Biblioaprenent

 

–Babra i Rubinat, Salvador: (Manresa, 1874- Barcelona, 1 de febrer de 1930) va ser un llibreter, editor i antiquari català.

Va iniciar estudis d’arquitectura que va abandonar per dedicar-se al comerç de llibres antics. Era el propietari de la Llibreria Antiga i Moderna, situada al carrer de la Canuda de Barcelona. Se’l coneix especialment per les vendes a institucions com la Biblioteca de Catalunya o a bibliòfils com Isidre Bonsoms. Va participar en la compra del llibre Annales de la presente casa de Porta-Coeli de Joan Baptista Civera (1646), obra que contenia l’última pàgina editada de la Bíblia Valenciana.

De la seva tasca com a editor destaca la sèrie Pintura Mig-Eval Catalana, en la qual es van editar diversos volums signats per Salvador Sanpere i Miquel i Josep Gudiol i Cunill. També comercià amb art antic: el 1927 va vendre la portada de l’església de San Miguel d’Uncastillo al Museu de Belles Arts de Boston.

Era poc conegut al gremi llibreter malgrat tenir grans tresors en el seu fons dels que no feia ostentació i venia sense pompa. Mor l’1 de febrer de 1930 amb cinquanta-sis anys, la seva llibreria, venuda per la seva vídua, va ser valorada pel conegut bibliòfil de l’època, Moliné i Brasés en un milió de pessetes, encara que amb preu definitiu de set-centes mil pessetes va ser adquirida pels bibliòfils, Patxot Tolrà i Tomeu; d’aquest fons se’n fa càrrec com a gerent Francisco Vindel qui no va tenir amb aquest fons, a Barcelona, ​​l’èxit aclaparador al qual estava acostumat a Madrid, a més van ser partícips Palau i Pedro Monje.

–Baca: 1. Corretja de la premsa tipogràfica. 2. Corda de cànem gruixuda que antigament servia per moure el tauler de la premsa.

–Back End: És on s’agrupa el conjunt d’accions i sistemes que executen i permeten el funcionament correcte i òptim d’un producte digital o una pàgina web.

–Back up: Vegeu “còpia de seguretat”.

–Background: Imatge que s’utilitza de fons i sobre la qual aniran textos o una composició d’imatges a la composició d’un full.

–Backing digital: És una imatge que s’ubica com a fons de pantalla en un esdeveniment d’alt impacte.

–Backings: 1. Són impressions de gran format generalment en lona, ​​no tenen una estructura que els sostingui pel que requereixen ser instal·lats en una paret o en una ‘trimalla’. S’utilitzen generalment als esdeveniments. (Trimalla: Estructura bàsica conformada a partir de barres en alumini amb les quals es poden construir sostres o backing).

–Backling: Un backlink és un enllaç extern que condueix a un lloc web o pàgina web. La qualitat d’un backlink depèn de la reputació en línia d’aquest lloc web on es dirigeix i de la seva credibilitat davant dels ulls dels cercadors. Els backlinks són importants per al posicionament SEO. De fet, els motors de cerca tenen molt en compte els backlinks per determinar la importància, rellevància i credibilitat d’una pàgina web per classificar adequadament.

–Backlog: Consisteix en un llistat o agrupació de tasques o requisits inicials necessaris per dur a terme el desenvolupament d’un producte o projecte. És una llista dinàmica, a la qual s’aniran afegint noves funcions i tasques a executar.

–Backup: (còpia de seguretat) Còpia de fitxers o dades de manera que estiguin disponibles en cas que una fallada produeixi la pèrdua dels originals. Aquesta senzilla acció evita nombrosos, i de vegades irremeiables, problemes si es realitza de manera habitual i periòdica.

–Bacteri : Microorganisme unicel·lular, que es desenvolupa en determinats ambients de calor i humitat, sobretot en ambients humits.

–Bactericida: Substància emprada per destruir els bacteris. L’òxid d’etilè és molt utilitzat com a bactericida per eliminar els bacteris dels llibres, a més de ser usat també com a fungicida i insecticida.

–Bada i Elias, Joan:  (Barcelona, 1937 – 2017) va ser un sacerdot, historiador i professor català. Com a historiador es va encarregar d’organitzar les primeres edicions del Congrés d’Història Moderna de Catalunya durant els anys 80, i el Congrés d’Història de l’Església de Catalunya el 1993.

Fou cap de redacció de la revista Analecta Sacra Tarraconensia, revista degana de les publicacions d’estudis històrics en llengua catalana, entre els anys 1968 i 1975, i membre del consell de redacció de diverses publicacions, com Pedralbes. Revista d’Història Moderna, Afers. També va col·laborar amb la revista Dialogal, quaderns de l’associació UNESCO per al diàleg i amb Gran Enciclopèdia Catalana. Va ser membre del consell assessor de la col·lecció “Clàssics del Cristianisme”, distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1998. Al mateix temps va ser bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona entre els anys 1969 i 1971. El 1970 va representar a Espanya a la C.I.H.E.C. (Commission Internationale d’Histoire et d’Etudes du Christianisme) en el Congrés de Ciències Historiques de Moscou.

–Badaina: Enformador de fulla estreta i gruixuda emprat per a fer mosses, forats, etc., a la fusta picant sobre el mànec amb una maça.

–Badana: 1. Pell adobada fabricada amb pell de moltó o d’ovella. Pot tenir diversos tipus de qualitats: blanquet, llisa, xagrinada, serrada, pasta valenciana i sumac. Ve en color natural, avellana clar, i poc uniforme. Se sol aprofitar per al tenyit. Vegeu l’entrada de “tipus de pell”. 2. Pell adobada d’ovella o de moltó, de molta flexibilitat i suavitat, relativament prima, emprada en enquadernació.

–Badana blanquet: Material per cobrir enquadernacions. Pell de borrec tractada amb mordent per ser tenyida per fer pasta espanyola o valenciana. Vegeu “pell de carner”.

–Badana serrada: Material per cobrir enquadernacions, pell badana molt rebaixada.

–Badana valenciana: Vegeu “pasta valenciana”.

–Badana xagrinada: Material per cobrir enquadernacions, pell badana que intenta imitar el xagrí.

–Badaina: Enformador de fulla estreta i gruixuda emprat per a fer mosses, forats, etc., a la fusta picant sobre el mànec amb una maça.

–Badaner: Qui treballa les badanes, les adoba i les poleix, destinada a l’enquadernació.

–Badia, pare i fill (Barcelona). Ocupa un quiosc de llibres vells al carrer Mendizábal, creat cap al 1905, que passa per diferents mans. Es trasllada a una escala del c/ Sant Pau al costat de l’Arc de Sant Agustí; aquest establiment tanca el 1934. Aquest lloc queda atès pels seus fills i ell obre negoci al c/ Boters, on mor a l’edat de 48 anys.

–Badia, Guillem: (Barcelona, 1650 – Barcelona?) El 1670 va treballar com a aprenent amb Rafael Figueró. El 1673, un cop finalitzat l’aprenentatge, va ingressar a la germandat dels estampers i va ser un dels impressors que va donar suport a la petició feta al Consell de Cent l’any 1676 per demanar la formació d’un col·legi d’estampers. També va treballar uns mesos al taller de Martí Gelabert.

–Badia, Jeroni: Llibreter “en lo carrer de la Boqueria”. Des del començament de la Confraria de Llibreters fou cònsol i examinador de nous socis. L’única notícia que apareix impresa d’aquest llibreter és a la portada d’una obra de Jeroni Taix, impresa el 1556 per Pere Montpezat.

–Badia Arnal, Marcial, impressor i activista socialista (Tortosa 1882-Mèxic 1947). D’ofici tipògraf, fou durant anys un eficient activista socialista, amb una gran facilitat per a escriure. Instal·lat a Tarragona, fou redactor de La Aurora Roja, portaveu de la Federació Obrera de Tarragona. El 1909, en quedar-se sense feina, es traslladà a Reus, on ingressà a l’Agrupació Socialista. Proposà i impulsà la idea de publicar un periòdic de propaganda socialista, La Justícia Social, òrgan de la Federació Catalana del PSOE (Reus 1909-1916). Hi col·laborà assíduament, entre 1909 i 1914, amb una cinquantena d’articles, signats amb el pseudònim Emebea, fins que es donà de baixa de l’Agrupació Socialista el març de 1914. Fou dirigent de la Societat Tipogràfica de Reus. Col·laborà a La Reforma (Reus 1903-1905), Foc Nou (Reus 1910-1911), El Obrero Gràfico (Madrid 1915) i al diari nacionalista republicà Foment (Reus 1918-1933). El 1934 dirigí el setmanari L’Onada Roja de l’agrupació de Reus del PSOE. El 1918 adquirí una llibreria on es reunia una tertúlia política i literària. Durant la guerra civil fou director del Diari de Reus (1936-1939), portaveu del Comitè Antifeixista on publicava quasi diàriament un llarg editorial. En acabar la guerra hagué d’exiliar-se a la República Mexicana, on morí.

–Badia Vilató, Eduard: Amb el cognom Badia Vilató es coneixen dos germans artistes, Xavier i Eduard, però tot sembla indicar que el cartellista que ens ocupa fou aquest darrer (Xavier ha mort el 2012 amb noranta-vuit anys; també ens agradaria saber una mica més sobre la seva activitat). Eduard Badia Vilató, nascut a Barcelona el 1916 i mort en algun indret del Brasil en data desconeguda, format a l’escola de Belles Arts de Barcelona, roman parcialment enigmàtic, malgrat els llaços familiars amb Picasso, i els abundants cartells que feu tant abans del juliol del 1936 (participà el 1934 a la mostra de cartells Contra la guerra, i també prengué part als concursos de la Fira de Barcelona, fins al punt que va ser premiat i imprès el seu projecte per a la IX edició del certamen, el 1936; aquell any també participa al concurs de cartells per al Segell pro-Infància) (6) com després, quan treballà per a la CNT FAI. Ja hem vist que un dels seus projectes era premiat a la pionera mostra de cartells antifeixistes d’octubre del 1936; també guanya el segon premi (el primer es va declarar desert) al concurs per a la campanya contra els accidents de treball, fallat el gener del 1937 (7). Entre els que es van arribar a imprimir, són particularment interessants el cartell per a l’Escola Nova (Volem el traspàs de l’ensenyament a Catalunya i que no es faci política a l’escola, fotomuntatge patrocinat pel SUEPL) i l’ambigu Ambiciones, Militarismo, Guerra: Esto es el fascismo. 

Gràficament influït pel surrealisme, el 1939 s’exilià a França, on fou cartellista comercial: Air France, Theatre des Champs Elysees per a Maurice Chevalier (també li dissenyà la coberta de l’autobiografia), Vichy capitale thermale… sense abandonar la lluita ideològica: col·laborà amb Solidaritat Internacional Antifeixista (cartell Gala Franco-Espagnol, 1953) i edità els reculls d’imatges Espagne eternelle i Images de l’Espagne franquiste (1947). Col·laborà a la revista España Libre, òrgan a França de la CNT, fundat a París el 1945 i a Heraldo de España (1946-47). Cap al 1950 el retrobem a l’Amèrica del Sud: a Bolívia i al Brasil, on es dedicà a l’escenografia (l’any 1961 exposà figurins i maquetes a la Biennal de São Paulo).

–Badomeries: Conte, faula, mentida. Fet apòcrif que es troba barrejat amb altres veritables en algunes històries.

–Badosa Prieto, Enric:

–Baedeker: Guia de viatges editades per Karl Baedeker.

–Bafarada, globus o fumet: Contorn dins del qual es col·loquen textos. Sol tenir un sortint en un dels costats que enfoca cap a la imatge del personatge que suposadament ha dit la frase o el lloc del text on s’ha d’afegir el text (ús en manuscrits antics). Molt corrent el seu ús en els còmics, encara que també es pot utilitzar com a contorn d’una nota en un llibre. Quan la frase vol representar un pensament, la bafarada es fa en forma de núvol i el sortint està format per cercles que van minvant segons s’acosten al personatge que pensa la frase.

–Bagant: Post de fusta que tanca l’aigua del rec del molí quan convé parar la roda.

–Bagaria i Bou, Lluís: (Barcelona, 1882 – L’Havana, 1940) fou un dels principals caricaturistes de la península durant la primera meitat del segle xx. Tenia un gran talent per captar la fesomia dels seus contemporanis a través de la caricatura i ho feu amb un innovador estil sintètic i decorativista que va revolucionar el gènere. Com a humorista gràfic, el 1902 publicà les seves primeres obres a El Rector de Vallfogona i al ¡Cu-Cut!. El 1905 exposaria una col·lecció de caricatures de personatges de l’època a la mateixa Parès. Aquesta exposició, amb molt bona crítica, li va donar certa empenta professional i un any més tard comença a treballar al diari barceloní La Tribuna, i a revistes com Or i grana, ¡Cu-Cut! i L’Esquella de la Torratxa. A la revista De tots colors tenia una secció pròpia anomenada “Els nostres artistes en caricatura”. L’editorial Vista & Corbella va editar una col·lecció amb postals amb caricatures de Bagaria. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, ja a les pàgines del diari El Sol, va mantenir un fort pols amb la censura que va acabar amb un exili daurat: un llarg viatge per Argentina i Sud-amèrica, on també es van publicar les seves vinyetes i va esdevenir una celebritat. Els seus dibuixos d’aquesta època, en no poder fer bromes directes sobre l’actualitat política, estan plens de matisos, jocs simbòlics, dobles sentits i al·lusions amagades que els lectors desxifraven amb fruïció, encara que a les autoritats no els feia cap gràcia. Durant la guerra civil, tornà a Barcelona i dibuixà a La Vanguardia un seguit de ferotges caricatures contra la guerra i el feixisme. Per culpa d’aquests dibuixos, crus, corrosius i fortament satírics, La Vanguardia fou prohibida a l’Alemanya de Hitler. També li costaren que els guanyadors de la guerra civil intentessin esborrar qualsevol rastre de l’existència d’aquest dibuixant. Aquesta col·lecció de dibuixos es va recopilar per primera vegada en un volum, amb un estudi de Jaume Capdevila “Kap“, gràcies a l’Editorial Dux.

–Bagàs: Residus de les fibres.

–Bages, Damià: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 27 de juliol de 1567 i morí l’any 1586. Va tenir a la venda obres dels impressors Pere Regnier, Jaume Cendrat, Pere Malo, Lluís Leget i Hubert Gotard, sovint associat a altres llibreters: Jaume Pla, Joan Mall, Pere del Tell, Jaume Vives, Joan Pau Manescal, Jeroni Genovés, Francesc Trinxer. S’associa amb Jaume Pla per al Memorial de la vida cristiana de fra Luis de Granada, imprès el 1567 per Pere Regnier; amb el llibreter Joan Mall, per a l’obra de Pedro Alfonso de Burgos Libro de la preparación para la muerte, també impres per Regnier el 1568; amb Pere del Tell i Jaume Vives, per al Libro de la vanidad del mundo de Diego de Estella, imprès per Jaume Cendrat i Hubert Gotard el 1582. Amb els llibreters Joan Pau Manescal i Jeroni Genovés el trobem en companyia per a les edicions de les obres La introducción del símbolo de la Fe de fra Luis de Granada, imprès per Cendrat el 1584, i Manual de ejercicios espirituales, d’Andreu Capella, bisbe de la Seu d’Urgell, impresa per Pere Malo i Lluís Leget el 1585. La Guía de pecadores de fra Luis de Granada, impresa per Cendrat el 1585, la finança i la vengué en associació amb Joan Pau Manescal, Francesc Trinxer i Jeroni Genovés.

–Bagès, Viuda de📕 : Va continuar l’activitat del llibreter i editor a la seva mortr, tal i com es pot veure en el peu d’impremta de la Historia pontificial y católica, en la que se contienen las vidas y hechos de todos los Summos Pontifices Romanos. Primera parte de Gonzalo de Illescas, imprès per Jaume cendrat i en el que figura “a costa de la viuda Bagés, y se venden en su casa”.

–Bagh Ketab-e Teherán (Jardí del llibre): Lloc considerat la llibreria més gran del món. És un d’aquests espais urbans únics que Teheran necessitava molt degut a una població de milers d’estudiants. Un espai cultural i dinàmic que ha obert una finestra al coneixement i ha esdevingut un tret identitari de Teheran. Un espai que té un reflex internacional i és un dels grans espais culturals de l’Orient Mitjà. Si vostè és un amant dels llibres o és un estudiant, el jardí del llibre és per a vostè, si teniu nens i busqueu un ambient tranquil i equipat amb instal·lacions per a nens, el jardí del llibre és una gran opció per a una excursió educativa i recreativa.

–Baguñá & Cornet: Arts gràfiques i taller de gravats. (1910.1960’s). Josep Baguñá i Martra (1870-1942) juntament amb Gaietà Cornet i Palau (1878-1945)varen constituir a l’any 1904 la societat Baguña & Cornet, una editorial que va tenir l’honor de publicar a partir de l’any següent l’històric setmanari infantil En Patufet, que es mantindria als quioscs fins al 1938. A banda d’En Patufet, l’editorial de Baguña i Cornet va editar també altres revistes com Chiquitín, Virolet o Miniaturas, que eren impreses a dues tintes amb la coberta a color. Aquestes publicacions eren venudes pel sistema de subscripció per un preu anual de 6 pessetes. 

–Baguñà i Martra, Josep: (Barcelona, 1870 – Barcelona, 1942). Editor del setmanari catalanista¡Cu-cut! (1902-1912), devia seguir amb interès des del primer moment l’aparició del setmanari infantil En Patufet i la seva evolució al llarg del seu primer any de vida, i va tenir segurament la intuïció de les potencialitats del petit i modest setmanari. A finals de 1904, quan Aureli Capmany li’n cedí els drets de publicació, Baguñà hi abocà tota la seva experiència d’editor i home d’empresa, i aconseguí que el seu excel·lent equip de col·laboradors del ¡Cu-cut! s’integrés al nou projecte.

Creador de la Biblioteca Patufet, de la qual ja s’havien publicat vuit volums d’autors diversos, va ser ell qui encarregà a Folch i Torres la que havia de ser la primera i més popular novel·la d’aventures d’aquest autor, que l’editor decidí publicar, no ja en forma de volum sinó com a fulletó encartat en el setmanari. L’èxit de Les aventures extraordinàries d’en Massagran i de la nova fórmula fulletó va fer que a aquella primera novel·la en seguissin trenta-sis, totes de Folch i Torres (amb una sola excepció), fins a arribar a la que restà inacabada el desembre de 1938, degut a la prohibició de totes les publicacions en llengua catalana.

Baguñà enllaminia els lectors d’En Patufet amb obsequis variats i originals concursos amb premi, i, a més del setmanari dit, en publicà diversos suplements, entre els quals els Contes d’en Patufet, que sortien cada setmana i van passar del miler. També com a suplements, van sortir, més tard, Virolet i L’Esquitx.

–Bahí, Conxita📕: Era una llibretera tradicional, continuació del seu pare i el seu marit a les Drassanes. A la parada número quatre, la Conxa seguia la línia assenyalada per ells. Hi va estar molt anys, més de trenta, la qual cosa ja es digne de respecte.

–Bahí, Josep📕 : Va viatjar molt per l’estranger, i dominava el francès, l’anglès, l’italià i el llatí. Tornat a Barcelona, ​​cap al 1890 va començar a orientar la seva afició als llibres en el sentit comercial estudiant bibliografia i imposant-se de l’ambient llibreter barceloní. El recordem recorrent fires i encants carregat amb paquets de llibres que comprava i anava emmagatzemant a casa seva i als locals que va arribar a abarrotar. Certa vegada, després d’haver adquirit un bon lot de llibres al lloc que Melcior Millà tenia al carrer Urgell, ens va dir Melcior: “Aquest acabarà venent llibres”. I efectivament, no només els va acabar venent, sinó que, a més, caminant els anys va casar una filla seva amb el llibreter Julio, i una altra filla amb Emili Eroles, que feia de llibreter al Mercat de Santa Madrona.

Bahí va començar a vendre llibres a les fires, i va concórrer especialment a les de deu dies, que se celebraven a la Rambla de Santa Mònica, Gran Via, passeig de Colom i plaça de la Universitat. En fundar-se el Mercat de Llibres de Santa Madrona, del qual Bahí va ser un dels promotors, es va quedar amb un dels pavellons, i va continuar venent físiques i químiques i altres llibres de caràcter científic fins a l’any 1926 en què va morir. La seva filla Conxita, que l’ajudava ja a les parades de les fires, i Emili Eroles, llibreter casat amb una altra de les filles, van continuar mantenint la tradició familiar.

–Baieta: 1. Rectangle de teixit de llana sense costures, d’uns 60 x 45 cm, que serveix per a posar-hi el paper. En molts molins en diuen Saials. 2.  Feltre. Saial. Teixit de llana o fibra sintètica, gruixut de trama i ordit consistents, damunt del qual es diposita el paper en el moment inicial de la seva formació, tant sigui en el procés manual desprenent-se de la forma, com de l’industrial desprenent-se de la malla del bombo, formador o de la taula formadora; per les seves característiques absorbents, ajudarà en el procés de l’assecat. Ja que la pasta tendra del paper reposarà i s’assecarà damunt del saial, els seus relleus, motivats per la trama i l’ordit, es traslladaran a la superfície del paper i li passaran la textura, aspror o gra que puguin tenir. Segons quina sigui la seva posició a la màquina de paper rebrà el nom de “baieta muntant” o “baieta ponedora”. 3. Per la seva capacitat absorbent, es pot utilitzar en restauració com a superfície sobre la qual col·locar el material mentre o després d’un “bany de neteja” o per “humectació controlada”.

–Baieta muntant: Cinta de feltre de llana que està situada sobre el full de paper a les premses cilíndriques.

–Baieta ponedora: Cinta de feltre que envolta el cilindre ponedor i fa desprendre el full del bombo i que després queda per sota el full de paper quan passa pels cilindres de la premsa.

–Baix punt: Punt que a la puntuació grega clàssica es col·locava a la part inferior de la línia (.), com el nostre punt ordinari, equivalia al nostre punt i coma (;) i als dos punts (:) i indicava una pausa.

–Baix relleu: Relleu esculpit en què les figures representades sobresurten lleugerament del fons pla, de manera que l’escala de profunditat resulta considerablement reduïda en relació amb les altres dues dimensions.

–Baixa resolució: Quan parlem d’imatges digitals, una resolució menor de la necessària per a la seva òptima reproducció. El motiu de l’ús d’imatges de baixa resolució és que, en tenir menys dades, són més fàcils de manejar a causa de la mida més petita.

El concepte de baixa resolució —com el contrari d’alta resolució— no és un valor absolut, sinó que depèn de la mida a què es pretén reproduir una imatge. Dit d’una altra manera: Una imatge és de baixa resolució si es vol reproduir molt gran i és d’alta resolució si la mida de reproducció és molt petita.

L’ús indegut d’imatges de baixa resolució en disseny gràfic és un dels problemes principals en preimpressió i impremta.

–Baixar espai que taca: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Baixar interlínia que taca: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Baixar material blanc que taca: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Baixeras i Verdaguer, Dionís: (Barcelona, 23 de juny de 1862 – Barcelona, 9 de setembre de 1943) fou un dibuixant i pintor català naturalista.

Baixeras va ser un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), que en contra del Modernisme que tenia lloc en aquells anys, defensava un art d’inspiració cristiana, un art naturalista, equilibrat i serè. Un dels artistes més representatius de la tendència anecdotista finisecular. Encara que comptà amb una bona formació a la Llotja, es deixà influir per l’Escola d’Olot i pel realisme francès de Jules Bastien-Lepage, Pascal Dagnan-Bouveret i sobretot per Jean-François Millet. A Barcelona fruí d’una bona situació com a artista no compromès, ja que la seva obra plasma l’aspecte amable de la vida dels treballadors del mar i del camp. Participà assíduament a les exposicions oficials, rebé diversos encàrrecs importants i fou premiat en moltes ocasions. Resulta particularment interessant la seva col·lecció de dibuixos que reprodueixen amb molta fidelitat els carrers i racons barcelonins afectats per la reforma interior del 1907 (avui conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) que li valgueren la concessió del premi del concurs organitzat per la Unión de Artistas, la Junta de Museus i la Comissió de la Reforma.

Paranimf de la Universitat de Barcelona

–Bala: 1. Coixinet de pell farcit de llana, crinera o drap que es va emprar a la impremta antiga per entintar el motlle. L’entintat es feia després de moldre finament la tinta sobre el marbre i d’homogeneïtzar-la fregant una amb una altra dues bales. la van usar els impressors fins a finals del segle XVIII, quan va ser substituïda pel corró de gelatina. 2. Coixinet que fan servir els gravadors per impregnar de tinta la planxa. 3. Rodet amb mànec que usen els impressors per donar tinta a la composició quan en volen treure proves. 4. El batedor era l’encarregat d’entintar les formes: amb una bala a cada mà les cobria de tinta i les fregava entre elles per treure l’excés de tinta. Després copejava les bales sobre les formes. Les bales es desmuntaven cada dia per eliminar els rastres de tinta i estirar la pell.   5. Conjunt de deu raimes de paper que antigament servia d’unitat de compte.

–Balada: Poema dividit generalment en estrofes iguals i en el qual es relaten successos llegendaris o tradicions antigues. Eren molt corrents al Nord d’Europa i va ser popularitzada a Occident pels poetes alemanys Schiller, Goethe, Heine, etc. En castellà hi ha balades molt notables escrites per Zorrilla, i en català per Apel·les Mestres.

Balagué, Llibreria Antiquària: Des de 1923. Avui està la filla, Anna Balagué. Compra i venda de llibres antics. Bibliofília. Llibres d’artista. Primeres edicions. Obra gràfica. Mapes. Cartografia. Gravats. Dibuixos. Cartells. Bells llibres. Bones enquadernacions. Llibres singulars. Carrer Pare Lluís Rodés, Santa Coloma de Farners, Girona Telèfon: 670 73 40 62- A Iberlibro i Uniliber.

–Balagué, Joan📕 : Llibreter dels antics i pintoresc alhora, un dels més simpàtics del gremi. Era de bon tracta tant com a home com a comerciant. Va ser també editor i poeta. Publicà llibres de toros, clàssics, manuals, etc., però no li va anar gaire bé. Es dedicava a comprar saldos i si calia o li semblava bé canviava les cobertes, per millorar-los i poder vendre’ls a millors preus. A més a més de la llibreria al carrer Muntaner i una altra al carrer Aribau, va instal·lar una gran parada al Mercat de Sant Antoni i al carrer Muntaner va afegir una sala d’art, la Sala Vilumara, on venia i subhastava obres de molts pintors. Tenia també una petita editorial, Lux.

–Balagué, Josep📕 : Germà de Joan Balaguer. Semblava un senyor molt seriós, però quan calia, reia i saltava com un infant. Tractava els llibres amb miraments i en feia enquadernar molts, especialment el que reclamaven pergamí. A la seva botiga hi havia carpetes per tots els racons, amb gravats i estampes col·locats per temes. Començà l’ofici a la Ronda de Sant Antoni, al costat dels encants de llibres. Els seus pares tenien una tenda a la Ronda i se’ls va ocórrer comprar un lot de llibres i posà una parada per als seus fills. De les parades passà a les llibreries, en tingué vàries i l’any 1921 feu de barraquer a les Drassanes. El 1923 va obrir botiga al carrer de la Palla.

–Balaguer i Julià, Marta: va néixer a Barcelona l’any 1953. És il·lustradora. Des de 1979 es dedica a il·lustrar llibres per a infants; d’alguns d’aquests llibres també és l’autora del text. Ha publicat més de dos-cents llibres. A partir de 1997, escriu els guions de les pàgines de còmic Aventures i desventures de la Rita Pinyada que dibuixa Cristina Losantos i que publica la Revista El Tatano. Des del 2005 fins al 2010 realitza les il·lustracions i animacions interactives amb la col·laboració d’Albert Bataller per a la pàgina web Chilias, biblioteca virtual dins del portal del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Pel que fa a les activitats pedagògiques realitzades, desenvolupà classes de plàstica per a nens i nenes al Taller Triangle de Sant Cugat del Vallès. També ha participat en programes de sensibilització de la lectura a les escoles i biblioteques i el 1997 inicià l’activitat Històries dibuixades on explicava un conte mentre l’anava dibuixant (de fet, l’experiència la recull en un llibre). Des de 1993 fins a 1997 imparteix classes d’il·lustració a l’Escola de la Dona i a partir de l’any 1998 fins a l’actualitat imparteix classes d’Il·lustració i gravat a l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat del Vallès.

–Balaire: 1.Encarregat del molí paperer, sense sou, que només anava a comissió sobre la venda de les bales. De vegades també es cuidava del salari dels treballadors i d’altres despeses. També en deien Pelaires o Majordoms.

–Balanç: En litografia, posar la quantitat adequada de tinta i aigua, mantenint netes les àrees sense imatge.

–Balanç de blancs: 1. En fotografia i vídeo, identificar el punt blanc a la zona a gravar perquè els colors surtin naturals. 2. Ajust per neutralitzar tons de color en una imatge, assegurant que el blanc sigui realment blanc.

–Balanç de color: Ajustament dels tons de color en una imatge per aconseguir una representació més precisa o artística.

–Balancer: Palanca de ferro col·locada a la màquina de fer el paper que, per mitjà d’un contrapès, dona més o menys pressió a la premsa de la màquina.

–Balancí:  Un tipus de premsa impressora.

–Balanyà i Moix, Ismael: (Montblanc, 1921-2000), va ser un pintor, grafista i professor a l’Escola Massana de Barcelona. Es va formar a l’escola Massana i amb el seu pare. Durant els anys 40 va marxar a París, on entrà en contacte amb les avantguardes internacionals. Més endavant, el 1965 va ser nomenat professor a l’Escola Massana. La seva pintura es caracteritza pel treball amb colors suaus, figures hieràtiques i paisatges. És autor de bona part de les pintures murals que hi ha en els edificis públics i privats de Montblanc i de la Conca de Barberà en general. Va treballar durant algunes 

–Balanzó Echevarria, Concepció de: Va estudiar la carrera de bibliotecària engrescada pel seu cosí, Josep Maria Capdevila de Balanzó, escriptor, periodista i fundador del diari El matí, amb qui treballava de secretària des de la mort del seu pare el 1928.

Va ingressar a l’Escola el 1931 i es graduà el 1935 amb una memòria de final de carrera que és referència obligada per conèixer els antecedents de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i que compila una bibliografia exhaustiva sobre les primeres biblioteques públiques catalanes ^[1]Abans d’entrar a l’Escola ja havia publicat també alguna traducció, com ara L’educació de les noies (1927) de François Fénelon.

–Balcells i Segalà, Carme: (Santa Fe de Segarra, les Oluges, Segarra, 1930 – Barcelona, 2015), fou una agent literària catalana, molt valorada pels autors, ja que va aconseguir eliminar els contractes vitalicis i altres excessos editorials com imposar les clàusules de cessió per temps limitat d’un llibre. Durant la seva trajectòria va representar sis Premis Nobel: Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Miguel Ángel Asturias, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda.

–Balda : Vegeu “prestatge”.

–Baldaquí: 1. Estructura mòbil que consisteix en un dosser sostingut per columnes.

2. Cinta que es fa servir per mantenir diversos lligalls junts. Procedeix de l’època de Felip II qui, davant la gran quantitat de documentació que va començar a haver-hi durant el seu regnat (a finals del segle XVI) va decidir obrir un Concurs Administratiu per aconseguir les millors cintes. Va guanyar la ciutat holandesa de Bois-le-duc, que feia unes cintes vermelles de gran qualitat. El nom de la ciutat va donar nom a les cintes i, de passada, a l’acció que comporta molta paperassa. És comú que se segueixin posant les cintes de color vermell.

–Balia:Llengua sagrada de Siam, en què estan escrits els seus llibres de religió. És
un llenguatge misteriós i desconegut que només coneixen els monjos i això
contribueix al profund respecte que és nom d’autor i format amb fulles d’arbres
enfilades per una banda, en les quals hi ha escrites narracions estranyes i
absurdes. els siamesos pels seus llibres. Aquests estan sense dataient

–Ballar: 1. Defecte de l’enquadernació. Quan les lletres d’una paraula, ja sigui impresa al text com a daurada a la coberta, van unes canviades per altres i són difícils de corregir. 2. Quan les línies d’escriptura no són regulars ni paral·leles.3. Les línies d’escriptura, no estar ben arrenglerades, per la qual cosa resulten tortuoses.

–Ballesta: En impremta, cadascuna de les peces d’acer col·locades a la part interior de la lira de premsa, que serveixen, per pressió, per facilitar l’execució de la tirada.

–Ballestar, Dimes (fl. Barcelona, 1523): Impressor actiu a Barcelona durant la primera meitat del s. XVI. El 1523 imprimia associat amb Joan Giglio (fl. s. XV – 1523) en un taller comú al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Ort. ant.: «Dimas Belestar» (Eiximenis), «Dimas Bellestar» (Consolat i Díez).

–Ballester i Arbonès, Arnal: (Barcelona, 1955) és un il·lustrador. Va estudiar art a l’Escola Massana i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Barcelona. És llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor d’il·lustració a l’Escola Massana de Barcelona. La seva activitat professional s’inicià a la premsa gràfica d’humor a començaments de la dècada dels 70 (revistes El Papus, i Por Favor entre 1972 i 1976). També realitzà il·lustracions per la revista Mata Ratos sota el pseudònim de Ludovico.

–Ballester i Canals, Joan: (Barcelona, 10 de febrer de 1913 — Barcelona, 27 de juliol de 1980) Llibreter, editor i activista catalanista. Des de molt jove milità en el catalanisme, primer a Palestra i, des del 1935, a Nosaltres Sols. Ferit al front d’Aragó durant la Guerra Civil Espanyola, fou pres pels rebels a Tarragona. L’any 1945 creà el grup antifranquista i catalanista Resistència Nacional i col·laborà activament amb el Front Nacional de Catalunya, partit en el qual, tanmateix, no s’integrà mai. Creà aquests anys Públia, empresa de publicitat cinematogràfica que acollia també una llibreria que posteriorment rebé el nom de Llibreria Joan Ballester, que esdevingué un centre d’activisme catalanista, especialment independentista i també destinat a difondre la idea de Països Catalans i a impulsar-ne els vincles. El 1960 organitzà l’Aplec de les Joventuts dels Països Catalans, per al qual no demanà autorització. Iniciatives seves foren també la campanya per a finançar l’acabament del Diccionari català-valencià-balear, a través d’exposicions, conferències, difusió i subscripcions. El 1962, any que conclogué aquesta empresa amb èxit, organitzà un homenatge a Francesc de Borja Moll. L’any 1962 edità el primer mapa dels Països Catalans amb les corresponents divisions comarcals. Arran d’una denúncia pel mapa per propaganda il·legal i impressió clandestina amb l’agreujant de difusió, fou arrestat tres setmanes el setembre del 1968 i empresonat tres mesos el 1970. Després de l’excarceració se li autoritzà vendre i distribuir el mapa. Creà les Edicions d’Aportació Catalana a través de les quals publicà la col·lecció d’assaig polític “Entre tots ho farem tot”, d’una cinquantena de títols, i el 1963 llançà l’anomenada “Campanya de les instàncies”, destinada a normalitzar el català a l’ensenyament i als mitjans de comunicació. Per aquest activisme, la llibreria fou objecte d’atemptats de l’extrema dreta. Publicà Per una consciència del país (1963, premi president Macià dels Jocs Florals de Montevideo). Pòstumament (1982) li fou publicat Esperit i doctrina internacionals, escrit el 1963 i prologat per Josep Maria Batista i Roca, que havia estat mutilat per la censura de l’època.

–Ballester, Dimas: Impressor cinccentista a Barcelona. Treballava al primer terç del segle XVI, havent-se associat un temps amb Joan Giglo o Gilio. Entre les seves obres impreses cal esmentar: Llibre intitulat scala dei… (1523), de fra Eiximenis, i el Llibre apel·lat Consolat de Mar (1523), Estava establert al carrer de Banys Bous.

–Ballester Vilaseca, Manuela:  (València, 17 de novembre de 1908 – Berlín, 7 de novembre de 1994) va ser una artista pertanyent a la Generació Valenciana dels Trenta. És coneguda per les seues facetes de pintora, il·lustradora, cartellista, escriptora, editora i poeta; així com per la seua activa militància política en el Partit Comunista d’Espanya. També va formar part de l’Agrupació de Dones Antifeixistes i va ser membre de la UEAP (Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris) i de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes en Defensa de la Cultura.

El setembre del 1932 Manuela Ballester contreu matrimoni amb Josep Renau, a qui havia conegut durant els estudis de tots dos a l’Acadèmia de Belles Arts de València.

Un camp en el qual Manuela Ballester va participar i va destacar àmpliament va ser la il·lustració de revistes i llibres. En els seus començaments artístics va il·lustrar, principalment, diversos llibres de contes destinats al públic infantil. I anys més tard, durant la seua etapa en l’exili mexicà, les seues il·lustracions van enriquir les obres dels escriptors que també van compartir l’exili i l’enyorança per la pàtria i els ideals polítics perduts.

-Balmes i Vivet, Onofre: (Manlleu, 1647 – Barcelona, 1673) Es va iniciar com a impressor a l’edat de quinze anys, com a aprenent de Martí Gelabert, que aleshores administrava la impremta del doctor Delmunts. El 1671 era l’administrador de la germandat dels estampers de Barcelona.

–Baló: Aparell de fusta de forma cònica o hexagonal, amb un arbre horitzontal al centre, que té embotits uns barrots de ferro que en rodar espolsen els draps que s’han posat a dintre. Aquest aparell no té sempre la mateixa forma.

–Baló de paper: Unitat de mesura de paper, que equival a 24 raimes.

–Balonar: 1. Treure els draps dels sacs o de les bales i ventejar-los tirant-los enlaire per a eliminar-ne la primera pols. Era una de les feines més dures del molí i només la feien les dones. 2. Passar els draps pel baló. Tb Balejar.

–Balons: La llana que es posava entre el casc i el mànec de les bala, la qual s’havia de cardar perfectament sempre que ho necessitava. Es coneixia si calia la carda, perquè s’enduria massa.

–Bàlsam: S’utilitza com a “aglutinant” de vernissos, laques o pigments. Són bàlsams la “trementina veneciana”, la “trementina d’Estrasburg”, el “bàlsam de Canadà” o el “bàlsam de Copaiba”.

–Baltà, Toribi, tipògraf i socialista (segle XIX). El 10 de maig de 1881 va ser un dels signants del manifest-programa del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol. Amb motiu de les eleccions a diputats, el manifest-programa fou publicat per El Obrero, òrgan de Les Tres Classes de Vapor de Barcelona, el 8 de juliol de 1881. La publicació d’aquest document a Barcelona fou una de les primeres aparicions públiques del Partido Socialista Obrero Español.
–Balustre: Elements decoratius arquitectònics. Es van fer servir profusament en alguns estils d’enquadernació, com durant el Renaixement. Està format per “columnes”.

–Bambage: Cuttunea. Denominació del paper en èpoques molt antigues.

-‘Bambagina’ (it): Es tracta de paper de drap i cànem. S’anomenava així antigament, quan es creia que estava fet de fibres de cotó o cànem.

–Bambú: 1.Planta que ve en tiges i que se solen utilitzar les tiges com a càlam. Avui dia es venen en tauletes o com a fibres premsades amb què es poden realitzar tapes de fusta per a portafolis. 2. Planta de canyes robustes i flexibles que, convertida en làmines, s’ha usat com a suport de l’escriptura als països de l’Àsia meridional.

–Banc:1. Taula de treball horitzontal. 2. Seient estret i llarg, generalment de fusta, amb respatller o sense, on s’asseia el copista.

–Banc del comptador: Tamboret de seient rodó, amb tres peus, on seuen les treballadores del comptador. Tb Banca del comptador i Banqueta del comptador.

–Banc de dades: 1. Conjunt estructurat de dades arxivades en una sèrie de fitxers que van proveïdes de les referències convenients, de manera que l’accés es pot classificar per temes o aplicacions concretes. 2. Base de dades que pot ser objecte d’explotació pública. 3. Conjunt de dades format per una base de dades i els programes que contribueixen a la creació, el manteniment i l’explotació.

–Banc de dades terminològiques: Conjunt de dades terminològiques processades i emmagatzemades en un suport de dades electrònic.

–Banc de fretar: Caixa de fusta posada sobre quatre potes, que té aproximadament un metre i mig de llargada per mig d’ample i d’alçària, sobre la qual es ferma, amb unes cordes, un paquet d’una o dues raimes per mitjà d’un torn i amb una ganiveta gran es tallen els fulls que sobresurten massa. Les tapes de fusta de cada costat s’obren per a recollir els fulls de paper. D’aquestes tapes, se’n diuen Ales.

–Banc de llevar: Aparell de fusta d’uns 80 cm d’alçària on el llevador posa els fulls de paper quan els va separant dels saials, Té la forma de faristol o pla inclinat, amb dos peus al davant i un braç mòbil al darrere que el sosté.

–Banc de llibres: Servei de préstec de llibres de text a estudiants que no els poden comprar.

–Banc del pla: Part de la llomera que s’enganxa a la tapa als plànols.

–Banc de ponar: Post de fusta d’uns 60 x 60 cm, amb dos reforços a la part de sota que, al mateix temps que mantenen aquesta post una mica elevada de terra, fan de guies perquè llisqui sobre uns carrils cap a sota la premsa un cop ha rebut suficient paper, generalment una posta.

–Banc de la premsa: Gran peça de fusta col·locada a terra que fa de sòcol a la premsa de fusta per al paper fet a mà.

–Banc de recursos: Llocs web creats per entitats públiques o privades que recopilen la informació necessària per a dur a terme les activitats relatives a diversos aprenentatges.

–Banc de treball: 1. Taula inclinada on col·locar-se dempeus per compondre tipus i altres treballs de la impremta tipogràfica. 2. Per a la taula sobre la qual treballa el copista, vegeu “escriptori”.

–Banca del mirador: Taula de fusta amb quatre peus que serveis per a col·locar-hi la posta de paper que s’ha d’estendre abans que l’agafin les amanidores.

–Bancada: Cadascuna de les bigues horitzontals de fusta que traven els puntals o cuixes de la premsa de fer el paper a mà. La bancada superior fa de femella del cargol o espiga.

–Bancada de l’arener: Conjunt de muntants sobre els quals està col·locat l’arener de la màquina de fer paper.

–Bancada de la pastera: Part de la màquina de fer el paper on hi ha la tina del bombo.

–Bancada del llevador: Part de la màquina de fer paper on hi ha el cilindre de llevar.

–Banda: 1. Carrils d’acer sobre els quals llisquen el carro o la platina a les màquines plano-cilíndriques. 2. Plats de la platina a les màquines plano-cilíndriques. 4. Material que cobreix a joc amb el llom  les enquadernacions a mitja tapa, que es posa a la vora de la tapa. 5. Zona decorada de forma allargada, més ampla que la “barra”. 6 .Peça que travessa el camper de l’escut en diagonal, de dreta a esquerra. 7. Senefa utilitzada com a motiu ornamental en manuscrits d’origen bizantí.

–Banda bibliogràfica: És un resum de dades bibliogràfiques, impreses al peu de la coberta d’una revista. Conté les dades següents, en aquest ordre: títol abreujat, número del volum, número de la revista, paginació, lloc de publicació i data d’aparició (dia, mes, any).

–Banda envoltant: La banda de paper imprès de la longitud de la sobrecoberta d’un llibre. Les bandes que es poden embolicar contenen crítiques favorables o una anotació que un llibre ha guanyat un premi i es col·loquen al voltant d’alguns exemplars de llibres. Òbviament fràgils, són d’interès per als col·leccionistes.

–Banda final: Les capçades, també anomenades capçades o capçades, són porcions de material de color cosides o adherides al cap i a la cua del llom d’un llibre, lleugerament amagades sota les capçades de la coberta de cuir.
Aquesta tècnica afegeix força al cap i a la cua de l’enquadernació a les unions. Les capçades proporcionen una subjecció ferma a les pàgines de text a través del llom.

–Banda de paper: Tota l’amplada del paper d’una bobina que entra a la màquina.

–Banda del pla: La part de la llomera que s’enganxa a les contratapes.

–Bande dessinée, BD o bédé: Denominació del còmic en llengua francesa (que literalment vol dir ‘tira dibuixada’).

–Bandejat: 1. Problema de resolució de colors en imprimir-los, on, en comptes de veure’s unes transicions suaus d’uns colors a uns altres en un degradat, els colors se separen per bandes de color, notant-se els salts de color. Solen donar aquest problema la utilització d’una sensibilitat ISO més alta, imatges HDR, un format de sortida amb perfil de compressió (.jpg, .pdf), una resolució baixa… Es pot mitigar amb un desenfocament gaussià o una subtil aplicació de un filtre de soroll al degradat en programes com Photoshop. 2. Defecte que passa quan falta tinta i apareixen bandes de color més clar.

–Bandera: 1. Composició en bandera: En tipografia, compondre els textos sense que un dels costats o tots dos estiguin igualats verticalment. La bandera és sempre la zona que queda sense justificar, per això una justificació a l’esquerra porta la bandera a la dreta. A més de la centrada, hi ha un quart tipus amb bandera als dos costats que no segueix cap tipus de justificació, ni tan sols centrada, amb entrades i sortides desiguals a totes les línies. 2. La bandera pot ser d’entrada, de sortida o centrada. A més, en un quart tipus de bandera, la composició es pot fer forçant la desigualtat de totes les línies. No és una composició usual ni de fàcil lectura però és força eficaç en alguns casos per cridar l’atenció. 2 . Secció de revista o publicació periòdica destinada a identificar els responsables d’aquest producte imprès: personal administratiu, autors, corresponsals, assistents, columnistes, assessors i representants legals, entre d’altres, hi caben en aquesta presentació.

Els texts alineats d’una

Manera o altre. Es poden posa d’esquerra

a dreta, centrats,

  amb bandera de sortida,

          en bandera d’entrada, sense

      justificar, de diferents maneres segons

 el gust de cadascun o la manera com

volem que

   quedi el tex. El resultat

      és molt variat.

             Realment en alguns casos,

       no queden del tot bé.

  Bandera amunt, bandera avall.

–Bandera a la dreta: En tipografia, compondre els textos alineant igual a la dreta i deixant amb distàncies desiguals (sense unificar) per l’esquerra. El nom ve de la sensació que fa el text de ser una bandera amb el pal a la dreta i onejant “per l’entrada” del text. És una composició tipogràfica que dificulta la lectura i que no se sol utilitzar més que per a textos molt curts (peus de foto, sumaris, etc…). També s’anomena “bandera d’entrada”.

–Bandera a l’esquerra: En tipografia, compondre els textos alineant igual a l’esquerra i deixant amb distàncies desiguals (sense unificar) per la dreta. El nom ve de la sensació que fa el text de ser una bandera amb el pal a l’esquerra i onejant “per la sortida” del text. És el tipus de composició més usual als textos amb alfabets occidentals per ser la composició tipogràfica més fàcil. També s’anomena “bandera de sortida”.

–Bandera al centre: En tipografia, compondre els textos centrant horitzontalment totes les línies unes respecte a les altres, deixant distàncies desiguals (sense unificar) pels dos costats. En composició, com que és text sense justificar, s’anomena “bandera” (com la d’entrada o la de sortida). És de lectura difícil i només s’ha de fer servir per a textos curts.

–Banderilla: 1. Els impressors primitius tenien maneres de corregir errors en el càlcul de l’extensió de cada obra. Hi havia diverses maneres de corregir aquestes errades, posar alguna línia de més en alguna pàgina, compondre una pàgina en un altre tipus, més petit, per introduir més quantitat de text; algunes vegades enganxaven o afegien paraules o línies al marge inferior i més excepcionalment al marge superior de la pàgina i en errors més seriosos, en què no podien fer res del que s’ha esmentat, feien servir les Banderilles, que s’inserien al lloc adequat dins del quadern, al qual, si calia, el rubricador podia remetre. Les Banderilles podien ser molt variables en extensió; de vegades contenen només unes poques línies, altres vegades el seu text ocupava una pàgina sencera o almenys una columna sencera, i ocasionalment es va donar el cas que les parts en blanc d’aquests fulls no es van eliminar, per això algunes pàgines presentin només impresa la meitat. La Banderilla es va fer servir també (si l’espai per a text era ampli) per proporcionar una columna en blanc que servia per expandir el motlle.(Haebler, 123-124) 2. És el trosset de paper imprès o manuscrit que s’adhereix sobre una errada del text imprès per corregir-ho. 3. Tros de paper escrit que s’adhereix a les proves o a l’original per afegir alguna cosa o esmenar el text. 4. Paraula o frases soltes que s’imprimeixen a part i que, retallades, s’enganxen als llocs d’una obra on hi ha errada, per corregir-la. 5. Paper reforçat amb una canya prima que antigament es col·locava a la frasqueta per cobrir un blanc de molta extensió.

–Banderola: 1.Dibuix d’una banda amb forma de papir desenrotllat i allargat que té sovint un emblema o inscripció dins. En forma curta es fa servir per posar títols, però molt allargada pot ser decoratives i/o tenir frases del personatge al costat del que apareixen. En aquests casos es coneix com a “filactèria”. Finalment, també es pren com a banderola les banderes més llargues que amples que acaben en dues puntes, però en aquests casos és millor anomenar-les “estendard”. 2. Motiu ornamental que representa una banda de tela o de pergamí llarga i estreta, desplegada amb un traç més o menys capriciós, destinada normalment a dur una inscripció.

Filactèria daurada

–Bàndol: Era un tipus de mandat i el nom obeïa a la forma de la seva publicació. S’expedia per ser conegut en l’àmbit de la jurisdicció de l’autoritat de qui procedia, per a això s’imprimia i fixava, o es llegia per veu d’un pregoner als llocs públics acostumats a conèixer dades.

–Bandolera: La corda o corretja que usaven antigament els aprenents de premsa per conduir les formes, i que avui només usen els mossos per portar les baiardes.

–Bandwidth: (amplada de banda ) Tècnicament és la diferència en hertzs ​​(Hz) entre la freqüència més alta i la més baixa d’un canal de transmissió. No obstant això, aquest terme es fa servir molt més sovint per definir la quantitat de dades que pot ser enviada en un període de temps determinat a través d’un circuit de comunicació donat, per exemple, 33,6 kbps (milers de bits per segon).

–Bank Gothic: Tipografia composta únicament per lletres majúscules i dissenyada per Morris Fuller Benton entre els anys 1930 a 1933 per a l’American Typefounders. Posseeix unes proporcions basades en el quadrat però amb els cantons arrodonits. Aquestes formes geomètriques interessants, originàries del pensament i estil de la Bauhaus, la converteixen en una bona opció per a publicitat o qualsevol altra utilitat d’exhibició.

–Banner: És un tipus de peça publicitària per a la xarxa de display; un anunci de caràcter gràfic que se situa a pàgines webs.
L’anunciant paga per incloure un banner amb la informació que vol destacar a internet amb el propòsit que molta gent el vegi i cliqui a l’anunci, d’aquesta manera redirigeix ​​trànsit al web.

–Bans: 1. Són papers impresos per una sola cara per fixar a les parets que serveixen per comunicar o recordar certes normes o reglaments que han de ser complits. Òbviament, sempre estan impresos per una cara de manera que puguin fixar-se als murs i parets dels llocs públics; solen comptar amb la mida del gran foli encara que també poden trobar-se més petits no més enllà del 4t, ja que seria molt difícil adonar-se de la seva existència pels carrers. El text, sempre a línia tirada, pot encapçalar-se amb la mateixa paraula “ban” encara que també és molt comú que no en tingui i que comenci, amb tipografia major, pel nom i els càrrecs de l’organisme o persona de qui emana el bàndol. En aquest cas, i gairebé en qualsevol, al final del text de la disposició apareixerà una frase en què digui alguna cosa semblant a: “publicant-se per bàndol fixant-se exemplars als llocs acostumats”. El cos del text està compost per la clàusula que es posa en coneixement dels ciutadans i les conseqüències que se’n deriven de l’incompliment. A més, és comú que puguin incloure una lletra xilogràfica per la qual comença el cos d’escriptura de la plana. Finalitza amb la data i el lloc on es comunicaran les mesures i la signatura dels organismes responsables. Manquen de peu d’impremta. 2. Disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població. 3. Cartell amb quèhom fa públic un ban. 4. Als segles XVI i XVII, crida a malfactors i tota altra disposició d’ordre judicial que hom feia pública.

–Banús, Alexandre: Ingressa a la Confraria de Llibreters el 15 d’agost de 1593. Mor l’any 1627. Costeja les impressions de Pere Malo Compendium manualis Navarri, de Pietro Alagona,

el 1593, i de Sebastia de Cormellas i Pau Malo, Fructus sanctorum y quinta parte de

flos sanctorum, el 1594.

–Bany: 1. Aigua amb productes, sobre el qual es diposita el paper per fer el “paper d’aigües”. 2. Aigua amb productes o sense on s’introdueix el material a restaurar. Antigament se solia rentar el paper amb sabó al bany, però avui dia es prefereix fer servir només aigua.

–Bany àcid: Bany que en fotogravat s’aplica a la planxa per dissoldre el metall les parts no cobertes. Tb Bany corrosiu.

–Bany d’aturada: A l’operació de revelatge de fotografia analògica, bany lleument àcid en què se submergia un material fotosensible per aturar l’acció del revelador. La seva acció anava seguida de la del fixador. L’aturada o bany d’aturada solia consistir en aigua neta raonablement amb una dilució d’àcid acètic a l’1% o 2%.

–Bany de calç: Aigua amb calç en què se submergeix la pell durant l’adob abans de treure-li els cabells.

–Bany de neteja: Tècnica de restauració. Al costat de la “humectació”, són tècniques humides per a la neteja dels materials. Al bany se submergeix el material en un líquid durant un temps (des d’uns segons, a hores). Gràcies a aquest es poden extreure els elements no desitjats per mitjà de la dissolució, s’introdueixen compostos beneficiosos per a la restauració i conservació del material (rehidratació, reenganxament, desacidificació, canvi de color). Té els seus riscos ja que pot suposar la pèrdua de resistència mecànica del material o la dissolució de tintes o partícules que s’haurien de mantenir. Perquè això no passi, s’han de fer proves als materials abans de la seva introducció al bany, i s’ha de manipular amb cura (per exemple, un full mullat s’ha de col·locar sobre un altre suport com vidre, tela, reixeta, làmina de polietilè o teixits no-teixits com el ‘reemay’ o el ‘hollytex’). Quan estem davant de materials solubles cal accelerar la humectació del bany disminuint la tensió superficial de l’aigua (afegint-li alcohol o submergint-lo només en alcohol), fixant i impermeabilitzant zones que ho necessitin (mitjançant l’aplicació d’un adhesiu no soluble com el Paraloid B72 al 15 % en xilè o acetona, que és irreversible i brillant, el ciclododegà, que s’evapora en uns dies, o una combinació de tots dos), o es pot realitzar una humectació controlada. En aquest cas el material ja no se submergeix en el líquid, sinó que llença líquid sobre ell de forma controlada. Això es pot realitzar mitjançant aerògrafs, humidificadors ultrasònics, taula o disc de succió, bany de flotació, humectació per contacte (entre dues superfícies absorbents humitejades, ja siguin paper assecant, feltre o baieta d’assecat), pinzell, pipeta, comptagotes.

–Bany galvànic: Mode antic d’obtenció de matrius a les foses tipogràfiques.

–Bany no aquós: En restauració, bany de neteja que es realitza amb un líquid diferent de l’aigua, com és l’alcohol.

–Banyarriquer: Insecte coleòpter que ataca principalment la fusta de les tapes dels llibres i de les prestatgeries.

–Baqués i Tomàs, Josep: (Montmeló, Vallès Oriental, 1931 — Premià de Dalt, Maresme, 2021) Grafista i pintor. De formació autodidàctica, treballa preferentment al servei de la publicitat comercial. Un cert expressionisme esquemàtic tipifica aquestra producció i les seves litografies i pintures. Guanyà el Delta de Plata ADI/FAD© (1962) i el primer premi de cartells del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró (1967).

–B.A.R.: (Book Auction Records) és la recopilació dels preus dels llibres rars aconseguits a les subhastes de cases com Sotheby’s i Christie’s. Aquesta obra de caràcter periòdic es publica des de 1902/1903 anualment i des de 1976 de forma trimestral pel que aviat arribarà al centenar de volums. Recull preus de subhastes al Regne Unit, Estats Units, Irlanda, Alemanya, Holanda, Israel, Austràlia i Sud-àfrica. Els volums divideixen els continguts en dues seccions, a la primera recopilen els llibres impresos i els atles i a la segona recopila en especial cartografia.

–Baraut i Obiols, Cebrià: (el Vilar de Cabó, 1917 — Montserrat, 2003) Historiador, monjo de Montserrat. Publicà diversos estudis d’història monàstica, especialment catalana, així com texts catalans (Llibre Vermell de Montserrat), texts llatins (Miracula Beatae Mariae Virginis de Monteserrato, comentaris de Joaquim de Fiore), l’estudi Santa Maria del Miracle (1972) i les obres completes de García Jiménez de Cisneros, i reedità, anotant-la, l’obra de Brutails La coutume d’Andorre (1965). Fou fundador (1976) i director d’“Urgellia” (1978) i de “Quaderns d’Estudis Andorrans” (1979). L’any 2000 identificà, amb Josep Moran, un fragment del Liber iudiciorum conservat a la Seu d’Urgell, com el text conegut més antic en català, datat cap al 1150 i, anterior, per tant, a les Homilies d’Organyà, que fins aleshores rebia aquesta consideració.

–Barba: Qualsevol dels filaments que queden a les vores d’un full de paper si no han estat retallades o si s’han retallat amb un instrument poc tallant. 2. Desigualtat que hi ha a les vores dels fulls de paper fet a mà. 3. Aspror que tenen a la superfície les lletres d’impremta mal polits.

–Barba, Joan📕: El seu establiment, al carrer de la Bòria era potser la llibreria més típica de totes les que es dedicaven a la compra, venda i lloguer de la literatura sentimental o truculenta que les classes populars devoraven i també molta gent selecta. Entrant a la llibreria es veien munts de novel·les més o menys rosades i piles de quaderns d’aventures policíaques i de l’Oest nord-americà. Sempre hi havia jovenalla, nois i noies, fullejant els llibres i mirant les il·lustracions. En Barba era un home singular, tenia un aire minso, però amb una cultura enciclopèdica, car dominava un grapat de ciències, entre elles, l’ econòmica. Quan li preguntaven preus s’ho mirava (pensant en l’economia) i trigava una mica a respondre, però sempre acabava bé les transaccions.

–Barba de la ploma: Part dura i buida de la ploma que es talla en bisell per realitzar la punta del “càlam”.

–Barba fictícia: 1. Tallar les vores del paper esquinçant-lo perquè apareguin fibres soltes com si fossin “barba”. 2.  Són les barbes provocades de forma artificial a les vores d’un full de paper tallat o guillotinat.

–Barba natural: Les fibres que queden soltes a les vores del paper durant la seva fabricació. Si un paper té “barba natural” als quatre costats es diu que té un “marge intons”.

–Barbarà, Joan (Barcelona,1927-2013) va ser un dels gravadors catalans més acreditats del segle XX; segons Francesc Miralles, des del punt de vista tècnic, possiblement en fou el millor. A més de l’obra pròpia, va obrir el seu taller a altres artistes (Joan Miró, Pablo Picasso, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Joseph Beuys, Richard Hamilton, etc.) i col·laborà en la configuració de l’avantguardisme de la segona meitat del segle XX. La Biblioteca de Catalunya disposa d’una bona part de la producció de Joan Barbarà, tant d’estampes, com matrius i llibres de bibliòfil, així com realitzacions específiques sobre ell.

–Barbarà i Geniés, Carme: (Barcelona, 1933) és una dibuixant de còmic i il·lustradora que s’inicia a la revista de còmic femení Florita. Una de les seves obres més conegudes és Mary Noticias (1962). Usava el nom de Carme Barbará i C. Barbará en els seus treballs. Els seus primers treballs foren contes de fades, que va fer a mitjan anys cinquanta per a Ediciones Alberto Geniés, editorial propietat d’Albert Geniés Lorente. després de treballar a l’editorial d’Albert Geniés va ser el personatge de Luisa a la revista Florita per l’Editorial Plaza, editorial on treballarà fins que es va deixar d’editar la revista. Tot seguit, dibuixarà a Ediciones Toray, S. A. per als seus còmics Mis Cuentos, Alicia, Cuentos de la Abuelita i Azucena, entre d’altres. Per a l’Editorial Bruguera dibuixa a les publicacions Sissi, Cuentos Rositas i Cuentos para niñas Sissi, totes elles de còmic femení.

A Ibero Mundial de Ediciones, i a principi dels anys seixanta, hi va dibuixar per a les col·leccions Claro de Luna, Romántica i Marilin. També per a aquesta mateixa editorial va dibuixar, amb guions de Roy Mark (pseudònim de Ricardo Acedo), la sèrie per la qual seria més coneguda, Mary Noticias. Aquesta col·lecció es va començar a publicar el 21 de juny del 1962, i se n’editaren un total de 484 números.

–Barbarà i Gómez, Joan: Barcelona, 1927 – 2013) va ser un gravador i pintor català. Deixeble d’Édouard Chimot, començà a exposar el 1944 i practicà tota mena de gravat al taller de Francesc Mèlich. La seva primera exposició individual, de pintura i de gravat, va fer-la a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1957. Aquell mateix any marxà a París becat pel Cercle Maillol de l’Institut Français, i freqüentà l’acadèmia de la Grande Chaumière. Treballà amb el gravador català Lluís Bracons —amb qui fundà l’Atelier de Recherches Plàstiques et Techniques Calcographiques quan rondava els trenta anya—^[2] i als tallers Leblanc i Lacourière-Fréault, entre d’altres, i pels litògrafs Mourlot. A París tingué l’oportunitat d’estampar gravats de Matisse, Picasso, Miró i altres artistes de primer ordre. De nou a Barcelona el 1966 s’integrà al taller Gustau Gili fins a l’any 1975, estampant obres també de notables artistes, tasca que continuà al seu propi taller, on treballà molt per a les edicions d’Aimé Maeght. A part de les edicions de bibliofília ha realitzat també molts gravats independents i la seva obra com a pintor té la mateixa gran qualitat que la de gravador, per bé que sempre quedà en un segon pla arran de l’èxit del seu treball en aquesta darrera disciplina. Durant els anys 2014 i 2015, la Biblioteca de Catalunya va adquirir les matrius i estampes calcogràfiques, realitzades per l’artista en el seu Taller Calcogràfic de Barcelona; esbossos i dibuixos originals; així com maquetes i llibres de bibliòfil.

–Barbarisme: Error de tipus gramatical o ortogràfic en l’escriptura d’una paraula.

–Barbat i Miracle, Ramon (1900-1985) i Miquel Saperas Auví (1900-1978) foren tots dos clients del taller d’Emili Brugalla, que era un any més jove que ells. Barbat i Miracle, fill de Valls, fou enginyer, empresari i polític català, i el 1941 es casà amb la filla de Gustau Gili Roig, Montserrat Gili, que li encomanà el seu interès per la bibliofília. La seva col·lecció de llibres no ha estat mai estudiada, però en consultar l’arxiu d’Emili Brugalla, conservat a la Biblioteca de Catalunya, podem pensar que Barbat en fou un client, sinó habitual, sí amb una certa presència. A l’exposició organitzada el 1954 per Emili Brugalla sobre enquadernacions franceses a la Cúpula del Coliseum, edifici on aleshores tenia la seu el Foment de les Arts Decoratives, s’hi presentaren diverses relligadures franceses de gran qualitat que provenien de la col·lecció de Gustau Gili Roig i de la seva col·lecció anomenada Barbat-Gili. Enquadernadors de l’avantguarda francesa, com Pierre Legrain, Paul Bonet o Henri Creuzevault, pertanyents al moviment de La Reliure Originale, formaven part de la seva col·lecció, i cal suposar que Barbat els va fer encàrrecs directes mitjançant Brugalla o Gustau Gili, que tenia una relació estreta amb la majoria dels enquadernadors d’aquest moviment.

–Barber, Joan: Impressor setcentista. Amb el seu parent José Barber va imprimir a Cervera, a la Universitat Pontifícia des de 1743 a 1753.

–Barber, Josep: Impressor setcentista, establert a Tarragona. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat del 1746 al 1753. Del 1750 al 1754 va regentar l’Estampa de la Pontifícia i Reial Universitat de Cervera, substituint a Manuel Ibarra, i sent substituït pel mateix impressor aragonès. Tornat a Tarragona, va imprimir un Sr. Quixot que va il·lustrar amb xilografies que li van ser prestades per l’impressor barceloní Joan Jolis. Imprimí també el volum V de la Història del Reial Monestir de Poblet, de Finestres.

–Barber Pedrol, Benet: (Reus, 1775 – Reus, segle XIX) va ser un impressor i fabricant de cartes català. Era descendent de la família cerverenca d’impressors que des del 1743 al 1753 tenien l’exclusiva dels impresos oficials de la Universitat de Cervera. El seu avi, Josep Barber, es va instal·lar a Tarragona cap al 1764 i el 1775, després de tancar l’obrador d’aquella ciutat, es traslladà a Reus, on es va instal·lar amb un fill seu, Tomàs Barber Creus, al carrer de Llovera (llavors el carrer portava el nom de sant Pere d’Alcàntara), i van obrir una impremta considerada com de les millors de la ciutat.

Benet Barber Creus, format a Tarragona als tallers del seu pare Josep Barber, va iniciar a Reus la presència dels fabricants de cartes, ja que tenia un obrador en aquella ciutat des del 1772. El seu fill gran, Benet Barber Pedrol, va continuar la feina del seu pare, va perfeccionar la tècnica d’impressió al bac, i els seus productes van tenir molta fama.

Domingo Blay, cronista reusenc, diu que Benet Barber va ser considerat un dels millors naipers del país, junt amb el mallorquí Macià Savall, un impressor de finals del segle xviii, i Pere Rotxotxo, el més conegut de la família barcelonina de naipers, els Rotxotxo, actius del 1637 al 1821 (vegeu casa-fàbrica Rotxotxo). Blay també explica que treballà per diverses cases comercials europees i americanes, i que imprimia també cartrons de jocs, que s’havien posat de moda. El joc de cartes que es conserva d’ell, imprès el 1815, està molt ben trobat. 

–Barberan Gazulla, Pere (Valls, Tarragona). Se suma des de 1955 al seu company Esteve Marine en la mateixa localitat, al carrer Sant Francesc, 118, el qual amb anterioritat havia venut llibres nous.

–Barbes: Filaments que, a un costat i a l’altre, guarneixen el canó d’una ploma d’ocell.

–Bàrbula: Qualsevol dels petits filaments que guarneixen les vores de les barbes de les plomes dels ocells.

–Barca: Receptacle que feia de dipòsit de la pasta que ja estava preparada per fer paper.

–Barceló, Baptista, impressor i sindicalista a Barcelona (segle XIX). El febrer de 1869 figura entre els quaranta vocals de la junta de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona. Probablement és el mateix Barceló que, a mitjan 1869, apareix com a director de la Societat Fraternal d’Oficials Impressors de Barcelona, fundada F octubre de 1868 i adherida posteriorment al Centre Federal de les Societats Obreres i finalment a la Internacional. Ocupava el mateix càrrec a principis de 1870, signava els comunicats de la societat només amb el cognom.

–Barceló, Mateu: Impressor setcentista de Barcelona. El 1779 establert a la Porta de l’Àngel, va editar més de quaranta entremesos i sainets, opuscles, etc., amb portada gravada al boix. El 1792 era a la plaça de Junqueras, on entre altres obres, va publicar un Ofici de Setmana Santa i de Pasqua, en català i en castellà, amb gravats a l’acer de José Coromina.

–Barco, Eugeni del📕: Era corredor de llibres amb preferència de preu car, la seva clientela era gent adinerada.

–Bards: Antics poetes dels celtes, gals i bretons que anaven al capdavant dels exèrcits cantant cançons per animar els soldats. Els bards formaven una mena de religió o ordre a l’Estat, que es va mantenir molt de temps amb esplendor, fins que Eduard I els va suprimir o, segons altres, els va fer degollar a tots. El més conegut de tots va ser Ossian, bard escocès, fill de Fingal, que va cantar les gestes del seu pare, al segle III de la nostra era.

–Barem: 1. Llibre de comptes ajustats. 2. Llibre d’aritmètica elemental.

–Baren: Objecte dur elaborat a base de fibres vegetals -fulles de bambú- amb què es frega el paper contra el tac entintat a l’estampació en relleu. Aquest sistema de fregament amb ‘baren’ o amb qualsevol instrument dur -una simple cullera, per exemple- constitueix una alternativa a l’estampació per premsat i es pot considerar com el mètode més antic practicat per obtenir estampes. El ‘baren’, el pla de fregament del qual és circular i lleugerament convex, procedeix d’Àsia oriental.

–Baresson, Noel: Entre la vintena d’impressors estrangers establerts a Barcelona, un crida l’atenció, Noel Baresson. D’ell només es coneixen dues obres impreses en català: Sermons dels Diumenges i Festes principals de l’Any, per a utilitat dels rectors i tots aquells que tenen cura d’ànimes, estampat al Castell de Sanahuja, el 1593 i com posa en el peu d’impremta, sense nomenar Barcelona.

Els bibliògrafs han considerat a Noel Baresson un dels estampers ambulants, però costa creure que anés i vingués de Sanahuja traslladant-hi tots els seus estris d’estampació. Això i altres consideracions fa creure que no es va moure de Barcelona entre 1593 i 1594 i fos en aquesta ciutat on es van imprimir les dues obres esmentades.

Creiem que del castell de Sanahuja encara se’n conserven els fonaments i parets en el carrer de la Boqueria de Barcelona, i és la casa número 36. Historiados com Francesc Carreras i Candi donen referències d’aquest castell, però veiem clar en l’obra Las calles de Barcelona d’en Víctor Balaguer, al parlar dels noms que ha tingut el carreró del Arc del Remey, que un dels noms és el de Sanahuja; això ens fa sospitar que el peu d’estampa de l’obra del Bisbe Capella no podia fer referència a altre castell que aquell que vulgarment, en temps del dit estamper es coneixia amb aquest nom. I creiem que la segona obra de Baresson dona pistes sobre on era en aquella època, Llibre de la vida y miracles dels gloriosos Sants, Santa Eularia patrona de Barcelona y de Sant ramon de Penyafort del Orde de Predicadors, compost per P. F. Salvador Pons del mateix orde, amb llicència estampat a casa d’en Noel Baresson Estamper, en la plaça del rei, l’any 1593. El natural és creure que en Noel es traslladà de la botiga de la plaça del rei al Castell de Sanahuja ( carrer de la Boqueria), en cerca de més claror i esbarjo pel seu establiment. Caldria també recordar que en aquella barriada, des del Call fins a la Rambla en el segle XV, era prou coneguda la Sinagoga d’en Sanahuja, situada on ara hi ha la parròquia de Sant Jaume, doncs no és estrany que aquell nom si perpetués, i que en temps d’en Noel Baresson, any 1593, es conegués encara amb el nom de Castell de Sanahuja.(Batlle, Catàleg de L’Arxiu de 1930). (En algun llocs apareix com Barossons).

–Bargallo Llurba, Lluís:  (Barcelona, 11 d’agost de 1932 – Barcelona, 15 de febrer de 2020) va ser un il·lustrador i pintor català. Durant més de 20 anys va ser l’il·lustrador de les caixes d’Scalextric, Ibertren, Madelman i Tente.

Utilitzà la pintura a l’oli i l’aquarel·la per reflectir un ampli ventall de temes: figura, paisatge, marines, flors, natures mortes i paisatge urbà, una disciplina en la qual Bargalló fou tot un referent nacional. Va fer retrats per a diverses personalitats com Jordi Pujol, el Dalai Lama, i els expresidents del FC Barcelona, Joan Gaspart o Joan Laporta. Al Palauet Albéniz de Barcelona, va presentar la col·lecció de retrats a llapis dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, patrocinada pel mateix Ajuntament.

En els darrers anys va combinar les seves activitats professionals d’il·lustrador per a les campanyes publicitàries de diverses marques com Camper (2005-06), G-Star Raw (2007), amb treballs per a Alemanya, EUA i Brasil, juntament amb exposicions.

–Bari: Element químic alcalí utilitzat en pigments com a sulfat. En substàncies poroses s’utilitza l’hidròxid de bari com a agent consolidant i fixatiu.

–Barita: El mateix que “sulfat de bari”.

–Barjau. Joan: És dissenyador gràfic en el sentit més ampli, dibuixant, il·lustrador, pintor, animador… Professor de disseny gràfic a l’escola Eina, entre 1984 i 1993. Actualment, treballa al seu propi estudi com a dissenyador gràfic i tipogràfic. És un dels fundadors de Type-Ø-Tones.

–Barjau, Santi: Doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona, ​​amb una tesi dedicada a la impremta Oliva de Vilanova (publicada el 2002 sota el títol Art i aventura del llibre), ha estudiat també l’activitat d’altres impremtes barcelonines destacades, com ara La Neotipia o L´Acadèmia.

El seu camp d’interès preferent és el cartellisme de la primera meitat del segle XX, temàtica que ha tractat en diversos articles i, des del setembre del 2012, al bloc Els meus cartellistes [cartellistes.blogspot.com]. També ha dedicat la seva atenció a l’arquitectura modernista catalana i en especial a l’arquitecte Enric Sagnier, tema de la seva tesi de llicenciatura i sobre el qual el 2011 va comissariar una exposició presentada a CaixaForum. Ha treballat al Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona i als departaments gràfics del Museu Nacional d’Art de Catalunya i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, ​​on exerceix actualment. El llibre Barcelona.Art i aventura del llibre: la impremta Oliva de Vilanova el va fer amb disseny de Víctor Oliva Pascuet.

–Barnack, Oscar: (Nuthe-Urstromtal, 1879 – Bad Nauheim, 1936) va ser un inventor i fotògraf alemany que va construir, al 1913, la primera càmera fotogràfica de 35 mm anomenada Ur-Leica a Ernst Leitz Optische Werke (la fabrica Leitz) a Wetzlar. Era enginyer en l’empresa Leitz i sofria d’asma pel que es va proposar disminuir la grandària i pes de les càmeres fotogràfiques per poder realitzar fotografies en exteriors. El nom donat a la càmera va ser Leica que és un anagrama obtingut a partir de Leitz Camera i va començar la seva comercialització el 1924.

–Barnola, Francesc: (Barcelona, 1671 – Barcelona,?) Fou el darrer dels administradors de la impremta Cormellas, abans que aquesta fos adquirida, a final de 1700, pel llibreter Joan Pau Martí amb qui va continuar almenys fins a 1704. El 1680, quan tenia nou anys, va començar a treballar a la impremta de Jacint Andreu. El 1686, després de la mort d’aquest, va passar al taller de Rafael Figueró. El 1689 treballava a la impremta Cormellas. El període de plenitud professional de Francesc Barnola va arribar l’any 1700, quan va substituir Tomàs Loriente en l’administració de la impremta Cormellas. Posteriorment, va continuar administrant la impremta quan poc després fou comprada per Joan Pau Martí. Segons el fons conservat, entre els anys 1700 i 1704 en aquesta impremta, sota la direcció de Barnola, es van publicar 13 llibres, 7 opuscles i 14 plecs solts, cosa que fa un total de 34 títols. L’aportació de Francesc Barnola a la història de la impremta catalana destaca, sens dubte, per l’edició de la compilació de les Constitucions de Catalunya, publicada el 1704 per les impremtes de Joan Pau Martí —que Barnola administrava— i la de Josep Llopis, el responsable de la qual era Joan Piferrer. El pes més important d’aquesta edició, això no obstant, el va portar Barnola, que fou qui va aconseguir el contracte amb la Generalitat a través d’un concurs públic, en tant que va ser el que es va oferir a fer-ho per menys preu. Va exercir de clavari de la germandat dels estampers l’any 1701.

–Baró, Emili, enquadernador i sindicalista a Barcelona (segle xix). El 15 d’agost de 1872 figura entre els membres que varen formar part del consell interí de la Unió dels Obrers Noògrafs i Rams Annexos, per a l’organització del congrés constitutiu del ram, que va estar convocat per al 13 d’octubre del mateix any. En aquest congrés fou elegit secretari corresponsal per a la comarca del nord.

–Baró Llambias, Mònica: Diplomada en Biblioteconomia i Documentació (UB), llicenciada en Història , branca Història de l’Art (UB), doctora en Documentació (UB) i postgraduada en Edició (UPF), ha treballat en l’àmbit de la biblioteca escolar i de la biblioteca pública. Des de 1983, és professora al que actualment és la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona. Ha impartit cursos de formació sobre biblioteques escolars a professorat en actiu. Actualment, és docent al grau d’Informació i Documentació Digital (Història del Patrimoni Documental); al Màster de Biblioteca escolar i promoció de la lectura (Biblioteques escolars) i al Màster de Biblioteques i Col·leccions patrimonials (Història del llibre) i a la Menció de Biblioteques escolars del Grau de Mestre d’Educació Primària. És coordinadora del Màster Interuniversitari de Biblioteca escolar i promoció de la lectura (UAB-UB). S’ha especialitzat en biblioteques escolars i promoció de la lectura i en història de l’edició i ha publicat nombrosos articles i llibres sobre aquests temes. Juntament amb el Dr. Pedro Rueda, ha estat investigadora principal del projecte d’R+D+i Història de la publicitat del llibre a Espanya (segles XV-XX) i, actualment, ho és del projecte Saberes connectats: xarxes de venda i circulació d’impresos a Espanya i LlqatinoamèricaLlatinoamèrica. Ha dut a terme diversos estudis sobre la situació de les biblioteques escolars a Catalunya i al conjunt d’Espanya (anys 1988, 1995, 1996, 2005, 2010, 2013 i 2021).  És membre del CRICC (Centre de recerca en Informació, Comunicació i Cultura de la Universitat de Barcelona).

–Barra: Signe que consisteix en una línia recta diagonal traçada de dalt a baix i de dreta a esquerra. 2. Asta transversal. 3. Defecte d’impressió que consisteix que part de l’imprès surt sense imprimir o molt més clar perquè no ha rebut l’element impressor la quantitat suficient de tinta. 4. Palanca de ferro de la premsa d’imprimir que té una maneta de fusta a l’extrem i serveix per fer pressió. 5.Traç vertical o oblic entre dues lletres contigües que serveix per indicar que pertanyen a mots diferents.

6. Motiu ornamental format per una simple banda rectilínia de poca amplària.

7. Peça fonamental que travessa el camper d’un escut en diagonal, d’esquerra a dreta.

–Barra: 1.Palanca amb què es pressiona a la premsa. 2. Filet gruixut ornamental, que pot ser un dibuix o portar text. 3. A la tipografia, la barra horitzontal que uneix dos traços laterals d’un caràcter. També s’anomena perfil, filet i asta transversal o travesser.

Les parts fixes de les lletres són aquelles de les quals no podem prescindir perquè defineixen el caràcter. Alguns elements fixos importants són ascendent (7), descendent (6), asta (3), travesser o asta transversal (2), contrapunxó o contraforma (4), arc o espatlla (9), espina (10), vèrtex (1), etc. Els elements gràfics opcionals són els que no defineixen parts estructurals de la lletra però aporten riquesa formal al caràcter. Les parts opcionals més importants són remat, gràcia o serif (8), ungla o ganxo (11), llàgrima o gota (12), cua (5), coll (13), etc.

–Barra de calibratge: Tira de control de tons amb què es comprova la qualitat de la impressió.

–Barra de distribució: Òrgan de la linotípia que es compon d’una barra disposada a la part superior i paral·lelament al magatzem, dotada a la part inferior d’unes estries amb què arrossega les matrius fins al seu respectiu canal.

–Barra de fracció: Signe tipogràfic (/) que és una barra vertical. S’utilitza per marcar una divisió entre números, i per assenyalar el canvi de pàgina o línia en les transcripcions textuals de caràcter diplomàtic, com a signe abreujat (com per exemple, quan poses “carrer” com a “c/”), etc. Segons la RAE (2010): “Als manuscrits grecs i llatins, que rarament utilitzaven l’espai com a separador de paraules i la lectura dels quals es realitzava en veu alta, s’utilitzava un signe amb forma de barra per separar veus o expressions que no s’havien de llegir unides Després del triomf de l’espai com a separador de paraules, la barra va continuar utilitzant-se com a signe de divisió de paraules a final de línia. A més d’aquest ús auxiliar, tant en manuscrits com en els primers textos impresos, la barra, anomenada vírgula, es va utilitzar com a signe de puntuació amb valor similar al de la coma actual”.

–Barra doble: Signe ortogràfic auxiliar que es feia servir en la puntuació medieval i humanística per assenyalar la divisió de paraules a final de línia. Avui dia s’utilitza per separar el final de línia a la transcripció de textos poètics en línia seguida, per indicar el canvi de paràgraf o pàgina a la transcripció de textos antics, o en informàtica.

–Barra espaiadora: Tecla especial del teclat que serveix per afegir l’espai entre paraules.

–Barra invertida: Signe tipogràfic (\) que és una barra invertida cap al costat contrari que la “barra de fracció”. 2. Símbol tipogràfic en forma de barra inclinada cap a l’esquerra que es fa servir per separar conceptes alternatius o indicar rutes en alguns sistemes informàtics. En tipografia s’anomena també “contrabarra”. TB es diu Antibarra.

–Barra llarga: Barra de fusta, d’uns 2,5 m de llargada, que, per un extrem, es col·loca dins del forat de l’esclop o del fanal de la premsa i que, per l’altre, mitjançant una argolla s’uneix a una corda o cadena que es cargola al torn. Amb l’ajuda dels barrons, per a donar les últimes premsades a la posta de paper que s’està preparant.

–Barra i Teixidó (r), María Teresa (Barcelona – 1755-1757): Se la considera com a filla de Maria Teresa i Josep Teixidó i que va contreure matrimoni amb algú anomenat Barra, encara que mai va fer constar als seus impresos el seu estat de vídua.

 Apareix documentada com a responsable d’una impressió per primera vegada el 1755, i sembla que va perllongar la seva activitat fins al 1757, encara que la seva producció, molt escassa, no sembla assolir la mitja desena d’impressions.

–Barra roscada: Barra roscada amb rosca trapezoidal Unitat de DVD amb barra roscada i motor pas a pas. En mecànica, una barra roscada (caragol de bola en un muntatge amb boles) és un tipus de caragol, generalment llarg, i de gran diàmetre, metàl·lic o de fusta (el material més corrent és l’acer trempat), utilitzat per accionar elements de tancament com una premsa o una mordassa així com per produir el desplaçament lineal dels carros de les fresadores i torns.

–Barral, Pere. (Barcelona): L’any 1956 tenia una llibreria de vell en l’escalinata de la Catedral que va durar poc, ja que es va dedicar professionalment a altres activitats relacionades amb les arts gràfiques.

–Barral i Agesta, Carlos: (Barcelona,1928 – 1989) va ser un editor, polític, i poeta i escriptor català en llengua castellana.

Durant els seus anys d’estudiant va mantenir una intensa amistat amb Jorge Folch i Rusiñol. Aquest poeta va morir tràgicament als 22 anys, i degut a aquest fet, Barral, junt amb altres companys de carrera, li va retre diversos homenatges. Amb alguns d’aquests companys, Barral va formar el grup d’intel·lectuals barcelonins dels anys cinquanta, en el que també hi havia Jaime Gil de Biedma, Joan Reventós, Jaume Ferran, Alfonso Costafreda, Gabriel Ferrater i Alberto Oliart.

El 1952 publicà el seu primer llibre de poemes Las aguas reiteradas, al que seguiren, Metropolitano el 1957, 19 Figuras de mi historia civil el 1961, i Usuras y figuraciones el 1973. A partir de 1975 inicia, amb Años de penitencia, la seva producció en prosa de caràcter memorialista. Després publicaria també Los años sin excusa.

–Barrat: Signe creuat per una o més barres, sigui en sentit vertical, horitzontal o inclinat.

–Barreja additiva del color: La barreja additiva o “síntesi additiva del color” fa referència a un sistema de formació del color en què els colors s’aconsegueixen sumant llums amb diferents longituds d’ona.
Aquesta barreja és la base de la televisió i els monitors (composta pels tres colors primaris; vermell, verd i blau), mentre que les imatges i articles impresos es basen en la síntesi substractiva.

–Barreja substantiva: Sintaxi additiva. Fenònem físic que produeix l’absorció total o parcial de les radiacions lumíniques que incideixen en un pigment i que en determinen la coloració.

–Barreja de tintes: Les tintes de diferent es repel·leixen o no depenent de l’ordre en què es barregin. Una tinta molt fluida no es barrejarà si la posem sobre una tinta viscosa. No obstant, sí que es barrejarà una tinta viscosa que estigui sobre una fluida.

–Barrejar: Ajuntar i emulsionar les pastes de diferents tipus de fibra per obtenir unes determinades qualitats de paper.

–Barrera: Paper que no deixa passar determinats elements (llum, humitat, etc.).

–Barres d’error: Element emprat per visualitzar la variabilitat, la incertesa o el marge d’error estimat en grafiar dades. Aquestes indicacions es representen amb una línia prima en forma de majúscula T, que s’estén per fora dels límits d’una barra, sense importar l’eix on es presenti la vacil·lació.

–Barret: 1.Tapa de fusta del moló de la pila holandesa o cilindre. Tb Barret del cilindre. 2. Peça de la premsa de fusta que assegura les cames de la mateixa per la part superior. 3. El contrapès en forma de barret que tenen les premses de ferro d’alguns autors a la part posterior.

–Barretina: Full de paper . Efecte de dit fenòmen en el color del paper,plegat en quatre parts sempre en el mateix sentit.

-“Barretina” 📕: Era un drapaire conegut amb aquest sobrenom, portava llibres i els deixava per terra al carrer Sant Francesc de Paula. Tenia sort i comprava paper a pes i de tant en tant alguns bibliòfils com Cels Gomis i Elies de Molins trobàvem bones peces per a les seves col·leccions a preus regalats. Però en Barretina, que no era gaire instruït tenia intuïció pels llibres i els que veia enquadernats en pergamí els guardava a casa seva tancat amb clau, als que hi anaven els ensenyava, però no deixava ni tocar-los. Tenia un lloc als Encants de Bellcaire tots els diumenges, en els seus lots sempre tenia llibres bons, però no deixava escollir, calia carregar amb els lots que oferia i no admetia regatejos ni descomptes. Amb els anys va obrir l’armari dels seus llibres, a instància de Tarrades, generós donador de llibres a totes les biblioteques públiques de Barcelona.

–Barró: Cadascun dels dos barrots de fusta, que fan al voltant d’un metre de llarg, de secció quadrada al centre i rodons als extrems, que, en forma de creu, travessen el torn de la premsa. Quatre homes els feien rodar a força de braços per a poder donar la màxima pressió a la premsa. Tb Barrot.

–Barroc: Estil artístic que es caracteritza per l’exuberància de la decoració que amaga les línies essencials. S’aplica el terme a la literatura per designar les obres en què és perceptible un enfarfegament de forma i el predomini de l’accidental sobre allò essencial. També en bibliografia es va fer servir durant algun temps, sobretot aplicat a les enquadernacions amb excés d’ornaments innecessaris.

–Barrot: 1. Reforçador de caixes, galeres, galerins i ‘xivalets’. 2. Es diu de la peça que divideix per meitat la caixa de compondre. 3. Tros de fusta que divideix perpendicularment la caixa per la seva meitat; es diu també a la part del galerí o galera en què es recolza la composició.

–Barta i Prats, Montserrat: (Barcelona, 1906 o 1907 – 1988) va ser una dibuixant i il·lustradora barcelonina molt prolífica als anys cinquanta i seixanta, coneguda pels seus retrats de ballarines i pels temes infantils. Va treballar sobretot temes infantils i als anys cinquanta i seixanta va ser coneguda també pels seus retrats de ballarines, que la crítica de l’època va elogiar pel seu traç suau, pel cromatisme serè i pel seu caràcter amable. També es va dedicar a la il·lustració, especialment per a contes infantils. El Instituto Nacional de las Artes li va encarregar la il·lustració d’El Quixot i el 1960 va participar en un dels contes de la col·lecció Doce cuentos maravillosos escrits per Fabiola de Mora y Aragón el 1955 i publicats per l’editorial Artigas, fent els dibuixos per al conte La niña de los mitones. També hi van participar Manuel J. Arnalot (Flip), Roser Puig (El príncipe de la montaña blanca) i Francisco Alpresa (El hostal de las tres doncellas). Va treballar per les editorials barcelonines Juventud, Hymsa, Roma o l’esmentada Ediciones Artigas.

Durant anys també va ser la responsable del grafisme d’etiquetes i cartells de la fàbrica de productes de perfumeria i sabons Blancafort, també coneguda amb la marca Blavi, de La Garriga. Igualment, va dibuixar figurins per a la revista El hogar y la moda (1946) i postals per a diferents editorials de Barcelona com Edición Colón-Politipia. Artística Benisi, Ediciones Artigas, Ediciones AA (Archivo de Arte), Ediciones JPD, Ediciones Gramont, Ediciones Ancla o Ancora.

–Bartau, Esteve: Impressor de Perpinyà siscentista. El 1645 va imprimir el Fenix català, i el 1651 un Llibre de privilegis… del consulat de mar de la fidelíssima Vila de Perpinyà. El va succeir el seu fill Joan.

–Bartau, Joan: Impressor siscentista, de Perpinyà. Alguns anys després de l’annexió del Rosselló a França, va vendre la seva impremta a Barthélemy Breffel, el qual, al seu torn, se’n va desfer al cap d’uns quinze anys.

–Bartolí, Domènec, litògraf i sindicalista a Barcelona (segle XIX). Participà en la formació del Consell interí de la Unió dels Obrers Noògrafs i Rams Annexos de Barcelona, constituït el 15 d’agost del 1872. El 13 d’octubre del mateix any, el congrés constitutiu del ram l’escollí per al càrrec de tresorer. El setembre de 1873 accedí al càrrec de secretari general de la Unió i, fent ús del seu càrrec, en convocà un congrés per celebrar a la ciutat d’Alcoi i que va tenir lloc el 13 d’octubre del mateix any.

–Bartolí, Josep: Fa només un parell de cartells durant la Guerra d’Espanya, un dels quals amb Salvador Farinyes. Més conegut com a dibuixant dels camps de concentració i com a pintor, la seva obra està estudiada de manera exemplar al volum Josep Bartolí, un creador a l’exili. Dibuixant, pintor, eschttps://cartellistes.blogspot.com/2019/06/cartellopedia-de-la-guerra-civil-2-els.htmlriptor (edició a cura de Pilar Parcerisas), Diputació de Barcelona, 2002. Aquest any la televisió francesa li ha dedicat el documental Bartolí, le dessin pour mémoire, dirigit per Vincent Marie.

–Baruc. Llibre de profecies que forma part de l’Antic Testamet, Aquest llibre, sempre respectat com a canònic, algunes vegades va ser confós com formant part de les profecies de Jeremies. Els jueus mai han reconegut aquest llibre com a canònic però al concili de Florència i després al de Trento es va incloure entre els de la Sagrada Escriptura.

–Bas i Amat, Isabel: (Barcelona, 1931 – Conca, 2023) va ser una il·lustradora i guionista, i de les poques dones que van treballar dibuixant a la revista TBO. Començà la carrera com a il·lustradora de contes infantils als anys cinquanta. El primer treball el va publicar a l’editorial Cliper el 1950. L’any següent va il·lustrar per encàrrec de l’editorial Favencia alguns contes de fades per la col·lecció Margarita, tasca que compaginarà posteriorment amb encàrrecs de l’Editorial Bruguera. L’any 1967 va començar a treballar al TBO. Allí li encarregaren el personatge d’Ana Emília y su família, que normalment apareixia a la contraportada de la revista. També va ser autora dels Pasatiempos del TBO, al costat d’autors com ara Manuel Urda o Bernet Toledano.

–Bas i Blasi, Martí: (Barcelona, 1910 – París, 1966) fou un pintor i dibuixant català. Es va donar a conèixer a Barcelona a l’Exposició de Primavera del 1937 i al Saló de Tardor del 1938. Al llarg de la seva carrera va col·laborar amb L’Esquella de la Torratxa i ocasionalment amb Cigronet. Durant la guerra es va especialitzar en la realització de cartells, i posteriorment es va exiliar a París, on moriria el 1966. A París va col·laborar com a il·lustrador en la publicació Presència Catalana, editada l’any 1952 per l’Institut Català d’Art i Cultura. Un dels membres del consell de redacció era François Mauriac i, entre els articles, hi trobem noms com el de Mercè Rodoreda i Bosch i Gimpera. Martí Bas va estar afiliat al PSUC.

–Bas de page: 1. “Bas de page” és el terme francès acceptat pels estudiosos de la il·luminació medieval, que significa literalment “peu de pàgina”. Forma part de la decoració dels marges —marginàlia— juntament amb les ‘drôleries’, i se’n diferencia per la seva ubicació sempre a la part baixa del full i per presentar escenes emmarcades per l’orla, de contingut burlesc, moralitzant o religiós, que poden tenir o no relació amb el text. 2. Van ser especialment importants a l’aparell icònic dels còdexs de finals del segle XIII i els segles XIV i XV; al segle XV la seva temàtica va deixar de ser burlesca per completar la narració del tema de la vinyeta principal de la pàgina o per a temàtica heràldica.

–Bas i Vich, Pere: Impressor d’Igualada, nascut a Esparreguera el 1897. Fill i successor de Santiago Bas i Rei, amb obrador a Esparreguera on Pere va estudiar l’ofici fins a l’any 1928 que es traslladà a Igualada per establir el seu taller. Estampà moltes revistes igualadines del 1928  fins al 1936: Revista d’Igualada (1929), L’Ideal (1931), La Setmana (1931), Butlletí de l’Ateneu d’Igualada (1933-35), etc. Una publicació important va ser Ariel, Revista de les Arts (1946-1951), impresa impecablement a dues tintes, amb tipus clars i bones reproduccions de dibuixos. També imprimí llibres notables tant pel contingut com per la perfecció de l’estampació, entre d’altres: La pintura medieval catalana, Els Primitius, Els Llibres Il·luminats, de mossén Gudiol, Canigó de Verdaguer, etc., més històries locals de Vilanova i la Geltrú, Esparreguera, Santa Coloma de Queralt, Piera i Palafrugell. Els anys vint i trenta del XX donà cabdal categoria artística als seus impresos.

–Bàscula: Conjunt d’una plataform i d’uns eixos que tendeixen a equilibrar-se, de manera que permeten determinar un pes.

–Base: 1.Part inferior d’una lletra sobre la qual aquesta descansa.

2. Es tracta de totes les espècies químiques (molècula o ió) capaços de captar protons. És el contrari de “àcid”, perquè actua sobre materials àcids o grassos. És només “substància alcalina”. Les seves bases fortes són la “sosa”, la “potassa càustica”, però més dèbils la “cal” i l’amoníac.

–Base de dades: Informació organitzada sobre un tema i una proposta concreta.

–Base de dades bibliogràfica: Conjunt de referències bibliogràfiques emmagatzemades en suport electrònic i estructurades de manera que puguin ser recuperades automàticament.

–Base de dades lèxiques: Emmagatzematge estructurat de la informació que en lexicografia informatitzada serveix per a la gestió d’un diccionari.

–Base de làmpada: El mateix que “cul de làmpada” i “cul de llàntia”.

–Base de làmpada invertida: És una distribució dels paràgrafs contrària al “cul de làmpada”. En aquest cas es van eixamplant segons que passa d’un paràgraf a un altre.

–Base del cosit: Element (tapa o quadern) al qual està subjecte el fil al començament del treball i a partir del qual es cusen resta d’elements.

–Basi, Armand: (Barcelona, 1924 – 9 de gener de 2009) va ser un empresari i dissenyador català, cofundador de la firma de moda que porta el seu nom.

En la dècada de 1980, Armand Basi va crear la seva pròpia firma comercial i de moda, que va anar abastant, no només l’àmbit del disseny i producció de peces de vestir, sinó també de complements, perfumeria, rellotges, joies, sabates i bosses arribant a tenir amb més 400 botigues pròpies a Europa, Amèrica del Nord i Àsia. Lluís Juste de Nin n’és el seu dissenyador més notable i des del 2000 també el director creatiu.

–Basílics: Llibres que contenen en llengua grega el Dret Romà, arreglats per Basili de Macedònia (c.813-886), que va ser mosso d’estable de Miquel II i que, gràcies a aquest treball, va aconseguir el tron ​​imperial. És el primer i potser l’únic home que ha degut als llibres ser emperador.

–Basíliques: Col·lecció de lleis formades per ordre de l’emperador bizantí Basili el Macedoni (c.813-886) i del seu fill Lleó (c.866-912).

–Basilisc: Figura que representa un animal fabulós amb el cos d’àguila i la cua de rèptil.

–Baskerville, John: (1706-1775: (1706-1775: De professor de cal·ligrafia va passar a exercir d’envernissador i lacador, aconseguint una folgada posició i va fondre uns elegants tipus (inspirats en alguns de William Caslon) d’aspecte geomètric i va imprimir esplèndides edicions de clàssics grecs i llatins. Juntament amb John Whatman, va aconseguir elaborar un paper molt llis, a més de millorar l’opacitat de les tines. També es va aplicar a millorar les tintes i diversos procediments relacionats amb la impressió.

Va dedicar set anys a una magnífica edició ‘in quart’ de poesies de Virgili (Bucólica, Georgica et Aeneis), amb una edició de 1.500 exemplars, apareguda el 1757, així com d’Horaci, Terenci, Lucreci i Juvenal; i també una bella edició de l’epopeia ‘El paradís perdut’, del poeta John Milton. La Bíblia’ in folio’ que va imprimir el 1763 per a la Universitat de Cambridge està considerada un dels llibres més bells mai realitzat.

–Baskerville:Tipografia dissenyada al segle XVIII per John Baskerville, un tipògraf anglès dotat d’una gran delicadesa, elegància i claredat en el disseny de tipus i composició de les pàgines. L’excel·lent qualitat de les seves impressions va influir grans tipògrafs com Didot o Bodoni. No obstant això, després de la seva mort, els seus tipus van romandre desconeguts durant més de 150 anys, fins que Bruce Rogers, un dissenyador nord-americà, els va rescatar, reeditant-los per a Monotype el 1924 i Linotype el 1931. El tipus Baskerville posseeix unes proporcions generoses. La diferència més gran entre aquesta i les tipografies anteriors rau en una diferència més gran entre els pals fins i gruixuts. És una tipografia llegible i clara, molt apropiada per a llibres de text.

–Bass, Saul: (Nova York, 8 de maig de 1920 – Los Angeles, 25 d’abril de 1996) va ser un reconegut dissenyador gràfic nord-americà, conegut pel seu treball a la indústria cinematogràfica i en el disseny d’algunes de les identitats corporatives més importants dels Estats Units.
Saul bass irromp al camp de la comunicació audiovisual, introduint moviments a les seves imatges fixes, simplificant formes, i utilitzant estructures geomètriques senzilles però molt expressiva. Així mateix, l’estil estètic de l’autor està molt caracteritzat per la utilització de gammes de colors plans, limitada a la combinació del negre, el groc i el vermell en diferents escales. Així mateix, a les obres d’aquest autor, es poden evidenciar recursos gràfics com la tècnica del collage, figures d’aparença retallada i tipografies irregulars.

–Bassa: Dipòsit d’aigua clara per a la tina o les piles.

–Bassat i Coen, Lluís (Barcelona, 1941): és un publicitari català, fundador de l’agència Bassat & Asociados el 1975 (avui en dia, Ogilvy & Mather). També és conegut com a col·leccionista d’art. A la darreria de la dècada des anys seixanta va portar a terme amb èxit una campanya de promoció de les màquines d’afaitar Filomatic de l’empresa Industrias Bassat S.A., del seu pare. L’any 1975 va fundar Bassat & Asociados, una petita agència de publicitat que va començar a Barcelona amb tres empleats i un client. A la fi de la dècada de 1970 es va fer molt conegut amb el cèlebre anunci «Avecrem, xup, xup» per l’empresa de la Gallina Blanca. L’any 1980 es va associar a una gran organització multinacional, Ogilvy & Mather, que va adquirir una participació en l’empresa formant d’aquesta manera el grup Bassat Ogilvy Iberia.  

L’any 2004 va ocupar el primer lloc en la llista de les deu persones que més han influït en el sector de la publicitat, segons una enquesta dels lectors del portal Marketing Directo.

Lluís Bassat és col·leccionista d’art. Amb la seva esposa, Carmen Orellana Ribas, ha reunit una col·lecció d’unes 1.500 obres d’art contemporani, la gran majoria catalanes. Un miler d’elles seran donades a la futura col·lecció permanent del Museu d’Art Contemporani de Catalunya

–Basse-taille: Tècnica de decoració “esmaltada” utilitzada durant el gòtic en què els compartiments es realitzen per mitjà del modelatge del material-base. Es treballa amb esmalts translúcids que es col·loquen als compartiments modelats per després fondre’ls.

–Bassols, Manuel: (Barcelona, 1699 – Barcelona) El 1714, amb quinze anys es va afermar amb l’impressor Josep Teixidó. Va fer un aprenentatge de quatre anys.

–Bastarda: 1. Lletra d’impremta que imita l’escriptura bastarda. 2. Escriptura que apareix en certes cancelleries a mitjan segle XIV, emprada també per a la redacció de còdexs, sobretot en llengua romànica. Vegeu  “itàlica”.

–Bastardes i Porcel, Albert: (Barcelona, 5 de juliol de 1934 – 24 de setembre de 2002) fou un editor català, net de l’advocat i polític Albert Bastardas i Sampere, nebot del llatinista i romanista Joan Bastardas i Parera i germà de l’arquitecte Albert Bastardes i Porcel. Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona, va estar vinculat amb l’antifranquisme català. El 1961 fundà Edicions 62 amb Max Cahner. També amb Cahner reorganitzà les revistes Germinabit i Serra d’Or, publicació que va dirigir des dels seus inicis. Del 1992 al 1996 va presidir l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. 

–Bastardes i Porcel, Ramon: (Barcelona, 1934 – 2002) fou un editor català, net de l’advocat i polític Albert Bastardas i Sampere, nebot del llatinista i romanista Joan Bastardas i Parera i germà de l’arquitecte Albert Bastardes i Porcel. Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona, va estar vinculat amb l’antifranquisme català. El 1961 fundà Edicions 62 amb Max Cahner. També amb Cahner reorganitzà les revistes Germinabit i Serra d’Or, publicació que va dirigir des dels seus inicis. Del 1992 al 1996 va presidir l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

–Bastidor: 1. Marc on es tensa amb cordes la pell mentre s’adoba. 2. Armadura de fusta on es col·loquen els cordills per cosir els llibres. 3. Marc exterior, de dimensions variables (costat llarg, costat curt, profunditat a què s’apliquen les columnes), de fusta d’avet Douglas o de pi resistent a l’aigua i als additius químics a l’interior de la polpa. Sobre el marc es fixa aleshores, amb claus de coure o llautó, la seda o la tela filada.

–Bastinos i Coll, Joan: (Barcelona, 1816 – 1893) Llibreter i editor. Establert el 1840 com a relligador i llibreter, amb l’ajut del seu fill Antoni Joan Bastinos i Estivill, va fundar (1842) l’editorial Bastinos, dedicada especialment a la publicació d’obres didàctiques de llengua castellana, d’una gran difusió a la Península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina. Afiliat al partit progressista, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona. També fou el pare de Julià Bastinos i Estivill. Va continuar la tradició de la casa Estivill i va continuar publicant auques, ventalls, romanços i sainets. El 1860 va començar a especialitzar-se en material escolar, obres docents i pedagogia. Els primers llibres que va publicar de tal classe van ser una Urbanitat en vers i una Ortografia al Dictat.

–Bastinos i Estivill, Antoni Joan: (Barcelona, 1838 – 1927) fou un editor i polític català. Era fill del també editor Joan Bastinos i Coll, qui el 1842 havia fundat l’Editorial Bastinos especialitzada en l’edició de llibres d’ensenyament primari de castellà, i que van assolir una gran difusió a Espanya i a Amèrica Llatina. Va dirigir la secció editorial de la llibreria del seu pare. Va escriure llibres de pedagogia. Fundà la revista El Monitor de Primera Enseñanza, que es va editar de 1859 a 1900. Va participar en l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. A les eleccions municipals de 1891 i 1899 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona pel Partit Conservador pel districte Universitat. Fou soci de Foment del Treball Nacional i de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.

–Bastinos, 📕 : Joan Bastinos i Coll, nascut el 1816, va treballar com a dependent, molt jove encara, a la casa Estivill. Serafí Veguer, administrador del Centre Editorial (“Panorama Universal”), famosa publicació de l’època, veient en el jove Bastinos condicions notables, li va proposar la creació d’un taller d’enquadernació, annex a l’editorial.

Bastinos va acceptar i des de llavors va quedar unit a la casa. A més va contraure matrimoni amb la filla d’Estivill, Esperanza, a qui el seu pare va deixar la secció de llibreria, que Bastinos va posar al seu nom, al carrer Boqueria i que va regentar durant trenta anys.

Va continuar la tradició de la casa Estivill i va continuar publicant auques, ventalls, romanços i sainets. El 1860 va començar a especialitzar-se en material escolar, obres docents i pedagogia. Els primers llibres que va publicar de tal classe van ser una Urbanitat en vers i una Ortografia al Dictat.

En córrer dels anys, la casa Bastinos es va titular Juan bastinos i Fills; J. i A, Bastinos; A. Bastinos. I ja al cim de la popularitat, l’establiment va ser adquirit pel prestigiós llibreter Josep Bosch.

–Bastonet: Suport de paper, corda o cuir sobre el qual es broda la capçada.

–Bastons: Així es designen uns caràcters molt elegants, iguals a tot l’ull, sense atenuacions, sense clarobscurs i sobretot sense filets.

–BAT: El mateix que “proba final”.

–Batan: Màquina formada per grans maces de fusta, utilitzada per espolsar i desfibrar els draps dels quals es fa la pasta de paper. També es diu Batà.

–Batanar: donar cops amb el batà.

–Batak: Vegeu “manuscrit batak”.

–Batanatge: 1. Colpejat amb el mall. 2. Operació d’acabament consistent a sotmetre les pells i els cuirs a l’acció copejadora del bombo.

–Batedor: 1. Operari encarregat d’entintar la forma a la impressió antiga. 2. Instrument amb què a les fàbriques de paper es talla i bat el drap abans de ficar-lo a les piles. 3. Era un dels operaris oficials a la impremta manual, encarregat d’entintar suficientment i adequadament la forma amb les bales, evitant les taques al plec. 4. El batedor era el coadjutor del tirador, per la qual cosa estava subordinat a ell. Era un treball minuciós i polit. Després de l’entintat i barreja de tinta, el batedor havia de rentar les formes amb lleixiu per reutilitzar-les.

–Batedor d’or: El que fa pans d’or o plata per a daurar o platejar llibres.

–Batent: En tipografia i disseny gràfic, duplicat d’un text que se situa darrere d’aquest amb un petit desplaçament lateral i vertical i li dona una certa aparença tridimensional.

Un text amb un batent blanc nítid.

Un text amb una ombra o batent obscur desenfocat.

Les batents se solen fer servir per facilitar la lectura d’un text sobre un fons visualment complicat o simplement per destacar-lo.

Un text amb una batent vermella nítida.

El duplicat pot ser més clar o més fosc que el text original i pot ser nítid o estar lleugerament desenfocat. Quan està desenfocat se sol anomenar “ombra”.

–Bateria: Conjunt de rodets d’una màquina impressora que reparteixen la tinta.

–Batifuller: Artesà que fa pans d’or, d’argent o altres metalls, batent-los a cops de martell.

–Batik: 1. Es tracta d’una tècnica de tintat. 2. Materials tintats amb aquesta tècnica, que poden ser paper o tela. 3. Tècnica artesanal oriental, procedent de l’illa de Java, amb la qual s’acoloreixen teles de seda per successives immersions en tints líquids, avui també s’aplica artesanalment a papers de fibres llargues (és molt utilitzat el paper Kraft per aplicar aquesta tècnica), donant lloc al paper batik, que és molt usat en la decoració, etc.

–Batlle, Ramon📕: Era un senyor seriós, sempre amb un puro, anava a Santa madrona i feia estades a la barraca de l’Eroles. Triava llibres amb aire senyorívol, en comprava algun i marxava seriós i sempre amb el puro. Recorria les llibreries, estimava els llibres i es dedicà a col·leccionar els místics espanyols, litografies romàntiques, llibres catalans impresos en paper de fil, degudament enquadernats i aquells que tenien a veure amb Catalunya i Barcelona. Coneixia els llibres i els llibreters i sabia guardar les distàncies, si trobava car un llibre el deixava amb naturalitat o bé regatejava el preu amb gran discreció. Els llibreters el tenien per un bon client.

–Batlle i Martínez, Joan Baptista: (Barcelona, 12 de febrer de 1869 – Barcelona, 15 de març de 1939), fou un llibreter, bibliòfil i col·leccionista de goigs català.

 De 1880 a 1882 fou dependent de la Llibreria Oliveres i posteriorment, de 1882 a 1894, estudià al Seminari Conciliar de Barcelona. Després d’haver estat treballant com a aprenent a la llibreria de Baldomer Gual («can Mero»), l’any 1895 fundà la llibreria i editorial L’Arxiu, al carrer al carrer de la Tapineria 28, de Barcelona; posteriorment traslladada, el 1910, al núm. 66 del carrer de l’Argenteria i, posteriorment, el 1916, a la “via Diagonal” núm. 442.

Promogué i dirigí la publicació dels anuaris “Calendari Català” (1898 – 1905), que aplegaven escrits dels escriptors més destacats d’aquells temps i algunes referències al moviment catalanista. És autor de Rondalles catalanes (1895-1909), Assaig de bibliografia barcelonina (1920) i Los goigs a Catalunya al segle XVIII (1925).

–Batlle i Mir, Jaume:  (Barcelona, 1801 – Sarrià, 1865) fou un pintor i gravador català. Va treballar com a professor de dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Es va especialitzar en obres de pintura històrica. Com a gravador professional, va ser un dels primers proveïdors de gravats en fusta per a l’impressor Antoni Bergnes de las Casas. Fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

–Batlle Tejedor, Àngel 📕: Fundador l’any 1934 de l’antiga Llibreria Angel Batlle del carrer de la Palla, 23 de Barcelona. El 1934 Àngel Batlle Tejedor compra la botiga al també llibreter José Mas. Com era habitual a l’època, viu al pis de sobre la botiga. El 1945 Joan Batlle Benedé amb quinze anys comença a ajudar el seu pare a la botiga. El negoci creix i prospera. El 1978 Àngel Batlle Reyes s’incorpora al negoci als setze anys. Amb l’aparició d’Internet, inicia la venda de llibres en línia. L’any 2020 tanca definitivament, pocs mesos després de traslladar-se al número 25 del mateix carrer.

–Batlló Samón, Josep: (Caldes de Montbui, Barcelona, 9 de juliol de 1939 – 2 de novembre de 2016) va ser un editor, antòleg, poeta, crític literari i llibreter català. Fundador de la col·lecció de poesia El bardo, que va dirigir entre 1964-1974, i l’editorial Taifa. D’entre les seves aportacions editorials al context i difusió de la poesia espanyola de la segona meitat del segle xx sobresurt la seva Antología de la nueva poesía española, la primera edició de la qual fou publicada l’abril de 1968.

Fill d’un jardiner, va passar la seva infància i joventut en Sevilla, on va arribar a representar peces com Final de partida de Beckett, i iniciar la seva activitat poètic-editorial amb la creació de la revista La Trinchera (frente de poesía libre), en novembre de 1962 (junt amb Manuel Guerra Pelufo i Amelia Romero); publicació de la qual solament apareixerien tres nombres (els dos últims editats ja a Barcelona el 1966), però que va servir de model a La píldora, revista il·legal creada a Barcelona el 1967 -a partir d’unes reunions amb Amelia Romero, Rosa Garrido i Manuel Abellán- i desapareguda en novembre de 1969. A partir de 1972 edita Camp de l’Arpa, amb Juan Ramón Masoliver com a director.

La seva obra poètica inclou Los sueños en el cajón (1961), La mesa puesta (1964), Tocaron mi corazón (1968), Primera exposición (1970) i Canción del solitario (1971).

Batlló, qui amb el pseudònim de Martín Vilumara va fer crítica literària i social a les pàgines de Triunfo, i que va arribar a publicar sense signatura obres de difícil classificació com el seu Primer centiloquio del heterónomo, ha freqüentat també temes d’història, paisatge i costums catalans, amb títols com a Costa Brava (1976), Barcelona en color (1978) o la Guía de la provincia de Barcelona (1979), totes editades a León: Everest traduïts a l’anglès, al francès i a l’alemany.

–Batllori i Jofré, Antoni: (Barcelona, 1915 – 1999) fou un dibuixant il·lustrador català, pare del dibuixant i caricaturista Toni Batllori. És considerat un dels darrers representants de l’escola d’il·lustradors amb influència de Joan Junceda. Abans de la guerra civil espanyola publicà dibuixos i acudits a En Patufet, L’Esquitx, Pocholo i TBO. Després de la guerra continuà publicant dibuixos al TBO i tractà d’impulsar el còmic en català a través d’Els Infants el 1956. Aquest mateix any, va dibuixar per Hispano Americana de Ediciones el quadern núm. 3 de la col·lecció Història i Llegenda, que duia per títol, L’Espasa de Virtut. Una altra publicació de còmic en català, en la qual va dibuixar, fou pel nou Patufet (1970).^[1] També va il·lustrar llibres, goigs, realitzà exlibris i intervingué en el muntatge de pel·lícules de dibuixos animats.

–Batre: 1. Treballar l’or, el coure o un altre metall a cops de martell fins a reduir-los a xapes o làmines. 2. Reduir el gruix d’un volum donant-li cops amb una massa.3. Distribuir la tinta sobre la taula per mitjà del corró o les bales per fer-la més fluida i homogeneïtzar-la. 4. Colpejar el volum amb un mall o martell o premsar-lo per disminuir-ne el gruix i fer que desaparegui l’empremta de la impressió tipogràfica. 3. Ajustar i acomodar les raimes de paper després d’haver-les format. 5. Talleu el drap abans de ficar-lo a les piles o sota els cilindres. deixant de banda el que es troba en males condicions. 6. Part de la construcció del llibre. Martellejar el llom i cap dels quadernets per treure’ls possibles desperfectes.7. Part de la fabricació del paper. Martellejar el paper fins a donar-li la consistència, gruix i llisor adequats. 8. Part de l’adobament de la pell. Donar cops sobre la pell amb el martell per treballar-la. 7. Martellejar el metall per a aplanar-lo.

–Batre la tinta: L’acte de distribuir-la sobre la taula.

–Batut: 1. Operació que consisteix a distribuir la tinta sobre la taula per mitjà de les bales o del corró per fer-la més fluida i homogeneïtzar-la. 2. Operació de l’enquadernació que consisteix a copejar amb un mall o martell el volum format pels plecs impresos per aplanar-lo.

–BAU. Centre Universitari d’Art i Disseny de Barcelona. És un centre d’estudis universitaris d’arts i disseny ubicat a Barcelona i adscrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, que imparteix estudis oficials de grau en Disseny i grau en Belles Arts dins l’Espai Europeu d’Educació Superior.

–Baucis Tulia, Joan: Exlibrista nat a Barcelona l’any 1896. Dibuixant autodidacte. Col·leccionista d’exlibris, numismàtica i ceràmica, i amant dels llibres, dibuixà, sense directrius professionals, uns quants exlibris, destinats exclusivament a la seva biblioteca particular i al canvi. Fou una manifestació esporàdica de les seves aptituds per al conreu del dibuix exlibrístic, que consignem com a exemple digne d’imitació.

–Baud: Quan es transmeten dades, un baud és el nombre de vegades que canvia l’estat del mitjà de transmissió en un segon. Com que cada canvi d’estat pot afectar més d’un bit de dades, la taxa de bits de dades transferides (per exemple, mesura en bits per segon) pot ser superior a la taxa de bauds corresponent.

–Bauer Types: Blog dedicat a la divulgació dels articles, tendències, notícies i esdeveniments del sector tipogràfic. A Barcelona.

–Bauhaus: El prototip d’aquesta tipografia va ser dissenyada per Herbert Bayer, professor de la famosa escola Bauhaus a Dessau, Alemanya, l’any 1925 en la tasca de crear una tipografia Universal. El seu disseny respon a les conviccions i l’estil propi de l’escola, buscant la funcionalitat en l’eliminació d’elements deixant la tipografia en la seva aparença més elemental. Edgard Benguiat juntament amb Victor Caruso van redibuixar la tipografia el 1975 per a la ITC. El resultat va ser una lletra composta de formes geomètriques, molt simple i monòtona, reflectint l’estil de l’època però que no va passar la prova del temps perdent la universalitat i l’objectivitat que pretenia. Pot ser utilitzada en dissenys amb reminiscències dels anys 20 i a l’època de l’Art Decó amb línies simples, netes i contraformes sense tancar.

–Bauhaus, Escola: És un terme comú per a denominar la Staatliches Bauhaus, una escola d’art i arquitectura a Alemanya que fou fundada el 1919 per Walter Gropius a Weimar (Alemanya) durant la República de Weimar, fou clausurada per les autoritats prussianes (en mans del partit nazi) l’any 1933. Bauhaus també denomina l’aproximació al disseny i el model educatiu que desenvolupà i aplicà l’escola. El nom es tradueix (del verb alemany bauen: construir) com a “Casa d’Arquitectura”. L’Estil Bauhaus va esdevenir un dels corrents amb més influència en l’arquitectura moderna.

Segell de la Staatliche Bauhaus, dissenyat per Oskar Schlemmer i utilitzat des de 1922

–Bauzá, Bartolomé 📕: (Vilafranca de Bonay, 1876 – Barcelona, 1943). Ens arriba a Barcelona a principis del segle XX s’associà a una llibreria, La Saltadora i en companyia de la seva dona, Emília Estivill, fundà l’editorial B. Bauzá. Sembla que era una de les que més imprimia en tota mena d’especialitats, sobretot literàries amb un total de 13 col·leccions, 5 subcol·leccions i una colla de sèries. Les principals col·leccions foren La Novela interesante, nascuda el 1922 amb 140 títols, al costat de novel·les romàntiques i sentimentals una altra col·lecció batejada d’avantguarda, una tercera de literatura anomenada estimulant (d’assaig), una quarta de literatura festiva i satírica, una cinquena de literatura per a la dona, una sisena de literatura militar i una setena de literatura per a joves. Després afegí una col·lecció d’autors contemporanis, una, la Fantasio, de novel·les i contes. I altres sobre Aventuras, Detectius, Poesies, Episodis històrics, etc. Tenia una secció de llibre pràctic (50 títols), una altra sobre ocultisme amb una Biblioteca de Teosofia y Orientalismo i una altra de Ciencias Psíquicas. Per acabar, cal esmentar els llibres escolars, una Biblioteca de Deportes y Juegos, Libros para Traducciones, Los reyes del Toreo, Feminismo y Publicaciones Económicas.

–Bavera: Trossos de tela o de cartó que el gravador en fusta era col·loca davant de la seva boca per impedir que l’alè escalfi la tinta de dibuixar. Els litògrafs se serveixen també de la bavera, doncs l’alè es condensa en la superfície de la pedra, desfaci ràpidament la tinta o el llapis i obliga a interrompre el treball.

–Baxarias, Bartomeu 📕: El seu para Francesc Baxarias tenia una impremta, La Catalana, al carrer balmes i entre 1905 i 1905 publicà tres volums del Diccionari popular de la Llengua catalana, de Josep Aladern. D’aquest establiment és per la pista cap a l’any 1913, quan sembla que Bartomeu Baxarias s’associa sobretot a una revista teatral, De Tots Colors (1908-1913), que seguint la línia d’altres publicacions periòdiques publica una biblioteca integrada pels fulletons que publicava enquadernats i paral·lelament publica també capçaleres de caràcter polític. Però el més important van ser una col·lecció, Literatura Sensacional, amb 37 volums, il·lustrada per Junceda i centrada en la figura de Sherlock Holmes i que constitueix el primer intent, en el segle XX, de publicitat narrativa detectivesca en català.

–Bayarri, Ignasi, tipògraf i internacionalista a Barcelona (segle XIX). Va ocupar el càrrec de secretari corresponsal per la comarca de l’Est de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola de l’AIT, després de ser escollit en el transcurs del congrés que aquesta organització va celebrar a Barcelona el 13 d’octubre de 1872.

–Bayerri i Bertomeu, Enric: Raval de Jesús, Tortosa (Baix Ebre), 1882 – Tortosa (Baix Ebre), 23 de setembre de 1958. La seva tasca com a historiador de l’art estigué directament relacionada amb la seva vida professional al capdavant del Museu i Arxiu Municipal de Tortosa i es mostra clarament reflectida en la seva monumental (i inacabada, a causa de la seva mort) obra, Historia de Tortosa y su comarca, la qual conté en alguns dels seus nou volums interessants notícies relatives al passat artístic de Tortosa i el seu territori més proper.
  Però, sense cap mena de dubte, la seva principal aportació a la història de l’art és el llibre Los códices medievales de la catedral de Tortosa, editat pòstumament l’any 1962 i on fa un detallat inventari dels còdexs i biblioteca catedralícia. Amb aquesta publicació es culminava un llarg procés de classificació d’aquell important fons bibliogràfic medieval, un dels més importants de Catalunya, tant en nombre com en qualitat d’exemplars.

–Bazend: Llibre de la religió de Zoroastre, que els perses van creure estava escrit per aquest mateix legislador.

–Bcc: (còpia cega, còpia oculta) És una de les línies que componen la capçalera d’un missatge de correu electrònic i la seva finalitat és incloure un o més destinataris d’aquest missatge la identitat del qual no apareixerà al missatge rebut pel destinatari o destinataris principals. L’etiqueta de la xarxa dicta suprimir, o almenys limitar-ne al màxim, l’ús d’aquest procediment perquè en certa manera s’està ocultant el destinatari que el missatge arribarà a altres persones. Per contra, se’n recomana l’ús quan cal enviar un missatge a un nombre alt de destinataris, per evitar que la capçalera del missatge sigui de grans dimensions. Bcc és un acrònim de la frase anglesa blind carbon copy (còpia cega en paper carbó).

–Beà, Josep Maria: (Barcelona, 1942) és un autor de còmics, il·lustrador, novel·lista i editor que es va formar a l’agència Selecciones Ilustradas i que va destacar pels seus còmics de terror que va editar per l’editorial Warren Publishing a la dècada de 1970 i pels còmics de ciència-ficció i de fantasia d’arrel surrealista de principis de la dècada de 1980. Va ser al costat de Carlos Giménez, Enric Sió, Esteban Maroto i Jordi Bernet un dels renovadors del còmic espanyol. També va ser el primer autor espanyol a desenvolupar i dibuixar els seus propis guions als Estats Units. Va signar algunes de les seves obres amb variacions del seu nom com ara José Beá, José Mª Beá i amb pseudònims com Norton o Sánchez Zamora, mitjançant els quals va abordar el còmic eròtic o el còmic policíac. Josep Maria Beà és un dels autors més importants del boom del còmic adult a Espanya.

–Beatus: 1. Nom amb què són coneguts certs còdexs medievals que contenen el Comentari a l’Apocalipsi i el Llibre de Daniel, escrits pel Beat de Liébana, que constitueixen les creacions més característiques de la miniatura alt-medieval espanyola. 2. S’ha pres com a data de redacció de l’original l’any 776.

A cadascuna de les successives còpies, se les coneix amb el nom del monestir on van ser elaborades, o bé, pel lloc on es conserven. El Beat de Sitges i el Beat de l’Escorial són exemples d’aquest tipus de còdexs. 24 dels còdexs conservats estan profusament il·luminats.

Beatus d’Urgell

–Bec: 1. Extrem de la ploma d’escriure que escampa la tinta damunt el paper. Nota: Forma llatina: acumen pennae. 2. Part d’una lletra que té una relació analògica amb la part de les mandíbules dels ocells que rep el mateix nom.

–Beceroles: 1. Primers rudiments d’una ciència, d’un art. 2. Llibre per a aprendre les lletres. Tb Abeceroles.

–Beck, Henry Charles:  (Londres, 1902 – Southampton, 1974), conegut com a Harry Beck, fou un enginyer conegut per la creació de l’actual mapa del metro de Londres el 1931. Beck va dibuixar un esquema mentre treballava com enginyer al metro de Londres. LUL (London Underground Limited, l’operadora de la xarxa) al principi fou escèptica per la proposta radical de Beck, però finalment fou introduït de forma temptativa el 1933. Immediatament va esdevenir popular i LUL va adoptar la tipologia del mapa. Actualment Transport for London continua utilitzant el disseny del mapa de Beck per a la realització de l’actual mapa del metro i altres sistemes del món també han adoptat el concepte.

–Bécquer i Domínguez, Carles: (Barcelona, 1889 — Barcelona, 1968) Dibuixant. Es formà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i començà la tasca artística a París (1909-21). Excel·lí en els temes animalístics, que resolia amb traça i simplicitat.

–Bedoll: Beç. Arbre de la família de les betulàcies. La cel·lulosa de les seves fibres es fa servir en la fabricació de paper.

–Beelde-Makers: Nom donat als estampadors d’imatges de la Corporació de Sant Joan Evangelista de Bruges, el 1454. Als venedors d’imatges se’ls coneixia pel nom de Prenter-vercoopers.

–Behrens, Peter  (Hamburg, 1868-Berlín, 1940): Arquitecte alemany, precursor del disseny industrial modern. Va dissenyar per a la fàbrica alemanya d’electrodomèstics AEG, des de ventiladors, rellotges, escalfadors, cafeteres elèctriques, torradores i assecadors de cabells fins a plantes fabrils i habitatges. Per a aquesta mateixa empresa va dissenyar la imatge corporativa (alfabet, logotip, catàlegs, publicitat), sent el primer desenvolupament d’aquest tipus a la indústria del disseny. Al seu estudi van treballar joves que més tard es van convertir en grans mestres del moviment modern: Walter Gropius, Ludwig van der Rohe i Le Corbusier.

–Beina: Arruga impossible de trreure que de vegades tenen alguns fulls, causada per defectes dels saials o perquè el llevador els ha posat arrugats sobre la banca de llevar.

–Bekk: Aparell que mesura el temps de pas d’un determinat volum d’aire per la superfície del paper, en funció de la seva rugositat o llisor.

–Belart, Pasual: Dona d’alta en la contribució industrial la seva impremta. Que va ser l’única a Tremp al llarg del segle XX.

–Belinògraf: Aparell per reproduir a distància fotografies i altres documents per mitjà dels circuits telefònics ordinaris.

–Bell: Tipografia dissenyada per Richard Austin el 1788 quan treballava per a la John Bell’s British Type Foundry. Està inspirada en les tipografies modernes d’aquella època com la Didot francesa, accentuant-ne les formes verticals i el contrast dels pals fins i gruixuts. Es va fer servir per imprimir el diari publicat per Bell “The Oracle”. Stanley Morison la va considerar com la primera tipografia moderna anglesa i el 1931 la va recomanar a Monotype per realitzar una reconstrucció. Per a aquest facsimil es va utilitzar com a base les matrius que tenia en el seu poder la fosa Stephenson Blake & Co. La versió digital va ser desenvolupada sota la supervisió de Robin Nicholas.

La seva gran llegibilitat i l’àmplia família amb què compta —amb nombrosos pesos diferents, caràcters alternatius i decorats— juntament amb la seva enorme elegància fa que sigui una bona opció com a tipografia de text en llibres i revistes i que funcioni meravellosament com a tipografia de titulars i exhibició. De fet, va ser molt esmentada per Jan Tschichold a molts dels seus escrits sobre disseny.

–Bell Gothic: Creada el 1937, va ser la primera tipografia dissenyada específicament per ser utilitzada en guies telefòniques. Antigament aquestes eren impreses usant una gran varietat de tipografies que dificultaven enormement la seva llegibilitat. Per això, la companyia telefònica nord-americana Bell va decidir contractar Chauncey H. Griffith a causa de la seva experiència en la llegibilitat de tipografies per a diaris. Griffith va crear aquest compacte abecedari que facilita la inclusió d’una gran quantitat d’informació en poc espai. A causa de la seva gran alçada de la x i l’existència de tres gruixos diferents, conserva la seva enorme llegibilitat en mides molt petites i impressions de baixa qualitat. És una bona elecció per a dissenys on es presentin grans llistats com a directoris o catàlegs.

–Bellafont i Senties, Immaculada: Més coneguda com a Imma Bellafont (Vic, Osona, 12 de gener de 1949) és una llibretera i activista cultural catalana, que ha estat presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya entre els anys 2006 i 2010.

El 23 d’abril de 1976, va començar la seva trajectòria en el món llibreter treballant la llibreria La Tralla, a Vic, en un projecte obert per iniciativa de diversos socis, un establiment que, més enllà de la difusió i venda de llibres, va esdevenir un dels principals dinamitzadors de la vida cultural de la ciutat i de la comarca osonenca. Al cap de poc, els socis van voler traspassar la llibreria a una distribuïdora de Barcelona. Llavors Imma Bellafont es va convertir en la propietària. Durant tots aquests anys, des de La Gralla va organitzar multitud d’actes culturals, col·loquis, conferències, etc. 

El 2006 es va convertir en la presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, substituint Neus Ribatallada, de la llibreria Paideia de Sant Cugat, que havia ocupat el càrrec durant els dos anys anteriors. Bellafont es va mantenir com a presidenta fins al 2010, en què fou substituïda per Antoni Daura, encara que va continuar formant part de la Junta Directiva del Gremi com a vocal.

–Belldeken-Printers: Antigament nom donat als impressors d’imatges sagrades als Països Baixos.

–Belle-Page: En francès, així es denomina la pàgina col·locada a la dreta de cada full. Així doncs, totes les pàgines nones són Belles-pages. Als llibres ben impresos i de categoria és indispensable que els capítols comencin en aquestes pàgines. El mateix principi s’ha de seguir per col·locar els gravats, encara que en molts casos no és totalment necessari. És indubtable que aquest sistema és més elegant, ja que resulta més destacat el capítol o el gravat.

–Bellver i Tomàs, Blai: (Xàtiva, 1818- 1884) Tipògraf i escriptor satíric valencià. De filiació política liberal, col·laborà en diversos periòdics d’aquest caràcter, especialment en La Federación (1870), on signava amb el pseudònim d’El Músic Major. Publicà opuscles de poemes humorístics, sovint destinats a ésser difosos en festes populars. La seva obra més important és La creu del matrimoni (1886), narració fantàstica, en prosa i en vers, de to sarcàstic i a estones obscè, que fou objecte de condemna i persecució per l’arquebisbe de València. El seu prestigi editorial anà vinculat sobretot a l’elaboració d’uns cartipassos per a la instrucció cal·ligràfica dels escolars, intitulats quaderns d’instrucción pública. S’especialitzà en edicions relacionades amb l’ensenyament, per la problemàtica del qual sentí un viu interés, així com catecismes religiosos, cromos, plecs de soldats, calcomanies i estampes. També tingueren gran difusió els col·loquis, les auques i els fulls solts.

Amb una altra ambició, tragué a la llum periòdics, com La Fortuna (1844), El Setabense (1848) i La Correspondencia del Júcar (1870), i alguns llibres com Xàtiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857), de Vicent Boix.

–Beltrán, Francisco: Llibreter i editor establert a Madrid, que va dedicar tota la seva visa als llibres. Va escriure un ‘Catàleg biobibliogràfic’ de les obres que ell posseïa relatives a la bibliografia, d’un gran interès per als aficionats al llibre. També va publicar ‘El libro y la impremta’, on es recullen moltes de les coses que s’han dit i escrit sobre aquest tema.

–Bembo:Els orígens d’aquesta tipografia daten de l’any 1495. La impremta d’Aldus Manutius, a Venècia, va utilitzar aquesta romana dissenyada per Francesco Griffo per imprimir ‘D’Aetna’, llibre de Pietro Bembo on explica la seva visita a la Muntanya Etna. La Bembo està considerada com una de les primeres tipografies antigues aparegudes juntament amb la Garamond, i la seva importància va ser tan gran que el desenvolupament de la tipografia seria impensable sense. El 1929, la Monotype Corporation a Londres va utilitzar aquesta romana com a model per a un projecte de Stanley Morison que donaria com a resultat la Bembo. Va fer alguns canvis a les formes del segle XV. Va modificar la ‘G’ majúscula i en la versió itàlica, en comptes d’utilitzar l’original que Aldus Manutius tenia al cap, va escollir un tret d’un llibre escrit el 1524 per Giovanni Tagliente a Venècia. Les majúscules itàliques estan basades en formes romanes. La Bembo és una tipografia que malgrat el seu estil antic o old style, posseeix una alta llegibilitat gràcies a les seves formes proporcionades i serif funcionals. La seva bellesa clàssica la fa apropiada per a infinitat d’usos.

–Benages Tomàs, Francesc: (Mallorca, 1911 – Barcelona, 1999): Arribat als dotze anys a Barcelona, Benages va ingressar a l’escola de Llotja on consta matriculat si més no entre 1929 i 1932, tot i que ell sempre s’ha reivindicat com a autodidacte. Segurament en aquells anys ja estava vinculat als moviments polítics, ja que col·labora al setmanari El Carrer, on fa algunes caricatures, que firma com a 6-Q Benages (és a dir, Siscu o Cisco Benages). Va fer uns quants cartells durant la guerra del 36, en l’òrbita del POUM, i un per a la UGT, firmats amb el seu cognom. Un d’aquests cartells, que es va estampar en versions catalana i castellana, presenta simplement la bandera roja, amb la falç i el martell, i les sigles del POUM, que destaca sobre un cercle de llum en un fons negre on es llegeix l’eslògan “Obrers a la victòria!!” Després de la guerra feia dibuixos per a targetes de primera comunió i felicitacions nadalenques que, com veurem, van ser el seu principal mitjà de subsistència. Ell mateix va explicar, entre les impremtes barcelonines que es dedicaven a aquesta activitat i que li donaven feina trobem la casa Bañeres, de la plaça de Sant Jaume, i Talleda, també coneguda com a Ediciones Ancla, pel símbol que identificava aquestes postals nadalenques i de felicitació. Una de les últimes referències de Benages correspon a l’adquisició d’una pintura seva, Síntesi. Al·legoria del Transport Marítim, per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona l’any 1992 amb destí a l’edifici del Portal de la Pau.

–Benaiges, Josep: (l’Aleixar, 1823 – Tarragona, finals del segle XIX) va ser un impressor i llibreter català.

Casat amb una reusenca, Francesca Pujol, es va establir d’impressor a Reus el 1850 a un local al raval de sant Pere, on també venia llibres escolars i literatura de canya i cordill. Havia après l’ofici a la impremta de Pere Sabater, on havia entrat d’aprenent i després d’oficial el 1844. Va treballar per diferents llibreters reusencs i tarragonins, sobretot per Joan Grau i Vernis, pel qual imprimia romanços i petits llibrets, i per Àngel Camí quan aquest va obrir una llibreria a la plaça del Mercadal de Reus el 1856.

–Ben-day: Procediment de fotogravat que consisteix a ombrejar un dibuix amb punts, trames, ratlles, etc., mitjançant plaques de gelatina.

–Bendsten: Aparell que mesura la quantitat d’aire d’un determinat volum d’aire per la superfície del paper en un temps determinat, en funció de la seva rugositat o llisor.

–Bene valete: Monograma format per les lletres d’aquestes dues paraules que s’utilitzava com a fórmula de comiat en certs documents de la cancelleria pontifícia.

–Benediccionari: Llibre litúrgic que conté les fórmules de les benediccions que dona el bisbe en dies solemnes.

–Benedictional:  Manuscrit religiós que solia contenir una col·lecció de benediccions episcopals agrupades segons l’any litúrgic.

–Benet Espuny, Josep: (Tortosa, 1920 – 2010) fou un pintor i gravador català. Fill del tallista i daurador Felip Benet Estupiñà. Va rebre les seves primeres classes artístiques dels germans Ricard i Antoni Cerveto i del pintor Ferran Arasa i Subirats. Durant la Guerra Civil espanyola va ser membre de la Lleva del Biberó i el 1942 es va matricular a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant el 1945 a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. El 1955 es trasllada a Nova York i dos anys més tard a Veneçuela on va casar-se. Treballà per a la Revista Tricolor, per al ministeri d’Educació i per a la revista El Farol. El 1971 torna a la seva ciutat natal. Deixeble de Francesc Esteve i Botey. Prengué part en les Exposicions nacionals de 1944 i 1950, essent en aquest darrer any pensionat a Roma. Com el seu admirat mestre, realitzà alguns exlibris molt apreciables.

–Benet i Ferran, Josep Maria: (Lleida, Segrià, 14 de juny de 1957) Periodista i empresari de mitjans de comunicació, conegut per Tatxo Benet. Fill de periodista, començà de molt jove a col·laborar en diaris locals, i el 1975 s’incorporà al Diario de Lérida amb cròniques de partits de futbol de categoria regional. El 1978 col·laborà als diaris Catalunya Exprés, El Periódico de Catalunya i El País, de la plantilla del qual passà a formar part el 1980. Aquests anys començà estudis de dret i de periodisme, que no acabà. El 1984 s’incorporà a TV3, aleshores tot just creada, on tingué diverses responsabilitats, d’entre les quals sobresurt la de cap d’Esports del 1987 al 1996, període en el qual dirigí el Canal Olímpic (1992), que retransmetia els Jocs Olímpics de Barcelona. Juntament amb Jaume Roures, tingué una participació clau en aconseguir els drets d’emissió per a Televisió de Catalunya de competicions de futbol com la Lliga espanyola, la Copa del Rei i la Lliga de Campions de la UEFA, i de torneigs de circuits del Grand Slam de tenis (Obert dels Estats Units, Wimbledon). Posteriorment, després d’una etapa a Madrid a l’empresa Audiovisual Sports, creà una empresa pròpia de drets audiovisuals, que l’any 2000 s’incorporà al grup empresarial creat per Roures Mediapro, del qual és accionista i segon directiu.

El maig del 2020, en un local de l’Eixample barceloní obrí la llibreria i espai cultural Ona, que recuperava el nom i l’esperit de la històrica llibreria catalana (1962-2010), i des del 2021 és propietari, juntament amb Jaum

–Benet i Morell, Josep:  (Cervera, 14 d’abril de 1920 – Sant Cugat del Vallès, 24 de març de 2008) va ser un polític, historiador i editor català. Format a l’Escolania de Montserrat, ja des de molt jove participà en el moviment nacionalista català i va pertànyer a la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Durant els primers anys de la dictadura franquista, mentre estudiava a la universitat, esdevingué un dels lluitadors més actius en favor de la democràcia i el catalanisme a través del Front Universitari de Catalunya.

Milità durant un breu període a la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i fou un dels promotors de la revista Serra d’Or i de la discogràfica Edigsa. Posteriorment participà activament en diversos actes de resistència antifranquista: la vaga de tramvies (1951), l’afer Galinsoga (1960) i la campanya Volem bisbes catalans (1967), entre d’altres. L’any 1971 contribuí a fundar l’Assemblea de Catalunya i en formà part com a membre independent, en reconeixement de la seva dedicació i esforç en la defensa dels represaliats del franquisme. Fou un dels principals promotors i responsables de les Edicions Catalanes de París.

–Benguiat: Creada el 1977 pel dissenyador de Nova York Ed Benguiat per a la fosa ITC, es tracta d’una tipografia força inusual, amb grans influències de l’Art Noveau combinada amb formes romanes antigues. L’alçada de la ‘x’ i els seus traços corbs i diagonals li aporten una personalitat força forta i singular amb un cert toc decoratiu i juganer. Molt apropiada per a feines publicitàries o altres usos d’exhibició.

–Benseny Piñol, Josep: (Lleida, 1914 – 1952) fou un pintor, gravador i caricaturista català. Un dels artistes lleidatans amb més talent de la seva generació. Fou un artista autodidacta i polifacètic, dotat amb una personalitat encisadora i amb gran facilitat pel dibuix i la pintura.

–Bensound: És una bona biblioteca d’àudio gratuïta. No té massa cançons, però les que té són d’una magnífica qualitat i només exigeix atribució.

-‘Berceau‘: Gal·licisme per a granejador. Eina dentada usada en gravat per granejar a mà les planxes de metall, en la tècnica de la manera negra o “mezzotinto”. La paraula ve del francès berceau (bressol) pel moviment que es fa al granejar la planxa.

–Berd: Nom egipci del papir, que creix a la vora del Nil.

–Berdeguer, Antoni: (Cervera 1788 – Tarragona post 1836) va ser un impressor i llibreter català.

Es va instal·lar a Reus el 1816 com a llibreter al carrer Major, el carrer més comercial de la ciutat en aquell moment, vora d’altres llibreters i impressors, com ara Francesc de Paula Compte, Pau Riera i Francesc Roca.  El seu germà Josep Berdeguer, que va obrir una llibreria a Tarragona el 1820, es va instal·lar a Reus amb Antoni, sense tancar la botiga tarragonina, i tots dos germans portaven els dos establiments.

El 1821 va sortir dels seus tallers tarragonins El Universal, un periòdic de tendència liberal extremada. Al setembre es fan càrrec els dos germans de la impressió de El Vigilante Tarraconense, que l’havia deixat d’imprimir Miquel Puigrubí. Això els va fer deixar la botiga de Reus i traslladar-se definitivament a Tarragona. Aquest periòdic era primer bisetmanal i després sortia quatre cops per setmana, era de caràcter exaltat i el seu subtítol era definitori: Constitución o muerte. En aquella ciutat va tenir una bona producció editorial. Devia fer diverses societats amb altres impressors: el 1834 trobem un llibre imprès per “Berenguer y Puigrubí” i el 1836 en trobem d’altres amb el peu “Imprenta de Antonio Berdeguer y Andrés Granell”.

–Berenguer i Sánchez, Josep Maria: (Barcelona, 1944 – La Floresta (Sant Cugat del Vallès), 2012) fou un editor de còmics català. Va estudiar Belles Arts a Estocolm. Durant els anys 1960 i 1970 va treballar com a fotògraf i il·lustrador de portades de llibres i discos, i va viatjar en diverses ocasions als Estats Units. A finals dels anys 1970 va coincidir amb l’editor de còmics Josep Toutain, quan ambdós col·laboraven en butlletí de l’associació de veïns de la Floresta, lloc on vivien. Aquest li va oferir diners per a crear una revista, sempre que fos de còmics. Així va néixer el 1979 la revista El Víbora i amb ella Edicions La Cúpula.

–Bergellanus, Juan: Aquest autor va celebrar la impremta en un llarg poema de dos mil versos, ‘Encomium typographiae’, publicat a Magúncia el 1540. En aquest poema segueix pas a pas el naixement del nou art, així com les tribulacions de Gutenberg, Fust i Schoeffer. Aquest llibre conté nombroses notes i es considera la primera història detallada de la impremta.

–Bergnes de las Casas, Antoni: (1801-1879): Va desenvolupar la seva activitat com a impressor i llibreter a la Ciutat Comtal entre els anys 1830 i 1843. Es va associar amb Manuel Rivadeneyra fins al 1835, data en què el comerç de Bergnes va passar a ser de titularitat individual. La seva impremta va estar equipada amb maquinària importada d’Anglaterra, i del seu establiment van sortir cuidades edicions (especialment durant el període en què va treballar amb Rivadeneyra). D’altra banda, al seu catàleg hi van abundar els textos literaris, i en particular novel·les romàntiques d’escriptors estrangers traduïdes per ell mateix. D’idees liberals, va recolzar les activitats a favor de la difusió de textos bíblics en català i castellà que va fer James Graydon. Bergnes va crear així mateix col·leccions de petit format tals com la Biblioteca Selecta, Portàtil i Econòmica (1831-1833), i entre les seves publicacions periòdiques van destacar El Vapor (1833-1836), ja esmentada a l’apartat anterior, o El Museu de les Famílies (1838-1841). A més, va col·laborar amb editors protestants al patrocini de la British and Foreing Bible Society. Convé observar, finalment, que entre el 1839 i el 1843 va vendre la seva impremta i el seu fons editorial a Joan Oliveres Gavarró.

–Berkeley Oldstyle; El 1938, Frederic W. Goudy dissenya una tipografia per a la Universitat de Califòrnia Press situada a Berkeley i li va anomenar Califòrnia. Aquesta universitat encara conserva la tipografia original, que va ser publicada per Monotype el 1956 encara amb el seu nom original. En 1983, Tony Stan la va redissenyar per a ITC mantenint molt del disseny original però afegint-li característiques d’altres tipus com la Kennerley, Goudy Oldsyle i la Deepdene i canviant-li el nom a Berkeley Old Style. És una tipografia dissenyada expressament per ser utilitzada en text. Per això es va tenir cura especialment de l’equilibri entre els diferents pesos. La versió Book i Medium estan molt a prop una de l’altra, mentre que entre aquestes i les Bold i Black hi ha un salt més gran ja que aquestes últimes estan destinades a fer èmfasi i contrast. Tipografia clara i llegible, amb una aparença clàssica i elegant.

–Berling: Tipografia creada el 1951 per Karl-Erik Forsberg per a la fosa sueca Berlingska Stilgiuteriet a Lund. La productivitat d’aquesta fosa va fer possible el desenvolupament de la tipografia moderna aplicada a textos als anys 50 a Suècia, caracteritzades per una marcada influència del Neorenaixement. El 1959 va ser ampliada la família en incloure 5 pesos més. Aquest disseny és particularment útil per a llibres, diaris i revistes encara que també és vàlid per exhibir a mides grans. Té un contrast més alt que la majoria dels tipus d’aquest estil i una alçada de la x molt petita.

–Bernadó i Calcató, Amadeu, periodista i comunista (Barcelona 1899-París 1974). De molt jove treballà de tipògraf i s’inicià a la vida política al voltant de la Unió Catalanista  del doctor Martí i Julià. El 1918 fou un dels fundadors de la Joventut Socialista «La Renaixença» i el 1922 passà a formar part d’Estat Català. Va pertànyer al directori interior del partit liderat per Francesc Macià i juntament amb el doctor Aiguader s’ocupà, des de Catalunya, dels preparatius de l’acció de Prats de Molló. Progressivament distanciat d’Estat Català, la tardor de 1928 participà amb Jordi Arquer i Domènec Ramon en la creació del Partit Comunista Català i dirigí Treball. A partir de 1930 col·laborà intensamental setmanari L’Opinió, on el 2 de maig de 1930 el seu nom figurava entre els signants del Manifest d’Intel·ligència Republicana. Amb la proclamació de la República s’integrà al grup dissident d’Estat Català que dirigia Jaume Compte, on impulsà la celebració d’una conferència nacional obrera que mai no se celebrà. Al mateix temps militava a la CNT, i era vocal del Sindicat d’Arts Gràfiques.  En esclatar la guerra civil i constituir-se el PSUC, fou cap de redacció de Treball El 1939 s’exilià a França, passà pel camp de refugiats de Prats de Molló i participà en la resistència contra l’ocupació alemanya. Fou detingut en diverses ocasions. Després del 1945 es reincorporà a la vida política en el PSUC, traduí al català el Manifest del Partit Comunista i a partir de 1949 es va adscriure, a les posicions nacionalistes i titistes de Joan Comorera i fou expulsat del PSUC. Va deixar una novel·la autobiogràfica inèdita, Els engabiats, i va publicar a diverses revistes d’exili treballs sobre la història del moviment obrer català al segle XIX, que en tres ocasions, els anys 1948, 1964 i 1965, li valgueren el Premi Companys als Jocs Florals de la Llengua Catalana.

–Bernard, Pierre: (París, 25 de febrero de 1942 – París, 23 de noviembre de 2015) fue un artista y diseñador gráfico francés. Fue miembro y director del Atelier Création Graphique en París, una organización que fundó junto a Dirk Behage y Fokke Draaijer. Fue galardonado del Premio Erasmus de 2006.

En 1970, Pierre Bernard fundó Grapus con François Miehe y Gérard Paris-Clavel durante las revueltas estudiantiles de mayo de 1968. Los tres eran miembros del Partido Comunista Francés. Alex Jordan y Jean-Paul Bachollet se unieron al colectivo en 1976.

Bernard había sido miembro de la Alliance Graphique Internationale hasta 1987. Fue un notable profesor de grafismo en la École nationale supérieure des arts décoratifs (ENSAD) en París. La reputación de Bernard como diseñador está a la altura de nombres como el de los suizos Niklaus Troxler y Werner Jeker o el japonés Eiko Ishioka of Japan.

–Bernat Metge:  (Barcelona, entre 1340 i 1346 – 1413) fou un escriptor, traductor i primer representant de l’humanisme a les lletres catalanes. És considerat un dels millors prosistes del tombant del segle XIV, introductor de l’estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel·ligència, i una gran sornegueria. També fou secretari reial.^[2] La seva obra mestra és Lo somni (1399). La seva obra, polièdrica en la forma i en el fons, s’avança a la literatura del segle xv, ja que no encaixa en cap dels gèneres literaris cultivats pels catalans de la darreria del segle xiv, i per aquest motiu se’l considera un innovador. Tot i compartir ingredients amb textos coetanis de Ramon Llull, Vicent Ferrer, Antoni Canals o Francesc Eiximenis, els organitza d’una manera peculiar, al servei d’una finalitat pròpia.

–Bernet, Isidre: Impressor de principis del segle XVIII, de Barcelona. Als llibres de l’Administració de la sagristia de la Seu de Barcelona 1707.1709, se’l documenta el 1709 amb motiu de la mort de la seva dona.

–Bernhard, Lucien (1883-1972): Dissenyador autodidacte alemany que va introduir a principis del segle XX una nova manera de dissenyar cartells d’empreses comercials. El seu cartell per a la fàbrica de fòsfors Priester, que als 22 anys va presentar en un concurs, és un exemple de síntesi gràfica que va ser seguit per molts dels seus contemporanis. El 1923 va emigrar als Estats Units on va continuar la seva carrera i es va destacar com a dissenyador de tipografies.

–Bertelsmann AG: Grup de comunicació alemany que es constituí el 1971 a partir de l’editorial alemanya Bertelsmann Verlag. Sota la direcció de Reinhard Mohn, continuà la política expansiva de l’editorial iniciada als anys cinquanta. El 1977 creà la Bertelsmann Stiftung (Fundació Bertelsmann), propietària majoritària de l’empresa, que dona suport a activitats sociocultural. En el camp editorial adquirí les editorials nord-americanes Doubleday and Co. (1986) i Random House (1998).  A Catalunya, és propietari de les editorials Plaza i Janés (1982), Lumen (1996) i Doyma, (1998), de l’empresa d’arts gràfiques Printer i del Cercle de Lectors. 

–Bertendona📕 : Era restaurador de pintures antigues i tenia devoció pels llibres sobre Belles Arts, especialment als enriquits amb gravats de fusta i al coure. El 1901 va iniciar relacions amb un paisà seu, el llibreter “El Sevillano”, que van durar sempre. Tenia el domicili ple de pintures, objectes arqueològics, llibres, gravats, etc. Els llibres, particularment l’atreien tant que de moltes obres en guardava dos i fins a tres exemplars. Per ell les hores no passaven quan anava de compres, les adquisicions li costaven més temps que diners.

–Bertran, Jaume (fl. Barcelona – Mallorca, 1456-1489): Cartògraf del qual es conserven tres cartes portolanes, la primera signada, juntament amb Berenguer Ripoll, a Barcelona el 1456, al Museu Marítim de Greenwich, i les altres dues signades a Mallorca, el 1482, Arxiu d’Estat de Florència, i el 1489, a la Biblioteca Marucelliana de Florència.

Segueix les convencions cartogràfiques i decoratives de la cartografia mallorquina i la llengua dels seus mapes és el català. La de Barcelona és l’única carta medieval conservada realitzada a aquesta ciutat.

–Bertrana Compte, Prudenci: (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941) fou un escriptor modernista català, conegut sobretot per la seva novel·la Josafat (1906). A més a més d’escriptor fou també pintor; passà la seva joventut a Girona, on s’inicià com a pintor i literat. Traslladat a Barcelona, realirzà exposicions individuals i concorregué a diverses col·lectives, en les quals obtingué,premis. Encara que esporàdicament dibuixà alguns exlibris molt reeixits. Fou professor de dibuix a l’Escola Municipal del Parc Laribal.

–Besant: Petit disc d’or amb què es decoraven alguns manuscrits. Pren el nom de la moneda anomenada així (ja que era petita i d’or).

–Bestiari: 1. En literatura medieval, recopilació de descripcions i relats d’animals reals o fantàstics, sovint ricament il·luminats, amb una lliçó moral que pretenia instruir els lectors amb el dogma de l’època. 2. Els dos antecedents del bestiari llatí són el Physiologus, d’autor i data desconeguts, encara que diverses hipòtesis el daten entre els segles II i IV dC. C. a Alexandria; i les Etymologiae, escrites per San Isidoro de Sevilla al segle VII d. C. 3. Poemes dels segles XII i XIII, que han creat una mena de zoologia mística i que permetien representar al·legòricament (sota formes d’animals) les virtuts i els vicis de l’home. Aquests són els bestiaris que segons certs arqueòlegs, han inspirat multitud de baixos relleus enigmàtics, els quals decoren nombrosos monuments ogivals; altres escriptors no veuen en ells més que obres de pura imaginació o records molt ganduls deguts a ingenus imatgers, els quals no podien conèixer aquests bestiaris, la interpretació dels quals és molt difícil fins i tot per als mateixos erudits.

Bestiari d’Aberdeen, s. XII

–Bestreta: 1. Part o fragment d’una obra que es publica abans que estigui acabada o sigui publicada. 2. Percentatge dels drets pecuniaris que l’editor avança a l’autor a compte dels rendiments econòmics que generi l’obra realitzada per aquest.

–Best-seller: Llibre més venut en un període de temps determinat.

–BETA: Bibliografia Espanyola de Textos Antics és una de les quatre bibliografies que conformen PhiloBiblon, base de dades biobibliogràfica sobre textos romanços escrits a la península ibèrica a l’Edat Mitjana i el Renaixement, mantinguda per la Universitat de Califòrnia i impulsada per l’hispanista nord-americà Charles B. Faulhaber (Cleveland 1941), professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Berkeley des del 2011 i director de la Biblioteca Bancroft (UC Berkeley, 1995-2011). Les altres tres bibliografies que conformen PhiloBiblon són Biteca (Bibliografia de textos catalans antics, des del 1984), Bitagap (Bibliografia de textos antics gallecs i portuguesos, des del 1988) i Bipa (Bibliografia de la poesia àuria espanyola dels segles XVI i XVII).

–Beta Editorial📕 : El tipògraf Jaume Arnau, tot just acabada la guerra obre a Barcelona la llibreria Selecciones Jaimes, a partir de la qual s’inicia el segell Jaume Editor editant la col·lecció Teseo i a partir de 1960, amb el fill Jordi, passen a dir-se Jaimes Libros i es dediquen a les traduccions de còmics d’aventures per a adolescents. Després van crear la marca Vidorama amb col·leccions de caràcter divulgatiu. Els còmics van passar a Ediciones Junior del grup Grijalbo i el segell Vidorama l’exploten junts amb Timun Mas i el 1988 passen a dir-se Beta Editorial.

–Betagrafia: Procediment radiogràfic per prendre la imatge de la filigrana del paper mitjançant l’acció dels raigs beta sobre una placa sensible a través d’un document.

–Beth: Llibre sagrat de l’Índia. Els seus habitants creuen que Buda va donar a Grahma quatre llibres, en els quals està compresa tota la ciència de la vida i les cerimònies de la seva religió, els llibres de les quals són anomenats Beth.

-Bettalli: L’any 1819, els germans Bettalli, editors, impressors i comerciants de Milà van obrir a Barcelona, al carrer Escudellers, 26 un establiment de venda de gravats i llibres, partitures impreses i pianos vienesos. Tenien l’establiment connectat amb Milà, centre aleshores d’un gran comerç editorial especialitzat en música i venda d’instruments musicals, i van importar, entre altres coses, pianos vienesos.

–Betum: Barreja d’hidrocarburs pesants. Es pot utilitzar com a pigment. Es dissol amb trementina, nafta o dissolvents orgànics. Posat sobre els materials, deixa una pel·lícula transparent color marró que va enfosquint amb el temps. Cal tenir en compte que, si s’utilitza com a pàgina per a l’or, s’enfosquirà de mica en mica. No confondre amb l’asfalt.

–Beure en bones fonts: Rebre els coneixements de bons mestres o prendre’ls de bones obres, o adquirir notícies de persones o en llocs dignes de tot crèdit.

–Bevell: Arbre amb què se sol fer paper de fibra curta, i que s’utilitza molt als països nòrdics.

–Bewoid: Sistema d’encolatge basat en la dispersió mecànica col·loidal d’una resina, fosa en una solució aquosa. És un dels sistemes d’encolatge més utilitzats en la producció industrial de paper.

–Beza: Magnífic manuscrit que narra en grec i llatí els Evangelis i els Actes dels Apòstols. Hi ha qui pensa que és del segle II. Ho posseeix la Universitat de Cambridge, a la qual va ser donat per Teodoro de Beza, sent designat també amb el nom de ‘Còdex Cantabrigiense’.

–Bézier cúbica: Tipus de corba Bézier definida per quatre punts, utilitzat per modelar formes suaus.

–Bezos, Jeff: (Albuquerque, Nou Mèxic, 12 de gener de 1964) Nom amb el qual és conegut l’informàtic i emprenedor nord-americà Jeffrey Preston Bezos. De nom de naixement Jeffrey Jorgensen, adoptà el cognom del seu padrastre. Graduat en informàtica a la Universitat de Princeton (1986), treballà en el sector de les telecomunicacions i en el dels fons d’inversió lliure (hedge funds). El 1994 creà Amazon, empresa de comerç electrònic inicialment concebuda com a llibreria, però que en poc temps es diversificà i ha esdevingut la primera empresa de comerç per internet a escala mundial. L’any 2000 fundà Blue Origin, un projecte aeroespacial per a impulsar i comercialitzar viatges a l’espai exterior. El 2013 adquirí el diari The Washington Post i les publicacions del grup. Considerat una de les primeres fortunes del món, és un participant habitual de les reunions del grup Bilderberg.

–Bhagavad-Gita: En sànscrit, ‘Cant del Senyor’. Poema religiós inclòs a la vasta epopeia del Mahabarata. És l’expressió més celebrada del geni religiós de l’Índia i ha estat traduïda a totes les llengües. S’atribueix a un braman, adorador de Vishnu, que va viure al segle II o III aC. Alguns autors han cregut que hi ha algun paral·lel entre aquest poema i el Nou Testament.

–Bhagavatas: Formen dotze llibres, dels quals el més important és el desè, que narra els primers amors i les primeres aventures de Krishna. Segons la tradició, són l’obra de Vopadeva, gramàtic hindú que vivia cap al segle XII de la nostra era.

–Bi Sheng: (xinès 畢昇) (990 Yingshan – 1051) artesà i inventor xinès, que va construir la primera impremta de tipus mòbils, 400 anys abans de la de Gutenberg. Impremta del segle XV Una impremta o premsa d’impremta és un dispositiu mecànic que permet, per mitjà de la pressió a una superfície entintada, la reproducció de textos escrits i imatges per un mitjà d’impressió com pot ser el paper, tela, pergamí o altres materials.

–Bianchi girari: Motiu ornamental en forma de fullatge i tiges entrellaçades, deixat en blanc sobre un fons de color.

–Bibcode: És un identificador usat per nombrosos sistemes de dades astronòmiques per especificar les referències bibliogràfiques. El Bibcode va ser desenvolupat per ser utilitzat en el SIMBAD i la Base de Dades d’Objectes de fora de la Galàxia de la NASA/IPAC (NED), però ara és utilitzat més àmpliament, per exemple, en el Sistema de Dades d’Astrofísica de la NASA. El codi té una longitud fixa de 19 caràcters i té la forma:

YYYYJJJJJVVVVMPPPPA,

on YYYY és l’any amb quatre dígits i JJJJ és un codi que indica on ha estat publicada la referència. En el cas de la referència d’un periòdic, VVVV és el nombre del volum, M indica la secció del periòdic on la referència va ser publicada (e. g., L per una secció de cartes), PPPP dona el nombre de la pàgina de començament, i A és la primera lletra del llinatge del primer autor. S’usen punts (.) per omplir camps no utilitzats i per completar camps si la seva longitud especificada és massa curta; aquest afegit es fa a la dreta pel codi de publicació i a l’esquerra pel nombre del volum i nombre de plana.

–Bibelot: (veu francesa): Llibret d’extraordinària raresa o curiositat.

–Bibframe: (Bibliographic Framework) és un model de dades de descripció bibliogràfica. BIBFRAME es va dissenyar per substituir els formats MARC i per a aplicar els principis de les dades enllaçades per poder fer més útils les dades bibliogràfiques tant en l’entorn bibliotecari com fora d’ell.

–Bíblia: 1. Conjunt dels llibres sagrats canònics de cristians i jueus. 2. Volum que conté els escrits bíblics. 3. Llibre de capçalera o que gaudeix de la màxima autoritat segons el parer d’algunes persones.

–Bíblia de 42 línies: Es coneix com la primera impressió realitzada per Gutemberg que agafa el seu nom del nombre de línies que hi havia en un full. Tot i això, en realitat, la primera publicació de Guttember va ser el Missal de Costança. La versió barata de la impressió (la “vulgata editio”) va ser la reproducció de la Bíblia. Té 1280 pàgines, il·lustracions xilogràfiques i pintures a mà.

–Bíblia del Diable: És un grimori que conté la teologia diabòlica i nombroses fórmules màgiques. Consta de 309 fulles de pergamí d’un gruix inusitat. La tradició assegura que per aconseguir aquest pergamí es van fer servir les pells de més d’un centenar d’ases. Les fulles fan gairebé un metre d’alçada per mitjà d’amplada. L’escriptura, en minúscules gòtiques, és interessant i curiosa, per les lletres capitals, algunes de bellíssimes. Les tapes són de roure massís, de dues polzades de gruix, i el seu pes és tan enorme que calen tres homes per moure’l. Aquesta curiositat bibliogràfica fa més de tres segles que pertany a la Biblioteca Reial d’Estocolm. També té el nom de Còdex Gigas.

–Bíblia hexapla: Que té sis columnes. Va ser composta per Orígenes. A la primera columna figura el text hebreu, a la segona el grec, a la tercera la versió d’Aquila, a la quarta la de Simaco, a la cinquena la dels Setanta i a l’última la de Teodosi.

–Bíblia moralitzada: 1. Les bíblies moralitzades o historiades (en francès bibles moralisées o historiées) reprodueixen una selecció de passatges bíblics en llatí o en francès, que relacionen textos de l’Antic i el Nou Testament, en una forma d’exegesi tipològica d’extraordinària riquesa textual i figurativa, acompanyats de comentaris moralitzants i de les il·luminacions corresponents.  2. Solia tenir una distribució d’imatges en vuit medallons a cada pàgina, a imitació dels vitralls gòtics.

–Bíblia Parva: (en català: “petita Bíblia”) és un document apologètic cristià en català atribuït a la mateixa obra a un anònim bisbe de Jaén i, posteriorment i de manera anacrònica, a sant Pere Pasqual. Es tracta d’una exposició de la doctrina cristiana en forma de catecisme redactada per tal d’evitar la conversió dels cristians en territori d’Al-Àndalus a l’islam per manca de formació i com a guia per a defensar la seva religió en les seves discussions amb els jueus i els sarraïns.

–Bíblia pauperum: La que comparava l’Antic i el Nou Testament, amb imatges contraposades.

–Bibliators: Així eren anomenats a l’Edat Mitjana els comerciants de llibres escrits que al seu torn eren escriptors i copistes. També se’ls anomenava Estacionaris, i si algun revelava una particular cultura era anomenat Clergue.

–Bibliàtrica: Art de restaurar els llibres sagrats. Tb Bibliatria.

–Biblicisme: Doctrina bíblica, Estudis sobre la Bíblia.

–Biblid: (acrònim de Bibliographic identification) Conjunt de dades bibliogràfiques per identificar els articles de les publicacions en sèrie i dels llibres que contenen contribucions de més d’un autor. Tb es diu Identificació bibliogràfica.

–Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries.

–Biblioassessor: La Biblioteca Nellit Abuchaibe de Uniguajira (Colombia) ofereix un servei de xat (meet) mitjançant el qual els usuaris reben orientació i assessoria en línia sobre serveis i recursos de la Biblioteca en temps real.

–Bibliobibliografia: Vida d’un escriptor recopilada mitjançant la llista de les seues obres. Biografia literària d’un autor determinat, és a dir, l’enunciació demostrativa de l’obra d’un escriptor que serveix per traçar literàriament la seva vida.

–Biblioblocaire: persona amb un bloc dedicat al món del llibre. En això dels vloks, alguns encara dubten entre Blog i Bloc.

–Biblioblogaire: persona amb un blog dedicat al món de llibre.

–Bibliobús: Òmnibus automòbil proveït de prestatgeries que s’empra per al transport de llibres amb fins bibliotecaris o de comerç. El bibliobús és una biblioteca ambulant que té per objectiu apropar el llibre al lector, especialment a les zones de l’extra-radi urbà o a les rurals.

–Bibliocapelo: Paraula antiga que significa venedor o mercades de llibres entre els antics grecs.

–Bibliocasta: Lladre de llibres, però que es dedica sobretot a robar o agafar parts dels llibres, només col·lecciona portades, dedicatòries, frontispicis, ‘cul-de-lampe’, lletres il·luminades, il·lustracions, miniatures, exlibris, marques d’enquadernadors. Nom donat per M. Audin en el seu llibre Le Livre.

–Biblioclasta: Destructor de llibres. Com a tal és enjudiciat per la Història cert John Bagford, de Londres, que a la seva mort, esdevinguda el 1716, va deixar uns centenars de volums que només contenien el títol de la coberta, ja que havia trencat les fulles de totes les obres precioses i rares que posseïa. La col·lecció d’aquests volums sacrificats a una dolorosa passió va destrossar o mutilar una quantitat ingent de llibres rars i curiosos que avui valdrien una fortuna. es conserva al British Museum de Londres. A Barcelona, ​​a principis del segle XX, un llibreter anomenat Jaume Andreu, per fer un llibre amb les portades de diverses obres, va destrossar o mutilar una quantitat ingent de llibres rars i curiosos que avui valdrien una fortuna.

–Biblioclàstia: Destrucció de llibres.

–Biblioclepte: Lladre de llibres.

–Bibliocleptòman: persona que, víctima d’un impuls neuròtic persistent, roba llibres en llibreries o en biblioteques, sense cap motivació d’ordre econòmic. És sinònim de Bibliopirata, persona que roba llibres, documents i altres peces de biblioteques i arxius.

–Bibliocleptomania: Mania de robar llibres.

–Bibliocopiar: Copiar per transport als llibres comercials disposats a aquest efecte.

–Bibliocrís: Llibre escrit i estampat en or. (Bibliocriso en cast.)

–Bibliocrom: Llibre imprès en paper de color. Aquest costum va estar de moda entre 1845 i 1850.

–Biblioeconomia: Segons diu Buonocore, aquesta paraula va ser proposada per José Antonio Ramos, bibliotecari cubà, en lloc de Biblioteconomia. No sembla haver tingut fortuna, ja que no té ús pels especialistes. 

–Bibliodoc: És una publicació anual que vol prendre el pols de la situació del sector de la informació i documentació a Catalunya i Espanya, fent-se ressò de les innovacions més importants, així com de l’evolució i les tendències en els diferents àmbits professionals en els que es troben implicats avui dia els bibliotecaris-documentalistes.
Aquesta revista ha deixat de publicar-se l’any 2006.

–Bibliòfag: Animal o persona que menja llibres i documents.

–Bibliofàgia: La bibliofàgia és especialment animal. Però s’ha donat el cas de persones que han consumit pergamins ( per ex. a Itàlia durant el segle XVI, i a l’Àsia es va arribar a ingerir paper per causes supersticioses. Buonocore conte que el 1370 Bernabé Visconti, príncep de Milano, va imposar als enviats pel Papa Nicolau V, que portaven una Butlla d’excomunió, la pena de menjar-se davant d’ell el pergamí en que estava escrita; i que molts individus pertanyents al poble Tàtar tenien la costum de menjar-se els fulls de paper dels llibres per així impregnar-se de la saviesa continguda en ells. ‘Bibliofagia y Melomanía’: és un programa de Daniel Nail,  dedicat a la música i la literatura.

–Bibliofer: Vagó biblioteca destinat a proporcionar llibres als ferroviaris i als seus familiars, així com als habitants de llogarrets que no tenen biblioteca.

–Bibliofilaci: Que guarda els llibres. Sinònim de biblioteca i bibliotecari.

–Bibliòfil: Persona aficionada a les edicions originals, rares i curioses de llibres.

–Bibliofília: 1. Afició pel llibre per raó del seu valor històric i estètic. especialment pels rars i curiosos. 2. El terme bibliofília fa referència a l’estima que una persona té pels llibres. És una forma de col·leccionisme basada tant en la bellesa física de l’objecte com en l’atracció intel·lectual del contingut.

–Bibliofilia: Editorial Castalia, València, 1949-1957.10 números en encuadernació rústica. És una de les millors revistes sobre Bibliofilia i sobre el món i les arts del llibre que s’ha editat a Espanya. Dirigida per Antonio Rodríguez-Moñino, hi han col·laborat escriptors i investigadors de la talla de Rodríguez Marín, Domínguez Bordona, Cela, Almela Vives, etc.

–Bibliofilia [sic]: Com diu el subtítol és un ‘Recull d’estudis, observacions, comentaris i notícies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular’. El tret més curiós és que fou escrita i publicada íntegrament per Miquel y Planas entre 1911 i 1920 i concebuda en dos volums: 1911 a 1914, i 1915 a 1920.

Reprodueix abundants gravats facsímils de les obres de la literatura clàssica catalana [ i, a tot color, un grapat d’exlibris de diferents autors]. Amb portada dissenyada per Joan Vila (D’Ivori) de caire noucentista, malgrat les suspicàcies que Miquel y Planas sentia envers aquesta nova manifestació artístico-cultural que anava envaint Catalunya mentre feia recular el Modernisme. Joan Vila també dissenyà caplletres i unes capçaleres que hi feien joc. Bibliofilia presenta una sumptuosa enquadernació gravada en relleu, en color roig, obra de Joaquim Figuerola.

–Bibliofiliana: Conjunt de pensaments, anècdotes, dites, refranys, etc., referents al llibre.

–Bibliofílic: Pertanyent o relatiu a la bibliofília.

–Bibliofilm: Pel·lícula que conté la reproducció d’un llibre.

–Bibliòfilo, El. Segona època, Madrid, 1945-1947. Publicació dirigida per Federico Velilla. inclou articles sobre bibliofília, història del llibre i de la imprenta, bibliografia i bibliologia.

–Bibliòfob: persona que pateix bibliofòbia.

–Bibliofòbia: Aversió morbosa als llibres.

–Bibliofòbic: De la bibliofòbia o relacionat amb ella.

–Bibliòfor: També anomenat Estacionari, és l’empleat d’una biblioteca encarregat del seu interior i s’encarrega d’entregar els llibres, i portar-los amunt i avall. Sinònim de bibliotecari.

–Bibliofoto: 1. Llibre obtingut per projecció fotogràfica. 2. Aparell amb què s’obté la projecció d’un llibre.

–Bibliofotografia: 1. Microfotografia d’un llibre. 2. Reproducció d’aquesta microfotografia, ampliada a voluntat.

–Bibliofotograma. Fotograma obtingut amb el bibliofoto.

–Bibliogènesi: procés de creació i producció d’un llibre.

–Bibliogeografia: Estudi de la distribució i localització geogràfica dels llibres, aplicable als incunables, els rars i els curiosos, els d’una branca especial, etc.

–Bibliognata: versat en tot allò que es refereix als llibres i en bibliografia.

–Bibliognosta: persona que té un coneixement aprofundit de tot el que fa referència als llibres. Persona entesa en llibres. Persona entesa en Bibliognòsia (coneixement del llibre, també ciència del llibre o coneixement històric dels aspectes exteriors del llibre; enquadernació).

–Bibliognòstica: Ciència que dóna a conèixer tots els aspectes materials del llibre: producció, història, , estat, mètode intrínsec, valor material, etc.

–Bibliogonia: Producció de llibres.

–Bibliogonista: persona versada en Bibliogonia També disciplina que tracta de l’origen i evolució dels llibres i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina.

–Bibliògraf: 1. Persona que posseeix amplis coneixements de bibliografia. 2. Persona que es dedica a escriure llibres. 3. Copista de llibres. Bibliografia. 1. Catàleg o llista d’obres i documents referents a un autor o a una matèria. 2. Tècnica d’identificació i descripció de documents i de l’organització de les descripcions obtingudes. En el Diccionario de Bibliología y ciencias afines, de Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 ( 3ª ed), posa la definició de 53 diferents Bibliografies.

–Bibliògraf: 1. Persona que posseeix amplis coneixements de bibliografia. 2. Persona que descriu llibres. 3 Copista de llibres.

–Bibliografia: 1. Catàleg o llista d’obres i documents referents a un autor o una matèria. 2. Tècnica d’identificació i descripció de documents i de l’organització de les descripcions obtingudes. 3. Ciència dels repertoris. 4. Coneixement dels manuscrits. 5. Ciència del llibre. 6. Ciència de les biblioteques.

–Bibliografia acumulativa: Bibliografia que, publicada separadament. s’incorpora després a altres bibliografies compilades prèviament de la mateixa manera.

–Bibliografia alfabètica: Bibliografia que disposa les entrades per ordre alfabètic, que pot ser d’autors, títols, matèries o llocs d’impressió.

–Bibliografia amagada: Conjunt de documents no designats amb la veu bibliografia, però que contenen dades bibliogràfiques.

–Bibliografia analítica: Bibliografia que classifica els llibres d’acord amb el contingut, afegint a la referència un judici crític o una anàlisi.

–Bibliografia anotada: Bibliografia que compta amb comentaris o glosses.

–Bibliografia d’autor: Bibliografia de les obres d’un autor o de les obres sobre un autor.

–Bibliografia de bibliografies: Suma de tots els repertoris publicats després del segle XV.

–Bibliografia catalogràfica: Part de la bibliografia que es dedica a l’estudi dels problemes relacionats amb la indexació i catalogació segons el contingut semàntic dels llibres, així com dels processos de la comunicació per mitjà dels documents escrits.

–Bibliografia corrent: Bibliografia que recull la fitxa bibliogràfica dels llibres que van apareixent i informa de la producció bibliogràfica actual. Tb es diu Bibliografia actual, Bibliografia en curs.

–Bibliografia crítica: Bibliografia que ofereix, juntament amb la descripció externa (fitxa bibliogràfica), un judici crític o orientador del seu contingut, validesa i contribució.

–Bibliografia cronològica: Bibliografia que disposa les obres, documents o treballs d’acord amb la data en què van ser publicats.

–Bibliografia descriptiva: Bibliografia que completa la fitxa bibliogràfica amb altres descripcions relatives a la tipografia, il·lustració, format, enquadernació, classe de paper, làmines, pàgines, preu, etc.

–Bibliografia especialitzada: Bibliografia que proporciona llibres o documents que tracten un sol tipus de matèries, disposades en ordre cronològic, geogràfic, temàtic, alfabètic, etc.

–Bibliografia estadística: Bibliografia l’ordenació de la qual es basa en el nombre de consultes. edicions, vendes, traduccions, etc.

–Bibliografia exhaustiva: Bibliografia que intenta recopilar totes les obres existents relacionades amb una matèria, autor, etc. Tb es diu Bibliografia completa.

–Bibliografia general: Bibliografia que recull tota mena d’obres, sense limitació d’autors, matèries, llengües, èpoques o llocs.

–Bibliografia general internacional: Bibliografia que registra les publicacions impreses sense distinció de matèries ni llengües. Tb es diu Bibliografia general universal.

–Bibliografia general nacional: Bibliografia que proporciona les publicacions sense distinció de matèries, però escrites en una sola llengua o aparegudes al territori d’una sola nació.

–Bibliografia geogràfica: Bibliografia que classifica les obres o documents segons el lloc d’impressió.

–Bibliografia històrica: Nombre d’alguns del conjunt d’estudis bibliològics que inclouen la història de la tipografia, l’edició i el comerç del llibre, que formen part de la bibliografia segons altres dissenys.

–Bibliografia Ibérica del siglo XV: enumeració de tots els llibres impresos a Espanya i Portugal fins a l’any 1500 amb notes crítiques, La Haia, Martinus Nijhoff, 1903; Leipzig, Karl W. Hiersemann, 1917, 2 v. Llibre de Konrad Haebler que és un repertori peninsular. Es va presentar en un volum l’any 1903 i va ser posteriorment addicionat i corregit pel mateix Haebler el 1917. Inclou un comentari que conté: exemplars localitzats, raresa i esmenta els repertoris que citen l’edició descrita. Hi ha nombroses edicions facsímils.

–Bibliografia indicativa: Bibliografia que només proporciona les dades de la fitxa bibliogràfica.

–Bibliografia internacional: Bibliografia que recull tot tipus d’objectes i documents sense distinció de la llengua d’origen.

–Bibliografia local: 1. Bibliografia que recull les obres produïdes en una regió geogràfica o a les quals es refereix. 2. Conjunt de productes produïts en una regió geogràfica on es refereix. Tb s’anomena Bibliografia regional.

–Bibliografia material: Tècnica per a l’estudi de les edicions impreses mitjançant parts dels exemplars d’una mateixa edició o d’edicions diferents per refer el text original o cercar tant com sigui possible amb la intenció de l’autor.

–Bibliografia municipal: 1. Relació dels objectes editats en una ciutat o dels que va ser escrit per ella. 2. Conjunt d’elements editats en una ciutat on se’n veuen afectats.

–Bibliografia musical en català: Aplega tota mena de llibres de música escrits en llengua catalana. Apareixen llibres d’història general de la música, monografies, biografies, assajos, tractats d’harmonia, diccionaris, i en general llibres de música catalana i música universal. Aquesta bibliografia no segueix fil per randa l’ordre alfabètic, acadèmic o cronològic, doncs, ja que és dins d’un mitjà de consulta popular i orgànic, s’ha optat a fer prevaldre primerament el títol del llibre. A causa del gruix que la bibliografia pot adquirir, s’han endreçat els títols amb unes categories generals. Açò és: Història de la música, Òpera, Música de cinema, Jazz, Músiques amb instruments elèctrics, Llibres tècnics, i Cançoners.

–Bibliografia nacional: Que representa les obres produïdes en un país, o bé les dels seus autors publicades en altres o altres països, o les d’altres autors, no nacionals, a prop del país.

–Bibliografia primària: En un repertori bibliogràfic, la que es refereix a les obres el text original de les quals s’ha tingut a la vista. Tb es diu Bibliografia de primera mà.

–Bibliografia prospectiva: Llista de documents que es publicaran.

–Bibliografia retrospectiva: Repertori bibliogràfic que fa referència al material produït a partir d’una data determinada.

–Bibliografia secundària: Conjunt d’obres obtingudes d’una altra bibliografia o altres fonts no consultades directament.

–Bibliografia selectiva: 1. Bibliografia que registra només determinades obres, seleccionades segons un criteri, de la producció bibliogràfica d’un autor, país o matèria. 2. Repertori bibliogràfic seleccionat per a consulta, lectura o estudi duna matèria determinada.

–Bibliografia sumària: Llista breu d’obres o treballs.

–Bibliografia tècnica: Llista de documents sobre una disciplina científica o tecnològica particular.

–Bibliografia topogràfica: Bibliografia que ordena per països, regions, llocs, etc.

–Bibliografia universal: 1. Llista de documents sense limitació de matèria o lloc dedició. 2. Vell projecte, afavorit per l’Institut Internacional de Bibliografia abans de la clausura, que pretenia elaborar la llista de totes les obres i publicacions existents. Donada la quantitat immensa d’obres produïdes al llarg de la història del llibre imprès, aquest projecte sembla avui gairebé un somni.

–Bibliografies generals d’impresos antics: El principal repertori bibliogràfic sobre incunables és el Hain. Es tracta d’una recopilació de més de 16.000 ítems realitzada al començament del segle XIX, va ser continuada per Copinger al canvi al segle passat, que la va afegir en més de 6.000 edicions i va realitzar 7.000 correccions, i per Reichling entre 1905 i 1911 i el Regi. El conjunt compila gairebé 25.000 referències. Es pot dir que el que no és a Hain i els seus continuadors s’ha de considerar estrany.

Hain, Ludwig, Repertorium bibliographicum in quo libri omnes ab arte typographica inventa usque ad annum MD, typis expressi ordine alphabetico vel simpliciter enumerantur, vel accuratius recensentur, Stuttgartiae, J.G. Cotta;Lutetiae Parisiorum, Renouard,1826-1838, 4 v.

Entre 1925 i 1938 es va començar un nou catàleg mundial d’impresos anteriors a 1501 el Gesamtkatalog der Wiegendrucke. Només es va arribar a fer fins al vol. 7 que incloïa part de la lletra “e”. El 1968 es va reeditar el publicat fins a l’any 38 i es continua. No ha aconseguit substituir plenament l’obra de Hain, ja que el darrer volum aparegut, el desè, culminat l’any 2003, arriba només fins a part de la lletra “h”. No obstant això, arriba aproximadament als 12.500 ítems.

–Biblio-Informàtics: nous rols en l’era digital. Biblioteca Médica Nacional ( Cuba).

–Biblioinnovador: paraula que podria traduir la paraula ’Innobrarian’ (Foote). I que voldria dir alguna cosa així com aquell bibliotecari que innova, que aporta idees noves, que busca i crea novetats. Maria Delmàs-Ruiz i Alexandre López-Borrull ho expliquen millor en un article del ‘bid’, número 35, de desembre de 2015: ‘Perfil professional a les biblioteques públiques: visió dels bibliotecaris mateixos’.

–Bibliòlata: Qui col·lecciona o posseeix llibres en gran quantitat, sense llegir-los i ni tan sols conèixer els seus títols.

–Bibliòlatra: Persona que posseeix molts llibres, però no els coneix.

–Bibliolatria: 1. Culte o adoració excessiva als llibres. 2. Entre protestants, adhesió massa servil al text de la Bíblia.

–Bibliòleg: persona dedicada a la Bibliologia.

–Biblioleta: Equival a desmemoriat, que oblida. Es diu de la persona que té una rica i voluminosa biblioteca i ignora el que conté. També s’aplica a aquell que llegint un llibre, no s’enrecorda en absolut del contingut de les pàgines anteriors. Sin. de Bibliólata.

–Bibliolit: Nom aplicat als manuscrits antics que van aparèixer petrificats entre la lava de les erupcions volcàniques de Pompeia i Herculà.

–Bibliolítia: Destrucció voluntària de llibres.

–Bibliologia: 1. Ciència que s’ocupa del llibre en els aspectes interns i externs, materials i immaterials, històrics, terminològics i tècnics. 2. Ciència que estudia l’elaboració, la difusió i l’ús de l’escrit i de la comunicació escrita.

–Bibliologia lexicogràfica: Aplicació a la lexicografia dels aspectes relatius al llibre en tant que entre espiritual i material, així com en tant que ciència que estudia l’elaboració, distribució i ús de l’escrit i de la comunicació escrita.

–Bibliòleg: Versat eb bibliologia. Qui tracta del llibre i de la seva història i qui ensenya teòricament la ciència del llibre. Un bon bibliòleg també ha de ser un bon Bibliògraf. Han estat grans bibliòlegs: Burg, a Anglaterra; Haebler, a Alemanya; Brunet i Peignot, a França; Fumagalli, a Itàlia i al nostre país Miquel y Planas i Pere Bohigas.

–Bibliòman: Persona que pateix bibliomania.

–Bibliomanci: aquell que practica la Bibliomància (endevinar per mitjà d’un llibre obert). Sinònim Bibliomant.

–Bibliomania: Passió exagerada per posseir molts llibres.

–Bibliomapa: Llibre compost de mapes geogràfics, acompanyats d’un text explicatiu. Com Atles.

–Bibliomàtica: Parteix de la bibliologia que estudia l’escrit informatitzat.

–Bibliòmetre: Regla mètrica que s’empra en el mesurament dels llibres per establir-ne el format.

–Bibliometria: 1. Tècnica que té per objecte calcular l’extensió o mesura dels llibres basant-se en diversos coeficients, format, tipus de lletra, quantitat d’espais (pulsacions), pes del paper, etc. 2. Ciència que estudia la naturalesa i el curs d’una disciplina, en tant que doni lloc a publicacions, per mitjà del còmput i l’anàlisi de les diverses facetes de la comunicació escrita.

–Bibliomite: empleat d’una llibreria antiquària.

–Biblión: (veu grega) A l’Antiguitat, escrit de poca extensió.

–Bibliòpata: Persona obsessionada amb els llibres, la malaltia dels quals està més avançada que la del bibliòfil.

–Bibliopatologia: Estudi dels símptomes i causes de les malalties i mals dels llibres en tant que objecte material.

–Bibliopea: Art de compondre o escriure llibres.

–Bibliopègia: 1. Art d’enquadernar llibres. 2. Els vocables bibliopege i bibliopègia no s’han de considerar sinònims absoluts d’enquadernador i enquadernació. Ambdós termes es van fer servir molt fins a finals del segle XIX, però amb un sentit més històric i noble, ja que es referien a l’enquadernació, entesa no com una mera tècnica manual, sinó com un art complex i delicat que va comptar amb il·lustres mestres en tots els països. Bibliopègia no és una paraula reconeguda per la Reial Acadèmia Espanyola. És un anglicisme. L’Oxford English Dictionary limita el concepte a l’enquadernació artística i considera «Bibliopegy» com a vocable construït a partir del grec (βιβλίον, “llibre”, i πηγία, “al costat”) i 1835 com la seva primera aparició escrita coneguda.

–Bibliopegia: Grupo de Investigación sobre Encuadernación y el libro Antiguo. Universidad Complutense de Madrid.

–Bibliopègic: De la bibliopègia o relacionat amb ella.

–Bibliopèpsia: Propensió a la lectura precipitada i fragmentària de moltes obres sense aprofitament.

–Bibliophrasis: Col·leccions de frases relatives al llibre. Aforismes, sentències, locucions de caràcter bibliogràfic. Amb aquest títol es coneix un fascícula editat pel Gremi de llibreters d’ocasió de Barcelona, ​​on es recullen un bon grapat d’aquestes frases, il·lustrades pel gran dibuixant Roca.

–Bibliopígraf: copiador de cartes.

–Bibliopirata: 1. Furtador de llibres. Biblioclepta: Neologisme creat per l’escriptor Serafín Estébanez Calderón (1799-1867), que en un sonet injuriós dedicat al bibliòfil Bartolomé José Gallardo (1788-1852) li deia:

Caco, cuco, faquín, bibliopirata,

Tenaza de los libros, chuzo, púa,

De papeles, aparte lo ganzúa,

Hurán, carcoma, polilleja, rata.

2. Editor que produeix i ven llibres sense autorització de l’autor, del editor o dels seus representants legals.

–Bibliopirateria: 1. Robatori de llibres. 2. Utilització indeguda dels drets d’autor.

–Bibliopola: 1. Llibreter, mercader de llibres. Amb aquest nom eren coneguts a la Grècia clàssica, designació equivalent a Librarius, com se’ls deia a Roma. 2. Venedor de llibres. Llibreter. Segons Vossio, en un comentari sobre Càtul, el llibreter ho era tot: era a la vegada ‘bibliographus’, copista i escriptor de llibres; ‘bibliopegus’, relligador; ‘bibliopola’, venedor. 2. Establien els seus llocs comercials (tabernae) al fòrum o a prop seu. Aquesta pràctica va començar al voltant del segle I aC a Roma (època imperial), encara que a poc a poc es va anar estenent per totes les províncies de l’Imperi. Aquells ‘bibliopolae’ que també feien la tasca d’edició gaudien d’un gran prestigi social i econòmic, ja que als seus tallers treballava una quantitat enorme d’esclaus copistes als quals havien de pagar sous alts.

–Bibliopolista: Llibreter. Sinònim de Bibliopola.

–Bibliopsicòleg: Dins de la psicologia aquell que estudia la relació dels fenòmens psíquics existents entre el lector, el llibre i l’autor.

–Bibliorapte: Coberta solta i mòbil, espai de carpeta, per guardar o arxivar fascicles, fulles volants, manuscrits, etc.

–Bibliorrea: Gran existència o producció de llibres. ( Del portuguès Bibliorreia)

–Bibliòscop: Persona que només coneix els seus llibres pel seu aspecte extern.

–Bibliosociometria: Mesurament de l’acció del llibre i del document sobre l’home i la societat.

–Bibliòsof: 1. Secretari o tenedor de llibres. 2. Aquell que és expert en matèria de llibres i els col·lecciona amb evident bon gust i discerniment.

–Bibliosofia: Coneixement del llibre.

–Bibliotacta: 1. El que s’ocupa especialment de la classificació i catalogació de llibres. Sinòni  de Bibliotecari. 2. Persona entesa en Bibliotàxia (part de la Biblioteconomia que tracta de l’art o tècnica de classificar i ordenar llibres) i que, per tant, també pot escriure obres sobre aquesta disciplina-

–Bibliòtaf: Antigament, eclesiàstic encarregat de la guarda de les actes dels concilis, de l’expedició de diplomes i de l’administració de béns d’un monestir. 2. Bibliòman que amaga gelosament els seus llibres a la vista dels altres. 3. Part d’una biblioteca on es reserven i es guarden les obres precioses o que no es poden facilitar a qualsevol persona.

–Bibliotafi: Biblioteca d’un bibliòman on els llibres són gelosament guardats i custodiats per sostreure’ls a la vista dels altres.

–Bibliotàfia: Lloc d’una biblioteca on es reserven i guarden els llibres que no estan a disposició del públic.

–Bibliòtata: Que s’ocupa amb particular competència de la classificació i catalogació de llibres.

–Biblioteca. 1. Guarda, custòdia i conservació dels llibres. 2. Edifici, local o sala on es reuneixen gran quantitat de llibres. 3. Conjunt o col·lecció de llibres, publicacions periòdiques o altres documents organitzats segons sistemes preestablerts i destinats a servir el públic. 4. El nom biblioteca prové del llatí bibliothēca provinent del grec antic βιβλιοθήκη (bibliothḗkē) compost de βιβλίον (biblion, «llibre») i θήκη (thḗkē, «caixa»), on caixa s’entén generalment com a edifici o cambra. Actualment es defineix biblioteca com una col·lecció de recursos en diferents suports organitzada per professionals de la informació o altres experts que hi proporcionen accés físic, digital, bibliogràfic o intel·lectual i ofereixen serveis per tal de satisfer les necessitats d’informació, de formació, de cultura i de lleure dels seus usuaris, amb l’objectiu d’estimular l’aprenentatge individual i el desenvolupament de la societat en el seu conjunt.

Biblioteca Pública Arús

–Biblioteca ambulant: Vehicle (vaixell, burro, camell, furgoneta, autobús, camió o vagó de ferrocarril, etc.) equipat amb prestatgeries per transportar llibres i altres materials bibliogràfics, generalment per dotar-ne a nuclis de població que no tenen biblioteca.

–Biblioteca Artes y Letras: (Barcelona, ​​1881-1890) va ser una col·lecció que va tenir un gran èxit entre el públic i que va arribar a ser considerada la millor de l’època. La selecció inclou tots els gèneres i aplega títols d’autors nacionals i internacionals. Als pròlegs i traduccions destaquen figures del panorama literari i cultural espanyol de la talla de Marcelino Menéndez Pelayo o Benito Pérez Galdós. La seva història editorial és agitada, cosa que dificulta conèixer la xifra total de títols, encara que els experts coincideixen a situar-la al voltant del mig centenar. Les primeres obres van ser editades per Eduard Domènech i Montaner i Celestí Verdaguer. Amb elles s’inaugurarà a Espanya l’enquadernació industrial de caràcter decoratiu, ja que s’hi aplicaven noves tècniques de gravat procedents d’Europa. En aquest sentit, destaca la participació de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner -germà del primer, que, a més, va actuar d’editor literari en algun dels toms- com a director artístic. La col·lecció es va iniciar amb la publicació dels Contes (1881) de Hans Christian Andersen i, durant el temps que va durar la societat de Domènech i Verdaguer, van veure la llum obres com els Dramas (1881), de William Shakespeare o El sabor de la tierra (1882), de José María de Pereda.

El 1882 la societat editorial es va desfer i Domènech, que va continuar al capdavant de la col·lecció, va encarregar la impressió de les obres a Jaume Jepús, primer, i a Fidel Giró, després. A partir de llavors, l’edició literària va anar a càrrec del crític Josep Yxart. En aquesta segona etapa es van publicar set títols, com Odas (1883), d’Horaci o Faust (1882), de Johann Wolfgang von Goethe, entre d’altres. Un cop més, el 1883, l’empresa va canviar de mans i Francisco Pérez es va convertir en el nou editor. D’aquesta manera, s’hi van sumar sis obres més, de les quals destaquen Marta i María (1883), d’Armando Palacio Valdés, i El fill de la parròquia (1883), de Charles Dickens. El 1884 l’edició de la col·lecció es va traspassar a Daniel Cortezo. En aquest període la Biblioteca va viure la seva època més estable, encara que no pas la més rica des del punt de vista formal. En un intent de millorar la rendibilitat, el nou editor va reduir els costos i va disminuir el nombre d’il·lustracions, la qualitat del paper de les làmines i la decoració externa. Amb aquest editor es va publicar el títol que posa fi a la col·lecció, La lleyenda del Rey Bermejo (1890), de Rodrigo Amador dels Ríos. Al segle XX, la Biblioteca Artes y Letras viu una última etapa amb l’editor italià Manuel Maucci, que es va dedicar a reeditar-la.

–Biblioteca i Arxius del Museu del Disseny de Barcelona: és un espai de consulta i recerca especialitzat en arts decoratives i disseny (gràfic, industrial, tèxtil, d’espais, de moda i de serveis). Té per objectiu reunir i preservar informació i documentació relacionada amb totes aquestes matèries, difondre-la i posar-la al servei de professionals i investigadors, amb la voluntat d’oferir un suport a l’estudi, la investigació, creació, reflexió, processos d’innovació i crítica especialitzada.

Està obert a tot el públic especialitzat: investigadors, professionals i estudiants de disseny.

Els seus fons provenen de les antigues biblioteques dels museus de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques de Barcelona. Altres institucions que han integrat les seves biblioteques o arxius  en aquest centre són el BCD (Barcelona Centre de Disseny), el FAD (Foment de les Arts i el Disseny), l’ADG-FAD (Associació de Directors d’Art i Dissenyadors Gràfics del FAD), L’ADI-FAD (Associació de Dissenyadors Industrials del FAD), l’Associació per a l’Estudi del Moble, el Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya i l’àrea d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona. A tot això s’han de sumar les múltiples donacions de biblioteques i arxius d’empreses i professionals del disseny del nostre entorn. 

Es tracta de més de 30.000 llibres (publicats entre el segle XVI i l’actualitat), més de 3.000 títols de revistes i altres materials com catàlegs comercials, catàlegs de subhastes, guies de colors, llibres de tendències, fotografia antiga, gravats de moda i més de 100 arxius d’institucions, empreses i professionals del sector.

–Biblioteca associada: Biblioteca relacionada amb una altra o altres amb què comparteix la propietat o el control, però amb el seu propi consell de direcció i la seva autonomia administrativa.

–Biblioteca autònoma: Biblioteca que no pertany a cap xarxa de biblioteques.

–Biblioteca Braille: Biblioteca constituïda per documents escrits pel sistema Braille.

–Biblioteca Catalana: Col·lecció editada per l’Editorial Catalana entre el 1919 i el 1921. Es tracta de la primera col·lecció que recull realment les obres fonamentals de la literatura clàssica. El seu promotor for Marià Aguiló i Fuster. La màxima ‘Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix’, regí tots els seus projectes.

Els volums de la Biblioteca Catalana poden ser considerats com els primers de bibliòfil eixits dins del que ja s’entenia per bibliofília moderna, i sorgits en un moment en què abundaven les ‘novel·les per entregues’, moltes vegades sense cap mena de cura editorial, o bé ja com a obra molt de luxe, i els grans formats plens de coloraines i or.

Consta de dotze volums. Totes les obres són precedides d’un pròleg justificatiu que explica el perquè de la seva reimpressió. Tots els volums foren impresos a casa d’Àlvar Verdaguer. Tota la col·lecció és impresa en paper de fil verjurat i a una sola tinta, negra, tret de les portades, on part del text és imprès en vermell. El format és un dotzè. En síntesi, es tracta d’una col·lecció editada amb gran cura sobre un bon paper. On ressalta sobretot l’austeritat. Els motius decoratius són exclusivament tipogràfics, i tots ells, filets, bigotis, caplletres, vinyetes, responen encara en certa mesura al gust romàntic.

–Biblioteca de Catalunya: Fundada com a Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, ubicada al Palau de la Generalitat l’any 1907.L’any 1931’Ajuntament de Barcelona aprova la cessió de l’antic Hospital de la Santa Creu com a seu de la BC. L’any 1981 esdevé biblioteca nacional de Catalunya, segons la Llei de Biblioteques aprovada pel Parlament de Catalunya, que li atorga la recepció, la conservació i la difusió del Dipòsit Legal de Catalunya.

–Biblioteca de Catalunya Digital: Fons digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya. Revistes, diaris, manuscrits, llibres, gràfics, música, mapes, etc.

–Biblioteca central: Biblioteca que coordina tècnicament i administrativament una xarxa o grup de biblioteques que en depenen. Tb es diu Biblioteca universitària.

–Biblioteca circulant: Aquesta classe de biblioteca pot estar situada en un establiment qualsevol o passejar pels carrers de les ciutats. La seva missió és prestar llibres per a la seva lectura, mitjançant unes condicions especials o una petita contribució. Aquesta biblioteca és una institució relativament moderna i es considera que és un dels mitjans més eficaços per a la difusió de la cultura. Òmnibus. Bibliobús.

–Biblioteca Clandestina Catalana: Una col·lecció de llibres formada exclusivament per reedicions de llibres molt rars editats o relacionats amb Catalunya. Editem llibres de quatre temàtiques principals que anem intercalant sense cap ordre lògic; simplement a mesura que els anem preparant els anem publicant.  Aquestes quatre grans temàtiques són: la política, l’erotisme, l’escatologia i l’anticlericalisme, tot i que no tanquem les portes a llibres relacionats a d’altres, si en un futur així ho creiem convenient.

–Biblioteca de classe: Col·lecció de llibres, necessaris per al desenvolupament de les classes, que es troben a l’aula i solen canviar-se diverses vegades l’any.

–Biblioteca Clásica Española: Sembla que fou editada per Daniel Cortezo, entre 1884 i 1890. És una col·lecció considerada de segon ordre, volia ser la torna de la Bublioteca Arte y Letras. Té una enquadernació interessant, dissenyada per l’arquitecte Josep Vilaseca, es tracta d’un fermall gòtic de colors diversos, un diferent a cada volum, sobre un fons negre, de regust mecanicista. Són obres en octau, la tipografia és elzeviriana, a una tinta, el paper acigronat i sense il·lustracions.

–Biblioteca departamental: 1. Biblioteca especial establerta en un departament universitari o en una altra institució d’ensenyament que depèn d’una altra central. 2. Biblioteca sostinguda per un govern departamental.

–Biblioteca digital: O Biblioteca virtual, és una recopilació d’arxius (llibres, àudios, vídeos, imatges i audiollibres) en format digital i que s’ofereixen al públic que el busca o sol·licita. La característica principal és que permet l’accés a la informació, sempre respectant els drets de propietat intel·lectual, a tothom des de qualsevol lloc i qualsevol hora, només cal tindre un ordinador o un mòbil amb accés a Internet. Entre els objectius principals de les biblioteques digitals hem de destacar que amb elles es promou la digitalització, l’accés i la preservació del patrimoni cultural i científic; es fomenta la funció essencial de les biblioteques i els serveis d’informació per a la promoció de normes comunes i pràctiques idònies; s’aconsegueix vincular les biblioteques digitals a xarxes de recerca i desenvolupament d’alta velocitat; i es trau profit de la convergència creixent de les comeses dels mitjans de comunicació i les institucions per a crear i difondre continguts digitals.

–Biblioteca Digital Hispánica (BDH): Portal lliure i gratuït de documents digitalitzats de la Biblioteca Nacional d´Espanya.

–Biblioteca dipositària: Biblioteca que rep gratuïtament les publicacions que editen altres biblioteques, governs o organismes internacionals, a fi que els posin a disposició del públic.

–Biblioteca de dipòsit: 1. Centre bibliotecari, generalment rural, al qual una biblioteca matriu envia periòdicament lots de llibres amb destinació a la lectura del veïnat. 2. Biblioteca científica que té com a objectiu primordial conservar els documents originals de nivell territorial, nacional o internacional, per posar-los a disposició dels usuaris.

–Biblioteca del dipòsit legal: Biblioteca destinada legalment per rebre i custodiar un exemplar de cadascuna de les publicacions produïdes al país.

–Biblioteca d’El Poble Català: El Poble Català va editar una biblioteca per als seus subscriptors. Els volums van ser impresos per Fidel Giró i enquadernats pel taller d’Eduard Domènech i Montaner, que també va exercir de director editorial. Són de format allargat, característic del llibre modernista (19 x 11 cm). Se’n van fer dues edicions una en coberta de paper, il·lustrada amb colors vius i tipografia curvilínia, i una altra de tapa dura, de tela, amb només el nom de l’autor, el títol i el nom de la col·lecció, tot molt sobri, però amb una tipografia molt modernista. Va ser una biblioteca literària per a un gran públic, amb autors nacionals i estrangers. Malgrat que van estar concebuts com a llibres populars i barats, són volums en bon paper, ben impresos i més ben enquadernats encara, que responen a aquest moment de la literatura catalana i de l’edició barcelonina.

–Biblioteca de l’Escorial: Real Biblioteca del Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial, també coneguda com l’Escurialense o la Laurentina, és una gran biblioteca renaixentista espanyola fundada per Felip II que es troba a la localitat madrilenya de Sant Llorenç de l’Escorial, formant part del patrimoni del monestir de l’Escorial.

La prestatgeria s’estén al llarg dels murs, només interrompuda pels buits de les finestres, quan normalment totes les biblioteques tenien les prestatgeries al centre de les sales. El mobiliari va ser dissenyat per Juan de Herrera, que juntament amb la seva missió d’arquitecte, era el que també supervisava totes les tasques de decoració de l’edifici.

En l’actualitat la biblioteca compta amb més de 40.000 volums, encara que en va començar amb només 42. Pel que sembla aquests llibres eren duplicats dels que hi havia a palau, i es van dipositar a la sagristia per a ús dels primers monjos jerònims. Entre les peces més importants hi ha les Cantigues de Santa Maria, d’Alfons X el Savi; obres autògrafes de Santa Teresa de Jesús; el Còdex Àure; la Bíblia Regia; el Comentari a l’Apocalipsi del Beat de Liébana; l’Apocalipsi de la Casa de Savoia; el Còdex Emilianenc; l’Alcorà de Muley Zaydan…

Els fons es divideixen en: obres manuscrites, obres impreses i altres obres, entre les quals hi ha les col·leccions de gravats, dibuixos, documents, música, monedes i medalles, certificats i llibres de comptes. La zona més gran i més important és el Saló Principal o bé Saló dels Frescos, a causa de les pintures que adornen el sostre i les cornises. Aquí hi ha els llibres impresos d’autors antics, grecs, llatins i hebreus. En aquesta prestatgeria els llibres estan col·locats per temes i per mida, i disposats amb el cantell daurat cap a l’exterior, amb la qual cosa ofereix un aspecte de gran uniformitat.

–Biblioteca d’escriptors catalans: L’any 1889, Gabriel Llabrés i Quintana va editar a Ciutat de Mallorca la seva Biblioteca d’Escriptors Catalans, amb títols com Libre de paraules e dits de savis e filòsofs. La impressió a càrrec de Joan Colomar i Salas, sense il·lustracions, només alguna vinyeta o alguna orla: amb tipografia elzeviriana a una sola tinta.

–Biblioteca especial: Biblioteca formada per col·leccions particulars de materials, com ara manuscrits orientals, mapes, discos, diapositives, etc.

–Biblioteca especialitzada: 1. Biblioteca formada per obres corresponents a una sola disciplina o branca de coneixement: ciències mèdiques, dret, arquitectura, enginyeria, etc. 2. Biblioteca privada que pertany a una institució, com ara museus, diaris, revistes, etc.

–Biblioteca experimental: Biblioteca establerta a títol experimental, a fi d’observar si es donen les condicions per a la viabilitat del servei amb caràcter permanent en una zona determinada.

–Biblioteca filial: Biblioteca que tècnicament i administrativament depèn d’una altra, anomenada biblioteca central, però de la qual es troba físicament separada.

–Biblioteca Folklòrica Catalana: És una col·lecció de la qual només s’edità un llibre: ‘El Rondallari Català’ de Pau Bertran i Bros, publicatel 1909, segons els manuscrit original i inèdit, amb un pròleg sobre l’autor i la seva obra a càrrec de Miquel y Planas.

–Biblioteca de fonts: Conjunt de fonts disponibles per utilitzar-lo en un ordinador amb un programa de composició de textos o a la sortida de dades per impressora.

–Biblioteca general: Biblioteca els fons de la qual comprenen tota mena de matèries.

–Biblioteca governamental: Biblioteca especial al servei d’entitats governamentals.

–Biblioteca d’hospital: Biblioteca especial formada en un establiment hospitalari per proporcionar lectura adequada als malalts.

–Biblioteca d´il·lustracions: Conjunt d´il·lustracions digitalitzades que poden ser utilitzades per un programa de composició o compaginació.

–Biblioteca Ilustrada Salvat: Com molts editors barcelonins, la casa Salvat e Hijo, al costat de les seves edicions científiques, sobretot de medicina, i del seu Diccionario Salvat, Enciclopédico-Popular-Ilustrado, va editar obres de vulgarització, qualificades per l’editor d’econòmiques, com la col·lecció “Moral y Recreativa”, feta de traduccions de llibres estrangers, integrada dins la “Biblioteca Ilustrada Salvat”. Són volums en quart ( 25 x 17 cm), amb els textos a dues columnes i il·lustracions realistes i descriptives, i en algunes cobertes de la col·lecció es va infiltrar el Modernisme.

–Biblioteca infantil: Biblioteca destinada a la instrucció i esbarjo dels nens en edat escolar.

–Biblioteca informàtica:  O ‘programoteca’ és un conjunt de subprogrames utilitzats per desenvolupar programari. Les biblioteques contenen codi i dades que proporcionen serveis a programes independents, és a dir, passen a formar part d’aquests. Això permet que el codi i les dades es comparteixin i es puguin modificar de forma modular. Alguns programes executables poden ser alhora programes independents i ‘programoteques’, però la majoria d’aquestes no són executables. Executables i programo teques fan referències (trucades, enllaços) entre si a través d’un procés conegut com a enllaç, que generalment és realitzat per un programari anomenat enllaçador. La majoria dels sistemes operatius moderns proporcionen ‘programoteques’ que implementen la majoria dels serveis del sistema. D’aquesta manera, aquests serveis es converteixen en una” matèria primera ” que qualsevol aplicació moderna espera que el sistema operatiu ofereixi. Com a tal, la major part del codi utilitzat per les aplicacions modernes s’ofereix en aquestes biblioteques. 

–Biblioteca informatitzada: Biblioteca on tots o algun dels processos tècnics es realitzen de manera automatitzada amb l’ajuda d’un sistema d’ordinadors.

–Biblioteca institucional: Biblioteca que depèn d’una institució pública o privada per a ús exclusiu del personal.

–Biblioteca internacional: Biblioteca creada per un organisme internacional amb material d’interès supranacional destinat a investigadors, diplomàtics, congressistes, etc.

–Biblioteca Joan Lluís Vives:  És fruit d’un conveni entre la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i la Xarxa d’Universitats que formen l’Institut Joan Lluís Vives. Amb aquest acord es pretén, d’una banda, aprofitar, potenciar i difondre al màxim els fons digitalitzats existents a la xarxa i, d’una altra, proposar i fer efectiva l’edició digital de les obres més representatives de la cultura catalana, valenciana i balear.

–Biblioteca Literària: És una col·lecció de llibres publicats per l’Editorial Catalana entre el 1918 i el 1924, que comprèn traduccions al català d’obres clàssiques i de narrativa estrangera de l’època. Tenia com a objectiu incorporar a la llengua catalana les obres mestres de la literatura universal, mitjançant la traducció directa de prestigiosos escriptors com, entre d’altres, Josep Carner (director literari de l’editorial) o Carles Riba. Homer, Virgili, Molière, William Shakespeare, Edgar Allan Poe, Charles Dickens o Mark Twain foren alguns dels autors publicats. Malgrat tenir per objecte la literatura estrangera, incorporà alguns títols de literatura en llengua catalana, especialment a partir de 1923, quan incorporà els títols de l’altra col·lecció de l’editorial, la Biblioteca Catalana. A finals de l’any 1924 la col·lecció, com la resta de publicacions de l’Editorial Catalana, passà a mans de la Llibreria Catalònia, mitjançant la intervenció d’Antoni López i Llausàs.

–Biblioteca lliure: Biblioteca oberta a qualsevol persona, sense altres condicions que el compliment del reglament.

–Biblioteca monàstica: Biblioteca que pertany a un monestir o comunitat religiosa.

Biblioteca de Montserrat

–Biblioteca de Montserrat: La biblioteca de Montserrat té el seu origen al segle XI, en l’escriptori del monestir (Scriptorium), on es rebien llibres fruit de donacions, i on més endavant els monjos van començar a copiar textos. Tot i així, no va ser fins als segles XIV i XV que l’activitat de l’Scriptorium va arribar al seu punt àlgid. Cal destacar que en aquesta època, el monestir va fer nombrosos intercanvis de llibres amb la família reial catalana, i també va ser el període en què es va formar el Llibre Vermell de Montserrat (s. XIV-XV), que deu el títol al color de les cobertes i que conté un recull de textos teològics i devocionals destinats als monjos i preveres seculars encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat. La inauguració d’un taller tipogràfic a Montserrat, promogut per l’abat Garcia Jiménez de Cisneros l’any 1499, va afavorir la difusió de la vida espiritual i cultural del monestir i va transformar radicalment la dinàmica de l’escriptori medieval. 

Durant els segles XVII i XVIII, la biblioteca va créixer i va diversificar els seus fons, i era considerada una de les més importants de Catalunya per la quantitat de volums i la qualitat de les obres que contenia. Hi abundaven els llibres de temàtica religiosa (teologia, Sagrada Escriptura, patrística, …), i tot i que no se n’ha conservat cap catàleg, consta que al començament del segle XIX estava formada per almenys 8.500 volums impresos, 158 incunables i 322 manuscrits. El moment més tràgic de la història de la biblioteca va ser durant les guerres napoleòniques, quan el 1811 el monestir va ser destruït i es van cremar la majoria de volums.

La biblioteca actual es va començar a reconstruir a finals del segle XIX i va tenir un creixement molt important durant els període de 1913-1946, quan el P. Antoni M. Marcet va ser abat del monestir. La biblioteca va passar dels 15.000 volums als 150.000. Després de la Primera Guerra Mundial es van poder adquirir els principals i millors fons de l’actual biblioteca: obres indispensables de referència d’història, filosofia, teologia i litúrgia. Aquestes obres van permetre als monjos formar-se i desenvolupar les activitats culturals i empreses editorials de Montserrat, com la preparació de la Bíblia en català, la publicació de revistes, l’edició d’obres musicals, o el desenvolupament en història de l’art i Orient Bíblic, que es pot veure en l’actual Museu de Montserrat. Aquest creixement de la biblioteca es va veure interromput el 1936 amb la guerra civil espanyola primer, i la segona guerra mundial després. A partir de 1950 es va anar reprenent el creixement de fons, a la vegada que apareixien noves revistes com Serra d’Or, Studia Monastica i Qüestions de Vida Cristiana, que gràcies a les seccions de ressenyes i recensions afavorien l’arribada de nous llibres. La feina de les últimes dècades, ha estat doncs, l’adquisició de fons per posar la biblioteca al dia, completant obres i col·leccions i adquirint noves obres principals.

–Biblioteca municipal: Biblioteca pública sostinguda i administrada per un ajuntament, amb caràcter públic i lliure.

–Biblioteca-Museu Víctor Balaguer: La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, inaugurada el 26 d’octubre de 1884, va ser fundada per l’escriptor i polític que li dona nom. És un dels primers edificis a Catalunya construïts de nova planta amb la finalitat específica de mostrar col·leccions al públic i facilitar l’accés a la cultura.

–Biblioteca de música: Biblioteca especial formada per obres i partitures musicals.

–Biblioteca nacional: Institució de caràcter públic, enciclopèdic i conservador, sostinguda per la nació i destinada a guardar els tresors bibliogràfics i la producció intel·lectual del seu país.

–Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE): Fundada per Felip V a finals de 1711 i va obrir les seves portes al març de 1712 com a Reial Biblioteca Pública. Per un privilegi real, precedent de l’actual dipòsit legal, els impressors havien de dipositar un exemplar dels llibres impresos a Espanya. El 1836, la Biblioteca va deixar de ser propietat de la corona i va passar a dependre del Ministeri de la Governació, i va rebre per primera vegada el nom de Biblioteca Nacional. (Amb un Museu del llibre).

–Biblioteca Nova Catalunya: Va ser una col·lecció de llibres publicats entre els anys 1903 i 1904 dirigida per Ramon Miquel i Planas. S’editaven a la Impremta Fidel Giró de Barcelona, al carrer de València núm. 233. Es van fer nou volums.

Es van publicar llibres d’escriptors com: Frederic Pujulà, Pompeius Gener o Lev Tolstoi (que va ser una de les primeres traduccions de Tolstoi al català, feta per Antoni Campmany i Ayné).

Eren llibres menuts tant de mida (16 cms. x 11 cms.), com en nombre de pàgines que oscil·lava la seixantena. La Biblioteca Nova Catalunya tenia per objectiu popularitzar els llibres entre el poble, permetent adquirir-los a preus ínfims de 1 o 2 rals, depenent de l’exemplar

–Biblioteca oberta: Biblioteca que permet l’accés del lector als prestatges per servir directament els llibres que necessita, que es troben col·locats segons la classificació decimal universal. és a dir, per matèries.

–Biblioteca d’obres originals: Biblioteca formada majoritàriament per obres originals, no per reproduccions o còpies.

–Biblioteca d’obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna estampades en lletra limusina, de la qual només es publicà el primer volum, de títol Libre del orde de Cavyleria compost a Miramar de Mallorca per mestre Ramon Llull, Barcelona, 1879. Amb tipografia gòtica amb orles, caplletres xilografies i a dues tintes.

–Biblioteca oficial: Biblioteca que depèn duna autoritat o cos polític.

–Biblioteca a l’ombra: Les biblioteques a l’ombra són bases de dades en línia de contingut ja disponible que normalment està enfosquit o no es fàcilment accessible. Aquest contingut pot ser inaccessible per diverses raons, com ara l’ús de murs de pagament, controls de drets d’autor o altres barreres a l’accessibilitat que els seus propietaris originals han posat al contingut. Les biblioteques a l’ombra solen consistir en informació textual com en llibres electrònics, però també poden incloure altres mitjans digitals, com ara programari, música o pel·lícules.

Alguns exemples de biblioteques a l’ombra inclouen Anna’s Archive, Library Genesis, Sci-Hub i Z-Library, que són biblioteques populars de llibres i articles acadèmics i poden ser les biblioteques públiques més grans de llibres i literatura.

–Biblioteca parlamentària: Biblioteca establerta en una institució parlamentària a fi de reunir, catalogar i classificar llibres i documents relatius a les ciències socials, jurídiques, econòmiques i polítiques d’una banda, i de l’altra, els documents parlamentaris de la resta de països, publicacions oficials nacionals i internacionals i els diaris i publicacions més importants tant nacionals com internacionals.

–Biblioteca parroquial: Biblioteca establerta per una parròquia per a ús dels seus feligresos.

–Biblioteca Patrimoni Digital: De la Universitat de Barcelona.

–Biblioteca pilot: Biblioteca organitzada i equipada amb les tècniques i materials més moderns, per tal que pugui servir de model a altres biblioteques més o menys properes.

–Biblioteca popular: Es deia així a les petites biblioteques instal·lades per a ús dels veïns de barriades de grans ciutats; aquestes biblioteques només contenien llibres de divulgació, novel·les, etc. La primera biblioteca popular va ser fundada per un simple obrer impressor, el gran Benjamin Franklin. Aquella biblioteca es va convertir amb el temps a la Biblioteca de Filadèlfia.

–Biblioteca Popular de L’Avenç: La Biblioteca Popular de L’Avenç fou una col·lecció literària editada per la Tipografia de L’Avenç des de 1903 fins a 1926.

En els seus 152 números van aparèixer les obres dels escriptors més importants del moment en llengua catalana i es van traduir la majoria dels autors més representatius de la literatura universal. Dintre del conjunt d’obres publicades, la tria de literatura infantil i juvenil constà sobretot de traduccions.

–Biblioteca de presó: Biblioteca instal·lada en una presó i sostinguda per ella per a ús dels empleats i dels reclusos.

–Biblioteca de préstec: Biblioteca el fons de la qual està destinat al préstec, no a la consulta in situ.

–Biblioteca privada: Biblioteca formada per una persona per a ús exclusiu, o per una societat, empresa, entitat pública o privada o associació per a ús dels seus membres.

–Biblioteca professional: Biblioteca, generalment privada, els fons bibliogràfics de la qual estan formats per obres d’una o diverses especialitats.

–Biblioteca pública: Biblioteca general de caràcter popular i lliure, posada al servei de la ciutat, regió o comunitat on es troba emplaçada, sostinguda amb fons del Govern o de la comunitat i que atén gratuïtament les necessitats i interessos culturals de lectors no especialitzats.

–Biblioteca Pública Arús: (BPA), situada al passeig de Sant Joan, 26 de Barcelona, és un centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica del segle xix i inicis del xx: moviment obrer, anarquisme i francmaçoneria.

En el seu testament, Rossend Arús i Arderiu (1844-1891) nomenà com a marmessors Valentí Almirall i Antoni Farnés, amb l’encàrrec de disposar dels seus béns per a la creació d’una biblioteca per a la instrucció del poble treballador, en el pis on ell havia viscut. La reforma va ser encarregada a Bonaventura Bassegoda i Amigó, amb Pere Bassegoda i Mateu com a mestre d’obres; la decoració va anar a càrrec de Josep Lluís Pellicer. També hi col·laboraren els artistes i artesans: Manuel Fuxà (escultor), Lluís Razzauti (reproduccions escultòriques en bronze), Joan Sunyol (ebenista), Tomàs Torrents (pintor i decorador), Lluís Nogués (marbrista), Coll i Escofet (vidres), Fill d’Ignasi Damians (foneria de metalls), i Joaquim Cortada (gravador de metalls). Així, la biblioteca, ja amb el nom de Biblioteca Pública Arús, va obrir el 24 de març del 1895.

El fons inicial, donat pels seus responsables més directes (Rossend Arús, Valentí Almirall, Eudald Canivell, etc.) era d’uns 24.000 volums, que comprenien totes les àrees del coneixement d’aquell moment: filosofia, religió, ciències socials, dret, idiomes, biologia, botànica, medicina, art, música, literatura, geografia i història, a més d’obres generals com diccionaris, premsa, etc.

Actualment, té uns 69.000 volums, entre revistes i llibres, els quals s’han anat completant gràcies a les donacions d’entitats i particulars: Diego Abad de Santillán, Apel·les Mestres, Víctor Balaguer, Joaquim Miret, Antoni Torrents i Monner, Josep Maria Vallès i Ribot (1.463 volums), l’artista Ferran Torras, Francesc Carreras i Candi, Marià Faura, Pere Estasen, Ramon-Enric Bassegoda i Amigó, Frederic Rahola, l’exalcalde de Madrid Enrique Tierno Galván.

Biblioteca Arús

–Biblioteca de recerca: Biblioteca dotada de documents la quantitat i qualitat dels quals permeten una tasca de recerca exhaustiva.

–Biblioteca de referència: Biblioteca o part d’aquesta on es dipositen les obres de referència i permet la consulta in situ.

–Biblioteca de la Renaixença: S’inicià l’any 1879 amb el llibre d’Emili Vilanova, Del meu tros, amb vinyetes que fan de capçaleres dels capítols. Van imprimir sis llibres més, sense il·lustracions, tots en format dotzè, paper molt rugós, tipografia elzeviriana i amb la composició del text força acurada.

–Biblioteca submergida de Lechago: L’escriptor aragonès Félix Romeo, va voler enfonsar una selecció d’obres al pantà que va estar a punt de negar Lechago (Terol). Uns amics i admiradors han complert el seu desig, l’artista José Azul va modelar en ferro un cofre hermètic on van introduir 140 títols i els bombers de la Diputacoó de Terol el van submergir a les aigües del pantà.

–Biblioteca tancada: Biblioteca que no permet l’accés del lector als prestatges per la qual cosa cal sol·licitar els documents al bibliotecari.

–Biblioteca tècnica: Biblioteca el fons de la qual es destina predominantment a la ciència i l’enginyeria en una o més de les seves disciplines.

–Biblioteca de tipus: Conjunt de tipus que es poden utilitzar en un programa de composició o compaginació.

–Biblioteca de treball: Forma d’ensenyament activa que serveix d’alternativa a la utilització del llibre de text.

–Biblioteca Univers: Va ser una col·lecció de llibres publicats per la Llibreria Catalònia de Barcelona. Van sortir 46 volums editats entre els anys 1928 i 1936. Van publicar obres de grans escriptors estrangers, amb èmfasi en els russos, dels segles XVIII i XIX; en destaquen Voltaire, Lev Tolstoi, Charles Dickens, Maksim Gorki, Leonid Andréiev i Mark Twain. També van reeditar obres catalanes d’autors com Carles Soldevila, Prudenci Bertrana i Eugeni d’Ors. La col·lecció va ser hereva de la Biblioteca Literària d’Editorial Catalana.

–Biblioteca universal: Projecte consistent a ajuntar en un lloc determinat la totalitat dels documents disponibles.

–Biblioteca Universal📕 : L’any 1887 l’editorial Montaner y Simón inicià una col·lecció de llibres, que es perllongà fins ben entrat el segle XX. Fou concebuda com a regal per als subscriptors de La Ilustración Artística. No era tan reeixida com altres llibres de l’editorial, era una enquadernació més industrial, cosa que li resta punts. Però moltes de les cobertes van ser dissenyades per grans professionals: A. de Riquer, Adrià Gual, Josep Pascó, Gaspar Camps i altres. El format és vuitè, la tipografia elzeviriana i el paper setinat. Tenen moltes il·lustracions (xilografies, cromolitografies, fotogravats). La col·lecció s’acosta molt al Art Nouveau. Un llibre destaca, La leyenda de Don Juan Tenorio (1895), de Zorrilla, il·lustrat per Josep Lluís Pellicer. És l’únic volum de caràcter medievalitzant, atorgat per les capçaleres i petites orles que serveixen de marc al text i també té petites il·lustracions. La col·lecció va tenir molt d’èxit i l’editorial decidí posar els llibres a la venda. L’any 1907 l’editorial oferí una nova sèrie de la col·lecció i una nova oferta, sempre lligada a la revista La Ilustración Artística, així com a El Salón de la Moda. Editaven de cara a les famílies burgeses de l’època i oferien subscripcions econòmiques.

–Biblioteca universitària: Biblioteca que pertany a una universitat o institució equivalent i els fons bibliogràfics de la qual estan a disposició dels alumnes per al compliment dels fins universitaris i bibliotecològics.

–Biblioteca de la Universitat de Barcelona: Biblioteca pública, a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, formant unitat amb totes les biblioteques de la universitat, el dipòsit bibliogràfic de Cervera i la delegació provincial de Barcelona del Dipòsit Legal (des del 1958). Té més d’un milió de volums, uns 64 000 dels quals són anteriors al segle XIX, i més de 40 200 corresponen a publicacions periòdiques. Té 2 045 manuscrits i 910 incunables, a més de notables col·leccions d’impresos lul·lians (catàleg publicat el 1913), impresos barcelonins dels segles XV al XVIII, obres de mística i teologia dels segles XVI i XVII, fullets, revistes i una col·lecció de 25 cartells de la guerra de 1936-39, 896 pergamins i uns 5 000 gravats. Entre les peces més notables que guarda cal remarcar la Crònica del rei Jaume I, manuscrit català del segle XIV, la versió llatina de Marsili de la mateixa crònica, manuscrits patrístics del segle X i diverses obres de Llull, d’Eiximenis i d’autors del segle d’Or castellà; entre els incunables, el Comprehensorium de l’impressor Lambert Palmart (València, 1475) i el Breviarum Ilerdense d’Enric Botel (Lleida, 1479). L’origen de la biblioteca és en la reial ordre del 1835, que preceptuava la formació de biblioteques públiques provincials amb els llibres procedents dels convents desamortitzats. Aplegats els llibres al convent dels caputxins, foren traslladats el 1836 al monestir de Sant Joan de Jerusalem. Restaurada la Universitat de Barcelona el 1837, i en virtut d’una reial ordre del 1838 que confiava les biblioteques públiques a les universitats, hom nomenà una junta rectora. La biblioteca fou instal·lada al monestir de Sant Joan amb el nom de Biblioteca Pública i Provincial (1840). El 1847 restà definitivament sota la tutela i al servei de la Universitat Literària. Marià Aguiló, director des del 1861, n’organitzà el trasllat (1880) al nou edifici de la Universitat. En 1932-37 en foren modernitzades les instal·lacions. El 1945 fou publicat l’inventari d’incunables (1945) i en 1948-69 el de manuscrits. El 1979 començà la catalogació per ordinador dels impresos moderns que vigí fins el 1983. Des del 1983 es cataloga segons les normes ISBD.

–Biblioteca Verdaguer📕 : Una de les col·leccions que va renovar la imatge de l’enquadernació industrial, entre 1882-1884, en què tots els volums presenten una composició d’Apel·les Mestres, en un estil esteticista i decoratiu, del mateix format que els llibres de la col·lecció “Biblioteca Ar. Aquesta col·lecció la va editar Celestí Verdaguer.

–Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: Biblioteca amb un munt de llibres digitalitzats, fet per la Universitat d’’Alacant.

–Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico: És una biblioteca digital on s’ofereix als ciutadans una valuosa i creixent col·lecció de reproduccions facsímils digitals de manuscrits, llibres impresos, fotografies històriques, materials cartogràfics, partitures i altres materials que es conserven en institucions de la memòria (arxius, biblioteques i museus) i formen part del patrimoni bibliogràfic espanyol.

–Biblioteca Virtual Prensa Histórica: La Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, gestionada per la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria del Ministerio de Cultura, és una hemeroteca digital en la que ofereix als ciutadans un extens, variat i creixent repertori de premsa històrica i revistes culturals en llengües espanyoles.

–Biblioteca vivent: Persona d’extraordinària erudició.

–Biblioteca Wittokiana: Biblioteca especialitzada en enquadernació, fundada per Michel Wittok el 1983, a Brussel·les. Té un fons important d’enquadernacions històriques i contemporànies que abasta tot el període evolutiu de l’enquadernació. Així mateix, és un important centre organitzador d’exposicions i publicacions al voltant de l’enquadernació.

Almanachs de Gotha

–Bibliotecari: persona que té la cura d’una biblioteca o que hi exerceix una funció bibliotecològica.

Escola de Bibliotecàries

–Bibliotecari de biblioteca científica: Bibliotecari especialment preparat per al treball a una biblioteca científica.

–Bibliotecari de biblioteca escolar: Bibliotecari especialment preparat per a l’exercici de les funcions a la biblioteca escolar, la qual cosa pressuposa posseir coneixements de pedagogia, psicologia, etc.

–Bibliotecari especialitzat: 1. Bibliotecari pèrit en alguna de les branques de la biblioteconomia, com la classificació, catalogació, etc. 2. Bibliotecari especialment preparat per al treball a una biblioteca especialitzada.

–Bibliotecari especialitzat de biblioteques públiques: Bibliotecari especialment preparat per al treball a una biblioteca pública.

–Bibliotecari integrat: o embedded librarian (en anglès) és una persona que s’assigna i es dedica a un grup de treball concret, divisió, o departament, formant part de l’equip. Aquests aporten una consciència única de la importància de la informació, el coneixement i l’habilitat per aplicar-los i millorar el rendiment del grup. A més, construeixen relacions i participen en múltiples interaccions amb els diferents grups d’usuaris.

–Bibliotecari de referència: Bibliotecari encarregat del servei d’ajuda intel·lectual als lectors, a fi que aquests puguin aprofitar racionalment i metòdicament els recursos del fons bibliogràfic i documental de la biblioteca.

–Bibliotecari titular: Persona que, per haver superat amb èxit els estudis de biblioteconomia, rep el títol corresponent, que el faculta per exercir la seva professió.

–Bibliotècnia: Part de la bibliologia que comprèn el procés tècnic de realització del llibre: preparació de l’original, composició, compaginació, impressió i enquadernació.

–Bibliotècnic: Es designa amb aquest nom al bibliotecari titular, aquell que ha cursat estudis sistemàtics en escoles del ram, per a diferenciar-lo del bibliotecari formal o de fet, val a dir, no diplomat. Sinònim de Bibliotecòleg.

–Bibliotecòfil: Persona que sent amor per les biblioteques.

–Bibliotecofília: Amor per les biblioteques.

–Bibliotecografia: Disciplina descriptiva que té per objecte l’estudi de la història, estadística i composició bibliogràfica de les biblioteques.

–Bibliotecògraf : Persona que descriu i estudia les biblioteques ( contingut, història, estadístiques, etc.).

–Bibliotecòleg: Persona que professa la Bibliotecologia (ciència que estudia els aspectes bibliològics i documentals de les biblioteques. Disciplina ocupada en els coneixements relatius al llibre i a la biblioteca, que comprèn 5 disciplines subsidiàries : la bibliologia, la bibliotècnia, la bibliografia, la biblioteconomia i la bibliotecografia. 

–Bibliotecologia: Ciència que estudia els aspectes bibliològics i documentals de les biblioteques.

–Bibliotecònom : Persona entesa en Biblioteconomia (art de conservar, ordenar i administrar una biblioteca. Aquest antic art coneix avui un gran auge per la necessitat de professionalitzar la gestió de la creixent informació, utilitzant medis telemàtics. Aquest terme fou incorporat al castellà per Dionisio Hidalgo quan va traduir i edità l’obra Bibliothèconomie : instructions sur l’arrangement, la conservation et l’administration des bibliothèques d’Auguste-Constantin Hesse, creador del terme) i que, per tant, pot haver escrit obres sobre aquesta disciplina.

–Biblioteconomia: Ciència de la informació que comprèn els coneixements teòrics i tècnics relacionats amb l’organització, administració i funcionament d’una biblioteca.

–Biblioteconomia especialitzada: Biblioteconomia aplicada a una matèria específica o a uns propòsits determinats.

–Biblioteques de tot el món: Un viatge per les biblioteques del món

–Biblioterapeuta : Els ‘biblioterapeutes’ recomanen llibres a la gent amb problemes. ( més estès a França i USA).

–Biblioterapeútica: Medicina dels llibres. Per ser ‘preventiva’ o ‘curativa’. La ‘preventiva’ consisteix a col·locar els llibres en llocs airejats, però no molt; treure’ls-hi la pols quatre o cinc vegades l’any, netejant-los amb una camussa. La ‘curativa’ consisteix en la reparació de tots els defectes que puguin tenir els llibres, tals com trencaments, forats produïts pels insectes, cremades, humitats, etc., i les avaries accidentals, com taques, rigidesa de la pell, decoloració, etc.

El 1914, Eduard Toda, va fundar, amb finalitats docents, el Laboratori de Restauració de la Biblioteca de Catalunya. Va facilitar els elements necessaris per a aquesta disciplina, que va anomenar “Biblioteràpia”, i va fer de catedràtic algun temps. Més tard aquest Laboratori va anar a més i va estar posat a disposició de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona.

–Biblioteràpia: Utilització de lectures, individualment o en grup, com a auxiliars terapèutics en medicina i psiquiatria.

–Biblioteràpic: De la biblioteràpia o relacionat amb ella.

–Biblioteratòleg: Aquell que com diu en un vlok francès: “recopilo llibres que els passatges de la vida (els seus, els nostres, així com les interaccions entre els seus i els nostres) han canviat de la condició de “llibre ordinari” (fins i tot ordinàriament monstres) a la del “llibre monstruós”. Entenent per llibre monstruós aquell que per motius diferents té uns defectes, tares, errates, etc., difícils d’explicar.

–Biblioteratologia: Aplicació de la Terotologia al món delsllibres.

–Bibliotheca: Paraula usada en els inventaris medievals.

–Bibliotheca hispana nova sive Hispanorum, qui usquam unquamve sive latina sive opulari … scripto aliquid consignaverunt notitia… editorum atque ineditorum operum catalogum: dvabvs partibvs continens, qvarvm ace ordine quidem rei posterior … qvi pos annum secularem MD usque ad praesentem die floruere.…Romae, ex officina Nicolao Angelii Tinasii, 1672. 2 v.

La principal biobibliografia que existeix per a Espanya és l’obra de Nicolás Antonio. Va escriure la seva obra en dues parts: a la primera va recopilar les biografies i obres dels espanyols que van escriure fins a l’any 1500, a la segona les dels que ho van fer fins a gairebé finals del segle XVIII. En total recopila al voltant de 10.000 autors, dels quals el nombre més gran s’inclou en la segona part. L’ordenació dels autors per ordre de nom de pila i les abreviatures que utilitza en dificulten notablement la consulta.

–Bibliotheca scriptorum graecorum et latinorum: Benediktus Gotthelf Teubner impressor a Leipzig, fent les feines de caixista, maquinista i correcció, va passar a la història per la seva col·lecció iniciada el 1867 i que continua viva encara, sent utilitzada pels estudiosos dels autors clàssics.

–Bibliòtica: Anàlisi de documents i manuscrits per determinar, mitjançant l’estudi de la cal·ligrafia, la seva autenticitat i el seu autor.

–Bibliotista: 1. Persona que es dedica a la ciència de la Bibliòtica (ciència de l’anàlisi cal·ligràfic, especialment la que estudia els documents i els manuscrits per determinar la seva autenticitat o el seu autor). 2. Que pertany a aquesta ciència.

–Bibliòtof: El que és avar dels seus llibres i no els deixa veure ni tocar ningú. Aquest cas és molt corrent entre els bibliòmans i és rar el país que no pot presentar diversos exemplars d’aquesta mena de maniàtics.

–Bibliotuber-a: Ho he trobat en el Termcat: persona que penja vídeos a la xarxa, especialment a Youtube, amb recomanacions de llibres. Ve de la paraula anglesa Booktuber.

–Bibliovoluntari: personal que realitza, voluntàriament,  treballs  en biblioteques, com: realitzar lectures a grups o individus amb les competències lectores limitades: persones grans, discapacitats, immigrants, etc. També col·laboració en accions puntuals ajudant al personal bibliotecari: concursos, aniversaris, festivals, encants, tallers, accions formatives, etc. I ajudant en el préstec de llibres a col·lectius desvalguts, etc., etc.

–Biblística: Branca de la bibliografia que té per objecte el coneixement de les edicions de la Bíblia.

–Biblos: 1. Nom que els antics grecs donaven al papir. 2. Llibre de papir. 3. Llibre de pergamí.

–Biclasse: Full de paper format por dos fulls de poc gramatge, enganxats dins o fora del procés peoductiu.

–Bicolor: 1. A dos colors. 2. Impressió a dues tintes. Als diaris impresos és comú que les zones dedicades als anuncis més cars s’imprimeixin en negre al costat d’un altre color. 3. Maquinària amb dos cossos d’impressió amb els quals s’imprimeixen dos colors alhora.

–Bicrom: De dos colors o tons. En arts gràfiques, s’usa per descriure qualsevol treball on només s’usen dues tintes o tipus de llum i els seus matisos o percentatge, sense que intervingui una tercera. De vegades s’usa com a sinònim de duotono, encara que hi ha qui distingeix entre tots dos termes

–Bicromia: 1. Reproducció dun original en colors de to continu modulat mitjançant dues tintes de colors oposats, però complementaris, que se superposen. 2. Treball així realitzat.

–b i d :  Una publicació acadèmica bianual que té per objectiu donar a conèixer, i compartir en obert, els avenços en els coneixements produïts al voltant de les disciplines de les ciències de la Informació i la comunicació. La revista va néixer al 1998 a la Universitat de Barcelona, i a partir del número 30 (2013) va passar a ser coeditada amb la Universitat Oberta de Catalunya.

–Biete i Farré, Vicenç: (Barcelona, 1921, ib. 15 de desembre de 2015) fou un impressor, editor, toponimista, historiador i geògraf català. Fou president de la Societat Catalana de Geografia entre el 1991 i el 2000 i vicepresident de la Societat d’Onomàstica entre 2001 i 2007.

El 1968 fundà l’Editorial Cadí, amb Santiago Hernández Yzal i dos socis més. El nom de l’editorial s’inspirà en el del grup escolar que tenien a l’Institut-Escola, ja que tots els fundadors es conegueren allí durant la seva adolescència. Publicaren el llibre Derecho marítimo i dues novel·les en català: Paraules d’Opton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener (a) Tisner, i Roda de malcontents, de Vicenç Riera Llorca. Totes les obres les editaren el mateix any de la fundació de l’editorial.

-‘Biffare’: Prohibir, del terme llombard Wiffa: signe de propietat legítima. En el sentit artístic-de gravat: l’operació mitjançant la qual es dibuixa una marca en una planxa gravada per impedir la reproducció de còpies posteriors.

–Bífid: Que es divideix en dues branques.

–Bifoli: Un full plegat per la meitat, que es converteix en dos fulls amb una doblegada al centre (on es pot cosir). De vegades es troba escrit en llatí, que en singular en bifolium i en plural bifolia. 2. Peça rectangular de pergamí, paper, etc., plegat per la meitat per formar 2 folis (4 pàgines). Nota: S’utilitza bf. com a abreviatura.

–Bifoli alçat: Se superposen els bifolis i es pleguen alhora.

–Bifoli central: Bifoli que ocupa la situació central del quadern sobre el qual passa el fil de costura.

–Bifoli encartat: Primer es pleguen els bifolis i després s’agrupen.

–Bifoli exterior: Bifoli que queda a l’exterior del quadernet. 2. Bifoli que forma el primer i el darrer foli d’un quadern.

–Bifoli intermedi: Bifoli situat entre els bifolis exterior i central.

–Bifolio medi: El mateix que bifoli central.

–Bifurcació: L’angle interior on s’uneixen dos traços.

–Biela: Filet afusat o combinat amb altres que s’utilitza com a adorn o per separar dues parts d’un text.

–Big data: Concepte que fa referència a un conjunt de dades tan complexes, ja sigui pel seu enorme volum, varietat (combina diferents tipus de dades, com ser text, imatges, àudio, etc.) o velocitat amb la qual es generen, que no pot ser tractat utilitzant les tècniques clàssiques de maneig i processament de dades. Definicions més recents incorporen la complexitat de les dades donada per la seva veracitat (la qualitat d’aquests pot variar molt) així com el fet que informació valuosa ha de poder ser extreta de l’anàlisi d’aquests. Aquests aspectes defineixen les 5 Vs que caracteritzen el Big Data: Volum, Varietat, Velocitat, Veracitat i Valor. L’explotació de grans volums de dades és vista com una oportunitat per a aprofundir la comprensió de les relacions entre diferents factors, així com descobrir patrons prèviament desconeguts.

–Bigarrat: Dit del paper que està eacessivament carregat de textures o colors que té guixos, colors o textures molt irregulars i barrejades.

–Bigelow, Charles: (Detroit, 1945) és un historiador, professor i dissenyador. Va rebre el premi MacArthur Fellowship el 1982. Juntament amb Kris Holmes, és el cocreador de les famílies de fonts tipogràfiques Lucida i Wingdings, que s’utilitzen sobretot pels productes d’Apple.

De 1982 a 1997 va ser professor de tipografia a la Universitat Stanford. Va presidir el comitè de recerca i l’ensenyament de l’Association Typographique Internationale (Associació Internacional tipogràfica), i com a tal va organitzar el primer seminari sobre la tipografia digital titulat The Computer and the Hand in Type Design (L’ordinador i el treball en el tipus de disseny), que es va dur a terme a Stanford el 1983.

Lucida de Charles Bigelow i Kris Holmes 

–Biggarí, Marià 📕: (Barcelona, 1820-1894): Fou un dels dibuixants més fecunds de la seva època. Era un destacat litògraf que es dedicà als temes populars (costums, festes) i també a la caricatura política. Col·laborà amb revistes: El Tupé i El loro i il·lustrà uns quants llibres. El seu primer dibuix signat, cap als vint anys, són les il·lustracions del llibre Obres de Pere Serafí (1840). Sembla que la producció fou molt abundant, però normalment no signava, ho feia de forma anònima.

–Bigoti: Estris d’enquadernació. Floró petit que se sol posar al llom per separar línies de text (comunament l’autor del títol). És un filet més gruixut a la part central, més conegut com a “fus” o “filet anglès”. De vegades, la part central té un motiu ornamental.2. Ornament realitzat amb aquest floró. 3.També existent en tipografia. 4. En enquadernació se sol aplicar a la retolació del llom, per separar autor de títol. El filet o fil que està més gruixut a la part central s’anomena fus o filet anglès. L’utensili amb què s’estampa és dins del grup dels ferros solts, en concret dels florons.

En tipografia és la línia horitzontal, comunament d’adorn, gruixuda pel medi o prima pels extrems; també anomenat pleca, com a filet petit o d’una sola ratlla.

-‘Bilboquet’: Instrument de daurador consistent en un tros de fusta la superfície llisa del qual està guarnida de tela vermella. S’empra contenint la respiració per aixecar les petites làmines d’or i daurar les parts rectes.

–Bilingüe: Escrit en dues llengües.

–Bilis: El mateix que “fel”.

–Bill blade:  Material emprat per estucar el paper en màquina, s’aplica per una cara amb ganiveta i per l’altra amb rodet, proporcionant la brillantor d’acord amb el paper emprat.

–Billboard / tanca publicitària. Anunci de publicitat que es realitza a la via pública i que consisteix en un cartell de grans dimensions.

–Bilobulat: Que té el contorn format per dos arcs convexos.

–Bilogia: Llibre o tractat que consta de dues parts.

–Binió: Quadern compost de 2 bifolis, és a dir, 4 folis (8 pàgines).

–Binari: Qualsevol sistema d’emmagatzematge de la informació en què la unitat bàsica només pot emmagatzemar un de dos valors possibles (d’aquí el nom). Usualment aquests sistemes usen un sistema numèric en base dos.

–Biobibliògraf: Persona que compon una biobibliografia.

–Biobibliografia: Història o biografia d’un o més escriptors amb l’enumeració de les obres.

–Biodegradable: Material que es pot degradar de manera natural. Avui dia es tendeix a intentar utilitzar-los per no fer malbé la natura amb components químics.

–Biodeteriorament: Dany o degradació del paper i cartó per agents micro o macrobiològics. H. J. Hueck, va definir el biodeteriorament com a “certs canvis indesitjables en les propietats d’un material causats per l’activitat vital d’alguns organismes”. El terme sol diferenciar-se de la biodegradació, relacionada amb el procés de destrucció d’un material per organismes vius o per productes del seu metabolisme; i que queda associat als mecanismes de desaparició i transformació de matèries corruptes. Així que els danys causats pels agents biològics als béns culturals són anomenats genèricament biodeteriorament. Sota aquest terme se sintetitza tota mena d’alteració produïda per organismes vivents, compresos per insectes, rosegadors, floridura i fongs.

–Biògraf: Escriptor de la vida d’una o més persones.

–Biografia: 1. Història circumstanciada de la vida i fets duna persona. 2. Obra, generalment en forma de diccionari, en què es contenen biografies de persones il·lustres.

–Biografia col·lectiva: Obra que conté biografies de diverses persones agrupades per professió. nacionalitat, etc.

–Biografia ficció: Història de la vida duna persona basada en fets i amb elements que són reals fruit de la imaginació de l’autor.

–Biografia nacional: Col·lecció de biografies de personatges notables d’un país.

–Biografia novel·lada: El mateix que Biografia ficció.

–Biografiar: Compondre la biografia d’una o més persones.

–Biografiat: Persona la vida de la qual és objecte d’una biografia.

–Biogràfic: D’una biografia o relacionat amb ella.

-‘Biopredació‘: Danys a un llibre causats per un ésser viu. Les fonts comunes de biodepredació són insectes, animals i altres organismes petits com ara floridures.

–Biopredació-insectes: Larves de qualsevol insecte que danya els llibres alimentant-se d’enquadernació o fulles. A mesura que es mengen les pàgines d’un llibre, deixen un rastre conegut com a “cucs”. De vegades, els cucs mengen una zona de les pàgines; altres vegades, els forats tenen el diàmetre d’un cuc. En cada cas, és habitual veure el dany en moltes pàgines consecutives.

–Biopredació- insectes (Lepits de plata): Les lepismes (Lepisma saccharinum) són insectes petits i primitius que s’alimenten de midons i altres carbohidrats del paper i d’algunes teles per a llibres. Prefereixen el paper sense recobrir, sovint estalviant les zones impreses, i consumeixen material en un patró característic d’entrellaçat. Són espècies nocturnes, eviten la llum i prefereixen un ambient humit. Els llibres emmagatzemats en soterranis i golfes són objectius habituals.

–Biopredació-ratolins i rates: Els ratolins i les rates mengen moltes coses i poden causar danys als llibres en la seva cerca d’aliment. El dany que causa cadascun és similar, però alguns són més grans i causen més danys.

–Biopredació-floridura: Un llibre que es mulla pot florir. La floridura creix sobre paper natural (com el que es produeix a partir d’arbres o cotó). Té un aspecte pulverulent i, en general, és de color negre. Els llibres que mostren evidències de floridura s’han de manipular amb cura i s’han de mantenir allunyats d’altres llibres.

–Biorender: En sectors concrets com el de la salut, és el millor banc d’imatges vectorials que es poden tenir. És cert que exigeix atribució, però té tres punts diferencials:

            La qualitat de les imatges vectorials, especialitzades en l’àmbit sanitari.

            La posibilitat de l’ús i descàrrega de plantilles.

            Software de disseny en el mateix navegador des de les plantilles.

–Biro, Ladislao: Conegut en l’Argentina com Ladislao José Biro, (Budapest, 1899 – Buenos Aires, 1985) va ser un inventor i periodista hongarès nacionalitzat argentí. Va realitzar un total de 32 invents, entre ells el bolígraf, el qual li va donar fama internacional. El 1943 va llicenciar el seu invent a Eversharp Faber, dels Estats Units, en la llavors extraordinària suma de 2.000.000 de dòlars americans, i el 1951 a Marcel Bich, fundador de l’empresa Bic de França.

–Bis: Veu llatina usada als papers de música i als manuscrits castellans, per donar a entendre que una cosa s’ha de repetir o està repetida.

–Bis numeratis: Dit dels folis que han estat numerats dues vegades a l’interior d’un còdex.

–Bisell: 1. Tall oblic als cantells de les tapes de cartró o fusta d’alguns llibres de luxe i de grans dimensions. 2. Falca de fusta amb què s’estrenyen els caràcters en la forma. 3. Perfil dels filets que han de formar xamfrans. 4. Extrem del bec de la ploma, tallat transversalment, en angle dret o lleugerament oblic, l’amplària del qual determina el gruix del traç.

–Bisellador: Quadrant per fer bisells als filets de plom.

–Bisellar: Part de la construcció del llibre. Tallar a 45º els cantells d’un cartró, gairebé sempre els cantells de la portada. El bisell s’escata posteriorment. Aquest acabat se sol realitzar amb enquadernacions de pell fina, deixant un suau acabat a les vores del llibre. No obstant això, es poden bisellar altres cartrons, com per exemple els utilitzats per realitzar falsos nervis al llom, o per realitzar sota relleus a la portada. 2. Xiflar la pell, més fina al final del tall, de manera que, quan s’enganxi, s’anirà afinant cap a la vora.

–Bisellat: 1. Xiflat del cuir de manera que s’afini cap a les vores. 2. Perfil que de vegades es dona a la cella de la tapa mitjançant un rebaix en angle de dins fora. 3. Aixamfranat. 4. Les vores bisellades, o les juntes bisellades, descriuen una tècnica d’enquadernació en què les vores de les juntes dels llibres s’han tallat en angles inclinats. Es tracta d’un aspecte purament estètic creat per als llibres. Les vores bisellades aixafades o esquinçades, com es mostra a la imatge següent, poden reduir el preu d’un llibre de col·lecció.

–Bishojo: Subgènere de manga en què els personatges protagonistes són noies atractives i sensuals, dirigit bàsicament a un públic masculí.

–Bishonen: Subgènere de manga en què els personatges protagonistes són nois de característiques andrògines, atractius i sensuals, dirigit bàsicament a un públic femení.

–Bistre: Pigment, laca marró utilitzada en pintura artística, Es pot realitzar de forma natural de diverses maneres, ja sigui cremant fustes (i després dissolent el sutge en aiguagoma) o amb pigments naturals (com el marró de Cassel o el marró de Van Dyck). Se sol utilitzar com una aquarel·la.

–Bisturí : Instrument esmolat. S’utilitza tant per fer talls amb detall (com, per exemple, en la tècnica de mosaic amb pells), com per a la neteja mecànica de taques (raspant-hi les taques per arrencar-les).

–Bisulfit: Compost derivat de l’àcid sulfurós per la substitució d’un hidrogen per un metall. La pasta al bisulfit és d’un tipus de cel·lulosa utilitzada en la fabricació de paper que ha estat obtinguda amb aquest compost.

–Bit: És la quantitat d’informació binària que conforma una imatge. 2. La mínima unitat d’informació possible. És un dels dos estats de només dues possibilitats (blanc/negre, positiu/negatiu, hi ha/no hi ha…). És, per tant, una unitat “binària”. Se sol representar com un u (1. Estat “positiu”) o un zero (0. Estat “negatiu”). És la base dels sistemes informàtics i digitals desenvolupats per l’ésser humà fins ara.

–Bitàcola: Llibre on s’apunta el rumb, velocitat, maniobres i accidents de navegació en un vaixell. / Per semblança amb la marina, s’anomena també “bitàcola” el llibre on s’apunten els detalls i el rumb seguit en un disseny.

–Bit-Depth o resolució de bits: Unitat de mesura que permet conèixer el nombre de colors que es poden visualitzar en una imatge digital, en funció del nombre de bits que s’utilitza per descriure cada píxel.

–BITECA: Bibliografia de Textos antics Catalans, valencians i balears  va néixer a la dècada dels vuitanta del s. XX com un projecte associat a la Bibliography of Old Spanish Texts (BOOST), continuada avui com Bibliografía Española de Textos Antiguos (BETA).

–Bitllet: 1. Foli independent de dimensions reduïdes. 2. Fulla petita i per separat.

–Bitò: 1. Impressió obtinguda amb dos tons d’un mateix color, un de més intens que l’altre, o amb dos tons de colors anàlegs. 2. Bitò, també fa referència al procés de separació del color. Un bitò es compon de dos colors (s’utilitzen dues tintes, sovint negres i de color clar) per a un procés de desplaçament.

–Bits per segon (bps): Velocitat a la qual es transmeten els bits en un mitjà de comunicació.

–BitTorrent: és una aplicació client de distribució de fitxers pel sistema d’igual a igual (P2P), així com un protocol d’ús compartit de fitxers. Ambdós van ser creats pel programador Bram Cohen.

BitTorrent està dissenyat per a distribuir grans quantitats de dades sense dependre de costosos recursos de servidors i amplada de banda. Segons CacheLogic, BitTorrent, el 2004 era el responsable d’uns 35% del trànsit a Internet. El 2019, BitTorrent sempre era un protocol important per compartir fitxers segons Sandvine. Generava un 2,46% de trànsit descendent i un 27,58% de trànsit ascendent, tot i que aquesta quota va minvar significativament des de llavors. El principal concurrent són els sistemes d’estríming.

–Bixina: Colorant taronja tret d’un arbust.

–Bizantina: Vinyeta decorativa basada en l’estil arquitectònic de Bizanci, barreja d’art grec, romà i gòtic, que va exercir una gran influència en l’art de l’Edat Mitjana. Aquesta ornamentació està molt ben aplicada a impressions de caràcter antiquat, combinada amb els tipus gòtics o elzevirians negatius.

–Bizell: Falca de fusta amb què s’estrenyen els caràcters en la forma. Perfil dels filets que han de formar xamfrans.

–Black Letters: Designació anglesa de caràcters gotics que equival a Lletres negres. Amb aquests caràcters William Caxton va imprimir les primeres obres en llengua anglesa. Es van fer servir fins a l’any 1784 a les edicions de l’Estatut d’Anglaterra i als llibres de pietat holandesos.

–Blanc: Superfície de la pàgina no ocupada per text o il·lustracions.

2.Element tipogràfic que nos’ imprimeix. 3. Conjunt de parts de la pàgina que no deixen empremta en fer la impressió d’un text, proses, espais, interlínies, línies de blanc, corondells, guanys, marges. 4. Espai que separa les unes de les altres les paraules, xifres o signes en la composició. 5. Espai del suport que apareix amb el propi color, sense escriptura ni impressió. 6. Suport en què s’efectua la impressió, sense tenir en compte el seu color real. 7. Part d’un gravat artístic protegida del mordent per mitjà de tocs de vernís posats a pinzell sobre els traços dibuixats amb el punxó. 8. Impressió del paper per una sola cara. 9. Forma amb què s’imprimeix la primera cara o invers del plec. 10. Cara del plec que s’imprimeix amb el primer motlle. 11. Imprès, formulari amb espais en blanc. 12. Separació que es deixa entre les línies duna portada, encapçalament, etc. 13. De color clar. 14. El color neutre més clar possible de percebre per l’ull humà.

–Blanc absolut: En teoria del color, una emissió o reflexió lluminosa isoenergètica, que conté totes les longituds d‟ona de l’espectre lluminós, creant una sensació de color blanca perfecta.

En la realitat, el blanc absolut és qualsevol superfície blanca amb una corba espectral de reflectància coneguda i que es fa servir com a control per a les mesures de reflectància absoluta. Així, per exemple, per calibrar un espectrofotòmetre s’usa una superfície de ceràmica blanca les dades de reflectància espectral de les quals es coneixen i poden contrastar amb els mesuraments de l’aparell per descomptar-les.

–Blanc d’antimoni: Triòxid d’antimoni. Pigment d’origen artificial que esgrogueeix i s’enfosqueix en contacte amb sulfurs.

–Blanc de Barreja: Es prepara amb els de Krems i de zinc. La proporció depèn de les circumstàncies i varia segons la classe de tinta a què és agregat per donar volum i pes.

–Blanc de calç: Hidròxid de calç. Pigment blanc usat des d’antic.

–Blanc de cap: 1. Capçalera, imposició que es col·loca al costat de la branca més propera al cilindre de la màquina. 2. Blanc que separa les pàgines pels seus caps al plec imposat a la branca ia la planxa d’impressió.

–Blanc de closca d’ou: Carbonat de calci. Pigment blanc extret de la closca d’ou molta i cuita amb calç viva. Molt estable.

–Blanc d’entrada: Part del paper formada per una faixa de vuit a quinze mil·límetres, segons la màquina, que, pel fet d’estar oprimida per les pinces, no rep tinta.

–Blanc d’Espanya: 1. Pols fina de carbonat càlcic que s’usa en la preparació i neteja de les planxes metàl·liques del gravat, i en la realització de pintures al tremp. És sinònim de “blanc de calç”. 2. Quan es tracta de nitrat bàsic de bismut, que també es fa servir com a pigment blanc amb aquest nom és verinós i tendeix a enfosquir-se.

–Blanc d’estany: Òxid d’estany. Pigment blanc de baixa estabilitat.

–Blanc Festival o Blanc!: És un festival anual de disseny gràfic nascut l’any 2009 a Vilanova i la Geltrú, ha esdevingut una trobada de referència del sector professional del disseny gràfic. Té com objectiu de fer cabuda en el disseny emergent i en l’aprenentatge, creant així sinergies entre el públic, els professionals i les empreses assistents. Any rere any, Blanc ha comptat amb la participació d’estudis de disseny i dissenyadors com Alex Trochut, Doubleyou, Dvein, Eumogràfic, Folch Studio, Arts Gràfiques Orient, Inocuo, Kotoc, Mucho, Multitouch-Barcelona, Raúl Goñi, *S,C,P,F, Summa y Vasava, Base Lab (Joancalres Casasín), Bendita Gloria, Boolab, Brosmind Studio, Bisgràfic, Ladyssenyadora, Device, Gif Me i Forma & Co.

–Blanc d’imposició:1. Marge inferior d’un imprès. 2. Guany que obté l’impressor pel blanc d’impressió. 3. Guany que aconsegueix l’impressor aprofitant per a diferent llençada la composició ja feta. 4 La pàgina que té un fragment en blanc es diu Blanc d’imposició.

–Blanc intern: Part interna de posseeixen algunes lletres amb formes tancades com la ‘a’, ‘d’ o la ‘p’. És molt important tenir-ho en compte per saber el grau de llegibilitat d’una tipografia.

–Blanc Mineral: És una tinta transparent, d’aplicació exclusiva com a agregat o càrrega a tintes i assecadors. Es fabrica de sulfat de calci hidratat, que s’obté de guix calcinat i reduït a pols molt fina. (Càrrega, es refereix als ingredients destinats a donar pes i volum a les tintes de baixa qualitat).

–Blanc de mordassa: En impressió, espai reservat en un “esquema d’imposició” per a l’espai que no s’imprimeix per trobar-s’hi la zona on se subjecta la “forma” al “cilindre porta forma”. En casos com la “rotativa de gravat al buit”, on es grava directament sobre el cilindre, no cal aquest blanc ja que no hi ha cap subjecció al cilindre.

–Blanc natural: Dit del color blans obtingut sense additius ni blanquejants, i que, per tant, conserva el color natural de les fibres.

–Blanc óptic: Aparença blanca que es dona al paper a través dels mitjans artificials. El més antic és el blavet, que es barrejava amb la pasta a les piles.

–Blanc d’os: Pols obtinguda d’ossos calcinats i molts, que s’usa com a pigment blanc.

–Blanc d’ou: El mateix que “blanc de closca d’ou”.

–Blanc de peu: 1. Blanc que separa les pàgines pel peu al plec imposat a la branca. 2. Blanc que queda al peu de la pàgina, entre el peu de la caixa de composició i el tall inferior.

–Blanc de pinces: Vora del plec corresponent a aquest mecanisme de la màquina d’imprimir que es deixa en blanc.

–Blanc de plom: 1. Carbonat de plom utilitzat com a pigment blanc. 2. (blanc de Krems, Flake white, blanc d’argent o cerussa): La seva classe més fina es diu blanc de Krems. La qualitat del blanc de plom depèn en tots els procediments de fabricació, de la puresa del metall. El blanc de Klagenfurt és una classe especialment pura. El blanc de plom és molt verinós, produint ja males conseqüències la simple respiració de la pols. Té una extraordinària opacitat, i també una excel·lent ‘assecament’ en oli.

–Blanc de Sant Joan: Carbonat de calci que s’aconsegueix assecant la calç morta a l’aire.

–Blanc de sortida: Marge del plec imprès situat a la part oposada al blanc d’entrada.

–Blanc de titani: 1. Pigment blanc, sintètic i molt estable. 2. És òxid pur de titani, de fabricació molt costosa. Sol venir en barreja amb òxid de zinc. El seu valor cobridor és excel·lent. Sense cap reacció química en contacte amb vernissos i tintes; ofereix avantatges. És molt opac i té l’avantatge de no ser verinós.

–Blanc transparent: Té com a base l’hidrat d’alumini, un precipitat de dues solucions minerals. De gran volum, té una estructura molt fina, per la qual cosa serveix com a agregat de qualitat a les tintes de molt de pes específic, que millorades, ofereixen menys dificultats en la impressió. L’hidrat d’alumini compleix una missió molt més important encara, ja que sol o en barreja amb el blanc fix, ofereix una base excel·lent per fixar o portar els colorants de laca. Imprimint en segon o darrer lloc una tinta que per qualsevol raó porta blanc, aquesta ha de ser sempre de qualitat transparent.

–Blanc de zinc : 1. Pigment sintètic a base d’òxid de zinc. 2. (blanc de la Xina, zink white): És òxid de zinc gairebé químicament pur a les millors classes. S’obté destil·lant zinc metàl·lic en presència d’aire calent o utilitzant en idèntiques condicions minerals, pols de zinc o òxids naturals. El de zinc metàl·lic és més blanc que l’obtingut dels minerals de zinc.

–Blanc diluent: Blanc transparent utilitzat en impremta per diluir el color de les tintes tipogràfiques i òfset.

–Blanc fix: Sulfat de bari. Pigment blanc molt estable i cobrent.

–Blanc i negre: Impressió en negre sobre un material blanc.

–Blanc i retiratge alhora: Impressió per les dues cares del material alhora, en impressores preparades per fer-ho.

–Blanc òptic: 1. Substància que s’afegeix a alguns materials perquè semblin més blancs del que realment són. S’apliquen especialment a papers i roba.

Els blanquejadors òptics funcionen de manera similar a les tintes fluorescents: Les seves molècules absorbeixen les emissions ultraviolades (entre els 340 i els 370 nanòmetres de longitud d’ona) i les remeten a la zona de l’espectre que es percep com a blavosa (entre els 420 i els 470 nanòmetres de longitud d’ona).

Com que es tracta de materials que de partida són comparativament grisencs o groguencs, aquest atzurat té l’efecte que l’observador percebi més blanca la superfície afectada. El seu principal desavantatge és que amb el temps (mesos o, com a molt, anys) el seu efecte desapareix i el paper perd aquesta blancor segons alguns falsament guanyada i fàcilment perduda. Aquesta és una de les raons per què molts tendeixin a evitar-los en papers d’alta qualitat per a impresos de llarga vida o proves de color.

La seva presència afecta els mesuraments colorimètrics en la creació de perfils de color, per la qual cosa s’ha de tenir en compte. Els espectrofotòmetres i programes professionals disposen de filtres i opcions a aquest efecte.

Qualsevol material que tingui un emblanquinador òptic reacciona a l’anomenada llum negra —al límit superior de l’ultraviolat— mostrant una brillantor blavosa. 2. Aparença blanca que es dona al paper a través de mitjans artificials. El més antic és el blavet, que es barrejava amb la pasta a les piles.

–Blanc que cobreix: Blanc utilitzat en impressió perquè els colors de les tintes cobreixin sobre qualsevol superfície.

–Blanca: És la pàgina parell deixada en blanc a l’ajustament d’un llibre. Regularment en tota obra executada amb cura la pàgina blanca és indispensable: a) Les que corresponen al dors de la portadilla i de la portada, si bé s’admet que aquesta última porti una breu indicació eventual, com ara la declaració del registre de propietat, el peu d’impremta, etc.; b) Darrere d’un epígraf-dedicatòria; c) Davant un capítol o subdivisió del llibre; d) Darrere una pàgina eventualment il·lustrada, intercalada al llibre i amb paper diferent del text; e) Davant la pàgina on s’insereix l’índex, al final del llibre. No s’han de considerar Pàgines blanques aquelles que es col·loquen, com a resguard, al principi o al final d’un volum, les quals són anomenades Fulles de respecte.

–Blanch i Coll, Miquel: (Banyoles, 1925 – Banyoles, 15 d’agost de 2000) fou un llibreter banyolí.

Quan tenia 13 anys ja regentava la llibreria dels seus pares. Gran aficionat a la lectura, al cinema i al teatre, després de la guerra civil espanyola, va aprendre l’ofici d’impressor a Salt i a la dècada del 1950 va fundar la seva pròpia impremta i llibreria, la llibreria Blanch de Banyoles, que va estar en funcionament més de 35 anys.^[2] Va ser un dels socis fundadors del Cinema Club de Banyoles el 1959, que va impulsar amb altres persones durant els anys 1960 i 1970.

–Blanch de Oller, Antònia (Barcelona). L’any 1961 era propietària dels pocs establiments amb llibre de vell que s’anunciaven com a papereria, negoci més compartit amb les llibreries que venien llibre nou.

–Blanco i Trias, Pere: (Barcelona, 1883 – 1962) va ser un religiós erudit, professor, bibliotecari i escriptor català. Fou jesuïta i professor de Geografia, Història, Filosofia i Art als col·legis de l’orde a Saragossa, Palma, València i Barcelona, i a la Universitat Lul·liana. També s’encarregà de la biblioteca i exercí com a escriptor. Entre les seves publicacions cal esmentar els catàlegs de documentació jesuítica catalana de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de l’Arxiu General del Regne de València i de l’Archivo Histórico Nacional (1943-44). Algunes obres seves són “Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya” (1931), “Catálogo de documentos y manuscritos de la Compañía de Jesús” (1944) i “El Colegio de Nuestra Señora de Montesión – Apuntes Históricos” (1948).

–Blancomic: Ja intercanviava novel·les de butxaca en els anys seixanta, quan en el 1997 s’uneixen a la gran família del Mercat Dominical de Sant Antoni a la parada núm. 52.

Compren tota mena de col·leccionisme, principalment còmics, Manga, publicacions de superherois, àlbums de cromos, llibres, calendaris de butxaca, joguina antiga i moderna, programes de cinema, etc.

De la mà del Rogelio Blanco trobareu aquella publicació que desitgeu a preus raonables, o la valoració de llibres sense cap mena de compromís. 

–Blancor: 1.Atribut complex de la sensació visual, pel qual un cos s’assembla aproximadament al blanc, a causa d’una elevada claredat, una gran difusió i l’absència de tonalitat perceptible. 2. Reflectància d’un full de pasta, paper o cartó mesurat en unes condicions normalitzades.

–Blanor del paper: Sensació que s’experimenta en refregar suaument amb els dits el paper. Es tracta d’una valoració de naturalesa complexa, en què contribueixen el volum específic aparent, la lliura, la compressibilitat i la rigidesa –o millor dit, el contrari. Aquesta darrera propietat és la més important i de fet es pot calcular un índex. La blanor és un requisit essencial d’algunes classes de paper, com ara el paper per a usos higiènics i per a tovalloles. Aquests papers en general són crespats, perquè el crespat augmenta molt la blanor del paper. De vegades, el terme blanor s’usa com a sinònim de compressibilitat.

–Blancs: S’anomenen Blancs els espais que hi ha, per exemple, entre els títols d’una portada. L’art dels blancs és el mestratge més considerat en l’estructuració tiopogràfica del llibre.

–Blancs entre columnes: Les columnes se separen entre si per un filet o un blanc que va de dalt a baix de la pàgina o del fragment de columna. Si es fa servir el filet, aquesta separació rep el nom de Corondell, i si es prescindeix del filet, Corondell cec. El valor en punts en tots dos casos va de sis, que és el mínim, fins a 30, que sol ser el màxim.

–Blancs entre grups de paràgrafs: De vegades, en certes obres, es presenta la necessitat de separar grups de paràgrafs, cosa que antigament es feia introduint grups d’asteriscs que adoptaven aquestes figures:

*      *      *

*

*              *

*              *

 *

De vegades s’emprava qualsevol altre signe o una vinyeta, que complien les mateixes funcions (i encara avui s’empre de vegades).

–Blancs entre línies: El blanc que separa una línia de l’anterior i la següent és horitzontal i s’anomena interlinea.

–Blancs entre lletres: Les lletres d’una paraula estan separades les unes de les altres per un blanc “natural” que s’estableix en funció del dibuix de cada lletra, de manera que certs parells de lletres estem més junts que altres, sense que això sigui antiestètic, sinó al revés. En català es diu Prosa, com es va fer en altres temps entre tipògrafs, els anglesos en diuen Fit, i correntment se’n diu també Set, paraula que en català es tradueix més aproximadament per Gruix, que és l’amplada del tipus (de tal manera que una “m” té més gruix que una “l”).

–Blancs entre pàgines: Entre una pàgina i la següent pot haver-hi un blanc variable quan coincideixi amb el blanc de separació de paràgrafs a final de pàgina, però amb més freqüència es dona el que s’anomena Birlí, que és el blanc que queda al final de les pàgines curtes, especialment les que són finals de capítol (la pàgina que es troba en aquesta situació s’anomena Pàgina de Birlí).

–Blancs entre paràgrafs: La separació dels paràgrafs entre si s’estableix generalment amb una Línia de blanc (també anomenada Línia blanca), i té tants punts com punts tingui el cos (no l’ull) de la lletra amb què es compongui.

–Blancs entre paraules: Les paraules d’una línia se separen les unes de les altres mitjançant una quantitat de blanc que rep el nom genèric d’Espai.

–Blancs incorrectes: En principi, els blancs són, en general, correctes, llevat que superin o no assoleixin les normes establertes i acceptades.

Tot i això, la coincidència dels espais en blanc, tot i ser aquests correctes, poden resultar antiestètica. Per exemple, si els espais d’un paràgraf coincideixen formant una separació del paràgraf, és un defecte anomenat Carrer; si el carrer forma una línia inclinada, el defecte es diu Escala, i si forma un mode d’arc o cercle, Corral.

–Blanding: Fa referència a una nova estratègia de marca basada en la integració de la marca a l’entorn, passant desapercebuda.

El terme Bland (tou) significa “mancat de caràcter” o “mancat de personalitat”. Sorgeix el 2018 i fa referència a la predisposició de moltes marques a seguir les tendències del sector. Aquestes deixen de banda la diferenciació i opten per la neutralitat, basada en elements que no cridin l’atenció ni evoquin cap valor determinat. És a dir, el moviment contrari a la personalitat de marca.

–Blanqueig : 1. Tractament químic que es dona a la pasta de paper per millorar-ne la blancor, eliminant totalment o parcialment la lignina de la fusta. Antigament es feia amb clor gas i derivats clorats, molt contaminants. Avui dia, estan a la Unió Europea prohibits els emblanquidors amb clor element, i es realitzen blanquejos ECF (lliure de clor elemental, però encara amb derivats clorats) o TCF (totalment lliure de clor, realitzant-se el blanquejat amb oxigen, aigua oxigenada). ..). 2. En restauració, “neteja de taques” alterant i destruint els grups cromòfors de les taques i el deteriorament químic causant d’elles (que pot arribar a esgrogueir o enfosquir el material per complet. Es pot utilitzar “blanquejadors oxidants”, “blanquejadors reductors, “blanquejadors àcids”, o “radiacions lluminoses” Un dels menys perjudicials és el “borohidrur de sodi”. 3. Als inicis de la producció industrial, procés de neteja dels draps i paper de vell que es farien servir com a matèria prima per fer-ne paper i que consisteix a bullir-los amb una barreja de sosa i calç. Modernament es blanquegen les fibres que presenten coloració amb un tractament a base de clor i d’hipoclorits.

–Blanqueig per clor: Antic costum per blanquejar el paper que es va fer servir sobretot al segle XIX i que és molt perjudicial per a la seva conservació.

–Blanquejador: Local existent en alguns molins paperers on es blanquegen els draps o les pastes amb calç i altres matèries.

–Blanquejadors àcids: Utilitzats en restauració. Són l’àcid cítric, l’àcid oxàlic i l’àcid acètic.

–Blanquejador òptic: 1.Producte químic, colorant que absorbeix la llum ultraviolada i violeta. Es fan servir sobre el paper i la tela per fer-los semblar més blancs. Són perjudicials per a la conservació del material. 2. Tint aplicat a la premsa d’encolat a la fibra de la pasta o a la superfície del paper per ressaltar-ne la brillantor.

–Blanquejadors oxidants: L’hipoclorit de Sodi, l’hipoclorit de calci, el peròxid d’hidrogen o aigua oxigenada, la cloramina B, la cloramina T, el permanganat potàssic, el clorit càlcic”, el “diòxid de clor”, el “clor” i l’ozó.

–Blanquejadors reductors: Els ditionits, i el borohidrur de sodi.

–Blanquejants òptics: 1. Augmenten la blancor de pasta i càrregues. 2. Es poden afegir en massa i a l’estucatge.

–Blanquejar: 1. Augmentar la proporció dels blancs d’una composició o d’una part. 2. Tractar adequadament la cel·lulosa i la pasta per fer-les més blanques en la fabricació del paper.

–Blanquejar la tapa: Enganxar a les tapes un paper blanc gruixut amb engrut abans d’enganxar el pergamí a sobre.

–Blanquejat: Tractament per blanquejar materials.

-Blanquejat de pastes: abans de blanquejar-la, el color de la pasta o polpa de fusta va de crema al cafè fosc. El color cafè del paper d’embolicar i de les bosses de paper és típic de la pasta Kraft sense blanquejar. Les pastes es blanquegen per diverses raons: el contrast de l’imprès millora com més blanc sigui el paper; el blanquejat contribueix a l’estabilitat química, puresa i permanència de les pastes i papers; i el blanqueig és necessari per raons d’higiene (per exemple per als papers emprats en l’empaquetatge d’aliments.

–Blanxart i Pàmies, Eduard: (Terrassa, 1915 – Barcelona, 2014) fou un interiorista, dissenyador i músic català. Va dissenyar dins un acusat florentinisme, que amb els anys anà simplificant al màxim, mobles (calaixera de la sagristia de la catedral de Terrassa, c. 1951), peces d’orfebreria (custòdia de la mateixa catedral, 1946), interiors (sala de juntes del Condicionament Terrassenc, 1953), jardins (Vil·la Fancelli, Barcelona, 1967), etc. Va escriure diverses composicions musicals, especialment per a piano i cant, sovint en un estil derivat de l’impressionisme. Fou també un gran difusor de la cultura i va formar part molts anys de la Junta de Museus de Terrassa.

Els anys cinquanta col·laborà en la revista cultural minoritària Atzavara, i va publicar la biografia Antoni Ribera (Gent Nostra, Barcelona 2008), sobre un dels principals músics wagnerians de Catalunya. Donà la important discoteca del seu pare a la Fonoteca de la Biblioteca de Catalunya.

–Blas “El Anarquista” 📕 : Es va fer càrrec del llibreter Domènech Medina en els seus últims dies. Medina tenia dues barraques al Mercat de Santa Madrona que va llegar a Blas, però aquest va estar poc temps i es va instal·lar al carrer Aribau/Aragó i més tard se’n va anar a un altre local del carrer entre els carrers València i Mallorca.

–Blasco, Pilar: (Barcelona, 1921 – 1992) va ser una dibuixant de còmics catalana, cèlebre pels seus còmics femení en revistes per a nenes dels anys 40 i 50. Va pertànyer a la saga de dibuixants dels germans Blasco al costat de Jesús, Alejandro i Adriano Blasco. Va iniciar la seva carrera el 1942 a Mis Chicas, on realitzava dibuixos de la nina Mariló, mascota del setmanari, i il·lustrava els contes de fades de Josep Maria Canellas Casals, com El Castillo de Oro.^[1] Tres anys després, es publicava l’àlbum de tapa dura titulat La princesa de las manos de oro. Ocasionalment també va treballar per a altres revistes de l’editora Consuelo Gil, com a Chicos, però sobretot a Florita, on va crear el 1949 La aventuras de Lalita. En ella reflectiria, segons certa crítica, «l’ambient casolà i hipòcrita del còmic femení de l’Espanya de sempre».

–Blasi, Berta: Taller de conservació i restauració. Equip d’especialistes en la conservació i restauració d’obres documentals, històriques i artístiques en suport paper, pell i pergamí. Ubicades a Tiana, però per a nosaltres no hi ha fronteres. L’equip té capacitat per assumir múltiples projectes simultàniament i ens desplacem allà on se’ns necessiti.

–Blasó: Figura o senyal que s’usa en els escuts com a signe distintiu d’una família, una ciutat, una corporació, etc.

–Blasonar: Disposar, descriure, els escuts, segons les regles i la terminologia pròpia de l’heràldica.

–Blau d’Alemanya: Blau realitzat amb “atzurita”.

–Blau Bice: Carbonat de coure, succedani de l’atzurita. És un blau inestable, que tendeix al verd.

–Blau ceruli: Pigment sintètic de color blau.

–Blau cel: Denominació en pintura i de forma general que es dona al color blau clar, especialment si és més aviat brillant.

–Blau de cobalt : 1. Pigment sintètic de color blau intens, amb bon poder per cobrir i resistent. 2. Color de bell to blau que sembla el del cel. El blau cobalt es treu del coure, del mercuri i del plom; el vidre en pols subministra el règul de cobalt. Durant molt de temps el cobalt de Saxònia va gaudir de gran reputació. A la pintura sobre esmalt el cobalt en pols va servir per obtenir bell to blau turquí.

–Blau d’Egipte: Pigment blau molt estable, compost de silicat de coure i calci.

–Blau de ftalocianina: Pigment que es fa servir per donar color cian a les tintes. Es va descobrir al començament del segle XIX de forma accidental. La coloració és molt persistent.

–Blau d’indi: Blavet. Colorant que s’extreu de l’anyil i que es fa servir per donar color a la pasta.

–Blau Klein: Tonalitat de color blau fosc intensa relacionada amb l’artista francès Yves Klein, l’obra pictòrica del qual, enquadrada al Nou Realisme al començament dels anys seixanta del segle XX, va estar molt relacionada amb performances i pintures monocromàtiques. Aquest to de blau s’associa amb una pintura plàstica d’aquest color creat per l’artista amb un fabricant de pintures amic seu usant un aglutinant especial.

–Blau marí: Colorant a base de “lapislàtzuli”. 2. Denominació en pintura i de manera general que es dóna al color blau fosc i intens. També es diu blau fosc.

–Blau de Prússia: 1. Pigment de color blau intens obtingut de la reacció del ferrocianur de potassi amb l’ió ferro (III). 2. S’usa per a l’aquarel·la, tira a verd, però s’estén fàcilment i conserva sempre molta transparència. El blau de Prússia usat a la pintura és un dels colors que presta més, és a dir, que barrejat en petita quantitat amb blanc, dona tons molt intensos.

–Blau ultramar: Pigment de color blau que en estat natural es troba en el mineral denominat lapislàtzuli.

–Blavet: Extracte blau de la planta de l’anyil que servei per a donar un to aparentment blanc al paper.

–Blíster: Terme en espanyol per blister-pack, que és un empaquetatge compost per un suport que pot ser de cartonet, plàstic o algun material rígid, i una càpsula d’algun material transparent. En aquest espai s’allotja el producte contingut (normalment sòlid o semi-sòlid), que mostra així les seves característiques específiques alhora que queda protegit. És un recurs molt emprat en joguines, medicaments i productes que es venen al detall.

–Blistering: Defecte d’impressió que es dona en papers impresos en rotatives òfset d’assecatge per calor. Són unes butllofes que es produeixen o per un excés d’humitat del paper o per una baixa porositat. En assecar-se la tinta, el paper agafa una temperatura d’uns 130ºC que evapora l’aigua i, si aquesta aigua troba massa obstacles a la sortida, es produeixen les butllofes.

–Bloc: 1. Conjunt de fulls solts, en blanc, enganxades per un dels costats i usualment amb unes tapes de cartolina. 2. Es denomina així el cos del llibre, format pels quadernets cosits, algunes vegades ja enllomats i amb capçades.

–Bloc informatiu: Bloc tipogràfic que constitueix una unitat autònoma dins la pàgina, per exemple, el conjunt d’un text i la il·lustració, diagrama, gràfic, taula o quadre, etc.

–Bloc de làmina de metall: Text o imatge gravats sobre una tapa que després s’omple amb una làmina metàl·lica.

–Bloc de Lletres: Bloc de Lletres té la voluntat de mantenir informats els usuaris de la Biblioteca de Lletres del CRAI de la UB de novetats, informacions i altres comunicacions sobre la nostra Biblioteca i els
seus recursos. Hi podreu trobar:

Novetats sobre la biblioteca de Lletres: espais, serveis, projectes, noves adquisicions.

Informes sobre recursos d’informació: bases de dades, revistes, recursos web.

Comentarem pàgines, articles, continguts web que us puguin ser útils.

–Bloc del llibre: Conjunt d’elements que conformen un llibre (plecs, làmines, guardes) cosit o encolat i amb el llom arrodonit i revestit, caixes, capçades, etc., refilat i disposat per ficar en tapes o afegir-hi la coberta.

–Bloc de text: 1. Bloc, conjunt de caràcters. 2. No hi ha diferència de resultats entre els textos justificats i sense justificar, de manera que l’elecció es basa en les preferències estètiques.

–Bloc tipogràfic i Bloc informatiu: En tipografia estructurada, el Bloc tipogràfic està format per textos que presenten certa homogeneïtat quant al seu contingut o a la seva forma, visualment es distingeixen per les diferències amb els textos que els envolten, el procedeixen o segueixen, diferències que poden consistir en la mesura, ull, cos, classe de lletra, un requadre, un blanc, una justificació diferent, etc. El conjunt d’elements que formen la pàgina, quan no es tracta només de text seguit, s’anomena Bloc informatiu, per exemple, el format per text general més una taula o quadre, il·lustració, diagrama, gràfic, etc.

–Block-Books: Nom donat pels flamencs als llibres xilogràfics o tabularis, que representaven el passatge, la transició entre les imatges xilogràfiques estampades i els primers assajos de la tipografia.

–Block-out: En serigrafia, tècnica que consisteix a obturar els forats de la pantalla al voltant de la imatge que es vol estampar.

–Blog: Paraula formada per les veus en anglès web i log, és a dir, “bitàcola en línia”, que funciona com un diari personal que es fa públic a la web. Normalment, manté un estil i una temàtica comuna a les seves entrades, sol estar actualitzat amb freqüència i permet a qualsevol usuari publicar alguna cosa fàcilment. Aquesta pràctica es deriva dels registres de converses a sales de xat i fòrums, i es va popularitzar a mitjan dècada de 1990; se’n deriven els vídeos realitzats per influenciadors per a diverses xarxes socials, plataformes de microblogging com Twitter, i noves modalitats de periodisme en nombrosos llocs web, que s’actualitzen de manera contínua i són alimentats de forma independent pels seus col·laboradors.

–Blog de la Biblioteca de Catalunya: Des de l’any 2012 conté una gran varietat d’articles sobre llibres, autors, imatges, etc. I una mirada al vídeo “La BC en  360°” us l’ensenyarà una mica i podreu saber moltes coses interessants sobre la BC. I si voleu veure exposicions cliqueu aquí i no us penedireu pas.

De passada vull dir que l’edifici del costat on abans hi havia l’Escola Massana, seria un bon lloc per ampliar la Biblioteca o, encara millor, per a posar-hi un Museu del llibre i les Arts Gràfiques semblant o millor que els que ja havíem tingut.

–Blog del CRAI Biblioteca d’Informació i Mitjans Audiovisuals. Ofereix els fons bibliogràfics de suport als programes docents i de recerca dels ensenyaments impartits a la Facultat: Informació i Documentació, i Comunicació Audiovisual.

–Blog de la BNE: Molta informació bibliogràfica i moltes col·leccions.

–Blog del CERL: En 2019/2020, el CERL va llançar el Blog del CERL . Les editores del bloc són Vera Andriopoulou (Fundació Laskaridis i Grup de Treball de Promoció del CERL) i Marian Lefferts (CERL).

Agreguem una funció de bloc a la nostra cartera existent de mètodes per connectar-nos amb vostè a través de les xarxes socials. Perquè ens permet presentar històries una mica més llargues sobre els serveis que desenvolupa CERL,

Perquè les publicacions del bloc poden ser més visuals que les notícies que circulen a través de la llista de correu del CERL, o fins i tot del butlletí informatiu del CERL , i

Perquè aquí podem donar una millor plataforma per a les notícies de les nostres biblioteques membres.

A més de les notícies del CERL, esperem presentar-vos notícies de la comunitat de manuscrits i llibres rars sobre polítiques i pràctiques bibliotecàries, seminaris i conferències, exposicions i publicacions.

Convidem tant els membres del CERL com els acadèmics a contribuir. Si teniu un tema rellevant (o potser ja heu escrit algun text) i una o dues imatges que l’acompanyin, poseu-vos en contacte amb Marian Lefferts , que podrà col·laborar amb vostè per afegir la seva contribució al bloc.

–Blog Fons Antic: El Blog de Fons Antic és un espai de comunicació i difusió del fons del CRAI Biblioteca de Fons Antic, les seves activitats i els serveis que ofereix. Les notícies són molt variades. N’hi ha que tenen una presència periòdica, com les noves adquisicions de bibliografia de referència i les noves incorporacions al catàleg de llibre antic  i a les bases de dades Marques d’impressors i Antics posseïdors. D’altres es publiquen en funció de la dinàmica de la biblioteca: exposicions pròpies i la seva versió virtual, troballes d’edicions i exemplars rellevants, participació de personal extern (des d’Erasmus+, fins a estudiants que fan el seu TFG o TFM o becaris) per exposar la seva experiència en la biblioteca i/o amb el seu fons, etc.

–Blogosfera: La comunitat col·lectiva de tots els blogs i autors de blogs, especialment els blogs notables i molt llegits, es coneix com la blogosfera. Com que tots els blogs estan a Internet per definició, es poden veure com interconnectats i connectats a xarxes socials, mitjançant blogrolls, comentaris, linkbacks (refbacks, trackbacks o pingbacks) i backlinks. Les discussions “a la blogosfera” van ser utilitzades ocasionalment pels mitjans de comunicació com a mesura de l’opinió pública sobre diversos temes. Com que poden sorgir noves comunitats de bloguers i els seus lectors sense explotar en l’espai d’uns quants anys, el màrqueting a Internet presta molta atenció a les “tendències de la blogosfera”.

–Blok: A les màquines perforadores, la carcassa de ferro que subjecta la pinta.

–Bloquejar: Deixar un espai lliure en impressió tipogràfica d’un tipus que encara no es pot posar (encara no se sap quin és, és defectuós, falta, el fragment és il·legible a l’original…). En aquests casos es posa un tipus cap per avall, quedant el peu a la impressió (el que s’anomena un “cap de mort”).

–Blu ray: Suport digital de documents, dins dels “discos òptics”.

–Bluetooth: Estàndard de transmissió de dades sense fil via radiofreqüència de curt abast (uns 10 metres). Entre moltes altres aplicacions, permet la comunicació entre càmeres de vídeo, mòbils i ordinadors dotats amb aquest protocol per a l’intercanvi de dades digitalitzades (vídeo, àudio, text, etc.).

–Blurb: (vos anglesa) Text elogiós i ponderatiu amb què l’editor presenta una obra i informa sobre el seu contingut, valor i utilitat.

–Bly, E.: A Barcelona a finals del XIX. Dibuixant i fotogravador que associat amb Claudi Murtra formaren la raó social Bly&Murtra, a Barcelona, a finals del segle XIX inicis del XX. Els seus tallers van destacar per la realització d’aiguaforts i tricromies. Va il·lustrar tb cromos.

–Bo: Paper de qualitat, que no té cap defecte.

–Bo i Singla, Ignasi, escriptor i periodista (Barcelona 1872-1923). Republicà federal, va treballar com a tipògraf i, entre altres publicacions, va col·laborar, amb un article sobre Ibsen, a La Anarquia de Madrid. Dirigí El Campesino, òrgan de la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola, el sindicat pagès creat pels republicans federals a les darreries del segle xix i que tingué especial incidència entre els rabassaires de la comarca del Penedès. Fou detingut i processat el 1896, sota l’acusació de ser el coautor d’uns fulls subversius. Posteriorment, col·laborà a El Poble Català (1916) i al diari de la Lliga La Veu de Catalunya, amb el pseudònim de Roc Guinart. És autor del llibre Montjuich. Notas y recuerdos históricos (Barcelona 1917), que conté nombroses referències sobre els processos de Montjuïc de finals del segle xix i la situació carcerària en què visqueren molts obrers represaliats.

–Bo per estampar: Prova d’estampació definitiva a què s’ha d’adaptar tota la tirada. Després que l’artista ha acabat el treball sobre la matriu, es duen a terme una sèrie d’assajos destinats a la recerca de les tintes adequades, els papers idonis o el mètode d’estampació que convé al procediment gràfic emprat. Aquests assajos -proves d’estampació- es fan sota la supervisió de l’artista, però tenint molt en compte els consells tècnics suggerits per l’estampador. Quan s’arriba a la prova definitiva, davant la total conformitat de l’artista, l’estampador la procedeix a marcar amb l’expressió ‘bon à tirer’ —BAT—, o el seu equivalent en espanyol, bo per estampar. A partir d’aquest moment, la totalitat de la tirada s’ha de fer d’acord amb les pautes establertes al ‘bon à tirer’.

–Boada, Miquel : (1825-?). Gravador català. Va estudiar a la Llotja de Barcelona i va col·laborar amb les seves làmines en la il·lustració de l’obra El Panorama Español (1842-45).

–Boal, Evelio: (Valladolid, ? — Barcelona, 1921) Dirigent sindicalista. Treballador d’arts gràfiques a Barcelona. Milità a la CNT, dins la línia sindicalista de Salvador Seguí. Col·laborà sovint a Tierra y Libertad. Fou elegit secretari nacional de la CNT el 1920. Detingut el mateix any, fou posat en llibertat la matinada del 7 de juny de 1921 i assassinat en sortir de la presó Model de Barcelona.

–Bobina : Rotlle de paper (o altre material) continu, de grans dimensions. El format s’adequa a la impressió en grans màquines impressores anomenades “rotatives”. Eren molt comuns a la impressió de diaris. 2. En arts gràfiques, gran rotllo de paper continu que s’usa per imprimir a les rotatives. Algunes poden pesar fins i tot una tona.

–Bobina fluixa: Una bobina fluixa en una impressora causa “defectes d’impressió”, ja que la tensió sobre el material no és uniforme.

–Bobina Jumbo: A la indústria paperera, s’anomena Bobina Jumbo un gran rotlle format pel bobinat del full continu de paper o cartó en un nucli especial de cartó premsat, destinat a ser tallat en el format desitjat per les plantes de transformació del paper.

–Bobina mare: rotllo de paper utilitzat al començament de l’etapa de transformació, moltes bobines mares són bobines jumbo, altres són bobines de menor format.

–Bobina de paper: Rotlle de paper. En la producció industrial del paper en continu, paper enrotllat damunt d’un eix que li fa d’ànima i que va recollint el paper a la sortida de la màquina.

–Bobinadora: part de la màquina continua on es bobina la cinta de paper.

–Bobinar: Enrotllar paper en una bobina.

–Bobinat del paper: Operació la finalitat del qual és reembolica la bobina procedent de l’enrotllat de la màquina contínua o d’un grup enrotllador, tallant la cinta de paper al format desitjats pels clients o deixant els rotllos a mida i en perfectes condicions per a operacions posteriors. Durant el bobinat es refilen les dues vores de la fulla, eliminant les brodes o vores.

–Boca: Obertura que es forma entre la llomera i el cosit dels quaderns quan s’obre un llibre enquadernat amb llom buit.

–Boca avall: A les primeres proves (vegeu Galerades) de les obres en les quals abunden les cites, el nombre de les quals de pàgina no es pot saber fins que estigui compost i compaginat tot el llibre, se solen col·locar aquests números interins cap per avall, per així cridar latenció en el moment de substituir-los. A la terminologia de taller . especialment a Catalunya – , a les lletres o qualsevol altre signe tipogràfic que, per causes diferents o per error, es col·loquen de cap per avall al text, se’ls anomena Caps de mort.

–Bocabella i Verdaguer, Josep Maria: (Sant Cugat del Vallès, 5 d’octubre de 1815 – Barcelona, 22 d’abril de 1892) fou un llibreter i filantrop català. Ideà la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família.

Propietari de l’antiga llibreria religiosa de la vídua Pla, a Barcelona, el 1861 feu un viatge a Roma, fruit del qual adquirí una gran devoció per la figura de sant Josep i es decidí a fomentar els valors de la família cristiana. Per aquesta raó fundà l’Associació de Devots de Sant Josep (1866), que arribà a tenir 600.000 associats, així com la revista El propagador de la devoció a Sant Josep (1866), per a la qual s’inspirà en la revista homònima (Propagateur de la dévotion a Saint Joseph) publicada pel salesià Joseph Huguet a Sainte-Foy de Dijon, a França. La revista tenia una tirada inicial de 25.000 exemplars i actualment encara s’edita amb el nom de Temple. També fundà uns tallers per a obrers i aprenents.

Bocabella ideà la construcció d’un temple catòlic dedicat a la Sagrada Família, per la qual cosa adquirí l’any 1881 un terreny a l’Eixample barceloní, en un lloc conegut com el Poblet, prop del camp de l’Arpa, a Sant Martí de Provençals que li costà 172.000 pessetes (1.034 €).

–BOD: Demanda biològica d’oxigen (BOD, en sigla anglesa), mesura de la quantitat d’oxigen que és consumida per organismes vius, durant un temps determinat, en descompondre’s la matèria orgànica aportada a un afluent. És un dels impactes que té la indústria del paper sobre el medi fluvial.

–Boda: Els llibres impurs són complets quan se li afegeixen les parts que falten d’un altre exemplar de la mateixa edició. Pot passar que la procedència del quadern que completa la carència detectada a l’exemplar mutil intervingut, pertanyi a la mateixa obra, però provingui d’un exemplar d’una edició diferent, i a aquesta actuació se l’anomena Boda.

–Bodega Sans: Creada el 1990 pel dissenyador nord-americà Greg Thompson, aquesta tipografia està inspirada en l’etapa tardana de l’Art Decó. Això li proporciona una aparença fresca i alhora conserva un toc nostàlgic. A més, cada pes té tres variants; una amb formes geomètriques i angulars, una altra on les formes són més arrodonides i que Thompson va anomenar Oldstyle i una altra versió amb les lletres majúscules ampliant així les possibilitats tipogràfiques. Es tracta d’una tipografia molt apropiada per a títols i textos curts, que funciona bé en publicacions com ara diaris i revistes. A més, també existeix una versió amb serifs anomenada Celler Serif.

–Bodega Serif: Després de l’èxit aconseguit el 1990 amb el Celler Sans, Greg Thompson va decidir dissenyar dos anys després aquesta versió amb rematades. El Celler Serif posseeix les mateixes variants de gruix i estils que el Celler Sans, però amb serifs i un major contrast entre els pals, proporcionant-li una interessant aparença Art Decó. Les seves lletres, igual que en la versió Sans, tenen unes proporcions molt estretes, que unides a les formes singulars que les formen la fan molt apropiada per a publicitat, titulars i qualsevol ocupació d’exhibició.

–Bodoni, Giambattista (1740-1813):  Fou un gravador, impressor, editor i tipògraf italià, considerat com el pare de la tipografia moderna.La seva influència va ser molt important en el desenvolupament tipogràfic dels segles XVIII i xix Als voltants del 1798 creà la seva pròpia família tipogràfica, Bodoni, que significà una revolució i constituí el punt de partida dels tipus anomenats moderns.

L’obra mestra de Bodoni va ser el Manuale Tipografico, el qual publicà en dos volums. El primer d’ells va veure la llum el 1788 i l’edició de les seves pàgines mostrava marges generosos, que feien del Manual una elegant galeria visual de tipografies: alfabets llatins, grecs, hebreus, rusos, turcs, tàrtars, així com centenars de vores decoratives i ornaments d’impressió. L’edició del segon i últim volum es va produir 5 anys després de la seva mort. La seva vídua, Margherita Dall’Aglio va ser qui s’encarregà del projecte.

–Bodoni: Tipografia clau dins l’estil modern aparegut a finals del segle XVIII i que suposa la culminació de 300 anys d’evolució de la tipografia romana. El seu dissenyador, Giambattista Bodoni (Parma, 1740-1813) va ser anomenat Rei dels Impressors gràcies a l’exquisida qualitat dels seus impresos. Els precursors d’un estil semblant eren les tipografies de Pierre Simon Fournier i la Didot. La seva aparició va desplaçar a les tipografies antigues i transicionals gràcies a l’enorme contrast existent entre les línies fines i gruixudes, els seus remats prims i rectes i la seva aparença clara i racional. Entre les versions existents avui dia, la més aconseguida potser sigui la Bauer Bodoni, dissenyada el 1926 per Heinrich Jost per a la Foneria Bauer. Les seves formes són més semblants a les originals i tenen una elegància i una delicadesa que no tenen les altres versions. Altres tipògrafs com Morris Fuller Benton (1914-16, per a l’American Type Founders) o Berthold Staff (1930) també van fer versions de la Bodoni.

–Bodonià: De l’impressor Bodoni o relacionat amb ell. Les seves edicions, lletres, etc.

–Bofarull Foraster, Jacint (Barcelona, 1903 – 1977) És un dels dibuixants més originals de la Barcelona dels anys trenta. Va estudiar a la Llotja. El seu estil humorístic, de figures malgirbades i expressives, va ser molt popular a la premsa de l’època republicana i de la guerra, i també el va aplicar en alguns cartells. Però la dedicació publicitària de Bofarull va donar altres fruits en un gènere més seriós i de gran modernitat, en general poc conegut i que mereix ser reivindicat. El 1924 va fer un dibuix per a la revista El Borinot. Però es va especialitzar en la premsa esportiva (La Jornada Deportiva, Xut, El Mundo Deportivo). També treballava per altres publicacions amb acudits i caricatures. Al costat de la dedicació com a ninotaire, va treballar en diversos elements publicitaris, com per exemple un divertit joc de cartes per a les xocolates San Fernando, del 1932, en el qual els pals de la baralla habitual (oros, copes, espases i bastos) eren substituïts lògicament per ensaïmades, tasses de xocolata desfeta, xurros i melindros, mentre que per a les figures, en lloc dels reis visigòtics i les sotes o els cavalls estàtics típics dels naips d’Heraclio Fournier, s’hi representaven les races humanes, de l’esquimal al pell roja; i animals exòtics com ara una zebra, un camell o un estruç. Tot el conjunt, a més, estava ple de gags visuals divertidíssims. Va dibuixar cromos publicitaris i va treballar també com a decorador. Va fer cartells, per establiments de material esportiu (1932), un l’any 1935 per un partit de futbol de la selecció catalana. i amb la guerra des del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), va tenir una actuació destacada com actiu instrument de propaganda, tot i que es va separar del SDP i passar a formar part de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC, des d’on va fer molt pel rellançament de les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa. Cartells dedicats a la guerra civil van ser quatre, el més conegut Obrer! Camperol! Unitat per la victòria (1936). Exiliat a Perpinyà, va treballar per al diari L’Indépendent fins 1950- Més tard marxà a Venezuela i Argentina. Als inicis dels anys seixanta tornà a Barcelona i exposà a la Sala Rovira el 1964 i aquí va reprendre la seva antiga dedicació de caricaturista esportiu als diaris Tele/eXprés i El Correo Catalán.

–Bofarull, Pere: (Reus, 1826 (?) – 1892) va ser un llibreter i impressor català Cap a l’any 1850 va obrir un establiment al carrer de les Galanes número 6 de Reus, una petita llibreria i papereria on venia sobretot romanços i auques, i que va anar transformant en un centre de subscripció de periòdics i una llibreria especialitzada en manuals escolars.

El 1884 imprimia Crónica de Reus. Pere Bofarull va imprimir el 1886 els primers números del periòdic catalanista Lo Somatent, amb una qualitat d’impressió excel·lent. El periodista i escriptor reusenc Francesc Gras i Elies diu que el 1887 va imprimir El Mensajero, que segurament va ser el primer periòdic d’anuncis de distribució gratuïta a la ciutat, amb una tirada de 5.000 exemplars. El 1890 va sortir dels seus tallers La Trompeta artística, periòdic redactat en català de curta vida. El 1891 encara va imprimir alguns números del setmanari humorístic Reus Alegre, substituint Eduard Navàs. 

–Bofarull i Sans, Francesc de: (Barcelona, 1843-1938). Va estudiar dret i diplomàcia i va succeir el seu pare Manuel de Bofarull i Sartorio a la Direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i va col·laborar en l’Exposició Universal de París (1900) amb treballs sobre la fabricació del paper durant l’edat mitjana.

Fou un dels pioners en el calc i la classificació de filigranes a Catalunya. Entre les seves obres destaquen Bibliología (1890), El testamento de Ramon Llull (1899), Antigua Marina Catalana (1901), La heráldica en la filigrana del papel (1901) i Los animales en las marcas del papel (1910). Aquesta darrera publicació havia de ser el primer volum d’una col·lecció sobre marques d’aigua, la qual havia acordat de publicar amb l’impressor Oliva, però finalment no va tenir continuïtat.

–Bohigas i Balaguer, Pere: (Vilafranca del Penedès,, 1901 – Barcelona,  2003) fou un filòleg i bibliòfil català. Participà en els Estudis Universitaris Catalans i el 1924 es doctorà en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, on fou professor de paleografia fins al 1939. El 1926 marxà a París i el 1929 a Anglaterra, on completà la seva formació. També fou professor a l’Escola de Bibliotecàries. El 1941 va obtenir per oposició una plaça al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, que li va permetre treballar com a conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca de Catalunya fins al 1971. De 1967 a 1973, va dirigir els cursos de català de la Diputació de Barcelona.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1942, serà màxim responsable de 1961-1968. Ha estat president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans de 1962 a 1989, amb el qual ha publicat nombrosos }. Fou igualment membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i del Comitè Internacional de Paleografia, i membre honorífic de la Societat Verdaguer. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.

–Bohigas i Guardiola, Oriol: Barcelona, 20 de desembre de 1925 – Barcelona, 30 de novembre de 2021. fou arquitecte, amb títol del 1951 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on va exercir la docència com a catedràtic de composició (a partir del 1971) i de la qual va esdevenir director (1977). Aquell mateix any 1951 es va associar amb l’arquitecte Josep Martorell i Codina, als quals es va afegir, el 1962, l’arquitecte David Mackay, i van constituir l’estudi MBM Arquitectes.

La seva tasca de divulgació es materialitzà en la col·laboració en multitud de revistes i diaris d’arreu del món, com ara Serra d’Or; Destino; Cuadernos de Arquitectura; Casabella; Domus; Arquitectura. Revista Nacional de Arquitectura; Hogar y Arquitectura; Hogares Modernos; CAU. Construcción, Arquitectura, Urbanismo; Jano Arquitectura; Arquitecturas Bis; The Architectural Review; Nexus; ON Diseño; Diario de Barcelona; El Noticiero Universal; El País; Avui; El Periódico, i La Vanguardia, entre d’altres. 

Com a historiador de l’art, les línies d’investigació conreades per Bohigas se centren en l’arquitectura i els arquitectes de finals del segle xix i del Modernisme, de l’època noucentista i de la Segona República espanyola, per enllaçar amb l’arquitectura desenvolupada a Barcelona durant la segona meitat del segle xx, tant l’alineada amb el moviment modern com la que es va produir durant el franquisme i les primeres dècades de la democràcia, i en l’urbanisme històric i el més recent, sempre amb una actitud crítica i pedagògica, amb una anàlisi profunda i aguda, i amb la voluntat de canvi en el terreny cultural, urbà, social i cívic.

Escola Thau

–Bohigas Gurgui, Anna: (Barcelona, 1946-1984) va ser una interiorista i dissenyadora de producte catalana.

El 1968 va entrar a treballar a Studio Per —integrat per Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets— on va fer projectes d’interiorisme i va col·laborar també en el disseny de productes. A principi de la dècada de 1970, Studio Per van unir-se a la dissenyadora Mireia Riera per desenvolupar projectes més ambiciosos, especialment locals comercials i habitatges per als quals dissenyaven mobles i objectes avantguardistes. El 1972, el grup van anomenar aquest nou equip Boccaccio Design (BD) per la relació que tenien amb la discoteca Bocaccio. Un dels propietaris de la discoteca, Oriol Regàs, va ajudar-los econòmicament per començar el projecte BD.

El Museu del Disseny de Barcelona conserva productes dissenyats per Anna Bohigas i va ser una de les creadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-Avui que aquest museu va organitzar l’any 2023.

–Boileau i Bernasconi, Alessio: (Verona, 1875 – Barcelona, 1948) Editor musical italià instal·lat a Barcelona. S’inicià com a aprenent amb Ricordi, de Milà, i posteriorment passà a treballar com a impressor a la casa Marcello Capra de Torí. El 1904 ingressà a la firma Vidal, Limona i Boceta de Barcelona, on va romandre fins el 1906, any en què comprà els tallers d’aquesta casa. Establert a Barcelona fundà, amb altres socis, Iberia Musical. El 1928 l’empresa absorbí petites editorials dedicades a la impressió de música i es creà l’Editorial Boileau. Aquesta casa es dedicà a la publicació tant de música de repertori com d’altres músiques, si bé acabà imprimint gairebé de manera exclusiva música per a altres firmes. L’editorial s’ha mantingut en actiu fins a l’actualitat, gestionada pels seus descendents.

–Boix: Arbust la fusta del qual s’usa per realitzar el tac xilogràfic a contrafibra. 2. Arbust de la família de les euforbiàcies, de fulla persistent, la fusta de la qual és compacta, pesada, molt dura, de gra uniforme i ajustat. Aquestes característiques fan del boix un material especialment apropiat per treballar amb la tècnica de xilografia. En efecte, el tac de boix, tallat a la testa, és molt apreciat pel gravador en fusta. Durant el segle XIX es feien servir petits tacs, de la mateixa altura que els tipus d’impremta, prèviament gravats, per il·lustrar publicacions. Aquests blocs de boix s’unien mitjançant encolat i es mantenien estrets amb cargols, que podien afluixar-se permetent la separació dels tacs, de manera que poguessin ser tallats cadascun d’ells de forma separada per diferents gravadors d’acord amb un sistema de treball en cadena.

–Boix, Tecla: Isabel Jolis, hereva de la impremta Jolis, va morir soltera el 1770 a l’edat de vuitanta-vuit anys després de regentar-la durant quinze anys. Com que no hi havia hereus, Isabel va fer confiança en el seu treballador/administrador Bernat Pla al qual va designar hereu. Bernat va morir sense successió l’any 1801 i la impremta va quedar en mans de la seva dona Tecla Boix de manera que el peu es va convertir en “Viuda Pla” i posteriorment “Hereus de la Vda. Pla”. En vida de Bernat hi treballava com a aprenent Vicenç Verdaguer, el qual el 1782 va casar-se amb la germanastra de Tecla, Rosa Bollich. La vídua de Bernat Pla, també sense descendència, en agraïment a la feina feta al taller per Vicenç, va condonar-li el deute que tenia amb ella. Quan la vídua Pla va morir va deixar hereva a Francesca, filla de Vicenç Verdaguer que va continuar regentant el negoci fins a l’any 1830 aproximadament, quan va passar a mans de la seva filla Francesca.

–Boix, Esteve: Gravador i dibuixant del segle XVIII-XIX, nat a Barcelona l’any 1774. Fill del també gravador i dibuixant Francesc. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de la seva ciutat nadiua, i als vint-í-dos anys passà pensionat a Madrid, on treballà al taller del famós gravador Salvador Carmona i aconseguí bona anomenada per l’excel·lència de la seva labor. Executà moltes obres de la seva especialitzat, entre elles diversos exlibris heràldics per a pròcers espanyols.

–Boix, Francesc: Gravador-dibuixant del segle XVIII, nat a Barcelona. Fou un especialista del gravat a la talla dolça. Realitzà imatgeria religiosa, portades de llibres i il·lustracions. Hom coneix alguns exlibris heràldics obra seva, entre els quals el de Francesc de Bofarull.

–Bokashi: Degradats a l’estampa japonesa. Aconseguits per la pressió manual a l’estampació manual amb baren i també per l’efecte de la capil·laritat de la fusta.

–Bol: Composició realitzada amb bol d’Armènia i dues porcions de llapis-plom i vermell, molent-les amb aigua clara, deixant-les assecar i tornant-les a moldre juntes. S’han de donar diverses capes al material abans de posar l’or.

–Bol d’Armènia: Hidrosilicat de ferro. Argila vermella que s’utilitza en la fabricació del bol per a daurat.

–Bola(es): Terminals en forma de bola que tenen les premses antigues i que servien per fer pressió a mà subjectant-s’hi.

–Bola d’escriure: És la primera màquina d’escriure fabricada en sèrie del món. Va ser desenvolupada el 1865 pel pastor danès Hans Rasmus Johann Malling Hansen (1835-1890) i patentada el 1870. El Museu de la Tècnica de l’Empordà en conserva un dels rars exemplars conservat en bon estat. No només és una de les màquines més cares en l’actualitat, valorada en desenes de milers d’euros, sinó també, des del punt de vista de l’estètica industrial, una de les més estètiques. El filòsof Friedrich Wilhelm Nietzsche va ser un dels primers a utilitzar aquesta eina, que el va ajudar el 1872 quan, quasi cec, ja no podia escriure a la mà.

–Boladeras Roca, Joan: (Girona, 1943) és un delineant, topògraf, interiorista, dissenyador gràfic i un cineasta afeccionat. Als 19 anys, fundà juntament amb Antoni Domènec, Joan Gelada i Joan Bosch, la llibreria Les Voltes, inaugurada l’any 1963. Durant aquesta època, Joan Boladeras i la resta de socis de la llibreria van ser els primers de la ciutat en instal·lar una parada de llibres i roses per la diada de Sant Jordi, davant de la botiga de joguines Can Perich. Als 22 anys, es va establir amb el seu soci, Xavier Codina, en un despatx a Girona com a interiorista i grafista, tot i que va ser aquesta segona activitat la que s’acabaria imposant. En la seva faceta de dissenyador gràfic, fou autor d’un bon nombre de cartells i portades de llibre. El març de 1976, es fundà l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG). Joan Boladeras fou una de les trenta-cinc persones que en firmaren el manifest fundacional, juntament amb el seu germà Josep Maria Boladeras i artistes destacats com Enric Ansesa i Gironella, Francesc Torres i Monsó i Narcís Comadira i Moragriega, entre d’altres. Com a artista, participà en les dues exposicions “Insòlit” dels anys 1964 i 1967, conjuntament amb els artistes Jesús Maria Guixart, Jordi Gimferrer, Lluís Güell, Antoni Mercader, Josep Perpinyà, Jordi Soler, Josep Tarrés, Carles Vivó i Narcís Comadira, i en l’exposició “Tants caps tants barrets”, totes tres realitzades a les Sales Municipals d’Exposició de Girona.

–Bolandista: Individu d’una societat formada per jesuïtes per publicar i depurar críticament els textos hagiogràfics originals.

 –Boldó i Climent, Joan: Impressor. Es formà a Barcelona a la impremta La Catalana, de Francesc Millà, i a la Neotípia, cooperativa d’ensenyament de les arts gràfiques. L’any 1950, emigrà, amb la família, a Mèxic. Hi treballà a la Companyia Internacional d’Edicions, de l’exiliat Avel·lí Artís, i a l’editorial intercontinental La Carpeta. El 1957 fundà l’editorial Fournier, de la qual fou director fins a la seva mort. Fou un dels fundadors de la revista Pont Blau, que ell mateix imprimí; també fou l’impressor dels tres primers volums de la Historia gráfica de la Revolución Mexicana del archivo Casaola , i d’una bona part dels llibres en català publicats a Mèxic. Fou considerat un dels millors professionals de les arts gràfiques a Mèxic.

–Boldró: Cilindre de feltre per a la fabricació de paper continu. Amb aquest terme, a la indústria paperera s’indica tant la premsa del tac com el feltre del tac.

–Bolet: Peça de ferro massissa, en forma de bolet. La tija, rodona, tenia un diàmetre de 8 a 10 cm i una llargada de 60 cm, amb un trau transversal d’uns 10 cm abans de la base. La copa o barret tenia uns 20 cm de diàmetre per 2 o 3 de gruix. La tija s’introduïa per l’extrem inferior de la maça, foradada prèviament, i la copa quedava ajustada a la base. Una xaveta travessava la fusta de la maça passant pel forat de la tija i en sortir per l’altre fixava completament el bolet a la maça.

–Boleta: 1. Petit paper amb un número o escrit que donen cert dret o informació a la persona que el posseeix. 2. També té altres sentits, dins del comú de paper petit escrit. En alguns casos té el mateix sentit que “papereta”, ja sigui de vot o d’empenyorament.

–Boletín de la Biblioteca -Museo Balaguer (1884-1958). Villanueva y Geltrú : la Biblioteca, 1884-1958 (Villanueva i Geltrú : Impr. de José A. Milá). Col·laboradors: V. Balaguer, M. Creus Esther, P. Eduardo Llanas, etc.
Publicació mensual de caràcter informatiu sobre l’activitat del museu que sortí entre 1884 i 1958 en castellà. A partir del 1980 es reprén la seva publicació amb el títol en català: Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer.

–Boletín de la Escuela Moderna: El Butlletí de l’Escuela Moderna va cobrir perfectament els seus objectius i la seva vida va estar estretament lligada a la del centre del que n’era el portaveu. Va patir un sotrac important amb la detenció del fundador de la institució per suposada complicitat amb Mateo Morral, desapareixent el juliol de 1907, després d’un any de suspensió. Va aparèixer una segona època el 1908 amb la mateixa trajectòria pràcticament, sent suspès definitivament arran dels fets de “La Setmana Tràgica” que van suposar l’assassinat legal de Ferrer i la clausura de “L’Escuea Moderna”. A més del “butlletí” és de destacar la tasca editorial del centre publicant llibres per a ús de la institució com Les aventures de Nono de Greve, usat com a llibre de lectura i summament conegut o molts altres d’interès pedagògic i social. L’experiència de greus contradiccions no va estar exempta. Conelly Ullman assenyala que “l’ensenyament superior a L’Escola Moderna excloïa els obrers a qui Ferrer afirmava voler educar”. Malgrat tots els errors i defectes que es poden assenyalar la importància rau en l’interès que es tenia per demostrar que l’educació integral, defensada pels anarquistes al segle XIX, era la base imprescindible per emprendre amb certes garanties d’èxit les tasques d’una revolució hipotètica. “`L’Escuela Moderna’ va ser un intent més o menys coherent de conjugar en un projecte renovador de l’ensenyament elements ideològics maçònic-racionalistes (burgesos il·lustrats) i elements de crítica llibertària de l’escola, de la societat i de l’apropiació burgesa de la ciència positiva.”

La intensa activitat desplegada per Ferrer i els seus col·laboradors va haver d’esperar encara alguns anys perquè els seus fruits es poguessin apreciar.

Es va publicar des de l’any 1901 fins al 1906. Era de periodicitat mensual i la dirigia Ferrer i Guàrdia.

–Boletín del Fomento de las Artes Decorativas , Barcelona : el Fomento, 1955-1956.- Año 1, no. 1 (marzo 1955)-no. 3 (4º trimestre 1955/1er trimestre 1956)

–Boletín Oficial de la Propiedad Industrial: El conjunt de marques contingudes en el BOPI de finals del segle XIX a començaments del segle XX és un excepcional registre de totes les marques comercials d’Espanya. És una bíblia inexplorada per a qualsevol anàlisi de signes i de publicitat. Cada any es compon d’un volum amb milers de marques. És una revista oficial editada a Madrid, i les marques enregistrades a Barcelona som més de la meitat. En les seves pàgines es poden descobrir marques desconegudes dels grans dibuixants del moment (Opisso, Junceda, Gaspar Camps) al costat de registres d’alfabets i tota mena d’objectes.

–Boletín de la Sociedad de impresores de Barcelona: Es va iniciar el 1890 el procés de fusió de la Societat Tipofràfica i la d’Obrers tipògrafs, la culminació dels quals va suposar la separació d’un petit nucli de l’antiga Societat Tipogràfica i el rebuig a ser admesa per la Fed. Espanyola que presidia Pablo Iglesias. Era de tendència anarquista, amb matisacions. Tenia periodicitat mensual, però irregular, des de 1890 fins 1894. Editada per Tipografia de B. Baseda de Barcelona.

–Bolígraf: 1. Instrument d’escriptura amb una punta formada per una bola metàl·lica que, segons va girant en escriure, es va mullant amb la tinta dipositada al dipòsit. 2. John Loud va crear la primera patent el 1888 amb el propòsit que l’invent pogués marcar superfícies aspres com la fusta i el paper rugós.

Tot i això, l’instrument que es coneix avui dia va sortir al mercat a la dècada dels 40 de la mà de Laszlo Jozsef Biro, György Biro i Johann Georg Meyne.

 –Bolígraf intel·ligent: O bolígraf digital és un instrument de tinta que enregistra les línies dibuixades per l’usuari per tal de transmetre-les a un ordinador. Aquest tipus de bolígraf s’utilitza generalment en conjunció amb un quadern digital, encara que les dades també poden ser utilitzades per diferents aplicacions o simplement com a gràfics.

–Boli-llapis: El mateix que portamines.

–Bolitxe: 1. Impremta de poca munta, amb molt poc material. 2. Utensili de fusta que es fa servir per col·locar l’or a les cobertes i el llom dels llibres.

–Bollich, Rosa: Germanastra de la dona de Bernat Pla, Tecla Boix (filla del primer matrimoni de la mare), casada amb el regent d’aquesta, Vicenç Verdaguer. Gràcies a aquest casament la impremta Jolis, que s’havia transformat en Pla, no perd el fil conductor familiar. Amb el matrimoni de Rosa amb Verdaguer, el 1801 o 1802, es consolidava la pertinença de la impremta al si de la família. L’aplicació de la tradició en aquestes qüestions per al manteniment del negoci, en aquest cas, va recaure durant pràcticament un segle en mans femenines: Isabel Jolís, primer, Tecla Boix després, i finalment Rosa Bollich. Rosa fou la mare de Joaquim Verdaguer i Bollich que fundà el 1835 la llibreria al davant del Liceu de Barcelona i que s’acabà convertint en un nucli intel·lectual de la ciutat.

–Bolló: 1. Clau de cap voluminós, o pedra preciosa, generalment en forma de piràmide, que s’utilitzava per protegir o adornar les cobertes dels llibres grans enquadernats amb tapa. Solien col·locar-se quatre o cinc bollons al pla de davant i altres tants a de darrere, un a cada angle i un més al centre si eren cinc. S’utilitzaven especialment als llibres de cor, per les seves grans dimensions. Als claus o caboixons se’ls anomenava ‘buillons’ quan estaven col·locats als angles i ‘umbilics’ quan es trobaven al centre de les tapes.

2. En tipografia, caràcter amb forma de cercle que es fa servir principalment per rematar textos, separar frases o marcar elements en una llista (col·locant-se llavors a l’inici de cada frase). Encara que no és obligatori, un boló senzill (quadrat o rodó) sol tenir la mateixa altura que la m de la font a què acompanya.

–Bolquer: També conegut com a bolquers. Un disseny decoratiu de rombes repetits o formes geomètriques a la coberta, generalment sobre teles. El disseny sol ser daurat, premsat en relleu o estampat a tinta.

–Bols d’encantament arameus: Fets d’argila i endurits al foc, estaven a l’ordre d’un client específic i cadascun tenia la seva pròpia composició independent. Les famílies encarregaven als escribes que escrivissin bols que contenien encanteris de protecció. Els bols segueixen una fórmula textual que invoca un poder superior per protegir-los del mal i del mal. Els bols són aclaparadorament apotròfics (és a dir, estan destinats a evitar el mal) i pretenen protegir els seus amos d’una varietat de desgràcies, inclosa la pobresa i els enemics sobrenaturals.

-Bolta: Clau de cap semiesfèric que es feia servir en l’enquadernació de fusta folrrada amb cuir.

–Bomba: Aparell usat als molins paperers per a elevar l’aigua dels pous.

–Bombat: Que té forma convexa. Pot ser degut a la força de la gravetat (vegeu “guerxo”) o a causes ambientals (vegeu “cargolat”).

–Bombo: Cilindre fet amb tres teles metàl·liques sobreposades, tan llarg com l’amplada de la màquina de fer paper, amb uns cercles de llautó que li fan de reforç. Col·locat a la tina, el bombo acondueix i arreplega la pasta. És el primer pas vers l’elaboració del full de paper continu. L’aigua de la pasta s’escorre entre les tres trames de tela metàl·lica.)

–Bombo assecador: Bombo d’acer escalfat a molta temperatura i sobre el qual es fa passar el paper per evaporar-ne l’aigua; generalment es posa en bateria de diverses unitats.

–Bombo formador: Forma rodona. En l’evolució que en el temps experimenta la producció de paper, el sistema de forma rodona és el primer que el va mecanitzar. Fa possible un procés en continu, més regular i de producció més elevada. Consisteix en un bombo o cilindre buit per dins i en què les parets estan formades per una malla. En submergir-lo dins el dipòsit, que conté una pasta molt liquada (95-99% d’aigua i 5,1% de cel·lulosa), es produeix el buit i, per tant, es provoca la succió de la pasta, que queda adherida a la malla. Pel moviment rotatori del bombo, la pasta adherida a la malla que forma el full, i pel contacte amb el feltre, es desprès sobre el feltre i deixa lliure la malla. D’aquesta manera, s’aconsegueix una producció en continu, tan sigui per fer fulls com per fer bobines.

–Bombolla: Aire que s’ha quedat sota un acabat, pintura o material que cobreix i eleva la zona on es troba. Pot passar en una pintura feta malbé, o si hem enganxat malament el material a les tapes. Perquè no surtin bombolles en empastar cal ajustar bé el material, deixant que vagi al seu ésser i prement-lo amb la plegadora.

-‘Bon à tirer‘: 1. En gravat artístic, el mateix que “prova final”. 2. Bé per estampar. 2. És la signatura d’acceptació per part del client d’una prova contractual. En gravat artístic i impremta, gal·licisme que significa “Vàlid per imprimir”. És el que es posa (de vegades només amb les sigles “BAT”) a la prova amb què l’artista signa la seva conformitat final i que serveix de model de validesa de la tirada.

–Bonay i Carbó, Alfons📕 : Bibliòfil de finals del XIX que va acabar comerciant amb els llibres, va aconseguir donar a aquest negoci un to de distinció fins aleshores desconegut a Barcelona. Únicament manejava llibres de qualitat, que manava enquadernar artísticament i que venia després a preus alts. Perseguia primeres edicions i les obres numerades impreses en paper Japó i de fil. Va comerciar també amb obres d’art. Entesa com era, la gent de posició que desitjava formar biblioteca li confiava aquesta feina, de la qual treia bon rendiment. El 1903, va adquirir a través del llibreter Palau, una part de la biblioteca del marquès de Llió.

–Bonet, Antoni 📕: Tenia botiga al carrer Salvadors, on fabricava lleixius i un cop fabricats els venia a domicili en bicicleta. Fent companyia a la fàbrica, a l’entrada tenis uns quants “tebeos”, que per pocs diners deixava llegir als marrecs dels voltants. Era una biblioteca circulant. Posava parada a Sant Antoni i li deien “Terremoto” perquè de no res feia un daltabaix, sempre anava ràpid i de pressa. Agafava un llibre i semblava que sacsejava una muntanya.

–Bonet, Josep📕 : Era un bon bibliòfil, dels que llegien els llibres. Aficionat als que tenien autògrafs. Va escriure sobre la matèria un magnífic opuscle que va obrir els ulls de llibreters i va fer néixer nous col·leccionistes, però va fer pocs exemplars i no va poder complaure a tots els amics que li’n demanaven. Coneixia tant els llibres com als llibreters, en el sentit que sabia de seguida del peu que coixejaven.

–Bonet i Castellana, Antoni: (Barcelona, 1913-1989) fou un arquitecte, urbanista i dissenyador català. Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Inicià la seva carrera professional amb els arquitectes Josep Lluís Sert i Torres Clavé, amb qui fundà el MIDVA (Mobles i decoració per a la vivenda actual). Fou en aquells anys, membre de la GATCPAC. L’any 1936, un cop finalitzats els estudis d’arquitectura, viatja a París on ingressa a l’estudi de Le Corbusier. 

Al Prat de Llobregat, projectà la Ricarda (1949-1963), i també va projectà en Centre de Control Aeri de l’aeroport del Prat, així com l’antiga Central Elèctrica i la Torre de Control antiga, que avui encara es pot veure.

La Ricarda, al Prat de Llobregat

–Bonet i Cuitó, Pere, tipògraf, sindicalista i comunista (Lleida 1901-París 1980). Va començar a treballar als deu anys com a aprenent de caixista en una impremta. Militant de la CNT a Lleida, fou detingut arran de la vaga general revolucionària de l’agost del 1917 perquè formava part de la Junta d’Obrers Tipògrafs i Impressors. A les darreries de 1919 va publicar, juntament amb Joaquim Maurín, el setmanari Lucha Social, òrgan dels sindicats de Lleida i de la seva província, que defensava dins la CNT la Revolució Russa. Es va traslladar a residir a Barcelona quan el desembre de 1922 va començar a sortir des de la ciutat La Batalla, portaveu dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris; s’encarregà de la composició i en fou membre de la redacció. L’any 1928 s’exilià a París, on col·laborà en les Edicions Europa- Amèrica, que dirigia Maurín. Retornà a Barcelona el febrer de 1931 i en constituir-se el Bloc Obrer i Camperol, el març de 1931, passà a ser membre dels comitès central i executiu del nou partit sindical del BOC, milità al Sindicat d’Arts Gràfiques, Paper, Cartró i similars de la CNT i el juny de 1931, després de la conferència regional de la CNT de Catalunya (maig-juny), va dirigir una campanya a favor de la llibertat de tendències dins el sindicat i a favor de la unitat sindical. Empresonat arran dels esdeveniments d’octubre del 1934, va participar el setembre del 1935 en la reunió de fusió entre el BOC i l’Esquerra Comunista, que va culminar en la constitució del POUM, del comitè executiu del qual formà part. Durant la guerra civil, fou nomenat regidor de l’Ajuntament de Barcelona en el consistori presidit per Carles Pi i Sunyer, que es constituí el 21 d’octubre del 1936. Detingut el 16 de juny del 1937, en plena repressió contra el POUM, fou processat pel Tribunal Central d’Espionatge i Alta Traïció i condemnat, el novembre de 1938, amb la resta de membres del comitè executiu del POUM, a la pena de quinze anys de reclusió a camps de treball. S’alliberà a Agullana amb altres presos a les darreries del mes de gener de 1939 i s’exilià a França.

–Bonet i Ribujent, Joan (1838-1907)📕 : Fundà la impremta a Olot l’any 1864. Gran producció de contingut religiós (goigs, novenes i devocionaris). Va publicar el llibre Avisos a un militar cristiano del Pare Claret (1874), llibres escolars com un Compendio de historia sagrada, opuscles com les Cançons alegres per a cantar en la nit de Nadal. També es va dedicar a publicacions periòdiques com la carlina El Iris (1874-1875), Revista Olotense, El Montsacopa, L’Olot i la de més llarga durada El Deber (1897-1936). El seu fill, Ramon Bonet i Batlle (que el 1886 havia obert una sucursal del negoci a Ripoll i que el 1905 torna a Olot, deixant al seu germà Llorenç, la impremta ripollesa.

–Bonet i Sintes, Romà:  (Barcelona, 27 de setembre de 1886 – 28 de setembre de 1967) va ésser un dibuixant caricaturista i pintor que emprà els pseudònims de Jan de Lis, Ali-Bufa, X. Rei, Bo i Net i Bon.

Bon era un caricaturista de traç viu i espontani i, pràcticament amb tota seguretat, va ser el caricaturista personal més conegut i popular de la seva època. Guanyà la medalla d’or del concurs de cartells de l’Exposició Internacional del 1929, a Barcelona. En el decurs de l’Exposició, s’instal·là en una caravana en la qual realitzà milers de caricatures personals. Una volta acaba aquesta, repetí l’experiment recorrent tot l’Estat espanyol amb el seu estudi mòbil. Finalment, s’instal·là a Barcelona, a l’Avinguda de la Llum, on seguí amb la pràctica de la caricatura i de l’ex-libris. Va ser puntal de la revista Papitu en l’època en què era dirigida per Francesc Pujols. També col·laborà en el setmanari esportiu “Xut!” (1922-1936) i a “Virolet”, suplement d’historietes d’”En Patufet”, a partir de 1922.

Segons Josep Maria Cadena, era un mestre del gènere de la caricatura “no perquè hagués ascendit amb esforç al primer lloc, sinó perquè havia baixat a aquesta posició des de les més altes cotes on la seva sensibilitat artística li exigia ser”.

–Bonic: Paper de color blanc cru, de poc gramatge i de textura suau.

–Bonilla, Juan de: Impressor cinccentista, que cap a l’any 1567 treballava a Barcelona. A Marques d’impressor de la Universitat de Barcelona, hi ha set marques d’un Juan de Bonilla, actiu entre 1602 i 1623, que potser era fill seu.

–Bonjuda, Maïr: “Relligador” jueu barceloní trescentista. Se’n sap que entre 1383 i 1391 va treballar de la seva professió per a la Seu de Barcelona.

–Bonnemaison i Farriols, Francesca: (Barcelona, 1872 – 1949) fou una pedagoga, escriptora i promotora de l’educació femenina popular catalana. Va ser la mecenes i creadora de la Biblioteca Popular de la Dona el 1909, al barri de Sant Pere de Barcelona, que seria el nucli del que després es coneixeria com a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, col·loquialment la Cultura. El 29 d’octubre de 1893 es va casar amb Narcís Verdaguer i Callís, fet que la va portar a conèixer Francesc Cambó amb qui mantingué una profunda amistat i relació epistolar al llarg de tota la vida.

Entre 1894 i 1898 el matrimoni va publicar a La Veu de Catalunya —setmanari catalanista que havia fundat Narcís— sota el pseudònim Franar (Fra de Francesca i Nar de Narcís), un centenar llarg de versions de rondalles, llegendes i contes populars de procedència diversa.

Amb la proclamació de la República s’implicà en la vida política participant en les campanyes a favor del vot femení (1931), fent-se càrrec de l’organització femenina de la Lliga Regionalista (1932) a petició del seu amic Francesc Cambó i sent una de les primeres dones que es presentà com a candidata en unes eleccions, les municipals de 1934, malgrat que no va sortir elegida. Entre maig de 1935 i juny de 1936 tirà endavant la revista Claror, portaveu del reformisme feminista propugnat per l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on firmaven dones de gran prestigi com Rosa Sensat, Lola Anglada, Aurora Bertrana o la mateixa Francesca Bonnemaison. El fons Narcís Verdaguer Callís – Francesca Bonnemaison es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Inicialment es conservà al domicili particular dels productors fins a l’esclat de la guerra civil, en què fou salvat del saqueig per diversos membres de la família i finalment rescatat per Ramon Rucabado i Comerma, marit de Clara Verdaguer, neboda del productor. Les germanes Roser, Montserrat i Mariàngela Rucabado i Verdaguer, hereves i propietàries del llegat dels seus pares Ramon Rucabado i Clara Verdaguer, van conservar la documentació fins al seu ingrés a l’ANC.

–Bonnín i Martí, Lluís:  (Barcelona, 1873- Niça, 1964) fou un dibuixant i joier català. Els seus dibuixos, tenen un traç fi i nerviós, el que el converteix en un dels dibuixants més originals del modernisme català. Són molt característiques les trames que feia servir, dibuixant tot de ratlles i punts de tota mena, en una espècie d’horror vacui, possiblement influenciat per la seva tasca com a joier i el domini de punxons i cisells. Va estudiar art a l’Escola de Llotja mentre aprenia l’ofici de joier a l’obrador familiar. Bonnín era un gran afeccionat a les revistes il·lustrades de París, i li agradava molt l’obra de Lucien Métivet. Fou una de les persones que van participar en la primera exposició d’Els Quatre Gats el 1897. Va dibuixar les il·lustracions del poema Boires Baixes, de Josep Maria Roviralta i va col·laborar amb revistes com Barcelona Còmica, Catalònia, Luz, Hispania i Pèl & Ploma. L’any 1900 se’n va anar a viure a Niça, per a treballar com a joier a l’obrador del taller familiar de la seva dona, després d’haver viatjat per Itàlia. Al fons del MNAC hi ha un dibuix seu, “A mon amich Casellas”, dedicat a Raimon Casellas.

–Bonsoms i Sicart, Isidre:  (Barcelona, 1849 – Valldemossa, 1922) fou un bibliòfil i cervantista català. El 1907 va ingressar a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres amb un discurs sobre La edición príncipe del Tirant lo Blanch, i el 1910 va donar a la Biblioteca de Catalunya una important col·lecció de fullets històrico-polítics referents a esdeveniments de la història de Catalunya, des del segle xvi al xix, impresos la major part a Catalunya. 

 El 1914, comunicà a la Biblioteca de Catalunya el seu propòsit de donació de la seva col·lecció cervantina –de 3.367 volums–, que hi ingressà l’any 1915. Conté les obres de l’escriptor en llengua original, traduccions, obres de caràcter biogràfic i criticoliterari cervantí, obres inspirades o adaptades de les seves obres i iconografia cervantina. Consta actualment d’aproximadament 8.000 volums i inclou els originals de les primeres edicions de totes les obres de Cervantes, tret de La Galatea, de la qual té la segona edició; les sis primeres edicions del Quixot de 1605, exemplars de bibliòfil i publicacions de l’obra cervantina en més de 40 idiomes.

–Bony: Protuberància irregular en la superfície del paper.

–Bony del llom: Zona engrossida que es nota en un llom del llibre, i que passa en tenir algun material a sota. Pot donar-se un bony fet a propòsit (com quan marquem els nervis), o sense voler (com quan es nota el cosit per haver posat un nus molt gruixut, o no haver col·locat material compensatori al voltant dels nervis). Si volem que el llom quedi llis, cal posar material per compensar aquests bonys, com ara trossos de tela o paper entre les zones entrenervis. Aquest material s’anomena “enllomat”, i a l’acció de posar-lo s’anomena “enllomar”.

–Book Antiqua: Aquesta tipografia va sercreada per Monotype sota l’encàrrec de Microsoft. Ve inclosa per defecte alsistema operatiu Windows i al paquet d’ofimàtica Microsoft Office. És una còpiagairebé exacta de la Palatino, dissenyada per Hermann Zapf el 1948. Forma partd’una sèrie de tipus força criticats creats per Monotype per a Microsoft i queestan trets d’altres tipografies de notable èxit com l’Arial (Helvètica),
Century Gothic ( Avant Garde) o Monotype Corsiva (Zapf Chancery).

–Book Arts Web: Presenta enllaços a una gran selecció de llocs relacionats amb les arts del llibre a la web, incloses oportunitats educatives, organitzacions professionals, tutorials, materials de referència i galeries amb imatges. Aquí es pot descarregar l’excel·lent revista The Bonefolder: an e-journal for the bookbinder and book artist, 14 números en 8 volums dels anys 2004-2012.

–Book Prices Current. A record de les prices en wich books hi ha be sold in auction… London, 1888-1936. 50 volums. Coneguda i important guia de preus de llibres venuts a cases de subhastes com Sotheby’s, Hodgson o Christie’s, des del 1887 al 1936. A cada fitxa s’indica l’autor, títol, descripció dels exemplars, preu de martell i compradors.

–Bookcrossing: No és una Associació ni institució de cap classe, tan sols és un grup de persones registrades a bookcrossing.com. La pàgina es manté a través de la feina voluntària. BookCrossing és un moviment gratuït, sense ànim de lucre, voluntari i individual. Qualsevol persona pot registrar i alliberar llibres a qualsevol lloc. La pàgina www.bookcrossing.com és un ‘mirror’ de la pàgina oficial, que es gestiona des dels EUA.

–Bookjacking / Bookjacker: Un terme que de vegades s’utilitza per descriure un model de negoci que es basa en la càrrega d’un fitxer de dades que consta de centenars de milers o fins i tot milions de títols de llibres, molts descatalogats, sovint a preus inflats, i que implica que tenen aquests llibres disponibles per enviar al client. En realitat, aquestes empreses només carreguen dades, sense inventari en estoc. Si reben una comanda, intenten trobar una còpia per al seu client i normalment sol·liciten que s’enviï directament a aquest client. Normalment, no donen cap descripció del llibre, sinó que li assignen una qualificació (nou, molt bo, acceptable, etc.). De vegades afegeixen una còpia estàndard al fitxer de dades (“desgast a les cobertes”) per reforçar la falsa impressió que realment tenen una còpia. A vegades afirmen que practiquen l’arbitratge cotitzant en mercats que d’altra manera no tindrien cap còpia, però també carreguen fitxers de dades als mateixos mercats on els llibreters ofereixen còpies. Alguns afirmen tenir una “xarxa” de distribuïdors, però la majoria no treballen ni tenen acords amb cap llibreter real. Com que aquest model de negoci es basa en l’engany, els compradors de llibres han de tenir cura d’aquests venedors.

–Booklet: Literalment es tradueix com a “quadernet” i és qualsevol conjunt de plecs, en general de paper estucat, doblegats i llestos per a la seva enquadernació. El terme s’utilitza específicament per al fullet de format quadrat propi de l’empaquetatge de discos compactes de 12 cm per banda, on independentment del nombre de pàgines, una funciona com a portada. També es poden incloure en l’interior d’àlbums de discos de vinil de 12 polzades.

–Bookman: L’origen de la Bookman data de1858, d’un disseny d’Alexander C. Phemister per a la fosa Miller & Richard a Edimburg, Escòcia, anomenat Oldstyle Antique. Va ser dissenyada per ser unaalternativa a la tipografia de text Caslon, millorant-la en alguns aspectes.
Tenia uns serifs menys marcats, els ascendents i descendents més curts i més
tensió vertical. Al llarg dels anys, moltes foneries dels Estats Units van fer
versions d’aquesta tipografia que es van conèixer com a Bookman. El 1975, Ed
Benguiat va fer una versió una mica diferent i més versàtil per a la
International Typeface Corporation basada en la tipografia original, afegint-li
nous pesos, ampliant l’alçada de la “x” i regulant el contrast entre els pals
per aconseguir una llegibilitat òptima. Tot i que és una tipografia de text,
també funciona molt bé en aplicacions d’exhibició.

–Bookmark: (marca, punts de llibre, marca de pàgina) Senyal o recordatori que els internautes deixen en la seva aplicació de navegació per marcar un lloc interessant trobat a la xarxa Internet per tal de poder tornar-hi posteriorment.

–Bookness: Essència del llibre que el converteix en art. La paraula va ser invent de Philip Smith. En el significat més senzill, el terme cobreix la reunió de diversos plecs subjectes junts en una seqüència fixa o variable, amb alguna mena de mecanisme d’obertura, contenidor o suport, associat amb un contingut visual o verbal referit al text.

–Book Town: Una ciutat del llibre és una ciutat o poble amb moltes llibreries de llibres usats o antiquaris. Aquestes botigues, així com els festivals literaris, atrauen turistes bibliòfils. Algunes ciutats del llibre són membres de l’Organització Internacional de Ciutats del Llibre, a Catalunya en diem Vila del Llibre .   

      

Hay-on-Wye

–Booksfactory: Al carrer Móstoles, 5 del barri de Gràcia des de l’any 2017, i a la Parada 69 del Mercat Dominical de Sant Antoni.

–Booktuber: El que té un canal a Youtube per a recomanar lectures.

–Booth: Espai d’exhibició comercial comú a fires i esdeveniments, que funciona com un punt de contacte important per oferir una experiència d’usuari atractiva, regalant articles promocionals i permetent a clients potencials interactuar amb els productes i serveis, així com fer consultes sobre l’oferta de cada marca. Encara que no hi ha una configuració o mesura particular, aquests espais temporals solen mesurar 10 peus quadrats (aproximadament 3 m per costat), i és possible rendir-ne més d’un alhora, i incloure una petita sala per a entrevistes, contractacions o vendes. Poden exhibir anuncis publicitaris a banners, incorporar pantalles per a dissenys audiovisuals o prestatges per a la venda de marxandatge, i fer un altre tipus d’activitat.

–Bootstrap Grid System: És un sistema de disseny responsiu que utilitza una estructura de columnes per organitzar i distribuir el contingut en una pàgina web de manera flexible i adaptable. Aquest sistema es basa en classes predefinides que permeten crear dissenys adaptats a diferents mides de pantalla.

–Borboll: Porció d’àcid que s’impulsa de baix a dalt poc després de posar en contacte el metall amb un bany d’àcid. Fins a produir un inflament de la superfície.

–Bordas, Bartomeu: Impressor siscentista de Lleida. Es coneixen obres amb el peu d’impremta datat en aquella ciutat el 1659.

–Bordas, Francesc d’A.📕: Es dedicava als llibres de luxe i de bibliòfil, era molt actiu per Barcelona i per fora. Tenia una clientela abundant i distingida. Abans de la guerra civil tenia llibreria al carrer Banys Nous que va desaparèixer amb una bomba. Després posà una distribuïdora al carrer Unió i de dependent l’apuntador Casañas. Va muntar una xarxa ben espessa de distribuïdores per Espanya, Amèrica i per tot el món. Al final el negoci no va acabar d’anar bé i tornà a fer de corredor de llibres.

–Bordejar lloms: Operació que efectua l’enquadernador i que consisteix a arrodonir el llom, per a això el bat amb un martell; com a resultat d’aquesta operació es forma la canal al tall davanter. També es diu arrodonir lloms.

–Bordó: 1. En un manuscrit, falta greu i manifesta. 2. Falta tipogràfica que consisteix a ometre en la composició tot un passatge, generalment perquè es troba comprès entre dos mots idèntics, pres l’un per l’altre.

–Bordura: fonamental que voreja el camper i que té una amplària d’una sisena part de l’escut. Nota: Hi ha diferents tipus de bordura, com ara la bordura componada, la bordura denticulada, la bordura de peces, etc.

–Borges, Pere de: “Mestre naiper” quatrecentista. Registrat des del 1460 al barceloní gremi “del Julians”.

–Bori, Pau: Impressor tortosí siscentista. Un Rituale seu Ordinarium Dertusense, datat el 1687, porta el peu d’impremta: “Dertusae: Apud Paulum Bori Typographum in vico Angeli”.

–Bornar: Arrodonir el llom batent-lo amb un martell per fer el canal.

–Bornat, Claudi:  (Pont-de-Ruan, França, ? – Barcelona, 21 de març de 1581) va ser un impressor, llibreter i editor d’origen francès, establert a Barcelona, segons consta documentalment, des del 1548.

Tingué una vida professional molt productiva, tant pel que fa a la faceta d’impressor com a la de llibreter. Es coneixen més de 150 edicions entre llibres i opuscles, en llatí, en català i en castellà. Va publicar algunes obres dels mestres de l’Estudi General de Barcelona, amb qui estava relacionat. Així les d’Antic Roca Praelectiones e graecis interpretibus haustae el 1563, l’Arithmetica el 1565, i el Lexicon latino-catalanum de Nebrija, i amb els cercles religiosos de la ciutat, dels quals publicà Ordinarium Barcinonense (1568) i també s’ocupà d’edicions de Jeroni Joglar, de Pere Màrtir Coma, del cardenal Cervantes, de Juan Pedraza i del bisbe Joan Jubí, la Historia y milagros de Montserrat (1556) de Pedro de Burgos, i algunes de les cartes dels jesuïtes missioners a les Índies. També destaca la seva tendència erasmista, amb edicions del De octo orationis partium constructione liber (1557-59) i dels Colloquia familiaria (1557 i 1568), i especialment en les notes i els prefacis del mateix Bornat que les acompanyen. També imprimí obres històriques i literàries, com la Chronica de Tarafa (1562), les poesies de Pere Serafí (1565), les Cobles dels mals i desastres fets a Janot Poch (1573) i el Caballero determinado d’Hernando de Acuña (1565), entre d’altres.

La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva més de 70 obres publicades per Bornat, així com dos exemples de les seves marques d’impressor, que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Borohidrur de sodi: “Blanquejador reductor” utilitzat en “neteja de taques” en restauració. És el més innocu. S’aplica barrejant-lo amb aigua i aplicant-lo amb pinzell, hisop o mitjançant “bany de neteja” durant uns 20 o 30 segons. Cal aclarir posteriorment el material.

–Borra: Borrim. Polsim. Partícules de fibra que, sense desprendre’s d’un paper poc encolat en refregar-hi algun objecte.

–Borrallo Rubio, Felipe:  (Badajoz, 1949) és un caricaturista espanyol resident a Barcelona, conegut per ser coautor del personatge Makoki, el qual és considerat un clàssic del còmic underground català. Durant una segona etapa de la seva vida, es va dedicar a l’activisme del cànnabis, essent cofundador de la primera associació cannàbica a l’Estat espanyol, l’Associació Ramon Santos d’Estudis sobre el Cànnabis (ARSEC), i de la primera revista sobre cànnabis en castellà, Cáñamo.

–Borràs, Frederic: (Barcelona, 1885 – 1939) fou un dibuixant i il·lustrador. Com a dibuixant humorista col·laborà en la revista Papitu a partir de 1912 amb el pseudònim de Lotus. L’any 1919 Àngel Millà i Navarro crearia la revista infantil Fatty. Borràs il·lustraria la Biblioteca del mateix nom depenent de la revista. El seu dibuix era humorista exagerant les faccions i proporcions dels personatges.

–Borràs i Dach, J.: Va ser un dels guanyadors (junt amb Ramon Casas, Alexandre de Riquer o Lluís Labarta) del concurs de cartells convocat per Vicenç Bosch per a la publicitat d’un dels seus productes més coneguts: Anís del Mono. Va fer tb il·lustracions de targetes postals.

–Borràs de Quadras, Manuel📕 : Tercer soci, amb Antoni López-Llausàs i Josep M. Cruzet i Sanfeliu de l’antiga Llibreria Catalònia, el 1939, rebatejada per obligació com Casa del Libro. I obria una altra llibreria, Occidente, amb Josep m. Trias de bes i el mateix Cruzet.

–Borregues: Fulls enganxats, generalment dos, per culpa de la dona encarregada d’estendre el paper.

–Borrell Pla, Juli: (Barcelona, 1877 – 1957) va ser un pintor i muralista català. Era fill i deixeble de Pere Borrell del Caso. Autor d’una gran quantitat d’obres, el seu estil es va definir pels retrats femenins, així com per les decoracions murals basades en aspectes de caràcter religiós, des de l’academicisme amb tints naturalistes. Molt celebrades van ser les seves pintures relatives als atemptats de Barcelonaː una representant el judici del cas Rull (Joan Rull i Queraltó) i una altra la sortida del viàtic després de l’atemptat del Liceu (1896-97, pertanyent a una col·lecció particular).

–Borrell Pla, Ramon: Pintor i aiguafortista, nat a Barcelona l’any 1876. Fill i deixeble del pintor Pere Borrell del Caso. Regentà l’acadèmia del seu pare, establerta a Barcelona. Com a pintor es va especialitzar en la pintura de cavalls, així com en el retrat i la decoració. Com a gravador i aiguafortista produí excel·lents obres, entre les quals alguns magnífics exlibris que l’han distingit entre els especialistes del país i de l’estranger.

-‘Borriquete’: Instrument de ferro colat de forma cilíndrica i amb mànec, que es fa servir per polir la pedra litogràfica amb un abrasiu. Aquesta operació també es pot executar fregant pedra sobre pedra.

–Borrissol: Partícules de fibra, sense desprendre’s del full de paper, veuen alterada la seva posició plana quan el paper es refrega amb algun objecte.

–Borronat: Que té el contorn ornamentat amb excrescències arrodonides.

–Bosch, Agustí del: “Mestre naiper” quatrecentista. Se li atribueixen els anomenats “naips d’en Girbal”, gòtics, gravats a la talla dolça, trobats a Girona pel cronista d’aquest nom (Girbal).

–Bosch, Cristòfol: Era llibreter i copista. Va copiar Satyra de felice e infelice vida del Conestable de Portugal, el 1468; i el mateix any copià amb una subscripció en català la versió de les Ètiques d’Aristòtil, feta pel Príncep de Viana.

–Bossa: Element en forma de saquet fet de tela, plàstic o paper.

–Bossa del llibre: Sobre que a les biblioteques s’adhereix a la contratapa posterior de cada volum per conservar la fitxa del llibre o de préstec.

–Bossa de llibres: La bossa de llibres va ser d’ús comú durant tota l’Edat Mitjana i fins al segle XVI. La coberta, que s’estenia més enllà de les dimensions del llibre per un costat, podia tancar-lo completament plegant-se i lligant-hi un nus. Així era com s’enquadernaven els llibres destinats al transport. També es podien portar a sobre, lligats a un cinturó, per exemple.

–Bosses: Paper d¡entre 60 i 140 g/m², generalment ben encolat i resistent, que pot tenir diversos acabats i colors en funció de l’ús a què es destini. Paper per a bosses.

–Bot: Programa informàtic que efectua automàticament tasques repetitives a través d’Internet.

-Botador: Peça de fusta o metall que serveix per prémer les falques de fusta.

–Botel, Enric: (Einbeck, Baixa Saxònia, segle XV — Einbeck, Baixa Saxònia, ?) Impressor alemany, l’activitat del qual a la corona catalanoaragonesa és documentada el 1474 (a Barcelona el 1476, i a Saragossa, el 1476 i el 1478). Formant societat amb Georgius vom Holtz i Johannes Planck. L’edició, sense indicació d’impressor, de l’Ethica, l’Oeconomica i la Politica d’Aristòtil, que havia estat considerada feta per Botel a Saragossa vers el 1477, cal suposar-la, a partir d’un document datat a Barcelona aquest mateix any, feta a Barcelona, fruit del contracte del 1473 entre Holtz, Planck i Botel; per tant, aquest seria el llibre més antic imprès a la península Ibèrica. Les darreres notícies de Botel el situen actiu a Lleida el 1479.

Dos incunables de finals del segle XV atribuïts a l’impressor Enric Botel. Es tracta de dos missals, els dos únics exemplars coneguts de ‘l’Ordinarius secundum consuetudinem Ecclesie Hylerdensis’ (ca. 1495), que van ser adquirits pel Ministerio de Cultura el mes de desembre per un import de 50.000 euros. Són a la Biblioteca Pública de Lleida

–Botey Latrilla, Antoni, obrer litògraf i dirigent sindical (Badalona 1914-Barcelona 1993). Obrer litògraf de la fàbrica G. de Andreis Metalgraf Espanola, «la Llauna», tal com se l’anomena a Badalona. Com a sindicalista milità al Sindicat de Litògrafs de la UGT. Fou secretari i membre del Comitè de Milícies i de Salut Pública de Badalona, encarregat de la Caixa Immobiliària durant els primers mesos de la guerra civil. Estava molt vinculat a Joan Peiró i Joan Manent, dirigents històrics de la CNT. Incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, fou destinat a la 33 Divisió, al front de Guadalajara, on, al final de la guerra, va caure presoner. Jutjat i condemnat a presó, en sortir de la Model passà a residir a Barcelona.

–Botin, Pere: Pere Botin, d’origen frances, treballa juntament amb Pere Montpezat i Jaume Cortey entre els anys 1550-1555, probablement empleat als seus tallers. Va imprimir dues obres el 1550: el Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra Señora de Montserrat amb Pere Montpezat, del qual havia publicat la primera edició coneguda el 1536), i la Silva de varios romances en la qual figura el seu nom en el peu d’impremta.

El 1552 surt una nova edició de la Silva amb el peu d’impremta de Cortey, però amb la lletreria de Botin. Ja no apareix més el seu nom als peus d’impremta pero sí la seva tipografia –sempre en impresos de Jaume Cortey– fins a l’any 1555 en què es publica la gramatica de Donat, de la qual hi ha un únic exemplar a la Biblioteca de la Real Academia de la Lengua Espanola.

–Botó: 1. Ferro petit amb forma de punt. 2. Peça petita de material divers, fixada en una de les tapes d’un llibre i a la qual s’uneix la tanca col·locada a la tapa oposada.

–Botonera: Sistema de tancament per evitar que les tapes s’obrin soles.

–Botxí: Cadascuna de les dues peces de fusta, gruixudes, que s’arrimen cap a un dels extrems (forma de tascó) i que es col·loquen sobre el saial de premsar les postes. Les parts primes es posen al centre per a premsar bé el paper de les vores. De vegades els botxins estan units pel cantó prim i formen un sol cos. L’ús d’aquesta peça és genuïnament català.
DP. Element de fusta de mida igual o superior a la del paper, que es posava a la premsa, per fer gruix, en el premsat manual.

–Bou i Baranera, Segimon: A Cervera l’edició i la impremta havia perdut molt, amb la decadència de la Universitat els editors-impressors no eren gaire bons, però encara difonien les escorrialles bibliogràfiques de la institució. Un d’ells va ser en Segimon. Oriünd de Barcelona i actiu entre 1802 i 1813, i les obres que sobresurten una mica són De vita et scriptis Oisephi Finestres et a Monsalvo (1802) del Pare Llucià Gallissà i Costa, una reedició en tres volums de la Historial del Real Monasterio de Poblet, de Jaume Finestres, i, durant la Guerra del Francès, el Diario de Cervera (1808-1810), publicat a instàncies de la Junta del Corregiment local.

–Boude, Joan: Impressor siscentista, de Perpinyà. Es coneix un Llibre de la Congregació i Germandat de la Santíssima Verge del Socors…”, amb el peu d’impremta datat el 1666.

–Bouquin: (veu francesa) Despectivament llibre vell i de poc mèrit.

–Bouquineur. (veu francesa) 1. Persona que busca llibres vells. 2. Persona a qui li agrada llegir llibres vells.

–Bouquiniste😦 veu francesa) Llibreter de vell.

Bouquinistes a Paris

–Boutsou-Jou-Wo-Kyo: És el títol del primer llibre imprès al Japó, el 1582. És una col·lecció de cànons budistes dels setze reis de l’Infern.

–Box: 1. Tipus de gra de la pell, amb estries romboidals que s’aconsegueixen de forma industrial. 2. Pell de vedella llisa utilitzada com a material cobrent.

–Boxero, Antoni: Impressor de principis del segle XVI, documentat a Barcelona el 1505 en una àpoca de l’impressor barceloní Carles Amorós. (vegeu Àpoca).

–BQH: Revista Barcelona Quaderns d’Història. Publicació periòdica especialitzada en història de Barcelona, formada per volums monogràfics que apleguen col·laboracions de diferents especialistes en les activitats desenvolupades en el marc del Seminari d’Història de Barcelona. S’inicia l’any 1995 reprenent el fil de les publicacions de l’Institut Municipal d’Història i, a partir de l’any 2001 (volum 4), esdevé el vehicle per publicar les actes dels cursos i congressos d’història de Barcelona.

–Braç: 1.  Part terminal d’algunes astes rectes i corbes obertes, com les de les lletres T, L, F, E, Z, K, I, C, G, S, z, k, i, c, e, s. 2. Cada un dels travessers (radis o eixos) sobre els quals va muntada la llanta de la roda. 3. Traç terminal horitzontal o vertical que no forma part expressa de la lletra. En el cas de la ‘E’, que posseeix dos braços, pot tenir una longitud regular o bé tenir diferents mides, cosa que li aporta una gran elegància. Altres lletres que poden posseir braç són la ‘L’ o la ‘K’.

–Braçat; És un terme de l’alçador; que significa que la porció que es pren, és molt més gran que la que es desxifra amb la paraula manyoc.

–Bradel: Enquadernació en cartoné, anomenada així pel nom del famós enquadernador Bradel, del segle XIX, a Paris, qui va ser el que primer que la va adoptar a França, important-la d’Alemanya. La característica d’aquesta enquadernació consisteix que no es tallen els marges dels llibres, fent-se una entalla que divideix la part plana de la coberta del llom i permet un maneig més fàcil del llibre.

–Bradford, William: Impressor anglès nascut a Leicester el 1663. Després d’haver après el seu ofici a Londres va emigrar a Amèrica i, a les ordres de Penn, va ajudar a colonitzar Pennsilvània ia fundar la ciutat de Filadèlfia. Va fundar una impremta al sud de Nova Anglaterra, instal·lant així mateix una manufactura de paper. Després va marxar a Nova York, on va fundar la primera impremta a la ciutat. Va fundar el ‘The New York Gazette’ i li van conferir el càrrec d’impressor públic.’

–Braille: Sistema d’escriptura tàctil, format per puntejats diferents (en cel·les de sis punts en relleu), sobre els fulls que estan dissenyats per passar-hi els dits i poder llegir els seus caràcters una persona cega.

–Bramador: Forat o canal per on surt l’aigua que fa girar la roda.

–Brancatge: S’anomenen brancatge els dibuixos que es formen sobre les cobertes dels llibres, i algunes vegades sobre el llom, imitant amb més o menys perfecció arrels naturals o arbres despullatsde fulles.

–Brand bible: Document comunament destinat al públic intern d’una organització o companyia, que serveix com un instrument de capacitació o motivació per desenvolupar lleialtat a la marca i complementar un manual d’identitat. Inclou informació respecte a punts de contacte, to dels comunicats, lineaments per a la gestió de xarxes socials, estratègies de relacions públiques i altres aspectes relacionats que determinen la personalitat de la persona moral.

–Brand Book: El terme Brand Book fa referència a un document corporatiu de caràcter oficial que explica la identitat de marca. És dirigit tant a una audiència interna (empleats, treballadors, etc.) com a externa (proveïdors, altres marques, mitjans, etc). Internament, serveix per crear i consolidar una cultura corporativa. Externament, ajuda a establir uns estàndards que assegurin una coherent expressió de la marca.

–Brand Equity: És el valor que té una marca per als consumidors. Treballar-la és clau si volem prendre en compte la capacitat de la marca com un actiu de valor per a impulsar l’èxit d’una empresa.

–Brand Guardian: Actua com a referència estructural (tant de persones com a tècnica). Com el mateix terme indica, s’encarrega de vigilar i supervisar allò que executa la marca. Crear una marca brillant depèn de concebre un bon concepte i disseny. Que aquesta marca perduri depèn del correcte desenvolupament posterior. La figura del Brand Guardian és responsable de coordinar l’experiència i l’aplicació de la marca.

–Brandboard: 1. A vegades també podem incloure un brandboard, una versió molt reduïda del Manual de Marca, amb tots els elements estètics principals (tipografies, colors, exemples d’imatges d’inspiració, etc.) en una mateixa pàgina. 2. 2. També se’l coneix com a guia d’estil. És un document digital o imprès on s’apareixen tots els elements que formen part d’una identitat visual (logotip i versions, colors corporatius, tipografies, icones, textures, estil visual i altres elements gràfics) perquè es pugui consultar de forma ràpida i senzilla.

Podríem dir que és una versió mini del manual de marca.

–Branding: És el concepte per referir-se a la identitat de marca.
Branding és un terme complex i ampli amb què ens referim a les tècniques i les estratègies que tenim en compte a l’hora de construir la identitat corporativa d’una marca. No només és el logotip; sinó tot el que envolta la marca i que gira al voltant del mateix: naming, logotip, colors corporatius, tipografies corporatives, elements gràfics de comunicació externa i interna, manual de marca, etc etc.

–Branding digital: Podem definir branding digital com a gestió estratègica de la marca orientada cap a l’ús de mitjans de comunicació digitals. És a dir, passar d’un entorn offline a un en línia. El branding digital cerca la gestió creativa i estratègica d’aquells elements tangibles i intangibles que construeixen una marca al mitjà digital, fent-la rellevant i diferenciadora. Un dels objectius principals és generar converses entre la marca i els seus diferents públics, fent accions que afavoreixin la interacció i la notorietat de marca.

–Branding emocional: Es defineix com aquella estratègia publicitària que té com a objectiu generar emocions al consumidor apel·lant els nostres instints més primaris. Per aconseguir una integració efectiva del branding emocional, la generació d’emocions ha de ser part de la promesa i personalitat de marca perquè tot aquest connectat i orientat a generar emocions en els clients.

–Branding sensorial: És una tècnica de branding que busca provocar emocions al consumidor a través dels sentits. Una estratègia de branding completa ha d’aconseguir fer arribar el producte o servei al client i les seves característiques, fer que la imatge del producte o servei es quedi a la ment del consumidor i que la interacció amb el producte o servei provoqui sentiments, records o pensaments en el client.

–Brandins sostenible: Sorgeix a conseqüència de les expectatives que la societat posa a les marques i que, per tant, aquestes necessiten complir. Així, el branding sostenible consisteix a crear una proposta de valor que estigui alineada amb les expectatives socials més rellevants per al ‘target’ de la marca. Aquesta proposta de valor es duu a terme mitjançant l’estudi i l’anàlisi de l’entorn social.

–Branding de llocs: Estratègia de comunicació i disseny gràfic, emprada principalment en urbanisme, administració pública i turisme, per consolidar un conjunt de valors i associacions positives amb un lloc específic. Aquesta eina de màrqueting i branding conjunta aspectes històrics, arquitectònics, gastronòmics, culturals, religiosos i recreatius per consolidar una marca atractiva i reconeguda pel seu públic objectiu (conformat per turistes, viatgers i inversors); buscant influir positivament en l’opinió pública sobre veïnats, ciutats, països i fins i tot zones geogràfiques supranacionals (com el Carib o el sud-est asiàtic).

–Brandt, Mariamme: (1893 – 1983), nascuda Marianne Liebe, fou una pintora, escultora, fotògrafa i dissenyadora alemanya que va estudiar a l’escola Bauhaus i el 1928 es va convertir en cap del taller de metall. Avui, els dissenys de Brandt per a objectes domèstics com llums, cendrers i teteres són considerats els precedents del disseny industrial modern. De 1949 a 1951, Brandt va ser professora de l’Acadèmia de Belles Arts de Dresden al departament de fusta i metall, i de 1951 a 1954 va treballar a l’Acadèmia d’Art Aplicada de Berlín.

Segells de correus alemanys commemoratius dels dissenys de la Bauhaus, a dalt a la dreta la tetera de Marianne Brandt

–Brangulí i Royo, Francesc: (Barcelona, 1840 — Barcelona, 1910) Gravador en coure, acer i boix. Des del 1865 gravà dibuixos d’Eusebi Planas per il·lustrar revistes i novel·les. Sobresortí per la matisació d’ambient que donava a les escenes i per la dignitat gairebé insòlita de les figures dels protagonistes.

–Braquigrafia: Especialitat de la paleografia que es dedica a l’estudi i la interpretació de les abreviatures.

–Brescat: Fusta rodona amb forats que es col·loca al fons del perol de la cola. A sobre es posen els retalls de pells i carnasses per a evitar que s’enganxin al fons del perol i es cremin. Si és d’aram se’n diu Pandero.

–Bretó i Ballester, Gabriel (¿ – 1921): Tipògraf. Va formar part de totes les societats en les quals van estar associats els tipògrafs anarcosocietaris de La Academia; la ST (Sociedad Tipográfica de Barcelona), la SSOI (Sociedad Solidaria de Obreros Imresores de Barcelona), la SOT (Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona) i la SIB (Sociedad de Impresores de Barcelona). En tancar La Academia va anar a Madrid i més tard passar a regentar els tallers de la Papelera Española, a Arrigorriaga.

–Breu: 1.Document pontifici, redactat amb formes menys solemnes que les butlles. 2. De curta extensió.

–Breu pontifici: És un petit resum del negoci o assumpte que es tractava en una real provisió perquè el rei, en el moment de signar, se n’assabentés més fàcilment. Aquest Breu pontifici s’escrivia al marge inferior del foli i era ratificat amb dues firmes, la del secretari i la d’un conseller. També es feia servir en els manaments.

–Breviari: Llibre de l’ofici canònic que es va començar a fer servir a partir del segle XI. Conté el prec eclesiàstic de tot l’any, excepte la missa.

–Breviari d’amor: Còdex molt apreciat que es conserva a la Biblioteca de l’Escorial. Data de la segona meitat del segle XIII i el seu autor és Armengol de Béziers, trobador provençal. És un poema en català compost de 27.000 versos molt ben rimats on s’exposa l’enciclopèdia del saber medieval.

–Breviari mossàrab: El que servia als eclesiàstics d’Espanya, després que els moros [sic] se n’apoderessin, té moltes coses particulars. El concili IV de Toledo va enviar a totes les esglésies d’Espanya que se’n servissin; però després, de resultes d’alguns defectes que es van introduir, el va reformar el cardenal Cisneros, i el dia [1862] només està en ús en algunes parròquies de Toledo i a Salamanca a la capella del Dr. Salabrica a la Catedral.

–Briar Press: És una comunitat de milers d’impressors i artistes dedicats a la preservació de la tipografia. Des dels seus inicis el 1994, Briar Press ha estat gestionada per l’equip mare-fill d’Elizabeth i Eric C Nevin. Eric dissenya i produeix el lloc quan el seu horari ho permet. Elizabeth dirigeix ​​les operacions diàries i respon a la correspondència. El lloc rep el nom de la premsa privada d’Elizabeth, The Briar Press, establerta el 1973.

–Brida: Cinta, cordó o corretja que es fixa a les tapes d’un llibre i que permet de mantenir-lo tancat per mitjà d’un nus.

–Briefing: En disseny gràfic és el document previ a la realització d’un treball on s’estipulen tots els punts i informació de l’empresa que cal tenir en compte pel dissenyador.
És la informació inicial amb què partim a l’hora de començar un encàrrec, on es registren totes les dades que el client considera que cal conèixer abans de començar a dissenyar, com el propòsit de l’encàrrec, els valors que hem de transmetre i tenir en compte, els requeriments que ha de complir el disseny, els temps de termini, el pressupost acordat, etc.
És un document que hem de lliurar al client perquè aquest ho empleni o emplenar-lo nosaltres mateixos en funció del que s’ha acordat en reunions i converses prèvies. Ho hem d’enviar sempre perquè doni la seva confirmació abans de posar-nos a treballar. Així, tindrem per escrit tots els requeriments que hem de tenir en compte i als quals ens haurem d’ajustar a l’hora de treballar; per evitar problemes en el futur i agilitzar el procés de treball.

–Brill: Capacitat que té un objecte per reflectir la llum. El paper brillant és el que ha estat sotmès a un procés de setinat o calandrat, amb molta intensitat de pressió,

–Brillantor: Capacitat d’una superfície per reflectir la llum.

–Brillantor del paper: És la propietat que té el paper, en major o menor grau, de reflectir especialment la llum quan s’observa la superfície del full segons un angle igual al de la incidència de la llum. La brillantor depèn molt d’aquest angle: com més elevada és, més augmenta la reflexió especular i disminueix la difusa, mentre que s’atenua la influència dels factors secundaris: color del paper, opacitat, etc. La brillantor del paper està d’ordinària estretament lligada, almenys als papers no envernissats ni recoberts, al setinat. Però si bé és cert que els papers molt brillants són sempre molt llisos, no sempre els llisos són brillants. Els papers brillants són sempre preferits pels impressors, perquè s’obtenen resultats d’impressió de millor qualitat, que altrament no es podrien aconseguir. Això es compleix especialment en el cas dels papers estucats d’alta brillantor – ‘kotes’ – i en els papers, estucats o no, per a gravat al buit rotatiu.

–Brillantors del paper: Defecte del paper allisat de màquina o calandratge, que es caracteritza per la presència, en tota la superfície del full, de petites àrees brillants que, en general, tenen un aspecte diferent de la resta del full. Les brillantors s’aprecien sobretot quan s’observa la fulla sota un angle adequat i això és degut al diferent grau d’esclafament sofert per les diferents parts de la fulla durant el pas per la llisa o la calàndria. Alhora, aquest comportament del full pot dependre d’una transparència irregular, d’un mullat no uniforme, o també, en el cas del paper estucat, de la distribució deficient de l’estuc.

–Bristol: 1. Complex format per la unió de diversos fulls de paper enganxats en sentits de fibra oposats. Per aquesta raó és un tipus de paper o de cartolina amb una important estabilitat dimensional. 2. Nom que s’utilitza per designar un tipus de cartolina de molt bona qualitat i de superfície apta per a impressions amb exigència de definició.

–Britannic: Dissenyada per Wagner & Schmidt el 1901 per a l’antiga fosa britànica Stephenson Blake, es tracta d’una tipografia sense serifs amb un contrast marcat entre pals fins i gruixuts, especialment en les versions més pesades. Posseeix una elegància tal que no existeixen moltes tipografies d’aquest tipus que s’hi puguin aparellar. La seva gran altura de la “x” permet utilitzar-la a mides petites i grans.

–British Library: Som la biblioteca nacional del Regne Unit. Els nostres prestatges contenen més de 170 milions d’articles: una col·lecció viva que augmenta cada dia.
Tot i que les nostres arrels es remunten a segles enrere, recollim tot el que es publica avui, demà i dècades en el futur. Tenim milions de llibres, però també diaris, mapes, enregistraments sonors, patents. etc.

–Bro, Francesc: Llibreter-impressor setcentista de Girona. Imprimia cap a l’any 1740. Establit al carrer de les Ballesteries d’aquesta ciutat.

–Bro, Gabriel: (Girona, Gironès, segle XVIII — Girona, Gironès, segle XVIII) Gravador, impressor i llibreter, documentat a Girona entre el 1704 i el 1733. El seu fill, Jaume Bro, i el seu net, Josep Bro (actiu entre el 1767 i el 1784), mantingueren la tradició familiar de gravadors i d’impressors.

–Bro, Jaume: Llibreter-impressor setcentista de Girona. Imprimia pels anys de 1731 a 1740, establert al carrer de les Ballesteries. Possiblement era germà de Francesc Bro.

–Bro, Josep: “Estamper del Rei N. Senyor”, gironí setcentista. Estava als quatre cantons, després a la plaça del Vi de Girona. Entre els anys de 1759 a 1784 va imprimir nombroses obres que porten el peu d’impremta. Un José Bro imprimia a Tarragona el 1756.

–Bro Nicolau, Maria: Un llibre de tipus setcentista de Gràcias e indulgències…, sense data, porta el peu d’impremta: “Girona: Imp. Real de Maria Bro i Nicolau, vídua”. Una Oració fúnebre de l’Il·lm. Sr. Sr. D. Tomàs de Lorenzana, bisbe de Grona, està datat al seu peu d’impremta el 1746.

–Broadcast: (difusió àmplia) Terme utilitzat originàriament al món de la ràdio i de la televisió per indicar que les seves emissions les pot rebre qualsevol que sintonitzi una emissora. Avui a Internet també s’emet ràdio i televisió en mode broadcast, i la mateixa WWW és un mitjà d’aquesta mateixa naturalesa.

–Broadway: Tipografia creada el 1925 pel dissenyador Morris Fuller Benton per a l’American Type Founders i Monotype. Aquest tipus estilitzat posseeix un disseny gairebé geomètric d’exagerats contrastos entre els pals gruixuts i fins procedent de l’Art Decó nord-americà. Va ser emprat en rètols de milers de restaurants i bars de l’època convertint-se en una peça emblemàtica d’aquest estil i encara avui es pot contemplar a diverses ciutats arreu del món. Igual que totes les tipografies d’aquesta època, no és adequada per a text sinó que ha de ser aplicada a mides grans com a titulars, rètols o publicitat. És habitual veure-la a teatres, perruqueries o disseny de moda.

–Brobdingnaguià: És un adjectiu derivat de Brobdingnag, país fictici de gegants que apareix a «Els viatges de Gulliver». S’usa en països angloparlants i significa gegantí, enorme, immens.

–Brocar, Arnao Guillén de: Cèlebre tipògraf a qui es deu la famosa ‘Bíblia Complutense’, en sis volums infoli, impresa a Alcalá de Henares per ordre del cardenal Cisneus, el qual per a aquest fi va adquirir manuscrits hebreus i jueus i, segons alguns autors, va sostreure documents de la Biblioteca vaticana . Brocar va publicar més de cent obres.

–Brocat: 1. Tela que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació. Ras amb adorns utilitzada en “enquadernació de luxe” .2. El “paper daurat holandès” que intenta imitar el brocat de les teles. 3.Tela brodada amb fils d’or o de plata, utilitzada a l’enquadernació. 4. Material la superfície del qual ha estat calada i deixa veure el material que està sota ell.

-‘Brochure‘: El brochure o catàleg és un fulletó o plegable imprès amb la descripció dels punts més excel·lents o els serveis que ofereix una institució o entitat, pot tenir diverses dimensions i mides ia les pàgines es ressenyen breument la història, la missió i visió, les dependències, els programes i les activitats d’interès que es volen promocionar.

–Brodóvitx, Alekséi: (Minsk, Imperi rus, 1 de maig de 1898 – Le Thor, França, 15 d’abril de 1971) va ser un fotògraf i dissenyador rus establert als Estats Units després de la Revolució Russa. Paral·lelament, va impartir classes i conferències a diverses institucions. Entre elles hi ha la Cooper Union, la Universitat de Nova York, l’Institut Pratt de Clinton Hill, la Universitat de les Arts de Filadèlfia o la New School for Social Research. A més, entre els alumnes que va tenir es troben fotògrafs tan destacats com Richard Avedon, Hiro, Garry Winogrand o Irving Penn.

–Brody, Neville (Londres, 1957): Un dels més prestigiosos dissenyadors. Posseïdor d’un estil sòlid i innovador que s’aplica especialment a les àrees del disseny editorial i de la tipografia. A la dècada de 1980 va ser director d’art de la revista anglesa The Face, que va renovar profundament el disseny editorial i va ser, probablement, una de les revistes més imitada de la història. El 1990, juntament amb Erik Spiekermann, va fundar FontShop International, empresa de desenvolupament de tipografies. Va desenvolupar els alfabets Arcadia, Autotrace, Blur, Dirty, Harlem, Indústria i Insignia, entre d’altres que van marcar el disseny de les dècades de 1980 i 1990. La revista Fuse, publicada per FontShop, presenta en format digital i en paper treballs en tipografia experimental i novetats de disseny d’aquesta àrea.

–Brokenscript: Just van Rossum, tipògraf nascut als Països Baixos, va dissenyar aquesta tipografia el 1990 per a la fosa FontShop International. Es tracta d’un estudi sobre les lletres gòtiques fracturades alemanyes que compta amb una versió condensada i una altra amb les vores arrugades, simulant estar feta a mà en un paper no gaire llis. Com a curiositat, hi ha un símbol de la pau ocult entre els diferents caràcters disponibles.

–Bromoli: Procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort.

–Bromur de metil: Insecticida volàtil, molt tòxic que ha de ser usat per personal qualificat.

–Bronze: Aliatge de coure i estany, utilitzat com a suport de l’escriptura incisa.

–Bronze fosforós: Bronze tractat. Bronze especial amb un aliatge d’estany(entre el 6 i el 7 %) i de fòsfor (entre l’1 i el 2 %). Són fets amb aquest material els fils metàl·lics que s’utilitzen per la construcció de la malla de les formes de fer paper, ja que ñes dúctil i no s’oxida.

–Bronzejador: Pintura que imita al bronce.

–Bronzejat: Acoloriment de l’imprès mitjançant pols de bronze que s’empolvoren sobre el plec acabat d’imprès.

–Bronzing: Anglicisme pel qual es coneix el defecte d’impressió que passa a les impressores d’injecció de tinta pel qual les zones més fosques dels impresos semblen variar de to, tenint un aspecte lleument irisat si es varia l’angle de visió (quan haurien de ser zones uniformes o, en tot cas, no irisades).

–Broodart: Generalment, s’utilitza per referir-se a una coberta de plàstic transparent que de vegades s’afegeix a la sobrecoberta o a la coberta exterior d’un llibre. El nom fa referència a l’empresa del mateix nom que produeix molts productes de reparació de llibres i arxivament.

–Brossa. 1. Partícula de brutícia que pot tenir un paper en què la pasta no hagi estat degudament depurada. 2. Raspall de cerres de porc senglar que s’empra per netejar els motlles un cop acabada la tirada.

Un exemple de bronzing (l’efecte s’ha exagerat una mica per apreciar-ho millor a la pantalla)

En els casos més extrems, les zones fosques acaben prenent un aspecte lleument metal·litzat que recorda el bronze o el coure verdós, d’aquí el nom anglès (bronzing) pel qual es coneix aquest fenomen.

Aquest defecte es donava sobretot en els primers temps de les impressores d’injecció de tinta i devia sobretot defectes en la composició de les tintes, encara que podia ser més evident en alguns tipus de paper.

–Brossa, Joan: (Barcelona, 19 de gener de 1919 – Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX

Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l’art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que ‘els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d’una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt’.

–Brossar: Raspallar un paper. Recurs consistent a modificar la superfície d’un paper raspallant-la amb intensitat fins a aconseguir aixecar-ne un borrissol.

–Brotxa: 1. Eina d’enquadernació. Pinzell gruixut o bast. Molt utilitzada per estendre a mà l’adhesiu sobre el material. 2. En restauració s’utilitza per netejar la brutícia del llibre, tant de dins dels quadernets com del tall.

–Brousse, Emmanuel: (Perpinyà, 23 d’agost del 1866 – París, 17 de novembre del 1926) va ser un impressor, periodista i polític nord-català.

El seu pare, Emmanuel Brousse, format a la impremta Tastu, era responsable de la impremta de L’Indépendant, el diari de les comarques nord-catalanes. El fill, Emmanuel, ja de molt jove començà a treballar de tipògraf a l’empresa familiar. A poc a poc s’inicià al periodisme signant amb el pseudònim l’observateur du Cap Béar i fent cròniques locals, cosa que el portà a recórrer els Pirineus Orientals  de cap a cap i, fruit dels coneixements obtinguts, publicà diverses obres sobre l’Alta Cerdanya, el Conflent i el Capcir. 

El 1896 va fer publicar al diari la primera guia turística de la regió, Pyrénées inconnues: La Cerdagne française, ja que pensava que el turisme podia ser un dinamitzador de l’economia local.

–Browser: Aplicació per a visualitzar tot tipus d’informació i navegar pel ciberespai que compten amb funcionalitats plenament multimèdia. Com a exemple de navegadors tenim Internet Explorer i Netscape. Aquests programes poden també actualitzar-se a les seves últimes versions de forma gratuïta. Buscador.

–Bru, Jaume📕 : Hi ha constància que en algunes botigues, que no eren exclusivament llibreries, s’hi venien plecs solts: Jaume Bru (passamaner) el 1577 va tenir a la venda Cobles noves sobre la presa de Sant Quintí i victòria del Príncep i Rei d’Espanya amb dos villancets molt graciosos. Compostes a deu d’Octubre de M.D.Lvij, al peu d’impremta del qual hi llegim “Venense a les Filateres, en casa de Mestre Jaume Bru, passamaner”.

–Brugada i Panizo, Ricard: (Barcelona, 1867-1919). Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, ​​va viatjar a Roma i París. Era pintor, però també es va dedicar a la il·lustració en publicacions periòdiques, com Blanco y Negro i La Esfera ia l’obra Salamanca, Ávila y Segovia, de José María Quadrado (1884), de la sèrie España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza i historia, editada a Barcelona per Daniel Cortezo.

–Brugalla Turmo, Emili: (Barcelona, 4 de setembre de 1901 – 1 d’abril de 1987) fou un relligador i enquadernador català.

El 1913 començà com a aprenent als tallers Gibert Reig i Trillas, alhora que estudiava a l’Institut Català de les Arts del Llibre amb Ramon Miquel y Planas i a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts, on aprèn la dauradura a mà i la relligadura de bibliòfil del mestre Hermenegild Alsina i Munné.

El 1921 marxà a estudiar a París amb el seu mestre. El 1923 va tornar i organitzà una secció d’enquadernació d’art a la llibreria Subirana, especialitzada en llibres religiosos, que li va permetre obtenir el gran premi a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El 1931 va instal·lar el seu propi taller i es proposà divulgar els valors de la relligadura artística, alhora que feia classes a l’Escola Industrial de Barcelona i a l’Escola de Bibliotecàries. Va fer conferències al Foment de les Arts Decoratives de Barcelona i també a Madrid. El 1945 va obtenir la medalla de plata del Primer Certamen d’Art Decoratiu celebrat a Palma; posteriorment va intervenir al congrés de relligadors d’Estocolm de 1966 i al d’Ascona (Suïssa) el 1967 amb treballs publicats i glossats per destacades autoritats en revistes especialitzades com La Reliure, Craft Horizon, The Penrose Anual, Allegemeniner zur Buch-Binderein i Bokbinderi Idkaren. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1966), acadèmic de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando (1978) i membre d’honor del Designer Bookbinders de Londres el 1937. El 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi.

–Brugalla i Aurignac, Santiago: (Barcelona, 1929 – 2021). Relligador.Estudià a l’Institut del Teatre amb Josep Mestres i Cabanes i a l’Escola Massana. Seguint la tradició del seu pare, Emili Brugalla, s’especialitzà en la relligadura i la dauradura a mà i en la restauració de llibres antics. Participà en nombroses exposicions nacionals i internacionals, on assolí valuosos guardons. Fou membre del Center of Book Arts de Nova York i els seus llibres són en nombroses biblioteques públiques i privades d’Europa i de l’Amèrica del Nord. L’any 2008 la Biblioteca de Catalunya adquirí el llegat del taller Brugalla. Interessant article d’Aitor Quiney sobre ell.

L’ATLANTIDA Jacint Verdaguer Enquadernació bicolor blau i verda. Relleus. Mosaics i ferros en daurat i gofrat

–Brugas, Pere: (Terrassa,? – Barcelona, ca 1713)) Va treballar als primers anys a la casa de Jacint Andreu.  Després va treballar per a Rafael Figueró. L’any 1690 va donar de davant notari que ell i Pere Figueró, també impressor, havien estat responsables de l’edició de la Práctica del confessionario, de Jaime de Corella.

–Bruguera Teixidó, Joan: (?, 1885 – Barcelona, 1933) va ser un editor català, fundador de l’editorial «El Gato Negro», que posteriorment es va convertir en l’Editorial Bruguera, famosa en l’edició d’historietes i còmics durant gran part del segle XX.

Amb un olfacte especial per a allò que era popular, Bruguera va començar el 1910 editant retallables i petits quaderns amb acudits i curiositats. Poc després, va incorporar al seu catàleg la novel·la per lliuraments (com Los amores y aventuras de Luis Candelas, escrita per Antonio Espina) i les biografies de personatges històrics i aventurers com Francis Drake. També es va aventurar en l’adaptació d’històries del romanticisme, com la dels amants de Terol.

El 1921, s’endinsa en les historietes infantils i juvenils, on el TBO havia tingut gran èxit editorial, i publica Pulgarcito, el primer nombre del qual només tenia vuit pàgines, costava cinc cèntims de pesseta i tenia la meitat d’elles a color i les altres en blanc i negre. El mateix Bruguera la va definir com “un diari infantil de contes, historietes, aventures i entreteniments que havia vingut per divertir als nens”. Va ser tal el seu èxit que a les nou setmanes de la seva publicació comptava amb més de 50.000 lectors. En 1924, incorpora en la portada al personatge. La revista Pulgarcito popularitzaria més endavant les historietes de Carpanta, Les germanes Gilda, La família Cebolleta, Zipi i Zape o Mortadel·lo i Filemó.

Llibre teòric de varis autors (  Kim, Santi Orue, De Diego y Carlo Hart, Bernardo Vergara, Mikel Valverde, Abarrots, Nacho Fernández, Mauro Entrialgo, Manel Fontdevila y Calpurnio) d’Edicions Astiberri que estudia el fenomen que va suposar l’escola Bruguera i les connexions amb la historieta actual

–Brun, Pere: Ginebra, segle XV ). Impressor d’origen ginebrí. Fou un dels introductors de l’art d’imprimir a Catalunya. Treballà amb Nicolau Spindeler a Tortosa (1477) i a Barcelona (1478), i amb Pere Posa a Barcelona (1481). El 1492 s’establí a Sevilla, on treballà amb impremta pròpia fins després del 1506. Cal remarcar les seves impressions dels Rudimenta Grammaticae de Perotti (Saragossa 1477) i dels Disticha del Verino (Sevilla 1506).

Perotti, Niccolò. Rudimenta grammatices. Dertusae: Petrus Brun et Nicolaus Spindeler, 16 Iunii 1477

–Brunet, J.C.: Il·lustre bibliògraf francès, nascut a París l’any 1780. Autor del famós ‘Manual del llibreter i de l’aficionat als llibres’, en nou volums, una de les obres de bibliografia més importants que s’han escrit.

–Brunet i Bellet, Josep: Barcelona, 1818 – Barcelona, 1905. Fou un escriptor i bibliòfil que reuní en sa biblioteca incunables importants. Publicà obres sobre escacs, la barretina i sis volums d’assaigs sobre temes històrics, erudits però sense gaire esperit crític.

Va ser un original divulgador cultural que va elaborar les seves pròpies hipòtesis al marge del coneixement canònic oficial. Especialment es va llençar amb molta energia a combatre diversos prejudicis històrics sobre els pobles de l’antiguitat. Una de les crítiques aparegudes a L’Avenç observava que els llibres de Brunet solien manifestar un temperament demolidor al servei de la divulgació del coneixement, actitud que va ser reconeguda, entre d’altres, per Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) on, en una carta l’any 1889, reconeixia que Erros, l’obra de Brunet: «Es admirable lo copiosissim reculliment de datos exposats y fa bona falta que’s llegeixan una mica. No’s pot figurar los disbarats que en la materia se ensenyan encara ex-cathedra en Instituts y Escolas […]. Hi ha qui explica Historia ab teoria del principi d’aquest sigle, ab uns indios, arabes, chinos y altres pobles remots que semblan trets d’un ballet de la comedia de Molière».

Sens dubte, un aspecte cabdal de la seva aportació al camp de la cultura va ser la monografia Egipte, Assyria y Babilonia (Barcelona, La Renaixensa, 1885). Cal recordar que en aquells moments Assíria estava al marge del món acadèmic i en aquest sentit va tenir molt mèrit la iniciativa de Brunet en voler explicar i divulgar la història de l’àntic Pròxim Orient. En aquest sentit cal recordar que en la dècada de 1880 van emergir a Catalunya les primeres aportacions sobre les antigues civilitzacions, com l’esmentada de Josep Brunet, però també les d’Eduard Toda i Güell (1855-1941).

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva una part del fons personal de Josep Brunet i Bellet, que conté, entre d’altres una col·lecció de naips espanyols i estrangers.^[5] La seva correspondència es troba a la Biblioteca de Catalunya.

–Brunet Forroll, Llorenç: (Badalona, 1872 – Barcelona, 1939) va ésser un dibuixant i aquarel·lista català. Es va formar a la Llotja, després va ampliar els seus estudis a París i, pensionat per l’estat, va instruir-se a Leipzig. En tornar a Barcelona, va ser professor de dibuix i de color a l’Escola del Treball, però en va ser destituït amb l’adveniment de la Segona República. Col·laborà en molts setmanaris i revistes barcelonines com a caricaturista. Cultivà l’exlibris, molts d’ells humorístics. En la revista Sabor y Aroma, del ram dels hostalers, publicà una sèrie d’articles per fomentar l’afició a l’exlibris. Encara hom troba al mercat del col·leccionisme sobres i carpetes dels seus exlibris, doncs en realitzà bastants.

–Bruno: Dissenyada per Jill Bell el 2000 per a Adobe, aquesta tipografia té un origen curiós. “Un dia vaig veure una nota que havia escrit com a recordatori per comprar menjar per a gats i em vaig fixar en les formes de les lletres. Des del principi vaig veure la tipografia com una versió informal feta per la mà d’un artista”. El resultat és una lletra molt amable i amb moltes irregularitats que li donen un encant especial. El seu nom “Bruno” és el nom d’un dels tres gats d’aquesta dissenyadora que fa més de 20 anys que dissenya logotips, títols i tipografies cal·ligràfiques per a empreses com Disney i Johnson & Johnson.

–Brunyidor: 1. Instrument que serveix per aplanar superfícies. N’hi ha de diversos tipus, depenent de la tècnica en què s’utilitzarà. Per a tècniques d’enquadernació vegeu “brunyidor d’àgata” i “brunyidor de metall”. En estampació s’utilitza en la tècnica a la “manera negra”, i serveix per rebaixar els grans incisos i així aconseguir els mig tons. També s’utilitza per allisar les planxes de coure, traient-los les imperfeccions abans de treballar-hi. De vegades s’usa per brunyir l’aiguatinta, realitzant una tècnica anomenada “aiguatinta brunyida”.

2. Petita eina manual utilitzada en gravat, formada per una vareta d’acer lleugerament inclinada, ovalada i molt polit. Serveix per allisar els costats de la planxa, o la superfície d’aquesta a la tècnica de la manera negra.

Normalment l’eina es troba en forma de rascador-brunyidor, ja que a l’altra banda del brunyidor s’hi troba un rascador per rebaixar i suavitzar els costats de les planxes.

3.Taula de marbre per brunyir el paper. 4. Peça de pedra molt dura i allisada (ònix, marbre, vidre o conxes) que servia per brunyir el paper a mà. Més modernament és brunyia el paper amb uns aparells semblants a un pantògraf.

Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dir.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

A: Brunyidores, que brunyeixen amb pedres (a l’esquerra de la imatge)

B: Escollidores, que examinen el paper a la llum per veure els defectes (centre de la imatge)

C: Escollidora, que neteja el paper amb un ganivet brunyidor (centre de la imatge)

4. Operari que refrega manualment la pedra d’àgata sobre el cartó i el brunyeix. Taula generalment de marbre damunt de la qual es brunyia el paper. Màquina de brunyir.

–Brunyidor d’àgata: Estri d’enquadernació. Pedra polida d’àgata a la qual es col·loca un mànec, per on subjectar-la per treballar-hi. Serveix per polir l’or o el paper. Per exemple: vam polir un paper a l’engrut per treure-li l’excés de material que hagi quedat sobre la seva superfície, o vam polir els talls d’un llibre abans de pintar-los perquè la pintura o daurat agafi igual a tota la seva superfície, o vam polir les zones daurades perquè quedin brillants. Solen tenir dues formes: plana i corba (també anomenada “dent de llop” o “dent de lleó”). Els corbs se solen utilitzar per a la zona de la franquícia i d’altres zones corbes de l’enquadernació. N’hi ha de diversos números, depenent de la seva grandària. S’usen prement la pedra sobre la superfície a polir, i fregant la pedra sobre ella.

–Brunyidor de metall: Eina de metall, per brunyir la pell. S’utilitza, per exemple, per aplanar, en calent, la vora de la pell sobre la qual se superposarà el paper o la tela en una “mitja enquadernació”. També pot tenir una punta en corba, com la d’àgata, però té una part plana molt més gran.

–Brunyidora: Operària que brunyeix el paper.

–Brunyidor-rascador: El que s’utilitza en “estampació”, que té una punta amb el “brunyidor” i a l’altra el “rascador”.

–Brunyir: 1. Treballar la superfície dels talls daurats o pintats amb el brunyidor de pedra d’àgata per fixar l’or i donar-los un aspecte polit i brillant. Es brunyeix, per exemple, l’or dels manuscrits il·luminats, o els talls del llibre abans de daurar-lo. Tb es diu brunyir els talls. 2. Passar la pedra d’àgata per damunt del full de cartó compacta per donar-li un acabat molt fi i brillant.

–Brunyit: Un cop corregits els desnivells de la pedra litogràfica mitjançant l’operació de poliment, l’artista litògraf, observant-ne la composició i els defectes, ha de decidir la tècnica més adequada. Les pedres de duresa desigual, per exemple, no són aptes per dibuixar amb tinta litogràfica a ploma o pinzell, però, tanmateix, si es poden utilitzar pedres amb vetes de diferent color; per la seva banda, els dibuixos a llapis litogràfic exigeixen pedres de coloració uniforme i gran duresa. Sigui com sigui, si l’artista crearà una imatge mitjançant els procediments de l’aiguada, l’aiguatinta, la punta seca, la ploma o el pinzell litogràfics, és a dir, les tècniques de litografia que es basen en l’ús de tintes, deu procedir-se, després del poliment, al brunyit de la pedra. Brunyir una pedra suposa deixar la seva superfície absolutament llisa, fregant-la, primer, amb sorra extremadament fina i, després, amb pedra tosca o carbó d’alzina en pols. En gravat calcogràfic l’operació de brunyit consisteix a allisar la superfície metàl·lica de la làmina per eliminar qualsevol irregularitat o esquerda.

–Brush Script: Tipografia cal·ligràfica forta i informal que simula l’escriptura amb pinzell. Va ser creada per Robert E. Smith per a l’American Type Founders el 1942. La seva aparença no resulta tan monòtona com la d’altres tipografies similars gràcies als seus traços espontanis, unes minúscules enllaçades entre si i molt estretes, i unes majúscules molt potents, deliberadament irregulars que ballen sobre la línia base. Al llarg de la seva història va haver de competir amb altres tipus de pinzell similars, però encara avui continua sent una de les preferides pels dissenyadors. És molt utilitzada en treballs d’exhibició com cartells, publicitat, titulars, etc.

–Brusi i Ferrer, Antoni: (Barcelona, 4 d’abril de 1815 – Barcelona, 30 de desembre de 1878) fou un periodista català, propietari i director del Diari de Barcelona. El 1875 rebé el títol de marquès de Casa Brusi.

El Diari de Barcelona era anomenat popularment el brusi en honor seu i del seu pare. La personalitat d’en Brusi i Ferrer mereix un singular estudi, per anar unida al desenvolupament i arrelament d’una de les institucions periodístiques més conegudes a Espanya i també a l’estranger. Fou Brusi i Ferrer el verdader organitzador a Espanya del periodisme seriós i aciençat arrelant en la capital de Catalunya el Diari de Barcelona, diari que havia aparegut l’octubre de 1792. No és possible separar la personalitat de Brusi i Ferrer del diari, que va ser model d’àmplia informació, raonat i seriós criteri i que va comptar amb la col·laboració de les plomes més eminents d’Espanya.

Es pot afirmar que la cooperació prestada per l’intel·lectualisme espanyol al Diario de Barcelona fou de les més intenses i infructuoses, figurant en les seves columnes des de Pau Piferrer, Coll i Vehí, Joan Mañé i Flaquer, Jaume Balmes, Roca i Cornet, Rubió i Ors, Balaguer, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, fins als Selgas, Severo Catalina, Donoso Cortès, Zamora, Martinez Pedrosa, Cánovas del Castillo, Menéndez Pidal, etc.

–Brusi i Mirabent, Antoni: (Barcelona 1782 – 1821) fou un impressor i llibreter català.  Durant la guerra del Francès s’allistà a les tropes que lluitaven contra Napoleó Bonaparte i es va encarregar de l’edició de la Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña, que imprimia on podia (a Barcelona, a Tarragona i a Palma). Pels seus serveis, el 28 d’octubre de 1809, la Junta Suprema de Gobierno del Reino li atorgà l’edició del Diari de Barcelona, que durant la dominació havien dominat els afrancesats. Va tornar a editar el diari el 1814, i des del 1819 va establir un obrador de fosa de tipus d’impremta amb ajut de Francesc Salvà i Campillo. El 1820 fou el primer a introduir a Espanya la litografia per privilegi del seu inventor, Aloys Senefelder. Casat amb la filla del llibreter Josep Ferrer, Eulàlia Ferrer i Montserrat que va compartir el negoci. La redacció del diari fou continuada pel seu fill Antoni Brusi i Ferrer.

-Brussel·les, Arnau de (fl. Nàpols, 1472-1492): Copista i impressor neerlandès establert a Nàpols, un dels introductors de la impremta al regne napolità. Interessat per les obres científiques, va compilar i copiar manualment un bon nombre d’obres alquímiques, astrològiques i astronòmiques en llatí, italià i català, i també la traducció llatina del Tacuinum sanitatis d’Ibn Buṭlān. Com a impressor, va publicar obres de literatura clàssica i del seu temps, i altres de filologia.

–Brutícia: Deteriorament ocasionat per materials dipositats o incrustats a la superfície de les obres en paper, com pols, partícules contaminants, deposicions d’insectes, aliments, etc. Els materials dipositats sobre les obres de paper són considerats agents de deteriorament que han de ser retirats durant el procés de neteja.

–BTL: Sigla en anglès per a Below The Line, “sota la línia”, utilitzades per referir-se a les tècniques publicitàries i de màrqueting que consisteixen en l’ús de formes no massives de comunicació, més discretes i econòmiques. Com a exemples d’aquestes tècniques de màrqueting es troben la venda per catàleg, el correu directe, la venda de porta a porta, les campanyes per correu electrònic, els esdeveniments, les promocions i, més recentment, els influenciadors, el màrqueting de guerrilla i les xarxes socials.

–Buata: Tela encoixinada que es posa a la coberta d’alguns llibres, sota el material cobrent per donar-li volum encoixinat.

–Buatat: Encoixinat amb buata o altre material tou.

–Bubble coating: Procediment d’estucatge del paper, que consisteix a aplicar al suport un estuc que amaga un nombre elevadíssim de minúscules bombolles d’aire. Aquest estuc té un poder cobrent molt elevat, fins i tot amb gramatges lleugers perquè la gran quantitat de superfícies reflectants i refractats que hi ha a l’estuc li proporciona un coeficient de difusió elevadíssim. Un sistema de preparació d‟aquest tipus d‟estuc consisteix a emulsionar un dissolvent volàtil en la dispersió aquosa d‟un adhesiu apropiat, sense pigment; després d’aplicar l’estuc, el dissolvent que conté s’evapora, deixant darrere d’altres bombolles d’aire, que romanen fins i tot després que l’estuc queda completament sec.

–Bubbles, Barney (nascut Colin Fulcher ; 30 de juliol de 1942 – 14 de novembre de 1983) va ser un artista gràfic anglès l’obra del qual va abastar el disseny gràfic i la direcció de vídeos musicals. Bubbles, qui també dibuixava i pintava en privat, és conegut per la seva distintiva contribució a les pràctiques de disseny associades amb l’escena musical independent britànica de les dècades de 1970 i 1980. Les seves caràtules de discos, plenes de símbols i endevinalles, van ser la seva obra més reconeixible.

–Bubisher: Es tracta d’un projecte de reforç i recuperació de la llengua espanyola així com de suport a la formació en àrab als campaments de refugiats sahrauís a la hammada algeriana. Fonamentalment, s’obren  les portes de la cultura a un poble cada vegada més tancat en sí mateix per la seva situació d’abandonament per part de la comunitat internacional. En l’actualitat, el Bubisher està ubicat als campaments de Smara i Ausserd, compta amb dos bibliobusos que aproximen el material bibliogràfic als diferents barris d’aquests campaments. A més a més, una biblioteca fixa  que requereix un manteniment permanent, tant en infraestructures com en fons bibliogràfics. L’associació ha participat aconseguint una subvenció.

–Buchertrodler: Paraula alemanya que vol dir: Comerciant de llibres vells.

–Buckram: 1. Tela molt resistent amb un acabat plàstic que la protegeix de l’aigua i la brutícia. Podeu imitar pell. Vegeu l’entrada de teles d’enquadernació. 2.  És un cotó rígid, o ocasionalment, lli o crin de cavall amb un teixit llis, generalment solt, produït en diversos pesos similars a la muselina i altres teixits de teixit lli. El teixit es remulla amb un agent d’encolat com ara pasta de midó de blat, cola o piroxilina, i després s’asseca. (Bucaràn).

–Bucle:  Part inferior de la ‘g’ minúscula quan aquesta és una forma tancada. Si només teniu un traç corbat cap a l’esquerra, es diu cua.

–Bucle (Loop): Repetició contínua d’una seqüència d’imatges o so.

–Bucòliques. Nom que donaven els romans a les cançons dels pastors encarregats de portar a pasturar els bous, les quals van ser inventades per Diome, pastor de Sicília. Per extensió s’anomenen bucòliques les poesies que canten els plaers i la vida rústica del camp. Es dóna el nom de Bucòliques per excel·lència a les ‘Èglogues’ de Virgili, per ser les més perfectes que s’han escrit.

–Bucrani: Motiu ornamental que representa un crani de bou, sovint amb garlandes i cintes.

–Budó i Martí, Joan:  (Barcelona, 1822 – 1888) va ser un gravador, editor i instrumentista català. Entre 1853 i 1856 Budó va tenir una època amb molta activitat en l’àmbit editorial, publicant obres de compositors com Manuel Dordal, Jaime Biscarri i Juany Lleys entre d’altres. Cal destacar que el 1859 va realitzar un dels seus treballs més reconeguts com a gravador que va ser la realització de les làmines d’exemples musicals de la Història de la música espanyola de Soriano Fuertes (1859) qui li va dedicar algunes paraules al mateix Budó. També va dur a terme altres tipus d’edicions com la de la revista setmanal La Gaceta Musical Barcelona durant els anys 1861 i 1865, juntament amb Miguel Budó. Al 1888, amb la mort de Joan Budó, tot els seus treballs realitzats a la seva editorial van passar a ser propietat de Joan Baptista Pujol i Riu.

–Bueno, José Pascual: (Zaragoza, ca 1650 – ) L’any 1671 vivia a Barcelona i era oficial impressor. El 1673 vivia i treballava a casa d’Antoni Lacavalleria, juntament amb l’impressor Pere Larche. El 1676 va donar suport a la petició que els impressors van adreçar al Consell de Cent per demanar la creació d’un col·legi d’estampers.

–Buera, Josep, impressor, representant sindical i col·lectivista a Tortosa (segle XX). Milità a la UGT de Tortosa. S’incorporà a la Societat d’Art d’imprimir d’aquella ciutat i fou un dels impulsors de la col·lectivitat La Gràfica, constituïda a mitjan agost de 1936 a Tortosa.

–Bueso García. Adolfo: (Valladolid, 1889 – Barcelona, 1979)fou un tipògraf, sindicalista i militant comunista. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf). Prengué part en la fundació de la CNT i en la vaga general de l’agost del 1917. Col·laborà a Solidaridad Obrera amb el pseudònim d’Ángel Rojo, que utilitzà repetidament. Feu amistat amb Joaquim Maurín (1923) i amb els homes del Bloc Obrer i Camperol, i escriví a Tiempos Nuevos i a La Batalla, de la qual es feu càrrec en ésser detingut Maurín al començament del 1925. Poc temps després fou empresonat, acusat,falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat pel juliol del 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Participà en el congrés de la CNT del 1931; fou trentista i dirigent de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, organització sindical del POUM. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a la CNT, i pel gener del 1939 s’exilià a França. Retornat de l’exili, publicà, entre altres obres, Recuerdos de un cenetista(dos volums, 1976 i 1978).

–Bueso García, Joaquín:  (Valladolid, 1878 – Barcelona, 1920) fou tiògraf i sindicalista català. Forma part de la redacció del periòdic Solidaridad Obrera des d’octubre de 1907 i el 19 de novembre de 1910 en fou nomenat director. Participa en la reunió de Solidaridad Obrera de juliol de 1909 que va prendre l’acord de declarar la vaga general contra la mobilització de reservistes per anar a la guerra del Marroc i que fou un dels detonants de la Setmana Tràgica. L’octubre de 1911 s’afilià al PSOE.

–BUG (Error de programació): Literalment, aquest terme significa «xinxa» i es refereix als errors que «infecten» els programes, fins i tot dels programadors més experts; s’elimina amb una operació adequada de «desinfecció» que pren el nom de DEBUG (Depuració). Aquesta depuració, sobretot en sistemes evolucionats per al desenvolupament de programari, es realitza per mitjà d’un programa especial, que curiosament sol anomenar-se «DDT»; encara que ho sembli no es refereix al conegut insecticida, sinó que és abreviatura de “Dynamic Debugging Tool” (literalment eina de depuració dinàmica) que és un ràpid i potent “busca errors” utilitzant, sobretot, amb programes en llenguatge màquina. 2. Terme aplicat als errors descoberts a l’executar qualsevol programa informàtic. Va ser usat per primera vegada en l’any 1945 per Grace Murray Hooper, una de les pioneres de la programació moderna, al descobrir com un insecte (bug) havia danyat un circuit de l’ordinador Mark.

–Bugi o Wugi: Alfabet de l’idioma parlat per la més important tribu de l’arxipèlag de les Cèlebes. Solament té 21 lletres i s’escriu d’esquerra a dreta.

–Buidadora: 1. El que esmolava les fulles de les cisalles i guillotines. 2. Persona o taller que es dedica al buidatge de fulles de guillotina, cisalla, etc,

–Buidar: Esmolar un ganivet de guillotina o cisalla.

–Buigas i Sans, Josep: La carrera artística de Josep Buigas i Sans (Barcelona 1903 – 1989) no ha estat gaire valorada, eclipsat pel renom del seu germà Carles, responsable el 1929 de les fonts de Montjuïc i d’altres projectes d’aigua i llum; i més enllà també del matrimoni amb la dibuixant Josefina Tanganelli, que firmava com “Abel”. Segurament el treball més destacat de Josep Buigas és el cartell per al funicular aeri que sobrevola el port de Barcelona, des de la zona de Miramar, a la muntanya de Montjuïc, i per al servei del qual es van construir dues torres metàl·liques, la de Jaume I i la Sant Sebastià. El cartell, de sòbries tonalitats blaves i grises, i on apareixen també unes lletres geomètriques de regust Art déco, va guanyar el primer premi en un concurs convocat a l’efecte, el 1931. Tots els altres cartells de l’autor estan vinculats als moviments tradicionalistes, als quals ell mateix pertanyia. En efecte, la primera notícia que en tinc ara per ara el fa sortir com a guanyador d’un altre concurs, el 1926, amb motiu d’una “Romería al Santuario de Nuestra Señora de los Angeles”, organitzat pels col·lectius tradicionalistes de Girona i Calella i pel Requeté de Barcelona. Buigas hi és esmentat com a membre del Cercle Tradicionalista de Barcelona.

–Buil de la Torre, Vicenç: Barcelona, 1867-? Pintor i dibuixant il·lustrador. Cursà estudis artístics a la Llotja de Barcelona. En l’Exposició Universal de 1888 fou distingit amb menció honorífica. Participà a diverses exposicions de Belles Arts durant els anys 1894, 1896 i 1898. Com a dibuixant va col·laborar en algunes revistes i setmanaris barcelonins i es dedicà a la il·lustració de novel·les. Tb il·lustrava targetes postals.

–Buisant “El Maestre” 📕: Dedicat a llibres descabalats i al lloguer de novel·les, l’any 1930 va tancar la botiga de la Baixada de Santa Eulàlia per traslladar-se al carrer Sant Honorat i després va aconseguir un lloc al Paral·lel. Després d’una llarga temporada va tornar al seu càrrec primitiu de professor de primer ensenyament

–Buit: Insubstancialitat del que es parla o escriu.

–Buixol: Recipient de terrissa en forma de mitja bola que es feia servir per tenir-hi el colorant preparat per tenyir la pasta de paper. Tb Tassó.

–Buixola: Recipient d’aram amb un mànec llarg i una cabuda d’uns 10 litres que es feia servir per reposar la pasta a la tina durant l’elaboració de paper a mà. Tb Cullerot i Ferrada.

–Bula: La butlla pròpiament dita era només el plom que portava pendent el paper o pergamí que contenia alguna gràcia o concessió del Summe Pontífex, però va arribar que se li va donar aquest nom al mateix despatx que el contenia. El nom de butlla es deriva de Bullare, que significa segellar cartes o escrits. Si les butlles són de concessions, el segell està pendent amb cintes de seda; si són cartes executòries o de justícia, aleshores el plom penja d’un fil de cànem.

–Bula d’or: Es deia així una ordenança que contenia trenta articles, feta per l’emperador Carles IV l’any 1356, que tracta de les funcions, els drets i les preeminències dels electors. Es creu que el cèlebre jurisconsult Bartol la va redactar i l’original és a Frankfurt. Es diu Bula d’or perquè els emperadors d’Orient feien segellar els decrets de molta importància amb un segell d’or anomenat Bula.

–Bulari: 1. Col·lecció de butlles. 2. Escrivà que copia les butlles.

–Bulàtica:S’anomenaven així, bibliogràficament, les lletres majúscules que s’empraven en la impressió de les butlles apostòliques.

–Bulbena i Estrany, Eveli:  (Barcelona, 1889- 1960) fou un escriptor i dibuixant, nebot d’Antoni Bulbena i Tusell. En les seves obres treballà la temàtica pessebrista i també va publicar llibres de poemes. És autor de l’obra biogràfica Ramón Amadeu, maestro imaginero catalán de los siglos XVIII-XIX. Barcelona 1927. Tb va fer alguns exlibris.

–Bulbena Masferrer, Antoni: Pintor decorador i dibuixant del primer quart del segle XX, nascut a Barcelona l’any 1901 i mort a Mallorca el 1022. Fill del literat i filòleg Antoni Bulbena i Tusell i germàdels artistes Apelles, Cèsar i Romà. Fou deixeble de Dionís Renart, per al qual realitzà un notable exlibris. Es dedicà a la pintura decorativa i al dibuix de pergamins d’homenatge. Col·laborà en la revista barcelonina D’Ací i d’Allà, i en La Esfera i Mundo Gráfico, de Madrid.. Dibuixà diversos exlibris d’un estil amb reminiscències del prerafaelitisme. Fou un artista malaguanyat, ja que morí molt jove, quan el seu art prometedor començava de florir.

–Bulbena i Tusell, Antoni: (Barcelona, 1854 – la Garriga,  1946), escrit també Tusell a certes obres i a la Gran enciclopèdia catalana)fou un catedràtic català, lexicògraf, traductor de molts clàssics (Homer, Dant, William Shakespeare o fins i tot Émile Zola) i editor de textos catalans medievals. El seu nebot és l’escriptor i dibuixant Eveli Bulbena i Estrany.

Traductor, gramàtic, folklorista i editor. Signà en algunes ocasions amb el pseudònim Antoni Tallander. Publicà Sapienciari (1900), edició de proverbis i frases populars recollides de les obres de Francesc Eiximenis i altres autors, i Crestomatia de la llengua catalana (1907), de textos en prosa i vers, en dos volums. Entre altres obres lingüístiques, bibliogràfiques i folklòriques, publicà Aforística universal (1905), Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915) i Diccionari de les llengües francesa e catalana (1921), i feu traduccions i adaptacions des d’Homer fins a Zola, passant per l’Evangeli de sant Joan, Dante, La Celestina, Shakespeare i Cervantes, sovint editades per ell mateix. S’oposà a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i fou membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

És de lloar la gran donació que va fer a la Biblioteca de Catalunya dels seus llibres, gravats, exlibris, col·leccions diverses, efímers, etc., i el manuscrit de la segona part del Quijote traduïda per primera vegada al català per Eduard Tàmaro (crec que encara inèdita).

–Bump mapping: Tècnica en gràfics 3D que simula textures i relleu en superfícies planes mitjançant l’ús de mapes de bits.

–Bumping: Indica que la part afectada del llibre ha estat impactada de tal manera que ha provocat un aplanament, una indentació o una lleugera flexió.

–Bundle: El terme ‘bundle’ fa referència a un conjunt de recursos gràfics variat per a dissenyadors. Podeu incloure fonts, il·lustracions, vectors, fotografies, textures i, en general, tota mena de materials digitals que serveixen al dissenyador per facilitar el desenvolupament de la seva tasca creativa. Tots s’acompanyen d’instruccions, informació sobre l’autor i la llicència d’ús.

–Bureau Grotesque: Creada per David Berlow el 1989 per a la fosa Font Bureau, es considera com la gran renovadora de les tipografies grotesques. La font d’inspiració per al seu disseny van ser les tipografies de pal sec que Stephenson Blake va crear al segle XIX. Va ser utilitzada amb gran èxit en nombrosos diaris. El 1993 es van dissenyar nous pesos per a l’Entertainment Weekly i el diari madrileny El Sol, creant una família amb vint variants. Es tracta d’un tipus molt funcional amb un sistema de nomenclatura d’amplades i pesos basat en números. La primera xifra correspon a l’amplada (1 = compressed, 3 = condensed, 5 = normal i 7 = esteneu) i la segona al pes (1 = light, 3 = normal, 5 = bold, 7 = black i 9 = heavy).

–Burguès, Joan: Llibreter. Únicament coneixem quatre impresos –plecs de relacions de successos de bandolers– venuts per Joan Burgues el 1573 tres dels quals sense indicació d’impressor i un altre imprès per la vídua Montpezat. Tal com indiquen els peus d’impremta, “Venense en casa de Joan Burgues a la plaça Nova”.

–Burí: 1. Instrument punxegut, amb punta prismàtica o el·lipsoidal, que serveix per fer línies incises sobre metall, fusta, pell i altres superfícies. 2. Energia elèctrica per escalfar la pell. 3. Eina de gravador formada per una barra metàl·lica semi-corbada amb una punta en “v” o en altres formes, de manera que quedarà tallada i conformada pel material de la planxa o tac. Es pot utilitzar tant en el gravat al buit com en el gravat en relleu, segons on es col·loqui la tinta. 4. Impressions aconseguides amb aquesta tècnica. 5. Instrument semblant al cisell emprat per gravar metall, pedra i altres materials. 6. Aquest és un petit tros de runa que consta d’un mànec i una punta d’acer.La tècnica del burí és coneguda com talla dolça o intaglio.

–Burí quadrat: Burí de secció quadrada que s’utilitza per a fer els solc amples.

–Burí romboidal: Burí de secció romboidal que s’utilitza per a fer els solcs estrets i profunds.

–Burinada: 1. Traç realitzat amb el burí en un gravat, que queda reflectit a l’estampa. 2. Talla oberta amb burí sobre una làmina de metall. Als tractats de gravat en talla dolça dels segles XVII i XVIII, s’indica explícitament que les burinades, d’acord amb la teoria de traços, havien de constituir col·leccions de línies lleugerament corbes, paral·leles entre si. Aquestes sèries de línies es creuaven en angle oblic amb altres buriades traçades també en paral·lel, formant xarxes de rombes a les zones d’ombra.

–Burinat : Tècnica de gravat sobre superfícies metàl·liques que consisteix a realitzar incisions sobre el metall amb instrument punxegut. Diferent del cisellat, perquè en aquesta última tècnica es colpeja l’instrument per deixar la “petjada” sobre el material.

–Burinista: Persona que fa gravats al burí.

-‘Burlada‘: En impremta, full que ha estat mal imprès o que presenta errors significatius que obliguen a rebutjar-lo.

–Burlesc: Llibre festiu, jocós. A totes les èpoques s’han publicat col·leccions d’aquesta mena de llibres, entre els quals hi ha veritables obres mestres.

–Buró : Escriptori amb petits habitacles a la part superior i una persiana de tancament.

–Burro: 1. Premsa de fusta, amb una barra que s’obre i tanca amb una roda. Té peces de metall per facilitar l’acció de treure el queix. També serveix per fer serrades. 2. Artefacte d’enquadernació consistent en dues barres quadrades de fusta entre les quals es premsa, per mitjà de dos caragols, el llibre que s’està relligant’. 

–Bury, Richard de: Bisbe de Durham, gran canceller d’Anglaterra, que va néixer l’any 1281 i va ser gran amic de Petrarca. Va escriure un ‘tractat pulquèrrim de l’amor als llibres’, que es pot considerar el primer llibre de bibliofília que existeix. El va titular ‘El Filobiblión’ i és una magnífica recensió d’una bona part dels llibres coneguts en aquella època.

–Bus de dades: (Data bus) Transporta informació entre el processador i la memòria Ram de l’ordinador.

–Busquets i Jané, Joan: (Barcelona, 5 de desembre de 1874 – Barcelona, 1949) fou un projectista de mobles i decorador català, un dels màxims representants del modernisme en les arts aplicades i les tendències posteriors fins a la Guerra Civil espanyola. Actualment se’n poden veure diversos models de mobiliari (arquimeses, cadiratges, taules, armaris, etc.) al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Museu del Modernisme Català a Barcelona.

Fill de l’ebenista Joan Busquets i Cornet, va dirigir la casa Busquets, empresa familiar fundada a Barcelona el 1840 pels seus oncles Josep, Miquel i Marc Antoni Busquets,^[1] especialitzada inicialment en la producció de tapissos i més tard en la producció de mobles. Una tipologia de mobiliari que el distingiria són les arquimeses.^{[Nota 2]} Va realitzar importants encàrrecs al llarg de la seva trajectòria professional per clients de la burgesia catalana, intel·lectuals i polítics, d’altres families benestants espanyoles i de llatinoamèrica, i institucions com la Mancomunitat de Catalunya, Foment del Treball, la Junta de Museus, la Diputació de Barcelona o el Reial Cercle Artístic. Col·laborà amb mestres artesans de renom en diversos àmbits com la metal·listeria artística, la talla artística, la pintura a l’oli, la serralleria i la tapisseria i amb artistes reconeguts com Sebastià Junyent, Oleguer Junyent i Josep Pey. Va ser president del Foment de les Arts Decoratives (FAD) des de 1918 fins a 1923.

Joan Busquets, Oratori, 1905, MNAC, Barcelona

–Busquets Mollera, Jaume: (Girona, 1903 – 1968) fou un dibuixant, escultor i pintor català. Es va formar als tallers de Joan Llimona i del pintor Darius Vilàs. Va fer amistat amb Antoni Gaudí, que li va induir per a decidir-se per l’art religiós. Va rebre nombrosos encàrrecs de murals per a diverses esglésies i va afaiçonar escultures per a la façana del Naixement de la Sagrada Família de Barcelona. Va ser director a l’Escola d’Art de Vilafranca del Penedès i després a l’Escola Massana de Barcelona. Va realitzar alguns exlibris amb belles cal·ligrafies.

–Busquets i Servera, Sebastià: Bússer (pseud.), (Palma, Mallorca, 1915 — Santanyí, Mallorca, 6 d’agost de 2000) Llibreter i pintor, conegut pel pseudònim de Bússer. En la seva pintura, dedicada al paisatge, es mescla la influència d’alguns pintors mallorquins actuals (Antoni Gelabert, Joan Antoni Fuster i Valiente) i d’alguns d’estrangers, com Tito Cittadini i Archie Gittes. Exposà per primera vegada a les Galeries Costa de Palma (1947), i posteriorment a Barcelona, Madrid i altres localitats mallorquines. La seva obra fou guardonada en diverses ocasions. Com a llibreter, l’any 1941 fundà Llibres Mallorca, que vengué el 1947. El 1949 adquirí a Palma les Galeries Danús (en actiu fins als anys noranta), on conservava un bon arxiu biobibliogràfic de pintors mallorquins.

–Bustrofèdic: Dit de l’escriptura en què les línies del text s’alternen d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra.. Nota: El nom d’aquesta escriptura fa referència al moviment dels bous en llaurar (boustrophedón).

–Bustrofèdon: Forma d’escriure on una línia del text va en una adreça (d’esquerra a dreta, per exemple) i la següent corre a l’adreça contrària. És una forma d’escriure que ja no es fa servir, però que alguns idiomes de l’antiguitat van usar (sobretot en inscripcions), per exemple al Pròxim Orient i al Mediterrani Oriental.

–Butlla: 1. Document pontifici oficial relatiu a qüestions de fe. Porta un segell oficial estampat amb tinta vermella. 2. Bola que acompanyava certs documents. 3. Segell que acompanyava la bola de documents oficials. 4. Per extensió, el document oficial que duia aquesta bola o el segell del mateix nom. 5. Llibre imprès on es publica la butlla pontifícia. 6. Les concedia el Papa, bisbes o capítols, i la seva recaptació es destinava a la croada (turcs, guerra de Granada) ia obres a catedrals o la seva construcció, monestirs, hospitals, ordres religioses, etc.

Estan impreses en un full de diferents formats i es poden destinar a vius i difunts. Tenen segells i signatures d´autenticació. Van perdurar fins al segle XX.

–Butlleta d’estat: Estat de curtes dimensions.

–Butlletí: 1. Publicació periòdica destinada a tractar assumptes científics, històrics, artístics o literaris, generalment editada per una corporació, institució o empresa. 2. Periòdic que conté notícies o disposicions oficials. 3. Escrit abreujat o de curta extensió. 4. Cèdula de subscripció a una obra o publicació. 5. breu informació d’agència que completa un avenç d’una notícia que s’acaba de produir. 6. Comunicació del Govern transmesa a la premsa. 7. Breu informació de les notícies més importants a ràdio i televisió.

–Butlletí analític: Butlletí que proporciona una descripció bibliogràfica seguida d’un resum del contingut.

–Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya:  es va publicar entre els anys 1982 i 1986. Inclou articles professionals d’interès general així com novetats bibliogràfiques i col·laboracions dels associats de l’entitat.
S’editava anteriorment amb el títol Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries i posteriorment amb el títol Item : revista de biblioteconomia i documentació.

–Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries: es va publicar entre els anys 1975 i 1980. Recull informacions sobre la vida de l’entitat i també notícies professionals d’interès general.
S’ha editat posteriorment amb el títol Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya de l’any 1982 al 1986 i des de 1987 amb el títol Item : revista de biblioteconomia i documentació.

–Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1917-1936). Barcelona : l’Associació, 1917-1936 (Barcelona : Impr. La Renaixença). Capçalera tipogràfica ; coberta il·lustrada per Josep Obiols. Té un caràcter semblant, per bé que és d’un abast més general, el Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que començà d’ésser publicat el 17 d’octubre de 1917, en el format 116×114 mm. En l’article de “Presentació” ens diuen que els Estatuts de l’Associació preceptuen la publicació d’un Butlletí “o, millor encara, una Revista difusora de l’ensenyança catalana, que puga ésser orgue de propaganda dels fins socials i guia per als mestres en la moderna pedagogia”. Com que de moment li és impossible dur a terme la segona part d’aquest programa, publica de totes maneres demés d’una ressenya extensa de la vida de l’Associació, articles sobre temes pedagògics.

–Butlletí de la Biblioteca de Catalunya.  Barcelona : Institut d’Estudis Catalans, 1914-1986 (Barcelona : Tip. L’Avenç). A partir del vol. 9 (1981), l’editor és: Biblioteca de Catalunya. Començà a publicar, pel gener del 1914, un Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, de periodicitat irregular, que era el portaveu de l’esmentada Bibliotec, i contenia, demés de les notes i informacions corresponents (adquisicions, estadístiques, catàlegs de manuscrits, publicacions periòdiques, etc.), interessants treballs de bibliografia signats per Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer, Ramon d’Alòs Monner, Agustí Duran i Sanpere, Pere Bohigas i Balaguer, i altres.

–Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer: És una publicació anual de caire divulgatiu que recull articles relacionats amb el fons bibliogràfic i artístic de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Juntament amb els articles de recerca s’hi pot trobar el resum de les activitats de l’associació i de la institució.

–Butlletí bibliogràfic: Publicació periòdica el contingut del qual consisteix en llistes o fitxes de referències bibliogràfiques.

–Butlletí del Foment de les Arts Decoratives. Barcelona : FAD, 1935. Dotze números. Dirigida per: Josep Mainar.

–Butlletí indicatiu: Butlletí que comprèn la descripció bibliogràfica de documents, de vegades acompanyada de la indexació d’aquests en forma de paraules clau.

–Butlletí d’índexs: Butlletí elaborat automàticament que, acompanyant generalment els butlletins bibliogràfics o de resums, permet més flexibilitat que aquests en la recerca de conceptes, els quals remet sempre a les referències dels propis documents.

–Butlletí informatiu de l’IFLA: Amb informació i novetats del sector bibliotecari global cada mes, incloent actualitzacions sobre esdeveniments de l’IFLA com el Congrés Mundial de Biblioteques i Informació (WLIC).

-Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya: És una publicació de caràcter científic, de periodicitat anual, sobre història de l’art i museologia. Aquesta revista va deixar de publicar-se a partir del volum 11 (2010).

–Butlletí de notícies: Publicació en sèrie editada per un organisme o corporació per als seus membres, el contingut del qual consisteix en informació d’actualitat referent a la seva esfera d’activitat.

–Butlletí de novetats: Fullet imprès per una biblioteca o institució, on es publiquen els darrers llibres adquirits per al fons.

–Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: El Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona és una publicació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres que ha tingut diverses etapes i interrupcions. Originalment fou publicat entre 1901 i 1930 amb el títol en castellà Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Del 1931 al 1936 aparegué per primera vegada sota el títol en català. La publicació fou interrompuda del 1936 fins el 1944, any en què tornà a aparèixer sota el títol en castellà. A partir del 2005 torna a publicar-se en català.

–Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi: Es l’òrgan de comunicació de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. S’edita amb una periodicitat anual des que fos fundat l’any 1986. Té com a objectiu principal potenciar i divulgar la investigació dins del camp de les Belles Arts a Catalunya, i s’estructura en dues parts principals: Estudis i Vària -recull d’articles de diferents investigadors i professionals de la història de les belles arts- i Vida acadèmica, que repassa els esdeveniments més importants de la vida de l’entitat a l’últim any.

La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi té els seus orígens al segle XVIII, quan la Reial Junta Particular de Comerç del Principat de Catalunya, confirmada per Carles III l’any 1760, crea l’Escola Gratuïta de Disseny i la situa el 1775 a la part alta de la Casa de la Llotja de Mar de Barcelona. L’entitat, que pren successivament diverses denominacions, actua també com a Acadèmia de Belles Arts en funcions de suplència, i amb aquest nom consta en la documentació d’arxiu.

A meitat del segle XIX, després de la crisi financera de la Junta de Comerç, que l’incapacita per continuar amb el sosteniment de l’Escola, se sol·licita la creació d’una Acadèmia que es responsabilitzi dels ensenyaments artístics; i el 31 d’octubre de 1849, per Reial ordre, es creen les acadèmies provincials de belles arts, encomanant-les-hi el desenvolupament de les escoles de nobles arts.

El 27 d’abril de 1850 es constitueix l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i per ordre del Govern es posa a la seva disposició el segon pis de la Casa de la Llotja; d’aquesta manera, escola i acadèmia continuen tenint la seva seu a la Llotja.

–Butlletí de resums: Publicació periòdica que conté una sèrie de títols seguits de resums generalment ordenats per matèries.

-Butlletí de la Societat del’Art d’imprimir de Barcelona: Té un caràcter marcadament professional. Però de filiació socialista (amb algunes firmes d’anarquistes com Anselmo Lorenzo, Romero Maura. Editada a Barcelona des de 1899 fins a 1911.

–Butlletí de sumaris: Fullet imprès per una biblioteca o institució, on es publiquen els sumaris de les darreres publicacions periòdiques adquirides per al fons.

–Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Barcelona, ​​1931-1937. 7 vols. amb enquadernació holandesa, Amb nombroses fotografies entre text. Publicació editada per la Junta de Museus de Barcelona, ​​amb Joaquim Folch i Torres com a directe i Pere Bohigas com a Secretari. La seva finalitat era donar a conèixer les obres d’art conservades als museus barcelonins i les activitats de la Junta i les publicacions patrocinades. Va deixar de publicar-se a causa de la Guerra Civil, reapareixent el 1941 amb el títol d’Anals i Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona.

–Buxi, Revista de Bibliofilia: Pren el seu nom del terme genèric usat a l’antiga Roma per designar les tauletes de fusta usades per escriure tota mena de registres com naixements, morts, efemèrides, desastres i anotacions quotidianes. Editada a Mèxic, només van sortir tres números.

–Buxo i Bes, Esteve: Natural de Barcelona. Fou alumne de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i de l’Academia de San Fernando de Madrid. Va col·laborar en la il·lustració de diverses obres: Galería de cuadros escogidoss del Real Museo de Pinturas de Madrid, gravats a l’acer pel sistema francès, de Camilo Alabern (Madrid, 1859); Monumentos arquitectónicos de España (Madrid, 1859-1886); Álbum enciclopédico pintoresco de los industriales; Calefacción y Saneamiento de aposentos, El Universo, etc.

–Byte: Unitat de mesura dinformació binària formada per un grup de vuit bits. És sinònim d “octet”.

–Bylines: Poemes èpics russos, propis de les regions septentrionals del país i que es remunten a l’edat mitjana. Narren temes diversos, uns heroics, burlescosaltres, de procedència variada. Són recitats o cantats pels Skaziteli, espècie de rapsodes que recorrien els pobles, igual que els nostres trobadors,

Si veieu errades, m’ho dieu, i les corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.