-EA Municipal d’Arts Plàstiques i Disseny Josep Casadó de Móra la Nova. Escola amb una antiguitat de més de trenta-vuit anys, reconeguda per la Diputació de Tarragona.

–EAD. Escola d’Art de Sant Cugat. Centre públic. Grau Superior Animació, Il·lustració, G. interactiva, G. impresa i Grau Mitjà Assistència al Producte Gràfic Imprès.

–EADR. Escola d’Art de Reus. Escola de la Diputació de Tarragona que compta amb quatre CFGS inclosos en dues línies d’estudis reglats: de la Comunicació Gràfica i Audiovisual, i del Disseny d’interiors; així com diversos cursos monogràfics.

–EARTVIC. Escola d’art de Vic. Escola pública consolidada com a centre de referència d’estudis d’art i de disseny.

–Ebook:  1. Aparell per a llegir llibres digitals. 2. De l’anglès electronic book, és un llibre electrònic o publicació digital basat en text i imatges i ideat per comercialitzar-se a Internet i visualitzar-se en lectors electrònics específicament dissenyats per a aquest propòsit. Alhora, l’e-book es pot llegir en ordinadors i altres aparells mòbils.

–E-cards: (targetes electròniques) Les “e-card” o targetes electròniques van sorgir com a alternativa a les targetes tradicionals de paper ia les postals. Les e-cards que s’utilitzen per promocionar o divulgar un esdeveniment a les empreses no és res més que una imatge en JPG que al mitjà digital compleix la funció d’un afiche.

–Ecdòtica: Branca de la filologia que tracta de l’edició crítica de textos. S’intenta editar la versió més propera a la voluntat de l’autor, eliminant-ne els errors de transcripció. Les edicions que es realitzen seguint aquests principis d’ecdòtica s’anomenen “edició crítica”. Es val de ciències auxiliars com la codicologia, la paleografia i la filologia. De les edicions que es realitzen amb criteris ecdòtics se’n diuen edicions crítiques o edicions filològiques. Els transcriptors cometien errors o alteraven el text quan copiaven a mà els manuscrits. Davant d’una o diverses còpies d’un manuscrit, la crítica textual pretén reconstruir el text original tan proper a l’original com sigui possible.

-ECF: Acrònim d’Elemental Chlorine Free. Aquesta marca certifica que la cel·lulosa utilitzada per fabricar el paper s’ha blanquejat sense fer ús de biòxid de clor.

–Échoppe: ( veu francesa): Eina consistent en una punta d’acer tallada en bisell de secció rodona i amb un mànec de fusta o metàl·lic, que en el gravat a l’aiguafort  s’utilitza per a dibuixar sobre la planxa envernissada, tot descobrint-ne el metall.

–Echersley, Tom: Va néixer el 30 de setembre de 1914 a Lancashire. La seva formació artística va començar el 1930 en matricular-se a l’Escola d’Art de Salford, on aviat es van reconèixer les seves habilitats i va rebre la Medalla Heywood al Millor Estudiant. Un dels seus professors va ser Martin Tyas. En 1934, Eckersley es va mudar a Londres amb el propòsit exprés de convertir-se en dissenyador de cartells independent.

Eckersley va ser un dels dissenyadors de cartells i comunicadors gràfics més destacats del segle XX, que va combinar la pràctica amb l’educació. A més de la creació de cartells i la il·lustració de llibres, també va crear portades de revistes (per exemple, per a The Queen) i logotips. Els seus dissenys solen fer servir un estil abstracte i el collage per transmetre el seu missatge, però sigui quina sigui la tècnica, els dissenys d’Eckersley tenen un factor comú: combinen text i imatges per transmetre missatges complexos de forma directa.

–eciRGB v2: Segona versió de l’espai de color RGB proposat per la Iniciativa Europea del Color (ECI) com a espai de color per editar imatges relacionades amb les arts gràfiques.

És un espai de color RGB independent dels dispositius i raonablement uniforme desenvolupat amb la idea que contingui el màxim de tons imprimibles i el mínim possible de tons no imprimibles. En el seu propòsit i en el seu volum tridimensional és força similar a l’espai del perfil de color Adobe RGB (1998).

La seva corba de transferència tonal (TRC) és L* i el seu il·luminant de referència és D50 (a Adobe RGB(1998) són una corba gamma 2,2 i D65, respectivament). La primera versió d’eciRGB tenia com a TRC una corba amb valor gamma 2,2). De fet, abans de la seva elecció per l’ECI com a espai d’edició eciRGB v2 era l’espai de color conegut com a L*-star RGB.

–Eclatòmetre: Aparell per a assaig d’esclat, per mesurar la resistència a l’esclat o rebentament d’un paper o cartó.

–Ecléctico: 1. Dícese del libro que reúne opiniones o conceptos de diferentes ciencias o sistemas filosóficos, aunque sean contradictorios u opuestos completamente. 2. Dícese también de los discípulos de una escuela de Alejandría que se formó bajo el reinado de los Ptolomeos, en el siglo III aC. Diógenes Laercio atribuye su fundación a Potamos, el cual para formarla había escogido de cada escuela de filósofos griegos aquel que le había parecido más sabio.

–Eclesiastès: L’Eclesiastès o Cohèlet , també conegut com a Llibre del Predicador, és un llibre de l’Antic Testament de la Bíblia i del Tanakh, dintre del grup anomenat sapiencial o didàctic o Ketuvim, ja que el seu contingut és un recull de lleis i proverbis populars que van servir de guia als cristians i jueus. L’Eclesiastès és un llibre post exili; l’autor s’anomena a si mateix “Fill de David” i “Rei de Jerusalem”, Eclesiastès 1:12, atribuït tradicionalment, al rei Salomó. Però els estudiosos no creuen que el llibre hagi estat compost ni per un rei de Jerusalem de la Casa de David ni per un fill d’aquest i per tant avantpassat de Jesucrist.

–Eclesiàstic: El llibre de Siràcida, o simplement Siràcida, també conegut com a llibre de l’Eclesiàstic (que cal no confondre amb l’Eclesiastès), és un text de l’Antic Testament, inspirat en la Septuaginta i inclòs a les bíblies catòliques i ortodoxes. Com els altres llibres del Deuterocanònic, no es troba a les bíblies cristianes protestants ni als texts jueus. El nom o sobrenom de «l’Eclesiàstic» fa referència al fet que aquest llibre s’usava a les primeres assemblees (en llatí, ecclesia) cristianes.

–Ecodisseny: Estil de disseny i tendència preocupada i sensible a l’impacte ambiental que genera la producció d’objectes físics, l’interès dels quals se centra a resoldre problemes reals o desenvolupar millors propostes. Això a través de la reducció en la quantitat de matèries primeres requerides i de la recerca de la seva possible reutilització, afavorint aquelles que siguin reciclades o reciclables, biodegradables, compostables, sense processar, sense blanquejar o blanquejades sense clor, entre altres opcions similars. També s’anomena així el conjunt de projectes i iniciatives que estableixen metodologies i empren tecnologies diverses per fer més eficient l’elaboració dels seus productes, i que reemplacen l’ús de materials contaminants o compostos sintètics per mitigar l’impacte ambiental dels residus de la seva creació i postergar-ne el més possible el rebuig. Es relaciona estretament amb el disseny sostenible i impacta els cicles de vida, els costos de producció i la creació de nous models de negoci més conscients i responsables.

–Ecoedició: És una manera innovadora de gestionar les publicacions amb criteris de sostenibilitat. Consisteix a incorporar en el procés d’edició criteris ambientals i ecosocials que minimitzin els impactes negatius derivats d’aquesta activitat, des del disseny fins a la distribució. Es tracta de tenir presents les matèries primeres emprades, el procés d’impressió, la gestió de l’estoc, l’embalatge utilitzat per a la distribució, i la gestió d’aquesta distribució. L’ecoedició ha de garantir unes condicions laborals dignes a les persones que participen en les diferents parts del procés.

-Ecolabel: Etiqueta de qualitat ecològica emesa per la Unió Europea que es concedeix a productes i serveis amb un impacte mediambiental baix.

–Ecològic: Paper que en tot el seu procés de producció ha prescindit del clor i altres elements contaminants i és respectuós amb el medi ambient.

–Economia de la informació: és la branca de l’economia que estudia la manera en la qual la informació afecta les decisions econòmiques. La informació té un paper especial, ja que és fàcil de produir-la, però difícil de controlar i avaluar la veracitat. El 1970 George Akerlof va publicar el document The Market for Lemons, fundant la teoria de l’economia de la informació, i ell i Joseph Eugene Stiglitz van rebre el Premi Nobel d’Economia l’any 2001 pel seu treball en economia de la informació.

–Ecosistema del llibre: En analogia amb les definicions científiques del terme “ecosistema”, direm que l’ecosistema del llibre és un sistema social constituït per una comunitat d’organitzacions civils i públiques, mentre que al medi físic on es relacionen ho anomenarem “societat”. És un sistema compost d’organismes interdependents, quan és plural i variat, que possibilita la democratització de la lectura i fomenta la diversitat cultural de les societats a què pertany. Els ecosistemes solen formar una sèrie de cadenes que mostren la interdependència dels organismes dins del sistema. Aquests organismes són de diferent naturalesa: públics, privats amb ànim de lucre o sense, amb més o menys èmfasi comercial i/o cultural i institucions de la societat civil. Els més valuosos són aquells la missió dels quals se centra principalment en objectius culturals i de foment de la diversitat de les seves expressions.

-Eco-tinta: Tinta a base d’oli vegetal sense materials tòxics per al medi ambient.

–Ectipografia: Terme usat de forma incorrecta per designar les diverses tècniques de gravat amb relleu. L’ectipografia, sistema ideat per Valentín Haüy el 1784, és un mètode d’impressió de signes i caràcters en relleu per ser interpretats pels cecs mitjançant el sentit del tacte.

–Ecu: Format clàssic del paper que feia 27,5 x 41 cm o 18 x 23 cm.

–Edat bronzejada: També coneguda com a Tonificació per edat. L’enfosquiment per envelliment, o enfosquiment, es produeix amb el temps a les pàgines dels llibres. Aquest procés pot aparèixer només a les vores de les pàgines, quan això passa de vegades es coneix com a “enfosquiment de les vores”. Aquest tipus de deteriorament es veu habitualment en llibres impresos abans de l’arribada del paper sense àcid a la dècada de 1980. El 1984, l’American National Standards Institute (ANSI) va adoptar un estàndard voluntari sota el paraigua de la National Information Standards Organization (NISO), que proporciona consistència per a la producció de paper sense àcid resistent a l’enfosquiment i altres formes d’envelliment. NISO es va fundar el 1939 com a organització voluntària i el 1983 es ​​va convertir en una corporació sense ànim de lucre acreditada per ANSI. Els membres de NISO estan formats per organitzacions que inclouen biblioteques i arxius, així com editorials i grups de TI destacats. A més dels estàndards de paper, aquest grup treballa per garantir la integritat de la informació en totes les seves formes.
Els arxivers fa temps que s’ocupen del problema del deteriorament dels llibres i els documents. Si bé els processos desenvolupats a la dècada del 1930 i estandarditzats a la dècada del 1980 fan que aquest problema sigui menys problemàtic per als volums més nous, l’enfosquiment de les pàgines dels llibres més antics continuarà formant part de l’encant i el repte del col·leccionisme de llibres.

–Edat del document: Moment en el temps de vida en què es troba el document. Es pot dividir entre edats: primera edat (arxius de gestió que estan en funcionament i són d’ús freqüent; després del seu ús es conserven no més de cinc anys), segona edat (arxiu intermedi en què el valor primari decreix i augmenta el valor secundari, es conserva més enllà de 50 anys) i tercera edat (el document adquireix valor permanent i la seva conservació és definitiva pel valor cultural o d’investigació).

–Edat d’Or: Llibres de l’Edat d’Or. Es diu d’aquelles obres dels clàssics espanyols que comprenen gairebé tots els autors dels segles XVI i XVII.

–Eddas: Col·leccions de cants escandinaus primitius, que generalment tenen per tema llegendes de la mitologia germano-escandinava. Es remunten als anys 800 al 1250 i recullen les velles tradicions de la raça germànica anteriors als primers contactes amb el cristianisme i constitueixen un material molt important per a l’etnologia i la història de les religions. En la forma actual procedeixen d’Islàndia. La paraula Edda en islandès significa besàvia.

–Edelmann, Heinz ( (Ústí nad Labem, 1934 – Stuttgart, 2009): Dissenyador de gran personalitat, el seu treball va estar orientat a revistes, llibres, cartells i dibuix animat. Va ser en aquesta àrea on va tenir la seva major repercussió: va ser el creador dels personatges de la pel·lícula d’animació de The Beatles, El Submarí Groc, una de les obres més representatives del Pop anglès, corrent cultural de la dècada de 1960. També va dissenyar Curro, la mascota de l’Exposició Universal de Sevilla 1992.

EDHAP: Revista d’Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Va aparèixer a Barcelona l’any 1948, impulsada per Raimon Noguera Guzmán, notari de Barcelona, des de l’Il·lustre Col·legi de Notaris de Catalunya. Recull treballs multidisciplinaris basats en documents dels protocols i registres notarials d’arreu i estudis sobre aspectes institucionals, com ara la història del notariat o d’altres institucions de dret públic o privat relacionades.

 La seva publicació va ser Interrompuda en dues ocasions, entre els anys 1955 i 1974 i entre el 1984 i el 1995. L’any 1995, el Col·legi de Notaris de Catalunya, conscient de la seva prestigiosa trajectòria, va reprendre la seva edició, amb la col·laboració i patrocini de la Fundació Noguera. Fins a l’actualitat s’edita de forma ininterrompuda, amb periodicitat anual i publica fins al 2015 articles i treballs en diversos idiomes (català, espanyol, italià, francès, etc.)

–EDHASA: Antonio López Llausàs, editor català, funda des del seu exili a l’Argentina Editora i Distribuïdora Hispanoamericana S.A., el desembre de 1946, després d’haver participat anteriorment en la creació i direcció d’Editorial Sudamericana a Buenos Aires.

Curiosament, el mateix any 1946 que naixia EDHASA a Barcelona, ​​Amparo Soler Gimeno, filla d’impressors (Tipogràfiques i Arts Gràfiques Soler) fundava una altra editorial a Madrid: Castalia. Amb la col·laboració del senyor Antonio Rodríguez Moñino, professor de la Universitat de Berkeley, va concebre la que seria la col·lecció més llorejada per la filologia espanyola fins avui: Clàssics Castalia. El catàleg de Castalia Ediciones (www.castalia.es), punt de trobada imprescindible per a professors, estudiants i lectors, forma part indeleble del catàleg d’EDHASA des del 2008.

En tot aquest temps, EDHASA s’ha convertit en un referent del món editorial, per dues raons fonamentals: pels seus més de 15 premis Nobel publicats al llarg de la història, i les seves col·leccions de gran prestigi i trajectòria, com ara Narratives Històriques, Edhasa Literària o Assajos i Biografies, juntament amb altres de més innovadores com Elipa; i també perquè ha estat, i continua sent, un pont entre tots dos costats de l’Atlàntic, un pont entre Espanya i Llatinoamèrica gràcies a la seva seu a Buenos Aires, on tot va començar.

–EDI: (Electronic Data Interchange) Sistema de transferència, per mitjà d’Internet, de documents d’ús habitual que es presenten segons un format electrònic normalitzat, el qual té per objectiu estalviar temps i minimitzar els costos als editors, distribuïdors i llibreters. Nota: 1. S’aplica als mercats francòfons principalment en la norma d’intercanvi electrònic de documents (NEEDA) de l’Associació de Distribuïdors Exclusius de Llibres en Llengua Francesa (ADELF), i als mercats de l’Estat espanyol principalment pel Sistema d’Informa. 2. La sigla EDI correspon a l’equivalent anglès electronic data interchange (‘intercanvi electrònic de dades’).

–Edició: 1. Conjunt de treballs editorials necessaris per a la posada a disposició del públic d’una obra o publicació. 2. Impressió d’una obra o escrit per a la publicació. 3. Conjunt d’exemplars d’una obra impresos d’una sola vegada amb un mateix motlle. 4. Col·lecció de llibres que tenen característiques comunes relacionades amb el format, l’enquadernació, etc. 5. Tiratge d’una publicació: 6. Tiratge d’una publicació destinada a la difusió regional o internacional. 7. Número d’una publicació periòdica que correspon a diferent data o a una hora diferent. 8. Text d’una obra preparada amb criteris ecdòtics i filològics. 9. Gravat d’un disc per a la seva edició, 10. Emissió de les diverses d’un programa informatiu de ràdio o televisió. 11. Celebració d’un certamen, exposició, festiva, etc. que es repeteix.

–Edició abreujada: Edició d’una obra compendiada o extractada de l’original per adaptar-la a determinats tipus o categoria de lectors.

–Edició acèfala: La que no té ni portada ni títol. Tb anomenada Edició sense cap-

–Edició actualitzada: Edició d’una obra la matèria de la qual ha estat posada al dia.

–Edició “ad usum delfini”: 1. Edició alterada o expurgada amb fins didàctics. Es tractava d’una col·lecció de clàssics grecs i llatins que el rei Lluís XIV de França va fer per a l’educació del seu fill, el Dofí. Dels textos se n’havia tret qualsevol passatge escabrós o no apropiat per a la seva educació. 2. Les obres van ser expurgades de tot allò que el príncep no havia de llegir. Van ser víctimes de la censura autors com Horaci, Ovidi, Plaute, Terenci, Juvenal, Jean Racine, Antic Testament, etc. La col·lecció consta de 64 volums apareguts entre 1670 i 1698.

–Edició addicional: Edició d’una obra que s’afegeix a edicions anteriors de la mateixa obra que la biblioteca ja té i de les quals difereix.

–Edició Aldina: La realitzada per Aldo Manuzio i els seus successors.

–Edició ampliada: Edició que, en relació amb l’anterior de la mateixa obra, conté addicions.

–Edició ancípita: Edició d’una obra que no porta indicació del nom de l’editor i de l’impressor, així com lloc i any d’impressió.

–Edició anònima: Edició d’una obra que no porta el nom de l’autor.

–Edició anotada: Edició que duu notes explicatives o signes convencionals, al marge o a peu de pàgina, escrits per persona diferent de l’autor, a fi d’aclarir-la o posar-la al dia.

–Edició apòcrifa: Edició que conté un text reconegut com a fals o la que s’atribueix sense base certa a un autor.

–Edició d’art: Publicació de llibres sobre art: arquitectura, pintura, etc.

–Edició artística: Tipus dedició de luxe que es distingeix pel seu valor estètic, la riquesa dels seus materials i la disposició dels seus elements gràfics.

–Edició augmentada: Edició d’un llibre imprès anteriorment, el text del qual ha estat augmentat.

–Edició autèntica: Edició realitzada conforme als requisits exigits per la llei.

–Edició d’autor: Edició que efectua el propi autor a càrrec seu.

–Edició autoritzada: Edició que compta amb el permís de l’autor, traductor o compilador, sigui realitzada per ells mateixos o per persones a qui han cedit el dret d’edició.

–Edició de bibliòfil: Tipus d’edició de luxe de tiratge reduït, exemplars numerats i acurada presentació estètica, tant interna com externa, destinada especialment a persones que s’interessen per aquesta classe de llibres.  Característiques:

Tiratge molt limitat quant al nombre d’exemplars.

Té un component artístic, a França “beaux lives”.

Estan realitzades amb papers de qualitat especial.

Tenen un preu alt en origen, és a dir, acabat d’editar.

Tipus:

Edicions que d’editorials especialitzades en aquestes obres, que es destinen més al gran públic que als bibliòfils i col·leccionistes.

Edicions commemoratives d’associacions bibliòfiles que contenen treballs especialitzats o facsímils d’obres rares.

Publicacions commemoratives editades per institucions en tirades no sempre limitades que es lliuren als principals clients o per motius de protocol.

Edicions d’editorials especialitzades: editen facsímils de manuscrits, impresos importants, obres d’artistes reconeguts, etc.

–Edició bilingüe: Edició d’una obra en dos idiomes, generalment amb finalitats pedagògiques.

–Edició bipontina: Edició de clàssics grecs i llatins publicada a la ciutat alemanya de Zweibrücken o Dos Ponts a partir de 1779, molt estimades per la cura de la seva impressió.

–Edició bodoniana: Edició d’una obra realitzada per l’impressor parmesà Giambattista Bodoni.

–Edició en Braille: Edició tàctil per poder ser llegida per cecs. Pot estar en format resina o encunyada.

–Edició en branca: Sol denominar-se així a l’edició que ha estat impresa, plegada, però que no té encara una enquadernació.

–Edició de butxaca: Edició que reuneix les característiques dels llibres de butxaca.

–Edició censurada: Edició d’una obra editada amb menys text del que tenia l’original, per haver-se efectuat talls o amputacions.

–Edició científica: Edició d’obres o publicacions periòdiques amb subjecció a unes regles per a la presentació racional i unificada dels textos i de cadascuna de les parts.

–Edició clandestina: 1. Edició que es fa sense l’autorització de l’autor o de l’editor. 2. Edició efectuada solapadament, sense autorització oficial. 3. Edició d’una obra traduïda que es realitza sense permís i, per tant, sense abonar els drets corresponents. Tb es diu Edició bastarda.

–Edició clàssica: Edició que es fa d’obres d’autors clàssics, generalment amb comentaris gramaticals o literaris i que es fa servir a les escoles amb fins pedagògics.

Col·lecció Fundació Bernat Metge de Llibres Clàssics

–Edició del club de lectura: Una edició separada d’un llibre, generalment impresa especialment per a un club de lectura. Aquests exemplars solen portar la inscripció “Edició del Club de Lectura” impresa a la cantonada inferior dreta de la solapa frontal de la sobrecoberta. De vegades, si el club de lectura no vol fer una edició separada, pot col·locar un segell editorial a la contraportada i imprimir sobrecobertes sense preu a la solapa frontal i, ara, sense codi de barres a la contraportada.

–Edició col·lectiva: Reunió, en un volum o més, d’obres d’un escriptor encara viu.

–Edició comercial: L’edició destinada al gran públic, en contraposició de l’edició limitada.

–Edició commemorativa: La que s’edita en complir algun aniversari significatiu de l’obra en si o de l’autor. Exemple: La Col·lecció pel Sesquicentenari de la Independència del Perú.

–Edició compacta: Edició d’una obra existent, però amb una mida reduïda i composta amb caràcters més petits que els de l’edició anterior perquè resulti econòmica.

–Edició completa: Edició d’una obra que es publica tal com va ser escrita, sense abreviatures ni supressions.

–Edició contrafeta: 1. Edició fraudulenta que consisteix en la reedició d’una edició legal anterior. 2. Falsificació d’una obra impresa publicada legalment i normalment protegida per un privilegi. A les edicions contrafetes es copiaven totalment o parcialment les dades del peu d’impremta de l’obra falsificada. La proliferació d’edicions contrafetes d’un text es pot interpretar com a conseqüència del seu èxit a l’època.

–Edició corregida: Edició d’una obra impresa anteriorment el text de la qual corregeixen l’autor o els hereus abans de procedir a una nova edició.

–Edició crítica: Edició que, mitjançant la confrontació dels manuscrits i publicacions existents, es proposa reconstruir el text original d’una obra, perquè s’hagi perdut o perquè pugui haver patit deformacions en el procés de transmissió, a fi de refer el text original o d’acostar-se el més possible a la intenció de l’autor.

–Edició dantina: Nom que es dona a Itàlia a les edicions miniatura de la Divina Comèdia de Dante.

–Edició datada: Edició que edita la data exacta de la seva impressió, amb dia i mes inclòs. Se sol fer en edicions limitades, que se sap el moment precís d’impressió.

–Edició definitiva: La que es pren com a tan completa i ajustada a l’original, que no hi haurà més correccions. S’anomena així sempre que hi hagi hagut alguna edició anterior.

–Edició desautoritzada: Edició que no compta amb l’autorització de l’autor o de l’editor.

–Edició diamant: Edició econòmica d’una obra de mida reduïda i composta amb caràcters molt petits.

Biblioteca miniatura de col·leccionista amb vitrina de fusta i vidre de 50 x 38 x 8 cm., que conté 54 obres de Clàssics de la Literatura Universal. Ed. Planeta, 2002.

–Edició didàctica: Edició de llibres destinats a l’estudi a les escoles.

–Edició digital: La que es realitza en format digital. Avui dia hi ha diversos formats al comerç, depenent dels fabricants d’ebooks (moltes vegades necessaris per llegir aquest format), que intenten vendre els seus llibres en el seu format particular. Els més coneguts són l’epub, PDF… Ja hi ha alguns lectors per a aquests formats per poder consultar-los des d’un PC, portàtils, smartphones, tablets…

–Edició diplomàtica: 1. Edició paleogràfica que no només reprodueix escrupolosament el text, sinó també la disposició espacial i tots els signes de caràcter no alfabètic, com els diacrítics; intenta restituir les llacunes, omissions i abreviatures i indica les lletres afegides indegudament. 2. L’edició diplomàtica sol fer-se prèviament a l’edició crítica. Se n’ocupen els filòlegs. Aquest tipus d’edició ha estat substituït per l’edició hipertextual i els facsímils. Es diferencia del facsímil en quant que el facsímil no pretén facilitar la lectura mentre que l’edició diplomàtica sí.

–Edició diplomàtic-interpretativa: Edició diplomàtica en què es modernitza la presentació gràfica: separació de paraules, desenvolupament de les abreviatures, reposició d’algunes omissions, accentuació i puntuació modernes, etc.

–Edició de documents: Conjunt d’investigacions científiques que comprèn la preparació de l’edició de textos.

–Edició econòmica: Tipus d’edició realitzada sense excessiva cura en què tot se subordina a un preu de venda baix.

–Edició electrònica: Procediment d’edició que consisteix a presentar l’original en suport informàtic (generalment un disquet), tractat en pantalla d’ordinador per corregir-lo d’estil, recuperar-lo en un programa compaginador i convertir-lo en pàgines de llibre.

–Edició electrònica d’empresa: Utilització d’un mètode de produir un document (butlletí, revista, etc.) de circulació interna en una empresa.

–Edició elzeviriana: 1. Edició realitzada per la família Elzevir. 2. Edició feta a imitació de les dels Elzevir.

–Edició esgotada: Edició de la que no queden exemplars a la venda.

–Edició especial: 1. Edició d’una obra clàssica, o de les obres d’un autor clàssic, reimpreses de manera diferent, amb addició de textos introductoris, notes, il·lustracions, apèndixs, etc. 2. Edició que, havent estat realitzada de forma ordinària, presenta certs canvis que la milloren, com a paper de millor qualitat, altre tipus d’enquadernació, addició d’il·lustracions fora de text, etc.

–Edició estereotipada: Edició realitzada amb formes estereotípiques.

–Edició expurgada: Edició d’una obra que ha estat escurçada o reduïda per disposició de la censura civil o religiosa.

–Edició extracomercial: Edició duna obra no destinada a la venda al públic. Tb es diu Edició no venal.

–Edició facsímil: 1. Edició que reprodueix exactament, al text i les il·lustracions, l’edició original. 2.  És una opció comuna sobretot en el cas de textos antics, còdexs il·luminats, manuscrits o obres especialment valuoses. 3. També es pot dir Facsimilar o mecànica.

Facsímil (1998) del Llibre d’Hores de Gerard Davis, segle XV.

–Edició falsificada: Edició clandestina en què són falses les dades referents a ciutat, impressor, editor, aprovacions i llicències.

–Edició fantasma: Llibre del que actualment no tenim noció de la seva existència física pel fet que s’ha perdut o perquè no ha existit mai en la realitat i, tanmateix, es coneix per les al·lusions o cites que se n’han fet.

–Edició en fascicle: Edició publicada de forma fraccionada en lliuraments o quaderns.

–Edició filmada: Edició d’un document bibliogràfic reproduït en pel·lícula i publicada simultàniament amb l’edició impresa, o bé després d’ella o al seu lloc.

–Edició fonètica: Reedició d’un text clàssic conservant només els trets lingüístics amb valor fonètic peculiar de l’època.

–Edició de fonts: Transcripció i edició d’un o més documents, acompanyada de la reproducció del text original i de l’aparell crític que requereixi el contingut.

–Edició fotogràfica: 1. Imprimir les imatges per seleccionar quines aniran a l’imprès editat. 2. És el procés de selecció d’imatges per tal d’explicar una història a través de la fotografia. Aquesta selecció comença fins i tot abans de disparar amb la càmera, és a dir cal escollir bé quines imatges necessitaràs fer quan estiguis sobre el terreny, segons la història que vols explicar.

–Edició genètica: És la que mostra, simultàniament, diversos o tots els estadis en els quals s’ha presentat un text durant el seu procés de creació i transmissió (per exemple, l’esborrany d’un poema, la seva primera edició, la seva segona edició corregida, una edició modificada per a una antologia, etc.)

–Edició de gravats: En gravat es refereix a una sèrie d’estampes limitades i numerades obtingudes a partir de l’estampació d’una planxa.Donades les característiques tècniques del gravat, on la mà de l’artista és fonamental en cada entintat i estampació, totes les estampes tenen caràcter d’originals.

–Edició il·legal: 1. Edició realitzada sense complir els requisits legals vigents, el lloc i la data en què s’efectua. 2. Qualsevol edició d’una obra publicada sense el permís o el consentiment de l’autor i sense el corresponent pagament de drets d’autor.

–Edició il·lustrada: Edició d’una obra que conté documents gràfics com a complement del text, sigui per explicar-ho o per adornar-ho. Aquest llibre d’Amades té uns quants números pintats a mà.

El llibre segons el poble de Joan AMADES, Ed. Neotípia, Barcelona, 1938. Amb multitut de facsímils de gravats antics.

–Edició imaginària o fantasma: 1.Edició que només es coneix per les al·lusions o cites que se n’han fet, però que ningú no ha arribat a veure mai. Causes:

Error o errada d’un bibliògraf.

Transcripció incompleta o incorrecta dels títols de les portades.

Males interpretacions de les dades:

D’autor o títol.

Del peu d’impremta o colofó (sistemes de data).

Adscripció suposada però errònia.

Edició suposada pel bibliògraf.

Manca d’uniformitat en la descripció d’elements ornamentals: Es poden crear edicions imaginàries. Cal intentar la uniformitat o recórrer a la reproducció digital.

–Edició per a instructors: Una edició d’un llibre de text produït per a professors o professors, que de vegades conté material suplementari destinat a ajudar el professor a crear plans de lliçons.

–Edició íntegra: Edició d’una obra que no ha patit supressions de text o il·lustracions.

–Edició internacional: Un llibre de text d’edició internacional s’ha imprès o produït per a la seva distribució en mercats fora dels Estats Units, generalment a un cost substancialment inferior. Una edició internacional normalment compartirà moltes de les mateixes característiques de l’edició original, però variarà en característiques com ara un ISBN diferent, la inclusió de CD-ROM o altres materials suplementaris. 

–Edició interpretativa: Edició de textos antics que, respectant l’original, afegeix puntuació i accentuació, separa paraules i aclareix altres aspectes que podrien dificultar-ne la lectura actual.

–Edició de jubileu: Edició commemorativa d’una obra, generalment per celebrar un aniversari de la seva aparició per primer cop. Acostuma a constituir un homenatge a l’autor.

–Edició legal: Edició realitzada d’acord amb els requisits legals vigents al lloc i l’època en què s’efectua.

–Edició limitada: Edició que consta de pocs exemplars, generalment numerats.

–Edició en línia: Edició o correcció de textos per mitjà d’una connexió informàtica, que connecta el redactor o editor amb el sistema on es troba el fitxer.

–Edició de llibres: L’edició és el procés de producció i publicació d’obres; sovint és sinònim d’indústria editorial. En aquesta accepció concreta, el mot català edició equival a l’anglès publishing, a l’espanyol edición, al francès édition, a l’italià editoria i al portuguès editoração. Per norma general, l’edició fa referència a la creació i distribució de treballs impresos, com ara llibres, revistes o diaris. Tot i així, el desenvolupament de nous sistemes digitals d’informació han ampliat en gran manera l’abast de l’edició com a activitat comercial. Quan parlem de recursos electrònics, però, parlem d’edició digital. També en aquest cas es tracta de la creació i publicació de llibres i diaris, a més de webs, blogs, jocs i productes semblants.

–Edició de llibres a Roma: El desenvolupament de l’edició de llibres a Roma es va produir notablement en temps d’August, ja que llavors podien procurar-se en botigues especialitzades tota mena de manuscrits de no importa quina obra, antiga o nova, en estat de nou o d’ocasió, en edició de luxe o corrent. Els llibreters feien reproduir als seus tallers, per copistes ensinistrats, els manuscrits més sol·licitats a les llibreries, així com les obres noves que els autors volien publicar. No hi havia cap monopoli ni drets d’autor. Els aristòcrates feien copiar pels seus copistes personals les obres que desitjaven posseir a les seves biblioteques. Qualsevol podia reproduir o fer reproduir qualsevol text per posar-lo a la venda. Tito Pomponio Ático,(109 aC-32 aC) està considerat com el primer editor romà; va ser historiador i escriptor. Se’l va anomenar Atticus a causa del seu amor per la cultura d’Atenes, on va viure de 88 a 65 aC, on va aprendre tot sobre la fabricació i comerç del llibre, cosa que el va portar, juntament amb els seus contactes i influències a iniciar l’edició de les obres dels seus amics, entre els quals hi havia Ciceró.

–Edició de luxe: Tipus d’edició que es caracteritza per la riquesa dels materials, l’abundància d’il·lustracions, la presentació tipogràfica acurada i l’enquadernació.

–Edició manipulada: Edició d’una obra el text original de la qual ha patit intervencions alienes a la voluntat del seu autor.

–Edició amb manuscrit d’autor: Per a això l’autor escriu de puny i lletra i aquest material s’imprimeix. Exemple: Teoria de la mesura de Mauro Chumpitaz de la UNI, Lima.

–Edició massiva: La que s’imprimeix per a molt públic. Exemple: els ‘popullibres’ de Manuel Scorza en els anys cinquanta del segle xx.

–Edició microscòpica: 1. Edició d’una obra de mida reduïda i composta amb caràcters molt petits. 2. Sinònim de diamant, en miniatura o lil·liputenc. Al segle XIX els romàntics, moguts pel gust per la solitud i l’exòtic, llegien aquest tipus de llibres ajudats per una lupa.

–Edició de mig luxe: Edició que, sense ser de luxe, té elements o mèrits superiors als duna edició ordinària.

–Edició mimeografiada; Edició d’una obra composta mecanogràficament i reproduïda per sistemes reprogràfics (multicopista, mimeògraf, òsset reduït, etc.).

–Edició modernitzada: reproducció d’un text clàssic amb actualització parcial o total de la grafia de l’original.

–Edició múltiple o edició sinòptica: És aquella que mostra diversos textos en paral·lel. Aquests textos poden ser traduccions uns d’uns altres (el cas més freqüent és el de les edicions sinòptiques de la Bíblia), o bé versions diferents d’un mateix text o textos diferents que es pretén presentar en paral·lel.

–Edició mutilada: 1. Edició abreujada del contingut d’un llibre editat, feta pel seu autor o persona diferent.

–Edició per a nens: Són les edicions enfocades per a un públic de poca edat. Els llibres impresos solen tenir grans imatges i caràcters, poc text, algunes vegades enregistraments afegits, textures diferents (trossos de tela, plàstic…), els fulls són resistents, gruixuts i amb acabats setinats (de vegades hidròfugues), de vegades fetes amb cartró, s’usen adhesius, encunyats, pop-ups…

–Edició no autoritzada: Edició que es fa sense el permís de l’autor, l’editor, el traductor, l’adaptador o el compilador.

–Edició no expurgada: Edició que inclou els passatges censurats en altres edicions de la mateixa obra.

–Edició no privilegiada: Edició que no tenia privilegis, però no de llicència d’impressió.

–Edición no venal: La que no es posa a la venda. Es dona de regal.

–Edició normal: Edició comuna, destinada al gran públic, amb preu uniforme per a tots els exemplars, els quals no tenen qualitats que els distingeixin especialment.

–Edició numerada: Edició limitada que té numerats (de vegades a mà) cadascun dels exemplars, assenyalant el número d’exemplar i el del nombre d’exemplars impresos.

–Edició oficial: Edició costejada i realitzada per un estament de l’Estat.

–Edició original: Primera edició absoluta duna obra, sigui legal o il·legal.

–Edició en orla: Edició on els exemplars de la qual porten totes les seves pàgines quadriculades amb una orla.

–Edició paleogràfica: Reproducció duna obra antiga amb respecte escrupolós de les característiques gràfiques del text original.

–Edició en paper: Moment de l’edició en què el llibre encara està imprès en plecs, sense plegar ni enquadernar.

–Edició particular: Edició, generalment de luxe o molt cuidada, que, per motius especials, no es posa a la venda.

–Edició periòdica: Edició que es publica en determinats períodes de temps, generalment fixos, com els almanacs, anuaris, etc.

–Edició pirata: 1. Edició clandestina. 2. Edició que es ven sense pagar els drets d’autor ni sense el seu consentiment. 3. Són les impreses per persona que no té el privilegi per a la impressió. El més freqüent és l’edició pirata elaborada en un regne diferent d’aquell per al qual va ser emès el privilegi, cosa que no era il·legal fins que els exemplars es venien al regne per al qual sí que s’havia demanat privilegi.

–Edició poliglota: 1. Edició d’una obra el text de la qual apareix en més d’una llengua. 2. Es diu també de l’obra publicada en dues llengües o més alhora.

Biblia Políglota Complutense, Alcalá de Henares. 1520, escrita en Llatí, grec, hebreu i arameu. Autors: Antonio de Nebrija (llatí), Demetrio Ducas i Hernán Núñez de Toledo (grec), Alonso de Alcalá, Pablo Coronel i Alfonso de Zamora (hebreu i arameu)

–Edició popular: Edició econòmica d’obres tècniques, científiques o literàries.

–Edició postil·lada: Edició que porta notes marginals autògrafes o d’alguna persona cèlebre.

–Edició pòstuma: Edició d’una obra que es publica per primera vegada després de la mort del seu autor.

–Edició preliminar: 1. Edició d’assaig o de prova d’una obra. 2. Publicació parcial d’una obra en publicacions periòdiques, abans de formar volum.

–Edició a premsa: Situació d’una obra que està en curs de composició o impressió.

–Edició preoriginal: Conjunt de diaris o revistes on van aparèixer els treballs o textos fraccionats que posteriorment es van recollir en volum.

–Edició de prestigi: Edició d’una obra per ella mateixa, el seu contingut o el seu autor, sense que es tinguin en compte, consideracions d’un altre tipus, com, per exemple, les econòmiques.

–Edició prèvia: La que surt a manera de prova, per ser millorada amb intervenció d’interessats i d’experts.

–Edició prínceps: 1. Primera edició d’una obra, especialment d’un clàssic, d’un autor medieval, impresa al segle xv o a la primera meitat del segle xvi. 2. Primera edició que es fa d’una obra en una editorial en concret. Primera edició tipogràfica de totes les que fan una obra.

–Edició privada: La que surt a manera de prova, per ser millorada amb intervenció d’interessats i d’experts.

–Edició privilegiada: Edició que tenia privilegi d’exclusivitat per a un determinat temps i àmbit territorial.

–Edició pseudònima: Edició d’un llibre l’autor del qual utilitza pseudònim en lloc del seu nom propi.

–Edició reduïda – Edició compendi: Termes que indiquen una edició d’una obra que és deliberadament incompleta. Una edició abreujada normalment conserva les característiques principals d’un text (argument, estil, atmosfera general), però omet certes parts considerades menys significatives. Els apèndixs, les notes i diversos adjunts generalment s’ometen completament. Una edició abreujada gairebé mai no és editada per l’autor de l’obra. Els motius dels abreujaments són variats: fer que una obra sigui més fàcil de llegir ometent les parts més difícils del text, fer l’obra accessible a un públic més ampli i menys sofisticat o reduir els costos de publicació. Aquestes edicions no agraden als bibliòfils i als estudiosos, per raons òbvies. Un exemple típic són les novel·les distribuïdes per “Selection from Reader’s Digest”. El terme també s’utilitza incorrectament per indicar adaptacions, destinades a nens, de clàssics literaris, com ara Moby-Dick o El Quixot. En aquest cas, els editors no simplement ometen parts del text que no són adequades per a la lectura infantil, sinó que reescriuen l’obra segons el seu gust i les necessitats de la literatura infantil.

–Edició refosa: Edició d’una obra el text de la qual ha rebut nova forma o disposició per part de l’autor o d’un fonedor.

–Edició revisada: Edició corregida.

–Edició saldada: Resta d’edició venut a preu inferior a la del mercat.

–Edició sense paper: Informació emmagatzemada i posada a disposició de l’usuari en forma electrònica en comptes d’utilitzar el suport paper tradicional.

–Edició signada per l’autor: Edició els exemplars dels quals porten la signatura autògrafa de l’autor.

–Edició simultània: Edició d’una obra en diverses modalitats per un editor.

–Edició sine notis: Edició en què no consten el lloc, el taller ni la data de la impressió.

–Edició sinòptica: Edició diplomàtica on es col·loquen tots els testimonis d’una obra, solent editar-les en columnes paral·leles per realitzar la confrontació mentre es llegeix.

–Edició solta: Edició de comèdia que s’editava per separat (i no dins d’una “Part”) a la Península Ibèrica entre els segles XVI al XIX. No confondre amb una “desglossada” o un “desglossament”.

–Edició sota demanda: Edició, impressió, enquadernació, distribució i venda d’un llibre que fa una editorial sota la comanda de l’autor del text. Amb aquesta fórmula d’edició l’editor perd completament la seva funció com a catalitzador de qualitat (que ja estava molt minvada a la indústria editorial actual). Fins i tot, si l’editorial també obvia els passos de correcció i maquetació, podem dir que estem davant d’una “autoedició” on l’editorial es transforma en distribuïdora i llibretera. D’aquesta manera, una gran distribuïdora-llibreria com és Amazon es pot convertir en editor de llibres sota demanda.

–Edició subreptícia: Edició que no porta indicacions tipogràfiques i que generalment és de difusió clandestina.

–Edició per subscripció: Edició que es realitza mitjançant les aportacions de diverses persones o institucions.

–Edició subvencionada: Edició realitzada amb l’ajuda econòmica duna persona, entitat o institució.

–Edició de textos: Publicació de documents d’arxiu acompanyats d’un aparell descriptiu, explicatiu i crític.

–Edició única: Primera edició d’una obra quan aquesta no compta amb res més.

–Edició uniforme: Una col·lecció o sèrie de volums individuals de l’obra d’un autor enquadernats per coincidir amb una mida i un estil uniformes. Especialment comú a finals del segle XIX i principis del XX per a autors d’èxit que havien atret un gran nombre de lectors durant un llarg període de temps. Els anuncis de l’editorial a les pàgines posteriors d’un llibre poden haver anunciat altres títols del mateix autor “uniformes amb aquesta edició”.

–Edició universitària: 1. Edició d’un text destinat als estudiants universitaris feta o encarregada per la pròpia universitat. 2. Les universitats que destinen gran part de la seva tasca a la investigació descobreixen que és indispensable generar una editorial a l’aler de casa seva, ja que els resultats d’aquesta tasca, que moltes vegades triguen anys a decantar, es donen a conèixer en format de papers parcel·lats en revistes indexades, amb escassa arribada a un públic més enllà de l’estrictament. A més, les relacions entre acadèmics, investigadors i professionals amb àrees d’interès semblants produeixen una sinergia que s’aboca a la publicació de textos provinents d’altres universitats, de persones estudioses de determinats temes i de traduccions de textos afins, cosa que amplia i aprofundeix el catàleg. Això permet que les editorials universitàries compleixin el rol de crear un pont entre la investigació i els lectors, de manera que el coneixement generat es divulgui i no quedi enclaustrat entre poques persones. Editar textos universitaris implica no sols detectar-los i sotmetre’ls a comitès científics i lectors cecs per vetllar per la seva exactitud, sinó també aconseguir que el format i l’escriptura tinguin la fluïdesa necessària per llegir-los per part d’un públic ampli i divers. Publicar és una manera d’aconseguir que es facin realitat fins i valors primordials de tota universitat, com ara la democràcia, la diversitat cultural, el pluralisme, el respecte per les idees divergents, la creació i la divulgació del saber. Deu així l’edició universitària optar per un catàleg on conflueixin tots aquests elements i sigui part dialogant de la societat.

–Edició urtext: Una edició urtext d’una peça de música clàssica és una versió impresa que intenta capturar i reproduir la intenció original del compositor d’una manera tan fidel com sigui possible i sense afegir o canviar el contingut. Altres tipus d’edicions que es diferencien de les edicions urtext són les edicions facsímils i les interpretatives. L’expressió prové de l’alemany Urtext Edition, que té el significat d’edició original.

–Edició amb variants: Reproducció d’un text clàssic mitjançant la reconstrucció de l’original més totes o algunes de les alteracions o variants que l’obra ha patit al llarg del procés de transmissió.

–Edició variòrum: Edició d’una obra clàssica amb notes de diversos comentaristes.

–Edició venal: Edició que està a la venda.

–Edició vulgata: 1. Versió d’un text que és la més comunament difosa o acceptada com a autèntica. 2. Edició d’un llibre antic que s’ha editat de manera més freqüent del que és habitual.

–Ediciones B: Hereva del fons editorial de l’antiga Editorial Bruguera i del TBO, és una editorial fundada el 1987. Manté una forta representació al mercat espanyol i hispanoamericà, posant en circulació llibres per a adults (ficció i no ficció), infantils, juvenils, il·lustrats i còmics. Entre aquests últims destaquen Mortadel·lo i Filemó, Super Llopis i Simpsons Comics. Ha sigut un dels segells destacats de la Divisió Llibres de Grupo Zeta, fins que l’abril de 2017 va passar a mans de Penguin Random House. Té la seu a Barcelona. Té dues delegacions a Espanya, una a Madrid i una altra a Barcelona, i diverses a Hispanoamèrica, concretament a l’Argentina (Buenos Aires), Colòmbia (Bogotà), Mèxic (Ciutat de Mèxic), Veneçuela (Caracas), Equador (Quito), Xile (Santiago) i Uruguai (Montevideo).

B de Books és el primer segell editorial espanyol generalista exclusivament digital, sota l’auspici d’Edicions B i liderat per Ernest Folch. B de Books neix com una nova forma de comercialitzar continguts digitals adaptada perfectament a les necessitats del lector i amb la idea si es fes un buit a l’emergent mercat del llibre electrònic.

–Ediciones Beascoa: Fundada el 1976 pel pare dels germans Patxi i Santiago Beascoa Amat, propietaris i editors de l’empresa fins que va ser adquirida l’any 2001 per Random House Mondadori, on continua.  Centrada des de sempre en el llibre infantil i amb moltes il·lustracions, en català, castellà i basc i amb una oferta basada en contes i àlbums recreatius i didàctics. Va introduir el concepte de “llibre viu”, que copsa l’interès immediat dels nens pel contingut i les imatges. Ediciones seves són les dedicades  a la factoria Disney, a l’empresa de joguines Mattel (Fisher.Price, Barbie, etc.) i Los Lunnis.

–Ediciones Destino: És una editorial del Grup Planeta que publica llibres en català i castellà, especialment centrada en els clàssics del segle XX. Fou fundada l’any 1942 per Josep Vergés i Matas i Joan Teixidor. Destino convoca premis literaris com ara el premi Josep Pla de narrativa o el premi Nadal, fundat el 1944 i que ha esdevingut el més antic d’Espanya. Hi van treballar autors com Josep Pla i Francesc Pujols. Bona part de la novel·lística en castellà de la postguerra es canalitzà a través de l’editorial (Carmen Laforet, Camilo José Cela, Miguel Delibes, Sánchez Ferlosio, Ana María Matute, Martín Gaite, etc.) En català, la col·lecció “Imatge de Catalunya”, molt il·lustrada, sovint per fotògrafs de la categoria de Francesc Català Roca, tingué una forta incidència i recollí temes catalans d’envergadura, tractats amb documentació i amenitat per autors destacats.

La revista Destino, iniciada a Burgos els anys finals de la guerra civil i continuada molt aviat a Barcelona, esdevingué, després dels primers moments filofalangistes, la principal revista d’actualitat de la Catalunya de la postguerra, i aviat fou el refugi de les mentalitats més europeistes i liberals. El seu propietari i autèntic director—malgrat que nominalment fou dirigida per noms con Nèstor Luján o Xavier Montsalvatge—fou Josep Vergés i Matas. Part dels papers familiars relatius a la revista són a la Biblioteca de Catalunya. Subsistí fins als primers temps de la democràcia, si bé la darrera època fou adquirida per Jordi Pujol i portada per Baltasar Porcel.

–Ediciones Folio: Sortint de Director General Editorial de l’editorial Salvat, Julià Viñales va fundà Folio, el 1980, dins Salvat mateix. Després, emancipat de Salvat participa en altres iniciatives editorials com Ediciones Orbis amb Bertelsmann.  La dècada dels vuitanta, Folio,   distribueix als quioscs obres en fascicles i llibres d’història de la literatura, una enciclopèdia d’economia, etc. ben acollides pel públic. Associat després amb Time Life Warner España comercialitza col·leccions de llibres i DVD. Ven també a tot el continent americà i a països d’Europa. Edita en diverses llegues, en grans tirades i a uns preus de venda a l’abast de moltes butxaques.

–Ediciones La Cúpula: és una editorial catalana que fundada per Josep Maria Berenguer el 1979 dedicada al còmic independent, fundamentalment americà i europeu, però que a partir de la dècada dels 2000 s’ha diversificat més cap altre tipus de publicacions com són els còmics orientals com ara el manga japonès o el manhwa coreà. Fou la responsable de la desapareguda El Víbora una de les revistes de còmics underground més importants d’Europa i que faria de sostenidor de l’empresa als primers anys, i des de 1982 també publicà una altra sèrie de còmic underground, Makoki, amb les que a principis de la dècada de 1980 va revolucionar el mercat espanyol. La major part del seu catàleg s’ha publicat en castellà, amb algunes obres en català.

L’origen l’editorial esta lligat a l’origen la seua revista senyera, El Víbora (1979), creada per un col·lectiu d’autors com Nazario (autor de la primera portada i del detectiu transvestit Anarcoma), Max (creador de Peter Pank), Gallardo i Mediavilla, Pons, Martí i Sento que havien construït una contracultura i s’havien iniciat al món del còmic a les publicacions underground de mitjans de la dècada de 1970, a fanzines i col·lectius como El Rrollo o STAR, dirigida por Juan José Fernández.

–Ediciones La Polígrafa: D’una empresa familiar d’arts gràfiques  fundada el 1910 en neix, el 1962, Ediciones La Polígrafa, regentada aleshores per Manuel de Muga i orientada a la difusió i estudi de l’art i assessorada a l’inici per Joan Prats. En uns catàlegs dels anys setanta s’hi troben quatre col·leccions: Biblioteca de Arte Hispánico, Fotoscop, Altamira i Ediciones Especiales (dins la qual edicions de bibliòfil de singular pes específic). En mans de Joan de Moga Dòria, fill del fundador, avui el catàleg consta de quatre seccions: arquitectura i fotografia, Art Contemporaneo,  Maestros Antiguos i Libros de Artistas/Bibliofilia. L’any 1970 Joan de Muga, fill del fundador, inaugura un taller d’aiguafort, litografia, gravat en fusta i altres tècniques d’impressió tradicionals.

Actualment la família Muga, José Aloy i Álvaro Puigdengolas, continuen el negoci desenvolupant nous projectes al taller ubicat a Barcelona, ​​al qual són convidats famosos artistes contemporanis. Avui és Polígrafa. Obra Gràfica.

–Ediciones Salamandra: També anomenada simplement Salamandra, és una editorial fundada el 1989 a Barcelona. Neix com a filial espanyola de l’editorial argentina Emecé Editores (la qual va ser fundada per exiliats gallecs a Buenos Aires el 1939) amb el nom d’Emecé Editores España. El setembre del 2000, amb motiu de la venda d’Emecé Editores al Grupo Planeta, els directors Pedro del Carril i Sigrid Kraus adquireixen la totalitat d’Emecé España, que a partir d’aquell moment passa a anomenar-se Ediciones Salamandra. Entre els èxits més destacats de l’editorial es troben la sèrie de Harry Potter i El noi del pijama de ratlles (edicions en castellà). El 2011, l’editorial va compartir, amb Libros del Zorro Rojo, el “Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial”, concedit pel Ministeri de Cultura espanyol.

–Ediciones Toray: Va ser una editorial ubicada a Barcelona, l’edició de quaderns de còmics l’inicia el 1945, els més importants còmics en aquest format varen ser, Azucena, (1946) i un clàssic del gènere bèl·lic com es Hazañas Bélicas (1948). Fins a la dècada dels noranta, també va publicar llibres de literatura popular, a més dels quaderns de còmics.

Hazañas Bélicas va ser un altre dels grans èxits d’Ediciones Toray, es va publicar per primera vegada l’any 1948, el seu creador va ser Boixcar, pseudònim de Guillermo Sánchez Boix, la sèrie estava ambientada majoritàriament a la Segona Guerra Mundial. A la dècada dels quaranta, es varen publicar col·leccions d’aventures i de western, amb títols com: El Capitan Coraje, El Diabló de los Mares, La Vuelta al Mundo de dos Muchachos, Zarpa de Leon o Rayo Kid. El 1958 es comença a publicar el quadern apaïsat de còmic femení titulat Rosas Blancas, se’n publicaren un total de 378 més tres extraordinaris.

–Ediciones Urano: Fundada el 1983 per un grup de socis, un d’ells, Joaquim Sabaté Plubins avui al capdavant de l’empresa, amb el propòsit de publicar, prioritàriament, llibres d’autoajuda, salut i medicina alternativa. Amb l’èxit obren filials a l’Argentina. Chile, Colombia, México, Venezuela, Uruguay i els Estats Units. A partir de 1998 obren el ventall temàtic inaugurant segells propis especialitzats. Titania, Umbriel (dedicada als best-sellers internacionals, Empresa Activa/Empresa XXI (com l’èxit comercial ¿Quién se ha llevado mi queso?, de Spencer Johnson amb més d’un milió i mig d’exemplars venuts, Tendencias (sobre temes d’actualitat) i Entramat (traduccions al català de títols seleccionats d’altres segells).

–Edicions 62: És una editorial catalana nascuda el 1961 a Barcelona sota la direcció de Max Cahner i Ramon Bastardes. Edicions 62 pertany actualment al Grup 62, un conglomerat amb diversos negocis del món cultural que des de 2013 forma part del Grup Planeta. Publica algunes de les col·leccions més importants de l’edició en català, com: El Balancí, La cua de palla, El Cangur, Textos filosòfics, Les millors obres de la literatura catalana, Les millors obres de la literatura universal, Les millors obres de la literatura universal / Segle XX.

–Edicions de 1984: Editorial creada el 1984 a Barcelona a iniciativa de Josep Cots i Costa, que n’és el director. Col·laboraren també en el llançament de l’editorial Carme Sansa, Àngels Agulló i Jordi Rojas. Adoptà el nom com a homenatge a l’obra 1984, de George Orwell. S’inicià amb les col·leccions “Temps maleïts” i “Soldats de ploma”, i el 1996 es reestructurà i incorporà noves col·leccions (“Mirmanda”, “La clàssica”, “1984 Poesia”, “De bat a bat”, “Butxaca 1984” i “Propera parada”). El fons de l’editorial (uns 400 títols a mitjan segona dècada del 2000) el formen obres d’autors catalans i traduccions al català d’obres majoritàriament del segle XX. Entre els autors internacionals més destacats que ha publicat hi ha Alfred Döblin, Hans Fallada, Claudio Magris, Milan Kundera, Günter Wallraff i John Berger, entre d’altres. Dels autors catalans actuals sobresurten Sílvia Alcántara i Jordi Lara, i ha recuperat obres de Jacint Verdaguer, Juli Vallmitjana i Eduard Girbal Jaume. L’any 2017 Josep Cots rebé el Premi Nacional de Cultura del CoNCA.

–Edicions d’Aportació Catalana: Fou una editorial fundada el 1962 per Joan Ballester i Canals amb el suport de Joan Fuster. Establert a la rebotiga de la llibreria Públia a Barcelona, va publicar la col·lecció «Entre tots ho farem tot» una cinquantena d’assaigs i estudis divulgatius sobre temes d’interès polític. A la darreria del franquisme, publicar en català sobre temes polítiques anava a frec de la legalitat. Uns llibres van ser prohibits i confiscats, però la venta va continuar clandestinament. Deixà de publicar el 1968.

–Edicions Ariel: Va ser una editorial fundada a Barcelona el 1942 per Pepe Calsamiglia i Alexander Argullós. A partir d’una ampliació de capital, Joan Reventós va convertir-se en copropietari i es va involucrar en les activitats editorials.

Ariel va publicar per primera vegada a Espanya autories com Herbert Marcuse, Eric Hobsbawn, John Kenneth Galbraith i Noam Chomsky. Alberto Corazón va dissenyar les portades de la col·lecció de butxaca «Ariel Quincenal», la col·lecció creada sota la direcció de Xavier Folch. Després d’un fallit intent de fusió amb l’Editorial Labor, Ariel es va associar a l’Editorial Seix Barral i va ser posteriorment adquirida pel Grupo Planeta a la dècada del 1980.

–Edicions Bromera: Editorial creada el 1986 a Alzira, on té la seu, per iniciativa de Josep Gregori. Té una vintena de col·leccions, d’entre les quals destaquen les infantils i juvenils (El Micalet Galàctic, Espurna, Els Nostres Autors, A la lluna de València, etc.), a més de les col·leccions d’assaig (“Graella”), teatre i poesia. Publica llibres de text d’educació primària i secundària (bromera.txt), infantils (Animallibres) i juvenil (bromerajove!). Edita també en suport digital i en xarxa continguts interactius, a més de la revista literària L’Illa.  L’any 2001 adquirí l’editorial castellana Algar i el 2002 creà la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. Formà part, amb Angle Editorial i Cossetània Edicions la xarxa d’editors independents Edi.cat (2008-14), impulsora del llibre digital en català. El juliol del 2014 arribà a un acord per a integrar Editorial Tàndem. 

–Edicions Catalanes de París: Editorial creada a París, el 1969, per Josep Benet, Romà Planas i Angelí Castanyer, amb la finalitat de publicar obres catalanes que la censura de la dictadura franquista no permetia de publicar a Catalunya. Era l’equivalent català del Ruedo Ibérico castellà. Les publicacions s’agrupaven en quatre col·leccions: “Frontera oberta”, dedicada essencialment al llibre de formació i informació política; “Indesinenter”, de literatura; “Fets i Documents” i “Els llibres blancs” (on aparegué Catalunya sota el règim franquista, del mateix J. Benet). Dirigida per J. Benet del 1969 al 1974, cessà les activitats el 1977.

–Edicions claretianes 1847-2007: L’editorial Llibreria Religiosa, fundada el 1847 a la ciutat de Barcelona per iniciativa d’Antoni Maria Claret i Clarà (Sallent, 1807 – Abadia de Fontfreda, Llenguadoc, 1870), ha estat l’inici de l’actual i virtual Claretian Publishers International, un gran grup editorial catòlic multinacional, amb impremtes, editorials i llibreries a molts estats dels quatre continents.

El grup editorial catòlic dels claretians, Claretian Publishers International, publiquen i distribueixen desenes de milers de llibres religiosos en tots els formats, com a mínim en dotze llengües però amb un clar predomini de l’anglès, ja que els màxims centres editors són a l’Índia, les Filipines i els Estats Units.

–Edicions crítiques o Acadèmiques: Aquest tipus de publicacions analitzen aspectes de composició o comparen versions. No estan pensades per utilitzar-los en interpretacions.

Per exemple, una edició crítica d’una peça per a piano de Mozart podria tractar les formes en què Mozart feia servir lligadures i examinar com es podien interpretar i si es podien afegir quan no estan anotades.

–Edicions Europa-Amèrica: Editorial dedicada a editar obres de caràcter marxista i comunista. 100 títols, en català només una desena vinculada estretament amb el PSUC i que repartia l’activitat en tres ciutats, Madrid, Barcelona i València, oferint literatura marxista, clàssics del socialisme, història de les lluites socials i estudios econòmics Van publicar uns cents de llibres, només una desena en català en obres de Marx i Engels, Stalin, Joan Comorera o Antonov Ovseenko. 

–Edicions de facsímil: Les edicions urtext difereixen d’edicions de facsímil, les quals simplement presenten una reproducció fotogràfica d’una de les fonts originals d’una obra musical. L’edició urtext aporta valor afegit al qual l’intèrpret podria aconseguir d’un facsímil per mitjà de la compilació d’evidència de fonts múltiples i l’aplicació de criteri rigorós i acadèmic. Les edicions urtext també són més fàcils de llegir que les facsímils. Així, les edicions facsímils són destinades majoritàriament a un ús acadèmic, juntament amb intèrprets que busquen incrementar el seu coneixement teòric com a part de la seva preparació.

–Edicions interpretatives: Les edicions urtext també difereixen de les edicions interpretatives, les quals ofereixen l’opinió personal de l’editor a l’hora d’interpretar l’obra. Això s’aconsegueix per mitjà de l’aportació de símbols de dinàmiques i altres formes d’expressió musical, les quals suplementen o reemplacen aquells originals del compositor. En casos extrems, les edicions interpretatives intencionadament alteren els comentaris del compositor o fins i tot eliminen passatges sencers. En els segles XIX i XX, molts famosos intèrprets musicals han creat edicions interpretatives, entre els quals s’inclouen Harold Bauer, Artur Schnabel, i Ignacy Paderewski. Abans de l’aparició de la música enregistrada, aquestes edicions eren sovint l’única manera que tenien a mà els estudiants per aprendre la tècnica d’artistes capdavanters, i fins i tot avui en dia mantenen el seu valor per aquesta funció.

Un punt mitjà entre l’edició urtext i la interpretativa és l’edició en la qual les aportacions de l’editor són distingides tipogràficament (normalment amb parèntesis, mida, escala de grisos o detallat en prosa) de les anotacions pròpies del compositor. Aquestes edicions són particularment útils en música antiga, on la interpretació de la notació musical sovint planteja dificultats.

–Edicions de la Magrana: Més coneguda simplement com La Magrana, és una editorial catalana. Activa entre 1975 i 2003, fou creada a Barcelona el 1975 per Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Carles-Jordi Guardiola, qui en fou nomenat director. La Magrana es dedicà inicialment a l’edició de llibres de caràcter polític i, posteriorment, edità altres col·leccions de tarannà més divers a més d’autories com Jesús Moncada, Maria Barbal o Joan-Lluís Lluís. Més endavant també va editar llibres de caràcter didàctic i publicà vídeos. El 2000 fou adquirida pel Grup RBA esdevenint el segell català el grup, encara que conservà el nom i l’autonomia en la direcció fins al 2004, quan es fusionà definitivament i passà a ser un segell d’aquest grup editorial. Des del 2003, la documentació històrica de l’editorial La Magrana, des dels inicis fins a principis dels anys 2000, es troba dipositada a la Biblioteca de Catalunya.

Després d’un temps inactiva, l’any 2021 el Grup Penguin Random House anuncià que havia arribat a un acord per a adquirir la Magrana i recuperar-ne tres de les col·leccions i una cinquantena de títols del catàleg històric encara vius, a més de publicar algunes novetats com dues obres del darrer premi Nobel de Literatura, Abdulrazak Gurnah.

–Edicions Martínez Roca: Va ser fundada fa quaranta anys i incorporada al Grupo Planeta el 1992. Actualment, és una editorial capdavantera que allotja un nodrit catàleg de ficció i no-ficció.Dins la línia de ficció, destaca la col·lecció de Novel·la Històrica, que compta amb el premi de més prestigi d’Espanya, el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X El Sabio, en la darrera edició del qual va ser guardonada Mercedes Salisachs amb Goodbye, Espanya; i amb un elector de com La memòria de l’aigua, L’imperi de les llàgrimes o Un estiu a Sicília. El 2010 Martínez Roca continua innovant i inclou en el seu catàleg el Premi Abogados de Novela.

–Edicions Mentora: Era una filial de l’Editorial Juventud activa entre 1926 i 1933, dedicada a editar publicacions populars i refinades per a un públic mitjà. La col·lecció de més èxit fou Biblioteca Damisel·la concebuda per a competir directament amb la Biblioteca Gentil de l’Editorial Baguñà. Val editar traduccions per capítols a la revista mensual Llegiu-me (1926-19289, la col·lecció Grans Èxits, la Biblioteca Neus i una destacable col·lecció de Llibres per a Nois i Jovenetes. La seva oferta va incloure algun títol en castellà i una seixantena llarga d’obres, arrodonides amb l’edició de les Obres Completes d’Ignasi Iglésias.

–Edicions Oasis📕 : Editorial relacionada amb un grup literari del mateix nom, vint-i-tres lletraferits que van aconseguir un ajut de la Conselleria de Cultura per emprendre l’edició de nou llibres de poesia el 1938.

–Edicions Proa: És una editorial catalana que va néixer a Badalona, l’any 1928, de la mà de Josep Queralt i de Marcel·lí Antic, a suggeriment de Pompeu Fabra i sota la direcció literària de l’escriptor Joan Puig i Ferreter. El gener del 1939, quan la Guerra d’Espanya s’havia perdut per a la República i les tropes franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, Edicions Proa passà a l’exili i entrà en una precària roda de resistència plena de dificultats. Tot i això, i establerta a Perpinyà, aconseguí anar publicant fins a depassar el número 100 de la col·lecció més emblemàtica del seu segell, Biblioteca A tot vent.

L’any 1983, Edicions Proa va ser adquirida per Enciclopèdia Catalana i, dins del conjunt d’empreses editorials que conformen el grup i d’acord amb la seva essència històrica, assumí l’objectiu de la publicació d’obres literàries. L’adquisició formà part d’una operació de Joan B. Cendrós a petició de Jordi Pujol per dotar de múscul editorial la Fundació Enciclopèdia Catalana, creada el 1980.^[3] A canvi, Proa va començar a publicar el Premi Sant Jordi de Novel·la, amb la promesa que faria anuncis a televisió de la novel·la guanyadora. El 1988 Bru de Sala, director de proa fins al moment, va saltar a la Generalitat per dirigir el departament de promoció cultural del Departament de Cultura. El va substituir Oriol Izquierdo, qui ocuparia el càrrec fins al 1998, quan fou substituït per Isidor Cònsul.

El gener de l’any 2007, Edicions Proa i el seu equip humà encetaven una nova etapa en entrar a formar part del nou Grup 62, propietat, a parts iguals, dels grups Planeta i Enciclopèdia Catalana, i l’entitat financera La Caixa.

–Edicions de la Rosa de Reus: Col·lecció promoguda i distribuïda per l’Associació d’Estudis Reusencs, fundada a Reus el 1952, per un grup d’interessats en l’estudi i divulgació de temes d’interès local i comarcal, i amb el mecenatge inicial de Gaietà Vilella i Puig. Ha publicat més de cinquanta llibres, més aviat erudits. Entre els principals autors figuren Josep M. Guix i Sugranyes, Josep Iglésies i Fort, Eduard Junyent, Salvador Vilaseca i Anguera, Lluïsa Vilaseca i Borràs i R. Violant i Simorra.

–Edicions de la Rosa Vera: fou una editorial de bibliofília catalana creada a Barcelona el 1945 pel mecenes Victor M. d’Imbert sota la direcció tècnica de Jaume Pla i Pallejà, que animà nombrosos dibuixants a introduir-se en el camp del gravat. Intentà establir una col·laboració estreta entre els autors dels textos i els seus il·lustradors, iniciativa innovadora en aquell moment en el món de l’edició artística. Els il·lustradors més rellevants foren Emili Grau Sala, Josep Granyer, o Jaume Pla mateix.

Durant la dècada de 1950 s’intentà llençar la col·lecció en el mercat castellà, amb la publicació de diversos números d’una sèrie titulada “Los artistas grabadores”, que no tingué continuïtat. Les edicions en català, actives fins a la dècada de 1970 s’anaren fent irregular en els darrers anys fins a interrompre’s el 1984. Una part del seu fons es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on ingressà dins de la col·lecció d’autògrafs Ramon Borràs.

–Edicions sense llicència: Solen tenir una llicència falsa o no tenir-ne. Són reedicions fetes pel mateix editor de l’edició legal. Al peu d’impremta figuren les dades autèntiques de ciutat, impressor, llibreter, editor i any.

–Edicions de simulació: Una edició de prova és similar a un ARC, ja que està dissenyada per a la distribució anticipada. Tanmateix, l’edició de prova generalment només conté una part del llibre, com ara un sol capítol. Destinada a convèncer els llibreters que publiquin una propera publicació, una edició de prova també es pot anomenar edició del venedor o edició de prova de l’editor.

–Edicions Trabucaire: Va ser fundada el 1985 per Robert Avril i Maria Àngels Falqués a Perpinyà. És un dels pilars de la producció escrita en català i occità a la Catalunya del Nord. A més d’editar literatura difon també assajos sobre història, sociologia, creació literària, llibres d’artistes que fomenten la creació i difusió de les cultures i problemàtiques catalana i occitana. De les obres que es publiquen en francès, cal destacar la preponderància d’aquesta llengua a les ciències socials. Pel que a les obres publicades en occità, cal destacar alguns llibres del pensador i lingüista provençal Robèrt Lafont i de l’escriptor llenguadocià Max Roqueta.

Com a membre de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana ha participat moltes vegades a la Fira del Llibre de Frankfurt. El 2014, l’editorial ja havia publicat més de 600 títols. Al curs dels anys, s’ha eixamplat el ventall i publica «tot allò que ens arriba de qualitat» que tingui com a subjecte la Catalunya del Nord en qualsevol llengua

–Edicte: 1. Mandat o decret publicat per l’autoritat. 2. Ordre o avís que es fixa en llocs públics per a coneixement general. 3.  Papers impresos també per una cara per fixar a les parets que contenen la publicació de lleis, normes o reglaments per al seu obligat compliment.

Des de la seva aparició impresa des del segle XVI la seva funció era la de difondre entre la població una o diverses normes que s’havien de complir, per tant, les seves característiques formals són semblants a les dels bàndols i la seva finalitat es pot dir que aquesta.

Tot i això, la diferència principal entre aquell i els edictes és que aquests constitueixen una llei o reglament -que per descomptat pot ser de diferent tenor- en si mateixos. Són, doncs, una còpia per fer-se pública amb aquest format i aquestes característiques especials perquè tothom la pugui veure, com així ho asseguren al final de la caixa d’escriptura:

“I perquè arribi a notícia de tots, i cap al·legui ignorància, enviem-nos s’imprimeixin, i fixin còpies en els llocs públics d’aquesta Vila autoritzades per l’infrascrit Escrivà del nostre Tribunal, a les quals se’ls de la mateixa fe, i crèdit que al seu original. […] És còpia de l’Edicte original: de què certifico”; no obstant això, de vegades sí que resulta difícil identificar els uns i els altres si en l’edició no

–Editar: 1. Realitzar, per mitjà de la impremta o per qualsevol altre procediment mecànic, una obra, publicació periòdica, fullet, imprès, mapa, disc, etc., generalment amb intenció de publicar-ho. 2. Donar a conèixer un text clàssic mitjançant la reproducció moderna seguint criteris filològics.

–Editologia: Ciència que estudia l’edició des del punt de vista semàntic i formal de l’imprès.

–Editologia científica: Coneixement raonat de totes les operacions necessàries per a la preparació d’un text amb vista a la seva impressió.

–Editor: 1. Que edita: 2. Persona o entitat que realitza una obra, publicació periòdica, etc., valent-se de la impremta o de qualsevol mitjà mecànic de reproducció, generalment amb intenció de publicar-la. 3. Persona que prepara, seguint criteris filològics, un text aliè que s’ha de publicar. 4. (veu anglesa) Persona que dirigeix literàriament o intel·lectualment l’edició d’una o més obres. 5. Es deriva del verb llatí ‘do, das, dare”, i equival a ‘donar o treure a la llum’. Domínguez al seu diccionari diu que editor és el que treu a llum o fa imprimir i publicar pel seu compte o per la de l’autor o del propietari una obra, un diari, fulletó, etc, sigui redactat pel mateix, sigui per un altre. 6. Entre els romans s’aplicava el nom d’Editor al qual donava jocs o qualsevol altra classe d’espectacles al poble a càrrec propi, costejant del seu peculi o béns particulars totes les despeses que ocasionaven.

–Editor científic: editor especialitzat que es dedica especialment a l’edició d’obres científiques.

–Editor comercial: Editor que publica llibres per a la venda a través dels canals ordinaris: llibreries, domicili, correu, etc.

–Editor per compte d’altri: Editor que publica obres per compte i risc de l’autor, particular o institució que l’encarrega, prenent a càrrec només la distribució.

–Editor escolar: Editor especialitzat en obres destinades a l’ensenyament bàsic, mitjà, especialitzat i superior.

–Editor especialitzat: Editor que es dedica a la producció d’obres la matèria de les quals sigui científica o tècnica.

–Editor gràfic digital: Un programa de gràfics o programa d’edició de gràfics, és un programa informàtic o col·lecció de programes, dins l’entorn de gràfics per ordinador, que permeten manipular i processar formes, dibuixos, imatges (ràster o vectorials) en un ordinador, de vegades mitjançant una tauleta gràfica. però també amb una pantalla tàctil com el programes Slate.

–Editor de gràfics vectorials: És qualsevol programa de còmput capaç de produir, manipular i interrelacionar gràfics vectorials per mitjà del reconeixement matemàtic precís d’àncores, que són la representació dels vèrtexs de polígons bidimensionals. Programes com Macromedia Free Hand (ara discontinuat), CorelDRAW, Adobe Illustrator, Autodesk Graphic, Inkscape, Sketch, entre molts altres, permeten reconèixer i manipular les propietats geomètriques i els atributs matemàtics de dibuixos vectorials, els quals depenen d’un punt de referència per determinar-ne la ubicació i establir-ne la ubicació. Molts navegadors web són capaços de reconèixer aquest tipus de gràfics en el format estàndard obert SVG, encara que no en permetin l’edició.

–Editor humanístic: Editor que publica obres d’interès humà (art, història, política, assaig, etc.).

–Editor d’imatges ràster: Programa de còmput que permet la correcció, conversió i edició de mapes de bits i imatges ràster. Alguns d’aquests programes (com ara Adobe Photoshop, Corel PhotoPaint, Afinity Photo, PhotoScap i X) permeten la creació d’imatges des de zero, a partir d’eines de dibuix i pintura digital, per mitjà de la codificació d’informació digital en forma de píxels i, de vegades, mitjançant la combinació de gràfics vectorials rasteritzats. En alguns casos poden incloure un plug-in per a l’automatització de retocs fotogràfics professionals, la integració d’imatges en modelatges 3D o aspectes de postproducció altament complexos. En general, incorporen eines digitals per restaurar fotografies danyades; ajustar format, resolució, dimensió i altres aspectes lligats a la qualitat; intercanviar espais de color; seleccionar parts de manera detallada; emprar capes, i aplicar efectes i filtres. Alhora, permeten obrir i exportar en una gran quantitat de formats de fitxer d’imatge (com GIF, PNG, JPEG o TIFF) o de negatiu digital.

–Editor literari: 1.Editor que publica obres de creació (narrativa, -és a dir, novel·la i conte-, poesia, reportatges, viatges, etc.) la realització tècnica dels quals està exempta de les complicacions de les obres científiques i tècniques. 2. Persona que té cura de la preparació d’un text aliè.

–Editor d’obres generals: Editor que no s’especialitza concretament en un sol tipus d’edició, sinó que, per disposar d’una gran organització financera i comercial, presta atenció a diversos fronts de l’edició: diccionaris, enciclopèdies, obres tècniques i científiques, obres literàries, col·leccions de contingut, etc.

–Editor original: 1. Primer editor d’una obra. 2. Editor que transmet els drets de traducció a un altre editor de llengua diferent.

–Editor Responsable: La persona que ha de respondre davant les autoritats o tribunals, o sobre la qual gravita la responsabilitat de tot el que s’imprimeix en un diari.

–Editor de taula: Tècnic editorial que dirigeix la realització material duna obra amb total responsabilitat i coneixement exacte de totes les funcions necessàries per dur a terme la seva funció.

–Editor tècnic: editor especialitzat que es dedica especialment a l’edició d’obres tècniques.

–Editor web: Es un programari que permet crear pàgines web. Encara que el marcatge d’HTML d’una pàgina web pot ser escrit amb qualsevol editor de text, els editors d’HTML especialitzats són més convenients i afegeixen funcionalitat. Per exemple, molts editors d’HTML treballen no tan sols amb HTML, sinó també amb tecnologies relacionades com CSS, l’XML i JavaScript o ECMAScript…

–Editoria: 1. Conjunt d’editorials d’un lloc com a productores d’un tipus d’obra, qualitat i quantitat determinada, al llarg de la seva història. 2. Preparació, manipulació científica d’un text per imprimir-lo.

–Editoria de fons: Elecció de la millor obra o article per publicar i direcció del treball de l’autor en relació amb la forma d’organitzar el vostre escrit, completant-lo o condensant-lo, segons el cas, per assegurar una progressió lògica de les vostres idees i obtenir un treball publicable.

–Editoria de forma: Verificació de la qualitat formal del text d’un autor per tal que aquest digui el que vol dir en la forma més clara i correcta possible.

–Editoria gràfica: Verificació de les qualitats tècniques i científiques del text d’un autor des del punt de vista de l’aplicació correcta de les regles establertes per l’editorial o la publicació periòdica.

–Editorial: 1. De l’editor o l’edició o relacionat amb ells. 2. Empresa o entitat que finança, realitza i publica llibres o qualsevol mena de publicació impresa.

–Editorial Aedos📕 : Concebuda el 1947 com a complement de la Selecta, era propietat de maria Borràs de Quadras, germana de Manuel Borràs i esposa de Cruzet. En castellà dona a conèixer llibres d’art, una sèrie de biografies i manual d’agricultura i zootècnia, i en català, obres de gran format d’història i geografia, altres de folklore i la col·lecció més nodrida, Biblioteca Biogràfica.

–Editorial Albert Martín: Fou una editorial barcelonina fundada per Albert Martín, el qual la va dirigir fins al 1917, any de la seva mort. Després, al capdavant de l’editorial va continuar la seva filla Dolors Martín Zamora. Es va especialitzar en publicacions de caràcter geogràfic, folklòric i turístic, ja que el seu principal objectiu era donar a conèixer i divulgar els diferents indrets de la península Ibèrica pel que fa a l’art, l’arqueologia, la història i la geografia. Va publicar Catalunya il·lustrada (5 volums), de Francesc Carreras Candi, la Geografia general de Catalunya (6 volums), dirigida pel mateix Carreras Candi, i Turismo práctico. Folklore y costumbres de España, entre d’altres. Atesa la temàtica de les seves publicacions i, probablement, la seva filosofia, l’editorial utilitzava molt material fotogràfic de qualitat per il·lustrar les obres.

–Editorial Alcides: Creada formalment el 15 de maig de 1939, amb seu al carrer Pau Claris, per un grup format per Jaume Aymà i Ayala (1882-1964), el seu fill Jaume Aymà i Mayol (1911-1989), que amb aquesta iniciativa s’estrenaven al món editorial després de la guerra Editorial Pedagògica, i tres dels homes que havien estat responsables de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i per tant també de la seva ja esmentada editorial (la Pedagògica), els geògrafs Tomàs Iduarte i Aragonès i Josep Parunella i Eulàlia (1889-1980) i el doctor en medicina. El llibre Mes de Maria Eucarístic de Lluís G. Otzet va ser el primer llibre en català autoritzat, per la qual cosa el van fer passar per un Recordatori de comunió, que en aquells temps no tenien més de 16 pàgines i no calia l’autorutzació de Madrid, així que des de Barcelona se’n va autoritzar tot i que tenia 237 pàgines. Volien editar clàssics espanyols i italians amb una Biblioteca de Clàssics Alcides, però només van poder editar uns pocs títols i per raons economiques va tancar l’any 1940.

–Editorial Alpha: Fundada el 1926 i més tard es va aixoplugar a la Fundació Bernat Metge De la primera cal destacar la traducció de la Bíblia en català en 15 volums (1928-19489 Abans d’això va impulsar dues col·leccions; Fundació Bíblica Catalana i Monumenta Cataloniae.

 I la segona es proposava recopilar materials per a una història de l’art català, editant fins l’any 1939 tres volums d’Agustí Duran i Sanpere, Josep Gudiol i Ricaert i Josep Pijoan. Amb la guerra civil el govern català les expropià i hi posa al capdavant a Carles Riba. Després de la guerra  van reprenda les edicions, tant l’editorial Alpha com la Fundació Bernat Metege, avui encara actives.

–Editorial Alpina: És una editorial catalana amb seu a Granollers especialitzada en cartografia i guies de muntanya, majoritàriament obres de format de butxaca, d’una utilitat directa i de divulgació. Principalment edita mapes, guies i manuals, i és considerada «la bíblia dels excursionistes catalans». L’editorial es mou en el món de les noves tecnologies amb la comercialització de productes digitals de darrera generació, la realització completament digital dels seus mapes i l’ús d’instruments com el GPS en la captura d’informació territorial, així com el treball artesanal i manual de recerca minuciosa que implica la revisió de camp. És, per tant, una síntesi entre el món tecnològic i l’humà, entre tradició i innovació. La col·laboració amb persones locals roman indispensable per recuperar i conservar un patrimoni toponímic que amb els anys hauria quedat oblidat.

–Editorial Anagrama: És una editorial espanyola, fundada per Jordi Herralde Grau el 1969. En el seu catàleg hi figuren més de 2500 títols i poden trobar-s’hi molts dels autors contemporanis més significatius en l’àmbit de la narrativa i l’assaig, tant en traduccions com en llengua espanyola. Les seves col·leccions actuals més importants són “Narratives hispàniques”, conformada per autors de ficció en llengua espanyola, “Panorama de narrativas” (ficció estrangera, amb Thomas Bernhard, Vladimir Nabokov, Ian McEwan, Albert Cohen, Martin Amis, Norman Mailer, Catherine Millet, Alessandro Baricco o Roberto Calasso) i “Argumentos” (una de les col·leccions més antigues, formada per assajos de tota tipologia a càrrec de pensadors, filòsofs i escriptors contemporanis).

L’editorial Anagrama, que tradicionalment publica en castellà, va presentar el 28 de gener de 2014, el llançament de la nova col·lecció Llibres Anagrama en llengua catalana. A partir de 2016 s’atorga el Premi Anagrama de novel·la en català, destinat a obres inèdites.

–Editorial Arimany: Empresa editorial, continuadora, des del 1947, de la firma Miquel Arimany-Editor.Pionera des de la dècada dels anys cinquanta en la represa d’edicions catalanes, el 1952 inicià la publicació de la revista cultural-literària El Pont, que fou interrompuda per la censura un any més tard i represa el 1956 amb continuïtat fins avui. El 1958 començà la primera publicació per a adolescents: “Col·lecció Juvenil Sant Jordi”; el mateix any també, el primer diccionari bilingüe català-castellà i castellà-català, el qual han seguit molts d’altres i una gamma extensa d’obres per a l’ensenyament del català, tasca que atenyé el seu punt culminant amb el Diccionari Català General (1965-68). Inicià també, des del 1959, la represa de l’edició de blocs-calendari amb texts al dors (suprimida després de la guerra), blocs de taula, dietaris, agendes, etc., per a l’ús del català en l’oficina. Publicà també la col·lecció “Llibres-guia Arimany”, de temàtica diversa, la col·lecció “Els dies i els homes” i diferents vocabularis temàtics català-castellà (de formació professional, d’EGB i BUP).

–Editorial Ausa: Editorial fundada el 1983 a Sabadell per Albert Estrada i Vilarrasa, que la dirigeix. S’ha orientat, d’una banda, cap a un vessant científic basat, principalment, en la publicació de les revistes Aula Orientalis —dedicada a temes de recerca orientalista— que és distribuïda a 500 universitats de tot el món, i Ars Praestorica sobre pintura rupestre en el món. D’altra banda, l’editorial manté un vessant artístic basat, sobretot, en la reedició facsímil de revistes significatives en la història de la cultura catalana (Cuca Fera, Pèl & Ploma , Revista de Catalunya, etc.) i en la publicació de l’obra d’artistes catalans (Marès, Gimeno, Casas, Nonell, etc.).

–Editorial Aymà: Fou una editorial catalana fundada el 1944 per Jaume Aymà i Ayala i el seu fill Jaume Aymà i Mayol. El 1962 fou adquirida per Joan Baptista Cendrós i Carbonell. Amb el nom de Societat Anònima Editora i amb Joan Oliver de director literari, va reunir els fons de les editorials Proa, Alcides, Óssa Menor i Quaderns de Teatre. L’any 1983 va ser integrada a Edicions Proa i, al seu torn, al Grup Enciclopèdia Catalana.

–Editorial Balmes: Editorial fundada a Barcelona el 1926 per emparar legalment les activitats del Foment de Pietat Catalana. Després de la guerra de 1936-39 passà a dependre de la Fundació de Cultura Religiosa, que absorbí les activitats editores del Foment, reduït només a obra pia. Les seves publicacions han servit la pietat popular i la litúrgia, i algunes, com la dels Evangelis, han assolit tiratges de centenars de milers d’exemplars. Edita també col·leccions de la Biblioteca Balmes i, conjuntament amb l’Abadia de Montserrat, és l’editora oficial dels texts litúrgics en català.

–Editorial Barcanova: Empresa editorial fundada el 1980 i pertanyent al Grupo Anaya. Es dedica, principalment, a l’edició de llibres educatius en llengua catalana i a la literatura infantil i juvenil, amb diferents col·leccions per a cada segment d’edat.

–Editorial Barcelonesa📕 : Primitiu Sanmartí va fundar l’Editorial Barcelonesa. Volia diferenciar-se dels venedors dels llibres i deixar clar que els que venien llibres eren llibreters i els que els fabricaven eren editors.

–Editorial Barcino: És una editorial que va ser fundada a Barcelona el setembre de 1924 per Josep Maria de Casacuberta, vinculat fins aleshores a l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport econòmic de Josep Maria Girona i Josep Vives i Gatell, amb la idea de divulgar els clàssics de la literatura catalana per a un públic no especialitzat, amb la idea de recuperar ensems l’esplendor de la llengua literària de l’edat d’or. Posteriorment, l’editorial s’ha dedicat a l’edició de clàssics de forma íntegra en edicions erudites i crítiques, a més d’apostar per a la traducció d’aquestes a altres llengües.

El 2019 va fer donació del seu arxiu històric a la Biblioteca de Catalunya per posar-lo a l’abast dels seus usuaris i investigadors. El fons està constituït per més d’un centenar de capses i cronològicament abraça principalment el període comprès entre els anys 1970 i 1980 del segle xx. El 2024, amb motiu del centenari de la seva fundació, l’editorial Barcino va impulsar la col·lecció Imprescindibles, amb fites com la reedició de Vida privada de Josep Maria de Sagarra o La punyalada de Marian Vayreda, la col·lecció Mirades, que s’aboca a crear nova tradició literària a partir dels clàssics, encarregant texts de creació a autories diverses perquè reflexionin sobre algun dels grans noms o grans obres de la literatura catalana, així com el relleu de L’Avenç com a editora de la revista Els Marges, en el seu cinquantè aniversari, i l’estrena de nous formats de difondre els clàssics en pòdcast i audiollibre.

–Editorial bibliològica: Editorial que es dedica preferentment a l’edició de llibres.

–Editorial Blume: Editorial fundada l’any 1965 per Sigfrid Blume. A l’inici publicaven grans obres il·lustrades sobre art, història i fotografia sense deixar de banda obres de caràcter tècnic sobre urbanisme, arquitectura, construcció, decoració i tecnologia. Ha obert sucursals a les repúbliques americanes. Actualment, un ampli catàleg agrupat en quatre blocs: 1r. Infantil (un centenar de títols, tots il·lustrats); 2n. Empresa, ecologia i història; 3r. Publicacions d’arquitectura, disseny, decoració i artesania i un 4t. El més nombrós, dedicat al llibre pràctic i a les activitats de temps lliure.

–Editorial Boileau: L’any 1904 Alessio Boileau Bernasconi s’instal·la a Barcelona. El 1906 inaugura el Taller de gravat i estampació de música Boileau al carrer Provença 285. El 1913, Alessio Boileau es queda amb les accions dels seus socis, amb qui havia creat l’Editorial Iberia Musical, especialitzada en operetes i sarsueles. En canvia el nom pel d’«Editorial de Música Boileau» i inicia la publicació d’obres d’estudi i repertori de música clàssica i religiosa. L’any 1936, l’empresa és col·lectivitzada. El 1939 en recupera la propietat. El 1939, el dia de Santa Cecília s’inaugura la botiga a Provença, 287, amb una decoració racionalista (GATCPAC. Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) que trenca amb l’estil noucentista predominant, projectada per Isidre Puig Boada, arquitecte, amb mobiliari realitzat per Enric Claveguera i un relleu de guix realitzat per Company, il·lustrador que treballava per l’editorial. A la part de la rebotiga es destina un espai a sala de concerts. Amb la mort del seu fundador el 1948, l’editorial passa a les filles, Elvira, Mercedes i Rosario. El 1986 s’incorpora la tercera generació, Antonio i Yolanda Guasch. Antonio mor l’any 2003. El 2019 Yolanda adquireix la totalitat del negoci i el regenta en solitari.

–Editorial Bruguera: L’Editorial Bruguera era una editorial barcelonina fundada el 1910 amb el nom El Gato Negro i desapareguda el 1986, especialitzada en col·leccions de llibres de butxaca, literatura juvenil i revistes de còmic d’humor. Els primers tallers estaven situats al barri del Coll de Barcelona. Actualment l’edifici és el Centre Cívic El Coll – La Bruguera.

Des de 1947, el setmanari Pulgarcito es va publicar regularment i l’editorial va augmentar els seus beneficis editant altres revistes de còmic d’humor com El DDT, Tío Vivo o Din Dan, col·leccions de novel·les de consum popular (a les quals va editar a autors paradigmàtics de la novel·la rosa com Corín Tellado o de la novel·la de l’oest com Marcial Lafuente Estefanía) i comics d’aventures com El Cachorro, El Capitán Trueno, El Jabato, El Cosaco Verde o El Corsario de Hierro. El 1950 apareix Zipi y Zape. Amb el temps, l’empresa familiar es va transformar en una autèntica multinacional de l’edició, implantant-se en diversos països d’Hispanoamèrica. El 1958 apareix dins de Pulgarcito la primera historieta de Mortadel·lo i Filemó. Posteriorment apareixerien uns altres còmics com Pepe Gotera y Otilio o Superlópez. No obstant això, va entrar en crisi en els anys vuitanta i el 1986 va desaparèixer després de la seva adquisició pel Grupo Zeta, que la va transformar en Edicions B.

Vint anys després, el 2006, va tornar com a segell editorial dins el Grupo Zeta. La nova etapa va començar amb la direcció d’Anna Maria Moix, la publicació de novetats literàries inèdites en espanyol i la creació del Premi de Novel·la Editorial Bruguera. Malgrat incorporar de nou la mítica figura, ara més estilitzada, del Gat Negre en el logotip, no sembla que fins al moment hi hagi intenció de recuperar el seu fons editorial descatalogat, ja sigui literari o humorístic.

Bruguera va ser la major editora de còmics d’Espanya en els anys seixanta i setanta i el negoci dels còmics es va anar adaptant a les necessitats del mercat: si a finals dels quaranta i principis dels cinquanta es publicaven revistes de baix cost amb poques pàgines, en millorar les condicions econòmiques va augmentar el nombre de pàgines, va millorar el paper i es va incorporar el color. Des dels seixanta es va incrementar el ventall de publicacions i de personatges que van reflectir els canvis de l’època i van començar a editar-se àlbums dels personatges més populars. L’editorial posseïa impremta pròpia i una articulada xarxa de distribució, pel que va eclipsar a la competència.

–Editorial Calpe: La Compañía Anónima de Librería y Publicaciones Españolas (CALPE) va ser una empresa editora espanyola fundada per Nicolás María de Urgoiti al juny de 1918. Va funcionar fins a desembre de 1925 quan es va fusionar amb Editorial Espasa per formar Editorial Espasa-Calpe. Va tenir com a assessors Manuel García Morente, com a director de la “Colección universal”, José Ortega y Gasset de la “Biblioteca de ideas del siglo XX”, Manuel Bartolomé Cossío, Juan Dantín Cereceda, i Santiago Ramón y Cajal. Al seu catàleg de 1923 presentava aproximadament 1.300 títols, dels quals 900 eren de contingut científic i literari. Va publicar el Diccionario del español hablado en ambos mundos (1918), sota l’edició de Ramón Menéndez Pidal.

–Editorial Casal i Vall: Editorial i impremta fundada a Andorra el 1956. En català ha publicat les col·leccions “Monumenta Andorrana” i “Jalons”, diverses edicions de la Bíblia i el Missal —traduïts pels monjos de Montserrat. L’editorial estigué activa fins al 1975 encara que la seva darrera edició fou el 1988 amb el Diccionari trilingüe Català-Castellà-Francès de Josep Miracle.

–Editorial Casals: És una editorial barcelonina decana en l’edició de materiales dirigits a la infància, incloent còmics editats en català, com els de Massagran (1981-2002), de Ramon Folch i Camarasa i Josep Maria Madorell a partir de l’obra de Josep Maria Folch i Torres. Entre les seves fites cal destacar que el 1918 va publicar els seus primers llibres tècnics i científics. L’any 1980 va començar la publicació dels còmics d’en Massagran. A 1992 adquireix Combel Editorial, un segell especialitzat en llibres infantils il·lustrats i el 1994, Magisterio Español, amb el que millora la seva presència a Espanya i a Amèrica. El 2006 obre la filial de Combel a Mèxic i llança el segell infantil/ juvenil Bambú.

A més de Massagran també ha publicat Pere Vidal (1986-2003) i Jep i Fidel (1989-1990), obres de Josep Maria Madorell, i les traduccions al català de Gil Pupil·la (1987-1991) i Benet Tallaferro (1988-1991).

–Editorial Castalia: Va ser fundada a València el 1945 per Amparo Soler Gimeno (1921-2004), filla i néta d’impressors, que va aprendre l’ofici des de ben petita al negoci familiar, Tipogràfiques i Arts Gràfiques Soler. El seu objectiu, que s’ha mantingut fins ara, era publicar edicions crítiques de les grans obres de la literatura universal amb introduccions i notes realitzades per especialistes, així com estudis i assaigs relacionats amb la història del llibre, la literatura i la lingüística. Les seves primeres edicions van ser El celoso extremeño, de Miguel de Cervantes -il·lustrada i amb pròlegs en francès i anglès, a més d’espanyol-, Psalle et Sille, de Calderón de la Barca -reproducció facsímil amb nota bibliogràfica-, El Nadal dels Nocturns el 1591 -anotada i amb gravats- i La Celestina, de Fernando de Rojas -amb gravats a l’aiguafort i pròleg de José María Pemán-. A aquests el van seguir dues col·leccions dirigides pel filòleg Antonio Rodríguez Moñino (1910-1970) i ​​consagrades “a l’exaltació del llibre des de diferents punts de vista”: ‘Gallardo, col·lecció d’opuscles per a bibliòfils’ (1947-1948) i ‘Ibarra, col·lecció de (1948-1951). El 1955 va veure la llum una de les seves col·leccions més originals i importants: ‘Odres nuevos, dirigida per María Brey Mariño, dedicada a la literatura medieval espanyola i dirigida a estudiants, per això es tracta d’adaptacions a l’espanyol actual proveïdes de senzilles introduccions, glossaris i notes.

El 1962 es trasllada l’editorial a Madrid, i set anys més tard neix una nova col·lecció dirigida Rodríguez Moñino: ‘Clásicos Castalia’. Orientada principalment a l’estudiant universitari, amb ampli estudis introductoris i notes a peu de pàgina, aviat es va convertir, i encara ho continua sent, a la col·lecció de referència de clàssics de la literatura espanyola i hispanoamericana. Després de la mort de Rodríguez Moñiño ha comptat amb grans directors: José Fernández Montesinos (1897-1972), Fernando Lázaro Carreter (1923-2004), Alonso Zamora Vicente (1916-2006) i Pablo Jauralde Pou (1944). Des del 2008, Castalia forma part de grup Edhasa.

–Editorial Catalana: L’Editorial Catalana fou una empresa editora fundada a Barcelona l’any 1917, sota el patrocini de la Lliga Regionalista, per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, amb Francesc Cambó al capdavant del consell d’administració, la gerència dels germans Josep i Pau Pugés i, fins al 1921, la direcció literària de Josep Carner. Editorial Catalana, S. A., tingué la seva seu al carrer de Mallorca, entre els números 257 i 259 de Barcelona. El ventall de les publicacions que va treure al mercat fou, en pocs anys, molt nombrós i variat. Així, publicà les revistes “Catalunya Marítima”, “D’Ací i d’Allà”, “Agricultura” (dita després “Agricultura i Ramaderia”) i “Economia i Finances”, i les col·leccions de llibres “Biblioteca Catalana” (d’autors catalans), “Biblioteca Literària” (d’autors estrangers) i “Enciclopèdia Catalana”. Des del 1924 una part de les revistes i de les col·leccions foren continuades per la Llibreria Catalònia.

–Editorial Cervantes: Vicente Clavel i Andrés funda l’Editorial Cervantes a Valéncia el 1916 i quatre anys després la va traslladà a Barcelona. El 1929 s’instal·la a la Diagonal. Fins a l’inici de la guerra civil publicà 350 llibres, tots en castellà, traduIts molts d’ells pel mateix Clavel. El projecte més gran va ser l’edició en castellà de La evolución de la humanidad, ambiciosa i vastíssima història universal , dirigida per Henri Berr i amb col·laboradors de la talla de Lucien Febvre, i que es va ser simultània a les edicions en francès, anglès i japonès. La Cervantes va publicar 26 volums de la primera sèrie, enquadrats dins la Biblioteca de Síntesis Histórica ( la continuació la va fer UTEHA a México.Editaven una col·lecció molt interessant de petites antologies de grans poetes universals traduídes al castellà. Un fracàs per a ells va ser la publicació de El Capital de Marx en fascicles i una luxosa “enciclopèdia del amor universal” de la qual nomès van imprimir els fullets publicitaris. Algues col·leccions els hi van anar millor, com Los prícioes de la literatura, Los Poetas Universales, Obras Literarias, Selección de Novelas Breves, El Viaje Ilustrado, etc. Van dedicar bona part dels llibres per a satisfer les demandes de Sudamèrica, cada vegada més grans. En acabar la guerra van tancar i Clavel passà a l’editorial Montaner & Simon de González Porto.

–Editorial Claret: Editorial fundada a Barcelona el 1926 per la congregació religiosa de missioners claretians, primer amb el nom de Tipografía Claret, com a sucursal de l’Editorial Corazón de María, de Madrid, i, a partir del 1940, com a editorial independent, amb el nom de Gráficas Claret, nom que canvià, el 1966, per l’actual. Dedicada a la difusió de la cultura religiosa, ha conreat també els temes culturals, especialment a través de la col·lecció “Pompeu Fabra”, de divulgació de la gramàtica catalana. La gran majoria dels llibres són editats en català —originals o traduccions—, agrupats en les col·leccions “Els daus”, “El bri”, “Horitzons”, etc. Cal destacar l’edició popular del Nou Testament (1980). Una secció important és la d’audiovisuals, publicats en català i castellà i alguns en francès, que obtenen un gran èxit en el camp catequètic i pedagògic.

–Editorial Cobalto: Per entendre com va sorgir el Club 49 és molt important conèixer la història de l’Editorial Cobalto i la revista Cobalto, ja que van esdevenir mitjans d’impuls per les activitats organitzades pel Club 49, on molts dels seus integrants en formaven part.

L’editorial apareix amb Cobalto. Arte antiguo y moderno el 21 de juny de 1947, una revista d’alta divulgació, que va esdevindre una aposta decisiva per la modernitat a Catalunya entre els anys 1947 i 1953. Va ser un pilar clau de l’associació Cobalto 49. La redacció es trobava a l’avinguda José Antonio (l’actual Gran Via de les Corts Catalanes) 685, principal, 1a. Cobalto es constitueix com a societat civil el 12 de juny de 1947 i dona de baixa les seves activitats l’1 d’octubre de 1953. La societat està formada per:

• Director: Josep M. Junoy (1947-1948).
• Subdirector: Rafael Santos Torroella, subdirector (1947-1953).
• Secretaria: M. Teresa Bermejo, secretària (1947-1953).

L’editorial neix dintre d’un context de postguerra, fet que significà la proscripció de la llengua catalana i la desarticulació de les institucions catalanes, la pèrdua de l’exili i la potenciació de gustos conservadors en l’art, qualsevol temptativa d’innovació estava reprimida. Va esdevenir un punt de referència per a la recuperació de l’art modern durant la postguerra i possibilità la supervivència cultural. Entre altres fites, cal assenyalar l’edició d’un número especial dedicat al surrealisme (Cobalto. Arte antiguo y moderno, quadern 5è. 1948), el primer estudi crític sobre el tema després de la Guerra Civil espanyola. Organitzà la primera exposició de Miró i edità les primeres monografies sobre Miró i Dalí després de la guerra civil.

–Editorial Cort: Empresa editorial fundada a Palma l’any 1965 per Miquel Ferrer Sureda, fill del mestre, pedagog, folklorista, escriptor i promotor cultural Andreu Ferrer i Ginard, fundador, l’any 1947, de la revista Cort i de la Impremta Politècnica.

Entre el 1965 i el 1979, l’editorial publicà llibres de temàtica general i també l’esmentada revista, a més de gestionar-ne la impremta. El 1979 Andreu Ferrer, fill de Miquel i net d’Andreu, n’esdevingué l’editor. Des d’aleshores impulsà una nova orientació editorial, i es dedicà en exclusiva als llibres de text. D’ençà del 1985 també és propietari de la Impremta Politècnica. A partir del 1999 obrí una nova línia editorial: la col·lecció “Els Ullals”, d’assaig i historiografia. A partir del 2001 inaugurà la col·lecció de narrativa, d’àmbit de tots els territoris de parla catalana, “L’ull orb”.

–Editorial Cruïlla: L’Editorial Cruïlla és una editorial catalana que es dedica a la publicació de llibres per a infants i joves des del doble vessant educatiu i literari, nascuda el 1984. L’empresa forma part del Grup SM. Les dues col·leccions més destacades de l’editorial són El Vaixell de Vapor i Gran Angular. Totes dues van néixer lligades a la creació de premis literaris, que són els que tenen més dotació econòmica en literatura infantil i juvenil en català: el Premi de Literatura Infantil El Vaixell de Vapor i el Premi Gran Angular de Literatura Juvenil.

Cruïlla també ha traduït al català nombrosos llibres, sèries i autors de literatura infantil de renom internacional com Thomas Benzina (La Penya dels Tigres), Dav Pilkey (El Capità Calçotets) o Cressida Cowell (El Singlot Sardina III) entre d’altres.

–Editorial Danae: Fundada per l’editor gandesà Josep Lluís i Monreal (1931) amb dos socis més l’any 1959. Es caracteritzava pels llibres de coneixements generals o paradidàctics, destinats a un ampli ventall d’edats. En conjunt la producció no va ser gaire extensa i sempre en castellà i repartida entre diccionaris, enciclopèdies (encapçalades pel Diccionario enciclopédico Danae, en 12 volums), geografies en gran format de països i continents, monografies sobre artistes plàstics i museus del món, etc. Dues col·leccions: Biblioteca de la Cultura i Biblioteca Danae van tenir molt d’èxit amb moltes reedicions. Entre 1974 i 1975 Josep Lluís fundà Ediciones Océano i dos anys després adquireix l’Editorial Éxito.

–Editorial Deportiva, SA: Empresa editora de publicacions esportives amb seu a Barcelona. Fou fundada els primers anys del segle XX amb la intenció de donar continuïtat a les publicacions esportives a Catalunya. Començà editant el setmanari que després es transformà en el diari Mundo Deportivo (1906) i també publicà la revista Stadium (1911) i Vida Moderna, entre d’altres. Narcís Masferrer i els germans Jaume i Ricard Grau, que n’eren els propietaris, promogueren aquesta empresa davant el creixent interès del públic per les publicacions esportives en aquella època. Des de l’editorial se sufragaren patrocinis esportius com la cursa Jean Bouin i altres activitats de mecenatge esportiu.

–Editorial Empúries: és una editorial fundada el 1983 a Barcelona per l’«editor compromès, activista cultural i militant del PSUC», Xavier Folch i Recasens, l’empresari Miquel Horta, l’editor Enric Folch i el cineasta Pere Portabella. Va néixer amb l’objectiu de contribuir a la normalització de la llengua i cultura catalanes. Va entrar a formar part del Grup 62 el 1996, aportant d’aquesta manera un catàleg que combina grans autors catalans i traduccions, tant en el camp de la narrativa com en el de la poesia i l’assaig.

–Editorial Espasa: L’editorial Espasa és una editorial fundada el 1860 a Barcelona, i actualment pertanyent al Grupo Planeta. Està especialitzada en obres de consulta, materials didàctics i literatura, secció on destaquen els clàssics espanyols en format de butxaca (sector on van ser pioners).                                                                                                   

Va ser fundada el 1860 pels germans Pau i Josep Espasa i Anguera amb el nom d’Espasa Germans. El 1869 s’hi incorporà com a soci Manuel Salvat i Xivixell, el qual 3 anys després es casà amb una germana dels Espasa.Pau Espasa deixà l’empresa el 1877, i Manuel Salvat el 1897, creant un any després Salvat e Hijo, precursora de l’editorial Salvat. L’editorial de Josep Espasa continuà fins al 1908 amb el nom de José Espasa i després passà a anomenar-se Espasa e Hijos. Una les obres més rellevants de l’editorial Espasa fou l’Enciclopèdia Espasa, publicada entre 1905 i 1930, amb 70 volums. El 1926 el nom de l’empresa passà a ser Editorial Espasa-Calpe, fruit d’una fusió que li assegurà una millor distribució dels seus llibres. L’any 1991 el Grup Planeta va comprar Espasa-Calpe per un import proper als 10.000 milions de pessetes.

–Editorial Estela: Sorgeis l’any 1958 per plantar cara de forma oberta als fonaments ideològics del nacionalcatolicisme aleshores vigent, i de la mà d’un grup de seglars i religiosos de Barcelonina i Tarragona, com Marià Vidal d’Abadal i mossèn Ramon Muntanyola. Un altre dels fundadors, Josep M. Pinyol i Font perseguia el propòsit de. “recuperar el temps perdut i publicar en català obres que cobrissin la temàtica religiosa tot sintonitzant amb l’evolució del pensament cristià europeu”. Va ser dirigida per Joan Misser, i a partir de 1960 per Maria Martinell i malgrat una economia precària va publicà 575 títols (en castellà 325 i en català 250) i coeditava amb l’Abadia de Montserrat la revista Quaderns de vida cristiana.

L’any 1966 publicaven una quarantena de publicacions. El 1970 amb Josep M. Vilaseca i Marcet presidint una nova societat propietària i amb Alfons Carles Comín de director literari, estela va reorientà el catàleg, donant entrada al pensament marxista i a una literatura d’aire combatiu que topava molt sovint amb la censura i el maig de 1971 el Ministerio de Información cancel·lava la inscripció d’Estela en el registre d’empreses editorials, cosa que va fer plegar l’empresa. Però un any després reapareixia amb un altre nom, Editorial Laia.

–Editorial Garrofé : Els anys vint del segle XX, tenia el taller al carrer Villarroel i la llibreria al carrer Unió, 19. El gruix de la seva producció, al voltant de 400 títols, tots en castellà, era la novel·la curta i amb un grapat de col·leccions: La Novels de Bolsillo, La Novela Bonita, La Novela Obrera, Mi Novela, Aventuras, i una en català, la única i amb 8 títols, La Novel·la Nostra. També van fer dues publicacions periòdiques: Vida Femenina: La Moda en casa i Revista Musical i tres col·leccions dedicades al cinema: Amor y Cine, Tras la Pantalla i Colección Cinematog´rafica Selecta.

–Editorial Gassó: Va néixer cap a l’any 1920 i el 1922 s’anomenava Casa Editorial Gassó Hermanos. El 1928 la raó social va canciar a Juan de Gassó. Sucesor de Gassó Hermanos-Editores i el 1930, data del catàleg més tarda localitzat, la denominació definitiva era Editorial Gassó. Es van dedicar sobretot a tres grans obres:Historia Universal de Cesare Cantú, en 43 volums, Historia de la Revolución francesa d’A. Thiers, en 12 volums i la Historia natural de K. Zimmermann, en 24 volums. Van comercialitzar també una gran quantitat d’obres amb col·leccions com: La Novela Maestra, Biblioteca Arte, Biblioteca Selecta, Novelas Populares, etc. Van editar també quadernets de contes infantils i Novelitas Cine, a més a més de les Aventuras de Nick Carter, les Obres de Conan Doyle i les Aventuras de King Brady, el rey de los detectives. A la postguerra es van especualitzà en la venda per correspondència.

–Editorial Gedisa: És un editorial fundada per Victor Landman a Barcelona el 1977, dedicada a llibres universitaris de no ficció i independent ideològicament i econòmicament. En l’actualitat, compta amb un fons de gairebé mil títols i edita unes 60 novetats a l’any. Les seves primeres filials hispanoamericanes es van crear a Mèxic, el 1982, i poc després a Buenos Aires. Des de mitjan dècada de 1990 té a més distribuïdores exclusives a Veneçuela i altres països llatinoamericans.

–Editorial Gredos: Fundada a Barcelona l’any 1944, neix amb afany de difondre llibres espanyols científics, didàctics i publicar títols relacionats amb la filosofia, la filologia i el món grecollatí.
Dins dels primers volums editats per Gredos hi trobem els Clàssics Anotats, guia per a estudiants de llatí i grec clàssic, així com la Biblioteca Romànica Hispànica, dirigida per Dámaso Alonso. A més a més de dues cèlebres obres de la lexicografia, el Diccionari crític etimològic castellà i hispànic de Joan Corominas i el Diccionari d’ús de l’espanyol de María Moliner.
Obres de gran èxit que són icones del segell editorial Gredos com a “Història de la literatura Espanyola” de Juan Luis Alborg, així com les seves col·leccions la Biblioteca Clàssica, la Biblioteca Bàsica o la Biblioteca de Grans Pensadors.
Des del 2006 la casa editorial Gredos forma part del Grup RBA.

–Editorial Grijalbo: Va ser una editorial mexicana amb representació a l’Estat espanyol, que actualment pertany al grup Penguin Random House Mondadori. L’editorial la va fundar Joan Grijalbo, un exiliat català a Mèxic, que va aconseguir muntar editorials per tota l’Amèrica Llatina gràcies a èxits com El padrí, de Mario Puzo. El 1957 va establir una delegació a Barcelona. El 1974, va crear el segell Ediciones Junior, S.A., dedicat a editar còmics franco-belgues, com Astèrix el Gal, Blueberry, Iznogud o Valerian. Sis anys després, es va associar directament amb Dargaud.^[4] Cap a la meitat de la dècada de 1980, aprofitant la crisi de l’Editorial Bruguera, va entrar també en el mercat del còmic amb les revistes Guai! (1986) i Yo y Yo (1987). El 1989, el grup italià Mondadori va comprar l’editorial

–Editorial Gustavo Gili: L’Editorial GG (Gustavo Gili), amb seus a Barcelona, Ciutat de Mèxic, Sao Paulo i Lisboa, està especialitzada en cultura visual, i ha donat a conèixer autors com John Berger, Milton Glaser, Rem Koolhaas, Bruno Munari, Joan Fontcuberta, Ellen Lupton, Austin Kleon, Juhani Pallasmaa o Ernst Neufert.

El març del 2014, el fons de l’editorial fou dipositat a la Biblioteca de Catalunya, fruit de la donació que en va fer la família Gili. Abasta des de la fundació de l’editorial fins a l’any 1989, i està integrat per més de 180.000 documents, majoritàriament cartes enviades i còpies de cartes trameses, però també contractes, factures, pressupostos o projectes editorials, així com en alguns casos liquidacions de drets d’autor. La documentació permet resseguir tota la història de l’empresa. Els documents es troben agrupats en onze sèries cronològiques, seguides per alguns blocs temàtics i es conserven en 307 capses d’arxiu, que ocupen uns 38 metres lineals. L’editorial avui.

–Editorial hemerològica: Editorial que es dedica preferentment a l’edició de diaris i revistes.

–Editorial Hispano-Europea: Fundada per Jordi Prat Ballester l’any 1953, publicant assaigs sobre aspectes polítics i ideològics d’àmbit europeu i una sèrie de tècniques esportives i esports d’aventura. Més tard s’obrí a altres temes jurídics i empresarials. Finalment, s’ha dedicat a les activitats d’oci i temps lliure, aficions, salut, autoajuda i llibre pràctic. Així es barrejaven els temes esportius i sobre la pràctica d’esports amb títols sobre animals de companyia i manuals sobre jardineria, ‘hobbies’, caça i pesca.

–Editorial Joventut: És una editorial fundada a Barcelona l’octubre de 1923 per Josep Zendrera i Fecha, única editorial al món que edita Tintín fora del segell Casterman. El 1996 havia editat prop de 10.000 títols en castellà, català i gallec. En el seu fons es compten col·leccions d’expedicions de muntanyisme de John Hunt i de viatges de Thor Heyerdahl; llibres de butxaca (Z); biografies d’Emil Ludwig, Stefan Zweig, Axel Munthe i Hilaire Belloc; edicions populars d’obres de Zane Grey i James Oliver Curwood; novel·la rosa de Rafael Pérez i Pérez, Juan Aguilar Catena i Luisa María Linares. En la seva línia juvenil, hi figuren Les aventures de Tintín i El Club dels Cinc. En català ha publicat les versions dels contes de Grimm (de Riba), i d’Andersen (de Carner), i els àlbums Tintín, d’Hergé. Tenia les filials d’Editorial Mentora i Edicions Edita.

–Editorial La Galera: És un segell editorial català fundat el 1963 per Andreu Dòria i Dexeus,^[1] amb l’objectiu de promooure una literatura infantil i juvenil de qualitat, moderna, d’acord amb una pedagogia renovadora, i el servei a l’escola catalana i a la cultura de Catalunya. El 1992 es van integrar dins de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Es va mantenir com a editorial fins al 2022, any en què es va dissoldre la societat mercantil i va passar a ser un segell editorial del Grup Enciclopèdia.

En el primer mig centenari, el 2013 La Galera ja havia publicat més de 5.000 títols repartits en cent-cinquanta col·leccions. Durant els anys setanta van promoure la col·lecció A poc a poc i el llibre Viatge per la història de Catalunya, de Maria Novell i Oriol Vergés, il·lustrat per Fina Rifà, que constituí tota una fita. Els anys vuitanta i noranta van promoure les col·leccions El Cargol i El Bagul. Molts dels llibres que ha publicat s’han traduït al castellà i alguns a l’aragonès, l’asturià, el gallec, l’èuscar, el francès, l’anglès, l’italià, l’alemany, el sard, el finès, el portuguès, l’eslovè i el rus.

–Editorial Labor: És una editorial fundada a Barcelona el 1915 per Georg Willy Pfleger i Josep Fornés i Vila, i que va estar vigent fins a la seva desaparició, el 1996. va tenir com a objectiu i es va dedicar preferentment a posar a l’abast d’un gran públic obres científiques, tècniques i de divulgació, relacionades amb la medicina, l’odontologia o la farmàcia, però també amb l’enginyeria o el comerç. Vers el 1920 s’expandí a l’Amèrica Llatina. La “Biblioteca de Iniciación Cultural”, de manuals bàsics, és la que li va conferir més nomenada. La nova empresa va aplicar per primera vegada a Espanya la venda de llibres a terminis, que després es generalitzaria, i que a l’editorial li va donar molt bons resultats, amb la venda de llibres i col·leccions a través d’aquest procediment. Així va ocórrer amb la Història d’Espanya, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, entre d’altres. Labor va diversificar l’especialització en diccionaris i enciclopèdies cap a altres camps culturals i esdevingué, fins a la seva desaparició, l’any 1996, un important grup d’empreses d’edicions i distribució en llengua castellana.

–Editorial Laia: Fou una empresa editorial fundada a Barcelona el 1972 com a continuadora de l’Editorial Estela, fundada el 1958 i tancada per les autoritats franquistes el 1971. Malgrat la dificultat de provenir d’una editorial clausurada, va poder continuar l’orientació d’esquerres que havia marcat la darrera etapa d’Editorial Estela, i va adoptar el mateix equip directiu, integrat per Alfons Carles Comín i Josep Verdura. Fou una de les editorials més destacades de la resistència antifranquista i durant la transició democràtica. Publicà en català i en castellà per parts iguals, destacant la publicació el 1978 de La España del siglo XIX i La España del siglo XX, de Manuel Tuñón de Lara, que des del 1973 circulaven clandestinament. Les dificultats econòmiques provocaren la desaparició de l’editorial el 1989, i el 1990 la major part del seu fons editorial passà a mans d’Edicions 62.

–Editorial Litúrgica Espanyola: Fundada l’any 1891 per Joan Gili Montblamch i amb èxit per la seva dedicació a les edicions religioses. Les primeres publicacions foren la Biblioteca  Elzevir Ilustrada, de narrativa considerada moral, la Biblioteca de Manuales Enciclopédicos Gili, la Colección de Autores Católicos i la Biblioteca para la Infancia.En morí  Joan Gili, l’any1905, l’editorial va passar a mansde successius familiars, Maria Dolors Gili i Roig o Joaqui Gili i Moros, acabant en Herederos de Juan Gili i després, l’any 1919, en Editorial Litúrgica Española, S.A. La casa tendia a publicar obres de gran format, la gran majoria religioses i sovint en llatí. El1917 van mirar de proveir als sacerdots d’Espanya i d’Amèrica de Missalsm Breviaris, Diurns, etc. En un catàleg de 1917 hi havia una part dedicada a ciències i literatura i una part, més gran, dedicada a les publicacions religioses. L’editorial va tancar l’any 1970.

–Editorial Luis Miracle 📕: Fundada cap als anys trenta per Luis Miracle i Arrufó (1897-1980), a l’indi era de modestes dimensions i es dedicava a editar llibres de narrativa europeus, clàssics espanyols del segle d’or, llibres d’història i de psicologia. A finals dels anys 40 queda l’editorial en mans dels fills, Jordi i Lluís i quinze anys després el catàleg de la casa, sempre en castellà, va canviar i es van dedicar a llibres de psicologia, pedagogia, antropologia, filosofia i economia, per acabar amb la Biblioteca Life de quatre obres molt il·lustrades i luxosament presentades.

–Editorial Lunwerg: Nom de l’editorial sorgit de la contracció dels cognoms del fundador, Juan Luna Wenberg, grafista de gran categoria i acreditada reputació professional. De la mà del seu fill Juan Carlos Luna Biñardell, l’editorial ha esdevingut un segell de referència en el món del llibre fotogràfic. Amb oficines a Barcelona, Madrid i Mèxic D.F., convoca alhora, juntament amb sis editorials del continent, l’European Publishers Award per distingir la tasca professional de fotògrafs d’arreu del món. Tenen un catàleg en castellà, català, anglès i francès (molt sovint edicions bilingües, trilingües o quadrilingües). Es distribueix en nou àrees: art i història, cultures, ciència i investigació, fotografia, turisme, gastronomia, el mar, la naturalesa i el territori.

–Editorial Lux: Posada en marxa per Joan Balagué des d’una de les seves llibreries, la Llibreria Lux que tenis al carrer Aribau. No se sap del tot en quin any, però per alguns catàlegs es podria dir que la va iniciar entre 1910 i 1920. El 1924 el director literari era Màrius Verdaguer i van aparèixer els primers números d’una col·lecció de novel·la rosa, Novel Mensuall la qual l’any 1928 passà a l’empresa de Santiago Costa Publicaciones Mundial. Va editar l’any 1926 l’obra de Juan Usón, Doscents aforismes (máximes, setències i consells), acoblats per un llibeter de vell anomenat Usón i endreçats als amants del llibre, amb ilustracions de Niel. Van crear les col·leccions Grandes Éxitos Literarios i Coleción Balagué. El 1928 van rebre part dels fons de la Editorial Vértice d’Hermoso Plaza i carmen Paredes. Van arribar a editar novel·la rosa amb textos de pensament revolucionari, traduccions de prosa literàtia, etc.

–Editorial Marco: Va ser una editorial catalana, situada a Barcelona i dedicada a la cultura popular (fulletons, còmics i àlbums de cromos) des de 1924. El seu nom deriva del del seu fundador, Tomás Marco Debón.

–Editorial Marcombo: És una empresa editorial de llibres tècnics i científics fundada l’any 1945. Des dels seus inicis Marcombo s’ha dedicat plenament a l’edició i la venda de llibres tant per a professionals i estudiants com per a entusiastes de les matèries del seu fons editorial. A l’origen, el fons incloïa llibres d’electricitat i electrònica, però han anat evolucionant i s’ha diversificat cap a camps com la informàtica, la mecànica, el món maker, les telecomunicacions, les energies renovables i altres enginyeries. Així mateix, l’editorial publica llibres destinats a formació de diferents especialitats i també publica altres temes com ara empresa, psicologia, astronomia, matemàtiques i altres matèries, tècniques i científiques, relacionades.

–Editorial Mateu: Empresa editorial fundada a Barcelona el 1945 per Francesc F. Mateu.S’ha dedicat especialment a obres sensacionalistes, de consum i infantils. Ha publicat profusament, però només uns quants llibres en català, entre els quals, tanmateix, l’extensa obra, d’una gran difusió, Dolça Catalunya (1969-70), molt il·lustrada en color. Des del 1975 ha adoptat el nom d’Edicions Mateu.

–Editorial de moda: Relat fotogràfic en el qual es narra una història visualment, amb valors estètics i artístics, i amb el qual es pretén transmetre una idea, una tendència o un concepte.

–Editorial Molino: Va ser creada a Barcelona el 1933 per iniciativa de Pablo del Molino Mateus (1900 -1968) amb la visió de crear una col·lecció de novel·la accessible per al gran públic. En els seus setanta-un anys d’existència es convertí en una de les editorials catalanes de referència en els gèneres infantil, juvenil, i de novel·la policíaca. El 2004 va ser absorbida pel grup RBA, que manté el nom com segell d’algunes col·leccions. L’Editorial Molino, fruit dels seus setanta anys d’activitat, va publicar nombroses obres que avui en dia han adquirit notable valor entre col·leccionistes: els llibres de Guillermo Brown escrits per Richmal Crompton; Old Shatterhand i Winnetou, Hercules Poirot, Bill Barnes, La Sombra, Aventuras a la selva o al desert, els misteris d’Enid Blyton, la fantasia dels relats infantils, les novel·les de Cecil Bernard Rutley… prop de 10.000 títols. En els anys cinquanta es van editar les novel·les d’Agatha Christie en sèries de gran acceptació i que s’han continuat publicant fins a l’actualitat: un conjunt que reuneix prop de deu milions d’exemplars venuts. El 1978 l’editorial publica en castellà en exclusiva la llarga autobiografia pòstuma d’Agatha Christie en edició única (traducció de Diorki S.L.).

–Editorial Moll: Editorial fundada el 1933, a Palma (Mallorca), per Francesc de B.Moll i Casasnovas, com a continuació de l’Editorial Alcover SL, fundada el 1930 i dissolta el maig del 1933. Les seves col·leccions més importants foren la “Biblioteca Les Illes d’Or” i “Els Treballs i els dies”, de cultura baleàrica; la “Biblioteca Raixa”, de prosa, i “Balenguera”, de poesia, oberta a tots els Països Catalans. Ha publicat l’extens Diccionari català-valencià-balear i les Rondaies mallorquines d’Antoni M. Alcover. Dirigida per Francesc de B. Moll fins a la seva mort, en col·laboració amb els seus fills Aina i Francesc, i amb Josep M. Llompart, fou l’única editorial de les Illes que aconseguí una llarga continuïtat i un catàleg considerable. A més de les sèries en català, publicà nombroses edicions en castellà de llibres per a l’ensenyament d’idiomes, entre els quals el català de Mallorca, col·leccions de divulgació científica, etc. Afegí posteriorment les col·leccions “Scientia”, “Tomir”, “Biblioteca Bàsica de Mallorca”, “Poesia”, “Natura”, la reedició del Diccionari Català-Valencià-Balear i la publicació dels premis Ciutat de Palma de poesia i novel·la. Sotmès a greus dificultats econòmiques des de la segona dècada del 2000, l’octubre del 2014 l’empresa anuncià el tancament gradual. El gener del 2016 fou creada la Institució Francesc de Borja Moll amb l’objectiu de promoure la figura i l’obra del lingüista i rescatar el fons de l’editorial. Presidida per l’exconseller de la Generalitat Francesc Homs i Ferret, la institució es proposava donar continuïtat al Diccionari català-valencià-balear, a l’edició de les Obres Completes d’Antoni Maria Alcover, Francesc de B. Moll i Gabriel Alomar; a les edicions crítica i popular de les Rondaies Mallorquines, i també a reeditar títols del catàleg adquirit.  

–Editorial Montaner i Simón: L’editorial Montaner i Simon va ser fundada a Barcelona el 1868 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simon i Font. Es dedicava especialment a publicar en castellà obres monumentals i de bibliòfil.

El 1886 es va inaugurar la seu del carrer d’Aragó, 255, projectada pel jove arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1952, l’empresa fou adquirida per l’editor hispanoamericà José María González Porto. El 1981, l’editorial, on havien treballat escriptors com Pere Calders o Josep Soler Vidal, entre d’altres, va tancar definitivament a causa de dificultats econòmiques.

–Editorial Muntañola: Fundada a Barcelona el 1917 per Antoni Muntañola i Carné, especialitzada en llibres infantils en català i en castellà. Després del primer títol, Bernardo y el gigante, edità, amb èxit, contes populars i d’autors consagrats —Carner, Riba— i afermà el prestigi d’artistes com Barradas, Junceda, Obiols, Llaveria, Opisso i Callicó. Esllanguida arran del crac econòmic del 1929 (no cobrà importants partides d’exportació a l’Amèrica del Sud), fou continuada breument pel fill del fundador, Antoni Maria Muntañola i Tey (Barcelona, 1909 – Barcelona, 20 de març de 2006), advocat i polític, amb el nom d’Edicions Muntanyola.

–Editorial Nauta: Fundada el 1962 per José Luis Ruiz de Villa Macho, s’orienta des dels seus inicis llibres de tota mena i la venda a crèdit. Tenia un fons amb obres de gran format, en diferents volums i profusament il·lustrats i que, com en alguns títols de la col·lecció Ancho camino, no deixava de banda les edicions de bibliòfil. L’any 1973 i de la mà de Rafael Borràs Betriu com a director, treu la col·lecció Los Libros de la Veleta, amb una sèrie, Documentos, que a mig camí de la crònica periodística i la divulgació històrica surten alguns títols de gran impacte públic, com Cien espanyoles y Dios de Josep M. Gironella, Por qué perdimos la guerra de Carlos Rojas, Los que no hicimos la guerra del mateix Rafael Borràs. El 1973 va adquirir l’Editorial Mateu i el 1985 absorbí Ediciones Garriga i es van dedicar a obres monogràfiques i enciclopèdies, com Gran enciclopèdia universal, en 20 volums, o Enciclopedia de la técnica y de la mecànica amb 9 volums,Geografía universal (12 v.), Historia universal (12 v.), i altres dedicades a estudiants i professors com: Enciclopedia de la Educación (6v.), El consultor didáctico (4v.), etc. També van editar un bon nombre de llibres literaris amb sèries de molts volums i amb enquadernacions i presentacions luxoses. En català van editar una col·lecció literària de curta vida, Paraula Viva i una enciclopèdia de topònims ( Arrels) en cinc volums.

–Editorial Nova Terra: És una editorial que fou fundada a Barcelona el 1957 per gent de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) com Josep Castaño i Colomer, Josep Artigal i Montserrat, Anton Cañellas, mossèn Joan Carrera i Planas i Lleonard Ramírez, amb la finalitat de servir la fe de les comunitats obreres i ajudar el moviment obrer en general i la pedagogia popular.

 –Editorial Octaedro: Es va fundar per un equip professional de l’edició i de l’educació, amb l’objectiu essencial de convertir-se en referent de la qualitat a l’edició per a tots els àmbits del teixit educatiu. Des del sector educatiu es va entrar al món editorial en humanitats, psicologia, ciències socials i pensament, combinant assajos i obres de creació. Actualment, disposa de un equip propi d’edició, amb editors, dissenyadors i realitzadors professionals capacitats per al manteniment de la qualitat a l’edició i per a l’adaptació permanent a la utilització de les noves tecnologies en tots els processos. S’han publicat més de 2.200 llibres en paper, i més de 1.000 ebooks, tots amb intenció de venda permanent, de manera que actualment l’oferta de llibres vius en paper supera els 1.800 llibres. 

–Editorial Pax: Era, probablement en el lloc on avui encara hi ha els Salesians de Sarrià i va treballar molt fins a 1936, amb més de 1.200 títols, en castellà i des de 1888. A l’inici es consolidà sota el paraigua de la Llibreria Salesiana amb una àmplia oferta teatral. També publicà una Biblioteca Profesional, associada als centres d’ensenyament de l’orde, inaugurada el 1908 amb manuals interessants com Manual del Encuadernador, Manual del Tipógrafo.Cajista, Manual del Linografista i Manual del Impresor. Van editar també la Biblioteca Amena Juventud, la Biblioteca Horas de Asueto i dues revistes, el setmanari infantil El Oratorio Festivo i el mensual Lecturas Católicas i finalment una col·lecció dedicada a Obras Varias, amb Piedad Cristiana, Vidas Populares, Biblioteca Educativa i Obras de Enseñanza.

Es va singularitzar per la producció d’obres teatrals, com la Galería Dramática Salesiana ( unes 650 obres) des de l’any 1892, les Veladas Recreativas, el Teatro del Hogar, el Teatrompara ambos sexos i el Teatro Moral.  Van pubilicar també 250 títols d’Obras Líricas, Galería Lírico-Gimnástica, Lírico.Recreativas i altres. Després de la guerra civil va adoptar el nom de Ediciones Don Bosco i a partir de 1983, Edebé.

–Editorial Pedagògica: Fundada l’any 1898 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) comptava des de 1915 amb una secció editorial l’Editorial Pedagògica, presidida diferents anys per Pompeu Fabra. Alternava llibres i materials escolars i per a adults amb publicacions erudites. Sembla que fins a l’any 1931 comptava amb l’ajut de la Mancomunitat i de l’Ajuntament de Barcelona i amb la República va desaparèixer el suport institucional. A partir de 1930 i sota la direcció d’Alexandre Galí es va dedicar en exclusiva al llibre escolar.

–Editorial Planeta: És una empresa editorial fundada el 1949 a Barcelona. És l’empresa insígnia del Grup Planeta. Ha publicat al voltant de 6.000 títols pertanyents a més de 1.500 autors, la majoria d’ells castellanoparlants. Cada any atorga el Premio Planeta de Novel·la, el Premi de Novel·la Fernando Lara, el Premi Azorín, el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull i el Premi Série Negra. El gener de 2012 va perdre els drets de publicació per Espanya de l’americana DC Comics, que van ser adquirits per ECC Ediciones.

–Editorial Pòrtic: És una editorial fundada a Barcelona el 1963 per Josep Fornas i Martínez, amb la col·laboració inicial de Rafael Tasis i Marca. De 1986 a 1991 la directora fou Carme Casas i Mas, i de 1991 a 1998 Jordi Úbeda i Bauló. El 1996 l’editorial fou adquirida per Gran Enciclopèdia Catalana, bé que conservà la marca i els fons propis com a secció diferenciada. Actualment l’editorial ha passat a formar part del Grup 62 tot i que continua mantenint la seva pròpia línia editorial com en temps passats. 

 –Editorial Prometeo: Empresa editorial continuadora de l’Editorial Sempere (de Francesc Sempere i Masià ), fundada a València el 1913 per Vicent Blasco i Ibáñez —que la dirigí— i pel seu gendre F. Llorca. D’una gran producció, incloïa nombroses col·leccions de temes molt variats —literatura clàssica i moderna, aventures, llibres per a la dona—, però cal destacar la de sociologia i filosofia Proudhon, Schopenhauer, la de grans obres entre altres, la Novísima geografía universal, de Reclus, i Historia social de la revolución francesa, de Jean Jaurès i les Obras completas del mateix Blasco, en edició econòmica i de luxe. Feu uns tiratges molt grans i a preus populars —amb aquest fi recorregué a la impressió per estereotípia— A la mort de Blasco 1928, l’empresa continuà funcionant, però no publicà ja nous títols, exceptuant les seves obres pòstumes. El fons editorial fou segrestat després de la guerra civil, i tancà definitivament el 1951. El 1967 aparegué una nova editorial amb el mateix nom, dirigida per Vicent Blasco-Ibáñez i Tortosa, que ha creat el premi literari Blasco Ibáñez per a novel·la castellana.

–Editorial Ramon Sopena: L’editorial fou creada el 1894 a Vilanova i la Geltrú per Ramon Sopena López, amb l’assessorament del periodista i escriptor Eduardo Zamacois, com una simple impremta de la capital de Garraf, sota la raó social Editor i impressor. Durant l’estada a Vilanova, l’editorial publicà el Manifest i programa del Partit Republicà Democràtic Federalista (1895), amb un pròleg de Pi i Maragall, i la revista republicana El Pueblo (1899).

Cinc anys després, el 1899, traslladà la seva seu a la ciutat de Barcelona. L’any següent, el 1900 va iniciar la seva expansió, obrint delegacions a Amèrica Llatina i també a Madrid.

Mural de l’Editorial Sopena. Reproducció de l’antic edifici ( Foto: Anna Corcoll, 2022)

–Editorial Reverté: Fundada l’any 1947 per Pere Reverté Gil (1903-1981) És una editorial especialitzada en la publicació de llibres científics i tecnològics d’àmbit universitari i professional. Moltes de les obres publicades són utilitzades com a llibres de text i referència en un bon nombre d’Universitats d’Espanya i Llatinoamèrica. El nostre catàleg inclou més de 1.200 referències i destaca en àrees com la Física, la Química, les Matemàtiques, l’Enginyeria, l’Arquitectura i l’Economia, on publiquem tant traduccions dels principals best-sellers internacionals, com textos d’autors nacionals.

–Editorial Salvat: És una empresa editorial creada el 1898 a Barcelona. Al segle XX va ser àmpliament coneguda per les seves enciclopèdies. En l’actualitat pertany al grup francès Hachette-Matra. L’empresa Espasa Hermanos y Salvat, precursora de les editorials Espasa i Salvat, va ser creada el 1869 per Manuel Salvat i Xivixell (1842-1901) i els germans Pau (1835-1927) i Josep Espasa i Anguera (1840-1911). Manuel Salvat es casà el 1872 amb Magdalena Espasa, germana dels seus socis, i la nova parella anà a viure a la mateixa casa on hi havia la impremta, al carrer Robador. Pau Espasa es retirà de l’empresa el 1877. El 1881, Josep Espasa arribà a un acord amb el seu cunyat Manuel Salvat per constituir Espasa y Compañía. El 1897, Salvat va deixar l’empresa i el 1898 va crear Salvat e Hijo, en la que participava el seu fill, l’arquitecte Pau Salvat i Espasa. En morir, Manuel Salvat va ser succeït com a director pel seu fill Pau, que donà un important impuls a l’empresa. En la seva faceta d’arquitecte, Pau Salvat va ser autor el 1916 de l’edifici modernista de la seva editorial, ubicat al carrer de Mallorca, 47-49 (vegeu Seu de l’Editorial Salvat).

L’any 1965, Salvat va presentar Monitor, la primera enciclopèdia moderna de l’època amb fascicles de quiosc, i el 1969 es publicà la primera edició del Diccionario Enciclopédico Salvat Universal. Publicà la Enciclopedia Salvat de la Fauna (1970-73), dirigida per Félix Rodríguez de la Fuente, i, després de guanyar un concurs públic, la Biblioteca Bàsica Salvat, en col·laboració amb Alianza Editorial. Aquesta última col·lecció, l’objectiu de la qual era divulgar clàssics espanyols i universals entre el gran públic, va comptar amb el suport publicitari de Ràdio Televisió Espanyola; la simplicitat del disseny i el seu preu ajustat van contribuir també a l’èxit de la col·lecció. L’any 1988 l’editorial va ser adquirida per la multinacional francesa Hachette. L’any 1992 el Grup Lagardère va unir les empreses Matra, de noves tecnologies, i Hachette, de comunicació, per formar Hachette-Matra.

–Editorial Salvatella: L’editorial es va fundar l’any 1922 a Barcelona, al barri de Gràcia. En contra del model educatiu de l’època, l’anomenada escola tradicional, Miguel Salvatella va desitjar que les publicacions escolars reflectissin un mètode d’ensenyament més aviat actiu i que introduïssin exercicis que responguessin a les necessitats dels alumnes: necessitat de saber, necessitat de produir i de crear, necessitat de buscar allò que fa falta. Per fer-lo realitat, l’editorial Salvatella va esdevenir pionera en el camp de les publicacions d’ensenyament dirigides tant als alumnes com als educadors. Des del principi va acordar-se que els infants són éssers competents amb interessos i curiositats naturals, amb habilitats úniques, amb potencial per aprendre i amb capacitat per prendre decisions importants, i aquest plantejament va acabar d’evidenciar que la casa formava part d’un nou model educatiu: l’anomenada escola activa.

–Editorial Seix barral: Editorial fundada a Barcelona (1911) per Victorià Seix i Lluís i Carles Barral. Partí de dues empreses gràfiques de cadascun dels socis que transformaren alhora amb un alt nivell tècnic. En morir els fundadors, en foren nous gerents Eduard Barral i Joan Seix i Miralta. La unió d’editorial i impremta permeté de fer edicions d’una gran qualitat i àdhuc de formar-hi una escola de dibuixants. Publicaren llibres escolars i pedagògics i en foren directors de publicacions Pau Vila, Artur Martorell i Palau i Vera, entre d’altres. El 1942 prengué el nom actual, s’especialitzà en llibres d’art i s’hi incorporaren com a gerents Víctor Seix, net de Victorià —que muntà sobretot xarxes de venda, a l’Estat espanyol i Amèrica—, i Carles Barral, fill de Carles, creador de la “Biblioteca Breve”, de novel·les dels darrers corrents literaris. Seix morí d’accident (1967) i Barral se separà de l’empresa (1970). El 1974 hom arribà a una fusió de fet amb Edicions Ariel i el 1982, ambdues, passaren a l’Editorial Planeta.

–Editorial Selecta: Fou una empresa editorial creada a Barcelona el 1946 per Josep Maria Cruzet i Sanfeliu. Va ser una de les primeres a editar llibres en català després de la guerra civil espanyola després de diverses gestions a Madrid arran l’èxit obtingut per l’edició de les Obres Completes de Jacint Verdaguer el 1943. Els directors literaris foren Josep Miracle i Montserrat i Tomàs Tebé.

D’antuvi només va poder llançar reedicions de clàssics catalans (Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Eugeni d’Ors, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Joaquim Ruyra, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra), però a poc a poc anà editant obres noves d’autors ja coneguts o nous, com Ferran Canyameres, Josep Maria Espinàs, Joan Triadú, Ramon Folch i Camarasa, Baltasar Porcel, Joan Fuster, Maria Aurèlia Capmany o Artur Bladé. Publicà poesia, novel·la, conte, assaig, teatre, crítica, llibres de viatges, memòries i història. Una part important de la seva documentació històrica es troba inclosa dins del fons del seu fundador, Josep Maria Cruzet, conservada a la Biblioteca de Catalunya.

–Editorial Serra Airosa: Fou un segell editorial creat a Andorra la Vella als anys 80 del segle XX. Fou fundat per Antoni Morell Mora, Manuel Mas i Ribó, Antoni Rossell, Francesc Grau, Amadeu Grau i Toni Sementé.

Tot i tenir una vida curta, va editar nombrosos volums literaris destacats:

• 1980. Fills de Julià Reig: 1880-1980: 100 anys de desenvolupament.
• 1981. Nívia, d’Anton Carrera.
• 1982. Haikús d’Arinsal, d’Agustí Bartra.
• 1983. Agustí Bartra a Andorra, de Manuel Mas.
• 1983. Crònica de la vida d’Agustí Bartra, d’Anna Murià.
• 1983. Andorra, Postals i altres poemes, de Miquel Martí i Pol.
• 1984. Jacint Verdaguer a Andorra, Josep Maria de Casacuberta.
• 1986. Cants a València, de Vicent Andrés Estellés.

–Editorial Sudamericana: es una editorial argentina, fundada en 1939 por argentinos y españoles radicados en Buenos Aires: Victoria Ocampo, Carlos Mayer, Oliverio Girondo, Alfredo González Garaño y Rafael Vehils. Antoni López Llausàs fue el primer gerente y estuvo a cargo de la editorial hasta su fallecimiento en 1979. Desde 1998 es un sello del grupo Penguin Random House.

–Editorial F. Susanna: Primes es deia Feliu y Susanna i en un catàleg de 1939 compartia edicions com la majoria de les cases de la competència amb llibres sobre electricitat i mecànica, i monografies sobre aspectes concrets destinades a especialistes i professionals. Una de les col·leccions, Los Secretos de la Industria, va dedicar 14 manuals pràctics per a la fabricació de cuiros i pell, cosmètics i perfums, licors, sabons o per a l’explotació de granges de bestiar.  Van editar també un Tratado de física de 16 volums i tres col·leccions sobre construcció i decoració d’interiors integrades per àlbums amb models, patrons i làmines, eren l’Enciclopedia Gráfica de Artes y Oficios, Proyectosde interiores en diferentes estilos i La Enciclopedia del Mueble. Es poden afegir una secció de psicologia, una de magnetisme i hipnotisme i una tercera de literatura.

–Editorial Teide: És una empresa editora fundada a Barcelona el 1942 per Frederic Rahola i d’Espona, deixeble d’Alexandre Galí i Coll i de la Mútua Escolar Blanquerna, i Jaume Vicens i Vives, historiador que havia col·laborat a l’Institut-Escola. Des dels seus inicis, la seva activitat s’ha centrat en els llibres d’ensenyament, des de l’ensenyament primari fins al batxillerat, i destacà per la seva renovació tant en el contingut dels llibres com en la seva presentació. L’Editorial Teide ha recollit i incorporat als seus llibres escolars la tradició pedagògica més avançada i transformadora de Catalunya, tot introduint a l’escola les noves tendències lingüístiques (amb la incorporació de Carmina Pleyan i Cerdà) i fins i tot matemàtiques (Zoltán Pál Dienes). Darrerament, la presència del català en les edicions de l’Editorial és força important.

-Editorial transnacional o multinacional: Empresa o grup d’empreses de l’àmbit editorial, amb casa matriu en un país i sucursals o filials en altres, propietària de diversos segells editorials, sovint absorbits en processos d’adquisicions d’altres grups o editorials independents. Amb polítiques que centralitzen les operacions, aquestes es regeixen per criteris essencialment comercials i de lucre, aprofitant les economies d’escala i retornant els guanys a la casa matriu. En molts casos, aquestes empreses inverteixen en altres sectors o són part de grups més grans amb inversions en altres sectors econòmics, particularment en l’àmbit de les comunicacions. Els seus editors normalment estan subordinats a gerències comercials, amb una forma de gestió en què prevalen els criteris de rendibilitat. Són una clara expressió del pol comercial del camp editorial, en què el llibre es tracta fonamentalment com una mercaderia que relega a segon pla el seu caràcter cultural. L’auge i el desenvolupament d’aquestes editorials està molt vinculat al model neoliberal imperant.

–Editorial universitària: Editorial sense ànim de lucre establerta, sostinguda i administrada per una universitat per cobrir les necessitats bibliogràfiques dels seus estudiants.

–Editorial Vergara:  Inicià la seva activitat cap a 1949-1950. Ja des del principi publicà grans obres per vendre a terminis i amb la intenció de treballar les obres il·lustrades de gran format, la literatura i la història. La importància que adquirí aquests primers anys motivà la creació d’una sucursal a Madrid i de diverses filials a l’Amèrica llatina. L’Editorial Vergara a va participar en la creació del Círculo de Lectores, amb ajuda del grup empresarial alemany Bertelsmann, del qual es retiraria dos anys després de llur fundació per no poder assumir les exigències econòmiques de la nova societat. Cap a finals de la dècada dels setanta Vergara passa a pertànyer a Argos. S’anomenaria Argos-Vergara. Posteriorment Argos-Vergara serà absorbida pel grup madrileny Telepublicaciones vinculat a l’Opus Dei.

–Editorialisme: 1. Art, pràctica o professió d’escriure editorials.2. Barreja d’estil editorial en gèneres periodístics informatius.

–Editorialitzar: Escriure amb estil d’editorial, introduint a la narració comentaris, crítiques o anàlisi.

–Editorials alternatives: El terme “editorials alternatives” pot ser sinònim d’editorials independents, encara que, si bé és molt difícil arriscar una definició que les distingeixi netament, és possible establir algunes característiques pròpies. Les editorials alternatives són editorials independents en el sentit que -en dir d’André Schiffrin- la decisió de què editar la prenen els editors i no el departament comercial. Comparteixen el compromís amb el rol cultural del seu ofici -aliè a l’ànim de lucre- i de ser agents culturals i d’intervenció social i política. Sense pretendre esgotar similituds i diferències i amb l’ànim d’apropar-nos a certes característiques pròpies, podríem dir que les editorials alternatives tendeixen a organitzar-se com a col·lectius autogestionats; donen un especial accent al treball artesanal, cosa que aporta un valor suplementari al llibre; i comercialitzen les seves obres independentment a través de fires i trobades, més que no pas per la xarxa comercial tradicional. Per citar un cas, és important esmentar, per la seva originalitat, arrelament i expansió, “Les editorials cartoneres [que] són una tendència dins d’algunes editorials alternatives per les seves temàtiques i ús de materials per a la publicació. Hi ha editorials cartoneres -amb acords de cooperació mutus- a més de deu països d’Amèrica Llatina, Espanya, França, Moçambic i Portugal, entre altres països.

–Editorials a Catalunya: Per ampliar coneixements sobre el món editorial català es pot consultar la pàgina de la Viquipèdia sobre Editorials de Catalunya.

–Editorials cartoneres: Són una tendència dins d’algunes editorials alternatives per les temàtiques i l’ús de materials per a la publicació. El tret principal dels llibres cartoners és que són fabricats de forma artesanal, generalment amb cobertes de cartó reciclat. En la majoria dels casos, els interiors són impresos a la manera tradicional o fotocopiats, encara que també s’utilitzen diversos materials recuperats o papereria de descart. Les cobertes i els elements decoratius que inclouen es fabriquen de manera individual per a cada exemplar, convertint-lo en un producte únic.

–Editors musicals: En el segle XIX la circulació de música i la connexió entre diferents punts de la xarxa de distribució musical tenien un protagonista, l’editor musical que als inicis eren comerciants i músics que combinaven les seves activitats d’editors amb la venda de partitures i a partir de 1850 la venda d’instruments. L’editor musical era un empresari que invertia capital i esforç per donar a la llum obres d’altres i era l’intermediari entre l’autor intel·lectual i l’artífex material, i entre ells i el públic. Els acords comercials entre autors i editors eren molt diversos, en alguns, l’editor adquiria tots els drets sobre les obres i en altres es limitava a la gestió i distribució del producte. El més normal, però, era que l’editor es quedés una part dels drets de reproducció de l’obra, compartint amb el compositor les despeses i beneficis derivats de l’edició de l’obra. A Barcelona, a la primera meitat del segle XIX destacaven Vincenzo Gambaro i Joan Budó i altres editors madrilenys com Bartolomé Wirmbs, León Lodre i Berbabé Carrafa, i els italians Francesco Lucca, Giovanni Ricordi i Ferdinando Artaria, que tenien relació amb Barcelona doncs assortien els magatzems musicals, les llibreries integrades en el negoci de la música i alguns teatres. El segle XX, a Barcelona, sobresortien Boileau i Bernasconi, la Casa Beethoven, Musical Emporium, Vidal i Llimona i Boceta. Després de la guerra civil desaparegueren moltes editorials i les que sobrevisqueren no recuperaren el nivell d’èpoques anteriors. A Barcelona continuaven Boileau i Casa Beethoven, publicaven música popular, mètodes d’estudi i els èxits de la música enregistrada o reimprimien títols ja publicats anteriorment.  Una edició històrica va ser Monumentos de la música Española, editada a Barcelona per l’Institut Espanyol de Musicologia del CSIC, fundat per Higini Anglès.

Cançoner selecte : recull de lieder dels grans mestres / traduits al català y aplegats per Joaquim Pena. Barcelona: Vidal Llimona y Boceta, 1907-1927 (Blog BC)

Els darrers decennis del XX es van incorporar noves editorials amb l’objectiu de publicar la música pròpia i la música contemporània, com l’Editorial de Música Española Contemporánea (Madrid-Barcelona), i Clivis i Tritó a Barcelona, i en el camp de l’ensenyament, a Barcelona, Dinsic.

–Editors RAW: Càmeres potents com ara les càmeres digitals SLR poden desar imatges en el format de dades RAW, que conté molta més informació del sensor original que el format JPG dels fitxers d’imatge que normalment ja són interpretats i processats per la càmera. Mitjançant programes RAW, aquestes imatges es poden editar i corregir sense cap tipus de pèrdua.

–EDRA. Escola d’Art i Disseny de Rubí. De titularitat municipal inaugurada l’any 1937, oferta cicles formatius de Grau Mig, Grau superior i Cursos monogràfics i d’especialització artística.

–Edreira, Manuel: Era la mà invisible que feia que a la Llibreria Catalònia tot rotllés com calia. Quan tenia onze anys va instal·lar una paradeta al Paral·lel de revistes on venia molt l’Alrededor del Mundo. Ja gran entrà a la Societat Espanyola de Llibreria i passà a la Llibreria Catalònia com a encarregat de compres. Tenia una bona biblioteca on ocupaven lloc destacat els llibres de caràcter bibliogràfic. Coneixia molt bé la història de les editorials barcelonines existents i sabia també per on quedaven els fons de les que havien desaparegut, per això, si li demanaven algun llibre que no podien trobar en cap lloc més, era molt possible que ell els hi proporcionés.

–Educativo: Se dice del libro dedicado a la enseñanza y también del que expone las buenas maneras de comportarse en sociedad.

–Efecte: En l’àmbit visual, és qualsevol tècnica o ús deliberat d’algun material per provocar una sensació o impressió específica. Tot i que hi ha una gran quantitat de fenòmens perceptius i psicològics relacionats amb la pintura (com el trompe-l’oeil i el clarobscur), en disseny, el terme normalment està lligat a les capacitats d’un editor d’imatges ràster per manipular la representació d’una imatge a través de l’ús de filtres o a partir d’instruccions determinades.

–Efecte bokeh: Desenfocament artístic d’elements al fons d’una foto per ressaltar el subjecte en primer pla.

–Efecte catedral: relació entre l’alçada percebuda d’un sostre i la cognició. Els sostres alts afavoreixen el pensament abstracte i la creativitat. Els sostres baixos fomenten el pensament concret i orientat als detalls.

–Efecte diorama: Il·lusió de miniatura provocada per una extremadament baixa profunditat de camp, on només un dels plans centrals apareix correctament enfocat. En anglès rep el nom de tilt-shift i, encara que és comú a la macrofotografia, l’efecte es produeix des d’un angle de composició en picada per simular el fet que s’està mirant una maqueta o diorama des de dalt. Es pot assolir amb objectius fotogràfics especialitzats o mitjançant una senzilla postproducció digital, desenfocant linealment aquells objectes que apareguin més propers i allunyats de l’observador.

–Efecte Droste: Es presenta en una classe específica d’imatge recursiva. Una imatge que exhibeix l’efecte Droste inclou dins seu una versió de menor grandària de si mateixa, la qual alhora inclou en un lloc similar una versió encara més petita de si mateixa, i així successivament. Aquesta inclusió amb reducció d’una imatge dins l’altra només pot continuar indefinidament en teoria, perquè a la pràctica està limitada per la resolució de què és capaç la tècnica d’impressió utilitzada, ja que cada iteració redueix exponencialment la mida de la imatge. Aquest és un exemple visual d’un bucle estrany, és a dir, un sistema autoreferencial de reproducció geomètrica o geometry instancing, en anglès.

En heràldica, aquest efecte s’anomena amb l’expressió en francès mise en abyme (‘posada en l’abisme’, ‘posada en infinit’).

–Efecte fantasma: Defecte d’impressió que apareix en impressió tipogràfica i òfset quan s’imprimeix un suport per les dues cares, i l’imprès per una cara es noten a la cara contrària per variacions de brillantor. Sol passar en impremtes mal airejades i quan transcorre massa temps entre la impressió d’una cara i l’altra.

–Efecte d’halo: Resplendor visible al voltant d’àrees brillants o contrastades en una imatge.

–Efecte de paral·laxi: Il·lusió de profunditat creada en moure múltiples capes a diferents velocitats en disseny web o gràfics.

–Efecte ploma: Tendència d’una imatge entintada a estendre’s, fet que origina que les vores quedin difoses, amb un aspecte semblant al de la vora de les plomes.

–Efectes visuals: Àrea d’especialització en la producció audiovisual que busca crear il·lusions d’objectes, llocs i personatges que són irreals o inexistents, o la realització dels quals seria massa complexa o costosa. Constitueix una tasca i indústria independent, lligada a la postproducció, als videojocs i a la renderització arquitectònica, principalment. A través d’aquesta es poden combinar gràfics vectorials o dibuixos animats amb seqüències de vídeo, modelats 3D, imatges generades per ordinador (vegeu CGI) o combinacions parcials amb filmacions cinematogràfiques (vegeu chroma key) en ambientacions i imatges visualment complexes. Es tracta d’un recurs utilitzat des dels primers anys del desenvolupament del cinema i la televisió, i engloba una quantitat enorme de tècniques amb característiques estètiques i nivells de realisme diferents.

–Efemèride: 1. Esdeveniment notable en l’aniversari del qual es recorda. 2. Commemoració de l’aniversari d’un esdeveniment notable.

–Efemèrides: 1. Conjunt de taules en què s’indiquen, dia a dia, els fets astronòmics que s’han de succeir durant un cert interval de temps. 2. Obra que enumera els esdeveniments previsibles durant un any. 3. Llibre o quadern a què es refereixen els fets de cada dia. 4. A manera de diari en què antigament es consignaven els esdeveniments més notables. 5. Llibre o catàleg històric on es dona notícia dels successos més notables que el mateix dia de l’any van tenir lloc en diferents èpoques. 6. Registre diari; especialment llibre de comptes per anotar les entrades i les despeses. 7. Memòries polítiques o militars redactades dia a dia per ordre de certs caps d’Estat. 8. Diari portat per un particular. 9. Anotació dels esdeveniments que han marcat la vida d’una persona, una família, una comunitat, feta regularment en un llibre destinat a aquest ús o, més freqüentment, en els espais en blanc de qualsevol llibre.

–Efemèrides astronòmiques: Llibre on s’anoten les coordenades anuals de planetes i estrelles, i altres efemèrides astrals.

Frontispici de l’edició francesa de 1545 de les Tabulae astronomicae d’Alfons X el Savi

–Eficiència de la superfície del paper: Mesura de la capacitat d’impressió del paper. Depèn de la quantitat de tinta que pugui absorbir, la llisor de la seva superfície i la uniformitat del calibre.

–Eficàcia de la tinta: En arts gràfiques, una de les “anàlisis del comportament de la tinta”. És el percentatge que mesura l’absorció i la reflexió d’una tinta per part de l’espectre lumínic que li correspon. Es mesura amb un “densitòmetre”.

–Efímer,-a: 1. Efímera, o ephemera, és una categoria que s’aplica a materials –generalment, impresos– creats amb un propòsit específic i utilitari, sense expectativa de ser conservat una vegada es compleixi aquesta funció. 2. Entre els objectes que trobem en aquesta categoria hi pot haver materials utilitaris i d’un sol ús (bitllets d’autobús, paperetes de vot, invitacions, entrades…) o col·leccionables (cromos, estampes, cartes de visita, postals…). Generalment, es van distribuir de forma molt barata o gratuïta, i es van fer servir materials de mala qualitat. No sempre es distribueixen per canals comercials normals—de vegades, es distribueixen de forma gratuïta, i, en altres, se’n restringeix la distribució a cercles concrets o a persones que compleixin una característica. Això dificulta el control bibliogràfic d’existències: no sempre és fàcil planificar-ne l’adquisició. L’explosió d’aquests materials va paral·lela al desenvolupament de la publicitat al segle XIX: el desenvolupament de la premsa rotativa, el paper continu i la pasta de cel·lulosa possibilita que s’imprimeixin en grans quantitats i a baix cost materials propagandístics o publicitaris de caràcter efímer. L’efímera es considera una font d’informació per conèixer gustos, maneres, convencions d’una societat en un temps determinat, de manera que els materials oficials o prestigiosos no recullen. Ephemera, que és el nom que els experts l’hi han donat a aquesta categoria, a mi no m’agrada gens, en el “diccionari.cat” no apareix i en el Optimot , consultant la paraula Ephemera, ve a dir vàries coses: 1. Que no dura sinó un dia. 2. De molt curta durada. 3. Insecte del gènere Ephemera, de l’ordre dels efemeròpters. Segueix: Efèmera (insecte), en castellà ‘Cachipolla’. Més: Efímera (insecte); Sortosament també apareix: Efímers: Materials gràfics concebuts per a tenir una validesa temporal curta i per a ser desestimats quan aquesta caduca [ estudiosos i col·leccionistes a part]. Els materials efímers es generen al voltant d’un esdeveniment concret, o al voltant d’aspectes de la vida quotidiana, com poden ser l’oci o el consum, i és per això que tenen valor com a testimonis de períodes històrics concrets. També surt una Mosca de maig, insecte de la família dels efemèrids. A la Wikipedia espanyola surt Ephemera com a material gràfic. En la Viquipèdia només  surt com a gènere Ephemera, que inclou 70 espècies. En el diccionari.cat ho acaben d’arreglar, Efímer:

1.Que no dura sinó un dia. Febre efímera.

2.De molt curta durada. Plaers efímers. Il·lusions efímeres.

3.BOTÀNICA Dit de les flors que es desclouen només una vegada i es marceixen de seguida.

4.GEOBOTÀNICA Dit de les comunitats de teròfits que es desenvolupen en molt poc temps, com algunes plantes dels deserts o dels llits fluvials.

5.femení, ENTOMOLOGIA Efèmera.

A més a més , entre altres, hi ha Efímers com la Literatura de Canya i Cordill o de fil i canya, que sorgeix amb el naixement de la  impremta, és un gènere de literatura popular d’extensa divulgació, que ha perviscut fins a mitjan segle XX. Normalment consisteix en un full, o un foli plegat en quatre, o també en llibrets de diverses pàgines, escrits en vers o en prosa que tracten temes variats. El seu nom, “de fil i canya” o “de canya i cordill”, els ve donat per la forma en què el producte s’exposava a la venda: els exemplars estaven penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emportés el vent.

–Efluent: Sortida o fluxos sortints de qualsevol sistema de procés o depuració.

–Egea, Salvador: La primera vegada que va comparèixer a les barraques de les Drassanes ho va fer amb un lot de llibres que havia comprat als encants per un duro, i els portava embolicats amb un mocador. Ara fa funcionar la barraca, una llibreria al carrer Aribau, que porta la seva dona i una biblioteca circulant al carrer Nou. Va tenir diverses botigues, a Diputació, a Consell de Cent i un quiosc al carrer Mendizábal. Coneixia perfectament totes les argúcies de la compra i venda del llibre vell. Als Pavellons Antoni Palau de Diputació va tenir quatre parades, dedicades sobretot a relats eròtics i pornogràfics. Els hereus van obrir, al mateix carrer, Egea Sex-Shop, on a més a més de telecabines i productes eròtics tenien llibreria sobre la temàtica de la tenda, inclús un petit “Rincón del Coleccionista” on es podien trobar autèntiques rareses. Avui tenen sucursals a altres ciutats d’Espanya i de llibres crec que no en tenen tants, en la seva pàgina no els he sabut veure.

–Egípcia: 1. Caràcter de titulars que es distingeixen pels seus remats quadrangulars. 2. Lletra egípcia. 3. Lletra negreta. 4. Són dissenys de començament del segle XIX i s’associen amb la revolució industrial. 5. També conegudes com Slab Serif o Mecano, van aparèixer al segle XIX per a ús publicitari. La seva principal característica està en les rematades, molt gruixudes i generalment quadrades i en el poc o nul contrast entre pals.

Un text escrit en Clarendon, típica font egípcia.

–Egipte: Nombre dado algunas veces al papiro y también al papel que antiguamente se fabricaba con él y que se usó hasta el siglo XII.

–Egiptòleg: Savi erudit que s’ocupa particularment d’egiptologia i que interpreta i tradueix les antigues inscripcions egípcies jeroglífiques.

–Ègloga: Col·lecció de poemes breus (epístoles, sàtires, epigrames, etc.), a tall de petites antologies, entre els grecs de l’Antiguitat.

–Eglogari: Recull, col·lecció d’èglogues; llibre de versos escollits. També es dissenya un llibre on hagin estat compilats, amb criteri particular.

–Egyptienne: Dissenyada el 1956 per Adrian Frutiger, creador de més de 30 tipografies, l’Egyptienne va ser la primera lletra de text creada expressament per a fotocomposició i impressió per litografia òfset i que reprendria més endavant, el 1976. Posseeix una altura de la “x ” mitjana-gran i un excel·lent espaiat entre caràcters que permet una molt bona llegibilitat fins i tot en mides petites. La seva flexibilitat la fa apropiada per a una gran varietat d’usos com ara llibres, diaris, fulletons, etc., adaptant-se a papers de gairebé qualsevol qualitat i fins i tot en pantalla.

–EINA. Grau de Disseny. A Eina adquiriràs una de les competències imprescindibles en el segle XXI: la capacitat d’identificar i resoldre problemes creativament, en qualsevol context, a través de la pràctica del disseny i l’art; i la disposició de plantejar noves preguntes per generar altres solucions capaces de dissenyar futurs.

–Eina d’acabat corb: Estri d’enquadernació. Ferros realitzats per a marcar corbes de diferent mida i curvatura, que es fa servir per al decorat de la portada [sic](coberta). Se solen utilitzar per a decoracions dibuixos, per realitzar les corbes, ja sigui en daurats, gofrats o marcat de mosaics.

–Eines del bibliòfil: a) Repertoris bibliogràfics, similars als que necessiten altres professionals relacionades amb el llibre. a) Generals b) Especialitzats.

b) Obres sobre la confecció del llibre, històries del llibre, diccionaris d’editors i impressors, il·lustradors o cal·lígrafs, repertoris de marques d’impressor o editor.

c) Catàlegs de llibreter i de cases de subhastes.

d) Revistes especialitzades o revistes de bibliofília.

–Eix: En escriptura, l’eix del traç que es fa a mà en escriure. Generalment s’aconsegueix seguint les línies dels traços fins de les lletres.

–Eix d’inclinació: Direcció de la lletra en relació amb la línia base d’escriptura.

–Eix de simetria: Línia virtual o real respecte de la qual es disposen els elements de manera simètrica.

–Eix humanista: En escriptura, traç oblic de les lletres que simula la inclinació natural d’una escriptura feta a mà.

–Eix racional: En escriptura, l’eix vertical de les lletres estil modern o romàntic.

–Eixamorar: Asecar un paper absorbint-ne la humitat amb un altre paper que no estarà encolat.

–Eixartell: Instrument en forma de rasclet que es feia servir per a netejar de pasta seca les parets de les tines.

–Eiximenis, Francesc: També Ximenes, Eiximenes o Jimenez— (Girona, 1330 – Perpinyà, 1409) Fou un escriptor franciscà (OFM) català del segle xiv a la Corona d’Aragó. Fou probablement un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts. Per tant, hom pot afirmar que, tant en l’àmbit literari com en l’àmbit polític, tingué molta influència. Entre els seus lectors podem trobar a importants personalitats de la seua època, com per exemple els reis de la Corona d’Aragó Pere el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, la reina Maria de Luna (muller de Martí l’Humà), i el Papa Benet XIII d’Avinyó.

Llibre de les dones, Barcelona, 1495

–Eixugar el full: L’impressor necessita conservar la qualitat de la impressió, evitar taques i que la tinta passi d’un full a un altre. Per això, algunes premses assequen les fulles amb aire calent abans d’apilar-les. Altres fan servir un aerosol per a segellar la tinta, cosa que evita que s’adhereixi al full que té a sobre. A les impremtes litogràfiques on no disposen d’aquests mitjans més sofisticats, l’impressor intercala els fulls (col·loca un full de paper llis barat entre cada full imprès). Aquestes fulles llises absorbeixen la tinta sobrant i mantenen nets els reversos dels fulls impresos. Perquè les fulles de la pila es mantinguin alineades, se sacsegen suaument. Algunes impremtes alimentades en línia i utilitzades amb freqüència per a revistes i enquadernacions amb cosit amb grapes passen el paper imprès directament al procés de tallat i plegat sense apilar-lo.

–Eixut: Paper sense aigua, exempt d’humitat.

–Ekkyklema: A Grècia, antigament, als escenaris dels teatres no es representava mai l’interior d’un edifici, sinó que l’acció passava sempre en una plaça lliure. No obstant això, com que en certes ocasions calia fer veure els espectadors i els mateixos actors el que passava a l’interior d’un palau o d’un altre edifici, se servien per a això d’una màquina anomenada Ekkyklema.

–Ekuan, Kenji: (1929 – 2015) va ser un dissenyador industrial japonès, millor conegut per crear el disseny de l’ampolla de salsa de soja Kikkoman. El 1970, es va convertir en president de l’Associació de Dissenyadors Industrials del Japó i cinc anys més tard va ser elegit president del Consell Internacional de Societats de Disseny Industrial. Durant la seva vida es va exercir com a president de l’Institut Japonès de Disseny, degà de la Universitat d’Art i Cultura de Shizuoka i fideïcomissari de l’Art Center College of Design.

–El Arte de la Imprenta (1): Publicada entre gener i desembre de 1895. Órgan del Centro Tipográfico de Frey, Bofill y Cia., establiment dedicat a la comercialització de maquinària, tipus i tintes. Publicació clarament decantada cap als productes alemanys. Més de la meitat de la revista és dedicada als anuncis del mateix establiment i dels productes que hi podien trobar, segons deien de les millors foneries alemanyes.

–El Arte de la Imprenta (2): De la foneria Successor d’Antoni López tampoc va durar gaire, de gener de 1891 a febrer de 1892. Però tenia més anomenada per la importància de la foneria tipogràfica del successor d’Antoni López, regida aquells anys per Domènech Llopart i A. Pons, i amb la col·laboració d’Eudald Canibell que va dibuixar la capçalera i va escriure un article explicant les característiques del Gòtic Tortis que acabava de dissenyar i que va ser una de les grans apostes de Domènech i Pons.

–El Arte tipográfico en España durante el siglo XV de Francisco Vindel,Dirección General de Relaciones Culturales, Madrid, 1945-1951, 10 v. L’obra del llibreter Francisco Vindel apareix a mitjan segle passat en 10 vols. Té com a característica principal la inclusió de nombroses reproduccions que faciliten notablement la identificació, a més d’índexs generals, nombroses reproduccions i introduccions magnífiques. Inclou la cita de la Bibliografia de Haebler, la localització d’exemplars a biblioteques espanyoles i estrangeres i la publicació d’ofertes en catàlegs de llibreria.

–El fons antic de la Universitat de Barcelona amb perspectiva de gènere: Exposició concebuda com a fòrum científic per a exposar, debatre i, sobretot, fomentar les possibilitats de recerca que existeixen sobre la base d’un fons documental fins avui infrautilitzat des de la perspectiva de gènere. Grup de treball: Mariela Fargas, Cristina Beltrán i Ramon Dilla. Clicant les imatges surten les explicacions sobre els sis espais en què han dividit l’exposició: La vida familiar de les dones, Dona, educació i moral, Construcció del cos femení, Dones en l’ofici del llibre (amb dos interessants articles sobre Eulàlia Ferrer, Vídua de Brusi i María Antonia i Antonia Ibarra, impressores de la Universitat de Cervera), Religiositat femenina i Heroïnes celestials. Al final, en els Crèdits hi ha més informació dels que l’han fet possible.

–El Llamp: Fou una revista editada a Gandesa des de principis dels anys vint del segle XX fins a l’any 1934, ben entrada la República. L’editor Enric Borràs Cubells (Gandesa, 1920-Barcelona, 1985) i el seu fill Enric Borràs Calvó, van fundar l’Editorial El Llamp el 23 de febrer de 1982 a Barcelona, prenent el nom de la revista. L’editorial El Llamp va promoure, el 23 de febrer de 1984, la recuperació de la capçalera de la revista, que es publica, en aquesta segona època, a Barcelona. Fou dirigida, en una primera etapa, per Joan Crexell i Playà i, posteriorment, pels germans Xavier Borràs i Enric Borràs. De periodicitat quinzenal, es proposava d’ésser una plataforma d’opinió i debat catalanista on es reflectís el present i el futur de Catalunya i dels Països Catalans. El 7 de maig de 1987 deixà de publicar-se per problemes econòmics, tot assolint setanta-quatre números. Abastà un tiratge de més de 2.000 exemplars, 1.000 dels quals per subscripció.

-“El Malafè” 📕: Que només ho era de nom perquè era una excel·lent persona, havia tingut parada a la Ronda Sant Antoni i després al Paral·lel. Venia llibres de text, era la seva mania. No era llibreter professional, es guanyava la vida a can Bassa i Pagès, on treballava com a enquadernador i ajudava venent llibres els diumenges.

-“El Nandu” : Tenia parada al Paral·lel i venia de la Creu Coberta, després posava parada als encants dels dies feiners i als dels diumenges. Es va iniciar ajudant en Dubà, fent-se càrrec de la parada i inventant u nou sistema de venda que consistia a posar petits rètols a cada llibre amb el preu de venda i el preu que es pagava un cop llegits, el sistema fou catastròfic, car a l’hora dels reintegraments esclatava el drama.

–El Noógrafo: Boletín de la Unión de Noógrafos.  Revista de ciències sociològiques. Revista de ciencias sociológicas. Nomès va sortir un númro, imprès a “La Academia”, establiment tipogràfic d’Antoni Ullastres, Barcelona, 1882. Era de tendència anarquista-colectivista. Aquest únic número conté les actes del Congrés de la Unió de Noògrafs celebrat a Barcelona els dies 22 al 25 de juliol del 1882, juntament amb els estatuts, manifestos, reglaments etc.

–El Nostre Butlletí: ‘Portantveu’ de l’Agrupació de venedors de llibres del Paral·lel. El setembre de 1934 va néixer “El Nostre Butlletí”, que es presentava com a portaveu oficial de l’agrupació i amb una reivindicació cada vegada més forta: la tornada al Mercat de Sant Antoni, d’on havien sortit per anar al Paral·lel. No va durar gaire, però l’any 1937 el llibreter Josep Masegosa el refundà, va ser la segona època del butlletí.

–El Papel del papel: És un projecte de recerca dedicat a l’estudi històric dels papers, especialment a Amèrica Llatina. Per desenvolupar el projecte, van formar un grup de recerca dedicat a explorar les diferents arestes mitjançant els arxius disponibles tant a Xile com a Espanya i França. Els integrants del grup procedien de diferents disciplines: la història i l’edició, l’arxivística i la restauració-conservació.

–El Pergamí Vell: Llibreria generalista especialitzada en el rescat de llibres condemnats a la destrucció en qualsevol de les formes possibles que existeixen per fer-ho.  931177577 – 607335074 – info@elpergamivell.cat Carretera Vella, 64, baixos- 08470 Sant Celoni.

–El Troc: Butlletí del col·leccionista i pàgina amb informació amb una agenda sobre fires, intercanvis, notícies.

–ELA: Carta autografiada i signada. Una carta signada i escrita completament a mà pel signant. Vegeu també TLS (Typed Letter Signed – Carta mecanografiada i signada).

–Ela geminada: Lletra ela repetida, que s’escriu amb el signe ll en italià i amb l·l en català.

–Eleàtics: Filòsofs que seguien l’escola eleàtica, fundada per Xenòfanes de Colofó, contemporani de Pitàgores a Èlea, ciutat de la Magna Grècia, on van néixer Parmènides, Zenó i Leucip, cèlebres defensors de la seva doctrina. L’escola d’Èlea fou de les primeres dins la tradició occidental a defensar, almenys en el pla filosòfic, teories metafísiques. 

–Electricitat estàtica del paper: Inconvenient que es produeix quan es treballa en impremtes amb paper sec, on el fregat amb alguna part de la màquina produeix la presència de càrregues elèctriques a les dues cares del full.

–Electroautògraf: Pantelègraf amb què es transmeten a distància fotogravats que poden ser emprats per preparar clixés tipogràfics.

–Electrografia: 1. Procediment de gravat en què s’empra directament l’acció de l’electricitat, aconseguint electrotípicament planxes gravades en buit o en relleu. 2. Conjunt de procediments d’impressió i reproducció documental en què la tinta passa a la matèria que serveix de suport per atracció electrostàtica. 3. Un d’aquests procediments és la xerografia, el conegut producte de la qual, la fotocòpia, té una extraordinària implantació en treballs d’oficina. Les tintes d’impressió són pigments orgànics en pols –tòners– o aerosols. L’electrografia no pertany de manera estricta al domini de l’art gràfic, encara que és possible explotar-los en la generació d’imatges artístiques i aplicar-los al gravat calcogràfic.

–Electrostàtic: Un paper pot estar carregat de l’electricitat estàtica, la qual cosa provoca que els fulls s’adhereixin entre ells.

–Electrotip: 1. Aparell emprat a l’electrotípia. 2. Cliqueu de coure obtingut per electrotípia.

–Electrotípia: Nom científic que es dóna a la galvanoplàstia quan s’aplica a la impremta. És essencialment l’art d’imprimir, elèctricament, tota làmina tipogràfica que es vol reproduir.

–Elefantí: Tablillas de marfil ligadas con intestino de elefante; sobre estas tablillas nceradas se escribían los actos publicos, los actos del Senado que los emperadores querían conservar. También se llamaban así los libros de una colección compuesta de 35 volúmene, que contenían los nombres de todos los ciudadanos de las 35 tribus romanas.

–Elegia: Composició poètica del gènere líric en què es lamenta la mort d’una persona o es plora algun cas de tristesa. S’atribueix la invenció de l’elegia a Callino, poeta grec natural d’Efes, que vivia pels anys 776 aC.

–Element: 1. Paraula, frase o grup de caràcters que descriuen dades homogènies d’un document i que formen part d’una zona de descripció bibliogràfica. 2. Llibre que conté els fonaments o primers principis d’una ciència, tècnica o art.

–Element adventici: Traç o ornament que no forma part de l’estructura d’una lletra. Nota: Els elements adventicis són: el contrast, la inclinació, els reforços i els allargaments.

–Element(s) decoratiu(s): Parts que formen la decoració d’una enquadernació. Poden ser: “arabescs”, “quadrifoli”, “greca”, “banda”, “roda”, “floró”, “filet”, “grotesc”, “llaceria”, “losange”, “mudèjars de llaç”, ” mudèjars d’orla”, “rocalles”, “roleig”…

–Element gràfic: Representació gràfica que es pot individualitzar i considerar per si mateixa.

–Element ornamental: Caràcter tipogràfic amb funció ornamental que es fa servir per completar l’estètica de l’imprès.

–Elementals: Llires que exposen els principis de la ciència i l’art, de manera elemental, i que es destinen als alumnes de les escoles primàries.

–Elena, vídua de Llorenç Deu: Només se’n coneix el nom de pila, Elena. La producció va ser escassa i poc interessant. Establerta davant del Pla de reis2 al carrer de la Boqueria, la seva activitat es va prolongar durant uns quants anys, des del 1647 fins al 1650. Va signar les seves obres com a “Viuda Deu” o “Elena Deu”

–Elenc: 1. Catàleg, taula, índex. 2.  Llista dels actors d’una companyia de declamació, d’òpera, etc.

–Elevador: Mecanisme de la linotípia que rep la línia de matrius composta pel teclista i la condueix fins al gresol, on es verifica la justificació i després de fosa la porta al canal de translació. 2. Braç de la linotípia que baixa fins al canal de translació i recull el conjunt de les matrius sense els espais de falca i les condueix fins al mecanisme de distribució.

–Elià: Cos de Dret romà format per Elio Sexto al segle II aC. Té el text de les Dotze Taules i una col·lecció de diverses lleis amb comentaris.

–Elías Bracons, Feliu (“APA”): (1878-1948). Fou pintor, dibuixant, escriptor, crític i historiador de l’art. La seva obra pictòrica té gran personalitat, dins una mena d’hiperrealisme emparentat amb la Neue Sachlichkeit (‘Nova Objectivitat’) alemanya, i com a caricaturista —signant «Apa»— va ser un dels més influents del seu temps, especialment a través de la revista Papitu, fundada i dirigida per ell (1908-1911), però en moltes altres publicacions periòdiques, on actuà de caricaturista polític de gran volada.

La galeria (al MNAC)

–Elias i Cornet, Elvira: (París, 1941-Cadaqués, 1982) fou un poeta català que publicà en castellà i català.

-Elias i Cornet. Josep (París, 1941-Cadaqués, 1982)^[1] fou un poeta català que publicà en castellà i català. El 1967 va publicar la seva primera obra Lejos de casa (1967) i poc després Cruzar una calle para escaparse de casa (1968), que estaven emmarcats dins de l’estil del realisme líric de l’època. La seva darrera obra en castellà va ser el 1974, amb 20 boyards papel maíz. També va traduir del francès al castellà. La seva primera obra en català fou Per a un duc Bach escriví música d’orgue, a Weimar (1971), que va obtenir el premi Carles Riba. Més endavant, amb Ideari a la recerca de la fruita tendra (1976) va començar un nou estil, molt més reflexiu i amb certa ironia, que es va confirmar amb La dona del capità (1977) i Descomposicions (1980) premi Documenta 1980. Va morir el 1982 i es va publicar Davant del fet com si no hi fos (1982) ja de manera pòstuma.

–Eliminació: Destrucció de documents desproveïts d’utilitat administrativa o arxivística realitzada d’acord amb unes regles si es tracta d’arxius d’origen públic.

–Eliminació d’adhesiu plàstic: Moltes vegades, quan hem de enquadernar de nou un llibre, ens trobem que s’ha enganxat el llom amb l’adhesiu plàstic propi de l’enquadernació mecanitzada (molt comú als llibres editats a l’últim segle). Es tracta d’una cola molt forta que, quan intentem treure-la, es pot emportar trossos de paper durant el procés mecànic. Se sol utilitzar un relló, amb què anem raspant el llom dels quadernets amb cura. Una altra forma és ficar el cos del llibre dins una bossa tancada al congelador i, quan s’hagi congelat, copejar el llom amb un martell fins que es desprengui per trossos la cola congelada.

-Eliminació d’aigua: La pasta comença a perdre aigua només dipositar-se sobre la tela. Al principi, l’aigua cau pel seu pes; però després cal extreure-la posteriorment amb mètodes d’absorció i calor. Per aconseguir el degoteig a la tela hi ha els següents elements:

.Rodets degotadors: Estan en contacte amb tela i per fregament, van degotant.

.Foils: Tenen les mateixes missions que els rodets degotadors. No són rodets sinó barres. Exerceixen una aspiració progressiva.

–Eliminació de segon suport: Tècnica de restauració. Es tracta de treure el material sobre el qual s’havia muntat el document a restaurar. Es pot optar per treure completament aquest segon suport o també restaurar-lo. Si aquest segon suport està provocant danys sobre el material, cal eliminar-lo. A l’hora d’afrontar la restauració cal tenir en compte, a més de l’estat del segon suport, de quin material és (fusta, tela, cartó o paper), com s’ha enganxat, quines dimensions té el document i quines necessitats té posteriorment de muntatge, la naturalesa de les tintes i material del document. Es pot optar per un desmuntatge en sec o per un sistema d’humitat, el “llapis de calor” o “tècniques enzimàtiques”.

–Eliminatio codicum descriptorum: Operació que segueix a la ‘collatio’ i que consisteix en la localització i eliminació dels manuscrits i impresos que són clarament còpia d’altres anteriors quan es disposa d’aquests models, anomenats Exemplars de còpia.

–E-LIS: En anglès E-prints in library information science, és un repositori internacional, en accés obert, d’articles o documents científics o tècnics, publicats o inèdits de Biblioteconomia i Documentació i àrees relacionades, nascut el 2003.

–ELISAVA. Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona.  Disseny i enginyeria per impactar les persones, la societat i el planeta. A Elisava formem dissenyadors i dissenyadores amb un perfil creatiu, amb pensament crític i amb una visió exploratòria del món, capaços de qüestionar i dialogar amb altres persones de l’entorn social, productiu, científic o cultural. Estudiants que dissenyaran productes, serveis i entorns per crear una societat responsable amb el medi ambient, inclusiva i amb impacte social.

–Elisavet, vídua d’Antoni Tomàs: També Elisabet Tomasa. Va imprimir a Barcelona una única obra l’any 1627, Las guerras de los Estados Baxos, desde el año de 1588 hasta el de 1599, de Carlos Coloma. Obra pagada per Miquel Manescal i Joan Simón, i en el peu d’impremta consta “Por Antonio Tomás (en casa de la viuda Elisabet Tomasa)”. Inclou la seva marca tipogràfica en el colofó.

–El·lipsi: 1 Figura retòrica utilitzada per generar discursos per tal de fer el missatge més dinàmic i atractiu. Consisteix en l’eliminació deliberada d’una o més paraules que, tot i que gramaticalment es consideren necessàries, no afecten el sentiment de l’oració, però s’agraeixen en el context. 2 S’utilitza en la narració visual del cinema i la televisió, sobri de fer-ho durant poc temps, evitant repetir i eliminar seqüències que es puguin obviar. A partir d’aquesta forma, s’avança d’una manera més eficient, s’accelera el ritme narratiu, es genera una incongruència intencionada o es crea una incertesa en la progressió lineal de la relació.

–Elmendorf: Aparell que mesura l’índex d’esquinçada d’un paper o cartó.

–Elocució: 1. Manera d’usar el llenguatge com a mitjà d’expressió. 2. Encertada elecció i distribució de les paraules i dels pensaments en els discursos.

–Elogi: 1. Escrit o discurs que té per objecte exposar les excel·lències o les bones qualitats d’alguna persona o cosa. 2. Inscripció històrica amb la qual, en els arbres genealogics, es distingien els noms d’aquells que havien estat magistrats curils; inscripcions que des d’August es col·locaven també als monuments.

–Elohista: Nom d’un llibre antiquíssim dels jueus en el qual es narra la creació del món i on Déu sempre és designat amb el nom d’Elohim, i que es creu va originar el Pentateuc. D’acord amb la hipòtesi documental, la tradició elohista o elohisme és una de les quatre fonts a partir de les quals s’escriuen els llibres de la Tanakh (per als jueus) o Antic Testament (per als cristians), està datada cap al segle XI aC.

–Eloqüència: Facultat de parlar o d’escriure de manera eficaç per persuadir i convèncer. Es creu que Lísies va ser el primer que va escriure les regles d’eloqüència. Plató va exposar les mateixes a la seva Geòrgies i Aristòtil, al seu llibre de la Retòrica, va escriure sobre l’origen d’ella. Aleshores la veritable eloqüència no existia més que a Grècia. Va principiar a conèixer-se a Roma en temps dels Gracos i va ser perfeccionada en temps de Ciceró, sucumbint amb la república.

–Elrod: Màquina de fondre interlínies, lingots i filets des d’un punt fins a trenta-sis en qualsevol longitud, de manera totalment automàtica. Aquesta màquina produeix prou per proveir el taller més important de tot el material de blancs i filetatge que necessiti. Això permet que no s’hagin de distribuir els motlles, ja que els lingots, interlínies, titulars, etc., es refonen com es fa amb les línies de linotípia.

–Els Bastinos: Són uns bons representants del que foren els llibreters-editors. Una família de menestrals barcelonins que, sense un gran volum de vendes, ocupen tot el que és el procés de fabricació del llibre: la impressió, l’enquadernació, l’edició i la venda.

Joan Bastinos i Coll va néixer a Barcelona l’any 1816. Va entrar com a aprenent a la llibreria-impremta que tenia Ignasi Estivill al carrer de la Bòria. D’allí passà a casa dels Brusi, on aprengué tot el que es relacionava amb la litografia, que el seu titular acabava d’introduir. Es va casar amb l’Esperanceta Estivill, filla del seu antic empresari, la qual el 1852 va heretar la llibreria i el negoci d’enquadernació a la mort del seu pare. Joan Bastinos s’havia guanyat un prestigi com a enquadernador, una feina ben poc industrial i molt artesana. Ara es convertí en llibreter. El 1852, el matrimoni obrí la seva llibreria al carrer de la Boqueria, davant del carrer de Banys Nous.

Vuit anys després, el 1860, els Bastinos començaren la tasca editorial. La seva especialitat eren els llibres de primer ensenyament, tots en castellà, com era de rigor en aquella segona part del segle XIX. El negoci els va funcionar bé. Sempre amb el doble suport de la llibreria i l’editorial. Joan Bastinos es va fer un nom a la ciutat. Votava el partit conservador, però no ocupà mai cap càrrec polític. Fou president de l’Associació de Pessebristes i un gran afeccionat a la música. Va ser membre actiu durant molts anys de la Comissió d’Obres del Liceu de Barcelona.

Joan Bastinos i Coll incorporà aviat a l’empresa el seu fill Antoni Joan (1862). La societat es dirà ara Joan Bastinos i Fill. El 1876 es dirà Joan i Antoni Bastinos; és evident que el pare s’està retirant i dóna pas al seu fill. Morirà el 1893.

Antoni Joan Bastinos va desenvolupar el negoci editorial i canvià de lloc la llibreria, dos moviments que eren clarament dos símbols de modernització. Com a llibreter, el 1886 tancà la vella botiga al carrer de la Boqueria i n’obrí una altra al carrer de Pelai, abocada a l’Eixample, en construcció. Com a editor, Antoni Joan Bastinos mantingué el catàleg d’obres de primer ensenyament, però l’amplià extraordinàriament. El comú denominador de les seves obres, que van des dels llibres de comptabilitat fins als llibres de viatges, és, però, la pedagogia i la cultura general. A diferència del seu pare, Antoni Joan Bastinos milità activament en el partit conservador. En representació seva, va ser regidor de l’ajuntament de Barcelona diverses vegades durant la darrera dècada del segle XIX i els primers anys del XX. Antoni Joan Bastinos va vendre la llibreria i el negoci editorial el 1907. Tenia aleshores setanta anys. Però va mantenir una certa activitat. L’any 1909 presidí la primera Assemblea d’Editors i Llibreters, a nivell estatal, que se celebrà a Barcelona. Va morir el 1927 als noranta anys. La llibreria i l’editorial van continuar. L’editorial només fins l’any 1917. La llibreria passarà el 1927 a mans del també llibreter Josep Bosch i Oliveró, que la mantindrà molts anys amb el seu nom original.

–Els Llibres del Tirant: Llibreria d’antiquària dedicada exclusivament a la compra i venda de llibres antics, rars o curiosos. Això vol dir, documentació antiga de la tradició occidental, on hi tenen especial valor els manuscrits i incunables, les primeres edicions i els llibres de les grans impremtes europees. Empresa creada el 2001, dirigida actualment per Albert Roqué, que té una llarga trajectòria dins del món del llibre antic, fet pel qual participa, representant a particulars i institucions, en les grans fires i subhastes internacionals. També ofereixen assessorament sobre patrimonis bibliogràfics i taxació de llibres, biblioteques i arxius. Un altre aspecte que recolzen és el de la restauració i catalogació de fons bibliogràfics antics. La pàgina web reprodueix els catàlegs impresos, i també té un formulari de cerca avançada. Comparteix botiga amb InetLlibre. Són a la Rambla Volart, 87 de Barcelona.

–Els “meus” cartellistes: Vlok de Santi Barjau , sobre història del cartell amb notícies i informacions, imatges i referències sobre cartells i sobre els cartellistes catalans o actius a Barcelona… Molts cartellistes d’aquest glossari són d’aquest vlok, i són una petita part de les moltes coses que podeu veure, llegir i gaudir-hi.

–Els Ninots: La parada núm. 41 va néixer l’any 1994, en el Mercat Dominical de Sant Antoni. Els germans recorden com la seva mare va adquirir la parada Els Ninots, il·lusionats per un nou enfocament de treball. Són moltes les anècdotes que podrien contar-vos del mercat durant aquests anys. La seva passió pels contes de tota la vida, retallables, col·leccionisme de figures dels anys vuitanta, noranta i actuals, fa que sempre estiguin a la recerca de troballes curioses per a sorprendre cada diumenge als seus clients més fidels.

La seva especialitat són els contes i els personatges de còmic, cinema i televisió. Sense oblidar el seu servei de compra de figuretes de ficció, animals, dinosaures i lots de llibres. Així com la possibilitat de efectuar pagament amb targeta.La parada és un punt de trobada setmanal per a col·leccionistes, clients als qui els agrada fer manualitats i de primers lectors.

–Els Papers: Butlletí de l’Associació Catalana de Comunicació Científica.

–Els plaers de mirar: Els plaers de mirar és un espai per delectar-se en la contemplació de llibres antics i entrar, així, en el món poc conegut del que durant molts segles va ser el màxim vehicle del saber: el llibre.

L’exposició ressegueix com la humanitat ha utilitzat l’escriptura i el llibre per comprendre el món que l’envolta i vehicular les seves inquietuds, creences o formes de vida. I porta el visitant a conèixer diferents aspectes dels llibres antics: la diferència entre manuscrit, incunable i imprès, els diferents suports, les escriptures i les enquadernacions.

L’exposició ha estat organitzada pel Museu d’Història de Catalunya i la Universitat de Barcelona, que conserva, estudia i difon un ric fons bibliogràfic patrimonial del qual s’han extret les obres seleccionades per l’exposició: la Biblioteca de Reserva del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI).

L’exposició va ser l’any 2018, però aquí es poden veure, escoltar i llegir unes quantes coses sobre llibres, podeu, com diu el títol, teniu el plaer i gaudir d’obres difícils de veure normalment, els Tresors del fons bibliogràfic de la Universitat de Barcelona.

–Els XII: Fou una associació de biblòfils creada a Barelona l’any 192 per un grup d’amics, tots ells bons col·leccionistes i amants dels llibres, però que va ser més una agrupació purament privada sense caràcter associatiu i amb la idea de fer trobades a les seves biblioteques per gaudir, ampliar i potenciar els seus coneixements sobre bibliofília.

El novembre de 1927 es fundà la Societat Els XII. El seu origen ve de quan el jove Epifani de Fortuny regirant la biblioteca del seu pare, Carles de Fortuny, que tenia 8.000 volums, va trobar diverses edicions de la Imitació de Crist de Tomàs de Kempis, això el va portar a interessar-se per recollir tots els llibres que podia de Kempis, i d’aquesta manera va arribar a la bibliofília i a la idea d’iniciar la fundació d’Els XII.                                                     

 Els XII van projectar la publicació de bells almanacs, reproduccions de manuscrits inèdits, catàlegs de les seves respectives col·leccions, i malgrat que el grup només podia ser de dotze, no es van recloure sinó que volien exhibir les seves preuadíssimes col·leccions per la qual cosa van organitzar una exposició a les Galeries Laietanes, la qual va tenir lloc del 20 de gener al 5 de febrer de 1928, amb assistència de molta més gent de l’esperada, més de 10.000 persones.                                                                                                 

L’exposició, segons el catàleg, la formaven 360 peces, a més dels tres volums d’una col·lecció de llibres portuguesos antics de la llibreria del rei Manuel de Portugal, Manuel de Bragança i d’Orleans, que va ser nomenat membre honorari d’Els XII, passant a ser Els XIII.

L’agrupació d’amics Els XII, però, no va poder dur a terme els seus projectes. Els entusiasmes inicials es van anar apagant i la societat, l’any 1932, es va desfer.

–Elucidari: 1. Un llibre que explica, aclareix, dilucida o aclareix coses obscures o difícils d’entendre. 2. Elucidarium és una obra enciclopèdica o summa sobre la teologia cristiana medieval i la creença popular, escrita originalment a finals del segle XI per Honori Augustodunensis, influenciat per Anselm de Canterbury i Joan Escot Eriugena.

–Elucubració: 1. En sentit propi: obra intel·lectual, monografia de llarg alè, estudi docte, minuciós, degut a un treball constant.   2. Cavil·lació, disquisició, divagació.

–Elzevir: Bibliogràficament i tipogràficament s’anomena un Elzevier a un volum imprès a l’oficina o a càrrec dels Elzevier i, per extensió, tot exemplar d’alguna obra impresa amb caràcters o amb l’estil dels Elzevier.

–Elzevir, Els: Cèlebre família de tipògrafs i llibreters holandesos, establerts a Leyden, ja que van haver d’emigrar-hi per motius religiosos, ja que hi havia una major llibertat i prosperitat. Les seves edicions eren famoses per la seva excel·lent impressió, la bellesa dels tipus (semblants als de Garamond), la qualitat del paper (fabricat a Angulema), la seva impecable correcció literària (assessorats per l’erudit de Leyden Daniel Heinsius), els seus formats relativament petits) més fàcils d’exportar i manejar) i el seu assequible preu. Van desenvolupar una xarxa de llibreries a diverses ciutats.

Louis Elzevir (1540-1617) va ser enquadernador i bidell de la universitat, davant la qual vivia i on va fundar i va dirigir una llibreria entre 1580 i 1617; després la convertiria en impremta, que seria l’oficial de la universitat, quedant al seu càrrec el seu fill Buenaventura (1583-1652) i el seu nebot Abraham (1592.1652), que la van encimbellar entre 1625 i 1652. Estuvom activa fins a 1702. El gravador i fosa dels tipus que van crear va ser l’holandès Cristóbal van Dyck, qui s’havia inspirat en les Sanlecque i Garamond, i es van conèixer amb el nom d”elzevirians’, Un net de Louis, també anomenat Louis, va fundar el 1638 una nova impremta a Amsterdam, que va publicar les obres de Descartes. (en alguns llocs Elzevier)

–Elzevirià: 1. Pertany a la família Elzevir, que va treballar com a impressors i llibreters a Holanda entre els segles XVI i XVIII. 2. Nom d’un tipus de lletra creat per Nicolas Jenson, retocat per Claude Garamond i renovat per Van Dyck per a les edicions que van fer cèlebres els diferents membres de la família dels Elzevir, establerts a Leyden, a La Haya, a Amsterdam ia Utrech.

Marca d’impressor d’Elzevir, 1653

–Elzeviriomania: passió pels exemplars procedents dels tallers dels Elzevir.

–Elzevirianes: Edicions fetes pels diferents Elzevir d’Holanda, els quals són de gran estima bibliogràficament, Són molt buscades pels bibliòfils, sobretot les clàssiques en format ‘petit in 8è’. El nombre d’edicions publicades pels Elzevirs és de 2.200. Actualment s’anomenen així les edicions en les quals s’utilitzen tipus de lletra semblants als que empraven els esmentats il·lustres impressors i creades per Van Dyck.

–em: En anglès el quadratí s’anomena “em”, perquè antigament la M (eme majúscula) ocupava l’espai d’un quadratí. El mitjà quadratí o mitja línia es diu “en”, Aquesta terminologia apareix de vegades en el llenguatge dels programes informàtics.

–EMAD. Escola d’Art de La Garriga. L’únic centre de Catalunya que ofereix el perfil professional de “Creació d’objecte i moble”. Especialitzats en la doble titulació 3×2 en Gràfica Publicitària i Gràfica Interactiva.

–e-magazine: Es diu de qualsevol revista publicada a Internet, però molt especialment d’aquelles que només es publiquen a Internet.

–EMAID. Escola d’Art de Vilanova i la Geltrú. Fundada l’any 1969, oferta: Cicles Formatius de Grau Mig, Grau Superior, Cursos Monogràfics i Tallers.

-E-Mail: Contracció del terme anglès «electronic mail». Consisteix en un missatge enviat per una persona o sistema informàtic a una altra persona o persones a través d’una xarxa informàtica. El correu electrònic és un dels usos més populars d’Internet. També es diu dels missatges enviats a través d’aquest mitjà.

–Embalatjar: Enfardar les bales de paper.

–Embalatge: Conjunt de materials i tècniques per embolicar i fer un paquet. És necessari per emmagatzemar i enviar llibres o materials per fabricar-los. / En anglès, “packaging” se sol entendre tant a l’embalatge, com tota una sèrie de tècniques i materials més d’exposició que d’embolcall del llibre (expositors, caixes…). De vegades té el mateix sentit la paraula “envàs”.

–Embalsamat: Llibre cobert de gasa ben forta, que s’utilitza quan s’enganxa la llomera.

–Embarbussament: És un joc de paraules que juga amb la dificultat de pronunciar certs mots o frases basant-se en la similitud dels sons que contenen, que fa que el locutor els intercanviï creant un efecte còmic. L’embarbussament en català més conegut és «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat». L’embarbussament s’ha anomenat també en alguns casos entrebanc, entrebancallengües, empatoll, embarassa llengües, embull de paraules, travallengües o queca en rossellonès. També se’n diu «trabucar», especialment a l’hora de parlar barrejant mots: «Parla amb calma que et trabuques i no hi ha qui t’entengui».

–Embargament: Prohibició temporal de publicar una notícia fins a un dia donat a una hora fixa.

–Embargar: prohibir temporalment la difusió d’una informació.

–Embastar: Superposar al paper de la maqueta, amb les mesures definitives, còpies del text, els gravats i altres elements gràfics d’una pàgina per veure de quins blancs es disposa i col·locar cada element on causi millor efecte.

–Embeure: Estrènyer la composició o suprimir línies curtes per guanyar espai per raons de compaginació.

–EMBLECAT: Revista d’Estudis de la Imatge, Art i Societat. és una revista de recerca de contingut interdisciplinar en el camp de les humanitats. Tracta especialment els temes següents: Llenguatges (text i imatges), Dona, imatge femenina, Festa i tradicions, Arts Visuals i Sonores i Mercat de l’Art. També compta amb un apartat de Reviews a on s’inclouen reportatges sobre temes d’actualitat, preferentment internacionals vinculats a Catalunya. Fins al 2017 el títol de la revista va ser “EMBLECAT. Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica, Art i Societat“. Emblecat, Estudis de la Imatge, Art i Societat està editada i publicada per Emblecat Edicions.

–Emblema: 1. Composició simultàniament pictòrica i poètica que inclou una imatge plàstica i un lema. Nota: El recurs a l’emblema es generalitza a partir de la segona meitat del segle XVI i al llarg del XVII. 2. Senyal distintiu, algunes vegades posat dins d’un escut, d’una persona o família no pertanyent a la noblesa, o d’un cos militar.

Emblema Acadèmia dels Desconfiats (1701)

–Emblema tipogràfic: 1. Marca tipogràfica constituïda per una figura simbòlica d’un objecte al·legòric que expressa una idea, una empresa o un propòsit en il·lustrar una divisa. Per exemple, a la marca de Plantin l’emblema està constituït per un compàs; a la d’Aldo Manuzio, és una àncora, etc. 2. S’anomena emblema la figura o il·lustració que en la composició tipogràfica s’empra generalment com un símbol. Són emblemes: el palmell amb una creu, simil figuratiu d’una participació mortuòria; la flor del taronger. notificació de casament; les figures de les quatre estacions, els signes del Zodíac, etc.

–Emblemàtica: Ciència que estudia els emblemes.

–Embodas, Jordi: és dissenyador gràfic i tipogràfic. Va néixer a Barcelona el 1977 i va estudiar disseny gràfic a Elisava, on actualment ensenya tipografia. Des del 2001, treballa a l’Estudi Juste Calduch. Jordi publica les seves fonts a la seva pròpia foneria, Tipografies, des del 2010.

–Embolcall: Làmina que es disposa envoltant per fora un quadernet plegat i que s’insereix al llibre. S’oposa a l’embotit.

–Embolcall retràctil: Cobertura plàstica en què s’embolcalla algunes publicacions quan es venen, que s’obre i es llença.

Embolcalls pictòrics: Les cobertes il·lustrades són cobertes il·lustrades en color per a llibres de butxaca. Anterior als llibresde butxaca de mercat massiu, aquest format va portar els títols més venuts populars a un públic lector més ampli. La pràctica d’imprimir llibres de baix cost amb colors atractius es remunta al segle XIX, i els lectors de l’època victoriana estaven familiaritzats amb aquesta pràctica des de feia temps. Molts d’aquests llibres eren reimpressions, però de la mateixa manera que els llibres de butxaca actuals, algunes obres es van imprimir originalment en aquesta forma, inclosos llibres d’autors notables com Mark Twain.

–Embossat: La tècnica (i el resultat) de formar figures i dissenys en relleu a la cara d’una làmina fina de metall, buidant l’altra cara amb un cisell i un martell.

–Embossing: Se sol conèixer amb el nom en anglès les tècniques utilitzades en ‘scrap’, ja sigui mitjançant “embossing en calent” o amb “embossing en fred”. De vegades se les anomena “gravat en relleu”, ja que el material queda en relleu. Tot i això, tot gravat té relleu, i la denominació de “gravat en relleu” fa referència a la forma de col·locar la tinta sobre la matriu, així que és una falsa apreciació. Es pot realitzar amb “pols d’embossing” o amb “pasta d’embossing”.

–Embossing en calent: Tècnica utilitzada en ‘scrap’ en què es col·loca una “tinta d’embossing” sobre la qual s’enganxen les “polses d’embossing”, que són d’un material que, quan se li dóna calor amb la “pistola” de calor” es converteixen en una superfície tridimensional. En realitat es tracta d’una “termoestampació”.

–Embotiment: Consiste en insertar una signatura dentro de otra empezando por la primera que queda al exterior y la última que quedará en el centro para su posterior cosido con alambre (tipo revistas).

–Embotir: Ficar els plecs, uns dins dels altres, formant quadernets. També s’emboteixen els fulls quan es fiquen entre dos materials plàstics.

–Embotit: 1. L’embotit és un tipus de procediment que té lloc abans de procedir a l’enquadernació dels plecs d’una publicació. En aquest procediment, es distribueixen els diferents quadernets un a dins de l’altre començant pel primer, que queda a l’exterior, y l’últim que quedarà al centre per al seu posterior cosit. Per aquests tipus de distribució es disposa de màquines que realitzen aquest procediment de forma suficientment ràpida, per a una producció lliure del augment de costos que acostumen a portar els procediments de post impressió. 2. En aquest procediment, després d’haver estat tallats, els quadernets passen per la plegadora, i després per l’embotidora, on es superposen els plecs un a un pel llom, fins a formar el número total de planes, i es cusen per unir-se amb la coberta.

–Embrutapapers: (despectiu) Escrivent, o, en general, el qui es dedica a escriure.

–Embotidor: Persona la feina de la qual és embotir plecs en quadernets.

–Embut: Instrument amb forma de con, més ample en una zona i estret en una altra, que serveix per ajudar a introduir líquids en envasos de boca estreta. / En màquines rotatives, el triangle plegador.

-Emecé Editores: és una editorial pertanyent al Grup Planeta que publica sobretot narrativa als països americans, amb autors de diversos orígens. Creada el 1939 a l’Argentina, va ser absorbida pel conglomerat barceloní en 2002, però ha mantingut gran part del seu catàleg i funcionament independent, com altres segells del grup. Alguns dels autors més venuts de l’editorial són Mario Benedetti, Adolfo Bioy Casares, Alberto Manguel, Camus i Borges. L’editorial s’encarrega de la distribució a Sud-amèrica d’obres d’altres editorials de Planeta amb seu a Espanya, com Seix Barral.

–Emendatio: (veu llatina) 1. Fase que segueix a la recensió i que consisteix a corregir el text. 2. Correcció dels errors detectats en un text.

–Emendavi: Paraula llatina que equivalia gairebé a una fórmula, amb la qual els antics revisors dels manuscrits copiats pels amanuenses atestaven al final del volum que havia estat revisat i esmenat. De vegades feien servir la paraula Contuli: verificat.

–Emfiteusi: Tipus de contracte de lloguer que s’establia entre la propietat del molí paperer i la persona o persones que en volien l’explotació, per la qual pagaven un lloguer que podia ser amb diners o amb la cessió d’una determinada quantitat de producte.

–Emissió: 1. A la impremta manual: conjunt d’exemplars dins d’una edició que formen una unitat planejada de manera intencionada. 2. Les alteracions als exemplars es poden fer durant el procés d’impressió o una vegada l’obra ha sortit al mercat. A les emissions, el text original no pateix cap canvi.  ( en l’imatge: Los libros de la Santa Madre Teresa de Iesus. Madrid. Por la viuda de Luis Sánchez. 1597).

Emissió A: A càrrec de Alonso Pérez, mercader de llibres.

Emissió B: sense ningú alcàrrec.

–Emissor: Que transmet un missatge al receptor per un canal seguint les normes d’un codi comú.

–Emmagatzematge: Els materials amb què fabriquen els llibres i documents necessiten unes condicions especials d’emmagatzematge, cosa fonamental per a la “conservació preventiva”.

-Emmagatzematge per sectors: Tècnica d’emmagatzematge de dades basada en informació en diferents suports. Es pot utilitzar com a tècnica d’emmagatzematge en discos magnètics.

–Emmagatzematge seqüencial: Tècnica d’emmagatzematge basada en informació guardada consecutivament. Sovint es fa servir com a tècnica d’emmagatzematge en cintes magnètiques.

–Emmarcat: 1. Decoració que va dins un marc. 2. Restauració de documents que consisteix a cobrir les vores danyades amb paper o altre material que serveixi de reforç.

–Emmascarament: 1. Tècnica per amagar o revelar parts d’un objecte o capa usant una màscara. 2. Procediment emprat en la selecció de colors per a obtenir en el positiu el percentatge adequat del color primari que hom selecciona.

–Emmascarat: En arts gràfiques, tapeu una zona d’una imatge que no es vol que passi a les planxes o la impressió. Avui dia es realitza des dels programes de retoc fotogràfic, com l’opció de “màscara” de Photoshop.

–Emoji: Els emojis  són utilitzats com les emoticones principalment en converses de text a través de telèfons intel·ligents. Encara que originalment es trobaven només disponibles al Japó diversos emojis han estat incorporats a l’estàndard Unicode, permetent així una àmplia disponibilitat. Com a resultat d’això, els telèfons intel·ligents, com els iPhone, Android i Windows Phone, són capaços de mostrar emojis sense requerir ser part d’un operador de telefonia japonès. També es troben disponibles en serveis de correu electrònic, com Gmail i en aplicacions de missatgeria instantània, com Whatsapp o a MSN.

–Emol·lient: Additiu per a tintes que serveix per disminuir la duresa i la viscositat. S’utilitza en òfset quan hi ha problemes d’arrencada al paper. A la venda els podem trobar amb el nom de “suavitzant”.

–Emoticona: 1. Icona que es fa servir en els serveis de correu electrònic i missatgeria per internet i en les xarxes socials per a expressar emocions i sensacions. 2. Les emoticones es classifiquen en emoticones textuals i emoticones gràfiques, segons si es componen amb caràcters o tenen format d’imatge, respectivament. 3. Les emoticones tipogràfiques van ser publicades el 1881 per la revista satírica nord-americana Puck . El 1912 Ambrose Bierce va proposar “una millora en la puntuació, el punt de riure: s’escriu així \___/! i presenta una boca somrient. És adjuntat, amb la vista completa, (o el signe d’exclamació que després utilitzaria Bierce) per a cada frase jocosa o irònica “. Les emoticones s’han anat desenvolupant al llarg dels anys, principalment, per imitar les expressions facials i les emocions, per vèncer les limitacions d’haver de comunicar-se només en forma de text i perquè serveixen com a abreviatures. S’han escrit llibres sobre aquest tema, amb llistes interminables d’emoticones. En els fòrums d’Internet, les emoticones se solen reemplaçar automàticament per les imatges corresponents. En alguns editors de text (com ara Microsoft Word), l’opció de «correcció automàtica» reconeix emoticones bàsiques com:) i: (, i les canvia pel caràcter corresponent.

Emoticones publicats el 30 de març de 1881 en una pàgina de Puck

–Emoticona gràfica: Emoticona en format d’imatge. Les emoticones gràfiques formen part actualment de l’estàndard Unicode. Cadascuna disposa d’un codi específic i compta com un sol caràcter en l’escriptura.

–Emoticona textual: Emoticona constituïda per una successió breu de caràcters. Als països occidentals les emoticones textuals es componen, tradicionalment, amb caràcters ASCII i es llegeixen segons una orientació horitzontal. Al Japó, en canvi, les emoticones textuals, anomenades ‘kaomojis’, es componen amb caràcters Unicode i es llegeixen segons una orientació vertical.

–Empalmador automàtic: Dispositiu que es troba en rotatives o màquines com l’estucadora i que serveix per empalmar dues bobines sense parar les màquines.

–Empalmament al topall: Unió de dues bobines de paper pels seus extrems finals per evitar l’encavalcament, s’enganxen dues tires al tram de paper, una per sobre i una altra per sota.

–Empaquetar: Última activitat del procés de producció de les cobertes on es col·loquen les cobertes dins d’una caixa per a poder-les enviar al client.  Es segueixen les següents operacions a l’hora d’empaquetar: o Preparació de la caixa: precintar la base inferior de la caixa o Col·locació de les cobertes fabricades a dins de la caixa o Tancar la caixa amb cinta adhesiva.

Imatge a A DOS

–Empastament: 1. Terminal. La paraula Empastament és un gal·licisme. Empastament no és més que l’adaptació directa i inadequada de la francesa ‘Empattement’.(¡). 2. En arts gràfiques, és el “guany” molt gran de tramat, de manera que falta nitidesa en els detalls i colors per ús de tintes inadequades, mala qualitat del paper o defectes d’impressió. És part de les “anàlisis de la prova de l’imprès” i es mesura amb un “densitòmetre”.

–Empastar: 1. Enquadernar en pasta. 2. Estendre els enquadernadors uniformement una capa de pasta, cua, etc. sobre papers, teles o pells.

–Empastar-se: En disseny gràfic, defecte pel qual alguna zona o traç massa fins desapareixen per lefecte de zones properes de color o contrast molt diferents. El mateix empastament es dóna quan dues zones impreses properes estiguin separades per una zona buida massa petita que en expandir-se la tinta, desapareix del tot.

–Empastat: Al “daurat”, dibuix daurat amb calor que ha quedat amb la pel·lícula marcada fora del dibuix per culpa de l’excés de calor.

–Empastellar: 1. Trencar o descompondre, per qualsevol acció, les lletres d’un motlle o galerada d’impremta. 2. Barrejar tipus diversos, vinyetes o filets diferents a les caixes, per manca d’atenció o per no conèixer bé els caràcters i els materials d’impremta.

–Empastissar: Ajuntar desordenadament els tipus de lletra.

–Empelt: 1. Tros de material que tapa un forat del suport. 2. Tractament de restitució que consisteix en l’addició de paper nou a les àrees que falten d’una obra en paper. El nou material és desfibrat seguint la forma de l’àrea faltant, posteriorment és enganxat i juxtaposat en proporció mil·limètrica sobre el document original. El resultat satisfactori depèn que el paper de l’empelt sigui semblant en gruix, color i orientació amb les fibres del paper original.

–Empelt amb polpa: Tractament de reintegració d’àrea mancant del suport, utilitzant polpa de paper suspesa d’aigua.

–Empergaminar: Folrar o enquadernar els llibres amb pergamí.

–Emplanadora: 1. Dones (normalment) que seleccionen els tipus movibles arrenglerats i dreçats per l’igualador, i els distribueixen en paquets ( ‘tortes’, ‘planes’), que lliuren a l’impressor.

–Emplenar: En pintura, pintar allò que està dins d’un contorn.

–Emplenat: 1. Estil decoratiu que consisteix a omplir l’interior d’un dibuix amb ferros. 2. Vegeu ‘cartutx recarregable’.

–Empremta: Excessiu relleu que deixa la forma o motlle a la superfície en què s’imprimeix, que es pot descobrir al tacte oa simple vista; el defecte, que es dóna només en la impressió tipogràfica, es pot fer desaparèixer mitjançant una operació que es diu Entretelar, que consisteix a satinar els plecs prement-los entre cartrons.

–Empremta dactilar: seqüència de caràcters derivada del text d’un llibre imprès antic. Una empremta dactilar permet detectar variants de configuració tipogràfica en edicions que, d’altra banda, coincideixen i identificar la reutilització de la mateixa configuració en edicions aparentment diferents. També podeu servir com a identificador de qualsevol obra impresa, facilitant la identificació de textos parcials. En termes generals, la empremta dactilar és un ISBN per a llibres antics.

–Empremta dactilar STCN (empremta dactilar holandesa): Un enfocament alternatiu consisteix a registrar els caràcters que apareixen sobre les marques de signatura. Això s’ha utilitzat des de principis de la dècada de 1970 als catàlegs de títols curts dels Països Baixos i Bèlgica, el STCN i el STCV. L’especificació completa es va publicar a Estudis Bibliogràfics el 1986 amb el títol «L’empremta digital de l’STCN». L’STCN també ofereix una breu introducció, en anglès, amb imatges, i la Biblioteca Folger Shakespeare ha publicat al seu bloc un altre exemple il·lustrat clar.

–Empremta LOC: El Projecte LOC va ser la col·laboració entre Londres, Oxford i Cambridge del Museu Britànic, la Biblioteca Bodleiana i la Biblioteca de la Universitat de Cambridge, que va posar a prova un catàleg col·lectiu (informatitzat i encara no realitzat) de llibres impresos abans de 1801. El projecte es va iniciar el 1968 i va publicar un informe, “Computers and proposava un mètode per a la identificació bibliogràfica. Els detalls del mètode han evolucionat lleugerament des de llavors i l’especificació actual es va publicar el 1984 amb el títol Fingerprints = Empreintes = Impronte.

-Empremtes d’oripell: Empremtes de baix relleu adornades amb oripell que s’usen en l’enquadernació.

-Empresa fictícia: Atès que el gravat calcogràfic és considerat el procediment més culte i luxós, en algunes reproduccions es marca una empremta falsa per donar-los un caràcter de més qualitat.

–Empresa de reprografia Empresa que converteix il·lustracions en blanc o transduccions en separacions de pel·lícula o dades, generalment en un TIFF. Les empreses de reprografia escanegen, fan proves de color, retocs, correcció de color i sovint són responsables de convertir dissenys de pàgina il·lustrats en dades Postscript o PDF necessàries per a la impressió CTP. Moltes empreses de reprografia també poden fer impressió i, a l’inrevés, moltes impremtes també tenen departaments de preimpressió que són empreses de reprografia en tot menys en el nom.

–Emprimació: Capa de color blanc que es col·loca sobre un material perquè es pugui pintar a sobre.

–Empunyadura: Principi d’una narració composta de fórmules consagrades per l’ús, com ‘hi havia una vegada’.

–Emulsió: Capa fina d’una substància fotosensible que es posa damunt de superfícies on aniran fotografies o treballs semblants.

–Emulsió aigua tinta: Té un gran efecte d’assecat a la tinta. S’utilitza a les bateries d’entintat de les màquines òfset, i té importància en la qualitat final de la impressió.

–Emulsionar: Convertir en emulsió. Aportar una emulsió a un producte. Impregnar un paper amb un líquid de determinades propietats.

–En camafeu: Dit de la pintura executada en un sol color (especialment el color siena), però en diversos tons.

–En curs de publicació: Expressió que sovint es troba als catàlegs de llibreria o bibliogràfics, usada per indicar que una obra s’està imprimint i que la seva aparició és imminent.

–En estoc: Dit d’un llibre que un distribuïdor pot lliurar immediatament.

–En negatiu: Dit d’un element no pintat que destaca sobre un fons de color.

–En pla: Que està estirat, posat en horitzontal sobre una superfície.

–En rama: 1. Paper en rama. Paper a granel. 2. Es diu del llibre que està sense enquadernar o que es ven amb els plecs solts.

–En reimpressió: Dit d’un llibre del qual s’han venut o distribuït tots els exemplars i que ha de ser reimprès abans d’estar novament disponible.

-En ruptura d’estocs: Dit d’un llibre del qual un distribuïdor no pot satisfer la demanda perquè n’ha exhaurit temporalment l’estoc. Tb En trencament d’estocs.

–Encadenat (llibre): 1. Llibre que incorpora a les seves tapes de fusta una argolla amb cadena, fixada a les lleixes, a un faristol o una trencada (o faristol circular). Això permetia la lectura sense treure el llibre manuscrit o imprès de la biblioteca. 2. A la Baixa Edat Mitjana, el desenvolupament de les grans biblioteques monàstiques, d’escoles catedralícies i altres institucions humanístiques va comportar la necessitat de preservar els llibres de possibles furts, en un moment en què es va incrementar considerablement la demanda de la seva lectura per persones alienes a aquestes comunitats. Destaquen especialment les biblioteques encadenades de la Catedral de Wells i Hereford al Regne Unit o la Malatestiana de Cesena a Itàlia, primera biblioteca pública europea que encara conserven els seus llibres d’aquesta manera, malgrat la caiguda en desús d’aquesta pràctica produïda al segle XVIII.

–Encaix: 1. Plec imprès de poques pàgines que s’intercala en un altre o es col·loca abans o després per completar-lo. 2. Manera de disposar els plecs dels quaderns i fulletons, ficant els uns dins els altres per cosir-los junts. 3. Paper o tela que es fa servir com a farciment del llom per conferir-li més resistència. 4. Conjunt d’ornats molt fins que imiten el dibuix de la punta brodada i s’estampa en or sobre pells d’enquadernació.

–Encaixar: Ficar un plec o quadern dins un altre.

–Encamussar: Donar-li a la pell un tractament perquè tingui un aspecte de camussa, suau i encotonat.

–Encanonar: Encaixar un plec en un altre.

–Encants: Era normal que, per fer front a les disposicions testamentàries, és fes un encant públic dels béns de la persona morta. Un inventari de béns podia acabar acompanyat d’un encant o subhasta d’aquests béns, però no era obligat; de molts inventaris no es conserven encants perquè, possiblement, els hereus pogueren fer front a les despeses derivades de les disposicions testamentàries i no necessitaven recórrer a la venda dels béns relictes. Els encants o subhastes les feien els marmessors testamentaris amb l’ajuda de corredors públics o d’orella (esmentats sovint en la documentació notarial com a “curritor auris”), en presència d’un notari públic que enregistrava objectes venuts (entre d’altres, els llibres), comprador i preu (molts d’aquests corredors, jueus o conversos, destacaren també com a llibreters, la qual cosa els permetia de fer una taxació aproximada del valor dels llibres.

L’encant públic dels béns d’un difunt també estava regulat per ordenances municipals, que permetien de fixar el termini a partir del qual es podia realitzar, i també el lloc i les persones que hi podien concórrer. Se soli a acudir al procediment d’anunci o crida”, feta un mes abans. Per la realització de l’encant es gratificava “per beurer i per fer les crides” als llocs acostumats i també als que traslladaven els béns i objectes de subhasta des de la casa del difunt, si no es feia allà mateix, fins al lloc triat, els “basters” o “carregadors” que, curiosament, també participaven en la compra de llibres.

Les obres de luxe, com alguns manuscrits jurídics, litúrgics o d’autors clàssics, registraven els preus més elevats. Per un llibre es podien pagar preus equivalents als d’un bon esclau, un bon cavall i, fins i tot, al del lloguer d’una casa modesta.

–Encanyar: Ofici accessori dels imatgers o pintors d’imatges. S’anomenaven així perquè, entre altres feines annexes a l’imatger, es dedicaven a posar les canyes i a encartonar els ventalls, fets pels imatgers per tal que ningú els pogués emportar-se’ls. L’encanyador rebia d’aquests els fulls impresos amb dos gravats i els havia d’enganxar sobre un cartró rectangular, quedant un gravat a cada cara, tot això havia d’unir, a manera de banderola, una canya llarga d’uns quaranta centímetres que havia de cobrir-se amb paper de color. Amb aquest paper es feia una àmplia sanefa del ventall, perquè airegés millor.

Imatge extreta del curs sobre Ephemera que feien a la FIMA

–Encapat: Paper recobert amb pigments minerals que s’han aglutinat amb adhesius a la superfície del paper.

–Encapçalament: 1. Qualsevol fórmula (intitulació, invocació, dedicatòria, etc.) que figura al començament d’un text i que serveix per introduir-lo. 2. Text amb què comença un llibre o escrit. 3. Cap o principi d’un escrit, constituït generalment pel títol. 4. Paraula o conjunt de paraules col·locades al capdavant de l’assentament bibliogràfic que, com a punt d’accés, serveixen de primera dada per a l’ordenació alfabètica d’un conjunt d’assentaments.

–Encapçalament de matèria: Encapçalament que es basa en el o els temes de què tracta el llibre o document. Serveix com a “punt d’accés” de “catalogació per matèria”.

–Encapçalament addicional: Encapçalament que correspon als punts d’accés elegits per als assentaments addicionals.

–Encapçalament d’autor: Nom de l’autor com a punt d’accés a partir del qual s’ordena el catàleg.

–Encapçalament de classe: Paraula o frase que designen una divisió en un sistema de classificació o en un catàleg classificat.

–Encapçalament compost: Encapçalament simple que representa un concepte que s’expressa amb més duna paraula.

–Encapçalament doble: Encapçalament que en un catàleg es fa sota dos temes, un per a la matèria i un altre per al lloc.

–Encapçalament de forma: Encapçalament que s’usa per als assentaments de forma al catàleg i que s’aplica a les obres generals (enciclopèdies, diccionaris, etc.).

–Encapçalament ideogràfic: Encapçalament que consta de símbols en lloc de paraules.

–Encapçalament invertit: Encapçalament de matèria en què s’han invertit els termes que el formen; per exemple: cor, Malaltia del.

–Encapçalament de matèria: Encapçalament format per la paraula o terme específic de l’assumpte del llibre.

–Encapçalament principal: 1. Encapçalament de títol quan no es coneix l’autor o els autors en són més de tres. 2. Encapçalament de títol, a les biblioteques amb catàleg de títols.

–Encapçalament de títol: En obres anònimes o amb més de tres autors, encapçalament que comença per la primera paraula significativa del títol de l’obra.

–Encapçalament uniforme: Encapçalament establert pel centre catalogador responsable, encapçalament que ha de ser seguit sense variació cada cop que aparegui en un assentament bibliogràfic.

–Encapçalar: Poseu l’encapçalament d’un llibre o escrit.

–Encapsular: 1. Recobrir o impregnar un document, per les dues cares, duna matèria plàstica sintètica. 2. En restauració, enganxar un paper entre dos papers molt fins per dues de les cares, per a la seva conservació.

–Encarada: Acció de col·locar els llibres en els prestatges de manera que se’n vegi la coberta anterior.

–Encarar: Dit de les figures o peces, disposades simètricament, que es miren de cara.

–Encarnar-se: Barrejar bé dues tintes que se superposen o estampar bé una tinta sobre un determinat suport.

–Encarat: Dit de les figures o peces, disposades simètricament, que es miren de cara.

–Encàrrec: Conjunt de tipus, signes, etc., que s’aprofiten d’un plec per a un altre o d’un motlle per a un altre i als diaris d’una edició per a una altra.

–Encarregat: Cap de sala. Persona responsable del treball d’una determinada secció de la fàbrica.

–Encarregat de drets d’autor: Persona que a l’editorial té a càrrec tots els aspectes relatius als drets d’autor. En conseqüència, manté relacions habituals amb editorials estrangeres i amb agències literàries per oferir-los els drets de traducció de la seva editorial o per sol·licitar aquests drets sobre les obres que editen i representen, respectivament. S’encarrega així mateix de tot el relatiu a les relacions oficials per aquesta causa, com pot ser, per exemple, l’obtenció, el registre i la comunicació dels ISBN per a les obres.

–Encart: Fulletó o peça de cartolina que, quan es cus i enquaderna un llibre, es col·loca entre les seves pàgines, completament independent del seu text.

–Encartament: 1. Plec imprès per separat que ve enquadernat al costat d’una altra edició. Sol ser una impressió publicitària i són diverses les formes en què es pot afegir a la publicació al costat de la que es lliura. Es pot annexar, per exemple, una mostra publicitària amb una zona desplegable, per separat (com un “encaix”), o grapat amb la resta de la revista (de vegades a la zona central). 2. Foli o plec solt que es col·loca en un llibre relligat.

–Encartament desplegable: Encartament les dimensions del qual sobrepassen les del llibre en què s’insereix, per la qual cosa s’ha de plegar sobre ell mateix.

–Encartaments: Amb aquest terme es fa referència a la inclusió de qualsevol material addicional abans d’embalar els llibres; per exemple, material promocional de l’editorial, una postal sol·licitant les dades del lector o un full d’errades per disculpar-se per algun error.

–Encartar: 1. Encaixar. 2. Unir un full a una pàgina per mitjà d’encolat al llarg del llom.

–Encartat: Aquest procés consisteix a incorporar il·lustracions addicionals a mà. Fou una pràctica habitual quan el text s’imprimia tipogràficament i les imatges mitjançant litografia. S’imprimia una llegenda en una pàgina en blanc i la imatge litogràfica corresponent, impresa en un full independent i retallada en la mida adequada, es col·locava a sobre. Els llibres a quatre colors impresos mitjançant litografia òfset han eliminat la necessitat d’aquesta forma d’encartament, però l’interès dels dissenyadors per afegir elements independents a les pàgines i les cobertes per raons estètiques ha aconseguit que aquesta pràctica continuï. Els llibres desplegables gairebé sempre impliquen algun tipus de treball d’encartat per enganxar els diversos elements mòbils a les pàgines.

–Encartonador: El que encartona els llibres a la indústria editorial.

–Encartonament:.1. Procediment d’enquadernació d’un llibre cosit sense nervis, en què la coberta s’uneix al cos del volum enganxant les guardes a les contratapes. 2. Alteració del paper, que es contrau i pren una consistència dura i trencadissa, particularment per l’efecte de la calor.

–Encartonar: 1. Part de la construcció del llibre on es realitza la unió del cos del llibre amb les tapes en introduir-hi els nervis. 2. Posar els fulls impresos entre dos cartrons per satinar-los. 3. Es diu d’un gènere d’enquadernació formada per un cartó poc espès, cobert de tela o de paper.

–Encartonat: 1.Que té la consistència del cartró. 2. Enquadernació en què la coberta està formada per cartró poc gruixut cobert de paper o tela. Encartonar és l’operació consistent a col·locar els cartrons de les tapes ajustant-les al caixó i unint-les al cos del llibre. Abans s’han d’esbiaixar els cartrons a les cantonades del tall que s’encaixa, perquè es pugui fer la gràcia. Hi ha diversos tipus d’encartonats: a la francesa, si els cordills es passen per dos forats practicats al cartró abans d’empastar-los sobre l’exterior d’aquest, a l’anglesa, si els forats són tres i queden empastats a l’interior del cartró, i modern, quan no es practiquen forats i s’encasten els cordills en forma de ventall a l’exterior.

–Encartonat a la francesa: Els nervis passen per dos forats i s’encasten a l’exterior de la tapa.

–Encartonat a l’anglesa: Els nervis passen per tres forats, i s’empasta a l’interior de la tapa.

–Encartonat modern: Els nervis no es cusen, sinó que s’empasten a les tapes. Igual que “fals encartonat”.

–Encartonat plena pell: L’enquadernació encartonada en què el material de cobriment és la pell.

–Encasellat: Conjunt de les caselles d’un quadre o taula.

–Encastar: Fixar una gemma en un suport.

–Encaust: Tinta vermella amb què a l’Antiguitat escrivien només els emperadors.

–Encaústica: Tècnica de pintura en què s’utilitza la cera com a aglutinant dels pigments. La barreja té efectes molt cobrents, és densa i cremosa. La pintura s’aplica amb un pinzell o una espàtula calenta. L’acabat és un poliment que es fa amb draps de lli sobre una capa de cera calenta prèviament estesa (que en aquest cas ja no actua com a aglutinant sinó com a protecció). Aquesta operació s’anomena ‘encausticització’ i està perfectament descrita en fonts antigues com Vitruvi (c. 70–25 aC) que diu: “S’ha d’estendre una capa de cera calenta sobre la pintura i després polir amb draps de lli molt secs”. És una tècnica coneguda i utilitzada des de l’antiguitat. Els romans l’utilitzaven sobretot en panells. Plini el Vell, un enciclopedista romà del segle I, descriu l’ús de l’encàustica sobre l’ivori, una tècnica que ja es considerava antiga en aquella època. Explica que l’inici de la tècnica derivaria de la pintura de vaixells amb cera per impermeabilitzar-los, a la qual s’hi va afegir color en temps de guerra. A la regió d’El Fayum, al nord d’Egipte, es van descobrir uns retrats molt expressius sobre sarcòfags de fusta, fets amb encàustica. Daten dels segles I i II. El seu ús va ser habitual fins als segles VI i VII, i exemples d’aquest període són les icones bizantines. Durant els segles següents i a partir dels segles VIII i IX aquesta tècnica va quedar en desús tot i que sempre es va utilitzar de manera ocasional.

Diferents formes d’espátules utilitzades en encaústica.

–Encavalcar-se: Desarreglar-se un motlle de manera que les lletres d’unes línies passin a unes altres, especialment als finals de línia.

–Encavalcat: 1. Dit de la figura posada a cavall d’una altra. 2. En ornamentació, element que se surt dels seus límits i desborda sobre un altre.

–Encavallar: Es diu de la composició les lletres de la qual passen d’unes línies a altres

–Encenalls de goma: Vegeu ‘neteja de taques’.

–Enceradora: Antiga màquina per posar cera als papers fotogràfics i així enganxar-los en fulls de muntatge per preparar les maquetes analògicament.

–Encerar: Posar cera sobre una superfície per donar-li un acabat. S’encera, per exemple, la pell després de pintar-la, el tall o els papers.

–Encerat: En la fabricació de paper industrial pel sistema de forma rodona, banda de tela impregnada en cera que es posa al voltant del bombo formador perquè no agafi pasta i així delimitar l’amplada del paper.

–Encerclat: Tancat per un cercle o per elements disposats en forma circular.

–Enciam: Defecte de l’enquadernació. Vegeu ‘arruga’.

–Encíclica: 1.Es diuen així les cartes circulars que els papes solen publicar. Així és que Encíclica és igual a Circular. 2. Carta que dirigeix el summe sacerdot a tots els bisbes de l’orbe catòlic.

–Encíclica mortuòria: Carta en què hom anunciava la mort i feia l’elogi d’un personatge important i que era portada de catedral en catedral i de monestir en monestir per tal de recaptar-ne respostes i pregàries.

–Enciclografia: Col·lecció de tractats de tots els rams del saber o de les divisions i subdivisions d’una ciència.

–Enciclopèdia: 1. Obra en què es tracta de moltes ciències. 2. Conjunt de tractats pertanyents a diverses ciències o arts. 3. Diccionari enciclopèdic.

–Enciclopèdia alfabètica: Enciclopèdia que disposa les matèries per ordre alfabètic.

–Enciclopèdia.cat: És el portal de coneixement de referència en català, un projecte del Grup Enciclopèdia que posa a l’abast de tothom continguts elaborats amb rigor. És un univers de continguts vius i en continu creixement, amb més de 350.000 articles de temàtica molt diversa: història, economia, art, política, geografia, ciència, natura….

–Enciclopèdia electrònica: Suport electrònic consistent en un disc compacte que emmagatzema informació codificada.

–Enciclopèdia especialitzada: Enciclopèdia que en limita el contingut a un o alguns dels ordres de coneixements.

–Enciclopèdia metòdica: Enciclopèdia que distribueix les matèries segons una ordenació dels coneixements diferent de l’ordre alfabètic.

–Enciclopèdia monogràfica: Enciclopèdia en què les matèries es desenvolupen en forma de monografies més o menys àmplies i coordinades.

–Enciclopèdia particular: Enciclopèdia especialitzada.

–Enciclopèdia universal: Enciclopèdia general en què es pretén tancar la major quantitat possible de coneixements. Tb es diu Enciclopèdia General.

–Enciclopèdia vivent: Persona que posseeix coneixements enciclopèdics.

–Enciclopèdic: Diccionari universal, que conté articles, nocions, ensenyaments de totes les branques de la ciència humana. Es diu també Biblioteca enciclopèdica, Col·lecció enciclopèdica, d’una col·lecció de monografies de tractats, d’estudis, que en conjunt pot constituir una exposició completa dels coneixements científics, literaris, econòmics, polítics, etc.

–Enciclopedisme: Ideologia dels redactors de l’Enciclopèdia francesa i dels seus seguidors que es basa essencialment en la primacia de la raó.

–Enciclopedista: Addicte a l’enciclopedisme.

–Enciprotípia: Gravat en coure.

–Enclusa: Bloc de ferro acerat sobre el qual es martellegen els metalls.

–Encobertador: el que encoberta. Encobertar: cobrir amb un full de paper, cartolina, etc., el llom i els costats d’un llibre. Posar cobertes a un llibre relligat. Enquadernar.

–Encoixinat: Es diu de la portada enquadernada amb un encoixinament interior, perquè quedi tova. Es pot fer de diverses maneres i amb diversos materials. L’encoixinament pot ser llis per tota la portada, o tenir zones cosides, com a la buata.

–Encoixinar: Part de la construcció del llibre. Posar un material encoixinat sota el recobriment de la coberta perquè les tapes quedin toves. Es pot enganxar el material encoixinat al cartró de les tapes (com es feia abans), o comprar directament cartró encoixinat que es ven avui dia.

–Encolador: és, al molí paperer, el que encolla els fulls entre el primer i el segon assecatge.

 Encoladors : Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin

–Encolants: Productes que actuen com a barrera al voltant de les fibres. Disminueixen l’absorció del paper i actuen com a adhesius enfortint el full de paper i augmentant la cohesió superficial. Poden ser d’origen sintètic (Aquapel o Hercon), animal (cola de conill) o vegetal (midó).

–Encolar el timpà: Posar-li la tela major que el marc, prou perquè pugui fer una volta sencera a cadascun dels seus braços, engrudint-ho convenientment. Anàloga operació es practica amb el ‘timpanet’.

–Encolat: Llibre on els fulls només van subjectes al llom per la cola, sense cosir.

–Encolat (paper): 1. Paper amb cola, és a dir, sotmès al procediment de l’encolat. Aquest paper presenta un empastament més dens, més resistent i més dur que el paper. Es pot escriure sobre la seva superfície sense perill que la tinta hi penetri. 2. És la resistència del paper a la penetració de líquids. Significació: atesa la seva higroscopicitat, les fibres cel·lulòsiques que constitueixen el paper tendeixen a absorbir aigua amb facilitat. Perquè això no passi, excepte excepcions (paper sanitari, assecant, per a tovallons, etc.), la majoria dels papers són encolats. El tractament d’encolat consisteix a afegir al paper algun tipus de resina o cera repel·lent dels líquids per comunicar-li, en algun grau, aquesta propietat. Si bé segons l’ús, són molt variats els líquids que la seva penetració es vol inhibir o regular, en general sol ser aigua o substàncies aquoses a què va dirigida l’encolat.

–Encolat del llom: Posar cola abundant al llom dels quadernets després de cosir-los, procurant que no entri a l’interior del cos. Cal deixar-ho assecar bé abans de seguir amb l’enquadernació.

–Encolat en massa: És un dels procediments emprats per a l’encolat del paper –l’altre és l’encolat superficial–. També s’anomena encolat en pasta. Es realitza dispersant a la pasta una substància capaç de proporcionar al paper l’encolat, que rep el nom d’encolant. Aquest queda distribuït uniformement per tot l’entrellaçat fibrós del paper acabat.

–Encolat en superfície: Consisteix a aplicar al full de paper ja format una substància encolant en dissolució, que es diposita a la superfície del paper i que després d’assecar-se forma una capa més o menys contínua. Les substàncies més usades per a l’encolat superficial són: la cua animal – o gelatina – i els midons modificats. L’encolat amb gelatina animal és una pràctica molt antiga i serveix per donar al paper un òptim encolat per escriure perquè la pel·lícula de gelatina aplicada a la superfície del full obstrueix en gran part els porus del paper i impedeix la ràpida penetració de la tinta a l’entrellaçat fibrós. Gairebé sempre el paper que es destina a l’encolat amb cua animal se sotmet abans a un encolat parcial de pasta. Actualment, l’encolat amb cua animal s’empra només per a papers fins, d’alta gamma, papers de valors i algunes classes especials.

–Encolat en tina: A principis del segle XIX es va inventar l’encolat del paper quan encara és polpa dins la tina. Per això barrejaven resina de conífera amb sabó, alum i fibres vegetals.

–Encolat a un costat: Enquadernació amb cua per una cara: enquadernació per mitjà de cua feta en una de les quatre cares del bloc.

–Encoladora: Eina d’enquadernació. Màquina per posar pegament als materials que cobreixen (paper, tela) o altres (com la cartolina) de forma automàtica. Està formada per uns rodets que per una cara agafen la cola i de l’altra la posen sobre el material.

–Encolant: Producte que es posa al paper per donar-li consistència o preparar-lo perquè agafi millor la tinta. Els productes clàssics són l’alum o la col·lofonia, però poden acidificar el paper, per la qual cosa avui dia es prefereixen altres encolants neutres.

–Encolant neutre: Encoladors com l’alum aluminat o encolant alquílic.

–Encolar: 1. Donar cola al paper, durant la seva fabricació, a fi que en imprimir-se no xucli la tinta. 2 . Donar cola al llom dels llibres per enganxar-los a les cobertes.

–Encolatge: Acció per la qual els fulls de paper es submergeixen en un medi aquós amb una proporció variable de cola en funció del grau d’encolatge que es necessita. En el paper industrial, la cola ja es barreja amb la pasta durant el seu procés depreparació.

–Encomi: Poema líric; panegíric.

–Encomiàstic: Es diu del llibre destinat a encomiar un personatge o una política determinada.

–Encordar i desencordar: Encordar, és estrènyer bé el llibre entre dues xifres passant sobre elles un fort ramant o cordill, a fi que quedin ben marcats els cordills. I desencordar és treure els bramants i xilles a un llibre després de creada la coberta.

–Encordillar: 1. Assegurar amb cordills o trenetes les parts d’un llibre fent-los passar pels canals transversals del seu llom. 2. És prémer bé el llibre entre dues xilles passant sobre elles un fort bramant o cordill, a fi que quedin ben marcats els cordills. I desencordar és treure els bramants i xilles a un llibre, després d’orejada la coberta.

–Encreuaments de registre: També anomenats “marques de registre”, aquestes constitueixen una terminologia utilitzada en impressió que van a més d’un color per “casar” les diferents passades de tinta i comprovar que el treball estigui correcte en les seves dimensions.
Aquestes marques solen tenir forma de creu composta per ratlles molt fines, les quals mostren qualsevol desajust a les passades de tinta.

–Encriptació (Xifrat): Tractament d’un conjunt de dades, continguts o no en un paquet, a fi d’impedir que ningú excepte el destinatari dels mateixos pugui llegir-los. Hi ha molts tipus de xifratge de dades, que constitueixen la base de la seguretat de la xarxa.

–Encròfil: Material que accepta el greix. Es diu de les zones d’una planxa d’estampació que són adequades per retenir la tinta greix que s’acabarà estampant en una il·lustració.

-Encuadernación de Arte: Revista que editava AFEDA (Asociación para el Fomento de la Encuadernación de Arte), Madrid. Des de 1993 fins al 2012, 42 números.

–Encuadernacions, Exlibris i Ferros: Real Biblioteca: Base de dades d’enquadernació històric – artística.

–Encuny:En impremta, motlle amb vores tallants o amb relleu que s’usa per retallar o marcar el suport amb formes irregulars, no obliqües. Els impresos encunyats solen tenir vores irregulars, amb formes diferents o relleus a causa de la pressió de l’encuny.

Hi ha tres tipus principals d’encunys:

Els encunys de tall són fulles amb formes sinuoses o rectes que, en pressionar sobre el paper el retallen amb la forma desitjada. Un ús típic són els puzles de peces desiguals.

Els encunys de marcatge són iguals que els anteriors però no arriben a tallar el paper o cartó, el deixen preparat —debilitant-lo o deixant línies de forats— perquè els usuaris separin la forma amb les mans sense gran esforç. un ús típic sposa les entrades o cupons.

Els encunys de pressió premen el paper o cartó deformant-lo perquè es produeixi un alt relleu o baix relleu amb la forma desitjada. Un ús típic són les targetes de visita o invitacions de casament amb relleu o cop sec.

Els encunys es fan servir en màquines planes o rotatives, incloent els més modernes l’ús de làsers. Es consideren una tècnica d’acabat o postimpressió.

A Llatinoamèrica s’anomena ‘suatge’.

–Encuny d’enquadernador: 1. Metall en relleu que serveix per gofrar per pressió i sense contramotlle. Sol ser petit i tenir dibuixos o lletres. És, per exemple, amb què es laca un segell. 2. Segell amb què l’enquadernador marca els seus treballs.

–Encuny a mig tall: Tipus d’encunyat usat en etiquetes adhesives on l’encuny no talla tot el suport amb què va l’etiqueta, sinó només el vinil o paper amb l’adhesiu, respectant la integritat del paper o cartolina sobre el qual va aquest.

La diferència amb l’encunyat complet és que en aquest cas l’encuny talla tot, inclòs el suport de paper o cartolina.

El resultat final (l’etiqueta enganxada) no ha de ser diferent de fer servir un o altre. Les diferències principals són:

A l’encuny de mig tall es poden presentar més etiquetes en un mateix full, això permet a més etiquetes més reduïdes. La presentació al possible client és menys atractiva ja que la forma es perd més al full de paper o cartolina. A l’encuny complet només pot anar una etiqueta, és particularment apropiat per a adhesius més grans i la forma de l’etiqueta es veu millor, cosa que la fa més atractiva a possibles compradors. També s’anomena “encunyat de semitall”.

–Encuny sec: Sinònim de ‘Cop sec’.

–Encunyador: instrument per prémer o afluixar les falques amb què se subjecta el motlle a la rama.

–Encunyar: Prémer les falques per subjectar el motlle a la branca. Acció d’encunyar.

–Encunyar cartró: Activitat que consisteix, amb l’ajuda d’un cúter, a realitzar quatre migs talls a la superfície del cartró per tal de poder-lo doblegar posteriorment.  Es segueixen les següents operacions a l’hora de troquelar el cartró: o Marcar línies amb un cúter o Tallar 2 costats del cartró per poder doblegar posteriorment o Tallar el cartró sobrant.

–Encunyar forat imant: Activitat necessària si la coberta porta un imant. Mitjançant l’encunyadora es realitza un forat al cartró per a que posteriorment es pugui introduir l’imant. L’encunyadora pot fer el forat de formes (rodones, quadrades..) i mides diferents. 

–Encunyat a mig tall: Tipus d’encunyat usat en etiquetes adhesives en què l’encuny no talla tot el suport sobre el qual va l’etiqueta, sinó només el vinil o paper que porta l’adhesiu, respectant la integritat del paper o cartolina on va. La diferència amb l’encunyat complet és que en aquest cas l’encuny talla tot, inclòs el suport de paper o cartolina.

Tipus d’encunyat usat en etiquetes adhesives en què l’encuny no talla tot el suport sobre el qual va l’etiqueta, sinó només el vinil o paper que porta l’adhesiu, respectant la integritat del paper o cartolina on va. Tipus d’encunyat usat en etiquetes adhesives en què l’encuny no talla tot el suport sobre el qual va l’etiqueta, sinó només el vinil o paper que porta l’adhesiu, respectant la integritat del paper o cartolina on va. l’encunyat complet és que en aquest cas l’encuny talla tot, inclòs el suport de paper o cartolina. La diferència amb l’encunyat complet és que en aquest cas l’encuny talla tot, inclòs el suport de paper o cartolina. El resultat final (l’etiqueta enganxada) no ha de ser diferent de fer servir un o altre. Les diferències principals són: A l’encuny de mig tall es poden presentar més etiquetes en un mateix full, això permet a més etiquetes més reduïdes. La presentació al possible client és menys atractiva ja que la forma es perd més al full de paper o cartolina. A l’encuny complet només pot anar una etiqueta, és particularment apropiat per a adhesius més grans i la forma de l’etiqueta es veu millor, cosa que la fa més atractiva a possibles compradors. També s’anomena ‘encunyat de semitall’.

–Encunyar puntes del paper exterior: Activitat que únicament s’utilitza en cas que el paper vingui amb una imatge impresa o logotip. L’encunyat de puntes es fa per tal que a l’hora de folrar hi hagi unes referències per a que no es descentri la imatge/logotip. Aquesta activitat es realitza amb l’encunyadora que talla les 4 puntes del paper amb un cop sec formant un triangle a cadascuna de les puntes. El paper ve amb unes marques que permet que el paper es fixi bé a les guies de la màquina. 

–Encyclopédie: Segons la definició de Diderot; un dels principals autors o col·laboradors de la famosa Enciclopèdia del segle XVIII, és un encadenament de coneixements humans.
El nom Enciclopèdia és compost dels següents elements groeagos: ‘eg’ en, ‘kyklos’ cercle i ‘paideia’ o ‘pedeia’ ensenyament, instrucció. Equival doncs a dir ensenyament circular, instrucció que comprèn tot el cercle, tots els límits a què s’estenen els coneixements humans.
Els grecs donaven el nom d’Enciclopèdia a l’encadenament de totes les nocions que havien d’entrar a l’educació d’un home lliure.
Ve a ser sinònim de ciència universal, ensenyament de tots els coneixements humans.
El mètode enciclopèdic remunta al temps de Bacon, encara que ja abans es troben vestigis d’algunes temptatives d’aquest gènere.
L’obra enciclopèdica més antiga que pel que sembla es coneix després del renaixement de les lletres a Europa, és la ‘Margarida Phlosophica del P. Jorge Reisch. I què era aquesta pretesa Enciclopèdia? Un curs de filosofia segons el sistema dominant del segle XIV.
El que en els darrers temps ha donat nomenada a aquesta paraula va ser el pensament que uns quants van concebre al segle XVIII, i acollit amb interès i dut a terme amb afany pels més dels escriptors i savis d’auqella època; obra monumental que ha estat diverses vegades refosa, addicionada i comentada i publicada sota diversos noms.
Els fundadors d’aquella gran Enciclopèdia van ser Diderot, d’Alembert i el baró Holbach, els quals van associar a l’execució d’aquell pensament la majoria dels escriptors del segle XVIII.
La publicació de l’Enciclopèdia va principiar l’any 1751.
El prefaci del primer volum és una obra de D’Alembert, que sona com a editor, que amb Diderot estaven encarregats de distribuir i revisar els articles.
Després d’impresos dos toms, el govern francès alarmat per les idees avançades i antireligioses que s’hi abocaven, va fer suspendre la publicació de l’obra, suspensió que va durar any i mig, fins que per influx dels seus autors va aixecar la prohibició i va tornar a donar el privilegi per a la seva impressió, que va continuar fins a la fi, , però amb algunes altres interrupcions.

–Endavant: paraula que sol figurar al plec de màquina, seguida de la signatura del corrector i del director tècnic, per indicar que ha estat revisat i que es poden començar les operacions per a la tirada.

–Endecasíl·lab: Vers d’onze síl·labes. És el més corrent a la mètrica espanyola.

–Enduriment: Capacitat i procés d’adquisició d’una major consistència i rigidesa que té un paper per efecte de l’encolat.

–Enfaixadora: Màquina que col·loca automàticament les faixes o cobertes plàstiques als llibres.

–Enfaixar: Col·locar una faixa de paper a un llibre (que sol ser publicitària) o una coberta plàstica (per protegir-lo durant la distribució).

–Enfeixar: Reunir molts fulls de paper i lligar-los formant un conjunt.

–Enfardar: Fer fardell. Enfardar el paper. Empaquetar les raimes de paper en unitats més grans per facilitar-ne l’emmagatzematge o el transport.

–Enfocament: Ajust de la claredat d’una imatge o una part, oposat de desenfocament.

–Enfonsament: L’espai blanc addicional que un dissenyador posa a la part superior d’un inici de capítol per distingir-lo de la resta de pàgines.

–Enformador: 1. Instrument utilitzat pel gravador a l’aiguafort per dibuixar sobre la capa de vernís que recobreix la làmina. És, en essència, una barreta d’acer de secció cilíndrica o ovalada amb punta de bisell —échoppe—. L’amplada de les línies obertes al vernís depèn del diàmetre de la barreta. 2. Eina emprada per rebaixar superfícies àmplies de linòleum o de fusta en daus tallats a la fibra. Aquestes superfícies corresponen a zones sense dibuix, de manera que les parts excavades coincideixen amb espais blancs a l’estampa. És un complement eficaç a les talles efectuades per ganivetes i gúbies, diferenciant-se’n en l’amplitud dels rebaixos. Consta d’una peça rectangular d’acer amb el seu extrem bisellat, acoblada a mànec de fusta. S’impulsa mitjançant percussió al mànec: un cop sec la potència del qual varia depenent de la profunditat i longitud del tall que es vulgui donar, ja que l’amplada està condicionada per les dimensions del tall.

–Enfosquiment: Alteració del paper, que esdevé d’un color fosc, més o menys difús.

-Enfosquiment per acidesa: L’acidesa potencia l’alteració fotoquímica. És una de les causes que més afecten el paper.

–Enfrarar: Empilar el paper al mirador quan es recull de les cordes, refregant-lo enèrgicament amb el genoll per a treure-li el sec. Aquest és el primer pas per redreçar del full, que es completarà després amb la premsa i el mall de setinar.

–Engabiat: Escrit ratllat amb ratlles, de vegades enquadrat tot un paràgraf i després ratllat dins, com si fos una gàbia. Es troba en textos amb correccions a mà, sobretot quan han passat per una censura implacable. També és molt comú veure’l en manuscrits dramàtics, ja que, abans de cada representació, el director de la companyia podia decidir treure fragments de text per alleugerir la durada de l’obra.

–Enganxada: Enganxar una pàgina a una altra mitjançant una petita tira de cua. / “Defecte d’impressió” que passa quan la tinta es passa a l’altra cara del full següent. Això pot ser degut a diversos motius: manca de pólvores antimaculants, excessiva capa de tinta, una pila massa alta de material imprès, un assecat massa lent, o per una combinació de l’equilibri entre aigua i tinta al costat d’unes condicions massa humides. Per solucionar-ho depèn de la causa del problema: es poden augmentar les pólvores, fer piles de menys altura, utilitzar menys tinta o ajustar l’equilibri entre tinta i aigua tenint en compte la humitat ambiental.

–Enganxar cap avall: L’enganxat és la part de la guarda que s’enganxa a les juntes interiors d’un llibre de tapa dura. L’enganxat forma una part essencial de l’estructura d’un llibre i, juntament amb l’enquadernació exterior del llibre, constitueix la frontissa de la coberta del llibre. L’enganxat manté les pàgines de text del llibre al seu lloc i fixades a la coberta.
A més, el paper cobreix les vores interiors de l’enquadernació del llibre. Un enganxat modern és d’una sola pàgina i inclou la guarda. En el passat, una versió més sofisticada de l’enganxat i la guarda s’anomenava ‘doublure’, i normalment estava feta de dues parts, una guarda de seda i una coberta de cartró de cuir.

–Enganxar  les guardes: Acció que consisteix a enganxar les guardes a les contratapes. Hi ha diverses tècniques per fer-ho i, segons la qual s’utilitza, s’anomena la guarda d’una manera diferent.

–Enganyatall: Traducció del terme francès trompe-l’œil, literalment “ull enganyat”; és un recurs utilitzat en diverses tècniques pictòriques, el qual permet produir un efecte volumètric o una il·lusió de tridimensionalitat realista en un suport pla. Això es genera forçant línies de perspectiva, manipulant les ombres o determinant un punt de vista des del qual s’accentua la profunditat. D’aquesta manera, és possible crear una experiència immersiva en contemplar una pintura o decoració mural d’un edifici, on és freqüent que es construeixin cúpules o naus simulades per fer més alt, extens o majestuós un lloc. Tot i que és comú a la pintura del Renaixement, sobretot en escenaris i composicions amb una alta saturació d’elements, el seu ús també es presenta en les arts decoratives i en pintures hiperrealistes o de bodegons.

–Engatillado (cast.): En tipografia, qualsevol títol o element especial i destacat que, en comptes d’anar a part en una línia pròpia, va seguit a la mateixa línia del text general. Se sol situar en negreta, cursiva o alguna tipografia alternativa que el destaqui del cos de text general.

Se sol utilitzar per a epígrafs, ladillos o elements similars. És especialment eficaç en els textos a columna estreta amb molts punts ia part per fer que els textos estiguin més compactes i quedin menys solts visualment.  ( a la imatge: Tres títols vermells engatillats.)

–Engelman, Godefroy: Va ser l’inventor de la cromolitografia, utilitzant per a la impressió una màquina de correspondència que permetia estampar successivament els diversos colors d’un crom. D’aquesta manera, va poder reproduir amb gran fidelitat missals antics, manuscrits rars i obres d’art de l’Edat Mitjana.

–Engleta: Bisellat en un costat de la roda de daurar, que serveix per realitzar l’escaire a la unió en perpendicular de dos filets.

–Engolar: En ornamentació, extrems d’una imatge que entren a la gola d’un animal.

–Engolat: Dit de la figura o de qualsevol altre element decoratiu que té els extrems dins la gola d’un animal.

–Engomat: Paper engomat. Paper al qual s’ha aplicat, en una de les cares, una capa d’un tipus de cola que en humitejarr-la farà que pugui enganxar-se a algun objecte.

–Engrapar: Unir amb grapes.

–Engreixar: Acció de l’aigua en penetrar dins la fibra gràcies a l’efecte de succió provocat per la seva absorbència i per l’efecte mecànic del refinat.

–Engroguiment: Alteració del paper, que esdevé d’un color groguenc, més o menys difús.

–Engrudar: Enganxar amb engrut.

-Engruiximent: Espessor dels traços.

–Engrut: Substància aglutinant obtinguda per ebullició de midó o farina en aigua.

–Engrut de midó: Engrut el material principal del qual de la barreja amb aigua és el midó, que pot ser de blat, blat de moro, arròs, i patata.

–Engrut de farina: Engrut el material principal del qual de la barreja amb aigua és la farina, més basta que el midó.

–Engrut de metilcel·lulosa: Engrut el material principal de la barreja amb aigua del qual és la metilcel·lulosa. Dura més que el de midó, però els colors són menys vius.

–Enguerximent: Deformació que afecta tota la superfície del full del paper, que tendeix a corbar-se enrotllant-se sobre si mateixa. Això és degut a diferent dilatació i contracció de les dues cares del paper, que es corba cap al costat la superfície del qual és menor.

–Enguerximent estructural: Es pot considerar una manifestació de la doble cara del paper i obeeix a les condicions que ambdós costats presenten: la diferent distribució de les tensions internes, la diferent estructura de la contextura fibrosa, la notable manca d’uniformitat de l’assecatge, a l’encolat (en massa o en superfície), a la quantitat de càrrega.

–Enguerximent higromètric: Es manifesta de manera molt palesa quan no hi ha equilibri higromètric entre el paper i l’ambient i, per qualsevol causa, una cara del paper absorbeix o cedeix més humitat que l’altra. També es pot produir l’enguerximent, tot i estar exposat el paper a les mateixes condicions ambientals, si una cara es dilata o contrau més que l’altra quan absorbeix o cedeix més humitat.

-’Enguixament’: Es produeix quan el paper absorbeix el vehicle de la tinta molt ràpid i, com a conseqüència, la tinta deixa sobre el paper una lleugera capa de pigment en forma de pols.

–Enigma: Fórmula en què es dona una indicació en termes al·lusius i voluntàriament obscurs.

–Enigmàtic: Es diu del llibre les descripcions del qual són confuses i fosques i que encobreixen algun sentit esotèric o misteriós. Antigament el seu ús era molt comú.

–Enigmística: Conjunt d’endevinalles, enigmes, mots encreuats, entreteniments, jeroglífics, etc., d’un país o època, sigui de caràcter folklòric o d’un autor determinat.

–Enigmografia: Descripció i estudi dels enigmes.

–Enjoiat: Terme per designar l’enquadernació de tresors produïda entre els segles VI i XIV. En realitat, aquestes enquadernacions van ser obra del joier, l’orfebre i el argenter, els quals junts van crear una bella coberta que després es va adjuntar a textos igualment bells. Enquadernacions amb joies van ser reviscuts ocasionalment al segle XIX per a enquadernacions de luxe; la signatura d’enquadernació de Sangorski i Sutcliffe a Anglaterra es va especialitzar en aquest estil.

–Enllaç: 1. Trets de col·ligació espontanis i naturals que uneixen dues o més lletres quan s’escriu sense alçar la ploma.

2. Part del traç que uneix una asta amb un serif. Pot ser gradual, abrupte o inexistent, i és propi dels diferents gèneres tipogràfics.

–Enllomant : Màquina per posar automàticament lloms (de tela) mitjançant cola. Solen funcionar aplicant una tira de teixit amb cola al llom del document que es vol enquadernar.

–Enllomar: Llom en què se li ha enganxat algun material com a reforç.

–Enllomat: Material (tros de tela, paper kraft o pergamí) que s’afegeix al llom per reforçar-lo. Pot ocupar tot el llarg del llom, de capçada a capçada, o entre els nervis. Això és perquè, de vegades, també s’utilitza per igualar els diferents volums que s’han produït al llom durant el cosit, afegint volum a les zones on falta. De vegades, l’enllomat del llibre està format per un reforç que serveix per igualar volums (i que pot ser de tela o paper) i un altre superior que ja forma l’enllomat en el sentit més funcional, d’ajuda a l’obertura del llibre (com és el cas del paper doblegat amb forma de manxa a l’enllomat de manxa).

–Enllomat amb plec: Tipus d’enllomat en què s’enganxa un paper al llom dels quadernets després d’haver-los cosit, formant un plec i quedant forat al centre. Aquest plec ajuda que, quan obrim el llibre, la zona de la coberta i la del bloc del llibre se separin, tot i que segueixen subjectes gràcies al plec.

–Emmarcat: restauració de documents que consisteix a cobrir les vores danyades amb paper o altre material que serveixi de reforç.

–Enmendatio ( veu llatina): A l’edició crítica d’un text, correcció dels errors detectats en ell, després de comprovar les variants i els tipus d’errors que s’hi observen.

–Ennegrir: 1. Fer tornar negre. 2. Fer fumar el vernís.

–Ennegrit de calandra: Defecte del paper, que està enfosquit en algunes zones.

–Enquadernació: 1. Acció d’enquadernar. 2. Unió i cosit o enganxat de diversos plecs o quaderns a què es posen cobertes. 3. Folre o coberta de cartró, pergamí o altre material que es posa als llibres per a resguard dels seus lloms. 4. Manera d’estar enquadernat un llibre. 5 Art de l’enquadernador. 6. Taller on s’enquaderna. 7. Secció d’una impremta on hi ha el taller d’enquadernació.

–Enquadernació en acordió: És la que té el bloc de fulls format per un “plegat en acordió”.

–Enquadernació adhesiva: La que es realitza sense cosit, només amb cola al llom.

–Enquadernació aldina: Estil d’enquadernació consistent en la utilització de ferros que representen fulles estilitzades, orles daurades, línies rectes o corbes i motius centrals a la tapa, sobre pergamí.

–Enquadernació a l’alemanya: Enquadernació en què el llom i les puntes van recoberts de badana o blanquet, i la resta de les tapes, de paper o tela, amb dos teixells per titular.

–Enquadernació amateur: 1. Enquadernació en què la coberta cobreix el llom, una franja de les tapes contigua al llom i els dos angles exteriors de cada tapa. 2. Enquadernació que porta llom de cuir, tapes de paper de fantasia i puntes de percalina o amb aplicacions, normalment amb el tall superior daurat.

–Enquadernació a l’americana: Enquadernació en rústica en què el llibre es talla o fresa pel llom i els talls resultants s’enganxen a la coberta mitjançant una cola sintètica forta.

–Enquadernació anellada: De vegades es denomina així a l'”enquadernació en espiral”.

–Enquadernació a l’anglesa: Enquadernació on les tapes són de tela o pell, tenen els talls pintats i les puntes arrodonides i són molt flexibles.

–Enquadernació Antique: Una enquadernació moderna executada a l’estil d’algun període anterior, però generalment sense intenció d’enganyar.

-Enquadernació àrab: Tipus d’enquadernació islàmica realitzada a l’àmbit territorial que abasta des de Síria i Egipte, Iemen i Aràbia fins al Marroc i l’Espanya musulmana. Les més antigues mostres que existeixen estan executades sobre tapes de fusta recobertes de vegades de pell o, de vegades, d’ivori o amb la pròpia fusta decorada. No obstant això, el més freqüent és la utilització de pell sobre cartó obtingut amarant fulls de paper, sent aquest material una de les novetats introduïdes pels àrabs en enquadernació, juntament amb l’ús del pa d’or per daurar amb ferros en calent. Pel que fa a l’estructura de les enquadernacions, és molt freqüent el model denominat De Cartera, amb una tapa perllongada amb solapa pentagonal que també es decora, existint així mateix exemplars apaïsats en forma de caixa. En el terreny estilístic, la decoració àrab occidental es diferencia de l’oriental, la persa o turca per la senzillesa més gran de la seva ornamentació, elaborada amb patrons exclusivament geomètrics, com les llaceries, i sense policromia, exceptuant la utilització de l’or. La disposició de la decoració en aquests tipus àrabs occidentals es realitza emmarcant amb unes llaceries, unes superfícies interiors sobre les quals s’apliquen cintes entrecreuades que formen estrelles i altres figures geomètriques que se situen cantonades o al centre, tot això gofrat, emplenant la resta de la superfície amb petits ferros, com punts o cercles, que poden fer cerques. També hi ha models en què les llaceries recorren tota la superfície, col·locant-se als fons els elements abans esmentats. Aquests esquemes estan datats des del segle IX i evolucionen de mica en mica cap a una major finor i estilització dels elements geomètrics, però mantenint els mateixos patrons. Derivació important de l’estil decoratiu àrab serà, a Espanya, el mudèjar, que incorporarà elements europeus sobre la base de les decoracions abans descrites.

–Enquadernació aràbiga: Estil d’enquadernació que consisteix a ornamentar el pla amb línies rectes i corbes entrellaçades, a la manera dels arabescs.

–Enquadernació d’art: Estil consistent a adornar llom i pastes (anomenades Pastes senceres) amb ornaments, filets, florons, escuts d’armes, etc., mitjançant ferros de daurar.

–Enquadernació d´art modern: Estil d´enquadernació d´art que apareix a finals del segle XIX, i que busca un lloc per a l´enquadernació dins de les Belles Arts. El primer a impulsar aquesta tendència va ser William Morris, amb el moviment ‘Arts and Crafts’, basat en la qualitat editorial, el disseny de les decoracions i la incorporació de l’enquadernador artesà a l’esfera artística. La part artística de l’enquadernació (que es desenvolupa a qualsevol part del llibre, des de la coberta, a les guardes, els caràcters tipogràfics, il·lustracions, maquetació…) se centra en les arts decoratives i aplicades, inspirant-se en la natura. El moviment modernista, que és present en altres disciplines artístiques però també en el disseny funcional, segueix aquestes mateixes idees, amb diferents estils a cada país. De la mateixa manera passa amb el moviment ‘Art Nouveau, que està en altres disciplines artístiques i també es reflecteix en enquadernació. Les ‘avantguardes artístiques van incidint en aquesta idea i, de mica en mica, l’enquadernació d’art recull tècniques decoratives procedents d’altres arts per reflectir aquesta “ànima” del llibre. Comencen a entrar en joc les teories del color, el collage, la revolució tipogràfica i l’ús de la tipografia com a recurs decoratiu, els fotomuntatges, l’ús de formes abstractes, l’ús de diferents textures i materials, incrustacions de tota mena de materials. En el catàleg ‘El llibre català en temps del Modernisme’, de Quiney, Trenc i Vélez, ens parlen de l’esplendor d’aquest moviment a Catalunya que va donar grans llibres.

William Morris, News from Nowhere (London: Kelmscott Press, 1892)

–Enquadernació artesanal: La que es realitza a mà, amb operacions mecàniques molt concretes. Pot tenir més o menys qualitat depenent del bon saber de l’enquadernador, dels materials amb què treballi i del temps que tingui per fer l’enquadernació.

–Enquadernació artística: Enquadernació que consisteix a decorar les cobertes mitjançant impressions de relleu en sec, amb dibuixos formant combinacions, de manera que s’aconsegueix una presentació de gran bellesa, com encara es pot veure en llibres antics.

–Enquadernació en bandes: El mateix que “enquadernació holandesa amb
bandes”.

–Enquadernació bessona: S’anomenen així les enquadernacions dobles, acoblades, dels llibres reunits l’un amb l’altre, però en sentit invers: enquadernació estranya, que s’obri per on s’obri sempre hi ha el principi d’una obra. Es poden enquadernar així, encara que sense cap utilitat pràctica, tres o quatre obres juntes o diverses parts d’una obra.

–Enquadernació de bibliòfil: Enquadernació que es distingeix per la delicadesa del seu acabat i la riquesa i luxe dels materials emprats.

Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, Editat per Aldo Manuzio, 1499. En el Catàleg 12 de la llibreria Els Llibres del Tirant demanaven, l’any 2005, 310.000 euros sense IVA.

–Enquadernació de biblioteca: Un tipus d’enquadernació reforçada dissenyada per a biblioteques, escoles o altres aplicacions on un llibre pot tenir una alta circulació. En alguns casos, una biblioteca o institució substituirà l’enquadernació original d’un llibre o publicació periòdica per una enquadernació forta i utilitària. En altres casos, un editor oferirà una edició d’enquadernació de biblioteca com a opció directament de l’editor o distribuïdor, especialment com a opció per a l’original en rústica (PBO) . Com a resultat de les diferents maneres en què un llibre pot rebre una enquadernació de biblioteca, no hi ha un aspecte típic de les edicions enquadernades de biblioteca, però una versió típica d’una enquadernació de biblioteca produïda per un editor seria similar a un llibre de text estàndard de secundària o universitat amb paper pictòric brillant sobre cartró rígid amb frontisses reforçades.

–Enquadernació bizantina: Enquadernació de luxe en què les tapes de fusta es revesteixen amb plaques d’or o plata, esmalts i talles de marfil, i es decoren amb filigranes i pedres precioses.

–Enquadernació blasonada: S’anomenaven així antigament les enquadernacions que es realitzaven per a reis, prínceps i nobles de totes classes, les quals portaven als plànols els blasons o armes dels seus propietaris. A Catalunya són molt notables les destinades a Pere II el Gran, Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, que donà al monestir de Poblet i que es dispersaren quan l’incendi del cenobi el 1835.

–Enquadernació Bodiana: Variant de l’enquadernació de tapa dura on les cobertes són de cartó rígid, que pot estar o no revestit, mentre que el llom és flexible, i pot estar cobert de paper o tela o romandre visible.

–Enquadernació a la Bradel: Enquadernació encartonada en què els marges del llibre no es tallen, el llom de tela queda solt i les tapes estan cobertes amb paper. Tipus d’enquadernació que deixa un canal entre el caixó i la tapa del llibre.

–Enquadernació brodada: “Enquadernació tèxtil” que té una tela brodada a la coberta. N’hi ha des del segle XIV fins avui.

Enquadernació anglesa brodada, segle XVII

–Enquadernació a Camafeu: Un estil d’enquadernació italiana de la primera meitat del segle XVI, que va ser imitat per enquadernadors francesos i també per Roger Payne en una data posterior. L’estil consistia en dissenys en relleu fets d’encunyat calcogràfic, una mica en imitació de gemmes o metalls va ser el suport més utilitzat, encara que també es va utilitzar vitel·la, que es premsava en estat humit sobre l’encuny i s’omplien les cavitats amb una composició de pasta lacada per conservar la forma de les figures de la coberta de cuir, de vegades estaven daurades i pintades. Les enquadernacions en forma de camafeu van ser un desenvolupament de l’interès dels antiquaris per les monedes i gemmes clàssiques, exemples reals de les quals al principi van proporcionar les fonts dels motlles. El disseny estava gravat sobre un fons daurat i pintat. Les enquadernacions de camafeus es van originar a Itàlia al segle XVI i van reflectir l’interès del Renaixement per les antiguitats clàssiques, particularment les monedes i les gemmes tallades. De vegades s’incrustaven camafeus reals en cobertes de cuir, però en general, el camafeu es tallava en forma de segell i es premsava en relleu en cuir o peces de vitel·la que després eren incrustades, de vegades pintades o daurades. La pràctica d’incrustar caps o figures de retrats va continuar periòdicament al llarg de la història de l’enquadernació fins al segle XIX. Les primeres enquadernacions amb camafeus notables inclouen les enquadernacions d’Apol·lo i Pegàs del segle XVI, enquadernades per a Giovanni Battista Grimaldi.

–Enquadernació de camisa: Enquadernació on la solapa queda solta en algun dels costats de la tapa.

–Enquadernació canadenca: En el cas de l’enquadernació canadenca parlem d’una variant del mètode wire-o. En aquest cas, les espirals no estan al descobert, sinó que estan cobertes per una tapa i el bloc s’adhereix a l’interior del llom

–Enquadernació de canonet: Mètode d’enquadernació de fulls solts propi de botigues de fotocòpies, com el cuquet o el wire-o. De la mateixa manera, es forada amb una encunyadora una sèrie de forats a prop del llom pels quals s’introduirà les llengüetes del canonet. Té poca resistència i no s’obre tan bé com els altres dos mètodes. ( El wire-o és un filferro doble que s’introdueix per un extrem del lateral del llibre fins a l’altre extrem i es tanca doblegant-lo sobre ell mateix. Aquest material és molt durador i té un cost realment baix, a més que la seva col·locació és molt ràpida. Aquest tipus d’enquadernació no va cosit ni encolat, ja que la unió de les fulles es fa únicament amb el wire-o).

–Enquadernació de cargols: Són aquelles on un o diversos cargols es col·loquen travessant el bloc de fulls. Hi ha diversos estils. Els cargols poden travessar també les portades i veure’s per fora, o només travessar els fulls i quedar tapats per la coberta. És un tipus d’enquadernació amovible, que es fa servir per a fulls solts.

–Enquadernació carolíngia: Es realitzava, a l’Edat Mitjana, al nord d’Europa. Solien estar formades per unes tapes de fusta, amb un cosit compensat en espina de peix, a joc amb un cap trenat. El cosit del llom era a punt seguit, i passava per unes dobles cordes de cànem, formant el conegut com a “espina de peix”. La capçada es teixia de forma semblant sobre dues ànimes de cànem. La capçada s’introduïa a les tapes de fusta per uns canals a la vora de cap i peu. De la mateixa manera, els cordills del llom se subjectaven a les tapes per mitjà de forats perforats a la fusta. El cos del llibre i les tapes mesuraven el mateix (és a dir, no existia la cella).

–Enquadernació de cartera: 1. Enquadernació d’origen àrab, que té una solapa rígida que tapa el tall davanter i part de la portada. 2. Qualsevol tipus d’enquadernació amb una solapa que tapi el tall davanter.

–Enquadernació en cartoné: Enquadernació en què el llom es cobreix amb tela i les tapes amb paper.

–Enquadernació a la catedral: Enquadernació que consisteix a gofrar o daurar a la tapa el pòrtic d’una catedral d’estil gòtic convencional. Enquadernació romàntica desenvolupada a França a partir del 1822 aproximadament, creada per l’enquadernador Josep Thouvenin i estès a altres països.

–Enquadernació a cavallet: Sistema d’enquadernació en què els fulls s’uneixen formant un quadernet que es grapen o cusen al llom, format pel plec central. És el sistema típic dels llibres, revistes i alguns catàlegs o fulletons. En el cas de les grapes, és raonablement, barat i ràpid d’aplicar de forma automatitzada a la zona de plegat i tall d’una rotativa. Proporciona un acabat molt professional i net. L’inconvenient és que no es pot fer servir amb impresos que tinguin un gran nombre de fulls o un paper amb molt de gramatge, ja que el gruix del tac de paper plegat ve marcat per la profunditat possible de la grapa una vegada doblegada. En el cas del cosit, a partir de certa quantitat s’ha de mantenir la separació en quaderns que van enganxats al llom (en el cas de llibres) ja que, per les raons indicades a dalt, no poden tenir gaire gruix. Un document o revista enquadernat a cavallet pot estar imprès en diversos plecs. Si va grapat (en el cas de revistes o catàlegs) només podeu formar un únic quadernet físic. Si va cosit, en sol formar diversos.

–Enquadernacions de centre i cantonades: També s’anomena enquadernació de peça central i peça de cantonada. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada per Howard Nixon per descriure un estil que consistia en una peça central abstracta, ja sigui ovalada, circular o en forma de rombe, feta d’un segell i quatre cantonades, grans adorns que s’ubicaven a les cantonades del marc. Els dissenys són sempre simètrics tant verticalment com horitzontalment i els segells eren sovint arabescs i intricats. Aquest disseny es deriva dels primers estils islàmics i orientals. Roberts i Etherington assenyalen que l’estil va ser popular a Anglaterra i al continent des de 1580 fins a 1620, mentre que Miller afirma que l’estil va continuar sent popular a Occident fins al segle XIX.

–Enquadernació Champlevé: Enquadernacions produïdes entre els segles XI i XIII. El procés consistia a tallar dissenys en una làmina fina d’or o coure, que formava la coberta, amb cavitats farcides d’esmalt. De vegades l’esmalt es limitava a la decoració de vores i cantons. [La tècnica] Champlevé es pot distingir enquadernacions’ cloisonné’ pels amples irregulars del metall que tanca les àrees esmaltades

–Enquadernació Chanel: Es tracta d’un tipus d’enquadernació que forma part de les enquadernacions modernes, que destaca pel baix cost i pels múltiples avantatges que ofereix.

–Enquadernació de cintura: Enquadernació on la solapa queda solta en algun dels costats de la tapa, i podia portar-se penjant per ella.

–Enquadernació Cloisonné: Enquadernacions esmaltades produïdes durant el segle XI, principalment per artesans grecs i italians. El cloisonné és una tècnica de decoració de superfícies en esmalt de porcellana sobre metall, en què cada zona de color està envoltada per una fina línia de metall, arran de la superfície de l’esmalt. . Es col·loquen fins filets de filferro aplanat a la vora i es solden a la base metàl·lica al patró desitjat. Els ‘cloisons’, o cel·les, després s’omplen amb una composició vítria acolorida, es couen, s’esmerilen i es poleixen. El cloisonné es pot distingir del ‘champlevé quadernations’ per la primesa uniforme de les línies metàl·liques.

–Enquadernació amb cola (enquadernació en bloc de 4 cares): Enquadernació típica de blocs per a tècniques humides, com l’aquarel·la. Es realitza mitjançant una cola a base de vinil a totes les cares del bloc, una de les cantonades de la qual sol deixar-se lliure per evitar que els fulls es dobleguin quan s’estressin per la humitat de la pintura.

–Enquadernació comercial: Terme utilitzat per a les enquadernacions senzilles, generalment sense lletres, fetes amb vitel·la, vedell o pell d’ovella, i enquadernades abans de ser venudes al detall o a l’engròs per llibreters des del segle XV al XVIII. Es poden comparar amb les enquadernacions de roba dels editors del segle XV.

–Enquadernació completa: 1. Enquadernació en què les cobertes van totalment recobertes amb el mateix material. 2. Comprèn l’enquadernació en pasta, la de pergamí, la de pasta italiana, la de pergamí a la romana, la de pergamí flexible, l’enquadernació en pasta espanyola, l’enquadernació en pasta valenciana, la rústica i la tèxtil.

–Enquadernació contemporània: L’enquadernació actual participa en els vocabularis expressius, les experimentacions i cerques de la resta de les Belles Arts i aquest fet ha donat lloc a l’aparició d’una dicotomia important i curiosa: d’una banda, l’enquadernació es concep com un art aplicat al servei del llibre i, de l’altra, l’enquadernació se serveix del llibre, com a objecte de creació.

–Enquadernació copta: Un dels estils d’enquadernar més antics, realitzada pels cristians coptes. Tipus d’enquadernació que es desenvolupa fins al segle VII a Egipte. D’aquests primers moments de l’enquadernació en queden exemplars de fulls de papir coberts amb tapes de pell. Pel que fa a la decoració, els exemplars conservats mostren esquemes en què apareix una creu diagonal central realitzada amb fils i que va acompanyada de petits motius solts com a estrelles, cercles i figures animals emmarcades en ells. Les referències estilístiques d’aquests tipus s’adrecen al món hel·lenístic. L’enquadernació copta pren rellevància perquè s’estima que la producció de models àrabs va incorporar aspectes tècnics d’aquella, si bé des del punt de vista estilístic totes dues tenen patrons diferents.

–Enquadernació corrent: S’anomena així tota enquadernació normal i sense luxes de cap mena que s’aplica a obres d’estudi o de treball.

–Enquadernació Cosway: Estil d’enquadernació de principis del segle XX, dels tallers de Robert Rivière i Sangorski & Sutcliffe, que es caracteritza per tenir una pintura en miniatura inserida a la portada de cuir en or repussat.

–Enquadernació de cuir de principis del segle XX: Generalment enquadernades per Robert Rivière, amb pintures en miniatura sobre ivori a les seves cobertes. L’estil porta el nom del miniaturista anglès Edward Cosway (ca. 1742-1821), encara que ja era mort abans que aparegués l’estil en ús.

–Enquadernació de cuir repujat: Les enquadernacions amb cuir repujat daten de l’Edat Mitjana. Va ser una de les ornamentacions que es van aplicar primerament sobre les tapes de cuir, abans que es fessin assajos per al daurat de les pells. Molts opinen que va ser a Espanya on es va iniciar aquest art, entroncant-lo amb les primeres manifestacions àrabs d’estampats sobre el cuir.

–Enquadernació decorativa estampada: Una impressió molt detallada estampada a la tapa i/o el llom d’un llibre.

–Enquadernació a la ‘dentelle’: Estil d’enquadernació que es distingeix per l’ús d’orles que imiten randes i encaixos.

Enquadernacions Dentelle de Josep Cambras

–Enquadernació desplaçada: On les pàgines del mig d’una signatura plegada s’estenen lleugerament més enllà de les pàgines exteriors. Quan es retalla, el text queda massa a prop de la vora frontal. La solució és el “desplaçament”, on les pàgines interiors de la secció s’imprimeixen deliberadament lleugerament desplaçades cap al plec del llom, de manera que a mesura que es plega la signatura, es desplacen cap a la seva posició correcta.

–Enquadernació doble: En una enquadernació d’art, col·loqueu a les contratapes la impressió de la decoració de la portada.

–Enquadernació de dos: Operació de cosir o encolar el llom de dos en dos blocs, per anar més ràpid a la feina. Després, els blocs se separen abans de seguir amb la resta de passos.

–Enquadernació dos a dos: Estil d’enquadernació que es caracteritza perquè dos blocs de llibres s’enquadernen junts, col·locats amb el cap d’un col·locat als peus de l’altre i viceversa, quedant la tapa del darrere en comú i al mig dels dos llibres. Hi ha denominacions més genèriques, com “livres siamois”, “Siamese twins” (que són dos llibres enquadernats junts) o “tête-bêche binding”, “head-to-toe”, “upside-down books” or “reversible books” (que són llibres enquadernats amb els llibres col·locats de manera que el peu d’un bloc està en direcció contrària, just on el cap d’un altre). Una “enquadernació de finestra” són els dos llibres col·locats amb una tapa del darrere en comú però, en comptes d’estar col·locada al centre dels dos blocs, se situa al final de tots dos, en un mateix pla.

–Enquadernació econòmica: Enquadernació aplicada a catàlegs, fulletons, impresos solts, etc., que per ser poc voluminosos es cusen al llom amb un claudàtor de filferro.

–Enquadernació d’editor: Enquadernació industrial.

–Enquadernació enconxada: La que porta les tapes enconxades. Enconxar és posar certes matèries (cotó, llana, seda tallada, estopa, etc.) entre el cartró i la tela o matèria que recobreix les tapes dels llibres, per donar cos i elegant presentació.

–Enquadernació esquitxada (empolsada): Una enquadernació de pell de vedell o d’ovella decorada amb taques de color esquitxades de diversos medis, incloses taques químiques o pigmentades. L’aspersió es feia tradicionalment amb un raspall agitat o copejant-lo contra una barra de ferro, i després, amb un raspall fregat sobre un tamís.

–Enquadernació encartonada: Enquadernació en què la coberta està formada per cartró poc gruixut cobert de paper o tela.

–Enquadernació encoixinada: Enquadernació que porta les tapes encoixinades.

–Enquadernació esmaltada: Produïdes durant el segle XI, principalment per artesans grecs i italians. El ‘cloisonné’ és una tècnica de decoració de superfícies en esmalt de porcellana sobre metall, en què cada zona de color està envoltada per una fina línia de metall, arran de la superfície de l’esmalt. . Es col·loquen fins filets de filferro aplanat a la vora i es solden a la base metàl·lica al patró desitjat. Els ‘cloisons’, o cel·les, després s’omplen amb una composició vítria acolorida, es couen, s’esmerilen i es poleixen.

–Enquadernació en espiral: 1. Tipus d’enquadernació que consisteix a fer perforacions al marge del llom i introduir-hi un filferro en forma d’espiral que subjecta el conjunt de tapes i fulls. 2. S’utilitza en l’enquadernació de fulls solts, i és un format semblant a l’enquadernació wire-o, encara que aquesta és una mica més duradora. La forma dels forats és diferent (quadrat, rodó o rectangular), depenent del tipus d’espiral que es col·loqui.

–Enquadernació d’estructura creuada: Tipus d’enquadernació desenvolupada per Carmencho Arregui i Sün Evrard inspirat en alguns models medievals. Aquest tipus d’enquadernació, que cerca la funcionalitat en el maneig del llibre, consisteix a cosir el cos a les tapes, que es realitzen amb característiques flexibles i que tenen unes tires o bandes que es prolonguen sobre el llom i es creuen o prolonguen sobre les de la tapa contrària i sobre les quals s’executa la costura. La disposició d’aquestes bandes i el seu encaix a la tapa oposada pot revestir diverses fórmules. El material de les tapes sol ser pergamí o pell forta de porc o de cabra; aquest tipus d’enquadernació permet una execució fins i tot sense adhesius, fent-ho molt interessant amb vista a la conservació documental.

–Enquadernació d’estructura vista: Tipus d’enquadernacions que deixaven veure totalment o parcialment el llom dels quadernets, que solia fer Jean de Gonet.

–Enquadernació etíop: Semblant a la copta. Les enquadernacions se solen col·locar a les bosses i penjar-les de la paret com a mètode d’emmagatzematge.

–Enquadernació a la fanfara: Enquadernació que es caracteritza per un gran nombre de volutes, espirals, fulles de llorer i d’olivera, arabescos, etc., barrejats, en els petits compartiments lliures, amb una composició de figures geomètriques amb línies rectes i corbes, les prolongacions de les quals s’entrecreuen.

–Enquadernació de fantasia: La que utilitza materials especials, com la pell de cocodril.

–Enquadernació farnesiana: Nom que s’aplica a les enquadernacions realitzades per P. L. Farnesio.

–Enquadernació amb ferros punxeguts: Estil d’enquadernació que es caracteritza per no tenir orles o tenir-les molt petites i perquè al centre de la tapa, amb més espai lliures que a les fanfares, porta una gran composició formada amb línies de punts diminuts, a els quals deu el nom.

–Enquadernació fina: Una enquadernació elaborada i decorativa, com ara un llibre enquadernat en cuir amb vores daurades, segells cecs en relleu, nervadures en relleu o fins i tot una coberta incrustada amb joies o brodada.

–Enquadernació flexible: Enquadernació en què les tapes estan fetes amb cuir, pergamí, cartolina, o amb bandes de cartró recobert o tires de fusta cosida, de manera que quedin flexibles i es puguin doblegar.

–Enquadernació flordelisada: Tipus d’enquadernació molt en voga a França durant els regnats dels Lluïsos, la qual es distingeix per la gran quantitat de flors de lis amb què està adornada.

–Enquadernació florentina: Enquadernació de tapes flexibles de pergamí que estava decorada a la portada amb pintures de colors i tenia un tancament de cintes nuades.

–Enquadernació a la francesa: 1. Enquadernació de mitja pasta, amb pell i tela amb puntes i un llom gran amb nervis i tall de cap daurat. 2. De mig luxe a què a més de les seves operacions s’afegeix el daurat del tall de capçal.

–Enquadernació de fulls solts: Aquest tipus d’enquadernació s’associa habitualment amb els articles de papereria i arxiu, encara que també es fa servir en el camp de la publicitat comercial. El mecanisme permet al lector retirar una part determinada de la informació, de manera que no cal portar tot el llibre complet. A les edicions per parts (per exemple, els fascicles mensuals o setmanals que formen una obra completa) s’utilitza un fitxer per guardar la col·lecció. A les publicacions legals, aquest tipus d’enquadernació es fa servir per actualitzar documents: es pot afegir o substituir el material a mesura que les lleis canvien.

–Enquadernació fúnebre: Tipus d’enquadernació realitzada per al rei Enric III de França (1551-1589) i per a la Congregació de Penitents de l’Anunciació de la Mare de Déu, per ell fundada el 1583, que tenia com a objecte preparar els seus confrares per al trànsit a la mort. Aquestes obres incloïen motius fúnebres en la seva decoració tals com esquelets amb dalles o calaveres amb línies creuades. Elements d’aquest caràcter funerari com són les calaveres també apareixen en algunes enquadernacions renaixentistes espanyoles.

–Enquadernació grapada: Es fa amb un procés similar al de l’enquadernat cosit, però en aquest cas en lloc d’usar agulla i fil, s’usen grapes metàl·liques per unir el quadernet. Per això és necessari utilitzar una grapadora de palanca, també coneguda com a cosidora de filferro elèctric, terme que ressalta la seva relació amb el mètode del cosit.

–Enquadernació a la greca: 1. Tipus d’enquadernació d’origen renaixentista que es caracteritza per utilitzar el “cosit a la greca”, cosit amb cordills encaixats en serrades als quadernets que es diu que va ser innovació dels enquadernadors grecs del taller d’Aldo Manuzi al segle XV (procedent dels antics còdexs bizantins). El cosit aconsegueix un llom llis, sense nervis, que a la coberta es torna gruixut i pla, i les tapes són unes taules de fusta sense cella. / Es pren com a enquadernació a la grega, de forma general, tota enquadernació que porti els cordills encaixats al llom dels quadernets. 2. Tipus d’enquadernació propi dels llibres grecs del segle XVI que consistia a presentar el llibre amb tapes tallades juntament amb la panxa, amb les capçades sobresortint del cap i el peu del llom.

–Enquadernació sense guardes: Enquadernació encartonada en què la primera i última pàgines de la tripa s’enganxen a les seves respectives contracobertes.

–Enquadernació heràldica: Enquadernació decorada amb emblemes heràldics.

–Enquadernació Hispano-àrab: Es va iniciar al segle XIII, aconseguint gran preponderància als segles XV i XVI. Ho practicaven els mateixos artistes que treballaven la pell per a aplicacions sumptuàries, de manera que per a l’enquadernació mudèjar, el guadamassiler era l’auxiliar que completava el treball de l’enquadernador, coneixent no només el daurat i el platejat de les pells, sinó la manera d’estampar-les per mitjà de petits ferros. Aquesta operació es coneixia amb el nom de gofrat. Se suposa que van ser artistes àrabs els primers que a Espanya van practicar aquest estil i que més tard els espanyols ho van perfeccionar. Els primers llibres que es coneixen portant aquesta enquadernació van ser un Alcorà, propietat de l’emperador del Marroc, i uns còdexs de Sevilla.

–Enquadernació a l’holandesa: Enquadernació econòmica en què el cartró de la coberta es folra amb paper o tela, les puntes amb tela o pergamí, i amb pell el llom.

–Enquadernació a l’holandesa puntes: Enquadernació a l’holandesa on la tela o la pell cobreix fins a la meitat o la tercera part de la tapa i, a més, les puntes.

–Enquadernació índia: Tipus d’enquadernació de l’Índia semblant a l’enquadernació persa.

–Enquadernació industrial: La realitzada, en gran mesura, per màquines; en contraposició de l’enquadernació manual. És la utilitzada per la indústria editorial per ajustar-se als seus grans tiratges. Un dels canvis a l’enquadernació industrial al segle XIX va ser la desaparició dels nervis del llom per poder posar una gran decoració amb planxa al llarg de tot el llom.

–Enquadernació italiana: Enquadernació en què les tapes de pergamí es decoren amb filets daurats o negres i, a vegades, amb un floró daurat o negre en el centre de la tapa.

–Enquadernació islàmica: Enquadernacions realitzades al territori de l’Islam. Encara que Aràbia és només una part on es van realitzar aquestes enquadernacions, a Espanya es coneix millor com a “enquadernació àrab”.

–Enquadernació jansenista: Estil d’enquadernació sòbria i severa, consistent a utilitzar marroquí mat sense més adorn que un fil o filet també mat, estampat en or o en sec.

–Enquadernació japonesa: En el cas de l’enquadernació japonesa, és indispensable l’ús de portades i contraportades de cartró gruixut. I, en segon lloc, una agulla i un fil de cosir. Aquest tipus d’enquadernació es basa en una tècnica coneguda com a «cosit japonès». El cosit japonès consisteix a cosir les pàgines, la portada i la contraportada entre si. Per tant, perquè l’objecte enquadernat adquireixi un mínim de consistència, cal comptar amb portades i contraportades dures i amb un fil resistent.

–Enquadernació de joc senzill: Terme encunyat per Philip Smith durant els seus experiments en 1977 per descobrir estructures alternatives per al llibre. El seu primer model va implicar la unió de dues tapes en forma de L al centre del llom d’un llibre gruixut. Els esbossos i les proves preliminars van mostrar idees d’adaptació de l’habitual joc de full de porta modificat amb cintes al voltant de la unió. Això és possible amb llibres de més de dos centímetres de gruix.

–Enquadernació jurídica: Tipus especial d’enquadernació, aplicable als llibres jurídics, que consisteix en una presentació senzilla, cuir o material semblant de color clar, amb dues franges fosques al llom.

–Enquadernació lacada: Enquadernació en què s’ha lacat el material que cobreix.

–Enquadernació legal: Terme aplicat a un estil d’enquadernació que es va tornar força estàndard al voltant de 1830 per als llibres de dret i que consistia en una enquadernació de pell d’ovella de color clar amb taules amb cordons i peces de lletres de cuir vermell i negre bloquejades en or a el llom. … Un estil similar d’enquadernació per a llibres de dret, amb bocací de color canyella i el mateix estil de lletres, va succeir a la versió de cuir.

–Enquadernació de llibre de registre: Enquadernació molt resistent, per als llibres de protocol notarials. Es pot realitzar en lona o en vedell natural.

–Enquadernació de llibre de registre a la francesa: Enquadernació molt reforçada, dissenyada per a grans llibres. Porta costura amb cintes, guardes reforçades i paper de tir.

–Enquadernació en llom solt: En què la llomera del cos del llibre no va unida a la de la coberta.

–Enquadernació de luxe: 1. El llibre que ha estat restaurat o enquadernat amb una coberta de gran valor, amb materials costosos com pells de gran qualitat o bones decoracions (talls pintats, decoració de contracants i guardes), afegit de camisa i estoig. 2. Llibre editat cuidant els detalls de la coberta i l’interior, escollint els millors materials i decorant-la de manera cridanera. És l’anomenada “edició de bibliòfil”, editada pensant en aquest tipus de client.

–Enquadernació manual: Enquadernació que es realitza totalment a mà.

–Enquadernació maçònica: una enquadernació d’un text maçònic que està decorada amb emblemes derivats de símbols maçònics; els exemples inclouen enquadernacions de cuir maçòniques angleses del segle XVIII i enquadernacions maçòniques nord-americanes del segle XIX.

–Enquadernació mecànica: Enquadernació realitzada totalment o en gran part mitjançant la utilització de màquines.

–Enquadernació medieval: Que reuneix diversos estils i èpoques. Hi ha variacions regionals, entre les quals es distingeixen les enquadernacions realitzades a Egipte, Síria, Pèrsia, Turquia, el Magrib, sud d’Aràbia, Iemen i l’Espanya musulmana. La prohibició a l’Alcorà de representar motius figuratius es caracteritza per l’ornamentació basada en motius cal·ligràfics, vegetals i geomètrics. El format més repetit és el rectangular en vertical, però també n’hi ha exemples quadrats o apaïsats. Podem trobar-nos amb llibres enquadernats en cuir repussat, amb motius geomètrics, vegetals i ‘kufic’.

–Enquadernació al mig luxe: Tipus d’enquadernació en tapa que consisteix a cobrir la tapa amb paper i amb pell el llom, pell que s’estén fins a prop de la meitat de les tapes, i puntes de pell igual. També es diu Media encuadernación.

–Enquadernació en mig pergamí: Enquadernació en què el llom i les puntes es folren amb pergamí, i els plans, amb paper o tela.

–Enquadernació en mitja holandesa: Enquadernació a l’holandesa on la tela o pell cobreix fins a la meitat o la tercera part de la tapa.

–Enquadernació a mitja pasta: Tipus de “mitja enquadernació”. Es pot realitzar combinant la pell del llom amb tela o paper a les tapes. La pell s’aboca a les vores i s’aplana amb el brunyidor, perquè la zona d’unió entre els dos materials no es noti.

–Enquadernació en mitja tela: Enquadernació en què el llom, les puntes i gairebé mitja tapa del pla es cobreixen amb tela, i la resta dels plans, amb paper jaspiat.

–Enquadernació mòbil: Enquadernació de fulls solts, generalment agrupats mitjançant cargols.

–Enquadernació monàstica: 1. Estil d’enquadernació, utilitzat als monestirs als segles XIV-XVI, consistent a cobrir amb cuir la tapa de fusta, amb gofrats d’estil romànic o gòtic, cantoneres i xapes centrals de metall i tancaments metàl·lics. 2. Enquadernació estampada en fred en què la tapa de fusta es cobreix amb cuir sense tenyir. Nota: El seu origen no és necessàriament eclesiàstic.

–Enquadernació en mosaic: Tipus d’enquadernació que consisteix a aplicar a les tapes dels llibres un tros de pell finament rebaixada i de diferent color que el de la coberta, formant calats els contorns dels quals es dauren amb un filet o roda o s’adornen amb filets gofrats.

–Enquadernació movible: Aquella que permet treure i posar fulls.

–Enquadernació mudèjar: Enquadernació amb cobertes de cuir repussat, decorades a-mb ferros mudèjars que formen una decoració molt variada, amb llaços, cintes entrecreuades, figures menudes diverses, etc.

–Enquadernació Neoclàssica: Enquadernacions de finals del segle XVIII i principis del XIX decorades amb eines que es basen en motius clàssics, incloses urnes, cornucòpia, fulles de palmell, fulles d’acant, patrons en clau grega, etc.

–Enquadernació niellada: Enquadernació amb la coberta decorada amb motius ornamentals cisellats i després emplenats amb ceres acolorides.

–Enquadernació d’obertura plana: Enquadernació que permet que les tapes s’obrin completament (com, per exemple, l’enquadernació copta, la de canonet o amb espiral).

–Enquadernació d’orfebreria: Tipus d’enquadernació que s’origina a l’enquadernació bizantina, i es dona entre els segles IX al XIV. Es basa en una enquadernació medieval amb tapes ricament decorades, plenes d’incrustacions i motius religiosos, sobretot a la tapa. De vegades es reutilitzen aplicacions decoratives més antigues. Al seu interior tenen manuscrits cosits sobre nervis naturals de bou que es marquen al llom i que van units a les tapes de fusta. Sobre aquestes taules tallades de fusta van les decoracions de metalls, ivoris o pedres precioses, tot decorat amb or i plata.

–Enquadernació original: Primera enquadernació d’un llibre que, tractant-se d’exemplars antics, els afegeix valor. El terme només té importància, pràcticament, quan es parla d’enquadernació artística, feta a mà, cosa que realment, especialment quan es tracta de volums antics, realça el valor del llibre i el converteix en objecte d’art.

–Enquadernació originària: Primera enquadernació que ha tingut un volum.

–Enquadernació Panell estampat: Una enquadernació decorada amb un gran segell de plafó. L’ús de segells de panell va succeir a l’ús anterior de segells individuals més petits, l’ús dels quals requeria molt de temps.

–Enquadernació amb panell enfonsat: Una enquadernació amb taulers de coberta de gruix addicional perquè una o més capes del tauler es laminen amb encunyat per crear un panell enfonsat o una depressió. Aquest era un estil popular per als llibres de regal de roba i cuir de la dècada de 1850

–Enquadernació en paper: Essencialment enquadernació en cartera de paper, utilitzada en llibres italians i espanyols del segle XVII al XIX

–Enquadernació parlant: Enquadernació en què la decoració il·lustra el contingut del volum.

–Enquadernació en pasta: Enquadernació en què les tapes i el llom es folren amb pell.

–Enquadernació en pasta espanyola: Enquadernació en pasta en què els cartrons són recoberts amb pells d’ovella, brunyides i jaspiades amb esquitxades de sulfat de ferro.

–Enquadernació en pasta italiana: Tipus d’enquadernació completa en pasta de pergamí, molt fi i vitel·lat.

–Enquadernació en pasta valenciana: Enquadernació en pell de tons verds que imita el marbre.

–Enquadernació en pell: Enquadernació en què tota la coberta és de pell.

–Enquadernació en pell humana: A la Biblioteca de Dresden hi ha un manuscrit mexicà escrit sobre pell humana. A Viena n’hi ha un altre d’igual. En canvi, els llibres, enquadernats amb aquesta classe de pell són força nombrosos, ja que n’hi ha al British Museum, a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d’Història Natural de la mateixa ciutat ia diverses biblioteques europees.

–Enquadernació en pergamí: Enquadernació en què les pastes es cobreixen amb pergamí.

–Enquadernació en pergamí flexible: El pergamí es pot treballar de dues maneres: col·locant-lo sobre un altre material rígid, o no. Quan les portades estan realitzades només amb pergamí, estem davant d’una enquadernació d’aquest tipus.

–Enquadernació de pergamí a la romana: Tipus d’enquadernació completa en pasta de pergamí, amb els nervis cosits a la vora del llom. Sol tancar-se amb solapa, trenat de pell, i botó (també fet amb tires de pell). És fàcilment recognoscible perquè el pergamí va recobrint unes tapes de cartró consistent. Com que el pergamí transparenta una mica, és bo enganxar sota un paper ferm de color blanc (el que es coneix com “blanquejar la tapa”).

–Enquadernació persa: Estil d’enquadernació àrab realitzada a Pèrsia entre els segles XIV al XIX. Es caracteritza per ser, majoritàriament, “enquadernació de cartera”, amb decoracions típiques de medalló central i quatre cantonades, amb una orla per tota la vora, i decoració profusa de filigranes. Al segle XIV era molt més simple, refinant-se a partir del segle XV. Aquells anys el centre de producció va ser la ciutat d’Herat. Les característiques d’aquesta època és centrar la decoració a la tapa davantera, complicant-se segons avança el segle. Posteriorment apareixen mosaics de pell en diversos colors. A més, apareix en aquesta època elements animals i paisatgístics d’inspiració xinesa. Al segle XVI la producció canvia a la ciutat de Tabriz, amb canvis també decoratius i tècnics: s’utilitzen planxes que ocupen mitja tapa amb motius paisatgístics, estampant-se en dues fases tota la tapa (gràcies a les dues meitats del dibuix). Als segles següents es va perdent la qualitat de les enquadernacions i es generalitza la pintura sobre les tapes.

–Enquadernació Pictòrica: Terme que fa referència a les enquadernacions de les editorials del segle XIX que tenien cobertes de paper o tela decorades amb imatges.

–Enquadernació a pinça: Enquadernació en què els fulls se subjecten per mitjà d’una pinça, ja sigui directament pel full per una llengüeta que se’ls hagi afegit. La pinça pot ser de moltes maneres i subjectar els fulls des de diferents llocs. Una enquadernació especial és la que té la pinça al llarg de tot el llom, de manera que forma part del llom interior. Una altra de més coneguda és la carpeta de pinça, on la pinça està a la vista, subjecta a la zona superior de la contraportada.

–Enquadernació amb pinta: Una enquadernació similar a l’espiral, però amb una peça tubular de plàstic rodona amb nombroses dents que encaixen en petits orificis rectangulars perforats a la vora del llibre. La peça de plàstic, estesa, semblaria una pinta.

–Enquadernació de planxa: Aquest nom es coneix a l’estil d’enquadernació renaixentista dels segles XV i XVI, que es caracteritza per gofrar les cobertes amb grans planxes. La decoració de la planxa pot ocupar tota la portada o només part, combinant-se amb ferros més petits.

–Enquadernació de plàstic: Tipus d’enquadernació en què, en comptes de cosit, el llom té plàstic travessant de pla el llom, com en l'”enquadernació de canonet”, “espiral” o de “wire-o”.

–Enquadernació plusgèmina: La que reuneix en un mateix volum diferents opuscles, fulletons o llibres.

–Enquadernación Premi: Una enquadernació que sol estar decorada amb gravats o estampats d’or, sovint de vedell amb un llom daurat, una vora de filet d’or a les tapes i vores decorades. Els llibres estaven pensats com un premi pels èxits escolars, estan inscrits al destinatari. , i sovint les portades estan estampades amb la insígnia de l’escola o universitat que atorga el premi.

–Enquadernació PUR: “Enquadernació rústica fressada” que s’ha enganxat al llom amb “cola PUR”, molt més resistent a l’obertura que la normal. Es pot distingir si obrim les tapes del llibre i el llom roman recte i no es doblega.

–Enquadernació de quadernet: 1. Mètode d’enquadernació propi de botigues de fotocòpies, escoles i oficines on els fulls solts de paper es perforen lateralment i s’uneixen fent passar pels forats les dents d’uns canonets de plàstic cilíndrics que es tanquen sobre si mateixos per la mera pressió del plàstic. 2. És un sistema sense pretensions que qualsevol persona pot fer amb una màquina manual de cost molt baix i maneig molt senzill. A canvi, té els inconvenients que no serveix per enquadernar moltes pàgines, de ser car quan se’n vulgui uns quants exemplars, i que no es pot obrir del tot —al contrari que els documents enquadernats en espiral —un sistema molt similar però una mica més complex de fer—. A més, no resisteix gaire bé l’ús continuat. Per tot això, és ideal per enquadernar ràpidament informes d’uns quants exemplars que cal consultar poques vegades i durant un breu temps.

–Enquadernació a quart: Estil d’enquadernació semblant a la mitja enquadernació, en què el llom es folra amb cuir i les tapes amb tela, incloses les cantonades.

–Enquadernació Reial: Una enquadernació que portava a la(s) coberta(es) l’escut d’armes d’un sobirà. La presència de tals armes no es relaciona amb cap vincle amb una col·lecció real ja que era costum dels enquadernadors anglesos des d’almenys el segle XVI i fins ben entrat el segle XIX per utilitzar armes reals com a decoració.

–Enquadernació a la romana: Enquadernació en pergamí que cobreix una tapa de cartó o d’una altra matèria dura.

–Enquadernació romànica: Enquadernació que data del segle XII o XIII, sovint enquadernada en cuir marró i decorada amb segells de metall sovint gravats amb imatges de bèsties. Se sap que han sobreviscut aproximadament un centenar d’aquestes enquadernacions. Es creu que van ser realitzades per un petit nombre de monestirs a França, Anglaterra i Alemanya.

–Enquadernació romànica-mudèjar: L’enquadernació romànica mudèjar és un estil artístic que es va desenvolupar als segles XI i XII a la regió de Castella, a Espanya.

–Enquadernació rústica: 1. Tipus d’enquadernació completa. Aquella on les tapes es realitzen amb una cartolina o paper gruixut enganxat al llom. Porta el cos amb el llom encolat (molt poques vegades cosit industrialment). És la més comuna a la indústria editorial, des de 1930 fins avui dia pels seus baixos costos. Tot i això, la seva qualitat és ínfima i la seva durabilitat encara pitjor.

2. Enquadernació de llibres en què les tapes són toves, de paper, plàstic o cartolina, per contraposició a l’enquadernació tradicional amb tapes dures —anomenada enquadernació en cartoné—. Les tapes i les pàgines del llibre van unides al llom mitjançant cola, a diferència de l’enquadernació a cavallet, en què les cobertes també són toves però el quadernet va grapat.

Aquest tipus d’enquadernació, que pot tenir més d’un quadernet i sol tenir-lo, va néixer com a forma d’abaratir el cost dels llibres. En les seves formes originals, els llibres en rústica ni tan sols anaven pròpiament guillotinats i les vores del paper tenien barbes i fins i tot no tenien el tall en algunes de les seves pàgines. Amb el temps, l’enquadernació en rústica es va generalitzar i gairebé tots els llibres de butxaca es venien en dues edicions: De tapa tova (rústica) i de tapa dura (cartoné).

–Enquadernació en rústica cosida: Els fulls es van formant, en plecs, que es cusen en quadernets. Tots ells s’uneixen entre si i s’enganxen a les tapes al llom. Enquadernació en rústica amb cola de poliuretà reactiu (PUR): A més de les coles tradicionals, a finals dels anys vuitanta del segle XX van aparèixer unes coles de poliuretà reactiu (PUR). Aquests adhesius són molt resistents i només cal aplicar un terç de la cola en comparació dels tradicionals. Actualment és més habitual utilitzar el terme “(de) tapa tova” per a aquest tipus d’enquadernació. També s’anomena “de butxaca”, encara que en bona llei, aquesta denominació només abasta un tipus reduït d’enquadernació en rústica.

–Enquadernació rústica fresada: La de menor qualitat dins de les enquadernacions rústiques, ja que els fulls van per separat, enganxats al llom, sense formar bifolis ni quadernets i sense cosir. És la més comuna en “enquadernació de butxaca”, i la que més ràpidament es fa malbé, ja que els fulls es comencen a deixar anar del llom quan s’usa una mica. Està pensada per a llibres d’usar i llençar.

–Enquadernació salmantina: Estil d’enquadernació consistent que el camp de la tapa duu diversos polígons estrellats o rectangles ordenats dins d’un requadre general.

–Enquadernació Scrapbooking: Enquadernació manual enfocada, sobretot, a decorar àlbums de fotos amb retallades (així que la base del seu treball és el collage). Els que es dediquen a l’scrapbooking no innoven, però els encanten les innovacions. Així, moltes tècniques decoratives i materials que apareixen, s’utilitzen amb rapidesa a l’scrapbooking, i sempre estan sortint noves eines i nous productes amb què poden treballar.

–Enquadernació semiratllada: Enquadernació en què només el llom i el primer quart de les làmines (al costat del llom) d’un llibre estan coberts de cuir o tela (la resta de les làmines generalment estan cobertes de paper decoratiu o es deixen tal com estan), de vegades anomenada incorrectament enquadernació amateur.

–Enquadernació sense cosit: Sol prendre’s com a sinònim d’enquadernació rústica “i enquadernació americana. Tot i això, hi ha més enquadernacions sense cosit, com l’enquadernació mòbil.

–Enquadernació sencera: Enquadernació de tapes dures on el material per cobrir cobreix tota la tapa (a diferència de la “mitja enquadernació” que està dividit entre llom i tapes). Depenent del material per cobrir utilitzat pot ser una “enquadernació a tota pell”, una “enquadernació en pasta”, una “enquadernació a tota tela”… Encara que l’estructura interna sigui diferent, serien també enquadernacions senceres una bradel totalment coberta per paper, una de “tapes soltes” o un “encartonat”.

–Enquadernació Settle: Una enquadernació enquadernada o encarregada per Elkanah Settle, dramaturga i poeta activa a finals del segle XVII i principis del XVIII a Anglaterra, que va compondre poemes d’actualitat i va fer servir un truc de relacions públiques per distribuir-los. Les enquadernacions de Settle van ser cuir amb els braços d’un possible mecenes estampats a la portada. Si el possible mecenes rebutjava l’honor de comprar l’obra, Settle cobriria els braços amb cuir i ho tornaria a intentar amb els braços d’un altre client.

–Enquadernacio Sombre: Una enquadernació generalment executada en pell de cabra negra, vellut negre o alguna altra tela negra. Les enquadernacions podien estar llaurades a cegues amb vores de text negres. L’estil era popular per a les obres devocionals utilitzades pel clergat per consolar els dolents o comprades pels propis dolents. L’estil va aparèixer a finals del segle XVII i es va mantenir en ús fins al segle XVIII. El mecanitzat cec de les ombrívoles enquadernacions de cuir generalment omplia la coberta i implicava l’ús d’àrees de línies fines i paral·leles per crear ombrejats, patrons de festó i l’ús de petites eines ornamentals i rotlles decoratius.

–Enquadernació springback: Enquadernació que es caracteritza per un llom que es construeix per separat, en una pell gruixuda. Aquest llom permet que el llibre s’obri del tot sense problemes, gràcies a la gran separació que s’obre entre el llom interior i l’exterior en obrir les tapes.

–Enquadernació de Tafilet amb daurats: Segle XVII. L’enquadernació que inicia aquest apartat, presenta coberta en pell granat, sobre cartró. L’estructura de les tapes és simètrica. La decoració es forma amb dues orles rectangulars concèntriques, l’externa de puntillé i flors gofrades enllaçades. La interna es construeix amb tres filets daurats i roda de motius vegetals. Les dues s’uneixen als angles per filet de puntillé. Sobre els quatre cantons del rectangle més gran, així com als centres dels quatre costats es posicionen florons.

–Enquadernació de tapa flexible: La que té tapes que es poden doblegar. Si a més de les tapes, es doblega el llom, estaríem davant d’una “enquadernació flexible”.

–Enquadernació en tapa solta: Tipus d’enquadernació en què les tapes són de cartró folrat amb paper que imita tela, pegamoide, etc. Aquestes tapes porten caixes. És un tipus d’enquadernació molt apropiat per a llibres de petit format, i tant la tapa com el llom i el teixell es poden imprimir o daurar a la premsa.

–Enquadernació sobre taula: Fins al segle XVI era corrent fer servir taules de fusta (cobertes o sense cobrir) per enquadernar, i d’aquí ve el nom a aquest tipus d’enquadernacions.

–Enquadernació Tease: El terme anglès per a llibres de trencaclosques en enquadernacions decorades fetes a partir del segle XVI. El trencaclosques rau en l’obertura adequada de l’enquadernació. Hi ha exemples d’enquadernacions sense respatller, rectangulars i de sis plecs que contenen sis textos a què s’accedeix per diferents obertures del text. L’estil també es va fer amb blocs de text rodons o en forma de cor. Les enquadernacions dos-à-dos també es consideraven llibres de trencaclosques o de broma. El terme alemany per l’estil es ‘Vexierbücher’, i el francés es’ reliuer à surprise’.

–Enquadernació en tela: Enquadernació de tipus mitjà, amb les tapes totalment folrades en tela.

–Enquadernació tèxtil: Tipus d’enquadernació completa, on el material de les tapes és la tela. Pot ser un material que cobreix d’una “enquadernació a tota tela” encartonada, una “enquadernació brodada”, o enquadernacions on només la tela formen la coberta, com una “enquadernació de feltre”.

–Enquadernació toledana: Enquadernació típica dels còdexs de biblioteques toledanes, que consta d’una gran estrella o rosassa gofrada en el centre de les tapes, d’on surten línies que s’entrecreuen i formen compartiments.

–Enquadernació a tota pell: Enquadernació completa on la coberta està totalment feta d’un tros de pell. Inclou enquadernacions com l'”enquadernació en pasta”, o enquadernacions classificades com “de cuir” o pells de qualitat diversa, com el xagrí i el marroquí.

–Enquadernació a tota tela: Enquadernació completa on el material cobrent és la tela.

–Enquadernació de tres quarts: El volum té el llom i les cantonades de cuir que ocupen aproximadament 3/4 de l’espai al llarg de la vora superior del cartó (coberta). La resta del cartó està cobert amb paper marbrejat, paper normal, tela, diferents tipus de cuir, etc.

–Enquadernació a tres tapes: Aquella de la qual el material que cobreix supera les tapes pel tall davanter i cobreix el tall de les fulles.

–Enquadernació Tresor: Les primeres enquadernacions de luxe estaven decorades amb metalls preciosos, esmalt, ivori i pedres precioses o semiprecioses. Aquestes enquadernacions generalment es creaven per a costosos manuscrits litúrgics i generalment eren obra dels orfebres i argenters i del joier més que de l’enquadernador.

–Enquadernació del Velló d’Or: Una enquadernació decorada amb una eina Golden-Fleece (un velló de carner suspès per una corda) en or, sovint a les quatre cantonades de les taules, al centre de les taules o a cada compartiment del llom.

–Enquadernació de ventall: Estil d’enquadernació que consisteix a emprar orla petita sobre vedell, gran composició radial al centre de la tapa i segments de cercle als angles, a manera de ventall.

Enquadernació amb quarts de ventall . Detall de quart de ventall en un cantó.

–Enquadernació en ventall doble: La que es realitza amb un llom enganxat en ” ventall “, posant cola a banda i banda al costat del llom de cada quadernet. Com  a l’enquadernació de ventall , es pot realitzar de forma ràpida posant el cos a la premsa , sense cartrons de subjecció , amb una bona part fora de la zona de pressió , de manera que inclinem els quadernets cap a un costat i li fem cola, i després el mateix cap a l’altra banda. També s’utilitza en una “enquadernació a l’americana” per millorar la subjecció dels fulls solts.

–Enquadernació volant: Tipus d’enquadernació amb cobertes soltes, o tapes per a enquadernacions molt senzilles, com la de fullets o fascicles de molt poc gruix.

–Enquadernació de volant: Tipus d’enquadernació que es realitza en fulletons i tapes soltes amb un petit medalló central amb motius florals.

-Enquadernació vuitcentista: Durant els regnats de Carles III i Ferran VI l’enquadernació espanyola estava caracteritzada pel gust francès, que predominava llavors a tot arreu. Antonio Sancha, al seu retorn de París, va utilitzar mosaics traçats per elements decoratius de l’època dels Lluïsos, molt recarregats, formant així l’estil anomenat vuitcentista.

–Enquadernació wire-o: Tipus d’enquadernació de filferro metàl·lic, on aquest està format per bucles dobles, on cada bucle doble entra per cadascun dels forats que s’han realitzat a prop del llom. Es fa servir amb fulls solts, i és una de les enquadernacions típiques per fer un volum de forma ràpida i barata d’allò que un imprimeix. És, juntament amb l’espiral, el format per excel·lència escollit per estudiants a l’hora de conservar apunts i treballs de classe. La Wire-o és més resistent que la de “enquadernació en espiral”.

–Enquadernació en xagrí: És l’enquadernació que es considera com de major luxe i gust artístic, doncs amb ella es fan veritables meravelles, És molt fort i resistent i el xagri és susceptible de poder ser decorat magníficament.

–Enquadernador: Artesà que enquaderna llibres. També se li diu Bibliopege, empastador, relligador. 

–Enquadernadora: El mateix que “enquadernació” o “taller d’enquadernació” en un procés mecànic d’impressió.

–Encuadernadora a la rústica: Es dona aquest nom a la dona que cus tot el llibre seguint l’ordre de les signatures, i que els cobreix amb un paper de color.

–Enquadernar: Aplegar, cosir o enganxar el conjunt de quaderns que han de formar un llibre i posar-hi cobertes.

–Enquadrament: Conjunt de línies marginals que envolten la caixa de justificació per tres o quatre costats.

–Enquadrar: Tallar el material amb les vores formant angle recte. És una de les accions més importants a l’enquadernació, ja que perquè encaixin bé les peces, tant del bloc com de les tapes, han d’estar totes ben escairades.

–Enquiridió: Manual que conté una col·lecció resumida de preceptes o ensenyaments.

–Enraïmar: Comptar i preparar les raimes de paper.

–Enreixat: Ornamentació de fons realitzada amb fils paral·lels que s’entrecreuen formant petites quadrícules. Seria com un escacat, però sense colors alterns, i semblant al “reticulat”.

–Enrotlladora: Màquina, situada al final de la màquina continua, que va enrotllant el full i formant la bobina. Tb li diuen Enrotlladora Pope.

–Enrotllar: fer un rotlle de paper. Sobreposar successivament el paper continu sobre un eix rotatori per formar la bobina.

–Enrotllat: Forma de guardar el paper, doblegant-lo sobre si mateix sense arribar a fer doblecs.

–Ensayo: Boletín de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona (1954-1962) Dirigida per: Federico Marés ; col·laboradors: J. Cortés, C. Martinell, J. Subías Galter, etc. Tenia com a subtítol “Boletín de la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Barcelona” i era de periodicitat irregular.

–Ensayo de una biblioteca española de libros raros y curiosos, formada con los apuntamientos de B.J. Gallardo, coordinados y aumentados por M.R. Zarco del Valle y J. Sancho Rayón.Madrid, Imprenta y estenotipia de M.Rivadeneyra, 1863-1889. 4 v. La biblioteca de Gallardo va ser realitzada per Zarco del Valle i Sancho Rallón prenent com a base les fitxes confeccionades pel mateix Gallardo.

–Entallador: Durant els segles XV a XVII rebia el nom d’entallador l’artesà de la fusta, que, entre altres oficis, enregistrava en fusta la fibra.

–Entalladura: Sobre una taula de fusta tallada del tronc en el sentit de les vetes i preparada per dotar-la d’un format manejable —tac—, actua el gravador, proveït dels instruments tradicionals de fusteria —ganivetes, gúbies i enformat—. Amb aquests instruments dona diversos talls sobre la superfície del tac. Si aquests talls convergeixen a la base —acció de talles i contratalles—, saltarà el tros de fusta que queda entre ells. D’aquesta manera, l’artista va rebaixant la fusta a determinades zones. En definitiva, l’entalladura és una modalitat de gravat que consisteix a buidar —cavar— la superfície que ha de sortir en blanc a l’estampa i deixar en relleu les zones corresponents a la imatge. Fins als anys finals del segle XVIII totes les tècniques emprades per tallar una fusta eren d’entalladura i no de xilografia, un procediment molt diferent d’aquell. Dürer i el seu taller, per posar un exemple conegut, no van practicar la xilografia, no obstant ningú discuteix la seva extraordinària destresa com a gravadors en fusta. Encara avui, i potser més que mai, hi ha una confusió generalitzada que tendeix a unificar el gravat en fusta sota la comuna denominació de xilografia. No tot el gravat en fusta actual s’obté a partir de la tècnica de xilografia ja que moltes de les estampes contemporànies procedeixen de tacs treballats a la fibra —el cas dels expressionistes alemanys és prou significatiu sobre això—. La reivindicació del terme entalladura no és arbitrària, ni respon a un afany purista fora de lloc. No es tracta tampoc de rebutjar la paraula xilografia perquè fos inventada quatre segles més tard de la tècnica a què s’aplica erròniament. Simplement, la xilografia és un procediment molt diferent de l’entalladura, tot i tractar-se, en tots dos casos, de gravat en fusta. La resistència a acceptar aquest fet contrasta amb la claredat amb què es posa de manifest al vocabulari d’altres països de llarga tradició en l’àmbit de l’art gràfic. Els anglosaxons, per exemple, diferencien clarament tots dos procediments mitjançant dos vocables: wood cut —fusta tallada, és a dir, entalladura— i wood engraving —fusta gravada, és a dir, xilografia—. El seu equivalent en francès seria ‘taille d’épargne’ o ‘gravure sud bois de fil’ i’ gravure sud bois de bout’. També l’idioma alemany distingeix entre ‘holzschnitt’ i ‘holzstich’. D’altra banda, la paraula entalladura no és exclusiva de l’espanyol; sense anar més lluny, la veu italiana ‘intagli’ procedeix de la mateixa arrel i el seu significat és anàleg. Això no obstant, l’ús del terme planteja certs problemes que és just evidenciar. En primer lloc, encara que el Diccionari d’autoritats defineix clarament entalladura com “l’obra oberta amb el burí o cisell en fusta, pedra o bronze, tallant subtilment i cavant les línies per formar les imatges o lletres que es vulguin”, en altres diccionaris i fonts d’època el significat no es redueix a l’àmbit del gravat, sinó que, per contra, s’amplia a altres feines de fusteria. Per exemple, Sebastián de Covarrubias [Tresor de la llengua castellana o espanyola, Madrid, 1611] defineix l’entallador com “el que fa figures de bony que tallant la fusta va formant la figura”. Així doncs, a la major part dels documents antics l’entalladura va associada genèricament a l’escultura en fusta i, amb molta freqüència, a la talla de retaules. Evidentment, aquesta vinculació artesanal amb l’ofici de fuster no correspon a la consideració que el gravador actual té del seu art. De manera que entalladura, a més de ser una paraula en desús, no designa la tècnica emprada pel gravador de fusta contemporani. De la mateixa manera com resulta anacrònic aplicar el terme talla dolça al gravat calcogràfic de les dues darreres centúries, així resulta també utilitzar el d’entalladura. A efectes de catalogació es recomana, doncs, l’ús d’entalladura en aquelles estampes obtingudes de tacs gravats datades anteriorment al segle XIX, i l’expressió gravada en fusta a la fibra per a les dels segles XIX i XX. Les primeres estampes conegudes daten de finals del segle XIV i es van obtenir a partir de l’entintat i el premsat de tacs de fusta a la fibra gravats mitjançant el procediment de l’entalladura. Mantenint la tradició alt medieval aquestes imatges primitives no pretenien la representació naturalista de l’objecte, sinó una síntesi elemental i primària del mateix capaç de provocar una associació d’idees o una evocació purament conceptual. El que es buscava és, en definitiva, una primera identificació per a través d’aquesta assolir el significat del missatge. No importava que la representació de la figura humana fos absolutament naturalista, totalment creïble, n’hi havia prou amb el fet de poder ser identificada com a tal.

–Entaulament: Conjunt d’elements arquitectònics (arquitrau, fris i cornisa) que corona un edifici d’estil clàssic.

–Entelar: 1. Enganxar un document sobre un suport tèxtil per consolidar-lo. Se solia fer, per exemple, en els grans mapes que estarien plegats. 2. Preparar la pantalla impressora serigràfica mitjançant l’aplicació de líquid de rebliment amb la rasqueta.

-Entintador: operari que posa la tinta als rodets per aplicar-la als motlles o planxes que s’han d’imprimir. Entintat. També anomenat Batidor. La tinta la posen amb uns utensilis anomenats bales. En la impremta mecànica actual es fan servir els roleus i/o entintadors (cilindre que reparteix la tinta de manera uniforme pel rodet portaplanxes perquè la planxa quede entintada correctament).

La impremta de Daniel Nikolaus Chodowiecki, ca 17670

–Entintar: 1. Suprimir un mot, un fragment, etc., recobrint-lo totalment amb tinta perquè no es pugui llegir. 2. (còmics) Acció de repassar amb tinta els dibuixos fets en llapis. Això pot fer-ho l’autor d’aquests darrers o bé un entintador professional.

–Entintat: 1. Addició de tinta als rodets per aplicar-la als motlles o planxes que s’han d’imprimir. 2. En gravat calcogràfic és el procés de fer entrar la tinta dins els solcs de la planxa, embrutant-la tota, i tot seguit netejar superficialment la planxa amb la tarlatana i altres mitjans per deixar només la tinta dels solcs, a punt per ser estampada . A xilografia i litografia s’utilitza un roleu per estendre la tinta a la superfície de les planxes, sense haver de fer cap neteja posterior.

–Entintat a la monyeca: Tècnica de gravat on l’estampació del buit es realitza amb canell. Es pot entintar a un color, o amb diversos sobre una mateixa matriu, posant el color, entintant i netejant amb la tarlatana per posar després un altre, de manera que els colors es fonen els uns amb els altres.

–Entitat: Organització amb nom propi que pot tenir algun tipus de responsabilitat en una obra.

–Entitat productora: Ens que produeix el document, tant administració pública com privada (família, empresa…).

–Entonació: Disposició harmoniosa dels colors en una composició plàstica.

–Entrada: 1. Principi d’una obra, com ara oració, llibre, etc. 2. Paraula. locució, frase, sintagma, signe o conjunt de lletres o signes que encapçala un article de diccionari, vocabulari, glossari, terminologia, índex, fitxa, etc., i és objecte de definició o explicació i, eventualment, de tractament enciclopèdic. 3. Traç prim amb què es comença una lletra.

–Entrada addicional: Encapçalament addicional.

–Entrada alternativa: Qualsevol dels punts d’accés pels quals podeu cercar-vos i identificar-vos el registre d’una peça bibliogràfica.

–Entrada directa: Entrada sintagmàtica els elements de la qual apareixen en el seu ordre natural, sense inversió.

–Entrada de fons: 1. Registre de l’acceptació formal de la custòdia d’una adquisició. 2 Adquisició així registrada.

–Entrada d’homògrafs: Entrada d’una paraula que amb la mateixa grafia i pronunciació té dos significats o més.

–Entrada inversa: Entrada sintagmàtica els elements de la qual apareixen invertits en relació amb la seva forma real.

–Entrada de pinces: Part del plec que entra en contacte amb aquest mecanisme de la màquina d’imprimir.

–Entrada de pressió: Part de la rama que entra primer en contacte amb el cilindre, en fer-se la impressió.

–Entrada principal: 1. Encapçalament principal. 2. Entrada que encapçala un article en bloc quan les subentrades s’agrupen dins del mateix article.

–Entrada secundària: En un catàleg de biblioteca, qualsevol entrada diferent de la principal que serveix per complementar-la.

–Entrada sintagmàtica: Entrada constituïda per dos o més termes, Baròmetre de mercuri, Espina dorsal, Llibre incunable.

–Entrades agrupades: Conjunt d’entrada i subentrades quan es disposen formant un sol bloc.

–Entrades soltes: Cadascuna de les subentrades quan es disposen en articles separats amb la mateixa categoria que l’entrada principal.

–Entrada informativa : Entrada amb el resum de l’article, que pot anar situada a diverses zones, entre elles sota el títol com l’entradeta normal. Al primer paràgraf se l’anomena “intro”.

–Entramat: Malla metàl·lica que es col·loca al “dandy roll” que es pressiona sobre el paper humit al final de la seva fabricació a mà, i que pot tenir “filigrana” o “verjura”. (Dandy roll: Rotlles formadors per a la fabricació de paper i cartró).

–Entrapar: 1. Passar suaument una gasa sobre una planxa entintada i calenta per fer pujar la tinta dels solcs i obtenir negres més intensos en la estampació. 2. Abocar pólvores per desgreixar i netejar. / En estampació, netejar amb la tarlatana la matriu de tinta. / Deixar tinta a la matriu per fer una “estampació natural”. / Omplir un drap de brutícia.

–Entrapat: Vel de tinta que queda en una imatge estampada si no s’ha netejat bé amb la tarlatana la planxa de l’estampació al buit. Es pot preferir deixar aquesta marca o no. Si la té s’anomena “estampació natural” i si no la té s’anomena “estampació neta”. 2. Operació pròpia de l’estampació artística que consisteix a deixar sobre les zones no gravades de la làmina, després d’una primera neteja, una pel·lícula de tinta subtil. En passar la tarlatana aquesta tinta sobrant reté l’empremta del drap, cosa que, traduïda a l’estampa, provoca un característic efecte d’aigües o veladures. Similar a l’entrapat és el mètode de ressaltat de les talles –‘retroussage’- en què, a partir d’una estampació natural, es taquen els plans no gravats de la làmina amb tinta extreta de les talles passant suaument la tarlatana en sentit circular. La tinta del fons dels solcs aflora a la superfície esvaint la puresa de les línies. 3. El que en una estampa pot quedar com una cosa bonica, en impressió és un defecte que passa quan les planxes estan amb poc relleu. / Un drap brut.

–Entrar en tapes: Enganxar les tapes als llibres que s’enquadernen.

–Entre línies (llegir o veure): Endevinar allò que l’autor deixa entendre sense dir-ho.

–Entre renglons: És una expressió adverbial, que significa anotar o afegir alguna o algunes paraules entre renglons com succeeix moltes vegades en les escriptures o instruments jurídics i les paraules així escrites s’anoten després al final del document, autoritzades pels escrivans o notaris, indicant amb la nota entre renglons, perquè no es posi en dubte l’autenticitat del document.

–Entredós: Tipus d’impremta anomenat també Filosofia, que equival a deu punts.

–Entrefilet: Frase o fragment breu intercalat al text i destacat tipogràficament.

–Entrega/fascicles: 1. Parts en què es divideix un llibre durant la publicació, i que són rebudes pel subscriptor o comprador distanciades en el temps. 2.Consistix a publicar una obra per parts i de forma periòdica, habitualment mensual i en format de revista.

–Entregable: Conjunt d’aplicacions i resultats que van ser acordats per intercanviar-los amb un client o responsable de projecte, sigui per mitjà d’un contracte o com un acord de responsabilitat. En general, constitueixen diferents punts de contacte que es van desenvolupant de mica en mica com una sèrie de resultats a obtenir a curt termini. És important assenyalar-ne les característiques, condicions i nombre per evitar futurs malentesos.

–Entrellaçada: 1. Motiu ornamental compost per cintes o línies que s’entrecreuen, creant patrons freqüentment geomètrics. 2. Encara que és un element comú a nombrosos períodes artístics, la seva presència és especialment freqüent a les cultures preromàniques, com la germànica o la insular.

Es pot observar a molts còdexs il·luminats en monestirs irlandesos i anglesos, formant part d’orles, lletres capitulars o pàgines tapís. 2. Motiu ornamental format d’elements entrecreuats que constitueixen un conjunt de nusos complexos que es repeteixen regularment.

–Entrellazadors de nusos: Així eren anomenats antigament els que, al servei dels reis del Perú, explicaven l’escitura expressada amb nusos de corda.

–Entrellaçar nusos: Això feien uns servidors dels reis del Perú per explicar l’escriptura expressada amb nusos de corda.

–Entrellaçat: Motiu ornamental formal d’elements entrecreuats que constitueixen un conjunt de nusos complexos que es repeteixen regularment.

–Entremès: Comèdia de curta durada i trama senzilla. Antigament es representava als intermedis d’un drama, entre jornada i jornada. Ara es representa al final de la funció i algunes vegades al principi. Als segles XVI i XVII, Lope de Rueda, Cervantes i a l’edat moderna han estat Arniches i els germans Quintero els que millor han dominat aquest gènere. Calderón, Moreto, Solís, etc, van cultivar l’entremès.

–Entremetre’s: 1. Posar plecs secs entre els recent impresos. 2. Ficar paper sec entre el mullat, quan aquest ho està molt, perquè es posi al punt necessari de poder-lo imprimir

–Entremig; Tauló vertical ben travat a terra, col·locat entre l’arbre de lleves i les piles, que serveix de guia als capçals de les teleres.

–Entrenervi: Espai del llom del llibre comprès entre dos nervis.

–Entretalla: Línia discontinua o bé puntejada que es grava entre dues línies ja gravades.

–Entreteixir: Incloure paraules, períodes versos aliens en una línia o escrit.

–Entretelador: l’oficial que entretela. Entretelar: setinar, col·locar els plecs impresos alternats amb cartons fins, i prémer fortament el tot en una premsa, a fi que desaparegui l’empremta de la impressió i adquireixi llustre el paper.

–Entretelar: Setinar el paper col·locant els plecs impresos alternats amb cartrons fins i estrènyer el conjunt fortament amb una premsa perquè desaparegui l’empremta de la impressió i rebi llustre el paper.

–Entrevista: Mètode per a la cerca d’informació mitjançant el contacte duna persona amb una altra a través d’una sèrie de preguntes.

–Entroncament: Unió en un ‘embobinat’, en direcció transversal, fet amb un adhesiu o tira adhesiva per obtenir una bobina de longitud desitjada o per permetre (per exemple una màquina convertidora) una operació contínua entre el final d’una bobina i el principi de la següent.

–Enumeració: És un recurs literari que consisteix a acumular paraules en forma de llista seguida, per exemple adjectius per descriure un fet, verbs d’acció o elements que hi ha en un lloc. Els elements se separen per comes o nexes i ajuden a explicar l’objecte o esdeveniment descrit aportant característiques complementàries. El ritme de l’obra s’accelera en l’enumeració i pot acabar en un clímax o element clau.

–Envà: Paret petita que hi ha al centre de la pila holandesa, paral·lela als costats rectes però lleugerament més curt, que facilita la rotació de la pasta de draps.

–Envasos de cartró per a begudes: Envàs per a aliments, compost de diverses capes de paper, polietilè i alumini que protegeix i augmenta la vida útil del producte.

–Envelliment: 1. Procés fisiològic d’esdevenir vell, que comporta un conjunt de canvis graduals i irreversibles, estructurals i funcionals, que apareixen com a conseqüència del pas del temps. 2. Transformacions que pateix el paper amb el pas del temps. En el cas de l’envelliment natural es produeix una tendència d’equilibri amb el medi, que pot afectar algunes condicions adverses com humitat, temperatura, radiacions lumíniques, etc. L’envelliment natural no és causa de tractament, però sí que s’han de vigilar els factors per reduir fins que sigui possible la velocitat i els seus efectes. Hi ha un envelliment artificial o de laboratori on se sotmet el paper a condicions determinades d’humitat, temperatura i radiacions UV per accelerar els fenòmens d’envelliment, per així veure el comportament de determinat paper al llarg del temps.

–Envellir: 1. Donar aspecte antic a un material de forma artificial. 2. Degradació natural dels materials.

–Envellutat: Paper que, pel tipus de fibra emprat en la seva fabricació, presenta una textura suau i dolça al tacte.

–Envernissament del paper: Aptitud del paper a deixar-se recobrir amb un vernís transparent, que té per objecte millorar la brillantor i la resistència superficial de l’estuc. Això depèn tant de la capacitat d’absorció del paper, com de les irregularitats de la superfície, perquè d’aquestes dues propietats en depenen la brillantor obtinguda i el rendiment de l’envernissat, és a dir, la possibilitat de recobrir una superfície màxima amb una mínima porció de vernís.

-Envernissar la pell: Operació consistent a aplicar una capa de vernís sobre la pell a l’enquadernació d’un llibre per tal de fer més vistós el seu acabat.

–Envernissat: Procés de posar una capa de vernís sobre el material. Si es tira a mà és millor fer-lo fora amb brotxa però després trobar-lo amb un corró per treure els excedents i les marques. A l’enquadernació industrial hi ha màquines envernissadores que tiren de forma uniforme una fina capa de vernís.

–Envernissat a zones: Posar vernís només a les zones reservades del full.

–Eortologi: Calendari dels dies festius. Obra o publicació que fa refrència als dies de festa.

–Epacta: Anyall, calendari eclesiàstic per a l’ordre i règim del prec diví.

–Epanagog: Manual de Dret bizantí publicat entre els anys 879 a 886.

–Èpic: Part de la poesia que relata o celebra les gestes glorioses dels herois.

–Epicedi: Himne, cant fúnebre, petit poema dedicat a la mort d’algú.

–Epicuri: Es diu del llibre sensual, voluptuós, que segueix els ensenyaments filosòfics d’Epicur d’Atenes. Aquest filòsof va fundar la seva escola filosòfica, adaptant la moral d’Aristipo i la metafísica de Leucip, ensenyant que la suma felicitat de l’home consisteix en els plaers corporals, els de l’esperit i la pràctica de la virtut.

–Epidiascopi: Projector per transparència o per reflexió.

–Epifonema: Sentència que es posa al final d’una poesia com a resultat, raó o síntesi del que s’ha dit abans.

–Epígon: Del grec ‘postumi’, digueu-ne epígons als escriptors que tracten, discuteixen o presenten les exegesis dels principis i obres dels seus antecessors.

–Epígraf: 1. Resum que sol precedir cadascun dels capítols o altres divisions d’una obra científica o literària, o un discurs o escrit que no tingui aquestes divisions. 2. Lema, cita, resum. 3. Inscripció, escrit succintament gravat en pedra, metall o una altra matèria. 4, Text explicatiu que es col·loca a sota o al costat d’una il·lustració. 5. Títol d’una obra, capítol o article. 6. Encapçalament paraula o paraules amb què s’encapçalen les fitxes de matèria per expressar el contingut de l’obra que és catalogada. 7. En publicacions periòdiques i llibres, línies compostes més grans que la resta de la plana, i que solen encapçalar-la (de vegades al costat d’una imatge). Si acompanyen el títol general, se’ls pot denominar “epígraf d’obertura”, i si serveixen per indicar a quin apartat o capítol, es pot denominar “epígraf de passi”. 8. Petit text que es posa en un lloc destacat de les pàgines d’un llibre o revista perquè el lector recordi quin és el tema o apartat on està.

–Epigrafia: 1. Disciplina encarregada d’estudiar les inscripcions, el significat i el suport sobre el qual han estat realitzades, així com la importància en la història. 2. Es diu que és un indicador del pas de la prehistòria a la història l’existència de l’epigrafia pròpia d’una cultura. Les principals temàtiques de l’epigrafia antiga eren les inscripcions religioses i les jurídiques.

–Epigrafista: persona versada en epigrafia. Epigrafia. Ciència que estudia les inscripcions sobre materials durs, com ara la pedra o el metall.

–Epigrama: 1. Antigament, inscripció, escrit succint gravat en pedra, metall o altra matèria. 2. Composició breu, generalment en vers, en què s’expressa un pensament festiu o satíric.

–Epigramatari: Persona que fa epigrames.

–Epíleg: 1. Escrit que figura al final d’un llibre i que en conté la recapitulació o la conclusió que se’n treu. 2. Última part del discurs en què es fa una ràpida síntesi del que s’ha dit anteriorment. 3. Part afegida a una obra literària o dramàtica, deslligada de les anteriors, en la qual es representa una acció o es refereixen successos que són conseqüència de l’acció principal o hi estan relacionats.

–Epinicio: Cant que els grecs mostraven la seva alegria per algun esdeveniment notable.

–Epiodia: Cançó que cantaven els grecs abans dels funerals.

–Episcopal: Llibre en què es contenen les cerimònies i oficis propis dels bisbes.

–Episcopi: Aparell per projectar sobre una pantalla, per reflexió, la imatge ampliada d’objectes opacs, pàgines, dibuixos, etc.

–Episcopologi: Llibre que conté la llista dels bisbes d’una diòcesi o país pel seu ordre cronològic.

–Episodi: Part no integrant o acció secundària de la principal d’un poema èpic o dramàtic, d’una novel·la o qualsevol altra obra semblant, però d’alguna manera enllaçada amb l’acció principal i convenient per fer-la més variada i agradable.

–Epistogràfic: Llibre manuscrit o imprès escrit per les dues cares.

–Epístola: És un text escrit amb finalitats de comunicació, literàries o, en el cristianisme, de predicació religiosa. En aquest darrer cas s’escriu la lletra inicial en majúscula. Ex: “les Epístoles de Sant Pau”.

El gènere epistolar es refereix a la forma de carta que adopta una obra literària, com ara una novel·la epistolar (com per exemple Les tribulacions del jove Werther o Les desgràcies del jove Werther, de Goethe). Un epistolari és un aplec o recull de cartes personals d’una o diverses persones de qualsevol època. En la literatura clàssica grecollatina Horaci va ser el primer a emprar el gènere literari de l’epístola (Epistula ad Pisones) i va ser Ciceró qui les va utilitzar a bastament. Petrarca, Lluís Vives, Voltaire i J. Swift també en feren un ampli ús literari.

–Epístola catòlica: Epístola escrita per cadascun dels apòstols, Jaume, Judes, Pere o Joan.

–Epistolar: De l’epístola o relacionat amb ella.

–Epístolari: 1. Llibre o quadern en què es troben recollides diverses cartes d’un autor. 2. Llibre litúrgic en què es contenen les epístoles que es canten o reciten a la missa.

–Epistolografia: 1. Art de traçar l’escriptura vulgar, anomenada Demòtica. 2. Art d’escriure cartes.

–Epitafi: Inscripció sepulcral; en altre temps, oració fúnebre. Conegut és el famós epitafi de Benjamin Franklin, que diu:

Aquí jau,

per a pastura dels cucs,

el cos de

Benjamin Franklin,

impressor.

Com la coberta d’un vell llibre les pàgines del qual van ser fetes malbé

i el daurat del títol esborrat.

Però no per això l’obra es perdrà,

perquè reapareixerà, segons ell creu

en una nova i millor edició

revisada i corregida per l’autor.

–Epitalami: Cant nupcial que es cantava davant de la cambra dels noucasats. Europa ho va rebre d’Orient, sent considerat com un bell epitalami El Cantar dels Cantares de Salomó.

–Epítom: 1. Obra en què són ordenades les nocions més elementals sobre una matèria. 2. Compendi d’una obra extensa en què només s’exposa allò fonamental.

–Època: Divisió cronològica que els historiadors van adoptar per qualificar els diferents períodes de la Història, determinats per esdeveniments notables.

–Epode: Nom donat a l’última part dels cants lírics a la poesia grega.

–Epokha: Original tipografia d’estil egipci creada per Colin Brignall, director tipogràfic de Letraset, el 1992. El disseny geomètric i robust està inspirat pels cartells dels anys 10 i 20 encara que crida l’atenció per la seva aparença contemporània i moderna. Resulta molt flexible gràcies a les formes de lletres alternatives i s’aconsella fer-la servir fermament per aconseguir el màxim efecte.

–Època: Divisió cronològica que els historiadors van adoptar per qualificar els diferents períodes de la Història determinats per esdeveniments notables.

-Epònim: anomenat així en funció d’una altra persona.

–Epopeia: 1. Poema narratiu extens, d’elevat estil, acció gran, personatges heroics o de summa importància, i en el qual intervé el que és sobrenatural o meravellós. 2. Conjunt de fets gloriosos dignes de ser cantats èpicament. La Ilíada i l’Odissea són poemes èpics; L’Araucana, d’ Ercilla; L’Atlàntida de Verdaguer; el Comte Arnau, etc.

–EPS: Sigles de l’anglès Encapsulated PostScript (File), és a dir: “Fitxer PostScript) Encapsulat. És un tipus especial de fitxers PostScript que es caracteritza, entre altres coses per tenir només una pàgina.

–EPUB: Epub és una especificació de format de fitxer pensada per a la distribució de contingut digital. És un dels formats preferits per a la publicació de llibres electrònics. L’objectiu és que un epub sigui un fitxer autocontingut —que no necessiti d’arxius externs per a la seva reproducció satisfactòria —cosa que no vol dir que no admeti enllaços a contingut extern—. A les seves versions més modernes admet la inclusió de vídeo i so a més de text i imatges.

L’organització que manté i actualitza les especificacions del format epub, que és de codi obert, és el Fòrum Internacional de Publicació Digital (International Digital Publishing Forum, IDPF). L’EPUB és un estàndard de codi obert i es pot reproduir en diferents sistemes operatius.. Estructuralment un format epub bàsic és un conjunt de carpetes, imatges i fitxers HTML i CSS contingudes dins d’una carpeta comprimida com a zip amb l’extensió “.epub”. A més que tots els seus continguts HTML s’han de validar, la mateixa estructura i nomenclatura de les seves parts han de seguir unes normes força clares que s’han de validar. Aquesta validació de contingut i estructura garanteix la transmissió correcta del contingut.

–Epulari: D”épula’, banquet solemne entre romans. Títol d’una col·lecció de receptes culinàries, d’un tractat de gastronomia.

–Equilibrat de columnes: Igualació de les columnes d’una pàgina, funció que exerceixen alguns programes de compaginació.

–Equilibri: Disposició dels elements gràfics que constitueixen la pàgina tipogràfica de manera que hi hagi harmonia i proporció.

–Equilibri aigua-tinta: Per aconseguir una bona qualitat d’impressió en òfset cal aconseguir l’equilibri correcte entre la solució de mullat i la tinta d’impressió.

–Equilibri de color: En arts gràfiques, és la relació de densitats cromàtiques entre les tres tintes que formen la “quadricromia” (sense comptar el negre). Per a un imprès en quadricromia és important que es mantingui la intensitat establerta. Podem parlar de “equilibri de color” i “equilibri de grisos” que, encara que no són el mateix, estan íntimament relacionats. En tots dos podem comprovar si la intensitat relativa entre colors a la quadricromia està equilibrada.

El Tint complementa la temperatura de color i determina el desviament de tons des del verd fins al magenta.

–Equilibri de grisos: En arts gràfiques, una de les “anàlisis de la prova de l’imprès”, que es realitza comparant un gris neutre (realitzat amb una trama de negre) amb el gris teòricament equivalent aconseguit amb superposició de trames dels tres colors de la quadricromia (traient el negre). La lectura dels filtres de colors hauria de ser la mateixa en condicions òptimes. D’aquesta manera, les dues zones impreses de mesura (l’escala de control de color de grisos i la de color) solen anar juntes a la tira de control. Es pot valorar l’equilibri a ull o amb un “densiòmetre”. Els estàndards ISO recomanen que es compari una zona del 40% de negre amb una altra zona equivalent que tingui 40% de cian, 30% de magenta i 30% de groc. Les lectures amb el “densiòmetre” han de ser equivalents (amb una tolerància de desviació de D=0,05).

–Equip de col·laboradors: Conjunt de persones que contribueixen literàriament o iconogràficament a la realització d’una obra, generalment de característiques enciclopèdiques.

–Equip editorial: Conjunt de redactors i tècnics editorials que, dirigits per un director dedició, contribueixen a la redacció i realització tècnica d’una obra, generalment de característiques enciclopèdiques.

–Equivalència: 1. Forma lèxica que es correspon exacta o aproximadament amb una altra de diferent idioma. 2. Signe que a la teoria de conjunts té aquesta figura: ⟺ .3. Signe que en matemàtiques té aquesta figura: ~ .

–Equivalent: Terme d’una llengua que té el mateix sentit o semblant que un altre en una llengua diferent.

–Eras: La primera versió d’aquesta tipografia va ser tallada per la fosa Wagner el 1969 per al Studio Hollensteina París. El 1976 els dissenyadors francesos Albert Boton i Albert Hollenstein van crear una versió per a ITC. És una tipografia sense serifs amb una lleugera
inclinació i variacions en el gruix dels traços que li donen una aparença molt
singular. Per al seu disseny es van inspirar en les lletres lapidàries gregues i en les capitals romanes gravades a la pedra. La combinació de corbes poc pronunciades i un interlletrat molt estret accentua les grans àrees obertes als interiors de les lletres. Transmet una lleugera espontaneïtat a causa de l’absència de formes exactament geomètriques. Es tracta d’una tipografia altament llegible amb una gran alçada de la “x” que resulta molt apropiada com a tipografia d’exhibició encara que també és molt còmoda de llegir a revistes i
fulletons. El 2002 Gayaneh Bagdasaryan va desenvolupar una versió ciríl·lica per a la fosa ParaType.

–Erasme de Rotterdam (1466-1636): Fou un filòsof, filòleg i teòleg neerlandès. Va ser autor d’importants obres en llatí i el creador del moviment humanista. Va ser un dels més insignes correctors tipogràfics que han existit. Un dels seus treballs va ser als tallers d’Aldo Manuzio a Venècia, on es dedicava a corregir les edicions. És famosa la seva obra Elogi de la bogeria, il·lustrat per Holbein i publicat el 1511. Com a tot bon corrector, se li va escapar un error en un dels llibres que va revisar, deixant imprimir la frase. “singulari amore” en comptes de “singulari more”, error que va originar fos condemnat el llibre per la Sorbona.

–Erasmisme: Manera especial de pensar dels seguidors d’Erasme de Rotterdam, que representava el pensament humanista del Renaixement.

–Érato: Nom de la musa de la poesia lírica i eròtica. Representeu-vos en figura d’una jove coronada de murta i de roses, tenint a la mà una lira i a l’altra un arc de violí, de l’instrument de la qual la consideraven la inventora. 2. Poesia.

–e-reader: És un lector de llibres electrònics que permet reproduir continguts digitals (llibres, diaris, documents) en diversos formats, a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Gràcies a la tecnologia de tinta electrònica (e-ink) la vista no es cansa com en un ordinador i es llegeix amb la mateixa comoditat que un llibre.

–Ergonomia: Àrea d’estudi íntimament connectada amb el disseny industrial, acomodada per les condicions antropomètriques d’estudi del cos humà i la seva relació amb el disseny i la possible adaptació d’objectes, màquines, eines, mobles i edificis arquitectònics. Aquesta disciplina intenta ajustar la funció dels resultats a qualsevol necessitat humana, tant físiques com socials, i facilitar l’ús constant de la forma de la manera més convenient i eficient possible. Entre aquestes subdivisions, es distingeix l’ergonomia, que és el bo, que s’associa amb la temperatura, el soroll, la il·luminació i, en general, amb qualsevol condició que influeixi en el clima per realitzar activitats variades; aquesta és la manera d’aconseguir la màxima eficiència, ja que promou la productivitat i redueix els accidents i errors en l’ús d’aquests elements, mitjançant formes i materials que impacten positivament en la funció, el confort i l’aspecte estètic d’un entorn. Tenint en compte que es relaciona amb aspectes del disseny, com ara les interfícies d’usuari, el disseny del paquet o el senyal, les nostres tecnologies i conceptes estan més estretament relacionats amb l’anatomia, l’enginyeria i la psicologia per estudiar la profunditat de les interaccions entre humans i màquines (vegeu HCI), des de requisits fisiològics i socioculturals, sistemes i indústries de major complexitat.

–Eriz Mendizábal, Pedro: (1851-1901). Pintor i dibuixant d’origen basc, Va treballar a Barcelona com a escenògraf al taller de Soler i Rovirosa, va viatjar a París i de tornada a Barcelona va treballar per a editors francesos i espanyols. A més de París també va ser a Londres, on va modificar el seu estil assimilant els procediments emprats pels principals aiguafortistes del seu temps. Algunes obres en què va treballar són: Uniformes de l’armée espagnole, d’A. Dally (Paris, s.d.); Misterios de la locura: novela científica, del Dr. Joan Giné i Partagás ( Ed. Henrich i cia, 189); La femella. Història d’un home (1893) i El padre nuestro: historia mundana (1895), totes dues de Francesc Tusquets i editades també per Henrich i cia., etc. Va col·laborar també a El Mundo Cómico, La Tramontana, L’Esquella de la Torratxa i altres publicacions periòdiques.

–Erkensator: Centrifugadora. Aparell inventat per un construcotr de màquinària anomenat Erkens per centrifugar la pasta i que té com a objectiu separat les restes de sorra o altres objectes estranys que la centrifugació permet separar de la pasta.

–Eroles, Emili: (Tàrrega, 1895 – Barcelona, 1983) fou un llibreter i escriptor català. Eroles Va conèixer Joan Salvat-Papasseit el 1911 quan ambdós eren adolescents i van mantenir una estreta amistat fins a la seva mort el 1924. Eroles tenia en aquells anys una parada de llibres vells al Mercat de Santa Madrona, punt de trobada i tertúlia política i cultural. Allà va compartir tertúlia amb Salvat, Joan Alavedra, Antoni Palau i altres apassionats dels llibres i la política. El llibreter va mantenir la parada com a mínim fins als anys seixanta.

El 1971 va publicar ‘Memòries d’un llibre vell (cent anys de la vida d’un llibre’, obra preuada en cercles bibliòfils i l’any 1981 l’Editorial Milà li publicà el ¡Diccionario histórico del libro’.

–EROMM: El Registre Europeu de Microformes i Màsters Digitals. La missió d’EROMM és coordinar les activitats de digitalització o microfilmació, i facilitar l’accés a les còpies de servei existents de mitjans substituts, cosa que ajuda les biblioteques a evitar la duplicació d’esforços innecessària. EROMM, el Registre Europeu de Microformes i Mestres Digitals, té com a objectiu recopilar tota la informació sobre documents impresos i manuscrits reformatats a mitjans substituts (digitals o en microforma) a biblioteques de tot Europa i del món. Per això, EROMM va crear la base de dades EROMM Classic i, més recentment, el servei de cerca EROMM, tots dos de lliure accés. Amb aquest servei, EROMM també dóna suport a investigadors i estudiants que volen localitzar qualsevol document en format substitut.

–Erosió: Pèrdua de paper o tela causada per un desgast lent i constant, a diferència d’una estella o esquinçament.

–Eròtica: 1.Secció d’una biblioteca on es dipositen els llibres el contingut dels quals consisteix en literatura sexual o amatòria. 2. Poesia i literatura anomenades vulgarment pornografia. Generalment les edicions d’obres eròtiques es fan clandestinament, excepte les obres clàssiques del gènere, com el Decameró.

–Eroxion: Tipografia creada pel dissenyador argentí Eduardo Manso per a la fosa Bitstream el 1997. La seva forma compacta i els seus traços gruixuts unit a un tractament erosiu li atorga una forta expressivitat. Aquesta tècnica de disseny tipogràfic degeneratiu consistent a gastar les lletres va ser experimentada a principis de la dècada de 1990 pels dissenyadors de Letterror. Es tracta d’una tipografia molt apropiada per a ús en cartells i publicitat amb una aparença bruta.

–Errata: 1. Equivocació material que es comet en allò imprès en compondre un text o en allò manuscrit en escriure’l. 2. Les errades que es troben entre la impressió del llibre i el ficar-lo en tapes es col·loquen [ col·locaven] a la Fe d’errades.

–Error: 1. Concepte equivocat o judici fals. 2. Cosa feta equivocadament.

–Error 404: L’error 404 és un codi d’estat que es produeix quan hi ha una errada de comunicació entre el protocol de comunicació i el navegador. Una altra manera de dir-ho és parlar d’ enllaços defectuosos o trencats .

Aquest error http 404 ens indica que l’enllaç al qual estem intentant accedir no està disponible o no està sent trobat per algun motiu. És important no tenir enllaços trencats per a un bon posicionament SEO ja que l’algoritme de Google penalitza força els llocs web amb enllaços 404.

–Error 500: També conegut com a “error intern del servidor”, és un codi de resposta que indica que ha passat un problema al servidor en intentar accedir a una pàgina web. Aquest tipus d’error es produeix quan el servidor no pot completar la sol·licitud de l’usuari a causa d’un problema intern.

–Error d’addició: En impressió, l’error pel qual la densitat de la suma de les tintes impreses és menor que la suma de les densitats individuals. Es corregeix amb una “diapositiva negra”.

–Error d’alineació: La impressió on els diferents colors no han quedat alineats per no mantenir el registre.

–Error de cascada: Sèrie de faltes que són conseqüència les unes de les altres.

–Error de dictat interior: Error del copista consistent en l’omissió d’una lletra, paraula, etc., produïda en memoritzar una perícope i repetir-la mentalment abans de copiar-la.

–Error per homotelèuton: Error de transcripció que es dona quan el copista segueix copiant en una altra línia que té la mateixa paraula que estava en una altra línia.

–Error de l’impressor: En arts gràfiques, qualsevol error d’impressió que no pertanyi al client.

–Error de lectura: Error del copista quan fa una lectura errònia d’un text correcte.

–Error per mutació de l’ordre: Error de transcripció que succeeix quan el copista posa dues paraules o lletres en un ordre diferent, canviant una per una altra.

–Error ortogràfic: Equivocació a la grafia d’una o més paraules.

–Error paleogràfic: Error de lectura provocat per la presència en el model d’una lletra, enllaç, abreviació, etc., que el copista desconeix o mal interpreta.

–Error PostScript: Un error que es dona en imprimir un document PostScript que pot aturar la impressió o crear documents amb errors. 2. Un error que passa en el procés d’impressió d’un document PostScript i que ocasiona la interrupció de la impressió o la creació d’un document completament incorrecte. Usualment, els dispositius d’impressió solen comunicar l’error PostScript amb un missatge breu indicant (de forma molt fosca) la raó de l’error”.

-Error separatiu: Error propi d’un manuscrit que cap manuscrit anterior pot haver suggerit al copista.

–Error de to: En arts gràfiques, desequilibri entre els colors que hauria de reflectir l’imprès i allò que realment reflecteix. És part de les “anàlisis del comportament de la tinta” i es mesura amb un “densitòmetre”.

–Error de transcripció: Error que es comet en transcriure un text, generalment per substitució o omissió de paraules o frases.

–Error voluntari: És l’error introduït per millorar un text. Això es fa: ope ingenii, per conjectura (el copista); ope codicum, quan el copista té diferents testimonis i corregeix mitjançant l’estudi d’aquests.

–Errors: Les corrupcions mecàniques del text que es produeixen durant el procés de còpia del manuscrit es poden definir com a errors. Alguns errors són causats per una mala comprensió de la forma de les lletres en passar d’una tipografia gràfica a una altra (per exemple, errors de majúscules a minúscules i de lletres insulars ); altres errors són causats pel moviment contínu de l’ull de l’antígraf a l’apògraf i viceversa: es tracta d’omissions i
repeticions .

En paleografia, els errors poligenètics es defineixen com errors que poden produir-se independentment en cada exemplar; els errors singulars són els específics d’un sol exemplar; els errors conjuntius (o compartits ) són aquells errors comuns a dos o més exemplars, que contribueixen a la identificació de qualsevol relació existent entre ells; els errors separatius són aquells que, específics d’un manuscrit o grup de manuscrits, permeten distingir-lo i contrastar-lo amb un altre manuscrit o grup de manuscrits.

–Errors freqüents en el procés de producció gràfica: La realització de proves analògiques és l’única via per controlar tots aquests tipus d’errors, però com que es fa quan el procés de producció està molt avançat, corregir els errors que es detecten és molt costós. Per
això, és preferible seguir un pla de controls des del començament del procés
gràfic. 1 2 3 Errors estètics, per exemple, errors tipogràfics. Errors causats
per les aplicacions, els controladors o els sistemes operatius. Errors en el
document causats per distracció, inexperiència o manca de coneixements. 4
Errors causats per errors d’impressió. 5 Falles mecàniques, causades, per
exemple. per filmadores mal calibrades. Una revisió acurada de text i imatges
en un monitor d’ordinador ben calibrat és una primera forma de correcció,
efectiva i barata, per assegurar-se que tot s’està desenvolupant adequadament.
A les aplicacions d’edició d’imatges i d’autoedició també hi ha bones eines
destinades al control dels diferents paràmetres. A la pantalla es pot controlar
la tipografia, la col·locació de les imatges, les il·lustracions, els logotips i els textos.

–Erudició: 1. Coneixement profund adquirit mitjançant l’estudi. 2 Coneixement ampli sobre una matèria.

–Erudit: Home instruït en diverses ciències, arts o altres matèries.

–Erwinografía: Tècnica poc coneguda desenvolupada entre 1914 i 1924 per Erwin Quedenfelt. Es basa en un clixé de vidre cobert amb gelatina sensibilitzada amb bicromat amònic. L’autor dibuixa un paper i l’aplica sobre el vidre abans d’exposar-lo a una font de llum. Les àrees de gelatina protegides pel dibuix es mantenen toves i desapareix amb aigua; les altres, amb la llum s’endureixen i es mantenen sobre el vidre. Aquestes formes s’entinten, s’hi col·loca un altre paper i manualment es pressiona. Julio González i Pablo Picasso van conèixer la fórmula i van fer algunes peces amb aquest sistema.

–ESARDI. Escola d’Art d’Amposta. Centre municipal públic, creat l’any 1984. Imparteix Cicles Formatius de Grau Mig i de Grau Superior.

–Esbatanat: Dit del paper que ha perdut la seva estabilitat. Paper esbatanat. Paper defectuós.

–Esbiaixar: Realitzar el tall de les gràcies al cartró de les tapes.

–Esboirat: Paper en el qual es pot observar una mala distribució de la pasta, en especial mirant-lo al contrallum.

–Esborrabilitat: Capacitat que té un paper d’aguantar el fregadís d’una goma d’esborrar sense que s’alteri la seva superfície ni es provoqui borrim. Els papers ben encolats presenten una molt bona esborrabilitat.

–Esborrall: Defecte d’impressió que consisteix en una taca de tinta produïda per l’excés d’engrut en fixes les alces o un cos estrany que s’introdueix sota aquestes.

–Esborrallar: 1. Tirar o fer esborralls en un escrit. 2. Escriure de pressa i descuradament.

–Esborrallat: Del full de paper amb les barbes massa llargues i ratades, pel fet que s’ha posat el caixó malament sobre la forma.

–Esborrament: Acció d’esborrar un traç fet sobre un paper.

–Esborrany: 1. Escrit de primera intenció en què es poden fer addicions, supressions o esmenes. 2. Exemplar de treball en què l’autor elabora el text, no destinat a la lectura per altres.

–Esborrar: 1. Fer ratlles horitzontals o transversals sobre allò escrit per impedir-ne la lectura o indicar que no serveix. 2. Eliminar un traç fregant-lo amb un material al qual s’adhereixen les partícules del pigment (molla de pa, cautxú, etc.).

–Esborratinta: Substància sòlida o líquida que serveix per descolorir la tinta.

–Esborrats: Les esborrades indiquen marques on algú ha eliminat fragments de text o contingut d’un llibre.
En les arts del llibre, les esborrades també poden significar un tipus de poesia on el contingut d’un llibre es redueix i es separa per crear un poema.

–Esbós: 1. En pintura, dibuix realitzat amb unes línies i taques que és només una idea del que es vol fer. 2. En arts gràfiques, esquema on s’ubiquen els diferents elements de la maquetació. 3. Les diferents versions d’una pàgina abans d’aconseguir l’art final. 4. Dibuix relativament imprecís que pretén mostrar la situació dels diferents elements que componen un document o una de les seves pàgines.

–Esbós biogràfic: Biografia d’una persona resumida en línies breus.

–Esbós de Thumbnail o Miniatures: Són esbossos que es fan servir per visualitzar i desenvolupar idees i conceptes a mà, abans de passar-los a la pantalla.

Els esbossos en miniatura o Thumbnail són dibuixos aproximats, o conceptes potencials de disseny o de solucions.

–Esbotzada: Rebentament. Trencament que sofreix un full de paper al bell mig de la seva superfície a causa de l’impacte d’un cop o d’una forta pressió. Assaig a què es sotmet un paper per mesurar la seva resistència i aguant.

–Esbrancat: Decoració lineal amb forma de tronc dʻarbre amb les branques tallades. Apareix en heràldica i en manuscrits.

–Esbullat: Dit del full de paper escorregut pel fet d’haver estat mal empilat.

–Escacat: Dit de la superfície dividida en quadres petits, ortogonals o diagonals, de colors alterns.

–Escagassat: Dit del full de paper amb les barbes massa gruixudes, pel fet d’haver estat la pasta massa carregada, i no haver vigilat bé l’alabrent.

–Escaire: Estri format per llistons de fusta, encaixats formant angle recte, que serveix per a col·locar els fulls de paper entre les planxes de setinar i perquè quedin ben empilats l’un sobre l’altre.

–Escala: 1. Sèrie de fustes col·locades a diferents nivells, al costat de l’arener de la màquina de fer paper. 2. Portada o encapçalament les línies del qual estan mal repartides. 3. Conjunt de gravats, que pertanyen a diferents columnes, que adopten una disposició en escala que es considera incorrecta. 4. Conjunt de títols i subtítols, pertanyents a diferents columnes que adopten una disposició a l’escala que es considera incorrecta.

–Escala americana: Disposició del text en què cada línia, de determinada mesura que es manté constant, ocupa una posició més avançada a mesura que s’allunya del principi.

-Escala de Brinell: Es denomina duresa Brinell al mesurament de la duresa d’un material mitjançant el mètode de penetració, mesurant quan penetra un objecte en el material a estudiar. Va ser proposat per l’enginyer suec Johan August Brinell el 1900, sent el mètode de duresa més antic. Aquest assaig s’utilitza en materials tous (de baixa duresa) i mostres primes. L’element usat com “penetrador” és una bola d’acer trempat de diferents diàmetres. Per als materials més durs es fan servir boles de carbur de tungstè. En l’assaig típic se sol usar una bola d’acer de 10 a 12 mm de diàmetre, amb una força de 3000 Quiloponds. El valor mesurat és el diàmetre del casquet a la superfície del material. Les mesures de duresa Brinell són molt sensibles a l’estat de preparació de la superfície, però a canvi dona com a resultat un procés barat, i el desavantatge de la mida de la seva empremta es converteix en un avantatge per al mesurament de materials heterogenis, com la fosa, sent el mètode recomanat per fer mesuraments de duresa de les foses.

–Escala de control de color: En arts gràfiques, totes les barreges de color possibles per aconseguir el major nombre de tonalitats. Es mesuren per mitjà de “tira de control de color”. Aquestes tires són, segons la GCA, “conjunt longitudinal d´imatges d´assaig utilitzat per mesurar paràmetres com el guany de punt, densitat, lliscament, contrast, trapping, etc.”. Hi ha una tira diferent per a cada mitjà: per al “calibratge” d’escàners (GAFT, FOGRA), calibratge de pantalles, proves i impresos (DIGITEST), per a planxes (UGRA), per a impresos (FOGRA, GATF, BRUNNER), per a calibratge de sistemes de color (ICC, FOGRA, GATF). Una escala pot controlar molts elements (densitat en massa, contrast, afinament o guany de punt, equilibri de gris, lliscament, registre, moaré, trapping, ajustament GCR, UCR, resolució…).

–Escala convencional: És el dibuix a mà alçada del terreny que es fa generalment a la llibreta de camp, a una escala determinada.

–Escala cromàtica: Colors progressius de l’espectre lluminós: vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta.

–Escala cromàtica de Bringhurst: A The Elements of Typographis Style (1996), Robert Bringhurst compara les proporcions de la pàgina amb l’escala cromàtica de la música occidental: totes dues es defineixen mitjançant intervals numèrics. Per exemple, Bringhurst iguala el vuitè al quadrat doble, ja que comparteixen la proporció 1:2.

–Escala graduada: Són utilíssimes per a l’artista tècnic, compleixen dues funcions bàsiques, la primera. mesurar distàncies; i la segona, transposar unitats dimensionals a la mida desitjada per al dibuix.

–Escala gràfica: Línia graduada que acompanya la reproducció d’un text i que permet calcular-ne la reducció o l’ampliació.

–Escala de grisos: Imatges en blanc i negre, amb escala de grisos, que s’utilitzen en tractament digital d’imatges per avaluar la fidelitat dels tons reproduïts. Són 256 tons que van des del valor 0 (el negre) fins al 255 (el blanc).

–Escala de grisos de tons continus: Tira de control que té una sèrie escalonada de tonalitats de gris que permet comparar l’efecte de l’exposició lluminosa en cada color.

–Escala de Likert: Recurs emprat comunament en enquestes i sondejos per avaluar clarament i ràpidament les opinions i actituds de les persones; es recolza en preguntes fàcils de contestar i presenta pocs errors en el mesurament. Aquesta eina permet obtenir respostes tancades i mesurar linealment i en escales de força tant el nivell d’acord com la satisfacció, la importància o la freqüència amb què es presenta un producte, servei o situació; generalment permet cinc nivells de resposta: totalment en desacord, en desacord, ni desacord ni acord, d’acord i totalment d’acord, o el seu equivalent apropiat a la pregunta. També pot establir valoracions numèriques i ítems parells o imparells, depenent de la importància que tingui l’avaluació neutral. Se’n diu així pel psicòleg nord-americà Rensis Likert, que la va utilitzar des del 1932 encara que la va denominar mètode d’avaluacions sumàries.

–Escala de metall: Són més duradores, però es poden fer servir de cartró si es manegen amb cura. Les escasses diagonals són imprescindibles quan cal fer divisions molt petites. Normalment, es prescindeix de l’escala isomètrica.

–Escala natural: Es diu quan les magnituds gràfiques i les seves homòlogues reals coincideixen. Això és quan el dibuix i l’objecte tenen la mateixa mesura. (E: 1/1).

–Escala numèrica: Nombre que expressa l’índex de reducció o d’ampliació de la reproducció d’un text.

–Escala Shore: Mesura la duresa dels materials, que divideix en lletres, i cada lletra té diferents valors.

–Escala de tipògraf: S’usa per mesurar els tipus, especialment la profunditat de la columna quantes línies ocuparan un cert espai o quant espai necessitaran un cert nombre de línies.

-Escala tonal: Tots els tons, de 0 a 100% d’un color determinat.

–Escala de tons continus: Tira estreta de pel·lícula amb els diferents nivells de densitat de gris.

–Escala trimètrica: És imprescindible per a la projecció trimètrica. A banda de la perspectiva, aquesta tècnica produeix una major semblança amb la forma visual. També té altres avantatges tècnics: es pot variar el punt de vista fent girar els vectors; totes les dimensions estan a la seva escala; i es poden produir, amb una sola preparació panoràmiques integrades i detallades que es poden retallar.

–Escala universal: Sistema per a l’obtenció de les dimensions de la caixa de composició i la seva situació espacial en una pàgina determinada o en dues enfrontades.

–Escalabilitat: Anglicisme emprat en innovació i aspectes relacionats amb empreses emergents per referir-se a la capacitat que té una iniciativa comercial o model de negoci per ajustar-se o créixer de manera contínua (idealment de manera exponencial) segons els requisits d’un públic objectiu, sense interrompre l’oferta dels serveis i sense afectar la presentació o la qualitat dels productes. El terme s’empra sovint en sistemes computacionals, tecnologies, plataformes, apps i altres productes digitals que, en no requerir recursos addicionals per copiar-los, permeten la creació, descàrrega i comercialització d’elements en quantitats i capacitats virtualment il·limitades, en espais temporals molt breus i de forma àgil, sobretot aprofitant el potencial de la web.

–Escalabornador: Instrument per treure material quan es modela. Els escalabornadors són de formes i dimensions molt variades. El més freqüent és una barreta de ferro, de fusta o d’ivori, rodona, lleugerament encorbada per un dels extrems i aplatada per l’altre.

–Escalar: 1. Imprimir o provar diversos alts i amples de tipografia. 2. Canviar la mida d’una fotografia.

–Escaldar: La pell, durant la preparació.

–Escaldas: Poetes escandinaus primitius que, com els bards escocesos, cantaven les gestes dels guerrers del seu país. Són cants solemnes, elevats i només tracten de fets grandiosos i brillants. Són al revés dels Eddas, que són cants senzills i populars.

–Escaler i Ullastre, Ramon: (Torelló, 1862 – Sant Gervasi de Cassoles, 1893) fou un dibuixant i comediògraf català. Col·laborador en els quaderns humorístics Fullaraca, La Roja, La Honorata, Barcelona Cómica i altres publicacions de Barcelona i Madrid. Fou el primer director artístic de La Tomasa (1888). Va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el drama Al peu de la creu (1892) i escriví diversos monòlegs humorístics. Se’l considera com uns dels pioners a Espanya de l’ús d’unes rudimentàries Bafarades en les seves vinyetes.

–Escales modulars: Escales numèriques on els increments es relacionen de manera proporcional (per exemple, una seqüència de Fibonacci).

–Escaleta: 1. Conjunt dels filets marca del llom dels plecs d’un llibre que s’està alçant i que per la seva col·locació escalonada forma una escaleta. 2. Col·locar els papers uns sobre els altres, amb una franja del lateral de cadascún a la vista, per poder fer-los pegar a tots en aquesta petita zona alhora. 3. Peça de fusta que serveix per a aguantar els bagants del rec.

–Escalímetre: Instrument en forma de regle triangular o constituït per diferents regles units per un extrem, que té escales graduades diferents, utilitzat per a fer dibuixos a escala.

–Escanejar: Explorar un original, sigui textual o icònic, amb un escàner.

–Escanejat: Digitalització d’un original en format analògic. Es realitza per mitjà d’un “escàner”. Cal tenir en compte diverses dades a l’hora de realitzar-ho: “resolució de la imatge”, “halftone”, interpolació” i “digitalitzador”. Es pot realitzar un escanejat normal, o un professional.

–Escàner: Digitalitzador que s’utilitza en arts gràfiques per a la selecció automàtica de colors mitjançant anàlisi lineal d’un original cromàtic o per a la recuperació de textos.

–Escàner de diapositives: Només permeten escanejar diapositives de 35 mm.

–Escàner domèstic: Escàner que sol ser pla, amb una àrea de lectura DINA4 i una resolució d’uns 300ppp.

–Escàner electrònic: Aparell, utilitzat en la reproducció fotomecànica, que registra electrònicament la densitat dels colors en una imatge per separar el color.

–Escàner de mà: Màquina per escanejar agafant-la a la mà i passant-la sobre el material a escanejar. Sol tenir poca resolució i una àrea petita d’escaneig, però es poden donar diverses passades a la imatge fins a digitalitzar-la del tot. S’utilitzen en situacions on l’element a escanejar no es pot introduir en un escàner.

–Escàner multiformat: El que permet fer escanejat tant de materials opacs com transparents.

–Escàner perifèric: El que permet que les imatges digitalitzades siguin tractades posteriorment per un ordinador.

–Escàner pla: És un dels més utilitzats i el que solem tenir a casa. Podeu escanejar objectes plans encara que també tridimensionals. Utilitzen dispositius CCD.

–Escàner professional: Escàner pla amb sistemes d’eliminació de soroll electrònic, alt rang dinàmic i alts nivells de resolució.

–Escàner semiprofessional: Semblant a un escàner domèstic, però la seva resolució real o òptica arriba als 1200ppp.

–Escàner de tambor: És el sistema de més qualitat i resolució d’escanejat (fins a 4000ppp), per a originals opacs o transparents. L’original es col·loca en un cilindre de vidre i el sistema de transmissió fotomecànic recorre la imatge punt per punt. Produeix i torna la imatge amb colors primaris però es poden convertir en CMYK segons es fa l’escaneig. És bo netejar el vidre amb “oli antianells de Newton”.

–Escàner de tambor de 2a i 3a generació: El que utilitzava un joc de separació de color en fotolits de quadricromia. Es podien fer ampliacions, reduccions, tramat i correcció de colors.

–Escàner de tambor de sobretaula: Simplificació de l’escàner de tambor de 4a generació. Només consta d´un cilindre d´exploració i un capçal d´anàlisi o lectura. Es connecta per mitjà de port SCSI.

–Escàner de transparències: El que permet escanejar transparències, ja siguin en negatiu, positiu, color o blanc i negre.

–Escantonar: Treure les arestes a un filet.

–Escapada: Traç desviat, produït en un contorn per haver-se escapat el burí de la mà del gravador.

–Escapament: Peça de la linotípia que es posa en moviment en desprendre’s una matriu del seu canal.

Acció de la fuita alliberant una matriu. El teclat ha fet elevar la palanca de la fuita 22 per empènyer cap a l’èmbol 11. Això fa rotar la vora 8 que empeny cap avall el trinquet 9, deixant anar la primera matriu al canal del magazín. La rotació de la vora també eleva el trinquet 8 per sostenir la segona matriu.

–Escapçada: Es diu del primer desbast que es dona a les pedres que s’han de llaurar.

–Escarabat: 1. Animal bibliòfag. El més conegut és l’escarabat del pa. 2. Fusta que fa de vorell a la part inferior de la banca de llevat i que serveix per a aguantar els fulls si rellisquen.

–Escarabat aranya: Insecte coleòpter de la família dels ptínids que provoca importants danys als teixits, a les pells, al paper, etc.

–Escarabat del cuir: Insecte coleòpter de la família dels dermèstids que es nodreix exclusivament de matèries animals (cuir, pergamí, etc.).

–Escarada: Treball que un periodista realitza pel seu compte, a diferència del que es fa a jornal.

–Escarapel·les: Són peces gràfiques impreses que s’utilitzen en els esdeveniments acadèmics com a congressos i seminaris per identificar els ponents, participants i organitzadors i així facilitar-ne la logística.

–Escardó i Bas, Mercè:  (Barcelona, 1948) és una escriptora i bibliotecària catalana, fundadora i durant 30 anys directora de la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa de Parets del Vallès, (Vallès Oriental). Fou la creadora de la primera bebeteca de l’estat espanyol amb la bebeteca de la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa (1990), així com la impulsora d’una concepció única on la biblioteca s’erigeix com un espai activament educador per als infants i joves. En el seu vessant d’escriptora fou guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil 1992 per la seva obra La Lluna i els miralls. Al llarg de la seva carrera ha escrit diversos contes infantils així com un llibre que concentra el seu llegat com a bibliotecària: La Biblioteca, un espacio de convivencia, el 2003.^[ Així mateix, ha adaptat i traduït diverses obres literàries des de la popular saga Les aventures de Babar, i també L’aneguet lleig o El cant de les balenes, entre d’altres.

–Escarpra: Instrument semblant al cisell, que té la punta de llavorar acabada en forma de doble bisell, emprat per fer forats a la pedra o a un altre cos dur.

–Escativana: Tira de pergamí, paper, etc., amb un doblec longitudinal, que se subjecta a la costura com si fos un bifoli i a la qual s’enganxa o cus un foli despariat sense pestanya.

–Escativanar: Part de la construcció del llibre. Col·locar les escativanes en un llom.

–Escatocol: 1. Darrer full d’un rotlle o volum de papir, al qual es fixa l’umbilic. 2. Protocol final d’un document, que conté essencialment la datació, l’apreciació i els signes de validació: subscripcions, signatura i segell.

–Escatologia: Tractat de coses excrementícies.

–Escatològic: Es diu del llibre que tracta del destí final de l’home i del món. S’anomena així també el llibre pornogràfic, o que tracta d’immundícies.

–Escayola, Martí📕: Era dels nous, un dia, diuen, de cop i volta va aparèixer una llibreria de vell nova al carrer Sant Pau. Venia i llogava a una parròquia de llegidors de literatura més o menys rosa i d’aventures. Els diumenges posava parada a Sant Antoni i venia llibres nous al preu dels vells i llibres vells al preu dels nous: paradoxes del negoci.

–Escena: Representació que implica diferents figures en una acció o un esdeveniment.

-Escenografia: Solució museogràfica híbrida que pretén reproduir la realitat amb rigor especial, i per això combina equilibradament els quatre recursos del llenguatge museogràfic (peça, model, demostració i analogia), en espais a escala real que poden ser fins i tot habitables.

–Esciàpode: Figura que representa un ésser humà fantàstic, monstruosament gran i amb una sola cama.

–Escitala: 1. Veu grega que significa bastó o tira de cuir. Es deia així una xifra misteriosa dels lacedemònis o un secret d’escriure del que es valien. Plutarc diu que era una banda o tira estreta de cuir o de pergamí d’uns quatre colzes de llarg, que s’enrotllava al voltant d’un bastó de manera que el cobrís completament. Col·locada així, escrivien sobre ella i després la desenrotllaven i l’enviaven a algú a qui volien donar alguna notícia o instrucció secreta. El que la rebia, l’aplicava a un altre bastó igual a aquell sobre la qual s’havia enrotllat primerament i per aquest mitjà es trobava la manera de desxifrar els caràcters que tenia escrits en enllaçar les línies i la travessa de les lletres. 2. És un sistema de codificació utilitzat pels èfors espartans per a l’enviament de missatges secrets. Està formada per dues vares de gruix variable (però ambdues de gruix similar) i una tira de cuir o papir, les quals reben el nom d’escítala El sistema consistia en dues vares del mateix gruix que es lliuraven als participants de la comunicació. Per enviar un missatge s’enrotllava una cinta en espiral a un dels bastons i s’escrivia el missatge longitudinalment, de manera que en cada volta de cinta aparegués una lletra cada vegada. Un cop escrit el missatge, es desenrotllava la cinta i s’enviava al receptor, que només l’havia d’enrotllar a la vara bessona per llegir el missatge original.

-Esclatòmetre: Aparell per a assaig d’esclat, per mesurar la resistència a l’esclat o rebentament d’un paper o cartó.

–Esclop: Dau de fusta o de ferro, situat al costat del cargol de la premsa, on es col·loca la barra o perpal per ajudar a enroscar més fort Segons el tipus, també se’n diu Cub o Fanal.

–Escobedo i Abraham, Joana:  (Barcelona, 1942) és una escriptora, filòloga i bibliotecària catalana. Diplomada per l’Escola de Bibliotecàries (1962) de la Diputació de Barcelona, i llicenciada en Filologia Romànica (Hispàniques) per la Universitat de Barcelona (1975), on obtingué el doctorat en Filologia amb una tesi sobre la poesia popular catalana del segle xviii (1992). Conservadora del Departament de Reserva Impresa i Col·leccions Especials de la Biblioteca de Catalunya des del 1978, a partir del 1995 esdevingué directora de la Unitat Bibliogràfica, fins a la seva jubilació el 2012. La seva activitat s’ha centrat bàsicament en tres àrees: el patrimoni bibliogràfic, l’ensenyament del català i la creació literària en el camp de la narrativa.

–Escòcia, Sebastià d’: Llibreter i impressor castellà, d’origen probablement escocès, establert a Barcelona, on visqué en diferents períodes entre el 1487 i el 1500. Dedicat a la importació de llibres d’Itàlia, el 1488 continuà els negocis a València,on treballava associat amb la vídua de l’estamper alemany Wolf von Stein i Joan Jofré. De nou a Barcelona, treballà (1497) com a impressor a sou de Diego Gumiel, i després d’una nova estada a València, esdevingut ciutadà de Barcelona, formant companyia amb els llibreters Joan Trinxer i Gabriel Pou per a la impressió del Flos Sanctorum, del qual se’n va fer un tiratge de 450 exemplars “en pla i historiats”, en català i en llatí, il·lustrats amb gravats al boix.

–Escodolar: Manera de treballar la pedra mitjançant tall en diferents plans per preparar la talla definitiva.

–Escofina: Eina d’enquadernació. És un paper de vidre de metall que s’utilitza per desbarbar els talls o treure la cola seca del llom d’un cos.

–Escolà i Marsà, Josep: (Alòs de Balaguer, Noguera 1888 – Buenos Aires 1971) fou un editor català. El 1905 marxà cap a l’Argentina i des del 1907 treballà al Centre Català de Rosario (Santa Fe). També fou bibliotecari del Casal de Catalunya de Buenos Aires, des d’on va promoure tota mena d’activitats culturals i polítiques. Col·laborà amb el govern de la Generalitat de Catalunya a l’exili i el 1941 fou un dels signataris de la segona edició del pacte Galeusca. Entre altres llibres, va editar Ciutadania catalana (1957) de Manuel Serra i Moret, que fou distribuït a tota Sud-amèrica.

–Escola Antoni Algueró: La Fundació Privada Indústries Gràfiques és una entitat privada, sense ànim de lucre, sorgida al si del Gremi de la Indústria i la Comunicació Gràfica de Catalunya i que està inscrita al Registre d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya amb el número de Registre 614.

La Fundació és la titular de l’Escola de Formació Professional “Antoni Algueró” i té per objecte la formació professional i empresarial dins de l’àmbit de les Indústries Gràfiques, a totes i cadascuna de les seves especialitats i qualificacions, per poder donar resposta a les necessitats i demandes del sector a cada moment.

–Escola d’Art de Manresa. Escola municipal amb més de cent anys d’història, especialitzada en Disseny Gràfic, Il·lustració i Serigrafia artística. L’Escola d’Art de Manresa va ser fundada el 1902, amb la intenció d’instruir i formar professionalment el jovent treballador de la ciutat, en l’àmbit tècnic i artístic. Al llarg de la seva trajectòria, el centre ha viscut múltiples canvis d’acord amb l’evolució històrica del país en general, i de l’educació, en particular.  

–Escola d’Art d’Olot. L’única escola d’art i disseny oficial de les comarques gironines amb més de dos-cents anys d’experiència en ensenyaments artístics i ubicada en un entorn natural. Centre públic d’ensenyament d’arts i disseny postobligatoris (Batxillerat d’Arts, Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior d’Arts Plàstiques i Disseny i Estudis Superiors de Disseny) del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i formem part de l’Escola Superior d’Arts Plàstiques i Disseny de Catalunya. ESDAPC (Campus Olot).

–Escola d’Art i Cultura de Tortosa, L’ Escola pública que ha esdevingut un espai d’ensenyament conformat per a la personalitat de la pròpia ciutat i de les Terres de l’Ebre. L’Escola d’Art i Cultura és un projecte de serveis i d’activitat d’àmbit territorial. Un espai per a tots els públics on conviu la formació i l’educació, la producció, la difusió i la dinamització artística i cultural contemporània. Programes i activitats participatives cocreades amb artistes, programadors, institucions, ajuntaments i entitats de la demarcació, per donar resposta a inquietuds i demandes de la societat, pel desenvolupament sostenible i la millora del món.

–Escola de Bibliotecàries: Va ser una institució d’ensenyament superior, creada el 1915 per a la formació del personal bibliotecari. Actualment, la seva tasca continua en la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona.

El 1974 canvià el nom pel d’Escola de Bibliologia i s’obrí també al personal masculí. S’actualitza el pla d’estudis, adaptant-lo a la realitat professional i comença un llarg procés que havia de conduir al reconeixement oficial dels estudis i a la seva adscripció a la Universitat. Culminaria en el decret de 1978 que creava aquests estudis oficials i el 1981, quan es publiquen les directrius de creació dels ensenyaments de biblioteconomia a tot l’Estat. Finalment, el 1982 l’Escola esdevé un centre adscrit a la Universitat de Barcelona amb el rang d’escola universitària.

–Escola de biblioteconomia i documentació: Escola universitària on s’ensenyen les ciències i tècniques per a l’obtenció, classificació, conservació i posada a disposició dels usuaris del llibre i altres documents, la qual concedeix un títol professional. L’Escola de Barcelona ha canviat de nom diverses vegades, ara es diu: Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals.

A més a més dels cursos normals ofereixen Màsters, Postgraus i Títols d’expert en temes relacionats amb el món del llibre: Gestió de llibreria, Postgrau de llibreria, Ephemera, Biblioteques i Arxius en l’era digital, etc.

–Escola bizantina: Manuscrits realitzats sota la influència de Bizanci, durant l’Edat Mitjana. Els seus anys de més influència van ser de 850 a 1050. Es caracteritza pel caràcter icònic de les seves escenes bíbliques, amb fons d’or plans. En algunes èpoques introdueix altres estils, més expressionistes, amb ús d’ombres complementàries i pàgines porpres.

–Escola de Borgonya: Manuscrits realitzats per una sèrie d’autors, seguint l’estil cortesà de l’art que es feia sota l’auspici dels ducs de Borgonya, des de finals del segle XV al començament del XVI. Es van realitzar cròniques il·luminades, romanços o devocionaris. És l’escola que posar de moda la il·luminació flamenca i la “lettre bourguignonne o bâtarde”. Alguns dels escribes més famosos van ser Simon Marmion o Gerard Horebount.

–Escola del canal: Escola d’il·luminació de manuscrits que va estar en actiu a Anglaterra i nord de França entre els segles XI i XII.

–Escola de la cort de Carlo Magne: Una de les escoles d’il·luminadors de manuscrits, dins de l’estil carolingi. Es caracteritza per la pintura naturalista de les figures i el gran ús de l’or, plata i porpra.

–Escola Joso: És un centre docent especialitzat en còmic i arts visuals, que compta amb seus a Barcelona i Sabadell. Fundat el 1982 pel dibuixant de còmics Joso, de qui pren el seu nom, és el més antic de Catalunya i Espanya i ha servit de pedrera per a multitud d’autors autòctons.

–Escola de Llibreria (vlok): El propòsit del blog de l’Escola de Llibreria és donar a conèixer l’existència d’aquesta plataforma de formació entre tots els interessats, divulgar notícies relacionades amb el sector de la llibreria a Catalunya i al món, i facilitar el coneixement d’organismes, llibreries i fonts d’informació relacionades. (FIMA – UB).

–Escola de la Llotja: L’Escola Superior de Disseny i Art Llotja (ESDA Llotja), també coneguda com a Escola de la Llotja o simplement la Llotja és un centre de formació artística ubicat a Barcelona, creat el 1775 amb el nom inicial d’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts. Actualment disposa de dues seus, la del carrer Ciutat de Balaguer, número 17 i la de Sant Andreu, en el carrer Pare Manyanet, número 40.

Antiga seu de Llotja Avinyó. Plaça Verònica.

–Escola de Metz: Una de les escoles d’il·luminadors de manuscrits, dins l’estil carolingi. Es caracteritza per l’abús decoratiu dels ornaments d’acant.

–Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa. Escola Municipal inaugurada l’any 1886, que ofereix estudis artístics i de disseny.

–Escola polonesa de cartells: L’Escola polonesa de cartells és el nom genèric donat a un conjunt d’artistes de Polònia que es dedicaren al cartellisme, amb una producció que se situa principalment entre 1945 i 1989. S’enquadraren dintre del corrent Polska skola plakatu i combinaven l’estètica de la pintura amb el missatge metafòric del cartell publicitari. Els seus pòsters estan influenciats pel disseny gràfic internacional barrejat amb un component subjectiu que demana la participació activa del lector. Són creacions totalment pròpies que van des d’imatges tretes del món fantàstic amb un cert punt de terror a fotomuntatges o collages d’imatges apropiades de l’imaginari col·lectiu.

Museu del cartell de Wilanów

–Escola de Reims: Una de les escoles d’il·luminadors de manuscrits, dins de l’estil carolingi. El seu estil té inspiració clàssica.

–Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya: L’ESCRBCC neix per voluntat de la Generalitat de Catalunya, com a conseqüència de l’evolució del sector de la conservació i restauració que, degut als avanços científics i a les noves tecnologies, ha motivat la necessitat de professionals altament qualificats, impartint-se: Grau en Ensenyaments Artístics Superiors de Conservació i Restauració de Béns Culturals i Màster en Ensenyaments Artístics en Conservació i Restauració de Patrimoni Fotogràfic.

–Escolar: De l’estudiant o l’escola o relacionat amb ells.

–Escolar Sobrino, Hipólito: (Navalmanzano, 29 de maig de 1919-Madrid, 6 de maig de 2009) va ser un bibliotecari i escriptor espanyol. Va ser director de la Biblioteca Nacional d’Espanya entre el 1975 i el 1985. El 1944, funda l’editorial Gredos amb Julio Calonge, Valentín García Yebra i José Oliveira. Hipòlit Escolar ha investigat sobre temes relacionats amb el llibre, les biblioteques i la Biblioteconomia. Entre ells, destaca:

Manual d’història del llibre. Història del llibre espanyol (Madrid, Gredos, 1998).

La biblioteca d’Alexandria.

Història de la Biblioteques.

El compromís intel·lectual de bibliotecaris i editors.

Història social del llibre. La tauleta cuneïforme (Quaderns de la Biblioteca Professional d’ANABA, núm. 9. Madrid, 1974).

Història social del llibre. Egipte (Quaderns de la Biblioteca Professional d’ANABA, núm. 10. Madrid, 1974).

Història social del llibre. De l’alifat a la Bíblia (Quaderns de la Biblioteca Professional d’ANABA, núm. 11. Madrid, 1974).

–Escolàstica: Filosofia de l’Edat Mitjana on domina l’ensenyament dels llibres d’Aristòtil.

–Escoli: 1. Breu nota o comentari gramatical, crític o explicatiu als marges d’un manuscrit antic. 2. Nota explanatòria o comentari filològic d’un autor clàssic.

–Escoliador: Persona que escolia. Nom que significa anotador i que entre els grecs es donava aquells autors que comentaven les seves obres a continuació de les mateixes.

–Escoliar: Posar escolis a un text.

-Escolis: Comentaris o anotacions realitzades als marges de textos antics, especialment clàssics. Aquests escrits eren sovint de caràcter explicatiu o interpretatiu, i van sorgir sobretot en el període de transició entre l’hel·lenisme i altres etapes culturals.

–Escollidor: secció de la fàbrica on es fa la classificació dels papers. Persona que classifica els papers. Normalment ho feien dones.

Escollidores: Imatge del Joc de postals de les “Fábricas de papel de tina – Viuda é Hijo de José Roca y Serra”, de L. Roisin

–Escollidora: Operària que selecciona el paper a les fàbriques.

–Escollir: Triar els fulls de paper separant-ne els que tenen defectes.

–Escollit del paper: Operació que consisteix a examinar individualment els fulls de paper o cartó per eliminar els defectuosos. Aquesta elecció pot ser més o menys acurada i serà més minuciosa com millor sigui el paper que s’escull. Un primer escollit “grosso modo” ja es pot fer a la talladora rotativa, on un operari insereix uns senyals per localitzar després grups de fulles defectuoses, que es col·loquen a part més tard per a un examen més rigorós. El veritable escollit el realitzen operàries anomenades escollidores, que passen les fulles una a una i les inspeccionen per banda i banda posant a part les imperfectes o irregulars. Aquest sistema escollit se sol fer quan es tracta de paper d’escriure, dibuixar o imprimir d’alta qualitat. Per als papers de menys qualitat, l’examen és menys rigorós. En procediments automàtics, de gran velocitat, però no amb la qualitat de la selecció humana, es fan servir màquines dissenyades a aquest efecte, on un raig de llum explora la superfície del paper i després és recollit per una cèl·lula fotoelèctrica. Els fulls rebutjats durant l’escollit reben el nom d’escollit de segona o segon escollit, tant i quan el paper pugui continuar sent utilitzat per a la destinació que es va fabricar.

–Escombraries: Conjunt de lletres. signes, paraules o frases la grafia de les quals difereix de la lletra normal amb què es compon un text.

–Escombrat: Efecte de desplaçament generat per la captació contínua de llums o objectes en moviment en una imatge fotogràfica, on alguns elements apareixen nítids, mentre que altres apareixen difuminats o moguts. Com a efecte es fa servir per suggerir moviment del que es retrata; però si la fotografia és la que surt moguda, es coneix com a trepidació.

–Escombratge: Acció i efecte d’explorar d’una manera sistemàtica la superfície d’un objecte amb un raig lluminós (làser), un feix de partícules (electrons) o un tren d’ones (microones, ultrasons, etc.) per tal de generar un senyal elèctric variable.

El valor instantani del senyal elèctric és funció de la informació continguda en la fracció d’àrea examinada a cada instant. Aquesta informació és tractada convenientment per un sistema informàtic i és traduïda posteriorment en imatges. La tècnica de l’escombratge és utilitzada en els analitzadors i els tubs d’imatge de televisió, en els sistemes de radar, en imatgeria electrònica, en els microscopis electrònics d’escombratge, en els analitzadors cromàtics d’imatge emprats en arts gràfiques, en la tomografia axial per ordinador, en els sistemes de telecòpia, en certs procediments de fotocopiat, etc.

–Escorça: 1. Capa externa del tronc o de la tija de les plantes llenyoses, utilitzada com a suport escriptural. 2 Part exterior de la fusta, que no sol conservar-se a les tapes d’un llibre tret que vulguem realitzar enquadernacions d’aspecte natural.

–Escòries: Material de rebuig. Restes de fibres no aprofitables.

–Escorredor: Pellenc. Element de fusta o de metall que es fa servir per separar les cearnasses ja bullides del brou resultant i així netejar la cola i deixar-la sense impureses.

–Escórrer: En el paper fet a mà, ajudar a eliminar l’aigua de la forma, posant-la en posició inclinada, quan ja té la pasta al damunt i abans de desprendre-la sobre el saial.

–Escorxadura: Defecte del pergamí consistent en una incisió que travessa la pell de l’animal, produïda de manera accidental durant l’escorxament i que provoca obertures arrodonides quan s’estén la pell per assecar-la.

–Escorxar: 1. Treure l’escorça a la matèria vegetal per fer paper. Els arbres resinosos (pi i avet) solen escorçar-se per fricció, mentre que l’eucaliptus s’escorça a mà. 2. Separar la pell de l’animal.

–Escotadura: 1. Extrem del canó de la ploma, tallat per formar una punta afilada.

2. Incisió o depressió en un òrgan, principalment en el cantell d’un cos. 2.  Petita secció obliqua en un cantó del cap de l’escut.¡ (en heràldica).

–Escriba: Entre els hebreus, doctor intèrpret de la llei. Antigament copista.

–Escribà públic: Persona que s’encarrega professionalment d’escriure cartes o qualsevol altre text per una altra que no ho sap fer.

–Escribania: Taula fixa o petita i portàtil que serveix per recolzar-se per escriure.

–Escriniari: Escrivà dels documents papals que tenia cura de l’arxiu pontifici.

–Escrinio: (llatí). Caixa de fusta o cistell de forma cilíndrica on els romans guardaven els llibres o rotllos de papir o de pergamí.

–Escripcional: Espècie de pupitre per escriure. Els havia muntats sobre peus de fusta o disposats per ser col·locats damunt dels genolls. Podien ser de fusta o de metall. L’ús d’aquest aparell es va prolongar fins a finals de l’Edat Mitjana[sic].

–Escripofília És l’estudi i la col·lecció d’accions i bons. Un camp especialitzat de la numismàtica, l’escopofília és una àrea interessant del col·leccionisme, tant per la bellesa inherent d’alguns d’aquests documents com pel seu interessant context històric. Alguns certificats d’accions són exemples excel·lents de l’art del gravat. L’escopofília o col·leccionisme de velles accions i bons ja cancel·lats, va obtenir reconeixement com un hobby cap al 1970, especialment als Estats Units. El terme “escopofília” va ser encunyat en combinar el terme en anglès scrip que representa un dret de propietat i la paraula grega philos que significa amor.

Actualment, hi ha milers de col·leccionistes a tot el món a la recerca d’accions i bons escassos, rars i populars. A molts els atrau el significat històric del certificat. Altres prefereixen la bellesa dels més antics, impresos a diverses tintes i amb florida ornamentació.

–Escriptor. 1. Persona que escriu. 2. Autor, persona que escriu obres manuscrites o impreses.

–Escriptor original: Escriptor que dona a les seues obres caràcter de novetat.

–Escriptori: 1. Taula de treball. 2. Durant l’edat mitjana, sala que hi ha generalment als monestirs, a les col·legiates i a les catedrals, destinada a la transcripció de còdexs i a la redacció d’escriptures.Nota: Forma llatina: scriptorium.

–Escriptura: Representació en un suport d’idees o pensaments per mitjà de lletres o altres signes que formen paraules. 2. Art o manera d’escriure. 3. Sistema de signes usats per escriure. 4. Escrit, paper, carta o document. 5. Obra escrita.

–Escriptura acrofonètica: Escriptura que, originada en signes ideogràfics, utilitza signes fonètics amb el valor de la inicial del nom que posseïa l’objecte designat per aquells.

Escriptura anglosaxona: Escriptura minúscula emprada a Anglaterra des del segle VII al XII

–Escriptura arcaica: Per escriptura arcaica s’entén l’escriptura cabdal de la forma primitiva de la llengua llatina.

–Escriptura Atanasia: Caràcter de lletra de catorze punts.

–Escriptura bastarda: Escriptura gòtica francesa que apareix a la darreria del segle XIII, caracteritzada per la inclinació a la dreta, un relleu marcat, la simplicitat del tipus i, sobretot, per la forma particular de les astes descendents, molt gruixudes al començament i punxegudea al final.

L’escriptura bastarda s’extén per Europa durant el segle XIV en un doble vessant: documental i librari. A Catalunya, les formes gràfiques de la bastarda existeixen des de la primera meitat del segle XIV.

–Escriptura bastarda espanyola: Escriptura derivada d’un procés evolutiu de l’escriptura humanística cursiva, que, per influència dels mestres cal·lígrafs, es desenvolupà amb caràcters propis i s’emprà tant en manuscrits com en documents i usos privats, des del darrer terç del segle XVI fin al començament del segle XVIII.

–Escriptura beneventana: Escriptura emprada en manuscrits llatins a la Itàlia meridional i Dalmàcia entre els segles VIII i XIII.

–Escriptura bolàtica: Escriptura, derivada de la gòtica, que es va utilitzar a la cancelleria pontifícia per a la redacció de les butlles.

–Escriptura Braham: Escriptura nacional de l’Índia antiga, de la qual han derivat totes les escriptures índies modernes.

–Escriptura Braille: Sistema d’escriptura per a cecs a base de punts amb relleu.

–Escriptura Breviari: s’aplica aquest nom al cos de lletra d’impremta amb què solien imprimir-se els Breviaris, que equival a 9 punts.

–Escriptura bul·làtica: Escriptura documental usada a la cancelleria pontifícia del segle XV al XIX.

 –Escriptura bustrofèdica: Escriptura que va de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, de forma semblant als solcs que els bous deixen al camp quan llauren.

–Escriptura bustrofèdon: En la qual les línies se succeeixen amb el mateix patró del traçat dels solcs en un camp quan es llaura, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta alternativament. Nota: El terme bustrofèdon prové de l’adverbi en grec antic βουστροφηδόν, de βοῦς ‘bou’ i στροφή ‘acció de girar’.).

–Escriptura de caixa única: També anomenat alfabet unicameral, monocameral, és un tipus d’escriptura que no distingeix entre minúscules i majúscules, és a dir, que té només una alçada de caixa per a cada caràcter. El persa, el kanarès, el tàmil, l’àrab, l’hebreu, el georgià i el coreà s’escriuen amb alfabets unicamerals, mentre que el llatí modern, el grec, el ciríl·lic i l’armeni són escriptura de dues caixes o bicamerals, perquè tenen dues alçades de caixa (caixa alta i caixa baixa) per a cada lletra, com per exemple: B/b, Β/β, Б/б, Բ/բ.

–Escriptura cal·ligràfica: Escriptura traçada artificiosament, amb intenció estètica, però sense espointaneïtat, que presenta uniformitat en el traç i una gran fidelitat al model que cada copista es va proposar executar. Hi ha hagut escriptures caursives cal·ligràfiques, com la de la cancelleria imperial romana, que va derivar cap a l’escriptura comuna clàssica.

–Escriptura en camp obert: El text es transcriu sobre un suport en què no es van traçar línies de justificació per a la caixa d’escriptura, ni tampoc per a les línies.

Rodríguez Díaz utilitza “camp obert parcial” per referir-se a una pauta limitada a les línies fonamentals de la justificació “línies de l’enquadrament, sense la presència de línies pautades”

L’escriptura pot emprar com a guia “les marques de les puntes i corondell del paper per tal de mantenir la rectitud a l’escriptura”. També es diu Escriptura sense línies.

–Escriptura de cancelleria: Qualsevol de les escriptures usades amb certa exclusivitat per algunes cancelleries, que parteixen de l’escriptura usual i se’ls dona més solemnitat en el traç i en les formes mitjançant l’allargament del cos de les lletres, i l’estirament i la decoració dels traços llargs.

–Escriptura canonitzada:. Escriptura que, a partir de l’escriptura usual i per qualsevol dels processos que condueixen a la cancelleresca o a la librària, resulta satisfactòria, equilibrada, fixada en uns cànons obligatòriament seguits i d’ús general per als casos als quals es dedica.

–Escriptura capital arcaica: Escriptura llatina que es desenvolupa des del segle VII fins al segle I aC., període durant el qual es va produir la normalització progressiva de l’escriptura epigràfica i l’aparició de la tendència cursiva.

–Escriptura capital clàssica: Escriptura majúscula, impròpiament anomenada rústica, de la qual es conserven testimonis des del segle I dC fins a la primera meitat del segle VI, escrits tant en suport dur com en papir i pergamí.

–Escriptura capital epigràfica: Escriptura majúscula, derivada de l’escriptura llatina clàssica, que es presenta normalitzada a la segona meitat del segle III aC i canonitzada entre els segles II i I aC en les inscripcions monumentals.

–Escriptura capital quadrada: Escriptura majúscula de tipus cal·ligràfic que, inspirada en l’escriptura epigràfica canonitzada, es va emprar en el camp librari i de la qual es conserven testimonis des del segle IV. Tradicionalment se l’ha anomenat escriotura capital elegant per referir-se al seu ús cal·ligràfic artificiós de l’època de les inscricions del papa Damas, obra del cal·lígraf Furi Dionisi Filòcal.

–Escriptura carolina:Escriptura minúscula, apareguda a la darreria del segle viii com a resultat d’un procés d’estilització de les escriptures executades en els monestirs de l’àrea compresa entre el Rin i el Loira, que va assolir la seva esplendor des de la segona meitat del segle ix fins a la primera meitat del segle x, període durant el qual s’usava indistintament per escriure llibres i documents, i que posteriorment va evolucionar cap a l’escriptura gòtica. La introducció de l’escriptura carolina a Catalunya es va fer al llarg del segle ix a causa de la pressió cultural i política de França. En el període de la fi del segle ix i bona part del segle x, se la va denominar carolina comtal o carolina rural segons el lloc en què era usada. Posteriorment, dos fenòmens paral·lels (la transició cap al gòtic i la cursivització) la van convertir en una escriptura afectada. L’escriptura genuïna va ser recuperada pels humanistes, que li van donar l’estil que, amb lleugeres variants, ens ha arribat fins avui.

–Escriptura carolíngia: Escriptura minúscula rodona, de formes arrodonides i regulars.

–Escriptura ciríl·lica: escriptura eslava oriental que utilitza un alfabet els signes del qual es basen en la capital grega.

–Escriptura comuna clàssica: Escriptura cursiva majúscula emprada a l’antiga Roma en escrits d’ús quotidià, bàsicament des del segle I fins al segle IV, moment en què va quedar reservada només a la cancelleria imperial amb el nom de’ litterae caelestes’.

–Escriptura comuna nova: Escriptura cursiva minúscula emprada a l’antiga Roma des del segle III, que es va consagrar com a escriptura documental en el darrer període de l’escriptura romana i que va ser la clau en el desenvolupament posterior de l’escriptura llatina. Nota: D’aquesta escriptura va sortir l’escriptura allargassada de les cancelleries provincials del baix imperi romà, que va passar a alguns regnes germànics (com ara el visigòtic o el merovingi), que la van fer evolucionar, a partir del segle VII i segons les regions, en formes típiques (vegeu ‘escriptures precarolines’).

–Escriptura consonàntica: El tipus d’escriptura alfabètica més primitiu. Representa amb signes els sons de les consonants usades en una llengua, deixant la lectura de les vocals a la memòria dels eventuals lectors, ajudada per diversos signes diacrítics. Aquesta escriptura és característica dels idiomes fenici, hebreu, àrab, etc.

–Escriptura contínua: Escriptura en què totes les lletres se succeeixen a intervals regulars sense cap espai o senyal que les separi.

–Escriptura cuneïforme: Sistema d’escriptura que utilitza signes en forma de falca, emprats per alguns pobles de l’Àsia occidental: assiris, sumeris i babilonis.

–Escriptura curial: Escriptura llombarda emprada a la cancelleria dels pontífexs romans.

–Escriptura curial napolitana: Escriptura emprada per la cúria de Nàpols entre els segles X i XIII, que és conseqüència d’una elaboració artificiosa de l’escriptura comuna nova.

–Escriptura curial romana: Escriptura formada a partir de l’escriptura comuna nova i emprada en la cancelleria papal del segle VIII al segle XI.

–Escriptura cursiva: Escriptura traçada ràpidament, normalment sense aixecar la ploma, que es distingeix de la cal·ligràfica per certes formes simplificades que no es corresponen amb el model concret elegit pel copista a causa de la velocitat.

–Escriptura demòtica: Escriptura egípcia en què s’escrivia la llengua demòtica (segle VI aC)

–Escriptura dextrogira: Escriptura inclinada cap a la dreta, oposada a la sinistrogira.

 –Escriptura distintiva: 1. Escriptura que té una funció ornamental, o que serveix per designar l’escriptura que té una funció ornamental. 2. Eescriptures cal·ligràfiques , principalment en majúscules ( majúscula , uncial ), utilitzades almenys des del segle V per distingir llocs importants del text ( incipit, explícit, títols), en combinació amb un tipus gràfic distintiu utilitzat per a la redacció del text principal.

–Escriptura documental: Escriptura cursiva usada especialment en la redacció de documents.

–Escriptura de dues caixes: O alfabet bicameral és un tipus d’escriptura que comprèn lletres minúscules (o de caixa baixa) i lletres majúscules (o de caixa alta). D’aquesta manera, cada caràcter disposa de dues alçades de caixa diferents, i també pot tenir dos traçats diferents. Per oposició, les escriptures que no tenen aquesta distinció es coneixen com a monocamerals o unicamerals.

–Escriptura egípcia: Escriptura de l’Antic Egipte, primer jeroglífica i després hieràtica i demònica.

–Escriptura enigmàtica: Segons Clement d’Alexandria, tercera branca de l’escriptura dels antics egipcis, els quals principalment a l’època tardana, van atribuir als jeroglífics valors convencionals i molt foscos.

–Escriptura elemental de base: Escriptura que s’ensenya als escolars que s’inicien en l’escriptura, en un època i lloc determinats. És possible que no correspongui a cap de les escriptures en ús durant l’època en què es practica.

–Escriptura epigràfica: escriptura emprada als epígrafs de monuments, especialment els antics.

–Escriptura epistologràfica: A la Història i a la Bibliografia té aquest nom la lletra cursiva egípcia, antiga, derivació de la jeroglífica, dita també demòtica o popular.

–Escriptura especular: Escriptura traçada en el sentit invers al normal, de tal manera que només es pot llegir correctament per mitjà d’un mirall.

–Escriptura fonètica: Escriptura en què cada signe representa un element fonètic de les paraules.

–Escriptura glagolítica: Escriptura utilitzada per la literatura eslava a les seves primeres obres (segle IX).

–Escriptura gòtica: Escriptura llatina usada a Europa durant la baixa edat mitjana, de la qual cal distingir dos gèneres: la librària i la documental o cursiva, tot i que la seva mateixa difusió en totes les classes socials i la diversitat d’usos i d’institucions van produir l’aparició de moltes variants regionals i, fins i tot, personals. Nota: Els humanistes li van donar aquest nom, amb la significació de ‘bàrbara’. Va aparèixer ja al segle XII a França, com una derivació de la lletra carolina precedent, i va durar fins al segle XVI, tot i que el període típicament gòtic va del segle XIII al XV. Als Països Catalans les característiques de l’escriptura gòtica europea apareixen al començament del segle XIII.

–Escriptura gòtica cursiva: Escriptura gòtica de traçat espontani i ràpid, que presenta gran varietat de tipus a causa de la influència de l’escriptura gòtica librària i de l’estil de cada escriptor. Nota: En són variants característiques: l’escriptura notarial, la minúscula cancelleresca italiana, la bastarda francesa i la cortesana castellana. L’escriptura gòtica cursiva als Països Catalans i a Aragó, anomenada més recentment Gòtica catalana en substitució del terme Gòtica aragonesa, segueix els models pontificis italians i s’aparta notablement de l’escriptura gòtica cursiva castellana, que va evolucionar cap a la lletra cortesana i processal.

–Escriptura gòtica librària: Escriptura gòtica, dreta i cal·ligràfica, que presenta gran varietat de tipus, i que es caracteritza pel trencat de les línies dretes i el traçat angulós i punxegut de les antigues corbes, cosa que provoca uns gruixos i prims molt marcats. Nota: Els tipus d’escriptura gòtica librària s’han agrupat en les categories ‘textualis’, ‘notular’, cursiva i bastarda, i s’ha subdividit en ‘formata’ (cal·ligràfica) i ‘currens’ (comuna o corrent), que al seu torn s’han subdividit en ‘fracta’ (fracturada o de traçat angulós) i rotunda (rodona o semigòtica, o de traçat arrodonit). A més, hi ha les anomenades ‘littera bononiensis’, esteses per les universitats italianes, ‘littera oxoniensis’, emprada a les universitats de Gran Bretanya, i ‘littera parisiensis’’ comuna a les universitats franceses. Als Països Catalans i a Aragó, l’escriptura gòtica librària segueix el tipus francès amb influències italianes.

–Escriptura grega Al segle VIII aC, els grecs adoptaren, probablement, els signes de l’alfabet fenici a l’expressió dels sons de la seva llengua, però amb anterioritat utilitzaren tres classes d’escriptura: una escriptura ideogramàtica, de caràcter jeroglífic que es remunta al tercer mil·leni aC; una escriptura cursiva que al segle XVII aC cristal·litzà en l’avui anomenada “lineal A”; i la “lineal B”, constituïda per 88 signes sil·làbics, és a dir, format cadascun per una vocal i una o dues consonants, que es remunta al segle XV aC. L’any 403 aC, Atenes adoptà l’alfabet jònic, la qual cosa representà la unificació de les varietats locals que es reduïen bàsicament a dos: l’oriental (Àsia Menor, Àtica, Megara, Corint, Argos) i l’occidental (Peloponès, llevat d’Argos i Corint, i els alfabets de les colònies de la Itàlia meridional i de Sicília). Pel que fa als manuscrits, l’escriptura tingué dues fases: la de la uncial i la de la minúscula. L’escriptura uncial canvia d’aspecte segons estigui feta damunt d’un papir o d’un pergamí. En el primer cas, el traç té sempre el mateix gruix, en canvi, en el segon cas el gruix del traç varia. Contemporània de la uncial, trobem la cursiva, que se sol dividir en tres fases que es corresponen a les tres dominacions d’Egipte després de la caiguda de l’antic Imperi: La ptolemaica (323-30 aC); la romana, que trobem fins a finals del segle III; i la bizantina, que trobem fins a la conquesta àrab (640-643). De l’estilització de l’escriptura d’estil bizantí va sorgir, al segle VII, la minúscula. En l’evolució de l’escriptura minúscula trobem els codices vetustissimi (s. IX-X); codices vetusti (segona meitat del s.X – mitjans del s. XIII); codices recentiores (1250-1453); i codices novelli, que són els que pertanyen al Renaixement.

–Escriptura hieràtica: Escriptura egípcia, de tipus cursiu, utilitzada antigament pels sacerdots.

–Escriptura hitita: Escriptura ideogràfica dels antics hitites, que es trobava en diferents monuments de l’Àsia Menor i Síria septentrional. Estava composta d’uns 220 ideogrames, però també tenia una part sil·làbica, la seva direcció de dreta a esquerra i viceversa, com el caràcter bustrofèdon.

–Escriptura humanística: Escriptura llatina pròpia del Renaixement, emprada pels humanistes italians des del primer quart del segle XV per transcriure les obres dels autors de l’antiguitat, que en les seves formes librària o rodona (‘antiqua’, rotunda) i cursiva (itàlica ha passat als tipus d’impremta. Nota: Aquesta escriptura va sorgir com a resultat d’una reacció contra la complicació de l’escriptura gòtica.

–Escriptura humanística cursiva: Escriptura humanística que procedeix d’una derivació de les gòtiques cursives (de la minúscula cancelleresca utilitzada al segle XIV a Itàlia i de la gòtica catalana a la Corona catalanoaragonesa) influïdes per la humanística rodona, emprada com a escriptura documental i, en alguns casos, com a escriptura librària i que va passar a la impremta amb el nom d’escriptura itàlica. Nota: La humanística cursiva va evolucionar amb certes modificacions però sense perdre les seves característiques essencials i es va emprar durant gran part del segle XVI per a nombroses funcions. Quant a la formació de l’escriptura humanística cursiva a la Corona catalanoaragonesa, hi ha dues fases: la primera, que correspondria ala recerca d’un ideal gràfic, que es va produir entre els darrers anys del segle XIV i començament del XV, i la segona, coincidint amb l’estada d’Alfons el Magnànim a Nàpols, va destacar per la introducció de les formes humanístiques procedents d’Itàlia.

–Escriptura humanística rodona:. Escriptura humanística sorgida de la reforma gràfica duta a terme a la primera meitat del segle XIV pels humanistes italians, inspirats en l’escriptura carolina dels segles X i XI, que es va desenvolupar en el camp librari des del començament del segle XV. Nota: A la Corona catalanoaragonesa no es va introduir plenament fins a mitjan segle XV i el seu ús va quedar limitat a una part molt reduïda de la producció manuscrita.

–Escriptura ideogràfica: És la representació de les paraules mitjançant un caràcter o conjunt de caràcters que representen una idea. Està derivada de la pictografia. Ambdues estan molt relacionades, però, històricament, l’escriptura ideogràfica és posterior en el temps. Cada símbol té un significat únic. D’aquesta manera, el sol podria ser representat com “#” i la lluna com “)” com a exemple; els caràcters xinesos i els kanji japonesos són ideogràfics.

–Escriptura insular:. Escriptura emprada a Irlanda i a la Gran Bretanya, entre els segles VI i XII, derivada de les escriptures libràries (uncial i semiuncial) de l’època romana. Nota: Les dues modalitats conegudes amb el nom d’escriptura irlandesa i anglosaxona no responen a categories paleogràfiques diferents, sinó que es tracta d’una mateixa escriptura originària d’Irlanda. Cadascuna d’aquestes modalitats consta de dos alfabets: majúscul (semiuncial insular) i minúscul.

–Escriptura irlandesa: Escriptura insular emprada a Irlanda entre els segles VI i X. Nota: Mentre que l’escriptura irlandesa majúscula va desaparèixer al segle X, la minúscula va experimentar una evolució fins al segle XII.

–Escriptura jeroglífica: Escriptura dels egipcis i altres pobles antics que utilitzava caràcters ideogràfics combinats amb caràcters fonètics.

–Escriptura Jiahu: és un sistema d’escriptura no desxifrat, compost per 16 marques diferents trobades sobre closques de tortugues a Jiahu, lloc on es trobava la cultura neolítica de Peiligang, província d’Henan, Xina. Han estat datades d’entre els anys 6200 i 6600 aE. Alguns arqueòlegs creuen que les marques són semblants (sense necessàriament significar el mateix) a alguns caràcters utilitzats molt de temps després en el sistema d’escriptura dels ossos oraculars, però actualment no n’hi ha consens.

–Escriptura líbica: Amb aquesta escriptura es van trobar a l’època romana unes cinc-centes inscripcions a Algèria, Tunísia i Líbia. L’origen d’aquesta escriptura és força dubtós, ja que sembla derivar-se del fenici i del púnic. El sistema és consonàntic i la direcció és d’esquerra a dreta i, en algun cas, és vertical de baix a dalt.

–Escriptura librària: Escriptura cal·ligràfica usada especialment en els còdexs, que parteix de la usual i tendeix a la claredat, la regularitat, l’estètica i la simetria, mitjançant una acurada execució de les lletres, l’harmonia en les dimensions, les proporcions dels traços i la simplicitat en els signes.

–Escriptura lineal: Sistema d’escriptura emprat pels minoics i els micènics, a Creta i a Grècia, a l’edat del bronze.

–Escriptura llatina: La periodització de l’escriptura llatina dona un primer període (s. I aC – s. III) en què coexistiren l’escriptura capital clàssica i una escriptura cursiva de la qual no se’n conserva cap model realitzat amb tinta, però que intuïm quan estudiem les cal·ligrafies posteriors que sens dubte s’inspiraren en ell. Un segon període (s. II-VIII) és ocupat per una escriptura comuna i una escriptura uncial. En un principi l’escriptura comuna fou vertical, però més tard s’inclinà cap a la dreta, donant lloc a la cursiva comuna. Amb la caiguda de l’Imperi Romà s’anà extingint l’hegemonia cultural del món llatí i, pel que fa a l’escriptura, les varietats sorgides de la cursiva comuna es designaren amb noms que feien referència al seu origen nacional: longobarda, merovíngia, visigòtica…). Avui, aquestes escriptures s’anomenen precarolines. Les escriptures precarolines comparteixen uns trets cursius que les fan comunes i coexistiren amb altres escriptures que aconseguiren adquirir una forma ben determinada: les insulars, a Irlanda i Gran Bretanya; la beneventana, al sud d’Itàlia; o la visigòtica, a Espanya. El tercer període (s. VIII-XIII) és el del naixement de la lletra carolina, com a conseqüència de l’evolució de les diferents cal·ligrafies cursives. Nascuda al monestir francès de Corbie, Carlemany l’adoptà com a escriptura oficial de l’imperi. El quart i darrer període (s. XIII-XV) és el del floriment de l’escriptura gòtica, que alguns estudiosos anomenen alemanya, escolàstica o monacal, i que és el resultat de la transformació de l’escriptura carolina. Aquesta transformació va cristal·litzar durant la segona meitat del segle XII i, durant els dos segles següents, va predominar als països d’escriptura llatina. Va continuar utilitzant-se als segles XV i XVI, i finalment va deixar pas a la cal·ligrafia humanística, que presenta dues varietats: una escriptura minúscula, inspirada en la carolina i una escriptura cursiva que coneixem amb el nom d’itàlica.

–Escriptura lligada: Espècie d’escriptura inclinada que totes les lletres estan unides per traços.

–Escriptura lliure:  -també anomenada flux d’escriptura conscient– és una tècnica de preescriptura en la qual la persona escriu de manera ininterrompuda durant un període sense parar atenció a l’ortografia, gramàtica o tema. El material que resulta de vegades és inutilitzable i brut, però aquesta tècnica pot ajudar els escriptors a superar l’apatia i l’autocrítica. Aquesta tècnica és utilitzada, principalment, per escriptors de prosa i mestres d’escriptura. Alguns escriptors usen aquesta tècnica per a recol·lectar idees i pensaments sobre un tema, sovint en preparació per a un procés d’escriptura formal. L’escriptura lliure no és el mateix que escriptura automàtica. A diferència de la pluja d’idees (en què les idees són simplement col·locades en una llista), en l’escriptura lliure s’escriuen oracions en forma de paràgrafs sobre el tema que vingui a la ment.

–Escriptura llombarda: Lletra minúscula de llibres i documents emprada a Itàlia entre els segles VII i XIII, derivada de la lletra minúscula paleogràfica cursiva romana.

–Escriptura logogràfica: Escriptura en què cada element representa simbòlicament i globalment la seqüència completa d’una paraula de la llengua.

–Escriptura maia: De la vasta escriptura maia -poble corresponent a les regions actuals del Yucatán, Guatemala, Hondures i El Salvador, la civilització de les quals es va desenvolupar entre els segles X al XV- només tres manuscrits es van salvar de la destrucció que va culminar en l’incendi de moltíssims textos ordenat pel bisbe espanyol Diego de Landa. L’escriptura d’aquests tres còdexs, així com la de les innombrables inscripcions trobades en ceràmica i en tauletes o gravades en esteles o altars de pedra, està composta de jeroglífics, de forma quadrada amb angles rodons, en filera o en columnes. Aquesta escriptura no ha estat encara desxifrada [1981].

–Escriptura majúscula: Qualsevol de les lletres d’alguns alfabets, com ara el grec i el llatí, que han conservat la forma bàsica de les inscripcions d’època clàssica i que es distingeixen de les minúscules per un mòdul més gran en general, per l’alçària uniforme de les lletres.

–Escriptura manual: Escriptura que s’obté mitjançant un instrument dirigit per la mà, com la ploma, el pinzell, el burí, el cisell, etc.

–Escriptura mecanitzada: Escriptura obtinguda per mitjà de màquines, com la màquina d’escriure, la linotípia, la monotípia, la impressora, etc.

–Escriptura mercantesca: Escriptura cursiva de la gamma de les escriptures professionals, provinent de l’escriptura notarial italiana, que va ser emprada des del començament del segle XIV fins al segle XVI en les transaccions comercials. Nota: A la Corona catalanoaragonesa es detecta la presència de formes de l’escriptura mercantesca des del començament del segle XV.

–Escriptura merovíngia: Escriptura llatina derivada de la cursiva romana nova, utilitzada al centre i al nord de França, que té com a font primordial per al seu estudi els diplomes i documents merovingis del segle VI al VIII. Nota: També hi ha diversos tipus de merovíngia librària, coneguts com a escriptures precarolines franques, que van sorgir a la fi del segle XII i començament del XIII en els escriptoris monàstics principalment de fundació irlandesa, com ara Luxeuil i les seves filials Laon i Corbie.

–Escriptura minúscula: Qualsevol de les lletres d’alguns alfabets, com ara el grec i el llatí, que s’utilitzen normalment per escriure el cos d’un text seguit i que es distingeixen de les majúscules pel mòdul, que és més petit en general, per l’alçària variable de les lletres comparades entre elles i, sobretot, per la forma diferent d’algunes lletres.

–Escriptura minúscula cancelleresca italiana: Escriptura gòtica cursiva emprada des de la primera meitat del segle XIII i que va adquirir la seva màxima difusió durant el segle XIV, tant en la documentació pública com en els textos literaris en llengua vulgar. Nota: Es caracteritza per l’arrodoniment del cos de les lletres, el traç fluid, els enllaços sinistrogirs i les astes superiors rematades per formes triangulars. En l’ús librari presenta una forma més cal·ligràfica. A la Corona catalanoaragonesa s’identifica l’adopció de les formes de l’escriptura cancelleresca italiana a mitjan segle XIV.

–Escriptura notarial: Escriptura gòtica cursiva, variant de les escriptures de cancelleria, de traç ràpid, mòdul petit i astes perllongades, de caràcter professional, sorgida a la primera meitat del segle XIII, que es va emprar a les oficines notarials i va produir varietats nacionals i fins i tot locals.

–Escriptura ogàmica: Escriptura emprada pels pobles celtes per escriure l’irlandès antic

–Escriptura posada: Escriptura, dissenyada més que escrita, en què es té cura de l’execució dels traços amb la màxima exactitud, segons el model de les seves formes, sense gairebé enllaços ni inclinació. Nota: Gairebé sempre es tracta d’una escriptura cal·ligràfica.

–Escriptura postcarolina:. Escriptura emprada a la primera meitat del segle XII, quan ja es va amanerant l’escriptura carolina, però encara no presenta prou contrastos de gruixos i prims.

–Escriptura precarolina: Escriptures sorgides del particularisme gràfic de l’escriptura llatina després de la desaparició de l’Imperi romà i emprades fins a la canonització de la carolina. Nota: Durant molt temps van ser anomenades escriptures nacionals, terme que progressivament ha estat substituït pel d’escriptures precarolines, malgrat que no ha estat acceptat totalment. Són precarolines les escriptures: merovíngia (segles VII-VIII), visigòtica (segles VII-XIV), i beneventana (segles VIII-XV), la curial romana de la cancelleria papal (segles VIII-XI), la insular, en les seves dues branques irlandesa i anglosaxona (segles VII-XII), i les escriptures precarolines del nord d’Itàlia (segles VII-VIII).

–Escriptura precarolinea del nord d’Itàlia: Escriptures emprades essencialment en el segle VIII, mancades d’un procés unitari en la formació d’un tipus estable a causa de la presència de l’escriptura carolina i de la canonització de l’escriptura beneventana al sud d’Itàlia.

–Escriptura pregòtica: Escriptura emprada des de mitjan segle xii fins als primers anys del xiii, quan els gruixos i prims provoquen ja els trencats i les angulositats característics de l’escriptura gòtica. Nota: Als Països Catalans, els trencats i les angulositats no són tan palesos com a les escriptures franceses, angleses i alemanyes.

–Escriptura proporcional: Escriptura en què les lletres de la pòlissa de caràcters ocupen extensions variables en funció de la seva estructura i la seva forma: la i ocupa espai horitzontal que la m.

–Escriptura púnica: Varietat de l’escriptura fenícia utilitzada durant l’Imperi púnic del segle IX aC en dues formes: monumental i Cursiva. La primera es va conservar fins a la caiguda dels cartagineses. Més tard es va convertir en una escriptura Neopúnica, que es va emprar a l’Àfrica del Nord i a les illes de la Mediterrània.

–Escriptura quadrada: (també anomenada majúscula lapidària, majúsculamonumental o majúscula elegant): És la forma de cal·ligrafia de l’antiga Roma que va donar origen a les majúscules actuals. Es van començar a anomenar majúscules en oposició a les lletres minúscules que apareixerien posteriorment, a l’edat mitjana, amb l’escriptura merovíngia i carolíngia.

–Escriptura rabínica: forma cursiva de l’escriptura hebrea, procedent de l’escriptura quadrada.

–Escriptura rúnica: Escriptura germànica antiga formada per caràcters especials anomenats ‘Runes’.

–Escriptura rústica: És una forma de cal·ligrafia majúscula de l’antiga Roma. Com que el terme tenia una connotació negativa en contraposició amb les més elegants majúscules quadrades romanes, l’historiador i paleògraf alemany Bernhard Bischoff va introduir el terme majúscules canòniques per denominar aquesta forma d’escriptura.

–Escriptura Sagrada: Nom que per antonomàsia es dóna als escrits o llibres sagrats de l’Antic i del Nou Testament, que anomenem també Bíblia., veu grega que significa volum o llibre. La Bíblia té 31.173 versets, 773.692 paraules i 3.566.480 lletres.

–Escriptura semicursiva: Escriptura mixta que ocupa un estadi intermedi entre una escriptura posada i una escriptura cursiva.

–Escriptura semigòtica: Escriptura emprada durant els segles XIV i XV, particularment en els còdexs en romanç.

–Escriptura semiuncial: Escriptura llatina librària derivada de la capital romana clàssica, que té un alfabet amb mescla de lletres majúscules i minúscules, procedent d’una escriptura mixta testimoniada en alguns fragments de la fi del segle III, i que és usada des del segle V i en alguns llocs fins al segle IX. Nota: El nom de semiuncial li va ser imposat al final del segle XVIII, ja que es pensava que derivava de la uncial. El factor més important de transformació va ser el canvi d’angle d’escriptura, que de tancat va passar a recte i això va provocar que algunes lletres esdevinguessin de tipus minúscul. Aquesta transformació se situa cap al final del segle III.

–Escriptura sinistrogira: Escriptura inclinada cap a l’esquerra, oposada a la dextrogira.

–Escriptura tipogràfica: Escriptura que té trets propis de la tipografia.

–Escriptura de transició: Escriptura que representa un canvi d’estil intermedi entre una escriptura en ús i el desenvolupament d’una escriptura nova.

–Escriptura ulfilana: Escriptura derivada del grec, creada al nord del Danubi pel bisbe arrià Ulfilas (ca. 311- ca. 382), amb la qual va traduir la Bíblia.

–Escriptura uncial: Escriptura llatina librària que té un alfabet amb mescla de formes majúscules (les més nombroses), de formes minúscules i de formes pròpies, influït per l’escriptura grega contemporània, que, fixada al segle IV, va esdevenir l’escriptura librària més comuna fins al segle VII i que va perdurar en algunes escrivanies fins al segle XII. Nota: L’escriptura uncial és de mòdul gran i de perfils contrastats.

–Escriptura usual: Escriptura, no necessàriament cursiva, emprada habitualment per la major part dels escrivents, i oberta a totes les influències de les tendències gràfiques pròpies de la rapidesa del traçat, de la simplificació dels signes, etc. Nota: La seva incidència és molt variable: en uns períodes va exercir una notable influència en el desenvolupament general de les formes gràfiques i en altres va resultar irrellevant.

–Escriptura Vinĉa:  També anomenada alfabet Vinčonečio o escriptura europea antiga, és el nom donat a un tipus de marques trobades en una sèrie d’objectes prehistòrics trobats al sud-est nord d’Europa. Alguns consideren les marques com un sistema d’escriptura, atribuïble a la cultura de Vinča, que habità la regió cap a 6000-4000 ae. Altres dubten que les marques representen una escriptura, per la brevetat de les inscripcions i l’escassetat de símbols repetits.

–Escriptura visigòtica: Escriptura llatina derivada de l’escriptura comuna nova, usada del segle VII al XII en els territoris que van formar l’antic regne visigòtic, de la qual es distingeixen dues formes: la minúscula (també anomenada librària o rodona) i la cursiva. Nota: A Catalunya i a la Gàl·lia narbonesa es troben els exemples més primitius d’escriptura visigòtica en les seves dues modalitats: minúscula i cursiva. Aquesta escriptura va perdurar fins als segles XII i XIII a Galícia i Portugal, i fins al segle XIV entre els mossàrabs toledans i els del sud de la península Ibèrica, mentre que a la Marca Hispànica desaparegué al llarg del segle IX.

–Escriptura xifrada: Sistema d’escriptura a partir d’una clau o mitjançant regles o símbols elegits prèviament destinats a la comunicació secreta.

–Escriptura xina: Entre els xinesos es creu que l’inventor de l’escriptura va ser el savi Cang Jie, el qual hauria copiat els signes, per a la llengua ideogràfica, de les figures de les constel·lacions celestes. Les lletres de l’alfabet són anomenades Els ulls del savi, les petjades dels quals deixa darrere seu. Un proverbi xinès amenaça amb la ceguesa a la vida eterna tot aquell que en aquesta vida no hagi respectat l’escriptura. Sobre un altar dedicat a Cang Jie els xinesos cremen tots els papers que hi ha al carrer.

–Escriptura xipriota: És l’única escriptura completament sil·làbica de l’antiguitat, formada a l’illa de Xipre i probablement derivada de l’escriptura cretenca. Estava composta de 55 signes i tenia el sistema sil·làbic pur. Tot signe era una síl·laba, consonant seguida de vocal o vocal sola.

–Escripturari: El qui ensenya i coneix bé les Sagrades Escriptures.

–Escriptures nacionals: Denominació que impròpiament s’aplica a cinc classes d’escriptura, totes derivades de l’escriptura llatina: la merovíngia a la Gàl·lia, la llombarda a Itàlia, la visigòtica a la península ibèrica, la irlandesa a Irlanda i l’anglosaxona a Anglaterra

–Escrit: Superfície (paper, document de qualsevol tipus, etc.) on, per mitjà de lletres o altres signes constituint paraules, s’expressa una idea, pensament, etc., o una sèrie d’ells. 2. Suport o document que conté escriptura. 3. Obra científica o literària, sigui quina sigui la seva extensió. 4. Text gràfic, sigui manuscrit, mecanografiat o imprès. 5. Comunicació escrita.

–Escrit apòcrif: Escrit que no és de l’època a què es pretén que romangui.

–Escrit de circumstàncies: Escrit redactat amb motiu d’una situació ocasional.

–Escrit imprès: Escrit que es reflecteix sobre un suport mitjançant la impressió de lletres, signes o imatges prèviament elaborats amb un material resistent, de manera que en permeti la utilització continuada, i la multiplicació del contingut en múltiples exemplars produïts amb l’auxili d’una maquina d’imprimir.

–Escrit imprès no periòdic: Escrit imprès unitari, que s’imprimeix d’una sola vegada en un o diversos volums o fascicles i amb un contingut normalment homogeni.

–Escrit imprès periòdic: Escrit imprès unitari, l’aparició del qual es produeix en edicions successives, generalment de periodicitat regular.

–Escrit informatitzat: Escrit luminescent, mòbil i fugitiu, que es desenvolupa en una pantalla com un volum o rotllo però de desenvolupament vertical.

–Escrit lluminós: Escrit que s’obté per projecció lluminosa en una pantalla gràcies a una tecnologia.

–Escrit manuscrit: Escrit realitzat a mà.

–Escrites: S’assemblen molt a l’escriptura manual, i es diferencien pel tipus d’execució i l’instrument amb què se’n fan els models. El seu ús al mitjà editorial s’ha de limitar a títols: textos curts en cossos grans.

D’esquerra a dreta: Amador (textura), Felipa (cancelleresca) i Altesse (cooperplate) ( Font: J.A.)

–Escritologia: Ciència de l’escrit.

–Escriure: 1. Representar les paraules o idees mitjançant signes convencionals en un suport adequat, que pot ser dur (pedra, metalls), tou (papir, pergamí, paper) o una representació en pantalla d’ordinador, valent-se de l’eina, el adminicle o el procediment adequat. 2. Comunicar alguna cosa per escrit. 3. Compondre discursos, reportatges, articles, notícies, llibres, etc.

–Escrivà: El qui té per ofici fer escriptures, còpies, expedicions d’actes; més especialment, el qui per ofici públic està autoritzat a donar fe de les escriptures i tots altres actes per als quals és requerit

–Escrivà major: El notari que figurava com a cap dels escrivans d’una Audiència o Cúria.

–Escrivà de manament:  Cadascun dels escrivans de l’oficina del rei o d’altres grans cases, que escrivien cartes i altres documents a requesta i manament de llurs senyors.

–Escrivà públic: (Notari) funcionari encarregat de la redacció i l’autorització en forma pública dels actes, els contractes i tota mena d’instruments, i de donar fe del seu contingut.

–Escrivà de ració: Funcionari encarregat de portar l’inventari dels béns i compte de les despeses de la casa reial.

Lluis de Santàngel, escrivà de ració

–Escrivania: 1. Ofici d’escrivà. 2.  Despatx o oficina de l’escrivà.3. Adreç d’escriure, compost de tinter, ploma i arener, sostingut per un suport més o menys artístic. 4. Escriptori, moble compost de calaixera i de taula d’escriure.

–Escrivent: 1. Qui té per ofici escriure per compte d’altri, especialment al dictat, o copiant, o fent anotacions d’estadística o de comptabilitat.

–Escrivent jurat: Figura intermèdia entre el notari titular i l’escrivent, que actuava per manament del notari i que havia de prestar jurament de guardar secret i de complir fidelment el seu encàrrec. Nota: Era un escrivent qualificat amb àmplies facultats per dur a terme determinades diligències i, fins i tot, per autoritzar instruments públics en nom i per manament del notari.

–Escrividor: 1. Que s’ha d’escriure. 2 Mal escriptor.

–Escrutini: Selecció de llibres d’una biblioteca. És famós l’escrutini que van fer a la biblioteca del Quixot, la seva mestressa, el capellà i el barber.

–Escuder, Pere📕 : Llibreter i impressor a Barcelona, s’instal·la a Lleida el 1761, però mor i el succeeix el seu fill Cristòfol, casat amb Rosa Compte i Ferrando (germana del primer impressor documentat a Reus) i que en vint anys estampa impressions molt diversificades i d’una apreciable qualitat mitjana. Quantitativament, sobresurten els goigs, les estampes i els romanços amb il·lustracions. Es coneixen obres d’en Pere, amb el seu peu d’impremta el 1749 i el 1750.

–Escuder, Rosa (de soltera Compte)📕 : Hereta amb la seva filla Rosalia de Pere Escuder l’obrador i mantenint la línia del marit i pare fins al 1799, renova la impremta i rellança el negoci, incorporant el 1801 un cunyat, Bonaventura Corominas, que anys després n’esdevindrà l’amo. De 1810 a 1812 es limita a estampes disposicions oficials, de caràcter militar i antinapoleònic, i la primera publicació periòdica local, el Diario de la Ciudad de Lérida (1808-1810). Entre 1810 i 1814, amb el nom d’Imprenta de Lerida es posa al servei de l’exèrcit invasor i acabada la guerra passa, provisionalment a mans de Francesc Llorens, i retorna el 1815 a la legítima propietària fins al 1816, quan es fa càrrec en Bonaventura Corominas i els seus descendents fins ben entrat el segle XX.

–Escuder, Rosalía: Vegeu Rosa Compte.

–Escuder, Cristòfol: (Barcelona segle XVIII- Lleida 1793) va ser un impressor i llibreter català. Era fill de l’impressor barceloní Pere Escuder instal·lat al barri de Santa Maria del Mar. Cristòfol es va traslladar a Lleida el 1760. Un any abans, Pere Escuder l’havia proveït de nous tipus, que havia comprat a la foneria del convent de carmelites de la Rambla barcelonina: “15 arroves de lletra atanàsia a 12 peces de 8 lo quintar en les quals hi ha posat 20 arroves de metall a 14 peces de 8 lo quintar”. Pere Escuder va enviar el seu fill Cristòfol a Lleida amb tot aquest material, i aquest va obrir al carrer Major un local nou, amb maquinària també nova. D’aquell mateix any es conserva el llibre Quatre-cents aforismes catalans de Joan Carles Amat. El 1761 Pere Escuder va viatjar a Lleida, mesos abans de morir. Cristòfol va ser l’hereu, i amb la seva dona, Rosa Compte, germana de Rafael Compte i Ferrando, un important impressor reusenc, va revifar la impremta lleidatana durant una vintena llarga d’anys (1761-1793) amb impressions molt diversificades i d’una bona qualitat. Quantitativament, dels seus obradors surten goigs, estampes i romanços.

Aquests textos sovint anaven acompanyats d’il·lustracions, i per això es coneixen molts gravats al boix d’aquest impressor. Al costat d’això Escuder també va imprimir cèdules reials, de les que se’n coneixen més de cent vint. La resta de la seva producció és literatura religiosa, no només fulls volants (oracions, indulgències i càntics) sinó vides de sants i sermons, sobretot de dos oradors sagrats molt populars: Diego José de Cádiz i Joan Baptista Arajol i Lledós, teòleg canonge de la catedral lleidatana.

–Escudet: Escut petit, generalment posat dins d’un camper.

–Escudos y Marcas de Impresores y Libreros en España de Francisco Vindel, Orbis, Barcelona, 1942, 2 v.

–Escuma: Agregat de bombolles que es forma sobre la superfície d’un líquid. Reacció que es pot produir dintre de la polpa durant el procés de fibril·lació a causa del moviment de sacseig a que es sotmet la pasta o algun defecte de la matèria prima i que cal eliminar fent servir algun antiespumant.

–Escussó: Peça secundària consistent en un escudet posat al centre d’un escut.

–Escut: 1. Grandària clàssica del paper que mesurava 40 x 54 cm. El doble escut feia 54 x 80 cm. 2. Representació simbòlica d’una persona, família o llinatge, d’una autoritat, de poblacions i països, i, per extensió, de corporacions, entitats, etc., formada per una superfície entre línies, dita camper, on es representen els objectes heràldics.

–Escut eclesiàstic: Ornamentació d’enquadernació. Marca daurada a l’exterior del llibre, igual que un superlibris, on l’eclesiàstic o l’ordre religiosa que pagava el llibre n’assenyalava la pertinença.

–Escut del editor: Vegeu “marca de l’editor”.

–Escut heràldic: Vegeu “heràldica”.

–Escut dels impressors: ‘L’Escut, símbol de la impremta, és un dels pocs emblemes que hi ha amb caràcter internacional i va ser adoptat per la impremta espanyola des que van arribar els “companys alemanys’, juntament amb l’invent del seu compatriota Gutenberg. Va ser concedit per l’Emperador d’Alemanya Federico III, l’any 1470, a tots aquells que es dedicaven al noble art d’imprimir. Federico III d’Habsburg va néixer a Innsbruk, el 1415, i va morir a Linz el 1493. El 1440, va ser elegit Emperador del Sacre Imperi Romà. Va poder gravar a la vaixella ‘AEIOU’ que són les inicials llatines d’ ‘Àustria Est Imperare Orbi Univers’ i les alemanyes ‘Alles ErdreichIst ​​Oesterreich Unterthan’, com a expressió de la seva orgullosa confiança en el gloriós destí de casa seva Habsburg. En concedir l’ús de l’escut als impressors demostrava la seva gran admiració cap a ells, ja que era un gran honor que només tenien entitats privilegiades.

Descripció: En camp d’or, una àguila bicèfala de sabre, que subjecta a la seva urpa dreta un mordant o divisori al natural ia la urpa esquerra un senzill component. S’adorna amb un casc imperial en posició frontal, rematat per una corona de marquès, orlat amb llambrequins de gules i blau per meitat. A sobre de la corona aixeta azur, subjectant entre les seves urpes dues bales al natural. ( Text de José Félix Salinas del Arco ).

–Escut de noble: Vegeu ‘heràldica’.

–Escut de la tipografia: Les armes o escut de la tipografia data des del principi de la impremta. Els autors no estan d’acord sobre el seu origen, ja que alguns creuen que va ser concedit a Gutenberg pel príncep Adolfo de Nassau, bisbe de Magúncia, que el va rebre entre els gentilhomes de la seva cort atorgant-li a més una pensió. Gràcies a la liberalitat d’aquest príncep, Gutenberg no va morir de gana. Altres autors diuen que va ser el mateix emperador d’Alemanya, Federico III, qui va ennoblir Juan Mentel, d’Estrasburg i li va concedir també l’escut parlant: el drac i l’àliga amb el ‘visòrium’ i el componedor.

–Escussó: Peça secundària consistent en un escudet posat al centre d’un escut.

–Escutiar: Operació de neteja dels draps en què s’eliminen tant la pols com les borres.

-ESDAPC . [Escola Superior de Disseny i Arts Plàstiques de Catalunya] és l’escola oficial i públicasuperior de  disseny i arts plàstiques de Catalunya del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. =ferta estudis superior de disseny i arts plàstiques de Grau i Màster en el marc del Ensenyaments Artístics Superiors de l’Espai Europeu d’Educació Superior. La seva oferta educativa actual és el Grau en Disseny i el Màster en ‘Codiseny social aplicat a projectes del sector públic’.

És un centre singular d’innovació educativa, únic a Catalunya, amb presència territorial organitzat en multicampus, 7 campus a: Barcelona, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Olot, Tàrrega i Vic, una oferta formativa que genera xarxa territorial.

–Esdras: El llibre d’Esdras ha estat sempre considerat per l’Església com a part de les Sagrades Escriptures. Tot i això són quatre els llibres que porten el nom d’Esdras, i l’Església només reconeix com a canònics els dos primers. L’Església grega també reconeix el tercer. Suposen alguns que Esdras va recollir tots els llibres canònics i els va dividir en vint-i-dos llibres, segons el nombre de les lletres hebrees, després d’haver-los purgat dels defectes o faltes que s’hi havien introduït. Es creu que en aquesta revisió va canviar l’antiga escriptura hebraica o samaritana pels caràcters hebreus moderns, que eren els mateixos que els caldeus.

–Esfilagarsa: Trituració dels draps per desfibrar-los i convertir-los en pasta de paper.

–Esfinx: Figura que representa un animal fabulós meitat dona i meitat lleó.

–Esfumar: Estendre un traç de llapis, una taca de color, etc., de manera que es vagi atenuant gradualment.

–Esfumí: 1. Cilindre de paper enrotllat i en punxa utilitzat per alguns artistes per a dibuixar amb pigment en pols, amb carbó o amb pastel. 2. Tros de pell suau o de paper estopós, terminat ordinàriament en punta, que serveix per a esfumar.

–Esgarrapada: Deteriorament que dona com a resultat l’abrasió de la superfície de l’obra, generalment acompanyat de la pèrdua de material original.

–Esgarrapada d’estucadora: Defecte de la impressió que es produeix quan les fulles de l’estucadora esgarrapen sense voler el paper. Passa en alguna ocasió durant l’estucat quan algun contaminant s’introdueix entre la fulla d’estucar i el paper. L’única solució és treure el paper fet malbé.

–Esgarrapat (Gravats) Es diu d’una planxa gravada a talla dolça, poc profundament, amb punxons molt fins i que no donen per conseqüència més que proves molt grises. Es diu també que algunes planxes gravades al burí estan finament esgarrapades, per indicar que certes entalles són molt fins i estan molt estrets.

–Esgarrinxada Vegeu ‘esgarrapada d’estucadora’.

–Esgotat: Dit d’un llibre del qual s’han venut o distribuït tots els exemplars i l’editor no preveu una impressió ni una reedició.

–Esgrafiat: Decoració d’algunes façanes consistent en un motiu bicolor en dos plans de morter, resultat de gratar amb un punxó els dibuixos traçats prèviament a la capa superficial d’arrebossat i fer-la saltar perquè es vegi la capa de sota, de diferent color.

–Esgrogueït fantasma: Defecte que es produeix en la impressió òfset i tipogràfica i que consisteix en la variació de tonalitat del color d’una cara del paper, especialment l’estucat, en zones 1. Antigament es donava aquest nom a les novel·les o contes. 2. Idea errònia, raó dèbil, predicció gratuïta, etc., que hom dona com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc. Tot això que diuen són falòrnies que es corresponen amb les impreses a la cara oposada.

–Eslògan publicitari: Aquest terme en realitat és un anglicisme, però podria traduir-se com a “lema publicitari”.
Un lema no és més que el “mot” amb què denominem una obra, i en l’àmbit comercial es refereix a la frase identificativa que resumeix el propòsit publicitari i els valors d’una marca, representant-ho de manera molt concisa.
Encara que aquests siguin curts, la seva creació no és gens senzilla, ja que en molt poques paraules cal sintetitzar un gran missatge de marca, com el mític Just Do It de Nike o el Connecting People de Nokia.

–Esmalt: 1. Pigment de color blau, compost d’una substància vítria amb presència de cobalt o coure. 2. Substància vítria, composta de sílice i òxids metàl·lics, que s’aplica sobre un suport metàl·lic per fusió a alta temperatura. 3. Qualsevol metall o color usat per pintar o representar gràficament la coloració dels escuts.

–Esmalt alveolat: Decoració amb esmalt on es compartimenta l’espai amb fines línies metàl·liques.

–Esmalt excavat: Decoració amb esmalts on cada compartiment per als diferents esmalts està excavat al material de la tapa.

 –Esmalts: Es diu esmalts als colors dels blasons. Com que no sempre és possible en els gravats pintar els blasons, això es tradueix convencionalment així: el blau o azur, per uns traços units horitzontals; el vermell, pels mateixos traços, però verticals; el verd; per traços paral·lels caient de dreta a esquerra; el porpra o violeta, pels mateixos traços baixant d’esquerra a dreta; el negre, per traços units horitzontals i vertical, formant un quadriculat. els metalls són la plata, que queda en blanc, i l’or, que s’assenyala per un puntet.

–Esmena: 1.Tros de paper escrit que s’adhereix a les proves o a l’original per afegir alguna cosa o esmenar el text. 2. Paraula o frase soltes que s’imprimeixen a part i que, retallades, s’enganxen als llocs d’una obra on hi ha errada, per corregir-la. 3. Paper reforçat amb una canya prima que antigament es col·locava a la frasqueta per cobrir un blanc de molta extensió.

–Esmena de redacció: Col·lecció destinada a esmenar el contingut d’un text, no només faltes d’ortografia o de puntuació.

–Esmenador: Antigament es donava aquest nom al corrector que estava al servei dels prototipògrafs, el qual havia de fer les correccions dels textos que s’havien d’imprimir.

–Esmenar: Corregir, esmenar, treure defectes.

–Esment dels drets de còpia: Menció que informa de l’existència d’uns drets de l’autor en una obra editada, generalment a la coberta o a la pàgina de crèdits, amb la finalitat de protegir-lo contra l’explotació il·legal.

–Esmeril: Roca dura de color negre o gris constituïda per una barreja granular de corindó amb magnetita o hematites i espinel·la, que és emprada per a polir el metall.

–Esmicolar: Acció de trencar el paper en trossets molt petits.

–Esmolar el ganivet: Passar la ganiveta de fretar per la pedra esmoladora.

–Esmotxar: Tallar o eliminar part d’una obra o escrit.

–Esmotxat: Que té el contorn ornamentat amb fenedures còncaves.

–Esopo. Revista Trimestral de Bibliofilia. de VVAA . Julio Ollero Editor, Madrid, 1990-1992. 5 Números: Oct 1990; Enero 1991; Abril 1991; Octubre 1991 i Julio 1992. (93-77-95-87-87pp). Paper Svecia Antigua. Desplegables.

Publicació editada i dirigida per Julio Ollero, en què es recullen interesnats articles d’escriptors de la talla d’Umberto Eco, Luis Alberto de Conca, Lui Polo Friz, Jaume Sosa i Leonardo Sciascia, entre d’altres, relacionats amb el món del llibre i de la bibliofília. Luxosament impresa en paper d’alt gramatge, fabricat especialment per a aquesta edició, els seus textos van acompanyats per il·lustracions en blanc i negre i en color. Pel que fa al títol, és una al·lusió a l’Aesopus, vita et Fabulae, un dels grans incunables de la impremta italiana.

–Esotèric: Es diu dels llibres que tracten de matèries sublims o ocultes. Doctrina que els filòsofs de l’antiguitat només comunicaven a un curt nombre dels seus deixebles. És el contrari a Exotèric.

–Espai: Interlínia a les màquines d’escriure. 2. Forat que queda sense imprimir entre els tipus. 3. Es classifica en de pèl fi, mitjà i ample.

–Espai en blanc: 1. Parteix d’un imprès no ocupat per elements gràfics. 2. Encara que el nom digui el contrari, l’espai en blanc no necessita ser blanc. Podeu tenir qualsevol color, textura o patró. És l’àrea entre els elements de disseny gràfic que proporciona un «espai de respiració visual». 2. També anomenat espai negatiu, l’espai blanc es refereix a les àrees d’un disseny que no tenen contingut. L’espai blanc és un element important de disseny, ja que pot ajudar que el disseny ‘respiri’, ajuda a evitar els dissenys excessivament complicats i manté els dissenys nets.

–Espai de color: 1. És el model que intenta fixar la percepció del color per part de l’home, amb les diferents relacions que es donen entre colors. Avui dia és una representació tridimensional, i es consideren estàndards de l’espai de color CIE. 2. La gamma de colors que pot reproduir una màquina es pren com a “espai de color”, encara que en realitat és un “perfil de color”. L’espai de color que pot reproduir o percebre un aparell o colorant s’anomena “gamma de colors reproduïbles” o “gamut”.

–Espai de color CIE XYZ 1931: Espai de color publicat pel CIE el 1931 sobre la base dels primaris imaginaris X, Y i Z, derivats de les funcions d’igualació del color resultants dels experiments de mesura de les sensacions de color desenvolupats als anys vint del segle XX per Wright i Guild.Aquest espai, utilitzat encara avui dia, va establir les bases de la colorimetria moderna en ser el primer espai de color on es podien correlacionar de forma objectiva sensacions de color amb fenòmens del món físic com les longituds d’ona de la llum.

Aquest espai de color és un model matemàtic on cada valor es descriu mitjançant una matriu de tres estímuls primaris, per això és possible descriure’l mitjançant la metàfora d’un volum tridimensional de coordenades cartesianes.

Tot i que els tres eixos semblen descriure una galleda, els límits d’aquest volum (que representa la vista de l’ésser humà mitjà) són molt irregulars, ja que la nostra capacitat visual no és igual en els tres vectors (imaginaris o no).

Amb l’espai de color CIE XYZ 1931 es descriuen totes les percepcions que la mitjana és capaç de percebre. Aquest humà ideal s’anomena “Observador CIE de 2n”, perquè en els experiments només es va mesurar la resposta del color quan els llums arribaven a la fòvea (el que des del cristal·lí de l’ull és un angle de dos graus).

Els tres colors primaris d’aquest espai de color no descriuen sensacions de color reals, sinó que són el resultat de transformacions matemàtiques aplicades sobre les funcions d’igualació del color originals per aconseguir que no hi hagués valors negatius i que el segon primari s’igualés amb la funció d’eficiència lluminosa derivada dels experiments que van donar lloc a aquest espai. Aquestes transformacions buscaven simplificar els càlculs colorimètrics, cosa que en una època en què no existien els ordinadors era una cosa molt important. La conseqüència és que aquests primaris CIE no descriuen colors reals sinó valors imaginaris, simples models matemàtics creats per fer càlculs colorimètrics.

Les limitacions tecnològiques van forçar que la presentació dels valors colorimètrics es fes habitualment amb diagrames de cromaticitat bidimensionals.

Tot i l’aparició d’espais de color molt més intuïtius com CIELAB 1976, l’espai de color CIE XYZ 1931 continua en ús.

–Espai de color d’origen: És l’espai de partida, on hi ha les dades originals, en una conversió de color de dades d’imatge entre espais de color.

–Espai de color LAB: Lab és la forma abreujada de denominar dos espais de color diferents: CIELAB i Hunter Lab. Tots dos espais procedeixen de l’espai mestre CIE1931XYZ, però CIELAB es calcula amb arrels cúbiques i Hunter Lab amb arrels quadrades. S’utilitzen a Photoshop, perfils ICC, fitxers .tiff i documents PDF. En comparació amb RBG i CMYK, és més fàcil de corregir errors de color. Es pot trobar citat de diferents maneres: CIELAB D50, CIELAB, Lab. Lab és el model cromàtic (tridimensional) utilitzat usualment per descriure tots els colors que pot percebre l’ull humà, i és un model usat com a referència.

–Espai de color de destinació: En una conversió de color de dades d’imatge entre espais de color, l’espai final, on hi ha les dades que han de ser el resultat. En aquest sentit, és sinònim de perfil de destinació.

–Espai de color uniforme: Un ideal, ja que no existeixen els espais de color absolutament uniformes, sinó que aquests tendeixen a l’ideal.

–Espai de creació: En l’àmbit de biblioteques i centres de documentació, són espais i serveis que habitualment es poden trobar a biblioteques públiques pensats per oferir als usuaris la possibilitat de crear objectes, eines o altres productes a partir de diversos elements: principalment recursos físics, accés a informació i tecnologia (impressores 3D,^[1] dispositius d’àudio o de vídeo o materials per a treballs manuals traditionals). Si bé a les biblioteques públiques catalanes hi ha espais que responen de forma àmplia a aquesta idea o similar,^[6][7] és a les biblioteques nord-americanes on s’inicia aquesta nova oferta d’espais com a tal.

–Espai en disc: Quantitat d’espai disponible en un disc per a l’emmagatzematge d’un document o una aplicació.

–Espai de dues línies: Quantitat d’espai horitzontal que equival al que ocuparien dues línies i que sovint s’aplica per separar paràgrafs entre si o paràgrafs i títols.

–Espai entre paraules: En la tipografia digital, aquest espai −també anomenat de barra− es dissenya al costat del repertori de glifs d’una font perquè harmonitzi amb el ritme de les lletres. Aquests espais es poden ajustar independentment de la prosa, però és prudent començar respectant els valors preestablerts.

–Espai de falca: Làmina de metall en forma de falca amb una corredissa que es fa servir en linotípia per espaiar.

–Espai fi: Espai de metall que mesura un punt tipogràfic de gruix a tots els cossos. 2. Blanc resultant d’aplicar aquest espai entre dues lletres o dues paraules. 3. Espai de dos punts que es fa servir en fotocomposició i autoedició. 4. Espai de dos punts que es fa servir en la composició linotípica.

–Espai fix: 1. Quantitat d’espai, generalment de dos punts, no susceptible de variació. 2. Blanc resultant d’aplicar aquest espai entre dues lletres o dues paraules.

–Espai gruixut: 1. Espai de metall que té el gruix de la tercera part del valor del quadratí del cos respectiu. 2. Blanc resultant d’aplicar aquest espai entre dues lletres o dues paraules.

–Espai mitjà: 1. Espai de metall que té el gruix corresponent a la quarta part del quadratí del cos corresponent. 2. Blanc resultant d’aplicar aquest espai entre dues lletres o dues paraules.

–Espai negatiu: En disseny gràfic i pintura, espai buit d’elements que es deixa sense ocupar intencionadament per comunicar o crear un concepte, a diferència de l’aire, que es deixa perquè els elements tinguin l’espai necessari (que respirin).

Com tots els recursos, cal anar amb compte de no abusar-ne.

–Espai de paper: Espai que prepara el caixista amb paper o cartolina per a justificacions en els arranjaments en màquina.

–Espai de punt o de pèl: El menor espai entre dos tipus.

–Espai de treball: A la terminologia de gestió o administració del color de la signatura Adobe, s’anomena ‘espai (de color) de treball’ (color working space) a l’espai de color predeterminat escollit per l’usuari per tractar les imatges.

L’espai de treball és el perfil de color utilitzat com a espai per defecte en un programa. Si els fitxers no tenen perfil o perfils de color, l’espai de treball és el perfil que s’usarà per definir els colors.

Als programes d’Adobe, cada mode de color —RGB, CMYK i escala de grisos— ha de tenir assignat un perfil concret per usar-lo com a espai de treball. Aquesta elecció és un dels paràmetres que es desa a la ‘configuració de color’. No heu de confondre l’espai de treball amb el perfil del monitor.

–Espai d’ema: En tipografia, espai en blanc equivalent a l’amplada a un quadratí. En una font tipogràfica, és l’espai d’ample fix més gran.

–Espai entre paraules: És un espai en blanc que es deixa entre les paraules per facilitar la llegibilitat del text. Per mesurar aquest espai es fa servir la M majúscula. El quadrat que ocupa aquesta lletra es coneix com a “quadratí” o “espai ema”. La meitat d’aquest espai correspon a la N majúscula, per la qual cosa se l’anomena “espai ena” o “mig quadratí”. L’espai mitjà que hi sol haver entre paraules sol ser d’una tercera o quarta part d’un “quadratí”.

–Espai entre paràgrafs: Espai en blanc que existeix entre dos paràgrafs, que sol ser més gran que l’interlineat. Es calcula mesurant la distància entre la línia última línia base del primer paràgraf i la primera línia base del segon, i restant-li l’interlineat.

–Espai de punt: L’espai més petit que es pot posar entre dos tipus.

–Espaiat: 1. En arts gràfiques, relatiu a l’espai entre caràcters, ja sigui entre lletres, entre paraules, entre línies de text. 2. Full que té força espais en blanc, no només entre lletres o línies, sinó també amplis marges.

–Espaiat entre caràcters: Vegeu “kerning”, “tracking”, “espaiat fix”, “espaiat proporcional”.

–Espaiat diferencial: Espaiat de cada caràcter segons l’amplada individual.

–Espaiat fix: En tipografia, quan l’espai entre caràcters sempre té la mateixa amplada, com passa en una màquina d’escriure o en tipografies com la Courier.

–Espaiat entre lletres: Quantitat de blanc que es deixa entre lletres limítrofes.

–Espai per a majúscula capitular: Espai en blanc que es deixava als antics manuscrits i els primers impresos perquè l’il·luminador realitzés posteriorment la lletra a mà. Perquè sabés què havia d’escriure, se solia marcar suaument la lletra que aniria a l’espai. Avui dia es conserven llibres o manuscrits amb aquests espais ja que mai no van passar a l’etapa d’il·luminació.

–Espaiat màxim: Utilització en un text del màxim espai disponible entre paraules.

–Espaiat mínim: Utilització en un text del meu admissible entre paraules.

–Espai negatiu: En disseny gràfic i pintura, forma rebuscada de trucar a l’espai en blanc, buit d’elements, sobretot al que es deixa sense ocupar intencionadament. És un element important en la composició i el resultat final de la feina. També es defineix l’espai negatiu com l’espai que envolta un element, per comparació al positiu (que seria el que hi ha a dins), però aquesta és una definició menys habitual.

–Espaiat proporcional: En tipografia, quan es té en compte l’amplada de cada caràcter a l’hora de realitzar l’espaiat entre ells.

–Espai de seguretat: Espai que es deixa entre els elements d’imprimir i la vora del material imprès. Es deixa perquè, quan es talli el material per fer qualsevol ajustament, no es talli també la zona impresa sense voler.

–Espai de treball: En programes d’Adobe, el perfil de color que s’usa a cada espai determinat al programa. Per cada mode de color (RGB, CMYK i escala de grisos) cal assignar un perfil en concret com a espai de treball.

–Espaiat: Per a un tipus de 9 a 12 punts, cal establir l’interlineat de línia de base a línia de base a partir de la mida del tipus més 1-4 punts. Els tipus espaiats proporcionalment són preferibles als monoespaiats.

–Espais entre línies o interlineat: El tipus té un espai de distància entre els extrems d’ascendents i descendents, i el seu límit teòric per evitar col·lisions i permetre una composició de diverses línies. Aquesta distància es pot incrementar afegint més blanc entre els límits del tipus. Això s’anomena espai interlínia i en general és necessari per a la lectura contínua.Un punt de partida és incrementar dos punts el cos del text: 10/12 pt, 11/13 pt i, 12/14 pt, etc.; o un 120 % (valors per defecte dels programes informàtics). Però s’ha de concebre d’acord amb la interacció amb l’espai de prosa, espai entre paraules i longitud de línia.

–Espalter y Rull, Joaquim: (Sitges,  1809 – Madrid, 1880) va ser un pintor que desenvolupà la seva carrera principalment a Madrid. El 1842 fixà la seva residència a Madrid i l’any següent va esdevenir acadèmic de San Fernando. Posteriorment, fou nomenat pintor honorari (1846), pintor de cambra d’Isabel II i professor de dibuix de l’Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado (1860). Fundador, junt amb Federico de Madrazo i Eugenio Ochoa, de la revista artística El Renacimiento (1847), que tingué una vida efímera, participà en l’Exposició Universal de París de 1855 i a les nacionals de Belles Arts de Madrid dels anys 1871, 1876 i 1878. Entre els seus retrats més coneguts figuren el d’Octavi Carbonell (1842), el de la seva muller (1852), el dels esposos Muntades (1856), tots tres al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el de Bonaventura Carles Aribau (1844; Palau de Llotja), i el de la família de Jordi Flaquer (1845, Museo Romántico Madrid). També té obra als museus provincials de Girona i Santa Cruz de Tenerife, Maricel de Sitges i Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

-España, Francsco: Era fabricant de guitarres i magatzemer que es va animar a participar en el negoci de la música impresa, Fins a l’any 1840 va tenir tenda-taller al carrer Escudellers, 2, venen guitarres i altres instruments de corda i ocasionalment partitures de música impresa. A partir de 1840 va augmentar la venda de música impresa, solta i en col·leccions i també pianos de fabricació local i la major part francesos. El 1847 distribuïa la col·lecció Biblioteca de Música, editada pel músic Salvador Casañas i Canduci, pianista habitual en els concerts dels salons musicals barcelonins, i impresa per viuda Mayol. La bona marxa del negoci el porta a associar-se amb Bernareggi i els germans Oliveres per distribuir les col·leccions Carnaval del Liceo i Álbum Musical, entre altres.

–Español Plana, Pere, empleat municipal i articulista (Valls 1909). Germà d’Eliseu. Literat bohemi, cartellista i dibuixant, s’inicià a l’Escola del Treball de Valls, i feu exposicions a l’Escola, al Casino de Valls i l’Ateneu de Tarragona. Militant de l’ERC, va passar posteriorment a la Unió Socialista de Catalunya —Secció de Valls—, i en aquest partit va entrar al comitè local, l’abril de 1933, com a vocal. Va ser un dels redactors principals del setmanari socialista de Valls, Treball. L’abril de 1937 va ser nomenat funcionari en propietat. El juliol, en pertànyer a la Cèl·lula de Funcionaris Municipals de la UGT, va participar en la conferència comarcal preparatòria de la Conferència Nacional del Partit Socialista Unificat de Catalunya. El 1937 era president del Sindicat d’Espectacles Públics de la UGT. El juny de 1938 era destinat a l’Esquadró d’Armes Automàtiques, a València. Acabada la guerra, va passar a França i va estar al camp de refugiats de Sant Cebrià. El maig de 1996 residia a Tolosa de Llenguadoc.

–Espart: Herba que s’utilitza per produir pasta. Les fibres confereixen estabilitat durant la impressió.

–Espasa i Anguera, Josep:  (La Pobla de Cérvoles, 1840 – Barcelona 4 de juliol de 1911) va ser un editor català. Amb el seu germà Pau fundà Espasa Germans, empresa precursora de l’Editorial Espasa, i posteriorment fou impulsor de la prestigiosa Enciclopèdia Espasa.

El 1869 els germans Espasa es varen associar amb Manuel Salvat i Xivixell (1842-1901), creant l’editorial Espasa Hermanos y Salvat. El 4 d’agost de 1871 es va casar amb Justina Escayola i Lluch natural de Barcelona. Manuel Salvat es casà el 22 de març de 1872^[5] amb Magdalena Espasa i Anguera (Barcelona, 1852), germana dels seus socis, i la nova parella anà a viure a la mateixa casa on hi havia la impremta, al carrer Robador. Pau Espasa es retirà de l’empresa el 1877. El 1881 Josep Espasa arribà a un acord amb el seu cunyat Manuel Salvat per constituir Espasa y Compañía. El 1897 Salvat va deixar l’empresa per crear Salvat e Hijo el 1898, en la que participava el seu fill Pau Salvat i Espasa.

L’editorial de Josep Espasa continuà fins al 1908 amb el nom de José Espasa i després passà a anomenar-se Espasa e Hijos. El somni d’Espasa d’una gran enciclopèdia en castellà va començar a prendre forma el 1905, primer amb la publicació de fascicles setmanals, i a partir de 1908, amb la publicació dels volums. Josep Espasa va morir a Barcelona el 4 de juliol de 1911.

Anys més tard de la mort del fundador, la magnitud de l’empresa va sobrepassar la capacitat de l’editorial, i el 1925 va haver d’associar-se amb Calpe (Compañía Anónima de Librería, Publicaciones y Ediciones). Les oficines centrals es van traslladar a Madrid i la direcció de l’empresa es va oferir a José Ortega y Gasset.

-Espatlla: Part superior i lateral d’una lletra.

–Espatllar: Deteriorar algun dels elements d’un llibre. Vegeu “factors del deteriorament”.

–Espàtula: El mateix que “rasqueta”.

–Espàtula calenta: La que té una resistència elèctrica que escalfa la punta. Serveix per allisar paper, enganxar paper de restaurar en calent…

–Espàtula cullereta: La que té forma arrodonida a la punta, com si fos una petita cullera. És una eina utilitzada a la decoració amb mosaic de pell, on necessitem ajustar pells molt fines a contorns. De vegades ve amb un punxó a l’altra part del mànec, per ser més versàtil a la feina amb mosaic.

–Espàtula de mosaic: Espàtula de base fina i de metall, per cenyir la fina pell dels mosaics.

–Especejament: Text secundari que acompanya un altre considerat més important i la informació del qual completa i explica.

–Especejar: Retallar articles, làmines, etc., de publicacions periòdiques il·lustrades, per fer expedients sobre temes d’actualitat o d’interès per a la col·lecció local.

–Especialitat: 1. Tipus de poc ús que es col·loca en un caixetí especial de la caixa de compondre. 2. Matriu de linotípia d’escàs ús que no es troba al magatzem, sinó a la contracaixa, a la qual caurà per un conducte especial una vegada usada.

–Especialitat Paperera: Estudis relacionats amb el món del paper que s’imparteixen a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Terrassa i que permeten aconseguir un Màster universitari en Tecnologia Paperera i Gràfica.

–Especificacions de qualitat en acoblament i filmat: En arts gràfiques, les especificacions mitjançant les quals es controla la qualitat en alguns paràmetres de preimpressió. Es divideixen en “especificacions tècniques i de filmació”, “verificació de pel·lícules”, “verificació de la forma impressora” i “cobertura de tinta”.

–Especificacions de lliurament d’originals: En edició de llibres, hi ha una sèrie d’especificacions o normes bàsiques que indiquen a l’autor com ha de ser l’arxiu que lliurarà a l’editorial. En molts casos, aquestes normes estan ja unificades i serveixen per als diferents camps que treballen per fer-ne una edició. S’estableixen els paràmetres següents: tipogràfic (com es disposen els textos i taules), marcat del “text general” (font, estil, cos, format de paràgraf, sagnies, interlínies i espaiat), marcat especial del “text indicatiu” (com cal escriure titulars, subtítols, on s’ubiquen, espaiats), ubicació d’il·lustracions, i marcat de text secundari (on van els subtítols, com se cita, com i on va la bibliografia…). Totes aquestes especificacions s’ajusten a les “normes d’estil editorial” perquè les correccions per part de l’editorial no hagin de ser tantes.

–Especificacions tècniques i de filmació: En arts gràfiques, els ajustaments necessaris a realitzar tant en un Rip com en una filmadora (semblants a altres dispositius de sortida com a impressores). S’han de seguir les especificacions respecte al: format i orientació del document, amplada de filmació, resolució de sortida en ‘ppp’, forma del punt de trama, lineatura de trama en ‘lpp’, angle de trama, valors de calibratge i transferència, filmació en positiu o negatiu, posició de l’emulsió i perforació de la pel·lícula.

–Espècimen: Terme emprat en disseny tipogràfic per referir-se a l’exposició de tots els caràcters que conformen una font, la qual pot incloure variacions de pes (vegeu família), textos breus per exemplificar interlletratge i, abans de les tecnologies digitals, les puntuacions en què aquesta font estava disponible. Aquestes mostres, també conegudes com a set, són utilitzades per tipògrafs, impressors, cases editorials i foses per promoure el seu treball.

–Espectre: Part visible del rang total de freqüències de la llum, que va des dels tons vermells (705 nm) fins al blau violeta (185 nm).

–Espectre visible: Interval de longitud d’ona en què estan compreses totes les radiacions visibles, en el nostre cas per l’ull humà (però cada animal en té un de diferent).

–Espectrodensitòmetre: Aparell de mesurament i control en arts gràfiques, que mesura l’espectrofotometria com l’espectrofotòmetre. Es diferencia d’aquest en què l’espectroensitòmetre ens permet crear un filtre de color per a colors especials i tractar-los com si fossin un color més.

–Espectrofotòmetre: “Aparell de mesurament i control” en arts gràfiques, que mesura la llum reflectida o transmesa per un color sobre un material, i la representa amb la seva gràfica espectral. La diferència amb un “colorímetre” en què, en aquest cas, la llum es tracta com un únic element i no per separat (com al “colorímetre”). Es compon de: una font d’il·luminació, una espera integradora, un analitzador espectral, un analitzador de referència i un microprocessador.

–Espectrofotometria: sistema que obté gràfiques espectrals d’una mostra de color. És el sistema que s’utilitza més quan volem controlar els pigments de les tintes. La “gràfica espectrofotomètrica” es mostra amb un sistema de coordenades, on a l’eix horitzontal tenim la longitud d’ona i a l’eix vertical tenim els valors de transmissió. Aquest gràfic ens aporta dades sobre tonalitat, saturació i lluminositat. Una corba espectral ideal seria aquella que només ocupés la zona del color o colors a què pertany. En la realitat, sempre apareixeran valors en altres zones de color. Es poden prendre els valors amb un “espectrofotòmetre” o amb un “espectrodensitòmetre”.

–Espelmadora: Barra llarga de fusta que serveix per a obrir i tancar còmodament l’aigua del rec. Per un extrem va unida al bagant del rec i, per l’altre, a una barra de ferro.

–Esperanto: Llengua internacional inventada pel Dr. L. Zamenof, de Varsòvia, cap a l’any 1887. La seva denominació recorda el pseudònim usat pel seu creador: El que espera. Aquesta llengua, que representa una de tantes temptatives fetes per a la creació d’una llengua universal, està basada sobre la simplicitat més gran de les regles gramaticals i fonètiques; les arrels de les paraules van ser extretes del cabal de les llengües més esteses i conegudes.

–Esperanza, vídua de Domingo Coma: La seva producció, a Manresa, es concentra només en un únic any, 1783, en el qual va estar dedicada principalment a la reimpresió de Reales Cédulas com les que ja havia imprès prèviament Pedro Marín a Madrid. En el peu d’impremta d’aquests impresos consta “Esperansa Coma Viuda”.

–Esperanza [Gomita, Esperanza]: Sembla que va estar casada amb el llibreter Pedro Gomita.
Al peu d’impremta de Tridu reverent que en afectuoses supliques, consagra la devoció christiana a S. Andres Avellino… de 1744 consta “a la impremta d’Esperanza Gomita i Giralt vídua”, cosa que ha portat diversos autors (Quiney i Calvo González) a pensar-hi com la filla de maria Àngela i Bartolomé Giralt, o en qualsevol cas a la unió familiar entre totes dues encara que fossa amb un altre grau de parentiu.

Va romandre activa al capdavant del taller durant un curt període de temps, i va imprimir, a més de l’obra esmentada, El portento més singular de la gràcia, amagat al seu bressol, vida i mort… S. Anastasio Martir…la ciutat de Lerida, de juan Reyón.

A partir de 1746 van imprimir els hereus de Bartomeu i Maria Ángela Giralt, fins a 1786, sent Pere Gomita el que va dirigir la impremta.

–Esperit: 1. Signe gràfic constituït per un traç vertical que té a la meitat un curt apèndix horitzontal cap a la dreta, copiat del grec i utilitzat pels correctors llatins per indicar l’omissió de la lletra H.

2. Marca de corrector que posaven els antics grecs i romans per assenyalar que faltava una “h” a la còpia. Era un pal vertical que tenia una petita ratlla perpendicular a la dreta. 

–Esperits: Signes grecs que reben el nom d’Esperit desesper, fort o rude i esperit suau o feble .

–Espessant: Que serveix per espessir la pasta de paper i per conferir-li major densitat.

–Espessidor. Lloc on es fa la barreja de l’epessant amb la pasta. Persona que fa la barreja.

–Espet: Instrument per gravar fusta que es fa servir per produir línies corbes.

–Espí negre: Arbust espinós els fruits del qual proporcionen un pigment blau verdós.

–Espicilegi: 1. Col·lecció de diplomes, tractats, etc. 2. Florilegi.

–Espiga: Cargol de la rosca de la premsa.

–Espigar: Prendre dades d’un o més llibres, cercant aquí i allà.

–Espigues de registre: Sistema de registre compost de petites osques. S’utilitza en el muntatge de pel·lícules, en la insolació de planxes i també en la posada a punt del procés d’impressió, per obtenir el registre correcte entre els diferents colors.

–Espills de prínceps: Van formar un gènere de literatura política típic de l’edat mitjana que va perdurar fins al Renaixement i com indica el seu nom, aquests tractats es presentaven com un mirall que reflecteix la imatge del rei perfecte. Hi ha tractats polítics anteriors i posteriors però no reben aquest nom. Escrits per homes d’església, eren una mena de manuals amb consells i preceptes morals destinats a mostrar als reis com regnar segons la voluntat de Déu. Diversos trets caracteritzen de manera general la instrucció en les obres dels miralls dels prínceps. Els valors virtuosos com per exemple: la valentia, la noblesa, la humilitat, la paciència, la misericòrdia. A més de la formació intel·lectual del rei amb la retòrica, llatí, gramàtica, filosofia i teologia. És a dir, l’objectiu principal era que el rei, per una banda, es deslliurés dels trets immorals de la condició humana a través de l’aprenentatge dels diferents valors morals i, per altra banda, un rei erudit estaria capacitat per exercir en l’administració de la justícia i la política del seu regne.

–Espina, Sixte📕: Anava a la caça dels drapaires recercant als que tenien llibres i revistes. Posava parada al Mercat diumenger de la Ronda, del Paral·lel i de Sant Antoni. Era aficionat a l’opereta i a l’òpera popular, i mentre guarnia la parada cantava i donava gust escoltar-lo, era molt tractable i sempre es feia entendre en qüestió de preus.
–Espinada: Eix longitudinal d’una pell al centre i que coincideix amb l’espina dorsal de l’animal. Acostuma a estar marcat amb una línia de punts més fosca.

–Espinada de burro: Forma que adopta la cartolina que cobreix el llom quan se l’arrodoneix només pel centre a l’arrodonidor.

–Espinàs i Massip, Josep Maria: (Barcelona, 1927 – Barcelona, 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics. Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana. Va escriure moltes obres, aquí no es poden posar totes, només poso els llibres de viatges i obres de divulgació, entre les quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956-1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957; que feu amb Camilo José Cela), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Viatge a la Segarra (1972), El llibre de la diada (1975), Visions de Cadaqués (1978), Imatges de Catalunya i Balears (1979), Geografia de Catalunya (4 volums) (1982), Catalunya: transports metropolitans (1988), A peu per la Terra Alta (1989) o A peu per la Llitera (1990). A mitjans de la dècada de 1990 va escriure uns reportatges atípics com ara Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995); en aquest últim, descriu un recorregut per contrades de la Catalunya interior devastades pels incendis de l’estiu del 1994.

–Espinàs i Riera, Eulàlia:  (Barcelona, 1961), és una bibliotecària catalana. Des de gener de 2021 és gerenta de l’Institut d’Estudis Catalans. És diplomada en Biblioteconomia i Documentació i Llicenciada en Documentació per la Universitat de Barcelona i la seva trajectòria professional l’ha especialitzada en la direcció i gestió de serveis bibliotecaris i de centres culturals. Entre octubre de 2006 i octubre de 2010 va presidir el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. De 2014 a 2021 va ser membre del Patronat que gestiona la Fundació Biblioteca Social. Ha estat professora a la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona i col·labora en diversos màsters de direcció i gestió de projectes d’aquesta universitat.

–Espiral: Línia corba que gira al voltant d’un punt fix i se n’allunya progressivament.

–Espiritisme: Doctrina dels que suposen l’existència d’éssers extraterrestres, als quals se’ls pot evocar per conversar-hi. Aquesta creença està molt estesa pel món, i ha tingut els seus propulsors a totes les nacions, encara que mai no s’ha pogut comprovar científicament la veracitat dels experiments.

–Espiritualisme: Sistema filosòfic que defensa l’essència espiritual i la immortalitat de l’ànima i que es contraposa al materialisme. Doctrina filosòfica que reconeix l’existència d’altres éssers, a més dels materials i els vivents.

–Espit: Peça de fusta en forma de T (tau) que serveis per a estendre el paper a les cordes del mirador.

–Espitxarat: Dit del full de paper mal elaborat. Tb Espixarrat.

–Esplugues, Bernat d’:  (? – Barcelona, 1433) fou un notari i escrivà del Consell de la Ciutat de Barcelona. El 1410 accedí al càrrec d’escrivà del Consell de la Ciutat de Barcelona, càrrec en el qual substituí al notari Bonanat Gili. Desenvolupà les seves funcions com a tal fins a la seva mort, el 1433, en què fou substituït pel notari Gabriel Canyelles. Fou també notari públic de la ciutat de Barcelona, així com el titular de l’escrivania de la procuradoria general del Comtat d’Empúries.

El 28 de febrer de 1433 s’inicià l’inventari dels béns deixats a la seva mort, en els que s’inclou una importantíssima biblioteca, amb gairebé 200 llibres, un dels conjunts bibliogràfics més importants de l’edat mitjana a Catalunya. L’original del referit inventari no es conserva, però sí una còpia o trasllat de l’any 1509, obra del notari i també important bibliòfil Pere Miquel Carbonell.

–Espoli: Alienació il·legal de documents que suposa desposseir de la propietat o titularitat d’un bé del patrimoni documental als seus titulars, tant per acció (venda fraudulenta, exportació il·legal, destrucció, etc.), com per omissió (conservació deficient, etc.).

–Espoliar un llibre: En el llenguatge bibliogràfic significa apropiar-se textos d’altres autors per formar un llibre nou. Per exemple: moltíssims diccionaris han estat compostos espoliant definicions d’altres diccionaris, i així successivament.

–Espolsador: Taula del molí paperer, amb el sobre de tela metàl·lica i unes dalles a cada angle, on s’esquinça, es tria i s’espolsa el drap.

–Espolsadora: Obrera que tria, espolsa i esquinça el paper a l’espolsador.

–Espolsadures: Filagarses i borra que cauen del torn en voltejar-hi els draps

–Espolsar: Agafar un manat de paper per un extrem i balancejar-lo per a escórrer la cola, en treure’l del mullador.

–Espona: Post que es posa sobre el cilindre quan cal passar-hi per sobre.

–Espona i Brunet, Santiago: Barcelona, 1888 – 1958): Fou un industrial, col·leccionista d’art, bibliòfil i mecenes català, molt vinculat a la Junta de Museus i fill il·lustre de Sant Joan de les Abadesses. Gran col·leccionista d’art i de llibres, va aconseguir grans obres de mestres com el Greco o Zurbarán, i també va col·leccionar obres de pintura catalana d’artistes com Isidre Nonell, Darío de Regoyos, Francisco Gimeno, Martí i Alsina, Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol, Josep Maria Sert, i de pintors més antics com Mir, Pidelaserra, Meifrèn, Josep Llimona, Sisquella i Olga Sacharoff, entre d’altres. També va adquirir escultures d’autors de renom com Manolo Hugué, Pau Gargallo, Casanovas o Viladomat. És una col·lecció feta amb consciència cívica de bé públic, ja que Espona sempre es va interessar per les peces rares i per les que les institucions no tenien. Així ho va fer amb la seva biblioteca donada a la Biblioteca de Catalunya el 1959.

La col·lecció de llibres consta de manuscrits, incunables, gravats i obres de bibliòfil i se sap per Pere Bohigas que, abans de fer les adquisicions, consultava a la Biblioteca de Catalunya si l’obra ja hi era, i, en cas que hi fos, no l’adquiria, ja que el seu desig era que la col·lecció anés a parar a la mateixa institució.17 Espona adquirí un gran nombre d’enquadernacions de la col·lecció de Joaquim de Montaner, però n’encarregà moltes i a molts enquadernadors, entre els quals destaquen Hermenegild Miralles, el taller Miquel-Rius, Àngel Aguiló, l’alemany Alf Ballmüller —artista vinculat al grup de Tossa de Mar dels anys trenta— i Emili Brugalla. Els seus encàrrecs eren molt importants i volia decoracions espectaculars.

Gràcies a ell, els enquadernadors artistes podien lluir les seves capacitats i aconseguir unes enquadernacions que avui dia les podem considerar veritables obres mestres. Pel que fa als manuscrits i als llibres antics, considerava que havien de tenir decoracions historicistes dels estils de l’època del llibre, tot i que deixava que l’enquadernador també hi inserís elements nous, com, per exemple, l’or en alguns estils mudèjars. Per als llibres moderns, deixava llibertat total a l’enquadernador en el disseny i, per tant, aquests, com he dit, podien lluir-s’hi.

Per a la seva donació de llibres, la Biblioteca de Catalunya encarregà un exlibris a l’artista gravador Jaume Pla i Pallejà (1914-1995), on surten reproduïdes les tres escultures centrals —Crist, Josep d’Arimatea i Nicodem— del Santíssim Misteri, davallament (1250), conservat a Sant Joan de les Abadesses —en al·lusió al seu paper com a mecenes de la restauració del monestir—, amb llançadora, bobina, dues bitlles i roda dentada, com a símbols de la seva professió d’industrial del tèxtil.

–Espona de l’alabrent: Encaix de fusta situat en un costat de la tina, on treballa l’alabrent.

–Espona del ponedor: Post de fusta vertical, entre la tina i la premsa, darrere la qual treballa el ponedor.

–Esponja: Útil indispensable als antics copistes o escrivans públics per poder esborrar dels manuscrits en pergamí les paraules escrites erròniament.

–Esponjós: Es diu del paper tou i sense cola, que conserva la capacitat absorbent de les fibres.

–Esporgada: Supressió de determinats fons de la biblioteca, ja sigui de forma momentània o definitiva, amb la finalitat de donar major operativitat i eficàcia a la gestió de la col·lecció, ajustant-la a les necessitats reals dels usuaris.

-Esportes (Esportillo): Els que antigament-s’usaven per als quadrats d’assortiment, trossos de regleta, etc.

–Espuçar: Examinar, reconèixer una cosa amb molta cura.

–Espurnejant: Que abunda en centelleigs d’enginy i agudesa, dit d’un escrit o discurs.

–Espurnes: Peça gràfica petita que s’enganxa generalment a les caixes registradores.

–Esquadra: Peça de la guillotina o cisalla que serveix com a topall (en angle recte respecte a l’altra zona de suport) on es recolza el material a tallar, de manera que el tall sigui en angle recte o escairat.

–Esquadra de cisalla: Pedra de metall amb dues branques en angle recte a la cisalla.

–Esquadra plana: Eina d’enquadernació. Esquadra per fer talls en angle recte a mà.

–Esquadra de tacó: Esquadra d’acer que serveix per comprovar l’esquadra en materials amb alçada, com poden ser els quadernets, o recolzant-la a la vora de la taula per fer-la servir com una esquadra plana.

–Esquela: 1. Grandària clàssica del paper que feia 18 x 23 cm. 2. A la premsa escrita, un anunci sobre la mort d’una persona.

–Esquelet: Tapa especial que a la linotípia serveix per estalviar plom en la fosa de cossos grans a causa de la seva peculiar estructura, que permet fondre part de la línia de buit.

–Esquelet d’una lletra: Forma bàsica d’una lletra, que mostra les seves característiques distintives essencials.

–Esquema: 1. Representació gràfica i simbòlica de coses materials o immaterials. 2. Pla, planta.

–Esquema de color: Conjunt predefinit de colors utilitzat en un disseny per assegurar coherència visual.

–Esquema d’imposició: Col·locació de les pàgines al plec. És una de les etapes fonamentals de la “preimpressió” en arts gràfiques. Les pàgines es distribueixen en un “traçat”, que es basa en el format de plec que s’imprimirà posteriorment. Cal tenir en compte com es doblegarà, col·locarà i tallarà el plec quan es realitzi el “quadernet”, ja que això afecta directament a com s’han de distribuir les pàgines en el “traçat”. Així que cal fixar-se en el “format” del plec i dels fulls ja impresos, plegats i tallats, el nombre de pàgines que tindrà el llibre, el “volteig”, i quin “embotit” tindran els plecs dins del quadernet. Fins fa uns anys es realitzava a mà, amb un “astraló” i “fotolits”. Avui dia es fan servir “programes d’imposició digital” com a “PREPS”. Es comença definint la “base de muntatge” del nostre plec, es dibuixa l’”eix de simetria”, el “blanc de pinces” i el “blanc de mordassa” si fos necessari. Després es defineix el format de la pàgina, i es comencen a col·locar els elements com la paginació, el “refilat”, “tall” i “plegats”.

–Esquema de numeració alternativa: Designació seqüencial secundària que s’assigna a certes publicacions seriades o documents a diverses parts per tal de proporcionar una seqüència de numeració contínua a més de les designacions jeràrquiques primàries. Per exemple, “v.3:t.1= fasc.7” reflecteix un primer esquema de numeració en volums i parts i un esquema de numeració alternativa en fascicles.

–Esquema de pautat: Parteix de la “descripció codicològica” on es recull la manera com s’ha realitzat el pautat en tot el còdex. Hi ha uns signes codificats per assenyalar en imatge com és el pautat d’un manuscrit.

–Esquematisme: 1. Procediment esquemàtic per a l’exposició de doctrines. 2 Conjunt d’esquemes emprats per un autor per fer-ne clares i perceptibles les idees.

–Esquemes plans: Els llibres són, probablement, la feina més complicada que pot realitzar un dissenyador, així que cal planificar acuradament tot per endavant. La manera de fer-ho és dibuixar un esquema pla, mostrant la divisió en capítols, el nombre de pàgines dedicades a l’índex, les pàgines preliminars on cau el color, etc. Els plànols més complicats s’anomenen maquetes de composició, i donen una idea del que apareixerà a cada pàgina del llibre. Es tracta de pàgines dibuixades en miniatura, mostrant el tipus i les il·lustracions, i solen fer-se servir principalment per promocionar vendes.

–Esquemàtic: De l’esquema o relacionat amb ell.

–Esquer (informàtica): És el recurs informàtic monitoritzat utilitzat per provar, que sigui atacat o que es vegi compromès per atacs informàtics. És una eina de la seguretat informàtica disposada en una xarxa o sistema informàtic per ser el objectiu d’un possible atac informàtic, i així poder detectar-lo i obtindré informació del mateix i del atacant.

–Esquerdament: Acció i efecte d’esquerdar o esquerdar-se.

–Esquerdat: En referència a una frontissa o a l’enquadernació d’un llibre, significa que la cola que subjecta les fulles oposades ha permès que se separin, revelant la costura o l’enquadernació que hi ha a sota.

–Esqueuomorfisme: Recurs emprat en el disseny de sistemes operatius i complexes interfícies d’usuari on s’imiten o copien els dissenys originals d’objectes reals anàlegs o antics, mantenint-ne algunes de les característiques visuals i sonores. El seu nom deriva del grec skéuos i morphé, que significa “forma d’eina”, cosa que és útil quan s’incorporen dials i botons digitals que ajuden els usuaris a identificar si una acció es va realitzar i es va completar de forma correcta. Es tracta de l’adopció i la inclusió de recursos tècnicament innecessaris (com ara les perilloses de control en una app de ràdio satel·litari, la simulació de passar d’un full en una publicació digital, el so de càmera que fa un telèfon mòbil en fer una fotografia, o la lleugera diferència de color en pressionar un botó d’un programa de còmput) que es presenten en vídeo navegadors web i altres interfícies complexes de tipus industrial.

–Esquici: 1. Obra improvisada no acabada. 2. Apunt de dibuix.

–Esquinç: 1. Força necessària per esquinçar o trencar un paper o cartró, cosa que permet determinar la seva solidesa i resistència. 2. Tros de paper arrencat durant la tirada per la mala qualitat o per estar la tinta massa dura.

–Esquinçador: 1. Sala dels molins paperers on hi ha l’espolsador i s’hi esquincen els draps. 2. Ganivet per tallar el drap al molí de paper.

–Esquinçar: 1. Esqueixar els draps a l’espolsador per deixar-los a punt de posar-los a les piles de drap o al cilindre. 2. En fabricació de paper de draps, tallar el drap amb el ganivet apropiat.

–Esquinçat: Estripat.

–Esquitxat: Vegeu ‘tècnica de pintura esquitxada’.

–Esquitxada: Vegeu ‘tècnica de pintura esquitxada’.

–Essència de marca: L’essència de marca o brand essence són aquells valors que caracteritzen, fan única una marca i romanen invariables amb el pas del temps. Es construeix per mitjà de les experiències que el consumidor té amb la marca. És una cosa intangible que no podem veure, però que el consumidor percep quan té una experiència amb la marca, creant-hi connexions emocionals. És un factor imprescindible per aconseguir la interacció i la fidelització del públic objectiu.

–Essència de petroli: S’utilitza en vernissos d’estampació, i dona un aspecte mat i assequen abans.

–Essència de trementina: S’utilitza en dissolució en restauració i en vernissos per a estampació.

–Esslinger, Harmut: (nascut el 5 de juny de 1944) és un dissenyador industrial i inventor germà-nord-americà. És conegut per fundar la consultora de disseny ‘frog’ i pel seu treball per a Apple Computer a principis de la dècada de 1980. Als 25 anys, Esslinger va acabar els seus estudis a la Hochschule für Gestaltung Schwäbisch Gmünd a Schwäbisch Gmünd . Després d’enfrontar dures crítiques per un radi rellotge que va dissenyar mentre estava a l’escola i la desaprovació de la seva mare (que va cremar els seus quaderns de dibuix), va fundar la seva pròpia agència de disseny el 1969, Esslinger Design, posteriorment rebatejada com Frogdesign. Per al seu primer client, l’empresa alemanya d’electrònica de consum d’avantguarda Wega va dissenyar el primer televisor a color sense marc de fusta i el Wega HiFi System 3000, que li va valer fama internacional instantània. [ 2 ] En 1974, Esslinger va ser contractat per Sony (Sony també va adquirir Wega poc després) i va jugar un paper decisiu en la creació d’una imatge de disseny global per a Sony, especialment amb el Sony Trinitron i els seus productes de música personals. El Sony-Wega Music System Concept 51K va ser adquirit pel Museu d’Art Modern de Nova York. En 1976, Esslinger també va treballar per a Louis Vuitton.

WEGA Studio 3214 Hi-Fi

–Estabilitat: La facilitat del paper o el cartó per mantenir les seves característiques durant l’emmagatzematge en ambients variables.

–Estabilitat dimensional del paper: És la capacitat que té el paper a continuar pla davant de situacions que deformen les seves dimensions, com la humitat o la tracció. Si perd aquesta estabilitat, aleshores pateix una dilatació. Perquè surtin unes bones impressions cal treballar amb papers estables, perquè no es deformin durant el procés.

–Estabilitat del paper a l’envelliment: És la capacitat de resistència que ofereix el paper a l’envelliment natural. Com més gran sigui la seva resistència, més gran la seva estabilitat.

–Estabilització: Assegura que una unitat o sistema d’unitats manté sempre els resultats de forma consistent. La inestabilitat pot ser deguda a errors mecànics o mediambientals, com, per exemple, que no es compleixin els requeriments de temperatura i humitat.

-Estabilització de tinta ferrogàlica: Processament químic dut a terme per retardar i reduir el deteriorament de la tinta de ferro.

–Estació: Lloc o botiga pública on, a l’Edat Mitjana, es posaven els llibres per vendre’ls, copiar-los o estudiar-hi.

–Estació de costura: Cada filera de forats al llom.

–Estacionari: 1. Els estacionaris medievals eren persones que feien d’intermediaris entre la institució universitària i els mateixos estudiants universitaris i la funció dels quals consistia en la còpia, manteniment, venda i lloguer de llibres. 2. L’estacionari medieval va tenir el paper que avui dia desenvolupen impressors i llibreters. Els professors universitaris redactaven els seus cursos i els donaven a copiar a l’estacionari. Aquest text era conegut com a exemplar i es componia de quadernets generalment de quatre folis, anomenats ‘pecia’, que els copistes reproduïen i llogaven o venien als alumnes. De vegades els estacionaris eren els mateixos professors i la seva missió era la de conservar els exemplars i tenir cura de la fidelitat i llegibilitat dels mateixos.

–Estadístic: 1. Relatiu o pertanyent a l’estadística o a les estadístiques. 2. Persona que s’ocupa de fer estudis o treballs estadístics. 3. Valor que hom calcula mitjançant les dades d’una mostra i que serveix per a estimar un paràmetre de la població mare. 

–Estadística: Ciència, mètode, tècniques, operació d’anàlisi matemàtica, que permeten d’estudiar numèricament amb el màxim de precisió els fenòmens col·lectius incompletament coneguts.

–Estadística aplicada: 1. Un conjunt de procediments per reunir, mesurar, classificar, codificar, computar, analitzar i resumir informació numèrica adquirida sistemàticament. 2. És l’àrea de l’Estadística que s’aplica a qualsevol altra branca externa, com ara la Medicina, l’Economia, la Sociologia, la Història, la Biologia, el Màrqueting, la Psicologia, etc. Totes aquestes branques de coneixement depenen de l’anàlisi de dades per impulsar la seva evolució com a disciplina, construir coneixement nou, obtenir avantatges competitius i prendre decisions òptimes.

–Estadística econòmica i social: Branca de l’estadística aplicada que utilitza els mètodes quantitatius en l’estudi numèric dels fenòmens col·lectius de caràcter econòmic i social.

–Estall, Jerónima: Tercera dona de l’impressor Enric Castany, que va estar activa, segons Ràfols i Delgado, durant l’any 1644. Delgado sosté que Jerònima va rebre una subvenció de la ciutat de Lleida per uns treballs efectuats, però no hi ha més dades sobre això, llevat del tancament del taller el 1645.

–Estambrot. Conjunt de versos graciosos o bizarros que solen afegir-se per fi d’una poesia qualsevol, encara que gairebé sempre és un sonet.

–Estamenya: Teixit utilitzat com a filtre en la preparació i conservació de colorants.

–Estampa: 1. Efígie o figura traslladada al paper o a una altra matèria per mitjà d’un sistema d’impressió. 2. Paper o targeta amb la impressió d’una efígie o figura. 3. Gravat imprès del text en full independent. 4. Imatge realitzada per mitjà de tècniques d’estampació. Com que és reproduïble per mitjà d’una matriu, ha de tenir una sèrie de marques i requisits si es vol que se la prengui com una “obra gràfica original”. Hauran d’anar signades a mà per l’autor (costum que va començar a finals del s. XIX), a llapis i a baix a la dreta, amb la numeració sota l’esquerra i el títol sota el centre (si n’hi ha). Es numera posant el número que és de còpia i el nombre de còpies que es faran (“4/50”), per una qüestió de venda (el client vol saber el grau d’exclusivitat de la seva obra, i pagar en relació amb això, com en una edició numerada). El número de còpia no té a veure amb l’ordre en què han estat estampades, així que el fet que costin més les primeres és pura estupidesa humana. Després de l’estampació cal destruir la matriu original, perquè no es facin més reproduccions. Fins arribar al resultat final, el gravador farà diverses “proves”, que són estampacions per anar veient com queda la planxa i què més fer-li. Una “prova d’artista” és el 10% de l’estampació que es queda l’artista per a ús personal i es marca amb les lletres “P/A”. La prova d’estat són les estampes que va fent l’artista per comprovar com va quedant la imatge, i poden tenir anotacions amb els canvis a realitzar. S’anoten com a “P/E” i el número en romà del número de prova que és. Són molt valorades pels col·leccionistes. La prova d’assaig (que també es numera amb números romans) són les variacions que assaja l’artista sobre una matriu ja acabada (el color, el paper…). La “prova de color” és una “prova d’estat” on es varien els colors, La “prova final” o “bon á tirer” (bona per a la tirada) és l’estampa que servirà com a original per a la resta, i va marcada de diferents formes (“B.A.T”, “P/F”). La “prova no venal” és la que no es comercialitza i també té la seva marca (“H/C”, “E/C”). Hi ha més sigles que poden aparèixer: C.P.R, (Cum Privilegius Regis, que té privilegi real i estan protegides de la censura), “A/L” (Avant la lettre o Avant tout la lettre) que són les estampes en què encara no s’ha posat el text (i, per això, són més valuoses per als col·leccionistes com a primeres còpies). Quan el gravat té diversos “autors” es pot especificar què ha fet cadascun: l’autor del gravat (“f.”, “fe.”, “fec.”, “fecit”, “feciebat”), el que va pintar el dibuix en què es basa el gravat (“pinx.”, “pinxit”), el que va fer la incisió o corbat del gravat (“inc.”, “incisit”, “incidebat”), el que va inventar el gravat (” inv.”, “invenit”), el que el va compondre (“comp.”, “composuit”), el que el va gravar (“sculp.”, “sculpsit”), el que va fer el dibuix sobre la planxa (“del .”, “delin.”, “delineavit”), el que el va litografiar (“litlr.”), l’editor (“e.”, “ex.”, “excudit”, “excudebat”), el que va fer la impressió (“formis”, “imp.”, “impressit”). Es pren com a “raresa” o “prova rara” o “curiosa” a les obres que, o se’n conserven pocs exemplars, o té una temàtica poc comuna. Si a això se li afegeix que sigui d’un autor conegut, tingui un bon acabat, un bon estat de conservació o una bella imatge, estarem davant d’una “estampa de qualitat excepcional”. Quan només en queda una serà “prova única”.

Goya. El somni de la raó produeix monstres (detall)

–Estampa brocada: Impressió xilogràfica que va ser inventada al Japó el 1760. Es realitza una estampació en diversos colors realitzant una xilografia per a cada color, de manera que encaixen unes sobre les altres en el dibuix. És diferent de l’ukiyo-es, on s’estampa a un color i després es pinta la resta a pinzell.

–Estampa calcogràfica: La que es realitza mitjançant “estampació calcogràfica”,

–Estampació: 1.En enquadernació, es tracta de marcar el material que cobreix, els talls o el material de la contratapa, mitjançant pressió, a mà (ferros) o a màquina (planxes). No inclouria el daurat sinó que inclouria tècniques d’estampació en fred i estampació amb ‘foil’. 2. Obra realitzada a mà en una matriu per l’artista de manera que pot ser reproduïble. Se sol dividir per les formes en què es diposita la tinta sobre una planxa; gravat (“estampació en buit” i “estampació en relleu”), “estampació planogràfica” i “estampació plantigràfica”. / Obra on la pintura es col·loca en una superfície diferent a on es transfereix i queda després. Des d’aquest punt de vista, ja no hauria de ser reproduïble, com a la primera accepció, sinó que es donaria una “estampació única”, no reproduïble per no tenir una matriu que es conservi d’una estampació a una altra. / De manera més àmplia, seria estampació fins i tot les obres realitzades digitalment, que poden ser impreses per qualsevol dels mètodes actuals d’impressió o, fins i tot, prenent la xarxa com a matriu intangible i cada visionat com una estampació de l’obra. 3. Una estampa neix de la conjunció de dos tipus d’activitats: el treball sobre una matriu a partir de tècniques de gravat, litografia o serigrafia, i la impressió d’aquesta matriu o estampació. En definitiva, l’estampa és el producte sortit de la col·laboració de dues categories d’especialistes –l’artista gràfic i l’estampador–. 4. Una estampació es defineix com el conjunt d’operacions dutes a terme sobre un suport per fer possible que la imatge continguda en aquest pugui ser impresa en un paper reiterades vegades. En tots els casos, a excepció de la serigrafia, aquesta imatge s’imprimeix pressionant a mà o a màquina un full de paper contra la matriu entintada. Entintat, neteja de la tinta sobrant, col·locació del paper en contacte amb la matriu, premsat i assecat de l’estampa són les operacions bàsiques en qualsevol procés d’estampació. Però a més, aquesta activitat difícil i important, de la qual depèn en àmplia mesura l’èxit de l’estampa, requereix el coneixement de la composició de les tintes, la naturalesa dels papers, el maneig de les premses, les peculiaritats dels diversos sistemes d’entintat i premsat… Òbviament, cada tècnica d’art gràfic exigeix un mètode d’estampació propi: el gravat sobre fusta s’estampa amb relleu, el gravat calcogràfic, en buit, la litografia i la serigrafia, en pla. Però dins de cadascuna d’aquestes categories també hi ha peculiaritats en el mètode d’estampació: no és el mateix estampar una fusta a la fibra del segle XV que un tac a la testa del XIX; tampoc no és el mateix estampar un coure obert en dolç del XVIII que una làmina de zinc gravada a l’aiguafort del XX. La fidelitat als models de cada època històrica i la capacitat per interpretar correctament l’obra de l’artista contemporani són exigències que un bon estampador ha de conèixer i respectar.

–Estampació artística: 1. Mètode d’estampació en buit vinculat a les tècniques indirectes de gravat calcogràfic. L’estampador accentua els efectes pictòrics en deixar sobre la superfície de la làmina tinta sense netejar, de manera que a l’estampa no només es transfereix la tinta dipositada a les talles sinó també aquella que no ha estat retirada del pla superficial de la matriu. Aquests efectes, semblants a veladures, reben el nom genèric d’entrapats. 2. Una altra possibilitat d’estampació artística, pròpia del segle XX, és la que, partint d’una neteja natural, se serveix del pinzell o el canell per tornar a donar sobre la superfície metàl·lica nous tocs de tinta, encara que aquesta vegada barrejada amb oli per incrementar-la fluïdesa i provocar la sensació d’aigües. Amb la tarlatana es treuen els llums netejant determinades zones. En general, aquesta modalitat permet obtenir, a base de trucs d’estampació, efectes no gravats a la làmina. Així doncs, a partir d’un mateix gravat es poden aconseguir estampes molt diferents segons el color de la tinta, la classe de paper o el mètode d’estampació que es faci servir. Per aquest motiu i encara pretenent-ho, mitjançant l’estampació artística és molt difícil obtenir dues estampes exactament iguals. L’èxit de la tirada depèn, en aquest cas, de la destresa de l’estampador i de la perfecta compenetració amb l’artista, que, de vegades, estampa personalment les seves obres.

–Estampació en blanc: Estampar sense làmina pel mig ni color. .

–Estampació en blanc i negre: La més utilitzada al llarg de la història d’aquesta tècnica. En realitat, en monocromia, però solia utilitzar-se el negre com a tinta. A l'”estampació en buit” els grisos (els mig tons, si és en un color diferent del negre) s’aconsegueixen amb les diferents profunditats de la talla, mentre que a l'”estampació en relleu” s’aconsegueix per mitjà de textures dibuixades.

–Estampació en buit: Gravat en què la tinta es diposita a les zones enfonsades de la matriu. Pertanyen a aquest grup totes les tècniques d’estampació calcogràfica. / En impressores funciona de la mateixa manera, quedant la tinta a imprimir a la part baixa de la forma (per les “cel·les de gravat al buit”). S’utilitza sobre materials molt llisos i “compressibles”. Es pot realitzar en màquines de plecs (per a llibres i fotografies de qualitat) o de bobines (tirades llargues de revistes o catàlegs). Hi ha tres tipus de formes per a gravat al buit: buit convencional (les “cel·les de gravat al buit” ocupen la mateixa superfície però diferent profunditat), autotípic (les “cel·les de gravat al buit” ocupen diferent superfície però igual profunditat) i semiautotípic (les “cel·les de gravat al buit” ocupen diferent superfície i profunditat). Les cel·les poden tenir qualsevol forma, encara que solen ser quadrades, romboidals o arrodonides. A més del que s’ha descrit, avui dia també s’usa una “trama estocàstica”.

–Estampació en buit i amb relleu: Tècnica d’entintat en estampació que se sol utilitzar amb matrius calcogràfiques. Primer s’entinta la matriu en buit i després la de relleu. Està basat en la “tècnica Hayter”.

–Estampació calcogràfica: 1.És la que es realitza mitjançant incisions sobre una planxa, que sol ser metàl·lica. El dibuix es realitza sobre el metall ja sigui ratllant directament o sobre una capa de vernís que es posa per sobre i que desapareixerà darrere d’un bany àcid. 2- Gravat en què la tinta es diposita a les zones enfonsades de la matriu. Pertanyen a aquest grup totes les tècniques calcogràfiques: burí, punta seca, aiguafort, aiguatinta, “aiguatinta al sucre”, vernís tou… En aquestes tècniques la tinta penetrarà a les zones baixes i s’ha d’aplicar amb rasqueta, eliminant l’excés amb la tarlatana. Si no es neteja molt quedarà un entrapat i s’anomena “estampació natural”, i si es neteja molt i ja no queda taca, se l’anomena “estampació neta”. Es tracta de tècniques d'”estampació en buit” només que quan es realitza amb un tòrcul a mà se la sol anomenar “calcografia”, i en tècniques d’impressió industrials se la coneix més com a “estampació en buit”.

Aiguafort i aiguatinta a color sobre paper. Ismael Smith, 1903

–Estampació en calent: la que utilitza una matriu calenta per fer l’estampació. Es pot fer en fred (és a dir, sense cap material intermedi, com en el gofrat en calent).

–Estampació cega: Una marca impresa, decoració o lletres, no acolorides ni daurades, que sol aparèixer a l’enquadernació. Una manera com els Clubs de Lectura han marcat les seves edicions, quan, d’altra banda, són idèntiques a les edicions comercials, és mitjançant un petit segell cec quadrat, rodó o, de vegades, en forma de fulla, a la cantonada inferior dreta de la tapa posterior.

–Estampació a color: La que es realitza amb diversos colors. És una tècnica complicada, que cal saber bé com fer servir les tintes i què es vol aconseguir. Tradicionalment s’ha fet servir una planxa per a cada tinta, i encara avui dia és com es treballa en impressió amb quadricromia. Tot i això, també es pot treballar donant color per zones a la planxa, retallar trossos de diferents planxes amb diferents colors, “entintat a la poupée”, “a planxa perduda”, amb “estergit” (a base de “reserves”), “doble entintat”, “entintat en buit i en relleu·, “xina collé”, “mètode del corró en arcoiris degradat”, “mètode Hayter, “zieglerografia”.

–Estampació per contacte: La que es realitza posant la tinta o l’oli sobre una superfície plana no porosa (cristall, metall, metacrilat, policarbonat, linòleum, o altre material semblant) i col·locant a sobre el material a entintar (que pot ser una matriu o directament el material a estampar). El material a estampar entintat d’aquesta manera s’anomena “monotip”. És una tècnica molt lliure, ja que podem pintar sobre la superfície com vulguem. Bàsicament hi ha tres grans mètodes: el “sustractiu”, l'”additiu”, i el “de traçat”. No és, però, una estampa a l’ús, ja que no pot ser “reproduïble” (per això el nom de “monotip”, ja que només se’n pot fer un). Es pot, però, sobre un dibuix treure més d’una imatge, encara que el color anirà quedant cada cop més esvaït (ja que cada vegada queda menys tinta), en el que s’anomena una “prova fantasma”. Posteriorment pot ser modificat per altres tècniques com la “monoimpressió”, la “xinès collé”, estampar diverses vegades el mateix material, utilitzar “reserves” i “textures”…

–Estampació en fred: Impressió que es realitza sobre un material, quan es realitza sense material intermedi (or, pel·lícula o tinta), tant en fred com en calent (encara que pel nom sembli el contrari). El gofrat amb ferros, per tant, s’anomena una estampació “en fred” encara que es faci amb ferros calents o no. A diferència de les tècniques d’estampació amb tinta, quan es treballa “en sec” es denomina igual tant si tenim una matriu amb relleu com una en buit. Se l’anomena com a “estampació en fred”, perquè al començament es realitzava amb motlles de fusta, que no es podien escalfar.

–Estampació amb monyeca: Estampació que es realitza tintant la planxa amb diferents monyeques, una per a cada color. Sinònim d’Estampació a la ‘poupée’.

–Estampació monocroma: La que es realitza amb un sol color.

–Estampació natural: La que té “entrapat”. 2. Pròpia del gravat en talla dolça dels segles XVII i XVIII, l’estampació natural es basa en el principi de la neteja absoluta de la superfície no gravada de la làmina, de manera que només continguin tinta les talles. La puresa de la línia de burí és contrària a una estampació amb veladures, que desfiguri els seus precisos i nítids perfils. Per aquest motiu, un cop aplicada la tinta amb canell, l’estampador procedeix a netejar la que sobra, però tenint cura de no treure-la dels solcs poc profunds, ja que són aquests els que proporcionaran la qualitat de grisos necessària, modulant la transició del blanc al negre. Una neteja profunda, eliminant tota la resta de tinta o greix superficial, es duu a terme fregant suaument el metall amb el palmell de la mà impregnat en carbonat de calç en pols —blanc d’Espanya—; però si la làmina no queda perfectament neta es pot fer servir carbonat de potassa. Pel que fa al color més apropiat de tinta per al gravat en dolç, els estampadors recomanen el negre barrejat amb blanc o bistre, ja que el to resultant de la barreja s’aproxima a la intensitat dels negres fabricats artesanalment als segles XVII i XVIII.

–Estampació neta: La que no té “entrapat”.

–Estampació sobre paper xinès: Mètode d’estampació basat en l’ús d’un tipus de paper específic a què serà traslladada la imatge de la matriu. Fi i resistent, el paper xinès oferia un to molt apreciat pels artistes gràfics del segle XIX, en particular pels aiguafortistes i litògrafs. L’estampació sobre paper xinès va associada a estampes de qualitat i a edicions de luxe. La mida del full de paper sol coincidir amb la part gravada de la làmina o la zona dibuixada de la pedra litogràfica. Després de ser humit, es col·loca, amb unes pinces de cartró o xapa, sobre el suport entintat. És tan esprimatxat que quan l’estampador el disposa a sobre de la matriu amb prou feines se’l distingeix. El pas següent consisteix a posar a sobre un full de format més gran, tonalitat generalment blanca i més gramatge. La zona d’aquest paper que està en contacte amb el de la xinesa ha d’haver estat encolada prèviament amb un engrut natural —farina de blat diluïda en aigua—. A causa de la pressió que reben tots dos papers contra la matriu entintada, no només passa la tinta a l’estampa, sinó que, a més, el paper xinès queda adherit, per mitjà de l’engrut, al full de reforç. El contrast tonal dels dos papers provoca una variació cromàtica subtil, de notable bellesa. Tot i que aquest és el mètode més habitual, molts artistes gràfics contemporanis com Robert Motherwell o Misch Kohn solen estampar sobre fragments de paper xinès o japonès de diferents colors i tonalitats i formats no coincidents amb la matriu. Aquesta modalitat d’estampació és coneguda amb les expressions franceses ‘chine collé’ o ‘chine appliqué;’ en català, paper xinès encolat o, més genèricament, estampació sobre paper de xina.

–Estampació planogràfica: en què es realitza una estampació però sense relleu (com en el “gravat”) sinó per mitjà d’una diferència química entre el dibuix i la resta de la planxa. El principal sistema és la “litografia”.

–Estampació plantigràfica: Estampació on el dibuix s’aconsegueix mitjançant la col·locació de màscares: “serigrafia” i “estergit”.

–Estampació en relleu: Gravat en què la tinta es diposita al relleu de la matriu. Pertanyen a aquest grup la xilografia i la litografia i, si ampliem més les mires, estampacions amb matrius naturals com el ‘gyotaku’. S’hi fa servir un corró impregnat en tinta que es va dipositant sobre la “matriu” (amb tintes viscoses que no arribin a penetrar a les zones profundes). Després es posarà el material a tintar i es pressionarà contra la matriu perquè es traspassi el dibuix. / Es confon amb aquest nom qualsevol tècnica que deixi en relleu el material, com una “estampació en fred”. 2. Sistema d’estampació corresponent a les tècniques del gravat de fusta a la fibra, xilografia i litografia. Les parts de la fusta o planxa de linòleum que no han estat eliminades quedaran en relleu respecte a les zones rebaixades i seran precisament aquestes parts en relleu les que retindran la tinta en fer passar sobre el tac un corró entintat. És a dir, el relleu correspondrà a la imatge traslladada a l’estampa i les zones rebaixades quedaran en blanc al paper, ja que la tinta no arriba al fons dels talls, i encara que fos així, en posar en contacte el tac entintat amb el paper aquest només tocarà aquell a les parts en relleu. El procés d’estampació amb relleu consisteix a col·locar el tac entintat a la platina d’una premsa vertical. Sobre la fusta es disposa un full de paper humitejat. La imatge passa del tac al paper en fer baixar la planxa superior de la premsa i exercir una gran pressió. Les primeres estampes en relleu daten del darrer quart del segle XIV. Són anteriors, doncs, al descobriment de la impremta tipogràfica. Ja que la invenció de la premsa vertical, a mitjans del segle XV, va coincidir amb l’aparició de la impremta de caràcters mòbils, és obvi que les primitives estampes en relleu no es van aconseguir per premsat. El sistema emprat en aquests moments va consistir a fregar el paper col·locat sobre la superfície del tac entintat amb un objecte dur. Aquest mètode de fregament amb ‘baren’ és l’habitual a l’estampa japonesa. ( El Baren és una eina d’origen oriental molt útil per fer pressió i transferir la tinta de les planxes al paper o suport escollit per deixar l’empremta).

–Estampació en sec: La que es realitza amb el paper sense humitejar.

–Estampació amb tinta: Totes les estampacions que utilitzen tinta: “estampació en buit”, “estampació en relleu”, “estampació plantigràfica” i “estampació planogràfica” / Amb el nom en anglès de “stamping” se sol conèixer el treball de marcar el material mitjançant una pressió d’un segell amb tinta.

-Estampació única: Correspon al monotip i a la monoestampa, que són exemplars únics.

–Estampació de xapa: és un procés de fabricació al qual es sotmet una planxa o làmina metàl·lica a partir d’un procés de conformat en fred que, sense eliminació d’encenall, permet donar una forma determinada per deformació plàstica. Aquest procés, compren el talla de la planxa, el corbament i l’embotició mitjançant matrius o estampes en premses hidràuliques o mecàniques. Els gravats són  les imatges obtingudes per estampació de la planxa o matriu gravada amb aquest efecte.

La Torre de Londres en un gravat  de Thomas Hosmer

-Estampació de la xilografia japonesa: Les estampes japoneses primitives que procedien de tacs de fusta, de coure o d’argila s’obtenien de tres maneres diferents: les Inbutsu, que s’imprimien (in) sobre tela o paper amb tinta o cinabri. Les Shûbutsu, obtingudes pel fregament (Shú) d’una planxa entintada i un paper o tela a sobre. I un tercer procediment, de caràcter místic conceptual, era el Kansó no inbutsu o “Budas estampats pel pensament”. S’estampaven les planxes al cel, a l’aigua o a la sorra, amb la qual cosa no quedava cap rastre, amb prou feines una lleugera empremta totalment efímera, i només subsistien els tacs. A partir de finals del segle XVII, a les estampes japoneses, les més conegudes entre nosaltres, a diferència d’Occident, les tintes que s’utilitzaven eren aquoses; la impressió, sempre manual -amb baren-, i el tipus de paper era també diferent de l’occidental.

–Estampador: professional que coneix i practica els mètodes d’entintat, premsatge i tots els aspectes que intervenen en el procés d’estampació (enquadernació). La seva tasca constitueix el pas fonamental a la producció de l’estampa (imatge). Estampació: Una estampa (imatge) neix de la conjunció de dos tipus d’activitats: el treball sobre una matriu a partir de tècniques de gravat, litografia o serigrafia, i la impressió de la matriu o estampació. En definitiva, l’estampa és el producte sortit de la col·laboració de dues categories d’especialistes —l’artista gràfic i l’estampador —. Una estampació es defineix com elconjunt d’operacions dutes a terme sobre un suport per fer possible que la imatge continguda en aquest suport pugui ser impresa en un paper reiterades vegades. Estampar: Acció d’imprimir una matriu entintada –làmina, tac de fusta, pedra

–Estampador Professional: Que coneix i practica els mètodes d’entintat, premsatge i quants aspectes intervenen en el procés d’estampació. La seva tasca constitueix el pas fonamental en la producció de l’estampa, cosa que requereix la dosi suficient d’habilitat, destresa, coneixement i, també, de sensibilitat.

-‘Estampage’: Estampació primigènia xinesa, en què el dibuix queda en blanc i el fons està imprès en negre, obtingut per fregament. S’aconseguia de les imatges gravades en pedres dures, petxines de tortuga o fustes.

–Estampar: Imprimir en buit amb planxes amb relleu per mitjà de l’aplicació de pressió i calor, però sense pel·lícula pel mig. 2. Acció d’imprimir una matriu entintada –làmina, tac de fusta, pedra litogràfica, pantalla de seda– mitjançant una màquina –tòrcul, premsa vertical, premsa litogràfica– amb el propòsit d’obtenir estampes.

–Estampat: Decoració sobre pell i sense daurat feta amb ferros o planxes.

–Estampat en fred: Es refereix al procediment primitiu, en què s’empraven matrius de fusta.

–Estampat metàl·lic: El que es realitza amb ‘foils’ metal·litzats, com or, plata i altres colors. (Foil: làmina de degoteig).

–Estampat amb relleu: Activitat que consisteix en realitzar un estampat a la coberta. Per fer-ho s’utilitza l’estampadora on es necessita una preparació prèvia d’aquesta explicada anteriorment en l’estampat amb tinta. L’única diferència en la preparació és que no es necessita paper per fer l’estampat ja que s’estampa enfonsant el cartró. 

–Estampat en sec: Premsat amb una planxa llisa a què se sotmet el paper massa rugós abans d’imprimir-lo.

–Estampat amb tinta: Activitat que consisteix en realitzar un estampat sobre el paper exterior de la coberta. Aquesta activitat es dur a terme abans de folrar ja que és amb tinta i costaria molt més fer-ho un cop folrat. Per fer-ho s’utilitza l’estampadora que necessita una preparació prèvia de la màquina que consisteix en col·locar la placa que conté el logotip enganxada a la màquina; seguidament es fixen les guies per a que el paper no es mogui i el logotip quedi centrat i es col·loca el paper amb el color que es vol fer l’estampat; per últim, es regula la temperatura de l’estampadora que depèn del paper que s’usi (normalment entre 100-120 ºC). Una vegada preparada la màquina, es baixa la palanca de l’estampadora per tal que la placa amb el logotip faci pressió sobre el paper i quedi estampat. 

–Estamper: 1. Venedor d’estampes. 2. Persona dedicada al negoci del comerç d’estampes. Tot i que aquesta figura ha desaparegut de l’horitzó de l’art gràfic contemporani degut, sobretot, a la diferent consideració i funció de l’estampa però també a la diversificació i complexitat més gran del mercat de l’obra d’art, la seva presència va ser molt popular durant els segles XVII a XIX.

–Estampers: Segons una extensa Relació d’Estampers que apareix en la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, publicada l’any 1899, el segle XVI funcionaren entre altres les impremtes de Joan Carles Amorós, provençal (1512-51), de la Viuda de Carles Amorós (1551-54), de Miquel Ortiz (1568), de Pere Regnier (1568), de Joan Corten (1578, d’Hubert Gotard (1581-89), de Damiá Bagner (1584-86), de Felip Roberto (1590), de la Viuda d’Hubert Gotard (1590-91) i de Joan Amello (1598-1611).

–Estampilla: 1. Segell de metall o de cautxú en què hi ha gravada una inscripció o un símbol que s’estampa en els llibres o documents per indicar-ne la pertinença o constatar-ne l’autenticitat. 2. Marca o segell facsímil de la signatura d’un autor amb qui, de vegades, s’assenyalen les estampes, sobretot en edicions pòstumes.

–Estança: Sinònim d’estrofa, designa les rimes compostes d’un nombre indeterminat de versos, generalment d’onze i set síl·labes, barrejats a gust de l’autor.

–Estàndard aprovat: Materials de referència certificats que contenen concentracions, verificades de forma independent, d’elements disponibles en diferents matrius o materials de mostra.

–Estàndard d’impressió: És la guia que fa servir una impremta per imprimir els colors dels dissenys que li encarreguen. Quan esmentem ‘El cel és blau’, tots, sense excepció, pensem en un blau diferent, perquè el color blau, en si, no és determinat. Per a una impremta, no saber ‘quin blau’ ha d’imprimir, és molt seriós. Tan seriós que necessita una guia, una biblioteca de color, per concretar de manera científica els paràmetres en què es basa ‘el color blau’ per al client amb qui treballa. Per això és important tenir un estàndard d’impressió implantat, per poder transformar correctament tot allò que es dissenya en productes impresos de qualitat.

–Estant: Planxa rectangular, que pot anar col·locada directament sobre la paret o dins una prestatgeria, sobre la qual es col·loquen llibres, i altres coses.

–Estany: Paper d’estany. Denominació errònia, ja que es tracta d’una fina làmina d’estany.

-‘Estarcir’: Estampar dibuixos, lletres o números fent passar el color, amb un instrument adequat, a través de les retallades efectuades en una xapa. (Paraula usada a Sud-amèrica.

–Estat: 1. En edició, dins d’una mateixa edició, canvis que s’han fet en diferents exemplars, que donen com a resultat diferències entre els uns i els altres (sobretot passava a l’edició amb tipus mòbils). 2. En gravat, el resultat d’estampar amb una planxa en un moment determinat. 3. Una variació aleatòria dins d’una publicació que la distingeix d’altres còpies dins de la mateixa impressió o número, però que l’editor no pretén identificar les còpies com una unitat discreta i que és causada per l’addició d’una dedicatòria, un fascicle, un colofó, per un canvi de data sense reordenació de la portada, per correccions d’errors que queden després de la correcció, per errors d’imposició (i de dicció, impressió i missió, variant ).

–Estat anòmal de coneixement (ASK, anomalous state of knowledge): És una teoria del concepte de recuperació d’informació documental, proposada el 1978 per Nicholas Belkin i desenvolupada el 1982 per Belkin, Oddy i Brooks, per tal d’explicar com s’esdevenen les necessitats d’informació.

–Estat higromètric de l’aire: La major o menor humitat que té l’aire. S’expressa en valors d’“humitat relativa”. És un factor molt important a l’hora de trobar diferències i problemes quan treballem amb diferents materials. Quan es treballa en ambients no estabilitzats, els canvis d’humitat donaran diferents resultats a la nostra feina, ja sigui a l’hora d’imprimir un paper o encolar un material cobrent sobre les tapes de cartró. Cal controlar-ho perquè canvis bruscos poden causar bombaments, ondulacions i arrugues.

–Estat del llibre: Estat de la disponibilitat d’un llibre que un distribuïdor posa a la venda.

–Estat posterior: S’utilitza en el col·leccionisme de llibres per referir-se a un llibre d’una tirada posterior d’una primera edició, generalment caracteritzat per un canvi en alguna part de l’enquadernació o una correcció del text que s’ha fet durant la tirada de la primera edició.

–Estaurograma: Forma particular de crismó en què la X pren la forma d’una creu vertical.

–ESTC: Catàleg de títols curts en anglès . El Catàleg de Títols Abreujats en Anglès (ESTC) es troba actualment en procés de migració. El llançament de la versió beta de cerca i visualització està previst per al gener del 2025. La funció d’edició i exportació s’afegirà al llarg del 2025. Com sempre, estarà disponible de forma gratuïta.

L’ESTC és un recurs essencial per a historiadors, acadèmics de llengua i literatura angleses i tots aquells interessats en llibres, publicacions periòdiques i material efímer imprès antic. El seu objectiu és proporcionar registres bibliogràfics de tot el material imprès britànic conegut anterior a 1801, conservat per la Biblioteca Britànica i més de 2000 institucions a tot el món.

–Esteban Orbáiz, Montserrat: (Barcelona, 1860-1922), va ser un altre dels enquadernadors predilectes dels bibliòfils catalans durant aquest darrer quart del segle XIX. Fill d’un altre enquadernador, Segundo Esteban, establert a Barcelona entre 1860-1870, va marxar a París el 1878 on va cursar estudis d’enquadernació artística, tornant de nou per treballar a diferents tallers del moment. Va tornar a París, per seguir perfeccionant-se sobretot en el daurat a mà, fins que torna definitivament a 1886, a proposta d’Isidre Bonsoms, qui el va ajudar a establir-se al taller de la Ronda de Sant Pere, 70, a la mort del seu pare ocorreguda el 1888, ampliant-lo i perfeccionant-ho amb nous estris i eines. A la col·lecció Bonsoms de la Biblioteca de Catalunya, es conserven moltes enquadernacions d’aquest mestre, ja comentades per Emili Brugalla als seus “Tres Assajos”.

–Esteganografia. Art d’escriure de manera només intel·ligible a aquells que en coneixen el secret. És força antiga la seva aplicació i s’han inventat nombrosos mètodes. És l’art precursor dels codis secrets actuals.

–Estel: Clapa que resta en el full de paper si la cola ha quedat mal repartida. De vegades forma un puntejat.

–Estela: Monument monolític commemoratiu, de caràcter votiu o funerari, generalment constituït per una pedra cilíndrica o rectangular en posició vertical en què s’han gravat inscripcions i baix relleus.

–Estellat: 1. S’utilitza per descriure on falten petites peces o on s’ha produït un esfilagarsat en una sobrecoberta o a la vora d’un llibre de butxaca. 2. Un defecte en què falten petits trossos a les vores; paper desfilat o petits trossos de paper que falten a la vora d’una rústica o d’una sobrecoberta. Una sobrecoberta o una coberta de llibre estellada es conserva millor en una coberta protectora.

–Estelles: Fragments gruixuts de materials fibrosos presents a la pasta o al paper com a resultat d’un desdoblament incomplet durant el procés d’elaboració de la polpa.

–Estema: 1. Esquema de la filiació i la transmissió de manuscrits o versions procedents de l’original d’una obra. 2. Representació esquemàtica, en forma d’arbre genealògic, de les relacions entre els diversos exemplars d’un text codicològic.

-‘Estèncil‘: 1 Tècnica de reproducció d’imatges que utilitza un motlle pla amb un disseny prèviament retallat en cartolina o cartró, el qual deixarà passar la pintura en aerosol als buits (generar les taques positives), bloquejant les partícules de pintura en algunes parts per generar espais negatius. També traduït a l’espanyol com a estergit, s’associa amb l’art de carrer i el grafit, encara que aquesta tècnica no es realitza a mà alçada. 2 Categoria de lletres de fantasia fàcils de reproduir amb què s’identifiquen caixes, embalatges i material militar; apareix en identitats visuals (per exemple, M*A*S*H*, Steelers) i és emprada en la retolació naviliera i industrial. El seu disseny requereix la simplificació de les formes a un nivell similar al dels pictogrames, eliminant detalls i talls delicats per facilitar-ne la reproducció amb pintura en aerosol, procurant deixar prou espai al voltant (vegeu aire) per ajudar a protegir les zones que no es volen cobrir i cuidant que les illes (les parts de cartró unides al contorn de manera que el missatge gràfic o textual aparegui llegible.

–Estendard: Motiu ornamental que representa una bandera més llarga que ampla, que acaba en dues puntes.

–Estendre: Penjar el paper a les cordes del mirador per assecar-lo.

–Estenedor: Obrer o obrera encarregat d’estendre els fulls de paper a les cordes del mirador.

–Estenedor de postes: Obrer, però generalment obrera, que estén el paper sense encolar a les cordes del mirador en plecs de 3 a 5 fulls. El paper es porta al mirador de 250 en 250 fulls, és a dir, una posta.

–Estenedores: Les dones que, a les fàbriques de paper fet a mà, eren les encarregades d’estendre’l amb l’espit per assecar-lo.

Estenedora en el Museu Molí Paperer de Capellades

–Estenografia: Escriure amb signes estenogràfics, és a dir, taquigràfics.

–Estereograma: Tècnica visual produïda per un parell d’imatges capturades amb un angle de visió lleugerament diferent, les quals, en mostrar-se per percebre de forma independent per cada ull, produeixen una il·lusió que s’interpreta com una imatge tridimensional. Desenvolupades inicialment al segle XIX pels britànics Charles Wheatstone i David Brewster com una curiositat òptica, el principi és actualment emprat en disseny audiovisual i en videojocs de realitat virtual per millorar l’experiència, fent-la més immersiva en emular l’aspecte real de la visió humana.

–Estereoimpressió: Impressió per mitjà d’esteris.

–Estereoscòpia: Propietat present als sistemes òptics i nerviosos d’una gran varietat d’espècies animals que permet l’observació simultània amb tots dos ulls i el processament d’informació visual tridimensional per percebre així profunditat.

La també anomenada visió binocular constitueix un recurs natural de gran importància per al desplaçament espacial i la supervivència, ja que brinda l’oportunitat de calcular distàncies i volums, acció fonamental en les espècies caçadores. Això es dona particularment en els carnívors amb visió frontal, mentre que els herbívors i molts peixos tenen ulls als costats, amb un angle de visió molt més ampli per cuidar-se de depredadors.

–Estereotip: Contratipus d’una impressió tipogràfica realitzat en materials més resistents que el plom que se sol utilitzar. Està pensat per a tiratges grans, ja que aquests materials són més cars que el plom.

–Estereotipar: 1. Fondre en planxes de plom o cautxú una composició tipogràfica de caràcters movibles a fi d’obtenir formes d’impressió o contratipus més resistents que els de la fosa tipogràfica ordinària. 2. Imprimir amb els contratemps obtinguts per aquest procediment.

–Estereotípia: 1. Procediment per a la duplicació de formes d’impressió fonent en planxes de metall o cautxú planes o corbes una composició amb tipus movibles a fi d’obtenir formes d’impressió més resistents que les de fosa tipogràfica. 2. Paper no gaire encoat i de poca duresa, generalment d’uns 150/200 g/m² , bon receptor del sistema d’impressió en planxes.

–Estereotípia artesanal: Tècnica antiga per a l’obtenció de contratipus de base metàl·lica.

–Estereotípia industrial: Tècnica per a l’obtenció de contratipus de base metàl·lica.

–Estereotípia metàl·lica: Procediment d’estereotípia que utilitza metall de fosa tipogràfica per a l’obtenció de l’esteri.

–Estereotípia plàstica: Art de confeccionar clixés tipogràfics de plàstic termoestable o cautxú utilitzant una composició tipogràfica o un clixé de fotogravat com a model, dels quals es treu un motlle de plàstic termoestable que serveix per modelar el clixé definitiu.

–Estereotipista: Persona que treballa a l’estereotípia.

–Estergir: Estampar dibuixos passant una brotxa amb tinta per una xapa en què estan retallats.

–Estergit: Tècnica d’estampació plantigràfica que consisteix en una plantilla que deixa un dibuix a forat perquè passi la tinta només per ell. Es pot fer sobre qualsevol superfície, fins i tot sobre una planxa de gravat. El material que funciona com a “màscara” pot ser de diversos tipus: “plantilla de pel·lícula”, “estergits adhesius per calor”, “estergits fotogràfics”. Hi ha diverses formes de fer-ho: que el dibuix estigui retallat en buit a la plantilla i sigui , per tant, el que tintem; o que el dibuix sigui la plantilla i que, per tant, tintem tot el que hi ha al seu voltant.

–Esteri: Contratipus d’una composició tipogràfica que s’utilitza per a les grans tirades pel fet que, per les qualitats del metall, suporta millor que la composició tipogràfica una tirada extensa.

–Esterilització: Tractament per a l’eliminació de qualsevol microorganisme o ésser viu. S’aplica a certs papers i cartons d’ús sanitari i embalatge de productes alimentaris.

–Esterilitzar: Sotmetre un objecte a una acció física o química per treure, en la mesura del possible, els microorganismes i paràsits que tingui.

–Esterling, Mateu (mort 1808): Va ser un llibreter d’origen hongarès-alemany establert al carrer del Call. La seva llibreria, en què abundaven els llibres de medicina, s’anunciava amb freqüència al Diario de Barcelona des de, com a mínim, l’any 1793. Hi tenien lloc tertúlies de les quals es fa esment al dietari del Baró de Maldà titulat Calaix de Sastre, cosa que ens fa pensar que el seu establiment devia ser important. Quan va morir, el seu fill Pau es va fer càrrec del negoci.

D’aquest llibreter se n’han localitzat dues sol·licituds, a la primera de les quals (data el 21 de gener de 1790) va suplicar «posar un tauler a la porta per poder treballar del seu ofici», mentre que a la segona (data, al seu torn, el 15 de juliol de 1791) va demanar permís per «posar una espelma sobre de la seva botiga… per reparar-se de la molèstia del sol ofici».

–Estesa: Conjunt de paper que hi ha estès al mirador un cop encolat.

–Estètica: Del grec ‘aisthesis’, sentiment, que equival a sentiment, ciència de la bellesa; en les arts gràfiques significa: bon gust artístic, exacta aplicació de les normes tècniques necessàries a cada treball, equilibri, proporció de marges, de caràcters, de títols, de blancs, de compaginació, de frisos decoratius, adaptació lògica de la tinta, nitidesa uniforme i registre exactíssim de la impressió, etc. Tota imperfecció que trenqui l’harmonia d’un treball constitueix una ofensa a l’estètica, és a dir, a la bellesa absoluta d’aquest treball.

–Estètica bibliològica: Conjunt d’efectes derivats de certes aplicacions normatives de què es desprèn una presentació agradable i equilibrada dels elements generals d’una obra.

–Estètica de la pàgina: Depèn d’un conjunt de petites decisions que donaran per resultat una pàgina bella, equilibrada, rítmica, convidadora per a la lectura o la mera contemplació, o, per contra, una cosa desagradable que rebutja.

–Estètica del text: La bellesa, harmonia i equilibri d’un imprès, particularment un llibre, comença amb el text mateix. Posteriorment, vindran la col·locació d’aquest text a la pàgina, la distribució d’elements tipogràfics a la caixa de composició, etc., però sobretot és el text el que, en primer lloc, ha de mostrar l’elaboració tipogràfica, el treball a què se li ha sotmès llimant totes les asprors que les tasques de confecció li han anat afegint. El text que surt de la composició està sense polir-lo, cal afinar-lo, corregir-lo, i no només des del punt de vista tipogràfic o ortogràfic, sinó també des de l’estètic i de presentació.

–Estètica tipogràfica: proporció dels elements gràfics i espacials que intervenen en un imprès, de manera que el resultat final respongui al compliment d’unes normes i sigui grat a la vista.

–Esteve, Pere (Sant Martí de Provençals, 1865 – Weehawken, Nova Jersey, 1925): dirigent anarquista i tipògraf de professió ofici que va aprende a La Academia. Va donar-se d’alta a la Sociedad Tipográfica de Barcelona (ST) el 1881 i va formar part de la directiva. L’any 1883 es fundava la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona (SOT) on també va tenir càrrecs importants. Va participar en la publicació de La Asociación (1883-1889), órgan d’expressió de la societat. Fou redactor, administrador i director d’El Productor (1887-1893). L’any 1890 la SOT i la ST es van unir i van formar la Sociedad de Impresores de Barceloba (SIB) on també es va associar.

Fou secretari de la Comissió Federal de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) (1887). Membre del jurat qualificador del certamen socialista del 1889, tingué un destacat paper en l’organització de la jornada de l’1 de maig de 1890 a Barcelona i del Congrés Obrer Ampliat del 1891, celebrat a Madrid. Amb Tarrida del Mármol representà la delegació anarquista espanyola al congrés de Brussel·les (1891) de la Segona Internacional i acompanyà Enrico Malatesta a l’excursió de propaganda que aquest feu per Andalusia (desembre del 1891 – gener del 1892). Exiliat a Nova York des del 1892, col·laborà a “El Despertar” i fundà “Cultura Obrera”. L’any1893 assistí com a delegat espanyol a la Conferència Anarquista de Chicago, el 1894 es traslladà a L’Havana, on publicà el periòdic Archivo Social i el 1905 va anar a Tampa (Florida), on va treballar com a lector en una fàbrica de tabac fins al 1911. Tornà a Nova york i en el port es va convertir en líder dels bastaixos i mariners de parla castellana.

La seva presència durant tots aquests anys en els mitjans anarquistes fou constant, amb articles seus a: El Esclavo ((Tampa, Florida); Mother Earth (Nova York); La Questione Sociale (Paterson), etc., i entre les seves publicacions cal destacar A propósito de un regicidio, Socialismo anarquista. La ley . La violència, El anarquismo. La Revolución social (19029 i Reformismo, dictadura, federalismo (Nova York, 1922), entre altres.

–Esteve Botey, Francesc: (Barcelona 1884 – Madrid, 1955) fou un pintor i aiguafortista català. Va pertànyer al professorat de l’Escola Central d’Arts i Oficis, havent estat premiada la seva activitat docent amb diverses recompenses. Tercera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1908; una altra tercera en la de 1910; segona en la de 1915 i primera en la de 1920; medalla d’or en l’Exposició de Belles Arts de Panamà celebrada el 1916. Pensionat per l’Estat, va residir a París, havent viatjat per França, Bèlgica i Anglaterra, i la seva activa i entusiasta gestió es deu la repatriació de la famosa col·lecció d’aiguaforts de Goya, La Tauromaquia. Com a gravador a l’aiguafort s’especialitzà en la realització d’exlibris, als quals va dedicar l’obra Ex-libris y Ex-libristas (1949).

-Estiarte, Joan: Dibuixant barceloní nat l’any 1901. Especialitzat en la realització d’exlibris artístics, prengué part en diverses exposicions d’exlibris nacionals i estrangeres. Va dibuixar per a Alfonso XIII tot l’historial del Grup de Forces Regulars Indígenes de Melilla núm. 2. Fou director artístic de la revista Brisas, i publicà nombrosos dibuixos i caricatures en la premsa barcelonina. Autor d’uns dos-cents exlibris, alguns d’ells per a exlibristes francesos, nord-americans i holandesos. Diverses revistes estrangeres han reproduït els seus exlibris. Fou sotspresident de l’Associació d’Exlibristes barcelonins.

–Estiba: Pila de paper enraïmat que hi ha als comptadors dels molins de paper.

–Estibar: Fer les estibes de paper, empilant-lo per raimes.

-Estic: Qualsevol de les línies d’escriptura d’un manuscrit que servia per computar el treball del copista.

–Esticomància: Art d’endevinació per mitjà de la poesia. Després d’haver escrit alguns versos sobre diversos trossos de paper es feien fora en una urna i aquell que sortia primer es considerava la resposta que es demanava. Els versos de les Sibil·les es van utilitzar molt de temps per a aquest ús.

–Esticometria: 1.Fórmula final en què s’indica el nombre de versos o de línies de què consta una obra. 2. Pràctica dels tallers grecs i romans consistent en l’escriptura, al final d’un volum, del nombre de línies que conté el manuscrit per poder calcular així el salari dels copistes.

–Estil: 1. Manera peculiar i privativa d’escriure un escrit o de parlar-ne un orador. 2. Conjunt de recursos lingüístics i literaris peculiars d’un autor o d’un idioma. 3. Vareta esmolada en un dels extrems que s’emprava antigament per escriure a les tauletes encerades. 4. Característica dels llibres i de cadascuna de les parts que indica la manera de fer cada lloc, persona o grup de persones en una època determinada. 5. Trets comuns entre enquadernacions que es diferencien d’altres més pels seus trets ornamentals que no pas estructurals. 6. Manera característica d’executar les formes de les lletres pròpia d’un lloc o d’una persona, amb repetició constant de peculiaritats. 7. Punxó per escriure sobre superfícies toves, com és ara cera, argila, plom, etc.

–Estil Ajoure: Un estil d’enquadernació executat durant el darrer terç del segle XV a Venècia. Les enquadernacions Ajoure estaven adornades amb patrons perforats o translúcids, d’una manera coneguda com deixar entrar la llum del dia. Generalment presentaven dissenys calats de fullatge, caps d’àngels, màscares de sàtirs, ocells, cistelles de fruites, etc.

–Estil aldi: Estil d’enquadernació renaixentista italiana, de finals del segle XV, que es nomena així per pertànyer al taller d’Aldo Manuzio. Procedeix de l’estil decoratiu morisc i oriental, amb decoracions amb daurat sobre pell, i també de les enquadernacions monàstiques prèvies. Al principi els ferros que es van fer servir van ser d’estil tipogràfic. Els llibres s’ornamenten amb quadrats i rombes a doble filet farcits amb ferros. Aquestes enquadernacions eren les més cares i fines de la seva producció, ja que Manuzio també enquadernava a la romana, amb pergamí els exemplars de menys preu. Del taller d’Aldo Manuzio també procedeix la innovació de la “costura a la grega”, que amagava els cordills del cosit dins de serrades al llom dels quadernets.

–Estil ‘All Over’: 1. Un estil d’acabat on tota la coberta, a diferència de les cantonades, el centre o les vores, està decorada amb un sol motiu, múltiples motius o un rotllo decoratiu. 2. Qualsevol patró a la tela d’un llibre que travessi els dos costats i pel rotllo

–Estil anglès: Vegeu “estil cottage”.

–Estil anglosaxó: Una de les escoles d’il·luminadors de manuscrits, dins de l’estil carolingi. Es caracteritza per la influència de l’estil insular, amb el seu ús de les formes zoomorfes i entrellaçats decoratius.

–Estil antic de pautat: Vegeu “pautat de còdexs”.

–Estil Arabesc: Estil medieval que aplega diversos estils i èpoques. Hi ha variacions regionals, entre les quals es distingeixen les enquadernacions realitzades a Egipte, Síria, Pèrsia, Turquia, el Magrib, sud d’Aràbia, Iemen i l’Espanya musulmana. La prohibició a l’Alcorà de representar motius figuratius es caracteritza per l’ornamentació basada en motius cal·ligràfics, vegetals i geomètrics. El format més repetit és el rectangular en vertical, però també n’hi ha exemples quadrats o apaïsats. Podem trobar-nos amb llibres enquadernats en cuir repussat, amb motius geomètrics, vegetals i kufic.

–Estil armeni: Estil d’enquadernació que va des del segle IV al XVIII. Té una gran influència de la miniatura bizantina i d’altres enquadernacions importades. Té caps per sobre dels talls, corretges enganxades a clavilles, costura doble, tapes de fusta prima (de 2 a 5 mm) recobertes de cuir i decorades amb planxes o peces metàl·liques. Al cos del llibre s’utilitza vitel·la o paper molt brunyit amb greca. El seu complicat cosit, en espiga, l’havia de fer un cosidor en un antic teler. Les guardes solien ser de paper reciclat d’antics manuscrits, i es cosien al primer i darrer quadernet. La decoració de la coberta era amb estampació en sec (‘chernille’), que contrastava amb les teles enganxades a la contracoberta, de ratlles, en colors vius.

–Estil Arquitectura: Un estil acabat del segle XVI que consta de motius arquitectònics: pòrtics, motllures, columnes, frontons, arcs i similars. La característica central era un parell de columnes que sostenien un arc a sota del qual hi havia un panell per escriure el títol. Aquest estil del qual només han sobreviscut relativament pocs exemples, generalment emfatitzava els filets rectes i corbs, intercalats amb eines modelades. L’enquadernador francès del segle XIX Joseph Thouvenin va reviure l’estil com a «la catedral». El contingut dels llibres enquadernats en estil arquitectònic poques vegades es relaciona amb l’arquitectura.

–Estil Art Decó: Va sorgir a la dècada de 1920 i es caracteritza per la seva estètica moderna i geomètrica. A l’enquadernació art déco, s’utilitzaven dissenys abstractes i línies rectes per crear patrons interessants a les tapes dels llibres.

–Estil Art Nouveau: Estil caracterìstic de finals del segle XIX. A Catalunya Modernisme.

–Estil barroc: Estil d’enquadernació que va des del darrer terç del segle XVI a finals del XVII. Es caracteritza per un recàrrec decoratiu, amb ferros petits estampats en or. Pertanyen a aquest corrent l’”estil fanfare”, “estil pointillé”, “estil cottege-roof”, “estil duseuil”, “estil grotesc”, “estil reina Margot”, “estil toledà” o “l’estil en ventalls”.

–Estil Backless (sense llom): Un estil d’enquadernació nova on les quatre vores del bloc de text són visibles i disponibles per a decoració. L’estil es va aconseguir cosint cintes i folrant i decorant el llom, o cosint el text i tallant els plecs del llom, deixant una cambra vora per a daurat o una altra decoració. L’estil es va associar amb Richard Balley a Anglaterra, actiu des de la dècada del 1680 fins al voltant del 1711.

–Estil barroc d’enquadernació anglesa: De la segona meitat del segle XVI que arriba fins al XVIII (sobretot en llibres de prec i almanacs). Es caracteritza per un enquadrament central daurat amunt i avall en angle, formant una mena de teulades. El seu major representant va ser Samuel Mearne.

–Estil Bedford: Enquadernacions tenyides a mà, produïdes a partir d’un cuir al qual de vegades es fa referència com a «vedell clar» (una pell de vedell adobada amb escorça), rentades freqüentment amb una solució feble de carbonat de potassi (K2CO3) i exposades a la llum. El procés de tinció va prendre fins a 6 mesos. A més del carbonat de potassi, per produir un efecte especial es va utilitzar coure (sulfat ferrós FeSO4), també conegut com a vidriol verd. El carbonat va donar una càlida mica de to marró, el sulfat va donar un gris, i tots dos junts van donar un negre

–Estil bibliogràfic: Vegeu “manual d’estil bibliogràfic”.

–Estil Biblioteca: Un llibre que està cosit a través dels plecs, generalment a (quatre) cintes però de vegades en el mateix nombre de cordes, i té tapes partides (split), un llom de cuir amb puntes de pergamí, costats de tela o paper i unions franceses. El terme ara és obsolet.

–Estil bizantí: Estil d’enquadernació, considerat el més antic. Va aparèixer cap al s. V a Constantinoble i va continuar realitzant-se a Europa fins al segle XII. Es caracteritza per l’estampació gofrada de figures sagrades, a les quals després se’ls aplicava esmalts o pintures. A partir del segle XI també van usar ivori. Les tapes es feien amb fusta de cedre, i a partir del segle XII van afegir adorns d’or, plata i pedres precioses. Les enquadernacions bizantines es caracteritzen per no tenir cella a les tapes, que eren de fusta i anaven folrades en cuir, amb la versió luxosa de pedreria incrustada. El cuir del llom era llis i podia allargar-se per cobrir els talls.

–Estil canevari: Vegeu “estil farnesi”.

–Estil Cambridge: Un estil anglès d’enquadernació practicat principalment en obres teològiques i en biblioteques universitàries. Encara que es va utilitzar en altres llocs, l’estil va ser tan afavorit pels enquadernadors de Cambridge els primers anys del segle XVIII que va arribar a ser reconegut com la seva especialitat, cosa que probablement explica els llibres enquadernats en aquest estil estaven cosits sobre cordons cingleres, coberts amb pell de vedell que estava emmascarada i esquitxada de tal manera que deixava un panell rectangular central tacat, un marc rectangular llis, que alhora estava envoltat per un panell tacat exterior. Els llibres tenien guardes de marbre holandès i vores vermelles. El llom estava ple d’etiquetes de cuir vermell rus i tenia línies dobles cegues encapçalament i peu a cada costat de les bandes amb relleu. Les cobertes estaven decorades amb un filet de dues línies propera a les vores i a cada costat del panell i amb un estret rotllo de flors treballat a cada costat del panell prop de les línies. Hi va haver moltes variacions d’aquest estil, inclosos alguns llibres llaurats en or i altres amb cobertes i vores de marbre panells clapejats.

–Estil Candelieri: 1. Estil de decoració, aparegut a Itàlia durant el Renaixement per evocació de l’art antic, que barreja elements vegetals com fulles d’acant, cardines o roleus de giragonses amb peces semblants a canelobres. 2. La paraula per designar aquesta mena de decoració és un préstec de l’italià. Es feia servir per ornamentar l’arquitectura, encara que també es podia veure en pintura o gravat

–Estil Canterbury: Un grup d’enquadernacions del segle XV (de les quals sobreviuen unes deu) probablement realitzades al monestir de Canterbury. El principal element decoratiu del panell frontal era un cercle, o dos quadrats entrellaçats, plens de repeticions d’una petita eina; un element probablement procedent d’Itàlia.

–Estil de capa: Conjunt d’efectes aplicats a una capa en programes d’edició, com ara ombra, resplendor, etc.

–Estil carolingi: Estil desenvolupat als manuscrits durant l’Imperi Carolingi (format per part del nord d’Europa i Itàlia), entre els segles IX-XIII. Es va cercar una estandardització dels textos, que crea un estil propi. Durant el segle IX, a l’escriptori d’Alcuino Tous, es van realitzar grans Bíblies il·luminades. Es caracteritza per l’ús de la “minúscula carolíngia”. Tant còdexs pagans o cristians van ser escrits amb aquest tipus de lletra, inclòs còpies de textos romans antics que han arribat fins a nosaltres gràcies a aquestes còpies. La seva primera gran obra de la il·luminació carolíngia va ser l’Evangeliari Condescalco (h. 781-83), amb un estil naturalista característic que barreja la pintura anglosaxona, la dels primers cristians i la bizantina. Sobreviuen uns 7000 manuscrits d’aquesta època i estil entre els quals destaquen el ja esmentat, l’Evangeliari de Sant Medard de Soissons (s. IX), l’Evangeliari d’Ebo (h. 823) i el Codex Aureus de Lorsch. Hi va haver diverses escoles dins d’ella: l’escola de la cort de Carlemany, l’escola de Reims o l’escola de Metz.

–Estil celta: Estil decoratiu de molt antiga procedència, ja que el feien servir els antics pobles celtes des de l’Edat de Ferro. Es caracteritza per les seves decoracions abstractes, com ara la “pelta”, la “trompeta espiral” i altres decoracions antropomòrfiques i zoomòrfiques. A partir del segle V va ser influenciat per la cristianització de la zona, que va ser transmesa a Anglaterra anglosaxona a partir del segle VI, formant “l’estil insular”. A partir del segle IX, amb els viatges vikings, es va anar estenent per Europa.

–Estil Chippendale: Un estil de decoració de llibres, en què els llibres generalment estaven coberts de tafilet vermell i estaven treballats en or amb elaborades vores rococó de remolins i fulles d’acant que tanquen àrees disperses amb malles de línies puntejades. En tot això s’hi van incorporar diverses eines amb figures, incloses àngels dansaires, trompetistes, coloms, fruites, músics, fènix en picada, etc.

–Estil Chippendale Xino: Una mena d’enquadernacions Chippendale. Aquestes enquadernacions generalment estaven cobertes de tafilet vermell i estaven llaurades en or amb dissenys que representaven motius i símbols «xinesos», seguint la moda representada a les arts decoratives de mitjans del segle XVIII. Les enquadernacions sovint presentaven marcs rococó formats per motius recorbats i dentats que formen compartiments irregulars i penjadors per ruscs amb abelles en vol, vaixells, arquers i llancers xinesos, columnes i pilastres, coloms, flors, raïms i altres fruites, cavalls sorgint del mar , lleons que sostenen escuts, fènix, etc.

–Estil Colonial norteamericana: Un grup de llibres descrits en un article de Hannah French. Aquest exemple és un disseny de roda i té eines distintives que inclouen glans, estrelles de sis puntes i un rotllo de vora d’ou i creu

–Estil Cordón: Un estil d’adorn d’enquadernacions de cuir introduït a França al segle XVIII. La vora utilitzada al segle XVII es va ampliar fins a convertir-se en l’element predominant del disseny, fins al punt que sovint només quedava espai per a un escut d’armes. Les vores, que abans eren rectes, ara estaven tallades en un patró ondulat, donant així un efecte d’encaix que de vegades es descriu com a la ‘dentelle’, però que en realitat s’assemblava més a l’estructura de ferro forjat de elegants balcons i portes. molt popular i va ser utilitzat per molts enquadernadors i dauradors, inclosa la família Derome i Pierre-Paul Dubisson, que van utilitzar plaques de metall en lloc d’eines, per poder bloquejar el disseny i així augmentar la producció.

–Estil cortina: Estil imperi d’enquadernació creat a Espanya a partir del 1812 per Antonio Suárez i que s’emmarca dins dels d’estil de tipus imperi. S’emmarca com a “neoclàssic” i es caracteritza per unes línies en angle semblants als plecs de les cortines que s’ubicaven a diferents llocs de la coberta. Alguns d’aquestes enquadernacions feien servir pasta valenciana.

–Estil Cottage (Cabanya): Un estil de decoració de llibres en què la part superior i inferior d’un panell rectangular central s’inclinen allunyant-se d’un centre trencat, produint una mena d’efecte a dues aigües. Els espais s’omplen, de vegades, amb branques i branques franceses en combinació amb puntes, i de vegades amb les mateixes petites eines utilitzades a l’ornament del ventall. Encara que aquest estil de decoració pot haver-se originat a França, potser ja el 1630, és més característic de l’enquadernació anglesa de finals del segle XVII (cap al 1660) fins aproximadament el 1710. L’estil encara s’utilitzava en almanacs de butxaca i llibres devocionals fins al 1822 , o fins i tot després. Un estil d’enquadernació més estretament associat amb Anglaterra des de finals del segle XVII fins al segle XVIII, encara que també es va fer servir a Irlanda. L’estil va persistir fins a la primera cambra del segle XIX per a almanacs i algunes obres devocionals. La base del nom era lús duna línia de sostre discontínua o contínua a la part superior i inferior de làrea de disseny duna coberta. En general, la coberta estava gairebé plena amb dissenys construïts que incloïen formes de llàgrimes, arabescos, punts i plantes penjants de fullatge que descendeix i ascendeix des de les cantonades del sostre. També es diu Cottage Roof.

–Estil Cubs: 1. La coberta està decorada amb un llibre amb cubs o diamants. El Cuir de Rússia sovint es talla en glaçons i la pell de vedell tallada en cubs s’ha utilitzat sovint des del primer quart del segle XIX. 2. Un patró ratllat o gravat en cuir amb la forma de quadrats de diamants. 3. Un patró a la tela dels llibres dels editors, en forma d’un diamant en negreta, popular entre 1835 i 1845.

Coberta de The Natural History of Carolina, Florida and the Bahama Islands amb un primer pla del patró en forma de diamant.

–Estil dentelle: Estil d’enquadernació, derivat del rococó, amb decoracions en daurat imitant puntes. Està ple de motius vegetals que s’estampen per mitjà de planxes que ocupen tota la portada.

–Estil Derome: Estil rococó d’enquadernació, del segle XVIII, amb decoracions en daurat. És el final dels enquadernadors francesos d’aquell segle. El nom procedeix d’una família d’enquadernadors, i el més hàbil és Joaquín Antonio. Entre els ferros que utilitza, una mica més subtils que els barrocs, inclou ferros propis com ara lires, nens i ocellets.

–Estil Diaper: Un patró decoratiu elaborat en or o cec, que consisteix en un motiu repetit constantment en forma geomètrica. El patró pot consistir en figures com diamants, rombes o flors, separades únicament pel fons o per compartiments que es repeteixen constantment, cadascun ple de dissenys. 2. Una tela d’editor amb un efecte ratllat de diminuts rombes o quadrats. Les teles «Diaper» van ser populars a finals dels anys 1830 i 1840 i han romàs com a patrons estàndard a les teles d’una forma o una altra des de llavors. Fons uniformement estampat per a escenes pictòriques en manuscrits il·luminats. El seu ús extensiu data de la darrera part del segle XIII.

-Estil Divinity Calf (Vedell d’or):1. Una enquadernació senzilla, monòtona i de pell de vedell de color caqui, popular a mitjans del segle XIX per a llibres teològics i devocionals. L’estil va ser particularment popular a la reenquadernació de llibres d’una època anterior. Les enquadernacions estaven gravades en cec amb una sola línia que acaba en cantons Oxford. L’estil de vegades també presentava tapes bisellades i cantells vermells. De vegades se’n diu «estil Oxford». 2. Un cuir utilitzat principalment per als recobriments interiors de llibres d’oracions de cuir tou i Bíblies petites.

–Estil Duodo: Estil d’enquadernació per dauradors parisencs per a Pietro Duodo al segle XVI. La decoració tenia corones de llorer i una corona central. Va ser imitat per enquadernadors anglesos al segle XVIII i per francesos al segle XIX.

–Estil a la Duseuil: Estil barroc d’enquadernació del segle XVII-XVIII, a França, amb decoracions amb daurat. Es caracteritza per dos enquadraments de fils, un a la vora, i un altre més cap al centre, que té uns florons posats verticalment a les cantonades. S’utilitzava el “filetejat a l’antiga”, tres filets, amb dos junts i fins i un altre més gruixut a la vora i més distant. Porta un altre enquadrament separat, també a tres filets. En aquest segon enquadrament es col·loquen quatre arcs i a les cantonades flors de lis, i a l’altre enquadrament quatre florons puntejats. El llom va amb nervis, amb els entrenervis enquadrats i plens de flors al centre i les cantonades. Pren el nom d’Augustin Duseuil, encara que el seu veritable creador va ser Le Gascon.

–Estil Edwards de Halifax: Una família distingida d’enquadernadors i llibreters de Yorkshire. William Edwards (1773-1808) va fundar la firma Halifax el 1755. Es va destacar per les seves pintures d’avantguarda i enquadernacions etrusques. Va utilitzar vitel·la per cobrir llibres i va decorar aquests amb retrats pintats o escenes. Per fer-los duradors, té la idea de fer servir cendra perlada per fer la vitel·la transparent, i la pintura es va fer a sota. La patent núm. 1462 va ser obtinguda pel seu fill James el 1785 per «la meva dit nou invenció d’embellir llibres enquadernats en vitel·la, fent dibuixos a la vitel·la que no puguin desfigurar-se, sinó destruint la pròpia vitel·la… També es poden imprimir plaques de coure per tenir un efecte similar.

–Estil egipci: Estil esplèndid, caracteritzat, en la seva ornamentació decorativa, amb motius inspirats en la flora de la regió, com ara palmeres de grans fulles, flors de lotus, papir, etc. És molt apropiat per aplicar-ho als frisos tipogràfics.

–Estil d’encaix: Estil rococó d’enquadernació dels segles XVII i XVIII caracteritzat per una decoració de fils fins, rodes de motius petits, o ferros solts que formen un marc a la vora de les tapes, amb les puntes del dibuix apuntant cap al centre. Destaquen enquadernadors francesos com Antoine-Michel Padeloup i Nicolás-Denis Derôme, i els espanyols Sancha.

–Estil d´enquadernació italiana: Estil d´enquadernació on la decoració es realitza amb filets daurats o negres sobre unes tapes de pergamí. Com a molt porten un floró al centre de la tapa, també en daurat o negre.

–Estil d’enquadernació de la Península Ibèrica: del s. XIII-XVI, realitzada als regnes cristià per enquadernadors jueus i musulmans. Solia tenir rosasses centrals, llaceries de cintes de dos fils que s’entrellacen formant arabescs, amb el fons emplenat amb punts, cercles i botons. Es marquen els nervis del llom amb sentit decoratiu, i es fan servir botoneres i fermalls de pell per subjectar la solapa a les enquadernacions de cartera. Es tracta de pell sobre taula i motius gofrats (mitjançant punxons) i adobats en sec, poques vegades daurats. És una combinació entre els estils occidentals europeus (d’estil gòtic) amb l’estil àrab (utilització de cartró a les tapes, enquadernació de cartera, pells de cabra o badana, aplicació d’or esporàdicament, i horror vacui en la decoració). La Biblioteca Nacional d’Espanya fa una divisió de sis estil: les de motiu central (cercle, quadrat, estrella), senzill o doble, i de vegades a les cantonades; les de llaceries; les heràldiques (amb el motiu central d’un escut o superlibris); les de bandes (amb orles rectangulars concèntriques); les gòtic-mudèjars (plaques gòtiques amb ferros mudèjars); i les renaixentistes-mudèjars del segle XVI (amb orles mudèjars i motius renaixentistes).

–Estil en espiga: Estil d’enquadernació amb decoracions en daurat, que es va produir a Escòcia durant el segle XVIII. Al costat de la “roda escocesa”, van ser els dos estils pròpiament escocesos de l’època. A finals de la dècada de 1770 tots dos estils estaven fora d’ús. L’estil en espiga va ser el primer a aparèixer, i sembla que va sorgir per aprofitar la zona central dels rectangles que se solien col·locar a l’època. Sol consistir en un eix central vertical situat al centre de la portada, amb ferros col·locats simètricament als costats. L’espai entre el centre i els laterals també es decorava amb petits ferros d’estrelles.

–Estil Enric II: Estil d’enquadernació que pren el seu nom del rei francès del segle XVI Enric II, el qual era un gran bibliòfil i tenia diners per pagar cares enquadernacions amb les seves inicials i les de la seva dona (HC), o d’ell i la de la seva amant preferida (HD). També portaven les tres flors de lis que caracteritzen el rei de França. Hi ha dues formes bàsiques de decoració en aquest estil: la d’un enquadrament amb motius arabescs, i les que decoren tota la tapa de forma més homogènia, amb motius com mitges llunes, punts sembrats o arabescos. És prou semblant a l’estil Maioli.

–Estil Etrusc: Un estil decoratiu popular entre 1775 i 1820 aproximadament, que combinava els càlids colors marró i terracota del vedell amb vinçat d’arbres i vores llaurades en negre i or que incorporaven motius clàssics.

–Estil fanfara: Denominació per als estils d’enquadernació a Espanya, entre l’última cambra de segle del XVI i principis del XVII, que es troben entre el Renaixement i el Barroc i que es caracteritzen per inspirar-se en altres arts populars com l’encaix o l’orfebreria. S’usa la mateixa estructura decorativa del plateresc, amb un motiu central realitzat figures geomètriques marcades amb rodes i ferros solts (quadrats, rombes, hexàgons) enquadrat per orla el motiu de la qual es repeteix a la vora de les tapes. També els ferros són els del plateresc, procedents del gòtic, aldí heràldic i renaixentista. És característic d’aquest estil els arquets simples i dobles formant balustrades ondulades, puntes de fletxa, gerros amb flors, sols… Tot això realitzat amb daurat.

–Estil farnesi: Estil d’enquadernació renaixentista que es va donar a Itàlia. També conegut com a estil “Canevari” per Demetrio Canevari, bibliòfil seguidor de l’estil d’Aldo, Grolier i Maioli. És l’últim estil protagonitzat per enquadernadors famosos d’aquesta època. Utilitza els ferros dels seus antecessors simplificant les llaceries. Combinava els ferros massissos d’Aldo amb les llaceries de Grolier, amb un oval col·locat al centre a Apol·lo guiant uns cavalls sobre el mar. El títol va estampat a la part superior de la tapa.

  –Estil de font: Variació dins una família tipogràfica, com a cursiva o negreta.

–Estil Fonthill: Un estil distintiu d´enquadernació associat amb l´Abadia de Fonthill a Anglaterra a finals del segle XVIII. Les característiques de les enquadernacions de la col·lecció inclouen: costures amb nervis en cingleres, mitges enquadernacions de pell de cabra de color marró oliva amb plans de paper jaspiat, amb lletres i data als lloms, guardes jaspiades i cantells de cap daurats.

–Estil fúnebre: Estil d’enquadernació del segle XVI, que es feien per al rei Enric III de França. Es caracteritzen per la seva inspiració mortuòria, amb motius fúnebres com esquelets amb dalla, rellotges, o tèbies creuades.

–Estil georgià: Estil d’enquadernació dels segles IV-XII. Gairebé no hi ha informació sobre l’estructura de les enquadernacions. Sembla que els manuscrits de dins es realitzaven en pergamí o paper, i hi ha un cas en papir. Els quadernets tenien obertures en forma de “v” per estendre la costura. Pel que fa a les tapes, sense cella, eren de fusta prima, amb forats per on entraven els fils de la costura, que s’enroscaven diverses vegades entre la tapa i el forat. El cosit quedava tapat per un tros de tela, i també es col·locava tela a les contratapes (de vegades paper o pergamí). Aquesta estructura portava cuir com a material per cobrir, de vegades estampat en sec. De vegades tindran una solapa de cuir que cobria tot el tall davanter com les enquadernacions armènies. Es diferencia de l’estil armeni en què en aquest cas sí que s’utilitza una costura sense suports. Les capçades sobresortien de les tapes i el seu sistema de tancament constava de diverses corretges de cuir que potser se subjectessin amb una agulla sobre la coberta. Quan les tapes eren de plata es feia servir un tancament semblant al grec, al capdavant, peu i davantera.

–Estil gòtic: Estil d’enquadernació de principis del segle XII, que arriba fins al segle xvi. Les tapes de fusta es recobrien amb vitel·la o pergamí. S’adornaven sobretot amb figures religioses que, amb el temps, van anar acompanyant elements vegetatius i frisos en relleu. Les més senzilles porten filets diagonals o rombes. Les figures s’inscriuen en plaques quadrades o triangulars, demarcació geomètrica de les tapes que després es quallen de petits motius com els de tipus heràldic, vegetals, animals, mitològics i humans. Al segle XIV ja es realitza una planxa major central, primer als Països Baixos i després a França i Anglaterra que s’anomena “enquadernació de planxes gòtic”. Porten els títols i noms del propietari o enquadernador en caràcters gòtics. Dins d’aquest tipus podem incloure “l’estil monacal”, el “llibre encadenat”, ia Espanya es dona l’estil gòtic i un altre en combinació amb la mudèjar anomenat “estil gòtic-mudèjar”.

–Estil gòtic-mudèjar: Estil gòtic que es produeix a Espanya en combinació amb el mudèjar, amb elements decoratius de tots dos. Vegeu “estil mudèjar”.

–Estil Grec: L’estil prové de l’estructura i l’estil d’enquadernació copte i, alhora, es va estendre a àrees que van caure sota el domini bizantí. L’enquadernació grega va incorporar els elements següents: quadernets ‘grecats’, costura de cadenetes sense suport, tapes de fusta al ras que sovint tenien vores ranurades, vores arrodonides, lloms llisos reforçats amb tela, capçades en ‘chevron’ que continuaven sobre les espatlles de la tapa, pell de cabra de vedell vermella o marró, cantonades doblegades en forma de llengüeta, gravats en cec, tancaments de trenes i clavilles, brioixos i vores decorades

–Estil Grolier: Estil d’enquadernació renaixentista que es va donar a França al segle XVI. Pren el nom del seu creador, Juan Grolier que, després d’un viatge a Itàlia, agafa la idea de daurat amb ferros d’Aldo. Són enquadernacions policromades realitzades sobre vitel·la i marroquí. Es poden distingir algunes variants, com les que imiten els ferros aldins, amb gravats a base de filets. Altres serien les realitzades amb ferros blaus. I també les realitzades amb ferros buidats. Totes les enquadernacions porten el títol al centre de la portada i es caracteritzen perquè la decoració es realitza amb un doble fil que forma figures geomètriques combinant rectes i corbes entrecreuades formant trames. De vegades pot portar mosaics.

-Estil grotesc: Estil barroc d’enquadernació, dels segles XVI-XVIII, i que es caracteritza per la repetició d’un motiu (sense espais entre ells) en sentit horitzontal i vertical, per tot el llom (excepte als nervis i al teixell). De vegades porta una petita paleta al capdavant i a peu. Es treballava amb paleta. Els motius del segle XVII són més espirals i els del XVIII més vegetals.

–Estil guia de forasters: Enquadernació especial que portaven la impressió de la Guia de forasters a Espanya i que feia el taller de Sancha. Es va donar durant els segles XVIII i XIX, i es caracteritza per un estil rococó i neoclàssic. No segueix un estil concret, sinó que enquadernacions realitzades per a una publicació en particular, amb unes enquadernacions molt cuidades. Una cosa semblant va passar a França amb els almanacs reials francesos.

–Estil Harlein: Un estil d’enquadernació decorada anglesa que va aparèixer al voltant de 1720, originalment utilitzada per a enquadernacions a la biblioteca de Robert Harley i el seu fill. Les enquadernacions són de pell de cabra vermella, llaurades en or amb una línia de triple filet al voltant de les tapes, una àmplia vora decorativa llaurada dins d’això, i una peça central construïda amb petites eines ornamentals.

–Estil heràldic:  Estil d’enquadernació que es caracteritza per l’aparició a les tapes d’un gran motiu heràldic, com ara un superlibris. No és un estil en si mateix, sinó que el trobarem en altres estils d’enquadernació.

–Estil Hollis: Enquadernacions que van ser fetes per al filantrop Thomas Hollis al segle XVIII. Els llibres eren obres sobre el tema de la llibertat, i Hollis els va fer fer com a còpies de presentació per a biblioteques. Les enquadernacions estaven decorades amb eines emblemàtiques com la figura de Britannia o la Llibertat.

–Estil imperi: Estil d’enquadernació, de tall neoclàssic i que és una evolució seva, que es va produir a França i es caracteritza per la decoració amb motius egipcis (com efígies i palmetes), o temes pompeians (cariàtides, urnes, amorets, ballarines) i florals ( garlandes, roses…). L’estructura de la decoració es basa en una orla de rodes de fils i altres de motius Imperi. Les decoracions de les rodes no s’entrecreuen sinó que es deixa un quadrat a la cantonada sense roda per després decorar-lo dins amb un floró o mosaic de pell. El llom va llis i amb els nervis falsos realitzats amb fils. De vegades apareixen motius figuratius relacionats amb el tema de l’obra enquadernada. Els entrenervis s’omplen amb tota mena de motius, dels florals, petites cortines, fins als motius grotescs. Pertany a aquest estil l’estil cortina.

–Estil inflat: Es diu del llenguatge en què s’empren abundants expressions redundants, hiperbòliques i afectades. L’estil de Ve Víctor Hugo es pot prendre com a exemple, malgrat la seva bellesa.

–Estil insular: : Estil decoratiu de manuscrits, pertanyent a l’art “hibernosaxó”, caracteritzat pel seu ús de formes geomètriques que poden incloure formes zoomorfes repetides, “pàgina tapís” i entrellaçats.

–Estil isabelí: Estil d’enquadernació romàntic, que es va donar a Espanya entre el 1840 i el 1850, igual que la versió francesa de l'”estil de rocalles”. En tots dos estils apareix una decoració molt abarrotada de rocalles recarregades i motius florals que se cenyeixen a les cantonades i s’uneixen per fils, fins i tot arribant a decorar també els lloms. De vegades els fons apareixen en Guilloché.

–Estil ISO de referències bibliogràfiques: ISO 690 és una norma ISO (International Organization for Standardization, Organització Internacional de Normalització en català) que especifica els elements que han de ser inclosos en les referències bibliogràfiques de materials publicats, com les monografies i publicacions seriades, capítols, articles de publicacions seriades (com revistes i diaris), materials cartogràfics, enregistraments sonors, fotografies, obres audiovisuals i documents de patents. Dona un ordre determinat als elements de la referència i estableix convencions per a la transcripció i presentació d’informació derivada de la publicació font, encara que les qüestions d’estil (puntuació, estils tipogràfics, majúscules) no són, en general, part de la norma. La norma ISO 690 cobreix referències a materials publicats en forma impresa o no impresa. No obstant això, no s’aplica a referències de manuscrit o altres materials no publicats.

–Estil jansenita: Estil d’enquadernació del segle XVII que es caracteritza per l’absència total de decoració externa (només es fa servir el daurat per al títol). Tot el recarregament ornamental de l’època està amagat a la guarda. D’altra banda, eren enquadernacions de pell de qualitat, ben construïdes. La sobrietat de les seves portades procedia de la secta dels jansenites, que les va fer i els va donar nom, un grup religiós que predicava la senzillesa.

–Estil kairuaní: Estil d’enquadernació àrab. Són característiques les fulles de vinya.

–Estil lapidari: Estil concís, semblant al llenguatge de les inscripcions dels monuments antics.

–Estil Le Gascon: Estil decoratiu en enquadernació emmarcat en el moviment barroc que pren el seu nom del pseudònim del daurador francès al qual se n’atribueix l’inici. Es basa en una estructura de compartiments geomètrics formats per rectes i corbes els antecedents cronològics i estilístics dels quals estan en l’estil ‘a la fanfara’ o de ramejats, que s’omplen amb figures de ferros renaixentistes tradicionals desenvolupats en formes d’espirals, però que aporten com novetat la descomposició de la línia de dibuix en punts. Es desenvolupa al segle XVII; la tècnica que utilitza és el daurat amb mosaic o sense, treballant tant tapes com lloms i guardes, així com els talls en cisellat amb els mateixos motius.

–Estil de la lletra: Ha d’estar d’acord amb el contingut de l’obra, de manera que un treball sobre un aspecte històric medieval, per exemple, no es compongui amb lletra pal sec, de creació molt posterior i poc adequada, per la seva forma, excessivament rígida, per a aquest tipus de contingut.

–Estil llis, Cuir llis: Una enquadernació sense decorar o una que té una quantitat mínima de decoració, com vores enrotllades o línies cegues o daurades al llom, però sense lletres.

–Estil Macabre: Un estil d’enquadernació ombrívola feta per a Enric III decorada amb símbols de mortalitat com esquelets, calaveres i tèbies creuades. Es van fer enquadernacions semblants per als seguidors d’una societat fundada per Enric III que s’anomenen enquadernacions penitencials.

–Estil Maioli: Estil decoratiu en enquadernació artística que pren el seu nom del bibliòfil Thomas Mahieu (Maioli en llatí) per al qual es van fer els llibres que s’han fixat com a model per definir-lo. Emmarcat a mitjans del segle XVI els elements comuns amb l’estil anomenat Grolier són freqüents. Com a característica de la seva estructura hi ha la construcció d’entrellaçades, ocupant pràcticament tota la superfície de la tapa i reservant un espai central per a cartells, motius heràldics, superlibris o combinacions de flors o similars. Els motius entrellaçats més complexos i arraconats que els de l’estil Grolier estan construïts amb doble filetejat, amb predomini de les línies corbes. Els lloms solen reproduir similars esquemes decoratius, sent llisos. Al costat dels jocs d’entrellaçades poden aparèixer florons o ferros de tipus aldí, massissos o blaus, motius vegetals i altres que recorden els tipus Grolier, construint, de vegades aquests motius, orles que cenyeixen exteriorment el contingut de les tapes. La tècnica aplicada és el daurat, usant-se també el mosaic o el policromat mitjançant pintat de les pells. Apareixen freqüentment fons puntejats en or o aquest aplicat en pols, encara que també hi ha models en què les entrellaçades són els únics protagonistes de la decoració, no hi ha florons ni altres elements addicionals.

–Estil Mauchline: Un estil d’enquadernació nova associada amb la ciutat del mateix nom (pronunciada Moch’lin) a Escòcia, on es va produir una línia d’articles Mauchline per als turistes de la regió, i es va exportar àmpliament a la resta de la Gran Bretanya i al món. La ceràmica escocesa mostra escenes de la zona, sovint combinades amb retrats o altres referències al poeta Robert Burns. Els fabricants de Mauchline van dur a terme un florent comerç fabricant ‘souvenirs’ per a llocs turístics fora d’Escòcia, inclosos quaderns folrats de fusta amb escenes transferides de la muntanya Washington per a turistes que visiten New Hampshire. Les enquadernacions Mauchline generalment tenen lloms de cuir o tela i taules de fusta de sicòmor decorades en una varietat d’estils que inclouen articles de falguera, articles de tartan, articles de transferència, articles fotogràfics i articles de laca negra, acabats amb diverses capes de vernís de copal.

–Estil Mirall: Un estil danès de decoració d’enquadernacions de cuir al segle XVIII que presentava un llom molt daurat, cobertes amb un panell central de marbre fosc, un marc llaurat en or i una àrea més clara al voltant del marc central vorejada per eines cegues.

–Estil modernista: Estil d’enquadernació de finals del segle XIX, que va alhora del moviment modernista que es dona en altres arts. Té els seus precedents en el moviment prerafaelista i en l’ Arts and Crafts de William Morris, i s’inscriu dins de l'”enquadernació d’art moderna”, com una nova forma d’entendre l’enquadernació com a part de les disciplines artístiques. Es caracteritza per l’ús de línies corbes, llargues i sinuoses, ús de motius vegetals i de motius fantàstiques, i un gran pes de la part decorativa de l’enquadernació (deixant de banda altres àrees, com ara l’estructura del llibre, que segueix sent clàssica, encara que sense nervis al llom per poder decorar-ho més fàcilment). Hi ha una gran ruptura en l’estil decoratiu basada en la combinació de ferros decoratius que es repetien durant segles.

–Estil monàstic:  Tipus d’enquadernació d’origen medieval dels segles IX al XV. Es caracteritza per les tapes de fusta recobertes de pell (amb anterioritat, ja havien utilitzat la fusta recoberta de pell les enquadernacions coptes i àrabs). Solen ser llibres de gran format, realitzats a monestirs. Tenen reforços en capçades, nervis de pell de bou o corda de cànem, tancaments de metall, bollons a la tapa per protegir-los del frec i cantoneres a les cantonades, amb decoració força senzilla.. Usen les tècniques del cisellat (amb burí o punxó sobre pell humitejada) i l’estampat (ferro calent gravat en buit), encara que no sempre les enquadernacions es decoraven. Cap al segle XIV es van haver d’utilitzar planxes més grans que els ferros solts per a la decoració estampada. Hi ha dues grans etapes: el romànic i el gòtic. Potser devien existir estils diferenciats entre les enquadernacions realitzades pels diferents tallers europeus: Anglaterra, França, Catalunya.

–Estil mosaic: Tipus de decoració realitzat amb trossos de pells de colors. Es va començar a utilitzar durant el Rococó. Es caracteritza per fer servir aquests mosaics sobre pells clares i puntejades o sembrades amb petits motius. Es poden diferenciar tres estils: mosaics amb decoracions simètriques (motius de fulles, florons, petxines, volutes…) amb un motiu heràldic central o paisatge pintat. Tenen el llom a joc. El segon estil es diferencia per l’ús de compartiments regulars, fets amb línies i rectes repetides per tota la tapa, per als mosaics. Els fons, novament, estan puntejats o sembrats de petits motius. El tercer estil es basa en mosaics figuratius sense simetria, que tenen un motiu central figuratiu d’estil oriental (flors, ocells…) i una orla de bases florons o altres ferros. A Espanya la van utilitzar Antonio de Sancha i el seu fill Gabriel, i es poden trobar a les enquadernacions de la Guia de forasters. No confondre amb l’enquadernació amb mosaic, que és qualsevol enquadernació que tingui mosaics en la seva decoració.

–Estil mudèjar: Tipus d’enquadernació realitzada a la Península Ibèrica entre els segles XIII al XVI, als regnes cristians, iniciada per artífexs musulmans i jueus. Tècnicament recull totes les novetats introduïdes per l’enquadernació àrab: utilització de cartró, freqüent utilització de l’estructura de cartera, pells finament treballades de cabra o badana, i aplicació de l’or esporàdicament a la decoració. Pel que fa a l’aspecte decoratiu, la tècnica que es fa servir és l’estuçat (humitejament de la pell i pressió del ferro per marcar-lo), el gofrat (el procés anterior amb el ferro calent) i el daurat; aquesta última és probable que s’utilitzés des dels segles XIII.XIV. L’esquema decoratiu es basa en les llaceries de cintes construïdes amb dos fils que s’entrellacen en diversos dibuixos, emplenant-se els fons amb petits ferros de cordill, amb els quals també es construeixen sanefes i orles. S’hi afegeixen punts, cercles i botons. La producció i la diversitat d’aquests models ha fet que s’estableixin sis grups d’enquadernacions mudèjars: les de motiu central (cercle, quadrat, estrella), senzill o doble, de vegades amb decoració a les cantonades; les de llaceria, en què aquestes, formades per dos fils paral·lels que es van entrellaçant, cobreixen les tapes amb diversitat de formes geomètriques; les heràldiques, en què el motiu principal el constitueix l’escut o superlibris d’algun personatge, acompanyat d’elements decoratius com ferros de cordill; les de bandes, construïdes amb orles rectangulars concèntriques en què apareixen també els ferros de cordill: les gòtic-mudèjars, en les quals apareixen les plaques típiques gòtiques al costat de ferros mudèjars i, finalment, les que s’anomenarien renaixentista-mudèjars, ja datades al segle XVI, en què, dins d’un esquema d’orles mudèjars, apareixen motius clarament renaixentistes.

–Estil neoclàssic: Estil d’enquadernació de fins del segle XVIII que es caracteritza per la seva sobrietat. La seva ornamentació sol ser orles de línies rectes (fils emmarcant-ne d’altres amb motius de punts, perles, cadenetes, meandres, mètopes, triglifs…), motius clàssics grecoromans. La decoració de ferros solts només queda al llom, del qual desapareixen els nervis. A França es va convertir en “l’estil imperi”. La inspiració de l’estil procedeix d’Anglaterra.

–Estil neogòtic: Estil d’enquadernació francès que sorgeix a principis del segle XIX, de mans de Thouvenin. La seva font d’inspiració van ser les catedrals gòtiques, i es caracteritza per la representació de les seves estructures arquitectòniques per mitjà de planxes sobre la portada, ja sigui en sec o en daurat (arcuacions, finestrals, pinacles, balustrades, arcbotants i rosasses) i mosaics de colors. Amb aquesta enquadernació reapareix el gofrat, que havia desaparegut cap al segle XVI. El color s’aplica de vegades pintant-lo a pinzell. Són també freqüents les estructures decoratives amb quatre grans cantons unides per fils paral·lels, de vegades amb una planxa decorativa al centre. Una altra forma ornamentació típica són les portades realitzades amb paper maixé i planxes que imiten, d’una forma barata, les antigues tapes tallades de fusta.

–Estil neomudèjar: Estil d´enquadernació de principis del segle XX. Segueix l’estela de l’estil retrospectiu, de recreació d’enquadernacions històriques. Tot i que ja van existir enquadernacions d’estil neomudèjar a finals del segle XIX, cobra força amb la publicació de Ramon Miquel i Planas, Restauració de l’art hispano-àrab en la decoració exterior del llibre (1913). L’estil arriba fins als nostres dies i té alguns representants il·lustres, com Emilio Brugalla.

–Estil Padeloup: Estil rococó d’enquadernació francès de finals del segle XVII i principis del XVIII caracteritzat pels traços geomètrics que imiten l’enreixat del rococó amb una flor al centre., i l’estil d’encaix. El va començar Antonio Miguel Padeloup, que el 1740 era enquadernador del rei.

–Estil Panell: Un estil decoratiu en què es llauraven línies simples, dobles o triples en una coberta per formar un marc d’un sol panell, un panell asimètric o una sèrie de marcs concèntrics. El marc simple d’un sol panell i el panell asimètric eren comuns a les enquadernacions del segle XVII. Les enquadernacions de panells asimètrics tenien el marc del panell vorejant les cobertes, però també tenien una o més línies gravades al llarg de la vora del llom de l’enquadernació, desplaçades una o dues polzades de les línies de la vora. Una altra versió té una vora del marc del panell amb una vora decorativa. El rotlle s’estén només al llarg de la vora del llom de les cobertes. L’estil de marc de panell concèntric, també conegut com a panell de Cambridge o panxell de Cambridge o simplement enquadernació de panell, va aparèixer a la segona meitat del segle XVII i va estar en ús en enquadernacions angleses fins a 1720. , i en enquadernacions colonials americanes fins a mitjans de segle. En el cas de marcs concèntrics, el rectangle central, o aquell i el marc més extern, podien estar esquitxats, tenyits o clapejats; el marc central gairebé sempre es deixava sense decorar, excepte per als llisos o decoratius. Línies d’engonal o clapejat de pota de gat. Els estils de panells descrits anteriorment gairebé sempre estaven treballats a cegues i es feien servir en enquadernacions més barates que generalment no tenien lletres, però que podien tenir vores esquitxades i terminacions treballades. No obstant això, hi ha moltes variacions de l’estil, incloses enquadernacions que portaven eines tant cegues com daurades i enquadernacions addicionals amb només línies daurades i rotllos decoratius. L’estil concèntric senzill es va traduir en una enquadernació addicional de luxe a finals del segle XVIII i principis del XIX, llaurada en or amb el llom daurat, guardes jaspiades, vores decorades o daurades i diademes treballades

–Estil Pastiche: Terme utilitzat per a una enquadernació decorada en un estil que imita un estil anterior.

–Estil plateresc: Estil d’enquadernació espanyola del segle XVI-XVII, pertanyent a l’estil renaixentista. Les tapes solen ser de cartró, cobertes en pell de vedell i, en alguns casos, encara amb fermalls de tancament metàl·lics. Es caracteritza per una ornamentació semblant a la feina dels argenters i orfebres de l’època, imitant l’exuberància dels brodats tradicionals de Salamanca , Toledo o les Alpujarras, unit amb l’ús de rodes com a principal element decoratiu (possiblement d’origen flamenc o alemany). A les tapes es realitzen requadres, hexàgons, octàgons, rombes… realitzats amb rodes (amb motius de medallons de caps, motius vegetals, trofeus, figures d’animals, etc) que es disposen de forma concèntrica. L’espai lliure es qualla amb petits ferros solts, daurats o gofrats, gerros, florons, ferros aldins, calaveres, gerros, heràldics, religiosos… El llom (i de vegades també els talls) té la mateixa decoració. La decoració de les rodes arriben a unir-se amb la decoració de petits ferros. És un precedent dels nous gustos barrocs.

–Estil pointillé: Estil barroc d’enquadernació del segle XVII, a la transició entre Renaixement i Barroc. Ho va començar Le Gascon, i es caracteritza perquè té filigranes semblants a puntes de coixí que es feien amb els ferros d’Aldo però puntejats, en una ornamentació coneguda com “de mil punts”. Les llaceries són a tres filets, dos més units que l’altre, i al centre hi va un oval sense cap ornament. Es realitzaven en daurat, amb mosaic o sense, tant a la tapa com al llom, guardes i cisellats al tall.

–Estil Poker-work: Un estil de decorar una enquadernació que va ser utilitzat majoritàriament per enquadernadors aficionats durant el Moviment d’Arts i Oficis de finals del segle XIX a Anglaterra i Estats Units. El mètode implicava gravar dissenys en cuir amb atiadors o eines escalfades amb electricitat.

–Estilo Rectangular: Un estil d’enquadernació que generalment s’atribueix a Samuel Mearne. L’estil consisteix en una vora daurada de tres línies amb una corona a cada cantonada, de vegades combinada amb un rotllo decoratiu a l’interior de la vora en cec. Pell de cabra de color vermell fosc (marroc) era habitual, però l’estil també s’utilitzava en pell de vedell i de cabra.

–Estil reina Margot: Estil barroc d’enquadernació francès, dissenyat per la reina Margarida de Valois i executada per Nicolás i Clodoveo Éve, que realitzaven l’estil Fanfara. Es caracteritza per un estil pompós, amb un doble enquadrament a doble filet, completat amb motius florals com palmeres, ovals de garlandes i ramells de llorer. Al centre gairebé sempre hi van tres flors de lis, que marquen la pertinença als reis de França.

–Estil renaixentista:  Estil d´enquadernació del segles XV-XVII. Estil que apareix a Itàlia, i es caracteritza per realitza decoracions amb petits ferros. Inclou l’estil plateresc, l’estil Grolier o el renaixentista mudèjar. El llibre passa del format de pergamí al de paper i del manuscrit a l’obra impresa.

–Estil restauració: Estil d’enquadernació francesa de principis del segle XIX. Es caracteritza per l’ús de planxes per a gofrat de la tapa. Les decoracions prenen referències d’estils anteriors dels segles XVI i XVII.

–Estil retrospectiu:  Estil d’enquadernació el millor moment del qual va transcórrer entre els anys 1840 i 1880. El seu estil es basa a recrear ornamentacions antigues, sobretot dels segles XVII i XVIII. És més aviat una reinterpretació que no pas una enquadernació històrica, ja que el nou enquadernador utilitza tècniques d’enquadernació d’aquella època, com en el daurat. Entre els espanyols destaca el taller de Ginesta.

–Estil de rocalles Lluis Felip: Estil d’enquadernació francès de tipus romàntic, del final d’aquest moviment, entre els anys 1840 i 1850. Es va donar a Espanya amb el nom d’Isabelí.

–Estil rococó: Estil d’enquadernació francès del segle XVIII, que evoluciona des del Barroc, en un estil molt recarregat. Es caracteritza per les seves decoracions amb fulles d’acant, amb les corbes típiques barroques encara més complicades i recarregades. Els espais s’omplen amb petits ferros. Pertanyen a aquest estil l’estil ‘derome’, l’estil d’encaix, l’estil mosaic o l’estil Padeloup. A Espanya apareix a partir del 1760.

–Estil amb roda escocesa: Un disseny d’enquadernació del segle XVIII associat amb les enquadernacions d’Edimburg que incorpora una gran roda que s’assembla a un ventall completament obert combinat amb cambres de ventall com a cantonades, les àrees intermèdies plenes de fulles de fullatge i petites eines ornamentals. L’estil es va inspirar en les enquadernacions de ventalls europees del segle XVII.

–Estil romànic:  Estil d’enquadernació medieval, dels segles XII al XIV. Les seves característiques són una decoració recollida dels manuscrits i l’escultura de l’època: animals fantàstics romànics, motius vegetals, personatges de reis i cavallers, escenes i personatges religiosos. La decoració pot situar-se amb una figura central i bandes vorejant-la, figures disposades longitudinalment, en creu,, O poden tenir una distribució amb emmarcaments en rectangles, cercles, quadrats, gotes o rombes, motius ornamentals arquitectònics: arcs, portades, torres o façanes . També hi ha influència de l’art hispanomusulmà. Els pocs exemplars que es conserven a Espanya es conserven al Museu Episcopal de Vich i a la catedral de Segòvia.

–Estil romàntic:  Estil d’enquadernació que va començar a Alemanya i després va passar a la resta d’Europa al primer terç del segle XIX. Neix com a reacció davant el neoclassicisme, donant importància al sentiment, inspirant-se en l’art gòtic. Pertanyen a ell l’estil neogòtic o catedral, l’estil isabelí i l’estil de rocalles. S’utilitza tant el daurat com el gofrat, combinats amb el mosaic. Els motius decoratius arriben fins al llom, variant des de lloms amb nervis fins a llisos per deixar decorar-los millor amb motius ininterromputs, units amb els de les tapes. De vegades apareixen pintures policromades. La típica pell marroquina deixa pas en ocasions al xagrí i teles com el vellut, el moaré i ras, on es decora amb planxes.

–Estil Roxburghe: Un estil d’enquadernació a quarts dissenyat originalment per a les publicacions del Roxburghe Club a Anglaterra. L’estil consisteix en lloms plans i llisos coberts de vedell verd o marró amb costats de tela o paper de color vermell fosc. Els llibres tenen lletres a la capçalera del llibre. en daurat, la vora superior del text està retallada i daurada, i les altres vores es deixen rugoses.

–Estil saz: Estil decoratiu islàmic molt comú a l’estil de l’enquadernador Mehmed Celebi al segle XVI.

–Estil sembrat: Estil d’enquadernació on la decoració floral o heràldica es distribueix de manera simètrica. És pròpia de l’estil mosaic.

–Estil Semis: Terme heràldic que indica una forma de decoració que consisteix en un patró dispers (sembrat) de figures diminutes: flors, fulles, aerosols, etc., que sovint es repeteixen a intervals regulars per mitjà d’una, dues o tres petites eines, cosa que dóna com a resultat una mena d’efecte empolsat. De vegades s’hi afegeix un escut d’armes o una altra vinyeta al centre de la portada oa les cantonades. També hi pot haver un filet llaurat al voltant de les vores de la portada. Els primers exemples d’aquest estil daten de 1560 sobre llibres destinats a Carles IX de França.

–Estil tipogràfic: En la classificació de caràcters atenent els trets formals, l’estil engloba diferents famílies tipogràfiques i aquestes, al seu torn, diferents fonts tipogràfiques. Les “famílies tipogràfiques” tenen una sèrie de trets comuns basats en uns pocs trets (la forma de les rematades, el tipus d’asta…) que formen uns grans “estils”: “romana antiga” (astes de gruix diferent, terminals triangulars i còncaus, també anomenada ‘serif’, garalda, modernes mecano, incises), romana moderna (astes de diferent gruix, amb gran contrast, terminals triangulars i còncaus més fins que la romana), egípcia (terminals quadrats i de la mateixa mida que l’asta , traç recte i uniforme), la pal sec (sense adorns ni terminals, i traços del mateix gruix, també anomenades ‘sans serif’, lineals sense retolació o grotesques), caràcters d’escriptura (que imiten la cal·ligrafia manual, també anomenada manuscrita, retolada, cal·ligràfica, o cursiva), caràcters de fantasia (amb tot tipus d’adorns, també anomenada d’exhibició, decorativa, adorn, o d’època) i símbols (la que conté dibuixos en comptes de lletres, també anomenada “imatges”). Avui dia hi ha “famílies serials” (o “superfamílies”) que abasten més d’un estil.

–Estil Tipogràfic Internacional: També conegut com a estil suís, és un estil de disseny gràfic desenvolupat a Suïssa i Alemanya en la dècada de 1950. Els seus inicis es remunten al De Stijl, la Bauhaus i les tipografies dels anys 20 i 30 del segle xx. Molts dels treballs inicials d’aquest estil presentaven la tipografia com a element principal del disseny, a part del seu ús com a text. Els dissenyadors suïssos Josh Krlos, Théo Ballmer i Max Bill, estudiants de la Bauhaus, varen crear el nexe d’unió entre l’inici del constructivisme en el disseny gràfic i l’Escola Suïssa. Ballmer, alumne de Keller va introduir la idea de l’ús de la malla tipogràfica per organitzar la pàgina, mentre que Bill va contribuir a la tipografia Architype Bayer (Herbert Bayer), al disseny asimètric, els contrastos harmònics i a les relacions de complementarietat en un tot ordenat. Aquest entusiasme per al nou disseny gràfic va alimentar l’economia en expansió de la postguerra. Basilea, per exemple, va ser el centre de la important indústria química suïssa. Va ser a través d’aquestes indústries que l’escola suïssa va ser llençada internacionalment als 50. Durant aquesta dècada va sorgir dues de les fonts mes simboliques de l’estil suis, la tipografia Univers dissenyada per Adrian Frutiger i la Neue Hass Grotesk coneguda popularment com a Helvetica i reviscuda per Max Miedinger com la successora de l’Akzidenz Grotesk de l’editor H. Berthold AG. Durant els anys 60 l’Helvetica va ser una de les tipografies més utilitzades a Europa. L’estil tipogràfic internacional va experimentar una major difusió després de l’aparició el 1959 de la revista “New Graphic Design”. Els seus editors van ser Richard P. Lohse, Josef Müller-Brockmann, Hans Neuberg i Carlo L. Vivarelli. Quatre dissenyadors que van tenir un paper important en l’evolució de l’estil. Aquesta revista va cristal·litzar la filosofia i la pràctica de l’escola suïssa.

–Estil tipològic: Conjunt de característiques estilístiques, històriques o morfològiques que permeten classificar les lletres tipogràfiques en grups homogenis que es distingeixen per posseir trets i altres característiques comunes.

–Estil a la toledana:  Tipus d’enquadernació espanyola del segle XVIII (tot i que no procedent de Toledo, com es creia). Pertany a un “estil fanfara” tardà i sol incorporar també elements del primer rococó, i es caracteritza per una gran rosassa al centre de la tapa.

–Estil Tory: Estil del renaixement italià.

–Estil ventall: Estil d’enquadernació barroca (finals del segle XVI a principis del XVIII) amb decoracions en daurat, amb adorns a les cantonades de la tapa en forma de varetes de ventall obert en 45º. Els ventalls es realitzen amb fils rectes i arquets, o amb motius vegetals de tija llarga. Al voltant hi pot haver rodes renaixentistes o no. El motiu central sol ser un cercle que repeteix els ferros dels ventalls, però també apareixeran motius heràldics, religiosos o vegetals de l’estil fanfara. Per la zona que queda lliure a la portada apareixen alguns ferros petits solts, però no s’arriba a cobrir tot l’espai. Es va donar, sobretot, a Espanya, França, Itàlia i Anglaterra.

–Estilet (1): Estil, vareta amb què escrivien els antics.

–Estilet (2): En informàtica, un estilet (o estil), dit també llapisòptic, és un petit instrument en forma de llapis o bolígraf que s’utilitza per a introduir comandes a una pantalla d’ordinador, dispositiu mòbil o tauleta gràfica. Amb la pantalla tàctildels dispositius, l’usador col·loca l’estilet sobre la superfície de la pantalla per a dibuixar o fer seleccions. D’aquesta manera, l’estilet es pot utilitzar en lloc d’un ratolí o dispositiu apuntador, una tècnica comunament dita ploma de computació. Tenen el seu origen en els estils o punxons per escriure sobre superfícies blanes.

–Estilisme: Tendència a cuidar exageradament l’estil, atenent més la forma que el fons de l’obra literària.

–Estilista: Escriptor o orador que es distingeix per allò acurat i elegant del seu estil.

–Estilística: 1. Estudi científic dels procediments d’estil. 2. Manual on s’exposen els fets i les regles de l’estil.

–Estilitzat: En ornamentació, representació convencional d’alguna cosa, amb una intenció purament decorativa (sense necessitat d’imitar el natural).

–Estilògraf: 1. Persona que escriu emprant l’estil o un instrument anàleg. 2. Instrument per a traçar figures amb tinta xinesa, constituït per un tremp amb una punta que pot ésser de gruixos diferents i un dipòsit cilíndric.

–Estilografia: Manera d’escriure traçant línies per mitjà d’un estilet o d’un instrument anàleg.

–Estilogràfica: 1. Portaplomes amb ploma d’or, inoxidable, amb un petit dipòsit de tinta a l’interior que s’omple automàticament, podent escriure ininterrompudament sense haver de mullar la ploma al tinter. Hi ha diverses formes i d’infinits sistemes, tots immillorables. Va ser l’enginyer anglès John Isaac Hawkins qui va tenir la idea de soldar un petit fragment d’iridi en una ploma d’or, cosa que va donar per resultat obtenir-ne una perfecta invulnerabilitat. 2.  Ploma que porta el dipòsit o un cartutx per a la tinta incorporat al mànec.

-Estilometria: 1. Tècnica d’anàlisi de l’estil d’un text per establir-ne l’autoria o la datació, generalment per comparació amb altres atribuïts o datats amb seguretat.

–Estils d’animació: L’animació digital ha anat evolucionant amb el temps, donant com a fruit diversos estils d’animació. Tots tenen com a objectiu captar l’atenció del públic i poder transmetre una idea.

• Stop-motion: Aquest tipus d’animació és creada a partir d’objectes inerts. S’utilitza una càmera fotogràfica i es captura un per un els moviments que es realitzen manualment, per després unir-los tots i editar-los en ordinador.
• Rotoscòpia: Consisteix en reemplaçar fotogrames d’una filmació real per dibuixos que són calcats de la imatge real, impregnant la naturalitat, efectes i estil que es vol transmetre.
• Animació 3D: Aquest mètode representa imatges en un espai tridimensional amb un programa d’ordinador. L’objectiu acostuma a ser realitzar una animació el més propera a la realitat, però també hi ha estils minimalistes que busquen representar estils de l’animació tradicional a 3D.
• Pixilació: Es tracta d’una variant de l’Stop-motion, però en aquest estil s’utilitzen a persones reals interactuant amb objectes quotidians reals i que són fotografiades quadre per quadre.
• Brickfilm: Significa pel·lícula de maons, és una animació en la qual el principal material són maons de LEGO i altres objectes, com joguines de plàstic.
• Motion Graphics: És un vídeo que crea la il·lusió de moviment mitjançant imatges, fotografies, vectors.

 –Estils bibliogràfics: A l’hora de citar i establir la llista de referències bibliogràfiques, es poden emprar diferents estils i normes internacionals de redacció de bibliografies, determinades pel camp científic en el qual es treballi.

Els estils bibliogràfics recullen una sèrie de directrius que estableixen els elements necessaris en cada tipus de document, l’ordre que han de tenir i el format tipogràfic.

–Estimació: En arts gràfiques, càlcul de la longitud del text segons els tipus elegits.

–Estimació: Calcular el preu d’un llibre o manuscrit algú amb els coneixements suficients per conèixer el mercat i les múltiples variants que afecten els preus.

–Estímul de color: Radiació física que penetra a l’ull i ens produeix la sensació de color al cervell.

–Estirar arrugues: Estirar les arrugues dels fulls de paper per a evitar que hi restin en setinar-los. Aquesta operació es fa almenys tres vegades en el curs de la fabricació del full de paper. La primera vegada quan s’estén a les cordes, la segona després d’encolar-lo en tornar-lo a estendre i, per fi, al comptador quan es repassa amb el fustet.

–Estivill, Esperança 📕: És un altre cas en què el manteniment de l’empresa recau de ple en la filla. El pare, Ignasi Estivill Cabot, es va casar amb una dona de cognom Coll, i varen tenir una filla, Esperança, hereva, per tant, del taller i de la llibreria. Davant la perspectiva, i seguint els cànons consuetudinaris, van incorporar com a regent a aquesta branca de la família un nebot, fill d’una germana de la mare, anomenat Joan Bastinos Coll. Segons el costum, van casar-lo amb l’hereva, Esperança.

–Estivill i Cabot, Ignasi: (Barcelona, segle XIX) va ser un tipògraf i litògraf català. En la història de l’art d’imprimir representa un iniciador i un perfeccionador dels elements integrants del llibre, en totes les seves ramificacions. Entre els anys 1826 i 1836 va aprendre l’ofici de caixista, adquirint alhora alguns coneixements de maquinista i litògraf, conforme als elements que comptava en aquella època l’art a Espanya. Va establir les seves primeres premses en les ruïnes del convent de santa Caterina de Barcelona, de Pares Dominics, i es va donar a conèixer per la netedat dels seus treballs.

En el ram de l’estamperia religiosa i profana va adoptar procediments desconeguts fins llavors a Espanya i des de 1836 van sortir de la seva impremta la major part de les obres de literatura popular o amena que van veure la llum a Barcelona. A partir de 1837 imprimia gairebé totes les obres del teatre popular català de Robrenyo, Renart, Sala i Sauri i Casanovas. La seva especialitat més assenyalada la van constituir la secció d’estampería i làmines litografiadas aplicat als gèneres religiosos, socials, professionals i polítics. En el ram d’enquadernació va produir moltes obres notables, amb daurats i ferros, que si emmalalteixen del mal gust de l’època, tenen el mèrit de manifestar-la amb tota claredat. En aquesta obra s’hi troben dades d’indumentària, armeria, mobiliari i fins i tot heràldica, que avui resulten de gran interès per a l’arqueologia.

A partir de 1855 va prosseguir la casa Estivill i Cabot les seves glorioses tradicions, especialment en l’àmbit de la tipografia i enquadernacions de luxe.

–Estivill, Llibreria 📕: (Joan) Ignasi Estivill, impressor barcelonès setcentista. Es formà (1772) a la llibreria de Carles Sapera del carrer Llibreteria. L’any 1789, amb la unificació gremial de llibreters i impressors consta com a cònsol del nou col·legi professional. Tenia un establiment d’una intensa i variada activitat: llibreria, impremta, elaboració de làmines jaspiades o pintades per a guardes i cobertes i fabricació de llibres ratllats. Les seves enquadernacions d’estil romàntic, avui [1956] molt apreciades i buscades pels bibliòfils, van ser de les més perfectes de l’època. El seu fill, Ignasi Estivill Cabot va continuar la feina, durant el Trienni Liberal edità i estampà dues publicacions periòdiques: la revista Miscelánea Liberal, o sea El Redactor del Pueblo (1820-1821) i el diari El Indicador Catalán. Diario político, nercantil y literario de Barcelona (1822-1823). El 1835, tot anava bé, i va obrir un altre establiment que ocupava part del convent de Santa Caterina, cremat poc abans, i el qual va entrar a treballar d’aprenent en Joan Bastinos, que anys després i ja amb fama de bon enquadernador es va casar amb la filla del propietari, Esperança Estivill, amb la qual fundà, el 1852, la casa Bastinos. A banda d’obres poètiques i teatrals publicà també algunes obres litúrgiques, escolars i d’arts i oficis, al costat de reports històrics. De casa seva van sortir durant molts anys bona part de l’estamperia religiosa i profana, per a un públic modest. Van fer tota classe d’auques: infantils, fantasies infantils, històries exemplars, figures històriques, grans obres literàries i temes locals. Cal afegir també els romanços amb narracions truculentes de l’actualitat, relació d’efemèrides i metrificacions de comèdies. El 1852 la impremta passà al net del fundador que es traslladà al carrer Sant Pau/Nou de la Rambla, i sembla que també es deia Ignasi, perquè així constava el peu editorial d’una obra de 1857, una novel·la de Dumas, El mendigo hipócrita.

-Estivill i Cabot, Ignasi: (Barcelona, segle XVIII — Barcelona, segle XIX) Impressor. El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas. El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins, i el 1816 tenia l’establiment al carrer de la Boqueria; més tard (~1822) passà al de Bòria. Imprimí obres de teatre populars en català, de Robrenyo, de Renart i Arús, etc. Fou conegut especialment per les seves estampes i làmines litografiades. Era també un relligador de qualitat. Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll.

–Estivill Rius, Assumpció: (Reus, 1949) és una bibliotecària i professora universitària catalana. És llicenciada en filologia hispànica (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976), màster en història contemporània i doctora per la School of Library and Information Science de la Universitat de Pittsburgh (1990). El 1976 comença la seva carrera professional com a bibliotecària a la Biblioteca Josep M. Figueras del Centre d’Estudis d’Història Contemporània. L’any següent i fins al 1982, treballà a la Secció de Reserva de la Biblioteca de Catalunya. L’any 1978 s’inicia com a docent a l’Escola de Bibliologia, actual Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, de la qual ha estat cap d’estudis, sotsdirectora i degana. Hi exerceix la docència fins a 2011 i es jubila definitivament el març de 2019.

És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles i monografies especialitzats en l’àmbit de la història de la professió bibliotecària i les biblioteques a Catalunya, la catalogació de tota mena de recursos, els sistemes integrats de gestió bibliotecària i l’ús de metadades, polítiques i presentació de col·leccions patrimonials a la xarxa.^[5] També és responsable de la traducció al català de les Regles angloamericanes de catalogació, de les RDA i d’altres textos normatius internacionals. Ha estat editora de la revista BiD: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació i ha format part dels comitès editorials d’altres revistes en l’àmbit de la biblioteconomia i la documentació.

–Estoc lliure Estocs de llibres que es troben al magatzem i que estan disponibles per subministrar les comandes dels clients.

–Estoc reservat: Estoc al magatzem reservat per a altres finalitats que no siguin el compliment de quotes o comandes de nous clients. Es pot reservar per a una comanda gran prevista o una oferta especial, per exemple.

–Estocs congelats Estocs de llibres al magatzem que no s’han d’enviar ni utilitzar en absolut. Generalment, es reserven per a un client o un acord concret en negociació.

–Estofat per incisions: Policromat d’or brunyit que es realitza posant-li a sobre una capa de bol d’Armènia i després gratant-li el dibuix.

–Estofar: Raure amb la punta del grafit el color donat sobre el daurat de la fusta, per deixar al descobert ratlles o línies daurades.

–Estoicheiomància: Art endevinatori practicat obrint qualsevol de les obres d’Homer o de Virgili, prenent com a avís del cel el primer vers que es llegia. Això es deia les sorts homèriques o virgilianes. Els primers cristians van practicar una cosa semblant, mirant com un senyal del cel el primer verset o passatge del Psalteri o de la Bíblia, que es llegia en obrir-se a l’atzar.

–Estoig: Receptacle de cartó rígid, similar a un volum, destinat a guardar fulls no enquadernats o llibres de luxe.

–Estoig antilliscant: Una funda protectora, sovint feta de cartró decoratiu o cuir, que conté un llibre. Està oberta per un extrem per permetre que el llibre s’hi “llisqui”.

–Estoig de cuir bullit: Estoigs que es realitzen bullent la pell, la qual cosa endureix el cuir. Perquè prengui la forma del llibre, se cenyeix la pell bullida sobre una maqueta, i es decora. És una manera de desar els llibres que procedeix de l’Europa medieval.

–Estovar: Ablanir.

–‘Estracilla’ ( petita estrassa)’: Cartó gris prim i barat que s’usa per a les tapes dels llibres. Es fabrica amb paper reciclat i altres materials fibrosos.

–Estrada, Josep (1771 – ?: Gravador d’indianes. Alumne de l’Escola de Dibuix de la Reial Junta de Comerç de Barcelona, on el 1789 va obtenir un dels premis. És considerat com un dels millors tècnics de la indústria catalana d’indianes. Va treballar a la casa Magí Pujades de Barcelona.

–Estrangelo: Antic alfabet siríac, la denominació del qual significa Escriptura de l’Evangeli, i s’usava a Caldea i a Babilònia uns tres segles abans de Crist.

–Estrangerisme: Mot, expressió, grafia, etc., propis d’una altra llengua.

–Estrany i Castany, Santiago: Mataró (Maresme), 24 de juliol de 1923 – Mataró (Maresme), 31 de maig de 2013. Fou un artista polifacètic i docent: pintor, grafista, exlibrista, dissenyador, esgrafiador i fotògraf.

Com a artista, excel·lí en un constructivisme figuratiu clar i net, i són molt visibles els seus esgrafiats, especialment en edificis de Mataró. Exercí de professor de dibuix a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, professor titular a l’Escola d’Arts i Oficis de Mataró i professor de l’Institut Politècnic Miquel Biada de Mataró, professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona i a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica de Mataró.

Fascinat pel Noucentisme i per Torres-Garcia, dels quals es considerava hereu, dedicà la seva tesi doctoral a L’art gràfic al Noucentisme que, a part de l’edició microfitxada de les Publicacions de la Universitat de Barcelona (1995), aparegué també impresa en un dens volum molt il·lustrat (Argentona, La Comarcal, 2002), i es tracta d’una aportació de molta acumulació d’informació, més que no pas d’un treball acadèmic i interpretatiu. Publicà també un treball sobre un altre artista que havia influït en ell, Ricard Marlet, a «Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes» (Barcelona, Associació Catalana d’Exlibristes, 1994), i va fer diverses col·laboracions en revistes.

–Estrassa: Tipus de paper amb una textura lleigerament rugosa, ben encolat i de color grisós, que es feia servir a les botigues de queviures.

–Estrasseta: 1. Paper d’un gruix proper a la cartolina, menor que el ‘paper d’estrassa’. 2. Cartó gris prim i barat que es fa servir per a les tapes dels llibres. Es fabrica amb paper reciclat i altres materials fibrosos.

–Estrat: Taula o conjunt de taules col·locades a la part inferior del ‘xivalet’ per dipositar-hi paquets, portapàgines, sorts, etc.

–Estratègies per a un disseny inclusiu i multicultural: Per incorporar la diferència, la diversitat i el multiculturalisme a l’àmbit del disseny gràfic, els dissenyadors poden implementar una sèrie d’estratègies essencials:

Recerca cultural: Conèixer el públic objectiu a través d’estudis culturals, entrevistes i examen de tendències visuals.

Col·laboració amb comunitats: Incloure persones de diversos orígens en el procés de disseny per assegurar representacions genuïnes.

Selecció de bancs d’imatges inclusius: Triar fotografies i il·lustracions que mostren la diversitat i que evitin caure en estereotips.

Proves d’accessibilitat: Analitzar els dissenys fent servir eines d’accessibilitat per confirmar que siguin comprensibles per a tothom.

–Estrella: 1. Figura amb què es representa convencionalment un astre dotat de llum pròpia. 2. Asterisc.

–Estrellat: Dit de la superfície ornamentada amb petits motius en forma d’estrella.

–Estrems, Joaquim📕 : S’inicià en el món llibreter cap al 1929. Treballà a can Montaner i Simon com a cap de propaganda. Després passà a una editorial barcelonina, va recórrer Catalunya de punta a punta, buscant subscriptors, a Lleida capital en va fer cent i passava per tots els pobles petits i grans. Amb la guerra ho va deixar i acabada i des d’un pis al carrer Pelai es va convertir de corredor en editor, acompanyat del seu fill. Va editar el llibre Pessebres de Joan Amades, Va publicar també l’Art popular a Catalunya i era distribuïdor de diverses editorials (Barcino, Aymà). Es va dedicar també a la bibliografia, publicant en el Butlletí del Gremi d’Impressors de Barcelona articles referents a incunables catalans i als mestres impressors primitius.

–Estrenyapapers: El mateix que “pinça per a paper”.

–Estrep: Planxa de ferro de les màquines d’imprimir sobre la qual es col·loca l’operari marcador.

–Estret: S’utilitza per significar que l’enquadernació d’un llibre no s’ha afluixat excessivament per l’ús freqüent.

–Estreta: Tipus mòbil alt i estret. / En tipografia, lletra allargada i estreta. Pot haver estat dissenyada així (condensed) o haver-se condensat posteriorment deformant una tipografia d’un altre tipus (vertically stretched). N’hi ha més o menys condensades, per la qual cosa es divideixen en “regular”, “extra condensada” i “ultracondensada”.

–Estretor dels llibres: És molt útil mantenir els llibres ben fixats i ajustats a les prestatgeries, perquè les cobertes no s’enfonsin i els llibres no perdin la seva bona forma; També estan protegits de la pols i de diversos insectes; si se’n treu un per ser utilitzat, se’n substitueix un altre de la mateixa mida.

–Estri: Atuell.

–Estria: 1.Fendre efectuada amb filets fins, però no tallants, en cartolines, cartrons i materials semblants. 2. Ornamentació realitzada amb ratlles fines.

–Estriat: 1.Quan el contorn duna figura té entrants i sortints com si fos una fusta treballada amb torn. 2. Material que té a la superfície aquests entrants i sortints.

–Estries: Defecte del pergamí consistent en un conjunt de petites incisions superficials paral·leles, causades durant el procés de preparació de la pell.

–Estripat: Dit del paper al qual s’han trencat els lligams entre les fibres per l’efecte de traccions oposades.

–Estroncany: Qualsevol de les branques tallades que en un motiu vegetal apareixen a intervals regulars al llarg d’un tronc d’arbre.

–Estruch, Albert: (Barcelona, c. 1830-1884). Gravador en buit. Fill del gravador Domingo Estruch. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Ferran, on va assistir a les classes de Bartomeu Coromina. Va ingressar el 1854 com a alumne al Departament de gravat i màquines de la Casa de la Moneda de Madrid, passant posteriorment com a segon gravador a la Fàbrica del Segell, d’on es va traslladar a la Reial Casa de la Moneda de Manila. Gravador de la Fàbrica del Timbre 1855.

–Estruch, Joan: Barcelona, c. 1820: Madrid, 1883. Gravador calcogràfic. Va estudiar a l’Escola de Comerç i a la de Belles Arts de Barcelona. El 1836 viatja a Itàlia per perfeccionar-se, fent-ho a Parma fins al 1840 sota la direcció de Pablo Toschi. El 1840 de nou a Espanya ingressa a la Direcció d’Hidrografia, encarregant-se de la direcció i gravat de nombrosos mapes.

Obres seves: Cartes marítimes: Carta General de les Illes Palaos, Marianes i Carolines, per Francisco Coello, Madrid, 1852. Carta esfèrica d’una part de la Costa Occidental d’Anglaterra que comprèn el Canal de Bristol i embocadura del de S. Jorge per Francisco de Lersundi, Madrid, Direcció d’Hidrografia, La Manxa i de Sant Jordi, per M. Ferreiro, Madrid, Direcció d’Hidrografia, 1888. Carta esfèrica de l’estret de Balábac format per les illes del Paragua i Borneo, segons els treballs de W. T. Bate publicats a Londres el 1856, construïda per F. Bregante, Madrid, Direcció d’Hidrografia.

–Estructura: 1. Part duna enquadernació vinculada a la forma en què es realitza. 2. Conjunt de relacions entre els elements d’un sistema.

–Estructura documental: És l’estudi del contingut literal del document que es coneix també com a discurs diplomàtic. Aquest es divideix en protocol inicial, text i escatocol o protocol final. Al protocol inicial s’inclouen fórmules amb la presentació de persones i institucions que intervenen en l’elaboració del document. El text és la part objectiva i fonamental per expressar el fet documentat o negoci jurídic. Hi destaca la idea central del document i les circumstàncies que el condicionen, seguit d’expressions que prevenen coercitivament la seva realització. El protocol final o escatocol conté les fórmules circumstancials de solemnitat que legalitzen l’acte per a la seva perfecció legal. Aquestes tres parts fonamentals se subdivideixen alhora en elements secundaris d’acord amb el desenvolupament del fet documentat.

–Estructures de filferro: Aquests són diagrames de filferro que defineixen els elements presents dins d’una interfície.

–Estructura lexicogràfica: Distribució i ordre amb què està composta una obra lexicogràfica i cadascuna de les seves parts.

–Estructura tipogràfica: Forma bàsica tipogràfica necessària per entendre què és una lletra i de quines parts es compon.

–Estruga i Estruga, Jordi: Com a gran entusiasta del llibre i tot el que l’envolta, Jordi Estruga (figura 1) ha dedicat una bona part del seu temps a l’activitat bibliòfila. Durant quasi vint anys (de l’octubre del 1997 al juny del 2017) ha gaudit del privilegi d’exercir la presidència de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB) de la qual n’ha estat president d’honor i membre de la junta directiva fins a la seva defunció. També ha format part de l’Association Internationale de Bibliophilie (AIB), amb seu a París, com a soci i membre del consell d’administració. Ha col·laborat amb diverses entitats culturals, entre elles, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, en la qual ha participat com a acadèmic corresponent. Ha tingut l’oportunitat d’impulsar diferents activitats, a escala nacional i internacional, relacionades amb el llibre, el gravat i la cartografia. Ha fet avinent la seva participació en la preparació i l’execució dels diversos congressos i col·loquis internacionals que l’AIB organitza anualment des de París. Va col·laborar molt estretament en l’organització i el desenvolupament de dos rellevants esdeveniments que varen tenir lloc a Barcelona: el Simposi Internacional de la Map Collectors Society (1986) i el XXII Congrés de l’Association Internationale de Bibliophilie (2001). Ha estat autor de diverses publicacions i conferenciant de temes especialment relacionats amb la història de la Corona d’Aragó, la bibliofília, el gravat, la litografia i la cartografia catalana. També ha intervingut en la publicació de les diferents obres que l’Associació de Bibliòfils de Barcelona edita regularment.

A Jordi Estruga el satisfeia el fet que una part dels components de la seva biblioteca hagin estat d’interès per a diferents estaments culturals de caràcter públic i que, per aquest motiu, hagin participat en diverses exposicions, hagin estat objecte de diferents publicacions i hagin format part de la temàtica central de nombroses conferències.

Entre altres és coautor  en els llibres: ’Jou, Pla i Plana : Tres arquitectes del llibre’ : Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 18 de gener-20 de març 2005 / [introducció i semblances Jordi Estruga], ‘Col·lecions privades, llibres singulars’ ( amb Aitor Quiney), ‘Miquel Plana, artista y bibliófilo en la Biblioteca Nacional’ (VVAA) i autor d’’El Tresor Cartogràfic De Catalunya’.

–es-tset: Lletra alemanya que consisteix en la lligadura de dues esses, una llarga i una altra curta (ß).

–Estuc: Càrrega que rep el paper per a omplir els porus, donar-li qualitat i carteig. Antigament aquestes càrregues eren fetes només de midons d’arròs i de blat, pols de guix, talc i cera. Actualment s’accepta el gal·licisme Cuixé.


–Estucadora: Màquina que realitza l’estuc sobre el paper. Pot tenir d’un a tres capçals per cara, i cadascun dels capçals té un corró aplicador i una rasqueta reguladora de la quantitat d’estuc aplicada. Cada capa d’estucatge que se li doni a un paper necessita assecat posterior, així que, després de cada aplicació, es passa el paper a una zona d’assecat.

–Estucadora d’alta brillantor: Estucadora de paper que té un cilindre especial (“cilindre cromat”) contra el qual es premsa el paper recentment estucat fins que s’assequi per deixar la superfície exterior extremadament cromada i brillant. Hi ha un segon sistema anomenat “warren” on el paper s’asseca prèviament, abans de passar al cilindre cromat.

–Estucat: Amb un acabat molt polit i amb estuc afegit.

–Estucat brillant (glossy): Potencia el color de les tintes, més artificial, es reflecteix la llum projectada. És el paper on millor es reprodueixen les imatges, recollint bé els colors i les gradacions tonals. La brillantor s’aconsegueix mitjançant fregament a l’última fase del procés de fabricació de paper, planxant el paper en passar-lo mitjançant unes calandres d’acer.

–Estucat mat: Apaga colors, evita reflexos, sobretot els de la llum d’interiors, queden empremtes fàcilment.

–Estucat semimat (setinat): Difumina el reflex de la llum.

–Estucats d’alta brillantor: apliquen una capa d’estuc d’uns 25 g/m2 de paper  La brillantor es dóna per calor a la superfície d’un cilindre cromat. Per etiquetes i embalatges d’alta qualitat Solen estucar-se per una cara només. Hi ha molts colors.

–Estudi: 1. Dibuix preparatori, de treball, a partir del qual l’artista elabora tota l’obra o una part. 2. Obra en què un autor analitza i dilucidar una qüestió. 3- Conjunt d’aspectes que s’estudien en una matèria. 3. Local on un estudi es dedica a la lectura i el treball. 4. En arts gràfiques, el lloc on es desenvolupa la tasca inventiva i de maquetació.

–Estudi del contingut: Investigació quantitativa i metòdica dels elements que constitueixen un text o un conjunt de textos duna publicació.

–Estudi crític: Text, com a pròleg o introducció, que precedeix l’edició d’un text clàssic.

–Estudis culturals del CERL:  American Society for Eighteenth-Century Studies http://asecs.press.jhu.edu/

Centre for Reformation and Renaissance Studies http://www.crrs.ca/

Humanism: Seeking the Wisdom of the Ancients; Vatican exhibit http://www.metalab.unc.edu/expo/vatican.exhibit/exhibit/c-humanism/Humanism.html

The Labyrinth: Resources for Medieval Studies, sponsored by Georgetown University http://www.georgetown.edu/labyrinth

The Luminarium: Three sections: Medieval, Renaissance and 17th Century Literature http://www.luminarium.org/lumina.htm

The Online Reference Book for Medieval Studies, ORB http://the-orb.net

Renaissance Society of America http://www.rsa.org/    

–Estudis d’usuaris: Són un dels principals camps de recerca de l’estudi del comportament informacional. Generalment s’inscriuen en l’àmbit de la Biblioteconomia i de la Informació i Documentació. Un dels objectius principals dels estudis d’usuaris és el comportament de les persones en la seva relació amb la informació. Analitzen els hàbits i les pràctiques dels usuaris i també el seu grau de satisfacció envers la qualitat dels serveis de les unitats d’informació, com ara biblioteques, arxius i centres de documentació.

–Estufa: Aparell en què els llibres se sotmeten a l’acció de la calor seca o de vapors càlids per tal de desinfectar-los.

–Esvaïment: El color de les cobertes d’alguns llibres s’esvaeix o perd intensitat en exposar-se a la llum.

-Esvaïment de tinta: Deteriorament ocasionat per l’alteració dels pigments de les tintes, i que dona com a resultat la pèrdua de color i la disminució de la llegibilitat del text o de la imatge en obres sobre paper.

–Esvorellat: S’utilitza per descriure on falten petits trossos a les vores de les taules o on s’ha produït esfilagarsat en una sobrecoberta o a la vora d’un llibre de butxaca.

–Et, Etcétera, &: En tipografia, el símbol “&”, usat ja en època molt antiga pels copistes com a notació abreujada de la conjunció llatina et. També anomenat Ampersand. Se segueix usant en els diferents idiomes com a equivalent de la conjunció copulativa “i”, i com a tal s’ha de llegir.

–Et alii: (del llatí) I altres. Es fa servir en les relacions de diferents persones (generalment, els autors d’una obra col·lectiva) quan només s’esmenta el nom de la primera, o algunes de les primeres, o les que se’n consideren principals responsables, tot indicant que n’hi ha més. Abreviat és: et al.

–Etanol: El mateix que “alcohol etílic”.

–Etapes de la restauració documental: A l’hora de restaurar un document cal seguir una sèrie de passos que, encara que no són sempre els mateixos (perquè cada document és un món), sí que és un esquema força fiable de com enfocar el treball.

–Èters de cel·lulosa: MC i CMC. Són compostos derivats de la cel·lulosa, sent el més conegut la “metilcel·lulosa”. Utilitzats en restauració. El seu efecte es perd en unes setmanes.

–Èters de midó: Es modifica el midó amb acetat o hidroxipropil. D’aquesta manera, es redueix el punt de gel de midó, modifica els temps de conservació, millora la resistència a la congelació i millora la claredat del gel de midó. La seva efectivitat es perd uns dies. Hi ha dextrines, midons precuinats i ‘British gums’ que no cal escalfar però són menys efectius.

–Ethel: Lligadura usada antigament que segueix vigent en algunes llengües. Es continua fent servir si volem indicar la forma correcta d’escriure un nom antic: “Œdipus” (Æ, æ).

–Ethernet: Tipus de xarxa d’àrea local desenvolupada en forma conjunta per Xerox, Intel i Digital Equipment. Es recolza en la topologia de bus, té amplada de banda de10 Mbps de manera que presenta una elevada velocitat de transmissió; i s’ha convertit en un estàndard de xarxa corporativa.

–Ètica arxivística: Estudia els problemes de caire moral de l’arxivística.

–Etil: S’utilitza en dissolució en restauració.

–Etimologia: 1. Ciència que té per objecte estudiar l’origen de les paraules d’una llengua i la recerca dels elements que la constitueixen. 2. Origen d’una paraula.

–Etimològic: De l’etimologia o relacionat amb ella.

–Etiòpic: És l’alfabet de la llengua etiòpica o amàrica (d’Amhara, a Abissínia), pertanyent, pel seu origen, a la família de les llengües semítiques. Té molta afinitat amb l’àrab i es llegeix horitzontalment d’esquerra a dreta.

–Etiqueta: 1. Trossos de paper enganxat al llibre informant de qui és el seu posseïdor. Pot ser un “exlibris” o “marca d’enquadernador”. 2. Targeta on es retolen les dades importants de documents i que solen anar a l’exterior de la caixa o a la prestatgeria. 3. Làmina col·locada als extrems dels volums o rotlles  i a la qual hi ha escrit el títol de l’obra.

–Etrusc: Alfabet usat en la llengua d’Etrúria, avui Toscana. Aquest alfabet encara avui no és totalment conegut. Hi ha moltes lletres dobles i fins i tot triples. Estava destinat a no ser vulgaritzat, ja que ho reservaven els sacerdots per conservar els seus secrets.

–Etruscs: En el llenguatge tècnic corrent en tipografia s’anomenen comunament etruscs els caràcters anomenats també Bastons o Filets d’ull estret.

-Eu Ecolabel: Certifica que les emissions al medi ambient (aire, aigua i sòl) relacionades amb la producció de paper compleixen els criteris establerts per la Unió Europea en matèria de sostenibilitat mediambiental.

–Eucaliptus: Arbre utilitzat en la producció de la pasta química. És de fibra curta i és la matèria principal amb què es fa paper a Espanya.

–Eucologi: 1. Devocionari que conté els oficis del diumenge i les festes principals de l’any. 2. Llibre dels grecs que conté totes les regles del missal, ritual i pontifical de la litúrgia.

–Eufemisme: 1. Forma amb què se substitueix en la llengua usual una expressió de mal gust, inoportuna, malsonant o tabuitzada.

–Eufonia: Harmonia de les paraules. Sons agradables i musicals tant a la prosa com a la poesia.

–Eufònic: És un festival d’arts sonores, visuals i digitals-performatives de les Terres de l’Ebre que se celebra des de l’any 2012. Les propostes del festival pretenen mantenir una relació molt íntima amb el paisatge i el territori. El gestor cultural i músic Vicent Fibla és el director del festival, i el grup comissariat està format per l’artista visual madrilenya Alba G. Corral, Arnau Horta, Antònia Folguera, Marta Oliveras i Oskar Fernández. El festival dura quatre dies (amb un cap de setmana previ, Pòrtic Eufònic, amb inauguracions d’instal·lacions artístiques), en diverses poblacions del territori i combina els espectacles i performances gratuïtes amb altres de pagament. Les activitats del festival es desenvolupen en municipis com Amposta, Miravet, Roquetes, Tortosa, Ulldecona o Vinaròs. Fins al 2023, la majoria d’actes es duien a terme a La Ràpita, any en què el festival en marxà al retirar-ne el nou consistori el suport. El festival dona cabuda a espectacles audiovisuals, tallers, instal·lacions en espais museístics o temporalment habilitats, accions sonores, activitats per al públic familiar i concerts en espais singulars.

El festival Eufònic ha portat endavant la seva versió urbana a Barcelona, al centre cultural Arts Santa Mònica, on s’ha celebrat Eufònic Urbà durant 8 edicions (des de 2013 a 2021), amb algunes de les propostes creades al festival de les Terres de l’Ebre. El juny de 2023 es distingí l’esdeveniment amb el Premi Nacional de Cultura (2023).

–Eufuisme: 1. Estil literari, caracteritzat pel preciosisme, la subtilitat, la pompositat i l’elegància formal, que va estar de moda a Anglaterra a finals del segle XVI. 2. Estil literari propi dels escriptors de l’època elisabetiana corresponent al culteranisme i al marinisme.

–Eugubines: Planxes de bronze antiquíssimes, amb inscripcions en llengua obaga, trobades a les ruïnes de l’antiga Eugubio, avui Gubbio (Itàlia), l’any 1444.

–Èumenes II de Pèrgam: Segon rei de Pèrgam, recordat per la Història com a benemèrit de la cultura pel gran increment que va donar a la Biblioteca de Pèrgam, en temps particularment difícils per a l’obtenció de llibres. Se li atribueix el mèrit d’haver estat el primer a adoptar el pergamí com a material per als llibres i l’escriptura. Va regnar des de l’any 197 al 159 aC.

–Eumo Editorial: És l’editorial de la Universitat de Vic. Va ser creada el 1979 en el si de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona, expressament per complir amb les exigències que dimanen de la naturalesa mateixa de la institució universitària: satisfer l’adquisició, el progrés, la conservació i la difusió del coneixement en tots els camps. La seva directora és la mestra i llicenciada en filologia catalana Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana des de 2016. Eumo, doncs, edita pensant en el millorament de l’educació, l’aprenentatge, la recerca i el pensament, sense excloure l’estímul de la literatura i de les arts en general. Assumeix tot el risc de la publicació i la difusió dels seus llibres.

Reduccions és una revista de literatura (ISSN 0214-8846) que es dedica a la poesia, als aspectes que s’hi relacionen i en l’actualitat literària. Fou fundada el 1977 per Segimon Serrallonga i Morer, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarrate, Lluís Solà i Ricard Torrents. La redacció de la revista se situa a Vic i pertany a l’editorial Eumo. Es publica literatura catalana però també poesia en llengües estrangeres, habitualment en l’original i traduïdes en català. Dins la secció «Estudis i comentaris» es presenten assaigs sobre poetes i poesia. Fins a novembre de 2021, Reduccions ha aparegut en 115 números, essent la revista sobre poesia més antiga dels Països Catalans. L’actual Director n’és Francesc Codina, qui va rellevar Lluís Solà en aquesta tasca

–Eurítmia: disposició harmoniosa de les línies en el dibuix i en el treball gràfic; concordança entre la proporció de les parts diverses que constitueixen el conjunt d’una obra, amb absència de tota dissonància.

–European Color Initiative (ECI): La Iniciativa del Color Europea (European Color Initiative (ECI)) és una organització multinacional europea creada per promoure i desenvolupar estàndards en l’ús i el tractament del color en arts gràfiques.

Nascuda a Alemanya, es compon d’experts de diversos països i empreses de renom. Els perfils de color i dades associades creades per l’ECI serveixen com a estàndards internacionals i són un punt de referència de provada solvència (tenen un lloc en espanyol, encara que està menys actualitzat que les zones en anglès i alemany).

–EuroScale: Estàndard europeu per definir les característiques de les tintes d’impressió. Es correspon amb l’estàndard nord-americà SWOP.

–Eurostile: El 1952, Aldo Novarese i Alessandro Butti van dissenyar per a la fosa Nebiolo la tipografia Microgramma, que gaudiria d’una gran popularitat com a lletra d’exhibició i publicitat, encara que només posseïa majúscules. El 1962 Aldo Novarese ampliaria la gamma de caràcters afegint-hi les minúscules i la fosa li va canviar el nom a Eurostile. El seu disseny està relacionat amb l’època en què es produeix en comptes dels clàssics d’èpoques anteriors. La seva aparença a base de formes rectangulars amb les vores arrodonides reflecteix l’esperit i el disseny dels anys 50 i 60 com les pantalles de televisió, cotxes, trens o edificis moderns. Embolica el text amb una aura tecnològica i funcional molt vàlid per a aplicacions d’exhibició i petits blocs de text.

–Europeana: Descobreix el patrimoni cultural digital europeu. Cerca, guarda i comparteix art, llibres, pel·lícules i música de milers d’institucions culturals.

–Evanescent: Material que es va esvaint amb el temps, sense intervenció externa.

–Evangeli: 1. Cadascun dels quatre primers llibres canònics del Nou Testament que contenen la vida de Crist. 2. Llibret que conté el principi de l’Evageli de sant Joan més tres capítols dels altres tres evangelistes, el qual solia penjar-se de la cintura dels nens entre algunes relíquies i penjolls.

–Evangeli apòcrif: Cadascun dels llibres, segons opinió d’alguns, que contenen narracions inspirades en els fets evangèlics, però que l’església catòlica no admet al cànon.

–Evangeli canònic: Evangeli dels quatre inspirats per Déu, segons l’Església catòlica, que els ha inclòs al cànon dels llibres sants.

–Evangeli sinòptic: Cadascun dels tres primers evangelis canònics, és a dir, els de sant Mateu, sant Marc i sant Lluc, que refereixen gairebé els mateixos fets i ensenyaments en termes semblants, encara que al costat d’aquestes coincidències hi ha profundes diferències en el lèxic, a l’ordre i a la matèria.

–Evangeliari: Llibre de litúrgia on s’escriuen els evangelis de cada dia de l’any. Van estar en voga entre els segles IX-XV, abans de l’arribada del missal.

–Eventual: En un llibre corrent, la part que s’anomena eventual, és a dir, la dedicatòria, el pròleg, els advertiments, la taula de matèries i la introducció, habitualment es compon primerament; però, per conveniència de la compaginació tipogràfica, porta una numeració de pàgina independent, en xifres romanes, i no s’imprimeix fins després d’imprès el text de l’obra. En fer-se una reimpressió o segona edició, aquesta part integral del volum deixa de ser eventual i constitueix un tot uniforme amb numeració aràbiga correlativa.

–Evocació: Derivada del llatí evocatio, que significa “convocar” o “cridar”, és la propietat que tenen algunes paraules, frases, objectes o imatges per generar una connotació, produint a l’observador una imatge mental addicional. És un recurs molt utilitzat en arts visuals en fer referències culturals subtils, i en el disseny de logotips en cercar que certes propietats intangibles i emocions s’associïn amb els conceptes i les representacions visuals d’una marca.

–Ex bibliotheca: Exlibris de biblioteca.

–Ex dono: Fórmula d’alguns llibres que notifica que han estat donats.

–Examen de manuscrits: Els editors, abans de imprimir un llibre qualsevol, el sotmeten a un profund examen, sigui per ells mateixos o pel comitè de lectura de la casa. L’obra s’imprimeix [imprimia] sempre que el resultat del dit examen sigui favorable.

–Exbloguis: La pàgina de Josep Manzano sobre ex libris i ex webis és molt interessant i suposo que el que ell diu i fa sobre Ex libris i Ex webis es pot aplicar el mateix en el món dels Blogs. És una manera de signar les coses que es van posant en el vlok de cadascun.

–Excèntriques: 1. Peces que posen en moviment el barró de la forquilla.2. És designa també així la situada al cilindre o bombo per fer funcionar les llengüetes.

–Excessos: Subministrament de paper que excedeix les necessitats per a una impressió. Tb fa referència a la quantitat produïda per sobre del nombre desitjat.

–Exclamació: Signe d’entonació que consisteix en dos traços verticals afuats en diferent posició ( ¡!).

–Exclusiva: Dret que no pot ser exercitat més que pel mateix interessat. Al comerç llibreter es diu Dipòsit exclusiu a un dipòsit que es fa a una llibreria només, i Venda exclusiva la que es reserva a una sola casa venedora.

–Excrement: Deposició d’animals que produeix alteració sobre els materials. Els més comuns que es troben a llibres i documents són els d’insectes, rates i ratolins.

–Excudebat: Apareix al costat del nom de qui va editar un gravat.

–Excuderunt: Paraula llatina que significa ‘ho va executar’, que alguns dibuixants o gravadors antics posaven al peu de les seves obres.

–Excudit: Editor. El mateix que “excudebat”.

–Excurs: Dissertació afegida a un capítol, part o obra, que serveix per fer una exposició més àmplia d’algun punt o tema tractat abans.

–Excusors: Una de les moltes denominacions amb què es designaven els prototipògrafs o primers impressors.

–Ex-dono: Fórmula d’alguns llibres que notifica que han estat donats.

–Executòria: Llibre o manuscrit on consten els mèrits, serveis, comportament, noblesa o títols concedits a una persona. Les més abundants són les dels segles XVI, XVII i XVIII. La majoria tenen grans lletres capitals i miniatures, algunes vegades veritables obres d’art, degudes a artistes excel·lents.

–Exegesi: 1. Explicació o interpretació filològica, històrica o doctrinal d’un text objecte de discussió.

–Exegesi bíblica: Interpretació de la Bíblia.

–Exegeta: 1. Escoliasta, comentarista dels grans escriptors, principalment durant l’època alexandrina. 2. Comentarista dels textos sagrats.

–Exegètica: Complex de les normes que constitueixen la ciència del comentari, de l’exposició i explicació d’un text. Adjectivament s’anomena Exegètica una gramàtica que no indica només les regles gramaticals, sinó que tracta del sentit, de l’etimologia, de l’ús exacte de les paraules; és exegètic un diccionari que no es limita a registrar i explicar amb altres paraules un vocable, una dicció, sinó que explica demostrativament el significat històric i l’aplicació pràctica, ajudada amb exemples; una Edició exegètica és una edició acompanyada de comentaris històrics, literaris, filològics, etc.

-“Exempla”: Anècdotes i successos moralitzants trets de biografies dels sants i de la vida corrent.

–Exemplar: 1. Exemplar: 1. Gravat, imprès, llibre o publicació periòdica que són reproducció d’un original.2. Unitat d´un imprès, escrit, dibuix, gravat, etc., que reprodueix un mateix original o model. 3. Conjunt de les unitats d’enquadernació d’una sola obra plegades i reunides en volum. 4. Conjunt de toms o volums que componen una obra. 5. Tom o volum que forma part duna obra així dividida. 6. Plec que en la composició de pedaços correspon a una jornada. 7. Total de capelles que componen una obra. 8. Unitat de tiratge d’una publicació periòdica o conjunt quan una edició consta de més d’una unitat de tirada.

–Exemplar. Grup d’Estudis del Patrimoni Bibliogràfic i Documental: Exemplar és un grup d’estudi dedicat a la investigació del patrimoni bibliogràfic i documental. En aquests moments desenvolupem el projecte de recerca “Sabers connectats. Xarxes de venda i circulació d’impresos a Espanya i Llatinoamèrica” i prèviament el projecte “Història de la publicitat del llibre a Espanya: (segles XV-XX)” i “Cens de catàlegs espanyols de venda de llibres (dels orígens a 1840)”. A més de nombroses iniciatives dels seus col·laboradors en la història del document escrit.

–Exemplar addicional: Exemplar d’un llibre quan una biblioteca en té més d’un, sense comptar-hi.

–Exemplar alterat: Exemplar que difereix dels altres de la mateixa edició.

–Exemplar anticipat: Exemplar d’un llibre que s’envia a publicacions periòdiques o persones particulars abans de la seva impressió definitiva o difusió per a examen crític.

–Exemplar autoritzat: Exemplar el text del qual està garantit per una autoritat i al qual s’han d’ajustar tots els que en depenen o se’n deriven.

–Exemplar de bescanvi: En una biblioteca, exemplar que procedeix de canvi o està destinat a aquest fi.

–Exemplar de bibliòfil: Exemplar ricament enquadernat i ben conservat.

–Exemplar cartoné: Exemplar que té una o més pàgines impreses diferents de les que corresponen a l’edició original per haver-se advertit alguna errada o per motius de censura.

–Exemplar ceterorum (terme llatí): Arquetip.

–Exemplar complet: Exemplar que no manca de cap de les parts que ho han de conformar, si va ser imprès amb elles. 2. Conjunt de toms o volums d’una obra o d’una col·lecció a la qual no en falta cap, si va ser publicat.

–Exemplar de consulta: Exemplar utilitzat normalment en el decurs de diverses activitats (litúrgiques, escolars, administratives, etc.).

–Exemplar de còpia: Exemplar en què ha estat copiat un original.

–Exemplar de cor: 1.Exemplar utilitzat pels oficiants en les cerimònies litúrgiques. 2. Exemplar d’un text utilitzat pel cor en una cerimònia litúrgica.

–Exemplar dedicat: Exemplar que du una dedicatòria.

–Exemplar defectuós: 1, Exemplar a qui falten o sobren plecs, o té un altre tipus de defecte relacionat amb l’enquadernació. 2. Exemplar arnat o amb taques d’humitat o de greix.

–Exemplar deteriorat: Exemplar inservible per a la venda com a conseqüència de cops, arrugues, mullades, etc.

–Exemplar de dipòsit legal: Exemplar que es lliura per constituir el dipòsit legal de les publicacions.

–Exemplar duplicat: Segon exemplar d’un llibre o publicació existent en una biblioteca.

–Exemplar escadusser: Exemplar separat d’altres amb què forma unitat o col·lecció. Tb es diu Exemplar solt.

–Exemplar excedent: Exemplar duna biblioteca que, tot i formar part del seu fons bibliogràfic, sobra i no s’utilitza.

–Exemplar expurgat: Exemplar a qui, per raons de censura, se li han titllat paraules, frases o paràgrafs o a qui se li han suprimit fulls, o aquests s’han enganxat els uns  als altres per impedir-ne la lectura del contingut.

–Exemplar factici: És aquell que conté obres diferents que han estat enquadernades juntes. En un mateix volum es reuneixen exemplars unitaris de diferents edicions.

–Exemplar gratuït: Exemplar regalat a una biblioteca per l’editor, l’autor, una institució, etc. També regalat a un particular com els llibres no venals donats, per exemple, pel Gremi d’Editors de Catalunya.

–Exemplar d’homenatge: Exemplar ofert per l’autor a una persona en particular. No ha de ser el que després aparegui en una dedicatòria particular de la còpia.

–Exemplar ideal: 1. Millor exemplar de la primera edició, amb el qual es comparen no només els restants de la mateixa tirada, sinó les de les posteriors per determinar els tiratges d’una obra i els exemplars que difereixen de l’ideal. 2. Exemplar que, entre diversos estats, ofereix el més perfecte de l’obra segons la intenció de l’autor, editor o impressor.

–Exemplar imaginari: Exemplar que només es coneix per les al·lusions o cites que se n’han fet, però que ningú no ha arribat a veure mai.

–Exemplar impur o mixta: De dos exemplars mutis se’n pot obtenir un exemplar complet, que el bibliòfil anomena Impur o Mixt. De fet, de tenir dos mutils es passa a un complet i a un altre que queda una mica més mutil del que estava a fer servir parts seves per completar l’Impur.

–Exemplar incomplet: 1. Exemplar a qui, constant de diversos volums, n’hi falta algun si ha estat editat. 2. Exemplar a qui falten fulles, làmines o altres elements com portades, il·lustracions, etc., si va ser imprès amb ells. Tb és diu Exemplar mutilat.

–Exemplar immobilitzat: Exemplar que no surt del magatzem per manca de vendes.

–Exemplar intons: Exemplar que manté els plecs sense tallar o que conserva les barbes del paper. Tb és diu Exemplar verge.

–Exemplar de lectura: Exemplar d’una obra que una editorial proporciona a una altra que està interessada a conèixer-ne el contingut amb vista a una possible traducció. Tb és diu Exemplar de treball.

–Exemplar manipulat: Exemplar que ha estat reestructurat per persona aliena a l’editor o impressor, completant-ho amb elements d’una altra edició o bé amb pàgines facsímils o elements que mai no han pertangut a l’edició original (per exemple, una portada nova quan l’original falta, etc.).

–Exemplar numerat: Exemplar que forma part d’una edició numerada.

–Exemplar postil·lat: Exemplar que porta notes autògrafes de l’autor o de persona il·lustre, notes que augmenten el seu valor bibliòfil.

–Exemplar de premsa: Exemplar que l’editor envia a les publicacions periòdiques amb la intenció que publiquin una recensió o crítica.

–Exemplar de presentació: Exemplar, de confecció especialment acurada, que s’ofereix en homenatge a una persona de rang alt.

–Exemplar de préstec: Exemplar que a les biblioteques està destinat a ser prestat, sigui interna o externament.

–Exemplar de procedència il·lustre: Exemplar que ha pertangut a una persona destacada.

–Exemplar de recanvi: Exemplar destinat a ocupar el lloc d’un altre que manca momentàniament o s’ha perdut.

–Exemplar refet: Exemplar el text del qual ha estat restaurat per trobar-se incomplet.

–Exemplar solt: 1. Exemplar que no forma sèrie amb un altre. 2. Escadusser.

–Exemplar suplementari: Exemplar que l’editor imprimeix a més dels propis de l’edició. Tb és diu ‘Sobretirada’.

–Exemplar tipogràfic: 1. Exemplar preparat per a la composició tipogràfica del text. 2. Exemplar d’un text utilitzat pel cor en una cerimònia litúrgica.

–Exemplar de treball: 1. Exemplar en què hi ha anotacions, indicacions, etc., de l’autor o d’un lector. 2. Exemplar d’una obra que l’editorial original lliura a la que la traduirà.

–Exemplar universitari: Exemplar, còpia oficial.

–Exemplar d’ús: Exemplar d’una obra destinat a un freqüent ús (escolar, administratiu…) i que sol tenir poca qualitat i no sol ser necessari conservar en una biblioteca.

–Exemplar útil: Exemplar disposat per a la venda, una vegada rebutjats els defectuosos.

–Exemplar de valor històric: Exemplar que mostra dades o detalls que evidencien una relació especial amb el seu autor (un exlibris o una dedicatòria autògraf, per exemple) o amb algú relacionat amb ell, amb una persona eminent o amb una col·lecció o biblioteca famosa.

–Exemplars especials: Quan en el tiratge d’una mateixa edició s’obtenen exemplars que tenen característiques que els diferencien dels altres que constitueixen l’edició, s’anomenen Exemplars Especials. Prenen el nom d’aquella particularitat que és la que els distingeix dels altres; si és per les diferents qualitats del paper, es diran Exemplars en paper Xina, Japó, fil, vitel·la, etc.; quan és més gran el paper s’anomenaran exemplars a Gran paper; si és diferent la tinta de la impressió, seran exemplars impresos en vermell, blau, etc., i els seus exemplars tenen dedicatòria impresa, són exemplars per a D. Tal o D. TalAltre, etc.

L’imprimir Exemplars especials dins de la mateixa edició va tenir el seu origen al segle XV, ja que són diverses les obres d’aquesta època, en què es va imprimir tota l’edició en el mateix paper, menys alguns exemplars que ho van ser en vitel·la. Així mateix hi ha exemplars de llibres impresos del segle XV en gran paper, com ara Glanvilla, ‘De Prpietatibus rerum’, Tolosa, 1494. Des del segle XVI fins avui, a Espanya s’han imprès Exemplars especials de moltes obres, sent els més importants els ‘estampats en vitel·la’ de la ‘Bíblia Políglota’ (Alcalá, 1514.1517, 6 vols,9, ‘Bíblia’ d’Arias Montano (1569-73), 8 vols.), ‘Les Set Partides’ (Salamanca, 1555, 4mvols).

–Exemplari: Còpia oficial de les obres que a l’Edat Mitjana es llegien en diverses facultats, revisada per l’autoritat competent.

–Executòria: Llibre en què es posaven els mèrits d’una persona, sobretot la seva pertinença a la noblesa o cavallerositat. Van ser molt utilitzats entre els segles XVI-XVIII. Estaven fets en pergamí i destaquen per les seves belles miniatures.

–Exercici d’escriptura: Proves de cal·ligrafia que es troben en un manuscrit, on l’escriptor assaja la lletra. Quan els gargots eren per veure com estava de carregada la ploma de tinta s’anomena “prova de ploma”.

–Exfoliació: Separació dels components d’un cartró compost de diverses capes degut a una adhesió deficient entre elles. Tb es diu Delaminació.

–Exfoliador: Conjunt de fulls de paper lleugerament enganxats per un dels seus talls per facilitar el despreniment de cadascuna.

–Exfoliar: Dividir una cosa en fulls, làmines, etc. Els pans d’or per a l’enquadernació són exfoliats.

–Exhaurit: Dit d’un llibre del qual s’han venut o distribuït tots els exemplars i l’editor no preveu una impressió ni una reedició.

–Exhaustiu: Que esgota o esgoti del tot.

–Exhort: Escrit pel qual un jutge o tribunal competent en un assumpte demana a un altre de la mateixa categoria que executi alguna diligència judicial que interessa al primer.

–EXIF: Format de metadades que incorpora dades a les imatges digitals.

–Exlibris: 1. Marca del propietari que es posa sobre un llibre, sobretot a la contratapa. Si és a l’exterior de la tapa s’anomena “superlibris”. Hi ha tres tipus, dividits per grups: grup primer (nobiliaris, heràldics, al·legòrics, eclesiàstics), grup segon (ornamentals i simbòlics), i grup tercer (tipolitogràfics). L’exlibris pot estar escrit a mà, imprès amb un segell, marcat amb ferro o ser una etiqueta impresa i enganxada al llibre. El llibre que porta l’exlibris gofrat a foc al tall s’anomena “llibre ferrat”. 2. Fórmula que notifica la pertinença dʼun llibre a una persona o institució. 3. Poden tenir altres finalitats , una d’elles és consignar-hi, com molts bibliòfils ho han fet, el prestatge o taula on hi havia el llibre; una altra és que, si es presta el llibre, la persona que se l’emporta sempre sabrà a qui pertany per l’exlibris i no s’oblidarà a qui l’ha de tornar.

–Exlibris caricaturesc: Si, en el seu primer moment, va ser discutit i condemnat per un sector de bibliòfils greus i clàssics, molt aviat un excel·lent article de Miquel i Planas a la Revista Ibèrica d’Exlibris li va donar dret de ciutadania al vast concert de l’exlibrisme. Miquel i Planas va afirmar als seus lectors austers que la caricatura no és una perversió de l’art, sinó una manera particular de considerar-lo. Aquests exlibris moderen una mica la transcendència i la serietat de l’art de l’exlibris.

–Exlibris catalanistes: Una gran part dels exlibris catalans estan marcadament influïts pels sentiments catalanistes i en alguns casos de franc nacionalisme. Abunden doncs, en primer lloc, la preferència de l’escut català, la silueta de la muntanya de Montserrat, i un altre tema iconogràfic molt repetit, Sant Jordi. En altres casos el sentiment patriòtic s’expressa amb més subtilesa.

–Exlibris eclesiàstics: Són els pertanyents a una entitat religiosa o dignitat eclesiàstica, i hi figuren emblemes o escuts al·lusius.

–Exlibris glossant la Vida i el Llibre: Són exlibris que canten l’esperança, l’alegria de viure, el tema simbòlic és l’Arbre de la Vida, ple de saba i de força, símbol de la perpetuïtat de la transmissió de l’espècie, del renaixement, l’Arbre que dona els fruits. El llibre, passió dels bibliòfils, simbolitza també saber, coneixement, amor a la lectura, estudi.

–Exlibris heràldic: Exlibris que representa l’escut nobiliari del propietari.

–Exlibris macabres: El tema de la Mort va ser un dels grans temes iconogràfics de l’exlibris perquè sense la funció de testimoni de l’escriptura no tindria sentit. Així, el llibre és una victòria sobre la Mort: “Homo perit, liber manet”.

–Exlibris ornamentals: Són aquells que en el seu dibuix només es busca l’efecte o la bellesa de la seva presentació.

–Exlibris parlant: Els heraldistes van donar el nom d’armes parlants als blasons els atributs dels quals recorden el nom de família de qui l’usa. Pel seu caràcter emblemàtic i simbòlic, l’exlibris havia de servir-se dels mateixos recursos utilitzats pel blasó, quan el nom del propietari ho permetia, quan tenia un significat material (Narcís, Clavell, Font, Pi, Rosal, Prat, Montsalvatge, Serra, etc.) o abstracte (F. Miracle, J. Tria, Tria lloms d’un batraci). No obstant això, si bé aquestes marques parlants són, en general, encantadores, comporten per a l’època (XIX-XX) un defecte: la manca de transcendència del tema iconogràfic, que no dona res més que la forma material de la paraula, el nom, i no ens informa gens ni mica sobre la seva personalitat ni amaga cap simbolisme.

–Exlibris professionals: Recullen símbols tradicionals, i el seu interès resideix més que en el simbolisme, que no té res d’original, a la seva sàvia organització.

Els exlibris de metges i farmacèutics estan adornats, en general, amb la serp d’Esculapi i per plantes adormidores, símbols tradicionals de la medicina. Hi ha un gran nombre d’exlibris macabres (cranis, esquelets armats amb la tradicional dalla, negres grutes) i de marques al·legòriques: una deessa que representa la medicina oposant-se a la Parca, que intenta tallar prematurament el fil que teixeix de la vida, una bonica filera.

Els més nombrosos són els d’advocats i juristes. Estan adornats gairebé sempre amb els emblemes tradicionals de la justícia: l’espasa, la balança, el llibre de les lleis i, sovint, una al·legoria femenina.

Molt més interessants, des del punt de vista simbòlic, són les marques d’artistes, pintors, escriptors, músics, de gran subtilesa i diversitat temàtica.

Els exlibris d’impressors, d’editors, de professionals de les arts del llibre van ser força nombrosos. La major part de les vegades el tema iconogràfic emprat, en particular per als impressors va ser la representació d’una premsa moderna o arcaica.

–Exlibris religiosos: La importància de la religió a la societat de 1900 no podia deixar de reflectir-se als exlibris, que en la simbologia religiosa va trobar bona forma per a l’exteriorització dels sentiments més íntims a través de l’al·legoria. Van ser particularment destinats a les biblioteques de religiosos, però gran nombre de laics devots les van adoptar.

–Exlibris simbòlics: Són els exlibris el dibuix dels quals conté algun significat al·lusiu al llibre, a la biblioteca o al propietari (nom, professió, etc.).

-Exlibris universal: Aquell que sent un sol és utilitzat per totes les persones que pertanyen a una mateixa professió, afegint-se simplement el nom particular de cadascú.

–Exlibrisme: Estudi i coneixement dels exlibris.

Un dels primers exlibris imprés, d’ Hildebrand Brandenburg de Biberach (1480)

–Exlibrista: Artista, gravador o dibuixant que fa exlibris. Exlibris: Un exlibris és una marca de propietat que es posa en un llibre. 

–Exocet: Creada pel dissenyador anglès Jonathan Barnbrook el 1991 per a la fosa Emigre, el seu nom sembla una broma d’humor negre encara que en realitat està inspirada en els rètols grecs llaurats a la pedra. Les rematades i la forta geometria amb què compta suggereixen la utilització d’una eina no massa refinada per tallar-la. Va ser dissenyada originalment per a l’anuari europeu ‘Illustration Now’. Segons Barnbrook, ‘jo mai no vaig entendre realment la idea d’una tipografia amb serif fins que la vaig experimentar dibuixant-la. Hi ha diverses teories de com van néixer. Una d’elles l’atribueix a la rematada que es pintava als extrems de les lletres amb un pinzell i l’altra explica que la creació d’una rematada al final dels traços quan es llauraven a la pedra va donar lloc a la idea de serif. Jo vaig intentar tots dos. El treball amb el pinzell em va ser útil per tenir una primera impressió de com mètodes es creen els serifs. Amb el llaurat a la pedra vaig trobar una experiència molt més aclaridora perquè és radicalment diferent de dissenyar una tipografia en un Macintosh. Això també implica un esforç físic més gran però sentia com deixava gravades les meves marques per sempre. Això em va fer plantejar diverses preguntes sobre la realitat de la tipografia. És la tipografia llaurada a la pedra més ‘real” que la fotografiada’?

–Èxode: A la Bíblia anomenada dels Setanta es va donar aquest nom grec, que significa Sortida, al segon llibre del ‘Pentateuco’, perquè conté la sortida del poble d’Israel d’Egipte.

–Exodi: 1. Els grecs van donar aquest nom a la declaració i explicació de la tragèdia, que solia fer-se al final de la mateixa. En canvi els llatins van anomenar així una mena de sainet o pantomima que s’interpretava després de la tragèdia, per mitjà del qual es criticaven tots els vicis de la societat i fins i tot els defectes dels emperadors romans. 2. Preàmbulo d’un raonament o conversació familiar. 3. Introducció d’una composició literària.

-Exònim: nom donat a alguna cosa d’una comunitat lingüística pels parlants d’una altra comunitat (acostuma a ser una traducció).

–Exordi: 1. Principi, introducció, preàmbula duna composició literària o una altra obra denginy. 2. Primera part del discurs oratori, que té per objecte cridar latenció i preparar lànim dels otents.

–Exotèric: Públic, extern, que és a la llum del dia. El contrari de fosc, ocult, esotèric.

–Exotisme: Caràcter d’exòtic. L’afició a l’exotisme va ser molt gran en determinats períodes de la història literària. Els romàntics i bona part d’autors del segle XVIII van sentir fortament la necessitat de l’exòtic, com B. de Saint Pierre, Chateaubriand, etc.

–Expandit: En tipografia, quan el caràcter s’ha modificat i s’ha eixamplat (quedant com a aixafat).

–Expedient: 1. Conjunt de documents i informacions referents a un assumpte. 2. Conjunt de documents i tramitacions relatius a una obra en edició o ja editada. 3. Conjunt ordenat de documents que formen la història d’un assumpte i es guarden en una carpeta. 4. Conjunt de documents, de procedències diverses, reunits artificialment amb fins de documentació i aplegador per matèria, com ara accions, fets, llocs, persones, projectes, etc. 5. Conjunt de documents format orgànicament per l’administració d’origen o bé per reagrupament derivada de la col·locació als arxius.

–Expedient accessible: Expedient en què la comunicació no pateix cap restricció.

–Expedient per matèries: Expedient que agrupa documents relatius a una matèria determinada.

–Expedient obert: Expedient susceptible de rebre noves peces.

–Expedient personal: expedient format per un organisme per a cadascun dels seus empleats i constituït per peces relatives a la seva situació personal i familiar, la seva carrera administrativa i la seva idiosincràsia.

–Expedient de restauració: Document on es van anotant els passos fets durant una restauració d’una obra, des de l’acta de lliurament, pòlissa d’assegurança, bibliografia sobre tractaments, proves, establiment del tractament, aplicació i fotografies del procés. Solen existir formularis preestablerts amb els apartats a emplenar.

–Experiència de marca: O brand experience són aquelles sensacions, sentiments i comportaments del consumidor que sorgeixen a conseqüència de la seva interacció amb tot allò que envolta una marca. Aquests punts d’interacció desperten emocions que creen una experiència i una percepció al voltant de la marca. Si la publicitat està pensada per crear consciència sobre la promesa d’una marca, l’experiència de marca ha d’oferir la prova d’aquesta promesa de valor. L’experiència de marca ha d’aconseguir connexions emocionals profundes i una afinitat més gran amb les seves audiències.

-Experiència metacognitiva: Descriu la nostra consciència del que estem experimentant, com ara si la lectura d’un text és fàcil (fluent) o difícil (difluent).

–Experiència museogràfica: Estímul intel·lectual propi del llenguatge museogràfic.

–Experiència d’usuari (UX): És el resultat i el sentiment de l’usuari durant la manipulació (ús temporal o recurrent) d’un objecte funcional o d’una interfície home-màquina. La persona encarregada d’optimitzar aquesta experiència s’anomena UX Designer.

–Experimental: Fundat a l’experiència. El naturalisme, i en particular Émile Zola, van intentar crear una novel·la experimental, en la qual els personatges obrin amb absoluta llibertat.

–Expert: (paraula anglesa utilitzada per la casa Adobe): Conjunt de caràcters que compten amb versaletes, xifres elzevirianes, fraccions, xifres, superíndexs i subíndexs, lletres superíndexs, lligadures i altres caràcters especials que contribueixen a dotar el text d’una imatge professional.

–Expiració: Moment en què expira un termini convingut o prescrit.

–Explanació: Explicació d’un text, doctrina o sentència que té el sentit fosc o ofereix diverses possibilitats d’interpretació.

–Explícit: Frase final que es posava antigament al final d’un llibre, on es podia explicar les circumstàncies en què va ser escrit, per qui i quan. Solia aparèixer en còdexs i incunables, on no existia el colofó. Davant seu hi havia l'”implícit”, que es posava a l’inici.

–Explícit de referència: En descripció bibliogràfica, últimes paraules d’un paràgraf, generalment al final d’un llibre sense comptar la “guarda”, que serveix per identificar-lo.

–Explícit opus: 1. En els còdexs i alguns incunables, darreres paraules d’un text. 2. En els còdexs i alguns incunables, fórmula que indica el final d’un text. Nota: Normalment està introduïda per la paraula llatina ‘explici’t i va seguida de la repetició del títol.

–Explícit de referència: Paraules finals d’un full establert arbitràriament (en general el penúltim, sense comptar el full de guarda) que permeten d’identificar un exemplar determinat d’un text.

–Expoli: Alienació il·legal de documents que suposa desposseir de la propietat o titularitat d’un bé del patrimoni documental els seus titulars, tant per acció (venda fraudulenta, exportació il·legal, destrucció, etc.), com per omissió (conservació deficient, etc.).

–Expoliar un llibre: En el llenguatge bibliogràfic significa apropiar-se textos d’altres autors per formar un llibre nou. Per exemple: moltíssims diccionaris han estat compostos espoliant definicions d’altres diccionaris i així successivament.

–Exposició: 1. Mostra temporal de llibres o documents amb fins culturals i educatius. 2. En fotografia i arts gràfiques, l’acció o el fet de sotmetre materials sensibles a la llum (fotosensibles) a l’acció d’aquesta (exposar). L’exposició depèn de la quantitat de llum rebuda ja sigui per la intensitat de la llum, el temps d’exposició o una combinació de tots dos. Cada material fotosensible sol tenir una quantitat òptima d’exposició a la llum que es pot determinar mitjançant una taula d’intensitat-temps. 3. En art, conjunt d’obres que es mostren al públic en un mateix lloc en un mateix lloc durant un període de temps. Les exposicions solen tenir un motiu comú que les agrupa: Un moviment artístic, un mateix autor, un mateix col·leccionista. Si el període de temps és indefinit, es parla d’“exposició permanent”, si l’exposició varia de lloc d’acord amb un calendari, s’anomena “exposició itinerant”. 4. (museus) Resultat d’articular uns propòsits comunicatius concrets a través dels recursos propis del llenguatge museogràfic. L’exposició està formada per una o diverses solucions museogràfiques adequadament enllaçades en una narrativa coherent (guió) i pot tenir diferents objectius i propòsits comunicatius de base: educatius, promocionals, lucratius, …

–Exposición Internacional de las Artes Gráficas y de la Industria del Libro. Guía General y Catálogo de la Sección Española, Leipzig, Mayo-Octubre de 1914. Instituto Catalán de las Artes del Libro/Imprenta Elzeviriana, Barcelona, (1914). Amb 13 plànols, 26 imatges i 32 pàgines d’anuncis molt interessants i que donen molta informació. Hi ha un article d’Eudald Canibell i també els Estatuts de l’Institut Català de les Arts del Llibre, una breu història de l’Institut i el Programa d’Ensenyances del mateix Institut, una petita guia de la ciutat de Leipzig i un llistat dels expositors amb: 18 Cases Tipogràfiques (14 de Barcelona, 3 de Madrid i 1 de Sant Feliu de Guíxols), 8 Impressors amb Tipografia (6 de Barcelona i 2 de Madrid), 16 Editors (7 de Barcelona, 8 de Madrid i 1 de València), 5 Editors amb Tipografia, Litografia, Enquadernació i Fotogravat (3 de Barcelona i 2 de Madrid), 4 Cases de Tipografies i Litografies (3 de Barcelona i 1 de Sabadell), 1 de Tipografia i Gravat de Barcelona, 2 de Litografia de Barcelona, 1 de Cromolitografia i Enquadernació Artística de Barcelona, 2 de Litografia sobre fulla de metàl·lica de Barcelona, 4 d’Enquadernacions i Estampes de Barcelona, 3 de Fotogravadores de Barcelona, 4 fàbriques de paper de Barcelona i 1 antiquari de llibres, en Salvador Babra. O sigui que la “Exposición Española” es pot posar entre cometes, ja que hi havia 51 expositors de Barcelona, 15 de Madrid, 1 de Sabadell, 1 de Sant Feliu de Guíxols i 1 de València.

Entre els plànols n’hi ha un de l’ “Edifici de la dona”, amb obres fetes per dones sobre la indústria del llibre, l’art gràfic i la literatura. L’edifici està fet per una arquitecta, Emilie Winkelmann.

–Expositor: Moble o suport emprat per a presentar, exposar o contenir un producte en el punt de venda, generalment juntament amb publicitat.

–Expositor de sobretaula: Expositor de dimensions reduïdes que generalment es col·loca damunt d’un taulell.

–Expositor de sobretaula de sòcol: Expositor de sobretaula, que té una base en forma de sòcol i conté diversos exemplars d’un mateix article per a promoure’n la venda.

– Expunció: L’eliminació d’una paraula, grup de paraules o porció de text considerada estranya al text original. En codicologia, l’expunció fa referència a un mètode específic d’eliminació d’una o més lletres, que s’aconsegueix col·locant un o dos punts sota (o un a
sobre i un a sota) de la lletra o lletres afectades.

–Expuntuar: Anul·lar una o més lletres col·locant un punt o una sèrie de punts a sota o també, per extensió, subratllant-les.

–Expurgació: La intervenció de la censura inquisitorial consistia a eliminar les paraules, frases o paràgrafs que eren objecte de la mateixa (textus dammnatus), per això es podia ratllar amb tintes, el més freqüent, amb diferents graus d’intensitat, enganxar un paper sobre el ‘textus damnatus’ o simplement retallar-lo i eliminar-lo o arrencar-lo. Aquestes pràctiques també podien afectar les imatges.

–Expurgada:  Selecció de materials que, de tant en tant, fan les biblioteques per deixar lloc per a noves edicions. Se sol donar a les biblioteques públiques, que tenen poc espai i molts llibres de poc valor i ús limitat (per exemple, un manual d’un programari, que de seguida queden obsolets). Hi ha guies per fer aquesta expurgació, encara que sempre és un moment en què es poden prendre decisions qüestionables i inadequades.   / En fitxers existeix la “depuració de documents”.

–Expurgar: Netejar d’allò que conté de nociu, de sobrer, d’erroni, etc., un llibre, un imprès, un escrit.

–Expurgat: 1. Llibre o text literari del qual se n’han expurgat determinats fragments, per incompatibilitat amb la moral o amb les idees polítiques o religioses. Un exemple: L’Index Librorum Prohibitorum era una llista negra de llibres prohibits per l’Església catòlica pel seu contingut, considerat herètic, immoral o incitador a la desviació. El ‘censor librorum’ era en cada diòcesi la persona encarregada del control dels llibres. Podia atorgar l’imprim¡atur o prohibir-ne la publicació. El primer va aparèixer a Roma el 1559, la darrera edició fou el 1948 , i va ser abolit definitivament el 1966. 2. Llibre retirat d’una biblioteca i marcat com a tal.

-Expurgat de biblioteca: Llibre retirat d’una biblioteca i marcat com a tal.

–Extensió: Vegeu “reserva”.

–Extensió de arxiu: Vegeu “format digital”.

–Extensió de línia: Longitud de les línies d’escriptura traçades, sense tenir en compte la distància que les separa dels punts de guia.

–Extracció: Vegeu “desmuntatge”.

–Extracte: 1. Resum o part d’un text que expressa en termes precisos el més substancial del text complet. 2. Fragment d’un llibre o un resum del llibre.

–Extracte sec: Són les parts no volàtils d’un producte. En un vernís, per exemple, com més n’hi ha, més sòlid és, com passa al “vernís de bola”.

–Extra-il·lustrat: normalment un volum convertit en un exemplar únic amb il·lustracions addicionals, autògrafs o manuscrits afegits enganxant o enganxant acuradament aquest material addicional.

–Extravagants: Nom que es va donar a les epístoles decretals que es van publicar després de les Clementines. Es van anomenar així ‘quasi vagants extra Corpus Iuris’, per manifestar que estaven fora del Corpus del Dret canònic, el qual comprenia llavors només les Decretals de Gracià, el nom del qual van conservar, tot i que després van ser incorporades al mateix. Les primeres van ser de Joan XXII, successor de Clement V, publicades a principis del segle XIV.

–Exultet:. Còdex il·lustrat en forma de rotlle, en què apareix escrit el text d’una seqüència pasqual iniciada amb l’expressió ‘exultet’ Nota: Aquesta pràctica reflecteix una tradició bizantina conservada en la Itàlia meridional.

–Exvot: O presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa (prometença), o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites, especialment d’aquelles on hi havia alguna imatge que gaudia de molta devoció popular. Ja en les civilitzacions prehistòriques i del món antic un exvot era un objecte presentat com a ofrena votiva als déus, que s’acostumava a dipositar en santuaris i llocs de culte. Aquesta tradició antiga va ser assumida i continuada pel cristianisme.

–Exwebis: De la pàgina de Josep Manzano:”L’exwebis podria ser elaborat en paper, com l’exlibris, i després, digitalitzat i incorporat a la web o webs del propietari o, així mateix, podria crear-se directament de forma digital utilitzant algun programa informàtic de disseny. En aquest cas, seria possible elaborar fins i tot exwebis animats. Aquest element hauria d’estar compost, igual que l’exlibris, d’una imatge amb un contingut artístic incloent-hi les sigles exwebis acompanyades del nom del titular de la pàgina web i, opcionalment, de la data de la confecció i de la signatura de l’autor. El seu significat seria «web de nomdeltitular».

 -‘Eye Tracing’: Mecanisme d’informació per saber què mirem i en quin ordre. S’utilitzen tecnologies diverses, fins i tot podem trobar aplicacions lliures a Internet com el Lightweight Eyetracking Algorithm. Un cop la tenim instal·lada, mitjançant la càmera web, calcula el recorregut de l’ull i ens torna els moviments duts a terme.

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.