Biblioaprenent

A la lletra A d’aquest Glossari he posat vloks i llibres consultats, però cada dia trobo llocs nous per mirar i cercar, la qual cosa em porta al deure d’afegir nous llibres consultats, però hauré de frenar una mica en la consulta de nous llibres i vloks.

          La idea no m’agrada gaire, però és impossible trobar-ho tot, hi ha milers de paraules sobre aquests temes i crec que amb les que vaig posant, de moment, ja n’hi ha força. De tota manera si algú vol recomanar-me alguna lectura ho tindré en compte i intentaré cercar més paraules.

Si trobeu errades no dubteu a dir-m’ho, les corregiré. Gràcies.

Més llibres on he buscat:

-El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica de Lluís Borràs Perelló. Ed. Trea. Gijón, 2015.

–Es mi tipo de Simon Garfield, Taurus, Madrid, 2011. Trad. Miguel Marqués. Subtítol: Un libro sobre fuentes tipográficas.

–Glosario terminológico de los Oficios de Arte de Fco. Aznar Vallejo, Plataforma Editorial, Barcelona, 2012.

–Guía para la identificación de grabados de Rosa Vives Piqué, Arcos/Libros, Madrid, 2003.

-Història de la tipografia. L’evolució de la lletra des de Gutenberg fins a les foneries digitals d’Alberto Corbeto i Marina Garone,, Pagès Editors, Lleida, 2012.

-Introducción al estudio de los incunables de Konrad Haebler, Grupo Editorial Bertelsmann/Ollero&Ramos, Madrid, 1998. Edición, prólogo y notas de Julián Martín Abad. Trad. Isabel Moyano Andrés.

-Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas de Agustín Millares Carlo, FCE, México, 1993.

-La Pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia de Francisco Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002.

-Manual de conocimientos técnicos y culturales para profesionales del libro ( con 144 ilustraciones) de Francisco Vindel, Instituto Nacional del Libro Español , Madrid [Imprenta Góngora], 1943.

–Pensar con tipos de Ellen Lupton, Gustavo Gili, Barcelona, 2014. Subtítol: Una guía clave para estudiantes, diseñadores, editores y escritores. Trad. Javier Sastre

–Tratado completo del Arte Tipográfico de Paul Mauro i A. Broquelet , Garnier Hnos, Paris, sd., Manuales Garnier-Biblioteca de Utilidad Práctica. Trad. de Ch. Lacassin.

–Dabbing: A finals del segle XVIII es va desenvolupar una versió força enginyosa del procés d’estereotípia, anomenada ‘Dubbing’ (en anglès, Dab significa Fregar o colpejar lleugerament); en aquest procés, un motlle de fusta o de metall era fregat suaument sobre la superfície de metall de tipus en un estat entre sòlid i fos; el metall així fregat s’utilitzava després com a matriu per aconseguir una còpia de l’original en metall igualment mig fos. Aquest procés es va continuar practicant fins a la introducció de la galvanotípia a la dècada de 1840, especialment per a la reproducció de petits gravats en fusta.

–Dachs, Joaquim 📕: El barceloní que a l’últim terç del segle XIX li interessés estar al corrent de les més recents obres de ciència mèdica i científica en general, havia d’anar forçosament al pis on vivia Joaquim Dachs, llibreter especialitzat en la matèria. Quan es va posar de moda l’homeopatia totes les obres publicades referents a aquest sistema de curació -que es van fer a dotzenes- les posseïa Dacha. Tenia també l’exclusiva de venda d’una obreta titulada Ràpida, sencilla y práctica reducción a la equivalència del precio en metros a la cana y vara castellana, valenciana i aragonesa, redactada per José Mª Almató, de la qual es van fer infinitat d’edicions.

-D’Ací i D’Allà: Barcelona, ​​1932-1936. Revista amb fotografies umeroses, dibuixos i il·lustracions d’estil modernista.

Luxosa publicació cultural, editada per A. López Llausas i amb Carles Soldevila com a director literari i Josep Salas i Frisco-Llovet com a directors artístics. Els seus articles estaven dedicats a l’art, esport, moda, arquitectura, arts decoratives, bibliofília, etc., i a la fotografia, amb feines dels millors fotògrafs de l’època, tant espanyols com estrangers. Fou el primer magazín català d’estil europeu que engloba diferents temes d’actualitat, com moda, literatura, viatges, curiositats, cinema, història i art. Aquesta és comparable amb revistes com Vanity Fair, Vogue o Harper’s pel seu estil luxós i prestigiós en el marc de l’esnobisme barceloní dels anys vint del segle XX.

–Dactiliologia: Part de l’arqueologia que estudia els anells i pedres precioses gravats.

–Dactilocomponedora: Màquina d’escriure especial, amb caràcters de gruix variables, emprada en dactilocomposició.

–Dactilocomposició: Composició de textos en fulls de cartolina o pel·lícula, realitzada en màquina d’escriure especial amb espaiat automàtic. S’utilitza especialment, en impressió òfset.

–Dactilofotocomponedora: Màquina de fotocomposició que pot fotografiar línies o grups de determinats fitxers preparats en màquines dactilocomponedores.

–Dactilografia: Mecanografia, és a dir, manera d’escriure a màquina amb els dits. Específicament, és l’escriptura obtinguda amb la màquina d’escriure. Per a la major correcció de les edicions en efectuar la seva composició és aconsellable lliurar els originals de les obres escrits a màquina ia una sola cara, amb doble espai, estalviant-se així molta feina de correcció, ja que els errors de composició resulten més reduïts.

–Dactilograma: Impressió digital.

–Dada: 1. La unitat bàsica d’informació. 2. Antecedent necessari per arribar al coneixement exacte duna cosa. 3. Document per aclarir o il·lustrar alguna cosa. 4 Representació formalitzada de fets o instruccions destinats a ser tractats per mitjans naturals o automàtics amb vista a la seva comunicació o interpretació.

–Dada: El moviment dadaista, inicialment literari i antibèl·lic, en aparèixer a Zuric a mitjans de la I Guerra Mundial, també va tenir un gran interès des del punt de vista tipogràfic. A les poesies d’Hugo Ball es combinaven diferents tipus de lletra de manera aleatòria i desatinada, parodiant la forma poètica. Altres artistes com ara Kurt Schwitters o Raoul Haussmann també van explorar l’expressivitat tipogràfica derivada d’experiments futuristes. Aquesta tipografia dissenyada per Richard Kegler durant els anys 1995-1998 està inspirada en la tipografia i la poesia dadaista de l’època. A més va ser inclosa al CD ‘Futurisme: Soundtrack to a font’, on la fosa P22 juntament amb P22 Records va presentar la primera ‘banda sonora a una font’. Van col·laborar Tony Conrad, membres de Mercury Rev i altres, creant una homenatge als músics dadaistes.

–Dadaisme: Neix el moviment Dada, a Zuric durant la Primera Guerra Mundial. El 1917, Tristan Tzara crea una revista amb aquest nom, on defineix el que és el dadaisme: una paraula expressiva que, per la màgia de l’atracció, tanqués les portes de la compressió i no fos un isme més. Segons Jacques Rivière, DADA exalta, més que l’obra literària, l’expressió espontània, el·líptica i sintètica del viure anímic. André Gide va dir: ‘El dia que va ser trobada la paraula DONADA, que no vol dir res, ja no va quedar res per fer. Tot allò que després s’ha escrit és completament diluït. Aquestes dues síl·labes han aconseguit la Inanitat sonora, la insignificància absoluta. En aquesta sola paraula, han expressat una vegada tot el que havien de dir com a grup. El DADA va fer néixer el surrealisme, un altre moviment semblant i igualment abstrús i sense sentit.

–Dadaistes: El moviment tipogràfic dadaista es va iniciar a Europa el 1916. El seu lema era ‘El món i la imatge són una sola cosa’. Aquesta avantguarda es caracteritza pel collage i la combinació provocativa i deliberadament il·lògica de diferents tipografies.

-Dades bibliogràfiques del CERL: Sobre Catàlegs, Incunables, Manuscrits, Microformes, Emblemes, eyc.

–Dades obertes: (open data en anglès) són conjunts de dades que es posen a disposició del públic i poden ser reutilitzats i tornats a publicar sense cap restricció. Té un esperit semblant al d’altres moviments “Oberts” i a comunitats com les de codi obert, maquinari lliure, contingut obert o accés obert. La pràctica i la ideologia de les dades obertes en si estan ben establertes de fa temps (per exemple en la tradició mertoniana de la ciència) tot i que el terme «Dades obertes» és recent i associat a internet i a la World Wide Web.

Segons l’Open Knowledge Foundation un contingut per ser obert ha de seguir tres principis: ha de deixar al públic el dret a utilitzar-lo, el dret a reutilitzar-lo i adaptar-lo a les necessitats pròpies i el dret a redistribuir-lo i compartir-lo. L’única restricció és que el producte resultant també ha de seguir el principi de poder ser obert.

Representació dels proveïdors de dades enllaçades obertes el 2014

–Dades registrals: A continuació del Copyright, es fan constar els números del dipòsit legal i de l’ISBN (si escau, el de l’ISSN), seguits, en línia a part, de la frase reglamentària Imprès a Espanya – Printed in Spain, necessària perquè els importadors de llibres n’identifiquin la procedència.

–Dador: A la màquina d’impressió, el rodet entintador que toca la forma d’impressió.

–Dafont: Arxiu de fonts de descàrrega gratuïta. Cerca per ordre alfabètic, per estil, per autor o per popularitat.

–Daga: Símbol tipogràfic amb forma de petita creu o punyal.

–Daguerreotip: Un dels primers procediments fotogràfics consistent a exposar la llum, per mitjà d’una càmera fotogràfica, a una placa fotosensible de coure amb nitrat de plata que després es fixa amb diferents mètodes. Cada daguerreotip és únic i no se’n poden treure còpies de forma analògica (com sí que passa amb els negatius). 2. Un dels primers procediments fotogràfics creat pel francès Louis Daguerre cap al 1840.

–Daguerreotipar: Reproduir pel daguerreotip. Quan les pintures o reproduccions ofereixen una exactitud de detalls meticulosa sol dir-se que estan ‘daguerreotípades’.

–Daïnos: Cants populars lituans, inspirats en la vida camperola del país.

–Dalí i Domènech, Salvador: (Figueres, 1904 – 1989) fou un pintor, escultor, decorador, escriptor i pensador català que va esdevenir un dels principals representants del surrealisme. En la seva darrera etapa creativa, continuà les múltiples activitats: publicació d’articles en revistes franceses i nord-americanes, col·laboracions escèniques i cinematogràfiques, realització de cartells i gravats (sèrie L’alquímia dels filòsofs, 1976), il·lustració de llibres (edicions de la Divina Comèdia, 1953 i El Quixot, 1957), disseny de joies, escultures i objectes diversos, exposicions arreu d’Europa i Amèrica, disseny, publicitat, etc. 

El colós de Rodes, 1954

–Dalla: Eina fermada verticalment als angles de l’espolsador que serveix per a esquinçar els draps, separar els botons i obrir les vores.

–Dallons: Antigament, ganivetes en forma de mitla lluna, situades en posició vertical damunt de la taula de triar els draps i que servia per trossejar-los.

–Dalmases i Villavecchia, Ramon de:  (Barcelona, 1897-1983), II marquès de Mura, fou un aristòcrata i bibliòfil català. Es doctorà en Dret i llicencià en Història. Bibliòfil, va reunir una important biblioteca històrica. Va fundar l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, de la que en fou el primer president.

–Dalmau i Carles, Josep: (Sant Cebrià dels Alls, 1857 – Girona, 1928) fou un pedagog i editor, establert a Girona. El 1894, va escriure ‘Aritmética razonada y nociones de álgebra’. De 1911 fins al 1919 va dirigir el centre escolar Grup Escolar de la Gran Via de Girona, actual escola Joan Bruguera, on es va jubilar el 1926. Fou el promotor de l’editorial Dalmau Carles Pla SA on va publicar obres didàctiques escolars en castellà, que tingueren una gran difusió per tota la península Ibèrica i en alguns estats sud-americans. El 1931, l’editorial va publicar “Biblioteca Pedagògica Catalana” de Joaquim Pla i Cargol, per a l’ensenyament en català i, des del 1940, en castellà, també obres d’història gironina del mateix autor.

–Dalmau i Dalmau, Maria Carme: (Barcelona, 1930) Editora. Filla de Rafael Dalmau, començà a treballar a la Llibreria Dalmau (1945) i a l’Editorial Dalmau i Jover (1946). El 1959 fundà, juntament amb el seu pare, Editor, editorial de llarga tradició a Catalunya que, entre d’altres, publica la col·lecció “Episodis de la Història” des del 1954. 

El 1978 signà el manifest fundacional de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, l’única dona entre els signants. El 2021 fou guardonada el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria al capdavant de l’editorial. Estigué casada amb el fotògraf i historiador Pere Català i Roca.

–Dalmau i Ferreres, Rafael: És una empresa editorial fundada a Barcelona el 1959 per Rafael Dalmau i Ferreres amb la seva filla Maria del Carme Dalmau i Dalmau com a empresa familiar. L’editorial s’ha especialitzat en els àmbits de la història, la geografia i la cultura popular catalanes. El 1985 li fou concedida la Creu de Sant Jordi. El 2020 l’editorial va traslladar les seves oficines a Terrassa.

–Dalmau i Rafel, Josep: (Manresa, Bages, 1867 — Barcelona, 1937) Marxant, pintor i restaurador. A Barcelona (des del 1884), fou deixeble de Joan Brull i assidu d’Els Quatre Gats. Residí a París (1900-05) i de tornada fundà una galeria d’art al carrer del Pi (1906) —que després passà al de la Porta Ferrissa (1910) i al Passeig de Gràcia (1923)— que mantingué fins al 1930, any que esdevingué director artístic de la Llibreria Catalònia.

Amb un eclecticisme obert i un menyspreu considerable pel guany material, presentà tota mena d’artistes, especialment aquells que portaven una visió nova de l’art, tant els noucentistes com els avantguardistes. Així, presentà Josep Mompou —encara dibuixant— (1908), els cubistes (1912), l’art nou polonès (1912), la pintura sueca, els evolucionistes catalans i Joan Miró (1918), l’avantguarda francesa (1920), Picabia (1922), Dalí (1925), el GATCPAC, l’art abstracte català i el neoplasticisme (1929), etc., i, en nombroses exposicions individuals i col·lectives, les grans figures internacionals.

La seva contribució a l’avantguarda internacional fou també important; el 1917, a la seva galeria radicà la redacció de la revista 391, portaveu del dadaisme; el 1921 presentà Miró a París, i el 1929 preparà, amb Theo van Doesburg, una revista neoplasticista d’àmbit internacional que no s’arribà a editar. Defensà la llibertat de l’art i impulsà l’Associació d’Artistes Independents (1936), efímera per les circumstàncies polítiques, i en redactà el manifest.

–Damasc: Tela de llana o seda decorada.

–Damasians: S’anomenen així uns caràcters d’escriptura creats pel papa Damas I (366-384) per a unes inscripcions sobre marbre fetes en honor dels primitius màrtirs de l’Església, a les tombes en què es trobaven sepultats. Aquests caràcters van ser gravats per un hàbil cal·lígraf del temps, Furio Dionisio Filocalo, i es destaquen per la regularitat i precisió dels seus traços.

Calendari Filocalus de l’any 354

–Damasquinar: Incrustar petits filets d’or i plata en una superfície metàl·lica.

–Damasquinat: 1. Dit de la superfície amb una capa d’or sobre la qual s’ha traçat una xarxa de petits motius ornamentals (quadrícula, arabesc, etc.) gravats a punta seca. 2. Decorar una superfície metàl·lica amb incrustacions d’or, argent o coure.

–Damer: Vegeu Escacat.

–Damiá Bages. Vídua de: Al peu d’impremta d’una de les emissions de l’obra de Gonzalo de Illescas Historia pontifical y católica, impresa per Jaume Cendrat l’any 1589, consta que va ser finançada perella i que es va vendre a la seva llibreria.

–Dammar: Resina de coníferes, una de les més utilitzades en la fabricació de vernissos per a la pintura a l’oli.

–Dandy roll: Cilindre amb què es realitzen les filigranes i el verjurat sobre el paper. Recobrint el cilindre hi ha una malla metàl·lica on es pot posar filigrana en filferro o les línies de la verjura. Es pressiona el cilindre sobre el paper ja amb forma, però encara amb la pasta humida. cosa que s’aprima les zones on hi ha més pressió (dibuix), que quedaran translúcides quan s’assequi. A les màquines papereres va col·locat al final. Utilitzat per primera vegada el 1825.

–Dansa Macabra, La: Un dels temes representatius de més predicament durant l’Edat Mitjana és el que apareix la mort en figura d’esquelet, dansant amb algun mortal, subratllant-se bé la condició d’aquest, que sovint és un alt personatge, papa o emperador. Tals representacions posseïen un sentit alliçonador, no exempt d’humorisme negre, encaminat a recordar-ho el fet de perir de l’existència humana i l’efímer dels béns, les pompes i les vanitats d’aquest món. Dels primitius manuscrits il·luminats van passar a estampacions xilogràfiques i, amb la invenció de la impremta, al llibre, moltes vegades acompanyats d’alguna llegenda explicativa. Una de les més divulgades va ser la “Dansa Macabra” impresa a Paris per Guy Marchant, el 1485, de la qual es van fer diverses impressions. La més famosa va ser la de Hans Holbein, gravada per Hans Lützelbürger, la primera edició de la qual es va publicar a Lió el 1538; es reimprimia i després va imitar infinitat de vegades.

Mathias Huss (impr.), Lyon, 1499

–Dante: El 1955 el tipògraf alemany Hans Mardersteig (que el 1937 italianitzés el seu nom canviant-lo pel de Giovanni) concebria aquesta bella tipografia en col·laboració amb el punxonista francès Charles Malin. Pacioli en realitzaria una versió per a titulars basada en lletres capitulars. La primera vegada que es va utilitzar va ser per a l’edició del Trattatello in aude di Dante de Boccacio, títol d’on rep el seu nom. Encara que al principi va ser creada per a ús privat, en 1957, i per suggeriment de Stanley Morison, va ser adaptada per a la composició mecànica per John Dreyfus per a Monotype a causa de l’enorme qualitat que posseïa. Ron Carpenter la va redissenyar el 1993 adaptant-la al mitjà digital. Aquesta nova versió, lliure de qualsevol restricció imposada per la tecnologia del plom, posseeix una aparença elegant i bella, molt apropiada per a textos llargs com a llibres, revistes o diaris.

–Dantino: Nom que a Itàlia es dóna a les edicions en miniatura de ‘La Divina Comefia’ de Dante. La més coneguda i interessant és la realitzada per l’editor Hoepli, de Milà, a 128è, cremava 37 x 57 mm, i tenia 500 pàgines. Els caràcters usats en aquesta edició van ser els anomenats Ull de mosca.

–Danyar: Deteriorar un llibre o document.

–Darçanas: Sistemes de filosofia índia, L’hinduisme reconeix com a ortodoxes sis Darçanas: Nyaya, Yoga, Valceçika.

–Dark patern: És un terme utilitzat en l’àmbit de l’experiència d’usuari que fa referència a les interfícies d’apps, pàgines web o maquines escurabutxaques que pretenen manipular l’usuari per tal que faci una acció indesitjada, com comprar un producte o registrar-se a una base de dades inconscientment. Quan ens referim al concepte de dark pattern estem parlant de tots aquells trucs o enganys que les empreses fan per tal de prioritzar el benefici de la mateixa empresa fins i tot quan l’usuari viu una experiència que podria lamentar o que mai hauria escollit en altres circumstàncies. Aquest neologisme va ser encunyat per Harry Brignull l’agost de 2010 amb el llançament de la pàgina web darkpatterns.org, una “biblioteca de patrons amb l’objectiu específic de nomenar i aclarir interfícies d’usuari enganyoses” que té com a objectiu visibilitzar aquests patrons que volen manipular a l’usuari.

–D’arròs: Paper fet amb fibre de palla d’arròs. Es fa servir generalment per dibuixar i per a aplicacions artístiques.

–Data: 1. Indicació del lloc i data d’un document, llibre, publicació periòdica, etc. 2. Lloc i data on es produeix una notícia. 3. Data d’un llibre o document. Pot ser un any concret, un interval de temps o una època. Si no hi ha data coneguda s’anomena “s.d.” (sine data) o “s.a.” (sense any). En documents se sol posar una data de dia, mes i any, mentre que els llibres solen col·locar només l’any.

–Data d’aparició: Data en què una novetat es difon per primera vegada al mercat.

–Data arxivística: Als documents sense data, la que es pot localitzar per dades indirectes de signatures, de situacions o de dates d’etapes de gestió administrativa, anteriors o posteriors al document.

–Data crònica: Informació intrínseca al document o llibre de les seves dades temporals.

–Data tòpica: Informació intrínseca al document o llibre de les seves dades de lloc o entitat productora.

–Datació: 1. Acció de posar la data o de determinar-la si no es coneix. 2. Clàusula, cronològica dels diplomes i documents que consta de la data i la fórmula diplomàtica emprada per a la seva expressió.

–Dataria: Tribunal de la cancelleria de la cúria romana la missió del qual era l’expedició de les actes pontifícies.

–Datawrapper: És una molt bona eina per a crear infografies, taules i gràfiques en webs, és una de les millors.   És la més ràpida. Es pot usar en els teus dissenys en la plataforma tant html com en png de forma gratuïta.

–Dates Extremes: Són aquelles que indiquen el moment d’inici i conclusió d’un expedient, independentment de les dates dels documents aportats com a antecedent o prova.

–Dau: Bloc de pedra o de ferro, amb una ranura de secció angular, on es repengen les espigues dels arbres de les rodes i dels cilindres de les màquines de fer paper.

–Dauder, Rafael: Dirigia, el 1533, una llibreria, però tenia dos associats, en Francis Costa i mossèn Joan Morell, era una “societat” feta de paraula (amb un document escrit).

–Daura i Jorba, Antoni: (Manresa, 1961) és un arqueòleg, llibreter i editor català, president del Gremi de Llibreters de Catalunya de l’any 2010 al 2018.

A més de treballar a la Llibreria Parcir des de 1985, també ha estat responsable de la llibreria Petit Parcir (2005-2014), especialitzada en llibres per a nens i joves, còmics i edicions de butxaca. Des d’aquest àmbit s’ha ocupat, del 1986 ençà de la publicació de llibres històrics i d’autors locals i comarcals, especialment, amb el segell Parcir Edicions Selectes.^[2] És membre del consell d’administració de Libelista, una empresa de serveis per a les llibreries independents. Va formar part del consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes (2013-2018) i del consell executiu de la Cambra del Llibre de Catalunya (2010-2018), en representació del Gremi. 

Ha publicat diversos llibres i nombrosos articles de temàtica arqueològica, especialment relacionats amb la comarca del Bages, on ha dirigit també algunes campanyes d’excavacions arqueològiques als jaciments iberoromans de Matacans (Artés), Boades (Castellgalí) i Puig Cardener (Manresa). Entre els anys 1997 i 2005 va ser president del Centre d’Estudis del Bages. Formà part del consell de redacció de la revista cultural Dovella, que té per àmbit la Catalunya central, des de l’any 1983 al 2014. Articulista al diari Regió7 de Manresa des de l’any 2009 i al Pou de la Gallina digital.

–Daurador: A l’època dels llibres manuscrits, era l’encarregat de fer el daurat. / Avui dia es refereix a l’encarregat de daurar el llibre, ja sigui posar la retolació, els ferros decoratius, o daurar els talls. El daurat és una feina complicada i n’hi ha pocs que la pugui fer en tots els seus vessants bé.

–Daurador sobre pell: Operari que s’ocupa del daurat de les cobertes i els lloms dels llibres.

–Daurador sobre talls: Operari que només s’ocupa del daurat dels talls dels llibres.

–Dauradura: Pintura, a base d’or o amb alguna substància que l’imita, emprada particularment per il·luminar els còdexs.

–Daurar: Tècnica decorativa en enquadernació. Hi ha dues formes clàssiques de daurar amb or: a cua i a cisa. A la primera es posa bol per enganxar l’or, i a la segona es posa cisa. Avui es fa servir el Fixor.

–Daurar amb premsa de volant: Part de la tècnica decorativa de daurar.

–Daurat sobre el llom i les cobertes: Per daurar les cobertes d’un llibre, es comença pel llom. Després es daura l’interior de les cobertes; posteriorment es passa al cant sobre el gruix dels cartons, i s’acaba pels plans.

–Daurat: Decoració del material amb or, ja sigui or en pans o en pel·lícula (per semblança, també s’anomena així la decoració realitzada amb pel·lícula sintètica). D’una banda tenim la decoració del material cobrent, que es pot fer per mitjà de ferros a mà (subjectant el llibre a la mordassa de daurar) o amb planxa al volant de daurar.- El costum del daurat de les pells va arribar a Europa per influència de l’enquadernació àrab, que ja la feia servir abans del segle XV. A les enquadernacions espanyoles d’estil àrab i mudèjars també havia gofrat amb adorns daurats. Al segle XV el comença a utilitzar Aldo a Itàlia en la seva “enquadernació aldina”, i d’aquí passa a tot Europa, desbancant el gofrat com a mètode preferent de decorat de la coberta. / D’altra banda tenim l’anomenat “daurat de talls”, en què s’aplica or en pans al tall del llibre. De vegades el daurat només va al tall de cap. / a l’enquadernació industrial es daura aplicant una capa adhesiva sobre el paper, després es ruixen pols daurades, i s’acaba amb una capa de vernís.

Encuadernació  àrabe amb daurat, segle XV

–Daurat a l’aigua: Daurat usant com a mordent el bol d’Armènia.

–Daurat industrial: procediment de daurat utilitzat pels enquadernadors flamencs des del segle XIV. Tb es diu Daurat a la premsa.

–Daurat a la fulla: Les fulles tenen una puresa entre 18 i 24 quirats. El més utilitzat en daurat és l’or taronja de 23 quirats, i és recomanable que tingui entre 22 i 24 quirats. Es realitza sobre pell adobada a la qual cal tapar els porus. Això es realitza aplicant els ferros que després posarem amb or, o posant-hi engrut. El ferro es posa a mitja temperatura (perquè s’absorbeixi una mica de l’aglutinant). Hi ha altres maneres de realitzar el daurat. Es pot fer una capa inicial d’aigua amb vinagre i, després d’assecar-se, dues capes de clara d’ou. També es pot variar depenent del grau d’absorció de la pell (una capa per a les no poroses i dues per a les poroses). No dauren bé ni les pells brillants ni les curades al crom. En comptes de clara d’ou també es poden fer servir altres mordents industrials. El pa d’or es col·loca en el coixí de daurar, es talla i es recull amb el ganivet per a or. Amb una monyeca impregnada en oli d’ametlles s’engreixa al voltant de la zona a daurar, i amb una monyeca neta se cenyeix el full d’or a la pell. Es marca amb el ferro calent i es treu l’or sobrant amb cotó.

–Daurat nítid: Qui s’ha marcat bé, que queda brillant i opac.

–Daurat superficial: El que no ha quedat ben marcat, tenint un color menys nítid i menys brillantor.

–Daurat dels talls: Operació que consisteix a daurar els talls dels llibres mitjançant aplicació i brunyit de pans d’or per protegir-los i millorar-ne la presentació.

Imatge d’Antonio Carpallo Bautista (Universidad Complutense de Madrid-Grupo Bibliopegia)

–Daurats d’enquadernació: Rodetes, Ferros, Filets, Componedors,

–Daurell Bisart, José (Almacelles): Dirigia la seva llibreria d’igual nom a la Plaça España, 10, des de 1953. La temàtica principal era l’agricultura i la zootècnia. I va estar almenys fins a l’any 1969. Compartida amb la seva germana Maria.

–Daval, Carles, tipògraf i sindicalista a Barcelona. Signà per la Societat de Tipògrafs de Barcelona el manifest de Primer de Maig de 1890.

–Davantal: Editorial que es col·loca a la primera plana. La denominació es deu a Juan Mañé i Flaquer, que va ser director del Diari de Barcelona del 1866 al 1901. Fins al maig del 1977 aquest diari portava l’editorial a primera plana amb el títol d’El davantal del Brusi.

–Davantera: 1. Tall frontal del cos del llibre, paral·lel al llom. 2. Part dreta d’un imprès o llibre. Un llibre s’obre per la davantera.

–David ( o Daviu): “Relligador” jueu barceloní trecentista. El 1358 va enquadernar Officier, que Vidal Prader va escriure per a la Capella Reial de Barcelona.

–Dávila, Librería 📕: El senyor Bellini Dávila va crear una llibreria de vell el 1964 al carrer d’Hospital. La llibreria estava especialitzada en restes d’edició. Tot i no tenir una especialització temàtica, el seu fons anava variant en funció del que es trobava en el mercat. Tenia un bon grapat de còmics barcelonins (Bruguera) i un no menys notable racó de llibres d’art (Polígrafa). Va ser la primera llibreria a tenir les publicacions de Taschen, però la van tancar el 26 d¡abril de 2025 i continuen al Mercat Dominical de Sant Antoni. A la parada número 70 trobareu al Jaime Bellini al capdavant de la llibreria familiar Dávila, la seva passió per la recerca de llibres va anar creixent mentrestant ajudava a la seva àvia als anys setanta. Llibres d’art, còmics, obres d’història i narrativa general són publicacions que conviuen entre les seves col·leccions, on sempre trobareu ofertes especials i restes d’edicions, que fidelitzen a un ampli ventall de clients.

–DaVinci Resolve: És probablement el millor software d’edició de vídeo gratuït que es pot trobar. Es pot treballar amb ell i des del primer pas, et permetrà que usis la interfície pròpia del programa, o una que s’assembli a programes d’edició de vídeo estàndards com Premiere o Sony Vega. A més a més de tallar i enganxar, les clàssiques transicions, etc, amb aquest program es pot treballar amb capes, amb efectes d’audio i de vídeo, retolació avançada, exportació optimitzada i moltes altres coses. I llegeig la majoria d’arxius de vídeo i àudio. Amb el DaVinci espot:

            Editar, afegir efectes i publicar en la web d’una manera molt ràpida i efectiva fent servir la pàgina de CUT.

            Configurar projectes, importar material i usar adequadament metadades per accelerar el flux de treball.

            Realitzar marcacions de diferents clips de parts específiques, editar de clips en la línia de temps i usar adequadament l’eina de retall trim per a millorar l’edició.

            Modificacions de canvi de temps en els clips, afegir transicions, “paneos” o escanejat tant en clips com en fotos.

            Ús d’una interfície nodal per a la composició d’efectes visuals (VFX).

            Correccions primàries i secundàries de color.

            Igualar preses, usar la gestió del color (color management), crear looks i cloritzar clips en una línia de temps.

            Millorar la qualitat d’àudio i barrejar àudio amb les eines d’àudio de Fairkight amb qualitat similar a Adobe Audition.

            Gravar veu en off directament en la línia de temps.

            Exportar i rasteritzar vídeos en una varietat de formats, incloent-hi les famoses metadades.

–Davit, Suzanne:  (París, 1897 – Barcelona, 1973) va ser artista i il·lustradora científica en una època en què l’art i la ciència formaven part d’un món eminentment masculí; en què la botànica catalana intentava créixer amb la força dels seus promotors com a única energia. L’artista va treballar als anys quaranta a l’Institut Botànic de Barcelona, on encara es conserven 397 làmines que hi va produir.

 –Dazibao: (mot xinès) Periòdic mural que s’exposava a espais públics per a l’expressió directa i espontània de la comunitat. Els Dazibao es van fer servir a la Xina des del triomf de la revolució de 1949, sobretot en fàbriques i universitats, especialment per exposar comentaris i crítiques. Solien confeccionar-se amb lletres molt grans. La seva utilització es va prohibir el 1980.

–DBO: Demanda Biològica d’Oxigen. Quantitat en parts per milió d’oxigen dissolt requerit durant l’estabilització de la matèria orgànica que es pot descompondre en una aigua residual per acció bioquímica aeròbia.

–Dbu-tsscian: Alfabet lapidari i tipogràfic dels tibetans, força semblant als caràcters indis anomenats Devanagari.

–DCS: Format de document digital per a arts gràfiques per a l’ús separat del color. Avui està completament en desús. 2. Format de document digital per a arts gràfiques desenvolupat per la signatura Quark. El seu nom, DCS, són les sigles de Desktop Colour Separation (Separació de color d’Autoedició) i és bàsicament una variant del format EPS creada amb la idea de facilitar el treball amb colors directes i la separació en planxes en equips d’escàs rendiment com els existents al començament de la revolució de l’autoedició.

Al començament del segle XXI, la seva utilitat s’ha esvaït gairebé del tot i el seu ús planteja més problemes que avantatges, per la qual cosa s’han de reservar a casos en què no hi ha una alternativa pràctica.

–DDCOR: Diccionari de dubtes del català oral. És una eina de consulta dels diferents accents de l’estàndard oral de la llengua catalana. Ofereix les indicacions de pronúncia generals i específiques de cadascun d’aquests accents (alguerès, central, mallorquí, nord-occidental, rossellonès i valencià) i també un conjunt de fitxers d’àudio que n’exemplifiquen la realització. Els materials es presenten d’una manera intuïtiva i accessible per a un usuari amb uns coneixements lingüístics bàsics.

–De Buen Unna, Jorge (Ciudad de México, 1956): Dissenyador i estudiós de la comunicació escrita. Autor del llibre Manual del Disseny Editorial, obra indispensable per als que treballen en aquesta important àrea de la comunicació i el disseny.

–De diari: Paper fabricat amb barreja de pasta mecànica i amb proporcions de reciclatge, però amn un encolatge que li dona consistència, fabricat en bobines i que és bon receptor de la impressió rotativa.

–De fil: Rep aquest nom perquè era el paper que es feia a partir de draps. Actualment es dona aquest nom al paper en el que hi ha una proporció important de pasta feta amb la fibra del cotó.

–De Girardus: Impressor alemany, associat a Brun-Spindeler obra una impemta a Tortosa l’any 1477, reeditant els Rudimenta grammaticae de Perotti, i l’any següent, a Barcelona, estampar dos volums de Sanr Tomàs d’Aquino. (ML, 2002, 54-55).

–De llibreries per Barcelona: Vlok dedicat a la cerca i captura de llibreries de tota mena, com diu l’autora, Mercè Basauli, “no hi són totes”, però quasi. I a més a més de les que ella sap i ha trobat, dona pistes i enllaços per a saber més sobre llocs on hi ha llibreries.

–De l’ordinador a la màquina d’imprimir: Sistema d’impressió que permet exposar la planxa al mateix cilindre de la màquina a partir de dades digitals prèviament compaginades imposades.

–De l’ordinador a la planxa: Sistema en què la utilització d’un programa de compaginació i imposició permet enviar directament el contingut de les pàgines a un dispositiu on s’exposa cadascuna, punt a punt, en lloc de precisar pel·lícula i un passat tradicional de planxes.

–De l’ordinador a la premsa: Sistema d’impressió que permet exposar la planxa al mateix cilindre de la màquina a partir de dades digitals prèviament compaginades i imposades.

–De Lucchi, Michele: Va néixer el 1951 a Ferrara i es va llicenciar en arquitectura a Florència. Durant el període de l’arquitectura radical i experimental va ser una figura destacada en moviments com Cavart, Studio Alchimia i grup Memphis. De Lucchi ha dissenyat llums i mobles per a reconegudes empreses italianes i europees, com Artemide, Olivetti, Alias, Unifor, Hermès i Alessi.[3] Per Olivetti va ser Director de Disseny de 1988 a 2002 i va desenvolupar projectes experimentals per a Compaq Computers, Philips, Siemens i Vitra. Durant aquest període, va desenvolupar una sèrie de teories sobre levolució dels llocs de treball. El seu treball professional ha anat sempre acompanyat d’una exploració personal del disseny, la tecnologia i l’artesania. Des del 2004 esculpeix petites cases de fusta utilitzant una serra mecànica per crear l’essència de l’estil arquitectònic.

–De Vinne, Theodore Low (1828-1914): Impressor, tipògraf i estudiós nord-americà del segle XIX. Autor d’obres importants com La invenció de la impremta, publicada el 1876. Entre els alfabets que va crear, i encara conserven vigència, hi ha la Century Roman, clàssica font de serif. Diversos tipògrafs posteriors (F.W. Goudy, G. Schoeder) van homenatjar aquest gran mestre amb famílies tipogràfiques “De Vinne”.

–Debanadora: Persona que fa el debanat dels draps. Màquina de debanar.

–Debanar: A les fàbriques de paper a mà, acció d’eliminar la pols dels draps en la secció anomenada l’espolsador, una vegada triats i seleccionats. per fer-ne pasta.

–Dècada: 1. Conjunt o divisió de deu llibres o capítols duna obra històrica. 2. Llibre que conté la història de deu personatges.

–Decadent:Aplica’s a una tècnica literària que xifra el seu valor més al matís i al detall, que al conjunt. En aquest aspecte, la ‘Salomé’, d’Oscar Wilde, i la majoria de les obres finals de segle són decadents.

–Decadentisme: Moviment artístic i literari del final del segle XIX i el començament del XX caracteritzat per un esteticisme refinat i per la consciència d’ésser a la fi d’una civilització.

–Decadentista: 1. Relatiu o pertanyent al decadentisme.2. Seguidor del decadentisme.

–Decàleg sobre el llibre de bibliòfil:

1. Adquirir la primera edició, l’edició original o la més destacable de l’obra.

2. Ha de ser la més propera al seu estat original i sense defectes.

3. Exigir el tiratge al millor paper o amb el menor nombre d’exemplars.

4. No ha de ser desaparellada ni incompleta.

5. Preferir la que hagi pertangut a un personatge cèlebre que porteu una dedicatòria, un exlibris o qualsevol altre element referit al llibre o autor.

6. Intentar valorar-ho: per una carta, un autògraf, un gravat, una foto referida al llibre o a l’autor.

7. No comprar-ho si no el coneix.

8. Especialitzar-se en un tema, millor triar que acaparar.

9. Estudiar el nombre més gran d’exemplars com a exercici pràctic visitant llibreries, fires i biblioteques.

10. Ser conscient que no hi ha exemplars idèntics, tots tenen la seva particularitat.

(Galimard Flavigny, Bertrand, Être bibliophile: petit guide pratique, Anglet: Séguier, 2004, p. 130.)

–Decameró: 1. Títol genèric d’una obra que recull les narracions del que ha passat en deu dies. 2. El ‘Decamerón’ de Boccacio és una cèlebre recopilació de cent contes, distribuïts en deu jornades, que va aparèixer el 1353 i publicat per primera vegada a Venècia l’any 1470.

–Decantació: Separació, per efecte de la gravetat, dels elements sòlids i pesants que pugui contenir un líquid.

-Decantament: Grau d’inclinació de la lletra des de la vertical.

–Declamació: Discursejar en to emfàtic i exagerat o invectivar asprement. Perorar en públic i amb vehemència. Per extensió, es diu de l’art de representar al teatre. Antigament la declamació era composta i escrita amb notes, sense que fos un cant musical. Es feia així per assenyalar l’accent i l’entonació que havia de tenir el discurs que havia de ser de tres maneres; agut, greu i circumflex, que després es van elevar a dirz, cadascun dels quals s’indicava amb el seu caràcter diferent, aquests accents ensenyaven el com, quan i de quina manera s’havia d’aixecar la veu o baixar-la en cada pronunciació. En castellà hi ha un bon ‘Tractat de Tractats de Declamació’, escrit per l’actor i llibreter Lluís Millà i Gacio, especialitzat en literatura teatral.

–Declaració de Berlín sobre Accés Obert al Coneixement a Ciències i Humanitats: és una declaració internacional sobre l’accés obert i l’accés al coneixement, que va ser adoptada el 22 d’octubre del 2003 per 19 membres representants de diverses organitzacions de recerca alemanyes i internacionals. Sorgeix d’una conferència sobre l’accés obert organitzada, a Harnack House a Berlín, per la Societat Max Planck. Es considera una fita important al moviment d’accés obert.

–Declinatori: Brúixola que serveix per orientar un pla.

–Décollage: Pràctica d’enlairar-se, arrencar o eliminar part d’un treball original amb la intenció de resignificar la proposta original. Es presenta de forma lliure a l’arranquisme o amb una intenció tècnica particular, com a la creació d’esténcils. A diferència del collage, que suma elements, en aquest cas es fa una proposta gràfica o artística a través de la seva eliminació.

–Decoloració: Es diu amb referència al paper, quan el to d’aquest s’atenua o canvia, per l’acció de la humitat, del sol, o de certs paràsits com els fongs, etc., que generen taques groguenques. La decoloració no destrueix el paper, però el fa menys atractiu.

–Decoloració per la llum: Els raigs actínics, químicament actius, ataquen les fibres del paper; impulsen la seva decoloració que, segons el tipus de pasta, es torna més o menys groguenc, es torna fràgil i perd resistència. Els papers amb pasta de fusta, amb lignina, també s’esgrogueeixen.

–Decolorar: Eliminar el color d’alguna cosa, reduir-ne la seva intensitat. Es pot aplicar al paper.

–Decolorímetre: Aparell per graduar el grau de decoloració que s’ha aconseguit.

–Decolorar-se : Perdre un material el color o la intensitat d’aquest a causa de l’envelliment. Si la decoloració es fes d’una manera conscient seria “decolorar”.

–Decoració: 1. Operació que consisteix a adornar les tapes, lloms i talls dels llibres amb teixells, vinyetes, filets, florons, títols, etc. , ja siguin daurats, jaspiats, vetats, etc., impresos, aplicats o repujats. 2. Conjunt dels adorns amb què es decoren les tapes, lloms i talls dels llibres. 3.La decoració va aparèixer al mateix temps que el còdex, ja que el llibre era considerat un llibre de gran valor i mereixia ser embellit. Els canvis importants que s’han anat succeint a la decoració han anat configurant “estils decoratius”, alguns vinculats a un enquadernador en concret, altres a un país, dinastia o època en concret. La decoració ha anat evolucionant amb petits i grans canvis. Alguns d’aquests grans passos són l’aparició de l’or (procedent de l’enquadernació àrab i que arriba a Espanya a les enquadernacions mudèjars del segle XIII), la recuperació del gofrat al segle XIX (que s’havia perdut després de l’arribada de l’or), el mosaic a pells al segle XVIII i, avui dia, l’entrada d’un munt de materials i tècniques noves (arribant a la impressió sobre pell que es pot fer en aquests moments).

–Decoració en fred: Decoració sense daurat (cosa que no exclou l’ús d’un instrument calent). Tb. Dita Decoració en sec:

–Decoració principal: La decoració més cridanera de la coberta (ja sigui per la mida, el color, que representi una figura reconeixible…). La resta de la tapa poden tenir decoracions secundàries que serveixen com a farciment però que solen passar desapercebudes.

–Decoració secundària: Decoració que queda en segon pla perquè hi ha una altra decoració principal.

–Decoratives: Són aquelles tipografies que comparteixen l’estil propi d’una època o un lloc. A causa de les formes tan característiques i la personalitat definida i concreta, són apropiades per donar un caràcter històric o cultural a un disseny.

–Découpage: Tècnica que guarda certa semblança amb el collage, ja que empra retallades de papers impresos o textures de materials per adherir-los sobre altres suports i objectes d’ús quotidià, com llibres, vaixelles de ceràmica, miralls o caixes de fusta.

Va sorgir a Europa medieval quan es va popularitzar la impremta i l’accés a gràfiques en paper va estar disponible per a una gran quantitat de persones; es buscava decorar i personalitzar objectes personals, imitant l’escassa i costosa pintura a mà, a través d’aquestes retallades adherides i envernissades amb cura.

–Decret: Recull d’antigues lleis canòniques.

–Decretal: 1. De les decretals o relacionat amb elles. 2. Carta en què el papa decideix sobre una consulta i que senti una regla de caràcter general. 3. Llibre en què es reuneixen les epístoles i decisions papals.

–Dedicació: 1. Acció de dedica. 2. Inscripció de la dedicació d’un temple o edifici gravada en una pedra que es col·loca a una paret oa una façana per conservar la memòria de qui el va erigir i del seu destí.

–Dedicar: Oferir l’autor la seva obra a una altra o altres persones per mitjà de carta o frase breu, ja impreses, ja manuscrites.

–Dedicatari: Persona a la qual s’ha dedicat un llibre.

–Dedicatòria: 1. Homenatge de l’autor d’una obra a una altra persona per mitjà d’una menció al començament del llibre. 2. Escrit, generalment autògraf, amb què es dedica un llibre a una persona. 3. Antigament, text redactat per l’autor en honor d’una persona a qui s’oferia el seu treball i sota la protecció del qual el situava. 4. Depenent del valor històric de la nota, el valor del llibre antic pot canviar, i molt. 5. Tot i que no se sap qui va poder ser el primer autor a escriure una dedicatòria, n’hi ha testimonis en obres d’autors clàssics com Horaci.

–Defecte: 1. Imperfecció en qualsevol dels elements que conformen un llibre. 2. Errata, taca o falta que afecta un imprès. 3. Quantitat de plecs que sobren o falten al número complet de la tirada. 4.Totes aquelles coses que no es consideren perfectes, com ara una errada, una taca, etc.

–Defecte d’impressió: Són els que succeeixen durant la impressió sobre un material. En òfset tenim: “motes”, “arrencat”, “acumulació”, “pols”, “cautxú danyat”, “ratllades d’estucadora”, “ratlles”, “fallida de registre”, “enganxades”, “clapejat”, ” butllofes”, “tipus serrats”, “bobines fluixes” i “paper ondulat”.

–Defecte pigmentari: Taques de color en un pergamí per un mal tractament.

–Defecte vidriós: Defecte del pergamí consistent en una petita superfície de forma arrodonida a l’interior de la qual el pergamí és més prim i forma una fina pel·lícula translúcida.

–Defectes de l’enquadernació: Vegeu cruiximent, ballar, coixejar, defecte, empastellar, arrufat, ferro doblegat, full boig, enciam, nas, orelles, poll, tipus cec, i a més a més:

.Fregaments i ratllades: Defectes menors, la majoria milloraran significativament amb una cura adequada de la pell (neteja i polit) o ​​fins i tot esdevindran invisibles després de la restauració per part d’un conservador. Tanmateix, s’han d’evitar les còpies amb daurat danyat, ja que serà difícil de restaurar.

.Danys a la pell: La capa superficial de la pell s’arrenca, deixant exposades les capes inferiors més fràgils. La restauració requerirà una intervenció més extensa mitjançant empelt de pell. El resultat estètic dependrà de la zona afectada i de l’habilitat del conservador. Òbviament, les decoracions perdudes seran difícils de restaurar (daurat, repujat, etc.).

.Vores desgastades: Probablement el defecte més comú. Si la vora està intacta i la pèrdua de pell al llom és mínima, la restauració sovint serà invisible i econòmica. La pèrdua de daurat al casquet és, per descomptat, un factor agreujant. Una vora que falta es pot restaurar amb una papallona de paper japonès, o amb una de cànem, o idènticament (una intervenció que requereix més temps i que implica costures noves).

.Cantonades romes: Si la pèrdua de cuir és mínima, la restauració serà invisible. Fins i tot en el cas de pèrdues més importants de cartró i cuir, el resultat estètic serà de bo a excel·lent depenent de l’habilitat del restaurador.

.Pèrdua de cuir: Un simple forat de cuc es pot restaurar en pocs minuts i serà pràcticament invisible. Com més gran sigui la pèrdua, més extensa serà la intervenció i més visible serà el resultat. De nou, cal tenir en compte la pèrdua de decoració.

.Frontissa dividida: Un defecte comú, però que pot empitjorar ràpidament quan es consulta el llibre. En els casos més greus, la part plana està dividida al llarg de tota la seva longitud, el pla és solt i només es manté subjecte pels fils del setè que aviat cediran. Restaurable amb un molt bon resultat estètic. Tanmateix, cal tenir en compte que la restauració pot requerir separar el llom, una operació que pot ser difícil amb cuir sec o del setè.

-Defectes del paper:

.Esquinçaments sense trossos perduts: Es poden restaurar fàcilment en papers antics. La reparació pot ser invisible si es fa correctament. Els papers de vitel·la són els més delicats de restaurar.

.Esquinçaments amb trossos que falten: Es poden restaurar, però el resultat dependrà de l’habilitat del restaurador i del temps dedicat a l’operació. Caldrà trobar paper similar, procedir amb el tenyit i després el viratge. El text que falta es pot reelaborar amb un bolígraf, amb un resultat estètic qüestionable. Els trossos que falten en els gravats no són restaurables.

.Danys per cucs: El dany és restaurable de la mateixa manera que els esquinçaments. La feina sovint és molt llarga i, per tant, costosa perquè les pàgines afectades solen ser nombroses. L’abast dels danys al text i als gravats és un factor a tenir en compte a l’hora de comprar.

.Taques d’humitat: Es poden millorar rentant el paper, però aquesta operació requereix l’eliminació completa de l’enquadernació. Només es pot considerar si cal refer completament l’enquadernació.

.Enganxament: Un tractament químic localitzat pot reduir les taques. L’operació és llarga, costosa i la duen a terme uns pocs especialistes que dominen aquestes tècniques. L’ús de productes a base de clor està estrictament prohibit! Eviteu comprar el llibre si la pols dificulta la lectura.

.Floridura: Cal treure la pols d’un llibre d’aquest tipus de la prestatgeria per evitar la dispersió excessiva d’espores. Tanmateix, no cal entrar en pànic; el desenvolupament de floridura depèn principalment de les condicions d’emmagatzematge dels lletres. En una biblioteca neta amb temperatura regulada i humitat normal, és poc probable que la floridura s’escampi per les prestatgeries. El paper que s’ha tornat polsós és irreparable.

.Enquadernació fluixa, costura fluixa, pàgines soltes: La costura de l’enquadernació és feble. La restauració requereix l’eliminació completa de l’enquadernació i a tornada a cosir.

–Defectuós: Llibre que no té cap qualitat ni les condicions necessàries exigides. Mal tirat, compost incorrectament, amb moltes faltes tipogràfiques i d’estil i amb el paper de baixa qualitat.

–Definició: Expressió del significat de cadascuna de les veus, sintagmes o unitats lèxiques que conté un diccionari, vocabulari, glossari, etc.

–Definició antònima: Definició en què la unitat lèxica s’explica per contra; per exemple, “solter”, que no està casat, etc.

–Definició basada en models (MBD): De vegades anomenada definició de producte digital (DPD), és la pràctica d’utilitzar models 3D (com ara models sòlids, PMI 3D i metadades associades) dins del programari CAD 3D per definir (proporcionar especificacions per) components individuals i muntatges de productes. Els tipus d’informació que s’inclouen són dimensionament geomètric i tolerància (GD&T), materials a nivell de components, llistats de materials a nivell de muntatge, configuracions d’enginyeria, intenció de disseny, etc. Per contra, altres metodologies han requerit històricament l’ús acompanyant de dibuixos d’enginyeria 2D per proporcionar aquests detalls. 

–Definició en cercle viciós: Definició que consisteix a explicar el significat mitjançant sinònims que remeten a altres sinònims i així successivament, tornant al punt de partida.

–Definició completa: Definició que proporciona del definit tota la informació que li correspon, tant lingüística com enciclopèdica.

–Definició de coses: Definició mitjançant descripció enciclopèdica.

–Definició directa: Definició en què es defineix o explica la unitat lèxica per contraposició a aquella que simplement es remet a una altra.

–Definició enciclopèdica: Definició que informa de coses, descriu processos, explica idees o conceptes, aclareix situacions, enumera parts, mesures, formes, etc., en quantitat necessària per distingir el definit de qualsevol altre terme que se li pugui assemblar.

–Definició extensional: Definició en què s’enumeren tots els objectes englobats en la categoria del definit.

–Definició genètica: Definició que explica el definit com l’efecte de l’acció que ho engendra.

–Definició híbrida: Definició que barreja, en una mateixa accepció, informació lèxica amb informació gramatical.

–Definició hiperonímica: Definició en què el descriptor és l’hiperònim de la unitat lèxica.

–Definició impròpia: Definició que incompleix la llei de la sinonímia.

–Definició intensional: Definició en què s’enumeren totes les propietats del definit.

–Definició lingüística: Definició que informa sobre paraules, no de coses ni de conceptes.

–Definició lògica: Definició que descriu la realitat designada per la paraula d’entrada començant per les característiques més generals fins a les més concretes.

–Definició metaforètica: Definició viciosa que es pot aplicar amb la mateixa propietat a coses diferents de l’objecte definit; per exemple, el cotxe és un vehicle, el gerani és una planta.

–Definició metonímica: Definició que s’aplica a paraules que anomenen parts d’un tot, com ara roda (d’un vehicle), cap (d’agulles), pàgina (del full de paper), etc.

–Definició negativa: Definició en què la unitat lèxica es defineix pel que no és, en lloc de pel que és.

–Definició nominal: Definició que es limita a explicar el significat del definit mitjançant sinònims o antònims.

–Definició de l’ocupació: Definició duna noció que es dedueix de l’ocupació en un exemple.

–Definició ostensiva: Definició que empra com a definint exemples concrets del definit.

–Definició de paraula: definició que s’aplica a paraules mitjançant descripció lingüística.

–Definició perifràsica: Definició que s’expressa amb una perífrasi.

–Definició de predicació múltiple: Definició en què una disciplina va seguida d’una descripció enciclopèdica per completar la informació aportada per la primera.

–Definició pròpia: Definició que compleix la llei de la sinonímia. La definició pròpia diu què significa (no què és) allò que es defineix.

–Definició real: definició que consisteix en la descripció de la naturalesa i l’essència del definit.

–Definició redundant: Definició que registra dades ja expressat explícitament o implícitament.

–Definició relacional: Definició, generalment d’adjectius i adverbis, que comença amb un pronom relatiu o amb una preposició.

–Definició serial: Definició duna unitat lèxica que pertany a una sèrie o grup de paraules.

–Definició per sinònims: Definició en què la unitat lèxica d’entrada remet a una altra o altres de la mateixa categoria gramatical i del mateix significat.

–Definició suficient: Definició que proporciona del definit la informació mínima necessària perquè l’entengui el lector mitjà.

–Definició substancial: Definició que comença amb qualsevol paraula o construcció sintàctica que no sigui un pronom relatiu o una preposició.

–Definició teleològica: Definició que informa de la naturalesa de les coses per raó de la finalitat a què es destinen.

–Definició terminològica: Definició d’un terme tècnic en una terminologia.

–Definiens: Parteix d’un article que segueix el definièndum i ho explica. Una definició es compon de dues parts: el definiendum i el definiens.

–Definiendum: és el terme que es definirà, mentre que el definiens és el grup de paraules o conceptes utilitzats en la definició que se suposa que tenen el mateix significat que el definiendum.

–Definir: establir amb claredat i precisió el significat en què s’ha de prendre una unitat lèxica en relació amb un context.

–Definit: Unitat lèxica sobre la qual versa una definició.Tb es diu Definiéndum.

–Deflector: Element que deriva un corrent o flux de pasta en el procés d’alimentació de la màquina de paper.

–Deflegmació: Acció de deflegmar.

–Deflegmar: Llevar l’aigua o un líquid per destil·lació o evaporació. Assecat del paper per mitjà dels bombos assecadors.

-Deformació: Deteriorament físic caracteritzat per la pèrdua del pla suport de paper i formació d’ones. En general, l’ondulació és causada per condicions inadequades d’emmagatzematge i per variacions en les condicions ambientals,

especialment de la humitat. El terme deformació s’utilitza en català de manera general per referir-se a diversos canvis dimensionals, ondulacions, arrugues, doblecs o qualsevol variant de la superfície original del document.

-Defumador (en cast.): 1. És una mena de pinzell fet de llargs pèls. Serveix per treure de la pedra [litogràfica] les petites partícules de pols. les puntes de llapis trencades, caigudes sobre el dibuix, en una paraula, tots els cossos estranys que hi pugui haver. L’artista sempre ha de servir-se del ‘defumador’ amb suavitat: altrament podria esborrar el seu treball. 2. Pinzell ample de pèl suau, rodó o pla, que s’empra per fondre tintes encara humides.

He mirat molts vloks i llibres i he preguntat a diverses persones per la traducció d’aquest mot, però m’ha estat impossible trobar-la. Si algú em pot ajudar li agrairé molt. Poso la imatge que surt en el llibre on està la definició en castellà. ( Tratado completo del Arte Litográfico de Paul Maorou i A. Broquelet; Garnier Hnos, Paris, sd. Manuales Garnier-Biblioteca de Utilidad Práctica. 328p. 84 figures. Trad. de Ch. Lacassin).

–Degollat: Paper que ha estat tallat per un lloc equivocat, diferent del que estava previst.

–Degoteig de la pasta: En fabricació de paper, pèrdua d’aigua a la taula plana. Es pot realitzar mitjançant “foils”, i “caixes aspirants”. Antigament també hi havia “rodets degotejants”, però eren massa lents.

–Degradació: 1. Disminució progressiva de la intensitat. 2. Deteriorament del material, per un agent intrínsec o extern.

–Degradar: Disminuir progressivament la intensitat dels colors per tal d’aconseguir l’efecte del volum o profunditat.

–Degradat: 1.Passar d’un color a un altre de manera gradual, ja sigui pintant-lo o imprimint-lo. En imatges impreses pot donar-se una fallada anomenada “bandejat”, sortint els colors a bandes en comptes de fonent-se els uns amb els altres. 2. Transició gradual entre dos colors o tons d’un mateix color. 3. Abans de l’era digital els degradats només es podien fer amb l’aerògraf. Actualment els programes d’il·lustració i maquetació inclouen la possibilitat de fer degradats lineals, centrals, circulars, etc. Fons esvaït de fosc a clar o viceversa

–Deià. Escola d’Art de Barcelona. Especialitzada en estudis Superiors de Disseny d’Interiors i CFGS de Disseny d’Interiors. Inicia’t en el  disseny gràfic  i la gràfica impresa
Dedica’t al que t’agrada! Dissenya cartells, cobertes de llibres, prepara les teves il·lustracions i fotografies per a ser impreses.
Aprèn a utilitzar les eines i les tècniques de la professió. Desenvolupa els teus dissenys des de la idea fins a la impressió final!

–Deixada: Tros de text que es deixa sense posar quan es copia o s’escriu al dictat. «El caixista ha fet una deixada i s’haurà de recórrer tot el paràgraf.

–Deixalla: S’anomena així els exemplars d’una edició que estan defectuosos. Se sol guardar durant algun temps a fi de poder corregir amb ells algun altre exemplar que hagi estat posat a la venda i que tingui algun defecte, podent ser completat gràcies als exemplars de rebuig.

–Deixar córrer la ploma: Escriure amb abandó, sense meditació.

–Dele: Signe de la correcció tipogràfica utilitzat per suprimir una lletra, síl·laba, paraula, paràgraf o unitat textual major, així com un filet, gravat o un altre element gràfic susceptible de ser eliminat. Es representa gràficament de diverses maneres, la més estesa de les quals imita la zeta grega ( ζ ). Tb s’ha representat amb la lletra d. Tb es diu Deleátur.

–Deleàtur: 1. Senyal semblant a una d amb què, en una prova d’impremta, s’indica quelcom que ha d’ésser suprimit: lletra, paraula, paràgraf, etc.2 Signe de supressió.

–Delere: (veu llatina) Operació d’esmena que consisteix a suprimir paraules i frases que se suposa no han de ser de l’autor, signe d’algun anotador o copista.

–Delicious: Tipografia creada pel dissenyador nascut a Güeldres (Països Baixos) Jos Buivenga. Va trigar uns dos anys a fer-la (des del 1994 fins al 1996) i la distribueix de manera gratuïta tant per a ús personal com comercial. Les formes i contraformes van ser acuradament creades per obtenir una aparença homogènia. La seva gran altura de la “x” permet poder-la fer servir en cossos petits de text conservant la seva llegibilitat. Posseeix una àmplia família amb versions Bold i Heavy, capitulars i itàliques veritables (no obliqües). A més, les versions de diferents pesos conserven la mateixa amplada pel que s’integren molt bé dins del text.

–Delignificació: Tractament per treure lignina a les matèries primeres d’origen vegetal.

–Delinear: Dibuixar línies.

–Delineat : Pintat només el contorn de la imatge.

–Delineavit: Paraula llatina que significa “dibuix” i que, abans o després del nom del dibuixant, figura al peu de certs dibuixos, especialment en talla dolça.

–Delmunts, Miquel: va exercir la medicina a Barcelona, i va combinar aquesta feina amb la compravenda de llibres a l’engròs, que no va limitar al Principat; més tard també es va dedicar a l’edició i la impressió d’algunes obres, sense que el seu taller no fos mai molt actiu.

A partir de 1650 compta amb una impremta que gestionen alguns artesans coneixedors de l’ofici, com Tomàs Vassiana o Jaume Cays; també hi treballen els seus nebots Martí Gelabert i Rafael Figueró. Aquest últim va comprar-li la impremta el 1668.

–Delstres, Llibreria Antiquària: va néixer a Barcelona en 1987, després d’una llarga col·laboració (des de 1977) amb el nostre pare i mestre Diego Gómez Flores. Estem especialitzats en llibres rars i antics, preferentment anteriors al s. XX; en llengua llatina, castellana, catalana i unes altres d’àmbit romànic. Periòdicament, publiquem catàlegs i llistes temàtiques, que són enviades als nostres clients i amics, mitjançant correu electrònic i/o imprès sobre paper.

–Delta E: Forma de mesurar la diferència existent entre dos colors.

–Deltoi: Rajoles enguixades que utilitzaven els grecs per escriure.

–Democratització del llibre: L’accés al llibre i la lectura, components claus del sector de la cultura per assegurar una qualitat de vida digna i una bona salut mental, és reconegut com un dret fonamental al numeral 1 de l’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest marc, la democratització del llibre s’entén com la responsabilitat que tenen les autoritats de cada país per establir els mecanismes que permetin garantir l’accés dels ciutadans al llibre i a la lectura com a part dels drets fonamentals.

–Demonologia: És la branca de la teologia que s’ocupa de l’estudi dels dimonis. Està relacionada amb l’angeologia. La manifestació més important de la demonologia cristiana occidental és el Malleus Maleficarum de Jacob Sprenger i Heinrich Kramer, que demostren, de manera sui generis, l’existència i el poder de la bruixeria com a part integral de la fe catòlica romana i d’un perill real per als fidels, a banda d’indicar en el seu tractat tota classe de maneres de reconèixer i processar una bruixa, convertint-se així en el manual per a processos de bruixeria durant dècades. En un altre sentit, la demonologia confecciona llistats que intenten nomenar i establir una jerarquia d’esperits malèfics. Així, la demonologia és l’oposat de l’angeologia, que intenta recopilar la mateixa informació respecte dels bons esperits.

–Demostració: Mostra d’un projecte o servei amb què se’n mostra el funcionament.

–Demostració museogràfica: Un dels quatre recursos del llenguatge museogràfic. Des del punt de vista museogràfic, s’anomena així un fenomen real que es representa a si mateix (es presenta) per comunicar un missatge relatiu a la seva essència.

–Demòtica: 1. Format d’escriptura egípcia ideogràfica molt més simplificada que la jeroglífica i la hieràtica. Es feia servir per a l’administració i la comptabilitat, encara que a poc a poc va anar abastant més gèneres textuals. 2. Es va fer servir des del segle VII a.C. (Període Tardà de l’Antic Egipte) fins al segle V, encara que de manera residual. És una escriptura lineal que es llegeix de dreta a esquerra. Va permetre molta més agilitat i rapidesa a l’hora d’escriure, ja que els símbols podien aparèixer lligats i el traç era molt més gandul. Podia utilitzar-se una cal·ligrafia cursiva. Va anar adquirint cada vegada més rellevància i desenvolupament, arribant a ser l’escriptura predominant per als textos literaris -de vegades, també els religiosos- i per a les cartes privades, d’on rep la seva altra nomenclatura: “escriptura epistolar egípcia”.

–D’empaperar: Paper generalment d’uns 120/150 g/m² , de colors i textures diversos que utilitzen els pintors per decorar engantxant-los a les parets de les cases, es serveix en forma de rotlles d’uns 45 cm d’ample.

–Demy: Grandària estàndard del paper de 44,4 x 56,4.

–Dendograma: Tipus de diagrama emprat per combinar elements diferents que s’aprecien al mateix nivell. El seu nom prové del grec déndron, que significa “arbre”, però a diferència d’un mapa d’arbre, aquest es llegeix de dalt a baix, per la qual cosa és semblant a un cladograma, però amb una intenció de convergència marcada; així, es poden visualitzar i revisar totes les permutacions possibles en un esquema combinatori.

–Denominació: Paraula, fraseig o abreviatura que indica la unitat bibliogràfica en què l’editor ha dividit la publicació seriada o el document multipart. Normalment, la denominació apareix a la unitat física precedint de forma immediata a la numeració. Exemples de denominacions són: volum, Band, Heft, part, número, tom, cara (en cas d’un disc). La denominació es pot indicar de manera abreujada.

–Denotació: Oposat a connotació; no és allò que una imatge evoca, sinó allò que explica. La denotació reagrupa els significats col·lectius i comuns (comunitat de repertoris culturals) vàlids per a tots els individus que utilitzen un mateix llenguatge en el sentit reflectit en un diccionari. La denotació és la relació establerta —institucionalitzada— entre el signe o la imatge i l’objecte real que representa.

–Densificar: Donar més densitat a una substància, és a dir, fer que sigui menys líquida.

–Densímetre: Instrument per mesurar la quantitat de color en una transparència.

–Densitat: 1. En fotografia, mesura de la foscor duna imatge. 2. En edició, quantitat de text existent per unitat d’espai. 3. Intensitat amb què s’obté una reproducció gràfica. 4. En ordinadors, quantitat de dades que poden ser emmagatzemades en una unitat de superfície concreta de medi magnètic.

–Densitat d’impressió: Sinònim de força d’impressió o intensitat d’impressió; defineix l’efecte visual de la quantitat de tinta sobre el paper.

–Densitat d’informació: Concentració d’estímuls visuals presentats com a elements gràfics, textuals, icònics o fotogràfics, que requereixen presentar-se estructurats i amb cert ordre per evitar que un disseny s’interpreti com a carregat, saturat i difícil d’entendre. Per avaluar-ho, és possible fer una auditoria de contingut, que ajuda a determinar el nivell i la quantitat d’elements, sense limitar el nombre apropiat per a cada mitjà (com el disseny web, seccions de diari, infografies o interfícies); això sol estar lligat a tradicions històriques i aspectes culturals, i és independent als nivells jeràrquics inclosos, a l’estructura emprada i a la temàtica del contingut.

–Densitat en massa: En arts gràfiques, gruix relatiu de tinta a la zona impresa valorada. Es mesura amb un “densitòmetre”. Una lectura més gran significa un gruix més gran de tinta. Hi ha uns estàndards ISO prefixats del que està dins del que és correcte.

–Densitat de píxels: Factor que determina la nitidesa amb què es presenta una imatge ràster a la pantalla d’un dispositiu digital, el qual es calcula a partir de la resolució presentada en relació amb la mida, és a dir, el nombre de píxels que apareixen en una àrea determinada. Això es mesura en píxels per polzada, tot i que és preferible el terme en anglès píxels per inch (ppi) per distingir-lo dels punts per polzada de les impressions. Encara que aquest factor és important per comparar la qualitat de les pantalles, n’hi ha d’altres, com la brillantor, la distància, l’acutància i l’angle de visió, que afecten la manera com es perceben les imatges en un mitjà o altre.

–Densitòmetre: Aparell de precisió que es fa servir per mesurar la densitat òptica d’un material o superfície comparant-la amb un estàndard de densitat específic. Sol mesurar estàndards de: “densitat en massa”, “desviació monocromàtica”, “eficàcia d’una tinta”, “equilibri de grisos” i “de color”, “percentatge de punt”, “afinament” i “guany de punt “, “empastament”,”contrast d’impressió”, “error de to”, “grau de gris”, “trapping” i “slur”.

–Densitòmetre per a màquina: El que treballa en una màquina d’imprimir i pot comprovar els resultats que van sortint impresos i pot fer ajustaments automàtics. Se solen utilitzar en màquines de bobina, amb el capçal lector desplaçant-se al llarg de la banda.

–Densitòmetre de reflexió: El que es fa servir per llegir els valors de la densitat en imatges reproduïdes sobre suports opacs.

–Densitòmetre de transmissió: El que llegeix les densitats de les imatges en suport transparent.

–Densitometria: Sistema que mesura la densitat òptica (de forma independent de l’apreciació de l’operari o de la il·luminació) per poder fer servir els valors resultants en el control de la reproducció gràfica. Mesura l’ennegriment d’un punt, i el mesurament es fa amb un aparell de mesurament i control anomenat “densitòmetre”.

–Dent: 1. Defecte d’impressió que consisteix en la manca de registre en imprimir el blanc i la retirada. 2. Marca que ens assenyala que les taques d’impressió de les dues cares d’un full no coincideixen.

–Dent de llop: Brunyidor d’àgata per al daurat dels talls dels llibres.

–Dentat: Contorn d’una figura format per una successió de petits pics.

–Dentelle: Terme francès que es tradueix per puntes i que defineix les enquadernacions barroques d’aquest tipus.

–Denticulat: Que té el contorn ornamentat amb dents d’angles aguts.

–Departament de Conservació: Dins de l’estructura de l’arxiu, la unitat encarregada de la programació, seguiment i control de les funcions de descripció.

–Departament de correcció: Els platiners portaven les formes, un cop acabades, a una premsa manual on imprimien una prova, la plegaven i se la lliuraven al capatàs juntament amb el corresponent text original perquè la remetés al departament de correcció. el cap del departament de correcció repartia les proves i el text original entre el personal; fins a principis del segle XX, aquest personal va continuar estant organitzat en grups de lectors i de joves lectors que corregien les proves seguint el mètode de lectura en veu alta del text original. Amb aquest mètode, el corrector s’adonava de les variacions importants i de les errades, però no de la normalització de l’ortografia de la composició. Un cop corregides, les proves es tornaven al taller de composició.

–Departament de Descripció: Dins de l’estructura de l’arxiu, la unitat encarregada de la programació, seguiment i control de les funcions de conservació.

–Departament de Referència i Difusió: Dins de l’estructura de l’arxiu, la unitat encarregada de les funcions de referència i difusió.

–Dependent del dispositiu: En colorimetria, un color o espai de color definit de forma dependent d’un aparell concret per a la reproducció o percepció.

–Depilar: Vegeu “pelar”.

–Depositari: S’anomena dipositari el llibreter que accepta tenir en dipòsit l’edició d’un llibre, per ocupar-se de la venda i la difusió.

–Depredació: Acte malvat contra un material que destaca pel seu valor material o intel·lectual.

–Depuració: Operació destinada a eliminar de la pasta de paper amb mitjans físics, poc abans de la seva introducció a la caixa d’entrada, les partícules pesants, les estelles i altres materials estranys, la presència dels quals retreu el full acabat i que s’han introduït a la pasta conjuntament amb les matèries primeres o durant el procés de fabricació. La depuració es pot fer per gravetat (sorral); per centrifugació (hidrocicló); pas de la pasta per orificis calibrats (depurador).

–Depuració de biblioteques: Més que una expurgació normal, sol indicar la destrucció de biblioteques per causes polítiques o morals.

–Depuració de documents: Eliminació del document quan es compleixen els seus terminis de conservació i mancar de significació històrica. Semblant a l’expurgació a les biblioteques. Quan l’eliminació no segueix unes normes de terminis, s’anomena destrucció.

–Depurador. Planxa plana d’aram, amb uns talls molt prims fets en sentit transversal, per on cauen per decantació les impureses de la pasta quan entra a la màquina de fer paper.

–Depuradora: Sistema de depuració i neteja de les aigües ja utilitzades que tenen les fábriques de paper per recuperar i reciclar una part important de la gran quantitat d’aigua que fan servir.

–Depurar: Netejar. Eliminar de la pasta els elements estranys. Tractar l’aigua per poder reutilitzar-la.

–Der Blaue Engel: Certificació ecològica alemanya per a productes respectuosos amb el medi ambient.

–Derivat semicel·lulòsic: S’utilitzen com a adhesius. Són: “metilcel·lulosa”, “hidroxipropilcel·lulosa” i “carboximetilcel·lulosa”.

–Dermis: La capa interna de la pell composta principalment per fibres elàstiques i que, després d’adobament, forma el cuir o pergamí.

–Dermis reticular: Part de la pell situada sota la pell que apareix quan es desflora.

–Derome, Jacques-Antoine: Cèlebre bibliòfil francès (1696.1761), que al mateix temps va ser un gran artista enquadernador, ja que va crear un estil decoratiu que fa que els llibres que van sortir de les mans siguin objecte de les més altes transaccions. El seu estil recorda els fins bords de Malines, de Brussel·les o de Venècia. A les orles, realitzades per les combinacions de diversos i petits ramejats, s’aprecia un estil decoratiu de veritable bellesa, a la manera d’un encaix, destacant-se l’or fortament, encara que amb sobrietat exquisida.

–Derroter: 1. Llibre que conté les derrotes o rumbs que porten en la seva navegació les embarcacions aeronàutiques i marines. 2. Obra científica que tracta sobre els camins o rutes marítimes.

–Desacidificació: Una de les etapes de la restauració documental, després de la neteja i abans de la consolidació. Fer que un material àcid recobri un PH neutre, reduint la seva acidesa i introduint una reserva alcalina estable que eviti futurs deterioraments. Es pot fer mitjançant un bany en una solució alcalina (procés de desacidificació individual per immersió). Se solen utilitzar diverses fórmules: aigua amb hidròxid càlcic (2 g d’hidròxid de calci en un 1 litre d’aigua, agitar de 10 a 20 segons, i deixar reposar hores), aigua amb bicarbonat de calci (1 g de bicarbonat de calci per 1 litre d’aigua carbonatada, es fa servir com l’anterior, encara que té menys alcalinitat) o aigua i bòrax (tetrahidroborat de sodi) a l’1,5%. La barreja amb hidròxid de calci és barata, innòcua i eficaç. Una altra forma és per aspersió, i avui dia es ven esprai per desacidificació, que permet no desenquadernar el llibre per tractar-lo. Hi ha sistemes per a la desacidificació no aquosa, com el ‘Wei T’o’, el ‘bookkeeper’, o el ‘booksaver’, que ja es comercialitzen preparats. Com a preparació es fa amb hidròxid de bari que és soluble en etanol o metanol, que al costat de l’aire tendeix a formar carbonat de bari (15 g d’hidròxid de bari per 1 litre d’alcohol). Cal anar amb compte amb la inflamabilitat i toxicitat de l’alcohol. Hi ha diversos mètodes per fer una desacidificació en massa, però no n’hi ha cap que sigui totalment eficient. Pertanyen a aquest tipus: CSB Booksaver, PAPRICAN, procés ‘Batell’e, procés ‘Sabre’, sistema MG-3 de FMC, mètode ‘Viena’.

–Desacidificació en massa: la que actua sobre una gran quantitat de material alhora.

–Desacidificació no aquosa: La que no utilitza un bany d’aigua.

–Desacidificació per immersió: La que utilitza un “bany de neteja” i es realitza de forma individualitzada.

–Desadherència: Pèrdua de la capacitat d’adherència. De vegades es tracta d’una alteració del material (com quan s’enlaira un laminat plàstic d’un paper, o s’obren les diferents capes d’un cartró), però altres vegades és una propietat positiva (com quan treballem en restauració amb adhesius que siguin” reversibles”, és a dir, justament que puguin perdre l’adherència amb facilitat).

–Desaigua: Aparell col·locat a cada costat de la pastera de la màquina de fer el paper que serveix per a conduir l’aigua que s’escorre del paper.

–Desaiguar: Eliminar aigua de la papil·la de pasta per fer-la més espesa.

–Desajust: Acció i efecte de desajustar o desajustar-se.

–Desalinear: Trencar l’alineació de diversos elements gràfics que es presenten en una determinada forma.

–Desalineat: Mal alineat.

–Desaparellar: Perdre un tom o més d’una obra que en tingui diversos. Fer incompleta una obra de diversos fascicles.

–Desaparionar: Perdre un tom o més d’una obra que en tingui diversos. Fer incompleta una obra de diversos fascicles.

–Desarmar: Desmuntar per a la seva distribució a la caixa o correcció del quadre o estat.

–Desaturar: Treure la “saturació” d’un color en una imatge. En pintura (barreja substractiva) s’aconsegueix afegint-hi pigment blanc o negre. En una barreja additiva (amb llum) es realitza igualant els valors primaris, enfosquint-los o aclarint-los.

–Desbarbar: 1. Eliminar les barbes de la ploma per tal de deixar el canó nu. 2. Igualar els quaderns per mitjà d’unes tisores. Després es feu amb una cisalla.

–Desbalatge: Quan falta un volum dins d’una col·lecció o pertany a una altra.

–Desbarbar: Eliminar les barbes de la ploma per tal de deixar el canó nu.

–Desbarbador: Instrument de metall amb manec a manera de raspador, amb una fulla quadrangular molt aguda i sense tall. S’empra principalment per treure les barbes d’una planxa que s’ha treballat a punxó.

–Desbastar: Primera tasca a la talla o llaura i que consisteix a eliminar les parts més prou i inútils d’una peça fins a aproximar-se a la forma més o menys tosca, del que es pretén fer.

–Desbloquejar: És l’operació que consisteix a reemplaçar les lletres bloquejades, és a dir, posades de cap per avall en la composició.

–Desbobinar: Desenrotllar el paper que forma la bobina.

–Descantillar-se: Trencar-se els cantons d’un material, quelcom comú als llibres.

–Descarnar: Treure la carn i la capa del greix de la part posterior de la pell amb un instrument esmolat.

–Descàrrega: 1. Plec que s’intercala entre dos plecs consecutius d’una tirada per evitar que es repintin o es maculin. 2. Plec de paper que en el curs d’una tirada es posa sobre la forma de quan absorbeixi l’excés de tinta i així evitar el repintat dels plecs.

–Descarregar: 1. Eliminar l’excés de tinta de la forma per mitjà de les descàrregues. 2. Talleu al plec d’arranjament la part d’impressió que voleu que surti clara.

–Descart: 1.Acció de descartar. 2. Expurgació.

–Descart de documents de la col·lecció: Procés de depuració, en una col·lecció, dels documents que per qualsevol causa hagin perdut el seu significat científic i pràctic.  

–Descartar: Retirar del fons d’una biblioteca els llibres superflus, antiquats o que no estiguin en bones condicions.

–Descasar: 1. Desfer un casat. 2. Alterar la disposició de les planes o les pàgines d’una manera per disposar-la d’una altra manera.

–Descasat: No coincidir una impressió sobre una altra.

–Descatalogar: Retirar d’un catàleg una publicació que hi apareixia.

–Descatalogat: 1. En arts gràfiques, material imprès que l’editor ja no ven per haver-se esgotat el tiratge o l’edició. Moltes vegades es pot comprar com a publicació de segona mà. 2. Llibre que s’ha deixat d’imprimir.

–Descendent: 1. En tipografia, aquella part de les lletres en caixa baixa (minúscules) que va per sota de l’anomenada línia base. És a dir, qualsevol part d’una minúscula que surt per sota les lletres com la x o la m.

A l’alfabet llatí estàndard, només tenen ‘descendent’ aquestes lletres: q, y, p, g, j. 2. Text o exemplar derivat d’un altre, ja sigui directament, ja sigui per còpies interposades.

–Descentrat: Fora del seu centre

–Descodificar: Desxifrar i interpretar un missatge xifrat en un codi la clau del qual es coneix.

–Descoloriment: Pèrdua de la intensitat del color per efecte d’agents externs químics o físics, sobretot de la llum solar.

–Descompaginar: Desfer una compaginació o part per donar-li una altra forma.

–Descompondre: Desfer un motlle.

–Descomposició: Podriment. Alteració de la pasta per podriment de les fibres que es pot produir per tenir-la emmagatzemada durant temps amb una quantitat excessiva d’aigua.

–Descort: Composició poètica trobadoresca del migdia de França, que es cantava a l’Edat Mitjana i que es caracteritzava que les diferents estrofes, en lloc de tenir una estructura igual, no tenien cap relació.

–Descosir: Treure els cosits del llom del cos del llibre, gairebé sempre per preparar els quadernets per a una reenquadernació.

–Descosterar: Separar els fulls bons del tarats o dolents (costers).

–Descripció: 1. Representació de persones, coses o fets per mitjà del llenguatge. 2. Funció arxivística que consisteix a confeccionar els instruments de consulta que faciliten l’accés als fons i les col·leccions. 3. Definició imperfecta que consisteix a enumerar les parts o propietats del definit.

–Descripción archivística: 1. Descripció del document mitjançant elements que permeten la identificació de la localització i el control. 2. Elaboració d’una representació exacta de la unitat de descripció i, si escau, de les parts que la componen mitjançant la recopilació, l’anàlisi, l’organització i el registre de la informació que serveix per identificar, gestionar, localitzar i explicar els documents d’arxiu, així com el context i el sistema que els ha produït. El terme també serveix per descriure els resultats d’aquest procés.

–Descripció bibliogràfica: 1. Conjunt de dades bibliogràfiques amb què s’identifica i enregistra un document bibliogràfic, d’acord amb unes regles. 2. Les tècniques de descripció utilitzades a la bibliografia analítica es poden classificar en cinc apartats: a) La transcripció, o reproducció de la portada, etc., en què es registra alhora la informació i es proporciona la identificació; b) Una fórmula en la forma taquigràfica convencional en què s’analitzen el format i l’estructura del llibre (la col·lació) i que, en analitzar el procés de la seva elaboració, aporta algunes explicacions sobre els passos fets a la seva producció; s’afegeixen també, com a proves complementàries d’integritat i identitat, algunes notes sobre la classe de signatures, el nombre de fulls i la paginació: c) Una descripció tècnica que aporta detalls com ara els números de premsa, la tipografia, el paper i les làmines intercalades; d) Alguns detalls sobre el contingut del llibre; d) Anotacions sobre qualsevol altra informació que pugui donar llum sobre la història del llibre; i una anotació dels exemplars examinats.  

–Descripció característica: Representació dels elements essencials continguts al text d’un document mitjançant paraules descriptives o per un codi.

–Descripció catalogràfica: És el conjunt de dades que s’utilitzen per identificar i descriure les característiques físiques i bibliogràfiques d’un document seguint l’estàndard internacional Anglo-American Cataloging Rules (AACR2). Els registres catalogràfics conformen catàlegs brindant la localització del document.

–Descripció codicològica: Encara no hi ha unes normes precises i comunes de descriure un manuscrit. José Manuel Fradejas Rueda, al seu bloc “crítica textual per a dummies”, apunta els passos següents que s’han d’anotar en un “dossier”: enquadernació (quan el manuscrit està enquadernat i no aparegui solt); composició; escriptura, decoració i conservació; correccions i anotacions; contingut; i història; a més d’un encapçalament amb les dades de “descripció bibliogràfica”: ciutat, dipòsit documental i signatura. Moreno García (“Cancioners i codicologia”), realitza un esquema més detallat on entren: nom i localització (nom de manuscrit, biblioteca, ciutat, signatura actual i antiga), descripció externa (història del manuscrit que inclou anteriors descripcions en catàlegs i noms diferents que se li han posat, transmissió patrimonial), datació, llengua, paginacions al manuscrit i signatures, origen on es va copiar, taules, tipus d’obra, estat de conservació, enquadernació (tipus, material, procés d’enquadernació, estat de conservació ), foliació descriptiva, dimensions, material, marques d’aigua, restauracions, paginació, columnes, rúbriques, tintes, lletres i mans, addicions i ratllats, reclams i signatures, buits en blanc, blancs a les línies, folis en blanc, manca de folis, folis en mal estat, quadernets, ornamentació, descripció interna (estructura i contingut, procés de còpia, autors, obres amb què apareix unit, organització dels materials, taula seqüencial d’obres i autors, taula sinòptica dels diferents testimonis) i bibliografia.

–Descripció documental: Descripció, funció arxivística.

–Descripció enciclopèdica: Part d’un article lexicogràfic, posterior a la definició, en què especifiquen els principis, mètodes, fonaments científics, correlats, divisions i subdivisions, història o desenvolupament històric, característiques, tècnica, funcionament, etc., sobre el definit .

–Descripció externa: Conjunt de dades físiques indispensables per a la identificació d’un volum o d’un document.

–Descripció física del llibre: Segons les normes ISBD de descripció bibliogràfica. comprèn: mida, nombre de pàgines, il·lustracions, plànols… Hi ha part d’aquesta descripció que pertany a l’obra en si, però una altra és exclusiva de l’exemplar que s’acarona a la biblioteca que el descriu (trencaments i faltes, anotacions afegides posteriorment , segells i ex-libris d’anteriors propietaris…).

–Descripció física d’una obra: La importància material o física s’expressa amb el nombre de volums o de pàgines en què s’edita l’obra. No és una informació imprescindible, però és orientadora per al lector. El número de volums s’expressa amb la xifra aràbiga que correspongui, seguida de l’abreviatura v. O vol.; tot plegat, després de l’any d’edició, separat amb un punt

–Descripció interna: Anàlisi del text o cos d’una obra, amb exposició del contingut, publicació i altres aspectes.

–Descripció lingüística: Exposició dels elements de relació entre un significant (paraula, sintagma, etc.) i el seu significat, exposició que sovint comprèn etimologia, gènere, abast geogràfic, matèries, etc.

–Descripció del manuscrit: Un text manuscrit té característiques particulars que fa que la seva descripció sigui diferent de la d’un llibre imprès, i antic còdex encara més (vegeu “descripció codicològica”).

–Desempastellar: Col·locar en els seus llocs corresponents el material i les lletres desordenades.

–Desencriptació: Traducció de criptogrames en llenguatge comprensible quan es desconeixen els procediments i les claus amb què estan xifrats.

–Desencriptar: Interpretar un text codificat.

–Descriptor: Terme o símbol formulat i homologat per un tesaurus, utilitzat per representar sense ambigüitat les nocions que contenen els documents i les peticions de recuperació d’informació.

–Descriptor lliure: Paraula o frase que, sense pertànyer a una llista, representa un concepte i s’utilitza per fer cerques d’informació en sistemes informatitzats i per definir veus i termes d’un corpus lexicogràfic.

–Descriptor metalingüístic: Descriptor que constitueix la denominació gramatical o lingüístic del terme definit.

–Descriptors: Paraula o grup de paraules seleccionades entre un conjunt de termes per a representar sense ambigüitat una noció continguda en un document o en una sol·licitud de cerca d’informació.

–Descriure: 1. Enumerar les notes característiques duna persona o un objecte. 2. Representar persones, coses o fets per mitjà del llenguatge, explicant-ne les diferents parts, qualitats o circumstàncies.3. Definir imperfectament, no pels predicats essencials del definit, sinó mitjançant una idea general de les seves parts o propietats.

–Descruar: Bullir el cotó o la seda amb aigua natural o lleugerament alcalinitzada amb escames o cristalls de sosa per treure’n matèries incrustants que puguin perjudicar-ne l’ús com a fibres per fer paper.

–Descurar: No posar la cura segura.

–Desdibuixar-se: disminuir la nitidesa d’un traç o la intensitat d’un color per l’acció d’un líquid.
–Desdoblar: Estendre els documents que estan doblegats. Tb es diu Desplegar.

–Desè: 1. Part dels deu en què es divideix un plec de paper. 2. Casat de 20 planes, 10 de blanc i 10 de retirada.

–Desembobinar: Desfer una bobina de paper per a convertir-la en fulls o en bobines més estretes.

–Desempastar: Treure les pastes a un llibre.

–Desempastellar: 1. Posar en ordre la lletra empastellada i distribuir-la a les caixes. 2. Triar els caràcters barrejats, les interlínies, els quadrats, els filets, etc. 3. Netejar una caixa.

–Desempesar: Treure qualsevol marca l’hauria pogut quedar al material cobrent després d’haver-lo ficat a la premsa.

–Desencolar: Eliminar la cola. Eliminar una part de l’efecte de la cola submergint el full de paper en un bany d’aigua.

–Desencordar: Treure les cordes que subjecten un llibre si les hem utilitzat per embolicar el llibre després d’haver-li enganxat la coberta o marcat els nervis lligant els cordills.

–Desenfocament: Tècnica per suavitzar o difuminar parts d’una imatge per a efectes visuals o per ressaltar altres elements.

–Desenganxar: Acció necessària en moltes de les pràctiques de restauració. És comú haver d’enlairar-se una part de la guarda per introduir paper japonès de reforç del llom, o del tot (si desenquadernarem el llibre). Per enlairar el paper fem servir el thilosy“ amb aigua.

–Desengomar: Llevar la goma d’una cosa engomada.

–Desengreixar: Fer que la pasta de fer paper retingui menys quantitat d’aigua.

–Desenquadernar: Acció de treure l’enquadernació a un llibre, de vegades necessària per a restaurar-lo. De vegades cal arribar a desfer completament la costura o l’enganxat del llom, però d’altres ens serveix de treure-li les tapes. Hi ha diferents noms per als diferents graus i fases d’una desenquadernació: “desempastar” és treure-li la coberta, “descosir” és treure el cosit dels quadernets, “desmembrar” és separar-ne les diferents parts… El pas següent és la “reenquadernació” “. És, per tant, una forma més de “desmuntar” un document gràfic, només que es realitza en els casos especials de les enquadernacions.

–Desenquadernat: 1. Terme referit a un llibre o fullet, una vegada enquadernat, al qual se li ha tret el llom. 2. Terme descriptiu per a un llibre, fullet o material efímer que s’ha tret de la seva enquadernació.

–Desenvolupament de col·leccions: En biblioteques és «Un conjunt coherent de decisions i processos relacionats amb el creixement, l’ordenació i la posada en valor, la comunicació i la preservació de les col·leccions, en el marc de les missions específiques de la biblioteca, i a la recerca d’objectius socioculturals i socioeducatius assignats a aquesta col·lecció».Sovint s’usa indistintament desenvolupament de col·lecció i gestió de col·lecció.

–Desenvolupar: Escriure una paraula que apareix al text en la seva forma abreujada.

–Desfibrador: Màquina que redueix a fibra certes matèries vegetals amb què es fabrica paper o la pasta de paper endurida.

–Desfibrament: Reducció de la fusta a fibres en la fabricació de la pasta de paper.

–Desfibrar: Separar les fibres de la fusta per fabricar pasta de paper.

–Desfibrat: Paper amb les fibres vegetals de la cel·lulosa separades en fibres individuals.

–Desfilar: En fabricació de paper de draps, desfer el drap en fil per treballar-hi.

–Desfilat o esfilagarsat: Indica que la tela, el paper o altra capa exterior que cobreix les juntes dels llibres s’ha desgastat fins al punt que ha deixat al descobert les juntes de sota, deixant les franges exteriors al voltant de l’exposició dentada o esquinçades.

–Desflorar-se: Deixar el paper de la superfície enganxada al motlle en què s’imprimeix, per la seva mala qualitat o a causa de l’excessiva adherència de la tinta.

–Desfullar: Treure el full d’un llibre.

–Desgarrament: Resistència que ofereix el paper a la continuació d’un esquinç.

–Desgast de les prestatgeries: El desgast per prestatges (shelfwear) descriu els danys causats al llarg del temps a un llibre en col·locar-lo i treure’l d’un prestatge. Aquest dany és causat pel fregament del llibre contra el prestatge, cosa que fa que les vores i la coberta es desgastin o fins i tot esquincin. El llibre també pot patir danys a causa del fregament de llibres veïns contra les cobertes davantera i posterior, cosa que provoca deformacions i altres danys. El llom i el capçal del llibre també es poden fer malbé si es treu del prestatge sense precaució.
El desgast per prestatges es pot mantenir amb precaució a l’hora d’emmagatzemar llibres, parant atenció a la tensió en treure o col·locar un llibre, i de vegades, col·locar els llibres de costat pot reduir els danys per desgast.

–Desgastat: Adjectiu per descriure el desgast sofert per un llibre a les vores de les tapes d’aquest.

–Desglossant: Impressió antiga que es realitzava sense signatures ni paginació, de manera que podia vendre’s tant al costat d’altres formant un volum com per separat. Per exemple: les comèdies de teatre.

–Desglossat: S’anomena a la part d’un imprès que ha estat tret del conjunt i que ara es conserva per separat. En edició de comèdies de teatre, és corrent trobar així comèdies de teatre que pertanyien a volums conjunts.

–Desglossar: 1. Treure documents dels expedients. 2. Separar un imprès dels altres amb els quals està enquadernat. 3. Treure les gloses d’un escrit.

–Desgotador: Element metàl·lic de forma cilíndrica que es situa al començament de la màquina paperera.

–Desgotar: Eliminar l’aigua de la pasta una vegada ja s’ha disposat a la malla de la forma o a la taula de formació del full. Durant el procés de fabricació, la cel·lulosa està amarada d’aigua i forma la pasta. Una vegada format el full, cal eliminar aquesta aigua.

–Desgreixar: Treure el greix de la superfície de la planxa abansd’envernissar-la.

–Desgreixar el tall: Preparar el tall del llibre per al seu daurat, per a la qual cosa es raspa, és llima i és poleix.

–Desgreixatge: Operació de desgreixar les pells a fi d’evitar una absorció irregular de l’adob i un acabat poc homogeni.

–Deshumidificador: Màquina portàtil o industrial dissenyada per absorbir la humitat ambient, donant al paper les condicions adequades d’emmagatzematge.

–Desiderata: Fitxa que un usuari de biblioteca omple amb el llibre que creu que s’ha de comprar per al fons.

–Design Research Unit: Va ser una de les primeres generacions de consultores de disseny britàniques que combinaven experiència en arquitectura, disseny gràfic i disseny industrial.
Va ser fundada el 1943 pel poeta Herbert Read, l’arquitecta Misha Black i el dissenyador gràfic Milner Gray. Es va fer famosa pel seu treball en relació amb el Festival de Gran Bretanya el 1951 i el seu influent projecte d’identitat corporativa per a British Rail el 1965. El 2004, DRU es va fusionar amb Scott Brownrigg Architects.

La doble fletxa de British Rail dissenyada per Gerry Barney de la DRU

–Desigualtat entre cares: diferencia entre els colors d’una cara i de l’altra d’un paper. No sol ser un problema que passi amb les noves tecnologies de tintat.

–Desimposar: 1.Treure les imposicions d’una forma després del tiratge. 2. Treure la forma de la rama.

–Desinfecció: Una de les etapes de la restauració documental.

–Desinsectació: Una de les etapes de la restauració documental, que consisteix a treure els insectes i animals que estiguin afectant el material.

–Desintegrador: Aparell que s’empra en la fabricació de paper per reduir els fulls de cel·lulosa a trossos menuts.

–Desintercalar: 1. Treure allò intercalat, en especial quan es tracta de regletes o altres materials de blancs. 2. Separar els plecs doblegats a alçades.

–Desinterlinear: 1. Treure la interlínia duna composició interlineada. 2. Compondre al mateix ull i cos un text que estava compost amb un ull més petit que el cos.

–Deskey, Donald: (1894 – 1989) va ser un dissenyador industrial nord-americà. Va néixer a Blue Earth, Minnesota. Va estudiar arquitectura a la Universitat de Califòrnia, però no es va dedicar a aquesta professió, sinó que es va convertir en artista i pioner del disseny industrial. Va assistir a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes del 1925 a París, cosa que va influir en el seu enfocament del disseny. Posteriorment, va fundar una consultora de disseny a Nova York i, posteriorment, la signatura Deskey-Vollmer (en col·laboració amb Phillip Vollmer), especialitzada en disseny de mobles i tèxtils. Els seus dissenys d’aquesta època van evolucionar de l’art déco al modernisme aerodinàmic. La seva empresa continua activa a Cincinnati. Una col·lecció de la seva obra es conserva al Museu Nacional de Disseny Cooper-Hewitt. [5] Va morir a Vero Beach, Florida, ciutat a la qual es va jubilar en 1975.

–Desktop Publishing: DTP. L’ús d’ordinadors personals, programes de disseny de pàgina i il·lustració i/o impressores per produir materials impresos.

–Deslaminatge: Defecte de la impressió que succeeix quan les capes del paper se separen durant el procés dʻimpressió. La superfície del paper pot aparèixer amb zones aixecades o amb butllofes. Això pot passar per diverses causes; que s’hagin fet servir tintes amb massa tir, que hi hagi tinta parcialment seca als cautxús, o que el cilindre impressor tingui massa pressió. Depenent del problema cal ajustar la solució: reduir el tir de la tinta, reduir la pressió del cilindre o provar-ho amb un altre paper. No cal confondre’l amb l’aparició d’ampolles a la tinta, que és un defecte que succeeix al forn d’una rotativa.

–Deslignificació: Conjunt de reaccions químiques per eliminar la lignina dels compostos vegetals. Calen uns reactius adequats per a ells.

-’Desllaçat’: Un llibre que mai va ser enquadernat en cobertes, com ara els “fulls sense enquadernar” que, per la raó que sigui, mai van ser enquadernats per l’editor. No s’ha de confondre amb Deslligat.

–Desmarxar-se: Desequilibrar-se el cilindre refinador en passar-hi la pasta, pel fet de no haver estat ben ajustat.

–Desmembrar: Separar les diferents parts que formen un llibre: les tapes, els quadernets.

–Desmembrament: Separació dels elements constitutius d’un volum (folis, quaderns, tapes, etc.).

–Desmentiment: Rectificació d’una notícia que es té per falsa.

–Desmentit: La compensació que cal fer als marges esquerre i dret d’una impressió d’un quadernet quan està format per molts plecs o massa gruixuts i, com que els interiors sobresurten més que els exteriors, quan igualem el tall en traiem més d’aquests últims . Si no es realitzés el desmentiment, com més endins quedés el bifoli en aquests quadernets, menys marge en tindria.

–Desmuntatge: En restauració, treure al document el segon suport sobre el qual estava muntat, abans de passar al tractament.

–Desmuntatge amb dissolvents: Es desmunta el document mitjançant dissolvents, ja sigui posant dissolvent amb una pipeta a la zona on hi ha l’adhesiu entre els dos materials, com per immersió del document.

–Desmuntatge mitjançant laminació de protecció: Es lamina el document, de forma preventiva, per la cara abans de passar al desmuntatge del segon suport. Es realitza amb materials que poden patir danys durant aquest desmuntatge.

–Desmuntatge mitjançant llapis de calor: Es posa calor sobre el material a enlairar-se.

–Desmuntatge en sec: S’enlaira el material del segon suport amb algun mitjà mecànic, ja sigui forçant una mica amb espàtules, bisturís o altres eines.

–Desmuntatge amb sistemes d’humitat controlada: Per a materials que no suportarien una immersió. Se sol utilitzar amb documents enganxats mitjançant adhesius proteínics.

–Desmuntatge amb tècniques enzimàtiques: S’utilitza quan hi ha adhesius naturals (midó, coles proteíniques) i és difícil la seva eliminació pel seu envelliment.

-‘Despastilladors‘: 1. Tenen la mateixa missió que el Pulper, però el seu tractament és més enèrgic. 2. Estan proveïts de dos discos amb sortints per on s’impulsa la pasta i en girar entre ells, s’individualitzen les fibres i es dispersen.

–Despatx: Els despatxos són un tipus d’imprès que atorga a qui el té algun dret dispensat pel rei. En el seu aspecte material i formal s’assemblen enormement als passaports, ja que, al capdavall, tots dos són documents que acrediten algun tipus de privilegi sigui aquest del tenor que sigui. Així, els despatxos estan impresos únicament per una sola cara en format foli i, generalment, estaran encapçalats pel Rei o per l’autoritat que concedeixi, en nom del Rei, el dret que s’especifiqui al text. Aquest, com a tots els “papers d’informació privada”, alternarà part impresa amb espais en blanc per ser completats amb lletra manuscrita -espais que poden ser relativament reduïts o ocupar la meitat de la plana per explicar l’assumpte a mà de manera desenvolupada-. No solen estar adornats encara que sí que és habitual que aparegui l’escut de l’autoritat que certifica el document a la part inferior esquerra. Com qualsevol document expedit per l’autoritat civil o eclesiàstica, es trobarà amb aquest nom a la documentació contemporània al llarg de tota l’edat moderna.

–Despenjar: Comprovar la viscositat d’una tinta deixant-la que caigui des d’una superfície. Se sol fer amb l’espàtula, aixecant la tinta i deixant-la caure. Depenent de si els fils que es formen són més o menys llargs, és més o menys viscosa. Si els fils són curts és una “tinta curta” o poc viscosa; i si són llargs és una “tinta llarga” o viscosa.

–Desplà. Joan: El primer esment explícit d’un llibreter (i enquadernador) el trobem en un inventari dels llibres relictes per Bernat Valtà, beneficial de la Seu de Barcelona, l’agost del 1404, en què figura en Joan Desplà. L’anotació no es relaciona directament amb el seu ofici (ni compra ni ven cap còdex): el notari només anotà que “en Johan dez Pla, ligador de libres, déu al dit deffunt XVIII sous”. Uns anys més tard, el notari Joan Escuder, en atorgar testament el 1423, recorda que un dels tres llibres que havia de restituir al seu sogre Jaume Isern, també notari de Barcelona, concretament un Casus super Instituta, “est in posse Iohannis dez Pla, libraterii qui stà a Sent Jaume”. Possiblement, Joan Desplà sigui membre (sinó l’iniciador) d’una família d’enquadernadors-llibreters: el 1441, descobrim que “té per a ligar en Francesch dez pla, librater qui stà a Sent Jaume, un lot de quatre llibres que havien pertangut a Bernat Costeges, causídic de Barcelona. Sense cap dada més és arriscat afirmar categòricament que estm davant d’un fill seu. En Joan Desplà és documentat entre els anys 1398 i 1477, on es constaten contavtes personals entre ell i els il·luminadors de llibres Mateu Calderons, Bernat, Montserrat i Pere Rourich i en Joan Ramon Corró va aprendre l’ofici de llibreter amb ell des de l’any 1411.

(potser no caldria, però la paraula Relictes apareix en tres o quatre llocs i com no la coneixia penso que posar aquí el significat no està de més. Relicta: Deixat pel qui es mor. Béns relictes)

–Desplaçament: Una tècnica d’impressió on la imatge o el text entintat es transfereix d’una planxa a una manta de goma i, finalment, a la superfície d’una pàgina o paper.

–Desplan Coleccionismo: L’any 2006 neix la parada núm. 23, al Mercat Dominical de Sant Antoni,  amb el nom Francisco Desplan, punt de trobada pels col·leccionistes més fidels del paper antic. De la mà del Paco i l’Emo, trobareu tota mena de material col·leccionable i objectes que atresoren records d’una època passada. La seva passió i afició per aquest món els converteix en especialistes d’edicions de còmics, cartells i postals antigues. 

–Desplegable: 1. Imprès el contingut del qual es troba en un sol full plegat diverses vegades. 2. Full plegat les dimensions del qual superen les del volum en què s’insereix, per la qual cosa s’ha de plegar una o més vegades per adequar-ne les dimensions.

–Desplegar: 1. Desdoblar. 2. Aclarir, fer palès allò fosc o poc intel·ligent.

–Despolpadora desintegradora: Gran cisterna cilíndrica amb un impulsor d’hèlix que, mitjançant l’acció mecànica de les pales giratòries i la presència d’aigua, posa en suspensió les fibres de cel·lulosa. A la despolpadora entren les matèries primeres fibroses i l’aigua i surt la pasta, que després s’envia a la màquina contínua per elaborar el paper nou. En la producció amb paper reciclat, l’acció mecànica també separa les fibres entre elles, i les fibres dels materials inadequats, que són el malbaratament de la despolpadora.

–Desposseir: Extreure d’un llibre, article, etc., dades i informacions d’interès.

–Desprendible: Element en arts gràfiques que està dissenyat per poder desprendre’s amb facilitat.

–Desprendre: Característica per la qual un paper perd les fibres superficials degut al fet que el procés de preparació de la pasta no ha estat l’adequat o que el paper no ha estat encolat.

–Despreniment: Defecte d’impressió pel qual la tinta s’hagi desprès parcialment o totalment, ja sigui per excés de càrrega, perquè la mantellina òfset no sigui l’adequada per a aquest suport, o perquè s’ha assecat malament la tinta.

–Despreparar: Procés que permet netejar la superfície de la pedra litogràfica per començar una nova operació d’admissió de traços grassos.

–Desproporció: Que no guarda proporció. Proporció irregular. Pasta desproporcionada en relació a les característiques del paper que es vol fabricar.

–Desproporcionat: Que no té la deguda proporció, no proporcionat.

–Despulla: 1. Dada o conjunt de dades que s’han extret d’un llibre, article, etc. 2. Relació del contingut d’un document. 3. Pell de l’animal després de l’escorxament i abans de l’adob. 4. Parts de la pell que es desprèn durant l’escorxament i l’adobament (cap, cua, membres,…).

–Despullar: Treure l’emulsió fotogràfica d’un suport per muntar-la amb altres a un altre.

–Despuntar-se: L’extrem de la ploma, doblegar-se o deteriorar-se, de manera que no es pot produir un traçat regular.

–Despuntat: Punxó de gravar que cal agusar-ho.

–Dessecació: Procés d’assecat de les fustes que comporta la pèrdua de la major part de la seva humitat natural, de manera que puguin ser aptes per a la talla.

–Dessemmotllar: Treure una peça modelada de l’interior del motlle en què ha estat buidada.

–Destacar: En arts gràfiques, ombrejar o donar relleu a una lletra amb contrast de color.

–Destacar els punts: Es poden destacar els punts que formen la línia amb un cercle o algun altre signe o element geomètric. També podem posar el valor numèric sobre cada punt, com hem fet amb els gràfics de barres, per a afegir-hi precisió. Variable gràfica.

–Destinatari: Persona o institució a benefici de la qual s’ha realitzat un llibre.

–Destinataris (museus): També anomenats públic-objectiu. Aquest terme defineix totes aquelles persones a qui s’adreça el missatge mitjançant el llenguatge museogràfic, de manera que els objectius estan relacionats íntimament amb els seus interessos o necessitats, les quals hauran estat estudiades prèviament.

–Destintat: Eliminació de la tinta als materials reciclats.

–Destintatge: Procés fisicoquímic de neteja del paper vell per reciclar-lo i tornar a convertir-lo en pasta per fer paper.

–Destramat: 1. En arts gràfiques i fotografia, el tractament d’un original amb trama per dissimular-la o treure-la. 2. En arts gràfiques i fotografia, el tractament d’un original que ja tenia trama per dissimular-la o eliminar-la. Si el primer tramat no s’elimina o suavitza, un segon tramat (re-tramat, necessari per a una nova reproducció) causarà defectes molt evidents i molestos, com el muaré.

El destramat es basa en l’aplicació de desenfocaments i interpolacions, ja sigui generals o parcials. Els programes de tractament d’imatge solen incloure un de més filtres per destramar. Els escàners de més qualitat solen incloure una opció de destramat que millora sensiblement la qualitat de partida.

El destramat és imprescindible quan els originals per a un treball destinat a impremta són impresos amb trama com llibres, revistes, diaris, etc…

–Destre: Mida longitudinal que era equivalent a dotze pams de la cana de Barcelona (2,796 metres).

–Destriar:. Classificar els quaderns de paper quan es treuen de la premseta.

–Destrucció: 1. Eliminació de documents sense una selecció prèvia per qüestions de conservació documental metòdica. Si l’eliminació és dins dels “terminis de conservació” s’anomena “depuració”. 2. A biblioteques la destrucció ordenada seria una “expurgació”, mentre que la que està fora d’unes normes de conservació s’anomenaria “depuració de biblioteca” o “destrucció”.

–Destrucció de documents: Destrucció física d’unitats o sèries documentals que hagin perdut el seu valor administratiu, probatori o constitutiu o extintiu de drets i que no hagin desenvolupat ni es prevegi que desenvolupin valors històrics. Aquesta destrucció s’ha de fer per qualsevol mètode que garanteixi la impossibilitat de reconstrucció dels documents.

–Destrucció de l’edició: Recurs a què en darrera instància pot acudir l’editor amb una resta d’edició invendible.

–Desviació de color: Error en l’equilibri entre colors en impressió i art original. Es percep com un error general de to a la imatge.

–Desviació monocromàtica: En arts gràfiques, error d’impressió que es mesura durant “l’anàlisi del comportament de la tinta”. És el contingut de color aliè que hi ha en una tinta. Es comprova amb el “densitòmetre”.

–Desvirar: 1. Retallar els costats o barbes dels quaderns fins a obtenir talls iguals. 2. Retallar el llibre que s’està relligant, abans de col·locar-hi les cobertes o tapes.

–Desxiframent: És un conjunt de tècniques d’anàlisi de codis que permet conèixer i interpretar tota o part de la informació expressada mitjançant un codi desconegut (és a dir, un codi les regles de codificació convencionals són desconegudes).^[1] El procés és diferent al de descodificació ja que en aquest cas generalment hi ha un conjunt de regles explícites o implícites que permeten interpretar el codi.^[2] El desxiframent inclouria el descobriment d’aquestes regles de descodificació per obtenir missatges amb sentit a partir de codis desconeguts. El cas més comú de desxiframent es refereix a codis lingüístics, que es coneix com a desxiframent lingüístic.

La Pedra de Rosetta, en el Museu Britànic, va servir a Jean-François Champollion per poder desxifrar l’escriptura jeroglífica egipciana

–Desxifrar: 1. Descobrir l’escrit en xifra servint-se de la clau adequada per fer-ho. 2. Esbrinar allò escrit en caràcters desconeguts.

–Detergent: Producte que té la propietat de suprimir l’adhesió de la brutícia dels llibres i de mantenir-la en solució o en suspensió.

–Deteriorament: Alteració o degradació de les propietats físiques, químiques i/o mecàniques d’un material.

–Determinació alçària bloc de text: Per distribuir el bloc de text imprès i els marges, i establir unes mides i unes distàncies no arbitràries, es poden seguir diversos sistemes, a més del simplement empíric. Com mostra la figura 5 la Distribució convencional que un cop determinada la llargària d’una ratlla del text (mesura), a partir d’aquesta es fa un quadrat. La diagonal d’aquest quadrat determina l’alçària del bloc de text. Tb hi ha el Sistema de distribució geomètrica i el Sistema de distribució matemàtica.

–Determinant: És el tret de l’escriptura que sense llegir la paraula completa, ens permet la comprensió de la idea, segons la teoria de Floriano Cumbreño.

–Determinants: Notacions combinades de nombre i signes que en la classificació decimal universal (CDU) serveixen per aclarir o limitar les particularitats d’una obra amb referència a un aspecte determinat,

–Determinants cronològiques: Determinants que indiquen l’espai de temps a què es refereixen certes obres (se simbolitzen mitjançant xifres escrites entre cometes).

–Determinants de forma: Determinants que indiquen l’origen, la forma, la destinació o la naturalesa particular d’algunes obres.

–Determinants geogràfiques: Determinants que serveixen per fixar geogràficament dins un país, regió o localitat, la matèria de què tracta l’obra.

–Determinants de llengua: Determinants que indiquen l’idioma en què està escrita una obra.

–Déu, Elena: A la primera meitat del segle XVII, Llorenç Déu es va diferenciar d’altres impressors perquè també va destacar a l’art del gravat. A la seva mort el 1647, la seva vídua, amb els noms de “vídua Déu” i “Elena Déu” (1647-1650), va allargar la vida del taller tres anys més. Segons Llanas, Elena consta com a impressora de la Batllia General de Catalunya, però se li atribueixen pocs impresos, entre ells algunes al·legacions, romanços i tres gramàtiques: Grammatica magna (1649) de Silvestre Casadevall, el Grammaticarium institutionem (1650) de Nebrija i la Gramàtica catalana breu i clara.

–Déu, Llorenç: Impressor i gravador. Treballar amb Sebastià Matevat entre 1606 i 1613.Treballà pel seu compte  fins l’any 1646, alternant feines tipogràfiques i de producció de gravats. Obres seves: De pactus nuptialibus, de Joan Pere Fontanella, Historia de la vida del Buscón (1627), Expedición de los catalanes y aragonesescontra turcos y griegos (1623), de Francesc de Montcada i set volums en foli de la Historia general de la isla y reino de Sardeña (1639-1645).

–Deuder, Francesc: Tenia la llibreria a la plaça Nova. Coneixem pels peus d’impremta tres obres impreses a Barcelona venudes a la seva botiga, dues de les quals són plecs solts. En un d’aquests, Les estil·lades i amoroses lletres, sense el nom de l’impressor al peu d’impremta (1575?), i l’altre, Aquí se contempla un muy contemplativo romance vuelto a lo divino sobre el romance que dicen Muerto yace el rey don Pedro, impres per Pere Gotard el 1589. L’obra més extensa en la qual consta com a llibreter és la gramatica De octo orationis partium constructione de Jaume Cancer impresa per Samsó Arbús el 1581.

 –Deuder I, Rafael: Finançat per Deuder, Joan Rosenbach va imprimir l’edició de 1518 del Llibre apel·lat Consolat de mar. Associat als llibreters Francesc Trinxer i Francesc Romeu, costeja el Vocabularium de Nebrija impres per Carles Amorós el 1522. Hi ha un document del generde 1523 en el qual els impressors Rosenbach i Rosenhayer firmen un contracte per a unNebrija amb els mateixos llibreters. Probablement es tracta de les Introductiones in latinam grammaticen, malgrat que en el peu d’impremta del colofó solament hi figura Rosenbach:“Aelij Antonij Nebrissensis in latinam gramaticen introductiones a Martino Iuarra Cantabrorecognit˛e castigat˛e atqʒ additamentis cumulate: a quo prototypo non temere discedatur:pulcherrimo Ioanis Rosembachi exactissimi artificis plo Barcinone impSse anno.M.D.xxiij. mensis Octobris die.iij.”

–Deuder II, Rafael: Fill de l’homònim, Rafael Deuder fou nomenat –al cap de pocs dies de la fundació de la Confraria de Llibreters– cònsol dels llibreters antics. Associat a Jaume Lacera, finança la impressió dels Usatges de Carles Amorós, de 1544, i amb els llibreters Jaume Manescal, Joan Guardiola i Joan Trinxer, el 1547, l’obra de Pere Miquel Carbonell Cròniques d’Espanya del mateix impressor.

–Deuteragonista: El segon personatge després del protagonista, en els drames grecs antics.

–Deuterocanònics: Es diuen així els llibres de la Sagrada Escriptura afegits a l’antic cànon dels jueus, com el llibre de ‘Tobies’, ‘Judit’, ‘Saviesa’, ‘Ester’, etc.

–Deuteronomi: Un dels llibres de l’Antic Testament i el darrer dels cinc que va escriure Moisès o del Pentateuc.

–Deutsche Fraktur: Denominació d’un caràcter gòtic alemany, per al qual Alberto Durero va fixar les regles fonamentals mitjançant figures quadrangulars.

–Devanagari: Denominació d’un alfabet sànscrit, que vol dir Divina escriptura de la ciutat. És un dels alfabets més perfectes que es coneixen. Es compon de cinquanta-un signes, quinze dels quals equivalen a vocals i diftongs, trenta-quatre són consonants, i dos signes s’utilitzen per expressar la nasalitat i l’aspiració final. S’escriu d’esquerra a dreta.

–Developer: Terme en anglès per referir-se a la persona que es dedica a desenvolupar software, videojocs, aplicacions (vegeu app) o llocs web, principalment. L’ús en el seu idioma original és comú en contextos de tecnologia en general i, encara que tècnicament la pràctica (development) es pot traduir a l’espanyol com a desenvolupament, no es recomana utilitzar aquesta paraula perquè es pot confondre amb altres activitats, com la creació de negocis o la construcció immobiliària. És possible distingir dos tipus de desenvolupament web: front-end, relacionat amb el funcionament i l’aspecte visual d’una interfície d’usuari de caràcter visual, interessat en la traducció o adaptació del disseny d’un lloc o aplicació a un llenguatge de programació (requerint habilitats properes a les d’un programador); i back-end, relacionat amb el funcionament tècnic d’un sistema i la seva vinculació amb la infraestructura física que es manté al servidor, allunyat de la vista d’un usuari final. Aquesta distinció també es dona a la programació de software, de conformitat amb les preocupacions o objectius de cadascun dels seus components.

–Devocionari: Llibre que conté oracions i pràctiques pietoses per a ús dels fidels.

-Devolució de pla: Tractament realitzat per eliminar deformacions del paper, generalment es realitza juntament amb la humidificació. Aquest tractament es pot dur a terme per pressió (entre malles sintètiques sense marc, paper, quadrats i pesos) o per tensió (tecnologia en què les vores del document s’adhereixen o se subjecten a una superfície).

–Dewey, Melvin (1851-1931): Bibliotecari nord-americà, creador del sistema de classificació bibliogràfica decimal que porta el seu nom. Va ser fundador, també, de la primera escola de bibliotecologia al seu país i cofundador, amb Federico Leypold i R. R. Bowker, del Library Journal.

–Dexen, Maria: Amb una producció limitada, però important per als pocs anys que va estar activa, es troba Maria Dexen (1647-1649), vídua de l’impressor barceloní Pere Joan Dexen. La seva obra més antiga, recollida a la Biblioteca de Reserva de la UB, són unes Ordenacions per regular el comerç, realitzades per encàrrec de la Diputació del General en 1647. De carácter también comercial es una obra muy interesante sobre la Tarifa del preus de les teles i altres sorts de robatoris impresa el 1649. Encara que també va imprimir obres de temàtica religiosa, com la biografia d’Angela Margarita Serafina, una monja caputxina, o de retòrica llatina com Les elegàncies (1649) de Paulo Manucio.

–Dexeus Mallol, Mercè: (Barcelona, 1933) és reconeguda com una de les més destacades bibliotecàries catalanes, gràcies a la seva vasta cultura històrica i literària, així com als seus amplis coneixements tècnics. Va estar casada amb el musicòleg i bibliotecari Jaume Moll Roqueta (1926-2011), qui va dirigir durant anys la biblioteca de la Reial Acadèmia Espanyola. Moll també va ser professor i catedràtic de Bibliografia a la Universitat Complutense de Madrid, i un important impulsor de la bibliografia material a Espanya. Va contribuir significativament a la presència dels bibliotecaris espanyols en organismes professionals internacionals, va participar en l’elaboració de la normativa estatal sobre el patrimoni històric espanyol, i va organitzar l’automatització del catàleg col·lectiu del patrimoni bibliogràfic espanyol.

-Dextrogira: Dit de l’escriptura inclinada cap a la dreta.

–Dhammapadda: Una de les escriptures budistes, antologia de 423 versos d’himnes inclosos al cànon Pali. De vegades es diu aquest llibre ‘Els Salms dels himnes budistes’.

–DHTML: (de l’anglès Dynamic HTML) designa el conjunt de tècniques que permeten crear espais web interactius i animats utilitzant la combinació de llenguatge HTML estàtic, llenguatge interpretat per part del client (com el JavaScript), llenguatge de fulles d’estil en cascada (CSS) i del Document Object Model (DOM).

Una pàgina en HTML dinàmic és qualsevol pàgina web en la qual els scripts en el lloc del client canvien l’HTML del document, després que aquest hagi estat carregat completament, la qual cosa afecta l’aparença i les funcions dels objectes de la pàgina. La característica dinàmica del DHTML, per tant, és la forma en què la pàgina interacciona amb l’usuari quan l’està observant, sent la mateixa pàgina per a tots els usuaris.

–DHub Disseny Hub Barcelona: El Disseny Hub de Barcelona (DHub) és l’equipament públic de referència pel reconeixement i la projecció de les Indústries Creatives, així com per a la divulgació del patrimoni i la cultura del disseny.

Amb aquest horitzó, el DHub desplega polítiques de promoció en els àmbits del disseny, l’arquitectura, l’audiovisual, la innovació i la tecnologia, acollint-hi, donant suport i impulsant el talent creatiu de la ciutat, i treballant amb els centres de formació, els creadors i els entorns empresarials a escala local i internacional.

El DHub és la seu del Museu del Disseny, amb la doble funció de conservar, interpretar i exposar el seus fons i elaborar una proposta d’exposicions i activitats al voltant del disseny.

Aquests objectius es tradueixen en una programació que vol divulgar i apropar aquestes disciplines a la ciutadania a través d’exposicions i activitats per a tots els públics, però que també busca impulsar i promoure el sector a través d’un programa que inclou conferències, festivals i premis conjuntament amb la d’entitats amb seu al DHub: Museu del Disseny, Barcelona centre de Disseny (BcD), el Foment de les Arts i el Disseny (FAD), l’Art Directors Club of Europe (ADCE), l’Associació per a l’estudi del moble i la Biblioteca El Clot-Josep Benet.També és fonamental el paper del DHub en l’educació i la recerca, a través d’un estret vincle amb les universitats i d’un extens programa dedicat a les escoles, així com la tasca que es fa des del Centre de Documentació del Museu del Disseny, espai de consulta i recerca especialitzat en arts decoratives i disseny que reuneix i preserva documentació relacionada amb aquestes matèries, la difon i la posa al servei dels professionals i investigadors. El també anomenat  ‘La grapadora’ és el Museu del món amb més escales que sales d’exposició.

–Dia del llibre: Dia de l’any dedicat al llibre, en què es programen actes culturals, els editors publiquen novetats especials i els llibreters exposen els seus fons a la via pública, oferint descomptes per l’adquisició de volums.

–Diable: En els molins paperers en el esquinçador hi havia el diable, o Sacsejador, també anomenat Torn, en el qual es voltejaven els draps per treure’ls la pols.

–Diableria: 1. Pintura de gènere en què es representen diables, monstres, etc. Els temes sobre el Judici Final o les temptacions dels sants són particularment rics en aquest tipus de representacions de lletjor. 2. Representacions visuals o literàries de dimonis o escenes infernals, molt freqüents a l’art medieval amb finalitat didàctica, satírica o moralitzant.

–Diacònic: Llibre en què s’expliquen els deures dels diaques a l’església grega.

–Diaconicum: Llibre litúrgic que conté les instruccions per als diaques i les oracions al seu càrrec.

–Diacrisi tipogràfica: Grafia especial que s’aplica a un element tipogràfic per distingir-lo dels altres i dotar-lo d’un matís significatiu.

–Diacrític: 1. Signe gràfic que s’afegeix a un altre signe per conferir-li un valor diferent.Nota: En els manuscrits, sovint servia per distingir dues lletres homògrafes seguides.

2.Petites marques que s’afegeixen a les lletres per modificar-ne el valor o la pronunciació. En alfabets com el llatí, els signes diacrítics serveixen per crear símbols que representen fonemes concrets —com la ñ espanyola—, per indicar canvis en la pronunciació —com les marques d’accents en francès—. Als alfabets semítics, els signes diacrítics s’usen també per marcar el valor de les vocals curtes. En els alfabets llatins, els principals signes diacrítics són la dièresi, les titlles greu, aguda i circumflexa dels accents, la ce trencada i la vírgula.

Varis caràcters llatins amb símbols diacrítics.

–Diacronia: perspectiva històrica en l’estudi de la llengua.

–Diacrònic: Dit de l’estudi de l’estructura o del funcionament d’una llengua o un dialecte: que atén les fases successives de la seva evolució.

–Diadema: Banda decorativa, generalment de seda o cotó, llisa o de color, treballada sobre cuir, corda, paper enrotllat o (ocasionalment) canya, i fixada a l’interior de la part superior (diadema) i generalment també a la part inferior (diadema de la cua) del llom (o llom) d’un llibre com a part del procés d’enquadernació.

–Diafàsic: Varietat estilística propiciada per la situació concreta en què es produeix una conversa, els interlocutors, el tema, etc., com, per exemple, el llenguatge hipocorístic.

–Diafragma: 1. En arts gràfiques, pèrdua de detall en una imatge, desenfocament, excés o falta. 2. Als objectius de les càmeres fotogràfiques, dispositiu que permet l’entrada d’una determinada quantitat de llum.

–Diagnosi: Descripció exacta i minuciosa de les característiques diferencials dun document manuscrit.

–Diagnòstic: Resultat de l’examen material a partir del qual es prescriu el tractament adequat per a la restauració d’una obra.

–Diàgraf: 1. Instrument que possibilita la reducció d’imatges i amb el qual, mitjançant un moviment continu, es poden traçar tota mena de línies i figures. 2. Instrument que serveix per a transportar sobre el paper o la planxa metàl·lica la representació d’un objecte mitjançant un punt de mira mòbil (que es fa moure seguint amb l’ull els contorns de l’objecte), unit a un cursor proveït d’un llapis.

–Diagrafia: 1. Art de dibuixar valent-se del diàgraf. 2. Procediment de transport sobre pedra litogràfica d’un disseny traçat

–Diagrama: Dibuix on es mostren les relacions existents entre les parts d’un conjunt o sistema. 2. Esquema de la distribució d’una composició tipogràfica. 3. Gràfic, representació de dades.

–Diagrama d’arbre: 1. Organització d’elements partint d’un grup unitari que es va subdividint de manera escalonada com si fossin les branques d’un arbre. 2. Són comuns en obres jurídiques els ‘arbor iuris’. Dins d’aquests, l’arbre de consanguinitat i l’arbre d’afinitat mostren les relacions de parentiu en una família. També hi ha l’arbre d’accions, el qual mostra plets entre si.Un altre tipus de diagrama arbori és l’arbre genealògic. També destaquen els arbres bíblics com L’arbre de Jessè, que mostra el llinatge de Crist.

–Diagrama de barres: Format per traços horitzontals o verticals de longitud proporcional als termes de la sèrie que es vol representar.

–Diagrama de columnes: Format per rectangles verticals o horitzontals la superfície dels quals és proporcional als termes de la sèrie que es vol representar.

–Diagrama de cordes: Tipus de gràfic en forma circular que disposa de dades, categories o conjunts al voltant d’un centre en comú i estableix arcs de diferents mides, els quals es van lligant entre un conjunt i l’altre. Aquestes relacions es poden mostrar amb línies o sectors de diferents colors per representar les dades amb claredat i establir categories o nivells. Si la densitat d’informació és massa, serà més difícil de distingir; mentre que, si les dades amb més relació es disposen junts, la visualització tendirà només cap a un costat de la gràfica.

–Diagrama de cromaticitat: Diagrama en dues dimensions de les coordenades de cromaticitat dels triestimuls de color ideats per la CIE per representar els seus espais de color. Encara que avui dia ja hi ha les representacions en tres dimensions, se segueixen utilitzant.

–Diagrama de dispersió: Utilitzada en l’anàlisi científica i estadística precises, aquesta visualització de dades fa servir punts per assenyalar la ubicació o el valor numèric d’una gran quantitat de referències. En comptes de fer servir línies o figures geomètriques, els punts es disposen i estenen en un pla cartesià, facilitant la interpretació d’un conjunt elevat de dades i ajudant a identificar la relació entre dues variables. Així, a partir de la distribució en qualsevol quadrant, s’aprecia el comportament o la tendència que manté el cúmul de punts; per exemple, si hi ha un augment o una reducció en la distribució en cert temps o en l’escala determinada; si el creixement és lineal, exponencial o en forma d’A o U; o si la força de correlació (és a dir, la dependència d’una variable en relació amb una altra d’independent) es presenta de forma forta, feble o és inexistent. També és possible variar les propietats dels punts o integrar-los amb un altre tipus de gràfics per assenyalar moments o zones destacades.

–Diagrama en espiral o gràfic polar: Gràfic en què les dues variables es representen mitjançant la longitud dels radis traçats des de l’origen i l’amplitud dels arcs a partir de l’eix d’abscisses.

–Diagrama de flux: Representació gràfica, esquemàtica, que simbolitza la seqüència d’operacions d’un procés determinat.

–Diagrama de Gantt: Eina gràfica útil pel planejament i administració de projectes, la qual consisteix en una llista vertical d’activitats i una representació horitzontal del temps, assenyalant amb barres primes l’inici, la durada i la finalització de cada tasca contemplada. Està conformada per una mena de retícula que sol emprar codis de color per diferenciar els mòduls o cel·les que mostren les activitats i així classificar-les en grups, determinar-ne la urgència o assenyalar quines han estat completades (vegeu anàlisi de tasques). A més, podeu posseir indicacions més precises, incloure barres d’error per establir la flexibilitat tolerada respecte als límits de temps de cada tasca, i indicar el moment actual o la tasca que s’està realitzant. És probablement la representació gràfica més utilitzada per un cronograma.

–Diagrama de Hasse: Esquema emprat en matemàtiques i en la visualització de dades per representar un conjunt finit de dades organitzades de forma radial o seqüencial, per ubicar fàcilment com es relacionen els seus elements i les possibles permutacions. Depenent del nombre d’elements inclosos, aquests poden tornar-se ràpidament més complexos, per la qual cosa potser la seva diagramació serà menys elegant, però possiblement més eficient per a la seva visualització i càlcul, en l’entès que les connexions que mostra són bidireccionals, que ajuda a eliminar les redundàncies i que les dades s’ordenen en relació amb el factor en comú. Nomenat així en referència al treball del matemàtic alemany Helmut Hasse, és útil en el disseny d’infografies de tall científic.

–Diagrama de Pareto: Tipus de gràfica de barres on les dades s’acomoden de forma descendent des de l’eix vertical cap a la dreta, seguint l’anomenat principi de Pareto.

Aquest fenomen s’aplica al diagrama en organitzar la informació segons la seva importància, allunyant de l’eix vertical aquells elements poc rellevants i permeten identificar clarament aquells que generen més impacte a l’entorn. En aquest sentit, és semblant a un histograma, només que, en comptes de registrar la freqüència, s’ajusta a partir de la seva jerarquia.

–Diagrama del ratllat: Representació del sistema de ratllat per mitjà de símbols convencionals. Nota: Els símbols convencionals del diagrama del ratllat són: > (solc en el recto del foli); < (solc en el verso del foli); ▷ (incisió primària en el recto del foli) o ⩾; ◁ (incisió primària en el verso del foli) o ⩽; | (costura del quadern).

–Diagrama de Sankey: Visualització de dades emprada en estadística i en infografies per explicar la manera com es divideix i distribueix una totalitat. És a dir, mitjançant una fletxa de gran gruix és possible distribuir en el temps (eix horitzontal) cadascun dels canvis o separacions que pateix una quantitat. És útil, per exemple, per representar el pressupost d’un país i diferenciar en quin moment i a quina entitat federativa correspon certa quantitat de diners; o per visibilitzar els departaments d’una empresa que consumeixen més energia elèctrica.

–Diagrama en sectors: Diagrama destinat a representar una distribució per mitjà de la divisió dun cercle en sectors.

–Diagrama de Venn: Diagrama que en matemàtiques representa els conjunts mitjançant porcions de plans, generalment en forma d’ovals que es tallen i superposen.

–Diagrama de Villard de Honnecourt: L’arquitecte Villard de Honnecourt va desenvolupar un mètode de divisió geomètrica de l’espai. Difereix amb la successió de Fibonacci en el fet que qualsevol format de pàgina es pot subdividir. Quan es fa servir amb un format de secció àuria, aquest enfocament divideix l’alçada i l’amplada de la pàgina per 9, creant 81 unitats amb les mateixes proporcions de format i caixa de text. Els marges es determinen mitjançant l’alçada i l’amplada de la unitat. Aquesta divisió en novens resulta igualment eficaç amb el format d’apaïsat.

–Diagrama de xarxa: Representació d’elements interconnectats que enllaça nodes de forma lineal i, en general, ortogonal, de manera que s’apreciïn clarament les relacions existents.

És possible fer servir un esquema de jerarquia utilitzant diferents mides o colors per aclarir la importància o l’ordre a què corresponen aquests elements. El diagrama es fa servir normalment per a components tecnològics o mecànics.

–Diagramació: Art de distribuir estèticament i equilibradament la composició i la il·lustració d’una pàgina. 2. Maquetat.

–Diagramador: Aquell que digrama. Dissenyador. Grafista.

Dibuixant en el llibre de Jost Amman, Stände und Handwerker, Frankfurt, 1568.

–Diagramar: Esbossar, a mida natural o reduïda, la situació i grafia dels elements d’una pàgina, amb indicació de la seva mida, cos dels títols, colors, etc. 2 Muntar les planes a l’òfset.

–Dial: Llibre o comentari en què es reflecteixen els fets de cada dia. Diari.

–Dialecte: Cadascuna de les varietats regionals o locals d’un idioma. En lingüística, qualsevol llengua considerada en relació amb el grup de les diferents que es deriven d’un tronc comú.

–Dialèctic: 1.Es diu del llibre que tracta del raciocini i de les seves lleis, formes i maneres d’expressió. Impuls natural de l’ànim, que el sosté i guia en la investigació de la veritat. 2.Ordenada sèrie de veritats o teoremes que es desenvolupen en la ciència o en la successió i encadenament dels fets.

–Dialectologia: Tractat o estudi dels dialectes.

–Diàleg: Obra literària en què es fingeix una conversa o controvèrsia.

–Diamant: Caràcter d’un cos de 3 punts de l’antiga nomenclatura. Vegeu Ala de Mosca. Tb es deia Microscòpic. S’usava a la composició de notes.

-Diamond Sutra: Sutra del diamant xinès, imprès l’any 9 de l’era Yizong de la dinastia Tang, és a dir, l’any 868 dC, el llibre imprès datat més antic conegut del món. 

–Diapositiva: Fotografia positiva obtinguda sobre una pel·lícula transparent que es pot observar per transparència i projectar amb l’ajut d’aparells especials.

–Diapositiva negra: En quadricromia, una separació negra per compensar l’error d’addició.

–Diaprat: Dit de la superfície monocroma ornamentada amb motius daurats o acolorits.

–Diari: 1. Llibreta en blanc per escriure els esdeveniments quotidians que li succeeixen a un. 2. Publicació periòdica que es publica diàriament, com els diaris El Punt/Avui o Ara usualment en paper premsa.

–Diari de màquines: Registre on els maquinistes dels vaixells apunten dades relatives al funcionament de les màquines i al consum de combustibles i lubricants.

–Diari de navegació: Llibre que està obligat a portar cada oficial nàutic, per separat, i en què es copien fidelment totes les anotacions que es fan al quadern de bitàcola.

–Diari d’operacions: Relació diària de tots els esdeveniments ocorreguts en una unitat militar durant una marxa, campanya o comissió de servei.

–Diascopi: Projector en pantalla d’imatges fixes sobre suport transparent.

-Diasistema: Sistema de compromís entre la llengua d’un text i la del seu copista. Els copistes poden treballar tot respectant el model que transcriuen, o bé amb la tendència a seguir els propis hàbits lingüístics.

–Diasporització: Fenomen que passa amb les substàncies líquides en contacte amb papers no encolats o amb encolat precari. Aquest fenomen pren també algun dels noms següents: rebentament del traç o la impressió, microespargiment, efecte assecant, esgarrapada del traç, etc. Aquest fenomen es dona, per exemple, en el traç d’una llapissera estilogràfica sobre un tovalló de paper o un altre paper absorbent, a causa de la higroscopicitat de les fibres cel·lulòsiques.

–Diasprat: Paper jaspiat.

–Diastràtic: Varietat d’una llengua relacionada amb l’ús que en fan les agrupacions socioculturals en funció del nivell econòmic, educatiu, professional, etc.

–Diatòpic: Varietat lingüística produïda al si d’una llengua a causa de la procedència geogràfica dels parlants.

–Diatriba: És un discurs o escrit violent, a vegades injuriós, que implica una agressió contra persones o institucions. Inicialment, en la seva accepció grega, era una conversa entre un mestre i els seus deixebles sobre una qüestió filosòfica. Aquestes converses / lectures morals tenien amb freqüència un to polèmic, fet que derivà en el sentit modern de la paraula.

–Diatype:  és una filmadora que s’utilitza per a la fotocomposició de text, impressionant el text sobre una pel·lícula fotosensible, que un cop revelada es pot utilitzar en diferents entorns d’arts gràfiques.

–Díaz-Plaja i Contestí, Aurora: (Barcelona, 7 d’agost de 1913 – 8 de desembre de 2003) Fou una escriptora, traductora i bibliotecària catalana, germana dels també escriptors Ferran Díaz-Plaja i Contestí i Guillem Díaz-Plaja i Contestí.

A vint anys, amb el títol de l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya, va dirigir la Biblioteca de la Caixa de Pensions a Palma. El 1935 va guanyar les oposicions i va treballar a la Biblioteca Popular de Canet de Mar fins al 1939. Vinculada al bàndol republicà, durant la guerra civil espanyola es va encarregar de fer arribar el Bibliobús als hospitals de sang, a les bateries de costa, a Tiana i a les primeres línies del front. Entre 1963 i 1973, dirigí la Biblioteca Infantil del parc de la Ciutadella.

Entre la gairebé cinquantena de títols de narracions publicades, cal esmentar Tres rondalles de Nadal (1954), El foc de Sant Joan (1969), Les entremeliadures de Till Olibaspill (1979), Contes de sal i de sol (1983), Petita història de Mark Twain (1992), Estalagmita vol veure el sol (1995), El picarol salvador (1998), Doña Quijotina i Sancho Panza (1999) o La nena de l’ocell de paper (2002).

–Diazo: Paper tractat a base d’emulsions sensibilitzadores a fi de poder-hi fer reproduccions a partir d’originals fets en paper vegetal.

–Diazocòpia: Procediment per a la reproducció d’imatges per transparència sobre un suport sensible a la llum ultraviolada i revelat per l’acció d’un àlcali, que es fa servir especialment per reproduir les filigranes del paper.

–Diazotípia: (en anglès Whiteprint), és una tècnica utilitzada per a la reproducció de documents mitjançant un procés químic que utilitza components diazo. També es coneix com el procés “blue-line”, ja que el resultat són línies blaves sobre un fons blanc. És un procés d’impressió per contacte que reprodueix amb exactitud l’original en grandària, però no pot reproduir els tons o colors continus.

–Dibuix: 1.Figura o imatge executada en clar i fosc. 2. Representació gràfica en què la imatge es traça a mà sobre una superfície que constitueix el fons.

–Dibuix acotat: Dibuix fet generalment a pols, en el qual s’especifiquen les cotes que permetran de dibuixar ulteriorment el pla definitiu.

–Dibuix aerogràfic: Dibuix esfumat, fet amb aerògraf.

–Dibuix axonomètric: Sistema de dibuix on es representen a 45° tres cares d’un objecte en un mateix dibuix (superior, esquerra i dreta).

–Dibuix calcat: Passat, calcat sobre un altre full de paper.

–Dibuix cal·ligràfic: Abans de començar amb el treball cal·ligràfic, cal conèixer les possibilitats del traç de la ploma o eina. S’estudiaran traços perpendiculars, diagonals, verticals, horitzontals, cercles, enllaços i rul·los. També caldrà analitzar els angles possibles de l’eina i el seu gruix.

–Dibuix al carbó: Dibuix fet amb llapis carbó.

–Dibuix cartogràfic: Dibuix de mapes geogràfics.

–Dibuix geomètric: Dibuix que representa, geomètricament, una construcció en pla, en secció, en elevació, sense perspectives.

–Dibuix gestual: És un dibuix ràpid que captura l’energia i el moviment de l’objecte, molt més que l’aspecte d’aquestes.

–Dibuix gràfic: Dibuix demostratiu, estadístic, en línia (diagrama).

–Dibuix per gravar: El dels segles XVII i XVIII solia calcar sobre la làmina un dibuix concebut específicament per ser enregistrat. Aquest disseny previ rep el nom de dibuix per gravar. Coincidint amb l’època del gravat de reproducció i amb la intervenció de la figura de l’editor en les diferents fases de la producció i el comerç d’estampes, va tenir lloc un procés de divisió del treball. Tasques que abans eren realitzades per un sol artesà, el gravador, a partir del segle XVI seran executades per diferents individus. El pintor crea l’obra original, que traslladarà al paper el dibuixant. Per acabar, el gravador porta a la làmina el dibuix per gravar. Ja que el dibuixant treballava per al gravador, i estava al seu servei, li havia de facilitar la feina, traduint la superfície pictòrica del quadre original a un llenguatge de línia fàcil d’interpretar en gravat. Així doncs, els dibuixos per gravar presenten imatges construïdes mitjançant trets lineals o transicions nítides de clarobscur. A l’estampa antiga, la participació del dibuixant es feia constar posant el seu nom davant del terme llatí ‘delineavit’ —del. en abreviatura; en espanyol, ho va dibuixar—. El lloc que ocupa la menció de dibuixant a l’estampa és, habitualment, l’angle inferior esquerre, però quan també hi apareix la menció de pintor, la de dibuixant sol desplaçar-se al centre. Quan el gravat de reproducció deixi pas al de lliure creació i el gravat en dolç sigui desplaçat per tècniques de factura més solta com l’aiguafort, el dibuix per gravar perdrà la raó de ser. Això no vol dir que el gravador a l’aiguafort no prengui com a referència un model dibuixat, però aquest serà un dibuix preparatori i no un dibuix per gravar. És a dir, l’artista continua creant a mesura que enregistra, introduint modificacions o canvis que allunyen la imatge del model dibuixat. Aquest allunyament resultava impensable per al gravador en dolç que treballava per invenció i dibuix aliens, ja que el seu repte professional consistia a reproduir el més exactament possible el model. De manera que mentre per al gravador en dolç el dibuix per gravar sempre és un objectiu final, un punt d’arribada, per al gravador a l’aiguafort el dibuix preparatori és només un punt de partida.

–Dibuix heliogràfic: Dibuix fet amb l’ajuda de la fotografia.

–Dibuix industrial: Dibuix de màquines industrials.

–Dibuix isomètric: En què la forma no es pot expressar per mitjà de la perspectiva, sinó només usant línies clares o fosques.

–Dibuix leucogràfic: Dibuix traçat en blanc, sobre fons negre.

–Dibuix lineal: Dibuix de línia fet amb regla i el compàs.

–Dibuix litogràfic: Dibuix fet directament sobre una pedra o planxa litogràfica.

–Dibuix a mà alçada: 1. Manera de dibuixar sense que la mà toqui el soport on es treballa.
2. Aquesta tècnica és bàsica per a dibuixar amb carbonet. 3. Pot ser bidimensional, que és la forma primera, o tridimensional (3D). Té moltes variants: artística, lineal, a mà alçada, assistit per ordinador, etc.En origen, el dibuix es realitzava amb eines considerades “de dibuix”, com els llapis o carbonets, mentre que l’ús d’eines com els pinzells o l’espàtula implicava “pintura”. Actualment el dibuix implica també eines de dibuix vectorial.Al pensament artístic tradicional occidental, el dibuix es considerava una forma menor d’art en comparació amb la pintura, que es considerava una forma superior. El dibuix era per a esbossos de quadres o escultures a desenvolupar posteriorment.

– Dibuix al natural: Dibuix fet copiant del natural, lobjecte, el lloc, la persona, que es vol representar.

–Dibuix ombrejat: Dibuix en què l’ombra està feta amb l’esfumí.

–Dibuix ornamental: Dibuix constituït per frisos i altres motius decoratius.

–Dibuix ortogràfic: Sistema de dibuix que descriu la forma tridimensional presentant una sèrie d’elevacions d’escala relacionades, cadascuna de les quals es representa des d’un punt de vista recte respecte de l’objecte.

–Dibuix parcial: Dibuix que representa una sola part d’un edifici, d’una canya, d’un pont, etc., però amb totes les particularitats ornamentals i accessòries.

–Dibuix perspectiva: Dibuix que representa una imatge, en la justa posició de distància i de visualitat.

–Dibuix a la ploma: Dibuix fet, com expressa la paraula, a la ploma o amb la ploma.

–Dibuix sanguina: Dibuix fet amb una determinada classe de llapis de color, compost ordinàriament d’hematites encarnats.

–Dibuix silueta: dibuix fet seguint el contorn de l’ombra d’un objecte i pintat de negre o de color uniforme l’espai circumscrit pel contorn.

–Dibuix tècnic: Pràctica que genera representacions gràfiques elaborades de forma molt detallada -amb ajuda d’eines de traç, o bé, amb el suport d’ordinadors, que serveixen de guia per a la construcció d’un ambient, la fabricació d’un objecte o el maneig d’un sistema. Solen incloure tota la informació necessària, com escales, dimensions, orientacions, la seva projecció ortogonal i, fins i tot, projeccions tridimensionals ordenades (vegeu perspectiva). Per facilitar-ne la interpretació i estandarditzar-ne el maneig, hi ha criteris que s’han de respectar segons les convencions internacionals apropiades per a diferents indústries (arquitectònica, elèctrica, industrial, naval).

–Dibuix topogràfic: Dibuix que representa els diversos punts d‟un lloc o d‟una posició.

–Dibuix vectorial:També anomenat traçat, és l’acció de generar un dibuix des de zero, emprant eines pròpies d’un editor de gràfics vectorials, ja sigui a mà alçada o interrelacionant figures geomètriques. També es vincula amb l’acció coneguda com a vectoritzar, que consisteix a delinear una imatge ràster per mitjà de corbes Bézier. Ambdues activitats (de dibuix o de calcat, respectivament) generen com a resultat un gràfic vectorial, representat per un conjunt de traços nítids, precisos i, sobretot, escalables, sense perdre definició.

–Dibuixant: Qui practica l’art del dibuix. En arts gràfiques sol anomenar-se dibuixant a qui il·lustra amb dibuixos de figura i decoratius, els textos dels llibres; al dibuixant litògraf, que practica diverses modalitats del seu art. Antigament es deia també al copista i miniaturista que adornaven i miniaven amb colors les lletres capitals i els títols dels vells manuscrits i dels incunables.

-Dibuixant intercalador: Treballa en produccions d’animació i s’encarrega de fer els diferents girs que defineixen les posicions dels personatges a cadascuna de les seves accions perquè després l’animació resulti perfecta.

-Dibuixant netejador: Conegut a nivell internacional com Cleanupper. S’encarrega en produccions d’animació de netejar les imatges de possibles errors o impureses, eliminar defectes i assegurar-se que els dibuixos principals estan perfectament definits.

–Dibuixos esquemàtics: 1. Els dibuixos esquemàtics, a diferència de les seccions transversals i de les seccions, no mostren els detalls de tots els elements individuals, sinó que expliquen els principis generals. Els dibuixos tendeixen a ser genèrics en comptes de basar-se en un objecte específic. Aquest enfocament és útil en edició, ja que permet explicar els principis de funcionament sense que el text hagi d’esmentar tots els elements que caldria esperar en una secció transversal. 2. Dibuix gràfic fet al començament del procés de disseny d’un projecte arquitectònic, usualment dibuixat a escala i que mostra el projecte complet.

–Dibuixos de seccions: Es tracta de dibuixos en què tant l’exterior com l’interior d’una persona, objecte o lloc es mostren des d’un punt de vista únic. Part de la pell, l’embolcall o la paret es retira per mostrar l’interior. Aquest enfocament és útil per al lector perquè proporciona una visió general dels elements. Les il·lustracions tècniques d’aquest tipus poden mostrar l’alçat i una visió de tres quarts formalitzada en isomètric o perspectiva. L’objecte es dibuixa de manera que es vegin la part davantera, la superfície superior i el lateral; en el cas del cos humà, es retira la pell per mostrar l’interior.

–Dibuixos que mostren detalls amagats: Els il·lustradors tècnics han desenvolupat diversos mètodes de dibuix basats en les convencions ortogonals i axomètriques, que presenten els objectes des de punts de vista impossibles de fotografiar. Molts d’aquests mètodes combinen seccions transversals i esquemes en una mateixa il·lustració. L’il·lustrador tècnic necessita tenir molt clar el punt de vista, el format de pàgina i la mida, a més d’una llista dels detalls que l’editor i el director d’art volen epigrafiar. L’il·lustrador ha de controlar el gruix de línia, el to i el color, de manera que proporcioneu detalls, alhora que conserva la claredat a la pàgina impresa.

–Dicció: Paraula, veu, vocable, terme. Manera d’escriure, considerada dolenta o bona per la feina més o menys encertada de les paraules i construccions.

–Diccionari: Recull de les paraules i sintagmes d’una llengua, els termes d’una ciència, art, etc., generalment col·locats per ordre alfabètic amb les definicions corresponents. 2. Llibre on al costat de les paraules d’una llengua col·locades en ordre alfabètic figuren els seus equivalents d’una altra llengua o d’altres. 3. Obra que ofereix per ordre alfabètic noms, fets, notícies etc. referents a un ordre de coneixement. 4. Abecedari, qualsevol llista els termes de la qual apareixen en ordre alfabètic. 5. Llista de paraules d’un sistema de composició electrònica que porten marcats els punts per on es pot fer una divisió a fi de línia.

De diccionaris n’hi ha un munt, tant en paper com digitals, per la qual cosa he decidit posar aquí només uns quants, si els volgués posar tots no acabaria mai.

El Gazophylacium catalano-latinum és un diccionari català-llatí, destinat a l’estudi d’aquesta darrera llengua, obra de Joan Lacavalleria i Dulac, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria, conegut impressor i oncle de l’autor. Constitueix l’aplec de lèxic català més extens i exhaustiu del segle XVII i se’l considera una peça cabdal de la lexicografia catalana. [ imatge dedicada a Joan P. ‘Gazophylacium d’’El Prat”]

–Diccionari d’abreujaments: Diccionari especialitzat que registra un segment del llenguatge que fa referència a la seva forma abreujada.

–Diccionari abreujat: Diccionari reduït i selectiu que inclou menys entrades i definicions que aquell en què es basa.

–Diccionari d’abreviatures: un diccionari d’abreviatures que registra les abreviatures d’una o més llengües.

–Diccionari acadèmic: un diccionari lingüístic, de caràcter normatiu, elaborat per una corporació lingüística instituïda oficialment.

–Diccionari acrònim: Diccionari especialitzat que registra un conjunt de veus formades per unió de parts d’altres veus que formen sintagma.

–Diccionari actualitzat: Diccionari que ofereix una posada al dia del seu contingut en relació amb una edició anterior.

–Diccionari acumulatiu: Diccionari que registra entrades que no ofereixen cap definició ni explicació; per exemple, certs diccionaris de sinònims.

–Diccionari alfabètic: Diccionari que presenta les entrades per l’ordre alfabètic de la llengua en què està escrit.

–Diccionari d’americanismes: Diccionari que recull veus i girs autòctons dels països americans en relació amb l’espanyol europeu.

–Diccionari analògic: un diccionari que forma part d’una selecció de conceptes i agrupa per ordre alfabètic el vocabulari que els correspon.

–Diccionari d’anglicismes: Diccionari d’estrangerismes que regeix els girs i veus de l’anglès emprats en una altra llengua.

–Diccionari d’antònims: Diccionari paradigmàtic que recull el contrari de les veus que registra.

–Diccionari d’antropònims: Diccionari onomàstic que registra noms de persones.

–Diccionari der Aranés: (varianta occitana) obra que va ser publicada en paper, amb el mateix títol, el 2019 per l’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana. Ja és disponible en línia.

–Diccionari d’arcaismes: Diccionari que registra les veus caigudes en desús o antiquades.

–Diccionari d’argot: Diccionari que recull el lèxic particular i propi de grups o comunitats humanes, professions, etc.

–Diccionari d’arrels: Diccionari que registra arrels o elements de formació d’una o més llengües: indoeuropea, cèltica, gaèlica, etc.

–Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears del IEC/MNAC. Les arts plàstiques i l’arquitectura són el gran emblema de la nostra identitat cultural. Per raons òbvies d’immediatesa visual i d’innecessària traducció, són allò que des de fora pot resultar més atraient de la nostra cultura. Per això urgeix posar al dia una mena d’inventari, el més complet possible, dels seus creadors.

–Diccionari automàtic: Diccionari de paraules o codis llegibles per ordinador utilitzats en un sistema de traducció o codificació automàtica, que amb l’ajuda d’un ordinador es substitueixen per les d’un altre llenguatge o codi.

–Diccionari d’autoritats: Diccionari de llengua que conté cites d’autors amb les quals s’avala el sentit del terme.

–Diccionari auxiliar: Un diccionari el contingut del qual serveix d’ajuda immediata en la resolució d’un assumpte.

–Diccionari de barbarismes: Diccionari d’incorreccions que registra un conjunt de paraules no generades segons les regles morfològiques o fonològiques de la llengua vigents en un moment donat o que no han estat admeses per la norma o ús considerats correctes.

–Diccionari bàsic: Diccionari el contingut del qual és fonamental per al coneixement de la matèria que tracta.

–Diccionari bibliogràfic: Diccionari que ofereix la bibliografia relativa a una matèria.

–Diccionari bilingüe: Diccionari plurilingüe que ofereix les equivalències de significants en dues llengües.

–Diccionari biobibliogràfic: Diccionari que recull, juntament amb la biografia, la bibliografia dels autors.

–Diccionari biogràfic: Diccionari que, normalment per ordre alfabètic, descriu la vida de persones destacades.

–Diccionari de butxaca: Diccionari de format reduït, semblant al que tenen els llibres de butxaca.

–Diccionari burlesc: Diccionari el contingut del qual té per funció servir d’arma llancívola ideològica contra persones o institucions.

–Diccionari català-valencià-balear: També anomenat Diccionari Alcover-Moll en honor dels seus creadors, Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll, és un diccionari descriptiu i etimològic que vol recollir tot el cabal lèxic del català. És una gran font per als lingüistes i alhora una obra de lectura entretinguda per als no especialistes.

–Diccionari científic: Diccionari especialitzat que recull i defineix veus del camp de les ciències.

–Diccionari de cites: Diccionari fraseològic que registra cites dautors o personatges cèlebres.

–Diccionari de col·locacions: Diccionari en què el significat explica la tendència sintàctico-semàntica de les paraules aïllades a adoptar només un nombre limitat de combinacions, entre les moltes possibles, amb altres paraules.

–Diccionari Comú: Diccionari editat per l’Acadèmia Espanyola des de l’any 1780 amb el títol de Diccionari de la Llengua Española, en contraposició al Diccionari d’autoritats, del qual n’era una abreviatura.

–Diccionari de conjugació: un diccionari que registra patrons de conjugació dels verbs d’una llengua.

–Diccionari de construcció i règim: Diccionari que recull les maneres en què es construeix una paraula en la llengua.

–Diccionari de coses: Diccionari que defineix conceptes, descriu objectes i narra fets o processos mitjançant descripció enciclopèdica.

–Diccionari deductiu: Diccionari que, a diferència de l’inductiu, ofereix informació a partir de les definicions que corresponen a les paraules.

–Diccionari descriptiu: Es limiten a descriure l’ús real que fan de la llengua els parlants, independentment de si aquest ús és correcte o no, i no pretenen establir cap model de llengua. L’avantatge és que, en canvi, contenen moltes més expressions i paraules que els diccionaris normatius. Ho són, per exemple, el Diccionari Alcover-Moll o el Diccionari de María Moliner. Un cas especial de diccionari descriptiu és el diccionari teòric, que s’adreça només a estudiosos de la llengua i la lexicografia.

–Diccionari desxifrador: Diccionari semasiològic la disposició interna del qual permet al consultant conèixer el significat d’un terme determinat.

–Diccionari dialectològic: Recull les variants geogràfiques dels mots.

–Diccionari de diccionaris: Diccionari que registra la nòmina dels diccionaris publicats.

–Diccionari diferenciador: Diccionari que en contraposició a l’acumulatiu, explica en què consisteixen les diferències dels termes registrats; és a dir, entrada i definició.

–Diccionari de dificultats: Diccionari que registra problemes d’ús d’una llengua, que sol completar-se amb un diccionari de dubtes i un altre d’incorreccions.

–Diccionari de doblets: Diccionari que registra les variants d’una paraula, la culta i la popular, que posseeixen el mateix origen etimològic però que presenten diferència morfològica i de vegades, també semàntica, com estricte/estret, catedral/càtedra, silva/selva, etc.

–Diccionari de dubtes: Diccionari que enregistra veus que tanquen o suposen vacil·lacions individuals relacionades amb aspectes de gràfic, pronunciació, construcció i règim, gènere, etc., en relació amb les paraules i construccions d’una llengua.

–Diccionari electrònic: Fitxer informàtic que conté entre deu mil i cinquanta mil paraules i permet la correcció ortogràfica automàtica del contingut dun document per comparació de les paraules del text amb les registrades pel diccionari.

–Diccionari enciclopèdic: 1. Diccionari que combina un diccionari semasiològic o lingüístic, amb descripció lingüística, i un diccionari onomasiològic o temàtic, amb descripció enciclopèdica. 2. Diccionari especialitzat que a la definició afegeix descripció enciclopèdica.

–Diccionari enciclopèdic autonòmic: Diccionari que registra veus comunes i subjectes, biografies, topònims, etc., des de l’àmbit d’una autonomia.

–Diccionari d’epònims: Diccionari onomàstic que recull els noms d’herois o persones que han donat nom a una ciutat, poble, lloc, etc.

–Diccionari d’equivalències: un diccionari els significats del qual són termes d’una o més llengües diferents al del definit.

–Diccionari escolar: Diccionari especialment concebut perquè sigui utilitzat amb profit pels escolars d’ensenyament bàsic.

–Diccionari escolar DIDAC: Especialment pensat per a l’aprenentatge de la llengua. Les definicions, fàcilment comprensibles, són escrites amb un llenguatge senzill i planer. Les il·lustracions s’integren al text i són molt útils per a la seva comprensió. Amb aquest diccionari l’alumne aprendrà, per una banda, llengua i, per l’altra, a utilitzar el diccionari. Una veritable eina lingüística i didàctica en mans del professorat de català.

–Diccionari especialitzat: un diccionari que registra el vocabulari d’una ciència, tècnica o art.

–Diccionari d’estil: Diccionari que registra l’ús de les paraules en el context, generalment amb indicacions sobre construcció i règim, col·lacions, modismes i refranys.

–Diccionari de l’estudiant: Dirigit als alumnes hispanoparlants amb edats compreses entre els dotze i els divuit anys, el Diccionari de l’estudiant conté més de 40.000 veus i locucions de l’espanyol, representatives del lèxic actual i més general d’Espanya i d’Amèrica.

–Diccionari etimològic: Diccionari que registra l’evolució formal dun significant a través dels segles i, sovint, també els canvis quant al contingut.

–Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana:  també conegut com el DECat o, informalment, el Coromines, és un diccionari escrit per Joan Coromines i publicat en 9 volums i un índex entre el 1980 i el 1991. Va sortir a la llum a càrrec de Curial Edicions Catalanes de Barcelona.

–Diccionari d’excepcions: Llista d’un sistema de composició electrònica que conté un conjunt de veus la divisió de les quals no respon a les regles generals utilitzades pel diccionari automàtic per a la divisió a fi de línia.

–Diccionari exhaustiu: un diccionari que pretén cobrir tot el vocabulari d’una llengua o els termes d’una tècnica, ciència o especialitat.

–Diccionari d’estrangerismes: Diccionari que ofereix les veus de diversos idiomes utilitzades en una altra llengua.

–Diccionari en fascicles: Diccionari que es publica a quaderns, amb els quals es formen els volums a mesura que van quedant completats.

–Diccionari de fraseologia: Diccionari que registra un conjunt de locucions, frases, sintagmes, etc.

–Diccionari de frases cèlebres: Diccionari de fraseologia que enregistra les frases i dites pronunciades o escrites per personatges coneguts o atribuïts a ells.

–Diccionari de frases fetes: Recull expressions de la llegua amb el seu significat corresponent. De vegades s’inclouen dins de frases, a tall d’exemple.

–Diccionari de freqüència: Diccionari que registra l’índex de freqüències amb què una paraula és utilitzada en una llengua.

–Diccionari de gal·licismes: Diccionari d’estrangerismes que registra les veus i girs del francès utilitzats en una llengua diferent.

–Diccionari general: 1.Diccionari que pretén registrar el major nombre possible de veus de la classe. 2. Diccionari que registra els termes d’una ciència, tècnica, art, etc., amb criteri ampli i sense cap consideració especial per a alguna de les seves especialitats o camps.

–Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra: És un diccionari català, publicat per primera vegada en fascicles l’any 1931 i com a volum únic l’any 1932. Va ser el diccionari normatiu del català durant 63 anys, fins al 1995 que aparegué la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC. Era el complement del Diccionari ortogràfic (1917) fet per ell mateix.

–Diccionari de gentilicis: Diccionari que registra la nòmina de les denominacions que corresponen als naturals de cada lloc.

–Diccionari geogràfic: Diccionari que recull informació general sobre els llocs que descriu.

–Diccionari gramatical: Diccionari les entrades del qual desenvolupen temes de la gramàtica.

–Diccionari d’hispanismes: un diccionari que registra les paraules espanyoles utilitzades en altres idiomes.

–Diccionari històric: Diccionari que estudia l’evolució d’una paraula al llarg dels segles, amb els canvis semàntics i morfològics des que apareix documentada fins a un període determinat, que pot ser el present, amb xifres de text d’èpoques diferents i les corresponents dates.

–Diccionari històric de la llengua espanyola: Anteriorment conegut com a Nou diccionari històric de l’espanyol (NDHE), ja està disponible a la Xarxa amb més de 7000 articles publicats en què busca presentar, d’una manera organitzada, l’evolució del lèxic espanyol al llarg del temps fins a l’actualitat.

–Diccionari d’homònims: Diccionari paradigmàtic que registra un conjunt de veus que s’escriuen o pronuncien igual que altres de significat diferent.

–Diccionari humorístic: Diccionari que registra una sèrie de paraules, reals o imaginàries, obtingudes aquestes per qualsevol mitjà de composició, i definides de forma estrambòtica o xocant, de manera que suscita el somriure del lector.

–Diccionari ideogràfic: Diccionari il·lustrat que a la definició afegeix la figura que representa allò significat per la paraula d’entrada, com els diccionaris per la imatge o pictòrics.

–Diccionari ideològic: Diccionari que disposa el cabal lèxic en grups de veus ordenats al voltant d’una idea, a fi de subministrar, en cada cas, el vocabulari que es fa servir per expressar-la.

–Diccionari il·lustrat: Diccionari que enriqueix la definició d’alguns termes amb la il·lustració del que es defineix.

–Diccionari per la imatge: Diccionari ideogràfic que registra sistemàticament una sèrie de figures duna matèria determinada amb els noms de cadascuna de les seves parts.

–Diccionari d’incorreccions: Diccionari que registra forma sense correctes d’una llengua i les correctes per les que podrien substituir-se.

–Diccionari infantil: Diccionari especialment concebut per iniciar els nens en l’ocupació d’aquest tipus d’obres.

–Diccionari informàtic: Diccionari en suport magnètic consistent en un disc d’ordinador que emmagatzema la informació.

–Diccionari invers: Diccionari que registra els termes d’una llengua col·locant-los en ordre alfabètic invers, començant per la darrera lletra de la paraula, després la penúltima, i així successivament fins a la primera.

–Diccionari de la llengua: Diccionari semasiològic monolingüe que defineix termes d’una llengua mitjançant la descripció lingüística.

–Diccionari de la llengua catalana: és el diccionari de català de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i, per tant, el diccionari normatiu i referència de la llengua catalana,^] juntament amb el diccionari normatiu valencià de l’AVL.És un diccionari monolingüe i de definicions. Com a obra normativa que és, «estableix la forma i el significat de les paraules reconegudes com a pròpies i generals de la llengua catalana». DIEC2.

–Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina: és una obra lexicogràfica important elaborada durant 18 anys per Pere Labèrnia i Esteller. Ha estat considerat com el diccionari de la Renaixença. La primera edició aparegué en dos volums, amb un total de 2.028 pàgines, els anys 1839 i 1840.

–Diccionari de la llengua espanyola: La 23a edició registra més de 93 000 lemes. Presenta novetats a l’estructura dels articles per tal de facilitar la consulta de la informació.

–Diccionari del llenguatge de les grans ciutats: Diccionari que registra les formes peculiars de parlat generades a les grans urbs.

–Diccionari de localismes: Diccionari en què es registren veus o girs que només tenen ús en determinada localitat.

–Diccionari manual: Diccionari de format reduït i contingut adequat a les seves dimensions.

–Diccionari de María Moliner: És l’autora del Diccionario de uso del español, una de les obres principals de la lexicografia castellana, amb 80.000 entrades i 3.000 pàgines, al qual dedicà quinze anys de feina. Va iniciar-ne la confecció el 1952, compaginant-la amb la seva ocupació com a bibliotecària, amb la intenció d’oferir una eina per a expressar-se amb precisió i amb un llenguatge del segle xx, en una forma més actual que les definicions que oferia el diccionari de la Real Academia Española. 

–Diccionari de modismes: Diccionari que registra idiotismes, maneres de parlar pròpies o privatives d’una llengua que s’aparten del sistema de la gramàtica i no solen ser traduïbles literalment a un altre idioma.

–Diccionari de mots encreuats: Diccionari classificat pel món de lletres de les paraules, perquè serveixi d’ajuda als mots encreuats.

–Diccionari multilingüe: Diccionari que registra els significants i significats en més de dues llengües.

–Diccionari de neologismes: Diccionari que recull paraules de nova formació.

–Diccionari de noms col·lectius: Diccionari que registra noms que expressen col·lectivitat: ramat, sabateria, etc.

–Diccionari normatiu: Solen estar fets per institucions que s’encarreguen de l’ortografia i la normativa d’una llengua. Aquests diccionaris, doncs, recullen només tot allò “correcte” i representen un model d’ús de la llengua. Ho són, per exemple, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el de la Real Academia Española, el Duden a Alemanya, etc.

–Diccionari normatiu valencià: és el diccionari normatiu del valencià.català publicat en paper i en línia el 5 de febrer de 2014 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Constava inicialment de 93.342 entrades, que han anat augmentant posteriorment.

–Diccionari onomàstic: Diccionari que conté noms propis, siguin antropònims, topònims o ambdós.

–Diccionari ortoèpic: Diccionari d’orientació normativa que indica la pronunciació de les paraules.

–Diccionari d’ortografia: Diccionari d’orientació normativa que indica la gramàtica de les paraules.

–Diccionari Paperer: Dedicat al món paperer.

–Diccionari paradigmàtic: Diccionari que enregistra les relacions d’un terme amb un altre.

–Diccionari poliglota: Es diu del que conté les paraules de dos o més idiomes.

–Diccionari plurilingüe: Diccionari que ofereix equivalents d’unitats lèxiques en més duna llengua.

–Diccionari raonat: Diccionari que explica el perquè dels conceptes que registra.

–Diccionari de refranys: Diccionari que registra una col·lecció de refranys.

–Diccionari de la rima: Diccionari invers que registra una selecció de veus amb fins poètics.

–Diccionari de satèl·lit: Diccionari peruà que inclou dades principals de personatges de la història i literatura universals

–Diccionari selectiu: Diccionari que inclou un sol repertori de termes escollits d’acord amb criteris valoratius. Com el Bibliodiccionari, on es recullen més de 2.000 paraules que començen amb la paraula Biblio.

–Diccionari semasiològic: Diccionari que registra un conjunt de veus, generalment disposades en ordre alfabètic, seguides dels seus significats.

–Diccionari de sigles: Diccionari especialitzat que registra veus formades per unió de les inicials d’altres veus.

–Diccionari dels símbols: Diccionari especialitzat que registra abreviacions la grafia de les quals ha estat establerta internacionalment.

–Diccionari sincrònic: Diccionari que registra el lèxic corresponent a una època determinada.

–Diccionari de sinònims: Repertori de vocabulari bàsic en què cada veu va acompanyada d’una o més paraules de significat semblant.

–Diccionari sintàctic: Diccionari que estudia el lèxic registrat segons la seva situació a la frase.

–Diccionari sintagmàtic: Diccionari que registra paraules segons la seva situació en un context determinat.

–Diccionari sistemàtic: Diccionari que ordena els seus continguts segons un sistema conceptual o nocional.

–Diccionari de sociolectes: Diccionari que registra i defineix veus pròpies de modalitats de llengua característiques de les capes socials d’una comunitat.

–Diccionari de solecismes: Diccionari d’incorreccions que registra un conjunt d’errors de sintaxi o l’ús incorrecte de frases, sintagmes i expressions.

–Diccionari en suport magnètic: Diccionari emmagatzemat a la memòria d’un ordinador o en discos o cintes magnètiques.

–Diccionari tancat: un diccionari que utilitza com a definidors i hiperònims paraules que al seu torn es defineixen en el propi diccionari.

–Diccionari de tecnicismes: Diccionari que recull i defineix paraules i sintagmes usats amb sentits especials per una ciència, una tècnica o una facultat.

–Diccionari tecnològic: Diccionari especialitzat que registra el vocabulari de la tècnica industrial.

–Diccionari terminològic: Diccionari que registra la terminologia pròpia duna ciència, art o professió.

–Diccionari de topònims: Diccionari onomàstic que recull noms de lloc.

–Diccionari transcodificador: Diccionari que es caracteritza per la transmissió del missatge lingüístic d’un codi a un altre o altres.

–Diccionari d’ús: Diccionari descriptiu i sincrònic que selecciona i defineix les paraules més corrents entre els parlants duna comunitat.

–Diccionari de valències verbals: Diccionari que registra les regles de combinació dels verbs més freqüents amb els complements respectius.

-Diccionari visual Diccionari que presenta il·lustracions ordenades temàticament, en les quals s’assenyalen les denominacions de les diverses parts dels objectes que s’hi mostren.

–Diccionari xifrador: Diccionari onomasiològic l’ordenació interna del qual permet al consultant trobar un terme determinat.

–Dicotomia: 1-Divisió en dos, bifurcació. 2. Mètode de classificació en qué les divisions i les subdivisions són binàries.

–Dicromia: Impressió a dos colors i, en aquest sentit, sinònim de bicromia. Tb es diu de la impressió feta amb doble tinta.

–Dictàfon: Aparell que registra dictats, converses, etc., i permet reproduir-los després.

–Dictar: Dir o llegir alguna cosa davant algú perquè aquest la vagi escrivint..

–Dictionarum seu Thesaurus Catalano Latinus verborum ac phrasium: És un diccionari català-llatí, obra de Pere Torre, editat per Antoni Lacavalleria l’any 1640.

–Didaché: Obra catequètica i litúrgica del cristianisme primitiu.

–Didascàlia: 1. Conjunt d’informes dels concursos tràgics i còmics de l’antiga Grècia. 2. Col·lecció cronològica i resumida dels informes dels concursos de tràfics i còmics de l’antiga Gràcia. 3. Monument epigràfic en què s’enregistraven els informes dels concursos tràgics i còmics de l’Antiga Grècia. 4. Informe oficial conservada als arxius de l’Estat atenès. 5. Resum en què es contenen les dades relatives a la representació d’una obra. 6. Conjunt d’indicacions tècniques que figuraven al principi de les obres dramàtiques de l’Antiguitat. 7. Talla notícia històrica concernent a l’autor o l’obra, situada al principi o al final d’un text. 8. En les obres dramàtiques de l’antiguitat, indicacions tècniques que figuren al principi i, per extensió, breu notícia històrica referida a l’autor o a l’obra situada al principi o al final d’un text.

–Didascàlica: Didàctic, perceptiu. Descripció d’una imatge, disseny, foto, etc., de manera didàctica per tal d’obtenir coneixença i entendre, en pocs mots, els valors d’aquelles parts que interessa fer ressaltar. Aquestes descripcions generalment es componen en tipus més petits wue els usats en el text i es col·loquen al peu del gravat o en una de les bandes, d’acord amb la compaginació de l’obra.

–Diderot, Denise: Fundador i creador de la ‘Gran Enciclopèdia’, una de les més grans empreses literàries i tipogràfiques del segle en què va viure (28 volums infoli, publicats entre 1751 i 1772). En aquesta Enciclopèdia hi van col·laborar D’Alembert, Voltaire, Rousseau, D’Holbach, etc.

–Didones (modernes, reals, romàntiques): 1. Forma de trucar a les “tipografies romanes modernes”. Procedeix dels noms de Didot i Bodoni, dos tipògrafs que són referents d’aquest tipus de lletra. 2. Destaca el seu gran contrast en els traços, amb un eix vertical i serifs filiformes sense enllaços amb les astes. El botó −pràcticament un cercle− és la forma habitual que adopta als seus terminals. Alçària de x generosa i, en les seves versions per a cossos grans, ascendents i descendents molt llargs. L’amplada dels seus signes és molt neutral i les seves contraformes tancades són el·líptiques. Semblen dibuixades amb instruments de precisió, com el regle i el compàs.

–Didot: Va ser dissenyada per Firmin Didot el 1783. En aquell temps i durant 100 anys, diversos membres de la família Didot van treballar a París com a dissenyadors, alguns també eren impressors, tipògrafs, escriptors o inventors. L’any 1800 posseïen la fosa més important de França. Pierre Didot va imprimir llibres amb les tipografies dissenyades pel seu germà Firmin. La tipografia Didot va definir les característiques del nou estil romà modern amb la seva extrema tensió vertical, gran contrast entre pals fins i gruixuts i les seves rectes i finíssimes serifes proporcionant-li una aparença molt clara i elegant. El seu èxit va ser tan gran que es va convertir en el tipus de França i en l’estàndard nacional per a les publicacions franceses. Va ser la tipografia que va fer servir Giambattista Bodoni per crear la seva pròpia romana a Itàlia, i encara que són molt semblants entre si, aquesta última transmet una major rigidesa i robustesa mentre que la Didot és més elegant i càlida.

–Die neue Typographie: Enfocament tipogràfic revolucionari que es va originar als anys 1920s i que va aplicar idees funcionalistes dels moviments moderns al disseny gràfic. La “nova tipografia” va ser articulada en principi per Jan Tschichold. Rebutjava l’ornamentació i tot allò artificial, era purament funcional i reflectia la nova era de les màquines. Les composicions resultants eren molt dinàmiques i asimètricament estructurades, consistien en lletres sans-serif i altres formes elementals. Alguns dissenyadors van explorar els límits de la tipografia mitjançant l’experimentació intuïtiva. Entre ells hi havia Piet Zwart, H. N. Werkman, Paul Schuitema, Ladislav Sutnar, Herbert Matter, Henryk Berlewi i Willem Sandberg. (Carter, 1993).

–Diéguez Díaz. Joaquim: Dibuixant i pintor decorador de comerços del segle XX, nat a Barcelona. Col·laborà, entre altres revistes barcelonines, en La Ilustración Artística, Fou expert coneixedor de les Arts Gràfiques i autor de molts i excel·lents exlibris, entre els quals els dels germans bibliòfils Miquel y Planas.

–Dielèctric: paper no conductor

–Dièresi: Signe ortogràfic (¨). S’usa a les normes ortogràfiques del català i el castellà, i també serveix per marcar la “dièresi mètrica” / Llicència poètica que consisteix a separar les vocals d’un diftong per aconseguir una síl·laba més. Es marca a sobre de la vocal feble amb el signe ortogràfic del mateix nom. Cal no confondre els dos uso que es fa servir d’aillant.s d’aquest signe.

–Dietari: 1. Llibre en què els cronistes d’Aragó escrivien els esdeveniments més notables.2. Llibre en què s’anoten els ingressos i les despeses diàries d’una casa, establiment, etc. que en general conté els dies d’un any ordenats de manera correlativa.

–Diferència: Signe que en la teoria de conjunts adopta les figures següents: —, /.

–Diferència en el disseny gràfic: La noció de “diferència” dins del disseny gràfic es refereix a l’àmplia gamma d’estils, enfocaments i tendències que coexisteixen al camp. Cada dissenyador, influït per la seva trajectòria personal, formació i context cultural, desenvolupa un estil distintiu que enriqueix la indústria. La diferència també es reflecteix en com les marques i les organitzacions es projecten visualment al públic.

–Diferència específica: Informació d’una unitat lèxica que en la definició distingeix els uns dels altres els cohipònims que corresponen a una mateixa hiperònim.

–Diferències de l’ull mitjà: L’ull mitjà de les lletres, és a dir, de les que no tenen astes ascendents ni descendents. Tb es diu alçària de la z. L’alçada de la x correspon a l’ull mitjà de les lletres, ocupat per les vocals, per les consonants que no tenen astes i pels anells de les lletres que tenen asta: a, e, i, o, u, c, m, n, b, d, p, q. L’alçada de les versaletes sol depassar lleugerament l’alçada de la x. L’ull de caràcter depèn de l’alçada de les lletres de caixa baixa. No tots els tipus tenen la mateixa altura d’ull mitjà.

–Diffrient, Niels: (Star, Mississipi, 1928-Ridgefield, Connecticut, 8 de juny de 2013)[1] va ser un dissenyador industrial nord-americà, que es va exercir principalment en l’ergonomia del seient. Els seus dissenys més recents i coneguts són els seients Liberty i Freedom, fabricats per Humanscale. Va estudiar enginyeria a Detroit, va marxar i es va unir a l’estudi de disseny milanès de Marco Zanuso entre 1954 i 1955, i entre 1946 i 1951 al d’Eero Saarinen. El 1952 es va incorporar a Henry Dreyfuss Associates, del qual va ser soci el 1956. Allà va fer un treball de recerca en antropometria que després va ser publicat sota el nom de Humanscale, en 3 volums.

–Dificultat desitjable: Normalment, descriu una tasca d’aprenentatge la realització del qual requereix un gran esforç; però, el grau d’esforç és un avantatge, ja que millora l’acompliment a llarg termini (per exemple, la retenció d’informació). Robert Bjork va utilitzar aquest terme per primera vegada el 1994.

–Difondre: Propagar o divulgar coneixements, notícies, costums, etc.

–Difonites: “Blanquejador reductor” utilitzat en “neteja de taques” en restauració.

–Diftera: Pell sobre la qual escrivien els pobles antics, com els grecs, jueus, perses i celtes.

–Difuminar: Esvair els contorns d’una figura o rebaixar la brillantor d’un color.

–Difuminat: Tècnica que suavitza les vores d’un objecte o àrea, semblant al desenfocament però generalment més subtil.

–Difumino: Rotllet fet de paper esponjós i textura suau, molt compacte i acabat en punta, aproximadament d’un centímetre de gruix, que es fa servir per escampar el traç del carbonet o del llapis.

–Difusió: 1. Nombre més o menys abundant de còpies d’un text fetes en un lloc o en una època determinats. 2. Funció arxivística fonamental la finalitat de la qual és, per una banda, promoure i generalitzar la utilització dels fons documentals dels arxius, i de l’altra, fer partícip a la societat del paper que hi exerceixen els arxius. Activitats pròpies d’aquesta funció són: exposicions, conferències i actes culturals, gabinets pedagògics, etc.

–Difusió documental: Acció de donar a conèixer la informació que interessa als usuaris mitjançant uns serveis específics que consisteixen en la cerca bibliogràfica retrospectiva, la difusió selectiva de la informació, el servei de referència, l’obtenció de documents primaris i, en el cas d’accés a ordinadors, un servei de teledocumentació o accés en línia a les bases de dades.

–Difusió selectiva de la informació: Selecció, generalment per ordinador, de les referències que es refereixen a un tema determinat cridadp perfil, que permet a l’usuari conèixer regularment, a mesura que es registren als fitxers, els textos, articles i documents relacionats amb aquesta matèria.

–Difusor: Recipient que a les fàbriques de paper s’empra per rentar la cel·lulosa o la pasta de paper després de cuites.

–Difusse filter: Filtre per aconseguir un efecte semblant a la visió a través d’un vidre translúcid.

-‘Digerati’: (entesos) A l’argot internàutic avançat, es diu de les persones expertes en temes relacionats amb l’anomenada Societat de la Informació. És un terme construït a semblança de la paraula llatina ligerati (lletrats).

–Digest: 1. Col·lecció de les decisions del dret romà. 2. Publicació periòdica que recull temes i informació d’altres publicacions i les públiques de nou sintetitzades.

–Digestió: Eliminació de la lignina de la fusta per dissolucions químiques calentes en la fabricació de la cel·lulosa química i de la pasta de paper.

–Digiografia: Art i tecnologia que permeten convertir imatges de caràcters en caràcters digitalitzats i que usen la informació digital per produir les imatges dels caràcters mitjançant la fotografia i l’electroestàtica.

–Dígit: Dit dels nombres que, en el sistema mètric decimal de numeració són representats per una sola xifra:1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9.

–Dígit de control: Dígit que s’afegeix a un bloc d’informació per donar validesa a les dades que el formen.

–Digital: 1. Una cosa definida amb valors numèrics usant algun model o sistema matemàtic (com per exemple, la numeració binària).

Tot i la creença popular, la codificació digital de la informació no és necessàriament millor o pitjor que l’analògica. la qualitat de totes dues depèn de la precisió del mètode seguit per a la captura, codificació i manteniment de les dades.

Els mètodes digitals solen permetre descompondre les dades en peces reduïdes i aïllades molt fàcils de transmetre, desar i reconstruir. Però si els dissenyadors d’un procediment o format d’emmagatzematge no van ser molt curosos, la pèrdua d’una part de les dades pot causar la pèrdua del conjunt total pel que s’anomena “corrupció” de dades.

Ben aplicada, la codificació digital de la informació (no necessàriament binària) té l’avantatge davant de l’analògica que és més difícil que es degradi en comparació dels mètodes analògics. Això és degut a que permet incloure sistemes i mètodes de redundància, verificació i autocomprovació (‘checksum’ per exemple).

Per contra, un dels principals problemes que té la codificació digital és la quantificació que apareix quan la complexitat del mètode elegit no fa justícia a la complexitat de les dades que s’emmagatzemen. Els mètodes digitals, com els analògics, no conserven aquelles dades la inclusió de les quals no s’hagi contemplat.

A més, un dels avantatges dels sistemes digitals d’emmagatzematge de la informació és que permet molts mètodes de la seva encriptació o xifrat.

–Digital directe a peça: . Procés d’impressió de tèxtils en què es fan servir impressores d’injecció de tinta modificades o creades expressament per imprimir directament sobre les peces ja confeccionades. Aquest mètode permet imprimir en color amb tintes tèxtils especials que resisteixen raonablement bé a l’ús, l’exposició al sol i els rentats.

–Digitalització: 1. Procés pel qual es quantifica un senyal i es representa en forma digital. 2. Procés mitjançant el qual es crea un mapa de bits o un conjunt de punts gràfics a partir d’una imatge de línia o de tons continus.

–Digitalització de documents: És el procés de convertir informació que originalment es trobava en format analògic a una sèrie de valors numèrics, de manera que el document pugui ser llegit per un ordinador (generalment sota el sistema binari), produint-se la versió digital del document.

–Digitalització d’imatges: Procediment que consisteix a mesurar la lluminositat de cadascun dels punts d’una imatge, per tal que un calculador electrònic pugui sotmetre la imatge a un tractament de millora.

–Digitalitzar: 1. Convertir informació analògica en informació digital. 2. Convertir una imatge en una sèrie de codis binaris que representin cadascun dels punts i puguin ser emmagatzemats a l’ordinador.

–Digitals: Marques escalonades al tall davanter, ja sigui traient-les cap a l’exterior, o tallant-les cap a l’interior. Per exemple, l’alfabet d’una agenda telefònica antiga o la separació per tipus de plats d’un receptari. També s’anomenen “escalereta” o “índex”. Si les marques no van escalonades es poden denominar “orelleta” si es posa sobresortint al tall davanter.

–Dígraf: 1. Conjunt de dues lletres que representen un sol so, com ch, ll, rr, gu, qu, l·l, ni. 2. Grafema resultant de la fusió o lligadura de dues lletres en un sol grafisme: æ, Æ,œ, Œ  . Les lligadures o els caràcters amb símbols diacrítics no s’entenen com a dígrafs.

–Diiambe: Peu de la poesia grega i llatina compost de dos iambes.

–Dilatació: Canvi dimensional al paper per influència del medi deformant la seva configuració original. El paper es dilata essencialment per condicions variables d’humitat, pressió i temperatura.

–Diletantisme; Escola literària que es va prodigar a França des de l’any 1860 al 1920 i que es va caracteritzar per l’amor a la bellesa, la fe en l’idealisme, la ironia indulgent i simpàtica a les idees, el culte de l’estil elegant i clar, etc.-Dilatar: Allargar. Estirament que es pot provocar en un paper pel fet de variar-ne la humitat, especialment els papers no encolats.

–Diluent: Líquid usat per tornar més transparents els colors d’un tint o pintura.

–Dilucidació: Acció de dilucidar.

–Dilucidar: explicar un assumpte, proposició o obra d’enginy.

–Dilucidari: Escrit amb què s’explica un assumpte, proposició o obra d’enginy.

–Diluir: Desfer (una substància sòlida) en un líquid.

–Dimensió: 1 Qualsevol de les tres mesures: alt, ample i profunditat, amb què es pot donar valor quantitatiu a una cosa tangible. 2. Mesura en ample i llarg, o en ample, llarg i gruix; extensió, grandària.

–Dimensió comunicacional del disseny: Té com a marc de referència per a la creació els missatges, discursos i estils.

–Dimensió cultural – contextual: Dimensió del disseny que contempla el projecte com a pertanyent a un context sociocultural complex i divers en el seu desenvolupament que condiciona el resultat del producte.

–Dimensió estructural del disseny: Entén el disseny com una estructura (Teoria general de sistemes). Es basa en la formació metodològica entenent el mètode com la superestructura que uneix tot procés de disseny.

–Dimensió formal del disseny: Basada en lestudi de les formes i les seves teories (Gestalt) com a eina de creació.

–Dimensió instrumental del disseny: Vinculada al coneixement tècnic dels llenguatges, tècniques i tecnologies (en aquest cas principalment informàtiques) que permeten el desenvolupament de la professió.

–Dimensions de la caixa de composició: L’establiment de les dimensions de la caixa és una de les operacions més delicades de la confecció del llibre, ja que tots els elements que la conformaran rebran les seves dimensions tenint en compte les seves mesures. Cal tenir molt clar que l’amplada de la caixa de composició es mesura en cíceros, mil·límetres o la unitat que s’esculli, i l’alçada, en línies del cos en què es compon el text general de l’obra.

–Dimensions dels caràcters: Per a adults, els caràcters són normalment llegibles a partir del cos 8; entre cinc i sis anys, els cossos 16 a 18; entre set i vuit anys, 14 a 16; als nou anys, cos 12; als deu, cossos 10 a 12 (es tracta de cos del sistema didot; per al sistema pica s’ha de comptar un punt més per a cada cos; 9 en comptes de 8, etc.).

–Dimensions de la il·lustració: Normalment, les il·lustracions no es reprodueixen tal com han sortit de la mà de l’artista o de l’objectiu de la màquina fotogràfica. És comú reduir-les o ampliar-les en relació amb la seva mida real, i molt sovint s’han de menysprear aspectes fotogràfics que envolten l’objecte que interessa reproduir, per a això s’efectua una operació que s’anomena Acotar.

–DIN:  Acrònim de Deutsches Institut für Normung e. V. Organització alemanya que normalitza tècniques per a diversos tipus d’aplicacions. Una de les més famoses són les mides de paper: DIN A0, DIN A1, DIN A2, etc.
Les mesures són: A0 – 841 × 1189 mm. A1 – 594 × 841 mm. A2 – 420 × 594 mm. A3 – 297 × 420 mm. A4 – 210 x 297 mm. A5 – 148 × 210 mm. A6 – 105 × 148 mm. A7 – 74 × 105 mm. A8 – 52 × 74 mm. A9 – 37 × 52 mm. A10 – 26 × 37 mm.-DIN 1451: Les lletres DIN fan referència al Deutsches Institut für Normung (Institut alemany d’estàndards industrials). El 1936 va ser declarada pel Comitè alemany d’estàndards com la tipografia per a les àrees de tecnologia, trànsit, administració i negocis. La selecció d’un pal sec és deguda a la seva llegibilitat ia les formes geomètriques i fàcils de reproduir. La seva intenció no era orientar-la per a usos “artístics” o publicitaris, de fet, hi va haver força discrepàncies sobre la seva qualitat estètica. Tot i així, es va estendre ràpidament per tota Alemanya, especialment en la senyalització de carreteres. La versió contemporània d’aquesta tipografia va ser acollida per dissenyadors de tot el món i utilitzada en tot tipus d’aplicacions com ara llibres, cartells, publicitat o revistes degut a la seva aparença funcional i moderna. Totes les tipografies d’aquesta família tenen el mateix pes o gruix als paos encara que compten amb versions de diferents amplades. També té variants alternatives apreciables en els caràcters numèrics “6” i “9”. Els noms de les variants tenen noms en alemany: una DIN MittelSchrift és una Regular o Central, mentre que l’EngSchrift és la versió Condensed.

–Dinàmica dels colors: Sensació que es produeix en relació a determinats colors. El groc tendeix a expandir-se; el vermell tendeix a l’equilibri, i el blau tendeix a concentrar-se.

–Dinamòmetre: Mesurador de la força necessària per provocar la ruptura d’un paper.

–Dinamòmetre per a resistències a la tracció i allargament: Aparell que es fa servir per determinar la resistència a la tracció i a l’allargament al trencament del paper.

-‘Ding’: Un petit bony o abonyegadura que deixa una empremta, de vegades causat per una manipulació o emmagatzematge descuidats.

–Dingbat: 1. Adorn tipogràfic especial, que no solen estar inclosos en una font. Hi ha fonts especials on els caràcters alfanumèrics són substituïts per aquests símbols. Se’ls anomena també “miscel·lània”. 2. Anomenem ornaments els diversos símbols destinats a ser utilitzats juntament amb els caràcters tipogràfics. La gran majoria es comercialitzen com una font completa, és a dir, que no formen part de la tipografia, però en alguns casos els podem trobar com a part d’aquesta.

Ornaments corresponents a la font Zapf Dingbats

–Diorama: És la representació en tres dimensions d’una escena, que consisteix a siuar objectes, figures, etc., davant un decorat de fons pintat en dues dimensions.

–Diortosi: Revisió i correcció dels textos clàssics feta pels gramàtics antics.

–Dioscòrides: Metge grec de principis del segle I. S’anomena així un llibre de descripció de plantes, així com les seves propietats, el qual és molt apreciat, tot i ser el primer que es coneix sobre aquesta ciència. Les edicions del ‘Dioscórides’ dels segles XV i XVI són buscadíssimes.

–Diòxid d’alumini: Producte mineral que es fa servir com a càrrega de farciment del paper.

–Diòxid de clor: “Blanquejador oxidant” utilitzat en restauració.

–Diòxid de titani: Producte mineral que s’usa com a càrrega de farciment del paper.

–Diple: En els còdexs, signe amb què s’indicava, en obres d’escriptors eclesiàstics, citacions de personatges de les Sagrades Escriptures.

–Diplògraf: Aparell amb què es poden fer simultàniament dues còpies d’un document en fulls de paper diferent. 2. Màquina que imprimeix alhora els caràcters ordinaris i els signes en relleu emprats pels cecs.

–Diplografia: Repetició, per error, d’una frase, paraula o síl·laba que comença o acaba igual que l’anterior.

–Diploma: 1.Document en què es consigna una acta jurídica on es manifesta la voluntat del seu autor, generalment segellat, redactat seguint unes normes que li donen credibilitat i validesa. 2. Carta que emana d’un sobirà. 3. Acta oficial per la qual es confereix un honor, un títol o un grau. 4. Despatx, butlla, etc, autoritzat amb el segell i les armes d’un sobirà. 5. Títol o credencial que expedeix una corporació, facultat, societat literària, etc. per acreditar un grau acadèmic, un premi, etc.

–Diploma Rodat: Diploma que s’expedia amb el segell rodat.

–Diplomatari: Conjunt de transcripcions documentals, precedides de les corresponents gestes, relatives a determinat tema (regnat, institució, localitat), elaborat amb suficient rigor científic com perquè sigui considerat font històrica de primer ordre.

–Diplomàtica: 1. És la disciplina que té per objecte l’estudi i la crítica de la tradició, la forma i l’elaboració dels documents escrits resultants d’accions jurídiques i activitats administratives, realitzades per persones físiques o jurídiques. 2. Determina l’autenticitat o la falsedat dels documents de naturalesa jurídica produïts en qualsevol època. S’arriba a especialitzar segons tipus de documents, institució d’on procedeix, i època.

–Diplomes militars: Els antics romans gravaven els diplomes destinats als militars en dues fulles de coure unides per dos anells.

–Dipòsit: 1. Transferència de documents sota la custòdia d’un servei d’arxiu sense que pressuposi transferència de propietat. 2. Lloc d’una biblioteca on es guarden els llibres que no són de lliure accés. 3. Nombre d’exemplars que l’editor lliura al llibreter per a la venda. 4. Nombre d’exemplars d’una publicació que s’han de lliurar als organismes oficials designats a l’efecte, en compliment del que estableixen les lleis. 5. Lloc on es guarden els llibres i documents, fora de la zona de consulta en un fitxer o biblioteca, però també seguint una ordenació sistemàtica. Per a la “conservació preventiva” d’aquests, el local ha de complir una sèrie de requisits: que estiguin ferms, millor sense llum directa, amb clima controlat, ventilats, nets, protegits de plagues i humitats, amb mesures adequades contra el foc. També cal tenir en compte el lloc on descansen els llibres. Per exemple, el plom d’alguns acabats es corroeix en contacte amb la fusta sense guarir.

–Dipòsit digital de documents (DDD): Documents digitalitzats per la Universitat Autònoma de Barcelona. És l’eina a partir de la qual es recopila, gestiona, difon i preserva la producció científica, docent i institucional de la universitat alhora que recull documents digitals que formen part de les col·leccions de les biblioteques de la UAB o que les completen. Mostra una col·lecció organitzada, d’accés obert i interoperable.

–Dipòsit digital Universitat de Barcelona: és el repositori institucional que conté en format digital les publicacions en accés obert derivades de l’activitat docent, investigadora i institucional del professorat i d’altres membres de la comunitat universitària. Els documents d’aquest repositori també es recullen en els repositoris cooperatius de Catalunya segons el tipus de document: RECERCAT, Materials Docents en Xarxa (MDX) i Tesis Doctorals en Xarxa (TDX).

–Dipòsit documental: Lloc on es troba dipositat l’exemplar del llibre, còdex o document. Els més comuns són: biblioteca, arxiu o museu.

–Dipòsit legal: 1. Lliurament obligatori i gratuït, a un servei d’arxius públics oa una biblioteca pública, d’un o més exemplars de qualsevol publicació impresa al país d’acord amb les disposicions legals. 2. Indicació alfanumèrica amb què a la pàgina de drets o lloc adequat es fa constar que s’ha efectuat el dipòsit de la publicació o imprès. 3. Formalitat administrativa prèvia a la inscripció en el registre de la propietat intel·lectual que ha de complir l’impressor o el productor d’una obra, consistent a lliurar-ne exemplars a l’Estat. 4. És la institució jurídica a Espanya on l’Administració General de l’Estat recull exemplars de les publicacions de tota mena que es produeixen a aquest país. La finalitat és preservar el patrimoni bibliogràfic, visual i digital. A tota publicació que es dipositi se li posa un número de catalogació que es forma per les sigles de la província o localitat, el número d’inscripció i l’any. Llibres o fullets estiguin o no destinats a la venda, i també les seves reimpressions si tenen canvis; fulls impresos amb fins de difusió que no siguin propaganda; revistes, anuaris, diaris, butlletins oficials; estampes originals; làmines, cromos, cartes, postals, targetes de felicitació, mapes, plànols, atles, cartes; documents sonors; documents audiovisuals; llocs web i tot tipus de documents en línia; còpies noves de pel·lícules realitzades per un productor domiciliat a Espanya. Per tant, el Dipòsit Legal és un tràmit necessari per publicar un llibre. En aquests casos, l’editor o el productor ha de sol·licitar el número del Dipòsit Legal a l’oficina de la província on estigui la seva residència o seu social. El dipòsit s’ha de fer dos mesos abans de la publicació, i és una tramitació gratuïta. Cal lliurar un nombre de còpies precís que depèn de la publicació que sigui. No caldria per a publicacions sota demanda.

–Dipòsit previ: Obligació de lliurar als organismes oficials designats un nombre determinat d’exemplars d’una publicació periòdica abans de la posada en circulació.

–Dipòsit de tòner residual: On una impressora làser va emmagatzemant el tòner que es perd a cada impressió. Pot anar al costat del cartutx o en un dipòsit per separat, com el porten impressores com Canon, Kyocera, Samsung o Dell.

–Dipositar : Deixar a una entitat o persona el llibre o document perquè aquesta el guardi, encara que sense arribar a perdre’n la propietat.

–Dipositari: Persona o institució que té la custòdia i la lliure disposició del llibre, sense ser-ne necessàriament el propietari.

–Díptic: 1. Conjunt de dues tauletes articulades per una o més frontisses. 2. Conjunt de tauletes sobre les quals s’escrivien a l’església primitiva els noms dels bisbes. màrtirs i benefactors, dels quals s’havia de fer esment a la missa i a les oracions. 3. Conjunt de cinc oracions del cànon de la missa. 4. Obra pintoresca o escultòrica composta de dos panells. fixos o mòbils. 5. Tauleta doble unida amb frontisses, que es pot obrir i tancar amb un llibre.

–Díptic consular: Díptic de marfil, amb les cares exteriors decorades, amb què es commemorava el nomenament d’un cònsol al baix imperi romà.

–Direcció: 1.Fórmula que es troba al començament dels documents redactat en forma epistolar, abans o després de la subscripció, en què figuren el nom, títol i qualitat del destinatari. 2. Força de balanceig. Moviment amb sentit d’orientació definit. Representat gràficament per la fletxa no només ens permet orientar els nostres moviments sens dubte sinó que és la base de tota la senyalització del trànsit al món.

–Direcció de fabricació: Direcció longitudinal del paper que corre paral·lelament al moviment de la cinta de paper a la màquina contínua mentre es fabrica.

–Direcció de fibra del paper o sentit de fibra: al full de paper hi ha dues adreces principals: la direcció de la màquina – o longitudinal -, que corre paral·lela al moviment de la cinta del paper a la màquina contínua i la direcció transversal, que és perpendicular a la màquina. Aquesta distinció té l’origen en l’anisotropia del full que, alhora, fa que moltes propietats físiques del paper presentin valors diferents segons sigui la direcció en què es mesurin.

–Direcció del gra: Direcció que tenen la majoria de les fibres en un full de paper.

–Direcció de la màquina: direcció cap a la qual s’orienten la majoria de les fibres del paper quan es fabriquen en una màquina ‘Fourdrinier’ o de cilindres.

–Direcció de l’ona: S’anomena així la generatriu de l’ona del cartó ondulat o corrugat.

–Direcció perpendicular: Direcció transversal del paper en sentit perpendicular al moviment de la cinta de paper a la màquina contínua mentre es fabrica.

–Direcció de la trama: En arts gràfiques, orientació de la trama perquè no es creïn efectes òptics.

–Direcció transversal: Adreça del paper perpendicular al flux de la pasta sobre la taula de fabricació. És el mateix que “contrafibra”.

–Direccional: Es diu de la fletxa o paraula que uneix una llegenda amb una imatge.

–Direccionalitat: Adreça de la línia base d’una composició tipogràfica.

–Directe a cilindre: En arts gràfiques, el sistema d’enregistrament del cilindre sobre la base de la informació rebuda de l’ordinador.

–Directe a impressió: Tecnologia d’impressió que ja no té pel·lícula ni planxa, sinó que s’imprimeix directament sobre el material.

–Directe lluminós: Mig to al qual se li han tret els punts de les zones de brillantor.

–Directe d’original a planxa: Forma descriptiva per referir-se a aquells sistemes de compaginació o de preimpressió en color que permeten desenvolupar els originals a la mateixa pantalla i obtenir directament les imatges corresponents, en forma de pàgines acabades, directament a la planxa, sense necessitat d’obtenir cap pel·lícula intermèdia.

–Directe a paper: Tipus de tecnologia que té la particularitat de no utilitzar elements intermedis entre les dades digitals de la pàgina obtinguda en preimpressió i el propi paper receptor, excepte el dispositiu en què es basa el sistema. En definitiva, es pot tractar de qualsevol classe d’impressora de color sofisticada amb qualitat suficient perquè el producte obtingut sigui «vendible». Aquesta tecnologia es distingeix així de totes aquelles que necessiten pel·lícula, planxes, cilindres o qualsevol altre tipus de superfície intermèdia on s’ha creat una representació analògica del contingut digital de la imatge. També es diferencia de l’expressió «directe a màquina», ja que en aquest cas no hi ha aquesta màquina «d’imprimir» sinó un dispositiu de sortida més semblant als d’oficina.

–Directe a pel·lícula: Sistema informàtic per a l’obtenció d’una política tan gran com el plec en què les formes ja apareixen casades i disposades per ser insolades.

–Directe a planxa: Sistema informàtic per al llançat, el casat i la insolació de la planxa mitjançant la informació proporcionada per l’ordinador.

L’aparició dels sistemes CTP (Computer to plate) a finals del segle XX ha estat un gran avenç que ha eliminat molts costos, encara que no ha estat exempt de problemes i s’ha emportat moltes empreses que no s’hi han pogut adaptar. L’aparició i consolidació del format PDF va ser l’empenta definitiva per a l’èxit dels sistemes CTP.

–Directe a la premsa: Quan un projecte s’imprimeix saltant el pas de la pel·lícula i la planxa d’impressió i passant directament dels fitxers digitals a la premsa.

–Director: 1. Persona que dirigeix una editorial, biblioteca, arxiu, etc. 2. Persona que dirigeix la publicació d’una o més obres en què col·laboren altres autors. 3. Persona que assumeix la responsabilitat de dirigir les operacions de confecció d’un diccionari i de portar-lo a bon port.

–Director d´art: 1. Persona que dirigeix un estudi d´art i que està a càrrec d´un grup de dissenyadors. 2. Professional responsable de dirigir els equips de disseny artístic i de producció a tota classe d’obres que continguin aspectes visuals i/o sonors.

–Director de col·lecció: Persona que dirigeix una col·lecció.

–Director creatiu: Professional que intervé a la primera fase del procés de creació d’un disseny. Dirigeix ​​la feina dels creatius i defineix conceptualment les propostes.

–Director d’edició: Director, persona que dirigeix una obra.

–Director intel·lectual: Director, persona que dirigeix la publicació duna o més obres.

–Director literari: Persona que en una editorial dirigeix el departament dedició i té la responsabilitat de fixar i desenvolupar el programa o pla editorial.

–Director de matketing: És el responsable de promocionar i vendre els llibres als distribuïdors i llibreries. Desenvolupar unes estratègies adequades per comercialitzar una col·lecció o tot un catàleg és la seva prioritat. A més, també és responsable de donar instruccions als comercials i de promocionar les vendes a les fires nacionals i internacionals. En aquestes fires els editors es reuneixen per arribar a acords sobre la venda dels seus llibres a països estrangers.

–Directori: 1. Llista d’organismes, institucions, persones, objectes o llocs disposats per ordre alfabètic, cronològic o sistemàtic. 2. Llibre litúrgic que indica els oficis i les misses que cal fer durant l’any. 3. Conjunt de normes culturals per promoure i regular la vida litúrgica. 4. Columna d’una publicació, situada a la pàgina destacada i generalment requadrada, on consten les dades següents: títol, propietari, director, seu, dipòsit legal, ISSN, membres de gerència i redacció, preus de subscripció i publicitat, etc.

–Directori del cor: Llibre litúrgic que contenen els cants de l’ofici eclesiàstic per a tot l’any.

–Disc: 1. Roda dentada on es col·loquen els motlles linotípics per fondre. 2. Placa circular de material termoplàstic que s’utilitza en l’enregistrament i la reproducció fonogràfiques. 3. Element circular de vidre o plàstic que porta en negatiu les imatges patró dels caràcters tipogràfics utilitzables en alguns sistemes de fotocomposició. 4. Element d’emmagatzematge temporal d’informació utilitzat, en composició electrònica.

–Disc Bernouilli: Antic tipus de disc magnètic extraïble, amb diferents mides i capacitats (de 44 a 105 Mbytes).

–Disc compacte: Disc que permet emmagatzemar informació digitalitzada d’imatges, escriptura i sons, consultable mitjançant un lector adequat. Nota: Segons el tipus i la quantitat de dades que cal emmagatzemar, s’utilitzen diversos discos compactes: CD-ROM, CD-WORM, DDV, etc

–Disc compacte d’àudio: Disc compacte de 12 cm de diàmetre que emmagatzema so.

–Disc compacte interactiu: Disc compacte de 12 cm de diàmetre que integra so i imatges i que permet a l’usuari la cerca de sons o imatges determinats amb l’ajuda d’un microprocessador.

–Disc dur: Disc magnètic que disposa de gran capacitat demmagatzematge dinformació (des de 20.000.000 de bytes fins a més de 190.000.000).

–Disc de Festos: és una curiosa troballa arqueològica de finals de l’edat del bronze, descobert el 15 de juliol de 1908 per l’arqueòleg italià Luigi Pernier en l’excavació d’un palau minoic a Festos (Phaistos), prop de Agia Triada, al sud de Creta. El propòsit d’ús i el lloc on es va crear encara no han estat determinats, cosa que ha convertit aquest objecte en un dels més famosos misteris de l’arqueologia. Actualment es troba al Museu Arqueològic de Càndia a Creta (Grècia). El disc és d’argila cuita al forn a alta temperatura. Alguns arqueòlegs suposen que l’escriptura d’aquest disc és minoica, però no es tracta ni del lineal A ni del lineal B, sinó que correspondria als jeroglífics de Creta. 

–Disc magnètic: Disc informàtic d’emmagatzematge d’informació consistent en una placa circular de matèria plàstica recoberta amb material magnètic per ambdues cares.

–Disc òptic: 1. Disc de gran capacitat d’emmagatzematge d’informació on l’enregistrament i la lectura s’efectuen per procediments òptics. 2. Terme genèric per designar els diferents tipus de discos, de naturalesa informàtica, capaços de contenir grans quantitats d’informació en memòria, tant analògica com digitalment.

–Disc del sistema: Disc que conté el sistema operatiu i els programes que utilitza, com el de format, copiat, etc.

–Disc de vinil: Un disc fonogràfic, normalment anomenat simplement disc i de vegades vinil, és un suport d’enregistrament de so analògic que consisteix en un disc pla amb un solc modulat gravat en forma d’espiral que comença prop de la perifèria i acaba prop del centre del disc. Té un forat circular al seu centre, de diàmetre variable segons el format del disc. Els discs van ser la tecnologia principal de reproducció de música personal durant la major part del segle XX; van reemplaçar el cilindre de fonògraf de primers de segle i, tot i que la seva popularitat va minvar considerablement en aparèixer el disc compacte des de 1981 del mateix segle, al començament del segle XXI encara es continuen fabricant i venent, encara que cada vegada en un nombre menor, però el mercat està canviant i tornen a estar de moda. Encara que per molts sigui un article obsolet, roman un del formats d’àudio més utilitzat pels discjòqueis gràcies a la seva gran qualitat de so respecte noves tecnologies que surten a la venda i s’imposen en el mercat com són els CD.

–Disc winchester: Disc dur de gran capacitat que es caracteritza per estar protegit per un cartutx hermèticament tancat per evitar l’entrada de pols i de la contaminació atmosfèrica.

–Disciplina eclesiàstica: Conjunt de les disposicions morals i canòniques de l’església.

–Discografia: 1. Art d’impressionar i reproduir discos fonogràfics. 2. Relació de discos relatius a un assumpte, obra, personatge, etc.

–Discontinu: paper fabricat full a full industrialment, sigui en taula plana o en forma rodona.

–Discos Tesla: En el 1992 David Busqueta obra la seva parada núm. 67 en el Mercat Dominical de Sant Antoni amb el nom de Discos Tesla. Col·leccionista de discos des de ben jove, professional i de tracte familiar, en David us aconsellarà de bon gust en la recerca de vinils, CDS, música d’estils diferents, guies de viatges i llibres d’ocasió. Els clients més fidels acaben sent amics que confien en la seva experiència i passió per la compra i venda de material.

A la seva botiga Discos Tesla del Carrer Tallers, núm. 3 de Barcelona trobareu ‘merchandising’ dels teus grups musicals preferits, samarretes, pegats, anells, cinturons, xapes i tota mena de material sobre el metall, punk, rock, emo, skin, radikal, etc.

–Discoteca: 1. Col·lecció de discos fonogràfics. 2. Secció d’una biblioteca on es conserven discos fonogràfics o altres documents sonors.

–Discurs: 1. Escrit de no gaire extensió en què es discorre sobre una matèria per ensenyar o persuadir. 2. Seguiment de cadena fònica o text escrit que té coherència lingüística i que pot ser objecte d’anàlisi.

–Disgregar-se : Destrucció d’un material per manca de cohesió dels elements constitutius.

–Disimètric: Asimètric.

–Disimetria: Asimetria.

–Disminuir l’interlineat: Reduir la distància entre línies en un text.

–Disparatori: Conservació, discurs o escrit ple de disbarats.

–Dispensador: Caixa o qualsevol altre tipus d’expositor de cartró o plàstic la funció del qual és contenir productes, fulletons o informació de qualsevol

–Dispensador de formulació de tintes: Màquina que realitza el color de tinta precisa que es necessita barrejant un nombre de tintes planes prèvies amb què treballa gràcies a unes fórmules de barreja que té al seu programari i que treballen amb Pantone. A la indústria gràfica s’utilitza en la impressió òfset.

–Dispersar: Separació a diferents mans d’una antiga col·lecció de llibres o documents, per venda, donació, llegat.

–Dispersió: Transmissió dels diferents constituents d’una col·lecció a diverses persones o institucions, per venda, donació, llegat, etc.

 –Dispersió de la il·lustració: Quan una obra no ve marcada per l’obligació de col·locar certes il·lustracions a certs llocs, sinó que depèn de la voluntat de l’il·lustrador, la dispersió regular al llarg de l’obra, de manera que les “taques” il·lustratives es reparteixin amb igualtat i “pesin” més o menys per igual al llarg de l’obra és una virtut inapreciable, ja que estableix un equilibri en el repartiment de text i d’informació gràfica.

–Display: 1. Tipografia decorativa o per a títols, amb cos gran. 2. Paraula de l’anglès utilitzada per anomenar qualsevol suport publicitari de tipus expositor. També es coneix al mitjà publicitari com “Prenguin un”.

–Display PostScript: És un sistema de representació en pantalla. Com el nom suggereix, DPS empra el llenguatge PostScript (PS) per generar gràfics en pantalla.

–Disponible: Dit d’un llibre que un distribuïdor pot lliurar immediatament.

–Disposició: 1. Part integrant del text d’un document en què l’atorgant expressa la seva voluntat que es compleixi una determinada acció jurídica o administrativa. 2. Harmoniosa i estètica distribució i ordenació dels materials gràfics que conformen una pàgina o un altre imprès; caràcters, orles, gravats, blancs, cossos, famílies, etc.

–Disposició destacada: Disposició d’una paraula, lletra, etc., fora de la caixa de justificació, generalment a sota o a l’esquerra del text.

–Disposició epigràfica: Disposició d’un text que imita les inscripcions i que consisteix a centrar simètricament frases curtes o versos al mig de la pàgina, en comptes de començar al marge.

–Disposició final: Selecció del document en qualsevol etapa del seu cicle vital sobre la base de les “taules de retenció documental” o les “taules de valoració documental”.

–Disposició del pergamí: Manera en què les cares de la carn i del pèl del pergamí apareixen en el recto i en el verso dels diferents folis d’un quadern.

–Disposició tipogràfica: La disposició d’un text, d’un anunci, d’un treball tipogràfic qualsevol, és l’art tipogràfic mateix, l’art que no es descriu, ni s’ensenya, encara que en té les bases, les regles i les ordenacions.

–Disposició trencada: Disposició consistent a alinear a l’inici i no al final línies d’escriptura de longitud irregular, de manera que la part de la dreta forma entrants i sortints que no s’omplen amb cap element addicional.

–Dispositiu: Especialment per a llibres antics, un dispositiu d’impressor fa referència a una marca d’identificació, també anomenada de vegades marca d’impressor, a la portada o al colofó. Un dispositiu pot ser força ornamentat i estilitzat. Les impremtes confiaven en aquesta marca com a marca, molt més que les enquadernacions o les cobertes de llibres, ja que en segles anteriors els llibres podien ser rebotats diverses vegades al llarg de la seva vida.

–Dispositiu de conducció: Conjunt de pinces o ungles, guies i cintes que subjecten el paper durant la impressió i el transporten fins a la màquina que treu els plecs de les cintes transportadores.

–Dispositiu CTP – (Computer To Plate, d’ordinador a planxa): Es poden preparar planxes per a òfset, flexografia i gravat al buit a partir de dades digitals sobre suports metàl·lics, de polièster o de paper.

–Dispositiu d’entrada: En arts gràfiques, les diferents “entrades” que té un arxiu digital: una càmera de fotos, una càmera de vídeo, un ordinador.

–Dispositiu de sortida: En arts gràfiques, les diferents “sortides” que té un arxiu digital: una impressora, una filmadora.

–DispositiuN: Forma de descriure el color apareguda al nivell 1.3 del format PDF, amb el qual es relaciona directament, que pot contenir un nombre arbitrari de colorants (definit pel valor “n”, d’aquí el seu nom) per a un dispositiu ( device). Alguns exemples del seu ús són:

Definir colors composts només de cian, magenta i groc de quadricromia definint-los com a DeviceN en comptes de com a DeviceCMYK.

Definir colors de tipus multitons (CMYKOGV) directament amb els set colorants.

Definir duotons o tritons en què hi hagi un negre de procés i els colors directes estiguin aplicats de forma no lineal (amb una corba).

Els valors dels colors que componen un espai de color DeviceN s’apliquen de “0,0” (absència total de colorant) a “1,0” (aplicació al 100%).

–Disquet: Dispositiu de memòria informàtic format per un disc magnètic de 3,5 polzades, fabricat amb una base de polièster banyada en òxid magnètic i protegit per una coberta quadrada de cartolina o plàstic.

–Disquisició: 1,Examen rigorós d’alguna cosa, d’algun text amb extensos raonaments i consideracions. 2. Recerca subtil, minuciosa, sobre una qüestió.

–Disseny: 1. Descripció o esbós d’alguna cosa fet amb paraules. 2. Descripció gràfica per a la realització de figures, esquemes, compaginacions, col·leccions, etc. 3. Procés de disposar, estructurar i conformar un objecte o conjunt d’informació perquè compleixi una comesa d’acord amb els mitjans disponibles per complir-ho.

El disseny gràfic és, segons això, disposar, estructurar i donar forma a un conjunt d’objectes gràfics i informacions perquè el resultat compleixi un fi concret. En aquest sentit, el disseny és una operació utilitària, destinada a una finalitat. No és una operació ‘per a si mateixa’.

Per la seva pròpia naturalesa, el procés de dissenyar, de ‘crear’ un disseny necessita procediments propis de la creació artística, ja que també ha d’expressar coses per mitjà de llenguatges no reglamentats (on “A” no té significats concrets sinó aquells que el dissenyador intenta assignar-los). Per això, disseny i art són molt propers, encara que no siguin necessàriament una mateixa cosa i, de vegades, el disseny pugui assolir la categoria d’art.

En sentit utilitari, es pot definir de ‘bon disseny’ aquell que compleix la finalitat per a la qual es va crear amb la major acomodació als mitjans disponibles. Si a més aquest disseny reuneix valors artístics, com ara ‘capturar l’esperit d’una època’ (el que solem anomenar dissenys clàssics), crec que es pot dir que aquest disseny és art… encara que la intenció dels seus creadors (moltes vegades anònims) no fos crear art, sinó només fer objectes útils i agradables.

–Disseny (en Museus): Part fonamental del procés de creació d’una exposició que segueix el guió, i que té l’efecte d’implementar a l’espai expositiu les solucions museogràfiques de manera òptima per visitar-les. Quan el disseny adquireix un protagonisme excessiu, l’exposició pot esdevenir un producte més d’interiorisme que de museografia, més de manera que de fons i més un fenomen estètic que un fenomen ètic.

–Disseny, Animació i Art Digital a la Universitat Politècnica de Catalunya-Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia (CITM).

–Disseny ambiental: Subdisciplina híbrida relacionada amb l’interiorisme, el disseny de productes, la geografia, l’enginyeria i l’arquitectura, que consisteix en la integració d’edificacions i transformacions humanes en entorns naturals, tractant de mantenir-ne les característiques positives tan ben preservades com sigui possible. Això mitjançant l’ús de materials i tècniques constructives de menor impacte ambiental, l’aprofitament de recursos solars i hidràulics, i la utilització de tecnologies avançades, entre altres opcions. Moltes vegades les propostes de disseny s’enfoquen en trets ecològics i de conservació, tenint en compte la naturalesa com a font d’inspiració o referència (vegeu biònica) i tenint més sensibilitat a certs aspectes ambientals, humans, ergonòmics i culturals rellevants.

–Disseny assistit per ordinador (DAO): És l’ús d’ordinadors per ajudar en la creació, modificació, anàlisi o optimització en el disseny d’un producte. Aquest programari s’utilitza per augmentar la productivitat del dissenyador, millorar la qualitat del disseny, millorar les comunicacions mitjançant la documentació i crear una base de dades per a la fabricació. Els dissenys realitzats mitjançant programari CAD són útils per protegir els productes i les invencions quan s’utilitzen en sol·licituds de patent. La sortida CAD sovint es presenta en forma de fitxers electrònics per a la impressió, el mecanitzat o altres operacions de fabricació. Els programes de software actuals van des de sistemes de dibuix tècnic bidimensionals fins a modelatge de sòlids i superfícies tridimensionals. Sovint s’utilitzen les paraules i l’abreviació angleses Computer-Aided Design i CAD.

–Disseny audiovisual: Disciplina encarregada de la producció de comunicacions a través de gràfiques planes, imatges en moviment, animacions, models tridimensionals i fotografies digitals, en combinació amb elements sonors (diàlegs, música, efectes de son). Inclou desenvolupaments per a mitjans tan variats com cinema, vídeo, televisió, videojocs, disseny web, webcast o xarxes socials, i cal planejar i adequar els missatges per als diferents temps i formats. La seva funció pot ser informativa, documental, educativa, noticiosa, artística, dentreteniment, comercial, propagandística i publicitària.

–Disseny dels caràcters: la classe de lletra: Es pot establir que actualment (a l’Edat Mitjana, per exemple, les regles eren diferents) la lletra rodona és més llegible que la cursiva; la minúscula, més que la majúscula.

–Disseny dels caràcters: l’estil: Segons exposa Richaudeau, els estudis de laboratori no estableixen diferències importants entre els diversos estils per a la composició de text corrent; així, seria indiferent, des del punt de vista de la llegibilitat, compondre un text amb una lletra romana, com la bodoni, la times, la garamond (amb terminals de diversa forma), o bé en lletra pal sec, com la futura, l’helvètica (sense terminal); no s’ha d’oblidar, però, que els textos compostos amb lletra pal sec són de lectura més pesada i cansen abans el lector.

–Disseny centrat en l’ús: És un mètode de disseny d’interfícies que es basa a enfocar-se en les intencions de l’usuari i els patrons d’ús. Analitza usuaris en termes de les funcions juguen amb relació a sistemes existents i empra casos d’ús abstractes (essencials) per l’anàlisi de tasques. Deriva dissenys visuals i d’interacció a partir de prototipus abstractes basats a entendre el rol dels usuari i els casos de tasques.

–Disseny centrat en l’usuari: En termes generals, el disseny centrat en l’usuari és una filosofia i procés de disseny en el qual les necessitats, els desigs i les limitacions de l’usuari final d’una interfície, o document, prenen una atenció i rellevància considerable en cada nivell del procés de disseny. El disseny centrat en l’usuari pot ser caracteritzat com un problema de resolució en múltiples nivells, que no només requereix dissenyadors que analitzin i prevegin com els usuaris se sentin confortables en l’ús d’una interfície, sinó també per fa necessari provar la validesa de les seves hipòtesi tenint en compte les conductes de l’usuari amb proves de la vida real amb usuaris actuals. Tals proves són tan necessàries com difícils per als dissenyadors d’una interfície; han de comprendre en forma intuïtiva el que un usuari novell experimenta dels seus dissenys.

La principal diferència amb altres filosofies del disseny d’interfície, és que el disseny centrat en l’usuari intenta optimitzar la interfície de l’usuari al voltant de com la gent pot, desitja o necessita treballar, més que no pas en forçar els usuaris a canviar la forma en què treballen per acomodar-se al sistema.

–Disseny Editorial: És la branca del disseny que s’ocupa del disseny dels llibres, revistes, diaris i publicacions. Ha de modelar d’acord amb el mercat i al que es vol comunicar, no és el mateix lliurar una revista especialitzada per a nens que a un adult, el qual vol llegir el seu diari o una revista de temes polítics. El contingut defineix el disseny a realitzar i el seu enfocament defineix tot un complex sistema de tendències de disseny com ara l’estil gràfic informatiu, entre moltes altres.

–Disseny d’educació: És l’ensenyament de teories i les seves aplicacions en el disseny de productes, serveis i entorns educatius. Aquesta disciplina pot incloure diverses altres disciplines de disseny, com arquitectura, disseny gràfic, disseny de web, disseny d’embalatge, disseny industrial, disseny de moda, disseny d’interior, disseny sostenible i disseny universal. Els valors i actituds que caracteritzen les modernes escoles de disseny difereixen entre elles.

El disseny d’educació està relacionat amb la resolució de problemes i tracta d’aprendre com aplicar mètodes pràctics, coneixement previ i talent natural per solucionar problemes nous. Es refereix també a l’Educació Creativa. Amb un disseny d’educació complet, es pot dirigir aquest a professionals com arquitectes, dissenyadors gràfics, dissenyadors d’UX, directors creatius, directors d’art, estrategs de contingut, dissenyadors de web, desenvolupadors de web, il·lustradors, arquitectes d’informació, dissenyadors d’interior, dissenyadors visual, dissenyadors de servei i dissenyadors de UI. 

–Disseny efímer: Concepte emprat per referir-se a la producció gràfica o audiovisual que té una aplicació o una exhibició de poca permanència. Els exemples funcionen com a punts de contacte per a la socialització de les marques, però no s’espera que tinguin un nivell de recordació alt ni que el seu impacte sigui alt. Es tracta d’aplicacions en impresos i productes col·laterals, com tovallons, postals, etiquetes, bosses, posagots, butlletes, programes, volants, separadors, tovalloles, articles de papereria, fòsfors i múltiples articles promocionals similars; encara que en algunes xarxes socials també es presenten peces desenvolupades per durar poc temps. En anglès s’utilitza el terme ephemera per referir-se al seu col·leccionisme.

–Disseny d’empaquetatge: Branca del disseny que desenvolupa i produeix empaquetatges, envasos i embalatges, emprant diversos materials, processos tecnològics i sistemes apropiats per a la producció física d’aquests, així com el seu ompliment, etiquetatge i distribució, i contemplant les necessitats de conservació de cadascun dels productes de consum. Per tant, aquesta àrea involucra facetes relacionades amb semiòtica, màrqueting i impressió per satisfer les necessitats de clients i productors. També estudia l’aspecte estètic i comunicatiu (vegeu marca), mecànic, productiu, legal, de seguretat, comercial, logístic i ambiental de cadascuna de les decisions preses en un projecte de presència.

–Disseny de l’experiència d’usuari: El disseny de l’experiència d’usuari (UX design, UXD, UED o XD) és el procés de definir l’experiència per la qual passaria un usuari quan interactuaria amb una empresa, els seus serveis i els seus productes. Les decisions de disseny en el disseny d’UX sovint es basen en la investigació, l’anàlisi de dades i els resultats de les proves en lloc de les preferències i opinions estètiques. A diferència del disseny de la interfície d’usuari, que se centra únicament en el disseny d’una interfície d’ordinador, el disseny d’UX engloba tots els aspectes de l’experiència percebuda d’un usuari amb un producte o lloc web, com ara la seva usabilitat, utilitat, conveniència, percepció de marca i rendiment general. El disseny UX també és un element de l’experiència del client (CX), que engloba tots els aspectes i etapes de l’experiència d’un client i la interacció amb una empresa.

–Disseny d’experiments: O disseny experimental, en anglès: Design of experiments (DOE) o experimental design: És el disseny de qualsevol exercici de recollida d’informació on es presenta variació, sigui sota el control total de l’experiment o no. Tanmateix en estadística, aquests termes normalment es fan servir per experiments controlats. Vegeu experiment per la distinció entre els tipus d’experiments o estudis.

En el disseny d’experiments, l’experiment sovint està interessat en l’efecte d’alguns processos o intervencions (el “tractament”) sobre alguns objectes (les “unitats experimentals”), les quals poden ser les persones, parts de les persones, grups de persones, plantes, animals, materials, etc. El disseny d’experiments és una disciplina que té moltes aplicacions en les ciències naturals i socials.

–Disseny gràfic: Disposar o donar forma a un conjunt d’objectes gràfics i informacions perquè el resultat compleixi un fi en concret. És a dir, fer treballs (tant manuals com electrònics) dedicats a la configuració d’imatges per mitjans gràfics.

Imatge de la Unitat de Docència del CRAI

–Disseny gràfic ecològic: Pràctica de disseny gràfic que pretén fer la petjada ecològica com més reduïda millor en l’elaboració del producte. Implica dissenyar de tal manera que es faci el mínim consum possible dels recursos necessaris per a fer una publicació en paper, tot ajustant-se als formats estàndards per tal d’evitar al màxim les minves de paper i també minimitzar l’ús de tinta, i incorporant, quan sigui possible, un nou ús de la publicació una vegada hagi complert la seva funció principal.

–Disseny gràfic de portades: L’estil de la portada ha de correspondre’s amb el de la pròpia obra, de manera que no desentoni en relació amb el contingut. La portada regular o clàssica va ser molt socorreguda durant moltíssim temps, i encara avui s’empra quan les dades (especialment el títol) s’hi presten.
També ha de ser la portada un reflex, en la mesura que sigui possible, de la disposició general del llibre.

–Disseny gràfic de sistemes (GSD): és un mètode de disseny, prototipatge i creació de sistemes integrats que combina programació gràfica amb maquinari COTS per simplificar el desenvolupament, donant com a resultat dissenys de gran qualitat i la possibilitat de dissenys personalitzats. D’aquesta manera algú no expert en disseny de sistemes integrats, pot fer un disseny del qual necessita sense haver de recórrer a un expert. Aquesta forma de disseny es troba a un nivell més alt (d’abstracció) que el disseny de Sistemes Electrònics (ESL per les sigles en anglès). El disseny gràfic de sistemes amplia la definició de la base d’EDA a ESL per incloure altres tipus de disseny de sistemes embeguts incloent les màquines industrials i les màquines de dispositius mèdics. Moltes d’aquestes aplicacions ampliades poden ser definides com “the long tail” o en català, la llarga cua.

–Disseny industrial: Disciplina destinada al desenvolupament i creació d’eines, instruments, artefactes, productes i objectes físics, principalment. Empra múltiples mètodes i processos tècnics per resoldre problemes d’usabilitat, eficiència i ergonomia, a través de resultats factibles que compleixen eficaçment una funció específica i permeten reproduir-los a través d’estàndards de manufactura seriada (diferència fonamental amb l’artesania); els quals es poden automatitzar per a la seva replicació massiva, encara que aquesta no sigui una condició indispensable. És un camp híbrid que relaciona l’enginyeria, la física, les indústries elèctrica i electrònica, la química de materials, entre altres àrees, per a la satisfacció d’operacions i necessitats concretes d’un mercat objectiu.

–Disseny d’informació per a l’anàlisi: La producció de gràfics ens pot fer descobrir coses que no sabíem sobre les dades. La infografia es pot integrar en un procés de recerca per a descobrir tendències o patrons que no sabríem veure en les dades en brut.

–Disseny d’informació per a conscienciar i convèncer: Les infografies poden simplificar i resumir dades o fets complexos que d’aquesta manera poden arribar més fàcilment a la gent.

–Disseny d’informació per a l’educació del consumidor: La presentació gràfica d’informació sobre l’impacte en la salut, en el medi o en la societat de determinats productes pot orientar les decisions del consumidor i convertir la seva adquisició en una acció conscient i intencionada.

–Disseny d’informació per a l’estratègia: els col·lectius i organitzacions poden utilitzar els esquemes i diagrames per a comprendre millor el seu camp d’acció, per a dissenyar plans d’actuació o per a la seva autoavaluació.

–Disseny interactiu: És l’arranjament de gràfics, text, vídeos, fotos, il·lustracions, sons, animació, imatges tridimensionals (3D), realitat virtual i altres mitjans en un document interactiu. Un document interactiu pot ser una pàgina web amb text i enllaços a altres pàgines web, o una aplicació autònoma més complexa que faci servir tipografia, gràfics, so i vídeo amb controls interactius com poden ser botons, enllaços, etc. Tant si són simple o complexos, els millors dissenys interactius, presenten el missatge de manera clara i tenen una interfície fàcil de navegar, i que funciona adequadament amb la tecnologia que utilitzi l’usuari per desplegar el document interactiu.

–Disseny d’interfícies d’aplicacions: És la disciplina que es dedica a la creació de la interacció entre un usuari i una aplicació informàtica. El disseny d’interfícies d’aplicacions busca crear una experiència d’usuari intuïtiva i agradable per tal de millorar la usabilitat i l’eficiència de l’aplicació. Això inclou la disposició de la informació en la pantalla, la manera en què l’usuari pot accedir a les diferents funcionalitats de l’aplicació i la manera en què l’aplicació reacciona a les accions de l’usuari. El disseny d’interfícies d’aplicacions es basa en la comprensió dels comportaments i les necessitats dels usuaris, així com en l’aplicació de conceptes com l’Affordance i la retroalimentació.

–Disseny iteratiu: És una metodologia de disseny basada en un procés cíclic de prototips, proves, anàlisis i perfeccionament d’un producte o procés. Basant-se en els resultats de les proves de la iteració més recent d’un disseny, es realitzen canvis i millores. Aquest procés té per objecte millorar en última instància, la qualitat i la funcionalitat d’un disseny. En el disseny iteratiu, la interacció amb el sistema dissenyat s’utilitza com una forma d’investigació per a la informació i l’evolució d’un projecte, com les successives versions o iteracions d’un disseny d’aplicació. 

–Disseny minimalista: Estil visual que vol facilitar l’ús i la comprensió d’una proposta reduint al màxim la quantitat d’elements inclosos i simplificant totalment la representació del contingut. És comú fer servir colors neutres, ressaltar el caràcter auster i evitar recursos de visualització complexa (com projeccions, gradacions i textures) que poguessin demeritar la puresa de la presentació.

–Disseny mitjançant ordinador: Disseny realitzat amb ordinador. / Sol tenir el sentit més específic d’imatges en 3D.

–Disseny de modes: Disciplina i indústria encarregada del desenvolupament de peces de vestir, vestits, disfresses, indumentàries tèxtils i accessoris complementaris que poden tenir una funció pràctica. Es va originar a l’antiguitat com una derivació natural de la necessitat humana de protecció climàtica i es va desenvolupar com una expressió cultural de distinció individual, lligada a períodes històrics específics, així com a aspectes socials i jeràrquics amb interpretacions comunicatives i simbòliques complexes (vegeu moda). En general, els dissenys s’integren a una col·lecció o a un conjunt definit per una temàtica, una funció, un client o un públic objectiu, on els productes requereixen ser reproduïts, per la qual cosa es necessita, per una banda, contemplar l’ús de patrons, adaptacions, materials i, de l’altra, igual que en el disseny industrial, considerar seriosament el cost, la disponibilitat, la facilitat d’ús, la. Encara que en espanyol no hi ha diferència, en anglès és possible distingir entre fashion design, costum i design i Prêt-à-Porter depenent de si es tracta d’alta costura (és a dir, creacions i adaptacions personals fetes per un sastre o una cosidora); si la vostra intenció és l’experimentació i l’expressió personal per a la creació d’un vestit (per exemple, per a teatre o cinema); o si resol un problema utilitari per al disseny i la fabricació de roba casual adreçada a un mercat meta massiu, respectivament.

–Disseny modular: És el disseny basat en la modulació reticular d’espais que permetin optimitzar el temps de construcció i a causa que són transportables, desarmables i reorganizables permeten impulsar múltiples funcionalitats i la seva reutilització en generar un nou ús diferent del que van ser fabricats.

Un sistema modular es pot caracteritzar pels següents paràgrafs:

.Partició funcional en discrets mòduls escalables i reutilitzables que consisteix en aïllats, autònoms elements funcionals

.Ús rigorós d’interfícies modulars ben definides, incloent-hi descripcions orientades a objectes de la funció del mòdul

.Facilitat de canvi aconseguir transparència, tecnologia i, a la mesura del possible, fer ús d’estàndards industrials per a interfícies clau.

–Disseny multimèdia: Està compost per la combinació de diverses branques, que engloben text, fotografies, vídeos, programació d’ordinadors, so, animació, manipulada i bolcada en un suport digital. Algunes d’aquestes branques poden ser: disseny gràfic, disseny editorial, disseny web, edició de vídeos, programació d’aplicacions interactives, etc. La qualitat multimèdia és molt extensa en si mateixa, no està necessàriament cenyida a la informàtica, ja que es pot prendre com a mitjà multimèdia la barreja d’un llibre amb un casset, la combinació dels quals s’utilitza per crear textos amb música ambient, el disseny d’un flyer fet manualment i després digitalitzat per reproduir-ho i moltes altres coses.

–Disseny de pàgina:  (format interior): Quan el dissenyador del llibre reuneix tots els elements de les pàgines, com ara text i gràfics.

–Disseny paramètric: Tècnica per al desenvolupament de formes complexes i modulars que són retallades, deformades o extrudides en un eix determinat. L’obtenció d’aquests patrons de repetició només és viable gràcies a múltiples tecnologies digitals de modelatge 3D, ja que altrament el càlcul seria massa complex i trigat per ser un recurs de producció redituable. En aquest disseny s’utilitzen màquines CNC i impressores 3D, on s’introdueixen una sèrie de variables o paràmetres (d’on deriva el seu nom) per manipular, per mitjà d’algorismes, l’obtenció de resultats automatitzats amb una qualitat orgànica i fluida. La seva aplicació és comuna en interiorisme, ecodisseny i arquitectura, on s’aprofiten múltiples materials tous (com ara cartons, feltres enrigidits, fustes tropicals i làmines de plàstics diversos) per a les creacions tant de formes irrepetibles de gran atractiu visual com d’aquelles que simulen figures naturals pròpies de la biònica.

–Disseny pla: El disseny pla, o «flat design», és una tècnica que s’aplica cada vegada més en aparences web i fins i tot en logotips, cosa que ha esdevingut una tendència.
Aquesta tècnica consisteix en l’aplicació de dissenys nets lliures de brillantors, ombres, textures o qualsevol tipus de decoració recarregada, amb l’objectiu de facilitar l’assimilació del missatge i potenciar-ne la usabilitat.

–Disseny postmodern: Conjunt de propostes estètiques on conflueixen idees decoratives i de desenvolupament gràfic que trenquen amb la tradició racional pròpia del modernisme i exhibeixen una actitud crítica envers la rigidesa del funcionalisme. Es caracteritza per fer una ocupació lúdica de la geometria i el volumètric; per la juxtaposició de components antics o d’estils del passat amb representacions noves; per les composicions amb múltiples elements i capes; així com per l’ús d’imatges incompletes o retallades, colors pastel, fons plans i fonts amb un excessiu interlletratge, entre altres experimentacions de caràcter regional. Conceptualment, es relaciona amb una gran varietat d’estils i reprèn temàtiques artístiques amb diverses tècniques, com l’aerografia, les primeres gràfiques per ordinador , la utilització dissonant de textures pròpies de l’àmbit televisiu i digital, i una manipulació avançada d’elements que només és possible aconseguir amb mitjans electrònics.

–Disseny de producte: Procés relacionat amb el disseny industrial, el qual consisteix en el planejament i elaboració d’un objecte tangible; específicament, en la identificació de necessitats, el desenvolupament d’idees, la conceptualització de mètodes i l’avaluació de prototips per poder sintetitzar processos que combinin tècniques i tecnologies per tal de materialitzar un bé físic. Les propietats funcionals i estètiques del producte dissenyat estaran relacionades amb les entrades utilitzades i els processos industrials o artesanals implicats en la seva creació; la seva qualitat i preu podran afectar-ne la percepció per part de l’usuari final.

–Disseny publicitari: Com el disseny editorial, el disseny publicitari també s’encarrega de la maquetació de publicacions impreses, encara que també treballa suports per a altres mitjans.
La fi d’aquesta àrea de disseny gràfic persegueix assolir un increment en vendes a través de la comunicació comercial i altres tècniques publicitàries.
Una eina top per treballar el disseny publicitari és Crello, que permet fer creacions per a xarxes socials, web, anuncis i impressió.
Crello és una eina en línia que permet crear fàcilment vídeos i dissenys gràfics per a mitjans socials, impresos o qualsevol altre entorn web gràfic. Compta amb una gran col·lecció de plantilles predissenyades i contingut fotogràfic i de vídeo.

–Disseny ‘responsive’: O adaptable, és una filosofia de disseny web que es basa en l’adaptació de l’estructura i disseny dels elements d’una pàgina en funció dels dispositius a través del qual ho estiguis visualitzant.

Això és el mínim que s’espera de qualsevol disseny i desenvolupament web. De fet, cercadors com Google fa temps que penalitzen les webs el desenvolupament de les quals no ho inclogui. Evidentment, totes les nostres experiències digitals són adaptables per naturalesa.

–Disseny de serveis: Sèrie d’activitats interdisciplinàries que conformen propostes per a la satisfacció de les necessitats dels clients, cercant generar valor i lleialtat a la marca, a través de la millora contínua en l’oferta i en les pràctiques comercials. Aquest disseny és cada cop més comú i valorat en nombroses indústries, com les dedicades a la venda al detall, els bancs, els transports, els serveis mèdics o els supermercats, on resulta de particular interès analitzar com els serveis són adquirits, emprats i apreciats per usuaris i consumidors diversos i informats. La seva complexitat rau en la cerca de models de negocis i dissenys d’experiències que coincideixin amb noves pràctiques eficients, inclusives i sostenibles, observables en experiències desitjables i veritablement innovadores.

–Disseny de sistemes: Consisteix a definir l’arquitectura del maquinari, programari, components, mòduls i dades d’un sistema per a satisfer certs requeriments. És l’etapa posterior a l’anàlisi de sistemes. La importància del programari multiplataforma ha incrementat l’enginyeria de programari a costa dels dissenys de sistemes. Els mètodes de l’anàlisi i disseny orientat a objectes s’estan tornant en els mètodes més utilitzats per al disseny de sistemes. El llenguatge unificat de modelat (UML) s’ha tornat en un estàndard en l’anàlisi i disseny orientat a objectes, és utilitzat per a la modelització de sistemes de programari i s’ha incrementat el seu ús per al disseny de sistemes que no són programari.

–Disseny sostenible: Enfocament aplicable a múltiples pràctiques del disseny, que estudia de manera crítica i amb una perspectiva holística els components de qualsevol servei, objecte o sistema. D’aquesta manera es busca desenvolupar una entesa profunda sobre el seu funcionament, manteniment i impacte, amb la intenció de reduir-ne el cost de producció, assegurar la disponibilitat d’alguns components, millorar l’eficiència general i la seva integració a l’entorn en què es desenvolupa, opera i rebutja el dissenyat. Tot i que contempla impactes ambientals, no s’ha de confondre amb ecodisseny, ja que en el disseny sostenible també hi intervenen altres aspectes d’índole tecnològics, social i econòmic que busquen recuperar la inversió realitzada en el projecte i promoure l’escalabilitat de la proposta.

–Disseny tèxtil: Branca del disseny gràfic, íntimament relacionada amb el disseny de modes, que explora, recupera i genera motius, patrons i textures per ser tenyits, pintats o teixits sobre teles i catifes. És una àrea de treball multidisciplinari, atès que la indumentària constitueix una expressió sociocultural important vinculada naturalment amb l’antropologia i la història. Des de l’antiguitat ha estat una activitat cultural molt important que implica un planejament delicat en combinar principis artesanals (com la pintura sobre seda) amb tecnologies d’alta sofisticació per a la producció massiva en concordança amb la demanda contemporània.

–Disseny tipogràfic: Subdisciplina del disseny gràfic que s’encarrega de l’estudi i el traç geomètric detallat de conjunts ordenats de caràcters, que parteixen d’un estil històricament consolidat per poder imprimir qualsevol alfabet. Aquests dissenys impliquen elaborar múltiples signes amb determinades funcions, que s’integren en fonts amb un pes, un cos i un desenvolupament d’acord amb una família concreta. Això comprèn una tasca altament especialitzada i complexa que difereix substancialment del disseny individual d’un caràcter o paraula per fer un logotip. El terme en anglès font design fa referència a l’extraordinàriament complexa tasca d’un tipògraf (dissenyador de tipus), mentre que type design s’usa per al disseny relativament quotidià que utilitza fonts ja existents per realitzar un cartell, presència o portada de revista. Se solen utilitzar de forma indistinta els conceptes disseny tipogràfic i tipografia, però tècnicament aquesta última fa referència al sistema d’impressió que empra tipus mòbils.

–Disseny universal: Pràctica multidisciplinària que cerca solucionar problemes d’usabilitat i accessibilitat a través de productes i entorns que no presentin dificultats per a la quantitat més gran possible de persones, evitant la necessitat d’adaptacions o ajuts externs. Es relaciona amb un ampli espectre de disciplines (com el disseny industrial i l’arquitectura), aplicant principis i directives per promoure l’ús equitatiu i flexible, així com el maneig senzill i intuïtiu, amb aspectes físics fàcilment perceptibles i una llegibilitat assegurada. S’espera que aquests productes siguin ergonòmics i còmodes en fer-se servir, evitin accions repetitives, requereixin relativament poc esforç físic en emprar-se i proveeixin complements que minimitzin les conseqüències negatives d’usos adversos, accions inadvertides o accidentals. Això no obstant, encara que benintencionada, aquesta perspectiva parteix de la idea que tots els éssers humans posseeixen característiques estàndard i perceben la realitat de la mateixa manera; per això oferir solucions mitjanes i presentar informació redundant (en mitjans visuals, auditius i tàctils) només compleix parcialment les expectatives d’inclusió, generant resultats homogenis que ignoren o respecten superficialment les múltiples diferències socials, lingüístiques, culturals i d’accés a tecnologies que existeixen al món real.

–Disseny web: Nom de l’especialització per al disseny de pàgines web, llocs web, pàgines d’aterratge i possibilitats similars que fa èmfasi en els aspectes visuals i funcionals d’una interfície d’usuari destinada a funcionar a Internet. Aquesta àrea d’estudi i aplicació pren en compte conceptes com accessibilitat, usabilitat, navegabilitat i responsabilitat; més que aspectes tècnics relacionats amb la seva codificació en algun llenguatge de marcatge, en general HTML i altres tecnologies complementàries com CSS o Javascript. Tot i que manté certa relació amb el disseny editorial, ja que requereix una maqueta en combinar elements textuals, gràfics, visuals, hipervincles i elements multimèdia, són indispensables coneixements i habilitats específics per assegurar que el contingut es carregui ràpidament, es visualitzi de forma correcta i es mantingui el mateix aspecte en dispositius i sistemes diferents.

–Disseny web adaptatiu: És una tècnica de disseny i desenvolupament web. El disseny adaptatiu es refereix a disseny d’interfície gràfica d’usuari (GUI) que s’adapta a diferents mides de pantalla. Els dissenyadors apliquen aquest disseny a interfícies gràfiques d’usuari, com ara pàgines web, que han de funcionar en dispositius de diferents mides.

–Disseny web responsiu: És una tècnica especialitzada de creació i desenvolupament de llocs web que permet adaptar el format dels continguts del lloc a les característiques de qualsevol pantalla o dispositiu d’accés. També fa referència al fet que el web detecti l’idioma de navegació o configuració de l’usuari i li mostri el contingut en la seva llengua.

–Dissenyador: El qui dissenya. Grafista, maquetista. Disseny gràfic.

–Dissenyador editorial: Dissenyador especialment format per a l’estudi de noves edicions de llibres segons les regles de la tipografia i la bibliologia.  Aquesta especialitat sorgeix al voltant de finals del segle XIX i principis del XX, especialment després que s’estudiés la decisiva influència de William Morris a l’edició moderna.

–Dissenyador gràfic: Dissenyador que participa del disseny editorial i del tipogràfic.

Dissenyador tipogràfic: Dissenyador que es dedica a l’estudi i el disseny d’estils i famílies de lletres. Tb es diu Dissenyador de tipus.

–Dissenyador de tipus: A vegades anomenats tipògrafs, són els responsables de dissenyar tipografies o col·leccions de lletres tipogràfiques. Alguns dissenyadors de tipus treballen directament per a editorials si bé molts treballen de forma independent com a dissenyadors també d’altre tipus d’element de disseny gràfic o industrial. A continuació es mostra una llista parcial dels dissenyadors de tipus amb les seves principals creacions.

–Dissertació: Escrit metòdic sobre alguna matèria, bé per exposar-la, bé per refusar opinions alienes. Les dissertacions doctrinàries escrites constitueixen, de vegades, veritables monografies. Les dissertacions acadèmiques dels graduats universitaris s’anomenen, també, tesis.

–Dissertar: Discórrer, raonar detinguda i metòdicament sobre alguna matèria.

–Dissimilar: Fer dissemblant; pronom,, esdevenir dissemblant.

–Dissolució: Tècnica de restauració per a la neteja de taques. Es pot fer amb aigua, alcohol, amoníac, acetona, acetat d’etil o amil, xilè, essència de trementina o ‘white spirit’.

-‘Dissolvència‘: Mètode que permet entrellaçar dues preses o imatges en moviment, per mitjà de la desaparició gradual d’una i l’aparició de la següent. El nivell de transparència de la primera mostra augmenta mentre que l’opacitat de la segona es manté, només que en una capa inferior. La rapidesa amb què es produeix aquest tipus de muntatge o tall pot generar, alhora, efectes particulars que es fan servir en cinema i en televisió i que possiblement reben noms específics.

–Dissolvent: 1. Líquids que es fan servir per desfer l’interior de forma homogènia d’una altra substància. En ser dissolta la substància, es pot aplicar millor. El trobarem amb pigments, tintes, pintures, vernissos, aglutinants… Per aquesta capacitat de dissolució, el podem utilitzar en tècniques de “transfer”, ja que aconsegueix separar la tinta del material on s’havia fixat i, així, ho podem transferir-ne a un altre. 2. Líquid que s’utilitza per diluir la pintura, per si la necessitem més liquada. Ho són l’essència de trementina i el símil d’aiguarràs, que es desaconsella per la seva toxicitat. Recomanable l’oli de linosa, els mèdiums i els dissolvents ecològics apareguts recentment. 3. En arts gràfiques, líquids que s’usen per desfer a l’interior de forma homogènia altres substàncies i facilitar-ne així l’aplicació. Els dissolvents (també anomenats solvents o diluents) se solen combinar amb pigments, aglutinants i altres components per formar tintes, pintures, vernissos i fluids similars.

–Dissolvent alifàtic: Dissolvent d’hidrocarburs saturats derivats del petroli. És el que s’utilitza en l’elaboració de tintes com la del gravat al buit. Són l’heptà, l’hexac o l’aiguarràs mineral.

–Dístic: Estrofa de dos versos.

–Distiller: Programa d’Adobe per crear documents PDF de qualitat a partir d’altres documents de qualsevol programa. En certa manera és un RIP de programari encaminat a crear PDFs. Fa marxada de la suite Acrobat.

–Distintiu Element gràfic que utilitza una empresa, una organització o un individu per identificar-se visualment.

–Distintius ambientals: Conjunt de reclams que permeten reconèixer determinades particularitats d’un producte seriat, artesanal o industrial que té unes característiques específiques i distintives. Cal no confondre el distintiu o identificació gràfica, amb l’etiqueta, que és la informació que inclou el producte respecte al seu contingut i ús.

–Distorsió: Manipulació deliberada que deforma, transforma, desfasa o altera qualsevol element gràfic o textual. Es converteix en una eina alternativa que permet allargar, torçar, difuminar, esbiaixar, condensar o expandir els elements d’un missatge per modificar-ne la percepció i desconcertar l’espectador. A més, s’utilitza com a recurs a la fantasia, el surrealisme, el dadaisme i la gràfica grunge i psicodèlica per afectar aspectes visuals, textuals, conceptuals i lingüístics per igual.

–Distribució: 1. Devolució de les lletres i signes d’un motlle al lloc corresponent a la caixa tipogràfica una vegada efectuada la tirada, a fi d’aprofitar-los en un altre motlle. 2. Devolució de les matrius linotípiques als canals respectius del magatzem. 3. Conjunt de mecanismes que a la linotípia condueixen les matrius fins al seu respectiu canal al magatzem. 4. “Posada a disposició del públic de l’origen o còpies de l’obra mitjançant la venda, el lloguer, el préstec o de qualsevol altra forma” (Llei Propietat intel·lectual 1987).

–Distribució editorial: Conjunt d’activitats relacionades amb la promoció i comercialització de llibres.

–Distribució editorial de llibres: Distribució de llibres que s’ajusta a drets d’exclusivitat.

–Distribució matemàtica per distribuir el bloc de text: S’obté mitjançant l’aplicació de la proporció àuria, ternària o normalitzada. Per exemple, si tenim un rectangle de paper de 20 x 30 cm i hi apliquem la proporció 2:3, el rectangle de text serà de 14 x31, i els marges seran de 2 cm al llom, 3 cm al cap, 4 cm al tall i 6 cm al peu.

–Distribució geomètrica per distribuir el bloc de text: s’obté a partir de càlculs gràfics i dividint i subdividint la pàgina de paper. Per exemple, en aquest cas, sobre la base també de la proporció 2:3, s’estableixen les dimensions del bloc de text i dels marges mitjançant diversos dibuixos geomètrics possibles. (Figures6-9).

–Distribuïdor: 1. Mecanisme de la linotípia que torna als seus canals les matrius utilitzades en la composició duna línia. 2. Intermediari entre l’editor i el llibreter, que s’encarrega de fer-hi arribar la producció bibliogràfica.

–Distribuïdor editorial: Persona física o jurídica que és responsable de la promoció, la comercialització i la distribució de llibres.

–Distribuïdor editorial en exclusiva: Persona física o jurídica que té l’exclusiva dels drets de distribució dels llibres d’un editor. Tb Distribuïdor exclusiu.

–Distribuir: 1. Disposar o repartir en una pàgina o imprès els elements gràfics que el conformen: caràcters, orles, filets, gravats, cossos, famílies, per obtenir un efecte estètic i harmoniós. 2. Tornar les lletres i signes d’un motlle al lloc corresponent a la caixa tipogràfica una vegada efectuada la tirada, a fi d’aprofitar-los en un altre motlle. 3. Tornar les matrius linotípiques al seu canal respectiu al magatzem. 4. Posar una publicació a disposició del públic a través de llibreries, quioscs i llocs semblants.

–Distribuir la tinta: L’acte de repartir-la bé amb el corró sobre la taula quan es pren del cilindre i abans de donar al motlle, perquè no surtin frares, esborralls o s’encegui la lletra.

–Dit: Paraula o frase amb què s’expressa oralment un concepte cabal.

–Ditada. Senyal que un llevador poc curós ha fet amb els dits en els fulls, en deixar-los sobre la banca de llevar.

–Ditada grossa: Senyal que es fa amb el dit gros de la mà en llevar el full de paper.

–Ditada xica: Senyal que es fa amb el dit xic de la mà en llevar el full de paper.

–Dither: Reticulat. Mètode pel qual es reprodueixen tons de gris mitjançant diferents patrons de zona blanca i negre.

–Dithering: Procés per simular colors o tons que no estan disponibles a la paleta mitjançant la barreja de píxels.

–Ditiràmbic: Llibre destinat a exaltar els mèrits d’un personatge o d’un país, d’una manera exagerada. Antigament es designava amb aquest nom el cant entonat a les festes en honor de Baco, cant que va arribar a constituir un gènere literari.

–Dittografia: Error, freqüent en els manuscrits antics, consistent a repetir un mot o un grup de mots.

–Diürn: Llibre litúrgic que conté el prec eclesiàstic de les hores menors, des de laudes fins a completes.

–Divan: Col·lecció de poesies d’un autor islàmic (àrab, persa, turc, etc.) recopilades en vida de l’autor o després de la seva mort.

–Diverbicum: Part dialogada del drama romà.

–Diversitat en el disseny gràfic: Fa referència a la representació equitativa de diversos grups socials, culturals i demogràfics. En un món on la inclusió pren cada cop més rellevància, els dissenyadors han d’assumir la responsabilitat de crear obres que reflecteixin la pluralitat de la societat.

–Diví, Oriol M.: Esplugues de Llobregat, 1924. Estudis eclesiàstics al Seminari Diocessà de Barcelona, on és ordenat sacerdot l’any 1952. El 1956, com a membre de l’Ordre Benedictina, ingressa al Monastir de Montserrat. Paral·lelament, practica ña pintura, el dibuix i fa els primers assaigs de gravat., tècnica que aprèn al Conservatori de les Arts del Llibre. Afeccionat a l’exlibrisme, entra en contacte amb l’Associació d’Exlibristes de Barcelona, a l’entorn de la qual desenvoluparà les seves activitats tot convertint-se en un dels practicants més actius. El primer exlibris data del 1958 i té com a destinatari el Clergat de Montserrat. D’antuvi s’expressa a través del sentiment directe intentant emfatitzar la personalitat i el món del titular. Ulteriorment, els sojorns a Anglaterra i a Lovaina i la llarga estada (1971-1979) a Jerusalem, al Centre Ecumènic d’Investigació Teològica de Deir Tantur, el posen amb relació amb col·leccionistes i investigadors de tot el món, la qual cosa incideix en la seva obra en el sentin d’un major esquematisme de les composicions, una més perfecta integració del text i una cosolidació tècnica en el camp xilogràfic. La seva producció d’exlibris supera el centenar i mig i, actualment [1980], té cura de la secció de gravats de l’abadia de Montserrat, que atresora més de 16.000 obres.

–Divina Proporció, La: Proporció de línies armòniques que concorren en projectar l’execució d’un llibre qualsevol, a fi d’evitar la pesadesa i l’atapaïment del text. Leonardo da Vinci va dedicar quatre dibuixos amb un alfabet de majúscules per assenyalar la divina proporció o regla d’or, o cànon auri, encara que ja molt abans s’havia aplicat a diferents arts, inclosa la tipografia. La proporció divina és la relació harmònica de les parts entre si i d’aquestes amb el conjunt; en termes tipogràfics és la combinació agradable entre les parts d’una composició, la mida dels tipus, el paper, la distribució dels blancs, la combinació entre el negre del text i el blanc del paper.

–Divina Proporcione: Expressió amb què titula Fra Luca Pacioli un tractat (redactat de forma fragmentària potser cap a 1497, i probablement amb intencions diferents, però publicat a Venècia el 1509) en què discuteix sobre el que amb anterioritat es denominava secció àuria, coneguda des d’antic pels pitagòrics, i de la que afirma que ‘ de prerrogativa i excel·lència com la que més, pel que fa a la seva infinita potència, ja que sense el seu coneixement moltíssimes coses molt dignes d’admiració, ni en filosofia ni en cap altra ciència, podrien venir a llum'(Primera’part, cap. VI) I en un altre lloc la defineix com la proporció contínua “que deriva de la divisió d’un segment amb segment complet i la part menor (…)”

Divina proporció. Fra Luca ‘Pacioli, Divina Proportione, Venecia, 1509.

–Dividir: 1. Separar en dues parts, segons unes regles ortogràfiques i ortotipogràfiques, una paraula que no val sencera a la mateixa línia. 2. Separar en dues parts una capçalera o títol que no cap en una sola línia. 3. Separar la flor de la pell de la resta.

–Divina Proporción, La: Proporció de línies harmòniques que concorren en projectar l’execució d’un llibre qualsevol, a fi d’evitar la pesadesa i l’amazocament del text. Leonardo da Vinci va dedicar quatre dibuixos amb un alfabet de majúscules per assenyalar la divina proporció o regla d’or, o cànon auri, encara que ja s’havia aplicat molt abans a diferents arts, inclosa la tipografia. La proporció divina és l’harmònica relació de les parts entre si i d’aquestes amb el conjunt; en termes tipogràfics és la combinació ar¡gradable entre les parts d’una composició, la mida dels tipus, el paper, la distribució dels blancs, la combinació entre el negre del text i el blanc del paper.

–Divisa: Màxima o lema concís, que s’usa especialment en heràldica i que identifica la persona o família que l’adopta.

–Divisa tipogràfica: A la història ia la literatura bibliogràfica de la impremta són els pensaments, les paraules, les sentències, els aforismes, que il·lustren les marques tipogràfiques de molts dels antics i moderns impressors. Com se sap, Aldo Manuzio tenia com a divisa una àncora amb un dofí; Plantin, un compàs; Juan de la Cuesta, un ocell; E. Dolet, una destral. Després, les divises han proliferat tant que seria impossible poder assenyalar les més importants.

–Divisió: 1. Guió. 2. Separació en dues parts. 3. Signe que consisteix en una barra ( / ); en dos punts, un damunt d’un altre (:), també anomenat, en aquest cas, Punt doble, o en una representació pictogràfica d’un fallit (÷). 4. Grup de matèries dels deu en què es divideixen les classes a la classificació decimal, grups que s’indiquen amb dues xifres.

–Divisió automàtica de paraules: Col·locació automàtica d’un guió al punt de divisió duna paraula al final duna línia seguint regles establertes.

–Divisió per diccionari: Mètode que utilitza un sistema de composició de textos per decidir el punt de divisió d’una paraula que no es pot sencer a la línia.

–Divisió de paraules: Separació a final de línia d’una paraula que no cap sencera, fet que es realitza per síl·labes i seguint unes regles.

–Divisió ternària: Divisió del paper de tina en tres parts i després per la meitat, obtenint-se sis fulls (12 pàgines).

–Divisori: Taula que s’usava antigament en la composició manual per col·locar-hi l’original, que s’assegurava amb el mordant.

–Divorci: De vegades obres factícies que van ser editades en origen conjuntament, poden passar pel que es diu Divorci, que és quan l’impressor, també els restauradors i enquadernadors, separen els diferents volums que constitueixen el llibre factici per vendre’ls per separat.

–Divorum album: Taula o llibre on es troben anotats els noms dels sants que es canonitzen.

–Divuitè: Part de les divuit en què es divideix un plec de paper.

–Divulgació: Acció de divulgar un llibre en posar-lo a la venda. Propaganda que se’n fa. Estendre’n el radi de presentació i venda.

–DNS: Domain name system o DNS, és una base de dades de noms on s’ubiquen els noms de domini d’internet i es tradueixen a adreces de protocol d’internet (IP). El sistema de noms de domini assigna el nom que la gent fa servir per ubicar un lloc web amb l’adreça IP que utilitza un ordinador per ubicar un lloc web.

–Doblador: Enquadernador que doblega els plecs impresos.

–Dobladora: Màquina que doblega els plecs impresos. Tb es diu Plegadora.

–Doblar: 1. Obrir un nou punt i a part en un paràgraf a fi d’allargar la composició. 2. Posar una cosa en doble, una al costat d’una altra. Doblegar.

–Doblat: Operació de doblegar els plecs destinats a formar un llibre. Sinònim de plegat.

–Doble àguila: Grandària clàssica del paper. Tb anomenat Águila major o Doble águila mitja ( 74 x 105 cm) i tb Àguila menor (60 x 94 cm)

–Doble arc: Traç corb principal de la lletra s. tant en la forma minúscula com en la majúscula.´

–Doble cànon: Lletra fosa de 16 punts de l’antiga nomenclatura de lletres.

–Doble cara: diferencia més o menys acusada d’acabat, aspecte o color entre les dues cares del paper.

–Doble columna: Composició amb dues columnes a cada pàgina.

–Doble contraforma: Un tipus de lletra que té dues contraformes, en oposició a la versió d’una sola.

–Doble coquilla: Grandària clàssica del paper.

–Doble corona: Grandària clàssica del paper. Era la mida dels llibres de registre equivalent a 56 x 88 cm.

–Doble daga: Símbol tipogràfic que es fa servir per indicar que una nota al peu de pàgina és la tercera en aquesta pàgina. Aquesta pràctica, ja gairebé en desús, es feia si no s’estaven usant números perquè hi hagués poques notes per pàgina. La primera nota estaria indicada per un asterisc i la segona per una daga. Si hi hagués una quarta , el costum era fer servir una marca de secció o paràgraf.

–Doble essa: Signe amb lligadura que uneix una essa llarga amb una altra curta, que se segueix utilitzant a l’alemany [ß].

–Doble foli: Vegeu Bifoli.

–Doble imatge: Duplicat del punt de trama.

–Doble impressió: En arts gràfiques, impressió múltiple sobre una planxa litogràfica, que sol ser una per als tipus i línies i una altra per als semitons.

–Doble marca: Grandària clàssica del paper.

–Doble marca major: Grandària de paper que equival al doble de la marca major. Mesura 64 x 88 cm i encara es fa servir en la impressió.

–Doble marca major perllongada: Grandària clàssica del paper.

–Doble marquilla: Grandària clàssica del paper.

–Doble pàgina: 1. En disseny gràfic, la unitat conceptual sobre la qual es treballa la maqueta, on es mostra la pàgina parell i imparell al mateix temps. Aquestes pàgines no han d’anar seguides durant la impressió, per la distribució de les pàgines dins dels quaderns. 2. En disseny gràfic, la unitat conceptual i de treball que formen dues pàgines enfrontades en una publicació, ja que el lector les veurà juntes en obrir l’imprès. Per extensió qualsevol element que s’hagi col·locat ocupant les dues pàgines: una foto a doble pàgina, un titular a doble pàgina…

En disseny gràfic de publicacions cal treballar prenent com a unitat dues pàgines enfrontades. En dissenyar a doble pàgina sempre cal tenir en compte que el corondell sec és una zona de perill on no s’han de col·locar elements essencials i que forma una barrera invisible que cal trencar i, alhora, respectar.

En impressió, dues pàgines que sortiran enfrontades (és a dir: Formant parella) a la feina final (reader spread) i que, usualment en impressió comercial, no s’imprimeixen juntes (de vegades ni tan sols al mateix plec).

Conjunt de dues pàgines encarades, constituït pel vers d´un foli i el recte del següent, especialment les del centre del plec.

–Doble pàgina falsa: Doble pàgina on les dues parts no s’han imprès juntes. Aquest tipus de pàgina complica la continuïtat de les imatges que travessen el corondell.

–Doble pàgina a la italiana: Doble pàgina on la maquetació està realitzada de manera que per llegir-la o veure-la cal girar-la 90º respecte a la lectura normal.

–Doble passada: En arts gràfiques, imprimir dues vegades una mateixa planxa o color perquè tingui més cos.

–Doble pleca: Signe (||) que s’usa en els diccionaris per a indicar el canvi d’accepció d’una paraula. Doble ratlla vertical.

–Doble ratlla vertical: És un signe que es fa servir en transcripcions bibliogràfiques, especialment de les portades de llibres antics o rars, per indicar la terminació de les línies. De vegades es fan servir línies obliqües. 2. Les línies verticals dobles amb un traç horitzontal es fan servir, en alguns diaris, per assenyalar el final d’un article o col·laboració. 3. Dues ratlles verticals simples és el signe que es fa servir als diccionaris per separar, numeradament, les diverses accepcions d’un mateix vocable.

–Doble setinat: Més duna capa de revestiment per les dues cares d’un paper d’alta qualitat.

–Doble to: Primera impressió que es fa d’un color més suau, que el del tiratge, per a fer ressaltar més els efectes de les il·lustracions. En impressions òfset ( a causa que la intensitat de la pigmentació del negre es debilita, cosa que no succeeix en tipografia), la impressió que es fa amb un to gris, amb la mateixa planxa del negre, abans d’imprimir aquest color, a fi d’obtenir un negre intens que contrasti amb els grisos.

–Doblec: 1. Línia marcada per on es doblega el material. 2. Material de la cobertura que queda doblegat a les contratapes. 3. Deteriorament caracteritzat per la deformació de la superfície del paper, generalment per manipulació o embalatge inadequats, que provoca el trencament o deformació de les fibres de cel·lulosa, creant una zona de fragilitat al document.

–Doblecs de conservació: Apareixen a les estampes molt grans que han estat enquadernades en un llibre i doblegades per la meitat. Quan una peça s’ha doblegat per reduir-ne la mida, sigui per emmarcar-la o guardar-la.

–Doblec creuat: Doblec que s’efectua perpendicularment a l’anterior.

–Doblec de lectura: Marca que s’efectua doblegant la cantonada d’una pàgina d’un llibre amb la finalitat de trobar el punt on s’ha interromput la lectura o que conté informació important.

–Doblec del llom: Plec per on es dobleguen els fulls que formaran els quadernets del cos del llibre. Molts cops, els forats per cosir s’obren en aquesta zona.

–Doblec paral·lel: Doblec que es fa paral·lelament a l’anterior.

–Doblegar: 1. Plegar. 2. Afegir alguna cosa a la unitat considerada perquè en faci una més. 3 Repartir una porció de text de manera que les parts que el formen apareguin, de banda a banda, en dues o més columnes.

–Doblegar una línia: Afegir alguna cosa al text duna línia per allargar-lo i obtenir una nova línies.

–Doblegar una pàgina: Afegir alguna cosa al text d’una pàgina per allargar-lo i obtenir una nova pàgina.

–Dobles doblecs: Prova de resistència a la qual es sotmet el paper al laboratori. Consisteix a quantificar el nombre de vegades que es doblega un paper per lèfecte d’una acció mecànica que combina tracció i força, fins a esquinçar-se.

–Doblet: Error en la composició d’un text, pel qual es repeteix una paraula.

–Doctorar: Restaurar un llibre al seu estat original; reparar o arreglar un llibre perquè funcioni correctament.

–Doctrina: 1. Opinió o conjunt d’idees d’un autor. 2. Llibre on s’ensenya la doctrina cristiana. 3. Conjunt de treballs que tenen per objecte exposar o interpretar el dret (com llibres, arxius, cursos), que constitueixen una de les fonts de la ciència jurídica.

–Doctrina comuna: Opinió que comunament professen la major part dels autors que han escrit sobre una mateixa matèria.

–Doctrinal: Llibre que conté regles i preceptes.

Doctrinal de los caballeros d’Alfonso de Cartagena i Juan de Nebreda, segle XV (imatge BNE)

–Doctus cum libro: Savi pels llibres. Es diu dels que, incapaços de pensar per si mateixos, recullen les seves idees a les obres dels altres.

–Document: 1. Expressió del pensament (biografia, relat, text laudatori, funerari, testamentari, etc.) per mitjà de signes gràfics (lletres, dibuixos, pintures, etc.) sobre un suport (pedra, pergamí, paper, llenç, pel·lícula, etc.). 2. Informació registrada que es considera una unitat en un procés de documentació. 3. Diploma, carta, relació o un altre escrit que il·lustra sobre algun fet, principalment històric. 4. Testimoni escrit sobre un fet de naturalesa jurídica, redactat d’acord amb certes formalitats destinades a conferir-li autoritat, fe i força probatòria. 5. Conjunt constituït per un suport i la informació que conté, utilitzable amb fins de consulta o com a prova. 6. Peça d’arxiu o manuscrit. 7. Document de fitxer. 8. rebaix que es realitza en composició electrònica i que com a producte final consistirà en un conjunt d’informacions. 9. Suport d’informació. 10. Registre d’informació que té caràcter permanent i que pot ser llegit per l’usuari o per la màquina.

–Document acèfal: Document que no té data i autor.

–Document actiu: Document que es troba als arxius administratius i s’utilitza habitualment a l’activitat dels serveis, establiments i organismes que els produeixen o reben.

–Document administratiu: Documents que serveixen per al funcionament duna administració, ja sigui privada o pública.

–Document adulterat: Document que ha estat falsificat a l’original oa les còpies, en tot o en part.

–Document annex: Document unit a un altre amb què posseeix analogia de contingut.

–Document d’arxiu: Document que conté una informació independentment de la seva data, forma i suport material, produït o rebut per qualsevol persona física o moral i per qualsevol servei o organisme públic o privat, en l’exercici de la seva activitat.

Foli del Llibre dels Usatges i Constitucions de Catalunya, a l’ Arxiu Municipal de Lleida

–Document audiovisual: Document consistent en reproduccions d’imatges fixes o mòbils i en registres sonors sobre qualsevol suport.

–Document autèntic: 1. Document que emana de la persona que l’intitula i en la data que s’hi expressa. 2. Document que expedeix una entitat o persona constituïda en autoritat o un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions. 3. Document que és de l’autor i l’època que se li atribueixen.

–Document de base: Treball que té per fi resumir l’estat actual d’una qüestió, aportant antecedents estadístics, dades, etc., per facilitar l’anàlisi dels punts fonamentals.

–Document bibliogràfic: 1. Document escrit en suport bibliogràfic, com els llibres, tesis, informes, publicacions periòdiques, etc. 2. Document o conjunt de documents en qualsevol forma física, de caràcter seriat o no, publicats, editats o tractats com a entitat i que, com a tal, formen la base d’una descripció bibliogràfica unitària. El document bibliogràfic és l’entitat a què fa referència l’identificador del document. Exemples de documents bibliogràfics són els següents: un llibre en un sol volum, un conjunt de mapes, una partitura musical i les parts que la componen, un disc compacte digital, un kit multimèdia, una col·lecció de manuscrits, una revista en microforma, una cinta de vídeo amb el fullet que l’acompanya, una publicació en fulls solts juntament amb les seves actualitzacions.

–Document bibliològic: Suport de qualsevol naturalesa que conté un missatge mitjançant signes d’escriptura o icònics dirigit a un receptor susceptible de ser reproduït en un determinat nombre d’exemplars gràcies a la intervenció d’un sistema d’edició i de ser publicat i distribuït gràcies a les diverses tecnologies de la distribució.

–Document cartogràfic: Document que conté informacions gràfiques o fotogramètriques que representen una porció de la superfície terrestre o un cos celeste.

Plan du siége de la ville de Barcelone avec la carte de la côte de la mer depuis le cap de Cervere jusqu’aux environs de Llobregat / dedié au roy, 1698. Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

–Document confidencial: El que no pot ser divulgat. Pot ser un “document privat”, però també d’altres que no poden ser consultats per qüestions morals, polítiques, de seguretat nacional…

–Document derivat: Document secundari que procedeix de la selecció o la transformació d’un o més documents.

–Document diplomàtic: És la supervivència escrita que perpètua fets de naturalesa estrictament jurídica, i que, formulada o redactada sense intencionalitat històrica, serveix no obstant a la Història com a font primordial i directa. Conté determinats requisits, com ara de lloc i temps. Està destinat a servir de prova un fet o de garantia un dret.

–Document dispositiu: És aquell que ordena, mana o disposa un assumpte jurídic en el mateix moment de posar-se per escrit, com per exemple, una provisió real o una cèdula real, per mitjà de la qual l’acció jurídica, així com els drets i les obligacions es fan efectius en el moment de ser escrita.

–Document dubtós: Document l’autenticitat del qual ha estat posada en dubte.

–Document electrònic: Suport informàtic que conté informació computada i que pot ser descodificada per màquina.

–Document executiu: Document la presumpció de certesa del qual li dona força per fer complir l’obligació que s’hi conté.

–Document escrit: Suport de qualsevol naturalesa que conté un missatge mitjançant els signes de l’escriptura.

–Document fals: Document alterat parcialment o enterament en la forma o en el contingut amb la intenció fraudulenta de fer-ho passar per original.

–Document fònic: Document que consisteix en discos, cintes, etc., que conserven el so.

–Document gràfic: 1. Document escrit, que pot ser manuscrit (paleografia) o imprès (bibliografia). 2. Document la informació del qual es presenta i forma i colors. com a dibuixos, plànols, mapes, etc.

–Document de gran format: Document que, per les dimensions excessives, exigeix un condicionament especial i una conservació a part.

–Document heterògraf: Document no format materialment per qui realitza el fet documentat.

–Document històric: Al que el seu valor especial el converteix en patrimoni de la nació.

–Document iconògraf: Document gràfic que representa retrats, dibuixos, estampes, fotografies, etc.

–Document íntegre: Document al qual no falta cap de les seves parts essencials.

–Document llegible per màquina: El que guarda la informació de manera que només pot ser recuperada per un dispositiu mecànic.

–Document mercantil: Document que, de conformitat amb allò preceptuat en el Codi de Comerç, conté relacions mercantils de donar, fer o no fer alguna cosa.

–Document multipart: Unitat bibliogràfica completa, o amb intenció de ser completada, en un nombre finit de parts físiques independents.

–Document no bibliogràfic: Forma del document, en suport no bibliogràfic, que pot ser impressionat o editat per mitjans diferents de la impremta. com els discos, cassets, cintes de video, etc.

–Document no seriat: Tipus de document bibliogràfic, monogràfic a la seva naturalesa, que pot estar complet en una part o estar complet, o amb intenció de completar-se, en un nombre finit de parts físiques independents.

–Document original: Document fet per la voluntat directa de l’autor i conservat en la matèria i forma genuïnes en què primordialment va ser emès.

–Document personal: Cadascun dels documents privats acumulats per un individu, al qual pertanyen i qui en disposa a voluntat.

–Document plàstic: Document els motius del qual, generalment icònics, es presenten en forma de segells, monedes, medalles, etc.

–Document primari: Document original. Quan el realitza directament l’autor, s’anomena autògraf.

–Document privat: Document que estén i autoritza l’interessat per si mateix o amb intervenció de testimonis, però sense autenticació de notari ni de qualsevol altre funcionari públic.

–Document probatori: 1. Document que consigna una acta i que pot produir efectes jurídics com l’herència o la propietat. 2. És aquell en què l’acció jurídica ha produït el seu efecte abans de ser posat per escrit. Recull un fet anterior i el seu únic objecte és servir com a prova a aquest fet.

–Document públic: Document que té legalment i jurídicament la qualitat de poder establir un fet qualsevol.

–Document quirògraf: És el concernent a una obligació contractual que no està autoritzat per notari ni porta cap signe oficial o públic.

–Document reescrit: Documentat redactat en data posterior i llunyana de l’original per tal de substituir-lo per deteriorament o pèrdua.

–Document secundari: El que fa referència a un altre, ja sigui una “bibliografia secundària”, un butlletí, un “catàleg d’exposició”…

–Document semiactiu: Document que ha deixat de ser actiu, però que, per raó del seu interès administratiu, no pot ser fins i tot eliminat ni transferit.

–Document de suport: Document generat dins una oficina o institució que és útil per a un compliment de les seues funcions. Sol ser de poca durada.

–Document suposat: Document que no correspon a l’autor i a l’època que se li atribueixen

–Document textual: Document la informació del qual es troba en forma de text, ja sigui manuscrit, mecanografiat o imprès.

–Document de treball: Document que es reuneix i utilitza amb altres per estudiar o elaborar altres documents, com esborranys, notes, informes, càlculs, etc.

–Document en una sola part: Unitat bibliogràfica bàsica o suplements i material addicional que estan complets en una sola part física.

–Document de valor especial: Document classificat com de gran valor, ja sigui perquè es tracta d’un autògraf important, valor jurídic especial, de defensa, científic o qualsevol activitat prioritària per a un país.

–Document verídic: Document el contingut del qual reflecteix una realitat d’acció present o passada que mitjançant el document mateix es projecta en el futur.

–Documentació: 1. Acció de documentar o documentar-se. 2. Conjunt de documents que serveixen per documentar o documentar-se. 3. Recollida i tractament continu i sistemàtic d’informació registrada, de manera que permet el seu emmagatzematge, recuperació, utilització i transmissió. 4. Recol·lecció metòdica i tractament de documents i dades realitzades per a la informació dels usuaris, que comprèn especialment la localització, la identificació, l’adquisició, l’anàlisi, la conservació, la difusió i la utilització d’una informació. 5. En sentit restringit, la documentació com a ciència documental es podria definir (a grans trets) com la ciència del processament de la informació. Integradora i globalitzadora, es tracta d’una ciència enriquidora i generalista, d’àmbit multidisciplinari o interdisciplinari. Les ciències de la documentació engloben, segons la majoria dels autors, la biblioteconomia, l’arxivística, la documentació i la museologia.

–Documentació aleatòria: Mètode per obtenir el mínim d’informació referent a un tema donat aparegut en publicacions científiques, consistent a determinar, a partir de cert nombre de dades (antiguitat del problema, volum de treballs sobre ell, varietat lingüística, etc.), el nombre mínim de referències bibliogràfiques que, preses a l’atzar d’un fitxer ben regirat, donin una probabilitat inferior a x% d’ometre més de i % d’ítems pertinents.

-Documentació associada: Es tracta de documents (originals i/o còpies) que estan relacionats amb una unitat de descripció determinada, però es guarden en un lloc físic diferent.

–Documentació de control: Quan es rep una obra per restaurar cal emplenar una sèrie de documents legals de control. Entre ells hi ha la “pòlissa d’assegurança”, “acta de lliurament”, i els documents de gestió interna, com afegir una signatura a l’obra per tenir-la localitzada dins del negoci.

–Documentació jurídica: Col·lecció de material relacionat amb assumptes legals.

–Documental: 1. Dels documents o relacionat amb ells. 2. Que es fonamenta en documents o s’hi refereix.

–Documentalisme: Art de col·leccionar, classificar i posar a disposició immediata dels usuaris tota mena de documents.

–Documentalista: 1. Del documentalisme o relacionat amb ell. 2. Persona que es dedica a la preparació, estudi i elaboració de dades bibliogràfiques, informes, notícies, etc., sobre determinada matèria. 3. Els documentalistes són professionals formats per a gestionar la informació dins de les organitzacions, amb independència del suport en què es trobi (generalment els documents solen ser fonts d’informació audiovisual). Dominen les característiques i els diferents tipus de documents que es troben als diferents suports i formats (paper o digital). A més, són capaços d’analitzar, fixar i millorar els fluxos d’informació organitzativa per a la millora de la productivitat. La seva formació és inter-disciplinar, per això els documentalistes tenen una gran capacitat d’adaptació davant les noves situacions i necessitats de les organitzacions.

–Documentalista científic: Persona qualificada en les ciències humanes o aplicades que té a càrrec seu la distribució d’informació relacionant-la amb la seva especialitat.

–Documentalista especialitzat: Persona especialitzada en la recollida i distribució del contingut dels documents amb àmplia competència en l’anàlisi del contingut.

–Documentar: tastar o justificar la veritat d’una cosa amb documents.

–Documentari: 1. Lloc on hi ha o es custodien documents. 2. Que conté documents.

–Documentografia: Ciència general del document.

–Documentologia: Ciència que estudia la producció, conservació, circulació i utilització dels documents.

–Dodecasíl·lab: De dotze síl·labes. Vers de dotze síl·labes.

–Doesburg, Theo van (Utrecht, 1883- Davos, 1931): Pintor, arquitecte i mestre que va fundar amb Piotr Mondrian la revista De Stijl. Des d’aquesta publicació van iniciar una prèdica per una estètica d’abstracció, claredat, simplicitat i harmonia que va tenir una gran influència a les escoles d’art i, especialment, de disseny com la Bauhaus.

–Dofí (paper): Una mena de paper blanc, de molt bona qualitat que duia una filigrana amb la figura d’un dofí. Per extensió analògica, es dóna aquest nom a tota mena de paper de qualitat i mida aproximadament igual.

–Dofí (edició): Edició publicada exclusivament per a ús del dofí de França, fill únic de Lluís XIV, dels clàssics llatins, degudament expurgada d’aquelles frases i paraules que no eren convenients per a l’educació del príncep. Constava de 74 volums en 4t i va costar 300.000 francs en aquella època. Entre els bibliòfils aquests volums es coneixen amb el nom d’Éditions dauphines. La col·lecció es va publicar sota la direcció de Charles de Saint-Maure, duc de Montansieur, preceptor del gran dofí el 1668.

–Dogmàtic: Llibre pertanyent als dogmes de la religió, o d’una ciència, reconeguda com a principi cert, evident i indubtable. Llibre que pretén que les seves conclusions siguin tingudes per veritats incontrovertibles.

–DOI: Sigla en anglès per a Digital Object Identifier, “identificador d’objecte digital”; registre alfanumèric per ubicar fàcilment documents digitals a la web, com articles de revistes, reportis oficials, llibres electrònics o publicacions digitals. Aquest identificador persistent es compon d’un prefix (per ubicar l’agència registradora i l’entitat editora) que es distingeix amb una diagonal del sufix (les parts de les quals es divideixen amb punts per diferenciar cada publicació; conformat ja sigui amb la data, el volum i el número de la publicació, o amb un número seqüencial). El seu ús està estandarditzat per la ISO i el seu registre manté una relació directa amb un URL específic formatat com a hipervincle: http://doi.org/10 .294 10 /Q TP.21.0 1. Busca mantenir els documents actualitzats i localitzables, encara que canviïn de propietari o es repeteixi la seva ubicació, i no pretén ser un reemplaçament (i no pretén ser un reemplaçament) identifica el contingut i no pas l’edició.

–Dol: Filet negre de més de sis punts, que serveix per a emmarcar esqueles funeràries, paper de cartes, sobres, etc.

–Dolar: Treure gruix (a una fusta, a una pedra, etc.), amb un instrument tallant.

–Doll: 1. Doll d’aigua o de pasta. Raig. Quantitat de líquid que flueix fins a un dipòsit que el recull. 2. Raig d’aigua que brolla amb força d’un orifici o obertura.

–Dom Casual: Tipografia cal·ligràfica creada pel dissenyador nord-americà Peter Dombreizan el 1952 per a l’American Type Founders. Aquesta lletra informal i lleugerament condensada té uns traços semblants als creats amb pinzell i va arribar a tenir un gran èxit al cap de poc temps de sortir. Les seves rematades arrodonides produeixen variacions de tensió a les lletres. Aquest aspecte desenfadat la fa adequada per a publicitat, títols i textos curts.

–Domàs: Tela de color llis, amb una sola trama i un sol ordit i amb decoració obtinguda per alternança de setí per ordit i per trama, emprada en l’enquadernació.

–Domènech, Arnau: (Mallorca?, Nàpols, 1484-1486) cartògraf mallorquí del qual es conserva una carta portolana decorada de 1486, feta a Nàpols, en la que es declara deixeble de Pere Rossell, al Museu Marítim de Greenwich.

–Domènech, Eduard: Associat amb Celesti Vedaguer, funda i publica , entre 1881 i 1883, la col·lecció Biblioteca Artes y Letras.

–Domènech, Joan📕: Posar llibreria al carrer Argenteria i treballà com a maquinista a La Vanguardia, Després també va posar parada a Sant Antoni i possiblement al Paral·lel, Venia llibres de tota mena i entenia bé l’ofici. Era atent, correcte i molt bon llibreter i per les seves mans van passar bons llibres.

–Domènech i Casanova, Armand: (Barcelona, 1920-2002) va ser un dissenyador gràfic, pintor i il·lustrador català especialitzat en el cartellisme. Entre la seva obra hi ha pintures, aquarel·les, il·lustracions editorials, logotips d’empresa, pòsters de cinema i cartells publicitaris. És considerat un dels pioners del disseny gràfic a Espanya, juntament amb Josep Artigas, Daniel Gil, Antoni Morillas, Josep Pla-Narbona o Manolo Prieto, entre d’altres.

Els seus primers treballs daten del 1940, encara que no és fins al 1948 que treballa per compte propi. Entre 1940 i 1944, va treballar per a diverses editorials i empreses d’arts gràfiques de la ciutat comtal, com Casa Grafos, Esteller i Sangés Editores SL, Creacions Publicitàries Lienas i J. Esteve Editor. El 1945 treballa set mesos a l’agència Crisol i durant tres anys a Vila Sala (Cobas). Així mateix, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, entre 1946 i 1963. El 1948 es fa autònom, obrint el seu propi estudi. Combina el treball de cartellista amb la seva afició a la pintura.

El 1961 realitza el cartell oficial de les Festes de la Mercè, i aquell mateix any cofunda^{[nota 1]} l’Agrupació de Grafistes del Foment de les Arts i del Disseny (actual ADG-FAD), de la qual va ser director, amb l’objectiu de resoldre els problemes de competència deslleial, amiguisme i intrusisme als concursos de cartellisme.^[6] També cofunda a Londres el Consell Internacional d’Associacions de Disseny Gràfic (ICOGRADA, posteriorment ICoD), del qual va ser vicepresident. El 1983 va impulsar la creació del Col·legi de Dissenyadors Gràfics.

A partir del 1964 inicia la seva carrera com a docent a l’Escola Massana, al Raval barceloní, com a professor de Plàstica Publicitària. El 1966 dissenya el cartell del Premi Internacional del Dibuix Joan Miró, innovador per ser fet amb letraset. Posteriorment, el 1968, exerceix com a professor a l’Escola Oficial de Publicitat i dissenya el cartell del V Festival Internacional de Música de Barcelona. Entre 1976 i 1984 se centra en la il·lustració per al sector editorial. A partir de 1987 a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

–Domènech i Maranges, Francsc: (Barcelona, 1820 – 1904) fou un farmacèutic, químic, bibliotecari i metge català. Fou el primer a assajar la llum elèctrica a Barcelona el 1866. Ingressà a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) el 1847, convertint-se en el seu president entre els anys 1860 i 1861, on llegí diverses memòries (1860, 1863), i publicà un Tratado elemental de química industrial (1850). A la RACAB, abans de ser president, va ocupar diversos càrrecs. Així, fou encarregat del Gabinet, secretari i director de la Secció d’Història Natural i de la Secció de Ciències Fisicoquímiques, bibliotecari, tresorer i vicepresident. Va fundar i dirigir la revista Enciclografía de Industria, Artes y Oficios (1847) i va codirigir La Abeja Médica Española (1865).

–Domènech i Mas, Artur: (Barcelona, 1878 – 1936) va ser un esperantista, llibreter, professor de llatí i sindicalista català. Fou sogre de l’escriptor i esperantista Jaume Grau Casas. Artur Domènech va aprendre la llengua auxiliar internacional esperanto el 1913. Al cap de pocs mesos ja n’era professor, activitat que va desenvolupar durant dècades. També va formar part de l’equip de redacció de la revista Kataluna Esperantisto i va ser president de diversos grups locals, així com secretari de la Kataluna Esperantista Federacio. Va ser president i secretari dels Jocs Florals Internacionals, on va guanyar diversos premis. També va fer traduccions de Joan Puig i Ferreter per a l’antologia de literatura catalana en esperanto Kataluna Antologio, editada pel seu gendre Jaume Grau Casas. 

–Domènech i Montaner, Lluís: (Barcelona, 1849 – 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del modernisme català. Com a arquitecte es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat. Domènech va col·laborar amb les principals publicacions catalanes: La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio i La Veu de Catalunya. El 1904, arran d’un desacord amb Cambó, va abandonar la col·laboració a La Veu de Catalunya i va fundar el setmanari El Poble Català. També va publicar nombrosos llibres, uns sobre tècnica (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i altres d’assaig («La política tradicional d’Espanya», 1898; “Estudis polítics», 1905, «Conservació de la personalitat de Catalunya», 1912, «La Política tradicional d’Espanya: com pot salvar-se’n Catalunya», 1919).

També destaquen les seves col·laboracions editorials. Fou director de la Biblioteca Artes y Letras, que publicava l’editorial Domènech, l’empresa familiar per la qual dissenyà moltes cobertes de llibres, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. Entre 1886 i 1897, l’editorial Montaner i Simon va publicar, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada per Josep Puig i Cadafalch.

–Domènech i Puigcercós, Ignasi: Manresa,1874 – Barcelona, ​​1956. Cuiner, gastrònom, editor i escriptor. Als catorze anys, Ignacio Doménech es va traslladar a Barcelona per treballar a diferents establiments, des dels cellers portuaris del Pla de Palau fins a restaurants de cert renom com la Fonda Imperial o la Fonda Española propera al Mercat de la Boqueria, i va ingressar a l’associació de cuiners L’Artística Culinària. El primer treball com a cuiner independent el va realitzar per al president del Consell de ministres, Francisco Silvela. Després va treballar per als comtes de Wrede i per a l’ambaixada britànica, per als marquesos d’Arguelles i els de Santillana… El 1899 va publicar La gastronomia, el seu primer llibre: “Doménech serà un autor que recull les receptes aquí i allà, les poleix segons els conceptes de cuina moderna apresos al costat d’Auguste Escoffier i les torna al lector, al cuiner, a la mestressa de casa d’on en definitiva han sortit”. El 1906 apareix el primer número de la revista El Gorro Blanco i a l’any següent cull primer reconeixement per la seva tasca editora concedit per l’Exposition internationale culinaier d’alimentation et d’hygiene de París.

El 1911 i 1912 havia publicat Els entremesos i els formatges moderns, L’art del cocteller europeu i Tots els plats del dia. Els llibres receptari de cuina de Doménech van tenir una gran acceptació i així de La nova cuina elegant espanyola (1915) es van fer nou edicions; de Marichu, la millor cuinera espanyola (1919), vuit edicions, i de La guia del gastrònom i del maître d’hotel (1919), cinc edicions. A mitjan 1923, la família Doménech-Montoro es va traslladar a viure a Barcelona, ​​Reprengué el seu treball de cuiner independent i la seva faceta editora, sent cofundador de Quintillà-Cardona on va publicar la resta de la seva obra.
El primer llibre amb peu d’impremta de Barcelona va ser Noves conserves i dolços el 1923 i l’any següent va sortir a la llum el llibre que ha gaudit de més reedicions, divuit fins al 2005, La teca, escrit i publicat en català, compilació d’aquelles receptes que Domènech va començar a recollir a la cuina del de Monistrol, de Puigcerdà, i a les cuines familiars del Bages, la seva comarca natal. Trenta van ser els títols que van sortir de la ploma d’Ignasi Doménech al llarg de gairebé mig segle d’activitat escriptora. El darrer llibre va ser El meu plat. Cuina regional espanyola, publicat a Barcelona el 1942.

–Domènech i Saló, Pere (Barcelona, 1821-1873)´.Fou distingit oficial de l’antiga casa Mayol, amb la qual va conservar sempre molt bones relacions i per a la qual va treballar molts anys després d’establir-se. Als dinou anys, el 1840, va fundar a Barcelona, ​​un modest taller d’enquademació, tan modest, que amb prou feines tenia res del més precís per retallar un llibre; amb moltes penalitats i mitjans rudimentaris, utilitzant mobles i eines d’altres oficis, que transformava i acomodava les necessitats de l’enquademació, va aconseguir reunir el més necessari.

L’enquademació, com a art, estava a Barcelona sumida llavors en la decadència més baixa. Perduts o oblidats la major part dels procediments de l’art antic, no s’havien introduït màquines, estris, ni procediments moderns que la col·loquessin a l’altura que es trobava en altres capitals d’Europa. L’ideal constant del senyor Pere Doménech va ser formar a l’avançada restauradora de l’art de l’enquademació, procurant-se útils moderns que, hàbilment aplicats, produïssin les enquademacions artístiques, així com màquines perfeccionades per a la producció en gran escala de l’enquadernació industrial.

Fou un dels primers a restaurar l’ús del daurat amb ferros de composició, ús completament oblidat aleshores entre nosaltres; el muntatge a la francesa amb l’igualat de canals i molts altres procediments clàssics de l’art d’enquadernar, fins a arribar als relleus compostos i executats a mà, acompanyant el daurat i gofrat a les cobertes i el cisellat, policromia i miniaturat dels talls daurats. Els seus tallers es van anar engrandint i estenent-se en diferents branques del seu art, fins a muntar un gran establiment al carrer de Santa Mònica, cantonada a la Rambla, l’any 1860, en el qual, per primera vegada Barcelona, ​​es van emprar les grans premses de daurar, cilindres, cisalles, guillotines i, en fi, tot l’utilla.

(Les 3 imatges estan a l’article de Jaume Rovira i Adan a Revista Gráfica, 1901-1902)

D’aquell taller van sortir les produccions més variades de l’art d’enquademació i les seves similars; des de l’enquademació d’art, destinada a sobirans i magnats o regis donatius a grans institucions estrangeres o nacionals, fins a les més modestes enquadernacions daurades a premsa amb or fals i mosaics, emprats per centenars de milers en edicions econòmiques, com les de l’empresa editorial anomenada La Maravilla. Es van usar en aquella casa no només tots els procediments coneguts a l’enquadernació, sinó totes les branques d’aquesta: devocionaris amb tapes de les matèries més variades, àlbums de retrats i dibuix, llibres ratllats, carteres i estris d’escriptori, mostraris i caixes de luxe per a productes d’altres indústries, calendaris americans i tot el que es podia fer amb á productes tan heterogenis com barlinatges de ventall, seients i respatllers per a cadires de luxe, folres per a barrets i pots per a envàs de pólvora, que es van fer allí á milions.

Tot aquests in deixar les produccions realment dart. Bona mostra d’això van ser els llibres, present de la Ciutat i de les seves corporacions, als reis i prínceps, als ministres, als generals, – com el dedicat al senyor Joan Prim, – i, sobre tots ells, el missal, donatiu d’un magnat espanyol al monestir de la Saleta de França, en què es van emprar els procediments més artístics de la sense que tingués valor material gairebé apreciable. És pare de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i l’editor Eduard Domènech i Montaner.

–Dominant: 1. Dit del color emprat principalment en una obra, que determina el caràcter del colorit. 2. És el matís de color que predomina en una imatge. En fer una fotografia pot influir el tipus de llum que tenim i que surti massa groguenca (llum de tungstè), massa verda (llum fluorescent), etc. Per això, podem corregir la dominant de color d’una imatge a Photoshop aplicant un filtre del color complementari. També es podria corregir directament des de la càmera. Fou un dels membres fundadors de l’Agrupació Courbet. Durant la dècada dels anys 20 visqué a París i a Bretanya, per retornar a Barcelona el 1931, on estigué fortament vinculat a l’activitat cultural de la ciutat durant la guerra civil.

–Dominant de color: To de color que preval en una imatge o disseny.

–Domingo, Josep, enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle XX). Juntament amb Josep Ginés, representà els enquadernadors i ratlladors de Barcelona al primer congrés de Solidaritat Obrera, celebrat a Barcelona del 6 al 8 de setembre de 1908.

–Domingo i Segura, Francesc: (Sants, 1893 – São Paulo, 1974) fou un pintor i gravador català, vinculat a la segona generació del noucentisme. Va estudiar a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat de Barcelona. Fou un dels membres fundadors de l’Agrupació Courbet. Durant la dècada dels anys 20 visqué a París i a Bretanya, per retornar a Barcelona el 1931, on estigué fortament vinculat a l’activitat cultural de la ciutat durant la guerra civil. El 1951 marxà a viure a Buenos Aires i més endavant a São Paulo, on va impartir classes de gravat a l’escola de Belles Arts, obrí una galeria d’art i fundà el Grupo Bisonte. Durant aquests anys realitzà exposicions per Europa, Amèrica del Sud i els Estats Units.

Domínguez Bordona, Jesús: (1889-1963). Va exercir d’arxiver i bibliotecari, fou historiador de la literatura i de l’art i va destacar pel seu coneixement de la miniatura i de la bibliofília. Des de molt jove, l’any 1914 va ingressar al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, on ben aviat va desenvolupar una carrera brillant, que el portà durant la II República a ser cap de manuscrits de la Biblioteca Nacional de Madrid i poc després, l’any 1931, director de la Biblioteca Reial, llavors Biblioteca de Palau.

 –Domini: 1. Àmbit o esfera especialitzada que abasta un concepte o activitat intel·lectual, científica, tècnica o professional. 2. . Agrupació dels servidors d’Internet en fundar la seva funció, organització a què pertanyen o ubicació geogràfica. El domini d’un servidor s’indica a la seva adreça electrònica; els dominis més comuns per a servidors ubicats als EUA són: «.com per servidors d’empreses comercials, «.gov» per ordinadors del govern i «.edu» per servidors d’institucions educatives o de recerca, mentre que a la resta de països, normalment s’indica només el codi de l’Estat d’ubicació: ‘.cat’ per Catalunya, ‘.it’ per Itàlia, ‘.uk’ per Regne Unit, etc.

–Domini d’Internet: Nom amb què s’identifica un lloc web en particular. La seva funció principal és simplificar l’accés traduint l’adreça IP amb què es reconeix una ubicació a una estructura de paraules fàcilment memoritzables i fàcils de compartir (unison.mx, o bé qartuppi.com), per mitjà d’un sistema de noms de domini (DNS).

–Domini públic: És la condició legal sobre una obra intel·lectual que es caracteritza per no estar protegida per cap llei de propietat intel·lectual, tant copyright, marca registrada o lleis de patents, i en conseqüència l’ús és gratuït i es té llibertat d’ús sense necessitat de permís, tot i respectant els drets morals d’autoria i d’integritat. És la situació en què queden les obres literàries, artístiques o científiques quan venç el termini de protecció dels drets econòmics o d’explotació. A la legislació espanyola les obres que tenen els drets d’explotació extingits passen a ser de domini públic i poden ser utilitzats per qualsevol sempre que es reconeix l’autoria i es mantingui la integritat de l’obra. Els béns a Espanya poden ser de domini públic o de propietat privada. En aquest cas la propietat pot ser ostentada per una persona física o jurídica, i fins i tot les administracions disposen de béns demenials i propietats privades o patrimonials.

–Domostroj: Llibres de l’antiga literatura russa que tenen una importància particular per les descripcions dels usos i costums d’un temps determinat.

-‘Don Felipe‘: Nom que en to festiu es dóna a la part oblidada per un caixista, la que fa recórrer, sigui quina sigui.

–Donació: 1. Lliurament gratuït d’un llibre o document a un fitxer o biblioteca, ja sigui per part d’una persona física o jurídica. 2. Cessió d’un bé, lliurement i sense compensació.

–Donant: Persona física o moral que dona un document o un fitxer.

–Donar blanc: 1. Afegir blanc on no n’hi ha o augmentar-lo on és escàs. 2. Indiqueu que s’afegeix blanc on no n’hi ha o que s’augmenti on és escàs. 3. Afegir blanc o augmentar el que hi ha entre lletres, paraules, línies i paràgraf.

–Donar l’aigua: Aixecar els bagants perquè l’aigua salti del rec sobre la roda hidràulica i posi en moviment els arbres de les piles i del mall de setinar.

–Donar a l’estampa: Donar a la impremta.

–Donar a la impremta: Enviar un original a la impremta perquè sigui publicat.

–Donar una llegida: Repassar un original o unes proves precipitadament.

–Donar marges: 1. Repartir adequadament els blancs dels marges en imposar els motlles a la rama. 2. Repartir els blancs marginals de qualsevol impressió, tenint cura de fer-ho amb subjecció a les regles tipogràfiques

–Donar a la premsa: Imprimir una obra per publicar-la.

–Donar punt: Ajustar el moló a la platina del cilindre o holandesa per triturar bé el drap o afinar bé la pasta perquè que quedi en disposició de fer el paper.

–Donar tinta: 1. Passar el corró impregnat de tinta sobre el motlle. 2. Disposeu el tinter de la màquina de manera que surti més quantitat de tinta.

–Donat: Antic tractat de gramàtica extret de l’Ars grammàtica de Donat, i la primera edició del qual va ser realitzada per Schöffer al costat de la “Bíblia de 42 línies” el 1457.

–Doodle: Pràctica de desenvolupament ràpid de dibuixos imprecisos i atzarosos, normalment coneguts com a gargots, que, en ser emprats com un recurs de desenvolupament creatiu, permeten obtenir una gran quantitat de traços sense restriccions. Aquests es fan en general sense parar molta atenció, o mentre es fa una altra cosa, com parlar per telèfon, escoltar un podcast o estar en una junta avorrida. La intenció és que la seva creació sigui natural i despreocupada, sense parar esment a límits, regles, temes o tècniques, cosa que permet generar moltes idees i obtenir representacions visuals interessants que després es puguin analitzar i aprofitar per a alguna tasca o projecte concret.

–Dorca, Narcisa📕 : La transformació del taller de Joan Dorca cap al de Ramon Martí Indar es produí arran de l’herència de Joan en favor de la seva germana Narcisa, després que la seva vídua decidís abandonar el negoci. Cal no oblidar que Indar no era impressor i que això va comportar certs problemes a Narcisa. El nom de la impremta va canviar en funció d’aquests esdeveniments i d’“Estampa Nacional de Govern”, passà a anomenar-se “Imprenta Nacional Heredera de Dorca”, tot i que el 1823, arran del seu casament, s’anomenarà “Impremta de Narcisa Dorca i Indar”, o bé “de N. de Indar”. La situació va obligar Narcisa a haver-hi de posar un regent mestre impressor. L’encàrrec va recaure en Manuel Saurí a partir, segurament, de 1825, que és quan trobem el peu “M. Saurí y Cª”, o bé “Manuel Suarí y Cª”. El taller estava al carrer Escudellers, a la mateixa adreça dels Dorca.

–Dorca i Ginestà, Enric: Heretà l’obrador del seu oncle Vicenç Dorca i Miralles i va està actiu entre1872 i 1877.

–Dorca i Miralles, Francesc📕 : Nebot de Narcisa Grases hereta el taller tipogràfic a Girona. En morí passa al seu germà Vicenç i d’aquest passa al seu nebot Vicenç Dorca i Ginesta, actiu entre 1872 i 1877. La producció dels Dorca no és gaire abundant, uns trenta llibres i opuscles. A banda dels llibres escolars de rigor i de reglaments de societats i discursos cal destacar títols d’Enric Claudi Girbal i Nadal, com El sitio de Gerona en 1684, de 1882, un manual geogràfic de Pedro Martínez Quintanilla, La provincia de gerona. Datos estadísticos, de 1865, una novel·la de Jacint Labaila, Las mujeres en venta, de 1873, i per acabar, una monografia lingüística de Salvador Sanpere i Miquel, Un estudi de toponomàstica catalana, de 1880.

–Dorca y Morera. Joan (¿-1821): Impressor de Vich, i la seva muller Maria Morera Masvidal, 8 de març de 1777, respectivament com usufructuari i propietari, per quatre anys, tres forçats i un lliure, arrendaven a Josep Puigjaner, paperer aleshores veí de Sant Pere de Roda, tota la part que els hi corresponia sobre el molí paperer, que per legítims títols tenien i posseïen al terme de Sant Celoni, conforme com fins aleshores havien acostumat en el darrer arrendament d’aquell casal moliner amb Jacint Guarro i Batlle.

Durant la Guerra del Francès va imprimir per a la Junta Superior de Catalunya, per exemple, Instrucció de la Junta Preparatòria dirigida a facilitar al Principat les eleccions de diputats per a les Corts ordinàries de l’any que ve, 1813.

El 1814 el llibreter i impressor Joan Dorca arriba a Barcelona, ​​procedent de Vic, i s’instal·la al carrer Escudellers número 19, a prop de la llibreria de Riera i del taller de Francisco España i Valentín Fabrés. I a partir del 1817 es va dedicar a la impressió i venda d’obres teatrals i dramàtiques en italià i de partitures. Es va encarregar d’imprimir i publicar els llibrets de les òperes en italià que es programen al Teatre de la Santa Creu, per la qual cosa decideix italianitzar-ne el nom (Giovanni Dorca). També a la seva llibreria es podia trobar quaderns de música impresa, segons s’anuncia el Diari Polític i Mercantil de Barcelona el 24 d’octubre de 1815, i a partir de l’1 de maig de 1817 va publicar la primera sèrie (que es desenvolupa fins a finals del mes de setembre de 1819) del Periódico de Música, un diari musical impulsat per l’Associació d’Accionistes per a les Millores del Teatre (Teatre de la Santa Creu), primer d’aquest tipus a Barcelona.

–Doré, Gustave (1832-1883): Famós dibuixant francès, nascut a Strasburg. Va deixar més de 120 obres amb magnífiques il·lustracions, entre les quals hi ha la Divina Comèdia, les Faules de La Fontaine, la Bíblia, etc.

–Dòric: Un dels principals dialectes de la llengua grega antiga, parlat pels dorios, és a dir habitants de la Dòria. Amb aquest es parlaven a Grècia, l’àtic, el joni i l’eòlic.

–Dorment: Fusta col·locada horitzontalment i sobre la qual es recolzen altres, horitzontals o verticals.

–Dors: 1. El mateix que “revers” del cartró o “vers” d’un full. Vegeu “revés”.2. Part posterior d’una lletra, constituïda per un pal vertical o inclinat i convex, que sobresurt del cos de la lletra.

–Dos à dos: 1. Estructura d’enquadernació poc comuna on dos o més llibres comparteixen la tapa posterior, quedant els talls de front o davanters en sentit oposat. 2. La paraula dos en francès es pot entendre com a esquena, dors o part de darrere.

Altres termes amb què es pot identificar aquest tipus d’enquadernació són: enquadernació bessona o enquadernació adossada.

–Dos punts: Signe de puntuació compost per dos punts, un a sobre d’un altre (:), que s’utilitza per introduir una enumeració, conclusió, exemple, cita textual, etc.

–Dosser: Ornament que es col·loca formant sostre sobre un personatge o una escena.

–Dossier: (veu francesa) Recopilació de les dades tretes durant un treball. S’utilitza en els treballs de restauració, on es van anotant en quines condicions els arriba el llibre a restaurar i quins passos van fent durant la restauració (en molts casos amb fotografies afegides per comprendre millor el que s’ha descrit). També es fa un dossier durant la investigació de manuscrits.

–Dossificador. Regulador del flux de pasta.

–Dotcom: (puntcom) Terme que s’aplica a les empreses nascudes a diferents sectors productius com a conseqüència del desenvolupament d’Internet. El nom ve del domini .com que aquestes empreses utilitzen als seus llocs web.

–Dots: Punts que componen una imatge impresa.

–Dotze: Caràcter d’impressió fos sobre dotze punts. És la unitat que serveix actualment de base a tot el sistema tipogràfic. Cícero-

–Dotzè: 1. Part de les dotze en què es divideix un plec de paper. En dotzè: mode de plegat en què cada plec és doblegat primer en dos al llarg, després en tres, després de nou en dos, per formar 12 fulls (24 pàgines). Tb es diu in-12. 2. Als llibres en dotzè comú:

Els corondells es disposen horitzontalment i les puntes verticals.

La filigrana està dividida.

Els pontillons de les puntures se situen al tall.

De vegades es dividia el plec formant dos, amb 8 i 4 fulles respectivament.

Si s’encarten, s’obté un quadern de 12 fulls amb una signatura o “la francesa”. Si se separen en dos quaderns amb dues signatures s’anomena “l’holandesa”.

–Dotze Taules, Les: Codi romabo, obra dels decenvirs, publicat l’any 450 aC i gravat en dotze taules de bronze. És la primera legislació escrita dels romans.

–Dotzena de frare: Antigament les cases editorials venien els llibres per dotzenes. Al llibreter que els comprava aquesta quantitat, a més dels dotze, li regalaven un altre exemplar. D’aquí va néixer la frase Dotzena del frare, és a dir que una dotzena de llibres es compon de tretze exemplars.

–Doubling o doble impressió: Fenomen d’impressió que es manifesta com una deformació del punt: es produeix una impressió fosca i una doble impressió dels punts de mig to, una forta i una altra feble. La causa pot ser que el cautxú hagi quedat solt i, com a conseqüència, el paper es deformi amb cada rotació del cilindre.

–Doublure: Terme francès que defineix la guarda que va enganxada a la tapa del llibre quan sobre ella es realitza un treball decoratiu, generalment de daurat sobre pell.

–Doxògraf: Entre els grecs, persona que es dedicava a compilar i divulgar les sentències dels filòsofs.

–Doxografia: Conjunt d´escrits i opinions filosòfiques. Recull de pensaments de diversos autors.

–Doxologia: Fórmula litúrgica que expressa una lloança i glorificació de Déu i dels sants.

–Doxometria: estudi de l’opinió pública per mitjà de sondejos metòdics en relació amb un problema determinat.

–DPI: Dots Per Inch ((punt per polzada) Unitat de mesura. Fa referència a un document imprès ia la quantitat d’espai entre els punts de Cian, Magenta, Groc i Negre Doble pàgina Format publicitari en publicacions on l’anunci ocupa dues pàgines consecutives.

–DQO: Demanda química d’oxigen. Mesura la quantitat de matèria orgànica oxidable als residus de fabricació. Ofereix un mesurament dels programes de prevenció i control de l’abocament, així com la quantitat de residus orgànics abocats des de la planta de blanqueig.

–Drac: Figura que representa un animal fabulós mescla d’àguila, rèptil i ratapinyada.

–Dracón: Legislador d’Atenes, que va viure uns 624 anys abans de Crist i va donar a aquell poble unes lleis terribles d’una cruel severitat. Castigava les faltes més petites amb la mort, indicant que per als delictes majors no havia pogut trobar un càstig més fort. Aquestes lleis van ser abolides per Solon. Va morir d’una forma molt curiosa: Havent-se presentat al teatre, el poble va principiar a aplaudir-lo amb repetides aclamacions i, segons l’ús d’aquells temps, llençant-li a sobre tantes gorres i vestits, que va morir asfixiat amb el pes d’aquelles demostracions d’estima. Les lleis que va instituir es van anomenar Lleis draconianes.

–Drag & drop: Arrossegar i deixar anar. Capacitat proveïda per aplicacions de disseny gràfic que possibilita executar la majoria de les seves funcions utilitzant el ratolí, arrossegant i deixant anar icones.

–Dragons Cómics y Cine: L’any 1990 obre la parada Dragón Cómics y Cine en el núm. 3, del Mercat Dominical de Sant Antoni, de la mà del José Morales amb l’objectiu de descobrir i compatir junts el gran món del col·leccionista de còmics.

Després de trenta-un anys d’afició i experiència en còmics, cinema, llibres, DVD i trens continuen il·lusionats, com el primer dia, en ajudar a lectors i fans del col·leccionisme que, any rere any, visita la seva parada els diumenges per fer realitat el desig de completar la seva col·lecció.

–Drama: Obra dramàtica, en prosa o en vers, d’assumpte trist i en el qual el poeta pot excitar afectes dolços o terrorífics, com en la tragèdia, o posar al costat del trist, el còmic, emprar tots els tons, des del més senzill fins a el més elevat, i donar a la faula un desenllaç feliç o fatal.

–Dramatis personae: Llistat de personatges (de vegades també dels actors que els interpreten) que apareix en un text dramàtic. Sol anar abans del text i en un full a part.

–Dramatúrgia: Art de la composició de les obres dramàtiques teatrals.

–Drap: Tros de roba vella i retalls de roba nova, Constitueixen la matèria primera per a l’elaboració del paper.

–Drapaire: Persona que arreplega i compra draps vells i nous per a vendre’ls als paperaires.

–Drapejat: Representació pictòrica dels plecs d’una vestidura, un cortinatge, etc.

-Draps vells: Primera matèria molt apreciada en la fabricació del paper, són els draps de lli i cotó, les deixalles del cànem, jute, espart, abacà, pita, etc., qualitats molt apreciades per a les pastes utilitzades en els papers de fumar, de dibuix i fotografia; i els més bruts i de difícil blanqueig per als papers assecants, d’embalatge, estrasses, etc.

Per fer paper sòlid com és el cas del paper moneda i documents especials, s’usen pastes de draps nous de lli i cànem.

Paper per a escrits, de qualitat superior, es fa servir draps nous, però es barregen amb draps usats per obtenir paper no tan rígid.

Paper per a impressions de luxe, s’usen draps blancs de cotó i draps blancs de lli i cànem, usats; per donar consistència al plec.

–Dravidià: Idioma que parlaven els antics dràvides, vella tribu de l’Indostan que existia abans de la invasió de l’Índia pels aris.

–Drenatge: Procès d’eliminació, per succió, de l’aigua que conté el full de paper acabat de formar.

–Drenatge: Procés d’eliminació, per succió, de l’aigua que cont´el full de paper

–Dret d’autor: Facultat d’explotar i disposar d’una obra científica, literària o artística, reconeguda per la llei al seu autor.

–Dret de cita: Dret a reproduir trossos de text fidels al seu original amb certes condicions.

–Dret de col·lecció: Facultat que la llei reconeix l’autor o els seus hereus de publicar totes les seves obres (col·lecció completa) o part (col·lecció escollida) en forma de col·lecció, encara que les hagués alienat parcialment, llevat de pacte en contra o que hi hagi venut aquest dret.

–Dret de condensació: Dret a reproduir un escrit de forma resumida en publicacions periòdiques.

–Dret de continuació: Dret a percebre un percentatge determinat totes les vegades que es produeixi la revenda d’una obra artística.

–Dret de devolució: El dret d’un client a retornar llibres no venuts o certs llibres no aptes per a la venda a un distribuïdor.

–Dret de distribució: Acord que arriben una editorial i una distribuïdora per a la distribució d’unes publicacions en una zona específica i segons unes condicions.

–Dret d’edició: Dret de l’autor a publicar la seva obra, reconegut a les lleis.

–Drets d’exclusivitat: Drets que es negocien entre un editor i un emissor o entre un emissor i un distribuïdor, i que estipulen que l’emissor o el distribuïdor és l’únic autoritzat a emetre o distribuir els llibres per als quals s’han negociat els drets.

-Dret de fiscalització: Dret de l’autor a exercir la vigilància de la seva obra mentre es realitza, a fi que aquesta no pateixi en la forma ni en el fons.

–Dret d’inedició: Potestat absoluta de l’autor sobre la seva obra, en virtut de la qual és lliure de publicar-la o no.

–Dret de modificació: Dret que permet a l’autor variar o suprimir part de l’obra o tota ella (sempre que respecti els compromisos adquirits amb tercers).

–Dret moral: Facultat de l’autor d’escriure la seva obra i, un cop escrita, de divulgar-la i defensar-la contra qualsevol atemptat a la seva integritat.

–Dret patrimonial: Dret, que es deriva del dret moral, a cedir a tercers, segons certes condicions que regulen les lleis, el dret de reproducció.

–Dret a privadesa: Dret que defensa la privadesa de les dades que apareixen en un document respecte a una persona o entitat. És la que regeix als “documents privats”.

–Dret de reproducció: Dret, que la llei reserva a l’autor, a explotar la seva obra en totes les maneres possibles: edició, adaptació, traducció, etc., dret que aquest pot cedir a tercers. 2. Permís per reproduir un text o una il·lustració que és propietat. 3. Quantitat que s’abona per la reproducció d’una obra, una part, una il·lustració o qualsevol altre element intel·lectual o gràfic.

–Dret de tanteig: El dret atorgat a l’Estat d’adquirir, a través dels seus museus nacionals, un objecte en subhasta pública prenent el lloc del millor postor. Exercit després que hagi caigut el martell.

–Dret de traducció: Quantitat que s’abona per la traducció d’una obra o escrit al propietari del dret d’autor o a l’editorial original.

–Drets reservats: Frases que de vegades es col·loca a la pàgina de crèdits per indicar que els drets de reproducció estan reservats.

–Drets subsidiaris: Drets establerts en el contracte que permeten a l’editor explotar l’obra de maneres diferents de la forma principal de llibre, per exemple, audiollibre, serialització, traducció, clubs de lectura.

–Drets de volum: Terme general que indica els drets principals per publicar un llibre en tapa dura i rústica adquirit en un contracte.

-Dreyfuss, Henry: (Nova York,1904 – Pasadena,1972) va ser un destacat dissenyador industrial nord-americà. És una figura representativa del disseny industrial de les dècades de 1930 i 1940. Va començar treballant amb Norman Bel Geddes dissenyant vestuaris i escenaris per a alguns teatres de Nova York. El 1930 va començar a dissenyar telèfons per a la companyia Bell Telephones Laboratory. Va crear una maqueta de “La ciutat del Matí” per a General Electric, que va ser exposada a la Fira Mundial de Nova York de 1939.

El mètode de treball de Dreyfuss estava centrat en la pràctica i amb una forta relació amb enginyers, fet que va permetre l’èxit del seu estudi de disseny. El seu estil es va caracteritzar per formes esculturals i l’adopció del clàssic streamlining nord-americà de la segona postguerra. Els seus dissenys eren innovacions més estilístiques, per incrementar la demanda, que no pas en l’aspecte tècnic. El seu llegat més gran al disseny i l’ergonomia va ser la profunda investigació sobre l’antropometria, i els seus descobriments, publicats als seus llibres Designing for people (1955) i The measure of man (1960).

–DRM (Digital Rights Management) : Sistema dissenyat per protegir els fitxers de llibres electrònics perquè no s’obrin per usuaris no autoritzats o en dispositius no autoritzats. No podeu llegir un llibre electrònic Kindle al Nook ni un llibre electrònic Nook al Kindle, perquè tenen DRM diferents.

–Drogues: Matèries complementàries líquides o en pols que es barregen a la papil·la de pasta per conferir als papers determinades característiques.

–Drôlerie: 1. Terme derivat del francès ‘drôle’ (divertit) amb què en la il·luminació medieval es designa un element decoratiu de gran vivacitat i naturalisme integrat a les marginàlies. Les drôleries (en anglès drolleries) apareixen ja a la il·luminació insular del segle IX, però adquireixen un gran desenvolupament a partir del segle XIII, constituint un gènere. 2. La seva temàtica és molt variada i imaginativa; està composta per criatures híbrides animals, humanes i vegetals en actituds impròpies de la seva condició, i sempre amb finalitat crítica, moralitzant o jocosa. Independent en el treball dels scriptoria, realitzat per especialistes, i sense relació temàtica aparent amb les il·luminacions de la resta de la pàgina.

–Drop shadow: (ombra caiguda) és un efecte visual que consisteix en un element de dibuix que imita l’ombra d’un objecte, donant la impressió que l’objecte sobresurt per sobre dels objectes que hi ha al darrere. El desplegament sovint s’utilitza per a elements d’una interfície gràfica d’usuari, com ara finestres o menús, i per a text simple. L’etiqueta de text per a les icones dels escriptoris de molts entorns d’escriptori té una ombra, ja que aquest efecte distingeix amb eficàcia el text de qualsevol fons de color que pugui estar al davant. Una manera senzilla de dibuixar una ombra d’un objecte rectangular és dibuixar una zona grisa o negra per sota i desplaçar-se cap a l’objecte. En general, una ombra és una còpia en negre o gris de l’objecte, dibuixada en una posició lleugerament diferent.

–DRUPA: Sigla formada pel principi de dues paraules alemanyes: DRUck i PApier, que signifiquen respectivament- imprimir i paper. És el nom de l’Exposició Internacional potser més important del món gràfic, que se celebra periòdicament a Düsseldorf, Alemanya.

–DSI: Difusió Selectiva d’Informació (DSI) és un procediment de transmissió de la informació “a la carta” que proporciona als usuaris una informació personalitzada, de manera periòdica i selectiva.

–Duart, Bonaventura, impressor, representant sindical i col·lectivista a Tortosa (segle XX). Membre de la Secció Local de la UGT a Tortosa, s’incorporà a la Societat d’Art d’Imprimir d’aquella ciutat, on impulsà, l’agost de 1936, la col·lectivitat dita La Gràfica.

–Dubà, Jaume📕 : Igualment que el seu germà feia de libreter de vell, va continuar la trajectòria iniciada pel seu pare a la Barceloneta. Quan el seu germà Rogeli va anar al carrer Aribau, ell passar a les barraques de Santa Madrona i d’allà al carrer de Tallers. Era un gran entès en la matèria llibresca.

–Dubà, Rogeli 📕: Va créixer i es va fer home entre llibres. Va passar per les fires i els encants. El pare, en Pau Dubà, tenia un quiosc de diaris a la Barceloneta. Després va posar una parada de llibres en una escala del carrer dels Banys Nous, i d’aquí va arrancar la dinastia Dubà, que van posar botiga  al carrer de la Princesa.

Un germà més gran, Isidre, va començar a treballar a les barraques de Santa Madrona i en morí aquest en Rogeli va ocupar el seu lloc, i d’allà va passar al carrer d’Aribau, un cop traspassat el pare. Era molt treballador, era dels que venen quan els altres comencen a anar-hi. Va fer bones i importants compres i era dels que tenien més llibres, tant a la vista com a la rerebotiga.

–Dubte metòdic: Mètode d’anàlisi de caràcter universal emprat per debatre la justificació dels elements d’un sistema fins a trobar veritats totalment certes de les que ja no es pugui dubtar. Qüestiona l‟existència de tots els elements involucrats i de les respostes inicials, amb la intenció d’aprofundir en la seva compressió i fonamentar encertadament una proposta. Aquest principi va ser popularitzat pel filòsof francès René Descartes cap a 1637, i resulta de gran ajuda per examinar de forma ordenada els principis en què es basa alguna cosa; per exemple, en el disseny gràfic d’un cartell, les raons que fan pensar per què la tècnica d’il·lustració emprada és l’apropiada, per què es va decidir aquesta combinació de colors, si l’elecció d’una font té sentit, i fins i tot els motius per ocupar aquest mitjà i no un de diferent. En un altre cas, al moment de presentar una iniciativa comercial, es podria avaluar per què està adreçada a aquest mercat meta o amb aquest model de negoci, per què en aquest moment, entre altres raons. En certes circumstàncies, les respostes es poden considerar satisfactòries quan tenen sentit per als involucrats (“es va utilitzar aquesta família tipogràfica perquè és la que assenyala el manual d’identitat”); o totals, quan no és possible o no té en cas de continuar aprofundint (“aquest to de verd simbolitza cert element en aquesta cultura d’acord amb el consens existent”).

–Duc de Berry: Gòtica dissenyada el 1990 per Gottfried Pott per a una sèrie de tipografies llançades per Linotype sota el títol “Tipografies abans de Gutenberg”. Està inspirada en les lletres franceses creades durant els segles XIII a XVI i conegudes com a “Bastardes”. Aquestes combinen formes verticals i rígides pròpies de la gòtica textura amb altres fluides i més a prop de la cal·ligrafia humanística. El seu nom, Duc de Berry en francès, es deu a les belles tipografies creades durant el segle XV sota el patrocini de Jean, Duc de Berry (1340 – 1416). Té unes majúscules especialment elegants que contrasten amb les minúscules molt més formals.

–Duch, Nicasi📕: Tenia una col·lecció formidable sobre teatre (uns 30.000 exemplars). La llibreria la tenia al carrer Rosselló i hi havia de tot. Les obres de teatre les guardava per a la seva col·lecció.

–Dúctil: Dit del material, especialment el metall, capaç de deformar-se permanentment sota l’efecte d’un esforç pel fet que la seva resistència al fregament és menor que la resistència a la separació dels seus elements.

–Ductilitat: Propietat de dúctil.

-‘Ductus‘: 1. Manera més o menys ràpida de traçar les lletres, de la qual resulta una escriptura més cal·ligràfica o més cursiva.

2. Moviment de la mà en executar l’escriptura d’una lletra. En cal·ligrafia, inclou el mode, la direcció, la pressió, la seqüència i la velocitat amb què es tracen els signes. 3. . En paleografia, traçat característic d’un estil d’escriptura o d’un amanuense determinat. 4. És l’acte d’escriure o dibuixar una lletra fins a completar-la.

–Duern: 1. Impressió formada només per dos plecs en un quadernet. 2. Un bifoli s’anomena singulió, i té quatre cares; dos bifolis s’anomenen binió o duern, i tenen vuit cares; tres bifolis s’anomenen ternió o tern, i tenen dotze cares.

–Dulach, Elisabet: (1646),  vídua de l’impressor aquità Pere Lacavalleria, de la qual només es coneix l’obra De la potestat secular als Eclesiastichs de Narcís Peralta, impresa l’any 1646. Aquest mateix any un dels seus fills, Antoni Lacavalleria, es va posar al capdavant del negoci mantenint-lo actiu fins a 1700. Malgrat la brevetat d’Elisabet davant de la impremta, la seva responsabilitat com a gestora del patrimoni familiar es manifesta en un manuscrit, també del 1646, en què l’obligava a pagar els censos d’unes terres situades a Santa Eulàlia Provençana, i en què se la citava amb el seu nom de soltera.

–Dummy (terme anglès): Llibre fictici, fet de fusta o cartró, en la llomera del qual s’escriu la signatura corresponent i el nom de la matèria. Els ‘dummys’ exerceixen al prestatge, el mateix ofici que les fitxes divisionàries o d’encapçalament de matèries, als catàlegs per fitxes. Tot i que el terme ‘dummy’ no ha estat incorporat al diccionari acadèmic, la seva ocupació és freqüent entre els bibliotecaris espanyols.

–Duoda: (llatí: Dhuoda) (Marca Hispànica, c. 800 – Usès, Després de 843), o Dhuoda, fou comtessa de Barcelona i Girona i duquessa de Septimània. Fou una dama d’estirp noble carolíngia (segle IX), hipotèticament filla de Sanç I Llop, duc de Gascunya (775-816) i d’Ailona Asnarès d’Aragó (filla d’Asnar I Galí, comte d’Aragó). Va començar a escriure, el 30 de novembre de 841, un manual d’educació per al seu primogènit, el Manual per al meu fill (Liber Manualis), que va acabar el 2 de febrer de 843, sent considerat el primer tractat pedagògic de l’edat mitjana. Aquest tractat, avui de gran importància històrica més que literària, va ser una manera d’intentar mantenir el vincle amb el fill arrabassat. Constitueix un veritable tractat de teologia moral per seglars, i és important per ser la primera obra d’aquest gènere escrita per una dona.

–DUODA: Centre de Recerca de Dones de la Universitat de Barcelona i del Parc Científic de Barcelona. Va ser fundat el 1982 per un grup d’estudiants, professores i recent llicenciades en Història.

–Duotons o bitons: Imatge en escala de grisos impresa amb dues tintes.

-Duplexing: Un procés que utilitza cola per unir permanentment dues o més capes de paper i cartó. Es pot utilitzar per augmentar el gramatge total del material, obtenir fulls amb diferents característiques als costats, fins i tot unir materials imprimibles no imprimibles. Per obtenir un resultat òptim, els papers han de tenir pesos similars a la direcció del gra perpendiculars entre si.

–Duplicació: Tècnica per a l’obtenció de motlles o formes a partir dun contratipus.

–Duplicació a l’alcohol: És un mètode de reproducció de documents per transferència de tinta a través d’una solució a base d’alcohol. L’aparell que utilitza aquesta tècnica rep el nom de duplicadora a l’alcohol o copiadora a l’alcohol. Cal no confondre aquest concepte amb el que defineix un procés diferent (encara que bastant semblant) també molt utilitzat: el mimeògraf o ciclostil. Aquest procés es va tornar obsolet per a la reproducció en paper amb la generalització de les fotocòpies i la informatització dels processos, encara que el paper còpia hectogràfic encara s’utilitza -sense la premsa rotativa-, per reproduir un dibuix sobre la pell abans de fer un tatuatge.

–Duplicadora de contacte: Una insoladora també coneguda com a duplicadora decontacte (de l’anglès «contact printer»), és un aparell mitjançant el qual es copia una imatge (negativa o positiva, segons el procés) en il·luminar el fotolit que la conté, que s’ha posat en contacte directe amb una superfície fotosensible (pel·lícula, paper, placa o planxa) sobre la qual es forma una imatge invertida (negatiu) respecte a l’existent en el fotolit original. La font de llum pot ser interna o un focus extern a l’aparell. Una insoladora per contacte consisteix essencialment en un vidre pla sobre el que es col·loca el fotolit original, en contacte directe amb la superfície a exposar, amb un sistema per crear el buit al voltant d’ambdós (opcional), i se li aplica una font de llum (tubs actínics d’UV en el cas de la tecnologia òfset i la fabricació de PCB), mitjançant un temporitzador automàtic (opcional).

–Duplicat: 1. Exemplar, llibre duplicat. 2. Segon document o escrit que s’expedeix del mateix tenor que el primer, per si aquest es perdés o per si se’n necessitessin dos.  3.  Còpia facsímil o segon exemplar d’un document, que pot ser simple o autenticat (amb una base legal).

–Duplografia: Error de còpia que consisteix en la repetició d’alguna lletra o síl·laba o tota una en una paraula (sense dittografia).

–Durabilitat: El material té un temps de durada. La seva degradació, presa com a “envelliment”, pot ser deguda a “factors externs” o “intrínsecs”. El paper té una classificació de durabilitat, però ni els que es classifiquen com de “durabilitat permanent” tenen una esperança de vida superior a 50 anys. El futur de la documentació digital encara és inferior, ja que la rapidesa de canvis en els formats i programes fan que documents arxivats fa 10 anys ja no puguin ser llegits pels programes actuals o perdin informació en passar d’un tipus de format a un altre.

–Durada del plegat: Resistència a la duplicitat, propietat d’un full o un film per resistir el trencament en ser plegat. La resistència a la duplicitat pot ser mesurada a través d’una prova que determina el nombre de plecs necessaris perquè es produeixi el trencament de resistència. La durada del paper al plegat, propietat que és més sensible que altres a les condicions de fabricació i ambient d’ús del paper, varia molt en funció del refinament i de la pasta del paper.

–Duramen: Part interna de la fusta i la més vella i dura, apropiada per a tapes.

–Duran i Armengol, Teresa: (Barcelona, 1949) és una pedagoga, escriptora i il·lustradora catalana, molt destacada per la seva dedicació al llibre infantil i juvenil, tant en el camp de la creació com de la investigació, la crítica literària o les distintes formes de docència i difusió.

–Durán, Ricard📕 : Va comprar a la exllibreria Niubó una quantitat important de comèdies catalanes i castellanes, va posar una parada a les fires i tenia una bona clientela aficionada al teatre. Era un venedor que es donava molta importància, es vanagloriava dels negocis que feia i parlava sense parar per tal d’atreure més clients. Després dels llibres de teatre també en venia de tota mena i sempre dient que era el millor llibreter i el que feia més bons preus, cosa que no era del tot certa. I el cas és que de llibres no hi entenia gaire. Va deixar les fires i es va establí al carrer Montsió on finalment va plegar i va tornar a vendre en una barraca de Santa Madrona.

–Durán y Bori. Llibreria 📕: Va estar primer al carrer Baixada de la Presó. Cap a 1886 es va traslladar al carrer de Ferran, sota el nom de “Librería Artística La Universitaària”. Durán i Bori va posseir un temps la llibreria de Pujol de la Rambla de Canaletes. Al carrer de Ferran es va dedicar de ple a la venda de gravats i de reproduccions artístiques i allà va perdurar fins ben entrat el segle XX.

–Duran Cama, Lluïsa: (Sant Feliu de Guíxols, 1899 – La Bisbal, 1983) Va ser una llibretera i activista política i cultural catalana represaliada pel franquisme. El 1926 es va casar amb el músic Gaietà Hugas Callol, fill de de Juan Hugas Pascual, alcalde de l’Escala. El seu padrí de noces va ser Josep Irla i Bosch. El 1927 va néixer el seu fill Joan Hugas Duran, que el 1981 va esdevenir el primer alcalde democràtic de la Bisbal.

El 1931, la parella Hugas-Duran es va traslladar a la Bisbal d’Empordà per fer-se càrrec de la llibreria Bahí, a les voltes, que des de llavors es va anomenar Llibreria Hugas.

Durant la Guerra Civil espanyola, les seves idees federalistes i catalanistes la van portar a col·laborar com a secretària del sindicat CNT.

–Duran i Cañameras, Fèlix: (Barcelona, 1889 – 1972) fou un advocat, historiador, bibliotecari i polític català. Llicenciat en dret i doctor en història, el 1913 ingressà al cos d’arxivers i arqueòlegs. Col·laborà en múltiples revistes i diaris i entre els anys 1914 i 1920 fou bibliotecari del Centre Excursionista de Catalunya. El 1932 fou president també de la Unió Democràtica de Catalunya.

Durant la guerra civil espanyola fou conservador de la documentació judicial procedent del Palau de Justícia. En acabar la guerra fou director de la biblioteca de la Universitat de Barcelona (1955-1959) i president de la secció de ciències del Centre Excursionista de Catalunya.

–Duran Llinàs, Núria: (Banyoles, 1954) és una dissenyadora gràfica. Al llarg de la seva carrera, Duran ha estat guardonada amb nombrosos premis com una menció especial al 2nd International Colour Design Price, Stuttgart, Alemanya o un Delta de Plata. Estudia disseny gràfic i fotografia a l’Escola Eina de Barcelona. Estudia també vídeo a l’Institut del Teatre de Barcelona i cal·ligrafia amb Keith Adams a Eina. Entre el 1976 i el 1981 treballa com a freelance per a empreses com l’editorial Anagrama o Laboratorios Doctor Andreu. També treballa al departament de disseny i màrqueting de Margaret Astor i Lancaster. El 1981 s’incorpora a l’Estudi Traç on realitza treballs de direcció d’art. Entre el 1983 i el 1985 és dissenyadora i assessora gràfica del Consell de Disseny de la Generalitat de Catalunya. Treballa també com art-director per a diferents empreses de publicitat com ara Tiempo BBDO, Bassat, Ogilvy & Mather Direct o Círculo. El 1988 s’associa amb el també dissenyador gràfic Pere Celma i creen l’estudi Celma&Duran: dedicat al disseny d’imatge corporativa: publicacions, disseny d’exposicions, senyalització i packaging.

–Duran Salvanyac, Mossèn: Clergue i impressor barceloní. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat del 1526 al 1531. El 1527 va publicar en català obres de Fra Anselm Turmeda. Tenia la seva impremta “davant el general”, o sigui davant del Palau de la Generalitat de Catalunya.

–Duran i Sanpere, Agustí: (1887-1975). Es va llicenciar en lletres a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en dret a Madrid. Ja des del 1912 col·laborava amb l’Institut d’Estudis Catalans en l’organització del Servei d’Investigacions Arqueològiques, des d’on va promoure l’excavació de diferents jaciments arqueològics en campanyes realitzades al Segrià, la Segarra i Barcelona. L’any 1917 va obtenir la plaça d’arxiver municipal de Barcelona i va organitzar el trasllat de la documentació anterior al 1714 des de l’Ajuntament a la Casa de l’Ardiaca, que l’any 1921 va obrir amb el nom d’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

–Duran i Saurina, Miquel: (Inca, Mallorca, 1866 — Inca, Mallorca, 1953). Publicista, poeta i impressor, de família pagesa humil. Autodidacte, fundà a Inca el Cercle d’Obrers Catòlics (1900). Estimulà com a impressor les publicacions en català. Des de l’any 1922 actuà en un regionalisme catòlic, acostat a la Lliga. Creà els setmanaris “Es Ca d’Inca” (1900-04), “La Bona Causa” (1904-05), “Ca-Nostra” (1907-29) i “La Veu d’Inca” (1915-19). Dirigí “La ignorància” (segona època, 1918-19). A Flors de roella (1922) i A la Mare de Déu de Lluc (1936) recollí els seus poemes paisatgístics, sentimentals i religiosos, influïts pels glosadors populars i per l’Escola Mallorquina.

–Durero, Albrecht  (1471-1528): Cèlebre gravador i pintor alemany, nascut a Nuremberg. Va ser també impressor i la seva primera obra data de 1498. Va renovar la tècnica del gravat a l’aiguafort; les seves magnífiques xilografies per il·lustrar motius religiosos han quedat com a obres mestres.

Durero, Els quatre genets de l’Apocalipsi (1498)

–Duresa: És una propietat d’un material sòlid que indica la resistència que oposa la seva superfície a ser deformada per força causada per un altre cos en contacte directe; una definició similar és que la duresa mesura la resistència que oposa una substància a ser ratllada. La duresa macroscòpica sol estar caracteritzada per forces intermoleculars fortes. La duresa depèn d’altres propietats com la ductilitat, la rigidesa, la plasticitat, la facilitat de deformació, la resistència, la tenacitat, la viscoelasticitat i la viscositat. Es mesura duent a terme un assaig de duresa, i no té una escala absoluta (ni, per tant, una unitat de mesura) sinó que es fan servir diferents escales relatives com, per exemple, l’escala de Mohs.

–Duresa de l’aigua: Índex que assenyala la quantitat de sals càlciques i magnèsiques que hi ha a l’aigua, i que es mesuren amb el valor dH. És un valor molt important a controlar a les aigües de mullat d’òfset. També és la causant que fórmules realitzades amb aigua a diferents llocs donin diferents resultats.

–Duresa del paper: Resistència del paper a la compressió, estàtica o dinàmica, exercida en direcció perpendicular a la superfície. És, per tant, el contrari de compressibilitat. La duresa del paper pot mesurar-se de la mateixa manera que la d’altres materials, mesurant la profunditat de la impressió produïda per la punta d’una vareta a la qual s’ha aplicat una càrrega estàtica. El procediment és poc usat i es prefereix fer servir mètodes més empírics. La duresa pot mesurar-se també amb els aparells de Bekk, Bendtsen o Gurley-Hill-S-P-S per al mesurament de la lliura. El factor principal que determina la duresa del paper és la seva porositat que alhora està en funció inversa de la densitat aparent; com més alta és la densitat més gran és la duresa del paper. El paper per a impressió tipogràfica i el destinat al gravat al buit, han de tenir una bona compressibilitat, dins de certs límits, que asseguri un contacte satisfactori entre la forma d’impressió i la superfície del paper.

–Duròmetre: És un aparell que mesura la duresa superficial dels materials. La seva funció és tractar de perforar el material. Com més força es necessiti per perforar, més dur és el material. Va ser inventat el 1896 per Thomas Turner, el primer professor de la metal·lúrgia a Gran Bretanya.

–Duseuil, a la: Tipus decoratiu d’enquadernació artística sorgit al segle XVII a França i consistent en una estructura de dos enquadraments de fils, un a la vora de les tapes, i l’altre en posició central.

–Dutrem (Doutrem) i Moner (1807-1853), Josep: Fundador a Olot de l’obrador tipogràfic Dutrem, nebot del naiper Antoni Dutrem i Oliver. Produïa goigs i reglaments de societats olotines. El negoci va continuar a les mans del fills Doutrem i Paulí, almenys fins a 1859. En l’últim període difon novenes, reglaments i estatuts de diferents institucions i, ja el 1859, els primers números de La Aurora Olotense, la primera publicació local.

–Duumviri sacrorum: Magistrats de l’antiga República romana, que es triaven de dos en dos i eren els encarregats d’interpretar els llibres sibil·lins.

–Dwiggins, William Addison (1880-1956): Dissenyador tipogràfic i editorial nord-americà. Va encunyar el terme “disseny gràfic” en els primers anys de la dècada de 1920. És reconegut pels gairebé 300 llibres dissenyats per a Alfred A. Knopf, i per divuit tipografies produïdes per a Mergenthaler Linotype. D’aquestes, només cinc es van fer públiques, entre les quals hi ha Caledònia i Electra (dues de les més importants del segle XX.), Metro i Eldorado.

Com a estudiant de Frederic Goudy durant el canvi de segle, Dwiggins va poder ser considerat el darrer gran romanent del moviment d’Arts & Crafts. (Carter, 1993).

–Dyck, Christoph van:(1601–69?). El dissenyador gràfic neerlandès dels primers temps, Christopher van Dyck, va produir tipus d’impressió que superaven les millors fonts tipogràfiques existents del seu temps. La seva obra va ser una millora de la tipografia de Claude Garamond de mitjan segle XVI. Els llibres de qualitat publicats a Europa i Anglaterra s’imprimien amb tipus fabricats per van Dyck, que dirigia la principal foneria tipogràfica neerlandesa del segle XVII.

Van Dyck (en neerlandès Christoffel van Dijck) va néixer el 1601 a Dexheim (actualment a Alemanya). Va tallar tipus per a diverses foneries als Països Baixos abans de començar la seva pròpia foneria de tipus el 1648. Va dissenyar una tipografia romana que va arribar a anomenar-se Elzevir a Europa (“estil antic” a Anglaterra i Amèrica) en honor a la família editorial neerlandesa per a la qual treballava. Elzevir tenia serifs discretes, o embelliments, i poc contrast entre les línies fosques i clares. L’obra de Van Dyck va influir fortament en altres dissenyadors tipogràfics, inclòs l’anglès William Caslon a principis del 1700. Van Dyck va morir cap al 1669 a Amsterdam, Països Baixos. La família Elzevir es va fer càrrec de la seva foneria el 1673 i va utilitzar els seus tipus en les seves edicions de llibres clàssics. Tot i que la majoria dels tipus de lletra de Van Dyck han desaparegut, el seu tipus hebreu sefardita encara s’utilitza.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.