Biblioaprenent

    “Encara que no som amics de les definicions més o menys retòriques, podríem dir que la biblioteca és la casa espiritual de l’escriptor.

    Un llibre – tot restringint el concepte del mot per a no acceptar com a tal cosa certes publicacions que solament tenen una forma exterior de llibre – és un fragment de vida intel·lectual. Un conjunt d’aquests fragments és el que ha de constituir, doncs, la totalitat de vida intel·lectual de l’escriptor que el posseeix.

    Ara bé; formar-se una biblioteca, millor dit, posseir una biblioteca, requereix unes possibilitats econòmiques que encara, malauradament, no són sempre assequibles al nostre escriptor.

    Per això nosaltres donarem, en la sèrie d’informacions que ens proposem portar a cap, un doble sentit al mot biblioteca. Ho entendrem com a significació d’un conjunt de llibres aplegats i també com el conjunt de lectures disperses que hom hagi pogut realitzar.

    La lectura d’un llibre en un escriptor pot marcar, originar, una tendència d’imitació; en altres pot generar, per reacció, o simplement per intuïció o derivada dels coneixements adquirits en la lectura, una personalitat pròpia. En fi, cada llibre, és una potencia de la qual el lector extreu una magnitud d’energia. Assimilarà o no aquesta energia, però sempre servirà, almenys, de comparació amb les pròpies idees o amb les concepcions literàries, artístiques i científiques que el lector posseeixi; i per tant, constituirà la valorització d’aquella energia i d’aquestes idees o excepcions.

    Finalment, creiem que no és menyspreable la importància de la bibliofília, com conèixer així mateix tots aquells additaments que formen el complement d’una biblioteca.

    No ens proposem pas fer descobriments sensacionals ni facècies per l’estil, sinó donar uns apunts breus sobre el caràcter de cada biblioteca, junt amb les relacions que l’escriptor pugui tenir-hi.

    Malgrat aquestes limitacions, però, creiem que les informacions nostres no mancaran pas d’interès puix serà permès al lector penetrar, endinsar-se en la intimitat d’aquesta casa espiritual que l’escriptor s’ha format amb les seves constants lectures.

    L’entrada a la biblioteca del nostre il·lustre poeta López-Picó, és realment impressionant. Veieu sis armaris, de quatre lleixes cada un, que sostenen dues fileres de llibres. Feu un pas endins i us trobeu voltat, empresonat, per quatre parets de llibres. Damunt aquests armaris pengen de la paret esplèndids quadros i dibuixos de Nonell, Clarà, Casanova, Torres García, Marqués Puig, Picasso, Sunyer, Galí, Apa, Benet, Carles Domingo i un cap, retrat de López-Picó, obra de l’escultor Tona.

    Aquesta valuosa galeria artística, presidida per una fotografia de la mare del nostre poeta i acompanyada de les de Prat de la Riva i de Verdaguer i Callís, us fa dubtar sobre què és el més important d’aquella sala; si els armaris amb llur contingut o si aquell formidable seguit de valors artístics que des de la paret ens fan denteta.

    El senyor López-Picó amb l’acostumat interminable “puro” a la boca ens acompanya d’armari en armari donant-nos, amablement, algunes explicacions sobre la seva biblioteca.

    Nosaltres l’interrumpem dient-li:

    -Deveu posseir un bon arxiu epistolari, vos que tanta de relació haveu tingut sempre amb els literats de pertot arreu.

    López-Picó ens acompanya davant un armari secreter, alt i estret.

    -Mireu – ens diu. I un darrera l’altre, va obrint deu calaixos plens de correspondència sostinguda amb alts personatges estrangers i de la nostra terra.

    -Espereu un moment – diguérem nosaltres en veure la rapidesa amb què obria i tancava els calaixos. I amanirem paper i estilogràfica amb la intenció de prendre nota dels noms més importants.

    -No, això no cal – va observar el senyor López-Picó, tot amablement.

    -Això no cal – repetí – perquè donar els noms de tots us fóra impossible i espigolar-ne alguns fora, o es podria interpretar, con una desconsideració envers els altres.

    Davant aquella negativa vam endreçar resignats els nostres estres periodístics. Bé és veritat que recordem, malgrat l’observació llampec que haguérem de fer, alguns noms, però la negativa de l’il·lustre poeta és per a nosaltres intangible. Creiem perfectament i altament compatibles la sana discreció i el periodisme.

    Tant aquest arxiu de lletres – ens diu – com tots els exemplars signats que posseeixo, els qual bé compten uns quants centenars, penso legar-los a l’Arxiu de la ciutat de Barcelona.

    Observem, després, els armaris i la disposició dels llibres. Podem veure que la literatura moderna està classificada per idiomes. Hi tenen la seva corresponent lleixa els alemanys, els francesos, els italians, els anglesos, llengües nòrdiques, els espanyols, etc., etc., i els catalans hi tenen un armari. Els llibres d’època clàssica, sofreixen una ordenació per literatures. Hi ha una lleixa per a cada una de les literatures clàssiques: grega, llatina, oriental, llatina cristiana, catalana i castellana.

    -I d’edicions de bibliòfil, en teniu alguns exemplars? – preguntem -. En sou amants de la bibliofília.

    -Sí, em plau; però en tinc ben pocs exemplars.

    Seguidament ens mostra una sèrie de volums de “L’année des poètes”, edició especial, paper de fil, i única amb exemplars dibuixos a mà, colorits, sobre les mateixes planes. Una veritable joia bibliogràfica. Fomenta una analogia de poetes francesos de l’any 90 al 97.

    -A mi em fa l’efecte – ens diu el senyor López-Picó – que es tracta d’un panteó de certa poesia francesa de fi del segle passat. Cap dels poetes que hi figuren no han tingut anomenada per res.

    Ens mostra, també, a continuació, uns estudis de Karl Vossler sobre la Divina Comèdia, edició de bibliòfil, i la mateixa obra del Dant, impresa en paper de fil, de filigrana especial.

    Seiem uns moments en unes ben profundes poltrones. Preguntem, al car poeta, quin fou el primer entusiasme que va experimentar com a lector.

Biblioteca Arús

    El meu primer gran entusiasme me’l féu sentir Shakespeare. Recordo que aleshores, era jo un marrec, anava a llegir a la biblioteca Arús. El bon Canivell, admirat de la nostra afició a la lectura, ens concedia, a mi i a altres companys meus, el privilegi de poder emportar-nos dues obres a casa; distinció que gairebé a ningú concedia el bon bibliotecari. En aquell temps – continua – les meves lectures eren una barrija-barreja. No hi havia cap control ni selecció. Ho llegia tot; cosa que encara en bona part em dura. Més tard, i també temporalment, els meus estudis universitaris feren que les meves lectures fossin més sistematitzades. “La història de la literatura” va incitar-me a llegir els clàssics espanyols. Després vaig tornar a la lectura dispersa. Als disset anys havia llegit, ja, Amadís de Gaula, Dickens i el Dant entre altres. Aquest darrer em va frapar d’una manera que té força de definitiva.

    En aixecar-nos tornem a mirar els armaris, i en la “lleixa italiana” ens fa remarcar una preponderància de documents futuristes. Veiem, també, a un altre cantó, una col·lecció magnífica de “Les mil i una nits” traducció del profesor Monrus; col·lecció que el nostre poeta fulleja sovint.

    I abans de que deixéssim aquella estança tan plena d’espirituals sentors, el senyor López-Picó, ens mostra encara dos sota-armaris plens de revistes i recensions de premsa.

    -Una altra bona part de llibres de literatura moderna – ens diu – no fa pas molt vaig lliurar-los a l’Ateneu i a la Biblioteca de Catalunya.

    Tornem a traspassar el llindar d’aquella noble presó, folrada de paper imprès; els magnífics quadres i dibuixos que hi pengen ens semblen finestretes per on subtilment penetra la llum joiosa de l’art.

    -Aviat els llibres em treuran de casa – ens diu l’il·lustre poeta tot estrenyent-nos la mà.

    Article:” La llar espiritual de López-Picó”, per  Modest Sabaté, a La Veu de Catalunya, 23 de maig de 1930.