
“No vaig a parlar de la magna revista catalana d’alts estudis que porta aquest nom. Vaig a parlar del plaer del bibliòfil que he sentit tenint entre les mans, removent entre les mans amb tot respecte l’exemplar meravellós d’un llibre; una rara edició del “Quixot” francesa, tirat sobre pergamí i relligat sumptuosament en pell gaufrada i tot reclòs dins capsa de seda i de llevant amb les armes de la princesa de Chartres, a qui anava destinada tan alta joia de la bibliofília.
Tenint entre les mans, removent entre les mans aquest reliquiari de bon gust, pensava en el plaer intens, sàdic, del bibliòfil que pot ornar la seva llibrería amb centenars de joies com aquesta. La delícia de posseir el llibre rar, el llibre únic; la fretura de resseguir els mercats, els catàlegs, les col·leccions en venda que’s desmembren llastimosament i de cercar, aquí i allí, disperses, les troballes que han d’anar enriquint la col·lecció. I veure com els prestatges es van omplint i un cop posseït l’exemplar pensar en la relligació, i escollir un bell model o deixar-ho a la mà experta de l’artista que ha de vestir a la vostra joia el robatge fastuós de les pells oloroses gaufrades d’or. I després tenir entre les mans, remoure entre les mans respectuoses la joia ja tota completa, i després d’obrir la coberta on les armes de la biblioteca apareixen repujades sobre el cuiro, trobar la portada exemplar, la portada antiga, de paper brú, de simplíssima tipografía. I així llibres i més llibres. I poder anar mirant, en les hores de vetlla, sota la llum amiga del pàmpol familiar, en el recó escollit vora els prestatges que estotgen les úniques meravelles, les pàgines de pergamí miniaturades sabiament en una daurada policromía d’algun llibre d’hores reial i passar les mans nostres sobre el lloc on les augustes mans avui fetes polç s’havíen posat en les hores de recollida devoció. I veure en la mitja llum del lloc l’espectre d’aquelles mans de dòna ben vives entre els fulls divins. I després les edicions rares, les edicions úniques i acariciar les pells oloroses i les sedes de les guardes i llegir aquí i allí, a l’etzar del bell llibre, una frase, una pàgina de l’obra mestra dels nostres passats, que les premses primitives deixaven impreses sobre lletres de fusta en el paper vetuts. I així deixar passar les hores de vetlla, saborejant tranquila i reposadament aquest plaer dels deus de la bibliofilia.
Article: “Bibliofilia” per L’Amic, a El Poble Català, 27 abril 1915.(català original)

Llibre daurat, gofrat i en mosaic
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“El deslumbrante fulgor decorativo, arte sublime de orfebres y lapidarios, que aureolaba la encuadernación de los textos santos de la antigua Bizancio, decrece. Su imponente riqueza detiene hoy absorto al curioso visitante de los grandes museos y templos centroeuropeos y asiáticos. De súbito, nos enfrentamos con la auténtica ligadura renacentista, con la encuadernación de profunda moción estética. Su simple y sonriente poder dio escolta al flamante libro impreso, cuya difusión, al romperse en luminosidad, desvaneció las nubes que oscurecían el cielo medieval.

Mucho se ha escrito desde finales del siglo pasado en los papeles de la bibliofilia – y mucho queda por escribir aún – sobre el secular hechizo de una encuadernación artística, desdeñada a veces por la sensatez glacial con razonamientos agrios y mezquinos.
Tabernáculo sagrado de la inteligencia y del saber, las tapas del libro, cinceladas y policromas, simbolizan hoy como ayer, un pedestal erigido a cada una de esas figuras poliédricas de aristas suaves y múltiples hojas que encierran la elocuencia gráfica del pensamiento, las creaciones del espíritu; que plasman la oratoria y la poesía en el aquietado reino del silencio, sobre la impoluta llanura de unas páginas saturadas de eternidad.

Sin recurrir al empleo de ajenos primores, el exterior del libro se enriqueció con procedimientos artesanos de empírico linaje. El libro es objeto de amor. La exultación y el fervoroso anhelo de conservar lo que se ama, consagró los procedimientos. Atados y nervaduras, pergaminos y nervios de buey, son alegoría y realidad de este anhelo. La resistencia de la materia cuero, sobre la que se elabora al estilo oriental, es un acucioso estímulo que aviva el espíritu de superación de los artífices profanos de las regiones occidentales. Al conseguir, con la maceración y el adobo, el dominio de su terquedad coriácea, se dio, a la piel que ceñía el libro, formas y colores y se imprimió sobre su delicada superficie surcos dorados e incisiones, alcanzándose los primeros grados de arte y perfección. Nació un nuevo afán vibrante e inextinguible.

Sobre esta restringida base – susceptible de perfección superior que alcanzarán reiterados empeños -, se han levantado los grandes estilos de la encuadernación y los modos y maneras artesanas de evidente espiritualidad. Arte, estilos y oficio, de cuyos méritos no se encuentra ningún capítulo en la historia general del arte, ni tampoco en los ensayos sobre el arte de raíz popular. La encuadernación, por lo regular de poca superficie, va unida a un todo superior de vastas dimensiones, las cuales se extienden por encima del arte puro y de la propia naturaleza de las cosas. Sus efluvios contienen la esencia de lo material y de lo inmaterial. La encuadernación, ánfora eterna de estos efluvios, deja de tener entidad sin ellos. La encuadernación sin el libro, es una entelequia; sin cuadernos que ligar y religar, sus tapas producen el estremecimiento desolador del vacío.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII láminas,Barcelona, maig de 1968,p.7-8. (les imatges són enquadernacions d’Emili Brugalla, la quarta és de Santiago Brugalla).

