He mirat en uns quants llocs buscant paraules relacionades amb el món de les Arts Gràfiques, els Llibres i el Paper. Moltes paraules m’han costat una mica perquè les traduccions del castellà al català no les he trobat totes i algunes les he posat amb la més bona intenció (després de mirar a Optimot i a Termcat) de què siguin les adequades per a cada cas. Però crec que algunes potser no estan del tot bé i m’agradaria que, si algú llegeix aquest glossari i veu millors traduccions per algunes coses, me les fes saber per posar-les bé. Perdoneu també per les errades i equivocacions, com diuen els editors i adlàters la culpa és dels Titivillus, que sembla que en el món editorial n’hi ha un munt.

Posaré el Glossari per orde alfabètic i de lletra en lletra i algunes lletres les posaré juntes perquè tenen menys paraules.
            I he posat unes abreviatures i símbols:

Ant: Antigament
            Cast: Castellà
            Tb: També
            Fr.: Francès

Uns quants llibreters, impressors, editors i bibliòfils porten un llibret 📕 al costat del nom, això vol dir que apareixen en el Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara de Jaume Passarell (text i dibuixos), Editorial Millà, Barcelona, 1949. Normalment, són petites biografies amb quatre detalls, que a més a més corresponen a personatges de finals del segle XIX i fins a mitjans del XX, també són del llibre Memorias de un librero catalán d’Antoni Palau i Dulcet (Catalònia, Barcelona, 1949), del llibre Quaranta anys de la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Josep M. Cadena (Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991. Retrats de Simó Busom.) i del llibre Libreros y Bibliófilos barceloneses del siglo XIX d’Àngel Millà, Gremio de Libreros de Barcelona, 1956.

Les dades i dates poden ser diferents en alguns casos, fins i tot els noms i cognoms d’alguns llibreters i impressors. Les fonts de molts casos són escasses i he mirat de fer-ho el millor que he pogut. Si algú veu coses, noms, dates, dades, etc., que no estan bé, si us plau digueu-m’ho i ho posaré bé. I pel que fa a les definicions també demano consells per posar-ho bé o millor. Moltes gràcies.

I a més a més de paraules catalanes, quasi totes, també hi ha paraules en llatí, anglès, francès i italià, no traduïdes perquè tal com estan crec que ja s’entenen bé. Algunes les he deixat en castellà perquè no he trobat la correspondència en català.
            En moltes definicions poso números: 1, 2, 3…, perquè hi ha paraules que segons el lloc, l’època o l’ofici tenen unes definicions semblants i altres diferents per una mateixa paraula.

Després d’anar posant paraula rere paraula i unes quantes imatges, poso també personatges, més o menys relacionats amb els temes d’aquest Glossari, i com alguns podrien ocupar molt de lloc, poso quatre coses i miro d’enllaçar-los a la Viquipèdia, a la DHAC i en algun cas a la Wikipedia, llocs on la informació és més àmplia i a l’abast de tothom. També posaré, de la Viquipèdia, enllaços amb llibres, llocs, etc. Crec que d’aquesta manera els lectors tindran molta més informació.
Ja fa dies que vaig donar per acabat el Glossari, però això és impossible de complir, cada dia trobo paraules, llocs, personatges i fets nous i procuro afegir-los a poc a poc.
Si algú sap de més coses per posar i m’ho fa saber les afegiré al Glossari. Moltes gràcies.

* Estic ampliant, des del dia 2 d’abril, el glossari, amb unes quantes biografies d’impressors, editors, il·lustradors, tipògrafs, dissenyadors, bibliòfils, llibreters (molts llibreters), cartellistes, exlibristes, etc. Veig que cada dia trobo molts llocs i moltes coses per posar, crec que no és un Glossari pròpiament dit, doncs no pensava en tantes associacions, societats, personatges. Però crec també que no fan cap nosa, són interessants i ajuden a poder saber més sobre aquest món. Cada dia afegeixo coses noves, m’adono que no acabaré mai, però les estones passades cercant, mirant, llegint i posant tot en aquest glossari em fa sentir millor. He pensat a canviar el títol i afegir alguna cosa a la paraula Glossari, però, de moment, ho deixaré tal com està. I des del dia 28 de desembre he afegit algunes coses sobre Museologia.

            Les paraules i les imatges són de diferents llibres i vloks, però n’hi ha de sis llocs principalment:

-El llibre manuscrit de M. Josepa Arnall i Juan, UB/Eumo, Barcelona, 2002.

-Diccionario de bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Trea, Gijón, 2004

–Encuadernación al poder: Glosario (d’Eva Rodríguez [†]).

-Glosario gráfico. Un diccionario de artes gráficas, fet per Gustavo Sánchez Muñoz.  

–Tipografia UOC

-Real Academia de Bellas Artes de San Fernando: Diccionario del Arte Gráfico en el llibre Diccionario del dibujo y de la estampa. Vocabulario y tesauro sobre las artes del dibujo, grabado, litografía y serigrafía, Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, 1996. De Javier Blas (coord.), Ascensión Ciruelos i Clemente Barrena. 

I al final de la lletra A hi ha més webgrafia i bibliografia.

–A bandera: El final del paràgraf que està sense justificar i que, per tant, és irregular. En una justificació de banda, la bandera seria el contrari.

–A bandera dreta: Vegeu “justificació esquerra”.

–A bandera esquerra: Vegeu “justificació dreta “.

–A caixa: En composició tipogràfica o disseny gràfic imprès, objecte col·locat a tota pàgina però respectant els quatre marges, sense arribar fins a les vores de la pàgina esmentada. En parlar d’imatges o il·lustracions “a tota pàgina”, aquestes es poden col·locar a caixa o “a sang” (fins a les vores de les pàgines). Tots els tipus d’impressió permeten el disseny “a caixa” però no tots permeten el disseny “a sang”

–A camp obert: 1. Dit d’una figura pintada sense cap tipus de fons ni requadre.

2. Dit de l’escriptura traçada sense línies rectores. Dit també de la notació musical sense pentagrama.

–A contrafibra: 1. A la direcció contrària a la “direcció de màquina”. 2. Característica que pot tenir un full de paper on les fibres van orientades en la seva dimensió curta.

–A contragrà: En angle recte respecte a la direcció principal de les fibres del paper, cartolina o cartró, que es considera, el gra del paper. També es diu “A contrafibra”.

Operacions com el plegat, per exemple, no s’han de fer a contragrà, ja que donen mal resultat. Per això cal saber la direcció del gra del paper. Un dels mètodes és esquinçar-ho: A gra el trencament és net i fàcil, a contragrà és trencada i erràtica. Un altre és que en presència de certa humitat, els papers tendeixen a enrotllar-se formant un cilindre en direcció del gra. S’aplica també a qualsevol material allargat que tingui fibres, com la fusta que es fa servir en xilografia, per exemple.

–A dues cares: Expressió molt utilitzada en arts gràfiques per indicar que una característica o la impressió és present a les dues cares del paper.

–A dues línies: Vegeu”filet a dues línies”.

–A fibra: Característica del full de paper que s’utilitza en impressores i que es refereix al fet que les fibres es troben alineades en la direcció de la dimensió més llarga del paper.

–A fons perdut: Vegeu “a sang”.

–A l’antiga: Vegeu “filetejat a l’antiga”.

–A la clara d’ou: Vegeu “tall decorat a la clara d’ou”.

–A la cola: Vegeu “tall decorat a la cola”.

–A l’espanyola: En encuadernació, vegeu “cosit a l’espanyola”.

–A la francesa (á la française): Vegeu “format vertical”. 2. En disseny gràfic, la col·locació del contingut usant com a eix horitzontal el costat més curt del paper. Es a dir:: disseny en vertical.

–A la italiana: En disseny gràfic, la col·locació del contingut usant com a eix horitzontal el costat  més llarg del paper. Es a dir: distribució apaïsada.

Per extensió, en parlar d’una doble pàgina, la col·locació del contingut d’una pàgina perquè es vegi perpendicularment (és a dir, girant la publicació pel que fa a la lectura normal), fins i tot a la doble pàgina.

La lectura correcta de pàgines a la italiana és amb el cap a l’esquerra (pàgina parell) i el peu a la dreta (pàgina senar), no al revés. Així, el lector gira la pàgina en sentit contrari a les agulles del rellotge, cap a l’esquerra.

–A mà alçada: Dit d’un dibuix executat sense l’ajut d’instruments (regle, compàs, etc.). 2. A mà alçada: Pintura realitzada sense  ajuda d’instruments de mesura (regla, compàs).

–A mitja pàgina: Que només ocupa la meitat de la pàgina o de la justificació.

–A la nineta: Vegeu “entintat a la monyeca”.

–A pàgina completa: Una il·lustració impresa, independent del text, inserida posteriorment per l’enquadernador o l’enquadernador. Pot incloure un peu de foto. Si s’imprimeix amb el text, s’anomena “en text”.

–A part: Forma de col·locar un paràgraf separat de la resta, ja sigui deixant més interlineat o per mitjà de sagnat. Se sol utilitzar per marcar cites superiors a tres línies, sense necessitat de posar-les entre cometes.2. Acabament voluntari d’una línia d’escriptura per iniciar-ne una altra. 3. En obres teatrals, acotació que assenyala que el personatge no està dialogant amb un altre sinó que parla amb si mateix, es dirigeixi o no directament al públic.

–A plana i rengló: Modisme amb què s’indica que la còpia o reimpressió d’una obra té o ha de tenir a cadascuna de les seves planes les mateixes línies i en cadascuna de les mateixes paraules que a l’original.

–A planxa perduda: Vegeu “gravat a planxa perduda”.

–A plena pàgina: Que ocupa tota la superfície de la pàgina o de la justificació.

–A la poupée: Vegeu “entintat a la monyeca”.

–A sang: Imprès fins a les vores / Vegeu “tall a sang”. 2. Imprès o il·lustrat fins a les mateixes vores físiques de la pàgina (la sang). També es diu  “a fons perdut”, però és un gal·licisme.

–A tot color: 1. Es diu de la impressió feta amb tota la gamma de colors. Vegeu “quadricromia”. 2. Expressió qualificativa d’una imatge en què apareixen tots els graus i tonalitats de color d’acord amb el que correspon al subjecte reproduït a la realitat. Aquesta expressió s’aplica tant a imatges de pantalla com a imatges sobre suport definitiu.

–A tota pàgina: Text o imatge que ocupa tota la pàgina o, si més no, l’amplada d’aquesta pàgina. En periodisme es diu dels titulars importants que ocupen tota l’amplada del diari.

–A una cara: Publicació o producte imprès amb pàgines que només contenen imatges o textos en una de les cares de cada full de paper.

–A una sola columna: Indicació col·locada en un manuscrit original o una opció d’un menú de programa de composició per expressar el desig de compondre amb una sola columna a cada pàgina.

–Àbac: Estri en forma de sedàs que serveix per separar impureses de la pasta.

–Abacà: Cànem de Manila, planta de la família de les musàcies de la qual s’utilitza la fibra per a alguns papers.

–Abad de Santillàn, Diego, pseudònim amb el qual va ser conegut el publicista i dirigent anarquista Sinesio Baudilio García Fernàndez (Reyero, Lleó, 1897-Barcelona 1983). El 1916, mentre s’entregava ja a una vida «inconformista i bohèmia» que el mantenia força allunyat de les aules, va fer les primeres col·laboracions periodístiques, signades amb el pseudònim que sempre va utilitzar després. El 1922, va viatjar a Alemanya per estudiar medicina, però també perquè aquell era «el centre estratègic europeu amb més possibilitats revolucionàries». Aquell mateix any va assistir, com a delegat de la FORA, al primer congrés de l’AIT a Berlín i, el 1925, al segon, celebrat a Amsterdam; el 1926 va fer-se càrrec a Buenos Aires de l’edició de La Protesta i del seu suplement. A Barcelona ja va ser protagonista l’any 1934 d’un dels intents més seriosos de posar fi a la crisi que per a la premsa anarquista havien estat els últims moments del primer bienni republicà. Va integrar-se a la redacció de Solidaridad Obrera’, es va responsabilitzar de la direcció de Tierra y Libertad, el periòdic de la FAI; impulsà la revista Tiempos Nuevos (el primer número va sortir el maig de 1934 i el gener-febrer de 1936 va passar a dependre del Comitè Peninsular de la FAI), i, finalment, apadrinà la creació del grup Nervio. L’estiu de 1938, va treure la revista Timón (juliol de 1938) i va reactivar les Ediciones Tierra y Libertad i la feina de traductor. El seu exili va estar marcat per les tasques publicístiques militants: va treure la segona època de Timón. El 1982, va tornar a Espanya, s’instal·là a Barcelona, un any abans de morir.

–Abadal i Casamitjana, Joaquim: Pertanyia a la cinquena generació del llinatge d’impressors i editors Abadal, dispers per vàries poblacions catalanes. Va obrir la primera impremta a Igualada l’any 1832. Casat amb Elisabeth Casalins, treballa aviat amb el seu fill, Joan (que a partir de 1850 s’estableix a Barcelona). Mort l’any 1858 i el succeeix. primer la viuda, i des de 1880, un altre fill, Marià (1840-1901), i ja entrat en segle XX, un net, Emilià Abadal i Orpí i entre 1933 i 1934 es transforma en Gràfiques Florensa.

Els Abadal treballen bàsicament per satisfer la demanda de la comarca. Entre d’altres, imprimien el paper de fumar de la casa Miquel&Costas de Capellades. I difonen molts efímers, com goigs i publicacions de l’Ajuntament. També vam imprimir publicacions periòdiques, entre El Eco de igualada (1863) i L’Igualadí (1916).

–Abadal i Gerifau, Ignasi: Tercer membre de la nissaga, establert a Manresa a inicis del XIX i mort el 1813. Va donar a l’estampa els primers números del primer diari, el Diario de Manresa (1808), així com l’Abeja Manresana (1813-149. El quart de la família, Ignasi Abadal i Bohigas, l’any 1815 obté el títol d’impressor del Corregiment de Manresa, confirmat el 1826. Mort el 1851 el succeeix, primer la viuda, i des de 1857, dos fills, Andreu i Josep Abadal i Soler, dels quals l’obrador passa a la viuda del segon, AntóniaVallès Isant i el seu hereu Josep Abadal i Vallès va ser qui va tancar finalment les portes de la casa l’any 1919.

–Abadal i Gerifau, Joan: Nat a Manresa el 1754, integrant de la quarta generació dels Abadal. L’any 1779 s’instal·la a Mataró com a llibreter i impressor i es casa amb Teresa Casamitjana.

–Abadal, Taller d’impressors: Família de gravadors xilògrafs que arrenca del segle XVII. El fundador de la dinastia fou Pere Abadal, fill d’un paraire, documentat a Moià entre el 1657 i el 1686 com a gravador d’auques. Altres membres són: Pere Josep Abadal, fill de l’anterior, amb el qual col·laborà; Joan Abadal i Casalius, documentat a Barcelona entre el 1850 i el 1873, gravador al boix i litògraf.

Pere Abadal i Morató (Moià c. 1630 – 1684) fou un xilògraf i impressor català, el més significatiu cap d’un gran llinatge de gravadors i impressors que arribà fins al segle xix.

El corpus de la seva obra com a gravador consta d’unes tres-centes estampes bàsicament de tema religiós però també profanes, com l’auca del Sol i la lluna o Lo gat qui menge lo rat. És el millor xilògraf català del Sis-cents. El seu gravat El valerosísim màrtir S. George és una de la imatges més carismàtiques del patró de Catalunya.

Els seus fills Josep Abadal i Fontcuberta (Moià c. 1660 – 1749) i Pau Abadal i Fontcuberta (Moià 1663 – Manresa 1729) continuaren l’activitat d’aquest llinatge, i Pau instal·la el taller a Manresa cap al 1718. El fill de Pau, Andreu Abadal i Serra (Moià c. 1706 – Manresa 1778) fou el continuador de la casa.

Una branca de la família Abadal s’establí a Mataró i una altra branca a Barcelona. Aquesta darrera queda activa com a empresa de tipografia i en passar per Mollet del Vallès va establir-se finalment a Montornès del Vallès. La resta dels fons xilogràfics de Mataró també fou adquirida recentment per la Biblioteca de Catalunya.

Bona part del fons de matrius i estampes dels Abadal es conserva a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya, que el va adquirir el 1924, mostra de l’interès que tenia per les matrius de gravat la institució des de ben aviat. Dins aquest fons han arribat fins a nosaltres tres matrius del segle xvi, reaprofitades posteriorment al seu dors -gràcies a això se salvaren-, que constitueixen raríssims exemples de planxes d’Incunables, és a dir matrius de pàgines de text en lletra gòtica, gravades en un sol bloc de fusta: es tracta de dues planes de beceroles i una de preceptes de l’Església catòlica.

–Abadanar:  Adobar una pell ovina i convertir-la en badana.

–Abadanat: Llibre cobert amb badana.

–Abadi: Dissenyada el 1987 pel dissenyador malai Ong Chong Wah, aquesta tipografia comparteix característiques de tipus humanistes com la Gill Sans amb altres estils més lineals i rígids. Aquesta barreja la converteixen en una sense serif molt versàtil, amb una aparença molt afable i alta dosi de llegibilitat reforçada per la gran altura de la “x”. La versió itàlica posseeix un caràcter tal, en estar relacionada amb les romanes, que pot ser emprada independentment. La seva gran varietat de pesos, juntament amb la versió condensada, la fan molt útil per a una àmplia gamma d’aplicacions com a titulars, packaging, publicitat, televisió i fins i tot en petits blocs de text.

–Abadologi: Llibre que conté la llista dels abats d’una abadia, d’una diòcesi o d’un país pel seu ordre cronològic.

–Abaixar els espais: Empenyeu els espais cap avall amb la punta de les pinces per evitar que pugin massa i taquin el paper durant la impressió.

–Abalori: Vegeu “compte”.

–Aballaneda, Josep📕: Tenia una llibreria al carrer Escudellers i als inicis empeltada a la llibreria; tenia uns dependents que afaitaven i venien llibres segons convenia. Al final només va quedar com a llibreria, després d’una gran compra de la biblioteca del duc de Solferino.

–Abast: En periodisme, notícia d’última hora que s’afegeix a l’últim moment o en una edició posterior.

–Abast perceptiu: L’àrea al voltant d’una posició de fixació ocular que conté informació útil: aproximadament 4 lletres a l’esquerra i 15 lletres a la dreta; és possible discriminar plenament aproximadament 10 lletres.

–Abat Roman, Vicenç: Impressor tortosí de la segona meitat del segle XVIII.

–Abbreviator de parco maiore: Oficial de la cancelleria pontifícia del segle XVI encarregat de l’expedició o col·lació de les butlles.

–Abecedari: conjunt ordenat de lletres d’un idioma. 2. Llibre amb totes les lletres endreçades d’un idioma. Solen ser llibres preparats per a nens, amb imatges i paraules associades a cada paraula. També es diu Abecé i Cristus.

–Abecedari il·lustrat: El llibre on venen les lletres d’un idioma, de manera ordenada i acompanyades d’il·lustracions. Solen fer-se perquè els nens aprenguin les lletres.

–Abecedarium: Repertori alfabètic de conceptes jurídics molt usat a l’Edat Mitjana per estudiants i tractadistes.

–Aberració: En òptica, una aberració és un error del sistema òptic que causa una degradació constant i reproduïble (no esporàdica ni aleatòria) a la transmissió de la imatge.

Una lent o objectiu aberrant reprodueix la imatge de manera imperfecta. Les aberracions es deuen, la major part de les vegades, a defectes en la forma o estructura de les lents. Com que són defectes concrets, les aberracions poden ser mesurades i, de vegades, corregides (almenys en part).

–Aberració cromàtica: Aberració òptica en què una lent o objectiu té diferents distàncies focals per a radiacions amb diferent longitud d’ona. Això vol dir, per exemple, que el vermell té un punt d’enfocament diferent del verd o del blau. El resultat és una mena d’halos arc iris a les zones de canvi de llum d’una imatge.

–Aberració esfèrica: Defecte òptic en una lent que fa que les seves zones exteriors tinguin plans focals amb distàncies diferents de les de la zona central (de fet, el pla focal és més aviat la superfície d’una esfera, per això el nom). Aquest defecte es pot corregir (com va passar, per exemple, amb el telescopi Hubble).

-Aberrant Foli o plec que no s’ajusta als sistemes de ratllat coneguts.

–Abeurar: Amarar les fibres papereres aprofitant-ne l’absorbència, omplir-les d’aigua.

–Abisme: Punt o part central de l’escut d’armes.

–Ablació: En restauració, eliminació mecànica per accions físiques. Sol realitzar-se per treure dipòsits i pàtines superficials.

–Ablaniment. Maceració, Estovament de les consistències que tenen les fibres per la seva capacitat d’embeure aigua durant el procés de fibril·lació.

–Ablanir: Estovar. Macerar. Canviar la duresa de les plaques industrials de pasta crua amarant-les d’aigua.

–Abluir: En un paper o pergamí, fer reaparèixer, mitjançant un tractament químic, els escrits esborrats intencionadament o per acció del temps.

–Abocament PostScript: Forma una mica antiquada de referir-se a la impressió d’un fitxer PostScript a un fitxer (print to file).

–Abonyegat: Defecte del paper que es produeix quan s’ha assecat massa ràpidament.

–Abonyegament: Deformació parcial, ovalada o circular, en un full de paper degut a una contracció localitzada que li confereix aspecte arrugat.

–Abominari: Llibre que conté els anatemes dictats pels papes, bisbes i fundadors, així com els noms dels anatematitzats per l’església.

–Abonament: Acció de pagar o pagar-se. 2. Dret que adquireix el que s’abona. 3. Preu mensual o anual que se satisfà per tenir dret a utilitzar els serveis bibliogràfics d’una biblioteca circulant. També s’anomena subscripció). 4. Preu que se satisfà o acord a què s’arriba per rebre regularment els llibres d’una col·lecció, un diari, etc.

–Abonar: Inscriure una persona o entitat, mitjançant un pagament estipulat, per rebre periòdicament una publicació a servei.

–Abonat: Persona que ha pres un abonament.

–Abonyegament: Deformació localitzada en un full de paper, de forma circular o ovalada, deguda a una contracció no uniforme del full, que la deixa amb aspecte d’arrugat.

–Above the Fold: És un terme que s’utilitza en disseny web per descriure el contingut que és visible a la pantalla sense haver de desplaçar cap avall. És la porció d’una pàgina web que es carrega i es mostra a l’usuari sense necessitat de realitzar cap acció. Aquest concepte prové dels diaris impresos, on les notícies més importants se situaven a la part superior de la primera pàgina, visible quan el diari estava doblegat.

–Above the line / sobre la línia: Acció publicitària que es realitza als mitjans de comunicació convencionals: diari, revista, ràdio, televisió o cinema.

–Abraham i Homobono, Xavier: (Palma, Mallorca, 3 de desembre de 1945) Poeta, llibreter i activista cultural. És autor de tres reculls: Iceberg (1986), Sagitari (1998) i Les mosques, la por. A la seva obra poètica intenta reconciliar realisme quotidià, lirisme delicat i avantguardisme actual. Ha estat el promotor d’activitats culturals com ara les lectures-tertúlies Poemes a l’Havanna (1990-93) (recollides en una antologia l’any 1996), el Congrés Traficants de Poesia (1996), i l’exposició Art i poesia (1996). Ha comissariat les exposicions Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta (1996) i Dos amics de vint anys: Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Barcelona 1930-1938 (2002). Conjuntament amb Pere Rosselló Bover ha publicat Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a la llum (1999). Ha tingut cura de la traducció inèdita de Nicoleta i Aucassí de Rosselló-Pòrcel (2001). El 1994 fundà la llibreria Sagitari especialitzada en poesia.

–Abrasímetre: Aparell per mesurar la resistència de la superfície d’un paper al fregament i al desgast.

–Abrasió: Imperfecció superficial provocada per una acció mecànica, ja sigui per un frec accidental, per deteriorament o perquè s’ha raspat intencionadament. 2. Raspadura feta per tal de cancel·lar una escriptura i tornar a escriure-hi al damunt.3. Desgast que es produeix en un llapis, un carbonet, etc,, en utilitzar-los sobre la superfície aspra d’un paper.

–Abrasiu: Dit del paper que produeix abrasió. L’abrasió és major en papers amb superfície aspra.

–Abraçadora: Signe que abraça o abasta altres, que poden ser lletres, xifres o una combinació de tots dos. També es diu ‘Acolada’, gal·licisme. 2. Són abraçadors certs signes dobles com les claus, els parèntesis, els claudàtors i encara altres que exerceixin funcions semblants. 3. Fermall. Tanca.

–Abraçadora de metall: Adorn de les cobertes en enquadernació i sistema de tancament realitzat totalment de metall amb frontisses.

–Abraham: “Lligador de lliures” trescentista, Jueu de Carcasonne. El 1374 va “lligar”, a Perpinyà, “un lliure de Lançalot del senyor duch i l’infant Joan I el qual era descornat”, sent pagats setze sous.

–Abrasió: Deteriorament causat per la fricció entre materials o per algun material abrasiu, com la pols, que dona com a resultat el desgast de les superfícies i els mitjans de les obres sobre paper. En general, l’abrasió és el resultat d’un maneig inadequat i manca de neteja a les àrees d’emmagatzematge. Per exemple, la pols dipositada a les superfícies tendeix a actuar com a vidre en manipular els llibres.

–Abreviació: Reducció del cos gràfic d’una paraula o d’un grup de paraules. 2. Reducció gràfica d’un mot o d’una frase per mitjà d’abreviatures, sigles, etc. 3. Nova forma d’una obra o d’una de les edicions el contingut de les quals s’ha abreujat. Abreujament

–Abreviador: persona que abreuja o compendia un text o obra. 2. Clergue de la cancelleria papal encarregat de redactar abreujadament la minuta de les actes que s’havien d’escriure. Aquest càrrec que va estar en vigor durant els segles XIV i XV, va ser suprimit el 1908.

–Abreviadoria: Oficina d’un abreviador.

–Abreviatura: Paraula escrita amb menys lletres. Se solia fer servir en els manuscrits per estalviar espai, temps i esforç a l’hora d’escriure’ls, i a aquestes se les denomina com a abreviatures d’amanuense. Una paraula es pot abreujar de diverses maneres: quan s’abreuja el final de la paraula i s’assenyala amb una barra horitzontal o un altre signe, quan es fa servir la lletra inicial, quan s’utilitzen diverses lletres de la paraula, i quan s’utilitzen “símbols” d’abreviatura”, on un signe significa tota la paraula, com passa a la taquigrafia. L’ús de certes abreviatures ajuden a datar els manuscrits, ja que són pròpies d’una època determinada. Altres es van generalitzar i són símbols aprofitats també avui dia. Per exemple: quan es repetia una lletra, es col·locava una “titlla” sobre la lletra repetida. En castellà, això va derivar a la lletra “ñ”, tan característica, que és el senyal que n’hi havia dos “n”.

També era molt comú el “macró”, per sobre o sota les lletres, i la barra transversal (per a abreviatures de prefixos, sufixos i formes verbals). Un altre exemple clar és l’ús del signe “&” (“ampersand”), que substituïa la paraula llatina “et”, i que avui dia se segueix usant assíduament en anglès, el signe “%” que substituïa “per cent “, o la tan famosa avui dia “@”, que era l’abreviatura de la preposició llatina “ad”, i que tant sorprèn els no versats quan se la troben en textos antics. Avui dia, a les edicions actuals dels manuscrits i impresos antics, se solen transcriure senceres les paraules abreujades per no crear confusió, el que s’anomena “desenvolupar”.

–Abreviatura bibliogràfica: Forma abreviativa que s’utilitza a la redacció de l’assentament bibliogràfic, bibliografies, notes, etcètera, relacionades amb aspectes físics o textuals del llibre a l’edició.

–Abreviatura lexicogràfica: forma abreviativa que s’utilitza en lexicografia per a la redacció dels articles dels diccionaris, vocabularis, glossaris, etcètera.

–Abreviatura per afèresi: Abreviatura obtinguda per la supressió d’una lletra o d’una síl·laba en posició inicial de mot. Nota: En llengua llatina són abreviades amb aquest sistema la conjunció disjuntiva vel, les consecutives ergo i igitur, i la causal enim.

–Abreviatura per contracció: Abreviatura obtinguda per la supressió d’una o més lletres a l’interior d’un mot.

–Abreviatura per lletra volada: Abreviatura consistent a representar una síl·laba o paraula mitjançant una lletra col·locada a la part superior d’una lletra base.

–Abreviatura per suspensió: Abreviatura obtinguda per la supressió de l’última o les últimes lletres d’una paraula (abreviatura per suspensió simple), o de les últimes lletres de cada síl·laba (abreviatura per suspensió sil·làbica)- Nota: Hi ha abreviatures per suspensió simple (com la de datum i octobris) i abreviatures per suspensió sil·làbica (com la de bene o heredes)

–Abreviatures d’amanuense: Les abreviatures d’amanuense o d’escrivent (en llatí, sigla en plural; siglum o sigil en singular) són abreviatures usades pels escrivents i copistes de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana en escriure en llatí, i també en grec.
Algunes eren particulars d’una zona o període i serveixen actualment per datar els manuscrits o identificar els copistes. En canvi d’altres es van generalitzar i es van convertir en símbols que se segueixen usant als nostres dies.

Algunes abreviatures d’amanuense

Abric: Tros de baieta per a cobrir les postes de paper, encolades, per evitar el refredament dels fulls fins que es porten al mirador per a assecar-los. Aquesta baieta rep el nom de Saial.

–Abrillantat amb raspall: Operació a què se sotmet el paper per donar-li una alta brillantor. Es realitza mitjançant una abrillantadora de raspall, fent passar la cinta de paper sota un raspall cilíndric que gira a velocitat molt més gran que la del paper, el qual queda abrillantat per fregament.

–Absolutum: Veu llatina que significa “acabat”, i que antigament es col·locava al final d’algunes obres seguida de la data i el lloc d’impressió.

–Absorbència:Capacitat de retenir líquids que té un paper abans de ser encolat. Les fibresvegetals per fer paper són absorbents i, per tant, el paper resultant també és
absorbent, en tant que no es modifiqui aquesta característica.

–Absorbent: Producte que té la propietat d’absorbir i de fixar certes substàncies, utilitzat per eliminar les taques dels llibres o documents.

–Absorbir: Xuclar. Incorporar un líquid. Ho fan les fibres i el paper no encolat en
trobar-se . En absorbir les fibres i el paper, augmenten de volum en funció de
la seva capacitat d’embeure.

–Absorció: Fixar a l’interior. Es diu de la capacitat d’una substància per assumir-ne una altra, fluida o gelatinosa. Als llibres ens importarà la capacitat d’absorció que tinguin els seus materials. El paper, per exemple, absorbeix fàcilment la humitat si la humitat relativa que hi ha a l’ambient on es conserva és superior a la de l’equilibri del paper. Per aquesta absorció el paper es pot degradar, però també fem servir aquesta capacitat per restaurar-lo en un bany o amb esprai. Per absorció també es poden treure taques, impregnant el material a netejar amb un líquid que després és absorbit per un altre material (paper, cotó), on quedarà recollit el líquid afegit més la brutícia, o posant una gelatina directament sobre la taca, per aconseguir una absorció lenta, amb poca humitat.

–Absorció d’oli: Comprovació realitzada sobre papers per saber quant oli absorbeixen i, així, saber el comportament del paper amb la tinta d’impressió que fa servir l’oli com a mitjà.

–Absorció d’aigua: Comprovació per saber quanta absorbeix el paper quan es col·loca una de les cares sobre el líquid. Es realitza aquesta comprovació, anomenada ‘Cobb’, per saber quin tipus de paper és. Es realitza l’absorció en temps diferents (30, 60 o 120 segons), depenent de la paperera. El resultat es dona a g/m² d’aigua absorbida. Papers per a etiquetes WS o per a impressió flexogràfica necessiten un ‘Cobb’ inferior a 20g/m². El ‘Cobb també ens assenyala el nivell d’encolat del paper.

–Absorció de la tinta al paper: Grau en què la tinta penetra al paper.

–Absorció per capil·laritat: El material absorbeix el líquid per capil·laritat, que és la capacitat que té el líquid per pujar per un tub capil·lar gràcies al fet que la força intermolecular entre les seves molècules és menor que l’adhesió del líquid amb el material del tub. El líquid continua pujant fins que la tensió superficial és equilibrada pels pèls del líquid que suporta el tub. D’això se’n diu “efecte capil·lar” o “capil·laritat”.

–Abstersió: Neteja dels documents mitjançant l’eliminació de matèries estranyes, per contribuir a conservar-les.

–Abstracció: 1 Operació mental que aïlla conceptualment alguna propietat o funció d’un objecte per analitzar-la o estudiar-la per separat, ignorant altres trets del concepte en qüestió. 2 Recurs emprat en pintura i il·lustració que es relaciona amb la capacitat d’extreure’n una part i manejar-la per separat. Es basa en la transformació de la realitat observada, reduint-la a un nombre mínim d’elements reconeixibles amb diferents nivells d’iconicitat.

–Abstract: Veu anglesa: resum, sumari. Síntesi d’un article o treball aparegut en una revista especialitzada.

–Abundor de llom: Grossor afegit als quadernets cosits, originat pel fil o qualsevol paper que s’hagi utilitzat per restaurar el llom del llibre.

–Acabament: Operacions que eventualment són efectuades sobre el paper ja sortit de màquina: supercalandratge, rebobinatge per a expedició, tallament transversal, desbarbatge i tallament a mida exacta, compte i inspecció dels fulls i embalatge.

Les operacions tals com laminatge, gofratge, plegatge, ratllament, engomada no són considerades com a acabament, sinó com a manipulació

–Acabat: Se sol utilitzar en singular quan parlem d’un tractament en concret o d’un material que té aquest tractament, mentre que es fa servir en plural quan ens referim a un conjunt de processos. / Cara d´un material que té un tractament final (la part amb dibuix d´un paper pintat, la zona amb pèl de la tela d´enquadernar, la zona setinada…). / Acabats: En enquadernació, és una part de la construcció del llibre. Són les accions finals a fer després de ficar el llibre en tapes, i que solen relacionar-se amb la decoració. Són acabats, per exemple, el producte que es posa sobre qualsevol material perquè no es faci malbé (la cera, el vernís…), la decoració final (el retolat de la tapa), el brunyit o polit del material perquè brilli (tant de la pell com dels cants, per exemple), el calandratge, l’estucat, el gofrat…/ En arts gràfiques i impremta, els processos que es realitzen sobre el material després de l’entintat: plegat, tall, enquadernació, envernissat, plastificat… / A la producció editorial, es pren per les accions posteriors a l’entintat: plegat, enquadernació i tall. Es pot anomenar “post impressió” o “post premsa”. / De manera restringida, el tipus de vernís que es dona a un imprès: acabat brillant, mat…

–Acabat calandrat: Acabat amb un tipus de calandra la separació del qual pot ser regulada per tal de donar al paper o cartó un gruix determinat i, en conseqüència, obtenir una bona qualitat.

–Acabat d’ennobliment: procés gràfic de post-impressió, que es posa tant sobre el material de l’interior com de l’exterior del llibre, per donar més qualitat a una enquadernació industrial: relleu, termo-gravat, gravat en sec, etc.

–Acabat imitació tela: Acabat que es realitza sobre un material perquè imiti la tela. En enquadernació són comuns els papers amb recobriment vinílic i gofrat amb textura de roba.

–Acabat de màquina: Els acabats realitzats automàticament per màquines a la indústria gràfica.

–Acabat setinat: El vernís UVI és un acabat molt vistós i en el cas que s’apliqui per punts, gruixut. A més són percebuts al tacte com una superfície realçada.

–Acabat superficial del paper: Se sol denominar així als acabats més comuns del paper, que tenen a veure amb la seva llisor i brillantor: tramat, verjurat…

–Acadèmia dels Desconfiats: L’ Acadèmia dels Desconfiats, o Acadèmia Desconfiada, fou una acadèmia de lletres que promovia l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes. La fundaren l’any 1700 a Barcelona diversos erudits, el principal dels quals fou Pau Ignasi de Dalmases. Els altres membres foren Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, Joan Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós, Antoni de Peguera i d’Aimeric, Llorenç de Barutell i d’Erill, Francesc de Junyent i de Vergós, Josep d’Amat i de Planella, Alexandre de Palau i d’Aguilar, Francesc de Josa i d’Agulló, Josep de Taverner i d’Ardena, Agustí de Copons i de Copons, Felip de Ferran i de Sacirera, Josep Clua i Granyena, Josep de Rius i Falguera i Francesc de Sanç i de Miquel.                                L’Acadèmia dels Desconfiats va publicar l’obra Nenias reales a la mort de Carles II d’Espanya. Propicià la primera edició de les obres de Francesc Vicent Garcia (Barcelona, 1703), que conté un pròleg que discuteix el paper de l’Acadèmia. Foren membres de l’Acadèmia Josep Romaguera, fra Manuel de Vega i de Rovira i Joaquim Vives i Ximenes. El poeta, militar i estadista Joan de Gualbes i Copons, tot i no constar que en fos membre, hi va estar relacionat. Va poder celebrar les seves sessions fins al 1703. I com que la major part dels seus membres donaren suport a l’arxiduc Carles durant la Guerra de Successió, quan Felip V ocupà Barcelona el 1714 la va clausurar definitivament. El seu testimoni fou recollit uns anys més tard, el 1729, per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 2023, l’escriptora Àfrica Ragel va publicar la novel·la Els savis de l’Acadèmia dels Desconfiats.

–Acamussar: Adobar una pell amb un bany de matèries grasses per donar-li un aspecte mat, esponjós o pelut.

–Acanalat: Que té el contorn format per petits semicercles units amb les puntes cap endins.

–Acanalament: Canal que s’obria als cantells de les tapes (de fusta) de les enquadernacions bizantines, per a aposentar-hi les gruixudes capçades amb nucli que tenien. Es tracta, per tant, d’un tipus de canalització, localitzada al cantell de cap o peu. / Un tipus de caixa format per un solc. Es dona en alguns tipus d’enquadernació, com la de llom recte o algunes tapes d’enquadernacions japoneses.

–Acant: Motiu decoratiu en manuscrits i enquadernació que representava fulles d’acant. En manuscrits s’utilitzava com a element decoratiu, moltes vegades com a marc del motiu il·luminat principal. / En enquadernació, és part dels adorns vegetals que s’inclouen en diversos estils. Per exemple, a l’estil neoclàssic s’utilitzaven aquestes fulles al costat de les de vinya, heura…, col·locades de forma consecutiva en una roda. / També se’l coneix com a “rocalla” quan es descriu la decoració de la coberta. 2. Motiu ornamental que imita les fulles d’acant, llargues, onduloses i dentades.

–Acantilado: És una editorial amb seu a Barcelona que compagina la publicació de ficció amb la d’assaig, fundada el 1999 pel llavors professor de literatura de la Universitat Pompeu Fabra Jaume Vallcorba. El 2008 es va incorporar al segell Sandra Ollo, que va exercir els càrrecs d’editora i gerent fins al 2014, quan va assumir la direcció. El catàleg es concep com un espai de reflexió transversal on els llibres de diferents èpoques i gèneres dialoguen entre si i van configurant un univers cada cop més ric. Tan decisiva com la selecció de títols és l’edició dels textos, la cura amb què s’aborden les traduccions i l’elaboració material i formal, que distingeix els llibres d’Acantilado no només per la seva singular aparença, sinó també perquè envelleixen bé i perm

–Acapit: Paràgraf a part. / Títol d’un capítol o part independent d’un llibre. / Text breu posterior al títol que n’aclareix el contingut.

–Acartonar-se: Perdre la pell o la tela la seva elasticitat.

–Acartolinat: Que té la consistència de la cartolina.

–Acceleració del bany: En restauració, fer que els temps de realització d’un “bany de neteja” siguin més curts, perquè els materials solubles no puguin arribar a fer-se malbé.

–Accent: Èmfasi que se li atorga de manera deliberada a cert element dins una composició. En general, aquesta variació en el ritme, la intensitat, la posició o el tractament farà que es percebi amb un grau jeràrquic diferent i es jutgi com a especial. El seu contrast amb el fons pot ser sonor, cromàtic, lumínic (com a la pintura que fa servir el clarobscur), d’enfocament (com una fotografia amb poca profunditat de camp), dimensional, o bé, es pot centrar en les particularitats d’un individu (com en el cas d’una caricatura).

–Accentuar: 1. Escriure un accent gràfic sobre una lletra. 2. Fer més perceptible una condició o una característica determinada en un paper, ja sigui en el color, en les barbes, la rugositat, etc.

–Accent gràfic: Tipus de titlla que consta d’un signe (´) que es col·loca sobre les lletres, segons les regles d’accentuació de cada llengua. Hi ha de diversos tipus: l’accent agut (´),  l’accent circumflex (^) i l’accent greu (`).

–Accent flotant: L’accent el caràcter del qual està separat de la lletra. L’accent es compon per separat, ajustant-lo a la lletra. És comú en treballs realitzats amb component manual l’usar la coma com a accent, perquè les lletres estan fetes per anglesos (que no usen els accents).

–Accent Obert: Abans anomenada Fundació puntCAT, és una entitat privada sense ànim de lucre ni filiació política fundada el 28 de desembre del 2004. La finalitat fundacional és promoure tota mena d’activitats relacionades amb la creació, gestió i control del registre del nom de domini .cat i, en general, de la promoció de la llengua i la cultura catalanes a l’àmbit d’Internet i de les noves tecnologies de la informació.

–Acceptable: Una descripció no tradicional de l’estat d’un llibre que generalment fa referència a un llibre en condicions llegibles, tot i que no existeix cap estàndard per a aquest terme, i la paraula es pot utilitzar per descriure una àmplia varietat d’estats reals de llibres. El millor és suposar que un llibre “acceptable” està en un estat aproximat però encara llegible.

–Acceptació de tinta: Grau de receptivitat de la tinta per part dʻun suport o dʻuna capa de tinta ja impresa.

–Accessibilitat: Capacitat d’accedir fàcilment i ràpidament als documents. / Se sol utilitzar en el sentit d’accessibilitat web, que fa referència a la facilitat d’una pàgina web per ser utilitzada per persones amb algun tipus de dificultat. 2. Possibilitat, regulada en un reglament, de consultar documents d’arxiu. 3. Possibilitat d’obtenir materials de lectura a biblioteques, llibreries, supermercats, etcètera. 4. Disponibilitat dels documents d’un fitxer o biblioteca, llibreria, etcètera.

–Accés: 1. Entrada o pas. 2 . En el tractament automàtic de dades, mode d’explotació d’una memòria mitjançant el qual els articles d’un fitxer es poden obtenir en un ordre diferent del que ocupen en el seu suport.

–Accés al document: Facilitat per a l’obtenció d’un document per part de l’usuari a la biblioteca.

–Accés indirecte: Obtenció d’un llibre o un altre document a la biblioteca mitjançant l’emplenament previ d’un butlletí de comanda perquè un empleat li faciliti allò que s’ha sol·licitat.

–Accés obert: Es coneix com a accés obert, sovint referint-se al terme en anglès open access o les sigles corresponents OA, a l’accés lliure, immediat i sense restriccions de material digital educatiu o acadèmic, principalment aquell que prové de publicacions de recerca científica especialitzada amb avaluació per experts. L’accés obert implica que qualsevol usuari amb accés a Internet, en qualsevol moment, pot accedir a un article, llegir-lo, baixar-lo, desar-lo, imprimir-lo, emprar-lo, i fer-ne mineria de dades. Habitualment els articles en accés obert es troben sota llicències com ara les creative commons. L’Enciclopèdia Catalana el defineix com a arxiu obert.

–Accés restringit: Limitació de la consulta en arxius i biblioteques. Se sol produir per qüestions de conservació o confidencialitat. Per accedir a aquests documents cal estar acreditat com a investigador.

-“Accipies”: Il·lustració en què l’autor ofereix el seu llibre a una gran autoritat, abat, bisbe o rei- El precursor d’aquest procediment va ser Albrecht Pfister, que volia guanyar-se un públic més ampli. Heinrich Quentell va ser l’iniciador a la iconografia incunable de l’Accipies representant el mestre amb el deixeble anunciant-li el lliurament de la santa saviesa d’un doctor.

–ACE: 1. Sigles d’Adobe Certified Expert (“expert certificat per Adobe”), una titulació que expedeix la signatura Adobe a aquelles persones que aproven un examen de coneixements sobre un dels seus programes en una versió determinada. Així, per exemple, es pot ser ACE a Adobe Photoshop 7. 2. Sigles d’Adobe Color Engine (motor de color d’Adobe), el cor de la gestió del color (CMS) als programes de la signatura Adobe.

–Acèfal: Llibre que manca de portada o primeres fulles. Vegeu “mutilat”. 2. Dit del document, manuscrit, etc., mancat de principi.

–Acerar: Revestir els clixés de coure amb una fina capa d’acer per disminuir-ne el desgast en tirades llargues. És un procediment galvanoplàstic que s’aplica especialment en heliogravat.

–Acerat: Dit del paper que té molta duresa, Un paper acerat és aquell que té un bon carteig i/o rigidesa.

–Aceratge: Es denomina el procés que, per galvanoplàstia, es diposita una pel·lícula de ferro sobre una planxa gravada, de coure o de zinc. L’enduriment aconseguit per aquesta operació permet el tiratge de més exemplars d’una edició, però té l’inconvenient de fer desaparèixer certes delicades qualitats

–Acetat: Làmina transparent i flexible que es pot utilitzar de diverses formes en enquadernació, edició i restauració. Per a cadascuna de les utilitats cal triar el gramatge adequat. Un acetat fi ens pot servir com a llit sobre el qual col·locar adhesiu a un tissú i després poder col·locar-lo subjectant-lo amb l’acetat. També serveix per realitzar plantilles per estergit (per pintar a mà), o com a muntatge de pel·lícula en impressió Òfset. Amb acetat gruixut podem fer portades en enquadernació d’art, i el més fi el podem imprimir i fins i tot fer servir com a full de protecció d’altres impresos de qualitat sobre els quals se superposa. És, en realitat, “acetat de cel·lulosa”, ja que hi ha altres acetats que no són làmines transparents (com l’acetat de polivinil o l’acetat de sodi).

–Acetat d’amil: S’utilitza en dissolució en restauració.

–Acetat de cel·lulosa: Material termoplàstic i transparent que es fabrica amb cel·lulosa que s’ha tractat amb àcid acètic i anhídrid acètic. Se solia utilitzar per consolidar papers febles, però acidifica el material, així que és millor no utilitzar-lo i, si apareix, treure’l amb acetona.

–Acetat d’etil: S’utilitza en dissolució en restauració.

–Acetat de sodi: Sal utilitzada per adobar la pell.

–Acetona: Nom comú de la dimetil cetona. Dissolvent d’ampli espectre utilitzat a l’adober de la pell. Molt volàtil, Com a dissolvent de la tinta s’aprofita en la tècnica decorativa del “transfer” o per rebaixar la tinta al gravat al buit o antigament a la flexografia. En restauració es fa servir, en “dissolució” per dissoldre múltiples vernissos, resines naturals i dipòsits de greix, i per impermeabilitzar zones en un bany de neteja. És convenient fer-lo servir en lloc airejat i amb guants perquè és lleugerament tòxic. Mantenir fora del foc, ja que és inflamable.

–Àcid : Tota substància o ió capaç de desprendre protons. Es divideixen en àcids inorgànics o minerals (sulfúric, nítric, clorhídric o fosfòric), i àcids orgànics (acètic, fòrmic). També entre àcids forts (àcid clorhídric, àcid nítric, àcid sulfúric) i febles (àcid acètic, àcid carbònic) segons la concentració l’ió d’hidrogen resultant de la ionització. Per a neteges de restauració es fan servir els febles, més volàtils, que dissolen les proteïnes. Dissol i reacciona amb certs metalls produint sals (també produeix sals amb bases o àlcalis). Es poden utilitzar en l’adob de pells, anàlisis químiques, control de PH (envermelleix el tornassol i fa virar el color d’altres indicadors), per “desacidificar” sals bàsiques en paper (vegeu “acidesa”), o com a dissolvent (amb precaució ). / En “estampació”, l’àcid és un dels protagonistes principals de la tècnica de l’aiguafort i serveix per marcar al metall el dibuix que l’artista va fer sobre la capa de vernís. Últimament és substituït per altres substàncies menys tòxiques i contaminants. Són substàncies corrosives que cal manejar amb molta protecció, evitant en tot moment el contacte amb la pell. Se sol utilitzar l’àcid nítric (molt tòxic i en desús), el “mordent holandès” (molt irritant), el clorur fèrric (que en realitat és una sal, el menys tòxic dels tres), i el “mordent de Edimburg (que és un àcid combinat entre l’àcid cítric i el clorur fèrric saturat).

–Àcid acètic: “Blanquejador àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració. Àcid procedent del vinagre que s’utilitza en conservació ja que funciona com a bactericida, blanquejant i desincrustant.

–Àcid carboxílic: compost orgànic que s’utilitza per a l’acidificació de pells. El mateix que “àcid mineral”.

–Àcid cítric: “Blanquejador àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració.

–Àcid clorhídric: 1. Àcid no oxidant, compost de clor i hidrogen. A la venda hi ha l’àcid muriàtic, que té menys concentració i menys corrosiu. S’aprofita a l’adobament de pells i també a l’estampació. S’obté de la barreja entre àcid sulfúric i sal comú. 2. Solució aquosa de clorur d’hidrogen gas (d’un 30-36%) usada per regular el procés de blanqueig de la pasta.

–Àcid clòric: Àcid oxidant, molt corrosiu i perjudicial.

–Àcid combinat: El compost per més d’un àcid, com l’aigua règia.

–Àcid cròmic: Àcid soluble en aigua. Es ven en sals. És utilitzat com a pigment.

–Àcid fòrmic: És un tipus d’àcid mineral. Es ven en un 85% de concentració. Serveix a l’adob de pells i a la fixació de colorants al tenyit de cuirs. Pertanyen a aquest tipus els dicarboxílics, els grassos (oleic, esteàric) i aminoàcids.

–Àcid gàl·lic: Principi actiu del taní.

–Àcid de Lewis: El que té l’activitat reactiva per intercanvi d’electrons (i no d’ ions, com la resta d’àcids). En un bany d’una planxa metàl·lica per realitzar una “estampació” s’obté la càrrega àcida del metall, i no del bany, transformant el metall que toca en “sal de clor”.

–Àcid ligni-sulfònic: Compost derivat de la lignina que s’utilitza en la fabricació de la cel·lulosa al sulfit. Molt poca pasta química per a paper es realitza avui dia amb aquests compostos.

–Àcid lliure: Papers produïts en un entorn neutre, lliures d’àcids. En el passat es feia servir sulfat d’alum per a l’encolatge del paper, cosa que provocava l’efecte advers d’augmentar el nivell d’acidesa del paper, reduint-ne així la longevitat.

–Àcid inorgànic: Com els àcids minerals, molt irritants i corrosius per als teixits humans. Val més no utilitzar.

–Àcid nítric: Àcid oxidant, molt corrosiu i tòxic. Se solia utilitzar en “estampació”, però avui dia està en desús. Sol emprar-se sobre planxes de coure i zinc, en solucions anomenades forta (entorn del 50%) i feble 15-20%. No n’és aconsellable l’ús.

–Àcid oxàcid: Àcid oxidant, com el nítric o el clòric. Són molt tòxics i perjudicials.

–Àcid oxàlic: Àcid no oxidant, com el clorhídric o el fosfòric. “Emblanquidor àcid” utilitzat en “neteja de taques” en restauració. Producte químic que s’utilitza per treure les taques d’òxid o rovell, i per al emblanquiment. Sobre el sumac o el pergamí cal neutralitzar l’àcid després de la neteja. També són preferits en estampació, ja que no oxiden la matriu de metall.

–Àcid sulfúric: Oxoàcid de sofre que és molt corrosiu. Es fa servir en el procés de blanqueig de les fibres.

–Acidesa: Factor intrínsec de degradació del material, un dels que causa més danys als documents gràfics. S’anomena així a l’excés d’ ions d’hidrogen en un material, cosa que els torna fràgils i trencadissos, i causa la seva destrucció. Pot afectar tant papers (vegeu “paper àcid”) com pells (vegeu “pell àcida”). Per saber com es comprova l’acidesa d’un material vegeu “mesura del PH”. I sobre com es treu vegeu “desacidificació”.

–Acidificació: Alteració del grau d’acidesa de la tinta, que pot provocar la destrucció del suport i la perforació de les lletres.

–Acidificar: 1. Fer tornar àcida una solució, primitivament alcalina o neutra, mitjançant l’addició d’un àcid. 2. Convertir una substància en un àcid.

–Acidimetria: Mesurament volumètric de la quantitat d’àcid en la solució de pasta i augua.

–Acidulació: La litografia consisteix a dibuixar sobre una pedra calcària la imatge que es vol transferir a l’estampa emprant pigments grassos. A causa de l’efecte de rebuig que hi ha entre el greix i l’aigua és possible mantenir la zona dibuixada dins dels seus límits, sense expandir-se per la resta de la superfície del suport, humitejant la pedra intensament. Ara bé, per fer-la més receptiva a l’aigua i netejar les partícules greixoses de la superfície, i simultàniament per fixar el dibuix, cal sotmetre la pedra litogràfica a una preparació prèvia que es coneix amb el nom d’acidulació. A aquest efecte, s’aplica una solució de goma aràbiga i àcid nítric rebaixat en aigua —la concentració de l’àcid varia entre l’ u i el tres per cent depenent de la tècnica litogràfica emprada—. L’àcid actua tant sobre la superfície de la pedra que conté pigments grassos provocant una reacció química que integra el dibuix a l’estructura del suport com sobre la zona nua augmentant la seva capacitat higroscòpica en eliminar qualsevol residu gras. El temps d’exposició a l’acció del àcid no convé que superi els dos minuts. El procés d’acidulació s’ha acabat en aquest punt. Si la pedra no serà estampada immediatament sinó que es pretén emmagatzemar-la fins a una estampació futura, s’ha de protegir. Mentre que la pedra estigui humitejada no correrà cap risc que alguna partícula inesperada de greix es fixi a la zona nua. Però en el moment en què s’assequi, el que passa durant un emmagatzematge prolongat, la superfície es pot fer malbé si cau sobre ella una substància greixosa. Per evitar aquest risc, abans d’emmagatzemar una pedra litogràfica dibuixada convé aplicar a la superfície una capa de goma aràbiga. Amb aquesta protecció es pot conservar tot el temps que es vulgui. Quan sigui estampada es retirarà la pel·lícula de goma passant una esponja mullada en aigua.

–Acidular: Fer tornar lleugerament àcid.

–Aclarir: Diluir. Disoldre.

–Acologia: Tractat dels instruments de cirurgia.

–Acoblament: 1. Igualació dels fulls de paper d’una mateixa mida per formar grups homogenis com mans, raimes, piles, etcètera. 2. Apropament de dos caràcters consecutius de manera que els seus perfils contigus s’acoblin a fi d’evitar efectes antiestètics ( Anomenat Kerning).

–Acoblament automàtic de parells de lletres: Aplicació de paràmetres automàtics d’acoblament entre parelles de lletres duta a terme per un programa de composició o compaginació. També es diu Autoacoblament.

–Acoblament de caràcters: Apropament de dos caràcters entre ells de forma que els seus perfils contigus s’acoblin i s’evita això la sensació estètica que hi ha més espai que el normal. D’aquesta manera, l’acoblament entre lletres es refereix i es particularitza sempre a parells de caràcters específics. Si el programa disposa d’una taula de caràcters acoblats, adoptarà l’espaiat particular entre cadascun d’aquests parells en els valors establerts. Resulta característic el parell compost per les lletres AV que, si no fossin acoblades, semblarien disposar de més espai entre elles que un altre parell més rectangular com podria ser el compost per les lletres NIN. És obvi que el valor del “kerning” no depèn només de cada parell de caràcters sinó fins i tot del seu disseny específic i, per tant, els valors seran diferents per a cada font.

–Acoblament de parells de lletres: Reducció de l’espai entre parells de lletres o caràcters específics d’acord amb una taula predeterminada que conté els valors d’aquests ajustaments.

–Acoblament de transferències: En terminologia dels programes de la signatura Adobe, el procés d’eliminar els efectes de transparència aplicant una barreja de canvis de to, fragmentació i rasterització d’elements perquè el resultat sigui igual a l’efecte de les transparències però sense la seva existència.

L’acoblament de transparències és un mal menor que es fa perquè els documents siguin compatibles amb tecnologies de reproducció que hi poden tenir problemes (usualment per ser massa antigues).

L´acoblament de transparències fa que tots els elements acoblats passin a una sola capa (és a dir, implica el primer tipus d´acoblament, encara que només dels elements involucrats). Tot i la seva utilitat, no és un procés reversible i convé evitar-ho a no ser absolutament necessari.  ( Rasterització. https://ca.wikipedia.org/wiki/Tramar  )

–Acoblar: 1.En un document que té capes, eliminar-les deixant tot el document en un únic nivell, encara que abans només tenia una capa. En acoblar el fitxer, els elements s’ordenen primer de dalt a baix d’acord amb l’ordre que tenien les capes i en segon lloc usant l’ordre que tenien dins de cada capa. 2. En documents que usen transparències com “multiplicar”, “trama”, “saturació” o similars (les anomenades “maneres de fusió” en els programes d’Adobe), acoblar les transparències és eliminar aquesta interacció entre elements del disseny perquè el aspecte final sigui el més semblant possible al produït amb aquestes transparències. És un procés força irreversible en l’estructura interna del document.

–Acoloriment a mà (en Calcografia): De la mateixa manera que en el gravat en fusta, les estampes calcogràfiques també s’estampaven en negre i es pintaven a mà amb aquarel·la, guaix, etc., sobretot les dedicades a la il·lustració, decoració i informació (botànica, topografia, paisatges, moda, etc.). Així mateix, la coloració de mapes s’aplicava per encàrrec; entre els segles XVI i XVII els més elaborats i luxosos tenien decoracions en daurat.

I es poden distingir tres tipus d’acoloriment a les estampes antigues:

Acoloriment original: Realitzat pel mateix artista o pel taller sota la seva supervisió.

Acoloriment antic: L’aplicació del color és antiga però no original de l’autor.

Acoloriment recent: El color s’ha aplicat en temps recents i els pigments són actuals.

–Acolorir: Il·luminar, donar color a les figures, lletres, etc., d’un llibre, d’una estampa, etc.

–Acolorit a planxa composta, acoblada o en trencaclosques: La planxa està tallada en formes soltes, que s’entinten per separat i en diferents colors, i s’ajunten com un trencaclosques, per estampar-les d’una sola passada. Encara que és un mètode antic i també utilitzat en els gravats a l’acer, l’expressionista E. Munch ho va prodigar a les seves xilografies.

–Acompanyament: Element que es posa fora de l’escut o que l’acompanya (timbre, sostenidors, cimera, divisa, etc.).

–Aconseguit d’imprimir: Terme francès per al colofó qualsevol text que contingui tots els elements tipogràfics al final d’un volum.

–Acoplament: Apropament de dos caràcters entre ells de manera que els seus perfils contigus s’acoblen i s’evita la sensació estètica que hi ha més espai que el normal entre ells. D’aquesta manera, l’acoblament entre lletres es refereix i es particularitza sempre a parells de caràcters específics. Si el programa disposa d’una taula de caràcters acoblats, adoptarà l’espai especial entre cadascun d’aquests parells en els valors establerts. Resulta característic el parell compost per les lletres AV que, si no fossin acoblades, semblarien disposar de més espai entre elles que un altre parell més rectangular com podria ser el compost per les lletres NIN. És obvi que el valor del kerning per a cada parell no depèn només de cada parell de caràcters sinó fins i tot del seu disseny específic i, per tant, els valors seran diferents per a cada font.

–Acordillament: Irregularitat de la textura pictòrica produïda per l’aplicació amb brotxa d’una pintura massa espessa, que es caracteritza per l’aparició de solcs paral·lels que segueixen el recorregut de la pinzellada.

–Acordió: 1. Plegat especial. Sense costura i en forma d’acordió que es fa en alguns impresos de poques pàgines. 2. Procediment de costura que es fa servir en enquadernació. 3. Objecte plegat a semblança de la manxa de l’instrument del mateix nom.
Plegat d’un paper, amb plecs de la mateixa mida i direcció sobreposats l’un a l’altre.

–Acostament proporcional: Reducció d’espai entre caràcters en funció del creixement de la mida per compensar la sensació que donen els caràcters ampliats quant a quedar excessivament separats. Els programes de composició de textos porten diversos nivells d’apropament proporcional o tracking entre caràcters segons el cos de lletra utilitzat.

–Acotació: Els signes, lletres o números que es posen entre parèntesis per cridar l’atenció al peu de la plana, on es troba la cita o nota amb el mateix senyal.

–Acotació escènica: 1. En una obra dramàtica, informació sobre l’obra que aporta l’autor als actors o lectors, on es descriuen detalls com l’escena, el vestuari, la manera de representar… Forma part de les didascàlies explícites d’un text dramàtic. Una acotació sol aparèixer dins del text, al costat del diàleg, però marcada en escriure’s en cursiva i, de vegades, estar entre parèntesis o separat per una línia en blanc respecte al diàleg. 2. Separació material entre dos escenes en una obra teatral o entre dues parts d’un text en vers, acompanyada sovint d’alguns dades tècniques.

–Acotar: Posar uns límits o cotes a un escrit o imprès.

 –Acreditació: Reconeixement oficial que emana d’una autoritat.

–Acríbia: Exactitud. Precisió. 2. Qualitat, que distingeix certs escrits, d’estudiar a consciència les diferents matèries de què tracten, apreciant en el seu just valer els arguments i els textos en què funden les seves teories.

–Acribillat: Gravat amb relleu sobre metalls tous que es rebaixen amb punxons i percussors de punta estrellada, circular o cruciforme. Aquesta percussió, efectuada a les zones de negres, crea una sensació de puntejat blanc molt peculiar i uns valors intermedis que suavitzen els contrasts violents de llum-ombra. Així tractada, l’estampa resultant no té àmplies superfícies de negre uniforme. La planxa gravada al crivellat s’estampa en relleu, és a dir, els blancs corresponen a les parts buidades amb punxó o copejades amb percussor. Des del punt de vista estètic, la imatge és semblant a la dels primitius tacs tallats mitjançant entalladura i no en va la tècnica es va desenvolupar a Europa durant el segle XV i, a més, també es va practicar un puntejat semblant amb percussors sobre fusta a la fibra. La invenció del crivellat es deu als niellistes i orfebres renans actius a la primera meitat del quatre-cents.

–Acrílic: Paper amb un bany de resina acrílica que el fa apte per fer-lo serviren pintures del tipus aquós.

–Acroamàntic: Aquest és el terme que s’utilitza per a un llibre difícil d’entendre o abstrús.

–Acrobat PDF (Portable Document Format): Programa o grup de programes per al treball amb documents de tipus PDF.

–Acrofonia: És la formació de noves paraules amb les lletres inicials de les paraules en frases, quan aquestes noves paraules no són llegides pels noms en ordre alfabètic de les lletres, sinó pels seus sons. Per exemple, “amor”, “amarg”, i “aire” són noms acrofònics de la lletra A catalana.L’acrofonia canònica és un sistema d’escriptura ideogràfic o pictogràfic, al qual tant el nom de la lletra i com el glif representen la mateixa cosa o concepte. Per exemple aquest seria el cas si la lletra O catalana es digués “cercle”, i tingués la forma d’un cercle.

–Acrografia: Procediment per gravar amb relleu per mitjà de l’aigua forta o un altre àcid sobre planxa metàl·lica o pedra litogràfics. 2. Gravat o estampa obtinguts per aquest procediment.

–Acromàtic: Es diu del llibre abstrús, difícil, que tracta de matèries sublims, secretes o ocultes.

–Acromatisme: Decoloració que resulta de la barreja en dosis iguals dels colors primaris, o d’un color primari i el seu color complementari.

–Acrònim: Unió de parts de dues paraules que serveixen per formar-ne una de nova, sumant així els seus significats (per exemple, ofimàtica, d’oficina i informàtica; infografia, d’informació i gràfica), o per facilitar-ne l’ús (com amfetamina per a alfa-metilfenetilamina). També sorgeixen d’adaptacions de vocables en altres idiomes (bit, de binary digit; emoticon, d’emotion i icon; voxel, de volumetric picture element), o a partir d’una sigla, sempre que no impliqui el lletreig (com làser o radar).

–Acròstic: 1. Composició d’un text ocult entre lletres d’un text. 2. Poesia en la qual les lletres inicials, mitjanes o finals dels versos formen un vocable o una frase. 3. Recurs decoratiu que consisteix en la col·locació de lletres en forma de laberint, de manera que es puguin llegir en diferents direccions. 4. Conjunt de línies d’un text (generalment en vers) en què les lletres que ocupin determinats llocs (a l’inici, al mig o al final de cada línia), llegides verticalment, formin una mot o una frase.

–Acroteri: Motiu ornamental, posat als extrems o al cim d’un frontó, en forma de palmeta o de qualsevol altra figura.

–Acta: Relació escrita del que ha passat, tractat o acordat en una junta. 2. Escrit redactat segons certes regles formals en què es consigna un fet de naturalesa jurídica. 3. Testimoni escrit d’un fet. 4. Document en què es consigna la decisió d’un cos legislatiu o duna autoritat pública. 5. Fets de la vida d’un màrtir referits a la història coetània i autoritzada. 6. Memòria d’algunes societats, congressos, etcètera. 7. Registre de les intervencions, discussions, comunicacions i altres documents relatius a una reunió, 8, Col·lecció dels treballs presentats a una conferència, col·loqui, congrés, etcètera, que a més sol incloure un registre.

–Acta autèntica: Document destinat a consignar una acta jurídica, establert amb les formes requerides i amb les marques de validació necessàries,

–Acta de cancelleria: Acta que ha estat redactada i escrita en una cancelleria per un dels seus oficials.

–Acta capitular: Acta d’un capítol municipal o eclesiàstic en què es fan constar els acords i les deliberacions sobre qüestions de la seva competència.

–Acta constitutiva: Constància notarial o document legal similar, per integrar una persona moral, on es registra tota la informació referent a la constitució d’una societat empresarial o associació de qualsevol mena. S’hi especifiquen els objectius, els integrants i dirigents, les funcions d’aquests i, essencialment, la intenció principal de formar aquesta societat (coneguda com a objecte social). També s’hi identifica el valor i la distribució de les seves participacions, els elements tangibles que conformen els seus actius, així com el lloc, la data i la forma en què es constitueix.

–Acta de dipòsit: El mateix que “acta de lliurament”.

–Acta diurna: Les Actes Diürnes eren una mena d’anuncis manuscrits que els romans col·locaven a les parets per comunicar a la gent els avisos oficials, resultats esportius, successos esdevinguts a les famílies més importants, etc.

–Acta eruditorium: Fets dels Erudits, Va ser el títol del més antic diari literari i científic que es coneix. Es va publicar a Leipzig per Otto Mencke, el 1682, arribant a prendre una extensió considerable, ja que la col·lecció completa de les Acta Eruditorum, comprèn 17 volums en 4t.

–Acta Est Fabula: La comèdia s’ha acabat. Al teatre antic s’anunciava així el final de la representació Acta est fabula, va dir August al seu llit de mort

–Acta de lliurament: Paper legal on consta l’estat en què va entrar una obra al procés de restauració. Hi constarà la data, el nom de l’amo de l’obra, dades d’identificació de l’obra i la signatura del responsable de la recepció i custòdia. És convenient que també apareguin els possibles desperfectes de l’obra, amb fotografies adjuntes, com a “estat d’ingrés”.

–Acta dels màrtirs: Acta relativa al procés i suplici dels màrtirs que solia llegir-se a l’aniversari de cada màrtir, al costat del seu sepulcre. Tb Acta martyrum.

–Acta notarial: Document autoritzat per un notari en què s’afirma l’existència d’un fet la realització del qual consta.

–Acta de notorietat: Document pel qual es prova i fixa l’existència de fets notoris que serveix per fundar drets de transcendència jurídica.

–Acta de recepció: El mateix que “acta de lliurament”.

–Acta sanctorum: Relats concernents a la vida dels màrtirs. 2. Col·lecció erudita que va iniciar el jesuïta i hagiògraf flamenc Jean Bolland.

–Acta subreptícia: Acta diplomàticament autèntica el contingut de la qual és fals.

–Acta xilogràfica: Acta o contracte en ús durant els segles IX i X, escrita en doble sobre un foli de pergamí, portant al mig una inscripció en majúscules que es tallava per la meitat, de manera que les dues parts contractants posseïen no només la còpia de l’acta, sinó la matriu dividida per la meitat, cosa que servia de garantia de l’autenticitat del document.

–Actar: Contracció d’ACTivitat + ARquitectura, editora des de l’any 1994 formada per Jordi Bernadó, Ramon Prat i Cristina Lladó, dedicats a publicar sempre en anglès, continguts d’arquitectura, disseny, art i fotografia. També editen la publicació periòdica Verb, que anomenen ‘boogazine’ (de book + magazin) dedicada a l’arquitectura. Formà part del grup ActarBirkhäuse de l’any 2009 a l’any 2012. L’any 2005 fou guardonada amb el Premi Nacional de Disseny, concedit per la Generalitat de Catalunya, per la seva tasca innovadora en l’edició de llibres d’arquitectura, art contemporani, fotografia i disseny. Així mateix ha estat guardonada 6 anys consecutius en els Premis Laus, concretament en la categoria de disseny gràfic, convocats pel Foment de les Arts i el Disseny (FAD) entre 1995 i l’any 2000.

–Acte: 1. Escriptura o document. 2. Acte o fet. 3. Composició dramàtica breu en què per regla general intervenen personatges bíblics o al·legòrics. 4. Conjunt de documents que componen els actes d’un procés, reunits en folis numerats i cosits. 5. Part principal de les diverses en què es divideixen les obres escèniques.

–Acte sacramental: Interlocutòria que es representava durant la Setmana Santa, i solia tractar sobre l’Eucaristia.

–Actes de conferència: Publicació del tractat en una conferència, amb la relació de les ponències presentades com a aportació de documentació recent sobre disciplines que evolucionen ràpidament.

–Actes de congrés: Publicació del tractat en un congrés. Simposi, col·loqui, etcètera, amb els textos de les comunicacions, ponències, etcètera.

–Action painting: Obres que es realitzen de manera espontània i intuïtiva en escórrer, llançar, esquitxar o tacar una superfície amb pintura. El terme va ser encunyat el 1952 pel crític Harold Rosenberg per descriure la tècnica pictòrica desenvolupada per Jackson Pollock, relacionada directament amb l’expressionisme abstracte. L’acció de pintar (la seva traducció literal) inclou un factor accidental i atzarós en la creació artística, produït a través de moviments corporals controlats, modificant de forma rítmica el flux de pintura sobre el llenç, acció incorporada simbòlicament al resultat obtingut.

–Actius del llenguatge museogràfic: Estan relacionats amb els components de la realitat tangible són portadors d’un significat. Aquests actius són l’objectiu real, que està i ocupa l’espai; i el fenomen real, que passa i ocupa el temps.

–Activitats administratives: Les activitats que fan les institucions per mantenir l’estructura organitzativa.

–Actualització: Procés pel qual es posa al dia el contingut d’una obra. Tb. es diu Posada al dia.

–Actualitzador: Persona que actualitza.

–Actualitzar: realitzar en una obra ja publicada les correccions i canvis que siguin oportuns per tal de renovar o posar al dia els seus continguts abans de reeditar-la.

–Actualitzat: Corregit i renovat.

–Actuari: 1. Funcionari auxiliar judicial la funció del qual és donar fe en les actuacions judicials o processals. És comú tenir la signatura en documents d’arxius judicials. 2. Escrivent de l’època romana encarregat de redactar les actes privades.

–Acumulació: Defecte de la impressió, que es produeix quan una tinta es va dipositant sobre el cautxú fins que acaba per aixecar una porció de la imatge, arrencant fibres i estuc del paper. Pot ser degut a un defecte de l’estuc del paper, per problemes en la consistència de les tintes, per una aportació inadequada, una pressió excessiva a l’impressor, una composició errònia de la solució de mullat, o per un netejador de cautxús que augmenti la seva adherència . Depenent de què estigui causant el problema, es podrà solucionar o reduint el tret de la tinta, posant una tinta de fixat més lent, augmentant l’aportació de la solució de mullat, canviant el cautxú o el paper.

–Acumulatiu: Que procedeix per acumulació o que n’és resultat.

–Acutància: Quantitat de contrast presentada als límits de dues zones amb brillantors diferents, la qual ajuda a distingir els contorns d’un objecte clar amb un fons fosc i viceversa. Per exemple, en ajustar els nivells de contrast d’una fotografia en blanc i negre, no només es veuen afectades les zones d’un to o altre, sinó que les ribes es presenten amb més duresa depenent de la nitidesa emprada. També serveix per accentuar jeràrquicament els elements d’una imatge, encara que en realitat no afecta la resolució amb què es presenten.

–Ad aperturam libri: A llibre obert.

–Ad hoc: Expressió en llatí que significa “per això”. Es refereix a les solucions específicament dissenyades per a un problema en particular; no generalitzables i, per tant, no reutilitzables en situacions futures. També suggereix que alguna cosa és puntual, perfectament apropiada i just el que es necessita.

–Ad honorem: Activitats que es fan sense rebre un pagament a canvi, ja que —com el seu nom ho indica— es duen a terme “per l’honor” de fer-les. De vegades, en referir-s’hi s’utilitza de forma indistinta el terme “pro bono”, encara que el seu ús és més comú en dret i apunta a l’exercici d’un treball per al bé públic, pràctica que resulta útil per a la projecció personal o la conformació d’un portafolis amb clients reals.

–Ad lib: Abreviatura de l’expressió llatina ad libitum, que significa “a voluntat” o “al gust”. Constitueix un element o recurs que brinda llibertat a qui fa una proposta en un esquema disciplinari determinat. És emprat comunament en música i en cinema per referir-se als espais on és possible improvisar o modificar les accions “com es vulgui” per fer-les més naturals o còmodes; o on es fan directives o cursos d’acció generals en comptes d’instruccions rígides. És freqüent en el disseny de portades per a revista o en concursos per a etiquetes commemoratives de productes, on només s’especifiquen alguns elements inamovibles, donant total llibertat de creació al contingut o a la il·lustració a emprar. En altres esquemes no és necessàriament positiu, ja que prioritza els gustos del creador d’una obra en lloc de respondre a les necessitats o desitjos del mercat meta.

–Ad litteram: A la lletra; al peu de la lletra.

–Ad modum minellii: Es diu de les edicions dels clàssics anotades per a ús de les escoles, tal com va fer el filòleg holandès Juan Minelli, de Rotterdam.

–Ad pedem literae: Locució llatina que significa: Al peu de la lletra. Se solia posar al final d’alguns documents antics.

–Ad perpetuam rei memoriam: Per perpetuar el record. Fórmula que s’inscrivia al principi de certes butlles contenint les solucions de les dificultats sotmeses al papat. Es troba també, en monuments commemoratius, medalles, etc.

–Ad usum delphini: Locució llatina que, traduïda al català vol dir Per a ús del dofí, assenyalant-se així les edicions especials dels autors clàssics que Lluís XIV ordenava fer per a ús del Dofí, el seu fill, edicions expurgades de totes les llicències que creia que podien ser nocives per a l’educació del príncep. Avui s’entenen amb aquest nom totes aquelles edicions que no són íntegres o que han estat expurgades prèviament per contenir alguna expressió que els censors consideren impròpia o que va contra la moral, la política o la religió.

–Ad valorem: Expressió llatina que indica Seguiu el valor. S’aplica per a la percepció de drets de duana, taxats segons el valor apreciatiu d’un objecte. Els llibres sempre es taxen Ad valorem.

–Adagi: 1. Sentència breu, clara i senzilla, fonamentada en l’experiència o la tradició. De vegades és un consell. Distingiu-vos del Proverbi en que mai no és tan popular com aquest i en procedir generalment l’adagi dels escrits dels savis i poetes. Erasme, a la seva ‘Adagia’, escrits presos de les obres dels clàssics grecs i llatins ja segellada aquesta diferència de significat. 2. Altrament dit màxima, és una sentència moral, un refrany o una norma, manifestada en llenguatge concís i ponderat, que conté una regla de comportament moral o profitós. Un adagi, per tant, és una expressió curta, fàcil de memoritzar que conté algun element de coneixement o experiència important, considerat cert per molta gent, i / o que ha guanyat certa credibilitat a través del seu ús continuat.

–Adamascat: Ornamentar que imita l’aspecte dels teixits de Damasc amb què s’adornen els talls dels llibres.

–Adán, Francisco📕 : Llibreter d’Ocasió cent per cent, va ser el més pintoresc venedor de llibres que va existir des de cap a 1888 fins a 1938, en què va morir. Aragonès de naixement, bohemi empedreït, vestia sempre de manera desastrada, com si amb això volgués justificar el seu curiós cognom, que molts prenien per un malnom. Se les donava de molt entès en llibres, però la veritat és que els menjava molt menys del que ell creia.

Va venir a Barcelona als anys de l’Exposició del 1888, i amb Giganda, àlies “El navarrès”, va posar un lloc de venda de llibres en un portal de la Rambla de les Flors.

Va tenir lloc de venda als Encants de Sant Antoni i va concórrer a les fires. A la que es va celebrar el 1892 amb motiu del quart centenari de Colom, al Passeig d’Isabel II, Adam va presentar una gran parada de llibres procedents del Gabinet Literari de Lectura, que havia adquirit. Va ser el principal promotor a la fundació del Mercat de Llibres de Santa Madrona, i en els darrers anys de la seva vida allà, a la seva barraca, es va dedicar preferentment a la música, que s’entestava a vendre no pel valor real o positiu al fet que es cotitzava l’edició d’una peça o una altra determinada, sinó pel seu valor musical.

–Adaptació: 1. Transformació del text original d’una obra per acomodar-lo a una categoria diferent de lectors. 2. L’obra així transformada. 3. Reelaboració d’una obra en una altra llengua, un altre gènere o un altre mitjà expressiu.

–Adaptador: Persona que adapta una obra, mitjançant les transformacions precises (llenguatge, extensió, etc.) per adequar-la a una altra mena de lectors.

–Adaptar: Acomodar una obra o text qualsevol a una finalitat diferent de l’original.

–Addenda: Text, generalment curt, que s’afegeix a una obra o escrit per completar-lo o per resoldre aspectes del seu contingut.

–Addenda et corrigenda: Terme llatí (“coses que han de ser corregides o afegides) que es fa servir com a títol d’un text que s’afegeix a un capítol o llibre per ampliar-lo o corregir-lo.

– Addició : 1. Afegit en un text que es posa posteriorment i es col·loca en una zona en blanc, ja sigui per llegir al costat de la resta del text, com per corregir-ho i afegir-s’hi en una següent impressió (vegeu “correcció”). 2. Afegiment o augment en un escrit o llibre per completar-lo, perfeccionar-lo o corregir-lo. 3. Suplement que s’afegeix al cos d’una obra o bé es publica independentment. 3. Text, generalment curt, escrit fora del cos del text, destinat a ser introduït durant la lectura o en una còpia posterior.

–Addicionalitat: En arts gràfiques, una de les anàlisis a què cal sotmetre la tinta. Es comprova el grau que s’ha d’unir a altres tintes.

–Addicionador: Que afegeix.

–Addicional: El que s’addiciona.

–Addicionar: Posar addicions.

–Additiu: Vegeu “mètode additiu”.

–Additius modificadors: Són els que l’autor utilitza a l’hora d’utilitzar el fluid. En tintes a l’oli se sol afegir “oli de llinosa” (per “fluïdificar”) i el “carbonat de magnesi” (per a “densificar”).

–Additiu per a tintes: Substàncies que s’afegeixen a la tinta per modificar alguna de les seves característiques: ceres (incrementen la suavitat i redueixen el mordent), assecants (disminueixen el temps d’assecat), antioxidants (alenteixen l’oxidació per donar temps a treballar) i diluents (proporcionen el grau de viscositat).

–Adherència: Capacitat encolant. Mordent que tenen alguns papers amb excés d’encolats i que provoquen un cert enganxament en entrar en contacte amb les mans, objectes… També es diu de la dificultat en la separació entre sí dels fulls de paper a causa de l’electricitat estàtica que no ha estat eliminada.

–Adherència residual: Defecte d’impressió pel qual la tinta, una vegada impresa i aparentment seca, continua tenint certa adherència (tir), que causa despreniments i taques. Aquesta adherència residual de la tinta també se sol anomenar directament amb l’anglicisme “after-tack”.

Les causes més comunes són poca qualitat de les tintes, tipus de paper o teixit incorrectes, excés d’humitat o preparació i neteja inadequades de la maquinària, procediments de curació (en serigrafia) inadequats, etc.

–Adhesió: Unió per contacte superficial entre dos materials. A la restauració és important valorar el grau d’adhesió dels materials, tant per desprendre els materials, com per fer una “re-adhesió”. Es pot produir una adhesió de forma conscient (quan enganxem el material que cobreix les tapes) o per causes traumàtiques (com, per exemple, el llibre amb els fulls enganxats després d’una inundació).

–Adhesiu: Substància adhesiva, que realitza una unió sòlida entre dos materials per acció química, mecànica o ambdues. Es divideixen entre naturals (com les resines vegetals o la cola de peix) o sintètics, i es classifiquen segons la seva capacitat per romandre rígids o allargar-se, la seva reacció a la calor. Incloc aquí els anomenats “adhesius” com els anomenat “cola” o “resina”. Alguns dels més utilitzats en enquadernació són l’aprest, la cola blanca, la cola de conill, la cola de contacte, la cola làtex, l’adhesiu per calor, l’engrut o “goma”. En restauració es necessiten adhesius amb un PH gairebé neutre, que no decolorin ni provoquin decoloració, que siguin reversibles, no higroscòpics, i que romanguin sense alteració adhesiva a llarg termini. Compleixen aquests requisits el “midó”, la “gelatina”, la “metilcel·lulosa”, l’ hidroxi propil cel·lulosa, el carboximetilcel·lulosa, el PVA, el polietilè i l’Aarchibond.

–Adhesiu APV: Vegeu Cola blanca.

–Adhesiu per calor : Material adhesiu. S’utilitza a l’enquadernació industrial, on una màquina fon el producte i el tira sobre el llom. Per al restaurador és un autèntic malson, ja que és molt difícil de treure i es pot fer malbé el paper en enlairar-lo. És preferible utilitzar-lo en casos puntuals, com és l’enganxat d’aplics a una portada. En aquests casos es fa servir una pistola d’encolar que porta unes barres de cola que es van fonent segons premem el gallet de la pistola. També es fa servir la tècnica de l’adhesiu activat per calor a les cintes de restauració, que tenen paper japó amb una cara amb cola que s’adhereix en passar-li per sobre la planxa.

-Adhesius per a estuc: component essencial dels estucs per a paper, en què l’adhesiu té les funcions següents: 1) constituir, sota forma de solució aquosa molt viscosa, el vehicle destinat a contenir la suspensió del pigment; 2) Proporciona a l’estuc, juntament amb el pigment, les propietats reològiques i la retenció d’aigua més favorables; 3) unir entre si les partícules de pigment i fixar-les al suport; 4) omplir parcialment els porus entre les partícules de pigment influint així sobre la receptivitat a la tinta d’impressió i a la brillantor de la superfície estucada.

–Adhesiu orgànic vegetal: Adhesiu preparat a partir de substàncies vegetals a través de processos relativament simples. Els més importants són: el midó, que és utilitzat especialment en la indústria del paper i cartó i es gelifica amb formaldehid i bòrax; en general s’empra després de diversos tractaments que modifiquen la seva solubilitat i viscositat (hidròlisi, degradació enzimàtica, oxidació, cloració, etc); la dextrina, que deriva del midó i es gelatinitza també amb formaldehid i bòrax; és utilitzada en la indústria del paper i cartó i per a segells, etiquetes i cintes; les gomes naturals (aràbiga, tragacant, etc). Els adhesius a base d’èters i èsters de la cel·lulosa i els adhesius a base de cautxú natural, encara que vegetals per l’origen del polímer, es classifiquen més aviat amb els adhesius sintètics.

–Adi Granth: El primer llibre, l’Escriptura Santa dels Sikhs, dissidents religiosos del budisme.

–Adinaton: És una hipèrbole impossible o una enumeració d’exageracions que fan que no sigui viable allò que s’explica o descriu. S’usa com a recurs literari per lloar o atacar una figura o entitat i també en refranys i dites que denoten incredulitat per part de l’emissor, com afirmar que quelcom passarà “quan les vaques volin”. S’ha emprat històricament a la literatura sobretot per intentar descriure la bellesa de la dama o la magnitud de l’amor

–Aditament: Addició.

–Adjacent Significa que alguna cosa està al costat, a prop o immediatament proper. Com a principi de composició en un disseny, és un recurs que permet interpretar elements diferents com a pertanyents a una sola unitat o amb una interrelació òbvia, depenent del nivell de distanciament, és a dir, l’espai buit entre ells. Aquest últim es pot eliminar completament quan els elements es toquen o fusionen, però deixen de ser tècnicament adjacents quan presenten una superposició.

–Adjudicació: Atribució de la propietat d’un bé al comprador més adient en una venda pública.

–Adjudicar: Lliurar la possessió d’un bé (en aquest cas, d’un llibre o document) després de subhasta pública, per ser el major pujador.

–Adjunt: Escrit que s’inclou a un altre o l’acompanya.

–Adjunta: Addició. 2. Apèndix.

–Adjustament tipològic: 1 Capacitat mental que permet destriar fàcilment una cosa de l’altra, a partir de la correcta identificació de les característiques que tenen, les quals és possible anomenar i categoritzar. 2 Procés que consisteix a identificar i valorar els elements que conformen una composició, el qual permet modificar aspectes físics i conceptuals perquè s’integrin de manera apropiada a un estil, un llenguatge o un cànon. Això requereix la selecció de punts de contacte apropiats, així com una investigació profunda del sector o la indústria per a la qual va ser generada la composició, dels aspectes culturals involucrats i de les preferències d’un públic objectiu determinat.

–Administració: El que administra una institució legal. / Conjunt de funcions que es realitzen per administrar.

–Administració d’arxius: El conjunt de mètodes i procediments que s’utilitzen per assolir una administració eficient d’un arxiu. L’arxivística és l’encarregada d’aquesta administració dels arxius, des de l’arribada a l’arxiu fins a la seva eliminació (si cal).

–Administració del color: En tractament d’imatge, totes les tècniques, coneixements, programes i dispositius necessaris perquè el color es transmeti i representi de forma predictible, constant i amb la major qualitat possible en el medi triat.

“Predictible” vol dir que la reproducció del color no patirà canvis sense motiu conegut; “constant”, que no s’alterarà mentre no es decideixi el contrari; i “amb la màxima qualitat possible”, que es traurà el màxim partit als mitjans usats siguin quins siguin.

A la vida real, l’administració del color no pretén un absolut la reproducció perfecta del color, encara que aquest sigui el seu objectiu ideal. El que pretén és assolir la millor reproducció “possible” en conjunció amb altres objectius (rapidesa, costos raonables, etc…).

Tot i que necessita inversió en maquinària i formació, l’administració del color permet a llarg termini abaratir costos i reduir temps de producció en reduir el cicle de disseny, prova, correcció i impressió. És un procés amb un conjunt de tècniques aplicades a l’art i a la indústria i, com a tals, pot ser millor o pitjor, més exigent o menys.

–Admiració: Antic nom del signe que actualment es diu Exclamació.

-Admittitur et imprimàtur: Abans de ser promulgada la llibertat d’impremta no es podia titular res sense l’Admittur et imprimatur, és a dir, l’aprovació del censor corresponent, aprovació que es manifestava amb la fórmula llatina anterior i que, acompanyada de la data i la signatura de qui la concedia, havia d’imprimir-se al mateix llibre. Per disposició de l’encíclica de 8 de setembre de 1907, a les publicacions en què es necessita l’aprovació eclesiàstica han de figurar abans de l’Imprimatur les paraules Nihil obstat: res no s’hi oposa.

–ADMYTE: Reflecteix el treball d’un grup de medievalistes associats a l’Hispanic Seminary of Medieval Studies de la Universitat de Wisconsin i a l’equip responsable del projecte, format pels professors Francisco Marcos Marín (Universitat Autònoma de Madrid), Charles B. Faulhaber (Universitat de Califòrnia-Berkeley), Ángel Gómez Moreno (Universitat Complutense de Madrid), i Antonio Cortijo Ocaña (Universitat de Califòrnia-Santa Barbara). En aquesta versió Online d’ADMYTE, s’ofereixen transcripcions íntegres de fins a 290 obres redactades en espanyol, o en qualsevol dels seus dialectes [sic], al llarg de l’edat mitjana, superant les 54.000 pàgines.

–Adnotació: Estampació del segell pontifici que es realitza a la cúria romana.

–Adob a l’aldehid: El que es realitza amb aldehids.

–Adob a l’alum: El que es realitza amb una barreja l’ingredient principal de la qual és l’alum.

–Adob combinat: El que es realitza amb diversos adobadors.

–Adob al crom: El que es realitza amb sals de crom soles o amb altres adobadors.

–Adob al greix: El que es realitza afegint a la pell greixos tous d’origen animal.

–Adob mineral: El que es realitza amb sals minerals (crom, ferro, alumini…).

–Adob a l’oli: El que es realitza amb olis de peix o sintètics que han estat oxidats o tractats químicament.

–Adob a la sílice: El que es realitza amb compostos silicis.

–Adob al sofre: El que es realitza mitjançant sofre i els seus compostos.

–Adob vegetal:  El que es realitza amb adobadors vegetals, o amb petites quantitats d’altres adobadors. És el millor per a pells d’enquadernació.

–Adobar: 1. Donar a les pells o els cuirs el tractament o els tractaments adequats per tal de transformar-los en una matèria que, a més de no ésser putrescible, posseeixi les propietats i l’aspecte necessaris per a l’aplicació pràctica a què vagin destinats. 2. Estabilitzar el teixit col·lagen de la pell per tal de fer-lo imputrescible i menys hidròlisi.

–Adobat: Tractament que es dona a la pell perquè no es podreixi.

–Adobe CMM: Sigles d’Adobe Color Management Module (Mòdul de Gestió del Color d’Adobe), el cor de la gestió del color als programes de la signatura Adobe (Photoshop, InDesign, Acrobat, Illustrator, etc.). Independentment de com estigui aplicada la gestió del color a cadascun d’aquests programes (que és de forma molt desigual), el mòdul de gestió del color és el mateix en tots (a igual temps de versió, evidentment); és a dir, que encara que Photoshop tingui una gestió del color molt millor i més flexible que Acrobat, per exemple, el motor de color és el mateix a tots dos.

-Adobe Digital Editions : Aplicació gratuïta per a ordinadors PC i Mac en què podeu llegir i gestionar llibres electrònics EPUB i PDF, siguin sense protecció o amb Adobe DRM.

-Adobe DRM (Adept): Sistema DRM més comú per a fitxers EPUB i PDF. Utilitzat, entre d’altres, per les llibreries electròniques Barnes & Noble, Kobo i Sony.

–Adobe RGB (1998): Espai de color RGB creat per l’empresa Adobe el 1998 per facilitar el tractament d’imatges amb el programa d’edició Photoshop, llavors per la versió 5. L’objectiu era disposar d’un espai de color ampli —de gamut molt més gran que el de la majoria dels monitors del moment— sense arribar a l’amplitud aleshores excessiva d’espais d’àmplia gamma com ProPhoto RGB i que fos raonablement uniforme. Aquest espai és prou ampli per cobrir en RGB gran part dels colors assolibles a la majoria dels dispositius d’impressió CMYK, impremtes comercials incloses. Aquesta és la raó principal que sigui un dels espais de color de referència a l’edició d’imatges professional destinades al disseny gràfic, especialment imprès. És notablement més ampli que sRGB, laltre perfil de color més utilitzat per al tractament dimatges.Tenen un punt blanc de D65 i una gamma de 2,2. Es distribueix en forma de perfil de color ICC de presentació (display) de matriu RGB. ( El Gamut és un terme utilitzat en l’àmbit de la representació de colors i es refereix al conjunt de colors que pot ser representat o reproduït per un dispositiu o sistema en particular. També es fa servir per descriure el rang de colors que l’ull humà pot percebre.  ).

–Adobe Systems: Adobe Inc. (NASDAQ: ADBE) és una empresa de programari amb seu a San José (Califòrnia, EUA) fundada el desembre de 1982 per John Warnock i Charles Geschke. Destaca al món del programari pels seus programes d’edició de pàgines web, vídeo i imatge digital. Adobe va tenir un paper important en iniciar la revolució de l’autoedició quan Apple Computer va començar a utilitzar PostScript per a la seva línia d’impressores LaserWriter el 1985.

Adobe produeix aplicacions de nivell professional destinades al retoc fotogràfic (Photoshop), dibuix vectorial (Illustrator), maquetació (InDesign), edició de vídeo (After Effects, Premiere), documents digitals (Acrobat), contingut web i multimèdia (Dreamweaver i Flaix), entre d’altres. Amb l’adquisició de Macromedia el 2005, Adobe es va ampliar amb aplicacions i tecnologies que el complementaven. Adobe també és distribuïdor de tipografies digitals. Un dels principals mèrits de l’empresa va ser la creació del llenguatge Postscript, que és el llenguatge que usen les impressores làser per imprimir correctament.

–Adobe Type Manager: Firma nord-americana especialitzada en la producció de programes relacionats amb el tractament de la imatge (en 2D, vídeo, realitat virtual, etc…). Molts dels seus programes i productes marquen l’estàndard a la seva àrea: Photoshop, Illustrator, InDesign, Premiere, Acrobat, tipografia, PostScript, PDF…

–Adolf: Taller d’Art. La seva obra es divideix en 9 àmbits diferenciats, tal i com podeu veure en aquesta web: Pintura – Dibuix – Gravat – Fotografia – Ex-libris – Llibres d’artista – Il·lustració – Disseny. Organitza tallers de dibuix i pintura a Pou d’Art de Sant Cugat del Vallès.

–Adorn: S’anomena així els ornaments que té el llibre; abraçadores, corretges, cintes, fornitures, incrustacions, plaques, mosaic, daurat, estampació,,, / També és el mateix que “còfia”. 2. Acabat dels extrems del llom dels llibres amb llom destacat, on la pell o la tela es doblega sobre si mateixa i s’introdueix cap a dins. Els llibres en rústica i els que porten tapa encaixada no tenen llom.

–Adorn central: Ornament que se situa al centre de la tapa.

–Adorn en sèrie: Ornament que es repeteix seguint una pauta.

Adorn fúnebre: Esquelet en una enquadernació espanyola. El relacionat amb la mort, com calaveres, tèbies creuades, esquelets amb dalla, rellotges de sorra… Eren típics en l’estil fúnebre i en algunes enquadernacions renaixentistes espanyoles.

–Adornar: Part de la construcció del llibre. Posar adorns a l’enquadernació, ja sigui a la coberta, com als talls. / Marcar les “gràcies” amb la “plegadora”.

–Adossat: Dit de les figures o peces disposades simètricament que es donen l’esquena.

–Adquisició: Conjunt de documents que entren en un període determinat en un servei d’arxiu o en un dipòsit intermedi, sigui per transferència com a dipòsit, reintegració, compra, donació o llegat.

–Adquisició bibliogràfica: Incorporació de nou material de lectura per augmentar o completar els ja existents a una biblioteca.

–Adragant: Goma extreta de diferents espècies asiàtiques i europees del gènere Astragalus.

–Adrenam: Un dels quatre ‘Vedas’, llibres sagrats de l’Índia. Es divideix en quatre parts i tracta de la màgia i de la manera de servir-se de les armes, ja per medis naturals, ja per mitjà d’encantaments. Segons asseguren els bramans, aquest llibre fa molt de temps que es va perdre.

–ADSL: Asymetric Digital Subscriber Line (Línia d’Abonat Digital) Mode de connexió a Internet i de transferència digital d’informació per les línies de cobrament del sistema telefònic.

–Adsorció: Fixar en superfície. No confondre amb “absorció”.

–Adulteració: Transformació més o menys conscient d’un text en una còpia intèrmedia de la tradició manuscrita.

–Adveració: Forma en què s’anomenava antigament un document que certificava alguna cosa.

–Adversària: Llibre diari obert a l’abast de la vista o de la mà, per utilitzar-lo còmodament, en què els comerciants anotaven antigament les operacions realitzades durant el dia, operacions que després passaven al llibre major.

–Adversaris: Apuntaments i comentaris referits a obres romanes antigues fets en un marge d’un pergamí, mentre a l’oposat es posaven les notes, a tall de taules, a fi de tenir-les a mà. 2. Terme aplicat pels humanistes a les notes i notícies així disposades per tenir-les a mà i emprar-les en alguna obra o escrit.

–Advertidor: Peça de fusta o altre material que als prestatges de les biblioteques reemplaça un llibre que es troba fora del seu lloc.

–Advertiment: Nota de l’autor o de l’editor en relació amb algun aspecte particular de l’obra o escrit, sigui referent al contingut o a la seva disposició o maneig. 2. Escrit breu en què s’adverteix alguna cosa al públic.

–Advocat del diable: Concepte originat en dret eclesiàstic per al·ludir a la persona l’ofici de la qual era objectar, exigir proves i descobrir errors en documents. Actualment, aquesta funció s’aplica al desenvolupament d’idees i de productes que requereixen el mateix escrutini, comú en projectes o sistemes complexos. La persona que compleixi aquesta funció haurà de demostrar i exposar les virtuts i els defectes d’una proposta de disseny, pròpia o aliena, a través d’una anàlisi profunda i amb una crítica objectiva.

–Æ: Vegeu Lligam i Æsc.

–Aede: A la Grècia primitiva, poeta que
cantava, acompanyant-se d’una lira, les proeses dels déus i dels herois del
país.

–AEG: Indica que les vores de les pàgines de totes les (tres) cares d’un llibre han estat daurades.

–Aerodinamisme: Factor que presenten les formes d’alguns objectes físics que oposen poca resistència al vent, cosa que permet un flux constant al seu voltant, facilitant la seva interacció amb el medi i fent més eficient el pas per l’aire, evitant turbulències. És un conjunt de principis de física (estudiats per la dinàmica de fluids), el desenvolupament dels quals es veu aplicat des de principis del segle XX en el disseny de vehicles aeris i objectes volàtils (jets, míssils, coets), automòbils, estructures de grans dimensions (edificis, hangars, ponts), etc. L’aparença d’aquests productes tangibles també és imitada en elements visuals, on es desenvolupa una estètica aerodinàmica com sinònim de modernitat, la qual cosa s’aprecia en el futurisme o l’art déco i en objectes que no requereixen entrar en contacte amb el vent per funcionar (escales, llums, cafeteres).

–Aerografia : Tècnica del disseny gràfic i el tractament de les fotografies que consisteix a polvoritzar pintura sobre una superfície amb un aerògraf. 2. Obra obtinguda amb aquesta tècnica.

–Aerògraf: Instrument que reparteix un líquid (ja sigui pintura o líquids d’acabat com el vernís) per mitjà d’aire comprimit, molt polvoritzat i homogeni. El seu ús és comú amb màquines per realitzar acabats a la indústria gràfica. Hi ha també aerògrafs de mà que es poden utilitzar, per exemple, per al tintat de pells. / En eines de pintura digital (Photoshop) hi ha una eina per simular-ne l’efecte. 2. Eina de pintura en forma de llapis que pinta expulsant un petit esprai amb pintura regulable, com si fos una petita pistola de pintura.

L’aerògraf, inventat al començament del segle XX, és una eina de gran dificultat tècnica que requereix molta pràctica i paciència, però que a canvi ofereix resultats molt vistosos. En il·lustració en dues dimensions per a impremta ha estat gairebé completament substituït per les eines de dibuix digital com Adobe Photoshop o Corel Painter, que ofereixen tots els seus avantatges sense els seus inconvenients.

–Aerosol: Vegeu “polvoritzador”.

–Æsc: : Lligam d’a i e .

–AF: Abreviatura d’Autoenfocament (anglès “AutoFocus”).

–Afabulació: Explicació de la moralitat d’una faula.

-AFEDA (Asociación para el Fomento de la Encuadernación de Arte) va ser una associació creada a Madrid, als anys noranta. Es va dedicar a divulgar l’enquadernació organitzant tallers, concursos i altres activitats relacionades amb l’ofici. Ja no existeix, però va deixar el seu llegat, editava Encuadernación de Arte. Una revista increïble plena d’informació i de les poques especialitzades en idioma espanyol. A les llibreries de vell n’hi ha des de 6 a 30 euros.

–Afectació: Exageració i manca de naturalitat. A la composició de certs llibres es nota un rebuscament i una ampul·lositat que són l’antítesi de la senzillesa i el bon gust que ha de presidir tota obra ben feta.

–Afegir: Incloure, en un volum ja enquadernat, un full.

–Afegir fulls solts: La majoria dels llibres es componen de plecs de la mateixa mida. De vegades, però, cal incorporar fulls addicionals: un plec breu (per exemple, de quatre pàgines) o un full individual. La manera més senzilla d’afegir fulls solts consisteix a “enganxar-les” (encolar-los per la vora i adherir-los al plec adequat). Aquesta operació debilita lleugerament l’enquadernació i, de vegades, provoca l’aparició d’ondulacions al paper si la fibra no és paral·lela al llom i la cola té una humitat important. L’altra alternativa, més cara, consisteix a encolar una tira fina de paper, de 12 o 15 mm d’amplada, a l’extrem del full doblegat verticalment; aquesta es munta sobre el plec corresponent. El full solt ja es pot cosir amb el plec.

–Afegits: Paraules, línies o paràgrafs que s’augmenten en l’original o en les proves

–Afeixugar: Apinyar lletres en un imprès.

–Afèresi: Supressió d’una o més lletres del principi d’un vocable, com a ‘norabona’ per enhorabona.

–Affiche: Un mur couvert d’affiches, una paret plena de cartells (una paret encartellada).

– Affordance: L’Affordance es refereix a les característiques d’un objecte o element de disseny que suggereixen com ha de ser utilitzat. És una noció clau en el disseny d’interfícies i objectes físics. Per exemple, un botó rodó en una interfície d’usuari suggereix que cal pressionar. Sovint es fa servir perquè els usuaris comprenguin intuïtivament com interactuar amb un producte o sistema.

–Afiche: Publicitat . Gal·licisme per cartell. La paraula ‘afiche’ prové en la seva etimologia del llatí “affictum” que es refereix a alguna cosa enganxada o adherida. D’allà va passar al francès “affitxe” amb el mateix significat.

–Afidavit: Paraula llatina que equival a una declaració escrita i jurada.

–Afilador: Eina per afilar el rascador del daurador.

–Afiligranada: 1. Lletra inicial ornamentada amb una xarxa de filigranes traçades a ploma amb formes geomètriques, generalment corbes. 2. Són inicials comunes als manuscrits baix medievals i en incunables, podent aparèixer en qualsevol tipus de subdivisió del llibre. Normalment són de dos colors, en blau i vermell, de manera que el cos de la lletra és de color i la filigrana del contrari. També és habitual que les lletres següents tinguin la coloració oposada a l’anterior.

–Afinar: Col·locar les tapes del llibre de manera que la cella o superfície que sobresurt del cos del llibre sigui uniforme als seus tres costats.

–Afinament de punt: En arts gràfiques, una de les anàlisis a tenir en compte en una transferència d’imatge. Es tracta de la disminució dels punts de la trama que succeeix per una exposició excessiva de les planxes positives o una exposició curta amb planxes negatives. Se sol anomenar “cremar la planxa”. Per culpa seva es perd contrast d’impressió, arribant algunes trames a desaparèixer. El contrari és el “guany de punt”.

–Afistonat: Quan el contorn d’una figura està adornada amb petits sortints o entrants corbs.

–Afluixapapers: Dispositiu que permet d’introduir o de treure lliurement el paper d’una màquina d’escriure o calculadora mitjançant la lleugera separació del conjunt de petits corrons que apliquen el paper contra el corró principal.

–Afnor: Sistema normalitzador creat per l’Associació Francesa de NORmalització per la regularització de les característiques de molts materials, entre els quals hi ha el paper.

–Afluixar les falques: Després d’obrir la forma, baixar-la falca fins al peu perquè les pàgines siguin més fluixes.

–Aforament museístic: Nombre de persones que caben físicament en un museu o exposició, tot i garantir que podran viure una experiència museogràfica plena, satisfactòria i rellevant. Aquest nombre pot ser força menor que l’aforament arquitectònic.

–Aforisme: Sentència breu i doctrinal que es proposa com a regla en alguna ciència o art.

–Aforística: Col·lecció d’aforismes o sentències. Tb es diu Col·lecció d’aforismes.

–Afusat: Ornamentació que té “fus”, és a dir, que és més gruixuda a la part central, com el “bigoti”.

–Afusellar: En llenguatge informal o iònic, es refereix a l’acte de copiar de forma descarada o plagiar una obra aliena sense atribució ni creativitat pròpia.

–Agafar la guineu: Defecte del paper, motivat pel fet d’haver quedat la cola mal repartida, a causa de la calor, en assecar-se el full estès al mirador.

–Agàl·loc: Planta arbòria originària de l’Índia, la tija de la qual reduïda a fulls s’ha utilitzat com a suport de l’escriptura en diferents civilitzacions.

–Agama: A la literatura hindú, Tradicions. Textos fonamentals de l’hinduisme, exposant les doctrines filosòfiques de les diferents escoles i fixant prescripcions per als rituals sagrats.

–Agar-agar: 1. Gelatina vegetal d’origen marí, espessidor que es pot utilitzar per espessir el bany de la tècnica de pintura “a l’aigua”, o en tècniques de restauració, per a la neteja de superfícies pictòriques sensibles a l’aigua. Per netejar paper la recepta és, per a 100ml d’aigua, posar un 4% d’aigualir tipus E i entre 0,1 i 1 g de Nipagín. S’escalfa i es treu l’excés d’humitat en assecar. Es pot posar el bloc de gel sobre la superfície a netejar, o ratllar-lo i fer-lo servir com si fos pols de goma. 2. Vegetal del qual s’extreu un líquid viscós de propietats adhesives i que es feia servir per encolar el paper fet a mà. Les seves propietats adhesives són inferiors a les de la cola gelatina o animal.

–Àgata: Pedra molt fina que s’usa com a “brunyidor”.

–Agel i Barrière, Guillem: (Oms, 26 de setembre del 1752 – Tuïr, 13 de març del 1832) va ser un mestre i impressor rossellonès, el “més important en l’edició en obres en català fins a la vetlla de la Revolució Francesa“.

El “Decret d’Allarde” del març del 1791, que abolia els gremis francesos, permeté a l’Agel començar a fer d’impressor (una ocupació fins aleshores acotada). Imprimí almanacs, el primer dels quals en català (1792), goigs i nadales, i edità i vengué obres de teatre (en edicions que al peu d’impremta feien constar Guillem Agel, estamper i llibreter), també en català. Al desembre del 1800 va ser detingut per raons polítiques, i romangué engarjolat fins al 4 de març de l’any següent. S’establí a Perpinyà el 1802, però hagué d’interrompre les seves tasques d’impressió el 1810, quan Napoleó establí que els impressors havien de tenir una llicència, que el prefecte refusà concedir al parvenu Agel. Posteriorment es tornà a dedicar a l’ensenyament (el 1813 era mestre a Tuïr).

El seu fill Martin encapçalà una dinastia d’enquadernadors perpinyanencs, que s’allargà pel cap baix tres generacions (en Martin, establert el 1821, va ser succeït pel seu fill Guillaume-Martin, mort el 1882, a qui succeí Antonin Agel). En ocasió de la “4eme journée d’étude sur l’imprimerie” (Perpinyà, 21 d’abril del 2006), hom dedicà a les publicacions de l’impressor Agel un espai expositiu a tall d’homenatge.

–Agelet Gosé, Miquel: (Barcelona, 1871 – Lleida, 1949?) va ser un arxiver, bibliotecari i professor català. Com a funcionari del Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, entre 1925 i 1929 ocupà el càrrec de director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, fins que el va substituir Ferran Valls i Taberner. Després es trasllada a Vilanova i la Geltrú on dirigeix la Biblioteca Museu Víctor Balaguer entre 1930 i 1933. Aquest any es trasllada a Lleida i passa a dirigir la Biblioteca Provincial i l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda, fins a la seva jubilació el 1941.+ El 1929 ingressa com a membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

–Agència: Empresa que gestiona assumptes aliens i presta determinats serveis.

–Agència de biblioteca: oficina intermediària entre el lector i la biblioteca que té com a funció recollir les sol·licituds de préstec de llibres.

–Agència de lectura: Servei bibliotecari que en alguns països constitueix la mínima expressió de la biblioteca fonamental, amb fons fixos i renovables i sense obligació de tenir locals especials d’emplaçament.

–Agència fotogràfica: Oficina que proporciona informació gràfica per a la il·lustració de llibres i revistes.

–Agència literària: oficina que representa els interessos dels autors i editors subscrits als serveis.

–Agència de mitjans: Empresa privada o departament governamental que planifica la compra d’espais publicitaris en diferents mitjans de comunicació. També podeu crear anuncis per a canals tradicionals i realitzar tasques de barreja de màrqueting, relacions públiques o activacions. Quan es tracta d’una agència digital, aquesta es pot dedicar a la creació de pàgines d’aterratge, a l’optimització a cercadors, a l’aprofitament d’influenciadors o a la intervenció de community managers per a la gestió de perfils. La seva composició, mida i oferta poden variar depenent del mercat que abordi o dels serveis que ofereixi.

–Agència de notícies: Agència que es dedica a l’obtenció i el tractament de notícies per proporcionar-les als seus abonats Tb s’anomena Agència de premsa.

–Agència de publicitat: Agència que serveix d’intermediària entre un anunciant i els mitjans informatius.

–Agència de retallades: Oficina que s’encarrega, mitjançant el cobrament d’una quota, de retallar els articles, notícies, recensions, crítiques i altres materials de les publicacions periòdiques i proporcionar-los, classificats, als abonats.

–Agenda: 1. Llibre litúrgic en què es contenien els oficis eclesiàstics. Tb es diu Liber agendorum. 2. Llibre o quadern en què s’apunten les coses que cal fer. 3. Memorant. 4. Grandària clàssica del paper que feia 14 x 32 cm.

–Agenollar-se: Es diu d’un llibre que està combat per falta de rigidesa de les tapes, que no poden subjectar el pes de les fulles.

–Agent assecant: Pols que es dispersa entre el full imprès i l’alimentador de paper per prevenir el corriment de tinta entre fulls.

–Agent biòtic: Agents degradants dels materials per l’acció d’organismes vius com els fongs, els bacteris o els insectes.

–Agent de blanqueig (ABO): Producte utilitzat per emblanquir el paper. S’utilitzen com a agents de blanqueig: l’àcid oxàlic, l’aigua oxigenada, el clorit de sodi, el permanganat de potassi, el pols de clor, etc.

–Agent degradant: Aquell que produeix degradació sobre un material. Pot ser endogen o exogen.

–Agent endogen: Agents degradants que actuen des del propi material, ja que en formen part, com l’acidesa en papers o pells.

–Agent exogen: Agents degradants que actuen des de l’exterior del material, com els ‘agents ambientals’, ‘factors meteorològics’.

–Agent literari: El qui, per compte d’una
editorial, està encarregat de la cerca i l’obtenció d’originals o d’establir
contacte amb escriptors estrangers per traduir les seves obres i aconseguir els
permisos corresponents.

–Agent penetrant: Qualsevol compost emprat per a augmentar la velocitat i la facilitat amb què un bany o un líquid mullen un material, mitjançant la reducció de la tensió interficial entre el sòlid i el líquid. Els agents penetrants són molt emprats en la indústria tèxtil, del paper i d’adoberia Els més utilitzats són els sabons, els detergents i els agents tensioactius, entre els quals cal destacar els alquilsulfonats de cadena llarga.

–Agent(s) atmosfèric(s): Elements que componen l’aire, alguns nocius per als materials. Vegeu “factors del deteriorament”.

–Agha, Mehemed Frhmy (Mykolayiv,1896 – Pennsylvania, 1978) : Dissenyador d’origen ucraïnès que, el 1928, va emigrar als Estats Units on va ser director d’art de les revistes Vogue i Vanity Fair. Va introduir les avantguardes europees en el disseny editorial nord-americà i va ser pioner en moltes innovacions: l’ús de la tipografia sense serif a revistes, la utilització d’obres d’artistes plàstics d’avantguarda per a la il·lustració editorial (va publicar obres de Matisse, Derain, Covarrubias i Picasso molts anys abans que altres revistes nord-americanes).

–Aghadá: 1. Es refereix a narracions, històries i ensenyaments morals i espirituals contingudes en textos jueus, especialment al Talmud, diferents de les lleis (Halajá), amb intenció il·lustrativa i pedagògica. 2. L’Aghadà: Part de la literatura rabínica que s’aparta de l’anàlisi normativa de la llei religiosa, centrant la seva atenció en aspectes ideològics, narratius, llegendaris, històrics i folklòrics. Representa una dimensió més lliure i creativa del pensament jueu, en integrar relats i ensenyaments amb valor moral o simbòlic.

–Agilitat: Capacitat que té un cos per moure’s i desplaçar-se amb facilitat, canviar ràpidament de direcció i generar accions dinàmiques a causa de les seves característiques físiques de flexibilitat i autocontrol, la qual cosa pot estar lligada a la velocitat o potencial d’acceleració de l’ésser o objecte. Es pot emprar com a concepte de composició quan les característiques dels elements produeixen un recorregut visual adequat o, en el cas d’un document, un alt nivell de llegibilitat, en cas que la forma i el llenguatge facilitin l’assimilació del contingut.

–Agitador: Remenador que serveix per remoure la pasta.

–Aglomerat: Material resultant d’un procés d’aglomeració. Casos particulars d’aglomerats són els taulers de partícules o de fibres, de carbó o d’altres productes Poden ésser considerats també com a aglomerats de tipus especial els feltres de tota mena incloent-hi paper i cartó , els productes ceràmics i els metalls sinteritzats Molts materials de construcció econòmics són el resultat de l’aglomeració de productes diversos, que de vegades no tindrien cap altra utilització.

–Aglutinació: 1. Forma d’escriptura en què les paraules s’uneixen per grups relacionats sintàcticament. 2. Manera d’escriure en què els espais en blanc són introduïts entre grups de paraules, en general estretament lligades per la sintaxi.

–Aglutinant: 1. Qualsevol substància que serveix per mantenir cohesionades altres substàncies dins un fluid. Per exemple: amb tintes i pintures es fa servir un aglutinant per mantenir cohesionats els pigments i el dissolvent que els transporta. Poden ser de substàncies orgàniques naturals i sintètiques, o inorgàniques. Entre els clàssics tenim els olis assecants, el rovell, la clara d’ou i la caseïna, i entre els actuals les resines acríliques. L’aglutinant aporta qualitats a la barreja: el temps d’assecat, l’opacitat, la resistència a la llum i al fregament, la flexibilitat de la capa… El podem trobar també anomenat “mèdium” o “lligant”. Podem trobar-nos una pintura amb diverses capes de pintura amb diferents aglutinants. Amb el temps, les propietats de cohesió es poden perdre i aquestes capes es poden separar o els pigments separar-se de la barreja causant superfícies pulverulentes. En aquests casos, s’ha de consolidar per impregnació o polvorització (de vegades amb resines sintètiques). 2.  Substància que, barrejada amb els pigments, n’uneix les partícules i forma una pasta pictòrica que s’adhereix sobre el suport. Nota: A més de les coles, gomes i resines usades habitualment, també s’ha utilitzat com a aglutinant la clara d’ou. 3. Vehicle líquid que es mescla amb els pigments en pols per fer la pintura. L’aglutinant més utilitzat en la pintura a l’oli és l’oli de llinosa, però també s’utilitzen altres olis, com el de cascall i el de safranó.
L’aglutinant s’oxida fins formar una pel·lícula en què els pigments es mantenen en suspensió.
L’aglutinant de l’aquarel·la és la goma aràbiga i el del tremp, el rovell d’ou. En determinats papers, element que serveix per fer més homogènia la pasta. Les característiques de  l’aglutinant varien segons els additius que hom ha posat a la pasta.

–Agrafie: Tipografia creada per Roland John Goulsbra el 1994 emulant l’escriptura d’un nen. Les seves lletres irregulars i desproporcionades, dibuixades amb retolador de punta quadrada, transmeten una impressió única. Juntament amb Alexie, també dissenyada per ell, va ser publicada a la Take Type Library de Linotype, que inclouen les tipografies seleccionades al Linotype’s International Digital Type Design Contests (Concurs Internacional de Disseny de Tipografia Digital de Linotype). Alfabet divertit, molt útil en tot tipus d’impresos per a nens com a invitacions, targetes, cartells, etc. També anomenada Alexie.

–Agraïments: Si es disposen a part (més generalment formen part del pròleg o text similar), es componen i disposen amb les mateixes característiques que la presentació o el pròleg, amb excepció que no han de començar en pàgina imparella necessàriament, poden fer-ho en pàgina parella.

–Agressió: Atac d’agents biològics, químics, físics, o per canvis termo higromètrics, que alteren l’estat inicial del material i posen en perill la seva conservació.

–Agrupació d’Amics del llibre i del gravat: El  1952 naixia aredòs del FAD, un nucli d’amics del llibre i d’artistes gravadors i impressors, la junta de la qual era constituïda per Joan Jové, Antoni Gelaber, Andreu Massanés, Jaume Pla i Enric Tobella, és a dir, tres mestres de l’art de la impremta i dos preceptors de l’art del gravat. Consideraven que les arts del gravat original, la il·lustració i l’estampació artística, les arts del llibre en general, tenien prou significat perquè professionals i aficionats compartissin sentiments, facilitessin l’intercanvi d’idees i projectes, donessin a conèixer les seves obres i emprenguessin col”lectivament una acció cultural divulgadora. I ho volien fer mitjançant conferències i col·loquis, exposicions i concursos i publicacions d’art i de bibliòfils. Cap a l’any 1952 el grup d’assistents que més hi participaven eren, Jaume Pla, Antoni Gelabert, Suzanna Davit, Montserrat Casanova, Frederic Lloveras, Joan Fors, Ramon Benasco, Jaume rel, litòfraf, i els impressors Joan Jové, Enric Tobella i Andreu Massanés, de la casa Horta i Ramon Gabernet.Cap al 1954 el grup s’anà disgregant, encara que amb contactes més o menys sovintejats, però esporàdics.

–Agrupació artificial: Col·lecció documental que no es regeix per un principi de procedència sinó per situacions subjectives (seccions fictícies i col·leccions). És el contrari d’una “agrupació natural”.

–Agrupació d’Artistes Gravadors de Catalunya: Van actuar a Barcelona durant els anys trenta, amb l’objectiu de fomentar l’afició pels gravats artístics, organitzant exposicions i creant l’Associació d’Amics del Gravat a Catalunya, que va reunir gravadors i mecenes i estava orientada cal al foment del col·leccionisme.

-Agrupació per cossos: Aquesta agrupació per ús sol respondre a les mides òptiques de les variables tipogràfiques.

Seguint aquesta lògica, se suggereixen fins a quatre grups (altres autors en recomanen tres), que comprenen:

Títols (o display): per a cossos grans i per compondre títols al principi de capítols, la portada o la coberta d’un llibre.

Subtítols (o subhead): per a cossos mitjans, com subtítols de les parts d’un text, portadelles, textos al llom, cobertes o cordells publicitaris. Aquest grup es pot incloure en l’anterior.

Text: per al cos de lectura contínua de l’obra, els folis o textos de les seccions preliminars o annexos, bibliografies o índexs del plec de finals.

Referències (o captions): per a textos de referència al marge o peu de pàgina, seccions de notes, pàgina de propietat o colofó.

–Agrupació documental: Col·lecció documental que es pot agrupar per: agrupacions naturals i artificials.

–Agrupació natural: Col·lecció documental que s’agrupa de forma esglaonada en atenció al seu origen pel “principi de procedència”: el fons, la secció, la sèrie i la unitat arxivística.

–Agrupar: Formar un grup de coses. S’utilitza per anomenar les reunions de documents. Aquestes agrupacions es classifiquen segons un sistema implantat.

–Aguadé, Lluís📕: Cunyat de Rogeli Dubà, que tenia la llibreria al carrer Aribau i on va fer l’aprenentatge. Va posar botiga a la rambla de Santa Mònica on venia llibres de tota mena, però va plegar i es va dedicar a corredor de llibres. Coneixia el negoci i sabia tots els racons on trobar llibres, la seva parada sempre tenia atractiu i interès.

–Aguado Soria, Víctor: Vinculat sempre al departament de publicitat dels grans magatzems barcelonins Casa Vilardell, el dibuixant Víctor Aguado Soria (Barcelona ca.1897 — 1960) feia els catàlegs de temporada de l’establiment barceloní, tota mena d’anuncis a la premsa, alguns cartells i dotzenes d’altres petits impresos que tenien com a objectiu informar els clients de les últimes novetats i recordar-los el camí cap al popular magatzem de la Via Laietana.

Autor poc conegut (s’ignora quina va ser la seva formació) va treballar assíduament com a il·lustrador de llibres: alguns dels primers que li coneixem són El Pescador de Barcelona i d’altres contes populars recollits per Valeri Serra Boldú [post. 1928] o La Nina de Pasta, de Rafael Carroggio (1932). Sabem que havia treballat per als llibrets de l’editorial Araluce (sèries “Los mejores cuentos de todos los países” i “Grandes hechos y hombres”), i també fent cobertes de “pulp” per a Maucci, Molino i altres (1) o la delirant història per entregues, El Hombre de las Dos Cabezas, de l’editorial Vincit, cap a 1930 (2). La seva versatilitat li permet igualment il·lustrar els receptaris gastronòmics d’Ignasi Domènech, com La cocina vasca (Laurak-Bat) (1935), alguna de les moltes edicions de La Manduca, o el més tardà Cocina de Recursos, però també Carmela. Novela Espiritista de José Mª Seseras y de Batlle (1933). Va il·lustrar la coberta de les conegudes sarsueles de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, Luisa Fernanda o La chulapona. També va fer algun exlibris. Com a cartellista, un dels seus primers treballs dels anys trenta és el reclam de l’Anís Valls, amb una representació dels xiquets de Valls en plena actuació castellera.

Aguado va continuar treballant durant la guerra, sempre en relació amb les activitats de l’establiment on treballava: va ser autor d’un cartell que expressa la solidaritat dels treballadors de l’empresa col·lectivitzada amb els obrers d’Astúries, en ocasió d’un festival que es va celebrar el 1937; i també altres materials, com unes targetes que, en plena guerra, anuncien la secció de roba esportiva de can Vilardell amb equipacions per esquiar i jugar al tenis.

Després de la guerra fa portades per a la col·lecció “Poesía Selecta” de l’editorial Cisne (des de 1941) i sobretot apareix vinculat a l’editorial Sintes per a la qual fa innombrables cobertes i dibuixos: il·lustra Cortesía y distinción, d’Irma Padovani (moltes reedicions des de 1946), així com Futbol: Técnica Moderna, de Lorenzo Alves Ferreira, i Técnica del Baloncesto, de Tito Valdés (tots dos del 1959) o bé el Diccionario mitológico i el Diccionario biográfico d’Antoni Cunillera Gavaldà (primeres edicions de 1959 i 1961). Sobretot treballa en els manuals d’esports de George Gladman, autèntics long-sellers de l’editorial Sintes: Como defenderse sin armas; Defensa personal, con un apéndice de lucha libre (Catch as catch can); Lawn-Tennis; Gimnasia para todos…

 També va continuar actiu en el camp de la publicitat (tríptic Cacaolat de la Granja Viader) o com a autor de nadales d’oficis, i feu encara alguns cartells, com el del medicament Pautauberge, del 1950. La idea del braç vigorós que aixeca un objecte que cal destacar no és nova, però en aquest cas ens recorda els cartells de Mauricio Amster que anunciaven els instituts per a obrers creats durant la guerra pel Ministeri d’Instrucció Pública.

Víctor Aguado és justament valorat per algunes incursions en el còmic, com per exemple les tres entregues que publica cap a 1943 amb les aventures futuristes del Doctor Brande (3), brillants interpretacions de l’esperit Flash Gordon.

–Aguantador: Qualsevol figura no humana ni animal que aguanta o que acompanya un escut. Nota: Poden ser aguantadors figures d’arbres, columnes, etc.

–Aguantallibres: Peça de metall o fusta en forma d’angle recte que, col·locada al final d’una filera de llibres, serveix per mantenir-los drets i evitar que caiguin o es torcin.

–Aguasvivas Flores, Ignàsia 📕:(1795-1807): Vídua d’Isidre Aguasvivas Ibáñez l’any 1794. Heretà la impremta del marit a causa de la prematura mort del primer hereu, el seu fill Pere. Es va fer càrrec amb la filla de la impremta, que no estava en el seu moment econòmic més gran i va pactar amb el seu gendre, Francesc Garriga i amb la seva filla la manera de portar el negoci i de pagar-li una pensió per a les despeses de la casa. Va morir el 1808 i el peu d’impremta va canviar de “Viuda Aguasvivas i els consorts Garriga” a “Imprenta Garriga i Aguasvivas”, “Oficina Garriga i Aguasvivas”, o simplement “Garriga i Aguasvivas”.

De la seva producció, a més d’augmentar el nombre d’obres religioses, literàries i impresos oficials empresos pel marit, cal destacar la col·laboració amb el gremi de revenedors.

–Aguasvivas Flores, Maria Mercè: Hereva de la impremta Aguasvivas en morir el seu germà Pere el 1801, va associar el seu marit al negoci en contraure matrimoni aquest mateix any. La seva vida va transcórrer de manera discreta sense deixar traços particulars en la documentació notarial. Després de la mort del seu marit el 30 d’octubre del 1834 Maria Mercè Aguasvivas Flores va passar a ser la propietària i gestora única de la impremta, cosa que va comportar que de nou canviés de nom. Ho va fer dues vegades més. Primer, el 1835-1840, va prendre el peu d’impremta «Vídua i fills Garriga Aguasvivas», cosa que indica que havia decidit integrar els seus fills al negoci. Va estar activa fins a almenys 1861 de la impremta van sortir quinze títols. La posició isabelina o liberal moderada de la casa va quedar corroborada per la impressió d’un diari anticarlista el 1836: El Carlino: eco de las tinieblas. La impremta bàsicament va treballar per encàrrec: de la Casa de la Caritat, amb un resum del moviment d’interns el 1836. Les obres religioses van quedar en un 20%, molt per sota del que era habitual fins aleshores. Un fill era Mestre impressor i va treballar a la família, però aviat, casat amb Emilia Pont, es va independitzar i va instal·lar una impremta pel seu compte, però no va deixar gaires títols impresos, només vuit sortits del seu taller entre 1835 i 1842. El 1857 estava a càrrec de nou de la impremta familiar. Així doncs la impremta dels Garriga i Aguasvivas, relativament modesta –va partir de les dues premses que tenia el taller de Pedro Aguasvivas el 1802–, va publicar més de 90 títols entre 1801 i 1854, algunes vegades fulls volants i també alguns goigs.

–Agudesa visual: Concepte d’optometria referent a la capacitat de percebre i identificar signes o objectes en relació amb les condicions de nitidesa i il·luminació presents, així com apreciar certa quantitat de detalls a una distància raonable. En disseny gràfic cal considerar que els usuaris compten amb diferents nivells d’agudesa visual, per la qual cosa és convenient fer servir fonts i puntuacions apropiades, suficient contrast cromàtic i elements ornamentals ben definits, així com evitar detalls innecessaris que dificultin la percepció correcta d’una proposta. Això és encara més rellevant en aspectes on la claredat és un factor fonamental, com en aplicacions senyalístiques, en taulers de control o en empaquetatges per a medicaments.

–Agudo, Joan📕: Es dedicava als llibres de venda fàcil, per a la qual cosa calia traça, sobretot per trobar-los, Blasco Ibáñez era un dels seus autors preferits.

–Aguilar, Antoni📕:En la seva època era el degà dels antiquaris barcelonins i de tota Catalunya. Guardava munts de romanços, goigs, imatgeria popular, periòdics catalans, gravats de tota mena, textos interessants i llibres i opuscles de tema barceloní, Corria de tant en tant per les llibreries i anava al Mercat de Sant Antoni.

–Aguilar, Bartomeu📕: Llibreter de la Diputació del General de Catalunya entre els anys 1510-1520. El seu gendre Llátzer Millá era també llibreter. Solia encarregar les impressions oficials a Rosenbach i a Amorós.

–Aguilar Garriga, Miquel dels Sants: Dibuixant, gravador i pintor, nat a Vic l’any 1917. Resident a Barcelona. Especialitzat en la il·lustració de llibres, exlibris i diplomes.

–Aguilera Casanueva, Marcela: És dissenyadora gràfica, Màster en Tipografia Avançada, especialitzada en disseny editorial, professora universitària i experta en cal·ligrafia. Des del 2015, ha impartit tallers sobre estils i eines cal·ligràfiques. Combina el disseny editorial amb la docència, oferint classes a la UTEM, Arcos i UDD. Des del 2022, ha col·laborat en els “Encuentros de Tipografía de la UTEM”. El 2020, la seva tipografia “Gotta” va ser seleccionada per a la publicació commemorativa 15 Anys del Màster en Tipografia Avançada d’EINA. El 2024, va rebre el Reconeixement a les Iniciatives de Compromís Comunitari atorgat per la UTEM.

-Aguiló i Fuster, Marià: No fou historiador en el sentit convencional de la paraula, sinó un recuperador del passat com a filòleg, bibliògraf, editor i folklorista. El seu treball erudit posà les bases històriques i culturals que necessitava el catalanisme polític de l’últim quart del segle xix. A l’inici de la dècada del 1850, començà la recerca sobre totes les fonts escrites de la llengua i literatura catalanes. El 1858 es traslladà a València com a bibliotecari a la Biblioteca Provincial de València, ciutat des d’on impulsà eficaçment el ressorgiment literari nacional i, on tingué contacte amb Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente Olivares. El mateix any es dedicà a la Bibliografia catalana que fou premiada el 1860 a Madrid, tot i que no fou publicada fins al 1927. Posteriorment, l’any 1861, retornà a Barcelona i dirigí la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Fou membre numerari de l’ara anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

–Aguiló i Miró, Àngel: (Barcelona, 1875 – 1947) fou un erudit, arxiver i bibliotecari català. Fill de Marià Aguiló i Fuster i de Catalina Maria Miró Valls, fou germà de Buenaventura, Jaume Antonio Maria i Andrés Aguiló Miró, es llicencià en Filosofia i Lletres per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Funcionari del Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs per oposició des del 31 de maig del 1901, fou arxiver i bibliotecari de la Biblioteca Universitària de Barcelona, sent jubilat forçosament d’aquest càrrec el 20 de febrer de 1937. S’encarregà de l’edició pòstuma d’algunes obres del seu pare, Marià Aguiló i Fuster, com Lo llibre de la Mort (1899), Lo llibre de l’Amor (1901), etc. També publicà alguns treballs d’investigació i d’erudició.

–Agulla : Eina d’enquadernació. Eina d’acer que serveix per cosir. En enquadernació s’utilitzen per cosir els quadernets i també per fer capçades. Gairebé sempre s’utilitza una “agulla roma”, és a dir, sense punta, perquè se sol realitzar el forat als quadernets prèviament. Tot i això, en cosits com el de “a dent de gos” cal que tingui punta. De vegades necessitarem agulles corbes, com per exemple en un cosit copte.

–Agulla capotera: La major agulla per a costura, amb punta.

–Agulla de gravar: Instrument d’acer amb una punta molt esmolada, utilitzat en la tècnica de la punta seca per obrir talles directament sobre la làmina. Un altre tipus d’agulla, de punta arrodonida, és la que utilitza el gravat a l’aiguafort per repassar el dibuix, eliminant de les línies el vernís protector que recobreix la superfície metàl·lica.

–Agulles: De vegades les fan servir persones zeloses per unir certes pàgines dels llibres per evitar que algú llegeixi algun passatge relliscós; altres les cusen, altres les enganxen; tot això causa danys considerables als llibres, sobretot si són rars i valuosos. No hi ha escassetat de llibres lliures de qualsevol perill, i que poden ser llegits sense perill per qualsevol persona.

–Agulló Monton, Esteve: (Barcelona, 6 de juliol de 1936 – 4 de març de 2021) fou un dissenyador català.

Va cursar estudis d’arquitectura tècnica a Barcelona. Va iniciar la seva tasca com a dissenyador treballant per a Mambar i Manufactures Efe. Va realitzar també treballs en l’àmbit de l’arquitectura i l’interiorisme amb Álvaro Martínez Costa i Ferran Freixa. Més endavant va crear l’empresa Galo/ben, essent així un dels pioners del disseny i la producció de mobles d’oficina a Espanya.

El 1974 comença a treballar amb l’arquitecte Mariano Pi i el 1983, juntament amb Jordi Montaña i Josep Maria Trias, va crear QUOD, empresa dedicada al desenvolupament de projectes pluridisciplinaris de disseny i màrqueting. El 1997 va tornar a la seva feina com a dissenyador independent.

Va ser professor a l’Escola Elisava de Barcelona i els seus productes han estat guardonats amb nombrosos Premis Delta i seleccions ADI/FAD. Entre els dissenys més destacats podem esmentar una maquineta d’afaitar (1968), realitzada juntament amb Álvaro Martínez Costa o la cadira Fano (1972) per a l’empresa Grassoler.

–Agustí i Albanell, Antoni (Zaragoza, 1517 . Tarragona, 1586): Eclesiàstic, jurista, filòleg i bibliòfil. D’ascendència aragonesa (de la Franja catalanoparlant) i catalana, fou bisbe de Lleida (1561-1577) i arquebisbe de Tarragona (1577-1586). Reuní una imponent biblioteca, de la qual publicà un catàleg imprès (Tarragona, 1586), considerat el més antic dels catàlegs bibliogràfics impresos d’Occident. Parent i mentor de Lluís Ponç d’Icard (1518/1520 – 1578), que l’ajudà a localitzar llibres per a la seva col·lecció. Una part de la biblioteca que reuní, en especial els llibres grecs, ingressà a la d’El Escorial. Posseïa obres de Francesc Eiximenis i alguns llibres en català. També conegut pel seu nom castellanitzat (‘Antonio Agustín‘).

–Agustí Ruiz, Lluís: Diplomat en Biblioteconomia i Documentació, llicenciat en Filologia Romànica (Portuguesa) i doctor en Informació i Documentació. Professor de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB de Recursos i serveis de referència i Desenvolupament de col·leccions. És també director de l’Escola de Llibreria de la UB. Ha estat director de biblioteques a Barcelona, Lisboa, París, Brussel·les i Nova York, ha impartit també docència a la Universidade Nova de Lisboa. Editor i traductor literari, ha estat col·laborador de cultura del diari Avui i locutor de ràdio a París en programes culturals.

–AHHP: Asociación Hispánica de Historiadores el Papel (Madrid). Creada l’any 1994.

–AI: Inteligencia exhibida por máquinas que imitan funciones cognitivas asociadas a las personas.   

Exposició IA: Inteligencia artificial. 18 octubre 2023 — 17 marzo 2024, CCCB

–AI (Adobe Illustrator): Manté l’escalabilitat i la qualitat d’impressió. Els textos en traçats si el fitxer serà compartit amb algú que no tingui les fonts originals. Manté l’escalabilitat i la qualitat d’impressió.

–Aia: Llibre en què estan explicades extensament les cerimònies de la religió de l’Islam. És molt apreciada entre els musulmans, els quals diuen que si s’arribessin a extraviar totes les altres obres que s’han escrit, per tal que aquesta de conserves podrien consolar-se de la pèrdua. Va ser escrita per Al.Gazali, que va morir l’any 505 de l’Égira. Està dividit en quatre parts, cadascuna de les quals té deu capítols.

–Aicher, Otl (Ulm, 1922-1991) : Artista i artesà multifacètic nascut a Ulm. Va ser dissenyador, tipògraf, fotògraf, escultor i inventor. El seu estudi, que va fundar el 1964, es va encarregar de dissenyar la imatge dels Jocs Olímpics de Múnic del 1972, treball que li va valer reconeixement mundial pel sistema de pictogrames d’identificació dels esports. Va dissenyar la imatge corporativa de l’aerolínia alemanya Lufthansa i de l’empresa Braun i el sistema d’informació i senyalització de l’aeroport de Frankfurt, entre altres feines. La seva àmplia tasca docent, reconeguda a tot el món, es va desenvolupar a la Hochshule für Gelstaaltung d’Ulm, influent escola de disseny alemany de la segona postguerra, de la qual va ser degà.

Aicher va ser un estudiós dels sistemes icònics, la seva obra Sistemes de signes en la comunicació visual és la més completa recopilació de sistemes dels signes gràfics, gestuals, de senyalització, cartogràfics, musicals, etc., usats en pràcticament totes les activitats humanes i èpoques de la història. Com a tipògraf va desenvolupar el tipus Rotis, amb les seves variants amb serif, sans serif, semi sans i semi serif, una de les poques famílies tipogràfiques que integra tipus amb serif amb pal sec.

–Aigua. Element bàsic en la fabricació del paper. La barreja de l’aigua amb les fibres de cel·lulosa vegetal és el que forma la pasta de fer el paper. La qualitat de l’aigua i la seva duresa influiran d’una manera molt important en les característiques del paper.

–Aigua d’afinar: Aquest aiguafort, emprat sobretot pels orfebres, es compon d’una barreja de vidriol, de salnitre i d’alum calcinat.

–Aigua blanca: Terme amb què s’indiquen totes les aigües que a les papereres i a la fàbrica de matèries fibroses contenen en suspensió fibres, matèries de càrrega i altres substàncies sòlides emprades en la fabricació. Són aigües blanques les que s’escorren a través de les teles dels filtres, dels espessidors i condensadors, com també l’aigua de deshidratació desgotada a través de la tela de la taula de fabricació i l’aigua residual. Són rars els casos en què el reciclatge de les aigües blanques és complet, perquè hi ha molts factors – acumulació de substàncies solubles, formació de llim, d’escuma, d’incrustacions – que aconsellen gairebé sempre eliminar una part de les aigües blanques, reposant-la amb aigua fresca. Les aigües blanques de les fàbriques de cel·lulosa, de pastes semiquímiques i de pasta mecànica de fusta, contenen les partícules més fines d’aquestes matèries fibroses, juntament amb totes les substàncies solubles que es formen durant els tractaments de fabricació; a la fàbrica de paper hi són presents els components de la pasta, tant sòlids com solubles.

–Aigua clara: Aigua que surt dels recuperadors de fibres després que s’ha eliminat la major part possible de substàncies sòlides en suspensió a l’aigua blanca.

–Aigua de cola : Solució utilitzada com a aglutinant.

–Aigua fresca de fabricació: aigua natural usada a la fàbrica de paper o de matèries fibroses per a tots els processos de producció. En la fabricació de les matèries fibroses s’usa aigua per a l’escorçat de la fusta, per a la cocció, el rentatge, el blanqueig, la classificació de la cel·lulosa i de les pastes semiquímiques, per a l’eliminació dels subproductes no utilitzables; en la fabricació de paper serveix com a vehicle de les bres durant les operacions de refinació, depuració i formació del full a la màquina contínua. En tots els casos es fa servir per alimentar les instal·lacions tèrmiques i per a la refrigeració. A la indústria paperera s’empren aigües de superfícies o aigües subterrànies. La qualitat de l’aigua té una importància determinant per a moltes propietats de les matèries fibroses i del paper.

–Aigua de mullat: Solució aquosa que s’utilitza en la impressió litogràfica i òfset com a repel·lent a la tinta a les zones que no seran impreses. Ha de tenir un pH entre 4,8 i 5,5 i una conductivitat adequada. Poden fer-se de forma convencional o amb aigua alcohol (realitzat amb alcohol isopropílic, que facilita el mullat de la planxa amb menys aigua, però és un producte volàtil i fàcilment inflamable que es recomana no fer servir). Cal controlar la conductivitat elèctrica de l’aigua per aconseguir les condicions d’impressió òptimes.

–Aigua desionitzada: Aigua sense minerals, que es fa servir en alguns processos decoratius, com en els papers a l’aigua.

–Aigua destil·lada: Aigua sense substàncies volàtils.

–Aigua fresca de fabricació: Aigua natural. S’utilitza en la fabricació de paper per produir la pasta, escortar…

–Aiguada litogràfica: Tècnica de litografia en què el dibuix es realitza amb un pinzell mullat en una dissolució de tinta litogràfica i aigua. La repulsió natural entre l’aigua i el greix que compon la tinta fa que es dispersi per la superfície de la pedra litogràfica creant un efecte de taques similar al dels dibuixos a l’aiguada. Perquè la dispersió de la tinta pugui ser homogènia, la pedra ha d’estar perfectament brunyida. La dificultat més gran del procediment rau en la fixació de la imatge. El procés d’acidulació és aquí especialment important, perquè cal netejar la pedra de partícules de greix amb extrema cura. Tot i això, l’aiguada no suporta una acció intensa de l’àcid, a diferència dels dibuixos realitzats amb ploma litogràfica, per la qual cosa ha d’estar poc concentrat. Generalment aquest procediment no s’aplica de manera autònoma sinó com a complement de la litografia a ploma. Les línies del contorn de les figures es fan a ploma i els volums i les ombres s’aconsegueixen mitjançant l’aiguada.

–Aigua oxigenada: “Blanquejador oxidant” utilitzat en restauració. Se solia utilitzar com a blanquejant de la pasta de paper, però no és un producte recomanable. És un producte assequible i de fàcil preparació. Per a un “bany de neteja” cal dissoldre’l en 10/20 volums. Si s’aplica en un medi àcid cal elevar el PH fins a 8 afegint-hi amoníac i desacidificar el paper abans. Es fa servir amb guants.

–Aigua règia: Àcid combinat, barreja entre “àcid nítric” i “àcid clorhídric” en una proporció d’un a tres. Es va fer servir en “estampació” amb planxes metàl·liques.

–Aigua residual: Aigua que s’evacua d’una fàbrica de paper per no poder ser utilitzada. Aquestes aigües haurien de ser tractades abans d’abocar-se a mars o rius, una altra cosa és que les indústries papereres se saltin el medi ambient a la torera quan millor els vingui de gust. Cal controlar la demanda biològica d’oxigen abans de l’abocament.

–Aiguacuit:1.  Cola feta amb carnasses. 2. Cola animal solidificada en plaques utilitzada en fusteria. S’obté de bullir les carnasses (els ossos, tripes, etc.) dels animals. És el mateix tipus de cola que fa servir la indústria paperera.

–Aiguada : 1. Pintura molt diluïda, que deixa veure el color del fons del material sobre el qual es pinta. 2. Aigua Tècnica indirecta de gravat calcogràfic, derivada de l’aiguafort i emparentada amb l’aiguatinta, ja que, com aquesta, l’aiguada aconsegueix efectes pictòrics a base de matisos tonals. Consisteix a aplicar directament sobre la superfície de la làmina un pinzell mullat en àcid. El metall no ha estat protegit amb cap substància aïllant, de manera que l’àcid del pinzell es distribueix lliurement per la superfície de la làmina ocasionant un suau mossegat a les zones amb què entra en contacte. L’efecte aconseguit a les estampes mitjançant aquesta tècnica de gravat s’aproxima molt al dels dibuixos realitzats amb brou de tinta xinesa o aquarel·la molt diluïda. 3. Pasta pictòrica aquosa.

–Aiguafort : “Estampació calcogràfica que consisteix a posar vernís de fons (bola o líquid) sobre una planxa de metall i dibuixar-hi. Després s’introdueix en un bany d’àcid que corroeix el metall a les zones exposades. Com més gran el temps de immersió, més profund serà el solc. També influeix el grau de densitat del vernís i la temperatura ambient./Imatge que es realitza amb la tècnica del mateix nom./Solució àcida utilitzada en la tècnica d’aquest nom, que es forma amb cinc parts d’aigua i una d’àcid nítric 2. Tècnica artística de gravat amb àcid (intagli) basada en l’ús com a mordent d’una solució àcida anomenada “aiguafort” (del llatí aqua fortis), formada per cinc parts d’aigua i una d’àcid nítric La mossegada de la planxa és força intensa, per la qual cosa alguns gravadors prefereixen substituir aquest mordent per l’anomenat “mordent holandès”. Un aiguafort es fa sobre una planxa de metall (usualment coure) ben polida i neta. La planxa es dibuixa amb un vernís o un llapis gras emmascarador que cobreix algunes zones. El que s’emmascara o dibuixa serà més clar al gravat final (en certa manera és una imatge en negatiu). El que no es cobreix serà més fosc perquè té més tinta. Un cop acabat el dibuix, la planxa es banya a l’àcid que ataca o mossega les superfícies metàl·liques mentre que no afecta les zones emmascarades, que queden protegides. L’atac de l’àcid rebaixa el metall. Com més temps estigui la planxa sotmesa a l’àcid, més profunds seran aquests buits. Quan el gravador considera que l’àcid ha mossegat prou, la planxa es renta per aturar l’acció de l’àcid i eliminar el vernís emmascarador. El resultat és una planxa en baix relleu, on els buits acceptaran la tinta. Quan s’aplica la tinta apropiada a la planxa i es pressiona sobre un paper, s’obté un gravat.

Gravat a l’Aiguafort de Rembrandt

L’aiguafort es pot combinar amb altres tècniques com el gravat a mà de la planxa amb burí o punta seca, per exemple. 2. Tècnica del gravat consistent a dibuixar tot ratllant amb un burí sobre una planxa de metall protegida amb un vernís especial, i per tant, aquestes ratlles quedin desprotegides a l’acció posterior de l’aiguafort (solució d’àcid en aigua), fent que les línies quedin enfonsades al metall, de manera que posteriorment, al procés d’entintat, podran retenir la tinta per fer una estampa .També rep aquest nom l’estampa feta a l’aiguafort. Els àcids més utilitzats són l’àcid nítric, el mordent holandès, i el peclorur de ferro.

–Aiguafort en relleu: Vegeu “gofrat”.

–Aiguafort profund: Vegeu “gofrat”.

–Aiguafort variable : Estampacions a l’aiguafort realitzades amb entintats completament diferents els uns dels altres, ja sigui per diferents a l’entrapat, la viscositat de les tintes o la duresa dels rodets escollits.

–Aiguafortista: 1. El gravador que realitza dibuixos originals en aiguafort. 2. Artista que practica el gravat a l’aiguafort per crear composicions originals. El terme aiguafortista s’incorpora al vocabulari d’art gràfic a mitjans del segle XIX, coincidint amb el ressorgiment del gravat a l’aiguafort sobre coure protagonitzat pels pintors francesos de la natura. Aquests artistes pretendran, per una banda, la recuperació dels sistemes tradicionals de gravat en coure davant de la producció industrialitzada d’imatges múltiples pròpia del gravat en acer, la xilografia, la litografia i la fotografia. D’altra banda, reivindicaran la llibertat creativa i l’allunyament consegüent de les regles academicistes i de la funció reproductora del gravat en dolç a burí. La solució tècnica adequada a aquests principis conduiria al ressorgiment de la tècnica de l’aiguafort combinada amb trucs d’estampació –entrapats– per accentuar els efectes pictòrics a la imatge. Els aiguafortistes europeus van formar societats independents seguint l’exemple de la pionera Société des Aquafortistes de Cadart, constituïda el 1861 sota el decidit suport dels pintors de l’escola de Barbizon. Una dècada més tard, els gravadors espanyols Juan José Martínez Espinosa, Bartomeu Maura, José María Galván i Francisco Torras s’uneixen a la Societat d’Artistes que escometria el projecte d’El gravador a l’aiguafort. En definitiva, no és correcte històricament emprar el substantiu aiguafortista per referir-se als gravadors que practiquen l’aiguafort abans de la segona meitat del segle XIX.

–Aiguagoma : Solució utilitzada com a aglutinant, que es basa en la “goma aràbiga”.

–Aigualir: Afegir aigua a la pasta per tal d’aprimar el gruix del paper.

–Aiguamel: Solució utilitzada com a aglutinant, que es basa en la mel o el sucre.

–Aiguar: En alguns territoris paperers, fer saltar l’aigua sobre la roda hidràulica per posar en marxa tot el sistema.

–Aiguarrràs: 1. Oli essencial volàtil, incolor, d’olor característica, poc tòxic, insoluble en aigua i miscible amb molts solvents orgànics, solvent tradicional de vernissos i pintures i usat en indústria química i del cautxú. 2. Essència de trementina.

–Aiguatinta: Estampació calcogràfica que consisteix a posar una fina capa de pols en gra (de resina de colofònia o de betum de Judea, amb la “caixa resinera” o amb un tamís) perquè actuï com una reserva per punts. Quan queda enganxada, es posa el vernís (o llapis gras, de cera o litogràfic), es dibuixa i se submergeix a l’àcid. Es pot treballar amb una tinta plana que proporciona una àmplia gamma de valors tonals. Es posa vernís i se submergeix les vegades que calgui fins aconseguir el dibuix. Aquesta tècnica permet multitud de variants: polvoritzant laca de bombetes, pintures sintètiques (de cotxe o graffiti), betum de Judea en esprai, pressionant papers de vidre sobre el vernís, mitjançant la mossegada a la sal, amb flor de sofre, etcètera. Per a colors més foscos, aquesta zona s’exposarà més temps a l’acció de l’àcid. / La il·lustració aconseguida amb aquesta tècnica, en negre, és molt semblant al resultat de l’aiguafort. El seu resultat és un puntejat sobre fons negre o castanyer, depenent de la tinta (tinta xinesa, sípia o bistre). L’aiguatinta es va desenvolupar a partir del segle XVII i entre els artistes clàssics destacats en aquesta tècnica hi ha Goya (amb la sèrie Los Caprichos, per exemple, on barreja diverses tècniques) i Picasso. 2. Tècnica del gravat consistent en fixar a la planxa metàl·lica uns granets minúsculs de resina que protegiran la planxa de l’acció de l’àcid, i que amb diferents reserves i diferents temps de la planxa dins l’àcid permetran obtenir mitjos tons en comptes de línies.

–Aiguatinta al sucre: Estampació calcogràfica on es treballa sobre la planxa, prèviament resinada, directament amb pinzell, amb una barreja de tinta xinesa i sucre. Es deixa assecar i es cobreix amb vernís per a gravat. Quan torna a estar sec se submergeix en aigua tèbia, que trenca la capa de sucre, deixant al descobert el dibuix. 2. Durant el període d’entreguerres Stanley William Hayter obre a París l’Atelier 17, un taller de gravat experimental on s’investiguen les variants de l’aiguatinta en composicions abstractes. El camí obert per Hayter va trobar una ràpida resposta en diversos pintors de l’Escola de París, André Masson i Picasso entre d’altres, als quals es deuen un important nombre d’interessants làmines gravades mitjançant aiguatinta al sucre.

–Aiguatinta al sofre: Com l’aiguatinta al sucre, i altres procediments pictòrics, el gravat al sofre és una tècnica auxiliar dels mètodes lineals de gravat calcogràfic, vàlida per les seves possibilitats per crear ombres i produir efectes de semitons mitjançant un puntejat de gran finor . Per gravar al sofre cal desgreixar acuradament la làmina, que ha de ser de coure ja que en un altre metall el sofre no actua. Seguidament, es passa un pinzell xopat en oli d’oliva sobre les parts de la planxa que seran mossegades, és a dir, les zones corresponents a la imatge. Després, s’empolvora sobre la superfície metàl·lica flor de sofre, fins que una capa prima d’aquest element químic cobreix la totalitat de la làmina. Per fer aquesta operació, el gravador pot utilitzar un recurs similar a l’empleat per empolvorar resina en la tècnica de l’aiguatinta, que consisteix a servir-se d’un pot tapat amb una mitja de seda a manera de tamís. La pols de sofre caigut sobre l’oli d’oliva, en entrar en contacte amb el coure, reacciona generant sulfur de coure, àcid mordent que ataca el metall creant un puntejat uniforme, traduït a l’estampa en una superfície grisa de gran delicadesa. La intensitat de la mossegada depèn del temps d’exposició del metall a la combinació sofre-oli. Quan el gravador considera suficient el temps de mossegada, ha de procedir a netejar amb rapidesa la barreja, fregant la làmina amb un drap mullat en petroli o aiguarràs.

–Aiguatinta brunyida: quan a l’aiguatinta se li aplica, amb un boixet d’acer, oli de lli (per reduir la fricció) amb el qual s’aplanarà amb cura la textura de la zona desitjada, brunyint la superfície.

–Aiguatinta litogràfica: El litògraf copeja la pedra, completament seca, amb un tampó passat per tinta litogràfica. Com a conseqüència del cop, la tinta esquitxa tota la superfície i crea el peculiar efecte puntejat dels procediments d’aiguatinta. Lògicament, les zones blanques o aquelles que han estat suficientment entintades s’han de preservar de futures intervencions amb el tampó. La funció de les reserves en litografia és similar a la de les tècniques indirectes de gravat calcogràfic, és a dir, evitar que determinades zones continguin imatge o bé permetre que aquesta sigui més tènue en certes parts de la matriu que en d’altres. En litografia es fa servir goma aràbiga dissolta en aigua per crear reserves, solució aplicada amb pinzell, o bé màscares de paper retallat. La possibilitat de constituir reserves sobre la pedra permet, en el procediment de l’aiguatinta litogràfic, obtenir diferents tonalitats a base de grans més o menys marcats. El punteig aconseguit mitjançant aquesta tècnica és més intens que l’aconseguit a partir de l’aiguada litogràfica. Encara que no es tracta d’un aiguatinta litogràfic ortodox, també es poden aconseguir efectes de puntejat o esquitxat impregnant un raspall de dents en tinta i agitant els seus cabells amb un objecte contra la superfície de la pedra.

–Aiguatintista: Gravador a l’aigua tinta.

–Aigües: 1. En composició tipogràfica, defecte que es produeix en un text quan està compost amb massa espai entre paraules respecte a la interlínia i es veuen rius verticals formats pels blancs entre paraules. També es diuen “rius”. 2. Efecte visual en forma de múltiples ondulacions tornassolades i canviants’

–Aigües blanques: Solen anomenar-se així a les aigües amb sediments, sense tractar. En papereria són part dels “llots de paper”, les restes amb aigua i fibres, que queden a la màquina paperera després de la seva fabricació i premsat. Són aigües que són reutilitzables.

–Aigües colades: Aigua eliminada d’una suspensió fibrosa (polpa) i que conté fins i/o additius. A la màquina de paper, l’aigua que flueix a través de la tela de formació, quan es forma el full.

–Àcid lliure: Papers produïts en un entorn neutre, lliures d’àcids. En el passat es feia servir sulfat d’alum per a l’encolatge del paper, cosa que provocava l’efecte advers d’augmentar el nivell d’acidesa del paper, reduint-ne així la longevitat.

–AILA: Asociación Ibérica de Librerías Anticuarias. Fundada a Barcelona el 1990, Aila va demanar ser admesa a la Lliga Internacional de Llibreters Antiquaris el 1992. La seva pertinença va ser concedida durant el Congrés de Presidents dels Àngels, el Febrer de 1994. Són unes 40 llibreries, 13 a Catalunya.

–Aïllant: Paper que, a causa de la formulació de la seva composició i el tractament de la pasta adquireix propietats aïllants.

–Aïllar: Impedir que un objecte entri en contacte amb l’ambient circumdant que no és apropiat per conservar-lo. Es pot aïllar dels canvis climàtics, de l’atmosfera, o de l’acció de l’home. Es poden prendre mesures de tipus mecànic (canviar de lloc o col·locar-lo dins un espai protegit) o de tipus preventiu (regular el microclima).

–Ainaud de Lasarte, Joan: Referent fonamental de la museografia i la història de l’art a Catalunya en la segona meitat del segle XX, nasqué a Sarrià —incorporat a Barcelona el 1921—, fill del dibuixant i destacat pedagog Manuel Ainaud i Sànchez (1885-1932) i germà de l’historiador, polític i promotor cultural Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Joan Ainaud cresqué en un entorn familiar i ciutadà impregnat d’inquietuds artístiques, culturals i polítiques, i integrat en els sectors més actius i compromesos de la societat catalana de l’època. Va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna i a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, i va començar la llicenciatura d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 1937-1938, en plena Guerra Civil. Universitari singular pel seu decantament precoç a l’erudició historicoartística, en paral·lel a les aules freqüentà el seminari sobre pintura i art medievals organitzat per Agustí Duran i Sanpere (1887-1975) a la Casa de l’Ardiaca, bé que la mobilització bèl·lica, l’abril del 1938, l’obligà a interrompre els estudis.

–Ainaud i Sánchez, Manuel:  (Barcelona, 1885 – 1932) fou pedagog i artista. Estudià dibuix a les escoles de l’Ateneu Obrer de Barcelona, tenint de professor a Antoni Gelabert Alart. També va prendre classes amb el pintor Joan Roig, encara que va ser molt autodidacta. Ben aviat es donà a conèixer com a capdavanter del grup artístic denominat Els Negres (o “ala negra” del modernisme, amb Joaquim Biosca, Jaume Muntasell i Martí Gimeno), pels grans dibuixos al carbó (amb un traç unit que gairebé cobria tota la composició, infonent a l’obra una qualitat tenebrosa) de temes urbans (dels afores i carrer) i, sobretot, de multituds (de manera semblant a Modest Urgell), amb una certa intenció social (fires, romeries, aplecs, bugaderies, etc.). Dedicà tots els seus esforços a aconseguir una escola pública gratuïta i de qualitat. L’any 1915 fou elegit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, des d’on organitzà una intensa campanya per a l’escola pública, a través de la premsa, de conferències a entitats obreres i dirigint manifestacions ciutadanes. Va ser client d’Antonio Palau i temps després va obrir la Llibreria Pedagògica de la Ronda de la Universitat juntament amb Marata.

–Aire: Espais sense text ni imatge en una pàgina (que no ha de ser blanc, sinó de qualsevol color). Es posen conscientment, com els marges del full o al voltant de les imatges, ja que faciliten la lectura i la comprensió de la informació impresa. Es fa servir perquè el text i les imatges respirin, perquè no estiguin massa estretes. Tot i això, si es posa massa, el text i les imatges queden perdudes, soltes. Cal trobar un equilibri.

–Airejador: Purgador. Dispositiu que permet eliminar l’aire que durant la fibril·lació puguis agafar la papil·la i així evitar possibles bombolles o irregularitats.

–Airejar: Manipular una pila de papers, bombant-la i obrint-la perquè els fulls se separin i els agafi millor la màquina on col·locarem la pila (una impressora, fotocopiadora, plegadora…). / Deixar espais en blanc, a la maquetació d’un text, per millorar la compressió de la informació impresa. 2. Ventar. El paper, en desenrotllar-lo de les bobines per tallar-lo, moltes vegades acumula electricitat estàtica. Aquesta electricitat, en el procés automàtic d’empaquetament, pot quedar retinguda entre els fulls de paper. Aquest fet motiva que en utilitzar el paper, els fulls tinguin una certa adherència que en dificulta l’ús. Per evitar aquesta reacció cal airejar el paper ventant-lo, fent-li moviments i contorsions que facin entrar aire entre els fulls.

–Airejador: Purgador. Dispositiu que permet eliminar l’aire que durant la fibril·lació pugui agafar la papil·la i així evitar possibles bombolles o irregularitats.

–Airlaid: És el paper realitzat a partir de cel·lulosa de pasta ‘fluff’ de fibra llarga mitjançant un procés de producció que no requereix l’ús d’aigua per crear els enllaços entre les fibres. El paper obtingut amb aquest procediment és especialment resistent i absorbent i es pot reutilitzar diverses vegades. Les bobines jumbo es destinen als departaments de transformació del Grup per elaborar tovallons, paper de cuina i eixugamans, o bé s’envien a altres empreses papereres per a la fabricació de compreses, tovalloletes humides i paper especial per a l’embalatge.

–Aixa: Eina per a desbastar i obrar fusta que consisteix en una fulla ampla i sensiblement corbada, amb un tall en una de les seves vores i amb un ull o anella a la part oposada per on s’emmanega l’eina.

–Aixafament: Deformació de les formes tipogràfiques a causa de la presència sobre elles de tipus, gravats o una altra classe de materials estranys.

–Aixamfranar: Tallar obliquament una o les dues extremitats d’un filet, regleta o lingot per unir-ne dos en angle recte.

–Aixartell: Mena d’aixada que serveix per arrencar la pasta seca que ha quedat enganxada a les parets de les piles i de les tines. Tb Aixadell.

–Aixecar el gra: Augmentar artificialment el gra natural de la pell.

–Aixecar la forma: Treure la forma de la màquina després del seu ús. És el contrari de la ‘imposició”.

–Aixecar la lletra: 1. Es nomena així a la caixa l’acció d’agafar les lletres per posar-les al componedor. A la platina és l’acció d’aixecar una pàgina o forma per treure-la, i després passar a l’operació que calgui. 2. L’operació que consisteix a inclinar la caixa en sentit contrari perquè, removent-se les sorts als caixetins, sigui fàcil anar-les prenent.

–Ajuntar: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Ajoblanco: Fundada l’any 1974 per l’agitador cultural Pepe Ribas, tenia en la seva primera època Ramon Barnils com a director. Les portades i el disseny gràfic eren a càrrec de Pep Rigol, Cesc Serrat i Quim Monzó. Amb altres revistes com, Víbora, Star, SalComún, etc., van expressar bona part de les inquietuds estètiques i contraculturals dels anys setanta, a mig’ camí entre la revista còmic i el fanzine’. El moviment hippy i la música rock eren interpretats des de l’òptica que tenia com a paradís Eivissa i com a màxima manifestació col·lectiva Canet Rock. Molts il·lustradors i dibuixants van estrenar-se aquí, com per exemple Xavier mariscal, amb els Garriris, antecedent llunyà del Cobi.

–Ajuntar treballs: En impremta, ajuntar diversos treballs per estalviar costos, com posar-los a la mateixa passada de filmadora (“aprofitar pel·lícula”). 2. Ajuntar diferents treballs (d’un mateix client o de diferents) en una mateixa passada de filmadora, d’impremta, etc… per estalviar costos i aprofitar materials i temps de màquines.

És una pràctica molt usual, que ben feta, pot proporcionar costos molt avantatjosos a un client econòmicament feble i ajudar l’empresa d’arts gràfiques a reduir costos i temps de lliurament.

–Ajust de color: En arts gràfiques, el que es realitza durant un ‘procés de perfilat’.

–Ajust del guany de punt: Consisteix a ajustar una imatge tenint el guany de punt. Es fa durant la separació de colors de la quadricromia.

–Ajust per a impressió: Ajust de la imatge digital, d’acord amb els requisits, preus i les característiques de la impressió i el paper. Es fa mitjançant la separació de colors.

–Ajust de text: Eina present en diversos programes de còmput per controlar amb precisió les interaccions entre text i imatges. Permet adequar automàticament el comportament del text en relació amb una imatge (opaca, semitransparent o retallada) dins un quadre de text. D’aquesta manera, el text pot aparèixer superposat, per dalt, per sota, o envoltant la forma retallada de la imatge (conegut en anglès com run around o text wrap), cosa que deriva en línies de diferents longituds amb una millor integració al contorn. Alhora, pot tenir diferents nivells de separació (també anomenat cenyit), provocant que el text aparegui més a prop o més lluny de la imatge.

–Ajustador: Obrer molt important a un taller d’impremta. És el compaginador, ja que està encarregat de disposar els paquets de composició, establir-ne la paginació, posar els títols, les notes, etc., és a dir, assegurar que la imposició sigui perfecta i que el tiratge sigui fàcil i sense contratemps. Compte les línies que ha de portar la pàgina, després les separa de la resta, i subjectant-les amb diverses voltes de bramant, fa tantes pàgines com són necessàries per formar un plec. L’encarregat d’aquesta delicada operació haurà d’atenir-se tan exactament com sigui possible al diagramat de l”arquitecte’ del llibre, ja es tracti de la portada, de les notes al peu o de la col·locació dels gravats intercalats al text. Anomenat també Formador i Impositor.

–Ajustament de capa: Modificació no destructiva de propietats com brillantor, contrast i saturació en una capa específica.

-Ajustament d’impressió: Ajustament de la imatge digital, d’acord amb els requisits previs i les característiques de la impressió i el paper. Es fa mitjançant la separació de colors.

–Ajustament preestablert: Configuració de paràmetres guardada per a ús futur en efectes, pinzells o ajustaments de capa.

–Ajustament de retorns: S’utilitzen per passar a la línia següent paraules que sobresurten en textos alineats per l’esquerra, o per imposar el pas a la línia següent en textos justificats sense crear un paràgraf nou.

–Ajustar: L’acció de compaginar.

–Ajustar costura: Parteix de la construcció del llibre. L’acció que es fa perquè la costura quedi en la tensió justa. Es realitza durant el cosit al teler, aixafant el llom dels quadernets (passant la plegadora o amb el mall d’asseure costures) perquè la costura quedi estreta. També s’asseu costura després de cosir, quan igualem el llom dels quadernets, ja sigui copejant-lo amb delicadesa sobre una superfície plana (per exemple, contra la taula) o amb el mall per asseure costures.

–Ajustar al llom i al capdavant: Colpejar amb petits tocs el grup de quadernets, abans de serrar-los, perquè els quaderns quedin al mateix nivell i els forats estiguin a la mateixa línia quan cosim. Perquè els quadernets no es moguin mentre que els portem a l’enginy per serrar-los, és bo tenir-los ficats entre dos cartrons, que deixarem també al mateix nivell al llom i al capdavant. També s’anomena ‘capitular’ o ‘igualar’.

–Ajustar puntures: 1. Operació que es fa per aconseguir un perfecte registre del blanc amb la retirada quan un mateix plec es llença en dues màquines. 2. Quan es tira el blanc en una premsa i la retirada en una altra, col·loqueu-les de manera que el registre surti perfecte. Es fa també en retirar a la mateixa premsa.

–Ajustat: Llibre amb una zona d’obertura massa estreta, cosa que en dificulta l’obertura. Amb l’ús es pot anar afluixant, Si una enquadernació queda massa ajustada, es pot forçar prement la contratapa oberta amb la plegadora.

–Akzidenz Grotesk: Dissenyada el 1896 per Günter Gerhard Lange per a la fosa Berthold a Berlín, aquesta tipografia és la precursora de l’Helvètica. Va tenir un enorme èxit i aviat va ser imitada per diverses foneries. El seu nom prové de la paraula usada a Alemanya per denominar les tipografies sense serifs del segle XIX ‘Grotesk’ i el terme usat per als tipus utilitzats per les impremtes comercials ‘Akzidenzschrift’. Va ser usada com a tipus de text a Europa, especialment a Suïssa fins a ser suplantat per la Univers i l’Helvètica encara que en els anys recents va fer una nova reaparició. Funciona especialment bé en literatura tècnica com ara taules, fulles de balanç o en altres casos on hi hagi poc espai. També es pot utilitzar en titulars de diaris i revistes gràcies a la gamma d’amples i pesos.

–A/L: Vegeu ‘estampa’.

-“Al calce”: Indicació, nota o element visual que apareix entre la vora física de la pàgina i la taca tipogràfica emprada, és a dir, sobre els marges. En aspectes legals, s’empra aquest terme per referir-se al lloc on s’han d’afegir signatures a cadascuna de les pàgines que conformen un document.

–Al guix: Vegeu “tall decorat al guix”.

–Al peu: Expressió emprada per referir-se a la part final d’un document o pàgina. En un cartell o empaquetatge, es refereix a la part inferior, on se solen incloure dades o detalls de menor importància, però que formen part del conjunt informatiu necessari. No us heu de confondre amb peu de pàgina ni tampoc amb peu de foto.

–Al traç: Dibuix realitzat sense colors ni degradació d’ombres.

–Ala: Cadascuna de les dues tapes de fusta, col·locades a banda i banda de la caixa del banc de fretar, que, obertes, recullen els retalls que es desprenen del paper quan es freta.

–Ala de mosca: Caràcter de lletra, en el nomenclàtor de Didot, de 3 punts. Tb es deia Diamant.

–Alabern i Casas, Camil: Barcelona, 1825 – Madrid, 1876) fou un gravador català. Va néixer a Barcelona, fill del gravador Pau Alabern i Moles, de qui va ser deixeble. Fou també deixeble d’Antoni Roca i de diversos professors estrangers. Als disset anys va gravar sobre acer algunes làmines de devoció per a l’editor madrileny Romeral i, des de llavors, es va dedicar a l’estudi i recerque dels millors sistemes de gravació, fent progressar els coneixements sobre aquesta matèria. Va il·lustrar diverses publicacions oficials i particulars i va tenir al seu càrrec el gravat topogràfic de l’Atles Geogràfic d’Espanya, publicat per Coello, la qual cosa li va proporcionar força renom.

Sabent que l’aparició de la fotografia perjudicava molt el gravat, va tractar de donar-li als gravats noves aplicacions. Es va dedicar a buscar un mètode que impedís que es falsifiquessin els bitllets i els documents de crèdit. En l’Exposició de Viena de 1873 va donar a conèixer la seva novetat, coneguda com a «miratge». El seu sistema de grimpat de segells de correus li va causar problemes i va provocar l’aixecament d’un extens expedient. Així i tot, va comptar amb l’ocasió de manifestar-se i explicar-se davant una comissió de la ja llavors extingida associació d’enginyers industrials.

–Alabern Casas, Ramon: (Barcelona, c 1830-?): Es va dedicar a l’estudi del gravat, es va traslladar a París per perfeccionar els seus coneixements. Va publicar obres dedicades a l’ensenyament, com ara un tractat de Caligrafía española (Madrid, 1861), un mètode d’ensenyament per ensenyar geografia sense llibres, Geografia Elemental (Madrid, Imp. Manuel Minuesa, 1887). També s’hi deu l’Atlas geográfico de España i sus posesiones de ultramar.

Va col·laborar en la il·lustració de moltes obres de geografia com Espanya, obra pintoresca a làmines… Catalunya, de Francesc Pi i Margall (Barcelona, ​​Imp. Roger, 1842).

–Alabern i Moles, Pau: (Barcelona, 1804 – 1860) fou un gravador català, membre de la família Alabern, amb diversos parents artistes i tecnòlegs en diversos camps. Es va dedicar des de molt petit al cultiu de les arts; ja des de nen va demostrar la seva gran disposició per exercitar-les, i destacava en el dibuix i el gravat. Va assistir a l’escola de dibuix, pintura, escultura i gravat finançada per la Junta de Barcelona; allà va dur a terme un estudi de les obres dels professors espanyols del segle xviii -inclòs el seu avi, Pere-Pasqual Moles i Corones– i va obtenir, a més, diversos premis. Amb els seus treballs en coure i acer va il·lustrar la major part de les publicacions catalanes en circulació entre els anys 1823 i 1850.^[2] Entre les seves obres van destacar Sant Josep, Retrat del Bisbe de Port-Victòria i el Mapa de España de Flores.

–Alabrent: 1. Obrer que amb la forma o motlle fa el full de paper a la tina. Oficial de tina.2. En la producció artesana del paper, persona encarregada d’introduir la forma a la tina plena de pasta a fi de formar el full. En introduir-la, ha de disposar de dos elements . la forma i el caixó (una mena de marc que en delimita els contorns)-, i en treure’ls de la tina colarà una part important d’aigua; lliurarà la forma a un altre operari anomenat ponedor, el qual farà desprendre el full de la forma perquè quedi dipositat damunt del feltre o saial. També pot optar per deixar la forma recolzada en un element de fusta anomenat ”mosso” per escórrer l’aigua.

–Alagret, Félix 📕: Cunyat de Salvador Vilaró que li traspassà el negoci, també era impressor, almenys des de 1852, quan publicà Cobles al sepulcre de l’ermita de Sant Miquel Dèrdol. Es dedicà també als gois i publicà la primera publicació periòdica de Vilafranca del Penedès, El Eco del Penedés (1865.1866). Un fill seu, Pere Alagret, escriptor i divulgador científic va ser l’últim impressor de la família. En conjunt va difondre 63 llibres i fullets, 28 goigs i almenys tres revistes: El Panadés (1869), El Artesano del Panadés (1870) i El Labriego (1876-1916).

–Alba amicorum: Llibre utilitzat entre els segles XVI i XVII (encara que ressorgeix al XVIII) on els joves nobles apuntaven dades de les seves relacions, per recordar a la persona en una possible futura relació social, laboral o matrimonial. També servien per anotar qüestions personals, més semblants a un diari. Era un àlbum que portaven durant els viatges per Europa, on apuntaven les dades dels seus companys de viatge, d’estudis, o els mestres anotaven les dades, de vegades acompanyats d’una imatge dibuixada. També tenen escuts d’armes o representacions del que s’ha viscut. Els escrits per dones el futur social dels quals podia ser molt més tancat, solien estar més enfocats a comentaris personals sobre la vida quotidiana, cançons o oracions.

-‘Albaláe’: 1. És un document el nom del qual ve de la paraula àrab bala que significa “va fer manifesta i comprovada alguna cosa”. A l’afegir-li l’article al és l’instrument de manifestació, comprovació i seguretat d’alguna cosa. Era molt freqüent que els reis expedissin ‘albalaes’ o cartes reials. 2. Lletra d’albalaes: Entre els paleògrafs antics espanyols, lletra utilitzada en documents solemnes de la Cancelleria Reial castellana des de mitjans del segle XIII fins a mitjans del segle XIV. També anomenada gòtica cursiva.

–Albarà: La manera com s’anomenava antigament qualsevol document públic o privat. / Cèdula real en què es concedia una mercè o ordenança. / Document públic o privat en què es fa constar alguna cosa.

–Albaraner: 1. Persona que fa els albarans.2.  Persona que té a càrrec seu el llibre dels albarans.

–Albareda i Ramoneda, Anselm Maria: (1892-1966). Fou nomenat arxiver del monestir de Montserrat, on endegà la publicació de les grans col·leccions documentals Analecta Montserratensia (1917) i Catalonia Monastica (1926). Romangué a Montserrat fins al 1936, fins que pocs dies abans de l’esclat de la guerra civil fou reclamat a Roma per a ser nomenat prefecte de la Biblioteca Vaticana, càrrec que ocupà més de vint-i-cinc anys. Reorganitzà profundament les instal·lacions i serveis d’aquesta biblioteca i la dotà dels mitjans i tècniques més moderns per a la classificació i la consulta. Hi impulsà la publicació i l’estudi del fons documental amb més de dos-cents volums de la col·lecció Studi e Testi.

Els títols més importants de la seva obra són Bibliografia dels monjos de Montserrat (1928), Fonament històric (1930), la Història de Montserrat (1931, sovint reeditada), L’abat Oliba, fundador de Montserrat (1931), El llibre de Montserrat (1931), Bibliografia de la regla benedictina (1933) i Sant Ignasi a Montserrat (1935).

–Albéniz Jordana, Laura: Barcelona, 1890 – 1944) va ser una il·lustradora i pintora catalana del noucentisme. Se la considera precursora de l’Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé. El 1906, amb només 16 anys, va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presentà Pages d’album, una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de divertissants et spirituels.

Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar exlibris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, es troben il·lustracions seves en publicacions de l’època, com ara a les revistes Feminal (núm. 17, agost de 1908), D’Ací D’Allà (núm. 11, novembre de 1921) o La Esfera (on il·lustrava els articles d’Eugeni d’Ors, qui la considerava la imatge de la dona ideal). També va treballar com a il·lustradora de llibres entre els quals, Elegías (1910), d’Eduard Marquina, La aldea ilusoria (1920) o El peregrino Ilusionado (1921), de Gregorio Martínez Sierra. Els dibuixos i puntes seques que Laura Albéniz va fer per a les Elegías de Marquina es van exposar l’any 1935 a les Galeries Syra de Barcelona i es van editar dins la col·lecció de luxe La Cometa de Gustavo Gili. En la dècada de 1930 va participar en la primera exposició col·lectiva d’il·lustradors de les edicions de La Cometa a les Galeries d’Art de la llibreria Catalònia i l’any 1944 va exposar a les Galeries Dalmau dibuixos i pintures que havia fet a Sevilla. Es pot trobar obra de Laura Albéniz al Museu de Montserrat i al Museu d’Art de Sabadell. Consta que, en la col·lecció del Foment de les Arts Decoratives, l’any 1920 es conservava un cartell de l’exposició de l’any 1911 al Faianç Català.

–Alberich i Escardívol, Montserrat: (Barcelona, 1912 – 1973) va ser una artista mecanògrafa que va desenvolupar una tècnica artística molt personal basada en el seu domini de la mecanografia. L’any 1929, amb només 17 anys, va presentar al Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de Barcelona un Quixot mecanografiat per ella mateixa que incloïa 26 il·lustracions realitzades amb la seva tècnica personal. Per a realitzar les seves “pintures dactilogàfiques” utilitzava cintes entintades de diversos colors (es diu que fins a dinou) i polsava preferentment les tecles de la m minúscula i els punts, amb major o menor intensitat segons li convenia per tal d’obtenir matisos. El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) conserva una obra seva que representa la façana de la catedral de Barcelona. A la Biblioteca de la Universitat Harvard es conserva una de les seves il·lustracions del Quixot.

Façana de la Catedral de Barcelona (MUHBA)

–Albert i Paradís, Caterina: Més coneguda com a Víctor Català (L’Escala, 1869 –1966), escriptora, folklorista, pintora, il·lustradora i escultora. Autora de la novel·la Solitud (1905), una de les obres literàries cabdals del modernisme. 

–Albertina: Magnífica i famosa col·lecció de més de 200.000 gravats i 18.000 dibuixos dels artistes més famosos del món, com Rubens, Dürer, Rembrandt, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Ticià, etc., fundada a Viena al final del segle XVIII pel duc Alberto de Sajonia-Teschen, gendre de l’emperadriu Maria Teresa (1738-1822).

–Albertípia: 1. Nom que es va donar a la fototípia per haver estat inventada per Albert, de Munic. 2. Es diu d’un procediment per mitjà del qual es trasllada un clixé fotogràfic a una placa de vidre coberta de cromat de potassa, la qual, impressionada per la llum, es pot tenyir com una pedra litogràfica per mitjà del corró i la tinta crasa i donar proves impreses.

–Albor: Part jove de la fusta, situada entre l’escorça i el duramen.

–Àlbum: Llibre en blanc, que sol estar apaïsat, i amb escativanes al llom per poder col·locar-hi fotografies o altres materials que tinguin cert gruix. En general, llibre en blanc i amb una bona mida destinada a recopilar més imatges que text. / Llibre imprès amb les il·lustracions impreses per separat perquè el client les col·loqui al seu lloc. Els més reconeguts són els “àlbum de cromos”, on els cromos se solen vendre per separat i el client ha d’emplenar tots els cromos de l’àlbum. / A l’antiga Roma, taula enguixada on s’escrivien les disposicions oficials o els anals amb els successos principals de l’any.

–Album amicorum: Llibre de records, on se sol consignar aquells fets que un considera més notables a la seva vida. Diari íntim. També àlbum amb fotografies familiars.

–Álbum Caligráfico Universal: Col·lecció de mostres i exemples de caràcters d’escriptura europees i orientals/decorat amb orles dibuixades a la ploma per Nicanor Vázquez; text i cal·ligrafia d’Eudald Canibell; escriptures gravades sobre pedra per Ángel Gimferrer, Alejandro Cardunets, Víctor Beckers… [et al.]. Ed. J. Roma, Barcelona, 1901.

–Àlbum de cromos: És un llibre amb seccions delimitades on cal enganxar-hi els cromos d’una col·lecció determinada. Els cromos es venen generalment en sobres o paquets tancats, de manera que el comprador no sap quins s’hi trobarà. La forma d’empaquetar-los és totalment automatitzada i es basa en processos informatitzats que garanteixen una distribució aleatòria i equivalent dels cromos en sobres. Panini, el major editor mundial d’àlbums de cromos, afirma que la seva empresa produeix un nombre igual de tots els cromos per a cada col·lecció. A la pràctica, però, pot passar que un col·leccionista hagi de comprar-ne un gran nombre de paquets per a poder completar l’àlbum, ja que obté molts cromos repetits. Per a solucionar aquest inconvenient, els col·leccionistes sovint els bescanvien o compren a altres col·leccionistes, ja sigui en privat o per mitjà de clubs de col·leccionistes de cromos, de forma presencial o per Internet.

–Àlbum de mostres Abadal: Àlbum factici fet (ca.1800) per Ignasi Abadal i Guirifau que aplega les estampes xilogràfiques utilitzades com a mostres de la impremta de la família Abadal de Manresa, les matrius xilogràfiques de les quals estan datades entre la segona meitat del segle XVII i finals del segle XVIII. Abadal i Morató, Pere, ca. 1630-1685, grav. ; Abadal i Fontcuberta, Josep, ca. 1660-1749, grav. ; Abadal i Fontcuberta, Pau, 1663-1729, grav. ; Abadal i Serra, Andreu, ca. 1706-1778, grav. ; Abadal i Guirifau, Ignasi, ca. 1750-1813, grav.

–Album Pintoresch-Monumental de Catalunya: aplech de vistas dels més notables monuments i paisatjes d’aquesta terra acompanyadas de descripcions y noticias históricas y de guias pera que sían fácilment visitats, és una edició luxosa promoguda per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, publicada entre 1878 i 1879 en entregues mensuals. Es tracta d’un volum de gran format il·lustrat amb heliogravats de notable qualitat acompanyats de sengles textos explicatius, escrits per diferents experts en el monument o l’indret descrit.

Es pot veure i llegir al dipòsit digital de documents de la UAB.

–Àlbum de retalls: Volum en què s’adhereixen retalls de premsa relatius a un fet o esdeveniment. A les editorials, per exemple, s’arxiven per aquest mitjà les recensions i anuncis de les obres públiques.

–Àlbum de viatge: Llibre en què el viatger pren notes, redacta les seves impressions i on adhereix fotografies o altres documents dels països i llocs visitats

–Albumen: Vegeu “blanc d’ou”.

–Albúmina Vegeu “clara d’ou”.

–Alça: 1. Reforç que es col·loca sota algunes de les zones del paper que coincideixen amb les zones amb més textura i foscor d’un tac, perquè es marquin millor que d’altres amb una talla més fina o clara. 2. Tros de paper que es col·loca a sota un gravat o element tipogràfic o en el timpà d’una màquina d’imprimir, per tal d’assolir un correcte nivell d’impressió.

–Alcabala: Tribut antic que es pagava al fisc. / També un impost antic de circulació sobre béns arrels i mobles que eren venuts i permutats. Els trobarem en arxius històrics.

–Alcabalatori: 1. Llibre que recollia les lleis i les disposicions referents a la manera de repartir i de cobrar les alcabales. 2. Llista o padró per al repartiment i el cobrament d’alcabales.

–Alçada: 1.Distància des de la base del paral·lelepípede tipogràfic fins a la superfície de l’ull. Tb es diu Alt real, Alçada de la lletra, Alçada tipogràfica. L’alçada d’una lletra impresa, sigui majúscula o minúscula, és la distància del peu al capdavant, és a dir, de la línia base a la línia d’ascendents. L’alçada d’un gravat, quadre, caixa de composició o pàgina és la distància entre el peu i el cap. Fer alçada: comptar fulls de paper i agrupar-los en grups de cinc (quadernet) o de vint-i-cinc (mà). Aquesta feina es feia antigament de manera manual a la secció de les fàbriques anomenada ‘Comptador’.

–Alçada de caràcter: Distància entre els extrems inferior i superior d’un caràcter imprès.

–Alçada de columna: Distància que hi ha des de la part superior fins a la inferior d’una columna. Normalment coincideix amb l’alçada de la caixa de composició, excepte a les columnes curtes o l’alçada de les quals és inferior per correspondre a una pàgina amb blanc de peu.

–Alçada de la caixa d’escriptura: Dimensió vertical de la zona on s’escriurà.

–Alçada de l’ E: Model per a la determinació del cos de la lletra. L’alçada de l’ E (e versal o majúscula) es pren com a model del mesurament de les lletres majúscules per trobar el cos de la lletra de què es tracti.

–Alçada de la majúscula: espai vertical que ocupa una lletra versal impresa en el sentit de dalt a baix.

La línia base (4 a la figura) és el punt de partida sobre el qual jeu el cos principal dels caràcters. La línia mitjana (3 a la figura) delimita l’alçària de les minúscules i també es coneix com alçària de la x o ull mitjà (6 a la figura). Per damunt d’aquestes dues línies hi ha la línia d’alçària de majúscules (2 a la figura 21) i la línia d’ascendents (1 a la figura), que en algunes famílies coincideixen i en altres no. Finalment, també tenim la línia de descendents (5 a la figura), que no necessàriament ha de guardar una relació de simetria amb la línia d’ascendents.

–Alçada de la x: Alçada de l’ull mitjà de les lletres, és a dir, de les que no tenen astes ascendents ni descendents. Tb es diu altura de la z. L’alçada de la x correspon a l’ull mitjà de les lletres, ocupat per les vocals, per les consonants que no tenen astes i pels anells de les lletres que tenen asta: a, e, i, o, u, c, m, n, b, d, p, q. L’alçada de les versaletes sol depassar lleugerament l’alçada de la x. L’ull de caràcter depèn de l’alçada de les lletres de caixa baixa. No tots els tipus tenen la mateixa altura dull mitjà.

–Alçada de l’ull: Alçada que assoleix cadascuna de les lletres d’una font. L’ull de les lletres pot tenir altures diferents, per exemple, són més petits els ulls de lletres que només consten d’ull mitjà, sense banyes. En alguns tipus, algunes lletres minúscules amb astes ascendents són més altes que les majúscules, com sol succeir en alguns tipus pal sec.

–Alçada de pàgina: 1. Distància entre el tall de cap i el de peu d’una pàgina de paper. 2. Dimensió vertical de la caixa de composició, que s’estableix en un nombre determinat de línies del cos principal de composició, comprenent el foli si és explicatiu.

–Alçada del text: Dimensió vertical de l’espai dedicat a cadascuna de les pàgines a contenir text.

–Alçador: 1. Operari d’enquadernació que alça els plecs per enquadernar. 2. Operari que en les impremtes penjava el paper imprès perquè s’assequés. Alçar: Posar en roda els plecs impresos d’un volum i treure un per un els de cada signatura per formar amb ells els exemplars d’un llibre. Alçat: reunió per ordre de tots els plecs que formen l’obra abans de procedir a la seva enquadernació. Per comprovar l’alçat, és a dir, assegurar-se que aquesta operació s’ha realitzat correctament, l’enquadernador es fixa en el número de la signatura, si la porten els plecs, o bé al número o senyal que es col·loca al llom de cada plec, en escaleta. L’alçat es pot fer manualment a l’enquadernació manual, però a la industrial, en què es manegen molts exemplars, es fa per mitjà de màquines.

–Alçadora: És una màquina en fase de post impressió, amb estacions receptores de plec. Per col·locar els quadernets que componen un llibre a l’ordre en què seran enquadernats. Al final del procés s’obtenen publicacions enquadernades.

–Alcalí: Es diu d´un paper que no és ni àcid ni neutre i que té el valor de PH entre 7 i 10. Un paper alcalí no tindrà cap problema amb les tints.

–Alcalinitat del paper: Es produeix quan el paper absorbeix humitat, s’afebleix, polvoritza i és atacat per bacteris i fongs.

–Alcalinització: Aplicar una substància alcalina només quan es dipositi entre les fibres, incrementar el pH del paper i actuar com a reserva alcalina capaç de protegir la cel·lulosa del paper dels processos d’hidròlisi àcida.

–Alçar: Part de la construcció del llibre. Vegeu “alçat de plecs”.

-Alçar la forma: Treure la forma de la màquina després del seu ús. És el contrari de la “imposició”.

–Alçària de la caixa d’escriptura: Dimensió vertical de la superfície escrita.

–Alçat: Operació que consisteix a reunir i ordenar els quaderns perquè puguin ser enquadernats.

–Alçat de plecs: Part de la construcció del llibre. Es diu així a col·locar els quadernets plegats uns damunt dels altres, de forma ordenada. Per comprovar visualment que estan ordenats, en imprimir els fulls es deixa una marca al llom del quadernet. Vegeu “registre d’alçat”. / Agafar un quadernet de cadascuna de les muntanyes.

–Alcogravat: Tècnica indirecta de gravat calcogràfic. La diferència fonamental entre l’alcogravat i altres procediments basats en la utilització d’àcids mordents per obrir talles a la làmina resideix en el tipus de substància protectora emprada. La tècnica de l’alcogravat consisteix a realitzar un dibuix amb pinzell, sobre la superfície metàl·lica desgreixada, mitjançant una solució de Betum de Judea en pols barrejada amb acetona o alcohol etílic. Aquests productes actuen com a vehicles del betum i tenen la propietat de l’evaporació immediata. Un cop acabat el dibuix, es cobreix la planxa amb una capa de vernís de laca i es passa un cotó impregnat en ‘white-spirit’ —dissolvent obtingut per destil·lació del petroli—. El ‘white-spirit’ no afecta la laca però dissol el betum de Judea, de manera que les zones de la imatge queden desprotegides del vernís i, en ser exposada la làmina a l’acció de l’àcid mordent, atacarà el metall en aquestes zones. L’efecte resultant és una imatge construïda a base de taques i, per tant, d’un caràcter pictòric accentuat.

–Alcohol: Compost orgànic. Se sol conèixer amb aquest nom l’alcohol etílic o etanol. Es classifiquen pel nombre de radicals alcoxi (primaris, secundaris, terciaris), pel nombre i grups hidròfils de la seva molècula (mono alcohols, polialcohols) o pels enllaços senzills o múltiples a la molècula (saturats, no saturats). Se sol utilitzar en restauració (al costat de l’amoníac), en “dissolució”, com a dissolvent de substàncies orgàniques (cola, vernís) o resines viníliques. Vegeu “neteja de taques”.

–Alcohol isopropílic: Alcohol que s’afegeix a la solució de mullat per reduir les tensions de superfície.

–Alcorà: Llibre sagrat dels musulmans. La denominació Alcorà prové de l’àrab Qur’an, que significa ‘lectura’, ‘recitació’.

–Alcover Sellas, Josep: Barcelona, 1895-? Pintor i dibuixant litògraf de la primera meitat del segle XIX. Realitzà estudis artístics a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, a l’Acadèmia Baixas i en el Cercle Artístic. Es va especialitzar en el dibuix d’arts gràfiques. Participà en diverses exposicions col·lectives barcelonines. Entre altres, il·lustrava etiquetes de productes comercials.

–Aldaz, Josep📕 : Era la simpatia convertida en recercador de llibres. En tenia molts i ben escollits. Col·leccionava llibres d’història i de literatura clàssica i moderna. Els llibreters el volien i el dolien, primer perquè era bon comprador i segon perquè amb la seva simpatia i bonhomia aconseguia llibres al preu que ell volia.

–Aldí: D’Aldo Manuzio, impressor venecià (1449-1515), o relacionat amb ell o amb algun membre de la seva família. Vegeu Ferro Aldí i Estil Aldí.

–Aldina: (edició): Així s’anomenaven les obres impreses per la il·lustra família dels Aldo, que va treballar durant lasegona meitat del segle XV i la primera del XVI, elevant la tipografia que va crear a Venècia en un art d’un mestratge insuperable. Aquestes edicions són avui raríssimes i tots els bibliòfils i grans biblioteques paguen sumes enormes per obtenir-ne alguna. Entre les més importants sortides dels seus tallers hi ha’Virgilio’. imprès el 1501, i una ‘Divina Comèdia’, el 1502, en què Aldo Manuzio va utilitzar per primera vegada el caràcter inclinat, anomenat Cursiva o Itàlica, imitant, segons es creu, l’escriptura de Petrarca. I sense oblidar una
de les millors enquadernacions de la història, l’incunable Hypnerotomachia
Poliphili. del 1499.

–Aldine 401: Aquest abecedari, publicat per la foneria Bitstream, és una versió de
la Bembo de Francesco Griffo, una de les tipografies romanes antigues més
importants juntament amb la Garamond. La seva aparença transmet una formalitatcaracterística d’aquest estil que contrasta amb la calor i la informalitat
cal·ligràfica de les cursives.

–Aldridge, Alan (1938 – 2017) : Influent dissenyador i artista anglès representant del Pop Art. El seu estil, reconeixible immediatament, va seguir el disseny a la dècada del 60. Va editar i il·lustrar un famós llibre amb les cançons de The Beatles (The Beatles Illustrated Lyrics, 1969). Va ser director artístic d’algunes col·leccions de llibres de la famosa editorial londinenca Penguin Books.

–Aldus: Dissenyada per Hermann Zapf el 1954 per a la fosa Stempel, aquesta tipografia estava pensada al principi per complementar la Palatino. Aquesta fos creada originalment per ser emprada en titulars i aplicacions d’exhibició però en mides petites era massa gruixuda per a blocs de text. Per això l’Aldus estava dissenyada per complir aquesta funció sent més lleugera i estreta encara que, amb el temps també la Palatino va guanyar popularitat com a tipus de text. El seu nom prové del gran editor i impressor venecià del segle XVI Aldus Manutius.

–Aleatorietat: Manca de seqüència o ritme entre dos elements diferents, que es dona per un sistema que permet l’atzar i la relació del qual és nul·la o imperceptible. Té lloc de forma desordenada o com la impossibilitat de predir un resultat a causa de la forta presència d’un component fortuït involucrat; pot presentar-se a l’aparença accidental d’una composició (vegeu action painting) o com un caprici irracional a la narrativa (realisme màgic, surrealisme).

–Alefat: Sèrie ordenada de les lletres hebrees.. Tb Alifat.

–Alegret, Adolf: Impressor de Tarragona que va editar la Historia de Tarragona de l’arqueòleg Bonaventura Hernández i Sanahuja i a qui es deu un estol de publicacions periòdiques de matís liberal i republicà (El Nivel, El Municipio, La Unión, El Ferrocarril, La Provincia i El Francolí) totes de la dècada de 1890.

–Alegret i Colom, Marià 📕:Inicià l’activitat impressora a Figueres cap a 1876 fins 1912, sent el darrer impressor del XIX a Figueres, amb 42 títols. Estampava publicacions periòdiques, La Concentración o L’Almogàver, publicacions oficials i compendis geogràfics com Guia de Figueras y pueblos del Ampurdán comprendidos en su partido judicial de Ramon Noguer i Bosch i algun tractat agrícola com Breves indicacions sobre el cultivo de la cepa americana de Lluís M. Jordi Álvarez l’any 1891.

–Alemany: Paper que s’utilitza en litografia per reproduir un dibuix a la pedra o a la planxa litogràfiques.

–Alemany, Ma. Àngela, viuda Pina📕 : Entre el 1827 i el 1846, aproximadament, la impremta de Tomàs Pina treballava habitualment per a les diferents institucions públiques i religioses de la vila (Vilanova i la Geltrú). A partir d’aleshores el peu canvia per “Impr. de la Viuda e hijo de Pina”. Mare i fill, però, no es van avenir i van separar-se.

El 23 de juny de 1848 la vídua va associar-se amb Josep Pers i Ricart i va imprimir el primer número del Diario de Villanueva. L’acord es feia, de fet, entre les dues vídues, però com que la de Pers, Gaietana Ricart Grau, no sabia escriure s’atorgà directament al fill Josep Pers i Ricart. El pacte fou per a dos anys i Àngela hi aportà el capital, i Pers cinquanta duros equivalents a una tercera part del valor de l’estoc de la llibreria. Dels beneficis, durant aquests dos anys, Pina se’n quedarà les dues terceres parts i Pers l’altre terç, i quan s’acabi el termini la vídua li retornarà els 50 duros que havia avançat. El peu diu: “Imp. de la V. de Pina y Comp”. La vídua, com abans el seu marit, va seguir treballant per a totes les entitats vilanovines, entre elles el gremi de marejants. Paral·lelament, el seu fill, Jacint, s’instal·là pel seu compte i treballà fins el 1863.

–Alena: Punxó d’acer proveït de mànec que serveix per foradar, cosir i repuntar la pell.

–Àlep: Nom que rebien els caixonets d’una roda.

–Alerta: Vegeu “reclam”.

–Alet: 1. Peça de fusta de pi pinyoner col·locada sobre les cordes de la roda hidràulica que sostenen els davanters del calaix. 2. Tapa de fusta que es posava en les rodes hidràuliques per cobrir els calaixos.

–Alexie: Dissenyada per Roland John Goulsbra el 1994, aquesta tipografia que emula la lletra d’un nen va ser publicada juntament amb l’Agrafie a la Take Type Library de Linotype després de participar al Linotype’s International Digital Type Design Contests (Concurs Internacional de Disseny de Tipografia Digital de Linotype). L’Alexie es pot considerar com una extensió de l’Agrafie afegint-hi les minúscules ratllades i els números representats per pals.

–Alfa: Paper fet a base de fibres d’espart, molt consistent i útil per a impressions de qualitat.

–Alfa i omega: Nom de la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec, que signifiquen el principi i la fi de totes les coses.

–Alfa cel·lulosa: Tipus de fibra de cel·lulosa molt suau.

–Alfabet: Conjunt de signes gràfics d’un codi de comunicació (no han de ser només lletres). / En tipografia, conjunt de signes, lletres i xifres, ordenats, pertanyents a un tipus de lletra. Es poden desar en una “caixa de tipus”, en una “pòlissa tipogràfica” o en una “calaix d’impremta”.

–Alfabet Bilbao: Dissenyat per Alberto Corazón el 2000 per a l’ajuntament de Bilbao, suposa un intent de normalització de l’anomenada “lletra basca”, sintetitzant en un sol tipus de lletra totes les formes característiques d’aquest estil. La intenció d’aquest projecte, impulsat per l’ajuntament i per BILBAO Ría 2000, era utilitzar-la en el sistema de senyalització urbana de la ciutat, dotant-la d’un sistema eficaç i clar i, alhora, aconseguir un element d’identitat urbana. En la recerca de l’origen i l’essència de la lletra basca, Alberto Corazón va bussejar als arxius, especialment a l’etnogràfic de Baiona, amb l’objectiu d’analitzar els tipus de lletra emprats des del segle XII. Es va començar a utilitzar en algunes esteles funeràries gravades en pedra o a la fusta, en mobles populars. Al principi va ser coneguda com a ‘escriptura romànica’ per ser una interpretació una mica lliure que els ebenistes van fer del tipus d’escriptura emprat a les esglésies romàniques, i va anar evolucionant fixant-se els traços més característics d’aquest estil. Com que es tracta d’una escriptura utilitzada per a inscripcions, només té els caràcters majúsculs. La lletra basca es va començar a utilitzar de forma extensa i generalitzada a la retolació comercial a mitjans del segle XX i per això la resposta de l’ajuntament, creant aquesta tipografia sòbria i elegant que assumeix la llarga tradició popular del País Basc oferint-la a més de manera gratuïta i desinteressat.

–Alfabet castellà: Alfabet de la llengua castellana, que té 27 lletres: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, Ñ, O, P, Q , R, S, T, U, V, W, X, I, Z. La “ch” i la “ll” ara mateix no es prenen com una sola lletra, sinó dues, de manera que l’ordenació alfabètica de les paraules ha canviat (abans les paraules que començaven per “ch” i “ll” anaven després de la que començaven per “c” i “l”, i ara s’ordenen dins d’aquestes lletres).

–Alfabet català: L’alfabet català és la variant de l’alfabet llatí usada per a escriure la llengua catalana. Consta de les 26 lletres de l’alfabet llatí, algunes de les quals poden ser modificades per diacrítics. Actualment l’alfabet es compon de vint-i-sis lletres, més sis dígrafs (conjunts de dues lletres que representen un sol fonema).  A més a més de les lletres, hi ha tres signes diacrítics: l’accent greu (`), l’accent agut (´) i la dièresi (¨), i alguns caràcters especials com el guionet (-) i el punt volat (·) de la ela geminada.

–Alfabet espanyol: Se sol prendre com a sinònim d’alfabet castellà, per ser el castellà la llengua oficial i majoritària a Espanya. Tot i això, a Espanya hi ha altres llengües “cooficials” que tenen algunes lletres diferents, com la “ce trencada”, que ja no es fa servir en castellà però segueix utilitzant-se en el català.

–Alfabet llatí: Procedent de l’etrusc i grec. Va ser el primer que es va ordenar en un sistema de signes al segle VIII a.C.

–Alfabet mono-espaiat: Els alfabets mono-espaiats o no-proporcionals són aquells en els quals tots els seus caràcters mantenen el mateix ample, tot expandint o condensant-los per ajustar-los a l’espai establert.

–Alfabet de la mort: Holbein, l’any 1523-26, va dibuixar i va gravar en xilografia una sèrie de vinyetes representant diverses escenes en què apareix la mort. Aquesta obra s’ha publicat en infinitat d’edicions i formats i es considera una obra d’art única en la tècnica del gravat. Porta també el nom de Dansa Macabra.

–Alfabètic: Vegeu ‘ordenació alfabètica’.

–Alfabetització Digital: És l’habilitat d’un individu per a dur a terme tasques en un ambient digital. Amb “digital” ens referim a la informació representada en forma numèrica i utilitzada per les computadores i “alfabetització” inclou l’habilitat de llegir i interpretar els textos, sons i imatges (mèdia), reproduir dades i imatges a través de la manipulació digital a més d’avaluar i aplicar nou coneixement adquirit per les comunitats digitals.

–Alfabetització Digital Crítica: Habilitat per a comprendre críticament i àmpliament els mitjans digitals i les seues implicacions socials, econòmiques i polítiques. Transcendeix l’ús instrumental i informacional dels dispositius i planteja interrogants sobre el rol i els efectes de la massificació dels dispositius digitals en la societat actual. Conjunt d’habilitats que faculten el fet de qüestionar la suposada neutralitat de les tecnologies, analitza els problemes derivats del protagonisme que han adquirit els mitjans digitals i busca identificar cursos d’acció alternatius.

–Alfabetització visual: Habilitat per generar i captar missatges d’índole gràfica, a través de la traducció d’idees i conceptes a un sistema de grafismes, en teoria més universals, i que requereixen menys recursos educatius, culturals i comunicatius per poder ser descodificats per qualsevol tercer. El terme deriva de l’anglès literacy, que fa referència a la capacitat de llegir i escriure, i és un procés indispensable en el disseny gràfic que implica el desenvolupament d’imatges i referències culturals d’acord amb llenguatges socialment consolidats.

–Alfabetitzacions múltiples: El Consell de la Unió Europea defineix l’alfabetització múltiple com la comprensió, utilització i avaluació crítica de diferents formes d’informació, inclosos els textos i imatges, escrits, impresos o en versió electrònica. Aquesta perspectiva integra la lectura i l’escriptura amb les competències digitals i mediàtiques, i subratlla la necessitat que els estudiants tenen de buscar, discriminar críticament i produir informació en els distints formats i suports que hi convergeixen.

–Alfabets simplificats: Durant el segle XX hi va haver diverses propostes per aconseguir un alfabet universal basat en la forma més pura de la lletra, sense adorns i on no hi hagués distinció entre majúscules i minúscules per tal d’aconseguir la màxima funcionalitat.

–Alfacel·lulosa: Cel·lulosa sense impureses, lignina o àcids orgànics. S’utilitza per fer papers i cartolines d’alta qualitat.

–Alfanumèric: 1 Combinació de caràcters alfabètics llatins i números indoaràbics que, encara que no constitueix un sistema d’escriptura independent, és emprat en aspectes relacionats amb tecnologia per a múltiples funcions. 2 Recurs emprat per generar noms de marca particulars com ara 7up , 3 M , 7-eleven, Xbox 360. La seva creació ha d’estar justificada i ser prudent, tenint en compte que no es poden pronunciar de la mateixa manera en altres idiomes i que la seva adaptació és més restrictiva.

–Alfarda: Antic impost en regnes cristians a jueus i moros. / Antic cànon per a l’ús de l’aigua. Es troben a fitxers.

–Algaravia: Escriptura o llenguatge inintel·ligible.

–Àlgebra de Boole: Sèrie de regles que regeixen les relacions i operacions entre valors lògics; és a dir, entre fets que es poden representar per “zeros” i “uns”. Les operacions lògiques fonamentals són: AND, OR i NOT. Amb aquests circuits lògics bàsics es fan circuits més complexos, com ara l’ALU (Unitat Aritmètico-Lògica).

–Algol: Barcelona : Enric Tormo, [1947]. Només publiquen un núm. Fundada per: Joan Ponç i Joan Brossa ; col·laboradors: E. Tormo, J. Mercadé i F. Boadella, etc. Ed. de 100 exemplars numerats , sobre paper fil Guarro, més 10 de col·laborador
Resum: Revista cultural d’avantguarda de la que només se’n publicà un número a Barcelona el 1947. Inclou textos de Joan Brossa i Arnau Puig i il·lustracions de Joan Ponç, Jordi Mercadé i Francesc Boadella. Fou continuada per Dau al Set.

–Algorisme: Una sèrie formalitzada d’operacions que s’usa per solucionar un problema matemàtic o lògic (o un problema de qualsevol tipus analitzable en termes numèrics i lògics); per exemple: Un algorisme de recerca és el conjunt d’operacions que permet buscar una seqüència concreta dins d’un grup.

–Algrafia Neologisme amb què es designa la litografia realitzada sobre planxa d’alumini, la superfície del qual ha estat prèviament tractada amb un granejador de boles. L’alumini és receptiu al dibuix realitzat amb tinta grassa, però com a la resta de procediments litogràfics, cal fixar-lo mitjançant acidulació, aplicant àcid fosfòric barrejat amb una dissolució de goma aràbiga en aigua. En línies generals, la diferència bàsica entre l’algrafia, la zincografia i la litografia sobre pedra rau en la naturalesa del suport d’impressió, però no en la tècnica. Per aquest motiu, s’aconsella en catalogació substituir els termes d’algrafia o zincografia per la dada del suport acompanyada del nom específic de la tècnica litogràfica emprada –per exemple: alumini, litografia a llapis–. És certa, però, la incoherència etimològica que suposa l’expressió litografia sobre zinc o litografia sobre alumini, ja que la seva arrel procedeix del grec lito que significa pedra. Tot i això, el vocable litografia designa un conjunt de tècniques que en principi es van executar sobre pedra i, amb el temps, han acabat aplicant-se també a suports alternatius. Com passa amb el gravat calcogràfic —que es pot fer sobre un metall diferent del coure— o la serigrafia —on la pantalla pot ser d’un teixit sintètic o metàl·lic i no exclusivament de seda—, el significat del terme litografia transcendeix la naturalesa del suport.

–Alianza internacional de editoriales independientes: Red internacional de 980 editores en el mundo a favor de la bibliodiversidad.

–Aliàsing: 1. L’aliàsing en estadística, processament de senyals, grafismes per ordinador i disciplines afins, és l’efecte de distorsió, amb senyals continus diferents que es tornen indistingibles quan es fa mostratge digital. 2. Hi ha un aliàsing especial que produeix l’efecte Moaré. 3. En informàtica i particularment en infografia, l’aliàsing és un artefacte gràfic característic que fa que en una pantalla certes corbes i línies inclinades presentin un efecte visual tipus “serra” o “graó”. L’aliàsing és produeix quan es prova de representar una imatge amb corbes i línies inclinades en una pantalla o imatge, però que a causa de la resolució finita del substrat resulta que aquest és incapaç de representar la corba com a tal, i per tant aquestes corbes es mostren a la pantalla dentades, compostes per petits esglaons (píxel).

Exemple d’aliàsing d’una lletra ‘A’ en Times New Roman. Esquerra: amb aliàsing, Dreta: amb anti-aliàsing.

–Aliatge: 1. Barreja de metalls amb què es fonen els tipus d’impremta, les regletes i lingots i el material de linotípia, monotípia i d’altres sistemes de composició. 2.Proporció en què han entrat els diferents metalls de què està composta la lletra d’impremta. El material que es fa servir s’obté amb un aliatge de plom, antimoni i estany. El plom serveix perquè la fusió sigui més fàcil. L’estany per endurir i evitar l’oxidació i l’antimoni per donar més resistència al material.

–Aliatge de metall per a cossos majors: 60% de plom. 25% d’antimoni i 15% d’estany,

–Aliatge de metall per a lletres petites: 55% de plom, 33% d’antimoni i 12% d’estany,

–Aliatge de metall de linotip: 84% de plom, 13% d’antimoni i 3% d’estany.

–Aliatge de material de blancs: 75% de plom, 20% d’antimoni i 5% d’estany.

–Alienació: Transmissió formal, voluntària o no de la custòdia o propietat de documents.

–Alifat: El conjunt de caràcters d’una escriptura basada en l’escriptura aràbiga, ordenats en l’ordre corresponent a l’idioma de què es tracti, de manera similar a com es fa amb els alfabets llatí ciríl·lic o similars. El nom “alifat”, lleument diferent d’alfabet es deriva, igual que aquest de les primeres lletres amb què s’inicia: alif, (ba), ta…

Un alifat pot especificar o no les diferents formes de cada caràcter (els seus al·lògrafs).

–Alimentació: Introducció del paper, en fulls o bobines, a la màquina perquè rebi la impressió.

–Alimentació amb bobines: 1. Alimentació d’una màquina rotativa. 2. Denominació utilitzada per distingir les màquines impressores o transformadores del paper que treballen amb paper continu o rotlle, a diferència de les que imprimeixen o transformen paper en plecs o fulls.

–Alimentació amb fulls: Alimentació amb plecs.

–Alimentació amb plecs: Alimentació d’una premsa de plecs.

–Alimentador: Zona on es col·loca la pila de fulls en una impressora, que després la màquina agafa per portar a la zona d’impressió. La manera com la màquina agafa els plecs de l’alimentador i la mida d’aquests, diferencia els uns dels altres: “plec a plec”, “d’escala”, “de llençol”, “de bobina”, “de braç” o “d’aspes”. / Part de la plegadora que porta el paper a la zona de plegat. 2. A les fàbriques de paper, dispositiu que permet el pas del paper fins arribar a una talladora. 3. Alimentadora: Aparell a què s’acobla la cinta perforada que fa funcionar la linotípia automàticament.

–Alimentador automàtic: Instrument mecànic per introduir els plecs a la premsa d’imprimir.

–Alimentador d’aspes: Alimentador de la premsa Minerva. Vegeu “Minerva “.

–Alimentador automàtic de documents: O ADF (Automatic Document Feeder) és un accessori integrat en diverses impressores multifunció, màquines de fax, fotocopiadores i escàners.

–Alimentador de braç: Vegeu “Minerva”.

–Alimentador d’escala: Vegeu “alimentador de llençol”.

–Alimentador de llençol: Alimentador de gran capacitat per a recollir plecs de grans fulls.

–Alimentar la premsa: L’alimentadora de paper aixeca els fulls mitjançant aspiradors diminuts i els desplaça a través d’una sèrie de rodets, cintes transportadores o llits d’aire. L’impressor pot ajustar la velocitat d’alimentació de paper, de manera que els fulls arribin a la vora de l’agafador amb 15 mm d’espai per a les pinces. La velocitat d’alimentació està controlada i es relaciona amb la velocitat a què s’entinten els rodets. La mida de la planxa i, per tant, la del paper que es pot imprimir depèn de la circumferència del cilindre d’impressió. L’amplada del full és determinada per la longitud del cilindre. Com més gran és el cilindre, més gran és la seva circumferència i, com a resultat, més llarga és la planxa. Com més llarg és el cilindre més ampla és la planxa.

–Alineació: 1. Manera com es distribueixen els tipus mòbils i les imatges dins d’una caixa d’impressió. Si retolarem a mà, és millor col·locar els tipus centrats, ja que aquí és on més pressió farem.2. Malgrat que el text justificat accentua la llegibilitat en el paper, en un entorn digital se sol evitar ja que les condicions de visualització poden ser molt diverses i, per tant, resulta molt difícil controlar l’espai entre les paraules. Per la seva banda, les alineacions a la dreta i centrada dificulten la lectura i es reserven per a textos breus. La centrada, per exemple, s’utilitza típicament per a textos curts d’una grandària gran que introdueixin conceptes o idees clau. Per a textos extensos, l’alineació més recomanable en un entorn digital és l’alineada a l’esquerra. Cada línia comença en el mateix punt, la qual cosa fa que la lectura i l’escaneig visual ràpid resultin fàcils.

–Alineació per la base: Vegeu Parangonació.

–Alineació decimal: Alineació de quantitats prenent com a element de referència la coma decimal, de manera que les parts senceres i les decimals parteixen de la coma i s’allarguen cap a l’esquerra i la dreta, respectivament.

–Alineació decimal automàtica: Funció automàtica dels programes de tractament de textos i de compaginació per la qual cosa les quantitats, amb decimals o sense, queden alineades de manera que les unitats coincideixin en sentit vertical.

–Alineació forçada: És una versió de la justificada. S’ofereix als programes de composició i, com el seu nom indica, consisteix a dividir l’espai entre paraules de manera uniforme, forçant els vocables a adaptar-se a la línia fins que s’arriba a un mínim per defecte o fins que el dissenyador premeu la tecla Return. Resulta evident   que   pot   tenir   conseqüències     visuals     desastroses     i     amb     prou     feines     té     cabuda     en     la     composició     de     llibres.

–Alineació horitzontal: Situació d’una o més parts d’un text en determinada posició de manera que les més desalineades es distingeixin de les que ocupen la posició normal del text.

–Alineació per la dreta: Vegeu Bandera per l’esquerra.

–Alineació per l’esquerra: Vegeu Bandera per la dreta.

–Alineació de marca: Estratègia que busca centrar els esforços de tot l’equip de producció, comunicació i direcció d’una empresa per establir o reconnectar el personal amb la visió, la missió i els valors d’aquesta. Aquestes activitats no s’han de conformar només d’elements de comunicació interna o de l’assignació d’un rol a la barreja de màrqueting, sinó que també han de promoure la lleialtat a la marca.

–Alineació vertical: Situació d’una o més parts d’un text en determinada posició de manera que les més sagnades es distingeixin verticalment de les que tenen la mesura normal del text

–Alineador: Dispositiu de la linotípia que ajusta automàticament paraules a esquerra, dreta o centre. Tb es diu Centrador hidràulic.

–Alinear: Disposar elements gràfics d’acord amb la situació d’altres que es prenen com a referència a la pàgina. Horitzontalment es poden alinear caràcters seguint la línia base, il·lustracions, blocs tipogràfics, etc., i verticalment es poden disposar línies o altres elements gràfics de manera que comencin o acabin de manera uniforme.

–Alinear les lletres: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Alinear les línies: Vegeu “correcció tipogràfica”.

–Alitzarina: Principal ingredient per al pigment de “rossa” o “alitzarina”. / Pigment fet amb aquesta planta.

–Aljamia: 1. Escriptura d’una llengua romànica que gràcies al paper ha estat transcrit en cal·ligrafia aràbiga o en hebreu. 2. Nom que antigament donaven els moros a les llengües romàniques. 3. Nom aplicat als escrits en llengües romàniques i en caràcters hebreus o àrabs.

–Allargament: 1. Prolongació dels traços de les lletres tant de manera espontània (per raó de la velocitat) com de manera artificiosa (per estètica). 2. Propietat d’estirar-se que té un paper en provocar-li una determinada tracció. Si la tracció es superior a la seva resistència es trenca. En proves de laboratori es la característica que serveix per a determinar la seva resistència. 2. (a causa de la humitat) Canvi de dimensions d’un full de paper en mullar-se; les dimensions del paper augmentaran més a la direcció transversal que a la direcció longitudinal de les fibres.

–Allargament de paper: deformació que pateix una tira de paper quan se’l sotmet a una tracció. En altres paraules, és l’augment de la longitud que experimenta la tira de paper a la direcció en què s’aplica la força. La determinació de l’allargament està íntimament relacionada amb la resistència a la tracció i gairebé sempre es realitza simultàniament mitjançant un dinamòmetre. La dada que s’obté així és l’allargament que pateix fins al trencament, és a dir, la deformació de la tira de paper en el moment del trencament. L’allargament en el moment del trencament s’expressa ordinari en percentatge respecte a la longitud inicial de la tira.

–Al·legació: Al·legat extraordinari, imprès, amb el qual de vegades se substitueixen els informes orals de les parts litigants als plets.

–Al·legacions en dret: Són impresos de caràcter jurídic en què es mostren les al·legacions o argumentacions de cadascuna de les parts d’un plet. Són característiques del segle XVII, es tiraven pocs exemplars en impremtes que solien tenir privilegi per fer-ho.

–Al·legat: Document on s’exposa un argument. / Document legal on l’advocat fonamenta les raons legals del que defensa.

–Al·legoria: 1. En pintura, representació d’una entitat abstracta (un sentiment, un vici…) mitjançant un personatge o animal simbòlic. 2. Van ser molt utilitzades des de l’antiguitat clàssica i moltes han arribat fins als nostres dies pràcticament inalterades en la seva forma.

–Allegre, Francesc: Va ser un destacat humanista espanyol que, encara que no va encaixar completament amb els ideals de l’Humanisme italià, va deixar una empremta important a la història literària i cultural de Catalunya al segle XV. Nascut a Barcelona durant la segona meitat d’aquest segle, Allegre va combinar la passió per les lletres amb la tasca pública com a cònsol i tresorer reial de Catalunya a Palerm. El seu llegat perdura, sobretot, pel comentari monumental a les Metamorfosis d’Ovidi, una obra que va aconseguir transmetre tant la riquesa de la tradició clàssica com la moralitat cristiana que prevalia en el seu temps. Un altre aspecte fonamental del llegat de Francesc Allegre és la seva contribució al desenvolupament de la impremta a Catalunya. Els llibres d’Allegre, com l’edició de les Metamorfosis i la Passió de Jesucrist, van ser impresos pel cèlebre impressor Pere Miquel, cosa que subratlla la importància de la producció literària a la ciutat de Barcelona aquests anys. La presència d’aquestes obres a les impremtes catalanes va permetre que les seves idees arribessin a un públic més ampli, consolidant la difusió de l’Humanisme a la regió.

–Al·leluia: 1. Plec que conté un nombre indeterminat d’imatges de motiu religiós per ser retallades i utilitzades a les festivitats pietoses. 2. S’editaven en forma de cartell, és a dir, un plec imprès per una cara. Contenia representacions cal·ligràfiques o xilogràfiques. Evoluciona al llarg dels segles cap a un producte editorial didàctic.

–Alliance Graphique Internationale (AGI) és una associació de més de 500 dissenyadors que treballen al camp del disseny gràfic, en constant expansió. Els seus membres procedeixen  casi 50 països i l’admissió es realitza mitjançant la nominació dels membres de l’AGI i l’aprovació d’un jurat internacional anual. L’objectiu de l’organització és fomentar el desenvolupament del disseny gràfic —en el seu sentit més ampli— mitjançant les seves activitats educatives, esdeveniments públics i la inspiradora laboral creativa, la docència, l’escriptura i les conferències dels seus membres.

–Alliberar del corró: Dispositiu que permet de girar contínuament i lliurement el corró d’una màquina d’escriure, conjuntament amb el paper, i possibilita d’escriure en qualsevol línia diferent de les que permet el moviment discontinu del corró abans d’accionar aquests mecanisme.

–Allisador: Estri d’enquadernació per arrodonir llibres amb un mànec que presenta en buit la forma del llom del llibre.

–Allisadora: 1. Part de la màquina plana per a la fabricació de paper que consisteix en una sèrie de cilindres de ferro superposats a pressió a través dels quals passa el paper en el procés d’allisat. 2. En la producció de paper a mà, l’element de fusta o pedra de superfície molt suau que es feia servir per eliminar l’aspror a les dues cares del paper tot fregant-les amb una forta pressió. També es dona aquest nom a la persona, generalment una dona, que feia servir aquest estri. En la producció industrial, màquina ( també anomenada llisa) que serveix per allisar la superfície del paper.

–Allisalloms: Màquina per allisar lloms.

–Allisament: Operació que permet eliminar la rugositat superficial del paper mitjançant pressió.

–Allisar: 1. Eliminar qualsevol plec o arruga del material. / En enquadernació cal allisar el material del cos del llibre abans de cosir-lo. 2. Sotmetre el paper o el cartró a tractament mecànic per millorar l’acabat i la lliura de la superfície o uniformar-ne el gruix. 3. Aplanar bé cada foli, suprimint-ne contorns i plecs, abans d’enquadernar el volum.

–Allisat: 1. Operació que consisteix a reduir les irregularitats d’una superfície per diferents mètodes mecànics (amb martells, cilindres…). / En restauració, és un procés més estètic que necessari per a la conservació. Hi ha diverses maneres de realitzar-la. Es pot aprofitar la humectació (per immersió, mitjançant brotxa, esponja o atomitzador, aerògraf, vapor, entre paper humit, polvoritzat ultrasònic…). Després de la humectació s’ha de realitzar el fixat, mitjançant pressió (amb premses o planxes impermeabilitzades, material assecant i amb fulls antiadherents pel mig, com el ‘reemay’; també es pot utilitzar la taula de succió) o mitjançant tensió (col·locant el material sobre una superfície plana resistent a l’aigua sobre la qual s’aplica adhesiu a les vores, com èter de cel·lulosa o midons). Els èters de cel·lulosa i midons són barats, innocus i reversibles. De la mateixa manera es poden fer tractaments locals com l’allisat amb planxa calenta, o un full gofrat amb secants encunyats a les zones de relleu. 2. Operació d’acabat de l’enquadernació en rústica que es realitza al llom per aplicar la coberta.

–Al·literació: És un recurs literari amb efecte sonor creat per la repetició, volguda o no, d’uns mateixos sons, sovint al començament de dos o més mots consecutius o situats a intervals curts. Poden ser vocàliques o consonàntiques. Es pot utilitzar com una figura del llenguatge per crear efectes poètics, retòrics, musicals o humorístics. És un recurs sonor antic i molt freqüent en textos del llatí clàssic

–Al·lusió: Figura retòrica que consisteix a insinuar una mica de manera indirecta mitjançant l’ús d’una paraula, imatge o obra. Fa servir referències culturals com a recurs narratiu per contextualitzar un missatge i així associar-se amb una càrrega simbòlica, rendir un subtil homenatge o fer un comentari irònic. A diferència de l’al·legoria, aquesta és més clara i té una connotació directa que no requereix cap interpretació.

–Alma Mater: Expressió que empraven els poetes llatins per designar la Pàtria. Actualment s’empra per a assenyalar la Universitat.

–Almagest: Tractat d’astronomia i de problemes geomètrics escrits pel grec alexandrí Ptolemeu l’any 140 dC. El nom d”Almagesta’ es va deure a la traducció àrab, ja que primitivament Ptolemeu la va titular ‘sintaxi matemàtica’. Aquest llibre va ser imprès per primera vegada en llatí, l’any 1515, a Venècia, no publicant-se el text grec, que no es coneixia, fins a l’any 1538, a Basilea, per J. Walder.

–Almanac: Llibre o fulletó que conté el calendari anual, distribuït per mesos, amb dades astronòmiques, actes religiosos i civils, articles, notícies, efemèrides, contes, anècdotes, curiositats, receptes entreteniments, horòscop, consells per a la salut, cites cèlebres, etc .

–Almanac reial: 1. Edició anual francesa, del segle XVIII. Com que estava emparat per la Casa Reial, se’ls feien belles i cares enquadernacions (fins a l’arribada de la Revolució Francesa). 2. Contenien tota la informació administrativa del regne. Sovint estan bellament enquadernats.

–Almàssera: 1. Molí d’oli. 2. Dipòsit per a guardar-hi el paper.

–Almela i Vives, Francesc: Vinaròs (Baix Maestrat), 9 de novembre de 1903 – València, 24 de setembre de 1967. Fou poeta, periodista i erudit. Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de València i es graduà en ciències històriques. Milità, en un principi, en les files nacionalistes per a la unitat de la llengua catalana (presidí l’entitat Nostra Parla fins a la dictadura del 1923) i col·laborà en la fundació de la revista Taula de Lletres Valencianes i després la dirigí. En la dècada de 1930, a través de la revista literària setmanal Nostra Novel·la, difongué l’obra de més de cinquanta escriptors valencians (1930-1931). Publicà poesia (1928-1955), teatre (1931-1954) i novel·la (1930). El 1932 firmà les Normes de Castelló. El 1933 entrà a treballar a l’Ajuntament de València com a tècnic al Museu d’Etnografia i Folklore fins que fou nomenat director de l’Arxiu Municipal; el 1935 ho fou del Centre de Cultura Valenciana, i el 1937 entrà com a membre a l’Institut d’Estudis Valencians, creat per la Generalitat com a paral·lel a l’Institut d’Estudis Catalans.

–Almohade: Es refereix a l’art produït durant l’etapa d’aquesta dinastia Bereber (Amazic) al nord d’Àfrica i al sud d’Espanya entre el 1130 i el 1269. En enquadernació, el paper va començar a substituir el pergamí. La decoració solia tenir motius geomètrics. El “Tesaurus d’Art i Arquitectura” parla d’un bon exemplar d’enquadernació d’un manuscrit de l’Alcorà del 1256, ja amb decoració amb or, però no especifica quin ni on.

Alcorà almohade amb enquadernació posterior (s. XIII-XIV)

–Alnagagliubilnalinginginarmikiussarum’assassukik: Títol d’un diari que es va publicar a Groenlandia i que equival a la nostra llengua a ‘Notícies importants de totes les coses’. Consignem aquesta paraula només a títol de curiositat tipogràfica, ja que segurament és la més llarga que s’ha fet servir per a la premsa.

–Àloe: Goma treta de les plantes del mateix nom.

–Alònim: Paraula derivada del grec (‘alls’, un altre; ‘onoma’, nom), amb la qual es designa un llibre publicat amb un nom divers del que té l’autor. No s’ha de confondre amb Anònim, ja que aquesta paraula vol dir Sense nom. És el contrari d’Autònim, és a dir, llibre publicat amb el nom de l’autor.

–Alós-Moner i de Dou, Ramon d’: (Barcelona, 1885 – 1939) fou un erudit i bibliotecari historiador de la cultura. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i fou alumne d’Antoni Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans, on va fer amistat amb el seu company d’estudis Lluís Nicolau d’Olwer. El 1906 organitzà l’exposició del llibre català al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Des del 1907 va actuar com a secretari-redactor de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 1918 va ingressar a l’Institut d’Estudis Catalans del qual en va ser secretari general des de la destitució d’Eugeni d’Ors el 1920 fins a la seva mort, l’any 1939 i va representar-lo a les reunions de la Unió Acadèmica Internacional i del Comitè Internacional de Ciències Històriques.^[3] També fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Va centrar les seves investigacions en dos personatges catalans del segle xiii: el teòleg místic Ramon Llull, i el teòleg i metge Arnau de Vilanova. També va estudiar el contemporani Dante Alighieri,^[3] i també va aportar un seriós estudi sobre la figura i les llegendes medievals de Sant Jordi, en el qual es publica un text inèdit medieval de finals del segle XIV- principis del segle XV.

–Alpha: En programes de còmput, es designa així el canal addicional que determina la possible transparència dels píxels que formen una imatge digital. Aquesta característica només es presenta en alguns tipus de fitxer d’emmagatzematge (com ara GIF, TIFF i PNG). És possible ajustar el seu valor a un editor d’imatges ràster, on alpha 100% es referirà a una representació d’opacitat total, mentre que alpha 0% serà una imatge totalment transparent.

–Alpresa del Río, Francisco: (Sevilla, 1900 – Barcelona, 1970), conegut artísticament com a Frank Alpresa, va ser un dibuixant i gravador andalús, instal·lat des del 1911 a Barcelona. Entre 1920 i 1924 residí i treballà a Nova York, on tractà Ismael Smith. De nou a Barcelona dibuixà a les revistes satíriques “Pakitu” i “Papitu“. S’instal·là des 1929 a 1932 a Palma, i d’aquella època data ja algun bon cartell cinematogràfic seu (El Diablo blanco, 1930). Formà part molt activa del Sindicat de Dibuixants, i col·laborà a diverses revistes amb acudits normalment implicats en curs de la guerra: “Higia”, “Criticón”, “Amic”, “Moments”, “Trincheras”, i especialment a “Meridià” i “L’Esquella de la Torratxa”. També tingué una notable actuació com cartellista. Tanmateix l’aspecte més personal de la seva obra es canalitzà, a partir de 1945, a través de l’ex-libris, gènere en el que disposà de molta més llibertat creativa, que traduí no sols a través de dibuixos reproduïts en fotogravat sinó també sovint amb gravats a l’aiguafort. Va ser figura prominent de l’activa Asociación de Ex-libristas de Barcelona, i del VI Congrés Europeu d’Ex-libris, que se celebrà a Barcelona (1958).

–Alsina, Pere “El Morenet”📕 : 174 Fill únic d’uns comerciants del Mercat de la Boqueria, va heretar un petit capital i la propietat d’una taula de queviures. Es va enredar en males jugades a la Borsa i ho va perdre molts diners. Sovintejava la llibreria d’en Palau a Bonsuccés i es va fer devot dels llibres, a més a més s’havia format llegint els clàssics i va escriure versos. Era inteligent i podia parlar de tot. Per ampliar la seva biblioteca corria per tot arreu: drapaires, encants, portals, etc. Sempre regatejant, feia ofertes miserables, però no parava de comprar. Amb “El Sevillano” tenia grans discussions, sempre trobava els preus molt alts i feia tot el possible per endur-se el que l’interessava a preus baixos i després se n’ufanava. Del “Sevillano” va aconseguir a molt bons preus les obres completes de Moratín, una bella edició de La Academia, amb làmines i ricament enquadernada i moltes obres estampades per Sancha, Cano, Impremta Reial, etc., i una col·lecció de llibres en miniatura preciosos. Mostrava els trofeus amb orgull. Es va voler associar amb en Palau, però aquest no el va deixar, pensava que el benefici no era suficient per a dos.

–Alsina i Munné, Ermengol:  (Barcelona, 1889-1980). Enquadernador i fotògraf aficionat català. Va ser un relligador i enquadernador de prestigi, mestre d’Emili Brugalla, entre d’altres.

El 1909, després d’haver estudiat a l’Escola de la Llotja, va guanyar una beca del Círculo Ecuestre de Barcelona, que li va permetre anar a París i viatjar per Alemanya i Londres. Les enquadernacions resultants d’allò après durant els dos anys que Alsina Munné va passar a l’estranger van ser exhibides i guardonades a la VI Exposició Internacional d’Art celebrada a Barcelona l’any 1911. Aquestes peces es conserven actualment a la Reserva de la biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Alsina Munné va retornar a París, però el 1914 va tornar a Barcelona on va ser nomenat Mestre del Taller d’Enquadernació Artística de l’Escola d’Arts i Oficis i Bellas Arts de Barcelona, on va ser mestre d’un dels enquadernador més reconeguts del segle xx, Emili Brugalla. Va ser també director del Conservatori de les Arts del Llibre, secció de l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona, de l’any 1956 fins a la seva jubilació al voltant de 1959.

Entre 1911 i 1914, va ser editor artístic d’Editions d’Art H. Piazza, feina que reprendria novament el 1919, coincidint a partir de 1921 amb Brugalla, a qui Alsina va animar perquè anés a París per completar la seva formació.

Més tard, ja a Barcelona, ho va ser de l’editorial Domènech, també col·laborant com a il·lustrador, i amb la qual va editar la Biblioteca de Grandes Maestros. En la dècada de 1930, va ser director artístic de Gustau Gili, on va dirigir les edicions La Cometa i Armiño.

–Alt contrast: Diferència alta entre colors clars i foscos en una imatge.

–Alt real: Alçada, al paral·lelepípede tipogràfic.

–Alt relleu: Tècnica decorativa que s’utilitza en enquadernació. / Tècnica per realitzar gravats que després s’utilitzaran per tintar amb planxes en fred o en calent al volant de daurar. 2. Relleu esculpit en què les figures representades sobresurten considerablement del fons pla, malgrat que no ho fan completament, de manera que l’escala de profunditat resulta aproximadament igual a la de les altres dues dimensions. 3. Relleu d’un dibuix, lletra, etc. , provocat en el paper fent-li pressió una vegada situat entre un element mascle i un element femella; s’obtindrà un millor resultat si el paper està poc encolat i és de fibra llarga.

–Alta resolució: Nivell alt de precisió amb què una imatge digital o impresa és capaç de representar els detalls de la imatge original. Així, doncs, una resolució de tipus alt utilitzarà un nombre també alt de línies per mil·límetre o un nombre elevat d’elements d’il·lustració com a tècnica específica per representar aquesta imatge.

-Altadill Teixidor, Antoni, escriptor i propagandista cabetià (Tortosa 1828-Barcelona 1880). Personatge molt conegut dins el món literari barceloní de mitjan segle XIX, signà moltes de les seves publicacions amb el pseudònim Antonio de Padua i publicà en castellà un gran nombre d’obres tant de novel·la com de teatre i reculls poètics. Fou membre del grup redactor del setmanari cabetià La Fraternidad, dins el qual col·laborà també en la redacció de Almanaque Democràtico para el ano bisiesto de 1864. Partícip del corrent de pensament positivista i racionalista del grup, n’evidencià les influències en la novel·la Barcelona y sus misteriós (1860), on seguí els models francesos de Sue i Hugo, que va ser editada amb litografies d’Eusebi Planas. En la seva joventut va ser secretari de Narcís Monturiol i viatjà a Amèrica per recaptar diners destinats a l’experiència de l’Ictíneu. El desembre del 1868, va escriure una història de la revolució de Setembre i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Durant la Primera República Espanyola, fou governador de Guadalajara i Múrcia.

–Altell: A les fàbriques antigues, lloc on es penjava el paper perquè s’assequés.

–Alter ego: Identitat paral·lela creada de forma complementària a la duna persona o personatge entès com a original o natural. En llatí significa “l’altre jo” i és un terme utilitzat en analitzar obres de literatura i història; també és un recurs narratiu emprat en teatre o cinema, i constitueix un trop en historietes, on és comú que els personatges tinguin més identitat.

–Alteració: Canvi que realitza un autor al text ja compost. / Canvis produïts en un material respecte del moment de la seva fabricació. En restauració cal analitzar aquestes alteracions per estudiar si s’hi ha d’intervenir o no. Vegeu “factors del deteriorament”.

–Alteració de la fusta: Produïda per fongs cromògens la principal característica dels quals és el canvi de coloració de la fusta sense destruir la seva estructura llenyosa.

–Alteració del paper: El paper pot patir diferents alteracions. Les més comunes són les taques (partícules de pols i brutícia ambiental, humitat, tatxons, fongs, excrements, oli, greix, cinta adhesiva, restes d’adhesius, tints naturals com el cafè o el vi…), la deformació (arrugues , plecs, ondulacions), el trencament (esquinçament, tall), la pèrdua de fragments, la pèrdua de la capa superficial (descamacions, dissolució parcial,..), i la d’elements gràfics (alteració cromàtica per exposició a raigs UV , difusió de les tintes, arrossegament de les tintes, descamació, dissolució, taques de greix, groc de vernissos, sulfuració o oxidació del blanc de plom…), adhesió (per humectació intensa) i desadherència (enlairament de les capes del cartró ), pèrdues (per causa humana, animals bibliòfags, tinta ferroglàfica).

–Alteració material: Qualsevol transformació del text original d’un document efectuada sobre el suport propi. L’alteració material pot consistir en una raspadura de lletres o paraules substituïdes per altres; un esborrall del text escrit, especialment per rentat amb aigua o un mordent; una ratllada d’una o més paraules, o una addició als espais en blanc.

–Alternança: Vegeu Alografia.

–Alternar a la premsa: Tirar i donar tinta alternativament a la premsa els dos companys, per tal de repartir així el treball corporal.

–Alternatives estilístiques: Formes alternatives de glifs integrades en una tipografia. Per exemple, el conjunt bàsic pot incloure una “a” de dos nivells, mentre que una “a” d’un sol nivell apareixerà al conjunt d’alternatives estilístiques. Aquests caràcters alternatius es poden activar mitjançant funcions OpenType.

–Altés, Raimunda: Impressora a Barcelona a la segona meitat del segle XVIII. Signava les seves impressions amb el seu nom propi, darrere del qual afegia la seva condició de vídua, sense especificar de qui ho era, encara que pel cognom i la cronologia de la seva producció, és possible que fos la vídua, o la germana, de José Altés (1739-1773). Impressions seves són: Explicació del jubileu de l’anus [sic] sant, amb la declaració del seu valor, requisits i manera fàcil per a les seves diligències (1776) de Joan Victorià Pérez de Aragón i Vida de Santa Genoveva de Brabant (1785).

-Altés i Aguiló, Francesc Xavier (Barcelona, 1948 – Monestir de Montserrat, 2014) fou un monjo del Monestir de Montserrat, expert en litúrgia, bibliografia i història. Nascut en la família dels impressors Altés de Barcelona, inicià la seva vocació religiosa al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius el 1968, fent-hi la professió simple el febrer de 1970 i la solemne el 25 d’abril de 1976. Mentrestant, es llicencià en Teologia el 1977, especialitzant-se en litúrgia.

En agost de 1979 va entrar al monestir benedictí de Montserrat, on fou ordenat sacerdot el 1987. Del 1980 al 1984 fou responsable del taller d’enquadernació i del 1986 al 1988, director de la biblioteca del Monestir. Des del 1982 també fou conservador de la Secció de Llibres del segle xvi i des del 1983 membre de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics.

–Altés, Impremta i editorial: Aquesta impremta tingué cura d’alguns volums de la biblioteca bulbeniana. Els darrers anys del segle XIX era al carrer d’Elisabets, núm. 11, després va canviar de local vàries vegades. Va crear l’editorial a la dècada dels anys 20. Cap els anys 1933-1936 havien editat més de dos-cents títols, tots en català. Van editar la col·lecció Publicacions de “La Revista” amb més de 150 obres entre 1915 i 1936, amb assaigs sobre diferents temes (literatura, art, política, cinema, música), monografies històriques i especialment, poesia, teatre i narrativa curta. Altres col·leccions foren Lirics Mundials, , Artistes Catalans Contemporanis, Escrits polítics, estudis Socials, etc. Les Publicacions de “La Revista” viuen una segona etapa a partir de 1950, quan passant a mans d’Editorial Barcino.

–Altes, baixes i versaletes: Les diferents altures que presenten les lletres d’una font, i que es poden relacionar amb la denominació lingüística de majúscules i minúscules, s’anomenen caixes.

A més de les caixes altes (majúscules o versals) i baixes (minúscules), una font pot oferir una tercera caixa molt utilitzada en el món de l’edició: les versaletes.

Diferències en les proporcions entre caixa alta, versaletes (al mig) i caixa baixa. A la part inferior, versaletes falses. Noteu la diferència d’amplada dels glifs i l’espessor (en blau) dels traços (Font: J.Alcaraz.)

–Altes llums: En arts gràfiques, la zona més blanca d’una imatge. Vegeu “blanc”.

–Altisent i Balmas, Aurora: (Barcelona, 1928 – 2022) fou una pintora, dibuixant i escultora catalana. L’any 1956 fa la seva primera exposició individual, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Presenta obres, totes elles dins de la figuració, que manifesten ja les característiques que seran habituals en la seva producció artística. En pintura, expressió netament planimètrica. Anirà evolucionant cap a una difícil simplicitat en les formes, així com la línia va adquirint protagonisme. A partir del 1972 empra el dibuix, de línia molt depurada, quasi en exclusiva, per donar expressió a la seva nova concepció estètica. Reprodueix espais de la ciutat de Barcelona en tot detall, esdevenint cronista del que l’envolta. Els seus dibuixos, en les seves exposicions a la Sala Gaudí de Barcelona, donen lloc als llibres Barcelona tendra i Botigues de Barcelona, amb texts d’Alexandre Cirici i Pellicer, i Salons de Barcelona amb texts de Josep Maria Carandell, tots ells dissenyats per Toni Miserachs. Com a il·lustradora ha publicat a l’editorial La Galera, Tusquets Editors, Edicions 62, Editorial Teide, Editorial Onda, Edicions Proa, Editorial Regàs, Sd Edicions, RqueR Editorial, Lunwerg i Editorial Lumen.

Llibreria Porter d’Aurora Altisent

–Altmetrics: Es presenten com les noves mètriquesalternatives a les a bastament utilitzades com són el factor d’impacte de les revistes i els índexs personals de citació com l’índex h. El terme altmetrics va ser proposat el 2010, com una generalització de les mètriques a nivell d’article, i té les seves arrels en l’etiqueta (Internet) o hashtag de Twitter #altmetrics. En català, tot i que podria ser correcte parlar d’almètrica o alt-metria, s’ha optat per emprar la forma anglesa altmetrics. Malgrat que les altmetrics són sovint considerades com una mètrica sobre els articles, es poden aplicar també a les persones, revistes, llibres, sèries de dades, presentacions, vídeos, repositoris de codi font, pàgines web, etc. Les altmetrics d’una obra o d’un article van més enllà del seu nombre de cites, cobreixen altres aspectes del seu impacte, com són el nombre de bases de dades i de coneixement que la refereixen, les seves visualitzacions, les seves descàrregues, o les seves mencions en els mitjans de comunicació social i en els mitjans de notícies.

–Altressí: 1. Petició addicional en una demanda judicial. 2. És una paraula que significa “a més d’això”. Va ser molt usada en assumptes jurídics per afegir peticions després de la principal.

–Aluda: Pell de xai o de cabrit adobada amb alum, usada per a fer guants, bosses, cobertes de llibres, etc.

–Alum: 1. Mineral cristal·lí. Serveix com a conservant de l’engrut, com a adober per a pells o com a mordent per a pintura. / Afegit a l’engrut, dona colors més vius als “papers a l’engrut”. / Aigua sobre un material, serveix perquè la pintura de l’estil “a l’aigua” es pugui tintar sobre qualsevol superfície, ja que prèviament se li ha fet una capa d’alum. L’alum és tòxic, així que cal manipular-lo en un lloc airejat i amb instruments que no seran utilitzats per a altres menesters. 2. Sulfat doble de potassi i d’alumini, alum de roca, que serveix per clarificar la cola animal i, de passada, fa de mordent.

–Alum Segarra, Felip📕: Amb el seu germà havia tingut un quiosc de diaris i llibres al vestíbul del Teatre Espanyol. D’allà pararen al carrer Escudellers. Es dedicava al ram de papereria, però coneixia bé el comerç del llibre, car els anys de pràctica hi eren. Alguns diumenges posava parada a Sant Antoni.

–Alumà, Josep: firma un sol cartell durant la guerra civil. Alguna vegada ja hem recordat l’estranya peripècia d’aquest cartell, que segons Fontserè (1) va ser esbossat per Lluís Garcia Falgàs, dibuixat a mida definitiva per Lluís Perotes i firmat per Josep Alumà. Potser no va anar ben bé així, però segons aquest relat, la firma li va estar a punt de costar la vida… En tot cas, Josep Alumà és un cartellista de llarga trajectòria, que fins a l’esclat de la guerra fa diversos cartells notables per a espectacles de teatre, pren part a les campanyes electorals d’Esquerra Republicana o anuncia productes comercials, com el xampany Calixtus. A més de fer els típics cartells de carrer que ens ocupen majoritàriament en aquest blog, també va fer notables ‘showcards’ o cartells d’interior, molt sovint amb tècniques serigràfiques a cura de l’empresa Publicolor. El coneixement de la vida i l’obra d’Alumà —a qui, com molts autors d’aquesta llista, trobem esmentat amb solvència al llibre d’Enric Jardí, El cartellisme a Catalunya i que és citat de manera esparsa a les memòries de Fontserè— és ara més fàcil gràcies a l’article que li va dedicar Maria Isabel Marín a la revista del Reial Cercle Artístic. Maria Isabel Marín: “Josep Alumà Sans, cartellista i pintor”, Cercle, època III, 1-2, abril-setembre 2009, p. 9-14. Es tracta d’una panoràmica completa d’aquest autor important, a qui algun dia caldrà dedicar una monografia i una exposició.

–Alúmina: Òxid d’alumini que com un àcid feble actua com a matèria encolant.

–Alumini: Làmina molt fina d’alumini que s’anomena erròniament ‘paper’.

–Aluminografia: Procediment d’impressió litogràfica mitjançant planxes d’alumini.

–Alvarez, F., enquadernador i ratllador i sindicalista a Barcelona (segle xix). Va formar part de la constitució del Consell interí de la Unió d’Obrers Noògrafs i Branques Annexes. Fou

elegit secretari econòmic de la junta que sortí del Congrés constitutiu del ram dels noògrafs,

celebrat el 13 d’octubre del 1872.

–Álvarez, Joaquim📕 : En la seva targeta de visita es llegia: ” Joaquín Álvarez. Hemerotólogo,,,” Què volia dir? Doncs que era emmagatzemador de diaris endarrerits. Però també va col·leccionar llapis, tallapapers, insígnies, monedes, medalles commemoratives, felicitacions nadalenques, segells, postals, cromos, menús ‘banqueterils’, etiquetes, etc. En fi, tota mena d’objectes o de paper imprès que, de prop o de lluny, tinguin relació amb els periòdics o sigui un reclam publicitari d’aquests. Una col·lecció estranya era la d’incendis, els tenia tots, des del d’un fogó de cuinar, fins al d’un Liceu, un Principal o un “Siglo”, retallats amb gran cura del Diario de Barcelona, enganxats en quaderns i ordenats per dates. De periòdics en tenia una col·lecció formidable, potser la millor que existia en exemplars primitius, del segle XVII en endavant, d’Espanya i de fora. La darrera activitat va ser la filatèlia, que va ser una de les col·leccions de segells més notables del país.

–Álvarez, Maria📕: La seva mare ja tenia botiga a Escudellers que després passà a la Rambla de Santa Mònica on ara hi és ella, una mica més calmada que la mare i darrere un taulell menut al costat de les finestres de l’establiment, asseguda en un seient de boga, talment com si fes mitja.

–Álvarez Brugués, Lluís: Pintor i dibuixant, nat a Vic l’any 1878. A Barcelona fou deixeble del pintor Borrell. Es dedicà a la il·lustració, al cartellisme i als anuncis comercials, treballant ensems per a diverses editorials barcelonines. Va realitzar alguns exlibris.

–Alvèol: Cavitat petita gravada a la superfície de coure de les formes o cilindres d’impressió en gravat al buit, on es diposita la tinta que es transfereix al paper en la impressió. Tb es diu Cel·la.

–Alzamora Group: L’any 1900 en Pere Alzamora i Michel, amb 22 anys, funda La imprenta Olotina. Des de 1910 adaptà el negoci a la fabricació de caixes de cartó- L’any 1933 va comprar una Miehle, una de les màquines més avançades de l’època. El 1949, el fill. Pere Alzamora i Carbonell, començà a fer petits treballs a la impremta i va aprendre l’ofici de litògraf. El 1951 mor en Pere Alzamora i Michel i el seu fill, Alzamora i Carbonell, amb només dinou anys i l’ajuda de la família es fa càrrec del negoci i ampliant-lo amb la fabricació de caixes de cartó i continuant amb la impremta. L’any 1961 es van traslladar a un nou edifici al carrer del Pou de Glaç, adequat a les noves màquines, moltes d’elles especialitzades en el ‘packaging’ de cartó. El 1976 van adquirir l’empesa d’arts gràfiques de Barcelona, Aria, S.A., dedicada a la impressió de paper i van ampliar el mercat cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’any 1984 creen, dedicada exclusivament als embalatges de cartó. Cap als anys noranta l’empresa es deia Alzamora Arte Gráfica i seguint la política d’especialització, aposten pel sistema d’impressió òfset d’estoigs, caixes plegables, expositors, PLV, displays i altres productes fabricats amb cartó, pasant a Alzamaora Packaging, S.A. El 2001 van crear Alpack Plastic, S-L-, dedicada exclusivament als processos de fabricació, manipulació i acabat de productes realitzats amb materials plàstics.

El 2004 es traslladen a una nova seu, a Sant Joan les Fonts, per encarar amb total garantia de qualitat i servei les solucions d’envasos de cartó. L’any 2011 van inaugurar el museu amb una àmplia col·lecció reflex de l’evolució de les arts gràfiques i els envasos de cartó al llarg de la història, sent la col·lecció privada més completa d’Espanya, amb peces que es remunten al segle XVII. L’any 2017 s’incorpora la quarta generació de la família, Patricia i Ferran Berga Alzamora, l’empresa s’internacionalitza i compra Novotipo, empresa de ‘packaging’ de Lisboa. El 2019 fan un pas endavant per a la sostenibilitat amb la solució LatClub, una innovadora i efectiva idea per al sosteniment de les llaunes d’alumini i no generar residus plàstics. El 2024 incorporen l’empresa anglesa Offset Print & Packaging a Alzamora Group i el 2025 celebren el 125è aniversari del què va ser un petit taller a Olot a convertir-se en referent europeu en packaging sostenible

 –Alzina, Joan Baptista:(Perpinyà, 1803 – 1883).
Impressor, continuador de l’obra del seu pare Joan Alzina. Són conegudes més d’una seixantena d’impressions seves, entre elles la continuació de “Le Roussillonnais”, fundat pel seu pare, la de l’Orde diocesà anual, així com la de “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales” fins a la seva fi, l’any 1837. La seva obra principal fou el “Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales”, del qual va imprimir quinze volums.

–Alzina, Joan: (Perpinyà, 1767 – Vernet, 1833) fou un impresor, llibreter i militant polític nord-català. El 1793 inicià els seus treballs com a impressor. Fundà “Le Roussillonnais”, petit almanac de gran difusió i continuà la col·lecció de l’Ordo diocesà. A més dels escrits locals i llibres en català i francès, Alzina aprofita la proximitat de Perpinyà amb Espanya per publicar escriptors i traduccions (François Fénelon, Pau i Virgínia …) al castellà. Va estendre el seu mercat a Catalunya del Sud, a Figueres i Barcelona i Girona, publicant diverses revistes i documents oficials napoleònics, així com el Catechisme catalan (1807). Vers 1811-12 s’establí a Barcelona formant part de la raó social J. Alzina i P. Barrera. En el període de 1814-1833 fou el cinquè editor francès en castellà. El 1823, va rebre el títol d’impressor del rei, va imprimir Le Publicateur des Pyrénées-Orientales i va editar les Poésies de François Boher. Al final de la seva vida no podia treballar sol i fou assistit pel seu fill Joan Baptista Alzina, qui finalment el va substituir.

–Alzina, Joan Baptista: (Perpinyà, 24 de juliol de 1803 – 24 de març de 1883) fou un llibreter i impressor rossellonès, carlista i reialista.

De ben jove va ajudar el seu pare Joan Alzina, a qui finalment va substituir en la impremta familiar després de la seva mort. Va ser un dels principals partidaris rossellonesos de Carles Maria Isidre de Borbó durant la Primera Guerra Carlina. Pel que fa a la política francesa és un legitimista, oposat als orleanistes. Continuà l’obra del seu pare, amplià el catàleg i crea diverses revistes, com el Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales. El 26 d’octubre de 1842, es va casar amb Josephine Parès, filla del diputat orleanista Théodore Parès, amb qui va tenir quatre filles. Es va retirar el 1866, substituït per Charles Latrobe i va morir a Perpinyà el 24 de març de 1833.

–Amades i Gelats, Joan: (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a ‘D’Ací i d’Allà’ o ‘Diario de Barcelona’, entre d’altres. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el ‘Costumari català’. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans. Un dels molts llibres que va escriure és ‘El Llibre segons el Poble (Neotípia, Barcelona, 1938), amb molta informació sobre el món del llibre.

–Amanerament: Manca de naturalitat i varietat a l’estil.

–Amanerar-se: Contreure l’escriptor el vici de l’amanerament.

–Amanerat: Dit de la composició pictòrica convencional i privada d’originalitat, basada en la imitació dels models.

–Amanidora: 1.Obrera que dona el paper moll a l’estenedora perquè el pengi a les cordes del mirador. 2. Treballadora que, en la fase d’estendre el paper, fa l’acció dita d’amanir. Amanir: acció de separar lleugerament uns pocs fulls de paper i passar-los a l’espit de l’estenedora, que immediatament els penja a les cordes del mirador per al seu assecatge.

–Amanir: Donar els fulls de paper moll a l’estenedora perquè els pengi a les cordes amb l’espit.

–Amanuense: Se sol anomenar així als “copistes” de l’Edat Mitjana (per a altres classes, vegeu “copista”). Eren un element important en la difusió del llibre abans de l’aparició de la impremta de tipus. A més de dedicar-se a copiar el text, era l’encarregat de fer certes preparacions al paper abans d’escriure. En el ms. “Patrc.5, f. 1v de la Staatbibliothek Bamberg” venen dibuixats els passos a fer: Als medallons petits, de dalt a baix, i d’esquerra a dreta es veu: s’esmola la ploma, s’escriu l’esborrany sobre tauletes de cera, es prepara el pergamí, es marca el plegat, es plega el pergamí i es fan els quadernets, es cusen els quadernets en un teler, es talla el bloc, es fan els tancaments. Als medallons grans es veuen com el còdex està finalitzat, i com s’utilitza per a l’ensenyament. Pel que fa a la seva àrea de treball, vegeu “escriptori”. 2. Persona que escriu a mà, al dictat o copiant. Nota: El terme amanuense a vegades s’aplica també al copista i a l’escrivent.

–Amarar: Embeure les fibres paperers tot aprofitant la seva absorbència; omplir-les d’aigua.

–Amasis: Dissenyada per Ron Carpenter per a Monotype, aquesta tipografia egípcia barreja la geometria amb un estil més humanista. Fins i tot les versions itàliques també estan relacionades amb les itàliques romanes o Old Style. El resultat és una tipografia amb una alta llegibilitat que funciona especialment bé a mides petites. Per això es converteix en una excel·lent opció per utilitzar amb impressores de baixa resolució i fax.

–Amatl: Els indígenes mexicans per als seus escrits utilitzaven diverses classes de paper fabricat amb les fibres de certes plantes tèxtils, la invenció de les quals s’atribueix als otomís, una de les primeres races que van poblar el país. Feien servir també pells de tigre o de cérvol, adobades i adobades. A la manufactura del paper seguien un procediment semblant a l’empleat pels egipcis en la fabricació de papir. Es feia del maguey, macerant algun temps en aigua les penques o tires, picant-les després per separar dels filaments la part carnosa. Lueo s’estenien per capes, impregnant-les de goma i pressionant-les fortament fins a quedar ben unides. Es feia també el paper de l’escorça d’un arbre anomenat Amacuitl, de cotó, de fibres del palmell Iczol i d’altres tèxtils. El nom d’Amatl va quedar comú per a ell, per a la matèria de què es feia i per als llibres. S’emprava no només per pintar els jeroglífics, sinó també per adorns i altres objectes. Hi ha alguns exemplars toscos i grossersi altres prims i llustrosos com la seda.

–Amatller i Costa, Antoni (Barcelona, c. 1851 -1910): Fou un empresari, fotògraf i col·leccionsta d’art català. Era fill del fabricant de xocolata Antoni Amatller i Ràfols (1812-1878). Després d’un viatge per d’un viatge d’estudis a França i Suïssa per a conèixer-hi les fàbriques de xocolata, el 1878 va muntar una nova fàbrica al passeig del Cementiri, 138, al Poblenou, equipada amb la maquinària alemanya i francesa més moderna.

Va combinar aquesta activitat amb el col·leccionisme i la fotografia. Era propietari de la col·lecció privada espanyola més important de vidre romà i vidre decorat. Fou membre de l’Association Belge de Photographie de Brussel·les i va obtenir molts premis de fotografia, tot destacant en el retrat i fotografia costumista. va fer reportatges dels viatges que va fer a Tànger, Egipte, París i viatjà amb l’Orient Express. En la pàgina del RCCAAC descrieu la col·lecció d’aparells, fotogràfics, Estampes, Miniatures, Numismàtica, Pintura, etc, etc.

–Amazon: Companyia nord-americana de comerç electrònic amb seu a Seattle (Washington). L’origen de la companyia es remunta al 1994, any que l’agent de borsa Jeff Bezos deixà el seu treball a Wall Street per iniciar una aventura en l’incipient món del comerç electrònic. A partir del 1995 emprengué l’elaboració d’una base de dades amb més d’un milió de llibres, que llançà a internet. Les primeres vendes es realitzaren amb una petita estructura al garatge de casa seva, on empaquetava les comandes que rebia. El negoci cresqué amb gran rapidesa: en vuit anys (2010-17) pràcticament triplicà beneficis, que aquest any superaren els tres mil milions de dòlars, mentre que el nombre d’empleats era de més de 500.000.

Una de les claus de la seva expansió ha estat les prestacions de la seva pàgina web, on, a més del catàleg, s’inclouen tota mena d’informacions al client, des de crítiques fins a consells de lectors, a més de recomanacions que permeten la interactivitat i la compra en qualsevol moment del dia.

–Amb frare: Tot imprès que té un frare, és a dir, que té una punta doblegada.

–Amb llençols tancats: Aquesta és la definició d’un llibre amb les vores de les pàgines sense tallar, tal com eren als números originals quan van sortir de la impremta. Sinònim de sense tallar, indica que el llibre no s’ha llegit mai [a vegades es poden llegir sense tallar res] i es considera un actiu valuós en el món dels col·leccionistes.

–Amb les orelles de gos: Pàgines de llibres doblegades pels cantons. Alguns lectors fan això per marcar el seu lloc al llibre.

–Amb serif: Són anomenades tipografies amb serif les que porten rematada als extrems. Tenen el seu origen a l’antiguitat, quan es tallaven en blocs de pedra. El tallador va desenvolupar aquesta tècnica per assegurar que les vores de les lletres fossin rectes.

–Amb tots els defectes (waf): Una descripció utilitzada principalment pels subhastadors i llibreters per descriure llibres que se sospita que són imperfectes. El terme s’utilitza per advertir al comprador que l’article no es pot retornar per cap motiu. En altres paraules, es ven “tal qual”. (With all faults).

–Ambient abiòtic: Lliure de microorganismes vius. Tb Ambient estèril.

–Ambientador: Aparell que regula i equilibra la humitat i la temperatura en l’emmagatzematge de determinats papers.

–Ambientar: Climatitzar un espai regulant-ne tant la humitat com la temperatura. Equilibrar un paper a les condicions necessàries per un bon emmagatzematge. Un desequilibri o un canvi brusc d’aquestes condicions poden influir en la pèrdua de planor del paper.

–Ambigrama : 1. Recurs gràfic que s’aplica a paraules, logotips o dibuixos que es poden apreciar de forma correcta tant en una posició natural, com quan són rotats 180°. De vegades es poden reflectir, entrellaçar o produir efectes tridimensionals amb els components. 2.Tota paraula o frase escrita que permet que, sobre aquesta, es facin dues lectures diferents, la segona lectura sol realitzar-se col·locant l’ambigrama de cap per avall, o davant d’un mirall. Per exemple, la paraula “ós” és un ambigrama dels que es diuen de simetria central. La paraula AMA és una altra paraula “ambigramàtica”, si la col·loques davant d’un mirall, segueixes llegint sense cap problema AMA, en aquest cas és un ambigrama. A banda de ser un entreteniment lúdic, ben sovint s’ha atribuït als ambigrames poders místics. Un bon exemple d’això és el que ens mostra la novel·la Àngels i dimonis de Dan Brown, en què els Illuminati empren ambigrames amb els quatre elements per marcar les seves víctimes.

–Ambigrama d’alteració d’espais: En aquesta categoria d’ambigrames, les lletres es troben al mateix espai en tots dos sentits, la qual cosa significa que una frase o paraula llegida de l’inrevés en serà una altra.

–Ambigrama d’espai reduït: Semblants als d’alteració d’espais, però sense espais. Solen ser bidimensionals.

–Ambigrama de reflexió: Són dissenys que, un cop reflectits en un mirall, permeten llegir la mateixa paraula o frase del sentit original.

Un cop reflectida aquesta imatge, es pot llegir el mot Wiki.

–Ambigrama en cadena: Sol ser un ambigrama d’una paraula ( o moltes) intercalades, de tal manera que es forma una cadena repetida. Les paraules s’uneixen de tal manera que allà on n¡’acaba una en comença una altra, Aquests ambigrames solen presentar-se en forma de cercle.

–Ambigrames naturals: Aquests ambigrames tenen lloc quan les paraules tenen una o més simetries pròpies dels ambigrames esmentats i són ambigrames sense necessitat de dotar-les d’una tipografia especial.

–Ambigrames Perspectius: Aquest disseny és més aviat un joc mental que no pas un de paraules. Consta d’un disseny asimètric que és llegit segons la interpretació que el receptor en doni.

–Ambigrames rotacionals: Són dissenys en què el mot és girat sense perdre’n el sentit de lectura en cap moment. Normalment. Es mostren en 1801, però també se solen emprar els 90º i el 45º.

–Ambigüitat: Es diu del llibre l’esperit del qual és incert i sense un veritable sentit.

–Ambivalent: paper que reuneix característiques adequades per la seva utilització en diferents aplicacions, sigui de dibuix o d’impressió.

–Ambre: Resina diterpènica d’espècies fòssils de coníferes. Antigament es feia servir per fer vernissos, però la seva duresa, dificultat de solubilitat i ser poc dúctil el converteix en un producte poc utilitzat avui dia. Per recrear l’efecte de l’ambre sobre una superfície sense arribar a fer-lo servir podem aprofitar altres productes que hi ha al mercat i que l’imiten, com ara el Mod Podge magic.

–Ambrosiana : Cèlebre i meravellosa biblioteca creada a Milà, l’any 1602, pel cardenal Borromeu. És molt rica en edicions aldines, elzevirianes, bodonianes, etc., i posseeix una gran quantitat de manuscrits, entre els quals hi ha un ‘Vigili’ antiquíssim, el ‘Còdex Atlàntic’
de Leonardo da Vinci, i la versió gòtica de la Bíblia , feta a Ulfila pel bisbe Goti cap a l’any 318.

–A.M.D.G.: Abreviatura que es troba sovint,
com a epígraf, a gairebé tots els llibres publicats per la Companyia de Jesús,
la qual equival a: Ad Majorem Dei Gloriam, locució llatina que és la divisa
d’aquesta ordre.

–Amelló, Joan: Fou un impressor de Barcelona que desenvolupà la seva activitat professional entre finals del segle XVI i començaments del segle XVII. Entre les obres impreses al seu taller, que abasten un període que va del 1601 al 1612, cal destacar: La hermosura de Angelica (1604), de Lope de Vega, i Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o per justícia moren (1605), de Pere Gil Estalella. També es coneix una composició poètica de devoció a la relíquia de Sant Raimon de Penyafort, en forma de romanç, imprès en 1601, unes “Indulgències” del Papa Climent VIII de 1606, i uns documents sobre el Jubileu concedit pel Sant Pare Pau V a la confraria de Sant Esteve, de la catedral de Barcelona de 1611, que es conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Lamarca referencia fins a 17 edicions més impreses en el seu taller.

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva una trentena d’obres publicades per Amelló, així com diversos exemples de les seves marques d’impressor, que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–American Text: Tipografia creada per Morris Fuller Benton el 1932 per a l’American Type Founders. Amb la seva aparença condensada i els seus traços angulosos surt de les arrels del segle XIX per convertir-se en una gòtica amb un tractament molt modern i innovador i amb una gran tensió vertical. Les seves formes escapen de la línia corba, estant construïdes a base de línies verticals, horitzontals i diagonals. Manca de serifs i les rematades dels traços són diagonals. Les majúscules estan creades a base de formes geomètriques complexes combinades amb fines línies diagonals i verticals. Molt apropiada per a rètols, cartells i com a tipografia de productes tradicionals com la cervesa.

–American Type Founders: fou una empresa estatunidenca creada en 1892 a partir de la fusió de 23 foses tipogràfiques, representant al voltant del 85% de tota classe fabricats als Estats Units. ATF va ser el dominant estatunidenc fabricant dels tipus de metall des de la seva creació fins a la dècada del 1940, i va continuar sent influents fins a la dècada del 1960.

Malgrat la ATF és tancada, algunes de les seves màquines originals de fosa de tipus es troben encara en ús a The Dale Guild Type Foundry en Howell, Nova Jersey. Aquest equip es va salvar a través d’esforços coordinats per Theo Rehak, l’última persona entrenada per usar les màquines a l’ATF a Elizabeth (Nova Jersey).

Un altre llegat de l’ATF és el seu museu i biblioteca tipogràfica, que va funcionar durant molts anys fins que finalment es va transferir el 1936 la col·lecció a la Universitat de Colúmbia. Els llibres estan integrats en la col·lecció principal de Colúmbia, però hi ha un arxiu de materials de la ATF en col·leccions especials.

–American Typewriter: El 1974, Joel Kaden i Tony Stan van crear aquest alfabet, adaptant l’estil de les tipografies emprades per les màquines d’escriure. Aquest homenatge a l’invent patentat per Christopher Latham Sholes el 1868 que va canviar els nostres hàbits de lectura i llegibilitat, fusiona brillantment la rigidesa del seu avantpassat amb un estil més contemporani i actual. L’espaiat uniforme de totes les lletres va ser eliminat però es va fer igualment l’aparença i l’estil d’aquestes tipografies donant-li un punt nostàlgic. Els pesos lleugers van ser creats per Joel Kaden mentre que Tony Stan es va encarregar dels més pesats. També hi ha una versió condensada i una alterna amb altres versions d’alguns caràcters.

–American Uncial: Tipografia creada pel dissenyador i tipògraf austríac Victor Hammer que el 1921 va desenvolupar la tipografia Hammer, tallada per A. Schuricht i publicada el 1923 per la fosa Klingspor. Posteriorment va dissenyar la Neue Hammer Unziale basant-s’hi i el 1953 l’American Uncial es va expandir incloent noves figures també dissenyades per Hammer i publicades per Klingspor sota el nom de Neue Hammer Unziale II. Les seves formes, basades en les escriptures velles de llibres de l’antiguitat i de començaments de l’Edat Mitjana, recreen una nova variació d’aquest estil clàssic. Molt utilitzada en diplomes i certificats, s’aconsella fer-la servir en mides a partir de 12 punts.

–Americana: 1. Nom genèric dels llibres escrits sobre Amèrica i els impresos en aquest continent. 2. Conjunt de llibres relatius al descobriment d’Amèrica i els primers viatges, en especial els impresos a finals del segle XV i la primera meitat del XVI.

–Americana: Tipografia dissenyada pel tipògraf Richard Isbell el 1965 per a l’American Type Founders en homenatge al bicentenari dels Estats Units, d’aquí el seu nom. Aquesta romana d’estil transicional té uns caràcters molt arrodonits amb una gran alçada de la x i uns amplis espais interns. Els seus traços tenen una aparença molt lleugera amb remats de forma triangular. Aquestes formes van aparèixer per primera vegada al segle XIX a França, inspirades en els progressos aconseguits per la litografia que va permetre unes formes més lliures. Molt apropiada en texts curts, publicitat, titulars i qualsevol altra aplicació d’exhibició.

–Americanisme: 1. Vocable o tret fonètic, gramatical o semàntic procedent d’una llengua indígena americana que s’incorpora a una altra llengua com canoa, huracà, papa, etc. 2. Vocable o tret fonètic, gramatical o semàntic propi de les varietats de l’espanyol parlades a Amèrica.

–Ametista: Varietat violada del quars, utilitzada com a pigment.

–Ametlla: Aureola en forma d’ametlla que abasta tota la figura, generalment del Pantocràtor o de la Verge. Tb es diu Màndorla.

–Ametller i Rotllan, Blai: (Barcelona, 1768 – Madrid, 1841) fou un gravador català de coure. Tot i tractar-se d’un artista que fonamentalment va treballar a Madrid, Ametller forma part de l’important grup de gravadors formats a l’escola de Llotja a finals del segle xviii. Malgrat ser conegut sobretot per la seva faceta de docent a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, institució on el 1821 va arribar a ocupar el prestigiós càrrec de director de gravat.

Es va formar a l’escola de la Llotja sota les ordres de Pasqual Pere Moles i més endavant, gràcies a una pensió de la Junta de Comerç de Barcelona, va marxar a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid el 1790 per a perfeccionar la seva tècnica sota les indicacions de Salvador Carmona. Un cop alla va rebre el premi de 1973 de gravat de llàmines i s’establí definitivament a la ciutat. Dominava les tècniques de l’aiguafort i la talla dolça. També realitzà gravats per a edicions d’obres importants, com les de Francisco de Quevedo, però és més conegut per les seves reproduccions fidels d’obres de pintors com Velázquez, Ribera, Bartolomé Esteban Murillo i Goya. Totes aquestes feines el portaren a ser nomenat gravador de la cambra del rei, títol que li va comportar molts encàrrecs per part de la noblesa. Es pot veure la seva obra La caça de l’estruç al Gabinet de dibuixos i gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

–Amfíbia: Doneu-vos aquest nom a les edicions antigues, impreses amb caràcters mòbils, que no portaven nom del’impressor, ni indicació de lloc ni data en què havia sortit. Això passavaperquè els primers tipògrafs temien la ira i la persecució dels copistes, els
quals, amb la introducció i la divulgació de la impremta, van veure molt
reduïda la font dels seus ingressos.

–Amfípter: Figura representant una serp alada, la cua de la qual acaba, de vegades, en un altre cap de serp.

–Amfisbena: Figura que representa un rèptil amb dos caps, un d’ells a la cua.

–Amfiteàtrica: Una de les vuit qualitats de papir descrites per Plini i que servia als antics per fer inscripcions. Era de qualitat força dolenta i estava feta amb petites deixalles de l’escorça del papir.

–Amhàric: Llengua semítica del grup de llengües etiòpiques, oficial d’Etiòpia, parlada per uns 5 milions de persones a les zones centrals.

–Amiant: Paper amb fibra d’amiant barrejada a la past que li confereix una bona resistència a la combustió i serveix com a aïllant.

–Amic de les arts, L’: Gaseta de Sitges (1926-1929). Sitges : Revista mensual il·lustrada, de caràcter artístic i literari, que aparegué a Sitges del 1926 al 1929 1926-1929 (Vilanova [i la Geltrú] : Ivern Impr.). PeriodicitatMensual Any 1, núm. 1 (abr. 1926)-any 4, núm. 31 (març 1929). Suspesa de des. 1928 a març 1929. Dirigida per: Josep Carbonell i Gener ; col·laboradors: J.V. Foix, M. A. Cassanyes, R. Planas, etc. ; il·lustradors: S. Dalí, J. Miró, E.C. Ricart, etc. El 1994 s’edita un núm. amb el mateix títol amb motiu del Centenari de les Festes.

-Amics dels Bells Llibres. Els: Els Amics dels Bells Llibres és el títol d’una col·lecció de llibres de bibliòfil creats per la Impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú, perquè trobaven a faltar llibres de qualitat dedicats sobretot als bibliòfils. La Protecció Literària, creada el 1876 i sembla que poc duradora en el temps, i la Societat Catalana de Bibliòfils, que va desaparèixer el 1912, van esperonar als germans Oliva (Víctor i Demetri ), impressors de Vilanova i la Geltrú, a fer alguna cosa per editar llibres en català dedicats als interessats en la bibliofília i en els llibres ben fets. Van tenir la idea el 1918, i la van compartir amb uns amics, doncs per dur-la a terme necessitaven gent interessada i la primera feina era realitzar un butlletí per donar a conèixer el que es volia fer, però fins al 1921 no va aparèixer el primer “Butlletí dels Amics dels Bells Llibres”, del que en van fer cinc números.                                                                        

En el primer número hi constava un manifest signat per 18 mecenes i personalitats de la cultura, alguns dels quals col·laboraven amb la impremta Oliva. El que volien fer constar era que en el món editorial català d’ aleshores faltaven bones edicions, i que la bibliofília davallava a causa d’una “poc acurada elecció dels textos”, per la qual cosa era necessari una nova iniciativa. Estava previst, tal com informaven al Butlletí que es volien editar obres d’autors catalans contemporanis i d’autors estrangers, però amb unes traduccions ben acurades, amb il·lustracions abundants.                                                                                                    

El primer llibre imprès va ser Poesies de Joan Alcover, amb data de desembre de 1920. I el gener de 1921 ja preparaven les Les Syracusanes o les festes d’Adonis: Idili de Theòcrit, amb traducció del grec, proemi, notes biogràfiques de l’autor, notes filològiques i una extensa bibliografia dels manuscrits de Theòcrit, de les estampacions i dels estudis que se li han dedicat, tot, a càrrec d’Arthur Masriera, i amb il·lustracions de Francesch Labarta. Tenien preparats uns quants llibres, però només un altre va sortir a la llum, Nou i Vell. Vària. Sonets londonencs. Traduccions. Líriques de Shakespeare. Lleidatanies, de M. Morera i Galícia. Els Amics dels Bells Llibres, Oliva de Vilanova, Barcelona, 1922, amb coberta i quatre dibuixos de J. Ribot.                                                                         

Malgrat que en data de setembre de 1921 el llistat de socis pujava a 165, subscrits tots a la col·lecció, creien els promotors que eren necessaris almenys 300 subscriptors perquè la iniciativa fos rendible. Malauradament, per diverses motivacions,no van poder portar a terme les seves il·lusions i no van poder editar els llibres que ja tenien seleccionats. Més endavant, l’any 1944, però, la impremta Oliva de Vilanova, va participar i col·laborar en la creació de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

–Amics dels Goigs: és una associació de col·leccionistes i estudiosos de goigs fundada a Barcelona el 1922 per mossèn Francesc de Paula Baldelló i Benosa. El col·leccionisme de goigs començà amb la Renaixença. Alguns escriptors i intel·lectuals conrearen aquesta afecció com ara mossèn Jacint Verdaguer, Marià Aguiló i Milà i Fontanals. Els Amics dels Goigs és l’entitat existent més antiga del seu gènere. Publica un butlletí trimestral, celebra un cicle anual de conferències i patrocina múltiples edicions de goigs.

–Amics dels Museus de Catalunya: És una entitat sense ànim de lucre creada el 1933 en el si del Cercle Artístic i de la Junta de Museus de Barcelona, per fomentar l’interès per l’art i ajudar els museus mitjançant donacions econòmiques i de béns culturals. Fou la primera institució d’aquest tipus creada a Espanya. El 1972 organitzà a Barcelona i a Badalona el Primer Congrés Internacional d’Amics dels Museus, a partir de la qual el 1976 es va crear la Federació Mundial d’Amics dels Museus. Actualment té uns 800 associats. Disposa d’un servei de voluntariat que col·labora de manera desinteressada en diversos museus, i organitza visites comentades a museus i exposicions, tant a Catalunya com arreu del món, així com cursos i conferències. 

–Amidó: Barbarisme de midó. Polímer de glucosa de propietats per endurir que s’utilitza per donar més resistència al paper.

–Amigos del Libro Antiguo de Sevilla: és una associació sense ànim de lucre creada el 1985 per llibreters i llibreteres de Sevilla amb l’objectiu de fomentar la cultura del llibre i formalitzar l’organització d’un dels esdeveniments culturals més longeus i estables de la ciutat: la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió. Els orígens d’aquesta Fira es remunten al 1977, quan els llibreters catalans Julio Alonso Muñoz i José Sardá, amb la intermediació local d’Abelardo Linares de Llibreria Renaixement, van aconseguir que Sevilla acollís un esdeveniment que ja se celebrava a Barcelona, ​​Madrid, València i Bilbao.

–Amil: S’utilitza en dissolució en restauració. Vegeu “neteja de taques”.

–Amillo: Lloc a Madrid amb un ampli conjunt de materials professionals i amateurs per a una clientela diversa, des d’enquadernadors professionals fins als que comencen. Té un apartat dedicat a l’Escola Taller Antolín Palomino.

–Amills i Costa, Joan: (Ripoll, c. 1800 – Barcelona, 1853). Va ser un gravador calcogràfic format a l’Escola Gratuïta de Dibuix i Nobles Arts, més coneguda com a Llotja entre 1814 i 1823. Les seves obres les trobem escampades en tot tipus de llibres, doncs Amills va treballar per a les principals impremtes-editorials barcelonines com: Francisco Oliva, Antonio Bergnes de las Casas, la Viuda Brusi (Tecla Pla), Juan Mayol, Manuel Saurí, Juan Francisco Piferrer, Juan Oliveres y Gavarró o Ramon Martín Indar, etc., per citar-ne les més destacades. Va gravar gran quantitat de retrats de personatges de la seva època i va col·laborar a l’obra Retratos de personajes célebres, corresponents al diccionari històric biogràfic universal (Barcelona, ​​Narcís Oliva, 1833). Va gravar el retrat de Cervantes per a El Quixot, publicat a Barcelona per la Vídua de Gorchs i fills el 1832. Les estampes de Joan Amills entre els anys 1835 i 1843 decoren més d’una cinquantena de publicacions —que després en multiplica el número—. Les estampes calcogràfiques sempre presenten la col·laboració d’altres artistes, ens referim als dibuixants, que proporcionen el dibuix per a gravar. Hi trobem al llarg de la seva carrera artística i repetidament, els noms de Pere Esplugas, Segimon Ribó, Bonaventura Planella (1772-1844) i Josep Puiggarí (1821-1903). L’estil de Joan Amills s’emmarca en el món d’un gravador de formació acadèmica que després va saber adaptar el seu art a la creació d’obres editorials singulars. El mercat editorial en va ser el principal client, que li va demanar tot tipus d’il·lustracions, i en el qual les estampes calcogràfiques eren les més valorades. Les versions d’ estampes seves són consultables a:

Catálogo Digital de Estampas. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Colecciones [en línia, consulta: 7 juny 2023]

Gravats del CRAI Biblioteca de Fons Antic. Universitat de Barcelona 

–Aminoàcid: Vegeu “àcid fòrmic”.

–Amiri: És una tipografia o font dissenyada amb estil cal·ligràfic naskhí pel Dr. Khaled Hosny. La versió beta s’estrenà el desembre del 2011 i aviat es tornà una de les tipografies àrabs més populars. L’octubre del 2019 sembla que s’usava en unes 67.000 pàgines d’internet i la interfície de programació de Google Fonts l’atén unes 74,8 milions de vegades per setmana. La font Amiri també engloba glifs llatins, i de fet suma en total més de 6.000 glifs. Pren el nom de l’«Alcorà Amiri», l’edició de l’Alcorà feta per la impremta Amiri, amb una font tipogràfica creada per la mateixa impremta.

–Amitjanar: 1. Operació de la modalitat d’enquadernació en tapa solta consistent a adherir la tapa al cos del llibre, amitjanant-la i cenyint-la de manera que les celles d’ambdues tapes siguin iguals. 2. A les enquadernacions de tapes soltes, confrontar que ambdues tapes quedin a la mateixa altura, la franquícia adequada i amb les mateixes celles. / Posar el cos del llibre dins de les tapes amb les celles proporcionades.

–Amo, Antonio del📕: Tenia barraca a l’entrada de les Drassanes, estiu i hivern. El 1949 ja estava retirat de l’ofici. Com a llibreter es dedicà a la venda de tot el que es publicava.

–Amoló: Pedra de 30 x 60 cm, aproximadament, amb les cares rodones (menys una que és plana) i que disposa d’un agafador. S’ha trobat en alguns talaiots de Menorca i es feia servir per a la mòlta del blat. Antigament s’havien fet servir unes pedres semblants per a la mòlta de la pasta de paper,

–Amoníac: S’utilitza en dissolució en restauració. Vegeu ‘neteja de taques’.

–Amorf: Sense forma determinada.

–Amorós, Carles: Nascut com a Carles Boloç, (Tarascó, Provença, segle XV – Provença, 1549) va ser un impressor, del qual hi ha constància que va estar domiciliat a Barcelona, des del febrer del 1498.

D’origen francès, concretament provençal, es tracta d’un dels impressors més prolífics i també un dels que es coneixen més documents. Els seus llibres mostren l’evolució des de l’estil incunable fins al renaixentista. La producció del taller Amorós, del qual en fou continuador el seu fill i la seva vídua, s’estén durant la primera meitat del segle xvi, des del 1507 fins al 1555, i la seva producció consta de més de 130 obres.

En la seva producció compaginà edicions barates de llibres de gran venda al costat d’obres d’autors de categoria, com Ausiàs Marc, Joan Boscà i Garcilaso. També fou l’impressor del Llibre del Consolat de Mar.

La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva una vintena d’obres publicades per Amorós, així com dos exemples de les seves marques d’impressor, que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Amorós, Caterina: (1551-1554), vídua de l’impressor francès Joan Amorós, que va continuar amb el negoci tipogràfic a la mort d’aquest el 1550 per disposició testamentària i amb el seu fill Joan Carles, que ja treballava amb el pare feis anys. Encara que als colofons aparegui com a “vídua Carles Amorós” cal recordar -com fan Madurell i Rubió- que Carles Amorós era, a més de l’impressor més destacat de la Barcelona del XVI, el sogre de Caterina i no el seu marit, ja que segons la documentació la dona de Carles ja havia mort el 1550, anys durant els quals va treballar per als llibreters Joan Guardiola i Claudi Bornat i va publicar vuit llibres, la majoria de temàtica religiosa com Els misteris i contemplació de la Missa (1551) o el Baculus clericalis (1553), encara que la seva obra més coneguda va ser la reedició de Les obres de Boscàn i algunes de Garcilaso de la Vega de 1554.

–Amorós i Cerdà, Tomàs: (Palma, 1735 — 1810) Memorialista i impressor. Membre d’una família d’impressors, treballà a la impremta del seu avi matern fins que, el 1785, la continuà amb el seu nom. El seu establiment passà a Felip Guasp i Barberí, en casar-se aquest amb la seva vídua, Caterina Pascual.

És autor del dietari Relació d’algunes curiositats escrites començant l’any 1740, on es recullen notícies diverses referides a Mallorca fins al 1800. En les bregues que llavors se suscitaven entre lul·listes i marrells (tomistes), el dietari es caracteritza per la seva posició radicalment antilul·lista. Es conserven diverses còpies manuscrites del dietari, una de les quals conservada a la Miscel·lània Pasqual. L’obra, escrita en un català col·loquial, fou aprofitada, entre d’altres, per Àlvar Campaner en el Cronicón Mayoricense.

–Amoxoaque: 1. Terme nàhuatl que designa els savis o escrivans que s’encarregaven de protegir, conservar i preservar els còdexs en l’àmbit lliure mesoamericà. 2. El seu nom deriva d’amoxtli, objectes que ells custodiaven. Duien a terme aquesta tasca a les denominades Amoxcalli (o ‘cases de còdexs’). Al món asteca, l’escriptura només es reservava a aquests savis. Havien de saber també dibuixar i pintar i elaboraven calendaris de caire religiós o civil.

–Amperímetre: Aparell per mesurar la intensitat del corrent elèctric i que permet regular-ne el flux a la màquina de paper.

–Ampersand: Paraula anglesa, que descriu una abreviatura de ‘et’, que s’escriu amb el signe (&). En impressió tipogràfica s’anomena “i anglesa” o “i comercial”.

–Amplada: Dimensió transversal del paper. En el paper fet a mà, és també la dimensió paral·lela a la verjura. En el paper industrial és la dimensió que té el paper en formar-se la bobina en la màquina paperera.

–Amplada de la caixa d’escriptura: Longitud màxima de les línies d’escriptura i imatges d’un full. Sobre la forma de col·locar les línies i imatges sobre aquesta amplada vegeu “justificació”.

–Amplada de caràcter: Espai que ocupa horitzontalment un caràcter d’una font i una mida concrets. Segons els diferents sistemes, pot o no incloure l’espai lateral, anterior i posterior (prosa), que cal deixar per evitar contactes amb els caràcters contigus. En una font i cos hi pot haver variacions quant a l’amplada dels caràcters, que poden ser estrets, expandits, amples, etc.

–Amplada de columna: Espai disponible per incloure text en sentit horitzontal, el qual es pot mesurar, depenent del context, en piques o píxels, i des de la seva alineació posterior fins al límit de cada línia. És possible que coincideixi amb la mesura de la caixa tipogràfica total, però quan hi ha dues o més columnes cal restar els medianils emprats. Aquesta amplada sol ser regular a totes les unitats, llevat que es presenti una columna falsa.

–Amplada de filmació: L’amplada de material que entra en una filmadora.

–Amplada del llom: Un càlcul del gruix del llom del llibre a l’arxiu de la portada. L’amplada del llom es basa en el nombre exacte de pàgines (incloses les pàgines en blanc addicionals necessàries per completar les signatures d’impressió) i el pes exacte del paper seleccionat (que afecta el gruix de cada pàgina).

–Amplada del tremp: Amplada del tall amb què s’escriu.

–Amplada útil de màquina: En màquines que treballen en paper, l’amplada del paper que hi entra.

–Amplària de la caixa d’escriptura: Dimensió horitzontal de la superfície escrita.

–Ample: L’amplada d’una tipografia es refereix a l’amplada que tenen les lletres que la formen (no té res a veure amb l’amplada dels traços). Així, per exemple, les tipografies Condensed (condensades) són menys amples que les Expanded (o ampliades) però més amples que les Compressed (comprimides).

–Ample de banda: És la capacitat de transferir dades mitjançant una connexió d’internet. Una capacitat d’amplada de banda més gran et permetrà tenir una connexió més ràpida i carregar més dades al teu lloc web.

–Ample dels caràcters o Width: L’amplada d’un caràcter és aquell que es determina per l’interval d’espai entre les astes verticals i els traus.

–Ample de formació: Terme que fa referència a l’amplada del full que produeix la màquina formadora, terme anàleg d’amplada de màquina.

–Ample de màquina: Defineix la capacitat d’entrada, en sentit horitzontal, d’una màquina impressora o transformadora de paper. És aplicable amb sentit anàleg a l’amplada de la màquina paperera, determinant així l’amplada de fabricació de la bobina de paper.

–Ampliació: Còpia d’una imatge més gran que l’original. Es mesura amb un índex d’ampliació.

–Ampliació de contrast : En què s’amplien els intervals de grisos per aconseguir una millor visibilitat de la imatge.

–Ampliació i reducció d’il·lustracions: A la il·lustració de llibres es presenta molt sovint la necessitat d’adequar la mida d’una il·lustració a les necessitats concretes, sigui ampliant-les o reduint-les, sigui l’original sencer o una de les parts.

–Ampliadora: 1. Aparell per reproduir il·lustracions a majors dimensions mitjançant projecció. 2. En fotografia analògica, la màquina utilitzada per fer còpies positives dels negatius o diapositives, a una mida més gran que aquests.

–Ampliar: 1.Augmentar la mida duna il·lustració. 2. Augmentar el contingut d’una obra, especialment de les lexicogràfiques o enciclopèdiques. 3. Allargar un text. 4. Reproduir una il·lustració més gran que l’original.

–Amplificació de contrast: Mètode que fa més evidents els traços d’una escriptura esborrada, per mitjà d’un procediment òptic, fotogràfic o electrònic.

–Amplitud: És una variant de les proporcions horitzontals dels glifs i van des de la condensació fins a l’expansió, passant per l’ample normal, modificant òpticament el gruix de les seves astes per no perdre consistència (Gálvez, 2005).

Variants d’amplitud de Kepler Std de Robert Slimbach. D’esquerra a dreta: condensed, semicondensed, regular i extended (Font: J.A.)

–Ampolla: 1.Defecte d’impressió que són unes bombolles que es formen a les dues cares de la banda de paper durant la impressió. Poden tenir diverses causes: excessiva temperatura d’assecat, tintes molt volàtils, humitat del paper, o el disseny de la impressora. Sol passar més en papers estucats d’alt gramatge. Depenent de què és el que causa el problema, hi ha una possible solució: augmentar la velocitat o baixar la temperatura del forn, reduir el gruix de la tinta o del vernís, fer servir una tinta amb menys càrrega de dissolvents (per reduir la temperatura del forn ), o provar amb un altre paper. 2. Petit envàs per contenir líquids.

–Amster, Maurici: És un d’aquells autors que han merescut una atenció continuada des del seu redescobriment, fa ja més de vint anys, per obra de diferents estudiosos com Carlos Pérez o Andrés Trapiello, que confirmen o rectifiquen les breus cites anteriors de Juan Manuel Bonet i Enric Satué. Nascut a l’actual Polònia, format a Viena i, especialment, a Berlín, es traslladà a Madrid el 1930, junt amb l’amic i compatriota Mariano Rawicz. Fou prolífic autor de cobertes per a llibres, on ja explota amb intel·ligència els recursos del fotomuntatge. Durant la Guerra Civil realitza algunes de les seves obres més notables, com la Cartilla escolar antifascista i la Cartilla aritmética antifascista, a més de nombrosos cartells i altres dissenys, a Madrid, València i, més tard, a Barcelona. A l’etapa barcelonina fa alguns cartells per al Ministeri d’Instrucció Pública. S’exilià a Xile. El catàleg de l’exposició del 1997, a l’Institut Valencià d’Art Modern, és encara un punt de referència sobre la seva obra: Carlos Pérez, Patricia Molins, Andrés Trapiello: Mauricio Amster, tipógrafo (cat. exp.), IVAM, València, 1997.

–Amuntegament: Munt de papers. Pila de papers deixats sense ordre ni criteri.

–Amunter: Que és per amunt. És el llibre més amunter.

–Ana: Paraula francesa que es fa servir per designar una col·lecció de pensaments, anècdotes, proverbis, frases enginyoses, etc. Originàriament s’emprava només per als llibres d’anècdotes, ja que és una abreviatura d’aquesta paraula, els quals van estar molt en voga a França als segles XVIII i XIX. Els llibres més famosos d’Anas són de Piron, Voltaire, Chateaubriand, Gide, etc.

–ANABAD: Federació Espanyola d’Associacions de Professionals dels arxius, biblioteques, centres de documentació, informació i interpretació. Els museus i els jaciments arqueològics.

–Anacreòntica: Composició poètica amb versos de set síl·labes, que solen cantar l’amor i el vi. El seu nom es deriva del poeta grec Anacreonte, cantor de tots els gaudis de la vida.

–Anacronisme: 1. Error que consisteix a suposar que un fet va passar abans o després del temps en què va esdevenir. 2. Desfasament temporal que es produeix en vincular elements, persones, objectes, situacions o tecnologies amb èpoques diferents de les que els són pròpies, barrejant elements que no corresponen cronològicament. Pot tractar-se d’una equivocació produïda per una manca de recerca, o provocar-se deliberadament com un recurs narratiu interessant per l’absurditat, i il·lògica que resulta. En aquest sentit, és comú a la literatura de ciència-ficció, a les paròdies televisives i al cinema d’humor. També és possible apreciar-ho en l’eclecticisme aplicat en arts decoratives, en el retrofuturisme i en alguns cartells de propaganda.

–Anàfora: Repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives, susceptible de provocar un bordó.

–Anaglif: Sistema que produeix imatges bidimensionals impreses amb un lleuger desfasament i en diferents colors (normalment vermell i blau o vermell i verd) que busquen produir la percepció de cert volum i generar una il·lusió estereoscòpica amb ajuda d’ulleres amb filtres de diferents colors. Desenvolupat a finals del segle XIX per Louis Ducos du Hauron, empra principis òptics bàsics en filtrar feixos de llum diametralment oposats, brindant informació cromàtica diferent per a cada ull. Ara hi ha variacions amb altres esquemes que, en combinació amb imatges impreses a tot color, permeten una percepció més encertada.

–Anaglífia: Procediment d’impressió en què les lletres i les imatges es poden veure en relleu. La impressió es fa dues vegades de manera que totes dues se sobreposin deixant un petit espai entre elles. A simple vista les imatges semblen  envitricollades  , però es miren amb un cristall de color verd i un altre vermell llavors es veu una imatge perfecta en relleu.

–Anaglíptica: Procediment d’impressió amb el qual les lletres dels llibres formen un relleu sobre el paper, la qual cosa permet que, al tacte, els cecs puguin llegir. Valentin Haüy, el 1774, va ser qui primer va idear un alfabet per a ús dels invidents, substituït més tard pel qual va inventar Louis Braille, el 1829, el qual en lletres comunes imprimeix diversos punts que segons la posició, combinació i quantitat equivalen a les lletres de l’abecedari.

–Anagliptografia: 1. Sistema d’escriptura amb relleu per a ús dels cecs. 2. L’art de copiar obres en relleu o de gravar per donar al tema una aparença en relleu o realçada; utilitzada per representar monedes, baixos relleus, etc.”. De fet, el procés també s’ha fet servir per a retrats, marcs i altres objectes dimensionals.

-Anagnost: (veu grega) 1. Lectura pública de poesies a l’antiga Grècia. 2. A les principals cases d’Atenes i Roma, igual que en altres pobles on apreciaven les lletres, tenien un domèstic o esclau anomenat Anagnost, destinat a llegir durant el menjar. Els preceptors que hi havia a les cases particulars per a l’educació i la instrucció de la família, eren els que moltes vegades exercien per si aquest encàrrec; encàrrec honrós que el mateix emperador Sever exercia també moltes vegades, llegint en veu alta mentre menjava la seva família. Plini agradava també molt de sentir llegir mentre menjava i quan era al bany. Aquest costum l’observaven també els primers cristians, fent llegir les Sagrades Escriptures durant el dinar, i d’aquí ve la pràctica que encara es conserva entre la major part dels ordes religiosos.

–Anagnòrisi: Vegeu ‘edició escolar’.

–Anagnoste: El costum de fer llegir mentre es menja Va ser invent dels frares? No senyor, és més antiga que l’existència de les mateixes ordres religioses cristianes, com que ja a les principals cases d’Atenes i Roma, igual que en altres pobles on apreciaven les lletres, tenien un domèstic o esclau anomenat Anagnoste, destinat a llegir durant el menjar; l’emperador Claudi va emprar honrar molt. Els preceptors que hi havia a les cases particulars per a l’educació i la instrucció de la família, eren els que moltes vegades exercien per si aquest encàrrec; encàrrec honrós que el mateix emperador Sever exercia també per si mateix moltes vegades llegint en veu alta mentre menjava la família. Convidant Juvenal a menjar al seu amic, li promet que farà llegir mentre alguns versos d’Horaci i de Virgili. La lectura era tan interessant per a Àtic, que, segons el testimoni de Corneli Nepot, deia que trobava contínuament a taula el plaer de l’esperit, reunit a un bon àpat. Plini agradava també molt de sentir llegir mentre menjava i quan era al bany. Aquest costum l’observaven també els primers cristians, fent llegir les Sagrades Escriptures durant el dinar; i d’aquí va venir la pràctica que es conserva encara entre la major part de les Ordres religioses, que es llegeixi una obra de moral o religió al refectori mentre menja la comunitat. En algunes comunitats eclesiàstiques estava en ús proposar un dels Pares una qüestió teològica o moral durant el menjar, on anaven prenent part per torn tots els que tenien gust d’entrar en matèria; pel mitjà del qual adquirien paulatinament certs coneixements tots els individus de la corporació.

–Anagògia: Del grec ana = sobre, i ago = condueixo. Indica l’elevació del contingut material de qualsevol obra escrita a un nivell sublim i diví. És una de les maneres en què es pot llegir la Bíblia. La Divina Comèdia de Dante també es pot interpretar anagògicament. L’anagògic és un dels procediments exegètics (juntament amb els literals, al·legòrics i morals) adoptats per la patrística i l’escolàstica en la interpretació de la Bíblia.

–Anagrama: Pseudònim format per la transposició de les lletres del veritable nom de l’autor.

–Anal: Relació ordenada dels fets ocorreguts durant un any. Per als antics anals en manuscrit vegeu “crònica”. / Publicació periòdica d’actes, documents històrics o de caràcter científic.

–Analecta Sacra Tarraconensia: La Biblioteca Balmes des de 1925 publica Analecta Sacra Tarraconensia que és la revista degana de les publicacions d’estudis històrics en llengua catalana. L’any 2015 Analecta Sacra Tarraconensia va complir els noranta anys del seu naixement durant els quals ha publicat més de mil dos-cents tretze estudis, en més de trenta-vuit mil pàgines en cent un volums. Analecta Sacra Tarraconensia hi han publicat treballs més de mil autors diferents, entre els quals destaquen grans aportacions dels historiadors, com Miquel Batllori, Martí de Riquer, Josep Gudiol, Pere Ginebra, Josep Trepat, Joan Serra i Vilaró, Josep Maria Madurell i Marimón, Josep Maria Coll, Heinrich Finke, Johannes Vincke, etc.

–Analectes: 1. Col·lecció de fragments o articles literaris escollits. 2. Antologia. La paraula analectes s’aplicava, antigament, tant a les restes dels banquets que queien a terra com als esclaus encarregats de recollir-los. La seva sinonímia amb Antologia és, doncs, metafòrica.

 –Anàleg: 1. Signe matemàtic que té aquesta figura: ~ . Tb es diu Equivalent, Similar. 2. En teoria del color, els colors immediatament veïns d’un color; és a dir, per exemple, que els anàlegs del vermell són el porpra i el taronja. Per això, els colors es consideren anàlegs entre si en grups de tres en tres.  

–Anales de Documentación: Anales de Documentación és una revista d’investigació especialitzada en  biblioteconomia i documentació  editada pel Departament d’Informació i Documentació i la Facultat de Ciències de la Documentació de la Universitat de Múrcia. La revista, amb dues edicions (impresa i electrònica), començà a editar-se el 1998. Fins al 2010 tenia una periodicitat anual i a partir de 2011 la periodicitat passa a ser semestral.

–Analfabet: 1. Persona que no sap llegir i escriure (analfabet total) o que té grans dificultats per fer-ho i amb prou feines ho aconsegueix (analfabet funcional). 2. En disseny i tipografia, font tipogràfica que no té tots els símbols (manca de xifres, o de lletres accentuades). Les tipografies analfabetes solen ser fonts de baixa qualitat o creades per a usos molt limitats.

–Analfabetisme: 1. Manca d’instrucció elemental dels habitants d’un país. 2. Situació de la persona que no coneix els signes gràfics que fan possible la lectura i l’escriptura de la llengua que parla.

–Anàlisi: 1. Examen minuciós d’una obra, discurs o escrit. 2. Descripció del contingut d’un volum o d’un document. 3. Investigació dels elements que componen un missatge o dels subjectes que el reben. 4. Representació abreujada i precisa del contingut d’un document, sense interpretació o crítica i sense distinció de l’autor. 5. En restauració, estudi dels components o de la composició d’un conjunt.

–Anàlisi i diagnòstic: Segon pas a seguir a les “etapes de la restauració documental”. Després d’haver registrat el document que ens ha arribat al “registre d’entrada”, passem a fer una anàlisi prèvia abans de fer qualsevol tractament. Cal valorar l’estat de l’obra, quins materials la conformen (característiques i propietats), quines alteracions té i com es poden resoldre. També cal tenir en compte dades tan importants com el valor documental. Tots aquests passos aniran anotats a l’expedient de restauració.

–Anàlisi bibliogràfic: A les biblioteques, examen d’una obra, escrit o publicació per valorar-ne la qualitat i la utilitat. Tb es diu Cateu, Escrutini, Espuçament bibliogràfic.

–Anàlisi del cicle de vida: Mètode per analitzar l’impacte ambiental d’un producte i el seu reciclatge.

–Anàlisi de citacions: És un mètode comú de la bibliometria. Fa servir les citacions en les publicacions científiques per establir enllaços i relacions temàtiques entre els treballs dels acadèmics. Pot definir-se com «l’estudi de la freqüència i dels patrons de cites en articles i llibres». Per a l’ús d’una anàlisi de citacions cal una base de dades relacional que relacioni la bibliografia d’un document amb els textos originals de cada citació. Actualment, això es fa mitjançant consultes a bases de dades electròniques que indexen les citacions automàticament.

–Anàlisi del comportament de la tinta: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: error de to, desviació monocromàtica, transparència relativa de les tintes, grau de gris, addicció i eficàcia de la tinta.

–Anàlisi contextual: 1. Cerca del significat d’una paraula o sintagma per mitjà de l’examen del context en què es troba. 2. Estudi del context per trobar el significat del missatge emès en aquest.

–Anàlisi del contingut: Tècnica de recerca per a la descripció objectiva i la classificació quantitativa i metòdica del contingut d’un text, a fi de descompondre’l, descobrir-ne les freqüències significatives i avaluar-ne els efectes potencials.

–Anàlisi crítica: Estudi d’una obra literària segons els principis de la crítica.

–Anàlisi documental: En biblioteconomia, estudi sistemàtic de l’objecte o l’obra per a la seva catalogació, que és una estructura organitzada que es dona a aquesta anàlisi per arribar fins a l’obra.

–Anàlisi de l’estructura del text: estudi de les característiques estructurals del text, com l’organització jeràrquica, la coherència, la densitat, tot això en relació amb el grau de comprensió aconseguit.

–Anàlisi fibrosa: Determinació dels tipus de fibres que hi ha presents a una mostra de pasta o de paper mitjançant examen microscòpic.

–Anàlisi d’impressió: Quan s’imprimeix un material cal fer les comprovacions següents: anàlisi de la prova de l’imprès, anàlisi del comportament de la tinta i anàlisi de transferència d’imatge.

–Anàlisi literari: 1.Estudi d’una obra literària per un crític, un investigador o un estudiant. 2. Lectura detallada d’una obra per a la realització posterior d’un treball sobre aquesta obra.

–Anàlisi microscòpica del paper: Conjunt d’anàlisi fet mitjançant el microscopi al paper i en les matèries primeres que es fan servir per fabricar-lo.

–Anàlisi de la prova de l’imprès: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: intensitat d’impressió, rendiment en superposició, equilibri cromàtic i de grisos, empastament i lliscament.

–Anàlisi quantitativa de fibres: Determinació dels percentatges de les diferents espècies de fibres presents a una pasta o paper.

 –Anàlisi de transferència d’imatge: Una de les anàlisis d’impressió. Consta de: qualitat de fotocomposició, guany de punt, afinament de punt i contrast.

–Analític: Índex on es descompon tot el contingut duna obra, en parts o elements. Pot ser Sumari (oposat a l’analític), analític o cronològic. És analític quan cada títol de la matèria del volum és acuradament registrat per facilitar la consulta del llibre. L’índex analític sempre és útil, sobretot als manuals, tractats científics, etc., on no sempre és fàcil trobar una dada, un nom, una notícia, etc.

–Analogia: 1. Relació de semblança entre coses diferents. 2. Semblança formal entre els elements lingüístics que exerceixen la mateixa funció o tenen entre si alguna coincidència significativa.

–Analogia museogràfica: Un dels recursos del llenguatge i museogràfic. Des del punt de vista museogràfic, s’anomena així un fenomen real que no es representa a si mateix sinó un altre fenomen o concepte de manera més o menys metafòrica, per la qual cosa en el desenvolupament d’una analogia museística sempre haurà existit algun tipus de mediació que no existeix en el cas de la demostració.

–Analògic: Qualsevol sistema que reprodueix o emmagatzema dades o senyals variant la intensitat o quantitat de la representació de forma anàloga a la variació en la intensitat o quantitat (durada) del que s’intenta representar. En un sistema analògic les dades es representen amb variables contínues, la mida o intensitat de les quals augmenta o disminueix en proporció a l’augment o reducció del valor de la dada, establint una analogia entre mida i valor. Els sistemes analògics de dades precedeixen els digitals, que tenen alguns avantatges davant d’ells. Com que és una representació contínua de variables, els senyals analògics estan molt més exposats al soroll i al deteriorament en la transmissió que els digitals. Per contra, en general, els senyals analògics suporten molt millor la fragmentació i pèrdua parcial que els digitals. Un valor analògic no té en la captura del detall més restricció que la finor i la sensibilitat del sistema que el registra o reprodueix. Entre dos valors sempre hi pot haver un intermedi. El límit d’aquests valors intermedis es defineix per la qualitat dels sensors i mètodes de registre del senyal.

–Anamòrfic: Relacionat amb la distorsió de les imatges quan s’amplien més per un dels eixos perpendiculars (vertical o horitzontal) que per un altre. Així podem parlar de lents anamòrfiques o de distorsions anamòrfiques, per exemple. En alguns casos, l’ús d’aquestes distorsions no només no és un defecte sinó que és intencionat. També hi ha un altre tipus de distorsions anamòrfiques (circulars, per exemple) però són menys usuals en arts gràfiques.

–Anamorfosi: Deformació de les imatges a través de la seva projecció sobre una superfície corba, o distorsionadaper la dilatació o compressió deguda a sistemes òptics que reflecteixin o refractin la llum com a prismes o miralls, de manera que només des d’un punt de vista assenyalat es percebi la imatge en la forma natural o com si estigués
projectada sobre una superfície plana.

Els ambaixadors de Hans Holbein el Jove, 1533. Amb imatge d’una calavera anamòrfica.

–Anapistògraf: Es diu del llibre escrit o imprès per una sola cara, en oposició a la paraula Opistògraf, que vol dir imprès per les dues cares. Antigament només s’escrivia per una sola part i sembla que va ser Juli Cèsar qui, en la seva correspondència, va ser el primer a utilitzar les dues cares. Actualment s’exigeixen tots els originals que siguin anapistogràfics, a fi de facilitar el treball de la composició tipogràfica.

–Anar a contrafil: Vegeu “sentit de la fibra”.

–Anar a fil: Vegeu “sentit de la fibra”.

–Anar a la seva: Deixar que, després d’haver humit un material per fer-li fora algun adhesiu, s’expandeixi de forma natural fins on sigui el seu màxim abans d’enganxar, perquè no arrugui si se li enganxa massa aviat i el material continua intentant expandir-se quan ja està enganxat. Perquè la pell no s’estiri gaire durant aquest procés, s’enganxa amb engrut, en diverses capes, i s’enganxa una mica, doblegant-la amb si mateixa entre capa i capa. D’aquesta manera s’aconsegueix que no s’estiri fins al màxim i després, quan s’assequi, s’encongeixi i llenci massa del suport, abraçant-lo.

–Anastasia: Nom burlesc que els francesos van donar a la censura durant la guerra franc-prussiana de 1870. L’origen d’aquesta denominació es troba, per una banda, en la creença errònia que santa Anastasia va ser martiritzada arrencant-li les parts més interessants del seu cos i, de l’altra, a la portera Anastasia, personatge d’Eugène Sue, esposa submisa i silenciosa del xerraire Pipelet

–Anastasiografia: Tècnica, creada per l’investigador italià Giuseppe L. Perugi, per a la lectura de la primera escriptura d’un palimpsest mitjançant la filtració de raigs ultraviolats d’un llum de vidre de quars.

–Anastàtic: 1. Relatiu a l’anastàtica. 2. Tècnica de reproducció autogràfica en pedra litogràfica o en planxa de zinc. 3. Impressió obtinguda mitjançant gravats anastàtics. 4. Edició d’un llibre per qualsevol procediment o tècnica d’impressió que reprodueixi idènticament una edició precedent.

–Anàstrofe: Pseudònim format per la inversió en l’ordre de les lletres del nom i cognoms veritables.

–Anatomia: Anàlisi, examen minuciós d’alguna cosa.

-Anatomia del tipus:

Figura del llibre de Javier Alcaraz

Traços de lletra: asta o traç principal (1), asta inclinada, obliqua o traç fi (2), traç ascendent (3), traç descendent (4), barra o travesser (5), anell o ventre (6), lòbul inferior (7), coll (8), orella (9), traç terminal (10), serif o gràcia (11).

Blancs, contraespais o contraformes: contraforma o contrapunxó tancat (A), contraforma o contrapunxó obert (B), obertura (D), mètrica lateral, prosa o espai interlletrat (E), mètrica vertical o espatlla (F).

Proporcions verticals: ull mitjà (a), alçària de la x (b), alçària de versals, majúscules o caixa alta (c), alçària d’ascendents (d), línia base o estàndard (e), alçària de descendents (f), cos (g).

–Ancípit: Edicions sense indicacions d’impressió. Rarament utilitzat.

–Àncora: 1. Signe amb el qual es reclamava atenció sobre fragments molt notables . 2. Si l’àncora apareixia en la seva forma natural, és a dir, sense inversió, indicava que al text hi havia algun passatge repugnant o inoportú.

3. Cadascun dels punts que determinen la ubicació dels vèrtexs utilitzats en qualsevol dibuix vectorial per generar segments de línia i polígons; recurs fonamental a qualsevol editor de gràfics vectorials per formar corbes Bézier. És possible seleccionar diversos punts d’àncora alhora, afegir-ne de nous o eliminar-los al traç, i modificar-los a partir dels seus menejadors, els quals defineixen la forma del gràfic depenent de la seva adreça i extensió. 2 En disseny web i en llibres electrònics, és l’element que serveix com a destinació per a hipervincles dins d’un mateix document, els quals poden ser de caràcter gràfic o textual i guiar l’usuari entre diferents parts. Per part seva, en programes de postproducció digital i animació, l’àncora és l’indicador al centre de cadascun dels elements utilitzats en una composició; serveix per seleccionar-los de forma individual i, a partir d’aquest punt de referència, per determinar factors com ara ubicació, escala, rotació i, fins i tot, opacitat.

–Áncora y Delfín: Una llibreria de gran prestigi a la ciutat va ser Ancora y Delfín, situada al número 564 de la Diagonal, entre els carrers de Muntaner i Aribau. Oberta l’any 1956, sempre va gaudir d’una personalitat singular i pròpia reforçada especialment pel disseny del seu interior. El pintor Erwin Bechtold va participar en la seva decoració i el seu primer propietari Enric Folch disposava d’una gran quantitat de llibres aleshores prohibits pel règim. Eulàlia Teixidor va ser la seva última propietària des de 1997 fins al seu tancament al gener de 2012. 

–Andorrà, Josep📕: Es dedicava a la serralleria artística i dins el seu establiment. A l’interior, amagava una col·lecció de targetes postals, de monedes, de segells, de romanços, de minerals, de fòssils, de caragols, de ceràmica i de goigs. Era soci del Club Muntanyenc.

–Andreu, Jacint: Impressor barceloní siscentista. Es coneixen obres amb el seu peu d’impremta datat del 1668 al 1685, Va regentar el taller de Francesc Cormellas. El 1671 es va establir al carrer de Sant Domènech, on va acreditar el seu mestratge en l’art de compondre i imprimir. En la seva joventut havia estat “fadrí escudeller”.

–Andreu, Jaume📕 : Després d’haver exercit durant un temps de periodista, va començar a col·leccionar gravats que retallava dels llibres antics i els enganxava en uns fulls amb què formava àlbums. Va ser, sens dubte, aquesta mania, un crim bibliofílic, ja que va retallar portades, inicials, capçaleres, etc. etc., de llibres antics. Tot i això, va arribar a formar una valuosa col·lecció que va ser venuda a l’Ajuntament per vint mil pessetes. Concurrent a les tertúlies de les llibreries de vell, es va convertir en llibreter professional. Va tenir un pis al carrer Tallers, una torreta al carrer Alfons XII i un altre pis al carrer de la Portaferrissa, plens de llibres, que venia silenciosament als seus clients. Finalment, va estar instal·lat a una de les barraques del Mercat de Llibres de Santa Mònica.

–Andreu Estany, Marià: (Mataró, 1888 – Biarritz, 1976) va ser un pintor, dibuixant, gravador, escultor, esmaltador, decorador i escenògraf. Hi ha obres seves, entre altres llocs, al Museu de les Arts Escèniques i al Museu d’Art Modern de Barcelona. La seva formació fou pràcticament autodidacta, només assistí pocs mesos a l’Acadèmia Galí de Barcelona i a l’Escola Municipal de Belles Arts de Londres, on va aprendre la tècnica de l’esmalt. Excel·lent gravador, se li deu la il·lustració en molt bones edicions de bibliòfil: en aquest aspecte, destaquen les seves litografies per a Encore un instant de bonheur, Le voyageur solitaire, La petite infante de Castille i La Maître de Santiago (de Henry de Montherlant). Amphitrion 38 i La guerre de Troie n’aura pas lieu de Jean Giraudoux i Thésée d’André Gide, entre d’altres. Descobrí de ben petit, gràcies a la seva proximitat a l’espai, les escenografies del Teatre del Circ barcelonès, cosa que deixà marcada la seva vocació. Fou des de la dècada de 1910 que es començà a dedicar a l’escenografia, amb la qual resumí d’alguna manera les tendències i renovacions escenogràfiques de la primera meitat del s. XX. Com a escenògraf destacà sobretot per la seva barreja de tendències decorativistes i expressionistes, a través de l’estilització dels motius i sobretot, l’ús del color, que tant el caracteritzava. El color d’Andreu estava plegat de grans contrasts i intensitats, amb alternacions en els seus telons de la bidimensionalitat i els elements volumètrics.

–Andreu i Pont, Jaume (Cervera, 1850? – Barcelona, 1904). Fou un conspicu representant del col·leccionisme de gravats, bibliòfil i reconegut especialista en una disciplina per la qual sempre va professar una gran devoció. Inicialment, Jaume va exercir la professió de periodista en diferents diaris i revistes de Barcelona. Després d’ocupar, durant els anys 1880, el càrrec de redactor en cap de La Vanguardia, va esdevenir director d’El Suplemento, que pertanyia al mateix mitjà, i també fou director de La Opinión. A partir de la dècada de 1890 deixà la professió de periodista per dedicar-se a la tasca de llibreter (La Veu de Catalunya, 29/8/1902). Aquesta darrera activitat el dugué a obrir un negoci de compravenda de llibres vells. Segons explica Antoni Palau i Dulcet, va tenir un xalet al carrer d’Alfons XII, al barri de la Bonanova, un pis al carrer de Tallers i una botiga al carrer de la Portaferrissa. No va dubtar a portar a terme pràctiques poc ètiques consistents a retallar pàgines i caplletres de llibres amb la finalitat de vendre-les i va aplegar una important col·lecció d’impresos. Les seves inquietuds artístiques, afegides a l’interès i al coneixement que va tenir del món de l’estampa, el van convertir en un gran estudiós i erudit de la història del gravat a Catalunya i a desenvolupar una afició pel conreu de la pràctica col·leccionista, fins al punt de formar una col·lecció de més de 42.000 exemplars que va ser adquirida pels museus de Barcelona l’any 1898 per la quantitat de 25.000 pessetes i que, actualment, enriqueix el fons del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La pulsió col·leccionista també el va dur a aplegar matrius i planxes de fusta, més un important grup de llibres, opuscles i fulls volants referents a Catalunya i datats entre el segle xvi i el xix. D’aquest conjunt va arribar a editar, l’any 1902, un catàleg exhaustiu que palesa la varietat i la diversitat del seu contingut.

-Android : Desenvolupat per Google. Sistema operatiu de molts dispositius mòbils, telèfons intel·ligents i tauletes, com ara Kindle Fire, Nook Color i Kobo Vox.

–Anècdota: relació d’un succés o esdeveniment de certa notabilitat, generalment breu.

–Anecdotari: Col·lecció d’anècdotes, generalment recollides al llibre.

–Anecdòtic: 1. De l’anècdota o relacionat amb ella. 2. Dada, tret o tema lateral o secundari en un discurs oral o escrit.

–Anell: 1. Anella quadrada de ferro que serveix per a subjectar els claus del cap de la maça i evitar que s’obri. 2. Cercle voladís (º) que es col·loca sobre algunes lletres. 3. Accent diacrític va rodar que usin Europa d’Est. 4. Traç corb que tanca el blanc intern en lletres tals com la ‘b’, ‘p’ o la ‘o’.

–Anella: Cercle metàl·lic que té un mecanisme d’obrir i tancar, i que serveix per mantenir unides les fulls ficant-la en un encuny que travessa tot el cos. Les anelles poden anar per separat o juntes en un “mecanisme d’anelles” (“ganxo” a Argentina).

–Anellat: Enquadernat amb anelles.

–Anem-hi!: Crit que s’acostumava a fer en els molins paperers en començar el treball al matí.

–Anepigràfic: 1. Llibre o escrit sense títol. 2. Que no du títol ni cap inscripció.

–Angelologia: Tractat teològic sobre la doctrina relativa als àngels.

–Anglada, Francesc: Impressor barceloní siscentista. Documentat a l’Arxiu de la Seu de Barcelona, amb motiu del bateig del seu fill Antoni.

–Anglada, Lola: (Barcelona, 28 d’octubre de 1892 – Tiana, 12 de setembre de 1984) nom de ploma de Dolors Anglada i Sarriera, fou una narradora infantil i dibuixant catalana. És considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l’escola catalana de principis de segle XX i una de les escriptores més importants de l’etapa de la preguerra, també va ser la primera dona en rebre una creu de Sant Jordi.

Artista polifacètica, a més d’escriptora i autora teatral, va ser decoradora, ceramista, pintora, escultora, figurinista i, sobretot, dibuixant, amb una tècnica de dibuix excel·lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista.

El seu dibuix es caracteritza per l’evocació d’un passat setcentista i vuitcentista idealitzat, tant en escenaris urbans com rurals. Segons Francesc Miralles, «la seva obra reflectia un lirisme bucòlic a vegades, nostàlgic d’altres, on sempre suraven essències de la terra». Alguns autors han afirmat que rebia la influència de l’il·lustrador anglès Arthur Rackham.

Col·laborà des de molt jove a gairebé totes les revistes infantils catalanes de l’època i arribà a esdevenir una de les escriptores més representatives del gènere a la preguerra. De fet, va ser la il·lustradora catalana més prolífica dels anys vint i la primera dibuixant professional d’Espanya.

–Anglada, Margarita, viuda de Mauricio Anglada: La vídua de Maurici Anglada va continuar imprimint després de la mort del seu marit amb el nom de Margarita Anglada, encara que en alguna impressió apareix també com a “Vídua Anglada” o “Vídua Margarita Anglada”. La primera obra amb el seu nom pertany a l’any 1626 i va ser realitzada en col·laboració amb Andrés Llorens, amb qui imprimeix també altres diverses obres, com ara els Commentarius analyticus, de Francesc Ferrer i Nogués, que aquí es mostren. Tot i que va realitzar alguna obra sense companyia, com la Circuncision de comedias, de Jaume Albert, l’any 1629, va treballar gairebé sempre en col·laboració amb altres impressors, com el ja esmentat Llorens o bé Enrique Castañ. Precisament al costat de Castañ imprimí la seva última obra coneguda, amb data de 1632.

–Anglada, Onofre: Impressor barceloní de principis del segle XVII. Amb el seu peu d’impremta datat el 1606, es coneix un Summari i relat veritable de la sancta Vnio i Germandat… de Barcelona i Vegueria… posada en vers pel Pastor Gileno.

–Anglada i Comas, Llucià: Primer membre de la nissaga impressora vigatana de més durada, s’estableix l’any 1843, desprès d’haver estat regent a la impremta d’Ignasi Valls entre 1828-1832 i l’any 1833 a la impremta Trullàs.

–Anglada Jovenich, José: (Barcelona, 1880-1943), enquadernador força particular, va participar activament entrat el segle XX a la secció d’enquadernació de l’Escola Pràctica Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre, i més tard, després de la celebració del I Congrés Nacional de les Arts del Llibre, el 1911, va participar en la creació de l’Associació Patronal d’Enquadernadors, sent nomenat vocal, juntament amb el seu soci José Basa, sota la presidència d’Eduard Domènech. Anglada tenia taller amb un altre enquadernador, José Basa, que anys més tard es dedicaria als impresos de paper amb relleus. El 1904 funda la Casa Anglada Impressor, de Barcelona. Les enquadernacions de José Anglada es caracteritzen per unes capritxoses fantasies de pells jaspiades en tons verds tornassolats, i d’execució una mica irregular, combinades amb la composició de ferros daurats disposats, de vegades, de manera singular, amb un sentit musical de la composició, que resulten embriagadores.

–Anglada-Villa, Joan: Dibuixant i aquarel·lista, nat a Barcelona l’any 1907. Cursà amb els mestres Aguilera, Colin, Cañellas, Calvo Verdonces i Labaria. Practicà la il·lustració i el cartellisme. És autor de diversos exlibris, i els anys cinquanta els dedicà de ple a aquest art, essent molt apreciades les seves realitzacions.

–Angle: 1. Zona de les tapes a prop de les puntes. / Decoració amb ferro a les cantonades de les tapes, que enllaça amb els ferros de les zones rectes de la decoració (“pas d’angle”). / Decoració amb ferros a les puntes. 2. En còmics és el punt de vista òptic amb què s’enfoca l’acció representada en una vinyeta.

–Angle Editorial: Empresa editorial independent, dedicada al llibre en català amb seu a Barcelona. Des del seu naixement l’any 1992, Angle Editorial ha tingut la voluntat de convertir-se en una alternativa al món editorial en català caracteritzada per la recerca de la qualitat, tant pel que fa als continguts com als aspectes formals. Angle Editorial és una editorial central i global que compta dins del seu catàleg amb col·leccions que abasten la narrativa, l’assaig, la poesia, l’humor, biografies i memòries, etc. El seu catàleg es completa amb llibres il·lustrats de gran format.

Fundada el 1992 a Manresa per Eudald Tomasa, que n’és el propietari i director, publica col·leccions d’assaig, narrativa, llibre il·lustrat, i també poesia i altres llibres de gènere divers, així com versions en castellà d’alguns dels seus llibres. El novembre del 2008 fundà, amb Cossetània i Edicions Bromera, la xarxa d’editors independents Edi.cat per a la promoció conjunta dels catàlegs i l’impuls de projectes d’innovació editorial, especialment de llibres digitals en català (dels quals és pioner) i de lectors digitals, i el 2009, amb Cossetània i altres editorials, impulsà la distribuïdora Xarxa de Llibres. El juny del 2012 anuncià la fusió amb Cossetània en una nova empresa, 9 Grup Editorial.

–Angle d’escriptura: Angle determinat per la posició de l’instrument amb què s’escriu en relació amb la línia de base de l’escriptura.

–Angle de la rasqueta: 1. En rotatives de gravat al buit, l’angle que forma l’eix de la rasqueta respecte al centre del cilindre portaplanxes. 2. En una premsa de serigrafia, l’angle que forma la rasqueta (squeege) pel que fa al pla de la malla (mesh).

-Angle de tall Angle resultant de la distància entre una línia horitzontal i l’angle de tall del tremp.

–Angle de trama: L’angle que segueixen pel que fa a l’eix de l’observador les línies de punts de semitò en una trama ordenada (anomenades “AM”, normalment de tipus PostScript).

Els angles de trama en quadricromia (CMYK)

La idea bàsica que regeix l‟assignació d‟angles a cada trama és que els colors més clars reben les trames més evidents al‟ull (les més verticals o horitzontals), mentre que les més fosques reben els menys evidents. Així, el negre (més fosc) sol tenir un angle de trama de 45º i el groc (més clar) de 0º.

Dues trames de tintes directes

Aquest criteri s’aplica també a les tintes directes, on es cerca l’ús de les trames menys evidents a l’ull amb combinacions d’angles que no produeixin moaré

–Angle de visió: Quantitat d’informació visual obtinguda en una presa, en relació amb les propietats i les configuracions d’un objectiu i l’escala emprada; tots dos factors determinen l’espai en sentit vertical i horitzontal que defineix l’enquadrament. Aquest angle es presenta amb molta amplitud en utilitzar objectius com l’ull de peix o gran angular (180° i 140°, respectivament) i es comença a reduir de manera inversament proporcional en produir apropaments; arribant a l’extrem de la reducció en emprar telefotos amb angles de 19°, 12° o fins a 6° en lents de 400 mm de distància focal. En òptica, s’entén com el camp normal de percepció visual a l’ésser humà, que s’obté en una posició dreta, sense moure els ulls ni el cap (complementant l’eix normal de visió), excloent-ne la informació obtinguda a través de la visió perifèrica.

–Anglès: Paper blanc, lleugerament aspre i de tacte suau, que es fa servir per escriure.

–Angles de composició: Orientacions verticals emprades en cinema, en què s’acomoda una càmera respecte a un subjecte o objecte enfocat. Hi ha cinc angulacions principals: angle zenital (posicionant la càmera al zenit, generant una presa perpendicular a terra); angle picat o presa picada (inclinació descendent que provoca que allò enfocat es percebi més petit, conferint una sensació de passivitat, fragilitat o innocència); angle neutre o eix normal de visió (posició paral·lela al terra que es percep com un punt de vista natural); angle contrapicat (conegut en anglès com a low-angleshot, el qual, en inclinar la càmera des d’una posició baixa, permet percebre les coses més grans, suggerint rellevància o força); i angle supí o pla nadir (conegut en anglès com undershot, que es produeix en ubicar la càmera al nadir, exactament per sota d’un objecte o subjecte, veient cap amunt).

–Angleses: Tipografies que van aparèixer el 1845 gràcies al tipus llançat per Robert Besley & Co. anomenat Clarendon. Aquest presentava un arrodoniment a la unió dels traços amb els serifs i un millor encaix i va arribar a representar un petit subgrup dins aquesta categoria.

–Anglicisme: 1. Préstec o calc que té l’origen en l’idioma anglès. 2. Veu o frase anglesa emprades en una altra llengua. 3. Barbarisme que consisteix en l’ús de veus o girs procedents de la llengua anglesa.

–Angst: Aquesta tipografia publicada per la foneria FontFont el 1997, forma part de la seva col·lecció “FF Dirty Faces”, volum 6. Va ser dissenyada per Jürgen Huber per utilitzar a la coberta del casset d’una demo de la banda alemanya German Angst, que eren amics seus. El terme German Angst va néixer a Amèrica del Nord per definir la vacil·lació del govern alemany per enviar tropes a la guerra del Golf. A causa de la gran durada de la guerra, la banda va estar diversos anys separada. La família Angst compta amb 3 variants: Heavy, Condensed i Mix, aquesta darrera és una combinació de les dues primeres.

–Angstrom: Unitat de mesura d’una milionèsima de centímetre. Se sol fer servir per mesurar coses molt reduïdes com la longitud d’ona de la llum i de les ones electromagnètiques de freqüència més reduïda (llum ultraviolada, raigs x…). Actualment es prefereix fer servir el nanòmetre (igual a 10 angstroms).

-Angular: Angular és un ‘framework’ de desenvolupament d’aplicacions web a TypeScript, mantingut per Google. Proporciona una estructura robusta i completa per construir aplicacions SPA (Single Page Application) escalables, amb característiques com a encaminament, maneig d’estat i una àmplia varietat de mòduls integrats.

–Anicònic: Dit del dibuix o la pintura sense representació d’imatges figurades.

–Anilina : Tint en pols que es barreja amb aigua o alcohol. Se sol utilitzar per al tintat de talls i el de pells (vegeu l’entrada de “tintat de pells”) i en flexografia. L’anilina és tòxica i s’absorbeix per la pell, així que cal posar guants per manipular-la.

–Ànima: Tira de cartolina amb què es reforça el llom en algunes enquadernacions en tapa recoberta de tela o pell. 2. Tira sobre la qual s’enrotllen els fils que cusen les extremitats dels quaderns per formar la capçada.

–Ànima de la capçada: Fil gruixut, corda o tira de paper o cuir, al voltant de la qual es cus per realitzar una capçada.

–Animació: Conjunt de tècniques emprades per generar l’efecte òptic i la sensació aparent de moviment, a partir de la reproducció ràpida d’una seqüència ordenada de dibuixos (vegeu dibuixos animats) o fotografies lleugerament diferents d’objectes físics (vegeu claymation, stop motion). Desenvolupada pràcticament alhora del cinema, s’ha combinat amb múltiples tècniques i elements propis del disseny audiovisual, amb resultats que han millorat en qualitat i varietat per la implementació de noves tecnologies.

–Animació 3D: Complex procés tecnològic utilitzat per produir imatges en moviment des de la representació digital de dades geomètriques de caràcter volumètric. Aquests poden ser obtinguts per mitjà d’un escanejat tridimensional, encara que és més comú que siguin creats directament en un ordinador (vegeu CGI). Ja que s’obté un modelatge 3D, es calculen les articulacions i vèrtexs necessaris per manipular-los fàcilment (procés conegut com a rigging). S’utilitzen els mateixos moviments de càmera propis del cinema per generar seqüències que corresponen a un guió d’interpretació específica d’objectes, escenaris, personatges o qualsevol combinació (vegeu renderització), la qual cosa es produeix amb l’ús de corbes Bézier, polígons, malles, i altres recursos que afecten la representació, com ara llums, colors.

–Animació digital: L’animació digital és la tècnica que consisteix a crear imatges en moviment mitjançant l’ús de programari i ordinadors. La funció de les animacions és explicativa, instructiva, narrativa o d’entreteniment. La seva durada varia segons el missatge que vulguem transmetre a les xarxes socials està entre 7 segons i 30 segons, a les pantalles màxim 30 segons, quant a les animacions que acompanyen les e-cards d’una campanya o d’una acció de comunicació creativa es recomana que no durin més d’un minut, ja que a partir d’aquest temps l’atenció decau. Les animacions als esdeveniments generalment són de línies de temps o fan part dels recursos gràfics que d’un vídeo. A l’àrea de comunicació creativa s’avaluarà la necessitat i es farà l’assessoria per a cada cas.

–Animació per ordinador: O animació assistida per ordinador és l’art de crear imatges en moviment mitjançant l’ús d’ordinadors. La tècnica més coneguda és la infografia (també anomenada “3D”), objectes, personatges, i fons creats de manera virtual dins d’un programa que recrea un escenari d’aparença tridimensional, amb vistes ortogràfiques i perspectives, de manera que tot el procés es genera dins d’un ordinador. En el cas dels videojocs, on s’empra quasi exclusivament aquesta tècnica, cada cop més, els gràfics creats són en 3D; encara que els gràfics en 2D encara se segueixen usant àmpliament per a maquinari i connexions lentes i aplicacions en temps real que necessiten renderitzar ràpid. Algunes vegades l’objectiu de l’animació és la computació en si mateixa, unes altres pot ser un altre medi, com una pel·lícula. Els dissenys són elaborats amb l’ajuda de programes de disseny, modelat, animació, texturitzat, il·luminació (acabats), i finalment renderitzat.

–Animador 3d: Professional que mitjançant l’ús de programes informàtics crea personatges i imatges en tres dimensions que vistes en forma de seqüència aconsegueixen oferir una sensació de moviment. Realitza projectes per a pel·lícules, vídeos, videojocs pàgines web, produccions multimèdia o interactives i televisió.

–Animadversió: Crítica, advertiment, o advertiment sever.

–Animal bibliòfag: Vegeu “bibliòfag”.

–Animals heràldics: Als segles XIII, XIV i XV, van ser dibuixats d’una manera completament convencional; però la senzillesa en l’expressió o el gest d’aquestes figures era intencional i tenia per objecte presentar siluetes atrevides, fàcils de distingir fins i tot a distància.

Els escuts d’armats del segle XIV són, segons Viollet-le-Duc, en els que es pot prendre inspiració, amb preferència als altres; és on es troben més pures les formes tradicionals d’aquest art decoratiu, que va degenerar ràpidament, i del qual no ens ha deixat el segle XVI més que tipus desfigurats, perquè aleshores hi havia una tendència a aproximar-se a la fesomia real dels animals, que de cap manera no és vàlida en un art purament de convenció com l’art heràldic.

–Animals simbòlics: Representació d’animals monstruosos i fantàstics amb fang que es cobrien les superfícies murals, tant a l’antiguitat com a l’edat mitjana. Es veuen sobre les ruïnes del temple de Belus; i les catedrals gòtiques ofereixen façanes cobertes de figures grotesques, el sentit simbòlic del qual, pres de faules, ha estat interpretat de diverses maneres pels arqueòlegs.

Animals xinesos del zodíac

–Animat: Dit del dibuix o la pintura constituïts principalment per éssers vius.

–Animàtica: 1 Seqüència animada, molt bàsica i rudimentària, obtinguda a partir de la filmació, manipulació o animació dels quadres fixos que conformen els esbossos d’un storyboard, la qual permet decidir sobre els moviments de càmera a realitzar a cada escena, l’ordre i la durada que presentaran les preses, així com el tipus de talls i transicions a efectuar. 2 En el context específic de l’animació 3D, es refereix a la seqüència sense renderitzar, amb la intenció d’agilitzar-ne la visualització. D’aquesta manera es poden prendre decisions sobre els moviments, els gestos i la seqüència dinàmica dels personatges (vegeu tweening) sense necessitat de calcular la representació final dels elements inclosos.

-‘Anime‘: Terme emprat per referir-se a l’animació d’origen japonès, generalment de caràcter bidimensional, que constitueix un fenomen amb rellevància sociocultural en ser un producte d’entreteniment i un medi cultural de gran popularitat, tant dins com fora del Japó. Té molts elements estètics en comú amb el manga, per la qual cosa s’interpreta com la versió en dibuixos animats d’aquestes historietes, produïda amb una gran gamma d’estils visuals i adreçada a diferents públics depenent del gènere, l’edat o l’interès temàtic. Encara que s’origina cap a principis del segle XX, aquest nom és emprat des de la dècada de 1960, i s’ha convertit en una indústria gegantina amb enorme impacte i derivacions en àrees com a cinema, disseny de modes, videojocs, i en llocs com a centres comercials i parcs de diversions.

–Anisotropia: Propietat que tenen alguns materials (com la fusta, el paper i el cartó) de comportar-se de manera diferent en cadascuna de les parts.

–Anivellament: Arranjament a què se sotmet la forma tipogràfica per compensar els seus desnivells.

–Anna: Aquesta original tipografia va ser dissenyada per Daniel Pelavin per a les invitacions del seu propi casament i posteriorment per a l’avís del naixement de la seva primera filla, anomenada Anna (d’aquí el seu nom). Evocadora d’èpoques anteriors, en realitat és una interpretació molt personal i actual de l’estil Art Decó creada el 1990 que un any després va ser publicada per la fosa ITC. Les formes geomètriques senzilles i les proporcions li donen una aparença única.

–Anna’s Archive: (en la seva versió en català anomenat L’Arxiu de l’Anna) és un motor de cerca de codi obert per a biblioteques a l’ombra que va ser llançat pel pseudònim Anna poc després dels esforços de les autoritats per tombar Z-Library l’any 2022. El lloc web agrega registres de les principals biblioteques a l’ombra, incloent-hi Z-Library, Sci-Hub i Library Genesis, entre altres fonts. Es descriu com “la biblioteca veritablement oberta més gran de la història de la humanitat” i ha dit que vol “catalogar tots els llibres existents” i “seguir el progrés de la humanitat cap a fer tots aquests llibres fàcilment accessibles en format digital”.

–Annex: 1. Conjunt de documents, estadístiques, gràfics, quadres, il·lustracions o textos dels quals no sol ser autor el de l’obra en què s’insereixen, generalment al final d’ella, i amb la que guarda estreta relació. 2. Publicació que depèn d’una altra tant temàticament com editorialment. 3. Text que s’afegeix a l’inici o al final d’una obra, sense formar-ne realment part. 4. Es diu un fitxer o arxiu que s’envia juntament amb un missatge de correu electrònic. El fitxer pot contenir qualsevol objecte digitalitzat, és a dir, pot contenir, text, gràfics, imatges fixes o en moviment, so…

–Annexar: Afegir a un volum ja enquadernat un foli suplementari mitjançant encolada o cosit.

–Anònim: Text que no té indicació d’autor o que és d’autor desconegut.

–Anonimat: Condició que es presenta en desconèixer la identitat de l’autor d’una obra d’art o literatura, en no ser possible obtenir-ne, rastrejar-ne ni identificar-ne el nom. També és un recurs emprat en els concursos o licitacions, on s’ignora deliberadament aquesta informació per no afectar la percepció o influir en la decisió final, donant més importància a la proposta que al creador o a la seva trajectòria.

–Anonymous FTP: L’FTP anònim permet a un usuari d’Internet la captura de documents, fitxers, programes i altres dades contingudes en fitxers existents en nombrosos servidors d’informació sense haver de proporcionar el vostre nom d’usuari i una contrasenya (password). Utilitzant el nom d’usuari anonymous especial, o de vegades ftp, l’usuari de la xarxa podrà superar els controls locals de seguretat i podrà accedir a fitxers accessibles al públic situats en un sistema remot.

–Anopistògraf: Dit del còdex que té els fulls escrits per una sola cara.

–Anopistogràfic: Llibre imprès o manuscrit per una sola cara: la senar

–Anotació: 1. Col·locació de notes en un escrit o llibre. 2. Nota, repartiment que es fa a un escrit o llibre, o advertiment, explicació. 3. La menció explicativa o crítica. 4. Nota que s’afegeix a un seient en una bibliografia, llista o catàleg per descriure o explicar la publicació a què fa referència.

–Anotació erudita: Anotacions de caràcter històric, textual o literari relacionades amb el text d’obra, gràcies a les quals l’obra es posa en el context precís per entendre’l millor. Poden ser part de l’aparell crític d’una edició crítica, i han de ser anotacions d’importància i ben documentades per ser preses realment per erudites (i no meres cites de diferents diccionaris, que són més decoratives que interessants).

–Anotador: Persona que afegeix notes a un llibre a fi d’aclarir o ampliar el text o un dels seus punts.

L’anotador principal d’un llibre ho sol ser el seu propi autor, però sovint ho són també el traductor, l’editor literari, el compilador, etc. Les notes de l’autor no porten cap distinció, però quan són d’una altra persona s’han d’identificar; per exemple, al final del text corresponent, després de punt i entre parèntesis, s’indica si la nota és del traductor (N. del T.), de la redacció (als diaris i revistes) (N. de la R..)

–ANSI: American National Standards Institute, una de les entitats normalitzadora dels EUA.

–Antanàclasi: És un recurs literari consistent a crear un joc de paraules amb el doble sentit de paraules aprofitant l’homonímia (o a vegades la polisèmia) d’aquells mots. És a dir, la coincidència formal, però no de significat fa que en una mateixa construcció es vegi com a anòmala la juxtaposició dels dos elements, com es veu a l’exemple “Roba roba a la botiga”, on el verb “robar” coincideix amb la “roba” i es crea un equívoc. També pot succeir ajuntant diverses paraules per crear un efecte d’homonímia, com es veu a “Cap allà, capellà!” (en pronúncia central). És una figura propera a la paronomàsia, ja que combina elements fonètics i semàntics.

–Antecedent: Manuscrit del que més o menys directament en deriva un altre.

–Antecessor comú: Manuscrit o imprès que diversos manuscrits tenen en comú.

–Antedata: Data falsa o avançada a la real que apareix en un document o llibre.

–Antedatar: Usar una antedata.

–Antena: 1. Element decoratiu consistent en un traç de més o menys gruixària, curvilini, que sobresurt del requadre d’una inicial o d’una orla i es perllonga cap al marge. 2. És un element decoratiu usual en manuscrits francesos del segle XIV. Poden ser monocromàtiques o de diversos colors: blau, vermell, rosa, granat, verd, etc. Pot aparèixer a inicials però també formant orles.

–Anteposar: Col·locar un o més signes, paraules, sintagmes, línies, paràgrafs, etc., abans que un altre o altres.

–Anti: Full mensual d’arts i lletres (1931). Caldes de Montbui : [s.n.], 1931 (Caldes de Montbui : J. Pobla Impr.) Periodicitat: Mensual. Núm. 1 (maig 1931)-núm. 2 (juny 1931). Anti “Full mensual d’Arts i Lletres”. Maig 1931. Amb dotze pàgines a dues columnes, format 320×250 mm, imprès per J. Bta. Pobla. Revista catalana d’avançada, per a “l’estudi de les repercussions que en la vida, l’art i la cultura en general originen l’estructuració tècnica i industrial del mon modern”. Al primer número: treballs de Miquel Delfau, Sebastià Gasch, Francesc Domingo, J. Canyes, A. Pueyo i J. Fabregó. Preu de venda, setanta-cinc cèntims el número solt. Subscripció anual: 8’50 pessetes.

–Antiadherent: Material que s’adhereix amb molta dificultat. S’utilitza en processos o tècniques en què no volem que el material tractat s’enganxi a una altra superfície, com ara quan fixem un material per pressió.

–Antialcalines: Han de ser totes les tintes per als impresos que en la seva elaboració posterior arriben a contacte amb certs engruts, amb sabó sòlid o en pols, soda, etc. Ex.: el blau ultramar és antialcalí.

–Antialiàsing: Efecte òptic que millora l’aliàsing. És important en tipografia, ja que les lletres estan formades per diagonals i corbes que no poden tenir un efecte esglaonat que n’afecti la llegibilitat. L’antialising crea píxels intermedis dins de les zones dentades, perquè el marge es vegi més suau.

–Antibiblioteca: és una col·lecció de llibres que són propietat, però que encara no s’han llegit. El terme antibiblioteca va ser encunyat per Nassim Nicholas Taleb, i el concepte que descriu s’ha comparat amb el tsundoku japonès. El terme antibiblioteca va ser encunyat per Nassim Nicholas Taleb en el seu llibre The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable per descriure els llibres que moltes persones posseeixen, però que no han llegit. Taleb va argumentar que aquestes col·leccions de llibres fan que la gent sigui més humil i curiosa. Va basar el concepte en els llibres conservats per Umberto Eco, escrivint que Eco “separa els visitants en dues categories”: els que lloen la mida de la seva biblioteca i els que reconeixen que una biblioteca és una eina per a la recerca. Taleb va descriure els llibres que s’han llegit com “molt menys valuosos que els no llegits”, Taleb va afirmar que “com més coses saps, més grans són les files de llibres no llegits. Anomeno aquesta col·lecció de llibres no llegits una antibiblioteca.” Taleb també es va referir a les persones interessades en les interbibliotecàries com a antiestudiosos.

–Anticipació: Error de còpia que succeeix quan el copista ha memoritzat malament el text a copiar i anticipa una paraula de la “Perícopa” al lloc d’una altra que es troba abans.

–Antic: Paper que té molts anys i que, conseqüenment, pot presentar irregularitats, principalment de coloració. També hi ha uns papers que imiten l’aspecte del paper antic i que s’utilitzen per fer les edicions en facsímil de plànols, documents o llibres antics.

–Antic i Camprubí, Marcel·lí, editor i llibreter (Gironella 1895-San José de Costa Rica 1968). Des del 1915 fou mestre d’escola a Terrassa, a la Casa de la Caritat de Barcelona i a l’Escola del Treball de Badalona. L’any 1928 fundà les edicions Proa, on va conèixer Andreu Nin i va establir-hi una bona amistat, i l’any 1935 creà l’editorial Atena, que es va distingir per publicar obres teòriques i polítiques d’autors marxistes dissidents. Quan Nin fou conseller de Justícia de la Generalitat, durant la guerra civil, el nomenà vocal del Comitè de Serveis Correccionals de Catalunya en representació de les organitzacions obreres (octubre del 1936). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i el 1949 s’establí definitivament a San José de Costa Rica, on fundà la Librería Latina.

–Anticlímax: És una figura literària que descriu una situació en què un problema en aparença molt difícil de resoldre, amb una gran tensió i efectes acumulats, resulta arreglar-se de forma trivial. De forma general es fa per preparar un clímax més gran o com a paròdia. Un exemple famós ocorre a La Guerra dels Mons, on enmig del caos provocat per una invasió extraterrestre al planeta Terra, els alienígenes són derrotats per l’organisme més inesperat: el virus del refredat.

–Anticlor: Substància que evita que un excés de clor de l’aigua pugui perjudicar el comportament, la coloració o la resistència del paper.

–Antics: Per generalitzar, es diu de tots aquells llibres anteriors al segle XX.

–Antics posseïdors: 1.085 marques de 934 antics posseïdors des del segle XIV fins al segle XX als llibres de la col·lecció del CRAI Biblioteca de Fons Antic. Universitat de Barcelona.

–Anticuariato: Denominació que els autors del segle XVII aplicaven indiferentment als museus, a les col·leccions i a la ciència de les antiguitats.

–Antidotari: Llibre on es troben diferents remeis per a tota mena de malalties.

–Antiespumant: Producte que s’incorpora a la pasta durant el seu procés de preparació per evitar que amb el moviment d’agitació per provocar la fibril·lació apareguin bombolles que posteriorment quedaran incorporades en el paper i hi provocarien defectes.

–Antifonal: Vegeu “llibre de cor”.

–Antifonari:  Llibre d’església que conté les antífones i altres cants dels oficis.

–Antiga llibreria de la vidua Pla: Els orígens de la Llibreria de la Vídua Pla es remunten al segle XVII quan es va establir una impremta al carrer dels Cotoners a mig camí entre Santa Maria del Mar i la catedral.
De les primeres produccions d’aquesta impremta se’n coneixen edicions en les que hi figura la inscripció Estampa de Joan Jolis, carrer dels Cotoners. 1660. A través dels temps el negoci va passar de la família Jolis a Bernat Pla, que era qui regentava el negoci a finals del segle XVIII. A la mort de Pla se’n va fer càrrec la seva vídua Tecla Boix, que va donar nom al negoci, si bé va quedar sota l’administració del seu cunyat Vicent Verdaguer. El seu fill Joaquim també es dedicava a l’ofici de llibreter i va obrir una llibreria davant del Liceu, però fou la seva germana Francesca Verdaguer qui acabaria al front de la impremta/llibreria de Tecla Boix, Vídua de Pla. Del matrimoni de Francesca Verdaguer amb Llorenç Bocabella va néixer el llibreter i filàntrop Josep Maria Bocabella (1815-1892), que esdevindria un home clau en la prehistòria del temple de la Sagrada Família.La llibreria i impremta es dedicaven exclussivament a temes religiosos. Allà s’hi imprimien novenes, goigs, llibrets piadosos, missals i estampes. Al segle XIX el negoci era conegut oficialment com Hereus de la Vídua Pla.

Bocabella, home de grans conviccions religioses, quedaria al front del negoci i el 1866 va fundar l’Associació de Devots de Sant Josep. Aquesta associació va arribar a tenir un gran nombre de seguidors i des de pràcticament el primer dia va promoure un butlletí anomenat El Propagador de la devoción a San José, una publicació que ha arribat fins als nostres dies amb el nom de revista Temple com a testimoni periòdic de l’evolució de les obres de la Sagrada Família. Bocabella va morir el 1892 i la llibreria de la Viuda Pla del carrer Princesa va continuar activa fins que va tancar portes el 1911. 

–Antiga Magester, Joaquim: Impressor a Olot, on continuà la impressió de La Aurora Olotense, iniciada pels Dutrem).

–Antígraf: 1. Signe que servia per indicar els textos dels quals es coneixien versions de sentit diferent. 2. Model a partir del qual s’elabora una còpia que al seu torn pot ser l’antígraf d’una altra còpia.

2. Exemplar del qual l’stemma fa derivar un altre testimoni, sense intermediari conegut.

–Antigues: Van ser dissenyats durant els segles XVI i XVII. També es coneixen com ‘Old Face’ o ‘Garaldes’. Es caracteritzen per la modulació obliqua, contrast mitjà, traços terminals més lleugers que els tipus Humanístics i pes i color mitjà.

–Antiguitat: 1 Extens període històric que fa referència a les etapes del desenvolupament humà des de la invenció de l’escriptura fins a la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, l’any 476 dC. n. e. Encara que això difereix dràsticament en les diferents latituds i hi ha més evidències de documentació escrita en algunes civilitzacions que en altres, també coincideix amb el desenvolupament de l’agricultura i el sorgiment de les ciutats a l’Orient Mitjà. 2 Qualsevol objecte interessant i col·leccionable amb més d’un segle de creació, que pot posseir cert valor històric, acadèmic o museístic, per la seva bellesa, raresa, manufactura exòtica, estat de conservació o mestratge artesanal. Cada objecte pot comptar amb diferents nivells de qualitat i remetre a diferents etapes històriques o aspectes culturals únics.

–Antigularia: És una llibreria antiquària de Barcelona (carrer del Pistó, 22) que ven llibres exclusius, rars i curiosos així com gravats, postals, documents i altres objectes relacionats amb el món del paper antic.

–Antihumitat: Paper absorbent que ha estat impregnat d’alguna substància que el fa repel·lent a la humitat. Absència d’aigua. Condició que cal tenir en compte en alguns papers per preservar-ne les característiques de planor, especialment en el paper vegetal.

–Antilambda: 1. Signe de postil·la amb què als còdexs s’indicaven, en obres d’escriptors, eclesiàstics, cites de personatges de les Sagrades Escriptures. Tb es diu Diple. 2. Signe doble (< >) que adopta la forma de dues lambdes esteses i enfrontades per les parts obertes.

El signe es va fer servir antigament amb el mateix ofici que avui les cometes, a les quals potser va donar origen. El seu ús actual és molt limitat. En informàtica es fa servir per tancar les adreces de correu electrònic.

En lingüística serveixen per indicar que la paraula que precedeix dona origen a la següent (>) o que la que antecedeix es deriva de la següent (<).

–Antilegònom: Llibre sagrat l’autenticitat del qual era força dubtosa, mentre que es deien Omologòmen, el que es considerava veritablement autèntic. Aquests llibres només es podien llegir particularment, però mai a les reunions dels fidels.

–Antilibel: Que té per fi impedir la difusió de libels, dit d’una llei, decret, disposició, etc.

–Antilogia: Contradicció entre dos textos.

–Antilògic: De l’antilogia o relacionat amb ella.

–Antimaculador: Dispositiu que en algunes premses d’imprimir cobreix el plec recent imprès amb una capa de líquid o pols per evitar que es repintin.

–Antimoni: 1. Un dels metalls que entren a la composició de la matèria per fondre les lletres. 2. L’antimoni entra a tots els aliatges de la impremta. És un metall dur i alhora fàcil de trencar. molt rígid i amb poca contracció.

–Antinovel·la: És un tipus de novel·la experimental propi del segle XX que defuig les convencions tradicionals del gènere, tals com l’estructura segons el plantejament, nus i desenllaç o la linealitat del temps, i empra tècniques innovadores com el monòleg interior en detriment de l’argument. El lector, tractant de vèncer les dificultats que enclouen aquestes modificacions, és mogut a participar de l’acte creatiu i no ser-ne tan sols un mer espectador. James Joyce, Marcel Proust, Virginia Woolf, Samuel Beckett, Julio Cortázar en són alguns dels seus representants. L’antinovel·la té grans coincidències amb la nouveau roman i alguns autors són considerats indistitament d’ambdues categories.

–Antipell: Dit dels productes que hom afegeix als vernissos i les pintures (especialment als d’assecat ràpid) a fi d’evitar que, per oxidació, es formin tels més o menys espessos en llur superfície mentre romanen a l’interior dels pots durant l’emmagatzematge.

–Antiqua: Qualsevol disseny de tipus de lletra amb ‘serif’. Un estil de tipografia antigues estructurals, on els traços sòlids esquema es dibuixen per tal de tenir un aspecte lleugerament esquinçats o gastats. Definició utilitzada als països anglosaxons i en general en aquells nòrdics per determinar els caràcters llatins rodons i cursius en contraposició als de forma gòtica.

–Antiquaris: Així eren anomenats abans de la invenció de la impremta els copistes, cal·lígrafs i llibreters que es dedicaven a fer anotacions o observacions en els llibres, és a dir, a aquells que transcrivien els llibres antics. Actualment dona aquest nom al llibreter dedicat gairebé exclusivament al comerç del llibre antic.

–Antiquat: Sense ús actualment, dit d’una veu, accepció o frase antiga. Tb es diu Arcaic.

–Antique Olive: Tipografia creada pel dissenyador de cartells Roger Excoffon, que primer va fer les variants Nord i Nord Italic el 1960 per al seu ús en publicitat i cartells. Els pesos Bold i Compact van ser afegits el 1963 i la Black el 1965. El 1968 va sortir la Bold Condensed i el 1969 es van dissenyar les variants Roman i Italic. Inicialment va ser publicada per la fosa francesa Olive durant els anys 1962 a 1966. A França, “antique” és el terme genèric amb què es coneixen les tipografies sense serifs. Al seu moment va ser llançada com a rival de la Univers i Helvètica, però amb una aparença molt més humanística i menys mecanitzada que aquestes. Una de les característiques més destacables és l’enorme altura de la “x” amb uns ascendents i descendents molt curts i una gran obertura que la proveeix d’una gran llegibilitat fins i tot en mides petites sense perdre gens ni mica de la seva elegància. Es tracta d’una de les tipografies sense serifs més cridaneres i distintives des de l’aparició de la Gill Sans, per la qual cosa és molt útil en cartells o qualsevol altra aplicació de gran format encara que també funciona bé com a tipografia de text.

–Antisèptic: Producte que impedeix el deteriorament i la degradació dels llibres per mitjà de la destrucció dels microorganismes. NOTA: S’utilitzen com a antisèptics: el timol, el formaldehid o metanol i el formol.

–Antisigma: 1. Signe de correcció en forma de semicercle amb el qual els antics copistes indicaven que calia transposar els versos.

2. És una de les tres lletres que va inventar l’emperador Claudi. Es representa com una c invertida: ↄ encara que, com que no s’ha conservat en cap inscripció, alguns creuen que podria ser com dues c oposades i unides: ↃϹ. 3. D’acord amb el testimoni de Priscià, servia per representar el so dels dígrafs bs i ps, igual que x representa els sons cs i gs. L’antisigma va ser usada pels filòlegs alexandrins per indicar línies l’ordre de les quals havia estat alterat i no s’ajustaven al context, i l’antisigma periestigmenon, és a dir, l’antisigma amb punts (·Ͻ·), per indicar passatges amb tautologies. També es va fer servir en manuscrits per indicar abreviatura de -amb i -com, i de -us i -os.

–Antítesi: És un recurs literari que consisteix a contraposar dos sintagmes, frases o versos en què cada un expressa una idea de significació afirmativa o negativa. El recurs retòric contraposa dues idees, paraules o expressions de sentit oposat. Un exemple d’antítesi és: “el so del silenci” o l’oposició completa i absoluta en locucions: “Els dos germans són tan diferents que l’un és l’antítesi de l’altre”. També en el contrast que neix de l’acostament de dues idees o expressions que tenen un significat aparentment contrari: “vessar llàgrimes d’alegria” hi ha una antítesi. També dita d’allò que forma antítesi amb una altra cosa (Sinònims: contradicció, contrast, diferència, incompatibilitat, oposició).

–Antivirus: Programa la finalitat del qual és prevenir les infeccions produïdes pels virus informàtics així com guarir les ja produïdes. Perquè siguin realment efectius, donada la gran quantitat de virus que es creen contínuament, aquests programes han d’actualitzar-se periòdicament (cada 5 o 10 dies preferiblement). Entre els més famosos estan Norton i McAfee i Trend Micro Pccilin.

–Antografia: 1. El llenguatge de les flors. Manera d’expressar el pensament per mitjà de les flors, moda que va fer furor a principis del segle XIX. La tipografia, en la seva ornamentació, no hi va ser aliena, sobretot a les seves vinyetes simbòliques i emblemes. 2. Procediment que consisteix a escriure o dibuixar sobre un paper especial amb tint greix. Amb una simple pressió es passa el dibuix o l’escriptura sobre una pedra litogràfica o una altra matèria prepara convenientment, obtenint-se tiratges força nombrosos.

–Antologia: Recull d’extractes, citacions o peces curtes de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor, que es consideren exemplars des d’un punt de vista literari.

–Antón, Llorens📕: Treballador metal·lúrgic, però els caps de setmana els dedica, el dissabte a la tarda a Santa Madrona venen llibres i el diumenge al matí a Sant Antoni, cercant gènere que tingués al·licient, preferiblement llibres tècnics i llibres esgotats i quan havia fet la compra se la carregava cap a Santa Madrona per tal d’airejar la barraca, S’asseia i la seva dona feia de venedora a bons preus.

 –Antònim: Vocable que guarda relació d’antonímia respecte d’un altre o d’altres. S’oposa a sinònim.

–Antonímia: 1. Fenomen pel qual dues veus expressen idees oposades. 2. Fenomen pel qual una paraula té dos significats oposats.

–Antònio i Guàrdias, Joan: (Tarragona 1890-1967) fou un poeta, escriptor i llibreter català i un dels personatges més significatius de la vida cultural del segle XX de la ciutat de Tarragona. Sovint se’l coneixia pel seu segons cognom, Guàrdias.

L’any 1926 es fa càrrec d’una llibreria existent a la Plaça de la Font de Tarragona, que més tard es coneixeria com a “Llibreria Guàrdias”. Canvia l’ofici de mestre pel de llibreter, que ja mai més deixaria.

A mitjans dels anys 1950, va ser un dels impulsors del Museu de la Ciutat que va ser aprovat pel Consistori l’any 1957 en el que acabaria sent l’actual Casa Museu Castellarnau.

L’any 1959 va traslladar la llibreria des de la Plaça de la Font a la Rambla de Tarragona. Va morir pocs anys després quan encara estava al front d’aquesta llibreria.

–Antonomàsia: 1. Varietat de sinècdoque que consisteix en utilitzar un nom propi per l’apel·latiu o a la inversa. 2.  És una figura retòrica o recurs literari que fa servir un títol, un epítet, un malnom, una perífrasi… per designar una persona, un país, una ciutat o qualsevol cosa. Exemples en són «La ciutat eterna» per Roma o la «dama de ferro» per Margaret Thatcher. Certes antonomàsies s’han estandarditzat i esdevenen aleshores gairebé sinònims. D’altres són d’ús efímer, retòric o periodístic. És una eina literària que sovint es fa servir per evitar repetir el mateix mot massa sovint en el mateix text, quan no hi ha sinònim disponible. Un ús excessiu, com és de costum en el periodisme i sobretot en el periodisme dels esports, no sempre és de bon gust. Sovint un simple pronom, sigui feble o fort, faria el text més clar.

–Antrè: Insecte coleòpter de la família dels dermèstids que ataca els llibres.

–Antropofitomorf: Que té la forma d’un ésser fantàstic compost d’una associació d’elements humans i vegetals.

–Antropomorf: Decoració que té forma d’ésser humà.

–Antropomorfisme: Representació d’éssers no humans amb atributs humans o en l’exercici d’una activitat humana.

–Antropònim: Nom propi de persones.

–Antroponímic: 1. Diccionari onomàstic que registra antropònims. 2. Repertori de l’antropònim d’un poble o grup social en un període donat.

–Antropozoomorf: Que té la forma d’un ésser fantàstic compost d’una associació d’elements humans i animals.

–Antypepatics: Des del seu estudi Typephases Joan M. Mas ofereix gratuïtament aquesta original i divertida família tipogràfica de dibuixos fets estrictament amb caràcters tipogràfics. Segons el seu autor, la seva creació va ser realment divertida i un bon exercici de disseny gràfic i creativitat: la construcció de retrats imaginaris partint d’un sistema molt limitat de formes. La família té dos membres: la Lletraparits i l’Antypepatics, ambdós creats l’any 2000.

–Anuari: Llibre publicat cada any, que sol ser un resum de l’activitat anual. 2. Llibre de referència sobre algun tema o organització que es publica una vegada a l’any i que conté informació rellevant sobre aquest tema o organització aquest any: Dades, fets, persones, etc.

–Anuari de Biblioteques, Llibres i Lectura: És una publicació que s’inicià el curs 2009-2010 amb la voluntat de recollir l’estat de la qüestió i el balanç d’actuacions pel que fa a la recerca, la creació i la difusió al voltant d’aquests tres àmbits a Catalunya.

L’Anuari es publica biennalment amb articles que apareixen al llarg de l’any, dins d’un número obert «en curs de publicació», de manera que els diferents treballs van sortint periòdicament fins a completar el número vigent. Els primers 5 volums es publiquen sota el títol Anuari de l’Observatori de Biblioteques, Llibres i Lectura i són consultables.

–Anuari estadístic: Recopilació de dades numèriques d’estadístiques que publiquen les institucions com a estudi del realitzat durant l’any.

–Anuari del Foment de les Arts Decoratives (1923-1925). Barcelona : el Foment, Dalmau Oliveres. Al volum 1924/1925, l’impressor és: Oliva de Vilanova.

–Anunci : 1. Missatge que s’afegeix a la publicació amb informació sobre el negoci d’un anunciant que ha pagat per obtenir visibilitat i clients. És comú en publicacions periòdiques, que tenen ja els espais reservats per als anuncis i uns preus fixos depenent d’on es posa (sempre és més car al full imparell i cap a capçalera), la mida o el nombre de colors. 2. Molts llibres i fullets, especialment del segle XIX, contenien anuncis, sobretot els que anunciaven altres llibres del mateix editor, sovint situats a la part posterior del volum, després de les pàgines de text.

–Anunci classificat: Vegeu “anunci per paraules”.

–Anunci general: Anunci que no té una situació fixa o predeterminada en el medi en què es difon, sinó que es distribueix al llarg d’aquest.

–Anunci per paraules: Anunci en una publicació periòdica, sobretot en diaris, on els anuncis són petits, es posen tots junts, solen ser només text (encara que també es poden posar imatges d’una amplada de columna) i es paguen per número de paraules.

–Anunciant: Persona o empresa que paga per posar un anunci del seu negoci a la publicitat.

–Anvers: Pàgina dreta del llibre, igual que “vers” o “recte”. Vegeu “foli”. / Als rotllos de papir, la cara interna del rotllo, que és la que està escrita i amb les fibres en horitzontal. Vegeu “rotllo”. 2. En qualsevol paper, la cara que s’entén com a frontal o principal, per on comença la lectura. En un plec (sense plegar i tallar), la cara on cau la primera pàgina.

–Anxova: Un terme poc utilitzat avui dia, que abans s’utilitzava per indicar un llibre sense valor comercial o cultural: només serveix per embolicar anxoves.

–Any de publicació: Any en què una obra ha estat publicada.

–Anyenc: Calendari per als eclesiàstics que indica el prec i ofici de tot l’any.

–Anyer: Aprenent paperer que tenia dos o tres anys d’aprenentatge però que, per falta de lloc, encara no era fadrí.

–Anyil: Planta de la qual s’extreu el colorant blau d’indi.

–AOX: Paràmetre de contaminació de l’aigua residual de la indústria paperera que mesura la quantitat que conté de compostos orgànics de clor o d’altres elements halògens.

–Ap., Apud.: Preposició llatina que s’usa freqüentment en bibliografia i que significa: A l’obra o Al llibre de. (Apud Eiximenis: a l’obra d’Eiximenis).

–APA: Vegeu “manual d’estil bibliogràfic”.

-‘Apache‘: És un servidor web de codi obert que permet que els llocs web es mostrin i funcionin a Internet. És àmpliament utilitzat a causa de la seva estabilitat, rendiment i compatibilitat amb diferents sistemes operatius. Apache funciona escoltant i processant les sol·licituds dels usuaris, i després envia les respostes per mostrar els llocs web.

–Apadana: Llibre del Cànon budista Pali, que conté les biografies de 550 monjos i de 40 monges, membres de l’ordre, durant la vida terrestre de Buda.

–Apaïsat: Paper en què la mida llarga correspon a la posició horitzontal.

–Aparat crític: Sistema de notes que acompanyen una edició per tal d’explicar les diferents grafies i lliçons que apareixen en diversos manuscrits d’un mateix text i justificar les decisions de l’editor.

–Aparat crític negatiu: Aparat crític en què només son esmentats els manuscrits que ofereixen una llió diferent de l’adoptada per l’editor.

–Aparèixer: 1. Publicar-se, sortir a la llum una obra. 2. Figurar una unitat lèxica entre un diccionari. vocabulari, glossari o índex alfabètic. 3. Figurar un article, notícia o informació a la publicació que l’allotja.

–Aparell: 1. Llibre disposat en forma de catàleg o diccionari 2. Nom que reben algunes obres destinades a la preparació sobre alguna matèria. 3. Preparació de la base sobre la qual anirà el daurat: ratllat, emprimació, poliment, etc.

–Aparell Bekk: S’empra per determinar l’allisat superficial del paper.

–Aparell bibliogràfic: Conjunt de fonts, referents a una o diverses matèries, que formen la bibliografia global emprada en la confecció d’una obra, sigui quin sigui el lloc del llibre on es col·loquin al text, en notes o cites bibliogràfiques o en llista al final de cada capítol, la part o el llibre.

–Aparell científic: Conjunt de dades amb què en obres tècniques i científiques s’enriqueix i justifica el text original, com notes, aparell bibliogràfic, aparell crític, índex de fonts, bibliografia sobre el tema, etc.

–Aparell crític: 1. Sistema de notes que acompanyen una edició per tal d’explicar les diferents grafies i lliçons que apareixen en diversos manuscrits d’un mateix text i justificar les decisions de l’editor. 2. La secció de l’edició crítica dedicada a justificar les eleccions fetes per l’editor en la composició del text. Amb aquesta finalitat, l’editor pot registrar a l’aparell, sigui completament o en selecció, dades que sorgeixen de la col·lació dels manuscrits, variants, conjectures i propostes d’altres editors, i qualsevol altra informació que consideri útil per permetre al lector formar el seu propi judici sobre cada problema textual. Generalment, es distingeix entre dos tipus d’aparell crític: l’aparell positiu i l’aparell negatiu, tot i que sovint s’adopta una fórmula mixta entre aquestes dues tipologies.

–Aparell crític negatiu: Aparat crític en què només són esmentats els manuscrits que ofereixen una lliçó diferent de l’adoptada per l’editor.

–Aparell crític positiu: “Aparell crític” on apareixen tant les variants seleccionades com les rebutjades.

–Aparell de fulls canviables: Aquell que permet canviar els fulls d’un llibre sense necessitat de desenquadernar-lo. Hi ha diversos tipus: anelles, cargols… Vegeu l’entrada sobre “cartes de restaurant amb fulls movibles”.

–Aparell-guarnicions: Conjunt reemplaçable de fulles o segments de disc que proporcionen les superfícies de treball d’un refinament.

–Aparell lector: Aparell que permet, a causa de la seva projecció ampliada, la lectura de microimatges.

–Aparell lector-reproductor: Aparell que permet alhora la lectura i la reproducció automàtica i ampliada d’una micro-imatge.

–Aparell de mesurament i control: En arts gràfiques es mesura i controla el treball durant el procés d’acoblament i filmat amb quatre mètodes: “densitometria” (que es mesura amb el “densitòmetre”), “colorimetria” (que es mesura amb el “colorímetre”), “espectrofotometria” (que es mesura amb l’espectrofotòmetre i l’espectrodensitòmetre) i les escales de control de color.

-Aparell negatiu: Aparell crític que només cita testimonis que contenen  variants de la lectura acceptada en el text crític (no es citen, però, els testimonis que contenen la lectura acceptada en el text). L’aparell negatiu afavoreix la concisió i l’eficàcia, de vegades en detriment de la claredat.

–Aparell positiu: Aparell crític que pretén oferir una visió general completa de la tradició en els punts on es produeixen discrepàncies i indica explícitament, amb aquesta finalitat, tant els  testimonis de la lectura acceptada en el text com els testimonis que porten variants.

–Aparellar: Reemplaçar les lletres bloquejades.

–Aparellar de blanc: Revestir amb una o moltes capes de colada retalls empolvorada de guix mat, els objectes que es dauraran a l’aigua després de l’emprimació.

–Aparença: Conjunt de característiques físiques que conformen l’aspecte exterior de qualsevol objecte o subjecte i que són fàcilment perceptibles a simple vista. El color, la forma, la textura dels objectes poden variar depenent de les capacitats de l’observador, mentre que altres propietats, com la brillantor, el to i el contrast, depenen de la llum que hi incideix i no necessàriament refereixen a les seves característiques innates. És un factor que fins i tot afecta altres aspectes, com ara la qualitat o l’atractiu visual.

–Aparença tipogràfica: Aparença visible de la lletra. Vegeu “tipus de lletra”.

–Apariar: Disposar el paper en quaderns, mans, raimes, etc. També comptar-lo i apilar-lo- Tb Aparellar i Apriar.

–Apariar postes: Arreglar les postes perquè totes tinguin la mateixa quantitat de fulls: 261.

–Aparició: 1. Acció d’aparèixer. 2. Posada a disposició del públic d’una edició bibliològica o hemerològica. 3. Menció duna unitat lèxica en una font o en un conjunt de fonts.

–Apart: Acabament voluntari d’una línia d’escriptura per iniciar-ne una altra.

–Apartador: Operari que a les fàbriques de paper s’encarrega de separar el drap segons les classes.

–Apartats: Divisions del text dins un paràgraf.

–Apelfat: Paper amb un cert borrissol superficial.

–Apèndix: 1. Text que l’autor afegeix a continuació del cos de l’obra, que generalment serveix per aclarir, ampliar, completar o rectificar el text precedent. 2. Cosa adjunta o afegida a una altra de la qual és com a part accessòria o dependent, com el volum o volums que completen o amplien una obra. 3. Part afegida al final d’una obra, que conté notes, documents, bibliografia i tot el que aclareix, explica o il·lustra el text.

–Apennis: A les èpoques merovíngia i carolíngia, acte d’estendre nova escriptura confirmant en els seus béns una persona que havia perdut els títols de propietat a causa d’un accident (incendi, robatori, etc.). D’aquesta escriptura se’n feien dos exemplars: un es lliurava a l’interessat i l’altre es fixava (penjava) a la plaça pública.sense  periodicitatdad regular.

 –Apergaminar: Donar-li a un material l’aspecte del pergamí, que se sol fer sobre paper. Vegeu “paper pergamí”.

–Apergaminat: Semblant al pergamí.

–Aperiòdic: Que apareix sense data fixa, sense periodicitat regular.

–Aperto libro: Locució llatina que significa: Llibre obert, Traduir o comentar un autor a llibre obert, és a dir, sense preparació prèvia, equival a summa erudició i a un perfecte

–Àpex: 1. Petit traç que sobresurt d’una asta o d’una cama de qualsevol lletra. 2. Traç final amb que acaben les cues, ungles i braços d’algunes lletres com ara la f, j, etc. 3.|Traç que a vegades presenta la part esquerra de l’asta d’una essa llarga.

2. Angle superior (o bec) de la lletra “A” majúscula.

–Api: Motiu ornamental que imita les fulles d’api, trilobulades i dentades.

–API: Application Programming Interface (Interfície de Programació d’Aplicacions), consisteix en un conjunt de protocols i funcions que permeten integrar i comunicar un programari dins d’un altre sense que aquest hagi de ser nadiu de l’entorn on s’executa. Al moment de construir un sistema informàtic o biblioteca informàtica, per donar suport a les invocacions a serveis fetes per un altre programa, cal oferir una API, tant als programes externs (que podran usar els serveis oferts), com al programador (que disposa del manual indispensable per poder treure el màxim suc del component que ha adquirit). Sovint, una API forma part de l’equip de desenvolupament de programari (SDK).

–Apiladora: Antigament, persona encarregada d’agrupar els fulls de paper en grups de 5, 25, 250 i 500. Modernament màquina que apila el paper,

–Apilar: Classificar els draps i posar-los per categories als casals de l’espolsador.

–Apirotipus: Lletra tipogràfica de coure fabricada en fred. Els apirotips van ser presentats a l’Exposició de París de 1849, però no es van difondre suficientment.

–APIs de gràfics 3D: Els gràfics 3D s’han convertit en alguna cosa molt popular, particularment en jocs de computadora, al punt que s’han creat APIs especialitzades per a facilitar els processos en totes les etapes de la generació de gràfics per computadora. Aquestes APIs han demostrat ser vitals per als desenvolupadors de maquinari per a gràfics per ordinador, ja que proveeixen un camí al programador per a accedir al maquinari de manera abstracta, aprofitant els avantatges de tal o tal altra placa de video.

–Aplanador: 1.Cisell utilitzat durant el repujat per aplanar el fons. 2. Utensili d’enquadernació. Instrument utilitzat al repujat per aplanar zones de la pell per ressaltar la resta. 3. Obrers que preparen els coures destinats als gravats. Els aplanadors deixen la planxa plana, és a dir, ben recta i polida, i brillant com un mirall. D’altra banda, els aplanadors ajuden el gravador en els treballs de rebatut i esborrat, baixen de to certs plans massa mossegats, copejant-los amb un mall de fusta, de manera que aixafin el metall i disminueixen l’amplada dels enfonsats; igualen completament certes parts d’un coure i el repugen pel lloc on s’ha d’enregistrar de nou. Per això els aplanadors se serveixen d’un compàs anomenat ‘espessor’ que els permet repujar el metall sobre el torn pel revés de la part allisada.

–Aplanar: 1. Acció de la tècnica del repujat on s’allisa el fons del dibuix amb aplanadors. 2. Tècnica decorativa que es fa servir en enquadernació. Baixar zones de la pell al repujat perquè la resta quedi elevada.

–Aplanar el gra: Aixafar el gra natural de la pell passant-la per premsa o cilindre o amartellant-la.

-Aplanar imatge: Convertir totes les capes d’una imatge en una sola capa, similar a acoblar però en tot el projecte.

–Aplegador de draps: Vegeu Drapaire.

–Aplic: Peça d’orfebreria que es fixa a un suport.

–Aplicació: 1. Programa informàtic. 2. En restauració, estendre una substància sobre un material per sanejar-ne el deteriorament. Es fa després d’haver fet les proves i haver establert el tractament a seguir.

–Aplicació de tintes: Forma en què la impressora col·loca les tintes per línies quan imprimeix.

–Aplicació del vapor: Vegeu ‘humectació’.

–Aplicació web: Programes de còmput a què s’accedeix per Internet, els quals no requereixen instal·lar-se o descarregar-se. En general, s’executen automàticament en navegadors web, des d’un servidor extern, i el seu funcionament no depèn de la capacitat de processament del dispositiu on s’accedeix. Es programen per ser lleugers i carregar ràpidament, i poden realitzar una gran varietat de tasques i funcions, com ara la reproducció d’elements multimèdia, d’interacció i, fins i tot, d’entreteniment en què es carrega algun altre contingut.

–Aplicacions digitals: Són tots els suports i ubicacions que s’apliquen a una marca i es visualitzen a través d’una pantalla. Abasta des d’una pàgina web, fins a plantilles per a documents corporatius o les vostres publicacions a les xarxes socials.

–Aplicacions tècniques: Es refereixen a tots els suports analítics que es poden utilitzar en una marca. Alguns exemples d’aplicacions físiques inclouen: informes comercials, fullets publicitaris, envasos, targetes de visita, vendes corporatives i marxandatge.

–Aplografia: Supressió de lletres o paraules quan en un text se segueixen dues lletres iguals, la qual cosa falseja completament el seu significat.

 –Àpoca: Carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

–Apocalipsi: 1. Del grec Apokálipsi (Ἀποκάλυψις) que significa “revelació”, és l’últim llibre de l’Antic Testament que descriu profèticament les visions del final del món de Sant Joan, en què, després de la derrota de Satanàs, triomfarà el Regne de Déu . Al món protestant es coneix com el Llibre de la Revelació. 2. La seva demanda va estar especialment relacionada amb temps de crisi vinculats amb determinades heretgies o personatges associats a l’Anticrist.

–Apòcope: Supressió de lletres o una síl·laba en una paraula.

–Apòcrif: Dit de l’obra atribuïda a una persona que no n’és l’autor. Nota: A l’origen aquest terme es referia als llibres sagrats no canònics.

–Apoderat: El que representa una altra persona legalment. El trobarem en firmes de documents legals.

–Apodíctic: Aquest nom equival a demostratiu o exegètic. S’aplica al llibre que exposa ensenyaments concrets i convincents.

–Apofenia: Fenomen perceptiu que provoca la relació d’elements que en realitat no interactuen, generant formes inexistents i que es perceben com a reals. Aquesta lliure associació porta a falses conclusions i que es lliguin esdeveniments inconnexos. El terme el va encunyar el neuròleg alemany Klaus Conrad, el 1958, per referir-se a aquest tipus d’al·lucinació artificial que es genera en veure connexions entre fenòmens i esdeveniments (com les coincidències numèriques que porten a racionalitzar els jocs d’atzar o correlacions estadístiques absurdes).

–Apòfige: Unió del traç d’una lletra amb la seva rematada. Pot ser recta o corba, depèn de raons tècniques o estètiques.

–Apògraf: 1. Còpia d’un escrit original. És el contrari d’autògraf. 2. Primera còpia treta d’un original i supervisada per l’autor.

–Apòleg: Veu derivada del grec que significa Contar o referir alguna cosa. Es diu així la faula moral o instructiva. L’autor més antic d’apòlegs, després d’Hesiode, que va ser el seu inventor, és Isop, natural de Frígia. Homer i els altres poetes eren als ulls de Plató uns corruptors de la Humanitat i per això van ser exclosos de la seva imaginària República; però Isop era admès en ella com el preceptor dels homes.

–Apologètic: De l’apologia o relacionat amb ella.

–Apologia: Discurs o escrit en justificació, defensa o lloances de persones o coses.

–Apologista: 1. Qui fa l’apologia d’una persona o una cosa. 2. Que va presentar apologies en favor de la seva fe als emperadors o davant dels pagans, dit dels escriptors cristians del segle II. 3. Narració breu, d’estil simple, d’acció al·legòrica i de finalitat didàctica i moral els personatges de la qual són sovint éssers irracionals o coses inanimades.

–Apòsit: Un tros d’un material (pasta de cel·lulosa, sílex micronitzat, sepiolita…) impregnat de dissolvent que s’aplica sobre la zona del material a netejar. Si no es vol que toqui directament el material a restaurar, es pot posar mitjançant un altre material com el paper japó. S’aplica així el dissolvent perquè aquest arribi fins al material de forma gradual.

–Apòstrof: 1. Signe voladís en forma de coma (‘) que se situa a la dreta d’una lletra o paraula. 2. Signe ortogràfic auxiliar en forma de coma situada a la zona superior, a l’alçada de la línia de la x. És comú en català, anglès i francès, però no en castellà.

–Apotegma: És una sentència breu i enginyosa, amb un contingut moral alliçonador. El primer esment llatí d’aquest hel·lenisme apareix amb Ciceró: «coses plenes de gràcia i enginyoses com aquelles que va compilar el vell Cató les quals es diuen apotegmes». Plutarc a Apophthegmata Laconica, presenta un recull d’apotegmes protagonitzats per ciutadans espartans, particularment reconeguts per llur enginy i laconisme. N’és un exemple el següent episodi, atribuït al rei Cleòmenes I d’Esparta: l’ambaixador de l’illa de Samos va presentar-se davant d’ell, per tal de convèncer-lo d’encetar una guerra contra el tirà Polícrates amb un discurs llarg i ensopidor. Quan va acabar, Cleòmenes va rebutjar la proposta amb les següents paraules: «El vostre discurs ha estat tan llarg, que del començament no me’n recordo; tan complicat, que la part del mig no l’he entesa, i tan soporífer, que la fi no l’he sentida perquè m’he adormit».

–Apoteòsica: Es diu de la representació d’un heroi, emperador, etc., amb el caràcter d’un déu pagà.

Henri Gissey, Luis XIV com Apol·lo.1653
Bibliothèque Nationale,París.

–APP: Abreviació de l’anglès mobile application (“aplicació mòbil”), és un programa dissenyat i programat per córrer en dispositius mòbils, tant tauletes com rellotges i telèfons intel·ligents. Aquestes aplicacions poden venir precarregades com a funcions estàndard de l’aparell digital o es poden adquirir a botigues virtuals, de forma gratuïta o en modalitats de compra, renda o subscripció. Actualment, hi ha una oferta gegantina d’opcions per a la solució de múltiples tasques quotidianes (clima, videojocs, clients de correu, compres) o per complir funcions altament especialitzades (registre, encriptació, seguretat, localització, bases de dades, control d’inventari, gestió d’aparells amb Internet de les coses). Les apps es desenvolupen per córrer en diferents sistemes operatius, fan servir una gran varietat de models de negocis i difereixen molt en qualitat, utilitat, popularitat, disponibilitat i rang de preu.

–Approbatio: Títol de l’aprovació que havien de tenir les edicions antigues.

–Apreciació: Fórmula breu destinada a expressar el feliç remat del document, que figura en alguns entre la disposició i la validació. Solen utilitzar-se les expressions Feliciter o In Dei nomine feliciter, seguides o no de la paraula amén. Rara als documents, deixa d’usar-se abans del segle XII.

–Apreciació literària: 1. Valoració de les qualitats d’una obra. 2. Estudi de les obres literàries per ampliar el coneixement que el lector en té.

–Aprest: Material adhesiu, de resina, midó o cola (d’animal). Al paper serveix per donar-li un acabat llis i setinat, i tornar-lo menys permeable perquè no es corrin les tintes, i a la tela funciona com a mordent sobre el qual s’encolarà. En paper afecta la seva rigidesa, la resistència física, suavitat, pes i envelliment. Si l’aprest té components àcids acaba fent malbé el paper. La majoria dels papers avui dia porten aprest de forma interna, donat durant el bany a la tina. Només no el porten el paper de diari, el tissú o el paper assecant./ Acabat d’alguns papers i teles a base de gomes, que es posa posteriorment a la fabricació del paper.

–Aprestar : Posar aprest al paper durant la seva fabricació quan encara està humit.

–Aprestat: Paper endurit amb un acabat de cua o gelatina animal.

–Aprobatur: Locució llatina que significa: S’aprova. Forma d’aprovació eclesiàstica per a escrits religiosos que es volen publicar.

–Aprofitament: Intervenció realitzada sobre el plec del full, mitjançant tires de paper, per equilibrar el gruix del llom i el de les pàgines dels llibres antics.

–Apropament proporcional: Reducció d’espai entre els caràcters de forma proporcional al creixement de la seva mida per compensar la separació excessiva dels caràcters ampliats. Vegeu “tracking”.

–Aprovació: 1. Informe que sobre una obra emetia una persona a qui se li havia sol·licitat abans de permetre’n la publicació. 2. Informe favorable d’un llibre elaborat per un censor a petició de l’autoritat a fi d’atorgar la llicència o el privilegi, i que s’ubica als preliminars. 3. També anomenada censura, aquest informe havia de concloure que el llibre no contenia res contra la fe i els bons costums, per la qual cosa li podia donar la llicència o autorització. Hi ha d’haver almenys una aprovació per cada llicència (ordre, autoritat civil, ordinari). A les aprovacions s’inclou el nom del censor i la data de l’informe. Tot i que la legislació no obligava a incloure-les, era costum fer-ho en reflectir elogis al llibre. Hi ha aprovacions escarides i d’altres que es converteixen en peces literàries pels comentaris erudits i elogiosos del censor a l’obra i a l’autor. 4. Consentiment. En terminologia bibliogràfica, el terme també pren el sinònim de Llicència. Són els permisos que els Auditors Reials de la Cúria Eclesiàstica o del Sant Ofici donaven abans d’imprimir o publicar una obra. Les “aprovacions” se solen trobar al principi o al final dels llibres antics; el terme precedeix la frase “Amb la llicència dels superiors”.

–Apte/òptim: Qualificacions donades al paper en funció de l’adequació a les finalitats previstes. Apte no és igual a òptim i acostuma a generar confusions pel que fa als nivells de prestació d’un paper, per exemple, un paper obra pot ser apte per a impressió en raig de tinta, però no té una resposta òptima pel fet que manca dels tractaments de superfície com l’estucat per a ink-jet que millora substancialment el rendiment dels colors d’impressió en definició, ancoratge, contrast, intensitat dels colors, poder per cobrir, etc. També solen utilitzar els termes adaptat i recomanat amb una significació similar a apte i òptim.

–Apud: (del llatí)1. A les cites bibliogràfiques significa “a l’obra” (si s’anteposa a un títol) o “al llibre de ” (si s’anteposa a un nom d’autor. 2. Indicació que apareix de vegades en portades de llibres antics i que significa “a casa de” referit a la llibreria de què procedeix.

–Apunt: 1. Apuntament. 2. Nota que es pren per escrit. 3. Escrit o obra de què se serveix l’apuntador teatral per indicar als actors el que han de dir. 4. Extracte de les explicacions d’un professor que prenen els alumnes.

–Apuntador: El qui, dins d’una petxina de teatre, va llegint el text de l’obra que es representa perquè l’actor en recordi el paper.

–Apuntalar: Mitjà de subjectar les premses de fusta, avui de poc ús.

–Apuntar: 1. Assenyalar en allò escrit alguna cosa amb una ratlla, asterisc o una altra nota paea trobar-la fàcilment. 2. Prendre notes per escrit. 3. Clavar a les puntures el plec que cal imprimir.

–AQ Brillantor: Recobriment aquós aplicat a la cara de recobriment de l’envàs sobre la impressió per segellar la tinta amb un acabat brillant.

–AQ Setinat: Revestiment aquós aplicat a la cara de revestiment de l’envàs sobre la impressió per segellar la tinta amb un acabat setinat.

–Aquarel·la: Pintura diluïda amb aigua que dona colors transparents. / Tècnica de dibuix amb pinzell amb aquarel·les. L’aquarel·la està en una pastilla seca que cal humitejar amb l’aigua d’un pinzell abans de pintar sobre el material que cal decorar. L´estil d´aquesta tècnica dona dibuixos de colors diluïts i siluetes difuses.

–Aquees: Inscripcions gravades sobre pedres a diverses regions de l’altiplà iranès, pels grans reis perses de la dinastia dels Aquemènides, per commemorar les seves gestes guerreres i les seves fundacions polítiques, Estan escrites en persa antic i en caràcters cuneïformes.

–Aqueixalar: picar amb aigua forta la planxa que s’enregistra.

–Aqueronts: Els etruscs anomenaven així uns llibres dels quals deduïen el coneixement de les coses futures per mitjà dels ritus continguts en ells. Digues-los el nom d’aqueronts perquè la seva lectura inspirava terror, ja que els seus oracles es consultaven tremolant, ja que contenien les cerimònies amb què s’honrava les divinitats de les riberes de l’Aqueronte, que eren considerades divinitats infernals.

–Aqueu: L’aqueu és el més antic dels dialectes grecs, conegut avui per les tauletes micèniques de Pylos, de Cnossos i de Micenes que remunten al segon mil·lenni aC i degué ser parlat entre els segles XV a XIII abans de la nostra era a una gran part de Grècia, però no subsistint a l’època clàssica sinó en alguns llocs disseminats. Existia també, l’Arcadio, parlat al centre del Peloponès; el Xipriota, a l’illa de Xipre, i el Pamfilio, a la costa sud de l’Àsia Menor.

–Aquí hi ha el ‘quid’: Els lectors de manuscrits o impresos dels temps immediats a la invenció de la impremta solien posar sovint al marge del text de l’obra, en aquells paratges interessants el monosíl·lab Hic, abreujament de la frase llatina; His sistendum, hic advertendum, és a dir: Aquí cal aturar-se, de fixar l’atenció. I aquest ús, havent-se convertit en familiar, va produir la locució adverbial d’Aquí hi ha el Hic o el Quid de la dificultat, del problema. També es diu. El quid de la qüestió.

–Aquós: En arts gràfiques, qualsevol tinta, vernís o pintura on l’aigua és el vehicle que transporta aquests components. Per exemple: l’aquarel·la i la trempera.

–Arabesc: Motiu ornamental format per espirals i figures geomètriques entrellaçades. NOTA: A vegades, s’hi barregen motius vegetals estilitzats i repetits.

–Aragay i Blanchar, Josep: (Barcelona, 1889 – Breda, 1973) fou un pintor, ceramista i teòric d’art català. El 1911, Eugeni d’Ors li encarregà la direcció artística de l’Almanac dels Noucentistes. Amb el pseudònim Jacob, col·laborà a diversos setmanaris humorístics catalans, com la primera etapa de la revista Papitu, o El Borinot. El 1912, juntament amb Xavier Nogués i Francesc Pujols, fundà la revista Picarol, un dels màxims exponents de la il·lustració catalana a principis del segle XX. El Museu Deu del Vendrell mostra 21 dibuixos satírics d’aquest gran dibuixant català. La seva obra també es pot visitar al Museu Municipal Josep Aragay de Breda. És autor de dos llibres teòrics: La pintura catalana contemporània, la seua herència i el seu llegat (1916) i El nacionalisme de l’art (1920).

–Aragó, Pere Anton d’📕: Virrei de Nàpols i gran protector del Monestir de Poblet. La seva biblioteca era de caràcter general i molt valuosa pels còdexs i llibres preciosos que contenia. Constava de tres mil set-cents cinquanta volums que feu relligar uniformement en tafilet roig, amb les seves armes gravades en or a les tapes i en feu donació al Monestir de Poblet en els temps de l’abat Virgili, que regí el centre cistercenc de l’any 1688 al 1692. Ocupava una sala especial a la porta d’entrada de la qual hi havia esculpides les armes de Pere d’Aragó. El 1835 fou saquejada i destruïda i se salvaren només uns centenars de llibres que van passar a mans particulars.

-Aragonès, Joan Bta.📕: Conegut llibreter, especialista en obres de medicina, va morir el 1930.

–Aràlia papirífera: Petit arbre de tronc erecte, de grans fulles blanquinoses pel revers i flors en panícula, blanques. És originari de la Xina i de Formosa Amb la medul·la era fabricat el paper de la Xina Conreat en jardineria.

–Aranda, Màxim, impressor, representant sindical i col·lectivista a Tortosa (segle XX). Fou membre de la Societat d’Art d’imprimir de Tortosa en la dècada dels trenta. Addicta a UGT, aquesta societat de treballadors donà suport organitzatiu per a la constitució l’agost de 1936 d’una col·lectivitat obrera en els tallers de l’Editorial Catòlica de Tortosa, prèvia confiscació acceptada pel Comitè de Front Popular i l’Ajuntament de la ciutat. Aranda va ser un dels impulsors de la col·lectivitat, que s’anomenà La Gràfica (17 d’agost de 1936) i que passà sota control de la UGT. Com a tal fou un dels responsables de la impressió i edició del setmanari Lluita, òrgan tortosí d’UGT i PSUC entre 1936 i 1938.

–Aranyar: Gravar lleugerament la planxa d’un gravat artístic amb punxons molt fins.

–Arbre: 1.Part del tipus que comprèn des del peu fins a l’espatlla. 2. Peça de ferro a la part superior del cargol de la premsa d’imprimir. 3.Barra cilíndrica, de ferro o de fusta, que transmet rotació a les rodes dentades i als embarrats.

–Arbre de lleves: Cilindre de fusta, d’uns 35 cm. De diàmetre per 3 o 4 metres de llargada, que gira mogut directament per la roda hidràulica. Aquest arbre té embotits uns tascons, anomenats lleves, regularment repartits per tota la seva llargada, que sobresurten uns 10 cm i que en girar alcen les teleres de les maces de les piles i la del mall de setinar perquè puguin caure amb força. Tb. Arbre de la roda.

–Arbre genealògic: “Diagrama d’arbre” on es desenvolupa, de manera ascendent o descendent, la família d’una persona o cognom.

–Arbre Genealògic de l’Enquadernació: “Treball dut a terme fa uns anys [potser el 2008], que es va mantenir en canvi constant a causa de la complexitat per descriure les manifestacions de l’acte d’enquadernar, així i tot, no he inserit la branca que pertany al llibre d’artista, o com manifesta Florent Rousseau de «creacions més enllà del llibre». Deixo fins aquí aquest esquema, sota la promesa que explicaré el que fa a les seves ramificacions, però els comparteixo per rebre els seus comentaris sobre possibles i molt necessàries millores.”

El que he posat aquí és el que posa a l’article de Artes del Libro (Mx) sense nom de l’autor. El qual dona una interessant explicació del que ha fet.

–Arbre giratori: Suport giratori, proveït de fulles metàl·liques amb índexs visibles, que s’utilitza com a catàleg.

–Arbús, Narcís: Impressor de les segones mites del segle XVI, establert a Barcelona. El 1576 va estampar el Libre del savi i claríssim fabulador Ysop…, i el 1578 De les consuetuds de la ciutat de Barcelona i Cathalunya. La tipografia de tots dos llibres és d’una tècnica irreprotxable.

–Arbús, Samsó:  (Perpinyà, Rosselló, segle XVI — ?, 1600) fou un impressor català. Nascut a Perpinyà, inicià la seva activitat tipogràfica a Barcelona, on hi ha constància durant el període de 1574 a 1581 de la impressió de dotze obres. Està documentat, però, de la seva estança a Barcelona des del 1572, any en el qual Eulàlia, la vídua de Pere de Montpezat, i Samsó Arbús formen societat amb Claudi Bornat i li compren dos terços de la impremta. Anys més tard, al voltant de 1584, s’estableix definitivament a Perpinyà, sent el primer que ho fa, d’ençà de la curta estada que hi feu l’impressor Joan Rosembach el 1500. A Perpinyà edità vint-i-vuit obres en el transcurs dels anys 1586 al 1596. La primera obra que hi imprimí fou la versió llatina del Directorium curatorum del bisbe d’Elna, Pere Màrtir Coma, el 1584. Hi ha constància de la seva presència a Perpinyà fins al 1598. L’any 1608 fou succeït en la impremta per Bartomeu Mas.

Libre del savi he clarissim fabulador Isop ystoriat e notat als marges del libre. Estampat en Barcelona : en casa de Sanso Arbus, 1576. (Blog BC)

El CRAI Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva una dotzena d’obres publicades per Samsó Arbús, així com un exemple de les seves marques d’impressor, que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–ARC: Còpia de lectura anticipada o còpia de revisió anticipada. Els exemplars ARC són produïts per editorials per distribuir-los a periodistes i llibreters abans que un llibre es publiqui. Com que els exemplars ARC són còpies anticipades, poden diferir de la versió final que es publica; poden contenir errors tipogràfics o tenir una portada diferent.

–Arc (còmics): Fragments que abracen un punt central la història, semblant a un capítol.

–Arc conopial: Arc constituït per quatre quarts de cercle tangents, dels quals dos són convexos i dos còncaus, que tenen els centres situats als quatre vèrtexs d’un quadrat.

–Arc de ferradura: De circumferència de més de 180 graus amb el centre situat per sobre de la línia d’arrencada.

–Arc de mig punt; Arc semicircular que té el centre en la línia d’arrencada.

–Arc escarser: Arc de mig punt que té el centre per sota de la línia d’arrencada.

–Arc lobulat: Arc compost de lòbuls o petits arcs de cercle. Nota:Segons el nombre de lòbuls, l’arc lobulat s’anomena trevolat, quinquelobulat, etc.

–Arc ogival: Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncaus i simètrics que s’uneixen formant un angle curvilini.

–Arc trevolat: Arc lobulat de tres lòbuls.

–Arc-voltaic (1918). Barcelona : Impr. d’Art, 1918. Només publiquen un núm. Coberta il·lustrada per: Joan Miró. Dirigida per Joan Salvat-Papasseit, comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l’època.

–Arca: Lloc on es conservaven antigament els llibres.

–ARCA: Arxiu revistes catalanes antigues. És un portal d’accés obert que inclou publicacions periòdiques tancades que han estat representatives dins la cultura i la societat catalana. Impulsat per la Biblioteca de Catalunya amb el suport del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) està obert a qualsevol institució que vulgui formar-ne part. Els objectius principals d’ARCA són facilitar la consulta sobre les publicacions periòdiques completes, recuperar i preservar el patrimoni hemerogràfic català i promoure la cooperació entre institucions per completar les col·leccions, millorar els serveis, compartir recursos i rendibilitzar les col·leccions documentals.

–Arcades de Roma: Va fundar-se a Roma el 1690 per una reunió de literats i poetes italians, amb l’objecte de propagar el bon gust literari i el cultiu de la poesia italiana. Els Arcades es deien així perquè estaven obligats a imitar els costums dolços i suaus de l’Arcàdia, regió pintoresca de Grècia al Peloponès, els habitants dels quals considerats com els més antics d’aquell país, van ser cèlebres per la seva passió a la música ia la poesia . Les reunions de la Societat es tenien en jardins i a cadascun dels membres se li donava el nom d’un pastor grec amb el qual era únicament conegut en aquella Arcàdia, i sota el qual es publicaven les seves produccions literàries com Inarco Celenio el nostre Moratín: i el que escriu aquestes línies Irenio Tespiano, com un record de Tespis considerat com a inventor dels espectacles escènics, pel Curs de declamació o Art dramàtic que tenim publicat. Els estatuts de la societat eren una imitació de la llei de les dotze taules de Roma. En ells es prevenia que la Societat o Acadèmia no tindria protector, que qualsevol producció contra la religió i el bon gust, no serien admeses, etc, etc, Les armes o segell de l’Acadèmia és la flauta de Pa rodada de branques de pi i de llorer. Podien pertànyer a l’Acadèmia els literats i els poetes dels dos sexes. Gran va ser la reputació d’ella en un altre temps i molt honorífic ser Arcade de Roma, però després va anar decaient, si bé que el 1824 va anar reanimant-se i va rebre membre dels Arcades al Papa Leon XII sota el nom de Leo Pistate Cecropio.

–Arcaisme: 1. Qualitat d’arcaic. 2. Forma lèxica o construcció sintàctica que pertanyen a un estat de llengua desapareguda o lingüística en vies de desaparició, conservades en escriptoris en què, malgrat mantenir certa homogeneïtat lingüística, es produeixen diferenciacions dialectals.

–Archivo Balaguer📕: Al carrer Gignàs, 39 va obrir les portes l’Arxiu Balaguer, i a la seva targeta deia: “En donde se encuentran los mejores libros y obras teatrales. En donde se pagan los libros a mayores precios.” Va estar obert uns dos anys, el 1932 va desaparèixer.

–Arcuació: Conjunt d’arcs iguals i contigus.

–Àrea de la descripció: Zona d’un registre bibliogràfic destinat a posar els elements diversos relacionats amb el llibre o el document.

–Àrea d’imatge: Zona de la planxa d’impressió litogràfica on anirà la tinta.

–Àrea d’impressió: Superfície total aprofitable del suport, determinada per les capacitats tècniques de la impressora, generalment menor a la grandària final de paper, ja que és necessari subjectar aquest per les vores (exceptuant alguns models d’impressores per a fotografies). En serigrafia, també es refereix a la part negativa del marc ja revelat que permet el pas de la tinta, amb la qual es produirà una reproducció en positiu.

–Àrea de lectura: L’àrea que es pot escanejar en un escàner. Els que es venen per a casa solen ser mida DINA4 o DINA3.

–Àrea de punts: Àrea entre 0 i 100%. de punts: Zona tramada d’una imatge gràfica el percentatge de la qual de punts pot oscil·lar.

–Àrea de restricció: Espai buit que envolta un logotip i que permet donar-li un cert aire, evitant que aparegui massa a prop d’un altre element dominant. Aquest límit assenyala la superfície que no ha de ser envaïda per elements aliens, ja que poden afectar-ne la reproducció apropiada. Tot i que és un concepte propi de la identitat visual, també es pot aplicar amb el mateix sentit en disseny web i disseny audiovisual per no ubicar elements en llocs poc favorables.

–Àrea sense imatge: Porció d’una planxa d’impressió litogràfica tractada per acceptar aigua i repel·lir tinta quan la planxa està a la premsa. Només les àrees receptores de tinta imprimeixen imatge.

–Arena: Fragments minúsculs de roca. S’utilitza com a assecant de la tinta, però també se li pot donar un ús decoratiu. Avui dia es venen sorres de tots els colors per enganxar sobre materials fent dibuixos.

–Arener: Caixa llarga de fusta, al fons de la qual hi ha una tela metàl·lica transversal que forma un angle de 45º, que, col·locada al començament de la màquina de fer paper continu, rep les impureses que porta la pasta, com ara botons, pedres, ferrets, etc. Tb Sorrera.

–Arenera: Recipient que conté sorra o una altra pols utilitzada com a secant. Es tira sobre la tinta recent escrita, perquè s’assequi ràpidament.

–Arens, Egmont: (Cleveland,1887 – Nova York, 1966) va ser un editor nord-americà de literatura i art, i un dissenyador industrial i artista comercial especialitzat en màrqueting i empaquetat de productes. Va comprar la llibreria Washington Square Book Shop a 27 West Eighth Street a Greenwich Village, Nova York, a Frank Shay i la va operar de 1917 a 1923. “La llibreria Washington Square Book Shop, dirigida per Egmont Arens i Josephine Bell, va ser durant els anys vint la llibreria favorita dels habitants de Greenwich Village, on hi havia les publicacions dels nous moviments en l’art, el pensament i la literatura dels Estats Units. Allà hi havia les ressenyes que estimulaven els joves. Va ser editor d’art de Vanity Fair del 1922 al 1923, quan aquesta publicació publicava l’obra de joves artistes innovadors. Va ser editor de Creative Arts del 1925 al 1927. El 1935 va fundar la seva pròpia empresa de disseny. [6] Entre els seus clients es trobaven General Electric, Fairchild Aircraft, Anheuser-Busch i The Coca-Cola Company. [ 5 ] Va dissenyar de tot, des de joguines, vaixells, avions, electrodomèstics de cuina, llums i pantalles de llums, llaunes de cervesa, contenidors de plàstic, encenedors, rocoles, rellotges i cotxets de nadó. [5] [6] També va treballar en el disseny d’interiors de botigues i plantes de fabricació. La llescadora de carn “Streamliner” de KitchenAid, model 410, dissenyada per Egmont Arens i Theodore C. Brookhart el 1940, s’exhibeix a l’exposició del Museu d’Art Modern , “Shaping Modernity: Design 1880–1980”.

–Aretalogia: Narració dels fets prodigiosos d’un déu o heroi.

–Argamassa: Pasta paperera. La barreja de fibres papereres amb l’aigua i amb els additius que corresponguin segons el tipus de paper a produir.

–Argemí, Tomàs (Barcelona, 1870 – ?): Va treballar a la revista Blanco y Negro(1896). Uns anys més tard es troben dibuixos seus a L’Esquella de la Torratxa. El 1900 va col·laborar a la Revista Catalunya Artística. El 1901 va fer els dibuixos del llibre Biblioteca Literària de Catalunya Artística.  Participa en les revistes Pluma y Lápiz,  Album Salón i la Revista Crítica de Historia y Literatura Españolas. El 1903 il·lustra del llibre Jubileo Pontificio de Leon XIII i Recuerdo de la peregrinación española á Roma. Uns anys més tard (1908) fa dibuixos, fotografies i gravats per a l’Almaque de la Actualidad.  El 1905 signa la capçalera il·lustrada del periòdic Sometent.

–Argentí: Cèlebre manuscrit amb lletres de plata, considerat com el
primer monument de la llengua gòtica, que té la traducció dels quatre Evangelis
feta per Úlfilas (bisbe arrià de Mesia, 311.383). Es conserva a la famosa
Universitat d’Upsala, a Suècia.

–Argila; Terra que, barrejada amb aigua, forma una pasta untuosa i mal·leable, que es pot endurir per mitjà de la cocció, utilitzada com a suport escriptural. Nota: Són suports escripturals d’argila la terracota, el maó, etc.

–Argiletus: Carrer de la Roma antic consagrada especialment al comerç de llibres a prop del Fòrum.

–Argimon, August📕: Era el llibreter de la Sala Parés, traficava amb llibres i formava part de les tertúlies de la llibreria de Palau.

–Argimon i Granell, Daniel: (Barcelona, 1929-1996) és considerat un dels representants més importants de l’informalisme català. Pintor, gravador i litògraf, també va abordar la creació cinematogràfica i l’escultura, i va impartir classes de litografia a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (Llotja). Personalitat compromesa políticament i socialment, va participar en la fundació de diverses associacions d’artistes dedicades a la defensa de la professió. Les seves obres s’han exposat arreu del món i es troben en nombrosos museus i col·leccions públiques d’art contemporani d’Europa i Amèrica. Des dels anys 80, Argimon desenvolupa diverses funcions i activitats per defensar els drets dels artistes visuals. L’any 1982 és nomenat president de la Federació Sindical d’Artistes Plàstics de Catalunya (FSAPC), que té com a objectius principals la representació i promoció dels interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels artistes. Argimon ocupa aquest càrrec del 1982 al 1984 i de 1987 a 1992. L’any 1990 és nomenat membre de la junta directiva de la societat d’artistes visuals, VEGAP (Entidad Visual de Gestión de Artistas Plásticos), presidida per Albert Ràfols Casamada.

–Argirògraf: Copista que escriu manuscrits amb lletres d’argent.

–Argirografia: 1. Escriptura en lletres de plata. 2. Tècnica per escriure o imprimir amb lletres de plata.

–Argolí: Dipòsit fet de maçoneria, recobert amb rajoles envernissades, on es guarden les pastes que ja han passat pel dipòsit esgotador i que ja estan seques. Tb Arbolí i Arborí.

–Argolla: Mitja anella de metall, fixada en un cantell de la tapa d’un llibre, que permet la subjecció d’una cadena.

–Argot: 1.Paraula francesa que significa galimaties o caló i que s’usa als baixos fons i entre el poble de França. En la modena literatura gala, rar és el llibre en què no es fa servir d’una manera predominant aquest llenguatge rar i sempre renovat. 2. Varietat lingüística de tipus sociocultural, molt estretament vinculada a un grup social, sovint de caire marginal. 3. Varietat lingüística utilitzada per un grup professional en àmbits informals, al costat de la tècnica o especialitzada.

–Argullós i Marimon, Alexandre: Fou un editor català. El 1941 va fundar l’editorial Ariel amb Josep Maria Casalmiglia, dedicada a publicar temes d’història i altres, però que a vegades feia edicions de bibliòfil d’autors en català. Va publicar llibres des de les memòries de José Maria Gil Robles a les impressions de Francesc Candel Tortajada o els assaigs de Manuel Sacristán.

–Argument: 1. Raonament per provar o demostrar una proposició o per convèncer-ne un altre d’allò que s’afirma. 2. Assumpte o matèria de què es tracta en un llibre. 3. Sumari o anàlisi del contingut d’un text que se sol posar al principi de les obres literàries o de les parts en què es divideixen per donar breu notícia de l’assumpte de què tracten.

–Argument d’autoritat: Argument que es basa en l’autoritat del qui el sustenta, no en el valor intrínsec del raonament.

–Argumentació: 1. Acció d’argumentar. 2. Argument, raonament per convèncer.

–Argumentar: Donar arguments a favor o en contra d’algú o alguna cosa.

–ARIA: Accessible Rich Internet Application o ARIA és com es defineix una col·lecció d’atributs enfocats en com desenvolupar continguts web i aplicacions accessibles fets amb Javascript, perquè aquests siguin més accessible per persones amb discapacitats.

–Arial: Fou dissenyada per Patricia Sanders i Robin Nicholas
de l’equip de Monotype per a Microsoft l’any 1990 quan va llançar el format estàndard ‘True Type’ per acompanyar el Windows 3.1. L’èxit del sistema operatiu faria que l’Arial sigui actualment una de les tipografies més utilitzades juntament amb l’Helvètica o la Times. És un tipus funcional, simple i molt versàtil. Una de les que té millor hinting (especificacions que conté perquè pugui ser impresa correctament en aparells de baixa resolució com un monitor) ja que Microsoft va fer moltíssims esforços a optimitzar-la. De vegades, ha estat força criticada per ser considerada com una còpia de baixa qualitat de l’Helvètica. La veritat és que hi ha destacades diferències entre les dues famílies i alguns caràcters són força diferents.

–Arias Montano, Benito: Savi filòleg espanyol a qui Felip II va encomanar una nova edició de la famosa ‘Bíblia Políglota’, que amb el títol de Regia es va publicar a Anvers als tallers de Plantin. Durant set anys va dirigir els treballs de la segona edició, corregint-la minuciosament i revisant-la amb gran interès.

–Aribau, Bonaventura-Carles: (Barcelona, 4 de novembre de 1798 – Barcelona, 27 de setembre de 1862) va ser un escriptor, economista, polític, taquígraf i funcionari català.

L’any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s’inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823). En aquella època va ingressar a l’Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d’El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic.

Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i Moratín. La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La Pàtria. Trobes, després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l’obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.

–Àrid: Es diu del llibre el text del qual és sec, mancat d’amenitat, sense facúndia ni cap atracció.

–Ariel:  Revista de les arts (1946-1951). Barcelona : [s.n.], 1946-1951. Any 1, núm. 1 (maig 1946)-núm. 23 (des. 1951). Suspesa de jul. 1948 a juny 1950 Fundada per: Josep Palau i Fabre, [et al.] ; col·laboradors: S. Espriu, M. Manent, C. Riba, etc. ; il·lustradors: A. Clavé, M. Hugué, J. Sunyer, etc. Revista literària i artística, publicada a Barcelona i de la qual aparegueren, entre 1946 i 1951, 23 números i 2 suplements sobre temes d’actualitat.

–Arimany i Coma, Miquel: (Barcelona, 1920 – 1996) fou un escriptor i editor català. Estudià peritatge mercantil i fundà l’Editorial Arimany, on va publicar la major part de la seva obra i el seu Diccionari català general (1965-1968), així com nombroses obres per a l’aprenentatge del català. Fou membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català i col·laborà als diaris El Punt, La Vanguardia, El Correo Catalán, Avui i a Ràdio 4.

–Arioso: Dissenyada per Gottfried Pott el 1995, aquesta tipografia està basada en les lletres manuscrites italianes del segle XIV i XV. Aquest estil cancelleresc uneix les formes majúscules romanes amb les minúscules carolíngies. Els moviments de la ploma són visibles aportant-hi llegibilitat a més de reforçar la sensació cal·ligràfica. Com la majoria de les lletres de canceller, aquesta tipografia funciona molt millor en mides a partir de 12 punts.

–Aristarc: Crític entès, però excessivament sever.

–Aristòfanes de Bizanci: Un dels exegetes alexandrins d’Homer, a qui es deu l’ús de col·locar una majúscula al principi de cada línia i de tallar les frases amb signes de puntuació.

–Aristònim: Seudònim consistent en un nom aristocràtic.

–Aritmètica: Llibre que conté els principis en què es basa la part de les matemàtiques que estudia les propietats dels nombres i les operacions que s’hi poden realitzar.

–Aritmètics: Només vuit signes bàsics estan a la codificació ISO estàndard, i el signe menys i el guió correspon a formes idèntiques. Quan altres signes són requerits, és millor prendre’ls des d’una pi font. (> + < =)

–Aritmomància: Endevinació per mitjà dels números. Els grecs comptaven el nombre i el valor de les lletres d’un nom per esbrinar el futur del que el duia. Els caldeus, amb alguna variant, també eren aficionats a aquesta mena d’endevinació.

–Armador: 1.Qui ultima els detalls perquè tot s’imprimeixi correctament: controla els colors a CMYK, les vores, els blancs, revisa la resolució de les imatges… Seria el corrector dels aspectes gràfics. 2. El qui arma un motlle. Compaginador, Caixista. Armar: ajuntar les diferents parts que formen una composició tipogràfica, un motlle. Compaginar.

–Armadura: 1. Conjunt format pels filets que enquadren i compartimenten una superfície. 2. Decoració que engloba les imatges dins de marcs que subdivideixen la superfície.

–Armar les bales: L’acció que consisteix a posar-les el casc després d’omplir-les de llana ben cardada i lligar-les per començar a treballar.

–Armari: Lloc del claustre dels convents i monestirs medievals on es guardaven els llibres.

–Armorial: Llibre que conté les armes i blasons de la noblesa.

–Armariolum: Vegeu “armarium”.

–Armarium: 1. L’armàrium (del llatí armarium) és un nínxol obert als murs del claustre, generalment a la colla nord o al costat de la sala capitular, on a l’Alta Edat Mitjana es guardaven els llibres litúrgics, tombats sobre lleixes de fusta. 2. L’armarium es tancava amb clau amb una porta a càrrec del cantaire. Quan el nombre de llibres va augmentar es van traslladar a un petit cubicle ubicat entre la sala capitular i el braç sud del creuer de l’església, veritable precedent de les biblioteques monàstiques de la Baixa Edat Mitjana. En aquest moment els armarium van ser transformats en nínxols sepulcrals.

–Armarius: 1. Monjo bibliotecari, responsable i supervisor que tenia les funcions de custodiar els llibres als monestirs i revisar el treball dels copistes a l’scriptorium durant l’Alta Edat Mitjana. 2. A vegades també s’encarregava de proposar els textos que s’havien de copiar, sempre amb l’autorització de l’abat. Dins del ritu visigòtic, hi havia una cerimònia especial per als monjos que accedien al càrrec d’armarius.

–Armat: 1. Pas final d’un disseny gràfic on s’ultima que tot estigui correctament per imprimir. 2. Es refereix a un estat en què el llom d’un llibre està lleugerament “torçat” de manera que les làmines frontal i posterior no s’alineen quan el llibre està estirat. La gravetat pot variar.

–Armengol, Emili: Barcelona, s. m. s. XIX. Calcògraf i xilògraf.
El seu nom s’inclou dins la darrera generació de gravadors catalans del segle XIX. El 1892 va participar a l’Exposició Nacional d’Arts Industrials de Barcelona amb diverses composicions decoratives destinades a l’enquadernació, unes gravades a partir de matrius calcogràfiques i d’altres en tacs de fusta. Una obra d’ell és: Adornos para enquadernación, 1892.

–Armengol. Isidre📕: Llibreter del raval, dels afores. Tenia llibreria vora el mercat de Badalona. Es dedicava a la novel·la d’aventures, les novel·les rosa i a llogar llibres. També tenia parada a Sant Antoni.

–Armènia: Paper absorbent que ha estat impregnat d’unes substàncies oloroses que es desprenen quan es crema.

–Armenteros i Segura, Francesc: Treballà com a impressor entre 1859 i 1877, adquirí un fons editorial d’Alexandre Garcia Vilasajó. Se centrava sobretot en la publicació de textos pedagògics i escolars, sense menystenir alguns títols esparsos: una Gramática práctica española-francesa (1862), de Pau Caballer i Historia de Carlomagno (1868).

–Armes: Conjunt de tots els elements interns (càrregues) i externs (acompanyament) amb què es carrega o s’ornamenta un escut.

–Armet i Ricart, Salvador📕 : Supòsit aristòcrata, a les seves targetes sota una corona comtal es llegia: “S.A.R. El Comte de Carlet”. En realitat era un trampós i un bibliòfil refinat alhora. El seu tracte afectuós i dolç no deixava de captivar. Això li facilitava els seus enganys. Tant ell com la seva esposa La Comtessa de Castellà, es dedicaven al cultiu de les lletres, i dirigien pàgines literàries de diaris. El nomenat Comte no pagava el que adquiria, i això el va fer caure en un descrèdit capaç d’afligir al més desvergonyit. Però ell es burlava de tot, els seus embolics han passat a la història n’hi ha prou amb un exemple per saber per on anava: Quer, antiquari del carrer del Pi, tenia a la seva botiga un objecte amb escut nobiliari. El Comte es va posar en combinació amb un amic perquè aquest comprés l’objecte, el pagués, i se l’emportés al seu domicili. Va passar el temps i el Comte es va presentar a la botiga de l’antiquari, amb el pretext d’haver-hi vist exposat un objecte amb un escut que justament resultava ser del seu llinatge. L’antiquari va manifestar que aquest objecte ja estava venut. Salvador Armet va mostrar el seu disgust i li va dir que calia rescatar l’objecte, ja que estava ficat en un plet de família i l’escut que hi figura, podia ser la prova definitiva per desarmar els seus contraris. Per fi, va oferir una quantitat fabulosa per l’objecte en qüestió, l’antiquari va visitar el comprador, el qual prèviament advertit pel Comte, va simular certa contrarietat. Al·legant que el gust dels altres també el té ell, però per fi, captivat per la bona oferta, acabà per cedir. Tot seguit lliurà la part que correspon al Comte i l’antiquari es va quedar amb el mort.

–Armilla: Sobrecoberta.

–Armorial: 1. Recull o índex d’escuts d’armes o armeries. 2. Relatiu o pertanyent a les armes dels escuts.

–Arna: Insecte lepidòpter que ataca els tapissos, les cobertes, les pells, etc.

–Arnadura: Senyal o forat produïts per l’arna en el paper d’un llibre o d’un altre document.

–Arnat: Llibre que té arnes.

–Arnavat, Albert: Reus (Baix Camp), 5 de novembre de 1961. Ha estat professor a la Universitat de Barcelona (1991) i a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (1993-2002), i director editorial i d’art de Pragma General d’Edicions SL (2003-2006). De formació multidisciplinària, les seves principals línies d’investigació es desenvolupen a l’entorn de la història contemporània i la comunicació visual. És director d’Arnavat Assessors de Comunicació (1992-2012), agència especialitzada en projectes editorials. Des del 2013 viu a l’Amèrica del Sud i és professor titular de la Universitat Tècnica del Nord, a la República de l’Equador.

Com a creador visual, amb l’activitat professional en disseny gràfic i assessoria de comunicació, ha projectat campanyes publicitàries, programes d’identitat corporativa, llibres, catàlegs i cartells per a empreses, institucions públiques i entitats culturals de la demarcació de Tarragona, i ha participat en exposicions col·lectives a Reus, Tarragona, Barcelona i Torí. Dues obres seves formen part del Fons d’Art Contemporani del Museu d’Art i Història de Reus.

–Arnó Vila, Col·lecció: Josep Anton Arnó i Ibarz, nascut el 1955 a Almacelles, fundà un despatx professional de consultoria d’empreses a Lleida (Segrià) i es diplomà en administració i direcció d’empreses a ESADE l’any 1989. Durant quaranta-dos anys, ha exercit aquesta professió, de la qual encara no s’ha retirat del tot. Així, d’una manera més intensa a partir del 2002, quan va conèixer el senyor Mestre, Arnó va prendre consciència que col·leccionar no és solament l’aplegament d’obres per al gaudi personal, sinó que, si tenen una massa crítica adequada, poden ser compartides amb la societat a través d’exposicions o préstecs. D’aquesta manera, tornes a la societat una part del que has rebut amb la teva professió. I això esdevingué també un motiu i un motor per col·leccionar.

Tot i que inicialment la col·lecció s’estructurava entorn de tres grups, al final s’han convertit en cinc:

Les obres d’artistes lleidatans es divideixen en pintura (215), dibuix (171) i obra gràfica original contemporània (191). En total, són 577 obres de 139 artistes lleidatans.

El grup de dibuix català —sense el lleidatà— conté 146 obres de 104 artistes i el grup d’obra gràfica moderna —amb gravats de Marià Fortuny, Xavier Nogués o Ismael Smith— està format per 113 obres de 20 artistes.

L’obra gràfica original contemporània es divideix en: lleidatana (191 obres de 39 artistes), catalana (392 obres de 94 artistes), espanyola (129 obres de 83 artistes) i internacional (217 obres de 121 artistes). A banda, també hi ha un subgrup transversal, com la col·lecció d’Edicions de la Rosa Vera, nascuda el 1948 i que va tancar a finals dels anys setanta, amb grans gravadors catalans que aprengueren la tècnica amb Jaume Pla (195 obres de 58 artistes). Així, en total, hi ha 1.124 obres gràfiques originals contemporànies de 395 artistes.

Al cap d’un temps, es va incorporar a la col·lecció el grup dels gravadors antics dels segles xvi al xviii (259 obres de 76 artistes), amb especial devoció pels venecians (com Luca Carlevarijs, Canaletto i Giovanni Battista Tiepolo).

Finalment, d’uns anys ençà, s’ha anat formant un petit grup de pintura catalana contemporània —les peces s’emmarquen, especialment, en l’etapa informalista (63 obres de 47 artistes)—, així com una trentena d’escultures i deu fotografies rellevants.

Com que la col·lecció aplega un volum de més de dues mil cent obres de 655 artistes, pot formar moltes combinacions expositives: històriques, per corrents artístics, per temàtiques, discursives… Però sempre es pot omplir encara un forat més. No s’acaba mai. I, de moment, la col·lecció continua creixent —més lentament, és cert—, però sense fi.

Exemple d’obra gràfica catalana de Joan Miró i Ferrà

–Arnó i Villaderams, Francesc: (Canyamars, Maresme, 1883 — Barcelona, 1936) Llibreter i editor. A començament del segle XX emigrà a l’Argentina. Vers el 1906 s’instal·là definitivament a La Paz (Bolívia), on, amb el seu germà Esteve, fundà, el 1907, la llibreria La Universitaria Arnó Hermanos i també l’editorial Arnó Hermanos, Libreros Editores, especialitzada en el llibre escolar. També fou empresari immobiliari a Cochabamba i La Paz. President de la Cambra Oficial de Comerç espanyola, durant el seu mandat fou fundat el Teatro Princesa, junt amb Gabriel Camarasa. El 1928 retornà a Catalunya i feu diversos viatges a Bolívia per mantenir la gestió dels seus negocis. El seu fill Josep, nascut a Bolívia, va ser vicecònsol i cònsol de Bolívia a Barcelona en diversos períodes entre 1949 i 1970.

–Arnold Boecklin: Dissenyada el 1904 per Schriftgiesserei Otto Weisert, aquesta tipografia d’estil Art Noveau evoca els cafès a l’aire lliure de principis del segle XX. Proveïda de formes arrodonides i ornaments florals propis d’aquest estil, aquest tipus d’alfabets van ser creats per ser usats a mides grans com a cartells i rètols on la decoració era molt més important que la llegibilitat. L’Arnold Boecklin va ser especialment important en el moviment Jugendstil i fins i tot avui dia s’empra sovint en dissenys evocadors d’aquella època.

–Arolas, Carles: Dibuixant i gravador barceloní de la primera meitat del segle XX. Es coneixen alguns exlibris que porten la seva signatura.

–ARPA: (Agència de Projectes de Recerca Avançada) Nom actual de l’organisme militar nord-americà anteriorment anomenat DARPA, dedicat a desenvolupar projectes de recerca amb propòsits militars que de vegades també tenen utilització civil.

–ARPANet: La xarxa d’ordinadors “ARPANET” (Advanced Research Projects Agency Network) va ser creada per encàrrec del Departament de Defensa dels Estats Units com a mitjà de comunicació per als diferents organismes del país. El primer node es va crear a la Universitat de Califòrnia i va ser l’eix central d’Internet fins al 1990, després de finalitzar la transició al protocol TCP/IP el 1983.

–Àrpies: Forca d’aram o de ferro, i de vegades de fusta, amb tres pues i mànec de fusta, que serveix per a treure la pasta de paper dels argolins i posar-la a les terrades per a portar-la a la tina. Tb Arpiot.

–Arquejar: Part de la construcció del llibre. Guerxar les tapes d’un llibre pressionant-les des de la zona interna. Es fa per donar una lleugera forma convexa a les tapes. Si s’arquegés de forma no intencional es tractaria d’un cargolament.

–Arqueografia: Ciència descriptiva dels monuments antics, i art de reproduir les obres antigues per mitjà de la pintura, del dibuix o del gravat.

–Arqueologia: Estudis de les civilitzacions antigues a través dels monuments i objectes que han perdurat.

–Arqueometria: Estudis científics que es realitzen sobre els materials i obres per datar-les i donar-los un context històric. S’utilitza sobretot en arqueologia, però les seves investigacions són també útils per a manuscrits i enquadernacions antigues.

–Arquer Saltor, Ramon: Signava les seves obres com RAS. Va ser tinent d’artilleria a la guerra civil, era militant del POUM, fundat per un germà seu escriptor, en Jordi. Va fer cartells durant la guerra, eren toscos i estaven impresos només a dues tintes, però la imatge i els missatges eren molt punyents. A l’exili va col·laborar amb la revista Per Catalunya, publicada a Niça. Sembla que el 1945 corria per Paris i es guanyava la vida fent caricatures pels cafès i pels carrers. I el 1947 participà en una exposició celebrada a Tolosa de Llenguadoc i en una altra a la galeria La Boétie de Paris. L’últim que se sap d’ell és per la portada de la revista Ressorgiment, publicada a Buenos Aires i per un dibuix publicat el 1957 a la mateixa revista.

–Arquet: 1. Fusta amb dues barretes de vidre, o més sovint de metall, sobre la qual el ponedor passa la forma a l’alabrent.

–Arquetip: 1. Còdex, conservat o no, del qual deriven totes les còpies existents d’un text. 2. Manuscrit medieval no conservat del qual deriva la tradició d’una obra clàssica. 3. Terme psicològic en desús que es pot entendre com el compost elemental bàsic del qual es deriven formes o conceptes variats; és l’origen més profund que funciona com a antecessor comú d’una sèrie de nocions. En disseny gràfic s’interpreta com la figura geomètrica que serveix com a base per a estructures més complexes i que, per la condició bàsica, es reconeix ràpidament i fàcilment. Per exemple: un cercle és el clar arquetip o de les lletres C o G, així com un triangle és el d’una A.

–Arquetipus: Antecedent comú de diversos testimonis però que, a diferència de l’antecedent comú real, està reconstruït des d’un pla intel·lectual i, per tant, sense els errors que tindria un original. Serà un text reconstruït a partir dels seus descendents que es conserven.

–Arquets: Ferros de daurar per al traçat de línies corbes. En l’aspecte decoratiu s’utilitzen juntament amb altres tipus de ferros de motius estilística o figurativament més definits. Els arquets s’utilitzen també en dissenys en què es fan servir exclusivament, donant a l’ornamentació de l’enquadernació un caràcter netament geomètric, que permet a l’autor plasmar una gran llibertat creativa.

–Arquitecte de la informació: S’encarrega de l’organització i l’estructura de tota la informació referent a un projecte,

–Arquitectònic: Dit del dibuix o la pintura que representa o bé s’estructura com un edifici o una part d’un edifici.

–Arquitectura de marca: O brand arquitecture defineix, a nivell operatiu, l’organització del portfoli de marques d’una empresa. Insistim, a nivell operatiu o funcional, no organitzacional (això seria el Brand Portfolio). El públic pot apreciar la diferenciació d’aquesta jerarquia a través de naming i disseny.

–Arquivonomia: Tractat teoricopràctic de l’ordre que s’ha d’observar als arxius per a la conservació i el servei.

–Arracada: 1. Text situat al voltant d’una imatge. 2. Espai en blanc que queda al voltant d’una imatge, entre ella i el text que l’envolta. També se l’anomena “contorneig” o “recorregut”. 3. Forat format per un conjunt de línies disposades a menor mesura que l’ordinària de la pàgina. 4. Espai buit, sense escriptura, deixat a propòsit per col·locar-hi una caplletra, una rúbrica o una il·lustració.

2. Als incunables, espai en blanc que de vegades mostra una lletra provisional o d’espera per ser il·luminada manualment. 2. El seu origen pot estar a les anotacions de taller pròpies del llibre manuscrit.

–Arràfica (enquadernació): 1. Tipus d’enquadernació en què la costura és substituïda per l’encolat del llom, havent estat tallades prèviament les fulles per aquest costat. També anomenat a l’americana. 2. Tipus d’enquadernació molt utilitzat als segles XIX i XX.

És molt freqüent que aquest tipus d’enquadernació sigui utilitzat en procediments industrials en edicions de gran tirada i de llibres de poc valor, com a mitjà d’abaratir costos editorials, si bé també es pot fer aquest tipus d’enquadernació artesanal, encolant a mà els volums i reforçant-los més o menys amb cordills incrustats, llomera de tela…

Les coles que s’apliquen solen ser coles calentes d’assecat ràpid en els procediments industrials o coles plàstiques en fred amb característiques similars en l’enquadernació artesanal.

–Arrambador: Deixes (filagarses, vores, borres) que queden després de la tria dels draps.

–Arranar: En paper fet a mà, superposició dels fulls de paper (generalment mitja raima), tot fent coincidir una de les vores.

–Arrancat: Defecte de la impressió, que és un despreniment de la primera capa del paper durant la impressió per tenir massa mordent la tinta o si l’estuc està defectuós. La tinta es desprèn del paper en imprimir perquè queda adherida al cautxú i deixa una fallada com un cràter a la impressió. Aquesta fallada es repeteix a les fulles següents, perquè la zona arrencada pot quedar adherida al cautxú. Per solucionar el defecte cal netejar els cautxús, canviar la tinta contaminada, canviar el paper, reduir el tir de la tinta, o reduir la pressió del cilindre impressor./ Despreniment de la tinta de la superfície del paper.

–Arranjament: 1. Canvi en la forma externa d’una obra literària o artística perquè respongui a una finalitat diferent de la que tenia l’obra original. 2. Conjunt d’operacions que es realitzen en una forma d’impressió o al plec patró perquè la tirada sigui correcta.3. En arts gràfiques, preparar tota la maquinària abans de fer una impressió.

–Arranz, Romà (Barcelona, 1955): Amb estudis d’Art i Belles Arts a la UAB i a la UB; L’any 1993 creà 21 x 21 Edicions i el 1998 feu una exposició de 200 llibres úncs seus  a la Galeria 491 de Barcelona. Des de 1978 és professor a l’Escola Massana, on ha estat director de la revistaImpressions paral·leles (1994-2000). Des del 2004 col·labora amb l’Editorial Edebé en l’àmbit de l’educació visual i plàstica.

–Arredoniment i encaix: Els llibres en tapa dura que han de quedar plans quan s’obren requereixen un procés addicional anomenat Arredoniment i tret de caixes. Tradicionalment, els llibres de gran format (atles, bíblies de faristol i partitures musicals) es dissenyaven per quedar plànols una vegada oberts. Hi ha llibres més petits que també s’enquadernen a aquest efecte, però, actualment, molts llibres enquadernats a màquina i amb lloms quadrats es dissenyen per a la seva lectura mentre es subjecten amb les mans. L’arrodonit consisteix a eliminar la inflor (el gruix extra afegit pel cosit) al llom. Quan s’enquaderna a mà, es fa servir un martell de cap rodó per arrodonir la part posterior del llibre en una corba convexa. Com a conseqüència, d’aquesta operació, el canal adopta una forma corba còncava. Fer l’encaix consisteix a subjectar el llibre entre taules de fusta en una premsa i repassar amb un martell les parts externes per formar un sortint i una corba on s’assentaran les tapes. L’arrodonit i l’encaix també es pot dur a terme per mitjans mecànics, amb una sola màquina que disposa de rodets i estova la part del darrere del llibre amb vapor.

–Arreglador: Persona que arregla una obra per destinar-la a una finalitat diferent de l’original.

–Arreglar: 1. Disposar el motlle a la màquina amb les operacions necessàries perquè la impressió sigui l’adequada. 2. Donar el fonedor tipogràfic al motlle la proporció que exigeix el cos de la lletra.

–Arrel (Root): Directori inicial d’un sistema d’arxius mentre que en entorns UNIX també es refereix a l’usuari principal.

–Arrel de dos (√2):  Els formats de paper de la norma ISO es basen en aquesta proporció. Una de les seves virtuts més importants és que és un rectangle autoplegable: en plegar el costat més llarg se n’obté un altre de més petit de proporcions iguals.

Si agreguem un quadrat (1:1) al costat més curt d’aquest rectangle, n’obtenim un altre amb un quocient irracional anomenat rectangle de plata, que pot ser útil per a columnes angostes en aquests formats.

Rectangle auri, arrel de dos i rectangle de plata (Font: J. Alcaraz)

–Arrelat (Enquadernació): Enquadernació amb un disseny que imita les arrels dels arbres. Utilitzada a partir del segle XVII.

–Arrencada: 1. Inici d’un paràgraf o frase. 2. Encès de la rotativa o premsa d’imprimir i començament de la tirada. 3.Alteració que es manifesta a la superfície del paper durant la impressió quan, en el moment que la tinta se separa del plec, l’adhesió entre la tinta i el paper és més gran que la cohesió de les capes superficials del paper. L’arrencat es pot presentar com un aixecament de fibres o d’estuc, separació de fibres o d’estuc, formació de butllofes, delaminació completa de la superfície del full. Aquest defecte pot ser degut a les característiques de la tinta o del suport.

–Arrencament: Capacitat que té un paper per aguantar la destrucció o alteració de la seva superfície. Un test senzill es pot fer enganxant una tira adhesiva damunt del paper i arrencant-la amb força. Els papers encolats són els que tenen una major resistència a l’arrencament.

–Arrencament (2): Fenomen urbà amb tint social o polític que consisteix a arrencar totalment o parcialment, i de forma accidentada, un cartell o anunci de paper. Es produeix en barrejar, suprimir o manipular de forma intencionada alguns dels seus elements, generant així un nou missatge contaminat que busca una creació diferent del discurs original. Es relaciona de forma directa amb propaganda i altres estratègies de màrqueting polític, analitza la reacció d’un públic davant seu, i crea simultàniament una estètica pròpia.

–Arresta orbis: Espècie de Jocs Florals provençals en què dos poetes o més es disputaven en vers els amors d’una dama, fent brillar el seu enginy, la seva erudició i el seu numen poètic. Se celebraven primerament a la ciutat d’Aix i després a Avinyó, la ciutat dels papes. Aquestes paraules equivalen a Autos d’amor o arrestos d’amor.

–Arrissat: Paper fi, de tacte suau i de superfície arrugada, generalment de colors.

–Arrodinar: Arrodonir el llom que està enganxat al material cobrent. Es pot realitzar mitjançant un arrodonidor, o traient la forma a la vora d’una taula amb tall corbat, o amb un tub i una tela (col·locant la cartolina entre el tub i la tela, i movent la tela perquè s’arrodoneixi la cartolina en rodar el tub). A aquesta última tècnica se la coneix com a “bornejar amb bandera”.

–Arrodonidor: Utensili que s’empra per donar forma arrodonida a la llomera abans d’aplicar-la al llom.

–Arrodonit de puntes: Tallar les cantonades del paper o les tapes perquè quedin arrodonides.

–Arrodonadora de lloms: Màquina utilitzada en impremtes per “treure la mitja canya” del llom, és a dir, per arrodonir-lo.

–Arrodonament de puntes: Tallar les cantonades del paper o les tapes perquè quedin arrodonides.

–Arrodoniment: Vegeu ‘canal’.

–Arrodonir lloms: Operació que efectua l’enquadernador, consistent a arrodonir el llom, per a això el bat amb un martell; com a resultat d’aquesta operació es forma la mitja canya al tall davanter. Aquesta operació es coneix també com Tombar el llibre.

–Arromançar: Posar en romanç o llengua vulgar romànica allò que és escrit en una llengua clàssica.

–Arroque, Antoni: Impressor setcentista. Aguiló, al seu catàleg d’obres impreses en català, en cita diverses amb el peu d’impremta de Barcelona, sense data.

–Arròs: Paper les fibres del qual procedeixen de la palla d’arròs. paper de textura suau i superfície generalment força aspra.

-‘Arrossament’: Arrissament de fulls de paper a les vores causat per un excés de calor ambiental o local.

–Arrova (també Rova): 1. En tipografia, el símbol @. Encara que actualment s’usa per a coses molt diverses, sembla que el seu origen es troba a finals de l’Edat Mitjana (si no abans) per referir-se al preu d’unitats de vi i gra. D’aquí s’hauria estès més tard, sobretot al món anglosaxó, a un significat del tipus de “el preu de cada unitat…” o “cada unitat a un preu de…”; per exemple: Each book @ 5.00 US dòlars.

Sigui quin sigui el seu origen, la seva presència als teclats i codificacions d’ordinador ha fet que actualment s’utilitzi per a dues coses (a més de amb aquest primer sentit):

Per indicar un correu electrònic i per indicar en espanyol un suposat gènere “general” (ni femení ni masculí); per exemple “Hola a t@ts”. Aquest ús sorgeix que el símbol @ sembla una lletra “o” que abasta una “a”, símbols de masculí i femení respectivament.

–Arrufat:1. Efecte d’arrugues que hom produeix en els teixits per diferents procediments.2. En un teixit, defecte consistent en una acumulació d’arrugues indesitjables.

–Arruga: Curvatura produïda sobre un material, que pot haver estat fet a propòsit o tractar-se d’una alteració: unes produïdes per errors com el “cruiximent”, altres de caràcter decoratiu com el “frunzit”, o de tipus funcional com el “plec” “. L’enciam és l’arruga que té l’aspecte d’aquest vegetal i es produeix quan el paper s’asseca apilat, quedant amb més plecs a la zona central que a les vores. Tot i això, solem parlar d’arrugues quan la superfície deformada és petita, mentre que serien “ondulacions” quan ocupen tota la superfície.

–Arrugat: Dit del paper que presenta un seguit de plecs o rebrecs irregulars.

–Ars: Ilustración artística y literaria. Barcelona : [s.n.], 1911-1912 (Barcelona : Impr. Galve). Año 1, no. 1 (dic. 1911)-año 1, no. 7 (jul. 1912). Dirigida per: Antonio Altisent ; col·laboradors: R. Garriga, J. Gaya i Cendra, M. Costa i Llovera, etc. Revista sobre art, literatura i cultura catalanes. Fou dirigida per Antoni Altisent, i comptava entre els seus col·laboradors amb J. Carner i R. Sol. Tinguè com a subtítol posterior: revista mensual de arte y literatura. Inclou textos en castellà i català.

–Ars conservatrix: Frase que van crear els
primers impressors assenyalant així l’art de la impremta, ja que aquest art
significava la conservació de l’esperit de l’home sobre el paper.

–Ars dictaminis: (terme llatí) Conjunt de regles medievals per a la redacció de cartes i documents.

–Ars impressoria: Primeríssima denominació de l’art de la impremta, dita també Calcografia.

–Ars Libris. Ars Vivendis: Espai de trobada cultural on la germana Mª Dolores Díaz de Miranda Macías ensenya el treball que realitza des d’una dimensió professional i com una expressió de la seva pròpia vocació monàstica. Trobareu diversos materials, informació i notícies relacionades amb l’àmbit de la conservació i restauració del document gràfic.

–Ars scribendi: Conjunt de regles que serveixen de guia per a la còpia de manuscrits.

–Arsenal. Escola d’Art de Vilafranca del Penedès. Escola amb més de trenta-cinc anys de docència en el camp de les arts plàstiques i el disseny. La creativitat i el desig d’innovació han estat i són qualitats fonamentals en l’exercici de qualsevol professional. L’Escola Municipal d’Art Arsenal ha volgut fer d’aquests valors les directrius de formació dels seus alumnes. Durant més de quaranta anys de docència, l’Escola ha estat lloc d’aprenentatge i treball, d’experimentació i recerca de nous recursos en el camp de les arts plàstiques i el disseny.

–Art: Activitat de la intel·ligència per la qual s’expressa la creativitat amb signes o accions que intenten una comunicació de múltiples nivells, no sotmesa a regles concretes. Aquesta multiplicitat i manca de regles impedeix afirmar si un succés o acció és artístic o no de manera general o objectiva sense referir-se alhora a l’experiència perceptiva dels espectadors. L’art no és, doncs, necessàriament una expressió “de la bellesa” o “la bellesa”, sinó una expressió subtil de la intel·ligència humana sense usar regles absolutes ni codis tancats. Se’n pot servir (la notació musical, el llenguatge verbal…) però els fa servir per expressar una comunicació no totalment racionalitzada que apel·la a les sensacions a l’espectador. Per això se sol acceptar que és un consens suficient entre un grup d’espectadors que permet considerar que alguna cosa es considera “art”. Com que aquest grup d’espectadors no ha de ser coetani o compartir res amb l’artista que va crear aquest succés artístic, el que avui es va considerar “art” demà pot no ser-ho i viceversa. És usual considerar “més art” allò que supera la prova del temps i l’espai en satisfer més la percepció “d’art” de diferents espectadors. 3.Terme del disseny gràfic i la impressió. L’art final és la preparació dels originals digitals per a una futura filmació i reproducció. Té una gran importància ja que s’encarrega de definir l’aspecte final de tot un procés de treball. Aquest pot ser en format obert o en format tancat (PDF). El dissenyador entrega l’art final a la impremta al final del procés de disseny i al principi del procés de producció.

–Art: revista de les arts. Lleida : [s.n.], 1932-1934 (Lleida : A. G. Ilerda) Només publiquen un núm. el 1932. Dirigida per: Enric Crous ; col·laboradors: A. G. Lamolla, J. Viola Gamón, R. Amperi, etc. Subtítol a la coberta el 1933: revista internacional de les arts La numeració recomença el 1933 ; publiquen 10 números, el darrer dels quals apareix amb la designació: 0.

– Art al·lusiu : La inserció en un text, especialment poètic, de referències a altres textos literaris, que el poeta reelabora de diverses maneres. Aquestes referències  pressuposen un coneixement detallat i una familiaritat amb les obres font de l’al·lusió i, per tant, són  perceptibles i apreciables pel lector culte.

–Art de carrer: Proposta gràfica desenvolupada principalment en espais públics, que consisteix en manifestacions artístiques, de caràcter ambiciós, creatiu, de gran impacte visual i amb una alta diversitat temàtica. Igual que el grafiti, sol realitzar-se de forma anònima o fent servir un tag o pseudònim. Guarda certa semblança amb la pintura mural, però es combina amb altres possibilitats més experimentals, com ara la intervenció estructural, l’art objecte, la instal·lació, l’sticker art, l’art de guerrilla, entre d’altres. És una expressió sui géneris pel fet que els seus creadors utilitzen una gran varietat de tècniques, suports i formats per mostrar els seus diversos estils personals arreu del món.

–Art de coberta: És qualsevol obra artística com una il·lustració o fotografia a l’exterior d’un producte publicat com un llibre (sovint en una sobrecoberta), la coberta d’un àlbum, revista, llibre de còmic, videojoc (art de caixa), DVD, CD, videotape, o àlbum de música. L’art té una funció principalment comercial, per exemple, per promoure el producte és mostrat damunt, però pot haver-hi també tenir una funció estètica, i pot ser artísticament connectat amb el producte, com amb art pel creador del producte.

–Art de coberta d’un àlbum: És una obra d’art creada per a un àlbum de música. L’art de coberta d’àlbums icònics inclou el The Dark Side of the Moon de Pink Floyd, In the Court of the Crimson King de King Crimson i dels The Beatles els discs Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, Abbey Road i el seu “àlbum blanc” entre d’altres. Els àlbums poden tenir art de coberta creat pel músic, com per exemple va fer Joni Mitchell amb el seu àlbum Clouds, o per un músic associats, com l’obra feta per Bob Dylan com a portada de l’àlbum Music From Big Pink, de The Band, primer àlbum de la banda que suporta a Dylan. 

–Art Decó: Va néixer el 1925 a França i es va estendre pels Estats Units fins a finals dels anys 30. Usava formes geomètriques bàsiques combinant el cubisme amb l’ ‘art noveau’. Són dissenys molt decorats i poc utilitzables excepte per a fins publicitaris.

–Art digital: Nom que engloba una gran varietat de manifestacions artístiques en nous mitjans i que pot rebre noms específics com art interactiu, net-art, art virtual, Internet art, cyborg art, entre d’altres; l’ús de tecnologies digitals per a la producció d’obres experimentals i un cert valor estètic és l’única característica que tenen en comú. L’art digital forma part de l’art contemporani que es basa en conceptes i pràctiques tan diverses com la televisió, el videoart, el màrqueting digital o el disseny audiovisual; i té un ús generalitzat de software i llenguatges de programació per crear atractives gràfiques per ordinador, efectes visuals inusuals, modelats 3D complexos i narratives transmèdia.

–Art diví: Apel·latiu amb què es designava l’art de la impremta poc després de la seva invenció. Encara que va ser discutit i combatut, el nom es va admetre després a tot arreu, de manera que quan s’indicava Art diví s’entenia que es feia referència a l’art de la impremta.

–Art final: 1. En preimpressió, document ja maquetat i llest per imprimir. Antigament es presentava sobre un cartró ploma, recobert d’un paper vegetal on s’indicaven tots els tractaments necessaris. 2. En preimpressió, abans que els ordinadors entressin en el disseny, un art final era el material ja completament preparat per passar a fotolits mitjançant les tècniques de reproducció adequades a cada procés. En l’actualitat es podria dir que un art final és el material digital ja preparat per enviar-lo a la impremta sense que calgui cap retoc o intervenció més (la imposició de les formes ja s’entén fora de l’art final).

–Art gràfic: La característica essencial que diferencia l’art gràfic de qualsevol altra manifestació artística és la seva multiplicitat, és a dir, la seva capacitat per obtenir imatges exactament repetibles. Art gràfic és, per tant, una denominació genèrica aplicada als diferents processos emprats per l’artista per actuar sobre un suport deixant-hi la seva empremta—una imatge, una forma, una línia, un color—, empremta susceptible de ser traslladada a un altre suport, generalment paper, en posar en contacte les superfícies de tots dos, mitjançant la pressió exercida amb una premsa, després d’entintar el primer d’aquests suports o matriu. Aquest procés es pot repetir tantes vegades com vulgui l’artista i sempre d’acord amb les limitacions específiques de cada tècnica. El paper resultant, al qual es transfereix l’empremta entintada de la matriu, rep el nom d’estampa, ja que el procés d’impressió s’anomena estampació. Si l’artista incideix a la matriu amb instruments tallants o mitjançant l’acció d’un àcid mordent, formant talles, solcs, buits, talls… les tècniques d’art gràfic utilitzades reben la denominació de gravat. No tot l’art gràfic és enregistrat. La litografia i la serigrafia, per exemple, permeten obtenir estampes múltiples i exactament repetibles, és a dir, són manifestacions d’art gràfic, però en aquestes tècniques no s’enregistra, no s’incideix sobre la matriu, de manera que no es poden incloure dins de la definició de gravat. La utilització del terme art gràfic per referir-se al conjunt de procediments emprats en l’obtenció d’estampes no està exempta de certes imprecisions de caràcter etimològic que cal apuntar. És habitual trobar a molts manuals de tècnica i història de l’art el vocable gravat identificant tots els aspectes relatius a l’estampa, a qualsevol tipologia d’estampa. Ja hem comentat la incorrecció d’aquest ús, perpetuat pel fet històric que fins al segle XIX els únics procediments coneguts per obtenir estampes eren procediments de gravat. Però una vegada admeses les seves limitacions per aglutinar tots els tipus d’estampes i les tècniques associades a aquestes estampes, cal cercar un significant totalitzador. La solució proposada és l’expressió art gràfic. Evidentment, no hi ha dubte que l’estampa és una manifestació artística de la mateixa entitat que una pintura o un dibuix, dels quals, entre altres aspectes d’índole estètica, se’n diferencia per la condició d’unicitat. El problema, però, es planteja amb l’adjectiu gràfic. Etimològicament la seva arrel es troba en el vocable grec grapho, el significat del qual és el de línia, traç. Tenint en compte que el llenguatge de moltes estampes és la línia, resultaria conceptualment apropiada l’expressió art gràfic. No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XVIII, l’artista gràfic empra amb més freqüència procediments basats en la sintaxi de la taca, és a dir, tècniques de naturalesa pictòrica. D’altra banda, una segona accepció del vocable grec fa referència a l’escriptura i el dibuix. És cert que molts dibuixos estan construïts a partir d’un llenguatge estrictament lineal, de manera que semblaria correcte definir-los com a obres d’art gràfic. De fet, són molts els especialistes que utilitzen l’expressió art gràfic per designar tant l’estampa com el dibuix. No obstant això, malgrat les dificultats apuntades i davant la inexistència d’una alternativa més idònia, admetem la validesa el significat proposat.

–Art notòria: Càbala supersticiosa per mitjà de la qual es podien adquirir els coneixements de totes les ciències, Els seus adeptes asseguraven que Salomó va ser el seu autor i que per això va arribar a posseir la gran saviesa que el va fer cèlebre.

–Art nouveau: Estil sinuós i ornamentat amb motius naturals que es va estendre a Europa del 1895 fins al 1910 aproximadament. També és conegut a Espanya com a Modernisme, Sezession a Àustria, Jugendstil a Alemanya o Stile Floreale a Itàlia.

–Art poètica: Títol comú d’obres didàctiques, en vers o en prosa, en què es defineixen les principals característiques de la creació poètica i es donen les regles que s’hi han d’observar.

–Artesà: Persona que produeix artesania. Irònicament s’anomena també de vegades “artesans” persones que produeixen coses que haurien de ser “art” però que es queden a mig camí (ben elaborades però sense ‘caràcter’). Abans es dirien “artistes de segona línia”.

–Artesalia: Paper per a correspondència de producció artesana.

–Artesania: L’elaboració d’objectes de manera acurada i individualitzada. Si en origen era la fabricació d’eines i objectes útils que es feia de forma no industrialitzada, ara s’entén a més com la fabricació intencionadament individualitzada i en part manual per imprimir a allò que s’ha produït un segell únic Així, artesania són aquells treballs que, sense arribar a ser art, necessiten per produir uns coneixements i criteris estètics, i uns coneixements profunds del procés productiu involucrat. L’artesà és una persona amb criteri estètic, però no necessàriament artístic. Demostra amor i saber fer, però no necessàriament pretén fer res més que “un bon producte”. En aquest sentit, hi ha una finalitat utilitària del que no es renega, sinó que s’accepta com a part natural del procés artesà.

–Artestudi Edicions: Editorial fundada el 1974 a Barcelona per Jordi Vigué. Especialitzada en la investigació de l’època romànica, publicà, en la seva primera època, la “Col·lecció Art Romànic”, de temes monogràfics, Monuments de la Catalunya Romànica (1 volum) i la “Col·lecció de Materials”, amb treballs de base i llibres eina. Des del 1974 edità el Full Informatiu del Romànic, d’intenció divulgadora, i, des del 1980, Quaderns d’Estudis Medievals, revista trimestral. El 1983 passà a la Fundació Enciclopèdia Catalana.

–Article. 1. Divisió d’un escrit. 2. Text unitari, de regular extensió, consagrat a una informació. una explicació o un comentari, en què l’autor sosté determinades opinions, desenvolupa una idea o comenta un fet i que apareix a les publicacions periòdiques. 3. Disposició numerada de les diverses en què solen dividir-se les lleis, els decrets, els reglaments, les disposicions, etc. 4. Part d’un diccionari, vocabulari o glossari encapçalat amb una unitat lèxica diferent i la finalitat del qual és definir-la, explicar-la o comparar-la amb una altra o altres. 5. Unitat material de conservació de peces d’arxiu, tal com es presenta sobre els prestatges de dipòsit i és proveïda duna signatura. Tb es diu Ítem i Unitat.

–Article bisèmic: Article múltiple que té dues accepcions.

–Article enciclopèdic: Un article dotat de descripció enciclopèdica.

–Article gramatical: Article l’entrada del qual és una paraula gramatical.

–Article lèxic: Article l’entrada del qual és una paraula lèxica.

–Article monosèmic: Article l’entrada del qual només té una accepció.

–Article múltiple: Article que comprèn dues o més accepcions.

–Article pilot: Article de prova, redactat amb tots els elements que, almenys teòricament, podrien conformar-ho, a fi d’estudiar la millor grafia de la presentació, el cos i l’interlineat, la mesura, la família de lletra, la grafia de les abreviatures, els signes emprats, etc.

–Articulació: Zona on la tapa gira per obrir el llibre. Pot tenir una “franquícia” o separació entre el llom i la tapa, o estar gairebé unida, com a l’enquadernació que té el queix tret.

–Articulat: conjunt d’articles que componen una llei, reglament, tractat, etc.

–Articulisme: La professió d’escriure articles.

–Articulista: Persona que escriu articles per a publicacions periòdiques.

-Artífex Persona que exerceix alguna art manual.

–Artigas, Antoni: Gravador. Deixeble de Francesc Brangulí. Va col·laborar en la il·lustració de moltes revistes catalanes, com La Ilustración, L’Academia, La Il·lustració Catalana, La Campana de Gràcia, Revista Popular, etc. Va gravar algunes làmines del Quixot editat per Obradors i Suñé a Barcelona el 1876.

–Artigas, Joaquim: (Barcelona (?) segle XVIII- segle XIX) va ser un impressor català.

Les notícies sobre Joaquim Artigas, probablement nascut a Barcelona l’últim terç del segle xviii, només ens són conegudes a través de les seves activitats a Reus. A la fi de la Guerra del francès, quan Ferran VII estava a punt de tornar de l’exili a França, a Reus va sortir un periòdic, el Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus, dirigit pel doctor Jaume Ardèvol i defensor de la Constitució de Cadis. 

Artigas, per la seva significació liberal i constitucionalista, va emigrar de Reus el mateix 1814 quan Ferran VII va inicial el seu gir absolutista renegant de la Constitució liberal. L’historiador reusenc Andreu de Bofarull diu que “Entonces la persecución hacia los del partido llamado liberal fue implacable, sucediéndose las emigraciones de cuantos se hallaban comprometidos”.

La bibliotecària i historiadora Montserrat Comas diu que al llibre d’acords de l’Ajuntament de Barcelona de 1814 hi ha un imprès de Joaquim Artigas titulat Lista de los individuos que forman la Sociedad Dramática que debe representar en este Teatro de Reus, en el presente año, su autor Felipe Blanco. Al peu, el nom de la Imprenta de los Amigos de la Constitución apareix fortament ratllat i just a sota, imprès, hi diu “A cargo de Joaquín Artigas”.

–Artigas, Josep: És força conegut com un dels principals cartellistes de la postguerra: el seu cartell de Polil, amb l’abric arnat, és una de les imatges que explica millor la vida quotidiana del país, però la seva actuació es va desenvolupar al llarg de diverses dècades, amb una etapa d’èxit a Suïssa (1955-65) i després, com a director de Publiartigas. La seva carrera s’inicia però durant el conflicte bèl·lic, amb dues mostres poc conegudes per al Sindicat Meta­l·lúrgic de la UGT: Sols podrem vèncer amb disciplina i Vols la victòria? Treballa, company. També es troba la seva firma a diversos bitllets de curs local emesos durant la guerra per a Camprodon, Cornellà de Llobregat, Les Borges Blanques o Bellpuig d’Urgell. A falta d’una monografia i una gran exposició, el fons que ell mateix va llegar a la Universitat de Barcelona es pot consultar en part a la Memòria Digital de Catalunya. També val la pena consultar el capítol que se li dedica al llibre d’Emilio Gil, Pioneros del diseño gráfico en España, Index Book, Madrid 2007.

–Artigas Ojeda, Josep: (Barcelona, 1919 — ?, 1992) Excursionista, escalador, esquiador i il·lustrador. Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts de La Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Membre del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i del Club Excursionista de Barcelona, també fou cofrare del Grup Cavall Bernat del Monestir de Montserrat. Realitzà el disseny del 15è aniversari del Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). Com a il·lustrador col·laborà en diversos llibres de muntanya: Diccionario de la Montaña (1963), d’Agustí Faus i Costa; Escalada (1948-54), d’Ernest Mallofré i finalitzat per Estanislau Pellicer en morir el primer, i Primera ayuda en accidentes de montaña y esquí (1952), escrit conjuntament pels doctors en medicina Miquel Gras, Eduard Pedrós i Jordi Perelló. Formà part de l’equip d’esquí del CEC entre el 1940 i el 1959. Inventà un aparell de fre dinàmic accionat a la corda que assegurava en l’escalada en solitari, amb el qual escalà l’agulla del Rave, de Montserrat.

–Artís i Balaguer, Avel·lí: (Vilafranca del Penedès, 1881 – Mèxic, 1954) va ser un autor dramàtic, periodista i editor català. Fou pare d’Avel·lí Artís-Gener.

–Artís i Gener, Avel·lí: (Barcelona, 28 de maig de 1912 – 7 de maig de 2000) fou un periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Més conegut com Tísner, o bé amb els dos cognoms units, Artís-Gener. El 1990, fou un dels impulsors de l’edició en català del joc de taula Scrabble.

Format a la Llotja, Avel·lí Artís-Gener s’inicià en el món de l’humor gràfic el 1928, a l’edat de setze anys, fent caricatures d’amagat a casa que passava per sota la porta de la redacció del setmanari d’humor Papitu, que les començà a publicar. Un any més tard, seguí el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolidà com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l’època. El 1932 col·laborà regularment al Diari Mercantil i, durant la Segona República, ho feu a L’Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passaren a ser codirectors del setmanari humorístic L’Esquella de la Torratxa.

–Artista: Persona que produeix art, especialment de forma regular o amb certa constància. Sarcàsticament s’anomena també “artista” a qui creu ser-ho i se’n presumeix sense que el consens dels seus coetanis l’acompanyi.

–Artístic: Que té la qualitat d’art: “Gravat artístic”. Que és capaç de produir art: “intel·lecte artístic”. Relacionat amb l’art: “material artístic”.

–Artistik: Tipus de la foneria Bauer & Co de Stuttgart, molt emprat durant l’època modernista. Un tipus de finals del segle XIX, recorda la cal·ligrafia asiàtica i té l’atractiu del modernisme de principis de segle. Basat en lletres dibuixades amb pinzell, la font Artistik té un bon aspecte en moltes situacions de visualització. S’utilitzava  el tipus de lletra Artistic en embalatges, cartells i rètols.

–Artotípia: Sinònim de fototípia.

–Art-Paper. Tècnica de treballar el paper fet a mà per aconseguir un llenguatge plàstic propi a partir de color, gruixos i textures. Es practica i s’ensenya al Molí Museu paperer de Capellades.

–Arts and Crafts:  El moviment Arts and Crafts va ser un moviment artístic lligat al disseny i les arts decoratives.Va néixer a Gran Bretanya al voltant de 1860 i es desenvolupà fins a la I Guerra mundial. Ja des del començament es va estendre a l’Europa continental i Nord-amèrica, arribant finalment a emergir al Japó com a moviment Mingei. Moviment amb una clara base ideològica, va sorgir com a resposta als efectes de l’expansió de la industrialització establerta a l’època victoriana. El seu màxim ideòleg va ser l’artista i escriptor William Morris (1834-1896), que va beure de les idees del teòric de l’art John Ruskin (1819-1900) i de l’arquitecte Augustus Pugin (1812-1852). Va prendre el seu nom de l’Arts and Crafts Exhibition Society, fundada a Londres el 1887. Va donar lloc al ‘modernismo’ a Espanya, ‘Art Nouveau’ a França, ‘Jugendstil’ a Alemanya i ‘Sezessionstil’ a Àustria.

–Arts decoratives: Es defineixen tradicionalment com el conjunt d’arts ornamental i funcional de les obres en ceràmica, fusta, vidre, metall, tèxtil. El camp inclou mobiliari, l’art de gravar o tallar les pedres fines (glíptica), el treball amb materials com l’ivori, ceràmica, vidrieria, orfebreria, esmalts, ebenisteria, fusteria, arts tèxtils: teixits, catifes, tapissos, brodats i puntes, cordovans i guadamassils (corioplàstia).

–Arts i estudis: Revista quinzenal (1920). Barcelona : [s.n.], 1920 ([Barcelona] : Impr. R. Capera) Quinzenal. Col·laboradors: M. de Montoliu, J.M. López-Picó, J. Farran i Mayoral, etc. Revista cultural de freqüència quinzenal publicada a Catalunya el 1920, de la que sortiren tres números. Comptava entre els seus col·laboradors amb J. Farran i Mayoral i M. de Montoliu.

–Arts and Humanities Citation Index: també coneguts com a Arts & Humanities Search, és un índex de cites, amb indexació de més de 1.700 revistes i publicacions d’humanitats, i dona cobertura a disciplines que inclouen les ciències socials i naturals. La part d’aquesta base de dades és derivada de dades de Current contents. Segons Thomson Reuters, es pot accedir a l’Arts & Humanities Search via Dialog, DataStar, i OCLC, amb actualitzacions setmanals i històrics que arriben a 1980.

–Arts gràfiques: L’art de fer imatges. Pot tenir un sentit més ampli, on entrin formes de treball manuals com l’estampació o el dibuix a mà, encara que se sol prendre com únicament amb les tècniques mecàniques relacionades amb la impremta: disseny gràfic, il·lustració, impressió, enquadernació, acabats, fotografia, premsa o publicitat. 2. Professions i negocis relacionats amb la creació de productes impresos. 3. Les professions, empreses i ocupacions industrials relacionades amb la creació de productes impresos. Disseny gràfic, preimpressió, impressió, enquadernació i ocupacions semblants estan directament relacionades amb les arts gràfiques. Publicitat, redacció, fotografia, dibuix, pintura i similars són ocupacions que poden estar relacionades amb les arts gràfiques.

–Arts liberals: A l’Edat Mitjana el Trivi i el Quadrivi comprenien la gramàtica, la dialèctica i la retòrica i l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música respectivament, Aquesta divisió de les arts i ciències es troba ja a Boeci ia les institucions que va compondre Casiodoro per als seus monjos, entre els segles V i VI. La reunió d’aquests set coneixements, que es deien Arts Liberales, formaven la universitat de la ciència, i es considerava llavors com l’esforç més gran de l’enteniment humà posseir alhora el Trivium i el Quadrivium. El savi religiós anglès Salisbury suposa que es van anomenar Arts Liberals del grec ‘areté’, virtut, fundat que ella, la virtut, fa els homes més capaços de conèixer els camins i les sendes que condueixen a la saviesa. Les set arts liberals que s’ensenyaven en l’antiguitat comprenien dos grups d’estudis: el trivium i el quadrivium. Eren aquestes (acompanyades de la seva matèria principal en llatí):

la música, tonus “els cants”.

la gramàtica, lingua “la llengua”;

la dialèctica (lògica), tropus “les figures”;

la retòrica, ratio “la raó”;

l’aritmètica, numerus “els nombres”;

la geometria, angulus “els angles”;

l’astronomia, astra “els astres”;

Les set arts liberals. Imatge del segle XII

–Arts Libris. Ars Vivendi: ‘Et dono la benvinguda a aquest espai de trobada cultural on presento el treball que faig des d’una dimensió professional i com una expressió de la meva pròpia vocació monàstica’. Trobareu diversos materials, informació i notícies relacionades amb l’àmbit de la conservació i restauració del document gràfic. A la pàgina d’espiritualitat ofereixo continguts transversals que intenten despertar la realitat humana, transcendent i col·lectiva que teixeix la nostra vida i les seves tasques quotidianes, convidant-nos i ajudant-nos des de la nostra multidimensionalitat a mirar positivament l’existència.

–Arts visuals: Conjunt d’activitats i tècniques de creació d’obres la finalitat principal de les quals és l’apreciació visual com a aspecte en comú. Els seus components varien àmpliament i es poden integrar d’elements sígnics, lumínics, cromàtics o, fins i tot, químics. Per això, és possible que incorporin expressions pròpies de les arts plàstiques i les arts gràfiques, així com d’altres disciplines diferents, com ara la il·lustració, el grafit, la caricatura, o algunes expressions del disseny gràfic, el cinema, l’animació i la fotografia.

–Arts Visuals i Disseny a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El Departament vol integrar coneixements disciplinaris, multidisciplinaris i interdisciplinaris dins dels àmbits de les Arts Visuals i del Disseny, posant-los en relació amb aquells més propis de les humanitats, de les ciències i de les tecnologies.

–Arxitipògraf: Títol que Felip II vaconferir al cèlebre impressor d’Anvers Cristóbal Plantin, el qual va seranomenat l’impressor del rei i el rei dels impressors. Plantin va publicar lafamosa ‘Bíblia políglota’, anomenada règia a causa que va ser encarregada pel citatrei, encara que mai va abonar el seu import. Aquesta Bíblia va començar aimprimir-se el 1568 i es va acabar el 1571.

–Arxiu: 1. Conjunt de documents acumulats per una persona o per una institució com a resultat de l’activitat pròpia o aliena. 2. Lloc on es conserven els documents.

–Arxiu: 1. Institució responsable de la custòdia, el tractament, l’inventari i la conservació de documents, així com de la posada a disposició dels usuaris de còpies d’aquests. 2. Dipòsit documental on principalment es guarden documents (“fons documental”), encara que també poden tenir una petita biblioteca que segueix les formes de catalogació per a biblioteques, i altres objectes com pel·lícules, discos, cartes… (que es denominen “col·leccions “). La forma d’organitzar documents (“classificació documental”) és diferent de la dels llibres, i es fonamenta en el “principi de procedència”, on el que importa és d’on procedeix el document. Seguint aquest principi, l’arxiu es divideix en “fons”, en nom del qual s’indica el lloc d’on procedeixen un grup de documents. Els fons també es divideixen pel tipus de format, sent el “format documental” on s’arxiven els documents. Per saber què té un arxiu un arxiu, es realitza un “quadre d’organització de fons”, on es mostra en un esquema o llista la distribució dels diferents fons a l’arxiu, juntament amb la seva numeració. Per saber quins fons té un arxiu, quant de temps cal guardar-los (segons l’edat del document) i on anar després hi ha un programa de control de documents. Per a la història dels arxius, vegeu “casa de la tauletes”. 3. Conjunt de documents que una persona física o moral ha acumulat a l’exercici de la seva activitat. 4. Agrupació de documents manuscrits, impresos o fotogràfics formada de manera arbitrària amb fins de col·leccionisme o lucre.

–Arxiu abacial: Arxiu eclesiàstic que conserva la documentació que produeix i rep una abadia.

–Arxiu administratiu: Arxiu en actiu de l’administració vigent d’una institució. Pot ser un arxiu corrent, en formació o de dipòsit, de gestió o centrals d’institucions.

–Arxiu cartogràfic: Fons o col·lecció de documents cartogràfics que contenen informacions gràfiques o fotogramètriques.

–Arxiu catedralici: Arxiu eclesiàstic on es custodien els documents d’una catedral.

–Arxiu central: Conjunt de documents produïts per les oficines i serveis d’una administració agrupats per facilitar-ne la conservació i la utilització.

–Arxiu complementari: Local de conservació d’arxius destinat a recollir certes categories de documents de tipus, data, volum o ús particular.

–Arxiu conventual: Arxiu eclesiàstic que conserva la documentació que produeix i rep un convent.

–Arxiu de la Corona d’Aragó: És un arxiu de titularitat estatal i de gestió directa del Ministeri de Cultura. L’Arxiu de la Corona d’Aragó té com a finalitat custodiar, conservar, organitzar i difondre la documentació que, procedeix de diverses institucions i que s’ha anat acumulant en els seus dipòsits des de fa set segles, i avui pertanyen al Patrimoni Històric Espanyol.

–Arxiu desplaçat: Conjunt de documents transferits fora del servei encarregat oficialment de la seva custòdia o del país on es trobava originalment.

–Arxiu digital: Disc compacte (CD-ROM) que conté la digitalització de documents reproduïts a la pantalla.

–Arxiu diocesà: arxiu eclesiàstic que s’encarrega de recopilar i conservar la documentació de les parròquies que componen una diòcesi.

–Arxiu diplomàtic: Arxiu format pels documents d’un Ministeri d’Afers Exteriors.

–Arxiu eclesiàstic: 1. Conjunt de documents d’una institució religiosa cristiana. Els arxius eclesiàstics poden ser abacials, catedralicis, diocesans, monacals o parroquials. 2. Arxiu encarregat de la recopilació, la conservació i la posada a disposició dels usuaris de documents d’una institució religiosa cristiana.

–Arxiu electrònic: Conjunt de documents produïts per un organisme públic o privat en l’exercici de les seves funcions i conservat en forma de registre electrònic.

–Arxiu d’empresa: 1.  Arxiu privat format pels documents d’empreses i establiments, industrials, comercials, bancaris, etc. 2. Institució d’arxiu establerta per a la conservació i posada a disposició dels usuaris de documents d’empreses i establiments, materials, comercials, bancaris, etc.

–Arxiu familiar: Arxiu on es custodien documents pertanyents a una o més famílies afins i als seus membres.

–Arxiu final: El que conserva permanentment els documents de valor cientificocultural d’un estat.

–Arxiu foral: Construcció especial o sala arranjada per dipositar cartes, títols i altres peces manuscrites que tinguin interès històric de gran valor.

–Arxiu fotogràfic: Col·lecció de fotografies, diapositives, negatius, proves i documents sobre ells.

–Arxiu General: És l’arxiu constituït per fons documentals producte de l’activitat d’institucions d’àmbit nacional, supranacional o, fins i tot autonòmic, tant vigents com extingides. El caràcter de nacional, supranacional o autonòmic no deriva de la localització física o dependència jurídica d’aquest, sinó de l’àmbit de l’organisme productor.

–Arxiu de gestió: El que conserva documentació en tràmit, que se sol consultar per part de l’administració, ja sigui de l’estat o d’altres ens públics o privats.

–Arxiu històric: arxiu que recopila, conserva i posa a disposició dels usuaris conjunts de documents, generalment de més de cent anys, que han deixat de tenir validesa administrativa i adquireixen interès històric.

–Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: És responsable de la custòdia, tractament i difusió de la documentació produïda pels òrgans de govern de Barcelona des de la creació del règim municipal, a mitjans del segle XIII, fins al primer terç del segle xix, així com d’altres materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès per a la història de la ciutat. És un dels centres que actualment configuren l’Arxiu Municipal de Barcelona, juntament amb l’Arxiu Municipal Contemporani, l’Arxiu Fotogràfic i els deu arxius municipals de districte. L’Arxiu s’organitza en diferents seccions, creades i reestructurades al llarg del temps. Les seccions actuals del centre són:

• Fons Documentals (dividida en els àmbits d’Arxiu Medieval i Modern, Gràfics i Fons Orals)
• Biblioteca
• Hemeroteca.

La riquesa i diversitat de la documentació que aplega fan de d’aquest arxiu un dels centres de conservació de patrimoni documental més importants de Catalunya. L’Arxiu disposa d’unes instal·lacions dotades amb els equipaments i les condicions pròpies d’un centre arxivístic del segle XXI per garantir la bona conservació i la consulta dels documents, i de dos serveis tècnics encarregats, respectivament, de la restauració i conservació i de la reprografia dels fons.

–Arxiu d’impresos: 1. Conjunt de documents impresos o multigrafiats produïts per una institució per a les vostres necessitats. 2. Conjunt de documents que no tenen ús normal, però que s’han de conservar per raons administratives o jurídiques.

–Arxiu intermedi: Quan la quantitat de documents és gran, s’introdueix un fitxer intermedi entre els fitxers administratius i el fitxer final per contenir els documents. Són fitxers de consulta poc freqüent.

–Arxiu literari: 1. Conjunt de documents que resulten de les activitats de personalitats, institucions o societats literàries. 2. Servei d’arxiu encarregat de la recopilació, la conservació i el préstec de documents que resulten de les activitats de personalitats, institucions o societats literàries.

–Arxiu ministerial: Arxiu on es conserven els documents rebuts i produïts en un ministeri.

–Arxiu monacal: Arxiu eclesiàstic on es custodien els documents d’un centre monacal (convent, monestir, etc.)

–Arxiu mort: Arxiu que ha deixat de rebre documents.

–Arxiu municipal: 1. Conjunt de documents rebuts i produïts per un ajuntament. 2. Servei d’arxiu encarregat de la recollida, conservació i préstec de documents rebuts i produïts per un ajuntament.

–Arxiu nacional: 1. Institució responsable dels fitxers d’un govern nacional o federal. Tb es diu Arxiu general. 2. Organisme encarregat de la gestió dels conjunts de documents de les institucions centrals d’una nació.

–Arxiu Nacional de Catalunya:. L’Arxiu Nacional de Catalunya és, d’una banda, arxiu general de l’administració catalana, i de l’altra, arxiu històric nacional. Com a arxiu general de l’administració, ingressa, recupera i gestiona la documentació generada per l’acció política i administrativa dels departaments, organismes i empreses de la Generalitat de Catalunya. En la seva condició d’arxiu històric, l’Arxiu Nacional de Catalunya recupera tota aquella altra documentació de caràcter privat que, pel seu valor testimonial i referencial, té una especial rellevància per al coneixement de la història nacional.

–Arxiu nadiu: L’arxiu digital on el format està vinculat directament amb un programa en concret.

–Arxiu nobiliari: És l’arxiu familiar d’una o diverses famílies de la noblesa.

–Arxiu notarial: Conjunt de documents resultants de les activitats notarials.

–Arxiu obert: 1.Fitxer disposat a rebre més documents per sumar-los als ja posseïts. 2. Arxiu que permet accedir al públic.

–Arxiu oral: Conjunt de testimonis orals, provocats o espontanis, recollits en disc o en cinta magnètica o transcrits amb fins de documentació científica.

–Arxiu de la paraula: Procediment per a la conservació de la paraula, emprat especialment en relació amb passatges d’obres llegits o recitats pels autors.

–Arxiu privat: Conjunt de documents individuals, familiars o institucionals de procedència no pública.

–Arxiu de protocols: Conjunts documentals formats pels manuals, llibres notals i protocols autoritzats per la institució notarial.

–Arxiu provincial: Arxiu on es custodien els documents de procedència varia d’àmbit provincial.

–Arxiu públic: 1. Arxiu dependent d’organismes estatals i definits per la llei com a públic, 2. Arxius els quals estan a disposició del públic.

–Arxiu regional: Arxiu que custodia documents relatius als organismes polítics dels antics regnes.

–Arxiu de seguretat: Col·lecció de còpies de documents que es guarden en un lloc segur per prevenir una eventual desaparició.

–Arxiu vectorial: Està format per elements geomètrics bàsics i, al contrari que les imatges, es poden modificar en la seva mida sense la pixelització.

–Arxius comarcals de Catalunya: A a la viquipèdia trobareu 39 pàgines sobre Arxius comarcals de Catalunya.

–Arxius conjunts: Conjunt de documents, que formen part del Patrimoni nacional d’un o més Est, que no poden ser dividits sota pena de perdre el seu valor administratiu, legal o històric.

–Arxius historicodiplomàtics sards: Conjunt d’arxius públics i privats a través del fons documental dels quals hom pot estudiar i comprendre la història de Sardenya durant l’època del domini de la corona catalanoaragonesa.

–Arxius històrics de Catalunya: A la viquipèdia trobareu 39 pàgines dedicades ala arxius.

–Arxius municipals de Catalunya: A la viquipèdia trobareu 32 pàgines dedicades als arxius municipals.

–Arxivador: 1. Prestatgeria on es guarden arxius. / Vegeu “arxiver”. 2.   Que arxiva. Arxivar: guardar documents en un arxiu. 2. Guardar expedients i altres papers en els arxivadors. Arxivística: disciplina que estudia la naturalesa dels arxius, els principis de la seva conservació i organització i els mitjans per utilitzar-los.

–Arxivador de plànols: Moble destinat a la conservació horitzontal o vertical de plànols, mapes, gravats, cartells o documents de gran format.

–Arxivalia: Document que pertanyia a una institució no vigent que es conserva per la seva importància històrico-cultural / Se sol denominar també d’aquesta manera un “fons documental” o un “arxiu”. / Patrimoni documental.

–Arxivar: Guardar documents en un fitxer. Es pot fer d’una manera ordenada o no.

–Arxiver: 1. L’encarregat de classificar els documents de l’arxiu, guardar-los i posar-los a disposició dels investigadors. 2. Pèrit en arxivística.

–Arxiver paleògraf: Títol francès que es confereix als alumnes diplomats de l’École des Chartes, fundada a París el 1821, els quals han de ser competents interpretadors i traductors de documents i manuscrits antics.

–Arxivística: Ciència dels arxius que estudia la seva naturalesa, organització, conservació i mitjans d’utilització. Estableix principis inalterables i estudia tècniques adequades per a la gestió. L’arxivística és als arxius com la biblioteconomia és als llibres. Tb es diu Arxivologia i Arxiconomia.

–Arxivografia: Conjunt d’informacions relatives a la història, fons, col·leccions i serveis d’una institució concreta.

–Arxivologia: Ciència que estudia l’activitat arxivística, els seus problemes teòrics, històrics i metodològics. A diferència de l’arxivística, que és una ciència pràctica, l’arxivologia és històrica.

–Asbestí: Paper amb un contingut de pols d’amiant, de coloracions suaus i de textura sedosa i que té propietats ignífugues.

–Ascendent: 1. En tipografia, aquella part de les lletres en caixa baixa (minúscules) que va per sobre de l’anomenada alçada de l’equis'(de vegades anomenada alçada de l’ ema). És a dir, qualsevol part d’una minúscula que superi les lletres ‘x’ o ‘m’. A l’alfabet llatí estàndard, només tenen ‘ascendent’ aquestes lletres: b, d, f, h, k, l, t. Les majúscules, xifres i altres símbols queden exclosos; Les lligadures, no. 2. Text o exemplar del qual en deriva un altre, ja sigui directament, ja sigui per còpies interposades.

–Ascensió capil·lar: Alçada a la que s’eleva un líquid en una proveta de paper o cartó suspesa verticalment i l’extrem inferior de la qual està submergit en aquest líquid, la seva mesura s’efectua segons mètode d’assaig normalitzat.

–Ascensor: Aparell d’elevació amb catúfols que puja la pasta preparada per a fer paper de la tina a la màquina.

–Ascetònim: Seudònim representat pel nom d’un sant.

–ASCII: Codis associats a lletres i símbols, de manera que puguem posar aquest signe a l’ordinador encara que no tingui una tecla associada (i encara que la tingui també),

–ASCII/Text: Text codificat a ASCII (Codi estàndard americà per a l’intercanvi d’informació), només text, sense cap format afegit, que es pot passar d’unes plataformes a altres sense problemes. La seva extensió és ASC.

–Ascona, Jacint: Impressor siscentista, resident a Barcelona. Documentat en aquesta ciutat al llibre municipal de Deliberacions l’any 1685.

–Ascona, Martín: Impressor de la segona meitat del segle XVII, ciutadà de Barcelona. Documentat en aquesta ciutat el 1678, fent-se constar que “no estava establert”.

–Asfalt: Substància negrosa que es treu dels residus dels refinats del petroli. És soluble amb oli, trementina, nafta i dissolvents d’hidrocarburs pesants. Es pot utilitzar com a acabat de color sípia, encara que no s’endureix del tot i pot provocar problemes a la capa de pintura. Barrejat amb resina és molt semblant a un vernís.

-‘Ashurat’: 1. Ombrejat amb línies. 2. L”ashurat’ és una tècnica de pintat a mà alçada que utilitza traços de línies per grafiar un objecte. La direcció de les línies abstreu la forma d’aquests, mentre que la quantitat d’elles, anomenada densitat de l’aturat, permet interpretar la intensitat de la il·luminació a través de la superfície de l’objecte. 3. Destacat amb línies obliqües o una altra textura. 4. Recobriment d’una superfície mitjançant línies paral·leles.

Ashurat verd: territori en altre temps bolivià

–Asimetria: Desigualtat entre les parts d’un tot. Una composició asimètrica és aquella en què una part pesa més que les altres. La majoria de vegades es pot establir que aquesta desigualtat s’estableix respecte a un eix perpendicular a les parts. Si l’asimetria té un sol eix, és bidimensional, si en té tres o més és tridimensional, tretradimensional o multidimensional, etc. En art i disseny, les composicions asimètriques solen ser més vistoses i oferir millors resultats que les simètriques. Algunes raons són:

L’asimetria permet més llibertat de composició i organitzar jeràrquicament els elements. Permet establir jocs d’equilibri entre la part destacada i la resta de la composició.

Les composicions simètriques tendeixen més fàcilment a la monotonia. Les asimètriques solen despertar més l’interès de l’espectador. Asimetria no implica desequilibri, només desigualtat. El contrari és la simetria.

–Asimetria de la pàgina: Disseny de pàgina on els elements gràfics es disposen en posició contrària a dreta i esquerra d’un imaginari eix vertical que divideix la pàgina en dues parts iguals.

–Asindètic: No enllaçat per conjunció.

–Asíndeton: Figura que consisteix a ometre les conjuncions.

–Asociación del Arte de imprimir de Madrid: Fou una organització sindical de tipògrafs que s’organitzaren al marge de la FRE de l’AIT a Madrid el novembre de 1871. El 1873 s’hi afilià Pablo Iglesias que havia participat en la formació de la Nueva Federación Madrileña escindint-se de la FRE de l’AIT. També en formaren part Antonio García Quejido i Matías Gómez Latorre. L’any 1879 els dirigents d’aquesta associació fundarien el PSOE.

–Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM): És una associació i organització sense ànim de lucre, fundada el 1993, que agrupa als professionals d’arxius, biblioteques i centres de documentació musicals d’Espanya. L’AEDOM és la branca espanyola de l’Associació Internacional de Biblioteques Musicals, Arxius i Centres de Documentació (“International Association of Music Libraries, Archives and Documentation Centres”) (IAML), membre de Consell Estatal de les Arts Escèniques i la Música i també del Clúster FESABID. Entre altres activitats, edita el Boletín de la Asociación Española de Documentación Musical, disponible en accés obert pel sistema Open Journal System, que a partir del 2007 passarà a denominar-se Boletín DM.

–Asociación Hispánica de Historiadores del Papel: Neix a iniciativa d’un grup de documentalistes, historiadors i fabricants de paper, després de la celebració, a la primavera de 1994, del primer congrés d’“Història del paper a Espanya i les seves filigranes” amb la concessió d’un projecte R+D per a la creació d’una base de dades sobre filigranes papereres que va tenir la seva continuïtat en una acció especial R+D per difondre els seus logotips.

–ASP: (Pàgina de Servidor Actiu). Les pàgines ASP són un tipus d’HTML que a més de contenir els codis i etiquetes tradicionals, compte amb programes (o scripts) que s’executen en un servidor Microsoft Internet Information Server abans que es despleguin en la pantalla de l’usuari. En general, aquest tipus de programes realitzen consultes a bases de dades, sent els resultats d’aquestes els quals l’usuari final obté. L’extensió d’aquests arxius és “.asp.”

–Aspersió: Mètode de distribuir un líquid en gotetes molt fines empeses per aire. És comú en ‘sprays’ o ‘aerògrafs’.

–Aspiració: Efecte de succió de l’aigua que es provoca a l’inici de formar-se el full, en la fabricació en continu, quan aquest entra en contacte amb la tela del llit metàl·lic que el dipositarà en el feltre o baieta per discórrer cap els bombos assecadors.

–Aspirador: S’utilitza per treure les restes de pols i altres brutícies als materials. Vegeu “neteja de taques”.

–Aspror: Característica superficial que tenen els papers pensats per dibuixar amb llapis o carbonet, a fi de provocar l’abrasió que facilitarà la correcta adherència del grafit o carbonet.

–Assaig: Escrit, generalment breu, que sol no tenir la profunditat i l’extensió d’un tractat complet sobre la matèria objecte d’estudi.

–Assagisme: Gènere literari constituït per l’assaig.

–Assagista: Autor d’assajos.

–Assaig poromètric: Prova que mesura la velocitat de penetració duna tinta sobre el paper. S’utilitzen tintes anomenades poromètriques que s’apliquen sobre diferents zones de la superfície i, després d’esperar un temps estipulat, es treuen i es comprova la foscor de la taca que deixen.

–Assaonador: El que es dedica a l’adobament de les pells, assaonant-les.

–Assecador: Reixetes, unes col·locades sobre altres amb una separació entre elles, on es col·loquen els materials a assecar, ja sigui després d’haver-los banyat, o després d’haver-los pintat amb alguna tècnica humida, de manera que s’assequin sense deformar-se.

–Assecament: Xarxa de cerres o tela metàl·lica que es fa servir als molins de paper perquè les piles escorren l’aigua.

–Assecant: 1. Substància que té la propietat d’accelerar l’assecament dels colorants. 2.  La propietat més excel·lent del vernís d’oli de lli és el seu poder d’assecament natural. En cas necessari, aquest pot ser accentuat per mitjà d’agregats, fabricats sobre la base d’òxid de sals metàl·liques de plom, manganès, cobalt.

L’assecant d’òxid de plom és incolor i d’acció lenta. Barrejat amb tinta negra dona bon resultat i, amb tinta de color de cos colorant sobre la base de sofre, provoca reaccions químiques i contribueix a ennegrir la tinta.

L’assecant de manganès resulta més ràpid i contribueix a l’assecat des de la part inferior de la pel·lícula de tinta cap amunt. En contraposició amb aquest gran avantatge tendeix a prendre un to marró que en la tinta negra no té importància.

En combinar els dos assecants s’aconsegueix un resultat més favorable que amb la mateixa quantitat dels mateixos empleats per separat. El cobalt forma l’assecant d’acció més enèrgica, fins i tot en molt reduïda proporció afavoreix la combinació de l’oxigen amb el vernís, endureix la superfície de la pel·lícula de tinta i impedeix un desenvolupament normal de l’assecatge de les capes inferiors.

Hi ha assecants compostos dels òxids de les tres sals metàl·liques aquí esmentades. Tots sense excepció venen preparats i l’impressor els usa tal com els rep sense barrejar-los amb altres.

El lli és un dels pocs olis usats en la fabricació de tintes que té la propietat de la reacció química anomenada “assecar”. Per tant, els secants poden accentuar aquest procés només quan, per mitjà d’una forta batuda, arriben a un contacte amb el vernís d’oli de lli.

Els vernissos compostos i els altres reaccionen més o menys en proporció exacta amb la quantitat d’oli de lli que continguin. Els olis minerals i els que se li assemblen, no tenen la propietat assecant natural, per la qual cosa no correspon afegir els esmentats assecants a les tintes fabricades amb vehicles sense oli de lli.

Els vernissos compostos i els altres reaccionen més o menys en proporció exacta amb la quantitat d’oli de lli que continguin. Els olis minerals i els que se li assemblen, no tenen la propietat assecant natural, per la qual cosa no correspon afegir els esmentats assecants a les tintes fabricades amb vehicles sense oli de lli.

–Assecat: Activitat que consisteix en deixar assecar les cobertes durant 2-3 hores per tal de que el paper quedi ben adherit al cartró. Tallar paper guarda: Activitat on es talla la guarda que és la part interior de la coberta. Aquesta activitat es realitza amb la guillotina automàtica. Folrar coberta interior: Activitat on s’enganxa la guarda al cartró. En el cas que la coberta tingui franquícia, un cop enganxat el paper al cartró, es marca la franquícia amb l’ajuda d’unes tisores. 

–Assecat de llots: És el procés de deshidratació que, a través d’agents naturals (vapors), en redueix el contingut d’humitat perquè siguin més fàcils de transportar i utilitzar.

–Assecatge: Procés que seueix el paper després de formar-se el full, eliminant l’aigua i la humitat a fi que les fibres quedin lligades les unes a les altres i agafin consistència.

–Assecativius: Sals metàl·liques utilitzades com a dissolvents dels olis i que acceleren l’assecat de les pintures per l’absorció d’oxigen.

–Assemblage: Paraula en francès que significa “assemblatge”, que s’empra en art per designar l’obra o el procés de gran semblança al collage, però que presenta elements que s’allunyen del seu suport, projectant-se de manera tridimensional. Comunament, s’ocupen materials que el seu creador va trobant, col·leccionant o redescobrint, la qual cosa genera peces volumètriques, en què s’utilitzen tècniques mixtes capaces de produir efectes òptics particulars, que mantenen un caràcter pictòric molt diferent d’una maqueta o una escultura.

–Assentar: 1. Calçar el pis o sòcol dels gravats perquè imprimeixin amb uniformitat. 2. Col·locar els pans d’or a la zona del llibre que cal daurar, mentre s’enquaderna per col·locar els cordills i la cadeneta. Vegeu ‘daura’”.

–Assessor literari: Les cases editorials acostumen a tenir entre el seu personal escriptors d’ofici, que assessoren i aconsellen la publicació o no de les obres que reben. És una mena de censor literari encarregat de qualificar els originals.

–Assessoria: Ajuda auxiliar en arxius i biblioteques per millorar-ne l’ús i la conservació.

–Assentament: 1. Anotació feta en un llibre comptable referent a una operació mercantil determinada per tal de poder seguir les fluctuacions de la situació inicial. 2. Entrada descriptiva de documents. Llegats a les carpetes o caixes de documents on consta el seu número de catalogació o altres dades sobre la seva matèria. / Registre escrit del document segons les normes de catalogació.

–Assentament abreviat: Assentament que s’extracta, quan és molt extens, suprimint les parts menys importants.

–Assentament analític: Assentament que descriu part d’una publicació, especialment de col·leccions i publicacions seriades que ja tenen assentament propi, amb indicació del lloc on es troba aquesta part. Tb es diu Entrada analítica.

–Assentament bibliogràfic: Anotació que es realitzava en un llibre-catàleg dels llibres que arribaven a una biblioteca. Era una forma primitiva de catalogació, on s’anotava l’entrada del llibre a la biblioteca, a l’encapçalament acceptat

–Assentament obert: Assentament bibliogràfic de publicacions periòdiques o d’altres que es van publicant al llarg del temps i del que cal continuar afegint dades encara després d’haver-ho afegit al catàleg.

–Assentament principal: Assentament en què consta l’encapçalament principal i que serveix de matriu per a la redacció dels assentaments secundaris.

–Assentament de referència: Assentament que remet d’un encapçalament irregular o incomplet, no registrat al catàleg, a l’encapçalament acceptat, que sí que figura.

–Assentament secundari: Assentament que resulta d’utilitzar com a punt d’accés un encapçalament diferent del principal.

–Assentament de sèrie: Assentament encapçalat pel títol d’una sèrie o col·lecció, amb la llista de volums que n’hi ha a la biblioteca.

–Assentament sota nom d’entitat: En catalogació bibliogràfica, l’assentament que recull les entitats vinculades amb l’obra (institucions, empreses, organitzacions…). Per determinar si una entitat és un “punt d’accés” cal seguir les normes de catalogació.

–Assentament sota un nom d’autor personal: Qualsevol persona responsable intel·lectual, parcialment o totalment, d’una obra. L’autor pot ser un “autor únic” o un “autor múltiple”. Si l’autor múltiple és superior a tres, l’assentament principal de l’obra és el títol.

 –Assentament sota un títol: És l’assentament principal d’una obra quan: són obres anònimes, són col·leccions amb títol col·lectiu, o els autors en són més de tres.

–Assentament de tancament: Assentament fet al llibre diari, al final d’un exercici econòmic, perquè quedin saldats tots els comptes de situació.

–Assentament de títol: Assentament que porta com a encapçalament el títol de l’obra.

–Assentar: Operació de daurat que consisteix a col·locar, amb una palla o una polonesa, els trossos d’or sobre la zona que s’ha de daurar, després que s’ha assecat el mordent.

–Assentar costura: L’acció que es fa perquè la costura quedi en la tensió justa. Es realitza durant el cosit al teler, aixafant el llom dels quadernets (passant la plegadora o amb el mall d’assentar costures) perquè la costura quedi estreta. També s’assenta costura després de cosir, quan igualem el llom dels quadernets, ja sigui copejant-ho amb delicadesa sobre una superfície plana (per exemple, contra la taula) o amb el mall per assentar costures.

–Assentar el llom: Fixar la forma del llom del llibre amb un mall de fusta per reduir-ne l’alçada.

–Asserrar: Sinònim de serrar.

–Assessor de col·lecció: Persona especialitzada en una branca dels coneixements, generalment lligat a l’editorial per un contracte d’assessorament (en què es fan constar les condicions en què es desenvoluparà la seva funció i els emoluments que per això percebrà), que dirigeix ​​una col·lecció o una sèrie.

–Assessoria: Ajuda auxiliar en arxius i biblioteques per millorar-ne l’ús i la conservació.

–Asseure costura: Operació posterior a la costura del llibre que té com a objecte donar més consistència al llom i a la costura mitjançant cops de martell.

-Asseure la forma: L’acte de col·locar-la sobre la platina de la premsa o màquina quan ja està imposada en la corresponent branca.

–Associació d’Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer: És una entitat cívica i cultural que es va crear amb l’objectiu de donar suport i potenciar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú (Garraf).

Els objectius de l’Associació d’Amics se centren en la difusió del patrimoni cultural dipositat a la Biblioteca Museu, en la col·laboració en l’organització d’activitats al voltant de les seves col·leccions i exposicions, i en les relacions amb altres institucions similars, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona) i el Museu Romàntic Can Papiol (Vilanova i la Geltrú). L’Associació edita des de l’any 2008 el Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer.^] L’any 2024, coincidint amb la celebració de l’Any Víctor Balaguer,^] el butlletí s’ha dedicat íntegrament a la figura de Balaguer.

–Associació d’Amics del Gravat a Catalunya: Fundada l’any 1933 a Barcelona, ​​però sembla que per la guerra civil va desaparèixer. L’entitat volia donar impuls i reconeixement públic al gravat de creació.

L’associació va ser fruit tardà del reviscolament del gravat a Catalunya, que havia tingut una de les seves primeres manifestacions a la posada en marxa dels cursets de gravat a l’Escola d’Arts Gràfiques de l’Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL). El Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona conserva part dels materials dels cursos de gravat. Aquesta interessant col·lecció es complementa amb altres elements conservats al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC i també a l’arxiu de l’ICAL, custodiat a la Biblioteca de Catalunya.

-Associació de Bibliòfils de Barcelona: Les primeres notícies sobre la constitució de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB) se situen els primers dies de l’any 1943, a la llibreria de Josep Porter Rovira, especialitzada en llibres de qualitat, ubicada llavors al carrer dels Arcs, número 3. Tres amants dels llibres, assidus de la llibreria, Alfonso Macaya Sanmarti, Joan Prats Tomàs i Joan Sedó Peris-Mencheta, que havien parlat altres vegades amb Porter de la possibilitat de formar una associació, intenten donar un pas per convertir-la en realitat. Poques setmanes més tard, s’hi afegeixen Ramon de Dalmases i Villavecchia, marquès de Mura, Gaietà Vilella Puig i José Pedro Gil Moreno de Mora i Plana, que comparteixen la idea. En data poc posterior, se celebra una nova reunió amb els esmentats, més Paz Fabra de Monteys, marquesa de la Mesa de Asta i Ramon Miquel i Planas, un bibliòfil històric. Entre ells es forma una comissió gestora, sota la presidència d’Alfonso Macaya, amb la comesa de preparar els primers estatuts. Josep Porter, el veritable promotor de l’ABB, hi col·labora, però no en vol formar part. El 13 de maig els estatuts són presentats al Govern Civil de Barcelona per a la seva aprovació; són aprovats el 14 de juny de 1944. A partir llavors, la comissió gestora es converteix en la Junta directiva.

Des de la fundació, el 1944, l’ABB ha estat la única associació de bibliòfils d’Espanya que ha tingut continuïtat fins a l’actualitat. Certament, ha passat per èpoques de més o menys activitat i esplendor, però, en definitiva, ha mantingut  continuïtat, malgrat les notables transformacions que han experimentat les arts del llibre i la indústria editorial: l’esperit de la bibliofília s’ha pogut mantenir.

–Associació de Cartellistes de Barcelona: La primera associació de cartellistes (1928) va tenir una vida efímera. Joan Sacs (Feliu Elias), l’any 1931, escriu: “Temps enrere es fundà a Barcelona una agrupació de cartellistes, la qual organitzà una bona exposició a la sala de La Pinacoteca. No sé si aquesta entitat encara subsisteix. Temo que no, perquè jo n’era adherent i mai més no n’he sabut res.” (Joan Sacs, “L’art”, Revista de Catalunya, VIII, 70, juny 1931, p. 539).

En ser refundada, el 1933, ja en temps de la república, l’associació va tenir una vida més activa i va arribar a publicar una revista (1936), tot i que en van sortir pocs números. (1) No queda clar per què no es van limitar a reviscolar l’associació que ja existia, però el cas és que el 7 de novembre els conreadors d’aquesta especialitat van ser convocats als locals del Cercle Artístic, amb l’objectiu de crear la nova associació (La Vanguardia, 6 novembre 1931, p. 7).

El mes de juny es convocava un concurs per al disseny del seu distintiu. Els membres de la nova associació estaran presents amb assiduïtat als jurats dels concursos de cartells celebrats en aquells anys. 

Poc abans de començar la guerra es va constituir el Sindicat de Dibuixants Professionals, potser com a fruit d’algunes iniciatives aparegudes uns mesos abans, relatives a l’intent d’agrupar tots els dibuixants de Catalunya, i on estava implicada l’associació (La Vanguardia, 27 març 1935, p. 10). El SDP va agrupar els dibuixants de totes les especialitats: cartellistes, publicitaris, humoristes, il·lustradors, litògrafs, retocadors, projectistes de tèxtils i estampats, projectistes de mobles, traçadors i delineants de metal·lúrgia, construcció, aigua, gas i electricitat, topògrafs, etc. Tots eren convocats el dia 16 de juny a un míting-assemblea (la terminologia ja és estrictament sindical) a la sala d’actes del CADCI, on van parlar Feliu Elias (“Apa”), Helios Gómez i l’ugetista Emili Garcia (La Vanguardia, 14 juny 1936, p. 6).

–Associació Catalana de Comunicació Científica: Es constitueix el 1990 com a entitat professional que agrupa comunicadors científics, periodistes especialitzats, científics, divulgadors i editors de l’àmbit català amb interès per comunicar la informació científica en els mitjans escrits i audiovisuals.

–Associació Catalana d’Excursions: Entitat sorgida a Barcelona l’any 1878 d’una escissió en l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. La presidència de Francesc Xavier Tobella, que durà dos mesos, i de Josep Fiter, que hi renuncià, donaren pas a Ramon Arabia, que presidí l’entitat fins al 1881, el qual s’esforçà a agermanar l’excursionisme català amb les entitats alpinistes estrangeres. Els membres d’aquesta nova associació pretenien impulsar l’excursionisme amb un esperit més contemplatiu de la naturalesa i fomentar alhora la investigació i l’estudi de les ciències naturals. Edità el Butlletí, de caràcter mensual, on iniciaren llur obra literària Carles Bosch de la Trinxeria, Artur Osona, Cels Gomis, Jaume Massó i Torrents i d’altres escriptors. Publicà l’estudi hidrogràfic de Montserrat gràcies a Ursul, el de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel, la flora de Núria d’Estanislau Vayreda, etc. i dos volums de l’Anuari. Sota la presidència de Francesc Maspons i Labrós, el 1883, foren publicats set volums de la Biblioteca Folklórica i diversos de Memòries, així com les guies itineràries d’Artur Osona. Inicià la subscripció per a la reconstrucció del monestir de Ripoll i vetllà infatigablement per la defensa del patrimoni arqueològic. Es fusionà de nou amb l’entitat de la qual s’havia separat, i ambdues constituïren (1891) el Centre Excursionista de Catalunya.

–Associació Catalanista d’Excursions Científiques: Entitat excursionista fundada a Barcelona el 1876. L’objectiu era conèixer el territori català a partir de sortides de camp encaminades sobretot a la recerca arqueològica. Es crearen tres seccions: la científica, la literària i l’artística. Fou la primera entitat peninsular amb aquest objectiu. Instituí cursets d’arqueologia, literatura catalana i història, geologia, sigil·lografia i contribuí al salvament d’una gran part del tresor arqueològic del Principat. Les personalitats més prestigioses de la cultura catalana col·laboraren en les activitats de l’entitat. El 1877 part de la secció artística es convertí en secció topogràfico-pintoresca, promoguda per Carles García Vilamala i Antoni Massó, que posava èmfasi en l’àmbit excursionista.

Publicà dos volums de l’Àlbum Pintoresc Monumental de Catalunya, prologat per Milà i Fontanals, on restà demostrada l’aptitud de la llengua catalana renaixent per a expressar-se científicament. Publicà també el butlletí mensual L’Excursionista que s’edità fins al 1891, i entre el 1876 i el 1888 també es publicaren quatre volums de Memòries, amb fulls d’instrucció arqueològica i geogràfica, així com fotografies. Creà un museu social. El 1878 es produí una escissió a l’entitat, de la qual sorgí l’Associació Catalana d’Excursions. El 1891 totes dues entitats es fusionaren per formar el Centre Excursionista de Catalunya.

Els socis fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques; d’esquerra a dreta: Pau Gibert, Ricard Padrós, Josep Fiter i Inglès, Marçal Ambròs, Eudald Canibell i Ramon Arnet

–Associació Catalana d’Exlibristes: Nasqué el dia 19 de gener del 1989. El dia 31 de juliol del mateix any era reconeguda per la Generalitat de Catalunya i dins el context del XXIII Congrés Internacional d’Ex-libris de Mönchengladgach, des del dia 2 de setembre del 1990 forma part de la F.I.S.A.E. (Fédération International des Sociétés d’Amateurs d’Ex-libris). L’ACE és, històricament, la quarta associació d’ex-libristes que neix a Catalunya. Les tres anteriors varen ser:

L’ ‘Asociación de Exlibristas Ibéricos’, en plena ebullició Modernista (1902),

La’Unió d’Exlibristes Ibèrics’, del temps del Noucentisme (1918)

L’ ‘Asociación de Exlibristas de Barcelona’, de meitat de segle XX (1951)

Malgrat els intervals de temps que hi hagué entre una i altra associació -que van deixar orfes als exlibristes (col·leccionistes i artistes) de vida associativa institucional- Catalunya ha estat i és referent en l’exercici de l’exlibrisme arreu del món.

–Associació de Directors d’Art i Dissenyadors Gràfics del FAD (ADG-FAD): Entitat privada sense ànim de lucre que representa professionals, estudis, agències, escoles i empreses de tot lEstat dedicades al disseny gràfic i la comunicació visual. Els nostres objectius fundacionals són la defensa apassionada i la dignificació de la professió i la difusió de la cultura del disseny.
Organitzem activitats inspiracionals, concursos amb institucions públiques i privades i oportunitats de treball i networking per als nostres membres, així com el vaixell insígnia de la disciplina a Espanya: els Premis ADG Laus de Disseny Gràfic i Comunicació Visual, des del 1964.

–Associació d’Editors en Llengua Catalana: L’Associació d’Editors en Llengua Catalana (EDITORS.CAT) és una associació professional que agrupa les empreses editorials dels Països Catalans que publiquen en llengua catalana. L’objectiu principal de l’APEC fou adherir centres de caràcter pedagògic català i fundar-ne de nous. Tal com escriví Flos, l’escola catalana era aquella que, a més d’adoptar oficialment la llengua catalana, feia de “son programa un instrument d’avenç de nostres lletres i de l’esperit patri”, partint del convenciment que “la ciència pedagògica reclama que s’instrueixi els nois en la llengua que coneixen”.

El pla editorial que l’APEC va arrencar el 1916 per poder tenir llibres d’escola en català comptà amb la presidència de Pompeu Fabra i, en el vessant tècnic, amb el pedagog Alexandre Galí; a més, fou assessorat artísticament per Josep Obiols, un dels més destacats artistes del noucentisme. L’obra editorial de l’APEC formà, sens dubte, un dels conjunts de llibres escolars de més interès pedagògic del primer terç de segle a Espanya.

–Associació Internacional de Bibliofília (AIB): És una societat de bibliòfils que té com a objectiu declarat proporcionar un vincle permanent entre bibliòfils de diferents països, pertanyin o no a societats bibliòfiles, i facilitar l’organització de reunions internacionals, com ara exposicions o congressos. Bulletin du bibliophile , la revista bibliòfila més antiga encara en circulació, fundada el 1834, es publica actualment sota els auspicis de l’Associació Internacional de Bibliòfils-

–Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya: És una entitat que té l’objectiu de potenciar la figura i el treball de l’arxiver, la defensa dels seus interessos legítims tant individuals com col·lectius i, impulsar i desenvolupar aquest àmbit professional. En l’actualitat l’Associació d’Arxivers de Catalunya agrupa els seus socis en cinc categories: els numeraris, els adherits, els institucionals, els honoraris i els estudiants.

–Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya: És una associació cultural sense ànim de lucre que aplega professionals dels museus i del patrimoni cultural de Catalunya. Està estructurada en quatre seccions territorials i diverses comissions de treball, i representa un gran nombre de professionals del sector. L’AMC va ser fundada el 1995 i va integrar l’Associació de Museòlegs de les Comarques de Girona i el grup de Museòlegs del Col·Legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, així com l’experiència de l’Associació de Treballadors dels Museus de Catalunya, creada el 1982.

–Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya: És una associació independent i sense ànim de lucre. Està oberta a tots els professionals del sector amb formació acadèmica o experiència professional acreditada.

–Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana: L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), anomenada popularment la Protectora, fou una entitat fundada el 22 de desembre del 1898^[1] pel pedagog Francesc Flos i Calcat amb l’objectiu d’impulsar el model d’escola catalana segons els corrents pedagògics moderns.

–Associació Wagneriana de Barcelona: Els barcelonins Joaquim Marsillach Lleonart (1859-1883) i el Dr. Joaquim Letamendi de Manjarres (1828-1897) amb els seus escrits van aconseguir que a finals del s. XIX la producció wagneriana, en tots els seus aspectes, fos ben coneguda. Joaquim Pena, crític musical, continua aquesta tasca: traduint al català els drames wagnerians, adaptant la rima a la música i també publicant obres teòriques molt importants.

Un 12 d’octubre de 1901, a les deu de la nit, en el Quatre Gats naixia l’Associació Wagneriana de Barcelona de la mà de tres estudiants de medecina: LLuís Suñé, Josep Maria Ballvé i Amali Prim, que abans havien visitat a Joaquim Pena, que es va entusiasmar amb la idea. Editen dues revistes amb continguts diferents, una en castellà i l’altra en català, publiquen llibres, fan conferències, concerts, audicions de periodicitat mensual i amb les adquisicions que fan els diferents membres de l’Associació, nodreixen una important biblioteca compartida.

Pel que fa al món del disseny cal esmentar quatre peces fonamentals dissenyades per quatre dels artistes més representatius del modernisme: Josep Roca i Alemany, Joaquim Figuerola, Alexandre de Riquer i Josep Triadó. Aquest darrer va dissenyar la portada per al Cançoner Selecte, de Joaquim Pena, inaugurant el primer volum amb Beethoven, el 1907.

Triadó va dissenyar la tapa per als Mestres Cantaires de Nuremberg, on en una ogiva gòtica central, s’emmarca un Mestre cantor de llarga barba tocant l’arpa. Envolten aquesta ogiva, 13 escuts amb diferents emblemes, representació dels gremis medievals i davall, dos escuts amb les figures dels mestres cantaires. Ho emmarca tot una sanefa de garlanda.

Riquer va dissenyar la tapa per al Tannhäuser, el motiu central del qual és un cercle de banda ampla on va dibuixar unes altes muntanyes amb el castell de Tannhäuser dominant la vall. A dalt, al centre, una corona penja una arpa.

Joaquim Figuerola va dissenyar i gravar les tapes per al Tristany i Isolda, a més de les guardes, per a l’edició de 1910. I Josep Roca, va dissenyar i gravar les tapes per alParcival, edició del 1929.

–Association Typographique Internationale (ATypl): és una organització sense ànim de lucre dedicada a la tipografia, fundada el 1957 pel francès Charles Peignot. Els seus membres es troben distribuïts arreu del món.

–Assolellat: Danys a la coberta o sobrecoberta d’un llibre causats per l’exposició a la llum solar directa. La llum fluorescent molt forta pot causar una lleugera insolació a un llibre.
La insolació pot esvair el disseny de la coberta i, de vegades, també pot deformar o fondre la sobrecoberta.

–Assoliment del projecte: Consisteix en la correcta identificació d’activitats, limitacions i temàtiques relacionades amb el compliment d’un objectiu, de manera que es puguin obtenir resultats amb les condicions establertes prèviament. Això implica atendre temps, requisits, costos, equipaments, col·laboradors i factors addicionals com qualitat o usabilitat. Aquests objectius han d’estar ben plantejats, idealment per escrit, perquè les parts involucrades els entenguin clarament i coneguin les delimitacions del projecte en qüestió.

–Assortiment: 1. Nombre de sorts que entren en una pòlissa. 2. Conjunt de matrius per a daurar una linotípia. 3. S’aplica aquesta paraula al més o menys complet que està un abecedari, fosa, orla, etc., etc.

–Assortiment (Obras d’): Aquelles en què, per ser únicament d’estudi, s’economitza tota mena de blancs i adorns que constitueixen el luxe i la bellesa, per estalviar despeses i poder-les vendre amb més economia.

–Assumpte: Tema de què tracta un document.

–Asta: Element essencial de les lletres i altres signes, consistents en una o més línies de diverses formes i gruixos. L’asta està formada per línies o trets que poden ser rectes, corbs, mixtos, i aquests, alhora, uniformes o modulats.

–Asta afuada: Asta descendent d’una lletra que tendeix a acabar en punta.

–Asta ascendent: 1. Asta de la lletra que sobrepassa l’alçada x de la font. 2. Asta d’una lletra que es perllonga cap a l’espai interlineal superior.

–Asta corba: Asta formada per un traç que canvia de direcció constantment. Poden ser arcs, com les de les lletres D, C, G, U, i anells o traus formats per corbes tancades, com les de les lletres O, o, Q, q, P, p, B, b, d.

–Asta descendent: Asta d’una lletra que es perllonga cap a l’espai interlineal inferior. Tb es diu Cua.

–Asta mitjana: Asta recta de les lletres minúscules i algunes consonants com la c, m, n, etc. Tb es diu Asta central.

–Asta mixta: Fins que intervé en una mateixa lletra amb la forma recta i la forma corba, com les de la D i la a.

–Asta modulada: Asta el contorn de la qual forma una gradual variació de gruix. La modulació pot ser fusiforme, és a dir, en forma de fus, i truncada, quan varia gradualment de gruix.

1) alçada de la x; 2) línia d’ascendents; 3) vèrtex; 4) línia base; 5) traç ascendent; 6) travesser; 7) asta; 8) gràcia; 9) cama; 10) espatlla, ventre, anell o arc; 11) contra-espai; 12) coll o lligadura; 13) trau; 14) orella; 15) travesser; 16) braç; 17) braç; 18) asta; 19) alçaria de la versal; 20) línia de descendents.

–Asta muntant: Asta recta que no és perpendicular a la línia horitzontal de la base de la lletra, com les de les lletres A, V, W, v, w, 4, 7. Tb s’anomena Asta convergent.

–Asta obliqua: Asta recta que forma angle o punt amb una altra veïna, com les de les lletres M, W, w.

–Asta recta: Asta el traç del qual segueix una mateixa direcció. Pot ser vertical, la que va de dalt a baix, com les de certes majúscules com la M, la N, la K; inclinada, com les de la R, K i 7, o transversal, com la de l’A.

–Asta transversal: Línia horitzontal que uneix dos verticals (com a la lletra ‘H’), dues diagonals (com a la ‘A’), o dues línies corbes (aquest és el cas de la ‘e’). Pot ser de tipus molt diversos: situada més a prop o més lluny de la línia base, romanent paral·lela a aquesta o en posició diagonal, etc.

–Asta trencada: Fins que es compon d’astes rectes horitzontals, verticals o inclinades, com les de la Z, z, X, x, W, w, k, etc.

–Asta uniforme: Asta el gruix del qual és constant, sense modulacions, com en les lletres de pal sec. Solen tenir fins uniforme les lletres egípcies i les de pal sec, encara que no en tots els casos ho són. (Lletres de pal sec tb anomenades Sans-serif).

–Asterisc: 1. Signe en forma d’estrella que pren diversos contorns. Solen aparèixer en situació voladissa i precedint o seguint un altre signe o conjunt de signes. En tipografia s’empra amb diverses comeses: als diccionaris, anteposat a un any, indica el del naixement d’una persona (en aquest cas la mort s’indica amb una creu); posposat a una paraula indica generalment “vegeu” (paraula que substitueix en aquests casos), i amb aquest ús és convenient no col·locar-lo davant de la paraula, ja que això, en lingüística històrica, s’aplica a les formes hipotètiques reconstruïdes d’acord amb les lleis evolutives de la llengua. 2. Signe que a les calculadores electròniques s’utilitza per a realitzar la multiplicació de dues quantitats. 3. Signe amb què als còdexs s’indicaven els passatges en què s’havia observat una omissió d’embalum. 4. Un asterisc seguit d’una  fletxa cap a la dreta (* →) es feia servir per indicar versos que estaven col·locats fora de lloc.

–Asterònim: Nom d’autor abreviat amb un o dos asteriscs.

–Astraló: 1. Full de plàstic que en condicions normals és indeformable i inalterable i que es fa servir per al muntatge dels fotolits en òfset. 2. Full de qualsevol material translúcid que serveix per al muntatge de positius o negatius i per a les plantilles de guia als treballs a diversos colors.

–Atac biològic: Deteriorament causat per l’acció de microorganismes, insectes, rosegadors, entre altres, que provoca taques, perforacions, galeries, desgast superficial, laxitud, etc., a les obres amb suport de paper.

L’observació de signes característics de deteriorament i presència de residus permet identificar l’agent biològic i, si està actiu o inactiu. Aquest tipus d’identificació és important per definir les accions a prendre a les col·leccions infestades o contaminades.

Així com les galeries són produïdes per l’atac d’insectes, la laxitud sol estar més associada a l’atac de microorganismes, encara que també a l’abrasió extrema. A la laxitud hi ha una disminució en la tensió de les fibres del paper, provocant una textura vellutada i suau al tacte.

–Atacar: Fer reaccionar una substància amb una altra per tal de provocar en la primera una acció destructora gradual.

–Atanàsia: Caràcter de lletra de catorze punts.

–Atasconat: Defecte consistent a fer un full més gruixut d’una vora que de l’altre.

–Atauric: 1. Decoració vegetal típicament àrab, de tiges serpentejants i fulles tripartides. 2. Apareixen plançons, fulles, flors i fruits entrellaçades i de vegades amb escriptura cúfica. Aquest motiu decoratiu es basa en la representació d’un jardí del Paradís, ja que a l’Islam el Paradís és un gran jardí on l’ombra, la vegetació i l’aigua hi tenen un paper essencial.

–AtΣna: Un projecte que suma. Catáleg de les Biblioteques Públicas de Catalunya.

–Atendre: Repassar l’atenedor amb la vista al text original mentre el corrector llegeix en veu alta el text de la composició, per avisar-lo quan adverteixi algun error.

–Atenedor: En correcció de proves i textos, la persona que es posa al costat d’un corrector per anar confrontant l’original mentre que el corrector o teclista llegeix la còpia i avisar-lo de qualsevol error de copiat. Aquesta funció, que encara podria ser útil i molt important en molts casos, s’ha suprimit pràcticament a tot arreu, de manera que ha estat assumida forçosament pel corrector mateix. Tot i que moltes vegades es creu el fet invers, qui ha de llegir és el corrector, no l’atenedor (qui, com el seu nom indica, només ha d’atendre). En cas contrari, el corrector hauria d’interrompre l’atenedor-lector cada vegada que hagués d’assenyalar una errada a les proves. Atendre: Entre els correctors, comprovar que un text important s’ha transcrit i corregit bé, quan un corrector es posa al costat d’un altre i aquest llegeix en veu alta la còpia mentre que el que atén va llegint per si l’original en paper . D’aquesta manera, si es veu un error de transcripció, el defecte es fa evident. També Cantor de probes.

–Ateneu: Lloc públic on els professors de les arts liberals tenien les seves assemblees o reunions, els poetes llegien les seves obres i es declamaven les produccions escèniques. Segons Sidonio Apolinar, els ateneus estaven disposats en amfiteatre, amb seients com als dels teatres dels jocs públics. La paraula Ateneu es deriva d’Atena o Atenea, deessa de les arts i de les ciències a Grècia, a Roma era Minerva. Avui ofereixen més activitats.

–Ateneu barcelonès: És una associació fundada a Barcelona el 1860 i actualment ubicada al Palau Savassona, on es duen a terme més de vuit-centes activitats culturals cada any, entre conferències, recitals poètics, concerts, presentacions de llibres, etc., generalment obertes a tota la ciutat. Acompanya des de fa més de cent cinquanta anys la societat i la cultura catalanes amb la voluntat de ser un dels principals centres de debat intel·lectual.

Els seus principals objectius són promoure l’autoformació cultural ciutadana, impulsar un diàleg obert, transversal i constructiu amb la societat civil, ser un centre de difusió de debats d’àmbit nacional i un nucli de creació per a promoure l’activitat intel·lectual col·lectiva.

–Ateneu Català de la Classe Obrera: Fou una associació fundada el 1861 a Barcelona per un grup de liberals progressistes (entre els quals el republicà Joan Nuet) que tenia el propòsit de difondre la cultura entre els obrers. A partir de la Revolució de 1868 l’Ateneu va virar ideològicament aglutinant un nucli de dirigents obrers que, més endavant, impulsarien el bakuninisme espanyol de la Primera Internacional: Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch i Josep Llunas i Pujals. Igualment com la FRE de l’AIT, fou clausurat en produir-se el cop d’estat del general Manuel Pavía el gener del 1874.

Quan el moviment obrer organitzat va poder recuperar-se, el 1881 l’Ateneu va tornar a activar-se dirigit aleshores per Manuel Bochons i Josep Pàmies i sota el nom d’Ateneu Obrer de Barcelona.

–Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) – Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) és una associació civil cultural fundada a Barcelona l’any 1903 per un grup d’intel·lectuals i obrers pretenent una societat de neutra cultura com a emancipació sense cap mena de filiació política o ideològica.

Clausurat per les tropes franquistes el gener de 1939 en ser ocupada la Ciutat Comtal, va ser legalitzat de nou el 1980. Actualment és un centre de documentació que forma part de la Federació d’Ateneus de Catalunya, al costat d’ateneus i centres culturals catalans de tota classe. També està associat a la Fundació Antonio Machado de Cotlliure, participa en la Federació Internacional de Centres d’Estudis Llibertaris i Documentació (FICELD), i és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l’IIHS d’Amsterdam.

–Ateneu llibertari: Un ateneu llibertari és una agrupació cultural i política d’ideologia llibertària o anarquista, sorgida de la tradició educativa del moviment obrer. Van néixer durant la revolució industrial, com a lloc de reunió per als obrers de tots els tipus per estudiar, opinar i parlar.

La seva proliferació durant el primer terç del segle xx, i especialment durant la Segona República Espanyola, es va veure afavorida en bona part per la manca d’infraestructures educatives oficials per a la classe treballadora. Els ateneus sorgeixen com a centres de difusió cultural i dinamitzadors de l’educació popular. Es van convertir en una escola per a milers de persones sense recursos per a poder pagar un ensenyament privat. A més l’ateneu llibertari era un focus d’expansió de les idees llibertàries, mitjançant els seus butlletins informatius, conferències i biblioteques de lliure accés. Aquest model associatiu va tenir gran èxit i prestigi entre els treballadors espanyols fins a la Guerra Civil espanyola.

–Atestat Document oficial en què una autoritat dona fe d’un fet.

–Atètesi: Anul·lació feta per un gramàtic antic, mitjançant un signe convencional, d’un fragment que no es considera autèntic en un text clàssic.

–Atlant: Representació d’una figura masculina com la de les estàtues d’home emprades per sostenir un entaulament o una cornisa. Nota: Aquesta denominació prové de la similitud amb les estàtues del tità Atles o Atlant.

–Atlàntic: Format màxim del llibre.

–Atles: (d’Atles, nom d’un personatge mitològic que figurava a la portada del volum de mapes geogràfics de Mercator)1. Col·lecció de mapes geogràfics en un volum la finalitat del qual és presentar un conjunt complet i coherent del món o d’una de les parts. 2. Conjunt de mapes, quadres o taules destinats a facilitar la comprensió duna obra. 3. Col·lecció de làmines, ja vagi annexa a un volum o formi publicació independent. 4. Conjunt de plànols i diagrames. 5. Obra en què text i il·lustració mantenen certa proporció o equilibri. 6. Conjunt de quadres o estats que valen plegats a part pel fet que excedeixen la mesura de l’obra.

-Atles de butxaca: Atles de petites dimensions. Tb es diu Atles portàtil.

–Atles català: L’Atles català (1375) és el mapa cartogràfic català més important de l’edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham (1325-1387). Escrit en català, no està signat ni datat, però se sap que la data aproximada de la seva producció és el 1375 pel registre que figura al calendari que l’acompanya.

–Atles celeste: Conjunt de fotografies del firmament que reprodueixen les seves regions i permeten localitzar els cossos celestes.

–Atles de color: Un catàleg de colors en què s’han imprès de forma ordenada i gradual una sèrie de pegats de color anomenats mostres, indicant la composició de tintes o colorants de cadascuna. En disseny gràfic, serveix perquè els dissenyadors i artistes escullin els colors que volen fer servir i sàpiguen quina és la combinació de tintes o colorants amb què s’aconsegueix els colors que desitgen. Els atles de color solen respondre a alguna sistematització del color, com la de Munsell, per exemple. En altres professions, són mostres directes del resultat d’aplicar pintures o colors concrets i moltes persones, especialment pintors o decoradors, segueixen fent-los servir Abans de l’aparició de la gestió del color moderna, els atles de color eren un intent raonable de respondre a les necessitats professionals de tenir llibres de referència on poder consultar i cercar colors i combinacions de color, i comunicar els seus desitjos a altres persones.

–Atles escolar: Atles especialment concebut perquè, per la seva claredat i esquematisme. pugui ser utilitzat pels escolars.

–Atles lingüístic: Conjunt de mapes d’un mateix país o regió on es consignen els resultats de les enquestes dialectològiques sobre les formes amb què s’expressa un concepte o un gir especial. Tb anomenat Atles lèxic i Mapa lingüístic).

–ATM: (Asynchronous Transfer Mode) Una tecnologia de xarxes d’alta velocitat que transmet múltiples tipus d’informació (veu, vídeo, dades) mitjançant la creació de “paquets de dades”.

–Atmologia: Tractat de l’evaporació.

–Atmosfera: Unitat de pressió. Els cilindres de les calandres per calandrar o setinar el paper exerceixen entre ells una pressió d’unes quantes atmosferes en funció de la intensitat del setinatge o calandrat que es vulgui aconseguir.

–Atomic Desin: És una manera de dissenyar, ideada per Brad Frost, en què es descompon el disseny final en peces «àtoms» per després poder crear dissenys que segueixin el mateix estil mantenint una consistència visual, i beneficiant el desenvolupament i problemàtiques del dia a dia.

 –Atractiu visual: Qualitat pròpia d’un objecte o subjecte per atraure l’atenció o generar desig mitjançant estímuls perceptibles a través dels ulls. Per a la seva determinació es veuen involucrats múltiples aspectes de tipus cultural, històric i biològic que afecten el judici estètic i que, encara que relacionats amb el sentit comú, varien entre individus i grups socials. En art i disseny gràfic, la combinació acurada de certs elements en una composició projectarà resultats que s’apreciaran com a agradables, atractius o interessants.

-“Atramentum i atramentarium”: Eren, a Roma, els noms per a la tinta i el tinter. Per escriure amb tinta s’utilitzava el Calamus, que rebia també els noms de Arundo, Canna i Fistula, de canya amb la part central dividida. Podia ser de bronze. Després es van fer servir plomes d’au, Pennae.

-Atrapatinta: Espai que es dissenya per absorbir l’excés de tinta i que no afecti el disseny de la lletra. Generalment, s’utilitza amb fonts impreses en condicions extremes, com mides petites o papers molt porosos.

-“Atrape“: Aquesta funció que s’aplica a la imatge a nivell de preimpressió, es coneix també com a “encongiment i extensió”. Amb ella es pretén evitar el defecte que apareix per variació de registre en el moment de la impressió i que s’exterioritza mitjançant unes vores blanques entre imatges de diferent color en existir aquest desplaçament. Per evitar-ho, s’eixampla un color o se n’encongeix un altre de manera que hi hagi un cert solapament o sobreimpressió en els perfils de contacte que evitin l’aparició d’aquestes franges blanques. El color del solapament s’escull de manera adequada perquè la sensació no sigui desagradable.

–Atribució: Línia en la que s’identifica l’ autor d’una cita o article.

–Atribuir: Aplicar fets o qualitats a una persona o cosa.

–Atribut: 1. Accessori característic d’una figura, que en permet la identificació.

2. Objecte que simbolitza una dignitat o una funció (bàcul, creu, ceptre, collar d’ordre de cavalleria) i que acompanya un escut heràldic.

–Atribut de marca: Aspecte de caràcter visual, físic o operatiu que és propi d’un producte, servei, companyia o marca i ajuda a diferenciar-lo d’un altre de similar o en la seva mateixa categoria. En general, es comunica consistentment a través de la publicitat i de variats esforços de màrqueting, buscant accentuar la seva diferenciació al mercat meta. Pot tractar-se d’un llevataques que actua més ràpidament, un banc amb una xarxa de caixers més àmplia, un equip esportiu que acaba de contractar un jugador famós, una nova presentació de xocolates, una beguda alcohòlica amb un nou sabor, el processador d’una tauleta electrònica, entre molts d’altres.

–Atributs de text: Propietats com a font, mida, interlineat i alineació que defineixen l’aparença del text.

–Atributs visuals: Els objectes visuals tenen atributs que podem alterar per als nostres objectius compositius. Jacques Bertin (1972) va definir aquests atributs com a variables visuals i Rosa Llop (2014) els puntualitza per al disseny de cobertes. Cada atribut visual afavoreix de maneres diferents les finalitats compositives. Tots ells estan descrits en els principis perceptius de la Gestalt, que desenvolupem més endavant.

–Atromarginar: 1.Orlar en negre els marges d’una pàgina. 2. Orlar en qualsevol color els marges d’una pàgina,

–Atromarginat: Imprès orlat de negre a tots els marges, com una esquela de defunció. Per extensió s’aplica als impresos els marges dels quals van en color.

–Attachment (Adjunt): Arxiu que s’envia al costat d’un missatge de correu electrònic el qual pot contenir qualsevol objecte en format digital (text, gràfics, fulls de càlcul, imatges fixes o en moviment, so, etc.).

–Atuell: Estri necessari per fer alguna cosa, com paper artesanal.

–Atzavara: Planta de grans fulles carnoses, de les quals s’extreu un teixit molt utilitzat per les cultures precolombines en la confecció de còdexs.

–Atzurat: 1. Que consta de diverses ratlles horitzontals, verticals o ondulades, com les de certs ferros i motius decoratius. 2. Decoració manual de la coberta d’un llibre mitjançant línies o filets paral·lels, a la manera dels atzurats, que alhora imiten la forma heràldica d’indicar gràficament el blau fosc amb línies horitzontals successives i properes. 3. Diversos filets fins, ja siguin rectes o corbs, molt propers entre si. Són els que s’utilitzen com a fons sobre els quals s’escriuen xifres o dades, que pel seu valor documental no s’han d’esborrar o alterar. Els filets, actuen llavors, com a trames de seguretat.

-’Atzuratje’: Pràctica usada a la indústria del paper per corregir el color més o menys groguenc propi de moltes matèries fibroses blanques, donant al paper acabat un blanc lleugeríssimament blavós més agradable a la vista. Des del punt de vista tecnològic es tracta d’una coloració amb quantitats petitíssimes de colorants blaus o violetes que donen reflexió apropiada al color de les matèries fibroses que componen la pasta i el to de color que es vol adquirir el paper.

–Auba: Revista mensual d’arts i lletres (1901-1902). [Barcelona : s.n.], 1901-[1902 (Barcelona] : Estampa de la Cassa [sic] P. de Caritat). Pel novembre, surt el primer número d’Auba, “revista mensual d’Arts y Lletres”, setze pàgines a dues columnes, de format 224×124 mm, impresa a la Casa Provincial de Caritat, i venuda a deu cèntims l’exemplar. És una altra revista de joventut, d’avantguarda podríem dir, dirigida per Emmanuel Alfonso.

–Aubert, Rossend: Dibuixant olotí. A les darreries de l’any 1903 realitzà a la ploma el primer dels exlibris de Jordi Montsalvatge, de Figueres.

–Aubeso i Rull, Mar: (Barcelona, 18 d’abril de 1954 – Santa Coloma de Gramenet, 22 de gener de 2016) va ser una llibretera i activista cultural catalana, promotora de la biblioteca pública de Can Peixauet, a Santa Coloma de Gramenet.^[1]

El 1984, Aubeso es va traslladar a Santa Coloma de Gramenet, provinent del barri barceloní del Guinardó. Va obrir una llibreria al Raval, que va esdevenir un punt de trobada per clients i veïns.

–Auca: Una auca és una història pictòrica pròpia de la cultura catalana que sol representar un esdeveniment històric, una biografia, una llegenda, una institució, o altres temes. A vegades de manera humorística o satírica. Tradicionalment consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per versos de dues línies al peu de cada vinyeta fent un rodolí. Les seves vinyetes han de ser múltiples de quatre. A diferència dels còmics, les auques es presenten sempre en una sola pàgina, tot i que la similitud artística és evident. Són una forma d’expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, semblant a la literatura de canya i cordill.

Constitueixen un precedent molt clar del modern gènere del còmic. Un notable col·leccionista d’auques va ser l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu, la col·lecció del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya. N’hi ha una bona col·lecció també a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El 1907, Santiago Rusiñol va escriure una novel·la amb el títol de L’auca del senyor Esteve, que ha esdevingut tot un clàssic.

–Auca llibret: Editada en format de petit llibret. A partir del darrer quart del segle XIX, l’auca tradicional decaigué, però, a causa de l’arrelament popular d’aquest tipus d’imprès, s’adaptà a la societat canviant amb noves temàtiques i formats, de la mateixa manera que deixava de ser majoritàriament anònima per acollir un bon nombre d’artistes de renom.

–Auctor certus: Autor la paternitat del qual en relació amb una obra no ofereix dubtes.

–Audacity: És un programa d’edició lliure de drets, útil er a gravar i editar petits audios. No arribarà mai al nivell d’Adobe Audition, però per a sortir del pas és és que suficient. I ho és per coses com aquestes: Permet tallar un arxiu d’audio (mp3, wav, etc.) Es pot gravar audio extern en el programa via micròfon, pistes de CD, streaming, etc,, així com aplicar certs efectes d’audio. Possibilita les barrejes i combinacions de vàries pistes d’audio generant-ne un de nou.

–Audenis: Audenis és una empresa familiar amb més de noranta anys d’història, amb quatre generacions dedicades al piano i al servei de la música. A la seva àmplia botiga situada al cor de l’Eixample de Barcelona es poden trobar en exposició instruments de tota mena, des de pianos de cua a instruments de corda, vent i percussió. La seva oferta es completa amb una llibreria especialitzada en temàtica musical que conté un catàleg de més de 40.000 títols entre partitures i llibres i una secció de regals musicals.

–Audiència: 1. Massa total de públic que rep els missatges d’un mitjà de comunicació.  2. Grup de persones a les quals va adreçat el producte editorial.

–Audio Branding: També conegut com a branding auditiu, branding acústic, sound branding o sonic branding, fa referència a la disciplina que s’encarrega de la generació d’universos sonors per a les marques. És a dir, són tots aquells sons específics que estan connectats a una marca i que formen part de la identitat. Aquests poden ser efectes de so, melodies, veus, cançons, etc. Aquesta especialitat persegueix l’ús estratègic i consistent del so per augmentar l’equitat i el valor de les marques.

–Audiocasset: Casset que registra informació sonora.

–Audiollibre: Enregistrament sonor del text d’un llibre, que es distribueix en suport de disc compacte, DVD, en formats digitals, etc.

–Audiovisual: Arxius que es conserven per mitjà d’imatges, pel·lícules o registres sonors.

–Auditoria de contingut: Eina emprada per analitzar les característiques de la informació amb què es compon una infografia, peça, interfície, empaquetatge, entre altres possibles exemples. Depenent de la funció del contingut d’un disseny, caldrà adaptar-lo per veure’s, llegir-se, manipular-se o activar-se eficientment per diferents públics objectiu.

És una mena d’inventari numèric o percentual que permet avaluar la proporció que hi ha entre text i imatges, elements gràfics i recursos multimèdia emprats; així com la informació qualitativa respecte a la seva certesa, rellevància, accessibilitat, originalitat, etc. Per exemple, si es tracta d’una publicació digital de ciències naturals per a nens, seria ideal que tingués diagrames a color i animacions dels processos o cicles vitals; mentre que, si es tracta de l’empaquetatge d’un medicament per a adults grans, s’esperaria que inclogués instruccions clares en poc text, amb una puntuació apropiada i un blíster fàcil de manipular.

–Auditoria de marca: Anàlisi profunda i a consciència que es realitza de forma interna o amb ajuda de consultors externs per analitzar tots els punts de contacte que empra una marca. Aquesta revisió pot ser anual o atzarosa i ajuda a diagnosticar l’efectivitat de les activitats de relacions públiques, màrqueting o publicitat; pot fer servir eines com l’anàlisi FODA o la matriu de marca per ubicar la seva posició respecte als seus competidors, i així prendre decisions informades respecte a l’estratègia comercial o comunicativa a seguir, o bé, redoblar esforços en la seva operació interna.

–Audivert i Mir, Pompeu: (l’Estartit, 1900 – Buenos Aires, 1977) fou un gravador i pintor català.  Ben jovenet va començar a treballar en el taller d’un gravador català i amb 14 anys va aprendre els secrets de l’ofici, alhora que es deixava influenciar pel surrealisme. Fou un dels més destacats gravadors a l’Argentina juntament amb els també emigrats catalans Josep Planas i Casas i Josep Batlle i Planas. Amb el temps adquiriria una impremta i es dedicà a l’estampació de llibres. El 1929 va exposar per primer cop la seva feina al Salón de Amigos del Arte de Buenos Aires patrocinat per Alfredo Guttero, i el 1944 ho va fer a Santiago de Xile, Valparaíso i Washington DC, Río de Janeiro, Nova York, Lima i l’Havana, Brussel·les, Casablanca i Tel-Aviv. Entre 1942 i 1951 va recórrer diversos països, fent una llarga estada a Mèxic, on va col·laborar amb revistes catalanes a l’exili com Ressorgiment. El 1951 va tornar a l’Argentina i va treballar com a professor a l’Institut Superior d’Art de la Universitat de Tucumán. Va obtenir el 1962 el premi de l’Assemblea de Críticos del Arte i el 1967 el Gran Premio Facio Hebequer. El 1966 va exposar al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i el 1968 a les Galeries Fernando Fé de Madrid. El 1969 exposà a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i s’establí a Palamós, però en desembre del mateix any tornà a l’Argentina. La seva obra es troba repartida en museus de l’Argentina, Santiago de Xile, Lima, Nova York i Virgínia. Una obra d’ell: Gravat català, al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, val la pena una ullada.

–Augmentar el gra: elevar artificialment el gra natural d’una pell.

–Augmentar l’interlineat: Separar més la distància entre línies en un text. És una de les maneres d’obrir un text.

–Augment de valor tonal: Vegeu ‘guany del punt’. 2. En imprenta, sínònim de ‘guany de punt’.

–Augurals: Els augurs i els arúspics formaven entre els romans una mena de casta sacerdotal que presagiava els esdeveniments consultant el cant, el vol o la voracitat dels volàtils i tambéles vísceres dels animals sacrificats. S’anomenaven augurals, els llibres que
registraven els cànons fonamentals per interpretar bé les respostes dels oracles. dels ocells, de les víctimes i el significat dels fenòmens celestes i
terrestres.

–Augustal o Augustana: Nom donat en temps d’August a una qualitat de papir superior a les altres que existien. Per això, i també per cortesia, es va donar aquest nom. Més tard se la va anomenar Claudiana.

–Auna: Espècie de bastons o fustes sobre les quals els antics escandinaus enregistraven inscripcions amb la data del seu calendari i els còmputs astronòmics.

–Àuria: La rellevància de la proporció àuria en la història de l’art de diferents cultures i les seves relacions en la natura són arguments incontestables per recórrer-hi com a eina compositiva.

La raó àuria construeix un rectangle daurat quan el quocient entre les longituds dels costats més gran i més petit és un nombre molt proper a 1,618, un nombre irracional conegut com a phi (ɸ). En percentatges, aquesta relació es manté quan el més gran és gairebé el 62 % del total i el més petit representa el 38 %.

La sèrie numèrica de Fibonacci, denominada així pel matemàtic italià del mateix nom, manté la proporció àuria quan, per obtenir una quantitat, sumem les dues xifres anteriors de la seqüència. Això és molt útil per definir ràtios de pàgines i caixes tipogràfiques (2/3, 3/5, 5/8, etc.), escales tipogràfiques (cossos de 8, 13, 21, 34 pt, etc.), quantitat de línies d’una columna o mides dels marges, entre d’altres.

–Aurora Australis: Primer llibre de la història escrit, imprès, il·lustrat i enquadernat a l’Antàrtida, per Ernest Shackelton i la resta de l’expedició britànica Nimrod de 1808-1909. Enquadernat amb les taules de fustes de les caixes de subministrament. Produït íntegrament per membres de l’expedició, el llibre va ser editat pel mateix Shackleton i enquadernat amb pell de foca. Va ser imprès per Ernest Joyce i Frank Wild, que van fer un curs intensiu de tipografia i impressió abans de salpar, impartit per la firma londinenca “Sir Joseph Causton & Sons Limited”. Aquesta mateixa companyia va ser la que va equipar l’expedició amb una planta d’impressió en miniatura i va subministrar el paper i la tinta necessaris. Les il·lustracions (litografies i gravats efectuats amb la tècnica de l’aiguafort) representen la vida quotidiana dels expedicionaris i la naturalesa del continent i van ser realitzades per l’artista del grup, George Marston.

–Austeritat: Concepte lligat a un enfocament extrem del funcionalisme, on els productes presenten l’operació i les característiques mínimes que busquen, per la seva simplicitat, facilitar-ne l’ús, reduir-ne els costos de producció i simplificar-ne el manteniment o la reparació. Els dissenyadors alemanys Peter Beherens i Dieter Rams són cèlebres per produir resultats la senzillesa dels quals fa que s’interpretin com a austers, però no per això incomplets o afectats. En emprar aquest recurs, tant en l’industrial com el gràfic, es generen nocions estètiques elementals que recorden allò passiu i neutral.

–Autèntic: 1. Acreditació de cert i positiu. 2. Autoritzat o legalitzat.

–Autèntica: 1. Còpia autoritzada duna ordre, carta, etc. 2. Constitució de les diverses recopilades per ordre de Justinià després del Codi.

–Autèntica de relíquies: Tira o full de pergamí o de paper on consta la identitat veritable o suposada de les relíquies. Se’n conserven del segle VII endavant A la Seu d’Urgell n’han trobades del segle IX A partir del segle X acostumen a portar la signatura del bisbe que les autentica

–Autenticació: Fórmula per la qual una persona revestida d’autoritat certifica que el text d’un còdex o un altre document és conforme al text del model o d’un exemplar de referència.

–Autenticar: Legalitzar o legitimar un document que s’ha produït en una altra jurisdicció, país o de manera privada.

–Autenticitat: Tot allò que no és una còpia, no ha estat manipulat o falsificat de cap manera i, per tant, és digne d’admiració o vàlid per col·leccionar. En les arts plàstiques, així com al mercat al seu voltant, es valora amb molta consideració el caràcter singular de les obres creades com a peces úniques i originals, per un autor notable, sota un cànon o escola apreciada i amb les atribucions estètiques jutjades com a correctes. La validesa del seu origen, l’estat de conservació, així com la data de creació, són igual de rellevants per dotar de valor objectes, antiguitats o documents.

–Autentificació: Fórmula per la qual una persona especialista realitza una certificació legal, ja sigui la certificació duna signatura en un manuscrit, o que el nombre d’exemplars duna edició limitada són els indicats.

–Autentificació de signatura: Procediment notarial pel qual es dóna fe de l’autenticitat d’una signatura. El trobarem en documents notarials.

–Autentificar: Afirmar legalment que alguna cosa és autèntica o pròpia d’algú. representava durant els segles XVI al XVIII, relacionada sobretot amb
l’Eucaristia o festivitat del Corpus i la seva vuitena, i era tan general que
no només es representava als teatres, sinó a les places dels pobles i en altres
llocs.

–Autoadhesiu: Material que per una de les cares té ja posat de fàbrica una cola coberta per una làmina que es treu per enganxar-la. Vegeu “paper autoadhesiu”.

–Autoapropament: 1. Apropament automàtic entre caràcters per ajustar el seu espaiat. 2. Funció que tenen alguns sistemes de filmació en què, automàticament, s’ajusta la distància entre parells de lletres específics per crear una millor sensació estètica d’espaiat quan els trets encaixen a l’espai.

–Autobibliografia: Bibliografia d’un autor realitzada per ell mateix.

–Autobiografia: relació de la vida duna persona escrita per ella mateixa.

–Autocensura. Control sobre la informació exercida pel propi emissor per evitar ser jutjat per les seves opinions.

–Autocita: Cita que fa una referència al mateix text on es troba enclavada. Vegeu “cita”.

–Autoclau: Aparell hermètic en què els llibres són sotmesos al buit, al gas o al vapor per tal de desinfectar-los.

–Autocoberta: 1. Fullet en què el material de la coberta és el mateix que la resta. 2. Una coberta del mateix paper que les pàgines de text interiors.

–Autocontracte d’edició: Figura jurídica que es pot donar quan les dues parts d’un contracte d’edició (autor i editor) estan assumides per una de sola, que és alhora titular del dret d’autor i, a més, representa l’editor.

–Autocòpia: 1. Còpia obtinguda per un mitjà de l’autocopista. 2. Procediment que permet obtenir automàticament diversos exemplars de manuscrit.

–Autocopiador: Paper en una cra del qual s’ha aplicat una capa d’una substància que deixa empremta en set sotmesa a una pressió.

–Autocopista: Aparell que permet obtenir, per procediments autogràfics, diverses còpies d’un escrit o dibuix, emprant paper i tintes especials i una premsa.

–Autocrítica: 1. Crítica d’una obra feta pel seu propi autor. 2. Breu notícia crítica d’una obra teatral, escrita pel seu autor i publicada abans de l’estrena.

–Autoedició: Programa dissenyat per compondre i compaginar una edició, juntament amb un dispositiu de sortida per imprimir-lo. Avui dia, qualsevol ordinador amb un programa d’edició serveix com a “autoedició”. Podríem, doncs, dividir l’autoedició entre el treball realitzat des d’impremtes (amb grans impressores) o el que realitza un particular amb una petita impressora de sobretaula. Diversos passos seran els mateixos. Primerament, hem de tenir un ordinador, un programa de disseny i maquetació (algunes persones treballen amb Word, encara que no sigui realment un programa de maquetació) i una impressora. Es realitza un esbós del que realitzarem, a una pàgina o a doble pàgina, tenint en compte els marges, on aniran col·locades les imatges i els textos i pàgina parell o imparell. S’imprimeix un full de prova on es poden posar especificacions i correccions. Tenint clar les pautes de color i de text, es realitza una pàgina mestra (o diverses) sobre les quals anirem col·locant text i imatges. Amb el text maquetat, es fa una prova de color i paginació, comprovant que tot estigui correcte. Aquí hi ha la gran diferència entre un treball professional i un altre casolà, ja que els professionals poden realitzar aquestes impressions sobre òfset (amb ús de filmadora i fotolits), mentre que a casa farem servir la impressora de raig de tinta o làser. Després de la comprovació final, passareu a l’enquadernació de l’imprès. 2. El concepte d’autoedició va néixer cap al 1985 amb l’aparició del programa PageMaker de l’empresa Aldus acompanyat del llenguatge de descripció de pàgina PostScript, d’Adobe, i dels ordinadors personals Macintosh de l’empresa Apple que, amb les impressores làser Apple Laserwriter, formaven un conjunt de maquinària i programació capaços de dur a terme la tasca. La propagació progressiva d’equips i programes més avançats i potents van canviar a poc a poc el model productiu d’arts gràfiques en pocs anys. Els ordinadors i programes d’autoedició van substituir a les empreses d’arts gràfiques solucions professionals anteriors menys flexibles i, sobretot, amb menys relació inversió/productivitat. Aquesta substitució no va ser suficient per salvar el sector de preimpressió dedicat a aquestes tasques, que en bona part va desaparèixer en tornar-se innecessari o quedar relegat a treballs de qualitat d’alt valor afegit, que no van ser suficients per sostenir-les econòmicament. L’èxit de l’autoedició dins dels àmbits professionals del disseny i les arts gràfiques va acabar amb l’ús del terme autoedició de la mateixa manera que ningú no parla d’automòbils amb motor de combustió interna: Tots són de combustió interna i tots els programes són d’autoedició. La idea d’auto-publicació, que un autor pot prescindir d’una empresa editorial i fer el procés de publicació de la seva obra escrita per si mateix —incloent-hi el procés d’autoedició descrit més amunt—. Aquest concepte és molt antic: Els autors que no trobaven una editorial seriosa que afrontés el risc d’editar-los, pel motiu que fos, feien la tasca per si mateixos: Contactaven amb una impremta, supervisaven la composició i correcció dels textos i pagaven directament el cost de totes les tasques. La moderna auto-publicació va un pas més enllà gràcies als avenços tecnològics i als canvis socials aparellats. Els antics canals de publicació són substituïts per xarxes socials electròniques i botigues virtuals. Les obres es poden imprimir a demanda o distribuir-se només en forma de llibres digitals. La cadena de distribució es redueix i els materials involucrats són menys i més barats. Els costos i els ingressos de venda per unitat es redueixen. Aquesta reducció torna a representar la necessària desaparició de professions i empreses involucrades fins aleshores.

–Autoeditar: Editar mitjançant els sistemes de l’autoedició.

–Autoexecutable: Per autoextraure fitxers que estan comprimits, es pot necessitar un programa de descompressió.

–Autoficció: És el gènere literari on es barregen elements autobiogràfics i de ficció sota les vivències d’un narrador volgudament confós amb l’autor, ja sigui en primera o en tercera persona. Malgrat que la tendència ha existit des dels inicis de la literatura, l’eclosió com a gènere té lloc a finals del segle XX i la seva popularitat augmenta al segle XXI. El crític i escriptor Serge Doubrovsky va ser qui va encunyar el terme per classificar la seva pròpia obra.  Genette la defineix com aquell gènere on hi ha una fusió nominal entre autor, narrador i protagonista.

–Autofoto: Sistema d’enfocament automàtic d’algunes càmeres que permet veure la màquina la que enfoca automàticament l’enquadrament de la foto.

–Autògraf: Exemplar original escrit pel mateix autor.

–Autografia: Per obtenir una litografia no cal dibuixar directament sobre la pedra. Un dels avantatges del procediment és que l’artista pot treballar sobre un paper especial, sempre que utilitzi pigments grassos. Després de crear la imatge al paper, aquesta és susceptible de ser transferida a la pedra. Aquest procés de report rep el nom d’autografia. El paper autogràfic o paper reporti es presenta encolat amb una prima capa composta de goma adragant, cola de fuster, gutagamba, creta, guix i midó. A la cara encolada del paper dibuixa l’artista i és precisament aquesta cara la que recolza, un cop dibuixada, sobre la pedra. Tot seguit es mulla abundantment el revers i es passa per la premsa litogràfica. Com a conseqüència de la pressió exercida per la premsa la tinta queda adherida a la pedra. Només cal esperar que s’assequi el dibuix per efectuar l’operació d’acidulació i procedir a l’estampació.

–Autogràfic: Paper recobert per una emulsió que permet traslladar-hi una imatge, text o dibuix sobre la pedra o la planxa litogràfiques,

–Autoguardes: Guardes que formen part del primer i últim quadernet en comptes de ser afegides a part.

–Automàtic: Que funciona totalment o parcialment per si sol.

–Automatització: En el context dels llenguatges de programació i els programes de còmput relacionats amb disseny gràfic, és la funció que permet aplicar de manera constant una sèrie de passos, ordres o accions sense la supervisió de l’usuari en múltiples fitxers. Això possibilita que siguin modificats en menor temps, o bé, que s’allistin per a la càrrega, descàrrega o execució ininterrompuda, sense necessitat d’una instrucció repetitiva, cosa que fa el procés més eficient. En els sistemes d’impressió s’entén com la capacitat d’una màquina per generar un tiratge sense necessitat de l’alimentació contínua de recursos o suports, cosa que representa un avantatge enorme particularment a la impressió a doble cara.

–Automatització d’arxius: Utilització de sistemes automàtics per processar la informació dels documents o instruments descriptius. Avui dia, cada cop més, s’estan digitalitzant els fons documentals.

–Autònim: 1. Nom real d’un autor. 2. Llibre escrit amb el nom propi de l’autor. 3. Paraula que es refereix a si mateixa, sense que remeti a un referent.

–Autor: 1. Qui realitza una obra. En un llibre hi poden coexistir diversos autors: l’autor del text, l’autor de les imatges que acompanyen el text, l’autor de la seva enquadernació artística, l’autor del disseny del llibre… Els drets de l’autor són uns dels temes més controvertits actualment. Vegeu “drets d’autor”. 2. persona jurídica que concep i realitza una obra de les mateixes característiques, coordinant l’activitat de diverses persones físiques que no es reserven drets d’autor. 3. Persona que tradueix, respecte de la seva traducció, 4. Persona que refon, extracta o compendia obres originals, respecte del treball. 5. persona jurídica, singular o col·lectiva, en la voluntat de la qual s’origina l’acció jurídica que dona lloc al document.

–Autor anònim: Autor el nom del qual no figura al capdavant de la seva obra.

–Autor clàssic: Autor que pertany a l’Antiguitat grega o romana.

–Autor consagrat: Autor que ha aconseguit fama i reputació per la qualitat de les seves produccions i és reconegut com a autoritat en els assumptes o matèries que cultiva.

–Autor corporatiu: Persona jurídica constituïda per una institució (arxiu, biblioteca, conservatori, escola, laboratori, monestir, museu, observatori, universitat, etc.), una societat (científica, de negocis, d’esbarjo, educativa, benèfica), un departament o oficina estatal (ministeri, direcció general, etc.) que apareix en una publicació formalment identificada i que assumeix la responsabilitat de la redacció o publicació de l’obra. Tb es diu Entitat.

–Autor dramàtic: Dramaturg, autor d’obres dramàtiques.

–Autor editor: Autor que publica la seva pròpia obra.

–Autor en col·laboració: Autor que contribueix amb altres a la formació d’una obra en què s’especifica la contribució de cadascun.

–Autor individual: Persona que concep i realitza una obra literària, tècnica, científica o artística.

–Autor múltiple: Quan l’obra és realitzada per més d’un autor, en col·laboració.

–Autor poliònim: Autor que és conegut per dos o més noms.

–Autor prolífic: Autor que ha produït moltes obres.

–Autor sagrat: Cadascun dels autors que han escrit sobre matèries de religió, com els profetes, apòstols, evangelistes i Pares de l’Església.

–Autor supòsit: Autor a qui s’atribueix la paternitat d’una obra anònima.

–Autor únic: Quan l’obra està feta per un sol autor.

–Autoral: De l’autor o relacionat amb ell.

–Autoretrat: Retrat que un artista fa de si mateix.

–Autoria: 1. Qualitat o condició d’autor. 2. Informació que indica qui és l’autor d’una obra o escrit, tant d’un llibre com d’un document.

–Autoria col·lectiva: Autoria que correspon a un autor col·lectiu.

–Autoria compartida: Col·laboració entre dues o més persones o entitats en la realització d’una obra o treball bibliogràfic.

–Autoria corporativa: Autoritat que correspon a un autor corporatiu.

–Autoria discutida: Autoria no demostrada en cas que una mateixa obra s’atribueixi a diversos autors.

–Autoria individual: Autoria que correspon a un autor individual.

–Autoricida: Es diu del que redueix, mutila o extracta els llibres, de manera que destrossa o altera profundament l’obra original. Generalment, a tots aquells que mutilen les obres per posar-les a les mans dels nens, sense cap mena de dubte, se’ls pot qualificar així.

–Autoritat: 1. Persona, grup de persones o institució als quals es concedeix crèdit i fe en matèria de llenguatge i les normes i dictats del qual s’acaten i obeeixen. 2. Text o autor que se citen per donar suport o confirmar allò que s’afirma. 3. Text literari que s’utilitza com a font o que serveix de fonament a la definició semàntica d’una paraula.

–Autorització: Consentiment per a la utilització d’un text, una il·lustració o un altre element gràfic en una font diferent de l’original.

–Autotípia: Gravat directe, procediment, planxa o impressió.

–Autotípic: De l’autotípia o relacionat amb aquesta tècnica de treball.

–Autotipus: 1. Còpia impresa autèntica d’un original. 2. Única edició duna obra. 3 Facsímil.

–Autotipografia: Procediment de gravat en coure per mitjà d’una capa de vernís o betum.

-Autotraçat: En un editor de gràfics vectorials és l’eina que ràpidament reinterpreta el contingut d’una imatge ràster cap a un dibuix vectorial. En versions de programari més avançades és possible obtenir resultats de forma gairebé immediata, cada cop de millor qualitat i amb un alt nivell de control sobre el producte final, encara que no amb la precisió artesanal del traçat manual amb corbes Bézier. Al procés invers se’l coneix com a rasterització.

–Autozincografia: Procediment de gravat que consisteix a fer una fotografia sobre el zinc, després d’haver-se recobert de bicromur d’albúmina, de la imatge negativa que es vol reproduir, sotmetent després la placa al mordent dels àcids.

–Auxiliar descriptiu: Document resultant de l’anàlisi que avalua un altre document.

–Aval:  Firma posada en un document que expressa una garantia sobre una altra persona o entitat, comprometent-se a pagar al seu lloc el crèdit degut si l’altre no ho fa.

–Avant garde: Lletra tipogràfica de pal sec dissenyada el 1966 per Herb Lubalin, director artístic de la revista Avant Garde, que li va donar nom. El 1970 es va produir la família completa. Disposa d’un ull mig gran, i globalment és una lletra àmplia en comparació amb altres ulls del mateix cos. Requereix, doncs, una interlínia generosa. Posseeix una altura de la “x” força considerable, donant-li una aparença sòlida, forta i moderna. Lubalin va dissenyar per a aquest tipus un extens joc de lligadures, moltes úniques, que la van ajudar a elevar-se fins al cim de les tipografies dels anys 70.

–Avance: Dissenyada el 2000 per Evert Bloemsma i publicada per FontFont, aquesta curiosa tipografia destaca sobretot pel tractament dels seus serifs, que són asimètrics a les versions rodones (normalment només s’utilitzen així en les versions itàliques). Les rematades ascendents tenen serifs cap a l’esquerra mentre que a la part inferior els serifs estan cap a la dreta, accentuant el moviment i la direcció de la lectura. L’interès de Bloemsma per la tipografia contemporània va fer que esreplantegés l’ús dels serifs a les seves tipografies. Segons va dir “El serif té molts possibles orígens i propòsits i això va fer que em prengués un temps abans de manejar-la. El serif pot portar una càrrega de convencions antiquades per la qual cosa és difícil aplicar-la sense caure a la tradició. Alguns
aspectes relacionats amb l’ús dels serifs són: L’ornament i la decoració: la simetria es troba en totes les formes, expressant equilibri i seguretat.
Aquesta monumentalitat estàtica no pertany realment al nostre món actual.
Cal·ligrafia: el serif recorda el moviment de la mà a l’escriptura, però
continua sent l’escriptura manual una inspiració vàlida? Si pensem quant
escrivim a mà a la nostra vida diària, ens adonarem que molts dels textos són
produïts utilitzant teclats d’ordinador. L’acabat: moltes vegades sembla estar
espantats per veure un extrem obert. Psicològicament tendim a marcar claramentla frontera entre alguna cosa i res. En el cas de les formes tipogràfiques,
això estaria als extrems d’un traç. La tipografia contemporània formal s’ha
d’esforçar per aconseguir una expressió transparent, sense disfressar-se’n. Els
renaixements i les obres mestres antigues tenen un valor limitat. Les seves
magnífiques qualitats han de trobar nous mitjans d’expressió, sense importar
com pot arribar a ser de difícil capturar un refinament similar’.

–Avant-crítica: Crítica d’una obra, especialment si és teatral, que es publica abans de la seva estrena.

–Avant la lettre: Designació francesa per indicar una primera còpia o prova dels gravats i que té un gran valor entre els col·leccionistes, per l’escàs nombre que se’n tiren. Aquest valor varia segons si el tiratge és el primer, el segon o el tercer. Val a dir que és particularment estimada la còpia que diu Prova de artista, la qual s’enregistra sense la signatura de l’autor i una llegenda qualsevol. La tirada definitiva, que és constituïda per totes les proves ja acabades, es denomina: Amb la lletra (avec la lettre).

–Avantguardisme: Nom amb què es designa el moviment literari i artístic que intenta trobar noves formes d’expressió estètica fora dels cànons tradicionals. Un dels seus creadors va ser el poeta Guillaume Apollinaire, a França; a Catalunya van ser avantguardistes Josep maria Junoy i Joan Salvat.papasseit.

–Avanttítol: 1. Títol secundari que a la portada precedeix el títol principal. 2. Títol genèric i no informatiu que precedeix el duna secció, quadre o esquema. Són avanttítols les paraules Part, Capítol, Esquema, etc., generalment seguits d’una numeració i el títol pròpiament dit.

–Avatar: Qualsevol símbol, icona o personatge que representa un individu en sistemes d’interacció digitals, com interfícies d’usuari, videojocs o perfils de xarxes socials, fent les vegades d’un pseudònim, però de caràcter visual.

–Avellà, Baltasar: (Catalunya, segle XVI) va ser un prevere, impressor beneficiat de Cervera. A la seva impremta, situada a la ciutat de Girona, hi va imprimir el 1501 les Cobles al Senyor Déu e la seva beneyta Mare de Bernat Estrús i el 1502 una passió en llatí. Es va relacionar amb Gumiel, doncs alguns tipus que feia servir els hi va comprar a ell, Se li atribueixen quatre edicions entre 1501 i 1502 i una dubtosa de 1505. Tenia dues marques tipogràfiques. (en alguns llocs Abella)

–Avellaneda Canyadell, Mateu: (Terrassa, 1902 – 1949) fou un dibuixant terrassenc que va divulgar la història de la ciutat amb les seves il·lustracions, especialment amb els seus gravats d’antics edificis desapareguts. Va destacar com a il·lustrador de goigs i exlibris i, sobretot, pels seus dibuixos sobre la història de Terrassa, que serviren per il·lustrar llibres com Historial del castell i quadra del Vallparadís, de Terrassa (1936) i Historia monetaria de Tarrasa (1951), ambdós de Salvador Cardús. Una bona part dels seus dibuixos de tema històric s’exposen en una sala dedicada a ell a la Casa Museu Alegre de Sagrera.

–Avenç, L’: És una revista que aparegué l’any 1977 especialitzada en temes d’història i cultura. Va adoptar el nom de l’antiga revista homònima L’Avenç, activa entre 1881 i 1893. És una publicació especialitzada de referència que posa especial èmfasi en la història de la Catalunya contemporània, que reconstrueix des d’un punt de vista crític amb nombrosos treballs d’investigació i d’opinió, centrats, sobretot, en el conflicte de la Guerra Civil espanyola. Igualment inclou crítica de les diferents disciplines artístiques i una entrevista a personatges rellevants del món cultural. La revista va ser fundada a Barcelona el desembre del 1976 per Leandre Colomer, Carmen Isasa, Fèlix Manito y Ferran Mascarell, que s’havien conegut a la Universitat de Barcelona. Simbòlicament, i com a acció per a divulgar la memòria històrica després de la llarga dictadura franquista, es va optar per recuperar el mateix nom d’una capçalera històrica del país: la revista modernista L’Avenç, i com a subtítol s’hi va afegir «revista d’història dels Països Catalans».Des d’un bon principi, la iniciativa va tenir com a motiu difondre la història d’una manera crítica, progressista i plural a diferència del que havien estat fent les institucions educatives durant el règim anterior.

–Avens, L’: Barcelona : [Estampa Catalana de L. Obradors, 1881-1893]. Dirigida per: Jaume Massó i Torrents, Ramon D. Perés, Joaquim Casas-Carbó ; col·laboradors: V. Almirall, S. Rusiñol, P. Fabra, etc. ; il·lustradors: R. Casas, J. Pahissa, A. Mestres, etc. . Revista fundada a Barcelona per Jaume Massó i Torrents. Aparegué amb periodicitat quinzenal o mensual en dues èpoques: del 1881 al 1884 i del 1889 al 1893
Canvis ortogràfics en el títol, a partir de 1891: L’Avenç. Des de les seves pàgines es propugnava que l’avenç de la societat i de la cultura catalanes només es podia fer trencant amb els models tradicionals i conservadors i adoptant les noves idees que recorrien Europa. En aquest corrent s’emmarca la campanya per emprendre una profunda renovació lingüística del català.

–Avenir: Aquest tipus va ser creat per Adrián Frutiger el 1988, durant un període en què sentia la necessitat de dissenyar tipografies sense serifs d’estil clàssic. Per això, el seu disseny està basat en la Futura i l’Erbar, aparegudes el 1930, de fet la paraula Avenir significa en francès Futura. Tot i així, aquesta tipografia no és purament geomètrica, ja que té traços verticals més amples que els horitzontals i la lletra “o” no és un cercle perfecte. El resultat és una lletra molt elàstica i llegible, amb un aspecte harmoniós que dóna molt bon resultat tant en textos com en títols. Cada pes està dissenyat per a una funció específica el que és una cosa força inusual. Per exemple, els pesos de les versions Book i Light són similars, però la primera és més apropiada per a blocs de text mentre que la segona és millor per afegir un element que creï contrast amb un altre pes més gruixut. El 2004, Adrián Frutiger i el director tipogràfic de la llibreria Linotype Akira Kobayashi van crear l’Avenir Next, per a la Platinum Collection.

–Avesta: Conjunt de llibres sagrats del zoroastrisme que constitueixen encara les escriptures i el ritual dels parsis. L’obra primitiva devia ser destruïda en temps d’Alexandre el Gran. A base dels fragments salvats i d’altres de reconstruïts de memòria, els sacerdots dels segles III-IV recompongueren un cànon de 21 llibres, conservat només en part. L’actual Avesta es divideix en 5 parts: Yasna (sacrificis), llibre litúrgic, la part més important del qual és constituïda pels Gāthā (sermons en vers) probablement de Zaratustra, els elements més antics dels Avesta; Visprat , invocacions litúrgiques, recitades a les festes; Yasht , cants de lloança en honor de la divinitat; Vendidad , sèrie de prescripcions per a mantenir la puresa ritual; i Khorda Avesta , breu extracte de l’Avesta, emprat com a llibre de pregària pels fidels. El llibre era escrit en avèstic (antic irànic), però la llengua havia deixat de ser viva des del s. IV aC aproximadament. Els texts començaren a ser traduïts i comentats en pahlavi (irànic mitjà) a partir del s. III dC.

–Avet: Arbre amb què es fabrica paper de pasta de fibra llarga. També s’aprofita la seva escorça per obtenir resines (“trementina” i “colofonia”).

–Avinent, Josefa: Nascuda el Segle XVII) va ser una impressora valenciana. Entra en el negoci de la impremta en morir el seu primer marit, Benito Macé, el 1677. Va treballar fins a l’any 1686, sempre fent referència a la seua condició de vídua als peus d’impremta. Com a regent va tindre a Jaime Bordazar, fins que s’estableix pel seu compte. El 1868 es casa en segones núpcies amb Feliciano Blasco. Va morir el 1691, moment en què la impremta passa a denominar-se Herederos de Benito Macé.

–Avió: Paper fi, de poc gramatge, opac i de color blanc.

–Avís: En termes generals, un avís es refereix a aquell anunci o notícia que una persona té per donar-ne a una altra o bé, aquell que està destinat a un públic molt més ampli i que pot referir-se a qualsevol situació plausible de ser comunicada. Gairebé sempre, si es tracta d’aquest darrer cas, els mitjans de comunicació massiva seran els qui portin l’avís en qüestió. Un exemple d’aquests tipus d’avisos massius pot ser quan una empresa proveïdora d’aigua posa un avís al diari per avisar els seus clients que durant un temps que s’especificarà al contingut no hi haurà subministrament d’aigua corrent.

–Avitel·lat: Semblant a la vitel·la.

–Axioma: Que és evident, que no necessita demostració.

–Ayala, Martín de: Fill de l’impressor toledà Juan de Ayala. El 1535 va ser aprenent de l’impressor barceloní Pere Montpezat, el seu contracte d’aprenentatge és el més antic que es coneix de les arts gràfiques catalanes.

–Aymà i Ayala, Jaume: (Barcelona, 1882 – Sant Cugat del Vallès, 1964) fou un editor català. Va ser el pare de l’editor Jaume Aymà i Mayol. Des de la seva joventut s’interessà pel cultiu de les arts gràfiques, estudiant en Institut Català de les Arts del Llibre i sent en aquell temps deixeble d’Eudald Canivell i Masbernat. També va estudiar dibuix, col·laborà assíduament en la revista Joventut i començà a interessar-se pel teatre, del que més tard iniciaria l’edició d’alguns drames clàssics espanyols. El 1900 fou un dels fundadors de l’Associació Catalanista Lo Renaixement, i també col·laborà a les publicacions El Poble Català.

Sempre en col·laboració amb el seu fill Jaume Aymà i Mayol, i incorporant més tard a la seva tasca editorial als seus nets, el 1939 publicà una reimpressió de Rinconcete y Cortadillo, de Miguel de Cervantes, que seria el punt de sortida de la seva llarga, intel·ligent i generosa labor, tant en favor del llibre en general com de les lletres catalanes. En aquest últim sentit el 1944 va fundar amb el seu fill l’editorial Aymà, que convocarà des del 1947 el Premi Joanot Martorell per a novel·la catalana.

–Aymà i Mayol, Jaume: (Barcelona, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1989) fou un editor i publicista català. El 1925, amb 14 anys, col·laborava a L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Diari de Mataró i La Publicitat, i des del 1927 treballava a una empresa de teixits. Durant la Segona República Espanyola fou professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, als cursos populars de la Generalitat de Catalunya i als Estudis Universitaris Obrers de la Universitat Autònoma de Barcelona. També fou membre de la junta directiva del Col·legi Oficial de Professors de Català i col·laborà a La Publicitat, Meridià i Revista de Catalunya.

Després de la guerra civil espanyola fou depurat i es quedà sense feina. El 1944 va fundar amb el seu pare, Jaume Aymà i Ayala, l’editorial Aymà, amb la qual va publicar obres en català de Joan Oliver i Xavier Benguerel i va promoure el Premi Joanot Martorell. Des del 1967 dirigí les Edicions Andorra, on publicà obres d’autors exiliats. 

–Azúa, Mercedes de: Barcelona, 1947 – 2023) és una dissenyadora gràfica. Va iniciar la seva trajectòria professional en l’Estudi d’Enric Satué i es va establir com a freelance. Compaginà la seva carrera professional amb la docència a l’escola EINA de Barcelona des de l’any 1987, en les especialitats de Tipografia i Disseny per ordinador. Entre els seus treballs destaquen el disseny de la imatge corporativa i la Direcció d’art de les Publicacions i Exposicions de la Biblioteca de Catalunya. També és autora de la imatge corporativa del Museu Arqueològic de Catalunya i del redisseny de la revista Serra d’Or.

El Museu del Disseny de Barcelona conserva exemplars d’alguns dels seus dissenys. Així mateix, Mercedes de Azúa va ser una de les creadores presents a l’exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-Avui que aquest museu va organitzar l’any 2023.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Avui començo a posar el Glossari en el vlok i vull citar els llocs on he mirat i buscat, a l’inici he posat els principals llocs, però n’hi ha uns quants més que no vull deixar d’esmentar, per l’ajuda que m’han donat i perquè si algú vol buscar més ho tingui més fàcil sabent llocs dedicats a aquests temes.

Vloks consultats:

–ADOLF.CAT: Glossari.

-“Art i Folklore de Catalunya: Auques, exvots, paremiologia, goigs…” d’Antoni Gimeno.

–ARTE PROCOMÚN Documentación y estudios para la Historia del Arte Gráfico. Moltes coses sobre Estampes i Estampació.

–Artes del libro (Mx) (un gran vlok amb molta informació).

–Arts gràfiques: vlok de la Universitat de Barcelona, RIMDA (Recerca, Innovació i Millora de la Docència i l’Aprenentatge.

–Barcelofília: inventari de la Barcelona desapareguda, vlok de Miquel Barcelonauta des de l’any 2010.

-Batxillerat D’ARTs     http://www.xtec.cat/~mplanel4/index.htm

–Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons d’Enric H. March, des de l’any 2009.

-BIVALDI: Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas de José Vicente Vergara Peris, Biblioteca Valenciana /Pentagraf , València, 1942.  (BIVALDI: Biblioteca Valenciana Digital).

-Blog CRAI Biblioteca Fons Antic: “Exposició virtual: Llibre d’Oficis del segle XVI”, organitzada per CRAI Biblioteca de Fons Antic, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2012. Interessant article sobre oficis a la Universitat de Barcelona.

–Blog Fons Antic de la Biblioteca de Catalunya: Nombroses entrades sobre exposicions, conferències, gravats, marques, restauració, incunables, manuscrits, etc.

–CERCATERM  

-“Confratrie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques (segles XVI-XIX)”, article de Rosa M. Gregori, Barcelona quaderns d’història, 2017, Núm. 24, p. 271.

-De editione:  Bloc sobre edició de textos, tipografia i món del llibre de Silvia Senz, potser tancat, però es pot mirar.

–Diccionari d’artistes catalans, valencias i balears del IEC/MNAC. Direcció:
Francesc Fontbona i de Vallescar, Eduard Vallès Pallarès i Bonaventura Bassegoda i Hugas. Des de maig de 2024.

-Diccionari de disseny web en la pàgina d’Areafdesign d’Andorra, 2022.

–Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear del Institut d’Estudis Catalans.

–Diccionario integral de diseño de Daniel Maldonado, Glyptodon Publishing Company Inc. E-Education SRL, Daniel Adrián Di Giacinti (editor), Buenos Aires, 2006.

-“Dones impresores a la Barcelona del segle XVIII”. Exposició l’any 2020 a la Biblioteca de Catalunya. Comissionada per Alícia Brosa, Roser Insenser i Blanca Reyes. Amb un vídeo, curt, però molt interessanti l Llista de peces de l’exposició.

–El Gravat Calcogràfic .

–El maravilloso mundo del grabado.

-“Elaboració del paper“, en el vlok d’ImmaterialPenedès: Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès, un dels Projectes de l‘Institut d’Estudis Penedesencs. Molt interessant explicació.

–Els “meus” cartellistes: vlok de Santi Barjau.

–Enciclopèdia.cat: Amb molta informació. En molts llocs (moltes paraules) poso part del que surt en el cercador de l’enciclopèdia, i poso també l’enllaç on hi ha més explicacions, realment és quasi un pou sense fons d’informació.

–Enquadernacions artístiques: Pàgina de la Biblioteca de Catalunya.

“Entorn de les arts gràfiques de la época modernista a Catalunya” de Pilar Vélez, D’Art, núm. 10, 1984, pàp. 207-219.

-“Fabricació del paper“, en el vlok del mateix nom, on expliquen el procés  de fabricació del paper artesanal i amb un petit glossari.

–FRESHFISH: Interessant pàgina de l’extremeny Jesular on descriu i treballa en projectes consolidats i amb potencial amb un bon servei per atendre cada projecta. Des del seu vlok informa i posa al dia sobre Disseny i Manteniment web,

–Gazpacho de letras ( Alcalá la Real a Jaén): “Antiguos oficios en los talleres de imprenta tipográfica manual”.

–Glosario de la edición independiente. Alianza internacional de editores independientes, Paris, 2021.

–Glosario de Términos del Dibujo y la Estampa 

-Glossari d’edició electrònica a ebookkation (serveis d’edició digital).

-Glossari del Grup de Treball de Biblioteques Escolars/COBDCV de València.

-Glossari d’Informàtica de Moodle Institut Sa Palomera a Blanes.

–Glossari del paper i l’ecoedició del Grup d’Ecoedició de Barcelona (GEBCN),  redactat per Jordi Bigues i corregit per Ricard Bonmatí

–Hey Jaime Blog i Imborrable.

–Identifont: És el major directori independent de fonts digitals d’Internet.

-Institución Fernando el Católico, article:”El arte de imprimir en el siglo XV y XVI: nuevas técnicas para hacer libros en una época de cambios”, de Manuel José Pedraza Gracia.

–La decoración del libro en el vlok Artes del Libro.

-Letra g: https://letrag.com/es/glosario/

–Lexicón para el diseño gráfico. Conceptos fundamentales para su estudio  de León Felipe Irigoyen, Universidad de Sonora, México, 2021.

–Meisterdrucke (vlok d’imatges)

-Museu-Molí Paperer de Capellades , molt interessant i amb explicacions per a tothom. Pàgina principal.

–MyFonts: Mercat de fonts del món, que ofereix fonts professionals per a qualsevol projecte.

–Negritas y cursivas: Vlok de Josep Mengual Català, amb articles , entre altres, sobre editorial molt interessants i dedicant especial interès per les més desconegudes.

–OPTIMOT. Consultes lingüístiques         

-Pequeño diccionario del diseñador 

-Petit Manual per a dissenyadors de Nova Era Barcelona.

–Portal Graf Artes Gráficas     

–Projecte Disseny Editorial  UOC 

–Repertori de Codicologia, en el vlok de Jordi Badiella.

–Ruta dels emblemàtics: És la guia dels establiments emblemàtics. Un portal on gaudir de les icones comercials i turístiques creades al llarg dels segles i que avui constitueixen un valuòs patrimoni alhora que un actiu cultural i turístic de primer nivell que cal preservar i difondre.

–Técnicas de grabado: Vlok realitzat per María del Mar Bernal, de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Sevilla. Amb articles força interessants.

–Termcat: centre de terminologia. 

–Termcat biblioteca en línea

–Termcat documentació

–Terminologia del llibre

–Tesaurus d’Art i Arquitectura 

-Tesoro de los diccionarios históricos de la lengua española   

–Tipos con carácter.

–UBTERM UB :Vocabularis de Arxivística  –  Belles Arts  –  Llibre manuscrit  –  Didàctica de la llengua.

–Uniopèdia: És un mapa conceptual o xarxa semàntica organitzada com una enciclopèdia o diccionari.

-Universidad Complutense de Madrid: “Quid est liber”: Proyecto de Innovación para la Docencia en libro antiguo y patrimonio bibliográfico. 

  -Unos tipos duros: TRATADOS:Los conocimientos clásicos sobre la práctica de la composición tipográfica.

–Viquipèdia.   Un gran lloc amb moltíssima informació. I com en el cas de l’enciclopèdia.cat poso part de la informació que es pot llegir, i afegeixo l’enllaç per si voleu obtenir més informació.

–Vocabulari del gravat calcografic d’Eva Figueras Ferrer, Universitat de Barcelona.

–Waka: Blok sobre branding, disseny i “salseo” digital. On podeu trobar reflexions, coneixements i consells per a dissenyar marques i llançar projectes en l’era digital. Són a Madrid i a San Diego (USA).

  

---

Llibres i articles consultats:

-Àcrates. Els tipògrafs de La Academia de Manuel Vicente Izquierdo, Pagès Editors, Lleida, 2017.

-Actas II Jornadas de Creaciones en Papel: tipologías y conservación, Ana M. Ros Togores (Coord. Científica), Ed. Secretaría General Tècnica – Subdirección General Documentación y Publicaciones, Madrid, 2019.

–Adicion al mecanismo del arte de la imprenta para inteligencia de los operarios que le profesan de D. Juan Josef Sigüenza y Vera, Real Compañía de Impresores y Libreros del Reino, Madrid, 1822. 

-Antes de que se me olvide. Una aventura tipográfica y bibliológica personal e instranferible de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2005.

-Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampación. Conceptos fundamentales, historia, técnicas, de Mariano Rubio Martínez. Editorial Tarraco, Tarragona, 1979.

-Barcelona Art i Aventura del llibr: La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet, Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002.

–Barcelona i els llibres. Els llibres de Barcelona. Col. els monogràfics 7 de la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània, d.a., Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2006.

-Bibliofília a Catalunya de d.a., Fundació Jaume I, Barcelona, 2001. Nadala 35.

–Cartilla del aprendiz de cajista de imprenta de J. J. Morató, Imprenta de la Fábrica Nacional de la Moneda y Timbre, Madrid, 1929.

–Catàleg de la col·lecció de naips de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (1529-1988) d’Esther Sarrà i Paloma Sánchez, Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2018.

-Com es fa un llibre. Diccionari de les arts gràfiques de Miquel Joseph i Mayol, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1979.

-Contra la bibliofilia: No amarás los libros sobre todas las cosas de Carlos Clavería Laguarda, Turpin Editores, Madrid, 2015. Col. Los libros de Sansueña, 9.

-Contribucio a la Historia dels antichs Gremis dels Arts y Oficis de la Ciutat de Barcelona. Volum segon. LLIBRETERS – ESTAMPERS de Miquel González Sugrañes, Librería Antiga y Moderna de Salvador Babra, Barcelona, 1918.

-Creación, diseño y producción de libros d’Andrew Haslam, Blume, Barcelona, 2007. Trad. Remedios Diéguez Diéguez.

-Crónica Poligráfica. Revista para las artes gráficas, Any VI, núm. 4, Publicaciones de la Casa Sucesor de J. de Neufville, Barcelona, 1925.

-“De la manufactura a la indústria gràfica” de Romà Arranz, L’Avenç, núm. 98, novembre 1986, pàg. 46-51.

“De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona” d’Enric Mendizábal, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm, 96, desembre 2023, pàg. 67-106

-De los incunables al siglo XVIII. Historia ilustrada del libro español, Hipólito -scolar (dir.), Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

-“De tipografía”, Història i actualitat del disseny gràfic a Barcelona d’Enric Tormo i Freixs, Barcelona, Metròpolis Mediterrània, 3, pàg. 77-81.

–Día del Libro. Memorias de un aprendiz de librero. Peregrinación pintoresca por las librerías barcelonesas de fines del siglo XIX , autor?, Obradores Gráficos Favencia, Barcelona, 1951. (En alguns llocs posen com autor a G. Gili, en altres a J. Porter i en altres Anònim).

-Diccionari biogràfic del moviment obrer als païsoa catalans. Edicions Univ. Barcelona/ Pubicacions de l’Abadia Montserrat, Barcelona, 2000. Coordinat per María Teresa Martínez de Sas (segle XIX) i Pelai Pagès i Blanch (segle XX).

-Diccionari paperer de Narcís Banchs i Valls, Eds, Andana, Vilafranca del penedès, 2009.

-Diccionario de Bibliotecología de Domingo Buonocore, Ed. Marymar, Buenos Aires, 1976 (2 ed. augmentada).

-Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, de Josep F. Ràfols, Editorial Millà, Barcelona, 1951-1954. 3 vol.

-Diccionario biográfico de ilustradores españoles del siglo XIX de Pedro Casado Cimiano, Ollero & Ramos, ;adrid, 2006.

-Diccionario Castellano-Catalán con Una colección de 1670 refranes
por el R. P. M. Fr. Magin Ferrer, de la Orden de la Merced, Imprenta y Librería
de Pablo Riera, Barcelona, 1847 (2ª ed.).

 -Diccionario del dibujo y de la estampa. Vocabulario y tesauro sobre las artes del dibujo, grabado y serigrafía, de Javier Bas (coord.), Ascensión Ciruelos y Clemente Barrena, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, Madrid, 1996.

–Diccionario de grabadores y litógrafos que trabajaron en España Siglos XV a XIX , Juan Carrete Parrondo (editor), 2009, i Apéndice (2012).

-Diccionario de mujeres impresoras y libreras. De España e Iberoamérica entre los siglos XV y XVIII de Sandra Establés Susán, Prensas Universidad Zaragoza, Zaragoza, 2018. Col. …in culpa est, núm. 5.

-Diccionario de tipografía y del libro de José Martínez de Sousa, Paraninfo, Madrid, 1981 (2a ed.).

-Diccionario histórico del libro d’Emili Eroles, Ed. Millà, Barcelona, 1981.

-“Diferencia, diversidad y multiculturalismo en el diseño gráfico” de Paola Ramos, a Proefex (Perú), 21 març 2025.

-El arte de la encuadernación de Ramon Miquel y Planas, Cámara Oficial del Libro, Barcelona, 1933.

-El Arte de la Encuadernación de Mariano Monje Ayala, Editorial Labor, Barcelona, 1944.

-El diseño gráfico y sus profesionales. Retos y definiciones, Tesi Doctoral de Sheila González Mardones, Dpt. de disseny i imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2016. Per estar al dia en Disseny Gràfic es pot veure un glossari actualitzat sobre disseny, en l’Annex 17.7, p.363-371.

-“El gravat català del segle XVIII” de Rosa M. Subirana i Rebull, L’Avenç, núm. 98, novembre 1986, pàg. 34-37.

–El lenguaje museográfico. Un breve manual de introducción al conocimiento y uso del fascinante lenguaje del siglo XXI de Guillermo Fernández (autor/editor), Tarragona, 2022.

–El llibre català en temps del Modernisme d’Aytor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Viena Edicions, Barcelona, 2020.

-El libro antiguo de Manuel José Pedraza, Yolanda Clemente y Fermín de los Reyes, Editorial Síntesis, Madrid, 2003.

-El libro y la edición. De las tablillas sumerias a la tableta electrónica de Lluis Borras Perelló, Ed. Trea, Gijón, 2015.

–El Libro del papel. Diccionario práctico d’Alejandro Braz, Buenos Aires, 2007. Amb  molta informació.

–El llibre català en temps del Modernisme d’Aytor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez.Ed. Viena edicions/ Consorci del Patrimoni de Sitges, Barcelona, 2020. 233p. Catàleg de l’exposició del Consorci del Patrimoni de Sitges en el Museu Maricel de Sitges ( abril-setembre 2020). Moltes il·lustracions.

-El Mitjà Tipogràfic. Tesi Doctoral d’Oriol Moret Viñals. Departament de Disseny i Imatge de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2006.

-El modernisme a Igualada de Pau Llacuna i Ortínez, Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 2024.

-“El món del llibre a la Barcelona del set-cents” de Javier Burgos, L’Avenç, núm, 199, gener 1996, pàg. 32-39.

-El Trivio y el Cuadrivio, o la Nueva Enciclopedia. El cómo, cuándo y la razón de las cosas, por el Dr. D. V. Joaquín Bastús, Imprenta de la Viuda é Hijos de Gaspar, Barcelona, 1862.

-Els Ex-libris i l’Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Ma. De Riquer i Palau, Editorial Millà, Barcelona, 1952. Col·lecció “L’Ocell de Paper”, III. 2 volums.

-Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII d’Immaculada Socías Batet, Curial Edicions Catalanes/ Publ. de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001.

-Els molins paperers. Origen, arquitectura, funció i evolució ( Comarca de Capellades, 1700-1950), Tesi Doctoral de Lourdes Munné Sellarés, Departament d’Història de l’Art, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2009.

-Enciclopedia de la Encuadernación de José Bonifacio Bermejo Martín, Ed. Ollero&Ramos, Madrid 1998.

–Enciclopedia de Tipos Vulgares y Costumbres de Barcelona. Obra popular, Pintaresca y Económica escrita por Don José María de Freixas, Imprenta Catalana de Joaquín Bosch, Barcelona, 1844. 

–Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772.

–Es mi tipo. Un libro sobre fuentes tipográficas de Simon Garfield, Taurus, Madrid. 2011. Trad. Miguel Marqués.

-Eso no ESTABA en mi LIBRO de HISTORIA del DISEÑO GRÁFICO de Carlos Cubeiro, Ed. Almuzara, Córdoba, 2023.

-“España en Leipzig” a Revista Gráfica abril 1914, Institut Català de les Arts del Llibre, pàg. 25-57, amb 20 fotografies dels locals ocupats per Catalunya i Espanya, més un llistat de persones i empreses per especialitats: Tipografies, Editors amb tipografia, Editors, Editors amb tipografia, litografia, enquadernació i fotogravat, Tipografies i Litografies, Tipografia i Gravat, Litografia, Cromolitografia i enquadernació artística, Litografia sobre fulla de llauna, Enquadernacions i Estampes, Fotogravat, Fàbriques de paper i Antiquaris de llibres. Amb 52 expositors de Barcelona, 15 de Madrid, 1 de Sabadell, 1 de Sant Feliu de Guíxols i 1 de València.

-Ex-libristes Catalans. Una selecció d’obra original dels més significatius ex-libristes catalans. Sala Municipal d’Exposicions de l’Antic Hospital de la Sta. Creu, Barcelona, 1980, Filograf, Barcelona, 1980. (Assessorament i documentació: Pepita Pallé, Francesc Fontbona i Rosa Queralt / Concepció i direcció: Daniel Giralt-Miracle).

–Exposición Internacional de las Artes Gráficas y de la Industria del Libro. Guía General y Catálogo de la Sección Española, Leipzig, Mayo-Octubre de 1914. Instituto Catalán de las Artes del Libro/Imprenta Elzeviriana, Barcelona, (1914). Plànols, fotografies i 32 pàgines d’anuncis molt interessants i que donen molta informació.

–Glosario básico inglés-español para usuarios de Internet de Rafael Fernández Calvo, Asociación Técnica de Informática, 4a edició, 2001.

–Glosario ilustrado de conservación y restauración de obres en papel: deterioro y tratamiento de Silvana Bojanoski i Márcia Almada, Fino Traço Editora, Belo Horizonte (Br), 2021.

-Guía para la identificación de grabados de Rosa Vives Piqué, Arco Libros, Madrid, 2003. Col·lecció Instrumenta Bibliologica. Té una Bibliografía Clasificada de 56 pàgines sobre el món del gravat, amb molta informació (diccionaris, glossaris, processos de realització de gravats, història de les tècniques, catalogació, inventaris, repertoris, monografies, catàlegs raonats d’autors, història del gravat, gravats moderns i contemporanis, gravat japonès, coneixement de l’estampa, funció i comunicació social del gravat, sobre la tinta, sobre el paper, filigranes, marques i monogrames, marques de col·leccions, reproduccions i falsificacions, col·leccionisme, mercat, conservació i restauració i revistes i publicacions) i difícil de trobar en altres llocs.

–Herederos de la Vda. Pla. Editores i libreros pontificios. De Juan Jolis a Herederos de la Viuda Pla. Siglos XVII al XX de Jaume Barrera, Herederos de la Vida Pla, Barcelona, 1916.

-Herramientas y recursos gratuitos. Del profesional gráfico y audiovisual de Miguel Álvarez Casasola, en el vlok La Prestampa, (ebook), ca, 2021-22.

-Història del llibre manuscrit a Catalunya de Jesús Alturo i Perucho, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003. Col·lecció Textos i documents, 23.

-Històries i llegendes de Barcelona. Passejades pels carrers de la ciutat vella de Joan Amades, amb la col·laboració de Consol Mallafré, Edicions 62, Barcelona, 1984. Vol. I.

-Impremta i Llibreria a Barcelona (1474-1553) de Jordi Rubió i Balaguer, Diputació de Barcelona-Quaderns de Treball, Escola Universitària J. Rubió i Balaguer, Barcelona, 1986. Títol original: Introducción a Madurell i Rubió, Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), Barcelona, 1855. Traducció de Mercè Martí de Bohigas.

“Impressores i llibreteres a la Barcelona dels segles XVIII i XIX” d’Àngels Solà, Recerques, 56 (2008), pàg. 91-129.

–Introducción al estudio de los incunables de Konrad Haebler, edició de Julián Martín Abad, Grupo Editorial Bertelsmann / Ollero&Ramos Editores, Madrid, 1998.

–Introducción a la historia del libro y de las bibliotecas d’Agustín Millares Carlo, Fondo de Cultura Económica, México, 1971. 

–La Canuda i el comerç del Llibre Vell. Converses amb Santi Mallafré de Manuel Llanas, Editorial Comanegra, Barcelona, 2020.

–“La difusió del gravat a Catalunya abans de la Guerra Civil: exposicions i associacions” de Santi Barjau en el Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2000, vol. 7, pàg. 71-79.

-“La Encuadernación, la Librería y el comercio editorial“,  Revista gráfica juliol 1919. Pàg.49-58.

-La Encuadernación. Técnica y progreso d’ Annie Persuy i Sun Evrard, Ollero & Ramos, Madrid, 1999. Trad. María Josefa Crespi de Valldaura.

–La encuadernación artística catalana (1840-1929) d’Aitor Quiney, UOC, Barcelona, 2010.

-La Imprenta de Vicente Castañeda y Alcover, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1927.

-La Imprenta. Esbozos sobre su mecanismo de utilidad para los principiantes en el Arte de M. J. Castanera, Imp. de la Vda. e Hijo de Castanera, Huesca, 1894. (Amb 10 p. i 11 imatges dedicades a la Remenderia).

-La impremta a Barcelona (1501-1600) de Montserrat Lamarca, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2015

-“La impremta del XIX, patrimoni femení” de Montserrat Comas Güell, pàgines 209 a 230 en el llibre Muses de la Impremta. La dona i les Arts del llibre. Segles XVI-XIX de Marina Garone Gravier i Albert Corbeto López (editors), Museu Diocesà de Barcelona/Associació de Bibliòfils de Barcelona, Barcelona, 2009.

-La impresión y sus secretos, eBook de CEVAGRAF, Rubí, 2014.

-La Pasión por los Libros de Francisco Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002.

–La premsa anarquista catalana (1881-1918). De la fundació de la FTRE a la fundació de la CNT, Tesi Doctoral d’Àlex Claramunt Soro, Universitat Autònoma de Barcelona, 2019. 

-“La producció de llibres en català per territoris (1476-1860)” d’Ernest Lluch, L’Avenç, núm, 199, gener 1996, pàg. 20.23.

-La Tipografía y los tipógrafos (Recuerdos del Arte de imprimir y de sus hombres) d’Antonio Estéban del Olmo, Asociación de Libreros de Viejo (Libris)/Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid, Madrid, 1991. Reedició no venal de la primera edició de 1880, en ocasió de la III Fria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo.

-La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923, Tesi Doctoral de Francesc Fontbona de Vallescar, Universitat de Barcelona, 1987. Vol. 1 i vol. 2.

-L’art gràfic a Barcelona. El llibre il·lustrat 1800-1843, Tesi Doctoral de Meritxell Verneda Ribera, Dpt. Història de l’Art i de Musicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2012.

-Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseu Trenc Ballester, Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977.

-“Las menudencias impresas en los archivos y bibliotecas: clasificación, terminología y guía para su identificación” de Silvia González-Sarasa Hernáez. UCM. Cuadernos de Historia Moderna, Vol. 41 Núm. 1 (2016). Pàg. 169-198.

-L’edició a Catalunya: segles XV a XVII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2002.

-L’edició a Catalunya: el segle XVIII de Manuel Llanas amb la col·laboració de Montse Ayats, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2003.

–L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939) de Manuel Llanas, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2005.

-L’edició a Catalunya: el segle XX (1939-1975) de Manuel Llanas, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2006. ( Montse Ayats col·laboradora).

-L’edició a Catalunya: el segle XX (els darrers trenta anys) de Manuel Llanas, Gremi d’Editors de Catalunya, Barcelona, 2007. (Montse Ayatas col·laboradora).

–“L’estudi del col·leccionisme d’enquadernacions històriques i artístiques a Catalunya” d’Aitor Quiney, dins de Mercat de l’art, col·leccionisme i museus, 2018, Bonaventura Bassegoda (dir.) i Ignasi Domènech Vives (dir..) Ed. Universitar Autònoma de Barcelona/ Museus de Sitges, Bellaterra/Sitges, 2019.

–L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (editora), Biblioteca de Catalunya / Ajunt. de Barcelona, Barcelona, 2008.

–Lexicón para el diseño gráfico. Conceptos fundamentales para su estudio de León Felipe Irigoyen, Qartuppi /Universidad de Sonora (México), 2021.

-Libreros y bibliófilos barceloneses del siglo XIX. Apuntes para su pequeña historia d’Àngel Millà, Gremio de Libreros de Barcelona, Barcelona, 1956. (Impremta Rafael Tasis). Amb coberta i capçaleres dels capítols d’Antoni Roca. [Petita història diu, però són 69 pàgines molt grans pel que diu i pel que ensenya].

-Libreros de viejo. Profesionales del comercio del libro entre 1840 y 1999. Tesi Doctoral de María del Valle Laguna Arcos. Universidad Complutense de Madrid, 2009-2010.

-Libros Peculiares, Manuscritos Extravagantes y otras Curiosidades Literarias de Edward Brooke-Hitching, Blume, Barcelona. 2021. Trad. de Carmen Romero Lorenzo. Títol original: The Madman’s Library.

-L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps de Xevi Camprubí, Fundació Noguera, Barcelona, 2018.

–Llibreries de Barcelona. Una guia per a lectors curiosos de Mercè Bausili i Emili Gasch, Columna Edicions, Barcelona, 2008.

-Llibres i lectors a la Barcelona del s. XV. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475) de J. Antoni Iglesias i Fonseca, Tesi Doctoral, UAB, Bellaterra, 1996. (http://hdl.handle.net/10803/5549)

-Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó de Jordi Rubió i Balaguer, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1993.

-L’obra xilogràfica d’Antoni Ollè Pinell de Núria Terrades Boscà, Dip. de Barcelona / Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1986.

-“Los Garriga y Aguasvivas (o, Aguasvivas y Garriga), impresores de Barcelona (1801-1857)” d’Àngels Solà Parera (UB), Cuadernos de Ilustración y Romanticismo, Revista Digital del Grupo de Estudios del Siglo XVIII Universidad de Cádiz, núm. 24, pàg. 115-132, (2018).

-Los impresos antiguos de Jon Zabala, Editorial UOC, Barcelona, 2014.

-“Los rótulos de las librerías e imprentas en Barcelona: la publicidad exterior de los establecimientos (1780-1839) de Pedro Rueda Ramírez (UB) i Inés Nieto Márquez (AHCB), Revista Titivillus, 8, pàg. 105-142. Zaragoza, 2022.

-Manual del Cajista. Lecciones teórico-prácticas para los alumnos de las Escuelas Profesionales, editat per Librería Salesiana, Barcelona, 1941.

-Manual Completo del Encuadernador. Teórico y práctico. Descripción de las máquinas y procedimientos modernos y antiguos de M. Sabrel, Hijos de Francisco Sabater, Barcelona, 1911. Ed. facsímil de Librerías Paris-Valencia, València, 1997.

-Manual de conocimientos técnicos y culturales para profesionales del libro de Francisco Vindel, Instituto Nacional del Libro Español , Madrid, 1943. 

-Manual de Disseny de llibres i producció editorial de Javier Alcaraz, Editorial UOC, Barcelona, 2022.

-Manual de edición y autoedición de José Martínez de Sousa, Pirámide, Madrid, 2024 (3a ed.).

–Manual del Encuadernador, teórico y práctico, al gusto del día. Seguido del Arte del Rayador de papeles para libros de casas de comercio. Escrita en francés por L. Sebastian-Le-Normand. Nuevamente aumentado por un Profesor de dicho Arte. Segunda edición. Imprenta de D. Manuel Saurí, Barcelona, 1846.

-Manual d’estil: la redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, Eumo Editorial SAU; Coedició de Grup62 amb Associació Mestres Rosa Sensat, Universitat de Barcelona i Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2009.

-Manual de Historia del Libro de Hipólito Escolar Sobrino, Editorial Gredos, Madrid, 2000.

-Manual de Producción Gráfica. Recetas de Kaj Johansson, Peter Lundberg i Robert Ryberg. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2004.

-Manual de la Tipografía Española per José Famades Villamur, Tipografía de los Sucrs. De N. Ramírez, Barcelona, 1882.

-Manual de tipografía de John Kane, Ed. GG, Barcelona, 2012.

-Marques tipogràfiques d’àmbit català (segles XV-XVII). Repertori i estudi d’Eduard Botanch Albó, Biblioteca de Catalunya / GenCat, Barcelona, 2024. (259 figures).

-Memorias de un librero catalán (1867-1935) d’Antoni Palau y Dulcet , Librería Catalònia, Barcelona, 1935.

-“Mujeres al borde de una imprenta: impresoras catalanas en el siglo XVIII” d’Aitor Quiney, pàgines 159 a 190 en el llibre Muses de la Impremta. La dona i les Arts del llibre. Segles XVI-XIX de Marina Garone Gravier i Albert Corbeto López (editors), Museu Diocesà de Barcelona/Associació de Bibliòfils de Barcelona, Barcelona, 2009.

-Muses de la Impremta. La dona i les Arts del llibre. Segles XVI-XIX de Marina Garone Gravier i Albert Corbeto López (editors), Museu Diocesà de Barcelona/Associació de Bibliòfils de Barcelona, Barcelona, 2009.

-Notas documentales de naiperos barceloneses por Josep M. Madurell Marimon. Documentos y Estudios, vol. IV, AHCB, Barcelona, 1961. Interessant article amb un Repertori alfabètic de Naipers (1380-1854).

-Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ed. Trea, Gijón, 1998. Pròleg i revisió tècnica de José Martínez de Sousa.

–Pensar con tipos. Una guía clave para estudiantes, diseñadores, editores y escritores d’ Ellen Lupton,  Gustau Gili, Barcelona, 2014. Trad. Javier Sastre.

–Pequeño diccionario del diseñador: diccionario de términos, biografías y usos del diseño gráfico de Reimers Design, 2011 amb Llicència Creative Commons.

-“Pere Mullor i el virtuosisme del boix de reproducció” de Francesc Fontbona, L’Avenç, núm. 98, novembre 1986, pàp. 30-33.

–Principios universales de diseño de William Lidwell, Kritina Holden i Jill Butler, Blume, Barcelona, 2011. Trad. Remedios Diéguez Diéguez.

-Quaranta anys de la Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Josep M. Cadena, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991. Retrats de Simó Busom.

-Recopilación de términos de Paleografía y Diplomática de Delia Pezzat Arzave, UNAM, México, 1999. 

–Revista Gráfica 1900, Institut Català de las Arts del Llibre, Imprès a la Tipografía La Académica i enquadernat a la Casa de la Viuda de J. Miquel y Rius, Barcelona, 1900.

 -Revista Gráfica 1901-1902, Institut Català de las Arts del Llibre, Impremta de Fidel Giró, Barcelona, 1902. –Revista de Llibreria Antiquària: articles de R. Gabernet, F. X. Puig Rovira, Josep M. Cadena i altres, dins els numeros 0-12, des de l’octubre de 1980 fins al octubre de 1966. Editada per Roser López Reynals, Imp- Gràfiques Arribas, Barcelona.

-“Se hallará de venta una colección de valses impresos”: libreros, impresores, stampistas. litógrafos, almacenistas y editores en el negocio de la música impresa en Barcelona (1800-1850) d’Oriol Brugarolas (UB), pàg. 141-197, en el llibre Redes del libro en España. Agentes y circulación del impreso (siglos XVII-XX), Lluís Agustí, Mònica Baró i Pedro Rueda (Eds.), Prensas de la Universidad de Zaragoza, Zaragoza, 2021. Sèrie de la revista: Titivillus: … In culpa est, núm. 9.

-Tasación, valoración y comercio de libros y documentos antiguos de Manuel José Pedraza Gracia, Ediciones Trea, Gijón, 2024.

-“Tendencias de diseño gráfico digital para el 2025” de Paola Ramos, a Proefex, 20 desembre 2024.

-Tratado de la Tipografía ó Arte de la Imprenta de José Giráldez, Imprenta de Eduardo Cuesta y Sánchez, Madrid, 1884.

-Tres ensayos sobre el arte de la encuadernación d’Emili Brugalla, Ed. Porter (Imp. Oliva de Vilanova), Barcelona, 1945.

-Tresors Gràfics. Exposició. Saló del Tinell -Museu d’Història de la Ciutat, 1998-1999. Ddaa. Institut de Cultura-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1998.

-Vocabulari Paperer d’Oriol Valls i Subirà, Ed. Museu-Molí Paperer de Capellades-Taller Editorial Mateu, Barcelona, 1999. CEDPI ( Centre d’Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial). 

–Vocabulario de Términos de Arte, escrito en francès por J. Adeline, traducido, aumentado con más de 600 voces y anotado por José Ramón Mélida, La Ilustración Española, Madrid, 1887.

-“Xilografía y xilominiatura en la Europa medieval” per José Luis Gonzalo Sánchez-Molero (Universidad Complutense de Madrid), a Abriendo Historias. Perspectivas de estudio sobre el grabado del siglo XV, Editora Helena Carvajal, Prensas de la Universisdad de Zaragoza, Col·lecció In culpa est, 11; pàg. 25-81.

---

A més a més de llibres i pàgines web es poden trobar moltes coses en cursos,
cursets i articles diversos en diferents llocs, com per exemple:

–8es. Jornades Catalanes de Documentació. Novembre 2001. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentlistes de Catalunya (Barcelona).

-Seminari: Valoración y tasación del libro antiguo: Cuarto Taller sobre Comercio y Tasación del Libro Antiguo, 5-9 setembre 2005, Jaca. Organitzat per la Universidad de Zaragoza.

-Curs: “L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona”. Oct 2005-febrer 2006. Seminari d’Història de Barcelona. Institut de Cultura: Arxiu Històric de la Ciutat.Barcelona.

-Curs: “Restauració del llibre antic”. Maig 2006. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentlistes de Catalunya (Barcelona).

-Curs: “Valoració de documents escrits”. Octubre 2006. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentlistes de Catalunya (Barcelona).

-Curs bàsic de taxació de documents – Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. Impartit per Manuel José Pedraza Gracia. Març 2009.

–Curs: Anàlisi i Catalogació del Llibre Antic, a la FIMA, Barcelona, 2012.

-Curs: Tractament i gestió del patrimoni bibliogràfic. Universitat de Barcelona,Departament de Biblioteconomia i Documentació. 2012.

–Curs: El llibre, una espècie en perill?, amb Mònica Baró, Pedro Rueda, Lluis Agustí, Jesús Gascón, Berta Blasi, Enric Faura, Amadeu Pons i Lluis Anglada, a la FIMA, Barcelona, 2014.

–Curs: La memòria de l’escriptura. Llibres i documents en la història, a la FIMA. 2015.

-Curs sobre Anàlisi, descripció i catalogació d’enquadernacions històriques a càrrec d’Antonio Carpallo Bautista i sobre Mètodes de reproducció d’imatge de la filigrana, a càrrec de Mº Dolores Díaz de Miranda , Monestir de Sant Pere de les Puel·les, Barcelona, 2015.

-Curs: L’ex-libris i el col·leccionisme (2015-2016). FIMA UB.

-Curs Superior Universitari en Ephemera: Història, Anàlisi i Catalogació de Materials Impresos Efímers, a la FIMA, Barcelona, 2015-2016.

–Universitat de l’Experiència. Curs: Biblioteques i Arxius en l’era digital. FIMA, Barcelona, 2019-2020.

–Postgrau: Disseny de llibres i producció editorial, UOC, Barcelona, 2024-2025.