, ja que apareix com a responsable de diverses obres, com per exemple, Tarifes dels preus de les teles (1574) i als peus d’impremta apareixia el nom de “Viuda Cortey” o “Juana Cortey, vídua” i algunes vegades va fer servir el cognom del seu marit, “Juana Corteya, vídua Llibretera del General de Catalunya”.

–Juana [Manescala, Juana; Menescal, vídua de]: Vídua del llibreter Juan Pablo Manescal, de Barcelona. Apareix com a editora de la segona part del Flos sanctorum d’Alonso de Villegas (1589), impresa per Pere Gotard i de la Història pontificial i catòlica de Gonzalo d’Illescas, impresa per Joan Cendrat. En aquestes obres apareix com “Juana Menescala vídua” o “vídua de Menescal”.

–Judicis de premsa: Conjunt d’opinions abocades a les publicacions periòdiques sobre una edició anterior d’una obra que es reimprimeix o es reedita i que hi sol figurar, ja sigui a l’interior (poc habitual), ja a la coberta posterior o a la solapa.

–Julibert Gual, Joaquim: Pintor i gravador i aiguafortista de la primera meitat del segle XX, nat a Barcelona l’any 1898. Nebot d’Adrià Gual, el qual l’inicià en l’art. Cursà estudis artístics en les acadèmies Galí i Labaria. Va realitzar molts exlibris i va concorre amb les seves obres a diverses exposicions nacionals i estrangeres, en les quals obtingué premis.

–Julivà, Margarita: (1627-1632), vídua de Maurici Anglada, que es va ocupar del taller que el seu difunt marit posseïa a Lleida. Margarita va treballar sola o en companyia dels impressors Andrés Lorenzo i Enric Castany. Al costat de Lorenzo va imprimir Guitarra espanyola de cinc ordres (1627) de Joan Carles Amat, la seva primera obra coneguda, a més d’altres diverses com els Commentarius analiticus ad Constitutionem exinsignioribus Principatus Cathaloniae (1629) de Francesc Ferrer i Nogués o l’Art d’ensenyar fills de príncep. En companyia de Castany va realitzar la seva última obra coneguda, Llum del desengany a la censura del llibre “Para todos”, de Fulgencio Lucero datada el 1632.

–Jumbo Press Roll: Material recobert especial amb bona duresa de goma i uniforme: Àrea de copejament de fins a 50%, la capa amortidora especialment dissenyada ajuda a dispersar l’estrès i la resistència als cops mecànics de manera efectiva durant el funcionament; Excel·lent deshidratació, baixa pressió de tall que evita marques dandi i aixafament del full de paper. Alta resistència al desgast, resistència química.

–Junceda, Joan: (Joan-Enric Garcia-Junceda i Supervia): (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), conegut com a Joan Junceda, fou dibuixant i il·lustrador, un dels caricaturistes catalans més destacats de la primera meitat del segle XX. Joan Junceda, com se’l va conèixer artísticament, va col·laborar en un munt de publicacions, entre les quals destaquen ¡Cu-Cut!, Papitu, Picarol, La Piula i sobretot En Patufet. La seva formació autodidàctica començà quan, després de suspendre l’examen d’ingrés per fer la carrera militar, va entrar a treballar a les oficines dels magatzems barcelonins El Siglo, on aviat ingressaria a la secció de dibuixants del catàleg dels productes dels magatzems. El seu primer dibuix va ser publicat al ¡Cu-Cut! el 24 de desembre del 1902 amb el pseudònim Ribera, que era el segon cognom de la seva mare. Il·lustrà també les “Historietes Exemplars” d’en Josep Maria Folch i Torres, publicades per primera vegada a la revista L’Esquitx. Altres importants obres infantils i juvenils, inclouen el Bon Seny, una recopilació de lliçons morals catalanes ancestrals feta per Josep Abril i Virgili (1869-1918). Bon Seny conté aforismes, faules, així com exemples d’humor local (acudits) basats en valors cristians tradicionals catalans, el famós “seny”. La originalitat dels seus exlibris els converteix en obra meritíssima, com ho fou tota la seva, tan personal i pulcra.

–Junk mail (Correu escombraria): Es diu de la propaganda indiscriminada i massiva duta a terme a través del correu electrònic. És una de les pitjors plagues d’Internet, aparentment sense solució fins ara, i concita un rebuig ampli a qui el practica.

–Junta de Museus de Catalunya: La Junta de Museus de Catalunya és un organisme depenent de la Generalitat de Catalunya, situat al Palau Moja, al Carrer Portaferrissa número 1 de Barcelona. Les seves funcions principals, segons el DOGC número 5146 són, entre d’altres, aprovar les propostes de nomenament dels directors i els administradors dels museus nacionals i elevar-les al Govern, estudiar les possibles creacions de nous museus nacionals, establir criteris de coordinació de política museística i fomentar les relacions entre els museus catalans i la resta. La Junta actua amb plena independència en l’exercici de les seves funcions i compta amb una assignació pressupostària específica en el pressupost del Departament de Cultura. L’Arxiu Municipal de Blanes custodia una part del fons Junceda. Així mateix, la Biblioteca de Catalunya també conserva documentació del seu fons personal.

La primera Junta Municipal de Museus i Belles Arts fou creada el 1902. En aquella època, el seu president era l’alcalde de Barcelona i era formada per representants de la societat civil i artística de la ciutat. Uns anys més tard, el 1907 la junta es va transformar en Junta de Museus de Barcelona, afegint-se en l’organització la diputació. Durant els primers anys de gestió, la junta es va dedicar principalment a adquirir material per a les diferents col·leccions i a inventariar els diferents fons d’art.

L’any 1993 es va aprovar un decret que transformava la Junta de Museus de Barcelona en Junta de Museus de Catalunya. Aquesta nova junta va estendre totes les seves competències oficialment el 1998, en aprovar-se un nou decret.

–Junyent i Sans, Oleguer: (Barcelona, 1876 – 1956) fou un artista polifacètic, escenògraf, dibuixant, pintor, cartellista, decorador, col·leccionista, antiquari i gran viatger català. Conegut per ser l’autor del famós llibre Roda el món i torna al Born. Fill de Francesc de Paula Junyent i Busqué i Francesca Sans i Riera nascuts a Barcelona.^[2] Fou germà del pintor i crític d’art Sebastià Junyent.

Fou un dels més importants proveïdors d’obres per a col·leccionistes com Lluís Plandiura, el col·leccionista privat més important d’art medieval o Francesc Cambó, a qui assessorà també en la compra d’art europeu i amb qui l’uní una bona amistat inclús al llarg dels anys de l’exili. Al mateix temps Junyent anirà construint una interessant col·lecció pròpia, en la que destaquen la col·lecció d’arquetes, escultura, ceràmica o ferro forjat, abans de dedicar-se de manera preferent a la pintura com el seu germà Sebastià. L’Estudi-Taller d’Oleguer Junyent situat al carrer Bonavista de Barcelona es pot visitar.

Oleguer Junyent formà part durant anys de la Junta de Museus de Catalunya en un període on es van adquirir i rescatar algunes de les millors obres pel Museu d’Art de Catalunya.

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva gran part de l’escenografia de l’artista. Aquesta es pot trobar a l’Escena digital.

–Junyent i Sans, Sebastià: Barcelona (1865-1908), pintor i crític d’art, dirigí i dissenyà un conjunt de decoracions per a llibres de la seva biblioteca, la major part del tombant dels segles XIX i XX. Són decoracions l’execució de les quals l’encarregà a l’enquadernador Josep Anglada Jovenich (1880-1943) i que es caracteritzen per l’ús de pell jaspiada en diferents colors: verds, vermells, blaus, etc. L’execució era molt irregular, tot i que els dissenys de capritxoses fantasies tenien una estètica propera a l’art de l’enquadernació anglesa del moment, amb un gran sentit musical de la composició. Aquesta col·lecció, que fou exposada a la Sala Parés el 1904, té un exlibris posterior a la mort de l’artista que diu:

Aquest llibre prové de la Biblioteca del pintor Sebastià Junyent i Sans (1868-1908), el qual ideà i dirigí la relligadura del volum.

A propòsit de l’aparició d’un llibre editat per la Societat Catalana de Bibliòfils (1903), dirigida llavors per Pau Font de Rubinat,  Sebastià Junyent publicà un article a la revista Joventut el 1905 en el qual, a banda de mostrar una gran sensibilitat pels llibres i per les edicions catalanes, respecte a l’enquadernació escrigué:

“Quina fruïció pels ulls, pel tacte, per l’esperit en tindre les mans un volum pulcrament relligat en pell de Rússia, ornat artísticament amb daurats a mà, contenint alguna obra cabdal de la nostra literatura! L’Atlàntida impresa en paper Japó, el Canigó, o alguna altra de les edicions escollides d’obres del nostre gran Verdaguer!”

–Jupes: Ventoses que es fan servir per agafar plecs gràcies a fer el buit entre la ventosa i el paper.

–Juratòria: Làmina de plata o, més comunament, plana de pergamí en què estava escrit el principi de cadascun dels quatre evangelis, sobre la qual posaven les mans els magistrats d’Aragó per fer el jurament.

–Justa poètica: Una justa poètica és una trobada literària, en què els participants competeixen recitant poemes propis i originals, sobre un tema proposat prèviament.

–Juste de Nin, Lluís: (Barcelona, 1945 – 2020) fou un dibuixant, il·lustrador i ninotaire, conegut també pel seu vincle amb el món de la moda a través de la marca Armand Basi. Des dels anys 1960 va publicar en nombroses publicacions cíviques. Els seus ninots en moltes publicacions de l’oposició contra el franquisme (PSUC, sindicats democràtics, Assemblea de Catalunya…) signat com El Zurdo, i posteriorment les seves il·lustracions durant anys d’articles de Manuel Vázquez Montalbán a Mundo Obrero, el feren popular en temps del franquisme i la transició.

–Justificació: 1. Forma en què es distribueixen les línies d’un paràgraf (incloent-hi imatges) en una pàgina per ajustar la mesura prèviament establerta. Es pot justificar una línia o paràgraf a l’esquerra, a la dreta, centrada, o que ocupi tota l’amplada de la caixa (que es coneix com a ‘justificat’) o una ‘justificació vertical’. Se sol preferir una justificació a l’esquerra, amb separació de paraules amb guions o sense, ja que el ‘justificat’, en ajustar automàticament el programa la separació entre paraules i lletres, deixa unes proporcions distorsionades i poc llegibles. 2. Superfície delimitada per la caixa de justificació, destinada a rebre l’escriptura.

–Justificació automàtica: Automatisme de la composició linotípica, monotípica, de fotocomposició o autoedició pel qual les línies es componen amb la mateixa mesura sense intervenció del compositor.

–Justificació dreta: Text que s’escriu començant per la dreta, sense canviar la distància entre paraules i lletres per ocupar tota la plana. Se sol fer servir poc, de vegades en titulars o textos reduïts.

–Justificació esquerra: Text que s’escriu començant per l’esquerra, sense canviar la distància entre paraules i lletres per ocupar tota la plana, així que no provoca variacions al tracking. Es pot, o no, fer una partició de paraules amb guions.

–Justificació en un gravat: És la descripció escrita sobre l’autor, la tècnica, el paper i especialment l’edició d’un gravat o un conjunt de gravats. S’indica sempre el nombre exacte d’exemplars de què consta el tiratge o l’edició i si la planxa ha estat anul·lada.

–Justificació de les línies: Per a un lector adult no es troba diferència en la velocitat de lectura entre els textos justificats o els compostos en bandera; que s’esculli una forma o l’altra de presentar un text obeeix, doncs, a consideracions estètiques.

–Justificació tancada: És que l’alinea els textos des de la zona central dels paràgrafs. Si hi ha diverses línies seguides amb aquesta justificació, la podem citar com a ‘capa de Mèdici’ o ‘disposició epigràfica’.

–Justificació de tiratge: Text informatiu que sol al colofó, on es col·loquen les dades sobre el número de tiratge si és una edició limitada i la sèrie a la qual correspon (si n’hi ha).

–Justificació vertical: Utilitzar l’interlineat perquè les línies del text ocupin l’espai inferior i superior requerit per la caixa. A Indesign hi ha l’opció d’anar repartint la justificació entre els espais que queden entre els paràgrafs.

Tres blocs de text: Un sense justificació vertical, un altre amb i un altre amb justificació vertical parcial.

–Justificar: Igualar el llarg de la línia al component. / Igualar el llarg de la línia a la caixa que s’imprimeixi.

–Justificat: Línia de text ajustada a esquerra i dreta, ocupant tota l’amplada de la caixa. Acostuma a ser una forma de maquetar el text poc funcional per a una bona lectura, ja que l’ull es cansa més amb els canvis de ‘trecking’.

–Justinià: Llibre (Còdex) on es recullen i s’agrupen totes les lleis dels emperadors romans, des d’Adrià a Justinià, ordenades per un consell de jurisconsults convocats per Justimiano mateix l’any 534, en què va ser publicat amb el títol de ‘Corpus Juris Civilis’.

–Jute: Planta de fibres liberianes, originària de l’Índia i Pakistan, que s’usa en la fabricació d’alguns papers, l’estructura dels quals és més llenyosa que el lli i el cànem. El jute es fa servir en papers molt durs i duradors, com les etiquetes, rètols, etc.

–Jutge d’impremtes: Per decret signat per Carles IV l’11 d’abril de 1805 es va crear un jutge d’impremta i llibreries, o sigui una mena de censor que tenia sota la cura la vigilància i càstig de tots els assumptes d’impremta considerats delictius. Aquest decret contenia una crítica dura als països estrangers que havien concedit la llibertat d’impremta, amb greu “perjudici per a la religió, bons costums, tranquil·litat pública i drets legítims dels prínceps”.

–Jutglar Serra, Joan: Dibuixant, impressor i litògraf del segle XIX-XX, nat a Sant Joan les Fonts l’any 1871. Establert a Barcelona, col·laborà com a dibuixant en els setmanaris El Cañón, El Mestre Tites i La Banera Regional. Dibuixà exlibris, títols honorífics, pergamins d’homenatge, etiquetes per a eixits i perfumeria, recordatoris i participacions, etc., així com inicials, emblemes i al·legories aplicades a les Arts Gràfiques.

–Juxtalineal: Aplica’t a la traducció col·locada al front o al costat del text i de manera que es corresponguin línia per línia.

–Juxtaposició. Impressió a diversos colors, cada tiratge un color, en què un tiratge no se sobreposa a l’altre, sinó que, independentment de l’execució i dels efectes, es juxtaposa sobre l’altre tiratge, completant-lo. Cal acurar molt el sistema per tal d’evitar que els colors es barregin. El primer assaig d’impressió tipogràfica a diversos colors i poder juxtaposició el va realitzar el cèlebre Schoeffer amb les inicials del famós ‘Salterio’ de 1457.

–Kabel: La primera mostra d’aquesta tipografia va aparèixer el 1927, llançada per la fosa alemanya Gebr. Klingspor. Dissenyada per Rudolf Koch, el seu nom fa honor a la posada del primer cable telefònic transatlàntic. Va ser dibuixada acuradament sota la influència de les antigues lletres romanes tallades en pedra i en el moviment de la Bauhaus, usant per a això formes pures i clares com cercles, quadrats i triangles. Les seves proporcions s’integren amb les característiques humanistes, fent-la a més funcional per a text. També posseeix elements de l’Art Decó, donant-li una aparença molt diferent de la d’altres tipografies geomètriques dels anys 20 com la Futura. Hi ha una versió d’ITC dissenyada per Victor Caruso, coneguda també als Estats Units com a Cable, amb una major altura de la ‘x’, ascendents i descendents més curts i un pes general més gran.

–Kabuki:  1.  El kabuki (歌舞伎) és una forma de teatre japonès tradicional. Els caràcters kanji individuals, llegits d’esquerra a dreta, signifiquen cantar (歌 ka), ballar (舞 bu), i habilitat (伎 ki). Sovint es tradueix ‘kabuki’ com ‘l’art de cantar i ballar¡. 2.Drames populars japonesos de tema històric, representats generalment per marionetes. Daten del segle XVII.

–Käçmïrï: Llengua indoària usada al Caixmir Per prop de 1.500.000 individus. Serveix d’instrument a una literatura creada per la gran poeta Lallä.

–Kagura: 1. És un tipus específic de ball cerimonial ritual xintoista. El nom és una contracció de ‘kami no kura’ (‘seient de déu’), que indica la presència de déu en la pràctica. Una de les funcions principals de Kagura és ‘Chinkon’ (‘purificar i sacsejar l’esperit’), que implica un procés de processó-trànsit. Normalment, una dona ‘xamana’ interpretarà la dansa i obtindrà l’oracle del déu; en el context, la mateixa ballarina es converteix en déu durant la representació.  2.Pantomima religiosa del Japó arcaic, estretament lligada a la mitologia i a la litúrgia de la doctrina Shintö.

–Kaishu:També coneguda com a escriptura regular, aquest terme es refereix al tipus d’escriptura xinesa més pràctica i habitual, de formes simples i una gran estandardització dels traços.
És la lletra usada per les impremtes xineses als llibres o documents públics.
Sorgeix a finals de la Dinastia Han, quan ja es feia servir la impremta xilogràfica.

–Kajaani: Sistema automàtic d’estudi biomètric i caracterització de fibres.

-Kakemono: Format dels gravats japonesos a l’estil de les pintures enrotllables i que pengen. És gran i de direcció vertical, de 75,5 x 45,5 cm.

–Kakishibu: Vegeu ‘ise-katagami’.

–Kalewala: Poema èpic finlandès compost pel poeta i filòleg Löonnrot amb fragments recollits des de 1834 a 1847 entre els camperols finlandesos.

–Kalman, Tibor (1949-1999): Dissenyador gràfic d’origen hongarès que, el 1956, es va establir als Estats Units. Va tenir una gran influència en el disseny del segle XX. La seva tasca més coneguda és la que va fer com a director d’art de la revista Colors, sostinguda per Benetton. Tant des de les pàgines de Colors com des de les gràfiques per a bandes de rock com Talking Heads, va mostrar una visió compromesa amb les causes socials contra el racisme i tota forma d’intolerància.

–Kama Sutra: El Kama Sutra, de la transcripció Kāma Sūtra, és un text antic hindú que tracta sobre la sexualitat humana. Escrit per Vātsyāyana, un autor situat de forma imprecisa entre el segle primer i el sisè (probablement dins del període Gupta), hom el considera l’obra bàsica sobre sexualitat de la literatura sànscrita. El títol complet és Vātsyāyana Kāma-sūtra (‘Els aforismes sobre la sexualitat, de Vatsyayana’). El Kama Sutra presenta l’art de trobar parella, de mantenir el poder en el matrimoni, de cometre adulteri, la relació amb cortesanes, l’ús d’afrodisíacs, etc. També hi ha il·lustracions de moltes variades posicions per tal que els amants les aprenguin i les practiquin.

–Kammawa-sa: Llibre cerimonial fet amb roba lacada (normalment, es fa amb hàbits de monjo) i cobert amb pa d’or. Conté nou elements d’un text original en pali i esta escrit en escriptura birmana. El llibre es donava al monestir quan hi entrava un fill com a novici.

–Kanji: Caràcters d’origen xinès (tècnicament anomenats sinogrames) emprats en japonès, que conformen, juntament amb l’hiragana i katakana, un dels tres sistemes d’escriptura japonesa. Són utilitzats com a logogrames i ideogrames sense valoració fonètica per expressar paraules i conceptes complets (com 深 永 金 氧 , que signifiquen profund, eternitat, divendres, oxigen, respectivament), els quals es presenten pràcticament sense alteració en les seves formes.

–Kansetsu-ho: El mateix que ‘gyotaku indirecto’. Vegeu ‘gyotaku’”

–Kansuso: Un format i estil d’enquadernació emprat al Japó i portat des de la Xina. Va ser molt semblant al rotllo a les civilitzacions antigues de la Mediterrània. Anomenat també ‘makimono’ (巻物) o ‘kansubon’ (巻子本).
A partir del segle XI aquest format va quedar relegat al Japó, com a la resta d’Orient, a la impressió de textos religiosos, amulets, o per a obres artístiques i cal·ligràfiques de gran qualitat.
Entre els segles XIV i XV aquest format es va emprar per produir rotllos il·lustrats il·luminats, els Nara-ehon. Aquests rotllos se’ls denomina com ’emakimono’ o ‘monogatari-e’ (物がりえ, o 物語絵) pel seu caràcter artístic.
A finals del segle XVI el seu ús es va estendre a un públic més ampli, gràcies a la còpia de rotlles il·lustrats de petit format, amb versions curtes de les mateixes històries narrades als ’emakimono’. Es va desenvolupar així al Japó el concepte de llibre d’imatges, o ‘ehon” (絵本).

-Kantional: Col·lecció de cançons sacres o llibre d’himnes, especialment a l’Europa central del final del segle XVI, en particular en països com Txèquia i Alemanya.

Sovint, el mot alemany era llatinitzat en cantionale. A Txèquia es començà a emprar al principi del segle XVI com a denominació genèrica d’un llibre de cançons sacres. Amb el temps arribà a substituir l’antic terme txec písnê (‘cançons’), que era massa genèric. A l’Alemanya protestant s’emprà per a designar reculls de cançons sacres o de corals luterans per a usos litúrgics. Les peces que segueixen l’estil de les recollides en els kantionals alemanys (homofòniques, generalment a quatre veus mixtes, melodia a la veu més aguda, etc.) es diu que estan en estil kantional. De forma relativament més recent, i per la seva analogia amb termes com graduale i antiphonale, el terme s’emprà per a designar el repertori seleccionat i degudament ordenat en forma de llibre d’himnes per a la seva inclusió en la litúrgia oficial.

–Kan-Ying-Pien: Nom del ‘Llibre de les recompenses i dels càstigs’, evangeli popular xinès.

–Kand-si: Nom d’una varietat de paper japonès.

–Kaolin: Vegeu ‘caolí’.

–Kar-gyur: Llibre sagrat tibetà compost de cent vuit volums de mil pàgines cadascun d’un format de 65 cm d’alçada, 20 d’amplada i 20 d’espessor. Cadascú pesa 5 quilograms. Aquesta obra està enregistrada sobre blocs de fusta. Cada cinc lustres s’imprimeixen algunes desenes d’exemplars per a ús dels sacerdots i membres del Govern. És obra de difícil interpretació i per això hi ha, a més, dos-cents vint-i-cinc volums d’exegesi.

–Kashida: Sistema de justificació usat en alfabets aràbics pel qual, perquè les línies omplin l’amplada de justificació, no es modifica l’espai entre paraules (com es fa als alfabets llatins), sinó que s’estiren les zones de guió horitzontal en aquelles lletres que el tenen.

Així, una “ba” medial, per exemple, perllonga el seu començament i final més enllà del normal (s’allarga, no es deforma).

–Kasidas: Antigues composicions poètiques dels àrabs de temes monorítmics i sense colorit. Són molt antics i la seva poesia és força limitada.

–Katagami: Vegeu ‘ise-katagami’.

–Katoriknik: Títol d’un dels diaris publicats a la part més septentrional del món a Godthaab, Groenlàndia, en llengua esquimal. El preu de la subscripció anual era d’una foca.

–Keeper of Bookstall: Frase anglesa que significa: Parada de compra i venda de llibres vells.

–Keepsake: (veu anglesa, record): Llibre de poesia, en general elegantment imprès, que durant el segle XIX es va fer servir com a regal a Anglaterra.

–Kekinowin: nom històric de l’antiquíssima escriptura pictòrica o figurativa de l’Índia.

–Kelmscott Press: Fundada el 1890, per William Morris i Emery Walker, produïa llibres que ressuscitaven l’art de la impressió de llibres pels seus dissenys, tipografia i il·lustracions. El seu ús del color i el mestratge dels seus dissenys, juntament amb la qualitat de la seva execució eren un desafiament a la mala qualitat de disseny i manufactura de molts altres productes fabricats en sèrie. Va publicar 53 llibres en 66 volums entre 1891 i 1898. Cada llibre va ser dissenyat i ornamentat per Morris i imprès a mà en edicions limitades d’uns 300. Molts llibres van ser il·lustrats per Edward Burne-Jones. Les habilitats pràctiques de Morris anaven lligades a la seva convicció que l’art s’havia de fer ‘per la gent i per a la gent, com un plaer per a qui ho fa i qui ho gaudeix’. Les opinions de Morris, i sobretot les seves obres, van aconseguir que es reconegués la importància del disseny i la qualitat; i en aquest sentit, la seva obra és la base general sobre la qual treballen tots els dissenyadors actuals.

–Kempis: Thomas de Kempis, cèlebre ascètic alemany, autor de ‘La imitació de Crist’, obra que gairebé tothom coneix pel nom del seu autor. El ‘Kempis’ s’assegura que és l’obra que ha tingut més edicions, exceptuant la Bíblia.

–Kent, Corita: Nascuda Frances Elizabeth Kent i també coneguda com Germana Mary Corita Kent, (Fort Dodge, Iowa, 20 de novembre de 1918–Boston, 18 de setembre de 1986) va ser una religiosa catòlica, artista, i educadora nord-americana. L’art era el seu activisme social, predicant tolerància i amor.

Va desenvolupar principalment el seu talent artístic amb la tècnica serigràfica, però davant les limitacions d’un medi bidimensional, va desenvolupar mètodes innovadors, va utilitzar anuncis de premsa, fotografies i elements de la cultura popular inspirant el posterior treball d’Andy Warhol.[4] Kent desitjava democratitzar l’art i fer-lo assequible per a les masses. Fou marginada pels diferents moviments artístics del segle XX per ser una artista dona i monja. Els crítics i els teòrics no van incloure el seu treball en cap corrent artístic específic ja establert, però en els darrers anys de la seva vida va ressorgir l’atenció cap a Kent. Les seves obres d’art, amb missatges d’amor i pau, es van fer populars durant l’Art pop de les dècades de 1960 i 1970.

–Kento: Matriu de fusta amb marques per al registre dels diferents colors, a l’estampació de la xilografia japonesa.

–Kern: Vegeu ‘volat’.

–Kerning: Ajustament de l’espai existent entre parells de caràcters. Es realitza per compensar la diferència d’espaiat entre combinacions de caràcters que s’ajunten o separen massa respecte al que el nostre ull pren com a normal. Per calcular-ho cal tenir en compte l’interlineat, la família tipogràfica o el cos. Amb tipus mòbils existien tipus com ‘volat’, que era l’ull del caràcter que sobresortia per ajustar-se al tipus següent. Si es volia deixar més espai es posaven espais al mig, i si es volia unir més espai, es llimava el tipus. En tipografia digital, és una operació que es fa automàticament. Tot i que tota família tipogràfica digital ho hauria de tenir, aquesta no és la realitat. Com que en linotípia no es podia fer, es van dissenyar fonts com Palatí o Òptima que no ho necessiten, i són les fonts que hauríem de triar en programes que no facin ‘kerning’. Hi ha un ‘positiu’ i un altre ‘negatiu’, que apropa o allunya els caràcters. Si ho hem de fer a mà, hi ha una sèrie d’acords sobre quant s’han d’unir els caràcters depenent de com són els seus trets cap a l’espatlla esquerra o cap al dret.

–Kerning negatiu: Unir els caràcters, encara que ja hi hagi un ‘kerning’ predeterminat.

–Kerning positiu: Separar els caràcters, encara que ja hi hagi un ‘kerning’ predeterminat.

–Kerning predeterminat: El que ve predeterminat ja a la font tipogràfica.

–Keywords: Són les paraules clau i més importants d’un missatge o text. Per si mateixes tenen significat i són les que engloben el sentit general del contingut. És imprescindible fer bon ús de les Keywords si volem atreure amb els títols i millorar el posicionament en cercadors.

–Khamriyat: Cançó àrab per beure. Va sobreviure a la prohibició de l’alcohol promulgada per Mahoma.

–Kievit: Tipografia sense serif creada per Mike Abbink el 2001. La seva aparença llisa i neutral va ser acuradament dissenyada, fent-la molt versàtil i apropiada per a infinitat d’aplicacions. Posseeix una forta càrrega humanista diferenciant-la d’altres tipografies amb un estil similar però amb una fredor més acusada (com ara la Meta). Formada per multitud de variants diferents, inclou tota mena de caràcters i pesos, mantenint la seva neutralitat sense que cap caràcter estigui per sobre de l’altre, creant al text una aparença única de tipografia unificada, facilitant així la lectura.

-Kinetic/Motion Graphics: Combinació de text i disseny gràfic que interactuen entre si acompanyats de música.

-Kinetic Typography (tipografia cinètica): Es refereix a text en moviment, generalment va acompanyat d’àudio en què una veu relata el que escriuen les lletres. Així el missatge es comunica de manera efectiva pel fet que l’àudio reforça el text.

–King-Pao: O `Tsing-Pao’, títol del més antic diari del món, que equivalia a ‘notícies de la Cort’, i que fora de la Xina es coneixia amb el nom de ‘Gaseta de Pequín’. Més antic del món, ja que la seva fundació es remunta a l’any 400 de la nostra era. Després de mil cinc-cents anys d’ininterrompuda existència, amb els seus triomfs i els seus martiris, aquest diari va ser suspès l’any 1912 pel president de la nova República Yuan-Shi-Kai. Va néixer aquest diari quan encara no hi havia cap idea de la impremta entre nosaltres i els xinesos tenien ja caràcters movibles, inventats per Bi Sheng, en plom i en plata. Al principi era imprès en deu fulles de seda groga, unides per un fil. El 1351 es va convertir en setmanari i el 1804 en quotidià. Diversos directors d’aquest diari van ser decapitats per haver publicat notícies no grates a la Cort Imperial xinesa.

–Kings: Nom genèric de les principals obres que tracten de la moral i de la religió xineses.

–Kio: O Foke.Kio. Llibre sagrat dels japonesos, que conté els principals articles de la doctrina de Xaca, escrits per la seva pròpia mà sobre fulles dels arbres.

–Kiosc: El mateix que ‘quiosc’.

–Kirial: Llibre litúrgic que conté el conjunt de les melodies del ‘Kyrie eleison’ i de les altres peces que componen l’ordinari de la missa.

–Kirigami: Art japonès on es talla el paper a més de doblegar-lo.

–Kis, Nicholas: Miklós Tótfalusi Kis (1650 – 20 de març de 1702) va ser un tallador de lletres, dissenyador de tipografies, tipògraf i impressor hongarès. Kis va ser un dels primers impressors i talladors de lletres de tipus georgià. 

Llibre de 1698 imprès per Kis

–Klamburg, Laura: Va ser alumna de Joan Barjau a l’escola Eina. Després de viure i treballar com a dissenyadora gràfica al Canadà i als Estats Units, va tornar a Barcelona amb el projecte Surreal.

–Klan-Ban: A la Xina, es donava aquest nom a unes tauletes bravades en relleu per ambdues parts i les quals, després de perforar-les, se suspenien enlaire.

–Klencke Atlas: Publicat el 1660, és un dels atles més grans del món. Fa 1,75 metres d’alt per 1,9 metres d’ample quan és obert. Pesa tant que la Biblioteca britànica diu que calen sis persones per portar-lo. És un atles mundial, fet de 37 mapes sobre 39 fulls. Els mapes van ser pretesos per ser trets del llibre i penjats en una paret. Els mapes són dels continents i dels estats europeus existents en aquell moment, i és un compendi del coneixement geogràfic del seu temps. El príncep neerlandès John Maurice de Nassau va encarregar-ne la creació. L’obra conté gravats d’artistes com Blaeu, Hondius i altres.

Photograph: British Library

–Klietsch, Karl: Va ser un pintor, fotògraf i il·lustrador txec conegut per ser un dels inventors del gravat al buit. El seu pare era fotògraf i amb catorze anys va ser admès a la Reial Acadèmia d’Arts de Praga, gràcies al seu talent va acabar els seus estudis el 1862 i va començar a treballar com a fotògraf, caricaturista i il·lustrador a Brno, Budapest i Viena. Sempre va estar interessat a perfeccionar la seva tècnica i la tecnologia subjacent, cosa que li va permetre trobar millores per a l’ús del zinc en fotografia i en els filtres emprats en l’obtenció de semitons.1 Partint de les investigacions prèvies de Niepce i Daguerre el 1878 va descobrir per casualitat un procés que conduiria al gravat al buit i que va perfeccionar el 1880 quan treballava al Regne Unit. El 1895 va crear la primera empresa de gravat al buit a Lancaster amb el nom de Rembrandt Intaglio Printing Company.

–Klischògraf: Aquesta màquina, destinada en principi a la producció de planxes tipogràfiques, deu el seu nom a la paraula francesa clixé (placa d’impressió) i la grega γραφής (gravar, escriure). La Vario Klischograph permet la producció mecànica de formes d’impressió per al procés tipogràfic, els anomenats clixés: cilindres de gravat al buit per a les rotatives, que serveixen per imprimir diaris, etiquetes, etc.

–Koberger, Hans: Llibreter establert a la plaça de Sant Jaume el 1495. Nebot d’Anton Koberger, poderós impressor de Nuremberg, que disposava de sucursal a Lió i taller on tenia trenta premses i amb més de cent operaris. En Hans treballava per al seu oncle a Barcelona com a llibreter i important, sobretot la producció que es feia a Lió i a Nuremberg, com una remesa de 300 exemplars d’una Bíblia en llatí de set volums. Va tenir també botiga a Lleida, però l’any 1497 va deixar la llibreria i la va traspassar a un llibreter francès resident a Nàpols, Antoni Goutier, el qual encarregà la gestió i la representació a un compatriota, Nicolau Mazan, que la va comprar el 1503 als hereus de Goutier i es va traslladar a la plaça dels Conills, cantonada Dagueria i Especiers. (Potser Gontier).

-Kodatrace:: Acetat de cel·lulosa presentat en forma de pel·lícula plàstica polida per una de les seves cares. A la cara rugosa es pot dibuixar amb llapis gras, pinzell i ploma carregats amb tinta litogràfica. Realitzat el dibuix es pot utilitzar el kodatrace com a clixé per insolar-lo en una planxa, pedra o pantalla prèviament sensibilitzades.

–Kodomo: Subgènere de manga en què destaquen els continguts de tipus infantil i familiar, sovint amb un to moralista, dirigit a un públic infantil.

–Koenig, Friedrich  (Eisleben, 17 d’abril de 1774 – 17 de gener de 1833) va ser un inventor alemany famós per haver construït, juntament amb el mecànic i matemàtic Andreas Friedrich Bauer, la impremta d’alta velocitat. Va viatjar a Londres el 1804, el 1810 va obtenir una patent per al seu model d’impremta a vapor i l’abril de 1812 la va posar en funcionament. Va convidar al seu taller clients potencials, entre els quals hi havia John Walter, del diari The Times. Les proves realitzades van ser tot un èxit i el primer número de The Times va sortir de les noves premses el 29 de novembre de 1814.1 El 1817 Koenig va tornar a Alemanya i va escollir un monestir abandonat a Würzburg per a la construcció de la seva fàbrica. L’empresa es va anomenar Koenig & Bauer.

–Koha: És un sistema integrat de gestió de biblioteques, únic per ser el primer de codi font obert, alliberat sota la GNU General Public License. Koha va ser creat el 1999 per Katipo Communications per la Horowhenua Library Trust a Nova Zelanda. La primera instal·lació es va aconseguir al gener del 2000. la paraula koha prové del maorí, i vol dir «obsequi», o «donació».

–Kojiki: El Kojiki (古事記, Registre dels fets antics) és la crònica més antiga del Japó que existeix; data de principis del segle VIII durant el període Nara i va ser composta pel funcionari de la cort Ō no Yasumaro per petició imperial. Es tracta d’una compilació de mites sobre l’origen de les illes del Japó i els ‘kami’. Els mites que figuren en el Kojiki, juntament amb els del Nihon Shoki, han inspirat part de les pràctiques xintoistes. Hom considera que la font d’informació oral del Kojiki va ser un cortesà (o cortesana) de la cort imperial anomenat Hieda no Are, que estava al servei personal de l’emperador Tenmu. El monarca, amoïnat per la confusió existent entre les diverses genealogies de la família i la pèrdua de les llegendes antigues, hauria ordenat Hieda no Are recitar tot el que sabia al respecte dels «registres imperials» (genealogies imperials) i de les «paraules antigues» (llegendes i mites) per poder deixar-ho escrit per a la posteritat. L’emperador Tenmu va morir abans de veure l’obra acabada, però la successora, Genmei, d’acord amb el desig del difunt, va ordenar Ō no Yasumaro escoltar recitar les històries de Hieda i deixar-les totes per escrit, obra que va acabar el 712.

–Kolo: La Sezession va ser un moviment format a Viena el 1897 que comptava amb membres com Gustav Klimt o Koloman Moser i que evolucionaria fins a formar el 1903 el Wiener Werkstäte (El Taller Vienès) adoptant idees de l’Arts & Crafts i de l’Art Noveau. Aquesta tipografia dissenyada per Paul Shaw està inspirada en les lletres d’aquella època. Kolo era el sobrenom de Koloman Moser, principal referent tipogràfic dins aquest grup. Les seves formes responen a una època més avançada dins aquest moviment, amb un estil més geomètric, en contraposició a les formes més florides i orgàniques creades al principi. Encara que no té variants de pes, té tres variants d’amplada a més d’una versió alternativa. Ideal per utilitzar en projectes amb estètica del període secessionista.

–KolourPaint: És l un editor de gràfics lliure de KDE, semblant a les versions anteriors del Microsoft Paint, però amb més suport per als efectes de transparència. El seu objectiu és ser fàcil d’entendre, proporcionant un nivell de funcionalitat dirigit cap a l’usuari mitjà.

–Komura Trullenque, Jun: (Barcelona, 2002) és un escriptor i llibreter català d’ascendència japonesa. Des dels 16 anys treballa com a llibreter, primer a la llibreria Nollegiu del Clot i més tard a la Llibreria Ona. En la joventut, va decidir estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Interessat pels seus orígens, va immergir-se en la cultura japonesa unint-se a un club de haiku a Barcelona, gràcies al qual va descobrir el seu gust per la poesia i el nattō.

El 2022, va ser un dels setze organitzadors del cicle Bivac del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un festival de reflexió i creació juvenil que forma part de la Biennal de Pensament. El 2023, va guanyar el IV Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra per l’obra Els enyooors, destacada pel jurat pels girs irònics, els contrastos textuals, l’eclecticisme i la hibridesa formal. En el poemari, tracta de qüestions com la precarietat laboral juvenil i els conceptes de la bellesa i l’amor en temps de «capitalisme hipertrofiat».

–Korinna: Lletra tipogràfica considerada de retolació creada per la foneria Berthold el 1904.

–Koster, Lorenz: Venedor d’espelmes, fondista i sagristà de Harlem a Holanda, que va viure entre els segles XIV i XV i al qual els seus paisans li atribueixen la invenció de la impremta. Diuen que Gutenberg li va robar el secret de la fosa de tipus, però com que ningú en pot aportar cap prova no hi ha més remei que acceptar la tradició històrica. De tota manera és innegable que va ser el primer a tallar tipus mòbils de fusta.

–Kozo: Vegeu ‘paper japonès’.

–Kraft: Pasta paperera, de fibra llarga i molt resistent que s’utilitza preferenment per fabricar el paper d’embalar.

–Krimpen, Jan van: (Gouda, 1892-Haarlem, 1958) va ser un tipògraf, dissenyador de llibres i tipogràfic neerlandès. Va treballar per a la impremta Koninklijke Joh. Enschedé. També va col·laborar amb Monotype a Anglaterra, que va publicar o reeditar molts dels seus dissenys fora dels Països Baixos.
Van Krimpen va ser una figura destacada de renom internacional a la impressió de llibres durant la seva vida. Va dissenyar llibres tant als Països Baixos com per al Limited Editions Club de Nova York, entre d’altres. La seva obra s’ha descrit com a estil tradicional i clàssic, centrada en la simplicitat i l’alta qualitat de la impressió de llibres.

Spectrum, una tipografia de text dissenyada per Van Krimpen entre 1941 i 1943

–Krita: És un editor d’imatges de mapa de bits dissenyat per al dibuix, el còmic, la il·lustració, la pintura digital, l’art conceptual i l’animació en 2D. Compta amb un llenç OpenGL accelerat, suport per a la gestió del color, un motor de pinzell avançat, capes i màscares no destructives, gestió de capes basades en grups, suport per a gràfics vectorials i perfils de personalització commutables. Escrit en C++, usant Qt i sota la llicència lliure GPL v3.

–Kudurru: Fou un tipus de document en pedra abastament utilitzat entre els cassites de Babilònia, generalment com a pedres fites per marcar límits o per registrar les concessions de terres als vassalls, entre els segles XVI i XII aC. La paraula “kudurru” vol dir en accadià “frontera” o “límit” (hebreu גדר “gader“, cercat, frontera). El kudurru original era emmagatzemat al temple i la persona que rebia les terres feia una còpia per utilitzar sobre el terreny per confirmar la seva possessió legal. Generalment incloïen imatges simbòliques de la deïtat que protegia el contracte, i castigava al que l’incomplia. Alguns també tenien la imatge del rei que el concedia. Com que havien d’incloure el text del contracte i diverses imatges, es gravaven en grans blocs de pedra. 

–Kuenstler Script: Tipografia basada en l’estil cal·ligràfic artístic del moviment litogràfic del segle XIX. El nom original era “Künstler Schreibschrift” que significa “font manuscrita artística”. Una de les seves característiques més destacades és el pes, superior al de la majoria de les tipografies del mateix estil gràcies a uns traços més gruixuts. Posseeix una enorme elegància que la fa molt apropiada per a treballs d’exhibició i per a altres de més personals com invitacions, etc.

–Kufic: Tipus de lletra àrab amb què s’escrivia l’Alcorà. Es va utilitzar com a motiu cal·ligràfic tant en l’art com en l’enquadernació.

–Kukulkan: (en maia: k’u uk’ulkan (‘ploma i serp) és un important déu en la mitologia maia, també conegut com a Mukú-leh-chan (‘serp amb plomes’) entre els ‘maia-chontales’ de Tabasco. També és conegut com a Gucumatz en la mitologia quiché (en quiché: Q’uk’umatz) (‘serp emplomallada’). És referit amb aquest últim nom al Popol Vuh com un déu creador de l’univers juntament amb Tepew. Per a alguns investigadors, aquest déu és el mateix Quetzalcóatl (en náhuatl: Quetzalcōātl) (‘serp emplomallada’) dels asteques i prové de la cultura tolteca; per a altres, prové de la cultura olmeca. En tot cas, el seu origen és molt anterior als maies de la península de Yucatán i als ‘itzáes’, fundadors de Chichén Itzá en el segle VI, on se li va erigir una piràmide per assenyalar el seu ascens en el cicle agronòmic i polític dels maies peninsulars. La presència de la serp emplomallada com a símbol deífic és omnipresent en tota Mesoamèrica.

–Kusa-Zoshi: Literalment: llibres de tota mena. Eren unes novel·les populars japoneses molt il·lustrades que van començar a publicar-se cap a la fi del segle XVII.

–Kyujiki: És el primer llibre japonès del qual es tenen notícies. És una història dels emperadors i de les famílies principals del país, però va ser destruït el 645. El més antic que els japonesos conserven és el ‘Kojiki’ (relació de coses antigues), completat l’any 712, i que conté el relat de la creació i del principi celeste dels japonesos.

❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     ❦     

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.