“Cap mestre impressor pot realment dir-se així si no ho és abans en l’art del llibre. Que el llibre ha estat la pedra de toc de tot impressor, ho demostren a bastament les primeres obres impreses no només a Espanya, sinó al món sencer. L’art del llibre imprès va néixer d’un altre art més subtil i més rar: el llibre manuscrit, el llibre que els pròcers de passats segles es feien confeccionar per a si per aquests artistes que va sumir en l’oblit l’aparició de la impremta. Així van ser confeccionats per algun il·lustre personatge cançoners com el de Baena, el d’Estúñiga i tantes altres obres a què el mèrit i el temps s’han convertit ja en joies.

En aquelles èpoques en què el temps no tenia valor, els convents es van convertir en impremtes quan les impremtes no existien encara. Pacients i minuciosos artistes dibuixaven lletra per lletra els textos, enriquint-los amb meravellosos miniats. Unes vegades eren encàrrecs particulars -de quants podria parlar-nos, per exemple, la biblioteca del Marqués de Santillana– i altres llibres d’hores o de devoció dedicats a il·lustres prelats o no menys il·lustres personatges de l’època.

Amb aquesta meravellosa experiència manual estesa per tot el món, la impremta, al posar-se a el servei del llibre, popularitzant-lo, així -el que abans era totalment impossible- es va trobar ja amb una tasca realitzada, ja que no tècnicament, si d’una forma artística . Els primitius impressors que operaven per mitjà d’estampacions tipogràfiques no feien més que seguir el procediment d’aquests foscos i pacients amanuenses que hem parlat. Hi havia, això sí, algunes diferències entre una i altra tasca. Així com l’amanuense dibuixava la lletra sobre pergamí o paper, l’impressor la gravava en planxes de fusta que tenien la mida de les pàgines del llibre. La impremta va ser així fins a l’aparició dels tipus movibles. El dibuix havia passat a ser gravat; les restants operacions, com la de la premsa no eren més que derivacions d’una primitiva tasca ja coneguda i extraordinàriament desenvolupada com era la de la confecció del llibre en si per art i virtut d’anònims mestres.

Quan els tipus movibles van arraconar les planxes xilogràfiques, la impressió de llibres havia donat un gran pas. Els tipus movibles eren un esdeveniment, en el desenvolupament de la impremta: anul·laven al gravador professional, a què podríem anomenar mestre xilògraf. Però la impremta continuava plantejant-se el mateix problema: el de la bellesa del llibre.

Al llarg de totes les estampacions i impressions efectuades des del moment en què la impremta és coneguda a Espanya, podem seguir atentament aquesta mena de vertiginós desenvolupament de l’art d’imprimir llibres. A Espanya comença la decadència en el moment en què Felip II concedeix a Cristòfor Plantin l’exclusiva d’impressió i venda a la nostra pàtria dels llibres litúrgics. L’impressor amberí, amb la seva antiga impremta, que funcionava des de 1550, anomenada «Compàs d’Or, va assumir per a si una bona part de la producció llibretera d’Espanya, a la qual potser es prestava més atenció, com era la dels llibres litúrgics.

La decadència es va agreujar fins que va advenir a el tron ​​l’Infant don Carlos, qui, abans de fer-se càrrec de les destinacions d’Espanya va ser tipògraf practicant. Durant la seva adolescència s’havia ordenat instal·lar un taller al propi Palau Reial on li va ensenyar tipografia l’impressor madrileny Antonio Marín, un dels més famosos del seu temps.

Així vam arribar a el segle XVIII, considerat el del renaixement de les nostres arts gràfiques i, concretament, les del llibre. Tres noms n’hi va haver prou per fixar aquest renaixement: Joaquín Ibarra, Antonio de Sancha, Benito Montfort. Al seu costat, ja que no a la seva ombra es van revelar mestres com Francisco Manuel de Mena, Andrés Ramírez, Benito Cano, Bordaza d’Artazu, Tomás Plans i J. Eudald Pradell, entre tants altres consagrats a l’art de el llibre.

 

Marca de Plantin

Van ser ells els que amb el seu mestratge van fixar els cànons del bon gust en la impressió de llibres. Bé és veritat que els primitius impressors espanyols van ser els seus mestres, però el seu segle era diferent i tenia altres exigències. És possible que aquests cànons puguin avui deduir-se a tres únics postulats que admeten, però, derivacions: 1. ° la selecció de caràcters o tipus, amb la qual cosa determina el que podem anomenar matèria i «fisonomia» tipogràfica; 2. ° habilitat o mestratge en la composició, de la qual depèn el valor expressiu, el «caràcter» del llibre; i l’excel·lència i pulcritud de la confecció, que ofereix el conjunt de la seva arquitectura o la seva «personalitat». La ciència, el mestratge i l’art de l’impressor de llibres és la que dona el secret d’arribar a aquests punts precisos, en què la senzillesa dóna la pauta a seguir, però a la qual no es pot arribar sense que es consideren coneixements previs i essencials. Cada llibre, considerat des del punt de vista del seu contingut, requereix, quan es vol arribar al seu perfeccionament, un amanera de fer, que el resolgui dins de les seves característiques de fisonomia, caràcter i personalitat. Indiscutiblement, la bellesa del llibre consisteix. en descobrir-lo i saber dotar-lo d’aquestes característiques. Bé és veritat que només un mestre, un devot de la professió sap arribar d’una forma precisa a la creació del llibre, com va arribar Ibarra o Sancha. Però això no s’aconsegueix si no és unint la devoció a l’estudi; en una paraula; amb una sòlida formació. Cal viure el llibre com a llibre, de la mateixa manera que l’autor ho va viure com a obra. Si l’autor va viure els personatges, les frases i les paraules, l’impressor ha de viure la seva tipografia i la seva confecció. Cada llibre és una mena d’ésser humà que requereix i exigeix ​​una determinada atenció a la seva estructura i a la seva forma; és a dir, a la seva creació. Perquè no hem d’oblidar que l’impressor de llibres no «treballa en llibres», sinó que els crea. Aquest és el secret. Per què, si no, hauria de dir-se mestre impressor?

Article “La impremta i el llibre” per F. Bachs Mensa. Rvta. Ensayo, Butlletí de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona.

Marca de Benito Montfort

XQ     XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Llibreria García Prieto a Madrid

—Recuerdo — le dije — que la primera vez que le vi a usted fue en la librería de ocasión de García Rico Me dijeron que iba usted con mucha frecuencia

—Si, iba mucho. García Rico fué el librero más importante de mi época

—Y, ¿recuerda usted a muchos «pequeños libreros» de ocasión?

—Si. A principios de siglo era muy distinta a como es ahora la geografía de las librerías de viejo en Madrid. En la iglesia de San Luis, en la del Carmen y en la de San Sebastián, había una especie de huecos o covachuelas donde se instalaban unas estanterías con libros de lance. En el Teatro Real, en una pequeña cornisa de mármol, tenía Julio Gómez — ese que está ahora en la Feria del Libro — un tenderete con una cuerda. Luego, me acuerdo también de Pepin, un asturiano que se dedicó a la compraventa de libros, a pesar de que — me parece — no «sabía leer.  Ah ¡ , en la calle Preciados había unos escalones por los que bajaba uno a una tiendecilla de libros. Melchor García, que hoy tiene ya en el gremio una bien ganada personalidad, tenía una cervecería en el mismo sitio donde ahora está su librería. Se asoció con uno del Rastro a quien llamaban el Chanela, pero tuvo muchos disgustos con él. También recuerdo a un tal Flías, medio tuerto, que se metía en un cajón, envolviéndose en una manta, los días de Navidad en que apretaba el frío y desde su refugio atendía a la venta de sus libros. Pedro Vindel, el de la calle del Prado, dicen que había sido mozo de cuerda; le tocó dos veces el premio «gordo». Un día, estaba Vindel en el café de San Marcial, entró una chica vendiendo lotería, y pasaba sin pararse, en cada vuelta, ante la mesa  donde estaba él. Entonces Vindel se enfadó: «Tú crees que no tengo un cuarto y que no merece la pena ofrecerme un décimo. Bueno, pues te voy a comprar un billete, entero». Así lo hizo, y le tocó el «gordo». Y luego, otra vez. En cuanto a Marianito Ortiz, amigo de Azorín, tenía un puesto en los derribos de la Gran Vía . No entendía de libros: sí había pagado por uno

Rastro de Madrid (1929)

tres
pesetas, pedía cuatro, y en paz. Otro que recuerdo es Bataller, un valenciano vendedor de cacahuetes, rubio, con facha de
sabio. Era el marido de doña Pepita,
la famosa dueña de la librería de lance por donde han pasado casi todos los
estudiantes madrileños Este Bataller
era naturista, llevaba siempre una blusa blanca e inventó el «intercambismo», o
sea, como decía él, «la teoría de la supresión de la moneda». «Yo doy un libro,
y a mi me dan una berza», ese era su sistema. Como en tiempos de la Guerra Europea anterior se pagaba a
elevados precios el papel, Bataller
cortaba con una guillotina los márgenes, de los libros, y vendía estos restos a
una peseta el kilo. Yo me enfadé con él por el estropicio que causaba en los
libros:  Es usted — le dije — el Atila de la librería! » «Se equívoca,
señor Baroja — me contestó — yo
siento un profundo respeto por la cultura » Fiel a su credo naturista, acabó no
comiendo más que cacahuetes. Bataller
era socio de Carretero, que tenia
una taberna en la calle de Peralta.
Este Carretero también era
«intercambista». Merece la pena citar a otro librero de viejo, un tal Viñas, establecido en la calle de la Luna, que había sido, sargento en Cuba , vino a Madrid y se desesperaba de haber venido a la «madre patria», como
él decía, porque se le ocurrió asistir a un baile de Capellanes (de la calle de éste nombre) y había creído que por ser
«de Capellanes» no habría máscaras y sería una cosa seria. Pero si había
máscaras, y una de ellas fué una viuda con la que acabó casándose

 —Y, ¿cuándo se sistematizó la profesión ?

 —Lo que más contribuyó a ello fué la
publicación, en 1912 ó 1913 
del catálogo de García Rico,
un grueso volumen preparado por el yerno de este, Ontañón. Era un buen índice para saber el valor de cada libro Había
unos 10.000 ó 12.000 títulos. Esto «despejó» a todos los libreros.

 — ¿Ha podido usted encontrar muchas «gangas»
en las librerías de lance, libros de valor desconocido para el librero?

 —No, no — me contesta Baroja, riéndose —, en absoluto. Mire usted, en París andaba yo buscando el «Tablean de l’ inconstance des mauvais anges
et démons», un libro de Pierre
Delancre sobre la brujería en el país vasco. Le dije a un librero: «Mil
francos le doy por él». Pero el libro parecía que se lo había tragado la
tierra. Al cabo de dos años, vi que estaba esa obra en un catálogo por 200
francos. Entonces escribí a París,
sin darle mucha importancia a la compra, y me mandaron el libro. El caso es no
demostrar un interés demasiado vivo, como hice en una ocasión anterior mandando
un telegrama para que me enviasen una primera edición del «Examen de Ingenios», de Huarte.
Se dijeron : « ¿ Un telegrama ? Que pague el doble.»

—¿Recuerda
usted algo de los libreros de lance en Barcelona?

—Allí
conocí a un librero anarquista Me regaló unos tangos que editaba él. Una vez
fui, con Junoy al Centro anarquista de la calle de San Pablo, y allí estaba el librero,
estuvimos oyendo los discursos y yo me puse en contra de ellos, «diciéndoles
algunas cosas que se me ocurrieron contra sus teorías. Pues bien, al cabo de 25
años, estando yo en Barcelona,
almorcé un día con Junoy en la Barceloneta, después fuimos a Atarazanas, y Junoy me indicó un puesto de libros viejos «Mire Baroja, ese no quiere vender libros
sobre la guerra porque es anarquista» . Entonces vi con sorpresa que el hombre
me recordaba. Era el librero de veinticinco años antes. Habría que repetir el
tópico de que el mundo es un pañuelo algunas veces. Si, pero otras veces es  una sábana inacabable. R.V.Z. “Entrevista a Pío Baroja”, a la revista Destino, n. 405 del 21 d’abril de 1945.

Feria del Libro, Madrid, 1944