Enquadernació Grolier
“Per correspondre a la generositat que el Govern de França tingué amb el nostre venerable Institut d’Estudis Catalans al fer-li ofrena de la col·lecció de llibres que en nombre d’uns tres mil representen el fruit de la ciència francesa, aquesta nostra institució prengué l’acord de dedicar a la nació veïna alguns objectes de valor artístico-arqueològic un aplec de les publicacions que fins avui porta fetes; materials que, si bé no es podran comparar en quantia a lo graciosament ofert pel Govern francès, en quant a qualitat no desdiran segurament, posant en bon lloc el nostre país.
Els llibres de l’Institut oferiran, a més, en aquesta manifestació, una pròpia dels avanços que en les arts gràfiques duen realitzats els obradors barcelonins. Sabut és, en efecte, que les publicacions esmentades, com obra d’una col·lectivitat tan respectable, són fetes amb tota la perfecció de que l’estampa i el gravat són susceptibles; i el mateix en el cas actual podrà dir-se de les enquadernacions, ja que, en efecte, les que llueixen alguns dels exemplars destinats a França són mostres dels tipus de realitat propi del nostre país en els segles XVII i XVIII.
Enquadernació Legascon
Acte de bon seny és aquest, perquè generalment quan es tracta de decorar amb certa riquesa una enquadernació és corrent decantar-se pels tipus coneguts estrangers i que dintre d’aquest art han estat ja considerats com a clàssics. Còmoda i poc patriòtica solució.
De segur que ans de resoldre la mena d’enquadernació que millor escauria als llibres de l’Institut, aquest no deixà de recordar els grans mestres decoradors de renom mundial, els qui del llibre enquadernat n’han fet un joiell, avaluant el preu intel·lectual de l’obra que hi resta estotjada, els qui per son bon gust i impecable execució els valgué ésser cridats als palaus dels reis per a decorar els llibres de les seves particulars biblioteques.
Belles, moltíssim belles, són les tals enquadernacions, i no han pogut deixar de recordar els tipus elaborats pel gran Grolier, aquest exquisit amador dels bells llibres, en qui generalment els pocs versats en l’estudi d’aquesta noble art fixen el renaixement del decorat de tapes de llibres, ni oblidar els noms il·lustres dels Eves, Le Gascon, Du Seuil, Dérome, Padeloup, Thouvenin, etc., etc.
També els deu haver passat el record dels tipus de la Itàlia, singularment dels d’aquesta Venezia gai bressol de la decoració del llibre, dels d’Alemanya, creadora dels bells procediments, dels nostres mudèjars. Però cap d’ells, singularment, degué escaure-li tan bé com als ara reproduïts, que si bé ara no enlluernen en quant a recordar els grans mestres, tindran al menys el sentiment i manera de decorar adoptat per una raça que, tot rebent les influències estrangeres predominants en aquella època féu una decoració apropiada al seu gust, marcant una de les característiques pròpies del siscentista català.
D’estructura senzilla, quelcom rígida per efecte d’algunes de les eines que empraven – (rodes), amb espais proporcionats, sàviament calculats – base de tota bona decoració – premeditats per a ser-hi col·locades les empremtes dels petits ferros amb que han estat convertits els temes de les antigues rodes, sense venir balderes, ni escanyoliments en els espais, franques de composició, sense rebuscaments que tan poc escauen al nostre temperament, així han estat decorades les obres “Hero i Leandre”, “El Gènesi”, “ Himnes Homèrics” i “Les obres d’Auzies Marc”.
Els models que serviren d’orientació són les que serven de l’esmentada època l’Institut, nostre Arxiu General de la Corona d’Aragó, i les de qualques amics particulars que amb fervorós patriotisme retenen llurs exemplars, de gran estima en les seves biblioteques – provinents la major part d’ells de la nostra Generalitat – que fa que els que venerem les tals joies per lo artístiques i ço que tenen de record patriòtic – a poder ésser , les reclaméssim per a un Museu, on reunides i classificades amb tot desembraç [sic] poguessin ésser estudiades i fruïdes per tots els amants del bell llibre decorat a propi regal de gust bibliofílic i com a lliçó de lo fet pels nostres avant-passats.
I no és que els tals possessors les facin inassequibles per l’estudi, ans al contrari, generosament les posen a la disposició dels estudiosos i fent-ho tenen satisfacció. Però ens ha mogut el senyalar com a lloc un museu com el més adequat i a propòsit per a l’estudi sistemàtic i comparatiu de llurs decoracions, les èpoques, autors i procediments, el fet que avui no ens és factible estudiar amb la migrada – anàvem a dir raquítica – exhibició d’enquadernacions que figura en el nostre Museu del Parc. ¿ No podrien els possessors particulars de belles enquadernacions portar-les a engruixir les vitrines del nostre avui estimable Museu, encara que fos a títol de dipòsit? ¿ Els que guarden estimables materials per aquesta mena d’estudi no podrien fer quelcom de profit?
A tots ens atrevim a dirigir-nos, amb la seguretat que fóra ben rebut per la molt il·lustre Junta de Museus, els ho agrairíem tots els coneixedors i profans, uns per a poder amb més quantitat d’aquest material i llibertat – si hi cal:- estudiar-hi, altres per a satisfer el seu sentiment de bellesa, i qui sap si estudiant i recreant-s’hi podríem entre tots tornar arrelar un art tan bell, tan descuidat de les nostres generacions, que no capeixen la bellesa d’unes tapes de llibre decorades que donen la sensació de la més preuada joia.
Potser se’ns dirà que manca per a la seva resurrecció – com succeí en altres temps – una “alta orientació” devinguda pels que suara retrèiem, aquests que cridaven als seus palaus els grans artistes decoradors esmentats? ¿ Faria això despertar el bon gust en la bibliofília als que ara sols són escarnidors de tota mena d’esports exòtics? Quelcom d’això podria ajudar a fer-ho renàixer i continuar ço que tot el món ha laborat i venerat amb santa tradició peculiar; al mateix temps podríem intentar sumar-nos al moviment modern, fent renàixer, modernitzant-los, tipus i procediments característics propis, però avui, per lo nostra dissort, no va el nostre “carro” – volíem dir l’automòbil – per reials camins, sinó pel “pedregal”[sic] que cuida el nostre mai prou alabat Institut patri, el qual procura aplanar bé el camí de lo desitjat per tots.
Felicitem-nos del bell gest que han tingut els directors d’aquesta institució, com així cal felicitar la casa Miquel Rius de la nostra ciutat, elaboradora de les enquadernacions ací prop reproduïdes,- que tant es distingeix en aquesta mena de treballs de restauració moderna de tipus antics, com en les clàssiques i modernes, executant pulcrament tal mena de decorats amb reconegudes dots especials i desinterès patriòtic força remarcable, demostrat en diferents ocasions, a fi de que sigui un fet la resurrecció tan desitjada d’aquesta branca de les arts del llibre, vulgarment coneguda amb el nom genèric d’enquadernació, i que va a la davantera-
Article: “L’art en l’enquadernació”, de Joaquim Figuerola, a La Veu de Catalunya, 4 des 1916.
Enquadernació Thouvenin
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
El secular prestigio del arte de la encuadernación se enlaza sólo con el prestigio del pensamiento. En consecuencia, su popularidad brilla nada más – valga la paradoja – en las altas esferas de la inteligencia, del humanismo y del saber. Más allá todavía, según afirma hiperbólicamente una exaltada ponderación. En el libro “Cimbalum Mundi” de Bonaventure des Périers – uno de los ayudas de cámara, sutil poeta, de Margarita de Valois, reina de Navarra, impreso en París en 1537, libro citado a menudo por ensayistas franceses -, se lee en el primer diálogo que Mercurio fue enviado a la tierra por Júpiter, con el encargo expreso de hacer encuadernar el “Libro del Destino” a la moda del día, o sea, con filigranas doradas y multicolores sobre fina piel: imagen poética que resume un elevado sentir. Los destellos, pues, del nuevo y celebrado arte, alcanzaron el Olimpo… Lo cierto es que su aureola iluminó la estática plasticidad del libro esculpido con amor. Cualquier otra aplicación de cuero, con arabescos dorados, que no tenga por objeto reverenciar el cielo de las ideas puras, carece de grandiosidad.
El Arte de la Encuadernación en su más elevado sentir fue una conquista universal del Renacimiento. Arte, hoy, totalmente “cuerorificado” – dad validez al neologismo “cuerorificar”, que rechaza toda ingerencia. Arte, que expresa su integridad sin más recursos que la fusión del oro con el cuero. Pero, al igual que el arte egregio de “divina proporción”, describe su lirismo con la grácil expresión de la línea movediza y la desbordante sinfonía del color brillante de perfiles. Arte, en fin, reverencial, de extrema generosidad, sostenido a través de los siglos de la Edad Moderna y contemporánea por la noble liberalidad del “philobiblion” eterno, y merced a la entrega total del humilde artífice, preste sagrado del oficio secular, que, de generación en generación, ha renovado su entusiasmo y su fe.
Las bellezas del libro y la historia de la encuadernación y su arte, son la historia de las bellezas del libro de todos los tiempos y lugares, del libro, vertida la esencia de sus páginas al lenguaje de cada país. La historia del libro es, asimismo, la historia del pensamiento, belleza superior, y la historia del pensamiento es la historia de la humanidad.
El pasado y el presente no pueden disgregarse por capricho, por rebeldía o por indiferencias pecaminosas. Ocultas raíces los unen cuyas adherencias con los ideales humanos son tan poderosas que han resistido el soplo de los terribles vendavales que en todos los tiempos han amenazado destruir los cimientos de la civilización.
El libro antiguo fue siempre amado y temido por su poder. Hierros y cadenas fueron su seguridad. Fue el botín de guerra más estimado. El obsequio de un códice de vitela, signo de la mayor consideración entre poderosos. Se atribuyó al libro incalculable valor.
El libro impreso, nuestro libro, no es menos codiciado y defendido. Es una preciosa reliquia que nuestros antepasados nos han transmitido en abundancia suma. Aunque los libros no nos pertenezcan en propiedad, tenemos el deber de conservarlos y rendirles honores.
Los libros que milagrosamente han sobrevivido a la incuria y al furor – Pérgamo, Alejandría, Califa Omar, destrucciones, incendios, perversidad -, solicitan ser librados del polvo, de la humedad y de la asfixia para evitarles la acción vituperable de los insectos “bibliófagos”, de los hongos, de las bacterias y de cuantos peligros puedan amenazar su integridad.
Los más infortunados de ellos que han sufrido ya lastimosamente el ataque de tantos enemigos, pudiendo vivir aún, solicitan nuestro socorro para evitar su total destrucción.
Tal es la preocupación de la ciencia de nuestros días y la inquietud de los hombres que tienen bajo su custodia los grandes tesoros del saber que representan el patrimonio espiritual de la humanidad.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 8-10.
Califa Omar a Alexandria
Biblioaprenent 